El Llenguatge de La Imatge Al Mon Grec

EL LLENGUATGE DE LA IMATGE AL MÓN GREC EVA M.KOPPEL

L’ESCULTURA A LES ILLES CÍCLADES : ELS “ÍDOLS” CICLÀDICS

Les illes cíclades són un conjunt d’illes situades entre Grècia continental, Asia menor i Creta. No només seran importants en època Pre-helènica (= Edat de Bronze) sinó que també en èpoques més tardanes. Hi trobarem santuaris importants, com el d’Apol·lo a Delos i Hera a Samos.

Sobretot a Paros i Naxos hi ha unes pedreres de marbre de molt bona qualitat, usat a l’edat de Bronze per esculpir els ídols ciclàdics i també en època grega i romana per obres de qualitat especialment bona.

El marbre de Naxos és el que primer s’usa i és més gruixut. El de Paros és de més bona qualitat i es comença a fer servir més tard.

- Primeres manifestacions

Les primeres manifestacions a les cíclades les trobem al Neolític (fins al moment no tenim cap evidència de restes paleolítiques), ja des de força aviat del neolític (VIIIè mil·lenni aC), per troballes fetes a altres llocs de Grècia (fora de les cíclades), on s’han trobat objectes fets de marbre d’aquestes illes.

L’assentament sistemàtic de les illes és més tardà, cap al Vè mil·leni aC, en que es té constància d’un poblat de vivendes construïdes en pedra i envoltades d’una empalissada. Això requereix un esforç col·lectiu, per tant ja era una comunitat organitzada.

També s’ha trobat ceràmica neolítica i figuretes en marbre. Destaca especialment una figureta femenina amb molt de volum. Aquest tipus d’ídols femenins sovint es presenten amb les cames creuades.

- Edat de Bronze

L’Edat de bronze, a les cíclades, s’anomena, CULTURA CICLÀDICA O CICLÀDIC. Aquest període es divideix en 3 :

a) Ciclàdic primitiu o protociclàdic (3200-2000 aC)b) Ciclàdic mitjà (2000-1550 aC)c) Ciclàdic tardà (1550-1100 aC)

Alhora el protociclàdic (que és el més important), es subdivideix en : a.1 Protociclàdic I (3200-2700 aC)a.2 Protociclàdic II (2700-2300 aC)a.3 Protociclàdic III (2300-2000 aC)

La major part dels ídols ciclàdics són del Protociclàdic I i II.

1


a) PROTOCICLÀDIC O CICLÀDIC PRIMITIU (3200-2000 aC)

Ja existeixen nombrosos assentaments a les illes. Actualment el més ben estudiat i conservat no són els assentaments sinó les necròpolis. Consisteixen en tombes que contenen aixovars rics i diversos. L’element més important són els “ídols” ciclàdics.

Els més antics ja van ser trobats al segle XVIII i actualment ja se’n coneixen diversos milers. El Museu Nacional d’Atenes i el Museu Goulandris són els que en tenen el major fons. Durant els segles XVIII i XIX no van ser valorats, ja que es consideraven “primitius”, en el sentit pejoratiu del terme. Al segle XX la concepció canvia i passen a ser molt valorats, cosa que augmenta les excavacions il·legals. Influiran en l’art del segle XX.

Pel que fa a la producció, el major nombre d’ídols està fet a les illes. - Primer a Paros- A partir d’un cert moment, la major producció la trobem a Naxos (i és també a la que s’hi desenvolupava millor la vida, més poblada).- A Keros o Ceros (sud-est de Naxos) s’hi ha trobat un nombre important d’ídols. És una illa petita i inhòspita (no habitada). Hi ha diferents hipòtesis sobre s’hi feia a la illa :

- 1. Era un lloc de culte- 2. Era un lloc d’enterrament de l’aristocràcia* de la illa de Naxos

* Cal dir que els ídols ciclàdics eren un objecte luxós, no tothom se’n podia permetre. El marbre és un material difícil de treballar. Per tant els trobarem a les tombes de nivell social alt.

També s’han trobat ídols ciclàdics fora de les cíclades (en quantitat menor, però). Això indica que :

- Els artesans especialitzats eren itinerants- els ídols s’exportaven pel mediterrani

També existeixen imitacions procedents de Creta i Àtica.

Característiques :

Material : La major part fets en marbre. També n’han arribat d’altres materials (petxina, etc.). Se suposa que també n’hi hauria de fusta (però no n’ha arribat cap)

Dimensions : són de mides molt variades. Els més grans poden ser de 1,50-1,60 m (de gairebé tamany real) i els més petits d’uns 10cm. La majoria són d’uns 30 cm.

La major part són una figura femenina amb braços creuats sobre el pit, amb signes d’embaràs o estries post-part.

2


a.1) Protociclàdic I

Les formes de les figures que trobem deriven de les del neolític : figures dretes, amb les mans sobre l’abdomen.

Ara bé, una de les seves principals característiques (ja no neolítiques) es que han disminuït de volum. Segueixen essent amples però molt menys profundes.

Hi ha diferents hipòtesis per explicar aquesta disminució de volum :

1. Es deu a un canvi de mentalitat de tipus religiós o estètic2. És degut a problemes tècnics : els artesans simplifiquen el procés de

fabricació, pel que es poden fer més peces i més ràpid per satisfer una creixen demanda

3. El canvi es produeix lentament des de finals del neolític fins a principis del protociclàdic I. No podem veure bé l’evolució perquè es fa en figuretes fetes de fusta, que no ens han arribat.

Evolució :

1. Inicis del protociclàdic I : Tenim 2 tipus de figures:

a) Esquemàtic o de violí :

Té forma de violí, amb un coll molt llarg i sense cap.

b) Plastiras :

Rep el nom d’una necròpolis de Paros. No és tant esquemàtic, més voluminós. Té parts del cos més detallades : genolls, turmells... el rostre està molt detallat (alguns sabem que tenien incrustacions als ulls amb pedres negres). Tenen les cames separades.

3


2. Període de transició : Cap 2800 i dura uns 100 anys.

a) Louros :

Es fonen els tipus anteriors de violí i plastiras. Les figures són menys esquemàtiques que el tipus esquemàtic o de violí però no s’indiquen els trets facials com en les plastiras.

Aquest tipus fusió s’anomena Louros. Les cames ja no estan tan separades i els braços ja no es realitzen, només s’indiquen 2 protuberàncies triangulars que surten de les espatlles.

b) Pre-canònic :

La figura evoluciona poc a poc. Els braços es van tornant cada cop més creuats (no creuats del tot) i les cames tancades fins als genolls. Aquest estil és el pre-canònic.

c) Escultures masculines

D’aquesta època són les escultures masculines, molt diferents de les femenines (que són estàtiques i embarassades o amb estries post-part). Les masculines sempre realitzen alguna acció. Una de les primeres trobades (al segle XVIII) és l’arpista. Actualment es troba al Metropolitan de Nova York. Es creia que era una falsificació, però ara ja no es dubta l’autenticitat.

Es tracta d’una figura masculina que seu en un seient de respatller alt i toca un instrument amb els dits polses.

a.2) Protociclàdic II

1. Inicis protociclàdic II :

És una època de major varietat. La major part de les escultures que no pertanyen al tipus canònic pertanyen a aquests 200 o 300 primers anys del protociclàdic II.

a) Grups

- 2 figures femenines, una sobre el cap de l’altra. Són les dues idèntiques, exceptuant que la de sobre és més petita i la de sota que té signes d’embaràs.

- 2 figures masculines que sostenen una de femenina (que és de forma canònica)

b) Figura canònica

És a inicis del protociclàdic II que es crea la figura canònica, que serà vigent al llarg de tot el període. És una figura dreta en posició frontal, femenina, amb els braços creuats sobre l’abdomen, el braç dret sota l’esquerra (amb algunes excepcions) i signes d’embaràs o de post-part.

4


Hi ha 2 tipus de figura canònica :

b.1) Kapsala : és més antic i dura menys temps. Tenen les cames relativament juntes i és més estilitzada que l’spedos. Té els braços més fortament apretats contra el pit i la cara és més ovalada.

b.2) Spedos : perdura durant molt segles. És massís, quadrat. La cara més quadrada, angulosa i els braços estan més distesos que en el kapsala.

Kapsala Spedos

c) Apeiranthos

Paral·lelament es fan figures més esquemàtiques. Es realitzen les dues alhora, s’han trobat dels 2 tipus a les mateixes tombes i els mateixos escultors que realitzaven la canònica també feien aquest tipus més esquemàtic.

d) Masculines

Segueixen fent accions :

- Arpista, bevedor, Tocant el doble aulos

5


És a inicis del protociclàdic II que es fan les escultures de majors dimensions, gairebé de tamany real (1,50 – 1,60m). Aquestes estan trencades intencionadament ja a l’edat de bronze, ja que no hi cabien a les tombes i es fragmentaven per col·locar-les. Eren enterraments de petites dimensions, en les que el difunt o difunta es col·locava en posició fetal. No importava l’escultura en sí, sinó que el significat es mantenia independentment d’estar o no trencada. Les escultures canòniques no són fetes per estar col·locades dretes, ja que tenen els peus esculpits en punta. Es col·locaven dins la tomba estirades a costat del difunt.

Si es volien fer dretes, es feien sobre una base (com el tocador de doble flauta). Excepte el nas i les orelles, no s’esculpien la resta de trets facials. Per algunes figures que ens han arribat amb policromia, sabem que els ulls, celles, boca, cabell... estaven pintats. El cabell queia sobre el front, i en alguns casos un floc llarg cau sobre les espatlles o l’esquena.

La cara estava decorada amb “tatuatges” pintats en forma de trama. Es correspon a la moda de l’època, ja que a les tombes s’han trobat recipients amb pigments. Així per realitzar determinats actes de culte, algunes persones destacades es pintaven decorant cara i cos.

2. Finals protocicladic II

Va canviant l’escultura i apareixen nous estils.

a) Dokathismata

Rep el nom d’un indret de la illa d’Amorgos. Es diferencia de l’spedos perquè els caps tenen forma més triangular i el cos és més angular i menys arrodonit.

Les espatlles son més amples i angulars i disminueix gradualment de tamany dels hombros als peus.

6


b) Chalandriani

A partir d’un cert moment apareix un nou estil, anomenat Chalandriani. Ja no se segueix el tipus canònic (ja no té importància creuar els braços). Són postures menys rígides i més lliures. Cada cop són figures de menor tamany i de menys qualitat, menys cuidades.

La part superior del cos és angular, quadrada. La inferior es composa d’una cintura molt estreta i d’unes cames també molt estretes.

Cada cop guanyen en importància els trets facials (els ulls gravats).

a.3) Protocicladic III

a) Chalandriani.

Segueix el tipus Chalandriani.

b) Masculins

El Caçador o guerrer (se suposa que és de finals protociclàdic II o principis del III).

c) Canònic

Cada cop se’n fan menys d’estatuetes canòniques i de menor qualitat fins que desapareixen.

7


8


ESCULTURA MINOICA

La cultura minoica. Dades generals

La illa de Creta està situada equidistant entre Grècia, Àsia Menor i el Nord d’Àfrica. És força muntanyosa. El cim més alt és el mont Ida (en el que segons la mitologia va néixer Zeus). També a la illa hi ha força planícies on es desenvolupa l’agricultura i la ramaderia.

No hem trobat evidencies d’ocupació al paleolític. Les reses més antigues són del neolític (mitjans del Viè mil·leni aC). Són pobles sedentaris, agricultors i ramaders que viuen en coves i petits assentaments (per exemple, hi ha 8-10 estrats d’un d’aquests assentaments neolítics a sota el palau de Knossos).

Els ocupants neolítics feien ceràmica, la seva pròpia roba i existeixen figuretes de marbre amb significat religiós. LA majoria d’aquestes figuretes són femenines i alguna també de masculina, per exemple una figura de divinitat Ierapetra.

La transició del neolític a l’edat de bronze es fa per pobles que venen de fora, que porten amb ells el coneixement del metall.

L’època Minoica = Edat de Bronze

Arthur Evans (l’excavador de Knossos) divideix l’edat de bronze en 3 etapes (divisió que no s’usa )

1. Minoic Antic (2600-2000/1900 aC)2. Minoic Mitjà (2000/1900 – 1600 aC)3. Minoic Proper (1600-1100 aC)

A més dividia cada època en números romans, i lletres : Minoic Antic I, Minoic Antic IIaAquesta divisió no tenia en compte els pocs fets històrics que coneixem de Creta.

Els nostres coneixement històrics són la destrucció - reconstrucció dels palaus. Així es va crear una segona divisió, que és la que s’usa :

1. Pre-palacial (2600-1900 aC)2. Palacial antiga o Protopalacial (1900-1700 aC)3. Palacial recent o Neopalacial (1700-1400 aC)4. Post Palacial (1400-1100 aC)

Sabem molt poc dels fets històrics de Creta, malgrat ens hagin arribat tauletes escrites en dues escriptures :

1. Linear A : escrita en llengua minoica, no la podem llegir. 2. Linear B : els mateixos signes però amb un llenguatge pre-grec. La

podem llegir.

Aquestes tauletes eren l’arxiu dels palaus. No relaten fets històrics sinó que parlen sobre l’administració dels palaus, de fets econòmics (el nombre d’ovelles, inventaris de donacions fetes...) i no de fets històrics.

Sí que hem rebut alguna informació, per exemple, a algunes tauletes de linear B apareixen noms de divinitats molt concretes de llocs on es fan donacions. Això

9


constatar l’existència de les principals divinitats gregues ja a l’època micènica i minoica (per exemple Posidó).

Tampoc trobem representats els fets històrics en representacions artístiques (només una excepció, una pintura a la illa de Thera, és a dir, Santorini).

I en mitologia només se’n fan breus referències, com el naixement de Zeus al mont Ida o la llegenda de Teseu i el Minotaure.

ÈPOCA PRE-PALACIAL (2600-1900 aC)

Els invasors que porten l’edat de Bronze, s’organitzen en tribus amb prínceps locals, Enterraven els morts en sepulcres comunitaris. Viuen de la ramaderia i l’agricultura i d’un comerç amb el mediterrani proper i fins a Itàlia i la Península Ibèrica.

Pel que fa a l’escultura d’aquesta època n’ha arribat molt poca.

3. En marfil. Un exemple és aquesta figura (Arcanes)4. En marbre també tenim exemples (figura asseguda).

ÈPOCA PALACIAL ANTIGA (1900-1700 aC)

Aquestes tribus centralitzen el poder en algunes dinasties regides per un rei que sustenta el seu poder en una aristocràcia. Es comencen, cap al 1900 els primers palaus : Knossos, Festos, Mallia, Kato Zakros.

Els palaus són es centres de poder a tots els nivells : polític, econòmic, militar, religiós.

Ens han arribat algunes escultures d’aquest període :

5. Escultura en terracota de Festos (1800-1700 aC). És una dona embarassada a la gatzoneta (acuclillada)

6. Escultura en terracota d’un guerrer (1900 aC). De Petsofa.

La funció de les dues era votiva.

Cap al 1700 aquests primers palaus van ser destruïts, segurament per un terratrèmol.

ÈPOCA PALACIAL RECENT (1700-1400 aC)

Immediatament després de la seva destrucció es reconstrueixen. Així comença l’època palacial recent o neopalacial. És el moment de major auge.

10


POST-PALACIAL (1400-1100)

Cap al 1450-1400 aC es torna a succeir una nova catàstrofe i es destrueixen de nou els palaus. No sabem la causa. Hi ha diferents hipòtesis :

Spiridon Marinatos : degut que a Thera (Santorini) hi ha haver una erupció volcànica, es produeix en conseqüència un Tsunami que destrueix Creta. Hi ha evidències arqueològiques d’una erupció volcànica, però les últimes investigacions conclouen que no és coetània a la destrucció.

La majoria dels investigadors creuen que es va donar a un terratrèmol només. No accepten la hipòtesis de Marinatos.

Aquesta destrucció és aprofitada per un poble que ve de la Grècia continental : el poble aqueu, jònic o micènic (és el mateix, té diferents noms). Aquests ocupen la illa que cau ràpidament sota el seu domini i reconstrueixen els palaus.

Així comença una altra època de prosperitat sota domini aqueu no minoic. Introdueixen una nova llengua : el linear B.

A principis del segle XVI, Knossos serà destruït de nou, però no en sabem la causa. Inicia així la decadència, que culmina amb l’arribada dels pobles del mar i dels dòrics cap al 1200-1100 aC. Comença l’època fosca.

La cultura

Els santuaris minoics es troben a la natura, o sobre de turons, coves, al mig dels camps en plena natura. Sabem que són llocs de culte perquè s’han trobat objectes que no serveixen per la vida quotidiana, per exemple, petites destrals de doble tall (les conegudes Labris). Aquests objectes són donacions a la divinitat.

Sabem l’aspecte que tenien per alguns fragments de rhyton, d’anells o pel sarcòfag d’Haghia Triada (en que es veu un sacrifici d’animals davant d’un altar i un pilar amb una destral de doble fulla). Sabem també que eren actes que necessitaven música (veiem personatges tocant instruments, com una mena de cítara i les boques obertes com si cantessin).

El culte es realitza als palaus (per exemple a Knossos hi ha una petita estança amb un banc al voltant i plena de atuells ceràmics, imitació de banyes de brau, figures de divinitats). A aquesta estança només hi desen els objectes necessaris per al culte. El culte en sí en fa al pati central del palau, de forma rectangular. Aquest pati el trobarem a tots els palaus.

També a una zona més exterior hi havia un pati enllosat amb escales en un dels costats : són grades (amb molt pocs centímetres entre esglaó i esglaó). Aquesta zona sabem que també servia per rebre les delegacions estrangeres.

11


L’escultura minoica

La majoria de troballes que ens han arribat són d’època neopalacia, és a dir, l’època d’auge de la cultura minoica.

Pel que fa als materials, ens han arribat peces de bronze i terracota, algunes d’ivori i en comptades ocasions de marbre o pedra.

Són sempre de petites dimensions, encara que s’han trobat alguns fragments de caps de tamany real. Això fa pensar que també hi havia escultura de gran tamany. Aquests caps no sabem si eren escultures de gran tamany o bé si es col·locaven sobre pilars de fang o de fusta recoberts per ropatges.

- Una altra trobada que justifica l’existència d’escultura monumental són les figures femenines en terracota trobades a Haghia Irinia (Keros). Són un exemple molt tardà (1200 aC). Alguns investigadors pensen que n’hi havia semblants a aquestes d’èpoques anteriors. Varien en alçada : d’1m a 1,50-160m. Tenen les mans sobre els malucs i duen faldilla llarga i una mena de jaqueteta a la moda de l’època. Altres tenen nua la part superior del cos.

El fet que es portin les mans al maluc fa pensar als investigadors que estan ballant. No hi ha consens sobre si són figures de donants o bé de divinitats. És poc probable que representin a divinitats ja que sempre es representaria a la mateixa deessa (i hi ha 32 figures iguals).

- Les figures femenines més conegudes són les trobades a l’estança adjunta al pati del palau de Knossos. Estan fetes de ceràmica vidrada i les podem datar a l’últim segle de l’època palacial recent. Fan uns 30 cm d’alçada.

La més gran té els braços estesos endavant, en actitud d’epifania. És una manera de presentar-se els deus davant l’ésser humà, amb tot el seu esplendor. Té serps enroscades per tot el cos que treuen el cap pel barret.

La segona, és mes petita i sosté quelcom (no hi ha acord sobre si són serps o astes de cérvol). Sobre el tocat té un felí (una pantera).

Vesteixen la moda minoica : faldilla i corpinyo que deixa els pits a l’aire i al cap un pollos.

Hi ha discussió sobre què representen : sacerdotesses o divinitats. La segona és la més acceptada ja que duen tocat Pollos, habitual en les representacions de divinitats. Són deesses relacionades amb la natura salvatge (representada per la pantera i les serps) i de la terra (les serps, al·lusió a la fertilitat).

12


- Més tardanes, d’època post palacial, són una sèrie d’ídols femenins de terracota (procedents de Knossos i de Gournia). Es caracteritzen per la part inferior del cos cilíndrica i la superior amb maneres diferents de col·locar els braços : algunes en actitud de devoció (que trobem a la zona de Mesopotàmia), epifania, amb un nen als braços...

No totes les figures trobades a santuaris minoics són femenines, també n’hi ha de masculines i zoomorfes.

- Figura d’un cavall procedent d’Arcanes (1150-1100 aC)

- Masculines : en tenim de terracota o bronze en actitud d’adoració. Són oferents.

Les figures més antigues que tenim són del protopalacial i les més recents del neopalacial. De forma no premeditada, al llarg del temps es van acostant més al cos humà. Alhora es dona una major soltura de moviments (al contrari d’Egipte i Mesopotàmia).

Evolució de l’escultura : (fatal. Eva deixi apunts)

A l’època palacial antiga són figures de terracota. Es representa el cos humà en les seves parts essencials, no s’indiquen els detalls (com el sexe, les articulacions...)

Més tard comencen a tenir més volum i es mostren les articulacions, s’indiquen els braços i l’avantbraç, les cuixes, trets facials...

A principis de l’època palacial recent són escultures més estilitzades, amb una postura amb l’esquena arquejada, figures d’oferents que es porten la mà al front en actitud de devoció i respecte, un gest d’adoració. Generalment són figures masculines (se suposa que fetes a un taller de Knossos). Alguna figura femenina com la figura d’Haghia Triada (actualment al Berlín Museum) s’han trobat tant a Creta com a fora (com a Anatòlia).

L’espatlla arquejada no només la tenen els orants, també escultures com el músic que toca la doble flauta (feta de bronze) o bé la pintura del príncep de les liles o el sarcòfag d’Haghia Triada.

D’un altre taller i més tardana és una figura atlètica, nua amb el braç dret sobre el pit i l’esquerra al maluc.

Finalment, en l’última fase trobem la figura d’un jove minoic, en actitud d’orant, imberbe amb el cabell llarg que vesteix una faldilleta. Es porta una mà al pit i l’altre estesa al costat del cos. És de molt bona factura, però ha perdut moviment. És de bronze i està feta a un taller de Creta, encara que recorda a l’escultura micènica.

Pel que fa a l’escultura en ivori (que n’hi ha molt menys que en terracota i bronze) n’hi ha poca, ja que és un material difícil d’obtenir i menys encara de dimensions grans.

- Figura del saltador de toro. Al cap té forats ja que deuria tenir el cabell incrustat, probablement de fils d’or o bronze. És una figura amb molt moviment.

13


- Cap. És un exemple d’influència micènica al món minoic. Procedeix d’una tomba de Creta. És un home minoic, imberbe i duu el casc de tipus micènic. Barreja les característiques minoiques i micèniques, per exemple, en la cultura minoica no es representen elements de caça o guerra i a la micènica es representen molt.

Criselefantina. També en tenim exemples, com la procedent de Paleocastro. Fa uns 50 cm. Té el cap d’esteatita i els ulls incrustats amb cristall de roca. Les diferents parts del cos són peces separares i unides per perns de fusta. El cos el té cobert de làmines d’or.

Rhyton – rhyta (plur.) : recipients per a fer libacions.

El més famós és el cap de toro de Knossos. A la part posterior té una tapa per fer-hi entrar líquid i a davant té dos forats (al morro) perquè surti. El cap d l’animal és d’esteatita i els detalls en altres materials (els ulls en cristall de roca, el morro en petxina...)

Cap de lleona (de pedra calcària). També és procedent de Knossos. És excepcional, ja que la calissa no la trobem al món minoic normalment.

Ceràmica

Vas del príncep. Època neopalcial. Està fet d’esteatita i procedeix d’Haghia Triada. Es mostra un personatge dret, amb l’esquena lleugerament arquejada. Duu un bàcul, és a dir, és un individu amb autoritat. No se sap però qui és : si príncep, sacerdot o divinitat. Davant hi ha un soldat amb la llança recolzada a l’espatlla. I a la part posterior diversos soldats duen pells, que entreguen a la divinitat/governant/sacerdot. És un acte de culte.

Vas dels segadors

14


S’hi representen personatges masculins, segadors amb les eines per segar. No és una representació de gènere (és a dir, quan tornen de la feina) sinó que es representa un acte de culte, una processó que es feia un cop l’any al acabar la sega, donant les gràcies a la divinitat per la collita.

Hi ha figures amb a boca oberta, cantant i una altra figura toca l’aulos (la doble flauta, com al sarcòfag d’Haghia Triada). Hi ha una figura diferent de la resta, és un sacerdot.

Només conservem la part superior del vas.

Rhyton dels boxejadors

És un recipient en forma de con, amb la decoració distribuïda en franges horitzontals. S’hi representen diverses activitats : boxa, salt del brau...

No són escenes de la vida quotidiana sinó que són activitats relacionades amb el culte.

ART MICÈNIC

15


Durant el paleolític tenim escasses evidències. Si que hi ha restes neolítiques, sobretot al nord de Grècia, on hi ha dos turons, Cesklo i Dimini, que han donat nom a dues cultures.

Cesklo es dóna a mitjans 7è mil·leni aC. Dimini, al cap d’un temps substitueix a Cesklo. Entren a Grècia des d’on eren a la zona de Cesklo. Al principi suposa una regressió cultural, està menys desenvolupada. Però va evolucionant. Tenen assentaments envoltats d’una empalissada, viuen en cabanes i eren, per tant, sedentaris. Pel que fa a l’economia, viuen de la ramaderia i l’agricultura. Fan els enterraments fora de les cases (també és un senyal de desenvolupament). Usen la ceràmica i tenen ídols de fang o pedra que representen, normalment, la deessa de la fertilitat.

El pas a l’edat de bronze no es deu a gent que ve de fora, sinó a una evolució interna.

Edat de bronze = Època Micènica = Època Helàdica

Es divideix en 3 etapes :

- Helàdic antic (3000-2000 aC)- Helàdic mitjà (2000-1600 aC)- Helàdic tardà o proper (1600-1200/1100 aC)

L’helàdic antic, és una evolució de l’època neolítica. L’ús del metall, però, porta millores a les estructures econòmiques i socials. Els assentaments existents evolucionen i es desenvolupen i se’n creen de nous. Hi ha un augment de la població. Coneixem molt poc d’aquesta època.

A finals de l’helàdic antic, finalitza bruscament aquesta cultura. Tenim un nivell de destrucció. Alguns poblats s’abandonen i altres destruïts. No sabem a què es deu. Se suposa que es deu a la irrupció d’algun poble nou que ve del nord, suposadament una ètnia pre-grega anomenada poble joni/aqueu/micènic. Normalment s’anomena micènic degut al lloc més important on es desenvolupa aquesta sutura, la ciutat de Micenes.

A finals de l’helàdic mitjà sorgeixen canvis, a causa de l’evolució interna (i no per pobles de fora) gràcies als contactes amb cultures més desenvolupades del proper orient i Creta (ja que la cultura minoica estava més desenvolupada que la micènica).

Cap al 1300 es creen regnes independents, amb el centre de poder al palau-fortalesa. Els més importants són Micenes, Tirint, Pylos, Tebas i Atenes. Aquests regnes independents estaven regits per un rei, que sustenta el seu poder en una aristocràcia guerrera i que té una administració molt desenvolupada, com es veu en els arxius de nombroses tauletes en lineal B.

Encara que els palaus fortalesa eren independents entre ells, els governants pertanyien a una mateixa ètnia, parlaven la mateixa llengua, tenien la mateixa escriptura i adoraven els mateixos déus.

Cap al segle XVII s’aprecien els primers signes de decadència. Es reforcen les muralles de Micenes i Tirint. No sabem si és degut a lluites internes o perquè es temien invasions de pobles de l’exterior.

A finals de segle XIII moltes fortaleses, com Pylos s’abandonen. Altres com Micenes i Tirint encara tindran un nou moment d’auge.

16


A partir del segle XII, succeeix una nova crisi interna aprofitada pels pobles del mar i pels doris (poble que ve del nord de Grècia, i que també són grecs). Destrueixen tots els palaus micènics. Això suposa la fi de l’època micènica. Es produeix un retrocés cultural, s’oblida l’escriptura, com construir grans palaus, la pintura... l’escultura segueix de forma modesta. Sí que segueix la ceràmica, ja que era d’ús quotidià, necessari. La decoració però és totalment diferent.

Hi havia d’haver-hi ja una crisi interior perquè les muralles són tant fortes i ben construïdes que si no hi hagués hagut feblesa militar hagués estat impossible de conquerir.

Els aqueus són un poble eminentment guerrer. Usaven el carro i el cavall. Estaven governats per reis, en palaus fortalesa que són el centre polític, religiós, econòmic i militar. La seva economia estava basada en l’agricultura i ramaderia i també amb el comerç amb la zona oriental i occidental del mediterrani.

El poc que sabem de la religió micènica mostra una estreta relació amb el món minoic, encara que els aqueus van aportar un panteó propi. Alguns déus són els precursors de l’època grega posterior.

Per exemple a les tauletes en linial B apareixen citats els noms de Zeus, Posidó, Atenea... Els anomena perquè són textos administratius que deixen constància de donacions a llocs de culte d’aquestes divinitats.

Pel que fa als llocs de culte, no es feia tant en coves i cims com a Creta. Aquí es fa més al camp. S’hi ha trobat escultures, petits objectes (carros tirats per cavalls en miniatura), objectes de valor...

També era lloc de culte el domos1 del megaron al palau, on hi havia una foguera circular amb 4 columnes. També era lloc de reunió i sala del tron. A Epidauros, Eleusis i Olimpia s’hi ha trobat restes micèniques, és a dir, són tant àtics com micènics. Això genera certa controvèrsia en els historiadors sobre si són llocs de culte o bé d’habitat. I si són santuaris, si hi ha continuïtat o interrupció del món micènic a l’època clàssica.

ESCULTURA

a) Culte públic (millor qualitat)

Tenim una sèrie de figures antropomorfes que procedeixen de llocs de culte públic. Medeixen uns 30 cm d’alçada. La part inferior està feta a torn i la superior a mà. Representen amb força probabilitat divinitats, ja que duen el tocat pollos. A partir de l’helàdic recent en trobem de dues tipologies: en actitud d’epifania i amb els braços enganxats al tronc. Són de molta qualitat i estan molt ben fetes i ben pintades. La pintura té en compte la forma de la figura. La part inferior és cilíndrica i està decorada amb línies horitzontals. També s’indica la vestimenta, els pits, el rostre (ulls, boca, celles, orelles...) és a dir, que ressalta certes parts.

Pel que fa al cap d’Asine, hi ha controvèrsia en el seu significat. Si és una figura femenina o bé una esfinx a causa del seu rostre dur. Les esfinxs ja es representen al món micènic per influència del món oriental. Té un forat a l’orella, alguns investigadors diuen que és per escoltar millor les pregàries.

1 Al domos hi ha una foguera circular amb unes canals per evacuar el líquid (vi o aigua) de les libacions. S’hi feia el culte.

17


Pel que fa a les figures zoomorfes, destaca el brau de Melos (segle XIV aC). Fa 29 cm d’alçada i 35 de llarg, és a dir, que és força gran. És la figura d’un ídol que procedeix d’un santuari on es venerava aquest animal (possiblement una divinitat que té com a atribut el brau). També s’usa la pintura per destacar el cos, decorat amb motius vegetals. És una producció local de Melos (signe de l’expansió cultural a les cíclades). Els braus de terracota són freqüents, especialment en llocs de culte a l’aire lliure.

Serp enrotllada de Micenes. És una representació estranya, ja que es representa una serp sola. Generalment aquesta apareix vinculada a altres ídols. Està relacionada amb el culte a la terra, protectora de la llar i representativa de la fertilitat (de la terra, animal i de l’home). També la trobem en la cultura grega a part de la micènica.

b) Culte privat (menor qualitat)

Pel que fa a les figures zoomorfes i antropomorfes n’hi ha que provenen del culte provat, en cases i tombes, a diferència de les anteriors que són zoomorfes i antropomorfes destinades al culte públic,

Les destinades al culte privat i a tombes són més petites, fetes amb menys dedicació i la pintura no té tant en compte la forma de la figura. Està pintada amb línies de forma decorativa.

Figures atropomòrfes

Tant per les de culte públic com privat hi ha dues tipologies freqüents, que reben el nom de dues lletres de l’alfabet grec.

a) Phi o Fi : amb els braços recollits als dos costats del cos. És la tipologia que apareix primer.

b) Psi : amb els braços estesos, en actitud d’epifania. Apareix més endavant, però al sorgir existeixen els dos tipus alhora fins l’època helàdica tardana.

No són les úniques tipologies existents. També hi ha :

18


- Figures de divinat (duen pollos). Duu un nen als braços i un altre a la part inferior i el tapa amb teixit. Estava a una tomba : té significat de protecció que té el difunt en el més enllà.

- Dues figures que en sostenen una- 3 figures dansant- Figura asseguda al tron- Carro tirat per cavalls. Trobat a una tomba de Tessàlia. És del segle XIII aC. Es

veu com l’artesà pinta la decoració realçant els cavalls (decoració en cercles) i les rodes del carro. La forma en què els cavalls estan lligats al carro coincideix amb les descripcions de la Ilíada d’Homer. Per tant no és només un element decoratiu i culte al més enllà, sinó que és una reproducció de carro i cavalls que van existir realment. Per tant la tomba de Tessàlia pertanyia a un aristòcrata guerrer.

També hi ha figures de bronze, però són molt desconegudes.

Sí que en tenim més d’ivori, material molt car i difícil d’obtenir, i per tant, molt menys usat.

La figura d’ivori més coneguda és un grup de dues figures femenines i un nen masculí. Representen a dues deesses que cuiden un nen heroi. Va ser trobada a Micenes amb més figures dedicades al culte. Són molt belles, destaca la serena expressió de les cares. El cabell deuria ser fils d’or o de bronze. La representació de la vestimenta femenina és molt treballada. Se suposa que és una obra del segle XIV aC, creada per tradició minoica.

Cap de Micenes. És un cap també d’ivori, masculí, de 7 cm. És molt detallat si tenim en compte les reduïdes dimensions : cabell, diadema, ulls, nas, boca... Té orificis al coll, se suposa perquè estava col·locat a un cos, probablement d’un altre material. Va ser trobat a un edifici religiós, però com a objecte vinculat a una divinitat i no com objecte votiu.

Cap de Micenes. També és un cap d’ivori però amb aspecte minoic. Duu barba i pel rostre es veu que no és minoic, és un guerrer micènic. Té els llavis grans i recorda a les màscares del cercle de sepultures A. Fa només 8 cm d’alçada. És de molta qualitat estilística. Està feta probablement per un artesà minoic, però representa un guerrer micènic.

Esfinx de l’Acròpolis d’Atenes. És un motiu que ve del proper orient i la seva influencia arriba al món grec. S’adapta i adopta al món micènic. A part d’escultura també apareix en glíptica i pintura parietal. Està feta en ivori i fa 7 cm. Data del segle XIV-XIII aC.

19


Escultura monumental

Coneixem molt pocs exemples d’escultura monumental.

Cap d’estuc pintat. Ens ha arribat, provinent de Micenes a costat del cercle de sepultures A. És de tamany natural i data de finals segle XIII. El cap és molt blanc i els elements han estat ressaltats amb pintura : la cinta del cabell, els rínxols, les celles i ulls, la boca vermella i els llavis fins. Les galtes i el mentó estan decorats amb rosetes. Els investigadors no es posen d’acord en la seva interpretació :

- Cap de divinitat femenina- Cap d’oferent (menys estesa)- Cap d’esfinx per la duresa de les faccions.

Porta dels lleons. A Micenes al 1250 s’amplia el perímetre de la muralla i inclou dins el recinte el cercle de sepultures A i altres llocs de culte i hàbitat. Es construeix una nova porta d’entrada (les existents fins el moment eren molt petites, només hi passava una sola persona). Era necessari una porta gran per poder entrar carros.

La porta fa 3,20 x 2,80m, és a dir, és pràcticament quadrada. Està delimitada per 4 grans blocs de pedra monolítics. A la part inferior encara s’aprecien les roderes i els forats pels eixos de les portes de fusta. Sobre de la porta es realitza el triangle de descàrrega, fet perquè la pedra dintell no aguanti tot el pes i corri perill de trencar-se. Deixa un forat triangular per aproximació de fileres. Així el pes cau en oblic i rep la força les dues parets laterals.

Es va col·locar un relleu a la part interior del triangle. Són dos lleons col·locats en postura heràldica, amb les potes de darrera terra i les de davant sobre quelcom que sustenta una columna : és un altar. Els falta el cap, que era fet d’un altre material, segurament esteatita (pedra relativament tova i fàcil de treballar) i els ulls incrustats probablement en cristall de roca.

Aquesta obra té gran importància : és l’escultura monumental més antiga de Grècia que ens ha arribat.

El motiu representat no és nou. Abans ja havia aparegut al món minoic, en petites dimensions, en ivoris i glíptica. El més sorprenent és haver passat un motiu de petites dimensions a l’escultura monumental.

Pel que fa a la datació, no hi ha acord sobre la seva datació al 1250. Hi ha autors que creuen que era fet molt anteriorment a la porta, a la mateixa època que el motiu es troba als

marfils i segells (finals de l’helàdic mitjà o principis del recent) i que s’usa a la porta. Argumenten que el relleu no ajusta totalment al forat.

Pel que fa al significat del relleu :

Els lleons tenen un paper apotropaïc (protector de mals esperits i de males persones), no només a la cultura micènica.

20


També té un significat relacionat amb el poder : el govern, el rei que governava Micenes. Simbolitza el poder i força de la monarquia.

El fet que tinguin les potes de davant sobre alguna cosa, que els historiadors diuen que és un altar : referència a la funció religiosa que complien els governants de Micenes i que els deus protegien Micenes i els seus governants.

Està molt ben realitzat. La majoria d’estudiosos creuen que va ser feta per escultors micènics i no minoics.

Cercle de sepultures A

Fins al 1250 està a fora la muralla, però amb l’ampliació s’inclou dins el recinte. Són unes fosses excavades al terra on hi havia enterrats personatges masculins, femenins i nens. Són tombes del 1600 aC (helàdic mitjà –principis del recent). En aquests sepulcres no només hi havia enterrats els cossos sinó que també aixovars i màscares sobre la cara, armes, joies, aplics... Es van enterrar individus durant 100 anys. Són els enterraments del rei i de la família reial.

Al 1250 al ampliar la muralla, es van voler ressaltar les sepultures. Malgrat fes temps que no s’hi enterraven, eren conscients que eren els seus avantpassats. Es fa un parapet circular amb llosetes de pedra : dues de laterals i una a mode de coberta. Serveix per separar la zona sagrada de la profana.

Sobre les foses hi ha esteles decorades amb relleu o pintura, de finals de l’helàdic mig o principis del recent (el cercle de sepultures s’usa del 1700-1600 aC). Ja al 1600 s’hi col·loquen les esteles sobre les fosses per indicar la sepultura. Estan fetes en pedra i conserven restes d’estuc (estaven pintades). Fan d’1 a 2 m d’alçada.

Algunes no tenen decoració, altres símple. Unes altres tenen decoració de motius geomètrics (espirals) i altres decoració figurada (escenes de caça i guerra).

Aquestes escenes figurades no sabem si són (no consens investigadors) :- Escenes de gènere de l’aristocràcia micènica (de la vida diària)- Actes que es realitzaven al moment de l’enterrament del difunt, ja que

sabem per Homer que es feien lluites amb persones i animals. Apareix per primer cop a Micenes l’escena d’un cavall que tira el carro del rei amb les potes de davant a l’aire. Aquesta iconografia també apareix a Egipte (Karnak).

Les esteles tenen una factura tosca. No estan fetes per artesans minoics (en molts casos sí que s’hi veu influència però aquí no). Tant per la temàtica com per l’estil són micènics. També tant l’artesà com el comitent són micènics.

ART GREC

21


1. ÈPOCA GEOMÈTRICA

La cultura micènica finalitza amb l’arribada dels pobles del mar i dels doris, que entren en diferents onades entre 1200-1100 aC. Es destrueixen les fortaleses micèniques (ja estaven debilitades per lluites intestines, estaven en mig d’una gran crisi interna a tots els nivells).

S’obliden els coneixements i avanços culturals (per exemple, com construir grans edificis, la pintura, l’escriptura...) Es conserva però la ceràmica, sobretot la forma i la tècnica per fer-la, però no la decoració. Es passa de la decoració amb figures zoomorfes i elements vegetals fets a mà alçada a decoracions totalment geomètriques, distribuïdes en bandes horitzontals.

En un primer moment la decoració geomètrica serà més simple, consistent en cercles, quadrats, escaquejat. Després es complicarà amb motius com els cercles concèntrics, meandres, més elaborats.

Des que succeeix la destrucció fins que comença l’època geomètrica (a finals del II mil·leni – principis del primer), és l’anomenada ÈPOCA FOSCA. Després d’un temps i gràcies al contacte amb el proper orient, més desenvolupat, s’arribarà a principis del primer mil·leni al PERIODE GEOMÈTRIC.

L’època geomètrica es subdivideix en: - Període proto-geomètric : és el primer moment. Segle X.- Període geomètric : finals s.X – finals segle IX o principis del VIII.

És una època comuna a tots els habitants de Grècia, els jonis i els dòris acabats d’arribar. En un principi són assentaments senzills, però molt aviat augmenten (hi ha prosperitat econòmica) tant pel nombre d’habitants com per el desenvolupament cultural. Deixaran de ser progressivament petits assentaments per esdevenir les grans ciutats-estat : Atenes, Argos, Esparta, Corint.

Els llocs de culte en un principi eren molt senzills. Consistien en una marca en la natura (una roca, un riu, un arbre...) on es construeix un muret per separar la zona sagrada de la profana i s’hi fa un altar. Cada cop es van fent més grans i importants al llarg del temps. Alguns deixen de tenir caràcter local o regional per ser algun dels santuaris panatenaics : Olimpia, Delos, Delfos, Samos. Olimpia erà el més gran i important després de la instauració al 776 aC dels jocs olímpics, els més importants del món grec.

ESCULTURA

Al contrari que la ceràmica, la producció escultòrica és quelcom força nou, ja que des de finals de l’època micènica fins a principis de la geomètrica (durant l’anomenada època fosca) hi ha molt poca escultura.

A l’època protogeomètrica (segle X) existeixen les úniques peces de certa continuïtat. Per exemple un cérvol en terracota d’Atenes, que és un rhyton i procedeix d’una tomba. Un altre exemple és un centaure de terracota de Lefcandi (Illa d’Eurea) i també procedeix d’una tomba.

- Escultura de culte

22


A l’època geomètrica (finals segle X – principis VIII) no tenim cap escultura de culte. Sabem per fonts antigues que a les capelles dels santuaris geomètrics hi havia figures de culte de petites dimensions, fetes de fusta normalment de l’arbre sagrat del déu (d’Atenea, l’olivera; Apol·lo el llorer...) però la fusta és perible i no ens ha arribat res.

A principis de l’època geomètrica no era antropomorfa sinó un tros de fusta de l’arbre sagrat. Després del tros se’n fa una talla de la divinitat. Actualment hi ha dubtes sobre si això és cert. Alguns investigadors creuen que ja eren antropomorfes en un inici. Sabem que aquestes talles es van guardar molt de temps, encara que fossin a santuaris molt grans i importants la imatge seguia essent la talla molt antiga.

- Escultura votiva

Les escultures que ens han arribat d’època geomètrica (que no són de culte) són escultures donades com ofrenes als santuaris, votives, generalment de petites dimensions en terracota, bronze o ivori. No tenim peces en calcària ni marbre. Suposem que n’hi havia de fusta, però no ens han arribat al ser un material caduc.

Les figures votives més antigues que ens han arribat són de terracota, fetes en tallers locals, Estan fetes al segle IX aC, generalment animals i són molt tosques i massisses. No estan fetes a torn sinó amb les mans. També les més antigues antropomorfes són tosques i tenen el rostre fet apretant el fang amb els dits.

Al llarg del temps segueixen essent de terracota, però amb una tècnica més esmerada i una tipologia més diversificada. A finals de segle XI-principis del VIII les figures que predominen més són les del bronze, al contrari que a Creta (on no es fa escultura de bronze). Així al segle IX s’idea l’aleació del bronze (coure i estany), tècnica que s’aprèn del proper orient. Les primeres escultures en bronze no tenen tipologia pròpia sinó que són iguals que les de terracota. La majoria venen de zones dories del Peloponès.

És al segle VIII aC que l’escultura en bronze té el seu moment àlgid i té una tipologia pròpia, molt variada i una tècnica sofisticada. Als santuaris hi ha gran quantitat d’aquesta escultura en bronze, per exemple a Olímpia hi ha moltes troballes.

Al contrari que les de terracota, les de bronze estan fetes en tallers per satisfer tant la demanda local com l’exportació a tota Grècia. Hi ha tallers a Atenes, Argos, Olímpia, etc.

- Figures masculines de bronze, procedents d’Atenes. Estan en actitud d’epifania i representen a una divinitat, probablement Zeus. (IMATGE PAG 29)

Hi ha dues tipologies d’escultura en bronze :

- Fetes de forma individual- Fetes com a decoració de trípodes

a) Individuals : encara que n’hi ha d’antropomorfes, la majoria són zoomorfes, normalment animals domesticats : cavalls –aristocràcia militar- i braus –agricultura i ramaderia -. Són ofrenes als temples. També gossos i animals salvatges (cérvols, lleó...). El lleó ja havia desaparegut de Grècia però conegut pel Proper Orient com a animal depredador.

23


Hercules i Nesos Cavall d’Olimpia

També hi ha figures representant éssers fantàstics o mitològics, per exemple el grup d’Olímpia : és un personatge i un centaure. No sabem ben bé què representa, segurament alguna de les moltes llegendes mitològiques. La més popular (i la que més probablement representa) és la d’Hèrcules lluitant contra el centaure Nesos. És un grup d’època geomètrica tardana (segona meitat segle VIII aC).

b) Figures de decoració dels trípodes o calderes de tres potes . Eren ofrenes (molt cares) donades als santuaris importants. La major part dels que ens han arribat ve d’Olímpia. Hi ha dues funcions possibles :ofrenes o bé premis dels jocs olímpics, pítics, panatenaics... deixats com a ofrena agraint la victòria.

Al principi eren de petites dimensions però van augmentant de tamany, fins que a finals de l’època geomètrica tenen fins a 2 m d’alçada.

Quan eren encara petits es feien per fosa, però al créixer la fosa és impossible (no tenen els coneixements suficients) i es fan per fosa però per parts (potes, bol, nanses i les figuretes que les decoren) o amb la tècnica de l’sphirelaton (colpejar la placa de metall amb un martell fins que se li dóna la forma volguda. Aquesta tècnica normalment s’usa per les calderes grans).

D’aquestes figures de les nanses hi ha més representacions masculines (les femenines també existeixen).

Les figures més antigues que existeixen són les figures masculines d’Olímpia en actitud d’epifania. Representen a un déu probablement Zeus. Són encara molt senzilles, ni s’indica encara ni genolls ni colzes ni la cara. Alguns investigadors creuen que no és cap representació concreta sinó representen l’ésser humà, representen que l’home és capaç de moure’s i actuar.

Un tipus de figures són el guerrer nu amb casc i llança a la mà dreta i escut a l’esquerra. Hi ha controvèrsia sobre què representa:

- la imatge del donant (però no un retrat en el sentit actual del terme)- representa un guerrer o heroi o divinitat

Pel que fa a grups, poden ser mitològics, com el grup de Teseu i el Minotaure, o bé guerrers i cavalls (com el que va ser trobat a Olímpia).

També hi ha figures femenines, que se suposa representen a deesses. Un exemple és la que va ser trobada a Delfos.

24


EVOLUCIÓ DE LA FIGURA DEL GUERRER

Al principi són molt senzilles. No es mostren els plecs ni dels braços ni cames. Després ja trobem el braç doblegat, cosa que fa que augmenti la sensació de capacitat de moviment del guerrer.

Més tardanes són les figures d’Itaca iDelfos. Ja indiquen el tronc dividit en dues parts per la cintura i indiquen trets facials.

Més evolucionat és el guerrer d’Atenes (IMATGE 31 revers). Ja està més proper de la realitat del cos humà i ja hi ha molta diferència entre les dues parts del braç. Ja indiquen molt més detalls : les espatlles...Cada cop les figures expressen una major sensació de moviment. Els trets facials cada cop són molt més marcats. El tret característic constant és que duu la llança a la dreta i l’escut a l’esquerra.

El punt i final de l’evolució és la figura que duia un cavall d’Olímpia. Duu la llança a la dreta i el cavall a l’esquerra (ho sabem pel forat a la mà on duia les regnes). Les proporcions es modifiquen totalment. Aquí el cap més el coll fan 1/5 de l’alçada total. A les peces més antigues és 1/7 part. La part superior del cos no és plana, ja té volum. El pit, en forma de quadrat oblic, recorda les representacions humanes micèniques. Està molt ben moldejat (els glutis, les cames i cuixes...). Té el braç doblegat amunt, en la postura de llançar una llança. Hi ha una clara diferència entre la part superior i inferior del cos, separades per la cintura on hi duu un cinturó triple. Els trets facials estan integrats dins el crani. Té el cabell molt ben indicat, trenat sobre el cap.

Els exemples de guerrer amb llança o cavall estan fets entre 800-750 aC. La última peça és del 750. Tots estan fets a la zona d’Argos a un taller especialitzat en la producció de calderes. La part superior del cos en forma de quadrat col·locat en punxa és característic de l’escultura i pintura d’Argos del moment. A Atenes en canvi el tronc era un triangle amb la punxa mirant avall.

Auriga d’Olimpia S.VIII

Un altre motiu per dir que estan fetes a Argos és que la ceràmica d’Argos del moment també apareix el motiu del cavaller i el cavall.

El moment àlgid de l’escultura geomètrica ve donat pel guerrer d’Olímpia. Es creu que va ser fet en els tallers d’Argos (nord-oest del Peloponès), ja que es compara amb les representacions humanes de la ceràmica.

25


A la segona meitat del segle VIII ja no predomina l’obra dels tallers d’Argos sinó que són substituïts pels tallers d’Atenes. Al llarg del segle, la forma de concebre el cos, entès com la suma de les parts, canvia cap a una concepció més propera a la realitat en que el cos s’entén com un tot orgànic amb possibilitats d’acció del tronc i extremitats. S’abandona a poc a poc l’esquema geomètric i abstracte.

El tronc va guanyant volum i ja no és pla ni llis sinó que s’indiquen els muscles i a la part posterior un canal vertical indica l’espina dorsal. Els braços es diferencien de les espatlles. Al contrari de les èpoques anteriors en que els braços es projectaven amunt, ara es representen de forma molt més natural projectats endavant. Les figures tenen moviment o possibilitats de moure’s. La cara és molt més articulada i s’indiquen amb detalls els ulls, nas, boca, també els pòmuls (entrants i sortints)... molt més proper a la realitat.

A finals de l’època geomètrica les figures es caracteritzen per un marcat manierisme. Pertanyen generalment a calderes de grans dimensions, així que les figures també són molt grans (algunes arriben fins als 30 cm d’alçada).

Així s’avança cap a l’escultura monumental més tardana, caracteritzada pel manierisme, figures molt altes i primes amb unes cames molt llargues i el cap allargat i prim, accentuat pel pentinat (de llargs flocs de cabell sobre l’espatlla). Es caracteritzen per la verticalitat.

Quan són figures grans sovint no es poden fer per fosa sinó per sphirelaton (colpejar una planxa amb martell). A l’època geomètrica tardana (finals del segle VIII) l’escultura es caracteritza, a part de per figures altes i llargues, per una major diversitat temàtica. No només trobarem guerrers amb llances, escuts o cavalls sinó

temes nous, tant en escultura de trípodes, però sobretot a la escultura independent. Temes nous que trobem són escenes de mitologia, escenes de la vida quotidiana, figures femenines...

Pel que fa a escenes de mitologia grega destaca el grup d’un heroi (probablement Hèrcules) lluitant contra un centaure (segurament Nesos). També un relleu d’una pota d’un trípode, en que dues figures lluiten per a una caldera. Fa referència a la llegenda d’Apol·lo i Hèrcules que lluiten per tenir el trípode sagrat de Delfos.

Pel que a ales escenes de la vida quotidiana (personatges i escenes que no es relacionen amb guerrers), destaca el músic de Creta. És una figura asseguda que toca un instrument. Té la boca oberta, és a dir, canta. També una figura d’artesà, assegut a terra fent un casc picant-lo amb un martell. Una altra és la figura d’un arquer de Delfos (de finals de l’època geomètrica) que intenta tensar l’arc. Té moviment, està fent un esforç, que l’artesà plasma en la tensió de les cames i el cos arquejat endavant a part de la força amb els braços. Un altre exemple és el grup de caça de Samos, (finals segle VIII) en que un lleó és atacat per un caçador que porta un elm al cap i els seus gossos. Fa 9 cm d’alçada.

26


Grup de caça de Samos Músic de Creta

Pel que fa a les figures femenines (en menor nombre que les masculines), les més antigues són de terracota i són tosques i fetes a mà. Les primeres en bronze apareixen a finals de segle IX i principis del VIII. Es representen gairebé en moviment, amb les cames obertes i els braços en fora i nues. El fet que vagin nues ha portat als investigadors a preguntar-se el motiu, ja que després la dona sempre es representarà vestida. Es creu que la nuesa ara no té cap significat especial, només perquè es vegin els trets femenins i es puguin distingir de les masculines. Tampoc sabem si són divinitats o oferents. Sí que sabem que són de context religiós. Exemples en són les figures femenines d’Olímpia i de Delfos, amb els braços caiguts a costat del cos. Duen pollos, així que probablement representi una divinitat. Entre les femenines les més importants de la segona meitat segle VIII o principi del VII són el grup de la tomba del Dipylon 2 d’Atenes. Són 4 o més escultures fetes d’ivori (material difícil d’obtenir i car, ja que s’havia d’exportar). Hi ha molt poca escultura en ivori a l’època geomètrica. Totes les figures estan nues i són molt semblants, només diferenciades per les mides (una fa fins 24 cm i altra només 10). També canvia la qualitat d’execució entre elles. Així es pot arribar a la conclusió que són figures independents i no un conjunt que es van col·locar juntes per determinats motius. Una teoria afirmava que eren elements sustentants d’una caixa de fusta, però és incorrecta. Són part d’un aixovar luxós. La més gran i millor conservada és la de millor factura. És una figura frontal, en posició estàtica, nua i amb els braços al costat del cos recolzant la mà plana a la part exterior de la cuixa. La cara està molt ben realitzada. Duu un tocat pollos sobre el cap (potser és una divinitat). Està molt influenciada per l’escultura assíria i fenícia dels segles IX i VIII aC. La tipologia és la mateixa però la major riquesa de detalls anatòmics i la forma de modelar la superfície és molt més acurada al proper orient. S’ha discutit en la investigació si es tracta d’una importació o bé si està feta per artesans grecs molt influenciats pel proper orient. Les diferències que s’han vist fa pensar que es tracta d’artesans grecs, ja que és molt més esquemàtic comparat amb el detallisme del proper orient. A més el pollos està decorat amb meandres, que és un element totalment grec. Si el guerrer d’Olímpia és el màxim exponent de l’escultura geomètrica masculina, aquesta ho és de la femenina.

PERIODE ORIENTALITZANT

2 Dipylon : zona de necròpolis que es troba a les afores d’Atenes (la ciutat d’Atenes clàssica, fora del recinte emmurallat).

27


L’època geomètrica acaba a finals del segle VIII, que és quan comença l’època orientalitzant (finals segle VIII - principis del VII). És l’etapa en que hi ha major influència de l’art del proper orient sobre l’art grec.

El món hel·lènic manté més contactes amb el pròxim orient a partir del comerç. Així a partir dels intercanvis comercials també es desplacen artesans tant del proper orient que van a Grècia (que porten amb ells nous motius i tècniques) i al revés, grecs que van a orient i aprenen tècniques noves i n’adopten els motius, que després adaptaran a les seves necessitats i gustos. També hi ha una gran importació d’objectes petits del proper orient que entren a Grècia : ivoris, teixits, petites escultures... amb aquests nous motius.

Entre l’art d’aquest període destaquen els recipients de bronze (continuïtat dels d’època geomètrica). Estan decorats amb protomos : mostren cap i coll i fins a la part superior del cos d’éssers fantàstics, importació del pròxim orient.

Ja a la segona meitat del segle VIII s’importen calderes de Síria. No sabem si la major part dels recipients duien o no els protomos. Els trobats al proper orient tenen la vora llisa. Així es creu que els grecs li col·locaven els protomos encara que eren motius orientals. Altres investigadors creuen que ja s’importaven acabats, encara que a partir de cert moment ja no s’importen més i es fabriquen directament a Grècia. Els artesans grecs modifiquen els models orientals de forma que satisfan els seus gustos i necessitats. En un principi la decoració amb protomos és complexa i recargolada, combinant diferents tipus de protomos : éssers alats, lleons, braus, grius... Amb el pas del temps es tendeix a una major simplificació i es deixen de representar els lleons, braus i éssers alats i pràcticament només queden els grius.

Arriben als 30 cm d’alçada (degut a la gran mida de la caldera). Els més interessants daten de mitjans de segle VII. La tècnica de producció és l’sphirelaton (i no la fosa). Molts protomos es feien amb tècnica mixta: el cap en fosa i el coll fins la unió amb el calder per sphirelaton.

A partir de mitjans de segle VII disminueixen les dimensions dels trípodes i la seva qualitat també és menor. Els protomos de cap de griu es fan en sèrie fins a convertir-se en una simple producció artesanal, ja que a partir d’un cert moment es perd l’interès pels calders per ser donats com ofrenes als santuaris. A partir d’aleshores guanya importància la representació de la figura humana en pedra i marbre i de tamany natural. Les calderes es

segueixen col·locant als santuaris però cada cop menys.

No sabem perquè exactament els grecs cap a la primera meitat de segle VII consideren com apropiat donar objectes d’ofrena als santuaris decorats amb motius d’una altra cultura. Hi ha dues hipòtesis :

- Alguns investigadors creuen que només els importa el significat apotropaïc dels protomos

- Altres creuen que aquests ésser fantàstics eren la personificació de forces demoníaques i incomprensibles i que les calderes es convertien a partir dels protomos en portadores de poders màgics que servien per augmentar la sacralitat del lloc o convèncer a les persones que el lloc era sagrat.

ÈPOCA ARCAICA

28


L’època arcaica comprèn els segles VII i VI aC. Hi ha dues hipòtesis sobre els seus inicis :

- Alguns creuen que comença al 700 aC- Altres que no ho fa fins al 660 aC, ja que alguns historiadors creuen que

l’època orientalitzant s’integra dins l’època arcaica. En el primer cas no.

Tots estan d’acord en què finalitza al 480 aC, quan comença l’època clàssica. Aquesta data no té res a veure amb l’art ja que hi ha una continuïtat en les formes. Correspon un moment històric, és a dir, la invasió dels perses a Grècia. Aquesta invasió és només per uns mesos, després els Grecs retornen i reconstrueixen allò destruït i segueixen amb la seva cultura de nou.

Un dels problemes dels investigadors és que no hi ha acord i no s’entén perquè de sobte a mitjans de segle VII apareix sense motiu aparent l’escultura en pedra o marbre en tamany natural o més gran que el natural. Quan i com es passa de l’escultura de petites dimensions d’època geomètrica (feta en bronze, terracota i ivori) a una escultura monumental (feta en altres materials, sobretot pedra i marbre). L’escultura d’època arcaica està feta per ser col·locada als santuaris o sobre tombes.

Hi ha dues teories :

Abans es creia que hi havia una època de transició de petita a gran. Aquesta transició seria feta sense cap influència del proper orient i feta en escultura en fusta, i que no podem veure perquè ha desaparegut en la seva totalitat. Aquesta no s’accepta.

La majoria accepta que existia la gran en fusta però es creu que l’estímul i tècniques per haver fet sorgir l’escultura monumental en pedra ve del proper orient.

Ja hi havia algun desig de monumentalitat en èpoques anteriors, com els trípodes de fins a 3 metres o la ceràmica geomètrica (com l’àmfora del Dipylon d’1,50m). Només que la monumentalitat es desenvolupa en altres aspectes i no en escultura pròpiament dita.

L’impuls de fer escultura de grans dimensions l’obtenen els grecs de:

- Masculina : l’influx és egipci- Femenina : l’influx ve de Síria i del proper orient, encara que allà són

nues i a Grècia les arcaiques són sempre vestides

La diferència entre les escultures egípcies i orientals i les gregues :

Els egipcis i orientals usen al llarg del temps els mateixos esquemes vàlids durant segles i sense gran evolució

L’escultura arcaica grega, no està contenta de plasmar el cos humà amb el sistema heretat del proper orient, sinó que busca descobrir la veritable natura de la forma humana i en el transcurs de 200 anys les formes es van transformant fins que a finals de l’època arcaica arriba a una gran similitud amb el cos humà.

Això és molt possible perquè els escultors no es limiten a copiar els seus mestres sinó que basant-se en el que fan els mestres intenten descobrir noves formes de modelar el cos humà fins a representar les formes anatòmiques molt properes a la realitat. En els kuros s’aprecia més l’evolució del cos humà, mentre que en les kore es pot veure millor l’evolució del vestit.

29


MATERIALS I TÈCNIQUES

No són exclusius d’època arcaica. La majoria d’escultures són de marbre, algunes de pedra i poques en terracota i fusta. No es correspon amb la realitat ja què a l’època clàssica es feien més en bronze (de les que ens n’han arribat poques) i en època arcaica en marbre (de les que ens n’han arribat bastantes). Perquè aquesta diferència?

Al 480 aC els perses en les guerres mèdiques conquisten parts de Grècia i destrueixen algunes ciutats. Una d’aquestes és Atenes. A l’Acròpolis hi havia temples decorats, tesaures plens d’escultures exemptes de Kuros i Korai, que els perses destrueixen. Així els grecs no les poden reutilitzar perquè estan trencades i antiquades. No les volen tornar a col·locar però tampoc les volen llençar perquè pertanyen a la divinitat. Així, abans de reconstruir l’Acròpolis les enterren en forats3 (tant la decoració escultòrica com les escultures exemptes). A finals de segle XIX són descobertes, per això ens han arribat tantes escultures d’època arcaica.

A partir d’inicis d’època clàssica, les tècniques del bronze es fan més sofisticades i prefereixen el bronze al marbre, perquè té una cohesió en sí mateix és a dir, que permet realitzar l’escultura sense cap recolzament i permet fer escultures en moviment sense perill de què es trenquin.

Així durant tota l’època clàssica i a principis de l’hel·lenística es tornen a col·locar a santuaris escultures en bronze i algunes també en marbre.

Al arribar els romans els agraden molt aquestes escultures i realitzen un espoli i se les emporten a Roma, on s’exposen sobretot en contexts públics però també en romans (a les domus dels més rics).

Al segle I aC arriba un punt en que la demanda és tant gran que comencen a aflorar tallers de copistes en un principi a Grècia, però després també a Roma per artesans grecs i romans. Copien els originals en marbre o bronze, independentment del material original.

Arribem a l’antiguitat tardana :

Arriba el cristianisme que “aborrece” l’escultura grega i les copies perquè representen a déus de la religió grega i romana i les treuen.

Amb la crisi de l’Imperi romà (segle III-IV dC) hi ha carència de materials així que es reutilitzen sobretot el bronze (que era car). Es fon i es torna a utilitzar per crear objectes, fins i tot armes. El marbre és difícilment reutilitzable i el procés és car.

El resultat és que desapareixen tant els originals grecs en bronze, com les copies romanes en bronze. Així ens han arribat molts pocs exemples en bronze i molts més en marbre. Per tant coneixem l’escultura grega en bronze a partir de les còpies romanes en marbre i per les fonts antigues, per exemple, Plini. Una excepció són els guerrers de Riace (trobats en un naufragi).Pel que fa a la fusta i a l’ivori, autors com Pausànies o Plini ens han deixat algunes fonts descrivint escultura de tamany natural. La fusta podia ser local o bé exportada, i per tant cara i preciosa.

3 El problema derivat dels perses és que dóna la impressió que dóna la impressió que els grecs no van enterrar les escultures arcaiques de seguida, així que pot ser que n’hi hagi alguna de clàssica.

30


A partir d’un cert moment es combina l’or i l’ivori (criselefantina) sobre un nucli de fusta. L’ivori es col·locava pels llocs nus i l’or en vestimentes i ornamentació. Es van utilitzar fustes de diferents tipus. Un exemple són les figures criselefantines de Delfos, una femenina i2 de masculines. Representen Apol·lo i Artemis i a la seva mare Leto. És de finals de l’època arcaica i s’ha conservat perquè ja a l’antiguitat es va enterrar.

També d’època arcaica ens han arribat petites escultures en ivori o fusta i que reflecteixen aquestes escultures de gran tamany que coneixem per les fonts.

A l’època clàssica no s’usava la fusta, només per les criselefantines, com la de Zeus d’Olímpia i l’Atenea Partenos ambdues de Fídies

Pel que fa a l’escultura arquitectònica, el més freqüent és la pedra i el marbre pels santuaris (a dins i a fora). Poc el bronze, l’ivori i la terracota.

El marbre procedeix de les cíclades (Paros i Naxos). A la primera meitat de segle VI s’usa sobretot el de Naxos però a la meitat de segle es canvia i es prefereix el de Paros, que és més fi. No és fins al segle VI que es descobreixen pedreres de marbre d’altres zones locals (com el Mont Hymetos o el marbre del Pentèlic). Ara bé no es deixa d’usar el marbre de Paros i Naxos.

PROCÉS ESCULPIR ESCULTURA DE MARBRE

1. Es realitza un model en terracota per a que el comitent pogués saber què s’anava a fer i perquè l’artesà pogués delegar als seus deixebles.

2. Després es buscava un bloc o estrat de marbre, un bloc cúbic amb les proporcions adequades i per no trobar-se esquerdes a dins. Per alleugerir el pes, la figura s’esbossava a la mateixa pedrera i es deixava amb la forma que tidria amb 1 o 3 cm de més del que finalment seria. Sabem que és així perquè a les pedreres de Naxos s’han trobat figures que quedaren sense realitzar-se perquè tenen imperfeccions, forats...

3. Es transportava amb vaixell, per rius o mar, perquè era la forma més fàcil, ràpida i segura.

4. Al taller se li dona la forma definitiva. Les eines que s’usen són : - “Cincel” punxegut, que es colpejava contra la superfície de forma

obliqua- Es polia amb pedra pómez- Es retocava amb un cisell tallant (parpelles, plecs del vestit...)- A més s’usaven el cisell de cap rom i un “taladro” continu (que es

comença a usar, però poc a època clàssica. No és fins a època hel·lenística i sobretot romana que s’estén el seu us, però ja s’usava abans).

-5. Se suposa que l’acabat definitiu no es feia fins que estava col·locada (sobretot les més grans) per por a què es fes malbé la superfície. Normalment les escultures no estaven fetes per blocs sinó que s’ensamblaven les parts. Si l’escultura tenia vestit, aquest tapava les juntes. En alguns casos es realitzaven amb marbres diferents. En els llocs on escassejava el marbre es feia amb estuc i un cop pintades no es podia apreciar la diferència amb el marbre. Això s’observa en les escultures dels governants ptolemaics d’Egipte, en que la part anterior es fa de marbre i la posterior en estuc. POLICROMIA

31


Des de l’inici, la plàstica arcaica mostrava una forta coloració. Es policromava després de col·locar l’escultura. En la majoria no conservem la pintura.

Se suposa que les vestimentes es cobrien amb una capa vermella, blava, groga o verda de tons forts. Se li afegien motius (per exemple el meandre). Alguns plecs de vegades es pinten i decoren.

Els ulls, les celles, els mugrons, es destacaven amb marró. El cabell podia ser des de negre a groc (per exemple el cap ros es diu així perquè encara conserva policromia groga) i cascs i diademes també es decoraven. També alguns detalls es dauraven (per exemple les sandàlies d’Hermes). En animals també es decoren ulls, morro, potes...

La pell de la figura humana i animal es pinta a finals de l’època arcaica amb vernís de color groguenc. En algunes figures hi ha diferenciació de pell en escultures femenines (més clara) i masculines (més fosca), habitual en les cultures antigues.

En algunes figures s’aplica una barreja de cera més oli sobre tota l’escultura (pintada i no pintada) tapant els porus i evitant que es fés malbé. Era un procés que s’havia d’anar repetint perquè el vernís s’anava desgastant.

Alguns detalls que s’afegien en relleus i escultures eren d’altres materials. Per exemple, joies de plata, en guerrers les armes de bronze i cavalls les regnes (com el cavall del mausoleu d’Halicarnàs).

Quan estava acabada es col·locava en una base (que al segle VII era rectangular però més tard podia ser tant quadrada com rodona). La base tenia un forat en forma de peus.

Als llocs on no hi havia marbre o era dolent (al Peloponès o al nord) es feien acrolítiques : és a dir, només es feien de marbre les parts que es veien i la resta es feia en fusta. O també amb un nucli de fusta i cobertes per ropatges.

També es feien escultures amb pedra local de diferents dureses. Algunes pedres eren més toves i fàcils de treballar i s’endurien amb el contacte amb l’aire. L’escultura en pedra es feia de forma semblant a la que es feia en marbre. No es pintava directament a sobre sinó que primer s’estucava i després es pintava sobre l’estuc.

L’escultura arquitectònica (fins a finals de l’època arcaica) es realitzava del mateix material que el temple fins que els temples es fan de pedra i la decoració escultòrica es fa de marbre. Alguns temples també es fan de marbre i aleshores en la decoració escultòrica es fa servir un marbre millor. Una excepció és el Partenó en que tot es fa de marbre del mateix tipus.

ESTATUÀRIA EN BRONZE

Ja al període geomètric per fer petites figuretes massisses s’usa la fosa a la cera perduda. Per fer-ho es fa un model en cera amb forats a la part inferior. El model es cobreix amb una capa de fang i es col·loca la peça al forn. S’endureix el fang i la cera es fon i surt pels forats. Al forat que queda s’introdueix bronze líquid. Al refredar-se es trenca la capa de fang i es treu la figura de bronze. Se li donen els acabats i els petits detalls fets amb un instrument punxegut.

Aquesta tècnica del colat massís té límits, ja que és impossible fer amb aquesta tècnica escultura de grans dimensions. Per això en un moment determinat quan es volen fer escultures de grans tamanys s’abandona la tècnica del colat massis i

32


s’agafen tècniques usades al proper orient. Una d’aquestes és l’sphirelaton (és a dir, colpejar amb un martell planxes de bronze fins que tinguin la forma volguda). Les diferents parts del cos fetes en sphirelaton es feien per separat i després s’unien entre si. Antigament es creia que es feien sobre un nucli de fusta i unides amb claus, però ara ja no es creu que es fes servir un nucli de fusta sinó que es feien sense i s’unien escalfant les parts i soldant. A l’interior s’hi col·locava algun tipus de pes (sorra...) per donar estabilitat.

Aquesta en un principi va ser la tècnica preferida de l’escultura en bronze de l’època arcaica. Les peces no eren de menys qualitat que les de fosa però l’esphirelaton va ser abandonat poc a poc fins a finals del segle VI en que ja no s’usa. I les escultures es tornen a fer de nou amb fosa però no fosa massissa sinó buida.

L’obra més coneguda feta en sphirelaton és el grup de Dredos. És una figura masculina de grans dimensions (80 cm) i dues de femenines més petites. No hi ha consens sobre qui representen. La teoria més acceptada és que la masculina és Apol·lo i les femenines Artemis (la germana d’Apol·lo) i Leto (la seva mare). Tampoc no hi ha consens sobre de quina època són. Hi ha una hipòtesis que argumenta que és de la segona meitat del segle VIII i una segona tesi que és de la primera meitat del segle VII. Altres diuen que no són les 3 figures de la mateixa època sinó que l’Apol·lo és més antiga (de principis d’època geomètrica-principis d’arcaica) i les altres dues més tardanes.

Altres figures fetes en sphirelaton són els fragments trobats a Olimpia (però per estil són fets a Creta). La central té tamany natural i les altres dues són més petites. Alguns trets (els relleus de la faldilla, la cara...) són grecs i altres són clarament motius orientals. No sabem el significat de les figures.

A la meitat de segle VII aC la tècnica de fosa en buit passa d’Egipte (dominat pels saïtes) a Samos, on segons la tradició literària va ser adoptada per Rhoikos i Teodoros, dos escultors. És una tècnica més complicada que l’sphirelaton. Al principi es fan objectes i estàtues de tamany mitjà però ja a la primera meitat de segle VI es fan de mides monumentals per la millora de la tècnica. Es fan a Samos, Argos, Atenes.... comencen a la segona meitat de segle VI i desplacen per complet l’sphirelaton ja que s’adapta millor a les tendencies naturalistes imperants al moment.

És una tècnica complicada. Les estatues de grans dimensions s’havien de fer en grans tallers on treballaven un mestre i més d’un ajudant. Es trobaven a Samos, Argos, Atenes... grans centres de producció i també existeixen als santuaris grans com Delfos i Olímpia. Els artesans joves passaven anys aprenent del grans mestres. Els artesans grecs van modificar el sistema egipci perquè fós més pràctic. Els egipcis fonien la barreja al terra i l’introduien amb recipients a través del coll del motlle dret. Els grecsaboquen el bronze liquid des d’un lloc alt al motlle que estava enterrat al terra i així eviten el perill de que la massa es refredés ràpidament i no es distribuís per tot el motlle, Així en un dels punts importants a obtenir l’aleació perfecte del coure i estany perquè no es refredés ràpid i alhora al refredar-se fos suficientment dur però que no traspassés els 3 cm de gruix.

Mètode :

33


1. L’escultor primer modelava amb fang un esbós de la figura que feia que tingués una idea de com seria.

2. Es fa un nucli de fang barrejat amb sorra i palla reforçat amb barres buides de ferro. Es fa de forma molt somera, sense detalls i aleshores es cobreix amb una capa de cera d’1 a 3 cm de gruix modelada fins als més mínims detalls (venes, flocs de cabell, ungles...) Els forats dels ulls, que normalment eren incrustats amb altres materials, es deixaven buits a la cera i s’hi col·locava una bola de fang.

3. Es fa un forat a la part inferior de la cera i altres forats perquè pogués sortir l’aire calent.

4. Tot el conjunt (nucli de fang i capa de cera) es recobria totalment amb capes superposades de fang. La capa de fang interior reprodueix el model de cera. Es subjecta al nucli amb claus i es fan canals per poder sortir la cera i el vapor.

5. Tot el conjunt es coïa al forn. Així la cera es fon i surt pels canals i alhora el fang exterior s’endureix.

6. Es cola el bronze fos pel forat de la cera7. Al estar fred es trenca el motlle exterior de fang i s’extreu al màxim el nucli

interior (ja que a la llarga podia fer malbé la figura).

Es feia un exemplar únic de la figura, ja que es destruïa el motlle. Per evitar errors es feia la fosa de les diferents parts de l’estàtua i després s’unien amb claus o soldadura.

A partir d’un cert moment, segons alguns autors al segle V, i altres al segle III el mètode que perd el motlle es substitueix per un de més perfecte que permet recuperar el model. Amb aquest sistema l’artesà feia un model amb fang de les dimensions definitives, la superfície del qual ja mostra tots els detalls que ha de tenir. Sobre el model s’aplica una cap de guix, que un cop seca es separa del nucli, tallant-la a peces individuals (que normalment corresponien a les diferents parts del cos).

Les parets internes del motlle es cobreixen amb una fina capa de cera : amb un pinzell, o amb els dits premsant-la o bé colada fosa, de forma que al refredar-se s’adhereix a les parets. Aleshores es torna a muntar la figura amb les peces individuals. El nucli es feia amb barres de ferro buides, fang, palla... Es desmunten les peces de guix i a la capa de cera es retoquen els detalls. Al igual com al sistema més antic es cobreix tot amb capes de fang i es posa al foc. Es fon la cera i es cou el fang i es cola el bronze.

LA diferència entre el sistema antic i el nou es que el primer perd el motlle. Si la fosa no estava ben feta ara no es perd el model o bé es reutilitza el motlle per fer-ne més còpies. Per fer l’estatua s’usa el mateix model, però els detalls més específics no es feien fins el recobriment en cera, de manera que feien estatues que s’assemblaven molt però no eren idèntiques.

Es trenca el motlle de fora i de dins i es trenquen els tubs conducte i es fonen o ensamblen les diferents peces. Els forats que deixen les conduccions (de forma quadrada) es tapen amb petites peces de bronze.

Finalment els llavis es fan amb una aleació diferent, més vermella, També els mugrons es fan més foscos. En alguns casos hi ha parts de les figures que es fan separadament, com els rínxols del cabell o les armes, joies...

Al final tot es poleix. Fins fa poc es pensava que totes les estàtues que tenien la superfície mate es polien perquè tinguessin un to daurat que creien que era molt apreciat a l’antiguitat. Així que es creia que la pàtina que es formava sobre les estàtues s’havia dipositat a la superfície al llarg dels segles. Això no és del tot cert ja

34


que hi ha estàtues que s’han trobat amb una pàtina negre que si s’analitza es veu que no es formada pel pas del temps sinó que ja es deixava enfosquida a l’època i alhora aquesta protegia el bronze. Probablement hi havia estàtues de tots els tipus. Coexistien totes les modalitats.

La policromia de les estàtues de bronze al contrari que les de marbre era molt discreta. Els ulls s’incrustaven, les pestanyes fetes en bronze a part i els llavis amb una aleació més vermellosa. Les dents eren fetes de plata o òs. Al acabar-se l’estàtua es subjectava a una base de marbre o pedra pels peus.

La major part de les escultures de grans dimensions del període arcaic eren de marbre o pedra, ara bé per les fonts sabem que es feia escultura en bronze. En conservem pocs fragments : un cap de Zeus d’Olímpia i un cap de guerrer d’Atenes.

Pel que fa a l’Apol·lo del Pireu estàtua de grans dimensions, hi ha controvèrsia sobre si és d’època arcaica o bé és una escultura d’època romana (segle I) però de tipus arcaïstic.

Si que ens n’ha arribat d’arcaica de petites dimensions.

Pel que fa a l’època clàssica, la majoria de grans escultures es fan en bronze i no en marbre o pedra ja que el metall té molta més cohesió i així no cal subjectar-lo amb puntals. Així als artistes a principis d’època clàssica que volen imatges en moviment van veure el bronze com un material molt més idoni. No hi ha acord si el valor material de l’escultura en bronze és més alt que en marbre. Si la pedrera estava propera al lloc on es feia l’estàtua si que era més barat, però si era d’una pedrera llunyana, com les cíclades, el transport era molt car. A més a si al treballar l’estàtua de marbre era més difícil perquè si es cometia un error s’havia de començar de nou. Al contrari el bronze sempre permet fondre’l i reutilitzar-lo. Així el cost dels materials és relatiu i és més arriscat en marbre.

Tornant als materials al període arcaic també es a servir el plom (producte secundari de les mines de plata i de fàcil fosa a poca temperatura). Es fan estatues sempre de petites dimensions, ofrenes votives de persones amb poc poder econòmic i fetes en motlles reutilitzables.

De plata i or n’hi ha mines a la pròpia Grècia i també importades del proper orient. Només s’usen per joies i recipients de culte molt valuosos, normalment ornamentats amb relleus figurats. No els agradava als grecs fer estatuetes d’or i plata perquè creien que és signe de poder i vinculat al culte. Així creuen que és poc apropiat fer escultures com ofrena en plata i or. Les poques escultures que tenim constància per les fonts antigues són donacions de reis, com de Kroisos, i només un megalòman corinti donà a Olímpia una estàtua d’or de Zeus feta en sphirelaton. Encara que refusaven les estàtues d’or, no els sembla malament que estàtues de bronze recobertes d’or o les d’ivori i or per les criselefantines.

Pel que fa a estàtues criselefantines, les més antigues són les de Delfos, una femenina i una altra masculina, més un braç. Es creu que el grup és Apol·lo, Artemis i Leto. Van ser trobades en un forat a les excavacions del segle XIX, ja que pertanyen a la divinitat i no podien ser llençades però deurien estar deteriorades o devaluades pel moment.

Les dues estàtues més importants criselefantines són les d’Atenea i la de Zeus de 12 metres d’alçada del Partenó i del temple d’Olímpia fetes per Fídies.

35


També tenim constància d’una estàtua d’Hera a Argos, feta per Policlet el Jove (s. IV aC). Només la coneixem per les fonts literàries.

El fang va ser el material més usat a tota l’antiguitat. Se’n troba en grans quantitats, és molt fàcil de moldejar i un cop cuit es molt resistent. És molt nombrosa l’escultura en terracota, la major part de la votiva és en terracota. És de la gent amb poc poder adquisitiu.

A la seva producció veiem un canvi a principis de segle VII. Abans es feia a mà o al torn i al llarg del segle VII es fan a partir de motlles, tècnica apresa del proper orient. Això permet una producció en massa. Els motlles estan fets de fang cuit, en dues parts unides pel centre. El fang tou s’introdueix i per pressió s’aconsegueix la forma volguda. Sovint es fan les diferents parts per separat, després s’uneixen i recobreixen amb una capa de fang i es retoquen abans de coure.

Suposem que existeixen grans quantitats d’escultura en fang a l’antiguitat, però únicament n’han arribat alguns exemples d’escultura en terracota grega : és la coroplàstica. S’usava en la decoració escultòrica de temples (per exemple una gorgona de Magna Grècia –Itàlia-, que adornava probablement un frontó; i un cap trobat a Calidònia, que es creu que és d’una esfinx). La peça més coneguda és un grup de Zeus raptant a Ganímedes d’Olímpia. Es troba actualment a Olímpia també. És de principis d’època clàssica. Una escultura així no pot sortir del no res, sinó que hi havia d’haver a finals d’època arcaica tallers de coroplàstica per tota Grècia.

ESCULTURA ARCAICA

36


El tema per excel·lència de l’època arcaica és la figura humana, i concretament, el jove nu (kuros) i la noia vestida (kore). Coneixem uns 500 kuroi i 300-350 korai. LA major part en fragments però n’hi ha de senceres.

Entre el segon quart del segle VII i finals del segle VII, l’escultura monumental apareix només en korai i figures femenines assegudes. Aquesta preferència de la dona com estàtua votiva crida l’atenció. La societat grega era aleshores eminentment patriarcal. Així que de moment no s’ha pogut explicar aquestes circumstàncies.

La falta de kuroi no és per un problema de conservació (no hi hauria korai tampoc) i se’n conserven molts de més tardans. A més en l’escutura de petites dimensions n’hi ha també més de femenina que de masculina, així que és un fenomen general.

La major part de les estàtues votives de mitjans de segle VI són ofrenes a Artemis o a altres divinitats femenines. Això fa suposar que la costum s’imposa om a acte de culte a deeses, però o saben perquè. Potser per influència de zones del proper orient, on les figures de donants són també femenines.

És només cap a finals de segle VII que a les cíclades s’esculpeixen els primers Kuroi de grans dimensions. A partir de finals de segle VII –principis del VI s’esculpeixen més figures masculines que femenines. I aquelles que s’han trobat, la majoria han estat trobades a santuaris del déu Apol·lo. No sabem però la relació entre els kuroi i Apol·lo, només podem dir que cap al 600 aC la veneració cap a aquest ha guanyat en importància a la de la seva germana Artemis.

També d’aquest moment pertanyen els kuroi d’altres llocs del mediterrani, com Àtica (santuari del Cap Sunion) o kuroi de context funerari (com el Kuros de Nova York).

Al santuari d’Apol·lo de Didime, a la costa d’Anatòlia, s’erigeixen només estàtues femenines sedents. És només més tard (a principis de segle VI) quan comencen a donar-se com a ofrenes estàtues masculines, també assegudes.

A partir dels primers decenis de segle VI el kuros es presenta sempre com a home jove, nu, amb el peu esquerra avançat i els braços caiguts a costat del cos o un doblegat endavant.

És al segon quart de segle VI que la temàtica es diversifica : es fan també kuroi vestits, encara que en menor nombre; a més s’intenta mostrar també diferències pel que a l’edat, per mitjà de la barba (com el Moscòfor).

Així aquests tímids intents d’individualització no són casuals, sinó que els hem de relacionar amb tendències religioses, filosòfiques, polítiques, en que l’individu comença a ser conscient d’ell mateix en relació amb els déus, el món i la societat.

Així la individualització no és només en l’escultura exempta, també en ceràmica pintada apareix signada pels artesans i pintors que la fan.

Així a mitjans de segle VI l’individu pren consciència com a tal i no només com a part de la Polis.

Un exemple d’individualització és el Genet Rampin : el cos i el cavall són a l’Acropolis mentre que el cap al Louvre. Duu barba i una corona al cap (triomfador d’alguns jocs d’algun santuari) :individualització. No és una sola figura, es creu que en són dos. Alguns investigadors creuen que són la representació dels fills del tirà d’Atenes del moment, anomenat Pisístrat (i els fills Hipias i Hiparcos), que es creu que havien

37


guanyat alguna competició a cavall a un santuari. Altres investigadors neguen que es representin a persones concretes, sinó que són 2 personatges de la mitologia grega (Càstor i Polux, representats sovint a cavall). Un altre exemple d’individualització és el guerres provinent de Samos, molt diferent al Genet Rampin. Aquest està cobert per una cuirassa i casc, presentant una diversitat de formes. En els 2 casos són individualitzacions però amb mètodes diferents.

Hi ha un gran contrast entre els diferents models masculins i la unitat dels femenins. Això possiblement és simptomàtic de la societat grega arcaica. Només en escultura femenina es fan dos models : dona amb túnica i mantell i dona asseguda (poc freqüent i a zones molt determinades –Creta, Anatòlia...-).

Pel que fa a les figures de divinitats, encara que la iconografia ja estava fixada en altres representacions artístiques (com la ceràmica o escultura arquitectònica) i que ja apareixia en petita estatuària, no coneixem cap figura exempta de grans dimensions anterior al 530 aC que es pugui afirmar que és una figura de divinitat.

La única excepció és la figura colossal de Delos, que només en tenim alguns fragments. Té 9 metres d’alt. És la figura de marbre de majors dimensions colocada mai dins d’un edifici. Va ser encarregada pels habitants de Naxos pel Santuari d’Apol·lo a Delos. Hipòtesis :

1. Alguns investigadors creuen que és Apol·lo, ja que conservem una mà que té un forat on hi podrien anar l’arc i fletxes.

2. Altres investigadors creuen que el forat de la mà pot haver estat fet posteriorment quan es va fer una inscripció també 200 anys més tard (al segle IV aC) i que al 600 aC és massa d’hora per tenir una representació d’una divinitat.

Una estàtua de divinitat ja de finals de segle VI és una estàtua d’Atenea sedent trobada a l’Acròpolis d’Atenes. Duu l’ègida (pectoral amb cap de medusa i fet amb pell de serp i amb serps al costat).

A èpoques més tardanes les estàtues de divinitat també són poc freqüents. Una excepció és la Niké de Delos (al santuari d’Apol·lo. Té una inscripció on es citen els escultors Arjemos i Mikiades. Està en la posició característica de l’època arcaica : amb el genoll a prop de terra i l’altre doblegat. És un convencionalisme per mostrar que la figura corre molt ràpid. Té ales a la part posterior i als turmells. Hi ha dues hipòtesis al respecte :

1. És la deessa Niké de la victòria2. No és una representació exempta sinó que és una escultura d’un frontó . es la

personificació de la victòria en general, així més explicable la relació amb el santuari d’Apol·lo a Delos, al qui se li ofereix per una victòria com agraïment.

A més de les figures antropomorfes, a l’època arcaica es representen en escultura exempta (però en menor nombre) animals i éssers fantàstics. Els dos apareixen tant a santuaris i tombes.

Primer sorgeix la representació de lleons, de poc després del 600 aC per influència del proper orient. Després apareixen les esfinxs (amb cap femení i cos de lleó) com l’ofrena dels habitants de Naxos al santuari d’Apol·lo a Delfos (és una figura colossal de 2,32 m). També es representen altres animals : cavalls, gossos, ocells... però apareixen més tard, cap a mitjans de segle VI.

38


DIMENSIONS DE LES FIGURES. SIGNIFICAT DE LES ESTÀTUES

DIMENSIONS :

a) Època primerenca

Les figures femenines més antigues van des del tamany natural (Nikandre 175cm sense plint) fins a 1,5 vegades (2,35 cm la Koré de Samos).

Així quan és 1,5 vegades és escultura monumental. La colossal és pel doble o més de la dimensió natural.

També en femenines en tenim de més petites que el natural (Dama d’Auxerre sense plint 65 cm).

b) cap a la segona meitat de segle VI no hi ha cap de colossal de femenina. De masculina tampoc a principis de segle VI.

A mitjans de segle VI se’n fan diverses, els que venen del santuari de Posidó del cap Sunion (3m) o el Kurós (Apol·lo) de Delos (9m). Els escultors de vegades no tenien la perícia per fer escultures colossals, de manera que a les pedreres hi ha escultures colossals que mai es van arribar a acabar perquè hi ha esquerdes al marbre.

A partir del segon quart de segle VI disminueix el nombre de kuroi colossals. La majoria són una mica més grans del natural. Els colossals provenen dels santuaris i alguns col·locats sobre tombes.

La dispersió geogràfica i el fet que estaven col·locats en temples de diferents divinitats (Apol·lo, Hera...) fa pensar que no estan relacionats a cap moda local i veneració de cap divinitat concreta. Alguns autors creuen que són per influència directa d’Egipte. També alguns investigadors creuen que són per evidenciar el poder econòmic de la persona que els dóna. Es creu també que podien representar avantpassats mítils de l’aristocràcia grega (a l’època arcaica, al segle VI, es creu que els avantpassats eren herois, juga un paper important la genealogia mítica).

SIGNIFICAT

Com més detallada és la diferenciació temàtica d’una escultura, més fàcil és la seva interpretació.

Ex : La circumstància que el Genet Rampin sigui un genet que porti una corona al cap : l’identifica com a genet victoriós dels jocs d’algun santuari. O bé el guerrer de Samos, que duu cuirassa i per tant és un guerrer victoriós.

Més complicat és en les figures de kuroi i korai que no tenen cap particularitat. Aquestes figures masculines venen de santuaris, normalment dedicats al Déu Apol·lo. Això fa pensar a alguns investigadors que eren representacions d’aquest déu. Ara bé aquesta teoria cau quan es troben kuroi també en tombes que no es diferencien en res dels trobats als santuaris. I també es troben en santuaris d’altres divinitats (Posidó, Atenea, Hera...).

De vegades tenim alguna inscripció, a la cuixa o al plint (com l’Aristódikos –al plint-). Indiquen el nom del donant (i en alguns casos també el nom del pare i la seva professió).

39


Es feien per demana o agrair a la divinitat, i eren un objecte valuós. Tots els investigadors estan d’acord en la funció d’ofrena. També en alguns casos serveixen per indicar el rang social de la persona /família/ciutat del donant.

(Així acord que són ofrenes molt cares i mostra del rang social).

A part d’aquesta funció socio-econòmica, també un significat trascendent. Ara bé, no hi ha acord sobre la interpretació d’aquest significat trascendent. Són imatges del donant o de la divinitat però com que no tenen atributs ni inscripcions són difícils de distingir. En alguns casos és molt difícil d’interpretar perquè el donant és de sexe diferent al de l’estàtua (un donant masculí ofereix una kore i una de femenina dóna un kuros). Amb les divinitats també passen coses semblants (l’Acròpolis d’Atenes, dedicada a Atena, té molts Kuroi).

Així hi ha dues hipòtesis :

1. Els kuroi no tenen identitat. L’única excepció : Kleobis i Bitón, donats pels habitants d’Argos al Déu Apol·lo a Delfos per commemorar un fet històric convertit en llegenda, que coneixem per Heròdot. La mare de Kleobis i Bitón era sacerdotessa i havia de viatjar a Delfos per consultar l’oracle. No va trobar cap bou per tirar del carro i els fills es van oferir a dur ells el carro. LA mare molt agraïda demana a Apol·lo que premiés uns fills tant bons i el déu els eleva a la vida eterna i a la immortalitat. Tenen inscrit el nom, per això sabem el significat, però és una excepció.

Moltes de les figures estan totalment nues, a diferència de les estàtues d’Egipte i del proper orient, on el vestit juga un paper important per deixar constància del rang de la persona dins la societat. Ara per primer cop l’ésser humà no es representa com a membre d’un grup social determinat sinó com a ésser humà desproveït de tots els atributs que l’identifiquin. LA nuesa és també un element religiós : l’home és elevat de la vida terrenal al món dels déus. Així el kuros es converteix en símbol de la immortalitat, que és una prerrogativa dels déus. Apol·lo és qui representa millor aquest fet : és eternament jove i bell. Per això molts investigadors al veure que són representacions eternament joves i belles que simbolitzen el desig i la petició d’immortalitat del donant, de ser recordats eternament, tant pels kuroi de context funerari com els dels santuaris.

2. En els de les tombes, la realitat és que quan tenim inscripcions que diuen qui Està a la tomba i l’edat, són gent de poca edat. Els grecs creuen que els que moren joves són com Kleobis i Biton i seran trets de les penúries i duts a la vida eterna amb els déus.

En els que es mostra gent més gran, com el Moscòfor, tampoc no representen cap persona concreta, i també és un ideal de bellesa amb intencions d’immortalitat.

Així tant els dels santuaris com els de les tombes, expressen un desig d’immortalitat, en el sentit de ser recordats eternament.

KORAI

Moltes trobades als santuaris i poques trobades a tombes.

40


Les dels santuaris, excepte algun cas, vénen de santuaris dedicats a deesses femenines, sobretot les relacionades amb el matrimoni, amb la polis... (Hera, Artemis, Afrodita i Atenea).

A les tombes només s’han trobat unes poques.

Només de l’Acròpolis d’Atenes ja ens n’han arribat 300, algunes senceres i altres fragments.

Com els kuroi es va creure que les dels santuaris representaven a divinitats, però al trobar les funeràries cau aquesta teoria. No representen cap divinitat.

En una publicació recent es torna a agafar una antiga teoria en la que es diu que les korai representen a dones reals, perquè les figures de korai d’alguna manera, pel que fa a la rica vestimenta, pentinar i atributs de les mans, es corresponen amb les inscripcions de dones joves de les fonts literàries de l’època arcaica. Les inscripcions conservades de vegades diuen el nom d’algú concret, com la Nikandre (que diu “jo són Nikandre”). Ara bé, no són retrats!. Aquesta teoria no és acceptada per molts investigadors.

El fet que siguin ofertes a divinitats verges, com Artemis i Atena com Artemis i Atena, fa que siguin representacions d’un ideal de joventut, de ser recordades sempre. També és vàlid per les de context funerari.

El fet que sempre estiguin vestides no és contradictori amb aquesta hipòtesis, perquè a partir d’un cert moment TOTES les escultures es representaran vestides (tamvé les de divinitat. La primera escultura totalment nua és la Venus de Knidos de Praxíteles (de la primera meitat de segle IV).

És a dir, la teoria que les korai representen la donant o la divinitat és errònia. EL que és correcte és que són donacions a la divinitat i que es fa per una voluntat de ser recordat.

Una característica molt present és l’anomenat “somriure arcaic”, que els dóna un aire especial. Desapareix a finals de segle VI-principis del V. S’aconsegueix elevant les comissures dels llavis i accentuant el plec naso-labial.

En un moment donat es va pensar que era una expressió de serena alegria. S’abandona aquesta hipòtesis perquè també tenen somriure arcaic personatges que no poden estar en absolut alegres, com el moribund del frontó del temple d’Afaia a Egina, o les esfinxs (que haurien de fer por, per la funció apotropaïca).

Així el que és més probable és que sigui un convencionalisme per donar expressivitat als trets facials vistos frontalment. Es pretén fer entendre que és la representació d’un ésser viu, que pot moure’s i és capaç de fer alguna acció.

KORAI

Introducció sobre la vestimenta

41


NY

42


figuretes de bronze d’Olimpia

http://ccwf.cc.utexas.edu/~bruceh/cc307/index.htmlhttp://www.personal.kent.edu/~khame/GreekArch.Slides.Scroll.05.html

43

http://ccwf.cc.utexas.edu/~bruceh/cc307/index.html

http://www.personal.kent.edu/~khame/GreekArch.Slides.Scroll.05.html


FALTEN MOLTS APUNTS FINS AQUÍ. He pasta aquests pk són de la Eva. 11/12/07

RELLEUS FUNERARIS

L’origen està al segle VII aC però la majoria que ens arriben són del segle VI. Desapareixen al 500 aC per un decret que prohibia el luxe en el context funerari. Són esteles sobre sòcol i tenien un capitell. Estaven coronades per una esfinx i més tard només tenen una decoració vegetal de palemetes (quan apareixen aquestes ja no hi ha capitell). Les esteles podien ser esculpides o pintades. Hi havia figures masculines de perfil. Es comença a deixar espai lliure a baix on (a la base) s’hi representaven escenes de la vida del difunt o obres tipològiques (del difunt com a genet o la gorgona corrent).

A partir d’un cert moment hi ha una tendència a fer-les més altes i estretes. A finals de segle VI el grui es redueix fins a ser una placa. El costum de decorar la base es perd a la segona meitat de segle VI i aleshores tota és ocupada per figures humanes esveltes.

La manera de representar difunts es variada : nuu, amb mantell o mantell i jitón. De vegades està descalç i altres no. De vegades apareixen barbuts o imberbes- De vegades de guerrer :cuirassa, casc, armes (generalment llança) i pocs cops amb escut.

Esteles d’atletes : amb un discòbol. La forma evoluciona com els kuroi : cabell (al principi cabell llarg que després serà curt o recollit).

Malgrat d’existir un esquema sobre la forma de representació del difunt totes son diferents en el pentinat, atributs i moltes vegades també en la posició dels braços.

Són esteles generalment per a homes i es pensava que no n’hi havia per a dones i que els pocs fragments de figures femenines s’atribuïen a relleus votius. Ara se sap que si que existien i a mitjans de segle VI es posaven però eren diferents, eren més quadrats i es presentaven a les difuntes com a matrones, acompanyades per una criada i algunes vegades portant un nen als braços.

Exemples :

- Estela dels 2 germans- Estela de “Solón”- Estela del portador de la llança- Estela de Karia- Estela d’Aristion- Estela del Dypilon - Estela del boxejador- Estela d’una mare amb fill d’Anavyssos

44


EPOCA SEVERA (480 a 450 aC)

ESCULTURA

Temple de Zeus a Olímpia

Construit 470-456 aC. No en queda massa d’ell ja que es va ensulsiar per un terratrèmol al segle VI dC i va ser usat com a pedrera de les cases dels pobles veïns. Peròtenim una descripció de Pausànies. És el més gran del Peloponès. Els esgraons de l’estereobat i l’estilobat eren molt alts i no es podien pujar a peu, per això es construeix una rampa al costat oriental. És d’ordre dòric, 6 x 13 colimnes, pronaos i doble filera de colmnes a la cel·la. És per tant un temple canònic.

Fet de pedra calcaria dolenta, però estava pintada amb estuc, cosa que feia que des de lluny semblés marbre. Les mètopes estan fetes amb marbre de Paros i Naxos. Ens n’han arribat fragments ja que a l’esfondrar-se les mètopes van ser el primer en caure i van quedar amagades entre les runes així que no es van expoliar.

Frontó occidental :Representa una centauromàquia : llegenda dels lapites. Peritoo (el rei) es casa amb Daidameia i convida a Hèrcules i Teseu i també als centaures. Aquests últims s’emborratxen i sorgeix la seva naturalesa més animal i comencen a lluitar contra els lapites i a voler violar les dones. Guanyaran els lapites.

Es representa al centre Apol·lo : és com un centre de calma perquè la resta mostra una gran violència. És com l’ull de l’huracà. Els personatges lluiten en grups de 2 o 3. Als dos costats del déu hi ha els 2 heroïs que lluiten a favor dels lapites. També en la manera de representar els centaures i als lapites hi ha diferència, pel que es vol representar la victòria del cosmos grec sobre la barbàrie exterior : els centaures són molts, més realistes, més expressius (ira, dolor...) i també amb barba i cabell despentinat. Els lapites en canvi són inexpressius, amb el cabell curt i ordenat (per exemple Daidameia, està a punt de ser violada i té una expressió sosegada, ordenada).

Pel que fa a Apol·lo, el seu cap s’assembla a l’Efeb de Kritios, però l’Apol·lo és posterior.

En tant que la centauromàquia es representa molt, però la presencia del déu és estranya perquè no està relacionat amb la lluita. Hi ha moltes teories sobre perquè apareix aquí. A més Apol·lo no està relacionat amb Olimpia. Aquest era considerat el déu de la puresa, l’ordre i castigava a qualsevol que gosés trencar les normes. A l’escena són els centaures qui les trenquen, trenquen la norma de l’hospialitat. Hem de recordar que a Olímpia es congregaven molts estrangers pels jocs olímpics. Així aquest frontó vol advertir als atletes que vinguéssin a Olímpia a competir, que si es portaven malament, Apol·lo els castigaria. D’altra banda, com els atletes, Apol·lo també es jove.

Frontó oriental : Enomao tenia una filla anomenada Hipodàmia. L’oracle li va dir a Enomao que seria mort per l’home que es casés amb la seva filla. Així quan venia un pretendent el reptava a una cursa de cavalls. Sempre guanyava Enomao perquè tenia una cavalls i un carro que els els va regalar Ares. A més sempre acabava matant el pretendent. Un dia arribà Pelops i Hipodàmia s’hi enamorà. Hipodàmia sobornà l’auriga d’Enomao perquè li sabotegés el carro al seu pare perquè perdés. Es mostra el moment en que Enomao i Pelops juren davant de Zeus acatar el resultat de la cursa. Apareixen :

45


Alfeo-figures-carro-Esterope-Enomao-Zeus-Pelops-Hipodàmia-carro-figures-Cladeo

Les figures del centre van caure i no se sap massa bé l’ordre que seguien :

a) Estérope-Enomao-Zeus-Pelops-Hipodàmiab) Hipodàmia-Pèlops-Zeus-Enomao-Estéropec) Estérope-Pèlops-Zeus-Enomao-Daidameiad) Hipodàmia-Enomao-Zeus-Pèlops-Estérope

Es creu que Zeus miravab al guanyador, i és allà on hauria d’estar situat Pèlops.

Es diferent a l’altre frontó perquè són figures immòvils, tancades en sí mateixes. Hi ha una subtil caracterització a cada figura. Per exemple Zeus s’agafa el mantell com si estigués nerviós, Enomao sembla segur de sí mateix o Estérope té un gest de preocupació.

Hi ha una figura d’un profeta o endeví a la dreta. Està molt ben conservat i és una de les millors obres de l’època severa. Té una posició encorvada, és calb i amb la mà a la cara (gest de preocupació), ja que excepte Zeus, és l’únic que sap el resultat de la cursa i que Enomao perd i morirà, per això l’endeví mira les rodes del carro que té davant.

A part de ser una llegenda local, també és una advertència als atletes que acatin el pacte o seran castigats per Zeus.

Per primer cop en un frontó es conquereix la tercera dimensió i el millor exemple és la figura de Daidameia que té un moviment envolvent. També la manera de col·locar les quadrigues és innovador : normalment es posaven de cara però aquí es situen de forma oblíqua al fons.

Una altra novetat és la representació de les emocions com el dolor, ràbia, angoixa, preocupació, etc. I també la representació humana dels rius.

Hi van treballar diferents artesans, això està clar. El que no se sap massa bé és si els dos frontons van ser dissenyats pel mateix artista. Tampoc se sap si es van fer al mateix temps o bé primer un i després l’altre. Si fós així no hi ha consens sobre quin va ser fet primer.

El desig de donar a tota la decoració escultòrica un significagt no només per Olímpia sinó per tota Grècia també es dóna a les mètopes.

MÈTOPES

L’heroï que apareix és el fill favorit de Zeus, Hèrcules, que es considera un exemple per a tots ja que se li imposen uns treballs molt difícils, no es queixa (acceptar els designis divins sense queixar-se) i sempre en surt victoriós. A més Hercules jugava un paper important en les llegendes fundacionals i als jocs olímpics.

El que s’esculpeix són les mètopes que es trobaven a sobre el pronaos i l’epistodomos (6 a cada). El cicle comença a la cantonada esquerra de l’opistodomo amb “el lleó de Nemea” i acaba a la cantonada dreta del pronaos amb “la neteja dels estables d’Augies”. De vegades Hercules ho fa sol, i altres acompanyat per algun o ambdós deus titulars, Atenea i Hermes.

46


De vegades, com en el lleó de Nemea es representa el moment just posterior de la història (ex: el lleó ja està mort). En aquesta mètopa hi ha una peculiarietat i és que quan es representa a Hèrcules a la ceràmica pintada es mostrava a un Hercules madur, barbat, fort, etc i en canvi aquí es representa jove, imberbe, cansat (s’ha de recolzar) etc

Ex: Pomes de les Hespèrides :Hercules sustenta la bòveda celest amb molt d’esforç mentres que Atenea (que l’ajuda) ho fa amb una sola mà (com si no li donés importància). Aquí es mostra la diferència entre un déu i un heroï, per molt heroï que sigui.

En la majoria hi ha una composió simple de les mètopes, excepte en la mètopa del Brau de Creta en que predominen les lìnies oblíques i no les horitzontals i verticals.EL cap d’Hèrcules guarda equilibri amb la del brau encara que sembla que estan en moviment. L’esforç de l’heroï no només es mostra en la posició del cos sinó que també en la musculatura.

La única mètopa que segueix la tradició arcaïca de representar la història és la d’Hercules i Euristeu.

FIGURA CRISELEFENTINA DE ZEUS

És més tardana i feta per Fídies. No ens ha arribat res i tampoc cap còpia de reduïdes dimensions. Han arribat algunes còpies de parts de les figures i tenim una descripció força detallada de Pausànies i representat en monedes romanes.

Era d’or i ivori i feta sobre un nucli de fusta. Feia 12,37 m d’alçada (com una casa de 4 pisos). Segons Pausànies estava assegut a un tron, nu amb un mantell que li cobria les caderes i l’espatlla. A la mà esquerra duu un ceptre coronat per una àguila i a la dreta una Niké. EL tron era molt luxós i té diferents parts decorades amb relleus, escultures exemptes i pintures. Per exemple es representa la història de les Niòbides (que van ofendre a Leto, mare d’Apol·lo i Artemis).

La datació és controvertida. EL dubte fins fa poc era si va ser feta abans o després de l’Atenea Partenos. Actualment hi ha consens de que és posterior i que va ser feta al 430-410 aC. Ho sabem perquè a Olímpia s’ha conservat l’edifici que va servir de taller a Fídies, just darrera el temple. Es va excavar i shi van trobar els otlles per per les parts daurades de la figura i un tros de ceràmica amb el nom de Fídies que data d’aquest període (430-410 aC), és a dir que ell era allà en aquest moment.

ESCULTURA EXEMPTA D’EPOCA SEVERA

A finals de època classica ja trobavem per exemple en l’efeb de Kritios particularitats predecessores de les d’època severa.

L’artista del període sever elimina les característiques decoratives. Posa èmfasis als elements essencials arribant a la simplicitat de formes. Segueix evolucionant la tendècia que comença a finals d’època arcaïca de diferenciar peus i cames i el pes del cos es recolza sobre una cama sobretot i l’altre cama es mostra de costar. Tenen la planta del peu totalment sobre la superfície del plins. El moviment dels peus es transmet al maluc i a les espatlles, de forma que el costat de la cadera de la cama que sustenta el pes està més alçada, i per contrarrestar-ho, l’espatlla contraria està més alçada. També per quardar l’equilibri, el tors i el cap estan lleugerament girats cap al

47


costat de la cama que té el pes i els braços també formen part de l’equilibri ja un cau a costat del cos i l’altre està flexionat davant del cos.

Certes zones de la musculatura es destaquen més per assolir un major equilibri. Tot aixo aconsegueix l’anomenat “contrapost o ponderació” que té el màxim exponent en el Dorífor de Policlet.

Encara que la major part de les figures són frontals, també hi ha un major interès pel moviment que en alguns casos és violent i altres contingut. A més es mostra en un moment molt precís i de tal manera que és com un segon d’aquest moviment. Pollit va explicar-ho amb l’exemple del pèndol (si el representem vertical no sabem si està en moviment o no, però si el representem de forma oblíqua sabem que està en marxa).

S’intenta també demostrar les emocions, que també són de vegades violentes (en figures determinades, com els bàrbars) però normalment són emocions contingudes.

A més també es fa una diferenciació d’edats. No només es representen persones joves, també de majors d’edat (diferenciades unes de les altres per la barba).

Pel que fa a les figures femenines, hi ha un doble canvi. En primer lloc es deixa d’usar a finals d’època arcaica el jitón per tornar al peplos gruixut. Això comporta que a principis d’època classica que a les figures no hi hagi una proliferació de plecs ornamentals, sinó que a les figures d’època severa predominen les zones llises, però aquestes superfícies llises estan acompanyades per pocs plecs que a més estan col·locats a llocs que realment els correspondria.

En segon lloc ja la figura no recolza el pes en les dues cames sinó en una i l’altre la tira de costat. Això es veu també en les robes perquè la cama en que es recolza el pes queda totalment cobera per les acanaladures. En canvi en l’altre, el genoll apreta la tela i fa plecs molt naturals.

També el moviment es transmet a la cadera i a l’espatlla però al anar vestides no s’aprecia tant.

a) FIGURES MASCULINES

Una de les primeres escultures d’aquesta època són Els Tiranicides. A principis de segle VI, durant la festa de les Panatenees a Atenes, 2 personatges anomenats Aristogiton i Harmodios ataquen els fills dels tirà del moment, anomenats Hipias i Hiparcos. Aquests eren els descendents de Pisístrat, que havia mort i que ara havien succeït el seu pare. En la lluita. Harmodios viu i Aristogiton escapa en un primer moment, però és detingut i ajusticiat. De l’altra banda, Hiparcos també mor.

El que no està clar són els motius pels quals van atacar els tirans. Hi ha dos hipòtesis : - Motius personals (la més estesa)- Motius polítics

Al 510 aC Hipias és deposat del tron pels Acmeònides i ajudats per Esparta. Així al 510 aC comença la democràcia.

Encara que Harmodios i Aristogiton amb l’atemptat no aconsegueixen cap canvi polític, es va crear la llegenda que gràcies a ells es va instaurar la democràcia a Atenes. Poc després els atenencs van fer elaborar estàtues seves a l’Agorà d’Atenes. És un fet molt excepcional (es posaven als temples però no a l’agorà, lloc públic i profà).

48


Aquest primer grup de bronze fet poc després del 510 va ser realitat per l’escultor Antenor (també autor de la Koré d’Antenor i del frontó oriental del temple d’Apol·lo a Delfos).

Al entrar els Pèrses se la van endur per la gran importància política que li donaven els atenencs. Alexandre Magne va tornar el grup a Atenes més tard (cap al 333 aC). Deurien ser com dos kuros.

Al recuperar el poder els grecs després dels perses, van decidir fer unes noves escultures de bronze, ja al 477-476 aC, també per ser col·locades a l’agorà d’Atenes. Per les fonts i inscripcions són fetes els escultors Kritios i Nesiotes. No tenim cap original sinó només còpies romanes (les millors conservades són les del museu de Nàpols). Les romanes van ser restaurades (i no iguals que les gregues per tant), però sabem com era el grup perquè apareix a la ceràmica pintada clàssica d’Atenes.

Cada figura està sobre plints independents així que no sabem en quina posició estaven entre ells, si esquena contra esquena o d’altres maneres.

Harmodios, el més jove, avança amb la cama dreta i el braç dret alçat sosté l’espasa sobre el cap i té l’esquerra enrera. Aristogiton (FER DESCRIPCIO)

Que no es tracten de representacions de persones en un moment concret és evident : els tiranicides eren morts ja i a més són representats nus i per tant idealitzats. Més real és l’escena pintada en la ceràmica pel pintor de Copenhague (apareixen vestits) al 470 aC. El grup escultoric no pretén ser un retrat sinó que vol exemplificar conceptes.

El fet de dur o no barba diferencia un home gran d’un de jove. A més l’anatomia, els muscles del més gran són més durs i més accentuats i separats entre sí per depressions, mentre que la musculatura del jove mostra major bellesa i elasticitat.

També es veu per la forma d’atacar, ja que Harmodios ataca més obertament amb la mà sobre el cap fent servir l’espasa de dalt a baix. En canvi Aristogiton amaga a l’enemic que està atacant, ja que té el braç enrera. A l’altre mà que té davant del cos li penja una clàmide per ocultar el seu atac i al seu company més jove. Plasma l’impetu del jove i l’experiència del gran.

En aquest grup no es va voler honrar als dos personatges només sinó que és un monument a la democràcia.

49


Semblant a Aristogitón és la figura de Zeus del Cap Sunion, que també està en actitud d’atacar. Té la cama i el braç esquerra avançats i el braç i cama drets enrera. No sabem a qui representa, hi ha dues teories :

- Posidó : ho sabem per les monedes en una representació igual, amb un trident a la mà.

- Zeus : per les figures de petites dimensions, que tenen el llamp a la mà.

Per la resta, la caa, la barba...no es diu res, Posidó i Zeus poden ser iguals. És molt interessant perquè és l’original grec.

Pel que fa a les figures en repòs destaca l’Auriga de Delfos, també original en bronze grec. Pertany a un grup on l’auriga està sobre un carro tirat per 4 cavalls. A més s’ha troat un petit braç, que pertanyia a la figura d’un jove servent que subjectava les regnes dels cavalls, ja que mostrava el moment just abans de començar la cursa. És possible que hi hagués una figura més sobre el carro. Ho sabem per una inscripció que diu que Polízal de Gela (ciutat grega de Sicília) va col·locar aquest grup per commemorar una victòria als jocs pítics de Delfos al 478 o 474 aC.

El grup va ser col·locat a costat del temple d’Apol·lo i es va salvar de la destrucció perquè quan els romans van arribar-hi estava cobert ha qye un moviment de terres al segle IV aC el va tapar.

La figura està dreta, el pes el reparteix equitativament entre les dues cames i el peu totalment recolzat al plint. Vesteix una túnica cenyida a la cintura i duu corretges a la part superior del tronc a davant i darrere ja que és la típica vestimenta dels aurigues, per evitar que onegés al vent mentre corria.

Això porta a una clara diferenciació de la forma de mostrar la vestimenta a la part inferior (plecs verticals com una columna) i la superior. La inferior no es veia pràcticament perquè estava oculta pel carro. Pel contrari, la superior té els plecs més diversificats, gràcies a les corretges.

Duu el cabell curt, habitual en aurigues i porta la cinta de la victòria. La cara és molt semblant a l’Efeb de Kritios i al Cap Ros.

b) FIGURES FEMENINES

Figures de la deesa Atenea (ja vistes)

L’exemple més paradigmàtic de l’època severa és l’Aspasia (nom convencional, que era la dona de Fídies). No és l’Aspasia a qui es representa sinó que segurament a una divinitat (Demeter o Afrodita). És una dona madura que pot ser datada a l’època severa, vestida amb túnica que només es veu als peus, ja que tota ella està coberta amb un mantell gran que tapa el braç esquerra i enganxat al cos. Només té la mà dreta fora del mantell, on duia un atribut (diferent segons la deesa que fos). És una còpia romana. No tenim l’original grec. Predominen els espais llisos, acompanyats de pocs plecs, que estan col·locats de forma natural.

50


RELLEU D’ÈPOCA SEVERA

A finals d’època arcaica desapareix a Atica la làpida funerària decorada amb relleus, probablement per una llei que prohibeix el culte funerari, per la introducció de la democràcia. Existeixen però relleus votius. Es distingeixen de l’escultura arquitectònica perquè aquesta era feta per ser vista de lluny i necessitava grans contrastos de llum i ombres. En canvi, els relleus votius eren per ser vistos de prop, per això les figures amb prou feines destaquen del fons. Entre els relleus votius del període destaquen :

1. Relleu de marbre d’un sol bloc (Museu Nacional de Roma), anomenat “Tron Ludovici”. És una peça original grega i no sabem el seu ús original (es creu que és l’espatller del tron colossal d’Afrodita, un sarcòfag...), però probablement sigui la part superior d’un altar.

a) Part central : A la part superior hi ha una figura femenina que surt del mar ajudada per 2 figures femenines, una vestint jiton i l’altre peplos. Representen el naixement d’Afrodita del mar.

b) Costat : Figura femenina cremant encens i coberta totalment (cap i cos) per un mantell.

c) Altre costat : Figura femenina tocant l’aulos doble, totalment nua.

El que es vol mostrar és l’amor sacre de la dona casada i l’amor profà (representat per la etaira (= noia) nua. La forma dels vestits permet datar-lo a època severa. EL que no se sap és on es va fer, encara que es creu que és de la Magna Grècia (sud d’Itàlia o Sicília) i fet en concret per un temple d’Afrodita d’aquesta zona.

2. De poc més tard és el relleu d’altar trobat també a la Vila Ludivici de Roma. Actualment està a Boston.

a) Centre : Es representa a Eros i a dues figures femenines, una recatadament vestida i l’altre amb els pits descoberts.

b) Costat : Dona vella acuclilladac) Altre costat : un noi jove tocant la lira i nu.

No sabem la interpretació però estaria segurament relacionada amb Afrodita. La seva datació es controvertida. Alguns historiadors creuen que és una falsificació feta al segle passat, basant-se en el tron Ludovici. Actualment és una teoria refusada i la majoria d’historiadors creuen que és un relleu antic. Pel que fa al seu ús alguns creuen que és la part alta d’un altar grec. Ara bé altres creuen que va ser escultpit en època romana.

3. Un altre relleu original és la Deesa Atenea, recolzada sobre la cama dreta i l’esquerra tirada enrera. Tira el cos endavant mirant una estela que té davant seu. No se sap que representa, perquè a l’estela no s’ha pogut veure cap detall (no hi ha pintura o relleu). Així que s’anomena “El dol d’Atenea” o bé “Atenea Pensativa”.

Té una gran diversitat de plecs, tant a la part inferior com a la superior. Els de la inferior no tenen en compte el cos (és una reminiscència d’època arcaica). La cara té una expressio serena i melancòlica, molt característica d’època severa, pel que se suposa que és un relleu sever i no arcaic. Prové de l’Acròpolis d’Atenes i actualment està al museu de l’Acròpolis.

51


ACRÒPOLIS D’ATENES

Turó on a dalt té una plana de 250 metres de llarg. Té l’accés per la part occidental. Estava ocupat ja des d’època neolítica. A època micènica hi havia una fortalesa.

A època arcaica es construeixen diferents edificis, el més important dedicat a la deessa Atenea Polias, on es guardava la imatge de la divinitat (de petites dimensions, fet amb fusta d’olivera de l’arbre sagrat). Aquest edifici tenia uns frontons destacats (l’occidental tenia només un tema, una gigantomàquia). Hi havia també el Propilaion (o entrada monumental). A la zona on després s’hi ubicaria el Partenó, al 540 es comença a construïr un edifici de grans dimensions, però al 480 al arribar els perses no estava acabat, sinó que només estaven fetes les bases i els inicis dels tambors dels fusts de les columnes. Aquesta inicial construcció va ser destruda (té el nom de Pre-partenó).

El cop més brusc és l’arribada dels Perses i la conquesta d’Atenes i d’altres ciutats (480-479 aC). A Atenes suposa la destrucció de la ciutat i de la totalitat dels seus monuments. Als primers anys després de la retirada dels perses, els atenencs dediquen molts esforços a reconstruir la ciutat i els edificis que necessitaven per la vida quotidiana i per hàbitat.

És només al 454 aC quan el tresor de la Lliga de Delos (o Confederació de Delos) és traslladat d’aquesta illa a Atenes.

- Lliga de Delos :lliga formada per ciutats gregues sota l’hegemonia d’Atenes que tenia com a finalitat defensar Grècia amb una gran flota si els perses tornaven. Atenes era l’encarregada de construïr la flota i la resta de ciutats aportaven principalment diners. El tresor en un principi era guardat al santuari d’Apol·lo a Delos. Es portà més tard a Atenes on Pericles (estadista atenenc) aprova un programa d’embelliment de la ciutat (pel que usarà recursos de la ciutat i els fons de la lliga de Delos).

Al voltant del 450 aC que és el moment de major auge polític, econòmic, militar, cultural... d’Atenes s’inicia sobre l’Acròpolis un bast programa constructiu per Pericles i supervisat per l’escultor Fídies. La gairebé totalitat dels edificis i monuments d’Atenes van ser fets en una ràpida seqüència a la 2ona meitat del segle V aC. Són (per ordre cronològic) :

1. Partenó2. Propileus3. Atenea Niké 4. Erecteion

En un primer moment es decideix substituir els 2 temples dedicat a Atenea (Atenea Polia i Atenea Parthenos o Pre-partenó). Es comença amb l’Atenea Parthenos probablement perquè es van reutilitzar els fonaments de l’edifici que es construia a finals de l’època arcaïca.

EL PARTENÓ

Aquest nou temple s’anomenarà Partenó i és l’edifici més important i gran de l’arquitectura clàssica de Grècia. Construit en marbre pentèlic entre el 447 –438 aC, però per la decoració escultòrica es van necessitar 7 anys més (fins el 432 aC). Tant els elements arquitectònics com escultòrics es conserven prou bé (la majoria són al British Museum). Els arquitectes són ICTINOS i CALÍCRATES.

52


És un temple dòric amb un nombre de columnes fora de l’habitual (8x17 columnes), probablement perquè es va haver d’adaptar a les dimensions del pre-partenó.

Té pronaos i opistodom però diferents de la normalitat, ja que la prolongació de les parets laterals és més curta i les columnes estan anteposades a aquestes i fa que tingui 6 columnes davant i 6 darrera (i no 2 com és habitual).

La cel·la és una estança que té columnata de 2 pisos. Aquesta no és una doble fila de col·lumnes paral·leles sinó que té afegida una col·lumna a la part posterior, de forma que té forma d’U (totes són dòriques), i servia per emmarcar a la divinitat. L’Atenea Parthenos, l’estàtua colosal criselefantina, es va construir alhora que es construia el temple, de manera que Fídies té en compte el lloc on aniria l’estàtua i al revés.

Un altre element fora del corrent és que hi ha una segona cel·la sense conexió directa amb la cel·la principal sinó que té l’entrada pròpia a través de l’opistodom. Té una particularitat que és que les columnes que el sostre ni són dòriques ni és una doble columnata sinó que són 4 columnes jòniques completes, ja que les columnes jòniques són més esveltes i necessiten un diàmetre menor a la base per assolir una gran alçada que les dòriques. No es veien 2 ordres diferents alhora, sinó que les dòriques quedaven tancades dins la cel·la.

Pel que fa a la segona cel·la, no sabem el seu ús. Hi ha diverses teories:

- Persones dedicades al culte o servei de l’estàtua de la deessa. - On es guardaven els diners de la lliga de Delos- Tesaure d’ofrenes donades a la divinitat- ...

No sabem quina és la certa.

Una teoria d’un autor sobre la cel·la : Perquè van posar l’estàtua d’Atenea dins la cel·la que era una estança fosca, ja que no hi arribava la llum i només era visible il·luminada per torxes o làmpades? Aquest investigador diu que una part del sostre era de marbre translúcid de forma que permetia entrar claror a la cel·la. Aquesta teoria no és acceptada per molts investigadors.

La decoració escultòrica del Partenó

Hi ha alguns elements bon conservats, però altres que no. L’any 1685 un polvorí que estava dins el Partenó (Grècia aleshores era turca i Venècia atacà Grècia), degut a un dispar de canó explota. Al 1674 un personatge anomenat Jacques Carrey va ser-hi i en fa dibuixos.

La decoració escultòrica vista cronològicament, és: primer mètopes, segon frontons i tercer fris.

53


MÈTOPES

A la part externa hi ha 92 mètopes (és el cicle de mètopes més extens de tota l’arquitectura grega). Originalment totes eren decorades amb relleus escultòrics (pero actualment n’han desaparegut moltes i altres estan molt malmeses).

Les mètopes fan 1,20 cm d’alçada i l’amplada no és sempre igual però aproximadament fan 1,25 m d’ample, així que practicament són quadrades. Abans de ser esculpides la peça feia uns 35 cm de profunditat, però després la placa fa uns 20 cm i les figures destaquen del fons uns 25 cm.

Tenen dimensions una mica més grans que les mètopes del temple de Zeus a Olímpia, però com que l’edificació és més gran fa que semblin més petites.

Les plaques estaven col·locades al seu lloc abans de construir la cornissa. Daten del 447-42 aC.

El conjunt de mètopes dels 4 costats de l’edifici s’ha pogut veure que són escenes de la guerra de Troia, acompanyades de divinitats. Estan emmarcades per 2 mètopes amb Helios (sol sortint del mar) i Selene (entran al mar). Aquesta visió cosmogònica la trobem 3 cops al Partenó en total. És una invenció de Fídies.

No se sap perquè es representa la guerra de Troia al Partenó ja que Homer no diu que Atenes va prendre part en aquesta guerra. Ara bé, els atenencs sempre havien recalcat que els ancestres van tenir un paper important davant les muralles de Troia. Així la representació volia donar per descomptat el seu paper a la guerra.

a) SUD : les millor conservades. Mostren una centauromàquia, incloent també figures de Teseu. A la zona central hi ha 8 plaques que només coneixem pels dibuixos. Les escenes no encaixen i no estan massa clares. Se suposa que és una llegenda relacionada amb l’escultor mític Dèdal.

És comú a totes les mètopes del Partenó que mostren lluites contra pobles foranis i bàrbars. Aquests temes (amazonomàquia, gegantomàquia...) serveixen per mostrar el triomf del cosmos grec sobre la barbàrie exterior. De forma solapada a més indiquen quelcom que tothom entenia : la victòria dels grecs sobre els perses. A més la col·locació de representació d’Atenes a llocs principals (Atenea, Teseu...) és una forma de glorificar la ciutat en general i recalcar el paper important que la ciutat va jugar a la victòria dels grecs sobre els perses. Aquests temes es repetiran també a la base de l’Atenea Partenos.

Les mètopes de la centuromàquia, que són les millors conservades, veiem que estilisticamentno són totes iguals. Algunes són més dures i lineals i altres al contrari, amb més volum,... Això es deu perquè com les mètopes són el primer element esculpit del Partenó, hi actuen un bon nombre d’artistes vinguts de moltes zones del món grec ja que és un gran edifici. Alguns estan més acostumats a tradicions antigues i altres més joves a estils innovadors.

Aquestes discrepàncies d’estil es donen a les mètopes però més tard es crea una unitat d’estil a causa de la creació del “ taller del Partenó” que fa que els escultors obrin de forma més homogènia.

54


55

El Llenguatge de La Imatge Al Mon Grec

Documents

Transcript of El Llenguatge de La Imatge Al Mon Grec