EL SIGNIFICAT DEL LLENGUATGE CORPORAL - cornella.cat³/Treballs de Recerca 2009... · comunicació...

EL SIGNIFICAT DEL LLENGUATGE CORPORAL

-MIENE-


“Una imatge val més que mil paraules”


Agraïments

Voldria agraïr a la meva tutora les seves orientacions i tota l‟ajuda que m‟ha donat per a l‟elaboració del treball.

També voldria donar les gràcies a tots aquells que s‟han deixat gravar i analitzar, alguns dels quals no surten en

aquest treball perquè formen part dels vídeos de prova, així com a tots els que m‟han donat idees i s‟han interessat

pel meu treball fent que jo tingués més ganes d‟aprendre coses per a poder-se-les explicar.

Moltíssimes gràcies a tots!!!


ABSTRACT

Català

El llenguatge corporal és un component de la comunicació humana de gran importància perquè contínuament

proporciona informació sobre el caràcter, les emocions i les reaccions dels individus mitjançant els gestos i els

moviments del nostre cos, així com altres factors com ara l‟aspecte o l‟olor corporal.

És per això que aquest treball pretén donar a conèixer els aspectes més rellevants del llenguatge no verbal, que la

majoria de vegades té lloc de manera inconscient i a vegades fins i tot en contradicció amb el llenguatge parlat.

Tothom utilitza i respon al llenguatge corporal de manera inconscient: tot i que una persona pot deixar de parlar, no

pot deixar de comunicar-se amb el seu cos. Però també tothom pot adquirir coneixements i tècniques per tal de

poder-lo interpretar. Aquesta presa de consciència del llenguatge del cos és sovint la clau de les relacions personals i

pot ser el secret que permet a tantes persones manejar a altres. La consciència del llenguatge no verbal de l‟altre i la

capacitat d‟interpretar creen la consciència del propi llenguatge corporal i propicien un major autocontrol i processos

més eficaços de comunicació.

Així doncs, a les següents pàgines es debatran des dels seus orígens (genètica o aprenentatge) fins a les

perspectives de futur que ofereix i els interrogants que planteja. També es tractaran els estudis que han estat

realitzats per diversos científics al llarg del temps, el desenvolupament d‟aquest llenguatge corporal al llarg de la vida

de cada individu, així com els elements més importants i representatius i el seu significat. D‟altra banda, s‟explicaran

els aspectes a tenir en compte a l‟hora de dur-ne a terme la interpretació i la possibilitat de simular aquest llenguatge

silenciós. Aquest últim tema es veurà ampliat amb l‟aplicació dels coneixements teòrics a un joc la dinàmica del qual

es basa en la mentida, per tal de comprovar la presència d‟aquesta comunicació en les nostres vides.


English

The body language is a very important component of the human communication because it is always providing

information about the character, emotions and reactions of the people, with the gestures and movements of our body

as well as other factors such as the appearance or the body‟s smell.

Therefore this piece of work lets everybody know the most important issues of the body language, which is often

unnoticed and sometimes in contradiction with what is being said. Everyone uses and reacts to the body language

unconsciously: although a person is able to stop talking, she can‟t stop communicating with her body. But everyone

can acquire knowledge and skills in order to interpret it. This awareness of the body language is often the key of the

relationships and could be the secret that allows many people to manage others. Awareness of body language of

others and the ability to interpret it create consciousness of the own body language and favor self-control processes

and a more effective communication.

So the following pages will discuss from its origins (genetic or learning) to the prospects offered and the questions

involved. Also talks about the studies that have been made by different scientists over the years, the development of

that body language throughout the life of a person, as well as the most important and representative elements and

their meanings. Moreover, the aspects to consider when it is been interpreted will be explained and the possibilities to

simulate that silent language. This last issue will be expanded with the application of theoretical knowledge in a

dynamic game which is based on lies, to check the presence of communication in our lives.


Índex

Pàg.

Introducció.................................................................................................................................... 0

Contingut

Teoria

1.- La comunicació humana............................................................................................ 1

2.- La comunicació no verbal (CNV)............................................................................... 3

2.1.- Evolució de l‟estudi de la CNV.................................................................... 3

2.2.- El llenguatge corporal................................................................................. 7

2.2.1.- Elements paralingüístics................................................ 12

2.2.2.- Elements proxèmics...................................................... 12

2.2.3.- Elements kinèsics.......................................................... 15

2.3.- Orígens: genètica o aprenentatge............................................................. 21

2.4.- Origen i desenvolupament de l‟expressió corporal.................................... 23

2.5.- Personalitat i àmbits del llenguatge corporal: relacions que s‟estableixen..25

2.6.- Elements de la CNV: conjunt, coherència i context .................................. 27

2.7.- La simulació del llenguatge corporal......................................................... 28

2.8.- El futur del llenguatge no verbal i la seva interpretació............................. 30


Pràctica

3.- La mentida.................................................................. ............................................. 32

3.1.- Introducció............................................................................................... 32

3.2.- El rastre de la mentida............................................................ ................. 33

3.3.- La mentida i les edats: aprenentatge i sofisticació.................................. 34

3.4.- El joc del Kiriki: descripció i metodologia................................................. 36

3.5.- Anàlisi de les gravacions ........................................................................ 37

3.6.- Conclusions de la interpretació de la partida de Kiriki............................ 44

Conclusions..................................................................................................... ....................... 46

Webgrafia................................................................................................................. ............... 49

Bibliografia................................................................................................. ............................. 50

Annex

Glossari ....................................................................................................... .................. I

Taula del significat i missatge dels gestos i moviments corporals ............................... II

Curiositats ............................................................................................................. .... VIII

Autoritzacions del dret d‟imatge

CD amb les gravacions de la partida de Kiriki


INTRODUCCIÓ

Quan parlem de comunicació, el primer en el que pensem és en conceptes com ara “parlar”, “dir”,

“informar”, etc. Això és així des del moment en que els nostres pares ens miren meravellats i llancen crits

d'alegria davant del nostre primer “maaa”, o quan finalment, en veure un gos, pronunciem la nostra primera

frase: “¡Oh, un bub-bub!”. Animats per tots, en créixer anem oblidant el llenguatge no verbal i refinem les

nostres habilitats en la parla, desenvolupant el nostre vocabulari i la nostra gramàtica, per tal de que el

nostre missatge sigui comprès per l‟interlocutor.

Tot i això, amb el pas del temps i malgrat tots els nostres esforços per dominar el llenguatge verbal, moltes

vegades tenim la sensació de no ser compresos pels altres. Altres vegades, ens hem enfadat sense saber

el perquè, sense saber per què hem tingut la sospita, sense indicis aparents, de ser traïts només perquè en

l'altre hi ha alguna cosa que no ens convenç; o ens han presentat a alguna persona i l'hem trobada

simpàtica o antipàtica sense que ella fes res i sense entendre com és possible això.

Això succeeix perquè les relacions humanes es basen també en principis i missatges diferents dels verbals.

Quan ens relacionem amb els altres, de fet, ens movem, ens rasquem, canviem de posició i duem a terme

innombrables accions que, almenys en aparença, no tenen cap motiu per ser realitzades. Però l'observació i

l'estudi del comportament animal han demostrat que els gestos s'utilitzen per comunicar, per indicar una

possessió territorial, per als rituals de galanteig, per assenyalar posicions de domini i de submissió, etc. En

examinar sota aquest pla les actituds humanes, ens hem adonat que tenen per a l'home la mateixa funció

que tenen per als altres animals i que representen un 93% de l‟impacte total d‟un missatge; la diferència és

que per a l'home s'han tornat inconscients i s'han infravalorat respecte a la facultat comunicativa típicament

humana, la parla.

Interpretar quin significat tenen els gestos i així poder conformar un criteri que permetés obtenir una

capacitat crítica amb la informació que es reben dels mitjans de comunicació com ara la publicitat o els

mítings ha estat la raó per la qual vaig triar aquest tema per a desenvolupar-lo com a Treball de Recerca.

Em va semblar molt interessant conèixer la influència dels elements no verbals que passen gairebé

desapercebuts quan no et planteges la seva existència i poder identificar com s‟ho fan els experts en

aquests temes per a captivar a la gent. Però en el que més requeia el meu interès era en comprovar si

aquest tipus de comunicació era ús exclusiu de certs sectors o si tenia també un paper important en la

nostra vida quotidiana.


Aquest és, doncs, l‟objectiu del treball: comprovar la quotidianitat dels gestos, és a dir, la contínua

presència i influència d‟aquests en els diferents aspectes de la nostra vida i descobrir si totes les persones,

sense premeditació ni intenció conscient, emeten senyals que influeixen en els altres i si sense adonar-se‟n

també es deixen guiar per aquest llenguatge corporal a l‟hora de jutjar, decidir, ... i en moltes altres i

diverses situacions.

Per arribar a aquest objectiu el contingut del treball està estructurat en dues parts principals: una part

teòrica, en què s‟explica la funció que desenvolupa la comunicació no verbal en la comunicació humana i

s‟analitzen els aspectes més rellevants del llenguatge corporal; i una part pràctica, en que es comprova la

quotidianitat dels gestos, la seva permanent presència i influència en les persones, mitjançant un joc de

daus basat en l‟ús de la mentida. Aquestes tasques han estat realitzades a partir dels llibres i les pàgines

web que s‟indiquen a l‟apartat corresponent (webgrafia i bibliografia) i enregistrant una partida al Kiriki amb

diversos participants de diferents edats i sexes. De les gravacions s‟han triat els gestos més utilitzats en

aquest joc per a simular el llenguatge del cos i en els que més clarament es podia detectar l‟engany.

Després s‟han analitzat mitjançant taules de dades que han estat elaborades a partir de la informació

recollida als diversos documents citats. Aquests contenen aspectes qualitatius sobre els gestos que

permeten conèixer el seu significat i una interpretació prou acurada.

El treball també consta d‟una tercera part que es troba dins de l’Annex i que recull totes aquelles curiositats

que han aparegut a mesura que es duia a terme la recerca d‟informació i que no s‟han pogut incloure dins

del contingut del treball per tal de no fer-lo excessivament llarg i de no desviar-lo de l‟objectiu proposat.

I ara, sense més preàmbuls, ha arribat el moment de deixar... la paraula... al cos.


1

1.- LA COMUNICACIÓ HUMANA

Els humans som éssers socials per naturalesa i, per tant, tenim la necessitat de relacionar-nos amb els

altres i deixar constància de la nostra existència. La comunicació és el procés mitjançant el qual l'emissor i

el receptor estableixen una connexió en un espai i moment determinats per transmetre, intercanviar i

compartir idees, informació o significats que són comprensibles per a tots dos.

Aquesta comunicació adopta múltiples

formes. Les més importants són la verbal

i la no verbal. El valor real del llenguatge

es troba en la suma de tots els nivells de

comunicació oral, el llenguatge visual, el

llenguatge corporal i la imaginació.

Els elements comunicatius1 són: emissor, receptor,

missatge, canal, codi i context.

També intervenen en la comunicació els processos

de codificació i descodificació.

En un sistema lineal ens trobaríem amb l'emissor que

envia un missatge al receptor, però de vegades es

produeix el conegut com feedback o

retroalimentació, on l'emissor passa a ser el receptor

i viceversa, és a dir, un cop arribat el missatge el receptor es converteix en emissor i

envia un nou missatge a l'emissor inicial que ara és receptor.

També existeixen múltiples factors que condicionen el procés comunicatiu, és a dir, l‟afavoreixen o el

dificulten, com per exemple:

• Situacionals o físics. El lloc i l'ambient creat té molta importància. La dispersió existent produïda per

sorolls o moviments de les persones indica que la comunicació no és l'adequada. Així mateix, influirà la

distribució espacial, el mobiliari...

1 Veure Glossari – Annex pàg. I

Elaboració pròpia

Elaboració pròpia


2

• Inherents al missatge. La qualitat de la comunicació queda determinada pel tipus de missatge emès (de

caràcter verbal, gràfic, gestual...), pel llenguatge emprat i el grau d'estructuració, així com amb la velocitat

amb què es transmet, el volum i la seva adequació al context on es desenvolupa.

• El codi (llenguatge) utilitzat i el grau en què aquest és compartit per l'emissor i el receptor.

• Les actituds de l'emissor i el receptor i els rols assignats a cada un. El missatge es capta de manera

diferent depenent de qui l'emeti. Quan l'emissor emet el missatge té en compte la resposta del receptor i en

funció d'aquesta continua amb el missatge, el modifica, l‟amplia, etc.

La comunicació verbal i la no verbal

La comunicació verbal és la comunicació lògica, la que té lloc a través de les paraules.

Es pot realitzar de dues maneres:

- Oral: a través de signes orals i paraules parlades.

- Escrita: per mitjà de la representació gràfica de signes.

Hi ha múltiples formes de comunicació oral. Els crits, xiulets, plors i rialles poden

expressar diferents situacions anímiques i són una de les formes més primàries de la

comunicació. La forma més evolucionada de comunicació oral és el llenguatge articulat,

els sons estructurats que donen lloc a les síl·labes, paraules i oracions amb les que ens

comuniquem amb els altres.

Les formes de comunicació escrita també són molt variades i nombroses

(ideogrames, jeroglífics, alfabets, sigles, graffiti, logotips ...). Des de la

escriptura primitiva ideogràfica i jeroglífica2 fins a la fonètica sil·làbica i

alfabètica, més coneguda.

Encara que el llenguatge al que més importància s‟atribueix i en el que més es fixa l‟atenció és el llenguatge

verbal, existeix un altre tipus de comunicació que, tot i que la majoria de vegades passa desapercebuda, té

encara més valor significatiu3: la comunicació no verbal.

La comunicació no verbal (CNV) es realitza mitjançant indicis, multitud de signes de

gran varietat que no tenen estructura sintàctica verbal: imatges sensorials (visuals,

auditives, olfactives ...), sons, gestos, moviments corporals, etc.

2 Veure Glossari- Annex pàg. I 3 Com s‟indica al quadre Impacte total d’un missatge (A. Mehrabian) de l‟apartat 2.1.- Evolució de l’estudi de la CNV

http://ca.wikipedia.org/wiki/Comunicaci%C3%B3


3

Es tracta d‟una comunicació analògica, que fa referència, per associació d’idees, a un concepte. Per

exemple, el gest de mostrar un puny a algú no només és una senyal genèrica d‟amenaça, sinó que ens fa

pensar precisament en l‟acció de donar cops.

Això no vol dir que quan un individu es comunica no verbalment prescindeixi del llenguatge parlat, sinó que

la comunicació no verbal és, a vegades, un complement d'aquest. La gran majoria d'aquests gestos,

moviments o expressions que constitueixen la comunicació no verbal es fan inconscientment, sense

pensar que es fan o per què es fan, però també es pot arribar a ser-ne conscient.

Entre els sistemes de comunicació no verbal es troben els següents:

• El llenguatge corporal. Els gestos, els moviments, el to de veu, la roba i fins i tot la

olor corporal també formen part dels missatges que es comuniquen als altres.

• El llenguatge icònic4. S'hi engloben moltes formes de

comunicació no verbal: codis universals (sirenes, Morse, Braylle, llenguatge de signes),

codis semiuniversals (el petó, signes de dolor), codis particulars o secrets (senyals dels

àrbitres esportius).

2.- LA COMUNICACIÓ NO VERBAL (CNV) A partir d‟aquest moment, un cop presentades les formes més importants de la comunicació humana, el

treball se centrarà en el desenvolupament dels diversos aspectes de la comunicació no verbal, a causa de

la seva importància en els processos comunicatius i perquè és l‟objecte d‟estudi d‟aquesta recerca.

2.1.- Evolució de l’estudi de la CNV

La comunicació no verbal ha rebut històricament menys atenció i estudi científic que la verbal, ja que

consisteix en una manera de transmissió d'informació menys estructurada i de més difícil

interpretació. Durant molt de temps, els aspectes de la comunicació no verbal no van ser estudiats, ja que

no es consideraven objecte digne d'interès científic. Tot i això, diferents científics s‟han interessat pel tema

al llarg de la història.

En aquest apartat es farà un breu recorregut històric fent un petit comentari dels personatges més rellevants

que han contribuït amb les seves investigacions a conformar els coneixements de què actualment es

disposa sobre aquest tema. Els autors de que es parlarà estan ordenats cronològicament, però a vegades

es fan salts en el temps a causa de la relació temàtica dels seus descobriments.

4 Veure Glossari- Annex pàg. I


4

Pel que fa a l‟estudi tècnic del llenguatge del cos, potser l‟obra anterior al segle XX

més influent ha estat The Expression of the Emotions in Man and Animals5, de

Charles Darwin, publicada el 1872. Aquest científic va suggerir la possibilitat que els

humans en tots els contextos culturals, tenen elements de expressió que els són

comuns. També va destacar la importància de la comunicació i de l'expressió en la

supervivència biològica. Aquest treball va ser el pare dels estudis moderns del

llenguatge del cos i de les expressions facials i, des d‟aleshores, moltes idees i

observacions de Darwin han estat corroborades per científics actuals d‟arreu del món, com Paul Ekman, un

important psicòleg i investigador actual, que ha comprovat que algunes de les expressions facials de les

emocions no són determinades culturalment, sinó que són universals i tenen, per tant, un origen biològic, tal

com va plantejar la hipòtesis de Darwin.

Des de l‟època de Darwin, els investigadors han detectat i registrat gairebé un milió de senyals no verbals.

A mesura que ens acostem a la fi del segle, sorgeix un nou tipus de científic: el no

verbalista. Aquest es dedica a l‟observació de les claus no verbals dels éssers humans.

Els observa en les reunions socials, a la platja, a la televisió, a la feina o en qualsevol

lloc on la gent es relacioni. És un estudiós del comportament humà que vol adquirir més coneixements

entorn de les accions dels seus congèneres per poder, a la llarga, saber més coses sobre ell mateix i sobre

la manera de millorar les seves relacions amb els altres.

Un exemple es troba als anys 40 amb David Efron i la seva obra Gesture and Environment6 (1941), en la

que va establir la importància del paper de la cultura en la formació de molts dels nostres gestos. Va

analitzar el comportament gestual dels grups d‟immigrants italians i jueus que vivien als Estats Units. La

seva conclusió va ser que les diverses maneres de gesticular depenen de l‟ambient en el qual els individus

viuen i del context cultural amb el que s‟identifiquen.

Als anys 50, l'antropòleg Ray Birdwhistell, autor de Introduction to

Kinesics7 (1952), va fer uns càlculs pel que fa a la proporció de

comunicació no verbal que té lloc entre els éssers humans. Va concloure

que una persona normal emet paraules durant un total aproximat de deu o

quinze minuts al dia i que la frase mitjana dura uns dos segons i mig i va

descobrir que el comportament verbal d‟una conversa entre dues

persones és inferior al trenta-cinc per cent i que més del seixanta-cinc per

cent de la comunicació es realitza de manera no verbal. També va indicar

5 L'expressió de les emocions de l'home i els animals 6 Gestos i ambient 7 Introducció a la Kinèsia

Elaboració pròpia

http://ca.wikilingue.com/es/Darwin

http://ca.wikilingue.com/es/Expressi%C3%B3

http://ca.wikilingue.com/es-ca/index.php?title=David_Efron&action=edit&redlink=1

http://ca.wikilingue.com/es/1941

http://ca.wikilingue.com/es/Cultura

http://ca.wikilingue.com/es-ca/index.php?title=Ray_Birdwhistell&action=edit&redlink=1


5

que, sigui quin sigui l‟entorn cultural, les paraules i els moviments es produeixen simultàniament d‟una

manera tan previsible que, segons ell, una persona amb els coneixements adequats pot escoltar la veu d‟un

home i dir quins moviments està fent. Així mateix, va aprendre a descobrir la llengua en què parlava algú a

partir, únicament, de l‟observació dels gestos. Això es degut gràcies a que cada llengua té uns gestos que li

són propis8.

Als anys 70, també Albert Mehrabian es va interessar en l‟estudi de les proporcions en que intervé el

llenguatge no verbal en l‟acte comunicatiu i, tal com va mostrar en el seu estudi Silent Messages9 (1971),

va descobrir que l‟impacte total d‟un missatge és aproximadament en un set per cent verbal (només

paraules), en un trenta-vuit per cent vocal (incloent-hi el to de veu, la inflexió i altres sons) i en un cinquanta-

cinc per cent no verbal. Mehrabian va diferenciar entre no verbal i vocal, però en aquest treball aquests

aspectes han estat agrupats com a llenguatge corporal i representen, per tant, un 93 per cent.

Per norma general, la majoria dels investigadors estan d‟acord que el canal verbal s‟utilitza sobretot per

transmetre informació, mentre que el no verbal es fa servir per negociar actituds

interpersonals i, a vegades, com a substitut dels missatges verbals.

Va ser als anys 50 quan el psiquiatre Jürgen Ruesch i el fotògraf Weldon Kees van

publicar el primer llibre que va utilitzar el terme no verbal, Nonverbal Communication10 (1956). Aquesta obra

va oferir una visió del tema acompanyada d'una àmplia documentació gràfica.

Tot seguit, un altre antropòleg, Edward T. Hall, va publicar The Silent

Language11 (1959) després de diversos anys d'investigar l'ús de l'espai pels

éssers humans: la proxèmia12. D‟aquest concepte en va diferenciar tres espais

en el sentit del territori propi (fix, semifix i personal)13 i va establir quatre

categories dins l‟espai personal (íntima, personal, social i pública)14, basant-se en que la distància social

entre les persones normalment correspon a la distància física i psicològica. També va ressaltar que

diferents cultures mantenen diferents estàndards d‟espai interpersonal. Un estudi més detallat sobre aquest

tema va aparèixer més tard, The Hidden Dimension15 (1966).

8 Veure Curiositats- Annex pàg. VIII 9 Missatges silenciosos 10 Comunicació no verbal 11 El llenguatge silenciós 12 Fa referència a la proximitat, com es veurà a l‟apartat 2.2.- El Llenguatge corporal 13 Veure Glossari- Annex pàg. I 14 Aquestes distàncies es veuran a l‟apartat 2.2.2.- Elements proxèmics 15 La dimensió oculta

http://ca.wikilingue.com/es-ca/index.php?title=J%C3%BCrgen_Ruesch&action=edit&redlink=1

http://ca.wikilingue.com/es-ca/index.php?title=Weldon_Kees&action=edit&redlink=1

http://ca.wikilingue.com/es/Edward_T._Hall

http://ca.wikilingue.com/es/Prox%C3%A9mica


6

Per altra banda, Desmond Morris, un zoòleg i etòleg anglès, ha centrat els seus estudis en la conducta

animal, i per tant, en el comportament humà explicat des d'un punt de vista estrictament zoològic. El seu

llibre més conegut, The Naked Ape16, publicat el 1967, és una realista i objectiva mirada a l'espècie humana

basant-se en les idees evolucionistes de Darwin per explicar la conducta humana.

Altres científics han contribuït de manera destacable en l‟estudi del llenguatge corporal i han recalcat la seva

importància, no només en l‟àmbit dels negocis, sinó també en la vida quotidiana de les persones. Aquests

científics també han facilitat la difusió dels coneixements entre un públic més ampli cada vegada més

conscienciat de la utilitat del nostre llenguatge més silenciós, el corporal. En són exemples destacables

Julius Fast, Flora Davis i Allan Pease:

El 1970, Julius Fast va escriure el llibre Body Language: The Essential Secrets of Non-Verbal

Communication17 sobre el llenguatge del cos en què feia un resum dels estudis sobre la comunicació no

verbal duts a terme fins aquella data pels especialistes en la conducta humana, i que ha ajudat a la

divulgació d‟aquests coneixements. Els seus escrits i el seu estudi científic han estat anomenats Kinèsia18 i

tenen com a base la conducta i la comunicació no verbal. L'estudi del llenguatge corporal és un estudi de

tots els moviments del cos, des dels més conscients fins als totalment inconscients, que poden anar des

d'una cultura particular fins als que creuen barreres culturals.

Una altra autora, Flora Davis, en el seu llibre The nonverbal comunication 19 (1971) destaca la importància

que té aquest tipus de comunicació en les relacions humanes i al llarg del llibre defensa la tesi que és molt

més important la comunicació no verbal que la verbal a l'hora de determinar que ens estan volent

comunicar. Presenta en el seu llibre una infinitat d'investigacions interdisciplinàries en les quals es barreja la

bioquímica, l'antropologia i la psicologia, i pretén demostrar que el nostre comportament no verbal es troba

fonamentat en patrons culturals. A més, explica que la comunicació no verbal també s'educa, de manera

que si volem ser efectius i persuassius en les nostres converses també haurem de tenir un alt control

d‟aquesta forma de comunicació humana.

I per acabar amb aquesta enumeració de científics i estudiosos del llenguatge corporal cal parlar d‟Allan

Pease, que ha escrit diverses obres sobre la comunicació no verbal, però la que més d‟èxit ha tingut és

Body language: How to read others’ thoughts by their gesture20 (1981), un manual d‟anàlisi per a interpretar

correctament el que pensen els altres a través dels seus gestos i millorar les relacions interpersonals. El seu

objectiu és que el lector aprengui a desenvolupar al màxim la seva capacitat de comunicació. Per això

16 El mico nu 17 El llenguatge corporal: Els secrets bàsics de la comunicació no verbal 18 Ja se‟n parlarà a l‟apartat 2.2.- El Llenguatge corporal 19 La comunicació no verbal 20 El llenguatge del cos: Com es poden llegir els pensaments dels altres a través dels seus gestos

http://ca.wikilingue.com/es-ca/index.php?title=Flora_Davis&action=edit&redlink=1

http://ca.wikilingue.com/es-ca/index.php?title=Allan_Pease&action=edit&redlink=1


7

ensenya habilitats simples i de manera humorística, el que motiva a les persones que volen obtenir resultats

immediats. En aquest llibre també es fa una síntesi del que ha aconseguit més recentment la ciència de la

conducta individual i social. Totes les explicacions estan acompanyades per diverses il·lustracions referents

a la vida quotidiana, per tal d‟apropar el coneixement de la comunicació no verbal a un públic molt més

ampli.

Però tot i que diversos estudis s‟han anat succeint al llarg del temps, resulta gairebé increïble que, després

d‟un milió d‟anys o més d‟evolució humana, fins al segle XX la gent no s‟assabentés que existien els

aspectes no verbals de la comunicació humana.

Charles Chaplin i molts altres actors del cinema mut van ser els pioners de les tècniques

de comunicació no verbal, que eren l‟únic mitjà d‟expressió disponible a la pantalla. Els

actors eren classificats com a bons o dolents segons la seva capacitat de fer servir gestos

i altres senyals corporals per comunicar-se amb eficàcia. Quan el cinema sonor es va

popularitzar i es va fer menys èmfasi en els aspectes no verbals de la interpretació,

aquests actors van ser rellevats per d‟altres dotats d‟aptituds verbals.

Tot i això, encara avui la majoria de la gent desconeix l‟existència del llenguatge del cos, perquè no parlen

de la importància que té en les seves vides. Per a molta gent és difícil d‟acceptar que els éssers humans

som també animals biològics. L‟homo sapiens és una espècie de primat, un mico sense pèl que ha après

a caminar amb dues cames i que té un cervell desenvolupat i intel·ligent. Com qualsevol altra espècie, ens

dominen unes regles biològiques que controlen les nostres accions i reaccions, així com el nostre llenguatge

corporal i els gestos. El que és realment curiós és que l’animal humà poques vegades és

conscient de les seves postures, moviments i gestos, els quals poden estar

dient una cosa mentre que la seva veu en diu una altra.

2.2.- El Llenguatge corporal

El llenguatge corporal fa referència a la comunicació no verbal mitjançant el cos. Es tracta d‟ una

capacitat, d‟un instrument de comunicació, una realitat complexa de la qual se‟n poden diferenciar tres

àmbits d'estudi: paralingüística, proxèmica i kinèsia.

La paralingüística estudia el comportament no verbal expressat en les inflexions de la veu.

La proxèmica s'encarrega d'estudiar el comportament no verbal relacionat amb la utilització i

estructuració de l'espai immediat de la persona.

La kinèsia s'ocupa de la comunicació no verbal expressada a través dels moviments del cos, del

gestos que acompanyen el que diem.

Charles Chaplin


8

El conjunt de totes aquestes accions motores, sensomotores i psicomotores és el que es denomina

llenguatge corporal, que es transmet a través de totes les nostres expressions, moviments, postures o els

gestos que fem amb les diferents parts del cos, i també amb el to de veu, la nostra roba i fins i tot la nostra

olor corporal. També inclou la influència de l‟espai en la relació de les persones. A més, s‟ocupa de l‟espai

personal, fent referència a que la distància entre les persones pot variar depenent de les relacions (per

exemple de poder), i de la conducta territorial humana, que comprèn les actituds que s‟adopten segons

l‟espai personal que cada individu requereix i de com reacciona quan aquest es veu vulnerat.

Mitjançant aquest llenguatge permanentment es comunica l'estat d'ànim, la personalitat i l'actitud de les

persones, perquè permet transmetre sentiments, actituds i sensacions. És molt directe i clar i més universal

que l'oral.

És per això que el llenguatge corporal és un sistema d’informació de l’home, per al home i sobre

l’home, amb el que es pot, es desitja, es deu o deuria comunicar.

L'esquema corporal és la base d'aquesta forma d'expressió. Per tant, les possibilitats d'expressió amb el

llenguatge del cos depenen del coneixement i domini del propi cos, molt relacionats amb la

psicomotricitat21.

Algunes característiques importants d‟aquest llenguatge no verbal són:

Manté una relació amb la comunicació verbal, ja que hi compleix un gran nombre de funcions

com a reguladora del procés comunicatiu: l'acompanya, completa, modifica o substitueix en

ocasions. N‟és un exemple una mirada seductora, que permet a l‟ interlocutor captar el missatge

sense necessitat d‟expressar-lo amb paraules.

Delata el que realment pensen o senten les persones, a vegades en contradicció amb el que

diuen verbalment. Si el llenguatge corporal no concorda amb el llenguatge parlat, aquest perd la

credibilitat. És a dir, no es pot transmetre exitosament una informació si el llenguatge corporal no

és coherent amb el que es diu, ja que fa que l‟ interlocutor intueixi que alguna cosa no va bé.

Posem per exemple la següent situació:

El Lluís ha robat un cotxe. Un amic seu, el Pere, li pregunta si ell va robar el

cotxe, però el Lluís li contesta: “Com pots pensar això de mi? És clar que jo

no vaig ser!!” Mentre diu això, la mirada del Lluís es dirigeix cap a dalt i a

l’esquerra, el que significa que no està recordant, sinó construint la situació.

Probablement, el Lluís menteix i està creant la mentida que està explicant.



9

Un altre exemple pot ser una entrevista, en la qual l’entrevistat diu que és molt tranquil, però no

deixa de tremolar, es mossega les ungles, fa soroll amb el peu, té les mans suades (que indica un

alt índex d’ansietat), etc. A l’entrevistador li donarà la sensació que alguna cosa no encaixa i

probablement buscarà un altre candidat per al lloc de treball.

És expressió de l’inconscient i la consciència. El cos reacciona a tot estímul nerviós amb un

moviment. Tots aquests moviments signifiquen alguna cosa. Però no tots els moviments de reacció

als estímuls nerviosos s'executen conscientment. És per això que, tot i que en realitat totes les

persones neixen dotades ja de certa sensibilitat per a captar les senyals del cos, el seu cos dóna

informació sobre elles sense que se n‟adonin. De fet, el coneixement de la comunicació no

verbal és innat, però amb el transcurs dels anys es va perdent la capacitat de ser-ne

conscients. I això passa perquè en la nostra cultura s‟educa a amagar les pròpies emocions i a no

escoltar les emocions dels altres. A més, la importància que es dóna a les paraules sufoca tot allò

que no rep un nom, inclòs el llenguatge del cos. Malgrat això, contínuament s’està influenciat

per la percepció inconscient dels senyals corporals i tothom pot arribar a interpretar els

missatges del cos de manera conscient si s’entrena. Fins i tot existeix la possibilitat de donar la

menor informació possible (encara que aquest mínim sigui digne de consideració). És possible

adaptar-se i actuar com s‟espera o es pot esperar que es faci. Per exemple, si se sap que

parpellejar constantment denota inseguretat i dubte, es pot intentar evitar-ho.

També pot ser que s‟estigui sotmès a convencions o que algú es comporti “artificialment”, el que es

coneix com a “mantenir la compostura”, tot i que, com ja es desenvoluparà més endavant, no es

pot simular totalment el llenguatge no verbal.

Transmet informació contínuament, perquè el llenguatge corporal té

lloc de manera espontània. Fins i tot la postura que s‟adopta mentre

es dorm diu coses sobre els individus, com també els silencis estan

carregats de significat.

La informació que es pot obtenir mitjançant la observació de la postura

en que una persona dorm està relacionada amb la seva personalitat22.

Per exemple, una persona que dorm agafada al coixí i encongida ho fa

per la necessitat de companyia, de contacte físic, afecte i protecció.

Són persones que poden sentir-se soles i que estan desanimades interiorment, encara que no ho

reconeguin exteriorment.

22 Veure Curiositats- Annex pàg. VIII


10

En cas d‟estar en una sala d‟espera i no tenir ganes de relacionar-se amb els altres, una persona es

limitarà a no parlar. Però aquesta mateixa acció transmet de totes maneres alguna cosa: l‟actitud

del seu cos i l‟expressió de la cara manifesten precisament aquesta intenció.

Serveix per alliberar tensions i moltes vegades no s‟adverteix de manera conscient perquè tenen

una funció d'adaptació, és a dir, permeten a la persona realitzar activitats més importants. És per

això que no es descarreguen directament aquests impulsos, sinó que la gestió dels estímuls i de les

tensions que podrien distreure‟ns es delega a estructures mentals i nervioses inferiors. No obstant

això, no tots els estímuls que donen lloc a un acte no verbal són insignificants o no tenen influència.

De fet, alguns d'ells són tan forts que si fossin percebuts de forma conscient provocarien una forta

ansietat. Per aquest motiu, per no molestar a la consciència, produeixen un comportament no

verbal que serveix per alleugerir la tensió.

Es té a nivell general un cert coneixement d'aquest vocabulari dels símbols corporals, és a dir,

que totes les persones tenen la capacitat d‟interpretar-los. I de fet, “el coneixement i la comprensió

d'un llenguatge corporal comú és la raó que ens permet anomenar societat a una aglomeració

d'individus”23. Però hi ha persones que, per dots innates o per educació, són més sensibles que els

altres al llenguatge del cos. És el que moltes vegades es coneix com a “sisè sentit”, i que és en

realitat la comprensió de la comunicació no verbal. Les dones, sobretot, es consideren més

sensibles i atentes a aquest tipus de llenguatge. La major sensibilitat femenina als missatges depèn

en bona mesura del paper assumit per les dones en la societat: dedicar-se als nens els ha obligat a

aprendre de seguida a reconèixer les necessitats expressades a través dels senyals no verbals,

com també la seva subordinació, durant molt de temps, als homes, i la seva posició de

desavantatge, els ha portat a obtenir una major eficàcia en les relacions humanes. Altres persones

que dominen els senyals del cos són els actors, els pintors i els caricaturistes. També, els qui

treballen en contacte amb el públic (els venedors, els especialistes en relacions públiques o en

selecció del personal, els periodistes, etc.), així com moltes persones sensibles, els cartomàgs i els

mags (els qui aconsegueixen endevinar detalls, fins i tot insignificants, de la nostra vida, i que són

extremadament hàbils en percebre senyals no verbals imperceptibles a la majoria).

Però, com ja s‟ha pogut veure, la interpretació d‟aquest llenguatge corporal és pot adquirir i utilitzar

de manera conscient, mitjançant l‟educació i la pràctica. Per tant, tot i aquesta predisposició

genètica per a percebre‟l de manera inconscient, tothom pot desenvolupar la seva capacitat.

23 Erwin Goffmann, a Verhalten in sozialen Situation (Conducta en situacions socials- 1971)


11

Té alguna cosa d’imaginació, ja que el que es percep fa que ens fixem o que centrem la nostra

atenció ens uns elements diferents segons els nostres interessos, el nostre caràcter, les nostres

experiències... com també la nostra interpretació té una part de subjectivitat.

Té components fonamentals com són: espai, temps i energia. La comunicació del moviment

s'efectua en un moment determinat i en un espai concret. També es produeix una despesa

energètica, que no és recuperable.

És una habilitat que té a veure amb les nostres emocions. Per tant, pot ser innata, com el

somriure, o adquirida, com la salutació, que varia segons les cultures.

Els elements del llenguatge no verbal a destacar són:

Elaboració pròpia


12

2.2.1.- Elements paralingüístics:

Les variacions no lingüístiques dins del context de comunicació són:

- El to: El to de veu és un indicatiu de les emocions en la comunicació. Per això és molt important la seva

adequació a la conversa. Una emotivitat excessiva ofega la veu i el to es torna més agut. És a dir, que la

projecció cap als tons aguts indica inhibició emocional.

- El volum: Ha de ser l'apropiat al tipus de conversa que s'està mantenint i procurant un equilibri amb

el volum adoptat per l'interlocutor. Qui inicia una conversa en un estat de tensió mal adaptat a la situació,

parla amb un volum de veu inadequat. Quan la veu sorgeix en un volum elevat, sol ser símptoma que

l'interlocutor vol imposar-se en la conversa, i està relacionat amb la intenció de mostrar autoritat i domini. El

volum baix indica la intenció de no voler ser escoltat, perquè la veu no té intenció de fer-se sentir. Per això

s'associa a persones introvertides.

- El ritme: Es refereix a la fluïdesa verbal amb què s'expressa la persona. Si és lent o entretallat implica

una fugida de la comunicació i un rebuig al contacte social, i si, per contra, és un ritme fluid, lleuger, modulat

i animat implica una bona comunicació i d'un desig de contacte interpersonal.

L‟orador ha de trobar el ritme idoni, el que permeti una millor comprensió, adequat a la dificultat del tema o

al coneixement que en tenen els destinataris. Un ritme massa lent provoca sensació de monotonia i és

probable que l'oient es distregui. Un ritme massa ràpid és igualment difícil de seguir, perquè sovint va

associat a una mala pronunciació i a una tensió nerviosa de l‟orador.

Per regular el ritme del discurs és aconsellable fer alentiments en els moments clau o de dificultat i pauses

que remarquin mots o separin les idees. Aquests silencis col·locats significativament són un dels principals

recursos dels oradors experts, perquè reflecteixen seguretat i permeten mantenir o recuperar l'atenció de

l'auditori.

2.2.2.- Elements proxèmics:

Dins d‟aquest apartat trobem dos elements que s‟explicaran conjuntament a

causa de la seva interrelació. Es tracta de l‟espai personal (la proximitat i el

contacte físic) i la conducta territorial humana que s‟esdevé segons si aquest

espai és respectat o vulnerat.


13

L'espai personal és l'espai físic immediat de la persona, l‟àrea que l‟envolta i que reclama com a pròpia.

La seva utilització serveix per indicar quin és el tipus de relació existent entre les persones (com

estrènyer la mà, l'abraçada, un petó a la galta) o la que es vol establir.

Aquest espai, que s'estén més endavant que cap als costats, i que és mínim a l‟esquena, és un espai al que

no es deixa que altres entrin a menys que sel‟s convidi a fer-ho o es donin circumstàncies especials. En

efecte, com més gran és el grau d'intimitat i confiança que es té amb una persona, menor serà l'espai físic

que es mantindrà amb ella, i viceversa.

La conducta territorial humana és la manera en que actua la gent segons l'espai que necessita per viure i

com cadascun de nosaltres el defensa contra tota intrusió, no desitjada, per part d'altres persones.

Aquest espai que tothom té al voltant del seu cos, si es veu vulnerat, la majoria de les vegades per

desconeguts, produeix incomoditat. Un exemple clar és la trobada de diverses persones dins d'un ascensor,

o el comportament dels individus davant les aglomeracions.

Ser-ne conscients i entendre‟n les conseqüències, no solament possibilitaran

comprendre molt millor la pròpia conducta i la dels altres, sinó que, a més,

permetran preveure les reaccions de la gent en les converses cara a cara. Per

exemple, s'ha observat que certs dissenys de cases afavoreixen més que altres,

les disputes entre veïns. Si els pisos són massa petits, si estan molt junts o si fan

que la gent s'aglomeri en determinats punts, arribarà un moment en què sorgiran tensions que poden

desembocar en hostilitat oberta i en conductes agressives.

L‟antropòleg Edward T. Hall va distingir quatre categories d’espai personal segons la distància requerida

per a cada situació:

Elaboració pròpia


14

Com s‟ha pogut observar, l‟espai personal depèn de la relació entre els interlocutors i de la situació. Però

també hi ha altres factors que influeixen en l‟espai personal que reclama la persona. Per tant, podem

deduir molta informació a través de l‟observació de la utilització que cada persona fa del seu espai.

En quant al caràcter, les persones extrovertides requereixen menys espai personal que les persones

introvertides, les quals necessiten disposar d‟un espai de protecció de la seva intimitat més ampli, d‟una

major distància entre elles i el seu interlocutor.

També es pot conèixer la seva procedència, perquè la distància personal ve determinada per les

circumstàncies culturals. Per exemple, cultures com la japonesa estan acostumades a les aglomeracions,

mentre que d‟altres cultures prefereixen els espais amplis i mantenir les distàncies. Tenir coneixement

d‟aquestes diferències és molt important a l‟hora d‟evitar malentesos. Moltes vegades en les interaccions

entre occidentals i orientals es produeixen situacions incòmodes a causa de la major necessitat d‟espai

personal que tenen els occidentals respecte a la dels orientals. Els occidentals pensen que els orientals són

uns maleducats perquè envaeixen la seva intimitat, mentre que els orientals qualifiquen als occidentals de

freds, distants, ja que davant la seva proximitat tendeixen a allunyar-se.

La proximitat també sol ser superior a les zones urbanes que a les rurals, ja que als pobles la densitat de

població és molt més baixa i per tant estan acostumats a disposar de més llibertat espacial.

Allò que una persona posseeix o el lloc que ocupa habitualment també constitueixen un territori privat i, com

passa amb l‟espai personal, aquesta lluitarà per protegir-lo. Si el cap de família convida un venedor a

asseure’s i aquest, amb tota la innocència, s’asseu a la “seva” butaca, pot ser que el potencial comprador se

senti molest per aquesta invasió del seu territori i es posi a la defensiva. Una pregunta tan senzilla com “On

seu vostè?” pot evitar els resultats negatius d’un error territorial d’aquesta mena.

Moltes vegades, aquest coneixement de que cal respectar l‟espai de cada persona es té tan interioritzat que

inconscientment s‟intenten evitar els malentesos, per exemple quan algú es troba entre desconeguts i

reclama un espai o un àrea- com ara un seient al cinema, un lloc en una taula de reunions o un penjador per

a la tovallola en una piscina- actua d‟una manera molt previsible, tot seguint el principi de l’equidistància.

Per norma general busca l‟espai lliure més ampli entre dos d‟ocupats i reclama l‟àrea del centre. Al cinema,

triarà el seient que quedi a mig camí entre l‟extrem de la renglera i la persona que té més a prop. A la

En la primera imatge, dos

homes d’àmbit urbà se

saluden. En la segona, dos

homes pertanyents a un

àmbit rural. En la tercera,

habitants d’una zona

escassament poblada.


15

piscina, escollirà el penjador que sigui al centre de la distància entre dues tovalloles o entre la que té més a

la vora i l‟últim penjador de la renglera. L‟objectiu d‟aquest ritual és no ofendre els altres amb una excessiva

proximitat o amb una excessiva llunyania. Així, doncs, si se segueix el ritual espacial abans mencionat,

s‟aconseguirà mantenir l‟harmonia. L‟excepció a aquesta regla és l‟actuació en un lavabo públic. Les

investigacions han demostrat que un noranta per cent de la gent tria els compartiments dels extrems. Però,

si estan ocupats, si que aplica aquest principi.

El contacte físic, per altra banda, sol ser iniciat amb més freqüència pels homes que per les dones i és més

probable quan algú dóna informació o consell que quan el rep, en donar una ordre més que al rebre-la, en

fer una favor més que al agrair, en intentar persuadir algú més que en ser persuadit, en una festa més que

en el treball, en expressar entusiasme més que al presenciar-ne, en escoltar les preocupacions dels altres

que en expressar-les. En general, sol iniciar el contacte físic la persona que en la interacció té més estatus

o posició de domini sobre l'altre. Així és més probable que iniciï el contacte el cap que l'empleat, el vell que

el jove, el metge que el pacient. En general el contacte corporal fomenta el gust mutu, de manera que és

una forma de promoure reaccions favorables en els altres.

2.2.3.- Elements kinèsics: - L'aparença personal. La forma de vestir, de pentinar-se o les condicions de neteja

introdueixen matisos en la comunicació oral i fan que l‟aspecte sigui en ocasions

motiu de rebuig o benvinguda.

Als Estats Units, per exemple, els polítics tenen una indumentària diferent segons el que vulguin transmetre:

si volen donar una mala notícia, colors molt suaus; per a ser autoritaris, vestit fosc amb camisa blanca; si el

que volen és transmetre dinamisme, colors vius; per destacar, càlids; i per passar desapercebuts, apagats.

- La mirada. La manera de mirar té un paper molt important en la comunicació oral,

ja que amb ella s'expressen emocions, adversions, desitjos o inquietuds que poden

arribar a revelar l'estat de l’interlocutor.

Encara que forma part de l'expressió facial, la mirada juga, per si sola, un paper importantíssim en la

comunicació no verbal, com es veurà més endavant.

La mirada compleix diverses funcions en la interacció. Les més rellevants són aquestes:

a) Regula l'acte comunicatiu: amb la mirada es pot indicar que el contingut d'una interacció ens

interessa, evitant el silenci. Per establir una bona relació amb una altra persona, se l‟ha de mirar

directament als ulls entre un 60% i un 70% del temps. Si la duració és inferior a aquest interval,

implica evitar la mirada de l'altre i, per tant, certes dosis d‟ocultació i deshonestedat.


16

b) És una important font d'informació: les persones miren mentre escolten per obtenir una

informació visual que complementi la informació auditiva. L'estudi de la mirada contempla

diferents aspectes, entre els més destacats es troben: la dilatació de les pupil·les (que es

dil·laten davant alguna cosa interessant i atractiva), el nombre de vegades que es parpelleja per

minut (com més parpelleja una persona, més inquieta se sent) i el contacte ocular (que és la

situació en que dos individus es miren l‟un a l‟altre als ulls al mateix temps. Es mira més quan

s'escolta que quan es parla, però a més el contacte ocular indica el final d'una intervenció, com si

la persona que parla li passés el relleu a l'altra. Comprèn dos aspectes: la freqüència amb què es

mira a l'altre, un indicador d'interès, gratitud o sinceritat que augmenta la credibilitat de l'emissor i

permet rebre retroalimentació; i el manteniment ocular, que es refereix a quant de temps

prolonguem el contacte de la nostra mirada amb la de l'altra persona i que ens dóna informació

sobre les actituds i el poder o l‟estatus de la persona).

c) Expressa emocions: es pot conèixer l’estat d'ànim d‟una persona tot mirant-la als ulls.

S‟associen diversos moviments dels ulls amb una àmplia gamma d'expressions humanes.

d) Comunica la naturalesa de la relació interpersonal: la forma en que es troben les mirades diu el

tipus de relació que mantenen, de la mateixa manera que la intenció de que no es trobin.

Si la relació entre els interlocutors està limitada a l'àmbit professional o de negocis, és millor evitar

una mirada directa, que pogués intimidar a l'altre o mostrar un excés de confiança, per tant, és més

correcte imaginar un triangle al front de l'altra persona i dirigir-li la mirada, la qual cosa crea una

sensació de serietat i franquesa. La mirada social cau una mica més avall, el triangle abasta des

dels ulls fins a la boca de l‟ interlocutor, creant una atmosfera agradable. Finalment, la mirada

íntima, fa un recorregut més ampli, des dels ulls fins al mentó i, des d'allà, cap a altres parts del

cos.

Els ulls

Com diu la vella dita: els ulls són el reflex de l'ànima. Això és cert, ja que els ulls no només diuen com és

una persona (visual, auditiva o cinestèsia)24, sinó que poden indicar el seu estat d'ànim i si està dient la

veritat o està mentint.

Per exemple, es pot saber que una persona està creant quan està mirant cap a la dreta, i recordant si mira

cap a l'esquerra. Si la persona mira cap a dalt està "pensant" imatges, si mira cap al centre està "pensant"

sons i si mira cap avall està "pensant" sentiments. Tot i això, cal tenir en compte que aquests moviments

oculars poden ser molt difícils de percebre, i no són aplicables a tothom, encara que el 96% de les

persones els fan servir (90% de les persones dretanes i un 10% de les esquerranes).

24 Com es veurà a l‟apartat 2.5.- Personalitat i àmbits del llenguatge corporal: relacions que s’estableixen


17

No es poden crear imatges, operacions matemàtiques o raonament abstracte sense mirar cap amunt. Per

això s‟hauria de saber que és un error corregir als nens quan fan això.

La posició dels ulls també està relacionada amb la memòria. De vegades la manca de memòria d'algunes

persones és perquè miren cap al costat erroni quan intenten recordar les coses. A més, part de

l'empitjorament de la memòria de les persones en envellir es deu a què els músculs òptics es deterioren

amb l'edat, i per això es mouen menys els ulls, dificultant així l'accés a la informació. Aquestes persones

poden fer exercicis amb els ulls i la seva memòria es veurà reforçada.

- L'expressió facial. Amb l'expressió del rostre es pot transmetre el grau d'interès, la comprensió i l‟estat

emocional, el que permet conèixer millor a l‟ interlocutor.

Diverses investigacions han arribat a la conclusió que són set les expressions facials principals, les que

demostren emocions com alegria, tristesa, fàstic, enuig, por, ira i sorpresa. Són pràcticament les úniques

emocions que tenen probabilitat de ser reconegudes per la majoria de les persones quan les veuen

expressades en els altres, ja que poden ser classificades com a universals.

D'altra banda, l'expressió facial serveix per comunicar altres moltes coses no tan universals, més

específiques, que depenen del context, de l'estat emocional de la interacció i de la persona que les realitza.

Així s'ha observat que l'expressió facial també s‟utilitza per comunicar coses com: que s‟està encantat de

veure a algú (ràpid moviment de pujada i baixada de les celles acompanyat d'un somriure), que s‟està de

broma (una cella aixecada i una ganyota a la boca), que s‟està escoltant (cap inclinat de costat), per reforçar

la comunicació verbal (si una mare renya al seu fill, amb l'expressió facial l'informa de la intensitat i la

veracitat del seu enuig) i en una gran varietat de situacions.

És a dir que, a més de l'expressió d'emocions, l'expressió facial també s'utilitza per a regular la

interacció i per reforçar el receptor.

L'expressió facial està en continu canvi durant la comunicació. Entre els canvis que les noves tècniques

d'investigació han permès identificar és important citar les anomenades expressions facials

micromomentànies o microexpressions. La seva durada és d'una fracció de segon i solen reflectir els

veritables sentiments d'una persona. Per exemple, una persona pot estar dient que està encantada de

Elaboració pròpia


18

veure a algú i potser fins i tot somrigui, però la seva veritable actitud es reflectirà en una expressió

micromomentània que pot indicar rebuig.

Per això, no tota la comunicació que es transmet a través de l'expressió facial és susceptible de ser

percebuda per l‟ interlocutor conscientment, i se sap que les impressions que s‟obtenen dels altres també

estan influïdes per aquests moviments imperceptibles de la comunicació verbal de l'altre. Per altra banda,

es tracta de moviments molt difícils de controlar, perquè són controlats a nivell neurològic25, la qual cosa

els atribueix una alta fiabilitat.

Així s‟observa que tenen tanta importància, per a la transmissió emocional i la captació d'impressions i

judicis de l'altre, tan els moviments facials perceptibles (canvi de posició de les celles, dels músculs facials,

de la boca, etc.) com els imperceptibles (contracció pupil·lar, lleugera sudoració, etc.).

Per a l‟estudi d‟aquestes microexpressions i de com percebem als altres a partir de la seva expressió facial,

s‟han intentat descriure els trets fisonòmics d'algunes emocions, tot associant-los als moviments dels

músculs facials. Paul Ekman ha desenvolupat el Sistema de Codificació Facial de les Accions (FACS) per a

classificar totes les expressions del rostre humà. Aquest sistema es basa en que Ekman, contrari a les

creences d‟alguns antropòlegs culturals, va trobar que les expressions facials que evidencien a la persona que

menteix són universals, i tenen, per tant, un origen biològic, tal com plantejava la hipòtesi de Darwin. Aquest

atles del rostre humà estudia les microexpressions facials i els músculs que hi intervenen, i de la seva

utilització es conclou que les persones que menteixen realitzen menys expressions facials de les habituals. Tot

i això, executen moviments nerviosos, els seus rostres es crispen, es passen la llengua pels llavis i es freguen

els ulls o es rasquen.

Queda clar que la funció principal de l'expressió facial és l'expressió d'emocions, però a més també es

comunica sobre la intensitat d'aquestes. Però l'expressió facial també ha estat estudiada com a mitjà

d'expressió de la personalitat, de les actituds cap als altres, l'atracció sexual i l'atractiu personal, el desig de

comunicar-se o iniciar una interacció i el grau d'expressivitat durant la comunicació.

El somriure

Normalment el somriure s'utilitza per expressar simpatia, alegria o felicitat. El

somriure es pot utilitzar per fer que les situacions de tensió siguin més suportables.

Un somriure atreu el somriure dels altres i és una forma de relaxar la tensió. D'altra

banda, té un efecte terapèutic. S'ha observat que quan se li demanava a persones que se sentien

deprimides o pessimistes, que imitessin el somriure dels altres, declaraven sentir-se més feliços.

25 Com es veurà a l‟apartat 3.2.- El rastre de la mentida


19

- Els gestos. Un gest és una forma de comunicació no verbal executada amb alguna

part del cos, i produïda pel moviment de les articulacions i músculs de braços,

mans i cap.

El llenguatge dels gestos permet expressar una gran varietat de sensacions i

pensaments, des de menyspreu i hostilitat fins a aprovació i afecte. Pràcticament totes les persones

utilitzen gestos quan parlen. El moviment de les mans mentre es parla serveix de vegades per ressaltar o

destacar aquelles paraules o frases que es consideren importants.

És clar que unes persones són més donades a l'expressivitat gesticular que altres, però és important tenir

en compte el context verbal i així adequar els nostres gestos a la situació. Un excés de gesticulació

podria fer perdre el fil de la conversa i provocar nerviosisme o distracció en l‟ interlocutor, de la mateixa

manera que la manca de gestos acompanyants del verb, podrien dotar d'un excessiu formalisme i serietat a

la conversa.

Es distingeixen cinc categories de gestos, proposades per Paul Ekman i Wallace Friesen:

• Gestos emblemàtics o emblemes: són senyals emesos intencionadament i que

poden ser fàcilment reconeguts perquè, senzillament, signifiquen paraules. Posem per

exemple el gest de moure el cap d'un costat a un altre, que tots entenem com un "no"

més o menys rotund, el d‟aixecar el dit polze per indicar complicitat o aprovació

(“d‟acord”) o aquell d'agitar una mà en senyal de comiat (“adéu”).

• Gestos il·lustratius o il·lustradors: són gestos intencionats que acompanyen la

comunicació verbal per matisar o recalcar el que es diu, per suplantar una paraula en

una situació difícil, etc. Aquest tipus de gestos són molt útils en els discursos i quan es

parla en públic.

• Gestos reguladors de la interacció o reguladors: Amb ells es sincronitza o es

regula la comunicació. S'utilitzen per a prendre el relleu en la conversa, per iniciar i

finalitzar la interacció, per cedir el torn de la paraula, etc. N‟és un exemple l‟acte de

donar la mà.

• Gestos que expressen estats emotius o mostres d'afecte: aquest tipus de gestos

reflecteixen l'estat emotiu de la persona i és el resultat emocional del moment. Com a

exemples es poden esmentar gestos que expressen ansietat o tensió, dolor, triomf,

alegria, desig, etc.

• Gestos d'adaptació o adaptatius: són aquells gestos

que s'utilitzen per a manejar emocions que no es volen expressar, per ajudar

a relaxar-se o tranquil·litzar-se, etc. Aquí es poden distingir els signes


20

adreçats a un mateix (com per exemple, pessigar), dirigits cap als objectes (bolígraf, llapis, cigar, etc.) i els

adreçats a altres persones (com protegir a una altra persona). Els adaptadors també poden ser

inconscients, com ara mossegar-se una ungla o llepar-se el dit, molt comú en els nens petits.

Els principals instruments de gesticulació del cos, juntament amb possibles significats dels gestos amb què

s’il·lustren actituds o paraules, es troben a les taules de l’Annex.

- La postura. La postura és la disposició del cos o les seves parts en relació amb

un altre element del cos o amb el seu conjunt, o bé en relació a un altre cos. La

manera de seure, la postura física que s‟adopta o la forma de caminar poden reflectir

actituds i sentiments cap a la pròpia persona i cap als altres.

És important tenir en compte aquesta relació entre l’estat d’ànim i les postures.

L'estat d'ànim afecta la posició de la persona. Per exemple, si una persona està trista, tendirà a dur les

espatlles cap endavant, el cap baix i la mirada caiguda. Però aquesta relació ànim-postures és recíproca,

és a dir, que si et sents malament, però t‟obligues a anar dret, a somriure i a mirar altivament, aviat et

sentiràs millor. Això és molt útil, per exemple, amb la gent deprimida. Si aquestes persones s'obliguen a

caminar dretes, amb el cap alt, a somriure i sobretot a mirar cap amunt, es recuperaran més ràpidament. De

fet, a moltes persones que estan deprimides se'ls recomana fer esports on hagin de mirar cap amunt, per

exemple voleibol. Això es deu al fet que les persones deprimides miren cap avall (diàleg intern), i aquesta

conversa interna els impedeix sortir de la depressió. El fer un esport que els obligui a mirar cap amunt, els

obliga a trencar durant un temps la tendència a mirar cap avall, millorant així el seu estat d'ànim.

És per això que és interessant observar en qualsevol interacció les senyals que provenen de la posició, de

l'orientació o del moviment del cos:

- La posició dóna senyals que indiquen si s‟està disposat a interaccionar amb els altres. Per això es parla

de postures obertes o tancades.

Una posició davant de l‟interlocutor és oberta quan hi ha un contacte i una disposició de lliurament. És una

posició avançada, on no es posen barreres a l'intercanvi. Implica que braços i cames no separen un

interlocutor d'un altre. En canvi, la posició tancada implicaria utilitzar les cames, braços o mans en forma de

protecció del propi cos o com a barrera per a impedir que un altre s'introdueixi en una interacció que es

manté (com per exemple haver de passar per sobre d'unes cames estirades per acostar-se a una persona o

introduir-se en la conversa de dues persones o un grup).

Molta gent afirma que acostuma a adoptar la posició dels braços plegats perquè els resulta còmoda. En

general, qualsevol gest ens resultarà còmode si mantenim l’actitud que hi correspon, és a dir, si


21

estem nerviosos, a la defensiva o tenim una actitud negativa, de braços plegats ens trobarem bé. Això es

deu a que aquest acte no verbal serveix per reduir un estat de tensió. Si durant una conversa o una trobada

descobrim que tenim els braços i les cames creuades i intentem separar-les, ens sentirem de seguida

incòmodes i ràpidament, quasi de forma automàtica, els col·locarem en la posició inicial.

- L'angle o orientació del cos també indica diferents tipus d'implicació i pot regular el grau d'intimitat

d'una conversa, alhora que es pot usar com a barrera territorial per impedir violacions de l‟espai personal.

L'orientació és l'angle amb el que el cos està dirigit als altres (un pot posar-se cara a cara, en angle

recte, o d'esquena). Com més de front se situa una persona cap als altres, major serà el nivell d'implicació.

D'altra banda s'ha observat, que quan les persones esperen competir, generalment se senten davant, si

esperen cooperar, ho fan una al costat de l'altra, mentre que per conversar normalment ho fan en angle

recte.

- El moviment del cos pot transmetre energia i dinamisme durant la interacció. Però, com també

passava amb la gesticulació, quan aquest moviment és incongruent amb el contingut verbal o el context

comunicacional, normalment té l'efecte de distreure l'atenció de l'interlocutor. En aquest sentit, un excés de

moviment incongruent pot produir impressió d'inquietud, o nerviosisme, mentre que l'escassetat de

moviment pot transmetre una impressió d'excessiva formalitat.

Un fet curiós sobre la postura és l‟efecte eco, que consisteix en que quan dues persones s’agraden o

estan d'acord en parlar, adopten les mateixes postures. Aquesta mena d‟imitació es produeix entre

amics, parelles o persones del mateix nivell social, que es mouen de manera idèntica. També quan el líder

d‟un grup fa servir determinats gestos i posicions, els subordinats els imiten. Un sistema infalible d'acabar

una reunió de treball avorrida consisteix en començar distretament a guardar els papers a la cartera.

Immediatament, els altres assistents a la reunió comencen a recollir, com contagiats per aquest

comportament, i l‟orador, davant el que sembla ser una urgència general per abandonar el local, s'afanya a

aixecar la sessió. L‟observació d‟aquesta mímica inconscient també pot ser molt útil, per exemple, en una

discussió, detectant així qui està a favor de qui.

2.3.- Orígens: genètica o aprenentatge?

És difícil determinar exactament com s'hereta o aprèn un sistema de comunicació, malgrat que s‟han

dedicat molts debats i recerques a descobrir si els senyals no verbals s’aprenen per influència cultural i

esdevenen habituals, o si són genètics.

Les dades més rellevants de que es disposa provenen de l‟observació de persones amb discapacitat visual

o auditiva que no havien après els senyals no verbals per mitjà d‟aquests canals, de l‟estudi de la conducta


22

gestual de moltes tribus d‟arreu del món i de l‟anàlisi del comportament dels nostres parents antropològics

més propers, els simis i els micos. Aquestes investigacions han portar a confirmar que alguns gestos són

innats (heretats, genètics).

Entre els estudiosos que les han dut a terme trobem el científic alemany Eibl-Eibesfeldt, que va descobrir

que el somriure dels nadons apareix independentment de l’aprenentatge o la imitació. Va demostrar

que els nens que naixien cecs responen de manera semblant a uns mateixos estímuls i presenten també

aquesta emoció bàsica sense que la puguin haver après de ningú. Ekman, Friesen i Sorensen també van

confirmar algunes de les creences inicials de Darwin sobre els gestos innats quan van estudiar les

expressions de gent pertanyent a cinc cultures ben diferents i van descobrir que totes les cultures

utilitzaven els mateixos gestos facials per expressar una emoció. L‟observació del comportament

similar dels primats en situacions semblants ha fet pensar als

estudiosos que els orígens del nostre llenguatge corporal es

troben en el nostre primitiu passat animal, i això també ens

confirma que els gestos tenen una part d‟innata. Tot i això,

aquests gestos no es conserven com eren originàriament, sinó

que han sofert sofisticacions i modernitzacions: de l‟acte d‟atacar,

tot i que ja ningú ataca amb les dents, se‟ n deriva ensenyar-les, una acció encara practicada per l‟home

modern en forma de ganyota despectiva o altres gestos hostils d‟aquesta mena; el somriure era un senyal

d‟amenaça però actualment apareix combinat amb gestos no amenaçadors per expressar plaer.

De l‟anàlisi dels resultats obtinguts, s‟ha suposat que es poden heretar a la constitució genètica certes

reaccions físiques bàsiques. Les persones neixen amb elements d'un llenguatge corporal que sorgeixen

espontàniament i signifiquen el mateix en totes les cultures. Són comuns a totes les societats i persisteixen

tot i l'assimilació de molts altres gestos culturals. El crit, el riure, el rugit, el gemec i el plor transmeten

missatges a tot arreu, i es poden donar a conèixer a un altre ésser humà aquestes sensacions bàsiques

sense haver après mai com fer-ho. Com els sons d'altres espècies, aquestes expressions instintives estan

relacionades amb els estats emocionals fonamentals i donen una impressió immediata de l'estat de qui els

emet. Els sons i gestos bàsics de l'espècie s'originen durant les primeres etapes del desenvolupament de la

persona.

Això no contradiu el fet que també s’han d'aprendre molts gestos que signifiquen alguna cosa en una

societat i una cosa diferent en una altra i que s‟adquireixen per imitació. Tot i que moltes vegades les

expressions són similars anatòmicament en diferents cultures, aquests gestos no sempre tenen el mateix

significat. Es considera que existeix un acord general dins de determinada cultura per reconèixer

diferents estats emocionals. Aquestes expressions i normes que varien amb la cultura s'aprenen durant els


23

primers anys, i determinen com manifestar cada sensació o sentiment en els diversos ambients socials, i

com varien segons el paper social que exerceixen i les característiques demogràfiques.

Tot i això, aquests hàbits apresos estan condicionats biològicament per gens específics que donen lloc

a trets externs especials. Encara que la nostra cultura ens marqui pautes sobre quins gestos utilitzar en les

diverses situacions, hi haurà unes característiques pròpies de cada individu que no es podran modificar,

com ara un registre de veu en el riure a causa de la forma dels òrgans articulatoris, una postura o manera

de caminar per la configuració anatòmica, etc. Aquestes tendències de la persona a determinades

conductes condicionaran el seu llenguatge corporal.

Com s‟ha pogut veure, hi ha uns certs gestos que expressen emocions bàsiques universals que

comparteixen tots els éssers humans i que hereten dels seus avantpassats, i també d‟altres que, encara

que estiguin condicionats biològicament, són modelats per la pròpia cultura i apresos mitjançant la imitació

dels altres individus de la seva societat.

2.4.- Origen i desenvolupament de l’expressió corporal

El llenguatge corporal és innat, s'aprèn per imitació i s'assimila mitjançant la lloança o el retret. La

facultat més important de l'home és la d'ampliar el seu llenguatge corporal, el seu repertori de moviments

socioculturals. És la facultat d'aprendre. Ho fa de manera intuïtiva, reflexiva, innata i amb l‟objectiu

d'autodescobrir-se.

El nen al llarg del seu desenvolupament tracta de conèixer i situar-se en el món. Cada nou gest suposa

per ell un nou coneixement. El nen és autor i actor de manera inseparable. L'expressió corporal és el

llenguatge més natural que el nen utilitza des dels primers moments de la seva vida, ja que fa servir el cos

com a recurs de comunicació. Aquestes manifestacions, que en un principi són espontànies (no tenen un

codi establert), passen a ser intencionades i comunicatives.

El primer que utilitza l'home en si mateix són els actes programats genèticament, ja

que des del naixement els nadons disposen de les característiques anatòmiques que

els possibiliten. Fins i tot en la etapa prenatal abans del naixement sorgeixen els

primers moviments d'avanç o retrocés, que el fetus d'unes sis setmanes de vida

executa en la fase prenatal amb les seves extremitats. Aproximadament a les onze

setmanes, el fetus adopta una posició a la gatzoneta, amb les cames encongides i el cap inclinat cap

endavant, i al tercer mes d'embaràs reacciona espontàniament amb braços i cames.


24

L'ésser nounat mostra moviments reflexos l'activitat dels quals depèn molt estretament de la temperatura

exterior a la que no està habituat. Aquests moviments estan íntimament relacionats amb els estímuls

corporals, accions del sistema nerviós autònom (per exemple, el reflex de succió per estimulació dels llavis),

o amb estímuls de funcions corporals (per exemple, la respiració, la digestió o l‟esgotament, amb els que el

nen expressa si se sent bé, si té gana, si vol dormir, etc.).

A més, el llenguatge corporal s'adquireix, i és una manera d'actuació condicionat socialment i que depèn

de factors de l'entorn. Des del primer moment el nadó necessita expressar-se i, per tant, des del principi

produirà missatges. Aquesta necessitat expressiva i comunicativa es manifestarà a través de diverses

formes d'expressió. Les primeres manifestacions es basen en les necessitats fisiològiques i sensitives i en

els estats emocionals, són respostes a estats de tensió o de satisfacció. El primer mitjà de comunicació és

el contacte físic, l'intercanvi de to muscular, ja que de tots els sentits el

sembla que el tàctil és el que primer es desenvolupa en el fetus. Això s'ha

comprovat tocant al fetus de 3 setmanes i comprovant que respon al

contacte canviant de posició o succionant si se‟l toca una mica a prop de la

boca. La importància del tacte es veu clarament marcada pel gran espai que

ocupa en el cervell: l'àrea dedicada al sentit del tacte és la més gran

comparada amb els altres sentits, seguit per la vista.

Per això, diversos estudis han demostrat que els nens que reben poques carícies i contacte físic no només

pateixen per falta d'afecte sinó que el seu desenvolupament físic (flexibilitat, agilitat i equilibri) es veu

afectat, i els seus moviments es descriuen com més rígids i menys harmònics.

Fins al divuitè mes de vida aproximadament es desenvolupen facultats motores generals i específiques,

primer a la zona coll-cap, després al tronc (postura), i finalment a les extremitats. Moltes d'aquestes

evolucions són paral·leles. Primerament, l'home aprèn a gatejar i arrossegar-se, per aconseguir el que es

troba en el seu entorn immediat: aprèn a aixecar-se, a seure, a estar dret, a caminar, i aprèn sobretot a

comprendre‟s a si mateix i al seu entorn. Simultàniament, es desenvolupen uns inicis de l'expressió oral

com a símbol de la independització.

A mesura que el nen va desenvolupant les seves possibilitats expressives, el sistema de comunicació va

fent-se més ric i la comunicació més comprensible, i el reconeixement positiu per part de l'adult davant les

expressions comunicatives del nen va potenciant que continuï realitzant manifestacions d'aquest tipus, ja

que li resulta gratificant. Tot i això, el nen continua desenvolupant el seu llenguatge corporal, és a dir, es

produeix una actualització del llenguatge corporal mitjançant l'educació o l'aprenentatge conscient i

voluntari, el que caracteritza l'expressió de la personalitat. En aquest moment té un paper molt important la

capacitat imitativa del nen i el context és determinant a l‟hora de desenvolupar la seva expressivitat, ja que

copiarà els gestos dels que l‟envolten. Per tant, el nen comença a aprendre aquells significats propis de la


25

seva cultura i també quins gestos són convenients utilitzar i quins cal que eviti, mitjançant l’aprovació o el

retret d‟aquells als que observa i dels que aprèn com ha d‟actuar.

L'aprovació per mitjà del llenguatge no verbal és més important per a un nen i un adolescent que el càstig

verbal o físic: una mala cara o un gest de desaprovació solen tenir més efecte que paraules dures o de

repte.

Per desgràcia, sovint les mesures i instruments educatius redueixen fortament les formes d'expressió

individuals del cos, a favor de la dependència de les normes socials.

N’és un exemple la tendència a confirmar la sexualitat de les criatures; des de ben

petits se’ls hi dóna senyals verbals i no verbals, tan conscients com inconscients,

comunicant-los el seu sexe i el seu comportament adequat. Encara que sigui

subliminalment, en la nostra societat s’acostuma a informar del que sexe al que

pertanyen i com han de comportar-se, quins gestos corresponen a cada gènere i

que actituds són adequades.

Entre els tres i sis anys l'impuls del moviment és màxim. En aquest moment l'evolució motriu, en general,

ha conclòs. A partir de llavors, únicament potenciarà la seva mobilitat o s'estilitzarà expressivament. Tot i

això, a mesura que el nen va adquirint domini de la comunicació verbal, el llenguatge corporal passa a un

segon pla.

En el transcurs de l'evolució personal es concretarà a quin tipus d'aprenentatge tendeix la persona: si

pertany al tipus visual, al tipus auditiu, al tipus tàctil o kinestètic, i quina zona sensorial és la de més

capacitat perceptiva. El resultat d‟aquest aprenentatge és la creació pròpia, la combinació dels elements joc

i aprenentatge per obtenir rendiment creatiu, que engloba les pròpies experiències i les experiències que

han tingut i que retransmeten els altres.

2.5.- Personalitat i àmbits del llenguatge corporal: relacions que s’estableixen

Com ha estat indicat a l‟apartat anterior, en l‟evolució personal es tendeix cap a un tipus de persona (visual,

auditiu o kinestètic), que condicionarà l‟aprenentatge i la personalitat de l‟individu i que ve determinat per

uns patrons mentals l‟estudi dels quals s‟anomena Programació Neurolingüística.

La Programació Neurolingüística (PNL) és l'estudi dels processos mentals que es fan servir per codificar

la informació. És per això que conèixer la manera de pensar de cada persona permetrà saber com actua,

és a dir, quin tipus de llenguatge verbal i corporal adopta.


26

La PNL estudia com les persones estructuren les seves experiències individuals i com la comunicació

verbal i no verbal afecten al sistema nerviós. Els estímuls que viatgen per les neurones, a més de crear un

programa, causen una reacció, és a dir, el llenguatge que es fa servir afecta la bioquímica del cos. Tenir-

ne coneixement pot servir per aprendre a dirigir la ment, ja que aquests programes amb el temps es van

modificant o cancel·lant si s‟observa que ja no són útils en la vida de l‟individu i així li és permès de

millorar la seva qualitat de vida emocional i familiar, així com la salut.

Els tres tipus de persones, d'acord amb els diferents patrons mentals, són:

- Cinestèsiques o kinestèsiques. 45% de la població.

Pensen a través de sentiments. Usen llenguatge relacionat amb els sentiments: sento que no està bé, tinc

la impressió que això està bé. Són sensibles al tacte i l'olfacte. Són persones que fan les coses poc a poc.

Són persones que s'acosten molt a altres en parlar.

- Visuals. 35% de la població.

Pensen a través d'imatges. Usen llenguatge relacionat amb la vista: ja veig el que vol dir, no ho tinc clar,

podríem enfocar el tema. Són persones que fan les coses ràpid, ja que les imatges són ràpides. No

s'acosten molt a l'interlocutor (necessiten veure tots els moviments).

- Auditives. 20% de la població.

Pensen a través de sons. Usen expressions del tipus: em sona estrany, ja he escoltat el que ha dit. Parlen

pausats, donen molta informació, i són reflexius. S'acosten més a l'interlocutor que els visuals.

En realitat, tothom és al mateix temps visual, auditiu i cinestèsic, encara que predominarà una o dues

de les formes de pensar. I sobretot en moments de tensió, es farà servir la manera de pensar que

predomini. L'ideal és que quan ens comuniquem amb algú adaptem el nostre llenguatge, velocitat i

expressions al tipus de persona que és el nostre interlocutor, així el nostre llenguatge arribarà més

clar. Per exemple formular una pregunta adaptada a la personalitat de l'altre: Veus el que dic? (Visual), Com

et sona el que dic? (Auditiu), Com et sents en relació a això? (Cinestèsic).

Com s‟ha vist abans, els nostres patrons mentals condicionen la nostra manera d‟actuar. Els nostres gestos

i, en general, el nostre llenguatge corporal en depenen. Així, per exemple, els moviments de crear i recordar

descrits anteriorment tenen diverses variacions segons el tipus de personalitat:


27

2.6.- Elements de la CNV: Conjunt, coherència i context

Un dels errors més greus que pot cometre una persona mancada d‟experiència en llenguatge del cos és

interpretar un gest en solitari, aïllat dels altres i de les circumstàncies en què es produeix. Per això és

important observar tot el conjunt de gestos. Per exemple, un somriure sincer no

consta només del moviment de la boca, sinó que afecta també als músculs facials i a

l‟expressivitat dels ulls. Un altre exemple és el gest de gratar-se el cap, que pot

significar moltes coses: caspa, puces, suor, inseguretat, oblit o mentida, segons els

altres gestos observables alhora. Per tant, per a una interpretació correcta, sempre cal fixar-se en els gestos

com a conjunt.

Com qualsevol altre llenguatge, el del cos consta de paraules, frases i puntuació. Cada gest és com una

sola paraula i una paraula pot tenir diversos significats. Fins que no posem la paraula al costat de les altres

per formar una frase, no n’arribem a copsar del tot el significat. Els gestos ens arriben en “frases” i sempre

ens diuen la veritat sobre els pensaments o les actituds d’una persona. La persona “perceptiva” sap llegir

les frases no verbals d’algú i contrastar-les amb les seves paraules.

També cal fixar-se en la coherència o concordança entre el que una persona diu i els seus senyals

no verbals. Les investigacions han demostrat que els senyals no verbals produeixen un impacte cinc

vegades superior al del canal verbal i, quan no concorden, ens refiem del missatge no verbal més que no

pas dels continguts orals.

L‟observació dels grups de gestos i la coherència entre el canal verbal i el no verbal són la clau per

interpretar adequadament el llenguatge del cos, però a més és necessari situar-los en el context

situacional.

El context és el que limitarà el significat del gest observat. Posem per exemple el comportament d‟un

gat. Veiem que hi ha poques diferències entre els seus frecs contra les cames de l'amo quan vol menjar,

Elaboració pròpia


28

quan vol sortir o senzillament quan està content de veure'ns: només la situació ens ajuda a intuir el sentit

del missatge. El context proporciona, en un cert sentit, signes per a transmetre un concepte. D'aquesta

manera, quan el gat es fregui a la cuina voldrà menjar, mentre que si ho fa davant de la porta de casa,

voldrà sortir. El mateix succeeix quan una persona té els braços encreuats, que no sempre és una senyal

d‟actitud negativa o defensiva davant una situació, també pot significar que la persona té fred si ens trobem

en un dia d‟hivern.

Així mateix, és important tenir en compte l’efecte de les limitacions (com ara dur roba estreta que

impedeix determinats gestos, la qual cosa afecta al llenguatge corporal de la persona) o discapacitats

físiques en els moviments corporals, i sobretot situar-se en el context cultural. Molts gestos bàsics de

comunicació són iguals arreu del món, com ara el somriure quan s‟està content, arrufar les celles o fer cara

de pomes agres quan s‟està trist o empipat, la inclinació del cap per afirmar, el sacseig del cap per mostrar

desacord o rebuig, arronsar les espatlles per indicar que no se sap o no s‟estèn de què ens parlen. Però no

sempre és així. Mentre que en una cultura concreta un gest pot ser habitual i tenir una interpretació clara,

potser en una altra no vol dir res o fins i tot representa un significat del tot oposat (com

ara el senyal de la V, que en la majoria dels països europeus significa “victòria”, però que

per als anglesos és un insult que s‟interpreta com “vagi-se‟n a prendre pel...”). La

interpretació errònia dels gestos pot portar a situacions desagradables i per això, abans

de treure conclusions precipitades sobre el llenguatge del cos o els gestos d‟una persona,

s‟ha de tenir en compte sempre el seu origen cultural.

Per tant, per a una correcta interpretació dels gestos cal observar-los en conjunt i tenir en compte la

coherència amb el missatge verbal i el context en que es produeixen.

2.7.- La simulació del llenguatge corporal

És possible simular el propi llenguatge corporal?

En general, la resposta a aquesta pregunta és “no” ja que probablement es produirà

una manca de coherència entre els principals gestos, els microsenyals del cos i les

paraules. Hi ha microgestos que fan que l‟ interlocutor acabi per no creure‟s el que

sent: la ment humana posseeix un mecanisme de seguretat que ens avisa quan rep

una sèrie de missatges no verbals incongruents.


29

Tanmateix, hi ha casos en què el llenguatge corporal se simula deliberadament per obtenir determinats

avantatges. Es pot controlar el cos perquè no pregoni missatges que la ment vol ocultar. Aquest

emmascarament inclou gestos facials i pot involucrar tot el cos. Aquest intent d‟alteració es pot produir de

forma molt conscient (com ara impedir al contrari replicar només mitjançant la utilització dels gestos i la

mímica o el ritme de la parla), però també existeixen moltes alteracions inconscients (poden mostrar-se

mitjançant les "mesures de seguretat" com molts "hummm", "sss", "eehh").

La cara és la part del cos més utilitzada per ocultar mentides (somriures, moviments d‟assentiment amb

el cap, picar l‟ullet...) en un intent de dissimular. El somriure no és només una manifestació d'humor o de

plaer, sinó també de justificació, defensa i fins i tot d‟excusa. Quan el somriure es mostra forçat, es

converteix en una màscara per ocultar sentiments.

No obstant això, no és possible amagar reaccions involuntàries com la transpiració. Per això ni els

mateixos experts poden simular un llenguatge corporal durant un llarg període de temps, ja que al

final el cos emetrà uns senyals independents de les accions conscients. Això es deu a que, quan alguna

cosa sorprèn, no es pot deixar de reaccionar. S‟utilitzen els actes no verbals quan les circumstàncies no

permeten manifestar directament els pensaments o emocions, de manera que el cos manifesta la

veritat, se sent alleugerit. Sovint els estímuls són massa febles per a ser reconeguts i realitzats de forma

conscient.

Això és el que es comprovarà a la part la pràctica: com és difícil mantenir la mentida i quins gestos ho

indiquen.

És difícil simular el llenguatge del cos durant un període llarg de temps però és convenient aprendre a

utilitzar gestos oberts i positius per comunicar-nos amb els altres, i eliminar els que puguin transmetre

senyals negatius. Això permetrà sentir-se més còmodes amb la gent i facilitarà una millor recepció per part

seva.

Part d‟aquesta adaptació situacional s‟aprèn de la pròpia cultura i una altra part és específicament

ensenyada, com les “normes d'etiqueta” que moltes vegades estableixen el que convé fer o no en termes de

llenguatge corporal, i que serveixen per a facilitar moltes relacions socials.

L'emmascarament creix a mesura que el nen s'acosta a l'edat adulta. Les màscares

s'endureixen, es tornen repressores i es transformen en elements de protecció.

L'adult pot adonar-se que si bé la màscara protegeix la seva intimitat i li evita

relacionar-se amb qui no vol, també pot limitar o impedir altres contactes que sí que

vol establir. En certs casos, la necessitat de emmascarar és tan profunda que


30

s'imposa automàticament i és impossible deixar caure aquesta màscara, però si la persona està decidida a

créixer, desenvolupar-se i establir relacions significatives, ha de començar a descartar-la. A mesura que

passen els anys, les màscares que es fan servir es van fent més difícils de portar. L'home vell tendeix a

oblidar-se de si mateix i la seva cara es relaxa.

2.8.- El futur del llenguatge no verbal i la seva interpretació

Com s‟ha debatut a l‟apartat 2.3.- Orígens: genètica o aprenentatge?, el llenguatge no

verbal té diversos orígens. A aquesta complexitat s‟hi afegeix un fenomen que dificulta

encara més aquesta tasca. Es tracta d‟una realitat que s‟està estenent i afectant a tot

el món i totes les cultures: la Globalització.

Els mitjans massius de comunicació transmeten estereotips, paràmetres,

normes, mètodes, valors, models i vies de comunicació fent al llenguatge no verbal un dels protagonistes

més influents, ja que la televisió i l'internet figuren en els dos primers llocs de la comunicació massiva, i

s'estima que un nen passa més temps davant del televisor que hores passa a l'escola o dormint. Aquests

models que transmet la comunicació, en fer-se globals, van trencant les barreres estructurades de les

cultures, les religions, el sexe i la posició social.

Una altra de les raons, també conseqüència d‟aquesta globalització, per la qual el llenguatge corporal està

adquirint tanta importància en els darrers anys és la necessitat de fixar-se en els elements no verbals per tal

d„interpretar el que l’emissor, d’un altre país i idioma, està transmetent. Aquesta necessitat la trobem a

causa de la interculturalitat dels països, que es troba en continu augment, i com a conseqüència d‟altres

factors com el turisme.

També es pot veure un renovat interès en el llenguatge corporal

especialment en l'àmbit dels negocis, ja que per les seves regles verbals

i el seu nivell de diplomàcia i discreció es busca rebre més del que

s'expressa per adquirir així cert avantatge respecte a l'altra persona, de

manera que es pugui avançar o si més no preveure quina serà la seva reacció o com està assimilant la

informació o la proposta que se li està oferint. Però el llenguatge no verbal no només s‟obre camí en els

negocis, sinó també en d’altres àmbits com els assumptes legals. Els judicis ja no es limiten a les

discussions verbals, sinó que es busca influenciar tant en el jurat com en el jutge usant el llenguatge

corporal:

Hi va haver un cas en que un advocat va denunciar a un jutge que, segons ell, cada cop que l’advocat

contrari parlava, ell (el jutge) s’inclinava cap endavant indicant una bona predisposició a escoltar-lo i que, en

canvi, quan era el seu torn, el jutge es tirava com si el rebutgés i s’avorrís. Però com el llenguatge no verbal


31

no té (de moment) bases sobre les quals ser jutjat, ja que es tracta d'una actitud predominantment

inconscient i involuntària, a aquest advocat li va ser denegada la seva demanda.

Un exemple de la utilització dels coneixements del llenguatge no verbal en aquests àmbits és el cas de

programes televisius com Lie to me (Menteix-me), en el qual es detecten mentides per ajudar en les

investigacions a través de la psicologia aplicada. Es fonamenta en els plantejaments de Paul Ekman que,

com ja vam veure anteriorment26, és un especialista en la interpretació de les expressions facials.

A més, aquest tipus de programes contribueixen a incrementar l’interès general (d‟un públic molt més

ampli) per a la interpretació d‟aquest llenguatge, a la vegada que proporcionen eines per a poder-la dur a

terme.

Amb tanta informació sobre el llenguatge no verbal, la gent és cada cop més conscient de la seva

importància, de la seva implicació en els processos comunicatius i en la seva vida quotidiana. És per això

que ha plantejat diversos interrogants com si és possible arribar a interpretar el llenguatge corporal

conjuntament amb el missatge verbal i, de ser així, com es pot aconseguir aquest objectiu. A més, planteja

qüestions ètiques que caldrà anar resolent, com la seva utilització per a acusar a una persona quan no hi ha

paràmetres pels quals jutjar el llenguatge no verbal o si la seva interpretació és una eina positiva que

afavorirà les comunicacions o servirà només per a que alguns sectors aconsegueixin manipular-nos.

És per això que no seria estrany que el llenguatge no verbal evolucionés de la mateixa manera que l‟oral i

l‟escrit han evolucionat. Però com que els processos mentals tenen lloc en un 99% dins del subconscient i

donat que ha estat recentment quan s'ha començat a descobrir la ment i les seves funcions, caldrà esperar

a que les investigacions donin llum a nous descobriments per a establir les bases sobre les quals es

construiran les noves disciplines i coneixements.

26 A l‟apartat 2.2.3.- Elements kinèsics


32

3.- LA MENTIDA

3.1.- Introducció

Encara que al llarg del desenvolupament teòric s‟ha pogut anar observant la influència del llenguatge

corporal en les nostres vides i la hipòtesi plantejada sembla haver quedat resolta, a continuació es

posaran en pràctica aquests coneixements que s‟han anat adquirint per tal de contrastar la teoria amb la

pràctica. Així serà possible comprovar de primera mà la quotidianitat dels gestos mitjançant un joc de

daus que es basa en l‟ús i la capacitat de fer servir i interpretar l‟engany, ja que en cas de trobar que els

gestos són presents en el joc es podria demostrar que aquests temes no estan reservats a certs sectors de

científics, sinó que ens incumbeixen a tots perquè són uns elements que formen part de les nostres

vides de manera permanent: conscient o inconscientment influïm als altres amb el nostre llenguatge

corporal i ens veiem influenciats per el de les persones que ens envolten.

Per a això, en aquest apartat s‟ampliarà la informació sobre la simulació del llenguatge corporal, en concret

sobre la mentida, explicant en quines etapes del desenvolupament humà apareix i com s‟originen les

microexpressions que les delaten. També es treballarà amb l’anàlisi d’una gravació dels participants

(membres d‟una mateixa família) en una partida del joc del Kiriki i així, a més d‟afirmar o refutar la hipòtesis

plantejada, també es podrà observar per què les mentides del llenguatge corporal poden sortir al descobert i

quins comportaments segueixen les persones que simulen el seu llenguatge corporal, els gestos més

comuns utilitzats per manifestar la tensió que el nostre cos acumula al haver de fingir, i la capacitat

d‟enganyar i d‟interpretar de les diferents persones que hi participen.

Al començament, quan es va iniciar la part pràctica, l‟objectiu era observar els microgestos que apareixen

en l‟expressió facial d‟una persona que fingeix i volia demostrar com, encara que una persona intenti

enganyar, sempre hi haurà petits senyals que la delataran. Però, en fer les primeres gravacions, es va fer

palès que eren imperceptibles a simple vista fins i tot en l’enregistrament, i que calien tècniques i eines

més precises per a al seu anàlisi que em permetessin observar les expressions facials fotograma a

fotograma. Així que finalment vaig haver de canviar de propòsit i es van fixar uns altres elements d‟estudi

que també fossin delators de la mentida però que fossin observables si ens fixem en ells. És el cas dels

gestos, els moviments corporals i l’expressió facial, entre d‟altres, que són fàcilment analitzables amb

les taules de significació dels gestos que s‟inclouen a l‟Annex.


33

3.2.- El rastre de la mentida

Tot i que des de petits se‟ns ensenya a que s'ha de dir la veritat,

això no sempre és possible. Ens agradi o no, la mentida i l'engany

formen part de les relacions humanes en tots els àmbits, tant

privats com públics, i en totes les seves facetes, ja estiguin

relacionats amb l'amistat, l'afecte, la política o l'economia. En

realitat, tots en algun moment de la vida caiem en la mentida,

encara que no sempre ni necessàriament té males intencions: existeixen les anomenades mentides

"piadoses" o bé les que ens serveixen per amagar coses.

Segons la RAE (Real Acadèmia Espanyola):

mentir. (Del lat. Mentiria).

1. intr. Dir o manifestar el contrari del que se sap, creu o pensa.

És a dir, que la mentida no es diu únicament mitjançant paraules. Com ja s‟ha pogut

veure en aquest treball, el llenguatge corporal es pot simular per intentar ocultar el que

el nostre cos delata. És més, tendim a simular moltes vegades el nostre llenguatge

corporal per a evitar que el nostre cos mostri allò que realment sentim. Però igual que

una mentida que hem dit pot ser descoberta, les mentides del llenguatge corporal també ho poden ser. Les

persones no den fingir durant un llarg període de temps i, a més, sorgiran microgestos contradictoris que

delataran que són gestos fingits. Aquests microgestos, que es produeixen en mil·lèsimes de segon, sempre

acaben indicant la incoherència entre el que es pensa o sent i el que s‟intenta aparentar, perquè es tracta

d‟uns senyals imperceptibles a simple vista però que el cervell del nostre interlocutor captarà amb certa

facilitat.

Els microgestos més comuns són moviments musculars, ganyotes, sudoració, dilatació o contracció de

les pupil·les, envermelliment de les galtes o augment del parpelleig. Quan una persona comença a mentir,

el seu cos manifesta aquetes senyals contradictòries.

Això es deu al fet que els sentiments generen gestos incontrolats. En el moment de la mentida el

subconscient emet energia nerviosa que es presenta en forma d'un gest capaç de contradir el missatge

verbal. Aquests impulsos nerviosos comuniquen l'amígdala27 del sistema limfàtic28 amb la cara, que és la

part del cos més utilitzada per a ocultar les mentides. A causa d‟aquesta comunicació tan directa, els

27 Veure Glossari – Annex pàg. I 28 Veure Glossari – Annex pàg. I


34

microgestos no es poden evitar, encara que la durada de l'emoció és molt curta perquè el còrtex visual29

actua de censor i els inhibeix: actua de filtre i pot limitar la seva aparició a breus dècimes de segon.

Tot i això, l‟interlocutor percep inconscientment aquesta informació i li provocarà el dubte o la

desconfiança. Encara que són gairebé imperceptibles, observats mitjançant càmeres de vídeo i analitzant

el gravat fotograma a fotograma aquests indicis es podrien interpretar de forma conscient i així esbrinar què

és el que realment transmet l'emissor del missatge.

3.3.- La mentida i les edats: aprenentatge i sofisticació

Els estudis recents sobre la mentida expliquen que els nens que obtenen millors resultats acadèmics

comencen a mentir entre els dos i tres anys. "La mentida està relacionada amb la intel·ligència", explica la

doctora Victòria Talwar, professora adjunta de la Universitat McGill de Montreal, que és una de les més

destacades expertes en la conducta mentidera dels nens. Segons els experts en aquest tema, la mentida

(que també significa dubte, incertesa o exageració), més que la veracitat, és la seva capacitat més notable.

El nen que menteix és capaç de reconèixer la veritat, concebre una realitat alternativa i ser capaç de

"vendre" categòricament a algú aquesta nova realitat. Per tot això, mentir exigeix un desenvolupament

cognitiu avançat i habilitats socials que la veracitat no requereix. "És una fita del desenvolupament", conclou

Talwar.

A partir dels quatre anys, la majoria dels nens comencen a mentir com a forma

d'evitació del càstig. Un nen dirà "jo no vaig trencar el gerro" tot i que els pares

l'hagin vist fer-ho. Molts pares pensen que els nens petits en algun moment deixaran

de mentir. D'acord amb el que diu Talwar, els nois "s'acostumen" a mentir. S'han

realitzat observacions de nens en el seu entorn natural i s'ha constatat que un nen


Un senyal visual va de la retina al tàlem1, on es tradueix al llenguatge del cervell.

La major part d'aquest missatge va després al còrtex visual, on s'analitza i avalua a

la recerca del seu significat per emetre la resposta apropiada. Si aquesta resposta

és emocional, un senyal es dirigeix a l'amígdala per activar els centres emocionals,

però una petita porció del senyal original va directament des del tàlem a l'amígdala

per una via més curta, permetent una resposta més ràpida (encara que certament

també més imprecisa). D'aquesta manera l'amígdala pot desencadenar una

resposta abans que els centres corticals hagin comprès completament el que està

ocorrent.


35

de quatre anys mentirà un cop cada dues hores, i un de sis ho farà una vegada cada hora i mitja. Es

registren poques excepcions.

Però en arribar a l'edat escolar, els motius per mentir són més complicats. Impedir la sanció és el

principal motiu per a la mentida, però també pot constituir-se en una forma per aconseguir més

poder i control.

En el curs de la primària la mentida cap als pares pot interpretar-se com un mecanisme de defensa o com

una crida d'atenció. Tot i això, si les mentides s'incrementen estem davant d'una situació a avaluar i

considerar com un trastorn de conducta.

Com s‟ha pogut veure, les mentides en els nens poden ser per evitar un càstig no fent-se càrrec de les

conseqüències dels seus actes o com una forma de cridar l'atenció i sentir-se superior i admirat per l'entorn.

Talwar explica que nens tan petits com de tres o quatre anys són capaços de percebre quan algú els està

dient una mentida i són els que estan més exposats a ella, segons el model patern que tinguin. Si bé des de

primerenca edat se'ls ensenya a dir la veritat, també se'ls ensenya explícita o implícitament a no dir la

veritat contundent en determinades situacions (ajustaments de cortesia).

D‟altra banda, els nens també aprenen a “saber” mentir. Se‟ls ensenya la importància de que no se‟ls

descobreixi. Aquestes pautes de conducta les anem incorporant a mesura que creixem, i és per això que

els gestos es van sofisticant, és a dir, es van transformant per tal d'intentar que la mentida passi

desapercebuda o, si més no, no mostrar l'evidència.

Un clar exemple es troba en un dels símbols més coneguts de l‟engany, el dels tres micos savis que no

senten, no diuen i no veuen res.

Els tres moviments representats constitueixen la base dels gestos humans per a l’engany. Dit d‟una altra

manera, quan veiem, diem o sentim mentides, sovint provem de tapar-nos la boca, els ulls o les orelles amb

les mans. Els nens fan servir molt obertament aquests gestos típics de l‟engany. Si un nen petit diu una

mentida, sovint es tapa la boca amb les mans per impedir que en surtin les paraules enganyoses. Si no vol

sentir la reprimenda dels seus pares, es tapa les orelles. Si veu alguna cosa que no vol mirar, es tapa els

ulls amb les mans o els braços.


36

Però a mesura que una persona es va fent gran, els gestos de posar-se la mà a la cara es refinen i

esdevenen menys evidents, però també apareixen quan diu una mentida, o quan encobreix o presencia un

engany. El nen que es tapa la boca en dir una mentida, en fer-se més gran, en l‟adolescència, tendirà a

gratar-se lleugerament les comissures dels llavis. En fer-se adult, en canvi, es tocarà el nas per a que no es

noti tant.

3.4- El joc del Kiriki: descripció i metodologia

Com ja ha estat indicat diverses ocasions, la dinàmica del joc del Kiriki està basada en

l‟ús de la mentida. És en aquest criteri en el que m‟he basat per a escollir-lo, ja que no

calia fer plantejaments enrevessats per tal d‟aconseguir que la persona mentís i, a

més, m‟oferia contínuament una gran quantitat de gestos per a analitzar molt clars i de

fàcil interpretació.

L'objectiu d‟aquest joc és eliminar la resta de jugadors de la partida mitjançant el valor de les combinacions

de dos daus que es llencen a la vegada. Aquests daus, però, romanen ocults, i per això s'usa l'engany

com a tècnica. La dinàmica del joc és la següent: cada jugador tira els daus, els mira i declara el que té.

Pot dir la veritat o mentir (és a dir, pot treure un 7 i dir que ha tret un 9), segons la combinació que havia de

treure i la que ha tret.

El jugador següent té dues opcions:

Creure-s'ho: En aquest cas, recull els daus (sense mirar-los) i ha de tirar per al següent jugador, estant

obligat a demanar com a mínim els punts que s'ha cregut (9 en l'exemple anterior).

No creure-s'ho: En aquest cas, el jugador aixeca el gobelet30. Si ha descobert la mentida, s'apunta un

negatiu al mentider. Si era veritat, s'apunta ell mateix un negatiu per desconfiar.

Normalment guanyarà el joc qui conegui millor a la persona que li tira els daus, ja que sabrà si li està

mentint o no. Per això té un paper important la capacitat que cadascú té per amagar una mentida, però

també la capacitat d‟interpretació de les expressions dels altres.

El procediment que s‟ha seguit per a dur a terme l‟anàlisi dels gestos utilitzats en l‟engany ha consistit en

l‟enregistrament d‟una partida a aquest joc amb la meva família, després anar veient el vídeo i capturant les



37

imatges més representatives i en les que apareixia de forma més evident la mentida i a continuació fer-ne

les valoracions a través de les taules de significació dels gestos com a guia d‟interpretació. Per això, abans

de passar a l‟anàlisi, cal fer dues indicacions: els gestos se situen dins d‟un context, el del joc. Per tant,

l‟objectiu plantejat no és interpretar la personalitat de la persona a través dels seus gestos, sinó les

emocions que sentia en aquell precís moment quan es veia obligada, per la dinàmica de la partida, a mentir.

La segona és que les imatges són diversos moments extrets de les gravacions, de manera que potser hi ha

algunes interpretacions que són difícilment observables en les fotografies però que es poden veure amb

facilitat a les gravacions, que es troben en un CD a l‟Annex.

3.5.- Anàlisi de les gravacions

La mostra de les persones que apareixen en les imatges que es veuran a continuació està constituïda per

sis jugadors: tres dones adultes, dos homes adults i un adolescent. Podem trobar diverses fotografies de

cadascun d‟ells, algunes d‟aquestes conformant una seqüència, acompanyades d‟un comentari que en fa la

interpretació.

JUGADOR 1:

En passar el gobelet, aquest jugador mostra el palmell

de la mà esquerra. Malgrat aquest manifest de sinceritat,

la seva cara mostra un somriure que no pot mantenir

ocult, que delata la mentida que està dient i que es va

fent més notable a mesura que l‟altre jugador comença a

fer hipòtesis sobre què creu que conté el gobelet. A més,

col·loca un dels braços sobre l‟altre sense arribar a creuar-los, tot agafant-se el colze amb la mà. Així crea

una barrera parcial per a sentir-se protegit i que no se li escapi cap mostra de que menteix.

En aquestes fotografies cal destacar la posició de les mans: en la primera

també podem observar com una de les mans agafa l‟altre braç, però ho fa

de més avall, al canell, el que indica que la barrera és molt més petita; en

la segona, aquesta mà es dirigeix cap a la cara, concretament al nas. Com

hem vist abans, rascar-se el nas és la versió adulta del mico que es tapa

la boca per a no dir res (per a que no se li escapi la veritat), i segurament

implica nerviosisme.


38

En la imatge de l‟esquerra té la cara contreta i els llavis apretats, el

que mostra una gran concentració per a prendre una decisió, és a

dir, per a decidir què s‟inventa.

En la de la dreta, en ser acusat de mentider, tot i que encara no

s‟han destapat els daus, el jugador intenta dissimular l‟engany per

a que l‟altre jugador canviï de parer. Però el seu nerviosisme es

manifesta en que comença a apujar-se les mànigues del jersei

molt ràpidament.

En aquestes, ressalten els seus braços completament encreuats, tot

conformant una barrera total, i la seva expressió facial que, en la

segona imatge, mostra una ganyota que sembla manifestar que li és

difícil de mantenir el que ha dit.

JUGADORA 2:

En passar els daus, la jugadora envia una mirada recta i directa al següent

jugador i ensenya el palmell de la seva mà esquerra amb una fingida

sinceritat, com el jugador anterior. Però de seguida baixa la mirada i també

el cap, mentre encreua els dits de les mans. Així mostra un cert sentiment

de frustració al creure que serà descoberta i pels indicis que l‟altre

manifesta de no creure‟s el que diu.

En canvi, en aquesta seqüència, no arriba a mirar directament als ulls al jugador al que li passa els daus. Té

la mirada perduda i això, juntament amb el continu moviment de les seves mans, segurament denoten un

gran nerviosisme. Primerament intenta encreuar els dits per a ocultar la seva tensió de manera dissimulada,

però no les arriba a encreuar perquè la inseguretat és tan gran que recorre a la forma primitiva de tapar-se

la boca (mico que es tapa la boca perquè se li escapa la veritat), que finalment queda més dissipada en

forma de puny que subjecta la cara.


39

Novament, aquesta jugadora comença per encreuar

els dits en un intent de dissimular el seu engany i

passa ràpidament a tapar-se la boca. Però, en lloc de

mantenir la mà visible com en el cas anterior, ara la

oculta, tot gratant-se el coll sota el cabell, com si

busqués idees per a sortir-se‟n de la situació.

JUGADOR 3:

A l‟hora de començar a passar els daus, el jugador

pressiona el cul del gobelet. Podem veure la tensió

en com doblega el dit índex. Amb una mirada recta i

prolongada observa l‟altre jugador, tot intentant

semblar creïble, però se li escapa un lleuger

somriure que de seguida aconsegueix amagar.

Mentre espera a veure si se‟l creurà o si destaparà

la seva mentida, el jugador junta les mans, una embolcallant l‟altre i durant tota l‟estona manté els braços

poc estesos, una altra mostra d‟inseguretat. Les mans s‟ajunten cada cop més i amb més tensió (podem

veure com en la tercera imatge les pressiona amb força), mostrant la intranquil·litat i la impaciència en

l‟espera a veure si és descobert. La mirada acaba per desviar-se tot concentrant-se en observar les mans

en un intent de que la atenció no recaigui en ell, de passar desapercebut, i també de poder mantenir la seva

aparent sinceritat sense riure en coincidir amb la mirada d‟algú altre.

En aquestes fotografies destaca el moviment de les

mans i el somriure que se li escapa al jugador. En

la primera imatge pressiona el cul del gobelet, el

que indica certa tensió perquè ha vist els seus daus

i sap que ha de dir una mentida que és difícil de que

l‟altre se la cregui per la alta puntuació mínima que

havia d‟aconseguir. El seu somriure contradiu el que

diu verbalment i com que l‟altre dubta de la seva credibilitat, el somriure se li escapa cada cop més i llavors

utilitza les mans per tapar-se la cara progressivament en un intent d‟amagar-lo.


40

Com hem comprovat, utilitza força les mans per amagar la tensió o fins i tot el somriure que el delata, com

també és el cas d‟aquestes imatges:

En la última de les fotografies, podem veure un gest que fa

referència al mico savi que no vol veure res, ja que el jugador es

frega l‟ull amb un dit. Això s‟utilitza per estalviar-se d‟haver de

mirar-li la cara a la persona a qui està mentint.

També fa algunes expressions amb el rostre a més del somriure que se li

escapa, com és apretar els llavis. En principi aquest gest significa que està

molt concentrat o prenent una desició.

JUGADORA 4:

En aquesta seqüència, la jugadora mostra diversos gestos

propis de l‟engany. En passar el gobelet, ho fa tot agafant-lo

amb força, el que podem interpretar com a un manifest de la

tensió que sent. Després encreua els braços, un a sobre de

l‟altre, formant una barrera davant seu; apreta els llavis com si

estigués molt concentrada o hagués de prendre una decisió. A

continuació porta una mà cap a la boca com si volgués evitar que se li escapin les paraules. En aquest cas

també fa referència al mico savi, però enlloc de tapar-se amb la mà, el gest queda més dissimulat en forma

de puny.

En aquest cas, la jugadora realitza aquests gestos en

adonar-se de que tenia una bona jugada però no l‟ha vist i

ha dit al següent jugador que tenia una altra combinació.

Per això li és més difícil ocultar una mentida que hauria

estat innecessaria. Podem comprovar com els seus gestos

es fan més visibles i exagerats: amb una mà agafa l‟altra

pel canell (barrera de protecció) a la vegada que pica a la taula amb els dits; es passa el cabell per darrere

les orelles, el que es pot interpretar com a manifest de la seva perplexitat; li és impossible amagar el

somriure, que fa de clar delator de la mentida, i es posa la mà al front tot subjectant el cap, que inclina

ràpidament cap endavant, senyal de ràbia i inseguretat.


41

Un altre gest que repeteix aquesta jugadora durant el joc és el de moure moltes vegades

les mans, com podem veure en aquesta imatge.

En aquesta altra, la jugadora, en veure la combinació dels daus que té, mostra cara de

sorpresa o incredulitat, amb un gest tan característic com és elevar les celles.

En aquesta darrera imatge, la jugadora juga amb un paper mentre espera la resposta del

següent jugador, a qui li ha passat el gobelet. Aquest moviment es pot interpretar com

una mostra de la inseguretat que sent en aquest moment.

JUGADORA 5:

Aquesta altra jugadora també mostra el palmell

de la mà com a signe de sinceritat en comunicar

el que té a l‟altre jugador. Però seguidament

recolza el seu cap sobre la mà, que li tapa la

boca. A més, l‟altre braç està doblegat cap al

colze. Aquest conjunt mostra un possible interès

per la jugada a la vegada que un cert recolliment per tal de que cap part del seu cos pugui manifestar que

amaga la veritat. A continuació, les seves mans s‟uneixen davant de la cara, el que es pot interpretar com

incertesa i una certa negativitat.

En aquesta jugada també oculta la seva cara amb les mans, però aquestes es dirigeixen cap

al nas, tot fregant-se‟l suaument.


42

En aquesta imatge els braços estan predominantment estesos i la seva cara mostra un

marcat somriure. Es pot considerar que d‟aquesta manera mostra una gran seguretat en el

que ha dit. Alhora, és una expressió que ens fa desconfiar d‟allò que afirma. Aquesta és

l‟estratègia de la jugadora: dir la veritat però amb gestos molt exagerats, fins i tot propis de

la mentida, per tal de que l‟altre desconfiï i així fer-lo perdre.

JUGADOR 6:

El mateix ocorre en el cas d‟aquest altre jugador, el qual té més coneixements del joc, que mostra molt

sovint gestos que fan dubtar de la veracitat del que diu encara que no està mentint i per la qual cosa es fa

molt difícil d‟interpretar per la resta de jugadors, davant les repetides vegades que se l‟ha jutjat de mentider i

així ha provocat que perdessin els altres jugadors. Això ho podem veure clarament en aquesta seqüència:

es rasca el nas, puja les celles, obre les mans ens senyal de sinceritat, adopta un somriure irònic a la

vegada que creua els dits. Però, com després vam esbrinar, deia la veritat.


43

En aquesta taula es mostren tots els elements que han anat apareixent amb l‟anàlisi de les imatges i la seva

interpretació, extreta de les taules de significació dels gestos de l’Annex:

Elements analitzats Interpretació

Mostrar el palmell de la mà Sinceritat, franquesa

Somriure forçadament Nerviosisme

Encreuar el braços Barrera de protecció

Dirigir una mà cap a la cara Protecció

Llavis pressionats Concentració

Apujar-se les mànigues del jersei Nerviosisme

Mirada directa a l‟interlocutor Disposició o interès

Mirada baixa Concentració, desconnexió interna o inseguretat

Cap baix Atenció, agressió

Encreuar dels dits de les mans Ocultar la seva tensió

Mirada perduda Perdre‟s en el pensament

Continu moviment de les mans Nerviosisme

Tapar-se la boca amb la mà Evitar que se li escapin les paraules

Subjectar-se la cara amb un puny Afirmació exagerada, auto càstig

Gratar-se el coll sota el cabell Estar sorprès, cerca d‟idees

Agafar un objecte amb força Tensió

Ajuntar les mans Inseguretat, intranquil·litat, incredulitat

Braços poc estesos Inseguretat

Manca de contacte visual Concentració, por

Tapar-se la cara amb les mans Protecció

Rasca-se l‟ull amb un dit Estalviar-se d‟haver de mirar-li la cara a la persona a qui està mentint.

Agafar amb una mà l‟altra pel canell Barrera de protecció

Picar a la taula amb els dits Impaciència

Passar el cabell per darrere les orelles Perplexitat

Inclinar ràpidament el cap cap endavant Ràbia i inseguretat

Elevar les celles Sorpresa o incredulitat

Jugar amb un paper o un objecte Inseguretat

Unir les mans davant de la cara Incertesa i una certa negativitat

Rascar-se, fregar-se el nas Nerviosisme, dubte

Estendre els braços Seguretat

Elaboració pròpia


44

3.6. - Conclusions de la interpretació de la partida de Kiriki

Com s‟ha pogut observar a partir de les captures del vídeo, els gestos que indiquen quan una persona està

mentint són clarament observables, encara que ella els realitzi sense adonar-se‟n. També he comprovat que

són molt diversos i que a cada persona la caracteritzen alguns gestos que hi predominen (expressions del

rostre, moviments de les mans...). Tot i això, hi ha certs gestos que són compartits per la majoria dels

jugadors, com ara encreuar els braços com a barrera protectora, encara que cadascú l‟ha manifestat en

diferents graus i variants.

En general, el que més predomina és l‟emoció de nerviosisme o inseguretat quan es diu una mentida. Els

jugadors trigaven en decidir quina resposta donar quan aquesta havia d‟estar inventada, de manera que

quan era veritat es podia intuir per la rapidesa de la resposta. Però també són observables altres emocions

com la ràbia, la incertesa, la impaciència... Aquestes emocions s‟accentuaven més com més interacció amb

els altres hi havia, és a dir, si després de passar el gobelet parlaven amb el jugador, se‟ls escapava el riure,

per això molts d‟ells tendeixen a apartar la mirada dels seus interlocutors per a passar desapercebuts i així

mantenir la veritat oculta. D‟aquesta manera també he pogut comprovar com, malgrat els intents per a

simular el propi llenguatge corporal, els jugadors inevitablement acabaven emetent uns senyals que els

contradeien.

Un altre fet observat és la manipulació dels gestos per tal d‟amagar quan es deia una veritat i així fer perdre

als altres jugadors. Aquesta estratègia era utilitzada pels que dominaven més el joc i coneixien quins gestos

els calia mostrar i com reaccionaria cada persona. Per això, el coneixement de la manera d‟actuar i de

reaccionar dels altres també és un element important a l‟hora de mentir i d‟atribuir credibilitat als seus

arguments, però ho és de manera especial el domini que es té del joc. Encara que, com he pogut observar,

tots tenim la capacitat de mentir, aquesta també depèn del coneixement del joc que és té: els que ja sabien

jugar eren difícilment descoberts i a mesura que avançava la partida els que anaven aprenent també

aconseguien anar dissimulant cada cop millor la mentida.

Es per això que no ha estat possible fer un anàlisi comparatiu segons les variables sexe i edat, donat que

són poques les persones de la mostra i es troben més diferenciades per uns altres factors com ara el domini

del joc que no pas per aquests, per la qual cosa no es poden extreure conclusions relatives a aquests

indicadors.

D‟altra banda, s‟ha pogut comprovar com tots els jugadors, encara que no fossin conscients, sabien que els

convenia limitar la seva gesticulació per a que els altres no descobrissin el seu engany. A més, tots feien

hipòtesis de si l‟altre estava dient la veritat o no segons les expressions o els gestos que li veien fer, el que

demostra que tots tenim la capacitat de reflexionar i interpretar el llenguatge corporal dels altres. En aquest


45

joc, a més, es remarca la importància de deixar-se dur per aquesta intuïció no expressable verbalment, ja

que aquí les paraules són les que et poden portar a l‟engany.

A partir d‟aquestes observacions, també s‟ha pogut comprovar aspectes de la comunicació corporal

treballats en la teoria i m‟ha fet veure que, malgrat haver jugat altres vegades a aquest joc i haver estat

influenciada pel llenguatge no verbal dels altres, mai m‟havia parat a observar quins elements eren els que

em feien dubtar d‟ells.

En conclusió, s‟han destacat quins eren els elements remarcables de l‟engany a tenir en compte del

llenguatge corporal i la importància, la diversitat i la quantitat de gestos que emprem sense adonar-nos-en i

que formen part de la nostra quotidianitat. Si en un joc tenen aquesta importància, podem imaginar-nos

com deuen afectar a tots els altres aspectes de la nostra vida.


46

CONCLUSIONS

El llenguatge corporal, que pren molta rellevància quan som petits, va deixant pas al llenguatge verbal a

mesura que anem creixent, a les paraules, i mentre anem millorant la nostra parla comencem a deixar de

ser conscients de quin ús en fem i de quina percepció en tenim. En fer-nos adults, les activitats que hem de

realitzar en el nostre dia a dia ja no consisteixen en manifestar les nostres necessitats bàsiques, sinó que

són moltes i molt diverses. És per això que deixem de ser conscients dels senyals no verbals del nostre cos,

per tal de desocupar la nostra ment i de poder realitzar les tasques que se‟ns plantegin, ja que, de realitzar-

se conscientment, aquests senyals provocarien una forta ansietat.

Tot i que deixem de considerar la gran influència que té el llenguatge corporal en la comunicació, aquest

no deixa de desenvolupar un paper molt important en la nostra imatge i conducta, i la majoria de vegades ni

tan sols ens qüestionem per què actuem d‟una manera o d‟una altra o per què algunes persones no ens

acaben de convèncer amb el seus arguments.

Si pensem en el que s‟ha dit o fet, ens falten criteris per a poder dubtar i potser fins i tot ens sembla que ens

estem tornant paranoics. Això ocorre perquè ens creiem que el missatge es transmet completament de

manera verbal, sense saber que l’impacte d‟un missatge és en un 93% no verbal, una xifra inimaginable

per a tots aquells als que els és difícil acceptar que, com a animals que som, també tenim aspectes als

quals obeïm sense saber que ho fem i que determinen la nostra conducta. I aquest llenguatge no deixa de

transmetre informació sobre les nostres actituds, encara que no s‟arribi a pronunciar una sola paraula.

D‟aquesta manera comencem a estar tan sols “acostumats” a utilitzar els diferents elements no verbals,

però en realitat no sabem ni perquè ho fem ni quan, com el control que tenim del volum de la veu o de

l‟espai vital de cada persona. Això és el que s‟ha pogut observar, per exemple, en les gravacions, sobre la

percepció dels participants. Aquests empren la seva intuïció per a guiar-se en la partida i per a saber si els

altres jugadors diuen la veritat o no, però no disposen de cap criteri racional observable i per tant, ni tan sols

es plantegen quins elements els fan sospitar de la poca veracitat dels arguments.

El fet que el llenguatge corporal té una part d’adquirida o apresa a més de la que s’hereta permet que

en el transcurs de la nostra vida aprenguem, la majoria de vegades sense saber-ho, noves formes

d‟expressar-nos amb el cos. A més, els nostres gestos se sofistiquen, es dissimulen amb l‟edat, degut a

l‟important paper que desenvolupa la nostra cultura. Aquesta idea fa pensar en que les normes socials, que

aprenem per imitació dels que ens rodegen, ens marquen uns criteris que seguim de manera

inqüestionable, encara que no els aprenguem intencionadament. És l’exemple dels ajustaments de cortesia,

que respectem perquè creiem de bona educació. I això ho fem perquè tenim interioritzats alguns

comportaments no verbals que fan referència a les interaccions entre persones, encara que no ens ho


47

plantegem alhora d‟actuar. Un exemple destacable és el coneixement que tots tenim de la necessitat de

cuidar el nostre aspecte, que és un element kinèsic del llenguatge corporal que en moltes ocasions pot ser

motiu de rebuig o benvinguda. L‟aparença personal ha esdevingut un signe d‟identificació de les diferents

cultures, però fins i tot dels diferents grups socials, les tribus urbanes, etc. als que podem identificar només

per la roba que vesteixen, les marques que compren, els pentinats que es fan o la manera de caminar o de

gesticular que li són propis, i alhora es converteixen en uns requisits indispensables per tal de començar a

formar-hi part i per a sentir-se integrat en aquest grup. Davant d‟això, es poden plantejar diverses preguntes

com ara si s‟està fent una manipulació de la necessitat que tots tenim de sentir-nos acceptats i pertanyents

a un col·lectiu i quins interessos econòmics i ideològics hi pot haver darrere de la difusió d‟aquests

coneixements del llenguatge corporal.

De la mateixa manera que podem aprendre sobre llenguatge corporal, podem ser conscients de la utilització

que se‟n fa i de la seva interpretació, mitjançant l’entrenament. En el procés de desenvolupament del

treball es pot apreciar com els gestos no només poden ser utilitzats per aquells que dominen aquesta

ciència i en situacions i amb objectius molt concrets, sinó que nosaltres, sense coneixements aparents, els

utilitzem per a donar i rebre informació de manera permanent.

Demostrar aquesta quotidianitat dels gestos era el propòsit, l‟objectiu cap al qual estaven orientades tant

la part teòrica com la pràctica i que es pot donar per demostrat ja que en el joc, una activitat que pot formar

part del nostre dia a dia, han estat molt presents molts gestos i moviments corporals. A més, tots els

jugadors es conformaven la seva opinió en funció dels comportaments dels altres, és a dir, es veien

influenciats per el seu llenguatge no verbal. D‟aquesta manera també s‟ha pogut comprovar com a través de

l‟observació de les conductes dels altres es pot conèixer i reconèixer la importància de la comunicació no

verbal i adonar-nos de la gran diversitat i quantitat de gestos que arribem a fer en poca estona, i que són

presents en tots els àmbits. Encara que de tots els elements els més tractats en aquest treball han estat els

kinèsics, i és en aquests en els que s‟ha centrat la investigació de la pràctica, tots els altres també són de

gran importància perquè introdueixen matisos molt diversos en la comunicació, encara que passen més

desapercebuts, són més difícils d‟interpretar en el diversos exemples que s'han plantejat al llarg del treball.

Aquests elements estan més condicionats per influències externes que els gestos o els moviments

corporals, i en són exemples el to de veu o l‟angle d‟orientació del cos.

Per tant, mai no és massa tard per començar a usar de nou i conscientment la comunicació no verbal.

Per això seria interessant que els coneixements sobre aquests temes estiguessin més presents i que hi

accedís molta més gent, i que aquesta s‟interessés en conèixer quins orígens tenen i amb quins objectius

estan basats els criteris de les normes socials, que condicionen i afecten les nostres relacions amb l‟entorn,

i ser crítics amb els que, d‟una manera molt subtil, inqüestionable per la majoria de persones i tampoc

denunciable, pretenen decidir sobre les nostres interaccions i modificar les nostres conductes. Establir les


48

bases sobre les quals es puguin desenvolupar els coneixements d‟aquests tema serà la clau per a poder fer

front a uns ideals que ens arribem per a instal·lant-se en les nostres vides sense que ni tan sols ho

sapiguem. D‟altra banda, sembla que la interculturalitat entre països ens ofereix una gran oportunitat i

afavorirà que les persones s‟adonin i reflexionin sobre tot el que durant anys ha estat acceptat rotundament i

qüestionar-se que hi ha altres maneres d‟actuar al món.

I com que aquest llenguatge proporciona informació sobre el caràcter, les emocions i les reaccions dels

individus, seria important el propòsit de recuperar el ric patrimoni del nostre inconscient i tornar-nos més

atents i hàbils per reconèixer les intencions dels altres, per a entendre‟ls, i també aprendre a revelar les

mentides i les subtils ambigüitats de qui ens parla, així com aprendre a fer-nos simpàtics, a cridar l'atenció

de forma positiva, etc. La consciència del llenguatge corporal de l‟altre i la capacitat d‟interpretar creen la

consciència del propi llenguatge corporal i propicien un major autocontrol i processos més eficaços de

comunicació.

Així doncs, no s‟ha d‟oblidar que el llenguatge corporal també serveix per l’autoconeixement, perquè

encara que sigui una tasca difícil, podem arribar a comprendre que és el que sentim en realitat, ja que fent

la interpretació dels gestos podem esbrinar les manifestacions de l‟inconscient: podem conèixer coses de

nosaltres mateixos que nos sabíem perquè no es troben controlades per les nostres parts conscients. Si

arribem a conèixer quins són els nostres patrons mentals, podrem modificar-los i així podrem millorar la

nostra qualitat de vida emocional i familiar, i també la salut. Aquest és un punt de reflexió sobre el fet que,

encara que pensem que actuem lliurement, estem sotmesos a unes normes socials i a una sèrie de patrons

mentals que ens determinen la personalitat i fins i tot afecten a la nostra bioquímica, malgrat que la seva

comprensió ens pot permetre modificar-los.

Per tot això, a partir del moment que ens endisem en el món del llenguatge no verbal ens serà difícil ignorar-

lo a l‟hora de parlar amb els altres, davant la televisió o en l‟obtenció d‟impressions sobre les persones. A

nivell personal estic convençuda que aquest treball em serà útil d‟ara en endavant, per poder adequar més

el llenguatge del cos a cada situació i a com se senten els altres, per tal d‟establir millors relacions amb els

que em rodegen i saber què fer per a conduir-les cap a l‟èxit, és a dir, tenir en compte la importància dels

“petits detalls” per tal de crear un ambient de major confiança tot adaptant-me a les emocions del meu

interlocutor i a les seves reaccions davant el meu missatge.

Finalment, un objectiu més subtil i intrínsec seria que tot lector del treball es veiés contagiat per

aquestes ganes de sentir-se amo de la pròpia comunicació, d‟alliberar-se de les limitacions que suposa el

desconeixement d‟aquests elements i ser més crítics amb els que ho aprofiten per a convertir-nos en titelles.

A la vegada, li proposo que posi en pràctica en la seva pròpia vida aspectes que, a més de funcionals, són

ben curiosos i interessants.


49

WEBGRAFIA

3-04-10

http://es.wikipedia.org/wiki/Comunicaci%C3%B3n

http://perso.wanadoo.es/aniorte_nic/apunt_terap_famil_3.htm

http://roble.pntic.mec.es/~msanto1/lengua/1comunic.htm

http://www.ilvem.com/shop/otraspaginas.asp?paginanp=362&t=EL-LENGUAJE-CORPORAL.htm

http://www.personal.able.es/cm.perez/trucoslc.htm

20-04-10

http://es.wikipedia.org/wiki/Comunicaci%C3%B3n_no_verbal

http://psicologia.costasur.com/es/componentes-de-la-comunicacion.html

http://roble.pntic.mec.es/~msanto1/lengua/1venover.htm

http://web.usal.es/~anagv/arti2.htm

http://www.promonegocios.net/comunicacion/definicion-comunicacion.html

23-04-10

http://solotxt.brinkster.net/csn/0901com.htm

http://www.librospdf.net/ver-libro.php?n=¿Quéesla

Sinergología&url=http://www.mariajosearlandis.com/articulos/Que_es_la_Sinergologia.pdf

6-05-10

http://lenguajecorporalpoderoso.com/

http://www.xtec.catfpfamiliesimatgegeneraludtranversalna3ac3na3.pdf

20-06-10

http://ca.wikipedia.org/wiki/Comunicaci%C3%B3_no_verbal

http://www.losrecursoshumanos.com/contenidos/1005-breve-estudio-sobre-la-comunicacion-no-verbal.html

21-06-10

http://html.rincondelvago.com/desarrollo-del-lenguaje-en-la-infancia.html

12-07-10

http://carmenlobo.blogcindario.com/2007/12/00836-lenguaje-corporal-origen-y-evolucion.html

http://es.wikipedia.org/wiki/Comunicaci%C3%B3n

http://perso.wanadoo.es/aniorte_nic/apunt_terap_famil_3.htm

http://roble.pntic.mec.es/~msanto1/lengua/1comunic.htm

http://www.ilvem.com/shop/otraspaginas.asp?paginanp=362&t=EL-LENGUAJE-CORPORAL.htm

http://www.personal.able.es/cm.perez/trucoslc.htm

http://es.wikipedia.org/wiki/Comunicaci%C3%B3n_no_verbal

http://psicologia.costasur.com/es/componentes-de-la-comunicacion.html

http://roble.pntic.mec.es/~msanto1/lengua/1venover.htm

http://web.usal.es/~anagv/arti2.htm

http://www.promonegocios.net/comunicacion/definicion-comunicacion.html

http://solotxt.brinkster.net/csn/0901com.htm

http://lenguajecorporalpoderoso.com/

http://www.xtec.catfpfamiliesimatgegeneraludtranversalna3ac3na3.pdf/

http://ca.wikipedia.org/wiki/Comunicaci%C3%B3_no_verbal

http://www.losrecursoshumanos.com/contenidos/1005-breve-estudio-sobre-la-comunicacion-no-verbal.html

http://html.rincondelvago.com/desarrollo-del-lenguaje-en-la-infancia.html

http://carmenlobo.blogcindario.com/2007/12/00836-lenguaje-corporal-origen-y-evolucion.html


50

5-09-10

http://www.euskalnet.net/ayuste/Docs/CNV_Historia_de_lo_Nuestro.pdf

http://www.tuguiasexual.com/lenguaje-corporal.html

10-09-10

http://ca.wikilingue.com/es/Comunicaci%C3%B3_no_verbal

http://es.wikipedia.org/wiki/Kin%C3%A9sica

http://www.luisarimany.com/el-lenguaje-corporal

http://www.mailxmail.com/curso-trabajo-entrevista-empresa/lenguaje-no-verbal

http://www3.uji.es/~pinazo/2001Tema%205.htm

17-10-10

http://www.estrategiaspnl.com/Test-sistemas-representacionales.phtml

6-11-10

http://libros.mysofa.es/libro/el_lenguaje_del_cuerpo


http://www.nco-sl.biz/ncoespai/index.php?option=com_content&view=article&id=66&Itemid=74

7-11-10

http://www.internship2industry.eu/supervisors/ct/4-extras/4.4/

10-11-10

http://notibar.blogspot.com/2009/08/los-descubrimientos-gestuales-del-dr.html

http://lenguajecorporal.org/2010/11/guia-estudio-facial-action-coding-system-facs/

BIBLIOGRAFIA

DAVIS, FLORA: La comunicación no verbal. Alianza Editorial, S.A. Madrid 2006

HERNÁNDEZ, V./ Rodríguez, P. : Expressión corporal con adolescentes. Editorial CCS. Madrid 1996.

L. KNAPP, MARK: La comunicación no verbal: El cuerpo y el entorno. Editorial Paidós. Barcelona 1982.

MUNNÉ, A: La evidencia del cuerpo. Editorial Paidós. Barcelona 1993

PEASE, ALLAN: El llenguatge del cos: Com es poden llegir els pensaments dels altres a través dels seus gestos. Editorial Paidós. Barcelona 1999.

REBEL, GÜNTHER: El lenguaje corporal: Lo que expresan las actitudes, las posturas, los gestos y su interpretación. Editorial EDAF, S.A. Madrid 2001.

WOLFF, CH.: Psicología del gesto. Ed Luis Miracle


http://www.tuguiasexual.com/lenguaje-corporal.html

http://ca.wikilingue.com/es/Comunicaci%C3%B3_no_verbal

http://es.wikipedia.org/wiki/Kin%C3%A9sica

http://www.luisarimany.com/el-lenguaje-corporal

http://www.mailxmail.com/curso-trabajo-entrevista-empresa/lenguaje-no-verbal

http://www3.uji.es/~pinazo/2001Tema%205.htm

http://www.estrategiaspnl.com/Test-sistemas-representacionales.phtml

http://libros.mysofa.es/libro/el_lenguaje_del_cuerpo


http://www.nco-sl.biz/ncoespai/index.php?option=com_content&view=article&id=66&Itemid=74

http://www.internship2industry.eu/supervisors/ct/4-extras/4.4/

http://notibar.blogspot.com/2009/08/los-descubrimientos-gestuales-del-dr.html

http://lenguajecorporal.org/2010/11/guia-estudio-facial-action-coding-system-facs/

http://www.casadellibro.com/libros/rebel-gunther/rebel32gunther

I

GLOSSARI Amígdala: és un conjunt de nuclis de neurones localitzades en la profunditat dels lòbuls temporals dels vertebrats

complexos, inclosos els humans. S‟encarrega del processament i l‟emmagatzematge de reaccions emocionals.

Canal: mitjà que s'utilitza per transmetre un missatge d'un emissor a un receptor.

Codi: és el conjunt de signes i la seva organització.

Codificació: procés on l'emissor transforma en paraules seves idees i / o sentiment.

Context: Elements no lingüístics que no es situen dins del missatge però que hi mantenen una relació i en

condicionen la producció i la interpretació.

Còrtex visual: és el mantell de teixit nerviós que cobreix la superfície dels hemisferis cerebrals. És aquí on té lloc la

percepció, la imaginació, el pensament, el judici i la decisió.

Descodificació: el receptor tradueix les paraules enviades de l'emissor en idees i / o sentiments.

El llenguatge icònic: és un sistema de representació a través d‟imatges que substitueixen els elements de la realitat.

La percepció d'una icona (imatge) i la seva associació a una realitat o significat és possible mitjançant un procés de

reconeixement que porta a terme el receptor del signe. Un exemple molt comú és el camp de la informàtica, en que

cada icona representa una ordre.

Emissor: persona que origina el missatge.

Escriptura fonètica: els signes escrits representen els sons de la llengua. N'hi ha dos tipus: sil·labari (els signes

escrits representen síl·labes) i alfabet (els signes escrits representen fonemes).

Escriptura ideogràfica: els signes escrits expressen idees.

Gobelet: Vas més ample de la boca que del fons, sense peu, de llauna, coure o altre

material no transparent, emprat en jocs de mans, per a tirar els daus, etc.

Missatge: es tracta de la informació que transmet l'emissor al receptor.

Psicomotricitat: Activitat motriu de la persona contemplada des del punt de vista psicològic, és a dir, com una

activitat que és en funció d'una intencionalitat, característica que la diferencia de la motricitat .

Pulsions: impulsos psíquics.

Receptor: persona a qui l'emissor dirigeix el missatge.

Sistema limfàtic: sistema constituït pels vasos limfàtics i pels ganglis limfàtics. El sistema limfàtic realitza tres

funcions: retornar a la sang una gran part del plasma que, a causa de la pressió, ha sortit dels capil·lars sanguinis;

transportar els greixos absorbits en l'intestí, evitant així que arribin massa concentrades al cor; produir anticossos. En

els ganglis limfàtics es generen limfòcits, els quals produeixen anticossos.

Tàlem: cadascun dels dos nuclis voluminosos de substància grisa que limiten a cada costat del ventricle mitjà.

Territori fix: espai marcat delimitat per estructures inamovibles, com les fronteres entre els països.

Territori personal: espai al voltant del nostre cos. També anomenat informal.

Territori semifix: és el tipus d‟espai en que els objectes que diferencien els espais tenen la característica de moure‟s

o es poden moure, com ara les portes en posició tancada o oberta.

http://ca.wikipedia.org/wiki/Fon%C3%A8tica

http://ca.wikipedia.org/wiki/So

http://ca.wikipedia.org/wiki/Ideograma

http://ca.wikipedia.org/wiki/Vas_limf%C3%A0tic

http://ca.wikipedia.org/wiki/Gangli_limf%C3%A0tic

II

CAP, COLL

Desplaçament:

- Cap endavant:

- Cap enrere:

Atenció, afecte o agressió

Espera, escepticisme

Gir:

- Cap a l’interlocutor:

- Allunyant-se de l’interlocutor:

Atenció, escolta atenta

Manca d‟atenció

Inclinació cap endavant:

- Ràpida:

- Lenta:

Por, ràbia, inseguretat

Submissió, tristesa, recerca

Inclinació cap endarrere:

- Ràpida:

- Lenta:

Resistència

Dubte

Inclinació cap a un costat:

- Ràpida:

- Lenta:

Interès escèptic

Incredulitat, vanitat

Formes mixtes

Inclinació lateral i gir cap a l’interlocutor:

Moviments consecutius, per exemple, cap endavant-

cap endarrere- inclinació:

Benevolència

Afirmació o negació

Diversos moviments diferents, per exemple, gir i inclinació, poden barrejar també els seus significats.

Moviments iguals repetits potencien i confirmen les interpretacions indicades anteriorment.

ULLS, PARPELLES, CELLES

Direcció de la mirada:

- Recta:

- Cap avall:

- Cap a dalt:

- Al buit:

Actitud de disposició o interès

Concentració, desconnexió interna o inseguretat

Una escapatòria o introspecció en els records

Perdre‟s amb el pensament

Ulls erràtics (amb postura corresponent del cap):

- De dalt a baix:

- De baix a dalt:

Arrogància

Por

Contacte amb la mirada:

- Llarg:

- Curt:

- Alternant:

- Manca:

Interès o curiositat insistent

Timidesa o inseguretat

Voler estar en qualsevol altre lloc

Concentració, por o arrogància

Parpelles:

- Molt obertes:

- Normal:

- Baixes:

- Moviment freqüent:

Por, suggestió

Actitud de disposició

Atenció, avorriment o modèstia

Nerviosisme

Aquesta taula, obtinguda del llibre de Günther Rebel que s‟indica a la bibliografia, mostra la interpretació dels

diferents gestos i moviments corporals, alguns dels quals ja han estat treballats a la part pràctica del treball. Tot

seguit trobem doncs la seva descripció i significat segons les segmentació de les diferents parts del cos:

III

Celles:

- Aixecades:

- Tancades:

Arrogància, incredulitat o terror

Ira

BOCA, LLAVIS, LLENGUA

Boca:

- Poc oberta sense parlar:

- Poc oberta parlant:

- Molt oberta sense parlar:

- Molt oberta parlant:

Sorpresa o voler dir alguna cosa

Inseguretat o modèstia

Terror o alegria

Forta inseguretat en un mateix

Comissures dels llavis:

- Ambdues en línia relaxada:

- Ambdues elevades:

- Ambdues cap avall:

- Un costat cap avall:

Postura de disposició

Alegria

Depressió

Menyspreu o cinisme

Llavis:

- Tancats, sense tensió:

- Apretats:

- Mossegant-se’ls:

- Llavi superior aixecat:

- Llavi inferior aixecat:

- Llavi superior sobre el llavi inferior o llavi inferior

sobre el llavi superior:

- Mossegar-se el llavi superior o el llavi inferior:

- Punta de la llengua sobre el llavi superior:

Postura de disposició

Decisió, agressió o concentració

Nerviosisme, reflexió, titubeig

Menyspreu

Dubte

Decepció

Timidesa, por

Intensa concentració

Tots els altres moviments de la llengua es relacionen directament amb funcions corporals o s’utilitzen conscientment

per parlar, xiular, espetegar, cantar, per emetre senyals eròtics o gestos ofensius.

ESPATLLES

Una espatlla aixecada: Voldria preguntar

Ambdues espatlles aixecades: Vergonya, por o nerviosisme

Una espatlla caiguda:

Ambdues espatlles caigudes:

Dubte intens

Decepció o pusil·lanimitat

Una espatlla avançada: Desafiament o defensa

Les dues espatlles avançades: Busca ajuda o es reserva

Una espatlla retreta: Evasió o preparació de l‟atac

Les dues espatlles retretes: Posat per a imposar

BRAÇOS

Moviments dels braços predominantment estesos:

Inhibicions o tensions

Moviments dels braços predominantment doblegats:

Seguretat en sí mateix, deixadesa o inseguretat

Gestos amplis amb els braços: Seguretat en sí mateix o generositat

Gestos amb els braços poc estesos: Inseguretat, modèstia, avarícia

Braços com a barrera:

- Davant del cos:

- A l’esquena:

Calma o reserva

Por o inseguretat

Moviments dels braços allunyant-se del cos: Franquesa, rebuig, atac o afecte

Moviments dels braços en direcció cap al cos: Intent de protecció, inseguretat o presumptuositat

IV

Formes mixtes

El gest d’un braç en direcció cap al cos i l’altre

allunyant-se del cos:

Senyal: “M‟agradaria que em toquessis”

MANS, DITS

Mà oberta:

- Cap al cos:

- Cap a fóra del cos:

Gest d‟afirmació solemne, presumptuositat o protecció

Franquesa, defensa o cerca de contacte

Mà tancada (puny):

- Cap al cos:

- Cap a fóra del cos:

Afirmació exagerada, auto càstig

Ira, atac, defensa o denuncia molt intenses

Ambdues mans juntes:

- Fregant-se-les:

- Esteses i juntes:

- Doblegades:

- Fent la “pistola”:

- En forma de “teulada inclinada”:

- Mantenint juntes les puntes dels dits:

Presumptuositat

Concentració o prec

Seguretat en sí mateix, deixadesa

Advertència, defensa

Súplica intensa o incredulitat

Màxima concentració

Posats de la mà sobre el cos:

- Suport amb el puny:

- Suport amb el palmell de la mà:

- Fent barrera davant del cos:

- Fent barrera darrera del cos:

- Fent barrera per sobre de la línia de la cintura:

- Fent barrera per sota de la línia la cintura:

Ira o gest per imposar

Intensa seguretat en si mateix

Submissió o postura humil i actitud orant

Apocament o arrogància

Satisfacció

Incomoditat

Gestos i poses de les mans:

- Sobre la vestimenta del tronc (mans, dits enganxats

als tirants):

- En la vestimenta del tronc (mans a la butxaca de la

jaqueta, a la botonera de la camisa):

- A la roba de la meitat inferior del cos (mans

convulsives enganxades a la peça):

- A la roba de la meitat inferior del cos (mans a

la butxaca faldilla / pantalons):

- Obrir-se la roba del tronc:

- Obrint-se la roba de la meitat inferior del cos:

- Gestos de la mà de dalt a baix:

- Gestos de la mà de baix cap a dalt:

Fer-se el fort, inseguretat

Presumptuositat

Inseguretat

Forta inseguretat, arrogància o deixadesa

Relaxació, benestar

Forta relaxació, valoració de l'esfera íntima

Consciència de poder

Submissió

Contactes mà-cap:

Barbeta

- Agafar-la:

- Fregar-la:

- Rascar-la:

- Recolzar-se:

- Acariciar-se:

Boca

- Dit índex:

- Mà abans de parlar:

- Mà durant la parla:

- Mà desprès de la parla:

Pensatiu

Pensatiu i insegur

Desperta forts dubtes

Reflexió pausada o fatiga

Presumptuositat

Perplexitat o meditació

Pensatiu

Insegur

Pensatiu o amb intenció de retirar el que s'ha dit

V

Nas

- Agafar-se:

- Fregar-se:

- Gratar-se:

Orelles

- Agafar-se:

- Fregar-se:

- Gratar-se:

Cabell

- Agafar-se:

- Fregar-se:

- Gratar-se:

Ulleres

- Posar-se-les lentament:

- Treure-se-les lentament:

- Aixecar-les lentament:

- Posar-se-les ràpidament:

- Treure-se-les ràpidament:

- Aixecar-les ràpidament:

Concentració o perplexitat

Tenir dubtes

Nerviosisme

Trobar-se a si mateix a faltar

Perplexitat

Nerviosisme

Estar distret, juganer

Intimitat pròpia

Recerca d'idees o estar sorprès

Concentrar-se en l'assumpte

Desig de donar per acabada la conversa

Desig d‟ introduir una pausa

Tornar breument a l'assumpte

Donar per acabada la conversa amb rapidesa

Interrupció nerviosa

Jugar amb objectes:

- Amb el llapis:

- Amb el paper:

- Amb la cadira:

- Canviant contínuament:

Nerviosisme, atac o autoprotecció

Inseguretat o gest d'importància

Forta inseguretat

Comportament evasiu

TRONC

Tors:

- Alçar-lo:

- Baixar-lo

- Inclinar-lo cap endavant:

- Inclinar-lo cap enrere:

- Inclinar-lo cap a un costat:

- Gir:

Posat d'imposar-se

Timidesa

Afecte, necessitat imperiosa o voler dir alguna cosa

Rebuig, deixadesa

Evasió, elusió

Inseguretat, concentració, vanitat o desig de sortir

Formes mixtes

Inclinar-lo i baixar-lo cap endavant: Voler dir alguna cosa amb timidesa

PELVIS

Posició recta de la pelvis: Forta seguretat en si mateix o tensió

Pelvis desplaçada cap a una direcció:

- A la dreta o a l’esquerra (cama de suport):

- Cap endavant:

- Cap enrere:

Segur de si mateix, relaxat

Intimidació o gest d'imposar respecte

Timidesa, temeritat o ganes de retirar-se

Malucs desplaçats en una direcció:

- Cap endavant:

- Cap enrere:

Arrogància indolent

Preparar un atac interior o fer al·lusió a una maniobra

d‟evasió

CAMES

Separades, rectes:

VI

- Poc obertes:

- Molt obertes:

Seguretat en sí mateix

Imposició

Dretes i molt juntes: Tensió, por

Assegut, separades:

- Poc obertes:

- Molt obertes:

Relaxat, controlat

Intensament concentrat

Assegut, juntes:

- Juntes:

- Creuades:

En tensió

Convulsiu, insegur

Aquí depèn, un altre cop, de si l'esquena es recolza o no, i de si el tronc es recolza cap endavant o no.

Formes mixtes

Cames encreuades:

- Cuixes separades:

- Cuixes juntes, puntes dels peus cap en fora:

Relaxació, seguretat en sí mateix

Tensió

Dempeus cap a l’interlocutor:

- A curta distància:

- A llarga distància:

Cerca de contacte

Mostra de simpatia

Dempeus allunyant-se de l’interlocutor:

- A curta distància:

- A llarga distància:

Desig de marxar-se

Desig imperiós d‟anar-se‟n

Dempeus, una cama al avançada a l’altre: Seguretat en sí mateix

Dempeus cap a l’interlocutor:

- Una cama estirada i creuada:

- Les dues cames esteses:

Mostra de simpatia

Relaxat

Assegut, allunyant-se de l’interlocutor:

- Una cama lleugerament cap enrere:

- Les dues cames lleugerament cap enrere:

- Panxells encreuats:

Estar a punt d‟anar-se‟n

Rebuig

Forta tensió o rebuig

PEUS

Dempeus:

- En paral·lel:

- Girats cap a l’interior:

- Girats cap a l’exterior:

- Sobre la vora interior:

- Sobre la vora exterior:

- Sobre les puntetes:

- Recolzat sobre el taló:

Atenció

Inseguretat

Seguretat en si mateix

Convulsió

Nerviosisme

Impaciència, arrogància

Se sent molt incòmode

Assegut:

- En paral·lel:

- Girats cap a l’interior:

- Girats cap a l’exterior:

- Sobre la vora interior:

- Sobre la vora exterior:

- Sobre les puntetes:

- Sobre el taló:

Atenció

Inseguretat

Seguretat en si mateix

Convulsió

Nerviosisme

Desig d‟aixecar-se

Impacient, tensió

Tamborinar amb els peus:

- Dempeus:

- Assegut:

Superioritat, impaciència

Nerviosisme

Puntes dels peus separades: Simpatia relaxada

VII

Talons encreuats: Estar avorrit

També aquí depèn de si la persona recolza l'esquena o no, i de si el cos està inclinat cap endavant o no.

POSTURA GENERAL DEL COS

Posat global del cos en estar dempeus, assegut o

estirat:

- Cap a l’interlocutor:

- Allunyant-se de l’interlocutor:

Afecte

Rebuig

Formes mixtes

- Per exemple, tronc, cap a l’interlocutor, meitat

inferior del cos allunyant-se de l’interlocutor:

- Per exemple, tronc allunyant-se de l’interlocutor,

meitat inferior del cos cap a l’interlocutor:

Afecte fingit

Rebuig fingit.

VIII

Flora Davis afirma en el seu llibre "El llenguatge dels gestos":

"- Hi ha pel·lícules que mostren al famós alcalde de Nova York, Fiorello La Guàrdia, pronunciant discursos polítics en

anglès, en iddish o en italià. Sense so pot diferenciar-se fàcilment pels gestos en quina llengua s'està expressant. Un

francès no només parla l'idioma, sinó que gesticula com a tal. Un nord-americà ho fa en una forma que l'identifica

clarament . "

Per tant, Flora Davis fa al·lusió a que els gestos també identifiquen a cada cultura perquè molts d‟ells varien segons el

context.

En el diari virtual ELPAIS.COM he trobat un clar exemple de que aprendre un idioma no consisteix tan sols en

aprendre el seu vocabulari, sinó també el llenguatge no verbal que li és característic:

'The Guardian' enseña a gesticular como un español

La versión digital del periódico británico incluye ilustraciones para aprender a decir 'está lleno de gente' o 'qué huevón'

ELPAÍS.com - Madrid - 07/07/2009

Interpretación del periódico británico de los gestos españoles.- THE GUARDIAN

Nada como hablar español con los gestos propios de los españoles. The Guardian ha ensayado una manera de

enseñarlos mediante una serie de instrucciones ilustradas cuya primera parte incluye cuatro expresiones "típicas".

Las elegidas por el periódico británico son: "Qué huevón/huevona", "Güeno, güeno, güeno", "Estoy a dos velas" y

"Está lleno de gente".

http://www.guardian.co.uk/travel/gallery/2009/jul/06/learn-spanish-gestures?picture=349740601

IX

Para expresar con lenguaje no verbal la frase It's full of people/it's packed hay que colocar una o ambas manos

adelante del cuerpo y, después, abrir y cerrar rápidamente los dedos. El extranjero que siga estas instrucciones,

según el diario, logrará manifestar mediante señas que "está lleno de gente".

"Estoy a dos velas", cuya traducción literal (down to two candles) no se corresponde con el sentido figurado de I'm

totally broke ("no tengo ni un duro"). se consigue frotando los dedos índices y medio -o mayor- por la superficie del

rostro, comenzando justo debajo de los ojos. El diccionario de la Real Academia Española (DRAE) define a "estar a

dos velas" como la locución verbal coloquial que significa "sufrir carencia o escasez de dinero".

El gesto de "Qué huevon/huevona" (que el periódico interpreta como la versión en español de He/she's so sluggish

and lazy) se obtiene con los brazos flexionados a la altura de la cintura, las palmas ligeramente cerradas y el

movimiento ascedente y descente de las extremidades superiores. "Huevón", según el DRAE, tiene tres acepciones:

perezoso, imbécil, y animoso y valiente (el adjetivo es empleado con este último sentido en Honduras y Nicaragua).

"Güeno, güeno, güeno" es la última ilustración de esta primera serie de gestos españoles. Really, really, really good,

explica The Guardian, pertenece de manera típica a los andaluces. "'Güeno' es una versión dialectal de 'bueno'",

indica. Para lograr la expresión hay que formar un círculo con los dedos índice y pulgar, y agitar la mano dos o tres

veces. El gesto reflejado por el periódico de Reino Unido simplifica una palabra con diez acepciones en el DRAE. De

acuerdo con el diccionario académico, es un adjetivo que sirve para designar al "que tiene bondad en su género",

pero también a lo "gustoso, apetecible, agradable y divertido". Como sustantivo, el "bueno" es "el partido que se juega

para desempatar" en Argentina y Uruguay.

http://www.elpais.com/articulo/gente/tv/The/Guardian/ensena/gesticular/espanol/elpepugen/2009070

7elpepuage_1/Tes

http://buscon.rae.es/draeI/SrvltConsulta?TIPO_BUS=3&LEMA=bueno

http://www.elpais.com/articulo/gente/tv/The/Guardian/ensena/gesticular/espanol/elpepugen/20090707elpepuage_1/Tes

http://www.elpais.com/articulo/gente/tv/The/Guardian/ensena/gesticular/espanol/elpepugen/20090707elpepuage_1/Tes

X

Segons el professor Chris Idzikowski, director del Servei d'Avaluació de la Son, la postura mentre dormim

reflecteix com és la nostra personalitat. Per arribar a aquesta conclusió, ha analitzat 6 de les postures més

comunes que adopta la gent quan dorm, i que són les següents:

• El fetus, 41%: Aquells que adopten posició fetal són forts en aparença però sensibles en el fons. Solen ser tímids

quan coneixen a algú però de seguida es relaxen. És la postura més comuna, adoptada pel 41% de les 1.000

persones que van participar en l'estudi del professor. Tendeixen a dormir així més del doble de dones que d'homes.

• El tronc, 15%: Dormen estirats sobre un dels costats, amb els braços al llarg del cos. Els que dormen així són fàcils

de portar, gent social a qui li agrada formar part del grup i que confia amb facilitat en desconeguts. Solen ser bastant

crèduls.

• El nostàlgic, 13%: La gent que dorm de costat amb els braços estesos cap al front sol ser de naturalesa oberta

però també suspicaç i cínica. Els costa obrir-se, però una vegada hagin pres una decisió, mai la canviaran.

• El soldat, 8%: Dormen sobre l'esquena amb els braços al llarg del cos. Els que dormen en aquesta posició són

normalment tranquils i reservats. No els agrada el rebombori i solen establir normes fèrries per ells i per als altres.

• Caiguda lliure, 7%: Es fiquen al llit cap a baix amb els braços al voltant del coixí i el cap cap a un costat. És gent

sociable i no molt prudent, poden ser nerviosos i no els agraden les crítiques ni les situacions extremes.

• L'estrella de mar, 5%: Estirats sobre l'esquena amb els braços cap amunt al voltant del coixí. Els que dormen així

fan bons amics perquè sempre estan disposats a escoltar els altres i amb freqüència ajuden a qui ho necessita.

Normalment busquen ser el centre d'atenció.

http://lineupblog.com/2010/09/02/la-postura-al-dormir-refleja-tu-personalidad/

http://lineupblog.com/2010/09/02/la-postura-al-dormir-refleja-tu-personalidad/

XI

Gestos amb els que s’ha de tenir cura

Un gest tan senzill com estendre la mà amb el palmell

cap a fora per significar "Aturar"en moltes parts del món

pot ser un greu insult, com a Grècia (el moutza), al

Pakistan i en moltes parts d'Àfrica, sobretot si es mouen els dits davant la cara de la persona. També pot ser un signe

d'indiferència si es posa el palmell de la mà davant d'una persona: "Parla amb la meva mà", als Estats Units.

En la cultura asiàtica, sobretot Japó, és de molt mala

educació lliurar coses amb una sola mà. Fins i tot

l'objecte més petit -un llapis - es lliura amb les dues

mans.

A l'Orient mitjà i Extrem Orient, l'ús de la mà esquerra queda prohibit per considerar aquesta mà "impura".

El gest de somriure és gairebé universalment entès. No obstant això no totes

les cultures tenen la mateixa raó per fer-ho. Els Japonesos solen somriure als

seus amics o quan estan enfadats. En altres parts d'Àsia, somriuen quan estan

incòmodes.

A l'hora de seure, cal anar amb compte també

perquè en molts països com Tailàndia, Japó o

França, mostrar la sola de les sabates és una falta

de respecte, i a l‟Orient Mitjà i Pròxim, és fins i tot

un insult greu: "Ets més brut que la sola de les

meves sabates."

XII

Assentir (moure el cap amunt i avall) o negar (moure el cap a dreta i esquerra) no

és un gest universalment entès. A Bulgària, Grècia i en algunes parts d'Àsia es fa

tot el contrari: moure el cap amunt i avall per dir "no" i d'esquerra a dreta per dir

"sí".

Les mans a les butxaques en la majoria de les cultures es considera de mala educació.

Altres costums d'alguns llocs són:

- a Amèrica del Nord se subjecta la porta oberta esperant a la persona que ve després (la qual, si és estrangera, ho

veurà una mica ridícul perquè pensa que està encara massa lluny i a més l'obliga a afanyar-se).

Els nois acostumen a donar-li la mà al seu pare i no una abraçada o un petó.

- a l'Índia ens hem d'acostumar a que un col·lega segueixi agafant-nos la mà durant una estona després de saludar i

iniciar una conversa.

Solució: observar, aprendre i, com diu la dita castellana “Allá donde fueres, haz lo que vieres”. I recordar que com

millor coneguem i apreciem la nostra cultura, més capaços serem de voler conèixer i, per tant apreciar, altres cultures.

I com sempre, riguem-nos també de nosaltres amb aquest costum que tenim els espanyols de entendre'ns encara

que no acabem les frases.

http://www.youtube.com/watch?v=1mwrR-2-JM4

http://bontips.blogspot.com/2009_04_01_archive.html

http://www.youtube.com/watch?v=1mwrR-2-JM4

http://bontips.blogspot.com/2009_04_01_archive.html

XIII

Aquestes imatges, de manera humorística, ens mostren com les dones tenen més dots innates per a la

interpretació del llenguatge corporal que els homes:

EL SIGNIFICAT DEL LLENGUATGE CORPORAL - cornella.cat³/Treballs de Recerca 2009... · comunicació...

Documents

Transcript of EL SIGNIFICAT DEL LLENGUATGE CORPORAL - cornella.cat³/Treballs de Recerca 2009... · comunicació...