LLATÍ 4T D'ESO: PART TEÒRICA (2013-2014)

1. Els sistemes d'escriptura

2. El nom dels dies de la setmana

3. El calendari romà

4. Mitologia: els déus grecs i romans

5. La història de Roma

6. Les classes socials a Roma

7. La Mallorca Romana

8. Origen de la llengua llatina (llibre de text)

9. Les llengües romàniques (llibre de text)

1. ELS SISTEMES D'ESCRIPTURAEls signes i la direcció de l'escriptura

No tothom fa servir els mateixos signes d'escriptura. Al llarg de la història, els éssers humans s'han comunicat per escrit amb una gran varietat de signes. A continuació veuràs diferents caràcters d'alguns d'aquests sistemes:

La direcció de l'escriptura en els diferents sistemes no és ni ha estat sempre d'esquerra a dreta, com en català. Per exemple, l'àrab s'escriu de manera inversa a la nostra llengua. A més, ja des de temps molt antics, en el cas del grec en els seus inicis, la primera línia s'escrivia d'esquerra a dreta i es continuava en la següent de

dreta a esquerra: aquesta forma d'escriure es coneix amb el nom de “bustrofèdica”, que prové del grec “bous” (“bou”) i “strephein” (“girar”), perquè s'assemblava als solcs que feien els bous amb l'arada.

Breu història dels sistemes d’escriptura

Les diferents formes d'expressar per escrit les idees i els noms són una cosa viva que ha anat evolucionant amb el pas del temps. Els primers passos de l'escriptura als inicis de la humanitat varen ser els següents:

En primer lloc es va inventar l'escriptura pictogràfica o ideogràfica, que consisteix en el fet que cada signe escrit o dibuix representa un objecte o idea. Aquest sistema planteja problemes quan l'objecte o idea que es vol expressar és un concepte abstracte, és a dir, quan es volen representar per mitjà d'un dibuix paraules con “ànima” o “consciència”. A més, com que el nombre de signes era molt ampli, calia l'ajut de persones especialitzades en el coneixement de l'escriptura, els escribes.

Més tard va aparèixer l'escriptura sil·làbica. Cada signe corresponia a una síl·laba (vocal o conjunt de sons al voltant d'una vocal). Aquest signe podia ser una imatge reconeixible, com en l'escriptura jeroglífica egípcia, o un signe no reconeixible, com és el cas de l'escriptura cuneïforme mesopotàmica. En l'escriptura sil·làbica, el nombre de signes

es redueix, en comparació amb l'escriptura ideogràfica, però tot i així continua sent molt difícil d'aprendre. Malgrat això, per mitjà de l'escriptura sil·làbica ja es poden expressar idees abstractes.

Escriptura alfabètica. Cada signe representa un so o fonema, i la combinació d'aquests signes permet escriure moltes paraules. Aquest sistema d'escriptura és el més evolucionat, ja que es redueix el nombre de signes, es poden expressar conceptes abstractes i l'aprenentatge és més senzill. Així doncs, és accessible a un major nombre de persones. És el cas del fenici, primera llengua alfabètica coneguda, del grec, del llatí i del català.

Resumint, doncs:

ESCRIPTURA PICTOGRÀFICA O IDEOGRÀFICA

Un signe = un objecte o idea

ESCRIPTURA SIL·LÀBICA

Un signe = una síl·laba

ESCRIPTURA FONÈTICA

Un signe = un so o fonema

2. EL NOM DELS DIES DE LA SETMANADiuen que els babilonis varen instaurar una setmana planetària, relacionada amb els set planetes coneguts fins aleshores, sol i lluna inclosos. Els grecs els ordenaren d'acord amb la distància que els separa de la terra: Saturn, Júpiter, Mart, Febus (el sol), Venus, Mercuri i Diana (la lluna). Cada planeta donà el nom al dia que li era consagrat.Els romans, que posaven déus a tot, no podien deixar les hores sense i les posaren sota el patronat de les divinitats poderoses dels set planetes coneguts. Els déus eren set i les hores vint-i-quatre i, per no afegir més déus, van decidir fer-los-hi fer hores extraordonàries, per això cada set hores repetien amb el mateix

ordre. Per recordar l'ordre dels dies de la setmana s'instaurà

l'estrella màgica:

Febus - Sol - Dia del Senyor – diumenge (Dies Dominicus)Diana - Lluna - Dia de la Lluna – dilluns (Dies Lunae)Mart - Dia de Mart – dimarts (Dies Martis)Mercuri - Dia de Mercuri – dimecres (Dies Mercurii)Júpiter - Dia de Júpiter – dijous (Dies Iovis)Venus - Dia de Venus – divendres (Dies Veneris)Saturn - Dia del Sàbat – dissabte (Dies Saturni)

El catolicisme canvià el nom de Saturn pel nom hebreu Sàbat i el de Febus per Dominicus o dia del Senyor. I així quedaren els dies de la setmana tal com els coneixem avui. I quin va ser el dia festiu? Doncs molt senzill:

El dilluns va dir al dimartsQue passàs per cal dimecresI preguntàs al dijousSi era veritat que el divendresHavia dit al dissabteQue era festa el diumenge

3. EL CALENDARI ROMÀL'evolució

El calendari romà va passar per tres etapes diferents:

1. Als primers temps s'observava un any de deu mesos, comptant només de març a desembre i ignorant els mesos "morts" de gener i febrer, com s'esdevenia en altres pobles. Els noms dels mesos eren:1. Martius, en honor del déu Mart.2. Aprilis, potser per deessa Afrodita, nom grec de Venus o d'aperire 'obrir', perquè la terra s'obre aquest mes.3. Maius, potser per la nimfa Maia, mare del déu Mercuri.4. Iunius, en honor de la deessa Juno.5. Quintilis (“cinquè”)6. Sextilis (“sisè”)7. September (“setè”)8. October (“vuitè”)9. November (“novè”)10. December (“desè”)Veim que els noms del cinquè al desè mes són derivats dels adjectius numerals corresponents. D'aquí la conservació dels noms catalans de setembre, octubre, novembre i desembre, que actualment no corresponen, respectivament, al mes setè, vuitè, novè i desè, però sí que hi corresponien quan l'any començava el març. A mitjan segle II a. C. els mesos de gener i febrer van passar a encapçalar l'any. Per inèrcia de quan el febrer era l'últim mes de l'any, aquest mes va seguir essent el més curt.Durant l'Imperi, els mesos Quintilis i Sextilis van passar a ser anomenats Julius i Augustus en honor de Juli Cèsar   i  Octavi August, noms conservats en les llengües actuals (juliol i agost).

2. Els etruscos van afegir els mesos de gener (Ianuarius, el mes de Janus, el déu de les entrades) i febrer (Februarius, de Februa, unes festes de purificació).

Com tots els calendaris antics, aquest calendari era lunar. La durada dels mesos era:

- Març, maig, juliol i octubre: 31 dies- Febrer: 28 dies- Resta de mesos: 29 dies

L'any tenia, doncs, 355 dies, per la qual cosa el pontífex màxim, responsable del calendari, intercalava de tant en tant un mes, el mensis intercalaris de 22 o 23 dies. Així l'any no tenia una durada exacta. No és estrany, doncs, que en època de Juli Cèsar l'any oficial hagués sobrepassat en tres mesos l'any solar. En vista de tal situació, Juli Cèsar, que era el pontífex màxim, va emprendre la reforma del calendari.

3. Juli Cèsar va encarregar a l'astrònom alexandrí Sosígenes la confecció d'un calendari solar. Seria l’anomenat “calendari julià”, de 365 dies amb any de traspàs, que és el que feim servir actualment.Els mesos del nou calendari tenien una durada diferent: gener, març, maig, juliol, agost, octubre i desembre tenien 31 dies; febrer, 28 (o 29 dies); la resta, 30 dies.

La divisió del mes

Cada mes estava dividit en tres parts desiguals marcades per tres dates:

Kalendae, les calendes, o el dia 1 de cada mes. Nonae, les nones, el dia 5, excepte el març, el maig, el juliol i

l'octubre, en què eren el dia 7. Idus, les idus, el dia 13, però el 15 en el quatre mesos citats.

El nom dels altres dies del mes anava en funció d’aquestes tres dates fixes.

La designació dels anys

En llatí els anys es daten generalment amb el nom dels dos cònsols (en forma d'ablatiu absolut). Per exemple:

M. Messala M. Pisone consulibus  'durant el consolat de Marc Messala i Marc Pisó' (= any 61 a. C.).

De vegades els anys s'anomenen pel seu número a partir de la data tradicional de la fundació de Roma (753 a. C.). Per exemple:anno DXXXV ab urbe condita 'any 535 des de la fundació de la ciutat': 219 d. C.anno DCCCXVIII ab urbe condita 'any 818 des de la fundació de la ciutat': 65 d. C.

4.MITOLOGIA: ELS DÉUS GRECS I ROMANS

1. Els déus grecsEls grecs (i els romans) van imaginar els seus déus de manera molt diferent a altres cultures, com l’egípcia o l’assíria. A la mitologia

grega, no es troben déus en forma d’animals o monstres, encara que hi havia algunes figures mitològiques com els centaures, que eren mig homes i mig cavalls.

Els déus grecs s’assemblaven molt als homes: tenien la mateixa forma del cos, actuaven de manera semblant i experimentaven sentiments equivalents als dels humans, tot i no tenir la mateixa naturalesa que aquests. A pesar de les coincidències, hi ha un tret que, per als grecs antics, separava radicalment els déus dels homes: la immortalitat.

Els déus grecs poden perdre els poders o ser tancats en una presó per sempre, però de cap manera no poden morir mai. A més, mentre que els éssers humans estan sotmesos a la vellesa i a la mort, els déus viuen per sempre feliços i no moren mai. De tots ells s’explica el naixement, la infantesa i la joventut, però arriba un moment que ja no es fan més grans ni tornen vells.

2. Les qualitats dels déusCom ja s’ha dit, els déus grecs són antropomòrfics, és a dir, tenen forma humana. Però són més alts i molt més bells que els humans. També són més forts i poderosos. En condicions normals, un mortal no pot lluitar contra una divinitat: un déu pot convertir un home en un animal, fulminar-lo amb un llamp o, al contrari, treure’l del mig del camp de batalla quan està a punt de morir i fer-lo aparèixer a casa seva sa i estalvi. També són capaços d’altres moltes accions sobrenaturals: volar, moure’s amb més velocitat que cap altre ésser, fer-se invisibles o prendre qualsevol forma.

3. La vida a l’OlimpLa vida dels déus a l’Olimp és en principi molt agradable, tranquil·la i sense penes. A l’Olimp no arriben ni les pluges ni les nevades, i sempre lluu el sol. A més, els déus són com una gran família que passa tot el temps celebrant festes. Les muses, les divinitats de les arts, canten i ballen, mentre Apol·lo, el déu de la música, les acompanya amb la cítara. La resta de divinitats,

assegudes en els seus trons, gaudeixen d’aquests cants i balls continus i meravellosos, i mengen i beuen tant com volen.

Per la seva naturalesa divina, és clar, no mengen ni pa ni carn, ni beuen vi: el seu aliment és l’ambrosia, i el nèctar, la seva beguda. Però aquesta vida de plaers sense fi acabaria sent avorrida. Per aquest motiu, els agrada, en primer lloc, barallar-se entre ells. També intervenen en les disputes dels humans. Afavoreixen els seus preferits i aquests els honoren amb pregàries i sacrificis. En canvi, si un humà comet una acció que no agrada a un déu, el càstig és implacable i terrorífic.

4. L’herència gregaDes de temps molt antics els romans van adoptar per als seus déus els mites que havien après dels grecs. Per aquest motiu, es pot establir una correspondència entre els déus romans i els déus de l’Olimp grec:

nRm grec

nom llatí competències representació i atributs

Zeus Júpiterdéu del cel i dels fenòmens atmosfèrics, de la justícia, déu suprem

barbut, assegut en un tron, amb un llamp o el ceptre a la mà, àguila

Hera Juno deessa del matrimoni diadema, asseguda en un tron, paó

Posidó Neptú déu del mar i dels terratrèmols barbut, trident, peix, cavall i carro

Hades Plutó déu dels inferns que regna sobre els morts

barbut, assegut en un tron o conduint un carro, sostenint un ceptre, acompanyat del ca Cèrber

Dèmeter Ceres deessa de l'agricultura, donà el blat i les lleis als homes espigues de blat, falç, torxa, serp

Hèstia Vesta deessa de la llar familiar i pàtria flama, ase

Afrodita Venus de l'amor, de la sexualitat i de la bellesa

normalment nua, sobre una copinya, amb una poma, coloms, ocells

Ares Mart déu de la guerra sense barba, amb cuirassa, casc, escut, llança

Hefest Vulcà déu del foc i dels ferrers lleig, coix i brut, tors nuu,

tenalles, martell i enclusa

Atena Minervadeessa de la guerra, de la saviesa, la intel·ligència i dels artesans.

ègida, casc, llança, escut, olivera, òliba

Àrtemis Diana deessa de la caça i els boscos, la virginitat i els parts, lluna

arc i carcaix, mitja lluna, cèrvol, ca, acompanyada de les nimfes

Apol·lo Apol·lo déu de la bellesa, la música, les arts, la raó, l'endevinació i el sol

jove bell i sense barba, amb lira o arc i carcaix, corona de llorer, corb

Hermes Mercurimissatger dels déus, déu del comerç i dels lladres, guia els morts als inferns

Sense barba, amb sandàlies i barret amb ales i capa

Eros Cupido déu de l'amor jove o nen nuu, amb arc, fletxes i ales a l'esquena

Dionís Bacus déu del vi, de l'irracional i del teatre

copa, vinya, pàmpols, tirs, pantera, acompanyat dels sàtirs i de les bacants

 

Cal tenir en compte, però, que l’equivalència entre uns personatges mítics i els altres no sempre és perfecta. Com és natural, el caràcter dels romans es reflecteix en els seus mites. Per exemple, Ares no era un déu gaire estimat pels grecs. En canvi, Mart era un déu tan important per a la cultura romana que fins i tot el varen fer pare del fundador de la ciutat, Ròmul.

5. La primera generació de déusEls grecs antics pensaven que al començament només existia una mena de buit o desordre elemental: el Caos. De la barreja de tot el que s’esdevindrà després, en va sorgir en primer lloc Gea –la Terra. De les seves pròpies entranyes sorgí Urà –el Cel-, que l’envoltà per totes bandes, fent-li de company i de marit. Gea i Urà són els primers déus. Van tenir molts fills: els ciclops , els hecatonquiris i els titans. Els dotze titans – sis nois i sis noies – naixien un darrer de l’altre, però el seu pare Urà no els deixava sortir de dins de la seva mare. Per aquest motiu, Gea patia molt i estava a punt d’esclatar. Aleshores, va fabricar una falç d’acer i va proposar als seus fills que s’alliberassin del seu pare. Tots van tremolar de por, menys el més petit, Cronos. Quan Urà va arribar com cada nit al costat de Gea, Cronos –que s’havia amagat a prop– va sorprendre el seu cruel pare, li va tallar els genitals i els va llançar al mar. De la barreja d’escuma, aigua salada, sang i semen va néixer la deessa de l’amor, Afrodita. Cronos es va casar amb una germana seva –Rea– i va tenir sis fills. També va ser cruel amb ells. Gea i Urà li havien predit que un dels seus fills li prendria el poder i, per això, se’ls menjava tan bon punt Rea donava a llum.

6. La segona generació: els déus olímpicsAquestes accions violentes del seu marit feien patir molt Rea. Per aquest motiu, amb l’ajut de Gea i Urà, va amagar l’últim petit que va néixer: Zeus. Per enganyar Cronos, li va entregar una pedra embolicada amb bolquers i aquest se la va empassar. Van portar el nadó a l’illa de Creta, on d’amagat, en una cova, va ser criat per les nimfes. Aquestes el van alimentar amb llet de la cabra Amaltea. Quan es va fer gran, va aconseguir amb un engany que el pare vomitàs la pedra que s’havia empassat. Zeus va col·locar aquesta

pedra al centre del món, Delfos –el lloc més sagrat de Grècia-. En grec s’anomena “Ómfalos” –el llombrígol– perquè és ” el llombrígol de la terra “. Després de la pedra, Zeus va obligar Cronos a continuar vomitant, i, d’aquesta manera, el jove déu va aconseguir alliberar tots els seus germans : Hèstia, Hera, Dèmeter, Posidó i Hades. Amb l’ajut d’aquests, dels cíclops i dels hecatonquirs, va començar la lluita contra els titans. Després d’una guerra llarga i difícil, els déus més joves van assolir el poder i van decidir compartir la terra i l’Olimp, i es van jugar els altres regnes. A Hades li va tocar el món subterrani, a Posidó el mar, i a Zeus el cel, per tant, el poder suprem.

Aquests déus i els seus fills s’anomenen olímpics perquè viuen al mont Olimp, situat entre les regions de Tessàlia i Macedònia. Té el cim sempre cobert de neu i és molt difícil d’arribar-hi. El sobirà, pare i rei dels déus i de les deesses, era, doncs, Zeus. Posseïa l’autoritat suprema i era el déu dels fenòmens atmosfèrics; per això el representaven amb un llamp. Anava acompanyat d’una àguila, l’ocell que ho veu i controla tot, i portava un ceptre com a símbol del poder. Sens dubte , el tret més característic de la personalitat de Zeus són les nombroses aventures amoroses que va tenir amb diverses amants, entre les quals hi havia divinitats immortals i també dones mortals.

De les seves relacions amoroses varen néixer molts de fills: per això se’l considera el pare dels déus. No és estrany, doncs, que Hera, germana i esposa legítima de Zeus, estigués permanentment gelosa i volgués venjar-se de les infidelitats del marit, amb qui tenia baralles constants per aquest motiu. Curiosament els grecs consideraven Hera la protectora del matrimoni, i l’au que li consagraven era el paó.

De la unió de Zeus amb Hera van néixer dos fills: Hefest i Ares. Hefest, el déu del foc, va néixer tan lleig i deforme que la seva mare el va fer fora de l’Olimp. Lluny de la llar dels déus, a la terra dels mortals, treballava el ferro, i per això els atributs que el caracteritzen són les tenalles, el martell i l’enclusa. Passat un

temps va tornar a ser admès a l’Olimp i es va convertir en un déu imprescindible, ja que forjava les armes dels déus. Ares era el senyor de la guerra. Anava armat com un guerrer, amb un casc, un escut i una llança. Era un dels déus més venerats, sobretot pel poble romà.

Zeus tenia dos germans, Posidó i Hades, amb els quals s’havia repartit l’univers. Posidó era el déu de les aigües del mar, dels rius i dels llacs. Era rampellut i colèric, i més d’una vegada havia provocat grans tempestes per enfonsar fins i tot els vaixells més grans o envair l’assot de grans onades contra les costes rocoses de Grècia. Vivia en un magnífic palau al fons del mar, adornat amb coralls i copinyes, i es desplaçava en un carro d’or tirat per cavalls de mar. El presentaven amb un trident (una forca de tres puntes) a la mà dreta. Hades, un déu de mal caràcter i d’aspecte poc agradable, governava el món dels morts. Pel seu aspecte físic i per l’horror que inspirava aquest món subterrani, les deesses li fugien; li va costar molt de trobar esposa. Hades sempre duia al seu costat un ca de tres caps, el ca Cèrber, que s’estava a les portes del reialme per evitar que les ànimes en sortissin. Hèstia i Dèmeter són les altres dues germanes de Zeus. Hèstia era la protectora de la família i la llar. Solia representar-se amb una flama, que simbolitzava el foc sagrat. Dèmeter, la deessa de l’agricultura, els cereals i les collites, era una divinitat de bon caràcter. Però la va turmentar molt de temps la pèrdua de la seva filla Persèfone, segrestada per Hades, que no aconseguia esposa per les bones i l’havia raptada.

Un dels déus més joves de l’Olimp era Apol·lo, fill de Zeus i de la nimfa Leto. La tradició el representa com un jove de figura esvelta, molt atractiu, símbol de la bellesa i de la joventut. La seva missió era molt bonica: consistia a preparar cada matí els cavalls i carregar el Sol en un carro d’or, per portar a la terra la llum del dia. Per això se l’ha identificat amb el Sol. Apol·lo també és el déu de les arts. El solien acompanyar les nou Muses, protectores de les arts, que embellien el so de la seva lira amb un cant melodiós. Els

grecs representaven Apol·lo amb una lira a la mà dreta i una corona de llorer al cap.

Àrtemis era la germana bessona d’Apol·lo, deessa de la lluna, dels boscos i de la cacera. Esquerpa i venjativa, vivia alllunyada dels déus i dels éssers humans. Es passava el dia al bosc, caçant, armada amb un arc, un buirac i un feix de fletxes. Atena era la filla de Zeus i d’una titànida, Metis. El naixement d’Atena és molt curiós: Zeus va saber que un fill seu el destronaria, i per evitar que metis parís un altre fill, se la va empassar. Però, quan s’acostava el dia del part, li vingué un mal de cap insuportable. Va ordenar a Hefest que li obrís el cap amb una destral. El déu del foc va fer el que Zeus li havia demanat, i del cap del pare dels déus va néixer Atena, armada amb un casc i un escut. Atena era la deessa de la saviesa i de la guerra. Apareixia amb una llança i un escut a les mans. El seu animal preferit era el mussol, que simbolitza la intel·ligència i l’agudesa mental.

La deessa més bella i seductora de tot l’Olimp, però, era Afrodita. El seu naixement està envoltat de misteri. Segons l’etimologia del seu nom, havia nascut de l’escuma que es formà al voltant dels genitals d’Urà tallats per la falç de Cronos i llançats després al mar. Tots els déus admiraven els encants d’Afrodita i, evidentment, tots la volien per esposa. Zeus, però, va concedir la seva mà a Hefest, un dels déus menys agraciats de l’Olimp. Hermes i Dionís són dos fills il·legítims de Zeus. Hermes, el déu dels viatges i del comerç i el missatger dels déus, duia sandàlies alades i portava un barret també amb ales per fer els encàrrecs amb més rapidesa. Dionís, déu del vi i del teatre, avesat al bon menjar i al bon beure, amb ben pocs maldecaps, va néixer d’una cuixa de Zeus. La mare de Dionís, Sèmele, morí quan estava embarassada. Zeus, per tal de salvar el fetus, el tragué del ventre de la mare i se’l cosí dins de la seva cuixa, on passaria el temps preceptiu abans de poder veure la llum del sol.

5. LA HISTÒRIA DE ROMA

LA CIUTAT DELS SET TURONS

Els antics romans es consideraven descendents dels troians, segons una tradició cantada per l'Eneida que remuntava l'origen de la seva estirp a Enees. Enees, príncep troià fill de Venus, era el capdavanter d’un dels dos grups de troians que van aconseguir escapar de la destrucció de Troia i arribar fins a Itàlia. Enees i els seus homes es van establir al Laci, regió del centre de la península habitada pels llatins, on van fundar la ciutat de Lavini. El fill d'Enees, Iulus o Ascani, va fundar al seu torn la ciutat mítica d'Alba Longa al mateix Laci. Alba Longa va ser governada durant més de 400 anys per la dinastia de reis albans, descendents de Iulus, fins que varen néixer Ròmul i Rem, rebrots de la mateix nissaga, destinats a fundar la ciutat de Roma.

Enees i el seu fill Ascani troben la truja blanca que vaticina l'indret on es fundarà Alba Longa, British Museum, Londres (S.G.).

Tota aquesta tradició és una llegenda fantàstica, amb ben poc fonament històric. El que els historiadors antics han transmès sobre els primers temps de Roma són sobretot llegendes, tot i que n'hi ha altres que recorden, de manera més o menys fidel, fets esdevinguts realment, per bé que han estat embellits i convertits en mite. Però què sabem de veritat dels orígens de Roma? Què és el que els estudis arqueològics i històrics han trobat de real en els bells relats de la historiografia grecoromana?

L'emplaçament on més tard es va edificar la ciutat més gran de l'antiguitat era tan sols uns quants turons, tradicionalment set, vora el riu Tíber i al voltant d'una fondalada inhabitable a causa dels aiguamolls que la cobrien. Per tant no és estrany que

l'arqueologia hagi confirmat la tradició segons la qual els primers nuclis de població es van instal·lar als turons, principalment al Palatí, on es diu que Ròmul va fundar la ciutat. El seu sòl, com de la resta del Laci, era pobre, més adequat per a les pastures que no per a l'agricultura. La importància de la ramaderia de l'època primitiva queda reflectida a la llegenda en el fet que els fundadors de Roma, Ròmul i Rem, eren dos pastors. La data tradicional de la fundació de Roma, l'any 753 a. C., no coincideix amb les restes arqueològiques més antigues, que es remunten al voltant del 1000 a.C. El segle VIII a.C. va ser, a més a més, un moment de transformació cultural, econòmica i social en els pobles itàlics, estimulada per l'inici de la colonització grega al sud d’Itàlia: es donen un creixement i enriquiment de la població i l'aparició de l'aristocràcia, alhora que sorgeix la civilització etrusca al nord del Laci.

De tota manera, la creació de la ciutat-estat que reuní la població de diversos turons es degué produir al segle VII a.C., quan, després de drenar els aiguamolls que cobrien la fondalada entre els turons, s'hi construeix un fòrum pavimentat i s'hi aixequen els primers edificis públics. Sembla que les poblacions de set turons (Septimontium) es van unir en una primera aliança, a la qual es van afegir més endavant les dels altres turons. És possible que als inicis de Roma la població llatina es barrejàs amb la sabina, si es dóna alguna credibilitat a la llegenda del rapte de les sabines i a l'origen llatí i sabí dels quatre primers reis. Així mateix els dos mites fundacionals, tant el d'Enees com el de Ròmul i Rem, apunten a la base de la identitat d'un poble romà que es defineix a si mateix com una barreja de pobles i d'influències estrangeres ja des dels seus inicis i que renova contínuament la seva composició social amb la concessió del dret de ciutadania. El mateix Titus Livi, en narrar els orígens de Roma, afirma amb orgull:

Dels pobles fronterers hi van acudir tota una munió de gent, sense distinció entre lliures i esclaus, tots àvids de novetats. Aquest fou el principi de la grandesa del nostre poder (I, 8).

Traducció de Bàrbara Matas, Livi, Els orígens de Roma, Barcelona, ed. la Magrana, 1993.

LA FUNDACIÓ DE ROMA: RÒMUL I REM

El naixement de Ròmul i Rem

Numítor, rei d'Alba Longa, una ciutat mítica del Laci, va ser destronat pel seu germà Amuli. L'usurpador va matar la

descendència masculina de Numítor, alhora que va obligar l'única filla d'aquest, Rea Sílvia, a fer-se vestal per tal que el vot de castedat imposat pel seu sacerdoci li impedís tenir fills que disputeasin el tron al nou rei. Tanmateix Rea Sílvia es queda embarassada del déu Mart i dóna a llum bessons, Ròmul i Rem. Amuli empresona la noia i ordena llançar els dos infants al riu Tíber. Però l'atzar o el destí salven la vida dels nins perquè el riu es desborda i els esbirros del rei han d'abandonar la canastra que els conté en l'aigua més calmada d'un toll. Així, la canastra resta a la vora de la riba, on els troba una lloba, atreta pel seu plor. L'animal els salva i els alleta fins que un pastor anomenat Fàustul els troba i els duu a ca seva, on ell i la seva esposa Larència els criaran com si fossin fills seus.

Mart i Rea Sílvia, detall del mosaic del circ de la vil·la de Can Pau Birol, 300 d.C., Museu d'Història de la Ciutat de

Girona (S.G.).

Els bessons van créixer com uns pastors més i, quan foren grans, mataren Amuli i restituiren el reialme al seu avi Numítor.

La lloba alletant Ròmul i Rem, Musée du Louvre, París.

La fundació de Roma

Els bessons, després de veure reconegut el seu llinatge reial, decideixen fundar una nova ciutat allà on havien estat trobats. Però immediatament va sorgir la disputa per quin dels dos germans donaria el nom a la ciutat i en seria el rei, puix que no se sabia quin dels dos era el primogènit. Així és que la decisió es va deixar a la voluntat dels déus per mitjà de la consulta dels auguris. Primer va semblar que afavorien Rem, perquè va ser el primer a veure sis voltors, però tot seguit Ròmul en va veure el doble. Ròmul, doncs, es va proclamar rei i va traçar els límits sagrats de la nova ciutat al voltant del Palatí, amb una arada tirada per un toro i una vedella. Rem, sense acceptar la seva derrota, va desafiar la naixent autoritat del seu germà saltant el solc que assenyalava el traçat de la futura muralla i aquest el va matar travessant-lo amb una llança. Així, Roma, que prengué el nom del germà major, va néixer amb un fratricidi. Era el 21 d'abril del 753 a.C.

LA MONARQUIA

La Roma primitiva es regia per un sistema monàrquic. Tanmateix no es pot donar crèdit a ulls clucs als noms dels reis, la seva cronologia i les seves realitzacions, tal com els han transmès els historiadors romans. Segons la tradició hi va haver set reis, dos de llatins, dos de sabins i tres d'origen etrusc. El primer, Ròmul, és clarament un personatge mític, l'heroi epònim de la ciutat. En canvi, entre els altres podria haver-hi personatges en part històrics, en part llegendaris.

La monarquia romana no era hereditària sinó electiva: el rei havia de ser escollit pels patricis. Sembla que els últims reis van ser tirans i usurpadors que havien pres el poder per la força i que s'hi mantenien gràcies al suport popular enfront de l'aristocràcia. Aquest hauria estat el cas de Servi Tul·li i de Tarquini el Superb. Així el derrocament de la monarquia es podria interpretar com una reacció dels patricis per fer-se amb el poder. En efecte, la tradició narra que el darrer rei etrusc, Tarquini el Superb, va ser expulsat el 509 a. C. de Roma per una revolta provocada per la violació d'una noble romana anomenada Lucrècia per part del seu fill Tarquini el Jove. Després de la monarquia etrusca a Roma es va instaurar una república dominada per les famílies patrícies.

Els reis romans, el seu origen, la seva cronologia i les seves principals realitzacions segons la tradició:

Ròmul: Llatí, fundador de Roma, va dividir el poble en patricis i plebeus.

Numa Pompili: Sabí, funda les principals institucions religioses.

Tul·lus Hostili: Llatí, conquereix la ciutat d’Alba Longa.

Anc Marci: Sabí, va estendre el territori romà fins al mar.

Tarquini Prisc: Etrusc, va introduir innovacions constitucionals i va vèncer els sabins.

Servi Tul·li: Etrusc, va construir la muralla que encerclava els set turons -el pomerium o recinte sagrat de la ciutat.

Tarquini el Superb: Etrusc. Va ser derrocat pel poble.

LA REPÚBLICA ROMANA FINS A LES GUERRES PÚNIQUES (509-264 A.C.)

A l’expulsió del darrer rei (509 a.C.) va seguir una república oligàrquica, un sistema polític força complex que duraria cinc-cents anys, on el poder estava repartit entre nombrosos magistrats elegits anualment, el  senat i les assemblees, en les quals participaven, de manera desigual, tots els ciutadans. El sistema estava orientat a mantenir el poder en mans del conjunt de la classe dominant -primer el patriciat i després la noblesa. Els dos segles i mig del primer període de la República van estar marcats principalment per dos processos paral·lels: els conflictes socials provocats per la lluita pel poder polític, acaparat pels patricis, i l'expansió que duria els romans a dominar la península Italiana.

LA CONQUESTA D'ITÀLIA

Des del s. V al s. III a.C. Roma passa de ser una ciutat-estat a conquerir, de manera gradual però imparable, tota la península Itàlica. Al segle V a.C. Roma forma part de la Lliga llatina formada per les ciutats-estat del Laci. La Lliga s'enfronta en una sèrie de guerres amb els pobles veïns i els venç. Durant el segle següent els etruscs, els llatins i la mateixa Roma pateixen una invasió de gals que van entrar a sac a la ciutat i se'n van anar a canvi d'un feixuc rescat (390 a.C.). Els romans van continuar l'expansió en les tres guerres acarnissades contra els samnites (343-295 a.C.), que havien baixat de les muntanyes per ocupar la Campània, i els altres pobles itàlics, entre els quals sabins, llatins i etruscs. Però malgrat que s'arriben a unir contra els romans, tots van sent derrotats. Roma primer sotmetrà els llatins i dissoldrà la Lliga llatina, a

continuació vencerà els samnites i altres pobles itàlics.

Genet d’Armento (Magna Grècia), British Museum, Londres, (S.G.).

Finalment, després que la majoria de les ciutats etrusques caiguessin sota domini romà, a principis del s. III a.C. gairebé només quedaven lliures a la península Italiana les colònies gregues del sud (Magna Grècia). La darrera de les colònies gregues que passà a mans dels romans fou Tàrent (272 a.C). Tota la península era dels romans.

LA REPÚBLICA IMPERIAL (200-31 A.C.)

Després de la segona guerra púnica, Roma ja domina el Mediterrani occidental. Tot seguit inicia l'expansió cap a l'oriental. En l'última fase de la República Roma crearà un imperi al voltant de tot el mar Mediterrani, alhora que les institucions republicanes entren en una crisi definitiva que desembocarà en un seguit de guerres civils que duran el sistema republicà a la seva fi.

L'ÈPOCA D'AUGUST (31 A.C.-14 D.C.)

La instauració del règim imperial

La victòria militar sobre els seus enemics i rivals en el decurs d'unes guerres acarnissades, juntament amb les immenses riqueses que havia obtingut a títol privat, van permetre a Octavi consolidar el seu poder concentrant en la seva persona els càrrecs més alts de l'Estat, de l'exèrcit, del govern provincial i de la religió (pontífex màxim):

primer va ser cònsol durant diversos anys consecutius, després va deixar la màxima magistratura per prendre la

potestat del tribunat de la plebs  (potestas tribunicia), amb el seu poder de veto;

va conservar el govern de les províncies (procònsol) on hi havia operacions militars en curs: així mantenia el comandament suprem de totes les forces armades (imperium);

va esdevenir el primer dels senadors (princeps senatus), amb una autoritat moral per sobre dels altres. A més a més, amb els poders de censor que li van ser atribuïts, controlava l'accés i la permanència al senat.

Octavi August va tenir l'habilitat de mantenir en aparença les formes i les institucions republicanes, tot tergiversant-les, però. Però les reformes van suposar de fet la instauració d'un nou règim basat en el poder unipersonal de l'emperador o príncep. En efecte, les assemblees populars buides de contingut i el senat va anar perdent prerrogatives, ja que, si bé els magistrats acabarien per passar a ser elegits pel senat en comptes dels comicis, en realitat es votaven els candidats aconsellats pel príncep.Octavi August va posar les bases de la política imperial posterior:

Desenvolupament d'una classe d'alts funcionaris nomenats pel príncep (prefectes i procuradors) que van anar prenent llocs claus en el govern i en l'administració provincial, tot retallant els poders tradicionals dels magistrats, així com de secretaris, sovint lliberts... El cim de la nova administració imperial eren els prefectes. En el futur tindrien un gran paper polític els  caps de la guàrdia pretoriana, guàrdia que constituïa un nombrós i privilegiat cos d'elit de l'exèrcit romà, establert a Roma com a guàrdia personal de l'emperador i protecció d'Itàlia, desproveïda de legions.

Inici del culte a l’emperador: el seu antecessor Cèsar, l'emperador i la seva família van rebre honors divins i a ser divinitzats un cop morts amb temples i sacerdots propis, amb l'objectiu de legitimar el seu poder i cohesionar els seus dominis.

Panem et circenses 'pa i jocs de circ': per tal de guanyar-se el suport de la plebs, August i els emperadors següents distribuïen gratuïtament blat i diners, i a més oferien jocs de circ i d'amfiteatre.

(...................................Parèntesi fins al final de l’Imperi.....................................)

EL BAIX IMPERI

Després de la crisi del segle III, el segle IV coneix una recuperació política, social i econòmica, amb una monarquia clarament absolutista i fonamentada en el dret diví -primer sancionat encara pels déus pagans i després ja pel Déu cristià. La petita propietat agrícola minva en favor dels latifundis, on els camperols són lligats jurídicament a la terra que treballen per una adscripció forçada i hereditària (en qualitat de colons). 

Dioclecià (284 - 305)

Dioclecià, un militar dàlmata esdevingut emperador el 284, va idear un nou sistema de govern, anomenat tetrarquia, que consistia a repartir l'administració imperial en Orient i Occident, amb dos augustos diferents -Dioclecià i Maximià-, cadascun dels quals assistit per un cèsar escollit i adoptat per ell com a successor -Constanci i Galeri. Dioclecià estava per damunt dels altres. En pro del retorn als valors tradicionals, Dioclecià i els seus successors van emprendre una violenta persecució dels cristians. Les grans reformes de Dioclecià van afectar tots els àmbits de poder.

Tal com havia estat previst, al cap de vint anys (305) Dioclecià i Maximià van abdicar en favor dels respectius cèsars, Constanci i Galeri, però els nous augustos no van poder acomplir els seus mandats. I Dioclecià va poder veure com s'ensorrava la seva obra abans de morir.

Els tetrarques, a la basílica de Sant Marc, Venècia (S.G.)

Constantí (306 - 337)

El 324 el fill de Constanci, Constantí va convertir-se en emperador. Tot i que els cristians havien estat perseguits, la seva fe es va anar estenent de manera imparable. Davant d'aquest fet Constantí va fer un canvi radical: va concedir la llibertat religiosa per l'anomenat "edicte de Milà" (313) i va afavorir el Cristianisme com a nou fonament per a la renovació de l'Imperi. Així mateix va fundar, a imatge de Roma però sota la fe cristiana, una nova capital per a l'Imperi, Constantinopolis o Constantinoble a Bizanci, al Bòsfor.

Els últims emperadors

Els emperadors posteriors a Constantí seran cristians, per bé que en un primer moment sense renunciar del tot al paganisme que seguia dominant en la classe senatorial romana. Teodosi (379-395) farà del Cristianisme la religió oficial alhora que prohibirà el culte pagà l'any 391. A la seva mort l'Imperi serà heretat pels seus dos fills, Honori i Arcadi, dividit definitivament en Occident i Orient, amb un destí ben diferent. L'afeblit Occident no pot contenir les invasions dels germànics. Els gots saquegen Roma el 410 i els diversos pobles germànics s'instal·len en els territoris de l'Imperi fundant regnes independents. El 476 hom deposa el darrer emperador, Ròmul Augústul. En canvi l'hel·lenòfon Imperi romà d'Orient -el mal anomenat Imperi bizantí- sobreviurà gairebé mil anys més fins a la caiguda de Constantinoble en mans dels turcs el 1453.

Cap d'una estàta colossal de Constantí, Musei Capitolini, Roma.

6. LES CLASSES SOCIALS A ROMAEls ciutadans romans es distribuïen en diverses classes socials.1) La divisió social més antiga va ser entre patricis i plebeus, que es remunta al segle V a.C.Patricis (patres o patricii)Els patricis constituïen la més rància aristocràcia romana, un grup de famílies dotades d'un prestigi i d'uns privilegis hereditaris. Van aconseguir monopolitzar el poder polític -accés restringit al senat i a les principals magistratures. Plebeus (plebei)Els plebeus eren tots els ciutadans romans que no eren patricis, és a dir la gran majoria. La mateixa definició deixa entreveure l'enorme heterogeneïtat de la plebs, composta per petits i mtjans propietaris agrícoles, artesans i comerciants, però també per llinatges enriquits no pertanyents al patriciat. La plebs es degué configurar com a grup definit, amb una assemblea (concili de la plebs) i uns magistrats (tribuns de la plebs).2) A partir del segle IV a.C. la separació entre patricis i plebeus es difumina per deixar pas a noves realitats socials: Noblesa (nobilitas) o ordre senatorial

A partir del moment en què les magistratures més elevades deixen de ser privilegi del patriciat, l'elit de la plebs pot accedir-hi i entrar a formar part de la classe dirigent. La nobilitas està formada, doncs, per patricis i plebeus rics, la riquesa dels quals -tant els uns com els altres- està basada en la propietat de terres.

Ordre eqüestre (equites)Originàriament pertanyien a l'ordre eqüestre els ciutadans més rics que formaven la secció de cavalleria de l'exèrcit romà -d'aquí el nom de "cavallers". Però més tard un bon nombre d'equites es dedicaran als negocis, deixant de banda la política. Així, a part de l'explotació agrícola a la qual seguien vinculats molts, les seves activitats cobrien activitats molt lucratives com el comerç, la banca o la recaptació d'impostos per a l'estat. 3) D'altra banda la relació entre classes altes i baixes podia ser de dependència directa:Patrons i clients (patrones i clientes)Molts ciutadans romans eren clients de ciutadans més importants, que n'esdevenien els patrons. El patró donava protecció jurídica davant la justícia i suport econòmic a canvi de respecte i serveis. El

costum era que els clients fessin cua a l'alba davant la domus del patró per ser-hi acollits, retre-li homenatge i rebre aliments o diners. El nombre de client que esperaven a la porta de la casa o que acompanyaven el seu patró fins al fòrum eren un indicador de la seva importància política i social i li donaven prestigi.

7. LA MALLORCA ROMANAL'any 123-122 aC. començà per a les Illes Balears l'època romana, coneguda també com a romanització, que durà fins a la incorporació de les illes a l'Islam durant els anys compresos entre el 903 i el 912 de l'era cristiana.L'any esmentat arriba a les illes Quint Cecili Metel, el qual, amb una ràpida campanya, incorporà les illes al mon romà. Quint Cecili Metel fou rebut a Roma l'any 121 aC. com a triomfador i rebé, per aquest motiu, el cognom de “Balearicus”.La conquesta romana va canviar completament la fesomia de la societat balear, amb un gran trasbalsament de la població: amb la conquesta els clans illencs degueren quedar molt desintegrats. A més, segons les fonts Metel va dur 3000 colons romans d’Hispània (la península Ibèrica). A això hi hem d’afegir la presió de la nova administració i els seus projectes urbanitzadors.

Teatre romà de Pol·lèntia

Imatge d’una casa de

Pol·lèntia Pont romà (actual Pollença)

Sembla que els santuaris talaiòtics més importants quedaren destruïts, s'introduiren cultes nous, es modificaren els costums i les comunicacions, l'agricultura i la industria començaren a rebre una altra orientació. En definitiva, les illes quedaren integrades dins un imperi en procés d'expansió a tota la Mediterrània.

Els romans fundaren dues noves ciutats: Palma, allà on hi ha la Palma actual, i Pol·lèntia, devora l'actual ciutat d'Alcúdia. Són les úniques “ciutats” de les Balears d'origen llatí. A més, les fonts ens parlen d'altres entitats de població com Bòcchorum, Guium i Tuccis, però no se’n sap quasi res.Amb el temps, la romanització de les Balears anava avançant. Creim que a finals del segle I principis del II d.C. les illes Balears estaven totalment romanitzades.No sabem gaire coses de la població de Mallorca durant l'època romana, però creim que devia ser important.

DEL FINAL DE L'IMPERI ROMÀ A LA CONQUESTA DELS ÀRABS

Les Balears, i més concretament Mallorca, no s'alliberaren de les lluites que assolaren l'Imperi Romà durants els darrers segles de la seva existència. Les disputes entre els distints canditats a emperador, les incursions i la posterior conquesta de les illes pels vàndals produïren una ruralització de la vida, amb una disminució de la població de les ciutats perfectament comprovada a Pol·lèntia. El període de temps que va del 425 dC (any que els vandals envairen les Balears) al 902 (any que els àrabs incorporaren les illes a l'emirat de Còrdova) és conegut amb el nom de "segles obscurs", ja que se’n sap molt poca cosa. Les fonts, tant documentals com arqueològiques, són molt escases.