L'EMBELLIMENT DE LA CIUTAT

Ti e. magnífic centre

m onumenfalEt REGNE DEL rbPIC la tenim, cada dia més digna, cada dia

més majestuosa, podent acarar-se amb al-Amb motiu de les obres que es realitzen tres ciutats i dir-los : No sóc filla de la ca-

a la Plaça del Rei i a la Plaça de Beren- sualitat ni d'ahir : la meva existència ésguer el Gran, un diari català, la serietat millenària, sóc tan antiga que ni jo ma-del qual és lamentable haver de discutir en teixa puc precisar el dia del meu infanta-casos com l'actual, estampava, una vegada ment.més, la paraula demagògia, aplicada a les No sabem, doncs, en realitat com, peresquerres ; el sectarisme dels partits iho-

t ,

qui ni quan fou fundada Barcelona. Sa-

N

'rv

tw. w<

ti

t

w

Projecte d'urbanització de la Plaça de Berenguer el Gran (J. Puig i Cadafalch)

mes que no siguin els seus ; la deshuma- beco, sí, que almenys té més de dos-milnització que fa estranys i insensibles a l'art anys d'existència i que foren els romansi a les coses de l'esperit tots aquells que no els que Ii donaren plasticitat i vida ambmiliten o cimpatit3e;a arnh. clans., de dre- el primer , cinte_anaurallat, una parta delta. Francament, creiem que ja esdevé un qual amb les seves torres de la Plaça Novaabús parlar sempre de demagògia. En el coneix tothom. Ara, perd; revaloritzaremcas present, a més a més de no compendre altra part del monument que ens llegarena qué ve, creiem que no té perdó que deixin i la revalorització 'tinclrà prestigi universalinserir-se tals coses. Si no és ignorància, 1 amb lael concepte que mereixen aquelles paraulesinsidioses i comentaris pejoratius, ha d'ésser PLnçe DE BERENGUER EL GRANencara molt més sever.

Ens plau fer inventari de les obres de Es molt possible que molts barcelonins,revalorització arqueològica i artística que en deturar-se o passar per la Laietana, da-es fan avui: restauració de l'Hospital de vant de la Plaça de Berenguer el Gran, ila Santa Creu, per installar -hi la Biblioteca contemplar murs iconstruccions vetustesde Catalunya ; agençament general i habi- del fons, no acabessin de compendre el perlitació de la Casa de Convalescència, per qué d'aquelles arcades i contrarcades da-a ]'Institut d'Estudis Catalans; reparació munt de les quals senyoreja Santa Agata.i dignificació de l'església de Sant Pau del Quina finalitat la d'aquestes arcades queCamp, traient-ne coberts, embans i afegits no condueixen enlloc? Senzillament. Tot elque els regents d'aquell monument, sense parament de murs i construccions medie-respecte a l'art ni a la histèria, havien edi- vals de la plaça, carrer de la. Tapineria,ficat damunt del claustre ; reconstrucció de l'altre parament del carrer de Basea i totla Casa dels Padellàs a la Plaça del Rei ; el que no es veu i el que ha estat destruït,

constituïa la línia de muralles romanes qu

Tàer, ro-lj dejadaedelpetitesevalls del poca tp ofunditat.

rwA a, La muralla tenia nombroses torres.

`

M sìi1 w ` ;à Constru'ït el segon recinte, es formà dei seguida una nova línia de carrer davant la

^ r '"v SwFv vella muralla i molt aviat de torre a torrx` foren bastides arcades amb albergs sobre-

'ii posats. Així també fou construïda SantaAgata; si bé per mitjà d'altre arc fou avan

-. ts n ^. çat un nou cos de l'edifici. Després, tambéx, s'edificà sota les arcades i els venerables

`- ,a n , — i poderosos murs dels romans desaparegue-ren quasi totalment. La Reforma desenterré

Reconstrucció de la Casa Padellàs. aquelles relíquies. Però han calgut anysFatxada principal a la Plaça del Rei per urbanitzar definitivament la Plaça de

Berenguer el Gran.

Si ni així s'aconsegueix la unió de les esquerres...

Any VII. Núm. 309 - Barcelona, dijous, 17 gener de 1935

No podem comentar com voldríem I'ac-

tualitat, ni portar les "indiscrecions"

cap allà on voldríem.

Els nostres lectors ja saben per què.Preu: 30 cèntims - Corts Catalanes, 589 - Tel. 11430 .Subscripció: 3`50 pessetes trimestre

Els Dijous ...Blancs

ODISSEA

MIRADOR INDISCRET

Les amargades reres promocions mecanogràfiques del Mu-nicipi. 1 una de les víctimes fou la nostra

El casament (le l'ex-infantessa Beatriu heroïna,amb el príncep de Torlonia ha causat un Es creu, però, que la culpa la té Mauriciprofund malestar a les senyores i senyore- ; Chevalier, la pellícula del qual El Tenientetes japs, que no es saben avenir que encara i Seductor veié en mala hora, fent trontollarhi hagi un centenar de monàrquics «pur ¡ la seva decidida conseqüència, assetjada persango capaços de traslladar-se a Roma en ; sollicituds de darrera hora. El cert és quetren i en avió. Això de no poder fer com la fidelitat que havia de durar tota unala comtessa de Lacambra i la marquesa vida, escassament haurà resistit una provade Sant Miquel de Castellà, les treu de fogó de tres mesos.i desfermen la llengua com unes vulgars La nit de cap d'any, ella i una amiga,radical-socialistes : de bracet d'un dels nous concurrents a Casa

—Mira que ostentar tanta pompa después la Ciutat, sortiren a oblidar, primer al tea-de la trágica muerte de don Gonzalo, ya tre, després a altres llocs. En tocar les dotzepasa de castaño oscuro ! de la nit, elles i el seu acompanyant reien

—Y de la ruina y postración del príncipe com bojots, tot menjant-se els dotze gransde Asturias ! Qué escándalo ! de raïm, bevent vi més o menys generós,

obsequi de l'empresa, i fumant cigarretsEI "posin" gros egipcis.— El pobre empleat municipal que havia

EI tema que les japs glopegen més agust és, però, el de l'absència continuadade l'ex-reina a les solemnitats de la famíliaborbònica o la preterició de qué és objecte

—Cuando ella se presentó a la cámaramortuoria de Don Gonzalo, Don Alfonsohizo retirar a sus hijos, y ahora, ya ves,no ha asistido a la boda!

—Si, chica, sí; hay mucho mar de fondo.Es imposible que esta gente vuelva!

c......_.

revaloritzacit de les Muralles Romanes dela Plaça de Berenguer el Gran i narren dela Tápineria.

Totes les obres de què parlem han estatiniciades unes, continuades i entusiàstica

-ment propulsades totes pels darers ajunta-ments de predomini netament esquerrà. Percontra, aquells que cada dia ens atabalenamb la «Barcelona nostrada», amb «d'amora les pedres i tradicions més cares de laterra», aquells que , desfiguren sense ruborla veritat dels fets, fa qui sap els anys quetenien a mà un projecte de reforma i re-valorització de la Plaça del Rei i les Mu-ralles Romanes i no havien fet absoluta-ment res de definitiu. Han estat els homesd'esquerra els que ho hauran dut a terme.No sabem veure que això tingui cap relacióamb la demagògia.

Seria cosa de no oblidar-ho. La ciutatno és de les dretes ni de les esquerres.L'emoció davant les seves pedres mil.lenà-ries, no és potestativa de partits, ni definancers, ni de tècnics, ni de ningú. Calnomés tenir sentiment i amor a la terra ia la ciutat. I demostrar-lo no amb paraulesSovint vàcues, sense contingut de sentiment,sinó amb fets.

Dit això com un esplai de barceloní, nod'home d'esquerra ni de dreta ni del mig,acarem-nos amb la

B:IRCELOF,S MIL.LEVÁRL%

Fou Hèrcules, fou Amílcar Barca, forenAníbal o Asdrúbal; foren fenicis, grecs oibers laietans els fundadors de Barcelona?Segurament no ho sabrem mai. Hèrculesés possible que ni tan sols hagi existitBarca, es diu que ni arribà a parar al ter-ritori inclòs entre la serra de Collcerola iels rius i el mar ; al Mont-judaic, han estattrobats vestigis de construccions romanes,gregues i íberes ; també d'iberes cap a lescomes del Guinardó i Carmel. Fossin elsque fossin els fundadors de Barcino, ací

Les trompetes de la f anta han pregonatpel poble ets guariments meravellosos delmetge de la capital. La familia del pacienttelefona demanant el número i li contestenque no en donen, però que, bon punt ar-ribin a l'estació, s'hi dirigeixin de dret, queja els faran passar.

Quan el malalt forà i els seus aconipa-nyants truquen el cancel! de l'Esculapi bar-celoní, rebedor, passadís i sales són plensa vessar. Una fàtnula, amb el llapis pen-jant d'una cadena, apunta en un bloc l'horaque correspon als recer,ment arribats, boi mirant-los de dalt a baix:

--No els toca fins a dos quarts de sis,però... ..

Aleshores, la gent confprèn que és qües-tió d'una propina, i, mig dissimuladament,allarga a la introductora; dues pessetes en-ganxades. La lleu inclincció que descriu enrebre-les denota l'habitud del gest i que enaquell temple de la mdiicina, a més delnegoci de l'oficiant, hi ha el negoci de ladistribuïdora del seu horari.

—Aquí on la veuen—declara un client an-tic—, ja s'ha comprat una caseta,

Per a tota diversió del;.. ulls, uns tapissosde baixa manufactura m')stren unes odalis-ques narcant la dansa dels vels. Ni un lli

-bre, ni una revista.—Vols dir que no ens passen al davant?—Bé m'ho penso, perquè per la porta

excusada se sent un grani tragí.La propina del pacient farà no ha estat

de les més insignificants; perquè, tot justcomençava a desesperar, 'l'emmenen al ba-tent folrat de cuiro. La celebritat l'ausculta,el tusta, l'ajeu en una adira d'extensió il'endossa a un especialista:

—Són vint-i-cinc pessetes.Nou vestíbul, nous dejartaments. La de-

coració acurada adverteix que la tarifa seràInés alta. Saló Lluís XVI, panneaux estilBoucher, portes amb llistons daurats. Da-munt una , tauleta, Vu, louse & Garden,D'Ací I D'allà r un reco l de gravats ambAe enç,1". :.tr^éeel tion Licsae é , fue.simile d'une gravure en bois tirée d'une édi-tion allemande du Traité de Cicérom ;«Séance des Docteurs de l'Université de Pa-ris—, fac-simile d'una minature des ChantsRoyauxn ; «Allégorie en l'honneur du chirur-gien Daviel, qui pratiqua le premier enFrance l'opération de la cataracte —, gravépar le Mire, d'après Vogen ; «Le baquet deMesmer, frontiscipe satirique de l'Antimag-n•etisme, ou origine, progrès, décadence etréfutation du magnetisme animal)).

—Quina obsessió per tot el que és fran-cès!

—Es que aquest metge es va casar ansbuna actriu parisenca!

De sobte, el pacient forà es troba darrerael vidre glaçat de l'npasell radioscòpic, onel fan respirar amb variot panteix, mentrelt dibuixen la silue,a del cor i l'aorta:

—No el té das fart gros com això! Jo,de vostè, veuria un especialista dels pul-mons.

Ei despatx d31 tisiòlag és una nau gran-iiosa, campada d'un sot to ocre, amb mo-blec Renaixeinenl i 1-intures revestides delo pàtina de museu, subjectades per unscordons verrne^ls, capç:ais Ce borles. Un do-,nàs carme;í llisca Cosmos una arquimesa.

El pacient forà pensa en la masia i enaquells quatre pins que la rodegen. Arnoorella distreta, escolta la paescripció facul-tativa i, arnb un gran desig d'evadir-se, as-segura:

—Qualsevol dia, ja tornaré.Aquella nit, acotxat fins a les celles, so-

mia níquels, corrioles, bombetes de colors,xassís i divans de goma, fins que la fressadels carros matiners el situa a la dolça rea-litat.

S.

Els afrevifs.,.,

Un lliguer tirava en cara a les japs lamanca de respecte que demostrén en parlar(le l'ex-reina ; sobretot en sentir com refe-rien que li agradava bojament vestir-se d'a-'mazona a Andalusia i que els pollos bèticsi diguessin : Olé la reina guapa!

Picades pels retrets del lliguer, les japsetzivaren

—Nos inclinamos a creer que Ventosa haregalado a la novia una tiara de perlasnegras!

Fent el cor foroCom sigui que els grans càrrecs passen

per als cedistes catalans a l'alçada d'ungratacels, després de prometre-se-les tan fe-lices, ára tot es dir que ja han retirat eisvetos i que cada dia reben una pila desatisfaccions :'

—Ya hemos hecho las paces ; ya hemoshecho las paces...

—Y Cirera y Voltd, pues?—Nada pretende, §f pobre!—Ya, quizá aspira a conserje!

Els lúcíds

En una penya de l'Hostal del Sol es c.mentava la notícia publicada per la premsasobre una querella per injúria i calumnapresentada pel senyor March contra Ma-nuel D. Benavides amb motiu del llibreintitulat El último pirata del Mediterráneo.

Un músic, bo i pegant-se un cop al front,exclamà :—Ja hi caic! Juan Albert deu ésser Joan

March!

Fidelifaf

Tres dies després de l'empresonament delsregidors de l'Ajuntament de Barcelona, ungrup d'empleats municipals comentava lesfermances de fidelitat d'una de les mésjoves mecanògrafes vers el seu amic, esta-dant de ('Uruguay. Deia un dels comen-taristes :

—.M 'ha convençut. L'haguéssiu sentitcom afirmava : «L'esperaré un any, deu,tota la vida si convé. L'estimo amb total'ànima!» Us dic que ho deia amb un totan resolut i patètic que me l'he creguda.I quasi tothom n'estava convençut, co-

mençant per la interessada.Però l'abillament, la marcialitat donjoa-

nesca dels nous habituals de la casa haviade ferir moltes sensibilitats entre les dar-

testimoniat de l'eterna fidelitat de la con-formada mecanògrafa, estava desolat.Ara, perd, hi haurà nous estadants a la

Casa Gran.Què farà la mecanògrafa?

Rieres 4èrbolesEl joc que el manifest signat pel senyor

Francesc Riera ha donat fins avui, semblaque no ha pas acabat. Las Noticias, par-lant-ne el divendres proppassat, deia que«el señor Riera y Puntí ha negado la auten-ticidad del citado manifiesto)).

El lapsus és obvi. El diari de la Rambladels Estudis ha confós el senyor FrancescRiera, diputat per Martorell i rabassaire,amb el senyor Josep Riera i Puntí, ex-àiputat del Poble Nou i sedient esquerrà.

Ara, aquest últim home públic voldrà rec-tificar el lapsus de Las Noticias. Una carta

oberta, mots de protesta i, probablement,una nova carta del rabassaire indirectamento directament alludit. Carta, encara, que enpodrà suscitar una altra de l'ex-componentde la Unió Catalanista, vist l'afany de no-torietat política que d'un temps ençà se liha despertat...

1Voficiari rei•

Fa temps que hom no ha sentit parlarde I'ex-regidor, expulsat uns dos anys en-rera de l'Esquerra Republicana, senyor PuigMonné.

Les últimes notícies que de l'interfecteens arriben, són que l'home no ha renun-ciat pas als sacrificis de la vida pública.Quan es veié foragitat del partit que pre-sidia el senyor Macià, l'home finançà unorfeó de la barriada del Clot que es moriade consumpció i de deutes, la qual entitatconvertí poc temps després en un centre po-lític d'etiqueta catalanista.

Centre polític que el senyor Puig Monnépresideix i que ara, precisament, fa gestionsper a ingressar i fondre's amb l'Esquerra.

Tot té l es seves compensacions

Esser advocat de certa mena de delictes —entre els quals es compten els que, no sa-

bem per què, s'anomenen de «caràcter so-cial» — dóna mals de cap, sí, perd té tam-bé assenyalats avantatges.

Així, al senyor Vilarrodona, jove advocatdefensor de molts processats de la F. A. I.,passant l'altre dia pel carrer Nau de laRambla, se li acostà un xicot que, fent-lia mans una estilogràfica, li digué polida-ment

— Tingui, senyor Vilarrodona, no m'ha-via fixat que era vostè...

— Sí, sí... aquesta estilogràfica és la seva.Perdoni, eh?

**x•

Aquest fet és del tot semblant a un quesucceí al senyor Albó i Martí quan presidia

el Tribunal Tutelar de Menors.Un dia, a la Rambla, s'adonà que li ha-

via desaparegut el rellotge. Aturat i tot, esregirà les butxaques. No hi havia dubte, niesperança : li havien pres el rellotge i lacadena.

Resignat per força, seguí el seu camí itrobà un conegut, amb el qual s'hagué d'es-bravar:

— M'acaben de robar el rellotge. El duiaaquí...

Miracle! En palpar-se l'armilla, notà queel rellotge era a la butxaca habitual. Elsenyor Albó estava segur d'haver-se escor-

collat minuciosament.Temps després el president del '1'. T. de M.

va saber l'explicació del fet. El minyó queli havia pres el rellotge el donà tot seguital seu manàger:— L'acabo de pendre d'aquell senyor.—Què has fet, ximple! Ja li estàs tor-

nant ! Que no ho saps que és el president delteu Tribunal?

Ves què són les coses

En produir-se l'estat de guerra i en ocu-par la Generalitat l'element militar, comen-çaren a ploure queixes a la Presidència desde tots els municipis catalans contra elsjutges municipals i llurs excessos i omis-sions. El nou president els destituí tots.Calia mostrar, tan enèrgicament com cal-gués, un ràpid exemple de bon govern. Per

a substituir els jutges municipals suspesos,el susdit president reclamà l'ajut dels pro-testataris, els demanà un nom o una llistade noms de gent solvent en tots conceptes.Els noms foren oferts, els nomenamentsdegudament estesos... i ja tenim els nousjutges municipals en funcions. Tots cata-lanistes.

Els jutges suspesos, tots ells nomenats{ per I'Esquera, procedien de la vella Unión

Patriótica !

PERE CASALS

(Segueix a la pàgina 8)

L:^I^EItITIVEscriptors noctnrns.— Malgrat ésser Bar-

celona la ciutat més noctàmbula del món,són moltíssimes les persones que us diuenJo a les deu quarts d'onze ja sóc al llit.»

Entre aquestes persones es troben els ele-ments del negoci i de la burocràcia i s'hitroben també molts metges, advocats i no-taris. En canvi, és difícil trobar un home delletres que retiri d'hora. Aquí l'ofici d'es-criptor va molt enganxat amb l'ofici de pe-riodista, i els que depenen del periòdic engeneral retiren tard i de vegades molt tard.Hi ha persones, com jo mateix, que no te-nen l'obligació de vetllar fins altes horesde la nit, però no poden sostraure's d'a-questa fascinació de no anar a dormir finsal moment que s'ha aprofitat l'última escor-rialla d'interès nocturn. Un grapat de ve-gades m'he proposat anar al llit d'hora, i heescoltat amb la major bona fe els consellsdels qui afirmen que anar al llit tard és unvici com qualsevol altre i que només retirentard els perduts, els que no saben on cauremorts i les persones de vida poc edificant.He escoltat consells, amonestacions, i laveu (le la pròpia consciència ; però és in-útil. Jo confesso que no sé escriure ni pen-sar de dies, i quan faig algun treballet lite-rari i em veig obligat a fer servir tambéles hores diürnes, sempre és en la nit altai silenciosa quan escric les coses de més icompromís o que em sembla que m'hi tincde mirar més. A Catalunya, del meu record,la immensa majoria d'escriptors han estatnocturns i noctàmbuls. Hi ha excepcions depoetes de dia, com per exemple Maragall.Es possible que don Joan Maragall escrivísalguna cosa de nits, perd la majoria de lesseves obres, i les millors, estic seguríssim sque les va escriure de cara al sol. Hi ha al- .tres casos de poetes diürns per una mena dedisciplinamoral o per una mentalitat decaràcter religiós que els feia llevar de mat(i inspirar-se en un món saturat de Ilumfresca, com per exemple Bofill i Mates. Hiha escriptors matiners per qüestions derègim o perquè tenen una càtedra o unaobligació matinal i aprofiten la nit per don- -mir, perd aquests casos són excepcionals iestic segur que tots ells, si eis deixessintriar a gust, s'estimarien més escriure denit o de matinada.

El tipus d'escriptor noctàmbul em pensoque és un producte que comença amb la in-venció del gas o del romanticisme. El gasés de les coses que han influït més en laliteratura encara que no ho sembli. Hi haescriptors com Baudelaire i com Balzac queno s'explicarien sense la llum de gas. Bat-zac treballava de nits _i quan anava invitata la finca d'algun amic en la qual no hihavia gas, consumia cinc espelmes per nit iper novella. Escriure de nit va ésser unamoda que va agafar la part més importantdel segle XIX, i a la nit, en aquella época,se li va donar una importància exorbitant.En canvi, el nostre segle i la nostra època,que és l'època de l'esport, ha anat min

-vant importància a la nit i a tots els efec-tes del noctambulisme, per a inflar les vir-tuts del sol i del llevar-se de matí. Els es-portius són homes de dia ; totes les follies Çj•,r les aberracions esportives, com per exem-

ple el vegetarianisme i el nudisme, són ene-migues declarades de la nit. Malgrat això,la força de la nit persisteix en altres sentitsfrívols de l'existència i en el sentit del purtreball d'invenció i d'imaginació.

En la nit natural, lluny de 1'es ciutats; esveu ben clara la diferència de fantasia delséssers que dormen i dels que vetllen. Elsanimals que van a dormir d'hora, com perexemple els xais, els parcs, els conills, lesgallines, els ocellets poca-soltes, les papa-llones enfaristolades, són éssers d'una nor-malitat sense cap complicació, vénen a és- (ser els buròcrates de la naturalesa, i quidiu els buròcrates diu els cobradors de re-buts o els guardes urbans. En canvi, lesbèsties nocturnes, com són les aranyes, elsgripaus, els mussols, les òlibes, els xibocs,les ratapinyades, i altres bèsties que acos-tumen a • tenir mala fama, són els animalsmés sensibles i més originals. Acostumen atenir un punt de desguitarrat i d'absurd,però és evident que sense ells la natura-lesa estaria mancada de pebre i de malícia,i jo m'atreviria a dir que són l'elementfàustic de la naturalesa.

En el món de la literatura i de la ima-ginació és essencial aquesta influència des-tarotadora de la nit, aquesta mena de so-miar despert, amb la particularitat que ena^uest estat de somni és quan les idees sónmés agudes i :més lúcides. Somiar despertmentre els altres somien adormits és elsecret de tota la poesia. Totes les peripè-cies morals i intellectuals que li passen alDoctor Faust només són concebibles enaquell estat càlid i transparent de l'ànima

que s'aconsegueix especialment en la situa-

ció de vetllar un malalt, quan us sentiucompletament sols i saturats de silenci, enel moment misteriós que la nit comença adesprendre's d'ella mateixa.Es evident que si tothom volgués somiar

despert i sentir la màgia de la nit, el mónserla una olla i ningú no dinaria a l'horade dinar perquè el més calent fóra a l'ai-

güera; però també és evident que sense el

s noctambulisme — laboriós o ocr¢s — el fon-ment espiritual del món, vull dir la poesia,

1 quedaria a mig fer, i és per això que sóninjustes moltes vegades les acusacions ques'acostumen a fer als noctàmbuls.

Els ingenus sentimentals creuen que laa nit és per a l'amor i els seus derivats ; peròt ja em perdonaran si dic absolutament el

contrari : lo crec que l'amor i els seus deri-vats no necessiten grans fantasies i són

-bons per a totes les hores.Jo crec que la nit és per a pensar, i per a

penjar la imaginació d'un trapezi i pro-curar que faci totes les cabrioles saludablesper desintoxicar una mica la grisa norma-

- litat.s Josep MARIA DE SAGARRA

GUTENBERG, S. A.

Fàbrica de maquinàriaper a les Arts Gràfiques

Nàpols, 215 - Telifon 55728BARCELONA

Leni Riefenstahl dirigeix la presa de vistes al Congrés nazi de Nurenb erg

u

z MIRADDR 17-1-35

A l'Hospital de Sant Pau actuen el doc-tor J. Ubach i Ubach i el doctor M. Obachi Obach. De vegades algun client va atrobar-los al susdit hospital, i el diàleg ques'estableix entre el visitant i el porter solésser el següent

—Podria veure el doctor Ubach? (o béObach).

—Quin doctor Ubach? Perquè n'hi hados.

—EI doctor Ubach i Ubach.—Quin doctor Ubach i Ubach? Perquè

n'hi ha dos.—Home... ! El doctor Ubach i Ubach que

és metge d'aquest hospital!...--Quin dels dos doctors Ubach i Ubach

que hi ha en aquest hospital?Aleshores el porter ja fa la pregunta tot

posant-se a la defensiva.

Censura a 4of arreuSembla que el senyor Manuel de Mon-

toliu, professor a la Facultat de Filosofiai Lletres de la Universitat, d'una assigna-tura anomenada Història de la LiteraturaUniversal, ha decidit formar els seus dei-xebles per mitjà de lectures. I sembla queha comprat la collecció Garnier de clàssicsmundials.

El bo del cas és, però, que l'altre diael senyor Montoliu donava ordres a la bi-bliotecària de la casa

--ANo vull que deixi el Werther a lesnoies. I no deixi a ningú cap novellista rus,sense permís especial.

Ai las, on són aquells temps d'El PobleCatalà?

Una bona clenxaEl grup d'artistes que actuen sota el de-

nominador d'Art Vivent ha celebrat la sevaVIII Exposició de Pintura i Escultura ala Sala Busquets.

Un dels joves pintors expositors, que éscalb del tot a desgrat de la seva edat benjovenívola, es passeja sempre davant de lesseves obres vestit amb el seu millor tern,amb aire tot olímpic.

Un amic seu, l'expositor Fermí Tello, lidigué:

—Noi, sembles tot un personatge. Quemudat que vas 1 I que ben pentinat, també !

El jove calb se'l mirà un xic estranyat.—Només trobo — afegí l'amic — que t'han

deixat la ratlla una mica massa ampla...

Els repòrters «bien»El magazine Platja d'Or, del qual no és

la primera vegada que parlem des d'aquestasecció, en el seu darrer número publica unainformació dedicada a Miss Vigo 1933, sig-nada per X. X. (no és modèstia, sinó pre-caució), d'una cursileria espantosa.

Assaboreixin«Le peddnos permiso para obtener unas

instantáneas, a lo que accedió con la ama-bilidad en ella característica. Recogida susilueta grácil y blanca en el oscuro de nues

-tra cámara, le hicimos algunas preguntas.»Després d'obtenir aquesta foto (no cal dir

mediocre, car es tracta d'una altra especia-litat del repòrter), el senyor X. X. encarava atrevir-es a fer-li unes quantes pregun-tes amarades—naturalment—de la més pès-sima de les frivolitats.

I encara hi ha qui s'atreveix á discutirles excellències del viatjar d'incògnit!...

Un botó de mostraEl repórter de Platja d'Or, després de

conversar breument amb Miss Vigo I933,decideix engegar-se amb un colofó que facipendant amb l'ex-immillorable paper couchéd'aquest portaveu de la Blanca Subur:

«Nos despedimos. La sonrisa de Marga-rita aletea un instante más sobre su fazbronceada ligeramente por el sol y parecequerer confirmar lo que ella nos ha dicho.»

Pobra Margarita i pobres lectors!

El medi ambíen4Alexandre de Cabanyes, entre uns pai-

satges vilanovins molt reeixits, ens ha pre-sentat, en la seva darrera exposició, les seveshabituals marines. Una d'elles representales immediacions del far de Vilanova enplena gropada.

El mestre Morera estigué una bella es-tona contemplant-la, encisat.

—Mira, com li agrada !—remarcà un crí-tic al pintor.

Conferencian4 complimentós

La darrera setmana de desembre, el doctorJeroni Moragues donà una conferència alC. E. de Catalunya sobre l'arqueologia enel cinema. I bé : quan ja feia bona estonaque el famós psicotècnic s'adreçava al nom-brós auditori, Carles Sindreu va fer actede presència a la diminuta sala de confe-rències de l'entitat excursionista. El confe-renciant va interrompre la seva interessantdissertació i va saludar-lo amb un amica-líssim :

—Bona nit, Sindreu ! Apa, que ens fiesmolta falta.

Un mal beneficiLa conferència de l'amic Jeroni Moragues

anava illustrada amb una sèrie de projec-cions humorístiques de primer ordre, la méscelebrada de les quals fou un retrat deCarles Sindreu i el propi conferenciant abi-llats amh vestit blanc de mariner i pan-talons curts.

—Aquesta foto—digué---va ésser obtingu-da una vegada que vàrem •pendre part, al'Ametlla del Vallés, a una festa a beneficide l'hospital. Es varen recollir molts diners,paré sembla que d'aquella feta tots els ma-lalts es varen morir.

Uesenany

L'endemà d'aquesta divertida conferèn-cia, una de les dames assistents a la dis-sertació va portar a visitar el més menutdels seus infants (dotze mesos escassos) acasa del doctor Moragues per tal de posar

en clar l'eficàcia d'unes fosfatines i aclarir,de passada, tots aquells dubtes relacionats

amb la lactància. Un cop al carrer, la damaen qüestió sembla que no sabé estar-se decomentar, amb la minyona que li transpor-tava l'infant

—I ara, quin doctor tan seriós! No sem-bla pas el mateix d'ahir...

quan un home nou aparegué en la vida agi-tada de Leni Riefenstahl.

En aquell moment, la jove actriu filmavaen els Alps bavaresos, on es desenrotllaval'acció del film. En aquests grandiosos es-pais coberts de neu, on lliscaven nombrososesquiadors amb la cara enrogida pel fred,Leni s'hi trobava com en el seu reialme...

Durant els dies de repòs, els actors deLa llum blava s'estatjaven a Munic, i fouen aquesta ciutat on Leni es trobà per pri-mera vegada amb Adolf Hitler. Aquesta tro-balla fou decisiva, no solament per a aquestsdos personatges, sinó també per a un ter-cer... i fins per a un quart.

Una gran amistat lligava, en aquelltemps, Leni amb Margarete Slezak, filladel cèlebre tenor vienès. Un dissabte a latarda, després d'haver filmat a l'aire lliure,Leni Riefenstahl anà, amb vestit d'esquiar,a fer una visita a la seva millor amiga.Aparegué en l'habitació d'aquesta com unafada de les muntanyes.

Trobà Margaret acompanyada d'un homede mirada penetrant, amb un bigoti ' deCharlot. El desconegut contemplà tot sor-près l'actriu i, sense esperar ésser presentatper la mestressa de la casa, s'anomenà

—Adolf Hitler.Amb la seva intuïció femenina, Leni com

-prengué que havia estat inoportuna i esretirà immediatament. A la nit, quan esreuní amb els seus companys, digué a BélaBalàzs amb un to indiferent:

—He conegut aquest original de Hitler.

UN HOME D'ESDEVENIDOR

En el món del cinema ningú no s'adonàque l'amistat entre Margarete Slezak i LeniRiefenstahl esdevenia cada vegada més ín-tima. Per altra banda, es creia en unaamistat sincera i exempta de tot càlcul in-teressat. Leni Riefenstahl visitava sovint laseva amiga. No obstant, aquesta—Déu sapper què !---s'arreglava sempre de maneraque aquestes visites no coincidissin amb lesde Hitler.

'Margarete Slezak, però, feia a -Levi mol-tes confidències sabre la persona del futurFührer.

--Sóc jo que l'he dissuadit de casar-seamb Winifried Wagner—deia MargareteSlezak—. Hitler és un home d'esdevenidor,i no s'ha de lligar amb ningú, encara quesigui una dona de la família dels Wagner.

Leni s'informà igualment que Hitler ha-via passat quinze dies al Ruhr, on algunsindustrials Importants de la regió l'havieninvitat a exposar, en petit comitè, projectespolítics. Al seu retorn, les caixes de lesorganitzacions nazis s'ompliren com per artd'encantament, i les tropes de les S. A.foren afavorides amb un equip i un souregular. Empleats i obrers sense feina, .e-duïts a la misèria, s'allistaven per desespe-ració a les tropes de l'home que els pro-metia una existència millor, després de l'ad-veniment del Tercer Reich.

Fou així com de mica en mica es co-mençà a pendre seriosament «aquest ori-ginal de Hitler», no solament a Alemanya,sinó també a l'estranger.

ESTIMO EL FÜHRER!

Leni Riefenstahl acabava de passar tres

hores al saló d'Otto Frotzheim, a l'Avin-guda del Kaiser.

EI nom d'Otto Frotzheim és massa co-negut perquè calgui presentar aquest esport-

man distingit que sempre ha estat en lesmillors relacions amb l'estat major nazi.

Leni Riefenstahl, en sortir, podia felici-tar-se del resultat obtingut.

—Estimo el Führer! —havia dit a Frotz-heim.

Evidentment, una confessió així en bocad'aquesta dona decidida significava que no

s'acontentaria d'admirar -lo de Iluny totgronxant-se en fantasieigs sentimentals.«Estimo el Führenr, en boca de Leni, sig-nificava : «Vull estrènyer més la relació,

FALÇ I MARTELL o CREU ESv1sTICA?

Llavors es col-loca en l'existència de LeniRiefensthal el moment crític que anava adecidir tota la seva vida.

Béla Balàzs rebé proposicions de Moscúper anar-hi a reorganitzar la producció ci-nematográfica russa. Era una missió de

Leni a Nurenberg

confiança de la qual podia enorgullir -se.Però abans de donar una resposta afirma-va, Balàzs posà una condició ; volia dur

amb ella la seva collaboradora.Telegràficament, de Moscú preguntaren

«Qui és aquesta dona?»((La meva amiga — respongué Béla Ba-

làzs —, una militant del partit comunistaen la qual es pot tenir entera confiança.»

La resposta fou afirmativa : «Porteu-laamb vós...»

Altre cop Béla Balàzs i Leni Riefenstahles troben a la terrassa del cafè Riemann,com la primera vegada.

Béla Balàzs parla en termes entusiastesdels seus projectes i de la tasca grandiosaque l'espera a Rússia.

—Ara només hi ha vint mil pantalles ala U. R. S. S., -perd d'aquí tres anys n'hihaurà cent mil.,. Sabeu que el quaranta percent de sales encara donen films muts?Tindrem una feina magnífica a fer!

Penserosa, Leni fa rodar al voltant deldit el magnífic solitari que el dia abans,en ocasió del seu aniversari, li ha ofert elproducer.

I Béla Balàzs continua—Estir segur, Leni, que us sortireu me-

ravellosament de la vostra tasca.Leni Riefenstahl només va respondre—No.Després va afegir amb un somriure una

mica embarassat—No vinc a Rússia amb vós... Em quedo

a Alemanya... Dieu que la dona és comple-tament lliure, que pot disposar lliurementdel seu cos, que la hipocresia sexual és lapitjor de totes... No puc marxar amb vós,perquè... ja pertanyo al partit nacional-socialista.

L'endemà matí Béla Balàzs sortia cap aRússia i Leni Riefenstahl esquinçava el

seu carnet de membre del partit comunista.

ON ES TRACTA DEL POBLE ESCOLLIT

Al cap d'un quant temps, tots els quetenien un lloc qualsevol al món del cinemade Berlín, sabien que Leni Riefenstahl es-tava en contacte amb els nazis. La situa-ció no era exempta d'un cert picant.

En efecte, durant tota la seva carreracinematogràfica, Leni Riefensthal, com siho hagués fet expressament, només haviatreballat amb productors o postors en es-cena jueus. Adhuc els que podien enorgu-llir-se d'ésser admesos en la intimitat dela star, pertanyien al «poble escollit».

Entretant, la situació política esdeveniacada vegada més crítica i l'hostilitat entreels nazis i llurs adversaris s'anava enveri-nant; cada dia era més difícil, per a unaactriu que ostentava les seves opinions na-cional-socialistes, de treballar en els filmsdels productors jueus.

Un dia, algun amics de la star li ferencompendre el perill que corria la seva car-rera cinematogràfica si continuava fent pú-bliques les seves teories nazis.

—Però, a veure : on voleu anar a pa-rar? — preguntà rient la jove actriu —. Jomateixa sóc mig jueva ; la meva mare ésd'origen polonès i la meva àvia, que enga-ra viu, és una jueva molt piadosa... I pera provar-vos fins a quin punt sóc amigadels jueus, us diré que acabo de signar uncontracte amb Carl Laemmle, el qual, comsap tothom, és israelita,

PER FI EL FÜI•IRER VINGUÉ

EI contracte que la star acabava desig-nar amb Laemmle era per al film S. O. S.Iceberg, per al qual es preveia un pressu-post considerable. Havien de rodar les es-cenes a Groenlàndia i acampar unes quan_tes setmanes al mig de la neu i dels gels.

La data de la sortida havia estat fixadai els membres de l'expedició havien acabatllurs preparatius, quan, ]'avant-vigília del'embarcament, Leni Riefenstahl anunciàal Dr. Fank, el postor en escena que ha-via insistit perquè fos contractada, que nopodía sortir abans de deu dies.

—Però per quin motiu? — preguntà elDr. Fank tot sorprès.`

La star es quedà un moment silenciosa.Fank insistí.

—Ho sento molt—digué l'actriu-, mal-grat el meu desig d'anar-me'n i malgrat lameva amistat per vós, em veuré obligada arenunciar a filmar si no em podeu ajornarla sortida.

Els cineastes de Berlín tenen l'esperitmatemàtic. Calcularen fredament la pèrduaque els ocasionaria l'ajornament del viatgei la que els costaria canviar d'actriu. Enefecte, per aquest rol, que reclamava moltmés una atrevida esportiva que una granactriu, tindrien molta feina a reemplaçarLeni.

Fou així com ]'endemà els diaris de Ber-lín informaven llurs lectors que hi haviahagut un error en anunciar la data de lasortida, la qual no tindria lloc fins al capde vuit dies.

Ben entès, ningú, ni en els medis delcinema, no sabia que si el viatge havia es-tat ajornat per al dimarts següent, era per-què el dilluns, a les cinc, havia estat con-certada una entrevista entre Hitler i LeniRiefenstahl.

UNA SEFARAC16 QUE ACOSTA

Una de les característiques dels éssersdel tremp de Leni Riefenstahi és considerarla discreció com una covardia i parlar delsdetalls més íntims de llur vida amb unadespreocupació de vegades desarmant. Es

així com la bella star no ha volgut voltarde misteri la seva vida privada. Així i tat,però, ningú, ni abans ni després, no ha

sabut mai els detalls de la seva primera illarga entrevista amb el Führer.

Molt temps després, quan els seus amicli preguntaven què s'havien arribat a di

durant aquesta entrevista memorable, Len'arronçava les espatlles i contestava evasi-vament:

—Hem parlat, és a dir, jo li he parlat..Li he dit sense embuts com concebia 1vida d'un cap que la sort ha collocat alfron

de tot un poble.Cap dubte, en efecte, que aquesta Beli

ciosa noia, d'ulls intel•ligents, no haguéshabilitat suprema !—recalcat les seves paraules i hagués dit al Führer algunes ven-tats com encara no havia tingut ocasió dsentir-ne.

Hitler es trobava llavors davant una alternativa : o bé anar-se'n i no veure méaquesta noia d'ulls felins que es ficava orno la demanaven, o bé...

I sembla que el Führer va escollir aquesta segona solució.

L'endemà al matí la companyia sortiacap a Groenlàndia. En la primera carta quHitler rebé de la star, només hi haviaaquestes dues ratlles d'un gran poeta hon

garès, Ady, que Leni havia sentit dir moltes vegades a Balàzs.

«Et vull guardar ; és per això que he trial'allunyament que embelleix.»

KURT HOFFEI(Seguirà)

(Copyright Opera Mundi)

Un metge repeli4 LA DONA FATAL DEL TERCER REICH

AQUEST ORIGINAL DE HITLER!

En aquella època et qué el partit delcentre estava encara al poder, recolzat pelssocial-demòcrates, ningú no pensava quel'agitació «ridícula» organitzada per un«agent provocador» anomenat Hitler, po-gués arribar a esdevenir un vast movimentpopular.

Vençudes les dificultats del debut, es po-gué per fi començar la presa de vistes,

—Sóc una admiradora fanàtica del Füh-rer — havia declarat a Otto Frotzheim — iestaria disposada a sacrificar-li la mevavida. Ni tan sols dubtaria a sacrificar Mar-galete Slezak, la meva millor amiga.

I Frotzheim es va assabentar en aquestamateixa avinentesa que Margarete Slezak,les relacions de la qual amb el Führer noeren cap misteri per a ningú, era l'origende les històries obscenes que corrien ales-hores sobre la vida privada de Hitler.

La bomba estava posada i l'explosió noPodia deixar de produir-se.

ésser admesa en la seva intimitat, i tam- EL FÜHRER TARDA ENCARA

bé... trencar els lligams romàntics que l'u -neixen a Margarete Slezak». La infortunada Margarete Slezak s'adonà

La tàctica adoptada en l'avinentesa per un dia que, de cop I volta, sense saber

Leni, per bé que d'una simplicitat del tot per què, les portes de tots els dignataris

femenina, era però digna d'un diplomàtic. , nacional-socialistes se li tancaven. En la

Leni Riefenstahl, la "vamp"de la creu gammada( Continuació del número anterior) mateixa època, en el gran saló de Leni Rie-

fenstahl, qq Hindenburgstrasse, els funcio-naris del partit nazi s'hi trobaven sovintels dimarts i els divendres, dies de visitade la mestressa de la casa.

No obstant, però, Leni Riefenstahl nohavia aconseguit encara el seu objecte. ElFührer continuava tardant.

Amb un somriure misteriós, la star esta-va al mig del seu saló — el primer «saló»del Tercer Reich — tot fent els honors alsseus invitats nazis, installats còmodamenten els cadirals tapissats de seda. De vega-des n'agafava un .a part, el portava propde la finestra i conversaven en veu baixa.I quan els invitats eren fora i la mestressade la casa es quedava sola, es deia sos-pirant:

—Unes quantes setmanes més de tre-ball i potser...

—Suposo que Conrad és el vostre autorpreferit.

UN TRIBUNAL DE COMERÇ

El Consolat de la Llotja de ValènciaEls diaris han donat la notícia de l'esta-

bliment a la Ciutat de València d'un Con-solat de la Llotja.

I la notícia, donada als diaris d'una ma-nera sintètica, com és natural, bé mereixuna amplificació, sobretot tenint en compteque els iniciadors del Consolat de la Llotjan'han volgut fer una mena de continuació,adaptada als temps actuals, del Consolat deMar.

La Llotja de València no és simplementun monument arquitectònic, cosa que ja se-ia bastant per la importància

del monument com a monu-ment. La Llotja de Valènciaés així mateix un edifici car

-regat d'història, tan conside-rat d'una faisó general comconsiderat d'una faisó parti-cular en el seu magnífic pa-velló dedicat especialment alConsolat de Mar, institucióque evoca tan belles perspec-tives mediterrànies. I la Llot-ja de València és, a més amés, un lloc de contractacióon tots els dies es reuneixenels comerciants per a conclou-re els seus afers.

Així, la naixença d'aquestConsolat de la Llotja no ésuna cosa artificial.

Un dels iniciadors ens hafet una mica d'història

—Les Cambres de Comerçhan demanat moltes vegades,sense aconseguir-ho, el resta-bliment dels Tribunals de Co-merç. Aquesta necessitat esvenia sentint, d'una formaaguda, entre l'importantíssimelement mercantil que s'aixo-pluga a la Llotja de València.I un dia del mes de marçdel 1934 s'hi va celebrar unaassemblea en la qual, un grupde. comerciants prestigiosos,recollint una iniciativa delCollegi Oficial d'Agents Co-mercials, proposava l'aprova-ció d'un projecte d'estatut delConsolat de la Llotja, novainstitució inspirada en l'anti-ga , institució del Consolat deMar. I el Consolat de la Llot-ja fou creat per una disposició ministe-rial del zp de juny, propugnada pel directorgeneral de Comerç i Política Aranzelària,senyor Vicenç Iborra, un comerciant que haconcorregut molts anys a la Llotja de Va-lència. Després, en ç d'octubre sortia a laGaceta de Madrid el reglament de l'orga-nisme creat. I el 25 de desembre, dia deNadal, juraven el seu càrrec els cònsols nousque, per tant, ho feien el mateix dia que elscònsols antics, els quals eren elegits el diaprimer de desembre, com d'ara endavant hoseran els cònsols nous.

—Finalitats del Consolat de la Llotja?--Consten al reglament, en el qual es re-

gulen serveis múltiples, ja que no es con-creta solament a una funció arbitral, sinóque s'estén a l'organització comercial dela Llotja mitjançant l'adopció de normesgenerals i especials de contractació, la crea-ció i renovació periòdica de tipus oficialsde mercaderies, el peritatge i l'anàlisi con-tradictoris, la inspecció de mercaderies, elregistre de mostres comercials, la regula-ció del comerç a termini, etc.

—Organització?—El Consolat de la Llotja té un alt pa-

tronat confiat a les corporacions econòmi-ques valencianes. Es regeix per un conselldirectiu, els membres del qual adopten lesdenominacions que duien els membres dels

SI ÉS- ELÈCTRICffk f PEP 4 (VOSTRE AUIOMÓBJI

ho troba eu en lesLrni'l ors condiaons depreuiqualitat,al

GAAR"ATGE ELÈCTRICCAI O PMOIA,6í8 (Anbau Diagonal)

ALMELA I VIVES

IIIIUEriIgiffIf0NII1111111111IIfIIIIIIIIIIIISB hYil IdMl{W1ilRtlll111{III111911111YI1lIIf01B11ltWititk °.

PER A FOTOGRAVATS, LA CASA

ANTONI MARTIMàxima rapidesa p Màxima qualltat

AVINYÓ, 19, pral. t Telèfon 17047 : BARCELONA

Utll!{Illlot tt11^11t11111111111111{Illllllllfllllllllllllllllllllllllllllllllltlltllllllllllllllillllll60{IIIIIli16{i'

(The New Yorker)

antics consolats. El mantenien econòmica-ment dos òrgans : el Sindicat de Comer-ciants de la Llotja i la Mancomunitat d'A-gents Comercials de la Llotja. A més, elsserveis tècnico-comercials van a càrrec delsGremis de la Llotja, els quals tenen atri

-buides funcions importants.—Quin abast té la jurisdicció del Conso-

lat?—Els seus serveis són voluntaris i, per

tant, no solament per als elements de laLlotja de València, sinó per a tots els que

-- --_ _ -.- _-_._._.

vulguin acollir -se als seus beneficis, siguind'on siguin, àdhuc de l'estranger.

—I quines són les normes de l'arbitratge?—L'arbitratge ordinari, constituït per di-

ferències de qualitat o estat de les merca-deries, empra el sistema general: dos àr-bitres, elegits respectivament per cada partlitigant, i un tercer àrbitre elegit pels dosprimers. No hi ha, per tant, un tribunal fixi permanent. L'arbitratge extraordinari,constituït per les altres qüestions comer-cials, està a càrrec de la Junta de Prior iCònsols — integrada pel Prior i els còn-sols primer i segon —' en primera instància,t a càrec de la Junta Consular d'Apellació --un vice-prior i els altres dos cònsols — ensegona instància. També hi ha segona ins-tància en,, l'arbitratge ordinari, la qual ésexércida per Comitès d'Apellació fixos, no-menats prèviament per a cada producte i elsmembres dels quals duen el títol de «col-legues>).

—Quins avantatges té el Consolat de laLlotja per als comerciants?

—Al meu juí, molts, entre elis el de sos-traure'ls a l'obligació de sotmetre's a arbi-tratges estrangers, en els quals no tenen encompte, ni les poden tenir, les condicionsespecials del mercat valencià, ben entès queno solament es beneficiarà en aquest sentitel comerciant valencià, sinó tot aquell que,en fer un contracte, hi estableixi que elscontractants es sotmeten a la jurisdicciódel Consolat de la Llotja de València.

Ja hem vist que aquest té les necessàriescondicions legals i materials de vida. Aracal veure el seu funcionament, que indub-tablement constituirà una experiència inte-ressant com adaptació d'una institució anti-ga a la vida moderna.

Porta principal de la Llotjà de València

gir•tr

—:Mamà!(Tout à vous, Paris)

17-1-3S Milx BD1, 3

—EI gos de ramat que ens vàreu vendreS'avorreix tant al pis, que us venim a com-prar un parell de bens perquè es distregui...

(Ric et Rac, Paris)

Ñii•ønl•a o ^•a

Shaw busca nació

El per més d'un concepte cèlebre G. B.Shaw es preocupa de la nacionalitat quellaurà d'adoptar a conseqüència de la novallei de De Valera sobre les relacions entreAnglaterra i Irlanda.

—Es de suposar—ha declarat G. B. S.-qne d'ara endavant a l'Estat lliure ja nol;i haurà súbdits britànics. Ara bé, jo henascut súbdit britànic, i al mateix tempssóc irlandès. La meva situació, per tant,és delicada.

Havent-se-li fet observar que li fóra fàcild'obtenir un certificat ministerial de la sevacondició de súbdit britànic, l'autor de SantaJoana ha resQost que les seves ambicionssón molt més vastes,

--Oblideu—declarà—que tinc el món sen-cer a la meva disposició. Puc fer-ne peruàtant cona ciutadà de la U.R.S.S. La triadepèn únicament de mi anateix. Per aixàpenso si seria qüestió d'organitzar un con-curs entre tots els països de l'univers...

El rotestatati sistemàtic que és G. B. S.oblida que a la U. R. S. S. no el deixaranpas rondinar gaire.

Balanç cubà

Durant el passat any 1934, a la «perla deles Antillenr hi ha hagut

Tres presidents de la RepúblicaDeu crisis governamentalsTrenta-tres >reorganitzacions ,, ministe-

rialsDues temptatives de revolució cotnunistaNou complots militars ;.Un complot ordit j er la policia de La

1—Jayana;Una temptativa de cop d'Estat de PA.

B. C.;Un pronunciament d'ex-oficials de i'exèr-

cit ;Una insurrecció naval;Dues vagues generalsDeu vagues parcials irnportantsDues mil bombes que han fet explosió en

el territori de l'illa; •Trenta morts i dos-cents ferits, a conse-

giiència d'atemptats polítics;Vuitanta-cinc morts i més de quatre cents

ferits, a conseqüència de co•lisions (càrreguesde policia, gasos lacrimògens, etc.)

Un atemptat contra el cap de l'Estat;Tres atemptats contra el cap de l'exèrcit;Set atemptats contra l'ambaixador dels

Estats Units.

El misteri de la mort de lord Kitchener

En'rjt6, prop de !èsÍles Orcades",' el vai-xell Hampshire, on anava lord Kitchener,fou ensorrat per un submarí alemany, fouensorrat per una mina...?

Des d'aleshores subsisteix el misteri so-bre les causes de la pèrdua del vaixell i delseu illustre passatger, que ha donat peu adiverses hipòtesis.

1 vetaqui que ara un alemany, ErnstCarl, publica un llibre : Sol contra Angla-terra—. Records d'un espia, en el qual afir-ma haver estat ell el causant de la pèrduadel Hampshire.

Ernst Carl conta que, tramès a Anglater-ra en funcions del seu ofici, proveït delspapers d'un tinent belga mort al front debatalla, el comte Marcel Jaggi, es casàamb una noia angiesa de bona familia i en-frà en relació amb els nacionalistes irlan-desos. Aprofitant relacions de familia, 1w-gué ésser rebut del mateix lord Kitchener,al qual proposà la compra de diversos ob-jectes de colleeció i per boca d'ell va as-bentar-se de la data de sortida del Hamp-shire cap a Rússia.

L'espia trobà dos tripulants nacionalistes¡rlandesos que aconseguiren de ficar al vai-eell dues bombes.

1 així lord Kitchener, el gran enemicd'Alemanya i d'Irlanda, desaparegué.

Lógica

L'any pasast va celebrar-se a Moscú unCongrés d'Escriptors soviètics, al gual vanassistir escriptors estrangers simpatitzantsamb el comunisme, com Malraux, j. R.Bloch, etc:

Un d'aquests el japonès comte Hijikata,deixeble, segons digué, de Gide (que toti comunistejar, i ésser invitat pels organit-zadors del Congrés, no es mogué de França).

Però el Japó no admet flirteigs roigs iel pobre conte, en tornar al seu país, esrobà que la Casa Imperial havia decidit

retirar-li el seu títol nobiliari.Ei comte protestà, però rebé aquesta res-

posta—Si us inferessen els privilegis de la

societat capitalista, per què us ajunteu ambels que volen destruir-la?

Les profecies de Ford

Es costum, en començar cada any, ciema-nar averanys a les persones notables, tant sifan professió de profetes com no.

Preguntat Henry Ford sobre els perfeccio-naments que adquiriria l'auto en 1 935, el j o-pular constructor ha declarat:

—Durant deu anys, només podreu obser-var en l'auto modificacions sense importàn-cia. Però d'aquí deu anys ja haurà nascutl'auto passe-partout, una vnàquina que aniràper les carreteres, com els cotxes d'ara, peròque podrà transformar-se gairebé instantà-niament en avió o en embarcació. Tindreu,doncs, tres elements a la vostra disposició:la terra, l'aire i l'aigua. Serà un esdeveni-ment sensacional, una revolució!

Eztt en la mta.Corbeta inerrugeb!a

Pijemee e bon oca

JAUME I, 11

Telèfon ii6bá

L'actual mes de gener hauria hagut derevestir una especial importància per l'exe-cució de dues clàusules del tractat de Ver-sailles : l'evacuació de Renània per part deles tropes franceses i el plebiscit del Sarre.

En els començos de la postguerra, Ale-manya havia adoptat una actitud passivalavant els compromisos contrets signant eltractat de pau, especialment pel que feiareferència a reparacions. Això induí Poin-caré a pendre mesures endrgiques, i, mal-grat els plans de Balfour — que havia sol-

licitat l'ajut d'Itàlia a canvi de passar l'es-ponja sobre els deutes de guerra —, les

tropes franceses ocuparen el Ruhr.Aleshores a Alemanya era vigent la Cons-

titució de Weimar i exercien. el poder gover-nants demòcrates que comptaven, a mésa més, amb el suport dels catòlics. S'ini-cià una nova política — que prengué el nomde briandista del seu iniciador—, la qual nosols tenia per objectiu la pau general, sinótambé un sincer acostament franco-alemany.En correspondència a aquesta política, Stre-

semann, a Berlín, seguia la seva.No és del cas detallar les vicissituds d'a-

quell període que, a través de Locarno, pas-

sant per Thotry i Ginebra, acabà de copa començos de 1932. Però bé cal recordarque gràcies a aquella política, Renània fouevacuada amb una considerable anticipaciósobre el temps marcat.

Poincaré no aprovà mai aquella política— que a més a més de Briand tenia Herriotper partidari —, perquè desconfiava de Bar-bu i creia que refiar-se'n massa era inopor-tú i perillós. Sembla que els esdevenimentsposteriors han donat la raó al gran políticmort no fa gaire.

Ha estat així com d'aquelles dues clàu-sules del tractat de Versailles, aquest mesno se n'ha hagut de complir sinó una : lareferent al plebiscit del Sarre, amb el qualla població de la conca havia de decidir so-

bre aquestes tres solucions : anexió al Reich,anexió a França, statu quo.

De fet, el segon punt havia quedat des-

cartat i la voluntat popular havia de triarentre el retorn a Alemanya o seguir sotaun govern autònom posat sota l'alt controlde la S. de les N.

Es oportú de recordar que la conca delSarre, tan rica en mines, fou separada

d'Alemanya pel tractat de Versailles i consti-tuïda en regió autònoma per un període de

setze anys a fi de proporcionar manera aFrança d'explotar les riqueses mineres, encompensació — en. llenguatge diplomàtic, re-Íaracions — de les malvestats de l'ocupacióalemanya. Els tècnics de la Conferència dela Pau van estimar que un període de setze

anys era el que calia perquè les mines fran-

ceses destroçades poguessin rependre l'efi-

ciència dels temps d'abans de la guerra.Dit això, ja s'entén que els elaboradors

del tractat de Versailles no van pas consi-derar la possibilitat d'una anexió del Sarrea França. S'estipulà el plebiscit perquè eltractat de Versailles es basa molt en el sa

-grat principi de I'autodecisió dels pobles, iper tant .es volgué donar als sarresos lafacultat de decidir llur sort després d'unllarg període de règim autònom.

Més d'una vegada hem tingut ocasió devisitar aquella important conca. La darrera

fou en 1929, que a conseqüèrcia d'una panade l'aparell que ens duia d'Amsterdam a Ba-silea, el pilot hagué d'aterrar a alguns qui-lòmetres de Sarrebruck. D'aleshores datenles nostres impressions directes que tenimdel Sarre, les quals es poden resumir dientque observàrem en els sarresos un viu de-sig d'unir-se a Alemanya, però mantenintbones relacions amb els francesos.

I és això el que s'hauria indubtablementverificat si a Alemanya hagués seguit envigor la Constitució de Weimar.

Però l'ensorrada d'aquesta ambl'adveniment del règim nacional-socialista ha donat al plebiscitun caràcter de gravetat que d'al-tra manera no hauria adquirit.Volem dir que sense dictadurahitleriana al Reich, els sarresoss'haurien manifestat gairebé unà-nimement en favor d'Alemanya,com ja ocorregué a Silèsia, senseque el món hagués trontollat.

per cent parli arp UCI statu quohauria estat contrari al retornal Reich.

Hi ha qui diu que la S. deles N. no ha endegat bé la qües-tió, especialment perquè no hafet constar d'una manera explí-cita la facultat que tenien elssarresos de poder-se reunir méstard amb Alemanya, quan hi ha-gués un règim de llibertat.

Potser aquesta crítica té el seufonament; però, per nosaltres,

hi ha hagut un altre error, i haestat el de confiar la solució delproblema a un home que és l'ex-ponent d'un règim semblant ald'Alemanya. En efecte, com po-dia el baró Aloisi, representantd'una altra dictadura, sentir es-crúpole de lliurar la conca delSarre a un altre poder dicta-

me tonal?Quan Barthou cedí a les ins-

tàncies de John Simon, no s'a-donà d'aquesta característica política del'home cridat a establir les normes a seguirperquè la població del Sarre es decidís so-bre la seva sort. Segurament cedí a laproposició anglesa per a donar una provamés de l'objectivitat francesa.

Sigui com sigui, els resultats del plebiscitsón prou clars i prou demostratius perquèhi hagi lloc a dubtes. La quasi totalitat dela població sarresa vol ésser alemanya fentabstracció del règim del país, i cal accep-tar la seva decisió.

*^P*

Ara les urnes ja han parlat. Deixant debanda l'efervescència i les exageracions na-zis, que s'expliquen si no es justifiquen, lacomesa de la S. de les N. segueix essentdelicada.

Ens trobem davant la ferma resoluciód'Anglaterra en favor d'una decisió imme-diata, la qual cosa voldria significar unaanexió ipso jacto de la conca del Sarna aAlemanya. Però hi ha qui creu prudent lainstitució per breu temps d'un govern pro-visional, un govern pont que efectuï senseprecipitacions ni sotragades el pas del règimautònom al de simple província del Reich.Aquesta darrera solució és aconsellada perraons de prudència.

Cal inclinar-se, en efecte, davant les auto-decisions dels pobles ; però cal també teniren compte els principis humanitaris. I alSarre hi ha avui uns quants milers de çiu-tadans que només per haver votat per lacontinuació del statu quo estan exposats atota mena de represàlies per part dels nazis.EI juny passat, el mateix Hitler pronunciàaquestes paraules : «Només hi ha vint-i-qua-tre hores concedides per a les represàlies,i caldrà anar per feina.,, Els senyors de la

S. de les N. han de tenir presents aquestesparaules — i moltes altres — en adoptar de-cisions, i no consentir que sigui vexat ningúque no hagi votat pel retorn a Alemanya;l a és sabut que entre els que han votat elstatu quo hi ha gent de totes les opinions,des dels catòlics als comunistes.

Ja ha començat l'èxode. Famílies sence-res abandonen el Sarre i demanen refugi a

França, Holanda, on poden. Quina culpahan comès? Senzillament, haver votat se-gons consciència per un règim de llibertat.

I això, en ple segle xx, és un crim encerts països.

TIGGIS

Aquest número hapassat per la censura

L'ACTUALITAT INTERNACIONAL

El plebiscit del Sarre

Ella. —. Estic segura d'haver fet el pú-ding tal com han dit per ràdio.

Ell. — Estàs segura que no hi haviaparàsits?

Mapes econòmics del Sarre (De «La Tribdes Nationsu)

x 1 ^ e^^e^

•^ o

r.

e^u

Els resultats de la votació dediumenge no han sorprès. E1 no-ranta per cent de la població sar-resa ha rebutjat aquella llibertatque li concedia el règim autònomi s'ha ofert voluntàriament al rè-gim nacional-socialista. Potser si

^earrveda¢aae' sa < eelasarre heaaer Hitler no fos al poder, niel vuit'ddl

L

1^ « !'wyA, A

`í s + ` ` e." g. r4- l ^ ^. e ay a .1.pia`e ^a e ^ l a " >. St Wendet ^,

,.^^ •Mer9 A)w •.rée't S °.

ór •'•F r

a r rw oeere

P'

.i_-_tLfáútern' ^ ____ _refien_.N.qa

•

1s` S'SArrilbbl • : c ba b

Ve • '°. • 7i—

\.

a^;. y °. üdwé7e} u q St n9 ert-'

V Ydáen,g sa a aam •r

es^tàú(—rn *^ c^+ ^ách )

la HO v¢t

gP q'as .a ^^

Lemooe ae rite r~aat t` •'0` '''yJA::smd:Ille ^Bassi:h:::: eauts-Fourneau. 0 %ryrs et amér^es

e coonructio^s me«I6aues, materiel de thee r, de 1 $ Industri s chimipues ® Bas erasl ndustr.ceam aue et ver.eies. iCaustrte' ,le. baa erre ,Indusule eleetr:que.

o Paoeter;es et cactoanages nau Brosser,es Cultures melgres ei el cage du porc.

Socìetat Espanyola do Carburs MetI'IicsCerreue: Àpnrtat 190 BARCELONATele'.: • Carburoe" Mallorca, 232

Telèfon 7301á

CARBUR DE CALC[; Fàbriques a Berga (Barcelona) i Corcu-bion (Corunya) :: OXIGEN 99 % DE PURESA, Fàbriques aBarcelcna, València i Còrdova :: ACETILEN DISSOLT, Fàbri-ques a Barcelona, Madrid, València i Còrdova :: FERRO MAN-GANES i FERRO SILICI : : SOCARRIMAT i SECAT defils i peces de seda, cotó i altres teixits :: CALEFACCIO INDUS-TRIAL -de laboratoris i domèstica : : GENERADORS, BUFADORS, MANOMETRES, materials d'aportació per la SOL-

DADURA AUTOGENA

PRESSUPOSTOS, ESTUDIS, CONSULTES 1 ASSAIGS GRATIS

Hilda Moreno

EL SABOTATGE DE LA FOTOGRAFIA

Generalment a les nostres pantalles esprojecten films de primer ordre, la fotografiadels quals és francament dolenta. El profàatribueix aquests defectes a l'operador. Perdaquest no n'és responsable. Si les caseseditores trametessin als distribuïdors el ne-gatiu original dels films per a fer-ne cbpiespositives directes, la fotografia no tindriatares. Perd les editores no volen forniraquest negatiu, car si es perdés o es fesmalbé perdrien la pellícula. Per a evitar-ho,lliuren una còpia positiva que servirà pera treure'n un contratipus de negatiu, ambel qual podran tirar totes les còpies quevulguin. I, naturalment, la fotografia d'a-

questes còpies surt plena de defectes. Elcontratiratge n'ha destruït els valors. Peròsi només fos això. .. Totes aquestes opera-cions s'efectuen als nostres laboratoris.I aquests acaben de sabotejar la fotografia.

Un treball que exigeix una precisió mate-màtica és fet ací a ull, amb una barroeriainqualificable i una manca de serietat , abo-minable. Hi ha un revelador especial degra fi, per a contratipus. Ací fan servir

un revelador normal. L'étalonnage, que ser-

veix per a donar la llum exacta a cadaescena, és fet sense cap mena de control.El gamòmetre, que estableix la gammaexacta d'opacitat dels_ positius, és deseo-negut ací. Defectes d'emulsió i de tracta-ment omplen les còpies de pics, ratlles ïdesigualtats... Un veritable desastre. Caloferir al públic films ben presentats. Peròqui es preocupa del públic en aquest país?

Laboratoris, 'distribuïdors i empresaris espreocupen de tot menys del públic que elsfa viure i sense el qual no existirien.

SEBASTIÀ GASCH

cousEUm

4 ^ 17-I-35

EL CINEMAV" "`"

ESPANYOL I A' Notes d'un_espectador

"La traviesa molinera"Psicologia del cinema

1

Les SALES D'ESTRENALa crítica ha de saber-se fer, quan convé,

circumstancial. Defugint tota rigidesa, trac-tarà de tenir en compte; abans d'emetre el

fall, les circumstàncies enmig de les qualsl'obra ha vingut a realitzar-se. Tractant demesurar intencions i realitzacions, idees ifets, podrà així fer la justa part a cadascú.No pot encarar-se davant d'un film d'aquí,amb la mateixa serenitat amb què deu fer-hoamb un film americà. El difícil, en tot cas,serà destriar el que és explicable per les cir-cumstàncies del que és indiferent d'elles. Tan

dificil, pel que sembla, que la condescendèn-cia amb què s'ha tractat la producció nacio-nal ho ha ignorat sempre. Hom ha confósles falles de la intelligència amb les fallesde l'organització tècnica o de la improvisa-ció dels equips d'intèrprets, imaginant queaquells homes que fracassaven amb malsaparells i pitjor organització, es superarienamb uns estudios normals, sense pensar qued'allí on no n'hi ha no en raja, tant ésque feu com que no feu.

Res no illustra millor tot aixa que un filmcom La traviesa molinera. A Espanya, on nosabem per què els films han de sortir anè-mics, un director que sap el que és el cine-ma, un francès que ha treballat llarg tempsa Amèrica, perd sobretot un home intelligent,amb un assumpte que estava a l'abast detots els directors d'aquí — era d'un nove•is-ta del país que cap estranger no ens haviade descobrir — ha fet un film davant del qualno cal fer crítica circumstancial, davant delqual hom pot perfectament prescindir de totacondescendència. La traviesa molinera és in-trínsecament un bon film, i a més a més unapellícula força original en la concepció i enla realització.

Diem un bon film i res més. Res d'entu-siasmes fora de lloc. E1 bon efecte que pro-dueix el film potser depèn, més que de laqualitat intrínseca, que algú podria regate-jar, de la genuïna fesomia que presenta. At-mosfera, ritme, esperit, tot té un to peculiarque distingeix l'obra netament de tot el ques'acostuma a fer aquí, i fora d'aquí també.

TIVOLIDemà divendresa las 10 de la nit

ESTRENA

annabeHa ÁCha^les

11 !1►\T/►111A

i Conchita Montenegro,

Fierre Brasseur,i André Berley...

CUna producció

ERIC CHARELL

ens ha semblat : Abbadie d'Arrast ha tingutuna exacta intenció del que podia demanarals seus intèrprets. Calia moure's dins delslímits assignats per aquella intuïció. Potseralgú observarà una contenció un xic força-da, una sobrietat no sempre justificada, perden canvi tothom convindrà que dintre aques-ta manera, cadascú és al seu lloc i no calplànyer-se .de cap falla notable. Hi ha unagran dignitat en la interpretació. Hilda Mo-reno fa una bella molinera i Eleanor Board-man és l'artista plena de malícia intelligent,la star consumada que no té res a apendrede ningú.

**x

Seria una omissió imperdonable no parlaraquí del mestre Halffter, la collaboració delqual en el film és decisiva.

La culpa no és nostra si, d'un temps ençà,es parla molt de música en aquesta pàgina.Ha arribat un moment en què moltes vega-des la crítica cinematogràfica s'ha d'apare-llar amb una crítica musical. Si la setmanaque ve ens ocupem de Rapte, com podremnegligir la personalitat d'Arthur Honnegerque ha collaborat en el film? Val la remar-ca per La traviesa molinera, que és, en mésde la meitat de les escenes, un film musical.Tant, que és més un film musical que unfilm parlat.

EI mestre Halffter ha collaborat íntima-ment en la confecció del film ; hom sentque la música no sempre va a remolc de lesimatges, sinó que en molts casos és la mú-sica que determina el découpage i el movi-ment interior de les escenes. En aquest sen-tit, hi ha moments, com per exemple el co-menç, que són un veritable èxit de cinemaautènticament musical. La simfonia domès-tica dels moliners alternant amb la marxade l'agutzil, que després és represa en movi-ment accelerat, les intencions burlesques ensubratllar certs gestos, les tonalitats fosca-ment serioses en nuar-se el drama ; el solcdel violoncel, ple de tendresa ; la baralla final, etc., són moments musicals que cal assenyalar, no pel seu valor precisament mu.sical — valor que no gosaríem puntuar eruna primera audició —, sinó per la seva jus.tesa en el moment que comentem, per hmanera com els problemes del muntatgesimfònic i del muntatge cinematogràfic sórelegantment resolts.

Davant del públic que ha fet triomfar el,darrers èxits del cinema nacional, La traviesa molinera no pot sinó fracassar. Seri;una llàstima que aquelles persones que tenen el bou gust de viure al marge de tanteignomínies s'abstinguessin, víctimes d'unprevenció perfectament explicable, de veurara aquesta producción nacional. Cal qutots procurem que La traviesa molinerá ottingui l'èxit que es mereix, si més no pel'honestedat artística i la dignitat amb quha estat realitzat. Un film que pot ésser uestímul per a molts i que demostra que tcinema i l'art no han d'estar necessàriament renyits en aquestes latituds.

JOSEP PALAI

^ RAMBLeCATALUIIA37•Te1:1110

Contínua de 3 tarda a 1 matinadaSEIENT ÚNIC: I PESSLTA

Primera votació en el arre i una completainformació en

NOTICIARI FOX MUNDIAL

EL MÓN ON VIVIMBOMBOLLES DE SABÓ

Documental

La ruta de Don QuijoteUn extraordinari documental de

realització nacional

Diuneage, Sessions infantils • lee u i ale. i aitla

A In 6 espuial numerada

La col'Iecció completa deMIRADOR pot consultar-sea l'Arxiu Històric de la Ciu-tat, plaça de !a Catedral icarrer de Santa Llúcia, 1,"Casa de l'Ardiaca", tots elsdies feiners de 9'30 a 1'30

VEGI AL

SalóCatalunya

PRODUCCIÓESPANYOLA

D'IBRICA PILMS

Evidentment, no podem demanar als re-dactors dels rètols superposats que haginguanyat un premi literari. Però hem d'exi-gir-los que escriguin amb correcció, clare-dat i concisió. I — naturalment! — que sà-piguen l'idioma que tradueixen. Ai las!Aquests traductors, que generalment modi-

k^>t

t

, y

T

MINNIE M

Èc4to ^tai

La sal dels programes

mes de barri a preus irrisoris, les sales d'es- fiquen radicalment el sentit del diàleg es-trena perdran diners. Es elemental. Però els tranger, no coneixen ni les beceroles d'a-nostres empresaris són tan poc intelligents quest. En L'escàndol, d'un huissier enque encara no se n'han adonat. I deien usurero. I diverses vegades. En Les

Heus ací alguns exemples. Per a veure messieurs de la Santé, convertit ací amb launa sola pellícula en un local d'estrena cal imbecillitat habitual en Gedeón, Trampa ypagar 3'3o pessetes. El cinema París, per Compañía, panier à salade, que vol diri'65, ofereix dos films que, dues setmanes - cotxe cellular, esdevenia cesto de frutasabans, s'havien estrenat l'un, al Fantàsio, paris, que vol dir juguesques, esdevenial'altre, al Coliseum. L'espectador dels cine- pares, parells... I en Els miserables, dandin,mes d'estrena, per a veure'ls, havia pa- qué vol dir neci, es converti en dandy.gat 6'óo. La majoria de locals de barri van Analfabets : ja ho sabeu. Si no teniu feina,encara més enllà. Presenten tres films en un a les cases de cinema us en donaran.mateix programa. Tot passejant, hem anotataquestes dades. L'Amèrica, o'5o preferènciai o'30 general, projectava El gat i ed viole,Madame Dubarry i Bolero. L'Arnau, o'Sopreferència i o'5o general, donava Avui omai, Els darrers vint anys i El dictador.El Talia, o'75 i o'go, presentava Carrega-ment salvatge, Extasi i La meva vida sen-cera. L'Esplai, Escàndols romans, IUusionsde gran dama i Visca la vida!... Per a veuretres films d'aquests, l'espectador del centreha pagat q'qo! I el confort?, preguntaransegurament molts. Preferim gastar més iestar còmodes. Els locals de barriada inhos-

pitalaris, els contestarem, ja han passat ala història. El confort 'de cinemes com l'As

-tória, l'Avinguda, el París, l'Excelsior, elRambles, el Pathé, l'Intim, l'Esplai, etc.,etc., no ha d'envejar res al de les més lu-xoses sales del centre. El públic no bada.Ja s'ha adonat de tot això. 1 deserta elslocals d'estrena i omple els de barriada. Noporta pressa i no li fa res veure els filmsamb dues o tres setmanes de retard.

Una altra anomalia que allunya la gent1 de les sales d'estrena és la incoherència dels

programes. Cada cinema hauria de procurarfer-se un públic constant. I això s'assoliriaamb l'especialització de locals. Cal que l'es-pectador sàpiga el que va a veure i que,

d'acord amb els seus gustos, pugui triar,en comptes d'anar venut i desorientat comara. L'èxit de locals especialitzats com l'Ac-tualitats i el Publi-Cinema, dedicats als re-portatges, i ara el del Maryland, dedicat alsfilms blancs, confirma el nostre punt de vista.Un altre local, el Catalunya, especialitzat enpellfcules espanyoles, és l'únic cinema on elsfilms es projecten quatre i cinc setmanes.

Aquest procediment ja havia estat assajatamb fortuna temps enrera ; el Capítol, quenomés presentava films terrorífics, comptavaamb una nodrida clientela d'amants del gè-nere. El Fantàsio també ho va aconseguiramb les operetes alemanyes. Cintes dirigidesper Geza von Bolvary, musicades per RobertStolz i interpretarles per Martha Eggertho Kate de Nagy, Gustav Froelich o WillyForst, .Tibor von Halmay o Paul Kemp,atreien cada setmana un mateix públic forçanombrós. Ara, per contra, moltes empresessemblen entestar-se a desorientar els es-pectadors. Presentar, com fa l'Urquinaona,obres tan oposades com Extasi, Tarzan,

Mascarada, El sopar dels acusats i El petitrei, o alternar, com fa el Fantàsio, filmssuperficials i divertits com Per un milióamb Nits moscovites o Rapte, film d'artpertanyent a un avantguardisme passat de

moda, és una divagació que no fa més quedesconcertar els espectadors, els quals, tor-turats pel dubte, optaran segurament per

quedar-se a casa a escoltar la ràdio a lavora del foc.

Es clar que l'agonia de les sales d'es-trena interessa més als empresaris que noal públic. Però la comentem per a demos-

NO DEIXEU DE VEURE AL

A LARYLAND

LA PEL'LÍ'ULA QUE NO OBLIDAREU

trar la incompetència i la desorientació dela gent que explota el cinema a casa nostra.

ANALFABETISME

Del molí al poble i del poble al molt, vani vénen els protagonistes de l'aventura. Mag-nífics exteriors. Interiors lluminosos i im-pregnats d'una autèntica noblesa decorativa.Tot vist a través d'una sensibilitat molt afi-nada. Això darrer és el que ens semblamenys discutible. Com a espectacle, quedasempre bé i en alguns moments aconsegueixuna rara perfecció.

No he de dir res de les excelléncies de l'as-sumpte, perquè són a bastament conegudes,Quant a la interpretació, heus aquí el que

Dijous passat el doctor Jeroni MoraguesLes sales d'estrena agonitzen. Si els met-donà a l'Institut Psicotècnic la seva primera ges del ram no es preocupen d'aquest malalt,lliçó sabre Psicologia del Cinema, exposant el dia menys pensat exhalarà el darrer sospir.el tema : Reaccions psicològiques de l'espec- Per bé que esperat, el traspàs serà tan ràpidlador. que ni el combregar hi serà a temps. Les

Tota consideració estètica i moral és rigo- causes d'aquesta agonia són diverses. Larosament eliminada d'aquestes recerques que més important és la competència dels localsno volen ésser sinó psicològiques. El cinema de barriada. En efecte, mentre les pellícules,hi és considerat objectivament com un feno- quinze dies després d'haver estat estrenadesmen que repercuteix damunt d'altres fenò- a preus elevats, siguin projectades als cine-mens. Es tracta, per començar, de conside-rar el cinema en funció de l'espectador.

L'espectador hi és considerat com unagarba de facultats latents capaces d'esdeve-nir aptituds o capacitats per mitjà de lacultura. Es una qüestió prèvia la de dema-nar-se si el cinema ha creat capacitats espe-cifiques, modificacions psicològiques prouprofundes per crear un tipus psicològic nou.Sembla que cal respondre negativament. Elcinema ha obrat, tat al més, com unacultura, en el sentit d'aguditzar certes apti-tuds latents. Ha cultivat, no ha creat, psico-lògicament parlant.

Hi ha una aptitud per al cinema que norealitzen, ni molt menys, tots els possiblesespectadors. Les dues funcions cabdals aquísón l'atenció i la comprensió, tot això ende-gat dins una mentalitat realista que com-porta un control de la imaginació. El cine-ma imposa un espectacle real i mòbil quesolament pot ésser assimilat per un tipuspsicolòñic de suficient plasticitat. Sense unacerta ductilitat que ens fa capaços d'accep-tar una altra cosa que la nostra experiènciapròpia, no hi ha possible adaptació al ci-nema.

Perquè no som esclaus d'una rigidesa aultrança, perquè som capaços de perdre'nsde vista, perseguint una visió estranya queens invita 'a realitzar aquella ocasió tan pon-derada pels teoritzadors de l'estètica, és per-què el cinema ens plau i ens atrau, indepen-dentment, de la qualitat dels films. Més quedelectació, ha esdevingut una necessitat.Anem al cinema a cegues com aquell que diu,moguts per un ressort que no ens plaucontrolar. Ha esdevingut una funció psico-lògica que cal exercir independentment de lafruïció que hi podem trobar. .

L'espectador es perd com a individu, en elpúblic. Aquí té lloc una fusió de conscièn-cies espectaculars i entrem en els dominisde la psicologia collectiva. Hi ha tipus depúblic que es distingeixen amb gran preci-sió. La nostra versió o la nostra resistènciaa aquestes grans coordenades psicològiquesés un problema la solució del qual és neces-sària per a explicar la sort d'un film.

L'autor, que exposa les seves idees ambaquella claredat a Ta qual no poden aspiraraquests simples apunts, les illustra, a mésa més, amb exemples concrets que donen ala lliçó eficàcia i amenitat.

Avui, a dos quarts de vuit, té lloc la se-gona lliçó.

^i

C^OUSE ^

I^E^ 4tTlFiEI1IE3^AlberE Piera, Els Homes Jorts (Poliorama)

Prou s'ha parlat d'intrigues i de males fou el d'atorgar-li la distinció perquè pre-volences, d'obstaculitzacions, enveges i altres sentés una concepció ardida, una realitzaciócoses més o menys desagradables a propòsit perfecta, una novetat, intellectual, ideolò-d'aquests famosos Homes forts, d'Albert gica o sentimental, de forma o de fons, in-Piera — famosos en el nostre petit món tea- usitada, un enginy, una traça excepcionals,

tral i en els nostres cercles literaris de ben una ambició abassegadora o un atreviment

abans que pugessin a l'escena — perquè hi trasbalsador, sinó el de premiar i estimularhàgim d'afegir res més, una intenció honesta i franca, una since-

De tot això que ha estat objecte de tantes ritat absoluta i sense maquillatge de capdiscussions i comentaris amb referència a mena, un entusiasme xardorós i comunica-

aquest drama que ens era presentat dijous tiu, un llenguatge correcte i digne, una as-de la setmana passada al Teatre Poliorama piració a una normalitat que no ho ha estat

Una escena d'eEls Homes forts»

la comèdia, el manuscrit de la qual nosabia fixament en quin instant podria lliu-rar-li, constaria de tres actes en vers i esdiria El Nuvi, títol que sense cap més ga-rantia s'apressà Soler a estampar en laprimera llista d'obres inèdites llançada alpúblic arran de la resposta de Feliu. Peròel destí volgué que traspassés Soler sensehaver llegit El Nuvi, esdeveniment que deretop paralitzà l'acció de Feliu.

En apropar-se la temporada de 5845-96,l'empresa del Romea notificà a Feliu que

Enric Borràs en ((El Nuvi»

Joser ARTIS

'MA £X(L U1/V/ FEBR£R b BL,&Y

pR-SEN 7 AD27 AOR L+;QGQUOAC /ON D£ AEQ/ODfJ 7 S

UN£M.9TOGRH+^/COS 7Un drama de caça, o la guineu i el tren.

(Judge, Nova York)

17-1-35 t\/1R . ten S

EL. TEATRE

per la Companyia Nicolau-Aluges, no ens jen queixarem pas ni ens en lamentaremgens ni mica.

Es un paper, aquest, que ens sembla queno ens escauria gaire, i, per altra banda,tot això que ham comenta, ma] arribi a lesproporcions i a l'exageració que pren enpassar de l'un a l'altre dels que se n'ocu-pen, estem convençuts que cau dins l'ordrenatural de les coses. Demanar que en aques-tes qüestions, on tant i tant hi juguen va-nitats i interessos diferents i contraposats,tot es descabdelli en un fair play impossiblede trobar enlloc on hi hagi més de dos ho-mes reunits, és, senzillament, somiar unautopia.

Es molest i depriment, si voleu, però noper això, menys real i efectiu. Però com queja fa temps que prenguérem la resolució deno barallar-nos amb fantasmes i menys en-cara amb coses pitjors, per execrables queles trobéssim, com són aquestes inamovi-bles i perennes entre les quals comptem lapsicologia peculiar de tot el que es mou alvolt de la vida teatral, contra les quals ésinútil tot esforç i impossible la més petitavictòria, pel que toca a nosaltres, creiemque el millor que podem fer és no amoïnar

-nos-hi pas massa t deixar-ho per al que hitingui més vocació.

Valgui'ns tot això com a explicació en-vers aquells que han pogut trobar estranyque no hàgim sortit a dir-hi la nostra entot aquest temps que els cronistes i comen-taristes han anat abocant les seves a l'en

-torn del Premi Ignasi Iglésies 1933. De to-tes maneres, sense endinsar-s'hi pas massa,però assenyalant el que calia assenyalar,MIRADOR va publicar una nota ara fa tressetmanes —1 «Els Homes forts», què?

—en la qual, amb prou justificada raó, erareclamada la presentació de ]'obra al públicbarceloní. No pensem que sigui una preten-sió excessiva creure que, poc o molt, aques-ta nota va influir que hom es decidís a l'es-trena.

E1 desconeixement en què ens trobem dela immensa majoria de les altres obres con-cursants, ens priva de referir-nos -hi percomparar-la amb la guanyadora del segonpremi Ignasi Iglésies. No gens menys, pelque hem vist en Els Ilomes forts, no creiemequivocarnos • pas massa suposant que, enpremiar aquesta obra, ,el criteri del jurat no

CURIOSITATS MUNDIALSIntmssanu reportafgrs U. F. A. (x/ ú,)

ENTORN DEL CALENDARIESPORTIU

Documental

L'ILLA DELS CIGNES SILVESTRESCu l, u ,al

NOTICIARIS D'ACTUALITA.MUNDIAL

Srgons vlstó âARAMOUNT r ECLAIR IOLRTVAL

Wi1PP FILMAN A AFRICAMarioneta

ANTIGA CASA COLLDEFORNS

El x887 es residencià Feliu i Codina aMadrid, on havia romàs ja anteriorment.Hi anà ambdues vegades en qualitat deperiodista polític, professió que amb ante-lació als seus desplaçaments havia exercita Barcelona amb gràcia i competència in-contestables. Malgrat ésser el càrrec sem-•brat de trencacolls, no arribà la políticaa atordir o allucinar Feliu ; menys Rncara, aesmussar la seva sensibilitat d'artista i depoeta. L'estre polifàsic del periodista em-prà, per contra, a Madrid com abans aBarcelona, diversitat de temes, entre elsquals, com era de llei, es troba comprèsel teatre. Els articles de Feliu sobre aquestparticular — els catalans, assenyaladament— disseminats en algunes fulles de l'època,els comentaris sobre el moment escènic vis-cut per l'escriptor, donen encara bo de lle-gir per la frescor i la vivesa que traspuen.

Ignoro fins a quin punt es permès dereferir-se a Feliu, autor dramàtic. Cal creureque tant o més que jo, tindrà el lectorconsciència de l'abast i l'envergadura del'obra de Feliu, que en anar definitivamenta Madrid deixà vinculades al teatre catalàuna vintena de ;produccions, tan valuoses,algunes, com Els Fadrins externs, La Filladel Marxant, Cofis i nnfis, La volva d'or,El mas Perdut i El gra de mese, represen-tades des del 1875 al 1882. Si no és lícit,a aquestes altures, parlar de la dignificacióde Feliu en la nostra renaixença escènica,serà pertinent, em sembla, assenyalar untret de la personalitat del dramaturg queper coneixement imperfecte del seu teatreno anotaren els seus biògrafs. Alludeixo elsreiterats esforços de Feliu per a incorporaral fons dramàtic vernacle els gèneres demàgia i sarsuela espectacular. Els títolsd'El Tamboriner, El Pont del Diable, ElBarretinaire, La Dona d'aigua, L'EsÈarver,diuen a bastament l'afany de Feliu per aeixamplar el marc del teatre català. L'im-puls de Feliu arribà en aquest punt a es-

mai gaire entre nosaltres, un talent ben do- criure — i estrenar —, ultra una màgia cas-tat per a l'animació dels caràcters, per al tellana composta sobre el peu forçat quelligament i, sobretot, una positiva força dra- era l'aprofitament d'un stock de decora-màtica, excessivament detarpada, encara, cions, ]'argument d'un ball d'espectacieper la inexperiència i els prejudicis, però acollit amb general complaença. Feliu, sen-notable i ben vistent a través de totes les . sible i somiador, coneixedor profund delsfalles de què l'obra sofreix. autors castellans del segle xvn tant com

No n'és la menor, per exemple, Penso- del tresor folklòric terral, trobà en les obrespegar-hi a cada moment amb les copioses adés esmentades un deixondiment per a laallusions literàries i filosòfiques, explícites seva imaginació. Bolcà en totes, de més ao implícites, amb que l'autor l'ha exornada més, la cura, la ponderació i la delicadesaprofusament. Això, si ens el mostra com a que caracteritzen la seva producció catalanahome de vasta lectura, no ens el revela pas t castellana.com si en fos un perfecte assimilador; ho La tasca abassegadora que Feliu s'imposàseria si amb tota la que ens demostra, i més a Madrid, el cúmul ]'obligacions a què eraencarra, no-en transpués gens ni mica en tot forçat d'atendre — l'advocacia, la política sel transcurs de l'acció. Més aviat, però, el teatre; polític i teatrer en el doble sentitaixò és un tret d'ingenuïtat que ens el fa de periodista i funcionari, de crític i autor,més simpàtic que desagradable. - — el prestigi que en aquest darrer aspecte

Es també de la mateixa categoria, encara començà de gaudir, no desviaren el seu pen-que més digne de lloa que de retret, l'afany sament de l'escena nadiva. El 1892, en ve-(l'Albert Piera a presentar-nos, com en un nïr a l'estrena de La Dolores, confessà apanorama complet, de cap a cap de Pobra, les persones de la seva intimitat, a Soleruna desfilada de les infinites incidències, un dels primers, la illusió de reintegrar-separticularitats, aficions i manies que cons- al teatre pairal i la possibilitat i tot quetitueixen la part més ostensible de la socio- el propòsit esdevingués un fet dintre d'untat moderna, de les quals més d'una té re- terme no massa llarg. Afegí tenir l'esquemaferència particular a la nostra vida cinta- d'una peça el títol de la qual no li eradana : concursos de bellesa, l'obsessió de encara suggerit. A precs dels confidents les estrelles cinematogràfiques en les noies, animadors, en l'ocasió —, assegurà que esels tangos de Gardel, subministre de carns posaria a ,escriure l'obra tantost arribat acongelades, línies d'autòmnibus per a les casa seva. Com .passà el temps sense quebarriades extremes, ensorrades bancàries que Feliu donés fe de vida, decidí Soler de re-rebenten el petit estalvi, grans negocis pe- memorar-li la conversa. Feliu respongué atrolífers, mecenatges literaris, la premsa Soler que la promesa restava en peu ; queabusivament mediatitzada per les empreses,etcètera, de tant com sembla que l'autorno vulgui deixar res per apuntar, acabemsentint-nos-en excedits i tot.

Aquesta característica i l'anterior que as-senyalem, indubtablement exerciren bonainfluència en el determini dels jurats percontrast amb l'embafament ruralista o pro-letari i els excessius pengim-penjam i des-preocupació que abunden tant en la nostraescena. Ajuntades a les condicions que mésamunt hem assenyalat, aquestes són les quefan la qualitat d'Els llomes forts.

No gens menys, tot el que de bo hi ha enel drama d'Albert Piera hi és més en potènciaque en presència. Per arribar al seu perfec-te expandiment, necessitaríem que el seu pos-sessor passés per una sèrie d'experiènciesque és ben patent que no ha passat. Els Ho-mes forts cauen de ple dins una tònica quefa molt de temps que ha estat deixada en-darrera. Des de la tesi central fins a l'últimdetall de la seva realització, amb tot i elsaccessoris actualistes que l'autor hi fa sor-tir, és alguna cosa com de per allà els voltsde iSbo.

Cada personatge, en presentar-se'ns, debones a primeres ens explica ja qui és, quèvol i què fa ; el monòleg hi floreix profusa-ment ; no hi falta, tampoc, alguna declama-ció; els bons són bons de cap a peus; elsdolents són dolents sense remissió i, per talde completar el conjunt, quan l'acció està benacabada, no deixa d'haver-hi el personatgeque ens explica la moral de ]'obra, de mane-ra, si hem de dir la veritat, ben inoportunai poc generosa; quan el dolent, que és el seugermà, arruinat, deshonorat i vençut, ésportat a la presó, ell, el bo, s'adona de laseva pròpia felicitat i ho fa saber a la sevamuller amb una satisfacció que no demostrapas una magnanimitat gaire notable.

L'obra llisca suaument, vencent algunesrepelositats que d'ací i d'allà s'hi troben i elpúblic s'hi deixa anar, seduït per la peri-pècia, engrescat per les múltiples incidènciesque l'acompanyen i esperant, com és de llei,la victòria dels bons i la derrota dels dolents.

la desaparició de Soler no implicava el me-nor obstacle per a El Nuvi, car assumiala direcció del teatre, íntegrament, el com-promís contret pel fundador del Teatre Ca-talà i que comptava, .per tant, amb ]'obra,l'estrena de la qual, per fas o per nefes,no acabava mai d'arribar i que tot i elsbons oficis d'uns i altres havia d'ésser en-cara objecte de nous deteniments. Feliu ex-posà les causes de la darrera dilació a unperiodista barceloní que per l'abril del r&J7,a la vetlla mateixa del traspàs de l'autor,li parlà a Madrid de la tardança d'El Nuvia deixar-se veure. Digué Feliu : «Una, en-tre les vegades que he tractat amb l'em-presa del Romea, arribàrem a un acordreferent a condicions i la resta. L'obra esposaria en escena, si no amb luxe, amb ladecència indispensable. Aquesta, tan precisaen tota obra dramàtica, esdevé en El Nuviimprescindible ,pels efectes de lloc, de temps,acció i emotivitat. Molt especialment en elsegon acte, en el qual hi és presentat a lavista del públic el quadro interessantíssimque és la reproducció d'un casament per sor-

presa. Per a assolir l'efecte cal en absolutpintar una decoració, car no solament esbasa en aquest quadro el desenvolupamentde l'obra, sinó el bon resultat de l'acteque segueix. Doncs bé. al cap de pocs diesd'haver quedat entesos, sortí l'empresa ambla demanda que suprimís el quadro, subs-tituint-lo amb una explicació de l'episodi.»Diguem que pels dies que m'ocupen

delmà el Romea una crisi agudíssima. Go-saria a dir el primer collapse seriós expe-rimentat pel Romea des del r86q i del quales salvà per un de tants miracles comd'aleshores ençà hem vist succeir-se en l'e-xistència del teatre de Catalunya. Collapse,el del qual parlo, que commogué els afi-cionats, creguts que afectava el mal l'en-tranya de la institució i que els anys i]'experiència ens han ensenyat d'acceptarcom una funció normal. No sé si la si-tuació econòmica de l'empresa podia servira aquesta de disculpa... Calgué, perquè ElNuvi s'estrenés, que un empresari bene

-mèrit — Salvador Mir — s'encarregués de lagerència del negoci, i que, situant-se perdamunt de l'anècdota, manés pintar la de-coració, primera, per cert, de les signadesper Alarma amb destí a la nostra escena.L'obra, admirablement repartida i presen-tada, reeixí a la perfecció. Triomf de l'au

-tor i dels intèrprets, per bé que, segonsresta indicat, no pogués Feliu, mort nouo deu mesos abans, participar-hi.

He dit que es troben en l'obra periodís-tica catalana de Feliu quantitat d'articlesdedicats a les coses de l'escena. Consta enun dels tals aquest paràgraf, descobridordel criteri que tenia format del públic i delrespecte que les seves decisions ]i merei-xien : ((En el públic, l'instint supleix elconeixement, la illustració i tot quant ésnecessari per a fallar amb justícia. Comque el públic es deixa portar per les im-pressions i les manifesta tot seguit, ambelles amida i declara exactament la vàluade tot allò que li és presentat. D'aquí pervéque sostingui que és el públic l'únic tribunalde quants per ell treballen ; que sigui.doncs, el públic el meu jutge. Allò que ellem refusa, estarà malament encara quem'ho Iloin els set savis de Grècia. Altòque m'aplaudeixi, estarà bé encara quem'ho censurin tots els set-ciències del món,»

«EI paquebot Tenacity»a la Sala Capsir

Mentre espera que les circumstànciescanviïn per a poder oferir-nos Perquè demàsurti el sol, d'Angel Ferran, la Secció deTeatre de ]'Ateneu Polytecnicum ens ha ofertdissabte passat, a la Sala Capsir, una re-presentació d'El paquebot. Tenacity, deCharles Vildrac, en l'acurada i encertadís-sima traducció que devem a Carles Sol-devila.

Estrenada ja fa temps — en 192 3, al Ro-mea —, aquesta traducció, prou conegudadels nostres amants del teatre i fins de laliteratura tout court, no n'hem de parlarcom si fos la primera vegada que ha estat

representada, però sí ho hem de fer lloantincondicionalment la tasca que està realit-zant aquest agrupament d'amateurs quecomponen l'elenc del Polytechnicum sota ladirecció del benemèrit Enric Jiménez. Po-ques són les sessions que poden oferir-nos,donat el seu caràcter de purs aficionats,tots ells dedicats a d'altres activitats en laseva vida quotidiana, perd cada una d'ellesrepresenta una veritable festa per als queestimem el bon teatre, un esforç considera-bilíssim i un alt exemple per a tantes i tan-tes companyies d'aficionats estancades, en-cara, en les idioteses de Cebes al cap. o enel més ranci i estantís amb què compta elrepertori del nostre teatre.

La finor, l'íntima poesia, la delicadesa il'encís de què està eixamorada l'obra deCharles Vildrac, reflectits estupendamenten la versió de Soldevila, han estat plena-ment compresos per aquests joves entusias-tes, que li donaren una interpretació justa

i sensibilíssima, de primera mà, sense capdels vicis de què acostumen a patir elsnostres aficionats. No creiem que hi siguialiena, ni molt menys, la direcció de Jimé-.fez, el qual, salvant de la millor manerapossible la precarietat de mitjans de quèdisposava, realitzà l'obra amb seriosa com

-penetració amb el seu ambient i el seu es-perit.

Una vegada més ens hem d'ocupar ambsinceríssim elogi de l'actuació de MariaAntònia Sardà, sensibilitat d'actriu de pri-mer ordre, la qual interpretà el paper deTeresa bellíssimament. Gumersinda Pi fouajustada i exacta en el seu, secundari, de

la senyora Cordier ; dels senyors Armengol,Gil i Coves poc podem dir després d'asse-nyalar la seva encertadíssima comprensióde cada un dels seus personatges, cora . delsenyor Vilà i altres que intervingueren enla representació.

Hem d'acabar aquesta nota aplaudint no-vament l'entusiasme, el bon gust i l'encertde l'elenc del Polytechnicum i del seu di-rector que, amb aquesta tercera sessió queens han ofeYt, ens fan esperar amb mésdelit la seva actuació en l'obra de Ferranque sabem que tenen ben assajada i a puntde representar tan aviat com sigui possible.

J. C. i V.

No cal de des canons. Que s'ha pensatque tinc dos marits?

(Bystander, Londres)

—1 menja gaire?—Pse... cinc o sis domadors cada any.

(Noir et Blanc, París)

lE1 xít creixent

HOMES 1 COSES DEL TEATRE CATALA

Estrena d"El Nuvi»

JoaN CORTES

CAMISERIA 1 GÈNERES DE PUNTDarreres novetats ea gèneres de punt de totes classesEspecialitats en camises a mida i trajos interiors de llana

Mitgae `ubur, exclusivesSALMERON, qq TELÈFON 74574

Demà divendres

ESTRENA

Un extraordinariprograma doble

RECETA •PARA LA rFELICIDAa ^ r^^

WILL ROCERSPEGGY woo

t011CMITAIl011TEAEZ y^ u

Una divertidalliçó de viure, i

r ^.. I

• ^ I It I II

ambThomas Meighan

seves obres anteriors que testimoniaven tam-bé aquesta audàcia, aquest afany de fressarnous camins i d'acarar-se amb psicologiescomplicades, però familiars. La Isabel, lanoia forta d'El Perill, que topà amb el pa-rany de l'amor sensual i sabé despendre's,després de la caiguda, dels lligams perillo

-sos, afeblidors de la seva voluntat d'indepen-dència i de puresa, compareix en Les alguesroges per dreçar, al costat de la protago-nista — 1 usurpant-li, sovint, el paper prin-cipal —, el seu concepte net i franc de l'a-mor, i oposar-lo a la manca de regles mo-rals que caracteritza la vida de Marina, l'a-passionada que el pler i el dolor han mal-mès. També Raimond, el protagonista severde Final i Preludi, passa d'esquitllentes perLes algues roges. L'autora ens deixa ende-vinar, al capdavall de la novella, un amorque ha d'unir Isabel i Raimond. Evident-ment, ells dos són les caracteritzacions ideals,en l'esperit de Maria Teresa Vernet, de ladona i ]'home intelligents i equilibrats, queno volen suprimir la veu de l'instint, peròque saben dominar-la i sotmetre-la a la in-telligència.

La trama de la novella és simple. Marina---una figura que a través de la caracterit-zació que ens ofereix la novellista queda ab-solutament real i vivent, en el físic com enel moral — és una noia que viu mantingudaper un xicot que un dia llunyà la seduí ique ha anat passant els anys amb vagues

prometences de matrimoni. La mare de Ma-rina, amb la qual viu, té interès a mantenirla situació irregular de la seva filla, que elsproporciona un confort i una seguretat des-

coneguts. Però Marina ha conegut un altre

noi, més delicat que Aleix, l'amant, i, totfent-se passar per casada, entra en relacions

amb Jaume, de qui s'enamora follament.Fugen plegats a París, i allà viuen juntsfins que un dia ell s'assabenta del passatde Marina i l'abandona. Ella vol suïcidar-se,i Isabel, una amiga seva que ha estat l'únicaconfident que ha tingut, la recull, s'emprènla tasca de reeducació moral de Marina, ivol llevar-li el sentiment d'abjecció, d'im-puresa, que aclapara la noia caiguda. La

Iescripció d'aquesta lluita d'Isabel amb l'an-tiga Marina, i el triomf final de la noiaforta, que perquè sap dominar les algues

roges, els pòsits sensuals, tèrbols, del seuesperit, reïx a vèncer-los en Marina, fan lasegona meitat del llibre. Un estil ple d'ele-gància i de sensibilitat, que posa unes bellespinzellades de paisatge en la narració i que

s'esmerça amb èxit a descriure els estats psi-cològics de Marina i Isabel, tot i sabentconstruir els diàlegs amb una gran vivacitat,completa les grécies d'aquesta darrera no-vella de Maria Teresa Vernet.

RAFAEL TASTS I MARCA

—Ja en faràs un gra massa. Després decomprar un gos de guarda, ara poses for-rellats pertot...

—Es clar! Que et penses que vull queem robin un gos amb pedigree!

(The Humorist, Londres)

Puig i Ferreter i Ventura Gassol al Camp de Tarragona

Pere Talric

badoresc. Es també en aquest punt on esremarca aquella gerrnandat nacional que ésper damunt dels convencionalismes. L'èpocadels trobadors, com ha anomenat Rubió iLluch la plèiade de seguidors de Lo Gayterdel Llobregat, representada a València perVicenç Baix i per Jeroni Rosselló a Ma-llorca, té, en el seu moment, Un seguidor

a la comarca rossellonesa. Es Josep Bona-font, el qual, com Josep Subirana, Pau Es-torc, Francesc Muns i molts d'altres, em-pra un pseudònim trobadoresc: Lo Pasto-reilet de la Vall d'Arlès. Bonafont, ena

-morat de la seva comarca, té una poesiafranca com el paisatge. Es de notar la in-fluència verdagueriana. Escriu

Als peas d'eixos Qenyals que sempre els[llamps trossegen,

en son puig altaner i lo cap dintre la neu,s'alça lo Canigó.., sos blancs cabells gro-

[guegen.

J. M. MIQUEL I VERGES

c) Noticia. Massó i Torrents.(2) La llengua catalana al Rosselló.

—Revista de Catalunya, 1912.

El condenenat a mort,—Es per a 1'a barba?

(Ric et Rac, París.)

6 ^1\ 17-I-35

LE/ LLETREðVARIETATS La renaixença al Rosselló

El nazisme i la filosofía ^^

ELS LLIBRESJ. Puig i Ferreter, On són els pobres?... (Edicíons Proa), —Maria

Teresa Vernef, Les algues roges (Id.)

Després del considerable esforç que repre- a camps que l'autora d'Eulàlia no haviasenta la publicació de Carmins de França, fressat encara. Les algues roges, que acabai represa, ben satisfactòriament per a les de sortir en la biblioteca A Tot Vent, és,lletres catalanes, ]'activitat literària de Joan evidentment, la més ambiciosa de les no-Puig i Ferreter, l'autor de La Dama Ale- velles de Maria Teresa Vernet. Ambició ar-gre ens ofereix aquests dies, com a penyora tística en empendre el tema, audàcia en aga-i avant-tast dels cinc o sis llibres que ens far el personatge, tan viu i tan fisiològic, tanuncia, i que confio que no ens farà gruar fer-li viure, damunt les planes del llibre, ungaire, aquest volum d'històries de Nadal, experiment arriscat i, a estones, inversem-al qual dóna títol la primera d'elles, que blant. Potser perquè tenia plena consciènciaocupa mig llibre. Si hom cregués, oblidadís d'aquesta ambició, l'autora ha cridat endel temperament de Puig i Ferreter, trobar- ajuda seva els protagonistes de dues de lesse amb narracions sentimen-tals o meravelloses, a la Dic

-kens, o amb estampes nada-lenques acolorides amb lestintes ingènues dels cromasdels vigilants, el primer pa-ràgraf d'On són els pobres?...el treuria de l'error. El pam

-fletista amarg de Servitud havolgut insistir en el temaabundant del periodisme bar-celoní, i ens ha servit unasàtira despietada, caricaturaferoç però tan acuradamentdibuixada i arrodonida, queno cal pas, al lector més in-nocent i indocumentat, unaclau per a posar sota les duesfigures principals de la histò-ria dos noms conegudíssims aBarcelona, que les tènues dis-fresses de Mata i Escorxa noarriben pas a desfigurar. Puigi Ferreter ha volgut recollir,del modern llegendari popu-lar, dos personatges singulars,i ha concretat en la seva his-tòria alguns dels elements dela llegenda que aureola aquestsdos personatges. No ha pla-nyut detalls identificadors decap ordre, i àdhuc en el ver-bal, On són els pobres?...constitueix una veritable an-tologia del lapsus.

Tota la importància de lahistòria está en aquesta minu-ciosa fixació de la llegendapopular que caracteritza, entots els ordres de la vida, elsmodels de Mata i Escorxa. L'anècdota bà-sica de l'obra, que li dóna el títol, éssimple i d'una comicitat que donaria méspartit, si l'autor hagués volgut fer-hi fili

-granes. Però, un cop descrites les figures,.les històries i les paraules de Mata . i Es-corxa, un cop explicada la creació del diarii el seu funcionament exemplar, l'autor des-patxa ràpidament l'anècdota.

Després d'aquesta 'història, hi ha un pa-rell de contes (un d'ells amb aire de ba-lada, escrit en una prosa poètica, vagamentrítmica, que fa pensar en Francis Jammes)i una altra història llarga, El Miracle alcinquè pis, en la qual el Puig i Ferretercreador d'homes turmentats i d'artistes so-miadors pren pretext d'un argument de conteper a dibuixar la figura d'un personatge mal-geniüt i mediocre, que el contacte amb elmeravellós embriaga i transforma, i la d'unGalcerany, escriptor illusionat i miseriós, quel'autor ha extret del tresor dels seus recordspersonals i que, lamentablement, és encaraun ésser ben real i quotidià en el petit mónde la nostra literatura.

Si en la primera història del volum Puigi Ferreter té sobretot l'interès de fer benvivents les figures dels protagonistes, i re-nuncia un xic a fer literatura, en El Mi-racle al cinquè pis retrobem intacta aquellaadmirable empenta dels Camins de França,en descriure'ns, amb tot el meravellós delmón interior, les psicologies dels dos perso-natges principals i sobretot en les pàginesque conten les passejades de matinada, car-rers enllà de Barcelona, de Galcerany.

*x*

Hi ha pocs dels nostres novellistes — prouescassos en conjunt com són — que tinguinla constància i la vocació de Maria TeresaVernet. La seva producció, sotmesa a unaregularitat perfecta — un llibre cada any —,s'enriqueix sovint amb escapades profitoses

Les darreres novetats enllibres francesos les troba-

reu primer que enlloc a la

LLIBRERIA

Louis Bergé

Rambla del Centre, 19

Telèfon 231I8

Kiosque FranÇaisRambla dels Estudis, 7(Davant l'Acadèmia de Ciències)

Extt en la mida

Corbata« inarrugables1 Pijamc, a bon preu

JAUME I, ir

Telèfontt68:

Fa vint-i-cinc anys, el filòsof Rickert fun-dava a Tübingen la revista Logos, que duiacom a subtítol: Revista internacional pera la filosofia de la cultura, que en els úl-tims anys era dirigida pel semita Kroner.Ara la revista apareix amb un nou títol:Zeitschrift für deutsche Kulturphilosophie,és a dir; Revista per a la filosofia alemanyade la cultura. La redacció ha estat esporgadai Kroner ja no hi escriu.

El primer número de la nova sèrie de larevista conté un programa de dues pàgines,on surt tot sovint la paraula deutsch, i unllarg article de Glockner sobre la Filosofiaalemanya, en el qual l'autor s'esmerça ademostrar que la filosofia alemanya, mésque cal altra del món, és nascuda del po-ble i lligada al ,poble ; obra d'ensenyamenti d'aprenentatge ; que, més que cap altra,descansa en la crítica i en l'autocrítica ; queés producte per la inquietud de l'ànima ale-manya, és a dir de les seves dues ànimes,de camperol i de soldat, conforme als orí

-gens, ara «demostrats», de la nació germà-nica, en la qual un uestrat dominador indo-germànic» es fongué amb la :noblesa cam-perola megalítica» ; etc., etc.

Tot això per acabar declarant que la di-recció de la revista no vol excloure del tot«el bescanvi espiritual amb altres pobles»,però rebutja en absolut ((el pàllid fantasmad'una filosofia internacional de la cultura»(és a dir, el que durant un quart de seglehavia estat la revista en temps de Rickerti d'algun redactor que segueix en aquestasegona època que contradiu la primera), ivol que el contacte amb l'esperit d'altresnacions es faci només a base de les «pecu-liaritats nacionalsv.

"Gentleman"Traduïdes del danès, han aparegut unes

Mélanges posthumes del filòleg danès Chris-tophe Nyrop, entre les quals hi ha un arti-cle, Què és un «gentleman»?—que resumima continuació—, curiós no sols per a la filo-logia, sinó per a la història dels costums.

La paraula anglesa gentleman ha entrata l'Europa septentrional a primers del se-

sa1e xtx i gairebé immediatament en els paï-os llatins. Però en aquells havia d'omplir

una llacuna que no existia en aquests, elcorle de bienséance dels quals és força antic,j a que apareix a França a l'Edat mitjana,encara que fins al Renaixement no prenuna forma estable i fixa. En efecte, el che-valier courtois dels poemes del cicle bretódesignava el cavaller perfecte, el gentlemanmedieval; i- en les corts feudals franceses esdesenrotllà, primer que enlloc, un codi espe-cial d'elegància i d'urbanitat, amb el seuvocable courtois (de cour, que antigamenttenia una t final, com el català cort i elcastellà corte) i el derivat courtoisie, quepassaren a altres llengües (essent aleshoresFrança la mestra d'Europa guant a bonesmaneres), bé sota la forma original, bé tra-duïda ; a Islàndia s'adopta la forma kurteis

( de la forma francesa antiga corteis) i kur-teisi; a Alemanya l'adjectiu hüfisch, deri-vat de Ho f (cort).

Però el pas de l'Edat mitjana al Renai-xement s'esdevé a Itàlia més aviat que encap altre país d'Europa : la concepció feu-dal de la vida, amb les seves preocupacionsd'ordre sobretot material, amb la seva pre-ferència per al desenrotllament físic a ex-penses de la cultura de l'esperit, deixa ellloc a Itàlia a un humanisme que collocaen primera línia les necessitats de l'esperiti del pensament. En 1528 surt a VenèciaIl Cortegiano del comte Baldesar Castiglio-ne, que contribueix a precisar el conceptede gentleman en els països llatins. D'aquests,només França ha reconegut oficialment laparaula gentleman (derivada del francèsgentilhomme!), que es troba per primeravegada en Voltatre, ha estat admesa en elDictionnaire Larousse i ha rebut l'aprova-ció de l'Acadèmia, encara que no surt gaireen la conversa francesa, perquè, diu Nyrop,el tipus anglès del gentleman és estrany altarannà francès.

Itàlia i Espanya no tenien cap llacuna aomplir, en aquest concepte. L'ideal masculíque corresponia al del gentleman havia cris-tallitzat, en la Itàlia del Renaixement, sotala forma de Qerf etto cortegiano ; però des-prés la paraula cortegiano perdé aquell sen-tit honorable que li havien donat Castiglio-ne i els seus contemporanis, 1 aparegué ga-lantuomo, de valor igualment elàstic i com

-prensiu, que explica com l'italià no sentíla necessitat de manllevar gentleman a l'an-glès, «tant més que aquest darrer mot de-signa un tipus que per endavant na podiacomptar amb la simpatia, i encara menysl'admiració, dels italians». Els espanyols,finalment, han romàs fidels a llur anticcaballero, sense que això vulgui dir que nomanllevin paraules estrangeres en cas denecessitat, encara que viuen, o almenys vi-vien fins aquests últims anys, gairebé sepa-rats de la resta d'Europa.

Iu16111f uu11tDII111111111111111111111IilllllullllvC

=— Acaba de publicar-se el Volum VII vde les Obres completes de Jacinto

— Verdaguer (Edició deónitva)

- Patria

Aires del MontsenyPreu ¿el volum en rústega:4 pessetes

" " " tela: 6

Administració i venda:

- Llibreria Catalònia3, Ronda de Sanf Pere, 3

111111111111IIIIIIItl111U111IIII111IIIIIIIIIIIIIIIIiUk

el goig de la sinceritat canta la gràcia dela comarca llunyana

I,o nin se va fer home. Amarga remem[brança1

Lluny de tu Vallespir, lo destí m'exilàfa més de cinquanta anys a l'altra part de

[França,on tinc mig oblidat mon accent català... i

Després cerca en la boira dels anys elsrecords de la infantesa i, amb un aigua-barreig de melangia i tristesa, escriu

Lo lladoner del meu vilatge(quan jo vaig néixer era molt vell)ha conservat tot son brancatge...?

Talric és l'home de la fidelitat a la llen-gua. Ell mateix confessava (i) que moltesvegades, en escriure, no es recordava dela paraula justa i aleshores la cercava aldiccionari francès-espanyol i ja en possessiódel mat en castellà, el diccionari Labèrniali donava l'equivalència catalana.

Entre els precursors renaixentistes rosse-llonesos sobresurt Justí Prepatx. •Els pri-mers llaços de confraternitat literària na

-cional amb el Rosselló neixen de la sevaactivitat. La llengua catalana troba, ambPau Farriol del Caret, pseudònim que em

-pra en moltes publicacions, el seu més fer-vorós apóstol. Publica dos volums de poesies

(Espigues i Flors i Ramellets, tradueixL'Atlàntida, aconsegueix que la SocietatAgrícola Científica i Literària dels PireneusOrientals doni acollida en els seus certà-mens a la llengua catalana i, en es JocsFlorals de Barcelona (i884), en el discursde mantenedor, diu, en parlar dels escrip-tors catalans que de l'altra banda del Pi-reneu conreen la llengua vernacla : «No hiveieu aquell mateix afecte sant que vin-gueren a proclamar i segellar en tal diadai semblant festa, ja los fills més dignes deMallorca, ja los de València ?» Si l'obracle Pepratx en alguns caires no desfés lanoble ambició d'aquestes paraules, creuríemque per primera vegada els catalans deFrança, en un cercle ben limitat tanmateix,però tant se val, senten la idea d'una Ca-talunya gran, lligada pel vincle indestruc-ible de la llengua.N o, per as rossellonesos, co

anotava bstantRovira t Virgili

lamb precisió (2

m),

No

ida llengua catalana és .més bé un temad'estudi que no pas un instrument normald'expressió escrita». Malgrat les nobles am-bicions dels precursors i les aportacions depoesia veritat d'altres poetes que estudia-rem més endavant, la llengua catalana noté l'empenta del poble ni l'ajut de gairesesperits selectes. Adhuc en els poblets demuntanya, on es conserva més pura, estroben un bon nombre de mots francesos.Chauvet, en un assaig, Le problème de laLangue Roussillonnaise (19i1), posa en unnombre d'un cinquanta per cent els motsfrancesos. Això vol dir que l'absorció delcatalà pel francès ha estat molt més in-tensa que no pas ací. Ni en els momentsde la màxima desnacionalització, el catalànostre no s'ha vist envaït d'un nombre tanconsiderable de paraules castellanes. Aixòés, però, cq}pprensible a la regió catalanade França, on els mateixos diguem-ne ca-talanistes usen habitualment la llengua fran-c a i el llibre català escasseja en extrem.

Bonafont, des del seu recó de Lesquerde,Al costat d'aquests precursors, cal anotar

.

també Francesc Marteau, el doctor Gouell,s'esforça per a ressuscitar Jocs nostra faene

Pere Vidal, bibliotecari que fou de la ciutatgua. Guanya premis als Jocs Florals de de Perpinyà, autor de molts treballs d'eru-

Barcelona (premi extraordinari l'anytreball

dició sobre literatura catalana i fervorós aescriu amb ambició neini, anima treballs

ladí de les glòries de la Catalunya francesa

per a periòdicsl' catalans i, animat per n,ï fundador gde la Societé d'Etúdes Cata-

fe que dóna l'entusiasme, Rub ió« Ais on, lones, Horaci Chauvet que fundà La Veuen ele pròleg, talment com Rubió i Ors en

del Canigó (periòdic) i més tard Ruscino,

e1 de Lo Gayter del Llobregat, vol enco- g (p )

manar el desig d'emprar la llengua nostra revista trimestral d'història i arqueologia

bo i cantant-ne les virtuts. aUnicament en dirigida per Vidal, Esteve Casaponce, mos-

la llengua materna hi ha l'expressió feliç»; sèn Patau, J. Blazi i molts d'altres encara

i encara afegeix : «Diuen que de bon mati, i, d'una manera especial, Juli Carselade,

quan lo sol s'aixeca, una vapor prima t ambiciós de reintegracions polítiques, anima

sedosament envellutada puja del mar blau : del moviment renaixentista rossellonès, al

és la flor de l'aigua. De l'ànima del poble costat del qual ha nascut el sentiment patri

ix també un sentiment suau i perfumat com de molts catalans de la regió de França,

una viola boscana : eix sentiment és la ve- virtuós, de tossuda constància, en el treball

ritable poesia.» AI costat de Bonafont so- de desvetllar al Rosselló el sentiment de la

bresurt Francesc Roux, animador fervorós unitat nacional i la idea de la perennitat

del desvetllament lingüístic nacional. En de la raça.

1871, publica Catalans d'Esgatell i d'altresindrets, Catalanes i catalanades (1873),ambdues obres de franc sabor popular i

reveladores, si més ido, d'una bona voluntatreivindicativa.

Cal fer constar també mossèn Boten, ca-nonge de la Seu de Perpinyà, nat a Prats

de Molló l'any 1820, el qual, després d'es-criure tines quantes poesies catalanes, pu-blica, a l'edat de setanta-un anys, el poemaImmaculada, obra didàctica, de to semblant

a les nostres manifestacions d'abans del'Oda, però de més ambició. Dividida endeu cants de diferent metre, Immaculadaés, a més a més, un crit precursor de lacampanya que més tard, a favor de la llen-gua catalana, empendra monsenyor Carse-lade. Diu mossèn Boten en el pròleg d'a-quest poema : «No faltaran, ja ho sé, ros-sellonesos per culpar-me de què l'he escriten llengua catalana. Per qué no? Puigm'alegre lo cor en veure-la renàixer puixés l'òrgano natural per fraternitzar amb elsvarons que la illustren de l'altra part delPirineu t en tots los pobles qui volten nos-tra cordillera ; puix és més o menos neces-sari en totes les poblacions del Rosselló,Cerdanya i Vallespir, d'explicar en catalàla doctrina evangèlica, no veig per què los

sacerdots del nostre bisbat s'interdlran decultivar la llengua quals primers elementsaprengueren sobre los genolls de llur marea

Un altre dels precursors de la Renai-xença rossellonesa és Pere Talric, fill deSerrallonga i traslladat a París quan comp-tava escassament vint anys. Talric, al mar-ge de la vàlua de les seves composicions,en la seva major part mediocres, és unesperit racialment català ; el sentiment d'e-nyorança guia la seva obra amarada

de

records emotius de la comarca estimada.Després de cinquanta anys de viure a Parispublica, a la capital de França, Recordsdel Rosselló on, en versos emotius, amb

II

Al Rosselló, la pasta dellerrer, la sumptuositat del vii cada brot, cada bri de la ve-getació revelen clarament untros de Catalunya.

Josep Sebastià Pons

EIs inicis de la renaixença rossellonesa,esquifits i sense gaire ambició, assenyalenunes característiques germanes de les vacil-lacions de la Catalunya estricta, de Valènciai de Mallorca quan llur desentrebaltimentfa emprar-los la llengua pròpia. Rosselló,no obstant, s'estalvia el xaronisme. En re-bre l'allicient de la festa poètica, l'esperites concreta en un caire exclusivament tro-

Joan Serra — Paisatge

Un amic ens digué, fa dies : I d'ingredient inapreciable que se'n diu com--No sabeu? EI vostre article de MIRADOR prensió.

i la mica de campanya feta pels diaris lo- Aquest és el cas que ha tornat a succeircals en pro de les excavacions del Clos de ara, segons sembla, amb motiu de les ex-la Torre sembla que han donat bon re- cavacions esmentades. Primerament, l'alcal-sultaf, de s'esverà. Després va cridar una reunió

Tots els símptomes semblaven indicar, al seu despatx oficial, per tal de donar ex-dies després, que tant l'autoritat local com plicacions als partidaris de les excavacions.el propietari del terreny havien desistit, al- Tractà bé l'Agrupació Excursionista.menys momentàniament, de tirar endavant Un cop passat el temporal, hom fa elel projecte que tenien d'aplanar el Clos de tomb contrari. I vol recuperar el temps ila Torre. el terreny perduts. L'Agrupació s'assabenta

L'Ajuntament va destinar que un parell que han estat donades les ordres oportunes

Les excavacions del Clos de la Torre

h11RALmR

LES ARTS I ELS ARTISTESLe^ exp0 c^0 rli PROJECTOR La" Baetulonia" romana,. encara

Joan SerraDecididament, el paisatge no té fi en

la història de la pintura. D'ençà que elsmirífics personatges de Barbizon acciona-ren els teribles preceptes del concepte hu-manístic que presidia la produció d'aquellstemps, tots els artistes netament capaci-tats han aportat a la formidable obra de larevalorització del paisatge com a assumptede primera línia, el seu granet de sorra.Ja fa temps que s'està fora de dubtes. Ja

ens podem fer un càrrec absolut de la in-tensitat que hom pot assolir de cara a lanatura sempre que de l'obra se'n faci au-tor una persona amb dos dits de front ique compti amb la comprensió de la funcióartística del paisatge. El poder-nos expres-sar així ens permet fer constar de nou lamagnitud de la victòria aconseguida en con-tra la fredor oficial i el menyspreu histò-ric dels preconitzados dels postulats romansi hel•enístics, alguns del quals encara cue-gen entre l'infortuni d'unes ruïnes pro-vocades pels embats rousseaunians, roman

-ticistes i impressionistes que es succeïren.També ens permet, en proporcionar-nos ma-ferial abundant, establir una facilitat se-lectiva i adonar-nos que la recerca actua]de l'artista per a situar-se amb caires depersonalitat en la família paisatgística con-cedeix els moments més vius i ' tonifica-dors en l'escassa vitalitat internacional dela pintura, que després dels esforços dar-rers està en un estat comatós parallel alde les postrevolucions de sempre.

E1 paisatge dóna la sensació d'una conti-nuïtat a través de la pintura en tots els

països, dintre els quals el nostre sosté unapugna que irremissiblement acabarà tal comacaben els saludables tours de force, ambun premi de virtut davant el qual es rendi-ran" totes les banderes.

Seguim bastant al corrent el que tant em-fàticament s'anomena el mercat. Això fadir-nos, en un pla completament apartat deles egolatries, el que , el nostre criteri ensdicta amb la corresponent imparcialitat.Creiem que Othon Friesz és l'home queha donat la nota més afinada sobre la qualgairebé tothom ha opinat amb una enormeunanimitat.

Bé. Reclamem,li un company. Un com-pany que no el farà quedar malament encap instant. Ben al contrari. Si aquestes pa-raules transcendissin i s'arribés a la com

-petència, potser el francès es veuria obligata fer el que vulgarment es diu no badar.Joan Serra I'encalça en molts aspectes i enaltres el deixa endarrerit.

En Serra, que podem observar des de laseva exposició actual de la Sala Parés, ésel pintor que es permet el luxe d'abassegar

Ella. — I com és que et recordes tanbé del dia que ens vàrem casar?

Ell. — El mateix dia va haver-hi el granincendi de Chicago, el terratrémol de SanFrancisco i el naufragi del Titanic.

(Judge, Nova York)

ECONOMIA DIRIGIDA

--Creus que tindré dificultats amb el go-vern si ponc un ou de més aquesta setmana?

tots els judicis en favor seu sense deixarlloc a la reserva. Altrament, significar-laequivaldria, o bé a no tenir expedita la vi-sió del sentit exacte de la nostra pintura, obé a adoptar una d'aquelles posicions quefan tanta forrolla en casos determinats.

Es un fet que no admet rèplica, Serraofereix la consecució més completa de lesambicions. El to de definició i de cosa queja es té dintre el puny és dels esdeveni-ments més contundents que s'han succeïten la nostra meravellosa renaixença i el que

amb més autoritat va imantant-se del re-flux d'aquella pintura que el temps no famés que fer pujar.

Serra arriba a aquest ideal després d'ha-ver posat a pressió les facultats reclamadesen bell exercici per l'ontologia pictórica queexigeix el funcionament dels seus elementsespirituals inherents, tan oblidats des quesectes incorporades a la pintura propalarenl'ús d'unes facilitats emanades d'abstrusesconcessions de l'instint i a un lirisme ab-surdament anacrònic.

Per aquest motiu purament moral, en l'o-bra dels nostre pintor hi ha expressada lapart inassolible en l'art. Les sensacions.Diem les sensacions que pertanyen al nos-tre .món normal, no pas les d'aquell altre,atapeït de patologies.

Si un dels èxits dels venecians fou saberfer palpable la sensualitat que era l'aurèolasocial d'aquells dies, el de Serra és el deservir-nos pictòricament aspectes i més as-pectes del que la naturalesa avui ens repre-senta, després que tots els plebiscits espiri

-tuals han determinat el que és.Serra acusa avui una de les darreres eta-

pes que mancaven a la seva producció pera fer-la totalment perfecta. El colorisme.Adquirit ja, i usat amb la seva proverbialdesimboltura, no li resta per inconvenientnomés que ésser massa jove. Es fàcil quealgú pensi, en el millor dels casos, que exa-gerem una mica i que tot el que hem trans-crit, normalment, hauria de fer-se més tard.Però contra aquest criteri, que pressentim,guardem una arma infallible, que no ésaltra que les teles t, z, 3 i 13, la classeexcepcional de les quals ens recolzarà entot moment contra possibles incidents d'a-questa espècie, ja que arribem a la defini-ció que quan hom per quàdruple partida ar-riba a la perfecció, és perfecte.

No seria prou àmplia l'afirmació si noanés acomboiada pel que es mereix la partd'ofici. Serra ací també ho assoleix tot.

Traça de dimoni de bona jeia al serveid'una visió resumidora, altament fina i aro-

1 matitzada per una influència de cultura re-marcable podria ésser una frase que a man-ca de més bon gust podria usar Joan Serraen totes les ocasions que se li presentessin.

Per acabar aquestes consideracions, di-guem que l'exposició seva ens ha posat aI'entenirhent el desig de catalogar-la dintreun sentit tan exigent de l'estètica d'ella ma-teixa que a la força hem de recórrer a lesensenyances tan meticuloses i imperdona-bles que ofereix el racionalisme. Es una pin-tura — diguem-ho com el pur racionalista— que existeix en bellesa perquè no pot de-mostrar-se el contrari.

J. V. Solà AndreuLa segona exposició d'aquests temps ençà

portada a cap per Solà Andreu ens fa creu-re en moltes de les possibilitats amb quècompta per a arribar a introduir-se en la pin-tura que avui es fa, amb un caràcter d'unacerta notorietat, al capdamunt de la qual hiha ]'estendard tremolós de l'amor integralper l'ofici i ]'honestedat a ultrança.

El reintegrament a la professió, Solà An-dreu es complau a fer-lo ben visible sotaaquests aspectes, no cercant cap altre resul-tat que el de satisfer-se personalment i ofe-ir productes del seu ideari artístic sense

cap altre complement d'empelt.Se'ns apareix molt més fet amb els recons

de la paleta i igualment explícit en la trans.cripció dels seus assumptes que no tenencomplicació argumentat, sinó que són frag-ments ben escollits, molt sucats dintre eldipòsit de l'emoció encomanada en aquellaplena eufòria forana que tan fortament s'a-podera dels que pinten pel gust innat defer-ho sense fer-hi entrar per res l'apetèn-cia de la transcendència.

En les figures, particularment el retratdel vestit rosa, Solà Andreu es mostra apteper a esperar-ne bons resultats. Molt con-cret i objectiu, aconsegueix valors estima-bles i orientats per bon camí.

Sobretot hi existeix una austeritat que potportar-lo ràpidament al lloc que preté en laseva rentrée pictòrica.

La rehabilitacióde 1'assump4e

André J. Seligman i Claude Roger-Marxhan organitzat una exposició d'obres delssegles xvm i xix amb el fi de la «rehabili-tació de l'assumpte».

Segons Roger-Marx en el pròleg del catà-leg — i aquesta afirmació no necessita de-mostració a penes — les actuals generacionsde pintors han renunciat a agafar un as-sumpte com a motiu de llurs quadros. Unassumpte és una escena, drama o comèdia,de la història, de la faula o de la vida con-temporània. Gairebé tot el patrimoni artís-tic de la humanitat és constituït per obresamb assumpte. Perd ara la majoria de pin-tors s'acontenten amb el retrat, el paisatgei la natura morta.

«En els nostres dies—escriu Roger-Marx—,l'artista renuncia massa de pressa al millord'ell mateix, es sotaestima, s'especialitza,pren hàbits de peresa... Es ben trist veuretants grans esperits satisfent -se amb tre-balls menuts, apuntant baix i no volent ju-gar sinó sobre segur. Hi ha perills que calcórrer.))

Renoir, escuhorEs poc sabut que el gran pintor Renoir

fos també escultor. Es clar que ha esculpitmolt menys que ha pintat.

Renoir no començà fins tard a dedicar-sea l'escultura. Quinze anys 'abans de morir,encara no havia esculpit res, però comen-çava ja a influir ]'escultura de la seva èpocapel valor plàstic de les figures que pintava.Hi ha, en efecte, escultors que confessendeure-ho tot a Renoir.

Ambroise Vollard, gran amic dels impres-sionistes, diu que Renoir pensó molt detemps en l'escultura, però no s'hi decidífins als darrers anys de la seva vida. Peròaleshores Renoir no pintava sinó amb di-ficultat, amb el pinzell lligat al puny, i podiapensar a modelar el fang? Vollard, que ha-via vist Rodin executant grans figures sen-se tocar cap material, només donant indi-cacions a uns pràctics, parlà a Renoir d'a-quest mètode.

—Em feu recordar — li digué Renoir —un gravat d'una Vida dels artistes de l'an-tiguitat. Representa un taller on els opera-ris treballen la pedra. Hi ha un personatge,mig ajegut en una mena de llit i amb elcap coronat de roses : és l'escultor.

Alguns dies després, Renoir arribà a mo-delar la primera idea de la seva Venus vic-toriosa. Dos joves escultors, Guino i Morel,l'ajudaren. Renoir indicava, amb un basto-net, les modificacions a efectuar en el fang.

L'obra escultòrica de Renoir es limita auna vintena de peces, les més fluixes de lesquals són segurament els grans medallonsrepresentant Cézanne i Rodin. Hom diu queles cinc millors, bones de deba, són: Venusvictoriosa, Banyista, el Judici de Paris, unbust de Paris i Maternitat.

Algun crític assenyala que la influènciade Renoir és gran sobre la jove esculturafrancesa contemporània, i se n'alegra per-què és una influència sana, optimista, depensament salid. Gràcies a ell, s'ha fet elretorn a la forma ample i total que preco-nitzava Ingres i que és una de les condicionsessencials de l'estatuàrïa.

La mort d'Artur Rigol ha estat deplorada,privadament pels seus amics i admiradors,públicament per la ploma autoritzada delscrítics d'art. Resten, després de la seva mort,vives les seves obres. Els arbres creixen,els jardins es perfeccionen, i el nom del queels ha plantat i els ha creat també creixi es perfecciona amb els anys. Pers Rigol noplantarà més jardins. Un cicle es clou, ara— o, almenys, apareix al meu esperit comsi es clogués. Es el període que va des dela vida del meu mestre a la mort del meudeixeble. Tota la restauració del nostre Artdels Jardins s'inclou dins aquest període.

Forestier va venir a Catalunya en comen-çar l'any 1914, i Rigol mor en acabar el1 934 . Són vint anys. Forestier va trobar elnostre Art dels Jardins en un estat de mi-sèria i de desorientació, que més a prop es-tava de la mort que no de la vida. E1 con-cepte transcendent del jardí vivia llavors enels cervells d'alguns crítics d'art i personescultivades ; perd no en la pràctica, la qualmés s'exercitava en les formes més baixes imés descosides de la jardineria. Que el jardípogués ésser una obra d'art, només aparei-xia en els articles de diari : en la realitat era(salvant un o dos casos) o el tapabruts d'un«solar» malgirbat, o un desgavell de plantesi dibuixos de fulles i flors sense més aspi-ració que fer «preciós ».

Als anys 1915 i igi6 Forestier posà la lla-vor del redreçament del nostre Art dels Jar-dins. Es clar que no podia ésser demanat al

mestre francès un miracle total de resurrec-ció. Forestier no era català a Barcelona, niandalús a Sevilla, ni musulmà a Feç. Nopodia, doncs, recrear definitivament ni eljardí del Marroc, ni l'andalús, ni el català.Però de tots ells va ressembrar la bona lla

-vor, amb fortuna diversa, segons s'ha vistdesprés pels resultats. A Catalunya, la llavorhavia de prosperar en dos terrenys: als Jar-dins municipals i a l'Escola de Bells Oficisde la Mancomunitat. En els primers, hemanat treballant, abans de l'Exposició, altemps de l'Exposició i després de l'Exposició.EI producte és al mig del carrer. A l'Escola

Exit en le mide

Corbates inarrngeblu

' Pilmee e bon Dieu

JAUME I, ui

r.lio>< ii 65a(New York American) 1 ENRte F. GUAL

d'empleats de la brigada hi anessin a tre-ballar. L'Agrupació Excursionista va tenirla impressió que podria continuar les re-cerques tranquillament.

El furor urbanístic que, tot d'una, s'ha-via apoderat del propietari del terreny i de

l'alcalde — mestre d'obres del primer —,semblava que s'havia calmat.Ara bé. A nosaltres, aquests canvis sob-

tats d'actitud dels nostres compatricis ensesveren.

Recordarem la tradició del eenúvob,, queencara és tan viva en el nostre poble. Calexplicar-la. El «núvol» no és altra cosa queun estat d'opinió, favorable o contrari, quees forma entorn d'un estat de coses deter-minat.

En produir-se, els atacats per ell acos-tumen a esverar-se una mica o bé ho fanveure. Obren el paraigües de la resistènciapassiva, i s'amaguen, com les tortugues, asota. Un cop s'ha esvaït, treuen el morro,miren si el cel s'ha aclarit i tornen a ferde les seves, talment com si res no haguéspassat.

Aquest cas jo l'he vist succeir milers devegades. I és que, fet i fet, d'allà on non'hi ha no en pot rajar d'aquesta mena

dels Bells Oficis, dirigida pel meu mestreFrancesc Galí, hi vàrem treballar un tempsmés curt: la Dictadura matà l'Escola. Elsseus pocs productes foren de moment men s

al cap de la brigada per tal que compa-regui al Clos amb l'objecte de començar apendre mides per a enderrocar-ne les pa-rets i, a .més, que els empresaris d'obreshan estat autoritzats per anar a llançar alClos la runa de les construccions.

L'ofensiva bàrbara és represa de nou.Què ha passat? Simplement, que hom téun interès marcat a edificar-hi. Que l'al-calde és el mestre d'obres del propietari delterreny i vol complaure'l. Que darrera seuhi ha els mestres d'obres, els quals esperenel moment oportú per tal de fer-hi de lesseves.

La campanya de premsa ha interromputla maniobra per uns quants dies. Ara queestà calmada, cal rependre-la. Si passa,passa ; i qui dia passa, tanmateix, anysempeny.

Cal aprofitar la circumstancia providen-cial que un dels del gremi hagi estat no-menat alcalde per casualitat. I, sobretot,cal tirar el dret ; no fos que arribés elmoment de la successió, i la cosa encarano fos ferma. L'anormalitat de les circums-tàncies constitueix, per altra part, un ajutpreciós, que cal aprofitar igualment.

Aquest és el fet. I els que hem esmentatc ris sembla que són els motius autènticsgràcies als quals ha estat represa l'ofensiva,interrompuda solament per uns moments,contra les recerques del Clos de la Torre.

Es la lluita, eterna al meu poble, entreles conveniències i l'analfabetisme, semprede bracet.

Cal que els badalonins intelligents i dig-nes s'hi oposin enèrgicament, utilitzant totsels mitjans que tinguin a mà.

JAUMr PASSARELLY

públics que els jardins del carrer. Varen és-ser uns quants deixebles ; un d'ells, Artur

ol. Altres dels deixebles d'aquella s-la ala podran haver brillat per qualitats

spepe- T

M R A l O Rcials, més que no ell ; però no hi ha dubte 1^1 1que era Artur Rigol qui millor, de tots ells, 1 subscripció: 3'50 pies. 4rimes4rerepresentava ]'equilibri de qualitats que fanel bon jardiner. Per això representava, tam- Coros Catalanes, núm. 5589bé, als meus ulls, el producte típic del que Telbton 11430aquella Escola de l'Art del jardí català hau-ria d'haver donat, si el medi social de Cata-lunya li hagués estat favorable. Rigol era,en virtut d'aquest equilibri que dic, molt mésfondament jardiner que no decorador dejardins ni . que arquitecte de jardins. Haviapogut, gràcies a les dificultats econòmiquesque voltaren els seus començaments, pen-dre's els estudis com una mena de descansdels llargs jórnals d'aprenent jardiner, fetsde cara a la terra i a les plantes. Cultivatespiritualment, no n'era, però, d'aquella ma- 1nera que de l'esperit baixa a les plantes,sinó d'aquella altra que sembla que de lesplantes puja a l'esperit. No sabé de di-buix decoratiu ni de composició abans desaber de plantes, sinó després. El seu artde jardiner podia, doncs, ésser, ben natural-ment, el que el d'un arquitecte o decoradorno pot arribar a ésser sense gran esforç o'u-daptació i d'humilitat : el refinament de l'o-fici d'hortolà. Jo esperava, sense impaciència, perd amb seguretat, el descabdellar Ïentde l'art d'Artur Rigol, fet d'aquesta matèria Vequilibrada i fèrtil, que es la que, en graugenial, es trobava dins el famós hortolà deFrança que es digué Le NBtre, Perd la mortha impedit que el nostre bon jardiner arri -

1 bés a tenir l'experiència del seu art, que en ¡^els treballs rústics ve lentament, per ciclesno mai més curts que un any de vegetació.

Així, en unes quantes brotades de prima-vera i caigudes de fulla a la tardor, he vistevolucionar el nostre Art dels Jardins desdel seu inici dificultós i miraculós en mansde Forestier fins a la seva imminent norma-litat en mans d'Artur Rigol. Una funesta — /̂sort ha volgut que aquest camí vers la flor-

ranmalitat restés ara tallat pel g dolor de lamort de Rigol, quatre anys després de 1'al- ^"'wtre gran dolor de la mort de Forestier. Així

1 és com les forces naturals combaten les obres —Això es el paleomegalepidosauri.dels homes. 1 —Ja era ben poca-solta l'home de les

Ntcocau MARIA RUBIO 1 cavernes d'empescar-se aquests noms!Arquitecte 1 (Dagens Nyketer, Estocolm)

D^ F©r tller i

CrònicaLa vida musical a Barcelona

La darrera setmana musical era rica enesdeveniments. A l'Associació de Música An-tiga, José Subirá, de Madrid, donà una no-tabilissima conferència sobre Evolución dela Tonadilla española : su cultivo en Barce-lona, illustrant la seva tesi amb exemplescaracterístics de seguidillas i de cançons dedarrers del segle xvin i de tres tonadillasescénicas de la mateixa època (cant : Carme

musicalritme, motius metòdics, polifonia, sonori-tat—amb l'essència mateixa del folklore es-panyol. A Lalo—com d'altra banda àdhucals Albéniz i als Granados en una part con-siderable de llurs primeres obres—Espanyano li dóna sinó un bastidor pintoresc per alseu llenguatge musical essencialment pari-senc. Però quan Vehudi Menuhin, ambaquella tècnica immaculada i la sonoritatcristallina del seu preciós Stradivari, comen-ça, per exemple, a jugar els primers com-

Yehudi Menuhin

La ràdio educadorales proves de redacció i narració a què elssotmeten.

Es a Alemanya on més s'utilitza la ra-diodifusió per a fins netament escolars. Deles 55.000 escoles del país, més de 20.000estan equipades amb receptor radiofònic ireben un ensenyament apropiat. La músicaés la matèria predominant, però també sónobjecte d'ensenyament radiofònic la litera-tura, la geografia, la història i les cièn-cies naturals. S'ha de tenir en compte qued'aquestes 20.000 escoles n'hi ha un 83 percent de rurals, io per cent de primàries deles grans ciutats 17 per cent de segongrau.A França no hi ha programa de conjunt

i hom es limita a difondre conferències deliteratura, belles arts, agricultura, etc. Elmés ben organitzat és l'ensenyament dellengües vives a càrrec de ]'Escola superiordels P. T. T.

Als Estats Units, només dos Estats hanintroduït oficialment la radio en els progra-mes escolars.

A Anglaterra, l'ensenyament radiofònicestà ben organitzat. Una comissió, formadaper representants del _Board of Education idiversos pedagogs, ha formulat els progra-

mes generals d'acció, i actualment- més de4.000 escoles reben cursos radiodifosos.

Austria, Bèlgica, Dinamarca, Suècia,Noruega, Suïssa, Txecoslovàquia, Holanda,

Iugoslàvia, Mèxic i Uruguai recorren, enmés o menys escala, a l'ensenyament perràdio, Polònia, Hongria, Canadà i Argen-tina es troben encara en el període de pro-va. A Espanya, ni se'n parla, encara que

les estacions donin converses i conferènciesmés o menys entretingudes i educatives.

Es pot dir, en general, que la ràdio ha

ocupat un lloc en els mètodes moderns d'e-ducació, que sens dubte no és de primer plani pot ésser-ho. Per important que siguil'ús que en facin en certs països, el paperde la ràdio en l'educació no pot ésser sinóauxiliar. Però en certes matèries s'ha de-mostrat utilíssima, i és probable que laseva importància augmenti encara.

clusions a què han arribat els especialistas.S'hi tracta sobretot un punt cabdal: el de

la millor forma a donar als cursos radio-fònics. La forma més senzilla de lliçó és laconferència ; però només pot ésser vera-ment eficaç per a l'ensenyament secundarii el superior. Cal que el professor que parli

davant del micròfon no es limiti a llegirun text, sinó que l'ha de matisar i expres-

sar com si tingués i'auditori davant seu.A Alemanya s'ha provat el diàleg, pro-

cediment que ofereix el seu interès. E1 con-

ferenciant és interromput per un interlo-cutor que representa el punt de vista de

l'oient. Es un mètode que exigeix, per partde l'interlocutor, una penetració profunda

de l'ànima infantil, que amb les seves ob-jeccions ha de preveure les possibles de l'a-lumne que escolta amb el receptor.

Hi ha però altres maneres d'utilitzar laràdio amb fins educatius sense cenyir-se a lesfórmules massa pedagògiques. En aquest

t't 1 om aconsella els cursos-reportat-senges sobre un fet recent, els quals, segons —Com ha trobat el bistec?

pedagogs que els han utilitzat, augmenten —.Alçant un tall de patata.

l'acuitat d'observació dels nens i milloren , (II PoQolo di Roma)

Fa temps que es parla d'utilitzar el cine-ma parlat en l'ensenyament, però tant pera produir films educatius com per a equi-par les escoles amb aparells de projecció,calen molts diners. En canvi, un aparellreceptor de ràdio és de preu prou baix per-què pugui tenir una utilització més gene-ral que, a més a més, no exigeix cap canvinotable en les habituds pedagògiques. Peraixò alguns països han mirat de fer exer-cir un paper educatiu a la ràdio.

Els pedagocs, perd, fan la remarca quel'infant no reté, en general, el que és pu-rament auditiu, sinó que cal afegir-hi unelement visual que fixi la idea. A més amés l'ensenyament no pot ésser mecanit-zat, sinó que cal la relació directa del mes-tre i de ]'alumne perquè doni fruits. Aques-ta darrera remarca s'aplica sobretot als pri-mers anys de la vida. Es en l'acíolescència,en l'ensenyament secundari, doncs, on laràdio pot prestar majors serveis. D'altrabanda, les matèries a ensenyar són ales-hores més susceptibles de la forma parla-da, del comentari. De totes maneres, laràdio no pot servir, per a donar l'ense-nyament bàsic, sinó simplement completaraquest.

No totes les matèries, és clar, poden és-ser ensenyades mitjançant la ràdio. La rà-dio és, per exemple, impròpia per a les ma-temàtiques ; en canvi, els seus serveis sónvaluosfssims en l'ensenyament musical, detal manera, que es pot dir que aquest és elseu domini ideal. També rendiré gran uti-litat en l'ensenyament de la literatura, lahistòria, la geografia i la filosofia, i, par-cialment, en el de la història de l'art—caraquesta exigeix la part gràfica—. En l'en-senyament de les 14engües vives, és un mit-jà excellent per a donar als alumnes lapronunciació exacta.

A Anglaterra i Alemanya, l'ensenyamentde la música per ràdio frueix actualmentd'un gran favor.

L'Institut' de Cooperació Intellectual hapublicat darrerament una extensa informa-ció sobre les experiències d'ensenyamentper ràdio fetes en diversos països i les con-

aparegueren quasi tots els motllurats .de edelicat plateresc... En els darrers anys la !casa havia aixoplugat tota mena de gentsi activitats : indústries sorolloses destructo-res, magatzemistes, multituds societàries,de tot. Era natural que l'edifici en valguésa menys. La casa fou curosament desmun-tada, pedra a pedra, i allí s'estava, en unsolar de la Laietana, esperant l'hora delseu ressorgiment.

«La posarem a la Plaça del Rei.n I així

^.. I

la

s mot,

Secció del pati de la Casa Padellàs,amb l'escala i llotja del pis principal

Perspectiva de la urbanització de la Plaça de Berenguer el Gran, vista mirant al mar. D'esquerra a dreta: la Laietana, petitparc d'estacionament d'autos, jardinets en davallada, pas sota la muralla i línia de les muralles..

^i

B Iv LR\J.3DR 17-I-35

passos del darrer moviment, aquesta petitamelodia ben simple—altrament més aviatnapolitana que no pas sevillana—, alesho-res deixem de banda totes les consideracionsd'ordre musicològic, i no fem sinó escoltari escoltar sempre de nou. L'orquestra, sotala direcció del famós romanès Georges Enes-co, és d'una transparència model. La im-pressió des del punt de vista tècnic demos-tra, una vegada per totes, que podem i de-vem exigir de la indústria gramofònica ungrau de perfecció musical i tècnica delsdiscos, que, tot just fa un parell d'anys,semblava irrealitzable. Aquests discos de laSymphonie Espagnole tocada per Menuhinsón completament lliures de tot soroll acces-sori. La balança entre el solista i l'orquestraés ben reeixida, com en poques altres realit-zacions gramofòniques que coneguem.

0. M.

tracta d'un dels tipus més complets d'es-tatge noble típic barceloní del segle xv.

En això estem. La plaça, en suau da-vallada, es rebaixa fins a un màximum dedos metres i mig a tocar els murs. Aquests,vistos des del peu, sembla que hagin pujatcinc o sis metres més, fent-los més inte-ressants la socolada que ha estat posadaal descobert. Terminada ]'urbanització encurs, la plaça restarà així, vista de laLaietana

A l'esquerra, parament de muralla ambdues torres. Darrera d'aquesta secció, lafatxada posterior de la Casa dels Padellàs,tota de pedra amb finestrals, finestres iporxada al pis més alt. A continuació lalínia baixa uns metres fins a trobar SantaAgata en la seva part del darrera, fatxadaque té diverses finestres romanes ; sobreuna de les torres de la muralla s'aixeca elcampanar. Seguit, ve tota la secció de SantaAgata amb les seves arcades gòtiques jux-taposades que ara, de lluny, produeixen unefecte desconcertant, però que constituirandesprés un conjunt grandiós, en el qual noescauria malament, davant de l'arcada delmig, un pedestal amb l'estàtua de Beren-guer el Gran, de Josep Llimona. La mu-ralla serà visible a tocar en tota la sevaextensió. Enfront de Santa Agata, un petitjardí en davallada i al carrer de la Tapi

-neria, a ambdós costats, uns murets decontenció amb baranes de ferro. E1 conjuntfarà quedar bé a la ciutat.

Molt més si el relacionem i en fem unasola cosa a través de les muralles, la Casadels Padellàs i Santa Agata, amb la

Un ma ní ic centre monumentalg(Ve de la primera pàgina)

L'EMBELLIMENT DE LA CIUTAT

Gombau i Conxa McCrory ; piano : MariaCarratalà).

A l'Acadèmia Marshall, davant un públicinvitat, el gran pianista Micàel de Zadoraoferí, amb un èxit sense igual, un programaselecte. Haurem de tornar a parlar de lesgrans qualitats musicals i pianfstiques d'a-quest artista excepcional en ocasió del seuprimer concert públic, que Zadora donaràaquest any dintre el marc d'una de les gransassociacions musicals barcelonines.

En la mateixa Acadèmia, davant un pú-blic molt nombrós, alguns dies més tard, elque escriu aquestes ratlles havia tingut l'o-casió de fer conèixer per primera vegada aBarcelona algunes mostres dels nous i mésmeravellosos discos de clavecí de la granWanda Landowska, les Variacions de Gold-berg de Bach, en avinentesa de la inaugura-ció del seu curs sobre la història del piano.

El Liceu ha començat ja els festivals Wag-ner-Mozart amb una representació de laWalkyria, a la qual seguiran Lohengrin,Els Mestres Cantaires i Les noces de Fíga-ro. En totes aquestes representacions colla-borarán els millors artistes de què actual-ment disposa Alemanya.

Desgraciadament, el Festival Ravel, sotala direcció del mestre, ha hagut d'ésser ajor-nat. Quin equivalent ens prepararà l'Asso-ciació de Música «da Camera» d'aquest con-cert-anunciat des de tant de temps ha i es-perat per tots els, amics de la música amb?

1 expectació?una veritab e e PLa Cultura, fent-nos sentir Andrés Sego-

via, ens ha fet fruir d'una vetllada veramentdeliciosa. Quant a la primera part del pro-grama, de bona gana hi hauríem renunciat.Ni la sonata de l'italià Castellnuovo-Tedes-co, ni la Sevillana de Turma — aquesta dar-rera almenys ben construïda, però massa es-clava de l'impressionisme francès —, no cor

-responien pas al nivel artístic d'aquest granguitarrista. Però quan toca Granados, Albè-niz, Ponce, i sobretot quan toca Bach, que-dem, malgrat el fred siberià que regnavaa la sala del Palau, com embruixats. Evi-dentment, aquest art sublim, que és i haestat sempre un art da camera, es perd unamica en una gran sala, força subtilitats imoviments ràpids escapaven així de la nos-tra percepció. Però fet i fet fou una vetlladaexcepcional.

Hauríem preferit, per un ben comprensi-ble sentiment de delicadesa, callar sobre lavetllada lamentable del concert d'Arthur Ru-binstein. Però el secretari en persona del'empresa dels Concerts Daniel ens ha de-manat amb una tal instància de confessarpúblicament la nostra opinió sobre aquestconcert, que ens . hem deixat convèncer defer-ho. Direm doncs que Rubinstein és undels artistes més formidables, que posseeixuna tècnica igualment formidable ; que po-dria, en fi, ésser un dels primers pianistesdel món, si volgués. Però sembla que no hovol. Sia per un menyspreu illimitat del pú-blic, sia per altres raons obscures, aquestgran artista toca amb una indiferència es-candalosa, amb un desmenjament talmentmarcat, que hi ha interpretació del reperto-ri que el duu sovint a una deformació la-mentable d'obres conegudes per tothom. Benabans d'acabar-se el concert, deixàvem lasala en companyia d'uns quants excellentsmúsics catalans, un dels quals, ben jove en-cara, tot just sortit dels anys d'aprenentat-ge, no feia més que gemegar : nI per aixòm'han fet sacrificar dues pessetes!» El pú-blic, malgrat això, estava encisat i oferí ova-cions a aquest pianista que porta un nomillustre.

dres —, passà per tota mena de calamitatsi vexacions. A començos del segle actua]l'estat de l'immoble era ruïnós. La sevagraciosa llotja d'entrada al pis noble o prin-cipal havia estat aparedada ; destroçatsmolts marcs de finestrals i finestres ; des-

començà a fer-se. Però la Plaça del Rei ésun veritable clos sagrat. De seguida ques'iniciaren els fonaments, el picot no tardàa trobar resistències. «Esperem. Aquí nopot anar-se de pressa.» 1 sortiren uns murso parets romanes de les més antigues ; unsbanys amb llurs canalitzacions per a lesconduccions d'aigua ; una graonada ; unmosaic ; una sitja i altres romanalles quesón altres tants documents arqueològics que

ens parlen i ilustraran del nostre passat.La casa arriba ara a segon pis. La fat

-xada principal està fonamentada en fermla lateral, sobre pilastres i embigats de ci-ment armat ; la posterior, damunt la mu-

ralla, prenent-li just l'espai que cal a filde plomada ; l'altra lateral, a mur ferm, ila resta, tota, sobre jàsseres i pilastres deciment armat, també. Hi ha, doncs, sòtans,

que seran part del museu queaixoplugaran la Casa i la Ca-pella de Santa Agata. La re-construcció de la Casa delsPadellàs es realitza de maneraconsciençosa s, acabada, seràuna petita joia que casaràmagníficament amb els altresedificis de la Plaça del Rei,amb les seves pedres, patina-des pel temps.

Si us plau, vegeu-la, ja aca-bades les obres actuals, laPlaça del Rei. Entrant per laLlibreteria, la fatxada princi-pal, elegant i noble, de la Ca-sa dels Padellàs ; seguidamentl'Arxiu de la Corona d'Aragóa mà dreta, fatxada lateraldels Padellàs ; fatxada de laCapella de Santa Agata, i alfons el Palau Major, amb elmirador de vistoses i harmo-nioses porxades, del rei Martí.Al centre de la plaça un closamb herbei tendre i al voltantun enllosat. I res més.

A la majestat del lloc no licaldran ponderacions. Seràmagníficament bell, museud'arqueologia a l'aire lliure.

Recordem, celebrades enaquell lloc, algunes

SOLEMNITATS MEDIEVALS

renguer el «Dimecres a VI d'agost ditdel Rei a any MCCCCLXXVII, la ditaadafalch) senyora reyna se coronà en ]a

Plassa del Rey de la presentciutat, e fou la serimonia la següent, ^oes, que la dita plassa fou tota anvaladaalt de draps de lana grochs e'vermells lamaior part ; e foren fets dos cadafalchs alcap de la dita plassa, vers lo palau, huapres altre, continus ; lo qui era mes prou

del palau era mes de l'altre VI escalons,ço es, en lo baix, foren aparellats dos si-tials, lo hu amb dos coixins grans cubertsde domás blanch e una cadira coberta del,dit domas, en la qual stech asseguda ladita senyora reyna; e apres un Poch pues

alt, fou aparellada una cadira reyal cubertade drap brocal d'or e dos coixins coberts

del dit brotad, en la qual la magestat del

senyor rey stech assegut...»A continuació el cronista enumera els no-

bles concurrents a la festa ; la brillantordel conjunt, la joia de la multitud i comtranscorregué la diada i la nit en què foren

illuminats els cloquers de la Seu I altresesglésies de la ciutat, amb gran contenta-ment del molt Ilustra Alfonso, fill del Ilus-tríssimo Rey de Ndpols e Duch de Ca-labria.

PLAÇA DEL REI

No es pot tractar de la Plaça del Rei,avui, sense esmentar la reconstrucció de laCasa dels Padellàs. Aquest immoble estavasituat al número 25 del carrer de Merca-ders. Data del segle xru, si bé, però, lagran massa de ]'edifici fou reformada du-rant el segle xv i modificada novamentel xvrt. Tot amb tot, les diverses reformesno han fet perdre, en la seva concepciósubstancial, el primitiu estil de l'edifici. Es

La nostra discotecaYehudi Menuhin executa amb l'Orchestre

Symphonique de París la Synsphonie Espa-gnole de Lalo (La Voz de su Amo, DB1999/2000/200172002) per a violí i orquestra.Aquest concert que té ja l'edat respectabled'una cinquantena d'anys, exerceix semprede nou, àdhuc les nostres oïdes que espe-ren harmonies força més refinades, unatractiu igual. Potser és justament per laseva ingenuïtat, pel seu encís naïf, per aque-Ila bona fe musical de què es disposavaencara en la darrera cinquantena del segleprecedint la irrupció del wagnerisme, quel'encís de la Symphonie Espagnole de Latos'ha conservat intacte fins als nostres dies.Certament, la nostra concepció de l'espanyolen música ha canviat considerablement. Hacalgut un Falla per amarar tots els elementsconstitçltius de la seva música—harmonia,

Com tantes altres edificacions nobles —nobles per l'origen i nobles per llurs pe-

Projecte d'urbanització de la Plaça de Be

Gran. A l'angle esquerre, pas a la Plaçatravés de la Muralla Romana (J. Puig i C

Suscrivlu=vos a MIRADORCoros Catalanes, 589 = BARCELONA

BUTLLETI DE SUBSCRIPCIO

Et Sr ............................................................................................................................................_._.

que viu a _-......_ ........................................................................................................._............................

carrer ......._....._........._..._ __.... _...._.. n.°........... es subscriu a MIRADORpel preu fixat de 3`50 pies. trimestre,

_ ..................._........._...._..-_.......-de_ ................................ .._._....---de 193 ----Sign ftru

EL MIRADOR DEL REI MARTÍ

Desafiant els anys, gràcil i ferm alhora,destaca inconfusible en el barri de la Seu.

Si us escau, vulgueu pujar-hi. Es, efectiva-ment, cm punt d'albir incomparable sobrela ciutat i el mar. Ho era més quan lesaigües arribaven quasi a tocar muralles pelcostat del Rega-Mir i galeres i fustes i nausde totes menes arribaven, sojornaven i sor-

tien, de i per a les rutes del mar.El mirador es diu del rei Martí. Si es

tracta de l'Humà, sembla que no pot ésser,ja que l'obra és del segle xv[ o xvit. Siguicom es vulgui, es tracta d'un mirador que

fou afavorit per reis i prínceps que tenienen les seves porxades un refugi magnificent

a ple sol, aire i llum i vistes al mar, sobrela ciutat i terrenys endins.

##*

El tema és tan abundós de suggerències

que acabaríem per cansar el lector. Hemvolgut donar-li una idea del que serà aquestcentre monumental, potser no prou reeixi-da. I de passada dir-li que tant els homesque constituïen la Generalitat, com els del'Ajuntament, estaven plens d'entusiasmeper les obres. Eren uns vers enamorats deCatalunya i Barcelona. I amb això n'hihavia prou.

PERE CASALS

— --- - 1

IMPRESOS COT -k

NOS oe le Rembie, 45e RG[Lo'A