EL REPORTATGE EL REPORTATGE

Món inèdit16

Text i fotografies: Romà Hereter

Samarcanda,Bukhara i Khivà:Samarcanda,Bukhara i Khivà:

les joies de la Ruta de la SedaText i fotografies: Romà Hereter

La primera vegada que vaig visitar Samarcandava ser el 1994. Feia molt poc temps que l’URSShavia caigut i m’havien encarregat realitzar fotogra-fies de totes les noves repúbliques resultants peril.lustrar les enciclopèdies geogràfiques, ja que lesexistents fins a la data eren totalment obsoletes.Estònia, Letònia, Lituània, Bielorússia, Ucraïna, Ar-mènia, Geòrgia, Turkmenistan, Tadjikistan, Ka-zakhstan, etc. Un immens territori on encara s’es-taven construint els controls fronterers dels nousestats independents mentre un poderós nom re-trunyia en la meva ment: Samarcanda.

Havia viatjat en taxi des d’Alma-Ata, al Ka-zakhstan, fins a la capital de Kirguizistan, Bixkek,i novament em trobava en la major de les repú-bliques de l’Àsia central, concretament a l’estaciód’autobusos de Dzambul. No em podia permetrecontinuar cedint a les exigències econòmiquesd’aquell taxista que havia contractat i havia d’optarper seguir el meu viatge utilitzant transports públics.A la nit, sortia un autobús amb destinació a Txim-kent. El vaig poder prendre situant-me a l’antepenúl-tima de les files. Era l’únic occidental. Els homessolien portar turbants blancs o negres, mentre queles dones es tapaven el cap amb mocadors decolors. Ningú no em va dir res, només em miravenamb gran curiositat. A primeríssima hora del matí,després d’haver passat per la frontera, vam arribara Tximkent, havent cobert els 275 quilòmetres dedistància que separen ambdues poblacions i, pocdesprés, un nou autobús hauria de portar-me a lacapital de l’Uzbekistan.

Taixkent s’enorgulleix del seu urbanisme i detenir l’únic metro de l’Àsia central. Les amples avin-gudes de la ciutat, on el fluir de les fonts d’aigua faoblidar el rigor paisatgístic circumdant i el líquidelement, ajuden a mitigar la calor sufocant. Els

Foto pàgina dreta:La riquesa, tant endecoració com en

dimensions, de lesMadrasas de

Samarcanda, és capaçde deixar bocabadat el

viatger.

Món inèdit18

EL REPORTATGE

seus amplis edificis públics, museus i el nou mercat,en constitueixen un tret característic. Vaig poderfotografiar amb certa celeritat els edificis institu-cionals del centre polític de la república, les gransplaces que els precedeixen i els nens jugant a lesseves fonts. Vaig pujar al penúltim pis de l’hotelde l’Intourist per realitzar les preses panoràmiquesi me’n vaig anar al mercat per captar el tràfic deproductes alimentaris, especialment fruites i ver-dures. Vora les dues de la tarda ja havia acabat iun nom continuava ressonant constantment al meucap: ...Samarcanda.

Volia arribar-hi com abans millor, per la qualcosa em vaig traslladar a l’estació de ferrocarrilper agafar el tren de les quatre. Hi havia un granenrenou a l’estació. La gent s’arremolinava davantde les taquilles per treure els bitllets. “No pots com-prar el bitllet si no tens el visat”, em van dir i “amés, per als estrangers només es venen en unaoficina del centre de la ciutat que ara està tancada.No l’obriran fins demà al matí.”

M’havia topat de ple amb la burocràcia. Enhaver entrat a l’Uzbekistan per terra, en un autobúsreplet d’uzbeks, de nit i a través d’una frontera lesinstal.lacions de control de la qual encara s’estavenconstruint, ningú no va reparar que era occidental,per la qual cosa tampoc ningú no em va exigir elvisat uzbek per passar. Per tant, estava en situacióil.legal al país. I precisament com que sóc occiden-tal, no podia dirigir-me a una taquilla de l’estacióferroviària i comprar un simple bitllet, sinó que ha-via de traslladar-me a una oficina concreta delcentre de la ciutat, lluny de l’estació, on venien elsbitllets a un cost més alt per als estrangers, i exigienalhora mostrar el visat. Després de parlar amb di-verses persones, em vaig dirigir al cap de la policiade l’estació per explicar-li com havia entrat al país

Samarcanda és un d’aquests noms mítics que flota en la ment de tot viatger.Conjuntament amb Bukhara i Khivà, constitueixen la trilogia de les ciutats dela Ruta de la Seda en l’actual República de l’Uzbekistan, que abans formava

part de la Unió Soviètica. La monumentalitat de les tres ciutats, capaçd’embriagar per la seva bellesa, i la forma de vida de la seva gent, ens

transporta encara a èpoques medievals.

Foto pàgines anteriors:Miniatura de la ruta dela seda, fotografia feta

en un mercat deSamarcanda.

Món inèdit 43

EL REPORTATGE

i per preguntar-li què havia de fer per poder agafarel tren de les quatre. “No pots”, em va contestar.

De res no va servir la meva insistència. Quedavamitja hora i en sortir em van indicar que hi haviaun home que, per uns quants dòlars, potser m’hopodia arreglar. Es tractava que em tragués un bitlletnormal i convencés l’encarregat del vagó ferroviarique m’acceptés com a viatger local, obviant quejo era estranger. Hauria de pujar en l’últim momenti si tot anava bé, ja estaria camí de Samarcanda.

Passaven lentament els minuts fins que l’homeva arribar amb el bitllet anhelat i em va acompanyara un dels vagons del llarg comboi. Després de par-lar amb el seu responsable, em van introduir enun compartiment i en van tancar la porta. Ja res-pirava tranquil quan se’m va apropar un noi d’unscatorze anys que unia les mans com si estiguessinemmanillades, amb la qual cosa m’advertia quevenia la policia. Es tractava de dos agents que emvan indicar que agafés el meu equipatge i em vantreure del ferrocarril per portar-me fins al cap depolicia de l’estació. ”No t’he dit que no podies agafaraquest tren?” Era un tipus corpulent, rapat al zeroi amb un bigoti com el d’Stalin. Em parlava en una

espècie de barreja de rus i alemany, on com gairebésempre en aquests casos era més evident el to deles paraules, que el seu significat. Vaig intentarinteressar-me per la seva vida i la seva procedència.Em va dir que la seva família era de la Rússia eu-ropea i que la proximitat de la seva ciutat natal aAlemanya, li va facilitar l’aprenentatge de la llenguateutona.

Em van tancar durant una hora i mitja en unahabitació amb l’home que m’havia facilitat el bitllet,i al cap d’un temps el van deixar anar primer a elli, una mica més tard, van fer el mateix amb mi, nosense abans portar-me novament davant del capde policia, que em va dir que em faria acompanyar

Món inèdit20

EL REPORTATGE

viessin de lloc, i ràpidament hi van accedir. Estavafent fora dels seus llocs ciutadans uzbeks perquènosaltres ens hi instal.léssim. Jo cada vegada esta-va més sorprès. “Estira’t i descansa”, em va dir,“jo també sóc policia”.

Continuava sense entendre res de res. Pas-sàrem bona part de la nit a l’autopista i sobre lesquatre de la matinada em va indicar que havíemde baixar. Ho vam fer a la mateixa autopista, alcostat d’una de les sortides i on s’aixecava un noulloc policial. Encara era negra nit. Al cap d’unsquinze minuts va passar un altre autobús que mitjahora després ens deixava en un petit parc als afo-res de la ciutat a la qual m’estava costant molt arri-

Els mercats de lesciutats de la Ruta de laSeda, encara ofereixentot tipus de productes:

espècies, fruits secs,menjars preparats i

també algunes ninescom a souvenirs.

per un dels seus homes fins al centre de la ciutatper treure’m el visat.

Poc més tard de les sis vaig preguntar pelcarrer si s’hi podia anar amb autobús. Em vanindicar una plaça des d’on sortien autobusos capa l’oest, però ningú no sabia quan. Van passar unparell d’hores i se’m va apropar un tipus alt i prim,que s’interes-sava per les meves intencions. Emva suggerir que anés a l’estació de ferrocarril, peròli vaig contestar que no volia tornar-hi, ja que haviatingut alguns problemes amb la policia. Ja tenia elvisat, però tampoc no podia comprar un bitllet apreu local.

El tipus va fer detenir un vehicle, ens van portarals afores de la població, i va parar en el controlde la policia de trànsit que hi sol haver a l’entradade totes les poblacions importants de l’antiga UnióSoviètica. No les tenia totes amb mi. Quines erenles seves intencions? Denunciar-me? Ajudar-me?Al cap d’uns vint minuts, cap a dos quarts de deu,vaig veure com aturaven un autobús i m’indicavenque hi pugés. Ens va dirigir tots dos fins al fons iamb un gest expeditiu va indicar a les personesque ocupaven els cinc seients del darrere que can-

bar. A poc a poc, va començar a clarejar.El meu acompanyant em va dir que era el mo-

ment de posar-se en marxa. Caminant! Que érema tres quilòmetres de la ciutat i que havíem de fer-los a peu. Vaig carregar amb els meus estris i co-mençàrem a avançar per la part esquerra de lacarretera, on vèiem el cementiri i la ciutat que s’hiestenia darrere. En sentir el motor d’un cotxe, livaig proposar aturar-lo perquè ens hi portés. “Ésmolt perillós!”, em va contestar. Continuava senseentendre res. Poc més tard vaig poder llegir enuna guia que a Samarcanda, la part més inseguraés la carretera del cementiri. Poc abans d’arribaral centre es va acomiadar de mi, ens vam donarla mà i cadascú se’n va anar per un carrer diferent.

M’havia costat molt arribar a Samarcanda. Tantfísicament com psicològicament. És d’aquests en-clavaments existents a la Terra, que, igual comTombouctou, assoleix més valor pel que costa d’a-rribar-hi. Llavors em vaig dirigir immediatament al’espectacular plaça de Registan on volia aprofitarla primera llum del matí per fotografiar les sevesmesquites i escoles alcoràniques. Les vaig con-templar extasiat i amb la mateixa sensació que ha-

creat pel geògraf polonès Ferdinand Freiherr vonRichthofen, qui el va introduir a la seva obra Vellesi noves aproximacions a la Ruta de la Seda, el1877, i deu el seu nom a la mercaderia més presti-giosa que hi circulava, la seda, la fabricació de laqual era un secret que només els xinesos coneixien,encara que els romans se’n van convertir en gransconsumidors abans del començament de la nostraera, malgrat que també es comerciava amb pedresi metalls preciosos, peces de llana o de lli, ambre,vori, laca, espècies, vidre o corall.

Les missions diplomàtiques i comercials xinesesamb els regnes de la vall de Fergana, situada al’actual Uzbekistan, i les terres veïnes, no van acon-seguir garantir-ne la seguretat ni consolidar elcomerç, per la qual cosa la Xina va preparar unainvasió a gran escala l’any 102 abans de Crist, iva conquerir totes les terres entre les seves pròpiesfronteres i les zones esmentades. Així, els xinesosvan aconseguir assegurar-se la importació delsfamosos cavalls de les estepes, molt més útils queels xinesos, a més de vendre els seus propisproductes als mercats d’aquests regnes.

Quan Marc Licini Cras va creuar l’Eufrates per

conquerir Pàrtia l’any 53 abans de Crist, es va sor-prendre en veure un brillant i nou teixit suau imeravellós. Unes dècades més tard, les més aca-balades famílies de Roma, estaven meravelladesde vestir-se amb el teixit més preat: la seda.

La Xina importava, principalment, or, plata,pedres precioses, vori, cristall, perfums, tints i altrestèxtils provinents d’Europa i dels regnes per ontransitava la ruta, mentre que exportava, a més dela seda, pells, ceràmica, porcellana, espècies, jade,bronze, laca i ferro. No era comú que els comer-ciants travessessin la ruta en tot el seu recorregut,sinó que els mercaders intentaven buscar el millorpreu a través dels mercats del seu propi territori o

EL REPORTATGE

Món inèdit 21

vien de tenir els comerciants de la Ruta de la Sedaen les seves llargues travessies d’Orient cap aOccident i viceversa, quan després del dur trajecte,veien les blavoses cúpules de les escoles alcorà-niques i els minarets de les mesquites. La plaçaRegistan pot ser buida, però la seva monumentalitatés capaç d’omplir l’atmosfera circumdant. Però,comencem pel principi.

Una mica d’història

La Ruta de la Seda era una xarxa de rutes co-mercials que s’estenia des de Xian, a la Xina finsa Europa, des de temps antics. El terme va ser

Món inèdit22

EL REPORTATGE

Palau d'Estiu deBujara, on es pot

contemplar el luxe queenvoltava els khans de

la ciutat abans quefossin deposats per la

Revolució Soviètica.

aventurant-se a les fronteres d’altres regnes, regitspel principi de la rendibilitat.

Ja a l’edat mitjana, s’esperaven a Constantino-ble els vaixells venecians que portarien aquesta im-mensa quantitat de béns i riquesa, no solamentprovinent de la Xina, sinó també de tots els regnesasiàtics i de l’Orient Mitjà. L’eix Roma-Xian marcavael principi i el final d’una gran cadena d’intercanvisque enllaçaven Turquia amb Síria, l’Iraq amb Pèrsia,el Caucas amb les fronteres de l’Índia i la Xina; i elscentres comercials del qual eren les ciutats pròximesa la vall de Fergana: Bukhara, Khivà i Samarcanda.

Kashgar, punt de trobada de les caravanes pro-cedents de l’Índia, Afganistan, Tadjikistan i Kirgui-zistan, era l’altre extrem de la Ruta de la Seda alterritori xinès i, per tant, el primer encontre directeper a les mercaderies, les idees i les religions entrela Xina, Occident i el sud-est asiàtic. Per la ruta nocirculaven només mercaderies, sinó també assalta-dors i lladres, per la qual cosa els camins no erentotalment segurs. En el 80% de la Ruta no hi ha ar-bres; només gel, neu i glaceres. Algunes caravanesno van arribar mai a la seva destinació perquè vanser assaltades per bandes d’assassins, d’altresperquè els caravaners morien víctimes d’accidentso malalties. A cada localitat que paraven per des-cansar, s’havien de proveir de menjar per a un mes,per la qual cosa Plini el Vell va dir que la seda xine-sa era molt cara a causa de les immenses despesesque comportava el seu transport.

Però al costat de mercaders i lladres, la Rutava ser també una via on el budisme es va estendre

per tot Àsia. Missioners budistes de l’Índia i elsconeixements més avançats de l’època van circulartambé d’un regne a un altre junt amb els pelegrins,mestres i deixebles que viatjaven a la recerca deconeixements o a portar saviesa als monestirstibetans.

Més tard, amb l’apogeu de l’islam, la dinastiaomeia va prendre la meitat occidental de la Ruta,entre 661 i 750, i aquesta es va veure parcialmentinterrompuda, i va ofegar el comerç d’altres nacionsamb preus elevats i altes taxes. Els comerciantsislàmics, conscients dels beneficis econòmics quedeixava aquest tràfic comercial, no van permetrel’entrada de comerciants europeus o asiàtics en laruta, i es van convertir en els elements que feienfuncionar el sistema.

Les caravanes, procedents de Síria i Mesopotà-mia, creuaven tot el continent asiàtic per adquirir,a baix preu, els productes que després vendrien apreus desorbitats als comerciants o a mitjancerseu-ropeus. Per a això, les caravanes feien ús d’unaxarxa d’albergs anomenats caravansarays per per-noctar-hi, protegir-se i proveir-se. Per al món islàmic,la Ruta va suposar una excel.lent font d’ingressosque es va convertir en la base de la seva economia.Per a Europa, una sagnia econòmica irrenunciable,ja que els productes eren insubstituïbles.

Posteriorment una nova realitat econòmica icultural a Occident i la situació política a la Xina vanfer possible el restabliment de relacions entre elsdos mons gràcies a les quals, al costat de les merca-deries, van començar a intercanviar-se també idees,

EL REPORTATGE

Món inèdit 23

coneixements artístics, idiomes i religions. Des dellavors les rutes van deixar de ser camins exclusiusdels comerciants i dels militars, i van començar a sertransitats cada vegada amb més freqüència per intel-lectuals i monjos de les principals religions del món.

Marco Polo i la ruta

Popularment es creu que Marco Polo va ser elprimer europeu a transitar la Ruta de la Seda. Tan-mateix existeix l'evidència que almenys el seu oncleMatteo i el seu pare Niccolò havien realitzat un pri-mer viatge abans de portar-lo en un segon periplea la Xina. En realitat, la popularitat de Marco es deua la descripció del seu viatge i de les meravellesque va poder conèixer gràcies al beneplàcit de Ku-blai Khan.

En l'època de Marco Polo, el comerç a Europaseguia un sistema triangular, en el qual els produc-tes de luxe procedents d'Orient com la seda i lesespècies ocupaven un important lloc; travessavenl'Àsia central i les terres controlades pels sarraïns,eren comprats per comerciants italians venecians,genovesos o pisans, que obtenien els seus beneficisen revendre'ls, posteriorment, per Europa. És peraixò que Venècia i altres ports italians van guanyaren importància i van començar una política comercialagressiva per explotar aquestes rutes comercials.

Mentre la majoria d'historiadors creuen queMarco Polo efectivament va arribar a la Xina, recent-ment alguns han proposat que no va arribar tanlluny, i que simplement va explicar la informacióque sentia d'altres. Aquests escèptics assenyalenque, entre altres omissions, el seu relat falla en noesmentar l'escriptura xinesa, el te, l'embenat depeus, ni la Gran Muralla.

Cap al segle XV, amb l'apogeu de la navegaciói les noves rutes marítimes comercials, la importàn-cia de la Ruta de la Seda va anar baixant lentamentcom a principal artèria comercial entre Orient i Oc-cident, i algunes de les més florents i imposantsciutats al llarg del seu recorregut van anar perdentimportància i influència, i van ser oblidades pelmón exterior, encara que avui són capaces demostrar les empremtes de la seva antiga esplendor.

Els camins de l'Àsia central

Com el seu nom indica, l'Àsia central és la regióque engloba les nacions que es troben a la partcentral d'Àsia i encara que no existeix un acord unà-nime sobre quins territoris formen aquesta regió, hiha un consens general que està formada per lescinc exrepúbliques soviètiques de Kazakhstan, Kir-guizistan, Uzbekistan, Tadjikistan i Turkmenistan,encara que hi ha qui també afirma que s'hi hauriad'incloure Mongòlia i la regió autònoma de Xinjiang,a la República Popular de la Xina.

L'Uzbekistan és el país més poblat de l'Àsiacentral, amb 25 milions de persones, i era una de

les repúbliques més pobres de la Unió Soviètica,amb gran part de la seva població compromesa enel cultiu del cotó en comunitats rurals petites. Avuiés, a nivell turístic, el país més atractiu de les cincrepúbliques, especialment per les tres ciutats dela Ruta de la Seda que solen completar-se amb lalocalitat on va néixer Tamerlà: Sakhrisabz.

En l'època soviètica, l'accés solia fer-se gairebéexclusivament a través de Moscou en els controlatsgrups de l'Intourist, l'agència estatal que monopolit-zava totes les visites turístiques, per la qual cosaresultava tremendament complicat viatjar en solitariper aquests paratges. Avui, Istanbul representauna alternativa més directa i alhora un complementlògic, ja que la ciutat turca també formava part dela Ruta de la Seda; i les autoritats uzbekes s'hanadonat que és bo impulsar el turisme, per la qualcosa han millorat les infraestructures, encara quecontinua sent imprescindible obtenir el visat. Unavegada a la capital, Taixkent, val la pena volar ambavió a Khivà, per anar tornant posteriorment perterra a través de Bukhara i Sakhrisabz, i deixarSamarcanda per al final.

Des de l'alt del minaretKaylan, a Bujara, espoden apreciar lesmúltiples cúpules quecobreixen les mesquitesi madrasas de la ciutat.

Sobre aquestes línies,la Mesquita dels

Quatre Minarets i elpetit Mausoleu d'Ismail

Samani, un delsmonuments més

valorats del'arquitectura d'Àsia

Central, construit entreels anys 892 i 943.

EL REPORTATGE

El primer que faig en el meu segon viatge, afinals de febrer de 2009, és anar al mercat queconstitueix el punt més atractiu de la ciutat, ja quea causa de la destrucció de molts dels seus edificishistòrics després de la Revolució Russa de 1917i, posteriorment, durant el devastador terratrèmolde 1966, s'ha perdut una gran part de l'arquitecturatradicional de l'urbs. Un dels edificis més importantsque encara es conserven a la ciutat és la madrassade Kukeldash, del segle XVI.

Però cal volar a Khivà, que segons la llegenda,va ser fundat en el lloc en el qual Sem, fill de Noè,va cavar els pous de Keivah. La regió, particular-ment àrida, va desenvolupar un complex sistemad'irrigació a partir del II mil.lenni abans de Crist iva ser ocupada per pobles vinguts de lluny: elsperses, els grecs, els àrabs o els mongols...

L'univers emmurallat d'Itchan Kala

El barri d'Itchan Kala està es troba a la partinterior de la ciutat, atrinxerat darrere de les murallesde pedra que assoleixen una alçària d'uns dotzemetres, i que forma part de l'antic oasi que constituïal'última etapa de les caravanes abans que aquestess'endinsessin al desert en direcció a Pèrsia. El re-cinte emmurallat té 600 metres de longitud per 400d'amplada. Encara que no es conserven molts delsseus antics monuments, la ciutat constitueix un

exemple coherent i ben conservat de l'arquitecturamusulmana de l'Àsia central, amb unes construc-cions excel.lents com la mesquita Djouma, amb elseu grandiós vestíbul amb 112 antigues columnesde fusta, els mausoleus, les madrasses i els dosmagnífics palaus edificats a començaments delsegle XIX pel Khan Allah Kuli.

Des de 1990, aquest univers emmurallat formapart del Patrimoni de la Humanitat de la Unesco.Aquí hi ha més de 50 monuments històrics i 250antigues cases, principalment construïdes entre elssegles XVII i XIX. Però a més dels dos alts minaretsque dominen la ciutat, hi ha una construcció que,per a mi, posseeix un magnetisme especial. Es trac-ta del minaret truncat de la madrassa MuhammadAmin-khan, construïda entre 1845 i 1855. L'escolaalcorànica podia acollir-hi fins a 250 alumnes. Elseu minaret, recobert de ceràmica acolorida, esta-va destinat a ser el més alt i espectacular de totl'Àsia central. Però mai no ho va arribar a ser. Diula llegenda, que el khan va manar parar les obresquan li van dir que des de la seva part alta es podriaobservar la intimitat del seu harem. Alguns arribena pensar que amb la seva base de 14,2 metres dediàmetre i seguint la inclinació prevista, seria tan altque algú va fer veure a l'arquitecte que algun diapodia arribar a caure. Altres, que es va acabar elpressupost. La majoria accepta la teoria que lesobres van finalitzar a causa de la mort del khan i el

Món inèdit24

EL REPORTATGE

La Plaça deVillahermosa estapresidida per elscampanars de lacatedral, mentre en elsbancs de ferro descansala població local.

Món inèdit 25

minaret va quedar truncat. Sigui com fos, és la cons-trucció amb més personalitat de Khivà i sol roman-dre durant força temps a la retina dels qui per terraes traslladen a Bukhara, en un recorregut en quèes pot observar el també mític riu Amudarja.

Bukhara, la ciutat santa

Bukhara és, junt amb Samarcanda, una de lesdues ciutats històriques de cultura tadjikopersa al'Uzbekistan. La major part de la seva població ésculturalment i lingüísticament tadjika, malgrat quela ciutat, com Samarcanda, va ser incorporada a laRepública Socialista Soviètica de l'Uzbekistan durantel període soviètic. Bukhara també és llar d'unanombrosa comunitat jueva, els avantpassats de laqual es van assentar a la ciutat durant l'època ro-mana. L'urbs va ser el principal centre de culturaislàmica a l'Àsia central, i el principal centre de pere-grinació musulmana del món després de la Meca.Aquí va viure durant molts anys el pensador persaAvicenna, i n'era natural Bukhari, un dels principalscompiladors dels ensenyaments del profeta en latradició musulmana sunnita.

En el centre de la ciutat, el primer que crida l'a-tenció és el minaret Kalyan, pertanyent a la mesquitadel mateix nom, acabada l'any 1514. El minaret,en forma d'una torre circular de maó que s'estrenycap a dalt, té un diàmetre de 9 metres a la base i

de 6 metres a la part superior, situada a una alçàriade 45,6 metres, des d'on s'obté una magnífica pa-noràmica de tota la ciutat. Davant la mesquita estroba la madrassa de Mir-i-Arab, atribuïda al xeicAbdullah Yamani del Iemen. L'escola encara romanen actiu i a primera hora del matí arriben els estu-diants, que es distribueixen per les diverses aulesa través del pati central.

Des d'allà cal prosseguir fins a la fortalesa Arq,per contemplar la seva magnífica porta d'accés,visitar-ne els seus museus i tornar a última horade la tarda per gaudir des d'una de les seves torresla llum de la posta de sol quan incideix sobre lamesquita, el minaret i la madrassa anteriormentesmentats.

El petit mausoleu d'Ismail Samani és un delsmonuments més valorats de l'arquitectura de l'Àsia

Una de les torres de lafortalesa The Ark i Mercatde Catifes, ambdós aBujara.

Món inèdit26

EL REPORTATGE

central. Va ser construït entre els anys 892 i943 com l'última morada d'Ismail Samani, fun-dador de la dinastia samànida, l'última dinastiapersa que va governar aquest territori des deBukhara entre els segles IX i X. No ens podemoblidar tampoc a Bukhara de la mesquita delsquatre minarets, ni del Palau d'Estiu, on es potcontemplar la luxosa manera de viure delskhans abans que fossin desposseïts del seupoder per la revolució soviètica.

Sakhrisabz, el mercat i el palau deTamerlà

Sakhrisabz, en farsi, la llengua dels perses,significa 'ciutat verda', encara que el seu antic nomera Kesh. El centre històric conté edificis monumen-tals i barris antics que testimonien el desenvolupa-ment secular de la ciutat, i molt particularment elseu apogeu, sota el regnat de la dinastia dels ti-múrides els segles XV i XVI. Aquesta és la ciutatnatal de Tamerlà. Aquest personatge, també ano-menat Timur el Coix, va ser l'últim dels grans co-nquistadors nòmades de l'Àsia central.

Es tractava d'un noble musulmà d'origen turcque va conquerir enormes extensions en poc mésde dues dècades. Entre el 1382 i el 1405 els seusgrans exèrcits van travessar des de Delhi a Mos-cou, des de la serralada Tian Shan de l'Àsia centralfins a les muntanyes Taure d'Anatòlia. La seva fa-ma es va estendre per Europa, on durant seglesva ser una figura novel.lesca i terrorífica. Desprésd'acumular el poder i realitzar diverses campanyes

EL REPORTATGE

Món inèdit 27

Després de trobar-sediversos grups de donesuzbekes pel camí, pocqueda del Palau deTamerlà a Sakhrisabz,encara que per lescolossals proporcions deles portes que romanendempeus, és fàcilimaginar les sevesgegantines proporcions.Les mesquites de laciutat s'han conservatmillor com es potcontemplar abans de laposta de sol.

alternades amb estades a Samarcanda, el seu cosva ser enterrat a l'esmentada ciutat, al mausoleu deGur-i Amir. Un equip arqueològic soviètic el va exhu-mar el 22 de juny de 1941, en van reconstruir el ros-tre i van constatar que era coix i singularment alt ifornit per al seu temps. Potser la característica mésnotable d'aquest extraordinari guerrer va ser la sevaintel.ligència. En primer lloc, va ser un polític i es-trateg magistral capaç de guanyar i mantenir lalleialtat dels seus seguidors nòmades, operar dinsd'una estructura política fluida, modificar-la, i conduirun enorme exèrcit a conquestes sense parangó.

Avui a Sakhrisabz, encara es conserven algunesrestes monumentals de l'època. El Palau d'Estiu,Aq-Saray, va ser planificat com la més grandiosade les construccions del seu regnat. Va ser comen-çat el 1380 per artesans deportats del recentmentconquerit territori de Coràsmia, encara que lamen-tablement només queden restes de la seva portade gegantines dimensions, que mostra restes demosaics blaus i blancs. A l'entrada, una inscripciódiu així: “Abans de desafiar el nostre poder, contem-

pleu els nostres edificis”.En el centre de la localitat, es troba un complex

de mesquites i una tomba, però sens dubte cridal'atenció del visitant el mercat on es venen tot tipusde productes. També resulten d'interès uns banysmedievals i un basar de segle XVIII.

Samarcanda, la fita del viatge

Samarcanda és una de les ciutats més antiguesdel món encara habitades. Donada la seva ubicació,va prosperar gràcies a la Ruta de la Seda i va arri-bar a ser una de les ciutats més grans de l'Àsiacentral. Va ser ja la capital de la satrapia Sogdianasota la dinastia aquemènida de Pèrsia, quan Ale-xandre el Gran la va conquerir. Al començamentdel segle VIII Samarcanda va ser sotmesa a controlàrab. Aquí es va obtenir el secret de la fabricacióde paper a partir de la confessió de dos presonersxinesos capturats a la batalla del Tales, l'any 751,fet que va donar lloc a la primera fàbrica de paperal món islàmic, que després s'estendria a la resta

EL REPORTATGE

Món inèdit28 Món inèdit 29

EL REPORTATGE

del món musulmà, i d'allà, a Europa.Quan va ser saquejada pels mongols de Gen-

guis Khan el 1220, la ciutat s'aproximava al migmilió d'habitants. El període timúrida va ser el méssignificant per a Samarcanda, entre els segles XIVi XV. El 1370, Tamerlà va decidir fer de Samarcandacapital del seu imperi, que s'estenia des de l'Índiafins a Turquia. Durant 35 anys va construir una no-va ciutat, la va poblar amb artesans de totes lesregions que havia conquerit. Després d'un assaltper part del rei persa, Nadir Shah, la ciutat va serabandonada el segle XVIII, al voltant del 1720, i apartir de 1784 va ser governada pels emirs deBukhara.

L'espectacular plaça del Registan

La plaça del Registan és un dels llocs més es-pectaculars de l'Àsia central, alhora que un delsconjunts monumentals més bonics del món, capaçde definir les regles bàsiques de l'arquitecturaislàmica entre la Mediterrània i el subcontinent indi.La paraula Registan significa 'lloc de sorra', ja queva ser construït sobre el llit sec d'un riu que es vaconvertir en el centre medieval de Samarcanda.

Es compon de tres grans madrasses queenvolten una gran plaça. En primer lloc, la madrassaUlugh Beg, situada a l'oest, acabada el 1420 durantel govern d'Ulugh Beg i que conté mosaics ambtemes astronòmics. Tenia al voltant de 100 alumnesque estudiaven ciències, astronomia i filosofia, amés de teologia. Ulugh Beg, nét de Tamerlà, vaser probablement més famós com a astrònom quecom a governant. Les seves obres sobre astronomiaeren conegudes fins i tot a Europa.

Davant d'aquesta, la madrassa Sherdar, a l'estde la plaça, es va completar el 1636 pel shaybànidaEmir Yalangtush Bahadur com un reflex exacte dela madrassa Ulugh Beg, a excepció de la decoracióde dos lleons, o tigres, que desafien la prohibicióde l'islam de representar éssers vius.

Finalment, la madrassa Tilla-Kari, enmig d'amb-dues, es va acabar el 1660 i compta amb decoraciódaurada i un agradable pati. Va ser també cons-truïda pel monarca Yalangtush. Val la pena con-templar el conjunt a diferents hores del dia, quanels raigs del sol van incidint des de diversos angles,així com assistir a l'espectacle de llum i so que secelebra a la nit, sota petició.

El mausoleu Gur-i Amir

Gur-i Amir significa en farsi la 'tomba del rei' iés el lloc on és enterrat Tamerlà, els seus fills ShahRokh i Miran Shah, el seu nét Ulugh Beg i el sultàMuhammad. També al costat d'ells reposen lesrestes de Mir Said Baraka, qui fou mestre de Ta-merlà. És un dels monuments més ben conservatsde la ciutat, encara que va ser restaurat en l'èpocasoviètica.

El mausoleu és un octàgon amb un tamborcilíndric a l'interior coronat amb una gran cúpula,amb l'exterior recobert de mosaics de color blauverdós. Sota de la cúpula hi ha les tombes, al cen-tre, la de Tamerlà, envoltada de les altres cinc. Elmonument ocupa un lloc important en la històriade l'arquitectura islàmica com a precursor i modelde les grans tombes d'Humayun a Delhi i del TajMahal, a Agra, construïdes pels descendents deTimur, que van dominar la dinastia mogol del nordde l'Índia.

El mausoleu és famós per la seva simplicitaten la construcció i per la solemne monumentalitatde la seva aparença. Per dins, el mausoleu semblagran, de sostres alts, amb grans buits als costatsi decoració diversa. La part baixa de les paretsestan cobertes amb blocs d'ònix col.locats enforma d'un plafó. Cada un d'aquests blocs estàdecorat amb dibuixos refinats. A dalt del plafó hiha una cornisa a tall d'estalactita de marbre. Enor-mes espais d'aquestes parets estan decorats ambescaioles pintades; els arcs i la cúpula interna

Sobre aquestes línies,la espectacular plaçadel Registan i el porxode la Mesquita delViatger, aSamarcanda.

EL REPORTATGEEL REPORTATGE

Món inèdit30 Món inèdit 31

estan ornamentats amb alts relleus de cartró pedra,daurats i pintats.

Les làpides amb vistoses talles a la part internade l'habitació del mausoleu indiquen simplementel lloc actual de les tombes en una cripta directa-ment sota la cambra principal.

Sota el govern d'Ulugh Beg, es va col.locar unsòlid bloc de jade verd fosc sobre la tomba de Ta-merlà. Antigament aquesta pedra havia estat usadaen un lloc de culte al palau de l'emperador xinès.El 1740, l'emperador persa i senyor de la guerraNadir Shah va robar la pedra, però es va trencaren dues peces i va començar a tenir molt mala sort.Els seus consellers li van recomanar que tornés lapedra al seu legítim lloc immediatament. La segonavegada que la pedra va ser moguda va ocórrer el1941 quan els arqueòlegs soviètics van obrir lacripta. L'arqueòleg Mikhail Gerasimov va ser capaçde reconstruir la cara de Tamerlà des de les restesde la seva calavera. Tanmateix, l'arqueòleg va serembolicat també en la maledicció, doncs l'endemàque s'obrí la tomba, l'Alemanya nazi va envairl'URSS. La inscripció de la tomba diu: “Qualsevolque violi la meva tranquil.litat en aquesta vida o enla següent, serà objecte d'un càstig i misèria inevi-

Samarcanda, Bukhara, Khivà... Ciutats úniquesi certament irrepetibles. Allà, al llunyà Uzbekistan,al costat de les estepes de l'Àsia central i entre elsàrids i extensos deserts, s'aixequen unes urbs queal llarg de la història han representat agradablesparades per als mercaders que transportaven tottipus d'objectes preats. Avui continuen sent llunyanes,però el llarg viatge acaba recompensant i quan elviatger contempla amb les seves retines la plaça delRegistan, es convenç que ha pres una bona elecció.

Khivà, Bukhara i Samarcanda. Són... les tresjoies de la Ruta de la Seda.

La monumentalitat deles Madrasas deSamarcanda,revestides de rajoles,contrasta amb lessenzillesa de laMesquita del Viatger,que apareix il.luminadapels raigs de sol aúltima hora de la tarda.

Les tombes de Shah-i-Zinda

No gaire lluny, després d'haver passat per lapetita mesquita del Viatger, s'aixeca la necròpoli deShah-i-Zinda, un complex construït a partir de latomba de Qusam ibn Abbas, un cosí del profeta Ma-homa que va portar l'islam a aquesta zona i va serdecapitat pels infidels en el moment de l'oració. Elseu santuari és un dels edificis més antics de Samar-canda. A poc a poc es van anar afegint més tombesen una necròpoli construïda sobre les ruïnes de l'an-tiga ciutat sogdiana.

Les excavacions han demostrat que fins a laprimera meitat del segle XI, aquest pendent desuaus turons estava cobert de luxoses mansions,pròximes a la muralla. En la segona meitat de segle,la població de la ciutat va començar a enterrar-sea les rodalies de la tomba d'Abbas. I més tard, du-rant els anys de govern de Tamerlà, el segle XV,es va convertir en la necròpoli de la dinastia timúrida,amb més de vint mausoleus. Un d'ells se suposaque pertany al company d'Ulugh Beg, el famósastrònom Kazi Za-de Rumi, i també es troben elsmausoleus de la mare de l'emir Hussein, un delsmillors generals de Tamerlà, el de la segona ger-mana de Tamerlà, amb una cúpula original; el sobrimausoleu de Bouroundonk, general de Tamerlà, ialtres persones de primera fila en la societat deSamarcanda.

La meva última visita a Samarcanda va ser alsextant astronòmic d'Ulugh Beg, qui fou nét de Ta-merlà, que va fer construir una de les madrassesde la plaça del Registan. Al voltant dels anys 1430,Ulugh Beg va manar construir als afores de la ciutatun immens sextant astronòmic de tres pisos d'alçà-ria, un dels més grans mai construïts, a fi de mesu-rar les posicions de les estrelles amb una precisiósense precedents. L'observatori va ser destruït de-liberadament el 1449. Les seves restes van ser de-senterrades el 1908 i al costat es va aixecar unmuseu inaugurat per les autoritats soviètiques el1964. Als seus peus hi ha un petit parc. El mateixen el qual el 1994 em vaig recolzar abans que clar-egés. Una carretera de tres quilòmetres que vorejael cementiri porta a la ciutat. La mateixa que vaigrecórrer amb el meu equipatge al costat d'aquellpolicia fa ara gairebé quinze anys, abans de con-templar per primera vegada l'espectacular plaçadel Registan. Les coses, sens dubte, han canviat.Gairebé cap home no porta turbant, la majoria aravesteix caçadora negra; els telèfons mòbils s'hanconvertit en protagonistes de les comunicacions,i els publicitaris rètols lluminosos han alterat partdel paisatge. Però als mercats es continuen venentles mateixes fruites, verdures i espècies que durantsegles. Les broquetes de be són tan bones comsempre, les dones continuen portant mocadors decolors al cap i les cúpules blavoses dominen elpaisatge. I el viatge ha resultat molt més còmodei agradable que aquella primera vegada.

La Gran MesquitaAlguns sostenen que la gegantina mesquita de

Bibi Khanum, es va manar construir per l'esposade Tarmerlà, Bibi Khanum, mentre aquest estavade campanya fora de la ciutat. Segons una de lesllegendes, l'arquitecte va caure enamorat d'ella ies va negar a completar el treball acordat, tret queli fes un petó a ell. El petó va deixar una marca enella i la indignació de Tamerlà va ser tal que vamanar buscar-lo, però ja havia mort.

La mesquita, amb la seva porta principal de mésde 35 metres d'alçària, és un dels edificis més gran-diosos a Samarcanda. Tenia quatre minarets, el pa-ti central estava enllosat amb peces de marbre i deceràmica i envoltat per un corredor d'arcades amb400 columnes de marbre blanc coronades per cúpu-les. Bona part es va ensorrar en un terratrèmol el1897, però ara està sent restaurada pel govern ambla rajola original. Malgrat que avui encara impressioniés tan sols una ombra del que va ser.

tables”. L'esquelet de Timur i el d'Ulugh Beg, el seunét, van ser tornats a inhumar amb ritus islàmicscomplets el 1942.

Una de les tombes dela necròpoli de Shah-i-

Zinda