La nostra sortida a la crisi: NI AJUSTA, NI RETALLA, NI PAGA

LLAA CCRRIISSII NNOO TTÉÉ UUNNAA ÚÚNNIICCAA SSOORR--TTIIDDAA Però el que s'ha exposat noés cap mal inevitable, cap inexo-

rable força natural o còsmica de laqual siguem esclaves. És perfecta-ment possible sortir d'aquesta crisisense exposar-se a tan grans pati-ments i perills, posant en marxa demanera contundent una sèrie de me-sures l'enunciat de les quals és relati-vament simple: impagament deldeute il•legítim de l'estat contret ambbancs i empreses financeres, quepugui permetre el final de les políti-ques de retallades, conversió de labanca en pública sota estricte controlsocial, per assegurar així el flux delcrèdit segons necessitats socials i nod'acord al benefici privat; canvi delmodel productiu, amb fortes inver-sions públiques, per fer-ho ecològica-ment sostenible i equilibrat, derogacióde tota la legislació regressiva en ma-tèria de drets laborals, socials i pen-sions, augment dels salaris idisminució de la jornada laboral peraconseguir la plena ocupació ... Lesmesures exposades no tenen res d'u-tòpiques, són perfectament aplicablesi garantirien -posades en marxa en elconjunt de països del Sud d'Europaara colpejats per la crisi- la superacióde la depressió econòmica en quèestem instal•lades en benefici de laclasse treballadora. Qui impedeix ques'apliquin? Doncs, justament, aquellsque surten beneficiats de la crisi talcom es desenvolupa i gestiona ara i deles seves conseqüències, els capitalis-tes i els seus sicaris governants.

EELL DDEEUUTTEE TTÉÉ EELL SSEEUU OORRIIGGEENN EENN LLAADDEESSMMEESSUURRAADDAA AAMMBBIICCIIÓÓ DDEELLSS CCAAPPII--TTAALLIISSTTEESS LLa crisi econòmica actual iel problema del deute tenen el seu ori-gen, repetidament explicat, en l'afanydels capitalistes per obtenir guanys.Tal afany porta la banca a realitzar in-versions massives, fonamentalmenten els mercats immobiliaris, quedantels esperats beneficis bloquejats da-

vant la insolvència de molts dels deu-tors. A partir de la situació descrita, elsestats posen en marxa -sota la tutelai inspiració justament de les empresesfinanceres que han provocat la crisi-polítiques l'objectiu últim de les qualsno és altre que el de fer que la bancaes deslliuri de les pèrdues ocasionadesper les seves fracassades operacions.Aquestes polítiques afecten de ma-nera particularment brutal a païsosdel Sud d'Europa i a Irlanda, el grupdels sarcàsticament anomenats PIIGS,entre els quals es troba l'Estat espan-yol. La Comissió Europea encapçaladaper Angela Merkel esdevé braç políticexecutor de les mateixes a escala con-tinental.

EELL DDEEUUTTEE CCRREEIIXX PPEERR PPAAGGAARR LLEESS PPÈÈRR--DDUUEESS MMIILLIIOONNÀÀRRIIEESS DDEELLSS BBAANNCCSS,,CCRREEAANN AA MMÉÉSS UUNN NNEEGGOOCCII LLUUCCRRAATTIIUUEl mecanisme utilitzat perquè labanca obtingui uns ingressos que elmercat no li atorgaria de manera "na-tural" és tan simple i descarat com ferque sigui l'estat el que els pagui elsdeutes i eviti les seves pèrdues mit-jançant multimilionàries ajudes. Sónaquestes enormes quantitats les que,immediatament, acabem pagantentre totes. No obstant això en pagarl'estat i ja que aquest, en la major partde països del Sud d'Europa, no té in-gressos suficients per la via fiscal (jaque els rics paguen molt pocs impos-tos), la forma de finançar els paga-ments acaba sent la emissió de deutepúblic, de títols que es compren acanvi d'un interès. Però, ai, aquí labanca realitza un nou negoci! Perquèés la banca la que compra deute pú-blic usant els diners que li ven el BCE abaix interès (1,5%) i adquirint títols ainterès més alt (mínim 4%). D'altrabanda l'interès del deute públic es vafent progressivament més elevat, perla pressió que realitzen -de manera in-teressada- les entitats d'avaluaciómitjançant la "prima de risc". El procésdescrit, de manera relativament rà-pida, porta a un endeutament massiudels estats i a una pressió salvatgesobre aquests perquè realitzin els pa-gaments, realitzant totes les retalla-des socials i polítiques d'ajustamentque siguin necessàries. En aquest con-text els anomenats "rescats" no sóntals, sinó únicament aportacions de li-quiditat per al pagament d'interessos,

amb l’exigència de noves retallades iajustos que pateix fonamentalmentla classe treballadora.

LLAA CCRRIISSII EESSTTÀÀ SSEENNTT AAPPRROOFFIITTAADDAA PPEERREELLIIMMIINNAARR DDRREETTSS SSOOCCIIAALLSS EENN BBEENNEE--FFIICCII DD''UUNNSS PPOOCCSS La gestió de la crisi,tal com es realitza al Sud d'Europa, su-posa com ja s'ha dit la socialització deldeute privat de bancs i grans empre-ses, però va molt més lluny que això.Efectivament, la crisi està sent aprofi-tada, de manera totalment conscienti premeditada, per imposar un retro-cés de dècades en drets socials i sala-rials, per promoure la pèrdua de dretsdemocràtics i per privatitzar àreessenceres del que és actualment pú-blic. En aquest sentit en cap moments'ha de perdre de vista que tot i que lacrisi també colpeja en determinatsmoments els capitalistes, aquests, iparticularment el seu nucli més po-derós i consistent, es veuen benefi-ciats per l'extensió de la crisi en eltemps.

CCAADDAA VVEEGGAADDAA MMÉÉSS SSEECCTTOORRSS DDEE LLAAPPOOBBLLAACCIIÓÓ EEUURROOPPEEAA SSÓÓNN CCOONNSS--CCIIEENNTTSS DDEE LLEESS CCAAUUSSEESS DD''AAQQUUEESSTTEESSPPOOLLÍÍTTIIQQUUEESS En l'Europa del Sud am-plis sectors socials ja són conscientsde les causes i perills de la crisi i tambécomencen a ser-ho del tipus de mesu-res que s'haurien d'adoptar per supe-rar-la. Des que el 2008 la crisi vaesclatar amb virulència s'han anatproduint moltes respostes a ella i lespolítiques de gestió dels governs. Enmajor o menor mesura, les protesteshan existit en tot el sud europeu: Grè-cia en primer lloc, amb múltiples va-gues generals, però també Portugal,l'Estat espanyol (amb el seu 15M in-clòs), Itàlia i França, s'han anat mobi-litzant durant cinc anys contra lespolítiques de retallades. ¿Què ha im-pedit que fins ara no s'hagin pogutaturar les polítiques d'ajust? Realmentaixò és així perquè "no hi ha una altraopció possible"?

LL''EESSTTRRAATTÈÈGGIIAA DDEELLSS GGOOVVEERRNNSS:: DDEESS--GGAASSTTAARR LLAA RREESSPPOOSSTTAA DDEE LLEESS SSEEVVEESSPPOOBBLLAACCIIOONNSS La inflexibilitat delsgoverns, ja sigui Zapatero, Rajoy oMas, en l'aplicació de les seves polí-tiques d'ajust correspon a una es-tratègia molt estudiada i comú atots ells. Mitjançant el seu immobi-lisme, els governs envien a la genttreballadora un doble missatge: enprimer lloc, "no hi ha altra solució, nopodem fer una altra cosa", en segon,"és igual el que feu, no aconseguireufer-nos canviar". Que el primer delsmissatges és fals ja ho hem vistabans i molta gent comença -ambels seus dubtes - a ser conscient.Potser un dels prejudicis que resultimés difícil d'eradicar sigui el relatiual deute i a la "obligació de pagar-la".Però comencem a ser conscientsque si el preu de pagar el deute ésseguir com estem o empitjorar, laconclusió cau pel seu pes ... A més, hiha exemples molt clars -com els del'Equador o l'Argentina- que demos-tren que l'impagament del deute nosuposa cap catàstrofe, sinó justa-ment el contrari i això també es vaconeixent...

PPEERR EENNFFRROONNTTAARR--NNOOSS AA AAQQUUEESSTTEESSPPOOLLÍÍTTIIQQUUEESS CCAALL FFEERRMMEESSAA MMOOBBIILLIITT--ZZAADDOORRAA EENN EELL TTEEMMPPSSPerò ... ¿És certque "és igual el que feu, perquè noaconseguireu fer-nos canviar"?. Evi-dentment no i qualsevol repàs míni-mament rigorós a la Història ensindica que ni les dictadures mésdures i aferrissades han estat capa-ces de resistir una pressió popularmassiva i sostinguda. Cal, això sí, da-vant la fermesa prepotent dels go-vernants, oposar altra fermesa de laclasse treballadora, d'àmplia basemobilitzadora i dilatada en el temps,capaç de produir el seu desgast i cai-guda. Cal, també, aplicar la desobe-diència civil, trencant la capacitatdels governs per aplicar les seves po-lítiques.

DEUTES IL•LEGÍTIMSSi es continuen aplicant les polítiques de gestió de la crisi que aramateix s'estan executant al Sud d'Europa, a l'Estat espanyol i a Ca-talunya, aquesta es pot perfectament prolongar entre deu i quinzeanys més. Però l'allargament de la crisi no significarà, malaurada-ment, que es mantingui de manera estable una situació penosa comla d'ara, per contra, per a la classe treballadora i la majoria de la so-cietat el transcórrer dels anys en crisi suposarà el progressiu empit-jorament de seva situació: pèrdua de drets socials, salarials i polítics,augment de l'atur, increment dels problemes d'habitatge, desapari-ció d'àrees senceres dels serveis públics com els de sanitat i educació,ascens, fins i tot, del feixisme i del nazisme desproveïts de màscares,perill, també, de guerres i hecatombes ecològiques planetàries...

En síntesi, per poder donar a la crisi unasortida favorable a la classe treballadora ia la majoria de la població, i que impedeixila seva repetició en el futur necessitem:

•TTeenniirr uunnss oobbjjeeccttiiuuss ccllaarrss,, ssaabbeerr qquuii--nneess mmeessuurreess ss''hhaann dd''aapplliiccaarr,,comen-çant per la de l'impagament del deuteil•legítim, alliberant-nos del jou d'undeute que no és el nostre i de les retalla-des a què obliga. Es requereix un Pro-grama Mínim de mesures de xoc contrala crisi. Però aquest programa ja està es-tudiat i elaborat en els seus aspectes bà-sics, cal només aplicar-lo.

•RReeaalliittzzaarr uunnaa mmoobbiilliittzzaacciióó ààmmpplliiaa iissoossttiinngguuddaa eenn eell tteemmppss..Una mobi-

lització planificada, que inclogui els dife-rents sectors socials i laborals en lluita ique marqui els ritmes de la seva entradaen acció, tant per separat com conjunta-ment en accions massives i unitàries.Però aquesta mobilització àmplia s'ha dedesenvolupar no només a escala estatali nacional, sinó també -i tal cosa és fona-mental- a escala europea, involucrantprimer a països com l'Estat espanyol,Portugal i Grècia i estenent després pro-gressivament la seva base geogràfica.

•OOrrggaanniittzzaarr--ssee eenn ffoorrmmaa aasssseemmbblleeàà--rriiaa.. El 15M ha estat un exemple que

cal seguir. L'organització assembleària enlocalitats i barris, en fàbriques i centresde treball, i la coordinació mitjançant re-presentants d'aquestes assemblees debase és imprescindible perquè la classetreballadora i la ciutadania prenguin pro-tagonisme en les lluites. Aquest tipusd'organització constitueix l'antídot, la va-cuna, contra les tendències a la burocra-tització, al fre de les lluites, etc. quepuguin provenir d'organitzacions tradi-cionals com els sindicats. Les iniciativesde les Marees i altres campanyes i plata-formes contra les retallades, apuntenjustament en aquesta direcció i és moltimportant que aquestes instànciesvagin adquirint protagonisme i rellevàn-cia en les lluites.

•AAccttuuaarr ddee ffoorrmmaa eell mmééss uunniittààrriiaappoossssiibbllee,,buscant la convergència en

l'acció de les diferents organitzacions sin-dicals, polítiques, veïnals, dels movi-ments socials, del 15M, etc.

•TTrreebbaallllaarr ppeerr aa llaa ccoonnssttrruucccciióó,, aa mmiiggii llllaarrgg tteerrmmiinnii,, dd''uunn iinnssttrruummeenntt ppoo--

llííttiicc aannttiiccaappiittaalliissttaa que pugui ser ex-pressió de la voluntat d'amplis sectorssocials per posar en marxa mesures desortida a la crisi com les abans exposa-des. Aquesta organització hauria de ser-vir no només per a la representacióinstitucional sinó sobretot i fonamental-ment per impulsar els processos deconscienciació i d'organització dels debaix.

Aquesta sortida és perfectament aplica-ble en aquests moments i pot ser la ga-rantia que no es torni a repetir una crisicom l'actual. Per impulsar cal, això sí, laferma voluntat de la classe treballadorai de la majoria de la societat, la seva or-ganització i la seva mobilització més de-cidides.

HHII HHAA UUNNAA AALLTTEERRNNAATTIIVVAA DDEE SSOORR--TTIIDDAA AA LLAA CCRRIISSII II QQUUEE NNOO SSUUPPOOSSAAAAJJUUSSTTOOSS,, RREETTAALLLLAADDEESS NNII OOBBLLIIGGAA AAPPAAGGAARR DDEEUUTTEESS IILL••LLEEGGÍÍTTIIMMSS..

BALANÇ PROVISIONAL DE LA REFORMA LABORAL:ATUR, ACOMIADAMENTS... MENYS DRETS

UUNN AACCOOMMIIAADDAAMMEENNTT BBAARRAATT IIFFÀÀCCIILL La reforma laboral haabaratit i facilitat l'acomia-

dament fins a nivells no vistos desde començaments del segle XX. Lamonstruosa generació de desocu-pació produïda des de la seva apro-vació és molt visible: al III Trimestrede 2011 la taxa d'atur ascendia al21,52% al IV Trimestre de 2012arriba al 26,02%.

Les empreses, per fer front a la sevacrisi de rendibilitat i d'endeuta-ment, redueixen els costos labo-rals. El desincentiu quecomportava el cost d'indemnitza-ció, que podia empènyer a prendredecisions d'un altre tipus abansd'acomiadar, ha estat remogutdràsticament per la reforma (en-cara que cal assenyalar que unabona part de la feina ja estava fetaamb la reforma del PSOE el 2010 ,sumada a altres tantes anteriorsque marcaven una inequívoca ten-dència). En conseqüència, des de laseva aprovació, l'ascens de la des-ocupació ha estat notori, tot i queel punt de partida era de rècord. Amés, cal posar en relleu la taxa d'a-tur juvenil i femenina que es dis-paraven respectivament al 52,34%,pujant gairebé set punts, i al25,41%, pujant més de tres, res-pectivament (dades III Trimestre2012). Aquest efecte discriminatoriindirecte ens permetria afirmar, se-guint l'advocat Emilio Durán, queaquesta reforma té trets d'incons-titucionalitat.

UUNNAA RREEFFOORRMMAA AAMMBB LL''OOBBJJEECCTTIIUUDDEE RREEDDUUIIRR SSAALLAARRIISS La política dedestrucció d'ocupació té com apropòsit fonamental abaratir laforça laboral. L'efecte directe del'augment del nombre de personesdesesperades per trobar una feina,a les quals se'ls acaba les presta-cions d'atur (o les retallen), o quehan de recórrer als familiars pen-sionistes per no perdre el seu habi-tatge, és facilitar enormement ladegradació de les condicions labo-rals. Així, durant el 2102, hem as-sistit a caigudes fortes de salaris encombinar la presència d'unenorme exèrcit de reserva de per-sones aturades, d'un fort pànicentre els que encara conserven laseva ocupació a perdre-la i d'unagran iniciativa empresarial per apli-car despietadament acomiada-ments , EROs, despenjades salarialsi inaplicació de condicions laboralsfixades en conveni (art. 82. ET), imodificacions substancials de lescondicions de treball (art. 41. ET).

Un altre aspecte a ressenyar és la

modificació del procediment d'e-xecució dels EROs. A la pràctica elmodel laboral espanyol admet l'a-comiadament lliure, encara que nosigui gratuït. Els únics casos en quefins ara es posaven traves aaquesta potestat de l'empresariateren els acomiadaments declaratsnuls (en què es demostrava discri-minació laboral) i els Expedients deRegulació d'Ocupació (que regula-ven el procés d'acomiadamentcol•lectiu, comptant amb la garan-tia de l'administració, i que incloïenun procés de negociació amb elssindicats). Encara que els EROs sónuna via molt marginal de canalit-zació dels acomiadaments ( ja quela immensa majoria són indivi-duals), ara tampoc compten ambla intervenció de l'administració la-boral. El procés de consultes de lanegociació és l'únic moment departicipació de la representaciólegal dels treballadors. Com quel'acomiadament col•lectiu quedajustificat simplement amb caigu-des de les vendes durant tres tri-mestres o per haver patit opreveure simplement pèrdues,l'empresariat té a les mans la ca-pacitat d'acomiadar col•lectiva-ment amb un cost d'indemnitzaciómolt petit. En aquestes circums-tàncies, els sindicats, si no són ca-paços de mobilitzar i d'obtenir unaresposta contundent entre la plan-tilla contra l'empresa, estan enunes condicions molt desfavora-bles de negociació, el que menys-caba, tal com afirma Emilio Durán,el reconeixement de la defensadels interessos socials i econòmicsdels treballadors que es dóna enl'art. 7 de la Constitució.

CCAANNVVII DDEELL MMOODDEELL DDEE RREELLAACCIIOONNSSLLAABBOORRAALLSS El model laboral de l'Es-tat espanyol i a Catalunya, a partird'ara, té millor encaix teòric en l'es-quema anglosaxó, on preval la ne-gociació col•lectiva a escala

d'empresa. La reforma laboralatorga primacia a aquesta escala,posant del revés el format anterior.Això impedeix l'eficàcia dels con-venis col•lectius sectorials, tant es-tatals com provincials.L'experiència demostra que quanes signen convenis d'empresa, nonomés es produeix una disparitat iheterogeneïtat que propicien eldúmping i la rivalitat dins de laclasse treballadora, sinó que, des-prés d'uns primers anys en quèpotser millorin les condicions labo-rals, al final es deteriorar la baseque representa el conveni sectorialestatal o provincial.

Hi ha un altre aspecte molt perju-dicial. Fins fa poc, quan acabava lavigència d'un conveni, i fins nego-ciar el següent, se seguia aplicantl'anterior, fet conegut com ultraac-tivitat del conveni. A partir d'ara noserà així: al cap d'un any de la fi dela seva vigència, si fracassa l'actua-lització del conveni en qüestió,aquest decau. I aquí es produeixuna enorme incertesa i inseguretatjurídiques, ja que no se sap si s'a-plicaran altres referències (el con-veni sectorial, el d'empresa,l'estatut dels treballadors, part delmateix conveni que va decaure?).Del que no hi ha cap dubte és queles condicions laborals seran moltpitjors per a les plantilles afecta-des. La taxa de cobertura de la ne-gociació col•lectiva es desplomaràa partir d'ara a causa d'aquestefecte, perquè portem més d'unany amb la negociació col•lectivabloquejada per l'actitud de patro-nals i empreses.

LL’’eessmmiiccoollaammeenntt ddee llaa nneeggoocciiaacciióóccooll••lleeccttiivvaa ééss uunn ppaass pprreevvii aa llaa iinn--ddiivviidduuaalliittzzaacciióó pplleennaa ddee lleess rreellaa--cciioonnss llaabboorraallss ii,, aammbb aaiixxòò,,ll''iinnccrreemmeenntt ddeell ppooddeerr eemmpprreessaarriiaallffiinnss aa nniivveellllss ccoommppaarraabblleess aallss qquueerreeggiieenn aall sseeggllee XXIIXX..

La crisi ha estat l'excusa perfecta per imposar i aplicar una Reforma Laboral brutal que noobstant això ja es venia gestant amb anterioritat. Després de poc més d'un any des de la sevaaplicació, procedeix fer un primer balanç que no pot ser encara complet, perquè els danysde l'aplicació de la llei només han començat a manifestar-se. Les conseqüències més greussegurament estan per arribar i és previsible que tinguin un efecte molt durador.

RETALLEM AL GOVERN MAS DECIDIM SOBRE

L’estat de les lluites socials se-gueix sent contradictori. Moltmalestar acumulat, d’una

banda, però dificultats per arren-car una nova onada explosiva demobilitzacions contra les retalla-des, en un escenari, a més, on elsindicalisme majoritari segueixsense una agenda clara i senseplantejar un procés sostingut i co-herent de mobilitzacions. En el te-rreny social són necessàries duesdinàmiques: impulsar campanyesespecífiques sobre problemes es-pecífics, que tinguin arrelamentsocial i/o territorial i articular unespai de coordinació de les lluitessocials, amb legitimitat social, im-plantació i força per a poder pren-dre iniciatives unitàries generals.CiU i Mas tenen difícil fer marxaenrera en el seu projecte de con-sulta, tot i que només la convoca-

ran si no tenen cap excusa per nofer-ho i es manté una pressió polí-tica i social en aquesta direcció. Enaquest escenari els reptes de l’es-querra política i social en general,són dos: reconstruir un movimentfort d’oposició a les retallades i ales polítiques d’ajust imantenir lapressió per a la convocatòria de laconsulta, primer, i ser capaçosd’articular una orientació afirma-tiva de vot cap a la mateixa, des-prés, i intentar que CiU i ERC no lacapitalitzin.

UUNN DDOOBBLLEE DDEESSAAFFIIAAMMEENNTT,, GGAA--RRAANNTTIIRR LLAA CCOONNSSUULLTTAA AAMMBBUUNNAA AAGGEENNDDAA SSOOCCIIAALL Des del'esquerra tenim un doble des-afiament, garantir la consulta, ique no sigui utilizada per CiU iERC per silenciar la qüestió social.Això planteja varis reptes estratè-

gics, com rellançar les lluites con-tra les retallades i l’austeritat iestar present de forma activa enles mobilitzacions i iniciatives so-biranistes, amb un discurs propique senyali la necessitat de vincu-lar qüestió nacional i qüestió so-cial. És necessari articular unampli pol social i ciutadà favora-ble a la consulta i contrari a la po-lítica de retallades el més ampli,unitari i fort possible.

El govern de CiU té una agendapròpia en la que busca utilizar laconsulta i l’excercici del dret a de-cidir en benefici propi, instrumen-talitzant la qüestió nacional per atapar la política de retallades, perevitar desgastar-se entre la sevabase social, i per imposar la sevapolítica econòmica obedient a laTroika i als “mercats”. Al contrari,

el desafiament de fons és aconse-guir que el debat sobre el dret adecidir i la independència permetiobrir un procés democratitzadorde totes les esferes de la societat.

UUNN GGOOVVEERRNN DDEE LLAA TTRROOIIKKAA L’ac-ceptació de les regles de joc de laUE i de la Troika per part del go-vern de Mas buiden l’exerici deldret a decidir. Una independènciatutelada per la Troika esdevindràuna sobirania sense contingut alservei de l’1% i no del 99%. El casde Grècia és ben clar. La sobiraniareal implica una ruptura amb lespolítiques d’austeritat i amb lasubmissió neocolonial a la Troika.La consulta sobre la independèn-cia no pot associar-se a l’accepta-ció de les regles de joc d’una UEque, més que donar llibertat i so-birania als pobles, els la pren enfavor dels interessos de la minoriafinancera.

Volem una consulta on el poble deCatalunya pugui decidir sobre laindependència i sense condicio-nants econòmics internacionals.Però el dret a decidir no s’ha de li-mitar aquí. Cal dedicir sobre totallò que afecta a les nostres videsi aprofitar el potencial democràticque obre el debat sobre la con-sulta per a “desbordar” el dret adecidir i ampliar la reivindicacióde decidir al terreny de la políticaeconòmica, de la política interna-cional i exterior, dels drets de ciu-tadania, del model alimentari, del

El govern Mas continua amb la seva política de retallades, aplicant de formaimplacable les tisores i justificant-se, com sempre, en què no té més remei ique l'obliga el topall de dèficit fixat pel govern de Madrid. El govern de CiUamb el suport d’ERC és un govern fràgil en el qual ambdós socis col.laboren icompeteixen a la vegada. L’objectiu de CiU és intentar que ERC pagui un preuper a la política de retallades i no pagar-la exclusivament ella sola, mentresque ERC pretén trampejar com pugui la política econòmica fins a la convoca-tòria de la consulta i espera que esgrimir l’èxit de la convocatòria de la con-sulta compensi entre el seu electorat el seu compromís amb els pressupostosi les mesures d’ajust. D'aquí les dificultats per aprovar els pressupostos.

TOT EL QUÈTOT EL QUÈ ENS AFECTA!ENS AFECTA!

RETALLEM AL GOVERN MAS DECIDIM SOBRE

El govern Mas continua amb la seva política de retallades, aplicant de formaimplacable les tisores i justificant-se, com sempre, en què no té més remei ique l'obliga el topall de dèficit fixat pel govern de Madrid. El govern de CiUamb el suport d’ERC és un govern fràgil en el qual ambdós socis col.laboren icompeteixen a la vegada. L’objectiu de CiU és intentar que ERC pagui un preuper a la política de retallades i no pagar-la exclusivament ella sola, mentresque ERC pretén trampejar com pugui la política econòmica fins a la convoca-tòria de la consulta i espera que esgrimir l’èxit de la convocatòria de la con-sulta compensi entre el seu electorat el seu compromís amb els pressupostosi les mesures d’ajust. D'aquí les dificultats per aprovar els pressupostos.

TOT EL QUÈTOT EL QUÈ ENS AFECTA!ENS AFECTA!

Catalunya necessita un procés cons-tituent que permeti discutir quinmodel de societat i quin marc insti-tucional ha de tenir una nova Repú-blica catalana, i quines són les novesregles del joc. Un procés constituentpropi que pot ser un element decisiuper contribuir també a l’ensorramentdel Règim de 1978 al conjunt de l’Es-tat espanyol, així com per permetreque el potencial democratitzadorobert a Catalunya s’extengui al con-junt dels Països Catalans, al País Va-lencià i a les Illes.

LLAA NNOOSSTTRRAA ÉÉSS UUNNAA AAPPOOSSTTAA EENNFFAAVVOORR DD’’UUNNAA CCAATTAALLUUNNYYAACCAATTAALLUUNNYYAA PPEELL9999%%, en favor dels interessos de lamajoria, on cap persona sigui discri-minada en virtud del seu gènere,ètnia, opció sexual, cultura o religió, isolidària amb la resta de pobles d’Eu-ropa i del món.

PPeerr aaccoonnsseegguuiirr--hhoo nnoo hheemm dd’’aannaarraa rreemmoollcc ddee MMaass ii JJuunnqquueerraass,, ssiinnóóddeessbboorrddaarr--llooss,, ppoorrttaanntt eell ddrreett aaddeecciiddiirr aa aaqquueellllss tteemmeess ssoobbrree eellssqquuaallss eell ppooddeerr ffiinnaanncceerr mmaannttéé uunnccoonnttrrooll pprriivvaatt ii aannttiiddeemmooccrrààttiicc..

+Davant la prioritat neoliberal delpagament a costa de qualsevolaltra cosa del deute, que fona-

mentalment va a parar a mamns delsbancs, apostem per una auditoria ciu-tadana de tots els deutes, que diagnos-tiqui, amb el control i la participaciódels i les de baix, l'origen dels deutespúblics, i la seva possible naturalesail•legítima i, en certs casos, odiosa. Caldonar a conèixer i dimensionar quinapart dels deutes públics respon a ope-racions de rescat al capital privat, i enparticular a la banca; quina part és fruitde la desfiscalització a les rendes del ca-pital i del patrimoni, que en conjunt vanfer perdre recursos al sector públic i in-córrer en dèficit; en quina mesura eldeute obeeix a la generositat amb sub-vencions, deduccions i bonificacionsmúltiples a les empreses, el que va oca-sionar despeses o detracció de recursospúblics sense respondre a l'interès ge-neral; en quines condicions es va con-traure aquest deute; i quinesdestinacions va tenir el finançament, jaque no és el mateix invertir en iniciati-ves d'utilitat social que en grans in-fraestructures escassament utilitzades,o ostentosos esdeveniments inneces-saris o al servei del festí de les elits. Exi-gim la suspensió incondicional delpagament del deute, l’auditoria ciuta-dana de tots els deutes i el posterior im-pagament de tot el deute consideratil•legítim. Cal encausar penalment als iles responsables de tot aquell deuteque sigui odiós.

NNII UUNN EEUURROO MMÉÉSS PPEERR AALLSS BBAANNCCSS!!RREESSCCAATTEEMM AA LLEESS FFAAMMÍÍLLIIEESS NNOO AA LLAABBAANNCCAA!!

+Davant dels privilegis del sistemafinancer privat, cal expropiar totala banca privada i crear una banca

pública sota control social que tinguicom a objectiu satisfer les necessitatssocials, afavorint el crèdit i les iniciati-ves que creen ocupació en sectors sociali ecològicament necessaris. No hi ha so-lució a la crisi bancària sense l’expro-piació de la banca privada que és unpou sense fons que només fa que de-manar més i més diners. Les i les ban-quers han de ser jutjats pel seucomportament

NNOO HHII HHAA DDIINNEERRSS?? MMÉÉSS IIMMPPOOSSTTOOSSPPEERR LLEESS II EELLSS RRIICCSS!!

• Davant del model d'impostos injustexistent, cal establir un nou marc fiscaldirecte i progressiu, que prohibeixi elsparadisos fiscals, que elevi la imposició

a les rendes del capital i de les grans for-tunes, elimini les SICAV, i introdueixiuna fiscalitat ecològica amb l’aplicaciód’una taxa sobre l’emissió de gasos d’e-fecte hivernacle.

NNOO SSÓÓMM RREETTAALLLLAABBLLEESS!! RREETTAALLLLEEMMEELLSS PPRRIIVVIILLEEGGIISS II NNOO LL’’OOCCUUPPAACCIIÓÓ II EELLSSSSEERRVVEEIISS PPÚÚBBLLIICCSS!!

+En comptes de retallades, cal des-envolupar la inversió pública i lacreació d'ocupació directa, en

àrees socialment i mediambiental ne-cessàries, potenciar les energies reno-vables; modificar les nostres ciutats,rehabilitar els nostres edificis i canviarel nostre sistema de mobilitat per acon-seguir la seva adaptació sostenible alslímits ecològics; i desenvolupar els ser-veis educatius, de salut i de cures. Ladestrucció dels serveis públics transfe-reix més càrrega de treball a les dones.Les dones no volem pagar els plats tren-cats de la crisi! Cal reduir el temps detreball i el repartiment de tots els tre-balls, per a crear ocupació i per a què eltreball de cures i domèstic es distri-bueixi de forma igualitària entre homesi dones. Volem salaris dignes i la fi delssalaris de misèria. Demanem la jubila-ció als 60 anys i la derogació de la re-forma de les pensions, equiparant lespensions mínimes al SMI.

NO VOLEM SER MARIONETESAL SERVEI DE L’1%!

NO PAGAREM EL SEU DEUTE!AUDITORIA CIUTADANA DE TOTS ELS DEUTES

EDUCAR EN DEUTECRÀCIAL’esborrany de llei presentat pel ministre del govern del PP Jose Ignacio Wert suposa unainvolució sense precendents en matèria lingüística i educativa. Darrera les reformesanunciades s’amaga un model educatiu cada cop menys públic i més privatitzat, regitper criteris mercantils i per una voluntat creixent d’adoctrinament ideològic.

La llei Wert és una nova provoca-ció de la dreta més rància i té coma objectiu demolir el model d’im-

mersió lingüística que durant dèca-des ha estat un èxit incontestable entermes, no només d’aprenentatge delcatalà, sinó també d’inclusió social. Ésun nou intent de crear artificialmentun conflicte lingüístic a Catalunyaque no existeix, com mostra el fet quefins ara els intents de fomentar lespeticions d’escolartizació en castellàs’han saldat en un fracàs evident.

Les propostes de Wert i el PP compor-ten, juntament amb l’atac al català,nous passos endavant en la mercan-tilització i privatització de l’ensenya-ment públic i són un pas més en laseva destrucció. Són un nou torpedecontra l’ensenyament públic que pa-teix des de fa anys una agressió senseprecedents per part de PP i CiU ambnoves retallades incessants.

FFRROONNTT AAQQUUEESSTTAA NNOOVVAA AAGGRREESSSSIIÓÓAA LL’’EENNSSEENNYYAAMMEENNTT PPÚÚBBLLIICC II AALL CCAA--TTAALLÀÀ CCAALL EEXXPPRREESSSSAARR EELL MMÉÉSSAAMMPPLLII RREEBBUUIIGG SSOOCCIIAALL i organitzaruna àmplia resposta mobilitzadora.Ara més que mai cal mobilitzar aalumnes, mestres, pares i mares i alconjunt de la societat catalana en de-fensa de l’ensenyament públic, encontra de les retallades i la privatitza-ció, i en defensa de la llengua cata-lana.

Des de l’inici de la crisi estem assistinta un doble proces on les immensesretallades en drets socials i laborals(per part del govern de Catalunya il’Estat Espanyol) s’encavalquen ambun procés autoritari de recentralitza-ció de l’Estat (amb la connivència dela troika) retallant competències idrets polítics de les comunitats per talde garantir la disciplina pressuposta-ria que permeti pagar amb els dinersde tots el deute privat dels bancs.

UUNNAA OOFFEENNSSIIVVAA NNAACCIIOONNAALLIISSTTAA EESS--PPAANNYYOOLLIISSTTAA EEXXCCLLOOEENNTT En aquestcontext no és estrany ni casual queaquestes mesures vagin acompanya-des d’una ofensiva nacionalista es-panyolista homogeneïtzadora iexcloent com la que representa la“Llei Orgànica de Millora de la quali-tat educativa” (LOMCE), l’última pen-sada del ministre d’educació Wertque davant problemes nous busca

formules antigues: “La forma-ción del espiritu nacional”, se-xisme, classisme,autoritarisme, homofòbia...

PPÈÈRRDDUUAA DDEE DDRREETTSS El resultatde l’aplicació d’una llei com laLOMCE, si es porta a terme,serà sens dubte el de la pèrduad’una part molt important deles característiques democràti-ques i anivelladores de des-

igualtats pel que fa a l’alumnat, lapèrdua de drets de la comunitat edu-cativa en benefici del poder de direc-tors en mans de l’administració, i unnou avanç en el camí cap a la privatit-zació d’allò públic.

No obstant, no cal oblidar que moltesde les mesures que contempla la LleiWert ja es van aprovar prèviament aCatalunya amb la LEC i el tripartit, iara es volen fer extensives al conjuntde l’Estat: gestió piramidal i antide-mocràtica, professionalització de lesdireccions,r e p a r t i -ment delsrecursos enfunció d’unmodel decompetèn-cia entrecentres i noen funcióde les ne-cessitats del’alumnat,mercanti-lització iprivatitza-ció de l’e-d u c a c i óamb l’ob-jectiu derelegar l’e-ducació pú-blica a unafunció pu-rament as-sistencial,criteris pedagògics productivistes iadaptats a les necessitats del mer-cat...tot això ja va estar sancionatamb la llei d’educació de Catalunya (laLEC) i representa un perill igual degreu per la convivència i la cohesió so-cial del nostre país.

LLEESS RREETTAALLLLAADDEESS DDEELL GGOOVVEERRNNMMAASS VVAANN EENN CCOONNTTRRAA DDEE LLAA DDEE--FFEENNSSAA DDEE LL''EENNSSEENNYYAAMMEENNTT PPÚÚ--BBLLIICC Sense recursos públics i unaeducació pública i democràtica la de-fensa del català com a llengua de con-vivència per part de la conselleraRigau, és fraseologia buida i papermullat. Si realment vol defensar elmodel d’immersió lingüística per elque es va lluitar des de els movimentssocials, les associacions de veïns i elconjunt de la comunitat educativa en

aquest país, el primer que ha de fer laConsellera és aturar les retallades i l’i-nacceptable Ero encobert de milersde mestres i professors que fan pos-sible que aquest model no esdevinguipaper mullat.

Per contra, l'aprovació de la LEC du-rant el govern tripartit sumat a les re-tallades del govern de CiU hasignificat una autèntic tsunami deprecarització tant de les condicionslaborals de mestres professors i per-sonal no docent com de les mínimescondicions materials i pedagògiquesque una educació publica i democrà-tica hauria de tenir.

Mentre, el govern de la Generalitat deCatalunya i ERC voten contra l'audito-ria del deute de la Generalitat i treuenllàgrimes de cocodril per les retalla-des, aboquen a tot el poble de Cata-lunya a una dinàmica austericida totaprovant retallada rere relallada perpagar un deute il.legitim que ni el

poble de Cata-lunya (ni tam-poc el de laresta de l'estat)ha contret.

UUNNAA MMAARREEAAEEDDUUCCAATTIIVVAAEENN PPEEUU DDEEGGUUEERRRRAA Aquíi arreu de l'es-tat la comuni-tat educativas'està organit-zant i lluitant:assembles imarees, esco-les bressol i es-coles d'adults,ampas, mes-tres i profes-s o r s ,universitats, lalluita dels inte-rins... tots ellsho tenen clar:

no pagarem el seu deute amb elsnostres drets.

Cal per tant posar al corrent al con-junt de la comunitat educativa i de laciutadania dels veritables contingutsi repercussions d’aquesta llei regres-

siva i de les politiques mal dites d'aus-teritat. Hem de continuar impulsantun fort moviment de rebuig i de res-posta a la mateixa, que incloguimares i pares, estudiants, mestres iprofessors coordinant "Marees" i as-semblees dels diferents territoris aixícom la ciutadania en general. LaLOMCE ha de ser retirada i, qui l’haproposat, el ministre Wert, ha de di-mitir ja sense cap excusa. Però ambaixò no n'hi ha prou, cal aturar les re-tallades i reconquerir els espais departicipació comuns que necessitauna educació pública i democràtica.

El règim deudocràtic que ens sotmeta la permanent tensió de pagar undeute il • legítim i impagable xocafrontalment amb els drets socials. Peraixò cal acabar amb ells.

NNOO SSEERRÀÀ PPOOSSSSIIBBLLEE AATTUURRAARR EELLSSAATTAACCSS AA LL''EEDDUUCCAACCIIÓÓ PPÚÚBBLLIICCAA SSIINNOO BBUUSSQQUUEEMM LLAA CCOONNVVEERRGGÈÈNN--CCIIAA DDEE LLEESS LLLLUUIITTEESS S'acaba l'educa-ció pública, però també la sanitatpública, la justícia entesa com a dretde tot ciutadà. Els fronts oberts da-vant aquest cop d'estat global delsrics contra els pobres són innombra-bles: la lluita per un habitatge digne,pel control públic de l'aigua, pel dretde les dones a decidir sobre el seu cos,contra l'aniquilació del medi ambientsón prioritats que hem d'afrontar totsi totes plegats. La confluència de llui-tes que defensen una cosa tan ele-mental com el dret a viure dignamentés l'únic horitzó que ens queda peraconseguir-ho.

Per això, la mobilització d’estudiants ide famílies, les tancades a escoles iinstituts, els escraches a la Rigau,marxes per l'educació pública, calen-dari de vagues i mobilitzacions, vellesi noves formes de lluita, han d'anaracumulant forces i autoorganitzacióper tombar la LOMCE i les retallades,però això no serà possible si a més nobusquem la convergencia de les llui-tes, colpejant juntes els farem fora!NNoo aa llaa LLlleeii WWeerrtt NNii aa lleess rreettaallllaaddeess..WWeerrtt ii RRiiggaauu ddiimmiissssiióó!!!!

TToottss ii ttootteess aall ccaarrrreerr ccoonnttrraa llaa LLlleeiiWWeerrtt ii eellss aattaaccss aa ll’’eennsseennyyaammeennttppúúbblliicc!!

LOMCE I RETALLADES, LES DOS CARES D'UN MATEIX MODEL: PRIVATITZACIÓ, ADOCTRINAMENT I CONTROL SOCIAL

EL DEUTE I EL DRET A L'HABITATGELa bombolla immobiliària va suposar diners abundants a la recerca de beneficis, sobreendeu-tament, especulació del sòl, construcció massiva, preus de l'habitatge que es van triplicar en unadècada. Però totes les bombolles acaben esclatant i aquesta ho va fer quan els inversors, des-prés de la crisi de les subprime als Estats Units, van considerar que el negoci de les hipotequesno era tan segur i van deixar de donar crèdits als bancs i caixes. El crèdit es va acabar i el castellde cartes de l'economia del totxo va començar a desplomar-se.

En començar el segle XXI, unaenorme quantitat de diners esdesplaçava per tot el món lliure-

ment buscant en què ser invertit. Elsbeneficis havien anat augmentantdurant diverses dècades -mentre bai-xaven els salaris en relació al PIB- i lesfinances havien crescut exagerada-ment respecte a l'economia produc-tiva. Després de la crisi del 2000, unapart considerable d'aquests diners esva dirigir cap a l'habitatge, consideratun valor segur: és un bé durador, i enser de primera necessitat, hi ha unademanda assegurada.Amb l'entrada en vigorde l'euro el 2002, l'Estatespanyol es va integraren aquest mercat mun-dial. Grans quantitatsde diners van fluir cap ala construcció. Els bancsi caixes es van llançar aconcedir préstecs hipo-tecaris per invertir entotes les fases del pro-cés: compra de sòl, co-rrupció (que lubrificavael negoci), construcció,adquisició dels habitatges. Competienper omplir més espais publicitarisamb ofertes més atractives, capaçosde convèncer més clients que com-pressin una casa contractant una hi-poteca amb ells, mentre una altragran part de la publicitat es dedicava avendre préstecs al consum. Al capital liinteressava que visquéssim per sobrede les possibilitats que ens oferien elsnostres baixos salaris, i totes les insti-tucions l'ajudaven a aconseguir-ho.No creem el deute per aquesta maniatan espanyola de la casa en propietat.La psicologia va ser conseqüència del'economia, i no a l'inrevés.

EELLSS CCRRÈÈDDIITTSS NNOO DDEEIIXXAAVVEENN DDEECCRRÉÉIIXXEERR,, AALL MMAATTEEIIXX TTEEMMPPSS QQUUEELL''EENNDDEEUUTTAAMMEENNTTAquest flux de di-ners fàcil i amb baixos interessos vafer disparar els preus dels habitatges,cosa que interessava a les mateixesentitats financeres. Els bancs i caixesvolien donar més i més diners. Per sig-nar més hipoteques, s’incomplien lesnormes sobre solvència i limitació delrisc: préstecs pel 100% de la taxació,amb contractes de treball eventuals,nòmines falsificades per la mateixaentitat, quotes del 60% dels ingressosfamiliars... Però a més volien que elshabitatges fossin més cars per prestarmés diners per cada hipoteca signada,i ho van aconseguir. El mateix flux dediners barats donava força als preus,però a més van accelerar la pujadamitjançant les entitats de taxació, su-posadament independents, però ele-gides pels bancs i caixes, que inflavenles taxacions segons les necessitatsd'aquests. D'aquesta manera, entre2002 i 2007 va créixer desorbitada-

ment l'endeutament de les llars, prin-cipalment a causa de les hipotequesper a compra d'habitatge. Mentre,l'endeutament de les empreses crei-xia a una velocitat encara més gran,especialment en la construcció, i elmateix passava amb el dels propisbancs i caixes, que no paraven de de-manar crèdits amb la garantia de leshipoteques que anaven signat i decaptar fons venent les hipoteques enpaquets (titularització, pràctica finan-cera introduïda a l'Estat espanyol pocsanys abans).

Amb tots aquests ingredients es vacrear la bombolla immobiliària: dinersabundants a la recerca de beneficis,sobreendeutament, especulació ambel sòl, construcció massiva, preus de l'-habitatge que es van triplicar en unadècada. Però totes les bombolles aca-ben punxant, i aquesta es va punxarquan els inversors, després de la criside les “subprime” als Estats Units, vanconsiderar que el negoci de les hipo-teques no era tan segur i van deixar dedonar crèdits als bancs i caixes. El raigdel crèdit es va acabar i el castell decartes de l'economia va començar adesplomar-se. El 2008 els grans bancseuropeus que, segons s'ha sabut des-prés, manipulaven l'Euríbor, el vanposar pels núvols. Amb això van pujarles quotes i molta gent va començar ano poder pagar la hipoteca. Alhora vacomençar a augmentar l'atur, i ambell la quantitat de gent que no podiapagar. Mentre el 2007 hi va haver26.000 execucions hipotecàries a l'Es-tat espanyol, el 2008 van ser 58.000 iel 2012 han estat 91.000.

EESS CCRREEAA LLAA PPAAHHCCOOMM AA FFOORRMMAA DDEEDDOONNAARR RREESSPPOOSSTTAA CCOOLL ·· LLEECCTTIIVVAA AALLDDRRAAMMAA DDEELLSS DDEESSNNOONNAAMMEENNTTSS El

2009 va néixer aBarcelona la pri-mera Plataformad'Afectats per lesHipoteques. Sorgiacom a resposta a unproblema que per

primera vegada tenia caràcter mas-siu: milers de persones veien com,després de l'execució de les hipote-ques amb les que van comprar elsseus habitatges, eren desnonades i a

més es quedaven amb enormes deu-tes. Les demandes que van plantejarper fer front a aquest problema vanser la moratòria dels desnonaments ila dació en pagament en el cas que lahipoteca fos sobre l'habitatge habi-tual i no es pogués pagar per faltad'ingressos. A finals 2010 va tenir llocla primera de les accions que desprésserien característiques de les PAH: esva aturar un desnonament mitjan-çant la desobediència civil. També enaquestes dates es va crear a Múrcia lasegona PAH. Uns mesos després, ambel 15M, es van crear Plataformes enmoltes ciutats catalanes i espanyoles,i han seguit formant-se fins a arribar140 que hi ha actualment, repartidesper tot el territori de l'Estat espanyol(per trobar la més propera visitarhttp://afectadosporlahipoteca.com/contacto /). També han aparegut altresorganitzacions locals que treballen eltema de l’habitatge i fan una feina im-portant.

LLAA PPAAHH HHAA DDEEMMOOSSTTRRAATT QQUUEE LLEESSCCOOSSEESS EESS PPOODDEENN CCAANNVVIIAARR AAMMBBOORRGGAANNIITTZZAACCIIÓÓ II LLLLUUIITTAA CCOOLL ·· LLEECC--TTIIVVAA En aquest temps les Platafor-mes, i altres associacions, handemostrat que, com diu la seva con-signa més coneguda, Sí es pot! Parti-cipant-hi, les persones afectadessurten de la impotència ("No es potfer res") i aprenen que les coses s'a-consegueixen amb l'organització i lalluita conjunta, després d'haver com-provat que les solucions individuals -negociar bé, tenir la millor advocada-no funcionen. La incorporació de lesafectades a una PAH es fa per mitjà del'assemblea i l'assessorament col•lec-tiu; l'objectiu és que cada afectadacomprengui amb l'ajuda de les i els al-tres la seva situació i quines vies té perfer-li front. En les Plataformes com-parteixen la seva experiència afectatsen totes les etapes del procés, des delsque saben que d'aquí a poc no podranseguir pagant la hipoteca fins els queja van perdre la casa i es van quedaramb deute. Allà es donen suport mú-tuament per negociar amb els bancs,pressionar amb concentracions, ocu-pacions o acampades, presentar es-crits als jutjats, aturar desnonaments,ocupar habitatges buits dels bancs iaixí reivindicar solucions per a qui jahan perdut la seva. Alhora, busquensuport d'altres persones i organitza-cions per introduir en la legislació me-sures que beneficiïn el conjunt. Peraixò han elaborat una proposta demesures mínimes i al costat d'altresorganitzacions han promogut una Ini-ciativa Legislativa Popular. Aquests mí-nims, recollits a la ILP s'han d'aplicaren tots els casos d'habitatge habitualen què no es pot pagar la hipoteca perhaver-se reduït els ingressos, i són: ladació en pagament retroactiva, per a

totes les víctimes de la crisi, la mora-tòria de desnonaments fins que hagitreball i amb ell ingressos, i un nom-bre d'habitatges de lloguer social su-ficients per cobrir les necessitats. Peraixò s'han recollit 1.402.000 signatu-res.

El PP s'ha vist obligat a acceptar quees tramiti, però valent-se de la sevamajoria absoluta ha imposat que eldebat se centri en les seves propostes,que segons diuen, fusionen les refor-mes que el mateix PP tenia projecta-des, amb la ILP, però que en realitat notenen res a veure amb ella. Es limitenals canvis en el procediment d'execu-ció de les hipoteques que deriven dela sentència del TSJUE, la reproducciódels dos decrets de 2012 que ja s'havist que no funcionen perquè no afec-ten gairebé ningú, el de bones pràcti-ques i el de moratòria dedesnonaments de dos anys en certescondicions i un parc de 6.000 habitat-ges que els bancs i caixes poden llogarals seus ex-clients que van ser desno-nats. A això hi afegeix petites conces-sions i detalls purament cosmètics.Per aconseguir que aquestes mesuress'aprovin, les PAH s'estan dirigint alsdiputats i diputades del PP per mos-trar quines conseqüències té el seuvot en la vida de les persones i hoestan fent en el seu entorn personalassenyalant la seva responsabilitatpersonal, de la qual no els eximeix ladisciplina de vot.

SSÍÍ QQUUEE EESS PPOOTT!! En poc més de dosanys les Plataformes han parat cente-nars de desnonaments, han signatmilers de dacions en pagament totaldel deute, milers de lloguers socials,desenes de condonacions del deute.Han aconseguit també petits avençoslegals que, encara que són insuficientsi només beneficien a molts pocs afec-tats, són una mostra de la gran victò-ria ideològica. Haver aconseguitaquestes victòries quan l’adversari ésel lobby més poderós, el de la banca,és una prova de que “sí que es pot”.Ara es tracta d'aconseguir l'aprovacióde la ILP, per sempre, del dret a l'habi-tatge i llavors seguir avançant en d’al-tres objectius que encara vagin mésenllà.

EEss ppoott gguuaannyyaarr aammbb uunnaa oorrggaanniitt--zzaacciióó aaddeeqquuaaddaa ii llaa mmoobbiilliittzzaacciióóssoossttiinngguuddaa..

LES DONES NO PAGUEM NI LA CRISINI EL DEUTE IL • LEGÍTIMMés de quatre anys després que esclatés aquesta crisi, i amb tot el que hempassat des d’aleshores, tenim ja la certesa que ens trobem en un punt d’in-flexió, en el que hi ha en joc un canvi integral de model de societat.

No ens enganyem: el dia que elsgrans magnats de les financescomuniquin oficialment l’acta

de defunció de la crisi, les nostres videsno tornaran a ser com les recordemabans del 2008: ni les retallades en elsserveis públics ni els atacs contra elsdrets de les treballadores ni els seusdesnonaments seran revertits. Sabema hores d’ara que la crisi està propor-cionant la coartada perfecta per a laprivatització de la sanitat, l’educació,els serveis socials i les pensions, aixícom per a la flexibilització del mercatlaboral i del conjunt de les nostresexistències. Sempre hi va haver raonsper a la lluita anticapitalista. Malaura-dament, però, les d’avui són molt mésnombroses que les de fa cinc anys.

UUNNAA MMIIRRAADDAA FFEEMMIINNIISSTTAA Llegir lacrisi exclusivament en clau econòmica,laboral o de serveis públics, tanmateix,ja no és suficient. Mai no ho va ser. Unamirada feminista i anticapitalista a lamateixa ens mostra que el nostre tre-ball i la nostra lluita han d’anar moltmés enllà. Vam començar la crisi de-nunciant la invisibilització dels seusimpactes de gènere, particularmentpel que fa a les dramàtiques condi-cions laborals de moltíssimes dones al’Estat espanyol. Després passàrem adenunciar que les retallades en els ser-veis públics, particularment en Sanitat,Educació i Serveis Socials, a més de dei-xar a amplis col•lectius socials en si-tuació molt vulnerable, fan recaure denou sobre les dones la cura, el treball ila responsabilitat que les administra-cions s’estan traient de sobre. Això hafet que la càrrega global de treball (queinclou l’assalariat i el no assalariat) deles dones s’hagi multiplicat des delsinicis de la crisi. En altres paraules, lesdones no només han de treballar méshores a canvi d’un salari menor per

poder mantenir les seves famílies, sinóque han de tenir cura de tots i totesaquelles familiars amb necessitats decura dels que l’Estat es desfà com a cà-rrega improductiva i parasitària. "Perquè continuar pagant per serveis pú-blics que poden fer tranquil•lamentles dones a casa a canvi de res"? es pre-gunten Mariano Rajoy, Artur Mas i totsels seus compares.

UUNNAA MMIIRRAADDAA AANNTTIICCAAPPIITTAALLIISSTTAA Iaixò ens porta a un tercer moment decrítica feminista anticapitalista, en què(un altre de) els nostres pitjors mal-sons s’estan fent realitat. Fa uns mesosque el govern del Partit Popular, enboca del seu ministre de justícia Al-berto Ruiz Gallardón, va anunciar quepensa reformar l’actual llei de l’avorta-ment. No només es proposen eliminarel termini de 14 setmanes durant elqual les dones poden efectuar una in-terrupció voluntària de l’embaràs sinóque, a més d’anul•lar la capacitat dedecisió de les menors d’edat, preteneneliminar el supòsit de malformaciófetal. Així és la dreta: mentre que des-trueix els serveis públics de suport ales persones en situació d’autonomiarestringida, prohibeix que una donarenunciï a donar vida a un ésser quemai serà autònom ni autosuficient ique només coneixerà el patiment i laindiferència de la societat. El que su-posa ja una amenaça plausible per a lamajoria dels dones, d’altra banda,constitueix una realitat per aquellesd’origen immigrant en situació irregu-lar, ja que, gràcies als paquets d’auste-ritat del govern, des del mes desetembre no poden accedir a la sani-tat pública ni per tractar-se en cas demalaltia ni per fer una interrupció vo-luntària de l’embaràs. Sabem al seutorn que el Partit Popular i Convergèn-cia i Unió, en el seu desmantellament

reaccionari de l’estatde benestar, prete-nen eliminar de laxarxa de la sanitatpública qualsevolprestació que tinguia veure amb la salutsexual i reproductivade les dones, i aixòinclou qüestionscom l’avortament ola contracepció. D’aquesta manera, elsgestors d’aquesta crisi no només pre-caritzen les vides de les dones mitjan-çant els seus atacs laborals i socialssinó que al seu torn, per acabar de re-blar el clau, amenacen el seu dret a de-cidir sobre els seus propis cossos i lesseves pròpies vides.

LL''AATTAACC DDEE LLAA DDRREETTAA I la cosa noqueda aquí. Qui no recorda el popularJavier Arenas afirmant fa només unsmesos que el Govern ha de "recuperarels valors familiars que, des que ladona treballa, s’han perdut"? O a Ga-llardón reivindicant que la maternitatfa a les dones veritablement lliures? OCastelao dient que, com les dones, leslleis estan per ser violades?

DDAAVVAANNTT LLAA LLÒÒGGIICCAA DDEE LLAA DDOONNAASSUUBBMMIISSAA II CCUUIIDDAADDOORRAA No nomésataquen els drets laborals i socials detotes i tots sinó que, en el mateix pro-cés, ressusciten l’ideal de la dona sub-misa i cuidadora, ideal que els va deperles no només per arrabassar a lesdones les seves llibertats sinó tambéper facilitar la transferència a les sevesesquenes del suport, serveis i aten-cions que, moviments com el sindical,el feminisme i el veïnal havien aconse-guit que fossin públics després de dè-cades de lluites. El que està en joc,d’aquesta manera, no són només unesquantes reduccions en prestacions iprogrames de les administracions pú-

bliques. Amb aquesta crisi, així comamb les batalles que plantem davantseu, estan en joc dos models radical-ment diferents de societat. La d’ells, onno quedi res per privatitzar i on elsdrets de les dones, incloent el seu dreta escollir, estiguin subordinats a la lò-gica del benefici econòmic, la produc-tivitat i la rapinya. O la nostra, on laSanitat, l’Educació, els serveis públics i,en definitiva, el comú, es gestionin demanera col•lectiva, solidària i justa, ion totes les persones tinguin l’oportu-nitat de triar què volen fer amb elsseus cossos, amb les seves vides, delsseus afectes, del seu treball, del seufutur.

UUNNAA AALLTTEERRNNAATTIIVVAA FFEEMMIINNIISSTTAA IIAANNTTIICCAAPPIITTAALLIISSTTAA Tenim el repte deconstruir d’una alternativa feminista ianticapitalista al model econòmic i so-cial que ens imposen; ha de ser unajornada de lluita que obri escletxes permés lluites, més profundes, més inclu-sives, més unitàries i més radicals; hade ser un altre recordatori de la impor-tància i protagonisme del feminisme,perquè és inadmissible que l’1% facirecaure el pes d’aquesta crisi sobre lesesquenes i els cossos de les dones.

HHeemm ddee sseegguuiirr ccoonnssttrruuiinntt,, lllluuiittaanntt,,ssoorrttiinntt aall ccaarrrreerr ppeerrqquuèè sseennssee lleessddoonneess ss''eessffoonnddrraa eell ssiisstteemmaa ii ppeerrqquuèèsseennssee eell ffeemmiinniissmmee llaa lllluuiittaa eessttàà iinn--ccoommpplleettaa..