Segona èpocaNúmero 64

16 febrer 2011

1

La veu del seu amo

Quinavergonya ser

català!

Arf, arf,arf!

2

per MANEL, EL PUYALewnTé Més Raó que un sanT

Hi havia una vegada un noi de Reus que volia ser presentador de televisió d’aquells que fan broma i cauen bé i són simpàtics. Va començar, el noi, fent ràdio al seu poble i va anar pujant de mica en mica, fins que va arribar a Ràdio Barcelona on feia

un programa d’aquells d’imitacions i que feia molta gràcia. Un bon dia va aconseguir treure el nas per la televisió catalana, la TV3, la nostra. I feia gràcia i ho feia bé el noi. I li van donar un programa i després un altre i encara un altre i es va convertir en una cosa nostra, imprescindible, com el floquet de neu, les seques amb botifarra o el menjar blanc. Tenia, el noi, aquella complicitat que no li calen paraules entre la gent, la gent de TV3, la gent del Barça, la que té la llibreta a la Caixa, la que puja a Montserrat a visitar la Moreneta i a comprar mató, la que compra el llibre i la rosa per Sant Jordi, la que menja la mona per pasqua, que posa la bandera al balcó l’onze de setembre i es fot els canelons per Sant Esteve. Per a tota aquesta gent, aquest noi era un del seus. Un més.Però un bon dia a aquest noi li va passar el mateix que a un altre noi també molt nostrat i estimat i que era del Poble Sec i que canta. Que sis o set o vuit milions de catalans li va semblar poc. Sobretot perquè tocar calés ja no en podia tocar

més, havia arribat a un topall, el país dóna pel que dóna i no dóna per més, què hi farem! I el noi va pensar: si treballés a les espanyes tocaria més calés, em coneixeria molta més gent i no hauria d’anar explicant, enrogit per la vergonya, que sóc bo però que treballo per una tele “autonòmica”. I va fer el salt. Talment com va fer el noi del Poble Sec fa molts anys. I tant l’un com l’altre es van fer molt famosos i van tocar el cel amb les dents.Ara bé, què fa el nostre noi presentador per a caure bé al pú-blic de les espanyes i no caure en desgràcia? (cosa que passa sovint a les teles, sobretot a les espanyoles) Doncs, com que sap que els catalans actualment no tenim massa simpaties entre el públic en general de les teles aquestes espanyoles, el noi se’n fot dels catalans en la seva pròpia figura. En la seva pròpia figura de català de Reus. Ho fa cada vespre, sense treva. Que com que sóc català sóc un garrepa. Que com que sóc català només m’interessen els diners. Que com que sóc català sóc soso i avorrit. I la gent riu, aplaudeix, i considera que aquest sí es un bon català, un català que se l’endurien a casa a sopar. Als altres catalans, no, que som tots uns...Gràcies, Buenafuente, pel favor que fas a Catalunya. Te’l podries fotre al cul!!

Història de B

3

ewnels Goya: un RoTllo de Pel·lícula

«Si la pel·lícula ens hagués sortit dolenta, hauríem fet un pa (negre) com unes hòsties»Isona Passola (productora)

4

per JIGG

Un nombrós escamot armat de vot, molt ben orga-nitzat i ensinistrat, format per elements subversius escollits entre el pitjor i més recargolat de grups d’indesitjables tals com catalans, cineastes, gais, d’esquerres i obsessivament guerracivilistes (em-

bolica que fa fort!) s’entafora a l’Acadèmia de Cine espanyola i envien a prendre pel cul la seva idíl·lica independència i l’har-monia crítica i artística del sector cinematogràfic estatal, ja una mica destarotat per la ministra del ram, psoera de fina estampa, tirant a “major-ista”, sospitosa d’haver coadjuvat el contuberni filo-separatista orquestrat per fotre per sempre més la malagua-nyada cinematografia espanyola, ja titllada de dolenta de so-lemnitat des de fa anys per les forces nacionals més trempades, les úniques forces vertaderes, que, com no, se’n fan creus. Com és possible que els bons cineastes espanyols s’hagin deixat estafar d’aquesta manera?, es pregunten. I es responen: clar!, els bons cineastes espanyols, preocupats sobretot per l’art en majúscules, bàsicament per l’art que belluga, i més pendents de la filla de la Pe i en Javier i d’unes petites i intranscendents ba-tusses sense malícia entre germans de llengua, absolutament in albis del que se’ls venia a sobre i de la sinistra pensada del mencionat lobby, no van poder contenir la bàrbara invasió que se’ls fica per davant i per darrera, i una peli filmada en català,

Pa negre, guanya 9 premis Goya, 9, sense mencionar els altres guardons que van guanyar aquella horrorosa nit altres produc-cions fetes a Catalunya. Vorejant l’atac de nervis, de cor i de fetge que els fa caure en alguna cosa semblant a la lobectomia, els adalils més preuats de la causa centralista-absolutista ho entomen malament, fatal!, reaccionen amb virulència i de-nuncien a la seva manera el condemnable afer: el lobby de cineastes catalans, gais tots, d’esquerres tots, obsessivament guerracivilistes tots, voten junts i alhora, no com els bons de la peli que voten pel seu personal criteri artístic, o perquè un és amic de l’altre i enemic de tots els demés! Oh, déu del déus, on s’és vist això! Mira, que a casa seva facin les tupinades que vulguin, però que vinguin aquí, a la capital mundial de la cultura en castellà a treure suc de les petites desavinences entre els seus, això sí que no! A les armes, que tornin Don Pelai, Daoiz i Velarde, l’Agustina d’Aragó i Isabel i Fernando, i que posin a to el cine espanyol, que, tot i que en despotriquen, és l’únic que tenen. O que torni aquella ínclita presidenta de l’Acadèmia que prometia goyas als cineastes catalans sempre que s’apuntessin a la benemèrita institució que presidia. Eren altres temps de més independència i sobirania. Ara les coses han canviat, i són els socis catalans els que es voten la seves produccions. Mira tu per on. Dur de pair. Que l’amor venç a l’odi.

L’imperialisme català envaeix i malmet la pulcra Academia de Cine espanyola

Cineasta, català, gai i home de bé, no pot ser

ewnels Goya: un RoTllo de Pel·lícula

5

ewnBeRlus

6

ewnBeRlus

Justícia italiana

7

ewnBye, Bye, MuBaRak

8

ewnBye Bye, MuBaRak

9

ewnel Meu País és Tan…

10

ewnel Meu País és Tan…

11

ewnels Veïns de RePlà

12

ewnels Veïns de RePlà

13

PERFIL

ewn+Teca PeR a l’InTel·lecTePAPERETA

SUPERVIVENTS

14

APAGUEM

ewn+Teca PeR a l’InTel·lecTe

BANCS I CAIXES

15

ewn+Teca PeR a l’InTel·lecTe

OBRERS

QUI MANA

16

CARGOLSCAMPS

ewn+Teca PeR a l’InTel·lecTe

I MÉS CAMPS

17

ewn+Teca PeR a l’InTel·lecTe

Com canvia el cine!Censura 1974

Llei antitabac.Censura 2011

FUM

…I REFUM!

18

ewn+Teca PeR a l’InTel·lecTe

14F

BOINA

19

ewnel WeB neGRe de BaBel

20

per JORDI ARTIGASewnel calaIx dels nInoTs

LA MANO QUE APRIETA

Aquest fou un de tants serials de pel.lícules d’èxit d’aquella època, un títol estrambòtic i l’únic del que s’en recordava el meu pare que com va arribar a conèixer el cine

de l’època muda -nasquè el 1905- em va arri-bar a parlar d’aquelles sessions tant pintores-ques. Seria cap als anys 10-15 del segle XX, i ell amb una colla d’amics assistíen a la sala del Centre Moral (si la memòria no em traeix) de la vila de Capellades. Era imprescindible anar ben proveït de caca-huets, pegadolça, caramels i demés llamina-dures (el xiclet no existia) prèvia recaptació de cèntims entre pares, avis, tiets... La sessió no podia començar si no havia arribat el pia-nista, tantseval si el piano estava desafinat, que acompanyaria tota la sessió, també era condició “sine qua non” que hi hagués un

“explicador” per aquells que encara no sabíen llegir els rètols, que a més avisava quan era l’última bobina exclamant “últim número!”. Cal recordar també (cosa que les criatures no sabíen, que les pel.lícules de llavors èren de nitrat material molt inflamable i a vegades havíen produït incendis. Com succeeix en els espectacles de titelles per a la quitxalla els es-pectadors “avisàven” amb crits quan apareixía el “dolent” de la pel.lícula quan el “bo” no s’en havia adonat... En una revista d’humor de 1916 La Piula es publicà una intervíu fictícia amb un “cinemato-grafista”, llegim-ne un troç:“Sóc com l’enciclopèdia de les bestieses. ¿Que no sab allò de que la majoria no té raó?. Doncs jo sóc la majoria. M’alimento d’aventu-res d’amor estúpid; encara és la meva estima-da ‘La dama de las camelias’; sóc amic dels ‘Mosqueteros’; tinc calaixos plens de lladres; tinc botiga de policíes(...)–Ja...com els de ‘La mano que aprieta’!...En-cara riem en aquesta casa!...Riguin...riguin...però jo faig milions!...

Quan el cine encara no parlava(segona part)

Continua a la pàgina següent

21

ewnel calaIx dels nInoTs

–Però ¿com és possible inventar tanta besti-esa? (...)Però ¿com poden ser enemics de la lògica, de...com ho fan?–Fent-ho tot al revés...Per exemple li faré un esquema. De primer cerca el títol. Una cosa ben estranya. ‘Los misterios de Nueva York’, ‘La mano que aprieta’, ‘Los cipreses sonríen’, ‘Guardabarrera con honra’, ‘Luz entre llamas’ (...)” A continuació el “cinematografista” explicava com l’absurd era el que el públic “demanava” (no diuen ara que la gent ‘vol’ tele-escom-braria?): per exemple un home donava una bofetada a un altre i com que la víctima no reacccionava apareixía un rètol que deia “Tras la ofensa lágrimas de oro brotan de su noble corazón.” (1)

I per avui res més, tornaré a parlar d’aquest tema en una altra ocasió doncs veig que en-cara tinc vàries “perles” al meu arxiu, si així us ho sembla.

NOU CINECLUB Parlant de cinema aquesta és l’ocasió de recordar als lectors d’El Web Negre la creació del Cineclub del Cercle a Barcelona (C./ Arcs,

5) que m’encarrego de coordinar amb l’ajut d’un equip, i que va iniciar les seves activitats el passat mes de gener. Si sou cinèfil o sim-plement us agrada el bon cinema, comptant a vegades amb els directors dels films, esteu convidats .

Consulteu el bloc del Cineclub:http://cineclubdelcercle.blogspot.com

NOTA(1) ”Los misterios de Nueva York” de Xarlot-Holmes, dibuixos de Romà Bonet “Bon”, La Piula núm. 1, Barcelona, 23 març 1916.

Ve de la pàgina anterior

22

A la redacció han muntat una pista ameri-cana per entrenar-se a saltar com el Jimmy Jump. De moment, ja porten barretina:

Néstor MaciàKapManel PuyalJosep Ignasi GrasL’AviSolerQuelDani SausElchicotristeNapiBiéJosep BrautJordi ArtigasBritoGiulio LaurenziPedro MolinaQuim PanequeLa Magina dels OusRoger FillolDevilXavier SalvadorWilly TresJordi CanyissàSeñor Plástiko

El Web Negre no coincideix necessàriament amb les opinionsdels seus autors. De fet, la majoriade vegades no en tenim, d’això.Quina angúnia, oi?

ewnla TRaca FInal