Enterrament a Ornans

Enterrament a OrnansDocumentació general

Catalogació: Autor: Gustave Courbet

(1819-1877)Títol: Enterrament d’Ornans

Cronologia: 1849Localització: Museu del Louvre

(París)

Estil: RealismeAnàlisi material:Dimensions:3,14 m x 6,63 mSuport: telaTècnica: oli

Realisme Descripció objectiva de la realitat

La industrialització ha provocat l’aparició del PROLETARIAT que viu explotat pel sistema capitalista (jornades extenuants, treball de dones i infants, pèssimes condicions d’habitacle...)

Prenen força les doctrines de MARX i ENGELS. “Manifest comunista" (1848)

Es creen organitzacions obreres

Aparició de FOTOGRAFIA

Els artistes compromesos davant els grans problemes polítics i socials. (Acusats de socialistes i revolucionaris)

TEMES SOCIALS La gent humil, la seva feina, la vida a l’aire lliure (platja, picnic), la ciutat (carrers, cafès, balls), els paisatges, són la temàtica preferida.

El Realisme pictòric sorgeix a mitjans segle XIX. (Revolució burgesa de 1848)

Anàlisi formal: Elements plàstics

Tons ocres al paisatge

Llum tènue de l’alba

Predomina el color negre

Gamma cromàtica reduïda

Blanc: camisa de l’enterrador, gos i còfies. També clergues de l’esquerra

Vermell a togues i birrets

Composició: Figures disposades com en un fris

Cap tipus de jerarquia

Gos en primer terme Fosa

Enterrador Clergues i escolans Ploracossos

Paisatge d’Ornans

Simetria en torn a la fosa mortuòria

Crucifix del ritual, trenca l’horitzontalitat

Personatges disposats horitzontalment

Figures de mida natural

Figures de mida real i rostres intensos. Temps referencial. Plasma de manera real un simple enterrament. Acció concentrada en els plors de les ploracossos i l’home amb un mocador del centre. També el capellà.

Horitzontalitat: 2 penya-segats i núvols contraposada amb verticalitat personatges L’acció central en l’obertura dels penya-segats Centre desplaçat cap a l’esquerra

L’estil: basat directament en la realitat, sense cap ideologia preestablerta. Courbet volia mostrar la realitat tal com és, però no feu un art fotogràfic, ja que ell triava, d’aquesta realitat, els detalls capaços d’expressar el que volia.

Rebé influència dels mestres holandesos: Hals i Rembrandt, dels venecians, Veronese i Giorgione, i espanyols com Ribera, Zurbaran, Murillo i Velàquez.De l’escola de Barbizon (Millet) aprèn a prestar atenció als mínims detalls.De Velàzques i Caravaggio aprengué a plasmar la realitat circumdant objectivament.

Va influenciar en Monet i la seva recerca de la realitat amb l’estudi de la llum. També Picasso va fer una versió de Les demoiselles des bords de la Seine, i fou considerat un referent pels cubistes.

La crítica comentà:

“Com es pot pintar gent tan horrible? Li fan perdre a un les ganes que l’enterrin a Ornans.”

Novetat en la temàtica: Fins aquest moment l’enterrament d’un camperol no havia despertat cap interès

per un pintor.

Interpretació

Théophile Gautier comentà, al contemplar l’obra en el Saló de 1851 a París:

“Un enterrament a Ornans ocupava tota la paret del gran Saló, amb la qual cosa Coubet atorgava dimensió històrica al que en realitat havia estat una cerimònia fúnebre mes aviat discreta”

L’aspecte més polèmic del llenç fou precisament la desproporció entre el tema i la realitat, entre els mitjans i el contingut. Hagués estat diferent si s’hagués tractat d’un tema històric rellevant, com una batalla, o mitològic... Courbet tenia una actitud de protesta davant la pintura històrica, o la jerarquia dels gèneres, per a ell molt obsoleta. A la dècada següent ell mateix va escriure: “Considero que els artistes d’un determinat segle no estan en condicions de representar escenes d’una època diferent, en altes paraules, són incapaços de pintar el passat. La pintura històrica ha de ser coetània...” i una altra vegada va afirmar:“No puc pintar un àngel, perquè no n’he vist mai cap”

L’enterrament a Ornans es convertí en una obra de caràcter programàtic, que es corresponia perfectament amb les pretensions de Courbet, de modernitzar la pintura històrica.

L'enterrament era el d’un familiar llunyà de l’artista, la majoria dels assistents s’identifiquen com a familiars i amics seus. Hi ha unes 50 persones a la tela.

Clergues i escolans es

desentenen de la cerimònia

Clara actitud impacient

de l'enterrador

La idea de Courbet és la de representar l’enterrament de manera objectiva

Les tres germanes de Courbet

Caracteritzats els rostres amb fidelitat a les seves peculiaritats

Teatralitat de les vestimentes contrasta amb la indiferència dels rostres

Tots els personatges eren coneguts i amics de Courbet

L’avi delpintor

També la seva família, pare, mare, avi i les seves 3 germanes

El sacerdot i els acòlits oficien la cerimònia per rutina. Es distreuen i se’n desentenen. Pocs semblen sentir la mort del difunt. La majoria compleixen un deure social.

Cruel com la mateixa realitat.

Transmet de forma directa la tosquedat, la simplicitat i la monotonia de l’existència al camp.

Monumentalitza el que és banal. Dóna categoria artística a la gent corrent, senzilla.

Detalls realistes

Tema revolucionari: l’enterrament d’un simple camperol, del poble natal de Courbet. Els models foren familiars, amics i veïns, i les tres germanes.

Personatges disposats sense cap tipus de jerarquia. El gos, en primer terme, i proper a la fossa, pot ser un símbol que contrasta amb la indiferència general.

El quadre el presentà al Saló amb altres obres, i provocà gran escàndol. El 1855, a l’Exposició Universal de París, s’acceptaren altres obres, però rebutjaren aquesta i el Taller de l’artista. Ell muntà el seu propi pavelló, que anomenà “Pavelló del Realisme”.

Funció: Deixar constància d’un fet real, plasmar un esdeveniment social mancat de transcendència. Es tracta d’un fet normal i corrent en una societat camperola (vida quotidiana).

També vol ser una crítica social, per la manera de representar els personatges, però sobretot per les seves actituds.

També com s’ha dit és l’obra símbol de les intencions de l’artista a l’hora de pintar. Pintà llocs i gent corrent, que formen part de la història contemporània.

Tècnica de l’oli: És el procediment que li costa més assecar-se de tots. Això fa possible un treball tranquil que es pot interrompre sempre que es vulgui sense perjudicar l’obra. Consisteix a barrejar el pigment amb oli de llinosa o de nou. El suport pot ser variat: fusta, tela, paper, metall o pedra.

Biografia i obra:

Neix a Ornans el 1819, dins una família de propietaris agrícoles. El 1841 va a París a estudiar lleis, però de seguida es passa a la pintura, i comença a copiar als grans artistes. El 1844 el seu autoretrat, Courbet amb un gos negre, fou acceptat al Saló de París (una exposició anual d’art pagada per la Reial Acadèmia).

La revolució de 1848 a París va portar també una revolució en l’art, fent que la gent s’obrís més a noves idees. Les obres de Courbet s’exhibiren amb èxit el 1849. Aquest mateix any va visitar la seva família a Ornans, i pintà els Talladors de pedra, i l’Enterrament a Ornans.

Autoretrat, 1849

“Taller del pintor” o al·legoria real a set anys de la meva vida artística

El 1855 completà un gran llenç, que fou refusat pel Saló, muntant ell la seva pròpia exposició paral·lela. Al costat dret pintà els seus amics, artistes i intel·lectuals, i a l’esquerra representats de les diferents classes socials del moment. Al centre ell pintant un paisatge observat per un nen (innocència) i una model.

El 1856 visità Alemanya, on fou molt ben rebut pels seus artistes. El 1859 fou el líder indiscutible del moviment realista francès.

Pintà tot tipus de temes, com sensuals dones nues, escenes de natura, marines...

1856, Tornant de la fira d’Ornans

1852, Noies del poble

1869, Mar en tempesta

1854, Bonjour M. Courbet

1856, Noies a la vora del Sena

1866, L’origen del món1868, Font

1872, Platja de Normandia.

Políticament socialista i republicà, va prendre part en els esdeveniments revolucionaris de la Comuna de París, de la qual formà part del govern. Proposà retirar la columna de la Vendôme, que acabà sent destruïda. Quan va caure la Comuna fou jutjat i condemnat a 6 mesos de presó, i a pagar una gran multa. Després d’això s’exilià a Suïssa (1873-77), on va morir sense acabar de pagar el seu deute amb el govern francès. La seva activitat artística no s’aturà durant aquests anys.