El llenguatge deles notícies detelevisió Gemma Gimeno i Miquel Peralta

2

L'edició d'aquesta obra ha comptat amb el suport del Departament de Cultura de laGeneralitat de Catalunya.

 Coordinació editorial: Lluís LópezEdició: Jordi Pérez ColoméDirecció editorial: Lluís Pastor

         

Disseny del llibre i de la coberta: Natàlia SerranoLa UOC genera aquest llibre amb tecnologia XML/XSL.

  

Primera edició en llengua catalana: setembre 2007© Gemma Gimeno i Miquel Peralta, del text© Editorial UOC, d'aquesta edicióRambla del Poblenou, 156. 08018 Barcelonawww.editorialuoc.comImpressió: ReinbookISBN: 978-84-9788-610-9Dipòsit Legal:B-38907-2007

 Cap part d'aquesta publicació, inclòs el disseny general i la coberta, pot ser copiada,reproduïda, emmagatzemada o transmesa de cap forma, ni per cap mitjà, sigui aquest electrònic,químic, mecànic, òptic, gravació, fotocòpia o qualsevol altre, sense la prèvia autorització escritadels titulars del copyright.

3

Què vull saber

Lectora, lector, aquest llibre li interessarà si vostèvol saber: 

 · Quina funció fa el text i quina la imatge en una notícia

televisiva.

· Què té de singular el llenguatge de les notícies detelevisió.

· Quines diferències hi ha entre com expliquen lesnotícies els periodistes que surten en càmera i coms'expliquen amb la veu en off.

· Per què les característiques de la conversa ajuden amantenir l'atenció del teleespectador.

· Quines característiques de la llengua escrita sóninapropiades a la televisió.

· Què cal perquè el text d'una notícia de televisió siguicoherent i estigui ben cohesionat.

4

5

Índex de continguts

Què vull saber 3

El valor d'una bona redacció 7

ALGUNES CONSIDERACIONSSOBRE LA TELEVISIÓ

9

EL LLENGUATGE VERBAL A LATELEVISIÓ

11

LA NATURALESA DELLLENGUATGE TELEVISIU

15

La planificació 15La unidireccionalitat 23La polifonia 27Ús restringit de la gestualitat 32

L'ADEQUACIÓ 35

La intenció: què volem explicar i per què 35El mitjà: escriure per a la televisió 40El tema: de què parlem 53La relació emissor-receptor: per a tots elspúblics

54

6

LA COHERÈNCIA 57

LA COHESIÓ 65

LA LOCUCIÓ 69

LA RUTINA PERIODÍSTICA 71

LA LLENGUA ESCRITA ALSTELEINFORMATIUS

75

COM COMPROVAR L'EFICÀCIA 79

Bibliografia 81

7

El valor d'una bona redacció

Aquest llibre vol reivindicar la paraula ben escritai el valor de la redacció de les notícies diàries de latelevisió. Vivim en un món on la imatge és una ico-na sagrada. Les noves tecnologies descobreixen cadadia maneres noves i més creatives de tractar les imat-ges, perquè el color sigui més fidel a la realitat i demés qualitat, per dotar-les de moviments i efectes finsfa poc inversemblants, per fer recreacions animadesforça realistes, tot plegat amb molta més qualitat so-nora. Paral·lelament es multipliquen els canals i els sis-temes de transmissió d'aquestes imatges i hi ha apa-rells cada cop més sofisticats per poder-les enregis-trar, editar i reproduir. 

Però totes aquestes transformacions no han tro-bat un correlat lingüístic específic. Aquesta obra par-teix d'una doble anàlisi. Primer intentem definir algu-nes de les característiques intrínseques del llenguatgede les notícies dels informatius diaris de televisió te-nint en compte els avenços tècnics del mitjà. Després,mostrem eines i recursos que contribuiran a redac-tar millor aquestes notícies i, per tant, a fer-les méscomprensibles. En ambdós casos ho hem fet des de

8

la pràctica i la reflexió diàries. És a dir, des de dins dela televisió. 

9

ALGUNES CONSIDERACIONSSOBRE LA TELEVISIÓ

Redactar notícies per a la televisió no és ben béigual que redactar-ne per a la premsa escrita. La tele-visió és un mitjà oral i, per tant, els textos amb què elperiodista farceix la seva informació han d'aprofitarles característiques de la llengua oral que durant seglesi segles s'han demostrat eficaces per a la comunica-ció. El llenguatge televisiu exigeix abandonar hàbitspropis del periodisme escrit. Per exemple, l'estil d'unanota de premsa d'una institució no és en absolut ade-quat per a la televisió. 

El llenguatge televisiu obliga a concentrar les ide-es en pocs mots, eliminar qualsevol cosa que siguisupèrflua, fer frases senzilles i en veu activa, ordenarbé el relat, evitar els incisos i els hipèrbatons, anaralerta amb les metàfores. Res de tot això és gratuït. 

Allò que es diu en un noticiari de televisió s'ha desituar en dos contextos diferents; per dir-ho d'algunamanera: el context del plató i el context de les imatgesfilmades i editades, amb el so corresponent. Els textosperiodístics, doncs, hauran de tenir present aquestadistinció. De la mateixa manera que no parlem igual,

10

posem per cas, d'un accident de trànsit quan hi somdavant amb el nostre interlocutor que quan l'hi hemde descriure perquè no l'ha presenciat. 

En tot cas, el mitjà requereix brevetat, i aixònomés s'aconsegueix amb una redacció que es desta-qui per la concisió, que informa just amb les paraulesimprescindibles. 

Ja se sap que és impossible de separar informaciói opinió; que l'objectivitat és una fal·làcia. Però tambése sap que els teleespectadors d'un informatiu televi-siu n'esperen versemblança i credibilitat, que noméss'aconsegueixen amb claredat expositiva. La coherèn-cia és una de les principals exigències de qualsevoltext que aspiri a ser ben comprès, però en periodis-me un text que no sigui coherent és, diguem-ho clara-ment, imperdonable. El primer deure dels periodistesés d'elaborar notícies que s'entenguin. 

La consideració al teleespectador és el que moules televisions a seguir uns principis deontològics queinclouen el respecte a la llibertat d'expressió, als prin-cipis d'igualtat, al pluralisme i la diversitat, etc. I aixòno és cap entelèquia; s'ha de reflectir en tots els textosemesos. 

11

EL LLENGUATGEVERBAL A LA TELEVISIÓ

La informació televisiva és portadora de signifi-cat gràcies a la paraula, la imatge i el so. Ara bé, toti que hi ha qui diu que la imatge és l'element més im-portant, no hi ha dubte que el receptor només potcomprendre ben bé el missatge si el contingut verbalestà ben treballat. La imatge, associada al so, va directaa l'emoció del teleespectador; la paraula, que és trans-missora de coneixement i informació, a la raó. 

En un temps en què la tecnologia permet oferir alpúblic cada cop més imatges i de manera més imme-diata, val la pena parar atenció a les característiquesdel codi verbal que manegen els periodistes de la tele-visió. I no sols amb vista a facilitar la comprensibili-tat d'allò que hom vol dir en un teleinformatiu, que jaés important. També pensant a modelar un estil pro-pi. Cada cadena de televisió, cada teleinformatiu, ca-da periodista ha d'utilitzar la paraula de manera queallò que diu sigui realment el que vol dir, amb totesles connotacions que cregui que ha d'incloure. El queconfereix personalitat a una cadena, a un teleinforma-tiu, a un periodista, no és tant com usa el codi icònic

12

o sonor, sinó com usa el codi verbal i el combina ambels altres. En el mercat audiovisual global, les imatgeses compren i es venen; les paraules, no. 

És freqüent veure les mateixes imatges en telein-formatius de cadenes diferents; potser canvia l'ordreen què van muntades, però les imatges es repeteixen.El teleespectador ja entén que els periodistes no po-den estar a tot arreu a la mateixa hora i que hi had'haver un mercat d'intercanvi audiovisual. Llavors,què fa diferent una notícia emesa per una cadena de lamateixa notícia emesa per una altra si les imatges, lesdeclaracions, el so ambient i fins i tot el ritme a vega-des són iguals? Doncs, la paraula, el discurs lingüístic,la manera d'explicar allò que passa. 

Eurovisió, per exemple, és un organisme inter-nacional que manté una xarxa d'intercanvi de notíci-es les 24 hores del dia, cada dia de l'any. Aquestes in-formacions recullen allò informativament més desta-cat de cada esdeveniment. Aquest material audiovisu-al ja està preparat perquè cada cadena de televisió as-sociada en faci l'ús periodístic que cregui oportú. Lesimatges, les entrevistes, les declaracions, els testimo-nis, tot el material enviat és susceptible de ser emèsper la televisió interessada. Sovint aquest material au-diovisual manté uns criteris periodístics estàndard quen'afavoreixen la utilització. Cada cadena en farà l'úsque cregui convenient i tothom ho accepta, tant els

13

periodistes com l'opinió pública. Ja ho hem dit, no espot pas ser a tot arreu. 

Però aquest mateix intercanvi de material audi-ovisual és impossible pel que fa al relat, al discurslingüístic de cada notícia. Ningú no gosaria copiar oreproduir el redactat de les notícies d'una altra cade-na, ni tan sols canviant l'ordre dels temes. Això no hoacceptarien ni els periodistes ni l'audiència. 

També és ben cert que la informació, el contingutde les notícies, pot formar part del mercat periodís-tic. Les agències com Reuters, APTN, France Press,l'Agència Catalana de Notícies, EFE o Europa Press,per exemple, faciliten tothora informació a les cade-nes televisives. I aquesta informació la proporcionenescrita i redactada des d'una òptica periodística. 

Però, un cop el periodista d'un teleinformatiu tétot aquest contingut el reelabora i el redacta segonsels seus criteris i l'estil de la cadena. I és el resultatd'aquesta acció d'escriure, de redactar, de donar cos,ritme i coherència a la notícia, d'acord amb la imatge il'àudio, el que satisfarà o interessarà el teleespectadori el que el farà triar aquell programa en comptes d'unaltre de la competència. Ha de quedar clara una co-sa, però; tot aquest mercat periodístic no pot ofegarel periodisme especialitzat i d'investigació a partir delqual cada cadena elabora informacions en exclusiva,sovint de notable transcendència social i impacte me-diàtic. 

14

15

LA NATURALESA DELLLENGUATGE TELEVISIU

La primera consideració que cal fer és que el canalpropi de la televisió, el medi per on viatja el missatge,és un canal acústic i icònic, tot alhora. I l'estil lingüís-tic que hi predomina és el mode oral, el de la par-la. Ara bé, en l'emissió d'un teleinformatiu concorrenunes condicions que no es donen així, totes juntes, enaltres situacions comunicatives. Aquestes condicionssón la planificació, la unidireccionalitat, la polifonia il'ús restringit de la gestualitat. 

La planificació

Darrere l'emissió d'un programa informatiu diarihi ha un complex treball col·lectiu, personal i tècnic.Fins a l'últim detall dels teleinformatius es prepara es-crupolosament abans de l'emissió. Tot el que s'hi diu,algú ho ha escrit abans. L'excepció són les connexi-ons en directe i els diàlegs entre presentadors, peròfins i tot així, en l'un cas, el periodista enviat especialsol escriure un esborrany amb allò que voldrà expli-car, i en l'altre, els presentadors solen pactar prèvia-ment què es diran l'un a l'altre. Habitualment, doncs,

16

tot s'escriu, sense gaire marge a la improvisació. Ja hihaurà prou situacions que, aquestes sí, caldrà resoldresobre la marxa, en el transcurs de l'emissió del telein-formatiu. 

 

Què és una connexió en directe o 'un directe'?Un directe és una connexió en temps real entre dos indretsmés o menys distants. És una de les eines més utilitzadespels professionals de la informació, ja que els permet parlard'un esdeveniment des del mateix lloc on passa, ha passat opassarà. Pensem, per exemple, en una cursa del campionat deFórmula 1, al circuit de Catalunya; hi haurà connexions endirecte abans de la cursa per explicar els preparatius, durantla cursa i també un cop acabada la competició per fer-ne unaanàlisi.Les connexions en directe són l'expressió de la immediatesainformativa i aporten un plus de credibilitat al teleinformatiu.Davant de qualsevol succés, escurçar la distància temporal igeogràfica entre emissor i receptor és un repte, i especialmenten aquelles notícies no previsibles, com un col·lapse detrànsit, un incendi, uns aiguats, un accident automobilístic,o unes declaracions que acaben generant polèmica social.Una notícia en directe té valor sobretot per la seva condiciód'informació en temps real i sobre el terreny, i no tant perquèel periodista sigui gaire lluny del plató des d'on s'emet elteleinformatiu.Per connexió en directe hem d'entendre també totes lesretransmissions d'esdeveniments d'actualitat, des d'uns jocsolímpics a una cimera internacional.

 Cada redactor, un cop ha recopilat la informació

que necessita i ha vist les imatges i declaracions de què

17

disposa, escriu la notícia que té assignada, ajustant-se al format previst en el guió o l'escaleta aprovadaen el consell de redacció; després la locuta. D'aquesttext locutat, se'n diu off. El presentador escriu les in-tervencions o entradetes que a l'hora d'emissió llegiràen el teleapuntador. També s'escriuen, dèiem, les sa-lutacions i els comentaris entre periodistes. I tot aixòsempre amb la idea que en emissió sembli que allòque s'ha preparat un parell d'hores abans, mitja horaabans o tres minuts abans sorgeix just llavors, com siel temps entre la preparació i l'enunciació o emissióno hagués transcorregut. 

A més, avui dia no n'hi ha prou d'explicar què hapassat, trobar-hi unes causes, anunciar què pot passar,contextualitzar els fets, buscar els protagonistes delsesdeveniments. Ara, la notícia ha de ser immediata. 

Per exemple, l'audiència considera millor, méscerta, una informació explicada en directe, gairebénarrada en el mateix moment en què s'esdevé i en ellloc dels fets, que les informacions enregistrades prè-viament. Perquè aquí, per immediatesa, ens serveixenles dues accepcions que figuren al diccionari: la quali-tat de no tenir intermediaris i la no distància o separa-ció en el temps i l'espai. El codi lingüístic de la narra-tiva audiovisual, doncs, vol potenciar aquesta imme-diatesa. 

 

18

El moment de l'emissió del teleinformatiuPer produir aquesta sensació d'immediatesa, els

periodistes de televisió basteixen un discurs lingüísticque privilegia el moment de l'emissió de l'informatiu,compartit entre l'emissor i el receptor, gràcies a l'úsde verbs en present amb funcions distintes. 

Es fa servir el present com a nucli d'enunciatsperformatius. És a dir, d'enunciats que es diuen totrealitzant l'acció que indica el verb. Per exemple quandiem "Estem pendents de la votació definitiva per es-collir el nou president del Govern" és que realmentesperem la votació; o quan comença el teleinforma-tiu i els presentadors comenten "Obrim l'informatiuamb una notícia de darrera hora"; o en una connexióen directe al carrer i el periodista enviat especial co-menta "Som aquí en directe". 

El present també serveix per descriure allò queensenyen les imatges de les notícies; imaginem un ví-deo que mostra una jugada d'un partit de futbol ambun off que diu "El gol neix als peus de Xavi, que xu-ta i marca". I per parlar d'accions que tenen lloc du-rant l'emissió; per exemple, "En aquests moments elple de l'Ajuntament discuteix el pla urbanístic" o "Elsequips disputen ara la segona part del partit". 

També es recorre al present per referir-nos a ac-tes discontinus que no es produeixen en el momentde l'emissió, però que s'han produït abans i es produi-

19

ran després, o també per enunciar judicis intemporals.Per exemple, "S'estima que dos de cada tres votants esdecidiran pel candidat d'esquerres" o "Els jocs cons-ten de quatre proves". 

El present històric s'empra sovint en els blocsdels titulars. Per exemple, "L'Espanyol perd el partitde la Copa". Aquest és un present amb valor de pas-sat. 

Igual com hi ha un present amb valor de futur. Esfa servir sobretot en el cas de les notícies anticipades,és a dir, esdeveniments encara no consumats però quesí que estan previstos a les agendes dels mitjans. Perexemple, "D'aquí a quinze dies comença oficialmentla campanya electoral" o "Demà juguen el tercer partitde Lliga". 

Tota l'estructura verbal dels teleinformatius esmunta al voltant d'aquest eix present que és el mo-ment de l'emissió. Però si per notícia entenem el re-lat informatiu d'un fet, hem de convenir que el tempsverbal adequat és el pretèrit. Les notícies, per molt ac-tuals que siguin, sempre parlen d'esdeveniments pas-sats. I com que en els teleinformatius se sol parlar defets que han succeït recentment, la forma verbal quehi apareix amb més freqüència és el pretèrit indefinit:"La policia ha detingut dos sospitosos", "El presidentha parlat de dimissió", "Les tropes rebels han envaïtla regió". 

20

Fins i tot, per acostar el fet noticiable al mo-ment de l'emissió i conferir-li actualitat, els periodis-tes s'afanyen a emprar sempre que poden expressionstemporals del tipus "enguany", "aquest cap de setma-na" o "aquest any passat"; així el succés queda emmar-cat en un període de temps que encara no ha acabatde transcórrer, o ho sembla. Per exemple, "El mes demarç l'IPC va ser del 3 per cent" es pot convertir en"Aquest mes de març l'IPC ha estat del 3 per cent". 

El present i el pretèrit indefinit dominen la corre-lació temporal que s'estableix entre tots els verbs queapareixen a la notícia i al teleinformatiu. El lloc de l'emissió

L'enunciació de les notícies d'un teleinformatiuté lloc en dos contextos diferents: el del plató i el deles imatges. L'espai del plató, igual com l'espai on apa-reix un enviat especial que ha anat a fer un directe,són escenaris propis de l'emissor. Quan un periodistadesplaçat al lloc de la notícia, un incendi posem percas, surt en càmera i diu "Fins aquí han vingut trescamions de bombers", l'adverbi "aquí" fa referèncianomés al lloc on ell es troba, diferent del lloc on ésel teleespectador. 

En canvi, el context de les imatges és un espai quecomparteixen emissor i receptor. I en aquest context,apareixen elements lingüístics que els aproximen. Po-den ser determinants demostratius, com els que tro-

21

bem en aquests exemples: "Aquest Bentley és el cot-xe més car del Saló de l'Automòbil" (ensenyant-lo);"El porter no ha pogut parar aquest xut" (mostrantel xut en imatges); pronoms neutres, com "això", enfrases com "Això que veieu és la droga que ha comis-sat la policia" (ensenyant la droga); o expressions delloc com ara "aquí", que en aquest cas enlloc de se-parar aproximen, "En aquesta habitació dormien deupersones; aquí cuinaven i menjaven". 

Els textos d'un teleinformatiu pràcticament nodeixen res a la improvisació, però aspiren a semblarespontanis tot fent la impressió que emissor i recep-tor comparteixen temps i espai. 

22

Els formats de les notíciesNo totes les notícies tenen el mateix format. En un noticiaritelevisiu se'n solen identificar tres de diferents, per bé que nototes les cadenes els anomenen igual.BV, VTR, vídeo o peça. És el format més habitual i tambépodríem dir que és el més complet, ja que, sense que siguinecessari, pot incloure tots els ingredients: la imatge, eltext informatiu o off locutat, les declaracions o fragmentsd'entrevistes, el so ambient, les presentacions en càmera delsperiodistes, la infografia, fragments d'imatges i àudio senseoff. La notícia és enregistrada i editada abans de l'emissió.Off conductor, cues, vídeos en càmera. En aquest cas eltext és llegit en directe pels presentadors o enviats especials.La notícia té dues parts diferenciades: la imatge i l'àudio perun cantó i el text informatiu per l'altre. Tant pot ser que elpresentador comenci llegint la notícia davant la càmera i alcap d'uns moments el tapin amb imatges, com que primerapareguin unes imatges i cap al final de la notícia destapinel presentador que acaba explicant la informació en càmera.Es tracta d'un format d'elaboració àgil i ràpida, vistós i moltutilitzat en les informacions de darrera hora o susceptiblesde canvis.Entradeta, intro o donapàs. La majoria de vídeos tenenuna introducció a càrrec del presentador, que surt en càmera.Com indica el nom, aquestes línies de presentació actuencom a introducció informativa. Les entradetes són moltimportants per despertar l'interès de l'audiència i per dotarde personalitat el teleinformatiu. Cada cop és més freqüentque el presentador faci aquestes presentacions al costat d'unapantalla amb imatges d'allò que explica.

  

23

La unidireccionalitat

Una altra particularitat del llenguatge de les notí-cies de la televisió és la unidireccionalitat. Això vol dirque a l'hora de redactar una notícia hem de tenir encompte que el discurs d'un informatiu de televisió noespera una resposta immediata del teleespectador, queno hi pot intervenir. No és com en una conversa, enquè els interlocutors s'interrompen, afirmen o neguenidees expressades, es contradiuen l'un a l'altre, discu-teixen sobre el contingut del discurs. En una conversas'estableix una interacció instantània entre emissor ireceptor, i entre tots dos tenen un discurs comprensi-ble i coherent. En un teleinformatiu, és l'emissor, ex-clusivament, qui té la responsabilitat de fer compren-sible el discurs. 

Aquesta responsabilitat obliga el periodista a res-pectar el que se'n diu les màximes conversacionals,que garanteixen un ús eficient del llenguatge. Breu-ment, quan dues persones parlen se suposa, sem-pre, que seran breus –màxima de quantitat–, diranla veritat –màxima de qualitat–, evitaran l'obscuritati l'ambigüitat –màxima de manera–, i aportaran to-ta la informació necessària perquè allò que diuens'entengui, però no més –màxima de rellevància. Elsteleespectadors és això el que esperen: brevetat, vera-citat, claredat i concisió. 

24

Si, per alguna raó, el periodista transgredeix algu-na d'aquestes màximes, el seu text tindrà unes con-notacions i unes conseqüències, unes implicatures, endiuen els estudiosos de la pragmàtica lingüística, quepotser ni ell mateix no havia previst. 

Evidentment, el periodista pot recórrer a la in-obediència aparent de les màximes conversacionalsbuscant implicatures volgudes. És així com es gene-ren les metàfores o les ironies. Posem el cas, primer,d'un enunciat tret d'una conversa per exemplificar-ho.Suposem que algú ens demana que li expliquem dequè va un llibre que hem llegit i ens limitem a dir-li"És una novel·leta curta que va bé per dur a la platja".Hem vulnerat la màxima de relació perquè el nostreinterlocutor ens demana que li fem un resum i nosal-tres, en comptes d'això, li parlem de dues caracterís-tiques del llibre que no tenen res a veure amb el tema;però el nostre interlocutor entendrà que el que volemdir-li és que el llibre no val gaire, que no té un argu-ment gaire interessant. 

Ara imaginem aquest off llegit sobre unes imatgesen què es veu el president del Govern rebent el capde l'oposició: "El president del Govern espanyol, JoséLuís Rodríguez Zapatero, ha rebut Mariano Rajoy a laMoncloa. És la primera reunió que fan en cinc mesos.Ha començat a les onze del matí i ha durat una horai mitja. Aquesta vegada, el president no ha baixat lesescales per saludar Rajoy, l'ha esperat al capdamunt".

25

El tema de la notícia és l'entrevista dels dos polítics,però el periodista busca la complicitat del teleespec-tador amb l'última frase. Si tot allò que es diu en unanotícia ha de ser pertinent –màxima de rellevància–,el teleespectador entén que el fet que el president nohagi baixat les escales és un fet significatiu, que la re-lació entre Zapatero i Rajoy no deu ser gaire cordial. 

I ara un text irònic: "L'avaria ja l'han reparada iavui els trens han sortit amb la puntualitat habitual deRenfe" (això en un temps en què Renfe només surt alsmitjans pels retards continus). La ironia és una men-tida òbvia, indueix a entendre el contrari d'allò que esdiu literalment. El periodista vulnera expressament lamàxima de qualitat esperant que el teleespectador, as-sabentat dels problemes freqüents de Renfe, entenguila broma. 

Però quan l'emissor vulnera sense intenció, de ve-gades fins i tot sense adonar-se'n, les màximes con-versacionals, la comunicació amb el receptor fracas-sa. 

Pensem ara en un enviat especial que en unatransmissió en directe perd el fil d'allò que vol explicari s'enreda en un discurs farcit de paraules crossa queno aporten informació i allarguen innecessàriament laseva intervenció. La màxima de quantitat, que imposaser breu, ha quedat vulnerada; el teleespectador estaràmés pendent de les dificultats del periodista que nopas del contingut d'allò que diu. 

26

L'hivern de l'any 2007 ha estat un hivern especial-ment sec; és un fet objectiu que s'ha difós a bastamentper tots els mitjans de comunicació; així és com el re-cordaran els registres meteorològics. Si el periodista,per desconeixement o perquè escriu d'esma, vulnerala màxima de qualitat i comença la seva informaciódient "Enguany augmentarà la producció de cerealsa Catalunya, gràcies a les pluges de l'hivern", el tele-espectador ja no concedirà credibilitat a la resta de lainformació. 

En un text com aquest "I al judici dels atemptatsde Madrid, avui el ministeri fiscal ha començat a ex-posar les seves conclusions finals. Una cèl·lula terro-rista islamista vinculada a Al Qaeda va ser l'autora dela massacre als trens de Madrid. Cap rastre d'ETA.Centenars de proves ho demostren", no queda clarque les tres últimes frases són les conclusions del fis-cal; independentment que ja no hi ha ningú sensatque dubti de l'autoria islamista d'aquell atemptat, benbé podrien ser afirmacions del periodista, que viola lamàxima de manera. 

La manca de concisió força el teleespectador aprestar més atenció que no caldria. De fet, el telees-pectador sol ser un receptor poc diligent; mentre mirales notícies fa altres coses, dina o sopa, atén la famí-lia, fulleja una revista, cus. I ningú no vol renunciar afer aquestes coses per assabentar-se, per exemple, dequi ha guanyat el torneig de tennis de Roland Garros.

27

Amb un text com aquest "Rafa Nadal sorprèn ambels seus excel·lents resultats sobre terra batuda. Desde 2005 no hi ha hagut cap altre rei a la Philippe Cha-trier de París. El públic francès es va acabar rendintal joc d'un Rafa Nadal que va tornar a esborrar dela pista tot un fora de sèrie com Roger Federer. Elnúmero 1 del món s'ha quedat un any més sense eltrofeu dels mosqueters", el periodista, més preocupatper l'estètica del missatge que per la funció informa-tiva, vulnera la màxima de rellevància. 

A la televisió, el receptor no pot preguntar al seuinterlocutor pels dubtes o malentesos que puguin sor-gir; per tant, el periodista ha de treballar de maneraque, de dubtes i malentesos, no en sorgeixin. 

La polifonia

El discurs d'un programa informatiu és un dis-curs polifònic. És a dir, hi ha més d'una veu. Hi hala dels presentadors, la dels redactors que locuten lesnotícies, les veus dels entrevistats, les veus captadesamb el so ambient... D'alguna manera ens trobem da-vant d'un emissor que es desdobla. De totes aques-tes veus, les que dominen són les dels periodistes, ésa dir, la del presentador i les dels periodistes enviatsespecials o que locuten un off. Les veus de les perso-nes entrevistades, de les que fan una declaració sobreel tema de la notícia, de les que són enquestades pel

28

carrer, el que fan és corroborar allò que diuen els pe-riodistes; són veus secundàries. 

Què és un total o tall de veu?Un total és la declaració d'un testimoni o fragment d'aquestadeclaració. El diccionari diu que declarar és "manifestara algú el que sent o el que pensa". Quan una personamanifesta el que sent o el que pensa a un periodistafa una declaració. Amb posterioritat, aquests professionalsreproduiran aquestes declaracions a través del seu mitjà. Elmés habitual és que els periodistes escullin, segons diversoscriteris, un tros d'aquesta declaració, la que ells considerinmés interessant i apropiada des d'un punt de vista periodístic.Aquests trossos de declaracions són el que s'anomenen totals.També tenen altres noms com inserts o talls de veu. L'altgrau d'institucionalització de les notícies fa que proliferin lesnotícies basades en totals, sobretot de polítics i esportistes. Ésel que s'anomena "periodisme de declaracions", una pràctica,de fet, poc informativa.

 El discurs pròpiament informatiu l'articulen els

periodistes, i els altres personatges que intervenenen la notícia elaborada fan discursos que en po-dríem dir valoratius: argumenten, justifiquen, descri-uen, il·lustren. Podem trobar teleinformatius sensecap declaració de cap personatge de l'actualitat, sensecap testimoni, sense cap expert. Però no hi ha telein-formatius sense la veu dels periodistes; una veu quees manifesta per escrit, mitjançant rètols, en aquestsnoticiaris construïts amb imatges i so ambient només,sense off. I si bé, per convenció, està admès que en

29

un mateix teleinformatiu un periodista rectifiqui uncol·lega, és impossible pensar en un teleinformatiu enquè allò que diu el periodista ho contradigui la decla-ració editada en una peça d'un personatge entrevistat.Sol ser motiu de broma allò que passa quan el presen-tador, adreçant-se a un enviat especial o a un entre-vistat cara a cara, fa una pregunta i l'acaba amb un "oique sí?", i l'enviat especial o l'entrevistat respon ambun "doncs, no"; la situació pot fer somriure els espec-tadors, però ningú no en farà escarafalls. En canvi,seria incomprensible, i inadmissible, que el periodistaanunciés en una peça el descobriment d'una vacunacontra la sida i en un tall de veu l'expert entrevistatho negués. 

Perquè aquest joc de veus no confongui ningú, elperiodista ha de tenir molt clar què vol dir ell i quèdiuen els personatges subjecte o objecte de la notí-cia. Aquests personatges apareixen en la peça de duesmaneres: utilitzant el recurs de l'estil directe, quan elperiodista n'inclou un total, o utilitzant el recurs del'estil indirecte, quan el periodista explica aproxima-dament què han dit. Ja hem dit que escriure per alsnoticiaris de televisió no és igual que fer-ho per a undiari, i encara menys que fer-ho per a una novel·la ouna obra de teatre. 

Per això si el personatge apareix en un total, ésconvenient introduir sempre les seves paraules pre-sentant-lo, situant-lo, remarcant o resumint el més im-

30

portant del que ha dit. Imaginem un text com aquest:"Els metges diuen que hi ha tres maneres de prevenirels cops de calor. La primera (i aquí entra el tall de veud'un metge que diu que cal beure molta aigua i sovint;seguidament continua l'off del redactor). La segonaés no prendre gaire el sol i la tercera, menjar cosesfresques". És un text més propi d'un joc de nens queno pas un text periodístic; el redactor ha oblidat queel text informatiu és el seu off i no pas allò que li handit els seus testimonis. 

Igualment, tampoc no es pot deixar descansar totel pes de la informació en les imatges i el so ambient.Posem d'exemple aquest text informatiu: "Els veïnsdel barri de Gràcia de Barcelona han manifestat elseu rebuig per l'assassinat d'un cambrer. Ho han fetd'aquesta manera. (I aquí apareixen unes imatges enquè es veuen botiguers tancant la botiga a ple dia; sesent el so de les persianes.) Els graciencs lamenten elque va passar dissabte quan el client d'un bar es va ne-gar a pagar la consumició i va apunyalar el cambrer".El periodista concedeix a les imatges la capacitat deser portadores de la major part de la informació no-va que pretén transmetre sobre el tema, sense pensarque l'espectador que sent aquest enunciat potser enaquells moments no mira la pantalla. 

És el text el que ha d'aportar la informació; lesimatges l'acompanyen, la reiteren. L'enunciat anteri-or hauria quedat més complet, hauria estat més com-

31

prensible i hauria acomplert millor la seva funció co-municativa si hagués estat redactat d'aquesta altra ma-nera, afegint-hi una frase: "Els veïns del barri de Grà-cia de Barcelona han manifestat el seu rebuig perl'assassinat d'un cambrer. Ho han fet d'aquesta mane-ra. (I aquí apareixen unes imatges en què es veuen bo-tiguers tancant la botiga a ple dia; se sent el so de lespersianes.) Han tancat els comerços i els tallers. Elsgraciencs lamenten el que va passar dissabte quan elclient d'un bar es va negar a pagar la consumició i vaapunyalar el cambrer". 

Tornant als talls de veu, val a dir que convé triartalls de veu que tinguin sentit per si sols i que acabinamb entonació descendent, perquè si no sembla comsi el periodista interrompés bruscament el personatgei aquesta descortesia fa grinyolar el discurs que percepl'espectador. 

Quan el periodista fa servir l'estil indirecte per ferparlar els personatges ha d'anar molt alerta perquè allòque diuen no es barregi amb la seva veu. Vegem-ho enun exemple: "El cap de l'oposició ha acusat l'alcaldedel desgovern de la ciutat"; en aquest enunciat, el peri-odista dóna com un fet incontrovertible que, efectiva-ment, a la ciutat regna el desgovern, quan això nomésés una impressió del polític subjecte de la notícia. Perevitar malentesos, els periodistes televisius han de sermolt curosos en l'ús del que s'anomenen verbs dedir, que són verbs que expressen comunicació, com

32

ara "explicar", "dir", "afirmar", "narrar", "acusar"... Itambé han de ser molt curosos en l'ús dels articles"el", "la", "els", "les", que especifiquen un nom que téuna referència unívoca, i els determinants indefinits,"un", "una", "uns", "unes", que especifiquen un nomque té una referència indeterminada. L'enunciat ante-rior hauria estat adequat si la línia editorial de la ca-dena combregués amb les idees del cap de l'oposiciói el periodista, o els seus superiors, pensessin que sí,que l'alcalde no governa bé la ciutat ; si no, hauria es-tat més apropiat dir "El cap de l'oposició diu que a laciutat hi ha desgovern i n'acusa l'alcalde". 

Ús restringit de la gestualitat

En una situació de parla espontània transme-tem significats no solament amb la paraula sinótambé mitjançant trets extralingüístics i paralingüís-tics. És l'anomenat llenguatge no verbal. Per trets ex-tralingüístics entenem sobretot el gest –trets cinèsics–i la postura –trets proxèmics. Entre els trets para-lingüístics identifiquem, per exemple, un sospir, unarialla o un esbufec. 

El llenguatge dels teleinformatius, tot i ser llen-guatge oral, per convenció fa un ús molt restringitd'aquests trets específics de la parla, tant dels extra-lingüístics com dels paralingüístics. A les notícies, elrepte és com comunicar amb paraules, si no tots gai-rebé tots, els significats que faríem arribar al nostre

33

interlocutor mitjançant gestos, la posició del cos o unespetec de la llengua quan ens hi trobéssim cara a ca-ra. 

Amb tot, les noves tecnologies han permès am-pliar l'ús del llenguatge no verbal en el context delsplatós televisius. Només cal pensar, per exemple, enels espectacles visuals i gestuals dels homes i donesdel temps. 

Aquestes situacions també s'han traslladat al'òrbita de les notícies a la televisió. D'un temps ençà,hi ha notícies que els presentadors expliquen dretsdavant d'una gran pantalla a la qual fan referènciaamb les mans, talment com una pissarra electrònica.També hi ha el cas d'alguns presentadors que accen-tuen els trets cinèsics –sobretot els gestos facials–; so-len ser els presentadors del que se'n diu teleinforma-tius d'autor, que el públic coneix justament pel nomdel presentador o la presentadora. La personalitat delsconductors també ve molt marcada a la televisió pelllenguatge no verbal, independentment de les carac-terístiques i els continguts informatius de cada pro-grama. 

Els trets extralingüístics i paralingüístics tambécobren molt de sentit en els diàlegs entre presenta-dors: 

Presentador 1: "La Penya juga a hores d'ara la fi-nal de la lliga de bàsquet. Bé, doncs, com li va el partita la Penya?" 

34

Presentador 2: "Uf (Esbufega i arrufa el nas),a mitges. Ha començat molt bé, però ara guanyal'Estudiantes. Vejam com acaba".  

D'aquesta manera, els presentadors estableixenmés complicitat entre ells i amb el teleespectador. Devegades, però, contravenir la restricció de la gestuali-tat pot portar a la frivolitat. 

Òbviament en el context de les imatges, a partdels significats emocionals que es puguin transmetreiconogràficament, els únics significats que arribaranal teleespectador són els que es vehiculin mitjançantestructures lingüístiques. 

35

L'ADEQUACIÓ

Fins aquí hem esbossat les característiqueslingüístiques d'un informatiu de televisió. Cap notici-ari televisiu no se'n pot sostreure. En alguns casos,hem fet esment de les conseqüències que té per a lacomprensió del missatge desatendre aquestes peculi-aritats. Ara intentarem explicar algunes consideraci-ons que convé tenir presents per elaborar textos ques'ajustin al màxim a allò que volem explicar, al mitjài al destinatari. 

La intenció: què volem explicar i per què

Una de les primeres coses que s'ha de plantejar unperiodista davant el paper en blanc és el de la intenciód'allò que vol explicar. Si algú ens explica que se li haespatllat el cotxe, per què deu ser? Perquè li deixemel nostre? Per excusar-se que arriba tard? Per ganesde xerrar i prou? Perquè ens entenguin és fonamentalexplicitar bé la intenció que tenim. Les funcions del llenguatge

No cal dir que la intenció primera dels textosperiodístics és informar, i que hi predomina, doncs,

36

la funció referencial del llenguatge. Però gairebé capmissatge no compleix una sola funció. Cal rumiar béquina importància volem donar a les altres funcions:emotiva, conativa, fàtica, metalingüística i estètica. 

La presència dels presentadors i periodistes a lapantalla permet als textos dels teleinformatius tenirun alt contingut emotiu o expressiu. Si a la premsa es-crita, la manifestació d'emocions, sentiments, pensa-ments, judicis, queda circumscrita als articles d'opiniói als editorials, a la televisió qualsevol notícia pot do-nar peu a la manifestació de l'opinió de l'emissor. Elsrecursos que se solen utilitzar són els pronoms i elsverbs en primera persona, exclamacions, un lèxic notan formal, expressions en sentit figurat: "Els barce-lonins, si volem un pis, ens hem de rascar la butxa-ca"; "Ja la tenim aquí! Catalunya ha tornat del mundialamb la copa del vencedor". 

Ara bé, en un teleinformatiu, enunciats d'aquestamena, més subjectius i més crítics, en què la funcióemotiva pren tant de relleu, se solen sentir quan a lapantalla hi tenim un periodista; no és freqüent sentir-los en els off. I a més, també hi ha notícies que s'hipresten més, a fer aquesta funció –una notícia de ci-nema, per exemple–, i d'altres en què queda del totfora de lloc –les notícies de política. 

En nom del servei públic que se sol dir que prestala televisió, els teleinformatius també donen força joca la funció conativa o d'incitació del llenguatge. Hi ha

37

molts enunciats pensats per fer recomanacions, pro-postes, suggeriments. Des de "Els esperem demà a lamateixa hora", com a comiat del teleinformatiu, fins aun "Si tenen notícies de la persona desapareguda tru-quin a la policia". Per elaborar aquests missatges méspersuasius, els recursos lingüístics que empren els pe-riodistes són els verbs i els pronoms en segona perso-na, els imperatius o les perífrasis verbals d'obligació. 

Es diu que una expressió lingüística compleix unafunció fàtica quan el seu objectiu és facilitar, manteniro interrompre la comunicació. Compleixen aquestafunció les salutacions i els comiats. Però també tenenuna funció fàtica o de contacte aquelles expressionsamb què sovint un presentador comença la seva en-tradeta: "Ara una informació que interessarà als quiheu fet la selectivitat: les notes les publicaran demà";"Alerta, els qui tingueu contractada una hipoteca, per-què els interessos pugen", són vocatius, amb els qualsel presentador vol cridar l'atenció dels teleespecta-dors. 

El periodista privilegia la funció metalingüísticaquan mira d'explicar i fer comprendre un codi quepot resultar estrany al teleespectador. Llavors fa servirexpressions com ara "això vol dir que", "per exem-ple", "és a dir", "posem per cas", etc. La funció me-talingüística és preeminent en aquest text: "El BancCentral Europeu ha apujat fins al quatre per cent el

38

preu oficial del diner. Això vol dir que a partir d'arales hipoteques seran més cares". 

I encara hem de parlar de la funció poètica delllenguatge, que s'activa quan l'emissor sobretot dónaimportància a la forma del missatge. En un teleinfor-matiu, acostumen a ser els periodistes d'esports i decultura els qui més tenen en consideració aquesta fun-ció lingüística. Les notícies que redacten estan farci-des de metàfores i comparacions. Vegem-ne un parelld'exemples: "Giuly i Belletti donaven la benvinguda aun entrenament ple de sorpreses"; "El sol cada copescalfa més. I els pollets de les cigonyes també notenque l'estiu truca a la porta"; "De la paleta de WilliamHogarth surt retratada la societat anglesa de la prime-ra meitat del segle XVIII". Els continguts implícits

A més de tenir clara la funció que volem que tin-gui cada un dels enunciats, el periodista també ha deser conscient dels continguts implícits que vehicula ide si el teleespectador serà capaç de descodificar-los.Per descodificar aquests implícits, allò que no està ditexpressament, el receptor, el teleespectador en el nos-tre cas, ha de recórrer al context extraverbal, és a dirals coneixements que té sobre el món, el que se'n diula competència enciclopèdica. També posarà en jocles màximes conversacionals, que hem descrit anteri-orment, i que és el que es coneix com la competència

39

pragmàtica; i encara recorrerà també a la competèn-cia lògica. 

La descodificació d'un text com aquest, "El Plahidrològic nacional ha provocat una altra picabarallaentre Convergència i Unió i el Govern central. Ambl'esmena presentada pel PP al Senat, la Generalitatperdria la potestat de fixar el cabal mínim de l'Ebre",reclama que s'entengui la identificació Govern cen-tral-PP i Convergència i Unió-Generalitat (competèn-cia enciclopèdica); que s'entengui que la segona fra-se, encara que no hi hagi cap connector, és causa dela primera (competència pragmàtica); i que s'entenguique aquesta no és la primera desavinença entre els ac-tors, que n'hi ha hagudes d'altres i que això mateix jaés destacable (competència lògica). 

Fixem-nos ara en aquesta altra situació. Sobreunes imatges en què es veu un home jove sortintamb crosses de l'hospital, sentim aquest off: "Aquestaimatge que veiem gairebé confirma l'increïble. És Ro-bert Kúbica, baixant les escales de l'hospital de Mont-real. Només hi ha estat un dia. Tot i l'aparatós ac-cident que va tenir diumenge, només s'ha trencat elturmell. El pilot polonès ha marxat cap a casa con-duint el seu cotxe i ha dit que espera poder participaren el Gran Premi d'Estats Units". Aquí el periodis-ta reclama al teleespectador un alt grau de competèn-cia enciclopèdica. El teleespectador només pot enten-dre bé aquesta informació si sap que Kúbika és pi-

40

lot d'automobilisme i que participa en les curses delMundial de Fórmula 1. Aquesta informació no es potpas deduir del text; no hi és implícita. 

El mitjà: escriure per a la televisió

Ja hem dit que els textos amb què es construeixun teleinformatiu són textos orals no espontanis, que,pràcticament, no podem comptar amb la intervenciódel codi no verbal per completar-ne el significat, quevan acompanyats d'imatge i que són textos que noes poden anar modificant tot interpretant els senyalsdel teleespectador (contrarietat, disgust, grat, incom-prensió). 

Tanmateix, potser pel prestigi que té l'escripturadavant de l'oralitat i pel prestigi del periodisme escritdavant del televisiu, amb massa freqüència els textosescrits per teleperiodistes pequen d'un excés de fór-mules que només funcionen així, per escrit, però quesón inadequades a la televisió. L'atracció de les fonts escrites

Notes de premsa, dossiers, informes, estudis sónalgunes de les fonts escrites on beuen els periodistesper a l'elaboració d'un teleinformatiu. I cal estar aler-ta per trobar maneres de traduir allò que es troba perescrit, i de vegades no gaire ben escrit, al llenguatgetelevisiu. Perquè no es tracta solament de no repro-duir estructures gramaticals poc convenients, també

41

es tracta de tenir clar allò que volem explicar. Vegem-ho amb alguns exemples. 

Hem recollit d'un teleinformatiu aquest enunci-at: "L'acord que avui s'ha rubricat dóna la primera ti-nença d'alcaldia a Cristina Alsina, i la segona a JoanOlóriz, d'Esquerra i d'Iniciativa, respectivament". Lafugacitat de la llengua oral invalida aquesta fórmulade dir; l'adverbi "respectivament" perd tota la vàluasemàntica perquè, dit així, al receptor li és molt difícilde relacionar el nom de cada polític amb el seu partit.Per a la televisió hauria estat millor dir: "L'acord queavui s'ha rubricat dóna la primera tinença d'alcaldia aCristina Alsina, d'Esquerra, i la segona a Joan Olóriz,d'Iniciativa". 

Un altre exemple semblant: "Per poder ser cam-pions, els blaugrana demanen als seus seguidors queomplin el Palau, on només han perdut un partit delliga en set mesos, i als àrbitres, que tractin tots elsequips igual". El mitjà reclama repeticions, justamentper això que dèiem de la fugacitat. La notícia seriamés entenedora d'aquesta altra manera: "Per poderser campions, els blaugrana demanen als seus segui-dors que omplin el Palau, on només han perdut unpartit de lliga en set mesos, i demanen als àrbitres quetractin tots els equips igual". 

Pocs teleinformatius avui dia no inclouen algunainformació basada en dades, quantitats, xifres, estadís-tiques. Sovint el periodista en té coneixement gràcies

42

a taules estadístiques, gràfiques, esquemes. I la sevafeina és convertir-ho en un text apte per a la televisió.No obstant això, és freqüent sentir expressions com"El pantà està al 65 per cent de la seva capacitat", unaoració sintàcticament incorrecta que convindria subs-tituir per "Al pantà hi ha el 65 per cent de l'aigua quehi cap", si és que es vol precisar la quantitat d'aiguaque conté, "Al pantà hi ha més de la meitat de l'aiguaque hi cap" o "El pantà no està ni mig buit", si la in-tenció és dir que déu n'hi do de l'aigua que emmagat-zema, o "Al pantà només hi ha una mica més de lameitat de l'aigua que hi cap" o "El pantà gairebé estàmig buit", si la intenció és la contrària. 

De fet, les xifres són un maldecap en el periodis-me televisiu perquè és difícil que el teleespectador lespugui retenir. Un cop sentida la notícia, a tot estirar,en queda la idea, una impressió. 

Els periodistes de televisió, doncs, han de tenirmolt present que si bé la seva feina de comunicadorscomença amb la preparació d'un text escrit, el missat-ge que transmetran es mou per un canal oral, en elqual els recursos gràfics perden sentit. 

És el cas de les cometes, un signe gràfic que no técorrelat en la llengua oral si no és amb una ganyota ouna inflexió de veu exagerada, impròpies del mitjà te-levisiu. Per tant, allò que en un text escrit el periodis-ta posaria entre cometes, a la televisió no té cap mésremei que explicar-ho. Vegem-ho. Tenim un off que

43

diu "L'observatori penal de la Universitat de Barcelo-na ha condemnat l'ús del 'kubotan'" i en el momenten què l'off diu aquest mot senyalat entre cometes, lesimatges ensenyen què és. Això, en lloc de facilitar latasca descodificadora que ha de fer el teleespectadorper entendre el missatge, li exigeix un esforç extra,l'obliga a estar massa pendent de la imatge. 

Tampoc no es poden reproduir entre cometes lesparaules d'una persona entrevistada, perquè a l'horade la locució de l'off són il·legibles i el teleespectadorno té manera de saber si allò que les cometes voliendistingir és una citació textual o si és una expressiópròpia del periodista. 

Hi ha un altre cas curiós, molt modern, modeld'aquesta atracció per l'escriptura. Són les paraules"okupa" i "okupació", en referència a les persones,generalment joves, que s'instal·len a viure en casesabandonades sense permís de l'amo, escrites amb unalletra, la "k", que no té una pronunciació particular."L'Ajuntament considera que l'okupació d'habitatgesés un problema menor"; això ho hem vist així escriten un text que s'havia de locutar. Els consells clàssics

Allò que s'escriu perquè sigui dit en un teleinfor-matiu ha d'adequar-se al mitjà televisiu, però també had'ajustar-se a l'estil periodístic, un estil que va associata conceptes com serietat, credibilitat i versemblança. 

44

A l'hora de redactar textos per a un teleinforma-tiu, els periodistes es valen de diverses tècniques quecontribueixen a l'eficàcia comunicativa. Aquí en des-taquem algunes. 

Les frases és millor que siguin curtes, però po-den alternar-se amb altres de més llargues per agilit-zar el ritme de lectura. És important que cada ora-ció expressi només una idea, dues com a màxim. Lacomprensió també ve donada, en part, per l'edició dela notícia. És útil que cada enunciat estigui relacionatamb un determinat pla visual. Per exemple, a una fra-se més llarga correspondria un pla també de majordurada; a un text molt breu, un pla més curt; a unenunciat més literari –amb les notícies culturals– unaedició visualment més creativa. Això no vol dir quesempre hagi de ser així, però sovint una bona coordi-nació periodística i lingüística entre el text i la imatgefa la notícia més entenedora. 

El so també és important i per això s'aconsellaque l'editatge també tingui en compte la locució. Perexemple, acostuma a anar bé acabar un pla just quan elperiodista fa una breu pausa en la locució de la notícia.Així hi ha una bona sintonia entre una baixada del tode l'off i el final d'una seqüència. 

Suposem aquest començament per a una notícia:"En l'incendi d'una casa de Reus han mort dues ger-manes, de quinze i vint anys". Per acostar-nos a lallengua oral, la frase hauria quedat més ben resolta

45

d'aquesta altra manera: "En l'incendi d'una casa deReus han mort dues germanes, l'una de quinze anysi l'altra de vint". 

Una frase tan llarga com aquesta "Un cop detin-gut, la policia ha explicat que el lladre, que volia entraren un pis a través del celobert, coneixia el bloc de pi-sos perquè havia conviscut amb una de les inquilines",s'hauria d'haver partit per conferir-li més naturalitat:"La policia ha explicat que el detingut volia entrar enun pis a través del celobert. El lladre coneixia bé elbloc de pisos perquè havia conviscut amb una de lesinquilines". 

Les frases convé que siguin simplesi que segueixin l'ordre sintàctic bàsic desubjecte+verb+complemet, per bé que sovint convéanteposar-hi els circumstancials de temps i de lloc:  

Els estudiants comencen avui les classes. (subjec-te + verb + complement). 

I avui el president de l'Espanyol ha visitat lesobres del nou estadi. (temps + subjecte + verb +complement). 

Però moltes de les frases de les notícies que sen-tim a la televisió tenen un ordre artificiós: "L'autorade l'atemptat anava, sembla, al Parlament" en comp-tes de "Sembla que l'autora de l'atemptat anava al Par-lament"; "La població reclusa supera ja els 10.000 in-terns", en comptes de "La població reclusa ja superaels 10.000 interns"; "Han reparat la canonada aquest

46

matí. L'aigua, però, surt bruta" en lloc de "Han repa-rat la canonada aquest matí però l'aigua surt bruta". 

Les oracions subordinades no lliguen gaire ambla televisió. Per fer una explicació o un aclariment, enlloc de fer una subordinada, és més convenient escriu-re una altra frase i connectar-la amb l'anterior paratàc-ticament, sense connectors explícits, o molt simples. 

Tanmateix, se senten amb massa freqüència fra-ses com ara aquesta: "Avui Deco ha tornat a entre-nar-se, però la sorpresa ha estat veure un recuperatGudjhonsen, descartat per al partit contra el Nàstic,però que avui encara sense l'alta mèdica caminava mi-llor que Silvinho, que per un cop no ha pogut acabarl'entrenament", que s'hauria hagut de dividir en fra-ses més curtes lligades amb connectors molts simples("però", "i"): "Deco ha tornat avui a entrenar-se. Peròla sorpresa ha estat veure Gudjonsen recuperat. En-cara no té l'alta mèdica i no jugarà contra el Nàstic,però caminava millor que Silvinho, que s'ha fet un copi no ha pogut acabar l'entrenament". 

Es desaconsella emprar la veu passiva("ser"+participi). Però els teleinformatius estan far-cits de frases en passiva: "Pasqual Maragall ha estatinvestit president de la Generalitat", "La vaga de ci-nemes ha estat secundada massivament", "Els estudi-ants han estat examinats per professors de secundà-ria", que en la llegua oral s'haurien resolt d'una altramanera, amb un pleonasme, "Pasqual Maragall l'han

47

investit president de la Generalitat", o amb un canvid'ordre dels elements de la frase, "Els cinemes hansecundat massivament la vaga", "Professors de se-cundària han examinat els estudiants". 

Les nominalitzacions encarcaren excessivamentles frases, per això va bé evitar-les. Per nominalitza-ció s'entén l'ús abusiu de sintagmes nominals, cons-truccions que tenen com a nucli un substantiu, en llocde fer servir un verb simple. En mostrem un parelld'exemples: "La consulta de les notes de selectivitates podrà fer per Internet", en comptes de "Les no-tes de selectivitat es podran consultar per Internet";"L'ONU ha demanat als Estats Units l'aixecament del'embargament a Cuba" en lloc de "L'ONU ha dema-nat als Estats Units que aixequin l'embargament a Cu-ba".  

També perquè carreguen innecessàriament la fra-se, hi ha un altre ús dels sintagmes nominals queapareix molt en els textos periodístics i que és pocadequat. És quan substitueixen una subordinada cau-sal connectada amb "com que". Són frases com lessegüents: "El consum de medicaments fa que a vega-des s'acumulin a casa molts envasos buits o de mede-cines caducades", "La precarietat laboral fa augmen-tar els accidents a la feina", "L'encariment de les hi-poteques ha fet disminuir la venda de pisos", "La der-rota ha fet reaccionar el jugador". Com podem ob-servar, aquesta construcció obliga a fer frases amb el

48

verb "fer". Aquesta repetició d'estructures lingüísti-ques treu vivor a les notícies. 

Per ser conseqüents amb la idea que el periodis-me si no és objectiu sí que ha de ser neutral, cal serprudent amb els qualificatius. I més a la televisió que,gràcies a les imatges, dóna al receptor la possibilitatde fer les valoracions que cregui convenients. 

A més, un bon nombre d'adjectius han acabatconvertits en clixés i, per tant, han perdut valorsemàntic: "Avui s'ha declarat un incendi espectacularen una granja d'Osona", "Hi ha hagut un terrible ac-cident a l'autopista entre un cotxe i un camió", "Re-ten un emotiu homenatge a les víctimes". Si les imat-ges ho ensenyen, el teleespectador ja sabrà valorar sil'incendi és espectacular, si l'accident és terrible o sil'homenatge és emotiu. 

I encara volem fer notar l'abús d'un parelld'adjectius, "nou" i "intens", en les notícies que sesenten a la televisió. Què vol dir "Han estrenat unanova estació?" Si l'han estrenada és perquè és nova.O què vol dir "Els polítics han sortit descontents dela intensa reunió?" Que ha estat pesada? Que s'hi hadiscutit molt? Que ha estat llarga? 

Aquestes recomanacions i d'altres confereixennaturalitat als textos dels informatius de televisió. Lesinclouen tots els manuals de periodisme i, tanmateix ala pràctica pocs teleperiodistes s'hi ajusten; possible-ment per aquella fascinació per la llengua escrita de

49

què hem parlat. Als teleinformatius que es fan ara iaquí s'observa un abandó de l'estil de la llengua par-lada, que va en detriment de la simplicitat requeridaen la comunicació oral. El text i la imatge

Una mica més endavant veurem que el tema dela notícia ens mena a usar unes formes lingüístiquesen comptes d'unes altres, però és que a la televisió lesimatges amb què il·lustrem la notícia també ens obli-guen a fer una tria. A les redaccions d'informatius sesent sovint que cal escriure d'acord amb les imatges, id'imatges n'hi ha de menes diferents: reals, evocado-res, d'una situació comunicativa i infogràfiques. Aixòno vol pas dir que en una peça solament hi apareguinimatges reals, o imatges infogràfiques; una sola peçapot ser tot un conglomerat. 

Les imatges reals són imatges del fet noticia-ble. Una casa ensorrada, un tren que ha descarrilat,l'arribada d'una cantant d'èxit a l'aeroport, un partitde bàsquet. Al redactor ja no li cal dir res d'allò quees veu; en tot cas ho pot descriure i llavors fa servirels verbs en present. Per fer la narració del fet notici-able es val dels temps verbals en passat. En els enun-ciats que es redacten per a aquesta mena d'imatgesés freqüent de sentir-hi demostratius de proximitatespacial ("aquest", "aquesta", "aquests", "aquestes"),l'adverbi "aquí" i locucions adverbials del tipus "en

50

aquest lloc", fent referència a allò que es veu en imat-ges: "De la casa ensorrada, només n'han quedat dretesaquestes dues parets", "En aquest revolt on ha descar-rilat el tren, ja hi havia hagut altres accidents", "Aquí,en aquesta escola, han implantat un sistema de lecturanou". 

Podem incloure en aquesta categoria les imatgescol·laterals d'un fet noticiable. Serien aquelles que nomostren el fet en si, sinó una part, l'origen, la con-seqüència, el lloc. "En aquesta carretera és on el ca-mió ha atropellat el ciclista" (sobre unes imatges enquè només es veu una carretera), "La primera recep-tora d'un cor artificial és aquesta dona de trenta anys"(quan la notícia és el primer trasplantament, no pasla dona). 

Els avenços tecnològics han portat fins a les pan-talles de televisió imatges que, en principi, no han es-tat pas filmades per difondre massivament. Són lesque la policia proporciona als mitjans, les enregistra-des per càmeres de seguretat, les imatges preses ambla càmera del telèfon mòbil. Aleshores sovint el quese sol fer és indicar-ne la procedència: "Com es veuen aquestes imatges filmades pels mossos d'esquadra,els lladres tenien un arsenal". Però, per la resta, lesestructures lingüístiques usades en la redacció de lanotícia no són gaire diferents de les emprades quanles imatges han estat rodades pels professionals. 

51

D'altra banda, les imatges evocadores, no sónpròpiament del fet noticiable, ens l'evoquen, ens hifan pensar. Els periodistes hi recorren quan la notíciaés un fet que encara no s'ha esdevingut i, per tant, eltemps verbal emprat és el futur: "El tren de gran ve-locitat arribarà a la frontera el 2010"; o quan el temade la notícia és un concepte o una idea abstracta o unconjunt de dades: "La policia sospita que duien armesamagades", "El nivell de vida a Catalunya és més altque el del Marroc", "Els polítics han dissenyat un plaque consta de tres fases", "Els ciutadans valoren ambun cinc just la política municipal", "En els pressupos-tos que han aprovat avui la partida més quantiosa ésla destinada a fins socials". En la redacció d'aquestesnotícies hi ha més verbs en present. 

També podem considerar que les simulacionssón imatges evocadores. Les simulacions solen re-construir les seqüències d'un fet noticiable del qual noes disposa d'imatges reals; un crim, un accident, unrobatori. Els temps verbals dels offs que les acompa-nyen són el pretèrit perfet i imperfet, però de vegadestambé el present. 

En les imatges d'una situació comunicativa apa-reix algú parlant: conferències de premsa, discursos,rotllanes de gent xerrant. En l'off que acompanyaaquestes imatges predominen els verbs de dir, comara "manifestar", "afirmar", "alertar" o "declarar".  

52

En aquests casos el periodista ha d'actuar ambcura. Tots són verbs de dir, però no són pas sinònims,no tots es poden utilitzar en les mateixes situacions.No és el mateix dir "Mariano Rajoy diu que Espanyaes trenca" que dir "Mariano Rajoy alerta que Espanyaes trenca"; en la segona oració el periodista dóna ver-semblança, categoria de veritat, als temors del polític. 

Per últim, les imatges infogràfiques volen trans-metre visualment, en una unitat de temps mínima, unmàxim d'informació útil. Si el que es destaca en laimatge infogràfica, o postproducció, és un text escrit,l'off hi ha de fer referència amb les mateixes paraules;potser es pot permetre alguna variació morfològica,però poca cosa més. Si el que es destaca en la infogra-fia és un dibuix, un esquema, un gràfic en moviment,la locució ha d'anar compassada amb la imatge. 

Imaginem-nos la presentació dels pressupostosde la Generalitat; el conseller d'Economia explica queuna de les partides més ben dotades és la destinadaa la construcció d'habitatges socials. Si el periodista,per reforçar la informació, decideix que sobreimpresaa la pantalla surti una postproducció que digui "Méshabitatge social", en l'off cal incloure les paraules "ha-bitatge" i "social", encara que això sembli repetitiu.Si l'off diu "El Govern català es compromet a cons-truir cinquanta mil habitatges socials abans no s'acabila legislatura", el teleespectador de seguida relacionaràaquesta informació amb allò que veu escrit. Si l'off diu

53

"El Govern català es compromet a construir cinquan-ta mil pisos de baix cost per a joves", reclamem al te-leespectador un doble esforç de descodificació d'unsconceptes que després encara haurà de relacionar. 

Pensem ara en una imatge infogràfica en movi-ment que mostra fase per fase la construcció d'unacasa. No sols les frases de l'off han d'acompanyar encontingut l'aparició dels dibuixos corresponents a ca-da fase, també la locució ha de tenir en compte el rit-me amb què van apareixent els dibuixos. 

El tema: de què parlem

El tema de la notícia també condiciona la llen-gua emprada, especialment el lèxic, més general omés especialitzat. Els telenotícies són discursos pú-blics d'una gran varietat temàtica, s'hi parla gairebé detot. I tàcitament està admès que per parlar de segonsquins temes el grau de formalitat variï. 

En la informació meteorològica sentim a dirmots com ara "anticicló", "depressió", "cumulunim-bus", "maregassa", etc. Però quan un periodista hade parlar d'inundacions en un indret determinat utilit-za aquestes altres paraules: "pluja", "núvols", "vent","mala mar", etc. El lèxic de la informació meteorolò-gica és més especialitzat; el de l'altra notícia és un lè-xic més general. Les notícies d'economia també es di-fonen amb un lèxic més especialitzat que no pas les

54

notícies de societat: "La taxa interanual de l'IPC cauuna dècima".  

En les notícies d'esports, hi abunden els motsespecialitzats i els estrangerismes: play-off, hard trick,green, tie-break, ace, pole, molts dels quals, gràcies al'enorme difusió que tenen tots els esdeveniments es-portius, o per culpa d'aquesta gran difusió, han passata formar part del lèxic comú dels parlants amb unarapidesa extraordinària. 

Les notícies de política es caracteritzen perl'enorme quantitat de conceptes abstractes que hi apa-reixen. Moltes vegades, per por de tergiversar el quediuen els polítics, que és delicat, els periodistes repro-dueixen amb poques modificacions allò que han sen-tit a la conferència de premsa o allò que els ha ditel polític davant la càmera. Exemplifiquem-ho ambaquest text: "Josep Antoni Duran i Lleida ha donatal president espanyol tot el seu suport en la lluita an-titerrorista i li ha demanat que treballi per recuperarla confiança i la unitat entre el seu Govern i el prin-cipal partit de l'oposició"; el periodista suposa que elteleespectador té prou informació prèvia per enten-dre-ho. 

La relació emissor-receptor:per a tots els públics

Com que el discurs de les notícies de televisió vaadreçat a un públic massiu, l'estil és un estil de comu-

55

nicació formal i, per tant, convé fer servir la varietatestàndard de la llengua; els col·loquialismes no sónapropiats en aquesta situació. I tampoc els dialectalis-mes, per bé que amb l'eclosió de les televisions locals,definides com televisions de proximitat, ara se sentenper televisió més varietats dialectals que no pas tempsenrere. Cada televisió, depenent de l'àmbit geogràficque abasta, usa l'estàndard dialectal que li és propi. 

Tot i la formalitat que hauria de caracteritzar eldiscurs de les notícies de televisió, sovint, en un in-tent poc imaginatiu de fer més planer el llenguatge, hisentim paraules com "bus", "bici" o "tele".  

I també s'observa que, dins mateix del teleinfor-matiu, en els diàlegs entre periodistes es rebaixa elgrau de formalitat, i força quan han de tractar de te-mes d'esports o de cultura. Per exemple: 

"Presentador 1: Bona nit, Àngels! D'avui no pas-sa. El Barça s'ho juga tot a cara o creu". 

"Presentador 2: Hoooola, Armand, bona nit. Itant si s'ho juga tot! D'aquí a dues hores sabrem quiés el campió de la Lliga! El Barça ho pot ser, però nodepèn només d'ell". 

"Presentador 1: Però els culers hi somien". "Presentador 2: Sí, però primer ha de guanyar al

camp del València. I tu ja saps, txé, com costa queobrin la llauna".  

56

En canvi, no s'entendria una rebaixa de la forma-litat en les notícies de política o en notícies de societaten què s'expliquen drames personals. 

57

LA COHERÈNCIA

Per coherència entenem l'organització lògica dela informació que es considera rellevant per a allò quees vol comunicar. Per fer la tria d'aquesta informació iorganitzar-la, l'emissor té en compte els coneixementsque el receptor té sobre el tema tractat. D'altra banda,el receptor sempre intenta construir un tot coherentamb allò que li diu l'emissor, seguint el principi decooperació que regeix qualsevol intercanvi lingüístic. 

Si algú se'ns adreça dient "Sort que és final demes", abans no acabi l'enunciat, ja haurem predit queens vol parlar, per exemple, de la mesada que avi-at cobrarem o dels exàmens que s'acaben, o de leseleccions que s'acosten, perquè la nostra experiènciaens diu que aquests són temes lògics que lliguen ambaquell començament. Llavors, si aquest algú acaba lafrase enunciant "i la poma està podrida", nosaltresvoldrem donar-hi un sentit. I mentre rumiem quinsentit té la frase "Sort que és final de mes" i "la pomaestà podrida" haurem perdut la informació posteriorque el nostre interlocutor ens pugui proporcionar. Peraixò si fem aquesta mena d'enunciats sorprenents, elshem d'explicar. 

58

Qualsevol teleespectador, en la mesura que ésoient, actua igual davant el noticiari televisiu que da-vant qualsevol altra situació comunicativa, i intentarelacionar tot allò que li diu l'emissor per formar-neun tot coherent. Per a una millor comprensió, a cadaenunciat de l'emissor, el teleespectador posa en marxatot de mecanismes de predictibilitat, prediu allò queli dirà l'emissor. Si, amb el seu text, el periodista frus-tra les expectatives de l'oient, s'arrisca a perdre la sevaatenció i també a perdre credibilitat. Per exemple, fi-xem-nos en el final d'aquesta notícia: "La mare del jo-ve mort ahir a Malgrat de Mar i el mosso que li va dis-parar han coincidit aquest migdia als jutjats d'Arenys.Tots dos han declarat davant el magistrat que instru-eix el cas. El policia, que està encausat, hi ha com-paregut amb l'advocat. Aquest mateix jutjat ja haviainstruït una causa contra el jove mort". Què ens voldir el periodista amb aquesta informació sobre el jovemort? Quina relació té amb el tema de la notícia queel noi hagués estat encausat? El periodista ha vulne-rat la màxima conversacional de quantitat i el text haperdut coherència. 

Vegem aquest altre cas, d'una entradeta que alcomençament fa referència a la notícia emesa ambanterioritat: "Estem pendents d'aquestes negociaci-ons polítiques, però tots els nens estan pendentsde l'arribada dels Reis. Amb més o menys fortuna,aquests dies tothom donarà un cop de mà als Mags

59

per comprar joguines". En aquestes oracions hi hatres subjectes diferents: nosaltres, els periodistes queestem pendents de les negociacions, els nens, que es-tan pendents dels Reis Mags, i tothom; de qui parla lanotícia? Amb cada subjecte es trenca la il·lusió d'untext coherent. 

I igual com passa amb les frases, que dèiem quecada una ha de contenir una idea, cada notícia d'unteleinformatiu ha de desenvolupar un tema i prou,perquè altrament el text perd coherència. Mirem-hoen aquest text: "El ple del Parlament aprovarà demàels pressupostos de la Generalitat. El Govern catalàincorporarà en la llei electoral algunes propostes deConvergència i Unió i del Partit Popular. La cambratambé rebrà l'informe d'un grup d'experts que pro-posa que hi hagi set circumscripcions, tantes com ve-gueries, i que proposa també un sistema perquè elsciutadans votin, d'una mateixa llista, el candidat quevulguin. Per reduir l'abstenció, l'informe planteja ferurnes mòbils; d'aquesta manera la gent gran o els re-clusos tindrien més facilitats per votar. I proposen ferpaperetes en sistema braille per facilitar, també, el vota les persones cegues"; però, no parlàvem dels pres-supostos? Passa el mateix en aquest altre text: "El se-cretari general de Comissions Obreres de Catalunya.Joan Coscubiela, ha parlat de les infraestructures fer-roviàries i ha demanat a la Generalitat que s'anticipia les incidències. Coscubiela també ha dit que encara

60

manquen recursos per a la formació. Afirma que elfracàs escolar i la mala gestió de la formació professi-onal són un problema a Catalunya"; de què va, aques-ta notícia? De les infraestructures o de l'escola? 

Convé recordar que l'excés d'informació acabaprovocant l'efecte contrari, la desinformació: "Ambdinàmiques antagòniques el Barça i el Reial Madrid esjuguen el títol de lliga en quatre jornades. Tant l'uncom l'altre tenen 66 punts, però el Barça té desavan-tatge perquè va perdre la primera plaça de la lliga em-patant a un amb el Betis. El Madrid, en canvi, és liderper primer cop aquesta temporada. La lliga és obertaperò si es repeteixen els resultats de la primera voltales coses anarien així: la jornada que ve els blaugra-na obtindrien un punt davant l'Atlètic de Madrid alCalderón. Al Camp Nou, la victòria se'ls va escaparper culpa del gol del Kun Agüero, tot just després delmundialet de clubs. Però es beneficiarien de la der-rota del Madrid a casa del Recre, que al Bernabéu java fer patir els blancs, i tornarien al capdavant de laclassificació. A la trenta-sisena jornada, el Barça rebràel Getafe, amb ganes de venjar-se de la Copa, peròn'obtindrà un punt, com a la primera volta; prou permantenir encara el lideratge perquè el Madrid torna-ria a perdre amb el Depor per 2 a 0 al Bernabeu. A lapenúltima jornada, el Barça perdria contra l'Espanyoli, en canvi, el Madrid guanyaria tres punts davant elSaragossa. I, atenent-nos als resultats de la primera

61

volta, els blancs acabarien campions amb 72 punts sitornessin a guanyar el Mallorca i de res no serviria queel Barça s'imposés al Nàstic, que ja és a segona". Algúés capaç de dir quin és el tema d'aquesta notícia?  

Les notícies són discursos públics i els respon-sables dels mitjans televisius i els periodistes que hitreballen aspiren a tenir com més audiència millor.Aquesta audiència la forma un públic molt heteroge-ni que interessa que comprengui bé el missatge. Al'hora de redactar, doncs, cal fer pressuposicions so-bre els coneixements, els valors, les normes i les cre-ences compartides amb aquest públic. I no sols això.El redactor ha d'escriure la notícia de tal manera queals entesos no els sembli superficial i que als qui sónllecs en el tema no els sembli massa críptica. Vegem-ho amb alguns exemples: "Aquest matí el diari Marcapublica una entrevista amb Samuel Eto'o, en què eljugador del Barcelona torna a fer referència a les polè-miques declaracions de Vilafranca". Però què és Vila-franca? Un lloc, un personatge? Sense saber això noes pot entendre bé la notícia, que, de fet, fa referèn-cia a unes declaracions que havia fet Eto'o mateix aVilafranca del Penedès uns dies abans criticant com-panys seus de l'equip. Els espectadors poc interessatsen la informació esportiva no devien entendre de quèanava la notícia. 

Un altre: "El Tribunal Suprem decidirà, avui, siaccepta més proves en la demanda de revisió del cas

62

de Salvador Puig Antich. La sala militar ja s'hi vanegar, però la família va presentar un recurs de sú-plica perquè les tingui en compte. Aquestes provess'unirien a unes altres que les germanes de Puig An-tich han presentat per demanar la revisió del cas". Ésuna notícia que devia passar totalment desapercebu-da als teleespectadors més joves, i segurament tambéa molts altres que no ho són tant. Això sí, si algú lava escoltar es va quedar en una mar de dubtes. Quiés Puig Antich? Què li va passar? Què són aquestesproves? Què és la sala militar? 

Com més traça tingui el periodista per jugar ambels implícits i contextualitzar així la seva informacióper convertir-la en una història narrada, més fàcil liserà al teleespectador entendre-la. 

Però per a la coherència textual també són moltimportants els connectors, elements gramaticals queuneixen les frases i que en posen en relleu les relaci-ons lògiques. En la llengua oral, aquests connectorssolen ser molt simples: "i", "però", "perquè", "peraixò", "llavors". Rarament en un text oral espontanisentim "en conseqüència", "això no obstant", "a con-dició que", "a fi que", "atès que". Són aquells connec-tors i no aquests altres els que interessa de fer servir ales notícies de la televisió. Però a més, tot sovint, en lallengua oral i també en els textos d'un teleinformatiu,les oracions es lliguen les unes amb les altres sensecap connector. 

63

En qualsevol cas, el periodista no pot refiar-se deles imatges, ni dels rètols, ni dels talls de veu per co-hesionar el text. Heus aquí una notícia escrita per unredactor que no va pensar-hi: "Ni convergents ni de-mocratacristians treballen amb la hipòtesi de la rup-tura. A més, insisteixen que ningú no qüestiona el li-deratge de Duran i Lleida. Això sí, sempre amb ma-tisos. (Tall de veu d'Artur Mas, de Convergència, di-ent que el cap de llista de CiU a les eleccions generalsté un ampli marge de maniobra.) El conseller de Go-vernació ha dit que la crisi de la federació és de pro-jecte i de lideratge. (Tall de veu de Joan Puigcercós,amb un rètol que diu que és d'ERC.) Puigcercós haadmès que aquest debat intern no és exclusiu de CiUi ha reiterat que està disposat a encapçalar les llistesd'Esquerra Republicana a les pròximes eleccions au-tonòmiques". 

64

65

LA COHESIÓ

Perquè un text es pugui entendre bé i, per tant,compleixi la funció que se li exigeix, ha d'estar bencohesionat. Això vol dir que els elements gramaticalsi lèxics que el formen han d'estar ben lligats. El trucés mirar de mantenir junts els principals elements dela frase, que el subjecte sempre vagi al costat del verb ique el verb sempre vagi al costat del seu complementmés important, sense incisos al mig. D'aquesta mane-ra gairebé s'imposa la brevetat i el discurs anirà pro-gressant a poc a poc, sense entrebancs, tot fent unatrena amb la informació coneguda o ja dita, el tema,i la informació nova, el rema, amb l'ajuda dels pro-noms, les correlacions verbals, les el·lipsis, les relaci-ons semàntiques. 

Sense ànim de ser exhaustius, comentem pri-mer un text ben cohesionat: "Fabio Capello ja no ésl'entrenador del Reial Madrid de futbol. El club l'hadespatxat. El director esportiu, Pedja Mijatovic, ha ex-plicat que encara no saben qui contractaran per subs-tituir-lo". Gràcies a les referències anafòriques el te-leespectador pot saber que fins ara l'entrenador delMadrid es deia Capello. Que ja no ho és ens ho indi-

66

ca l'adverbi "ja" i el verb en present "és" contraposatals pretèrits de les oracions posteriors. Les relacionssemàntiques permeten deduir que el Reial Madrid defutbol i el club fan referència a un mateix concepte.A l'última oració, el pronom feble "-lo" torna a ferreferència al subjecte de la primera. 

En els teleinformatius és freqüent l'ús de la si-nonímia ja que, en general, els sinònims ajuden a co-hesionar un text. Però hem de tenir en compte queels sinònims ajuden a cohesionar un text escrit, peròno passa el mateix amb els textos orals, que són elstextos propis de les notícies televisives. Sovint, l'abúsde la sinonímia en comptes de cohesionar, fragmentael discurs i en dificulta la comprensió. 

Bé és veritat que hi ha casos en què les creen-ces compartides són molt clares i es manté la cohesiótextual malgrat l'abús de sinònims, però moltes altresvegades no és així. Si parlem del president nord-ame-ricà i de George Bush, gairebé no hi ha possibilitatde confusió, però si parlem del president republicà odel líder republicà o de l'inquilí de la Casa Blanca, lacomprensió se'n ressent. 

Aquesta dificultat de cohesió és habitual en el pe-riodisme especialitzat, en la informació econòmica oesportiva, per exemple. Per això hi ha força gent qued'antuvi diu "els esports no m'interessen gens" o "lesnotícies d'economia no les entenc". Aquest rebuig és,en part, per aquest abús de la sinonímia i de la pre-

67

sumpció errònia dels coneixements que té el telees-pectador. 

Hi ha, doncs, alguns elements que contribueixena cohesionar un text escrit, però que en el llenguatgetelevisiu no van tan bé. És el cas també dels demos-tratius "aquest", "aquesta", "aquests", "aquestes", quenomés poden fer aquesta funció de lligam si en imat-ges apareix l'objecte real a què es refereix el nom queacompanyen. Pensem en aquest text: "La boira tambéha fet desviar cap a Perpinyà sis avions que haviend'aterrar a Girona. Ryanair ha portat els passatgersamb autocar fins a aquest aeroport". Aquest aeroportserà el que surti en imatges; el llenguatge oral és tanfugaç que pocs teleespectadors podran entendre quees refereix a l'aeroport de Perpinyà. I això passa per-què la funció principal d'aquests demostratius, a la te-levisió, és una funció díctica, de referència a la situa-ció comunicativa. 

68

69

LA LOCUCIÓ

Escriure per a la televisió és escriure sabent queaquell text s'ha de llegir en veu alta amb el propòsitque qui el senti no tingui dificultats de comprensió.Per això a la televisió són tan importants l'ortologia, lapronunciació correcta de la llengua, i la prosòdia. Quillegeix una notícia ha de tenir una bona pronunciació.Per a un periodista, no saber locutar un off que ha es-crit, no implica ser un periodista de segona categoria.Tampoc els tècnics no surten a la televisió i, en canvi,són imprescindibles perquè tot funcioni. 

A l'hora de redactar cal parar atenció a no escriu-re paraules o frases enrevessades que poden fer en-trebancar el locutor; sobretot perquè si això passa, ésfàcil que el teleespectador perdi el fil argumental delque explicàvem. El llenguatge televisiu és fugaç i lesnotícies que s'emeten per televisió també. 

La lectura d'una notícia ha de tenir un ritme viui àgil, que no vol dir necessàriament ràpid. Si tenimen compte la fugacitat de què parlàvem, la rapidesanomés farà que dificultar la comprensió de la infor-mació. Hi ha offs dels quals el teleespectador pràcti-cament no té temps de retenir res de tan de pressa que

70

llegeix o parla el periodista. Hi ha una pràctica per-versa entre alguns periodistes que, per poder dir méscoses en el poc temps de què disposen per explicarla notícia, enregistren l'off llegint-lo molt de pressa.L'experiència demostra que no és una bona solució.Més val tenir criteri, seleccionar prèviament les ideesque volem transmetre, redactar-les concisament i lle-gir el text d'acord amb els cànons i les pautes que de-manen els mitjans més seriosos i rigorosos. 

Segons com modulem la veu, expressem una in-formació o uns sentiments d'una manera o d'una al-tra. El to també és un factor a tenir en compte enla construcció lingüística de les notícies. En general,igual que cada teleinformatiu té una línia editorial, ungrafisme i una infografia identificatives o una estèti-ca pròpia amb uns colors i unes línies determinades,també convé trobar un to per a les notícies. 

Els experts parlen d'utilitzar un to neutre, però devegades el contingut de la notícia ens permet lleus va-riacions. És força diferent el to d'un off que comentala victòria de l'equip de futbol local, que el d'un offque en relata el descens de categoria. Generalment lesnotícies d'esports i de cultura són les que donen peua més variacions. 

71

LA RUTINA PERIODÍSTICA

La feina d'un periodista de televisió començaamb la tria d'allò que vol convertir en notícia. Ha dedescodificar les fonts d'informació i redactar un textper llegir-lo en veu alta ajustat a una durada determi-nada. Es veu obligat a explicar una història en pocssegons. I això després d'haver anat a rodar i abansd'editar la notícia que s'ha d'emetre al cap de poca es-tona. La rapidesa amb què ha de treballar i les rutinesde producció deixen marques en l'estil periodístic queconvé evitar. 

Tots els manuals de redacció periodística criti-quen els clixés lingüístics perquè com a fórmules fi-xes han perdut valor semàntic; hi dediquen pàginesi pàgines, en mostren desenes d'exemples. Malgrataixò, l'experiència ens ha demostrat que, a la pràctica,la majoria de periodistes acaben caient en el parany;sovint perquè els sembla, erròniament, que si no laredacció de la seva notícia resulta massa planera i queno és adequada al mitjà. 

Una d'aquestes marques és l'adopció de registresespecífics, d'argot, quan al redactor se li fa tard i noha tingut temps, o no s'ha vist amb cor, de traduir el

72

llenguatge de les fonts. En tenim mostres de tots elsàmbits: "Abidal té poc gol", per dir que no sol marcargaires gols; "Cada dia l'Ajuntament de Barcelona obreuna estació de bícing nova", en comptes dir-ne unaestació de bicicletes de lloguer; "Durant tot el dia elstrens de les línies C2 i C10 han anat tard", en comptesde dir on van aquests trens; "Els republicans acusenel Govern espanyol de no concretar traspassos comel de rodalies o el dels aeroports", en lloc de dir "Elsrepublicans acusen el Govern espanyol de no dir niquan ni com pensa traspassar a Catalunya la gestiódels trens de rodalia i dels aeroports". 

De vegades, i això sobretot passa amb les notíci-es de política, si la font d'informació és ambigua elperiodista tendeix a escriure textos igualment ambi-gus perquè li costa definir-se públicament, una micaper autocensura i una mica per una objectivitat malentesa. Si en comptes d'escriure "La Generalitat evi-ta valorar l'informe que diu que l'esfondrament delCarmel s'hauria pogut evitar. Els experts hi apuntenla responsabilitat de l'Administració i de les empresesconstructores per no haver detectat a temps una falladel terreny", el redactor hagués escrit "La Generali-tat evita valorar l'informe que diu que l'esfondramentdel Carmel s'hauria pogut evitar. Els experts insinuenque l'Administració i les empreses constructores ensón responsables perquè no van detectar una falla delterreny", hauria traït algú?  

73

L'abundància de frases impersonals és un altre se-nyal d'aquesta redacció rutinària: "Aquesta tarda s'hainaugurat el Saló del Còmic. L'acte l'ha presidit elconseller", en lloc de "Aquesta tarda el conseller hainaugurat el Saló del Còmic". O "Telefònica afirmaque aviat començaran les obres d'insonorització. Lesantenes pel que sembla no es mouran de lloc", encomptes de "Telefònica afirma que aviat començaràa insonoritzar les antenes però no les canviarà delloc". O "A Barcelona, el Partit Popular ha demanatque s'assumeixin responsabilitats pel desastre del Car-mel", en lloc de "A Barcelona, el Partit Popular ha de-manat a l'equip de govern de la ciutat que assumeixiresponsabilitats pel desastre del Carmel". 

Igualment són marques de la rutina periodístical'ús i l'abús dels verbs "afectar" o "continuar", dels ad-jectius "intens", "clau" i d'altres mots. Quant al verb"continuar", val a dir que la freqüència amb què apa-reix en els discursos informatius orals contrasta ambla raresa amb què el sentim a la llengua parlada i sovintdenota poca cura per part del periodista en l'elecciód'allò que és notícia. Imaginem un incendi forestalque crema durant uns quants dies; no cal començarcada dia la notícia de la mateixa manera amb un tòpic"Continua l'incendi"; es poden trobar altres aspectesdel fet noticiable que facin diferent la notícia d'un diaper l'altre: "Aquest matí s'ha calat foc a Collserola";"Els bombers encara no han pogut apagar el foc de

74

Collserola"; "El foc de Collserola ja ha cremat tanteshectàrees i els bombers tenen feina a controlar-lo". 

I per acabar, encara volem destacar la manca deconcisió amb què es presenten moltes notícies televi-sives. És com si a les redaccions s'hagués instaurat laidea que es perd massa temps a rumiar la paraula quemés convé en cada enunciat. I això és especialmentmanifest amb els verbs. Aquesta frase "El Consell Eu-ropeu treballa a marxes forçades per aconseguir unnou tractat que permeti fer funcionar la comunitat de27 estats membres" seria més curta i s'entendria mi-llor dita d'aquesta altra manera: "El Consell Europeumalda per aconseguir un nou tractat que faci funcio-nar la comunitat de 27 estats". 

En tot cas, llegir i rellegir allò que un ha escrit ésla manera d'evitar que la rutina, els tòpics, els clixési les frases gastades espatllin una bona narració peri-odística. 

75

LA LLENGUA ESCRITAALS TELEINFORMATIUS

No hi ha cap teleinformatiu que s'emeti sense rè-tols. El rètol és una inscripció o una llegenda sobreim-presa en un lloc preferent i ben visible de la panta-lla. Tots els teleinformatius en fan servir per indicaron han estat filmades les imatges i quan: "Malgrat deMar", "aquest matí"; "Nova York", "EUA", "18.00h.", "Palau de la Generalitat", "aquest vespre"; són elsrètols de situació i temps, que se'n diu. També tots elsinformatius n'utilitzen per identificar la persona quefa declaracions; solen informar del nom de la personaque parla i en virtut de què fa aquelles declaracions,és a dir quin càrrec ocupa o quina relació té amb eltema de la notícia: "Rigoberta Menchú, premi Nobelde la Pau"; "Anna Pagans, alcaldessa de Girona". 

De la mateixa manera solen identificar el perio-dista que surt en càmera amb el seu nom i amb elnom del lloc des d'on parla. I també és freqüent veurerètols que indiquen si les imatges que apareixen a lapantalla són tretes de l'arxiu, si són imatges emesesen directe o si s'emeten en diferit. En general, aquesttipus de rètols no afecten l'estructura de la notícia. 

76

Hi ha uns altres rètols que són més informatius.Una sèrie de sintagmes nominals, de verbs en infini-tiu o d'oracions curtes que van apareixent en panta-lla al llarg de l'emissió de la notícia poden servir perestructurar-la. Imaginem aquest off i els rètols que elpodrien acompanyar: "En la sessió parlamentària decontrol el president del Govern ha explicat que enels pressupostos generals ja hi ha una partida desti-nada a sufragar els costos de les noves infraestructu-res (Rètol: "Destinen més diners a infraestructures".)I en resposta a una pregunta del cap de l'oposició, elpresident ha dit que el Govern no apujarà els impos-tos directes (Rètol: "No apugen els impostos"), peròque imposarà un gravamen sobre els camps de con-reu erms (Rètol: "Graven els camps erms".)" 

Convé que en la notícia els rètols d'aquestes sèri-es respectin una mateixa estructura lingüística; o totssón una frase curta, o tots són un infinitiu. A més,per facilitar la descodificació que n'ha de fer el telees-pectador la sintaxi i el lèxic d'aquests rètols no ha deser gaire diferent del mateix enunciat llegit en l'off. Elmateix val, ja ho hem vist, per a les postproduccionsque contenen textos escrits. 

De vegades, els periodistes inclouen en les se-ves notícies rètols que afegeixen informació extra aallò que expliquen en l'off. Pensem, per exemple, enuna notícia que descriu una exposició de pintura, ambimatges dels quadres exposats i, al final, amb un rètol

77

que diu: "Fins al dia 30 de setembre, a la sala Parés".És difícil que el receptor pugui descodificar simultà-niament la informació que li proporciona l'off, la queli proporciona la imatge i la que li proporciona el rè-tol; si atén una de les fonts haurà de desentendre lesaltres. 

No obstant aquest dubtes sobre l'eficàcia comu-nicativa real de la suma de fonts d'informació, la veri-tat és que s'ha anat imposant una pràctica importadade les grans cadenes de televisió nord-americanes, ladels rètols sense fi dels canals 24 hores. Sense inter-rupció, per la pantalla van passat rètols amb els titu-lars de notícies d'àmbits diversos, desconnectats deltot d'allò que diu el presentador en càmera o d'allòque se sent a l'off. 

I finalment encara voldríem fer esment d'uns al-tres textos que podem llegir a la pantalla del televi-sor durant l'emissió d'un teleinformatiu. Parlem de lareproducció de la pàgina d'un diari o d'una revista od'un diari electrònic del qual es ressalta un tros, unfragment. L'off que acompanya aquesta reproducciósol ser un enunciat que té de nucli un verb de dir se-guit d'un complement enunciat de manera semblanta allò que podem llegir: "El diari Sport anuncia que elLleida ha fitxat un altre davanter" (seria un off llegitsobre unes imatges en què es veu el diari i destacat untitular que diu "Un altre davanter per al Lleida"). 

78

79

COM COMPROVAR L'EFICÀCIA

Els teleinformatius són mitjans amb una gran in-cidència social, adreçats a tota mena de receptors. Elmissatge que transmeten es prepara amb antelació perescrit, però es vehicula oralment i, per tant, és impos-sible de repetir-lo; està subjecte a uns límits de temps;i té el suport de la imatge i el so. 

Per adequar els textos d'un teleinformatiu a lescaracterístiques del mitjà i fer-los més fàcils d'escoltari d'entendre, cal seleccionar bé els temes objecte dela notícia i anar-los desenvolupant a poc a poc, fra-se a frase, seguint un ordre lògic en què cada fraseés conseqüència de l'anterior. Si perseguim la clare-dat expositiva no podem anar endavant i endarrere enl'explicació. 

Les frases han de ser senzilles, directes i simples.Cal intentar que els elements que les componen se-gueixin l'ordre subjecte + verb + complement, per-què és el que s'aproxima més a l'ordre dels enunciatsorals espontanis. 

De fet, a la pràctica, per comprovar-ne l'eficàcia,és útil llegir el text redactat pensant que l'ha d'escoltaralgú concret, algú que coneixem; l'entendria? Aquest

80

truc ens pot servir per partir les oracions que són mas-sa llargues i simplificar-les, per evitar circumloquis ianar al gra, per posar els subjectes. 

I encara cal fer una altra comprovació. Cal llegirel text pensant en les imatges que l'acompanyaran ique el receptor també veurà. D'aquesta manera po-dem estalviar-nos descripcions que aporten poc a lainformació que volem donar, podem ser més austersamb l'adjectivació, podem ser més precisos en la triadel lèxic. 

El llenguatge dels teleinformatius, com méss'acosti al llenguatge oral espontani, més eficaç serà.Podrà complir millor els objectius de credibilitat i ve-racitat que es proposen els periodistes. I contribuiràmillor a la formació d'una audiència crítica, de ciuta-dans i no de consumidors. 

         

81

Bibliografia

· Cros, A; Segarra, M.; Torrent, A.M. (2000). Llenguaoral i llengua escrita a la televisió, Barcelona, Publicacionsde l'Abadia de Montserrat.

· Díaz Arias, R. (2006). Periodismo en televisión,Barcelona, Editorial Bosch.

· Dijk, Teun A. Van (1990), La noticia como discurso.Comprensión, estructura y producción de la información,Barcelona, Paidós.

· Oliva, L.; Sitjà, X. (2007). Las noticias en radio ytelevisión, Barcelona, Ediciones Omega.

· Peralta, M. (2006). Teleinformatius, Barcelona,Editorial Trípodos.

· Teruel Planas, M.E. (1997). Retòrica, informació imetàfora, Bellaterra, Servei de Publicacions UniversitatAutònoma de Barcelona.