LLEGENDES DE

MOROS I CRISTIANS

El Juí del moro

2

EL JUÍ DEL MORO Els habitants dels municipis actuals de Cubelles i de Vilanova i la Geltrú, a la comarca costanera del Garraf, han sentit milers de vegades un nom de lloc que identifica un petit turó (87 m) situat al nord-est de la primera població: el Juí del Moro. Entre ambdós indrets hi ha un petit nucli habitat que es diu Gallifa, record d'un establiment musulmà que va pertànyer a un individu anomenat en àrab Califa o Halífa. com n'hi ha d'altres en terres catalanes. el mes conegut dels quals es un poble del Vallès Occidental. Doncs bé, «juí» és la forma arcaica del mot «judici». I perquè «el judici del moro»? La llegenda popular ho ha intentat justificar de la manera següent: Entre els segles IX i X, durant els governs des del comte Guifrè II Borrell i fins al de Borrell II, les terres que avui conformen el Garraf i el Penedès que banya el riu Foix van ser per molts anys una frontera salvatge i sense llei, on, llevat dels palaus-fortalesa i els frondosos jardins que hi mantenien els valís àrabs, estaven infectades de nius de pirates a la costa i de refugis de renegats i bandolers a les muntanyes. Va ser un cop passada la pau que mantingué el califa de Còrdova Al Hakam II i la guerra que encetà el cap de govern del seu successor, Hixàm II. el famós Almansor. quan van tenir lloc els fets d'aquesta llegenda que encara avui els avis i els mestres de les viles del Garraf expliquen als seus nets i alumnes.

Va succeir que, passats uns mesos desprès de l’inici del saqueig de Barcelona, Almansor, anguniejat pels soldats cristians que, des de les muntanyes de Sant Llorenç del Munt i del Montnegre on s'havien refugiat, tornaven a voler recuperar la ciutat perduda, i també enyorant alhora els frescos i enjardinats horts de l’Alandalús, va decidir de tornar-se'n a Còrdova. Així ho manà, però abans va fer que el seu exèrcit calès focs als escassos edificis que restaven dempeus a Barcelona. En aquella època la frontera que separava les propietats del comtat barceloní i les dels andalusins tot just seguia el tram final del riu Llobregat, on s'enlairaven un seguit de torres de guaita a la riba esquerra i un de castells a la dreta, defensant ambdós els llocs per on el riu podia ser travessat. Així, doncs, a molts dels guerrers que havien participat en la destrucció de Barcelona només els calia fer un recorregut curt per tornar als seus llocs d'origen.

Entre els qui eren d'aquesta condició hi havia un amo -els àrabs en deien ualí, que significa «propietari», i els cristians transformaren el mot en «valí»- que governava les

3

terres que actualment conformen el Penedès i el Garraf, ben comunicades per vies i camins d'orígens antiquíssims que confluïen a Olèrdola. Aquest valí, anomenat Sàyf ad-Dín ibn Gàlib, en recompensa per haver col·laborat amb l’exèrcit d'Almansor havia obtingut un botí en metàl·lic i, a més a més, una jove barcelonina de gran bellesa, que havia estat batejada amb el nom d'Agnès, i que fou considerada esclava des d'aleshores. Sàyf ad-Dín torna, doncs, victoriós al palau que tenia prop de l’antiga vila romana de Cubelles amb tots els seus trofeus, dels quals el que més s'estimava era l'hermosa esclava. L'indret era de conte, perquè, protegit al peu d'un turó, a la plana dominava unes terres fèrtils i plenes de conreus de regadiu. L'aigua procedia del riu Foix i els tècnics del valí hi havien aplicat un reguitzell de sínies i de canals per redistribuir-la i aprofitar-la al màxim. Un cop instal·lat en pau a la seva residència, Sàyf ad-Dín es preocupà en primer lloc de manar les seves concubines que preparessin una habitació especial per a l’esclava en un espai privilegiat de l'harem. Abans de fer les ablucions rituals del capvespre, educat com era, va voler acomiadar-se d'ella i, adollant-se que ni amb totes los comoditats la jove no se sentia a gust, li va parlar amb bona intenció. - No ploris més, noia preciosa! Aquí, a casa meva, hi estaràs tan bé com a la dels teus pares. Et juro per Al·là que ningú no et destorbarà i que jo et respectaré. La vella Àmina vetllarà personalment per la teva cambra al serrall, t’ensenyarà la nostra llengua i et presentarà altres joves que et seran amigues. Àmina exercia les funcions de mestressa de l'harem del valí i en conservava acuradament totes les claus i tots els secrets. Hi havia nascut en temps del pare de Sàyf ad-Dín Però, en fer-se gran, ja no podia competir amb los gràcies de les hurís joves i preferia tenir algun quefer per dedicar-s'hi. S'estimava el seu jove amo com a un fill i el servia bé. - Coratge! Deixa't estar de plors i segueix-me -va dir Àmina a Agnès-. No tindràs un recer més bo que aquest en tota la frontera. Ni a casa teva no gaudiries de la sumptuositat que trobaràs aquí. Es clar que Agnès, donzella de només setze anys, no s'ho mirava del mateix punt de vista. Dia rere dia plorava desconsoladament i, al capvespre, mirava a l'horitzó, amb l’esperança inútil de veure els merlets de les muralles de Barcelona i amb una enyorança immensa de la seva petita cambra a la llar. Quan el comte Borrell II de Barcelona, que primer havia hagut de tornar a Barcelona i redreçar-ne tots els serveis, es veié amb cor de reprendre la lluita contra els moros, va pensar que el millor camí per a fer una cavalcada era el que havia seguit Almansor per

4

arribar a la capital del comtat. Es dirigí, doncs, cap a Olèrdola desprès de superar les defenses enemigues de la ratlla del Llobregat. Els espies de Sàyf ad-Dín l’advertiren de la sortida dels cristians i ell proclamà la guerra santa per tota la rodalia amb una crida que deia: «Musulmans de totes les guarnicions, des de Ribes i la Geltrú a Berà i Tamarit,

des de Sitges i Miralpeix fins a Albinyana i la marca de la Múnia, acudiu amb les

vostres armes preparades i enroleu de grat o per força els pirates i renegats que

s'amaguen als boscos, cales i platges de la contrada. He, de vèncer, en nom d'AI·Ià, els

infidels cristians que s’acosten des de Barcelona i fer-los obedients de nou a la nostra

autoritat. »

L'Olèrdola andalusina abans de ser “cristianitzada” (Fot..- PCR)

Amb l’exercit que va reunir, el valí va prendre el camí de la ciutadella fortificada d'Olèrdola, que era un símbol de poder des de temps immemorials i que controlava una de les vies d’accés a Barcelona i a Tarragona de gran valor estratègic. Un cop acampats prop del turó en les seves tendes confortables, els combatents esperaven el moment del combat. En l’endemig, l’absència del valí del seu palau, com era lògic, suposava un cert alleujament de la tensió diària. Totes les feines es van alentir i començà un període com si de lleure es tractés, ajustat a la seguretat que no hi hauria perill. A l’harem de Sàyf ad-Dín això significava que els eunucs feien la vista grossa i no mantenien una vigilància tan estreta sobre les dones. Fins i tots els permetien de sortir a fer un tomb pels voltants. Àmina aprofitava també la circumstància per descansar de les seves dures tasques i, per tant, permetia aquestes sortides de les joves mantenint un discret control a distància. Agnès es revifà en saber que podia respirar l’aire pur del camp i ben aviat s'acostuma a endinsar-se pels boscos i els conreus que eren prop del palau. Als horts i jardins que abastien el ric rebost de l’amo, hi treballaven cristians captius que esperaven be el seu rescat, bé l’oportunitat de fer-se escàpols. Feia goig de veure la quantitat i diversitat de productes que hi creixien: peres. cireres, albercocs, albergínies, espinacs, plantes medicinals i tota mena de flors oloroses i decoratives, tals com roses, margarides, gessamins... Un d'aquests cristians, home Jove, ben conformat i de fesomia bella i afable era Guislabert, l’encarregat de recollir les verdures i hortalisses i guardar-les per ser consumides en les millors condicions. Com que per aconseguir-ho havia d'elaborar algunes confitures, perquè sempre hi hagués menges disponibles, li havien concedit el privilegi de tenir una petita borda en un paratge fresc i regat per un torrent dels molts que hi havia al vessant de la muntanya.

5

El dia que Guislabert va veure aparèixer Agnès, cosa que no esperava en absolut, se'n va enamorar pels ulls i, sense pensar-s'ho dues vegades, se li acostà i li digué: - Senyora, que us heu perdut? Jo no tinc massa oportunitats de tractar amb donzelles com vos, però haig de reconèixer que el meu cor ha trontollat amb la vostra imatge. Com us dieu? D'on veniu? Agnès, que caminava una mica d'esma, va romandre una estona sorpresa de sentir la seva llengua i. adreçant-se al camperol, va confiar-s'hi. - M'heu espantat, perquè no esperava trobar ningú amb qui poder parlar en aquests paratges. M'imaginava que el meu amo únicament tenia dones cristianes al son servei. Però ja m'adono que estem en una situació semblant. Em dic Agnès, i Sàyf ad-Dín, que ara és fora dels seus territoris a cansa de la guerra, m’ha confinat al son harem perquè sóc part del botí que va guanyar en la conquesta de Barcelona. Però us haig de dir que cm sento desesperada i sola. No crec que mai més pugui tornar a casa dels meus pares i. por molt que volgués, no podria acostumar-me a la vida que m'han assignat. Guislabert, que coneixia els costums, dels musulmans, es féu càrrec de l’estat d'ànim d'Agnès i, per canviar-lo, li confessà: - Us comprenc i admiro por la vostra confiança ja que, a la fi, qui sóc jo per destorbar-vos? Però us confiaré un secret que mal no he gosat comentar amb ningú. A mi em passa el mateix que a vos i, d’una altra banda, com que ja fa quatre anys que vaig venir a raure aquí, he tingut temps por buscar una forma d'escapar-me. Si no l'he posat en practica abans ha estat per por de ser traït por algun dels meus companys pagesos, que es pensen que així millorarien el tracte que reben. Però ara que us tinc davant meu, haig de confessar-vos que son l’esperó que em faltava. Amb una dona com vos em veig capaç de sortir d'aquesta terra d'infidels i de retornar a Barcelona, perquè jo també sóc de la ciutat i trobo a faltar tant la família com la vida que hi duia, més plaent que la d’un hortolà manat por tothom.

Agnès va comprendre que podia refiar-se d’aquell amic, a part que la seva forma d'expressar-se i el pensament de les dissorts que Guislabert devia haver passat la van fer pensar en ell com un home, por primera vegada en la seva vida. Com més enraonaven, més creixia en ella també un sentiment amorós i el desig de fugir plegats. Por això, li pregunta: - I quina és la manera que teniu pensada por escapar de la vostra presó?

Guislabert li explicà que, baixant vers la costa, havia descobert unes naus lleugeres que els musulmans feien servir por penetrar dins els territoris des del mar, on ancoraven les pesades naus de combat. Si en podien deslligar una, de nit, amb bon temps podien dirigir-se cap a Barcelona aprofitant la petita vela que enarboraven les barques. Agnès accepta la proposta, Però calla determinar quan era el moment oportú i, ai las!, precisament en aquells darrers instants de la conversa, Àmina, que cercava la donzella por dur-la novament a l’harem, va assabentar-se del pla dels enamorats. Calla. Però,

6

perquè el son amo encara estava combatent amb les hosts del comte de Barcelona i no es podia comunicar amb ell fins que Sàyf ad-Dín la cridés en persona. Van passar alguns dies i Guislabert prepara un cistell amb menjar i una carabassa amb aigua por a la navegació. A l'Agnès, li lliura una escala feta amb lianes trenades perquè, arribat el moment, pogués despenjar-se dels murs del palau i reunir-se amb ell. Fou justament llavors quan el valí, derrotat, i preocupat perquè Olèrdola havia caigut en poder dels cristians i aquests li barraven la retirada cap al districte de Tortosa, es presentà amb els musulmans supervivents a la seva mansió. De seguida va demanar per Agnès, que podia fer-li més lleugera la seva aflicció. Tanmateix, abans va voler saber què havia passat durant la seva absència i, com es lògic, Àmina li va fer cinc cèntims dels pactes entre Guislabert i Agnès per a la fugida. - Doncs no saben amb qui se les hauran de veure! -va exclamar Sàyf adDín- Només em faltava això! Àmina, tu calla, que jo m'encarrego de desfer aquesta conxorxa. El valí parlà amb Agnès com si no sabés res i gaudí de la companyia de la noia tota aquella nit. Un cop assolida la primera part de la seva venjança, manà a dos fidels guerrers seus que anessin a l’hort i li portessin Guislabert amb qualsevol pretext. L'endemà Agnès i Guislabert foren conduïts davant l’amo, que els escridassà per la seva voluntat de fugir. - No us he tractat bé? Guislabert, com has gosat ni pensar que cm podies robar un dels trofeus mes valuosos que m'he guanyat amb les meves ferides? I tu, Agnès, que ja no ets donzella, digues, què t’ha faltat al meu harem? No tenies dia i nit qui et servia en tot? Aleshores Agnès, transformada en dona valenta i sense l'arigoixa del futur desconegut, replica per primera vegada al seu propietari. - M'han faltat la llibertat i l’amor. Ja sabia que obtenir la primera em costaria molt. Però, l’amor, me l’ha donat Guislabert, que és un home com cal i m’havia ofert de casar-se amb mi i no de tenir-me al seu costat com una bagassa entre moltes altres. El valí va muntar en còlera i no entenia gens les raons d'Agnès. Només faltava el que calia esperar. De sobte, un missatger entrà a la sala i comunicà a Sàyf ad-Dín que els cristians avançaven sobre el palau i en preparaven el setge. Tota la guarnició estava alerta i amb les armes preparades. El cabdill va predominar sobre l’home. La seva decisió fou més ràpida que el llamp. - Vosaltres dos, que sou homes de la meva confiança, porteu aquests captius al turó i pengeu-los del pi més alt que hi ha, fins que morin. Desprès m’ho explicareu. i a vosaltres, Agnès i Guislabert, us desitjo que la mort us uneixi, perquè en vida mai jo no ho hauria premés. Desprès el valí va fer formar els seus homes, de cavall i de peu, i sortí del palau per un passadís secret que acabava prop del riu Foix. Quan fou sa i estalvi, orgullós damunt del seu cavall àrab, gira la vista, mirà el turó i exclamà: - Aquells cossos erts que es mouen amb la força del vent seran testimoni per sempre del juí del moro.

7

NOTA

La present llegenda es basa lliurement en la que Moya (i995: 97-i05) titula «La revenja del valí», il·lustrada amb molt d'encert, però simplificant el seu aparell literari mes detallat i complex. Sobre el significat de «juí» cal consultar Coromines (1980: IV, 934 a 44-935a 49), malgrat que el propi erudit no esmenta el nom de lloc del Garraf on corresponia (Coromines 1989: IV, 48la). Un magnífic estudi de l'evolució del topònim entre els segles XVI-XVIII figura a Carbonell (1999: 129). Vegeu també el capítol que dediquem als moros en la toponímia catalana i la constància amb què la forma arcaica de la paraula «judici» arriba a la redacció de Consuetudines (1972). L'ús del mot valí en el títol de la llegenda demostra la seva creació moderna, perquè aquell mot, equivalent a «governador», va entrar en la llengua catalana no en temps medievals sinó molt desprès i a través del francès culte (Corriente 1999: 464a). En relació amb la florida de la cultura botànica i agrària andalusina en temps de disgregació de la unitat central cordovesa, vegeu Bolens (i990: capítol ii, i2i-i4i i XVI, 7i-96), i textualment: «La poligàmia i les unions lícites amb les cortesanes i esclaves van fer de la societat araboandalusina un fabulós enclavament de subtilesa permissiva, abans de

les dinasties berebers que, al cap de dos regnats es deixaren guanyar per la tebior de la

vida... L’esclat industrial floral triomfà i conquerí prestigi internacional des de la fi del segle XII,. alquímia i destil·lació d'ungüents, art dels sorbets i dels xarops, beguts freds

o calents, retorn dels avantpassats a través dels ornaments segons ritus ancestrals» (p.

XV).

Malgrat tenir constància de l'interès que els andalusins devien posar en el domini i conservació del Garraf i de l’Ordal, només que fos pel seu paper d’accés al pla de Barcelona des del sud gràcies a la dita via morischa (Mundo 2001: 53-60), les referències documentades a les fonts aràbigues resulten escadusseres (Bramon 2000a), i cal completar-les amb les dades procedents de la mierotoponímia. Així podem deduir, per exemple, que a part d'0ierdola, l’actual Begues (Vegas, segons Madoz 1985: II, 466) era una població important, que encara conserva el record de l'antiga mesquita en el nom d'una de les seves partides. Perquè el lector s'adoni de la manipulació històrica que pot patir un fet real en passar pel garbell de la llegenda, fem constar que en l’original es diu textualment que, en les seves passejades, Agnès «va poder admirar els enjardinats horts que el valí tenia vora del

riu: feixes de tendres mongeteres emparrant-se per les canyes, i tomàquets rojos entre

la verdor blanquinosa dels enciams» (Moya 1995: 99). Aquesta «ampliació» anacrònica dels productes botànics conreats pels andalusins també apareix a Biarnès (1972: i3). En tot cas, malgrat que els andalusins van introduir molts conreus a les nostres terres (Bolens 1990: XVI, 76-80), deixem constància que el tomàquet es una planta originària d'Amèrica del Sud que va ser introduïda a Europa des de Mèxic durant la primera meitat del segle XVI, i que, en conseqüència, difícilment el valí del Garraf en podia tenir plantacions (Gran 1969: 14, 497b). (del llibre de Pere Balañà i Abadia: Llegendes de moros i cristians. Col·lecció Nissaga núm. 17. Rafael Dalmau Editor. Barcelona 2003)