EN TOLSTOI D - Takatuka · 2017-09-14 · 10 2 EN TOLSTOI D es de fa unes quantes setmanes al meu...
14
10 2 EN TOLSTOI Des de fa unes quantes setmanes al meu carrer hi ha un sense sostre. Un home que dorm al carrer, vaja. Si dic un «sense sos- tre» és per vosaltres. Perquè és més pràctic: dues paraules i tothom m’entén. Jo hauria preferit «vagabund». Si més no, aquesta és una paraula autèntica. No m’agraden gaire els pastissos del supermercat. M’agraden els de pastisseria, els que posen en una capsa de cartó que construeixen expressa- ment davant nostre. M’agraden els pastis- sos de debò fets un per un amb ous de debò que es trenquen amb els dits. Pas- tissos que no són tots iguals, com marcians clonats a la seva nau espacial de plàstic de fàbrica atòmica. M’agraden les paraules autèntiques, amb significat de debò. Per- què, amb el cor a la mà, «sense sostre» què
Transcript of EN TOLSTOI D - Takatuka · 2017-09-14 · 10 2 EN TOLSTOI D es de fa unes quantes setmanes al meu...
10
2EN TOLSTOI
Des de fa unes quantes setmanes al meucarrer hi ha un sense sostre. Un home quedorm al carrer, vaja. Si dic un «sense sos-tre» és per vosaltres. Perquè és més pràctic:dues paraules i tothom m’entén. Jo hauriapreferit «vagabund». Si més no, aquesta ésuna paraula autèntica. No m’agraden gaireels pastissos del supermercat. M’agradenels de pastisseria, els que posen en unacapsa de cartó que construeixen expressa-ment davant nostre. M’agraden els pastis-sos de debò fets un per un amb ous dedebò que es trenquen amb els dits. Pas-tissos que no són tots iguals, com marciansclonats a la seva nau espacial de plàstic defàbrica atòmica. M’agraden les paraulesautèntiques, amb significat de debò. Per-què, amb el cor a la mà, «sense sostre» què
vol dir? Que ha perdut el sostre? Que pot-ser sostreu alguna cosa? Que no hi toca delsostre?
Em topo aquest home tots els matins.Quan baixo al carrer per anar a l’escola,és just quan emergeix dels seus cartons.Si les nostres mirades es creuen, em sa-luda amb paraules mig empastades, unssons estranys, carregades d’un accent quesurt del fons de la gola.
No us ho amagaré: no en pesco ni una.Però no passa res. Entenc el principi.Sembla que, al seu país, allà, a la dreta delmapa, tothom fa vibrar les erres com ell,amb un barret pelut ficat fins als ulls.
I doncs jo també al cap del temps, a for-ça de veure’l tothora, he agafat el costumde dir-li bon dia. Li dic dasvidania. Va seren Boris, a judo, qui em va ajudar a tro-bar la paraula. Els seus avis eren polone-sos abans de morir, i per això és més fàcilper a ell. És important fer servir les pa-raules correctes.
EN TOLSTOI, UN CONTE DE FADES
12
Així doncs, ja hi som (ara tot just començael conte de veritat!). Quan va arribar l’hi-vern i el portal on dormia habitualmentquedava glaçat, vaig demanar al pare si notenia roba d’abric per donar-li. Al vagabundsense sostre. Érem a la cuina. El pare, ambbata, acabava de treure un cassó del foc,del qual havia agafat una patata amb pellque estava a punt de pelar amb el ganivet.Va aixecar el cap, em va mirar amb unsulls encesos que deien: «i ara amb quinaem surts...». Les paraules no estan gens
13
EN TOLSTOI
malament per parlar, però les pupil·les,destrossen. Tot i que no sóc una gran espe-cialista en pupil·lografia, crec que, desprésdels punts suspensius, hi havia a més unesparaules com: «Renoi de nena!». I es va po-sar a cridar molt fort: la sorpresa em va so-bresaltar. Una patata calenta... cal anarmolt de pressa per pelar-la, si no et cremaels dits.
Però l’endemà va trobar el vell abric dela família i amb l’Amàlia, la meva germa-na gran, vam anar a donar-lo a l’home delportal.
Es va posar content. Va agafar l’abric ambles mans i va remirar-ne amb quatre ullstotes les costures, que estaven en perfecteestat. Ho havíem mirat. Poca broma ambaixò, a casa, que els nostres avantpassatssastres van travessar tres rius i sis conti-nents abans d’arribar fins aquí (o a l’inre-vés, tampoc no cal tenir gaire en compteels meus coneixements de geografia pla-netària).
EN TOLSTOI, UN CONTE DE FADES
14
A la fi l’home ens vafer el joc dels ulls queparlen i va moure elcap mentre es posaval’abric, però quan vacomençar a parlaramb les cordes vocals,la cosa es va complicar.No enteníem gens la seva llengua, que feiapudor d’alcohol i de mal dormir.
M’hauria agradat que en Boris fos allàamb nosaltres, amb la seva ciència en te-mes de polonès i d’altres de semblants.L’home assenyalava ara el seu pit, ara unllibre molt vell que havia tret del seu far-cell. Ens l’atansava amb insistència. A latapa, lligada a la resta de pàgines amb duesgomes elàstiques, l’única paraula que espodia llegir era «Tolstoi». La meva germa-na coneix molts llibres, ja en té més detrenta o de trenta-cinc a la biblioteca. Vadir que, sens dubte, era el títol o el nom del’escriptor... o de l’editor o alguna altra cosa,
15
EN TOLSTOI
no ho podia concretar en aquell moment,primer ho havia de comprovar. L’home se-guia donant-se cops al pit amb el palmellde la mà i assenyalava el llibre amb el seuíndex immens. M’hauria agradat tenir unaenciclopèdia a mà, per esbrinar què hi deia.Com que no en teníem cap, abans que l’ho-me es posés nerviós o es fes mal, el vamhaver de tallar.
De vegades, no ens hem de complicar lavida, no hem de cercar cinc peus al gat,
EN TOLSTOI, UN CONTE DE FADES
16
no hem d’analitzar l’equació. Tot just se-guir el primer impuls. Aquella insistènciaamb què assenyalava el llibre gruixut i ellmateix feia pensar que tots dos formavenun tot. I aquella paraula, que tota sola enssaltava als ulls, aquella paraula era el queens volia transmetre. El seu nom, la sevaidentitat. Així doncs, des d’aquell dia livam dir així. Tolstoi.
Dijous d’aquella mateixa setmana, lameva germana va tornar de casa de laseva amiga Llum amb una coberta... nopas de llibre, sinó de llana, no ens con-
17
EN TOLSTOI
fonguem. Era una flassada d’un bonic co-lor pruna i molt gruixuda, quasi nova,amb una franja de setí al voltant.L’endemà al vespre la vam deixar al por-tal. En Tolstoi no hi era en persona, peròels seus cartons i el seu sac de dormirl’esperaven, arraconats i plegats darrereuna columna.
Després, sempreque podíem, jo ol’Amàlia li deixà-vem alguna cosade menjar, pidolatal menjador de
l’escola on tot es llença: costa d’entendre-ho quan a fora la gent es mor de gana.Però no sempre trobàvem alguna cosa perportar-li. I també ens passava que no hipensàvem ni poc ni gens i només hiquèiem quan ja érem al carrer. Fins i totde vegades, per no topar-hi amb les mansbuides, preferíem fer la volta pel carrerde correus. Des d’aleshores vaig aprendre
EN TOLSTOI, UN CONTE DE FADES
18
que aquesta impressió que colpeja el cer-vell i deixa mal cos té un nom. La malaconsciència. Una cosa que rosega les neu-rones per gairebé no-res.
Jo no sé vosaltres, però jo, des que sócprou gran per haver copsat que la gentdorm al carrer, se’m fa estrany. A l’estiu,passi. A l’estiu, fa bon temps, a tothom liagrada ser a fora. Però a l’hivern! A l’hi-vern fa fred, a les cinc ja és fosc i la gripronda. Si no és l’escarlatina! Hi ha algunacosa que coixeja, oi?!! Tots aquests des-patxos a la ciutat, il·luminats com platósde cinema i que a la nit són buits. On reg-na l’escalfor i la tranquil·litat per a ningú.Amb totes les segones residències que,deu mesos a l’any, només acullen un gra-pat de ratolins i fins i tot aranyes... Quanhi penso, se’m fa estrany. Si hi penso, ésperquè, nosaltres, també en tenim una,de casa d’aquestes. La Teuleria, es diu. Entinc una foto a la cuina, penjada a la neve-
19
EN TOLSTOI
ra amb un imant. I quan no hi som, doncsigual: tancada amb pany i forrellat, i jaestà, benvinguts ratolins!
El pare diu que així és com pensen elsnens petits i que això no mou el món. Elpare no és gaire sensible a les nostres ide-es infantils que de vegades ja són al mot-lle, però no s’han acabat de coure.
Tant és. Sovint, al vespre, jo tornava a lacàrrega. Mentre sopàvem. Amb les matei-xes preguntes ximples i infantils que noserveixen per moure el món o qualsevolaltre pes considerable. En tot cas, de ve-gades, senzillament fer la pregunta ajuda.Sí, sí, d’acord: quan en Pere, el meu cosi-net de tres anys, arriba amb la boca ple-na de «per queeeeeè?», sempre l’enge-guem a pastar fang. «Per què? Per què?Per què?». Això carrega. I com ja he ditabans, en qüestió de contes de fades, sicomences a preguntar per què, vas llunyd’osques.
EN TOLSTOI, UN CONTE DE FADES
20
Amb en Tolstoi, el meu pare fa exacta-ment el mateix. Quan li vaig acabar la pa-ciència donant-li la tabarra sempre ambel mateix tema, tot i que he de dir que lesmeves preguntes eren massa simples perunes respostes cada cop més complica-des, ni tan sols es dignava a escoltar-les.Clavava una ullada per damunt l’espatlla,i seguia fent el que feia com si les mevesparaules caiguessin en un sac foradat.
I això va durar i durar...Fins que un dia va decidir anar-hi. Cal
dir que l’Amàlia m’havia donat un boncop de mà. L’havíem saturat tant aquelldia, que si les nostres paraules haguessinestat vi, hauria agafat una bona mona.
Va deixar caure el diari, es va aixecarde cop de la butaca, i amenaçant-nos ambel dit com si ens apuntés amb una pisto-la, ens va dir: «OK, si és el que voleu, araho veureu...». OK vol dir d’acord en ameri-cà, però ell feia cara d’estar mitjanamentd’acord. Estava fart que l’afartéssim.
21
EN TOLSTOI
Es va posar la jaqueta, va travessar llam-pat el passadís i va donar un cop de portaen sortir. L’Amàlia i jo ens vam quedaramb un pam de nas, fent uns ulls com unestaronges, en silenci, una mica sorpreses,amb tot, que els nostres ardits acabessinfinalment en allò. Poc segures de nosal-tres i del que acabàvem de desencadenar,ens va agafar un atac de riure. Riure enlloc de paraules.
EN TOLSTOI, UN CONTE DE FADES
22
S’acostaven les vacances i teníem ganesde marxar. La Teuleria, com ja heu ende-vinat, era la meva idea (i ara, atents, aquíés on el meu relat esdevé un conte de fa-des!).
23
EN TOLSTOI
