el Pirineu humà

Escriure

Escriure el Pirineu humà

El territori de l’Alt Piri-neu i Aran és l’exem-ple paradigmàtic del procés de transvasa-ment demogràfic del

món rural cap al món urbà viscut a partir de la dècada dels anys 60. Malgrat que les comarques que abarca representen el 20% del ter-ritori català, no abasten més de l’1% del total de població del país.

Si les xifres són feixugues, la constatació de la pèrdua de la so-cietat tradicional pirinenca també es pot copsar a partir de l’obra de Joan Obiols i Puigpinós. L’escrip-tor alturgellenc, nascut a Peramo-la, ha recorregut durant 25 anys els més de 575 pobles que amaga. Com a resultat ha publicat 8 lli-bres englobats dins la col•lecció El Pirineu i la poesia de la his-tòria, fruït d’un extens i dilatat treball de documentació oral.

Parlant amb els seus habitants ha deixat per a la història no no-més un recull de costums, tradi-cions i llegendes, sinó un retrat que ajuda a entendre el passat i el present d’un territori i uns ha-bitants, els pirinencs, que bus-quen les claus d’un futur incert.

L’atracció del Pirineu humàAls nou anys, el món de la munta-nya ja fascinava Obiols. Però no era pas la muntanya física, sinó la hu-mana, totes aquelles persones que vivien als seus pobles, el què l’atre-ia. “El què em fascinava de debò era les cares dels pirinencs, gastades per l’esforç i la vida dura”, explica.

Obiols situa els seus orígens li-teraris en la seva etapa d’estudiant

d’Història a Barcelona. Com era costum els caps de setmana que tornava a Oliana -on residien els seus pares- la nit de dissabte era la de retrobar-se amb els amics de sempre. Després d’un sopar a Cal Pere de Castellnou de Bassella un gran xàfec el va obligar a que-dar-se a l’hostal. Va aprofitar per seure prop d’en Llàtzer, un per-sonatge de la casa, que li explicà nombroses vivències. “Quan vaig sortir, vaig pensar: i si ho escri-víssim tot això? Va ser la primera espurna d’aquesta necessitat de començar a escriure”, desvela.

A la facultat ja tenia la idea de tornar al Pirineu i es plantejava fer alguna cosa per al territori, de ma-nera altruista i sense demanar res a canvi tret de la satisfacció perso-nal. Amb la carrera acabada, Obi-ols va tornar a casa i va començar a exercir la docència al col•legi la Salle de la Seu d’Urgell. És alesho-res que es planteja fer el què li ha agradat sempre: descobrir el terri-tori directament, sortir a recórrer el país i conèixer-lo de primera mà.

Aleshores se li va plantejar la manera d’encarar-ho. “Des d’un punt de vista històric no em se-duïa perquè ja donava classes i podia acabar assaciat d’història”. L’escriptor triga poc a decidir la manera d’enfocar l’obra: desco-

breix de seguida l’enorme riquesa llegendària del territori i es plan-teja que la seva recerca i recull poden ser “una manera fantàsti-ca de començar a motivar-me”.

El 15 de juliol de 1985 comen-ça el seu viatge per tot l’Alt Pi-rineu i Aran amb un dos cavalls groc, “ideal per fer aquestes rutes i amb el què més quilòmetres he recorregut pel Pirineu”. El cotxe moriria una nit en acte de servei

a la vall de Manyanet, després de cremar-se el motor quan l’escrip-tor tornava de fer uns reculls a la vall Fosca; ho feia amb el mèrit d’haver visitat bona part dels 575 pobles pirinencs que Obiols ha trepitjat en els darrers 25 anys.

Fidel a un esbós inicialEl primer poble que va visitar fou Alòs d’Isil, al Pallars Sobirà; una tria arbitrària dins una idea ja esbossada. “El què faig avui ho vaig pensar 25 anys enrere. Vaig dibuixar el projecte de bon prin-cipi i l’he anat fent al llarg dels anys, amb poques modificacions”.

En aquest esbós, Obiols va di-vidir el territori en deu volums. Si bé fer la divisió per valls, sub-comarques i comarques naturals hagués tingut la seva lògica, la ubicació poc clara d’alguns po-bles hagués dificultat el projecte. Així doncs, va optar per un crite-ri més senzill, tranquil i que per-metria no descuidar cap poble: repartir el territori per municipis.

Com a fruït de la divisió en sor-geixen finalment vuit volums que apleguen entre 60 i 65 pobles ca-dascun i que han estat publicats poc a poc: Esvorancs (1987); Marra-des (1992); Nits de Taverna (1995); Fulls de Pergamí (1997); El desert verd (2000); L’infern dolç (2003); La cucota (2007) i finalment La gramola (2009). D’aquesta mane-ra Obiols acaba satisfent les seves ambicions i omplint el territori “com si fos un trencaclosques”. Els propers anys han de veure la llum un darrer volum centrat exclusi-vament en La Seu d’Urgell i Cas-tellciutat i un altre que serà el seu últim viatge literari, “una síntesi del què no podré oblidar mai més”.

La claredat d’idees ha per-mès, diu, realitzar el treball cò-modament, sense haver escrit ni una ratlla que no hagués vol-gut escriure. “Només he escrit el què a mi m’ha semblat i agra-dat, independentment de l’opinió que hagi pogut generar la meva obra”. Davant les opinions i sug-gerències, ha optat per ser fidel a la seva línia i no córrer riscos, “sense llançar-se a fer coses que podrien sortir bé o potser no”.

Comenta que la dificultat prin-cipal va ser trobar l’estructura del primer llibre i que un cop trobada “la resta no han estat especialment difícils d’escriure”. Així doncs, amb una visó nítida del projecte, tan sols hi ha hagut modificacions puntu-als en l’estructura dels llibres. Una

estructura comuna en tots els vo-lums, que es basteix sobre un es-cenari fictici ideat per l’escriptor.

El primer element d’aquest es-cenari és el que per a Obiols seria el poble ideal al Pirineu: Esque-nall, que significa carena. A con-tinuació també ha volgut una casa i una gent ideals a dins: la taverna de Cal Jofre, amb l’Arnau i la Nit, dos personatge molt importants. Per a Obiols, els bars, hostals i ta-vernes són el millor invent de la humanitat. “Permeten un contac-

te espontani i lliure, sense corsés. Arribes i marxes quans vols i tam-bé parles del què i sobre qui vols”.

Aquests elements han estat el fil conductor comú dels argu-ments dels llibres. “Tots tenen un argument prim, un estenedor on

jo anava penjant les històries i vi-vències”. En són exemples la mú-sica a La gramola –un homenatge al seu fill Arnau, músic- o la gas-tronomia en el cas de La cucota, “perquè el plat és l’element fona-mental per seure en una taula”. Un altre element comú és el text breu, més adient a l’hora de compagi-nar l’escriptura i jornada laboral i també més còmode per al lector.

Les llegendes, a més, són expli-cades com a històries breus. Diu l’autor que cal tenir en compte que als anys 80 les llegendes al Pirineu no s’expliquen ben estructurades, a causa del cop tan fort que pateix la memòria als anys 60, amb l’èxode del món rural a la ciutat. “A vega-des les històries són com un perga-mí fet malbé què tu has de re com-posar, una restauració què has de fer abans de poder-lo transcriure”.

Converses de mirada francaSobre el terreny, Obiols no tenia unes pautes estrictes de treballar. “No buscava una metodologia es-

tructurada, perquè aleshores no em divertiria. Volia fer una bona feina d’acord amb el meu criteri, però també divertir-me”. El què per a ell és extraordinàriament agra-dable per d’altres pot ser duríssim i per això sempre ha viatjat sol. Re-corda un dia que l’acompanyava un amic de Pont de Suert i van dinar a quarts de cinc de la tarda.”L’amic va dir que no tornaria més. A mi no em feia res, no hauria ni dinat”.

Cada estiu marxava quinze dies dedicats exclusivament al recull en les comarques més allunyades; els caps de setmana de la resta de l’any visitava els pobles de l’Alt Ur-gell i la Cerdanya. A l’hora de tre-ballar, la metodologia era senzilla: triava el municipi i recorria tots els seus pobles. En arribar, sovint feia primer una passejada pel po-ble, per veure’n l’estructura física i els detalls que en podien facilitar el recull. En alguns insistia més en la descripció física i en d’altres en la descripció d’un personat-ge concret o d’algun fet històric.

L’ecriptor alturgellenc Joan Obiols ha recorregut durant 25 anys tots els pobles de l’Alt Pirineu i Aran

Ja als nou anys no era pas la muntanya física la què l’atreia,

sinó la humana

“Vaig dibuixar el projecte fa 25 anys i l’he fet amb poques

modificacions”

L’estructura dels llibres es basa en un escenari fictici ideat

per Obiols

Text i fotografies: Andrés González-Nandín

Escriure el Pirineu humà Fet això picava a la porta de la

primera casa on semblés que hi hagués algú. A partir d’aquí con-nectava amb la gent: si els veia predisposats a parlar de seguida els proposava la xerrada i si no, els demanava per la casa d’algú del poble amb bona memòria i interès per la vida del poble. La única cosa que feia sistemàticament era co-mençar pels noms de casa. Explica que a continuació sovint sortia el nom curiós d’una casa i comença-va la història. “He viscut discus-

sions entre una parella per veure qui en sabia més o per rectificar alguna cosa què havia dit l’altre”.

Mentre feia el recull oral amb els seus informadors, a Obiols se li encenia la bombeta i es deia a si mateix: “aquesta és la histò-

ria que volia”. Assegura que un dels plaers era, un cop acabat el recull, pensar de seguida com seria el redactat d’aquell poble: per on començaria, què diria a l’inici o com ho estructuraria.

La proximitat a les fonts orals provocava que aquestes li indi-quessin familiars i coneguts a qui visitar en d’altres comarques d’un territori, el Pirineu, en el qual el parentiu és molt freqüent. Això feia que en arribar a algunes ca-ses, fos conegut i ja se l’esperés. A més, el fet que professionalment la seva vida també hagi anat lligada al Pirineu -fa anys que exerceix com a docent a l’Escola Agrària de Bellestar- li ha permès tenir con-tacte amb un bon grapat d’alum-nes del Pirineu i tenir una primera casa on anar a l’arribar a un poble.

Però no només és important es-tablir connexions i teixir una xarxa de contactes; cal saber també com tractar amb la gent. Obiols, fill de ramaders, sempre ha tingut molt clara la manera de ser i el llenguat-

ge del país. “La gent del Pirineu, com a tot arreu, són intel•ligents i intueixen ràpidament quan algú els vol prendre el pèl. Quan par-

les amb un pastor, per exemple, si saps fer-li veure que ets del terri-tori amb les paraules, hauràs obert totes les portes”. Dominar el llen-guatge ha estat doncs una eina

fonamental per treballar les fonts.Agustí López, alcalde de Sort

durant vint anys i com Obiols do-cent de professió, valora aquesta habilitat a l’hora de fer fluir les converses: “tocava la tecla exac-ta per fer que una persona actués d’una manera o d’una altra”. López explica que la gent del Pirineu, fa trenta anys, no l’escoltava ningú i

en canvi els darrers vint ha estat la més enquestada. Assegura que, a diferència del que passava sovint amb la resta d’enquestadors, Obi-ols sabia com tractar la gent, tenia interès i una mirada franca. “Cal conèixer una mica la vida de les persones per trobar respostes que no siguin grises i sense ànima”.

Amb els anys i paral•lelament al creixement de la seva obra, la figu-ra d’Obiols ha anat guanyant popu-laritat arreu del territori. L’escrip-tor, periodista i tècnic cultural del Consell Comarcal de l’Alt Urgell, Isidre Domenjó, destaca l’alta esti-ma i consideració que per ell tenen la gent dels pobles que l’han trac-tat i que considera “el millor patri-moni que pot tenir un escriptor”.

El Pirineu com a leitmotivPer a Obiols, el fet d’arribar a un poble desconegut i tenir la sen-sació d’anar a descobrir-lo “m’ac-celerava les pulsacions”. Sempre diu que quan sortia d’un poble ja era seu, i ell també passava a for-mar-ne part. Recorda les paraules de la Maria Rosa, la seva dona, una nit a Cabdella, després d’una presentació i un sopar amb gent de la vall: “si algú de fora hagués hagut de reconèixer qui no era d’aquí, no t’haguessin assenyalat”.

De fet, i com explica Agustí López, era habitual veure’l pre-sentant la seva obra acompanyat d’alguns dels personatges que hi apareixien. I és que l’escriptor as-segura que a qualsevol poble se sent com a casa. “Són els meus po-bles, el meu entorn, el meu espai. Cadascú tria el seu país, aquest és el meu, voluntàriament”. La gent l’ha animat, s’ha emocionat llegint, li han fet saber i l’han recordat al tornar. Quan a vegades li han pre-guntat què hi anava a buscar als pobles, ha respost: “el què no vaig poder aprendre a la universitat”.

Explica que tota aquesta experi-

ència li ha servit per conèixer però també descobrir el Pirineu. Ja des del primer llibre, Esvorancs, intro-dueix coneixements i descoberta del territori. L’autor opina que en

aquest primer llibre, lúdic i agra-dable, ja hi ha molt país, amb frag-ments que expliquen la seva reali-tat, la seva vida i la seva gent. Un sèrie d’elements que “ben sumats i col•locats definiren el Pirineu dels últims anys i serveixen per interpretar-lo”. Tot plegat és una barreja que no sabria, diu, classifi-car en un gènere literari concret.

L’aportació al sector literari pirinencSota la col•lecció El Pirineu i la poesia de la història, l’editorial Garsineu, comandada pel trempo-lí Francesc Prats juntament amb Blanca Capdevila, ha publicat tota l’obra d’Obiols. Prats recorda el dia en què l’escriptor va aparèixer per Tremp i va reunir-se amb ells. Aleshores la parella treballava en la creació d’una editorial d’àmbit pallarès i l’escriptor no només va mostrar ràpidament interès pel projecte, sinó que també els va ani-mar a ampliar l’àmbit territorial al Pirineu. “No crec gens agosarat dir que va ser la primera persona que va creure en aquell projecte a banda dels qui l’havíem impulsat”.

Obiols els va oferir l’obra en què treballava en aquell moment, Mar-rades. Des d’aquella trobada casual, Garsineu ha publicat els seus vuit llibres, fet que Prats considera una satisfacció, ja que al seu parer Obi-ols és una persona singular. “Ma-joritàriament la gent que escriu té l’escriptura com a finalitat i penso que ell també la té com a mitjà”. Mitjà que ha servit a molta gent, diu, per identificar-se amb un espai territorial on els vincles i relacions entre habitants han estat difícils arran de les males comunicacions.

Recorda l’editor que en una ocasió Obiols el va fer partícip d’un neguit: després de la colla de llibres que havia publicat, mai o en molt poques ocasions ningú li parlava de la seva obra. Davant d’això, Prats assegura que, a part del lector habitual de llibres, hi ha gent que compra els seus llibres

i no en compra cap altre. “Estic convençut que al Pirineu hi ha ca-ses on els únics llibres que hi ha o que s’han llegit són els seus. El Joan connecta amb els pirinencs i aquests s’han fet seva l’obra”.

També coneix bé el perfil del lector Xavier Purgimon, conegut llibreter de la Seu d’Urgell. Expli-ca que Obiols té un públic divers: d’una banda aquelles persones que compren els llibres per al•lusió directa o indirecta; per una altra aquells a qui agraden les histò-ries pirinenques; i en tercer lloc les persones que compren tot allò relacionat amb la literatura piri-nenca. Grup en el qual “sorprèn el fet que hi hagi lectors que no són ni viuen al Pirineu”. En qual-sevol cas, assegura Purgimon, té un públic fidel i cada nou llibre és “un bestseller pirinenc”, indepen-dentment de l’època de publicació.

A banda de ser un dels autors pirinencs més prolífics, Prats des-taca el fet que Obiols és com el julivert de moltes de les coses que es couen en l’àmbit cultural i li-terari pirinenc: “És a tot arreu. A banda d’escriure, és el conseller

A l’hora de parlar amb la gent, Obiols

començava pels noms de les cases

Dominar el llenguatge ha estat

una eina fonamental per treballar les fonts

L’autor és una de les ànimes de l’Associaicó del Llibre del Pirineu

Alguns dels arxius on Obiols guarda les anotacions dels seus reculls

i animador de gent que comen-ça a fer-ho”. De fet, l’escriptor és l’ànima de l‘Associació del Llibre Pirinenc, creada el novembre de 2010 i que aglutina autors, edi-tors, llibreters i bibliotecaris. Després d’un any i mig de presi-dència, enguany passa el relleu.

No obstant això, Obiols opina que l’entorn literari encara s’hau-ria d’ajudar molt més. “Els autors ens dediquem massa a lo nostre i pensem poc en lo dels altres”. Contraposa els estímuls rebuts per part d’un sector de gent com ara Domenjó, Joan Graell, Ma-nel Figuera, Pep Espunyes, Al-bert Villaró o Jordi Dalmau amb el silenci “més absolut” d’altres companys. Domenjó admet que l’obra d’Obiols no ha estat recone-guda com es mereixia però que, en qualsevol cas, “la responsabili-

tat és de qui no ha sabut connec-tar amb l’obra, perquè és oberta”.

Obiols es lamenta d’un suport molt feble a la literatura pirinenca per part de les institucions locals i del territori; suport que en àmbits catalans superiors “és inexistent”. I també assenyala als mitjans de co-municació, als que acusa de no ha-ver donat mai un suport sincer a la literatura de comarques. Als diaris només els demana que informin del què fan els escriptors, no que els riguin les gràcies. “Formem part del país geogràficament, però no col•lectivament. Se’ns desconeix, sobretot des de Barcelona, però les minories també tenim drets”.

La desaparició de la societat pirinenca tradicionalA Esvorancs, el geògraf Xavier Campillo hi identificà un llibre crític, cosa que Obiols, centrat en

la recerca de llegendes, no s’havia parat a pensar. “A partir d’alesho-res em plantejo introduir la visió crítica del país als llibres, perquè m’interessava i m’agradava”. Una crítica que ha permès a l’escrip-tor confirmar una sospita: la pèr-dua definitiva i irreversible de la societat pirinenca tradicional.

Una pèrdua que no és mal vista per qui va ser el primer alcalde de la Transició a la Seu d’Urgell, Ama-deu Gallart. De fet, diu, hi ha mas-ses coses de la societat rural que es mantenen. “No es pot pretendre que sobrevisquessin pobles on la gent passava gana i misèria. El que seria dolent és no recordar-los”.

Domenjó, al seu torn, creu que aquesta societat en certa mesura ja ha desaparegut, per-què s’ha transformat de tal ma-nera que no té res a veure amb aquella societat de fa cinquanta anys. “D’un Pirineu tancat en si mateix hem passat a un Pirineu de tursime i excursions, on cada cop arriba més gent als pobles”.

En els darrers llibres d’Obiols s’observa, per exemple, un nou model de pobles “en cercles”. Po-bles en que queda una gran casa, de turisme rural, de restauració o

de pagès, el pal de paller al voltant de la qual hi ha un cercle d’habitat-ges on ja vivien famílies grans que poc a poc han anat tancat les se-ves cases. Per últim, un darrer cer-cle de cases de segona residència.

Davant d’aquest canvi profund, no es pot demanar a les noves ge-neracions que visquin com els seus padrins, opina Domenjó. “La globa-lització és inevitable i tampoc po-dem estar-nos lamentant d’un món que ja no hi és. El què cal és man-tenir alguns dels valors importants d’aquesta societat rural pirinenca”.

Una obra de referència futuraLa primera conseqüència lògica d’haver recorregut tot el territori és la coneixença que se’n adqui-reix. Domenjó afirma convençut que Obiols és probablement la per-sona que més coneix la gent del Pi-rineu. “Potser hi ha excursionistes que coneixen millor el territori per dalt, però sense dubte ell és el mi-llor coneixedor del Pirineu humà”.

A la coneixença humana Ló-pez hi suma la vessant tècnica i intel•lectual. Segons explica, Obi-ols va ser la primera persona en donar una modulació pirinenca al turisme rural i reflexionar so-

bre el seu paper de crossa en un context en què les explotacions ramaderes difícilment podien ga-rantir la subsistència familiar. “Té molt clar que el Pirineu no és un espai de nostàlgia, sinó on pro-duir, ja sigui carn o turisme rural. Aprofita el nervi del què escolta i fotografia per impulsar un Piri-

neu que no s’homogeneïtzi amb la resta de Catalunya i d’Europa”.

Domenjó qualifica d’extraor-dinària i immensa l’aportació de l’obra de Joan Obiols, i destaca el fet que ha sabut fer un retrat molt fidel del Pirineu de finals del segle XX i principis del XXI, amb tota la transformació que ha suposat pas-sar d’una societat rural a un món modern cada cop més globalitzat. Malgrat això, lamenta que l’obra literària no hagi estat prou recone-guda fora del Pirineu. “En un futur, quan es vulgui estudiar el Pirineu, s’haurà d’anar forçosament als seus llibres com a font principal”.

Coincideix amb aquesta visió l’exalcalde de Sort, que considera que consultar els llibres d’Obiols d’aquí cinc o vuit anys “serà com una mena de finestra no nostàlgica sinó d’aliment intel•lectual piri-nenc”. López també valora l’obra pel fet que s’hi retraten els somnis i desesperances del territori i aju-da, a partir de la petita anècdota, a connectar amb determinades formes de ser i pensar en el passat. “Permet que certs semidefectes pi-rinencs no siguin entesos com ana-crònics, sinó com actituds que en ser modulades esdevenen virtuts”.

Pel que fa a la vessant literària, que com a escriptor també li es prou coneguda, Domenjó subrat-lla la manera com Obiols ha sabut revestir d’un relat tota la infor-mació recollida, a partir del poble d’Esquenall i els seus personatges. “El gran mèrit ha estat fer la seva pròpia estructura, fusionant gène-res i reinventant-se a cada llibre per presentar les històries”. Al seu torn, Gallart assenyala la vitalitat que desprèn l’obra, “tan el tracte humà, com en la mirada o la ma-nera de valorar tots els pobles. Descobries tot un món a través d’una descripció molt sensible”.

Els tres coincideixen en el fet què els llibres de l’escriptor al-turgellenc formen part d’un tot i fan entendre les arrels d’un món en procés de desaparició. López, però, hi troba una mancança: “falta treure’n conclusions. Caldria que extreies el moll de l’os del què ha escrit i fes la foto dels valors, acti-tuds i activitats que cal conservar.”

Quan se li demana a Obiols que li ha aportat l’obra a ell mateix, es mostra rotund: “Simplement ha es-tat la meva vida. He viscut amb la meva obra i per la meva obra, i per tant he viscut i continuo vivint in-tensament, amb sofriments i satis-faccions, el Pirineu”. Amb un matís important: durant els primers anys el vivia amb un esperit molt més col•lectiu, sentint-se capaç de fer coses en grup pel Pirineu, canviar-lo i fer-lo millor. “Ara el visc d’una manera molt més personal, perquè veig que col•lectivament no fem els deures. D’exemple, la Vegueria i la manca d’una veu col•lectiva”.

El desencís de la incapacitat col•lectivaDomenjó diu que l’obra d’Obiols ha posat en valor la cultura rural -que sempre ha dut com a esten-dard- i ha augmentat l’amor propi i l’autoestima dels pirinencs, con-traposant el Pirineu què ell vol-dria que fos amb la realitat, “que sovint va per una altra banda”. Els llibres, afirma, també mos-tren el desencant d’un Pirineu amb el qual els poders polítics i la societat catalana no han estat justos i al qual han reduït a una visió de jardí de la ciutat, obvi-ant la seva essència: les persones.

Aquesta combativitat identi-tària i de dignificació va abocar Obiols a defensar aferrissadament la necessitat de la Vegueria de l’Alt Pirineu i Aran. Explica López que malgrat que Obiols veia la política “com un esclavatge i una hipoteca personal molt forta”, va ser una de les persones que més cos ide-ològic va donar-li, assessorant al govern en els inicis del Tripartit. “Tenia un paper d’home bo, neu-tral i va intentar agermanar ter-ritoris”. Però els seus esforços no van poder evitar disputes entre comarques per la capitalitat i els recels mutus van generar grans desencants. Finalment, amb el nou govern català, el procés de reorde-nament territorial s’ha paralitzat.

Tot plegat ha dut Obiols a des-confiar de la capacitat dels piri-nencs de fer coses col•lectivament. “No hem donat la resposta que ha-víem de donar. Com que em dono compte que ens deuen interessar d’altres coses, opto per viure el Pi-rineu personalment”. López, que va viure al procés com a polític, atribueix el fracàs al minifundis-me intel•lectual i polític, el pes demogràfic i la influència limita-da dels polítics pirinencs a l’hora d’induir la problemàtica al conjunt del Govern. Davant d’això, l’exal-calde apunta a polítiques pirinen-ques basades en grups de treball transversals i no per la Vegueria.

Gallart, que també va parti-cipar en els grups de debat so-

bre la Vegueria, es mostra crític amb la postura de l’escriptor: “No estic d’acord amb aquest pessi-misme. La seva obra a vegades és més sòlida que les seves opi-nions. Ara travessa aquesta eta-pa de pessimisme i la Vegueria és un tema a llarg termini. Potser d’aquí un any serà més optimista”.

Desencisos a banda, i en la línia de seguir-lo gaudint, Obiols està fent un darrer viatge literari pel seu Pirineu, el què ell ha disse-nyat. Ha fet servir un criteri sen-zill: aquells punts que per a ell han estat referents en algun moment. Des de Benasc, on el seu pare acu-dia per Fira com a tractant de bes-tiar, fins la vall de Ribes de Freser, límit del bisbat d’Urgell. “El faig a través de personatges fills del territori que han triomfat a fora o personatges forans que han deixat petjada”. La mateixa petjada que ell ha deixat per tots els qui vulguin conèixer com són i com han estat els territoris de l’Alt Pirineu i Aran.

“Formem part del país geogràficament,

però no col·lectivament”

Va ser la primera persona a donar una modulació pirinenca

al turisme rural

L’escriptor està fent un darrer viatge literari pel seu

Pirineu

Concentració de població comarcal en les principals poblacions de la Vegueria de l’Alt Pirienu i Aran

El grup constituent de l’Associació del Llibre del Pirineu. Foto: Viure als Pirineus v v v