ELTEMPSD’HISTÒRIA · emmarcar les migracions actuals dintre de la nostra història. Les...

Al llarg de la seua història, els Paï-sos Catalans han estat sotmesosa complexos corrents migratoris.Per això, aquest mes de maig, ELTEMPS d’Història vol entendre iemmarcar les migracions actualsdintre de la nostra història.Les següents pàgines analitzen l’è-

poca medieval, caracteritzada enpart per les conquestes de València iMallorca, l’època moderna, amb elsdesplaçaments de treballadors pro-vinents de França, i el conjunt de mi-gracions del segle XX.

ELTEMPSD’HISTÒRIA

La

mig

raci

ó,

un

pro

ble

ma

act

ua

l?

RAF

A G

IL

rwell tenia raó. Ha calgut esperar al 2001, però el Gran Germà s’ha desta-pat amb una declaració inequívoca: “La nostra no va ser mai llengua d’im-posició, sinó de trobada; no es va obligar mai ningú a parlar en castellà;van ser els pobles més diversos els qui van fer seu, per voluntat libèrrima,

l’idioma de Cervantes.” La manipulació històrica no és un exercici d’abans d’ahir.De sempre ens havíem acostumat a allò que la història l’escriuen els vencedors. Peròla manipulació del passat recent, quan hi ha milions de testimonis vius que podenexplicar, per experiència en pròpia pell –als Països Catalans, a Euskal Herria, a Ga-lícia o a l’anomenada Amèrica hispana–, allò que realment va passar, constitueix unexercici de gosadia i de barra sense precedents. El programa goebbelsià aplicat pelPP per negar les evidències, esborrar el passat immediat o llunyà i manipular el pre-sent s’ha superat a si mateix. Ni el mateix Tomás de Torquemada, fundador de laSantíssima Inquisició, no ho hauria pogut fer millor.

D’ençà de l’arribada al poder del PP, la història ha esdevingut una arma políticade primeríssima magnitud. S’han esmerçat milions a refer les històries de Carles V,Felip II, Felip V i l’Espanya imperial. Enfront de la llegenda negra, s’ha creat unallegenda rosa. Ara resulta que la Inquisició era una mena d’institució de germanetesdels pobres, sense cap afany polític o repressiu. Que la passejada militar per Amèri-ca tenia tot just una voluntat altruista. I que els terços de Flandes repartien roses iclavells entre la població civil. Algú podria dubtar que els súbdits de la Coronad’Aragó vam rebre amb entusiasme la imposició de les lleis de Castella, “tan loa-bles y plausibles en todo el universo”?

Mentrestant, la majoria popular –l’adjectiu ja constitueix una broma– s’apressa aaprovar medalles i homenatges per als torturadors del franquisme, però es nega a cri-ticar el cop d’estat del general Franco o a donar ajuts econòmics i morals a les víc-times de la dictadura. I la ministra Pilar del Castillo continua endavant amb el seuprojecte d’anorrear la història del batxillerat i d’imposar una visió única i acríticade la seva Espanya de sempre –amb curioses connivències d’alguns diputats que esdiuen catalanistes o d’esquerres.

Ens permetem de donar un consell als nostres lectors, tot creient que us serà útilper garantir la vostra salut mental. Llegiu, si us plau, La persecució política de lallengua catalana, de Francesc Ferrer i Gironès, un recorregut per la legislació im-posada pels estats espanyol i francès d’ençà de 1700 –que hauria de ser completatamb un estudi sistemàtic de les disposicions provincials i locals de tot tipus.

ELTEMPSDEL 15 AL 21

DE MAIG

DE 2001 37EDITORIAL

O 38 OPINIÓS. Serra, P. Viciano

40 CONNEXIONSLa caputxinada va seruna trinxera,Biel Mesquida

41 ALMAGESTSobre l’erudició, lasaviesa, Santiago Riera

42 APUNTSant Jordi en la tradicióvalenciana,Víctor G. Labrado

45 DOCUMENTLa migració, un problemaactual? Fer, Enric Guinot,Valentí Gual, Antoni Sella

57 RODA EL MÓNLa cova de l’Aragó,Isabel Boj

61 LLIBRESL’edició catalana de lahistòria de la ciència,Vicent L. Salavert

62 L’APARADORUna visió de la històriasocial del catalanisme,Santiago Izquierdo

63 CERCLES D’ART‘Nigra sum, sed formosa’,Xavier Barral i Altet

64 AGENDAHomenatge a València,Juli Capilla

65 ESBÓSEl Villalonga catalanista,Miquel Payeras

DIRECCIÓ : AGUSTÍ ALCOBERRO, FERRAN

GARCIA -OLIVER , ANTONI MARIMON .COORDINA : L AIA CLIMENT .

SumariVergonya

...i gratitudam néixer el darrer novembre del mil·lenni passat, com un suplement desetze pàgines. Amb aquest exemplar, assolim ja les trenta-dues. Aquestenorme esforç editorial i humà ha estat possible gràcies al vostre suport.Per això, en iniciar aquesta nova etapa, ens pertoca en primer lloc de do-

nar-vos les gràcies. Gràcies per seguir-nos amb fidelitat. Gràcies per fer-nos arribarles vostres opinions, suggeriments i crítiques.

Una nova etapa en que esperem poder comptar també amb vosaltres. EL TEMPSd’Història és un projecte nascut des de la comunitat historiogràfica amb voluntat deservei a la gent d’aquest país. Hi són presents la informació i la reflexió, el diàlegamb altres àmbits de la cultura i les referències a les novetats més immediates.

Amb vosaltres, aspirem a continuar explicant la història com va passar. I també acontinuar fent història, és a dir, un diàleg reflexiu i útil entre passat, present i futur.Per molts anys, en vida vostra!

V

ELTEMPSDEL 15 AL 21

DE MAIG

DE 2001 38 D’HISTÒRIA

Imaginem per un moment que els ciu-tadans de Castella-la Manxa haguessenarribat al segle XXI sense saber qui eraCervantes, o que Carles V i Felip II elssonassen vagament a marques de co-nyac. O que ignorassen que el castellàtambé es parlava fora de la seua autono-mia, en altres territoris peninsulars i finsi tot en unes regions remotes d’Amèri-ca. Probablement, els polítics i intel·lec-tuals de Madrid –o que viuen de cara aMadrid– no s’ho poden imaginar. Nos-altres sí. La “invenció” de la nació es-panyola va acabar foragitant de lamemòria pública els referents històrics–reis, literats, llengües, revoltes– que nopodien encabir-se, ni amb calçador, enuna genealogia nacional de motlle cas-tellà. Si durant el segle XIX els venera-bles prohoms de la Renaixença –de lavalenciana, però també de la catalana–van tractar de mobilitzar els Jaumes iBorrells per a ofrenar noves glòries aEspanya, durant el segle XX el corródel casticisme de la generació del 98 icompanyia ja es va encarregar de posarles coses al seu lloc. La identitat espa-nyola que es va acabar de configurar enel tombant de segle tenia un encuny me-setari que va deixar de banda tota laquincalla perifèrica. El franquisme nova fer més que arrodonir, val a dir queamb mà de ferro, la versió més reac-cionària d’aquest nacionalisme ètnic iexcloent.

Amb la desaparició del règim fran-quista, l’espanyolisme explícit es vaveure deslegitimat. Als Països Catalans,les noves institucions democràtiquesiniciaven una tasca de recuperació –o deconstrucció, si es vol– d’una memòriahistòrica diferenciada del motlle unifor-mista que s’havia imposat fins alesho-res. En línies generals, no es va tractard’una revenja a base de substituir unsmites per uns altres, de descavalcar elsconquistadors per a entronitzar els al-mogàvers. L’ús de la història que van

fer els anomenats “nacionalismes pe-rifèrics”, almenys per aquesta banda dela Península, va ser més assenyat queel de l’adoctrinament espanyolista tra-dicional. Els senyals d’alarma, però, notrigaren massa. Amb l’arribada al poderde l’estat dels socialistes, sense menys-tenir-ne els avenços democràtics i so-cials, es va engegar una onada de neo-espanyolisme –ara desacomplexat i su-posadament modernitzador– que no vadubtar a desempolsar els mites de l’Es-panya eterna, començat per la “unitat

nacional” dels Reis Catòlics i la Con-quista d’Amèrica, i acabant per la glori-ficació dels Borbons. Més recentment,el govern de la dreta espanyola, que noveu la necessitat d’amagar les seuesarrels franquistes, ha suposat l’inici d’u-na veritable croada historicista, que res-suscita tota mena de glòries imperials alservei de la nova reconquista d’Espanyaper alliberar-la dels infidels i heretgesnacionalistes (bascos i catalans). El Cid,Felip II, Carles V i fins i tot Cánovas delCastillo són exhumats, amb una legiód’herois i estadistes espanyols, per aafrontar el fantasma del separatisme.

Però al costat d’aquesta estratègia na-

cionalista de caire –diguem-ne– clàssic,se n’ha iniciat una altra de menysprimària, capaç de suscitar l’aliança del’esquerra espanyola i de la dreta mésil·lustrada. Ara els historiadors iintel·lectuals més moderns reconeixenque la construcció de la nació espanyo-la es va fer a base de mites i de manipu-lar la història, però que tot això ja és co-sa del passat. D’alguna manera, la llistadels reis gots hauria estat un mal neces-sari per a arribar a un bé major: l’exis-tència de la nació espanyola. A Espanya–diuen– avui dia l’únic nacionalismeen actiu és el perifèric, i per tant són elsbascos i catalans els únics que encararecorren a l’anacronisme de mitificar lahistòria. Evidentment, el debat sobrela reforma de les humanitats ja deixaben clar que les energies historicistesdel nacionalisme espanyol estan llunyd’haver-se esgotat. Però l’argument defons és consistent: no es pot recórrer, nien defensa pròpia, a un santoral simètricde mites històrics per avalar un projectenacional tan legítim com l’oficial. Cosaque no vol dir que la història no tingauna funció política, però “política” en elsentit d’educar ciutadans crítics i ca-paços de copsar la complexitat del pas-sat i del seu present. Aquesta funcióalliberadora de la història no és mono-poli –com voldrien alguns– de la histò-ria nacional d’Espanya, sinó que els va-lencians també tenim dret a mirar-nos–això sí, sense xovinismes ni glòriesedulcorades– en l’espill del nostre propipassat. I per això saber que els Borgiaitalians són els Borja de Xàtiva és unamanera necessària de començar.

El perill de caure en la mitificaciósempre estarà present, però és el riscque cal assumir i conjurar. Perquè, endefinitiva, ni el record ni l’oblit sónprocessos espontanis ni políticamentinnocents.

Doctor en història medieval

Mites i memòriaPAU VICIANO

“El debat sobrela reformade les humanitatsdeixa ben clarque les energies historicistesdel nacionalisme espanyol encarano s’han esgotat”

ELTEMPSDEL 15 AL 21

DE MAIG

DE 2001 39

A Mallorca, des dels anys 80 ben co-mençats un col·lectiu de persones queestudiàrem història, la majoria dels qualshem continuat fent recerca i docència,articulàrem un conjunt de seminaris, tro-bades, publicacions i altres activitats pertal d’analitzar i debatre l’evolució de lanostra societat contemporània. El nostreàmbit de treball ha estat durant aquestsanys la història cultural, política i social,però indubtablement amb una base en lahistòria econòmica i amb una interrela-ció entre els diversos aspectes que con-figuren l’esdevenir històric. Pens que lamajoria d’homes i dones que hem parti-cipat en aquest projecte que s’ha anatvehiculant ho fèiem a partir d’un com-promís amb el país, amb el nostre fetnacional, en definitiva, amb la nostraidentitat.

En conseqüència, el passat, el presenti el futur han estat i són presents d’unamanera constant en el grup que s’ha arti-culat com a Grup d’Estudis de la Cultu-ra, la Societat i la Política al món con-temporani de la Universitat de les IllesBalears. Fa pocs mesos el grup com a talha vist publicada una feina de tres anysen un extens llibre de gairebé 700 pàgi-nes amb el títol El segle XX a les IllesBalears. Estudis i cronologia. Han parti-cipat en aquest llibre 22 autors i autores.

Hem de destacar els treballs respecte alcatolicisme social i al maurisme, les con-seqüències de la Guerra de Cuba, l’emi-gració, la història de la premsa, el regio-nalisme i nacionalisme, la biografia il’entramat econòmic i polític de JoanMarch Ordinas –Verga–, el movimentassociatiu, història de la producció cul-tural i dels intel·lectuals, l’evolució desdel decenni de 1920 a la Guerra Civil, elfranquisme, l’oci a partir dels anys 60,el turisme com a fenomen globalitzadori la transició democràtica.

La nostra perspectiva és la d’analitzarels temes que tal vegada puguem ano-menar centrals. Una de les qüestions a

ressenyar és que continuem pensant quecal fer història dels pobles de Mallor-ca, Menorca, Eivissa i Formentera, peròtambé creïm que és important i necessa-ri seguir amb el procés d’informació i derelació entre els diversos pobles de lesIlles Balears. Partim com és evident del’espai cultural comú amb Catalunya iPaís Valencià. A la nostra tasca han tin-gut molta d’importància recerques ante-riors a les nostres i la feina de promociórealitzada per persones, com BartomeuBarceló Pons, Josep Massot i Muntaner,

Miquel Duran Pastor, Pere Gabriel, Vi-cenç Maria Rosselló Verger, els cinc desde l’àmbit de la història i de la geogra-fia humana. Hem esmentat persones quepresentaren les seves recerques inicialsi bàsiques des dels anys 60 fins als pri-mers 70 referides al món contemporani ique han obert camins plurals i diversos.Amb el pas del temps i des d’una pers-pectiva rigorosa amb el coneixementperò també amb la idea d’una difusiómàxima va començar a aparèixer al finalde 1988 una de les publicacions indis-pensables pel coneixement de Mallorca,la Gran Enciclopèdia de Mallorca, en laqual hi treballaren moltes de les perso-

nes que constituïen el Grup d’Estudi dela Cultura, la Societat i la Política al móncontemporani.

En el si dels seminaris de movimentssocials i ideologies que hem organitzatdes de l’any 1986 fins a l’actualitat s’handebatut moltíssimes de les qüestions queconfiguren la nostra contemporaneïtat.A hores d’ara, s’ha romput la inèrcia deno abordar la història contemporània i laseva problemàtica. Una de les preocupa-cions que tenim és la de la difusió delsestudis i plantejaments. Moltes han estati són les hores que hem dedicat a publi-cacions, cursos… i a la tasca a través depremsa, ràdio i televisió. Amb orgullhem de ressaltar la col·laboració en elsuplement del diari Baleares de 1986amb motiu del cinquantè aniversari del’inici de la Guerra Civil, tema central ala Mallorca contemporània. També và-rem col·laborar intensament en elcol·leccionable Memòria Viva, publicatentre el 1995 i el 1996 pels diaris ÚltimaHora i Diari de Balears,analitzant latransició democràtica, però incloent-hiels antecedents i molts d’aspectes de l’e-tapa autonòmica.

La nostra tasca en diverses ocasions harebut el suport d’institucions, concreta-ment l’Institut d’Estudis Baleàrics i elConsell de Mallorca, que han permès,sobretot la primera, la realització de jor-nades d’estudis històrics i de publica-cions diverses. De totes maneres, tambéhem de dir amb tota la sinceritat quemolts pocs són els suports per a la recer-ca i sobretot per a la gent que ha acabatels seus estudis universitaris.

Hem de fer un esment final a la Xarxad’Història Cultural de la Mediterràniai del Grup d’Estudis dels Intel·lectuals,coordinats pel professor Jordi CasassasYmbert de la Universitat de Barcelona, ila tasca de Josep Termes Ardévol.

Professor d’Història Contemporàniade la Universitat de les Balears

Els estudis sobre la contemporaneïtat a Mallorca

SEBASTIÀ SERRA

“El Grup d’Estudisde la Cultura, la Societati la Política almón contemporanité present de manera constantl’esdevenir històric”

La caputxinada va ser una trinxera

E l curs 1964-1965, aquell mallor-quí nat a Castelló de la Planaque nomia Biel Mesquida i vo-lia estudiar Biològiques i Filo-

sofia i Lletres a la Universitat de Barce-lona, va començar el primer curs de se-lectiu de ciències. A Manacor, el pobleon va fer el batxiller al col·legi RamonLlull, i a Palma, on va acabar preuniver-sitari, no havia entrat en contacte ambcap partit polític. La seva educació so-cial i el fet de ser “de la ceba” –lluitadorper la cultura catalana entesa en un sen-tit molt global– des que va tenir ús deraó, el llançaren a contactar amb elsgrups culturalers dels partits políticsd’esquerres, especialment els naciona-listes-marxistes-païsoscatalanescs, i ambles mogudes anarquistes de tanta tradi-ció catalana. Emperò des d’aquell pri-mer curs acadèmic en Biel va ser con-seller de curs, la qual cosa li permetiagrans quantitats de formació i d’infor-mació clandestina. Aquells anys decisiusva tenir molta de sort perquè no va serdetingut a la Via Laietana del torturadorpolicia Creix (tots els d’aquell temps re-corden que en Pere Quart feia befa alCreix dient-li: “Creix, creix però no etmultipliquis.”), no va rebre massa hòs-ties de la porra dels grisos a les manifes-tacions i conserva com a ferida de guer-ra un xanxo a una mà que es va fer ambla punxa d’una barrera dels jardins dela universitat, quan fugia d’una entradadels grisos a l’interior de l’alma mater,perquè el rector García Valdecasas elsn’havia donat el vistiplau. El curs 1965-1966, tornà a ser conseller de curs decultura. El sindicat d’estudiants es vaconvertir en una realitat. El segon tri-mestre en Mesquida va saber que el 9 demarç de 1966 al convent de caputxinsde Sarrià es faria l’assemblea constituentdel Sindicat Democràtic d’Estudiants dela Universitat de Barcelona (l’“esdeub”,com li deien). Ell no hi podia anar per-què hi assistia només el delegat de curs.

D’HISTÒRIAELTEMPSDEL 15 AL 21

DE MAIG

DE 2001 40

Imatge de la caputxinada que recull el moment en què el provincial dels caputxins, JoanBotam, tornava al convent assetjat per la policia.

PRES

ÈNC

IA

CONN

EXIO

NS

Va fer intents infructuosos. Hi varen serpresents 450 reperesentants dels estu-diants i professors i un bon grup d’in-tel·lectuals. La policia posà setge al con-vent. Aquells dos dies i dues nits els queeren defora no dormiren ni menjaren.S’organitzà un moviment de solidaritatciutadana, catalana, espanyola i euro-pea. Els noms de Salvador Espriu, PereQuart, Jordi Rubió, Antoni Tàpies, JoséMaria Valverde, J. M. Castellet i Joa-quim Molas i molts d’altres que formenuna llista de més de cinquanta caps clarsde la cultura donaren la volta al món iaconseguiren que es creàs una xarxa demissatges que denunciaven la dictadu-ra franquista que ja començava a fer elbategot. Emperò feia servir la violència

perquè no podia consentir cap obertura,cap llibertat. La policia assaltà l’11 demarç el convent, tothom es va haver d’i-dentificar i es produïren interrogatoris idetencions. En Biel Mesquida recorda lacaputxinada com una trinxera en la quales va guanyar una batalla simbòlica.Molts foren els efectes benèfics en sec-tors tan vigilats com els eclesiàstics(manifestació de capellans pels carrersde Barcelona l’11 de maig de 1966) i elsprofessionals (es crearen diversos grupsdemocràtics i antifranquistes com eldels periodistes l’abril de 1966). La ca-putxinada, un fracàs històric convertiten victòria.

Biel Mesquida

ins no fa pas gaire la ciència noconstituïa pas un impedimentper a assolir el saber integrat.Tot i que la figura paradigmàtica

en aquest sentit ha estat tradicionalmentLeonardo da Vinci, m’atreveria a soste-nir, de passada, que l’últim home que vaaconseguir la integritat del coneixementva ser, però, Goethe. Tanmateix, araaixò té poca importància puix és indis-cutible que a mesura que s’ha fet méspertinent parlar de ciències que de cièn-cia, a mesura que l’especialització s’haimposat, la necessitat d’aprofundir en elconeixement en una direcció determi-nada s’ha presentat primer com a acon-sellable i després com a necessària.Aquesta imprescindibilitat ha fet que sen’excloguessin altres sabers, tant cientí-fics com humanístics.

D’un tal fet sorgeix el famós i desgra-ciadament vigent problema de les dues(o moltes) cultures.

Però la nostra reflexió va més enllà.

Marc Terenci Varró va bastir la biblio-teca de Juli Cesar, va escriure centenarsde llibres –diuen–, una enciclopèdia so-bre les arts liberals i vint-i cinc obressobre lingüística. El gran Montaigne,quan se’n va assabentar, va restar im-pressionat. No podia ser d’una altra ma-nera. Però tot seguit es va preguntar siVerró havia estat més feliç que d’altresque no eren tan erudits.

Que no pensi el lector que ara em des-penjaré bescantant l’erudició. No. Ésmés: qualsevol científic té ben clar –so-bretot a l’actualitat– que ha d’acumularmolt de saber (molta informació) en elseu cap (o tenir-la a mà en el seu ordi-nador) si vol fer alguna cosa en el campque hagi escollit treballar. Ara bé, Mon-taigne considerava, a més de l’erudició,una altra categoria, la saviesa, que, se-gons ell, incloïa un tipus de coneixe-ment més ample: el que ens permetcomprendre el món i viure el millor pos-sible la nostra vida. Una vida, deia, ple-

na de felicitat (fins a on si-gui possible) i de moralitat.Avui diríem que si l’erudi-ció equival a informació, lasaviesa equival a relacionar-la i aprehendre-la. A estruc-turar-la. Així, si l’erudicióimplica una ment gran, lasaviesa implica una mentordenada, tal com diu EdgarMorin.

En el camp científic aques-ta singular dimensió de lasaviesa adquireix un espe-cial significat sobre el qualcal insistir. Expliquem-nos.No tan sols és imprescindi-ble relacionar la informació(tenir una ment ordenada) si-nó també incloure-la en unregistre superior més ampli:aquell que ens ha de perme-tre d’interrelacionar tot allòque sabem del nostre camp

de treball no tan sols amb la resta deciències més o menys involucrades sinótambé amb la complexitat del món enquè vivim. Dit d’una altra manera: inte-grar la ciència en la ciència i en el mónen què ens ha tocat de viure. Això voldir, ras i curt, que no podem negligir nila filosofia ni la història ni l’ètica (de laciència i del científic) ni les humanitatsen general si volem veure-hi més enllàdel nostre apèndix nasal. I, per afegitó,aprendre a practicar la interdisciplinarie-tat (reunió de disciplines al voltant d’untema), la pluridisciplinarietat (associacióde matèries en un projecte comú) i latransdiciplinarietat (esquemes cognitiusque, tals com vectors, travessen dicipli-nes). Tot plegat vol dir que, a més dedescompondre, cosa que ja sabem fer,hem d’aprendre a recompondre per tald’obtenir una visió global, integral. Ara,per finir: ens cal aprendre a ser savis.

Santiago Riera

ELTEMPSDEL 15 AL 21

DE MAIG

DE 2001 41

Des de Montaigne, es

considera necessari per

al saber científic tenir no

solament erudició sinó

també saviesa, la qual,

segons ell, incloïa

un tipus de coneixement

més ampli. La saviesa

implica també la

integració de la ciència

dintre del nostre món. Per Edgar Morin l’erudició implica una ment gran i lasaviesa una ment ordenada.

RAF

A G

IL

Sobre l’erudició,la saviesa

ALM

AGES

TF

Històricament, sant Jordi no hatingut una fortuna especial en-tre els valencians. Actualment,només a Alcoi i en algun nucli

menor, com ara Banyeres de Mariola,conserva un elevat grau d’adhesió iafecte populars. Allí la bigarrada i sump-tuosa mímica dels moros i cristians re-

força o actualitza des de segles, cadaabril, el valor i el significat del sant ca-valler. Així, els canvis històrics ni ide-ològics no l’han afectat. En temps de laSegona República espanyola va adquirirgran fama un himne a sant Jordi quecantaven habitualment anarquistes ialtres rojos:

D’HISTÒRIA

Detall del Retaule de Sant Jordi que Marçal de Saix va pintar cap al 1400. Aquí es distingeixla figura de Sant Jordi amb la creu vermella i la de Jaume I cobert de barres roges i grogues.

ELTEMPSDEL 15 AL 21

DE MAIG

DE 2001 42

EDIT

OR

IAL

3I4

La imatge de sant Jordi

mai no ha tingut una

especial fortuna entre

els valencians i ha

desaparegut en gran

part del seu imaginari

popular. Solament Alcoi

i algun altre nucli

han conservat l’afecte

popular per aquest

sant. Tanmateix,

diferents retaules

justifiquen la presència

de sant Jordi en la

batalla del Puig,

entre d’altres, el més

representatiu dels quals

és el retaule atribuït

a Marçal de Saix i

conservat a Londres.

Sant Jordi en la tradició valenciana

APUN

T

Visca sant Jordi!Visca el nostre Patró!Perquè el nostre PatróS’ha fet republicà:en ves de matamorosara mata capellans.Amb aquest meritori volantí ideològic,

sant Jordi tenia el futur assegurat entreels alcoians. Els vencedors de la guerra,pocs anys després, van promoure un al-tre himne:

Tindràs, oh, sant Jordi!,a Alcoi que tornari fer que renaixcala fe i la pietat.

A Alcoi, doncs, contra sant Jordi, nin-gú no pot tindre raó. De bona fe, iròni-cament o amb mala intenció, el sant pa-tró és irrenunciable. Si algú amollava labandera de sant Jordi, se sabria desqua-lificat, exclòs dels bons, un ciutadà in-complet. El prodigiós èxit històric i po-pular de sant Jordi a Alcoi, però, és una

quasi excepció al País Valencià. I no dei-xa de ser estrany. En altre temps, la ma-teixa ciutat de València sembla haver es-tat un nucli bastant actiu de devoció iadmiració per sant Jordi. Avui no enqueda res i, oblidat de la capital, semblanatural que el sant haja també desapare-gut en l’imaginari de gran part del país.

De fet, si a Alcoi, ciutat de la frontera,exposada a les envestides de l’Islam, se-gons una vella tradició, el sant guerrerhavia hagut d’intervenir l’any 1276 persalvar-la dels atacs del temible al-Azraq,una altra tradició igualment antiga i ve-nerable assenyalava una altra interven-

ció del mateix sant a la batalla del Puigde Santa Maria, l’any 1237, a partir de laqual el rei Jaume I va quedar en molt bo-na posició per a intentar l’assalt final aValència. El Llibre dels fets, la detalladacrònica dictada pel rei Conqueridor, par-la a bastament dels dos fets d’armes, aAlcoi i al Puig. Ara bé, no parla de cap

intervenció miraculosa, com sí que ho faen el cas de Mallorca. “Diu el rei que,després de conquerir aquella ciutat, se-gons que els sarraïns nos contaren, deienque viren entrar primer a cavall un cava-ller blanc ab armes blanques; e açò deuésser nostra creença: que fos sent Jordi,car en hestòries trobam que en altres ba-talles l’han vist de crestians e de sarraïnsmoltes vegades”.

És ben curiosa l’actitud d’aquells mu-sulmans vençuts de Mallorca, promo-vent la llegenda des de l’endemà de laseua derrota. Potser era una manera d’a-falagar el vencedor i predisposar-se’lfavorablement.

Les referències documentals a unsemblant miracle en la conquesta deValència són bastant més tardanes. Espot assegurar, però, que a primeries delsegle XV a la ciutat ja s’havia consolidati divulgat la fama certa del suport desant Jordi als avantpassats conqueridors.Així ho testimonien tant un magnífic re-taule gòtic atribuït a Marçal de Saix i da-tat entre el 1400 i el 1410, com un ex-pressiu sermó conservat de sant VicentFerrer, predicant a la plaça de la Seul’any 1413.

Com a conseqüència del secular sa-queig del patrimoni artístic valencià, elretaule de Marçal de Saix és avui moltlluny del seu lloc d’origen, a Londres,exposat al Victoria and Albert Museum.És, doncs, mal conegut dels actuals va-lencians. De qualitat pictòrica molt re-marcable, representa, entre altres esce-nes més tòpiques, una batalla violentís-sima entre una host cristiana i una altrad’islàmica. Sant Jordi, assenyalat ambla preceptiva creu vermella sobre campblanc, i un altre guerrer, coronat i cobertde barres roges i grogues, tots dos a ca-vall, ataquen costat per costat, tallant ipunxant enemics en disputada com-petència. El company de sant Jordi no-més pot ser, evidentment, el rei Jaumei el fet representat no pot ser sinó la ba-talla del Puig.

El retaule presidia la capella del Cente-nar de la Ploma, companyia de cent ba-llesters instituïda pel rei Pere el Cerimo-niós el 3 de juny de l’any 1365, en ple-na guerra amb Castella. Era una milíciaciutadana, distingida guàrdia d’honor dela senyera. Posteriorment, als cent ba-

Part de la còpia del retaule de Marçal de Saix on l’escena apareix hàbilment retocada. Elssenyals del cos de Jaume I en l’original han estat substituïts per la creu roja de Sant Jordi.

ELTEMPSDEL 15 AL 21

DE MAIG

DE 2001 43R

AFA

GIL

llesters originals s’hi van afegircompanyies de cavall i d’arca-bussers. Es va dissoldre desprésde la batalla d’Almansa, per or-dre del rei Felip V.

Si bé sant Jordi tenia, des delsegle XIII, sota la seua advoca-ció una de les primitives parrò-quies de València, sembla que ladevoció no hi va arrelar, perquèben prompte l’hi va substituir elcrist dit del Salvador, que encaradóna nom actualment a la matei-xa església. Per tant, el nucli sino únic, almenys principal, desdel qual es va promoure la devo-ció i la llegenda valenciana desant Jordi sembla haver estat elCentenar de la Ploma. Constituï-da la companyia de ballestersen confraria de sant Jordi des de1371, mig segle després va enco-manar a Marçal de Saix el nota-ble retaule que avui és la més an-tiga documentació coneguda dela intervenció del sant cavaller afavor dels lluitadors del Puig.Aquella magnífica pintura deviaimpressionar els coetanis. Fins anosaltres han arribat un parell demostres del ressò que va aconse-guir, totes dues de la primerameitat del XV: un retaule conservat almuseu de Xèrica, degut a algun deixeblede Marçal de Saix, i una il·lustració delminiaturista Lleonard Crespí, contingu-da en un famós Llibre d’hores del rei Al-fons el Magnànim, que s’inspiren direc-tament en l’escena en què Marçal deSaix va imaginar la batalla del Puig.

El sermó conservat de sant Vicent so-bre sant Jordi, es produïa en aquell con-text. Entre la compacta multitud que esva congregar a la plaça de la Seu deValència per escoltar-lo el dia 25 d’abrildel 1413, molts dels oients devien co-néixer i admirar el retaule del Centenarde la Ploma. “Esta solemnitat anual quees fa de mossényer sent Jordi –va dir elpredicador com a introducció– és per lesgrans ajudes que féu en la conquesta dela ciutat e regne de València, e per çoserà lo sermó de sent Jordi.” I no en diumés. Com si fóra una cosa massa sabu-da. Al llarg del sermó, sant Vicent parlàde la lluita de sant Jordi amb el drac, del

seu martiri i de les seues virtuts, però nohi va fer cap més referència a la històrialocal. Els vicis i virtuts dels cavallers va-lencians ocuparen tots els seus esforços.Al ulls de sant Vicent, comparats amb elsant model de cavallers que era santJordi, els cavallers coetanis eren unsmal deixebles. El sacre orador va posaraquest final impagable a la lluita del santamb el drac: salvada la princesa, davantaquell cavaller tan valerós, podeu pensarque la donzella diria al pare: ‘pare, io metindria per arreada que fos mon marit.’Dix lo rei: ‘cavaller, io la’t do per mu-ller, e lo regne meu.’ E dix sent Jordi:‘Dóna-la a Jesu Crist, que ell l’ha des-lliurada, que no io.”’ I conclou sant Vi-cent: “Així no li anava lo cor a luxúriane carnalitat. Quants cavallers hi ha que,si la trobassen, dixessen: ‘io us delliura-ré del drac de l’estany, mas venits-ne abmi, e io seré lo drac que us devoraré’.”

La devoció a València per sant Jordisens dubte es va mantindre ben viva du-

rant el segle XV i, a mitjan segleXVI, el govern de la ciutat enca-ra va erigir una ermita prop delPuig de Santa Maria, al lloc on sesuposava que s’havia esdevingutel bèl·lic miracle, decisiu per alsfuturs valencians. La història delsantuari resumeix bastant bé l’e-volució i l’oblit que entre elsvalencians va experimentar la fi-gura de sant Jordi: a primeriesdel XIX era una pura ruïna.Restaurat l’any 1926, ni les au-toritats municipals ni els valen-cianistes de l’època no van acon-seguir concentrar al seu voltantun mínim d’entusiasme popular.Molt poc després esclatava laguerra i el renovat valencianismedels anys seixanta quedava moltlluny d’un sant que només podiapercebre en el seu vessant mésgenocida i colonialista. Poc méstard, l’ecologisme veuria en eldrac una simpàtica espècie aprotegir. El bon nom i la màgiaprotectora de sant Jordi, entre elsvalencians i valencianes laicsi d’esquerres, és difícil de restau-rar. Té ja mal pedaç. Des de l’al-tre cantó de l’espectre ideològicel panorama tampoc no és més

divertit. Des de fa uns anys, a la Seu deValència, sens dubte amb el consenti-ment del capítol catedralici, a la capelle-ta que, rere l’absis i oberta al carrer,segons la tradició es va celebrar la pri-mera missa després de l’entrada de Jau-me I a la ciutat, s’hi exposa una còpia dela taula realitzada per Marçal de Saix.L’escena apareix hàbilment retocadarespecte de la que es pot veure en l’ori-ginal conservat al Victoria and AlbertMuseum: el cap de sant Jordi ha estattransferit al cos del rei, i viceversa. Elssenyals que cobrien el cos i el cavall delrei Jaume, unes eloqüents bandes rogesi grogues sense cap altre afegit, hanestat substituïts pels atributs de santJordi: la creu vermella sobre campblanc. El resultat és probablement únicen el món: un sant Jordi duplicat que, sil’Església té doctors, podrien decidirsi és o no herètic.

Víctor G. Labrado

ELTEMPSDEL 15 AL 21

DE MAIG


Miniatura de Lleonard Crespí representant també la batalladel Puig, prova de la influència del retaule de Marçal de Saix.

EDIT

OR

OAL

3I4

FER

I DES

FERELTEMPS

DEL 15 AL 21

DE MAIG

DE 2001 45

Les migracions medievals

als Països CatalansSembla una opinió considera-

blement estesa entre la gent elque l’època medieval va ser untemps d’immobilitats huma-

nes, en què, per regla general, les perso-nes no viatjaven, no sortien del llogareto poble on hi havien nascut i vivien du-rant tota la seua vida, sense més horitzóque el de les muntanyes que envoltavenles seues cases i camps. La idea d’uncamperolat en la societat, unit a la terraque conreava fins i tot de vegades demanera més que voluntària –pensem enles remences–, ha fet considerable fortu-na en els imaginaris col·lectius de lanostra societat actual.

Açò en part és cert perquè, com és na-tural, podríem assenyalar multitud decasos de famílies que es mogueren en laseua vida quotidiana, a tot estirar, en unàmbit geogràfic d’uns pocs quilòmetresal voltant de la seua casa. A poc, però,que comencem a fixar-nos en el detallde la realitat social anirem detectant unescenari força més complex, variat i,sens dubte, més mòbil. Pensem, perexemple, en la diversitat de grups so-cials que configuraven l’univers de lasocietat medieval, cas de les comunitatsjueves pressionades periòdicament ací iallà i obligades a marxar a altra ciutat oregne; pensem també en el cas de certsoficis per natura i necessitat viatgers:mercaders, pastors, traginants, marinerso almogàvers llogats per a la guerra a lamillor oferta; i, evidentment, els gransmoviments de població dels temps me-dievals producte de les conquestes i ex-pansions dels regnes, dels quals ens és el

més proper el cas de la península Ibè-rica. La secular lluita dels regnes feudalscontra Al-Andalus va ser, des del segle X,motiu de migracions nord-sud en l’àm-bit de les diverses monarquies, des dePortugal fins a Catalunya passant perLleó, Castella i l’Aragó.

Tot i això, cal fer-ne algunes matisa-cions complementàries. L’època medie-val és molt extensa cronològicament ino és el mateix l’alta edat mitjana, entreels segles V a X, que la baixa edat mit-jana, del segle XI al XV. Les realitats deles migracions medievals foren diver-ses, plurals, tant a Europa com a la pe-nínsula Ibèrica estricta. En els seglesmés antics podem recordar el pas i as-sentament puntual al territori de la Tar-raconense en temps tardoromans, seglesIV al VI, de reduïts contingents dels po-bles germànics que es traslladaven arreude l’antic Imperi Romà.

En la mateixa direcció, si bé amb evi-dents diferències socials, caldria consi-derar l’arribada dels musulmans a partirdel 711 a la península Ibèrica, els qualstambé s’assentaren políticament desd’Oriola fins a Narbona. Aquesta con-questa islàmica va provocar unes migra-cions cap al nord que, per ser tan anti-gues, ens són mal conegudes a nivellconcret sobre quins grups humans s’ins-tal·laren a les nostres terres així com elvolum quantitatiu que representaven. Esparla de grups clànics musulmans d’ori-gen oriental, d’Egipte, Síria, Palestina ila mateixa Aràbia, però també s’ha do-cumentat amb força els darrers anys laimportantíssima participació en aquella


DE MAIG

DE 2001 46

Tot i que l’època

medieval es caracteritza

generalment

per ser un temps

d’immobilitat humana,

a poc que analitzem

aquest període

es detecta un escenari

força més complex pel

que fa a migracions.

Des de la lluita dels

regnes feudals contra

Al-Andalus fins a

la reconquesta de

les terres de Mallorca

i el País Valencià.

migració de grups berbers procedentsdel Magrib i que serien els que deixarenuna petjada més definitiva en la cons-trucció social del món andalusí a lesnostres terres.

De fet, l’impacte de l’emigració islà-mica altmedieval, entre els segles VIIIi X, s’estengué de forma diferent entreunes zones i altres. El País Valencià, lesIlles i bona part de la Catalunya Novano sols foren l’escenari d’una migracióhumana que canvià la cultura, la religió,la llengua i les relacions socials, sinód’una veritable reconstrucció del territo-ri, del paisatge i de la societat producted’aquesta arribada de grups humans di-versos –orientals i berbers—però unitsper la religió islàmica. En canvi va serdiferent l’impacte d’aquesta migraciósobre les terres de la Catalunya Vella,sobre el conjunt de les valls pirinenques.

Si bé durant algunes dècades s’hi ins-tal·laren grups musulmans fins i tot a lamateixa Barcelona, el seu pas presencialfou més efímer i a finals del segle VIIIes dibuixava un país incipientment feu-dal contraposat a les terres andalusinesde més al sud del riu Llobregat.

Fins i tot no hauríem d’oblidar queaquesta conquesta i migració islàmicadel set-cents va provocar una parcial mi-gració de població cristianitzada, de cul-tura llatina, cap a les terres del nord delPirineu. Són els hispani que la docu-mentació altmedieval de les terres occi-tanes identifica puntualment ací i allà,tot i que és molt aventurat calcular-ne elpes demogràfic.

Més conegut i proper ens resulta elprocés d’emigració i colonització en di-recció oposada, cap al sud, que va ence-tar-se als petits comtats catalans del Pi-

rineu i Prepirineu a partir del segle Xaproximadament. És allò que la històriatradicional va anomenar la “reconques-ta” i el “repoblament”, i que avui dia elshistoriadors preferim qualificar d’ex-pansió territorial de la societat feudal ide colonització del territori andalusí. Unmoviment que va esdevenir de llargadurada, que vertebrà bona part de lahistòria de Catalunya del segle X al se-gle XIII i que va provocar notables i fo-namentals moviments de població cata-lana cap a les terres situades més al sud,primer la Catalunya Nova i desprésMallorca i el País Valencià.

Així doncs, podria parlar-se d’un pri-mer període, entre el segle X i l’XI, enquè, simultàniament a la construcció dela monarquia feudal dels comtes de Bar-celona, va donar-se un moviment d’emi-gració de petits grups de camperols so-

La secular lluita dels regnes feudals contra Al-Andalus va ser des del segle X motiu de migracions entre el nord i el sud. En la imatge de dalt,els cavallers àrabs es preparen armes i cavalls per a conquerir la península.

ELTEMPSDEL 15 AL 21

DE MAIG

DE 2001 47IN

FOR

MAC

IÓN

Y R

EVIS

TAS

bre les terres de la Plana de Vic, el Ber-guedà i, amb el pas al segle XI, fins alslímits del Penedès i l’Anoia. Aquellesemigracions, especialment les més anti-gues, tingueren un component notabled’iniciativa camperola; de grups fami-liars extensos que s’instal·laren més omenys lliurement sobre espais de bosci zones no cultivades durant els dar-rers segles. Ells foren els fundadors delsprimers assentaments cristians medie-vals en aquell territori de frontera en-front dels musulmans de les taifes deLleida i Tortosa, tot i que en acabar elsegle XI la majoria d’aquells primerscolons que havien buscat un espai demajor llibertat a la frontera, caiguerensota el poder feudal dels nobles i cas-tlans en plena revolta per estendre’s lessenyories feudals.

Un segon gran moment migratori capal sud va tindre lloc en les dècades cen-trals del segle XII, arran de la conques-ta de Tortosa (1148) i Lleida (1149) pelcomte-rei Ramon Berenguer IV. Aquestva estendre enormement el territori so-bre allò que començà a ser conegut comla Catalunya Nova, però, a diferència del’etapa anterior, ara el protagonisme delcontrol i ocupació de les terres el tinguéel monarca i la noblesa, i va ser ells elsque disposaren sobre si expulsaven o noels musulmans que hi vivien fins aquellmoment. Així doncs, la conquesta de les

terres catalanes del sud va provocar undoble moviment d’emigració: dels sar-raïns expulsats a la força cap a les terresvalencianes, i de colons cristians atretsper la promesa dels repartiments de ter-res que començaren a fer-se per a poblarel territori, posar-ho en producció i, almateix temps, permetre’n la defensa mi-litar. D’altra banda, va ser ara quan esvaren conquistar i repoblar dues gransciutats d’origen islàmic, per la qual cosapodem parlar d’una emigració parcial-ment diferent: grups camperols prefe-rentment cap a les zones rurals, mentreque Tortosa i Lleida atreien un universmés complex: evidentment pagesos,però també artesans, mercaders, cler-gues, jueus i, és clar, alguns nobles.

El tercer gran període de les migra-cions baixmedievals tingué lloc durantel segle XIII, arran de les conquestes deMallorca i València pel rei Jaume I. Estracta d’un moviment colonitzador méssemblant al de la Catalunya Nova i queens és més conegut tant per l’augmentde la documentació com perquè anarencreant-se noves institucions, com ara elsmunicipis.

Així, entre els llibres del repartimentde Mallorca i València, les cartes de po-blament, els pergamins de les institu-cions eclesiàstiques i la burocràcia reiali municipal, especialment per a Mallor-ca, ens podem fer una idea més clara dequi i com va emigrar durant aquell segledes de Catalunya fins als nous regnescreats pel monarca.

Com en el cas de Tortosa i Lleida, pri-mer de tot varen donar-se expulsions iemigracions forçades d’una part consi-derable de la població islàmica, fet mésmarcat en el cas de les Illes; en segonterme, grups familiars camperols versles àrees rurals, que s’assentaven tantsobre zones de senyoria com de reia-lenc; en tercer terme, una veritable di-versitat de persones cap als nuclis ur-bans: sectors mercantils, artesanals,eclesiàstics, jueus...

L’estudi sobre el cas valencià dut a ter-me durant els darrers anys ens ha per-més respondre alguns interrogants sobrequi eren i d’on venien aquells immi-grants els quals hem batejat com “elsfundadors del regne”. Es pot constatarque, en línies generals, va ser una emi-

ELTEMPSDEL 15 AL 21

DE MAIG


Els repobladorsde Mallorca i València foren,en molts casos,membres fadristerns de les famílies camperoles,aquells que ambla consolidaciódel sistema de l’hereu, trobaren un futur en el seu establiment a lesterres del sud

Imatge representant la conquesta de Mallorca pel rei Jaume I, fet que va propiciar, junt ambla conquesta de València, una de les més importants migracions de l’època medieval.

EDIC

ION

ES P

RIM

ERA

PLAN

A

gració en etapes distintes; primer elshomes que participaren en la guerrade conquesta i que reberen donacions decases i terres, de tal manera que sónveïns de les ciutats, membres de lesseues milícies urbanes, o veïns de les se-nyories feudals, obligats a vindre a laguerra contra els musulmans per la seuasubmissió feudal al seu senyor. Malgratel patrimoni rebut, només una part d’ellsdecidiren quedar-se a provar fortuna en-cetant una nova vida al País Valenciàmentre que altra part es desferen delsbéns rebuts, els vengueren i se’n torna-ren a sa casa.

A poc a poc, però, a mesura que s’ana-ren produint expulsions de comunitatsislàmiques, tant els oficials reials comels nobles encetaren una política de co-lonització de les viles reials i de lessenyories de tal manera que convocavenels petits grups familiars marcadamentcamperols que començaven a arribar alpaís al ressò de les notícies sobre repar-timents molt favorables de terres. Elspoderosos publicaren cartes de pobla-ment i pactaren amb els primers colonsles condicions d’explotació de la terrai de pagament d’impostos. Lentes peròsense pausa, les noves sobre la instal·la-ció dels primers emigrants tornaren alsseus pobles d’origen i més famílies s’a-nimaren a emprendre un llarg viatge noexempt de riscos.

L’estudi sobre la colonització del PaísValencià ens assenyala que el gruix delsimmigrants procedia de les comarquescentrals de Catalunya, l’espai entre elBarcelonès i el Solsonès, si bé en les vi-les valencianes més grans és molt carac-terístic trobar-te colons que procediende totes les comarques catalanes. Ambtot no és casualitat que la zona tortosinano fóra la que aportara més immigrantsmalgrat el seu veïnatge; la raó es trobaen la recent colonització de tot el BaixEbre: els néts dels repobladors de Torto-sa foren els primers repobladors deValència. D’altra banda, en el terç sep-tentrional del País Valencià va donar-seun repoblament més clar de colons pro-cedents de la Catalunya occidental,d’alguna manera més homogeni que noa altres comarques valencianes on elscolons arribaren d’arreu i, evidentmenttambé, de terres aragoneses i occitanes amés de grups més reduïts de navarresosi castellans, especialment a les comar-ques més meridionals del Segura.

Quant a l’origen social d’aquells co-lons, ja n’hem comentat el pes moltmajoritari dels camperols, si bé tot indi-ca que no es tracta d’una emigració in-discriminada. Els repobladors foren, enmolts casos, membres fadristerns de lesfamílies camperoles, aquells que amb laconsolidació del sistema de l’hereu, tro-baren un futur en el seu establiment a

Mallorca i València. També es detectaun component de sectors més conflic-tius, més en els marges de la societat ca-talana del moment, de tal manera queaquest tipus de personatges trobaven enuna societat de frontera, encara en pro-cés de consolidació, uns espais mésoberts d’actuació durant el segle XIII.Aquells caps de família camperols mésassentats a la seua terra i en àrees de noexcessiva duresa feudal, no trobarien ra-ons per a emigrar, la qual cosa no obstaperquè, simultàniament, foren els indi-vidus més emprenedors, els més actius,especialment en els entorns urbans, elsque decidiren provar el viatge per a ferfortuna al sud.

Una darrera consideració és que l’emi-gració del segle XIII va tenir una duradallarga i, encara durant les primeres dèca-des dels tres-cents continuaren arribantnous colons si bé en condicions d’accésa la terra més dures. A partir d’aquellsanys va acabar parant-se aquesta emi-gració de llarga distància si bé tot el pa-ís va viure encara un darrer movimentd’emigració de tipus rural cap als nuclisurbans durant les darreries del segleXIV i principis del segle XV arran delsgreus problemes econòmics i socialsque coneixem habitualment com la crisidel segle XIV.

Enric Guinot

ELTEMPSDEL 15 AL 21

DE MAIG

DE 2001 49

A l’esquerra, els sectors més actius dels entorns urbans emprendrien més fàcilment el viatge cap al sud. A la dreta, Jaume I preparant laconquesta de València, on es van instal·lar els immigrants batejats com a “fundadors del regne”.

EDIC

ION

ES P

RIM

ERA

PLAN

A

El temps dels “francesos”D’entre els diferents cor-

rents migratoris que po-dríem avaluar per a la Ca-talunya moderna brilla

amb llum pròpia el francès, encara que,en funció de la procedència geogràficamajoritària, l’hauríem de rebatejar com“occità”. Una afirmació inicial, categò-rica i tal vegada excessiva, en corrobo-ra la transcendència: “De finals del se-gle XV al primer terç del segle XVII,al llarg d’un període d’uns cent cin-quanta anys, Catalunya es veié envaïdaper una onada d’immigrants francesos.Des de la capital fins el llogarret méspetit, passant per les ciutats, viles illocs, cap zona del Principat (...) sem-bla haver-se salvat de l’allau de pobla-dors vingut de l’altra banda dels Piri-neus.” Devem l’asseveració a J. Nadal iE. Giralt, i l’hem manllevada de l’estu-di que efectuaren sobre Mataró, publi-cat el 1966.

De fet, el treball pioner sobre la im-migració francesa a Catalunya fou eld’E. Moreu-Rey, que l’analitzava per ala ciutat de Barcelona. La investigacióobtingué el premi Prat de la Riba de1954, tot i que no fou publicada finsal 1959. Just un any abans del cèlebreLa population catalane de 1553 à1717. L’immigration française et lesautres facteurs de son développement(SEVPEN, París), traduït recentment alcatalà. Per tant, tenim gairebé mig seglede bagatge bibliogràfic sobre la qüestiói això ens ha de permetre de dur a ter-me un mínim de recull sintètic que ofe-rirem als lectors estructurat en capítols.

Els motius de la sortida i de l’ar-ribada. L’àrea d’emigració cap a Cata-lunya presenta una gran estabilitat is’estenia des dels Pirineus fins als con-

traforts del Massís Central. Els fac-tors que empenyien a emigrar barreja-ven elements estructurals amb d’altresde conjunturals: estat crònic de sobre-població dels vessants septentrionalsdel Pirineu, impacte devastador de lesguerres de religió entre catòlics i hugo-nots, tradició emigratòria de les TerresAltes alverneses i del Massís Centralcap al Migjorn, bandolerisme, pobresa,alta fecunditat femenina...

Com a factor bàsic i elemental queatreia els occitans cap a Catalunya ésd’al·lusió obligada el buit demogràficcatalà provocat per la gran epidèmia depesta negra de 1348, amb les reiteradesaparicions de la malaltia durant la se-gona meitat del segle XIV i al llarg delsegle XV. Si hi sumem terratrèmols,plagues de llagosta, guerres internes(remences, civil catalana) i externes (deCastella, afermament a la Mediterrània)s’acaba de configurar un panorama de-solador per a un país que amb prou fei-nes arribava als 400.000 habitants enentrar al segle XVI. Pocs pobladors,terres vacants i, per tant, crida, llami-nera, d’uns sous atractius i a l’alça.A més, després de 1486, amb la pro-mulgació de la sentència arbitral deGuadalupe s’acabaren les guerres entrepagesos i senyors que, de forma larva-da o explícita, havien aclaparat la Cata-lunya Vella per espai d’un segle i quart.

Per acabar de lligar l’explicació, re-sulta ineludible parlar dels vincles di-nàstics (llaços entre les cases de Carlati de Barcelona-Provença des de finalsdel segle XI), religiosos (culte a SantGrau, aquí, i a la Mare de Déu de Mont-serrat, allí) i lingüístics (els occitansparlaven un “quaix català”). No seràendebades recordar que hi havia hagutuna clara voluntat del casal de Barcelo-


DE MAIG

DE 2001 50

La debilitació

de la població catalana

a causa de

les malalties, pestes,

terratrèmols,

guerres, etc.,

dels segles XIV i XV

va provocar una nova

migració provinent

del nord. Era el temps

del “francès”.

La immigració francesa,

o més ben dit

occitana, marcarà

els segles següents,

els segles XV, XVI i XVII

de la història de

Catalunya.

na de projectar-se en direcció al nord,un desig que havia quedat anorreat capa mitjan segle XIII.

Els documents que permeten d’acos-tar-se al coneixement de la importànciaquantitativa de la immigració occitanaa Catalunya són força diversos, i en ge-neral l’anàlisi històrica ha mostrat pre-ferències. Dintre del camp dels regis-tres sacramentals destaquen els llibresde matrimonis. Són una font principal

car permeten un treball en sèrie i fàcil-ment comparatiu i aporten dades sobrela procedència concreta i l’ofici del nu-vi estranger. Tenen l’inconvenient deser força escassos abans dels anys sei-xanta del segle XVI, quan la immigra-ció ja tenia recorregut. A més, quedenal marge els immigrants temporers i elsque restaven solters, col·lectius que, enaquest sentit, podien ser prou impor-tants. Això sí, sabem quins eren els quefeien una aportació real al creixementde la població. El terreny dels sacra-mentaris es pot acabar de completaramb la consulta de llibres com ara elsde baptismes, de defuncions (que per-meten obtenir la visió retrospectiva) iles llibretes de compliment pasqual

(que faciliten l’accés al coneixementdels treballadors temporals). No val aoblidar els llibres de confraries.

També ha estat emprada la Matrículade 1637, confeccionada per la Junta deRepresàlies que havia de controlar lapoblació francesa resident a Catalunyaen temps de guerra amb França. Tot ique la seva visió es limita a la zona li-toral, els interrogatoris que es ferensobre els immigrants aporten dades de

gran interès. De fet, fou el documentbase utilitzat per J. Nadal i E. Giralt enel treball de referència de 1960.

Si bé aquests han estat els recursosdocumentals més explotats, com quede francesos i occitans n’hi havia arreutreuen el cap, també, en múltiples lli-galls: processos civils i criminals de lesjustícies reials, senyorial laica i ecle-siàstica i inquisitorial; expedients pera l’obtenció de llicència per a poder-se casar (el francès havia d’acreditarque no havia pres muller al seu país, i queno hi havia tornat); capítols matrimo-nials i testaments; registres hospitalaris(ha estat modèlicament emprat el de laSanta Creu de Barcelona); fons munici-pals (fiscalitat, provisions de càrrecs,

llevades de consell)... Està encara perfer el treball que interrelacioni i lliguiles dades que aporten totes aquestesfonts documentals de cara a donar unavisió de conjunt el més àmplia possible.Això no treu que puguem presentar unasèrie d’informacions recapitulatives.

Periodificació, quantificació, pro-cedència, oficis. El treball clàssicdistingeix les fases següents: ascen-

dent, de 1500 a 1540; plena, de 1540 a1620 (els marits francesos assoleixenmàxima representació a finals segleXVI); descendent (a causa de l’empit-jorament de la situació catalana i la mi-llora de la francesa); de certa represa, apartir de 1660, quan la immigració gua-nya en qualitat allò que perd en quanti-tat. Val a dir que la primera de les eta-pes ressenyades escapa a l’estudi ambel concurs de les fonts tradicionals,mentre que la darrera presenta notablesdiferències espacials.

Segons Nadal i Giralt, entre el 1575 iel 1625 la mitjana de marits francesosen les parròquies dels Sants Just i Pas-tor de Barcelona, Cassà de la Selva, Pa-lamós, Llavaneres, Vilafranca del Pe-

ELTEMPSDEL 15 AL 21

DE MAIG

DE 2001 51

La immigració occitana resultàuna importantaportació de sangnova, afavorí la renovació de manufactures–com la draperia–,de tècniques deconstrucció i deixà un innegable rastreen l’antroponímia

La imatge del francès com a jornaler del camp català ha esdevingut un arquetipus;tanmateix, continua essent certa pel que fa als segles XVI i part del XVII.

PLAN

ETA

nedès i Creixell atenyia un percentatgedel 13,4. A títol individual, sobresurtenels alts valors barcelonins (23,1%).Aquests resultats són propers als obtin-guts per altres historiadors a Sant Sa-durní d’Anoia (20%), Mataró (els ma-teixos Nadal i Giralt) i Sant Andreu dela Barca (19%), Igualada (15%), Rubíi Sant Celoni (13,5%). I encara que hiha xifres molt més altes (com l’especta-cular 42% de Sant Boi de Llobregat),també en podem trobar de força mésdiscretes, com el 9,5% de Cervera, el8,8% de mitjana comarcal de pobles delVallès Oriental, el 7,5% mitjà de laConca de Barberà, el 6,7% de Solsona,i el 6,5% de Tossa de Mar.

Pel que fa a la procedència concretacal atendre el bisbat, especificat sovinten les actes de matrimoni i també a laMatrícula de 1637. Segons aquesta, ala costa catalana residien 1.208 immi-grats nascuts a la zona pirinenca, 656a la llenguadociana i 379 a les terres delMassís Central. Els nuvis de l’àrea delsPirineus també són majoritaris arreu iel bisbat més sovint esmentat és el deComenge, a la zona central de la serra-lada. Resulta molt més difícil de loca-litzar els noms de pobles i viles, car elstopònims figuren catalanitzats i escritssegons la pronúncia del declarant.

És possible d’establir un paral·lelismeentre geografia de la immigració i ocu-

pació professional. No cal trencar ambla imatge, que ha esdevingut un arque-tipus, del francès com a bracer, jorna-ler o mosso del camp català dels seglesXVI i primera meitat del XVII. I no calfer-ho perquè continua sent certa agrans trets. Però s’ha de tenir present,també, la gran diversitat d’oficis queeren exercits en el camp de la menes-tralia: teixidors de llana i de lli, mestresde cases, fusters, ferrers, sabaters, sas-tres. Destaca el de serrador, en el qualla presència occitana era remarcable.

A manera de conclusió. A horesd’ara disposem d’una cinquantena detreballs que han estat dedicats a l’estu-di de la immigració occitana en diver-sos indrets de la Catalunya moderna.Tot i el diferent grau d’aprofundiment,d’ús de fonts documentals i àdhuc d’en-focament que presenten, és possible irecomanable de dur a terme una sèriede consideracions que ens han de per-metre centrar l’estat dels coneixements.

Primera: en els pobles petits i estric-tament rurals la presència francesa foureduïda. Segona: els percentatges méselevats es donen a la zona litoral i en elsllocs d’activitat econòmica diversifi-cada; per tant, anotem major capacitatd’atracció de ciutats i viles grans. Ter-cer: sembla ser que ens trobem davantun col·lectiu sotmès a una notable mo-

bilitat espacial, que seguia camins dila-tats a la recerca de feina, fet que el fadifícil de resseguir i tractar amb fredesestadístiques.

I encara una darrera remarca, decaràcter global. Nadal i Giralt pretenienque, sense la immigració ultrapirinen-ca, “el Principat no hauria pogut tancarla ferida, tan profunda, oberta per lespestes del segle XIV i la crisi del se-gle XV”. A la llum de les dades actuals,sembla defensable que els immigrantshaurien estat un ajut, però no pas lacausa fonamental del creixement de-mogràfic d’aquell període i del segleXVI i la primera meitat del XVII. Sen-se cap mena de dubte, les claus del des-envolupament demogràfic s’haurien debuscar, també, en el creixement vegeta-tiu (balanç entre baptismes i defun-cions) i, dintre d’aquest, en la reduccióde la mortalitat catastròfica adulta.

En resum, la immigració occitana re-sultà una important aportació de sangnova, afavorí la renovació de certesmanufactures –com la draperia–, detècniques de construcció i d’urbanitza-ció i deixà un innegable rastre en l’an-troponímia. De fet, molts cognoms quees creuen catalans provenen de mésenllà dels Pirineus. Són alguns dels lle-gats del “temps dels francesos”.

Valentí Gual Vilà

ELTEMPSDEL 15 AL 21

DE MAIG


Dalt camperols, una de les professions més emprades pels immigrants del nord. A la dreta,retrat de Lluís XIII de França i comte de Barcelona.

PLAN

ETA

/ ED

ICIO

NES

PR

IMER

A PL

ANA

ELTEMPSDEL 15 AL 21

DE MAIG

DE 2001 53

Pel que fa al problema de la migració actual respecte a l’anterior, l’historiador Josep Termesdestaca un avantatge: els immigrants difícilment abraçaran la causa espanyolista.

JOR

DI PL

AY

Josep Termes,

catedràtic d’història

contemporània de la

Universitat Pompeu

Fabra, és un dels

màxims especialistes

en la història del

moviment obrer dels

Països Catalans i en un

dels fenòmens que li és

inseparable: la migració.

En aquesta entrevista,

l’autor de ‘La immigració

a Catalunya i altres

estudis del nacionalisme

català’ repassa què

han suposat els grans

processos migratoris

pels països de parla

catalana i els reptes

que han plantejat

i plantegen cara al futur.

“Funcionen les societats integrades”

L es migracions són un dels as-pectes que caracteritzen lahistòria dels Països Catalansdurant el segle XX?

—Sí, però amb intensitat diversasegons els territoris. Ha estat més de-terminant al Principat, per la granatracció de la indústria, als anys 20 i50. Després, a les Illes, pel fenomenturístic. A València hi ha hagut im-migració, però no ha estat tan inten-sa i ha tingut un menor grau d’in-fluència.

—En el conjunt del territori, ha estatdeterminant la presència d’immi-grants?

—L’han marcat molt, especialment

en el problema lingüístic. Segura-ment, és un dels fenòmens de l’èpocacontemporània que configura tots elspaïsos de parla comuna, països queno tenen un estat propi i que tampoctenen ni una política immigratòria nirecursos per aplicar-la.

—La influència ha estat major en lesàrees urbanes que no en les rurals.

—Això era abans. Avui, la influèn-cia, també arriba a l’agricultura delMaresme o de les Terres de l’Ebre.

—Els llibres d’història, en parlar delsnostres orígens, es refereixen al fet queérem terra de pas i de frontera, i ho pre-senten com un valor. En canvi, quanparlen de les migracions del segle XX,

parlen d’integració. Passa una micacom en la història de la industrialitza-ció: al segle XIX, es destaca l’empentade les primeres classes burgeses i, a ladècada de 1970, es reivindica la capaci-tat de mobilització de la classe obrera.

—La immigració és un fenomencomplex. S’ha imposat la definiciódel pensament políticament correcte ino pots dir res que se’n separi. A ve-gades penso si no respon als interes-sos de la banca.

—El gran capital és el creador deldiscurs políticament correcte sobre laimmigració?

—L’últim estudi del BBVA diu que,d’aquí al 2010, Catalunya necessita30.000 immigrants l’any. Això creapressió. I al costat d’aquest discurs,un sector ONG toca campanes debona fe. El tema és delicadíssim. Noquadren aquestes previsions ambl’índex d’atur que tenim. Ningú nom’ha explicat com casa el 9% d’atura Catalunya amb l’enorme necessitatde mà d’obra. Potser fa molta calorperquè fa molt de fred? No, no lliga,excepte que falti mà d’obra barata,insegura i, a la llarga, conflictiva.

—Els investigadors socials apuntenque el conflicte queda resolt si aprenema viure en una societat multicultural

—Aquestes definicions que donensociòlegs i antropòlegs, segons lesquals hem de dibuixar espais nousper trobar nous cenacles i fer multi-culturalitats, no tenen en compte queels països s’han construït lentamenti durant molts anys. Hi ha, també, elproblema social. Sembla que aquestsproblemes socials ens els inventemnosaltres, però el pensament laic ble-da hauria de mirar l’Àsia o l’Àfricanegra, on els problemes són igual-ment dramàtics. La idea dels nousespais és molt infantil. Ja ho he dit, avegades no puc deixar de pensar quedarrere hi ha la maquinària de de-fensa de la mà d’obra barata.

—Els Països Catalans són més sensi-bles que d’altres a la immigració?

—No tenir un estat propi ens situaen una posició feble.

—Quins són els riscs més grans quecal afrontar?

—Augmentarà la línia actual de

pèrdua de la llengua pròpia. Els im-migrants que ara arriben, si aconse-gueixen mig parlar una llengua, és elcastellà. Els que migren, s’adaptena la llengua grossa. El fenomen de laimmigració en països sense estat pro-pi provoca situacions socials difícilsper a la llengua.

—No va passar el mateix durant elsanys 20 i durant els anys 60?

—Sí i no. El pes dels mitjans de co-municació, llavors, era menor, i l’a-daptació a l’entorn lingüístic, més fà-cil. Les migracions d’avui són de vo-lums molt contradictoris i diferents ales anteriors. Ara patirà més la llen-gua que els referents simbòlics.

—A què es refereix?—Que la pèrdua de la llengua no

anirà acompanyada d’un simbolismeespanyolista, d’un ideari espanyolis-ta. Per primera vegada, la pèrdua dela llengua no suposarà un augmentde l’espanyolitat.

—El fenomen de la immigració delsanys 20 no va plantejar, ja, el mateixdebat que ara?

—La dels anys 20 fou una migra-ció relativament petita, que no sobre-passà el 20%. Podem dir que era re-duïda. En aquell moment, l’ambientgeneral, la premsa, la política, vanfer que no hi hagués conflicte. L’es-querra catalana va plantejar el debatde la integració i la idea del perill dela desintegració cultural i lingüísticade Catalunya.

—I quin comportament va tenir, agrans trets?

—És complex. La dels anys vint ésla migració que va tenir la topadaamb la Guerra Civil. Una part es vahaver d’exiliar i l’altra va viure unapostguerra fatal.

—En canvi, els immigrants dels sei-xanta no hagueren de viure cap trenca-ment, i la seva arribada és produí sensecap reflexió política des de Catalunya,o sense possibilitat d’expressar-la.

—El fenomen dels anys seixantava ser de molta més volada i en uncontext infinitament pitjor: el fran-quisme pur i dur i una Catalunyasubmisa.

—Tot i aquest panorama, avui el paísen fa bandera, de la integració d’aquell

ELTEMPSDEL 15 AL 21

DE MAIG


“Entre la immigració dels vint i la delsseixanta hi ha unageneració pont:els immigrantsdels anys quaranta. Fou, aquesta, una immigraciódesesperada, degent que veniendel sud fugintdel caciquismei de la misèria ique arribarena Catalunyai s’alliberaren. Arriben en condicions moltpitjors de gana ide repressió. Sónaquests els quetenen un nivelld’integració mésalt, perquè trobenmés llibertat i oxigenació”

important contingent d’immigrants,vinguts en un moment en el qual no hihavia cap mecanisme ni d’actuació nide reflexió.

—Segurament és veritat que lagran majoria dels immigrants delsanys seixanta es van integrar, peròuna minoria no ho va fer i els fillsd’aquesta minoria, nascuts a Cata-lunya, poden ser més hostils a la ca-talanitat que els seus pares. Hi ha, enaixò, una paradoxa. De tota mane-ra, és una qüestió que s’ha de tractaramb molta prudència. No pots dir elsde fora. Alguns són més catalans quealguns dels principals cognoms del’alta burgesia barcelonina. No potstenir una actitud cultural crítica ihostil davant d’aquestes realitats.Ara bé, sí que va haver-hi un sectorque no es va integrar i els seus fillssón hostils al país. Només cal sortir alcarrer a Barcelona per comprovar-ho. Això és nota molt als instituts.

—És normal que siguin els fills elsque mostrin més hostilitat. Els immi-grants, quan van venir, eren ciutadansde segona, i ho percebien.

—És clar, els fills no se senten in-

segurs. També hi fa un paper impor-tant la proporció. El problema d’èt-nies i grups culturals es plantejaquan n’hi ha molts. Un xinès a Bar-celona no és un problema, és un exo-tisme.

—Avui, parlar d’integració no és elmés políticament correcte

—Encara hi ha gent que la defensa.Entre d’altres coses, perquè les socie-tats que funcionen són les integrades.Aquí estem fent política nord-ameri-cana sense voler veure que existeixenHarlem i Chicago.

—La immigració, en què ha canviat elpaís?

—Ha estat una base important peral desenvolupament econòmic. Aixòés el que fa que el poder econòmic ve-gi en la immigració una massa dòcil.El tema clau és que després ve laqüestió social, l’educativa, etc.

—M’està dient que la immigració surtcara?

—No. Hem de fer el deure i l’haver.Ara ha de plantejar-se unes dificul-tats de supervivència.

—De l’experiència dels anys seixan-ta, el país se’n va sortir.

—Si llavors ens en sortírem va serper la mort de Franco. Per fer valo-racions, hem d’agafar una visió dellarga durada. No val dir això d’“ensen sortirem”. Les migracions delsseixanta cristal·litzen quan morFranco i la mort de Franco ho en-terboleix. És ara quan hem de co-mençar a mirar la influència d’aque-lla migració.

—I avui, la mirada de la història di-vergeix del discurs oficial?

—Si avui mirem aquelles migra-cions, la valoració és molt variada.Hi ha parts molt positives i, en con-junt, la valoració és positiva. La ma-jor part de la gent ha estat prudent is’ha adaptat passivament. Alguns hohan fet de forma activa. Però no haestat una adaptació al cent per cent.

—Però tampoc no és significatiu elnombre d’inadaptats

—No, els inadaptats foren un sec-tor marginal de la immigració, pe-rò d’ells en saben molt els institutsd’ensenyament, on hi ha un sectormarginal, violent i espanyolista, elsque anomenem quillos. Són fruit dela migració dels seixanta. Ara bé,

ELTEMPSDEL 15 AL 21

DE MAIG

DE 2001 55

Per Termes, “durant els anys 20 i 60 el pes dels mitjans de comunicació era menor que en l’actualitat i, per tant, l’adaptació a l’entorn lingüísticera més fàcil. Com que les migracions actuals són més contradictòries i plurals que les anteriors del mateix segle, ara patirà més la llengua”.

CAR

ME

PUÉR

TOLA

S /

RAF

A G

IL

torno a dir que cal ser molt prudent imolt just. No pots dir “els de fora”;és injust i inhumà. Com parlar-ne?Aquest és el tema bàsic de la immi-gració. La crítica als quillos ha d’a-nar acompanyada de la sobrevalora-ció positiva dels incomptables Gon-zález i López que han fet el país.

—I tots ells procedeixen de la immi-gració dels seixanta?

—No. Entre la immigració dels vinti la dels seixanta hi ha una generaciópont: els immigrants dels anys qua-ranta. Fou, aquesta, una immigra-ció desesperada, de gent que veniendel sud fugint del caciquisme i de lamisèria i que arribaren a Catalunyai s’alliberaren. Arriben en condicionsmolt pitjors de gana i de repressió.És una migració molt dura, de perso-nes que vénen aquí i saben que hande treballar molt, però que s’allibe-ren. Són aquests els que tenen un ni-vell d’integració més alt perquè tro-ben més llibertat i oxigenació. Surtend’una vida espanyola molt dura i,psicològicament, aquesta generació

és la més preparada per entendreque Julio Anguita diu rucades quanafirma que la burgesia catalana és lamés explotadora d’Europa.

—Es poden fer comparacions entre elque va representar la immigració delsseixanta i el que representarà l’actual?

—La situació d’avui no és la matei-xa que la dels anys seixanta, per di-versos motius. La immigració actualno arribarà a tenir el mateix volumque aquella; avui tenim una mínimacapacitat adaptativa: tenim una mi-ca de tele, una mica de ràdio, unamica d’escola. D’altra banda, la im-migració actual és enormement va-riada i difícilment farà un cos únic.Ens trobem davant d’una immigra-ció que gairebé no entendrà el cata-là, però que difícilment respondrà“ viva España” quan senti cantar elsSegadors.

—Les migracions anteriors foren unfactor d’espanyolització del país?

—Vers 1966 o 1967, Fraga va es-criure que gràcies a la immigraciós’havia acabat que a Catalunya es

parlés el català. S’entenia la immi-gració com una quinta columna.

—Avui la situació és molt diferent—En part, la situació es pot afron-

tar millor, però necessitem d’unaclasse política i d’una classe mediàti-ca i, amb totes les excepcions i mati-sos, desconfio de la primera i abomi-no de la segona.

—Estem parlant dels contingentsd’immigrants que vénen per necessi-tats econòmiques. Creu que aquestscorrents són comparables amb els con-tingents d’alemanys que s’estableixena les Illes?

—Aquests últims els hem d’emmar-car en els nous moviments migratoriseuropeus de jubilats del nord ques’estableixen al sud. Formen un gruptancat que no es reprodueix i no ac-tua ni culturalment ni social. No té elmateix pes que els altres, que dema-nen polítiques internes. Els alemanysa Mallorca no tenen res a veure ambels magribins a Palafrugell.

Antoni Sella

ELTEMPSDEL 15 AL 21

DE MAIG


Responent a la immigració actual, l’historiador Josep Termes afirma: “La situació es pot afrontar millor, però necessitem d’una classe políticai d’una classe mediàtica i, amb totes les excepcions i matisos, desconfio de la primera i abomino de la segona.”

RAF

A G

IL

ELTEMPSDEL 15 AL 21

DE MAIG

DE 2001 57

La cova de l’Aragó va ser descoberta com a jaciment paleontològic l’any 1838. Però, no vaser fins el 1948 que s’hi van localitzar eines de pedra prehistòriques. En els anys 60, elprofessor Lumley va iniciar les excavacions arqueològiques que perduren encara avui.

XAVI

ER D

UR

AN

La cova de l’Aragó

situada a Talteüll,

al Rosselló, és un dels

jaciments arqueològics

més importants

d’Europa. Allà van viure

els primers homes que

van trepitjar el nostre

territori. Un museu

aplega amb sentit

didàctic les bases

per al coneixement

de la prehistòria.

La cova de l’Aragó

L a cova de l’Aragó és un dels ja-ciments arqueològics més im-portants d’Europa. S’ha d’em-marcar en el plistocè mitjà. Es

tracta d’un habitatge temporal de grupsde caçadors-recol·lectors de fa uns450.000 anys. Estem parlant, doncs,

dels primers homes i dones conegutsque van trepitjar el Rosselló; també hiha indicis d’aquests pobladors a les ter-res peninsulars.

La cova de l’Aragó, al municipi deTalteüll, al Rosselló, està situada al’extrem meridional del massís de les

RODA

EL

MÓN

...El trencament enbocins d’aquestcrani trobati la presència d’aquests estrisfa pensar que es tracti de lesrestes d’una pràctica caníbal

Corberes. Aquest conté nombroses ga-leries que l’aigua ha anat obrint durantcentenars de milers d’anys. En elmiocè, la cova trobà sortida a l’exteriori hi deixà de circular l’aigua. Desd’aleshores l’aprofitament dels animalsi posteriorment l’ús per part dels hu-mans, el vent i els corrents esporàdicsd’aigua hi han anat dipositant terra.

Entre tots aquests sediments geològicss’hi han trobat fins a 20 nivells arque-ològics que indiquen l’existència pre-tèrita de sòls d’ocupació humana.

Aquesta cavitat va ser descobertacom a jaciment paleontològic l’any1838, quan s’hi van descobrir nombro-ses restes d’animals primitius. No vaser fins l’any 1948 que s’hi vanlocalitzar eines de pedra prehistòriquesque van assegurar que es tracta d’unlloc d’habitatge.

A la dècada dels anys 60, el professorHenry de Lumley del Centre Nationalde la Recherche Scientifique, va iniciarles excavacions arqueològiques queperduren encara avui dia. El conjunt deles restes fòssils que proporcionaaquesta cova permet conèixer les dife-rents fases climàtiques durant les qualsva ser habitada, els animals que ocupa-ven la vall en aquell període i l’aprofi-

tament humà d’aquest paisatge; però,una de les troballes més rellevantssón les més de 50 restes humanes queens permeten conèixer la fesomiadels seus habitants.

Entre aquestes restes humanes, hi hanombroses dents d’adult i infantils, uncoxal sencer, dos fragments de duesmandíbules, un parietal i un esquelet

facial, aquests darrers d’un mateix in-dividu. L’estudi del conjunt revela quees tracta de les restes d’uns 23 indivi-dus, dels quals 8 eren infants.

Un descobriment singular. L’as-pecte dels humans de l’Aragó espot definir per la troballa més cele-brada de totes les esmentades, que ésl’esquelet facial, descobert l’any 1971 ique els arqueòlegs anomenen AragóXXI. Va pertànyer a un home d’entre18 i 20 anys. Tenia el crani allargatbaix, amb capacitat craniana de 1.160cm3, i un front fugisser separat de lescelles per una fossa. Les celles (torussupraorbital) eren molt pronunciades.La cara era projectada endavant a l’en-torn del nas prominent i ample. Lamandíbula, sense barbeta, era molt ro-busta, amb dents i queixals grans.

L’anàlisi del desgast dental indica que

aquests individus menjaven una granquantitat de carn, per la qual cosa al-guns investigadors els atribueixen unadieta semblant a la que avui dia practi-quen els esquimals. Tanmateix, estudisd’altres poblacions del plistocè mitjàindiquen que la dieta d’aquests grupsera més vegetal que càrnia.

L’estudi de la pelvis, que va pertànyera una dona, revela que l’espai del canaldel part és més arrodonit i gran, la qualcosa permetia que els nadons nasques-sin amb unes dimensions cranials supe-riors a les dels seus avantpassats.

Totes les característiques que acabemd’esmentar indiquen que les troballesde la cova de l’Aragó van pertànyer aun grup d’humans que tenen ja algunescaracterístiques dels Homo neandert-halensis(prognatisme, fossa posterioral torus supraorbital) però que conser-ven alguns trets molt arcaics com laforma allargada del crani i una capaci-tat cranial reduïda. Aquests trets afec-ten la definició de l’espècie que segonsels investigadors atribueixen a un grupo altre. De Lumley, el descobridor, atri-bueix les restes a l’Homo erectus.

Des del descobriment d’EugéneDubios el 1891 de les restes que ellanomenà Pitecanthropus erectustotsels fòssils humans del plistocè inferiori mitjà a Europa i Àsia, es relacionavenamb l’espècie Homo erectus. A partirdels anys 1970 es fan successius des-cobriments a Europa que fan evident larelació de la població humana del plis-tocè mitjà amb els neandertals. Això vafer que molts investigadors creessin elterme de preneandertals. Paral·lelamenta l’Àfrica també es van descobrir nousfòssils que actualment se’ls anomenaHomo ergaster. Totes aquestes tro-balles van fer evident que les caracte-rístiques de les restes asiàtiques erenpròpies d’aquell continent.

Pel que fa als fòssils europeus d’a-questa cronologia i característiquesse’ls anomena preneandertals o béHo-mo heidelbergensis. En l’esquema ac-tual de l’evolució humana europea, lesrestes de Talteüll tenen una clara rela-ció de descendent-ancestre amb els al-tres fòssils coneguts.

Fins l’any 1994, les restes de Talteülljunt amb les de Boxgrove (Regne Unit)

ELTEMPSDEL 15 AL 21

DE MAIG


Una de les troballes més rellevants descobertes a la cova de l’Aragó són les més de cinquan-ta restes humanes que permeten conèixer la fesomia dels seus habitants.

PER

E C

OD

ON

YAN

i Mauer (Alemanya), Petralona (Grè-cia), entre d’altres, eren les més anti-gues conegudes a Europa. Però aquellmateix any, a la Gran Dolina de laTrinchera del Ferrocarril a Atapuerca,Burgos, es van trobar unes resteshumanes molt més antigues (800.000anys) que les de Talteüll, que es vanatribuir a una nova espècie batejadacom a Homo antecessor. Les caracte-rístiques d’aquest humà, avui el mésantic trobat a l’Europa Occidental, es-tan relacionades amb els humans deTalteüll, la qual cosa fa pensar que estracta del seu ancestre.

D’altra banda, les restes cronològica-ment posteriors, que volten els 300.000anys, com Swanscombe (Regne Unit)o la Sima de los Huesos (Burgos. Es-panya) pertanyents a l’espècie Homoheidelbergensises troben en un estadiintermedi entre els humans de Talteülli els neandertals.

Pistes de la vida quotidiana. Desde la troballa de les restes de Talteüll,el registre fòssil s’ha incrementat i s’haavançat molt en els coneixements so-bre l’evolució humana europea. Avuisabem que l’Homo antecessorva serl’ancestre del grup humà de Talteüll ique l’Homo neanderthalensisfou l’es-pècie descendent.

Però el registre arqueològic de la co-va de l’Aragó no només ha proporcio-nat restes humanes, el conjunt dels vintnivells d’ocupació permet reconstruiralguns moments de la vida quotidianadels seus habitants i el context en quèes movien.

Henry de Lumley organitza els ni-vells estratigràfics en dues grans se-qüències. La seqüència inferior, la mésantiga, conté els conjunts estratigràficsI i II. El primer, amb una cronologia al’entorn dels 550.000 anys, comprènels nivells L i K, que pertanyen a unafase climàtica freda i seca, en la qual elpaisatge era estepari.

En el conjunt estratigràfic II hi tro-bem els sòls d’habitat J, I i K que cor-responen a una fase climàtica tempera-da i més humida al voltant dels500.000 anys.

La seqüència superior conté el con-junt estratigràfic III amb els sòls d’o-

cupació G, F, E i D, que corresponen aun clima altre cop sec i fred amb unacronologia de 450.000 anys.

Finalment, el conjunt estratigràfic IVconté els sols d’hàbitat C, B i A, entreels 450.000 i els 400.000 anys.

La situació privilegiada de la cova, auns 70 metres d’alçada, permetia con-trolar tota la vall, i sobretot la ribera

del riu Verdoble, que deuria estar per-manentment ocupada per animals quehi anaven a beure. Els habitants del’Aragó aprofitaven la qualitat d’obser-vatori de la cova per controlar els ani-mals i anar-los a caçar.

La densitat dels nivells arqueològicsestà marcada per la quantitat de tempsque hi van restar. En aquest sentit, lesrestes d’animals joves permeten saberen quina època de l’any foren caçats.D’altra banda, les nombroses restesd’animals permeten reconstruir els di-ferents nínxols ecològics que s’hi vansucceir al llarg del temps.

En la seqüència inferior s’hi ha trobatllop antic, diferents espècies de cérvolentre les quals hi ha el cérvol gegant,ren, bou mesquer primitiu, mufló antic,cabra salvatge, bisó i cavall arcaic. Enla seqüència superior s’hi ha trobatespècies més desenvolupades com el

llop, guineu, os, pantera, lleó, linx, ele-fant, rinoceront, cavall, cérvol gegant,dama, cabra, bisó, bou i isard.

Hi ha nivells que s’ocupen durantmolt poc temps, unes hores o potser undia, n’hi ha d’altres que presenten ocu-pacions molt més llargues, en què lacova es convertia en un campamentcentral des d’on aprofitar els recursos

de la vall. Un d’aquests nivells ambuna ocupació molt perllongada és el ni-vell G, amb 1 metre de gruix. Enaquest nivell apareix un empedrat ambcòdols del riu que hauria servit peraïllar-se de la humitat.

En alguns nivells arqueològics, es de-tecten ossos apilats després del descar-natge; per tant, una bona part de lesrestes d’animals, sobretot les dels her-bívors, que es troben a l’interior de lacova són fruit de la cacera. Altres, coml’os, i els felins apareixen en connexióanatòmica, això indica que eren caçatsno per al consum sinó per a l’aprofita-ment de les seves pells.

Poc sabem de com caçaven els hu-mans d’aquell període, no es coneixenen aquest jaciment eines específiquesper a la cacera, ja que encara no s’em-praven les fletxes. A Schöningen (Ale-manya) s’ha trobat un conjunt de tres

ELTEMPSDEL 15 AL 21

DE MAIG

DE 2001 59

Imatge del museu paleoantropològic de Talteüll. L’estudi del conjunt de les coves de l’Aragórevela que es tracta de restes d’uns 23 individus, 8 dels quals eren infants.

PER

E C

OD

ON

YAN

llances de fusta d’uns dos metres dellargada associades a ossos de cavall.Tot i que a Talteüll no hi ha cap tro-balla similar, no es pot descartar queels seus habitants més primitius fessinús d’aquests instruments.

El que sí que es coneix molt bé sónles eines de pedra que fabricaven. El

conjunt d’eines trobades és superior als100.000 objectes. La majoria estan ela-borats sobre quars, però també hi apa-reixen la quarsita i el sílex. El conjuntde la indústria lítica de Talteüll s’ator-ga a un estadi molt arcaic del modetècnic 2, que inclou la cultura axeliana.Aquesta es caracteritza per la presènciad’eines de gran format com els unifa-cials, que s’utilitzaven per a trencar os-sos sobre una enclusa per a extreure’nel moll i poder-lo consumir; però so-bretot els bifacials i els fenadors, queeren eines versàtils que es podien uti-litzar per a diferents feines, com l’es-corxament, la cacera, el trencamentd’ossos, per fer forats a terra, etc.

Pel que fa a les eines de petit format,trobem una gran quantitat d’ascles sen-se retocar, algunes de les quals s’hau-rien utilitzat com a ganivets. Pel que faa les ascles retocades hi ha una grandiversitat d’instruments utilitzats apa-rentment per treballar la fusta. Lespuntes i les osques haurien servit per adonar forma apuntada a les branques;els denticulats actuaven com a serres;les rascadores servien també per a tre-ballar la fusta o bé l’os.

La gran presència de banyes de mudaque apareixen en els nivells arqueolò-

gics indica que les recollien del boscper utilitzar-les directament com a ins-truments.

Possible canibalisme. Finalmenthi ha un parell d’aspectes que cal re-marcar. En el nivell G, que ja hem pre-sentat anteriorment com un dels més

rics, és on va aparèixer l’esquelet facialde l’Home de l’Aragó. La disposiciód’aquesta troballa en relació amb laresta d’objectes apareguts és força inte-ressant. Al voltant del crani hi havia unpercussor (martell) una eina bifacialmolt punxeguda i nombrosos estris dequars. El trencament en molts bocinsd’aquest crani i la presència d’aquestsestris fa pensar que es tracti de les res-tes d’una pràctica caníbal. Junt amb lesrestes d’Homo antecessorque tambévan aparèixer consumides per altreshumans, aquest seria el segon cas co-negut de canibalisme en períodes tanreculats de la prehistòria.

Tot i que encara no hi ha gaires estu-dis fets sobre aquest fenomen, els in-vestigadors creuen que les pràctiquescaníbals en aquesta època estan més aprop de la manca d’aliment que del ri-tual; tanmateix, sembla obvi que elshabitants de la Cova de l’Aragó tenienal seu abast tot l’aliment que necessita-ven. En tot cas el que és segur és quemalgrat la seva dieta omnívora, menja-ven una gran quantitat de proteïna, jaque com demostren els nombrosos os-sos llargs fragmentats, en consumien elmoll a més de la carn. El que cal tambétenir present és que hi hagués més o

menys menjar, els primers habitants dela cova menjaven tot cru, ja que no co-neixien el foc. Tret d’algun carbó aïllatsón absents les llars de foc i les acu-mulacions de fusta cremada.

De fet, el foc no es va emprar de ma-nera sistemàtica fins la presència delsneandertals, fa uns 100.000 anys.

El crani fou trobat envoltat de restesd’animals, diversos ganivets, una einaapuntada i un percussor, com a ele-ments principals. En el mateix nivellaparegué una mandíbula. Totes les da-des semblen indicar que aquests homí-nids foren consumits per altres hu-mans, mostra, doncs, que evidencia lapràctica del canibalisme.

La cova que va ser llar. La covafou utilitzada com a habitatge; algunesocupacions van ser molt llargues i vandeixar nivells arqueològics de grangruix que testimonien l’organització degrans caceres. En determinats llocs dela cova van aparèixer apilaments derestes òssies restants dels àpats fetsamb els animals caçats. Segons elnivell arqueològic, i en funció de l’am-bient climàtic i l’entorn natural, algunsdels animals que es troben amb mésfreqüència són el bou mesquer, el llop,el ren, el cavall i el rinoceront.

També ressalta la gran quantitat d’in-dústria lítica: hi ha més de 100.000 ob-jectes, eines que no són exclusivamentper tallar i escorxar, sinó que servientambé per a elaborar altres tipus d’ei-nes, com les de fusta. Les restes defauna són abundants i ens permetenconèixer com seria el context natural.

La cova de l’Aragó constitueix unexemple molt important d’actuació iocupació de grups humans de caça-dors-recol·lectors del plistocè. És peraixò que s’hi ha creat un museu on tro-bem exposades de forma molt didàcti-ca les bases per al coneixement de laprehistòria tant pel que fa a aspectesgeològics com aspectes d’evolució hu-mana i tecnològica, les característiquesambientals de l’època i una bona mos-tra de les restes faunístiques i tecnolò-giques descobertes al jaciment.

Isabel Boj i CullellArqueòloga de l’equip d’Atapuerca

ELTEMPSDEL 15 AL 21

DE MAIG


Grà

fic:

RO

SAN

NA

PUC

HAD

ESTelèfon d’informació del museu paleontològic de Talteüll: 33 468 294 429adreça electònica: www.culture.fr/culture/arcnat/tautavel/es/infoprat.htm

Perpinyà

Ribesaltes

El Barcarès

Salses

Vingrau

Talteüll

Estagel

Talteülli la covade l’Aragó

Estanyde

SalsesCova del’Aragó

Torre del Far

Verdoble

Aglí

Tet

onfeccionar una col·lecció encatalà dedicada a l’edició delstextos més significatius delpensament científic em sem-

bla una iniciativa excel·lent i encaramés si continua amb l’encert quant alsresponsables de cadascuna d’elles, comés el cas del famós llibre primer del’obra que posà les bases de l’heliocen-trisme i de la cosmologia moderna.L’estudi introductori, en un to escrupo-lós i divulgatiu, és molt adequat peraproximar una obra clàssica i molttècnica per a un públic interessat,encara que la seua preparació científicano siga molt elevada.

La vitalitat de la història de la ciènciaals Països Catalans no sols es mostraen l’acceptació dels reptes com el quecomentem, sinó també en l’activitat dela Societat, que, com a filial de l’Insti-tut d’Estudis Catalans, ve oferint unmarc de comunicació per als interes-

sats en aquesta disciplina, que assoleixla seua forma més clara en l’organitza-ció d’unes trobades d’estudi cada dosanys i de les quals, ja se n’han celebratsis. En la que comentem, s’insereixentres seminaris: periodització per a laciència espanyola i catalana contem-porània, la utilització dels casos histò-rics a l’ensenyament de les ciències iels intruments científics, a més del textde tres conferències i de quarantacomunicacions de temes ben variats.A més, aprofitant que la reunió vacelebrar-se a l’Observatori de l’Ebre deRoquetes, va redactar-se un documenta favor del manteniment d’aquest cen-tre d’investigació, que conserva sèriesd’observacions meteorològiques i sís-miques des de principis de segle. Arales instàncies polítiques consideren queaquesta tasca no té prou ressò socialper continuar donant-li suport. Aixídoncs, malgrat les dificultats en què

continua mantenint-se l’edició en lanostra llengua, almenys pel que fa ala història de la ciència, el present és,si més no, esperançador. Tot seguit usproposem, a títol informatiu, una bi-bliografia en català recentment editada.

Vicent L. Salavert FabianiUniversitat de València

Bibliografia—Nicolau Copèrnic. De les revolu-

cions dels orbes celestes. Introducció inotes de V. Navarro, traducció d’E. Ro-dríguez Galeano i V. Navarro. Institutd’Estudis Catalans-EUMO-Pòrtic.Col·lecció Clàssics de la Ciència, 3.Barcelona-Vic, 2000. 61 pp.

—J. Batlló Ortiz et al. (coords). Actesde les V Trobades d’Història de laciència i de la tècnica. SocietatCatalana d’Història de la Ciència i dela Tècnica. Barcelona, 2000. 560 pp.

ELTEMPSDEL 15 AL 21

DE MAIG

DE 2001 61

Malgrat les dificultats

de l’edició de llibres en

català, la publicació de

volums sobre història

de la ciència en la

nostra llengua comença

a tenir una bona salut.

La filial corresponent

de l’Institut d’Estudis

Catalans hi representa

un paper important.

CLL

IBRE

S

L’edició de l’obra que posà les bases de l’heliocentrisme i de la cosmologia modernaés un exemple del valor que comença a tenir l’edició en català dintre d’aquest camp.

EL T

EMPS

L’edició catalana de la història de la ciència

ELTEMPSDEL 15 AL 21

DE MAIG

DE 2001 62 LLIBRES

Jaume Riera i SansRetalls de la vidadels jueusRafael Dalmau editor, Barcelona, 2000

111 pàgines / 800 ptes.

En Retalls de la vida dels jueus. Bar-celona, 1301-Besalú, 1325, Riera dó-na compte d’aspectes inèdits de lavida quotidiana dels jueus catalans.Gràcies a l’exhumació de dos pro-cessos criminals i a les confessionsdels testimonis sabem més de laviolència que ordia les relacionssocials en el si dels calls i de lesxarxes de solidaritat i companyonia.

Àngel CasalsL’Emperador i els catalansEd. Granollers, Granollers, 2000

512 pàgines / 3.000 ptes.

L’Emperador i els catalans. Catalu-nya a l’Imperi de Carles V (1516-1543)és el resultat d’una tesi docto-ral que ha estès la recerca als arxiusde Barcelona, Simancas i Madrid,resituant els fets i els personatges enclau històrica. Casals reconstrueixla conflictivitat social del país i elsprincipals elements del debat políticentre les institucions i el monarca.

Joana Ripollès-Ponsii Maria Pau TraynerEmma de BarcelonaEditorial Mediterrània, Barcelona, 2000


Emma de Barcelona, una dona al’inici de la història de Catalunya(s. IX-X) reivindica la figura d’unade les filles de Guifré el Pilós laqual va ser la primera abadessa delMonestir de Sant Joan de Ter. Unadona compromesa i integrada en elseu temps. La presentació del llibreve a càrrec de la historiadoraEulàlia Duran.

a pocs mesos, Josep Termes,historiador de dilatada trajectò-ria i un dels estudiosos de majorprestigi del catalanisme, publi-

cava un dels seus llibres més ambicio-sos, Història del catalanisme fins al1923(Barcelona, Pòrtic), que esdevéuna síntesi global del tema i recullles principals històries generals delcatalanisme existents, així comtambé els treballs sobre aspectesparcials de la història del catalanisme,tot interrelacionant les diversesinformacions fragmentades sobreel tema.

La història del catalanisme que enspresenta Termes no és només la històriadels partits catalanistes, ni tampoc unahistòria que quedi reduïda a l’estudid’uns quants llibres doctrinals. En pri-mer lloc perquè, com defensa l’autor, lahistòria del catalanisme és també, i so-bretot, una història social del catalanis-me, de la seva implantació en diversoscamps de la societat, i no només la polí-tica; en segon lloc, perquè al costat d’a-quests clàssics doctrinals, hi ha moltsllibres, fullets i articles periodísticsmés que també ajuden a articular unadoctrina i uns moviments catalanistes.

Al llarg dels catorze capítols en quès’estructura el llibre, es detalla l’evolu-ció del catalanisme entre el segle XIXi les dues primeres dècades del segleXX; en aquestes pàgines Termes enspresenta els principals protagonistes,esdeveniments, formacions polítiquesi publicacions que han caracteritzat elcatalanisme durant aquest període.

L’originalitat del llibre rau en el fetque mostra, per primera vegada en unasíntesi, que el catalanisme fou molt mésque una o unes polítiques, i que esmanifesta entre intel·lectuals, artistes,escriptors, metges, arquitectes i obrers.L’autor evita així separar la història delcatalanisme de la història general de lacultura catalana, entesa en un sentit am-pli, separació que ha fet possible l’apa-rició de teories que presenten el catala-nisme d’una forma esbiaixada. Per tant,aquesta obra pot ser considerada comun reeixit assaig d’interrelació que volsuperar les interpretacions estàtiques delcatalanisme, tot presentant-lo com unmoviment dens, sòlid i variat.

Ens trobem davant d’una obra queesdevindrà un punt de referència per alsestudiosos del catalanisme i, alhora, unbon manual de consulta per als lectorsque vulguin aproximar-se a la històriadel catalanisme. Santiago Izquierdo

Josep TermesHistòria del catalanismefins al 1923Editorial Pòrtic, Barcelona, 2000


En aquest volum l’historiador JosepTermes pretén resumir, en sentitampli, la història social del catala-nisme des del segle XIX fins a lesdues primeres meitats del segle XXtot recollint els treballs sobreaspectes parcials del catalanisme.

Una visió de la història social del catalanisme

MU

SEU

HIS

TÒR

IC D

E LA

CIU

TAT-

AJU

NTA

MEN

T D

E B

ARC

ELO

NA

L’APA

RADO

R

F

ELTEMPSDEL 15 AL 21

DE MAIG

DE 2001 63

Aquests darrers dies s’ha parlat moltde l’estàtua romànica de la Mare deDéu de Montserrat, ja que les anàlisispracticades pels restauradors handemostrat allò que els historiadors jasabíem, és a dir, que la Moreneta noera negra quan va ser fabricada en èpo-ca romànica. Fins avui no s’ha trobatcap estàtua fosca medieval que siguianterior a l’època gòtica; la de Montser-rat, per exemple, no apareix negra enels documents iconogràfics fins al segleXVI, i la més antiga il·lustració cone-guda de la Verge catalana, conservadaen el Llibre Vermell de la biblioteca delmonestir, datat de finals del segle XIVo de començaments del XV, ens mostrala Verge amb l’infant acollint elsperegrins amb la carn de color blanc.

Aquest és exactament el cas del cèle-bre Volto Santo de Lucca a Itàlia, otambé de la Mare de Déu negra de LePuy. Un manuscrit de finals del segleXV de la Biblioteca de Viena a Àustriaencara la presenta amb les mans decolor clar.

Continuen existint moltes teories pelque fa a la raó de les estàtues negres.Per a alguns l’estàtua es va ennegrir acausa del fum de les espelmes o d’acci-dents de conservació, per a d’altres vaser una decisió voluntària presa a partirde finals de l’edat mitjana. L’explicaciómés erudita es refereix al Càntic delsCàntics, on es pot llegir: Sóc negraperò bonica, filles de Jerusalem;/ comles tendes de Quedar,/ com els cortinat-

ges de Salomó./ No mireu la mevamorenor;/ és el sol que m’ha colrat.La jove pagesa introduïda en elsapartaments reials s’excusa de tenirla cara fosquejada pel sol.

A vegades s’ha malinterpretat aquestpassatge, car un cos i una cara de noiamorena, bronzejada pel sol, no ha estatconsiderat mai com un signe de refina-ment o d’estètica positiva fins fa molt

poc temps, durant el segleXX. Abans, la qualitat fe-menina, la distinció i la be-llesa estaven més aviat as-sociades a la blancor. Ésserbruna era sinònim, per auna dona, de pobresa i desenzillesa. Les vergesbrunes s’haurien acostat,a través del color, a la gentdel poble, als més humils.Però, si aquesta interpreta-ció del Càntic dels Cànticsde Salomó pot justificarel color de la cara de laVerge, no ens serveix pera explicar per què l’infanttambé ha estat representatfosc, amb cara negra. Finsavui, cap font escrita noens explica aquest feno-men, totalment envoltat demisteri, ja que encaradurant el segle XIX moltesestàtues van ser enfosqui-des. La de Montserrat,segons els documents

iconogràfics i els resultats de lesrestauracions, sembla que va passar delcolor clar al color fosc durant el segleXV o començament del XVI; fruitd’una decisió premeditada de lacomunitat. Queda, però, encara perresoldre l’enigma principal: per quèes va prendre aquesta decisió?

Xavier Barral i Altet

En el Dietari de la Generalitat del’any 1456 es recull l’acord de la CortGeneral del Principat de celebrar lafesta de Sant Jordi.

En diverses pàgines web podem tro-bar la llegenda i la història d’aquestacelebració, des dels seus orígens fins al’actualitat. Les pàgines web són lessegüents:

— http://www.gencat.es/palau/cfeta.htm— http://teleline.terra.es/personal/

angerod/jordi.htm— http://www.xtec.es/~mdomingo/

stjordi— http://www.cinet.es/sant-jordi/web/

stjordi.html

Jesús Castillo

‘Nigra sum, sed formosa’

Sant Jordi, patró de Catalunya

CERC

LES

D’AR

T

EL T

EMPS

WEB

S

EL T

EMPS

“La impremta, com es faun llibre”

Aquestaexposiciópresenta unagran diversi-tat d’objec-tes relacio-nats amb laimpremta,tant ma-quinàriad’impremtacom gravatsdel XIX.

Fins al 30 de maig. Museu Arqueolò-gic. Oliva.

“Jo hi era! Converses ambtestimonis de la nostra història”

Aquesta activitat està dissenyada peraprendre història. A més facilita elcontacte amb persones que van viuredirectament la república, la guerracivil, el franquisme i la transició.Fins al 16 de juny, el primer i tercerdissabte de cada mes, de 12 a 14 h.Palau de Mar, Museu d’Història deCatalunya. Barcelona.

“Josep Irla. President de laGeneralitat a l’exili (1940-1954)”

Josep Irla es va fer càrrec de lapresidència de la primera instituciócatalana des que van executar LluísCompanys el 15 d’octubre del 1940fins al 1954, quan va ser succeït perJosep Tarradellas.

L’objectiu de l’exposició és entendreque Irla significa la continuïtat entreCompanys i Tarradellas. La mostra esdivideix en cinc àmbits: els orígens,l’entorn familiar, l’etapa de consolida-ció política, la presidència de la Gene-


DE MAIG

DE 2001 64

ralitat i l’exili. Fins el 27 de maig. Mu-seu d’Història de Catalunya. Barcelona.

Conferència i concert sobreels trobadors.

A les 20 h del 18 de maig se celebraràuna conferència titulada “Repertoride Trobadors”, impartida per laprofessora Carmen Gómez. Acte seguit,a les 20 h, concert “Trobadors” acàrrec de la Capella de Ministrers.El 18 de maig. Museu de la Ciutat.València.

“Xina, cel i terra” Aquesta exposició és un recorregut

cronològic per la història de la ceràmi-ca xinesa des del neolític fins a la dar-

rera dinastia manxú del segle XVIII.El comissari és el prestigiós arqueòlegdel Museu Nacional d’Art Orientalde París Jean-Paul Desroches. Fins al’1 de juliol. Fundació La Caixa-GranHotel, Palma.

La recreació dequalsevol períodede la història és puraficció. I més encaraquan la narració delsfets històrics es fa através de la literatura.La ficció és, però,potser la millor ma-nera que tenim d’a-costar-nos a èpoquespretèrites. En aquestsentit, cal agrair a Jo-sep Piera la publica-ció del CD El jardíLlunyà (Columna Música), en col·la-boració amb el grup La Drova i Gre-gorio Jiménez. No és difícil d’imagi-nar-se en Josep Piera des del seu caude La Drova (Barx, Safor), tot just alredós protector d’El Cingle Verd, re-creant-se en la vida dels àrabs “valen-cians” abans que es produís la con-questa cristiana en mans de Jaume I.Això és, pel cap baix, el que ha fet elprolífic escriptor saforenc en El jardíLlunyà: recrear i recrear-se en la vidadels àrabs “valencians” a partir deltestimoni d’alguns dels millors poetesde Xarq Al-Andalus.

En El jardí Llunyà, s’hi distingeixenclarament dos ambients: un primer de

més jocós en què elpoeta retrata, a travésdels versos delspoetes àrabs “valen-cians”, la plàcida es-tada dels senyors dela gleva a les taifesllevantines (un tempsde sojorn i de bo-nança, els dies beatí-fics en què els reis deXarq Al-Andalusgaudien de la benau-rança del clima i lariquesa d’un jardí l’o-

bra del qual havia estat responsabili-tat seua: de la saviesa i la intel·ligèn-cia civilitzatòries d’un poble que vaportar a terra de bàrbars el pòsit d’u-na cultura mil·lenàries). I un altre demés fosc: el del dolor per la pèrduade la terra estimada, el cant malaltísper València, l’enyor des de l’exili enterres estranyes. Un ambient i undolor que paradoxalment ens remetena la mediocritat barroera de la realitatpolítica del temps present: “València,ara en mans d’un infidel que n’ha fetllar/ talment un camp de misèries ve-nut per molts traïdors” (Ibn Amira deXàtiva (1186-1259).

Juli Capilla

Homenatge a València

En el CD Jardí llunyà es podenapreciar els millors poetesde Xarq Al-Andalus.

CO

LUM

NA

MÚ

SIC

A

AGEN

DAR

AFA

GIL

EL T

EMPS

DEB

ATE

T radicionalment, i amb menyso més claredat, s’ha donat perbona la idea que Llorenç Villa-longa va fer gala d’una ideolo-

gia ultradretana fruit dels temps tem-pestuosos que li tocaren viure, i que laseva adscripció clarament franquistadurant la guerra civil va anar-se fent, amesura que transcorria la seva existèn-cia, més matisada, per acabar adoptantalgunes actituds, com l’ús del català enla seva obra o el mestratge sobre jovesvalors de la literatura mallorquina genssospitosos de sintonia amb la dictadura,que, per dir-ho de qualque manera,el redimiadel seu passat negre.

D’altra banda, en algunes ocasionstambé s’ha pogut llegir o sentir a dir apersones relacionades amb Villalonga,que aquella condició tan entusiastamentfranquista no va ser gaire diferent a lad’altres prohoms de la cultura enaquells anys, i que després han passatper ser referents culturals, mentre queVillalonga i la seva obra han hagut depatir per sempre més l’estigma de laseva inclinació ideològica.

Val a dir que la categoria de l’obra deVillalonga –com passa amb tants d’al-tres intel·lectuals– res té a veure amb laseva adscripció ideològica voluntària,

permanent i intensa amb el franquisme,però el fet, es vulgui o no, és que Villa-longa va mantenir la seva ideologiadurant tota la seva vida, una part im-portant de la qual era l’anticatalanisme.

Efectivament, només cinc anys abansde morir, el 1975, Villalonga demostrala seva crepuscular sintonia total ambla decrèpita dictadura franquista. Mésconcretament amb l’anticatalanismeque els jerarques franquistes destil·la-ven, oposant-se als tímids primersintents normalitzadors de la legislacióper ensenyar el català.

La primavera de 1975 el Col·legid’Advocats de Catalunya havia fet undictamen la conclusió del qual era quel’ús del català era legítim en els actesoficials i públics. Aquest suport delegitimitat jurídica porta tot d’una totsels sectors democràtics, tots els PaïsosCatalans, a demanar que el catalàs’empri a les institucions en general ien particular que sigui estudiat a l’en-senyament. El rerefons era el coneixe-ment que el Govern aprovaria possi-blement un decret que permetria aquestensenyamentde las lenguas regionalesa partir del curs 1975-76. L’11 de maigel Diario de Mallorcafa una enquestaentre intel·lectuals i polítics balears.

Tots els qui s’adscrivien a posicionsideològiques democràtiques (Francescde Borja Moll entre els quals) s’oposena l’anunciat caràcter optatiu i en dema-nen l’obligatorietat. Els jerarques fran-quistes (càrrecs com el batlle de Pal-ma, el delegat provincial del Ministerid’Educació...) accepten únicament lavoluntarietat. Com a suport intel·lec-tual als polítics de la dictadura noméshi apareix un nom: Llorenç Villalonga.Fins i tot els bisbes de Mallorca, Mi-quel Moncades, i el de Mallorca (i ad-ministrador apostòlic de les Pitiüses),Teodor Úbeda, feren pública el 16 dejuny una declaració titulada “La res-ponsabilitat dels cristians en la promo-ció de la nostra llengua i cultura”, enla qual es mostren partidaris que tanten l’ensenyament com en qualsevolaltre àmbit es vagi normalitzant l’úsdel català.

Finalment, per a congratulació delsque pensaven com Villalonga, el Go-vern publicava en el BOE del 15 denovembre l’anomenat Decreto de Len-guas Regionales que preveia incorpo-rar a l’EGB, de forma voluntària, l’en-senyament de les llengües regionales.

Miquel Payeras

Tot i que laseva vinculaciófranquista nova ser gairediferent a lad’altresprohoms,LlorençVillalonga i la seva obrahan carregatper semprel’estigma de laseva inclinacióideològica.

EL T

EMPS

ELTEMPSDEL 15 AL 21

DE MAIG

DE 2001 65

ESBÓ

S

L’escriptor Llorenç

Villalonga no va ser

ultradretà només a la

seva joventut; sempre va

donar suport entusiasta

al franquisme.

També va practicar

l’anticatalanisme fins

al final de la seva vida.

El Villalonga catalanista

ELTEMPSD’HISTÒRIA · emmarcar les migracions actuals dintre de la nostra història. Les...

Documents

Transcript of ELTEMPSD’HISTÒRIA · emmarcar les migracions actuals dintre de la nostra història. Les...