El Web Negre 074

Segona èpocaNúmero 74

04 maig 2011

1

Igual que fa150 anys

Justíciasensejudici!

Després de tot,continuem sentCOWBOYS

2

ewnEl Món, quin MErdEr!!

3


4


5


6


7

ewndEsprés dE 4 àpats, El rotEt

8


9


Fitxa tècnica Situació al camp: l’enviat especial va estar enfilat dalt

de tot, però molt centrat la veritat, amb unes vistes mera-velloses: cap a baix, una gespa verda vibrant salpebrada de samarretes blaugranes i altres de blanques. Mirant al front i amunt, la majestuosa tempesta relativament llunyana que fuetejava inclement Montjuïc i rodalies, un immens i preciós teló de fons esquinçat de llampecs sobre el cel plom fosc amb petites incrustacions gris clar aquí i allà, com cotó fluix esparracat (i no em pregunteu perquè). La contemplació d’aquest dantesc horitzó

durant la primera part commovia les senzilles, tendres i pures ànimes culés i promovia tants aaaaahhhsss i oh-hhhsss com el mateix joc virtuós del Barça, amb l’afegitó d’altres clams, no tant estentoris, com ai!marededèu o mamapoooooor (exclamacions que, per cert, el joc del rival no va fer entonar ni un moment) per si l’aiguat pre-nia rumb camp el Nou Camp. Cosa que va fer, i sense tardança i es va entaforar sobre el Camp Nou durant la segona part.

Aleshores, lamentablement, el camp de visió del nos-tre enviat especial es va reduir dràsticament. En primer lloc, a causa de l’ impermeable (per dir-ho fi) de color groc en el que es va embossar (adquirit, per a l’ocasió, a l’entrada del mateix estadi per cinc euros de no res, quan tothom sap que no costa ni deu vegades menys) i que, amb una enorme caputxa, que a més de donar-li l’aire d’ET dalt de la bici o d’una versió pop art de frare dominic d’abans de la reforma, li impedia veure a dreta, esquerra i amunt: ja podies girar el cap, que la caputxa restava immòbil, de manera que la visió només tenia una finestreta fora del groc: mirar endavant i a baix, perquè ni parlar-ne de fer servir les mans, que aplaudien arraulides sota l’antipàtic plàstic, en clau sordina sorda. La segona causa de pèrdua de visibilitat eren els paraigües que

El Barça es classifica per a la final de la Champions perquè Wembley li porta bons records i perquè és molt millor i no es queixa tant. El nostre enviat especial, enfilat dalt de tot de la graderia superior de l’estadi blaugrana explica pràcticament en directe la tornada de la semifinal de la Champions.

Anem a Wembley(que és a Londres, filla meva)

Continua a la pàgina següent

pel JIGG

10


van obrir-se tot seguit, en especial un de color verd ala de mosca (de gust dubtós en tot cas) que va brotar dues files davant, el propietari del qual es fa fer el suec tota l’estona davant les amables però plenament audibles sol·licituds de plegament per part del públic circumdant. El dit paraigües li negava la contemplació de la zona defensada pel senyor Puyol. Això produïa un estrany efecte: tenies l’ai al cor cada vegada que la pilota queia en aquest forat negre fins que no la veies aparèixer per un cantó a altre. Crònica apassionada

L’anada al camp és va fer eterna: vagons de metro atestats et conduïen com si fossis una sardina enllauna-da i planxada. La pujada fins al seient reparador, també.

Situat al setè cel (a la quinta merda per entendre’ns), arribar-hi va ser com una travessia del desert (mullat): escales i més escales, esglaons i més esglaons, fins a la porta corresponent que donava pas a més escales i esglaons. Però per fi el cronista va arribar-hi, esbufegant i sense alè ni poder dir fava, justet de forces i temps, però a punt de participar en l’esplèndid mosaic preparat per a l’ocasió. I, tot i complir estrictament amb el proto-col, això és, enlairant amb els dos braços el cartronet plastificat –de color blau el seu–, per segons l’apartava tímidament, procurant que no es notes gaire ni fer per-dre l’efecte visual, per llucar el meravellós espectacle. Encisador de veritat.

Seguim. Després de col·locar primorosament al seient la bossa d’escombraries (nova i per estrenar, s’entén)

que portava a tal fi des de casa en previsió d’humitats no desitjades i d’endreçar el millor que va saber l’impe-dimenta que duia (un gran paraigües que no va gosar obrir en el seu moment per no tapar la visió al públic del darrera i una gran bossa plena de més bosses de plàstic amb roba d’abric, entrepans diversos i begudes) es va disposar a gaudir del desitjat i esperat espectacle,

I s’ha de confessar que va gaudir i força. En gran part gràcies a la col·laboració desinteressada d’un especta-dor que, tres files més amunt (perquè hi havia files més enrere encara) no va parar ni un moment (ni l’aiguat no el va aturar) de fer alhora d’afeccionat, animador, entrenador, cronista, filòsof i relacions públiques (en aquest últim cas, saludant efusivament uns japonesos tot dient paraules com yamamoto, toshiba, sushi, geisha, yamaha, etcètera, entre les rialles del nipons parapetats rere la seva Nikon), rols tots ells, s’ha de dir, portats a la pràctica amb un èmfasi considerable i un coneixement que no dubto a qualificar d’excel·lent a la vegada que molt útil, sí senyor. Es va passar tot el partit amb crits com aquesta és nostra, aquesta és nostra, gran Puyol, gran, a la dreta que està sol, bé, bé, animal, fill-de-puta, passa-la, passa-la, això és targeta, assassí, això és tea-tre, uuuhhhhhh... barrejats amb els càntics que, aquests sí, bramàvem tots junts: tot el camp és un clam, por què, por què, ser del Barça és el millor que hi ha, més por què, por què, etcètera, etcètera, en un repertori fàcil d’imaginar però difícil de transcriure aquí.

La primera part va passar en un tres i no res, i es pot dir que va ser un recital blaugrana sense premi. El nostres ho brodaven, però quan s’acostaven a la porteria (força

Ve de la pàgina anterior

Continua a la pàgina següent

11


sovint, tot i les trompades, les relliscades i les marra-des)... tiraven fluixet, tenien el punt de mira desenfocat o, senzillament, el Casillas aturava la bimba. Els blancs, com si no hi fossin, d’estaquirots no passaven. I al no comptar amb els més bruts de la colla, doncs a més de no fer res de bo tampoc feien massa animalades.

A la segona part, amb la pluja dominadora, els juga-dors semblava que anessin més per feina; esperonats per l’aparició de l’espontani que va fer petar de riure el selecte públic amb les relliscades dels segurates que el perseguien, gaudien com nens i, a la més mínima excu-sa, ja fos fent gols (alguns no concedits, altres sí), faltes (més uns que els altres) o patinades, es rebolcaven per la gespa mullada tot aixecant fonts d’aigua gemmada. Ja se sap, gent jove, pa tou. Però en el fons, la cosa no va donar gaire de sí: possessió aclaparadora, rondo per sucar-hi pa (tot i la monumental cagada que va posar en safata de plata el golet madridista) i aquí pau i allà glòria.

Al final, en Piqué allargant la mà als jugadors madridis-tes, mantejada a l’Abi, rotllana saltarina descompassada (l’haurien d’assajar una mica), volta al camp aplaudint al respectable bolcat amb l’eufòria i passadís del cos tècnic als jugadors (una passada!).

Tornada ensopegadaEn el bus de tornada vam poder gaudir, sorpresos i

esmaperduts, dels eixordadors brams d’un jove trio vo-cal (una veu femenina i dues masculines) de hooligans culés, l’animació desinteressada i molt desimbolta del qual ens va acompanyar fins a final de trajecte... i sense

parar. A més a més, enfilant Balmes avall, la noia, que portava la veu can-tant del tercet, segurament cansada i avorrida de que malgrat els seus escandalosos esforços engresca-dors d’un públic captiu (segrestat millor) però que no li feia massa cas, ens va increpar sense embuts: “Cony, gent, que sou merengues o què? Què hem guanyat al Madrid la semi i anem a Wembley, tios!” I ens va incitar clamorosament a corejar el gloriós himne del Barça: cosa que es va creure prudent d’intentar, no fos cas d’excitar més a la penya, i una seixantena de veus desafinades dalt d’un bus 63 van fer el que van poder, poca cosa, la veritat, però que no va desentonar gens del soroll ambiental de cents de clàxons dels cotxes i motos que anaven fins a Canaletes. Reflexió per a la posteritat

El Barça va sortit a no prendre mal, ni a fer-ne massa, i en això podem dir: missió complerta! Es podia haver guanyat? Sí. Perdre? De cap manera. Però va semblar que la consigna era anar xino-xano, mirant de no rellis-car, sense estridències i sense etzibar una garrotada fatal al Mou, de manera que el gran, l’enorme, l’incom-mensurable paranoic Mou segueixi manant en el Reial Madrid, que això ens convé. I que la central lletera tingui on agafar-se. Perquè, encara que els hi expliquin, ni

que sigui a poc a poc perquè ho entenguin, no voldran saber mai que qui sembra vents, recull tempestes; que per a ells també compta la llei i la trampa; que és normal que si perpetres certes animalades et xiulin falta; que el que no és normal és que hom faci l’orni davant de tanta violència, males arts i manca d’esperit esportiu, és més, d’un tarannà clarament antiesportiu damunt la gespa. Figues d’un altre paner és l’actitud fora del camp, en la que tradicionalment han despuntat com adalils de la fat-xenderia, mala educació, prepotència i rancúnia mental: al igual que en altres casos, la lògica de les emocions és imponent.

Ve de la pàgina anterior

12

ewnEsp i Cat, sEMprE CoM Gos i Gat

13


14


15


16


17


18


19

per MANEL, EL PUYALewnté Més raó quE un sant

S í senyor. I sense vergonya. El diari La Vanguar-dia, ja el podem llegir en català. Na Pilar Rahola, la nostra insigne catalaneta, la nostra Ben Plan-tada del segle vint-i-un, n’ha donat la benedicció arromangant-se i fent-li una entrevista al senyor

“Conde” de Godó (a La Vanguardia, és clar) amb foto inclo-sa. Dues. Vull dir dues fotos de na Pilar, i “el Conde” també hi surt.Ens n’assabentem, via Pilar Rahola, del gran català univer-sal que és el senyor “Conde”. Ve d’una família d’Igualada dedicada al tèxtil que van perdre la parla catalana per mor d’una besàvia que era basca i els tenia molt ben posats, diu. Però que el seu ADN és català-català. Que dius, si tant català és, per què no ho ha fet abans això de fer una edició en català? Perquè en l’època del tripartit no ho veia clar, i això que els d’ERC hi van anar molt al darrera, però va dir que no, en canvi ara sí, és una intuïció, diu. Es veu que fer un favor al partit que governa ara i que és el partit que ha estat recolzant des de sempre i més palès encara en els temps del tripartit, en diu “intuïció”.

Na Pilar vol deixar clar, de totes totes, que el senyor Godó és un gran català. Diu que és un liberal en les idees, trans-cendent en religió, català en tot allò que és català. Ara bé, independentista? No, per Déu! Això és un gran esnobisme! Ja ho sabeu, estar fins els pebrots que ens manin, que ens extorsionin, que ens explotin, voler caminar sols i lliures, és ser un esnob. Explica que va anar a veure al rei per a comunicar-li el projecte de fer una edició del diari en català. El rei li va pre-guntar: “Va a ser la misma Vanguardia, Javier?” I ell que li contesta: “Va a ser la misma”.Doncs ja podem estar tranquils, que ningú no prendrà mal. Serà la mateixa. La de sempre. Què us pensàveu? Esnobs, absteniu-vos.

Ara ja podem ser catalans

20

ewn+tECa pEr a l’intEl·lECtE

21


22


CARAGOLIATH...!!!

23CARGOLS

CONDONITIS

ewnaMb un parEll… dE tirEs

24

Ningú d’aquesta llista va tuitejar en directe l’entrada dels ianquis a can Bin Laden. En aquella hora dormíem:

Néstor MaciàKapManel PuyalJosep Ignasi GrasL’AviSolerBiéDani SausDevilDr. CoragreElchicotristeGiulio LaurenziJordi ArtigasJordi CanyissàJosep BrautLa Magina dels OusNapiPau BoschPedro MolinaPlaga QuelQuim PanequeRoger FillolSergi FidalgoSeñor PlástikoTresXavier Salvador

El Web Negre no coincideix necessàriament amb les opinionsdels seus autors. De fet, la majoriade vegades no en tenim, d’això.Quina angúnia, oi?

ewnla traCa Final

*Qui no l’entengui, que busqui STRONZIO i STRONZO en un vocabulari italià-català. De res...

El Web Negre 074

Documents

Transcript of El Web Negre 074