L’esport és una activitat present en lasocietat actual a uns nivells que mai abans havíem vist.Els mitjans de comunicació permeten avui fer-ne unseguiment amb una intensitat que a vegades pot sem-blar excessiva i que sols podem entendre per les pas-sions que desperta en algunes afeccions.

Aquesta presència de l’esdevenimentesportiu va acompanyada en moltes ocasions per lapromoció comercial de marques d’equipaments queajuden que determinats esports tinguin més ressò.

2 número cinc

E D I T O R I A LS U M A R I

EDITORIAL

AMFITEATRE

3 El poder educatiu de l’esport.5 El goalball.6 L’esport per a mi.7 Tornen els Jocs Atlètics.8 Entrevista a l’Oleguer

Preses.10 Pares esportistes. Fas esport?.

VITRALL

11 Pere Casaldàliga.12 Nadal sota els arbres.16 La Chandeleur et les crêpes.17 Concert de Santa Cecília. 18 El món editorial.19 Els arbres de l’escola.

Els nostres racons.

CALAIX DE SASTRE

20 Celebrem Tots Sants.21 On anem de festa? 22 Joc: a caçar conills.

PLANA OBERTA

23 Circular segur amb bicicleta.

Revista escolarNúmero CINC – febrer 2006

Disseny, maquetació i impressió:Impremta Guinart, S.L.Dipòsit Legal: B-20252-04Edició de 1000 exemplars

Consell de redacció:Mar Arbonés, Ricard Bahí, Anna Belart, Anna Brengaret, Anna De Casacuberta, Josep M Comas, Marta Fontclara, Pep Marguí, Salvador Morros, Agustí Olivares, Frederic Raurell i Toni Rubió.

www.iccic.edurevista@thaubcn.iccic.edu

2

3

11

20

23

L’esport té uns valors queajuden a la formació de la

persona: la dedicació,la disciplina, l’afany de

superació, l’esforç

Però deixant enrere aspectes mediàtics ocomercials, és indubtable que l’esport té uns valors queajuden a la formació de la persona: la dedicació, la dis-ciplina, l’afany de superació, l’esforç. Tots ells sónvalors que seran importants en la consolidació delcaràcter de l’adult.

Paral·lelament als aspectes de personalitat,l’esport ajuda a saber treballar en equip. La major partdels esports es practiquen amb més d’un jugador, ambun reglament que obliga a plantejar unes tàctiques i,en definitiva, a aprendre que col·lectivament es podenassolir millors resultats.

L’escola no és aliena a la pràctica esporti-va. Aquesta és present en l’horari lectiu al llarg de totl’ensenyament obligatori i també com a activitat ex-traescolar. Cada dia, en acabar les classes, molts nens inenes es queden a l’escola per practicar el seu esportpreferit i preparar la competició del cap de setmana.

Per totes aquestes raons hem pensat quehavíem de dedicar un número de la revista a aquestaactivitat.

3número cinc

A M F I T E A T R E

EL PODER EDUCATIU DE L’ESPORTls aspec-tes madu-ratius del’alumne,l’ordre, lesnormes ila moti-vació sónf a c t o r s

determinants a l’hora d’aprendre.Tenint en compte que els aprenen-tatges més significatius i més benassolits són els realitzats amb moti-vació i que l’activitat física i l’es-port són altament engrescadors perals nens, podem afirmar que lapràctica esportiva constitueix unaeina educativa inigualable, que enspermetrà aconseguir eficaçmentobjectius que contribuiran al de-senvolupament físic i psíquic del’alumne, que potenciaran les sevesqualitats físiques, les coordinatives,les relacionals, les habilitats tècni-cotàctiques, les estratègiques i enpromouran l’educació en valors: elsentit de responsabilitat, l’autoesti-ma, l’honestedat, l’autocontrol,l’esforç, la constància, la perseve-rança, l’ordre, la disciplina, la soli-daritat, la col·laboració, la coopera-ció, la cura i cultura del cos, lahigiene, l’alimentació i el joc netcom a forma d’entendre i de viurela vida.

Pierre de Coubertin(1863-1937), humanista universal,pedagog i reformista social, instau-rador de l’olimpisme modern, va serun ferm defensor de les potenciali-tats educatives de l’esport. En elseu llibre Lliçons de pedagogiaesportiva (1921) el defineix com uninstrument educatiu, moral i social.Paral·lelament a la formació in-tel·lectual en deu disciplines (astro-nomia, teologia, història, psicolo-gia, matemàtica, filosofia, econo-mia, dret, llengua i cultura), l’edu-cació moral constitueix el segonpilar de la pedagogia coubertiana i

ees fonamen-ta en dosprincipis bà-sics: el pri-mer és l’au-todomini i elcontrol d’unmateix, elself-gover-nement; i elsegon és elconcepte delrespecte mu-tu i del fair-play britànic.

Malgrat que ningúdubta dels binomis esport-salut iesport-economia, la relació entreeducació i esport ha estat moltcontrovertida. Les raons són diver-ses: l’esport d’alta competició haenvaït els altres vessants i hamonopolitzat l’atenció dels mitjansde comunicació; la victòria com aúnic objectiu i l’obsessió pels resul-tats bloqueja els processos d’apre-nentatge i entorpeix la transmissiódels valors que s’espera del modelde l’esport escolar.

En les activitats es-portives competitives, i especial-ment en l’esport professional, s’hatendit a estandarditzar uns modelson es consideren cada vegada més“naturals ic o r r e c t e s ”actuac ionsantiesporti-ves i molt a-llunyades deles teories deCoube r t in ,com són lesfaltes tàcti-ques, les pro-testes, lamanca derespecte, lesestratègies

Els espectadors:

Animaran els esportis-tes i aplaudiran les bones jugadesindependentment de qui les realit-zi, no només els encerts. Elogiaranl’esforç i els progressos aconseguitstant a nivell individual com col·lec-tiu. Tindran un comportamentmoderat i digne davant les victò-ries i les derrotes.

Promouran relacionsamigables i respectuoses amb l’afi-ció de l’equip contrari. Evitaranassumir el rol d’entrenador auxiliari respectaran les decisions arbitralsi les de l’entrenador.

Els jugadors:

Respectaran les reglesde joc, l’àrbitre, l’entrenador i elsaltres. Adoptaran el compromís reald’esforçar-se i de donar tot el quees pugui d’un mateix. Acceptaranamb dignitat la derrota i celebraranla victòria moderadament. El fair-play serà permanentment presentdurant els entrenaments i els par-tits.

Finalment, cal desta-car que la concepció del fair-playva més enllà de les actituds i com-portaments dins o fora dels ter-renys de joc, és una forma de pen-sar i de viure, un codi de conductaaplicable a qualsevol situació quo-tidiana. Promoure i difondre aquestesperit ens correspon a tots, ja quesuposarà una millora per a les per-sones, les organitzacions i la socie-tat en conjunt.

Ioia Arisa i ClusellaLlicenciada en Educació Física.

Cap de promoció esportiva del’Ajuntament de Sant Boi de Llo-bregat.

Bibliografia:

Coubertin, Pierre. Lliçons de peda-gogia esportiva, 1921. Eumo Edi-torial.

Manual de bones pràctiques enl’esport, 2005. Comissió d’Esport dela FEMP, en col·laboració amb elConsell Superior d’Esports

4

A M F I T E A T R E

número cinc

per enganyar l’àrbitre, la pèrdua detemps,...

Per tal que l’activitatesportiva en edat escolar siguidifusora de valors, i s’acompleixinles expectatives educatives, seriaconvenient modificar alguns plan-tejaments i actituds en tots elsagents i protagonistes del fet es-portiu: àrbitres, entrenadors-edu-cadors, espectadors, jugadors, or-ganitzadors i institucions. Aquestscanvis conduirien a la implantaciód’un esport fonamentat en el jocnet.

Detallo a continuacióalgunes propostes de millora pelque fa a espectadors i jugadors:

l passat mes denovembre unsquants alumnes de3r d’ESO vàrempoder gaudir del’experiència depracticar durantunes hores aquestesport.

Al poliesportiu del’escola tres voluntaris de l’ONCEvan explicar-nos com col·locar-nos en el camp, les posicions bàsi-ques d’atac i defensa i les normesprincipals que cal respectar a l’ho-

5número cinc

A M F I T E A T R E

EL GOALBALL

e

El goalball és un esport d’equip creat especialment per a esportistes cecs i deficientsvisuals; també poden practicar-lo les persones sense cap discapacitat visual utilitzantunes ulleres especials que no et permeten veure-hi.

Aquest esport se’l van inventar l’alemany Hans Lorenzen i l’austríac Seep Reindl dins delprograma de rehabilitació per a veterans disminuïts físics de la II Guerra Mundial. A par-tir dels Jocs Paralímpics del 1972 ja va formar part del seu calendari oficial.

ra de jugar. El camp estava senyalitzat amb cintes tàctils que permetien visualitzar-lo mentalment i tenia duesporteries de nou metres.

Després de posar-nos els antifaços que no ens deixaven veure res ens vam preparar per jugar un par-tit de tres contra tres. El goalball exigeix un esforç físic intens i un alt grau de concentració amb els companysd’equip.

Sense la vista el món que t ’envolta canvia de cop

Sense la vista el món que t’en-volta canvia de cop. No saps on és el davant iel darrere, la dreta i l’esquerra. El soroll de lapilota, que en un principi serveix per orientar-te, se t’acaba ficant dins del cap i sents elspicarols per totes bandes.

Ens adonem que ha estat unaexperiència única, diferent i divertida, que ensha apropat a la vida dels cecs i ens ha obert lament a noves situacions i perspectives de lavida.

Laia Giménez, Júlia Margaria iDavid Romanos

(Alumnes de 3r d’ESO)

6 número cinc

A M F I T E A T R E

L’ESPORT PER A MI

SARA CUSÓ

uan tenia 5 anys feia natació amb l’es-cola, però com que també m’agradavamolt fer tombarelles, penjar-me delsarbres, etc., em van apuntar a lesMoreres, que és el club de gimnàsticaartística on vaig començar.

Primer em van posar algrup més baix i de mica en mica em

van anar pujant de nivell. Quan ja era una miqueta més gran, itenia uns 8 anys, em van cridar perquè anés a fer unes proves alCAR (Centre d’Alt Rendiment). A partir d’aquella prova, m’hananat cridant perquè fes altres proves i concentracions fins queaquest any m’han dit si volia anar al CAR a estudiar i a fer gim-nàstica, i els he dit que sí.

A part de la gimnàstica, allà també ens controlen els estudis perquè encara que unanena sigui molt bona fent gimnàstica si no li van bé els estudis no pot estar al CAR. A l’escolaThau, encara que m’ajudaven, se’m feia difícil compaginar la gimnàstica amb els estudis. Tothomem diu que he d’estudiar, perquè la gimnàstica és un esport que dura molt poc, i que per molt quet’agradi i per molt que ho visquis no et dóna per viure. Així que a les nenes als 18-20 anys se’nsacaba i si no tenim uns estudis al darrere no tenim res.

A mi de moment em va tot molt bé per allà, entro a l’escola a les 8:20 i fins a les 11:00estic estudiant, a les 11:00 començo a fer gimnàstica fins a les 14:00 i de les 14:00 a les 15:15dino i a vegades vaig al fisioterapeuta del CAR i a les 15:15 començo l’escola altre cop fins a les18:00 i després torno a fer gimnàstica fins a les 21h. Entre classe i classe ens deixen 5 minuts perdescansar, esmorzar, o si per exemple he fet música, que està al pis de baix, doncs 5 minuts finsque pujo a dalt a la següent classe. No ens posen gaires deures entre setmana, i a més gairebé sónclasses particulars perquè a la meva classe només som 4.

Aquest esport requereix moltesforç. Va ser molt trist deixar l’escolaThau, els professors, les amigues, ...itambé el meu gimnàs, les entrenadores,les amigues,...

Un petó a tots i a totes.

Sara Cusó Pérez

q

TORNEN ELS JOCS!

7número cinc

A M F I T E A T R E

quest any tornen els espe-rats Jocs Atlètics (JJ.AA.)de l’escola Thau. Els alum-nes els dies 15 i 16 de maiga l’estadi de l’HospitaletNord tindran una jornadalliure de treball a classe irealitzaran les proves atlè-tiques.

aEstudiants com l’Adrián Ro-

dríguez i la Graciel·la Rovira, entre d’altres,ja formen part del quadre de rècords; però,aquest any, ells i altres participants busca-ran restar en la memòria atlètica de l’esco-la Thau o simplement divertir-se en l’anyque pot ser l’últim en aquesta escola. Els2.213 estudiants de l’escola Thau deBarcelona, de Sant Cugat i la InstitucióCultural del CIC es veuran les cares en unacompetició on no existeixen ni les matemà-tiques ni les ciències.

La importància d’aquests jocstambé és deguda a la presència en cada edi-ció d’un personatge famós, per exemplel’Arcadi Alibés (periodista), el Conrad Blanch(escalador) o el Javier Moracho (atleta ambrècord estatal de 110m tanques), entre d’al-tres. Aquest últim va ser qui va inaugurar

Preparats per fer la prova de 1.500m ( mig fons ) masculina en ladarrera edició

aquests Jocs Atlètics en la primera edició de l’any 1988 convocada per celebrar el 25èaniversari d’aquesta escola. Tot i que fins l’any 1997-98 se celebraven cada any, actual-ment es fan cada tres.

Hi ha algunes novetats respecte de les edicions anteriors: el canvi d’esta-di (ja que es deixa el Serrahima), l’acte d’obertura, que s’ha completat, i les noves pro-ves de llançament de pes, salt d’alçada, els jocs de psicomotricitat per a parvulari…).Amb tot, hi ha un fet que no ha canviat i és el rècord d’un noi que es diu Daniel Fullàque des de 1988 ningú ha pogut millorar, és la seva marca de 5.50 metres en salt dellargada per 1r i 2n d’ESO.

Per acabar ens agradaria desitjar sort a tothom i esperem que encara quesigui l’edició XIII no acabin les coses com l’any 1992, quan aquesta celebració es vahaver de fer a l’escola, ja que l’estadi era objecte de preparació professional per als JocsOlímpics.

Oriol Tomàs i Martí Riverola

JJ.AA.Escola Thau

uan vas començar a jugar a futbol, vaser per diversió o perquè realmentcreies que tenies certes possibilitatsde dedicar-t’hi professionalment?

Jo crec que les coses quefas les has de fer per diversió, si no ésimpossible que et surtin bé, i si no dis-frutes del que tu fas dubto que maiarribis gaire lluny.

Quan vas decidir dedicar-t’hi, vashaver d’abandonar coses molt importants entre lesquals trobem els estudis, que has reprès fa poc.Què vas sentir en aquell moment?

Hi ha dos matisos: un, no vaig començara dedicar-m’hi sinó que m’hi vaig trobar, jo vaigseguir jugant, disfrutant fins que de mica en mica etvan fitxant equips i, a poc a poc, et vas introduint enaquest món. I després, jo no vaig abandonar mai els estudis sinó que vaig disminuir elritme dels estudis i les assignatures.

De fet, quan entres a la universitat pots triar si tens alguna discapacitato si ja fas alguna activitat professional?

Sí, però les ajudes que et donen en aquest sentit no són moltes, de veritat.Has de treballar molt i tenir bons companys a classe que et deixin els apunts per quanno hi vas, parlar amb els professors,... és complicat, però estic content d’haver continuatestudiant.

Quines satisfaccions creies que et donaria el futbol en aquell moment iquines t’està donant en aquests moments al Barça?

Sóc una persona que viu molt el moment, el futur és el treball diari i anarmillorant. El fet de jugar aquí és com un somni que tens des de petit; viure una etapaamb molts èxits i amb molt bon ambient al vestuari és tot un privilegi.

El món del futbol requereix molt d’esforç tant mental com físic. En algunmoment t’has plantejat deixar el futbol?

No, jo crec que no és una cosa que et planteges, sinó que sents quan ho hasde deixar; quan deixes d’estar al 100 % amb el que tu fas has de decidir.

Molts diuen que la vida de futbolista és molt tranquil·la, fàcil i satisfac-tòria. Què en penses de tot això?

La vida no és fàcil per a ningú, jo crec que tothom està on està i s’ho hahagut de treballar i tinc la sort d’estar en un lloc que és privilegiat. Però, evidentment,el treball que has de fer és un treball important i que té els seus contres com pot ser elfet de tenir poc temps de vacances, poc temps per estar amb els amics, poc temps perestudiar,... ; ara bé, no ens podem queixar perquè la situació és privilegiada.

8

ENTREVISTA A L’OLEGUER PRESESJugador del FC Barcelona i de la selecciócatalana

A M F I T E A T R E

número cinc

q

9

V I T R A L L

número cinc

Vas debutar molt jove (22 anys) amb el primer equip del Barça, què vassentir aquell 13 de novembre del 2002 en el partit oficial contra el Galatasaray?

No ho sé perquè va ser un partit en què debuto i jugo molt pocs minuts ino tens temps d’assaborir el que és jugar al Camp Nou en un partit de la Champions. Jocrec que són molt més importants partits posteriors en què realment he vibrat més.

I què vas sentir en un d’aquests primers partits?Nerviosisme, intentes no perdre la concentració i a poc a poc t’oblides de

tot i jugues a futbol que és el que has fet tota la vida.

Com te sents després d’haver-te estat atorgat el premi Lluís Companysen honor a la teva catalanitat?

Em sento orgullós, a tots ens agrada que se’ns reconegui. El que passa ésque em costa una mica de valorar aquest tipus de premis quan creus que hi ha moltaaltra gent que se’l mereixeria. Amb tot, suposa una felicitat enorme per a mi.

Ja que en aquests últims anys se t’ha relacionat molt també amb temessocials que fan relació amb l’esport, estàs a favor de l’oficialització de les seleccionscatalanes?

Evidentment, sino, no crec que no m’haguessin donat el premi Lluís com-panys.

Quan jugaves al Lepanto, et vas imaginar que algun dia arribaries atriomfar amb el Barça?

Sí, tot i que més que imaginar-t’ho ho somies, no?. Jo crec que no pots per-dre la noció d’on estàs i ser conscient de les dificultats que hi ha. Crec que has de tre-ballar dia a dia, passar-t’ho bé, disfrutar amb el amics,...

Creus que ets un bon exemple per als nois joves que volen ser futbolis-tes, pel que fa referència a esforç i voluntat?

Això és una cosa que han de dir els altres. A més, no faig les coses pels altressinó perquè crec que s’han de fer així. Tot i que m’agrada que la gent cregui que aquestés el camí correcte perquè significa que estàs fent les coses bé.

I per acabar, quines són les teves expectatives de cara al futur: conti-nuar al món futbolístic, d’entrenador, d’ajudant o potser dedicar-te a alguna feinarelacionada amb la teva carrera d’econòmiques?

Com he dit, miro bastant el present i no és una cosa que m’hagi plantejatseriosament. Tot i que en aquests moments veig la meva vida més clara fora del món delfutbol.

Lluís Sastre,Àlex Farrès i

Joan Batlle(alumnes de 4t d’ESO)

10 número cinc

A M F I T E A T R E

PARES ESPORTISTES

En Pedro practica el tir espor-tiu amb armes històriques desde l’any 1980. És integrant dela selecció catalana i ha parti-cipat al campionat del món.Les competicions se celebren acamp obert i de vegades elsparticipants es vesteixen d’è-poca. Les armes es carreguenpel davant i n’hi ha de metxa,pedra i pistó.

La Núria és esportista demena. A la seva família sem-pre s’ha practicat l’esport. Depetita feia escalada i mun-tanyisme. Actualment va algimnàs i gaudeix moltíssimamb l’esquí.

Ja fa uns quants anys quela Maria va darrere unapilota. Juga a futbol en unequip de l’escola. És defen-sa i el seu futbolista prefe-rit és en Carles Puyol. Liagrada molt fer esport, defet també juga a tennis aCan Mèlich amb els amics.

A en David fa un parelld’anys li van proposar defer ciclisme i des d’alesho-res no ha parat de pedalar.És ciclista federat i entrenaal velòdrom olímpic d’Horta.El mes de febrer comença lacompetició fins a l’estiu i facurses de BTT. A la tardorparticipa en marxes popu-lars.

Pedro Jesús Pardo Cuiner

Maria Abad Alumna de 6è de Primària David Romanos Alumne de 3r d’ESO

Núria Zanini Secretària d’ESO

FAS ESPORT?Berta Carbonell, Àlex Oller, Jordi Serrano Alumnes de 6è

Fa sis anys, per indicació del metge, vaig començar a fer esport. Per les facilitats a l’ho-ra de practicar-lo, vaig optar per la cursa a peu. No podia imaginar que amb el pas del temps aquellesport podria arribar a ésser una part tan important de la meva vida.

És un esport que té un inici molt dur i poc agraït. Quan vaig començar era incapaç decórrer seguit més de tres minuts, però a poc a poc i amb constància vaig anar millorant en tots elsaspectes: primer guanyant resistència i després, amb un entrenament una mica més específic, velo-citat.

Quan de mica en mica et vas introduint al món de la cursa a peu a nivell popular, i vulldestacar això de popular, coneixes molta gent que té la mateixa dèria que tu. No has de sentir allòde “estàs com un llum”, “vols dir que no et passes una mica” o allò de “córrer és de covards”, no!Tothom pensa el mateix que tu i, tot i ser un esport individual, a nivell popular hi ha molta com-panyonia i la majoria de la gent està sempre disposada a donar-te un cop de mà.

Per mi el més important són els valors de l’atletisme popular: l’esforç, el treball, la soli-daritat i la disciplina, sempre sense arribar a nivells obsessius, que de tot hi ha. Tots són aplicables ala vida diària. Aquests valors són els que intento explicar a las meves filles perquè els tinguin pre-sents en la seva educació.

Una de les meves filles va començar a practicar atletisme fa dues temporades, fins i totha destacat en algunes proves; però el més rellevant és que, tot i la seva timidesa, el seu nivell d’au-toestima ha pujat moltíssim i a vegades sembla una altra persona, se sent molt més segura d’ellamateixa.

És per tot això que penso, que tant a nivell físic com mental, la cursa a peu i l’atletis-me en general són molt beneficiosos per a tothom que s’ho prengui com el que és, un esport.

Eduard Rojals (maratonià)

11

V I T R A L L

número cinc

PERE CASALDÀLIGA,PERSONATGE DE L’ANY

LA MISSIÓ: EL SEUSOMNI• El 1960 als 30 anys va sentir –diu- la reali-

tat i la crida del Tercer Món.

• A Brasil havia trobat el que buscava: els pobres

de l’Evangeli. Una missió per dedicar-hi la vida.

• Conegut com «Dom Pedro» és una de les perso-

nalitats més representatives de l’Església dels

Pobres al món sencer.

• La fidelitat a la seva gent i als seus principis li ha

valgut sovint l’enemistat enenistat amb els

governants i alguns homes poderosos. Ha pro-

testat sempre contra totes les injustícies i per

aquest motiu han intentat expulsar-lo del

país i fins i tot assassinar-lo.

Per la seva trajectòria personal, social i literària hem triatPere Casaldàliga Personatge de l’Any 2007 de l’Escola Thau.

ESCRIPTOR I POETA• Anomenat Pere Paraula• La voluntat d’escriure i publicar ha estat un dels fets que ha marcat la seva vida:

«...publicar tot el que anàvem vivint... una manera de cridar des de les teulades, com deiaJesús»

• Té el costum d’escriure el seu diari personal.

LA PERSONA

• Cabells blancs tapats amb un barret de palla.

• Els ulls una mica cansats.

• Prim, tant, que fa sensació de fragilitat.

• Camina amb unes «xancletes» de camperol.

• Parla de manera pausada, amb la veu lleugera-

ment trencada per l’edat i una musicalitat carac-

terística a causa de l’accent brasiler que impregna

el seu català.

• Té el seny del seu pare i la rauxa de la seva mare.

• És radical, visceral, profund (amb una certa tossu-

deria), el que diu i el que pensa ho ha de viure fins

a les últimes conseqüències.

• Té un bon sentit de l’humor.

questa història sembla que va tenir lloccap a l’any 1990. Tracta d’en Dirià, un joveindígena de la tribu dels Txetité que llavorsnomés tenia nou anys.

Dels txetitens no en parlamai ningú, però fa segles que ocupen unapart del territori de la selva amazònica, lamés central i també la que té una vegeta-ció més abundant. De fet, estan com ama-

gats entremig dels arbres. Només els ocells, les serps ialguna fera salvatge sap que allà hi viu una tribu feliçque des de fa molts i molts anys segueixen els mateixoscostums. La seva manera de fer i de viure s’ha transmèsd’avis a pares i de pares a fills a través d’històries expli-cades pels caps de la tribu a la vora del foc.

En Dirià sempre gaudia molt escoltant aquestes històries i les entenia totes menys una,aquella que li va explicar el seu avi sobre un ser màgic que duu regals als nens la nit del 24 de des-embre, perquè quan es llevin el dia 25 se’ls trobin i estiguin alegres i contents.

Semblava una història increïble però segur que era certa perquè l’explicava el seu avi,que havia estat cap de la tribu per ser el més savi. Era l’únic cap de tribu que havia visitat els poblatsde la gent civilitzada que viuen molt lluny del seu riu, l’Amazones.

L’avi li havia explicat que hi ha un senyor molt bo, de barba blanca i amb un vestit ver-mell que vola pel cel en un trineu estirat per sis rens i que el dia 24 de desembre a la nit reparteixregals a tots els nens del món que s’han portat bé durant l’any.

És clar que ha de ser cert, però llavors, per què no me n’ha dut mai cap? És que no emporto prou bé? –es preguntava en Dirià. Sempre acabava pensant el mateix, que ell era obedient,

12 número cinc

V I T R A L L

NADAL SOTA ELS ARBRES

a

13número cinc

V I T R A L L

treballava molt, acompanyava els grans a caçar, ajudava la mare a sembrar patates,… I no nomésell, la seva millor amiga, la Txira, també.

“El problema ha de ser un altre... –pensava en Dirià–. Segur que quan aquest senyoracaba de repartir els regals als blancs de més enllà del riu i veu aquests arbres tan grans, no s’ima-gina que aquí dins de la selva també hi viuen nens bons als quals els agradaria molt tenir els seusregals”.

En Dirià cada cop estava més convençut que aquest personatge fantàstic (que no és nimés ni menys que el Pare Noel) necessitava ajuda. Algú li havia de fer veure que el món no s’acaba-va a les cases d’aquells homes i dones blancs que van vestits d’aquella manera tan estranya, com liexplicava el seu avi.

En Dirià va decidir que a aquest senyor se l’havia de guiar fins al poblat. Primer hi haviade saber arribar i després ja decidiria si els nens eren prou bons com perquè els deixés regals. En Diriàva pensar que la millor manera d’ajudar-lo era construir unes fletxes de fusta on hi hagués dibuixatel seu poblat i marcar tot el camí des de casa seva fins a la ciutat dels homes blancs. Ho faria senseque ningú ho sabés. No fos cas que el prenguessin per ximple.

I així ho va fer. Va tallar tronquets d’arbre i en va fer llistons. Cada llistó el va acabar enforma de fletxa indicadora i, finalment, hi va fer un bonic dibuix del seu poblat. Estava convençut quequalsevol que veiés el que l’esperava al final del camí, segur que s’endinsaria a la selva per buscar-lo.

A més, era un bon moment per fer-ho. Els pares eren de cacera i trigarien uns quantsdies a tornar. Per tant, quan s’adonessin que havia marxat ja no faltaria gaire perquè ell tornés.

Quan ho va tenir tot a punt, se’n va anar a veure la seva amiga Txira i li va explicar totel pla. Finalment, li va dir:

— Txira, correré molt i d’aquí a deu dies, si tot va bé, tornaré a ser aquí. Si us plau, quanels pares em trobin a faltar, explica’ls que m’ha vingut a buscar el meu cosí de latribu dels sèteplis i que no els he pogut avisar perquè eren a la gran cacera, però queben aviat tornaré a ser aquí al poblat.

La Txira li deia que els seus pares patirien, però a ella també li agradava la idea de pen-sar que el senyor de la barba blanca sabés que vivien enmig de la selva.

La Txira va insistir que vigilés molt, que no s’arrisqués i que mirés d’estalviar-se elsperills. Li va fer una abraçada i es van acomiadar.

14

V I T R A L L

número cinc

En Dirià va començar la seva aventura. Anava ben carregat. Havia lligat tots els llistonsen un feix i els arrossegava amb una corda. A més, duia un arc i fletxes per si s’havia de defensar d’al-guna fera i també una mena de carmanyola amb pastetes de les que feia la mare. Hauria volgutendur-se un mandró, que li agradaven molt, però no en tenia. D’aigua ja en trobaria pel camí. Aixíva començar la seva aventura cap a la llunyana ciutat dels blancs. L’avi li havia explicat moltes vega-des quin camí havia seguit per arribar-hi i en Dirià estava segur que el trobaria.

Havia caminat 5 dies seguits i a les nits havia dormit poc per guanyar temps. Anava dei-xant els indicadors pel camí, lligats als troncs dels arbres, al costat dels rierols,… En Dirià estava can-sat, però tenia sort perquè cap fera no l’havia atacat. Només el segon dia havia vist una piranya enun estany on anava a penjar un indicador, però no s’hi va acostar i, per tant, no li va passar res. Vagirar cua i se’n va anar. A banda d’aquest petit incident, el viatge estava sent d’allò més tranquil.

El sisè dia al matí, el va despertar un soroll que no havia sentit mai. Era un soroll bonic.Li arribava la música del CD d’un cotxe que estava aparcat per allà a la vora. El soroll que ja no li vaagradar tant i que el va espantar va ser el del motor del cotxe quan va arrencar. En Dirià s’ho mira-va amagat des del darrera d’una planta. Quin animal era aquell, es preguntava. Era dur, de colorsestranys i feia molt soroll. A més, hi havia una dona que en Dirià no sabia com s’havia pogut posardins d’aquella bèstia.

Ara sí que estava espantat, però també content. L’avi ja li havia parlat d’aquella menad’animals i això volia dir que segurament ja havia arribat a la ciutat dels blancs. Allà hi havia caba-nes estranyes, molt diferents de les del seu poblat. Eren les cases dels homes blancs. “Quina maneramés estranya de viure!”, pensava en Dirià.

Així doncs, ja era al final del camí. En Dirià tenia clar que no aniria més enllà. La selva,per a ell, era tranquil·la però aquella ciutat semblava molt i molt perillosa. En Dirià creia que aquellera el punt just on es separava la selva de la civilització i que si posava la primera indicació en unlloc que es veiés bé, al senyor de la barba blanca ja no li costaria gens arribar a casa seva. I així hova fer. Ara només calia tornar cap a casa.Mentrestant, al poblat dels txetitens, tots els grans, desprésde la gran cacera, havien tornat cap a casa. Els pares d’en Dirià es van espantar molt en no trobar-lo. Van preguntar a tothom si l’havien vist, si en sabien alguna cosa. Però ningú no els en sabia dirres. La Txira era l’única que ho sabia. D’una banda, no els volia dir res per no trair la promesa quehavia fet a en Dirià, però d’altra banda estava molt i molt neguitosa i espantada perquè ja feia deudies que en Dirià se n’havia anat i potser li havia passat alguna cosa dolenta. Així és que va decidirexplicar la veritat als pares d’en Dirià.

15

V I T R A L L

número cinc

D’entrada, els pares del nen es van enfadar molt. Creien que el seu fill tenia prou con-fiança en ells com per haver-los dit la veritat i haver-los demanat permís per fer el que volia. Peròno només estaven enfadats, sobretot estaven molt i molt espantats.

Just en aquell moment, van veure com pel camí que entrava al poble arribava un noietrialler, que venia esgotat. Era en Dirià, és clar.

La mare el va abraçar plorant mentre el pare, amb un posat tot seriós li deia:— Tu creus que havies de fer el que has fet sense permís?

— Els ho he explicat perquè estava espantada —li va dir la Txira.

— Pare, mare, ho heu d’entendre —va dir en Dirià—. Avui és dia 24 de desembre i si noposava els senyals segur que aquesta nit no podria venir el senyor de la barba blan-ca a portar-nos regals. Ho sento. Potser ha estat una ximpleria. No ho faré més.

Els pares, en el fons, entenien la il·lusió d’en Dirià. A qualsevol nen li faria il·lusió unacosa així.

— Què t’imaginaves que et podria regalar el senyor de la barba blanca? —preguntà elpare.

— No ho sé —va dir en Dirià—. M’imagino que em podria regalar una joguina bonica,com un mandró. No caldria que fos tan maco com el teu, pare. Però alguna cosa pot-ser sí.

El pare se’l va quedar mirant amb tendresa. —No sabia que t’agradés tant el meu man-dró! —li va dir.

— Au va —li va dir la mare—. Menja alguna cosa i descansa. Ja s’està fent fosc. Els man-drons com el del pare són per a xicots grans.

En Dirià, tot trist i content alhora, va anar cap a la cabana. Es va ajeure al seu jaç defulles tendres i es va quedar profundament adormit.

L’endemà al matí, quan en Dirià es va llevar, al costat del jaç tenia un mandró preciós.Fins i tot més bonic que el del pare. Ell va fer un crit d’alegria mentre el pare i la mare se’l miravenamb tendresa.

“Sembla que el Pare Noel realment existeixi!” —va pensar en Dirià.Fi

Joan Bernal Larrègola (2n ESO)

16 número cinc

V I T R A L L

LA CHANDELEUR ET LES CRÊPESLE SAVIEZ-VOUS?

l’origine, comme c’est souvent le cas, il s’agit d’un mélange de fête païenne et reli-gieuse judéo-chrétienne :

Chez les romains, en Février, pendant les « Parentalia », fêtes en l’honneurdes morts on s’éclairait avec des « chandelles ». Plus tard, vers 472, le papa Gélase 1erl’a inscrite sous le nom de « Chandeleuse » dans le calendrier des fêtes chrétiennes pen-dant lesquelles on faisait des processions avec des chandelles en l’honneur de la pré-sentation de Jésus au temple et de la purification de la Vierge Marie.

Fêter la Chandeleur, c’était aussi une manière de s’allier la bonne fortune,de se protéger du mauvais sort. Par sa forme, la crêpe reprenait le mythe de la roue

solaire et la fête est devenue un porte-bonheur.VOYEZ PLUTÔT QUELQUES LÉGENDES ET TRA-

DITIONS ENCORE BIEN ENCRÉES !Avant, les paysans lançaient la première

crêpe... en haut d’une armoire ! Si elle ne moisissait pas,cela signifiait que leurs récoltes seraient prospères.

Les jeunes filles qui souhaitaient se marierdevaient faire sauter six fois de suite la crêpe, sans la fairetomber : D’après la légende, c’était la garantie de rencon-trer l’âme sœur dans l’année !

Vous devez faire sauter une crêpe de la maindroite et de l’autre tenir une monnaie en or (ou un euro...):si la crêpe retombe bien dans la poêle, la fortune voussourira toute l’année !

à

ET MAINTENANT, LA RECETTE DE BASE :

Voici les ingrédients de la pâte à crêpespour 4 personnes :- 250 g de farine- 3 œufs- 1/2 litre de lait- 1 cuillère à soupe d’huile ou 20g debeurre fondu- Une pincée de sel ou 2 cuillères desucre (selon le cas)

Mélangez ces ingrédients dans un saladier et laissez reposer une heure si possible.Faites cuire chaque crêpe en versant une louche de pâte sur tout le fond d’une poêle huilée ou beu-rrée, surtout très chaude. Faites dorer la crêpe des deux côtés... La première n’est pas toujours réus-sie ! Persévérez !Sucrées, salées, roulées, en triangle, en aumônière, etc., elles sont la garantie d’un moment très con-vivial autour d’une table ! Le 2 Février ou n’importe quel jour de l’année !

17

ENTREVISTA AMB ELS MÚSICS DE STA. CECÍLIA 2006Piano de cua: Judith Coloma. Violí: Stanislav Stepánek.

1. Per quin motiu us dediqueu a la música?J: Perquè m’agrada molt, és una forma de viure.

2. Per què vas escollir tocar el violí?S: Perquè el professor de violí era molt simpàtic.

3. Tens alguna anècdota per explicar-nos?S: La pel·lícula “Amadeus” es va gravar a la RepúblicaTxeca, a la meva ciutat, i el director de la pel·lícula MilosForman necessitava figurants, molta gent; llavors emvan elegir per tocar durant 3 segons el fagot, un instru-ment de vent, i gràcies a això vaig guanyar cinc Òscars. 4. Amb només tres segons?S: Bé, el que passa és que jo tenia divuit anys, quasi trenta quilos menys, i amb la perruca i el vestit de l’è-poca és impossible que em reconegueu.5. Quina escena vas gravar? S: És l’escena quan Mozart està jugant sota el piano amb la seva futura dona, fan jocs de paraules..., i decop sent la música i corre cap a la sala de concerts: allí estic jo amb el fagot, fent veure que el toco.

número cinc

V I T R A L L

CONCERT DE SANTA CECÍLIAvui dia 22 de novembre han vingut a l’escola 2 músics a interpretar-nos un concert.Com ja deveu saber Santa Cecília és la patrona de la música.Bé, aquests músics ens han interpretat alguns fragments de les obres de Mozart ja queel passat mes de gener de2006 es van complir els 250anys del seu naixement. Ens han tocat:• Menuetto per a viol í ip iano.• Sonata per a piano K.331 “Par is ina” en lamajor .• Concert per a viol í iorquestra K. 219 núm. 5“A la turca” en la ma-jor .W. A. Mozart

a

Textos: Maria Morros i Isabel Walton. Fotografia: Gillem Giralt i Marc Lizana . Dibuix: Daniel Casasampera

Judit Coloma amb el piano de cua i Stanislav Stepánekamb el violí.

^

˘

ˆ

˘

18

V I T R A L L

número cinc

EL MÓN EDITORIAL(ENTREVISTA A ANNA LIARÁS - EDITORADE GRIJALBO)

Anna Liarás, nascuda a Barcelona, fa més de 40anys, treballa al grup Random House Mondadori des de fa més de10 anys. És l’editora de llibres de ficció, policíacs i de novel·la his-tòrica i de l’exitós L’ESGLÉSIA DEL MAR. És una apassionada de laseva feina i aprofita el seu viatge diari en tren de casa a la feina–viu a Castelldefels- per llegir els manuscrits que després publi-carà. Li agrada fer esport, anar en bicicleta i veure el mar.

Ha estat molt amable de concedir-nos aquestaentrevista i parlar-nos de la seva feina.

T i H: Hola Anna, sabem que l’oferta de manuscrits que us arriba a l’editorial és molt important. Ensagradaria saber com seleccioneu els llibres que voleu editar.

A: Els agents literaris són els que ens envien la selecció de llibres que creuen que s’adapten més alsnostres catàlegs i col·leccions. També ens arriben de manera espontània manuscrits directament dels seus autors.Els scouts, que són a l’estranger (a Nova York i a Londres), ens envien informació privilegiada de les tendències idels escriptors.

Tenim també un equip de 10 lectors que es llegeixen 20/30 llibres setmanals i fan un informe devaloració per ajudar l’editor a decidir.

T i H: Ens pots explicar com és el dia a dia d’una editora com tu?

A: Cada dia és diferent i variat: reunions amb màrqueting, comitè editorial, redactar textos per a lescontraportades, correccions, recomanacions als autors sobre l’estil, etc.

T i H: Podries fer-nos un resum del procés d’edició d’un llibre?

A: Comença amb l’informe del lector, després la selecció, la presentació al comitè (mensual), la con-tractació dels drets, es passa a traduir si és estranger, es dóna a imprimir i s’enquaderna, després va al magatzemi es distribueix a les llibreries. El lector té la darrera paraula.

T i H:Quan decidiu publicar un títol, teniu pistes de si aquest serà reconegut socialment o és sem-pre una sorpresa?

A: És com una bola de cristall! Si seguim les tendències, podem endevinar una mica, però sempre hiha sorpreses.

T i H:Quin ha estat el darrer èxit de la vostra editorial i com el vàreudescobrir?

A: El nostre darrer èxit ha estat L’ESGLÉSIA DEL MAR, d’IldefonsoFalcones. N’hem venut quasi un milió d’exemplars. Quan el vam contractar, estàvemsegurs que funcionaria ja que estava de moda aquest estil. Sabíem que era un llibreambiciós, però no imaginàvem el fenomen que ha estat. Ens va arribar directamentde l’autor, no d’una agència. Vam treballar molt amb l’autor corregint el llibre.

T i H: Per acabar, què ens pots dir, des de la teva posició, per animar elsjoves a la lectura?

A: El més important és que els motivem per llegir, des de casa i des del’escola, recomanant llibres que els resultin atractius. De vegades fenòmens comHarry Potter poden fer descobrir el plaer de la lectura a nens i joves.

Thalia Lavaill/Helena Moix4t ESO

19

V I T R A L L

número cinc

ELS ARBRES DE L’ESCOLA

enim la sort que la nostra escola està envoltada d’arbres. Ens agradaria presentar-vos-els.

Començarem pel xiprer ja que és un arbre símbol de benvinguda i acolli-ment. Per això davant de laporta principal de les masies hihavia xiprers, que eren arbresque es veien des de molt lluny.Si el caminant en veia undavant d’una casa, sabia que hi

seria ben rebut; si en veia dos, tenia la certesa que lidonarien menjar i aigua; si n’hi havia tres, fins i tot podriaquedar-s’hi a passar la nit.

ELS RACONS DE L’ESCOLA

tEl xiprer Cupressus semprevirens és un arbre de fullesperennes, de capçada allargada, que pot arribar a fer 30metres d’alt. Té les fulles esquamiformes i de color verdfosc, els seus fruits tenen propietats astringents.

El racó del xiprer és un lloc molt acolli-dor i agradable perquè és ombrívol, hi ha terra, té laparet de l’edifici a la vora i una barana, com la de lescarreteres, que serveix de banc per asseure-s’hi aparlar amb els amics o a contemplar la muntanya.

Quan érem petits jugàvem al voltantdel tronc del xiprer, enterràvem les boles de sorra alseu peu, usàvem els seus fruits per tirar-nos-els i,fins i tot, algun eixelebrat pintava el seu tronc.

Text i fotografia: Mireia Artigas, Carlos Barangé, Cèlia Casas, Mireia Espinach i Guillem Marginet.

Alumnes de 6è EP

Aquesta diada ben farcida de música i de dansa, de castanyes torra-des i exquisits panellets l ’hem aprofitat per a acompanyar en FacundoAndrés en el seu comiat de l ’escola.

20

C A L A I X D E S A S T R E

número cinc

CELEBREM TOTS SANTS, LA CASTANYADA I UN BON SAC DE RECORDS

Enguany el refranyer tradicional que fa refe-rència al temps meteorològic de Tots Santsens ha ben enganyat. Però a l’escola no hembadat i els més petits de Parvulari han pre-parat les tradicionals danses i cançons queparlen i expliquen el temps de les castanyestorrades, els moniatos i els panellets desempre. Tot això per a rebre el dia abans deTots Sants les castanyeres que baixen delMontseny carregades de castanyes. La sor-presa ha estat majúscula quan han arribatamb l’autocar del Facundo a dins de l’esco-la. Tots els nens i nenes de Parvulari elsesperaven. En Facundo ha ajudat la Maria ien Quimet (aquest any hi havia castan-yer ) a baixar de l’autocar per anar al polies-portiu.

Allà entre cançons i danses, entre un“Marrameu” i “El ball de la castanya”,hem aprofitat per expressar el nostre sin-cer agraïment a en Facundo per la sevatasca feta tots aquests anys. Des dels méspetits fins als més grans, ha estat unacelebració senzilla plena de records. I pera berenar un grapat de castanyes que pera escalfar no calien, però per a fer-nospassar la gana anaven d’allò més bé.

21número cinc

C A L A I X D E S A S T R E

ON ANEM DE FESTA?

Petita població de la comarca de la Garrotxa,prop de Besalú. Des de sempre els seus vila-tans han estat uns bons artesans en l’elabora-ció d’espardenyes, com a calçat tradicionaldel nostre país. No fa massa temps l’havienportat els pagesos, els militars, els mossosd’esquadra i ara es torna a portar per la sevacomoditat i per ser un calçat d’allò més eco-lògic i natural. I, és clar, és el calçat arrelat alpaís i part de la indumentària del nostre ves-tit tradicional.

Per aquest motiu s’hi celebra la Fira de Quaresma el primerdiumenge de març, també anomenada Fira de l’Espardenyaperquè aquest calçat és el centre de la festa. Es pot veure ala Plaça del Mercat com es fan les espardenyes amb els tre-nats de cànem, com es cusen les taloneres i com li posen lesbetes. Una espardenya de principi a fi.

Tot passejant per la fira trobarem altres parades de produc-tes artesans i naturals.

Marta Nadal i Elisenda Orteu 6è C de Primària

- Pulpo a feria: Galícia- Bocata calamares: Madrid- Pescaito frito: Andalusia- Seques amb botifarra: Catalunya- Morcilla de arroz: Castella Lleó- Paella de verdures: València- Caldereta de llagosta: Illes Balears- Cocochas en salsa verde: País Basc- Papas con mojo picón: Illes Canàries- Cocido montañés: Cantàbria- Tortilla de patatas y pimientos: La Rioja- Pa amb tomàquet: Catalunya

Resposta enviada per la Berta Faura(Alumna de 4t de Primària)

On anem del número QUATRE: Lladó

Solucionari del número anterior

22 número cinc

C A L A I X D E S A S T R E

Material : Una pilota

Espai : Qualsevol camp delimitat (un camp de futbol...)

Com s’hi juga: 1. Com a mínim hi poden jugar tres persones. Un dels jugadors llen-ça enlaire la pilota. Els altres han d’intentar agafar-la.

2. Qui agafa la pilota provarà de tocar algú. Si et toquen has de seurea terra. “Ets un conill caçat”.

3. Si et tiren la pilota i l’entomes sense que toqui a terra, el caçadorés qui seurà.

4. Un conill caçat pot salvar-se si aconsegueix agafar la pilota i pas-sar-li a un altre que estigui assegut.

5. Si tots els jugadors estan asseguts menys tu, guanyes!

Alumnes de 4t de Primària

Les nenes i els nens de 4t van ensenyar a jugar els companys de 3r. Una tarda van anar plegats al pati i hi van jugar la mar de bé.

Un joc de pati A CAÇAR CONILLS

23número cinc

P L A N A O B E R T A

CIRCULAR SEGUR AMB BICICLETA

Les col·laboracions han d'incloure nom i cognoms i una adreça electrònica o

telèfon de contacte. Podeu enviar les col·laboracions:

• Per carta a: Consell de redacció de la revista de l'escola Thau. Ja sigui per correu

ordinari o lliurada personalment a Secretaria.

• Per correu electrònic a: revista@thaubcn.iccic.edu

Sorprèn que l’Ajuntament de Barcelona promogui el desplaça-ment per la ciutat amb bicicleta. Si ens hi parem a pensar, els carrils habi-litats són ben pocs i només n’hi ha en alguns carrers molt importants i on ladensitat de trànsit és considerable, com la Diagonal.

Però, què passa si per arribar al teu destí et veus obligat a nopassar per aquests grans carrers? Doncs bé, pots optar per circular per lacarretera juntament amb els cotxes i amb el temor de ser envestit, o béoptar per envestir els vianants si circules per la vorera. Sense anar més lluny,es dóna aquesta situació en carrers tan transitats com Muntaner, la Rambla,etc.

Trobo que hi ha una gran falta de carrils per a bicicleta en elmeu barri, Sarrià. En el mapa d’ampliacions de la xarxa de carrils-bici que esfarà en un futur, no es pot veure cap mena de carril per aquesta zona. Laveritat és que crec que si vostès fessin com jo, si vostès agafessin la bicicle-ta cada matí, buscarien qualsevol solució per poder circular més segurs.

Molts pensaran que aquesta carta no servirà de res ja que hi hapocs ciclistes, però no és cert, el seu nombre cada dia va augmentant grà-cies sobretot al fet que és un transport molt ecològic amb el qual t’estalviestemps i diners, és divertit i és una manera ideal de fer esport sense necessi-tat de canviar els hàbits quotidians. Ja no és estrany veure persones que fande la bicicleta l’únic transport. En conseqüència, demano a l’Ajuntament unaampliació dels carrils bicicleta a Sarrià per així millorar la seguretat delsciclistes i evitar accidents.

Mariona Cortada Xicoy(4t d’ESO)Barcelona

escola

Barcelona