ELS GEGANTS A LA PLAÇA 

 

 Fa uns quants anys a la Plaça de l’Església, una colla de torderencs de                           

soca-rel units per una gran amistat van tenir una idea brillant. Volien que el                           

poble tingués uns gegants que representessin la vila arreu. Buscant i                     

buscant en la història de Tordera van decidir per unanimitat que els                       

personatges que representarien millor l’esperit dels torderencs serien en                 

Pere Botero i la Roseta, la carnissera de can Roberto. 

Així doncs, van anar a trobar a en Jordi i la M. Àngels, una parella                             

d’artesans, al seu taller d’Arenys de Munt per encarregar la construcció                     

dels nous gegants. La veritat és que aquella colla van quedar molt                       

contents i alhora una mica impressionats de la visita al taller. Tenia alguna                         

cosa especial i, ja des d’un primer moment, van tenir clar que qui                         

construiria en Pere i la Roseta serien en Jordi i la Maria Àngels. I ells, que de                                 

seguida van acceptar     

l’encàrrec, estaven més     

contents que mai perquè       

tenien un nou projecte per         

treballar que els feia especial         

il·lusió: serien els primers       

gegants que construirien.  

Després d’uns quants mesos,       

la parella d’artistes va posar         

punt i final a la construcció           

d’en Pere i la Roseta. Només           

faltava una cosa: posar-los       

els vestits.  

La colla es va ocupar personalment de fer els vestits a mà, de guarnir-los                            

com calia i de col·locar-los tot allò necessari perquè no faltés ni un detall.  

I un cop posats els vestits, encara faltava col·locar els objectes que                       

representaven les seves professions: En Pere una bóta de vi a la mà dreta i                             

a la mà esquerra una aixa i la Roseta un cistell ple d’embotits penjat del                             

seu braç dret. 

 

Quan ja no quedava ningú al taller d’en Jordi i la Maria Àngels, va passar un                               

fet d’allò més insòlit que feia posar la pell de gallina. Aquella nit hi havia                             

lluna plena i per la finestreta del taller hi entrava una mica de llum. De cop                               

i volta, la llum es va fer més intensa i l’estança va quedar il·luminada com si                               

fos de dia. Aleshores i enmig d’aquella escena plena de sensacions                     

estranyíssimes, en Pere va començar a pestanyejar i la Roseta a moure el                         

cap mirant a un i altre costat.  

Tot seguit, van intentar moure els braços i les cames i, en assegurar-se que                           

es podien moure, van començar a caminar pel taller. No eren uns gegants                         

qualsevols! Quan ningú els podia veure prenien vida com si fossin persones                       

de carn i ossos. Això sí, una mica més grans! Semblava que ni ells mateixos                             

es podien creure el que els estava passant. Tant és així, que van passar-se                           

ben bé cinc minuts mirant-se al mirall amb una expressió d’incredulitat                     

espectacular. 

Després d’una bona estona tafanejant el taller, la Roseta va trobar una                       

fotografia on hi apareixia un home. Va haver de mirar la imatge dues o tres                             

vegades fins que va adonar-se que qui sortia a la fotografia s’assemblava                       

sorprenentment a en Pere. 

 

— Pere, mira què he trobat.  

— A veure, Roseta.  

— No trobes que t’assembles         

a l’home d’aquesta imatge?  

Al veure la imatge, en Pere va             

anar de seguida davant del         

mirall per veure’s una vegada         

més. No se’n sabia avenir, el           

seu rostre era ben igual que           

el de l’home que sortia en           

aquella fotografia. 

— Sí que m’hi assemblo           

Roseta, som gairebé idèntics. Però per què? Qui és aquest home?  

— No ho sé! És molt estrany! A veure, deixa’m la fotografia un altre cop.  

Un cop analitzats tots els detalls d’aquella imatge, la Roseta va girar la foto                           

i va veure que hi havia alguna cosa escrita. Exactament hi deia: Joaquim                         

Caimel, Jutge de Pau de Tordera.  

Ara ja sí que en Pere i la Roseta no entenien res de res. Cada vegada                               

estaven més desconcertats i es preguntaven per què no coincidien els                     

noms si en Pere i l’home del retrat tenien el mateix rostre. 

— Pere, això no té cap ni peus! –va fer la Roseta. 

— La veritat és que no, Roseta! Com pot ser que aquest home es digui                             

Joaquim Caimel i jo Pere Botero i ens assemblem tant? 

— No ho sé però no deu ser pas casualitat. Haurem d’investigar aquest                         

misteri. 

Com que la nostra parella de gegants estaven encuriosits a més no poder,                         

van tornar a regirar el taller de dalt a baix en busca d’alguna cosa que els                               

pogués donar una pista.  

En Pere va trobar una segona fotografia. Aquesta vegada era el retrat                       

d’una dona que tenia una semblança molt marcada amb la Roseta. La                       

història es repetia una altra vegada. 

La Roseta va girar la         

fotografia i va veure-hi       

escrit: Mercè Garcia,     

Pubilla de Tordera i Pubilla         

de Districte pels volts dels         

anys seixanta. En aquesta       

ocasió el noms tampoc       

coincidien així que,     

envoltats de misteri i       

curiositat, en Pere i la         

Roseta van decidir anar a         

Tordera a investigar els       

seus orígens. 

 

Com que eren tan alts i grossos, no van trigar gaire a arribar al poble. De                               

fet, amb quatre gambades van ser a Tordera, van fer el trajecte en un obrir                             

i tancar d’ulls. Allò sí que eren passes de gegant! No se sap què però                             

alguna cosa els va empènyer fins a la Plaça de l’Església. Allà s’hi van passar                             

una bona estona contemplant el campanar i mirant les vistes del riu i del                           

Montseny des del mirador de darrere l’Ajuntament. Des d’un primer                   

moment, es van sentir molt a gust al poble que més tard els acolliria, fent                             

d’ells un símbol de la població. 

Al sortir de la Plaça de l’Església, es van dirigir cap al carrer Sant Antoni on,                               

anys enrere, s’hi trobava la biblioteca municipal. Van pensar que allà hi                       

trobarien algun document que parlés sobre ells. Així coneixerien qui eren                     

realment en Pere Botero i la Roseta de can Roberto. 

La nit se’ls va fer curta a la biblioteca. La veritat és que la zona d’autors                               

torderencs estava una mica       

amagada i els va costar         

descobrir-la, però un cop       

trobada van mirar-la del dret i           

del revés fins a trobar el que             

buscaven.  

A l’últim prestatge de tots en           

Pere va trobar un llibre que           

portava per títol Viatge a         

l’infern d’en Pere Porter. Plens         

de curiositat, la parella de         

gegants es va asseure i va           

començar a llegir plegats el         

llibre que explicava la veritable         

història d’en Pere.  

En acabar la lectura, els nostres           

gegants van quedar     

bocabadats però alhora satisfets de saber que la història d’en Pere Porter                       

havia acabat bé. Ara només els faltava trobar algun document que parlés                       

de la Roseta, doncs, gairebé no en sabien res d’ella i ja havien remogut tota                             

la biblioteca. De cop i volta, la Roseta va tenir una idea. Com que la                             

biblioteca era tan menuda, potser a la segona planta hi trobarien alguna                       

cosa més. Només entrar, van sentir olor de diaris i revistes. No creien                         

trobar-hi res allà però la Roseta, que era exploradora de mena, va trobar                         

una petita habitació on hi havia un munt d’àlbums plens de fotografies                       

antigues, d’aquelles en blanc i negre. 

— Psstt, psstt. Vine, Pere. Mira aquesta habitació!  

— Què hi ha? Què hi ha? A veure, ja vinc.  

— Mira, hi ha una pila d’àlbums de fotos. N’hi ha tants que sembla que                             

arribin fins al cel. Potser hi trobem alguna foto on hi surti jo. No trobes,                             

Pere? 

— Potser sí Roseta però si els hem de mirar tots se’ns farà de dia! 

— És clar, com que tu ja saps la teva història ja no em vols ajudar a conèixer                                   

la meva. És això, oi?  

— No dona, no és això però hi ha molts àlbums i potser no tindrem temps                                 

de veure’ls tots.  

— He vist que estan etiquetats per temàtica, si primer triem els que ens                           

interessen no haurem de fullejar-los tots.  

— Bona pensada, Roseta! Va, anem per feina que començarà a clarejar. 

Després de triar els àlbums que els podrien ser útils per conèixer alguna                         

pista sobre la vida de la Roseta, van començar a mirar-los amb detall. Va                           

ser a l’àlbum anomenat Professions on hi apareixien les persones més                     

destacades dels oficis més arrelats al poble a principis del segle XX. Hi                         

havia professionals de tota mena, des de pagesos fins a fusters passant per                         

ferrers, ceramistes i taverners. La Roseta apareixeria en l’apartat dedicat al                     

comerç i n’era la carnissera més destacada. A curta edat, ja ajudava a la                           

família amb les tasques de la botiga i, amb catorze anys ja era capaç de tot,                               

així que si calia podia ajudar a la matança del porc, a fer botifarres o a                               

despatxar les clientes. Era educada amb la clientela, força xerrameca i molt                       

alegre. 

Ara sí que en Pere i la Roseta coneixien bé els personatges que                         

representaven i els valors que transmetien: ell l’honorabilitat, l’honradesa i                   

la bona voluntat; ella el treball, la senzillesa i l’esforç. Com que ja                         

començava a clarejar van afanyar-se a deixar la Biblioteca ordenada tal                     

com l’havien trobat i van tornar cap al taller d’Arenys de Munt abans no els                             

veiés ningú. Contents com estaven, van arribar a l’obrador quan tot just                       

entraven els primers rajos de sol per la finestreta…   

  

Per cert... els gegants es van casar i al cap d’un temps van tenir en                             

Bartomeu. Un nen que juga amb la rutlla i és una mica trapella! I vosaltres,                             

què en sou de trapelles? Us esperem a la Fira del món geganter els dies 4 i                                 

5 d’abril de 2020.