Els Opuscles del CREI

num. 31

juny 2012

L’efectivitat de l’ajuda

internacional: de la perspectiva macroeconòmica

a l’avaluació experimental

José G. MontalvoMarta Reynal-Querol

1

L’efectivitat de l’ajuda internacional:

de la perspectiva macroeconòmica a

l’avaluació experimental*

José G. MontalvoMarta Reynal-Querol

1. Introducció

Malgrat el creixement ràpid d’alguns països en vies de desenvolupament en aquests últims 10 anys, a moltes zones del món la pobresa continua essent un problema molt seriós. L’últim càlcul del nombre de pobres al món indica que, l’any 2005, 1.376,7 milions de persones vivien per sota de les noves estimacions del llindar de la pobresa, definit aquest mateix any en 1,25 dòlars al dia segons la PPA1, (Chen i Ravallion, 2008). El Gràfic 1 mostra l’evolució del percentatge de persones que viuen per sota d’aquest llindar de pobresa als països en vies de desenvolupament. Es pot apreciar que el percentatge va disminuir des del 50%, aproxima·dament, el 1981 (1.896,2 milions) fins al 25% el 2005. Tanmateix, gran part d’aquesta reducció de la pobresa es concentra en un país en particular: la Xina. Si eliminem la Xina, la reducció d’aquest percentatge ha estat menor i ha passat d’un 40% el 1981 a un 29% el 2005. De fet, entre els anys 1981 i 2005, sense tenir en compte la Xina, el nombre de pobres ha augmentat (de 1.000 milions a 1.120 milions de pobres).

El Centre de Recerca en Economia Internacional (CREI) és una institució de recerca constituïda com a consorci integrat per la Universitat Pom·peu Fabra i la Generalitat de Catalunya. La seva seu és al campus de la Universitat Pompeu Fabra, a Barcelona.

L’objectiu del CREI és promoure la recerca en economia internacional i macroeconomia amb els estàndards acadèmics més alts.

Els Opuscles del Crei volen ser els instruments de difusió de la recerca del CREI en l’àmbit no acadèmic. Cada Opuscle recull, per a un públic general, les conclusions i observacions de treballs publicats, o en vies de publicació, a les revistes especialitzades. En el respecte a la llibertat intel·lectual, es fa constar que les opinions expressa·des en Els Opuscles del CREI són responsabilitat dels seus autors.

Versions en pdf d’aquest i tots els altres Opuscles del CREI es poden descarregar de:www.crei.cat/opuscles.php

Consell editorialAntonio Ciccone (editor)Jordi GalíTeresa Garcia·MilàJaume Ventura

Editat per: CREIUniversitat Pompeu FabraRamon Trias Fargas, 25-27 08005 BarcelonaTel. 93 542 13 88

© CREI, 2012© d’aquesta edició: José G. Montalvo i Marta Reynal-Querol

Traducció de l ’anglès: Andy ClarkeDisseny: Fons GràficImpressió: Masanas Gràfiques

ISSN: 1137 - 7828Dipòsit legal: B. 22396-2012

2 3

Si considerem la distribució de la pobresa per regions, al Gràfic 2 s’observa una clara reducció a la regió de l’Àsia Oriental i el Pacífic (que inclou la Xina), però també un augment significatiu a l’Àfrica subsahariana. Per tant, la pobresa segueix essent un problema crític per a la comunitat inter·nacional.

Un punt de vista generalment acceptat és que per poder solucionar el problema de la pobresa cal l’ajuda internacional. Si més no, aquesta és la percepció que s’obté si es presta atenció als nom·brosos esdeveniments a favor de la solidaritat, pa·trocinats per estrelles del cinema o de la música, o si es fa cas de les promeses anunciades pels líders mundials.

Això no obstant, entre els acadèmics existeix més controvèrsia. Sachs (2005) proposa ampliar l’ajuda internacional, ja que segons el seu parer el problema és que l’ajuda exterior no és suficient per superar el “parany de la pobresa”. L’existèn·cia del “parany de la pobresa” implica que si no hi ha prou provisió d’ajuda exterior, els guanys obtinguts en la renda per càpita dels països en vies de desenvolupament per l’impacte de l’aju·da internacional són temporals, ja que, a la llarga, aquests països tornen a l’equilibri original amb un alt nivell de pobresa2. Per tant, Sachs (2005) argu·menta que existeix la necessitat de proporcionar una “gran empenta” pel que fa a l’ajuda exterior. Més diners facilitarien l’aplicació de tecnologia oc·cidental per ajudar a solucionar els problemes de desenvolupament. Aquesta perspectiva (acceptada per l’ONU o pels acords de Gleneagles3), proposa l’aplicació d’uns plans ambiciosos amb un gran increment de la quantitat d’ajuda internacional. Easterly (2006) representa la perspectiva contrària, que sosté que els grans plans no fan sinó pre·parar el terreny per al fracàs. Per això, Easterly proposa una reducció de l’ajuda exterior aplicant un plantejament ascendent. D’altra banda, Easterly Gr

àfic

1. Ín

dex

de r

ecom

pte

per

al m

ón e

n vi

es d

e de

senv

olup

amen

t: 1

981-

2005

% p

er s

ota

la lí

nia

de p

obre

sa ($

1,25

per

dia

200

5 PP

A)60 50 3040 20 10 0

1981

1993

1984

1996

1987

1999

1990

2003

2005

En c

onju

nt

Xi

na e

xclo

sa

4 5

argumenta que Sachs respon la pregunta més im·portant: com és possible que, després d’haver gas·tat 2,3 bilions de dòlars en ajuda exterior durant l’últim mig segle, no es veu que s’hagin aplicat aquestes solucions tècniques als països en vies de desenvolupament? En comptes de grans plans, Easterly (2006) dóna suport a una aproximació gradual basada en cercadors (empresaris individu·als) en lloc de planificadors (estats). Una reforma gradual anima els actors concrets/específics a em·prendre petites passes, una rere l’altra, posterior·ment demostra si aquella petita passa ha millorat la situació de la gent pobra, fa que l’agència que va implementar aquella acció rendeixi comptes, i després considera la pròxima passa a fer. Easterly (2006) debat que la principal qüestió no és la tec·nologia, sinó que es tracta de factors econòmics i polítics complexos: la indefinició de drets de la propietat, la corrupció, la manca d’unes instituci·ons adequades que facin complir els contractes, etc. Collier (2007) argumenta que els països rics podrien fer molt per ajudar els països pobres. Això no obstant, el màxim que poden fer és intervenir a posteriori a les guerres civils, reformar el dret in·ternacional i promocionar unes bones institucions als països en vies de desenvolupament4. Collier no emmarca les coses en termes de transferències de recursos als països pobres, sinó que se centra en com els països desenvolupats poden fer que els països pobres millorin les seves institucions.

2. Algunes dades preliminars

Abans d’entrar en detalls, és interessant d’ob·servar algunes correlacions senzilles. Aquesta sec·ció tracta les dades disponibles a nivell de país i alguns fets bàsics sobre la relació entre l’ajuda exterior i el desenvolupament. La Taula 1 mostra l’Assistència Oficial al Desenvolupament (AOD)5 sobre el PIB durant el període 1970·99. Durant Gr

àfic

2. N

ombr

e de

pob

res

per

regi

ons:

198

1-20

05

2000

1600

1400

1200

1800

1000 0

200

400

600

800

1981

1993

1984

1996

1987

1999

1990

2003

2005

Res

ta d

e pa

ïsos

en

vies

de

dese

nvol

upam

ent

À

sia

Ori

enta

l i e

l Pac

ífic

Àfr

ica

subs

ahar

iana

Àsi

a de

l sud

Not

a: l’

eix

vert

ical

es

mes

ura

en m

ilers

.

6 7

3. Serveix de res l’ajuda internacional?

La secció anterior contenia una exploració pre·liminar de la relació entre l’ajuda internacional i el desenvolupament econòmic. Com s’ha mencionat anteriorment, la identificació de l’efecte de l’aju·da en el desenvolupament és un tema complex, atès que existeixen qüestions d’endogeneïtat re·

molts anys d’aquest període, a molts països afri·cans, aquesta relació sobrepassava el 5%. Per exemple, a Burkina Faso, l’ajuda representava dues terceres parts del pressupost governamental i el 8% del PIB durant el període 1985·89. A Mau·ritània va suposar el 60% i el 22%, respectivament, durant el període 1980·84. A Ruanda, Vanuatu, Gàmbia, Níger, Tonga i Mali, els donants estran·gers van contribuir en més de la tercera part del pressupost governamental durant els quinquen·nis entre 1960 i 1999. L’ajuda representava el 40% del pressupost governamental i el 6,2% del PIB a Burkina Faso. A Mauritània va suposar el 37% i el 12%, respectivament. Per la qual cosa, alguns països han desenvolupat una dependència crònica de l’ajuda.

Malgrat aquesta gran quantitat d’ajuda econò·mica, el rendiment econòmic dels països receptors és decebedor. Si considerem la Taula 1, hi trobem molts dels països amb el pitjor historial econòmic de les últimes dècades.

És cert que existeix una qüestió important so·bre la qual s’estableix l’efecte causal de l’ajuda so·bre el rendiment macroeconòmic: quasi per defi·nició, els països receptors tenen un nivell de renda per càpita menor. El Gràfic 3 mostra la relació que existeix entre el percentatge d’ajuda exterior sobre el PIB i el nivell de PIB per càpita dels països re·ceptors. Es divideix la mostra en tres dècades, els anys setanta, vuitanta i noranta per analitzar si hi ha hagut algun canvi en la distribució de l’ajuda. El pendent de les línies de regressió en les tres dè·cades indica que es destinen grans sumes d’ajuda oficial als països més pobres. Això no obstant, el pendent per als anys setanta és més pla que per als anys vuitanta i noranta, cosa que significa que, amb el pas del temps, els donants s’han concentrat en els països pobres.

Comores 16,1

Guinea-Bissau 13,9

Mauritània 12,3

Txad 8,1

Gàmbia 8,1

Zàmbia 8,0

Rep. Centreafricana 7,2

Mali 7,1

Somàlia 7,0

Jordània 7,0

Níger 6,2

Burkina Faso 6,2

Malawi 6,1

Lesotho 6,1

Tanzània 5,9

Togo 5,9

Nicaragua 5,8

Senegal 5,3

Burundi 5,2

Ruanda 5,1

País Ajuda respecte al PIB

Taula 1. Els 20 països que més depenen de l'ajuda

Nota: l’AOD respecte al PIB es calcula com a mitjana per al període 1970-1999. Font: Djankov, Montalvo i Reynal-Querol (2008a).

8 9

lacionades amb el fet que els països pobres rebin més ajuda, precisament perquè són més pobres que d’altres. Però, tot i tenir aquest problema en compte, a la literatura hi ha poques proves a favor d’un impacte positiu (o negatiu) de l’ajuda sobre el creixement.

La literatura és molt extensa, així que ens centrarem únicament en allò que Hansen i Tarp (2001) anomenen la “tercera generació”. Boone (1996) representa l’inici d’aquesta nova genera·ció de models sobre l’efectivitat de l’ajuda. Boone (1996) mostra que l’ajuda no augmenta significati·vament els indicadors d’inversió o de desenvolu·pament humà, però sí que augmenta la grandària de l’Estat. Burnside i Dollar (2000) se centren en l’efecte diferencial de les polítiques en lloc de les institucions polítiques, sobre l’efectivitat de l’aju·da. Segons ells, l’ajuda funciona en contextos de bones polítiques econòmiques –en especial, bo·nes polítiques fiscals, monetàries i comercials. Els resultats a Burnside i Dollar (2000) impliquen que augmentar la condicionalitat de l’ajuda a les polí·tiques en milloraria l’efectivitat. Uns estudis rela·cionats corroboren aquesta troballa: alguns autors (Collier i Dehn, 2001; Collier i Dollar, 2002) troben uns resultats sòlids sobre la dependència entre l’efecte de l’ajuda i les bones polítiques. En canvi, Easterly, Levine i Roodman (2004) consideren que els resultats de Burnside i Dollar (2000) són fràgils si es canvia el període de la mostra (p.e., estenent la mostra fins a 1997) o si es completen les dades que falten de 1970·93.

Hansen i Tarp (2001) examinen la relació en·tre l’ajuda internacional i el creixement en PIB real per càpita a partir de les regressions de crei·xement típiques. Aquests autors consideren que l’ajuda incrementa amb la taxa de creixement i aquest resultat no té com a condició una política “bona”. Troben també que existeixen rendiments decreixents a l’ajuda, i que l’efectivitat estimada Gr

àfic

3. R

elac

ió e

ntre

el p

erce

ntat

ge d

’aju

da e

xter

ior

sobr

e el

PIB

i el

niv

ell d

e P

IB p

er c

àpit

a de

ls p

aïso

s re

cept

ors

70

E

stim

ació

70

80

E

stim

ació

80

90

E

stim

ació

90

(mitj

ana)

PIB

_ p

er c

àpita

25 20 15 0510

68

79

10

Font

: Dja

nkov

[et a

l.] (2

008a

).

10 11

on CREIXEMENT és la taxa de creixement del PIB per càpita; yit és el logaritme del producte interior brut per càpita el primer any de cada subperíode; i el vector X té els controls habituals en regressions de creixement explicats anteriorment.

Atès que l’ajuda flueix als països on la taxa de creixement empitjora Djankov [et al.] (2008a) usen un instrument per a l’ajuda internacional. Partint de Burnside i Dollar (2000), i Easterly [et al.] (2004) utilitzen un grup de variables que cap·tura els “interessos estratègics” dels donants –zona econòmica francòfona, excolònia del Regne Unit, països d’Amèrica Central– el logaritme de pobla·ció i importacions d’armes com a fracció de la to·talitat de les importacions retardat per un període. Per tant, l’equació queda de la manera següent:

on els instruments exclosos són el logaritme de població (p), el grup de variables que capturen els “interessos estratègics” dels donants (z), i les importacions d’armaments com a fracció de la to·talitat de les importacions retardada per un perí·ode (m).

El Gràfic 4 mostra la correlació condicional en·tre l’ajuda internacional respecte al PIB i el crei·xement de la renda per càpita resultant d’estimar el model anterior. El gràfic indica una manca de correlació entre l’ajuda exterior i el creixement per càpita del PIB condicionat per totes les altres vari·ables explicatives.

de l’ajuda és altament sensible a l’elecció de l’esti·mador i a les variables de control. Tanmateix, els resultats a Przeworski i Vreeland (2000) i a Barro i Lee (2005) sembren dubtes sobre l’efectivitat de l’ajuda exterior. Ambdós estudis analitzen l’efec·tivitat de les ajudes de l’FMI i conclouen que els préstecs redueixen el creixement econòmic i la inversió als països receptors. Més recentment, Ra·jan i Subramanian (2007) no troben proves de la relació entre l’ajuda i el creixement econòmic, ni tan sols després d’haver·ne fet la correcció pel fet que l’ajuda es destina, típicament, als països amb un rendiment econòmic pobre. Roodman (2004) mostra que els resultats de set estudis sobre la relació entre l’ajuda i el creixement són fràgils, es·pecialment quan la mostra s’expandeix.

Djankov [et al.] (2008a) utilitzen els controls es·tàndards en la literatura d’ajuda i creixement: en particular, usen les especificacions de Burnside i Dollar (2000), Easterly, [et al.] (2004), i Hansen i Tarp (2001), entre d’altres. Aquests controls inclouen la renda inicial, la fraccionalització etnolingüís tica, els assassinats per càpita i el producte de la fraccio·nalització etnolingüística i l’assassinat per càpita, la qualitat institucional de l’ICRG (International Country Risk Guide) utilitzat per Knack i Keefer (1995), la relació M2/PIB per indicar la profunditat financera retardada d’un període, variables dicotò·miques per a l’Àfrica subsahariana i l’Àsia Oriental en fase de creixement ràpid, i dicotòmiques tem·porals. Finalment, inclouen la variable de qualitat de la política econòmica utilitzada per Burnside i Dollar (2000). En seguir l’especificació bàsica de Hansen i Tarp (2001) s’inclou el saldo pressupos·tari/PIB (Bb), log (1+ inflació) i una variable que mesura l’obertura comercial (open), originàriament construïda per Sachs i Warner (1995), i actualitza·da per Roodman (2004). En tota l’anàlisi empírica, consideren una mostra de 112 països receptors i dades que van des de l’any 1960 fins al 1999 orga·nitzades en intervals de cinc anys:

CREIXEMENTit = ß1yit + ß2X' sit + ß4aidit + γt + μit (1)

AJUDAit = γy mit-1 + φp pit + z'i γz + ζit (2)

12 13

4. Com és que l’ajuda no porta cap a la prosperitat econòmica?

La investigació empírica sobre l’impacte de l’ajuda internacional en el desenvolupament eco·nòmic no considera que existeixi un efecte positiu (o negatiu) consistent. Les raons que expliquen aquesta manca d’efecte de l’ajuda sobre la pobresa i el desenvolupament6 són diverses.

4.1. L’objectiu dels donants

En primer lloc, és possible que els països do·nants tinguin uns objectius que soscaven l’efec·tivitat de l’ajuda exterior. Gairebé la meitat de l’ajuda exterior aportada pels països de l’OCDE no té com a objectius bàsics l’alleujament de la pobresa i el desenvolupament econòmic. Segons Alesina i Dollar (2000), hi ha donants que tenen bones intencions (augmentar les rendes, reduir la pobresa, millorar les institucions), però a molts d’altres els mouen les consideracions polítiques i estratègiques. Una altra possible raó que explica la inefectivitat de l’ajuda exterior és l’anomenat efec·te “warm glow” (o l’efecte reconfortant de donar caritat). És possible que als donants els interessi únicament el fet de donar en si, i no els efectes dels seus donatius sobre els països receptors. Per tant, la utilitat dels donants no depèn del benestar dels ciutadans dels països receptors, sinó només de la satisfacció que resulta de proporcionar aju·da. Aquesta interpretació és coherent amb l’ava·luació de les polítiques basades en les injeccions de fons (diners desemborsats) en comptes dels seus resultats (l’efecte de l’ajuda sobre la pobresa i el desenvolupament econòmic). Així mateix, és coherent amb la impressió que tenen els votants, preocupats per la quantitat total de fons que es dedica a l’ajuda exterior (diguem el 0,7% del PIB) i no pels resultats produïts per l’ajuda als països receptors7. Gr

àfic

4. C

orre

laci

ó co

ndic

iona

l ent

re l’

ajud

a in

tern

acio

nal r

espe

cte

al P

IB i

el c

reix

emen

t de

la r

enda

per

càp

ita

1200

1400

1800

1600

2000

800

600

400

200

Font

: Dja

nkov

[et a

l.] (2

008a

).

14 15

Altres estudis teòrics han documentat diversos mecanismes que expliquen per què als països en vies de desenvolupament els guanys sobtats de recursos han portat un declivi en la seva taxa de creixement. Malgrat les diferències dels detalls dels models teòrics existents, els elements bàsics són comuns: els individus participen en activitats de captació de rendes per apropiar·se de part de la nova arribada de recursos i, en fer això, reduei·xen la taxa de creixement de l’economia. A més, la majoria dels arguments teòrics depenen de l’anomenada tragèdia dels comuns. Lane i Tornell (1996) descriuen un model de creixement que in·corpora “l’'accés comú'”8 al capital com una forma a petita escala d’una situació en què d’altres grups s’apropien de part dels beneficis d’un grup d’indi·vidus. Lane i Tornell (1996) documenten l’existèn·cia de l’anomenat ‘efecte voracitat’: si existeixen uns grupuscles d’interès poderosos i l’elasticitat de substitució intertemporal no és massa baixa, llavors la taxa de creixement de l’economia dis·minueix quan hi ha un guany sobtat de recursos.

El punt de vista més acceptat sobre la relació empírica existent entre l’ajuda exterior i la qualitat institucional i democràtica, sustentada per la majo·ria de les institucions internacionals, proclama que l’ajuda internacional és necessària per afavorir el procés de democratització dels països en vies de desenvolupament. No obstant això, les estimaci·ons suggereixen que l’ajuda internacional sembla que té un efecte més aviat de maledicció que de benedicció. Djankov, Montalvo i Reynal·Querol (2008b) analitzen l’efecte de l’ajuda sobre la de·mocratització fent servir una mostra de 108 països receptors (43 són països de l’Àfrica subsahariana, 29 d’Amèrica Llatina, i 13 d’Àsia). La Taula 2 or·dena els 10 països que reben la major i la menor quantitat d’ajuda a condició de sotmetre’s a algun canvi institucional durant aquell quinquenni. De mitjana, els països que depenen de l’ajuda patei·xen una reducció de dos punts (en una escala de

4.2. L’ajuda estrangera podria reduir la qualitat institucional dels països receptors

Hi ha indicis que semblen apuntar que l’ajuda exterior té un impacte negatiu sobre la qualitat democràtica dels països en vies de desenvolupa·ment. Si el descobriment de recursos naturals pro·dueix un flux d’ingressos, aquest guany inesperat pot portar a un augment de la corrupció, activitats de captació de rendes i, en situacions extremes, derivar en una guerra civil. Per la qual cosa, un gran flux d’ajuda internacional pot tenir les ma·teixes conseqüències. En alguns casos, l’ajuda ex·terior pot tenir unes conseqüències inesperades. Per exemple, un dels majors projectes del Banc Mundial aquests últims anys ($180 milions) ha es·tat l’oleoducte entre el Txad i el Camerun. El Banc Mundial va aplicar un innovador pla a aquest pro·jecte per evitar la corrupció: els ingressos havien de destinar·se a un compte en un paradís fiscal i el govern del Txad havia de gastar els diners úni·cament en educació, salut i infraestructures. No obstant això, és ben sabut i s’ha documentat que fins i tot els primers $4,5 milions rebuts de les empreses petrolieres en forma de plus per la sig·natura del contracte varen ésser desviats. Fa poc, el Txad ha relaxat les lleis que imposen que la majoria dels seus ingressos derivats del petroli es dediquin a programes de reducció de la pobresa i ha incomplert el seu acord amb el Banc Mundi·al. Quan, l’any 2004, els ingressos petrolífers va·ren començar a arribar als comptes del govern, el programa (que implicava que les regalies –royalti-es– es dipositessin en un compte específic i fossin controlats per una comissió independent) va en·sopegar amb problemes. Finalment, el Banc Mun·dial va decidir suspendre tots els seus crèdits al Txad (Banc Mundial, 2008). Maren (1997) presenta indicis que la guerra civil a Somàlia es va iniciar perquè les diferents faccions volien controlar la gran quantitat d’ajuda alimentària rebuda pel país.

16 17

0 a 10) pel que fa a la democràcia. Per contra, els països que menys depenen de l’ajuda internacio·nal pateixen una reducció en democràcia de 0,9 punts. Aquests resultats suggereixen una correla·ció positiva entre l’ajuda i la reducció del nivell democràtic dels països.

El Gràfic 5 mostra la correlació parcial, utilit·zant OLS (ordinary least squares), per establir la relació entre l’ajuda i el canvi en la democràcia entre 1960 i 1999. El pendent d’aquesta relació és

Zàmbia, 1996 29,52 6 -3

Comores, 1999 14,30 5 -4

Gàmbia, 1990 11,99 7 1

Nicaragua, 1995 10,33 6 2

Gàmbia, 1994 9,34 8 -8

Lesotho, 1970 9,04 9 -9

Botswana, 1971 8,89 7 2

Madagascar, 1998 8,84 8 -1

Jordània, 1992 8,05 1 1

Mali, 1997 7,78 7 -1

Veneçuela, 1992 0,017 9 -1

Veneçuela, 1999 0,025 8 -1

Argentina, 1976 0,025 6 -6

Brasil, 1985 0,031 2 5

Argentina, 1999 0,032 7 1

Mèxic, 1988 0,034 1 1

Mèxic, 1997 0,041 4 2

Brasil, 1988 0,043 7 1

Trin. Tobago, 1984 0,044 8 1

Malàisia, 1995 0,044 5 -1

País AOD Democràcia Δ Democ (a l'inici del període)

Taula 2. Primers i últims 10 receptors d'ajuda i canvis en institucions

Font: Djankov [et al.] (2008b). Gràfi

c 5.

Cor

rela

ció

parc

ial e

ntre

aju

da i

canv

i en

les

inst

ituc

ions

(dem

ocrà

cia)

Mos

tra

sens

e outliers

e( O

DA_

GDP6

099

| X )

5 -50

-22

04

coef

= -

.708

0001

4, s

e =

.273

8002

5, t

= -2

.59

Not

a: e

( OD

A_G

DP

6099

| X

) és

el r

esid

u de

la r

egre

ssió

de

l’aju

da a

l des

envo

lupa

men

t sob

re le

s va

riab

les

expl

icat

ives

i e(

CH

_DEM

OC

6099

| X

) és

el

resi

du d

e la

reg

ress

ió d

el c

anvi

en

dem

ocrà

cia

en fr

ont l

es m

atei

xes

vari

able

s ex

plic

ativ

es

Fo

nt: D

jank

ov [e

t al.]

(200

8a).

e( CH_DEMOC6099 | X )

18 19

les institucions polítiques, ja que és possible que l’ajuda flueixi als països, les institucions dels quals estan empitjorant, Djankov [et al.] (2008b) utilitzen un instrument per a l’ajuda exterior seguint Burn·side i Dollar (2000) i Easterly [et al.] (2004). Per tant, l’especificació és aquesta:

on ΔINSTit és el canvi en les institucions, AID és una mesura del canvi en la quantitat d’ajuda rebu·da per un país mesurada com a ajuda exterior neta (flux) sobre el PIB, OIL és la quantitat de rendes del petroli sobre el PIB, SHOCKS és la grandària del xoc absolut positiu o negatiu als termes d’in·tercanvi i INST és el nivell de desenvolupament a l’inici del període9. Els instruments exclosos són el logaritme d’ingrés inicial (y), el logaritme de població al període inicial (p), el grup de varia·bles que captura els “interessos estratègics” dels donants (z), i la dicotòmica per a l’Àfrica subsaha·riana. Djankov [et al.] (2008b) mostren la robustesa de l’estimació i comproven la sensibilitat dels re·sultats bàsics a la inclusió de les variables addicio·nals proposades en la literatura empírica sobre la democratització.

Les magnituds dels efectes són sorprenents. Si un país rep la quantitat mitjana d’ajuda sobre el PIB durant tot el període, llavors el país receptor passa del nivell mitjà de democràcia als països re·ceptors el primer any a una absència total d’insti·tucions democràtiques.

Una explicació possible és que els agents al poder participen en activitats de captació

negatiu. L’efecte a llarg termini de l’ajuda sobre el PIB és considerable: si l’ajuda exterior sobre el PIB rebuda per un país en un període de cinc anys aconsegueix el 75 percentil a la mostra, llavors un índex de democràcia de deu punts es redueix en·tre 0,5 i gairebé un punt, un efecte considerable.

Basant·se en la informació de l’índex de Free·dom House, Knack (2004) manté que no existeix una evidència que l’ajuda internacional promogui la democràcia. Djankov [et al.] (2008b) utilitzen dues variables, la mesura de democràcia de Polity IV, i Controls i Contrapesos de la Base a partir de la Base de Dades d’Institucions Polítiques (DPI), per calcular la qualitat democràtica d’un país. A més, consideren simultàniament l’efecte de l’aju·da internacional i d’altres recursos d’extracció fà·cil (el petroli, en particular) per evitar el proble·ma de les variables omeses. Les seves troballes reforcen l’opinió que l’ajuda internacional no és neutra, sinó perjudicial per a les institucions de·mocràtiques. Djankov [et al.] (2008b) proporcio·nen evidencies empíriques que un guany sobtat de recursos –en forma d’ajuda exterior o rendes del petroli– perjudica les institucions polítiques del país receptor, atès que redueix els controls i contrapesos del govern.

Segons la seva estimació, Djankov [et al.] (2008b) consideren diverses variables explicatives, a part de l’ajuda internacional i el petroli. Els can·vis bruscs en les qüestions d’intercanvi són xocs que poden portar malestar social i inestabilitat po·lítica. Aquest efecte es relaciona amb la capacitat reduïda dels governs corruptes de beneficiar·se de les exportacions dels recursos naturals. Els xocs negatius pressionen perquè els governs redueixin la democràcia i els controls i contrapesos per in·crementar·ne la captació de recursos. D’altra ban·da, els xocs positius impliquen un augment del volum de les rendes de què es puguin apropiar. Finalment, per controlar per la qualitat inicial de

ΔINSTit = ß0 + ß1AIDit + ß2OILit + ß3SHOCKS(–)it

+ ß4SHOCKS(+)it + δINSTit-1 + λt + εit

AIDit = γy yit-1 + φp pit-1 + z'i γz + ζit

(3)

(4)

20 21

tre donants construint un índex de fragmenta·ció de donants. Knack i Rahman (2007) calculen dues mesures de fragmentació de donants uti·litzant aquests índexs per analitzar l’impacte de la fragmentació de donants sobre la qualitat de la burocràcia governamental. Easterly (2007) em·pra l’índex Herfindahl·Hirschman per calcular un índex de fragmentació de donants com a mesu·ra d’especialització11. L’índex de fragmentació de donants té la forma següent:

on π i representa la proporció d’ajuda obtinguda per a cada donant i respecte a tota l’ajuda rebuda pel país. És a dir, π i és la grandària relativa del do·nant i. Mesura la probabilitat que si es prenen dos dòlars d’ajuda internacional cada dòlar provingui d’un donant diferent.

El Gràfic 6 mostra l’evolució de la mitjana anual de fragmentació de donants en aquest període. A partir d’aquest gràfic, queda clar que la fragmen·tació de donants ha augmentat. El gràfic comença amb l’establiment de l’Associació Internacional de Desenvolupament, l’any 1960, el Fons de Coope·ració Econòmica a l’Estranger del Japó (1961), i el Banc Asiàtic de Desenvolupament, l’any 1966. A finals dels anys vuitanta i inicis dels noranta es van crear l’Agència de Garantia d’Inversions Multilate·rals, el Banc Europeu per a la Reconstrucció i el Desenvolupament, i el Fons d’Inversió per Europa Central i de l’Est a Dinamarca.

No tots els països receptors tenen donants frag·mentats. En alguns països receptors i en alguns períodes, només existeix un donant. Per exemple, a Cap Verd durant els períodes 1960·64 (Portu·gal) i 1965·69 (Alemanya), Oman els anys 1960·1964 (el Regne Unit) i Papua Nova Guinea els

de rendes per apropiar·se d’aquests recursos, i intenten excloure’n d’altres de participar en el procés de la presa de decisions del govern. Aquests recursos indueixen a un comportament de captació de rendes i corrupció per part dels governants. Els recursos d’extracció relativament fàcil motiven les parts que estan al poder a con·centrar les decisions a com redistribuir·se ells mateixos aquells recursos, excloent·ne d’altres. Aquest comportament perjudica les institucions polítiques, ja que es tornen menys democràti·ques i menys consensuals. Atès que bona part de l’ajuda exterior no depèn del nivell de de·mocràcia dels països receptors, els governs no disposen d’incentius per mantenir un bon nivell de controls i contrapesos polítics sobre el seu executiu.

4.3. Coordinació per part del donant i l’efectivitat de l’ajuda

Una altra hipòtesi poc explorada a la litera·tura és que l’efectivitat de l’ajuda exterior depèn de la fragmentació dels donants. Si hi ha molts donants poc coordinats, pot haver·hi redundàn·cia als projectes i l’absència d’un pla coherent de desenvolupament. Aquests problemes redueixen l’efectivitat de l’ajuda internacional10. Aquest és el tema d’estudi de Djankov [et al.] (2008a). Segons l’OCDE, ells distingeixen 37 donants, entre els quals 15 són agències multilaterals i 22 són bila·terals. Durant el període 1960·64, els Estats Units és el major donant amb diferència, amb gairebé dues terceres parts provinents d’assistència ofici·al per al desenvolupament (64,1%). França és el segon país amb el 9,8%; el Regne Unit és a la ter·cera posició amb el 8%. Durant 1995·99, el Japó ja era el major donant bilateral, amb el 22,8%, seguit de l’Associació Internacional de Desenvo·lupament (AID) amb el 12,3% i els Estats Units amb el 10,5%. Amb aquestes dades, Djankov [et al.] (2008a) mesuren el grau de competició en·

FRAG = 1 – ∑+ π 2i

i = 1

N

22 23

anys 1960·69 (Austràlia). Alguns països de l’Orient Mitjà –Bahrain, Oman, Síria i la Unió dels Emirats Àrabs– tenen pocs donants durant tot el període de la mostra. Molts països, per exemple, Botswa·na, Gàmbia, Guinea·Bissau, Malawi, Moçambic i Zàmbia, comencen amb un o dos donants durant 1960·64 i el 1999 gairebé tenien tots els donants.

El fet de tenir molts donants i una major frag·mentació de donants no implica rebre més aju·da exterior. En particular, la correlació entre la fragmentació de donants i l’ajuda internacional és ·0,13. La fragmentació de donants és alta a l’Àfrica subsahariana (coeficient de correlació = 0,27), als països amb governs corruptes (amb una correla·ció de ·0,21 amb l’índex ICRG), als països amb alts nivells de despesa pública (correlació = 0,18) i als països en guerra civil (0,16). Contràriament, la fragmentació de donants té una correlació ne·gativa amb l’ajuda internacional a l’Àsia Oriental (·0,45) i als països d’ingressos mitjans (correlació amb log PIB = ·0,28).

Djankov [et al.] (2008a) assenyalen que la càr·rega imposada pels interessos de donants múlti·ples és un determinant important de l’efectivitat de l’ajuda internacional. Acharya [et al.] (2006) sos·tenen que la “conseqüència immediata de la pro·liferació d’organitzacions donants és un increment molt significatiu dels costos de transacció en què incorren les agències dels governs receptors en els seus tractes amb els donants. Com més donants hi ha, més fàcil és assumir o afirmar que la falta de progrés en el desenvolupament és culpa de l’altre; i majors les temptacions de les agències donants individuals de concentrar els seus esforços a obte·nir bons resultats dels seus propis projectes, fins i tot si això afecta de manera adversa el rendiment global de l’ajuda”. Morss (1984) argumenta que “…l’augment de donants i projectes, que continua als anys vuitanta, està tenint un impacte negatiu sobre les grans institucions governamentals de les Gr

àfic

6. E

volu

ció

de la

mit

jana

de

la fr

agm

enta

ció

de d

onan

ts, 1

960-

1999

Any

(mitjana) donfrag

Not

a: :

(mitj

ana)

don

frag

és

la m

itjan

a de

l’ín

dex

de fr

agm

enta

ció

de d

onan

ts e

n ca

dasc

un d

els

anys

Font

: Dja

nkov

[et a

l.] (2

008a

).

7 6 5 234

1960

1980

1970

1990

2000

24 25

Reinikka i Svensson (2004) empren dades de panell a partir d’un únic sondeig d’escoles primà·ries a Uganda per analitzar fins a quin grau els fons de l’ajuda internacional arribaven a les esco·les. Durant el període 1991·95 les escoles rebien una mitjana de tan sols el 13% dels fons i la resta desapareixia pel camí. A més, segons Reinikka i Svensson (2004), els sondeigs realitzats a d’altres països africans confirmen que Uganda no repre·senta un cas especial. Per Olken (2005), el 28% dels fons d’ajuda dirigits a projectes d’infraestruc·tura de desenvolupament per a les comunitats a Indonèsia es perd per culpa de la corrupció. Pot ser que la competència no sigui beneficiosa en el mercat de l’ajuda internacional, ja que podria generar corrupció al si del govern. Això succeeix si diversos donants treballen amb diferents estrats del govern, a vegades amb poca vigilància sobre com es gasten els diners. Gibson [et al.] (2005) sostenen que la presència de donants múltiples augmenta el poder de negociació del govern re·ceptor. Els donants es tornen menys exigents en la selecció i supervisió dels projectes, i així és més fàcil que els mandataris corruptes s’apropiïn dels recursos. En conseqüència, seria raonable que la fragmentació dels donants augmentés la corrup·ció. Utilitzant arguments teòrics, Knack i Rahman (2007) demostren que la qualitat burocràtica causa una major erosió en els receptors amb major frag·mentació dels donants. A més, presenten evidèn·cies empíriques, utilitzant la variable de qualitat burocràtica de l’ICRG d’aquesta relació. Segons ells, també, els alts nivells d’ajuda i la major frag·mentació de l’ajuda internacional (calculada a par·tir del nombre de projectes) s’associen amb majors descensos en la qualitat de la burocràcia.

Djankov [et al.] (2008a) contrasten aquestes hi·pòtesis fent servir tres mesures de corrupció: una variable que capta el control contra la corrupció de l’Institut del Banc Mundial, l’índex ICRG de la corrupció i l’índex CPISCORE de Transparency

nacions en vies de desenvolupament. En comptes de treballar per establir uns objectius i unes políti·ques de desenvolupament complets i consistents, els mandataris són forçats a centrar·se a complau·re els donants, aprovant projectes que reflecteixin l’entusiasme real de cada donant en qüestions de desenvolupament”.

Quan els donants estan molt fragmentats, és possible que l’ajuda no tingui efecte i, en alguns casos, l’efecte fins i tot sigui negatiu. El primer cas pot ser el resultat de problemes de coordina·ció creixents entre el govern i diversos donants. El segon pot tenir lloc quan la presència de múl·tiples donants augmenta la corrupció al govern. En particular, Djankov [et al.] (2008a) documen·ten la provisió de fons d’ajuda als països en vies de desenvolupament i troben que la presència de múltiples donants en un país donat fa que l’ajuda sigui menys efectiva. D’acord amb Easterly [et al.] (2004), no creuen que hi hagi un efecte positiu de l’ajuda internacional en el creixement, ni un efecte positiu de l’ajuda en contextos de bones polítiques. En canvi, troben que un país receptor d’ajuda situat a la mediana de la distribució de la fragmentació dels donants creix un punt percen·tual més ràpid que un país al 75 percentil. A més, contrasten la hipòtesi que aquest resultat s’explica per l’efecte dels donants múltiples en l’augment de la corrupció. A la secció següent es descriuen aquests resultats.

4.4. Ajuda, corrupció i qualitat burocràtica

Una raó que podria justificar que l’ajuda inter·nacional està mancada d’efecte en el creixement és la generació d’activitats de captació de rendes. Hi ha molta evidència de les activitats de captació de rendes generades per l’ajuda exterior. A con·tinuació descriurem alguns estudis que analitzen l’efecte de l’ajuda exterior en la corrupció.

26 27

talvo, 2007). L’objectiu final d’aquest programa d’investigació és construir un catàleg de millors pràctiques en ajuda al desenvolupament, compa·rant l’efectivitat relativa de projectes alternatius. En essència, la idea és quantificar els projectes que funcionen i els que no funcionen, i per què ho fan. L’avaluació de l’impacte de l’ajuda exte·rior i, en general, de les intervencions de desen·volupament, ajuda a comprendre els efectes dels programes que, tot i essent ben intencionats i ben dirigits, possiblement tenen un impacte nul, i fins i tot tenen conseqüències no intencionades.

La prevalença creixent dels experiments alea·toritzats per a l’avaluació dels programes de des·envolupament ha generat diverses controvèrsies12. La crítica prové dels defensors del plantejament macroeconòmic tradicional13 i dels proponents de l’aproximació estructural microeconòmica14. En primer lloc, alguns autors, com Deaton (2010), assenyalen que els mètodes experimentals i qua·siexperimentals s’utilitzen de manera inapropi·ada. Deaton (2010) sosté també que “l’evidència a partir dels experiments aleatoritzats no té una prioritat especial… no ocupen cap lloc especial a la jerarquia de l’evidència empírica”. Però sem·bla clar que la validesa interna d’un experiment aleatoritzat efectuat correctament és superior a qualsevol altre mètode economètric, on la cor·recta identificació pot estar constituïda de molts factors. Imbens (2010) assenyala que, d’altra ban·da, la insistència de l’Administració d’Alimentació i Me dicaments (Food and Drug Administration) en l’avaluació experimental dels nous fàrmacs no tindria justificació. Angrist i Pischke (2010) soste·nen que els mètodes basats en uns dissenys ex·perimentals o pseudoexperimentals són superiors als procediments economètrics estàndards. Rodrick (2008) presenta una aproximació menys radical a la interpretació dels mèrits dels experiments aleato·ritzats. Rodrick (2008) reconeix la superioritat dels experiments en termes de la seva validesa interna,

International. Aquesta és la variable preferida de Kaufmann i Kraay (2008) i mesura el nivell de cor·rupció dels governs. Varia entre ·2,5 i 2,5, i els valors alts indiquen un major control contra la cor·rupció. La variable ICRG mesura també el nivell de corrupció. Oscil·la entre 0 i 6, i els valors alts indiquen nivells de corrupció baixos. CPISCORE mesura la percepció de la corrupció, determina·da per una sèrie d’experts consultats i entrevistes d’opinió, la qual pren uns valors d’entre 0 i 10. Els nombres alts indiquen nivells de corrupció baixos. Djankov [et al.] (2008a) realitzen la regressió de la variable corrupció sobre l’ajuda internacional, la fragmentació dels donants i les variables de con·trol bàsiques, incloent·hi la latitud, la fracciona·lització ètnica i les tradicions jurídiques (el dret comú i el dret civil). La idea és que la tradició jurídica capta el nivell d’intervenció del govern. Els seus resultats indiquen que si un país passa de la mediana de la fragmentació dels donants fins al 75 quartil, es redueix la qualitat mitjana de les institucions 0,4 punts.

5. L’evidència experimental

A la secció anterior hem comprovat que la ma·joria de les avaluacions econòmiques de l’efectivi·tat de l’ajuda internacional basades en dades ma·cro semblen indicar que l’ajuda no té cap impacte en el creixement i, fins i tot, té algunes conse·qüències indesitjables sobre la qualitat democrà·tica. No obstant això, una altra interpretació dels resultats és que la identificació precisa dels efec·tes de l’ajuda utilitzant dades macro és més difícil. Recentment, molts economistes han adoptat una visió més microeconòmica, analitzant programes i projectes concrets. En particular, existeix una li·teratura cada cop més abundant que utilitza ex·periments aleatoritzats per avaluar l’impacte dels projectes finançats amb ajuda internacional (Mon·

28 29

però en qüestiona la validesa externa15. Aquesta crítica és justa ja que, en termes generals, als expe·riments aleatoritzats existeix un compromís entre la validesa externa i la validesa interna.

Finalment, Deaton (2010) i Ravallion (2009) es queixen de la predominança aconseguida per l’avaluació experimental a l’àmbit del desenvo·lupament econòmic. Ravallion (2009) escriu: “Els estudiants de doctorat busquen qualsevol cosa per aleatoritzar. Les agències filantròpiques de vegades són reticents a finançar avaluacions no·experimentals. Fins i tot el Banc Mundial està responent”. Deaton (2010) sosté que els resultats de l’aproximació experimental no poden interpre·tar·se sense un model econòmic. Abans, aquesta crítica constituïa un atac just a l’avaluació en for·ma reduïda dels primers experiments. Últimament, els proponents de l’avaluació aleatoritzada estan integrant cada cop més els models teòrics i les prediccions amb els resultats dels experiments ale·atoritzats. Vegeu Duflo [et al.] (2009), per exemple.

En aquesta secció, tractarem l’aplicació de la metodologia experimental en diferents tipus de projectes relacionats amb tres àmbits bàsics16: la salut, l’educació i el desenvolupament del sector financer (microcrèdits).

5.1. L’avaluació de les intervencions en la salut

Les intervencions en el sector sanitari tenen dos objectius bàsics: el canvi d’hàbits sanitaris i sexuals i el canvi en el sistema sanitari des del punt de vista de la provisió de serveis (canviant els incentius dels proveïdors dels serveis). Aquesta subsecció descriu alguns exemples d’intervenci·ons en aquest sector (Kremer 2007).

Com ja s’ha esmentat abans, un dels estudis recents de més influència sobre les intervencions

sanitàries als països en vies de desenvolupament és l’avaluació d’un programa de desparasitació presentat a Miguel i Kremer (2004). En alguns paï·sos, gairebé el 90% dels infants estan infectats. Mi·guel i Kremer (2004) consideren un programa de desparasitació a Kènia, que utilitza les escoles en comptes de les clíniques com a base del sistema de lliurament. El programa de desparasitació va reduir la càrrega parasitària i va incrementar l’au·topercepció de salut. Com és lògic, també va redu·ir l’absentisme escolar en un 25%. No obstant això, el resultat més interessant va ser el baix cost en la millora de l’educació (comparat amb d’altres pro·grames): aconseguir un any addicional d’educació va costar tan sols $3,50 dòlars. A més, va haver·hi importants externalitats: altres escoles no incloses al grup tractat van experimentar també una re·ducció de la càrrega parasitària i de l’absentisme dels seus estudiants. Miguel i Kremer (2007) con·sideren la sostenibilitat d’aquest programa. Atès que l’educació sanitària (rentar·se les mans amb freqüència, calçar sabates, etc.) no va tenir l’im·pacte esperat, Miguel i Kremer (2007) analitzen si el programa de desparasitació podria sostenir·se sense ajuda exterior. Per aquest propòsit, l’ONG que va ajudar en la primera etapa de l’experiment va establir un mecanisme amb el qual es com·partien despeses. Quan els usuaris van haver de pagar part del cost, en comptes de rebre el subsidi íntegre, l’acolliment va caure un 80%. Els ingres·sos recaptats per mitjà d’aquest sistema van ser molt escassos, un indicatiu clar que el programa de desparasitació no era sostenible a llarg termini sense l’ajuda internacional contínua.

Un altre programa de subsidis per a la salut s’emmarca en el programa PROGRESA: la trans·ferència de diners en efectiu per a mares pobres a zones rurals estava supeditada a la participació en mesures sanitàries preventives i l’assiduïtat dels nens a l’escola. Shultz (2004) informa que la taxa de malaltia dels nens del grup tractat era un

30 31

39,5% inferior a la del grup de control. A més, els nens del grup tractat mesuraven 1 cm més i teni·en un 25% menys de probabilitats de patir anè·mia. A més, els nens del grup tractat van registrar 0,7 anys addicionals d’educació comparat amb el grup de control.

Finalment, altres projectes recents procuren avaluar la gestió dels sistemes sanitaris en gene·ral. Bloom [et al.] (2007) analitzen la subcontracta·ció de la gestió dels serveis sanitaris estatals a les ONG en cinc districtes seleccionats a l’atzar. Els resultats mostren una millora de mitja desviació estàndard respecte al districte de comparació.

5.2. L’avaluació de les intervencions en l’educació

Al sector educatiu, algunes de les preocupaci·ons coincideixen amb les del sector sanitari. D’igual manera que existeixen metges absentistes que no acudeixen al treball, també existeixen professors absentistes17. Els programes de desenvolupament en el pla educatiu s’han centrat en tres qüestions: incrementar la participació escolar, millorar la qua·litat de l’educació i reformar l’estructura adminis·trativa. Existeixen diversos experiments que analit·zen l’impacte de programes alternatius per reduir el cost de l’educació. Les transferències condicio·nals de PROGRESA van augmentar la matriculació en un 3,4%. L’experiment kenià de desparasitació va comportar un augment del 25% en la presèn·cia d’estudiants a les escoles, i això es reprodueix a l’Índia. Altres programes també han estat avalu·ats (Duflo 2007): un experiment sobre la provisió gratuïta d’uniformes escolars a Kènia mostra que redueix la taxa d’abandonament en un 15% i un experiment sobre la provisió d’esmorzars gratuïts mostra un increment en la participació del 30%. Un altre experiment és el programa de professors de suport a l’Índia, basat en l’educació de recuperació, proporcionada pel programa Balsakhi, i un experi·

ment a Kènia sobre beques per a nenes, basat en els resultats de proves de coneixements.

El Gràfic 7 resumeix el cost per any addicio·nal d’educació dels programes alternatius. Aquest indicador permet comparar uns experiments molt diferents en termes de costos i beneficis. El que realment sorprèn és que el programa més rendi·ble d’augmentar la participació a les escoles és la desparasitació. Els subsidis en l’educació primària del programa PROGRESA són molt cars i, en qual·sevol cas, la majoria dels estudiants igualment cur·saven l’educació primària. Les beques per a nenes amb un bon rendiment acadèmic i els esmorzars gratuïts també són procediments cars per augmen·tar la participació, almenys en termes relatius.

El segon problema és el d’augmentar la quali·tat de l’educació. Moltes intervencions afecten la participació, però cap d’elles afecta la qualitat, me·surada a partir dels resultats de proves estandar·ditzades. Per tant, hem de respondre la pregunta següent: és útil gastar recursos per incrementar la taxa de participació a les escoles, si els estudiants no aprenen res a l’escola? Molts experiments aleato·ritzats als països en vies de desenvolupament inves·tiguen la resposta a aquesta pregunta i la majoria dels seus resultats són decebedors. Entre els expe·riments analitzats s’ha estudiat el cas de la provisió de llibres de text gratuïts, la provisió de paperògrafs gratuïts o l’ús de professors de suport per a l’edu·cació de reforç (programa Balsakhi). Les Balsakhi (que vol dir “l’amiga del nen”) són dones joves que han acabat l’educació secundària i són contractades per la comunitat local per ensenyar els estudiants que van endarrerits en matemàtiques i en ortogra·fia bàsica. Altres experiments han analitzat l’efecte de les càmeres en el control de l’absentisme dels professors; el pagament d’incentius als professors segons els resultats de les proves realitzades pels seus estudiants; i l’educació assistida per ordinador. El Gràfic 8 conté una comparació del cost d’incre·

32 33

Gràfi

c 7.

Cos

t per

any

add

icio

nal d

’edu

caci

ó in

duïd

a

250

7000

6000

5000

4000

3000

2000

1000

0

200

100 50150 0

Indi

a: p

rofe

ssor

addi

cion

alIn

dia:

de

spar

asita

ció

Ken

ia:

esm

orza

rs

grat

uïts

Ken

ia (B

usia

&

Teso

): b

eque

s pe

r a

nene

s

Ken

ia:

desp

aras

itaci

óK

enia

(Bus

ia):

be

ques

pe

r a

nene

s

Ken

ia:

unifo

rmes

gr

atuï

ts

Mèx

ic:

ed. p

rim

ària

Mèx

ic:

ed. s

ecun

dàri

a

Not

a: E

ixos

refl

ecte

ixen

cos

t per

any

en

dòla

rs: e

ix d

ret p

er b

arre

s gr

ises

; eix

esq

uerr

e pe

r ba

rres

ver

mel

les.

Fo

nt: D

uflo

(200

7).

Gràfi

c 8.

Cos

t d’in

crem

enta

r el

s re

sult

ats

de le

s pr

oves

en

0,1

desv

iaci

ons

està

ndar

ds

4 2

3,5

1,53 1

2,5

0,5 0

Bal

sakh

i 2B

alsa

khi 1

Beq

ues

a B

usia

Beq

ues

a B

usia

& T

eso

Ince

ntiu

s pe

r a

prof

esso

rsC

àmer

esA

pren

enta

tge

assi

stit

per

or

dina

dor

Llib

res

de te

xt

grat

uïts

Font

: Dufl

o (2

007)

.

34 35

sona que hi participa. L’evidència més recent mostra que el crèdit concedit a les dones millo·ra les condicions sanitàries i alimentàries dels nens i nenes, mentre que el crèdit concedit als homes no té cap efecte significatiu.

3. El pla setmanal d’amortització. Té realment cap importància que el pla d’amortització si·gui setmanal, mensual o anual? Òbviament, el cost dels diferents plans varia i, per tant, exis·teixen possibilitats de millora. Field i Pande (2007) empren un experiment per assignar cli·ents de manera aleatòria a diferents tipus de plans d’amortització. Les seves troballes indi·quen que els plans d’amortització més flexibles permeten que les institucions de microfinan·çament puguin rebaixar els costos d’operació sense augmentar les taxes de morositat.

4. Responsabilitat col·lectiva. Sempre s’ha con·siderat que la clàusula de responsabilitat col·lectiva en un contracte típic de microfinança·ment era un component bàsic per reduir les taxes d’impagament, reduir els costos d’opera·ció proporcionant incentius per monitorar i fer complir els contractes d’altres. La raó és que els clients tenen incentius per analitzar la fiabilitat d’altres clients abans de permetre que aquells individus s’uneixin al programa. Els clients tam·bé tenen incentius per monitorar la qualitat dels projectes d’inversió a altres clients i que la gent del mateix entorn pressioni perquè es retornin els préstecs. No obstant això, la responsabilitat col·lectiva també pot dissuadir un bon client de sol·licitar un préstec, qüestionant la sostenibili·tat a llarg termini d’aquest tipus de programa. Un individu amb un bon historial creditici pot acabar pagant tipus d’interès nets més alts si s’uneix al programa, que si busca alternatives creditícies fora del programa. Gine i Karlan (2007) duen a terme un experiment de camp en què comparen centres de responsabilitat in·

mentar les puntuacions de les proves en 0,1 desvia·cions estàndards per a cadascun dels programes es·mentats més amunt que van tenir un efecte positiu (aquesta condició exclou la provisió de paperògrafs que no va afectar les puntuacions de les proves de manera significativa). El sistema més rendible és la utilització de les Balsakhi, encara que l’efecte és limitat. Els procediments més cars són l’educació assistida per ordinador i els llibres de text gratuïts.

5.3. L’avaluació de les intervencions financeres

Recentment, les ONG i les entitats governa·mentals han introduït uns programes de microcrè·dits dirigits als pobres dels països amb rendes bai·xes. L’expansió de l’accés al crèdit ha esdevingut clau en les estratègies de desenvolupament arreu del món. L’avaluació d’aquests programes demos·tra que tenen bastant d’èxit pel que fa a la millo·ra de la salut i l’alimentació de les famílies (Pitt i Khandker, 1998), mentre que són sostenibles a llarg termini (taxa de morositat molt baixa). Les investigacions recents intenten identificar els com·ponents bàsics dels microcrèdits per millorar el seu potencial com a dispositiu antipobresa. Entre aquests, es distingeixen quatre elements:

1. Orientació cap a les activitats productives. Kar·lan i Zinman (2008) consideren el paper poten·cial del crèdit al consumidor en comptes del crèdit empresarial. Aquests autors estimen l’im·pacte de l’expansió de la provisió de crèdit al consumidor emprant un experiment de camp a Sud·àfrica. Segons Karlan i Zinman (2008), els préstecs marginals incrementen l’accés al crèdit i produeixen beneficis mesurables (augmenten l’ocupació i redueixen la pobresa).

2. El biaix pel que fa a les dones. Pitt i Khandker (1998) mostren que l’efecte de la participació al programa varia segons el gènere de la per·

36 37

La dificultat de l’aproximació macroeconòmi·ca per identificar l’efecte de l’ajuda internacional representa una raó important per la qual l’ús dels experiments aleatoritzats s’està imposant com a norma en l’avaluació de l’efectivitat de l’ajuda in·ternacional. L’última part de l’opuscle resumeix algunes d’aquestes troballes en el context dels programes/intervencions educatius, sanitaris i fi·nancers. L’evidència s’està acumulant ràpidament. Ja se sap que la desparasitació és una manera ex·traordinàriament eficaç de millorar la salut, i fins i tot l’educació, als països en vies de desenvolu·pament. També sabem que, almenys en algunes parts de l’Índia, l’ús de professors de suport (joves graduades de secundària de la pròpia comunitat) repercuteix molt eficaçment en la millora de l’edu·cació, mentre que la provisió de llibres de text gra·tuïts no resulta ser una idea tan bona. Clarament, caldria investigar més a fons per completar un ma·nual exhaustiu de millors pràctiques en l’ajuda al desenvolupament. A més, l’evidència experimen·tal hauria de complementar·se amb teoria econò·mica per millorar la validesa externa dels resultats.

dividual (grup de tractament) en oposició a la responsabilitat col·lectiva (grup de control). No troben cap augment de les taxes de morositat al grup de tractament.

6. Conclusions

Molts països en vies de desenvolupament han rebut grans quantitats d’ajuda exterior durant els últims quaranta anys, però, en general, els resul·tats són decebedors. Aquest opuscle revisa l’evi·dència empírica pel que fa a l’efectivitat de l’aju·da internacional i tracta algunes consideracions d’economia política que podrien explicar, almenys en part, la poca efectivitat de l’ajuda al desenvo·lupament. Aquests efectes de l’economia política estan relacionats amb els incentius dels donants i les agències internacionals, la interacció entre do·nants i països receptors, i la forma de lliurament de l’ajuda a aquests països.

Els decebedors resultats quant a l’efecte de l’ajuda internacional en el creixement han portat a una línia d’investigació de les condicions sota les quals l’ajuda pot ser efectiva. L’evidència empírica tampoc és concloent pel que fa a la qüestió de si l’ajuda és efectiva si va acompanyada de bo·nes polítiques. Gran part de la literatura coinci·deix que l’efecte trobat en l’ajuda internacional, si es donen bones polítiques econòmiques, és fràgil. D’altra banda, treballs recents han mostrat que l’ajuda internacional té un efecte negatiu en el desenvolupament institucional i la qualitat de·mocràtica dels països receptors. És probable que l’aproximació macroeconòmica a l’avaluació de l’efectivitat de l’ajuda exterior no sigui l’adequada per proporcionar una resposta clara a la pregunta principal: l’ajuda internacional afecta positivament els països receptors?

38 39

(12) Per una aproximació general a l’avaluació aleatoritzada sobre els programes de desenvolupament, vegeu Duflo [et al.] (2006).

(13) Fem servir el terme ‘aproximació macro tradicional’ per a l’avaluació de les polítiques de desenvolupament a les esti-macions que utilitzen dades agregades macroeconòmiques. La principal crítica dels partidaris d’aquest plantejament a l’ús d’experiments és que no es pot trobar la solució de moltes qüestions macroeconòmiques importants mitjançant la realit-zació d’experiments controlats.

(14) El plantejament estructural es basa en la construcció de models teòrics a partir de principis bàsics (funció d’utilitat, funció de producció, etc.) i l’avaluació de polítiques simulant el model amb els paràmetres calibrats segons investigacions prèvies.

(15) La validesa interna implica que la inferència estadística en els efectes causals és vàlida per a la població de l’estudi. Un experiment és vàlid externament si les seves inferències poden generalitzar-se a altres poblacions diferents de les utilitzades a l’experiment.

(16) Per a una àmplia informació sobre aquests temes, vegeu Montalvo (2007).

(17) Els treballadors que practiquen l’absentisme són persones que haurien de ser presents a les instal·lacions educatives i sanitàries, però passen la major part del temps absents.

Notes

* Agraïm els comentaris aportats per l’avaluador anònim, que han augmentat l’interès d’aquest treball.

(1) PPA significa Paritat de Poder Adquisitiu.

(2) Moltes investigacions no han trobat empíricament l’es-mentat ‘parany de la pobresa’. Vegeu, per exemple, Kraay i Raddatz (2007).

(3) El resultat de les negociacions a la 31ª cimera del G8, cele-brada del 6 al 8 de juliol de 2005, es coneix popularment com “l’acord de Gleneagles” pel nom de l’hotel on es va celebrar. Els països del G8 van acordar proporcionar uns 50.000 milions de dòlars en ajuda als països en vies de desenvolupament i perdonar el deute dels Països Pobres Altament Endeutats (PPAE). Els membres G8 de la UE es van comprometre a un objectiu conjunt del 0,56% del PIB l’any 2010 i del 0,7% l’any 2015.

(4) Vegeu Banerjee (2007) o Easterly (2008) per debats recents sobre aquests punts generals.

(5) Els fluxos d’AOD inclouen donatius i préstecs concessio-naris –és a dir, préstecs en què el component donatiu arriba a un mínim del 25%.

(6) Cal esmentar que els resultats tractats en aquesta secció depenen de la idoneïtat de l’especificació economètrica i, en alguns casos, dels instruments utilitzats per a l’estimació.

(7) Martens [et al.] (2005) i Montalvo (2008) tracten molts altres mecanismes de l’economia política.

(8) L’accés comú implica que tots els individus tenen accés obert als recursos o que limitar-hi l’accés és molt costós.

(9) L’especificació es pot interpretar com la regressió de canvis sobre canvis. L’ajuda (AID) és el canvi net en l’ajuda exterior sobre el PIB; la variable petroli (OIL) representa les rendes anuals a partir del petroli sobre el PIB, i els xocs (SHOCKS), per definició, són canvis en els nivells.

(10) Existeixen informes de la vacunació múltiple d’una nena, realitzada per diferents ONG després del tsunami a Banda Ache (El País, 13 d’abril, 2005. P.A2). La inoculació de tant de contingut víric va fer emmalaltir la nena. Davant del perill d’una epidèmia, es van enviar diversos metges a la zona per trobar-ne les causes de la malaltia. Al final, la causa va resultar ser la manca de coordinació de les ONG que treballa-ven a la zona.

(11) Montalvo i Reynal-Querol (2005a, 2005b, 2008) tracten la relació entre les propietats de l’índex de fraccionalització i polarització en el context dels determinants de la guerra civil i els genocidis.

40 41

Duflo, E. (2007), “The evaluation of educational interventions in developing countries: evidence from randomized experi·ments,” a J. G. Montalvo (Ed.), The Scientific Analysis of Development Aid, FBBVA, Madrid.

Duflo, E., R. Glennerster i M. Kremer (2006), “Using randomi·zation in development economics research: a toolkit,” NBER Technical Working Paper 333.

Easterly, W. (Ed.) (2008), Reinventing Foreign Aid, MIT Press.

Easterly, W. (2007), “Are aid agencies improving?”, Economic Policy, vol. 22(52), 633·678.

Easterly, W. (2006), The White Man’s Burden: Why the West’s Efforts to Aid the Rest have done so Much Ill and so Little Good, Oxford: Oxford University Press.

Easterly, W. (2003), “The cartel of good intentions: the prob·lem of bureaucracy in foreign aid,” Journal of Policy Reform, vol. 5(2), 67·91.

Easterly, W., R. Levine i D. Roodman (2004), “Aid, policies and growth: a comment.” American Economic Review, vol. 94(3), 774·780.

Field, E. i R. Pande (2007), “Repayment frequency and default in micro·finance: evidence from India,” mimeo.

Gibson, C., K. Andersson, E. Ostrom i S. Shivakumar (2005), The Samaritan’s Dilemma: the Political Economy of Develop-ment Aid. Oxford: Oxford University Press.

Gine, X. i D. Karlan (2007), “Group versus individual liability: a field experiment in the Philippines,” mimeo.

Hansen, H. i F. Tarp (2001), “Aid and growth regressions”, Journal of Development Economics, vol. 64(2), 547·570.

Imbens, G. (2010), “Better LATE than nothing: some com·ments on Deaton (2009) and Heckman and Urzua (2009)”, Journal of Economic Literature, vol. 48, 399·423.

Karlan, D. i J. Zinman (2008), “Expanding credit access: using randomized supply decisions to estimate the impacts,” Review of Financial Studies, vol. 23(1), 433·464.

Kaufmann, D. i A. Kraay (2008), “Governance indicators: where are we, where should we be going?,” The World Bank Research Observer, 23, 1, 1·30.

Knack, S. i A. Rahman (2007), “Donor fragmentation and bureaucracy quality in aid recipients,” Journal of Development Economics, vol. 83(1), 176·197.

Knack, S. (2004), “Does foreign aid promote democracy?”, International Studies Quarterly, vol. 48, 251·266.

Bibliografia

Acharya, A., A. T. Fuzzo de Lima, i M. Moore (2006), “Aid proliferation: how responsible are the donors,” Journal of Development Studies, vol. 42(1), 1·21.

Alesina, A. i D. Dollar (2000), “Who gives foreign aid to whom and why.” Journal of Economic Growth, vol. 5, 33·63.

Angrist, J. i J.S. Pischke (2010), “The credibility revolution in empirical economics: how better research design is taking the con out of econometrics”, Journal of Economic Perspectives, vol. 24(2), 3·30.

Barro, R. i J.W Lee (2005), “IMF programs: who is chosen and what are the effects?”, Journal of Monetary Economics, vol. 52(7), 1245·1269.

Banerjee, A. (Ed.) (2007), Making Aid Work, Boston Review/MIT Press (April 2007).

Bloom, E., I. Bhushan, D. Clingingsmith, R. Hong, E. King, M. Kremer, B. Loevinsohn i J. Schwartz (2007), “Contracting for health: evidence from Cambodia,” mimeo.

Boone, P. (1996), “Politics and the effectiveness of foreign aid,” European Economic Review, vol. 40, 289·329.

Burnside C. i Dollar D. (2000), “Aid, Policies and Growth,” American Economic Review, vol. 90(4), 847·88.

Chen, S. i M. Ravallion (2008), “The developing world is poorer than we thought, but no less successful in the fight against poverty”, World Bank Working Paper 4703.

Collier, P. (2007), The Bottom Billion, Oxford: Oxford Univer·sity Press.

Collier, P. i D. Dollar (2002), “Aid allocation and poverty re·duction”, European Economic Review, vol. 46, 1475·1500.

Collier, P. i J. Dehn (2001), “Aid, shocks and growth,” World Bank Policy Research Working Paper Series 2688.

Deaton, A. (2010), “Instruments, randomization and learning about development,” Journal of Economic Literature, vol. 48(2), 424·55.

Djankov, S., J. G. Montalvo i M. Reynal·Querol (2009), “Aid with multiple personalities”, Journal of Comparative Econom-ics vol. 37(2), 217·229.

Djankov, S., J. G. Montalvo i M. Reynal·Querol (2008b), “The curse of aid,” Journal of Economic Growth, vol.13(3), 169·194.

Duflo, E., M. Kremer i J. Robinson (2009), “Nudging farmers to use fertilizers: evidence from Kenya,” mimeo, MIT.

42 43

Olken, B. (2005), “Monitoring corruption: evidence from a field experiment in Indonesia”, NBER Working Paper 11753.

Pitt, M. i S. Khandker (1998), “The impact of group·based credit programs on poor households in Bangladesh: does the gender of the participants matter?”, Journal of Political Economy, vol.106(5), 958·996.

Przeworski, A. i J.R. Vreeland (2000), “The effect of IMF programs on economic growth”, Journal of Development Economics, vol. 62(2), 385·421.

Rajan, R. i A. Subramanian (2008), “Aid and growth: what does the cross country evidence really show?”, Review of Economics and Statistics, vol 90(4), 643·665.

Ravallion, M. (2009), “Should the “randomista” rule?” Econo-mists’ Voice, vol. 6(2), 1·5.

Reinikka, R. i J. Svensson (2004), “Local capture: evidence from a central government transfer program in Uganda”, Quarterly Journal of Economics, vol. 119(2), 679·705.

Rodrick, D. (2008), “The new development economics: we shall experiment, but how shall we learn?” mimeo, Kennedy School of Government.

Roodman, D. (2004), “The anarchy of numbers: aid, develop·ment and cross·country empirics”, Center for Global Develop·ment Working Paper 32, http://www.cgdev.org/content/publi·cations/detail/2745.

Sachs, J. (2005), The End of Poverty, New York: The Penguin Press.

Sachs, J.D. i Warner, A. (1995), “Economic reform and the process of global integration”, Brookings Papers on Economic Activity, vol. 26(1), 1·118.

Schultz, P. (2004), “School subsidies for the poor: evaluating the Mexican PROGRESA poverty program,” Journal of Devel-opment Economics, vol. 74(1), 199·250.

Tornell, A. i P. Lane (1999), “The voracity effect,” American Economic Review, vol. 89, 22·46

World Bank (2008), Statement on Chad·Cameroon Pipeline 2009/073/AFR.

Knack, S. i P. Keefer (1995), “Institutions and economic per·formance: cross·country tests using alternative institutional measures”, Economics and Politics, vol 7, 207·227.

Kray, A. i Raddatz, C. (2007), “Poverty traps, aid and growth,” Journal of Development Economics, vol. 82(2), 315·347.

Kremer, M. (2007), “Improving health behaviour and systems: some evidence from randomized evaluations,” a J. Montalvo (Ed.), The Scientific Analysis of Development Aid, FBBVA, Madrid.

Lane, P. i A.Tornell (1996), “Power, growth, and the voracity effect.” Journal of Economic Growth, vol. 1(2), 213·41.

La Porta, R., F. Lopez de Silanes, A. Shleifer i R. Vishny, (1999), “The quality of government”, Journal of Law, Economics and Organization, vol. 15(1), 222·279.

Maren, M. (1997), The Road to Hell: The Ravaging Effect of Foreign Aid and International Charity, New York, The Free Press.

Martens, B., U. Mummert, P. Murrell i P. Seabright (2002), The Institutional Economics of Foreign Aid. Cambridge: Cam·bridge University Press.

Miguel, E. i M. Kremer (2007), “The illusion of sustainability”, Quarterly Journal of Economics, vol. 122(3), 1007·1065.

Miguel, E. i M. Kremer (2004), “Worms: identifying impacts on education and health in the presence of treatment externali·ties”, Econometrica, vol. 72(1), 159·217.

Montalvo, J. G. (2007), “The effectiveness of foreign aid and its evaluation using randomized experiments,” a J. G. Montalvo (Ed.), The Scientific Analysis of Development Aid, FBBVA, Madrid.

Montalvo, J. G. (2008), “The political economy of international aid,” Princeton Encyclopedia of the World Economy.

Montalvo, J. G. i M. Reynal·Querol (2005), “Ethnic polariza·tion, potential conflict and civil wars,” American Economic Review, vol. 95 (3), 796·816.

Montalvo, J. G. i M. Reynal·Querol (2005), “Fractionalization, polarization and economic development,” Journal of Develop-ment Economics, vol. 76, 293·323.

Montalvo, J. G. i M. Reynal·Querol (2008), “Discrete polariza·tion with an application to the determinants of genocides”, Economic Journal, vol.118(533), 1835·1865.

Morss, E. R. (1984), “Institutional destruction resulting from donor and project proliferation in Sub·Saharan African coun·tries”, World Development, vol. 12(4), 465·70.

Títols publicats

1. Una reflexió sobre l’atur a Espanya Ramon Marimon (juny 97)

2. Reduir l’atur: a qualsevol preu? Fabrizio Zilibotti (desembre 97)

3. Impostos sobre el capital i el treball, activitat macroeconòmica i redistribució Albert Marcet (novembre 98)

4. El prestador de darrera instància en l’entorn financer actual Xavier Freixas (novembre 99)

5. Per què creix el sector públic? El paper del desenvolupament econòmic, el comerç i la democràcia Carles Boix (novembre 99)

6. Gerontocràcia i Seguretat Social Xavier Sala-i-Martin (juliol 2000)

7. La viabilitat política de la reforma del mercat laboral Gilles Saint-Paul (desembre 2000)

8. Contribueixen les polítiques de la Unió Europea a estimular el creixement i a reduir les desigualtats regionals? Fabio Canova (maig 2001)

9. Efectes d’aglomeració a Europa i als EUA Antonio Ciccone (setembre 2001)

10. Polarització econòmica a la conca mediterrània Joan Esteban (maig 2002)

11. Com inverteixen la seva riquesa les economies domèstiques? Miquel Faig (octubre 2002)

12. Efectes macroeconòmics i distributius de la Seguretat Social Luisa Fuster (abril 2003)

13. Educar la intuïció: Un repte pel segle XXI Robin M. Hogarth (setembre 2003)

14. Els controls de capital a l’Europa de la postguerra Hans-Joachim Voth (abril 2004)

15. La fiscalitat dels intermediaris financers Ramon Caminal (setembre 2004)

16. Preparats per prendre riscs? Evidència experimental sobre l’aversió i l’atracció al risc Antoni Bosch-Domènech / Joaquim Silvestre i Benach (novembre 2005)

17. Xarxes socials i mercat laboral Antoni Calvó-Armengol (gener 2006)

18. Els efectes de la protecció laboral a Europa i als Estats Units Adriana D. Kugler (febrer 2007)

19. Creixement urbà desordenat: Causes i conseqüències Diego Puga (gener 2008)

20. El creixement a llarg termini a l’Europa Occidental, 1830-2000: fets i problemes Albert Carreras i Xavier Tafunell (juny 2008)

21. Com superar la fallida de coordinació en empreses i organitzacions: evidència experimental Jordi Brandts (març 2009)

22. L’assignació ineficient del talent José V. Rodríguez Mora (maig 2009)

23. Complementarietats en les estratègies d’innovació i el vincle amb la ciència Bruno Cassiman (setembre 2009)

24. Mecanismes senzills per resoldre conflictes d’interès i compartir els guanys David Pérez-Castrillo (novembre 2009)

25. Transferència de les innovacions universitàries Inés Macho-Stadler (gener 2010)

26. Costos i conflictes d’acomiadament, i el funcionament del mercat de treball Maia Güell (juny 2010)

27. Desigualtat i progressivitat fiscal Juan Carlos Conesa (octubre 2010)

28. Economia de la felicitat Ada Ferrer-i-Carbonell (maig 2011)

29. Triar escola a Espanya: teoria i evidència Caterina Calsamiglia (setembre 2011)

30. La responsabilitat social corporativa i el benestar social. Com promoure estratègies empresarials socialment responsables Juan-José Ganuza (març 2012)

31. L'efectivitat de l'ajuda internacional: de la perspectiva macroeconòmica a l'avaluació experimental José G. Montalvo / Marta Reynal-Querol (juny 2012)

PV

P: 6

,00

Ramon Trias Fargas, 25·27 · 08005 BarcelonaTel: 93 542 13 88 · Fax: 93 542 28 26E·mail: crei@crei.cathttp://www.crei.cat

José García Montalvo és Catedràtic d’Economia a la Universitat Pompeu Fabra (UPF) i investigador a l’IVIE. Actualment és Fellow ICREA·Academia. Li van atorgar el Premi Nacional de Llicenciatura en Economia (la nota mitjana de llicenciatura més alta a Espanya el 1988). Va obtenir el doctorat en Economia a la Universitat de Harvard el 1993.

Ha treballat d’assessor, entre altres càrrecs, per la Unió Europea, l’OCDE, el Banc Interamericà de Desenvolupament i el Banc Mundial. Va ser director del Departament d’Economia i Empresa a la UPF des de l’any 2007 fins al 2010. Ha publicat 11 llibres i més de 100 articles a revistes acadèmiques com American Economic Review, Economic Journal, Review of Economics and Statistics, Journal of Business and Economic Statistics, Journal of Development Economics, entre d’altres.

Marta Reynal·Querol és investigadora ICREA al Departament d’Economia i Empresa de la Universitat Pompeu Fabra (UPF). Es va doctorar en Economia a la London School of Economics and Political Science (2001). És membre del Consell Editorial del Journal of Conflict Resolution i de l’European Journal of Political Economy. També és membre

del consell de l’European Economic Association. Li van atorgar una Starting Grant dins la primera convocatòria del Consell de Recerca Europeu. Va aconseguir el premi Banco Herrero 2011 per ser l’economista espanyol més destacat de menys de 40 anys. Entre el 2001 i el 2005 va treballar al Banc Mundial. Ha publicat a l’American Economic Review, American Political Science Review, Review of Economics and Statistics, Economic Journal, Journal of Economic Growth, Journal of Development Economics i Journal of Conflict Resolution, entre d’altres.

José García Montalvo

Marta Reynal-Querol