EL PORT DELS SIS SENTITS - idazleak.eus€¦ · EL PORT DELS SIS SENTITS, Carme Ramilo i Martínez...

EL PORT DELS SIS SENTITS, Carme Ramilo i Martínez

1

EL PORT DELS SIS SENTITS

CARME RAMILO i MARTÍNEZ


2


3


4

Pasaia (Gipuzkoa), 1-15 agost 2012

Projecte Hugoenea (La Casa del Escritor)

Aquest volum ha estat possible gràcies a la col·laboració de:

Pasaiko Udala - Ajuntament de Pasaia (Gipuzkoa)

Oficina de Turisme -Casa Víctor Hugo- de Pasaia

Euskal Idazleen Elkartea (EIE) -Associació d’Escriptors en Llengua Basca-

Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC)

© Text: Carme Ramilo i Martínez

© Fotografies: Carme Ramilo i Martínez

Escriure per viure (RauxaBlog)

http://blocs.xtec.cat/cramilo

[email protected]

http://blocs.xtec.cat/cramilo


5

ÍNDEX

BREU PREÀMBUL PRETESAMENT INTIMISTA ………….……………. 6

I. Balcons …………………………………………….…………….…………. 7

II.Icurrina …………………………………….………………………………. 13

III.Hortènsies ……………………………………………….….……………. 18

IV.Xemeneia i grues ……………………………………..……….….….…. 22

V.Barca José Antonio ……………………………………..….…….……… 29

VI.Victor Hugo ……………………………………………..…………..…… 39

VII. Pescadors …………………………………………….…..……………. 41

VIII. Nens …………………………………………………….……………... 47

IX. Traineres ……………………………………………….……………….. 55

X. Gats ……………………………………………………………………… 63

XI. Escenes quotidianes …………………………………………..……… 69

XII. Vaixells, barques i velers …………………….………………………. 94

XIII. Paisatges …………………………………………………………….. 113

XIV.Gavina ……….…………………………………………….…………. 149

XV. Pluja ………………………………………….………….……………. 161

XVI. Peregrins i fars ……………………….………………….………….. 170

AGRAÏMENTS …………………………………….……………………… 179


6

BREU PREÀMBUL PRETESAMENT INTIMISTA

Asseguda còmodament al sofà, amb les cames nues recolzades

sobre la tauleta rodona de fusta amb suport metàl·lic, i amb els dits

tímids damunt del teclat del portátil HP Mini, no puc deixar de mirar-te,

Badia de Pasaia, a través d’una de les dues balconades de fusta verda

d’Hugoenea, oberta de bat a bat, oberta al món i, alhora, al meu Jo més

íntim. Penetres en mi, irremeiablement, cada ínfim instant que enfonso

la meva mirada en la teva pell resplendent i mutant, i em deixo posseir

per l’encant del moviment de les teves aigües, dòcils, dolçament

vellutades, que tant van captivar també Victor Hugo…

I em deixo endur per totes les sensacions que m’envolten en un

atraient i subtil caos passional entre Tu i Jo, mentre et recordo que les

meves passes m’abocaven, tan sols cinc dies enrere, a la gola profunda

dels sis sentits, al centre neuràlgic de Pasai Donibane, més

concretament al número 114 de la plaça Santiago, des d’on ara, amb

tendresa, i ja totalment enamorada del teu somriure, t’escriuré uns

modestos mots amb la ploma xopa de la tinta del meu cor…

C.R.

Dilluns 6 d’agost del 2012, Hugoenea, Pasai Donibane (Gipuzkoa)


7

I. BALCONS

Un ràpid orgasme de sensacions visuals ha fet esclatar la bola de foc que

portava a dintre, l'emoció continguda des de feia mesos per tenir-te davant meu, per

sentir-te, per escoltar-te, per impregnar-me de la teva aroma fins al darrer porus del

meu cos, per mirar-te sense que un rellotge em vagi empenyent insistentement

l'esquena, per escoltar la teva veu insinuant, per acaronar tota la teva pell sedosa

amb la punta de cada un dels meus dits i, ineludiblement, també amb l'ànima, i avui,

finalment, has aparegut com un miratge, al costat de la Badia, vestida amb les teves

millors gales i amb la mirada encara cansada de la nit de festa que acaba d'agafar el

darrer tren del temps.

Mentre espero que l'oficina de turime, ubicada a la Casa Victor Hugo, obri

les seves portes a les 11 del matí (d'aquí a escassament una hora), m'aturo davant

teu, plaça Santiago, admirada, i inicio amb la càmera de fotografiar un al·legòric ball

de cignes a la recerca de Tu, d'Odette, per immortalitzar aquest precís instant de

desig anhelat. La imatge dels balcons harmònicament acolorits amb tonalitats de

color pastel m'ha seguit el joc d'insinuació i se m'ha llençat als braços, tendrament. A

esquerre i dreta del que fins fa quatre anys va ser el Consistori Municipal -un edifici

d'estil barroc, de 1735, de planta rectangular i amb coberta a dues aigües, amb la

Ikurrina com a principal amfitriona al seu segon pis- s'alcen, amb modesta elegància,

les cases amb balcons de baranes de fusta i façanes de color blanc ambrosia,

dulcamara, gers, falguera, magnòlia…

I noto el teu bes dolç a la comissura dels llavis mentre tanco els ulls i em

deixo endur per la brisa d'agost del Cantàbric...


8


9


10


11


12


13

II a. ICURRINA

Valenta, orgullosa de la teva gent i de la teva terra, de la teva llengua i del teu

tarannà adust i sincer, oneges, a la plaça Santiago, amb el cap ben alt, a la façana

del que fins fa quatre anys va ser la Casa Consistorial, un edifici d'estil barroc de

l'any 1735.

Ets l'amfitriona dels meus records més immediats. Ets la finestra visual per la

qual vaig descobrir la màgia d'aquest indret, el matí d'un dimecres d'agost, el primer,

per ser més exacta (així constarà a les meves memòries), quan als carrers encara es

palpava l'ebrior profunda de festa major que acabava d'agafar el darrer tren de

matinada.

Amb una maleta vermella de rodes i amb la meva inseparable Canon 1000D

vaig enfonsar la meva ànima en les teves entranyes, deixant-me engolir pels cinc

misteriosos arcs i he iniciat així un idil·li d'amor que m'ha portat a dins teu i, també, a

dins meu, un idil·li d'amor fugaç i, al mateix temps, perdurable, que mai podré

oblidar...


14


15

II b.ICURRINA

Des del balcó d'Hugoenea, de barana de fusta pintada d'un color entre verd

mar i verd primavera 4, amb una base que em trasmet solidesa i que em convida a

restar en ell eternament (si és que l'eternitat existeix), deixant-me acaronar per una

brisa totalment addictiva, no puc deixar de contemplar com incansablement saludes

infants que, després d'un bany (amb salt atrevit inclòs) a la badia, entren a ca la Mila

a comprar un gelat o un bon entrepà, com saludes peregrins que cerquen en el camí

de Santiago la felicitat en el més petit detall -començant pel seu jo més profund (i

aquí, en aquest indret, de ben segur que això és possible)-, com saludes a qui amb

un zurito de cervesa ben freda a les mans es deixa penetrar per la tebior de l'aroma

de la costa, en una cadira d'una de les terrasses de la plaça, com saludes avis i

àvies que passegen els néts amb un orgullós i inqüestionable repòs a la mirada...

I em saludes també a mi, cada matí quan obro el finestrals per dir bon dia al

port, a les gavines, a la barca de Patxi , que, incansable, navega d'una banda a

l'altra de la badia des de les sis del matí fins ben entrada la mitjanit, als

excursionistes que no volen que el sol els oprimeixi i prefereixen matinar amb

valentia, als pescadors que, amb canya o bé només amb fil de nylon, cerquen, des

de l'entarimat de la plaça, alguna llissa despistada, als ciclistes que des de Pasai

San Pedro van a la recerca del GR 121 en direcció al Far de la Plata, cap a Arando

Txikia, passant pel Far Senokozuloa i resseguint la carena del mont Ulia, un cim que

Pasaia i Donostia comparteixen en un mateix llit d'amor...

I aquest mateix càlid llit d'amor és en el que m'has fet sentir des del primer

instant que vaig trepitjar la teva plaça...


16


17


18

III. HORTÈNSIES

Enfilant les escales de pedra, amb pendent intensament pronunciat, que hi

ha a la dreta del restaurant Casa Mirones, al carrer Donibane o San Juan kalea

(només n'hi ha un, de carrer, al casc antic d'aquesta deliciosa població de

pescadors), ensopego amb vosaltres, d'una manera relativament inesperada,

després de pujar, alleugerint la meva respiració, cent disset graons. El cansament

m'obliga, de bon grat, a aturar el meu pas al vostre costat i a observar-vos ara amb

una mirada diferent, més nítida, més profunda, més autèntica, Hydrangea

macrophilla de coloració rosada, protagonista floral a la zona, de la mirada amb què

us havia observat abans en infinitat d'ocasions, en altres punts de la geografia…

En fer sobre mi un gir lent de tres-cents seixanta graus i descobrir l'ermita de

Santa Ana, amb el recentment inaugurat alberg de peregrins a la seva part posterior,

i la impressionant plenitud de la Badia de Pasaia, amb els fars i Puntes de fons,

ressona dins la meva carcassa, conscientment efímera, el record de l'extraordinària

veu aguda de Pavarotti a “Nessun dorma” (i en faig una adaptació pròpia: “que ningú

dormi fins que es descobreixi el mot capaç de condensar tanta bellesa”) i somric i, en

aquests instants, agraeixo (a algú), existir...


19


20


21


22

IV a. XEMENEIA DE LA CENTRAL TÈRMICA

Aviat (a final d'aquest any 2012) et convertiràs, sortosament, en una imatge

difusa i borrosa en el record, sobretot, dels pasaitarres... I de ben segur que no et

ploraran... No t'enyoraran per ser el que ets ara, el que has estat des de fa quaranta-

cinc anys, un bruixot que escampa, inconsciencientment, o no, sutge per tota la

població marinera.

El teu darrer tram, vertical, amb tres parts vermelles i dues de blanques

(intercalades entre elles), deixarà d'emetre el fum letal que enfosqueix l'horitzó, que

enfosqueix la vida (valgui l'antítesi de l'expressió).

Però, no obstant, no cal que et difuminis en el no res més absolut del passat;

mantingues la petjada en la història... No desapareguis del tot; ja m'he acostumat a

observar, des de San Pedro, com protegeixes pel rereguarda l'església de San Juan

Bautista i com estens amb fermesa el teu braç rígid als núvols més atrevits que no

tenen por de tu i que s'acosten a la costa, barrejats agressivament amb el mortífer

CO2...


23


24


25


26

IV b. GRUES

Els vostres braços metàl·lics de tità esguerren, a Pasai Antxo, el teló de fons

del cel ennuvolat que diviso des del balcó verd d'Hugoenea i em presenten uns

edificis freds, agrupats d'una manera absolutament gens harmònica (un impacte

visual esfereïdor, sense cap mena de sensibilitat...)

La meva mirada, en un primer moment, us rebutja, involuntàriament, i es

dirigeix cap al marc esquerre de l'escenari per acaronar suaument, i de manera

incansable, Pasai Donibane. La raó, en aquest moment, desbanca la rauxa i us

accepto com a part, ineludible, del paisatge, urbà. No puc dir que us estimi com

estimo Donibane, perquè seria deshonesta amb mi mateixa, i també amb vosaltres,

però he après a respectar-vos sense omplir-me de ràbia per la vostra rígida

presència...


27


28


29

V. BARCA JOSÉ ANTONIO

Has estat el far inseparable i còmplice dels meus pensaments més íntims des

que vaig arribar a Hugoenea. I els dos amplis balcons verds del menjador que

m'eixamplen l'esperit en són testimonis i aliats indiscutibles, ara i sempre, fins que

les meves cendres voleïn, qui sap quan, per l'horitzó, a la recerca dels instants

viscuts.

Lliscant per la pell fresca i brillant de les aigües no has aturat ni un sol instant

el teu camí entre Pasai Donibane (o Pasai San Juan) i Pasai San Pedro, i viceversa,

des de les primeres clarors del dia fins ben entrada la mitjanit, quan aquesta

tendrament ha estès una vànova de misteriosa i atractiva foscor sobre la Badia. Però

el silenci i la dolça grisor de la nit fan l'amor amb el reflex dels llums de les cases de

l'altra riba sobre el mar. I jo resto extasiada, observant una escena que em murmura,

repetidament, a cau d'orella, que estic viva, que existeixo, que sento, i molt...


30


31


32


33


34


35


36


37


38


39

VI. VÍCTOR HUGO

Cent seixanta-nou anys no són suficients per distanciar-

nos en el temps. La meva ment i els meus records més immediats m'apropen a les sensacions que projectes en les teves descripcions de Pasaia.

A només dos dies de la meva partença en avió des

d'Hondarribia, una dolorosa malenconia em pessiga l'ànima i unes estranyes ganes de plorar m'assetgen en pensar en la fugacitat més efímera de la vida, en el mateix concepte que aquesta engloba... en cada minúscula partícula del Jo més abstracte, més immaterial...

Al primer pis del número 63 del carrer Donibane, edifici

del segle XVII, seu de l'oficina de turisme de la localitat

guipuscoana, on et vas hostatjar l'estiu de 1843, t'he pogut sentir molt a prop a través de l'exposició “Víctor Hugo, viaje a la memoria”. Sempre he pensat que les presumptes “casualitats” no són mai casuals: tu vas enamorar-te de Pasai Donibane quan tenies quaranta-un anys, justament els mateixos que té aquesta servidora avui, 13 d'agost del 2012. I la màgia de la literatura ens ha unit, indefugiblement, en el temps i en l'espai, a través d'una balconada a la immediata bellesa del paisatge també interior...


40


41

VII. PESCADORS

Sou també cada pinzellada d'aquest paisatge encisador que m'ha robat el

cor. Estimeu la mar i estimeu la vostra terra des que vau aprendre a fer les primeres

passes i a pronunciar els primers mots. No podré mai tornar a pensar en Pasaia

sense visionar la imatge d'algun punt del port de la Badia amb un pescador, pacient i

incondicionalment perseverant, que acompanya el pas de l'horabaixa amb la canya

entre els dits: al costat de l'embarcador de Donibane, o sobre l'entarimat de la plaça

Santiago, o a la riba de San Pedro (al costat del vaixell-museu Mater), o a l'espigó

del Far Senokozuloa, verd i blanc, al peu de les escales de pedra que, de manera

atrevida, enfilen, amb alts graons, el GR 121 cap al cim de l'Ulia...


42


43


44


45


46


47

VIII. NENS

Als meus quaranta-un anys (molt ben assimilats -i no es tracta pas de falsa

modèstia-), em sento, ara i aquí, com aquella nena, innocent, de mirada nítida. I

m’emociono, i els ulls se’m neguen, d’alegria, en veure tanta força humana en uns

cossos tan menuts. La Badia serà per a ells el seu camí: s’hi llencen amb decisió,

sense temor, mirant endavant, mai enrere, acaronen el mar que els ha alletat.

L’ombra que regalimen en caminar depèn del seu pas més o menys ferm, del de

ningú més… Ells manaran el seu propi timó, mentre diversos fats intentin, en va (o no),

capgirar els seus plans de futur.

I llavors un petit núvol de gotes d’innocència descarrega, amb tendresa, la seva

pluja fresca sobre mi i somric…


48


49


50


51


52


53


54


55

IX. TRAINERES

Creueu fugaçment la Badia entre crits unísons, totalment compassats: la veu

del patró i la posterior resposta ferma i segura (mostra del gran esforç físic realitzat)

dels tretze remadors o de les tretze remadores de les traineres. Amb els rems

pentineu amb fúria la superfície del mar, amb l'únic horitzó que l'amplitud del

Cantàbric. Ni el vol més captivador de la gavina és capaç d'alienar-vos de la vostra

fina concentració. Teniu una important meta a davant per als dos primers diumenges

de setembre: la Bandera de la Concha, una regata que des del 1879 forma part del

programa de les festes estiuenques de Donostia.

I, asseguda al sofà verd fosc d'Hugoenea, contemplo la Badia i el vostre pas

sobre la pell del mar. Sou, per a mi, un contrast de feblesa relativa (al costat dels

grans vaixells que us sobrepassen) i, alhora, d'envejable força titànica.

El Cantàbric s'empetiteix amb la vostra magnificient figura humana surcant-lo,

fent-li l'amor d'una manera tendrament salvatge...


56


57


58


59


60


61


62


63

X. GATS

Tot i estar acostumada als meus dos estimats felins domèstics, el Haiku i la

Tanka, la presència de tants gats, de carrer, a Pasai Donibane, m'ha sorprès d'una

manera difícil de definir ja des del primer moment en què vaig arribar, ara fa tretze

dies, a aquesta atraient localitat de la comarca guipuscoana de la comarca

d'Oarsoaldea.

Vagaregen, dia i nit, discretament, i sense intimidar-me, pel nucli antic del

poble, alguns, amb aparença malaltissa, d'altres, amb clara evidència de viure amb

humans que els ben alimenten.

Són els amos de la màgia misteriosa de cada un dels racons d'aquest únic

carrer empedrat que t'absorveix molt lentament, amb dolçor, fins a provocar que et

trobis amb tu en un indescriptible i anacrònic indret de l'univers...


64


65


66


67


68


69

XI. ESCENES QUOTIDIANES

No podré parlar mai més de mi sense pronunciar, a partir d'ara, el nom

d'Hugoenea i de Pasaia.

Penso que l'ànima humana necessita mirar a l'horitzó per conscienciar-se del

seu paper en l'univers, per saber que respira, que és, ara i aquí... Però per poder fer

aquest acte de fe la mateixa persona primer ha d'aprendre a observar el més ínfim

detall del seu entorn més immediat. I no estem gaire avesats ni avesades a

observar, en silenci, a enriquir-nos anímicament únicament amb la mirada...

Aquests catorze fugaços dies a Pasai Donibane (demà agafaré l'avió a

Hondarribia) m'han reintroduït en l'Art de l'observació més intensament quotidiana,

per conèixer el Món i, ineludiblement, per conèixer-me més a mi, i m'han abocat,

dolçament, a mantenir llargues i profundes converses interiors:

Homes, segurament, pasaitarres de tota la vida, tranquils, de cabell blanc,

que, des de l'entarimat de fusta de la plaça Santiago, observen els vaixells que

passen per la Badia, amb curiositat, com si fos la primera vegada que els veiessin.

Senyores jubilades assegudes a la mateixa plaça (estómac del poble en

contínua digestió vital), conversant entre elles i saludant pràcticament tothom qui

passa per davant.

Una veïna de la mateixa plaça que, des del balcó, asseguda en una cadira, i

amb una pancarta de roba a darrera, penjada amb pinces d'estendre, que proclama

“Euskal preso eta iheslariak. Etxera”, es protegeix del sol amb la mà dreta i analitza

cada moviment dels vianants.

Estiuejants i habitants del poble que es deixen acaronar, pausadament, pel

temps, asseguts en la terrassa d'un dels tres bars de la plaça.


70

Una parella, de noi i noia, que, com dos infants, queden embadalits davant

l`àgil remador de canoa que passa per davant d'ells, a la Badia, sota un atractiu cel

grisós.

Un lector (esporàdic, o no) de diari, que, amb ulleres, des del balcó de casa

seva (suposadament), al costat del port, sembla aliè a qualsevol espectacle visual

extern a ell.

Sis adolescents abocats al mar amb els genolls o els peus recolzats sobre el

banc de l'entarimat, observant com un setè jove, vestit amb samarreta del Messi,

subjecta una canya de pescar d'una manera nítidament innocent.

Clares petjades de peus mullats sobre la base sòlida de la plaça, que, de

manera parcialment abstracte, exemplifiquen el recorregut per la vida d'alguna ànima

enamorada del mar.

Tres noies aparentment menors d'edat que juguen a cartes, assegudes a

terra al bell mig de la plaça, amb el cabell encara moll d'haver coquetejat amb les

aigües de la Badia i amb les seves respectives i tangibles ombres marcant-los el pas

improvisador de les agulles del rellotge.

Visitants que esperen a l'embarcador la barca de Patxi per creuar a San

Pedro, mentre una colla de quatre o cinc adolescents (algun dia, fins i tot més) els

demanen, insistentment, “una monedita al agua” al “caballero” o a la “señora guapa”.

Llanxes motores que dibuixen una línia estilitzada sobre les aigües de la

Badia.

Vaixells, de càrrega, de tamany considerable, que entren i surten del port

amb molta precaució i sense pràcticament esquinçar la calma de la superfície del

mar.

Un senyor d'uns setanta anys, de cara rodona, ulls clars, i camisa blava de

línies blanques, amb xapel·la, bastó i puro a la mà esquerre, assegut en una cadira

metàl·lica de la plaça que conversa amb un altre vilatà d'edat avançada, també amb


71

bastó, amb espessa barba blanca, d'aparença autèntica de llop de mar i amb una

cigarreta de tabac ros entre els llavis.

Quatre tovalloles orfes esteses al mig de la plaça, amb les xancletes fent-los

companyia, i un infant d'uns sis anys passejant en bicicleta al seu voltant, amb

mirada de curiositat.

La barca José Antonio, del Patxi, conciciliant imparablement, des de dos

quarts de set del matí fins a les dotze de la nit, una vora i l'altra de la badia, entre

Pasai Donibane i Pasai San Pedro.

Peregrins que passen amb les seves motxilles a l'esquena o a les alforges de

la bicicleta i que s'aturen a prendre algun refresc o a fer un mos a la plaça o,

simplement, a immortalitzar la preciosa vista dels balcons acolorits de la plaça, amb

la càmera fotogràfica i amb la retina de la memòria...


72


73


74


75


76


77


78


79


80


81


82


83


84


85


86


87


88


89


90


91


92


93


94

XII. VAIXELLS, BARQUES I VELERS

El flirteig, intencionat, amb tu, que vaig iniciar els primers dies d’arribar a

Pasai Donibane s’ha convertit ara en una passió irrefrenable, en un desig constant

d’observar-te, dia i nit, en totes les teves aparences de llibertat, d’acaronar-te i de

besar-te, amb l’objectiu de la càmera, apropant-m’hi descaradament, mentre et mous

per la Badia, insinuant, materialitzat en nombroses formes i colors, o mentre et

gronxes, amb l’àncora com a carceller, sobre les aigües. El flirteig, inoblidable, s’ha

convertit en un delit roent de fer l’amor amb tu, incansablement, cada instant que

passeges davant meu…


95


96


97


98


99


100


101


102


103


104


105


106


107


108


109


110


111


112


113

XIII. PAISATGES

Acompanyada pels reflexos dels llums de San Pedro sobre les aigües

calmades de l'encisadora Badia, a un quart d'una de la nit, i amb l'única il·luminació,

tènue, al menjador, d'una làmpada de peu de base quadriculada de fusta, amb

pàmpol color vainilla també quadrat, i de la pantalla de l'ordinador, m'emociono per

dins i per fora en recordar la intangible bellesa del paisatge que aquesta tarda se

m'ha ofert, verge, des de l'ermita de Santa Ana, íntegra, total, com un intens petó als

llavis més desitjats: un grup d'una vintena d'adolescents, enfebrits per les ganes de

xuclar cada gota de vida, es llençaven al mar, amb seny, d'un a un, però sense cap

mena de temor aparent, des de les escales del costat de l'arcada que hi ha entre la

Basílica del Cristo de la Bonanza i el Castell de Santa Isabel.

No he pogut evitar immortalitzar aquests indescriptibles instants amb

l'objectiu de 55 a 250 mm de la Canon (a la que m'hi estic enganxant bojament) i

reviure'ls, ara i aquí, com si notés sobre mi l'esquitxada refrescant del mar, la

salabror i l'olor a peix fresc que es respira en el poble, la força de la natura més

roenta i més visceral...

Les llanxes motores passen a frec, relatiu, dels nois, però a una distància

prou prudencial com per no trencar la màgia del seu bany, i, rabent, es deixen

engolir, salvatgement, per l'horitzó del Cantàbric, cap al Far Senokozuloa, i, en pocs

moments, es converteixen en un punt difuminat que es transforma en un gota de

llibertat en la retina, deixant sobre la superfície el rastre fugaç de l'amant

inoblidable...

Sobtadament, però, una gran balena metàl·lica de color blau, de 82 metres

de llargada i de 861 tones de pes net, amb una àmplia superfície plana de

portaavions (segons la meva percepció), l'ANMAR-S KAMPEN, que cinc dies enrere

havia passat pel port de Bilbao, es converteix ara per a mi en la principal

protagonista de la Badia. El que més em sorprèn és la impassibilitat dels joves, que

han continuat engolits fins al coll per les aigües com si res no hagués canviat en el

paisatge. És obvi que el costum, malauradament, acaba convertint l'ésser humà en

un animal poc observador...


114


115


116


117


118


119


120


121


122


123


124


125


126


127


128


129


130


131


132


133


134


135


136


137


138


139


140


141


142


143


144


145


146


147


148


149

XIV. GAVINA

Majestuosa i enigmàtica, has regalat pinzellades impressionistes al paisatge

encisador que se m'ofereix en un humit bes salat. El cor em batega a cops de puny

en recordar, dia i nit, el teu vol, mentre, amb els ulls tancats, i amb l'ànima ben

oberta, escolto, totalment exhausta, “River flows in you”, de Yiruma. Però una

profunda tristor m'atansa l'aroma del desenllaç proper (la partença), i, sobtadament,

la meva mirada queda fixada en la pantalla de l'ordinador, amb dues llàgrimes que,

en total llibertat, llisquen per les meves galtes, com tu, molt propera i molt llunyana

alhora, per la Badia.

I et vull acaronar amb la mirada i fuges fugaçment com un somni desitjat que,

en obrir els ulls de matinada, t'esclata en el record i resta, esmicolat, molt a dins teu,

i, lentament, molt lentament, es va difuminant, discret, en el no res...


150


151


152


153


154


155


156


157


158


159


160


161

XV. PLUJA

Has cobert, subtilment, la plaça Santiago d’humits reflexos anímics. No has

aconseguit aturar el pas del temps ni el ferm caminar d’uns cossos que tenen un

destí marcat o un destí inconscientment triat.

Una segona realitat em xucla des del balcó verd d’Hugoenea cap a l’asfalt

mullat, a la recerca dels mons interiors d’uns personatges que passen per sota meu,

actuant en un escenari oníric. I la vida no s’atura ni els meus pensaments, tampoc

(entren en un cicló antagònicament esponjós, dolç i càlid), i sento, de sobte, molta

nostàlgia en adquirir consciència de com és d’efímer tot plegat, de com es

metamorfitza cada mil·lèsima part de les meves cèl·lules incorpòries, de les cèl·lules

que conformen el meu latent sisè sentit. I tremolo de plaer anímic per dins i per fora

en sentir-me tan viva, com aquella ploma que amb una enamoradissa lleugeresa ha

alçat el vol, completament lliure, entre els besos humits de la pluja, sense cap au que

la meni a través de la infinitud de l’espai i del temps…


162


163


164


165


166


167


168


169


170

XVI. PEREGRINS I FARS

Als meus quaranta-un anys, complerts el 5 de maig, he iniciat un camí de

peregrinatge cap a l’ull del meu propi huracà anímic. Continuo enfilant els graons de

l’escala que, salvatgement tendra, m’ha anat afaiçonant tots aquests anys fins

acostar-me cada vegada més a mi, i ha besat cada racó del meu cos en el nostre llit

d’amor.

Els centenars de peregrins que han creuat la plaça Santiago amb l’única

riquesa material que una motxilla a l’esquena, una màrfega, la petxina del camí de

Sant Jaume i una parell de bastons per caminar em recorden constantment que no

som més que fugaces imatges sobre l’escenari que la resta de la humanitat

contempla, amb més o menys implicació. Les casualitats, poc casuals, ens aboquen

sovint a trobades inevitables entre ànimes afins… Les presumptes casualitats van

entrellaçant bombolles d’energia que flota en l’aire més immediat i més pròxim per

menar-nos fins al nostre propi Far…


171


172


173


174


175


176


177


178


179

AGRAÏMENTS

A Pasaiko Udala -Ajuntament de Pasaia (Gipuzkoa)-, a Amaia Agirregabiria,

alcaldessa de Pasaia i a la regidoria de Cultura de Pasaiko Udala; a l’Oficina de

Turisme -Casa Víctor Hugo- de Pasaia; a Euskal Idazleen Elkartea (EIE) -Associació

d’Escriptors en Llengua Basca- i a Nagore Atela; a l’Associació d’Escriptors en

Llengua Catalana (AELC); a Roser Roca; a Mila Goicoetxea Pérez; a Patxi, de la

barca José Antonio; a Ina Mariezkurrena; a Imanol Irizar i a Eskarne Zubero; a Juan

Ángel; a Mercè Noguera i a Epi, hostalers de l’alberg de peregrins de Santa Ana

(Pasaia); a Xatur Telletxea Irazabal, membre de l’Associació dels Amics del Camí de

Santiago; a Ana Frade; a Ah Reum Kim de Seül (Corea); a Vinyet Panyella; a

Guillem i a Jan Tresené Escrihuela; a Sonia Navarro, Laia i Jordi; a Marina Casas

Moreno; a Tere; a l’ase Beru i a François, el seu propietari, que, des de Llimotges,

portaven quatre mesos peregrinant i ja retornaven a casa.


180

Autoretrat des d’Hugoenea (Pasai Donibane), agost 2012

EL PORT DELS SIS SENTITS - idazleak.eus€¦ · EL PORT DELS SIS SENTITS, Carme Ramilo i Martínez...

Documents

Transcript of EL PORT DELS SIS SENTITS - idazleak.eus€¦ · EL PORT DELS SIS SENTITS, Carme Ramilo i Martínez...