En lluita 10

NO A LA CONGELACÓ SALARIAL CAP EURO MÉS PELS BANCS

DEFENSEM LES TREBALLADORES PÚBLIQUESMÉS IMPOSTOS PELS RICS

ELS SERVEIS PÚBLICS NO ES TOQUEN

gener 2012 | nº10 | 1€ Preu ajut 1’50€

www.enlluita.org

anticapitalisme i revolucióen lluita

No n’hi ha prou amb la indignació: organitza’t a En lluitaPàgina 5

Nous temps a Euskal Herria: L’Estat espanyol ha de donar passos Pàgina 2

Revolució a Egipte: “No hi ha motiu per a no ser optimistes”Pàgina 9

Més austeritat signifi ca més crisi per a nosaltresPàgines centrals

gener 2012 | en lluita2

Luis ZhuUna de les primeres retallades que posarà en marxa Rajoy és sobre la Llei de Dependència. Des de la seva entrada en vigor al 2007 aquesta llei ha donat cobertura a gairebé 750.000 persones i ha creat uns 165.000 llocs de treball. No obstant això, el potencial d’aquesta llei podria haver estat molt més gran. En concret, si es donés prestacions a les més de 300.000 persones que tenen aquest dret però que estan a la llista d’espera, es cre-arien més de 45.000 ocupacions, segons l’Associació Estatal de Directors i Gerents de Serveis Socials. Podent crea més llocs de feina, el PP els retallarà.

Aquesta retallada en Depen-dència no només mostra el des-preci del PP cap les persones que es troben a una situació social més precària, sinó també cap a les dones.

Una part important de la sa-larización de les cures havia anat a parar a les dones, que ante-riorment ja realitzaven aquest

treball, però sense cap reconei-xement econòmic. Encara que no creiem que la salarización de les cures sigui el camí cap a la igualtat de les dones (ja que no ataca la divisió sexual del treball reproductiu), per a moltes ha estat una millora important en temps de crisi. La solució ideal seria una socialització total dels treballs domèstics i de cures.

No obstant això, amb les reta-llades del PP anem justament en la direcció contrària. Les dones es veuran obligades (pel masclis-me dominant a casa i al mercat de treball) a realitzar les cures de les persones depenents sense rebre gens a canvi. Més aviat al contrari, la imatge d’una dona submissa i cuidadora es veurà reforçada, cosa que aprofi tarà el PP per impulsar altres reformes masclistes, com la de l’avorta-ment.

En temps de crisi i retallades, defensar els drets de la meitat femenina de la població és més necessari que mai si volem un societat igualitària i justa.

Óscar SimónEl canvi d’estratègia de l’Esquer-ra Abertzale (EA) explicitat a la ponència Zutik Euskal Herria i l’anunci de l’organització ar-mada ETA ha generat una nova dinàmica política. D’aquesta manera el MLNV (Moviment d’Alliberament Nacional Basc) ha estat capaç de superar un cert bloqueig que patia als últims anys. L’Estat havia estat capaç, especialment a la dues últimes dècades, de portar el confl icte a un terreny en el qual reduïa la incidència de les accions arma-des i era capaç de criminalitzar a tota l’EA. La llei de partits i la il·legalització de Batasuna que va comportar l’apartheid polític a la CAB (Comunitat Autònoma Basca) i Navarra, els tancaments d’Egin i Egunkaria, el sumari de les herriko tavernes, el 18/98, les il·legalitzacions de les orga-nitzacions juvenils, la política de dispersió de presos i preses i la doctrina Parot, mostraven com l’enginyeria repressiva de l’Es-tat havia estat adaptada gairebé perfectament per reduir el con-fl icte polític basc a un assumpte merament judicial i policial.

Amb aquesta nova estratègia d’acumulació de forces entorn del dret d’autodeterminació des de posicions d’esquerres i la in-ternacionalització del confl icte, a través del CIG (Grup Interna-cional de Contacte, en les seves sigles en anglès) i la Conferència Internacional de Pau celebrada a Donosti el 17 d’octubre d’aquest any, l’EA sembla haver obert una escletxa a l’entramat estatal. Els resultats electorals de Bildu i

Amaiur mostren que cada vega-da més persones de les classes populars a Euskal Herria apos-ten pel dret democràtic d’auto-determinació. I no només això, sinó que plantegen un horitzó en el qual aquest dret pot i ha de ser possible als propers anys.

L’entrada del PP al govern, partit on l’essencialisme patri és una de les senyals d’identitat, les coses no van a ser fàcils. De fet la negació de grup a Amaiur mos-tra que l’orientació que seguirà el PP serà la d’obstaculitzar el procés fi ns aconseguir resituar-se a un escenari nou, on ja no li val dir allò que deixin les armes. És clar que la fi del procés ha de

ser la celebració d’un referèn-dum d’autodeterminació a Eus-kal Herria.

No obstant això, l’Estat espa-nyol hauria de començar ja a po-sar fi a la política de dispersió de presos i preses que, a part de ser il·legal, penalitza a les famílies i amics dels presos i preses, eli-minar la doctrina Parot, derogar la llei de partits i frenar l’intent d’il·legalització de Sortu, deixar lliures a les persones encausades en el cas anomenat Bateregune, així com a tots els presos i preses que ho són per pertànyer a les organitzacions juvenils i a Ba-tasuna. En aquests moments és inconcebible que Arnaldo Otegui

i Rafa Díez estiguin a la presó. Al seu torn el Parlament de Gasteiz on governa el PSOE recolzat pel PP apareix encara avui més il-legítim, atès que va ser constituït sense que l’EA pogués presen-tar-se i les dues últimes conteses electorals refl ecteixen que la seva composició actual no correspon a la voluntat de les persones que resideixen a la CAB.

S’ha obert un nou temps en el qual apareixeran nous reptes associats a la capacitat de go-vern assumida especialment per Bildu, mantenir una coherència d’esquerres alhora que es manté l’estratègia de pol independen-tista serà un d’ells.

El PP contra la gent amb dependència i la dona

Cayetano: privilegis tacats de sang

Santi Amador Com és habitual per part de la classe dirigent estatal i andalusa de l’Estat espanyol, el fi ll de la Du-quessa d’Alba, Cayetano, va de-clarar a un programa de televisió que Andalusia és un poble que no vol progressar, sent els i les anda-luses, segons el noble, poc amants del treball. Així mateix, va desta-car la seva consciència de classe (de la seva classe clar, la dirigent), defensant els privilegis dels quals gaudeixen els terratinents anda-lusos.

Entre d’altres, el més important privilegi de la Casa d’Alba és la ter-ra. La família de Cayetano posse-eix al voltant de 34.000 hectàrees, per les quals ha rebut en els últims temps uns 3 milions d’euros (en-cara que moltes d’aquestes terres estiguin improductives i ocioses), mentre que cada jornaler, com-plint amb les jornades de treball que exigeix la percepció d’aques-ta ajuda, rep la miserable xifra de 400 euros al mes. A Andalusia, la concentració de la propietat de la terra és ara major que als anys 30 del passat segle.

El cas concret de la fi nca de les Arroyuelas, a la qual el SAT va mobilitzar a més de 500 jornalers i jornaleres en resposta a les de-claracions de Cayetano i exigint-li treball, és un exemple del nefast paper dels terratinents andalusos des de fa segles. Aquesta fi nca, propietat de la Casa d’Alba, havia de ser expropiada segons la Llei de Bases de Reforma Agrària de 1932, per ser lliurada a jornalers sense terra de la localitat sevillana de Carmona. Amb l’entrada de les dretes al govern de la República es va posar nombroses traves. La victòria del Front Popular a les eleccions de 1936 i la major con-fi ança de la classe treballadora en les seves pròpies forces, van originar ocupacions de terres i col•lectivitzacions que van ser un exemple de com la lluita des de baix va desbordar al propi govern republicà, ocupant els i les campe-roles aquestes terres.

La victòria dels feixistes a la Guerra Civil, va retornar aquestes terres i totes les propietats con-fi scades a la Casa d’Alba i els i les camperoles que anaven a donar valor a aquesta terra van ser afu-sellats, refl ectint els estrets vincles d’aquesta casta nobiliaria amb el feixisme.

Les milers d’hectàrees de la Casa d’Alba que donen treball a molts pocs treballadors i on no es respecten en molts casos els seus drets, es contraposa a la menor superfície de les terres de l’Hu-moso, que autogestionades pels treballadors I treballadores do-nen feina i benestar social a tot el poble de Marinaleda. La lluita per la terra, per una reforma agrària radical, amb la terra controlada pels i les treballadores, possibili-tant així mateix el desenvolupa-ment industrial de la nostra terra és quelcom inseparable de l’au-togovern dels i les treballadores andaluses.

Primera Línia

Nous temps a Euskal Herria: L’Estat espanyol ha de donar passos

La fi dels presos i preses polítiques basques és una de les mesures que ha de fer l’Estat.

2

Marga OchandoAmb la retirada de les tropes nord-americanes de l’Iraq des-prés de gairebé 9 anys d’ocupa-ció, el Pentàgon assegura que el cost en sang i diners va valer la pena perquè es va crear un camí cap a la democràcia. Declaraci-ons que es corresponen amb la hipòcrita política d’Obama, tractant de justifi car allò injus-tifi cable: la destrucció d’un país basada en una mentida.

El complex militar-empre-sarial d’EUA va accelerar una ofensiva geopolítica mundial amb la invasió de l’Iraq.

9 anys de bombardejos i d’ocuapación de l’Iraq van faci-litar l’espoli de la seva riquesa petroliera amb el fals argument de capturar a Saddam Hussein. Així, l’imperialisme nord-ame-ricà va massacrar a centenars de milers d’iraquians per inte-ressos econòmics.

Obama retira les seves tro-pes pels acords signats amb Bagdad, encara que assegura que EUA seguirà “assessorant”

al país. Però EUA no va a reco-nèixer ni aquest genocidi, ni el d’Afganistan, Palestina o, el re-cent de Líbia.

EUA ha intervingut activa-ment en la repressió i el control de les revolucions al món àrab. EEUU ha subministrat armes i material antidisturbi (sovint mortals) a les dictadures de la regió per sufocar la primave-ra àrab. També ha intervingut directament amb la OTAN a Líbia, mitjaçant els bombarde-jos i impulsant un Consell Na-cional de Transició que ha traït l’esperit inicial de la revolta po-pular.

Fora tropes de l’Irak, i de tot el món

Versió estesa a www.enlluita.org

@Albertmartnez Un dels batallons de l’exèrcit USA que ha abandonat Iraq s’ha traslladat al nord de Jordania. Portaavions a Ormuz.

gener 2012 | en lluita 3

A l nou context polític i de mobilit-zació que s’ha anat construint al llarg de 2011, afrontem l’any que ve amb una barreja de por i encara

més indignació, pel que vindrà dels governs conservadors i la responsabilitat per res-pondre des dels moviments socials als nous reptes que de ben segur se’ns plantejaran. Si la tardor ha estat calenta, 2012 hauria de ser-ho encara més.

El moviment del 15M ha tingut efectes realment positius a les lluites socials que hem d’aprofi tar, com és el cas de la seva enorme capacitat d’incidència mediàtica, i en menor mesura política. Els moviments socials de sempre, els de fa menys temps i els nous s’han barrejat en infi nitat de lluites reactives a les mesures d’aprofundiment de les polítiques neoliberals dels darrers anys, però no sembla que hagin aconseguit una articulació adequada, sinó més bé tot el contrari.

Podríem dir que vivim una nova fase de dispersió als moviments socials. Això no és necessàriament negatiu, perquè la diversitat impulsa la creativitat i multiplica les accions. Tanmateix, per fer front als enormes poders que decideixen, malgrat que les protestes existeixen i són més visibles que mai, seria bo

caminar cap a un front comú, que respecti les diferències, però sabent que estem junts en la construcció d’un món millor. Els valors que ens uneixen són aclapadorament més nom-brosos i importants que les petites diferènci-es a les que dediquem massa temps.

A més a més, hi ha un punt en comú que cal ressaltar. El 15M, Democracia Real Ya (DRY), els moviments socials tradicionals, els nous, els antiglobalització i els fi nalment denominats altermundistes, busquen el mateix, canviar el món i frenar les polítiques insolidàries i que generen desigualtat.

Des de l’any 2000, al marc del Fòrum Social Mundial, s’intenten coordinar i sumar els esforços existents per aconseguir-ho. Els nous moviments socials nascuts al si de la spanish revolution, comparteixen objec-tius i fi ns i tot maneres de fer amb els que s’hi troben als fòrums socials: autogestió, diversitat, noviolència, acció i refl exió, etc. L’any 2012 es reprèn un nou procés del Fòrum Social Mundial per repensar el seu paper en un nou context on les forces de les elits governants i dels poderosos mercats, estan comandant una forta ofensiva contra l’Estat del benestar, intentant criminalitzar les protestes i menyspreant les alternatives al capitalisme.

Els fòrums socials poden continuar sent una eina útil també pels moviments socials que acaben de néixer. No es tracta que nin-gú lideri els moviments o parli en nom de tothom, però sí que ens articulem per tenir més impacte.

Durant l’última setmana de gener de 2012 es tornaran a reunir a Davos empre-saris, polítics i científi cs afi ns a la ideologia neoliberal, per dir-nos allò que s’ha de fer per sortir d’una crisi sistèmica creada per ells.

Els moviments socials hem de ser capa-ços de mostrar la nostra indignació amb més força, per arribar a ser la majoria que mai havíem tingut tant a prop. És el moment d’aprofi tar la capacitat de comunicació i mobilització dels 15M, DRY i de la infi nitat d’assemblees creades al seu marc, per arri-bar a la ciutadania en general i fer accions massives de protesta, unint-les amb els moviments ja existents, que poden aportar la seva experiència i un programa de contin-guts polítics per conformar una alternativa veritable a les polítiques neoliberals i, per què no, al capitalisme.

*Membre de Justicia i Pau i columnista del diari Público

Fill dels núvols*Aquest 2011 es compliren 20 anys de la fi rma del tractat de pau entre el Front Polisari i les forces d’ocupació marro-quines acabant amb 16 anys de guerra i amb la garantia de la celebració d’un referèndum d’autodeterminació per al poble sahrauí que es duria a terme al 1998 amb la supervisió de la MINUR-SO (Missió de les Nacions Unides per al Referèndum del Sàhara Occidental), un organisme que ha fet palès l’objectiu fi nal de l’ONU, l’aplicació del més ab-solut “gatopardisme”: canviar les coses per que segueixin igual.

Si analitzam aquests vint anys podem parlar de moltíssims avenços en la lluita als campaments i als territoris ocupats, sobre tot, la lluita pels drets civils de la dona sahrauí. Però seguim parlant d’un poble dividit, d’una terra ocupada i de l’Estat Espanyol com a principal respon-sable de l’ocupació de Saguia Al-Hamra i Riu d’Or (Saguia Al-Hamra i Riu d’Or és el terme que posaren els nostres avantpassats al Sàhara Occidental i és el més utilitzat pels revolucionaris) essent avui la potència administradora del ter-ritori perquè cap estat ni cap organisme internacional reconeixen la sobirania del Marroc sobre el Sàhara.

Recentment ha tingut lloc el XIII Congrés del Front Polisari que es ce-lebra cada quatre anys i es prenen les decisions més importants, entre les quals la tornada a la lluita armada, una qüestió que va tenir especial ressò entre el jovent i l’exèrcit i que estàvem tots i totes gairebé segurs que s’hi tornaria. Són vint anys de pacifi sme només per una de les parts i vint anys de continus maltractaments i assassinats per l’altre. Malgrat les conseqüències i els riscos de la guerra, el jovent sahrauí, nois i noies, insistim en que no ens podem quedar de braços creuats mentre la nostra gent està patint un intent de genocidi i la fl a-grant i diària violació dels drets més fo-

namentals de les persona amb l’objectiu d’arribar a convèncer al món de la ine-xistència d’una nacionalitat sahrauí.

Però la demostració més recent d’aquest poble com a unitat nacional fou la creació del Campament de la Dignitat a l’Aaiun, la primera macroconcentra-ció indefi nida de l’anomenada Prima-vera Àrab amb 25.000 activistes. Noam Chomsky afi rmà al programa emès als Estats Units “Democracy Now” que “de fet, l’actual ona de protestes [al món àrab] en realitat va començar al Sàhara Occidental, que està ocupat pel Marroc després d’una brutal invasió”. No obs-tant, aquest petit detall sobre l’origen de les revolucions del 2011, fuig de les portades dels grans mitjans “d’incomu-nicació” encara que les macroconcen-tracions indefi nides que es feren arreu del món haguessin seguit exactament la

mateixa organització que la del Campa-ment de Gdeim Izik (hospital, seguretat, carrers, etc.) brutalment desnonat per les forces d’ocupació i on la majoria del jovent saharaui ha criticat la no inter-venció del Front.

Mirem per on mirem, el nostre poble està condemnat a tornar a la lluita ar-mada i el jovent seguirem reivindicant una lluita molt més activa que la actu-al perquè no és possible continuar amb una estratègia que ha perdurat en el temps 20 anys sense que es recuperi ni un sol pam de la nostre terra. En canvi, amb 16 anys de defensa armada s’allibe-rà tot el costat est del territori, un 20% del total.

*Pseudònim (i nom popular entre els saharauis) d’un activista per l’alliberament del Sàhara

Occidental

Sector públic: primera batalla

El nou govern del PP ja ha anunciat que retallarà més de 16.500 milions d’eu-ros de despesa pública. Al tancament d’aquesta edició, Rajoy encara no ha con-cretat exactament per on passarà la tiso-ra. El consell de ministres del divendres 29 de desembre anunciarà les primeres mesures d’austeritat. No obstant això, és gairebé segur que les retallades més fortes les anunciarà el 31 de març, quan s’aprova el nou pressupost i just després de les eleccions autonòmiques andaluses.

Malgrat el silenci intencionat de Rajoy, podem assegurar que la major part de la tisorada recaurà sobre serveis públics com sanitat o educació. És a dir, retallaran sobretot els serveis socials que més utilitzem els i les treballadores.

L’exemple més clar ho tenim a Cata-lunya. A Educació, el govern d’Artur Mes retallarà més de mil milions (16%), un 8,77% aquest passat 2011 i un 7,4% al 2012. A Sanitat, l’ajust ha estat de més de mil milions al 2011 i pel 2012 serà d’uns 425 milions menys (4,8%), la qual cosa situaria a Catalunya com la tercera comunitat que menys recursos destina a la sanitat pública.

No hi ha dubte que el govern del PP seguirà el camí marcat per Mas. De fet, diverses comunitats governades pel PP ja han començat a contreure el sector públic, com Madrid, Castella la Manxa o el País Valencià.

Sigui on sigui, hem de defensar el sec-tor públic i rebutjar qualsevol retallada. Primer perquè no és cert que tinguem molts treballs públics ni que tinguem una despesa pública desmesurada. A l’Estat espanyol només un 9% treballa per a l’Administració, mentre que la mitjana de la UE es situa en un 16%; en despesa pública els percentatges són del 39% respecte al 46% de la mitjana europea.

Segon perquè les retallades al sector públic són el primer assalt d’una nova ofensiva contra la classe treballadora en general. Si no aconseguim detenir els atacs al sector públic, la patronal tindrà més força per imposar retallades a les que treballen al sector privat. De fet, els grans empresaris ja han enviat la seva particular carta als reis demanant més competitivitat. En realitat, el que demanen és més benefi cis a costa dels drets dels treballadors. En concret, els dos principals objectius són la rebaixa dels salaris i l’abaratiment dels acomia-daments.

Si a Catalunya és on més avançats van les retallades, també és, al costat de Ma-drid, on majors són les resistències. En aquest sentit, els i les treballadores del sector públic es mobilitzaran el dia 18 de gener a una manifestació que ha de ser tan massiva com la del passat 14 de maig. Deu dies després hi haurà la manifestació del Fòrum Social Català, a la qual estaran convidades també les i els treballadors del sector públic.

La unitat de tota la classe treballadora en aquestes manifestacions serà clau per frenar les retallades. Cal tenir clar que el nostre enemic són els grans empresaris i banquers i els seus governs. Necessitem crear un gran ambient de combativitat per intentar forçar als sindicats a aban-donar la taula de negociació (al sector públic de Catalunya la Generalitat ja ha trencat el diàleg) i convocar una gran vaga general.

Què pensa En lluita

L’altra opinióÉs hora de sumar forces?Per Jordi Calvo Rufanges*

En lluita | [email protected] | www.enlluita.orgTelf. 93 176 68 56 | 646 788 180Imprès a IMPRINTSA, Sant Fruitós de BagesDiposit legal B121732011

Després de 20 anys de negociacions, el Polisari tornarà a la lluita armada.

Sàhara Occidental: només la lluita ens tornarà la nostra terra


En poques paraules

L’ofensiva conservadora del PPJoel Sans

El Partit Popular, en la seva cursa a la Moncloa als últims mesos, ha tingut un discurs moderat per intentar capitalitzar la desafecció envers les políti-ques antisocials del PSOE. Mariano Rajoy ha optat per no mullar-se gaire i fi ns i tot s’ha intentat mostrar com un millor defensor de les classes populars que el PSOE.

Però aquesta tàctica discursiva cap al centre ja està canviant ràpidament després de les eleccions amb la intenció d’engegar un dràstic pla de retallades. El PP és partidari d’un neoliberalisme extrem. Però a banda de l’àmbit econòmic, la ideologia que ara el partit desplegarà sense pudor té com a puntals un conservadorisme resclosit que afectarà un gran àmbit de qüestions, amb un govern d’un perfi l molt marcat cap a la dreta.

Ana Mato, Ministra de Sanitat, Serveis Sociales i Igualtat, és una coneguda opositora a l’avortament. El ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz és membre del Opus Dei i creu que el matrimoni homo-sexual o l’Educació per la Ciutadania són contraris a la “funció social de la família”. Miguel Arias Cañete, ministre d’Agricultura i amb una important fortuna personal dona suport a la cadena perpètua i a l’ener-gia nuclear.

De moment el PP ja ha deixat anar que farà una reforma de la Llei de l’Avortament i que vol acabar amb el matrimoni homosexual. És un intent de regressió en els drets de la dona i dels col·lectius LGTB que es farà de bracet amb els infl uents sectors reaccionaris de l’església catòlica. D’altra banda, po-drem veure una ofensiva contra la immigració, amb el precedent de l’anterior legislatura en què el PP va dur a terme una duríssima llei d’estrangeria.

Un altre àmbit de confl icte el trobarem en la recentralització de l’Estat. En això confl ueix per una banda, la dinàmica de la Unió Europea d’un ferri control des de dalt de totes les decisions fi scals – per reduir el dèfi cit i el deute- i, per l’altra, l’acusat nacio-nalisme espanyol del PP partidari de reduir l’autogo-vern de Catalunya, Euskadi o Galícia.

El nou govern central també continuarà la regres-sió antidemocràtica iniciada amb la reforma constitu-cional exprés.

La renovació ràpida que vol dur a terme Rajoy del Tribunal Constitucional per introduir magistrats afi ns és una mostra que no vol tenir cap impediment a dur a terme aquesta ofensiva conservadora.

RespostaQue el PP i el PSOE no són el mateix tipus de partit ho veurem ràpidament. La victòria del PP és una mala notícia, amb un discurs dretà que tindrà ara mateix molta més capacitat de projecció. Així, es po-den posar també les bases de l’enfortiment de l’espai de l’extrema dreta, que a Catalunya s’ha anat estruc-turant amb la feixista PxC. Tanmateix, la capacitat de crear hegemonia ideològica conservadora per part del PP -tot i dominar el govern central, la majoria de comunitats autònomes i molts dels principals ajunta-ments- xocarà amb varis fets. Per una banda, aquell sector de la població que ha votat el “PP del discurs de centre” pensant que era una alternativa popular al PSOE es veurà decepcionat. Més important, no s’ha d’oblidar que només un 32% de l’electorat ha votat per aquest partit. Això deixa un immens espai social que pot reaccionar enfront de les polítiques regres-sives i reaccionàries del PP. Si la victòria del PP el 1996 va generar un fort desànim entre les persones d’esquerres avui el PP ha guanyat sobre un panorama sacsejat per l’aparició de15M i per la remoblització.

A més, el fet que l’esquerra institucional estigui desbancada d’una gran part de governs obre les portes a una major mobilització d’IU i de les bases del PSOE. Fins i tot és més possible que CCOO i UGT rebaixin la seva autocontenció i reticència a convocar mobilitzacions.

Les possibilitats que les andanades conservado-res del PP despertin més indignació són altes. Cal recordar que en l’anterior govern entre 2000 i 2004, les polítiques del PP van ser capaces d’aixecar una oposició d’enormes proporcions en múltiples fronts, tan per qüestions econòmiques com per temes socio-polítics.

El PP dominarà a la part més alta de les instituci-ons. Però per sota es trobarà una oposició de poten-cial majoritari i que qüestionarà activament aquest domini.

#

Entre el 2 i 3 de desembre es va cons-tituir a Caracas, Veneçuela, la CELAC que podria convertir-se en el major fòrum de concertació d’estats a la re-gió. Es destaca en la seva composició l’absència d’Estats Units i Canadà, i la inclusió de Cuba, que va ser expulsada de l’Organització d’Estats Americans (OEA) al 1962.

L’OEA va ser creada poc després del fi nal de la II Guerra Mundial per iniciativa d’Estats Units (EUA) per imposar la seva política imperialista i controlar les relacions multilaterals a nivell continental. Però a l’última dèca-da, de la mà dels canvis provocats per l’expansió planetària del capitalisme, EUA ha vingut perdent terreny a Amè-rica Llatina (AL). Primer amb la dis-minució progressiva de les inversions nord-americanes i, en conseqüència, però amb més lentitud, amb la pèrdua d’infl uència política. Al mateix temps que EUA enfocava els seus esforços en les guerres d’Afganistan i l’Iraq descu-rant els seus interessos a AL, emergien al continent estats nació amb decidi-des aspiracions expansionistes.

El ràpid creixement econòmic re-gional conjugat amb el triomf polític de l’esquerra tradicional en la majoria dels països va construir estats que van passar de ser simples executors dels designis de Washington a projectar polítiques nacionals i regionals que han benefi ciat amb importants refor-mes a la classe treballadora i als sec-tors més empobrits, però que també han consolidat a classes dominants locals que ara tenen pretensions d’ex-pansió. De fet, van sorgir en poc temps una quantitat d’iniciatives per enfortir els acords multilaterals regionals des-prés que EUA fracassés en el seu intent per formar l’Àrea de Lliure Comerç de les Américas (ALCA) i de signar trac-tats de lliure comerç bilaterals. Així, promoguda per Veneçuela va sorgir l’Aliança Bolivariana per als Pobles de la Nostra Amèrica (ALBA), la majoria dels països sud-americans es van as-sociar en diferent grau al (Mercosur), creat als anys 90, però que ha multi-

plicat la seva importància ja que és l’acord regional més avançat en temes econòmics, i al 2011 es va concretar la instal•lació de la Unió de Nacions Sud-americanes (Unasur) amb un fort perfi l en la defensa estratègica i la pro-tecció de la sobirania regional.

La consolidació d’aquests orga-nismes, així com uns altres de menor importància, i la conformació de la CELAC, demostren que la integració en diferents graus i amb diversos ob-jectius és una prioritat dels governs del continent. Però, sobretot, és una política estratègica d’alguns països que s’estan disputant l’hegemonia a la regió: Brasil, que ja ha passat a ser un operador polític-econòmic global, però també uns altres que intenten mantenir infl uències a menor escala i contenir les aspiracions de la classe dominant brasilera. Perquè a pesar que la integració avança, les comple-xitats i contradiccions del procés són múltiples. La dreta, que és oposició en la majoria dels països, segueix boico-tejant la integració argumentant que abona la pèrdua de sobirania, quelcom que no els importava quan tot era re-solt per EUA i pel qual semblen sen-tir-se “abandonats”. Mentrestant, les esquerres tradicionals que manquen d’un projecte polític que vagi més enllà d’un capitalisme “humà” i “res-ponsable” amb millor distribució de la riquesa, no tenen una altra alternativa que promoure la integració encara que dubtant permanentment entre el lliu-re comerç i proteccionisme.

La CELAC, constituïda per 33 pa-ïsos, es posiciona en el futur com un dels blocs regionals més importants del planeta. Acumula un Producte Brut Intern (PBI) d’aproximadament 6,3 bilions de dòlars, convertint-se a més en el major productor d’aliments del món i el tercer productor d’ener-gia. Només Brasil i Mèxic acumulen entre si més de la meitat d’aquest PIB regional. Els segueixen des de lluny Argentina, Colòmbia i Veneçuela. Si es consolidés la CELAC com a organisme polític tal com ho va fer Mercosur com

a acord econòmic, és factible que la in-fl uència de l’OEA es segueixi afeblint. D’altra banda, la Unasur ha donat pas-sos enormes en matèria de política de defensa.

Així com creixen les economies re-gionals s’han anat incrementant les despeses en defensa. Aquest és un altre aspecte on la dependència amb EUA s’ha trencat. Brasil va signar un acord comprant tecnologia militar a França, Veneçuela es proveeix amb Rússia i Argentina promou la no dependèn-cia d’altres potències. És un fet que Amèrica Llatina es va preparant com a bloc per operar decididament en un escenari mundial de crisi capitalista i canvis geopolítics. I on, de continu-ar la barbàrie que imposa el sistema, els recursos naturals que abunden, les reserves d’hidrocarburs que es seguei-xen descobrint i l’enorme potencial en la producció d’aliments, convertiran a la regió en un inevitable proveïdor del món amb un mercat intern que tindrà cada vegada major poder adquisitiu. També serà un territori cobejat per potències en “declivi” com EUA, així com per aquelles que emergeixen com a noves competidores per l’hegemonia mundial, entre les quals estarà la prò-pia Llatinoamèrica com a bloc o el bloc al servei de la potència més poderosa de la regió, que és Brasil.

La classe treballadora s’ha vist benefi ciada com mai abans pel crei-xement econòmic i les reformes que van establir els governs que els treba-lladors van fer triomfar. No obstant això, el capitalisme continua sent el model de desenvolupament imperant, la distribució de la riquesa segueix afavorint als explotadors i els errors dels governs de l’esquerra tradicional li donen motius a la dreta per aspirar a tornar a governar. L’escenari per a les lluites que vindran es perfi la en la defensa de les conquestes històriques obtingudes, aprofundint-les i cons-truint una alternativa socialista que confronti al projecte de l’esquerra re-formista que no passa de lleus millores del capitalisme.

Canvi de comandament

Luis Rómboli, periodista i membre de Socialisme Internacional, organització germana d’En lluita a Uruguai explica què es la Comunitat d’Estats Llatinoame-ricans i Caribenys (CELAC) i quin és el seu paper a nivel regional i mundial.

@twittenric Un #discursorajoy que anúncia retallades, és un discurs que també anúncia resistència i lluites. Pedres contra tisores. #investidura


Tot sovint, al parlar amb activistes sobre la ne-cessitat d’organitzar-se, apareix de forma quasi automàtica, que

les organitzacions no són neces-sàries, que un pot participar in-dividualment a les lluites i mo-bilitzacions, etc. Però qualsevol manifestació ha estat organitza-da per algú! La pregunta sobre si estar o no organitzada no és real. El capitalisme ens ajunta als blocs de pisos on vivim, a la feina, a l’escola, i ens organitza la vida perquè siguem producti-ves. La qüestió no és estar o no organitzada, sinó estar-ho de forma independent al sistema. Qualsevol persona que vulgui canviar el món no pot deixar d’estar organitzada.

Jo ja estic organitzada al movimentAquesta també és una resposta habitual. Però els moviments pugen i baixen i es fan neces-saris espai de participació que tinguin continuïtat en el temps més enllà de campanyes o movi-ments puntuals. Per això, les or-ganitzacions també compleixen la funció de conservar la memò-ria de les lluites i moviments. No en el sentit de preservar una me-mòria morta, tancada als llibres, sinó de fer-la activa, d’aprendre de les victòries i derrotes del passat per aplicar-ho a les llui-tes del present. Aprendre també de les experiències d’altres llocs i d’altres àmbits. Construir una organització és en realitat cons-truir una xarxa d’activistes que permeti conèixer i connectar ex-periències aparentment incon-nexes. Tenir en cada moment una experiència més àmplia i una visió més global del que ens donaria la nostra activitat indi-vidual.

Sol haver-hi un sectarisme habitual a tot el que soni a orga-nització política. En part per la experiència dels partits polítics tradicionals i de l’esquerra ins-

titucional, cada cop més aïllada de la lluita al carrer. Però par-ticipar a organitzacions antica-pitalistes és la millor forma de garantir espais de debat cons-tant per les activistes. La falta de democràcia dels grans sindi-cats, dels partits, o fi ns i tot dels moviments veïnals, no es pot combatre individualment. Si la gent més activista o més radica-litzada s’organitza es fa possible intervenir per democratitzar els sindicats o associacions de veïns i fer-les girar cap a la mobilitza-ció.

Què és En lluita?En lluita nasqué a fi nals dels anys 90 inicialment com un grup de debat, i es va convertir en una organització d’activistes quan va aparèixer el moviment antiglo-balització i el seu posterior cicle de mobilitzacions, que va culmi-nar, a l’Estat espanyol, en el po-tentíssim moviment antiguerra. Vam néixer al calor d’aquestes lluites i ens sentim part i hereus d’aquests moviments.

La nostra participació a aquests moviments sempre es va basar a intentar connectar les lluites, defensant a ultrança la unitat en l’acció de diferents sec-tors de l’esquerra, vinguin de la tradició ideològica que vinguin, a la vegada que intentem dotar d’una visió més radical a totes les lluites. Una de les nostres prio-ritats sempre ha estat connectar els moviment socials, amb l’ener-gia que imprimeixen en la socie-tat i la nova capa d’activistes que atreuen, a la classe treballadora.

Per nosaltres la classe tre-balladora té un paper clau en qualsevol canvi que es produ-eixi en la societat. Com deia la revolucionària alemanya, Rosa Luxemburg, “és allà on es forgen les cadenes del ca-pitalisme que es poden tren-car”. Dit d’una altra manera, les persones treballadores es-tem al nucli de la producció del sistema. Les carreteres, els hospitals, els programes informàtics que utilitzem, els hem produït les treballadores. En elles rau, potencialment, el poder per canviar la soci-etat. Defugim però de la idea mitificada del treballador de fàbrica de mono blau. La pro-ducció de les ultimes dècades ha canviat i amb ella el món laboral.

Això no canvia, però, el fet fonamental: que les persones treballadores tenim el potencial per canviar la societat de baix a dalt.

El nostre anàlisi sobre la clas-se treballadora té molt a veure amb el socialisme des de baix. La història del segle XX està plena d’intents d’experiències emanci-padores fallides. Moltes d’elles es basaven en un petit grup de per-sones —un grup de parlamenta-ris o una guerrilla— intentant alliberar la majoria de població. Rebutgem la visió de socialisme des de dalt. Defensem la idea d’una revolució des de la base per acabar amb el capitalisme. La classe treballadora no pot ser sal-vada per una elit revolucionària, sinó que s’ha d’autoemancipar per ella mateixa.

Això té conseqüències en el nostre dia a dia. Per això im-pulsem la unitat des de la base, defensem que les lluites tinguin el màxim de participació demo-cràtica i insistim en l’autoorga-nització de la gent.

Moviment i organitzacióEl 15M ha sigut l’esdeveniment polític més important dels úl-

tims anys i com a En lluita ens hi hem bolcat completament. A la vegada que impulsem la demo-cràcia directa de les assemblees locals defensem la idea de més centralització per poder dur a terme propostes per a tot el mo-viment que ens permetin avan-çar. Defensar que el 15M no es quedi tancat en si mateix i s’obri a tota la societat està vinculat amb la idea de connectar amb la classe treballadora i amb els sindicats.

La radicalització i l’augment de l’activisme que ha suposat el 15M, obre un espai perquè organitzacions com En lluita creixin. Això ja està passant. La nostra extensió territorial a co-marques com el Vallès o a dife-rents ciutats d’Andalusia on no teníem cap nucli ho demostren. Molts activistes s’han acostat o s’han afi liat a En lluita buscant un referent enmig de la disper-sió.

Necessitem créixer per di-fondre les idees revolucionàri-es dintre del moviment. Però a la vegada defensem la idea de construir un pol anticapitalis-ta amb altres organitzacions i altres activistes que ara mateix no estan organitzades. En un moment de crisi i falta d’al-ternatives necessitem més que mai la unitat de l’esquerra an-ticapitalista, no només en l’ac-ció, sinó confluint en un espai polític organitzat. A Catalunya hem participat en projectes com les CUP o Des de Baix i a nivell estatal a la campanya d’Anticapitalistes a les últimes eleccions generals. Són passos, però per nosaltres insuficients. Cal avançar cap a una unitat orgànica de les activistes anti-capitalistes.

Si ets lector o lectora habitu-al d’aquest diari i estàs d’acord amb les nostres idees, et convi-dem a que t’uneixis a En lluita i passis de la indignació a la or-ganització, perquè si no es ara i aquí, quan?

NO N’HI HA PROU AMB LA INDIGNACIÓ: ORGANITZA’T!

Davant la crisi econòmica i política del sistema es necessari més que mai plantejar alternatives. Aquí expli-quem breument la importància d’estar organitzat per combatre’l amb efectivitat, què és En lluita i quin és el nostre projecte. Per Oleguer Bohigas.

“Després d’un parell de mesos participant activament a l’agrupació de Palma i de conèixer millor el projecte, vaig voler fer un pas i comprometre’m una mica més amb l’organització i amb la seva lluita. ”

“Segueixo creient en la necessitat d’un canvi social que comporti la fi de tota forma d’explotació i opressió i on un dels valors princi-pals d’aquest canvi es basi en el companyerísme i la solidaritat. Entre les moltes tasques que hi ha per fer, a més d’augmentar el nivell de consciència, de promoure la unitat de les treballadores a tots els nivells, està la de crear una organització que aglutini a les persones mar-xistes revolucionàries i que sigui capaç de dotar-se dels criteris polítics que orientin perquè aquest canvi sigui realitat el més aviat possible. Com sé que a En lluita es donen aquestes caracterís-tiques em vaig implicar per poder col•laborar i fer un treball en comú, en comptes d’anar de franctirador i, per tant, que el meu treball sigui més positiu. ”

“Em vaig afi liar a En lluita per les

seves dinàmi-ques, molt positi-

ves, honestedat i claredat en el

tracte, així com per l’absència

de sectarisme i presència de respecte i tracte acurat amb

el moviment i entre les companyes. ”

“M’he afi liat a En lluita perquè suposa una esperança i un exemple que juntes, unifi cant les lluites, podem aturar els atacs anti-socials i, sobretot, que si ens organit-zem el poder és del poble. ”

Per què m’he unit a En lluita?Marta Mouzo, Palma

Ferran, Barcelona

Violeta Benítez,Còrdoba

Dania Maria Medina,UniversitatAutònoma de Barcelona

Defensem la idead’una revolució desde la base peracabar ambel capitalisme

@enlluita Ara mateix taller sobre el #nousexisme a #UB #Raval sobre les velles i les noves opressions de les #dones


Crisi econòmica

Davant d’una crisi cada vegada més profunda les polítiques d’austeritat dels governs s’estan mostrant inútils. Analitzem per què es donen aquestes polítiques, a qui benefi cien i quines alternatives tenim. Per Isaac Salines.

La classe dirigent de la UE ha apostat clarament per les polítiques d’austeritat sobre la majoria de la població des de l’inici de

la crisi, al 2007. Esperaven que la recessió iniciada amb la crisi immobiliària i fi nancera no fos més que una crisi cíclica, com les que es van produir als anys 80, als 90 o a principis d’aquest segle, i que bastaria amb aplicar algunes reformes per sortir del mal pas i retornar el PIB a la senda anterior de creixement. En la seva recerca a les palpentes d’una sortida a la crisi ens impo-sen la reducció de salaris i de la despesa pública, la fl exibilització del mercat laboral, la imposició de condicions més dures sobre les pensions i la privatització de tot allò públic sota el pretext d’augmentar la productivitat del treball i millorar la competitivitat —a l’Estat espanyol, la producti-vitat ha augmentat durant l’últim trimestre del 2011 un 1% mentre els salaris han disminuït un 0,3%; aquest abaratiment dels costos laborals d’un 1,3% és el major dels països de l’euro.

A hores d’ara de la crisi de l’economia mundial, ja ningú posa en dubte que es tracta d’una crisi estructural del capitalisme, més profunda que la dels anys 70 i comparable a la dels anys 30, i que no serà tan fàcil deixar-la enrere. A inicis d’aquest 2012, i després de més de quatre anys des de l’esclat de la crisi, hem pogut comprovar com les me-sures d’austeritat aplicades no serveixen més que per afeblir més l’economia i aprofundir la crisi.

Grècia és una de les versions més extremes d’aquesta tendèn-cia. Després de l’aplicació de di-versos paquets d’austeritat, l’eco-nomia grega està més a prop que mai del col•lapse, principalment a causa dels problemes de liquidi-tat. Durant aquest 2012 s’estima que el PIB grec caurà un 3%. El Fons Monetari Internacional (FMI) i el Banc Central Europeu (BCE) estan imposant sobre el poble hel•lè dures condicions com a preu per la “ajuda” fi nancera que ha permès a Atenes seguir pagant les seves factures. Ara, fi ns i tot l’FMI advoca per suavitzar aquestes condicions en vista de que no estan servint més que per enfonsar al país més encara en la recessió econòmica. Des de l’inici de la crisi, l’economia grega s’ha contret un 15%, al mateix temps que, paradoxalment (o no), ha sofert pèrdues de més de 60.000 milions d’euros en frau fi scal. Moltes treballadores del sector públic han perdut la meitat del seu sou. La sanitat pública està pràcticament desmantellada. En aquest 2012, una de cada cinc persones gregues no tindran tre-ball, etc. No és d’estranyar que, davant aquesta situació social desesperada, augmenti l’índex de suïcidis.

A l’Estat espanyol, l’atur s’apropa ja al 25% de la pobla-ció activa, i entre les persones joves assoleix ja el 48%. El nou govern del PP, seguint la senda de Castella-la Manxa, Catalunya o Madrid, té preparat ja tot un paquet de retallades que afectarà als salaris i les ocupacions de l’ad-ministració, als serveis públics, a les ajudes i subvencions, etc.

Aquestes retallades, que suposa-ran un estalvi de 16.500 milions d’euros aquest any, corresponen a un dèfi cit del 6% al desembre. Però si és del 7%, la qual cosa és bastant probable, les retallades hauran d’ascendir fi ns als 30.000 milions d’euros o més. Tot un indicador del que se’ns ve damunt amb la dreta al Govern central i en alguns autonòmics, com Ca-talunya. Artur Mas, president de la Generalitat, anuncia una nova retallada d’1.000 milions d’euros que afectarà als sous del sector públic i introduirà el copagament a sanitat. Si el PP recolza aquesta última mesura, l’extensió del copagament a la resta de l’Estat serà aviat un fet.

Ja veiem: austeritat pertot arreu. Però si és un fet contrastat que les polítiques d’austeritat no serveixen més que per agreujar i allargar la crisi, com s’entén que segueixin sent l’opció preferida per la classe dirigent? La resposta és inequívoca: perquè mitjançant aquestes polítiques és la classe treballadora qui paga la crisi. Els interessos del capital no solament enfonsen a la classe treballadora en la misèria, sinó que desestabi-litzen al sistema íntegrament.

NeoliberalismeA consecuencia de la crisis, el caA conseqüència de la crisi, el capita-lisme ha perdut legitimitat com a model econòmic. Encara així, els elements fonamentals de la polí-tica neoliberal romanen encara intactes. Fins a la data, la crisi de l’economia mundial no solament

no ha portat a una superació del neoliberalisme com a doctrina econòmica hegemònica, sinó que aquest es consolida i mostra el seu rostre més dur, en forma de retallades socials i augment de l’atur —no sense contestació, com han demostrat les lluites a nivell internacional a l’any que just deixem enrere.

Recordem que les grans crisis del capitalisme es van resoldre després d’una reorganització del sistema que va donar lloc a nous models de capitalisme i va eliminar les restriccions a tornar a acumular capital a escala mun-dial. La primera gran crisi, a la fi del segle XIX, es va superar per mitjà de l’exportació de capital i l’expansió imperialista. Al seu torn, la crisi dels anys 30 va ser superada a través de diferents variants de keynesianisme tant als països del centre com de la perifèria, la qual cosa va com-portar una certa redistribució de la riquesa, l’expansió del sector públic i una regulació estatal del mercat. A dia d’avui, no sembla haver-hi encara una alternativa econòmica global a la vista.

2012: Recessió?D’altra banda, en aquest any que acaba de començar ens enfron-tem al risc de tornar a entrar en una crisi bancària. La massiva intervenció estatal entre 2008 i 2010 per salvar al sector bancari i estimular la demanda va com-portar l’explosió del deute públic. D’aquesta forma, la crisi fi nan-cera es va convertir en crisi del deute sobirà. Atès que els bancs són els principals posseïdors de deute públic, ens trobem ara de nou a les portes d’una nova crisi fi nancera, que haurà de ser re-solta amb recursos públics, aug-mentant de nou el deute. Tot un cercle viciós alimentat pel parany de “els mercats”, que ens situen davant una situació insostenible: les agències de qualifi cació posen nota al deute sobirà de cada estat i determinen així l’interès que paga cadascun pel seu deute. Com més baixa sigui la nota, més deu un estat, menys creix i menys fi able és, per la qual cosa li tornaran a baixar-li la nota. Qui són els que perden en aquest joc pervers? Les de sempre: la classe treballadora. Amb el pretext de reduir el deute públic, s’imposen durs ajustos de la despesa pública que corren a compte de les prestacions socials, de les quals són més dependents les que menys tenen.

No ajuden en aquest sentit les pressions de la classe diri-gent —esment especial mereix la d’Alemanya, la que més està pressionant en aquest sentit— per imposar més polítiques d’austeritat, que condueixen a

una caiguda del creixement i dels ingressos i, per tant, fan que el deute es dispari. De nou, les agències de qualificació degradaran la nota del deute sobirà, l’estat haurà de dedicar més diners al pagament del seu deute, i torna a començar.

A la cimera de l’eurozona de principis de desembre va quedar de nou palès l’estratègia de la classe dirigent europea –deixant de costat la seva divisió evident a causa dels diferents interessos nacionals, com va escenifi car Da-vid Cameron–, de fer-nos pagar la crisi a les persones treballadores, amb la institucionalització del fre del deute, el rigor pressu-postari i la penalització de les economies defi citàries, d’acord amb les demandes del Govern alemany. Aquestes polítiques es convertiran ara en llei, conforme s’incorporin als tractats de la UE i les constitucions dels països que la formen.

Malgrat aquestes mesures, de moment no hi ha una perspectiva clara d’estabilització del sector fi nancer ni una solució a la crisi del deute i recuperació del crei-xement. Al contrari, la tendència actual condueix a un estancament global.

Conseqüències ideològiquesNo solo el modelo económico, sino también el modelo político del capitalismo neoliberal se ha visto deslegitimado con la crisis. Las grandes promesas de occidente de prosperidad y libertad retumban hoy en el

Els interessos delcapital enfonsen a laclasse treballadoraen la misèria idesestabilitzen alsistema

MÉS AUSTERITATMÉS CRISI

@juantorreslopez Mig bilió més pels bancs al 1%. Sense exigir-lis que fi nanciïn l’economia continuaran el seu gran negoci amb el deute dels estats


Alexandra Kollontai (1872-1945), una de les teòriques més destacades del moviment revolucionari rus i de la lluita per l’alliberament de les dones, va saber conjugar com ningú feminisme i marxisme. Ens referim amb això, no al fet d’incloure a les dones en la revolució socialista, sinó al raonament teòric amb el qual estableix el tipus de revolució que les dones necessiten per posar fi a l’opressió i la desi-gualtat. Kollontai considerava prioritari una revolució ideo-lògica, una nova concepció del món i establir una nova relació entre els sexes basada en la igualtat i la solidaritat. Només així s’arribaria a l’efectiva emancipació de les dones. Per a ella no seria sufi cient l’abo-lició de la propietat privada, la incorporació de la dona a la producció o que la classe treballadora conquerís el poder polític.

Aquesta afi rmació no va ser ben rebuda pels camarades que consideraven l’emancipació de la dona com una mera qüestió de superestructura. Tot i així, va ser l’única dirigent bolxevic capaç d’integrar teòricament els problemes de la sexualitat i l’opressió femenina dins de la lluita revolucionària, amb arguments que encara avui po-den utilitzar-se, superant tesis de vegades reduccionistes, com la plantejada per Engels, qui considerava el coneixement de l’origen de la subordina-ció de les dones sufi cient per trobar una estratègia per al seu alliberament. Kollontai planteja que l’anul·lació de l’origen no comporta necessà-riament anul·lar la naturalesa de l’opressió en la seva forma actual. Per això realitzarà una anàlisi exhaustiva de la situa-ció de les dones en la societat capitalista abordant el treball, la família i, d’una manera molt especial, la sexualitat.

Al seu llibre Els fonaments socials de la qüestió femenina (1907) planteja la necessitat d’una autèntica revolució a l’àmbit de les relacions sexuals, en un món organitzat mitjan-çant noves línies socials i pro-ductives que posin fi al nociu sistema capitalista. D’aquí, la seva crítica al feminisme burgès que pretén aconseguir la igualtat de drets en el marc de la societat de classes amb l’única fi nalitat d’obtenir privi-legis. Per contra, les treballa-dores entenen aquesta igualtat com un mitjà per avançar en la lluita contra l’explotació.

Un altre aspecte que destaca és el matrimoni i el problema de la família. Considera que el matrimoni legal es basa en dos principis que l’enverinen, la indissolubilitat i la idea de propietat pel que fa al cònjuge, incompatible amb un amor lliure basat en sentiments de

solidaritat i camaraderia, en el mutu respecte de la individu-alitat i de la llibertat de l’altre. Principis bàsics del socialisme i premissa indispensable per a l’alliberament. Hauran de trencar les cadenes que els lliguen a la família nuclear de model capitalista perquè la seva llibertat sigui efectiva.

A Les relacions sexuals i la lluita de classes (1911) analitza les causes de la crisi sexual, criticant explícitament la postura marxista que manté que els problemes d’amor pertanyen als de superestruc-tura, i que desapareixeran quan canviï la base econòmi-ca. Considera necessària una llarga lluita per reeducar la psicologia de la humanitat, ja que la lluita per l’existència,

l’individualisme i la insolidari-tat pròpia del capitalisme, ha gravat en homes i dones la idea viciada de propietat, fi ns i tot en la unió més lliure, la qual solament és viable en una so-cietat basada en la solidaritat, el companyerisme i la igualtat. Serà el triomf de la moral pro-letària la que posi punt i fi nal a la supremacia masculina i al menyspreu per la individuali-tat femenina. Només llavors, podrem parlar d’una veritable revolució comunista.

És en El comunisme i la família (1920), on Kollontai assenyala a l’Estat comunista com l’únic on l’alliberament de la dona serà una realitat, sense dependre de l’home com l’única sustentació de la vida, paper que correspondrà a l’es-tat. Amb un model de família compatible amb el nou siste-ma, eliminant les herències de servitud i dominació. A més, adverteix que, amb l’abolició de la propietat privada desa-pareixerà automàticament la prostitució.

Així mateix, anuncia la fi de la doble jornada laboral que el capitalisme va imposar a la dona obrera, alliberant-la de les tasques pròpies de la llar i de les cures mitjançant la so-cialització d’aquestes, a través de guarderies, bugaderies i altres serveis públics perquè una nova forma de família basada en la camaraderia, en la unió de dues persones iguals, independents i treballadores, procurin l’autèntic allibera-ment de la dona.

7

Gènere i classe

Feminisme revolucionari

Marga Zaiyda

la plantejada per Engels, qui considerava el coneixement de l’origen de la subordina-ció de les dones sufi cient per trobar una estratègia per al seu alliberament. Kollontai planteja que l’anul·lació de l’origen no comporta necessà-riament anul·lar la naturalesa de l’opressió en la seva forma actual. Per això realitzarà una anàlisi exhaustiva de la situa-ció de les dones en la societat capitalista abordant el treball, la família i, d’una manera molt especial, la sexualitat.

socials de la qüestió femenina(1907) planteja la necessitat d’una autèntica revolució a l’àmbit de les relacions sexuals, en un món organitzat mitjan-çant noves línies socials i pro-ductives que posin fi al nociu sistema capitalista. D’aquí, la seva crítica al feminisme burgès que pretén aconseguir la igualtat de drets en el marc de la societat de classes amb l’única fi nalitat d’obtenir privi-legis. Per contra, les treballa-dores entenen aquesta igualtat com un mitjà per avançar en la lluita contra l’explotació.

és el matrimoni i el problema de la família. Considera que el matrimoni legal es basa en dos principis que l’enverinen, la indissolubilitat i la idea de propietat pel que fa al cònjuge, incompatible amb un amor lliure basat en sentiments de

Davant d’una crisi cada vegada més profunda les polítiques d’austeritat dels governs s’estan mostrant inútils. Analitzem per què es donen aquestes polítiques, a qui benefi cien i quines alternatives tenim. Per Isaac Salines.

Les polítiques de retallades socials i austeritat no servei-xen per sortir de la crisi, però tampoc seria sufi cient amb reformar l’eurozona, com propugnen algunes veus entre les elits europees. Aquestes veus promouen una sèrie de reformes que no modifi quen en allò fonamental l’arquitectura de les institucions europees, de manera que no qüestionen el caràcter neoliberal i conserva-dor de l’eurozona.

No es tracta, doncs, d’una alternativa atractiva per a la gent treballadora. No bastaria amb abolir el Pacte d’Estabi-litat o reformar el BCE perquè presti en majors quantitats i regularment als estats membre. Ni tan solament bastaria amb estimular la inversió en noves àrees econòmiques, establir un salari mínim o augmentar el pressupost europeu amb tal de promoure transferències fi scals dels països rics als pobres —al cap i a la fi , no oblidem que l’eurozona no té un estat unitari que la recolzi.

L’opció que ha de defensar una esquerra anticapitalista conseqüent és la sortida de l’eurozona. Però no una sorti-da conservadora, òbviament, sinó una sortida progressista. Això comportaria inevitable-

ment importants costos, que no obstant això es veurien àmpliament compensats pels avantatges derivats. Amb tal d’evitar el col•lapse del sistema fi nancer, haurien de nacionalit-zar-se els bancs sota control de les treballadores. Es produiria una devaluació acompanyada del cessament del pagament del deute i la reestructuració d’aquesta. Caldria ampliar la propietat pública a diferents es-feres econòmiques, incloent el transport i l’energia, amb tal de protegir la producció i l’ocupa-ció. Es podria aprofi tar l’oportu-nitat per impulsar inversions en una economia més verda, quel-com cada vegada més urgent davant la creixent deteriora-ment mediambiental. Es podria també millorar el sistema públic de sanitat i educació i impulsar

polítiques de redistribució per alleujar la desigualtat als països perifèrics. Les dones —entre altres col·lectius— sortirien molt benefi ciades d’aquestes mesures, al veure alleujada la seva càrrega actual de treball reproductiu i de cures.

Com es podria portar això endavant? El primer factor que salta a la vista és que serien necessàries unes forces i alian-ces polítiques, avui inexistents, per provocar aquest canvi. La seva absència és deguda no a la falta de suport popular a una política radical, com demos-tra el moviment del 15M o les revolucions àrabs. Més aviat es deu a l’absència d’una força política amb la sufi cient força i credibilitat per oposar-se a l’austeritat. La unitat i radica-litat d’unes forces polítiques realment progressistes a nivell europeu podria posar contra les cordes a l’eurozona, esta-blint així les bases per a unes relacions econòmiques més cooperatives entre els pobles de la UE.

La resposta de la classe diri-gent a l’ona de rebel•lió popular internacional és una repressió creixent. Però com més forts siguem i més unides estiguem, menys efecte tindrà la seva repressió.

Sortir de l’eurozona?

MÉS AUSTERITATMÉS CRISI

vacío. Los derechos y conquis-tas sociales arrebatados por las luchas a esta limitada de-mocracia parlamentaria están en peligro ante los dictados de “los mercados”, como pudimos comprobar con la reacción de las élites dirigentes y de los medios de comunicación ante el anuncio de referéndum del ex primer ministro griego sobre las nuevas medidas de austeri-dad. La democracia burguesa y los mercados son cada vez más incompatibles, como demues-tra la imposición de gobiernos tecnocráticos en Italia y Gre-cia, con dos ex banqueros de Goldman Sachs como Mario Monti y Lucas Papademos a la cabeza. ¿Quién se cree que estos tecnócratas aplicarán políticas “imparciales”?

La crisis actual del sistema político adopta una forma especí-fica en la UE. El hecho de que las políticas de austeridad impuestas en los diferentes países sean im-pulsadas desde Europa genera en las poblaciones un fuerte senti-miento de escepticismo respecto a las instituciones europeas. La mayoría de la población consi-dera actualmente a la UE como un proyecto dirigido contra sus intereses. Y no se equivocan en esta percepción. La UE nunca fue un proyecto para impulsar la solidaridad, la paz o el enten-dimiento entre pueblos, sino un cártel de estados capitalistas para la consecución de un bloque eco-nómico competitivo. Los medios para conseguirlo nos son ya cono-cidos: presión sobre los salarios, privatizaciones y desregulación, así como la guerra global. Estos componentes forman parte del ADN de la UE.


Alguna gent es pregunta-rà per què fa falta avui dia traduir i editar una biografi a sobre Lenin escrita als anys setanta.

Per què no parlar d’alguna altra fi gura que estigui més de moda? La veritat és que, d’una banda, la majoria d’historiadors i part de l’esquerra ens expliquen que Lenin i el leninisme van ser coses negatives. Es diu que Lenin va governar de manera dictatorial el seu propi partit i, després, l’Es-tat sorgit de la Revolució Russa. Que era un tirà sanguinari que va obrir el camí a Stalin i al totali-tarisme.

D’altra banda, la tradició més ortodoxa i estalinista s’ha dedi-cat a erigir estàtues en honor al Gran Lenin, convertint les seves experiències en fórmules dogmà-tiques i abstractes.

Tombant mitesTony Cliff, l’autor del llibre, va ser un revolucionari d’origen palestí que va desenvolupar una llarga trajectòria com a teòric i dirigent en la construcció del Socialist Worker Party a Gran Bretanya. Al context dels anys setanta, en un moment de renaixement de l’esquerra revolucionària distan-ciada de l’estalinisme, Cliff va veure la necessitat de tornar a Lenin. Així, va reafi rmar la seva dimensió revolucionària i huma-na (el primer capítol persegueix els passos d’un Lenin estudiant, no gaire actiu i amb poques idees clares, que fl irteja amb el terro-risme individualista dels anar-quistes) però, sobretot, Cliff va intentar recuperar les experièn-cies de Lenin com a organitzador, replantejant quin tipus d’organit-zació i formes d’actuació necessi-ten les i els revolucionaris.

En el fons, més que una bio-grafi a, Lenin: la construcción del partido és un manual per a les i els revolucionaris, una obra clau, a nivell teòric i pràctic, sobre la construcció d’una organització socialista revolucionària.

En una situació històrica com l’actual, immersos en una crisi econòmica del capitalisme inter-nacional, amb l’aparició de tot un seguit de focus de resistència, des d’Atenes a Oakland, passant pel moviment 15M, i amb una revo-lució en marxa al nord de l’Àfrica i a l’Orient Mitjà, és d’una impor-tància vital la qüestió respecte a com ens organitzem, com conju-guem l’estratègia i la tàctica per fer més àmplies i més radicals les lluites de la classe treballadora.

Estratègia y tàcticaCliff trenca amb qualsevol visió estàtica de les idees de Lenin sobre la naturalesa del partit re-volucionari. Els detractors de Le-nin, i alguns dels seus defensors a ultrança, parlen de quelcom anomenat el ‘partit leninista’. Es tracta d’una simplifi cació de-

sorientadora. El tipus de partit que Lenin proposava va variar enormement al llarg dels anys, d’acord amb les circumstàncies. En temps d’aïllament i de repres-sió per part de la policia tsarista, parlava de la necessitat d’una organització estable, molt cen-tralitzada, formada per revoluci-onàries i revolucionaris d’elevat perfi l militant. Amb la Revolució de 1905 i l’aparició de lluites de masses a Rússia, però, va defen-sar la necessitat d’un partit molt més ampli, obert a totes i tots els que volien lluitar.

Precisament Lenin sempre va destacar pel seu gran sentit es-tratègic i tàctic. La tàctica serien les accions a realitzar en lluites concretes; l’estratègia l’encade-nament de les diferents tàctiques per aconseguir l’objectiu general. Ambdues són necessàries per a prioritzar i focalitzar les energies cap a un punt específi c en el que, a cada moment, el sistema és més vulnerable, fent avançar de la mi-llor manera el moviment. Aques-ta és la idea de Lenin de cercar la baula feble, de la qual depèn tota la cadena. Així doncs, l’actitud

de Lenin cap a les formes orga-nitzatives sempre va ser històri-cament concreta; d’aquí la seva força. Els esquemes dogmàtics o abstractes mai el van seduir, i sempre estava preparat per can-viar l’estructura organitzativa del partit amb l’objectiu de refl ectir el desenvolupament de la classe treballadora.

A nivell general, la clau per a Lenin va ser com mantenir estrets llaços amb les masses. Això es re-fl ectia a l’orientació de Lenin cap a les eleccions o les petites lluites, encara que no es relacionessin immediatament amb l’objectiu de la revolució. Va insistir també a participar als sindicats, esgri-mint eslògans que connectessin amb la gent a cada moment, i apostant per empènyer les lluites per reformes molt concretes que permetien al partit revolucionari arrelar-se a la classe treballado-ra. Es tractava de participar a les lluites que inicialment eren peti-tes però que podien anar desple-gant la seva força i contingut.

Classe i organització Una de les equivocacions més comunes sobre el partit revoluci-onari és que és quelcom imposat a la classe obrera des de fora. Ho pinten com un grup d’ideòlegs que s’agrupen, formen un partit i, utilitzant els mitjans més anti-democràtics, intenten imposar la seva voluntat sobre la resta de la classe treballadora.

Aquí, el problema fonamen-tal, al qual Lenin es va enfrontar des de molt jove, és la forma en

què la lluita contra el sistema és inherentment desigual; és a dir, la consciència desigual a la classe treballadora. Si la vida fos més simple, si la classe dominant ali-neés les seves forces per un costat i els obrers s’alineessin per l’altre, potser no faria falta parlar gaire de l’organització política. Però la lluita de classes no funciona així. No importa on observem, allò que sempre veiem és que existeix un camp de batalla enormement diferenciat, amb períodes de con-fl ictes intensos seguits per llargs parèntesis de quietud; diferents sectors de la classe treballadora amb tradicions diferents, confl ic-tes d’ideologies, nivells canviants de consciència, confi ança i com-bativitat.

La concepció bàsica és que de la lluita de la classe treballadora emergeix una minoria militant que es convenç per la seva pròpia experiència que el sistema ha de ser transformat al seu conjunt, que els mètodes directes de lluita emprats per la classe treballadora són els mètodes més efi caços per assolir aquest objectiu. Llavors apareix la pregunta clau, com organitzem una minoria perquè es transformi en la palanca que pugui augmentar la combativi-tat del conjunt de la classe? No busquem senzillament ‘repre-sentar’ la classe, sinó representar les seves millors tradicions, els punts àlgids de la lluita de clas-se, i fusionar aquesta experiència amb l’activitat de la minoria a les lluites actuals. La interacció entre partit i classe és vital aquí.

El partit aprèn de les lluites reals de la classe treballadora, al ma-teix temps que és el mecanisme pel qual cada sector de la classe aprèn de les millors experiències de lluita.

Lenin coincidia amb Marx en què “l’emancipació de la classe treballadora ha de ser obra de la pròpia classe treballadora”. L’organització revolucionària no substitueix l’acció de les masses, però sí que les impulsa. Per a Le-nin, doncs, no era el partit, sinó els soviets, amb d’altres paraules, les i els treballadors autoorganit-zats, el subjecte de la revolució.

Recuperant Lenin per als com-bats del segle XXILa importància de la insistència de Lenin en la construcció del partit es va demostrar l’any 1917. La Revolució de Febrer va escla-tar espontàniament, però el Par-tit Bolxevic de Lenin va ser capaç de respondre davant la situació. Tenia entorn a 25.000 membres i activistes amb experiència, que van ser capaços de créixer ràpi-dament i impulsar la classe tre-balladora cap a la revolució.

El món actual és molt diferent al que Lenin va conèixer. Els pri-mers fullets de Lenin van ser es-crits a mà; avui, les idees circulen pel planeta amb la rapidesa d’un tweet. No obstant això, les desi-gualtats socials del capitalisme contra les quals va lluitar Lenin segueixen sent igual d’evidents. Quan ja acaba 2011, un any que ha vist la tornada dels movi-ments de masses i l’actualitat de la revolució, la qüestió respecte a com ens organitzem, com unim les nostres forces per a enfron-tar-nos i vèncer un enemic tan poderós com el sistema capitalis-ta, són d’una urgència històrica vital.

La lliçó de Lenin és simple: un altre món és possible, i hem d’or-ganitzar-nos per conquerir-lo.

UN MANUAL PER ALS I LES REVOLUCIONÀRIES

S’acaba d’editar per primera vegada en castellà el llibre “Lenin: la construcción del partido”, de Tony Cliff, fundador del corrent internacional del qual En lluita forma part. Albert García explica la importància d’aquesta obra, editada conjuntament per El Viejo Topo i En Lluita.

Imatge de la Revolució de Febrer de 1917, que va posar a prova tot el bagatge dels boltxevics.

Lenin: La construcción del partidoTony CliffEd. Viejo Topo y La Hiedra445 páginas | 18 euros

@enlluita S’han de recuperar les idees de #lenin per avui i tenir clar que no son una continuació del estalinisme #nadalroig

El tipus de partitque Lenin proposavava variar al llargdels anys d’acordamb lescircumstàncies


Darrerament, Egipte ha tornat a viure dies de dura repressió. Pots resumir què ha passat?El procés electoral impulsat pels militars a principis de desembre va aconseguir alguns dels seus objectius: occident aplaudia la farsa mentre les fortes protestes contra la junta militar es desin-fl aven. Només es mantenia amb certa força la protesta #Occupy-Cabinet davant l’edifi ci del con-sell de ministres. Allà es pretenia impedir que uns ministres, que ja van servir sota el règim de Mubarak, prenguessin possessió dels seus càrrecs.

Els recents enfrontaments, amb centenars de ferits i una desena llarga de morts, sembla ser que van començar quan la policia va apallissar brutalment a un seguidor de l’equip de futbol Ahly (membre dels altament po-lititzats Ultres UA07) i poc més tard va desallotjar brutalment el carrer. El que més va indignar van ser els atacs a dones revolu-cionàries i, per sobre de tot, les mentides d’un règim que —igual que va fer Mubàrak— nega l’ús d’armes quan els vídeos i les morts per foc real ho demostren clarament .

Fa anys que les lluites obreres són un factor important a Egipte. Com s’estan desenvolupant ara?Un dels objectius dels joves re-volucionaris és repetir les vagues generals que van fer caure a Mubàrak al febrer. Falta enca-ra certa coordinació en aquest sentit, tot i que s’ha avançat molt amb la creació de les primeres federacions de sindicats inde-pendents i la reforma parcial de la federació estatal. Hi ha moltes protestes aïllades i una lluita relativament potent per la renacionalització de les fàbriques privatitzades durant el mandat de Mubàrak.

A fi nals dels 90 —en un mandat anterior de Kamaal Ganzouri, el ‘nou’ primer mi-nistre— es van privatitzar unes 120 fàbriques, un terç del que es va vendre a l’època Mubàrak a instàncies del Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional. Les lluites obreres per la renaci-onalització toquen un punt clau. Hem de tenir en compte que l’exèrcit té a les seves mans, di-rectament o indirectament, prop d’un terç del PIB del país. El problema a Egipte no és el poder polític, que els militars estan dis-posats a traspassar, el problema és el seu poder econòmic.

Els partits islamistes han gua-nyat les eleccions. Què implica això?La victòria dels Germans Musul-mans i l’ascens salafi sta són fruit de la seva millor organització, construïda aquesta sobre les misèries del règim Mubàrak: les xarxes assistencials dels Germans o els salafi stes arribaven on no ho feia l’Estat. La seva victòria

no té perquè signifi car, per se, una islamització del país que per ara sembla encara llunyana. Està per veure, primer, si l’islamisme polític respon a les necessitats del poble, i, segon, si les encara joves formacions laiques i revolucionà-ries són capaces de créixer en un entorn que és molt favorable als seus principals lemes, però que encara les desconeixen i, per tant, desconfi a d’elles.

També haurem de veure com resisteixen els Germans les seves, cada vegada més nom-broses, lluites internes. Algunes faccions ja s’han escindit i fi ns i tot part de la seva joventut, molt propera a la revolució, ha participat en una candidatura majoritàriament d’esquerres.

De moment les formacions islamistes no paren d’afi rmar que poc o gens canviaran, encara que molts desconfi en de la seva pa-raula. Els Germans Musulmans han assegurat que no tocaran els acords amb Israel ni entraran en grans reformes econòmi-ques. Fins i tot el principal líder del partit salafi sta Nour diu el

mateix.

Quin és el paper dels diferents sectors de l’esquerra egípcia?És evident que el discurs revolu-cionari actual està construït bà-sicament per l’esquerra, encara que també per alguna formació liberal i fi ns i tot islamista.

L’esquerra egípcia es va dividir a les eleccions: una majoria va optar per l’abstenció i una mino-ria va participar donant suport, principalment, a les llistes de La Revolució Contínua. Sembla que la crida des de l’esquerra a l’abs-tenció ha tingut poca incidència. D’altra banda, les candidatures d’esquerres han obtingut alguns resultats respectables, al districte electoral 2 de Alexandria van arribar a ser la tercera força, per exemple. Però el país és enorme i requereix molt de temps i treball arribar a tot arreu.

Els discursos d’esquerres i so-bretot el seu llenguatge, són molt nous per a molta gent i requereix temps educar-los. L’esquerra, per-seguida pel règim durant dècades, està just ara renaixent de manera

organitzada i estan per veure els resultats d’aquest procés.

Ets, en general, optimista o pessimista respecte al futur d’Egipte?Els egipcis sempre ens sorpre-nen, i gairebé sempre per a bé, així que no hi ha motiu per no ser optimista. Respecte als militars crec que és qüestió de temps. Han i hem de tenir clar, això sí, que el camí serà llarg i evident-ment gens fàcil, però hi ha possi-bilitats de tirar endavant.

No podem creure que amb 18 dies a Tahrir n’hi hagués prou per fer caure un règim amb 30, o si m’apures, 50 anys al poder. La voràgine de la revolució, que t’engoleix en una muntanya russa emocional, impedeix veure que s’han aconseguit grans avenços més enllà de la caiguda del dicta-dor. Si un compara un calendari de mobilitzacions amb l’abast d’aquests èxits, veu clarament que és la força del carrer la que ha aconseguit aquestes victòries. Per això crec que hem de tenir esperança i paciència.

“A Egipte no hi ha motiu per no ser optimista”

Aquest mes fa un any que va esclatar la revolució a Egipte. El blogger i cineasta, Marc Almodóvar, ha passat molts mesos enmig de les lluites al país del Nil. Aquí ens explica l’estat actual de la revolució.

El paper de les donesPots explicar com ha can-viat el paper de les dones a Egipte gràcies a la revolu-ció?Ara estem vivint un moment molt interessant pel que fa als moviments de dones. I potser hem ‘d’agrair’ a la brutalitat militar haver-lo despertat.

Les brutals imatges de sol-dats patejant i arrossegant a una dona, el tors de la qual va quedar mig despullat a causa de la violència, han donat la volta al món, i han indignat a la població egípcia. Milers de dones han sortit al carrer a cridar, en manifestacions de gènere, per la dignitat de les seves companyes. Les dones criden que seran elles les que recuperin la revolució “segrestada pels militars”, i repeteixen les consignes cri-dades per les treballadores de Mahal·la anys enrere, quan cridaven “aquí estem les do-nes, ¿on són els homes?”.

Podríem estar vivint el nai-xement d’un moviment propi, fi ns i tot des d’una perspec-tiva occidental-cèntrica po-dríem defi nir-lo de feminista, ja que és un moviment que anteriorment no s’expressava d’aquesta manera.

Les dones han jugat un paper destacat a la revolució des del començament. Mar-xes de dones s’han realitzat des de gener, però aquesta és la primera vegada que adopten aquest to i aquest enfocament de gènere tan interessant. Però tampoc podem oblidar que la primera reacció es va viure després dels brutals abusos sexuals, comesos per militars con-tra joves manifestants, que el règim va batejar amb el cínic eufemisme de “proves de virginitat”. Les marxes dels últims dies recordaven aquests incidents i han forçat les paraules militars que aquests s’investigarien, nou mesos després. Veurem de quina manera.

Veurem també cap a on ens porten aquestes marxes i aquest naixement d’un procés interessant de gènere. Els fruits recollits a dia d’avui són escassos —encara que també és veritat que ho són a tots els nivells— però les dones egípcies han tornat a demostrar, una vegada més, l’absurditat del paternalisme occidental i han demostrat que caminen a quilòmetres de distància d’ell.

El grup Socialista Revoluciona-ri (RSG) està patint una caça de bruixes. El motiu utilitzat han estat les declaracions contràries a la junta militar fe-tes en una xerrada per Sameh Naguib, destacat militant del grup.

Del vídeo de la xerrada di-fós pel RSG, d’uns 20 minuts, extractes de 2 o 3 minuts han estat difosos sota títols com “el pla despietat dels socialis-tes revolucionaris per cremar i destruir Egipte”.

Els han plogut atacs als mit-jans —fi ns a les portades d’im-portants diaris— i denúncies

legals, fi ns i tot per part de dirigents islamistes. Acusen el grup de fomentar un cop d’Es-tat.

La resposta del moviment ha estat contundent. La Coa-lició de Joves de la Revolució i el Partit Comunista, entre altres grups, declaren la seva solidaritat amb el RSG.

Tothom sap que el RSG sempre es va oposar a la re-pressió soferta pels grups is-lamistes sota la dictadura de Mubarak. La direcció dels Ger-mans Musulmans ha hagut de desmarcar-se de la campanya, i afi rma ara que el dirigent de

la seva organització que de-nuncia l’RSG actua a títol indi-vidual.

Per la seva banda, Naguib explica que “els militars ens calumnien perquè no volen que aquesta revolució conti-nuï, que realitzi el seu doble objectiu de llibertat i justícia social”. L’obsessió de la cúpu-la militar amb el RSG sembla indicar que el grup ha encer-tat a l’hora de donar més im-portància a les lluites al carrer que a les eleccions, i sobretot amb la seva insistència en l’organització de base de la classe treballadora.

Les dones han jugat un

SOLIDARITAT AMB EL GRUP SOCIALISTA REVOLUCIONARI

@egiptebarricada La policia militar recula davant la soprenent ofensiva dels manifestants armats amb molotov i pedres #tahrir


Miguel SanzGairebé 200 delegats i delegades triades a les unions locals del Sin-dicat Andalús de Treballadors i treballadores (SAT) van constituir el I Congrés del SAT durant el cap de setmana del 17 i 18 de desembre a Sevilla. Aquest és el primer Con-grés ordinari del Sindicat, ja que al 2007 es va realitzar el Congrés Fundacional, quedant pendent la consolidació d’una estructura or-ganitzativa defi nida i el seu debat i translació a documents formals. El SAT ha esperat quatre anys per a la realització d’aquest primer Congrés i hagués estat molt desit-jable que aquest s’hagués realitzat abans. La situació social i econò-mica d’Andalusia demanda un sin-dicalisme de base actiu, compro-mès i inequívocament contestatari com el representat pel SAT. Urgeix per tant donar resposta a aquesta demanda amb uns vímets ben lli-gats en l’organitzatiu i una orien-tació de l’acció sindical clara. El Congrés ha pres diverses decisions d’importants conseqüències. Algu-nes d’elles ja van anar ofi cialment aprovades al procés del Congrés Fundacional de 2007 però, per diferents motius –essencialment inèrcies internes del Sindicat cap a actituds més pragmàtiques que formals-, no havien estat portades a la pràctica. A més de l’adopció d’una nova estructura d’àrees (que permetran que la militància pugui desenvolupar-se també a l’àmbit

de la dona, la joventut, immigra-ció, etc.) el Sindicat pretén engegar àmbits de treball andalús recolzats en l’agrupament de seccions sindi-cals pertanyents a un mateix sec-tor productiu (serveis públics, hos-taleria i comerç, indústria, etc.).

El Sindicat té ara el repte de portar a la pràctica tot allò que s’ha decidit, i és veritablement un repte donat la voràgine de treball diari i quotidià que es produeix a les unions locals de tota Andalusia. Els debats del Congrés refl ecteixen un sindicat viu, actiu i democràtic, però àdhuc en formació, i per això, àdhuc amb capacitats per servir de nucli de condensació de l’esquerra andalusa. El debat sobre compati-bilitats dels seus càrrecs va expres-sar, per exemple, el reconeixement explícit de la presència interna de grups de militants organitzats polí-ticament en diferents àmbits –des

de l’andalucisme del Partit Anda-lucista fi ns a les posicions revoluci-onàries i anticapitalistes d’En Llui-ta o Izquierda Anticapitalista-, que confi rma el paper central d’aques-ta organització com a espai dina-mitzador de la unitat de l’esquerra social andalusa. I és que el SAT no para de créixer; en casos com la Unió Local de Sevilla, de forma vertiginosa, i recollint el descon-tentament que existeix a multitud d’empreses amb el sindicalisme burocràtic de CCOO i UGT.

El repte plantejat per Diego Cañamero a la sessió de la seva reelecció com a portaveu nacional és clar: convertir-se en la prime-ra força del sindicalisme andalús, conservant el caràcter combatiu de la tradició del Sindicat Obrer i Camperol i incorporant els nous elements del capitalisme contem-porani a Andalusia.

Dins el piquet

Mireia R. Gargallo“La precarietat laboral al sec-tor serveis no és pas una nove-tat, encara menys al sector dels grans magatzems com Caprabo. Malauradament el que sí és gai-rebé una heroïcitat és aixecar-se en contra dels abusos que patei-xen els treballadors i treballa-dores. Aquest fet és el que han penalitzat els caps d’aquests su-permercats acomiadant a cinc treballadors i treballadores amb més de 20 anys a l’empresa.

No podien tolerar que els i les acomiadades denunciessin el fet que mentre la major part de la plantilla cobra entre 800€ i 600€ (en el cas de persones amb jornada parcial) els bene-fi cis de la Corporación Mondra-gón, propietària de l’empresa, fossin de més de 178 milions d’euros al 2010. Tampoc podien tolerar que es lluités en contra d’un pla que “preveu acomiadar a més de 1200 treballadors en un any a través d’un càlcul que es fa amb un nou software infor-màtic” o contra les pressions als treballadors i treballadores, més o menys dissimulades, per fer agafar altes mèdiques quan es pateixen malalties que requerei-xen un cert temps per recupe-rar-se.

Els i les acomiadades feien tas-ques sindicals molt en contacte amb els treballadors i treballado-res de les botigues i magatzems atenent les qüestions que els afec-taven, com per exemple la deman-da de jornades reduïdes per la cura de fi lls no concedides, acomi-adaments injustifi cats, canvis de centre de treball, etc. Tal com diu una treballadora de Caprabo: “A recursos humans no els interessa

tenir gent ‘peleona’”. Aquesta fra-se resumeix molt bé l’interès de l’empresa d’acomiadar a aquests treballadors i treballadores. En uns temps que seran durs no vo-len comptar dins la seva plantilla amb persones capaces de defen-sar els drets de les treballadores i organitzar-se. L’empresa ha fet servir als acomiadats i acomiada-des com a “cas exemplar”, tal com diu una altra acomiadada: “Volen

atemorir als treballadors perquè ningú es mogui, hi ha un ambient de molta por”.

La solidaritat però, no s’ha fet esperar tal com diu una de les acomiadades: “El suport que ens estan donant des dels barris ens està donant moltes forces”. Aquesta solidaritat està calant a poc a poc entre la clientela habi-tual i això es veu amb les reacci-ons d’alguns compradors el pas-sat divendres dia 23 de desembre a Sants. Com la senyora Maria Torres que va comentar a alguns concentrats: “A banda de no ve-nir més a comprar aquí que més podem fer per ajudar-vos?”. Les assemblees dels barris on es van fer concentracions conjuntament amb treballadors i treballadores d’altres superfícies comercials pensen continuar solidaritzant-se i donant suport arreu del terri-tori fi ns que s’aconsegueixi la re-admissió dels i les acomiadades.

El proper dia 11 de gener tin-drà lloc el primer dels judicis presentats en contra d’un dels acomiadaments que va fer Ca-prabo. El mateix dia tindrà lloc una concentració davant dels jutjats per exigir la readmissió dels treballadors i les treballa-dores i s’està treballant en noves mobilitzacions.

“El suport que ens estan donant des dels barris ens està donant moltes forces”

I Congrés del Sindicat Andalús de Treballadors i Treballadores

Consolidar el SAT per consolidar el sindicalisme de base a Andalusia

UAB-PAS: les victòries compten

Regina Martínez Estem vivint múltiples mobilit-zacions a les universitats. A la Universitat Autònoma de Bar-celona (UAB), a les protestes contra les retallades d’estudi-ants, Personal d’Administració i Serveis (PAS) i Personal Do-cent i Investigador (PDI), s’ha sumat una victòria, almenys temporal, que ha estat l’histò-ric rebuig a l’informe de la rec-tora Anna Ripoll al Claustre, que encara que de forma ajus-tada suposa un pas important. El dotze de gener es celebrarà una assemblea intercampus per a tots els col•lectius de la UAB, que esperem ajudi a avançar en la lluita. A la Uni-versitat de Girona els Mossos (la policia autonòmica) van ce-lebrar el seu vintè aniversari a la manera franquista. A la UPC, on ja han començat els més de 800 acomiadaments planejats, les mobilitzacions també estan presents.

A l’anterior número d’En Lluita explicàvem el nostre conflicte com a PAS de la UAB. Des de fa un parell de mesos ens amenaçaven amb l’acomia-dament a la meva companya o a mi abans que finalitzés l’any 2011. La nostra reacció imme-diata va ser posar-nos en con-tacte amb els sindicats, amb el Comitè d’Empresa i amb la Pla-taforma Capítol VI, un espai de treballadors i treballadores de la UAB amb el contracte més precari.

La Direcció ens va indicar que el conflicte era irresoluble i van concertar una reunió per acomiadar-nos, però després d’una mobilització a la porta del nostre centre de treball i una altra d’urgència del Co-mitè d’Empresa amb Gerència per demanar explicacions de l’acomiadament, ens diuen que cap anirà al carrer, que ha estat només un malentès. La veritat és que el mateix dia de la mo-bilització la Direcció decideix parar l’acomiadament per evi-tar que s’estengui cap a altres col•lectius amenaçats per les retallades, com els laborals i interins. Prefereixen que no hi hagi soroll en un moment com aquest, més quan el nos-tre contracte és tan barat. És una victòria molt petita i tem-poral, i en part l’hem guanyat pel poc que signifiquem, però és clar que si no ens haguéssim mogut en aquest moment una de nosaltres estaria acomiada-da. La nostra situació no s’ha estabilitzat, hem tirat la pilota fora momentàniament. Però ja ens hem entrenat i la propera vegada, i tot apunta que n’hi haurà, l’experiència ens farà més àgils.

Ens espera un hivern calent a les facultats i treballadores i estudiants hem d’estar en peu de guerra. És important mos-trar les victòries, per petites que siguin perquè ens donen una lliçó crucial en aquest mo-ment: que la lluita serveix.

@acampadasants prou #acomiadaments si ens toquen a una ens toquen a totes!! Aquesta tarda al Caprabo-Eroski del teu barri, poble o vila #capraboenlluita

Les accions de solidaritat davant els Caprabos van ser un èxit.

El SAT arriba al servei de neteja de la US

Jesús M. Castillo Diverses treballadores del servei de neteja de la Universitat de Se-villa (US), subcontractat a l’em-presa Eurolimp S.A. del Grup multinacional Ferrovial, hem im-pulsat una nova secció sindical, la del Sindicat Andalús de Treba-lladores i Treballadors (SAT).

La subcontractació de serveis a la universitat pública amb l’excu-sa de millorar la gestió comporta un augment molt important de la precarietat laboral.

La lluita dels i les treballado-res del servei de models en viu de la US és un exemple de com una plantilla unida i organitza-da en un sindicat assembleari, combatiu i solidari pot lluitar efi caçment contra la precarietat laboral a les subcontractes. Des-prés d’una campanya d’informa-ció, mobilització i una vaga in-defi nida, van aconseguir un 17% d’augment de sou, entre altres reivindicacions.

L’exemple de la subcontracta de models, també organitzada al SAT, ens serveix d’inspiració. No estem disposades a tolerar favoritismes ni privilegis, retards en els pagaments de la nòmina, trasllats de centre i canvis d’ho-rari arbitraris i sense previ avís, retallades salarials per visites al metge, etc. El nostre objectiu fi nal ho tenim clar: acabar amb la sub-contractació del servei de neteja i que la Universitat es faci càrrec de totes les seves treballadores per igual i sense precarietat.


Ja des dels anys 90 hi ha un debat no resolt sobre els possibles efectes negatius del consum de videojocs, en especial, sobre infants i joves. Des dels mitjans de comunicació i els seus líders d’opinió s’ha criticat molt durament els videojocs pel foment de conductes addictives, de normalització de la violència, el sexisme, la competitivitat i l’aïlla-ment dels nens i nenes; fi ns el punt en què diferents senats (com l’espanyol o el dels EUA) aprovessin mocions per limitar-ne la producció. Altres moments d’alar-ma social han sorgit sobre certes pautes de consum considerades anòmales; com els jocs de rol, les pel·lícules d’acció, les “gore” i certs “reality show” de la tele. Avui dia, el nivell de tolerància és molt més alt que abans, però el debat segueix sense conduir-se per un camí que integri certes formes d’oci controvertides, dins d’una visió més global de les relacions individu-societat.

L’origen de que hi hagi persones que es passin dies sencers davant l’ordinador o la consola, tancats a la seva habitació sense relacio-nar-se amb ningú, és la necessitat imperiosa que tenen d’evadir-se del món que els envolta, de trobar uns moments de fugida, i com més llargs siguin aquests moments, més plaent els resultarà la seva vida. Més enllà d’aquest cas extrem, clarament patològic, el dels hikikomori del Japó (on ja hi ha més d’un milió de casos), s’ha de reconèixer que la cerca de moments d’evasió és quelcom comú en una immensa majoria de la població de tot el món.

Els universos alter-natius on transcorren molts jocs en són la materialització més clara, però també són formes d’evasió la literatura, la música i les arts en general, el consum de drogues, la televisió, sortir cada cap de setmana d’excursió a la muntanya, només per citar els exemples més freqüents.

Per què és tan impor-tant per tothom trencar la seva rutina i les seves obligacions, sigui quina sigui la manera de fer-ho? La resposta és sen-

zilla, la realitat no ens resulta satisfactòria, no ens realitza. A ben poca gent se li escapa que vivim en un món injust, on hi ha fam, guerres i opressió, on les neces-sitats de les persones sempre van per darrere de les necessitats dels benefi cis i poder dels governs, borses i grans corporacions. La ide-ologia dominant ens fa creure que soles no som res, però que com a multitud encara som menys, que l’ésser humà és egoista per naturalesa i que la solidaritat és un invent pels perdedors. Ens fan creure que el món sempre ha estat d’una manera i que sempre serà així. En un

món així, on la violèn-cia és estructural, on la complexitat i els anhels de cada persona sovint són atacats per patrons uniformitzadors de con-ducta, d’oci, sexualitat i aspiracions vitals; en un món així, ens podem sorprendre que la gent vulgui escapar? Òbvia-ment no.

És important no confondre causes amb conseqüències, i les con-ductes desadaptades que tanta gent pateix, no són la causa dels seus pro-blemes, en són la conse-qüència. Fins a cert punt són la “cura” instintiva, l’única sortida que han trobat des d’un raona-ment profundament afectat per les dolències de viure en una socie-tat classista, sexista i altament destructiva cap a les persones. Un cop tenim clar que la font de tants problemes és el capitalisme, que regeix la vida social, econòmica i política, la conclusió més sana i racional és destruir-lo i construir un nova societat més justa, igualitària i lliure, on cada persona pugui desenvolupar-se en tota la seva amplitud.

Guifré Bombilà

APUNTS I COMENTARIS

Alienació interactiva?

Isa BenítezPer tal de què uns siguin immortals altres han de morir abans de temps”. No sempre va ser així. No sempre ha de ser així. Quan una cosa no és eter-na i és injusta sempre pot donar la temptació de can-viar-la... tingui o no apa-rença genètica.

In time desplega una metàfora del capitalis-me punyent on el temps subsitueix els diners. De qualitat cinematogràfi ca discutible (Bonnie & Cly-de del Disney Channel juguen a la revolució a La fuga de Logan reloaded), com a material de debat té força interès, precisament perquè la metàfora possi-bilita la discussió política radical. Si hom se la pren seriosament, genera pre-guntes.

Més enllà del fundit fi -nal a caos sistèmic difús, la discussió dels protago-nistes conclou que el re-partiment del temps no és sufi cient per transcendir l’estat de les coses: com i què es van fer els cente-naris per apropiar-se del temps de la resta? (acu-

mulació originària) Com, qui, on i perquè es produ-eix, circula i s’acumula el temps? Com ha arribat a dominar les nostres vides? (fetitxisme de la mercade-ria, teoria del valor). Des-taca l’èmfasi en les con-tradiccions dels traïdors de classe (el caçador del temps, Sylvia). Tot i això, els trets del gènere comer-cial deixen una forta petja-

da: l’acció de la pel·lícula no la desenvolupen el conjunt de pàries amb els què Will Salas comparteix destí. Els seus companys de vida, de feina, de barri, només són agents passius de la Història: si saben, ni se’ls explica el que se sap, ni entenen, ni tan sols es suggereix la possibilitat de l’organització. És evi-dent que Lenin no va estar

convidat a la discussió del guió... però podria ser-hi a una hipotètica segona part!

Bromes a part, és una eina que fa palesa la ne-cessitat de l’anàlisi, l’or-ganització i l’actuació col-lectives i que refl ecteix la complexitat dels meca-nismes de la consciència objectius i subjectius de l’acció política.

A la pel·lícula el temps es ven i es compra com qualsevol altre mercaderia.

In Time: La ciència fi cció contra el reformisme

Contracrítica

L’altra Barcelona de Montalbán“Els derrotats d’entre els derrotats”. Aquesta seria una bona manera d’explicar en una sola frase la literatura de Montalbán, o almenys del Montalbán que ens parla de la seva estimada i rebel Barcelona. “Un és casi sempre del país de la seva infància...i per mi aquest lloc és Barcelona” solia dir.

Montalbán, malgrat ser militant del PSUC, sempre se l’havia conegut com algú que es sortia de la línea del partit. Prou heterodox com per fer que el protagonista principal de una de les seves obres, El pianista, fos un ex-militant del POUM.

Con el muerto a cuestas: Vázquez Montalbán y Barcelona del periodista, escriptor i company d’En lluita, Mike Eaude, ens porta a través de les seves pàgines a un viatge per l’obra del escriptor barceloní. Un viatge que comença amb els derrotats

del 1936, segueix pels que lluitaven per un altre món a la Transició i acaba amb l’escepticisme dels que han patit masses decepcions.

Eaude deixa clar durant el llibre que no preten donar una visió global de l’escriptor, sino simplement viatjar a través de les seves noveles a la Barcelona en la que va viure Montalbán, per veure com era, com ha canviat i també com és ara

aquesta ciutat. És aquí on l’autor ens mostra com Montalban va —segons Euade amb un objectiu polític— recuperar les veus dels oprimits, els esborrats de la història per la victòria de Franco.

Montalbán tracta a través de la seva obra mostrar que cal comprendre el que va passar en el passat per entendre el que està passant en el present. El llibre combina a la perfecció i de forma

crítica, un anàlisi literari de la seva obra, que alhora ens serveix per fer un anàlisi de la seva política. Això sí, sempre amb Barcelona de fons. Barcelona com a metàfora del pas del temps, dels canvis socials i també de com funciona el sistema capitalista. Les altres Barcelonas que tant bé coneixia i describia i que Mike Eaude recupera en aquest llibre.

Manel Ros

Con el muerto a cuestas: Vázquez Montalbán y Barcdelona Michael Eaude Ed. Alrevés205 pàgines | 19 euros

Llibre

Con el muerto a cuestas: Con el muerto a cuestas: Con el muerto a cuestas: Con el muerto a cuestas:

@EduardoNorfer Escriptor twittero Jon Juanma amb el seu article: “In Time, comunismo made in Hollywood”, demostra algunes veritats

Jesús M. CastilloLa crisi ecològica global s’agreuja cada dia, encara que se li presti molt poca atenció als mitjans de comunicació burgesos centrats en convèncer-nos que necessitem una sortida neoliberal a la crisi eco-nòmica. A tot un seguit d’impactes socioambientals més o menys importants que es produeixen de manera continuada s’hi sumen, de tant en tant, impactes catastròfi cs, com la immensa marea negra que a inicis de desembre va provocar la petroliera Shell a Nigèria. Aquest règim permanent d’impactes socioambientals està destruint el nostre capital natural, la nostra salut i la nostra qualitat de vida, al-hora que impulsa problemàtiques socioambientals de dimensions planetàries, entre les quals destaca l’escalfament global.

La crisi ecològica global s’es-tà aproximant perillosament a diversos punts de no retorn que es travessaran, si no canvia la tendència actual, durant aquest segle: les grans extensions de sel-ves equatorials desapareixeran, el canvi climàtic entrarà en una fase d’avanç brusc, milers d’espècies animals i vegetals s’extingiran, els migrants ambientals creixeran per milions, els bancs pesquers estaran exhaurits, etc.

En aquest context d’urgència ambiental, els líders mundials, responsables en gran part de la crisi ecològica, es reuneixen una vegada i una altra sense solucio-nar res, sinó tot el contrari. Només cal recordar el fracàs de l’última cimera del clima a Durban (Sud-àfrica).

Les problemàtiques socioam-bientals es converteixen en nego-cis que són molt benvinguts en un context d’estancament econòmic. Per exemple, l’adaptació al canvi climàtic exigeix la construcció de dics, embassaments, sistemes de reg i climatització, reconstrucci-ons de zones impactades, etc. Així, els governs no fan res seriós per frenar la voracitat ambiental de les grans empreses multinacio-nals a les que es deuen, àvides d’augmentar els seus comptes de benefi cis sigui com sigui.

Alternatives des de baixEn vista del que s’ha exposat anteriorment, les solucions a la crisi ecològica, tant locals com globals, les hem de construir des de les bases de la societat i amb un enfocament clarament anticapitalista.

Afortunadament, cada vegada és major el percentatge de la població sensible a la degradació ambiental. El pas clau és passar de la conscienciació a la pràctica. Els projectes alternatius a petita escala, com les associacions entre agricultores ecològiques i con-sumidores o les manifestacions en barris concrets contra algun projecte desenvolupista, són útils per conscienciar i millorar la qualitat de vida i la salut de grups ciutadans més o menys reduïts. Sempre hem dit: “pensa globalment, actua localment”. Però donada la magnitud i la gravetat de la crisi ecològica ne-cessitem mobilitzacions massives per acabar amb ella.

És molt possible que les reivin-dicacions ambientals estiguin en un segon o tercer pla o pràctica-ment absents dels moviments de masses que volen a construir un món més just social i ambiental-ment. No obstant això, aquests processos activaran políticament a milions de persones que si guanyen batalles i arriben a ob-jectius parcials aniran creixent en

confi ança en les seves possibili-tats de canviar el món. Aquesta confi ança portarà en un context de crisi ecològica, tard o d’hora, a reivindicacions ambientals. En aquest punt, és clau comptar amb organitzacions revolucionàries fortes que empapin el moviment d’una visió ecologista, així com a feminista, antiracista, antiho-mòfoba, etc.

La Revolució Egípcia i les prohibicions verdesAquest procés de radicalització social i actuació massiva contra la degradació ambiental està succeint ja, per exemple, en el si de la Revolució Egípcia. Durant la tardor de 2011, la Junta Militar va anunciar la construcció de dues noves plantes de fertilitzants en una zona de la costa egípcia molt contaminada per una planta similar preexistent. Els seus habitants plens de confi ança per haver fet fora a Mubarak i haver constituït nous sindicats i partits van sortir al carrer per milers i bloquejaren el port durant dies. Finalment, el govern militar va

haver de fer marxa enrere en la construcció de les noves plan-tes i, no només això, va haver d’anunciar el tancament de la que ja hi existia!

En les lluites contra la degrada-ció ambiental, els i les treballado-res tenim un paper clau ja que és en la producció on es concentren la majoria dels impactes socioam-bientals. Com ens van mostrar les i els treballadors de la construcció a Sydney als anys setanta, quan es van negar a enderrocar desenes d’edifi cis històrics i parcs per construir gratacels, les ‘prohi-bicions verdes’ (green bans) im-pulsades pel moviment dels i les treballadores en combinació amb els moviments veïnal i ecologista han de ser part important del fre a la crisi ecològica global.

No podem veure la lluita contra la degradació ambiental aïllada de la lluita contra l’explotació dels i les treballadores, com una batalla independent, hem de contemplar-la com un front més en la superació del sistema de pro-ducció capitalista que ens explota i explota el nostre entorn.

en lluitaanticapitalisme i revolució www.enlluita.org

Connecta’t a les resistències! Subscriu-te a en lluita (15€/any) Envia les teves dades a [email protected]

CANVIEM EL MÓN NO EL CLIMA

Com frenem el canvi climàtic? Luis Zhu

Dins del moviment ecolo-gista, existeixen diferents visions sobre com ha de produir-se la transforma-ció social, o si aquesta ha de ser profunda, dràstica o progressiva, des de l’ac-tual sistema capitalista (que, per defi nició, resulta insostenible ecològica-ment i injust socialment), fi ns a una altra societat igualitària, democràtica i sostenible ambiental-ment; característiques entorn de les quals sí sembla existir consens.

Hi ha, per tant, dife-rents estratègies per a un canvi verd. El medioam-bientalisme reformista i l’acció política parla-mentària no suposen una amenaça seriosa per al sistema. En aquells països en els quals han aconse-guit èxits electorals, els ‘partits verds’ han refor-mat els seus programes per adaptar-los a la go-vernabilitat, abandonant la lluita al carrer i el camp que va caracteritzar al moviment durant els anys vuitanta.

D’altra banda, el refor-misme verd xoca amb una lògica intrínseca al siste-ma capitalista: la lògica de l’acumulació de benefi -cis per sobre de qualsevol consideració social o am-biental. Necessitem lluitar per un altre sistema en el qual les necessitats de les persones i la sustentabi-litat del planeta estiguin per sobre dels guanys d’una minoria.

L’únic agent amb capacitat per realitzar aquesta imposició als grans capitals és la classe treballadora, perquè és ella l’única que, realment, compta amb la força perquè els rics, davant la perspectiva d’una pèr-dua greu de benefi cis, s’espantin i accedeixin a les nostres demandes. A causa d’aquesta posició estratègica que la classe treballadora té al sistema, és, també, l’única classe que, de forma organitza-da i des d’a baix, podria reorientar la producció de béns i serveis des de l’ob-tenció del màxim benefi ci, cap a la satisfacció de les necessitats i el veritable desenvolupament global sostenible.

Els països del Sud Global són els que pateixen més els estralls del canvi climàtic.

@jesuscampano No era #MarianoRajoy el que deia que tenia un cosí científi c que no creia en això del #canviclimàtic?

En lluita 10

Documents

Transcript of En lluita 10