"Els camins de la innovació"

160
els camins de la innovació falla mossén sorell corona 2008

description

Lllibret de la Mossén Sorell-Corona 2008. "Els camins de la innovació". Realiza un estudio sobre los caminos de la innovación fallera, y un estudio mas intenso sobre Alfredo Ruiz, icono de la innnovacion fallera, y que planta ese año Concepte, Percepte i Afecte para la falla Corona

Transcript of "Els camins de la innovació"

Page 1: "Els camins de la innovació"

els camins de la innovació

falla mossén sorell corona 2008

Page 2: "Els camins de la innovació"

El present llibret ha participat en la convocatòria dels premis de

la Generalitat Valenciana per la promoció de l’ús del valencià.

Page 3: "Els camins de la innovació"

falla mossén sorell corona 2008els camins de la innovació

Page 4: "Els camins de la innovació"
Page 5: "Els camins de la innovació"

LA NIT (ABANS) DE SANT JOSEP

Traginàvem la por de mascles i femelles

o només el traüll de mans volent encendretraques com els xics grans, o disparar castells,

anar a despertar el veïnat amb trons.Volíem dormir poc, trastejar al casal,

ajudar a les dones que feien xocolate,

llevar del mig cadires i taules per al ball,

embastar els ninots i estovar bé l’arena.No teníem cap pressa de veure-los cremar,

car molava molt més vetlar tota la nitincandescent del díhuit, embriacs de cohets.

Anàvem alterats amb cafeïna amb gas

escolant temps abans de l’hora de l’arròs

nebulós que cuinaven abans d’eixir el sol.

Furtàvem a grapats cacaus que rossegàvem

insistentment desperts fi ns que l’ombra materna

aplacava l’espit i oblidàvem el foc.Maleíem esclats en sentir-los al llit,eixíem al carrer amb la brusa i la son,saquejàvem els trons, conqueríem el foc. Pau Sif

Page 6: "Els camins de la innovació"

els camins de la innovacióLlibre Falla Mossén Sorell-Corona 2008

© D’esta edició Associació Cultural Falla Mossén Sorell-Corona

Edita Falla Mossén Sorell-Corona

Coordinació Fernando Morales Checa i Rubén Tello Sánchez

Assessorament Carlos Tomás Fortea i Miguel Ángel Pérez Olmos

Disseny de l’edició Fernando Morales Checa

Correcció lingüística Rubén Tello Sánchez

Col·laboradors Alfredo Ruiz, Anna Ruiz, Pau Sif, Verónica Noguera, Raül

Hernàndez, J.Martínez, Jesús Peris, Albert Poveda, Tono

Herrero, Josep Vicent Bergón, Armando Serra, Alícia

Cerveró, Ramón Andújar, Salvador Chorro, Ignasi Núñez,

Manolo Martín Huguet, Daniel Jiménez Zafrilla, Alberto

Ferrer García, Rafael Ferrando Lucas, Manuela Trasobares,

Federico Felici, José L. García Nadal, Marisa Falcó.

Publicitat David Chisbert Tarazona

Impressió: itres S.L.

ISBN:

Page 7: "Els camins de la innovació"

La Falla Mossén Sorell-Corona

presenta Els Camins de la In-

novació. El títol exacte hauria

estat, no obstant, Els Camins.

Perquè caminar és l’única cosa clara

que deixa patent qualsevol expressió

artística. Cada persona amb inquietud,

des de la seua individualitat, inicia un

camí. Bé perquè troba que és necessa-

ri, bé perquè és convenient, bé perquè li

naix de l’ànima. I el camí sempre l’obri

portes a l’experiment, a l’exploració i al

descobriment. A totes eixes possibili-

tats creatives alguns els agradà en un

moment determinat de la història de les

Falles —com en molts altres camps de

conreu artístic— anomenar “innovació”.

I el terme es quedà ahí. Amb el pas del

temps guanyà consistència i adeptes.

Dins el món de les falles algú es va

adonar que d’entre la multitud d’arte-

sans, hi havia alguns que caminaven en

direccions diferents a les de la majoria,

que preferien continuar en comptes de

parar-se, que front a la comoditat i la

relaxació es mantenien vius, lluitadors i

fi dels a la seua pròpia manera d’enten-

dre el món. Eixe estil de falles va estar

en auge i creix al llarg de les últimes

dècades. Falles personals, falles d’au-

tor, falles d’estil nou i caràcter, falles

compromeses amb la societat que les

contempla, falles diferents. S’establix i

es crea, fi ns i tot, un concurs de falles

innovadores i experimentals, per trac-

tar d’incentivar l’actitud artística.

La comissió Mossén Sorell-Corona

du tres anys consecutius guanyant el

Primer Premi del Concurs de Falles In-

novadores. I el cas és que cadascuna

de les tres falles guardonares han sigut

absolutament diferents. Diferents i per-

sonals. Projectes amb hàlit renovador

i caràcter particular. En 2008 contem

amb l’autor, l’artista, més esperat del

panorama de l’art efímer. S’acomiadà

temporalment i hui participa de la nos-

tra manera d’entendre l’art faller. Alfre-

do Ruiz proposa un projecte per obrir

portes, no tancar-les, permetre l’en-

trada d’aires renovats; amb sentiment

i actitud. Idea exempta de crítica, però

no d’intenció. Alfredo Ruiz, acompanyat

de la seua fi lla Anna, l’artista de la falla

infantil, ens presenten la falca roja que

ens motivarà a continuar refl exionant.

Al llarg del present llibre incitem a

la divagació sobre l’expressió plàstica

concebuda com a “falla”, sobre la inno-

vació a les falles i sobre la innovació a

l’art. I ho fem acompanyats per decla-

racions de persones que, sens dubte,

fi caren al seu moment una xicoteta fal-

ca perquè no es tancara la porta i poder

respirar de l’aire fresc.

introducció

Page 8: "Els camins de la innovació"
Page 9: "Els camins de la innovació"

La innovació indeturable »»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»» Pàgina 10

Quan la innovació és ser normals (la literatura) »»»»»»»»»»»»»»»»»»»»» Pàgina 12

La innovació teatral als corrents actuals »»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»» Pàgina 15

Desautomatitzar-se o morir »»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»» Pàgina 21

Entre la innovació i el desànim (les Fogueres) »»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»» Pàgina 25

Falles. La necessària i lenta renovació »»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»» Pàgina 28

Sendes cap a la ‘innovació’ »»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»» Pàgina 30

Falles sense ninots »»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»» Pàgina 33

Falles i Art. 40 anys transitant per la frontera »»»»»»»»»»»»»»»»»»» Pàgina 35

Converses amb caminants »»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»» Pàgina 43

L’evolució de l’artista »»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»» Pàgina 77

L’evolució de l’obra »»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»» Pàgina 85

Alfredo Ruiz. Biografi a »»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»» Pàgina 94

Concepte, percepte i afecte en rectangle horitzontal roig »»»»»»»»»»» Pàgina 98

Alfredo Ruiz i el meu interés per les falles »»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»» Pàgina 102

Motivacions »»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»» Pàgina 109

Comissió Mossén Sorell-Corona 2008 »»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»» Pàgina 111

índex de continguts

Page 10: "Els camins de la innovació"

/ 10 /

VERÓNICA NOGUERA*

La innovació indeturableAl voltant dels avanços en l’art

L’art és llibertat. L’art és crea-

ció. Partim d’eixes idees. Són

dos afi rmacions innegables

que es poden consentir en

una conversa al voltant del fenomen ar-

tístic, de l’art concebut com a objecte

d’estudi en si mateix. El que diferencia

l’art a l’artesania només és la capaci-

tat de creació. L’artesà crea a partir de

paràmetres establerts, rutinaris i tra-

dicionals, diguem-ne que ‘crea’ en el

sentit de ‘fabrica’. L’artista crea a partir

de la seua imaginació, de l’interés per

endinsar-se en el coneixement i en els

llenguatges aliens als que es coneixen.

L’art, la necessitat de crear, naix per

voluntat i actitud. L’artesania naix per

demanda del mercat. L’art ha vist al

llarg de la seua història com s’ha hagut

d’adaptar als temps. El retrat pictòric

es devaluà amb la invenció de la foto-

grafi a, i va haver d’optar per nous for-

mats, per un expressionisme que con-

tara alguna cosa més d’allò purament

testimonial. Els paisatges bucòlics per-

deren el seu sentit amb el desenvolupa-

ment dels nuclis industrials i començà

una recerca de la bellesa en el marc de

la ciutat. Els gravats deixaren de repro-

duir-se quan milloraren les tècniques

d’impremta. Hui en dia, la tecnologia

informàtica i internet s’han convertit

també en plataforma artística. Perquè

qualsevol mitjà és apte per servir de

plataforma a la lliure creació artística.

El fi lòsof Walter Benjamin (1892-

1940) fou un dels grans defensors de

la innovació artística. Deia que les re-

produccions pictòriques de les coses

eren millors que les fotografi es, perquè

la pintura guardava una característica

que denominà “aura”. Però, així i tot, vol-

gué defensar l’aparició de la tècnica fo-

togràfi ca, recolzant-se en què la pèrdua

d’eixe “aura” no era negativa. Argumen-

tava que la fotografi a i el cinema fóren

nous sistemes per fer art de manera

més democràtica, perquè tothom po-

dria reconéixer (llegir) la realitat ajusta-

da a la seua percepció (llenguatge).

Com va pronosticar Benjamin, l’ex-

pansió de la tècnica i l’aparició d’artis-

tes que feien ús de la fotografi a com a

ferramenta prioritària esdevingué una

reaparició de l’aura emocional del que

parlava el fi lòsof. Doncs va ser a les

primeres dècades del segle XX quan al-

guns fotògrafs donaren un enfocament Espectadora observant un quadre minimalista al centre MoMA de Nova York.

Page 11: "Els camins de la innovació"

\ 11 \

més creatiu al tractament de les obres

fotogràfi ques. Amb el pas del temps ha-

via deixat de ser només un utensili per

passar a confi gurar un llenguatge més.

I així ha passat progressivament

amb l’art. Front als detractors de la tec-

nologia l’art a furtat la concepció utili-

tària del desenvolupament tecnològic

per convertir-lo en plataformes d’ex-

pressió plàstica. Avui en dia és conegut

el valor de la imatge en moviment com

a video-art, la capacitat d’interacció de

l’espectador i la ciutat amb l’obra en

els performances i les instal·lacions.

També la xarxa d’internet ha guanyat

un protagonisme cultural com a àmbit

d’experimentació creativa; són moltes

les intervencions que s’estan fent per

convertir el www en una autèntica ga-

leria d’art. És més, este sistema ha po-

tenciat que tant en l’art plàstic com en

la música, per exemple, la capacitat de

l’artista més pobre es done a conéixer

a tot el món.

Perquè també al llarg de la història

ha hagut qui ha pensat que l’art és no-

més un mercat on tot es compra i es

ven. Que l’èxit de la creació depén no-

més del preu que l’espectador-compra-

dor d’art està dispost a pagar per ella.

Però eixa idea s’afonà ja fa un segle. Se-

gurament quan Duchamp, mitjançant

el procés que els teòrics anomenaren

ready-made (o objet trouvé) seleccio-

nà un urinari i el fi cà en una exposició

amb el títol Font. Els mecanismes de

fer art perdien valor, i guanyava la capa-

citat lliure de l’artista per seccionar la

realitat i convertir-la en objecte artístic.

Molt més evident va ser el cas del ma-

trimoni Christo i Jeanne-Claude, que

feren art primordialment efímer i que

de cap manera podria vendre’s.

Dins el context en què es col·loca

esta refl exió, les falles de València, és

també exemplifi catiu de com esta ti-

pologia d’art, efímer i públic, planteja

similituds amb l’art de l’escultura públi-

ca o dels happenings artístics. Així com

també recorda les instal·lacions de l’ar-

tista búlgar Christo.

Totes les possibilitats artístiques

s’han constituït fonamentant-se en un

avanç tècnic, per tant innovant. Sola-

ment innovant, experimentant, s’han

pogut establir els cànons que han mar-

cat les èpoques, escoles i moviments. I,

queda clar, tan sols innovant, recercant

allò nou i original, l’art dóna passos

cap avant. Aturar-se en un estil, en un

criteri, en una metodologia inventada i

convencional, és deixar de fer art, i pas-

sar a l’àmbit de l’artesania. Esta teoria

pot ser revocada al nomenar centenars

d’artistes, com Mondrian, Van Gogh o

Picasso, que després de descobrir un

llenguatge continuaren conreant-lo al

llarg la seua trajectòria. Però clar, ells

tingueren la llum d’inventar una estèti-

ca original, diferent, identifi cable i ober-

ta a la comunicació i l’evolució. Al meu

parer, eixe és principal requisit que es

pot demanar a un geni.

Instal·lació de l’artista Christo. The Umbrellas, ubicada en terres de California i al Japó en l’any 1991.

*Verónica Noguera és llicenciada en Belles Arts i prepara una tesi doctoral sobre vídeo-art.

\ 11 \

Page 12: "Els camins de la innovació"

/ 12 /

RAÜL HERNÁNDEZ*

Quan la novetat és ser normalsApunts sobre la innovació literària

Hi ha qui opina, no sense

raó, que la novetat, entesa

com a fenomen no vist i no

registrat abans pels sentits

humans, és metafísicament impossible

en literatura. Potser l’encertava el ma-

ximalista quan va sentenciar que entre

Homer i la Bíblia ja havia quedat tot es-

crit. És una percepció que els prurits ro-

màntics van transformar en angoixa, bo

i deixant-la a la posteritat sota aquesta

espècie: els lletraferits conscients m’en-

tendran i em perdonaran la pedanteria.

D’altres, abusius, s’obstinen a identifi -

car innovació amb una estreta nòmina

de tècniques o estratègies aportades

per les avantguardes del segle passat:

galdosa novetat, si es repeteix des de fa

vuitanta anys. Nosaltres els valencians,

però, ens hem de conformar a conside-

rar el cas des de perspectives menys

transcendents i sempre urgentíssimes.

Aculturats en tots els sentits, i en-

cara amb inquina, fi ns i tot podríem

sospitar que l’activitat literària (o sim-

plement lectora) ha estat durant se-

gles una extravagància puntual entre

els aborígens d’aquestes terres. Com a

símptoma revelador, l’adjectiu “sabut”

ha acabat esdevenint un insult i una

burla en la nostra parla popular.

Per tant, no estranya gens que l’es-

clat creatiu dels 70 a València, acom-

panyant les darreries del franquisme

i els anys de la campanya terrorista

patrocinada que fou la infame Batalla,

resultàs una novetat fascinadora: per

primera volta des de feia segles, els

escriptors valencians es reintegraven

amb força considerable a la pròpia llen-

gua i reconstruïen l’espai cultural que

els pertocava al costat dels escriptors

balears i catalans. Doble –o triple- no-

vetat, doncs: els valencians escrivien, i

ho feien amb una producció moderna,

amb les mateixes tècniques i estils que

s’havien consagrat a les literatures nor-

mals, coincidint amb les generacions

coetànies de fora de l’espai regnícola

estricte.

No sabríem encara descriure amb

precisió fi ns a quin punt la societat va-

lenciana ha aconseguit resistir victori-

osa aquest impuls cultural, o de quines

maneres concretes la institucionalit-

zació parcial del fet literari l’ha ajudat

o perjudicat. El cas, no obstant, no és

aquest. Érem i som tan pobrets que ens

basta de tenir una línia ininterrompuda

d’autors normals, encara que el perso-

nal ni els llegesca ni els intuesca. Fet i

fet, insistim, això fou i en això consistí la

vera novetat dels versos de Piera, Pérez

Muntaner, Navarro, Jàfer… O les pràc-

« En la literatura valenciana, tota la innovació del segle XX no es mesura en quantitats de vers lliure, sinó en normalitats »

Page 13: "Els camins de la innovació"

\ 13 \

tiques narratives de Lozano, Fabregat

o l’Isa Tròlec. O l’esclat dels seniores:

del venerable Estellés, de Valor, de Car-

melina Sánchez Cutillas. O l’èxit dels

Pavesos i d’Al Tall, en una generació on

haurien d’haver triomfat els epígons de

Bowie: tanta i tan gran novetat era el fet

de retrobar-nos!

Fixem, per tant, un acord: en la lite-

ratura valenciana, tota la innovació del

segle XX no es mesura en quantitats de

vers lliure, de paraules en llibertat, de

cal·ligrames, de sextines brossianes, de

realismes bruts, de nouveauromanis-

mes, de collages, d’imatges oníriques.

Es mesura en normalitats. I el fi l de

normalitats, a pesar de fi gures indivi-

duals tan admirables com Carles Sal-

vador, tan sols comença després de la

guerra civil. Els primers a recuperar-se

i observar la necessitat d’aggiornamen-

to i actuació sistemàtica pertanyen a

la generació perduda i sacrifi cada que

s’inicià en la immediata postguerra. No

cal repetir la nòmina: Casp, Adlert, Fus-

ter, Sanchis Guarner, Iborra… etc etc.

Des de Torre fi ns a Gorg o les antologi-

es poètiques universitàries, és aquesta

generació, en tots els fronts, la dels ve-

ritables novatores del segle. De forma

directa o indirecta, fan possible amb el

seu exemple, la seua guia o simplement

amb el fet d’existir en tant que refe-

rències, que avui el País Valencià puga

ser, si més no en precari, un país amb

un “món cultural”. Considerem el cas

de Josep Iborra (per no haver de reite-

rar exemples potser massa coneguts)

creador de notable volada en els anys

més durs (l’únic amb una obra narra-

tiva “moderna”, al dia) i després crític

militant, sens dubte l’analista més lúcid

del panorama literari valencià: també

inspirador, guia, fi ns i tot conspirador

en benefi ci sempre de la cultura.

Al País Valencià, doncs, aquests són

els nostres pares. I no per raons d’im-

mediatesa i prou. Comparat amb Ca-

talunya i les Balears, les lletres valen-

cianes no han tingut una Renaixença ni

uns moviments literaris contemporanis

de volada. Hi ha, ací o allà, alguna fi -

gura aïllada; que en reduir-les lingüís-

ticament a penes són uns quants ver-

sets de Lorente i quatre ratlles més. La

guerra afonà les esperances d’un inici,

no tant les realitats.

Som un poble, en resum, acabat de

nàixer o nét d’una morta-viva. Reconéi-

xer-nos i reconéixer el nostre llinatge

continua sent l’acte màxim de provo-

cació que es pot somiar a València;

una actitud avantguardista i agosara-

da, digna fi ns i tot del millor dadá. Més

encara, quan hom accepta, observa,

admira, segueix, s’inclou en la línia dels

precedents: això ja és sumar traïció

a la traïció, arrogància a l’arrogància

de ser conscients del pecat original i

a pesar d’això esdevenir contumaços.

D’aquests contumaços, per sort, en te-

nim uns quants. Hui ja se senten les pa-

raules dels nostres “novíssims”, a tres

generacions de distància, com l’Àngels

Gregori, Pau Sif, Rubén Luzón, Isabel

Garcia-Canet. S’entesten en aquesta

novetat nostra. Només ens queda es-

perar que, aquesta volta si més no, no-

víssim no sia sinònim de darrer o post

mortem.

L’home que plantava arbres, Serrans, 2007. Les falles s’han ajudat de la literatura des de sempre.

*Raül Hernàndez és llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat de València.

Page 14: "Els camins de la innovació"

/ 14 /

Falla Elegia, Alfredo Ruiz en 1998. Plantada a la Plaça de Santa Úrsula, (comissió Quart-Palomar).

Page 15: "Els camins de la innovació"

\ 15 \

J.MARTÍNEZ*

La innovació teatral als corrents actuals

S’han cremat ja molts tea-

tres! La societat, el món...

són diferents. No som el ma-

teix que a aquella Grècia de

Sófocles, ni el mateix que al segle XVI i

XVII, l’arximitifi cat Segle d’Or Espanyol,

com tampoc estem al mateix punt que

al segle XX. El temps no s’atura, els hu-

mans no s’aturen. Anem evolucionant,

canviant, s’estableixen noves formes,

es trenquen i se’n creen de noves, es

prenen nous prismes... L’home és un

ser que aprèn, investiga i prova per sa-

ber cada cop més. Per eixa virtud som

el que som (i qui sap si això ens duu al-

gun dia a la destrucció).

Les formes teatrals també han anat

evolucionant paral·lelament amb la so-

cietat. S’han anat introduint noves con-

cepcions, nous codis, nous recursos. I

així continuarà fi ns que el teatre deixe

d’existir (i pot arribar!, recordem la hi-

vernació de l’època romana fi ns els Au-

tos Sacramentales). Però mentrestant

se seguiran cremant teatres! Tot i que

ara sembla que això de cremar teatres

està obsolet; ara, alguns, s’innunden!

Potser forme part d’algun tipus d’in-

novació teatral. Per descomptat s’ha

de reconèixer la part original que con-

té este corrent iniciat des de València,

canviar el foc per l’aigua (dos elements

molt arrelats a la tradició valenciana).

Com he apuntat, no es pot deslli-

gar l’art del context social i humà que

envolta els creadors. I ara ja estem al

segle XXI. També a València. La socie-

tat actual, la nostra, l’ occidental (i dei-

xem-ho ací per no fi car-nos dins una

madeixa de llana), podríem dir que es

caracteritza per:

VIURE UN MOMENT DE BENESTAR, per re-

gla general, prou alt, estable, pacífi c

i passiu, en comparació a altres èpo-

ques. Això provoca que els mateixos

creadors, molts cops estan alienats i

no saben ni contra qui lluiten ni contra

què. Normalment, els sectors despla-

çats, els individus marginats, resulten

el blanc perfecte per les temàtiques ar-

tístiques i acaben convertint-se en pro-

tagonistes que, sense afany de traure’ls

el valor reivindicatiu i de denúncia de

desigualtat que tenen, en molts casos,

eixos individus marginats, esdevenen

l’element exòtic i atractiu que l’art posa

de manifest.

TINDRE A L’ABAST UNA TECNOLOGIA que

permet desenvolupar una immediatesa

i una perfecció i millora dels productes

i processos immensament útil. D’allò

més ressenyable podríem exposar com

l’àmbit de la comunicació fa possible la

« La innovació ha fet que la societat, el govern i la justícia s’hagen sentit maltractats, fi ns i tot, amenaçats »

Page 16: "Els camins de la innovació"

/ 16 /

interrelació mundial constant (de fet,

cada peça que es mou a un racó del món,

infl uix sobre la del costat, provocant un

efecte dominó permanent). També cal

ressenyar les tecnologies audiovisuals

(dos sentits que han pres molta impor-

tància darrerament, en especial el que

afecta a la imatge, en detriment, sobre-

tot, de l’olfacte i del tacte; en el gust no

entrarem, que encara caurem en la pa-

ella). I també és ressenyable el disseny

espacial d’ambients i objectes, possible

gràcies a la tecnologia industrial i a l’en-

giny creatiu, i vinculat, una volta més, a

la percepció visual.

EXPERIMENTAR UNA BARREJA ÈTNICA, lin-

güística i cultural, a tot el món, sense

precedents. Als països occidentals, a

través del turisme i els negocis per un

costat, i per la recerca d’oportunitats

per sobreviure per un altre, barreja in-

dividus de totes les arrels imaginables,

tant a capitals com a pobles menuts.

Sens dubte a l’Occident, el collage ètnic

se’ns escapa de les mans a tots. És evi-

dent que anem cap a una nova societat,

que d’ací a dos-cents anys estarà, segu-

rament, estabilitzada. Per descomptat

que l’impacte social i cultural ha assolit

una magnitud que trobe enriquidora en

molts aspectes, però també perillosa

en altres, com la preservació dels valors

autòctons.

Estos tres aspectes, així com molts

d’altres col·laterals, ens dibuixa una so-

cietat i ens col·loca, davant de tots i ca-

dascú de nosaltres, un prisma que ens

fa veure i percebre tot el que se’ns pre-

senta d’una manera concreta, la mane-

ra amb què percebem el nostre entorn,

l’entorn de cadascú, el nostre món.

Com vestim, en què treballem i perquè,

com pensem, què fem del nostre temps,

com anem fent la nostra vida, perquè

lluitem, de què ens alegrem, què ens

dol... Tot passa pel que l’entorn social

ens marca. La nostra mare ens parix i

l’entorn social ens redissenya (i més en

una societat com la d’ara).

D’ON ES VE

Per saber el “cap on es va” és necessari

saber el “d’on es ve” i el “on s’està. La

innovació, en molts casos, ha suposat

un trencament radical de formes i/o

continguts del teatre que es venia fent

fi ns aleshores. I en alguns casos, eixe

trencament, ha provocat que la socie-

tat, el govern i la justícia s’hagen sentit

maltractats, menyspreats i, fi ns i tot,

amenaçats. Potser siga bo posar alguns

“trencadors” damunt la taula com Schi-

ller, Strindberg o Beckett (amb el seu

gran Tot esperant Godot). Recordem

també les anecdotes de Beaumarchais

i l’aldarull que va provocar Les noces

de Fígaro, poc abans de la pressa de la

Bastille, així com la creació de Nijinski,

en el terreny de la dansa, amb L’apres-

midi d’un faune (amb el seu bot mític),

que va produir un dels rebomboris més

grans que s’han vist mai als escenaris

de Paris.

L’aportació dels grans creadors de

l’Art Dramàtic no es redueix només a

parir obres innovadores, sinó que molts

d’ells anaven més lluny. Tractaven

d’aportar noves teories de la interpre-

tació i la posada en escena, apostaven

per noves maneres de fer teatre.

Va ser Aristòtil qui, d’alguna manera,

va iniciar la teoria dramàtica, en classi-

fi car com s’havien de fer les comèdies

(llibre desgraciadament perdut) i les

tragèdies (per sort este sí que el tenim),

perquè resultaren perfectes.

També, un cop arrancat de nou el

teatre, després de l’Edat Mitjana, la

manera de fer de la Commedia dell’arte

va infl uenciar molt en tot el teatre oc-

cidental. De fet es poden trobar molts

pararl·lelismes amb la Commedia dins

« Aristòtil va iniciar la teoria dramàtica classifi cant com s’havien de fer les comèdies i tragèdies »

Page 17: "Els camins de la innovació"

\ 17 \

de Goldoni, Lope de Vega, Moliere o,

inclús, evidentment, Dario Fo, així com

també en molts muntatges actuals.

Molts tenen trets d’aquella interpreta-

ció, personatges, situacions, ritme...

Diderot va proposar un salt impor-

tant en la interpretació (tot i que no

estava lluny de cap dels teòrics –en de-

fi nitiva tots apel·len a la versemblança-,

també Shakespeare en la seua incurs-

sió en la teoria dramàtica que va fer

dins “Hamlet”).

Entre els grans teòrics, al segle XX,

trobem a Meyerhold (un autèntic geni

del cos i de l’espai, assassinat massa

prematurament, com Lorca –qui sap

on hagueren arribat i què ens hague-

ren regalat estos dos mestres-); Sta-

nislavski (cal ressenyar que poc abans

de morir va contradir gran part de tota

la seua obra i va redefi nir la seua teo-

ria teatral, cosa que, sembla, no saben

moltes escoles d’actors, que prenen

indiscriminadament el batejat “mètode

Stanislavski”, se’l fan a la seua manera,

passant-se pel “forro” la teoria última

i, per a ell, defi nitiva, del mateix Sta-

nislavski); Brecht (amb el seu tremen-

dament interessant teatre èpic, en el

que s’endisnava dins la psicologia de

l’espectador i tractava de manipular els

seus estats d’atenció i alerta durant la

representació per tal que refl exionara

sobre l’home i la societat en que vivia);

o el recent Peter Brook (amb la concep-

ció d’un espai nu i el protagonisme ab-

solut de l’actor).

I ja que he tret el tema de l’espai

escènic, també és important observar

l’evolució de la “sala teatral”. Ho comen-

te perquè dóna la sensació que el teatre

a la italiana és el que s’està imposant en

les noves construccions d’edifi cis tea-

trals, perquè és bonic i fa patxoca. I, en

canvi, està totalment obsolet. Una cosa

és que preservem The Globe a Londres,

o aquells teatres tipus trinquet a Fran-

ça, o els Corrales de Comedias a Espa-

nya, o el mateix teatre de Sagunt, com

a memòria històrica, com a patrimoni,

i que se’n facen activitats, representa-

cions...

Això és molt positiu des del punt de

vista de la gestió cultural. Però d’ahí a

que els arquitectes i governs no vegen

que els espais teatrals polivalents són

ja una realitat i una necessitat per les

arts escèniques, demostra que encara

estan pensant amb el “truco de la alace-

na”. Com a models més propers tenim

la Sala Petita del Teatre Nacional de Ca-

talunya, el Teatre Lliure (les dues sales)

de Barcelona, o el Teatre El Micalet que,

tot i ser menut, és l’espai més modern

de València (llàstima que les seues pro-

postes no estiguen al mateix nivell).

Llance un clam per no caure en errors

garrafals arquitectònics i tècnics que

s’han comés i es seguixen cometent en

els edifi cis destinats a representacions

d’espectacles, i ací ben a prop en tenim

de grans exemples, que a banda de ser

obstinadament cars (i això ho paguem

entre tots), a banda són fi ascos tècnics.

Els teatres són per fer teatre (com tam-

bé dansa i altres espectacles escènics),

no per fer bonic i fardar.

ON S’ESTÀ

En trobem d’altres teòrics del teatre al

segle XX, com Artaud, Grotowski, Bar-

ba, Kantor, Marceau, Ducroix, Lecocq...

però amb la intenció de sintetitzar po-

dríem extraure una sèrie de caracte-

rístiques del teatre que s’ha fet i s’està

fent, és a dir el “on s’està” (torne a repe-

tir que a València palpem molt de refi ló

tot açò, i només trobem xicotets indicis

d’un teatre actual i modern):

El primer tret important és que es

partix de la vivència pròpia, d’una vivèn-

cia en primera persona, directa. Això

« Al mateix temps que evoluciona el teatre, ho fa l’espai escènic. El teatre a la italiana ha quedat obsolet »

Page 18: "Els camins de la innovació"

/ 18 /

en altres camps artítics també es pal-

pa (en música el Hip Hop, en literatura

Bukowski...). Podem encumbrar Alfred

Jarry, l’Odin Teatret, el Living Theater...

(actualment, Teatro dell ariette segui-

xen un estil de vida artística semblant).

Es este sentit, els actuals monòlegs de

show resulten molt avantguardistes!!

La participació del públic, la impro-

visació, la implicació de l’atzar... Este

tret gira en torn a l’ací i l’ara del teatre,

l’art irrepetible, únic i efímer. Exponents

clars n’eren els dadaístes, com tam-

bé Bertold Brecht, en un altre plànol.

El Living Theater potser la companyia

que més projecció i trascendència li va

donar. I les performances i happenings

són altres formes artístiques que es

recolzen en la participació i provocació

directa (dic es recolzen perquè se’n se-

guixen presentant sota una aureola de

modernitat, quan van nàixer pels anys

50!).

La barreja de diferents disciplines ar-

tístiques com la dansa, el teatre, el circ,

la música, la tecnologia audiovisual, les

arts plàstiques. Trobem com el senyor

Diaghilev i Les ballets ruses, a princi-

pis de segle XX, van donar un impuls

abismal a la dansa connectant totes les

arts al voltant d’ella. Els millors músics,

pintors, escenògrafs, coreògrafs, direc-

tors i ballarins participaren activament

en els seus muntatges; és possible

que haja sigut un dels productors més

grans de la història.

Incorporació de codis de diferents

ètinies. Això és molt visible al món de

la dansa contemporània, on s’ha inves-

tigat molt més en este camp, barrejant

ètnies i cultures als nostres escenaris..

Peter Brook, per exemple, en el seu

repartiment d’actors té el segell d’un

elenc multiètnic. En altres arts obser-

vem la barreja d’estils de diferents pro-

cedències i arrels, com en la música.

La implicació del cos i la gestualitat

en les propostes és un distintiu in cres-

cendo en el teatre que es ve fent des de

principis del segle XX. Potser ens sonen

més els noms de Chaplin o Keaton, que

van traspassar a la pantalla, però els

Lecocq, Ducroix i Marceau han estat els

motors de tot un seguit de tècniques i

formes de fer teatre molt particulars.

Amb el temps, els creadors han

anat incorporant l’aspecte corporal als

muntatges i cada cop té una presència

més clara. I tant és així, que en alguns

espectacles arriscats, la frontera en-

tre dansa, teatre, dansa-teatre i teatre

gestual es difumina de tal manera que

s’arriba a confondre la disciplina artísti-

ca de l’espectacle. Però malgrat que les

obres més comercials sempre tenen un

espai o alguna escena més corporal i

gestual, com hem pogut veure fa poc a

“Gosses” d’Albena, sens dubte el teatre

gestual més pur encara no ha trobat el

seu espai comercial i, en canvi, és un

camp molt atractiu i que quasi sempre

té una factura molt agraïda. Només

companyies de caire còmic com Vol-

Ras, Yllana o Tricicle han pogut creuar

la línea d’allò desconegut i situar-se en

els circuits de masses.

Tant de bo estes masses tingueren

accés a muntatges de Marcel·lí Antúnez

(dels números ú en quant a treball amb

tecnologia teatral), la companyia Flöz-

Teatro Delusio (amb un treball de màs-

cares excepcional), o l’últim treball de

Peter Handke, L’hora en que no sabíem

res els uns dels altres (una obra que si-

tua l’acció a una plaça on, simplement,

passa i passeja gent, persones).

Tractament de la forma estètica de

forma que resulte visualment molt cap-

tivadora als ulls, tot aportant una visió

límit i cruel de la realitat. Per la nostra

zona destaquen les propostes d’Els

Joglars (sens dubte la companyia que

« La companyia The Living Theater, amb prou projecció, realitza happenings provocatius i participatius »

Page 19: "Els camins de la innovació"

\ 19 \

tenim més a la vora que més aporta-

cions ha fet al teatre i que més paral-

lelament ha caminat juntament amb el

Living Theater i l’Odin Teatret); així com

també Calixto Bieito (més o menys en-

certat, més venerat o més odiat, però

sempre arriscat, sempre provocador i

mai indiferent). A fora hauríem d’anar

cap a França o Alemanya, on gran part

de les companyies hi posen als seus

muntatges una dosi d’estètica personal

considerable. Si algun cop voleu veure

teatre estèticament diferent viatgeu

a Alemanya a veure el festival Euro-

Scene de Leipzig, on podreu trobar les

compayies i propostes més arriscades

d’Europa.

CAP ON ES VA

Però si ens endinsem en el “cap on

anem”, la cosa es complica més per dos

motius. El primer perquè els prestidigi-

tadors normalment no en saben massa

de teatre, es dediquen més a partici-

par en programes cutres, fent el freak,

o programes de tarot a les tantes del

matí. I el segon per l’ampli ventall de re-

cursos, experiències, infl uències, con-

fl uències que tots els creadors tenen

a l’abast actualment. Amb tot, podem

parlar d’autors de teatre de present i

futur, que trenquen, en molts casos,

el sentit d’argument i de personatge, i

apareix una nova forma de concebre el

teatre i la posada en escena, donant-li

força a la forma interdisciplinar.

Però el que encara escapa fi ns i tot

a estos autors són dos grans trets ex-

posats per l’actual teòric Patrice Pavis.

Segons ell, el teatre del present cap al

futur, es caracteritza per:

La incorporació de les noves i últi-

mes tecnologies dins els escenaris. No

només a nivell de la posada en escena,

sinó també en l’escriptura. “El telèfon,

el cinema, el video, la fotografi a, l’ordi-

nador...”, com també els sistemes d’ori-

entació moderns, noves maneres de

comunicació, nous aparells... “fa que

percebem la realitat d’una altra mane-

ra”. Els recursos tecnològics obrin un

camp d’innovació i investigació escè-

nica molt important. I no es limita a la

típica pantalla de projecció d’imatges ni

als tracks de so (això ja fa anys que ho

tenim apamat). Ara podem anar molt

més lluny. Infi nitament més.

I per la implicació de l’espectador fi ns

a tal punt que matissa les noves obres

de teatre en 2 seccions: la partitura (la

que pertany a la notació) i la subparti-

tura (que és la part que més implica a

l’espectador). Les últimes innovacions

dramatúrgiques en el terreny teatral

plantegen el públic com espectadors

transformats en “inter-actors”, amb una

interactivitat que implica diàleg i una

transformació material produïda per

ells, com a subjectes actius que propo-

sen, confi guren i reconfi guren simbòl-

lica i materialment l’escena. Es desafi a

la passivitat i estatisme de l’espectador.

El món actual està ple d’interactivitat,

recolzat, en gran mesura, pels avanços

informàtics. La clau: la comunicació, el

diàleg. L’objectiu: la personalització ar-

títica de cada individu, convertir-lo en

protagonista, en partícep del que viu.

I per últim, cal fer esment d’un

corrent dramatúrgic que està desen-

volupant amb gran efi càcia Roland

Schimmelpfennig (a València, que jo

en sàpiga, només se n’ha fet d’ell una

lectura dramatitzada). Este autor de-

senvolupa històries subtils, fugint de

l’espectacularitat, i apropant-se a les

possibilitats creatives i imaginatives

que té el teatre (ens hem plantejat algu-

na volta com dibuixava Shakespeare les

múltiples escenes de la seua obra a un

teatret com The Globe i sense diners?).

« El món actual està ple d’interactivitat, recolzat pels avanços informàtics. La clau: la comunicació, el diàleg »

Page 20: "Els camins de la innovació"

/ 20 /

Schimmelpfennig introduix noves for-

mes de narrar, noves formes d’interpre-

tar. Els actors instal·len, juguen el seu

rol, però també els dels altres. Les ca-

racteritzacions es traspasen d’un actor

a un altre, de manera que els actors, a

més d’actuar entre sí, personifi quen els

mateixos rols i també els pensaments

dels demés. L’actor s’endinsa en les di-

ferents accions i actituds per a narrar

una història en la que els trencaments

d’acció, de temps, d’espai, de personat-

ge… suponen punts essencials d’eixe

tipus de teatre.

EL PANORAMA VALENCIÀ ACTUAL

S’aposta per un teatre que siga, o bé

divertit i simple, o bé sostingut per les

formes clàssiques de teatre de text, i si

l’obra té un bon vestuari, una bona es-

cenografi a i quatre cançons o sons que

encaixen, perfecte! El més preocupant

és que la majoria de produccions pati-

xen d’una carència de bons directors

que sàpiguen crear, dirigir i muntar, a

més de patir d’una manca d’actors i ac-

trius autèntics i ben formats amb una

base sòlida.

Hi ha una divisió molt marcada

entre la qualitat de les produccions

valencianes. Les companyies valencia-

nes grans, i amb prestigi, generalment

t’asseguren una qualitat mínima (i no

dic de contingut, sinó d’interpretació i

posada en escena).

Però la gran majoria de companyi-

es deixen molt que desitjar, en certa

manera perquè moltes arranquen de

l’amateurisme i cursets, i això es nota.

Però, és clar, l’única escola que podria

ser bona, l’ofi cial, l’ESAD, està dividi-

da per dins amb confl ictes polítics in-

terns… Com podem fer eixir bons ac-

tors i actrius valencians?

És una llàstima que MOMA, rovell de

grans artistes i agents teatrals, desa-

pareixera, i més llàstima em dóna que

Carles Alfaro, un creador valencià ex-

traordinari, estiga a Madrid. Com també

és una llàstima que a Joaquin Candeias,

director valencià format a Berlín, no se

li oferisca carta blanca per muntar i di-

rigir el que ell crega, i s’haja de guanyar

el pa muntant produccions que venen. I

és penós anar al Teatre Principal i veure

que, a les produccions pròpies, tret de

les estrelles, la qualitat actoral és molt

limitada per ser actors professionals.

Els artistes bons no es queden a Va-

lència, i això és un mal símptoma. Tenim

a Pau Bachero, actor i creador valencià,

i un exponent clar de cara al futur del

teatre, al Canadà; a l’actor Nel·lo Nebot

a Barcelona, com també l’actor i poeta

Elies Barberà; per sort ja ha tornat una

actriu valenciana per descobrir, Estel·la

Martínez.

Confi em que el tandem valencià Ja-

cob Roger i Xavier Gilabert puga dur a

terme les seues propostes i, poc a poc,

anar fent-se un camí dins les arts escè-

niques de València, són dos valors per

potenciar. I confi em, també, que Pau

Pons no es perda per un camí comer-

cial i El pont fl otant puga aprofundir en

un teatre més innovador, com també la

Companyia Ferroviaria, ara que tenen a

la gran Isabel Úbeda entre ells.

I per últim, confi em que el creador

Juli Disla i l’actor i director Sergio Ca-

ballero, a banda de guanyar-se la vida

a la pantalla i participar en muntatges

de tall més fàcil, els isca la vena més

artística i creativa i puguen compaginar

la professió amb propostes escèniques

d’avantguarda, o que aporten a la nos-

tra societat alguna cosa amb substàn-

cia i que traspasse el que ja està fet.

Perquè la frase “està tot inventat” no-

més la diuen persones sense creativitat

ni idees.

*J. Martínez és llicenciat en Art Dramàtic i gestor cultural d’arts escèniques.

Page 21: "Els camins de la innovació"

\ 21 \

Desautomatitzar-se o morirJESÚS PERIS*

Fa més o menys un segle, un

crític literari rus, anomenat

Viktor Sklovski, es va pregun-

tar com funcionava la litera-

tura, perquè ens emocionava, i també

perquè canviava al llarg del temps. És a

dir, perquè no sempre emocionava de

la mateixa manera. Pensant en aques-

tes coses se li va ocórrer una paraula

bastant útil, “desautomatització”. Dita

així sóna una miqueta extranya, a pa-

raulota de crític literari, però en realitat

és un concepte molt clar que el nostre

amic Víktor va explicar molt bé.

Quan parlem uns als altres utilitzem

paraules i expressions que han segut

utilitzades milers de vegades abans de

nosaltres, milions potser. Fins i tot per

tractar de comunicar els nostres senti-

ments més íntims utilitzem frases que

no són nostres, que estaven per ahí

circulant abans. Inclús si se posem ro-

màntics i utilitzem metàfores, normal-

ment copiem sense voler als clàssics,

a les telenovel·les, o a les pel·lícules

que hem vist al llarg de la nostra vida.

Normalment és prou. El llenguatge és

transparent aleshores, i sembla ser

simplement un mitjà, un canal a través

del qual passen les nostres idees, i les

nostres emocions, aparentment –no-

més aparentment– deslligades de les

paraules que els dónen cos. És a dir, el

Ninot menjat per una planta carnívora. De Rafa Ferrando per a la falla Plaça de Les Dies de 2002, Carcaixent.

Page 22: "Els camins de la innovació"

/ 22 /

llenguatge corrent surt de manera gai-

rebé automàtica, o per a ser exactes,

automatitzada, donat que aquest es-

tat és el resultat d’un procés anterior.

LA DESAUTOMATITZACIÓ

Doncs bé, un escriptor, un artista, no es

pot limitar a aquest incesant manlleu,

perquè ell vol aconseguir transmetre la

irrepetibilitat d’una expressió individu-

al. És a dir, necesita desautomatitzar el

llenguatge, fer-nos sentir com si fos la

primera vegada que el sentim. Això té

una doble conseqüència. D’una banda

l’artista aconsegueix individualitzar el

seu enunciat. D’altra, crida l’atenció

sobre el llenguatge, que es converteix

de fet en la veritable matèria prima de

l’artista, que deixa de ser canal i es

converteix, no ja en objecte en si ma-

teix, sinó en l’únic objecte possible de

la literatura.

Aquest funcionament així descrit,

fa al mateix temps que l’art no puga

sinó canviar amb el temps. I no només

és una qüestió de modes, o de proce-

sos històrics, que també –sobre açò el

nostre amic Víktor tindria interessants

converses amb els seus col·legues–,

sinó sobre tot una necesitat estructu-

ral interna. O siga, per a dir-ho més clar.

La primera vegada que un escriptor va

comparar els llavis d’una xicona a una

rosa, per posar un exemple evident, els

seus lectors quedarien absolutament

trasbalsats per la novetat de la imat-

ge, però molt possiblement d’això fa

literalment milers d’anys. Hui, aquesta

metàfora resulta tan automatitzada

com dir que té uns llavis sensuals, ni

més ni menys, amb la qual cosa un es-

criptor no l’utilitzarà mai, o si ho fa serà

amb un propòsit deliberadament cursi

–pastitxe autoconscient post-modern,

Manuel Puig, per posar un exemple

ben conegut- o perquè li està fent un

poema a una Fallera Major i no li han

arribat massa notícies dels últims se-

gles de literatura universal.

És a dir. El que hui és absolutament

desautomatitzat, demà, indefectible-

ment s’haurà integrat en l’oceà d’allò

automatitzat, i els escriptors de la ge-

neració següent es veuran en l’obliga-

ció de cercar per ells mateixos noves

maneres de desautomatitzar el llen-

guatge literari.

Clar, d’açò que vos estic contant fa

cent anys. Les idees de Víktor Slovs-

ki i els seus amics, que han passat a

la història de la literatura amb el nom

de “formalistes russos” són entre al-

tres, les que serveixen per explicar les

avantguardes històriques en literatura

i en art en general, ja sabeu, Picas-

so, Miró, Mondrian, Deschamps, Ma-

« Les falles com a llenguatge han estat obligades a automatitzar-se, a ser exactament iguals »

Figura a l’obrador d’Alfredo Ruiz per a la falla Cuba-Buenos Aires de 1991, L’home anunci.

Page 23: "Els camins de la innovació"

\ 23 \

iakovski, Tzara, Breton i companyia.

Des d’aleshores ha passat molta aigua

per baix del pont de la literatura, i el

que els escriptors i els artistes anirien

descobrint al llarg del segle XX és, per

una banda, que no hi havia només una

manera de desautomatizar l’expressió

adient per a cada moment històric, i,

d’altra, que arribaria un moment que

es tindria la sensació de que les mane-

res de desautomatitzar estaven exac-

tament igual que el petroli o els espais

naturals a la Comunitat Valenciana, és

a dir, en vies d’exhaurir-se.

Per això la literatura i l’art de fi nals

dels segle XX i principis del XXI, són,

d’una banda, plurals i heterogènies, i

d’altra, perceben la història sencera

de l’art com una mena de catàleg de

recursos formals –en el fons tots els

creadors actuals, fi ns els més fi gura-

tius i per suposta els més retro, son

formalistes– que es poden utilitzar o

barrejar. No és el mateix Juan José Mi-

llás que Boris Izaguirre, per posar dos

exemples d’actualitat, ni Almudena

Grandes que Manuel Rivas, ni Javier

Cercas que Jonathan Littell, ni Emili

Teixidor que Ferran Torrent.

Fins ara, hem estat parlant d’art i

de literatura. Què passa amb les falles,

que són art, que cada vegada ho són

més, que estan plenes de discursos

literaris o paraliteraris? Doncs bé, em

dóna la sensació que al camp cultural

que confi guren les falles ha passat

molta menys aigua per baix del pont.

En bona part per les especials caracte-

rístiques de la seua producció, és a dir,

pel seu problemàtic punt d’enunciaciò,

i per la seua especial interrelació amb

la societat valenciana per tractar-se

d’un discurs tradicional.

És a dir, les falles com a llenguatge

han estat obligades, quasi com a im-

peratiu moral, a automatitzar-se fèrre-

ament, a ser exactament igual a elles

mateixes, i han condemnat a la perifè-

ria –o a l’expulsió del camp cultural– a

aquelles expresions percebudes com a

heterodoxes (el cas tan estudiat i signi-

fi cativament valorat avui en dia Ricar-

do Rubert). És clar que malgrat això

han patit una evolució formal –la famo-

sa incorporació del cartró-pedra– però

molt selectiva i sempre amb la capaci-

tat de generar la il·lusió retrospectiva

de la seua tradicionalitat. Les falles “de

tota la vida”, en expressió ben fallera,

son de cartró-pedra, malgrat que açò

és històricament cert des de fa unes

quantes dècades. A més, aquestes in-

novacions permetien de fet aprofundir

en les regles formals cap a les que es-

taven tendint les falles especialment

des dels anys 40.

A Alfredo Ruíz especialment, però

també a altres artistes de la seua gene-

ració com ara Manolo Martín, crec que

se’ls pot atribuir el mèrit d’haver reeixit

en la desautomatització del llenguatge

estètic faller. És a dir, encara que amb

setanta o vuitanta anys de retard res-

pecte a la resta de les arts, a ells, i par-

ticularment a Ruiz, correspon el mateix

lloc a l’interior del camp cultural faller, Les falles de Ricardo Rubert, a la dècada dels cinquanta, se n’isqueren de la tònica general.

Page 24: "Els camins de la innovació"

/ 24 /

que als avantguardistes històrics de

les primeres dècades del segle XX a

la resta de l’art: aconseguiren renovar

els seus mitjans d’expressió, fer-los

sentir com a nous als seus receptors,

i al mateix temps cridar l’atenció sobre

el vertader objecte del seu treball, és

a dir la materialitat de l’obra, de la fa-

lla en aquest cas, la seua composició

formal. A partir de l’existència, i la con-

solidació d’aquestos discursos, encara

que condemnats per les institucions

acadèmiques del camp –açò és la JCF

mitjançant els seus premis– a una po-

sició marginal, també les altres falles,

les que continuen o aprofundeixen els

llenguatges anteriors són percebudes

com una opció estètica, i no com una

necesitat.

Ara bé. Cal no oblidar les ensenyan-

ces dels vells formalistes russos. El que

avui es percep com a desautomatitzat

estarà automatitzat demà. I a més cal

aprendre de la tendència canonitzado-

ra del camp cultural faller, que va ser

capaç històricament de desplaçar el

concepte d’ortodòxia. I també s’hau-

ria de mirar als altres discursos ar-

tístics contemporanis, per veure què

passà després de les avantguardes

artístiques. Perquè no cal oblidar que

l’avantguarda allà és antiga, és el prin-

cipi de l’actual llibertat creativa, de la

pluralitat de les respostes, del goig ar-

tístic d’explorar i barrejar les enormes

possibilitats històricament produides

–i també noves– de la forma, entesa

com a mitjà i com a fi nalitat, i, per cert,

no només en qualitat d’hermètica i au-

torreferent, sinó també, un pas més

enllà, –o més cap ací, que en aquest

cas ve a ser el mateix–, en qualitat de

referent cultural.

De fet, dóna la sensació que el con-

cepte actual, utilitzat de vegades de

manera abusiva, o poc rigorosa, o fi ns

i tot altres vegades de manera massa

restringida, de falla d’autor apunta en

aquesta direcció, és a dir, a la necesi-

tat d’alguns artistes d’aprofundir en la

seua formació artística, de construir la

seua pròpia marca estilística, la seua

signatura, el seu propi llenguatge estè-

tic, construit, perquè no, a partir d’ele-

ments procedents d’altres disciplines

artístiques, o també d’altres moments

històrics del propi llenguatge estètic

faller. Hui, en aquest moment concret

del segle XXI no crec que tinga sentit

parlar d’innovació en altre sentit de la

paraula.

En realitat no té massa sentit dir

això, innovació, en singular, perquè

sembla privilegiar determinades opci-

ons estètiques sobre unes altres, és a

dir, perquè implica una evolució lineal

de l’ortodòxia, i també la necesitat

d’una jerarquització del públic, que le-

gitime a una èlit per establir quina és la

vertadera innovació. I és que com diria

aquell, és molt senzill, digueu-li inno-

vacions, així, en plural, com a la resta

de disciplines artístiques. Només així

es podrà produir la seua posada al dia,

només així podrà aspirar a dialogar

amb elles en una autèntica situació

d’igualtat.

« Els formalistes russos ensenyaren que el que avui es percep com a desautomatitzat, demà estarà automatitzat »

*Jesús Peris és professor de Literatura a la Universitat de València i membre de l’ADEF.

Page 25: "Els camins de la innovació"

\ 25 \

Entre innovació i desànimTeoria general de ‘l’estil alacantí’

ALBERT POVEDA*

Malgrat el to ressonant i

altiu que poguera indi-

car el títol d’este article,

res més allunyat de la re-

alitat que la senzillesa amb què pretenc

tractar un tema delicat i un tant ab-

surd, i dic delicat perquè toca els senti-

ments i pot resultar algú ferit. A Alacant

plantem fogueres, això ho saben tots,

menys algunes persones majors que

les continuen denominant falles. I són

fogueres per dos motius, primer perquè

es planten a Alacant i segon perquè són

diferents de les falles valencianes.

I per què són diferents? Es pregun-

tarà algun lector; perquè per diversos

motius al seu torn: primer pels colors,

i segon per les formes. La foguera és

innovació i estilització, la falla és barro-

quisme i excés. A més per si amb estes

breus simplifi cacions no quedava prou

clar, les falles les planten al març i els

fogueres al juny, i això d’alguna manera

ja marca.

Han sigut tants els esforços i les ho-

res dedicades a defendre les peculia-

ritats d’una festa diferent d’aquella de

què s’inspira que els fogueres han per-

dut massa oportunitats de promoció i

consolidació. I per a refl ectir m’agrada

posar un exemple, que per senzilla no

deixa de ser revelador. L’arxiconeguda

marca de refrescos, el color corporatiu

del qual és el roig i al mateix temps tots

sabem que és la purna de la vida, va

editar fa uns anys una guia de “Festes,

Costes i Rutes Turístiques de la Penín-

sula Ibèrica”, en la que es desgranava

amb major o menor encert actes i fes-

tejos de qualsevol tipus i condició, el

folklorisme o atractiu turístic i cultural

de la qual els convertixen en cita i para-

da obligada per al turista.

Així i reproduint textualment “Las

Hogueras de San Juan o Fogueres de

Sant Joan són les festes més populars

i amb major projecció de la ciutat. Es

tracta en realitat d’unes Falles a l’estil

de les de València, que es convertixen

en past de les fl ames precisament en la

nit del solstici d’estiu. Els festejos es de-

senrotllen entre els dies 20 i 24 de juny

i compten amb tots els ingredients ca-

racterístics de les Falles: mascletades,

castells de focs artifi cials, trages típics,

música en abundància i una espectacu-

lar ofrena de fl ors”. En fi , huitanta anys

de treball en pro de la diferenciació i

estos de la Coca-Cola se’l carreguen en Foguera Reflexió, que feia una crítica a la pèrdua de l’estil alacantí. Pedro Soriano, 2002.

Page 26: "Els camins de la innovació"

/ 26 /

un minut i es queden tan amples, estos

maleïts yankis!

No sóc especialista en art, ni pretenc

ser-ho, puc tindre i de fet les tinc les

meues opinions o les meues preferèn-

cies sobre l’estètica dels monuments

foguerers, però crec que serà molt més

interessant i enriquidor analitzar d’una

forma més social el fet en si. Què porta

a bona part del col·lectiu fester alacantí

a buscar eixe fet diferenciador en la ce-

lebració dels seus festejos? Espere po-

der acostar-me a algunes de les claus

per a entendre-ho, i si els vents bufen

al meu favor, inclús poder traçar la que

seria sens dubte la “Teoria General de

l’estil alacantí”.

DESTRUINT EL MITE

Recomane la lectura del llibre L’art po-

pular en la festa dels Fogueres de Sant

Joan, de la professora i crítica d’art, Isa-

bel Tejeda Martín. Un llibre magnífi c, en

el que d’una forma metodològica pre-

tén analitzar i abordar els orígens de la

festa i el seu refl ex en l’art popular.

L’autora analitza i descriu com des

del principi, des de les primeres fogue-

res oferixen “una màscara moderna

adaptada als nous temps que, d’altra

banda, marcarà distàncies respecte a la

versió valenciana d’esta manifestació”.

El decó era l’estil amb que l’elit social

decorava en els anys vint els seus uten-

silis quotidians com a símbol d’elegàn-

cia. Esta imatge de distinció i gust, lliga-

da a la vocació que de fi nor té l’alacantí,

comportava la consideració de progrés

artístic que va ajudar a l’estatització de

la festa…”

Fins ací podríem compartir més o

menys el dit raonament, però al mateix

temps em sorgixen una sèrie d’interro-

gants davant dels quals busque respos-

ta…és l’art decó una adopció per con-

vicció o per necessitat?

M’explique, si l’any 1928 la ciutat

d’Alacant va haver de convéncer/utilit-

zar per a la realització dels primers mo-

numents, als seus artistes locals (pin-

tors i escultors, principalment) i estos

estaven al corrent de les avantguardes

estètiques tan en voga a principis del

segle i no tant de la capacitat artesa-

nal de creació d’un monument efímer

tradicional (falla valenciana), amb una

forma de fer i iconografi a popular, mo-

delada al llarg dels anys de celebració

del festeig, és casual l’adopció de l’art-

decó? I de formes cubistes en algun

monument com “barraca de fi ra”? O al

contrari va ser la forma més senzilla de

posar-se a construir les fogueres?

Va haver-hi molta casualitat i prou

d’oportunitat en la utilització del dit es-

til (considerat com propi), i de fet el seu

fi coincidix en la dècada dels cinquan-

ta amb l’aparició de constructors que

s’havien format als tallers valencians

assumint les formes barroques i fi gu-

ratives de la falla valenciana. S’observà

el seu màxim exponent en la fi gura del

mestre Ramón Marco.

I una pregunta més, si em permeten.

Si l’art decó prové de Paris i de les expo-

sicions artístiques de principi de segle,

igual que altres avantguardes d’aquells

anys, l’estil alacantí no té ja nom? Tal

volta no és tan alacantí, passaria a ano-

menar-se estil decó, sense més.

Però potser el fet que dita proble-

màtica identitària no haja cessat i que

de forma més o menys cíclica i cons-

tant reaparega en l’imaginari fester és

la cerca, de nou, de l’estil alacantí en

l’obra en democràcia del constructor

Pedro Soriano i dels seus deixebles.

Són tantes les divergències que no-

més puc trobar una explicació lògica i

coherent a tot el debat: a Alacant el pú-

blic està acostumat a la llibertat creati-

va absoluta, ja que no hi ha un referent

popular tradicional sobre el qual evo-

lucionar de forma constant. A Alacant

hi ha la llibertat estilística que crec ha

diferenciat la línia que separa perfecta-

ment a l’artista de l’artesà, al creador

del copista, i això és l’única cosa que ha

afl orat de tant en tant, brots de geniali-

Page 27: "Els camins de la innovació"

\ 27 \

tat, tan efímers com els propis monu-

ments en un panorama gris i mediocre.

Però tampoc açò és del tot propi, ja que

en la pròpia València succeïx alguna

cosa semblant. I és que al fi nal de tot, el

que subjau, clarament, és un mestissat-

ge entre dos ciutats que compartixen el

mateix “ethos” cultural.

IDENTITAT I ECONOMIA

Crec que arribats a este punt és bon

moment per a fi tar i defi nir d’alguna

manera els dos eixos principals sobre

els quals se sustenta tota la xarxa de

la diferència entre “ells i nosaltres”. Les

festes clarament són un bon termòme-

tre per a mesurar la realitat social del

grup o col·lectiu que les celebra, encara

que també poden ser un espill convex

en què es deforma eixa realitat de ma-

nera quasi irrecognoscible. El cas és

que Alacant és una ciutat postmoderna,

una ciutat que ha patit la despersonalit-

zació i la pèrdua de senyes d’identitat

d’una forma molt major i molt més rà-

pida que la pròpia València. El desenvo-

lupisme immobiliari dels seixanta, junt

amb els fl uxos migratoris a l’albor del

mannà turístic van fer que aquella vella

Alacant es transformara ràpidament en

un nou lloc on la peculiar idea de pro-

grés propulsada pels poders franquis-

tes va pretendre fer tabula rasa del pas-

sat més recent.

Ningú discutix que les Fogueres, im-

portades per Jose María Py, foren una

còpia del festeig valencià, però fi ns ací,

perquè a partir d’eixe moment l’apari-

ció de Gastón i l’estil alacantí han teixit

tota una sèrie de mites que han servit

per a arrelar en la creença col·lectiva

que els fogueres són quelcom diferent

de les falles. I este pensament ha sigut

permeable tant al comú de la ciuta-

dania com a certs sectors de les elits

polítiques i inclús intel·lectuals. De fet

són les elits moltes vegades les més

interessades a fomentar i propiciar la

diferenciació i encoratjar la creació de

l’”estil alacantí”.

Però en els últims anys pense que és

un altre l’eix que s’ha erigit com a factor

principal del rebuig del valencià i la cer-

ca d’un estil amb denominació d’origen.

Un polític americà va dir allò de “it’s the

economy, stupid”, i supose que sent po-

lític i nord-americà tindria part de raó.

El cas és que darrere de la defensa a

ultrança per part del Gremi d’Artistes

Foguerers d’Alacant de l’estil alacan-

tí, incloent com últim assalt la creació

d’una vocalia especialitzada en defi nir-

ho i potenciar-ho, no s’amaga més que

una defensa del seu propi suport eco-

nòmic. Els artistes alacantins senten

clarament una espècie d’amenaça en la

proliferació de contractes fi rmats amb

artistes valencians.

Tal vegada l’”estil alacantí”, no és que

no existisca sinó que estiga mal defi nit

o explicat. Pot ser que tanta ràbia con-

tinguda i tanta discussió acalorada so-

bre este tema no emmascaren més que

el desànim d’un col·lectiu humà que fan

de l’art efímer no sols la seua professió

si no també la seua vida.

Tant de bo eixe desànim s’esvaïsca i

torne a donar pas a la innovació estilís-

tica i estètica, una innovació tan neces-

sària a Alacant com a València, i que va

molt més enllà dels estils propis.

Les fogueres d’Alacant busquen el seu propi estil. Adéu, de Paco Gisbert Picó, en l’any 1999.

*Albert Poveda és sociòleg i estudiós de la festa de les Fogueres de Sant Joan.

Page 28: "Els camins de la innovació"

/ 28 /

Falles. La necessària i lenta renovació

JOSEP VICENT BERGÓN*

Encara que tèbiament ofegada

per l’aclaparadora i nombro-

sa quantitat de monuments,

diguem-ne tradicionals i amb

escasses diferències entre sí, haja pas-

sat quasi despercebuda, no seria ago-

sarat per la nostra banda afermar que

la renovació pel que fa al caramull faller,

amb major o menor intensitat, ha existit

quasi des de sempre.

El progrés i la lògica evolució del nos-

tre viure qüotidià, per més que d’agrair,

han propiciat també nombrosos condi-

cionaments a la vida els barris.

L’increment aclaparador del tràfi c,

l’apressament actual, les altes i constre-

tes edifi cacions i moltes altres circums-

tàncies que es desprenen d’aquells, han

trencat en certa mesura la convivència

als barris, on abans tots els veïns es

coneixien i es saludaven pel seu nom

i la majoria de les places acomplien la

funció de l’antiga plaça mediterrània

—l’àgora dels grecs— on la gent es reu-

nia senzillament per a xerrar i raonar.

De fet i després de superar al segle

XIX les fortes càrregues impositives i

els entrebancs que imposava l’Ajunta-

ment en el seu afany per reduir la seua

crítica, sovint feroç —cal recordar que

fi ns i tot a l’any 1885 un grup de regidors

arribà a demanar la supresió de la festa

titllant-la de “fi esta inculta, impropia de

una capital seria y de primer orden”—

els començaments del propassat segle

XX contemplen ja, espentats per allò

del progrés, uns canvis signifi catius.

Desapareixen així els ninots de palla

amb draps i vestits vells, així com el re-

peu constituït per quatre bastidors de

paper i arpillera, característics del segle

anterior, i s’engega i desenvolupa alho-

ra el nou concepte de “falla artística”,

propiciat en bona mesura per la incor-

poració a la festa d’artistes procedents

de l’Escola de Belles Arts de València,

els quals arribaren a gaudir d’una certa

infl uència a la festa.

I no cap dubte en aquest sentit, que

és la falla dels “Set pecats capitals”, de

Vicent Benedito —més coneguda com

la Falla de “La Tortà”— plantada al car-

rer de Comte Salvatierra al 1931 i gua-

nyadora del primer premi de totes les

categories, qui ve a marcar una fi ta en

el lent camí renovador a recòrrer en la

construcció del monument.

A hores d’ara i després de passar per

sucessives etapes, la substitució molt

generalitzada en aquest de l’antic mo-

delat i el cartró pel poliutereno expan-

dit, més conegut com a “suro blanc”,

acompanyat per les noves tècniques de

disseny per mor dels ordinadors i de-

més, ha vingut a abaratar considerable-

ment el treball dels artistes, els quals és

ben cert que no ésser així, no hi podrien

plantar molts dels grans monuments

actuals.

I al marge de la polèmica establida

sobre la contaminació i el seu possible

perjudici sobre el medi ambient, amb

diverses opinions enfrontades, fi ns i tot

per part dels tècnics experts en la ma-

tèria i sobre el qual no es pronunciem,

el que sí podem dir, a nivell personal, és

que amb la utilització del “suro” s’han

carregat l’espectacle de la “crema”. Ja

Page 29: "Els camins de la innovació"

\ 29 \

sabeu, quan entre les llagrimetes de les

Falleres Majors i el so de la música, les

fl ames rojes de la falla cremant-se i les

seues guspires suraven per l’aire. Un es-

pectacle ben diferent de la fumaguera

negra que hui ens ofereixen.

Descomptat, però, aquest breu pa-

rentesi sobre la incorporació d’aquest

nou material, la primerenca renovació

del monument faller, com ja implícita-

ment hem assenyalat més amunt, ens

va arribar als començaments del segle

XX de la mà dels nous corrents i tendèn-

cies artístiques que aleshores afl oraven:

cubisme, art decó, surrealisme, pop…

les quals trobaren el seu refl exe als mo-

numents fallers. Tot i que cal reconèixer

que no massa nombrosament, atesa la

reconeguda aversió als canvis del món

de la festa i la seua tradicció conser-

vadora que pensem encara s’aguditza

més a hores d’ara.

Breument, no obstant, hi podriem

citar com a exemples d’aqueix tipus de

monuments artístics i renovadors, la

falla que Vicent Benedito va plantar al

Mercat Central l’any 1935, “Lo estran-

ger tot ho invadix”, amb clares infl uènci-

es cubistes, o la d’Octavi Vicent al 1954,

“La Festa Nacional”, a partir d’un esbós

de Salvador Dalí que Regino Más hi ha-

via rebutjat amb anterioritat.

Ja en temps més propers, l’arribada

de la democràcia va animar alguns ar-

tistes, com ara Manolo Martín o Miquel

Santaeulalia, a experimentar als seus

treballs una certa renovació estètica.

Sobretot als monuments plantats a la

plaça del País Valencià, on comptaven

amb el vist-i-plau municipal i assumien

per tant menys riscs.

I en aquesta mena de renovació inno-

vadora, per més que a alguns els semble

que a la fi les falles sempre hi són iguals,

caldria afegir la col·laboració d’artistes

de diferents àmbits del món de la cul-

tura, fi ns aleshores aliens a la festa o

almenys escassament interessats en

ella. Escriptors com ara Manuel Vicent,

modistos com Francis Montesinos o

Malen, dibuixants de còmics com Sen-

to Llobell o Ortifus, acreditats fotògrafs

com Francesc Jarque, etcètera.

El més clar exemple, però, d’artista

renovador en contínua evolució, és el

d’Alfred Ruiz, tot i que ell no es conside-

ra així. Per contra l’hem escoltat dir al-

guna vegada que “sense voler molestar

a ningú, hi són els altres els que han res-

tat endarrerits”, i al meu entendre amb

una certa dosi de raó, tot i que cal dir en

el descàrrec general d’aqueixos artistes

que en general és a la fi la comissió la

que impossa el seus criteris a l’hora de

contractar i ells, també és cert, estan en

el seu dret d’acceptar-ho o no.

“Artesà del foc” al capdavall, com el

va defi nir en una ocasió García Ariño, i

absent dissortadament de la nostra fes-

ta des del 2002, Alfred Ruiz ha tornat

enguany al tall a una comissió certa-

ment innovadora com és la de Corona,

per a alegria i satisfacció de tots aquells

que admirem el seu art.

Amb tot, el fet és que a hores d’ara

comptem a més a més amb un bon

grapat d’artistes, seguidors d’Alfred

en certa mesura i els quals no esmen-

tem perquè lamentaríem oblidar-nos

d’alguns d’ells, que tot i trobar-hi més

entrebancs a l’hora de signar contrac-

te per la seua forma d’entendre la falla

—també en el seu vessant crític—, no

en renuncien per això a la seua concep-

ció del monument.

I tant de bó al capdavall per a l’enriqui-

ment plural de la festa, que tant ells com

les comissions que els contracten, es

mantinguen fi dels a les seues idees.

« La democràcia va animar alguns artistes fallers a experimentar als seus tallers certa renovació estètica »

*Josep Vicent Bergón és faller i impulsor del concurs de Falles Innovadores i Experimentals.

Page 30: "Els camins de la innovació"

/ 30 /

RUBÉN TELLO*

Sendes cap a la ‘ innovació’

“El nostre corrent artístic no es pot

defi nir perquè canvia i es multiplica

constantment”. Tristan Tzara

El concepte falla innovadora

és complex i en alguns as-

pectes contradictori. Amb

esta etiqueta s’engloben ca-

dafals d’infl uències diverses que tenen

en comú la intenció de pretendre trans-

formar la inèrcia que han assolit els

monuments fallers durant les darreres

dècades.

El fet de denominar estos cadafals

amb el terme d’innovadors i no amb al-

tres, igual o més discutibles, com, per

exemple falles modernistes o falles ex-

perimentals es deu, essencialment, a

la creació, i posterior consolidació als

darrers anys, dels premis d’innovació

que la Junta Central Fallera atorga al

cadafal que jutja més trencador. Ara bé,

este premi ens ha dut dos problemes.

El primer la marginació d’este tipus

de falles. El taló d’Aquil·les d’aquells

artistes i comissions que han decidit

apostar per anar més enllà d’allò con-

vencional sempre ha estat la no obten-

ció de premi o, en els millors del casos,

arreplegar un dels palets més baixets.

Per tant, l’existència d’este premi crea

l’excusa perfecta per deixar fora del

circuit més prestigiós, el dels premis

a les millors falles, estes falles i crea,

per tant, una categoria del tot marginal,

on, com una mena d’almoina, s’atorga

palet a algunes falles que han apostat

pel canvi.

Són, doncs, uns premis falsos, més

bé un càstig, que el que fan es perpe-

tuar l’èxit de les falles convencionals i

alhora poden crear la convencionalitat

dins la innovació, es a dir: Què és allò

més innovador? El que guanya el premi.

Doncs, elaborem una falla que seguis-

ca els paràmetres de la que ha guanyat

este concurs i d’aquesta manera aspi-

rarem a obtenir el primer premi.

I és que els premis, d’innovació o

no, són un perill ja que l’èxit marca, per

desgràcia, el gust de la gent, i a la vega-

da ens porta a la involució i l’estatisme.

El segon problema és l’expansió

d’una etiqueta, la de falles innovadores,

que en molts casos no s’ajusta del tot a

la proposta que ens ha plantat l’artista.

Els fallers són molt donats a copiar

les etiquetes de l’art com si els monu-

ments fallers algun cop s’hagueren in-

serit com una disciplina artística més

dins de l’ expressió del moviment artís-

tic en voga. D’aquesta manera amb una

innocent ignorància diem que una falla

és clàssica i resulta que aquesta ni por-Falla Marketing, d’Alfredo Ruiz (1996). El canvi a les falles és possible.

Page 31: "Els camins de la innovació"

\ 31 \

ta columnes dòriques, ni jòniques, ni

corínties i ni de lluny fa referència a cap

tema mitològic o denominem com a

barroc un cadafal per destacar pel seu

detallisme o, fi ns i tot, el que és pitjor

igualem les falles clàssiques i les falles

barroques.

I pel que fa als cadafals innovadors (

per no embolicar la troca empraré este

terme encara que no el trobe adequat)

la nostra ignorància encara va a més i

ens atrevim a confondre, per exemple,

modern amb modernisme i assegurar

amb convicció que una falla és mo-

dernista perquè se n’ix del que estem

acostumats a veure, sense caure que el

modernisme és un moviment que nas-

qué a Catalunya fa poc més d’un segle,

que un cop triomfà allà s’expandí amb

timidesa a València.

Pot ser siga el modernisme qui ens

done la clau per arreglar este calaix

desastre que és la innovació, qui ens

ajude, no a etiquetar, perquè cauria en

l’error que crítique, sinó més bé a fer un

classifi cació dels camins que ens por-

ten cap a estes falles, a encabir-les dins

de diferents tendències cap a la trans-

gressió.

El modernisme, més que un movi-

ment artístic que pretenia trencar amb

el passat, fou un procés global de re-

novació d’una cultura en tots els seus

vessants. Els modernistes eren, ma-

joritàriament, joves fi lls de la burgesia

industrial i comercial catalana, que, una

volta acabada l’etapa d’acumulació de

capital després del triomf de la revolu-

ció industrial, produeix la primera for-

nada d’intel·lectuals i artistes i comen-

ça a consumir. Estos joves havien triat

l’art com a ocupació.

Mentre els joves veien l’art com una

ocupació professional, per a la burge-

sia, només era lleure i diversió, perquè

el fi ll havia, temps a venir, de fer-se càr-

rec del seu lloc dins l’empresa familiar.

D’aquí naix l’enfrontament entre el jove

artista i la societat burgesa capitalista

que li resulta tan poc agradable. Davant

este confl icte amb la societat hi ha tres

postures que deriven en tres tendènci-

es artístiques. En primer lloc la tendèn-

cia esteticista, en un segon la tendència

regeneracionista i per últim la tendèn-

cia naturalista.

Estes tres tendències podrien ser les

utilitzades per alguns artistes fallers

que intenten trencar amb els canons

fallers establerts. Són els tres camins

que ens podrien, perfectament, apro-

par cap a la cacarejada innovació:

TENDÈNCIA ESTETICISTA:

Dins d’aquest grup englobaren els ca-

dafals que es presenten com a refugi i

esperança dels esperits sensibles, ofe-

sos per una societat fallera insensible

a la bellesa i materialista. Contemplar

estes falles suposa l’evasió i els seus

artistes els considerem una mena de

sacerdots de la religió de l’art faller.

Una de les proclames dels seguidors

de les falles d’aquest bloc és, davant el

rebuig que reben estes falles per la gran

massa i pel sector ofi cial de la Festa Fa-

llera, el reconeixement social de la tas-

ca de l’artista, de la defensa de la seua

activitat creadora. Ninots de Federico Felici, un dels exponents de la tendència esteticista a les falles actuals.

Page 32: "Els camins de la innovació"

/ 32 /

L’artista, doncs, produeix el més no-

ble producte de tots: el producte artís-

tic, de valor incalculable, infi nit. El pro-

ducte artístic es veu com un producte

de primera necessitat. La societat fa-

llera, normalment, bruta i capitalista,

no reconeix el treball d’este tipus d’ar-

tistes, però, estos artistes, realment,

s’han convertit en sacerdots que poden

convertir el món faller, mercantil i fenici,

en un món cultivat i sensible. Des d’este

punt de vista, l’artista no és un paràsit,

és el guia espiritual que ens condueix a

la veritat absoluta: l’art.

TENDÈNCIA REGENERACIONISTA:

Els artistes d’este tipus de falles par-

teixen de la idea de la mobilització, és

a dir, pensen que cal la participació de

l’intel·lectual per a contribuir al des-

vetllament ideològic necessari per a la

renovació de la societat fallera. L’artista

no s’ha d’aïllar sinó que ha de lluitar des

de dins com a guia i revulsiu de l’estat de

les coses. Esta tendència és secundada,

en general, per aquells que simpatitzen

amb moviments polítics d’esquerra: les

propostes d’Arrancapins o les de García

Nadal són un parell d’exemples.

TENDÈNCIA NATURALISTA:

Este bloc de cadafals es caracteritza

per un acostament de l’artista faller al

poble, este fet desemboca una espècie

de contradicció: estos artistes intenten

renovar però pouen les aigües de l’àni-

ma valenciana, per trobar l’autèntic ca-

ràcter, és a dir, s’acostaran a l’estètica

més o menys convencional i establerta.

No obstant, la visió estètica tradicional

no serà ara idíl·lica o folklòrica sinó amb

força crítica i amb pretensions d’uni-

versalitat.

De manera difícil a la història de l’art

ens podem trobar amb un moviment

artístic que haja trencat amb l’anterior

d’una forma radical i violenta sinó que

s’han succeït, un darrere de l’altre, com

una harmònica successió d’isoglosses.

El triomf del canvi estètic als cada-

fals, no obstant, s’ha de reconèixer que

es veu lluny. Hem de tenir en compte

que any darrere any són menys les pro-

postes de tarannà innovador que veiem

plantades al carrer. Als últims anys han

estat comissions de seccions baixes

les que han apostat per esta fórmula.

Algunes, potser, sense creure’s el que

han plantat a la seua demarcació, amb

la intenció d’eixir de l’anonimat i de

convertir-se en meca d’un públic que

representa una immensa minoria.

Els monuments milionaris de la sec-

ció especial, tot i que des de l’aparició

de Nou Campanar no lluiten, aferrissa-

dament, pel primer premi, no deixen de

plantar any rere d’any el mateix tipus de

falla ignorant altres possibilitats estèti-

ques. Fins i tot les comissions falleres

que participen amb els pressupost més

baixos d’esta secció, demarcacions que

malgrat competir a la màxima catego-

ria no atrauen en massa al públic.

Per tant el camí cap a un canvi d’es-

tètica al món de les Falles tan sols pot

iniciar-se amb la tendència naturalis-

ta, cal convèncer al públic emprant

allò que li agrada, allò que entén, del

fet que altres fórmules són possibles.

Una vegada assolit este objectiu, es pot

virar amb èxit cap a les altres dos ten-

dències. Es pot, perquè no, aplegar al

triomf de la innovació. Ara bé, cal tenir

en compte que un cop açò es donarà,

si és que es dona, estes falles deixari-

en d’esser innovadores i es convertirien

en convencionals. La innovació no ha

d’aturar-se, ha de convertir-se en con-

tinua evolució.

« El triomf del canvi estètic als cadafals es veu lluny, cada any són menys les propostes de tarannà innovador »

*Rubén Tello és fi lòleg i membre de l’ADEF.

Page 33: "Els camins de la innovació"

\ 33 \

Falles sense ninotsRUBÉN TELLO/FERNANDO MORALES

En un espai tan divergent com

és el de les Falles, on hi ha mil

i un gustos i opinions, la crí-

tica és freqüent. Mai el pots

agradar a tothom, això ho tenim més

que assimilat. En alguns casos trobem

critiques lloables, en altres, però, una

crítica negativa resulta positiva perquè

et fa veure el teu error i et rellança cap a

la senda adequada. Però, hi ha vegades

que la crítica és inacceptable perquè no

està sostinguda per uns arguments jus-

tifi cats, sorgeix del mer esport de des-

truir per destruir, del vil vici humà de fer

mal per fer mal. Este tipus de crítica no

ajuda. Este tipus de crítica t’enrabia, no

la toleres i t’incita a una resposta que,

gairebé sempre, du a una discussió

gens amigable.

Després de les Falles de 2007, a la

cartellera Falla Crítica, publicació que

ens sembla una de les idees editorials

més encertades dels darrers anys i en

la que col·laborem amb entusiasme els

autors de l’escrit que teniu entre mans,

trobàrem una mostra d’este tipus de

crítica enderrocadora. Així podíem lle-

gir l’opinió d’un crític col·laborador que

assegurava que la nostra proposta de

la mamella de Berlanga semblava un

contenidor de fem pel fet de no exhibir

cap ninot.

Davant opinions d’este tipus, no et

queda un altra sortida que la defensa

de la llibertat d’expressió i estètica en

l’art de les falles. Defensa que no cal

portar molt lluny per cercar el primer

argument que la sostinga.

Si busquem en un diccionari l’eti-

mologia del terme “falla”, troba-

rem la paraula “foguera”. És

a dir, i no cal més que re-

córrer al tòpic, una falla

és qualsevol cosa que

es planta per ser cre-

mada la nit de Sant

Josep. Fet que que-

dà ben demostrat

al nostre cas i que

resta lluny d’un

contenidor que,

si no anem er-

rats, és un recipient on es llença el fem i

que, malgrat les continues bretolades a

les que estem, desgraciadament, acos-

tumats, mai es crema.

Per altra banda, si fem una tímida

aproximació als origens de les falles,

descobrirem que la forma primitiva

d’estes són els parots que els fusters

cremaven per celebrar la festivitat del

seu gremi. Estructures que no presen-

taven ninots i que sempre han estat

considerades falles, sinó no es poden

sostenir, per exemple, teories com

la de Soler Carnicero que li atri-

bueix una antiguitat de més

de cinc-cents anys a la nos-

tra festa.

Les falles eren parots

que, en un moment inde-

terminat de la història,

evolucionaren cap a

composicions on apa-

reixia, per fi , un ninot

penjat i suspés a l’aire

o, bé, plantat al mig

del carrer sobre un

nim més

trobem

erò, una

a perquè

ça cap a

vegades

erquè no

ents jus-

de des-

mà de fer

rítica no

rabia, no

sta que,

iscussió

007, a la

ació que

ditorials

nys i en

asme els

re mans,

tipus de

contenidor de fem pel fet de no exhibir

cap ninot.

Davant opinions d’este tipus, no et

queda un altra sortida que la defensa

de la llibertat d’expressió i estètica en

l’art de les falles. Defensa que no cal

portar molt lluny per cercar el primer

argument que la sostinga.

Si busquem en un diccionari l’eti-

mologia del terme “falla”, troba-

rem la paraula “foguera”. És

a dir, i no cal més que re-

córrer al tòpic, una falla

és qualsevol cosa que

es planta per ser cre-

mada la nit de Sant

Josep. Fet que que-

dà ben demostrat

al nostre cas i que

resta lluny d’un

contenidor que,

si no anem er-

Per altra banda, si fem una

aproximació als origens de le

descobrirem que la forma p

d’estes són els parots que elss

cremaven per celebrar la festiv

seu gremi. Estructures que no

taven ninots i que sempre ha

considerades falles, sinó no es

sostenir, per exemple, teor

la de Soler Carnicero qu

bueix una antiguitat

de cinc-cents anys a

tra festa.

Les falles eren

que, en un mome

terminat de la

evolucionaren

composicions o

reixia, per fi , u

penjat i suspés

o, bé, plantat

del carrer s

\ 33 \

Page 34: "Els camins de la innovació"

/ 34 /

munt de trastos vells. Emballestat, que

al seu torn, evolucionà a mitjans del

segle XIX cap a la falla artística, model

amb el que aparegueren les escenes de

ninots.

Deixant darrere els orígens dels ca-

dafals, hem pogut vore com les propos-

tes de Mossén Sorell-Corona de l’any

2006 i 2007 no presentaven cap ninot,

però este fet no és insòlit al món dels

cadafals. Ja durant l’època de la irrup-

ció i consolidació de la falla artística te-

nim notícies de cadafals sense ninots.

Així a Las Fallas d’Enric Soler i Godes

es pot observar un gravat d’una falla de

l’any 1860 en la que no s’aprecia cap ni-

not o la fotografi a del cadafal de la Pla-

ça de la Pilota al 1898 on l’únic element

fi guratiu és el remat, fet que també es

dona a la instantània del monument fa-

ller que es plantà tres anys abans a la

mateixa demarcació. Sense eixir d’esta

publicació, tampoc se’ns notifi ca, cosa

que sí passa amb l’explicació de la resta

de les falles, l’aparició de cap ninot als

cadafals que es plantaren al carrer del

Repés als anys 1871 i 1872.

Fins i tot, no cal anar tan lluny en el

temps per trobar falles sense ninots,

dos cadafals commemoratius com

són els que es plantaren amb motiu de

les Olimpíades de Barcelona i la Copa

Amèrica de Vela de València, realitzats

per Manolo Martín, pare i fi ll respecti-

vament, són bona mostra. Un altre dels

Martín, Ferran, ha plantat dues vegades

dos propostes absentes de ninots a la

Plaça d’Espanya. “Sacrilegi” que també,

entre d’altres, ha perpetrat Carlos Orts

al monument que construí per a la co-

missió del Pes de la Fulla de Carcaixent

a l’any 2006 o que, de volta en quant,

violen els fallers d’Arrancapins amb els

seus muntatges i els de Cadis-Retor

Femenia amb la seua visió ninotaire bi-

dimensional. Inclús, podem afegir que

l’arribada de la megafalla milionària

ha reduït la proporció de ninots, en lloc

d’augmentar-la, envers l’acumulació

d’un munt de contraremats que asse-

guraran, anys a venir, força contractes

de falles de poble i de secció baixa.

L’eliminació del ninot, per altra ban-

da, és un comportament que s’argu-

menta per si mateix quan els ninots

perden la seua funció. Se suposa que el

ninot hauria de contar coses, hauria de

comunicar. En canvi estem veient com,

progressivament, sobretot a alguns

macroprojectes d’art efímer, el ninot es

queda mut davant un públic que només

busca l’espectacle. Presentar uns ni-

nots mutilats de sentiment, censurats,

apolítics i que només conten allò de la

societat més banal i ximple, en el con-

text de la societat actual, de vegades

sembla tot un despropòsit. Renunciar

al ninot per comunicar coses és una

opció tan vàlida com quan els poetes

decidixen prescindir de la mètrica i llan-

çar-se al vers lliure.

La societat evoluciona. Les falles i els

ninots, com a produccions d’una socie-

tat, també ho fan. El ninot que trobem

hui, de suro i realitzat, cada cop en més

casos, mitjançant l’ajuda de programes

informàtics és el resultat d’una conti-

nua mutació. És peça d’una industria

en cadena. És reproducció fi del de la

porcellana decorativa. En molts casos,

però, no és ni tan sols ninot i es queda

en maniquí comercial.

Tot canvia, tot evoluciona. Fins i tot

aquells que criticaven amb veu forta i

alta l’aplegada dels cavalls blancs a les

Falles i hui s’han erigit com a orgullosos

xòfers que tiren de majestuosos carru-

atges plens de superbs corsers blancs.

Primer so, després arre.

« L’eliminació del ninot és un comportament que s’explica quan els ninots perden la seua funció: comunicar »

Foto pàgina anterior: falla Història d’una Mamella, basada en una idea del director Luis G. Berlanga.

Page 35: "Els camins de la innovació"

\ 35 \

Falles i Art40 anys transitant per la frontera

TONO HERRERO*

L’Associació d’Estudis Fallers

va rebre l’encàrrec de comis-

sariar un exposició sobre Fa-

lles dins de la celebració del

40 aniversari de la Universitat Politècni-

ca de València. L’exposició, organitzada

pel Vicerectorat de Cultura, tenia com a

premissa fi car en relació el món de les

Falles amb aspectes identifi catius dels

estudis de la Universitat Politècnica.

Va ser evident que des d’un primer

moment coincidíem tant l’ADEF com el

Vicerectorat que la relació de les Falles

amb les Belles Arts era el tema que

havíem de desenrotllar. L’exposició es

complementaria amb la proposta de

realitzar una instal·lació per a cremar,

que es comportara com una falla, o que

directament ho fóra, i que nosaltres

hem donat a batejar com a Instal·lació

Efímera Combustible.

A l’hora de plantejar un marc teòric

sorgia la disquisició sobre si el disseny

i construcció de falles poden ser o no

considerats un art, i com a tal, motiu

per a un projecte d’exposició en què

artistes fallers puguen dialogar sense

complexos amb artistes plàstics con-

temporanis. Perquè sense més decisió

que la nostra arbitrària actuació com a

comissaris, podríem realitzar una bona

exposició, però sense discurs en què

poguera recolzar-se i, per força, més

incompleta del que ara és.

No bastava, en termes fallers,

d’apuntar-nos al concurs de falles inno-

vadores i anar soltant noms ni, d’altra

banda, justifi car-la de forma clàssica.

Haguera sigut entrar en les eternes di-

cotomies d’art popular o art culte, d’art

o artesania, de la seua existència com

a categories taxonòmiques prèvies o de

la seua inexistència, com a producte de

l’aplicació d’una teoria de l’art apropi-

ada a cada cas. Triant una opció, està-

vem sempre abocats al fracàs.

El nostre objectiu va ser buscar unes

pautes recognoscibles sobre les quals

construir un discurs de relació entre les

Belles Arts i les falles en què no neces-

sitàrem una dissertació nascuda des

del punt de vista de la teoria de l’art a

debat. Havíem de partir d’una anàlisi

en què fóra necessària la intervenció

d’ambdós mons.

Va sorgir la metàfora de la frontera

i les seues porositats com un punt de

partida extret dels escrits de Vicente

Aguilera Cerni sobre els canvis succeïts

en l’art espanyol de la dècada dels sei-

xanta, en els que afi rmava que la dèca-

da dels seixanta representa, per a l’Art,

El Vicerectorat de Cultura de la UPV plantejà una exposició de diàleg entre art i falles

Page 36: "Els camins de la innovació"

/ 36 /

la ruptura de les fronteres imposades

pel franquisme.

Si resultava innecessari el debat so-

bre l’“artisticitat” de l’art, era necessari,

no obstant això, demostrar en les falles

una vocació artística que es justifi que

des d’una perspectiva tant històrica

com funcional. I així, fi nalment, en igual-

tat de condicions entorn de la voluntat

artística d’ambdós mons –un museístic

(etern i sacre) i un altre del carrer (efí-

mer i festiu)– veure si hi ha una frontera

que òbviament no és una defi nició tan-

cada, sinó que servix de marc teòric.

Una observació quasi-empírica que els

constructors i dissenyadors de Falles es

comporten a vegades, quant a concep-

tes i formes, com el món artístic que els

rodeja, i que apel·len voluntàriament, –I

s’acosten conscientment– A una cate-

goria de “artisticidad” i de proximitat

als supòsits creatius de les Belles Arts.

Cabia per tant el contrari, l’altre costat

d’esta frontera que es defi niria com la

intervenció des de la part intel·lectual

de l’art en el món de les falles, i l’as-

sumpció pels quals així procedixen de

supòsits estètics o funcionals de les

mateixes.

PERSPECTIVA TEMPORAL

El seu punt cronològic ens situava a

més en el moment històric en què la

nostra frontera i la creació de la Univer-

sitat Politècnica de València convergi-

en; en un temps de “desenvolupisme” i

tant educatiu com econòmic. Per a les

falles, els anys 60 és l’època del relleu

generacional dels artistes punters de

la postguerra. Els fi lls de Regino Mas.

Però el seu lloc en els llibres d’història

ve assenyalat més per la revolució ma-

terial que va signifi car la utilització del

cartó que pel qüestionament per part

d’esta nova generació dels supòsits es-

tètics impostos.

Esta època de desenvolupisme és

també el germen del gegantisme i l’ex-

pansió per la ciutat del fenomen festiu, Planificació de l’exposició a les sales del Vicerectorat de Cultura de la UPV.

Page 37: "Els camins de la innovació"

\ 37 \

circumstància que, lluny d’afavorir el

desenrotllament d’un cert gust per l’ar-

tisticitat i l’exclusivitat, va obligar al ta-

ller de l’artista faller a haver de comen-

çar a utilitzar recursos constructius,

organitzatius i econòmics més propis

de la indústria que de l’art.

El fet és que, siga per imposició del

sistema, per la distorsió a què porta,

o siga per devoció estètica (eixa és un

altra anàlisi), pràcticament tots els

artistes punters d’estos anys continu-

en reproduint els mateixos esquemes

constructius que els mestres de la ge-

neració anterior.

Han crescut de la mà de la institució

gremial, instaurada des de 1945, i són

en gran manera alumnes avantatjats

que han aprés l’ofi ci a l’ombra d’aquells

que en els anys 40 i 50 havien encunyat

la denominada per alguns teòrics “falla

monumental” (alguns teòrics parlen

de “falla barroca”, i tal vegada siga esta

l’opció més forta). Potser una anàlisi

més acurada permeta parlar d’una cer-

ta “sofi sticació”, però la continuïtat en

esta generació en referència als seus

resultats academitzants i classicistes

és indiscutible.

Al contrari, en el camp de les arts

plàstiques, és el moment d’una revo-

lució en què sorgixen les personalitats

que suposaran un impuls a la conside-

ració internacional de l’art realitzat a

Espanya. És el moment de l’eixida de

l’art espanyol a aparadors internacio-

nals com les Biennals de Venècia i São

Paulo en els anys 57 i 59. A València, és

temps de Vicente Aguilera Cerni, del

sorgiment de grups com Parpalló, de

les experiències encunyades entorn de

la denominada “Crònica de la Realitat”

amb Genovés, Canogar, Equipo Reali-

dad i Equipo Crónica com a ariets.

CORRELACIÓ ENTRE ART I FALLES

El desenrotllament de la contempora-

neïtat artística espanyola contrasta en

esta època amb el paradigma estètic

historicista i caduc de l’imaginari col-

lectiu de les falles. Mentres que l’art

espanyol “aconseguix la normalitat”, el

sistema de producció industrialitzat, la

rígida estructura professional, l’estan-

dardització del gust impulsat des de

les institucions per mitjà dels premis i

les condicions del mercat que articulen

l’activitat plàstica de les Falles són al-

guns dels múltiples elements que van

contribuir a un divorci gradual entre

l’univers dels estudis tècnics ofi cials i el

món faller.

Una generació després, s’ha fet evi-

dent una certa incomprensió mútua i

un allunyament institucional, que van

separar encara més el món de la cre-

ació i construcció de falles i l’àmbit de Les obres del col·lectiu Equipo Crónica, exemple de l’art espanyol que s’exportava a principis dels 60.

Page 38: "Els camins de la innovació"

/ 38 /

les Belles Arts, i va obligar els seus ac-

tors a prendre partit.

El perquè és opinable. Per l’abast

d’una normalitat, segons els crítics

d’art, o per la degeneració de l’art

contemporani, segons els amants del

classicisme. Però per a nosaltres era

evident l’existència d’una llunyania ge-

neral de les estructures de producció i

de l’ambició estètica que separa el món

de les arts plàstiques enteses en el seu

sentit més benjaminià, cultual i sacre, i

el de la creació i construcció de falles.

Localitzada la frontera i el seu inici,

venia llavors la recerca d’aquells actors

que van intentar unir ambdós mons,

que van negar l’existència de la frontera

o que, perceptors de la mateixa, van vo-

ler estar pròxims a ella allí on van pen-

sar que estaven. Els que “van transitar

per la frontera de les falles i l’art” i que

establixen, en realitat, un nou territori.

Aquell en què la cultura específi cament

fallera i la cultura genèricament artísti-

ca, se superposen parcialment.

Qualsevol límit net que establim so-

bre eixe territori serà arbitrari, encara

que la diferència existisca. La riquesa,

al contrari, d’eixe territori cultural de

superposició consistix en el fet que per-

met l’intercanvi i la permeabilitat entre

ambdós mons.

Un territori fronterer i permeable,

boirós, amb artistes tant fallers com

plàstics que aspiren i intenten reivindi-

car el potencial artístic de la construc-

ció de falles, que “viatgen” als marges

dels seus respectius sistemes i que,

sens dubte, enriquixen la diversitat de

la festa de les falles. Les conegudes, en

general, falles innovadores.

REIVINDICAR ALLÒ MINORITARI

És esta sempre una història menor i

quasi marginal tant per al paradigma

estètic de les falles de València, on els

artistes fallers moltes vegades han de

suportar l’etiqueta de malditisme, com

per als artistes plàstics, que intervenen

en elles de forma ocasional quan no aca-

ben per renegar de la seua intervenció

en un àmbit com el de les comissions

falleres, institucions amb pautes molt

diferents de les dels agents culturals

(museus, col·leccionistes, galeries).La maqueta del tòtem que dissenyà Miquel Navarro forma part de l’inventari de l’exposició.

L’exposició recerca els límits entre la cultura de l’art i la cultura de les falles i s’endinsa en el territori que compartixen

Page 39: "Els camins de la innovació"

\ 39 \

Però per això mateix podem reivin-

dicar la importància d’allò minoritari.

La intrahistòria de les Falles afi g ma-

tisos i canvis en la forma de construir

falles de les generacions posteriors a la

de Regino Mas, però dóna per assen-

tat un paradigma estètic (verticalitat,

grandiositat, virtuosisme formal, aca-

demicisme kitsch) que qualsevol crític

d’art amb un ventall d’estils major en la

cartera, a males penes percep.

Però els individus, amb tot, no ro-

manen tan rígids com les estructures.

Res més establida esta frontera, sorgix

la fi gura singular de Ricardo Rubert.

Rubert i els seus mínims suports tenen

clar que tant la nova generació d’artis-

tes com la imponent presència crepus-

cular dels “grans mestres” com Regino

Mas acosten la situació bàsicament a la

repetició de recursos formals anteriors.

I, per descomptat, tenen molt clar que

les Falles estan perdent el tren de la

modernitat estètica. Un document de

vital importància per a explicar açò, i re-

cuperat per a la mostra, és la carta que

el president de la Falla Mercat Central

va escriure en 1962 a un Ricardo Rubert

abatut pel fet de ser contínuament un

rebutjat dels premis.

Rubert és l’exemple que des del ma-

teix moment en què podem establir

l’existència d’una frontera, sempre hi

ha un avançat que la fa porosa, i que

la història de les falles està esguitada

d’artistes que prenen consciència de

la seua existència com a creadors es-

tètics i violenten eixe paradigma: bus-

quen el límit.

Els graus de radicalitat són varia-

bles. Uns, conscients de la seua neces-

sària relació comercial amb l’estatus

quo però coherents amb les seues ide-

es, com Daniel Jimenez Zafrilla; i altres,

de forma innegociable des de supòsits

plenament ideològics i estètics com

Alfredo Ruiz. Alguns van experimen-

tar des de la creació col·lectiva i baix

fonaments postmoderns, com Manolo

Martín López; i diversos més, com Ig-

nacio Ferrando, fan de la defi nició d’un

llenguatge propi i personalíssim la seua

forma de reivindicar-se. Manolo Martín

Huguet o Víctor Valero veuen en el pop

o el còmic un llenguatge que pot con-

ciliar l’aparent necessitat fi gurativa de

les falles amb la modernitat. Hi hau-

rà opcions, com la de Vicente Almela,

que s’establiran en pressupostos eco-

nòmics i mediàtics més modestos per

a desenrotllar un llenguatge propi en

condicions controlades i sense exces-

La mostra recull un inventari de raons i formes de violentar el paradigma faller clàssic

Falla ...I la gent passa, d’Alfredo Ruiz, en 1993 per a la comissió Esparter-G.V.Ramón y Cajal.

Page 40: "Els camins de la innovació"

/ 40 /

sives ingerències. En defi nitiva, exposar

un inventari de raons i formes de violen-

tar el paradigma clàssic, academicista

i tradicional de les falles de València.

Plantejar per tant, no una exposició de

persones, sinó una exposició de fenò-

mens al voltant de la innovació.

A l’altre costat, agents de la cultura

contemporània, artistes plàstics, es-

criptors, dibuixants o pintors percebran

el valor creatiu i cultural de les falles i

participaran d’elles inclús a costa de sa-

ber-se en un ambient que no els és pro-

pi. Manuel Vicent farà un guió escrutat,

com a autoritat, per vaporosos literats

ratpenatistes. Miquel Navarro exposa-

rà les seues formes al juí d’un jurat de

falles per a “entrar” en concurs. Óscar

Mora plasmarà el radicalisme formal i

conceptual de l’art contemporani sense

cap tipus de complexos davant de “con-

sumats sorollistes”. I gent com Ortifus

participarà, sense complexos, de la idea

que açò és bàsicament una festa i que

els seus nassuts personatges de còmic

tenen, per dret propi, un lloc en ella.

Donada per impossible l’exhaustivi-

tat, el contingut del nostre projecte va

xocar fi nalment amb dos problemes

que mesclen el tècnic amb el teòric.

El primer assumix que en l’exposició

tenen cabuda molts més artistes fallers,

escultors i dibuixants, que lamentable-

ment queden fora en la nostra idea de

“explicitar” amb objectes este inventari

d’efectes –parafrasejant McLuhan–, ja

que l’espai de les sales del Vicerectorat

de Cultura és limitat i solapen o repro-

duïxen formes d’intervindre al voltant

de la frontera semblants a les d’altres.

Per això hem de reconéixer ja indefecti-

blement que, quant a noms, l’exposició

és necessàriament incompleta, perquè

són tots els que estan, però ni de bon

tros estan tots els que són. Queda per a

l’anàlisi més profund del catàleg la jus-

tícia de la seua referència i la seua pre-

sència testimonial en els audiovisuals.

L’altre problema ha sorgit de la prò-

pia essència de les falles com un mate-

rial documental eminentment efímer

d’arrel. Si accedir a la materialitat de

l’esbós és complex, el fet que la falla

siga un artefacte que es crema invalida

la possibilitat de “triar” aquelles peces

dels últims 40 anys que poguérem con-

siderar més interessants per al nostre

discurs. Senzillament ja no existixen. Escultura d’Alfredo Ruiz per a la falla Ditirambe en roig, Quart-Palomar, 2001.

Page 41: "Els camins de la innovació"

\ 41 \

Presentar estes obres com a avant-

guarda d’una certa idea de fer falles és

una possibilitat, i presentar-les com a

exemple d’algunes de les més radicals

també, però pretendre que en ella esti-

guen totes seria enganyar a l’especta-

dor. Simplement, és impossible.

EL CONCEPTE DE L’EXPOSICIÓ

Per això, el contingut expositiu de “Fa-

lles i Art: 40 anys transitant per la fron-

tera” ha de ser eminentment discursiu,

lluny d’una típica exposició d’art. Els

objectes, d’indubtable valor artístic per

a nosaltres, se supediten més al discurs

global que al valor intrínsec dels matei-

xos. I la necessària adaptació a esta re-

alitat (no podem fer una exposició dels

objectes artístics més importants de

les falles si estos no existixen ja majori-

tàriament) ens va obrir la possibilitat de

realitzar una Instal·lació Efímera Com-

bustible (IEC) que lluny de comportar-

se com un element estrany s’emmarca

en la mateixa exposició i servix per a

augmentar este inventari.

La nostra IEC no és una proposta

abstracta, ni revolucionària. Si en el

carrer es comporta com una falla, des

de dins és una part de l’exposició que

intenta arreplegar de forma senzilla

alguna de les característiques que pa-

reixen separar ambdós mons. Per això

l’IEC està partida en dos per una línia

fronterera.

En defi nitiva, un projecte de les dife-

rents formes, conceptes i intents dels

actors de l’una i l’altra part per a apro-

ximar-se a un món, que donada l’espe-

cialització existent hui en dia, els sol ser

desconegut, si no hostil. Gent que, des

de la ruptura de fronteres artístiques

dels anys seixanta, volgué transitar per

una frontera.

Frontera que es percep nítidament

quan els supòsits d’ambdós mons es-

tan més allunyats (ningú equipararia

un Velázquez a una falla de “Tercera B”

realitzada amb criteris de fabricació en

sèrie), però que, quasi caricaturitzant

Walter Benjamin, es difumina confor-

me intuïm la seua pròxima presència,

per llunyana que puga estar.

*Tono Herrero és historiador d’art, llicenciat en Belles Arts i membre de l’ADEF.

Projecte de planificació museogràfica de l’exposició “Falles i Art: 40 anys

transitant per la frontera”.

Page 42: "Els camins de la innovació"

/ 42 /

Page 43: "Els camins de la innovació"

\ 43 \

Converses amb caminantsEntrevistes realitzades per Fernando Morales i Rubén Tello

Page 44: "Els camins de la innovació"

/ 44 /

Manolo Martín Huguet

El taller que obrí portes a l’art

Falla Tota pedra fa paret de Manolo Martín Huguet, inspirada en una obra d’Equipo Crónica. Bisbe Amigó-Conca, 2005

Manolo Martín, el funda-

dor del taller, va faltar

després de les Falles de

2005. Deixa per a les

pàgines de la història de la festa una

llarga trajectòria (des de 1971) d’art efí-

mer amb enriquidores col·laboracions

d’artistes i il·lustradors de renom.

Sento Llobell, Ortifus, Luis García Ber-

langa, Miquel Navarro, Manolo Valdés,

Sigfrido Martín, Chema Cobos o Fran-

cis Montesinos van ser algunes de les

persones que s’acostaren al seu taller

i, amb Martín, idearen projectes fallers

conjunts. Alguns es van fer realitat a la

Plaça de l’Ajuntament o per a la comis-

sió Na Jordana. D’altres es quedaren en

projecte. I alguns projectes extraordi-

naris, com l’escultura de La Dama Ibera,

han pres forma plàstica sense el sentit

efímer tan especial que caracteritza les

expressions falleres.

Manolo Martín Huguet, fi ll i alumne

avantatjat, va heretar la nau i també la

mentalitat de plantejar falles obertes

/ 44 /

Page 45: "Els camins de la innovació"

\ 45 \

a l’art, obertes a gent aliena a la repe-

titiva estètica fallera. Debutà en 2004,

amb la comissió de Bisbe Amigó-Con-

ca. Ja ha plantat quatre treballs, tots

ells inspirats en el món de còmic, de la

il·lustració contemporània i inclús ha

construït una falla arran d’una inspira-

ció d’Equipo Crónica. I és que, per a ell,

les falles també poden ser pop-art.

“Les idees naixen —perquè així ho

hem respirat des de sempre— pensant

en aportar alguna cosa diferent. Habi-

tualment les falles redunden molt en

els mateixos temes. Nosaltres intentem

que la crítica tinga un contingut social,

perquè el carrer és un fòrum per a la

gent i és necessari parlar de la societat.

A nivell d’estètica, l’art modern és una

cosa que no és gens usual dins les fa-

lles, per a mi és com una obligació trac-

tar de fer allò que no es fa”, assegura

Manolo Martín, des del seu despatx.

Manolo conta amb tres germans que

també es dediquen a l’art faller; Ferran,

José Luis y Marcos. Tots ells independit-

zats del taller, també han intentat plan-

tejar falles pròpies amb un estil fresc i

molt crític amb els temes socials.

Per a ells fer falles diferents a la res-

ta, falles que beguen de l’art contempo-

rani, no és tan difícil ni tan arriscat com

pensa la gent. “A mi em resulta una acti-

tud més còmoda del que puga semblar.

He tingut la sort que les comissions per

a les que he treballat no s’agobien pel

premi. L’entorn sempre intenta presio-

nar, però jo intente agradar a mi mateix

i fer el que em naix”, declara Manolo

Martín, que és el que més lluny (d’entre

els germans) ha aplegat a nivell de pre-

mis: en 2007 aconseguí un tercer pre-

mi de la categoria Primera A, i dos anys

abans aconseguí plantar una proposta

polèmica i políticament incorrecta dins

la secció Especial, per a la falla Avingu-

da de la Malva-rosa-Ponz-Cavite.

“Quan vaig plantar la falla de Bisbe

Amigó-Conca de 2004 va ser tot un

èxit, vaig rebre cridades de moltes co-

missions, fi ns i tot de la secció Especial.

Per tant, fer el que faig no provoca re-

buig en les comissions falleres”, explica

Martín, que no ha perdut clients per

oferir una producció artística amb se-

gell de la casa.

No obstant, els mèrits no són només

d’ell. Ell pensa i dissenya des de la tau-

la, però baix, al taller, un ample equip

« Per a mi és una obligació tractar de fer allò que no es fa, així em sent més còmode »

Coronament de la falla El joc de la vida, en 2007 per a la falla de la plaça Bisbe Amigó.

Depredadors al Marítim, la falla sobre la política de la construcció que plantà Manolo Martín a la Malva-rosa (2005).

Page 46: "Els camins de la innovació"

/ 46 /

de professionals treballen en la manu-

factura de cada peça. Art i artesania,

una vegada més, van de la mà. “Per a mi

les falles són art. Una altra cosa és que

tots els artistes siguem artistes. Jo em

considere més artesà que artista. Però

el món de les falles no hauria de mirar

d’esquenes al món de les Belles Arts,

l’arquitectura, el disseny, etcétera. Mon

pare va ser qui va permetre que molta

gent de la cultura i de l’art no donaren

l’esquena a les falles, sinó que partici-

paren d’elles. Els projectes amb Chema

Cobos, Sigfrido Martín o Sento Llobell

són una mostra”.

Els ninots de Manolo Martín Huguet

esclaten al carrer amb jocs visuals que

permeten fer crítica de temes de políti-

ca internacional, cultura o societat. Es

tracta de ninots actuals. Per a Mano-

lo el ninot encara té molta vida, però

tampoc és imprescindible per a contar

coses. “Jo conte moltes coses amb ni-

nots. El etern problema de les falles és

que estem sempre qüestionant el que

es pot fer i el que no, el que s’ha de fer

i el que no s’ha de fer. En el moment en

que desapareix el jurat guanya impor-

tància l’expressió individual en l’espai

públic, i ahí té cabuda tot. En el cinema

una pel·lícula deixa de ser vàlida quan

prescindix dels actors? I una falla? Per

què les falles sense ninots no poden ser

falles? Per què les falles del meu germà,

Ferran Martín —alguna d’elles sense ni-

nots— no poden ser falles? Clar que po-

den”. Així demostra que està convençut

del treball que presenta.

“El ninot s’ha relaxat. Les falles no

passen pel seu millor moment de con-

tingut social. A nivell d’estètica hi ha

molta gent que s’està atrevint amb co-

ses, però a nivell de contingut és com

si tingueren altres preocupacions. Clar,

que s’ha de dir que tampoc és un mo-

ment de massa compromís social.” Ma-

nolo Martín explica així que la majoria

dels ninots ja no siguen tan polèmics

com ho foren en altres temps. Els seus

ninots, però, mantenen viva l’esperit de

denúncia i el compromís amb els movi-

ments socials.

DEL CARRER A LA GALERIA

Durant l’estiu de 2007 la Fundació Xi-

rivella presentà una exposició mono-

gràfi ca sobre l’obra de Manolo Martín

López, el pare de la saga. Els treballs

per a falles es conjuminaven perfecta-

ment amb maquetes i instal·lacions per

a projectes de fora de l’àmbit faller. La

La Dama Ibera, una escultura pública dissenyada per Manolo Valdés i executada per Manolo Martín.

« El etern problema de les falles és que estem qüestionant el que es pot fer i el que no »

Page 47: "Els camins de la innovació"

\ 47 \

gent que visitava l’exposició i desconei-

xia l’art efímer de les falles eixia amb

una imatge molt millorada d’este ves-

sant artístic tan menyspreuat pel món

de la cultura.

Manolo Martín pensa que la situació

que es donava era peculiar. “Es curiós

que es valore més com a art el treball

de mon pare quan està a una exposició,

en una fundació d’art, que quan està al

carrer. Mon pare era un artesà al servei

de l’art, però ell feia les seues coses

com les fa un artista. I es donava una

contradicció. Ell deia que era un artista

quan aplegava a sa casa, però quan tre-

ballava al taller era un artesà, treballant

amb col·laboradors que ell considerava

artistes amb majúscules.”

I és que pare de la família va treballar

colze amb colze en projectes de Manolo

Valdés, Xavier Mariscal i Miquel Navar-

ro, tres dels més reconeguts escultors

contemporanis que València ha expor-

tat a la cultura internacional.

Altres treballs destacats de Manolo

Martín López van ser les falles planta-

des a la Plaça de l’Ajuntament de Va-

lència. En 1986, Una estoreta velleta,

va aportar a la plaça la frescura dels ni-

nots dissenyats per Sento Llobell. Des-

prés, en Projecte per a una falla (1987)

va contar amb la participació del guio-

nista Manuel Vicent, el dissenyador de

moda Francis Montesinos i, de nou, el

dibuixant Llobell. L’última incursió en

la falla municipal va ser en 1988, amb

la falla Lo tenemos todo debajo, on el

dibuixant Ortifus aplicà la seua sàtira

mordaç a les troballes que apareixien al

subsòl de la ciutat.

El fi ll de l’autor d’eixes obres hui pen-

sa que la situació de la falla de la Plaça

de l’Ajuntament hauria de canviar. “Si

n’hi ha alguna falla que, amb tots els

condicionants, hauria d’apostar per

la cultura i obrir-se al món que està

d’esquenes a les falles és la de l’Ajun-

tament. Ara aquesta falla és una opció

més, com si competira en secció Espe-

cial amb poc de pressupost. I és una

llàstima, perquè podria aportar frescu-

ra”. Sens dubte, el taller de Manolo Mar-

tín estaria capacitat per a fer-lo.Esbós de la falla municipal de 1987, Projecte per a una falla, amb guió de Manuel Vicent.

Manolo Martín Huguet va nàixer en 1966. Des de ben xicotet va passar pel taller del pare, on va aprendre les tècniques de l’ofi ci. Però, una vegada va haver de triar estudis, optà per la carrera d’Enginyeria Industrial. Paradoxalment no va exercir mai. Des de 2005 és el responsable de la fi rma El Taller de Manolo Martín, que produïx falles, però també nombrosos encàrrecs artístics. Forma part del col·lectiu Caballo de Troya.

dades biogràfiquesEl taller de Manolo Martín va plantar pels anys 80 les falles municipals més polèmiques i avançades

Page 48: "Els camins de la innovació"

/ 48 /

Els artistes falles solen tindre una personalitat ben defi nida.

Però molts d’ells es veuen limitats a plantar només per a

un tipus concret de comissions falleres. No és el cas de Daniel

Jiménez Zafrilla. El seu estil ca-maleònic l’ha permés plantar

en comissions amb arrelada trajectòria sense eixir-se’n de les formes tradicionals,

però també a les places millor valorades pels que defenen

les falles amb estil propi, com-promeses amb els problemes

socials i partidàries d’altra visió de la festa de les falles.

CAMALEÓNIC

Grup de camaleons de la falla plantada en 2006 a l’encreuada de Ripalda-Beneficència.

Page 49: "Els camins de la innovació"

\ 49 \

Daniel Jiménez Zafrilla té l’obra-

dor en un polígon industrial de

Benaguasil, envoltat de fàbri-

ques i magatzems. A l’aplegar ens dóna

la benvinguda al carrer i demana discul-

pes. “Perdoneu, però ara quan entrem

al taller voreu que està ple d’enderrocs”.

Però no es referix a obres i enderrocs,

sinó a unes quantes falles desmuntades

que va confeccionar en estiu per a dife-

rents poblacions: fi gures amb un mar-

cat sabor ranci, passat de moda, molt

diferent als seus treballs que presenta

en València. Després ho justifi ca: “grà-

cies a esta sèrie de treballs puc mantin-

dre el taller obert durant tot l’any”.

Durant els últims anys (coincidint

amb els anys d’absència d’Alfredo Ruiz)

ha sigut molt respectat per les publica-

cions de falles i pels jurats del concurs

de falles innovadores i experimentals,

que li han concedit rellevants guar-

dons als seus treballs per a la comissió

Lepant-Guillem de Castro. “Últimament

m’estan dient que m’estic repetint, però

pense que si tinc unes inquietuds, unes

preocupacions, i m’agrada repetir amb

freqüència temes, estic anant pel bon

camí”, declara Zafrilla, mentres repassa

un àlbum amb les fotos de les primeres

falles que va plantar.

L’home que domina el món, una de

les seues últimes falles (Joaquín Costa-

Borriana, 2007) és per a ell una de les

pitjors falles que ha fet, però en canvi

en els seus seguidors provocà opinions

molt diferents. “És inevitable, de vega-

des agraden les falles que plantes i de

vegades no, però jo no ho tinc en comp-

te”. Per a l’any que bé ha decidit jugar a

desagradar: “em digueren que era una

falla manca d’idees i enguany vaig a

plantar de veritat una falla sense idees

i, a més a més, sense acabar”.

EL PREMI D’INNOVACIÓ

Zafrilla ha participat en més d’una

ocasió en el concurs d’innovació, i el

va guanyar en 2003 amb la falla Què

ens depara el futur?, rematada per una

dona embarassada de trets estilístics

molt sintètics. Un concepte similar al

que va dissenyar Alfredo Ruiz en 1999,

Elegia II, que també va ser recompen-

sat amb primer premi d’innovació.

« Si repetisc temes i preocupacions amb freqüència, pense que vaig per bon camí »

Daniel Jiménez Zafrilla

Entre enderrocs i modernitat

El naixement de l’home, primera proposta de línia personal de Zafrilla, plantada en l’any 2000.

Page 50: "Els camins de la innovació"

/ 50 /

“Per a mi el premi d’innovació no sig-

nifi ca massa; són uns diners que venen

molt bé. Però... què és una falla innova-

dora? Crec que ningú ho té clar; uns di-

uen que és l’estil, altres el signifi cat. En

la meua opinió una falla innovadora és

més o menys el que està fent Corona,

falles fresques, però per exemple esta

última [referint-se a Història d’una Ma-

mella] no pense que puga considerar-se

innovadora, perquè la vareta ja s’ha vist

molt en la història de les falles. Per tant,

tal volta innovar siga canviar materials.

Estèticament no es pot valorar, seria

molt difícil dir quina falla és innovadora

pel seu modelatge”. Per a Zafrilla mol-

tes vegades es confón la innovació amb

la pròpia personalitat de l’autor. “Tot és

nou, tots els anys, i tots els anys s’intro-

duïx alguna cosa, però d’ahi a dir que es

fan falles innovadores hi ha diferència;

més bé són falles d’autor”.

“Ens han separat, han inventat un

altre concurs i ens han clavat a tots

els que tenim una altra visió, però no

podem competir”, afegix l’artista al

respecte del concurs de falles experi-

ments. Referint-se al jurat és molt cla-

rifi cador: “moltes vegades tenen por a

donar un premi a una falla amb estes

característiques, per davant d’una falla

tradicional”. Afortunadament, per a Za-

frilla mai l’ha suposat un impediment

fer falles amb estil propi. “És més, m’ha

obert portes. Però si ho faig així no és

perquè m’ho plantege, sinó perquè m’ix

d’esta manera”.

ES PRODUÍ UN CANVI

No obstant, Daniel Jiménez Zafrilla és

un dels pocs artistes, per no dir l’únic,

que mostra dos orientacions de treballs

clarament diferenciats: els de tall tradi-

cional i els de tall personal (depenent de

la comissió per a la que treballa). Asse-

gura que li fi ca “exactament la mateixa

implicació als dos tipus d’orientacions”.

“El que passa és que en els treballs

personals m’exhibisc i conte coses que

realment m’inquieten, me preocupen”,

afegix. “Perquè... de què es pot parlar

en una falla tradicional? De què els go-

vernants es barallen, de què els preus

pugen i dels romanços d’Isabel Panto-

ja. Però des de l’altre punt de vista es

poden denunciar temes globals, com el

poder, per exemple”.

Conta que el canvi el va forçar ell.

Durant l’època en que habitualment

prepara els projectes, un any va decidir

canviar l’estètica i els continguts amb

què alimentava a les falles. Assegut al

sofà veient la pel·lícula 2001: Odisea en

el Espacio va passar-se’l pel cap la pos-

sibilitat de traslladar eixe món futurista

que veia als cadafals fallers, i aixì va nài-

Falla Insomni, dissenyada per Jiménez Zafrilla per a la falla Ripalda-Beneficència en 2007.

Escultura femenívola, per a la falla Joaquín Costa-Borriana, de l’any 2006.

Page 51: "Els camins de la innovació"

\ 51 \

xer la seua primera proposta amb per-

sonalitat: El naixement de l’home, en

l’any 2000 a l’encreuada dels carrers

Lepant-Guillem de Castro. La falla ex-

plicava l’evolució de l’espècie humana

baix un gegantesc monòlit blanc. Va ser

el primer pas d’una trajectòria de tre-

balls que es prolonga fi ns l’actualitat.

“En esta feina hi ha coses molt ruti-

nàries; per exemple si has de fer quinze

ninots saps quant de temps has de de-

dicar a cadascú. Però així i tot sempre

hi ha coses que les fas amb més esti-

ma, amb devoció”, així explica Zafrilla

el seu gust especial per tractar temes

amb compromís social: la immigració,

el feminisme, el poder. “He llegit mol-

tes vegades que diuen que represente

un ‘univers optimista’, i no ho pense

així, perquè em considere una perso-

na optimista, però hi ha coses que em

preocupen. Quan pense en la mort, per

exemple, m’inquiete”.

ELS CRÍTICS DE FALLES

Zafrilla ha sigut objectiu clar de la ano-

menada crítica de falles, des que fa uns

anys es publica la cartellera Falla Crítica.

Ell, ho té assumit: “a mi m’agrada molt

l’estil dels Santaeulalia, però les coses

que estan plantant hui són les mateixes

que fa 40 anys; sí, amb molts avanços

tècnics de digitalització i uns equips

de professionals increïbles però l’apor-

tació que s’ha fet quina és? Volum, res

més”. Lamenta que l’any passat va rebre

crítiques molt negatives pel monument

que va plantar en Ripalda-Benefi cència

(Insomni), considerant que és un dels

millors que ha dissenyat.

Potser la dualitat de caràcters artís-

tics de Zafrilla està motivada per eixa

crítica, que moltes vegades aplaudix o

qüestiona els seus treballs. També per

les comissions, que sempre volen fer

constar el seu criteri, diferenciant-se

dins la paritat de classicisme i moder-

nitat. En qualsevol cas, l’artesà sempre

ha demostrat honestitat amb els seus

propis plantejaments i perfecta adap-

tació al caràcter que vol vore refl ectit el

—sempre exigent—, públic faller.

L’altre vessant de l’artista, més comercial. Treball per a la comissió Comte de Salvatierra, en l’any 2006.

« Les falles que es planten hui són iguals a les que es plantaven fa quaranta anys »

Daniel Jiménez Zafrilla va nàixer a València en 1973. Acabà els estudis de Informàtica, però prompte s’inicià en l’art de les falles de la mà del seu ger-mà. Els cadafals més coneguts els ha construït per a les demarcacions de Lepant-Guillem de Castro, Ripalda-Be-nefi cència, Comte de Salvatierra-Ciril Amorós o Borrull-Túria. Des de 2005 també planta fogueres alacantines.

dades biogràfiques

Page 52: "Els camins de la innovació"

/ 52 /

Només va plantar una falla. Només tenia setze anys. No

tenia gairebé pressupost, ni havia posat en pràctica les tèc-niques amb les que es treballa

als tallers. Però la seua falla plantada a la plaça de Rojas Clemente va fer-se ressò en

la premsa festiva, tant per la joventut del seu creador, com

per l’heterodòxia que suposava un plantejament faller gairebé

amateur. I és que qualsevol idea nova i fresca que apareix en l’estètica fallera, malaura-

dament, continua sent notícia de primera plana.

JOVENTUT

Falla 401 anys del Quixot, del jove Alberto Ferrer, plantada a la plaça de Rojas Clemente.

Page 53: "Els camins de la innovació"

\ 53 \

Amb tan sols setze anys

d’edat, Alberto Ferrer va

aplegar al món dels tallers

de falles presentant el pro-

jecte de la comissió Plaça Rojas Cle-

mente de 2006. 401 anys del Quixot va

ser una falla feta amb tècniques poc or-

todoxes, amb plàstica molt trencadora

i sobretot amb caràcter i voluntat. Fer-

rer, que defén la innovació dins les fa-

lles, no ha pogut tornar a plantar ninots

efímers, tot i que sempre té projectes

pel cap. Com ell diu, “els fallers volien

una altra cosa”. Sol ser així.

L’any següent a l’impacte mediàtic

de la seua modesta falla, la comissió va

rebutjar la opció de tornar-lo a contrac-

tar. Va optar, en canvi, per un artesà fa-

ller de línia completament arquetípica

de l’estètica tradicional. Alberto Ferrer,

resignat, presentà diferents projectes

per a altres comissions falleres, on l’exi-

gien metres d’alçària, ninots i possibi-

litat de premi. Finalment, ningú va fer

una proposta formal de plantar falla. I

hui Alberto ja s’ha oblidat de la idea de

tornar a plantar alguna falla; s’ha cen-

trat en la seua carrera universitària i en

un mode de vida diferent al que hauria

tingut dedicant-se a elaborar falles.

Es declara un absolut defensor de la

falla avantguardista, en especial de les

obres de Alfredo Ruiz, a qui considera

“un geni”. Aplicar a la seua obra el ter-

me ‘innovació’ no troba que s’ajuste bé

a la realitat. “Molta gent anomena inno-

vador a tot allò estrany, que se n’ix dels

esquemes habituals”.

“Falles innovadores es premien i es

nomenen tots els anys, però no tots els

anys es planten”, afi rma Alberto, analit-

zant el panorama de monuments fallers

actual. “Una falla innovadora pot ser

barroca, cubista o minimalista perquè

l’estètica no és un factor determinant.

Això sí: una falla minimalista no sem-

pre té per què ser innovadora, al meu

parer. Per posar un exemple: qui copia

a Alfredo Ruiz no és innovador, perquè

l’innovador és Alfredo”.

Alberto Ferrer García

Benjamí reivindicatiu de l’art

Ninot presentat a l’exposició per Alberto Ferrer en 2006. Un Quixot parodiava la Junta Central Fallera.

Page 54: "Els camins de la innovació"

/ 54 /

INNOVAR, DIFÍCIL COMESA

Ell plantà una falla sobre el Quixot, i és

conscient que és un tema molt tractat

a les falles, però també ho considera in-

evitable; “fer alguna cosa que no s’haja

fet mai és molt difícil, quasi impossible,

perquè tot té referents”. I també té clar

que en l’actualitat molts dels fallers que

aposten per la innovació ho fan sense

creure realment en allò que estan con-

tractant. “Molts fallers diuen: ‘anem

a fer alguna cosa estranya’ per poder

cridar l’atenció”. Eixa actitud és molt

comú i al llarg dels últims anys hem vist

com comissions que durant un període

de temps han apostat per les falles dife-

rents, a la mínima de canvi han retroce-

dit als cànons més clàssics.

A Alberto Ferrer, com a molts altres

creadors que han plantat falles, l’acu-

saren de plantar un monument que “no

era una falla”. Ell respón. “En el moment

en que algú diu que una falla no és una

falla sempre caldria mirar el rerefons,

perquè probablement siga una verita-

ble falla innovadora”.

“La falla que vaig plantar, pense que

sí que era innovadora, encara que dir-ho

jo seria molt subjectiu. Era una falla que

trencava amb els mètodes tradicionals

d’elaboració, i també amb l’estètica ha-

bitual. Jo no buscava el detall i el bon

acabat, només volia que provocara un

colp, que impactara”. Alberto ho té molt

clar: “jo només volia plantar una falla

diferent, i he de dir que no vaig vore cap

falla semblant a la meua”.

I és que les falles que denominem in-

novadores també solen caure en repe-

tir uns esquemes ja establits, fi ns i tot

es podria dir que amb el pas del temps

s’ha creat un ‘canon’ de la falla innova-

dora. “Això passa perquè no es plante-

gen el que volen dir amb la falla. Qui fa

una falla el primer que hauria de fer és

pensar, i això no ho solen fer. Caldria

plantejar-se coses com: Què s’ha fet ja?

Qui ho ha fet? Abans que tot haurien de

pensar en el tema i en la forma de plas-

mar-ho”. I és que per al jove estudiant

de fi losofi a la falla ha de contar coses.

En canvi, assegura que “la majoria de

temàtiques que es toquen que no tenen

Les tècniques poc ortodoxes, com compondre ni-nots amb boles de suro, van sorprendre als fallers.

« De què parlaven les falles d’Especial de l’any passat? Estaven buides de contingut »

Page 55: "Els camins de la innovació"

\ 55 \

Dulcinea, apareixia a la falla 401 anys del Quixot, folrada d’embolcalls de caramel

una mínima trascendència, veus falles

amb ninots que no conten res i cartells

explicatius que no es comprenen, o es-

tan mal escrits”.

Alberto opina que la temàtica, el

concepte, està molt per damunt

del pressupost del cadafal. “Al-

gunes falles xicotetes que he

vist m’han marcat moltíssim,

i se m’han quedat en el record; en

canvi… de què parlaven les falles d’Es-

pecial de l’any passat? Sincerament, no

ho sé, no em van marcar, estaven bui-

des de contingut.”

FALLES TINTADES DE NEGRE

Habitualment els que escriuen críti-

ques i els que opinen de les falles

amb un marcat compromís soci-

al o amb un tractament més

líric s’escolta el terme de

“falles pesimistes”. Alber-

to ho comprén, perquè

“no tot és alegria”. I ho

explica. “El món de hui

no és precissament

molt alegre, no tot és

diversió, humor i mo-

tiu de riure; a les falles

haurien de tenir cabu-

da també eixos plan-

tejaments més profunds”. Afegix, però,

que “el gran problema és que el món de

les falles no beu de la cultura, beu de la

festa i del folklore; la fi losofi a es queda a

banda”. Des del punt de mira d’Alberto,

“la societat fallera de hui es centra en

la festa, l’acohol, l’enveja, la hipocresia

i la vanitat; per tant, què es pot esperar

d’eixa societat?”

Malgrat la seua joventut, Alberto ja

té clares moltes coses: li agrada llegir

contínuament i aprendre, de fet la lectu-

ra s’ha convertit en la seua única afi ció.

De quan en quan, no obstant, imagina

alguna falla que li agradaria plantar i

la dibuixa en un full. Ahí es queden. La

seua aportació a les falles per ara ha

quedat en una espenta d’originalitat

que provocà diferents opinions i en un

bon grapat d’idees per a falles dibuixa-

des sobre paper.

Alberto Ferrer García és un jove va-lencià nascut en 1989, que fa dos anys plantà una falla gran. Volia viure de l’art faller. Però ha decidit emprendre un altre camí. El constant rebuig de les comissions el va dur a abandonar la idea de fer falles. Ara estudia Filoso-fi a a la Universitat de València.

dades biogràfiques

Page 56: "Els camins de la innovació"

/ 56 /

Rafa Ferrando

El ‘ dinosaure’ avantguadista

Encetà el seu viatge iniciàtic

pel món de la producció de

falles a fi nals dels anys 80. Va

treballar per al taller del mes-

tre Josep Pascual, “Pepet”, i allà quedà

encisat per les seues estructures de

fusta nua que es sustentaven miraculo-

sament en l’aire. Anys més tard decidí

montar el seu propi taller, que ara aca-

ba de tancar.

Després del seu passeig per les fa-

lles, Rafa Ferrando pensa que als tallers

de falles no es produix art, “és tracta

d’un curiós joc entre les belles i les bès-

ties”. I parla de dos vessants d’una ma-

teixa forma d’expressió.

En la seua joventut havia iniciat els

estudis de Belles Arts a la Facultat de

Sant Carles de València, però mai va

concloure’ls. Optà per llançar-se direc-

tament al treball de taller i després de

molts anys, a principis dels 90, tornà a

la facultat però en aqueixa ocasió com

a professor d’un curs d’aprenentatge

de les tècniques de l’artesania fallera.

Donà classes a joves, però molts pocs

d’ells han acabat involucrant-se en tre-

balls fallers. “Les Falles és un circuit

molt tancat, és difícil per a qualsevol

estudiant de Belles Arts accedir-hi”, in-

dica Ferrando, al parlar de la problemà-

tica que impedix plantar falles als artis-

tes nodrits a la universitat. “Hi ha una

falla a la Politècnica, però no mostra

interés per comptar amb ells”, afegix. I

és que la jove comissió que planta falla

a la Universitat Politècnica de València

només ha plantat una falla dissenyada

pels propis estudiants, la resta d’anys

ha optat pel continuisme i la repetició

dels paràmetres establerts.

Rafa Ferrando, no obstant, sí que

ha tingut l’oportunitat de plantar falles

per a comissions com Serrans-Plaça

dels Furs, Plaça del Patriarca o Lepant-

Guillem de Castro. Una torre de teleco-

municacions, una olla que esclata, una

« Es pot revolucionar durant la joventut, però ara ja no; em considere un dinosaure »

Papallones per a la falla Metamorfosi, l’última falla plantada per Ferrando en Lepant-Guillem de Castro.

Page 57: "Els camins de la innovació"

\ 57 \

Ferrando tal volta no siga un artista innovador. No es podria classifi car així. Però ha aportat a l’art efímer la seua indomable personalitat creadora. Els ninots, les

escenografi es, els coronaments de falla i les estructures de fusta, han refl ectit una inspiració lírica. Falles enteses

com a poesia amb llenguatge i caràcter inconfusible.

FALLES LÍRIQUES

No a todos engaña la telaraña va ser una de les falles més particulars de l’any 2002. Rafa Ferrando la va crear per a la falla Serrans-Plaça dels Furs.

La plantà és el procés del treball que més goig li proporciona a Ferrando. Els cabirons de fusta guanyen alçària i sentit. Declara gran admiració per les estructu-res que enlairava el seu mestre, José Pascual Ibáñez, “Pepet”.

aranya penjant de la teranyina han si-

gut icones visuals dels seus treballs, re-

ferent de creativitat i d’una personalitat

artística que traduix sentiments a ma-

terials amb una plasticitat extraordinà-

ria. Uns treballs que barregen escultura

i pintura mural, amb resultats de tant en

tant experimentals dins l’àmbit faller.

Però Ferrando, al contrari del que puga

pensar la societat fallera, no considera

que el seu treball siga revolucionari.

“Ara ja no tinc forces per a revoluci-

onar; això es pot fer amb 22 o 25 anys,

però amb 53, com ja he dit en alguna

entrevista, em considere un dinosaure”.

\ 57 \

Page 58: "Els camins de la innovació"

/ 58 /

Així es defi nix Ferrando, que despuntà

en l’any 2000 amb la seua primera falla

(La Telecomunicació) per a la comissio

Serrans-Plaça dels Furs, des d’on va

aportar una visió diferent del monu-

ment faller. No considera que el seu tre-

ball siga innovador. És més: assegura

que el terme innovador “pot prestar-se

a confusió, tal volta seria millor parlar

de modernitat, avantguarda, o el que

Josep Lluís Sirera qualifi ca de ‘falles

amb autor’”.

L’OLIMP DE LES FALLES?

“Normalment en qualsevol vessant ar-

tística hi ha un Olimp, però en les falles

no està defi nit, no podem determinar

quins són els artistes i quins els arte-

sans, perquè existix una contínua llui-

ta entre les belles i les bèsties”, indica

Ferrando, deixant patent que no està

clara la frontera entre art i artesania.

“Ens hem acostumat a etiquetar, no cal

etiquetar; quan a una persona se li ca-

lifi ca d’innovadora se li està automàti-

cament marginant”, sentència. Així, per

a Rafa Ferrando tan importants són les

aportacions dels que el col·lectiu faller

considera ‘innovadors’ com dels que no

ho són. Per a exemplifi car-ho conta la

dualitat de l’obra del seu mestre, José

Pascual Ibáñez, Pepet: “és el cas de fa-

lles que des d’un punt de vista poden

resultar bastes, però després d’ana-

litzar la seua estructura de fusta nua

amaguen molta bellesa”.

Rafa Ferrando, durant la seua curta

trajectòria plantant falles ha aconseguit

imposar-se com a un element de divisió.

Generalment, les comissions han mos-

trat rebuig de cara a contractar-lo per

les característiques de les seues obres,

i per altra, ha generat admiració entre

els fallers amb inquietut i interés d’una

evolució ferma del cadafal faller. “El pú-

blic detractor sempre m’ha mantingut

fresc i lluitador”, diu Ferrando amb con-

tundència; “es podria dir que m’agrada

desagradar, de fet quan m’han aplaudit

o m’han dit que he fet una falla bonica

he aplegat a sentir vergonya”, afegix.

EL VALOR DELS PREMIS

Guanyà el Primer Premi de Falles In-

novadores en 2004, amb Tinc una es-

pineta clavada, una falla rematada per

uns eriçons de mar que parlava de com

agredixen els espais als éssers humans.

Va ser un èxit sonat entre les comissi-

ons amb esperit renovador.

En canvi, en la categoria general de

premis les seues falles mai han estat

considerades. Ferrando té clar que “qui

defi nix l’estil de les falles que es planten

cada any és el jurat, al donar els premis”.

Serien possibles unes falles sense pre-

mis? És una de les preguntes més repe-

tides en qualsevol col·loqui sobre falles

Tinc una espineta clavada, falla amb la que Ferran-do va aconseguir el primer premi d’innovació.

« Estem en una etapa transcendent, perquè l’estímul és la guerra. Sense premis les falles serien diferents »

Page 59: "Els camins de la innovació"

\ 59 \

que s’organitza últimament. Al voltant

d’esta inquietud, és mostra rotund: “es-

tem en una etapa transcendent perquè

la gent diu que l’estímul és la guerra, si

no existiren els premis està clar que les

falles serien molt diferents”.

Ferrando és un enamorat de la pin-

tura, per a ell és el major exponent de

l’espressió artística, això es nota en la

majoria dels seus treballs, que conte-

nen murals. L’explicació la basa en què

“mitjançant la pintura tot és possible, la

escultura és l’essència de les coses, del

volum, però amb la pintura es pot re-

presentar altres

d i m e n s i o n s

molt més llu-

nyanes d’allò

material”. No

obstant, a l’hora

de traslladar les obres d’art

pictòriques o escultòriques

a les falles, Ferrando fi ca límits

i postil·la; “preferisc que no es

faça art a les falles”.

Entre els artistes que

Ferrando admira des-

taca la fi gura d’Alfre-

do Ruiz. “És el maleït

de la seua generació,

és genial”. Sap

perfectament

que les seues obres podrien conside-

rar-se art en majúscules, malgrat ser

falles. “Tot allò que uns destruïxen, al-

tres immortalitzen”, indica al voltant de

la importància de la seua trajectòria ar-

tística dins el món de les falles.

I és que entre Rafa Ferrando i Alfredo

Ruiz es podrien trobar alguns paralel-

lismes, tal volta en la concepció sen-

timental i particularment personal de

la seua forma d’expressió plàstica. Es

podria dir que tant l’un com l’altre fan

poesia alhora que falla, alhora que es-

cultura. “Potser el que ens unisca siga

el desfi ci i la malenconia”.

ADMIRACIÓ PER RUIZ

Tant Ferrando com Ruiz, en qualsevol

cas, són dos exemples d’interés per

l’expressió artística dins el llenguatge

de la falla. Una iniciativa perduda en un

maremàgnum de tallers que s’han con-

vertit en una autèntica indústria i que

en contades ocasions fan art. Ferrando

està convençut que “hauriem de crear

entre tots un Olimp en les falles, i en

eixe Olimp estaria Alfredo Ruiz, perquè

és capaç de connectar l’avantguarda Ninot de Tinc una espineta clavada, que feia al·lusió als bol·lards del centre urbà.

Escena de la falla plantada per a la comissió Plaça de Les Dies, al municipi de Carcaixent.

Page 60: "Els camins de la innovació"

/ 60 /

amb les falles. I és una llàstima que no

haja deixat escola”. A més a més, fi cant

el dit en la nafra del problema, assegu-

ra que “en els tallers de falles no hi ha

criteri, no hi ha cultura; el taller d’un ar-

tista faller hauria de ser el centre de la

seua actitud vital”.

« Tot allò que uns destruïxen, altres immortalitzen » diu en referència a la fi gura d’Alfredo Ruiz

Rafael Ferrando Lucas és un artista plàstic valencià nascut en 1954. Co-mençà els estudis de Belles Arts en la Facultat de Sant Carles, però mai els va concloure. S’endinsà en els tallers de falles i va aprendre la professió. En la dècada de 1980 va plantar un parell de falles, sense gaire repercussió dins la seua trajectòria. Treballà durant una llarga etapa al taller de José Pascual Ibáñez, “Pepet”. A partir de l’any 2000 (a la falla Serrans) i fi ns l’any 2007 (Lepant-Guillem de Castro i Plaça del Patriarca), va plantar una desena de falles de marcada personalitat.

dades biogràfiques

Una estruç gegant de Ferrando amagava el coll en l’asfalt de la demarcació Doctor García Brustenga-Vicente Barrera en l’any 2005.

Page 61: "Els camins de la innovació"

\ 61 \

Manuela Trasobares

L ’ art de la provocació

Manuela Trasobares és una

artista lírica i plàstica

nascuda a l’Alt Empordà

(Girona). Un any, men-

tres passejava per València en Falles

quedà impregnada de l’espèrit “romàn-

tic i teatral” del monument. I va decidir

involucrar-se en el món de l’art efímer

de les falles grans i infantils, aportant

la seua visió de dona lluitadora, trans-

gressora, defensora de la polèmica i la

provocació.

Els fallers, però, no aplegaren a ac-

ceptar mai tal elogi a les rebel·lions per-

sonals. Ara, agremiada al col·lectiu d’ar-

tistes de Borriana, ensenya als joves les

tècniques falleres dins una escola que

es va formar a Sogorb (L’Alt Palància).

“Primer de tot vaig entrar en contac-

te amb les ‘pires’ que es planten a Tar-

ragona”, comenta l’artista, que va acce-

dir d’eixa manera a conéixer la tècnica i

la plàstica dels ninots. “Vaig fer una pira

sense conéixer en profunditat els ma-

terials, la vaig fer amb amb una carcas-

sa de tela metàl·lica”. Aquest va ser el

primer contacte amb les festes de foc,

un fenomen que considera “purament

mediterrani”.

EL BARROC DE LES FALLES

Aplegà a València sense conéixer la

tècnica amb la que es construixen els

cadafals, començà a treballar en un

baix amb un projecte presentat per a la

comissió Hort de Sant Valer-Avinguda

de la Plata, amb via lliure per a realitzar

el que vullguera. Va començar, llavors,

un procés de confecció de falles plena-

ment autodidàctic que esdevingué amb

molta personalitat plàstica.

Manuela Trasobares, en canvi, no

es considera una artista innovadora.

« Jo no em considere en absolut innovadora, sóc coherent amb mi mateixa i tinc el meu propi estil » Falla al·legòrica de les festes de bous,

plantada en 2007 a Sogorb.

Page 62: "Els camins de la innovació"

/ 62 /

“En absolut: jo sóc jo, coherent amb mi

mateixa i amb el meu propi estil”, afi r-

ma convençuda. Afegix que en la seua

opinió “tota falla hauria de ser creativa,

perquè la falla és art; siga amb la tècni-

ca que siga el que importa per és que

siga una obra d’autor”.

Habitualment es parla de falles bar-

roques referint-se a l’estil faller estan-

daritzat, convertit en cànon amb el pas

del temps. Però Trasobares, analitzant

la situació des de la seua perspectiva,

ho té ben clar: “el barroc faller no té res

a vore amb el barroc, jo sóc barroca”.

APLEGÀ LA POLÈMICA

Setmanes abans de plantar la falla De

València a Brasil només hi ha un fi l, l’ar-

tista es disposà a dur el ninot de mostra

a l’exposició i amb ell aplegà la polèmi-

ca. “La comissió era plenament conei-

xedora del que volia fer, de les escenes i

d’eixa fi gura en concret. I els fallers em

van donar el vist-i-plau però una vegada

allà tot canvià”, diu l’artista.

Una fi gura caricaturitzant a l’alcal-

dessa amb un plàtan entre les cames,

motiu bròfec habitual en la iconografi a

fallera, va ser rebutjat pels encarregats

de l’exposició per tractar-se de la man-

datària política de la ciutat. “El trague-

ren, el trencaren a patades i el tiraren al

fem; en ma vida he sentit tanta humi-

llació com vaig sentir en eixe moment”,

diu Manuela, que va ocupar durant una

setmana pàgines de la premsa pel polè-

mic cas de censura”.

Eixa va ser la seua primera falla

d’examen. Una prova que, després del

maremàgnum mediàtic, tenia poques

possibilitats d’aprovar. “Em van suspen-

dre; no vaig fer la prova teòrica perquè

els coneixements ja els tenia de Belles

Arts, però si que vaig sotmetre’m a la

part pràctica i em digueren que això no

era una falla, que era hortera, estram-

bòtica, i que estava mal feta”.

Ella, no obstant, pensava que el prin-

cipal motiu no havia estat eixe, sinó la

provocació dels seus ninots. “Sí, de fet

em digueren que si retirava la denúncia

que havia fi cat a per la inadmissió i pos-

terior destrossa del ninot, m’aprovarien

l’examen”. Amb la millor voluntat, Ma-

nuela Trasobares retirà la querella, però

l’examen no el va aprovar.

“Me tornaren a dir que el que feia no

eren falles, que em fi xara en els treballs

Falla titulada Globalització, plantada en 2003 a l’encreuada de Joaquín Costa-Borriana.

« Deien que el que feia no eren falles, que estaven mal fetes i resultaven estrambòtiques »

Page 63: "Els camins de la innovació"

\ 63 \

dels seus companys”. Però ella no va

estar disposta a renunciar al seu estil

i les seues idees. “Quan em digueren

que allò que jo plantava no eren falles

els vaig respondre ‘doncs escolteu, cre-

men molt bé’”, comenta amb el sentit

de l’humor que la caracteritza”.

L’OBSTACLE DEL MÓN FALLER

Per tant, per a Manuela Trasobares el

principal obstacle que li ha impedit de-

senvolupar l’expressió artística mitjan-

çant els cadafals fallers no ha sigut la

tècnica ni les limitacions econòmiques,

sinó el propi món festiu: els fallers i els

companys de professió. “Al món de les

falles n’hi ha molts fanatismes i molta

intolerància”, declara l’artista que va

patir una autèntica agressió cap a la lli-

bertat d’expressió.

ALTRA VISIÓ DE LES FALLES

El ben cert, és que Manuela Trasobares

aplegà a València amb una visió idealit-

zada i romàntica de la festa; pensava

que era una porta oberta per a expres-

sar la seua personalitat artística, la seua

desgarrada crítica i poder transmetre

coses. Es va trobar en un panorama cer-

tament diferent. Trasobares està con-

vençuda que “per fer art d’avantguarda

avui en dia és absolutament necessari

provocar, impactar a la gent, parlar de

les passions i dels sentiments.”

El que Manuela Trasobares no sabia

és que es falles, en canvi, poques ve-

gades provoquen, perquè la correcció

política ha fet que gradualment perden

el seu tarannà polèmic i reivindicatiu.

Ara la majoria de ninots són d’una salsa

agradable de digerir per a tots els pú-

blics i molt allunyats del esperit crític.

“És increïble com el món de les falles

demostra veneració per alguns perso-

natges de la vida política valenciana,

fent que siga impossible parodiar-los,

Ninots de l’obra de Manuela Trasobares per a la falla infantil de Plaça d’Espanya, 2003.

« Vaig descobrir que al món de les falles n’hi ha molts fanatismes i molta intolerància »

Els ninots de tècnica trasobariana mostraven trets estilístics realistes i inspiració en el món infantil.

Page 64: "Els camins de la innovació"

/ 64 /

els han convertit en un tòtem”.

Després de l’experiència amb la seua

primera falla, Manuela Trasobares es va

bolcar de ple en altres treballs: confec-

cionà les falles infantils de la demar-

cació Gran Via Ramón y Cajal-Pintor

Benedito (Plaça d’Espanya) en 2002 i

2003, on deixà constància novament

de la seua particular estètica, tendent

al realisme. I també mostrà la seua

tècnica autodidacta, que recordava

les albors del ninot; màscares de cera

amb afegitons de teles, perruques, ulls

de plàstic i tot tipus de complements.

També isqué del cap-i-casal; plantà una

falla infantil a La Ribera, per a la falla

Plaça de Les Dies de Carcaixent.

Manuela Trasobares Haro, nascuda a Figueres en 1962 va cursar estudis de Belles Arts a la Facultat de Sant Jordi (Barcelona) i de Música i Cant. Actuà a òperes de Sòfi a i Bratislava. En 2001 debuta al món de les falles, amb tècnica autodidacta i monuments grans i infantils per a comissions com Plaça d’Espanya o Joaquín Costa-Bor-riana. En l’actualitat dóna cursets de tècniques artesanals als joves d’una escola-taller muntada a Sogorb.

dades biogràfiques

Manuela Trasobares és una dona lluitadora, que s’enfrontà al rebuig

per haver generat polèmica. Li agrada batallar en defensa de les seues idees

i comprén l’art com a una constant provocació. A més a més es defi nix “barroca”; el seu art, la seua forma de vestir i la seua forma de vida és

barroca. Clar que amb ella els clixés no van. Quelcom pot ser barroc i al

mateix temps fresc, jove, satíric i compromés; com les seues falles.

TRASOBARISME

Escena eròtica confeccionada per al cadafal de Hort de Sant Valer-Avinguda de la Plata en 2001.

Page 65: "Els camins de la innovació"

\ 65 \

José Luis García Nadal

Falles que són pamflets

La cabra Antiglobalització, una falla plantada en 2003 a la demarcació de la Plaça d’Espanya.

Hem de confessar que de

tots els artistes que anà-

rem a entrevistar, sens

dubte, fou Garcia Nadal

qui ens presentava més misteri. No és

que desconeguérem la seua obra, en-

cara que després ens adonàrem que sí,

ja que va més enllà dels cadafals que

plantà a la Plaça d’Espanya, el que no

coneixíem era el personatge.

Mai havien llegit cap entrevista d’es-

te artista a cap publicació relacionada

amb les Falles, tampoc teníem massa

notícies d’ell per boca dels seus com-

panys de gremi ni, molt menys, per

part del món de les comissions falleres.

Mentiríem si escrivírem que no hi havia

intenció de contactar amb ell perquè,

encara que tímidament, el seu nom

apareixia a la nostra selecció, però fou,

sense cap mena de dubte, la recoma-

nació encesa de Rafael Ferrando, que

considerava l’aparició de Garcia Nadal

imprescindible si volíem fer un dossier

complet d’entrevistes sobre artistes de

\ 65 \

Page 66: "Els camins de la innovació"

/ 66 /

tarannà no convencional, l’espurna que

ens encoratjà a contactar amb ell.

D’aquesta manera, després de per-

dre’ns amb el cotxe un i altre cop, ens

plantarem al seu obrador del polígon in-

dustrial de Rafelbunyol. Allí no ens tro-

barem, com pensaven, a un fi lòsof que,

ocasionalment, havia fet alguna incur-

sió en el món de les falles sinó a un ar-

tista en majúscules.

“Sóc Alcoià, però una mica roda-

móns; he viscut a Zamora, Madrid, Múr-

cia... llocs on vaig realitzar muntatges

d’art de carrer. En Zamora es va caure

una fi gura del muntatge que havia ela-

borat que quasi em costa un disgust en

forma d’accident greu, aquest fet em

féu veure que no sabia muntar estàtues

ja que aquella no l’havia pogut mante-

nir dreta durant tot el temps que havia

programat. No era una estàtua, doncs,

les estàtues no cauen. Este fet em va

encoratjar a venir a València a aprendre

a fer estructures i quin millor lloc que

un taller faller”.

UN FILÒSOF ENTRE NINOTS

D’esta manera, Garcia Nadal, entrà a

aprendre els trucs dels artistes fallers a

un obrador de Manises, també reconeix

el mestratge de gent com Pepe Car-

rasco i altres que havien treballat amb

Azpeitia. Ara bé, malgrat este temps de

formació, Garcia Nadal reconeix que es

troba un poc lluny dels artistes fallers

arquetípics.

“La meua formació cultural i plàstica no

és la mateixa que tenen la majoria dels

artistes del Gremi. Bec molt dels meus

arrels en els muntatges de l’art de car-

rer que construïa a les ciutats que he

anomenat abans. D’ahí que empre ma-

terials com el paper arrugat, les canyes

o la gamma de colors molt forts, crida-

ners. Elements que no es solen utilitzar

a la major part dels cadafals”.

Si no convergeix amb les tècniques

de la major part dels artistes alhora de

realitzar monuments tampoc ho fa amb

la festa fallera, un món que no l’encisa

massa. “No sóc ni em sent faller, estic

agremiat però si descomptem alguna

excepció no estic molt implicat dins el

Gremi, ans això no vol dir que no apro-Escultura de García Nadal de trets estilístics tribals, estètica de les falles-pamflet.

« Faig els cadafals per esport, considere els monuments fallers com pamfl ets a partir dels quals puc expressar les meues inquietuds »

Page 67: "Els camins de la innovació"

\ 67 \

fi te la possibilitat d’art de carrer que

m’ofereixen les Falles. Faig els cadafals

per esport, considere els monuments

fallers com pamfl ets a partir dels quals

puc expressar les meues idees i inquie-

tuds. Les Falles, fi ns i tot, van més enllà

d’alguns tipus d’art de carrer com pot

ser el teatre o altres espectacles que no

són més que modes. Les Falles estan

consolidades i, si llevem les horterades

franquistes, em de reconéixer que han

permès acostar al públic a noves idees

socials i estètiques. És un art que no

està tancat al museu, està obert a tot-

hom i ens ha ofert autèntiques mera-

velles culturals i socials. Impliquen una

gestió molt viva com ho demostra, per

exemple, la falla que Delegido i Felici

plantaren a Lepant-Guillem de Castro

fa un parell d’anys”.

A més afegeix tres trets que admira

de les Falles: “La capacitat de riure’s de

si mateix, com ha passat de ser món ar-

tesanal a convertir-se en un d’industrial

i que s’aconseguisca el miracle de para-

litzar, encara que siga per uns dies, una

gran urbe com València”.

La innovació al món dels cadafals fa-

llers és el leit-

motiv del nostre

llibre i no deixarem

escapar l’ocasió per

preguntar-li que pensava

sobre aquest tema. “És un

tema complex, per una banda

tenim artistes que pensen que si

no fas una cosa innovadora no eres

tu i per l’altra altres, que desitgen fer-

ne, però que no s’atreveixen car no

tenen una formació cultural sòlida.

No s’ha de caure en cap dels dos

paranys, per això admire l’actitud

de Manolo Martín que malgrat

les seues mancances culturals

s’esforçà i ens oferí cadafals

com el del sis-cents a la Plaça

del País Valencià”.

« Allò important és comunicar, és l’obra la que mana i no l’artista, però el que no has de fer és autocensurar-te »

ers és el leit-

motiv del nostre v

ibre i no deixarem

escapar l’ocasió per

preguntar-li que pensava

sobre aquest tema. “És un

ema complex, per una banda

enim artistes que pensen que si

no fas una cosa innovadora no eres

u i per l’altra altres, que desitgen fer-

ne, però que no s’atreveixen car no

enen una formació cultural sòlida.

No s’ha de caure en cap dels dos

paranys, per això admire l’actitud

de Manolo Martín que malgrat

es seues mancances culturals

s’esforçà i ens oferí cadafals

com el del sis-cents a la Plaça

del País Valencià”.

« Allò important éscomunicar, és l’obra laque mana i no l’artista,però el que no has de ferés autocensurar-te »

\ 67 \

Ninot del dictador Franco per a la falla Gran Via Ramón y Cajal-Pintor Benedito, presentat a l’exposició del ninot en 2006.

Page 68: "Els camins de la innovació"

/ 68 /

José Luis García Nadal va nàixer a Alcoi, però se n’anà a viure a Madrid a començar els seus estudis en Psicologia. Actualment treballa en una tesi doctoral sobre fi losofi a i estètica. Viatjà a València a conéixer el procés de construcció dels cadafals fallers, amb intenció de poder aplicar-ho a les seues escultures de grans dimensions. I per mantindre el taller, començà a fer falles. La seua tècnica, poc fallera, va provocar que en l’any 1983 tinguera problemes d’admissió dins l’exposició del ninot la seua fi gura, construïda només amb fustes. Pensa que en l’art totes les coses ja estan inventades. Declara que li agrada considerar-se un “artista menor”.

ARTISTA MENOR

/ 68 /

Imatge artística amb ninots característics de García Nadal; destaca la construcció d’anatomies partint de fusta. El resultat, tendent a l’abstracció, ha sigut l’habitual al llarg de la seua trajectòria.

Page 69: "Els camins de la innovació"

\ 69 \

MARCANT LA DIFERÈNCIA

Garcia Nadal és conscient que no està

considerat un artista convencional,

com ja hem dit, no empra, per exemple,

materials tradicionals. Ara bé no entra

en etiquetatges i es veu com “un artista

que vol comunicar, no necessariament

amb l’intel·lecte, moure a la gent, des-

pertar la consciència. Allò important és

comunicar, és l’obra la que mana i no

l’artista com feia, per exemple, Renau o,

inclús, Regino Mas al cadafal crític amb

el feixisme que féu a l’any 1937 i que no

pogué plantar-se per la guerra”.

I recorda que “el que mai has de fer

és autocensurar-te, un cop ho vaig fer

perquè em donava la sensació que la

pintura que anava a emprar al cada-

fal era massa forta per allò al que està

acostumat el públic faller i el resultat va

ser insatisfactori”, afi rma García Nadal.

Tampoc desaprofi ta l’ocasió i de-

nuncia la marginació d’estes falles dins

el món ofi cial faller: “Els pressuposts

que et donen són ínfi ms, encara que

tot i este entrebanc he plantat falles de

catorze metres, com ocorregué un any

en la demarcació de la Plaça de Jesús.

També et castiguen amb els premis, el

jurat que s’ha establert no valora, gaire-

bé mai, la idea.

Inclús, recorda una vegada cap a

l’any 1980 que els responsables de la

Junta Central Fallera no em deixaven

entrar a la Llotja la meua proposta per

a ninot indultat car no estava fet de car-

tró, al fi nal el presentí i va resultar dels

tres o quatre més votats”.

LES FALLES I LES COMISSIONS

Per altra banda pensa que “la majoria

de comissions no li presten la més mí-

nima atenció a estes històries, tan sols

estan per la paella, la fallera... Hi ha al-

guns que et contracten i no es creuen la

proposta que li has ha plantat, et diuen

enguany planta una cosa més conven-

cional, per favor”.

Molts coneixem Garcia Nadal per

aquestes falles que plantà des de l’any

2002 fi ns el 2006 a la demarcació de

la Plaça d’Espanya, sobretot la de la ca-

breta antiglobalitzadora de l’any 2003 i

la republicana del 2006.

Però la trajectòria d’artista faller de

Garcia Nadal abasta més. Durant els

anys huitanta plantà diverses falles als

Poblats Marítims, repetí durant anys a

la comissió de Manuel Candela-Beatriu

Tortosa, des de l’any 1997 fi ns el 2006

signa els cadafals de la Plaça de Jesús,

també ha fet falles fora de la capital del

Túria, concretament, als municipis de

Museros i Rafelbunyol.

A l’eixir de l’obrador ens sorprén una

forta tromba d’aigua, Garcia Nadal ens

apropa al cotxe, l’havíem aparcat mas-

sa lluny, durant el curt trajecte ens co-

menta que està a prop de llegir la seua

tesi doctoral a la Facultat de Filosofi a,

L’estètica de la metàfora, es titula. I ens

apunta una mena de sentència: “A les

falles, la majoria de vegades, l’estètica

està mal entesa”.

« Et castiguen amb els premis, el jurat establert no valora, gairebé mai, la idea »

« Alguns fallers contracten i no es creuen el que plantes, demanen altres coses »

Page 70: "Els camins de la innovació"

/ 70 /

Federico Felici

Falles nascudes a l’Argentina

Federico Felici és un jove escul-

tor de Buenos Aires, Argentina.

Un dia es trobà sense treball,

sense compromissos que el

lligaren a la seua terra i viatjà a València

buscant un futur millor. Es trobà, sor-

prés, amb la festa de les Falles, que des-

coneixia. I tardà poc de temps en entrar

a col·laborar a un taller de falles com a

empleat. Va ser Miguel Delegido qui li

obrí les portes. I no s’haurà penedit, per-

què en pocs anys ha plasmat a les falles

una vena de força crítica i conceptual,

d’idees i sentiments. També una estètica

defi nida, d’autor, fàcilment identifi cable i

que ha aconseguit convéncer i conquerir

a la majoria d’espectadors que busquen

als cadafals fallers alguna cosa més enllà

del que es pot vore tots els anys.

Va ser en 2002, quan tenia 26 anys,

quan s’inicià al taller de Delegido. Venia

d’estudiar Belles Arts i Disseny al seu

país. I en pocs mesos es va fer amb el

domini de la tècnica del modelatge en Falla dissenyada per Fede Felici. Sense papers, Lepant-Guillem de Castro (2005).

Page 71: "Els camins de la innovació"

\ 71 \

suro blanc. De fet, en 2004 es llançà

amb la seua primera falla en solitari, i

obrí les portes del seu propi obrador.

Els seus ninots donaven la benvinguda

a una nova manera de concebre la falla:

crítica, esteticisme i espectacle, tot junt,

per tal de fer polsar al públic l’interruptor

de la lliure interpretació. “No em veig en

el graó d’una escala, sinó junt a una sèrie

d’artistes que oferixen unes propostes

especials”, així es veu el mateix Felici. I

així el veu el món de les falles: com a un

autor amb identitat pròpia.

Pensa que les seues falles no són in-

novadores. “Innovar és molt simple i molt

difícil de fer: simplement es tracta de fer

alguna cosa que no haja fet ningú abans”,

explica l’artista. “Però ha de quedar clar

que això no és un valor en sí mateix”,

afegix. “Realment cada artista, inclús els

que treballen dins un estil conservador,

han de reinventar-se i reinterpretar-se”.

Federico Felici no només ha fet fa-

lles. Els seus treballs inicials exploraven

diferents terrenys de l’àmbit escultòric.

Les seues falles, de fet, estan caracte-

ritzades per una cura molt notable de

les estructures anatòmiques, simplifi ca-

des i sintetitzades fi ns obtindre una línia

corba que defi nix la majoria dels seus

treballs. Els ninots, de vegades, semblen

polps. I els ninots, en tots els casos, són

anònims, repetits i comuns, com qualse-

vol espectador que pot quedar-se parat

admirant-los.

També s’inspira molt en el món de la

fantasia. El seu disseny per a la falla de

la Plaça de la Mercé de 2004, de la cate-

goria Especial, sorprengué per les seues

formes que recordaven les pel·lícules i

els còmics de terror i ciència fi cció. Que-

dà demostrat des d’eixe moment que

les seues escultures es podien conver-

tir perfectament en falles, hi havia una

mimesi perfecta entre els llenguatges

per a representar les mateixes coses i

dotar-les d’un signifi cat complet i molt

desenvolupat. Molt crític i compromés

amb la societat, també. Els seus tòtems

en contra de la globalització, a favor de

la individualitat, en contra de la massa, Escena de la falla Somnia amb nosaltres, Nord-Doctor Zamenhoff, 2007.

« Jo no em considere innovador. Innovar és tan simple con fer coses que no s’hagen fet abans. I no és un valor en si mateix »

Page 72: "Els camins de la innovació"

/ 72 /

ens fan pensar que Felici és un artista

que sap perfectament en quina classe

de món viu, i té molt clar quines coses

vol transmetre amb la seua aportació al

món de les falles.

“Cada disciplina artística té el seu pro-

pi llenguatge. No es pot pensar de la ma-

teixa manera a l’hora de crear una falla,

una pintura o una escultura. No obstant

això, també hi ha parentius i contagis en-

tre elles.” Felici reconeix que l’art efímer

de les falles passa per ser un tipus més

d’art, no es col·loca en una situació d’in-

ferioritat ni oferix menys avantatges.

Felici se n’anà a Buenos Aires passa-

des les Falles de 2007, però no volgué

desvinclar-se de l’activitat artística. És

per això que va fi rmar contracte amb la

comissió Vall de Laguar-Padre Ferris. Vin-

drà, plantarà la falla, i segurament se’n

tornarà a la seua ciutat. Però deixarà clar

que el seu interés per les falles a la seua

trajectòria artística li ha fet endinsar-se

fi ns al punt de no poder abandonar.

La falla que ha preparat enguany par-

la de l’esforç. L’esforç que du a les per-

sones a fer coses. Paradoxalment, per

a ell no ha suposat cap esforç en estos

sis anys aprendre la tècnica de fer falles

i desenvolupar la seua fi losofi a amb uns

procediments nous. Fent falles es sent

còmode. Felici ha descobert un nou llen-

guatge. I es nota que té il·lusió per estu-

diar-lo durant molt de temps.

Coronament de la falla Somnia amb nosaltres; un muntatge efectista construit amb teles.

Page 73: "Els camins de la innovació"

\ 73 \

Marisa Falcó, del col·lectiu No t’Espantex

Barrejant identitats

Del taller de Fet d’Encàrrec

(el pseudònim del duet Ma-

risa Falcó i Paco Pellicer)

ixen durant tot l’any tre-

balls plàstics. Essencialment realitzen

escenografi es teatrals i comandes de

diferent caràcter, però sempre nodrits

amb bona dosi de creativitat i d’esperit

espontani, fresc. Treballen amb pressu-

postos molt baixos i es refugien en pe-

tits projectes que els oferixen la possi-

bilitat d’estar contínuament fent coses

diferents.

Marisa Falcó és fallera de Castelló-

Sogorb. Es formà a la universitat com

a artista i, quasi per afi ció, es llançà a

plantar falles amb el seu amic —i ac-

tual marit—, Paco. “Jo era una fallera

de monyo i pinta”, assegura. Fins que,

casualment, un any es va trobar amb

la falla d’Alfredo Ruiz, Il·lusions que no

li falten, l’il·lusionista que es va plantar

en 1994 a la Plaça del Pilar, i començà

a plantejar-se les falles com una plata-

forma més per a desenvolupar la seua

tasca creativa. Ara, consolidat el taller

de Fet d’Encàrrec, continuen treballant

junts aportant falques de diversió i no-

vetat a les falles infantils, i també acti-

tud de denúncia i crítica de barri a les

falles grans.

En 2001, però, es llançaren a un vi-

atge iniciàtic del que els surrealistes

anomenaven cadàvers exquisits: obres

en grup, on diferents artistes de dife-

rents estils aportaven la seua visió a un

tema determinat. Es fundà el Col·lectiu

No t’Espantex. “La idea era fer coses en

grup per a obtindre resultats diferents,

la gent sempre espera de tu un resul-

tat i ací teníem l’oportunitat de mostrar

una altra cosa, quelcom completament

distint”, comenta Marisa. El grup no ha

plantat falles des de 2006, però això no

signifi ca que s’haja dissolt; “podríem

tornar a ajuntar-nos si es donara la si-

tuació”.

Al grup no era requisit innovar. “No

ens plantejàvem fer coses revolucionà-

ries, sinó fer cadascú el que ens abellira

i que no hauríem pogut fer individual-

ment. No hi havia obsessió per innovar,

sinó per fer el que els feia il·lusió i mai

havíem pogut vendre al client; junts era

més fàcil”. Marisa, no obstant, dins del Falla 2.002 Desitjos, Primer Premi d’Innovació aconseguit pel Col·lectiu No t’Espantex.

Page 74: "Els camins de la innovació"

/ 74 /

grup va mantindre el seu estil habitual

de treball. Però hi hagué d’altres que

canviaren. “Alguns tingueren l’oportu-

nitat d’oferir una altra cara, diferent a la

que es coneixien encasquetats”. Per a

Marisa divertir-se fent falles és un dels

principals al·licients per continuar amb

la professió. “A No t’Espantex ens diver-

tíem tots junts, quedàvem i plantejà-

vem els projectes en grup d’amics”.

RESULTATS UN TANT ESTRANYS

Les falles de Fet d’Encàrrec, així com

les de No t’Espantex, no han passat in-

advertides pel panorama de vessants

plàstics fallers. Feien muntatges sor-

prenents, cridaners i molt diferents a

la concepció del cadafal que tenen la

majoria de tallers. “Paco té la formació

d’un aparellador i d’art dramàtic. Jo

vinc dels estudis acadèmics de Belles

Arts i no tenia coneixement algú de la

tècnica que s’empra per a construir fa-

lles; per tant els resultats havien de ser

diferents. El concepte seu d’estructura

és diferent, i el dels guions per a desen-

volupar els temes també, és més tea-

tral. Si això ho mesclem amb la meua

tècnica, ho fi quem tot en un pot i ho

removem… ix el producte de Fet d’En-

càrrec”, diu Marisa, tractant d’explicar

l’origen dels resultats tan personals.

Als Fet d’Encàrrec, per damunt de

tot, els agrada treballar en equip. “Sí,

ens agrada molt treballar en grup, i que

entre gent de fora i aporte la seua idea,

la seua mirada, el seu treball”. En No

t’Espantex, de fet, alguna vegada han

jugat a què un modele una fi gura, altre

la pinte, i observar el resultat: sempre

seria inesperat.

Els ninots no sempre han sigut pro-

tagonistes als treballs de Fet d’Encàr-

rec. El cos central de les seues falles

quasi sempre ha sigut una estructura.

En 2001 fou un fanal. En 2004, una ge-

gantesca bombona de butà. En 2005,

una discoteca dels anys 70. “El ninot

conta moltes coses i està ahí als nos-

tres treballs, però als centres de vega-

des preferim treballar com si es tractara

del teatre, una gran escenografi a”. Per

a Marisa Falcó una falla sense ninots

també tindria sentit; “absolutament, si

el ninot no fa falta per a contar alguna

Marisa Falcó al taller de Fet d’Encàrrec. De quan en quan és visitat per col·laboradors espontanis.

Page 75: "Els camins de la innovació"

\ 75 \

cosa, es pot prescindir d’ell, el que és

més important és que la falla tinga co-

ses que contar, i que sàpiga com ho ha

de contar perquè aplegue a l’especta-

dor, l’habilitat de l’artista és connectar

amb l’espectador”.

Fet d’Encàrrec, a l’igual que el col-

lectiu No t’Espantex, dediquen prou de

temps a plantejar cada projecte, a di-

buixar bé una idea i intentar millorar-la

sobre el paper. “I és un treball que ni es

reconeix, ni la gent sap que es fa”, apun-

ta Marisa. Fer un treball molt planifi cat

amb uns resultats poc ortodoxos no els

ha afectat per a guanyar clients dins el

mercat. “Sé que no em contractarien

totes les falles de València, però n’hi ha

moltes que sí, hi ha un xicotet sector de

comissions interessat per estes falles. I

el que està clar és que no es pot preten-

dre agradar a tots”. Al taller tenen clar

que el treball és com és, amb personali-

tat pròpia, i no estan disposats a renun-

ciar a les seues particularitats per les

valoracions d’un jurat o per la voluntat

de les comissions.

“El jurat és cada any com és, i ho veu

sempre amb altres ulls; ulls de jutjar,

examinar, i punt. Però no sap si la fa-

lla conté coses que no veu, o com s’ha

plantejat la idea”. L’artista pensa que les

falles no es poden valorar a simple vis-

ta, necessiten d’un procés d’anàlisi en

profunditat, el mateix que porten avant

cada vegada que s’il·luminen amb una

idea i volen convertir-la en falla. No obs-

tant, Marisa respecta molt a la fi gura

del jurat de falles: “alçar-se a les huit

del matí i vore vint falles en un dia me-

reix molt de respecte, suposa molt d’es-

forç mental i és una idea que a mi, sols

de pensar-ho, m’esgota”.

Què és la innovació per a Marisa Fal-

có? “Una etiqueta, res més”. Fet d’En-

càrrec el que produix dins el context

del propi taller no queda innovador;

“quan traus les falles al taller és quan

queden estranyes i innovadores, per-

què les compares amb la resta i trobes

que l’estètica i el tractament és actual”.

Amb tot, el pressupost mai determina

que una falla haja de ser d’una mane-

ra o d’altra. Marisa assegura que amb

molt més de pressupost plantejaria una

falla igual. “Tal volta gastaria diners en

coses que no són el propi monument,

sinó en tindre cura amb la part didàcti-

ca, l’educativa; en tractar d’aconseguir

la falla continue i no es creme. Es podria

fer un treball del procés de concepció

de la falla, les explicacions i les imatges

del procés”. Quan es crema la falla no

queda res més que cendra. I la idea de

fer falles que perduren, com la que pro-

posa del taller de Fet d’Encàrrec, sí que

resulta nova en algun sentit.

A l’eixida del taller, a la plaça de l’Àn-

gel del barri del Carme, ens adonem

d’unes pegatines que decoren les faça-

nes dels baixos col·lineals. Mostren el

lema “Fins ací aplegà la riuà”. Són part

del projecte de 2007 de l’equip d’artis-

tes, que les passades falles va dedicar

la proposta efímera d’eixa plaça a par-

lar de la brutícia, en forma d’inconveni-

ents, que va representar per a València

la riuada de 1957. En este cas, la falla

sobrevisqué a les fl ames i encara que-

da en el record.

« Hi ha un xicotet sector de falles interessades pel treball que fem, però mai es pot pretendre que agrade a tots »

Ninots de Fet d’Encàrrec per a una falla infantil sobre les activitats aquàtiques.

Page 76: "Els camins de la innovació"
Page 77: "Els camins de la innovació"

L’ evolució de l’ artista

Page 78: "Els camins de la innovació"

/ 78 /

Alfredo Ruiz,a porta oberta

F. MORALES

L’estudi d’Alfredo Ruiz és el refl ex de la seua personalitat creativa. L’obra naix acompa-

nyada per una prestatgeria de llibres que l’han fet pensar al llarg d’estos últims anys. És de suposar que els artistes que pensen i senten, creen obres que fan pensar i sentir. Qui no s’esforça en esta tasca cau en la imitació i es deixa dur pel corrent de la comoditat i el vici. A Alfredo Ruiz li agrada molt caminar. Al llarg de la seua trajectòria sempre ha caminat contracorrent, marcant amb cada pas l’evolució del concepte ‘falla’. Després de parlar amb ell sobre la fi losofi a del projecte Conceptes, perceptes i afectes queda evidenci-at que l’art té cabuda a les Falles.

—Enguany prepare una falca, perquè

amb les falques es poden introduir

coses i també anivellar-les. Comences

a pensar que al llarg de la vida tot són

falques que es van introduint—, explica

Alfredo mentres mostra una maqueta

roja de la primera idea per a la peça es-

cultòrica. I assegura que aquesta falla

és per a profans, no per a entesos.

L’obra que has ideat per a 2008 és

el resultat d’un llarg procés d’evolu-

ció. Com sorgixen els primers passos

evolutius a les teues obres, Alfredo?

—És una evolució que es troba pel

camí. He sentit que havia de comunicar

coses i possiblement, sense adonar-me

jo mateix, he canviat el llenguatge. A

nivell d’estètica segurament es guanya

destresa amb el temps, i ara m’agrada

deixar les coses més netes, senzilles.

Eres admirat al món de les falles per

eixa evolució que altres no han fet.

Penses que a dia de hui eres l’únic

que ha evolucionat?

—Cadascú ha evolucionat fi ns que s’ha

aturat, perquè s’ha trobat més còmode.

Hi ha artistes que des de fa alguns anys

s’estan repetint. Segurament estan

atrapats al seu llenguatge, al seu estil,

perquè pensen que és allò convenient.

Aplegà un dia en què tancares el ta-

ller. Va ser Alfredo Ruiz qui es despen-

jà de les falles, o el món de les falles

es despenjà d’intentar comprendre la

seua obra?

—Quan comencí a treballar a les falles

no pensava que serien així per a tota la

vida. Al meu treball pense que les me-

ues obres estan al mateix nivell que el

millor quadre del món, pense que l’ac-

titud ha de ser eixa. Tinc una actitud de

creure’m el que estic fent. Gràcies a les

obres és com puc comunicar coses. Jo

faig la meua obra per al carrer, i sé que

la gent la veu, i espere que qui la veja

comprenga coses i així evolucione, com

jo estic evolucionant. Es tracta de fer

del meu treball alguna cosa útil; però no

útil per a cremar-la només, sinó útil cul-

Page 79: "Els camins de la innovació"

\ 79 \

turalment. Per què les meues falles han

de ser grotesques, si jo no sóc grotesc?

No es pot pensar que encara que la

gent no les puga entendre, jo no les he

de fer. Això seria burlar-me, menyspear

el nivell cultural de la gent.

I per què deixares les falles?

—Em vaig sentir enganyat. Després de

set anys no hi hagué delicadesa. No em

respectaren com a persona, això em va

molestar molt. No va ser un cabreig, fou

qüestió de dignitat, que això és el que

no hi ha que perdre. Al seu moment no

es va entendre bé: això no és tirar la to-

valla, això és dignitat.

Suposem que estarà superat amb

el pas del temps, però, al principi de

l’evolució, què pensaves al no rebre

premis? Fa ràbia?

—No fa ràbia perquè jo sempre pense

que els altres també estan fent falla i

també es poden dur premi. I de vegades

no obtindre el premi m’ha servit per a

descobrir errades del propi treball. Però

la competició és una cosa en la que jo

no entre.

T’has sentit respectat?

—A mi se m’ha respectat sempre, sóc

molt reconegut, el més reconegut (i ho

solta amb expressió irònica), i no em

puc queixar. Inclús hi ha gent a la que

no agraden les meues falles i sempre

han dit que sóc un artista.

Amb un pressupost molt superior,

pensem en un milió d’euros, estaries

dispost a plantar una falla?

—Amb un milió d’euros faria exacta-

ment el mateix. Faria el meu discurs

sense haver de justifi car el seu cost. Al

sentiment no se li pot dir “escolta, que

ho volem més gran i així, que per això et

paguem”. Això seria una neciesa. El sen-

timent és el que mana. Millor dit, l’obra

te mou; ella i la voluntat, clar.

Què et semblen les falles premiades

dels últims anys?

—Bo, algunes les veig, però no m’asom-

bren. Abans recorde que les falles co-

municaven, es parlava d’elles. Ara es

queden amb el premi i el celebren, però

no transmeten res. Saps per què? Per-

què no hi ha ànim ni profunditat. Són

d’un equip, però que no té la intenció

de contar una cosa, sinó l’esperit com-

petitiu d’“anem a desbancar-los”. Ja no

hi ha subtileses, hi ha espectacle. Una

vegada vaig llegir que “cadascun és allò

que fa”, i jo també ho pense així.

Els pensaments d’Alfredo Ruiz resulten

coherents amb la seua manera de tre-

ballar i d’expressar-se. Dit d’una altra

manera, les falles d’Alfredo són un espill

d’ell mateix. Tal volta, eixa siga l’única

cosa que haja romàs impertèrrita i fer-

ma amb el pas del temps. La resta: les

idees, les estètiques, les visions, van

canviant. Van entrant amb el corrent

d’aire del que respira Alfredo any rere

any, gràcies a què —segurament— algu-

na porta està oberta. La seua cunya, la

seua refl exió, incitarà a obrir la porta a

tots els que s’acosten a conéixer la seua

obra que s’instal·larà al carrer de la Co-

rona de la ciutat de València.

Alfredo Ruiz al seu obrador en l’any 2001, preparant la falla Ditirambe en roig.

Page 80: "Els camins de la innovació"

/ 80 /

La seua obra, en contínua evolució

Page 81: "Els camins de la innovació"

\ 81 \

Page 82: "Els camins de la innovació"

/ 82 /

Page 83: "Els camins de la innovació"

\ 83 \

Page 84: "Els camins de la innovació"
Page 85: "Els camins de la innovació"

L’ evolució de l’ obra

Page 86: "Els camins de la innovació"

/ 86 /

Page 87: "Els camins de la innovació"

\ 87 \

« Parlarem de la falca, d’eixa forma senzilla però útil, perquè de vegades allò útil és senzill »

Page 88: "Els camins de la innovació"

/ 88 /

Page 89: "Els camins de la innovació"

\ 89 \

« La tasca de la falca és introduir-se, penetrar, obrir camí, trencar si és precís per tal d’avançar »

Page 90: "Els camins de la innovació"

/ 90 /

Page 91: "Els camins de la innovació"

\ 91 \

« Les falques mantenen les portes obertes perquè puga renovarse de continu l’aire viciat, per un aire net, fresc, nou i natural »

Page 92: "Els camins de la innovació"

/ 92 /

Page 93: "Els camins de la innovació"

\ 93 \

« Falques que han obert camins, menejat costums, nivellat pensaments, produït canvis més enllà del moralisme establit; les que asombren, emocionen i alegren »

Page 94: "Els camins de la innovació"

/ 94 /

Alfredo Ruiz

ALFREDO RUIZ FERRER (València,

1944) pertany a la primera generació

d’artistes fallers nascuts després de la

Guerra Civil Espanyola.

Aquesta fornada d’artistes, entre els

que a banda d’Alfredo Ruiz podem no-

menar, entre d’altres, a Alberto Rajadell,

José Puche, Miguel Santaeulàlia Nuñez,

José Luís Ferrer Vicent o Manuel Martín

López fou batejada per Vicent Borrego,

investigador de la festa fallera, com a

Generació dels Setanta. Segons Borre-

go aquest grup d’artistes, que assoliren

un primer pla faller durant aquella dè-

cada, renovà, amb èxit de crítica, jurat

i públic, els canons plàstics del vessant

caricaturesc de l’estètica fallera impe-

rant fi ns aleshores.

Com la major part dels seus com-

panys generacionals, Alfredo Ruiz

s’educà en una societat autoritària i

repressiva que tancava totes les portes

a la coneixença de qualsevol referent

cultural que no fos el que imposava el

Movimiento. D’ahí que Ruiz, com la ma-

jor part d’artistes de la seua generació,

es veié obligat a omplir les seues man-

cances culturals i buits d’una manera

plenament autodidacta.

Amb la il·lusió de ser escultor, dit

artista deixà els estudis als tretze anys

i s’apropà al món de les falles. Des de

1958 a 1969 treballà en diversos tallers

de diferents mestres artesans que li en-

senyaren la base de la tasca d’artista

faller. Així, en primer lloc, formà part del

taller de Blas Soler Rodríguez on treba-

llà en l’elaboració dels cadafals que fo-

ren plantats a les demarcacions d’Expo-

sició-Misser Mascó i Pelayo-Matemàtic

Marzal a l’any 1958, d’aquesta manera

aprengué el procés de realització de

monuments de gran envergadura. De

1959 a 1962 el trobarem al taller d’An-

tonio Ferrer Jorge i Alberto Muñoz Orts,

artistes que el posen en contacte amb

el que té que ser un dels seus grans

mestres, Juan Huerta i Gasset. Aquest

artista manté en nomina a Alfredo Ruiz

fi ns la retirada del primer a l’any 1966, i

és qui li ensenya la tècnica del modelat.

D’aquesta forma, Alfredo Ruiz té l’opo-

tunitat de jugar un paper important en

la construcció de cadafals importants

com els plantats a Convent Jerusalem-

Matèmatic Marzal entre 1963 i 1965

(Tunos, Noé i el segle XX i La televisió) i

a la Plaça del Pilar (Pirateries).

Un cop Huerta es jubilà, Alfredo

Ruiz continuà la seua formació al taller

de Manuel Giménez Monfort on, entre

1967 i 1969, participà en projectes com

els que amb els lemes Mantinga neta...

i Contandeta es plantaren a la demar-

cació de Convent Jerusalem-Matemà-

tic Marzal als anys 1967 i 1968, respec-

tivament, o el que amb el lema La vida

encarregà la comissió de la Plaça de la

Mercé per a les Falles de l’any 1969.

Amb açò queda closa l’etapa del

nostre artista en tallers aliens (no de

formació ja que mai deixa d’investigar i

formar-se), a partir de 1970 amb Salvat-

jades, cadafal construït per a la comis-

sió de Trinitat-Alboraia (secció Primera

A) amb el que s’examinà per a entrar a

formar part del Gremi d’Artistes Fallers

i li reportà el seu primer indult del foc i

el seu primer premi, començà a signar

falles pel seu compte.

Ara bé, val a dir que abans de co-

mençar la seua trajectòria particular

en cadafals grans, ja ho féu en infan-

tils a l’any 1968 plantant amb el lema

Page 95: "Els camins de la innovació"

\ 95 \

Somnis un cadafalet que li reportarà a

la comissió Salvador-Trinitaris el primer

premi de falla infantil de totes les ca-

tegories, èxit que també repetirà l’any

1969 al mateix encreuament i als anys

1972 i 1973 al del Peu de la Creu.

A banda dels primers premis, la

seua incursió al món de les infantils,

sobretot, serà recordada per donar a

conéixer una nova concepció de falla ja

que deixa enrere el tòpic repertori dels

cadafals infantils (temes de contes o

personatges d’animació) per passar a

abordar temàtiques de compromís so-

cial i de clara intenció pedagògica.

Tornant als cadafals grans podem

parlar, com sosté Vicent Borrego, de

dos etapes ben diferenciades en l’obra

d’Alfredo Ruiz.

El primer període aniria de 1970 fi ns

1982. Durant aquests anys Alfredo Ruiz

plantaria els cadafals característics de

la Generació dels 70 que ja hem co-

mentat més amunt. Ara bé, partint com

a referència de l’essència del grotesc

de Juan Huerta, afi ança al llarg de tots

aquests anys un estil propi i defi nitori

on destaca la gran estilització i l’elimi-

nació de qualsevol aspecte superfl u en

el procés de modelat i dels colorits es-

tridents i impactants propis de la falla

caricaturesca envers una policromia

suau o perfectament combinada amb

altres colors de la mateixa gamma que

respecta sempre el modelatge.

El seu debut a la secció Especial

aplega a l’any 1973 amb Progrés per a

la Plaça del Pilar, no sense abans haver

guanyat el primer premi de secció pri-

mera A en dos ocasions, el ja esmentat

de l’any 1970 i el de 1972 amb El mundo

perro per la comissió de Marqués de

Montortal-Josep Esteve i haver indultat

durant tres anys seguits tres ninots del

foc, al 1970 Vell pescador amb reclam

verd (Trinitat-Alboraia), al 1971 Parella

de hippies (Peu de la Creu–En Joan de

Vilarrasa) i a l’any 1972 Rodamón amb

gos (Marqués de Montortal–Josep Es-

teve). Amb aquesta línia, doncs, el pri-

mer premi de secció Especial no es pot

fer esperar i l’aconsegueix a l’any 1974

amb el projecte Temptacions per a la

comissió de la Plaça del Pilar.

Però l’obra d’Alfredo Ruiz no s’atura,

per sort, amb els primers premis i dins

d’aquesta primera etapa podem desta-

car, cadafals com Tirant fum (Marqués

de Montortal–Josep Esteve, secció Pri-

mera A, 1976), Fes l’amor i no la guerra

(Plaça del Pilar, secció Especial, 1976),

El gran teatro del mundo (Avinguda

José Antonio–Mestre Serrano, secció

Especial, 1977), La fama (Avinguda

José Antonio–Mestre Serrano, secció

Especial, 1978) i Els bateigs (Plaça de la

Mercé, secció especial 1979).

Ara bé, la seua obra té un punt d’in-

fl exió a l’any 1982 amb Natura morta,

el cadafal que crea per a la demarcació

de la Plaça del Pilar. Aquest monument

constitueix un abans i un després dins

la trajectòria d’Alfredo Ruiz. A partir

d’ací els seus cadafals estaran marcats

per la refl exió i per la importància dels

criteris empírics dintre del procés de

realització. Ruiz pren consciència que

les falles poden constituir un mitjà per

a plasmar les inquietuds personals.

Després d’un any de silenci artístic i

d’autoaprenentatge, comença a treba-

llar com a dissenyador en l’empresa de

porcellanes Lladró. Ara inicia la segona

etapa de la seua obra que Vicent Borre-

go emmarca entre 1984 i 1994.

És aquesta una època de gran crea-

tivitat on, segons Vicent Borrego “l’ar-

tista s’aïlla de col·laboradors per tal

de madurar les seues pròpies idees a

partir de la seua personal concepció de

l’art. El mètode experimental que em-

pra, basat en la repetició sistemàtica

d’esbossos, fi gures, motius i detalls fi ns

a trobar allò desitjat, l’obligà, en raó del

temps i de les despeses econòmiques

que exigeix, a reduir al màxim la seua

Page 96: "Els camins de la innovació"

/ 96 /

plantilla de treball, que queda reduïda a

un àmbit estrictament familiar.

Alberto Giacometti, Kandinsky, Mon-

drian, les Venus adiposes del Paleolític

i el llenguatge icònic característic del

discurs de la historieta constitueixen

alguns dels antecedents a partir dels

quals Ruiz fonamenta la seua pròpia

iconografi a integrada per un conjunt de

senyals i arquetipus que l’autor reprén,

refon i renova de forma constant.

Les notes més comunes d’aquesta

darrera producció poden resumir-se

en les següents: un avanç en el procés

autorefl exiu que emfasitza la superació

del ninot tradicional, però sense caure

en l’abstracció a ultrança; una actitud

eclèctica de gran impacte visual i de

clares connotacions iconològiques, que

s’aconsegueix mitjançant l’antinònimia

estètica que resulta de disposar conjun-

tament ninots de gran naturalisme junt

a altres de gran síntesi formal, reduïts

a línies purament estilitzades i geomè-

triques; un ús subjectiu del color, gene-

ralment pla i neutre, que se supedita a

la temàtica del cadafal, i el predomini

de lemes i arguments de rerefons ètic,

estètic moral i social.”

Durant aquesta etapa els seus cada-

fals són un aparador enriquidor d’idees

per a aquell que els contempla. L’espec-

tador pot refl exionar arran del cadafal

sobre temes com la utopia, el consu-

misme, l’aparença, la fam, la misèria, la

civilització o la igualtat dels sexes.

Aquesta etapa també clou amb un

cadafal plantat per a la comissió de la

Plaça del Pilar de lema Il·lusions, que no

li falten (1994) que signifi ca la tornada,

dotze anys després, d’Alfredo Ruiz a la

secció Especial. Retrobament efímer

ja que des d’aleshores no ha tornat a

plantar en categoria Especial.

Un altre cop després d’un any de si-

lenci artístic, el nostre artista inicia una

tercera etapa que cal afegir a les dos

esbossades per Vicent Borrego. Aques-

ta nova etapa comprendria entre 1996

i 2002 i té com a eix principal el vincle

amb la falla Quart-Palomar.

Aplegats a aquest punt és inevitable

no pensar, els que coneguem l’obra de

Joan Fuster, en eixa defi nició que l’au-

tor de Sueca feia del gènere literari de

l’assaig: “l’assaig és no cansar-se d’es-

perar”. És a dir, l’assaig és una continua

provatura, preguntar-se una i altra ve-

gada el perquè de les coses, formular

un i un altre cop, en defi nitiva assajar

sense fi , sense cansar-se d’esperar a

l’ideal. A partir d’aquesta defi nició és

fàcil pensar que les falles d’Alfredo Ruiz

són, realment, rics assajos artístics i

que la seua fi gura al món de les Falles

equival a la de Montaigne o a la del ma-

teix Fuster al món de la literatura.

Aquesta darrera etapa és un exem-

ple del que estem dient ja que Alfredo

Ruiz va més enllà. Cada cop que planta

un cadafal dóna una nova tornada de

cargol. S’enforteix amb el rerefons d’un

elaborat marc fi losòfi c infl uït per Nietz-

sche i els pensadors greco-llatins. Així,

l’artista troba el camí que el porta cap

a la puresa de formes, cap a la simple

conceptualitat, cap a la perfecta abs-

tracció, en defi nitiva cap a l’ideal.

A banda d’aquests cadafals, Ruiz col-

labora aportant una escena al cadafal

municipal de 1997, obra dels germans

Ferrer que, amb el lema El guerrer de

Moixent, comptà amb la col·laboració

de diferents autors i on, concretament,

el nostre artista confeccionà l’escena

que versava sobre les falles del futur.

Després del pas per Quart-Palomar,

passades les Falles de l’any 2002, Alfre-

do Ruiz s’acomiada temporalment i ini-

cia un silenci artístic que trencarà amb

el cadafal de Mossén Sorell-Corona de

2008, Concepte, percepte i afecte en

rectangle horitzontal roig.

Pàgina següent: Alfredo Ruiz vist per l’artista Emilio Vázquez.

Page 97: "Els camins de la innovació"

\ 97 \

Page 98: "Els camins de la innovació"

Concepte, percepte i afecte en rectangle horitzontal roigFalla Mossén Sorell-Corona 2008

Page 99: "Els camins de la innovació"
Page 100: "Els camins de la innovació"

/ 100 /

Page 101: "Els camins de la innovació"

\ 101 \

RuizomaConcepte, percepte i afecte en rectangle horitzontal roig, perquè no se’ns tanque la porta.

Actitud

Rectangle horitzontal roig és una idea que exposa, mitjançant l’impacte visual estètic, l’estranyesa que pot causar l’actitud original.

Alfredo Ruiz

Page 102: "Els camins de la innovació"

/ 102 /

Alfredo Ruiz i el meuinterés per les Falles

Josep Lluís Sirera*

Els veïns de la falla Mossén

Sorell-Corona em demanen

un article sobre l’artista que

enguany els plantarà la falla.

Ho fan perquè es pensen que jo sóc,

d’alguna forma, un expert en falles o,

com a mínim, en la trajectòria artística

d’Alfredo Ruiz. És cert que amb Remei

Miralles he tingut el plaer d’escriure els

llibrets de les dos últimes falles que,

fi ns ara, ha plantat Alfredo (les dels

anys 2001 i 2002 a la demarcació de

Quart-Palomar). És cert, igualment, que

tant Remei com jo mateix vam iniciar la

nostra trajectòria com a articulistes de

tema faller refl exionant sobre l’art d’Al-

fredo Ruiz.

És cert, ja ho dic. Però… També és

cert que és massa generós pensar que

per tot l’anterior sóc capaç de refl exio-

nar amb profunditat sobre l’obra d’este

artista; tampoc no sóc historiador de

les falles ni de l’art i per tant és inútil

esperar de les ratlles que seguiran una

anàlisi detallada de l’evolució de la falla

com a fet estètic i el que han signifi cat

les aportacions d’Afredo.

Tot això, per cert, ho vaig exposar

quan em vingueren amb l’encàrrec. No

vaig tindre, pel que es veu, poder de

convicció sufi cient per a fer-los, als fa-

llers de Mossén Sorell-Corona, canviar

de parer. Per això em trobe ara escrivint

un article sobre Alfredo Ruiz i el seu

art, però fent-lo només des de la meua

experiència d’espectador faller. Ni més

ni menys. Espere que els responsables

sabran perdonar-me… i que a ells no

se’ls demane responsabilitats per cul-

pa meua, que també podria ser.

UN ABANS I UN DESPRÉS

Nascut al carrer de Quart, en la frontera

entre el Barri del Carme i el de Velluters,

tot m’inclinava a fer de mi un amant de

les falles des de ben menut. Entre altres

raons perquè la falla de Quart-Palomar

es cremava just enfront dels balcons

Page 103: "Els camins de la innovació"

\ 103 \

de ma casa, i els bombers s’aplicaven

a ruixar-nos a consciència, en un ritual

de foc i aigua que em captivava. A més,

aquells carrers, allà pels anys cinquan-

ta-seixanta, tenien molt de poble i les

falles eren viscudes com una autènti-

ca festa major on s’implicaven en cos

i ànima pràcticament tots els veïns i

comerços.

Quan el teatre va començar a apassi-

onar-me, no vaig fer res sinó trobar més

raons per interessar-me pel món faller;

no calia ser un gran teòric per adonar-

me de les connexions entre el monu-

ment faller i un gènere que per aquells

temps ja m’atreia: el sainet. A més, a

principis dels setanta em vaig veure

embolicat (en el millor sentit del terme)

en l’aventura del Concurs de teatre per

a falles que va promoure Joan Monleón

i la Falla Corretgeria-Bany dels Pave-

sos. Així, durant un parell de tempora-

des vaig responsabilitzar-me d’adaptar

alguns textos del patrimoni teatral uni-

versal per a que pogueren ser represen-

tats per les comissions concursants.

L’experiència, ja se’n recordaran els

més veterans, va acabar com el rosari

de l’aurora per la malícia dels uns i les

ingenuïtats d’uns altres… Indepen-

dentment de les seues conseqüències

socials, per a mi el desenllaç va tindre

un valor afegit de gran trascendència:

comprovar que el món de les falles era

tremendament complex, i que a les

discrepàncies ideològiques, polítiques

i socials existents al conjunt de la so-

cietat valenciana, calia afegir-ne unes

altres: estètiques, de convivència o ve-

ïnatge, de logística fallera inclús… Com

a conseqüència del meu descobriment,

el meu interès per les falles va anar de-

sapareixent, fi ns a convertir-me si no

en un antifaller (no ho he sigut mai), sí

almenys en un indiferent.

Passaren els anys, i vaig tornar al

meu barri, millor dit: al meu carrer.

Casualitats de la vida. I les falles tor-

naren de seguida a fer-se de notar: és

impossible viure al centre i passar de

les falles. I se’m va tornar a despertar

l’interès per elles, és clar. Al comença-

ment d’una forma del tot anecdòtica:

Page 104: "Els camins de la innovació"

/ 104 /

veges tu, ara la falla de Quart-Palomar

la planten a la Plaça de Santa Úrsula, no

davant de ma casa… Tenen més espai,

però no tindré més remei que baixar al

carrer si vull vore-la cremar. Per cert, i

qui serà l’artista que haurà plantat unes

Menines tan especials? M’agraden més

que les falles que es plantaven a la Pla-

ça de l’Ajuntament als anys huitanta…

Alfredo Ruiz li diuen? Ah, molt bé. I qui

serà el tal Alfredo Ruiz? Vaja, si apareix

a la Historia de las Fallas que regalava el

diari Levante. I jo que em pensava que

era un jovenet… me n’alegre, ja que jo

tampoc ho sóc…

La cosa no hauria passat d’ací, sens

dubte, si un dia una bona amiga, l’an-

tropòloga teatral Maryse Badiou, no ha-

guera vingut a València a vore què eren

exactament les falles. Tant Remei com

jo vam fer de guies experts (quina go-

sadia la meua) en el tema. Li vam ense-

nyar, orgullosos, la falla que aquell any

havia plantat Alfredo Ruiz en la nostra

demarcació i assistírem a la seua cre-

mà. A la fi , mentre tornàvem a casa,

Maryse ens va preguntar com qui no

vol: però vosaltres de segur que s’impli-

careu en una festa tan interessant i en

unes falles tan extraordinàries com la

que acabem de veure cremar. Veritat?

Em vaig quedar sense resposta.

DESCOBRIR ALFREDO RUIZ

En efecte, el que la nostra amiga ha-

via fet era posar davant els meus ulls

la incongruència de tants i tants intel-

lectuals valencians que hui, com fa cent

anys, continuen menyspreant el món

faller i perpetuant tòpics al respecte.

Uns tòpics que les falles plantades per

Alfredo llançaven per terra.

Va passar un any, i de la mà de Pepe

Rodríguez (“Rodri”), un antic amic dels

meus pares, i faller de Quart-Palomar,

vam començar a acostar-nos al fe-

nomen faller. I tinguérem la sort de

conéixer Alfredo quan plantà la seua

Maternitat. Un monument que a mi

encara m’emociona. A Alfredo i a Ana,

la seua dona, els agradava passar-se

hores prop de la falla per vore com re-

accionava la gent que la veia. Nosaltres

compartírem amb ells alguns d’aquells

moments, i Remei fi ns i tot no va dub-

Page 105: "Els camins de la innovació"

\ 105 \

tar a explicar la falla a més d’un dels

qui passaven pel costat i deia que no

l’entenia. Descobrírem també que les

falles d’Alfredo eren buscades amb

expectació pels entesos, i que —a dife-

rència del que passa amb la immensa

majoria d’elles— els seus monuments

no morien després de la cremà perquè

continuaven ben vius en la memòria de

molts: les falles al carrer d’Espartero de

l’any 92 o la del 95; la del Pilar del 82…

Va passar el temps i pel febrer de

2001, Rodri es va deixar caure per casa

amb una petició desesperada: l’autor

que fi ns aquell moment havia posat

versos als monuments plantats per

Alfredo havia llençat la tovalla: calia es-

criure una explicació i relació de la falla

en quatre dies justos.

Vam acceptar el repte, sense saber

ben bé perquè. I això ens va dur al ta-

ller de l’artista, a xerrar amb ell unes

quantes hores, per tal de tractar de

posar paraules a una falla que anava

a ser esplèndida: el Ditirambe en roig.

Quedàrem satisfets i, el més important,

Alfredo també. I nosaltres, a més, vam

aprendre moltíssim d’aquella experièn-

cia, d’aquelles converses. Ara sí podíem

dir que havíem descobert Alfredo Ruiz,

la seua trajectòria i la seua persona.

UNA ESTÈTICA SENSE CONCESSIONS

Set anys després d’aquell llibret, si ha-

guera de defi nir la característica fona-

mental de l’estètica d’Alfredo, parlaria

d’una estètica sense concessions. En

efecte, si comparem les seues primeres

falles amb les que va plantar el 2002

(el seu darrer any en actiu fi ns al pre-

sent) a Quart-Palomar i a Blanqueries,

trobarem una evolució ininterrompuda,

una exploració constant amb els límits

del llenguatge faller, fi ns a forçar-los,

dilatar-los i, si cal, transgredir-los. Però,

sens dubte, a partir d’un gran coneixe-

ment de la història fallera i la tècnica

constructiva dels monuments. No de-

bades, Remei Miralles va parlar, en un

article, de forma ben encertada d’“art-

esà” per a qualifi car la seua tasca tre-

mendament creativa i, alhora, arrelada

en la tradició de l’ofi ci. I en un altre ar-

ticle, va destacar la seua gran profes-

sionalitat a l’hora de cremar les falles,

tasca tan difícil i que posa al descobert

les carències constructives i —si se’m

permet el joc de paraules— destructi-

Page 106: "Els camins de la innovació"

/ 106 /

ves de més d’un artista faller o d’algun

que altre artista plàstic fi cat a faller.

Ara bé, esta exploració la fa Alfredo

no sols a partir del seu coneixement

de l’ofi ci, sinó també des del seu in-

saciable interés pels corrents de l’art

contemporani, per la seua inacabable

curiositat pels nous llenguatges estè-

tics. Això comença a ser visible quan

els seus ninots (¿he dit ja que és un

grandíssim modelador de fi gures?) van

més enllà de l’estilització i de la defor-

mació, més o menys grotesca, i s’en-

dinsen per un camí d’essencialització,

que no d’abstracció. Els ninots de Ma-

ternitat són una esplèndida mostra del

que dic: hi ha fi guritativat, sens dubte,

però essencialitzada. Més encara: mal-

grat que algun observador poc atent

puga pensar (i afi rmar irrefl exivament)

que ens trobem davant clons, la reali-

tat és que cada ninot té una essència

diferenciada, com diferenciades són les

corresponents gammes de colors, purs

i vibrants (treball en què compta amb

l’efi caç ajuda de la seua dona, Ana) i els

gestos i tensió corporal de les seues,

torne a dir-ho, essencialitzades creaci-

ons, siga un ninot, una branca d’arbre,

una taula o una poma.

Arribats ací, podríem pensar que

Alfredo Ruiz havia creat un llenguatge

Escena de xiquets per a la falla Elegia II, plantada en 1999 a la Plaça de Santa Úrsula (Quart-Palomar).

Page 107: "Els camins de la innovació"

\ 107 \

propi i exclusiu; un llenguatge que ne-

cessitava d’uns quants anys per a con-

solidar-se. Però la realitat és que esta

essencialització no va signifi car més

que una etapa en un camí que volia que

el duguera molt més lluny. Així, el pas

següent serà la refl exió sobre els valors

dinàmics i constructius de les formes

geomètriques, amb les que alça el me-

morable Ditirambe del 2001. Falla que

té el mèrit afegit de conjugar este inte-

rés tan constructivista amb el mante-

niment de l’essència del que ha de ser

un ninot: el ritme, la ironia, les actituds

corporals (si es pot parlar de corporali-

tat en el cas d’una combinatòria de fi -

gures geomètriques) i la interelació, tan

teatral, entre uns ninots i altres.

¿Què hi ha darrere d’esta investi-

gació constant, i constantment acce-

lerada? L’interés per posar a prova la

capacitat expressiva dels llenguatges

artístics contemporanis en un marc tan

peculiar com el de les falles. I també

una constant introspecció sobre el que

les falles poden dir, i han de dir. En efec-

te: ¿per què circumscriure les possibili-

tats expressives de les falles a la crítica

humorística i la ironia? O, ¿quin sentit

té continuar considerant la falla com un

fenomen localista (de barri, o de car-

rer), abocada als problemes de l’entorn

immediat o a contemplar els confl ictes

d’un món cada volta més globalitzat

amb la lent del localisme més conser-

vador? Cap, sens dubte, en uns mo-

ments en què els llenguatges artístics i

els mitjans de comunicació tradicionals

es troben en crisi; en uns moments, a

més, en què la societat valenciana es

troba immersa en un procés de canvi

accelerat i a tots els nivells: estructura

econòmica, composició i objectius so-

cials…

En correspondència amb el que aca-

be de dir, Alfredo orientarà la seua estè-

tica cap al que podríem qualifi car de fa-

lla conceptual. Per a sorpresa de molts,

l’artista s’interessa molt més per allò

que la falla pot representar: enfront de

les falles narratives (la immensa majo-

ria, al remat) que desenrotllen un argu-

ment amb més o menys gràcia i força

dramàtica, les falles d’Alfredo Ruiz en el

seu últim període tracten de dotar de

forma a una idea, a un concepte si ho

preferiu, que neix al seu torn d’una re-

fl exió prèvia plasmada en termes plàs-

tics més que no verbals. Una refl exió no

tan lògica (en el seu sentit etimològic:

de paraula) com sensorial i visual.

De falla conceptual, en efecte, pot

ser qualifi cada la darrera que va plan-

tar a Quart-Palomar (amb el signifi ca-

tiu lema de “Subjectiva-ment lliure”)¸ i

que Remei i jo mateix vam posar també

en vers. Una falla on, a més, l’essencia-

lització el durà a una estètica del des-

pullament que queda ben glossada en

l’expressió menys és més, consigna de

tants grans artistes contemporanis. És

clar que arribar ací no haguera sigut

possible si Alfredo Ruiz haguera trans-

igit o s’haguera deixat convéncer pels

qui li demanaven que frenara la seua

inesgotable voluntat d’experimentació

i de progressió estètica.

Una altra cosa és el preu que ha ha-

gut de pagar per la seua coherència

personal. Un preu altíssim, sens dubte.

Un preu que ja és hora que la societat

valenciana, i el món faller molt en parti-

cular, li retorne i li agraïsca.

*JOSEP LLUÍS SIRERA és profesor de Litera-tura a la Universitat de València.

Page 108: "Els camins de la innovació"

/ 108 /

separata última falla

Page 109: "Els camins de la innovació"

MotivacionsFalla Infantil Mossén Sorell-Corona 2008

Page 110: "Els camins de la innovació"

MotivacionsDespertar la curiositat, les ganes d’aprendre, l’interés per alguna cosa, el que es sol dir “picar el gusanillo”.

Una projecte per als xiquets i els grans que gaudixen tant de fer coses com d’aquelles regalades per altres. Per això hem representat aquest ‘donar i rebre’ com el cicle de la pluja.

Un núvol carregat d’idees ja realitzades, de pensaments, de sentiments, de màgia… que quan descarrega la seua pluja particuar ens banya de joia, ens motiva i ens anima a fer.

Enxopant-nos de tot allò que rebem es desperten passions i emocions que desconeixem provocant-nos més idees que ajudaran a continuar el cicle, el de fer i regalar perquè altres facen i regalen.

Anna Ruiz

/ 110 /

Page 111: "Els camins de la innovació"

\ 111 \

Page 112: "Els camins de la innovació"

/ 112 /

Page 113: "Els camins de la innovació"

\ 113 \

Page 114: "Els camins de la innovació"

/ 114 /

fem Corona...

(*) Presidents de l’exerci faller 2007/2008

Aldrea Albiñana Sabater, Ramón Andújar Cervera, Mó-nica Baixauli Ros, Manuel Barberá Valera, Juan Bárce-nas Prieto, Carlos Bucho Paes, Carmen Calero Pérez, Mª Amparo Carbonell Esteve, Mª Dolores Castelló Onrubia, Maruja Celda Vera, Pepita Celda Vera, Alícia Cerveró Fornés, Juan Vicente Cerveró Navarro, David Chisbert Tarazona, Silvia Chulio Celda, Verónica Chulio Celda, Enrique Chulio Mengual, Manolo Chust Codoñer, Ramón Císcar Serna, Andrea Climen Ibáñez, José Francisco Cli-men Navarro, Inmaculada Climen Navarro, Ascensión Crespo García, Paquita Delhom Ferrandis, Saturnino Espinosa Fayos, Laura Fernández Celda, Vicente Ferrer Cuevas, Mª Carmen Fornés Muñoz, José Luis Galcera Martínez, Alberto Gallego Fernández, Susana Gallego Villalba, Vicente Garay Cabo, Alberto Garay Cabo, Yolan-da Garay Cabo, Laura Garay Lage, Carmen Garay Lage, Vicente García Guimerá, Conchín García Samper, Ange-lita García Sanchis, Ramón Garro Gil, Silvia Garro Otra, Javier Gómez, Marga Gómez Espinosa, Raquel Gómez Gómez, Mª Carmen González Cruz, Iván Ibáñez Berlan-ga, Juan Luis Ibáñez García, Mª Carmen Ibáñez García, José Ibáñez García, Desamparados Jareño Pérez, Mª Luisa Juan Mestre, Yolanda Juan Mestre, Miguel Juan Sabater, Puri Lage Colmenero, Corona Lage Colmenero, Francisco Liern Bigorra, Ernesto Liern García, Héctor Liern García, Laura Marcos, Federico Martínez Martí-nez, Nieves Martínez Vila, Antonio Mas Garrigós, Ruth Mas Gómez, Grettel Mas Gómez, Rosa Maupoey García, José Luis Meri, Marina Meri Abad, Luisa Mestre Martí-nez, Lourdes Montero Buedo, Fernando Morales Checa, Vanesa Muñoz López, Paula Navarro Ferrer, Patricia Na-

varro Peiró, Miguel Ángel Oltra Catalá, Mª Josefa Oltra Cortell, Mª Vicenta Pascual Aguar, Miguel Ángel Pérez Olmos*, Marta Revueltas Montero, José Manuel Ribes García, Néstor Ribes Jareño, María Ródenas Carbonell, Marta Ródenas Carbonell, Pedro Ródenas Fuentes, Ós-car Rodríguez Atanes, Ascensión Rubio Crespo, Víctor Sánchez Alepuz, Luis Francisco Serrate Ibáñez, Rubén Tello Sánchez, Carlos Tomás Fortea*, Pedro Antonio Vi-llar Montañés i Milagros Zanón Zanón.

I els xiquets…Daphne Bárcenas Fernández, Lucas Carrión, Desampa-rados Cerveró Fornés, Alejandra Chisvert Climent, Na-talia Chisvert Climent, Ariadna Chust Salcedo, Helena Chust Salcedo, Ramón Císcar Delhom, Francisco Císcar Delhom, Diego Espinosa Civera, Patricia Espinosa Ci-vera, Paula Xinting Galcera Juan, Adrián Raistlin Garay Lucero, Carla Garay Navarro, José Luis Garay Navarro, Alejandro Gómez Chulio, Germán Gómez Chulio, Andrea Gómez Zanón, Javier Gómez Zanón, Ignacio Homedes Sabater, Ismael Homedes Sabater, Ana María Ibáñez Berlanga, Celia La Roda Gómez, Paula La Roda Gómez, Carles Lluesma Salvador, Isabel Meri Abad, Pablo Mon-tero Liern, Alberto Navarro Segura, David Navarro Segu-ra, Amparo Oltra Garro, Miguel Oltra Garro, Arantxa Da-ocai Ortega Juan, Nerea Parra Liern, Marcos Parra Liern, Ester Ribes Jareño, Alejandro Roso Espinosa, Carla Sa-bater Martínez, Jorge Sabater Martínez, Carlos Sánchez Marco, Miguel Ángel Villar González, Mª Carmen Villar González.

Page 115: "Els camins de la innovació"

\ 115 \

La Regidoria de Cultura de l’Ajuntamentde València presentà “Berlanga: Fallas de celuloide”LA FALLA MOSSÉN SORELL-CORONA PUBLICÀ, DE FORMA INÈDITA, UN LLIBRE SOBRE LA FALLA DE BERLANGA

[DISCURS DE PRESENTACIÓ DEL LLIBRE “BERLANGA:

FALLAS DE CELULOIDE”, PER LA REGIDORA DE CULTU-

RA, Mª JOSÉ ALCÓN.]

Senyores i senyors:

València pot enorgullir-se de mol-

tes coses. Però una de les més

signifi catives és el nivell que al

llarg de la història han alcançat

la cultura i les arts. Des dels temps més an-

tics, si pensem en la ceràmica ibèrica, fi ns

els més jovens creadors amb propostes

trencadores, tenim la fortuna de pertànyer

a un poble actiu i innovador que tant a les

aportacions al besant més popular, com a

l’alta cultura més cosmopolita, ha donat

noms imprescindibles al món, noms que

són una targeta de visita quan algú uneix

les paraules d’“art” i de “València”.

Un d’aquests noms bàsics al segle XX

és el del cineasta a qui fem homenatge hui:

el nostre entranyable i fabulós Luis Gar-

cía Berlanga. La publicació del llibre que

presentem, Berlanga: fallas de celuloide,

coordinat per Miguel Ángel Pérez Olmos, i

on han participat un bon nombre d’especi-

alistes i amants del cinema berlanguià, és

un recorregut amé i més que instructiu per

la seua producció fílmica i per la forma en

què, determinades manifestacions popu-

lars o del seu temps, li van infl uir en la seua

obra.

Perquè Berlanga: fallas de celuloide

és un llibre sobre Berlanga, però també ho

és sobre un esdeveniment que ha tingut

lloc este any. Gràcies a ell, nostre director,

membre del Comité de Cinema de l’Ajunta-

ment de València, i antic membre del Con-

sell Valencià de Cultura, va poder complir

un dels seus somnis; així mateix, les festes

de les Falles es van honorar amb una apor-

tació vertaderament inesperada i excepci-

onal: una falla realitzada segons una idea

de Luis García Berlanga.

En aquest sentit, cab reconèixer ací, i

amb tot l’honor, la iniciativa i la trajectòria

de la falla Mossén Sorell-Corona, que ca-

racteritzant-se per les seues propostes

més arrelades de renovació fallera, va as-

sumir este any la posada en marxa d’eixa

idea original de Luis García Berlanga, de

1987 i que, fi ns vint anys més tard, no ha

pogut vore la llum: la falla “Història d’una

mamella”. Va ser un projecte vertadera-

ment enriquidor, com dic, per a aquells

que sempre desitgen obrir a nous vents

l’univers faller, i per a aquells que veuen en

allò pluridisciplinar un dels cavalls de toc

de l’art contemporani.

Este volum és, per tant, la fe de vida

d’aquella actuació, adornada amb un con-

junt d’articles que ens apropen més al sen-

tir i al viure d’un artista nat amb qui ens ha-

gués agradat comptar aquesta vesprada

entre nosaltres, cosa que ha fet impossible

el seu delicat estat de salut. Des d’ací de-

« Història d’una Mamella va ser un projecte enriquidor per a aquells que desitgen obrir a nous vents l’univers faller »

Page 116: "Els camins de la innovació"

/ 116 /

sitge transmetre-li, de nou, la meua admi-

ració i el meu afecte.

Perquè Luis García Berlanga és gui-

onista, director, artista, i també creador

de quasi una saga. Així ho demostra, per

exemple, el seu fi ll Jorge García-Berlanga,

amb qui hem tingut la satisfacció de treba-

llar durant la seua època de director de la

Mostra de València i, posteriorment, en al-

gun dels volums publicats per la Regidoria

de Cultura, amb textos sempre moderns

que ens apropen a les noves tendències

i ens transmeten una imatge urbana de

quant succeeix al món de l’art.

És el meu desig que s’apropen a aquest

llibre, Berlanga: fallas de celuloide, com

amants de València, com amants del cine,

i com amants de les falles. Les tres coses

solen donar-se, entre els valencians, en

una mateixa persona. Si el llibre du a més

el nom de Berlanga, del genial autor de

¡Bienvenido, Mister Marshall!, Calabuch,

El verdugo, La escopeta nacional o La

vaquilla, és inclous major garantia d’alta

qualitat.

La meua enhorabona, per tant, a Miguel

Ángel Pérez Olmos, i a aquells que han col.

laborat en este volum: Annabella Martínez,

Gil-Manuel Hernández, Jesús Peris, Lluís

Mesa, Vicent Borrego i Paqui Saurí. Mai

està de més apropar-nos i aprendre sobre

la vida, els gustos i l’obra d’un dels nostres

directors més reconeguts, un home que

ha sabut captar l’essència d’allò espanyol

i tornar-nos-la en forma d’art.

Portada del llibre Berlanga: fallas de celu-loide publicat per l’Ajuntament de València i la falla Mossén Sorell-Corona el dia 10 de maig de 2007.

Baix, esquerra: L’equip de col·laboradors amb José Luis Berlanga, Miguel Ángel Pérez i els regidors municipals Mª José Alcón i Félix Crespo. / Baix, dreta: José Luis García Berlanga visitant la falla amb el regidor Alfonso Grau.

Page 117: "Els camins de la innovació"

\ 117 \

1415

1617

1819

la setmana faller

a

Plantà de Motivacions, la falla infantil de la comissió. A boqueta nit, hi haurà so-par per a tots els xiquets.

Naixement de la falla Concepte, percepte i afecte en rectangle horitzontal roig. Després de replegar el ninot, el sopar de Plantà; pri-mera nit en què es reunix tota la comissió.

Per la nit, revetla festiva per a tots els fallers, veïns i amics. Una sessió de música molt divertida, multicultural i eclèctica.

A última hora de la nit, les falle-res majors ens acompanyaran a recórrer a l’Ofrena de Flors a la Mare de Déu dels Desamparats.

De bon matí, passeig fotogràfi c amb la indu-mentària valenciana. De vesprada, jocs per a la comissió infantil

Les falle

s es

prendra

n foc.

Page 118: "Els camins de la innovació"

/ 118 /

Als Fallers d’HonorArmando Serra

Page 119: "Els camins de la innovació"

\ 119 \

Corona inaugura l’espai d’avantguarda falleraEL PRIMER CASAL DE DISSENY DEL MÓN DE LES FALLES DÓNA LA BENVINGUDA ALS AMICS DE LA COMISSIÓ

Primer va canviar la concep-ció del monument faller, des-prés les publicacions, els fes-

tejos del programa ofi cial de festes i ara la revolució d’idees ha arribat a la seu social, el casal de la comissió, ubicat a l’històric barri del Carme de València (carrer Corona, 33).

L’ESCLAFIT

La recta fi nal de l’exercici cap a les Fa-

lles 2008 s’emprén amb una reinuagura-

ción que presenta un disseny únic i molt

particular, dividit en diferents àrees. Així,

la porta d’entrada dóna pas a un recinte

dedicat a la pirotècnia, a l’esclat. En l’inte-

rior, una paret-mural servix de recordatori

històric a través d’emblemes i guardons

que han marcat la història d’esta falla, els

seus símbols i records.

Una altra de les novetats és un gran

mural dedicat a totes les les falleres ma-

jors, mitjançant una instal·lació de fi gures

d’estil naïf realitzades en cartó pedra. Els

serveis no es queden al marge; represen-

ten un homenatge a l’acte més sonat dels

que ha organitzat esta comissió: la macro-

despertà a la ciutat de València.

Page 120: "Els camins de la innovació"
Page 121: "Els camins de la innovació"

Agraïm la presència en el llibre a totes les entitats i empreses col·laboradores que han fet possible la seua edició.

A continuació, les recomanacions publicitàries.

Page 122: "Els camins de la innovació"

thaine

anto del cobre

Page 123: "Els camins de la innovació"

la galeria

pastelería conchín

Page 124: "Els camins de la innovació"

paquetería pilar

la cadena

PAQUETERIA PILARMª PILAR TORNERO PIQUERAS

Plaza de Mosén Sorell, 11Teléfono: 96 391 28 45

46003 Valencia

Page 125: "Els camins de la innovació"

fl ores antonia

farmacia maría barrios

Page 126: "Els camins de la innovació"

belenguer 2.a.

Page 127: "Els camins de la innovació"

altura 5 sl

hierros navarro s. l

Tel . 665 952 303

Page 128: "Els camins de la innovació"

cerrajería gómez

star movil

C/ Serranos, 19 - 46003 VALENCIA - teléfono: 96 391 51 42

Page 129: "Els camins de la innovació"

chaural asesores

talleres parma

Page 130: "Els camins de la innovació"

antonio más

tot en art

Page 131: "Els camins de la innovació"

Carnes SelectasEspecialidad en Terneras y Embutidos

POR ENCARGO: Canelones y LasañaLomo, Jamón y Corderos RellenosTernera Mechada

Mercado Mosén Sorell: Ptos 39-49. - Tel.663004952Mercado Central: Puesto 98. Tel. 963829167Mercado Castilla: Puesto 56. Tel. 663044947

Luisa y Fanny les desean Felices Fiestas

PESCADERÍAENCARNITAMercado de Mossén Sorell, puesto 51-53

Teléfono 96 391 88 78

Page 132: "Els camins de la innovació"

euroconstrucciones 2006

mari pili bar café

Page 133: "Els camins de la innovació"

papelería papiros

creamos acontecimientos

Avda. España, 137 - Bloque 1, Bajo 628230 Las Rozas (Madrid)Telf: 916 345 542

www.miradacreativa.com

Page 134: "Els camins de la innovació"
Page 135: "Els camins de la innovació"

corona 15

Page 136: "Els camins de la innovació"

la maslatina

Page 137: "Els camins de la innovació"

óscar rodriguez

Page 138: "Els camins de la innovació"

veterval

Page 139: "Els camins de la innovació"

cortinas císcar

Page 140: "Els camins de la innovació"

pedro soriano s.a.

Page 141: "Els camins de la innovació"

pinturas falomir

Page 142: "Els camins de la innovació"

café bar teodio

Page 143: "Els camins de la innovació"

tasca corona 7

Page 144: "Els camins de la innovació"

víctor sánchez

Page 145: "Els camins de la innovació"

la caixa

Page 146: "Els camins de la innovació"

el manya la fuente

Page 147: "Els camins de la innovació"

benefi cencia

2008

Page 148: "Els camins de la innovació"

rafael prats gomez

Page 149: "Els camins de la innovació"
Page 150: "Els camins de la innovació"

prefab campanero

Page 151: "Els camins de la innovació"

precamp s.l.

Page 152: "Els camins de la innovació"

carmelo garcia llorca

Page 153: "Els camins de la innovació"

inleval

Page 154: "Els camins de la innovació"

lluna estilisme

Page 155: "Els camins de la innovació"

roig. s.l.

Page 156: "Els camins de la innovació"

mercado mossen sorell

Page 157: "Els camins de la innovació"
Page 158: "Els camins de la innovació"

administracion 54

Page 159: "Els camins de la innovació"

amstel

Page 160: "Els camins de la innovació"