Amb la col·laboració

El repte social: protegir les persones en situació

de vulnerabilitat

3

Presentació

D'ençà de la nostra constitució a Girona l'11 d'abril de 2003, la Fundació Tutelar de les Comarques Gironines ha intervingut en més de mil vides de persones res-pecte les quals ha assumit alguna institució jurídica de protecció.

Som una organització orientada a l'acció. Ens agrada pensar que a banda dels canvis positius que haguem pogut introduir en les vides d'aquestes persones, també hem contribuït a fer més eficaç i complert el sistema de serveis socials i sanitaris pel que fa a la protecció jurídica i social de les persones majors d'edat amb major vulnerabilitat de les comarques gironines.

La realitat és que la nostra feina és molt complexa. Més enllà de prescriure el que professionalment es pot interpretar com una bona o dolenta actuació social, tenim en joc elements de la vida de les persones tants essencials com la llibertat, la dignitat, o els seus drets bàsics. Això ens fa pensar molt sovint sobre el punt just de la nostra actuació: quan hem d'intervenir, en què, o fins a quin punt, perquè la nostra acció benèfica no perjudiqui altres bondats de la persona.

Des del convenciment que sols no podem avançar, hem volgut millorar l'entorn de la nostra actuació oferint coneixement i per aquest motiu vam convidar al Campus Arnau d'Escala a que ens ajudés a organitzar el 1r Cicle “El repte social: protegir les persones en situació de vulnerabilitat”, en el qual, professionals que treballen a l'entorn de les necessitats de les persones en situació de risc, han aportat la seva contribució a millorar les pautes d'actuació general i alhora conscienciar la societat que el problema que abordem des de la Fundació Tute-lar només farà que créixer.

Aquest document que us presentem és el conjunt de reflexions generals que recullen les qüestions cabdals copsades a les diferents sessions de treball d'aquest 1r Cicle.

Volem donar les gràcies a tots els professionals que van acceptar participar-hi per la seva assertivitat, compromís, implicació i ganes d'avançar en el repte so-cial que tenim per endavant com a professionals i també com a ciutadans. Així mateix volem expressar el nostre agraïment a la Fundació Campus Arnau d'Es-cala per la seva aportació al nostre camp d'actuació i als relators del Cicle, Joan Vergés Gifra i Oriol Ponsatí-Murlà, de la Universitat de Girona, autors d'aquest document.

Josep Maria SoléDirector de la Fundació Tutelar de les Comarques Gironines

“El repte social: protegir les persones en situació de vulnerabilitat”

EditaFundació Tutelar de les Comarques Gironinesamb la col·laboració de la Fundació Campus Arnau d'Escala

AutorsJoan Vergés Gifra i Oriol Ponsatí-Murlà(Universitat de Girona)

1a edició. Març de 2014

2

3

Presentació

D'ençà de la nostra constitució a Girona l'11 d'abril de 2003, la Fundació Tutelar de les Comarques Gironines ha intervingut en més de mil vides de persones res-pecte les quals ha assumit alguna institució jurídica de protecció.

Som una organització orientada a l'acció. Ens agrada pensar que a banda dels canvis positius que haguem pogut introduir en les vides d'aquestes persones, també hem contribuït a fer més eficaç i complert el sistema de serveis socials i sanitaris pel que fa a la protecció jurídica i social de les persones majors d'edat amb major vulnerabilitat de les comarques gironines.

La realitat és que la nostra feina és molt complexa. Més enllà de prescriure el que professionalment es pot interpretar com una bona o dolenta actuació social, tenim en joc elements de la vida de les persones tants essencials com la llibertat, la dignitat, o els seus drets bàsics. Això ens fa pensar molt sovint sobre el punt just de la nostra actuació: quan hem d'intervenir, en què, o fins a quin punt, perquè la nostra acció benèfica no perjudiqui altres bondats de la persona.

Des del convenciment que sols no podem avançar, hem volgut millorar l'entorn de la nostra actuació oferint coneixement i per aquest motiu vam convidar al Campus Arnau d'Escala a que ens ajudés a organitzar el 1r Cicle “El repte social: protegir les persones en situació de vulnerabilitat”, en el qual, professionals que treballen a l'entorn de les necessitats de les persones en situació de risc, han aportat la seva contribució a millorar les pautes d'actuació general i alhora conscienciar la societat que el problema que abordem des de la Fundació Tute-lar només farà que créixer.

Aquest document que us presentem és el conjunt de reflexions generals que recullen les qüestions cabdals copsades a les diferents sessions de treball d'aquest 1r Cicle.

Volem donar les gràcies a tots els professionals que van acceptar participar-hi per la seva assertivitat, compromís, implicació i ganes d'avançar en el repte so-cial que tenim per endavant com a professionals i també com a ciutadans. Així mateix volem expressar el nostre agraïment a la Fundació Campus Arnau d'Es-cala per la seva aportació al nostre camp d'actuació i als relators del Cicle, Joan Vergés Gifra i Oriol Ponsatí-Murlà, de la Universitat de Girona, autors d'aquest document.

Josep Maria SoléDirector de la Fundació Tutelar de les Comarques Gironines

“El repte social: protegir les persones en situació de vulnerabilitat”

EditaFundació Tutelar de les Comarques Gironinesamb la col·laboració de la Fundació Campus Arnau d'Escala

AutorsJoan Vergés Gifra i Oriol Ponsatí-Murlà(Universitat de Girona)

1a edició. Març de 2014

2

Reflexió general

Els tres workshops o tallers que han tingut lloc durant la tardor del 2013 a Girona amb el títol “El repte social: protegir les persones en situació de vulnerabilitat” han permès constatar que hi ha un ampli ventall d'inquietuds al voltant de les dife-rents problemàtiques socials relacionades amb la vulnerabilitat. Cadascuna de les qüestions que s'han abordat en els workshops en primer lloc, la vulnerabilitat de les persones grans; en segon lloc, la vulnerabilitat de les persones amb trastorns mentals; en tercer lloc, la vulnerabilitat de les persones amb discapacitat intel·lec-tual presenta una complexitat particular i unes dificultats específiques, sovint intrínseques i, de vegades, insalvables.

Tanmateix, en tots tres seminaris s'ha constatat també que els professionals que treballen en aquests àmbits coincideixen en la necessitat d'endegar una estratègia general d'actuació per a qualsevol cas en què hi hagi una expo-sició a riscos de maltractament o patiment de persones vulnerables. Durant els debats s'ha convingut que aquesta estratègia general d'actuació hauria d'abordar tres moments diferents: (i) la detecció de la situació de risc; (ii) la intervenció quan hi ha constància que una persona ha patit abusos o que el patiment d'abusos és imminent o inevitable; (iii) l'activació dels mecanismes de protecció jurídica si es considera que la persona ho necessita:

Les dificultats comunes que sorgeixen en cadascun dels tres tipus de proble-màtiques que s'han abordat tenen a veure amb (a) la conceptualització i (b) la possibilitat de fer operatives en termes d'intervenció les nocions clau que hi ha en joc en cadascun d'aquests passos.

(a) Així, per exemple, en el cas dels discapacitats intel·lectuals o en el cas de les persones amb trastorn mental el problema sorgeix sovint, ja d'entrada, a l'hora de determinar el concepte que ens ha de servir per resoldre en quins casos una persona forma part d'aquests col·lectius susceptibles de risc. La dificultat inicial és de categorització del domini. El que hem pogut veure en els seminaris és que les nocions de discapacitat intel·lectual o trastorn mental són nocions que no estan tallades en pedra, sinó nocions el significat de les quals varia amb el temps i amb les circumstàncies en la mesura que depenen estretament de la visió que en té una societat car tenen a veure directament amb la manera com es viu en la societat. Totes les definicions relacionades amb la salut estan obertes sempre a la discussió i a la redefinició –altrament, no hi hauria avenç científic en medicina. Encara més des del moment que la salut s'entén com “un estat de benestar físic, mental i social complet, i no solament l'absència d'afeccions o malalties” (definició de l'Organització Mundial de la Salut). Però les dificultats que hi ha a l'hora de caracteritzar la discapacitat o el

trastorn mental semblen ser d'una mena diferent al tipus de dificultats que hi ha a l'hora de definir càncer o trastorn respiratori, per exemple. Si una persona acapara objectes de tota mena i els va acumulant a casa –si mostra símptomes d'estar afectada per la síndrome de Diògenes–, s'exposa a cap risc que reque-reixi una intervenció dels serveis públics si ella mateixa no demana ajuda? Aquest és un exemple, però són molts els dilemes entre els estils de vida i la mena de perplexitat que de vegades hem detectat en els tres seminaris podria resumir-se així: “Per què hi veiem un problema si la persona –i el seu entorn– no el veu? Hi hem de veure un problema? Com l'hem de plantejar, el problema? Aquesta mena de problema, reclama una intervenció?”.

(b) D'altra banda, com hem dit, una dificultat comuna als tres tipus de proble-màtiques que s'han treballat té a veure amb la capacitat de fer operatius –en termes d'intervenció social– els conceptes i categories implicades. Pel que fa a la gent gran, per exemple, no tenim la dificultat de determinar el domini. És relativament senzill distingir –mitjançant una convenció o estipulació– qui forma part del col·lectiu de la gent gran i qui no en forma part a diferència del que passa en el cas de la discapacitat intel·lectual o el trastorn mental. Fins i tot sembla més senzill determinar quines persones grans són vulnerables. El problema gros té a veure, més aviat, amb la pregunta sobre en quins casos de persones grans vulnerables convindria fer una intervenció social? –i no sola-ment de caràcter preventiu. Aquest segon tipus de perplexitat podríem resu-mir-la mitjançant les preguntes següents: “En quines circumstàncies cal inter-venir quan la persona no ho demana? En quin moment hauríem d'intervenir? On hem de traçar la ratlla?”

Tots dos tipus de dificultats (dificultats de conceptualització i dificultats rela-tives a la necessitat de fer operatives les nocions clau), totes dues menes de perplexitat són comunes a totes tres problemàtiques. Al mateix temps, però, semblaria que algunes d'aquestes problemàtiques es veuen més afectades per un determinat tipus de dificultat que no pas per un altre.

Malgrat tot, també fa l'efecte que les perplexitats i les dificultats a les quals estem fent referència són inevitables. Però potser no hi ha res a lamentar, aquí, en el fet inevitable de la dificultat i la perplexitat mateix.

I és que les dificultats amb què es troben els professionals dels serveis socials i sanitaris estan lligades, en part, a la protecció d'una sèrie de drets de la persona –com ara la llibertat personal– i a l'existència d'una sèrie de realitats familiars, algunes de les quals és ben desitjable que perdurin. El fet que els professionals hagin de fer front a aquestes perplexitats demostra també d'alguna manera que la societat atorga un valor fonamental a l'autonomia de la persona i a la vida en família.

El repte social: protegir les persones en situació de vulnerabilitat

54

Reflexió general

Els tres workshops o tallers que han tingut lloc durant la tardor del 2013 a Girona amb el títol “El repte social: protegir les persones en situació de vulnerabilitat” han permès constatar que hi ha un ampli ventall d'inquietuds al voltant de les dife-rents problemàtiques socials relacionades amb la vulnerabilitat. Cadascuna de les qüestions que s'han abordat en els workshops en primer lloc, la vulnerabilitat de les persones grans; en segon lloc, la vulnerabilitat de les persones amb trastorns mentals; en tercer lloc, la vulnerabilitat de les persones amb discapacitat intel·lec-tual presenta una complexitat particular i unes dificultats específiques, sovint intrínseques i, de vegades, insalvables.

Tanmateix, en tots tres seminaris s'ha constatat també que els professionals que treballen en aquests àmbits coincideixen en la necessitat d'endegar una estratègia general d'actuació per a qualsevol cas en què hi hagi una expo-sició a riscos de maltractament o patiment de persones vulnerables. Durant els debats s'ha convingut que aquesta estratègia general d'actuació hauria d'abordar tres moments diferents: (i) la detecció de la situació de risc; (ii) la intervenció quan hi ha constància que una persona ha patit abusos o que el patiment d'abusos és imminent o inevitable; (iii) l'activació dels mecanismes de protecció jurídica si es considera que la persona ho necessita:

Les dificultats comunes que sorgeixen en cadascun dels tres tipus de proble-màtiques que s'han abordat tenen a veure amb (a) la conceptualització i (b) la possibilitat de fer operatives en termes d'intervenció les nocions clau que hi ha en joc en cadascun d'aquests passos.

(a) Així, per exemple, en el cas dels discapacitats intel·lectuals o en el cas de les persones amb trastorn mental el problema sorgeix sovint, ja d'entrada, a l'hora de determinar el concepte que ens ha de servir per resoldre en quins casos una persona forma part d'aquests col·lectius susceptibles de risc. La dificultat inicial és de categorització del domini. El que hem pogut veure en els seminaris és que les nocions de discapacitat intel·lectual o trastorn mental són nocions que no estan tallades en pedra, sinó nocions el significat de les quals varia amb el temps i amb les circumstàncies en la mesura que depenen estretament de la visió que en té una societat car tenen a veure directament amb la manera com es viu en la societat. Totes les definicions relacionades amb la salut estan obertes sempre a la discussió i a la redefinició –altrament, no hi hauria avenç científic en medicina. Encara més des del moment que la salut s'entén com “un estat de benestar físic, mental i social complet, i no solament l'absència d'afeccions o malalties” (definició de l'Organització Mundial de la Salut). Però les dificultats que hi ha a l'hora de caracteritzar la discapacitat o el

trastorn mental semblen ser d'una mena diferent al tipus de dificultats que hi ha a l'hora de definir càncer o trastorn respiratori, per exemple. Si una persona acapara objectes de tota mena i els va acumulant a casa –si mostra símptomes d'estar afectada per la síndrome de Diògenes–, s'exposa a cap risc que reque-reixi una intervenció dels serveis públics si ella mateixa no demana ajuda? Aquest és un exemple, però són molts els dilemes entre els estils de vida i la mena de perplexitat que de vegades hem detectat en els tres seminaris podria resumir-se així: “Per què hi veiem un problema si la persona –i el seu entorn– no el veu? Hi hem de veure un problema? Com l'hem de plantejar, el problema? Aquesta mena de problema, reclama una intervenció?”.

(b) D'altra banda, com hem dit, una dificultat comuna als tres tipus de proble-màtiques que s'han treballat té a veure amb la capacitat de fer operatius –en termes d'intervenció social– els conceptes i categories implicades. Pel que fa a la gent gran, per exemple, no tenim la dificultat de determinar el domini. És relativament senzill distingir –mitjançant una convenció o estipulació– qui forma part del col·lectiu de la gent gran i qui no en forma part a diferència del que passa en el cas de la discapacitat intel·lectual o el trastorn mental. Fins i tot sembla més senzill determinar quines persones grans són vulnerables. El problema gros té a veure, més aviat, amb la pregunta sobre en quins casos de persones grans vulnerables convindria fer una intervenció social? –i no sola-ment de caràcter preventiu. Aquest segon tipus de perplexitat podríem resu-mir-la mitjançant les preguntes següents: “En quines circumstàncies cal inter-venir quan la persona no ho demana? En quin moment hauríem d'intervenir? On hem de traçar la ratlla?”

Tots dos tipus de dificultats (dificultats de conceptualització i dificultats rela-tives a la necessitat de fer operatives les nocions clau), totes dues menes de perplexitat són comunes a totes tres problemàtiques. Al mateix temps, però, semblaria que algunes d'aquestes problemàtiques es veuen més afectades per un determinat tipus de dificultat que no pas per un altre.

Malgrat tot, també fa l'efecte que les perplexitats i les dificultats a les quals estem fent referència són inevitables. Però potser no hi ha res a lamentar, aquí, en el fet inevitable de la dificultat i la perplexitat mateix.

I és que les dificultats amb què es troben els professionals dels serveis socials i sanitaris estan lligades, en part, a la protecció d'una sèrie de drets de la persona –com ara la llibertat personal– i a l'existència d'una sèrie de realitats familiars, algunes de les quals és ben desitjable que perdurin. El fet que els professionals hagin de fer front a aquestes perplexitats demostra també d'alguna manera que la societat atorga un valor fonamental a l'autonomia de la persona i a la vida en família.

El repte social: protegir les persones en situació de vulnerabilitat

54

Per exemple –i per centrar-nos en aquest segon factor generador de dificul-tats–, en el nostre context social, entenem que és normal que una persona gran o una persona amb discapacitat o amb trastorn mental, si és possible, en primer lloc sigui atesa i cuidada per la família. Això ho considerem un bé. Preguntem-nos, si no, el següent: ens agradaria viure en una societat on les situacions de dependència de les persones grans o amb discapacitat fossin ateses, d'entrada i en exclusiva, per professionals i en què els familiars no se'n sentissin responsables? Quina mena de societat seria? Aquesta circums-tància, però el fet que pensem que la cura dels membres dependents d'una família és responsabilitat moral en primer lloc de la família, és clar, també obre la porta a la possibilitat que, per molts motius diferents, hi pugui haver abusos en el si de la família, que la persona sigui maltractada per acció o omissió, amb voluntat de maltractar, o sense, i fins i tot volent cuidar però sense saber-ne prou pels familiars mateixos, amb tot el drama que això comporta.

Diguem-ho d'una altra manera. Una part considerable del risc que tenen les persones de patir situacions d'indignitat als ulls dels altres, i de patir maltrac-taments està vinculada intrínsecament a l'existència d'una sèrie de béns –la llibertat personal, la família– als quals no seria bo de renunciar. D'aquí una part important de les dificultats amb què es troba el professional, però d'aquí tam-bé que no ens hàgim de posar les mans al cap perquè hi siguin, aquestes dificultats. Els béns i els valors comporten riscos i perills.

Això no vol dir, és clar, que hàgim de donar la benvinguda a totes les dificultats amb què es troben els professionals, ni que ens hàgim de conformar a l'exis-tència de patiments inútils. Ni molt menys! N'hi ha moltes, d'aquestes dificul-tats que podrien ser eliminades o reduïdes sense, per això, posar en perill l'existència d'aquells béns als quals no hauríem de renunciar. Hi ha molta fei-na a fer. Sempre hi ha marge per a la millora. En tots tres seminaris s'ha posat de manifest que els professionals són els primers interessats a fer millores. Efectivament, en tots tres seminaris l'interès principal dels participants ha estat el de fer aportacions significatives, realistes i raonables per tal que les persones vulnerables rebin un servei millor.

En general, podríem dir que els tres focus en els quals els participants dels seminaris han apuntat la necessitat d'introduir millores reduir o eliminar difi-cultats són els següents:

1. cultura, pràctiques socials, valors;

2. canvis legals;

3. intervenció del professional dels serveis socials i àmbits afins.

És a dir, les persones en situació de vulnerabilitat (siguin grans, amb trastorn mental o discapacitat intel·lectual) podrien rebre un servei millor per part dels professionals dels serveis socials i sanitaris si es fessin una sèrie de reformes d'actuació en el seu propi àmbit, i s'introduïssin canvis en la legislació, alhora que calessin en la societat una sèrie de pràctiques i valors que afecten direc-tament la qualitat de vida d'aquests col·lectius.

A continuació procurarem desplegar alguns elements per a la reflexió sobre les problemàtiques abordades partint de cadascun d'aquests punts.

1. Cultura, pràctiques socials, valors

Parlem de vulnerabilitat per referir-nos a una situació de risc de patir maltrac-taments, abusos o patiment injustificat. Ser una persona vulnerable no vol dir ser una persona maltractada o ser una persona que pateix injustificadament. Vol dir ser una persona que, en virtut de les seves circumstàncies, podria arri-bar a patir maltractament o patiment injustificat.

En l'àmbit de la gent gran s'hi ha treballat força per definir aquestes situacions. En relació a les persones amb discapacitat i amb malaltia mental no hi ha documents tan específics. Segons la definició consensuada en la Primera Conferència Nacional sobre Maltractament a la Gent Gran que va tenir lloc a Almería el 1995, cal definir el maltractament de la manera següent: “Maltractament és tot acte o omissió sofert per una persona gran que vulneri la integritat psíquica, sexual o econòmica, el principi d'autonomia o un dret fonamental de l'individu que hom percep o constata objectivament amb inde-pendència de la intencionalitat i del medi on té lloc: família, comunitat o institucions”.

D'altra banda, segons el “Protocol marc i orientacions d'actuació contra els maltractaments a les persones grans” redactat l'any 2012 per la Secretaria de Família del Departament de Benestar Social i Família de la Generalitat de Catalunya, els maltractaments o abusos poden ser de set tipus diferents: maltractament físic, maltractament psicològic o emocional, maltractament sexual, maltractament econòmic o explotació financera, negligència, abandó o vulneració de drets. El més freqüent és la negligència (55%), seguit per la violència física (15%) i l'explotació econòmica (12%).

Les dades de previsió demogràfica per als propers anys permeten fer-se càrrec de fins a quin punt el progressiu envelliment de la població, recolzat pel perfeccionament de la pràctica mèdica, convertirà la qüestió de la vulnerabilitat de la gent gran en un tema que ha de requerir un abordament

76

El repte social: protegir les persones en situació de vulnerabilitat

Per exemple –i per centrar-nos en aquest segon factor generador de dificul-tats–, en el nostre context social, entenem que és normal que una persona gran o una persona amb discapacitat o amb trastorn mental, si és possible, en primer lloc sigui atesa i cuidada per la família. Això ho considerem un bé. Preguntem-nos, si no, el següent: ens agradaria viure en una societat on les situacions de dependència de les persones grans o amb discapacitat fossin ateses, d'entrada i en exclusiva, per professionals i en què els familiars no se'n sentissin responsables? Quina mena de societat seria? Aquesta circums-tància, però el fet que pensem que la cura dels membres dependents d'una família és responsabilitat moral en primer lloc de la família, és clar, també obre la porta a la possibilitat que, per molts motius diferents, hi pugui haver abusos en el si de la família, que la persona sigui maltractada per acció o omissió, amb voluntat de maltractar, o sense, i fins i tot volent cuidar però sense saber-ne prou pels familiars mateixos, amb tot el drama que això comporta.

Diguem-ho d'una altra manera. Una part considerable del risc que tenen les persones de patir situacions d'indignitat als ulls dels altres, i de patir maltrac-taments està vinculada intrínsecament a l'existència d'una sèrie de béns –la llibertat personal, la família– als quals no seria bo de renunciar. D'aquí una part important de les dificultats amb què es troba el professional, però d'aquí tam-bé que no ens hàgim de posar les mans al cap perquè hi siguin, aquestes dificultats. Els béns i els valors comporten riscos i perills.

Això no vol dir, és clar, que hàgim de donar la benvinguda a totes les dificultats amb què es troben els professionals, ni que ens hàgim de conformar a l'exis-tència de patiments inútils. Ni molt menys! N'hi ha moltes, d'aquestes dificul-tats que podrien ser eliminades o reduïdes sense, per això, posar en perill l'existència d'aquells béns als quals no hauríem de renunciar. Hi ha molta fei-na a fer. Sempre hi ha marge per a la millora. En tots tres seminaris s'ha posat de manifest que els professionals són els primers interessats a fer millores. Efectivament, en tots tres seminaris l'interès principal dels participants ha estat el de fer aportacions significatives, realistes i raonables per tal que les persones vulnerables rebin un servei millor.

En general, podríem dir que els tres focus en els quals els participants dels seminaris han apuntat la necessitat d'introduir millores reduir o eliminar difi-cultats són els següents:

1. cultura, pràctiques socials, valors;

2. canvis legals;

3. intervenció del professional dels serveis socials i àmbits afins.

És a dir, les persones en situació de vulnerabilitat (siguin grans, amb trastorn mental o discapacitat intel·lectual) podrien rebre un servei millor per part dels professionals dels serveis socials i sanitaris si es fessin una sèrie de reformes d'actuació en el seu propi àmbit, i s'introduïssin canvis en la legislació, alhora que calessin en la societat una sèrie de pràctiques i valors que afecten direc-tament la qualitat de vida d'aquests col·lectius.

A continuació procurarem desplegar alguns elements per a la reflexió sobre les problemàtiques abordades partint de cadascun d'aquests punts.

1. Cultura, pràctiques socials, valors

Parlem de vulnerabilitat per referir-nos a una situació de risc de patir maltrac-taments, abusos o patiment injustificat. Ser una persona vulnerable no vol dir ser una persona maltractada o ser una persona que pateix injustificadament. Vol dir ser una persona que, en virtut de les seves circumstàncies, podria arri-bar a patir maltractament o patiment injustificat.

En l'àmbit de la gent gran s'hi ha treballat força per definir aquestes situacions. En relació a les persones amb discapacitat i amb malaltia mental no hi ha documents tan específics. Segons la definició consensuada en la Primera Conferència Nacional sobre Maltractament a la Gent Gran que va tenir lloc a Almería el 1995, cal definir el maltractament de la manera següent: “Maltractament és tot acte o omissió sofert per una persona gran que vulneri la integritat psíquica, sexual o econòmica, el principi d'autonomia o un dret fonamental de l'individu que hom percep o constata objectivament amb inde-pendència de la intencionalitat i del medi on té lloc: família, comunitat o institucions”.

D'altra banda, segons el “Protocol marc i orientacions d'actuació contra els maltractaments a les persones grans” redactat l'any 2012 per la Secretaria de Família del Departament de Benestar Social i Família de la Generalitat de Catalunya, els maltractaments o abusos poden ser de set tipus diferents: maltractament físic, maltractament psicològic o emocional, maltractament sexual, maltractament econòmic o explotació financera, negligència, abandó o vulneració de drets. El més freqüent és la negligència (55%), seguit per la violència física (15%) i l'explotació econòmica (12%).

Les dades de previsió demogràfica per als propers anys permeten fer-se càrrec de fins a quin punt el progressiu envelliment de la població, recolzat pel perfeccionament de la pràctica mèdica, convertirà la qüestió de la vulnerabilitat de la gent gran en un tema que ha de requerir un abordament

76

El repte social: protegir les persones en situació de vulnerabilitat

social seriós i sistemàtic. Segons l'IDESCAT, l'any 2040 la població major de 65 anys serà el 26,6% de la població total de Catalunya. La prolongació de l'esperança de vida no implica, en absolut, l'eliminació dels factors de risc que poden potenciar la vulnerabilitat i, per tant, són susceptibles de desencadenar una situació de maltractament. Queda clar que un escenari de vulnerabilitat no equival necessàriament a un maltractament efectiu. Tanmateix, les dades estadístiques (un 12% de les persones majors de 65 anys patirien, actualment, algun tipus de maltractament) ens alerten sobre la necessitat d'establir meca-nismes de diagnòstic i d'actuació sobre el col·lectiu de població que es troba en edat de vulnerabilitat.

Una de les aportacions del debat va ser posar l'èmfasi en la necessitat de prestigiar socialment el concepte de planificació del propi futur, tenint en compte, si cal per la situació familiar de cadascú, la tasca que duen a terme les institucions tutelars per tal que la vulnerabilitat (previsible) pugui ser tractada pel propi interessat amb l'antelació suficient i de manera preventiva. D'aquesta manera es reduiria la possibilitat que la potencial vulnerabilitat per pèrdua de capacitats degeneri en maltractament.

No sembla que un esforç pedagògic i informatiu en aquest sentit hagi de resul-tar excessivament car des d'un punt de vista econòmic i, en qualsevol cas, els costos socials que resulten d'haver de fer front a un maltractament efectiu són infinitament superiors que no pas els que es puguin haver de desprendre en campanyes d'informació i sensibilització social. Aquesta tasca, però, no la poden ni l'han de fer en solitari les fundacions tutelars, per molt que siguin especialistes en el tema, sinó que requereix un compromís per part de l'admi-nistració, que ha de prendre consciència de fins a quin punt resulta més econòmic i efectiu abordar el problema des d'una òptica preventiva que pal·lia-tiva. Els centres cívics, els centres d'atenció primària, els hospitals, els centres de dia, les residències geriàtriques són només alguns dels punts des dels quals es podrien dur a terme campanyes de sensibilització. Altres mitjans de difusió més massiva (com ara campanyes per televisió o a la xarxa), destinats a un públic transgeneracional, no s'haurien de descartar.

L'enfocament d'aquestes campanyes –el missatge– podria ser el següent:

Es tractaria de fer entendre a la gent que, qualsevol persona, però encara més a mesura que ens fem grans, pot patir situacions que la facin dependent i que tots, a mesura que ens fem grans, perdem cada cop més capacitats o funcionaments. És més que probable, doncs, que al final de la vida no tinguem les mateixes capacitats de judici –no cal dir, vitalitat– que hem tingut durant l'edat adulta. Per tant, ara que som encara vigorosos i tenim el cap clar ens hem de preocupar per com viurem els últims anys de la nostra vida, essent

conscients que és fàcil que ens trobem en una situació de notable dependència o fins i tot de demència. En pro de la nostra pròpia llibertat i dignitat, ens convé conèixer el marc legal que protegeix els nostres interessos i ens convé posar en joc els instruments que n'asseguraran la protecció efectiva. Ens convé prendre decisions relatives a escenaris de vellesa possibles. Una decisió pot ser, per exemple, designar qui i en quines con-dicions ha de prendre decisions per nosaltres si nosaltres no estem en condicions de fer-ho. D'aquesta manera, si la tutela resultés de les decisions que prèviament ha pres una persona, la tutela no hauria de ser vista com una pèrdua de llibertat, sinó al contrari, com una manifestació de la llibertat i la capacitat de judici –capacitat de planificació– que ha demostrat una persona amb anterioritat a la situació de dependència que ara l'afecta.

En aquest sentit, el cas de les persones amb trastorn mental és bastant diferent del cas de les persones grans. I és que una de les característiques del col·lectiu de persones amb trastorn mental és la circumstància molt freqüent de no poder admetre que un està afectat per un trastorn mental que necessita atenció, cura, guiatge o fins i tot tutela. Per què? Per moltes raons, segura-ment, però dues sobresurten. (a) Una primera raó possiblement sigui el propi trastorn. És habitual que un primer símptoma d'estar patint un trastorn mental sigui la manca de realisme o d'encert en el judici respecte a la situació en què un es troba. (b) Una segona raó, però, possiblement també tingui a veure amb l'estigmatització sistemàtica –i la consegüent denigració- a què són sotmeses les persones amb trastorn mental.

Amb graus i matisos diferents, però una cosa semblant passa amb les persones amb discapacitat intel·lectual, amb una major capacitat Aquest col·lectiu de persones també es caracteritza per mostrar dificultats a l'hora d'endegar actuacions que li serien beneficioses a mitjà i llarg termini. I també es objecte d'estigmatització per part de la societat.

Una i altra raó –si ens quedem per ara amb aquestes dues raons– expliquen que sigui particularment difícil i problemàtic fer front des dels serveis socials a la situació de vulnerabilitat dels individus amb trastorn mental o discapacitat intel·lectual.

Respecte a la primera dificultat, en concret, apareix amb força el dilema ètic de la tensió entre la defensa de la llibertat indivicual i el paternalisme benestarista. Sovint, el professional veu que un individu s'està fent mal o no es fa un bé, actuant de la manera que actua, prenent les decisions que pren: perjudica el seu benestar imminent o futur. No solament això, sinó que pot atribuir l'error a la demència senil –si parlem de gent gran– al trastorn mental o a la discapacitat intel·lectual: “Si estigués bé, no ho faria tot això...”. Un té la

98

El repte social: protegir les persones en situació de vulnerabilitat

social seriós i sistemàtic. Segons l'IDESCAT, l'any 2040 la població major de 65 anys serà el 26,6% de la població total de Catalunya. La prolongació de l'esperança de vida no implica, en absolut, l'eliminació dels factors de risc que poden potenciar la vulnerabilitat i, per tant, són susceptibles de desencadenar una situació de maltractament. Queda clar que un escenari de vulnerabilitat no equival necessàriament a un maltractament efectiu. Tanmateix, les dades estadístiques (un 12% de les persones majors de 65 anys patirien, actualment, algun tipus de maltractament) ens alerten sobre la necessitat d'establir meca-nismes de diagnòstic i d'actuació sobre el col·lectiu de població que es troba en edat de vulnerabilitat.

Una de les aportacions del debat va ser posar l'èmfasi en la necessitat de prestigiar socialment el concepte de planificació del propi futur, tenint en compte, si cal per la situació familiar de cadascú, la tasca que duen a terme les institucions tutelars per tal que la vulnerabilitat (previsible) pugui ser tractada pel propi interessat amb l'antelació suficient i de manera preventiva. D'aquesta manera es reduiria la possibilitat que la potencial vulnerabilitat per pèrdua de capacitats degeneri en maltractament.

No sembla que un esforç pedagògic i informatiu en aquest sentit hagi de resul-tar excessivament car des d'un punt de vista econòmic i, en qualsevol cas, els costos socials que resulten d'haver de fer front a un maltractament efectiu són infinitament superiors que no pas els que es puguin haver de desprendre en campanyes d'informació i sensibilització social. Aquesta tasca, però, no la poden ni l'han de fer en solitari les fundacions tutelars, per molt que siguin especialistes en el tema, sinó que requereix un compromís per part de l'admi-nistració, que ha de prendre consciència de fins a quin punt resulta més econòmic i efectiu abordar el problema des d'una òptica preventiva que pal·lia-tiva. Els centres cívics, els centres d'atenció primària, els hospitals, els centres de dia, les residències geriàtriques són només alguns dels punts des dels quals es podrien dur a terme campanyes de sensibilització. Altres mitjans de difusió més massiva (com ara campanyes per televisió o a la xarxa), destinats a un públic transgeneracional, no s'haurien de descartar.

L'enfocament d'aquestes campanyes –el missatge– podria ser el següent:

Es tractaria de fer entendre a la gent que, qualsevol persona, però encara més a mesura que ens fem grans, pot patir situacions que la facin dependent i que tots, a mesura que ens fem grans, perdem cada cop més capacitats o funcionaments. És més que probable, doncs, que al final de la vida no tinguem les mateixes capacitats de judici –no cal dir, vitalitat– que hem tingut durant l'edat adulta. Per tant, ara que som encara vigorosos i tenim el cap clar ens hem de preocupar per com viurem els últims anys de la nostra vida, essent

conscients que és fàcil que ens trobem en una situació de notable dependència o fins i tot de demència. En pro de la nostra pròpia llibertat i dignitat, ens convé conèixer el marc legal que protegeix els nostres interessos i ens convé posar en joc els instruments que n'asseguraran la protecció efectiva. Ens convé prendre decisions relatives a escenaris de vellesa possibles. Una decisió pot ser, per exemple, designar qui i en quines con-dicions ha de prendre decisions per nosaltres si nosaltres no estem en condicions de fer-ho. D'aquesta manera, si la tutela resultés de les decisions que prèviament ha pres una persona, la tutela no hauria de ser vista com una pèrdua de llibertat, sinó al contrari, com una manifestació de la llibertat i la capacitat de judici –capacitat de planificació– que ha demostrat una persona amb anterioritat a la situació de dependència que ara l'afecta.

En aquest sentit, el cas de les persones amb trastorn mental és bastant diferent del cas de les persones grans. I és que una de les característiques del col·lectiu de persones amb trastorn mental és la circumstància molt freqüent de no poder admetre que un està afectat per un trastorn mental que necessita atenció, cura, guiatge o fins i tot tutela. Per què? Per moltes raons, segura-ment, però dues sobresurten. (a) Una primera raó possiblement sigui el propi trastorn. És habitual que un primer símptoma d'estar patint un trastorn mental sigui la manca de realisme o d'encert en el judici respecte a la situació en què un es troba. (b) Una segona raó, però, possiblement també tingui a veure amb l'estigmatització sistemàtica –i la consegüent denigració- a què són sotmeses les persones amb trastorn mental.

Amb graus i matisos diferents, però una cosa semblant passa amb les persones amb discapacitat intel·lectual, amb una major capacitat Aquest col·lectiu de persones també es caracteritza per mostrar dificultats a l'hora d'endegar actuacions que li serien beneficioses a mitjà i llarg termini. I també es objecte d'estigmatització per part de la societat.

Una i altra raó –si ens quedem per ara amb aquestes dues raons– expliquen que sigui particularment difícil i problemàtic fer front des dels serveis socials a la situació de vulnerabilitat dels individus amb trastorn mental o discapacitat intel·lectual.

Respecte a la primera dificultat, en concret, apareix amb força el dilema ètic de la tensió entre la defensa de la llibertat indivicual i el paternalisme benestarista. Sovint, el professional veu que un individu s'està fent mal o no es fa un bé, actuant de la manera que actua, prenent les decisions que pren: perjudica el seu benestar imminent o futur. No solament això, sinó que pot atribuir l'error a la demència senil –si parlem de gent gran– al trastorn mental o a la discapacitat intel·lectual: “Si estigués bé, no ho faria tot això...”. Un té la

98

El repte social: protegir les persones en situació de vulnerabilitat

temptació de pensar que actuar d'aquesta manera és la demostració més clara que la persona en qüestió necessita ser protegida, que cal intervenir.

Tanmateix, però, el professional, a banda de vetllar pel benestar material, el benestar socialment acceptat, també ha de vetllar amb igual –o més– zel per la llibertat de les persones. I ha d'admetre que forma part de la condició de ser lliures el poder-se equivocar. El professional ho sap perfectament això –ho hem constatat una vegada i una altra, en els seminaris. Per tant, tot sovint es veu afectat per un dilema. Si només vetllés pel benestar “objectiu” de les per-sones, caldria posar en marxa l'operatiu d'intervenció i interferir d'alguna manera en les decisions que la persona vol prendre; si només vetllés per la llibertat de les persones, molt sovint no s'actuaria, per molt evident que fos que les conseqüències d'aquella decisió seran perjudicials per al benestar de la persona. El repte és saber trobar el punt mitjà: saber intervenir de tal manera que la persona no es vegi privada de llibertat, però alhora tampoc no sigui “abandonada” a patir les conseqüències de les decisions que ha pres, condi-cionades per una malaltia o discapacitat.

Doncs bé, aquest repte és un repte que el professional només pot abordar adequadament si ho fa amb la societat. No és el repte d'un sector professional solament, sinó un repte social.

És un repte social, per començar, pel grau d'incidència que té. Abans hem proporcionat dades sobre l'envelliment de la població. Si ens centrem ara en el trastorn mental, podem veure que, segons el Departament de Salut, l'any 2012, un total de 159.309 persones han estat ateses als centres de salut mental d'adults, que equival a un 2,7% de la població més gran de 17 anys. D'aquests pacients, 49.259 pateixen un trastorn mental greu (el 0,83% de la població) i 34.068 pacients tenen un diag-nòstic de psicosi (0,58% de la població). La prevalença a Catalunya és superior a la de la resta de l'Estat i s'acosta a la de la mitjana europea.

D'altra banda, el Pla integral d'atenció a les persones amb trastorn mental i addiccions (novembre 2010) estima que un 23,7% de la població de Catalunya més gran de 17 anys pot patir algun trastorn mental al llarg de la seva vida (20% d'homes i 27% de dones) (Enquesta de salut de Catalunya, 2006). No és d'estranyar, doncs, que la salut mental fos declarada una prioritat en el si de la Unió Europea en la Declaració d'Hèlsinki, el gener de 2005. En aquesta decla-ració s'assenyala explícitament que cal enfocar els greus problemes de la salut mental des de la salut pública, de manera que es faciliti la comprensió de les múltiples variables que estan influint en l'increment del patiment i de les dificultats de les persones en els països europeus.

Doncs bé, una de les variables, crucial en aquest cas, és el component social. Com hem dit abans, una part de la dificultat amb què es troben els professio-nals prové del fet de l'estigmatització social a què són sotmeses les persones vulnerables –grans, amb trastorn mental o amb discapacitat intel·lectual. Parlar d'estigmatització social és parlar de la visió que predomina en una societat. En aquest sentit, cal fer un esforç de pedagogia important per tal de fer com-prendre que l'origen del problema mateix, la mateixa definició del problema, és intrínsecament social. Per tant, les institucions públiques tenen una respon-sabilitat ineludible davant d'aquestes problemàtiques.

Abans ja hem recordat que l'OMS defineix salut no solament com absència d'afeccions o malalties, sinó com un “estat de complet benestar físic, mental i social”. El component “social” és fonamental en la salut d'una persona, doncs. Això és ben clar en el cas dels trastorns mentals i les discapacitats intel·lectuals. L'OMS defineix la salut mental “com un estat de benestar en el qual l'individu és conscient de les seves pròpies capacitats, pot fer front a les tensions normals de la vida, pot treballar de manera productiva i fructífer i és capaç de fer una contribució a la comunitat”. És a dir, el fet social hi figura necessàriament.

Podria semblar que aquestes consideracions queden lluny de la feina dels professionals, però no és així. Els participants en els seminaris dedicats a les persones amb trastorn mental i a les persones amb discapacitat intel·lectual, per exemple, han remarcat una vegada i una altra que l'estigmatització social és un dels grans problemes als quals han de fer front. “La malaltia mental adopta sempre noves expressions, es reinventa contínuament”, va dir un d'ells. És a dir, canvia contínuament perquè la societat també canvia contí-nuament. El trastorn mental, en alguns casos, podria servir fins i tot d'indicador de canvi social. El problema es dóna perquè certs canvis socials afecten negativament algunes persones, els afecta la salut. Però és un canvi que es dóna “amb” el canvi social, no pas “amb independència” del canvi social. Tenir dificultats per llegir o a l'escola, per exemple, pot representar una discapacitat, avui dia. Però això no hauria suposat pràcticament cap problema fa cent anys, en què la lectura de textos no era imprescindible.

Pel que fa a la discapacitat intel·lectual, segons l'associació de referència, l'Associació Americana de Retard Mental (AAMR), “la discapacitació intel·lec-tual no és tan sols el nivell intel·lectual, ni les habilitats d'adaptació; són totes dues coses, iniciades en el transcurs del desenvolupament que, en l'entorn físic, social i cultural on viu aquesta persona, suposen una limitació important del seu funcionament”. Segons l'Informe Mundial sobre la Discapacitat (2011) ja s'ha fet un viratge, en el tractament de la discapacitat: s'ha passat des d'un “model mèdic” fins a un “model social en què les persones són considerades discapacitades per la societat més que pels seus cossos”. Aquest viratge va

1110

El repte social: protegir les persones en situació de vulnerabilitat

temptació de pensar que actuar d'aquesta manera és la demostració més clara que la persona en qüestió necessita ser protegida, que cal intervenir.

Tanmateix, però, el professional, a banda de vetllar pel benestar material, el benestar socialment acceptat, també ha de vetllar amb igual –o més– zel per la llibertat de les persones. I ha d'admetre que forma part de la condició de ser lliures el poder-se equivocar. El professional ho sap perfectament això –ho hem constatat una vegada i una altra, en els seminaris. Per tant, tot sovint es veu afectat per un dilema. Si només vetllés pel benestar “objectiu” de les per-sones, caldria posar en marxa l'operatiu d'intervenció i interferir d'alguna manera en les decisions que la persona vol prendre; si només vetllés per la llibertat de les persones, molt sovint no s'actuaria, per molt evident que fos que les conseqüències d'aquella decisió seran perjudicials per al benestar de la persona. El repte és saber trobar el punt mitjà: saber intervenir de tal manera que la persona no es vegi privada de llibertat, però alhora tampoc no sigui “abandonada” a patir les conseqüències de les decisions que ha pres, condi-cionades per una malaltia o discapacitat.

Doncs bé, aquest repte és un repte que el professional només pot abordar adequadament si ho fa amb la societat. No és el repte d'un sector professional solament, sinó un repte social.

És un repte social, per començar, pel grau d'incidència que té. Abans hem proporcionat dades sobre l'envelliment de la població. Si ens centrem ara en el trastorn mental, podem veure que, segons el Departament de Salut, l'any 2012, un total de 159.309 persones han estat ateses als centres de salut mental d'adults, que equival a un 2,7% de la població més gran de 17 anys. D'aquests pacients, 49.259 pateixen un trastorn mental greu (el 0,83% de la població) i 34.068 pacients tenen un diag-nòstic de psicosi (0,58% de la població). La prevalença a Catalunya és superior a la de la resta de l'Estat i s'acosta a la de la mitjana europea.

D'altra banda, el Pla integral d'atenció a les persones amb trastorn mental i addiccions (novembre 2010) estima que un 23,7% de la població de Catalunya més gran de 17 anys pot patir algun trastorn mental al llarg de la seva vida (20% d'homes i 27% de dones) (Enquesta de salut de Catalunya, 2006). No és d'estranyar, doncs, que la salut mental fos declarada una prioritat en el si de la Unió Europea en la Declaració d'Hèlsinki, el gener de 2005. En aquesta decla-ració s'assenyala explícitament que cal enfocar els greus problemes de la salut mental des de la salut pública, de manera que es faciliti la comprensió de les múltiples variables que estan influint en l'increment del patiment i de les dificultats de les persones en els països europeus.

Doncs bé, una de les variables, crucial en aquest cas, és el component social. Com hem dit abans, una part de la dificultat amb què es troben els professio-nals prové del fet de l'estigmatització social a què són sotmeses les persones vulnerables –grans, amb trastorn mental o amb discapacitat intel·lectual. Parlar d'estigmatització social és parlar de la visió que predomina en una societat. En aquest sentit, cal fer un esforç de pedagogia important per tal de fer com-prendre que l'origen del problema mateix, la mateixa definició del problema, és intrínsecament social. Per tant, les institucions públiques tenen una respon-sabilitat ineludible davant d'aquestes problemàtiques.

Abans ja hem recordat que l'OMS defineix salut no solament com absència d'afeccions o malalties, sinó com un “estat de complet benestar físic, mental i social”. El component “social” és fonamental en la salut d'una persona, doncs. Això és ben clar en el cas dels trastorns mentals i les discapacitats intel·lectuals. L'OMS defineix la salut mental “com un estat de benestar en el qual l'individu és conscient de les seves pròpies capacitats, pot fer front a les tensions normals de la vida, pot treballar de manera productiva i fructífer i és capaç de fer una contribució a la comunitat”. És a dir, el fet social hi figura necessàriament.

Podria semblar que aquestes consideracions queden lluny de la feina dels professionals, però no és així. Els participants en els seminaris dedicats a les persones amb trastorn mental i a les persones amb discapacitat intel·lectual, per exemple, han remarcat una vegada i una altra que l'estigmatització social és un dels grans problemes als quals han de fer front. “La malaltia mental adopta sempre noves expressions, es reinventa contínuament”, va dir un d'ells. És a dir, canvia contínuament perquè la societat també canvia contí-nuament. El trastorn mental, en alguns casos, podria servir fins i tot d'indicador de canvi social. El problema es dóna perquè certs canvis socials afecten negativament algunes persones, els afecta la salut. Però és un canvi que es dóna “amb” el canvi social, no pas “amb independència” del canvi social. Tenir dificultats per llegir o a l'escola, per exemple, pot representar una discapacitat, avui dia. Però això no hauria suposat pràcticament cap problema fa cent anys, en què la lectura de textos no era imprescindible.

Pel que fa a la discapacitat intel·lectual, segons l'associació de referència, l'Associació Americana de Retard Mental (AAMR), “la discapacitació intel·lec-tual no és tan sols el nivell intel·lectual, ni les habilitats d'adaptació; són totes dues coses, iniciades en el transcurs del desenvolupament que, en l'entorn físic, social i cultural on viu aquesta persona, suposen una limitació important del seu funcionament”. Segons l'Informe Mundial sobre la Discapacitat (2011) ja s'ha fet un viratge, en el tractament de la discapacitat: s'ha passat des d'un “model mèdic” fins a un “model social en què les persones són considerades discapacitades per la societat més que pels seus cossos”. Aquest viratge va

1110

El repte social: protegir les persones en situació de vulnerabilitat

quedar palès, per exemple, amb l'adopció de la Classificació Internacional del Funcionament, de la Discapacitat i de la Salut (ICF, en el seu acrònim en anglès) per part de l'OMS el maig de 2001. Recordem –que aquesta classificació que serveix per mesurar i classificar la salut i la discapacitat– té en compte siste-màticament el factor ambiental i social en què es troba la persona. Això suposa “reconèixer que qualsevol ésser humà pot experimentar una disminució en salut i per tant experimentar un grau de discapacitat. La discapacitat no és quelcom que passi tan sols a una minoria de la humanitat”.

En resum, i amb això tanquem aquest primer bloc de reflexions, si volem disposar d'eines adequades per fer front a la situació de vulnerabilitat a què s'exposen alguns col·lectius de persones, una de les reformes o canvis de més profunditat que cal propiciar en les nostres societats és el canvi de paradigma sobre què és la salut. La salut no és assumpte d'un sol individu, sinó una qüestió bàsicament social. Que és així es demostra especialment en el cas de les persones vulnerables.

2. Canvis legals

Partim de la base que el nostre context jurídic immediat, atès que les com-petències en matèria de serveis socials i sanitat estan en mans del govern autonòmic, és el de Catalunya. Això hauria de permetre que Catalunya s'apro-pés de manera més decidida del que ho ha fet fins ara la legislació estatal a les directrius de la Convenció sobre els drets de les persones amb disca- pacitat (Assemblea General de les Nacions Unides, Nova York, 13.12.2006). Tot i haver estat ratificada per l'Estat espanyol el 3 de maig de 2008 (mitjançant el protocol facultatiu publicat al BOEel 22 d'abril de 2008), la qual cosa suposa que les previsions recollides en les disposicions de la Convenció passen automàticament a formar part del dret intern espanyol (de conformitat amb el que estableix l'article 96.1 de la Constitució Espanyola sobre els Tractats Internacionals), el contingut de la Convenció està molt lluny de ser complert de manera plena a l'Estat espanyol. Les directrius marcades per la Convenció topen sistemàticament amb l'absència de legislació específica que en permeti el seu correcte desenvolupament, la qual cosa acaba donant lloc a una situa-ció de vulneració sistemàtica dels drets fonamentals establerts per la conven-ció de Nacions Unides.

Catalunya ha comptat, en les darreres tres dècades, amb un ordenament jurídic en matèria de discapacitat força progressista. Només a tall d'exemple, convé recordar la Llei 20/1991 de 25 de novembre de promoció de l'acces-sibilitat i de supressió de barreres arquitectòniques (DOGC 4 de desembre de 1991, n.1526); la Llei 12/2007, d'11 d'octubre, de serveis socials de Catalunya

(DOGC 18 d'octubre de 2007, n. 4990); la Llei 19/2009, del 26 de novembre, de l'accés a l'entorn de les persones acompanyades de gossos d'assistència (DOGC 3 de desembre de 2009, n. 5519); o la Llei 17/2010, del 3 de juny, de la llengua de signes catalana (DOGC 10 de juny de 2010, n. 5647). Igualment, el Decret 284/1996, de 23 de juliol, de regulació del sistema català de serveis socials (DOGC 31 de juliol de 1996, n. 2237); o el Decret 135/1995, de 24 de març, de desplegament de la Llei 20/1991, de 25 de novembre, de promoció de l'accessibilitat i de supressió de barreres arquitectòniques. Tanmateix, el camí ja emprès vers la plena consecució dels drets recollits en la Convenció sobre els drets de les persones amb discapacitat no ens pot fer oblidar les tasques que encara queden per fer.

En ressaltarem dues:

1) Una primera seria garantir la suficiència del pressupost, la despesa en serveis socials, per fer front a aquelles atencions que es consideren fonamentals per a tots els ciutadans afectats de qualsevol tipus de dis-capacitat. Tots els intervinents en els seminaris van subratllar que arran de les retallades que han sofert les seves institucions i empreses respecte a anys anteriors, no poden oferir el mateix servei que oferien abans de les reta-llades. Tothom admetia que en temps de crisi el total de diners disponibles per a qualsevol partida pressupostària disminuirà per força. Però és en temps de vaques flaques quan cal fer més inversió justament en serveis so-cials, car, en un estat del benestar, són els serveis socials els qui han de cobrir els efectes perniciosos de les crisis econòmiques.

2) Una segona tasca de caràcter legal, pendent encara i crucial per als casos que s'han abordat en els tres seminaris, és la de reformar la normativa i el tractament que es fa avui dia de la protecció jurídica, que encara rep el nom d'incapacitació legal en el nostre ordenament jurídic.

Farem al respecte algunes consideracions:

a) Tal com va quedar recollit en el tercer seminari, el procés legal que condueix a la incapacitació –procés que es desencadena per mitjà d'una demanda– no té gens en compte el trauma emocional que pot suposar per a les persones implicades directament. Per exemple, en el cas que uns pares vulguin prote- gir el benestar del seu fill discapacitat atorgant la tutela sobre el patrimoni de la família a una tercera persona jurídica, cal que hi hagi un judici en què s'es-cenifiqui davant del jutge i es digui en presència del fill que els pares conside-ren el fill algú no capaç de fer-se càrrec d'aquest patrimoni en benefici propi. El procés, en termes d'escenificació i tràmits, doncs, pot ser enormement lesiu del vincle afectiu entre pares i fills. El mateix és vàlid, naturalment, per als

1312

El repte social: protegir les persones en situació de vulnerabilitat

quedar palès, per exemple, amb l'adopció de la Classificació Internacional del Funcionament, de la Discapacitat i de la Salut (ICF, en el seu acrònim en anglès) per part de l'OMS el maig de 2001. Recordem –que aquesta classificació que serveix per mesurar i classificar la salut i la discapacitat– té en compte siste-màticament el factor ambiental i social en què es troba la persona. Això suposa “reconèixer que qualsevol ésser humà pot experimentar una disminució en salut i per tant experimentar un grau de discapacitat. La discapacitat no és quelcom que passi tan sols a una minoria de la humanitat”.

En resum, i amb això tanquem aquest primer bloc de reflexions, si volem disposar d'eines adequades per fer front a la situació de vulnerabilitat a què s'exposen alguns col·lectius de persones, una de les reformes o canvis de més profunditat que cal propiciar en les nostres societats és el canvi de paradigma sobre què és la salut. La salut no és assumpte d'un sol individu, sinó una qüestió bàsicament social. Que és així es demostra especialment en el cas de les persones vulnerables.

2. Canvis legals

Partim de la base que el nostre context jurídic immediat, atès que les com-petències en matèria de serveis socials i sanitat estan en mans del govern autonòmic, és el de Catalunya. Això hauria de permetre que Catalunya s'apro-pés de manera més decidida del que ho ha fet fins ara la legislació estatal a les directrius de la Convenció sobre els drets de les persones amb disca- pacitat (Assemblea General de les Nacions Unides, Nova York, 13.12.2006). Tot i haver estat ratificada per l'Estat espanyol el 3 de maig de 2008 (mitjançant el protocol facultatiu publicat al BOEel 22 d'abril de 2008), la qual cosa suposa que les previsions recollides en les disposicions de la Convenció passen automàticament a formar part del dret intern espanyol (de conformitat amb el que estableix l'article 96.1 de la Constitució Espanyola sobre els Tractats Internacionals), el contingut de la Convenció està molt lluny de ser complert de manera plena a l'Estat espanyol. Les directrius marcades per la Convenció topen sistemàticament amb l'absència de legislació específica que en permeti el seu correcte desenvolupament, la qual cosa acaba donant lloc a una situa-ció de vulneració sistemàtica dels drets fonamentals establerts per la conven-ció de Nacions Unides.

Catalunya ha comptat, en les darreres tres dècades, amb un ordenament jurídic en matèria de discapacitat força progressista. Només a tall d'exemple, convé recordar la Llei 20/1991 de 25 de novembre de promoció de l'acces-sibilitat i de supressió de barreres arquitectòniques (DOGC 4 de desembre de 1991, n.1526); la Llei 12/2007, d'11 d'octubre, de serveis socials de Catalunya

(DOGC 18 d'octubre de 2007, n. 4990); la Llei 19/2009, del 26 de novembre, de l'accés a l'entorn de les persones acompanyades de gossos d'assistència (DOGC 3 de desembre de 2009, n. 5519); o la Llei 17/2010, del 3 de juny, de la llengua de signes catalana (DOGC 10 de juny de 2010, n. 5647). Igualment, el Decret 284/1996, de 23 de juliol, de regulació del sistema català de serveis socials (DOGC 31 de juliol de 1996, n. 2237); o el Decret 135/1995, de 24 de març, de desplegament de la Llei 20/1991, de 25 de novembre, de promoció de l'accessibilitat i de supressió de barreres arquitectòniques. Tanmateix, el camí ja emprès vers la plena consecució dels drets recollits en la Convenció sobre els drets de les persones amb discapacitat no ens pot fer oblidar les tasques que encara queden per fer.

En ressaltarem dues:

1) Una primera seria garantir la suficiència del pressupost, la despesa en serveis socials, per fer front a aquelles atencions que es consideren fonamentals per a tots els ciutadans afectats de qualsevol tipus de dis-capacitat. Tots els intervinents en els seminaris van subratllar que arran de les retallades que han sofert les seves institucions i empreses respecte a anys anteriors, no poden oferir el mateix servei que oferien abans de les reta-llades. Tothom admetia que en temps de crisi el total de diners disponibles per a qualsevol partida pressupostària disminuirà per força. Però és en temps de vaques flaques quan cal fer més inversió justament en serveis so-cials, car, en un estat del benestar, són els serveis socials els qui han de cobrir els efectes perniciosos de les crisis econòmiques.

2) Una segona tasca de caràcter legal, pendent encara i crucial per als casos que s'han abordat en els tres seminaris, és la de reformar la normativa i el tractament que es fa avui dia de la protecció jurídica, que encara rep el nom d'incapacitació legal en el nostre ordenament jurídic.

Farem al respecte algunes consideracions:

a) Tal com va quedar recollit en el tercer seminari, el procés legal que condueix a la incapacitació –procés que es desencadena per mitjà d'una demanda– no té gens en compte el trauma emocional que pot suposar per a les persones implicades directament. Per exemple, en el cas que uns pares vulguin prote- gir el benestar del seu fill discapacitat atorgant la tutela sobre el patrimoni de la família a una tercera persona jurídica, cal que hi hagi un judici en què s'es-cenifiqui davant del jutge i es digui en presència del fill que els pares conside-ren el fill algú no capaç de fer-se càrrec d'aquest patrimoni en benefici propi. El procés, en termes d'escenificació i tràmits, doncs, pot ser enormement lesiu del vincle afectiu entre pares i fills. El mateix és vàlid, naturalment, per als

1312

El repte social: protegir les persones en situació de vulnerabilitat

casos de sol·licitud d'incapacitació d'uns fills envers un pare. En aquest sentit, els professionals que van assistir als seminaris van reclamar del legislador una sensibilitat més gran envers aquesta mena de situacions i van demanar que el procediment es plantegi de tal manera que el grau potencial de lesió sentimen-tal es redueixi al màxim.

b) Així mateix, convindria fer efectiva la recomanació de la Convenció de l'ONU sobre discapacitats i fer que la incapacitació fos periòdicament revisable.

c) En els tallers es va fer notar, una vegada i una altra, que l'expressió “incapacitació” no ajuda gens a protegir les persones en situació de vulnera-bilitat. En comptes d'associar la incapacitació a una protecció jurídica desti-nada a fer que la persona pugui viure amb dignitat, la gent, en sentir el terme, tendeix a pensar en l'antic concepte de “mort civil”. Tendeix a pensar que un cop incapacitada, no podrà prendre cap decisió sobre la seva pròpia vida. La desinformació i els prejudicis, doncs, són molt poderosos i gens favorables a la regularització d'aquesta mesura de protecció. Ajudaria a combatre els preju-dicis i la desinformació introduir un canvi en la terminologia –per exemple “protecció jurídica de persones en situació de vulnerabilitat” o alguna cosa si-milar, com ja preveu la Convenció, que parla de “suport a l'exercici de la capa-citat jurídica”.

d) Com hem dit abans, les situacions en què es requereix l'actual figura de la incapacitació presenten una problemàtica molt particular. Convé tenir present, però, pensant ara en el cas concret de les persones grans en situació de vulnera-bilitat, que el zel comprensible amb què els professionals del sector desitgen una legislació més valenta, que permeti intervenir amb decisió en casos evidents de maltractament, topa en darrer terme amb el límit de la voluntat de la pròpia persona aparentment maltractada. La línia de demarcació entre una persona capaç i una persona incapaç no es pot traçar amb claredat si no és en casos extrems d'incapacitat radical (per exemple, un procés avançat de demència senil). Per escandalós que ens resulti vist des de l'exterior, un maltractament pot ser perfectament tolerat —i fins i tot desitjat, com a mal menor— per la persona maltractada. En el cas del maltractament infligit pels fills als pares, això es fa especialment evident atesa la relació d'incondicionalitat que s'acostuma a esta-blir entre pares i fills (i que no sempre troba el seu equivalent en sentit contrari: entre fills i pares). La incapacitació sistemàtica d'un pare, en una situació de mal-tractament evident per part del seu fill, operada pel seu bé, no sembla la solució òptima. I no sembla recomanable establir –tal com es va arribar a suggerir en algun moment en el primer workshop– una nova “minoria d'edat” legal, a semblança de la que opera entre els 0 i els 18 anys, pel simple fet d'haver superat una determinada edat o, fins i tot, pel simple fet d'estar patint una situació d'abús

objectiu consentit. És desitjable que, entre nosaltres, hi visqui el major nombre possible de persones autònomes i capaces, fins i tot si actuen contra el sentit comú i pateixen situacions que no voldríem per a nosaltres. La dependència emocional o l'extravagància no constitueixen una justificació suficient per activar els mecanismes de la protecció social, fins i tot si generen situacions que lamen-tem a títol personal i social i a les quals desitjaríem posar remei.

3. Intervenció del professional dels serveis socials i àmbits afins

En consonància amb la reflexió que hem apuntat fins ara, ens sembla de gran importància dotar els diversos professionals que treballen amb persones en situació de vulnerabilitat dels recursos legals, econòmics i del prestigi social necessaris per poder actuar amb eficàcia i prevenir situacions de mal-tractament efectiu. És a dir, cal reforçar des de fora el paper i les eines dels treballadors que tracten amb persones que es troben en aquestes circums-tàncies.

Això no treu, és clar, que des de “dins” dels serveis socials i àmbits afins no es puguin endegar ja reformes i canvis que millorarien els serveis que es presten. Els participants en els seminaris han posat l'èmfasi repetidament en les possi-bilitats de reforma i de canvi que els mateixos treballadors poden fer o pro-moure.

En destacarem unes quantes:

1) Respecte a la dificultat que adés apuntàvem (relativa al problema de conci-liar la preservació de la llibertat o autonomia de la persona vulnerable i la preocupació del treballador sobre el seu benestar imminent), segurament la millor forma d'evitar arribar a aquests extrems és haver fet amb anterioritat la suficient tasca informativa i pedagògica, haver fet un esforç per garantir que cap persona en situació de vulnerabilitat desconegui quins són els recursos que té al seu abast per poder evitar caure en el maltractament.

Això no vol dir, és clar, que el professional no hagi de tenir la possibilitat d'ini- ciar indagacions en el moment en què sospita que una persona adulta pot ser víctima de maltractaments. Un professional sovint no necessita que l'usuari li ho confirmi, que pateix un maltractament. Se li fa obvi, que l'està patint. Tal vegada, doncs, com es va apuntar en el seminari, caldria assajar formes més persuasives i persistents d'aproximació a aquelles persones notablement vulnerables a fi de facilitar-li les eines i els serveis de què ja disposem. Per

1514

El repte social: protegir les persones en situació de vulnerabilitat

casos de sol·licitud d'incapacitació d'uns fills envers un pare. En aquest sentit, els professionals que van assistir als seminaris van reclamar del legislador una sensibilitat més gran envers aquesta mena de situacions i van demanar que el procediment es plantegi de tal manera que el grau potencial de lesió sentimen-tal es redueixi al màxim.

b) Així mateix, convindria fer efectiva la recomanació de la Convenció de l'ONU sobre discapacitats i fer que la incapacitació fos periòdicament revisable.

c) En els tallers es va fer notar, una vegada i una altra, que l'expressió “incapacitació” no ajuda gens a protegir les persones en situació de vulnera-bilitat. En comptes d'associar la incapacitació a una protecció jurídica desti-nada a fer que la persona pugui viure amb dignitat, la gent, en sentir el terme, tendeix a pensar en l'antic concepte de “mort civil”. Tendeix a pensar que un cop incapacitada, no podrà prendre cap decisió sobre la seva pròpia vida. La desinformació i els prejudicis, doncs, són molt poderosos i gens favorables a la regularització d'aquesta mesura de protecció. Ajudaria a combatre els preju-dicis i la desinformació introduir un canvi en la terminologia –per exemple “protecció jurídica de persones en situació de vulnerabilitat” o alguna cosa si-milar, com ja preveu la Convenció, que parla de “suport a l'exercici de la capa-citat jurídica”.

d) Com hem dit abans, les situacions en què es requereix l'actual figura de la incapacitació presenten una problemàtica molt particular. Convé tenir present, però, pensant ara en el cas concret de les persones grans en situació de vulnera-bilitat, que el zel comprensible amb què els professionals del sector desitgen una legislació més valenta, que permeti intervenir amb decisió en casos evidents de maltractament, topa en darrer terme amb el límit de la voluntat de la pròpia persona aparentment maltractada. La línia de demarcació entre una persona capaç i una persona incapaç no es pot traçar amb claredat si no és en casos extrems d'incapacitat radical (per exemple, un procés avançat de demència senil). Per escandalós que ens resulti vist des de l'exterior, un maltractament pot ser perfectament tolerat —i fins i tot desitjat, com a mal menor— per la persona maltractada. En el cas del maltractament infligit pels fills als pares, això es fa especialment evident atesa la relació d'incondicionalitat que s'acostuma a esta-blir entre pares i fills (i que no sempre troba el seu equivalent en sentit contrari: entre fills i pares). La incapacitació sistemàtica d'un pare, en una situació de mal-tractament evident per part del seu fill, operada pel seu bé, no sembla la solució òptima. I no sembla recomanable establir –tal com es va arribar a suggerir en algun moment en el primer workshop– una nova “minoria d'edat” legal, a semblança de la que opera entre els 0 i els 18 anys, pel simple fet d'haver superat una determinada edat o, fins i tot, pel simple fet d'estar patint una situació d'abús

objectiu consentit. És desitjable que, entre nosaltres, hi visqui el major nombre possible de persones autònomes i capaces, fins i tot si actuen contra el sentit comú i pateixen situacions que no voldríem per a nosaltres. La dependència emocional o l'extravagància no constitueixen una justificació suficient per activar els mecanismes de la protecció social, fins i tot si generen situacions que lamen-tem a títol personal i social i a les quals desitjaríem posar remei.

3. Intervenció del professional dels serveis socials i àmbits afins

En consonància amb la reflexió que hem apuntat fins ara, ens sembla de gran importància dotar els diversos professionals que treballen amb persones en situació de vulnerabilitat dels recursos legals, econòmics i del prestigi social necessaris per poder actuar amb eficàcia i prevenir situacions de mal-tractament efectiu. És a dir, cal reforçar des de fora el paper i les eines dels treballadors que tracten amb persones que es troben en aquestes circums-tàncies.

Això no treu, és clar, que des de “dins” dels serveis socials i àmbits afins no es puguin endegar ja reformes i canvis que millorarien els serveis que es presten. Els participants en els seminaris han posat l'èmfasi repetidament en les possi-bilitats de reforma i de canvi que els mateixos treballadors poden fer o pro-moure.

En destacarem unes quantes:

1) Respecte a la dificultat que adés apuntàvem (relativa al problema de conci-liar la preservació de la llibertat o autonomia de la persona vulnerable i la preocupació del treballador sobre el seu benestar imminent), segurament la millor forma d'evitar arribar a aquests extrems és haver fet amb anterioritat la suficient tasca informativa i pedagògica, haver fet un esforç per garantir que cap persona en situació de vulnerabilitat desconegui quins són els recursos que té al seu abast per poder evitar caure en el maltractament.

Això no vol dir, és clar, que el professional no hagi de tenir la possibilitat d'ini- ciar indagacions en el moment en què sospita que una persona adulta pot ser víctima de maltractaments. Un professional sovint no necessita que l'usuari li ho confirmi, que pateix un maltractament. Se li fa obvi, que l'està patint. Tal vegada, doncs, com es va apuntar en el seminari, caldria assajar formes més persuasives i persistents d'aproximació a aquelles persones notablement vulnerables a fi de facilitar-li les eines i els serveis de què ja disposem. Per

1514

El repte social: protegir les persones en situació de vulnerabilitat

1716

El repte social: protegir les persones en situació de vulnerabilitat

exemple, potser convindria augmentar les visites domiciliàries de caràcter informatiu, car sovint les persones grans no reclamen ajuda o no utilitzen els serveis disponibles per prejudicis, per ignorància o, senzillament, per la mun-tanya que es veuen al davant a l'hora d'introduir cap canvi a la seva vida.

2) En aquesta mateixa línia, també es va fer notar la importància que els treballadors socials informin sistemàticament i facin saber ben clarament als usuaris dels serveis el tipus de problema al qual han de fer front. “Per estalviar-nos problemes, sovint no expliquem prou bé als nens amb disca-pacitat intel·lectual que tenen una discapacitat intel·lectual”, es va dir en el tercer seminari, per exemple.

3) Es va subratllar que, a diferència del que passa en la provisió dels serveis sanitaris –mèdics, diríem–, en el camp dels serveis socials no hi ha avalua-cions o autoavaluacions periòdiques dels resultats i l'efecte que tenen els serveis sobre les persones i la societat.

4) Es va observar que en els centres grans, a diferència del que passa amb els centres petits, es tendeix inevitablement a homogeneïtzar el tractament o els serveis que s'ofereixen. Tanmateix, cada cas, cada persona és un món.

5) Es va fer notar que els professionals del sistema judicial no sempre tenen la sensibilitat que cal per tal d'abordar les problemàtiques relacionades amb persones en situació de vulnerabilitat. Segurament es deu a una manca de formació en la mena de problemàtica. En aquest sentit, també, però, es va celebrar que en alguns dels seminaris hi participessin juristes. Els juristes formen part del conjunt de professionals que toquen la problemàtica, però no sempre se'n senten part.

Conclusió i coda a propòsit de la vellesa

D'aquests tres tipus de canvis o millores, el més complicat de dur comple-tament a terme és el primer. Els canvis en les pràctiques o els valors socials són sempre difícils, costosos i llargs, i sovint s'exposen a la generació de dificultats sobrevingudes, és a dir, inesperades. No obstant això, és la mena de canvis més important.

En qualsevol cas, una cosa és certa: la percepció de la vellesa, dels trastorns mentals i de la discapacitat ha canviat radicalment en molt poc temps –podríem dir, per posar un temps, en la segona meitat del segle XX. La majoria dels reptes i necessitats de millora que han d'afrontar els professionals dels sectors social i sanitari tenen a veure amb aquest canvi radical de percepció. El canvi es nota fins i tot en la terminologia. Fixem-nos que ja no parlem de “vells”, sinó de “persones grans”; ja no parlem de “malalts mentals” sinó de “persones amb trastorn men-tal”; ja no parlem de “retardats” sinó de “discapacitats intel·lectuals”.

En realitat, són els sectors de població vulnerables els que estan més exposats als canvis socials. O, com hem dit abans, els sectors que demostren que s'ha efectuat un canvi social profund.

En els casos que ens ocupen, tenim la temptació de pensar que un dels canvis socials profunds que han fet que les persones dels tres col·lectius identificats esdevinguin “vulnerables” és que la nostra societat tendeix cada cop més a l'individualisme. Vinculem estretament el valor de l'autonomia a l'individua-lisme. Un individu autònom és un individu que “es val” –es dóna valor– per si sol. Per això la nostra societat no valora positivament la dependència, la pateix. Els vells, les persones amb trastorn mental i els discapacitats intel-lectuals esdevenen especialment problemàtics perquè el conjunt de la socie-tat valora la forma de procedir i de desenvolupar-se de la gent que no depèn d'altres, de la gent que es val per si mateixa. En una relació de dependència, l'accent, el focus d'atenció no el posem sobre el fet de la cura –que hi hagi una persona o persones que atenen la necessitat d'un altre– o en els valors vinculats a la situació de la persona dependent, sinó en el fet de la dependència, que hi hagi algú que necessiti d'altres en la mesura que suposa una càrrega. D'aquesta manera, la condició de “dependent”, el fet de necessitar d'altres, sembla extraordinària, accidental, quan en realitat, tots en som en algun moment a la vida.

Possiblement, el lloc on es nota més que la cultura individualista afecta i transforma la visió de la dependència és en el cas de la vellesa. Val a dir, a més a més, que una part important de les persones que esdevindran

1716

El repte social: protegir les persones en situació de vulnerabilitat

exemple, potser convindria augmentar les visites domiciliàries de caràcter informatiu, car sovint les persones grans no reclamen ajuda o no utilitzen els serveis disponibles per prejudicis, per ignorància o, senzillament, per la mun-tanya que es veuen al davant a l'hora d'introduir cap canvi a la seva vida.

2) En aquesta mateixa línia, també es va fer notar la importància que els treballadors socials informin sistemàticament i facin saber ben clarament als usuaris dels serveis el tipus de problema al qual han de fer front. “Per estalviar-nos problemes, sovint no expliquem prou bé als nens amb disca-pacitat intel·lectual que tenen una discapacitat intel·lectual”, es va dir en el tercer seminari, per exemple.

3) Es va subratllar que, a diferència del que passa en la provisió dels serveis sanitaris –mèdics, diríem–, en el camp dels serveis socials no hi ha avalua-cions o autoavaluacions periòdiques dels resultats i l'efecte que tenen els serveis sobre les persones i la societat.

4) Es va observar que en els centres grans, a diferència del que passa amb els centres petits, es tendeix inevitablement a homogeneïtzar el tractament o els serveis que s'ofereixen. Tanmateix, cada cas, cada persona és un món.

5) Es va fer notar que els professionals del sistema judicial no sempre tenen la sensibilitat que cal per tal d'abordar les problemàtiques relacionades amb persones en situació de vulnerabilitat. Segurament es deu a una manca de formació en la mena de problemàtica. En aquest sentit, també, però, es va celebrar que en alguns dels seminaris hi participessin juristes. Els juristes formen part del conjunt de professionals que toquen la problemàtica, però no sempre se'n senten part.

Conclusió i coda a propòsit de la vellesa

D'aquests tres tipus de canvis o millores, el més complicat de dur comple-tament a terme és el primer. Els canvis en les pràctiques o els valors socials són sempre difícils, costosos i llargs, i sovint s'exposen a la generació de dificultats sobrevingudes, és a dir, inesperades. No obstant això, és la mena de canvis més important.

En qualsevol cas, una cosa és certa: la percepció de la vellesa, dels trastorns mentals i de la discapacitat ha canviat radicalment en molt poc temps –podríem dir, per posar un temps, en la segona meitat del segle XX. La majoria dels reptes i necessitats de millora que han d'afrontar els professionals dels sectors social i sanitari tenen a veure amb aquest canvi radical de percepció. El canvi es nota fins i tot en la terminologia. Fixem-nos que ja no parlem de “vells”, sinó de “persones grans”; ja no parlem de “malalts mentals” sinó de “persones amb trastorn men-tal”; ja no parlem de “retardats” sinó de “discapacitats intel·lectuals”.

En realitat, són els sectors de població vulnerables els que estan més exposats als canvis socials. O, com hem dit abans, els sectors que demostren que s'ha efectuat un canvi social profund.

En els casos que ens ocupen, tenim la temptació de pensar que un dels canvis socials profunds que han fet que les persones dels tres col·lectius identificats esdevinguin “vulnerables” és que la nostra societat tendeix cada cop més a l'individualisme. Vinculem estretament el valor de l'autonomia a l'individua-lisme. Un individu autònom és un individu que “es val” –es dóna valor– per si sol. Per això la nostra societat no valora positivament la dependència, la pateix. Els vells, les persones amb trastorn mental i els discapacitats intel-lectuals esdevenen especialment problemàtics perquè el conjunt de la socie-tat valora la forma de procedir i de desenvolupar-se de la gent que no depèn d'altres, de la gent que es val per si mateixa. En una relació de dependència, l'accent, el focus d'atenció no el posem sobre el fet de la cura –que hi hagi una persona o persones que atenen la necessitat d'un altre– o en els valors vinculats a la situació de la persona dependent, sinó en el fet de la dependència, que hi hagi algú que necessiti d'altres en la mesura que suposa una càrrega. D'aquesta manera, la condició de “dependent”, el fet de necessitar d'altres, sembla extraordinària, accidental, quan en realitat, tots en som en algun moment a la vida.

Possiblement, el lloc on es nota més que la cultura individualista afecta i transforma la visió de la dependència és en el cas de la vellesa. Val a dir, a més a més, que una part important de les persones que esdevindran

1918

El repte social: protegir les persones en situació de vulnerabilitat

discapacitades intel·lectuals o que patiran trastorns mentals seran persones grans.

A la vellesa, tradicionalment, se li atribuïa una naturalesa ambigua. Constituïa, d'una banda, un període en la vida de la persona que no té res de bo, res de feliç, perquè no permet el gaudi de la vida. “La vellesa és un tirà que prohibeix, sota pena de mort, tots els plaers de la joventut”, va escriure el moralista francès François de La Rochefoucauld. Més endavant, Gustave Flaubert afe-giria: “Quan arribem a vells, els petits hàbits es tornen grans tiranies”.

Tanmateix, la vellesa també havia estat vista, tradicionalment, com un període privilegiat. És llavors, en arribar a vell, que la persona adquireix una saviesa particular, viu amb una intensitat especial. “Envellir és com escalar una gran muntanya, va dir el cineasta Ingmar Bergman. Mentre puges, les forces et fallen, però la mirada és més lliure, la vista més àmplia i serena”. Aquesta savie-sa també és profitosa per al conjunt de la societat. Com va dir Oliver Wendell Holmes, “el jove coneix les regles; el vell, les excepcions”.

Per tal d'assolir aquesta saviesa, aquest discerniment tan fi que només es guanya amb l'experiència, la persona que es feia vella havia de practicar un art determinat: l'art d'envellir. Els antics consideraven la vellesa la culminació de la vida. Segons Aristòtil, per exemple, no podem dir d'algú que ha tingut una vida feliç fins al final de la vida d'aquesta persona. Aquesta concepció ha estat vàlida fins fa quatre dies. Josep Pla, per exemple, va dir que “la vida és un esforç per assemblar-nos a l'aspecte que tenim quan som vells”.

Fa l'efecte que la consideració actual de la vellesa tendeix a allunyar-nos tant de la percepció de la vellesa com un període privilegiat, com de la concepció de la vida com un “envellir-nos”.

Tal vegada aquest sigui un dels primers elements a combatre, si és que volem tractar dignament les persones quan es fan grans.

La vigència de la Convenció Internacional de Drets de les Perso-nes amb Discapacitat comporta una nova concepció de les institucions de protecció de les persones vulnerables i dels mecanismes de suport a la presa de decisions, potenciant al màxim el desenvolupament de l'autonomia, assegurant que es respecten els drets, la voluntat i les preferències de la persona i que no hi ha conflicte d'interessos ni influència indeguda. Han de ser mesures de protecció proporcionals i adaptades a les circumstàncies.

1918

El repte social: protegir les persones en situació de vulnerabilitat

discapacitades intel·lectuals o que patiran trastorns mentals seran persones grans.

A la vellesa, tradicionalment, se li atribuïa una naturalesa ambigua. Constituïa, d'una banda, un període en la vida de la persona que no té res de bo, res de feliç, perquè no permet el gaudi de la vida. “La vellesa és un tirà que prohibeix, sota pena de mort, tots els plaers de la joventut”, va escriure el moralista francès François de La Rochefoucauld. Més endavant, Gustave Flaubert afe-giria: “Quan arribem a vells, els petits hàbits es tornen grans tiranies”.

Tanmateix, la vellesa també havia estat vista, tradicionalment, com un període privilegiat. És llavors, en arribar a vell, que la persona adquireix una saviesa particular, viu amb una intensitat especial. “Envellir és com escalar una gran muntanya, va dir el cineasta Ingmar Bergman. Mentre puges, les forces et fallen, però la mirada és més lliure, la vista més àmplia i serena”. Aquesta savie-sa també és profitosa per al conjunt de la societat. Com va dir Oliver Wendell Holmes, “el jove coneix les regles; el vell, les excepcions”.

Per tal d'assolir aquesta saviesa, aquest discerniment tan fi que només es guanya amb l'experiència, la persona que es feia vella havia de practicar un art determinat: l'art d'envellir. Els antics consideraven la vellesa la culminació de la vida. Segons Aristòtil, per exemple, no podem dir d'algú que ha tingut una vida feliç fins al final de la vida d'aquesta persona. Aquesta concepció ha estat vàlida fins fa quatre dies. Josep Pla, per exemple, va dir que “la vida és un esforç per assemblar-nos a l'aspecte que tenim quan som vells”.

Fa l'efecte que la consideració actual de la vellesa tendeix a allunyar-nos tant de la percepció de la vellesa com un període privilegiat, com de la concepció de la vida com un “envellir-nos”.

Tal vegada aquest sigui un dels primers elements a combatre, si és que volem tractar dignament les persones quan es fan grans.

La vigència de la Convenció Internacional de Drets de les Perso-nes amb Discapacitat comporta una nova concepció de les institucions de protecció de les persones vulnerables i dels mecanismes de suport a la presa de decisions, potenciant al màxim el desenvolupament de l'autonomia, assegurant que es respecten els drets, la voluntat i les preferències de la persona i que no hi ha conflicte d'interessos ni influència indeguda. Han de ser mesures de protecció proporcionals i adaptades a les circumstàncies.

C/ Santander, 1, baixos17005 GIRONA Tel. 972 249 110Fax 972 402 759girona@fundaciotutelar.orgwww.fundaciotutelar.org