Patrícia Gabancho

EL PREU DE SERCATALANS

Una cultura mil·lenàriaen vies d’extinció

SINOPSI, NOTA BIOGRÀFICA DE L’AUTORAI FRAGMENT DEL CAPÍTOL “CULTURES”

El preu de ser catalansUna cultura mil·lenària en vies d’extinció© Patrícia Gabancho, 2007

© Editorial Meteora SLGran Via de les Corts Catalanes, 794, ent. 1a

08013 BarcelonaTel. 93 265 56 54 Fax 93 265 11 16

www.editorialmeteora.comcontacte@editorialmeteora.com

LLIBRE DISTRIBUÏT PERFI-REX 21

PVP 18,00 €

EL PREU DE SER CATALANS

SINOPSI

Resistiran la llengua i la cultura catalanes l’embatindeturable del veïnatge de l’espanyol i el tempta-dor mercat global de l’anglès? Al cap de mil anysdel seu naixement com a llengua i cultura, té futurel català o caurà víctima de la pressió demogràficao de la selecció natural? Dir-li cultura catalana atota cultura que es faci a Catalunya és enterrar-nosen vida? Aguantarà el català? Ens en sortirem?

Tot i que quan un mal està molt estès sembla in-útil buscar culpables, Patrícia Gabancho ens n’as-

3

senyala uns quants i ens raona uns perquès posantla sinceritat i la paraula clara per davant d’hipòcri-tes correccions polítiques.

El preu de ser catalans és un autèntic memorial degreuges ja en ple segle XXI, adreçat als perpetra-dors del retrocés del català, però sense oblidaraquelles suposades víctimes que, amb el seu silen-ci o el seu acatament mesell, han acabat sent tanculpables com el que més.

Patrícia Gabancho, però, no només ens parla deculpabilitats i ens enumera crítiques o queixes,sinó que ens aporta unes vies de solució que tots icadascun de nosaltres, i sobretot aquells estratègi-cament col·locats en la batalla per la subsistènciadel català, hauríem d’intentar aplicar. I ben depressa. O serem els últims a parlar-ne.

4

NOTA BIOGRÀFICA DE L’AUTORA

Patrícia Gabancho (Buenos Aires, 1952), va pu-blicar el 1980 el seu primer llibre, emparentat ambaquest: Cultura rima amb confitura, que proposava undebat sobre l’estat de la cultura catalana en el mo-ment d’encetar l’autogovern. Avui, 27 anys des-prés, la situació, tan malmesa segons com, torna aexigir reflexió i acció entorn de la cultura del país.

Entre aquests dos moments, la periodista ha exer-cit la seva vocació d’observadora crítica sobre lacultura, la història i l’urbanisme, activitat que s’ha

5

plasmat en un seguit de llibres. Hi destaquen, ElBesòs, el riu que mirava passar els trens; El segle XX vistper les àvies, amb Gemma Aixelà; Despert entre ador-mits: Joan Maragall i la fi de segle a Barcelona; i La ba-talla de l’Estatut, anàlisi política de cent anys de re-lació entre Catalunya i Espanya.

Patrícia Gabancho col·labora amb diversos mit-jans en tasques de difusió cultural i en tertúlies deràdio, com tothom. El 2005 va publicar La postgue-rra cultural a Barcelona, 1939-1959 també a EditorialMeteora.

6

2. Cultures(fragment)

“Si els nois d’Estopa, nascuts i criats a Catalunya, nosenten seu el català, i són tan espanyols que no sabenni on para el país que en teoria els ha ofert el futur, iaquests nois es multipliquen per milers, i centenars demilers, a tots els suburbis metropolitans, i són el fra-càs més flagrant de la política educativa de Catalunya,si tot això és així, el país ho té molt malament.”

És catalana tota la cultura que produei-xen els catalans? Aquesta és una bonapregunta per començar. Les culturesnormals acostumen a tenir uns límits entene-dors, en el benentès que avui totes les culturestenen zones de contacte i fregament amb lescultures veïnes. I que dins del caparró de ca-dascú de nosaltres no hi ha fronteres, sinó unúnic magma, un poti-poti on allò local es bar-reja amb allò universal sense necessitat de por-tar enganxada l’etiqueta.

7

Una cultura és una tradició i un imagina-ri que s’assenten sobre un territori i una llen-gua que, si s’escau, és només pròpia –sovint éscompartida. En termes antropològics, és unconjunt de valors (traduïts a costums) elabo-rats per una societat o grup humà al llarg delssegles i, en temps present, una pauta col·lecti-va que vertebra la relació dels membres de lacomunitat precisament a través de la part d’a-quells valors que cada individu tragina deforma conscient o inconscient, bagatge al qualse li suma l’art i el coneixement.

Però en general pensem en la culturacom a barreja a parts iguals de tradició, iden-titat i creació contemporània, paquet que ensarriba a través d’entorn, herència, ensenya-ment, tecnologia, mitjans i consum, i que ensserveix per situar-nos en el món i dialogaramb altres cultures. De manera que no és elmateix tenir una cultura definida i precisa, ono tenir-ne, o tenir-ne dues.

La cultura és el pal de paller de la socie-tat, per bé que és una estructura piramidal,amb una gran base de població relativament

8

inculta –amb cultura antropològica: la que au-tomàticament i sense esforç proporciona l’en-torn– i, a mesura que ascendim, menys gentperò molt més cultivada fins arribar a l’exqui-sitat de l’alta cultura refinada, profunda, elitis-ta. Allò que compartim, allò que ens vertebra,és la part més gruixuda de l’edifici cultural,allò més immediat, allò més bast: l’essència tri-bal.

La llengua, el paisatge treballat d’una de-terminada manera, la gastronomia, les mani-festacions populars, els productes de consuma què el nostre món ens dóna accés –aquests,avui dia, vénen de tot arreu, però ens arribenen una llengua determinada–, la televisió, elpòsit que ens hagi deixat o no deixat l’escola.I poca cosa més.

Si ens mirem de prop la sociologia cata-lana actual, veurem que aquests elements sóni no són compartits per tota la població, per-què la llengua estableix una partició d’aigües:els qui parlen català es nodreixen d’uns refe-rents que no són usats pels castellanoparlants,però sí que es dóna la situació inversa.

9

Ras i curt: la cultura catalana es vehiculai s’expressa en una part d’aquest entorn quedefineix la realitat de Catalunya: hi ha duesllengües –amb diferent cobertura social–, unsol paisatge però treballat també per influèn-cies alienes, gastronomies diverses però unade clarament identificable com a catalana, cul-tures populars ben definides segons l’origen,productes de consum sobretot internacionalsdoblats al castellà, televisió segons gustos ipreferències i un pòsit molt prim aportat peruna escola absentista.

La cultura catalana, avui, no està verte-brant res.

Després, com a fites dins d’aquest magma,hi ha la pertinença cultural de cada producteelaborat per persones submergides en el balld’influències que és avui la vida moderna; i hiha el talent, la intenció i el bagatge universal, itotes aquestes coses que fan de l’obra una ex-periència singular, i que són abocats al cabdalcultural per part dels creadors.

10

Això no invalida el cordó umbilical quelliga identitat amb cultura, ni en els consumi-dors, ni sobretot en els creadors.

Anem, doncs, pels creadors. Els crea-dors creen dins d’una identitat.

No costa gaire de dir, a primer cop d’ull,si una obra és francesa o espanyola; anglesa otailandesa (o asiàtica, perquè si no en som ex-perts, aquell vast univers se’ns desdibuixa: amajor coneixement, major precisió en la taxo-nomia). En general, mirem l’entorn de l’autor.Sembla una boutade però no ho és. Diem quePau Casals és un músic català i que MauriceRavel és francès igual que Henry Purcell és an-glès pel sistema immediat de donar-li identitatal passaport: tots són membres de la culturaque representen, i no hi ha dubte que són ca-talans Frederic Mompou, Robert Gerhard i,amb perdó, el valencià Carles Santos. És quela gent tendeix a absorbir la cultura de l’entornon es cria i produeix.

Això té menys a veure amb la geografiaque amb la persona. Es pot fer una obra fran-cesa vivint fora de França –i tampoc és neces-

11

sari i forçós que l’autor sigui de nacionalitatfrancesa o nascut a França. Pot ser una perso-na vinguda d’un altre país que estigui immer-sa en la cultura francesa i hi faci la seva apor-tació. En general, però, adscrivim l’obra sitenim prou elements de judici: la llengua, persuposat, hi ajuda molt i per això la literatura téidentitats menys disputades. Si l’escriptor ésestranger, és bo considerar quin és el món li-terari o artístic que aboca a la cultura d’acolli-da: pot ser que, escrivint en francès, faci cultu-ra xinesa, o si es vol franco-xinesa, com ara elpremi Nobel Gao Xin Jan, resident a París; oels escriptors àrabs que van i vénen entre l’ex-colònia i la metròpolis.

Però això passa també fora de la literatu-ra: sabem que Picasso va continuar fent obraespanyola, tot i viure a França. I diem que ésobra ¿catalana? la que crea el mallorquí MiquelBarceló al seu estudi de França o de Mali, per-què aquestes experiències l’han enriquit peròsegueix d’alguna manera expressant el qui és ino sembla que hagi renunciat ostensiblementa ser mallorquí. Tenim raó en tots dos casos,

12

perquè Picasso era a “l’exili” i Barceló hibusca una plataforma, o un encís, tant se val,però cap dels dos no es va submergir en la cul-tura francesa ni la va adoptar com a pròpia.En la mesura que cadascun d’ells continua tra-ginant la seva cultura, com a influència majo-ritària, com a pes específic, com a arrel, l’obraque en resulta és no-francesa.

És el mateix que passa amb els hispans aEstats Units: la cultura que generen, sòlida,consistent quantitativament, no és acceptadaenlloc com a cultura “americana”. No encomparteix l’imaginari. Els hispans, però, en-tren a la cultura americana quan n’adopten lallengua i els peatges, l’anglès i l’etiqueta denouvingut: és el cas de Jennifer López, que vaescapolir-se del circuit hispà, un circuit menorper una noia que volia triomfar a Hollywood:JLo és jey lou –no pas jota lo, i fa papers d’his-pana a Hollywood, igual que Pe Cruz, peròamb un anglès força millor. Andy García, mal-grat les seves excursions a Miami a significarles arrels tot saludant el tristament famós niñobalsero, o les seves prescindibles pel·lícules

13

sobre L’Havana, actua en anglès i ha aconse-guit un molt bon mimetisme en el contínuumcinematogràfic americà.

I Sandra Cisneros ha aconseguit incor-porar l’experiència del mestissatge en les sevesnovel·les publicades en anglès i dialogades enspanglish. Tots ells són tinguts per americans,perquè han renunciat a explicar-se pública-ment en espanyol (de fet, la majoria d’ells nosap parlar la llengua dels seus avantpassatsmés enllà de quatre paraules pronunciadesamb fonètica anglosaxona, entre rialles iaplaudiments).

Però els qui tenen massa a prop, o sónencara, en el món hispà són hispans i per ellsés la glòria del circuit unívoc. Alguns maldenper saltar d’un cercle a l’altre, perquè l’un témés prestigi que l’altre –el mercat obliga.Entre ells, el junior dels Iglesias, que canta enanglès (igual que ho va intentant el pare), peròcontinua llastrat en el seu origen llatí. Per con-tra, el fill del cardiòleg Valentí Fuster –queporta mitja vida exercint amb honors la pro-fessió als Estats Units–, de nom Pau, fa rock

14

novaiorquès de genuïna estampa americana. Iaixò perquè mai no ha format part del nuclillatí d’enlloc: ni de la ciutat, ni del barri, ni del’estètica, ni del mercat.

El determinant no són els orígens sinól’adscripció cultural, sovint el circuit, elsamics, l’ambient, això que acaba configurantuna determinada expressió cultural.

No podem considerar alemanya l’obrad’un noi berlinès però turc de segona o terce-ra generació (vull dir que els pares o els avisvan ser immigrants), que amb prou feines hasortit del gueto, que amb prou feines xampur-reja l’alemany, que fa vida en turc, que pensa isent en turc, que està immers en referentsturcs, per més que hagi nascut i visqui al barride Kreuzberg, a dues passes d’on hi havia elMur; és a dir, la història sagnant d’Europa.

I ningú no la consideraria així.

¿Per què, doncs, hem de considerar cata-lana la creació d’un noi de Cornellà que no técap contacte amb la cultura catalana, que noparla mai el català, que té els seus referents

15

culturals a Espanya i que expressa aquestaobra en castellà?

¿Són catalanes les cançons d’Estopa?

Quan ja era una senyora venerable de rialladesconcertant, a Mercè Rodoreda li van pre-guntar com era la Barcelona cosmopolita delsanys 30. Catalana!, va dir.

La cultura i la identitat de Catalunya es-taven ben definides fins que dos factors es vanadjuntar per fer trontollar els esquemes. L’un,la dictadura franquista, amb la seva extensa iintensa prohibició de tot allò que s’expressésen català. I l’altre, la gran migració que desdels anys 50 als 70 va duplicar la població delpaís amb gent vinguda d’Espanya.

Una migració descomunal, però no pasmés gran que la que va rebre Buenos Aires–aquella dels meus avis– a les envistes delsegle XX. ¿Per què els meus pares, fills de mi-grants, van ser automàticament argentinssense adjectius ni matisos, i tants fills (i néts)

16

d’andalusos i extremenys i gallecs continuenavui habitant un univers andalús o extremenyo gallec, o simplement espanyol a Catalunya?

Perquè els espanyols migraven dins deles fronteres espanyoles i tot i que sabien, ovan descobrir, que a Catalunya eren una micaestranys i fins i tot aliens, no se sentien obli-gats a cap mena d’acomodació ni tenien capmés eina que la bona voluntat en l’hipotèticcas d’haver-la volgut. Com els hispans queavui migren als Estats Units i, embalats per lapropaganda que els diu que estan reconque-rint allò que l’imperi els va robar (idèntica pro-paganda a la que reben els àrabs que migren aEspanya i somien amb Al-Andalus), se sentencom a casa en el barri depauperat, la llenguacastellana i la marginació social, i trampegenfent negocis entre ells, vida entre ells i comerçentre ells mateixos (lícits o il·lícits): allò quehan fet i fan els immigrants nombrosos aqualsevol lloc en qualsevol temps, també aCatalunya, fossin les gents del sud a Cornellào l’Hospitalet, o avui dia els pakis del Ravalbarceloní o dels carrers gironins de Salt.

17

Ara bé, l’opció d’integrar-se cultural-ment (operació que sempre comença per lallengua), o no fer-ho, mai no és gratuïta, ni enla decisió ni en els efectes. L’abans esmentatSteven Pinker, que és un autor amarat de l’ex-trema correcció política envers les minoriesque gasten les universitats nord-americanes,tanmateix es deixa anar en un fragment referita la influència de l’entorn en l’aprenentatgelingüístic dels nens immigrants. En el seu lli-bre sobre l’evolució de la ment diu així:“Molta gent d’èxit van immigrar de petits enaquest país i no van patir cap mena d’handicapa causa d’uns pares culturalment ineptes quemai no van aprendre ni la llengua ni els cos-tums”. La frase, que posa l’accent en la capa-citat mimètica de les criatures, no amaga uncert menyspreu per l’immigrant recalcitrantque s’enquista en la seva cultura i, per tant, esguetifica. La paraula ‘handicap’ connota el sos-tre social que es deriva d’aquest tancamentmental.

A Catalunya no hi ha, en termes socials,i afortunadament, dues comunitats. La dicta-

18

dura va començar i la transició va enllestir unaintegració correcta, que no exigia res, peròque premiava amb l’ascens social aquell queassumia la cultura del país d’acollida –una mi-noria consistent, i una minoria que tenia elvalor afegit de protagonitzar un ascens cultu-ral. L’escola única, gran teoria, gran aposta,havia d’arrossegar la resta.

Però no ho va fer, i avui la societat cata-lana troba, astorada, que la llengua recula, quela cultura es desconeix, que la tradició es perd,que la nova immigració s’acull al castellà om-nipresent i que demanar un aigua amb gel enun bar qualsevol és una utopia perquè la res-posta és, amb sort, “no entiendo” i ambmenys sort, un gest de fàstic.

¿És que ha passat alguna cosa no previs-ta?

Llegeixo a l’Avui, a principis de 2007, elcomentari que fa Jordi Solé i Camardonssobre un treball d’observació sociolingüísticafet per Antoni Riera, Rosa Sagalés i JordiSedó. L’experiència s’ha dut a terme en insti-tuts de secundària públics i concertats de

19

Granollers. Granollers: la Catalunya sòlida, in-terior, de tota la vida; la mitjana de totes les es-tadístiques, el paradigma de tots els equilibris.El panorama que explica el comentarista –nohe llegit l’informe sociolingüístic– és desola-dor: el castellà s’imposa en el pati i en lesaules, entre els alumnes i entre els professors,sobretot en els instituts públics (els concertatstendeixen a conservar millor el català com allengua escolar i personal), cosa que obliga elsautors de l’estudi a concloure que s’està creantaquella famosa doble xarxa escolar, mig parti-da per la llengua (i per tant per l’origen socialdels alumnes), que es va avortar quan la dita‘transició’.

Diu el comentarista: “Només l’escolaconcertada afavoreix el manteniment de lallengua domèstica dels catalanoparlants i ésmoderadament catalanitzadora envers els cas-tellanoparlants”. I afegeix: “L’oferta en catalàde ràdio i televisió és menystinguda per unamajoria de joves i simplement ignorada peruna quarta part dels enquestats, una inquietanttendència creixent”.

20

L’interessant, però, és la conclusió a quèarriba Solé i Camardons: cal intervenir serio-sament en la realitat lingüística de l’educaciósecundària, un territori lliurat a les voluntats,bones o menys bones, dels seus protagonistes.“O això o a continuar alimentant el monstrede la desigualtat, de la descohesió social, de lamanca d’equitat, de la segregació encoberta...”

La realitat és que Catalunya és un país bilin-güe i bicultural. Que som bilingües ho acceptenfins i tot aquells que utilitzen el bilingüismeper acotar el català allà on encara respira ambuna certa amplitud. Que som biculturals honega tothom.

Negació que té els dies comptats, perquèavui no hi ha cap observador que no hagi as-sumit el tòpic de la multiculturalitat, és a dir,tantes cultures com procedències de la novaimmigració, tot i que la cultura espanyola pre-sent a Catalunya continua sent per dictamencultura catalana, cosa que els propis cultiva-dors negarien i rebutjarien. ¿De veritat elsnanos d’Estopa volen ser catalans com Lluís

21

Llach o Els Pets? ¿No se senten més còmodesen el maridatge amb Ojos de Brujo?

La realitat és que, en societats bilingües,la llengua vehicula cada cultura, i l’opció lin-güística en facilita o en tanca l’accés. Passa alCanadà i passa a Bèlgica: de fet, passa a totsels països bilingües.

A Catalunya hi campen dues culturesamb diferents graus de cobertura i de contac-te –allà on conviuen dues llengües i dues cul-tures, totes dues en surten contaminades.

La primera veritat no dita és que hi hauna part de la població que és bi (bilingüe i bi-cultural) i una altra part de la població que ésmono (monolingüe i monocultural), i aquestmono és castellà i espanyol. Deixem aparcat demoment el galimaties de la nova immigració,perquè aquesta gent porten a sobre el queporten però exterioritzen només cultura tribal,és a dir, gastronomia i música i costums, ambl’afegitó que proporciona el segle XXI, que ésla tecnologia i el consum cultural.

El que estic dient és que hi ha una partimportant de la població catalana que no té cap

22

contacte amb la cultura catalana i que viu im-mersa en l’imaginari espanyol. És majoritària-ment població catalana de classe treballadora,o de classe treballadora que treballosament haascendit en l’escala i ara és classe mitjana, peròque no ha prosperat culturalment: que encaraté com a referent principal la televisió i que, encasos molt esforçats, s’estira fins al best-seller.

Filem més prim quant a la immigració es-panyola: ¿Com és que aquest gruix humà, ambganes d’anar endavant (que qui més qui menyshi va anar) ha estat tan repatani, tan indiferental fet cultural català?

Perquè aquesta gent es desplaçava dintred’Espanya, en condicions penoses, i perquè enla maleta de fusta portaven alhora l’admiraciópels catalans i la seva capacitat de crear rique-sa, i l’animadversió als catalans que tradicio-nalment feien ranxo a part i que, segons deienles males llengües, s’havien enriquit durant laprimera industrialització perquè Espanya elsera un mercat captiu, que així va ser entès elproteccionisme, bandera de la burgesia catala-

23

na del XIX. Havien viscut, aquells migrantsdels anys cinquanta, l’onada anticatalana delsanys 30, molt similar –però menys expansiva–a la que va regnar durant la discussió de l’ac-tual Estatut, o almenys n’havien tastat els efec-tes.

Eren gent que traginava poca cultura:venien del camp, una bona majoria analfabetai sense afany d’anar més enllà de les quatre re-gles. Ens faríem creus si sabíem els nivellsd’estudis de, per exemple, el districte de NouBarris a Barcelona o de qualsevol altre subur-bi que aquesta gent van no només poblar sinótambé fundar. Encara sobreviu l’analfabetis-me (al costat de l’avi que s’apunta al cursetd’internet!) en una generació ja esgotada, gentque buscaven feina, no pas cultura, no pas re-coneixement social o integració. “No hemosvenidos aquí a aprender lenguas”, diuen, des-prés de cinquanta anys de viure a Catalunya. Ies van quedar tan amples [...]

24