1

EL MOVIMENT OBRER I LA SEUA IDEOLOGIALES IDEES DE KARL MARX (1818-1883)

Concepció materialista de la Història«(...) I encara quan la vida dels sentits es reduïsca al minimum, a allò més elemental -a un

pal-, com en Sant Bru, aquest mínim pressuposarà sempre, necessàriament, la producció de tal pal. Per consegüent, el primer en tota concepció històrica, és observar aquest fet fonamental en tota la seua significació i en tot el seu abast i col·locar-lo en el lloc que li correspon.»

(MARX, Karl: La ideologia alemanya.1846)«La producció de les idees, del pensament dels hòmens, de la seua comunicació espiritual,

apareix ací com a emanació de la seua condició material. El mateix regix per a la producció intel·lectual representada en el llenguatge de la política, les lleis, la moral, la religió, la metafísica, etc., d'un poble.»

(MARX, Karl: La ideologia alemanya.1846)«El mode de producció de la vida material condiciona el procés de la vida social, política i

intel·lectual en general. No és la consciència de l'home la que determina el seu ser, sinó, al contrari, és el seu ser social el que determina la seua consciència.»

(MARX, Karl: Contribució a la crítica de l'economia política.1859)La lluita de classes(Text 3, pàgina 70 del llibre)«El poder executiu de l'Estat modern no és més que un comitè per a dirigir els negocis

comuns de tota la burgesia...La burgesia, amb el ràpid millorament de tots els instruments de producció, amb els

immensament facilitats mitjans de comunicació, arrossega a totes les nacions, inclús les més bàrbares, a la civilització. Els baixos preus dels seus articles són l'artilleria pesada amb què derroca totes les muralles xineses...

Si [la burgesia] ha creat enormes ciutats, ha augmentat enormement la població urbana en comparació amb la rural, rescatant a una part considerable de la població de la idiotesa de la vida rural... durant el seu govern de a penes cent anys, ha creat forces productores més massives i colossals que totes les generacions anteriors juntes...

[Inicialment], els proletaris no combaten els seus enemics (la gran burgesia o els capitalistes), sinó als enemics dels seus enemics, allò que queda de la monarquia absoluta, els terratinents, la burgesia no industrial, la xicoteta burgesia.»

(MARX, Karl i ENGELS, Frederich: El Manifest Comunista.1848)«Mentre disminuïx constantment el nombre dels magnats del capital, que usurpen i

monopolitzen tots els avantatges d'aquest procés de transformació, creix la massa de la misèria, l'opressió, l'esclavitud, la degradació, l'explotació; però, amb açò, creix també la rebel·lió de la classe treballadora, una classe cada vegada més nombrosa i disciplinada, unida, organitzada pel mateix mecanisme del procés de producció capitalista. El monopoli del capital es convertix en un grilló del sistema de producció, que va brollar i va florir amb ell i sota ell. La centralització dels mitjans de producció i la socialització del treball aconseguixen finalment un punt en què són incompatibles amb el seu tegument capitalista. Aquest tegument esclata en trossos. Les campanes toquen a mort per la propietat privada del capitalista. Els expropiadors són expropiats.»

(MARX, Karl: El capital. 1863-1867)Treball, salari i explotació«Només venent més barat poden uns capitalistes desallotjar a altres i conquistar els seus

capitals. Per a poder vendre més barat sense arruïnar-se, han de produir més barat; és a dir, augmentar tot el possible la força productiva del treball. I el que augmenta especialment esta força productiva és: una major divisió del treball, l'aplicació en major escala i el constant perfeccionament de la maquinària. Quan major és l'exèrcit d'obrers entre els que es dividix el treball, com més gegantina és l'escala en què s'aplica la maquinària, més disminuïx relativament el cost de producció, més fecund es fa el treball. D'ací que entre els capitalistes es desenvolupe una rivalitat en tots els aspectes per a incrementar la divisió del treball i la maquinària i explotar-los en la major escala possible.»

(MARX, Karl: Treball assalariat i capital.1849)

2

«Arribem, per tant, a aquesta conclusió. Una mercaderia té un valor per ser cristal·lització d'un treball social. La magnitud del seu valor o el seu valor relatiu depén de la major o menor quantitat de substància social que tanca; és a dir, de la quantitat relativa de treball necessària per a la seua producció. Per tant, els valors relatius a les mercaderies es determinen per les corresponents quantitats o sumes de treball invertides, realitzades, plasmades en elles. Les quantitats corresponents de mercaderies que poden ser produïdes en el mateix temps de treball són iguals. 0, dit d'una altra manera: el valor d'una mercaderia està en la mateixa proporció que la quantitat de treball plasmat en ella, que seria un valor idèntic al d'una mercaderia amb una quantitat de treball plasmat igual al de l'altra.»

(MARX, Karl: Salari, preu i guany.1865)Dictadura del proletariat i societat sense classes«Ja vam deixar dit que el primer pas de la revolució obrera serà l’exaltació del proletariat al

poder, la conquesta de la democràcia.El proletariat es valdrà del poder per a anar despullant gradualment la burgesia de tot el

capital, de tots els instruments de la producció, tot centralitzant-los en mans de l’Estat, és a dir, del proletariat organitzat com a classe governant, i procurant fomentar, per tots els mitjans i amb la major rapidesa possible, les energies productives. És clar que al principi això només es podrà portar a terme mitjançant un acció despòtica sobre la propietat i el règim burgés de producció, mitjançant mesures que, tot i que de moment semblen econòmicament insuficients i insostenibles, en el transcurs del moviment seran un gran ressort propulsor, i de les quals no se pot prescindir com a mitjà per a transformar tot el règim de producció vigent.»

(MARX, Karl i ENGELS, Friedrich: El Manifest Comunista.1848) (Text 4, pàgina 71 del llibre)«La dictadura de classe del proletariat com a punt de transició necessari per a arribar a la

supressió de les diferències de classe, a la supressió de tot el règim de producció sobre el qual reposen aquestes, a la supressió de totes les relacions socials que corresponen a aquest règim de producció, al trastocament de totes les idees que emanen d'aquestes relacions socials.»

(MARX, Karl: La lluita de classes a França.1850)«La classe treballadora substituirà, en el curs del seu desenvolupament. a l'antiga societat

civil per una associació què exclourà a les classes i el seu antagonisme; i no hi haurà ja poder polític pròpiament dit, ja que el poder polític és precisament el resum oficial de l'antagonisme en la societat civil.» (MARX, Karl: Misèria de la filosofia.1847).

LES IDEES DE L’ANARQUISME: MIKHAÏL BAKUNIN (1814-1876) I DE PIOTR KROPOTKIN (1842-1921)

La doctrina de la revolució en Bakunin«Sapieu-ho bé, el llaurador odia tots els governs. Els suporta per prudència; els paga

regularment els impostos i permet que li lleven els fills per a convertir-los en soldats, ja que no veu com podria fer-ho d'una altra manera i no participa en cap canvi perquè pense que tots els governs valen el mateix i que el nou govern, tinga el nom que tinga, no serà millor que l'antic, i perquè vol evitar els riscos i els despeses d'un canvi inútil...

Només pot imposar-se la col·lectivitat als esclaus; i llavors la col·lectivitat passa a ser la negació mateixa de la humanitat. En un poble lliure la col·lectivitat només podrà produir-se per la força de les coses, no per la imposició des de dalt sinó pel moviment espontani des de baix, al mateix temps lliure i necessàriament, quan hagen desaparegut, agranats per la revolució, les condicions de l'individualisme privilegiat: la política d'Estat, els Codis criminal i civil, la família jurídica i el dret d'herència. Cal estar boig, he dit per a tractar d'imposar als llauradors qualsevol cosa en les actuals circumstàncies; seria fer d'ells uns enemics de la revolució amb tot seguretat; seria portar la revolució a la ruïna...

Amb quin dret els obrers imposaran als llauradors qualsevol forma de govern o d'organització econòmica? Amb el dret de la revolució, es diu. Però la revolució ja no és tal des del moment que actua despòticament i quan, en compte de provocar la llibertat en les masses, provoca la reacció en el seu si.

Quina és la base, l'explicació, la teoria d'aquesta pretensió? La pretesa o real superioritat de la intel·ligència, de la instrucció, de la civilització obrera en una paraula, sobre la civilització del

3

camp. Però sabeu que amb tal principi es poden legitimar totes les conquistes i consagrar totes les opressions?»

(BAKUNIN, Mikhaïl: La llibertat. Ed. Grijalbo, 1972)(Text 6, pàgina 71 del llibre)El govern segons Kropotkin(Text 7, pàgina 72 del llibre)

Revisa els documents 3 i 4, pàgina 73, i, junt el següent text, observa les principals similituds i diferències entre els plantejaments del marxisme i de l'anarquisme bakuninista.

Carta d'Engels a Teodor Cuno sobre Bakunin«Bakunin, que fins a 1868 havia intrigat contra la Internacional, va ingressar en ella després

del fracàs patit a Berna en el Congrés de la Pau i immediatament es va posar a conspirar des de dins contra el Consell General. Bakunin té una teoria original, que és una mescla de proudhonisme i comunisme. Per cert, el punt bàsic del seu proudhonisme és la idea que el mal més greu, amb el que cal acabar, no és el capital i per tant no és l'antagonisme de classe que el desenvolupament social crea entre els capitalistes i els obrers assalariats, sinó l'Estat. Mentre la gran massa d'obrers socialdemòcrates compartixen el nostre punt de vista que el poder de l'Estat no és més que una organització adoptada per les classes dominants -els terratinents i els capitalistes- per a protegir els seus privilegis socials. Bakunin afirma que l'Estat és el creador de capital, que el capitalista posseïx el seu capital únicament per obra i gràcia de l'Estat. I ja que l'Estat és, per tant, el mal principal, cal acabar per damunt de tot amb ell i llavors el capital clavarà el bec per si sol. Nosaltres, en canvi, sostenim el contrari: acabeu amb el capital, que és la concentració de tots els mitjans de producció en mans d'uns pocs, i l'Estat es desmembrarà per si sol.

Londres, 24 de gener 1872»

EL MOVIMENT OBRER: DE LA A.I.T. A LA REVOLUCIÓ RUSSAPreàmbul i estatuts de la 1ª Internacional (AIT) (Text 2, pàgina 73 del llibre)La Comuna de París (1871)(Text 5, pàgina 74 del llibre)«Després de sis mesos de fam i de ruïna, causades més prompte per la traïció de dins que

per l'enemic de fora, s'alcen davall les baionetes prussianes com si entre França i Alemanya mai hi haguera hagut guerra i com si l'enemic no estiguera a les portes de París. La història no té un altre exemple semblant de grandesa.» (Carta de Marx a Kugelmann, 12 d'abril 1871)

«L'antítesi directa de l'Imperi era la Comuna. El crit de república social, que la revolució de febrer va ser anunciada pel proletariat de París, no expressava més que el vague anhel d'una república que no acabara només amb la forma monàrquica de la dominació de classe. La Comuna era la forma positiva d'aquesta república.

París, seu central de vell poder governamental i al mateix temps, baluard social de la classe obrera de França, s'havia alçat en armes contra l'intent de Thiers i els «rurals» de restaurar i perpetuar aquell vell poder que els havia sigut llegat per l'Imperi. I si París va poder resistir va ser únicament perquè, a conseqüència del setge, s'havia desfet de l'exèrcit, substituint-lo per una Guàrdia Nacional, el principal contingent de la qual el formaven els obrers. Ara es tractava de convertir aquest fet en una institució duradora. Per això, el primer decret de la Comuna va ser per a suprimir l'exèrcit permanent i substituir-lo pel poble armat.

La Comuna estava formada pels consellers municipals triats per sufragi universal en els diversos districtes de la ciutat. Eren responsables i revocables en tot moment.»(MARX, Karl: Manifest del Consell General de la A.I.T. sobre la guerra civil a França en 1871)

Reivindicació de la jornada de huit hores (1882)«Nosaltres, Assemblea dels sindicats del cinturó industrial de Chicago en representació dels

treballadors organitzats, declarem que la jornada de huit hores permetrà donar més treball i millors salaris. Declarem que permetrà la possessió i gaudi de majors riqueses a qui les creen. Esta llei alleujarà la càrrega de la societat donant treball als aturats. Disminuirà el predomini del ric sobre el

4

pobre, no perquè el ric vaja a ser pobre, sinó perquè el pobre s'enriquirà. Crearà les condicions necessàries a la promoció intel·lectual de les masses. Disminuirà el crim i la intemperància. Per als obrers, suposarà un augment de possibilitats de control de les condicions de vida a què se'ls sotmet. Augmentarà les necessitats, estimularà l'ambició i disminuirà el conformisme dels obrers. Estimularà la producció i augmentarà el consum de béns entre les masses. Farà necessari l'ús cada vegada més estès de màquines per a economitzar la força de treball. No perjudicarà, no torbarà, no pertorbarà l'actual sistema de remuneració del treball. Al contrari, és una mesura que tendirà, de manera permanent, a acréixer els salaris sense augmentar per això el cost de producció de les riqueses. Disminuirà la pobresa i augmentarà el benestar de tots els assalariats. I gràcies a esta llei, en alguns anys, l'actual sistema salarial desapareixerà per a cedir el lloc a un sistema de cooperació industrial en el qual els salaris representaran guanys i no (com ocorre ara) el mínim necessari a l'assalariat.»

La celebració del 1r de maig (Text 12, pàgina 86 del llibre)Industrialització i millora de la classe treballadora«Donada aquesta estabilitat de preus, pareix clar que l'augment dels salaris del segle XIX va

haver de representar una constant millora del nivell de vida de la classe obrera europea en el seu conjunt. Sir John Chapham opinava que el salari real en 1900 a Anglaterra era un 50% superior al de qui haguera fet el mateix treball en 1850. En els Estats Units, els salaris en 1900 eren probablement el doble dels d'Anglaterra, però cal assenyalar que havien augmentat el mateix en percentatges. Estes xifres no tenen en compte que les hores de treball se van anar reduint constantment en el segle XIX i tampoc tenen en compte l'increment de població. Per tant, conforme a qualsevol patró acceptat en el segle XX per al mesurament dels índexs dels nivells d'ingressos, els treballadors dels països que es trobaven en via d'industrialització van millorar les seues condicions de forma regular i constant, si s'exceptuen els primers vint o trenta anys. Per consegüent, les teories del "empobriment" de Marx pareixen ser tan inexactes en la seua pròpia època com ara.

Cal fer, no obstant, tres puntualitzacions a propòsit d'esta qüestió. La primera d'elles consistix en el fet que, en els últims anys de l'era de l'agricultura, un creixent nombre de persones obtenia el que, en realitat, eren uns ingressos extres... plantant i venent hortalisses en la seua pròpia casa, pescant i caçant de furtius, cometent algun furt i també filant. Aquests beneficis desapareixien quan un home es traslladava a viure a un barri pobre de Manchester, encara que els seus ingressos salarials foren més elevats, tal com solia ocórrer. En segon lloc, el desarrelament d'una antiga família rural i la seua integració en el que era sens dubte una societat urbana primitiva sense tradicions i faltat, durant diverses generacions, d'una cultura pròpia, va crear un clar empobriment espiritual...

En tercer lloc, totes les anàlisis d'ingressos ignoren el treballador en desocupació, al treballador subempleat i també la necessitat que se'ls planteja a innumerables persones de mantindre parents o amics sense ocupació.

Així i tot, fetes totes les excepcions, hauria de resultar evident que, mesures segons el simple, pràctic i generalment reconegut criteri del poder adquisitiu, les oportunitats de la majoria de treballadors dels països industrials van augmentar en forma constant durant la revolució industrial.»

(THOMAS, Hugh: Una història del món. Ed. Grijalbo, Barcelona,1982)El revisionisme de Bernstein«La conquista del poder polític per la classe obrera i l'expropiació dels capitalistes no són

objectius finals, sinó, només mitjans per a la realització de certs esforços i objectius determinats. En quant tals, formen part del programa de la socialdemocràcia i no són combatudes per ningú. Pel que es referix a les circumstàncies en què es realitzarà, són imprevisibles. Però per a poder conquistar el poder polític són necessaris els drets polítics, i el més important dels problemes de tàctica que la socialdemocràcia ha de resoldre actualment, al meu entendre, és el del millor mig d'ampliar els drets polítics i econòmics dels obrers alemanys. Fins que no es trobe una solució satisfactòria a aquest problema, l'accentuació dels altres no serà més que un exercici declamatori.»

(BERNSTEIN, Eduard: Carta al Congrés de Stuttgart. 1898)

5

La condemna del revisionisme «El Congrés condemna de la manera més decisiva l'intent revisionista d'alterar la

nostra tàctica basada en la lluita de classes. Els revisionistes desitgen que la conquesta del poder polític, sobreposant-nos als nostres enemics, siga substituïda per una política que s'enfronte feblement amb l'ordre actual. La conseqüència d'aquesta tàctica revisionista seria la transformació del nostre partit. Ara treballa per una ràpida conversió de l'ordre burgés existent de la societat en un ordre socialista; en altres termes, és un partit veritablement revolucionari en el millor sentit de la paraula. Si s'adoptara la política revisionista es convertiria en un partit que es conformaria amb només formar la societat burgesa.

A més, el congrés del nostre partit [SPD] condemna qualsevol temptativa de no tindre en compte els conflictes de classe existents i sempre en augment, amb el propòsit de convertir el nostre partit en un satèl·lit dels partits burgesos.»

(Resolució del Congrés de la II Internacional, Amsterdam, 1904)

Apologia de la violència proletària«Els hòmens que dirigixen al poble paraules revolucionàries haurien de sotmetre's a severes

obligacions de sinceritat perquè els obrers entenen les paraules en el sentit exacte que els dóna la llengua i no s'entreguen en absolut a una interpretació simbòlica. Hui jo no vacil·le a declarar que el socialisme no sabria subsistir sense una apologia de la violència.

Amb les vagues, el proletariat afirma la seua existència. Jo no puc resoldre'm a veure, en les vagues quelcom semblant a una ruptura temporal de relacions comercials entre un botiguer i un abastador de prunes, perquè no s'entengueren sobre els preus. La vaga és un fenomen de guerra. Per tant, constituïx un cras error dir que la violència és un accident cridat a desaparèixer, produït per les vagues.

La revolució social és una extensió d'aquesta guerra en què cada gran vaga és un episodi: d'ací que els sindicalistes parlen d'esta revolució en llenguatge de vaga. El socialisme es reduïx per a ells a l'espera, a la preparació de la vaga general que, semblant a una batalla napoleònica, suprimirà a un règim condemnat...

L'aproximació que s'establix entre les vagues violentes i la guerra és fecunda en conseqüències... La guerra feta sense embuts, sense cap atenuació hipòcrita, amb vista a la derrota d'un enemic irreconciliable, exclou totes les abominacions que van deshonrar a la revolució burgesa en el segle XVIII. L'apologia de la violència és particularment fàcil.

La guerra social al fer una crida a l'honor, que es desenvolupa tan naturalment en tot exèrcit organitzat, pot eliminar els vils sentiments contra els quals la moral continuarà sent impotent.» (SOREL, George: Réflexions sur la violence. París, 1906)

Fracàs de la Conferència d'Estocolm (1917)«Ja no hi ha dubte: la "gran" Conferència d'Estocolm s'ha esvaït. Després de mesos durant

els quals el món sencer va mirar cap a Estocolm com cap a una nova Meca d'on devia vindre la llum alliberadora, la paraula redemptora; entenga's, la pau, tot l'assumpte s'ha afonat com un castell de cartes. Cert, el Comité holandés-escandinau continua i inclús ha publicat un llarg manifest pel que consola a la humanitat malalta, fent-la creure que ell no ha renunciat a reunir una Conferència a Estocolm i que està prest a prosseguir la seua acció d'una manera tranquil·la i reflexiva. Però ni tan sols un xiquet es deixaria enganyar per semblant confessió de fracàs, i el món sencer li torna l'esquena decepcionat i irritat. La gran representació no tindrà, perquè, lloc. I això perquè França i Gran Bretanya no han concedit passaports als delegats.

Nosaltres preguntem: Seria possible tal cosa si la Conferència d'Estocolm haguera sigut l'expressió veritable del moviment obrer en els diversos països, l'expressió de la voluntat de lluita de les masses...? Que una conferència socialista internacional, l'objectiu de la qual era revolucionar Europa i el món, i obrir una nova era en la història universal, haja fracassat a causa d'una negativa de passaports, només prova una cosa: que Estocolm era el camp de fira d'unes dotzenes de Fürher, en tant que les masses brillaven per la seua absència.

Estocolm i el seu fiasco constituïxen la prova clàssica que el socialisme internacional no pot ressorgir per mitjà d'artificis presos en un magatzem de vestuari, memòries, discursos efectistes, mocions revolucionàries i la resta de foteses de teatre. La Segona Internacional, la Internacional

6

de les frases ressonants, de gestos revolucionaris i covards accions, hi és morta, i el seu cadàver no es deixarà que ressuscite: tal és la moralitat de l'episodi d'Estocolm.»(Oració fúnebre de la Segona Internacional, apareguda en el periòdic "Spartacus", el 7 de novembre de 1917)

Organització sindical i política del moviment obrer (s.XIX-XX)El moviment obrer, be siga de caràcter marxista o anarquista, va créixer i desenrotllar-se a

finals del s.XIX i principis del XX amb pes desigual segons els diferents estats-nació, a pesar que el seu pretès internacionalisme volia eliminar les referències a tot marc nacional. Partint d’aquesta contradicció aparent, farem referència a les principals nacions europees: 1845: Revitalització de les primeres associacions obreres o Trade Unions al Regne Unit, que

acabarien reunides el 1868: Trade Unions Congress, com a primera gran organització sindical de masses.

1864: Fundació, el 29 de setembre a Saint-Martin's Hall (Londres), de la Associació Internacional de Treballadors (AIT) o 1ª Internacional Obrera, on Karl Marx és anomenat president de la reunió i es constituirà en l'ideòleg bàsic del Manifest Inaugural de la Internacional i dels estatuts provisionals.

1868: Fundació per Mikhail Bakunin, a Ginebra (Suïssa), de la Aliança Internacional de la Democràcia Socialista, amb la que sol·licità la seua incorporació a l'AIT, a la que s'incorporà el 1869, i en la que, junt a Proudhon, comença a tindre confrontacions dialèctiques amb Marx. Formació de seccions al diferents països.

1871: En mig de la Guerra franco-prussiana, els resistents de París creen l'anomenada Comuna de París (març-maig), amb sistema d'autogovern de la població que assumeix formes d'organització pròximes al socialisme. Després de la desfeta de la Comuna de París, es prohibeixen els sindicats i el dret de vaga a França.

1872-76: Divisió de l'AIT entre marxistes i bakuninistes, expulsió del bakuninistes (Congrés de La Haia,1872), dissolució oficial de l'AIT (Congrés de Filadèlfia,1876) i continuïtat de l'AIT en versió anarco-bakuninista.

1889: Després d'un Congrés a París amb fortes divergències, els grups socialistes més pròxims al marxisme funden la II Internacional Obrera (o Internacional Socialista o Socialdemòcrata), però amb un funcionament que es basa en la federació de partits i grups nacionals autònoms, pel que es interessant observar les diferents agrupacions nacionals, amb l'objectiu de comparar-les amb l'evolució que es dona a Espanya.

19 02: Fundació de la Confederació General del Treball (CGT), amb membres d’origen marxista i anarquista i plantejaments revolucionaris.

1906: Fundació del Partit Socialista Francés (PSF), per la unió dels demòcrates i els revolucionaris, amb la direcció J. Guesde i Jean Jaurés.Alemanya

1863: Fundació de l’Associació General dels Treballadors Alemanys (ADAV) per Ferdinand Lassalle (“socialista”).

1869: Fundació pels marxistes A. Bebel i W. Liebknecht del Partit Obrer Socialdemòcrata Alemany (SDAV).

1875: Fundació del Partit Socialdemòcrata Alemany (SPD), per fusió de l’ADAV i el SDAV al Congrés de Gotha.

1878: Prohibició dels sindicats. 1890: El SPD adopta el “programa d’Erfurt”, marcadament marxista, però apareixen

conjuntament tendències revisionistes i revolucionàries. Aparició, amb les noves lleis sobre sindicats, dels primers sindicats socialistes lliures.

1912: El SPD es transforma en la primera força política a Alemanya.Itàlia

1882: Fundació del Partit Obrer Italià (POI), amb components predominantment anarquistes. 1892: Escissió dels anarquistes. 1893: Fundació del Partit Socialista dels Treballadors Italians (PSLI) (marxista). 1906: Fundació de la Confederació General del Treball (CGL)

Rússia 1873: El marxista rus Plekhanov funda a Ginebra (Suïssa) el partit Emancipació del Treball.

7

1895-98: Fundació del Partit Obrer Socialdemòcrata Rus (POSDR), però la seua direcció estava exiliada a l’estranger (Plekhanov, Vera-Sasulich, etc.) o en presó (Lenin, etc.).

1903: Després del 2n Congrés (a Londres i Brussel·les), el POSDR es divideix en dos faccions: menxevics i bolxevics.

TEXTS I DOCUMENTS SOBRE LA REVOLUCIÓ RUSSAL'abolició de la servitud a Rússia«Considere que l'alliberament dels serfs que ha sigut sotmés a la consideració del

Consell d'Estat, és una qüestió vital per a Rússia, de la que dependrà el desenrotllament de la seua força i de la seua potència en el futur. Estic segur que tots vostés, senyors, estan tan convençuts com jo mateix dels beneficis i de la necessitat d’aquesta mesura. Estic convençut, a més, que aquesta matèria no pot posposar-se, per la qual cosa propose que el Consell d'Estat la porte a termini dins de la primera mitat del mes de febrer, perquè puga anunciar-se abans que comence el treball en el camp...

Fa ja quatre anys que s'ha ajornat i això ha provocat pors per part dels propietaris i anticipacions indegudes per part dels llauradors. Qualsevol nova dilació podria resultar desastrosa per a l'Estat. Per la meua part, no puc dissimular l'agradable sorpresa que m'ha produït (i estic segur que també els l'ha produït a vostés) el veure el bon sentit i la calma que el nostre bon poble ha fet gala en tot aquest assumpte. Encara que les aprensions de la noblesa són, fins a un cert punt, explicables, ja que resulten implicats els interessos materials de cada un d'ells, no obstant això no oblide ni oblidaré mai que la iniciativa d'aquest projecte ha partit de la mateixa noblesa i em sent feliç de poder testimoniar-ho així davant de la posteritat... Espere, senyors, que en estudiar els projectes presentats al Consell d'Estat puguen comprovar que s'ha fet tot el possible per a assegurar la protecció dels interessos de la noblesa-. Però si, així i tot, cregueren vostés necessari corregir o afegir quelcom al treball realitzat, sàpiguen vostés que estic disposat a escoltar les seues observacions; l’única cosa que els demane és que no obliden que la base de tot el nostre treball és la millora de les condicions de vida dels llauradors i una millora que no es quede només en paraules o sobre el paper, sinó que siga un fet operatiu...

Mon pare tenia la ment contínuament ocupada pel pensament d'alliberar als serfs. En total simpatia amb este pensament, ja en 1856, abans de la meua coronació, quan a Moscou vaig cridar l'atenció dels dirigents de la noblesa de la província de Moscou sobre la necessitat ocupar-se ells mateixos de millorar la vida dels serfs, afegint que la servitud no podria continuar indefinidament i que, per tant, era millor que la transformació es produïra des de dalt que des de baix...

Les comissions editorials van treballar durant un any i set mesos i, a pesar de tots els reprotxes, tal vegada parcialment justificats, als que estan exposades totes les comissions, van donar termini conscienciosament al seu treball i el van presentar al comité principal. El comité principal, sota la presidència del meu germà, es va esforçar amb infatigable energia i zel. Jo considere el meu deure donar les gràcies a tots els membres del comité, especialment al meu germà, pels seus conscienciosos treballs en aquesta matèria.»

Discurs del tsar Alexandre II davant del Consell d'Estat (28 gener 1861) (VERNADSKY G.(ed.): A Source Book for Russian History from Early Estafes to 1917. 1972)

Opinions sobre l'emancipació dels serfs a Rússia«Quan es va fer evident, en 1859, que l'emancipació dels serfs estava a punt de

produir-se, Karl Karlitch va predir confidencialment que el país aniria inevitablement a la ruïna. Sabia per experiència que els llauradors eren peresosos i imprevisors inclús davall la fèrula1 del senyor i amb l'amenaça del fuet. Què passaria, doncs, quan aquesta saludable correcció i guia foren suprimides? Aquesta perspectiva va alçar negres presagis en la ment dels respectables administradors que es prenien seriosament els interessos

8

dels seus patrons i aquests presagis van augmentar i es van intensificar considerablement en assabentar-se que els llauradors rebrien per llei la terra que havien ocupat en servitud i que comprenia prop de la mitat de totes les terres arables de l'Estat. Per consegüent, van començar a dir que aquesta reforma consistia una infracció perillosa o injustificable del sagrat dret de propietat, que olia fortament a comunisme i que no podia tindre més que un resultat pràctic: que els llauradors emancipats viurien del cultiu de les seues terres pròpies i que no accedirien de cap manera a treballar per al seu antic senyor.»

(MACKENZIE WALLACE, Sir Donald: Rússia. 1877)1. Fèrula: Domini.

Engels opina sobre la possibilitat de revolució a Rússia«Passem ara a Rússia. Durant la sacsada revolucionària dels anys 48 i 49, els

monarques europeus, i no sols els monarques, sinó també els burgesos, aterrits davant de l'espenta del proletariat, que començava a cobrar en aquell moment consciència de la seua força, xifraven en la intervenció russa totes les seues esperances. El tsar va ser proclamat cap de la reacció europea. Hui, este mateix tsar es veu capturat en Gatxina1

com a ostatge2 de la revolució i Rússia forma l'avançada del moviment revolucionari d'Europa.

El Manifest Comunista es proposava per missió proclamar la desaparició imminent i inevitable de la propietat burgesa en el seu estat actual. Però a Rússia ens trobem que, coincidint amb l'orde capitalista en febril desenrotllament i la propietat burgesa del sòl que comença a penes a formar-se, més de la mitat de la terra és propietat comuna dels llauradors.

Ara bé -ens preguntem-, pot este règim comunitari del consell rus3, que és ja, sens dubte, una degeneració del règim de comunitat primitiva de la terra, transformar-se directament en una forma més alta de comunisme del sòl, o haurà de passar necessàriament pel mateix procés previ de descomposició que ens revela la història de l'occident d'Europa?

L'única contestació que, ara com ara, cal donar a eixa pregunta és la següent: Si la revolució russa és el senyal per a la revolució obrera d'Occident i ambdós es completen formant una unitat, podria ocórrer que eixe règim comunal rus fóra el punt de partida per a la implantació d'una nova forma comunista de la terra.»

Londres, 21 gener 1882. (Pròleg a l'edició alemanya del Manifest Comunista de 1890)1. Gatxina: Incident lligat a un dels pogroms antijueus a un barri de San Petersburg que, vinculat a la política

uniformitzadora i autocràtica d’Alexandre III, es produïren durant el seu regnat.2. Ostatge: Es diu d’aquella persona que està retinguda contra la seua voluntat per una altra persona o grup.3. Consell rus (o zemstvos): Es tracta de consells locals que, creats per Alexandre II el 1864, amb representants

de la noblesa, els llauradors i altres ciutadans, tenia com missió prendre iniciatives per a millorar les comunicacions, sanitat i ensenyament en aquestes localitats.

Dades sobre els canvis socioeconòmics en la Rússia prerevolucionària«La hisenda llauradora no havia sigut separada del tot de la hisenda dels

terratinents, ja que en mans d'aquests últims havien quedat parts molt essencials dels nadiel1 dels llauradors: els “retalls de terra”, els boscos, els prats, els abeuradors, les pastures, etc. Sense aquestes terres, els llauradors no estaven en absolut en condicions d'explotar la hisenda pel seu compte i els terratinents van poder així, continuar el vell sistema d'economia en forma de pagament en treball. També quedava la possibilitat de la “coerció extraeconòmica”: l'estat de dependència temporal, la caució solidària2, els castics corporals imposats als llauradors, el treball obligatori en obres públiques, etc.

Així, doncs, no va poder sorgir de colp l'economia capitalista i la basada en la prestació personal no va poder desaparéixer d'una manera sobtada.»

1. Nadiel: Conjunt de terres o béns comunals als que tenia accés els llauradors en el món feudal.2. Caució solidària: Fiança o garantia que una persona dóna per una altra.

(LENIN: El desenvolupament del capitalisme a Rússia)

9

SectorsPRODUCCIÓ (enmilers de rubles) OCUPACIÓ

SectorsPRODUCCIÓ (enmilers de rubles) OCUPACIÓ

1887 1897 1887 1897 1887 1897 1887 1897Tèxtils 463.044 946.296 399.178 642.520 Químics 21.509 59.555 21.134 35.320

Alimentació 375.286 648.116 205.223 255.357 Ceràmica 28.965 82.590 67.346 143.291

Productes animals 79.495 132.058 38.876 64.418 Mineria i

metal·lúrgia 156.012 393.749 390.915 544.333

Fustes 25.688 102.897 30.703 86.273 Productes metàl·lics 112.618 310.626 103.300 214.311

Paper 21.030 45.490 19.491 46.190 Altres 50.852 117.767 41.882 66.249

Falkus: The industrialisation of Russia. 1700-1914. Ed. Macmillan, London, 1972

Crítiques al règim tsarista (Text 2, pàgina 124 del llibre)La possibilitat de la revolució al camp«Conclusions del capítol 11:Resumim la tesi més importants que es desprenen de les dades abans examinades:El medi economicosocial que es troba el llaurador rus dels nostres dies és el d'una

economia mercantil. Inclús en la zona agrícola central (la més retardada a este respecte en comparació amb les regions sud-orientals o les províncies industrials), el llaurador es troba totalment supeditat al mercat, del que depén tant en el consum personal com en la seua hisenda, sense parlar ja dels tributs.

El règim de les relacions economicosocials en els llauradors (agrícola i comunal) ens mostra l'existència de totes les contradiccions pròpies de qualsevol economia mercantil, i de qualsevol capitalisme: competència, lluita per la independència econòmica, acaparament de la terra (comprada i presa en arrendament), concentració de la producció en mans d'una minoria, desplaçament de la majoria a les files del proletariat i la seua explotació per la minoria a través del capital mercantil i de la contractació de bracers. No hi ha un sol fenomen econòmic entre els llauradors que no tinguen eixa forma contradictòria, característica específica del règim capitalista, és a dir, que no expresse la lluita i el desacord d'interessos, que no represente avantatge per a uns i perjuí per als altres. Així són l'arrendament, la compra de terres i les «indústries» en els seus tipus diametralment oposats; així és també el progrés tècnic de la hisenda.

(LENIN: El desenrotllament del capitalisme a Rússia, 1898)La Revolució russa de 1905 (Text 2 i 4, pàgines 128 i 129 del llibre)Factors que van afavorir la Revolució russa de 1917«La primera revolució russa de 1905 va tindre un caràcter mixt. Va ser una revolta

dels liberals i constitucionalistes burgesos contra una autocràcia arbitrària i antiquada. Va ser una revolta obrera, desencadenada per l'atrocitat del «diumenge sagnant», i que va conduir a l'elecció del primer soviet1 de diputats obrers de Petersburg. Va ser una extensa revolta llauradora, espontània i sense coordinació, sovint extremadament carregada de ressentiment i violència. Aquests tres caps mai van arribar a entrellaçar-se, i la revolució va ser fàcilment dominada amb el cost d'algunes concessions constitucionals, en gran manera irreals. Els mateixos factors van inspirar la revolució de febrer de 1917, però aquesta vegada reforçats i dominats pel cansament de la guerra i pel descontentament general respecte a la forma en què aquesta era dirigida. L'abdicació del tsar era l'única cosa que podia detindre la marea de revoltes. L'autocràcia va ser reemplaçada per la proclamació d'un Govern Provisional basat en l'autoritat de la Duma. Però el caràcter híbrid de la revolució es va fer una vegada més evident. Al costat del Govern Provisional

10

es va reconstituir el soviet de Petrogrado -la capital havia canviat de nom en 1914- segons el model de 1905.

La revolució de febrer de 1917 va portar de tornada a Petrogrado, des de Sibèria i des de l'exili en l'exterior, a una multitud de revolucionaris anteriorment proscrits. La majoria d'aquests pertanyien a una de les dos branques -bolxevic i menxevic- del Partit Obrer Socialdemòcrata, o al Partit Socialista Revolucionari (SR), i van trobar una plataforma ja disposada en el soviet de Petrogrado.»

(CARR, E. H.: La Revolució russa de Lenin a Stalin (1917-1929). Aliança Editorial, 1979)1. Soviet: Originalment el terme feia referència a les assemblees o consells d'obrers, soldats i pagesos que van ser fonamentals pel triomf de la Revolució d’octubre de1917, per a passar a denominar a totes les organitzacions jerarquitzades estatals creades amb la Constitució soviètica de 1918 que donava naixement a la RSFSR i, després, a la de la URSS.

(Text 7, pàgines 127 i 130 del llibre)Lenin justifica la necessitat la revolució i la planifica(Text 8 i 10, pàgina 131 del llibre)Mesures després del triomf de la Revolució d'Octubre(Textos 1 i 9, pàgina 132 i 134 del llibre)La III Internacional (o Komintern) i la necessitat la revolució mundial(Text 8, pàgina 197)

Els problemes per a la construcció del comunisme: del “comunisme deguerra” a la NEP(Text 9, pàgina 197, textos 2 i 3, pàgina 199, i quadres 1 i 5, pàgines 198-99)

La “crisi de les tisores”