ELS TRES PORQUETS

-Però, què hi fas aquí assegut? Li va dir el seu germà.

-No t'entretinguis, noi. Va reblar l'altre germà.

Esbufegant, amb un posat cansat, es va alçar i tal com havien fet els altres dos, va prendre

embranzida i va saltar la tanca rere d'ells.

A fora feia un dia clar. Un dia lluminós. El camp del davant de la granja estava ben florit i tot era

color i aromes. Sense perdre temps emprengueren la cursa cap al bosc. Una cursa frenètica, folla,

sabedors de que estaven a punt d'aconseguir la llibertat.

Durant molt de temps ho havien estat parlant. Ho havien calculat tot i malgrat que havien fet

mentalment aquell recorregut milers de vegades o potser per això, el camp se'ls feia etern.

Inacabable. Primer uns metres fins a l'olivera que hi havia allà enmig, després, uns centenars fins al

bosc.

Enrere quedava la granja. Els altres animals i el pagès. Un bon home, no en tenien cap mena de

dubte, però anhelaven la llibertat.

Un cop al bosc no deixaren de córrer. Seguiren per corriols i senders, pujant turons i baixant fins a

les valls. Ben bé varen estar corrent tot el dia. Sempre amb el sol a l'esquena, cap endavant.

El vespre els va trobar en una fondalada, prop del riu. Allà trobaren un cau. Segurament un antic

cau abandonat d'ós i sense pensar-s'ho s'hi amagaren.

L'endemà corregueren altre cop i així fins a cinc dies seguits. Es llevaven a trenc d'alba i encetaven

la frenètica cursa. Al vespre buscaven algun amagatall i menjaven el que trobaven pel camí, tampoc

tenien massa gana. A dir veritat, no en tenien gens cansats com anaven.

Al cinquè dia arribaren a un indret de somni. Dalt d'un ample turó hi havia un camp extens. A un

extrem un rierol d'aigua fresca i cristal·lina, a l'altre un bosc espès com la barba d'un llenyataire.

El germà gran, aturant la cursa, va sentenciar:

- Aquest és el lloc. Aquí podem construir-nos la casa. És un lloc preciós. Jo me la faré allà, a prop

del rierol. A la nit el seu so somort em bressolarà i em portarà imatges de llocs llunyans.

- Jo, al mig del camp. - Va dir el mitjà - Entre totes aquestes flors així, de bon matí, només obrint la

finestra un xic, podré flairar les seves aromes.

- Doncs jo, allà, a tocar del bosc. - Va dir el petit emmurriat - Perquè és l'únic lloc que queda.

- Bé doncs, hauríem d'anar per feina. Encara queden força hores de llum.

I dit això tots tres es separaren, cadascú amb una idea fixe al cap. El primer que va tornar fou el

mitjà. Anava carregat de troncs i branques. Amb uns quants viatges va acabar de fer una pila al mig

del camp.

Poc després va arribar el gran amb maons i estris de paleta.

Sense dir-se res ambdós varen començar a fer-se la casa tot mirant de reüll cap al bosc, cap a on el

seu germà petit hauria d'estar fent-se la casa.

Al cap d'una estona, quan ja començaven a mirar-se neguitosament, pensant de deixar la feina i

anar-lo a buscar, va arribar amb un grapat ben gran de palla. Curosament la va anar deixant en

aquell extrem del camp i quan l'hagué repartit, escampant-la com un llit, s'hi va estirar a sobre i es

va adormir

Els altres dos sacsejant el cap i somrient, les coses anaven més o menys com havien d'anar, varen

seguir fent la seva casa.

El mitjà va esmolar unes estaques i les va clavar en forma de rectangle deixant un espai més ampli

per fer de porta. Després va anar col·locant uns taulons que havia fet a partir dels trons entre les

estaques i finalment va tapar la teulada amb més taulons i algunes branques. En acabar va fer unes

passes enrere i va mirar satisfet la seva nova llar. Una rústica casa de fusta.

El gran, suant abundosament, va cavar un forat a terra i després de posar unes quantes estaques de

ferro ben soterrades, va començar a construir les parets amb totxos, fent servir les estaques de

puntals. Poc a poc va anar pujant les parets fins que al final va aconseguir una bonica casa de

maons. A fora, amb uns quants que li havien sobrat, va construir unes torretes que va omplir de

belles flors del prat.

Mentrestant el petit ho anava mirant tot des del seu racó. Els seus germans, veient que començava a

fer-se fosc, l'anaren a veure per tal d'apressar-lo. Calia que construís la casa de totes totes.

En arribar on era ell veieren que s'havia ben adormit. Una mica enfadats, el sacsejaren tot

despertant-lo de males maneres.

- Cal que t'afanyis a fer la teva casa. Veig – va dir el gran – que ja tens el munt de palla per fer-la. Si

t'hi poses ara, amb poca estona la tindràs enllestida.

- No sabem què pot haver-hi per aquests boscos – Va dir una mica esporuguit el mitjà.

Sense fer-ne massa cabal, el petit es va girar d'esquena i es va disposar a seguir amb la seva

becaineta.

Els dos germans, mirant-se sorpresos, el sacsejaren de nou mentre el gran li va etzibar:

- Ja saps que aviat vindrà el llop. Si no tens la casa a punt, se't menjarà!

- Tant me fa. Ja n'estic fart de sempre el mateix. Llevar-nos, córrer durant uns dies, buscar un indret

meravellós, passar-nos tot el dia treballant perquè vingui el llop i ens faci malbé la casa i després,

tots cap a casa teva a demanar-te ajut.- Va dir mirant fixament el seu germà gran. - Ja n'estic tip.

Avui no penso fer res.

I dit això es va girar d'esquena donant a entendre que la conversa s'havia acabat. Els altres dos,

resignats, marxaren cap a les seves respectives cases.

La nit fou càlida, com sempre i el matí es va aixecar amb un sol ben lluent. Sempre lluïa allà el sol.

Els ocells cantaven saludant el nou dia mentre de fons, se sentia algú que xiulava.

Lluny, seguint un caminoi entre el bosc, arribava el llop. Estava content. Sabia que a la clariana

trobaria tres porquets, a qui faria passar una estona de por.

No era pas dolent, no. No li agradava la fama que s'havia guanyat, però era la seva feina i tal com

estaven les coses, tampoc podia rebutjar-la. A més a més, excepte el final de la jornada, quan havia

de passar xemeneia avall i es cremava el cul, la resta era força agradable. També era cert que s'havia

fet un invent, una mena de protecció pel cul per tal de que no se'n sentís tant quan caigués a l'olla.

Estava arribant a la clariana quan va veure de lluny el porquet petit. Estava estirat a la palla dormint

tranquil·lament.

- Què hi fa aquest aquí? I casa seva? Es demanava tot sorprès.

El porc, en veure el llop que s'acostava, es va asseure amb les cames creuades i els braços al pit tot

girant-li la cara.

El llop es va acostar a poc a poc, sense fer massa soroll i quan el va tenir a tocar, li va saltar al

damunt.

- Es pot saber què hi fas aquí? - Li va dir tot prenent-lo per les espatlles amb força. - Hauries d'estar

al costat de casa teva, a punt per a fugir-hi corrent i amagar-t'hi.

El porquet, mirant-lo de fit a fit, li va dir:

- No vull. No en tinc ganes. Cada dia el mateix. Ja n'estic fart.

El llop es va quedar bocabadat. Què volia dir que no en tenia ganes? I ara què? Que se suposava

que havia de fer? El guió era molt clar. Sortir de bon matí, anar a la clariana, perseguir cada porc

fins a casa seva i esfondrar-la bufant i al final, quan no pogués esfondrar-la, entrar-hi per la

xemeneia. I ja està. Era la seva feina i la feia molt bé. Feia ben bé cent anys que gairebé cada dia

feia el mateix i tothom ho esperava. Què passaria si avui no ho feia?

Dissimulant el seu desconcert, va intentar convèncer al porquet.

- Va. Ja ho sé que de vegades tenim un mal dia. Fem una cosa. Jo me'n torno a anar i et deixo una

estona perquè facis la casa. Res. No cal que la facis massa bé, ja saps que l'esfondraré, però com a

mínim podrem seguir el conte i ningú no se n'adonarà.

- No, no i no! - Va sentenciar el porquet. - Ja n'estic fins al capdamunt. Fa massa temps que sempre

fem el mateix i ja no en tinc ganes. Avui, seguiu sense mi.

I sense deixar temps a que el llop respongués, el porquet es va estirar de nou i va fer com si

s'adormís, encara que tenia un ull obert per veure què feia el llop.

Aquest, desorientat, va marxar xino-xano cap a casa del mitjà tot arrossegant els peus i capcot.

- Toc, toc, toc. Sóc el llop, obre'm la porta. - Va cridar amb veu de tro. - Vull entrar!

- No. No pots entrar, encara ha de venir el meu germà. Li va respondre el mitjà i obrint l'espiell va

mirar l'animal que era a fora.

Poc després, veient que ningú més arribava, va obrir la porta. A fora, repenjat a la paret, hi havia el

llop tot acabant-se una cigarreta.

- Què passa? T'has avançat. Li va dir el mitjà. - Ja saps que abans ha d'arribar el meu germà.

Mirant enrere el llop li va dir:

- Ja m'agradaria, però diu que avui no treballa. Que n'està fart. Ni tan sols ha fet la casa. - Va dir el

llop tot alçant les mans cap al cel en senyal de desesperació. - I ara què farem?

- No ho sé. Ja fa uns dies que està estrany. Potser que n'anem a parlar amb ell. - Va dir tot

assenyalant la magnífica casa de maons de tocar del rierol.

El porc gran va veure que el seu germà s'acostava i sense esperar-se a tenir-lo més a prop, tenia ben

clar què havia de fer, va deixar la feina que estava fent – estenent una bugada – i va entrar corrent

cap a casa per a preparar-ho tot.

- Toc, toc, toc. Obre'ns. Som nosaltres. - Va dir el mitjà.

I sense pensar-s'ho gens va obrir la porta, a punt per a fer-los entrar d'una revolada i tancar la porta

rere d'ells.

Ara bé, sorprès al veure l'estranya parella de l'altra banda de la porta, es va quedar amb la boca

oberta, sense saber què dir. Els altres dos, veient que no entenia res, li explicaren que el petit es

negava a treballar. Ni casa, ni curses, ni fugir, ni res de res. S'havia negat a fer allò que tenia

estipulat per contracte i que feia més de cent anys que feia dia sí i dia també.

A mesura que li explicaven la situació la seva fesomia es va anar transformant. Refet després de

l'ensurt inicial, els va convidar a entrar per parlar-ne.

- Què hem de fer? - Va dir el porc gran. - Jo aquesta feina la necessito i si no hi som tots tres, em

sembla que ens faran fora. Ho diu ben clar el contracte, – digué tot mostrant uns papers que havia

tret d'una còmode de fusta profusament tallada - el conte dels tres porquets. Tres. Ni un de més ni

un de menys.

- Sense ell, no té sentit res del que fem. Va confirmar el llop.

- I si provem de convèncer-lo? - Va dir el mitjà més disposat a conversar. - Potser només té ganes de

que li fem una mica de cas.

- No ho sé. És tossut com una mula. Va dir el porc gran.

- Bé haurem de fer alguna cosa. - Va aconsellar el llop. - Sinó ja em veig a la cua de l'atur. Per cert,

ara que puc mirar la casa tranquil·lament i sense haver de córrer cames ajudeu-me, t'he de dir que

tens una casa molt bonica porc.

- Gràcies llop. Després de tants anys fent-la un i altre cop, al final n'he après. Si vols venir a fer un

tomb per dins, te l'ensenyo.

I dit això s'aixecaren el llop i el porc gran per a visitar la casa. El mitjà s'ho mirava incrèdul.

- Però com pot ser que ara us dediqueu a visitar la casa mentre tenim aquest problema?

- Escolta. Fa anys que el llop intenta entrar i avui que finalment ha pogut, deixem que la pugui

veure.

- Gràcies, gràcies. - Digué el llop. - Sempre es poden treure idees de la casa d'altre. Qui sap si no hi

ha res que pugui fer a casa meva també.

I sense dir res marxaren cap al pis de dalt mentre el porc mitjà, emmurriat, es va quedar al menjador

acabant-se el cafè.

Poc després tornaren el gran i el llop conversant animadament.

- Gràcies. M'ha agradat molt. Em sembla que et copiaré alguna idea. Per cert, et fa res si vaig al

lavabo?

- I ara, tu mateix, ja saps on és.

Després, quan va tornar del bany, decidiren anar tots tres a parlar amb el porc petit. Encara era allà,

estirat sobre el llit de palla, dormint profundament.

- Ep, desperta noi, que tenim feina. Li va dir el germà gran.

El petit, obrint lleugerament els ulls, tapant-se amb la mà dels raigs de sol, li va dir:

- Em sembla que no. S'hi està molt bé aquí estirat. Avui m'agafo festa.

En sentir això tots tres es miraren sorpresos. Festa? Que s'agafava festa? Des de feia més de cent

anys que no havien estat un sol dia sense treballar, ni s'ho plantejaven i ara ell, decidia fer festa.

Com si pogués.

- Escolta, em sembla que no. N'estic fins al capdamunt. Cada dia el mateix. Fugir de la granja,

córrer, córrer i córrer més i quan trobem un lloc idíl·lic, em toca el racó més lleig. Després, com si

no fos capaç de res millor, a fer una cabana de palla. De palla tu. Com si la gent es pogués empassar

que a algú se li acudiria fer una cabana de palla. Si us plau... I dit això, girant-se, va tancar de nou

els ulls.

El llop, fent una passa endavant li va dir:

- Mira, si vols ja et faig jo la cabana avui. Entenc que estiguis cansat. Ja t'ajudaré. I demà, ja en

parlarem.

Tot seguit va prendre la palla i va començar a fer la cabana. Primer va posar un pal al mig i després,

de mica en mica va anar envoltant-lo amb la palla. Els altres dos porcs, veient que el llop

començava a fer la cabana, s'uniren a ell. Al final el resultat no s'assemblava gens a les cabanes del

petit, però podria servir.

En acabar, el llop marxà cap al bosc mentre cada porc tornava al seu lloc. El petit, sense esma, s'alçà

i es situà al costat de la cabana, tot mirant com havia quedat.

- Em sembla que no en saps gaire. Va cridar cap al llop mentre s'asseia a tocar de la cabana.

Poc després, des del bosc se sentia un xiular harmoniós. Al cap d'un moment va aparèixer el llop. El

porc petit, lentament, es va alçar i va entrar a la cabana.

El llop va arribar a l'entrada d'aquesta i tal com ja havia dit moltes vegades va repetir tot trucant a la

porta:

- Porquet, porquet. Obra'm la porta o bufaré i bufaré i la casa esfondraré.

Tot seguit la porta es va obrir i el llop, desconcertat, va mirar endins. Així no era com anava el

conte, però què hi podia fer?

Com si no se n'hagués adonat que la porta era oberta, va fer unes passes enrere i va començar a

bufar. La casa no havia caigut que el porc petit va sortir de la casa i posant-se a prop del llop se'l va

quedar mirant.

Aquest, roig de tanta bufera, el va mirar de reüll i anava a dir quelcom quan el porc mitjà, que havia

presenciat tota l'escena des de casa seva estant, va arribar corrent i agafant el porc petit del braç se'l

va emportar a batzegades.

El llop es va esperar una estona al veure que anaven molt lents. Es va arrupir com si es cordés unes

sabates que no portava, després es va dedicar a mirar per terra com si cerqués quelcom i quan va

veure que ja no els atraparia, va encetar la cursa cap a la casa del mitjà.

Hi va arribar just quan la porta es tancava. Altre cop el mateix. Trucar a la porta i cridar fins a

esgargamellar-se:

- Porquets, porquets. Obriu-me la porta o bufaré i bufaré i la casa esfondraré.

De dins es va sentir el porc mitjà que es negava i com feia sempre en aquests casos, semblava que el

conte anava encarrilant-se altre cop, va començar a bufar.

Altre cop però, abans de que la casa s'esfondrés la porta es va obrir i va sortir el porc petit. De nou

es va posar al costat del llop tot mirant-lo curiosament i de nou el porc mitjà el va prendre del braç i

el va empènyer cap a la casa del porc gran.

Abans de que hi arribessin aquest ja havia sortit i prenent el porc petit de l'altre braç el va forçar a

córrer més. Aquest cop el llop no es va haver d'esperar gaire per iniciar la seva cursa cap a la casa

de maons.

Un cop a fora, altre cop, com feia centenars de vegades que havia fet, va dir després de trucar

feréstegament:

- Porquets, porquets. Obriu-me la porta o bufaré i bufaré i la casa esfondraré.

De dins de la casa es va sentir la rèplica del porc gran. Mentre aquest responia, mirant per l'espiell i

mofant-se del llop, el porc mitjà va anar a preparar l'olla, la va omplir d'aigua i la va posar al foc.

Quan el llop va desaparèixer del camp de visió del porc gran, aquest va córrer cap a la llar i va

encendre el foc que tenia preparat. Un enorme feix de llenya ben apilat.

El porc petit va restar assegut en un racó, sense fer cas dels altres mentre els seus germans, contents,

van asseure's a ran de llar per tal de veure l'escena de sempre.

Primer una mica de sutge. Res, un polsim. Després crostes de sutge que arrancava el llop en lliscar

per la xemeneia i finalment la remullada d'aquest i els consegüents crits i laments mentre cercava

corrent una sortida. Potser el millor de tota la jornada.

Estaven a punt. Asseguts. Però el llop no queia. Quan els va semblar que ja feia molta estona van

aixecar-se per a espiar per l'espiell. A fora no es veia ningú. Tampoc se sentien els típics passos

maldestres a la teulada del llop. Després passaren per totes les cambres mirant per les finestres.

Esporuguits, descobriren que la finestra del bany era oberta. Segurament de quan havia anat al bany,

però del llop, ni rastre.

Finalment, veient que no passava res, el porquet gran va obrir un xic la porta. Primer uns

centímetres i va tancar de cop. Una estona després va obrir una mica més, fins que al final la va

obrir de bat a bat.

A terra, sota una pedra, es veia un tros de paper. Sense pensar-s'ho s'hi va acostar i va prendre la

nota. Aquesta deia així:

“ Me'n vaig. No tinc cap ganes de cremar-me el cul. N'estic fins al capdamunt. Busqueu-vos un altre

llop. Jo plego.

P.S. M'he emportat un sabó que m'ha agradat del bany. Em sap greu, no me n'he pogut estar.

Signat. El llop. “