ENTRE LA VIDA I LA POLÍTICA

MACIÀ ALAVEDRA

ENTRE LA VIDA I LA POLÍTICA

Testimoni recollit per Enric VilaPrimera edició: març del 2007

La reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment, comprenent-hi la reprografia i el tractament informàtic, o la distribució d’exemplars mitjançant lloguer i préstec resten rigorosament prohibides sense l’autorització escrita de l’editor i estaran sotmeses a les sancions establertes per la llei.

© Macià Alavedra, 2006© La Esfera de los libros, S.L., 2006L’esfera dels llibresVia Laietana, 21, 3r. D08003 BarcelonaPág. web: www.esferallibres.com

Disseny de la coberta: OPALWORKSFotografia de la coberta: © Antoni BernadISBN: 978-84-9734-543-9Dipòsit legal: B-4297-2007

Fotocomposició i fotomecànica: Pacmer, S.A.Impressió i enquadernació: E. Balmes, S.L.Imprès a Espanya - Printed in Spain

Als meus pares, Joan i Montserrat, i a la meva germana Maria.

A la meva dona Doris.

ÍNDEX1. Una entrada forta al món 11

La Guerra Civil i la fugida a l’exili, 11 – Primers records de París, 15 – Ventura Gassol i Tarradellas, 17 – De París a Prada: Casals, Sagarra, Pujols i companyia, 25 – L’esperit de l’exili, 30 – Problemes amb els nazis, 34 – Viure amb Pau Casals, 37 – L’educació francesa i els motius per tornar, 38

2. Haver de ser espanyol per poder ser català 43Un estiu decisiu a Catalunya, 43 – A Barcelona, 46 – El Liceu Francès i dos grans professors, 47 – Primeres lectures importants, 49 – La Universitat, 51 – La meva família torna a Barcelona, 53 – La primera feina: París i Hispanoamèrica, 56 – Una reflexió sobre la competitivitat, 60 – El pas a la política i Trias Fargas, 62 – El Pacte Democràtic per Catalunya: Pujol i Pallach, 66 – Valoració general de la Transició, 68

3. Tres anys d’or de la política espanyola 71El retorn de Tarradellas, 71 – Suárez i la Transició, 73 – Els bascos i la minoria catalana, 74 – El nou Congrés de Diputats, 76 – Defensa del català i del concert econòmic, 78 – La redacció de l’Estatut, 79 – Una victòria inesperada, 81 – El pacte amb ERC, 84 – Portaveu del grup parlamentari, 88 – La Loapa i el 23-F, primers ensurts, 90 – El cas Banca Catalana, 92

4. Conseller 97Conseller de Governació, 97 – Els Mossos, un model de negociació, 99 – La corporació metropolitana, 104 – Roca i l’operació reformista, 105 – Conseller d’Indústria: Piqué, Birulés, Puig, 109 – Artur Mas, 111 – Relacions amb Orient, 112 – Conseller d’Economia: el model de finançament, 114 – El pacte del Majestic, 117 – L’Institut de l’Empresa Familiar, ‘la Caixa’ i Port Aventura, 124

5. Plegar 131La fi d’una generació, 131 – Cas Estivill, 132 – Dubtes, recances, conclusió, 133

6. Gent que he conegut 139Les contradiccions del maig del 68, 139 – Un català a la cort de Mònaco, 141 – Joan Estelrich, 144 – Giscard d’Estaing, Benedetti i Duran Farell, 147 – Eric Fromm, 150 – Josep Pla i Fuster, 152

I.11

UNA ENTRADA FORTA AL MÓN

La Guerra Civil i la fugida a l’exili

El meu primer record és una mica trist. És l’exèrcit republicà retirant-se derrotat cap a la frontera. Aquí es pot dir que comença la meva vida: amb aquella munió de soldats bruts i descamisats que travessaven Banyoles per la carretera general, aixecant pols i arrossegant-se més morts que vius.

Tot i que només tenia quatre anys ho recordo molt bé. En tinc l’estampa fresquíssima; potser perquè pocs anys després la vaig reviure a l’exili, aquesta vegada amb les tropes alemanyes, i també perquè el cine i la televisió me l’han anat recordant constantment. Però, sobretot, perquè la meva família i jo no vam trigar gaires dies a emprendre el mateix camí. Cap a França hi falta gent! Quina aventura més bèstia! Totes aquelles cares desencaixades per la por i la fatiga que havia vist passar per davant de casa una mica estranyat, agafat de la mà de la meva mare, es van convertir de sobte en el meu pa de cada dia.

La meva entrada al món, doncs, va ser un pèl forta. Tot i així he de dir que, des dels onze anys, no he patit cap més guerra, i ho agraeixo. Amb la guerra d’Espanya i la Segona Guerra Mundial seguides vaig quedar servit. També afegiré, per evitar malentesos, que aquestes guerres em van sortir prou barates, dintre de tot, i que no em puc queixar ni em queixo.

El 26 de gener de 1936, per tant, el dia que va caure Barcelona, la meva família i jo vam marxar cap a França

seguint l’exèrcit republicà, que ja havia començat a passar. La major part de la guerra la vaig viure a Banyoles, suposo que plàcidament perquè no en recordo res a banda que feia molta vida al carrer, tot i ser tan petit. Jo sóc fill de Joan Alavedra, de qui parlaré a bastament. Llavors el meu pare era director de l’Institut del Teatre i periodista, i pujava cada cap de setmana des de Barcelona. A la casa familiar de Banyoles, la meva mare, Montserrat Moner, de qui també parlaré a bastament, es cuidava de mi i de la meva germana, que llavors tenia nou anys —cinc més que jo— i que va morir a França el 1975, després de fer una gran carrera com a psicoanalista.

Un cop fetes les maletes (res: un parell de maletes a corre-cuita), vam sortir de Banyoles amb una ambulància conduïda pel doctor Isern. D’aquest senyor no en podria dir res més, però el nom no l’he oblidat; crec que és significatiu. A partir de Molló, com que la carretera no estava asfaltada i nevava, vam haver de continuar a peu. No sé quants quilòmetres hi ha entre Molló i Prats de Molló, a França, però vam haver de fer tot aquest camí a peu i nevant, amb una massa de gent que fugia a l’exili com nosaltres i un fred que pelava. Recordo la desesperació dels que havien de llençar les maletes en un barranc o deixar-les al marge de la carretera perquè no podien arrossegar tant de pes. Nosaltres també vam haver de fer-ho i vam arribar a la frontera amb la roba i els diners que portàvem a sobre.

La República germana, França, país que d’altra banda estimo molt, ens va dispensar la gran acollida que tothom ja sap. Ens va posar en camps de concentració. Dividien les famílies: homes en una banda, dones i nens en una altra. La rebuda va deixar el meu pare, que era una persona d’un caràcter molt fort i una vasta cultura, totalment abatut. I, llavors, la meva mare, que és una dona indestructible, li va dir amb una energia terrible però molta tendresa: «Joan! Aquest geni que tens, és ara que l’has de treure, home. Fes alguna cosa!». Mentre això li deia i ens separaven, un soldat senegalès la va punxar per darrere perquè avancés. Aquesta escena també la tinc gravada. Els senegalesos de l’exèrcit francès eren africans impressionants, de dos

metres. Ella es va girar i li va clavar una empenta: «A mi ni em toqui!». El moment es va fer etern. Em portava agafat de la mà i vaig tenir la impressió que aquella baioneta la perforaria. El senegalès va quedar astorat, amb la baioneta apuntant-li el ventre; ara la meva mare té cent dos anys.

Pel que fa al meu pare, a més de reaccionar, va tenir la sort que l’atzar el va ajudar. Quan el portaven cap al camp de concentració va trobar un diputat francès del Rosselló que coneixia de l’època en què havia estat secretari personal del president Francesc Macià. I gràcies a aquest català del nord, l’endemà estàvem tots quatre a l’habitació d’una fonda, plorant i fent pinya abraçats.

Va ser un retrobament emocionant: no sabíem què ens esperava però estàvem junts. Al camp només hi vam passar una nit. Els qui no van tenir la nostra fortuna ja han explicat com anaven allà les coses: gana, sarna, vent, humitat, les condicions eren deplorables.

A Prats de Molló ens donaven menjar en una cantina de refugiats. El menjar devia ser infecte però jo, que sóc de vida i sempre he tingut molta gana, la recordo amb afecte. També vull remarcar que una de les primeres coses que va fer el meu pare, després d’alliberar-nos, és anar a missa. Era catalanista, republicà i catòlic. Quan el 20 de juliol els revolucionaris van començar a cremar esglésies i a matar gent, va dir: «Ja hem perdut la guerra». Es va mantenir al costat de la Generalitat per fidelitat al país, no pas perquè estigués plenament d’acord amb la seva política, tot i que sempre va evitar criticar-la públicament. De fet, encara que acabo de dir que vaig passar la guerra plàcidament, i és veritat perquè era molt petit, amb els anys vaig saber que el meu pare es va haver d’amagar més d’una i de dues vegades de les patrulles anarquistes que el volien pelar per les seves creences religioses. Si un home com ell, que havia estat secretari personal de Macià i després de Companys, fins al 6 d’octubre, moment en què va considerar que ja n’hi havia prou, si la vida d’un home amb aquest currículum, dic, corria perill en la rereguarda republicana, ja es poden imaginar els lectors quin panorama hi havia a

Catalunya. La Guerra Civil va ser una cosa molt complicada a casa nostra.

I bé: el capellà del poble no va fer un sermó sinó una arenga furiosa contra els exiliats. Deia: «No hi ha dret que tota aquesta gent detestable vingui ara a buscar refugi a França després d’haver-se fet un tip de matar capellans i de cremar esglésies al seu país». En acabar la missa, el meu pare, que era un home afable però que ja he dit que quan s’emprenyava treia el geni, s’hi va acostar i li va dir: «Miri: si no fos creient no tornaria mai més a missa. Potser ha dit algunes coses certes però el seu discurs estava ple d’odi i d’ignorància». El capellà es devia mostrar poc receptiu perquè la cosa no va acabar aquí: el pare va escriure una carta de queixa al bisbe de Perpinyà. El capellà va ser amonestat i, amb el bisbe, van començar una amistat que va durar anys.

Passats uns dies vam agafar un autocar cap a Perpinyà. Volíem arribar a París en tren. El govern francès no volia que els refugiats s’escampessin pel país i tractava de tenir-los controlats al sud. Per moure’s calien molts papers i per tot arreu hi havia gendarmes. Nosaltres no teníem la documentació en regla, així que, el dia abans, els meus pares ens van dir que si la policia pujava a l’autocar sobretot no diguéssim res. El pare i la mare eren rossos, tenien un aire nòrdic, però la meva germana i jo érem morenos, dos «espanyols» clars; no feia falta l’idioma per identificar-nos. Els gendarmes van pujar i es van passejar pel passadís amb cara de pocs amics. Hi va haver un moment de pànic. Però tot va anar bé. Almenys fins que vam pujar al tren. Al tren hi vaig passar una nit horrible, tota la tensió acumulada em va sortir de cop, a raig. I és lògic, perquè aquesta aventura he de dir que la vaig viure com un homenet, sense un sol plor ni una llàgrima, exceptuant el retrobament a la fonda.

Primers records de París

El primer que vam fer en arribar a París és entrar a les Galeries Le Printemps, llençar la roba que dúiem, que

no ens havíem canviat des del pas de la frontera, i comprar-ne de nova. Vam sortir de les galeries fets uns pijos. I, allà enmig del carrer, tot xulo jo, vaig recuperar la confiança en el món i en mi mateix, i per això tinc aquest record tan immens de París.

Bromes a part, París és una ciutat que m’ha marcat molt. Hi vaig tornar a ser feliç: vaig recuperar-hi la seguretat i el gust per la vida; vaig descobrir-hi la importància de l’ordre, la tradició i el patriotisme. Recordo el restaurant La Lorraine i la mousse au chocolat, les meves postres preferides. Quan el maître ens veia entrar de seguida cantava: «Une mousse au chocolat pour le petit enfant catalan!». També recordo la tomba de Napoleó. Amb el meu pare visitàvem un museu o un monument cada dia, i la meva afició pel gran general ve de l’anada que vam fer a Les Invalides i d’uns versos que em van fer molta impressió: «Voldria que les meves cendres reposessin al costat del Sena enmig d’aquest poble francès que tant he estimat».

Napoleó es va convertir en el meu heroi i quan veia pel carrer els oficials de l’acadèmia militar de Saint Cyr —que és el West Point francès—, amb aquells uniformes tan lluents i polits, tan diferents dels que havia vist desfilar per Banyoles, em quadrava i els feia la salutació militar.

A París vam viure fins a la invasió alemanya. Els meus pares van retrobar-hi alguns amics i sortien força de nit; la meva germana i jo ens quedàvem amb els amos de l’hotel, que era un matrimoni molt maco sense fills, i ens portàvem tan bé que els van proposar d’adoptar-nos! Sense cap luxe fèiem una vida esplèndida. Jo només patia quan el meu pare es comprava unes sabates noves. Després de tants ensurts em vaig tornar hipersensible amb la qüestió de les despeses. Tenia la impressió que, si no vigilàvem, la bona vida s’acabaria. Em semblava que gastàvem massa i, com que el meu pare era molt presumit, vaig agafar una autèntica obsessió amb les seves sabates. Quan se’n comprava unes de noves les amagava a l’armari i quan jo les descobria muntava un drama.

Ens estàvem a l’Hotel Family, que no era res de l’altre món però que tenia la gràcia d’estar a la Rue Cambon,

prop de les Tulleries. Quan acabàvem les classes amb la instructora de francès me n’hi anava a jugar. De vegades els pares em pagaven una passejada en poni, que eren uns animals magnífics, d’una bona jeia extraordinària: camacurts, amb un serrell que els queia fins als ulls, la cua com un plomall i cara de bona persona —si se’m permet l’expressió.

Aquells jardins tan amples i ben cuidats, amb fonts, escultures i palaus, que van ser passeig diari de l’aristocràcia fins a la Revolució Francesa i, després, de la gran burgesia europea, em fascinaven, m’eixamplaven l’esperit; per a la imaginació d’un nen són fenomenals. A la primavera tenen tots els colors de l’alegria i, a l’hivern, els cobreix un llençol de neu blanca, preciós, de conte de fades. M’agradava jugar amb la neu i, a més, aquell paisatge blanc, trencat pel marró fosquíssim dels arbres pelats i majestuosos, m’omplia d’una malenconia dolça, serena, com la que devien agafar els palaus de París quan, a l’estiu, els grans senyors marxaven a la campanya i quedaven silenciosos, amb tot el mobiliari tapat pels llençols.

Ventura Gassol i Tarradellas

A París hi vaig conèixer Ventura Gassol i Josep Tarradellas. Amb aquests dos personatges, i faig servir la paraula personatge amb tota la intenció perquè eren dos homes de caràcter fort, molt intel·ligents, inoblidables, vaig passar-hi, de més gran, hores estupendes que han tingut una gran influència en la meva visió de la vida. No van ser els únics; durant els deu anys que vaig passar d’exili vaig conèixer, per mitjà del meu pare, una colla d’intel·lectuals i polítics de la Catalunya republicana que van marcar molt la meva formació política i sentimental. Però ja hi arribarem.

Gassol, l’inseparable company de fatigues de Macià, era un home de món. Havia viatjat pertot arreu. Al costat del president havia recorregut Europa, havia fet les amèriques, havia estat a Rússia. Durant els anys vint, en va viure de tots colors al costat de Macià. Va ser l’època de les conspiracions contra la dictadura de

Primo de Rivera i del seu primer exili: l’aventura més grossa i arriscada que van passar junts va ser Prats de Molló, sens dubte.

La seva tasca com a conseller de Cultura de la Generalitat és potser l’obra política més sòlida de l’etapa republicana, si exceptuem la restitució de la institució, fita que cal atribuir al geni polític de Macià. Gassol va ser l’únic conseller del primer govern de la Generalitat que va arribar fins a la Guerra Civil; era intocable i no va durar més perquè els plans de la FAI per assassinar-lo el van obligar a exiliar-se. Va ser dels pocs consellers que, davant dels revolucionaris, va donar la cara, i els anarquistes la hi tenien jurada perquè es dedicava a salvar capellans i gent de dretes, a més del patrimoni artístic del país. Si la catedral de Barcelona encara està sencera, amb la façana neogòtica que va pagar Manuel Girona, és gràcies a ell. També el bisbe Vidal i Barraquer li devia la vida, favor que li va tornar quan, a l’exili, la Gestapo el va detenir.

Gassol era el meu padrí. Havia de ser-ho Macià, que ho havia demanat personalment a la meva mare, però va morir tres mesos abans que jo nasqués. Per honorar-lo els meus pares van fer aquest invent de batejar-me amb el seu cognom que, en català, correspon al nom de Maties. Jo hauria preferit dir-me Jordi o Joan, però el nom propi és una de les moltes coses que no es trien a la vida i ara n’estic orgullós: és la meva marca.

El meu padrí, doncs, era Gassol: un romà, un bohemi genialoide, un vividor increïble. Era una mica cantamanyanes, un cabotin, per fer servir un mot francès que ell utilitzava molt i que vol dir «comediant». Però, com ja he dit, va tenir moments d’heroisme, va saber donar el do de pit mentre altres homes teòricament més seriosos que ell desapareixien morts de por enmig del maremàgnum revolucionari.

La seva conversa era de les millors que he conegut. Tenia una capacitat il·limitada per riure’s de tot sense banalitzar res. No sé com dir-ho: era un foteta finíssim. Era molt divertit. Alhora que es fumia del mort i de qui el vetlla, tenia per a totes les coses serioses un fons de respecte insubornable. Això tant deu servir per a explicar la seva fermesa durant la Guerra Civil com la

seva fama de voluble, demagog i faldiller. Qui hagi llegit Els tres mosqueters, d’Alexandre Dumas, que pensi en l’Aramis, l’espadatxí presumit, sensible, poeta. El meu padrí també anava per capellà, també va sortir del seminari i també era presumit i poeta. Ara alguns crítics el consideren un autor menor, però els primers versos de Les tombes flamejants són una visió genial, preclara, agudíssima de la història de Catalunya: «Fou una pàtria/ va morir tan bella/ que mai ningú no la gosà enterrar».

A mi em sembla una imatge boníssima: mira que han mort pàtries i han estat oblidades, i la nostra per què no l’enterrem d’una punyetera vegada? Alguna cosa deu tenir, oi? A Jordi Pujol, quan tenia setze o disset anys, les poesies nacionalistes del meu padrí el van influir molt. També era un gran mitinguero. Li escalfava l’auditori a Macià i, fins que no va començar a fer-ho el meu pare, també li escrivia els discursos. Parlant en públic tenia un èxit fabulós. Als mítings d’ERC sovint se sentia: «Que surti Gassol, que surti Gassol!». Jo només el vaig sentir un cop a Perpinyà i la seva llegenda em va semblar plenament justificada: parlava dels pagesos dels camps de Tarragona, descendents dels romans, que quan el sol es pon tornen a casa, i de la pàtria: tot eren imatges grandioses, espaterrants, la gent aplaudia enfervorida.

Fins al final de la seva vida va dur aquella famosa cabellera que uns anticatalanistes li van intentar tallar a cop de tisora, durant el debat de l’Estatut a Madrid. No obstant, quan jo el vaig conèixer ja no escrivia —o escrivia molt poc— i s’havia allunyat de la gran passió de la seva vida: la política. Havia conegut una suïssa i s’hi havia casat: feia una vida regalada. Després de tants ensurts i sotragades devia considerar que ja n’hi havia prou, que hi havia altres coses a la vida.

Juntament amb el seu secretari Melcior Font, el meu pare i Tarradellas, van fer, en temps de la Generalitat, una colla d’amics inseparables. Aquella amistat mai no es va perdre. Només diré que Gassol li deia «germà», al meu pare. Amb Tarradellas també s’estimaven molt. I això que, en les lluites internes de la Generalitat, Tarradellas n’havia fet de l’alçada d’un campanar. Com que ell i el grup de l’Opinió estaven enfrontats amb

Macià, el meu pare, que era el secretari personal del president, rebia per tot arreu. Una vegada, estava treballant al despatx i hi van entrar uns uixers per ordre de Tarradellas i se li van emportar la taula. El van deixar amb l’estilogràfica suspesa a l’aire! Amb Gassol igual: Tarradellas el considerava un enemic polític i el criticava obertament perquè el trobava massa nacionalista. Després, però, quan sortien de la Generalitat, es trobaven tots quatre al bar Palermo, a Balmes-Aragó, i feien tertúlia fins entrada la matinada.

De Tarradellas també en parlaré ara, encara que hagi de fer salts cronològics importants. Així, quan el tornem a trobar, ja tindrem coses explicades.

He de dir que me l’estimava molt i que n’admiro la figura política, cosa poc freqüent en l’ambient convergent. Amb qui més dec coincidir és amb Jordi Pujol, que el valorava molt malgrat la rivalitat política que els enfrontava. Tarradellas també admirava Pujol —malgrat que li costés encara més de reconèixer i el critiqués obertament. Quan ens trobàvem en un ambient distès, amb més gent, a Tarradellas li agradava fer-me explicar una anècdota reconstruïda per ell i per la meva mare, perquè jo no la puc recordar, que donarà idea de qui era aquest home.

Com he dit, vam passar la guerra a Banyoles. La casa familiar —la meva mare és banyolina, tot que va néixer a Girona— és una casa de poble. La porta d’entrada sempre estava oberta: dóna a una gran sala que fa alhora de rebedor i de distribuïdor. Una tarda, quan jo tenia dos o tres anys, estava jugant amb ma mare i, de sobte, vam veure un Hispano Suiza que parava davant de casa. En va sortir un xofer amb gorra i polaines que va obrir la porta a un paio de gairebé dos metres. Portava un abric llarg fins als peus i un barret borsalino com el de les pel·lícules de Jean-Paul Belmondo. Mentre aquella figura monumental baixava del cotxe i es desplegava aguantant-se el barret, una ventada va aixecar un remolí de pols al carrer. I, davant l’estampa d’aquell personatge imponent, que sortia d’un núvol de pols i entrava a casa aureolat pels raigs de sol de l’hora baixa, que li queien per darrere l’esquena, jo em vaig agafar a les faldilles de la meva mare i, petrificat al bell

mig d’aquell rebedor que a mi em semblava tan immens, li vaig preguntar: «Mare, que és Déu nostru senyor?».

Tarradellas xalava sentint-me explicar aquesta anècdota en públic. Per a mi que aquell dia va començar a pensar que jo era un nen molt espavilat, l’únic que havia vist clarament qui era. Llavors era conseller primer de la Generalitat, la guerra anava malament i ningú no podia pensar que quaranta anys més tard tornaria a Catalunya com a president. Però la confiança que tenia en si mateix, i jo afegiria que la importància de la seva figura política, està en consonància amb aquell impressionant físic seu de petroler de Texas, tan poc usual en un país mediterrani. El filòsof Francesc Pujols, quan parlava d’ell amb el meu pare, sempre deia: «Què explica el nostre Richelieu?». Considerava que era l’únic polític de debò que havia donat la Generalitat republicana.

Crec que l’autoconfiança —i per tant l’ambició i la tenacitat que posava en aconseguir el que volia— així com la planta que tenia són les dues característiques que millor el descriuen. Era un seductor nat. Deixava les dones embadalides. Tot i que era un masclista i les dones no li interessaven especialment, les fascinava amb una barreja de cortesia i adulació. Als homes, déu n’hi do: es va ficar a la butxaca una colla de persones importants. Penso en Domingo Valls, Manuel Ortínez, Duran Farrell. Tenia, com De Gaulle o Macià, una presència que imposava respecte. Sobre això també tinc una anècdota. Una vegada em va convidar a sopar a Chez Prunier, un dels millors restaurants de París dels anys seixanta i setanta. Especialitat: peix i crustacis. Com sempre, parlàvem de política catalana i, sobretot, de Joan Baptista Cendrós, que era la seva obsessió del moment. El fundador d’Òmnium Cultural era un burgès que jugava un paper destacat en el món catalanista i que, en canvi, no l’ajudava econòmicament. Això, a Tarradellas, li coïa. Sempre va estar contra totes les iniciatives del catalanisme que no passessin per ell, contra tot allò que considerés que el disminuïa com a president de la Generalitat.

I bé, mentre carregava contra l’un o contra l’altre i em preguntava si el d’aquí o el de més enllà tenia ambicions polítiques —els rivals que li podien fer ombra sempre el van preocupar molt—, jo anava pensant quant costaria aquell soparàs i qui el pagaria. Com que no duia diners i Tarradellas sempre anava justet però mai no baixava el llistó, pensava: «Si ara se li acut dir que és el president de Catalunya, aquests francesos truquen a la policia i ens passem la nit fregant plats». I efectivament: quan arriba l’hora de pagar i ve el maître amb l’addition, Tarradellas es treu una targeta de la cartera i, alhora que s’aixeca, li diu: «Passi a cobrar demà la factura a l’hotel Mont Thabor, sóc el president de Catalunya». El maître va quedar un moment bloquejat i tot seguit va fer una petita inclinació i li va dir: «Oui, monsieur le president». I vam sortir d’allà com uns senyors.

Estic segur que un altre sense aquella estampa física i aquella sang freda no se n’hauria sortit tan fàcilment.

L’autoconfiança de Tarradellas també explica per què ara tenim la Generalitat, l’única institució que connecta l’Espanya actual amb la legitimitat republicana. Durant trenta anys no va baixar del burro, va viure a França com si estigués a Catalunya, esperant la seva hora, lluitant contra qualsevol que li semblés un rival polític. Sabia tot el que passava al país, fins i tot sabia què es publicava a diaris locals de Girona, Lleida o Tarragona; tenia una gran xarxa d’informadors i un arxiu fabulós. Quan la política li donava un disgust, es tancava en si mateix i podia passar-se dies callat, sorrut, d’un mal humor horrorós. Llavors protagonitzava escenes tragicòmiques, una mica infantils, com ara que, a taula, la seva dona li oferís la setrillera i ell li etzibés: «Antonieta no em miris, t’he dit que avui no tinc el dia, si us plau no em miris!». Era la seva manera de resistir quan se sentia decaure.

Amb Cendrós, Tarradellas va protagonitzar una anècdota que il·lustra fins a quin punt es prenia a pit el seu càrrec. L’Andreu Abelló, que havia estat president de l’Audiència Territorial de Catalunya i el Tribunal de Cassació durant la Guerra Civil, va dir a Cendrós: «Això no pot ser: us heu de reconciliar amb Tarradellas. Ens

trobarem al Bristol i aleshores us recomano que calleu. Ell us clavarà una pallissa de tres o quatre hores. Us retraurà que hagueu comprat aquest pis a París i que feu política a París. Això el té obsessionat perquè considera que el disminueix com a representant de Catalunya i voldria que aquest pis el tanquessiu o li cedissiu a ell. Vós escolteu-lo, només, no li digueu res».

A Cendrós li costava callar, tenia un caràcter molt fort. I, efectivament, després d’una pallissa de tres o quatre hores no va poder més i li va dir: «Mireu, president, us ho diré amb una expressió típicament catalana perquè jo sóc un català típic i vós m’entendreu perfectament. Aquest pis l’hem obert per un motiu, i és perquè a mi m’ha sortit dels collons. I sabeu quan el tancaré? Doncs quan em torni a sortir dels collons». I allà es va acabar la conversa.

En aquest país, on la majoria de gent se les dóna de molt fina i civilitzada, moltes coses importants es discuteixen i se solucionen així.

Explico tot això perquè la mitologia de la Transició i el pas del temps fan que ara sigui molt difícil fer-se una idea de la tenacitat, la fortalesa i l’enorme capacitat per a mantenir l’esperança que va necessitar aquell home. Ara recordo una visita que li vam fer a Saint-Martin-le-Beau amb la meva dona Doris, acabats de casar. Ens havíem casat el 1959 i això devia ser el 1960. La Doris Malfeito Torrella és filla d’una família apolítica. El seu pare havia creat l’empresa Solriza de perfumeria i era una barreja de sang portuguesa, francesa i catalana. Parlaven sempre català a casa i havien enviat les filles a l’escola Virtèlia, una escola catalanista. Com la majoria de catalans, però, la Doris a penes havia sentit a parlar de Tarradellas quan el president ens va fer, de regal de noces, uns dies a l’hotel Mont Thabor. Aquest hotel era d’un català d’Arbúcies, no gaire catalanista, però que, en canvi, per aquelles coses rares que tenim els catalans, adorava Tarradellas i, a més de pagar-li factures, havia convertit l’hotel en una mena de seu oficiosa de la Generalitat a París.

I bé, abans de tornar a Barcelona, vam passar uns dies a casa seva. Després de sopar, deixàvem les dones al menjador, pujàvem a les golfes i parlàvem de

política. Fins a les quatre o les cinc de la matinada no em ficava al llit i la Doris sempre em demanava si realment la política donava per tant.

A la conversa, Tarradellas acostumava a repetir sempre els mateixos conceptes: tenim la institució i l’hem de mantenir. Ja he dit que el preocupava tot el que restés protagonisme a la Generalitat: va estar contra Montserrat, contra Òmnium Cultural, contra l’Assemblea de Catalunya, contra el Consell de Forces Polítiques, contra tot el que no liderés ell. En fi: el fet és que el dia que marxàvem, mentre el matrimoni Tarradellas ens acomiadava des del porxo de la casa i jo engegava el cotxe, vaig tenir aquest diàleg amb la meva dona.

—El president és fantàstic...—Sí... —vaig respondre.—Però de veritat penses que tornarà a Catalunya de

president?—No! I ara.—Ah! Em pensava que estàveu tots bojos!Com he dit, això era el 1960. Tot i que jo l’admirava,

tenia claríssim que no tornaria mai de president. No li ho deia, naturalment, però ho tenia claríssim. En aquell moment l’únic que s’ho creia era ell. O sigui que a Tarradellas se li poden criticar moltes coses però se li ha de reconèixer una fortalesa d’esperit heroica, diria jo.

De París a Prada: Casals, Sagarra, Pujols i companyia

I bé: tornant on érem, a l’exili de París, un altre dels amics amb qui els meus pares es van retrobar va ser Pau Casals. L’amistat amb el mestre —a casa sempre l’hem anomenat així— va sorgir d’un reportatge que el meu pare li va fer a la casa que tenia a Sant Salvador, el Vendrell: una casa magnífica, davant del mar, amb una sala de concerts, un pavelló per a convidats, unes pintures molt boniques, pista de tenis. Durant anys havia estat el violoncel·lista més ben pagat del món i havia fet molts diners. Era admirador de Macià. De fet, es va convertir al catalanisme gràcies a ell; abans era

monàrquic, es feia dir Pablo i duia una bandera espanyola dins del violoncel quan viatjava. La família reial l’havia protegit i li havia pagat els estudis. I Macià va ser, per a ell, una revelació.

Doncs bé: quan va començar la Segona Guerra Mundial, Casals va dir al meu pare: «Els alemanys aviat desfilaran pels camps Elisis. Jo me’n vaig cap al sud. Per què no veniu?». A la meva mare li agradava molt París però estava tipa del clima, i el meu pare no es cansava de repetir que era una ciutat magnífica però per viure-hi amb diners. A la Catalunya nord, la vida era molt més barata i, a més, estava a prop de casa i s’hi parlava català. Tot i que ja es perdia a gran velocitat, tothom l’entenia i encara se sentia bastant: la gent gran, els pagesos i els gendarmes veterans, quan no estaven de servei, el parlaven normalment.

I així vam anar a parar a Prada de Conflent. Hi vaig viure fins al 1948, que vaig tornar a Catalunya. Durant un parell d’anys, fins a l’ocupació de la França de Vichy, ens vam estar al Gran Hotel, que no passava de pensió arregladeta, malgrat el nom. Després, amb l’arribada dels alemanys, ens vam instal·lar amb Casals i la seva dona en una casa que a mi, potser perquè els nens ho magnifiquen tot, em semblava molt gran i bonica i que amb els anys he vist que, de fet, no ho era tant: Villa Colette.

Quan els alemanys anaven a envair la França lliure, les dues famílies vam intentar exiliar-nos a l’Argentina, juntes, però no ens en vam sortir: el vaixell que ens hi havia de portar —Chaplain, es deia— es va enfonsar davant dels nostres nassos. Els nazis el van fer volar pels aires. Venint de Prada vam arribar al port de Bordeus i ens vam trobar que hi havia un bombardeig. Ens vam refugiar en unes porteries amb les maletes i des d’allà vam veure com una bomba queia damunt del Chaplain i els plans de començar una nova vida a l’Argentina feien aigües, literalment. Vam tenir un disgust, és clar, i vam passar por, però no vam dramatitzar massa: em sembla que a tots plegats ens feia una mica de mandra marxar.

Els mateixos taxistes que ens havien dut a Bordeus ens van tornar a Prada. Tornant, ens vam aturar al

Château de Sauternes, on fan aquell vi fabulós, dolcet, macerat a la fusta, que es pren amb foie. La gent del Château va reconèixer Pau Casals i ens van treure un soparàs amb uns vins magnífics. El mestre, després d’interessar-s’hi molt, perquè sent del Vendrell, que és zona vitícola, coneixia el tema, només va voler aigua! Aquella gent no se’n sabien avenir, van quedar xocats. Casals era un home auster. Mai no el vaig veure prendre’s més d’un got de vi. Els vins només els tastava, li agradava comentar-los, com fa ara la gent, la gent que hi entén i la que no, però després, a l’hora de dinar o de sopar, només bevia aigua. Menjant era igual: s’alimentava de verdures i fruites, això sí, en grans quantitats, perquè tenia molta gana. En tot cas, queda clar que la vida té una força tremenda: se t’ensorra un vaixell al matí i a la nit et claves un sopar de tres estrelles.

Fins a l’ocupació alemanya, Prada va tenir una època daurada, si es pot dir així. S’hi van refugiar ben bé una quarentena d’exiliats destacats. Les dues grans patums del poble eren Pompeu Fabra i Pau Casals, i fins diria que hi havia certa rivalitat entre ells. Quan el mestre sentia dir a Fabra un castellanisme tornava a casa fregant-se les mans i insistint en la falta: «Ha dit això, ha dit això!». Al cafè Hostalrich, davant per davant del Gran Hotel, cada tarda hi feien tertúlia Josep Maria de Sagarra, Francesc Pujols, Alexandre Plana, Rafael Moragues i el meu pare. Moragues, el moraguetes, que li deien, era crític musical i l’amic íntim de Pujols: anaven junts a tot arreu. Era lleig com un pecat. Anava brut i tenia la cara plena de grans que li supuraven. Una vegada, en un sopar, unes alemanyes se’l miraven despectivament i ell, tornant-los la mirada amb un somriure maliciós, va agafar la mostassa i se la va començar a posar a la cara, com si fos una crema per als grans.

Si explico això és per destacar que el moraguetes era l’excepció i que si alguna cosa tenien en comú aquella colla era el sentit de l’elegància. Tot i viure a l’exili, tot i haver perdut una guerra, tot i ser uns fracassats —dit amb tot el respecte i l’estima—, eren gent que

aguantava el tipus, que mai no va perdre les formes i que sempre va anar molt ben vestida.

Malgrat l’edat (tenia sis o set anys), al cafè Hostalrich m’hi deixaven servir els refrescos quan sortia de l’escola i així em guanyava unes propinetes. A Prada tot era d’estar per casa i havies de ser molt llepafils per no trobar-t’hi a gust. A l’Hostalrich fins i tot hi havia servit taules disfressat de Napoleó, amb un abric encreuat i un barret que em va fer l’Alexandre Plana. Ja he dit que Napoleó era el meu heroi: la idea d’un outsider, d’un cors fent-se l’amo de França amb més intel·ligència que força em tenia fascinat; suposo que perquè jo també em sentia una mica outsider. M’agradava jugar a ser Napoleó, i Plana em seguia el joc fent-se passar per Alexandre Magne.

Remenant papers, he trobat un vers que em va fer en motiu d’algun aniversari, i que diu: «Macià, com te regales al matí/ anant a prendre el sol al codalet/ havent dinat, content te’n vas de dret,/ a l’escola a aprendre a llegir/ Pensa que Napoleó/ se sabia sempre la lliçó».

De versos, me n’havia dedicat molts més Sagarra, que hi tenia una gran facilitat i sempre trobava ocasions per a guarnir la vida amb la seva lírica: «A taula, senyor Macià, / per sê una persona honrada/ s’ha de menjâ i callâ/ i no ficar cullerada/ si no se sap de què va».

Però amb Plana hi tenia una relació d’afecte especial. Durant molt temps es va encarregar d’acompanyar-me a l’escola cada matí, i d’esperar-me a la sortida. Els primers mesos ho vaig agrair molt; malgrat que després vaig agafar gust al col·legi, al principi la idea d’anar a classe m’angoixava: no dominava el francès, no coneixia els companys. A Plana li feia il·lusió, i a mi em confortava. Plana era un solteràs seriós i poc parlador, un advocat culte, dels d’abans de la guerra, un barceloní de senyoriu vuitcentista, molt alt i prim. Va ser el primer mentor literari de Josep Pla, però no va deixar gaire obra escrita: té una novel·leta que diuen que està molt bé, A l’ombra de Santa Maria del Mar. També havia estat crític de teatre i de cinema i a l’exili tothom el tenia molt considerat.

Vaig ser, doncs, el nen mimat d’una colla d’homes d’altíssima categoria. Plana m’acompanyava a l’escola, Sagarra em feia versos, Pujols em distreia i em feia riure amb els seus estirabots constants. Quin home! Una vegada que estàvem ell i jo a la recepció de l’hotel va entrar com un braç de mar una senyora grossa, enjoiada, opulent, ostentosament vestida.

Pujols em deixa sol i s’hi acosta:—Senyora, permeti’m que li digui que la trobo

esplèndida, és la senyora més esplèndida que he vist mai. No la molesto més. He tingut necessitat de dir-li això, però ja em retiro. I dispensi’m.

—No, no, i ara! Si ja m’agrada que m’afalaguin —li respon la senyora inflada com un papagai.

—Bé, doncs, me n’alegro, perquè no me n’he pogut estar. Quan l’he vist entrar he quedat enlluernat. Un home no podria voler res més. Cregui’m.

—Ai, però vol dir? Si em sobren uns quilets. De fet, ara començaré un règim.

—I ara! Deixi estar els règims! No li calen. I si s’entesta a perdre els quilos, pensi abans en mi!

Mai no sabies per on podia sortir, Pujols. Era un d’aquests esperits originals i surrealistes que dóna la nostra terra, com ara Dalí o Russiñol. Recordo una vegada, al principi de ser a Prada, que la Gendarmeria va citar els exiliats a comissaria per fer una mena de cens. Hi havia una llarga cua i tothom li anava dient: «Ara Pujols, comporteu-vos, eh? No foteu broma, que això és seriós. Quan us preguntin si treballeu, sobretot digueu que no. Penseu que ens ho tenen prohibit!». I ell: «No patiu, pesats! Ja sabeu que, quan cal, sé posar-me seriós. Sóc un home d’ordre, per qui em preneu!».

I amb això li toca el torn. —Monsieur. Comme vous appelez vous?—Pujols. —Bon.—Però compte: vós haurieu d’escriure Poujolse, si

escriviu Pujols, pronunciareu Pujol, i jo no vull que em digueu Pujol, vull que em digueu Pujols. O sigui que heu d’escriure pou-jol-se.

El gendarme aixeca la vista de la taula, se’l mira i, amb la mosca al nas, li demana:

—Bon. Vous travaillez?—Oui!Des de la cua cridaven: «Pujols, vinga, no foteu

l’animal!». I el gendarme, que era un d’aquests rossellonesos, una mica inflats de cara, torrats pel sol dels pirineus, li demana, ja una mica foteta:

—Et vous travaillez, monsieur, où?—Al cementiri de Prada. —Comment? —li diu, amb un cop de puny a la taula,

fent-se l’emprenyat—Sí, sí. El cementiri de Prada és el meu lloc

predilecte. Perquè vostè ha de saber que jo treballo dia i nit.

—Nuit et jour, eh?—Oui. Pensi que sóc filòsof. Els filòsofs sempre

pensen. I el cementiri de Prada és el meu lloc predilecte perquè té uns xiprers meravellosos, els millors de la mediterrània. M’inspiren!

En fi, la cosa va acabar amb rialles de tothom. No sé si Pujols era un gran filòsof però era un home cultíssim i molt creatiu, a més d’un excel·lent fabricant d’anècdotes. No era un català arrelat a la terra, era la terra! Just tornar a Catalunya els franquistes el van tancar a la presó. I quan, després de moltes gestions, el van aconseguir treure, li va dir al seu advocat: «Per què em traieu tan d’hora? No calia que fessiu tan bé la feina, home! Molt bé, molt bé, marxem, però abans vull anar a veure el director de la presó, li he de dir una cosa». L’advocat tremolava: «Va, Pujols, no emboliqueu la troca, que hem hagut de remoure cel i terra». I ell dali. Amb això, es planta al despatx de la màxima instància del centre i li diu: «Miri, li vinc a agrair els dies que he passat aquí. Han estat magnífics, magnífics! He pogut reflexionar com mai. I encara li he de dir una altra cosa: li he de dir que vostè em fa bastanta d’enveja. Sap per què? Perquè jo me’n vaig i vostè es queda». No acabaríem mai.

L’esperit de l’exili

Em sembla que una de les coses que ha estat més erosionada pel franquisme, a banda de la llengua, és la textura moral del país, les formes de vida catalana. Quan vaig tornar a Catalunya ningú no sabia res ni dels intel·lectuals ni de la manera de veure el món que jo havia conegut a Prada. Els joves de la meva edat, els que, en general, després han dirigit el país, tenien un embolic de tòpics provinents del catolicisme més ranci, del comunisme i de l’espanyolisme, considerable. Això encara dura. El tremendisme pedant de Jean-Paul Sartre ha fet molt mal a Catalunya. La vida és una putada amb moments meravellosos; és una putada perquè acaba malament, però té moments extraordinaris i s’han d’aprofitar; en això la meva mare ha estat una mestra, més que el meu pare, que era una persona patidora, i aquesta capacitat d’esprémer al màxim la part bona de la vida jo he tingut la sort d’heretar-la.

De fet, aquesta alegria de viure és una de les coses més importants que dec a l’exili. Una vegada Jordi Pujol em va dir: «Tu ets un bon vivant però en el bon sentit de la paraula». És veritat. A França que et diguin bon vivant és un elogi; aquí està mal vist, no sé per què. A Catalunya tenim l’estranya mania d’estigmatitzar coses que a la resta del món es consideren normals i positives. En tot cas, la meva capacitat d’adaptació es deu en bona part a l’exemple que, de petit, vaig trobar a casa i a l’ambient de l’exili. Encara que l’expliqui així, no va ser una època de flors i violes. Però tothom tendia a desdramatitzar, rèiem molt malgrat la duresa d’algunes situacions, la gent feia broma i s’ho passava bé de seguida que podia.

No he cregut mai en el dolorisme; ni en el dolorisme ni en la cultura de la queixa: suposo que perquè l’ambient de Prada era un altre. El món que vaig conèixer a l’exili, els homes que em van impressionar de petitet, tot just tornen a interessar ara alguns joves. Bon senyal. Tenien una concepció de la vida que els catalans no hauríem de menysprear només pel fet que hagi estat la nostra de sempre; ja després de la guerra era molt moderna i, tal com evoluciona el món, cada dia ho serà més: em refereixo al nostre pragmatisme d’ocupar-se en comptes de preocupar-se, de viure amb

el que tens i de viure de la millor manera possible, sense renunciar mai als ideals però sense deixar-s’hi arrossegar, i molt menys permetre que t’amarguin. Aquest realisme, aquest hedonisme domèstic de l’anar fent i del gaudir dels petits plaers de la vida, es va perdent i això es veu fins i tot amb el catalanisme actual.

La concepció de la vida de la qual parlo potser quedarà més clara amb un record de quan vaig ser conseller de Governació. Va haver-hi unes inundacions terribles. Moltes poblacions es van quedar sense llum i aigua. Per fer-me una idea de quina era la situació, vaig recórrer el territori en helicòpter. A gran part del país em va sorprendre la impaciència, l’infantilisme i les queixes gratuïtes de la gent, demanant solucions immediates, com si la Generalitat hagués provocat les pluges o pogués resoldre els problemes amb una vareta màgica. Per això recordo com em va frapar, també, la reacció dels pobles del cor de Catalunya, on la idiosincràsia tradicional, per dir-ho així, es manté més viva. Allà l’ambient era tot un altre: t’agraïen l’esforç d’anar-hi, t’explicaven els danys de manera sumària, et preguntaven quan crèiem que podríem posar-hi solució i gairebé se’t treien de sobre donant-te ànims, «vagi, vagi, que té molta feina, ara aquí vostè no hi pot fer res i no el volem entretenir».

Aquest era l’esperit que jo vaig viure a l’exili: la gent s’espavilava; no esperava que li vinguessin a treure les castanyes del foc. Si la gent era d’esquerres, ho era per un sentit de justícia social, però en essència era liberal, partidària del viu i deixa viure. Tarradellas, Gassol, Casals, Pujols, Sagarra, Fabra, i d’altres que també vaig conèixer en aquella època, com Josep Carner o el meu pare mateix, tots eren refractaris al comunisme, i per descomptat, totalment contraris al feixisme. I vaig més enllà de la ideologia política. Eren refractaris a tot el que comporta l’adhesió incondicional a una teoria, al fet de posar les idees per davant de les persones i a la concepció del món i de la vida que això implica. Tenien, per exemple, un gran sentit de l’humor, que és una cosa que els militants de les ideologies totalitàries no

tenen. Fins a la guerra, el comunisme era cosa de quatre gats a Catalunya. Igual que el feixisme.

També dec a l’ambient de Prada el meu catalanisme i la meva vocació política. A les tertúlies del cafè Hostalrich i, sobretot, després, en les trobades d’exiliats que Pau Casals i el meu pare organitzaven cada diumenge a Villa Collette, només es parlava de Catalunya. Com que els exiliats no podien treballar —almenys en feines reconegudes—, tenien molt temps per pensar. Cada diumenge havent dinat, omplíem el menjador de cadires. Venien exiliats de Prada, Tolosa, Perpinyà i Montpeller —els quatre principals centres d’exiliats del sud de França. Es departia sobre les notícies d’Espanya, o d’altres punts forts de l’exili com Anglaterra o Mèxic. L’exili era un món en comunicació constant. De vegades ens visitava Carner, de vegades Gassol, o Tarradellas, o l’expresident de la Mancomunitat Puig i Cadafalch, que estava restaurant el monestir de Cuixà. Tota aquella gent semblava que no volgués recordar el desastre que havien viscut: el seu fracàs. En canvi recordaven vivament un país idealitzat, un país que poc s’assemblava al que vaig trobar quan hi vaig tornar, però que em va marcar: l’he dut sempre dins del cor, com un ideal.

De l’exili que vaig conèixer, em sembla que l’únic que tenia una visió clara de la situació —tal vegada massa clara: crua— era el periodista Eugeni Xammar. S’havia passat mitja vida voltant per Europa, fent de corresponsal. Sabia quatre o cinc idiomes. Tenia una ploma dura i càustica. Era un crític ferotge i no deixava res dempeus. De tant en tant el meu pare es trobava amb ell a Perpinyà i feien petar la xerrada: sempre tornava a casa desmuntat, deprimit.

Problemes amb els nazis

Com he dit, a Villa Colette ens hi vam instal·lar després d’intentar marxar a l’Argentina. Tot i que la idea de canviar de continent no ens apassionava, quedar-nos a França ens va dur problemes. Just arribar els nazis al poble van visitar-nos quatre generals d’aquells

d’uniforme verd, que feien tanta impressió, d’acadèmia, de l’Alemanya culta i romàntica. Volien convidar el mestre a tocar a Berlín davant del Fürher. La conversa va ser en alemany: Casals el parlava perfectament i el meu pare també; el va aprendre a Barcelona a la primeria de segle quan va esclatar la febre wagneriana. Wagner li va causar tanta impressió que es va posar a estudiar alemany immediatament i el va aprendre sense sortir de Barcelona. Això li va permetre traduir al català el Werther de Goethe o una novel·la de molt èxit en l’època d’entreguerres Res de nou a l’Oest, d’Erich Maria Remarque.

Doncs bé: Casals va rebutjar la invitació. Molt educadament els va dir que ell havia adoptat una posició a favor de la pau i de la democràcia. Que considerava que a Alemanya hi havia una dictadura, que a Rússia també, que s’estimava molt la cultura alemanya, però que no aniria a tocar a Berlín de cap manera.

L’endemà vam tenir un registre brutal. Ens van dir que havien rebut una denúncia contra Casals i el meu pare; els acusaven de col·laborar amb la resistència. «A Monsieur Casals de moment el respectarem —ens van dir—, però vostè, monsieur Alavedra, cap a la kommandatur.» Sort en va tenir el meu pare que la febrada wagneriana li hagués agafat tan fort! Poques coses commouen tant els alemanys com sentir un estranger parlant bé el seu idioma. Són una cultura fortíssima però l’alemany és complicat i tenen un sentiment d’inferioritat davant francesos i anglesos molt arrelat: quan senten algú que parla com ells de seguida s’estoven, no poden evitar considerar-lo dels seus. Al final el van deixar anar. Però, a casa, ja sempre més vam viure amb la por que un dia el deportessin. No se sabia què passava exactament als camps de concentració però sí que se sabia que quan s’enduien algú cap a Alemanya se li perdia la pista.

Madame Lafabregue, que era una senyora bastant guapa i amiga dels meus pares, es feia molt amb un oficial alemany. L’oficial la visitava sovint a casa, i un dia li va dir: «Demà fem una operació i a l’Alavedra segur que el deporten; amb Casals ja veurem què fem».

Segons aquesta senyora, ella ho va evitar. Vés a saber... L’atzar i les relacions personals pesen molt en les situacions crítiques de la vida.

Posaré un altre exemple. Una vegada van agafar el meu pare en una d’aquestes ràtzies que els nazis feien pels cafès dels pobles quan hi havia un atemptat. Detenien la gent aleatòriament, i tant podien afusellar-te com deportar-te a un camp alemany o enviar-te a la presó uns dies. El fet és que enmig del batibull el meu pare anava ensenyant la documentació de refugiat com un desesperat, intentant sortir d’allà. De sobte, va topar amb un oficial alemany que havia viscut mitja vida a Barcelona, que fins parlava català i que, a més, el va reconèixer: «Joan Alavedra? Vostè no és el que feia el Fet del dia?». El Fet del dia era un magazine radiofònic que el meu pare va fer fins al final de la guerra. El programa va tenir tant d’èxit que fins i tot es va recollir en llibre.

—Digui’m senyor Alavedra, què puc fer per vostè?—Deixi’m marxar, home! Si ens retrobem a Barcelona

ja ho anirem a celebrar, però ara oblidi’m. No m’ha vist!I se’n va sortir. El segon registre va ser encara més fort que el

primer. Es van presentar a casa a les cinc de la matinada i ens van retenir al menjador fins a les nou del matí. Van esventrar els matalassos. Van regirar-ho tot. El meu pare havia rebut diners de la vídua de l’Andreu Nin, el líder del POUM, assassinat pels comunistes. Li tornava un préstec que li havia fet temps enrere per arribar fins a Marsella i embarcar-se cap a Amèrica. Els nazis van interceptar la transferència bancària i acusaven el meu pare de treballar pel maquis. Era absurd, el meu pare no era comunista i la vídua del Nin no cal ni parlar-ne: li havien mort el marit. Va costar molt convèncer-los. Però té gràcia com les persones ens acostumem a les situacions més bèsties: al matí, quan els alemanys van haver marxat, reticents però més calmats, ens vam mudar i tota la família vam anar junts cap a l’església: hi teníem cita perquè jo celebrava la cerimònia de confirmació. Per celebrar-ho, a la tarda encara vam fer una festa amb pastetes i refrescos, a casa.

Als ensurts que ens donaven els alemanys i la por que se’ns enduguessin el pare, cal sumar-hi una operació que van haver de fer a la meva mare. Li van extirpar un ronyó. En aquells moments era una operació complicada, la majoria de pacients s’hi quedaven. A mi i a la meva germana ens van portar a unes colònies i em vaig fer un tip de plorar enyorat. Ho explico perquè quedi clar que hi va haver moments de tot.

Però repeteixo que tinc un gran record de Prada. L’entorn natural, al peu del Canigó, era esplèndid. Hi fèiem unes excursions en burret, fantàstiques. El riu feia una recolzada prop del poble, ideal per aprendre-hi a nedar. De més gran, amb la bici, me n’anava fins a un balneari de luxe que havia convertit una part d’un llac natural en una piscina privada; em capbussava a l’altra banda de la riba, bussejava per sota les boies i jugava amb els nens i nenes que s’hi hostatjaven; quan els seus pares els cridaven a dinar m’acomiadava i desapareixia discretament nedant per sota les boies. També recordo el trinxat amb cansalada del poble d’Estavar, a la Cerdanya francesa: en una casa de pagès d’una amiga de la família hi fèiem uns esmorzars de forquilla i ganivet antològics. Amb la meva àvia banyolina ens trobàvem de tant en tant allà o a Font Romeu. També era una dona pràctica i dura de pelar: com la meva mare. Des de Llívia passava la frontera camp a través, amb el consegüent perill. Després d’haver-se quedat vídua amb vint-i-vuit anys i d’haver hagut de pujar quatre fills tota sola, allò per a ella devia ser bufar i fer ampolles.

Viure amb Pau Casals

A Villa Colette, amb Pau Casals, hi vam estar la mar de bé. El mestre reia molt. Era un home efusiu i afectuós. I em feia d’avi. Em repassava les notes i alguns dissabtes em treia a passejar de bon matí: cada dia feia una caminada llarga i coneixia rutes magnífiques. Tot i ser un gran sensual, alhora era molt disciplinat. A les set del matí ens despertava a tots amb el violoncel; malgrat que pràcticament ja no feia concerts,

continuava estudiant cada dia; estudiava, no tocava, o sigui que des de primera hora convivíem amb un nyigo-nyigo bastant pesat, encara que fos un nyigo-nyigo de geni.

Casals era tot un exemple de l’esforç que cal per a arribar a fer molt bé alguna cosa; havent-lo conegut mai no he dubtat que no hi ha geni que no penqui com un animal. Tenia, a més, una qualitat poc comuna entre els catalans: difícilment parlava malament de ningú. Amb això era com Jordi Pujol; els que el coneixem sabem quan una persona li cau bé, molt bé o malament pels matisos dels elogis. Sempre busca les virtuts. Casals era igual; a Prada es feia amb tothom. Si hagués sigut president de Catalunya, com li van proposar, hauria estat un president auster i molt proper, com Macià o Pujol.

Amb el meu pare van organitzar un servei d’ajut als refugiats que va donar bons resultats, segons tinc entès: Casals posava els quartos i el prestigi, i el meu pare els contactes i la capacitat d’organització. Paral·lelament, el meu pare feia de marxant d’art a Montpeller i a Perpinyà per guanyar-se la vida. Venia pintura catalana i espanyola. Hauria estat un gran comerciant, si li haguessin interessat els diners; però no l’interessaven, i tenia alts i baixos: la seva vida era la cultura, la música i la política. Per a acabar de fer bullir l’olla, doncs, la meva mare donava classes de piano, i així anàvem passant.

Villa Colette tenia dos pisos, i Casals i la seva companya Tin vivien a dalt i nosaltres a baix. Al jardí de darrere hi havia una figuera i al jardí de davant albercoquers. Jo recollia la fruita i, amb el permís de la família, venia a la cooperativa la que ens sobrava; així feia uns calerons. Els tomàquets ens sortien boníssims. També teníem un corral amb un porc, que cada any matàvem i n’aprofitàvem fins a l’últim os. A penes sortir de casa vèiem el Canigó. Bona part de l’any tenia la punta nevada, fent honor a Verdaguer i a aquells famosos versos en els quals l’anomena la Gran Magnòlia: «Amb son germà, lo comte de Cerdanya, com àliga que a l’àliga acompanya, davalla Tallaferro de Canigó un matí; ve amb son fill de caçar en la boscúria,

quan al sentir-hi mística cantúria, se n’entra a l’ermitatge devot de Sant Martí...».

L’educació francesa i els motius per tornar

Una altra cosa bona de l’exili va ser l’educació. A l’escola pública de Prada vaig tenir-hi mestres magnífics; sobretot a secundària, ja acabada la guerra. La meva germana, que per allò que era una noia van portar-la a Perpinyà a una escola privada de monges, no va tenir tanta sort. D’aquí ve que, dins de Convergència, jo hagi estat un dels grans defensors de l’escola pública; de l’escola pública de qualitat, s’entén. Un bon sistema educatiu és imprescindible per a fer un país. A França ho han tingut claríssim i els ha anat molt bé. Escombren cap a casa: posen Victor Hugo a l’altura de Shakespeare sense pudor, i Lluís XIV, la Revolució i Napoleó ho estudies fins a l’esgotament. Ara: els professors són bons, tenen prestigi social —el mateix que pugui tenir un metge o un notari— i el talent el cuiden moltíssim; si ets intel·ligent l’Estat t’ho posa tot en safata. El problema és que per a fer això calen diners i aquí ens n’han faltat per a gairebé tot. Però sóc partidari d’una molt bona escola pública respectant sempre l’ensenyament privat i la llibertat dels pares d’escollir el centre que desitgin per als seus fills.

Els primers temps, a l’escola ens feien hissar cada dia la bandera francesa i cantar, formats, l’himne del Mariscal Pétain: «Marechal nous voilà/ devant toi, le sauveur de la France!». La cançó se’m va enganxar i els meus pares i Pau Casals estaven negres. Me la van arribar a prohibir i no els ho retrec. Haver de marxar de Catalunya per culpa de Franco i que llavors al nano se li enganxi un himne petainista té nassos! Al final de la guerra, durant la retirada dels alemanys, els maquis van fer unes escabetxines considerables. L’heroi de l’escola era un català de setze anys que es deia Faura. Deien que ell sol havia mort més d’una dotzena d’alemanys. Potser el vaig arribar a admirar perquè els alemanys eren els nostres enemics i a casa ens havien causat molts ensurts. Però ara me’l miro d’una altra

manera, aquest Faura; devia tenir algun problema: igual que tampoc no em miro de la mateixa manera els soldats alemanys, víctimes de Hitler i el seu entorn.

Malgrat tot, ja aleshores, les armes em feien poca gràcia. Amb els amics, i contra les ordres estrictes dels pares, m’amagava darrere dels plataners de la carretera, als afores del poble, i veia passar els camions dels soldats alemanys en retirada esperant veure escenes d’acció. A l’hora de la veritat, si hi havia trets, no m’ho passava gaire bé: mai no vaig poder evitar pensar «encara et tocarà el rebre».

Amb el final de la guerra, va esclatar una alegria descomunal. Tot el Rosselló es va omplir de festes i celebracions. Vaig veure els primers petons al carrer. Al cafè Hostalrich es va posar de moda aquella cançó: «Bésame, bésame mucho, como si fuera esta noche la última vez». També van començar les represàlies. A les noies que havien sortit amb soldats alemanys, per exemple, se les rapava al zero a la plaça major dels pobles. L’escola es va omplir de professors comunistes. I ara tornaré a elogiar el sistema educatiu francès. Aquells professors no van fer el més mínim intent d’adoctrinar-nos. Jo vaig continuar sent, com fins aleshores, el primer de la classe, sense que mai no hagi tingut cap temptació comunista. Esmento el meu currículum acadèmic perquè té una gran importància en la decisió que, l’estiu de 1948, vaig prendre de tornar a Catalunya.

Ser prix d’excellence cada any —cosa que era bastant corrent entre els catalans exiliats del Rosselló, perquè veníem tots de famílies amb una gran sensibilitat per la cultura— va fer que funcionaris d’educació anessin a veure els meus pares i els oferissin de becar-me per anar a estudiar en una gran escola de París. Va arribar un punt que em vaig adonar que si em quedava un any més em tornaria francès. La meva germana, cinc anys més gran que jo, ja se n’havia tornat. I jo no volia ser francès. Jo volia ser català, volia ser com la colla de personatges que havia conegut a Prada, molts dels quals s’havien anat dispersant des de l’ocupació alemanya del sud de França. Per a ser català havia de ser espanyol perquè la Catalunya nord ja estava

perduda —com he dit, l’idioma estava en vies d’extinció i a l’escola parlava francès amb els meus companys.

I bé: no diré que ja tenia claríssima la vocació política, però sí que era un pensament que em rondava pel cap. De vegades no cal que tinguis una idea molt clara per prendre una decisió dràstica, i aquest va ser el cas. Jo estava fet de totes aquelles converses, de totes aquelles tertúlies sobre Catalunya, de tots aquells personatges que havia conegut a Prada. Potser eren uns perdedors però eren els meus. Si m’hagués quedat a França, tot i que estava perfectament adaptat i parlava l’idioma sense accent, mai no hauria estat del tot francès. L’única manera que tenia de ser d’algun lloc, d’estar fet d’una peça, era sent català. Si alguna cosa t’ensenya la novel·la francesa del xix, que a mi m’ha entusiasmat, és que cap comèdia humana no s’aguanta sense una base d’autenticitat. Pujols sempre deia que l’única manera que un català tenia d’arribar a ser alguna cosa era sent català.

Per això vaig tornar. I no vaig parar d’insistir fins que vaig aconseguir que els meus pares vinguessin també cap aquí. En aquell moment no ho hauria sabut racionalitzar tan bé, però tenia claríssim que feia el que havia de fer.