El debat estatutari del 1932 - Fundació Pere Coromines · text estatutari a les Corts, a Madrid....

1

El debat estatutari del 1932Teresa Abelló Güell

3

El debat estatutari del 1932

5

El debat estatutari del 1932Teresa Abelló Güell

6

Primera edició (edició núm. 289) Barcelona, novembre de 2007

© by Teresa Abelló Güell (Elisenda Barbé Pou [biografies])

© Parlament de Catalunya Parc de la Ciutadella, s/n · 08003 Barcelonawww.parlament.cat · A/e: [email protected]. 933 046 635 · Fax 933 046 636

Procedència de les imatgesACD Arxiu del Congrés dels Diputats (Madrid)AGA Arxiu General de l’Administració (Alcalá de Henares) - Fons Cultura.

Mitjans de Comunicació Social de l’Estat. BiografiesAHCB-AF Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona - Arxiu FotogràficAHCB-H Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona - HemerotecaAHFRC Arxiu Històric Fundació Rafael Campalans (Barcelona)

ANC Arxiu Nacional de Catalunya (Sant Cugat del Vallès), diversos fons: — Generalitat de Catalunya (Segona República) — Manuel Duran i Bas - Lluís Duran i Ventosa — Francesc Macià — Fundació Pau Casals — Gabriel Casas i Galobardes, cortesia de Núria Casas Formiguera

FRC Fundació Rafael Campalans (Barcelona)BPR-CEHI Biblioteca del Pavelló de la República - Centre d’Estudis Històrics Internacionals (Barcelona)

BPC Biblioteca del Parlament de Catalunya (Barcelona)FJI-AF Fundació Josep Irla - Arxiu Fotogràfic (Barcelona)FWFF Fundación Wenceslao Fernández Flórez (la Corunya)HMM Hemeroteca Municipal de Madrid

Fotografia de la coberta: manifestació a favor de l’Estatut de Catalunya (14.04.1931) [modificada]. ANC - Fons Gabriel Casas i GalobardesFotografia del pròleg: Carles Fargas

Impressió: Impresiones Generales, SA Enquadernació: Relligats Flama, SA Tiratge: 1.000 exemplars

ISBN: 978-84-393-7587-6DL: B-37.134-2007

Al CD

Documents visuals

República Catalana Macià-Companys [fragment]. Filmoteca de Catalunya (Barcelona). Autor desconegutArribada d’Azaña [fragment]. Filmoteca de Catalunya. Llobet Gràcia

Documents sonors

Proclamació de la República Catalana. Col·lecció particularAprovació de l’Estatut. Col·lecció particular

Documents textuals

Diaris del Congrés dels Diputats. Arxiu del Congrés dels DiputatsDiscursos de lliurament de l’Estatut. Biblioteca del Parlament de CatalunyaPrimera sessió de la Diputació provisional de la Generalitat de Catalunya. Arxiu Nacional de CatalunyaRecull d’articles de premsa publicats a Madrid i Barcelona. Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona - Hemeroteca,

Biblioteca del Pavelló de la República - Centre d’Estudis Històrics Internacionals i Hemeroteca Municipal de Madrid

Impressió i gravació: Estudi gràfic Trespuntzero

DL: B-49.213-2007

BIBLIOTECA DE CATALUNYA. DADES CIP

Abelló Güell, TeresaEl debat estatutari del 1932Text en català, castellà i anglès. BibliografiaISBN 978-84-393-7587-6I. Catalunya. Parlament II. Títol1. Catalunya. Estatut (1932) - Història 2. Polítics - Catalunya - Biografia 3. Polítics - Espanya - Biografia 4. Catalunya - Política i govern - 1931/1939 5. Espanya - Política i govern - 1931/1939342.4(467.1)“1932”(091)

7

Taula de continguts

9

Pròleg . . . . .11

Introducció . . . . .17 El lideratge polític del catalanisme . . . . .19 Precedents de l’Estatut . . . . .21 El Pacte de Sant Sebastià . . . . .23 Tres dies de República Catalana . . . . .27

L’EstatutdeNúria . . . . .31 El Govern provisional de la Generalitat . . . . .33 L’Avantprojecte d’estatut . . . . .35 L’Estatut a Madrid . . . . .51 Biografies dels redactors de l’ Estatut de Núria . . . . .56 Edició oficial de l’Estatut de Núria . . . . .67

L’EstatutalesCorts . . . . .77 La Constitució i l’Estatut: «L’Estat integral» . . . . .79 L’Estat integral . . . . .81 Els parlamentaris catalans . . . . .84 L’Estatut de Núria passa pel sedàs de la Constitució . . . . .86 Comportament dels diversos grups al Parlament . . . . .90 Intervencions parlamentàries . . . . .95 Biografies de parlamentaris en el debat a Madrid . . . . 108 Text discutit a les Corts de la República . . . . 135

Labatallaentorndel’Estatut . . . . 141 Repercussions al carrer de la disputa parlamentària . . . . 143 La premsa davant l’Estatut . . . . 154

L’Estatutqueesvaaconseguir . . . . 173 L’aprovació de l’Estatut . . . . 175 Text oficial de l’Estatut de Catalunya . . . . 193

Bibliografia . . . . 205

Eldebateestatutariode1932 . . . . 211

The1932debateonthestatute . . . . 261

11

Pròleg

1212

Ernest Benach i PascualPresident del Parlament de Catalunya

13L’Estatut del 1932 va ser el primer estatut d’auto-

nomia que va tenir Catalunya. En el context de la Se-

gona República Espanyola, el debat i la transformació

de l’estructura territorial de l’Estat exemplificaven a

la perfecció l’estira-i-arronsa entre les nacionalitats

històriques i el poder unitari i centralista estatal. En

aquest sentit, la redacció de l’Estatut d’autonomia va

comportar per a Catalunya el reconeixement efectiu de

l’autonomia territorial, la definició de les institucions

d’autogovern i l’establiment i el repartiment de compe-

tències d’acord amb el nou marc estatal, malgrat que

el text final no satisfés la totalitat de les aspiracions

d’autogovern expressades pel poble de Catalunya a

l’Estatut de Núria.

A l’agost del 1931 s’aprovà —per mitjà d’un plebiscit

popular i amb un 99% de vots afirmatius— el Projecte

d’estatut, redactat a partir del reconeixement del dret

d’escollir el futur del poble català, tal com reflecteix el

seu preàmbul: «del dret que té Catalunya, com a poble,

a l’autodeterminació de la restauració de la unitat ca-

talana en proclamar-se la República, i de l’estat de dret

creat pels decrets de 21 d’abril i de 9 de maig d’aquest

any». I en un altre paràgraf del mateix preàmbul queda

clar l’anhel que va guiar la redacció d’aquest projecte:

«la voluntat de Catalunya no resulta expressada del tot

en els articles de l’Estatut, i les seves reserves obligades

vénen d’anhels fervorosament manifestats per l’opinió

pública pel que toca a l’estructuració general de l’Estat,

a l’escola primària, a l’exèrcit i a la defensa de la pau.

Catalunya vol que l’Estat espanyol s’estructuri d’una

manera que fes possible la federació entre tots els pobles

hispànics, ja establerta de moments per mitjà d’Estatuts

particulars com el nostre, ja d’una manera gradual.»

Un text avançat i que marcava un horitzó nacional de

relació amb l’Estat.

El 9 de setembre de 1932, després d’una forta cam-

panya d’afirmació espanyola i anticatalana i d’una

llarga i feixuga discussió parlamentària, les Corts de

la República van aprovar definitivament l’Estatut del

1932, que quedà ben lluny del projecte inicial que ha-

via rebut un suport massiu en el referèndum popular

convocat a Catalunya. Els canvis afectaven la cooficia-

litat del català i del castellà, en comptes de l’oficialitat

exclusiva del català; es disminuïen les competències

executives i minvaven també els recursos econòmics

procedents dels impostos, entre altres. Malgrat aques-

tes retallades significatives, malgrat la decepció i les

esperances frustrades, el text va ser una eina útil que

reprenia la tradició parlamentària de Catalunya, si més

no fins al temps de la dictadura franquista. Un text que

institucionalitzava l’autogovern amb el nom definitiu

de Generalitat de Catalunya, en un poder legislatiu, el

Parlament de Catalunya; un poder executiu, integrat

pel president de la Generalitat, que la representava al

més alt nivell, i el Consell Executiu, i un poder judici-

al, que culminava en el Tribunal de Cassació. La llista

d’atribucions de la Generalitat, fins llavors impensable,

incloïa el control de l’educació i la sanitat, l’establiment

de la llengua catalana com a llengua oficial, i la gestió i

la supervisió de l’ordre públic, entre altres competències

de la Generalitat restituïda.

L’autonomia política per a Catalunya constituïa,

doncs, la resposta a una reivindicació nacional i política

mantinguda en el temps, gairebé, fins i tot, contra la

història. O dit d’una altra manera, el reconeixement de

Catalunya com a realitat nacional existent a l’Estat resolia

14

TeresaAbellóPròleg

el deute amb una nació que havia demanat durant molt

de temps un règim propi d’autogovern. De fet, aquesta va

ser una de les grans qüestions que el règim de la Segona

República Espanyola —tot just proclamada— es va veure

obligat a resoldre amb urgència. Es va acordar donar

solució a la qüestió catalana en el sentit de reconèixer els

drets col·lectius nacionals. Tanmateix, un cop concedit el

règim d’autonomia a Catalunya, l’encaix d’aquesta amb

l’Estat continuà sent un dels eixos centrals que determinà

la realitat i el debat polític del Govern de la República.

El context històric de la Segona República (1931-

1936) va ser propici per a la recuperació, si més no en

part, dels drets que els catalans havien perdut amb la

promulgació del Decret de Nova Planta, arran de la

derrota militar catalana per l’exèrcit de Felip V l’any

1714, en la Guerra de Successió. De llavors ençà, i

mantenint el desig intacte, transmès de generació en

generació, el poble català havia aspirat a recuperar les

seves llibertats i els seus drets col·lectius. Així, Catalunya

reprenia el fil de la seva història com a nació.

El llibre El debat estatutari del 1932 fa un repàs

concís i conscient justament de tot l’intens procés de

gestació, discussió i aprovació del nou sistema de rela-

cions institucionals entre Catalunya i l’Estat espanyol,

des del fort lideratge que va exercir el catalanisme po-

lític, passant pel Pacte de Sant Sebastià, l’Avantprojecte

d’estatut aprovat per Catalunya i la batalla a l’entorn del

text estatutari a les Corts, a Madrid. Per tant, hi ha la

perspectiva àmplia i la intenció de transmetre una visió

global i al més completa possible de la tramitació del

text i de la realitat del país en la dècada de 1930. Una

mirada, amb la serenitat que dóna el pas del temps, a

uns anys convulsos, intensos i que van marcar la història

d’aquest país.

Tant és així que el Projecte d’estatut, el text primi-

geni aprovat per la ciutadania l’any 1931, abans de la

tramitació estatal, ha esdevingut un referent, una fita

en la memòria col·lectiva nacional. Per això, l’esperit

d’aquella proposta sorgida de la voluntat sobiranista

dels ciutadans i les ciutadanes de Catalunya, una pro-

posta de relació bilateral amb Espanya liderada per una

classe política valenta i avançada al seu temps, ha estat

molt present en el procés de redacció del nou Estatut

de Catalunya del 2006.

L’acord del 30 de setembre de 2005 al Parlament de

Catalunya va sumar la majoria de les forces polítiques

de la cambra amb un horitzó comú: la millora de l’auto-

govern de Catalunya per a donar resposta als principals

problemes de la societat catalana contemporània i la

posada al dia de la relació de Catalunya amb l’Estat.

Aquest text, aquest acord, és hereu directe del text del

1932.

Catalunya té reptes de país, necessitats comunes, que

han de passar obligatòriament per sobre de conflictes

ideològics, partidistes o personalistes. Avui, com ahir,

ens cal unitat. Unitat per a superar dificultats col-

lectives. Unitat, però no només dels partits polítics a

l’hora d’exigir el que Catalunya necessita, sinó unitat

de país. De fet, aquesta unitat ens ha calgut sempre, al

llarg de la nostra història, i quan l’hem perduda, les

conseqüències han estat funestes. Malgrat la tossuderia

dels fets, malgrat les resistències amb què es troba una

vegada i una altra, el poble català sempre ha superat els

embats de la història quan ha anat a l’una.

15

Eldebatestatutaridel1932

Així, doncs, per als propers reptes a què Catalunya

ha de fer front (el desplegament de l’Estatut, una millor

gestió dels fluxos migratoris, les infraestructures i les

telecomunicacions, entre altres) cal la força de tothom,

cal que empenyem tots en una mateixa direcció. La

defensa dels interessos de Catalunya necessita tothom.

Ja no podem tornar enrere però sí que podem encarar

el present i el futur de la millor manera possible, amb

la força i l’èxit que dóna la unitat.

Aquesta obra, El debat estatutari del 1932, és un tre-

ball rigorós i ben documentat sobre el procés de redacció

i aprovació de l’Estatut d’autonomia de 1932. És un

llibre ple d’interès, de qualitat, un repàs històric d’una

etapa complexa del nostre passat recent, les influències

del qual arriben fins als nostres dies. Però també, en certa

manera, és una reivindicació del llegat d’una època, del

significat, de l’esperit, de les ànsies de llibertat del poble

de Catalunya. La llibertat de les persones, la llibertat

d’una nació: Catalunya.

Ernest Benach i Pascual

President del Parlament de Catalunya

17

Introducció

18

Auca editada per la Unió Catalanista, amb una visió particular i romàntica de la Història de Catalunya. Col·lecció particular

19El 9 de setembre de 1932, les Corts de la Segona Repú-blica Espanyola van aprovar l’Estatut d’autonomia de Ca-talunya, una llei que atorgava a Catalunya l’estatus de «región autónoma dentro del Estado español, con arreglo a la Constitución de la República y al presente Estatuto». El text aprovat era el resultat d’un debat llarg i tens sos-tingut al Parlament de Madrid que va implicar tota la so-cietat espanyola, però per fi l’Estat espanyol assumia una aspiració que el catalanisme perseguia d’una manera ex-plícita des de feia dècades.

Ellideratgepolíticdelcatalanisme

Durant anys el partit de la Lliga Regionalista, creat el 1901, s’havia erigit en portaveu quasi hegemònic de les reivindicacions catalanistes i havia aconseguit, malgrat les dificultats per a obtenir el vot popular barceloní, el predo-mini en la vida política catalana, per damunt de tota altra formació catalanista. Aquesta superioritat queda demos-trada pel fet que el partit va aconseguir controlar instituci-ons com les diputacions de Barcelona i Girona —des del 1907—, la Mancomunitat de Catalunya —des del 1914— i l’Ajuntament de Barcelona —des del 1915. La Lliga de-fensava un programa de «nacionalització» interna de Ca-talunya, com a pas previ per a assolir l’autonomia, i estava disposada a intervenir en la política espanyola, convençu-da de poder col·laborar en la modernització de l’Estat.

Quan la Lliga va irrompre en la vida política es va pre-sentar com a defensora d’un catalanisme pretesament in-terclassista, però a poc a poc va anar accentuant el caràc-ter conservador. Entre 1917 i 1923 l’actuació de la Lliga anava oscil·lant entre la pressió autonòmica, centrada en el Govern de la Mancomunitat i en la campanya pro Esta-tut de 1918-1919, i la participació intermitent en el Govern de l’Estat. El subterfugi utilitzat insistentment pels seus di-rigents per a referir-se a l’accidentalisme polític d’aquesta

situació —resumit en l’eslògan de Cambó en la campanya autonomista: «Monarquia?, República?, Catalunya!»— no podia amagar que, a partir del 1917, davant el perill crei-xent de veure’s desbordada a Catalunya per les forces an-timonàrquiques, s’anés acostant als partits dinàstics, com ho demostren les successives entrades al Govern. La greu crisi social que es visqué a Catalunya aquells anys va ac-centuar el conservadorisme del partit, i la necessitat de frenar el moviment obrer el va portar a col·laborar tàcita-ment amb el cop d’estat de Primo de Rivera. Finalment la passivitat dels dirigents de la Lliga davant el cop d’estat, l’acceptació de la Dictadura com un mal menor i, un cop caiguda aquesta, la defensa de la Monarquia posada de manifest en l’impuls, amb la decidida intervenció de Cam-bó, del Centre Constitucional (constituït a Madrid el 3 de març de 1931) van desacreditar el partit regionalista da-vant el catalanisme més popular i va quedar estigmatitzat com el partit de l’ordre.

L’acció colpista de Primo de Rivera (1923) s’havia ma-quinat amb l’aquiescència de les classes dirigents de l’oli-garquia agrària, la burgesia industrial i la Corona, que li van donar suport, i es va consumar amb la inhibició d’am-plis sectors socials que el sistema no havia sabut integrar. Tradicionalment s’ha destacat el caràcter provisional que hom va voler veure en el cop d’estat per a explicar les ad-hesions que va generar entre sectors determinats i l’apa-tia, o inhibició, que van demostrar altres. Però no es pot passar per alt que les solucions de «mà dura» tenien un ampli predicament en l’Europa d’aquells anys, on amplis sectors filosofaven sobre la debilitat i la ineficiència de les democràcies liberals, i denunciaven la corrupció del sis-tema, la qual cosa era particularment clara a l’Estat es-panyol.

La complaença amb què alguns sectors regionalistes havien acceptat les primeres declaracions del general va fer que la Lliga, a pesar que el 1924, esperonada per l’an-ticatalanisme manifest de Primo de Rivera, va fer pública

20

TeresaAbellóIntroducció

Francesc Cambó, dirigent de la Lliga Regionalista, en una intervenció per a Ràdio Barcelona. AHCB-AF. Alexandre Merletti

21

Eldebatestatutaridel1932Precedents de l’Estatut

la seva oposició a la Dictadura, ja no pogués recuperar el lideratge perdut. Durant la Dictadura, formacions po-lítiques republicanes, fins aleshores molt desarticulades i minoritàries, havien anat assumint la funció representa-tiva que havia tingut la Lliga en el camp del catalanisme, i quan va caure la Monarquia es van convertir en l’alterna-tiva viable de lideratge de les aspiracions autonòmiques.

El 1922 s’havia consolidat un seguit de grups naciona-listes, i la defensa del catalanisme passava a mans de la petita burgesia i de sectors més populars. Un sector jo-ve s’havia separat de la Lliga i havia fundat Acció Catala-na, sota la direcció de Jaume Bofill i Mates, Antoni Rovira i Virgili, i Lluís Nicolau i d’Olwer. El mateix any 1922, Fran-cesc Macià va crear l’organització independentista i mi-litaritzada Estat Català, el programa de la qual preveia la possibilitat d’una federació de pobles hispànics, fet que tindria ressò uns anys més tard en l’Avantprojecte d’esta-tut redactat a Núria. Al camp, l’antiga Federació d’Obrers Agrícoles de Catalunya es transformà en el sindicat agrí-cola Unió de Rabassaires, que va restar sota la influèn-cia de Lluís Companys i, més tard, d’Esquerra Republi-cana de Catalunya. El 1923 Rafael Campalans i Manuel Serra i Moret van rebutjar el centralisme del PSOE i fun-daren la Unió Socialista de Catalunya.

La Dictadura va alimentar un clima generalitzat de de-safecte i de desprestigi de la Monarquia. En els moments d’últim sospir del règim el republicanisme veia la neces-sitat de fer un gran pacte entre forces afins per a plante-jar una alternativa d’esquerra amb elements catalanistes i obreristes. Les propostes de vertebració de l’esquer-ra van ser diverses, i les encapçalaven, des de posicions dispars, homes com Rovira i Virgili, Companys, Domin-go, i Macià des de l’exterior. Es prefiguraven dues línies: la que encapçalava Rovira i Virgili, més centrista, i la del grup de L’Opinió, a la qual s’adherien sectors més obre-ristes. Rovira i un grup de militants van abandonar Acció Catalana a començament del 1930 per la indefinició del

moviment respecte al republicanisme, i van fundar Acció Republicana de Catalunya. Per la seva banda, el grup que es prefigurava a l’entorn del diari L’Opinió impulsava una entesa entre els diferents sectors catalanistes i del movi-ment obrer, que es va concretar en la publicació del Ma-nifest d’Intel·ligència Republicana, el març del 1930; era un pas endavant en la recerca d’una via convergent, però no es va aconseguir anar més enllà de simples comitès de coordinació. Paral·lelament a aquestes propostes cal des-tacar la presència de partits i nuclis obrers que es volien reforçar refermant la seva identitat; de la fusió d’aquests en va sortir el Bloc Obrer i Camperol (BOC).

Un darrer esforç es va fer el 1931, tot just un mes abans de les eleccions municipals de l’abril. L’esquerra social i el catalanisme, veient que havia arribat el moment de donar el cop definitiu a la Monarquia, i convençuts de la incapa-citat d’aquesta i dels seus partidaris per solucionar el pro-blema català, van unir la lluita republicana i l’autonòmica en la Conferència d’Esquerres Catalanes, que tingué lloc a Sants (del 17 al 19 de març de 1931). D’aquí en va sor-tir el partit Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), per la unió del Partit Republicà Català, d’Estat Català, del grup de L’Opinió i de sectors independents del republicanisme catalanista. El mes següent, ERC, amb el vot obrer i me-nestral, va guanyar a Catalunya les eleccions municipals que van portar a la proclamació de la Segona República; de retruc, el nou partit aconseguia el poder a Catalunya i assumia el lideratge del procés autonòmic, que culminà amb l’aprovació de l’Estatut del 1932.

Precedentsdel’Estatut

Al llarg de la seva història el catalanisme polític havia fet diversos intents de concreció d’un poder autonòmic que no es va materialitzar fins al 1919, quan els diputats de la Mancomunitat de Catalunya i els parlamentaris catalans

22


al Congrés dels Diputats van aprovar un projecte d’estatut d’autonomia, que va comptar amb l’adhesió dels munici-pis catalans, però que ni tan sols va arribar a ser discutit al Congrés.

Tanmateix, aquest no era el primer programa de govern que s’elaborava. Ja el 1883, els republicans federals, pri-mers impulsors del catalanisme polític, havien redactat un projecte de constitució d’un estat català i, el 1892, l’agru-pació Unió Catalanista aprovà unes bases per a una cons-

titució regional catalana, les conegudes com a «Bases de Manresa», que resten com a referent en la història del ca-talanisme. A partir del 1901, quan els partits dinàstics van ser desplaçats definitivament de la circumscripció de Bar-celona per la Lliga Regionalista i els republicans, la qües-tió de l’autonomia va anar agafant entitat, i la Mancomu-nitat, constituïda el 1914 com a conseqüència del decret promulgat pel Govern Dato, que autoritzava les diputaci-ons provincials de les regions a mancomunar-se amb fina-litats administratives, no satisfeia les aspiracions autonò-miques de ningú.

La lluita per l’autonomia de Catalunya es reprengué l’any 1918. Des del novembre d’aquell any i fins al fe-brer del 1919, la campanya autonomista va ser molt in-tensa, i Espanya va viure «el problema català» amb mol-ta vehemència. Les condicions històriques i polítiques del moment hi van ajudar. L’acció es va produir en el context de la signatura de l’armistici que posà fi a la Guerra Eu-ropea i l’esclat reivindicatiu de les nacionalitats, fomen-tat per la proclamació dels Catorze punts de Wilson. Tot plegat s’esdevenia enmig de l’enfonsament dels imperis centrals (Rússia, Alemanya i Àustria - Hongria) que vivien les revolucions respectives, el ressorgiment de nacionali-tats irredemptes i l’eclosió soviètica. Es donava un con-junt de factors que aquí van facilitar l’acostament entre el republicanisme espanyol, d’una banda, i el nacionalisme d’esquerres, republicà per definició, i l’obrerisme, de l’al-tra, que a Catalunya constituïen l’alternativa al règim mo-nàrquic.

El 10 de novembre, un dia abans que se signés l’armis-tici, el dirigent republicà Francesc Layret va pronunciar una conferència en què resumia l’actitud del Partit Repu-blicà Català; el seu discurs va tenir molt en comú amb la confluència de circumstàncies que, uns anys més tard, van portar l’autonomia a Catalunya en el marc de la Sego-na República. Layret propugnava l’ideal nacionalista i de-mocràtic que ell reivindicava per a l’esquerra, i es presen-

«Bases de Manresa». Document elaborat per la Unió Catalanista el 1892. Representen la primera concreció del catalanisme polític. Col·lecció particular

23

Eldebatestatutaridel1932El Pacte de Sant Sebastià

tava com a federalista i no separatista. El diari obrerista La Lucha ho va reproduir: «Cuando hablo del reconoci miento de la nacionalidad catalana me refiero a su pleno y abso-luto reconocimiento político, económico y administrativo dentro de la República federal española. [...] el problema de Cataluña solo puede resolverse en horas de revoluci-ón o en tiempos de conmoción internacional. Es ésta una razón más que abona nuestra significación intensamente revolucionaria.»

En aquestes circumstàncies la Lliga va intentar cana-litzar de nou el catalanisme i s’esforçava a obtenir algun grau d’autonomia per a Catalunya. Al mateix temps volia impedir que l’esquerra catalanista, representada pel Partit Republicà Català de Francesc Layret i Marcel·lí Domingo, agafés el monopoli del moviment, i procurava separar tota possible coincidència del catalanisme d’esquerra amb el moviment obrer. La Lliga es debatia entre l’esperança de pactar amb un parlament, sempre esquerp, i la necessitat estratègica de no negar la sobirania de Catalunya i atan-sar-se al republicanisme, tot i que el considerava poc ca-talanista. Després del fracàs del Govern Maura - Cambó, i per tant de la voluntat de la Lliga d’hegemonitzar el Go-vern, aquesta inicià un moviment de reflux cap a la política catalana i se centrà en el projecte d’estatut abans esmen-tat, instrumentalitzant el poder que tenia en la Man co mu-nitat. Aquesta iniciativa també era defensada per repu-blicans i nacionalistes d’esquerra, i és en aquest context que Francesc Cambó i Marcel·lí Domingo van intervenir al Congrés en favor de l’autonomia. El Consell de la Manco-munitat va lliurar al cap del Govern, García Prieto, les Ba-ses per a l’autonomia de Catalunya, redactades per una comissió mixta de parlamentaris i consellers. Les desavi-nences sobre la petició catalana van precipitar la caiguda del Govern i la substitució de García Prieto per Romano-nes. El projecte va ser rebutjat per les Corts, la qual cosa comportà la retirada de tots els diputats catalans del Parla-ment. En un clima de màxima tensió política, Romanones

encarregà a una comissió extraparlamentària d’elaborar un nou projecte d’autonomia per a Catalunya, mentre, per la seva banda, l’Assemblea de la Mancomunitat redacta-va el seu propi Estatut. Aquest darrer va ser aprovat per la Mancomunitat (el 25 de gener de 1919) amb l’adhesió immediata de l’Assemblea de Municipis de Catalunya. Els dos projectes eren incomparables; el de la Mancomunitat parlava d’autonomia, i el del Govern, de descentralització. Les discussions sobre ambdós projectes van arribar a un punt mort abans que fossin presentats a les Corts, men-tre a Ca ta lunya l’entesa republicanoautonomista comen-çava a fer aigües a causa de les lluites socials, especial-ment cruentes a Barcelona. Aquestes es van agreujar en els anys següents fins a arribar, amb la presència del pis-tolerisme, a l’enfrontament de classes més dur viscut fins al moment a Catalunya, que està en la base dels suports a la Dictadura de Primo de Ribera.

A pesar del fracàs immediat del projecte autonomis-ta, el clima col·lectiu i la consciència política que culminà tota una història d’esforços del catalanisme no foren en va. Durant la Dictadura el catalanisme va radicalitzar els seus plantejaments, va fundar noves organitzacions i es va identificar decisivament amb el republicanisme i l’es-querra. El Projecte d’estatut elaborat per la Mancomunitat va ser un referent per a l’Estatut de Núria, i la discussió de l’Avantprojecte a les Corts republicanes va tornar a plante-jar, amb més o menys diferències i amb altres protagonis-tes, la qüestió central debatuda els anys 1918 i 1919.

ElPactedeSantSebastià

L’any 1930 va ser d’intensa activitat antimonàrquica. Els republicans, de tota tendència i de tot l’Estat, s’esforça-ven a impulsar una acció conjunta. Finalment es concertà una trobada dels diversos partits a la seu d’Unión Repu-blicana de Sant Sebastià (17 d’agost de 1930).

24


A pesar de la voluntat i de les urgències per a reestruc-turar-se, l’esquerra catalana encara estava força desuni-da en un moment en què a la resta d’Espanya ja s’estava pactant el nou règim. Per tant els partits que van anar a Sant Sebastià hi van anar en nom propi i no pas com a representants de l’esquerra catalana. Allí, a més dels am-fitrions, s’hi va reunir una mostra àmplia de republicans: A. Lerroux, del Partit Republicà Radical; M. Azaña, d’Ac-ción Republicana; M. Domingo, A. de Albornoz i A. Ga-larza, del Partit Republicà Radical Socialista; N. Alcalá Zamora i M. Maura, per la Derecha Liberal Republicana; S. Casares Quiroga, de la Federación Republicana Galle-ga. A títol personal hi van participar I. Prieto, F. Sánchez Román, F. de los Rios, i J. Ortega y Gasset. De Catalunya hi van assistir: M. Mallol, d’Acció Republicana de Catalu-nya; J. Aiguader, d’Estat Català, i M. Carrasco i Formigue-ra, d’Acció Catalana.

Els acords que es van prendre establien que els re-presentants catalans donaven suport al comitè republicà que presidia Alcalá Zamora, i que de facto, era un govern provisional de la futura República, a canvi que aquest es comprometés a donar una solució jurídica al problema ca-talà, sota la fórmula d’un estatut o una constitució autòno-ma, que en paraules de J. Aiguader seria «proposada lliu-rement pel poble de Catalunya i acceptada per la majoria dels catalans expressada en referèndum votat per sufragi universal»; aquest referèndum més tard hauria de ser sot-mès a l’aprovació de les Corts constituents, en la part que feia referència a la delimitació d’atribucions entre el Go-vern de l’Estat i el Govern autònom de Catalunya. A pesar de l’escassa presència de partits catalans, el pacte seria assumit en un futur immediat per tots; era el símbol del fet que el catalanisme lligava la seva sort als republicans i, com diu Aiguader, «A San Sebastián, Catalunya féu ac-te de fidelitat revolucionària». Posteriorment, en ple debat parlamentari sobre l’Estat integral, seria reiteradament al-ludit, tant per ses senyories com per la premsa.

A mitjan octubre s’aconseguí crear a Catalunya un co-mitè revolucionari, que actuava en coordinació amb el de Madrid, en el qual també eren representats els socialistes. En un clima social tens, marcat per vagues i sublevacions, la situació s’aclaria dins l’esquerra. Domingo es trasllada-va definitivament a fer política a Madrid; Rovira, que veia fracassar el seu projecte de crear un grup dominant, es reunificava de bell nou amb Acció Catalana —ara recon-vertida al republicanisme— i, plegats, fundaven el Partit Catalanista Republicà (març del 1931). Companys s’ori-entava cap al grup de L’Opinió i amb els partits abans es-mentats van anar cap a la Conferència d’Esquerres; Macià havia retornat de l’exili el mes de febrer, i hi va arrossegar Estat Català. D’aquesta trobada, com s’ha dit, en va sortir ERC; el nou partit, a pesar de la seva extrema joventut, tenia homes de pes a ciutats i comarques, i, per sobre de tot, el carisma de Macià.

La nova correlació de forces creada a Catalunya tenia poc a veure amb el grup polític que havia anat a Sant Se-bastià, però el Pacte va ser assumit per tots. Quan es va proclamar la República, el Govern provisional que va assu-mir el poder el 14 d’abril de 1931 reflectia en la seva com-posició l’equilibri de les forces alineades en el compromís adoptat l’agost del 1930: N. Alcalá Zamora presidia la Re-pública i era una garantia de moderantisme, igual que M. Maura, germà de Gabriel, que havia estat part de l’últim govern de la Monarquia. El vell republicanisme, el repre-sentaven els radicals (Lerroux i Martínez Barrio) i els radi-calsocialistes (Domingo i Albornoz). L’autèntica novetat era la presència dels socialistes (tres ministres, Prieto, Largo Caballero i Fernando de los Ríos), i expressant el que es va anomenar «el fermento jacobino de la nueva ola republi-cana», Manuel Azaña, conegut intel·lectual, que en aquell moment era una incògnita política. Finalment la voluntat d’incorporar les aspiracions «regionals» en el marc de les llibertats republicanes incloïa una representació explícita-ment catalanista, Nicolau i d’Olwer, i galleguista, Casares

25

Eldebatestatutaridel1932El Pacte de Sant Sebastià

Companys, durant la proclamació de la República Espanyola des del balcó de l’Ajuntament de Barcelona. AHCB-AF. Josep Maria Sagarra

26


Francesc Macià s’adreça als ciutadans després de proclamar la República Catalana des del balcó del Palau de la Generalitat de Barcelona. AHCB-AF. Josep Domínguez (14.04.1931)

27

Eldebatestatutaridel1932Tres dies de República Catalana

Quiroga. D’una manera immediata van aparèixer damunt la taula els temes fonamentals, que es van fer visibles en l’activitat parlamentària, el tractament dels quals s’havia compromès a Sant Sebastià: la reforma agrària, la defensa de la República i l’imperatiu de les aspiracions nacionalis-tes, que es va conèixer amb el nom genèric de «la qüestió catalana».

TresdiesdeRepúblicaCatalana

Cap al migdia del dia 14 d’abril, Companys, anticipant-se al Comitè Revolucionari de Madrid, va proclamar la Repú-blica Espanyola des del balcó de l’Ajuntament de Barcelo-na. Immediatament Macià, seguit d’altres membres del seu partit, es dirigí a la plaça de Sant Jaume. Va sortir al balcó de l’Ajuntament, on ja onejava una improvisada ban-dera republicana al costat de la bandera de Catalunya, i amb veu emocionada però forta va proclamar la Repúbli-ca Catalana, i en va assumir la representació màxima:

«En nom del poble de Catalunya proclamo l’Estat Cata-là, que amb tota cordialitat procurarem integrar a la Fede-ració de Repúbliques Ibèriques ajudant-les a instaurar el nou règim amb totes les nostres forces.

»Queda, des d’aquest moment, format el govern de la República Catalana, que es reunirà al Palau de la Gene-ralitat. Els qui formaran el govern de Catalunya estaran, d’ací endavant, disposats a defensar les llibertats del nos-tre poble, a morir per elles. Esperem que vosaltres, poble català, voldreu també, si cal, com tots nosaltres, morir per Catalunya i per la República.»

Macià, als seus setanta-dos anys, començà a treballar amb l’extraordinària vitalitat que hom li reconeixia. Es va enviar la notícia de la proclamació de la República Catala-na a tots els municipis de Catalunya, al Govern republicà de Madrid, que tot just s’havia format hores després de la proclamació de la República Catalana, a les ambaixades,

etc. Es va formar un govern provisional i van ser designats els nous càrrecs. Lluís Companys va ser nomenat governa-dor civil, i Jaume Aiguader, nou alcalde de Barcelona. El general Despujol va ser destituït com a capità general de Catalunya, i en lloc seu es va nomenar el general Eduar do López Ochoa, vell amic de Macià i republicà convençut. Enmig del rebombori, el lerrouxista Emiliano Iglesias havia ocupat el Govern Civil, però en va ser desallotjat per Lluís Companys, que s’hi presentà acompanyat de gent de la CNT, d’Estat Català i del catalanisme republicà.

Tres dies després de la proclamació de la República les coses van canviar. A la tarda del dia 17 van arribar a Bar-celona tres ministres del nou Govern republicà per parla-mentar amb Macià. De bon principi el Govern provisional no va veure clar el plantejament de República Federal que la proclamació de l’Estat Català dins la Federació de Re-públiques Ibèriques feia suposar. Tot i admetre uns com-promisos previs, consideraven que la situació era un obs-tacle per a la concòrdia necessària per a consolidar la República a tot l’Estat.

La delegació que va arribar de Madrid era integrada per tres ministres: Fernando de los Ríos, Marcel·lí Domin-go i Lluís Nicolau i d’Olwer, els dos últims, catalans. Des-prés d’un tens estira-i-arronsa, Macià va renunciar a la República Catalana a canvi de constituir un poder polític català autònom, que es va decidir denominar Generalitat, recuperant el nom històric del Govern català, i en espera d’un estatut d’autonomia que el Govern es comprometia a aprovar. La renúncia que va esdevenir de la reunió va ser un plantejament pragmàtic amb la finalitat de facilitar la consolidació de la titubejant República Espanyola i dona-va una fórmula viable per al Govern a Catalunya.

2828


Text del discurs de Francesc Macià en què proclama la República Catalana. Es va enviar a tots els ajuntaments de Catalunya. ANC - Fons Francesc Macià (14.04.1931)

2929

Eldebatestatutaride1932Tres dies de República Catalana

Text mecanografiat de Francesc Macià per a ser lliurat a la premsa, en què dóna a conèixer que es renuncia a la República Catalana i s’accepta la nova fórmula, la Generalitat. ANC - Fons Francesc Macià (18.04.1931)

Ordres emeses pel nou capità general de Catalunya per a la difusió de la proclamació del nou règim i el manteniment de l’ordre públic. ANC - Fons Francesc Macià (14.04.1931)

31

L’Estatut de Núria

Manifestació a favor de l’Estatut a Barcelona. ANC - Fons Gabriel Casas i Galobardes

33ElGovernprovisionaldelaGeneralitat

La Generalitat, fins a l’aprovació de la Constitució, va viure, com la resta d’institucions republicanes, un període d’inte-rinitat marcat per la voluntat de pervivència de la sobirania de Catalunya. Tanmateix, aquesta es va poder mantenir amb renúncies més o menys grans i estava hipotecada pel reconeixement de la voluntat sobirana de les Corts consti-tuents. De fet, des que es va constituir, el Govern provisional de la Generalitat va practicar una autonomia relativament àmplia, limitada d’una manera formal per la inexistència d’una legislació autonòmica detallada, i obligada política-ment a mantenir les millors relacions possibles amb el Go-vern de la República. En aquest període el Govern provisio nal de la República i el de la Generalitat van mantenir una situ-ació de compromís, sostinguda pel reconeixement que hom feia del Pacte de Sant Sebastià. La Generalitat es veia forçada a consolidar urgentment la posició sobirana que li era reconeguda interinament, per a poder pressionar les Corts mitjançant fets consumats.

Després del 14 d’abril, la República va començar a fun-cionar a base de decrets. El 21 d’aquell mateix mes el Go-vern provisional va publicar un decret de regulació, mentre no poguessin actuar les Corts constituents, del funciona-ment del Govern en els diversos territoris. Feia referència al règim general que afectava les províncies; mencionava els cabildos insulars i la Diputació Foral de Navarra, preservava les atribucions que corresponien a les províncies basques en nom del concert econòmic, i al·ludia a la Generalitat de Catalunya, la qual cosa significava el reconeixement ofici-al de la institució. El decret, ultra reinstaurar la Generalitat, n’establia provisionalment les institucions: el Govern i l’As-semblea de Representants dels ajuntaments. Desapareixi-en del territori català les diputacions provincials, i el Govern provisional tenia competència per a dictar les disposicions que cregués pertinents per a l’organització de l’Assemblea amb representants dels ajuntaments acabats d’elegir.

Sobre aquesta base legal es començà a treballar. El ca-ràcter definitiu no s’assoliria fins després de l’aprovació de l’Estatut per les Corts constituents. En aquest interval Macià va accelerar al màxim tots els actes per a estruc-turar la Generalitat; encara no havien reaccionat tots res-pecte a Catalunya i el nou règim de Macià ja treballava, la qual cosa va provocar nombroses friccions. El Govern de la Generalitat va començar a governar sobre la base d’un decret d’autoorganització publicat el 28 d’abril de 1931 (BGC 1 / 30.05.1931), pel qual s’establien els diversos òr-gans que l’integraven. El va redactar Amadeu Hurtado, amb la col·laboració de Jaume Carner i del president de l’Audiència de Barcelona, Oriol Anguera de Sojo, i també hi van intervenir els advocats Martí Esteve i Joan Casano-vas. Era urgent comptar amb una estructura legal, i el text, enllestit a corre-cuita, es publicà amb data del 28 d’abril. Les presses i l’actuació, de vegades impulsiva i de vega-des recelosa, dels uns i dels altres feien que les picabara-lles fossin constants.

Macià va donar a conèixer el decret de la Generalitat sense informar del seu contingut el Govern provisional de la República. El ministre de la Governació, Miguel Maura, se sentí molest per la inclusió de la figura de «ministres» de la Generalitat. Maura, que mantenia moltes reticències respecte al president de la Generalitat i la seva actuació, va fer pública una nota, recollida en les seves memòries, en què declarava: «Me importa mucho que conste que cualquiera que sean los nombres con que se designen a sí mismas las autoridades de Cataluña, las atribuciones del Poder Central ni se delegan, ni se renuncian, ni se en-tregan. El Pacto de San Sebastián se cumplirá al pie de la letra, y hasta tanto que no hayan procedido los Ayun-tamientos de Cataluña a redactar el proyecto de Estatuto, que éste haya sido aprobado en plebiscito regional, y, por último, discutido y votado en las Cortes Constituyentes, el Poder Central no hará cesión de ninguna de las atribucio-nes que le competen.»

3434

TeresaAbellóL’Estatut de Núria

El 24 de maig de 1931, els regidors dels ajuntaments catalans van elegir els seus representants a la Diputació de la Generalitat, que havia de redactar l’Estatut. Text lliurat per la Generalitat provisional a la premsa en el qual figuren el nom dels diputats elegits, el nombre de vots obtinguts i la filiació política de cadascú. ANC - Fons Francesc Macià (24.05.1931)

35

Eldebatestatutaridel1932L’Avantprojecte d’estatut

En aquell moment ja era habitual que tothom es re-metés al Pacte de Sant Sebastià, però cadascú en feia una interpretació particular. Macià, per la seva banda, es mostrà ofès pel to emprat per Maura i es va emparar en el compromís pres pels ministres del Govern provisional de la República, en la reunió que va finiquitar la breu Re-pública Catalana. Novament calia conciliar posicions en-tre ambdós governs i, en aquesta ocasió, l’encarregat de gestionar, en nom de Macià, un compromís amb el Go-vern provisional fou A. Hurtado, que es desplaçà a Ma-drid. Finalment, amb la intervenció decidida d’Azaña, el decret del 28 d’abril va ser aprovat pel Consell de Minis-tres. Aquest decret establia la composició de la Generali-tat: un Govern provisional, o Consell, format pel president i els consellers; una assemblea de representants dels mu-nicipis, anomenada Diputació Provisional de la Generali-tat, i uns comissaris delegats del Govern de la Generalitat a les províncies de Girona, Lleida i Tarragona.

El Govern de la Generalitat heretava les competències de les desaparegudes diputacions, podia resoldre per de-cret totes les qüestions d’interès general que no interfe-rissin en les matèries reservades al Govern provisional de la República, i tenia la potestat de convocar la Diputació sempre que ho cregués convenient. Les dificultats més grans a l’inici d’aquest període interí eren de tipus eco-nòmic. La Generalitat només disposava dels diners de les desaparegudes diputacions provincials.

La Diputació Provisional de la Generalitat, la compon-drien els representants dels ajuntaments de Catalunya, elegits segons les normes dictades pel Govern de la Ge-neralitat: els districtes electorals es feien coincidir amb els partits judicials; tots els regidors elegits eren electors, menys els que no haguessin estat proclamats per la Jun-ta del Cens. Aquest era un punt delicat, ja que es podia al·ludir a una hipotètica irregular constitució dels consis-toris a Catalunya, resultat de les directrius imposades per Macià durant els dies de la República Catalana segons les

quals només s’havien de constituir els ajuntaments que acceptessin el nou ordre. En aquest sentit l’Esquerra no va fer concessions, la qual cosa va provocar l’abstenció de la Lliga, de la Federació Socialista, dels federals, dels jaumins (carlins) i dels radicals, que van mantenir un únic representant a la Diputació. Tanmateix, el procediment garantia una majoria coherent dins l’Assemblea, en sinto-nia amb el Govern provisional de la Generalitat, la qual co-sa li permetria realitzar ràpidament el seu programa.

El 24 de maig els representants dels ajuntaments cata-lans es van reunir a la capital del partit judicial correspo-nent per designar els seus representants, un per districte, als quals se’n van afegir dos que escollien els consellers de Barcelona, Badalona, Sant Adrià de Besòs i Santa Co-loma de Gramanet, i nou més per Barcelona. Un total de quaranta-sis diputats (BGC 3 / 01.06.1931) entre els quals l’Esquerra tenia, com era previsible, una majoria aclapa-radora. La funció essencial d’aquesta Diputació estava re-lacionada amb l’Estatut de Catalunya. Li corresponia pre-sentar la ponència de l’Estatut i organitzar el plebiscit dels ajuntaments de Catalunya. Inicialment era la Diputació que havia d’aprovar l’Avantprojecte d’estatut, però un de-cret del Govern provisional de la República (9 de maig de 1931) va imposar que l’Estatut havia de ser acceptat per la mateixa assemblea i pels municipis abans que fos sot-mès a plebiscit popular. Aquestes condicions treien pes polític a la Diputació en l’aprovació de l’Estatut.

L’Avantprojected’estatut

Els representants dels municipis es van reunir per primera vegada el 9 de juny a l’edifici de l’antiga Diputació de Bar-celona, sota la presidència de Jaume Carner. L’objectiu primer era, com hem dit, l’elaboració de l’Estatut, i no es plantejà cap altra via que la inserció de Catalunya en una república federal. Immediatament es va nomenar la Po-

36


Francesc Macià, amb Jaume Carner, president de la comissió designada per la Diputació Provisional de la Generalitat per redactar l’Estatut, al Palau de la Generalitat. AHCB-AF. Josep Maria Sagarra (14.04.1931)

37


nència de l’Estatut. La componien onze diputats —Josep Puig i Pujades, Antoni Xirau i Palau, Pere Mías Codina, Domingo Piñana i Homedes, Lluís Companys, Josep Den-càs, Rafael Campalans, Jaume Bofill i Matas, Martí Esteve i Guau, Pere Coromines i Muntanya i Josep M. Serraclara i Costa—, el Consell de la Generalitat i els presidents de la Generalitat i de la Diputació. Les minories hi eren repre-sentades, tot i que s’hi mantenia el domini de l’Esquer-ra. Es partia d’una rotunda victòria electoral de les forces catalanistes d’esquerra, i en van quedar al marge la Lliga i els radicals de Lerroux; es prescindia així del catalanisme de dreta, al qual reiteradament s’havia imputat, amb raó, d’haver col·laborat amb la monarquia, malgrat que havia actuat en l’oposició bona part del regnat d’Alfons XIII.

Tot seguit es va designar una comissió redactora; la for-maven un representant d’Esquerra Republicana (Anto-ni Xirau), un de la Unió Socialista de Catalunya (Rafael Campalans), un del Partit Català Republicà (Martí Este-ve) i dos independents (Jaume Carner, que actuava com a president, i Pere Coromines).

A la segona sessió de la Diputació, Macià va fer llegir un missatge referent a la tasca que havien de fer els dipu-tats, que provocà noves friccions amb el Govern de la Re-pública. Macià va retreure la promesa feta pels ministres que es desplaçaren a Catalunya a negociar sobre la Ge-neralitat, segons la qual es comprometien a delegar funci-ons d’ensenyament, d’economia i de treball, de les quals només havia estat concedida una part de les d’ensenya-ment. En el seu discurs Macià al·ludí al no-compliment d’aquests compromisos i les seves paraules van provocar una ràpida reacció a Madrid: l’11 de juny, el Consell de Ministres va lliurar una nota a la premsa amb relació al missatge de Macià a la Diputació Provisional, en què es reiterava en la seva interpretació dels acords de Sant Se-bastià i refermava la sobirania de les futures Corts cons-tituents per a resoldre la qüestió catalana. Referent a les delegacions de funcions, deia: «Pel que fa a les afirmaci-

ons segons les quals ha existit un compromís no acom-plert per part d’algun Ministeri, cal declarar que no ha existit cap compromís oblidat del Govern, sinó una decla-ració personal i col·lectiva de predisposició d’ànim favo-rable que s’ha traduït progressivament en mesures reco-negudes pel mateix senyor Macià» (La Veu de Catalunya, 12.06.1931). En realitat el Govern de la República volia subratllar el fet que si havia pres mesures favorables a Catalunya no era perquè s’hi sentís obligat per cap acord o pacte, sinó que eren mesures fonamentades en la bona predisposició unilateral del Govern de la República.

El ministre de Treball, Largo Caballero, se sentí directa-ment al·ludit i irritat per les afirmacions de Macià. Tot ple-gat va provocar rèpliques i contrarèpliques reproduïdes a La Veu de Catalunya. De fet, darrere del problema que van generar les paraules de Macià s’intueix ja l’enfrontament latent entre els socialistes i el Govern de la Generalitat, la política del qual, segons el PSOE, afavoria els anarcosindi-calistes en detriment de la UGT. Aquest enfrontament va continuar més tard en la discussió de l’Estatut a les Corts i es manifestà principalment al voltant de la competència en qüestions de legislació social. En aquells moments era un incident més, però era també un avís que Catalunya no obtindria, de cara al futur, massa facilitats del Govern de la República perquè les Corts acceptessin l’Estatut que Cata-lunya començava a elaborar. S’evidenciava un distancia-ment progressiu entre la Generalitat i el Govern provisional de la República, i un enfrontament amb els socialistes del PSOE que veien la Generalitat com un perill per als interes-sos de llur sindicat, la UGT. Davant d’aquestes perspecti-ves el Govern de la Generalitat forçà la consolidació dels acords de Sant Sebastià per tots els mitjans al seu abast.

Els encarregats de redactar l’Estatut es van reunir a l’ho-tel de la vall de Núria, lloc que li va donar nom, i el 20 de juny el projecte ja estava llest. La ponència redactora va lliurar l’Avantprojecte al Consell de la Generalitat, i aquest encarregà a un grup de polítics catalans (Carner, Hurtado,

38


Campalans) que exposessin en privat al Govern espanyol el text elaborat. Segons Hurtado la discussió va discórrer en un clima de gran cordialitat. Alcalá Zamora hi va intro-duir algunes esmenes que foren acceptades pel Consell de la Generalitat, i intentà retardar l’aprovació de l’Estatut a Catalunya fins que les Corts haguessin estat constituïdes, amb la finalitat de poder copsar l’opinió dels partits abans de ser discutit. Aquesta darrera proposta no va ser accep-tada. El 14 de juliol la Diputació Provisional es va reunir per examinar el text, oficialment sense la participació del Govern de la Generalitat, que va ser aprovat sense massa dificultats, i es van adoptar els acords següents: «Primer. S’aprova el Projecte d’Estatut redactat per la Ponència no-menada a la sessió del dia 11 de juny proppassat, amb les esmenes que li han estat incorporades. Segon. Sotmeti’s l’Estatut aprovat al plebiscit d’Ajuntaments i al referèndum popular que disposa l’apartat b de l’article 22 del decret de la Generalitat del 15 de maig darrer. Tercer. Adreci’s a tots els Ajuntaments de Catalunya, amb data d’avui, una còpia íntegra de l’Estatut reformat. Quart. Els Ajuntaments hau-ran d’emetre el seu vot aprovant o refusant el projecte en sessió que cadascun d’ells haurà de celebrar necessària-ment abans o per tot el dia vint-i-sis del mes de juliol cor-rent. Cinquè. Els Ajuntaments trametran a la Generalitat, el mateix dia de la sessió, una còpia certificada de l’acta, en la part que faci referència al plebiscit. Sisè. El Projec-te d’Estatut serà sotmès al referèndum popular el dia 2 d’agost vinent. La votació es farà d’acord amb el mateix cens que ha regit en les darreres eleccions legislatives. El butlletí de vot contindrà la pregunta: “¿Accepteu el Pro-jecte d’Estatut aprovat per la Diputació de la Generalitat?” L’elector votarà “sí” o “no”. Setè. Per a completar l’orga-nització del plebiscit i del referèndum queda facultada la Mesa presidencial, per tal que, d’acord amb el Govern de la Generalitat i les Comissaries, realitzi les gestions perti-nents fins a la seva aprovació per les Corts constituents de la República. Vuitè. La Diputació acorda pregar al pre-

sident de la Generalitat que s’adreci a tots els diputats de Catalunya a les Corts constituents, encomanant-los la de-fensa d’aquest projecte d’Estatut per tal que sigui incorpo-rat a la Constitució de la República.» (BGC 6 / 17.07.1931). Tot seguit, el 17 de juliol un decret de la presidència dicta-va les disposicions necessàries per a organitzar el plebiscit als ajuntaments i per al referèndum popular.

La reacció a Catalunya dels partits davant l’Estatut va ser molt mesurada. Les minories li van donar suport;

Microfitxa (7,6 x 4,7 cm) enquadernada en pell feta pel gravador Ricard Ordinas. Porta la dedicatòria: «A en Francesc Macià, símbol de les aspiracions de Catalunya». ANC - Fons Francesc Macià

39


Lluhí, d’Esquerra, va assenyalar que «potser hauria vol-gut anar més enllà. Però en redactar-lo s’ha tingut en compte, s’ha tingut una cura exquisida que fos un Esta-tut que poguessin votar tots els catalans» (La Publicitat 15.07.1931). Que l’Estatut era obra de tots era quelcom que intentaven subratllar tots els responsables. Els repre-sentants d’Esquerra responien d’aquesta manera a la crí-tica de partidisme que hom va fer més endavant a l’Esta-tut, a despit del fet que els resultats de les eleccions de diputats del 28 de juny havien confirmat l’hegemonia del partit a Catalunya.

En termes generals, el projecte d’Estatut fou acceptat favorablement per quasi tota la premsa de Catalunya. A la fi tots els partits i les forces polítiques catalanes, tant si havien participat en l’elaboració com si no, es van mostrar disposades a donar-hi suport. Les divergències es fona-mentaren en detalls concrets i aspectes parcials. Aquest fet explica el vot absolutament favorable que rebé al ple-biscit popular del 2 d’agost de 1931. La majoria criticava com havia estat elaborat, la qual cosa, en el fons, repre-sentava una disconformitat amb el nou bloc hegemònic de partits que l’Esquerra acabdillava. Les crítiques es re-ferien a la insuficiència autonòmica (Lliga, federals, BOC) al suposat contingut doctrinal, ja fos religiós (tradicionalis-me catòlic) o social i econòmic (marxistes i sindicalistes). També hi havia actituds d’acceptació indiferent (anarquis-tes, PSOE) i de prevenció i acceptació recelosa (PRR). Gaziel escrivia a La Vanguardia (17 de juliol): «El Estatuto ha quedado reducido ya a estas horas a un Estatuto auto-nómico lleno de sensatez y cordura que no ha asustado a nadie, y el sindicalismo tendrá que adaptarse igualmente a las estrictas posibilidades de la realidad. Entonces, ¿qué va a quedar de la amalgama extremista?»

La Lliga Regionalista va expressar les seves reserves respecte al procediment seguit, però hi va donar suport. En el mateix sentit es va manifestar la Derecha Liberal Re-publicana de Cataluña. El Partido Republicano Democrá-

tico Federal, els federals històrics de Pi i Margall, en clara decadència a Catalunya, l’acceptaven però en criticaven les limitacions. Els carlins denunciaven el partidisme del text, manifestaven la seva disconformitat en la redacció i l’orientació ideològica en matèries concretes com la reli-gió, però valoraven el reconeixement de la personalitat de Catalunya que el text representava i «donaven permís» als seus seguidors per a votar-lo afirmativament.

La campanya de signatures a favor de l’Estatut va ser impressionant. Portada del llibre en què van expressar l’adhesió a l’Estatut persones residents a Barcelona procedents de fora de Catalunya. ANC - Fons Generalitat de Catalunya (Segona República) (14.04.1932)

4040


Notes de premsa sobre assumptes diversos fetes públiques per la Generalitat provisional. ANC - Fons Francesc Macià (01.08.1931)

La Generalitat provisional no va descuidar les relacions amb els representants de la premsa estrangera a Barcelona. Escrit on s’explica la trobada amb periodistes. ANC - Fons Francesc Macià (03.08.1931)

4141


La premsa donava a conèixer les activitats de la Generalitat provisional fins als detalls més nimis. Nota lliurada a la premsa per a ser publicada. ANC - Fons Francesc Macià (04.08.1931)

Després que Macià hagués lliurat el Projecte d’estatut al Govern de la República, arreu van començar les manifestacions a favor i en contra del text. Escrit que acompanyava el llibre de signatures de suport a l’Estatut que un grup de ciutadans nascuts fora de Catalunya va lliurar al president de la Generalitat. ANC - Fons Francesc Macià (07.08.1931)

42


La Federació Socialista Catalana (PSOE) l’acceptava en nom de la unitat a Catalunya. El Partit Republicà Radical, en compliment del que s’havia pactat a Sant Sebastià, es pronunciava a favor de l’Estatut, i es reservava les modifi-cacions que s’hi poguessin introduir durant el debat a les Corts. L’anarcosindicalisme va mostrar formalment la seva indiferència. Tanmateix, en el congrés extraordinari que la CNT havia celebrat l’11 de juny, quan la crisi entre la Con-federació i els grups burgesos de la naixent República ja es posava de manifest, havien defensat els estatuts d’autono-mia de les diverses regions, sempre que contribuïssin al progressisme social. No es definien en cap cas contra l’au-tonomia catalana, i l’acord adoptat deixava veure la simpa-tia respecte a ERC, que no tardaria a dividir la CNT, tot en-carant-la amb els grups més durs d’Estat Català i d’ERC, al poder. Per la seva banda, el BOC, representant de l’obre-risme nacionalista d’inspiració marxista i amb certa base cenetista, es manifestava disconforme amb el text perquè no recollia les seves aspiracions nacionalistes, i pel seu contingut reformista i burgès, però recomanava el vot afir-matiu ja que votar-hi en contra seria alimentar la reacció.

L’Estatut aprovat tenia cinquanta-dos articles, agrupats en vuit títols:

Títol I: Del territori i de les ciutats de Catalunya.Títol II: Atribucions del Poder de la República i de la Generalitat de Catalunya.Títol III: De la Generalitat de Catalunya.Títol IV: De les finances.Títol V: Dels conflictes de jurisdicció.Títol VI: De les garanties dels ciutadans.Títol VII: De l’adaptació de serveis.Títol VIII: Règim transitori.Era un desideràtum federalista (fins i tot preveia un go-

vern comú per als Països Catalans), que no va ser recollit per la Constitució (aprovada el desembre de 1931), la qual considerava Espanya com un estat integral. Hurtado, que hi va tenir una participació activa, ens en resumeix el con-

tingut: «L’Estatut era, dintre d’un respecte total al principi de l’autonomia, una obra de ponderació i de sensatesa. Després de l’afirmació autonomista i de declarar l’oficialitat de la llengua catalana amb l’ús del castellà en les relacions amb l’administració central de l’Estat, es classificaven les facultats de sobirania en tres seccions que eren: una sobre les matèries en les quals corresponia a l’Estat la legisla-ció i l’execució, una altra sobre aquelles la legislació de les quals corresponia a l’Estat i l’execució a Catalunya, i una

Full volant que es va distribuir el mateix dia del plebiscit. BPR-CEHI

43


Durant la campanya en favor del «sí», es va demanar la mobilització de les dones a favor de l’Estatut, tot i que elles encara no podien votar. AHCB-AF. Josep Maria Sagarra (02.08.1931)

darrera sobre matèries de competència de Catalunya en legislació i execució. Les més importants entre aquestes eren les relatives a l’ensenyament, el dret civil, obres públi-ques, justícia i ordre públic, i s’establien per separat les re-gles d’ordenament i administració de les nostres finances. Però la novetat essencial respecte altres projectes anteri-ors era la de concretar les institucions polítiques de Catalu-

nya en la Generalitat, constituïda pel president, el Consell o Govern i el Parlament, sense cap altre poder que, com el d’un governador general, tingués la representació del Go-vern central. L’Estat tenia per a les seves funcions priva-tives les autoritats corresponents, que eren, en resum, el general de la Divisió militar, el delegat d’Hisenda i el cap d’Obres Públiques en les de caràcter nacional.»

44


El que es va aprovar a Núria era, malgrat tot, un estatut moderat; González Casanova, en el seu llibre Federalisme i autonomia a Catalunya (1868-1938), s’hi refereix: «la mo-deració i el capteniment de l’Estatut de Núria foren captats per la dreta liberal i pels diaris d’ordre de Barcelona», tot i així considerava el règim federal com l’únic marc cohe-

rent on es podia desenvolupar una autèntica autonomia, i la referència al principi d’autodeterminació es mantenia.

Els ajuntaments van efectuar el plebiscit municipal el 26 de juliol. Tots el van aprovar. El clima era d’eufòria ge-neralitzada, i la premsa publicava el resultat de les actes que els ajuntaments anaven remetent a la Generalitat.

El «sí» a l’Estatut va ser massiu. En la campanya, hi van participar tots els sectors socials i es van emprar tots els mitjans a l’abast. AHCB-AF. Josep Maria Sagarra (02.08.1931)

45


Cartell sobre el posicionament de diversos polítics espanyols a favor d’un estatut. BPR-CEHI

46


Estand a la Rambla de Barcelona en què es demanaven signatures de suport a l’Estatut. El cartell que hi ha a sobre diu: «¡Aragoneses!, ¡Andaluces!, ¡Asturianos!, ¡Castellanos!, ¡Gallegos!, ¡Vascongados!, ¡Isleños! firmad en los pliegos de homenaje a Catalunya en la persona del gran patricio Macià.» ANC - Fons Gabriel Casas i Galobardes (01.07.1931)

S’especificava si era aprovat per aclamació, unanimitat o majoria, sense que sigui possible entrar en massa matisa-cions més.

La campanya propagandística prèvia al referèndum po-pular havia estat molt intensa. Les conferències i els actes polítics se succeïren i hom distribuí gran quantitat de fulls,

proclames, etc. La ràdio i l’aviació van col·laborar al costat de diverses entitats ciutadanes a difondre-la i a demanar el vot favorable. El Projecte d’estatut fou editat profusament i reproduït en els diaris regionals. Els eslògans anaven dirigits a tots els sectors de la població i apel·laven tant al republi-canisme i al reformisme social, com al catalanisme.

47


La campanya pro Estatut va mobilitzar tota la societat, que es va expressar en el plebiscit i estampant la signatura. AHCB-AF. Josep Maria Sagarra (02.08.1931)

48


El violoncel·lista Pau Casals votant el dia en què es va celebrar el plebiscit de l’Estatut. ANC. Fundació Pau Casals

Començava una nova etapa política que les dones sabien que també era seva. Fent campanya per l’Estatut. AHCB-AF. Josep Maria Sagarra (02.08.1931)

49


Palau de Justícia de Barcelona. Francesc Macià escolta la lectura dels resultats de l’escrutini de la votació de l’Estatut a Catalunya. AHCB-AF. Josep Domínguez (06.08.1931)

50


El president de la Generalitat i altres autoritats a les escales del Palau de Justícia després de l’escrutini de la votació per la Junta del Cens. AHCB-AF. Josep Maria Sagarra (06.08.1931)

51

Eldebatestatutaridel1932L’Estatut a Madrid

El 2 d’agost l’Estatut va ser votat per referèndum po-pular amb una participació aproximada del 75% del cens i amb el 99% de vots afirmatius. Les dones, privades del vot, reuniren 400.000 signatures d’adhesió al document de Núria. L’abstenció fou globalment del 25%, però a la ciutat de Barcelona, les abstencions i els vots negatius, nuls i en blanc van arribar quasi al 38%. Tanmateix, no s’han de treure conclusions precipitades, ja que si bé els vots en contra a Barcelona van ser uns tres mil, el nombre d’habitants de la ciutat que no havien nascut a Catalunya passava dels cent cinquanta mil. L’11 d’agost el Govern de la Generalitat va declarar oficial el Projecte d’estatut.

Tot seguit l’Estatut s’havia de portar a les Corts. El 13 d’agost de 1931 el president de la Generalitat provisional, Francesc Macià, va fer lliurament del Projecte de l’estatut al president del Govern provisional de la República per re-metre’l a les Corts constituents.

L’EstatutaMadrid

Mentre, el 28 de juny s’havien fet eleccions generals a les Corts constituents. Els resultats confirmaven a Catalunya el pes del bloc ERC-PCR-USC, responsable de l’elabora-ció de l’Estatut. En aquells comicis la victòria de l’esquer-ra fou claríssima. El clima que es va crear en la campa-nya electoral va col·laborar a la radicalització de l’esquerra social i, sens dubte, preparà l’èxit del futur referèndum so-bre l’Estatut. Hom iniciava un procés d’agitació social se-riós, com a pressió de la classe obrera catalana sobre el règim que havia sortit victoriós gràcies al seu suport con-juntural. Arreu es vivia una bona dosi de conflictivitat la-boral, alguns dirigents de l’Esquerra es van començar a inquietar per la magnitud d’aquest triomf i se’ls començà a aparèixer, altra vegada, l’espectre revolucionari.

Al marge d’aquests esdeveniments, el procés de trami-tació de l’Estatut anava seguint el seu curs. Una vegada

el projecte va estar en mans del Govern de la Generalitat, Hurtado, complint la promesa feta setmanes abans a Al-calá Zamora i d’acord amb Macià, va anar cap a Madrid, amb Carner, per fer conèixer el projecte al Govern provisi-onal. Era la primera anada de l’Estatut a Madrid. El viatge havia de ser privat, però la presència d’ambdós al Congrés —a causa de la insistència d’Alcalá Zamora— per a pre-sentar les seves respectives actes de diputats, va treure privacitat a la visita. Hurtado ho refereix així: «Tothom va saber que Carner i jo érem a Madrid, on se’ns havia ajun-tat Rafael Campalans, i que estudiàvem amb el Govern de la República l’Estatut d’autonomia de Catalunya, com deia Alcalá, dintre d’una perfecta cordialitat i coincidència de pensament i de propòsit. En unes entrevistes amb el president del Govern ens va presentar algunes observa-cions de redacció per a fer més precisos els termes de determinats articles i ens va sotmetre unes quantes esme-nes de caràcter administratiu i d’importància secundària; però aquest estudi fet en comú, amb el contrast natural d’idees oposades o almenys diferents, havia de tenir una gran influència en l’actitud coratjosa que hauria de pren-dre Alcalá Zamora a favor dels Estatuts d’autonomia en discutir-se la Constitució.» Tant Hurtado com Carner van tornar a Catalunya convençuts que la força de persuasió i l’autoritat política d’Azaña eren el suport més important amb què comptava Alcalá Zamora dins el Govern per a solucionar el que des d’alguns sectors de la resta de l’Es-tat s’interpretava com «el problema de Catalunya».

Macià, per la seva banda, va reunir els parlamentaris ca-talans acabats d’escollir, que havien d’anar a les Corts cons-tituents i els va demanar explícitament el suport a la redac-ció de l’Estatut, quan comencés la discussió parlamentària. Tanmateix, volia escoltar impressions i explicacions dels que havien anat a Madrid; tots van acceptar les esmenes de de-tall proposades per Alcalá Zamora, les quals van passar al text del Projecte d’estatut. Tot seguit alguna cosa va canviar. Hurtado ho explica: «No sé el que devia passar aquells di-

52


es a Madrid, probablement una conversa amb la fracció de desesperats del nou partit radical socialista, perquè durant la reunió ens va telefonar el jove Lluhí Vallescà des d’aque-lla capital per demanar amb gran vehemència, en nom pro-pi i dels amics Marcel·lí Domingo i Gabriel Alomar, que, per interès polític de gran transcendència, suspenguéssim in-definidament l’Assemblea a fi d’ajornar l’aprovació de l’Es-tatut fins a després de quedar constituïdes les noves Corts i conèixer l’actitud dels partits.» Les picabaralles internes entre els impulsors del projecte havien començat.

Aquesta petició, com ja s’ha dit, es va rebutjar de ple i es va seguir el programa previst, però era obvi que els proble-mes ja havien començat. La Diputació es va convocar i J. Carner va defensar el text redactat des de la presidència.

Superat el tràmit, A. Hurtado i J. Tarradellas van orga-nitzar el plebiscit, el primer es va encarregar de solucio-nar els aspectes jurídics, i el segon, de preparar els actes de propaganda.

Un cop aprovat i plebiscitat l’Estatut, l’activitat política es va desplaçar a Madrid, tot esperant la resolució de les Corts constituents. El 13 d’agost de 1931, Macià va marxar, acla-

mat per multituds, cap a Madrid, portant l’Estatut. L’acom-panyaven els parlamentaris Aiguader, Puig i Ferreter, Riera Puntí, Selvas, Carrasco Formiguera, Sbert, Gassol, i el di-putat del Parlament de Catalunya Trabal. El mateix dia de l’arribada a Madrid, a dos quarts de sis de la tarda, es va fer efectiu el lliurament de l’Estatut al president del Govern provisional de la República, al Palau de la Presidència. Per les declaracions d’Hurtado, que consultà amb Alcalá Za-mora i Azaña, semblava que l’Estatut havia estat ben re-but. Però oficialment el Govern no féu cap declaració refe-rent a l’Estatut i mantingué la seva posició segons la qual tota decisió corresponia a les Corts constituents.

El 18 d’agost el president Niceto Alcalá Zamora va pre-sentar el projecte a les Corts espanyoles. En aquell mo-ment hom destacava la bona predisposició amb què es va rebre la missió. Però quan, nou mesos més tard, va començar la discussió de l’Estatut a les Corts, les coses havien canviat. El debat es va eternitzar; durant més d’un any, el text de l’Estatut va donar lloc a discussions apas-sionades a favor i en contra de l’autonomia, i va dividir i oposar polítics i intel·lectuals de signe divers.

53


Francesc Macià a l’Estació de França, anant cap a Madrid per presentar el Projecte d’estatut al Govern de la República. Acompanyant el president es va desplaçar a Madrid una gran caravana automobilística. ANC - Fons Gabriel Casas i Galobardes.

54


Francesc Macià, la seva filla, Jaume Aiguader, alcalde de Barcelona, i la seva dona són rebuts a l’arribada a l’hotel de Madrid.FJI-AF - Fons Francesc Macià (14.08.1931)

55


Reunió de parlamentaris catalans. Drets, d’esquerra a dreta: Antoni Xirau, Josep Tarradellas, Joan Selves, Joan Puig i Ferreter, Antoni Jiménez, Rafael Campalans, Ventura Gassol, Amadeu Hurtado, Gabriel Alomar, Joan Lluhí i Antoni M. Sbert. Asseguts, d’esquerra a dreta: Ramon Franco, Miquel Santaló, Jaume Aiguader, Lluís Companys, Francesc Macià, Lluís Nicolau i d’Olwer i Jaume Carner. FJI-AF - Fons Francesc Macià

56

Rafael Campalans i Puig FRC

Biografies dels redactors de l’ Estatut de Núria

57RafaelCampalansiPuigBarcelona, 1887 - Torredembarra, 1933

Rafael Campalans i Puig va ser un dels redactors de l’Avant-projecte d’estatut d’autonomia de Catalunya en represen-tació de la Unió Socialista de Catalunya, i posteriorment va ser un dels seus defensors a les Corts espanyoles. Junta-ment amb Carner i amb Hurtado, va presentar a Madrid l’Avantprojecte d’estatut d’autonomia a Alcalá Zamora.

A diferència dels polítics que van formar part de la po-nència redactora de l’Estatut, la majoria dels quals eren advocats i juristes, Campalans era enginyer industrial. En els seus viatges per a ampliar coneixements a Holanda, Bèlgica, Anglaterra, França, Suïssa i Alemanya va entrar en contacte amb la política i amb el moviment socialista europeu vinculat a la Segona Internacional. Tan bon punt va tornar a Espanya, es va afiliar al Partit Socialista Obrer Español (PSOE).

Des del 1914 Rafael Campalans va formar part de la Mancomunitat de Catalunya, i d’aquesta manera va anar adquirint una gran experiència en la gestió pública. Inicial-ment va ser designat director de Serveis d’Obres Públiques i el 1922 va ser nomenat secretari general d’Ensenyament Tècnic i Professional, per la seva vinculació al món edu-catiu, molt especialment a l’Escola del Treball, de la qual era professor i director des del 1918. Amb la Dictadura de Primo de Rivera va ser destituït de tots els seus càrrecs a la Mancomunitat i a l’Escola del Treball. Tot i això, junta-ment amb altres companys també acomiadats de l’Escola del Treball, va fundar l’Ateneu Polytechnicum, que va tenir una gran afluència d’estudiants matriculats.

Rafael Campalans i altres companys de la federació ca-talana del PSOE tenien fortes divergències d’opinió amb la direcció central del partit pel fet català i el tema sindical. Les diferències van acabar per ser tan grans que Cam-palans, Serra i Moret, Alomar i altres es van escindir del PSOE i, el juliol de 1923, van fundar la Unió Socialista de

Catalunya (USC). Durant els anys de clandestinitat sota la Dictadura de Primo de Rivera, Campalans, home fort del socialisme català, va assumir el lideratge del nou grup i va participar en els moviments revolucionaris i opositors.

Amb la proclamació de la Segona República, Campa-lans va sortir elegit regidor de l’Ajuntament de Barcelona, designat conseller d’Instrucció Pública en el Govern pro-visional de la Generalitat de Catalunya i escollit membre de la ponència redactora de l’Estatut de Núria. El juny de 1931 va ser elegit diputat a les Corts constituents, i com a tal va participar en la defensa de l’Estatut d’autonomia en l’hemicicle espanyol. D’aquesta tasca en sorgí l’obra Hacia la España de todos. Palabras castellanas de un diputado por Cataluña, en què Campalans va aplegar alguns dels seus discursos parlamentaris en defensa de l’Estatut, que posen de manifest la crispació que hi va haver a les Corts en aquelles discussions.

En aquell moment de plenitud política i personal, Rafa-el Campalans va morir ofegat l’any 1933, quan només te-nia quaranta-sis anys, mentre es banyava a les platges de Torredembarra.

58


Jaume Carner i Romeu FJI-AF - Fons Francesc Macià

59

Eldebatestatutaridel1932Biografies dels redactors de l’ Estatut de Núria

JaumeCarneriRomeuEl Vendrell, 1867 - Barcelona, 1934

Jaume Carner i Romeu, prestigiós advocat i polític, va ser un dels redactors del primer Projecte d’estatut d’autono-mia de Catalunya, amb el càrrec de president de la ponèn-cia redactora, la qual va cloure el text a Núria el 20 d’agost de 1931. Carner també es va encarregar de presentar-lo a Madrid a Alcalá Zamora.

La vinculació de Jaume Carner a la política es va produ-ir amb el naixement de diferents iniciatives catalanistes a final del segle XIX. Primer va ser membre de la Unió Cata-lanista; més endavant, del Centre Nacional Català, i des-prés, de la Lliga Regionalista, per la qual va ser regidor de l’Ajuntament de Barcelona el 1901. En aquest partit, Jau-me Carner sempre va defensar la tendència republicana i d’esquerra davant la més conservadora, encapçalada per Prat de la Riba, fet que el convertí en el polític de referèn-cia del catalanisme entre els ambients més populars i en un dels promotors i posterior fundador del Centre Naciona-lista Republicà —que més tard va ser la Unió Federal Na-cionalista Republicana (UFNR), escissió de la Lliga.

El 1907 va accedir al càrrec de diputat a les Corts pel Vendrell, en la candidatura de Solidaritat Catalana. Va ocu-par l’escó de diputat fins al 1916, any en què no va ser re-elegit. Arran d’això va decidir allunyar-se de la política i de-dicar-se més intensament a la seva professió, l’advocacia. En aquests anys d’inactivitat pública, Jaume Carner es va convertir en un dels advocats més prestigiosos de Catalu-nya. Tenia un coneixement molt ampli de la legislació i de l’economia del país per l’exercici de la seva tasca professi-onal, que va plasmar en l’edició de diversos treballs.

La proclamació de la Segona República va fer tornar Jaume Carner al món de la política al costat de Francesc Macià. El juny de 1931 va ser elegit diputat a les Corts constituents per Esquerra Republicana de Catalunya, i va ser elegit pels membres de la Diputació Provisional de la

Generalitat de Catalunya per a la comissió que havia de redactar l’Avantprojecte de l’Estatut de Núria. Carner po-dia aportar a aquest projecte tota la seva experiència vital: personalment, era un republicà convençut i un catalanis-ta per definició; políticament, tenia una àmplia experiència tant en les institucions locals com en les governamentals; professionalment, coneixia en profunditat el món legislatiu, el jurídic i l’econòmic. Va ser el president de la ponència redactora de l’Estatut.

Jaume Carner va continuar compromès amb el projec-te republicà. El seu prestigi personal i polític va fer que, a final de 1931, fos designat ministre de Finances del segon Govern Azaña, càrrec des del qual va fer una gestió efi-caç, va plantejar la reforma tributària i va elaborar el primer pressupost de la República. Tot i la seva excel·lent tasca, el càncer que patia el va obligar a dimitir el càrrec el juny de 1933. Un any després va morir a Barcelona.

60


Pere Coromines i Montanya FJI-AF

61


PereCorominesiMontanyaBarcelona, 1870 - Buenos Aires, 1939

Pere Coromines i Montanya, polític, economista i escriptor, va participar en la ponència redactora de l’Estatut d’auto-nomia i, més endavant, un cop aquest va ser aprovat, va ser membre de la Comissió de Traspàs de Serveis, que ha-via de controlar el traspàs de competències de l’Estat a la Generalitat.

Coromines va entrar en contacte amb el món de la políti-ca a les darreries del segle XIX. Va simpatitzar amb els cor-rents nacionalistes i anarquitzants, a partir de la seva vin-culació amb el grup de la revista L’Avenç, la revista àcra-ta Ciencia Social i la colla del Foc Nou. Arran d’aquests contactes amb els grups anarquistes barcelonins se’l va relacionar amb l’atemptat del carrer dels Canvis Nous, el 1896, pel qual va ser detingut i condemnat en el procés de Montjuïc a vuit anys de presó, que li van ser commu-tats un any més tard pel desterrament a França. L’amnistia que li va ser concedida li va permetre de tornar a l’Estat i treballar com a funcionari a l’Ajuntament de Barcelona, al costat d’Ildefons Sunyol, i es va encarregar de les tasques vinculades a la gestió econòmica de la municipalitat. Alho-ra va reprendre la militància política. Primer es va afiliar a la Unió Republicana de Salmerón i després a la Unió Fe-deral Nacionalista Republicana, de la qual va ser el màxim dirigent en el moment de la seva fundació, el 1909. Per aquest partit va ser elegit regidor de l’Ajuntament de Bar-celona i diputat a Corts, càrrec que va ocupar del 1910 al 1916.

El fracàs polític de la Unió Federal Nacionalista Republi-cana va causar en Coromines el mateix efecte que en Jau-me Carner. En perdre l’escó de diputat es va allunyar de la política i es va concentrar tant en la seva professió, l’ad-vocacia i l’economia, com en la seva passió, la literatura.

En aquest període, professionalment, va excel·lir especial-ment pel seu vessant d’economista.

En proclamar-se la Segona República va ser cridat per Esquerra Republicana de Catalunya com a membre de la ponència redactora de l’Avantprojecte d’estatut d’autono-mia. El van avalar tant la seva experiència política en les diferents instàncies públiques com el prestigi com a eco-nomista. Coromines, conscient del seu deure envers la pà-tria, va acceptar aquesta responsabilitat, i més endavant també va ser l’encarregat de vetllar pel correcte traspàs de competències cap a la Generalitat de Catalunya.

Durant l’etapa republicana va ser conseller de Justícia i Dret de la Generalitat i diputat a Corts per Lleida en re-presentació d’Esquerra Republicana, càrrec que va revali-dar en les eleccions del febrer de 1936. Amb l’esclat de la Guerra Civil fou designat comissari general dels museus de Catalunya, càrrec des del qual va intentar salvaguardar el patrimoni artístic català. Al final del conflicte es va exiliar, primer a França i després a l’Argentina.

62


Martí Esteve i Guau AGA

63


MartíEsteveiGuauTorà, 1895 - Ciutat de Mèxic, 1977

Martí Esteve i Guau, polític, publicista i advocat, va ser mem-bre de la ponència encarregada de redactar l’Avantprojecte d’estatut d’autonomia de Catalunya en representació del Partit Catalanista Republicà, també conegut com a Acció Catalana Republicana, i posteriorment va ser un dels seus defensors a les Corts espanyoles. Tot i la seva joventut, comptava amb molta experiència política i de gestió en les institucions de govern públiques.

Esteve es va iniciar en el món de la política en els ren-gles del catalanisme, al costat de la Lliga Regionalista, en la qual ja va destacar com a secretari de la Joventut Naci-onalista de la Lliga. El 1922, Esteve es va escindir de la Lli-ga juntament amb alguns dels dirigents de la Joventut Na-cionalista, i van fundar el nou partit Acció Catalana (AC), que pretenia allunyar-se de l’oportunisme, el dretanisme i la tebior catalanista del partit regionalista i situar-se en el centre polític. Martí Esteve, des dels inicis, va ser membre del Comitè Executiu d’Acció Catalana i entre 1924 i 1929, en plena Dictadura del General Primo de Rivera, va ser el director del seu òrgan d’expressió, el diari La Publicitat. El partit va prendre un caire més republicà a partir del març del 1931, quan es va transformar formalment en el Partit Catalanista Republicà (PCR), en el qual Esteve començava a tenir un paper molt destacat.

No només va ser el seu prestigi dins del PCR el que es va valorar a l’hora d’escollir-lo membre de la ponència re-dactora de l’Estatut d’autonomia. Esteve comptava, a més, amb experiència en les institucions públiques. El primer càrrec que va exercir va ser el de secretari general de la Secció d’Estudis Jurídics de la Mancomunitat de Catalu-nya, que li va oferir un bagatge important amb vista a la re-dacció de l’Estatut. A més, va ser regidor de l’Ajuntament de Barcelona per la Lliga entre 1921 i 1923.

L’etapa republicana va ser, políticament, el període més actiu d’Esteve. Amb la proclamació de la Segona Repú-blica, Martí Esteve va ser elegit diputat al Parlament per Solsona, i el juny de 1931, diputat a les Corts constituents espanyoles, en les quals defensà l’Estatut d’autonomia. Van destacar els seus parlaments a favor de la implantació d’un estat federal a Espanya i en defensa de la llengua ca-talana com a llengua vehicular en les relacions amb altres regions de l’Estat.

El PCR va desaparèixer el 1933 i va ser substituït per Acció Catalana Republicana (ACR), encapçalada per Lluís Nicolau i d’Olwer i Martí Esteve, que el 1934 va ser nome-nat conseller de Finances de la Generalitat. Els fets d’Oc-tubre de 1934 van provocar l’empresonament de Martí Es-teve i no va ser alliberat i restituït en el seu càrrec fins al febrer de 1936, amb la victòria del Front Popular. A partir d’aquest moment va treballar com a advocat per a l’ambai-xada espanyola a París, instal·lat a la capital francesa. La Guerra Civil Espanyola el va obligar a exiliar-se, primer a Cuba i després a Mèxic.

64


Antoni Xirau i Palau FJI-AF

65


AntoniXirauiPalauFigueres, 1898 - Bagneux, Illa de França, 1976

Antoni Xirau i Palau, polític i advocat, fou un dels membres més joves de la ponència encarregada de redactar l’Estatut de Núria i, posteriorment, de defensar-lo a les Corts repu-blicanes. Malgrat que no comptava amb una llarga trajec-tòria política, Xirau va ser designat per a aquesta tasca tant per la seva professió, ja que era un bon coneixedor de la legislació, com pel paper que havia tingut en la fundació del nou partit republicà de masses català, Esquerra Repu-blicana de Catalunya, que en aquells moments era partit de govern.

Xirau, com molts altres joves polítics que van destacar durant la Segona República, va començar a entrar en con-tacte amb el món de la política durant la Dictadura de Pri-mo de Rivera; concretament es va integrar en el corrent de lluita antimonàrquica format al voltant del setmana ri L’O-pinió, de tendència republicana, federalista i socialitzant. L’any 1931, aquest grup, juntament amb els homes d’Es-tat Català, encapçalats per Macià, i els del Partit Republicà Català de Lluís Companys, va fundar Esquerra Republicana de Catalunya.

Antoni Xirau va participar en la ponència redactora de l’Avantprojecte d’estatut d’autonomia de Catalunya, però també es va encarregar de fer-ne la defensa en les Corts constituents republicanes, ja que n’era diputat i, a més, era membre de la comissió parlamentària encarregada de reelaborar l’Estatut d’autonomia de Catalunya per tal que fos discutit, modificat i aprovat per l’hemicicle. Van desta-car els seus parlaments a favor d’una àmplia autonomia per a Catalunya, en connexió amb la seva tesi sobre la so-birania limitada de l’Estat, limitació deguda a la sobirania que corresponia a les regions i a cada individu. També va defensar un article en l’Avantprojecte d’estatut que estipu-lava la possibilitat d’incorporació de nous territoris a Cata-

lunya, per a permetre la reunificació futura dels Països Ca-talans, tot i que no va reeixir en el seu propòsit.

El 1932 va ser escollit diputat al Parlament de Catalunya per la circumscripció de Girona, i també va exercir succes-sivament els càrrecs de conseller de Sanitat i Assistència Social, d’Economia i d’Agricultura. Va dimitir a causa de la tensió que hi havia entre el sector de L’Opinió i els altres membres d’ERC, i l’octubre de 1933 va ser un dels fun-dadors del Partit Nacionalista Republicà d’Esquerra. Des-prés de les eleccions de febrer de 1936 tots els membres d’aquesta formació es van reintegrar a ERC.

Amb l’acabament de la Guerra Civil, Antoni Xirau es va haver d’exiliar, primer a Mèxic i més tard a França. El seu domicili particular va ser registrat per les forces franquis-tes, que li van requisar dotze sacs de documents i tota la biblioteca. Per a poder viure lluny de la seva pàtria va exer-cir de professor, però va continuar vinculat a la política: va ser membre del Comitè Executiu d’Esquerra Republicana de Catalunya a l’exili. En aquesta etapa, Xirau va publicar el llibre de poemes El meu poble i altres poesies (1953). Va morir a França el 1976, un any després de la mort de Franco.

6666


Saló Daurat del Palau de la Generalitat. Constitució de l’Assemblea de la Diputació Provisional de la Generalitat, encarregada de designar la ponència que havia de redactar l’Estatut per a ser presentat a les Corts. AHCB-AF. Josep Maria Sagarra (10.06.1931)

67

Butlletí de la Generalitat de Catalunya. Any I, núm. 6, del 17 de juliol de 1931. BPC

Edició oficial de l’Estatut de Núria

6868


68


6969


69

Eldebatestatutaridel1932Edició oficial de l’Estatut de Núria

7070


70


7171


71


7272


72


7373


73


7474


74


7575


75


77

L’Estatut a les Corts

«Auca de Francesc Macià que amb fe, constància i virtut darà al poble català el seu gloriós estatut.» BPR-CEHI

79LaConstitucióil’Estatut:«L’Estatintegral»

A pesar de la pressa amb què els representants catalans havien redactat l’Estatut de Núria, aquest no podia ser tramitat per les Corts republicanes fins que hagués estat aprovada la nova Constitució.

Les Corts, sorgides de les eleccions generals del 28 de juny, van començar les sessions el 14 de juliol, presidides pel socialista Julián Besteiro. Durant les primeres setmanes van referendar els nombrosos decrets promulgats pel Go-vern provisional. La missió principal dels diputats era dotar la República d’una constitució que permetés d’estructurar un nou estat i facilités la consolidació del règim republicà i la realització del programa reformista dels seus impulsors. Calia transformar l’Estat monàrquic heretat i convertir-lo en un instrument eficaç, capaç de satisfer els reptes històrics que la nova República tenia plantejats. Tanmateix, això no va ser fàcil. En el moment de les eleccions generals, el buit produït al voltant de la Corona d’ençà de la proclamació de la República va facilitar el triomf de la coalició republica-nosocialista, però davant la redacció del text que havia de donar legalitat a les reformes que es proposaven, els vells canals de comunicació de les classes dominants es van posar en marxa i en el moment de discutir la Constitució van mostrar el seu poder, que, en el fons, romania intacte.

La Comissió redactora va estar sotmesa a nombroses pressions, tant del Govern com de la premsa. I, segons el seu president, va haver de treballar amb unes presses ir-racionals. El text sancionava una democràcia liberal i laica, que obria vies per a desenvolupar una socialització pro-gressiva, i instituïa un Tribunal Constitucional, que havia de tenir un paper polític important.

Pel que fa a l’autonomia catalana, hi havia un punt clau que la Constitució havia de resoldre, i era si l’Estat s’havia d’estructurar d’una manera federal o unitària.

Per als diputats catalans era fonamental assegurar for-malment la condició federal de la República Espanyola.

En aquest cas la «sobirania catalana», expressada en l’Estatut que esperava el seu torn per a ser discutit, seria compatible amb la de l’Estat espanyol. Si aquest punt no es resolia satisfactòriament, es podria barrar el pas a l’Es-tatut català que, d’altra banda, tenia la peculiaritat que havia estat redactat abans que el text constitucional. Si no es trobava una fórmula federal, no solament la voluntat sobirana de Catalunya seria sotmesa a l’aprovació de les Corts, tràmit que havia estat acceptat pels polítics cata-lans a Sant Sebastià, sinó que hi havia la possibilitat, com així va ser, que les Corts, en ús de la sobirania nacional espanyola, rectifiquessin l’Estatut de Núria.

En aquest sentit, la inserció de les exigències d’autogo-vern de Catalunya en el marc constitucional del nou Estat republicà va constituir un problema des de bon comen-çament.

La concepció i l’organització administrativa de l’Estat era un dels punts que dividia els republicans. La possi-bilitat de crear una nova estructura estatal era rebutjada pels unitaristes, que invocaven l’arrelament i la personali-tat adquirida per les províncies d’ençà de la seva implan-tació al segle XIX per Francisco Javier de Burgos (1833). Davant el consens que aquests mantenien, s’adduïa l’ar-bitrarietat que podia representar dibuixar sobre el paper una estructura federal basada en el reconeixement de les regions històriques com a unitats de base.

El Govern provisional de la República va crear una co-missió jurídica assessora per a redactar el text. L’Avant-projecte que aquesta va presentar refusava la fórmula fe-deral, però també trencava el motlle de l’uniformisme i el centralisme de l’Administració borbònica. Com a alternati-va planejava la possibilitat de poder constituir regions au-tònomes, amb una fórmula que no tenia res a veure amb l’antiga mancomunitat de les diputacions provincials.

S’admetia que hi havia demanda d’autogovern clara-ment expressada per Catalunya, i la voluntat de reconèi-xer l’autonomisme sorgit en diverses «regions», però una

80

TeresaAbellóL’Estatut a les Corts

nova estructuració de l’Estat no es veia sinó a llarg termini. La Comissió va preferir no entrar a teoritzar sobre aques-ta qüestió i establí que les bases de l’estructura de l’Estat eren les que existien en aquell moment, els municipis i les províncies, però obria la porta a una possible modificació en el futur, i establia ja d’entrada les atribucions que l’Es-tat no podria delegar mai a les futures regions autònomes. El fet que es definís quines competències eren exclusives

de l’Estat significava que hom assumia que s’estava en una fase de reestructuració de l’Estat, al marge dels mo-dels unitari i federal, si bé el marge de descentralització era molt petit.

La premsa es va abocar a la discussió de l’Avantpro-jecte abans que fos aprovat per la mateixa Comissió Ju-rídica Assessora. L’Avantprojecte de la Constitució va ser mal acollit en general. Les esquerres consideraven que es

Crida d’El Imparcial a boicotejar l’Estatut de Catalunya. HMM. El Imparcial (full encartat al diari)

81

Eldebatestatutaridel1932L’Estat integral

perdia l’ocasió d’anar més enllà en qüestions socials i de laïcisme; la dreta, de la seva banda, la criticava pels ma-teixos motius. A Catalunya, a la crítica per no establir el federalisme, s’hi afegia que reservés atribucions exces-sives al poder central i que establís requisits massa rí-gids perquè les regions poguessin assolir l’autonomia. En aquest aspecte, en canvi, els defensors de l’Estat unitari consideraven el text com un greu atemptat contra la «uni-tat nacional».

A causa del debat establert i de l’heterogeneïtat ideo-lògica del Govern provisional, aquest no es mostrà unà-nime a l’hora d’examinar el text i no el va fer seu. Per a sortir de l’embolic va encomanar l’estudi i la possible rec-tificació del text a una comissió parlamentària, constituïda el 28 de juliol de 1931, segons la proporcionalitat numè-rica dels diversos grups parlamentaris. El seu president fou el diputat socialista, professor de dret penal, Luis Ji-ménez de Asúa. La conseqüència de la no-assumpció de l’Avantprojecte constitucional pel Govern va ser que cada un dels seus membres va defensar a les Corts la posició del seu partit en comptes de defensar una única línia go-vernamental. La fórmula política federalista va ser nova-ment rebutjada.

En aquestes circumstàncies, si la República volia con-tinuar comptant amb Catalunya, el territori més decidida-ment republicà de la península i més compromès amb una política reformista, calia salvar el compromís con-tret amb els partits catalans i solucionar el que es va de-nominar el «problema català», tot i que no era exclusiu. Refusat el federalisme, calia donar contingut a la fórmu-la regionalista, però la sola referència a la distribució de competències retornava el debat als seus punts inicials. La voluntat de tranquil·litzar la major part dels sectors i les contínues transaccions van introduir una sèrie de jocs se-màntics que van fer que les contradiccions teòriques en-tre un estat unitari que pretenia ser autonomista s’instal-lessin definitivament. Per a intentar arribar a consensos,

sovint inútils, s’introduïen fórmules noves. En lloc d’utilit-zar la fórmula tradicional de «la Nación española», s’intro-duïa la referència a «España» com a poble sobirà i forma d’Estat; això era interpretat pels unitaristes a ultrança com una renúncia —favorable al catalanisme— a una nacio-nalitat espanyola única. I, en aquest sentit, l’ambigüitat de les fórmules emprades deixava el debat permanentment obert.

La Comissió insistia a rebutjar el model federal i, en re-ferir-se a l’estructura de l’Estat, emprava per primera ve-gada l’expressió «Estat integral». La matriu dels futurs estatuts d’autonomia es trobava en els articles 14, 15 i 16 de la futura Constitució, que fixaven, respectivament, les competències exclusives de legislació i execució per l’Estat, i les matèries en què es podria delegar l’execució, i establia la possibilitat de delegar a les futures regions autònomes l’exclusivitat en totes les matèries que no ha-guessin estat esmentades. El mateix Jiménez de Asúa es considerava en bona part responsable d’aquests articles: «Los catalanes no sólo lo saben, sino que me mostraron en más de una coyuntura su leal gratitud»; ell mateix no es definia com a unitari ni com a federal, però sabia que era titllat despectivament de regionalista, «y como en Ma-drid, el problema que se veía con más volumen era el ca-talán, de catalanista».

L’Estatintegral

Després de negar la viabilitat de les fórmules tradicionals —federal i unitària— la Comissió Constitucional en va pre-sentar una que, en paraules del seu president, pretenia su-perar les anteriors: l’Estat integral. Jiménez de Asúa, a La Constitución de la democracia española y el problema re-gional, posava de manifest que «no se puede sostener el Estado unitario», i, marcant distàncies entre l’Estat federal i l’unitari, defensava l’Estat integral: «[...] vean ustedes qué

82


grandes ventajas tiene el régimen integral sobre el régimen federativo. En las federaciones se parcela el Estado de una manera más o menos conforme a la naturaleza de esas re-giones; pero hay que darles por igual el mismo régimen de autodeterminación. Y cuando nos encontramos en países como en España, con regiones que pretenden su autode-terminación en distinta medida y que tienen en sus perfiles diferentes tradiciones culturales, tratarlas a todas con un régimen igualitario, que la federación supone, es la más insigne torpeza. Fué preciso hallar un régimen en el que pudiesen permanecer unidas al Poder central las provin-cias que quisieran y, en cambio, pudieran demandar su autodeterminación las regiones en la medida en que cada una de ellas fuese capaz de ejercerla. Ese fué el régimen que se siguió en la Constitución española. Pero ese régi-men, además, se seguía en la Constitución de tal modo que no nos obligaba en manera alguna a que la Carta Po-lítica fundamental prejuzgara lo que el Parlamento debía discutir después. [...] Lo que pretendíamos hacer aquellos de nosotros que veíamos la contundente realidad, era no obligarnos en la Constitución a conceder a las regiones de-terminados derechos; pero al mismo tiempo no cerrar el paso a los Estatutos. Es decir, que la Constitución española en ese Título Primero diese posibilidad para todo pero no prejuzgara nada.»

La peculiar fórmula autonomista va despertar l’interès dels constitucionalistes europeus. Autors com M. Gerpe Landín a L’Estatut d’Autonomia de Catalunya i l’Estat in-tegral, i J. A. González Casanova a Federalisme i auto-nomia a Catalunya (1868-1938), recullen aquest interès, com també l’ampli debat generat entre constitucionalis-tes, constituents i polítics espanyols de l’any 1931.

En paraules de Gerpe: «La nova estructuració de l’Es-tat —Estat integral— es presentava, doncs, molt lligada a la federal i a la unitària. Hom podria deduir de la inten-ció del legislador que es tractava d’instaurar un estat que tot i mantenir la unitat sobirana —la competència de les

competències— fos compatible amb l’autonomia de les regions que la reclamessin. Però també podria defensar-se la presència d’una tendència federativa a llarg termini, després de l’acompliment del tràmit de la formació de les regions autònomes.»

Finalment la Constitució definia la forma de l’Estat com un «Estat integral» compatible amb l’autonomia de les re-gions. L’expressió, bé que volia ser de consens, estava mancada de precisió. Gerpe defensa la idea que l’Estat integral és un «Estat unitari caracteritzat per l’autonomia regional».

La Constitució no reconeixia la regió autònoma, la qual cosa vol dir que naixia unitària, amb la possibilitat d’ad-metre en el futur espais autònoms. L’autonomia no és un dret ordinari de les regions, sinó una delegació de l’Estat. Això exclou qualsevol interpretació federal de l’estructura estatal republicana. Concedia a la província o les provínci-es interessades la facultat d’iniciativa per a constituir una regió autònoma, però el projecte havia de ser aprovat per les Corts. Tanmateix, la Constitució no determinava les re-gions, i imposava les condicions per tal que les provínci-es poguessin constituir regions autònomes: ser limítrofes i tenir característiques històriques, culturals i econòmiques comunes, la qual cosa a la pràctica feia coincidir la regió autònoma amb la regió històrica.

En el rerefons de totes les discussions, subsistia un problema polític que no es pot obviar. Catalunya ja havia redactat un estatut i, perduda l’esperança d’una organit-zació federal de l’Estat espanyol, única fórmula que hau-ria revalidat el caràcter sobirà de l’Estatut plebiscitat, la futura constitució que parlava d’«Estat integral» havia de garantir les competències d’aquest i les de la regió autò-noma i no d’una manera genèrica i a posteriori, sinó con-creta i a priori.

El problema polític de fer compatible l’Estatut aprovat a Catalunya amb la Constitució no es va poder resoldre amb cap de les fórmules jurídiques que es van intentar introdu-

83

Eldebatestatutaridel1932L’Estat integral

El president de la Generalitat amb parlamentaris i diputats catalans, reunits a Palau per tractar de la discussió de l’Estatut a les Corts. Primera fila, d’esquerra a dreta: Pere Rahola, Joan Estelrich, Amadeu Hurtado, Josep Sunyol, Joan Loperena, Jaume Aiguader, Joan Puig i Ferreter, Manuel Dolcet, Albert Quintana, Josep Grau, i Manuel Carrasco i Formiguera. Darrere: Eduard Layret, Joan Ventosa, Josep Tarradellas, Lluís Companys, Joan Lluhí i Vallescà, Carles Pi i Sunyer, Ramon d’Abadal, Miquel Santaló, Francesc Macià, Jaume Carner, Jaume Simó i Bofarull, Antoni Maria Sbert, Joan Selves, Josep Bordas, i el doctor J. Soler (que no era diputat). ANC - Fons Francesc Macià (18.04.1932)

84


ir. En aquestes circumstàncies, la contradicció de base en-tre les sobiranies espanyola i catalana sorgiria de nou en el debat parlamentari sobre l’Estatut de Catalunya. Quan es va reproduir, en ple debat de l’Estatut, va anar acompanyat de la monotonia dels discursos historicoacadèmics i de les polèmiques filosoficojurídiques, fins en els detalls més ni-mis d’organització i en el regateig més sòrdid de com pe-tències concretes.

Finalment, l’Estatut de Catalunya deixava d’ésser un ac-te d’autonomia (preceptuat per uns decrets governamen-tals que, segons Royo Villanova, no obligaven la cambra), per a convertir-se en un projecte de llei més. En aquest sentit, quan en una sessió parlamentària l’aleshores minis-tre i diputat catalanista J. Carner va fer referència que l’Es-tatut redactat havia estat condicionat per un decret del Govern provisional, Royo Villanova el va interrompre per afirmar categòricament: «Eso no obliga al Parlamento». En aquestes circumstàncies no era aplicable la fórmula que el mateix projecte pogués ser rebutjat en ple per anticonsti-tucional i presentar un recurs al tribunal de garanties, o bé de redactar-ne un de constitucional; amb la fórmula adop-tada fins i tot se li negava aquest acte de dignitat.

Tal com estaven les coses, tant l’Avantprojecte de la Comissió Jurídica Assessora com el Projecte de la ponèn-cia parlamentària feien inviable l’Estatut de Núria. Alcalá Zamora, en el seu paper de diputat, es va esforçar a tro-bar fórmules de compromís. Finalment la Constitució va ser aprovada el 10 de desembre de 1931. El procés cons-tituent va estar marcat per les relacions entre Catalunya i la República Espanyola i, retòriques a part, no va ser pos-sible assentar constitucionalment el principi d’autonomia regional. González Casanova és categòric: «la constitució republicana de 1931, com a tal, no concedeix a les re-gions espanyoles cap autonomia, ja que transmet a les corts (constituents o ordinàries) la potestat de deliberar sobre la manera com han d’ésser els possibles estatuts regionals en cada cas».

Elsparlamentariscatalans

El 28 de juny de 1931 es van fer eleccions a Corts. Per les circumstàncies especials que hi concorrien, les Corts electes es constituïen en constituents i legislatives. El Go-vern provisional havia modificat les normes electorals: s’establien les demarcacions provincials, i les ciutats de més de cent mil habitants —Barcelona, en el cas de Ca-talunya— formaven circumscripcions pròpies. La llei era complexa; cada votant designava un nombre de candi-dats que oscil·lava, aproximadament, entre el 50% i el 80% dels llocs a proveir. Les vacants s’omplien per or-dre de vots, sempre que el candidat superés el 20% del total dels votants. Si quedaven llocs vacants perquè cap candidat no superava aquesta xifra, s’anava a una segona volta per majoria simple.

El partit majoritari, si era prou fort, podia obtenir la co-pada; que és el que va passar a Lleida.

Les llistes d’ERC van obtenir tots els escons pels quals es presentaven, a pesar de la poca experiència parlamen-tària de les persones que les integraven. Incorporaven a les llistes independents pròxims al partit (J. Carner, A. Hurtado i P. Coromines) i militants d’Unió Socialista de Catalunya (G. Alomar, que després va optar per l’acta de les Illes Balears, o M. Serra i Moret, R. Campalans, etc.), M. Domingo, que mantenia una doble militància amb el Partit Radical Socialista, i figures destacades per les seves campanyes contra la monarquia, com Ramon Franco. La minoria va correspondre als federals, la Lliga Regionalista, el Partit Català Republicà, Acció Catalana, radicals autò-noms i socialistes.

La minoria catalana que en va resultar era liderada per diputats catalanistes, republicans i d’esquerres, la ma-jor part d’ERC, i l’encapçalava Lluís Companys. Ells van ser els qui van portar el pes de la defensa de l’Estatut a Madrid.

85

Eldebatestatutaridel1932Els parlamentaris catalans

Per la ciutat de Barcelona:Jaume Aiguader i Miró,Rafael Campalans i Puig,Joan Puig i Ferreter, Bonaventura Gassol i Rovira,Joan Lluhí i Vallescà,Antoni Xirau i Palau,Josep Dencàs i Puigdollers,Josep Tarradellas i Joan,Josep Riera i Puntí,Àngel Samblancat i Salanova,Antoni M. Sbert i Massanet,Ramon Franco Bahamonde,Raimon d’Abadal i Calderó, Lluís Nicolau i d’Olwer, Joaquim Pi i Arsuaga,* Antoni Jiménez i Jiménez, Pere Rahola i Molinas, Martí Esteve i Guau.

Per la província de Barcelona:Josep Suñol i Garriga,Lluís Companys i Jover,Manuel Serra i Moret,Amadeu Hurtado i Miró,Josep Xirau i Palau,Domènec Palet i Barba,Josep Grau Jassans,Carles Pi i Sunyer,Amadeu Aragay i Davi,Joan Selves i Carner, Josep Bordas de la Cuesta,Josep Ventura i Roig,Salvador Sediles Moreno, Eduard Layret i Foix,* Manuel Dolcet i Carmen.

Per Girona:Salvador Albert i PeyManuel Carrasco i FormigueraMiquel Santaló i ParvorellAlberto de Quintana de LeónJosep Puig d’Asprer,*Joan Estelrich i Artigues, Josep Ayats i Surribas,*

Per Lleida:Francesc Macià i LlussàPere Coromines i MontanyaHumbert Torres i BarberàEpifani Bellí i CastielRicard Palacín i SoldevilaJosep Estadella i Arnó

Per Tarragona:Marcel·lí Domingo i Sanjuán,Ramon Nogués i Biset,Jaume Carner i Romeu,Josep Berenguer i Cros,Joan Loperena i Romà, Jaume Simó i Bofarull,* Amós Ruiz Lecina.*

(*) No es van incorporar a la minoria catalana.

Un cop aprovada la Constitució, l’Estatut es va conver-tir en el centre de l’activitat política catalana i els diputats van aplegar els seus esforços per aconseguir-ne l’aprova-ció. Aquesta circumstància va ser afavorida pel reglament de la cambra, que obligava a la constitució de grups parla-mentaris i afavoria les minories més nombroses. Així, amb la finalitat de lluitar per l’Estatut, als diputats que havien anat a les llistes formades per ERC i els seus aliats de la Unió Socialista de Catalunya (USC) amb els independents J. Carner, A. Hurtado i A. Samblancat, es van unir en la

86


minoria catalana, sota la direcció de Companys, els fede-rals S. Albert, S. Sediles, A. Jiménez i M. Dolcet; el diputat de la Derecha Liberal Republicana E. Bellí; els diputats del Partit Català Republicà M. Carrasco, Martí Esteve, i el ministre L. Nicolau i d’Olwer. Finalment, s’hi van incloure, per a les qüestions referents a l’Estatut, tres dels quatre diputats que ocupaven escons per la Lliga Regionalista: P. Rahola, J. Estelrich i R. d’Abadal.

Els criteris dispars que la minoria mantenia en qüesti-ons com la religió, la legislació referent al camp, i fins i tot la pretensió de M. Domingo (agost del 1931) d’ajornar la presentació de l’Estatut, van crear múltiples tensions en el si de la minoria. De fet, hi havia una necessitat d’unió per a defensar l’Estatut, però en qualsevol altra qüestió les dis-crepàncies es feien paleses i sovint s’actuava per separat segons les pròpies estratègies. Hom veia la voluntat d’ERC de monopolitzar el poder. Aquesta volia tornar a Catalunya amb l’Estatut aprovat i la seva tàctica consistia a vincular-ne l’aprovació amb una política d’aliances en l’àmbit estatal, circumstància que es va reforçar quan ERC es va convertir en un suport clau per al Govern d’Azaña, format després de les eleccions a Corts. En aquestes circumstàncies ERC i la majoria de representants catalans van acceptar la via del pragmatisme i van pactar l’obtenció d’un estatut assumible per les Corts. Una veu discrepant en aquest sentit va ser la de M. Carrasco i Formiguera, que va ser expulsat de la minoria catalana en negar-se a acatar la disciplina de grup i en insistir en la defensa de la integritat de l’Estatut de Nú-ria. Companys ho comunicà a la cambra: «Me importa de-cir, señores Diputados, que la minoría catalana ha acordado considerar que el Sr. Carrasco Formiguera se ha excluido de su disciplina política. Dicho acuerdo lo ha adoptado la mi-noría por unanimidad y de una manera expresa, con asis-tencia de todos los núcleos políticos que la integran. Por lo tanto, quede patente que las sucesivas intervenciones del Sr. Carrasco Formiguera serán producidas por su sola y úni-ca responsabilidad.» (DSCC, 10.06.1932.)

L’EstatutdeNúriapassapelsedàsdelaConstitució

L’Estatut s’havia redactat abans de les eleccions generals. Eren uns moments de provisionalitat republicana en què, amb un govern que aplegava sensibilitats molt diverses, hom s’esforçava a no ferir susceptibilitats aliades i a res-pectar al màxim els sentiments catalanistes. La redacció de l’Estatut no havia estat consensuada, però sí que ha-via estat consultada amb figures preeminents del Govern republicà.

L’eufòria amb què l’Estatut va ser plebiscitat i aprovat a Catalunya no va canviar les formes, però la rotunditat dels resultats va sorprendre més d’un. Era evident que, inde-pendentment de les diferències polítiques internes, entre els diversos sectors socials i els grups polítics hi havia una rotunda voluntat autonomista que calia abordar.

El text va ser dipositat a les Corts en ple debat sobre la Constitució i, tot i que va romandre en espera de ser discutit, era present, per a bé i per a mal, en l’ànim dels constituents; de fet, planejava com una ombra sobre el Parlament, i va protagonitzar moltes de les discussions sobre la Constitució.

D’acord amb el que disposava la llei, l’Estatut s’havia de presentar com un projecte de llei de la República, per tal que les Corts el discutissin i el referendessin o el refes-sin, segons el seu criteri. El primer problema es plantejava amb l’esperit de l’Estatut; aquest havia estat elaborat pen-sant en un model d’estat federal, però la constitució defi-nia Espanya com un «estat integral» i, com ja s’ha dit, no tenia cap vel·leïtat federal.

Com a primer pas abans de ser discutit, el projecte ela-borat a Catalunya fou sotmès a l’estudi d’una comissió dictaminadora que elaborà un nou text a partir d’aquell, d’acord amb el que era adequat als principis constituci-onals.

87

Eldebatestatutaridel1932L’Estatut de Núria passa pel sedàs de la Constitució

El debat parlamentari va ser tens i la campanya orquestrada per alguns diaris de Madrid en contra de l’Estatut va provocar reaccions d’adhesió a Catalunya. Manifestació a favor de l’autonomia convocada pel Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI) a la plaça de la República de Barcelona, davant el Palau de la Generalitat. ANC - Fons Gabriel Casas i Galobardes (24.04.1932)

88


La Comissió encarregada de redactar un dictamen —o projecte d’estatut—, que és el text que seria discutit a les Corts, i no pas l’elaborat a Catalunya, era formada per re-presentants del Partit Radical Socialista (López de Goicoe-chea, Fatrás, i San Andrés); el grup basconavarrès (Bas-terrechea); el partit gallec autonomista (Poza Juncal); el Partit Radical (Lara, Abad Conde, Marco Miranda, Vaque-ro, i García Lozano); Acción Republicana (Bello); el PSOE (Pascua, Bargalló, Sánchez Gallego, Escandell, i De Fran-cisco); el grup agrari (Royo Villanova); Esquerra Republi-cana de Catalunya (Antoni Xirau, i J. Lluhí i Vallescà); el republicà federal (Valle), i l’Agrupación al Servicio de la República (Iranzo). Hi estaven representades les minori-es més importants, i la presidia Luis Bello, del partit d’A-zaña, el nou cap del Govern i home fort de les esquerres republicanes. Es va nomenar una comissió tècnica per a la qüestió econòmica, integrada pels diputats catalans P. Co ro mines i R. Campalans. El Dictamen es va presentar a la cambra el 9 d’abril de 1932; l’Estatut estava llest per a començar a ser discutit. El text de Núria s’havia adequat a la Constitució acabada d’aprovar: hi va desa-parèixer tot indici de federalisme; el català passava de llengua oficial a cooficial; desapareixien del text les matè-ries la legislació i l’execució de les quals ja depenien —segons la Constitució— de l’Estat, i desapareixia també tota la part que feia referència a la legislació social —re-sultat clar del temor socialista a la influència que la CNT pogués exercir en el Govern de la Generalitat—, que seria regulada pel Govern central. Hi va haver modificacions en sentit restrictiu en el camp de l’ensenyament, en la su-premacia de la Generalitat i, sobretot, en el camp de les finances. No totes les modificacions introduïdes, i per descomptat les que s’hi van anar afegint durant la trami-tació parlamentària, es justificaven per la necessitat d’a-dequar el text a la Constitució, la major part responien a pactes amb els intransigents i a la voluntat de salvar l’Es-tatut. El mateix L. Bello va reconèixer les enormes pressi-

ons a les quals la Comissió havia estat sotmesa, tant en el sentit de demanar que fos respectada la integritat del text com en el radicalment contrari.

El contingut del dictamen elaborat per la Comissió va provocar una rebuda diversa a Catalunya; els homes de l’esquerra no amagaven la decepció i l’enuig; per contra, la Lliga se sentia satisfeta amb el text final.

La reacció a les Corts també va ser heterogènia, i res-ponia tant a actituds personals com a consignes de partit. A pesar de la transformació soferta pel text, homes com Maura, Sánchez Román i Ortega y Gasset es van mante-nir en una posició obstinada i es van negar a aprovar el dictamen —en la fase de debat a la totalitat del projecte— per una qüestió de sobirania. Amb l’article 1 a la mà, que afirmava que «Cataluña es un Estado autónomo dentro de la República española», van tornar a plantejar la qües-tió de la inviabilitat del federalisme i la discussió sobre el concepte de sobirania que ja s’havia esgotat durant la dis-cussió de la Constitució.

Es va al·ludir insistentment a les qüestions sobre la in-conveniència de concedir als catalans autonomia econò-mica i en l’àmbit del manteniment de l’ordre públic en uns moments de crisi econòmica i social (Maura). S’afir-mava que l’autonomia que reclamava Catalunya era in-compatible amb la unitat d’Espanya (Sánchez Román). I Ortega divagava sobre el que ell anomenava «la neuro-si catalana» respecte al tema de la sobirania; defensava la unitat de destí d’Espanya i recordava que «todas las cosas subversivas que han acontecido en España desde hace muchísimos años vinieron de Barcelona». (DSCC, 13.05.1932.)

Els que el defensaven insistien en el caràcter represen-tatiu que tenia el text més enllà de les diferències entre els partits catalanistes (Abadal); en la defensa dels drets liberals i democràtics davant l’estatolatria monarquitzant d’Ortega (A. Xirau i A. Hurtado); en el caràcter democrà-tic de la sobirania que va de baix a dalt, i no a la inver-

89

Eldebatestatutaridel1932L’Estatut de Núria passa pel sedàs de la Constitució

M. Azaña, amb periodistes i diputats, entre ells Lluís Companys, al Congrés, després del discurs en què va fixar la posició del Govern davant la «qüestió catalana». HMM. Ahora (28.05.1932)

90


sa, i defensaven que la Generalitat era un organisme més de l’Estat (Nicolau i d’Olwer); s’insistia que hom no podia transi gir en l’Estatut, puix que ja el debat sobre la Cons-titució havia comportat una transacció entre la voluntat federal de Catalunya i la voluntat unitària de la Repúbli-ca. Sobre això deia Nicolau i d’Olwer: «[...] aquí vinimos muchos con la esperanza fundada, fundadísima —la his-toria de la revolución nos daba derecho a ello— [...] de que se iba a estructurar la República federal; la República federal se desvaneció; y como transacción entre la Repú-blica federal y el Estado unitario, legado por la monarquía, llegamos a esta fórmula transaccional que es la Constitu-ción». (DSCC, 19.05.1932.)

Manuel Azaña, com a cap del Govern, va adoptar una actitud decididament combativa a favor de l’Estatut. Els seus arguments —d’un gran pes doctrinal i amb molta elo-qüència política— se centraven en la decisió de crear un veritable Estat espanyol, i amb el convenciment que per a arribar a ser-ho havia d’integrar socialment les classes treballadores revolucionàries i, territorialment, les regions amb més desig d’autonomia. En el discurs que va fer a les Corts en defensa de l’Estatut va traçar un paral·lelisme en-tre monarquia liberal i centralisme, i va arribar a la conclu-sió que Catalunya havia gaudit, abans dels Borbó, de més autonomia que la que ara hom li concedia amb la Repú-blica. Per ell, la creació d’un veritable estat modern era in-separable d’una república que emparés la unitat efectiva d’Espanya mitjançant el respecte a l’autonomia de les re-gions amb personalitat pròpia com Catalunya.

L’Estatut es va començar a discutir el 6 de maig de 1932. Inicialment es va fer el debat a la seva totalitat, i més tard, de cadascun dels seus articles. Malgrat les mo-dificacions fetes per la Comissió d’Estatuts i els esforços per a arribar a una situació de consens durant el mes que va durar la discussió a la totalitat, en acabar els sectors més reaccionaris es mantenien intransigents davant de qualsevol avenç autonòmic.

ComportamentdelsdiversosgrupsalParlament

El Govern d’Azaña s’havia compromès amb Catalunya i estava decidit a tirar endavant l’Estatut. La discussió parla-mentària havia de delimitar i concretar l’abast de l’autono-mia, però aquesta estava pràcticament garantida. Tanma-teix, els adversaris de l’Estatut van aconseguir mi nimitzar al màxim el contingut autonòmic i obstruir la marxa par-lamentària posant traves de tota mena per retardar-ne l’aprovació. Cada un dels textos (el de Núria, el de la Co-missió parlamentària, l’aprovat per les Corts el 1932) era més restrictiu respecte a l’anterior.

Van caldre més de quatre mesos de discussions per a aprovar l’Estatut. Com posava de manifest Amadeu Hur-tado: «Ningú [a les Corts] no es declarava contrari a l’au-tonomia de Catalunya, però, a l’hora de concretar, ningú no acceptava l’autonomia que nosaltres demanàvem, i no pas per excessiva, sinó per qüestió de principis.» El to de la discussió sovint va ser tens. Molts diputats havien ma-

Vinyeta que mostra els esforços d’Azaña per tirar endavant l’Estatut. AHCB-H. Mirador (16.06.1932)

91

Eldebatestatutaridel1932Comportament dels diversos grups al Parlament

nifestat amb claredat la seva disposició d’obstaculitzar el debat i d’impedir, si podien, l’aprovació de l’Estatut.

Diputats del molt conservador partit agrarista com Mar-tínez de Velasco, Royo Villanova, etc., i altres més mode-rats com Abilio Calderón o Miguel Maura, van treballar en aquest sentit. Així mateix, republicans com Ortega y Gas-set, Sánchez Román, Unamuno, i els radicals en general, es van mostrar poc respectuosos amb les aspiracions ca-talanes i força oposats al projecte.

El president de la cambra, J. Besteiro, va tolerar la pràctica d’un obstruccionisme deliberat, i va ser la ferma decisió d’Azaña de tirar endavant l’Estatut la que va de-sencallar el procés. Azaña era ben conscient del desafia-ment a què es volia sotmetre el Govern i no deixava d’acu-sar directament els causants i d’assenyalar les formes concretes amb què es volia destorbar la discussió. Ho va fer explícit en diversos discursos i, intel·ligent i histriònic com era, va entendre des del primer moment la dinàmi-ca que adoptaria el debat, de la qual va deixar constància en unes lacòniques anotacions en el seu diari, el mateix dia que va començar el debat a les Corts: «Ha comenza-do la discusión del Estatuto. Maura, con grandes propó-sitos de serenidad y de prometer un debate de “altura”. Mucho ha tenido que dominarse, porque es violentísimo, y el proyecto le carga. Companys, palabras inocuas; cor-dialidad, República. Mucha gente en el salón. Tópico del día: ¡Qué bien empieza! ¡Cuanta serenidad! Todo el mun-do tiene miedo al asunto, y hoy se formaban la impresión de que el debate pasará así, con disertaciones sin contro-versia. ¡Ya verán! En el despacho de ministros nos hemos reunido después casualmente Largo, Ríos, Casares y Ra-mos. Comenzamos la sesión. Casi nadie, si no es Casa-res, va de frente en este asunto. Fernando [es refereix al ministre Fernando de los Ríos] frunce el ceño y “se pone” muchos problemas. Siento que en torno mío hay curiosi-dad, un poco de temor por lo que puede ocurrir, y esca-sos medios que me ayuden.

»He vuelto al ministerio un tanto desalentado y de mal humor. Arrecia una bárbara campaña contra el Estatuto. Muchos, en las Cortes, van a sumarse a ella, previendo que es trance difícil para el Gobierno, y están a la es-pera.»

El debat va ser dur i, a la llarga, tediós, però, tanma-teix, l’alçada intel·lectual i la violència dialèctica utilitzada en el si de la cambra no deixaven de ser una posada en escena; una altra qüestió fou l’enfrontament que aquest discurs va generar fora del Parlament. El comportament a l’interior de la cambra responia als usos parlamentaris del moment; s’admetien les interrupcions brusques i el diàleg espontani entre qui tenia l’ús de la paraula i qualsevol di-putat que se sentís al·ludit o interpel·lat, tal com reflecteix el diari de sessions.

Els grups parlamentaris van mantenir comportaments diversos. El PSOE formava part de la coalició governamen-tal presidida per Azaña i, per tant, va assumir la qüestió de l’autonomia catalana. Tanmateix, la participació del PSOE en el debat parlamentari no fou destacable; s’havia designat Azaña com a portaveu de la coalició i, disciplina-dament, amb algunes individualitats que van fer manifes-ta la seva oposició, va donar estricte suport al Dictamen de la Comissió, i solament es va abstenir majoritàriament en la votació de l’article 10 del Dictamen, referit a la crea-ció de centres d’ensenyament propis. Indalecio Prieto i Luis Araquistain, contraris a l’autonomia basca, represen-taven el sector que més s’oposava a l’Estatut dins del par-tit. Independentment de la votació final, alguns articles van ser difícils d’acceptar (el 2, el 5 i el 7, especialment), i van obligar els partits de la coalició governamental a su-mar esforços i vots per a tirar-los endavant.

El Partit Radical, fora del Govern, era el partit més nom-brós situat a l’oposició. Havien començat demostrant una actitud indefinida respecte a l’Estatut; estaven a l’oposició, però, per principis, tampoc no es podien identificar amb els sectors més conservadors de la cambra. Lerroux, de-

92


magog contumaç, paradoxalment, només va debatre en una única ocasió en la discussió de l’articulat (14.07.1932), a més del discurs inicial. Al llarg de tot el procés va adop-tar una actitud expectant. Lerroux insistia que no s’oposa-ven a l’autonomia de Catalunya; la qüestió, segons ell, es-tava en quines eren les condicions i de quina manera s’hi accedia. Tanmateix, l’abstencionisme que va mostrar està en la línia de posada en escena de les discussions; calia

mostrar oposició al Govern. Van refusar alguns articles, més per marcar distancies amb el Govern que no pas per-què dissentien pròpiament del seu contingut. El vot final va ser afirmatiu.

Els diputats del Partit Socialista Radical, amb Marcel·lí Domingo com a figura rellevant, van tenir una participa-ció molt curosa i, en general, conciliadora. Van ser una minoria activa en defensa del Dictamen de la Comissió i en resposta als compromisos que havien adquirit amb el Govern.

Els diputats d’Acció Republicana van donar suport de-cidit al Dictamen tal com l’havia deixat la Comissió. Era el partit d’Azaña, i ell assenyalava en cada moment quina era l’actitud del Govern, sempre propícia a una entesa amb Catalunya. Azaña i el seu home a la Comissió, Luis Bello, comprenien la necessitat d’arribar al difícil equilibri entre les reivindicacions catalanes i els recels de les Corts.

Pel que fa als partits gallecs autonomistes, tant Caste-lao com Casares Quiroga, Poza Juncal, etc. van mostrar sempre una actitud favorable a l’Estatut. La mateixa ac-titud va mostrar el grup basconavarrès, en què dominava el Partit Nacionalista Basc. Reclamaven la plenitud de po-ders per a la Generalitat. Li van donar suport en tot, i en la qüestió en què es van identificar més amb els catalans va ser en la de l’ensenyament.

Un grup prestigiat a la cambra pel seu caràcter intel-lectual i elitista era l’Agrupación al Servicio de la Repúbli-ca. Era una plataforma fundada el febrer de 1931 que no pretenia rivalitzar amb els partits, i havia sorgit amb l’es-perit de reflexionar i difondre els principis republicans i mobilitzar les consciències a favor de la República. Ortega y Gasset, Gregorio Marañón, Unamuno i Ramón Pérez de Ayala n’eren alguns dels impulsors. Pel que fa a l’Estatut, alguns d’ells, com Unamuno i Ortega, van mostrar una actitud moltes vegades anticatalanista. El jurista Sánchez Román va ser un dels homes més actius en la discussió de l’articulat. En la qüestió de l’idioma eren defensors de

Alejandro Lerroux, cap del Partit Republicà Radical, sortint del Congrés després de pronunciar el seu discurs sobre l’Estatut. HMM. Ahora (21.05.1932)

93

Eldebatestatutaridel1932Comportament dels diversos grups al Parlament

la cooficialitat, i van coincidir en la demanda d’una doble universitat. Com a grup van fer una defensa de la unitat cultural i lingüística de l’Estat, que no era altra cosa que la defensa de la cultura castellana, de la qual eren els mà-xims exponents del moment.

Unamuno no va entendre la idea de Catalunya ni va ac-ceptar el plantejament autonòmic. Digué: «Hablar de na-cionalidades oprimidas es sencillamente una mentecata-da; no ha habido nunca semejante opresión, y lo demás es envenenar la historia y falsearla.» (DSCC, 02.08.1932.) Aquesta concepció, que en èpoques anteriors havia estat matisada en el creatiu diàleg mantingut amb el poeta Jo-an Maragall, ara s’alimentava amb l’animadversió que li inspirava tot desig nacionalitzador del seu País Basc na-tal. Ell va proposar definir Catalunya com «un núcleo polí-tico-administrativo», resultat de l’organització administra-tiva de les quatre províncies.

La llengua i l’ensenyament van ser altres punts en què Unamuno va mostrar una actitud molt combativa. Va pro-testar pel fet que els funcionaris haguessin d’aprendre el català i, pel que fa a l’escola (art. 7) demanà prioritat per a la llengua castellana en tots els centres d’aprenentatge de Catalunya, i que l’ensenyament oficial fos en aquella llengua. Es va oposar a la universitat autònoma, i va negar atribucions al Govern en matèria d’ensenyament.

Altres partits minoritaris, com Derecha Liberal Repu-blicana, el Partido Liberal Demócrata Independiente, i el Par tido Republicano Independiente, els monárquics, etc., van mantenir actituds oscil·lants.

Els partits republicans federals van tenir un paper no massa destacat en la discussió; partien de la premissa que l’Estatut no era federal però van intentar mantenir un debat constructiu en sentit federalitzant.

Repàs històric a l’actitud de Lerroux respecte al catalanisme. AHCB-H. Mirador (28.07.1932)

94


El que va abanderar l’oposició total a l’autonomia va ser el Partido Agrario, omnipresent al llarg de tot el debat amb una actitud impertèrritament rebentadora. Van utilitzar re-iteradament els conceptes de separatisme, d’incapacitat política... Com a grup parlaven insistentment de l’empo-briment de l’Estat si es concedia l’autonomia. El vot va ser sempre negatiu.

Altres grups minoritaris, seguint l’actitud del partit agra-rista, van practicar una política de boicot durant tota la tramitació de l’Estatut. Tenien pocs diputats a les Corts; eren partits d’àmbit estatal, centralistes i oposats a tot ti-pus de descentralització; tenien uns interessos econòmics i professionals ben determinats que veien, d’una manera infundada, perillar en una Catalunya autònoma. Tal com posa de manifest Josep M. Roig i Rosich «representaven els terratinents castellans enfront de la burgesia industrial catalana; procuradors d’una Espanya imperial i retardatà-ria que es recolzaven en el tradicionalisme d’importants sectors de la població de les regions centrals; també mo-nàrquics i reformistes als quals espantava la mateixa Re-pública i els aires renovadors i progressistes del govern Azaña. I, finalment, el Partit Radical interessat a provocar una crisi dins la coalició governamental (d’aquí els esfor-ços perquè es definissin les minories que la integraven davant qüestions determinades, i en concret els socialis-tes en discutir-se el títol de finances i d’altres). Crisi de la qual ells serien els principals beneficiats.»

Els diputats catalans van denunciar amb insistència un comportament quasi de boicot contra l’Estatut i la passivi-tat de la cambra. A mesura que la discussió s’anava eter-nitzant, el desencantament i la protesta dels catalans ana-ven en augment. M. Carrasco i Formiguera i L. Companys coincidien a assenyalar que la trajectòria que seguia l’Es-tatut l’anava deixant desdibuixat i que, si no s’hi posava remei, a més d’arribar tard podia passar que a Catalunya ja no li interessés (DSCC, 02.08.1932).

La tàctica emprada pels obstruccionistes era demanar la retirada del Dictamen només que per a introduir-hi mo-dificacions mínimes, o bé demanar que es retardés la dis-cussió fins que no fossin aprovades altres lleis generals. S’hi van presentar més de tres-centes esmenes i vots par-ticulars. Se sol·licitaven constantment votacions nominals per a decidir una esmena o un vot particular. Alguns di-putats insistien a fer intervencions llargues, provocadores i fins i tot insultants. Els diputats obstruccionistes insistien a explicar el vot, la qual cosa servia per a repetir argu-ments ja exposats i enfarfegar el debat. S’afirmava l’exis-tència d’un enfrontament entre «el poble espanyol» i l’ac-titud del Govern que s’intentava crear a base de mítings i campanyes que comportaven fortes tensions a les sessi-ons de la cambra. El 10 d’agost el president de les Corts tallà radicalment aquesta pràctica.

El debat parlamentari sobre l’Estatut s’hauria allargat molt més si el frustrat intent de cop d’estat del general Sanjurjo a Sevilla (10 d’agost de 1932) no hagués impel-lit, momentàniament, els diputats republicans reticents

Full volant en què es demanava que no es retallés l’Estatut. BPR-CEHI

95

Eldebatestatutaridel1932Intervencions parlamentàries

amb l’Estatut a fer front comú al costat del Govern per a donar estabilitat a la República.

La tramitació parlamentària de l’Estatut es va fer en paral·lel a l’altra «gran» llei de la República, la Llei de re-forma agrària, l’aprovació de la qual va coincidir en les mateixes dates, i contra la qual també anava dirigit el pro-nunciament de Sanjurjo.

El cop militar de Sanjurjo, bé que immediatament con-trolat, va significar un punt d’inflexió en el debat estatutari. Quan es va produir l’aixecament, tota la conflictivitat que s’havia anat posant de manifest durant els mesos prece-dents es va moderar i l’amenaça involucionista va propici-ar una política de pactes. El mateix manifest de Sanjurjo no era estrictament contra la República, sinó explícita-ment contra el Govern d’Azaña, la Constitució republicana i l’obra legislativa de les Corts, sobretot pel que feia refe-rència a les qüestions religiosa, militar i autonòmica.

El clima que es creà després del fracàs del cop de San-jurjo va afavorir l’acceleració del debat parlamentari i l’aprovació de l’Estatut. Els republicans es van adonar que calia consolidar el règim al preu que fos, i això només es podia aconseguir incorporant-hi els que encara podien sostenir la república reformista: les classes mitjanes, els autonomistes, el moviment obrer i els camperols. A Cata-lunya, tots aquests sectors convergien en la fundació d’un nou partit hegemònic en work in progress —Esquerra Re-publicana de Catalunya— i en l’existència d’un sindicalis-me anarquista fort.

Intervencionsparlamentàries

El 6 de maig de 1932 es va iniciar a les Corts la discus-sió de l’Estatut, nou mesos després d’haver estat aprovat pels catalans. En realitat, el que es debatia era el Dic-tamen elaborat per la Comissió; la tramitació va ser un procés llarg i penós. Els tics del centralisme més atàvic i

els recels vers el «separatisme» van aflorar ràpidament. El dret a l’autonomia de Catalunya es convertí en un rega-teig crispat, que acabà desdibuixant notablement l’Estatut votat pels catalans.

La minoria catalana va acabdillar la defensa del text es-tatutari, eren els parlamentaris L. Companys, cap de la minoria, i R. Campalans. Tanmateix, va ser decisiva la in-tervenció d’un home tan poc sospitós d’autonomista com Azaña, que arribà a afirmar, en el cèlebre discurs del 27 de maig de 1932, que l’autonomia de Catalunya era un dret inalienable del poble català que només es podia con-culcar «desde la óptica de la malevolencia, de la ignoran-cia o de la rutina».

Primer es va discutir la totalitat del Dictamen; després, cada títol, i a continuació, cada article. Finalment es vota-ren els articles un per un, la qual cosa va significar que el text que havia sortit de la comissió parlamentària també fos modificat substancialment. Els mesos de maig i juny es va discutir i aprovar el títol I; el juliol i l’agost, els títols II i III; en total quinze articles. Durant els vuit primers dies del mes de setembre es va aprovar la resta de l’articulat.

Immediatament es van presentar per a ser llegits en el Ple nombroses esmenes i vots particulars dels diputats, la qual cosa va fer que la tramitació del projecte fos molt i molt lenta, i de vegades, fatigosa. Les esmenes presenta-des afectaven les qüestions bàsiques de l’Estatut: natura-lesa i abast de l’autonomia, competències i hisenda.

D’acord amb el que establia la Constitució, l’Estatut s’havia de presentar com un projecte de llei del Govern de la República, i les Corts, fent ús de la seva sobirania, l’ha-vien de debatre en tota l’amplitud de la paraula. De fet, ara començava el debat autonòmic que la redacció de la Constitució havia fet filigranes per obviar. I, altre cop, es va tornar a discutir sobre la legitimitat de l’Estatut.

L’Estatut de Núria s’havia pensat perquè fos desenvolu-pat en el marc d’una constitució federal o, almenys, auto-nomista; ara, ja que aquestes condicions no es donaven,

96


el text no era per ell mateix constitucional. En aquestes circumstàncies es tornaren a reobrir debats sostinguts durant la tramitació de la Constitució.

La discussió es va produir en un context de crisi eco-nòmica i de malestar social generalitzat. Des dels primers passos de l’Estatut de Núria fins a l’aprovació definitiva del text del 1932, es van viure moments crucials de mo-dificació de les circumstàncies fundacionals de la Repú-blica. L’Estatut es debatia quan el Govern de la República havia perdut, amb la sortida d’Alcalá Zamora, que tornà com a president de la República, i Maura, heterogeneïtat i cohesió, però al mateix temps s’havia consolidat la projec-ció d’un líder indiscutible, Azaña. Aquest imposà els seus principis reformistes, i aquest fou el seu Estatut.

El debat sobre l’Estatut va ser molt cru i enutjós. El text passà de ser redactat en l’ambient de suport de la pri-mera eufòria republicana, a ser objecte d’una forta cam-panya de repudi, orquestrada pels nuclis recalcitrants del castellanisme, però també per sectors molt heterogenis que es revestien d’una aurèola de reformisme democrà-tic; hi havia des de demagogs fins a intel·lectuals d’alça-da. Fruit de la radicalitat de l’època republicana, el debat —els discursos del qual reproduïm en el DVD adjunt— va ser substancialment més ric que el que es va fer durant la transició.

Homes com Maura, el jurista Sánchez Román i el filò-sof Ortega y Gasset van prendre posicions en un pla in-transigent, i, en la fase de debat de la totalitat del projec-te, es van negar a aprovar el Dictamen per una qüestió de sobirania. L’article 1 afirmava: «Catalunya es un Estado autónomo dentro de la República española», i això els va permetre tornar a treure la qüestió del federalisme, que ja havia estat rebutjada en el debat de la Constitució. Mau-ra plantejava la inconveniència de concedir als catalans autonomia en qüestions econòmiques i de manteniment de l’ordre públic en moments de crisi econòmica o social. Ortega y Gasset es refermava en la irresolubilitat del que

s’anomenava problema català, i Sánchez Román, per po-sar algun exemple, s’excusava en la pretesa inexperiència dels legisladors republicans per a abordar temes que ha-vien de transformar radicalment l’Estat.

Tanmateix, L. Bello s’esforçava inútilment a explicar els fonaments del Dictamen que es discutia, i personatges com Castelao posaven de manifest, sense obviar les dis-crepàncies, la fraternitat i la conjunció d’idees que mante-nien amb el catalanisme.

En defensa de l’enunciat de l’Estatut, les estratègies ar-gumentals de la minoria catalana reiteraven, per damunt de les controvèrsies jurídiques, la condició de representar un comú denominador de la ciutadania del país. Els més arriscats (Antoni Xirau i Amadeu Hurtado) apel·laven a l’Espanya liberal, hereva de les doctrines republicanes del patriarca del federalisme hispànic, Francesc Pi i Margall. Altres, com Lluís Nicolau i d’Olwer, al·legaven que l’auto-nomia garantia i articulava la sobirania democràtica de l’Estat, enfront de l’atàvic uniformisme imperial sancionat per la monarquia borbònica. Plantejaven l’afer de l’Estatut com la possibilitat històrica d’assumir la inserció de Cata-lunya a Espanya.

Hurtado, bon argumentador polític, utilitzà durant tot el debat un llenguatge clar i no va permetre que les disquisi-cions teòriques enterbolissin el seu programa d’acció po-lítica. Ell i bona part de la minoria catalana s’enfrontaren en un debat dialèctic amb els intel·lectuals més eminents d’aquell moment (Ortega i Unamuno). En els seus discur-sos sovint van al·ludir a un substrat intel·lectual comú his-pànic, especialment a l’esperit de l’escola krausista de la Institución Libre de Enseñanza.

Dels discursos dels parlamentaris catalans destaca l’e fectivitat d’Humbert Torres i el sentit polític pràctic de Martí Esteve. Carrasco, amb una manera molt personal d’expressar-se, va tenir intervencions brillants, conceptu-alment va demostrar amplitud de mires i capacitat per a entrar en l’argument dels rivals polítics; tot i que era bri-

9797

Carta del polític conservador Ángel Ossorio y Gallardo a Lluís Duran i Ventosa en ple debat sobre l’Estatut. Ossorio, jurisconsult reconegut, havia estat governador civil de Barcelona, molt lligat a la política catalana. ANC - Fons Manuel Duran i Bas - Lluís Duran i Ventosa (19.07.1932)


98


llant en l’argumentació li va faltar capacitat de transacció, fins que va ser expulsat de la minoria catalana.

El discurs dels diputats de la Lliga va ser clarament so-lidari amb l’Estatut. Abadal, que es mostrà com un actor polític secundari en aquest debat, insistia a separar l’Es-tatut d’una política de partit i defensar-lo com un projecte de Catalunya. Estelrich, per la seva banda, deixà molt clar que la Lliga estava desplaçada del Govern a Catalunya, però va fer una lectura transversal del nacionalisme i en ressaltà els aspectes integradors.

A. Xirau i R. Campalans van respondre, al seu torn, als recels i els atacs d’Ortega, Maura i Sánchez Román. En la seva intervenció, Campalans, davant l’imperialisme més o menys implícit en el castellanisme d’Ortega, invocà l’anti-imperialisme de fra Luis de León com l’Espanya que li era pròxima, i exposà el que la minoria catalana reclamava d’una manera molt simple: «Lo que Catalunya desea, por simple cuestión de dignidad, como lo desean todos los pueblos que han llegado a un cierto grado de conciencia de la comunidad de carácter, es simplemente ser regida y administrada en su propia lengua.» I continuava: «El ideal catalán es muy claro y no se agotará hasta que se reali-ce en Cataluña esta cosa tan humana, tan elemental, de que nosotros seamos regidos y administrados en nuestra lengua.»

El 3 de juny, quan el president de la cambra tanca-va la novena sessió i es donava per enllestit el debat a la totalitat del projecte, Royo Villanova, un dels adversaris més destacats de l’Estatut, encara sol·licitava la retirada del projecte per a tornar-lo a redactar. Era una actitud de-sesperadament entorpidora que va ser rebutjada per 177 vots contra 17. En aquesta demanda li van donar suport Gil Robles (Acción Popular), i els seus grups respectius.

Després dels torns a la totalitat, Ortega va demanar la rectificació per respondre a les intervencions que va sus-citar la seva intervenció inicial (DSCC, 02.06.1932). Rec-tificà les pròpies paraules per acostar-se als plantejaments

azañistes. Refutà l’atac personal dels seus adversaris, i es dirigí directament a Xirau, Franchy i, eminentment, a Hurtado, que li havia dedicat bona part del discurs. El to admonitori de les seves paraules anticipa la llegendària decepció d’Ortega sobre la República, que segons ell era excessivament popular quan la somiava d’elits. Mostrà la seva incomoditat per la complaença, o la indiferència, amb què la cambra va escoltar les crítiques que Hurtado li havia dirigit, deixant traslluir la seva megalomania patrí-cia. Sentí, amb un excés de sensibilitat, que Hurtado els acusava, a ell i els seus antecessors, de monàrquics, i el filòsof emfasitzà que la crítica rebuda era el preu que ha-via de pagar pel seu abrivat esforç d’equanimitat sobre la qüestió catalana.

A partir d’aquí les opinions que exposà en el seu dis-curs ja no foren personals sinó doctrinals. Era inevitable recuperar el debat sobre la sobirania des de l’àmbit del poder sobirà. Etimològicament el poder sobirà és el pri-mer per damunt dels altres poders. Delatava la seva for-mació germanística en la seva deriva històrica en què re-trocedia a l’edat mitjana i als segles XVI i XVII (sense fer referència al dret romà): «El soberano es Dios, origen y fuente de todo y por lo tanto de todo poder.» En l’últim pa-ràgraf de la seva intervenció aclaria a Hurtado que ningú no discutia l’Estatut sinó que es discutia sobre l’Estatut i les seves competències, i explicitava, citant-se a si mateix: «[...] el problema catalán es un problema español, y Es-paña tiene que acogerlo con más entusiasmo cuanto más nacionalmente sienta las cosas [...] por algo que es esa unidad de raíz, esa unidad de soberanía, de convivencia profunda, con todos los pueblos españoles, nosotros te decimos que no hay equívoco, ni confusión, ni obscuri-dad ninguna en este punto, sino que esa comunidad de Estado entre todos los pueblos españoles queda intacta y como siempre.»

En la mateixa sessió va intervenir Maura. No ho va fer per contestar les paraules dels catalans, sinó la interven-

99


Impressions de La Rambla sobre el debat de l’Estatut al Congrés (16.05.1932). AHCB-H. La Rambla

100


ció d’Azaña, de tal manera que en transcriví, polemitzant, llargs paràgraf dels punts més arriscats, emfasitzant que afavorir la resolució dels processos estatutaris quan enca-ra no estava consolidada la República, era, com a mínim, arriscat. Maura acabà d’una manera apocalíptica amb un «¿No comprende SS [referint-se a Azaña] que el país tie ne sobrados motivos para alarmarse cuando lo primero que ve como concepción del Estado, al frente del Gobier no, son las cuadrigas galopantes tirando de un carro desarti-culado porque España aún no es nada? ¿No comprende SS que adonde vamos es a estrellarnos con el carro?»

Tot seguit, Melquíades Álvarez, amb una oratòria prò-pia del segle XIX i un gran sentit del pragmatisme, va ma-nifestar que «de todos los quebrantos» que li comportava l’Estatut, tal vegada el més gran era el de la hisenda, una qüestió cabdal que despertava molt d’interès.

En la seva darrera intervenció en la discussió de la to-talitat, Azaña va reconduir el discurs altisonant de Mel-quíades Álvarez a paràmetres del programa del debat de l’Estatut del 1919, quan el vell polític liberal reconeixia a bastament més competències de les que ara es planteja-ven. En resposta a Ortega, no entrà en disquisicions políti-

Vinyeta publicada a El Imparcial contra l’Estatut (01.07.1932). HMM. El Imparcial

101


ques sobre la sobirania, celebrà que aquest coincidís amb ell en el reconeixement dels principis del dret a l’autono-mia per damunt de les discrepàncies sobre els seus con-tinguts, i concretament amb el traspàs de l’ordre públic a la Generalitat amb l’apreciable suplement de reconeixe-ment, no exempt d’ironia per part d’Azaña, que donava la «benedicció», per «imparcial» del reconegut intel·lectual.

I recordà a Maura, ara amb una actitud discrepant res-pecte a l’Estatut, la coresponsabilitat que, com a ministre de Governació que era, tenia en les decisions preses du-rant l’etapa del Govern provisional.

El debat de l’articulat va començar el 3 de juny. Es van acumular les esmenes i els vots particulars, i els punts més debatuts van ser la llengua, l’ensenyament, l’autono-mia judicial, el control de l’ordre públic i l’aplicació de la legislació social.

Durant el debat hi va haver nombrosos incidents, in-tents de modificar a fons el projecte estatutari, amenaces dels diputats catalans de deixar el Parlament, i una cam-panya generalitzada de la premsa, d’organitzacions i de grups d’arreu d’Espanya en contra de l’Estatut.

Com ja s’ha dit, les Corts discutien simultàniament l’Es-tatut i el Projecte de reforma agrària, mentre hom pre-sentava diversos projectes de llei que desenvolupaven els principis laïcistes de la Constitució. A Catalunya se succe-ïen les protestes a causa de la lentitud en la tramitació i les modificacions que hom hi anava fent.

Per González Casanova sembla clar que un dels mo-tius principals que van dificultar un reconeixement més gran de les autonomies regionals va ser la necessitat que la burgesia republicana tenia de controlar el moviment in-surreccional dels obrers camperols o industrials des d’una centralització del poder de repressió. A partir de la procla-mació de la República fins a la discussió de l’Estatut, el teló de fons va ser la radicalització de la lluita anarcosindi-calista, els esforços del partit socialista per a dominar les seves pròpies masses a fi d’impedir la ruptura amb la bur-

gesia i l’esfondrament de la República, l’enfrontament en-tre les autoritats republicanosocialistes amb el moviment obrer, el protagonisme —tradicional— de Barcelona i Ca-talunya en la lluita proletària, amb el paral·lelisme conse-güent i ja conegut entre revolució social i nacionalisme: el famós «rojoseparatismo» de les dretes.

La transacció a què s’havia arribat amb els «unitaris-tes» durant el debat constitucional no fou més que una simple demora en la discussió sobre el dret que Catalu-nya tenia de ser una regió autònoma dins l’Estat espanyol. Ja ha quedat clar que no hi havia un reconeixement cons-titucional previ de l’autonomia. Catalunya havia de pre-sentar un estatut que seria debatut com a projecte de llei, per tal que les Corts, en ús de la seva sobirania, el reela-boressin segons el seu criteri.

Es plantejà fins i tot la legitimitat de l’Estatut que Macià havia lliurat al Parlament, quan hi havia un evident buit constitucional. Després de les subtileses del debat consti-tucional, la formulació de l’Estatut s’interpretava com una tossuderia dels catalans, i la rapidesa amb què va ser pre-sentat, com una insuportable precipitació dels catalans per a dotar-se d’un estatut sense esperar la Constitució espanyola.

Davant tots els retrets, que de vegades esdevenien in-sults, que es van formular, calia preguntar-se si Catalunya podia suportar els seus afanys de crear una societat no-va. La resposta ha de ser afirmativa, i els esforços fets van marcar d’una manera prodigiosa tota una generació.

102102


La caricatura

La caricatura és una manifestació paraartística, pròpia de societats culturalment obertes que admeten l’heterodòxia i la dessacralització. És la quinta essència de la desmitificació i, quan manté la sagacitat desinhibida, assoleix una de les seves fites: revelar el que la realitat política i les seves cròniques periodístiques simbiòtiques no acostumen a do-nar-nos.

Pel seu component irreverent, la caricatura era un mitjà utilitzat profusament, des del segle xix, sobretot pel radi-calisme popular.

El dibuixant Nicanor Álvarez Díaz, conegut amb el pseudònim d’Alejandro Sirio, va il·lustrar amb les caricatures de molts dels diputats de les Corts de la República el recull de cròniques parlamentàries, d’un humorisme escèptic i corrosiu, que l’escriptor d’origen gallec Wenceslao Fernández Flórez (la Corunya, 1885 - Madrid, 1964), periodista elegant i ocurrent, havia publicat a l’ABC («Acotaciones de un oyente»).

Sirio (Oviedo, 1890 - Buenos Aires, 1953), emigrant asturià a l’Argentina, es va introduir com a dibuixant en la premsa de Buenos Aires gràcies a l’impacte que els figurins dels aparadors de la sastreria on treballava van causar en el director de la revista Caras y Caretas d’aquella ciutat. Així va començar la carrera fins a convertir-se en un dibui-xant famós.

Malgrat l’essència obligada de la caricatura, Sirio sempre fou un dibuixant decorativista i resolutiu.

Santiago Alba (Zamora, 1872 - Sant Sebastià, 1949). Partit Republicà Radical

Ramon d’Abadal (Vic, 1862 - Rupià, 1945). Lliga Regionalista

Álvaro de Albornoz (Luarca, Astúries, 1879 - Mèxic, 1954). Partido Radical Socialista

Alfons XIII (Madrid, 1886 - Roma, 1941). El 14 d’abril de 1931 va marxar cap a l’exili.

103103


Eduardo Barriobero (Torrecilla en Cameros, La Rioja, 1880 - Barcelona, 1939?). Partit Republicà Federal

Gabriel Alomar (Palma de Mallorca, 1873 - el Caire, 1941). Diputat per l’esquerra

Niceto Alcalá Zamora (Priego, Còrdova, 1877 - Buenos Aires, 1949). Partido Progresista

Manuel Azaña (Alcalá de Henares, 1880 - Montauban, 1940). Acción Republicana

Melquíades Álvarez (Gijón, 1864 - Madrid, 1936). Partido Liberal-Demócrata

Domingo Barnés (Sevilla, 1879 - Mèxic, 1940). Diputat per l’esquerra

Julián Besteiro (Madrid, 1870 - Carmona, Sevilla, 1940). PSOE

Clara Campoamor (Madrid, 1888 - Lausanne, 1972). Partit Republicà Radical

104104


Lluís Companys (El Tarròs, Urgell, 1882 - Barcelona, 1940). ERC

José Giral (Santiago de Cuba, 1879 - Mèxic, 1962). Acción Republicana

Diego Hidalgo Durán (Los Santos de Maimona, Badajoz, 1886 - Madrid, 1961). Partido Republicano Radical

Amadeu Hurtado (Vilanova i la Geltrú, 1875 - Barcelona, 1950). Independent. Diputat d’esquerres

Ángel Galarza y Gago (Zamora, 1892 - ?, 1966). Partido Radical Socialista

Rafael Guerra del Río (Madrid, 1885 - ?, 1955). Partido Republicano

José Mª Gil-Robles y Quiñones (Salamanca, 1898 - Madrid, 1980). Acción Nacional. Diputat pel Bloque Agrario

Alfonso R. Castelao (Rianxo, 1886 - Buenos Aires, 1950). Partido Galeguista, diputat per l’Organización Republicana Gallega Autónoma (ORGA)

105105


Juan March Ordinas (Santa Margalida, Mallorca, 1884 - Madrid, 1962). Coalició de dretes

Miguel Maura Gamazo (Madrid, 1887 - Saragossa, 1971). Partido Republicano Conservador

Salvador de Madariaga (La Corunya, 1886 - Locarno, 1978). Agrupación al Servicio de la República

Francesc Macià (Vilanova i la Geltrú, 1859 - Barcelona, 1933). Esquerra Republicana de Catalunya (ERC)

Alejandro Lerroux (La Rambla, Còrdova, 1864 - Madrid, 1949). Partit Republicà Radical

Emiliano Iglesias (Puenteáreas, Pontevedra, 1878 - Madrid, 1943). Partit Republicà Radical

Victoria Kent (Màlaga, 1892 - Nova York, 1987). Partido Radical-Socialista

Luis Jiménez de Asúa (Madrid, 1889 - Buenos Aires, 1970). PSOE

106106


Antonio Pildain Zapiaín (Lezo, Guipúscoa, 1890 - Las Palmas, 1973). Acción Católica

Ángel Ossorio y Gallardo (Madrid, 1873 - Buenos Aires 1946). Republicà conservador

Pedro Rico López (1888 - ?). Alcalde de Madrid. Acción Republicana

Pedro Sainz Rodríguez (Madrid, 1897 - 1986). Acción Española

Fernando de los Ríos (Ronda, 1879 - Nova York, 1949). PSOE

Antonio Royo Villanova (Saragossa, 1869 - Madrid, 1958). Partido Agrario

Indalecio Prieto (Oviedo, 1883 - Mèxic, 1962). PSOE

José Ortega y Gasset (Madrid, 1883 - 1955). Agrupación al Servicio de la República

107107


Mariano Ruiz Funes (Múrcia, 1889 - Mèxic, 1953). Izquierda Republicana

Claudio Sánchez-Albornoz y Menduiña (Madrid, 1893 - Àvila, 1984). Acción Republicana

Felipe Sánchez-Román y Gallifa (Valladolid, 1893 - Mèxic, 1956). Agrupación al Servicio de la República

Miguel de Unamuno (Bilbao, 1864 - Salamanca, 1936). Agrupación al Servicio de la República

108

Manuel Azaña y Díaz FJI-AF

Biografies de parlamentaris en el debat a Madrid

109

Eldebatestatutaridel1932Biografies de parlamentaris en el debat a Madrid

ManuelAzañayDíazAlcalá de Henares, 1880 - Montalbà, Carcí, 1940

Manuel Azaña y Díaz, polític i escriptor, va participar en les discussions parlamentàries sobre l’Estatut d’autonomia de Catalunya en representació de la coalició republicanosoci-alista al poder i en qualitat de president del Govern repu-blicà. Azaña, d’Acción Republicana i polític revelació de la República, va tenir un paper clau en el debat sobre el text estatutari: va intervenir en totes les qüestions per donar força a les opinions del Govern a favor de l’Estatut, va par-lar amb fermesa i seguretat i es va erigir en un dels oradors més importants i eloqüents en els debats. Va procurar que les Corts fossin una tribuna d’expressió de totes les opini-ons, fins i tot de les extremistes, i ell, que creia que l’entesa era possible, va intentar conciliar en tot moment els recels de les Corts amb les aspiracions catalanes. Generalment el contingut de les seves intervencions va acabar coincidint amb la redacció definitiva de l’articulat.

La concessió de l’autonomia a Catalunya, tal com va expressar Azaña, havia d’enfortir la República i d’integrar les aspiracions catalanes dins el marc de l’Estat espanyol i d’un ideal comú, la República. L’Estatut, plenament cons-titucional, en cap cas no trencava la unitat nacional i en-cara menys es podia considerar separatista. Havia de ser una de les peces clau per a resoldre el problema orgànic d’Espanya. Calia arribar a un nou concepte d’unitat nacio-nal, que aconseguís crear un estat comú per a tots els es-panyols, integrador de totes les aspiracions regionals i na-cionals. L’Estatut, que tenia l’origen en la Constitució, havia de ser aprovat per les Corts, posseïdores d’una sobirania plena i absoluta i l’única institució capacitada per a resol-dre el problema orgànic de l’Estat, que Azaña ja havia as-senyalat anteriorment.

En la discussió dels articles del text, Azaña, en nom del Govern, va demostrar la seva voluntat de dotar de contin-gut l’Estatut. Pel que fa a l’idioma, va defensar que la Re-

pública havia de ser molt generosa amb les aspiracions autonòmiques respecte a la llengua catalana, un dels prin-cipals eixos vertebradors del nacionalisme català. Amb re-ferència a l’ensenyament, apostava per una universitat au-tònoma i única, bilingüe. També creia que calia que l’au-tonomia gaudís de certes competències, tant pel que feia a l’ordre públic com a la legislació civil i l’administració de justícia. Quant a una possible modificació de l’Estatut, va defensar la necessitat del sufragi universal i d’unes elecci-ons que el fessin possible.

El seu discurs en matèria de finances va ser un dels més destacats. Azaña, que va justificar cada un dels tri-buts cedits a Catalunya, va exposar que els recursos amb els quals s’havien de dotar les hisendes de les regions au-tònomes havien de ser elàstics, havien de poder créixer d’acord amb l’economia de la regió, i també va defensar la necessitat que l’Estat intensifiqués les inversions a Catalu-nya. Les Corts havien de controlar i revisar amb freqüència el sistema fiscal de l’autonomia.

Azaña, que va ser el gran impulsor de l’Estatut des del Govern, s’abstingué en les votacions dels articles 3, 4, 6, 8, 9 i 10. Pel que fa a la resta, va votar afirmativament.

110


Luis Bello Trompeta AGA

111


LuisBelloTrompetaAlba de Tormes, 1872 - Madrid, 1935

Luis Bello Trompeta, polític, advocat, periodista, escriptor i pedagog, va ser el president de la comissió parlamentà-ria encarregada de reelaborar l’Estatut d’autonomia de Ca-talunya per tal que fos discutit, modificat i aprovat per les Corts constituents espanyoles. Ell mateix va participar en els debats i les votacions sobre el text. Bello, diputat a les Corts per Acción Republicana, anteriorment també havia intervingut en la redacció de la Constitució espanyola.

Abans de la proclamació de la Segona República, Luis Bello va destacar fonamentalment com a periodista i com un dels defensors més fervents de l’escola nacional. Va participar en les redaccions de nombrosos diaris madri-lenys, com El Heraldo de Madrid —on va començar la se-va trajectòria periodística redactant extractes de les ses-sions del Congrés—, El Imparcial, España, La Crítica, El Mundo o El Radical, i es va convertir en un dels periodis-tes més populars del país, alhora que va començar la se-va producció literària. Des del diari El Sol va protagonit-zar una campanya important a favor de l’escola nacional: va emprendre un llarg viatge per tota Espanya, per visitar les escoles, conversar amb mestres, alumnes, autoritats locals i la gent en general, i de cada visita n’escrivia un ar-ticle. Aquests aviat van començar a tenir molt de ressò i van despertar l’interès del públic per la millora de l’ense-nyament.

Bello, republicà convençut, va començar a militar a Ac-ción Republicana, i després de la proclamació de la Sego-na República va ser elegit diputat a les Corts constituents per la circumscripció de Madrid. En aquestes, pel que fa a la qüestió catalana, fou el president de la Comissió Par-lamentària de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, que el va reelaborar per adaptar-lo als marges imposats pel text constitucional. Bello tingué un paper clau a l’hora de con-ciliar les reivindicacions catalanes amb els recels de les

Corts, ja que va evitar els enfrontaments i va facilitar l’apro-vació final de l’Estatut.

Segons el diputat republicà, l’Estatut havia de tenir la categoria legal de llei constitutiva i només es podia en-tendre des d’una naturalesa contractual, havia de néixer i consolidar-se com un pacte entre la Generalitat i l’Estat espanyol. Pel que fa a les vies de modificació del text, mo-tiu de polèmica entre els diputats de l’hemicicle, creia que eren necessàries les mateixes vies que s’havien emprat per a la seva aprovació: el vot afirmatiu del Parlament ca-talà i de les Corts espanyoles i l’aprovació en plebiscit tant dels ajuntaments com de la població catalana.

Bello va intervenir poques vegades en la discussió, ja que va preferir delegar en altres membres l’exposició dels punts de vista de la Comissió. Tot i això, va destacar la se-va intervenció en defensa de l’article 7, el que feia referèn-cia a l’ensenyament, en resposta a les esmenes restricti-ves que altres diputats hi havien presentat. Va participar en la votació de tots els articles, i sempre hi va votar afir-mativament.

112


Lluís Companys i Jover FJI-AF

113


LluísCompanysiJoverEl Tarròs, 1882 - Barcelona, 1940

Lluís Companys i Jover, polític i advocat, va ser el cap de la minoria parlamentària catalana a les Corts constituents espanyoles i es va encarregar d’organitzar les intervenci-ons dels diputats catalans en les discussions sobre l’Esta-tut d’autonomia de Catalunya.

Professionalment, Companys va destacar com a advo-cat laboralista i del sindicat agrari Unió de Rabassaires, que ell mateix va col·laborar a fundar el 1922. Tot i això, era un home fortament lliurat a la política i va militar en di-verses organitzacions republicanes des de principi de se-gle. Durant la Dictadura de Primo de Rivera va ser membre dels comitès dels partits catalans que dirigien l’oposició política. El març de 1931 va ser un dels fundadors d’Es-querra Republicana de Catalunya, nascuda de la fusió del Partit Republicà Català, de tendència republicana obreris-ta i del qual Companys era el màxim dirigent; d’Estat Cata-là, i del grup de L’Opinió. També tenia experiència en les institucions públiques, ja que havia estat regidor de l’Ajun-tament de Barcelona i diputat a les Corts.

En les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931 va ser elegit regidor per Barcelona i va proclamar des del bal-có de l’Ajuntament la República a Catalunya. El juny, va ser elegit diputat a les Corts constituents per la circums-cripció de Barcelona i es va encarregar de dirigir la mino-ria catalana a l’hemicicle. Va participar tant en l’elaboració de la nova Constitució republicana com en les discussions sobre l’Estatut d’autonomia de Catalunya.

Companys va ser un ferm defensor a les Corts de l’Es-tatut i de l’autonomia catalana. Va declarar des del pri-mer moment que no estava d’acord amb el text sorgit de la comissió parlamentària que havia reelaborat l’Estatut. Segons ell, el text de Núria era el que veritablement con-sagrava la voluntat del poble català, però també era cons-cient que calia acceptar el Dictamen per a poder assolir

l’autogovern, per al qual Companys afirmava que Catalu-nya estava preparada i capacitada, ja que era digna que se li concedís l’autonomia més àmplia. Precisament en el decurs del debat, Companys es va veure obligat a expul-sar Manuel Carrasco i Formiguera de la minoria catalana, ja que aquest darrer va adoptar una posició intransigent de defensa de la integritat del text sorgit de Núria el 1931.

Lluís Companys va participar especialment en el debat quan es va discutir l’article que feia referència a la llengua catalana, en el qual va criticar durament les minories que menystenien l’idioma, i en el debat referent a l’ensenya-ment i la universitat, moment en el qual va justificar l’abs-tenció de la minoria catalana en la votació i es va queixar tant de la campanya tendenciosa i poc apropiada que s’ati-ava en contra de l’Estatut des de fora de la cambra com de les intervencions d’alguns diputats, que van arribar a fer servir l’insult en certes ocasions. En moments de mà-xima tensió va amenaçar d’abandonar les Corts amb els parlamentaris catalans, i davant les contínues retallades que sofria el text va plantejar el temor cert que al poble de Catalunya ja no li interessés un Estatut que arribava tard i que estava desdibuixat per dues-centes esmenes, cent vots particulars i una obstrucció insolent.

Quan va morir Macià, Companys va ser elegit president de la Generalitat.

114


José Franchy y Roca AGA

115


JoséFranchyyRocaLas Palmas de Gran Canaria, 1871 - Ciutat de Mèxic, 1944

José Franchy y Roca, polític i advocat, va participar en les discussions parlamentàries sobre l’Estatut d’autonomia de Catalunya en representació del Partido Republicano De-mócrata Federal. Va ser el veritable capitost dels federalis-tes a les Corts, que hi tenien una representació bastant mi-grada. Tot i que, com a federalista, donava suport als desit-jos d’autonomia de qualsevol regió o comarca d’Espanya, inclosa Catalunya, no podia donar el suport total a l’Estatut, perquè no era un text federal, malgrat que en el rerefons s’hi reconeixia aquesta voluntat política.

Malgrat tot, sempre va tenir paraules amables per a Ca-talunya, de suport a la seva autonomia, i de rebuig, en tot moment, pel menyspreu amb el qual aquesta havia estat tractada en menystenir la seva llengua o en impedir que onegés la senyera. Precisament en aquest sentit, Franchy y Roca va fer un ampli discurs sobre els conceptes d’auto-nomia i de sobirania. L’autonomia, per ell, no era un dret que podia concedir l’Estat perquè aquest no posseïa d’una manera exclusiva la sobirania, que era un atribut de la ma-teixa comunitat, de tota la comunitat. Partint de l’individu, que era el màxim posseïdor de la sobirania, aquesta anava escalant cap a realitats superiors: el municipi, la regió i, fi-nalment, l’Estat, i sempre estava limitada per les capacitats i els atributs dels poders anteriors. Sobirania, per Franchy y Roca, era un sinònim d’autonomia, en el sentit que és un poder capaç de determinar-se a actuar amb ple domini dels seus propis mitjans per al compliment dels seus pe-culiars fins i que és un poder no sotmès a un altre dins la seva esfera d’acció. Per aquests motius, Franchy y Roca creia que l’autonomia no podia ser ni una concessió ni una delegació, sinó que havia de néixer per mitjà del pacte.

En el debat, van destacar les intervencions de Franchy en la qüestió de les finances. Va proposar la cessió de les contribucions d’una manera directa a la Generalitat i que

aquesta fos la que contribuís a les càrregues generals de l’Estat amb una part proporcional a la població i la rique-sa de Catalunya, el que avui seria conegut com el concert econòmic. També va intervenir quan es discutia quin pro-cediment calia seguir per a la modificació de l’Estatut, i es va negar a acceptar l’arbitri en solitari d’unes Corts ordinà-ries. Va afegir que ningú no s’havia de malfiar de Catalunya ni dels seus ciutadans, que per tenir autonomia no deixa-rien pas de ser espanyols i que el país no es convertiria en una olla de grills per aquest motiu.

En les votacions dels articles sempre va votar afirmativa-ment, excepte en els articles 7 i 10; en el debat a la totalitat va votar a favor de l’Estatut.

116


Amadeu Hurtado i Miró FJI-AF - Fons Francesc Macià

117


AmadeuHurtadoiMiróVilanova i la Geltrú, 1875 - Barcelona, 1950

Amadeu Hurtado i Miró, polític i advocat, va ser un dels tres encarregats de presentar a Madrid l’Avantprojecte d’estatut d’autonomia a Alcalá Zamora, abans que el text fos aprovat pels ajuntaments i el poble català en referèn-dum. Posteriorment també es va encarregar de fer-ne la defensa a les Corts espanyoles, com a independent entre els diputats d’Esquerra Republicana de Catalunya. El seu prestigi com a advocat, i la confiança que hi van dipositar Francesc Macià, amic personal seu, Manuel Azaña, i Nice-to Alcalá Zamora, li van permetre exercir aquestes tasques de gran responsabilitat.

Amadeu Hurtado estava vinculat a la política des de la darreria del segle XIX, militant en els cercles del republica-nisme federal. No obstant això, des de la dissolució, l’any 1910, de Solidaritat Catalana es va apartar de la política activa i no hi va tornar fins a la proclamació de la Segona República. En l’àmbit professional, destacava com a advo-cat d’enorme prestigi.

Amadeu Hurtado va participar d’una manera molt acti-va en la defensa de l’Estatut d’autonomia a les Corts espa-nyoles, en les quals es va trobar més entrebancs que no pas facilitats. Per tal d’agilitar el procés d’aprovació, Hurta-do va proposar la reducció de l’articulat del text. D’aques-ta manera pretenia acabar amb l’obstrucció constant de l’oposició, que havia interposat una gran quantitat d’esme-nes, ara invalidades, alhora que així s’aconseguí que cada article resumís tot el referent a una determinada matèria.

Espanya, segons la Constitució, era un estat integral. Per Hurtado, aquest Estat integral era format pels munici-pis, les províncies i les regions autònomes i, per tant, l’au-tonomia, no la concedia l’Estat, sinó que aquest només re-coneixia les atribucions i els drets que corresponien legí-timament a la regió que ho sol·licitava expressament. Els òrgans de govern autonòmics, com ara la Generalitat de

Catalunya, eren aquells per mitjà dels quals l’Estat es fe-ia present a la zona. L’autonomia s’havia de regular per la via d’un pacte polític entre la regió autònoma i l’Estat, dos organismes de dret, les dues úniques personalitats jurídi-ques amb el dret i el deure de pactar per a establir l’auto-nomia, modificar-la o anul·lar-la, amb el degut suport po-pular.

Hurtado també va participar activament en el debat per a l’aprovació de l’article 12, que tractava de la legislació civil i de l’administració de justícia. Va argumentar, en de-fensa del dret privat català, que es tractava de la restitució a Catalunya d’una facultat que li havia estat arrabassada violentament segles abans. Finalment, tot i no destacar en les discussions sobre els temes d’ensenyament, es va de-clarar satisfet amb la decisió adoptada finalment pel que fa a la universitat.

Amadeu Hurtado es va apartar de l’òrbita d’ERC i es va afiliar a Acció Catalana Republicana el 1932, el mateix any en què fou escollit president de l’Ateneu Barcelonès. Amb l’acabament de la Guerra Civil, es va haver d’exiliar a Per-pinyà però més endavant va poder tornar a Barcelona, on va morir l’any 1950.

118


Alejandro Lerroux y García ACD

119


AlejandroLerrouxyGarcíaLa Rambla, 1864 - Madrid, 1949

Alejandro Lerroux y García, polític republicà, va participar en les discussions parlamentàries sobre l’Estatut d’auto-nomia de Catalunya en representació del Partit Republicà Radical. Conegut pel seu populisme i la seva demagògia, al principi va mostrar una actitud ambigua respecte a l’au-tonomia catalana i al text estatutari, ja que sabia que els noranta diputats de la seva formació podien ser una xifra clau en les futures votacions. A mesura que el debat avan-çava va anar adoptant una actitud cada cop més contrària a les aspiracions catalanes, tant per estratègia política, ja que era un front important d’oposició al Govern, com per convenciment ideològic. Malgrat tot, Lerroux va sol·licitar la concessió de l’Estatut d’autonomia a Catalunya, regió a la qual va reconèixer unes característiques pròpies basades en l’idioma i en la resta de manifestacions culturals que la dotaven d’una personalitat diferenciada; ara bé, sempre després d’una discussió minuciosa de cada un dels arti-cles del Dictamen sorgit de la comissió parlamentària.

Per Lerroux, l’anomenat «problema català» no existia, com tampoc no existia el problema gallec, o el basc, o l’an-dalús, sinó que l’únic objectiu que havia de tenir el Govern espanyol era una reorganització nacional. L’Estatut, segons va declarar el diputat, era la via per a donar sortida de les reivindicacions catalanes, les quals calia satisfer per no posar en perill la mateixa República, i alhora calia perme-tre la integració en una sola unitat política superior d’un conjunt de pobles amb un origen diferenciat. El text, que per Lerroux era com una especie de Constitución para la autonomía regional, havia de sortir de les Corts, que eren les que havien plantejat el problema, i ara calia que el re-solguessin mitjançant un acord amb el màxim de vots fa-vorables possibles.

Malgrat aquests plantejaments favorables a l’autonomia de Catalunya i a l’existència d’un text estatutari, l’Estatut

que es discutia a les Corts espanyoles no el satisfeia per-què era massa generós amb Catalunya i, per tant, impo-sava condicions inacceptables, des del seu punt de vista, i que podien posar en perill la unitat nacional. Tal com ell mateix va declarar, moltes parts del Dictamen li inspiraven temor i era contrari a moltes de les concessions que es feia a Catalunya, especialment en matèria d’ordre públic, d’ensenyament universitari i de finances. A més de donar suport al vot particular de Lara, en el qual reclamava que l’Estat participés en totes les matèries executades per la Generalitat, Lerroux també es va manifestar partidari que l’aplicació de l’Estatut fos gradual.

En les votacions de l’articulat es va abstenir. Només va participar en la votació definitiva final, en la qual va votar a favor de l’Estatut. No obstant això, precisament va ser el Govern republicà presidit per Lerroux el que, el 2 de gener de 1935, va suspendre les atribucions de l’Estatut.

120


Joan Lluhí i Vallescà FJI-AF

121


JoanLluhíiVallescàBarcelona, 1897 - Mèxic, 1944

Joan Lluhí i Vallescà, polític i advocat, va ser membre de la comissió parlamentària encarregada de reelaborar l’Esta-tut d’autonomia de Catalunya per tal que fos discutit, mo-dificat i aprovat per les Corts constituents espanyoles. En la comissió, Lluhí tingué una actitud ferma davant el Govern perquè en el Dictamen s’hi reflectissin les cotes més altes d’autonomia possibles per a Catalunya, actitud que des-prés va suavitzar en la discussió del text, en la qual va par-ticipar en representació d’Esquerra Republicana de Cata-lunya, força majoritària de la minoria catalana a les Corts.

Joan Lluhí es va vincular al món de la política a final de la dècada dels anys vint, des del setmanari L’Opinió, que fundà i dirigí, i que va servir de plataforma per a un repu-blicanisme catalanista d’esquerra. El març del 1931, el que ja era conegut com a grup de L’Opinió es va fusionar amb Estat Català i el Partit Republicà Català per fundar Es-querra Republicana de Catalunya. Amb la proclamació de la Segona República, Lluhí va ser elegit regidor, diputat a les Corts constituents i, més endavant, membre del Parla-ment de Catalunya.

Polític realista, per fidelitat al poble català, Lluhí va re-clamar i defensar per a Catalunya el màxim d’autonomia possible, d’acord amb l’establert per la Constitució, d’una manera educada i respectuosa, però era molt conscient, i així ho va manifestar, que en cap cas no seria així per falta de majoria a les Corts.

Lluhí va participar en la discussió de diversos articles del text estatutari. Es va alçar a favor de la desaparició de les províncies, argumentant que no tenien cap sentit ni cap funció si desapareixia el seu òrgan administratiu, la Dipu-tació Provincial, que transferia les competències a la Ge-neralitat de Catalunya. També es va mostrar especialment actiu, com la majoria de diputats catalans, en el debat de l’article 7, referent a l’ensenyament. Va rebutjar de ple la

duplicitat de centres educatius, especialment en l’etapa infantil, perquè considerava que no comportava cap tras-pàs de competències a la Generalitat, que era inoperant, sobretot en els pobles més petits, i que podia ser insoste-nible econòmicament per a l’autonomia. Pel que fa a una possible modificació de l’Estatut en el futur, Lluhí va defen-sar que no n’hi havia prou amb la simple voluntat de les Corts, sinó que calia que la regió, per la via d’un referèn-dum o d’altres mitjans, també ho aprovés.

El 1933, entre altres motius, es va manifestar en contra de les limitacions posades al traspàs de serveis a la Gene-ralitat i va criticar la directiva d’ERC, fet que li va causar l’expulsió del partit. Amb el grup de L’Opinió va fundar el Partit Nacionalista Republicà d’Esquerra.

Joan Lluhí va ser un polític molt remarcable durant l’eta-pa republicana i va ocupar diverses conselleries al Govern de la Generalitat i, a partir de 1936, també diversos minis-teris al Govern de l’Estat. El final de la Guerra Civil l’obligà a exiliar-se, primer a França i després a Mèxic.

122


Miguel Maura y Gamazo AGA

123


MiguelMaurayGamazoMadrid, 1887 - Saragossa, 1971

Miguel Maura y Gamazo, polític republicà conservador i catòlic, va participar en les discussions parlamentàries so-bre l’Estatut d’autonomia de Catalunya en representació de la Derecha Liberal Republicana i, posteriorment, del Parti-do Republicano Conservador. Fill d’un cèlebre polític mo-nàrquic, Antonio Maura y Montaner, arran de la Dictadura de Primo de Rivera va evolucionar cap a posicions republi-canes i va ser nomenat ministre de l’Interior en el Govern provisional de la República, càrrec que va dimitir pel seu desacord amb l’article 26 de la Constitució, referent a la qüestió religiosa, després dels importants desordres, amb la crema de convents, als quals va haver de fer front.

Malgrat que pensava que calia oferir una sortida a les reivindicacions autonomistes catalanes manifestades en plebiscit popular, i més en el marc d’un règim democrà-tic com era la Segona República, en els debats estatutaris sempre es va mostrar contrari a l’Estatut, va fer una tasca d’obstrucció constant i va afavorir el clima de crispació que es va viure a l’hemicicle durant els debats, fins i tot va arri-bar a amenaçar els parlamentaris de fer sortir el poble es-panyol al carrer en contra del text. També es va enfrontar al Govern, amb l’acusació dirigida a Azaña de tirar enda-vant l’autonomia catalana només per a obtenir el suport de la minoria catalana, i amb l’oposició al fet que Jaume Car-ner ocupés el Ministeri de Finances mentre es discutia el text, per la més que probable posició imparcial de Carner, ja que havia estat un dels redactors de l’Estatut. Les inter-vencions de Miguel Maura van tenir molta influència, més aviat pel seu prestigi personal que no pas per la importàn-cia numèrica del grup al qual representava.

Els motius d’oposició a l’Estatut de Catalunya esgrimits per Maura eren diversos, començant pel fet que creia que no solucionaria el problema català. També creia que el text era fonamentalment de naturalesa federal, i, per tant, con-

trari a la Constitució. A diferència d’altres diputats, creia que l’autonomia de les regions era una possibilitat que no-més l’Estat podia concedir i que, en aquell moment, s’ha-via de negar perquè afebliria l’Estat fort que el país neces-sitava, a part que també atemptava contra la unitat d’Es-panya. Alhora pensava que el text estatutari comportaria una oligarquia gegantina de Barcelona sobre tota la regió catalana, i per aquest motiu s’oposava al traspàs d’algunes competències a la Generalitat, com les de l’ensenyament, l’administració de justícia o l’ordre públic. Va intentar es-pecialment que en l’Estatut quedessin sense regular les fi-nances catalanes i va donar suport a la proposta de Santia-go Alba, que argumentava que la cessió d’impostos s’havia de definir en una llei posterior elaborada en el moment de discutir els pressupostos generals de l’Estat. També es va mostrar molt combatiu respecte a l’oficialitat del català.

En les votacions dels articles va anar oscil·lant entre l’abstenció i el vot negatiu.

124


Lluís Nicolau i d’Olwer FJI-AF - Fons Francesc Macià

125


LluísNicolauid’OlwerBarcelona, 1888 - Mèxic, 1961

Lluís Nicolau i d’Olwer, polític, historiador, periodista i es-criptor, va participar en les discussions parlamentàries so-bre l’Estatut d’autonomia de Catalunya en representació d’Acció Catalana Republicana, integrat dins la minoria ca-talana encapçalada per Lluís Companys. En les seves in-tervencions, malgrat que van ser escasses, sempre va de-fensar l’Estatut i l’autonomia de Catalunya.

Després de ser membre del Govern provisional de la República com a ministre, Lluís Nicolau i d’Olwer va ser elegit diputat a les Corts constituents per Barcelona. Era partidari que calia entendre i integrar el fet català dins una realitat molt concreta, l’espanyola. Amb això es referia al fet que el problema català no era el que en el moment es coneixia com «el fet català», entès d’una manera aïllada, sinó que era la compaginació d’aquest amb la realitat es-panyola.

En el marc d’un estat democràtic com el que hi havia en el moment, creia que calia oferir una sortida a les reivindi-cacions catalanes. Si no fos així, seria alhora una injustícia i un perill per a la unitat i la força de la mateixa República. La sortida no podia ser cap altra que l’Estatut que Catalu-nya va votar en un plebiscit i que tenia al darrere la volun-tat de tot el poble català. Un cop aprovat l’Estatut, Nicolau i d’Olwer, l’any 1934, fou nomenat president de la represen-tació catalana a la Comissió Mixta de Traspassos de Ser-veis de l’Estat a la Generalitat.

El febrer del 1936 va ser elegit una altra vegada dipu-tat per Barcelona, va ser nomenat ministre d’Economia i governador del Banc d’Espanya durant el Govern Azaña. Durant la Guerra Civil va ser membre del Govern i un cop acabada la Guerra es va haver d’exiliar.

Des de l’exili, Nicolau i d’Olwer es va mantenir políti-cament actiu. Va ser president de la Junta d’Ajut als Re-publicans Espanyols (JARE) mentre va residir a París i a

Vichy, fins que va ser empresonat, primer pel Govern col-laboracionista de Pétain, i després per la Gestapo a la zo-na francesa ocupada durant els anys de la Segona Guerra Mundial, i els béns de la JARE li foren confiscats. El 1945 va ser membre del Govern republicà a l’exili presidit per Gi-ral i, finalment, va ser l’ambaixador del Govern de la Repú-blica a Mèxic (1946-50). Alhora va participar en nombro-ses de les manifestacions culturals dels catalans a l’exili: va ser membre de la Fundació Ramon Llull, va escriure a la Revista de Catalunya i a El Poble Català i va ser un dels mantenidors dels Jocs Florals de la Llengua Catalana que es van anar celebrant en diverses ciutats del món.

126


José Ortega y Gasset AGA

127


JoséOrtegayGassetMadrid, 1883 - 1955

José Ortega y Gasset, filòsof, assagista i gran divulgador, és la figura més reconeguda en l’àmbit del pensament his-pànic del segle XX. Va participar en les discussions parla-mentàries sobre l’Estatut d’autonomia de Catalunya en re-presentació de la Agrupación al Servicio de la República. Aquesta formació, sense vocació de partit polític, agrupa-va tot un conjunt d’intel·lectuals castellans antimonàrquics i havia nascut amb l’objectiu de participar en l’elaboració de la nova Constitució republicana, però va continuar en actiu fins a l’aprovació de l’Estatut i de la Llei de bases per a la reforma agrària. Ortega y Gasset es va mostrar molt contrari a l’autonomia de Catalunya i ho va demostrar en les seves intervencions, en les quals a partir d’arguments pseudocientífics i d’abstraccions es va oposar al text esta-tutari i va exposar una visió profundament centralista i uni-formitzadora de l’Estat.

Pel filòsof, Catalunya es caracteritzava pel seu separatis-me o nacionalismo particularista, que no era res més que un desig de viure al marge d’altres pobles i comunitats, un nacionalisme defensiu i reticent a tot contacte o a tota fu-sió. Ortega y Gasset va opinar que el reconeixement de la nacionalitat catalana seria un equivalent a la seva indepen-dència i va manifestar que l’única solució per al problema català era que Catalunya acceptés que l’únic poder sobirà era el de l’Estat, que posseïa una sobirania total, indivisible i il·limitada. L’Estatut, doncs, era inacceptable, tant pels seus plantejaments massa radicals com perquè atacava la unitat de sobirania que corresponia exclusivament a l’Estat espanyol. En contra del que opinaven altres diputats, per Ortega y Gasset l’autonomia no naixia mai d’un pacte, sinó que era una concessió que l’Estat feia a la regió, que al seu temps també era una creació del mateix Estat.

L’intel·lectual es va oposar especialment a alguns dels articles del text estatutari. Mentre que la major part de di-

putats que van participar en les discussions de l’Estatut van acceptar l’article 2, sobre el valor i la presència de la llengua catalana, conscients de la importància que tenia, Ortega y Gasset va manifestar que l’article només afavoriria el desplaçament del castellà, que havia de prevaler jurídi-cament a Catalunya. Aquesta oposició pel que fa a la llen-gua catalana també la va exposar en el debat de l’article referent a l’ensenyament. Ortega y Gasset era partidari de l’existència d’institucions educatives dobles, les de l’Estat i les de la Generalitat, a tots els nivells, i creia que a la uni-versitat havia de prevaler sempre el castellà. També va de-mostrar aquesta voluntat uniformitzadora i centralista en la qüestió de la justícia, ja que es negava a acceptar l’existèn-cia d’un dret català i de tribunals de justícia propis regulats per l’autonomia. També es va oposar al camí establert per a la reforma de l’Estatut i a la fórmula adoptada en matèria de finances, ja que creia que no es podia lliurar cap con-tribució important íntegra a Catalunya.

Després de demostrar al llarg de tot el debat la seva vo-luntat de neutralitzar l’Estatut, en les votacions, general-ment, es va abstenir.

128


Ángel Ossorio y Gallardo AGA

129


ÁngelOssorioyGallardoMadrid, 1873 - Buenos Aires, 1946

Ángel Ossorio y Gallardo, polític i jurisconsult, va participar en les discussions parlamentàries sobre l’Estatut d’autono-mia de Catalunya com a diputat monàrquic. A diferència de la resta de representants dels partits més conservadors i de dretes, Ossorio y Gallardo fou un defensor cordial i re-alista de l’Estatut i de les aspiracions autonomistes catala-nes, alhora que un monàrquic sense rei al servei de la Re-pública, tal com ell mateix es definia, allunyat tant de les dretes com de les esquerres.

Ossorio y Gallardo va reconèixer obertament que els ca-talans no es trobaven a gust amb el sistema polític en el qual estaven incrustats i que patien un problema de lliber-tat. Calia, doncs, arribar a una entesa entre tots dos pobles mitjançant el diàleg i el respecte mutu, i evitar qualsevol solució que fos assimilista (que negués les aspiracions ca-talanes) o separatista (creia que ni a Catalunya ni a cap altra regió no hi ha separatistes). L’entesa havia d’arribar pel fet que les Corts traspassessin a la Generalitat unes determinades facultats sense restriccions, respectant els trets fonamentals que definien Catalunya. Tot i això, tam-bé era partidari d’una presència constant i activa de l’Es-tat espanyol en les principals concessions que es fessin a l’autonomia.

El diputat monàrquic va participar en el debat de molts dels articles de l’Estatut, sempre exposant el seu punt de vista d’una manera respectuosa i constructiva. Pel que fa referència a la llengua, creia que calia respectar el català, perquè si no es feia així el problema es podria enverinar fins a límits insospitables. Pel que fa a la universitat, i en contra de l’opinió de la minoria catalana, era partidari de l’existència de dues universitats, una catalana i l’altra cas-tellana, ja que calia garantir la presència centralista a Cata-lunya i l’educació era un dret ineludible de l’Estat.

Ossorio y Gallardo també va proposar la figura d’un mo-derador entre el poder autonòmic i l’Estat central, que no podia ser en cap cas el president de la Generalitat sinó que havia de ser una figura similar a un governador o a un delegat, alhora que va donar suport a una proposta del fe-deral Valle referent a la Llei de règim local per a evitar que les competències dels ajuntaments fossin absorbides pel centralisme barceloní.

Pel que fa a la qüestió de l’administració de justícia, va defensar que per a la legislació peculiar de Catalunya cali-en tribunals de justícia catalans i per a la resta de matèries s’havia d’acudir a la jurisprudència espanyola. Igual que en el cas de la universitat, doncs, hi havia d’haver duali-tat de tribunals. En la polèmica qüestió d’una futura refor-ma del text estatutari, defensava que s’havia de sotmetre als procediments habituals d’una reforma constitucional, ja que considerava que l’Estatut era una peça més de la Constitució.

En general, Ossorio y Gallardo va votar i va opinar a fa-vor de l’Estatut i sempre va buscar l’entesa entre les dife-rents opinions que es van manifestar a l’hemicicle.

130


Antonio Royo Villanova AGA

131


AntonioRoyoVillanovaSaragossa, 1869 - Madrid, 1958

Antonio Royo Villanova, polític, advocat i publicista, va par-ticipar en la comissió parlamentària encarregada de ree-laborar l’Estatut d’autonomia de Catalunya per tal que fos discutit, modificat i aprovat per les Corts constituents es-panyoles i en les discussions parlamentàries sobre el text en representació del Grupo Agrario. Royo Villanova, abso-lutament contrari a l’Estatut i a la concessió de l’autonomia a Catalunya, que per ell era gairebé la independència de la regió, fou un dels diputats que més va obstruir el debat, va crispar les discussions amb el seu to i les seves opinions poc respectuoses i es va erigir en el veritable representant del centralisme i l’integrisme més ranci de l’època.

La seva participació en el debat va ser activíssima, sem-pre amb l’objectiu de dificultar l’aprovació de l’articulat del text. Per començar, va situar el problema català com l’en-frontament entre dues nacionalitats i va declarar que era totalment inviable, ja que «aquí no hay más nación que Es-paña». Per continuar, es va oposar sistemàticament a tota concessió que es pogués fer a la Generalitat de Catalunya. En el cas de l’ensenyament, va argumentar que si l’autono-mia posseïa aquesta competència causaria una falta de patriotisme en els alumnes catalans i seria el camí cap al separatisme espiritual. També va demanar la supressió de l’article 8, referent a les competències en ordre públic, i de l’article 11, referent a les competències en infraestruc-tures, agricultura, sanitat i beneficència, i es va negar al fet que la Generalitat pogués legislar sobre el règim local. Evi-dentment pretenia negar tota concessió i tot dret a Catalu-nya en matèria de finances. Alhora també va demanar que el president de la República pogués vetar les lleis aprova-des pel Parlament de Catalunya (que proposava que es di-gués Asamblea Regional de Cataluña) i va proposar que la voluntat de les Corts fos preeminent en el cas d’una possi-ble reforma de l’Estatut. Malgrat que pugui semblar es-

trany després del seu «no» a tot, no es va oposar a la coo-ficialitat del català i del castellà a Catalunya.

El to, l’actitud agressiva i l’anticatalanisme militant d’An-tonio Royo Villanova van acabar comportant que un di-putat l’acusés de fer perdre el temps, d’obstruir el debat d’una manera vana, inútil, ineficaç i malèvola, no només contra Catalunya sinó també contra el Govern de la Repú-blica Espanyola.

Antonio Royo Villanova va ser coherent amb el discurs que va mantenir durant totes les sessions i va votar en con-tra de tots els articles de l’Estatut.

132


Josep Xirau i Palau ACD

133


JosepXirauiPalauFigueres, 1893 - Vilafranca del Penedès, 1982

Josep Xirau i Palau, polític i jurista, va ser un dels defen-sors de l’Estatut de Núria a les Corts espanyoles. Integrat en la minoria catalana, en representació de la Unió Socia-lista de Catalunya, van destacar les seves intervencions en defensa de les competències en matèria d’ensenyament que havia de tenir la Generalitat de Catalunya.

Josep Xirau, per la seva joventut, no era un polític amb experiència, ja que abans de la proclamació de la Sego-na República no havia tingut cap càrrec en les instituci-ons de govern. Va entrar en política el 1923, quan amb el seu germà Joaquim, filòsof eminent, es va adherir a la Unió Socialista de Catalunya (USC) en el moment de la se-va fundació. Tot i això, era un jurista brillant. Va estudiar dret i posteriorment va fer el doctorat. També va fer esta-des a Suïssa, Itàlia i Alemanya. El 1917 li va ser atorgat el Premi Extraordinari de Doctorat. Immediatament després va obtenir la càtedra de procediments judicials i pràctica forense, primer a la Universitat de Múrcia, després a la de Sevilla i, finalment, a la de Barcelona, on també va fundar un Seminari d’Estudis Jurídics Especials i l’Institut de Dret Comparat.

Amb la proclamació de la Segona República, Josep Xi-rau va ser elegit diputat a les Corts constituents per la cir-cumscripció de Barcelona. A les Corts, a més de formar part de la Comissió Parlamentària de Justícia i del Consell d’Instrucció Pública que havia de preparar la reforma edu-cativa, la seva tasca va ser defensar l’Estatut d’autonomia davant els parlamentaris espanyols. Precisament Xirau es va queixar públicament del to agressiu que van prendre les discussions («Estamos haciendo una especie de trata-do de paz entre España y Cataluña, y eso no lo hubiéramos querido») i va manifestar la desil·lusió que s’havia instal-lat entre els diputats catalans per la retallada constant de l’Estatut redactat el 1931. Des de la seva òptica socialista,

l’Estatut, tot i les seves insuficiències i malgrat la insatis-facció de les aspiracions catalanes a causa de la retallada constant a què es veia sotmès, havia de ser una eina de treball per a poder construir el futur de Catalunya, i alho-ra el d’Espanya, amb la integració d’ambdues realitats en una unitat eficaç.

Van destacar les intervencions de Josep Xirau amb re-lació a la qüestió de l’ensenyament. Creia que aquesta ha-via de ser una competència exclusiva de la Generalitat, en contra del que finalment es va acabar imposant. Els seus motius eren prou clars: «allò que l’Estat ha de protegir for-malment a Catalunya és la cultura catalana, que és —i no hi ha paradoxa— la de l’estat espanyol a Catalunya. A la Generalitat correspondrà, com a problema especial del pa-ís que regeix, la protecció de la cultura castellana, que serà en aquest cas un problema de Catalunya».

El franquisme va diluir la seva figura en l’anonimat fins que va morir, el 1982, a Vilafranca del Penedès.

134134


Conferència de Jaume Carner sobre l’Estatut. D’esquerra a dreta, Pere Coromines, Francesc Macià, Jaume Carner i Amadeu Hurtado. FJI-AF

135

Dictamen de la Comissió publicat en el Diario de Sesiones de las Cortes Constituyentes. Núm. 152, apèndix setè, del 8 d’abril de 1932. ACD

Text discutit a les Corts de la República

136


136


137


137

Eldebatestatutaridel1932Text discutit a les Corts de la República

138


138


139


139

Eldebatestatutaridel1932Text discutit a les Corts de la República

141

La batalla entorn de l’Estatut

Els periodistes catalans van voler homenatjar Luis Bello pel difícil i ingrat paper que havia hagut de fer al llarg de tot el debat parlamentari. Durant la seva estada a Barcelona acompanyant Azaña, li van lliurar un pergamí. AHCB-AF. Josep Maria Sagarra (25.09.1932)

143Repercussionsalcarrerdeladisputaparlamentària

Des del moment que va començar la discussió de l’Esta-tut a les Corts, la premsa va obrir un debat paral·lel sobre l’esperit i el contingut d’aquest text. L’Estatut va comen-çar a ocupar portades i cada dia els periòdics informaven àmpliament de com transcorrien les sessions. Els cronis-tes parlamentaris relataven minuciosament el que s’esde-venia a la cambra, l’ordre d’intervenció dels diputats, sín-tesis detallades —sovint amb profusió de transcripcions literals— de les llargues intervencions i discussions, i les interpel·lacions que s’hi produïen. En general trasllada-ven als lectors una crispació que no es manifestava mai a l’hemicicle, on no es van perdre mai les bones formes parlamentàries, per més dur que fos el discurs. Els matei-xos diputats, finalitzades les sessions, sovint a altes hores de la nit, no s’estaven de fer comentaris als periodistes, que aquests publicaven segons les seves afinitats.

Òbviament, la premsa va adoptar posicions diverses però, en general, a la resta de l’Estat, el projecte d’Estatut provocava molts recels. Es tenia la percepció que es volia concedir a Catalunya una situació de privilegi respecte als altres territoris, per a premiar el suport que havia donat i donava a la República.

Dies abans de començar el debat de l’Estatut a les Corts la premsa més reaccionària, particularment la ma-drilenya, ja difonia un clima d’oposició a qualsevol mena d’estatut d’autonomia. L’espanyolisme més ranci, que se-ria més propi qualificar de castellanisme, es manifesta-va apassionadament per mitjà dels col·legis professionals, de les cambres de comerç —que ja des del 1931 havi-en muntat boicots a productes catalans—, d’agricultura i d’indústria, i d’entitats patronals, culturals, recreatives i polítiques per exigir que a Catalunya no li fos reconeguda cap mena d’autonomia. Si bé des del prisma polític la dre-ta més conservadora predominava en la defensa d’aques-

tes posicions, i en feia la crítica més primària, les protes-tes no se circumscrivien a aquest espai, i persones i grups d’orientacions diverses, i fins i tot d’ideologia oposada, es convertien en companys de travessia, en aquest cas de causa. Era, per exemple, el que passava amb les Joven-tuts Socialistes del centre de la península, que no s’esta-ven de mostrar el desacord amb la política que assumia el PSOE com a partit del Govern i, com tal, coresponsa-ble de l’ampli programa de reformes fonamentals, de les quals l’Estatut només era una part.

La propaganda abanderada pel Partido Agrario i Ac ción Popular es feia sota el lema de la defensa de la unitat d’Es-panya. Els eslògans: «Muera el Estatuto», «Abajo el Esta-tuto», «Guerra al Estatuto» centraven la croada. Els ajun-taments de Castella hi van col·laborar activament. Aferrant-se al vell discurs imperialista que arrenca dels Reis Catòlics, interpretaven l’Estatut com un atac a la iden-titat castellana: «Castilla, siempre Castilla, se alza contra la afrenta». El periòdic val·lisoletà amb el significat nom de La Conquista del Estado ja es mostrava militant els mesos de juliol i octubre del 1931, atesos els resultats del plebis-cit sobre l’Estatut a Catalunya. Aleshores deia que calia enviar l’exèrcit a Catalunya per a posar ordre, per a con-vertir-la, si calia, en «tierra de colonia».

L’abanderat en la campanya contra l’Estatut era El Im-parcial, de Madrid, que publicava a pàgina sencera: «An-tes que el Estatuto la guerra civil» (es va reproduir al set-manari La Rambla, 06.06.1932).

El Imparcial va iniciar una campanya insidiosa contra l’Estatut, i contra el Govern d’Azaña. Pel que fa a l’Esta-tut, va editar múltiples paperetes en contra (que reprodu-ïm) perquè fossin difoses arreu pels lectors i, mentre va durar la tramitació, va inserir a la contraportada del diari, d’una manera ben vistosa: «¡¡Españoles: guerra al Esta-tuto!!», que es va convertir en el seu eslògan. La crispa-ció va portar a fets lamentables com l’agressió patida pel conseller de la Generalitat, diputat a corts i poeta Ventura

144

TeresaAbellóLa batalla entorn de l’Estatut

Contraportada d’El Imparcial (26.07.1932) que convoca un míting contra l’Estatut, amb el suport del grup agrarista. Prohibit per la seva política agressiva contra el Govern, va canviar puntualment la capçalera per El Popular.HMM. El Popular

145

Eldebatestatutaridel1932Repercussions al carrer de la disputa parlamentària

Gassol, que va ser atacat a la sortida de l’hotel on s’estava a Madrid; fou un acte aïllat i, per les formes, amb volun-tat d’humiliar, ja que li van intentar rapar la cabellera, que era part de la idiosincràsia del polític. El Imparcial va fer un gran desplegament publicitari del míting que va tenir lloc el dia 27 de juliol a la plaça de toros de Madrid. Va ser el macroespectacle contra l’Estatut, i va aconseguir aple-gar unes trenta mil persones.

Aquesta exhibició abanderada pels opositors més acèr-rims de la República es produïa en el moment de màxima crispació, pocs dies abans del pronunciament de Sanjur-jo. Es recorria a tot, i tots els arguments, encara que fos girant-los, eren vàlids. El Debate (19.07.1932), amb la in-tenció de captar la voluntat dels catòlics, deia: «el Esta-tuto catalán es oscuro en su origen [...] es hijo de pactos secretos revolucionarios y el amparo principal que recibe viene del mismo bloque que en el Parlamento apoyó la persecución de la Iglesia y la expoliación a los propieta-rios», fent referència a l’article de la Constitució que qua-lifica l’Estat de laic, i a la Llei de reforma agrària, que es tramitava en paral·lel a l’Estatut.

El 27 d’abril l’Ajuntament de Palència havia protestat perquè trobava que amb l’Estatut s’injuriava Espanya i de-manava la retirada dels diputats castellans del Parlament. La diputació de Burgos va fer públic que s’estimava més la separació de Catalunya que no pas l’aprovació de l’Es-tatut (ABC, 30.04.1932).

L’ABC no parava de fer campanya. José Calvo Sotelo (ABC 10.05.1932) deia que per a obtenir els vots de la minoria catalana els governants permetien «una expolia-ción de la soberanía y el despojo del patrimonio».

El diputat Felipe Sánchez Román va arribar a tractar d’impugnar, per anticonstitucional, el Dictamen elaborat per la Comissió d’Estatuts del mateix Congrés (12.05.1932).

El corresponsal a Madrid de Le Petit Parisien (18.05.1932), portat pel fervor de les protestes, escrivia: «Espanya sence-ra refusa l’Estatut».

El tradicionalista Víctor Pradera escrivia (ABC, 02.06.1932): «Lo que quiere Esquerra es poder disponer de los fondos del Estado español para asentar su dominación sobre la noble Cataluña, víctima atormentada de esos trufaldines, y para mantener su influencia terrorista sobre el Gobierno central, sea monárquico o republicano.»

Critiques de l’Estatut aparegudes al diari ABC. AHCB-H

146


El conservador partit Acción Popular va iniciar una abrandada campanya contra l’Estatut, amb continus ci-cles de conferències en la seva seu de Madrid. Els ora-dors eren defensors a ultrança dels postulats unitaristes i advocaven pels «bons» catalans no separatistes; el lema era: «La Unidad Nacional», que periòdics com els ja es-mentats s’encarregaven de divulgar.

Els més hostils a tota la política reformista d’Azaña bra-maven emfàticament, ara contra l’Estatut. Sense cap cir-cumspecció explicaven l’obra de govern que portaven a terme els republicans amb sentències del tipus: «después de la guerra religiosa y de la guerra social empezaba la de secesión».

El ja esmentat diputat Royo Villanova, adalil màxim d’a questa postura, es refermava en les seves posicions en una conferència que va pronunciar el mes de desem-bre del 1932, amb l’Estatut ja aprovat, que posaven de manifest que la bel·licositat no s’havia aturat, i això ha-

via de tenir conseqüències nefastes per a l’autonomia de Catalunya, quan al cap de pocs mesos aquests grups ar-ribessin al poder: «El problema catalán empieza ahora [...]. Y como no se conforman con lo que se les ha da-do, piden y pedirán más [...]. Yo tolero el sentimiento ca-talán, porque es cosa justa y tolerable; pero no tolero la voluntad catalana [...]. Es comodísima la postura de es-tos señores: para la economía somos todos uno; para la política han de entenderse solos [...]. El idioma que es-tán haciendo es artificial. No vale que se afirme que el idioma da rango de nación. El catalán se habla, pero no lo saben escribir, y ahora se encuentran con que han de enviar misiones por los pueblos para enseñar gramática, sintaxis y ortografía catalana. Por tanto la nación no es el idioma, aunque ellos se empeñen en asegurarlo.» (ABC, 10.12.1932.)

L’Estatut també va ser el pretext per a la rebel·lió mili-tar que va esclatar la matinada del 10 d’agost a Madrid i

Vinyetes al·legòriques de les dificultats que passava l’Estatut al Congrés. AHCB-H. El Diluvio (15.05.1932 i 05.08.1932)

147


a Sevilla per fer caure el Govern de la República. En re-alitat el va provocar la convergència de diversos factors: la voluntat de govern dels radicals; els interessos perso-nals del financer Juan March, perseguit judicialment per la República, i que més tard va finançar l’aixecament del 1936, i l’aliança de l’oligarquia terratinent que veia en el Projecte de reforma agrària que també s’estava tramitant el fantasma d’un autèntic repartiment de la propietat. A Madrid, la insurrecció, reduïda a un intent d’assalt al Mi-nisteri de la Guerra i a la Casa de Correus, va ser sufocada en poques hores. A Sevilla, on es trobava el general San-jurjo, cap de la rebel·lió, aquesta no va ser controlada fins al dia següent; Sanjurjo va intentar fugir a Portugal i va ser detingut prop de Huelva. El fracàs d’aquest moviment insurreccional va posar fi sobtadament a la campanya de fustigació al Govern que se sostenia sobretot des de les pàgines de la premsa; també es va acabar l’oposició a la cambra. Allí, ningú, ni els que hi simpatitzaven, van ma-tisar la condemna més rotunda. A partir d’aquell moment l’aspecte del debat sobre l’Estatut va canviar radicalment, i el que quedava per discutir es va tramitar amb força ce-leritat i consens.

El representant de la Generalitat a Madrid i periodista brillant Josep M. Massip, en el llibre República, Sr. Cam-bó!, ens dóna una visió molt viva del trànsit parlamentari de l’Estatut a Madrid. En parlar del cop de Sanjurjo no s’està d’assenyalar els còmplices, el pla, els objectius i els obstacles que aquell va trobar: «Però ara hi ha el poble entremig. El poble, senyor general traïdor!

»Aquesta és l’única diferència entre aquella hora de 1923 i aquesta de 1932. L’opinió pública. El pobre gene-ral espanyol ha pensat —curt d’experiència política com és— que la gent dels seus cabarets i dels seus palaus amb escuts d’armes, era l’opinió pública. Després, ferit en el seu orgull de casta, en la seva altivesa de jerarca, ha pogut confondre opinió pública amb les paraules d’una fi-gura republicana —Lerroux— imprudent i desorientado-

ra [...]. O en les d’una altra figura, Melquíades Álvarez —vaixell fantasma de totes les mars de la política espa-nyola—, adscrita ara a la República, a la qual voldria sal-var amb la seva oratòria aparatosa i insensata [...]. O en els articles d’un alt intel·lectual, republicà i filòsof, que passa per “personalitat” del règim i que no sap avenir-se que encara no sigui president de la República a la qual voldria veure alegre de no sé quines alegries [...].

»O en els discursos d’un tal Royo Villanova o en l’ex-cessiva tolerància del Govern davant de moltes provoca-cions, o en les creus que les senyores volien lluir per car-rers i passeigs, o [...].

»En el que fos. El cas és que en aquesta matinada del 10 d’agost, el coet-senyal del cop d’Estat ha esquinçat la primera claror del dia madrileny. A la mateixa hora, el ge-neral espanyol avançava a tota màquina sobre Sevilla.

»Madrid. Sevilla. A Madrid, Goded. A Sevilla, Sanjurjo. A València, Despujol. A Còrdova, Villegas. A Barcelona, Bar-rera. Els d’ahir i els de sempre. La militarada que pensava que aquí no havia canviat res [...].

»Apoderar-se, a Madrid, de l’Azaña daltabaix del balcó. Així, simplement. Detenir els altres ministres. Ordenar a les guarnicions espanyoles des del ministeri. Liquidar el Parlament. Afusellar sobre la marxa, contra les tàpies dels jardins de “El Retiro”, tres ministres i una vintena de di-putats —dels quals existeix una llista amb delicades pre-ferències vers alguns diputats catalans: Companys, Gas-sol, etc. Instaurar una dictadura militar, a base del terror, i tirar pel dret.

»Aquest era aproximadament el programa de la “san-jurjada”. Exactament igual que si el país fos una càbila rifenya».

L’historiador conservador Joaquín Arraras, afí als sec-tors que van acabar destruint la República per la força, fe-ia una anàlisi pessimista de la situació la vigília del cop de Sanjurjo i apuntava, premonitòriament, un futur bastant negre: «El 9 de agosto la nave del Estatuto, con grandes

148


brechas por las que penetraba el agua, avanzaba con tal lentitud y con tan serias dificultades, que muy pocos creí-an que pudiera llegar a puerto. Pero su fracaso sería tam-bién el del Gobierno, e incluso el de la República, según Azaña. En estas circunstancias sólo algo inesperado e im-previsible podía sacar al Gobierno y al Estatuto del proce-loso mar en que se hundían.»

El 1932 no solament els sectors més extrems del con-servadorisme i del castellanisme, com ara el que repre-sentava Royo Villanova, van ser els que es van oposar a l’Estatut, sinó que altres forces més liberals també ho van fer. Més enllà de consideracions puntuals, en el moment decisiu, i en contradicció amb les manifestacions solidàri-es de l’últim any de la Dictadura, l’imperialisme cultural i

Manifestació d’estudiants a Valladolid, en contra de l’Estatut. HMM Ahora (15.05.1932)

149


un reaccionarisme unitarista es van fer presents en molts que es tenien per liberals.

Els intel·lectuals, agrupats en bona part al voltant de l’Agrupación al Servicio de la República, van influir, amb honroses excepcions, contra el que anomenaven «exces-sos de l’Estatut». Els pensadors més rellevants del se-gle XX, Miguel de Unamuno i José Ortega y Gasset, d’una manera genèrica el primer i més matisada el segon, van mostrar les seves discrepàncies respecte al model politi-cosocial que volia impulsar Catalunya amb l’Estatut. Sec-tors de la Federació Universitària Espanyola, l’associació estudiantil universitària predominant a Madrid, s’hi van manifestar en contra, i van animar reaccions similars en altres universitats espanyoles: Salamanca, León, Sevilla, Saragossa i Valladolid, on fins i tot hi va haver una va-ga de comerciants. A la Universitat Central de Madrid el: «Muera Macià» omplia les pancartes dels manifestants. A Saragossa els disturbis van ser tan greus que el rector va arribar a tancar la Universitat (10.05.1932).

La idea que la República havia de triomfar on la mo-narquia havia fracassat era quelcom assumit pels repu-blicans, i resoldre el litigi històric de la inserció de Cata-lunya a Espanya era un dels objectius. Ortega, conscient de la realitat del catalanisme, havia perdut tota esperança de solució acceptable i optava pel que ell va definir com la «conllevancia» de Catalunya. L’important era, com va manifestar en el seu discurs a les Corts: «raer del proyec-to todos los residuos que en él quedan de equívocos con respecto a la soberanía».

Influenciats pel prestigi de persones com les esmenta-des, però també per la demagògia més acèrrima, liceus, penyes i clubs es van constituir en grups de pressió i trans-missors de l’anticatalanisme autonomista. El juny del 1932

Posició de Miguel de Unamuno respecte al bilingüisme. HMM. El Sol (08.05.1932)

150


l’Ateneo de Madrid va organitzar un cicle de conferències en què va participar Pere Coromines; el discurs d’aquest, òbviament favorable a l’Estatut i molt respectuós en les for-mes, va tenir poc ressò en la premsa madrilenya, i pocs dies després va ser recollit pel setmanari barceloní La Rambla (06.06.1932). En un cicle similar organitzat pel Li-ceo Andaluz de Madrid va ser on, el 7 de maig de 1932, Unamuno va pronunciar la cèlebre conferència contra l’au-tonomia catalana: «Hay que defender a los mismos catala-nes contra su error, aclarándoles la conciencia, aunque sea violentándoles. Hay que salvar el alma de cada uno y de todos los que gritan “Nos altres sols” [sic] [es refereix al periòdic], porque el día que se queden solos ya no serán nadie.» Poc després, en unes declaracions a Elma Mann Mahlan, corresponsal a Madrid del periòdic La Gaceta de Colonia (reproduïdes a l’ABC, 02.06.1932), era molt explí-cit respecte a quina era la seva posició sobre els estatuts, tot i que reconeixia a Catalunya i al català quelcom que no va acceptar mai als bascos; deia: «La Constitución, que es un papel, no tiene valor y algún día se reformará. Lo mis-mo ocurrirá con el Estatuto. Su concesión será el principio de las grandes batallas. Lo prudente sería no concederlo. Tal como se plantea el problema del Estatuto puede dar lu-gar a algo trágico, y es que en una parte de España estén sometidos los españoles a una doble ciudadanía. Soy con-trario a la enseñanza bilingüe, porque no se puede exigir de ningún español que, aparte del castellano, aprenda los dialectos de cada región [...] Ni con el vascuence ni con el catalán se pueden pensar cosas de elevado sentido. El ca-talán tuvo literatos, cronistas, poetas maravillosos: pero es-to se perdió en el siglo XVI y la lengua ha estado muerta cua tro siglos hasta que en el principio del pasado un grupo de entusiastas empezó a prestarle vida.»

L’escriptor Ramiro de Maeztu, que en aquella etapa era monàrquic, va contestar el discurs d’Azaña en què s’havia referit al fet que «los reyes no hicieron más que aprove-charse de los valores del genio español para ocupar una

página [...]», paraules amb les quals Azaña volia resguar-dar l’orgull nacional des d’un punt de vista republicà.

El vell polític reformista Melquíades Álvarez va fer una aspra i docta campanya per tot el país contra l’Estatut, i contra el Govern de la República que l’impulsava.

Miguel Maura, que havia estat en el primer Govern pro-visional de la República, en un míting a València (24.07.1932) exclamava: «¡Muera el Estatuto!» i encara: «El Estatuto se da a un partido separatista y no a Cataluña. Hay que de-fender a los españoles no catalanes que viven en Ca-taluña.»

La reacció als atacs es va produir amb molts matisos. El periodista Arturo Mori, que en aquell moment era res-ponsable de la secció «Run-run» d’El Liberal, publicava unes cròniques breus, agudes i molt entretingudes, en què recollia successos polítics i d’actualitat. En el recull de cròniques parlamentàries que va publicar, va aplegar i analitzar tots els debats parlamentaris de les Corts republi-canes; veia l’Estatut com un dels reptes que la República havia de resoldre, però mostrava escrúpols raonats, expli-cables des d’una òptica externa, en veure la Lliga, respec-te a l’actuació de la qual, en l’època de la monarquia, va mantenir una visió crítica, defensant l’Estatut: «Ésta no es una cuestión entre Cataluña y Castilla; no es el antiguo pleito de El Imparcial contra La Veu [el periòdic de la Lli-ga]. Era algo de mayor altura. Una norma de libertad, una postura reivindicadora de la España republicana.

»Por eso cada vez que llegaba a nosotros la noticia de que el viejo regionalismo catalán, cómplice de todos los contubernios reaccionarios, pretendía erigirse poco me-nos que en el emblema burgués del Estatuto, se nos poní-an de punta los pelillos de la muñeca.

»Esta era una cuestión suscitada por el espíritu de la República, una ansia liberadora de Cataluña, un brote lo-zano de federalismo que se manifestaba al compás de es-ta nueva España acogedora y democrática. Por lo cual no nos explicábamos qué clase de entusiasmo era el de la

151


El Liberal defensava l’equitat en tots els estatuts que es poguessin promulgar en el futur. HMM. El Liberal (15.05.1932)

152


“Lliga”, recién salida del fracaso monárquico y metida en el jazz band, mejor, murga estatutista [...]. Aquel regiona-lismo de la Lliga, el verdadero separatismo catalán, cleri-cal, plutocrático, fomentador del odio de clases, actor fu-nesto en muchas culminaciones políticas, oscilante entre la Monarquía y la República, visitador de palacio e infla-dor de cortesanismos a última hora, no representaba más que los apetitos de un partido, cuyos hombres preclaros han amasado con él su poderío y su fortuna.

»Esta no es una burocracia naciente en donde asen-tar una segunda soberanía industrial y teocrática, sino un problema de liberalismo intensivo que no estaba ni podía estar en el corazón de los “resucitados” de la “Lliga”, go-bernantes con representación personal en el último Ga-binete de la monarquía y solidarizados con los violentos ataques al régimen que aquella representación lanzaba audazmente en conferencias y declaraciones políticas, como si la República hubiera sido un capricho de diez o doce señores en combinación con la Guardia Civil.»

Sota la influència de la campanya periodística, també organismes i institucions de tot tipus feien pressions a les Corts, davant l’inici imminent del debat i fins a final de ju-liol. Es van rebre peticions a favor de l’Agrupación Guipuz-coana de Estudiantes Vascos, La Sociedad de Estudios Vascos, que més endavant va tenir un paper important en l’elaboració del seu Estatut; la Colònia Catalana de Para-guai, l’Assamblea d’Ajuntaments Catalans, l’Ajuntament de Gijón, el Partido Republicano Federal de Jaén, el Cen-tro Republicano Español de Rosario de Santa Fe i el Parti-do Socialista Republicano de Sevilla. I també del Col·legi d’Advocats de Barcelona, que tot seguit es va posar a tre-ballar en el vocabulari judicial català.

L’ambient favorable a l’Estatut era animat des de Ca-talunya. Hi participaven la històrica agrupació Unió Ca-talanista, que en les seves hores més baixes trobava en l’Estatut un element de lluita unificador entre les forces catalanes; l’activa i radical Palestra. El Centre Autonomis-

ta de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI) organitzava manifestacions al carrer de protesta per les retallades contínues que sofria l’Estatut.

A Barcelona, l’Ateneu estava immers en el canvi de presidència de Ferran de Sagarra, catalanista i inqüesti-onable home de lletres, atrapat biològicament i concep-tualment en una Catalunya que ja no existia, per Lluís Ni-colau i d’Olwer, relleu que posava de manifest la voluntat dels elements directors de l’Ateneu Barcelonès de cercar més sintonia de la institució amb la conjuntura política del moment. Es va mobilitzar internament en l’activisme de les seves penyes. En el si de l’Ateneu, una de les més ac-tives era l’anomenada Penya d’Esquerres, que constituïa una autèntica redacció paral·lela del setmanari L’Opinió i aplegava gent com els polítics Lluhí i Vallescà o J. Xirau, implicats en el procés estatutari. Hi havia penyes de co-munistes dissidents, com Joaquim Maurín, i un grapat de antiestalinistes. També hi havia la penya de la dreta re-publicana, desenganxada del fet republicà, amb persones com el mateix president sortint, o la de republicans cata-lanistes com Manuel Carrasco i Formiguera, que perdien el seu espai i es mostraven crítics amb tot menys amb el catalanisme catòlic. I també hi havia, tot i que molt silen-ciat en aquell moment, el front dels ultraconservadors es-panyolistes. En tot cas, el debat que mantenien era sobre el model politicosocial a partir de l’Estatut; es mantenia en l’elitista dinàmica interna de les elits i, com a entitat, transcendia poc a l’exterior.

En l’àmbit obrerista no es pot oblidar que, deu dies abans d’obrir les Corts, com un senyal simptomàtic, ha-via començat la vaga de la Telefònica, dirigida per la CNT, que significava el final de la treva concedida per la po-derosa organització obrera al Govern republicà. El to ge-neral, amb les matisacions pertinents esmentades, havia estat el de donar suport a l’Estatut de Núria en el moment del plebiscit; ara, les picabaralles parlamentàries no eren cosa seva.

153


La Rambla reprodueix l’agressiva portada del diari El Imparcial que declara la guerra a l’Estatut. AHCB-H. La Rambla (06.06.1932)

154


Mentrestant, a Catalunya es governava. Per a donar força a les institucions restaurades gràcies al pacte i el compromís entre els governs provisionals de la República i el català, l’abril del 1931, i tot esperant l’aprovació de la Constitució, primer, i de l’Estatut, després, la Generalitat va encarregar al jurista Francesc Maspons i Anglasell un dictamen que deixés clar quines eren les seves facultats i la seva capacitat de governar. Maspons, que va pertànyer al comitè assessor de les minories nacionals de la Soci-etat de Nacions (1931), partint de la proclamació de la República Catalana el 14 d’abril de 1931, estudiava, des d’un punt de vista estrictament jurídic, les transaccions que havien fet posteriorment i insistia en la sobirania de Catalunya. Fèlix Cucurull, en La defensa de l’Estatut d’Au-tonomia de Catalunya, destaca del dictamen de Maspons: «Catalunya ja torna a existir, de dret, com Estat sobirà, es recolza, d’una manera especial, en l’Avis Consultif i en la jurisprudència sentada pel Tribunal de Justícia de L’Haia, en diferents aspectes del Tractat de Versalles, en el can-vi de nom de l’Estat dels Servis, Croates i Eslovens pel de Iugoslàvia, en l’evolució dels plets nacionals de Polònia, Bohèmia, Moràvia i dels Estats Bàltics i, amb una atenció especial, en els casos d’Irlanda i d’Islàndia, “les dues po-sicions estatals que hi ha avui a Europa més semblants a la de Catalunya”. També examinava la Constitució federal d’Alemanya i la de Suïssa.»

El dictamen de Maspons, que era, òbviament, discuti-ble, com així ho va ser per a altres juristes, insistia en la base jurídica de la sobirania catalana. Sobre aquest tema va escriure molt al setmanari Claris (1932), que ell ma-teix va crear per comentar, amb altres juristes i gent d’opi-nió, la discussió de l’Estatut a les Corts de la República. I posteriorment va escriure diversos llibres que reflectien el desengany de l’autor pel text aprovat.

Revisant l’hemeroteca dels anys trenta hom recorda massa puntualment el quiosc més recent, que ha revisco-lat els tics més atàvics de l’anticatalanisme.

Lapremsadavantl’Estatut

En començar la dècada dels anys trenta, Barcelona aca-bava de superar el milió d’habitants i Madrid estava a punt de fer-ho, i així doblava la població que tenia l’any 1900. Els nous mitjans de comunicació i entreteniment seguien l’espectacular embranzida iniciada la dècada an-terior, i contribuïen decisivament a escurçar les distàncies i a difondre mites, imatges i símbols universals, en alguns casos manifestament contraris a la mentalitat tradicional: el cine soviètic i el cine de Hollywood; l’avió i l’automòbil; el metro i la ràdio; la boxa i el futbol.

En la propaganda política d’aquests anys s’hi afegia un nou mitjà: la ràdio. Aquest mitjà de comunicació social havia començat a funcionar a Espanya el 14 de novembre de 1924, quan Ràdio Barcelona va començar a emetre d’una manera regular. L’any següent va emetre, des de Madrid, Unión Radio, que entre 1925 i 1930 va crear una cadena d’emissores per tot l’Estat i va introduir els infor-matius radiofònics. La radiodifusió es va estendre amb ra-

La «qüestió catalana» es va convertir en un mal afer per a la República. AHCB-H. Mirador (07.07.1932)

155

Eldebatestatutaridel1932La premsa davant l’Estatut

pidesa. Al final del 1930 hi havia a tot l’Estat al voltant de cinquanta mil aparells de ràdio que pagaven el cànon cor-responent; al cap de sis anys, la xifra es va multiplicar per sis. Malauradament s’han conservat molt pocs testimonis de les elocucions radiofòniques d’aquells anys, però la rà-dio va tenir un paper important entre els mitjans d’infor-mació i de propaganda de l’època. El dia en què simbòli-cament es va signar l’Estatut, Unión Radio va emetre un

programa especial des de Sant Sebastià, protagonitzat per l’Estatut, amb la participació dels parlamentaris catalans que s’hi havien desplaçat.

Tanmateix, la premsa continuava sent decisiva i va te-nir un paper important durant la tramitació de l’Estatut. Pocs dies després de la proclamació de la República, el Govern provisional havia derogat parcialment la legislació anterior que limitava la llibertat de la premsa, i l’article 34

Cartell que anuncia l’edició d’un disc amb les dues elocucions més emblemàtiques de Francesc Macià. ANC

Filigrana permanent a la contraportada d’El Imparcial mentre va durar la tramitació sobre el debat. HMM. El Imparcial

156


156


La sàtira a la premsa

La sàtira politicosocial tenia una llarga tradició en la premsa catalana. La seqüència de vinyetes dibuixades per Ernest Guasp i per Apa, pseudònim del caricaturista polític Feliu Elias, n’és un bon exemple. Les vinyetes recreen el clima i els sentiments generats respecte a l’Estatut durant la seva tramitació a les Corts. Van ser publicades a Mirador, setmanari fundat el 1929 per Amadeu Hurtado, exponent d’un món intel·lectual i culte, i a El Diluvio, diari republicà indepen-dent fundat el 1879, molt interessat per la política municipal barcelonina, que fou un dels més venuts de Catalunya.

2

4

1

3

1. El Diluvio (06.05.1932) 2. Mirador (12.05.1932) 3. El Diluvio (22.05.1932)

4. Mirador (09.06.1932) 5. El Diluvio (12.06.1932) 6. Mirador (14.07.1932)

7. Mirador (28.07.1932) 8. Mirador (08.09.1932) 9. El Diluvio (09.09.1932)

10. El Diluvio (11.09.1932)

157


157


8

6

10

7

5

9

158


de la Constitució va sancionar una doctrina inequívoca-ment democràtica quant a la llibertat d’impremta. Aques-ta qüestió es va convertir en un punt de conflicte per al Govern i, a causa del radicalisme al qual va haver de fer front, tant dels monàrquics i l’extrema dreta com de l’ex-trema esquerra més intransigentment revolucionària, so-vint es va trobar en la dificultat legal i material de garantir al mateix temps l’ordre públic i la llibertat d’expressió. Da-vant els conflictes, el Govern sovint va suspendre publica-cions. Aquesta actuació era avalada per la Ley de defensa de la República, aprovada el 20 d’octubre de 1931, incor-porada a la Constitució per una disposició transitòria, fins que les Corts la deroguessin. Va afectar molts periòdics intolerants amb el nou règim. Tipificava els actes d’agres-sió a la República: «la difusión de noticias que puedan quebrantar el crédito o perturbar la paz o el orden público [...] toda acción o expresión que redunde en menosprecio de las Instituciones u organismos del Estado [...] y la apo-logía del régimen monárquico o de las personas en que se pretenda vincular su representación». El mateix Govern que l’havia impulsada tenia dubtes sobre la compatibilitat dels principis democràtics que defensaven i la Llei, però aquesta era fruit de la impotència governamental per a afrontar l’hostilitat creixent de la premsa més extremista davant els canvis dràstics, però «reformes» a la fi, que el Govern començava a portar a terme. Les reaccions con-tra aquesta política van ser especialment dures a partir de l’octubre del 1931, quan les reformes van començar a afectar el sector militar i la qüestió de la relació entre la religió i l’Estat, a la vegada que començaven les protestes sindicals per la política sociolaboral. Azaña va anotar en el seu diari (08.01.1932): «En general, no tenemos prensa adicta. Casi todos los periódicos de Madrid son más de la derecha que del Gobierno, y los que son de izquierda, mejor fuera que no existiesen.»

El reflex en la premsa madrilenya de la campanya par-lamentària de l’Estatut apunta la mancança d’un mitjà

amb prou influència mediàtica que recollís el sentiment de la majoria republicanosocialista al Govern. Aquesta no tenia mitjans afins que sostinguessin el seu prestigi entre el republicanisme i l’esquerra més moderada.

En canvi els tics populistes dels diaris amb més dis-tribució van facilitar la difusió de la visió més unitarista d’Espanya, impregnada d’emocions «filials». El Govern se sentia assetjat, amb raó, entre aquesta i una premsa es-querrana radical en alça. Azaña es dolia de l’acritud dels periòdics que li eren ideològicament més propers; el 17 de juny anota: «me dijo que Ortega se descubriría en un artículo que iba a publicar en Luz. Ya lo ha publicado. Chorrea mala voluntad contra todos nosotros, y singular-mente contra mí». Les crítiques que li arribaven d’altres sectors, les prenia com a cosa natural: «La campaña con-tra el Estatuto es feroz en algunos periódicos, por ejemplo en El Imparcial [...]. Naturalmente, La Nación, Informaci-ones (de March), ABC, y otros nos atacan furiosamente. Han tomado el estribillo de decir que España entera pro-testa contra el Estatuto, y que vamos a desmembrar Es-paña.» (Anotacions del 20.05.1932.)

La incomprensió de la premsa de Madrid vers la polí-tica autonomista del Govern va produir un aïllament me-diàtic d’aquell. Entre els rotatius de més difusió, només l’Ahora, reconvertit a republicà, es mostrava receptiu a la línia política del Govern Azaña.

El Sol, un dels altres diaris que s’havien aferrat ràpida-ment al republicanisme, va mantenir sempre una política pendular. Tradicionalment havien col·laborat en les seves pàgines periodistes i escriptors republicans. El republica-nisme del diari, ara, era un fet, però no es podia consi-derar afí al Govern. Molts dels col·laboradors tradicionals, qualificats d’intel·lectuals d’esquerra, havien abandonat el diari a començament del 1931: Ortega y Gasset, Azo-rín, Luis Bello, Ramón Gómez de la Serna, Fernando de los Ríos, Luis Bagaría, Américo Castro y Ramón Pérez de Ayala, entre altres. Tots ells van posar en marxa una nova

159


Imatge de la plaça de toros durant el míting convocat per El Imparcial el 27 de juliol. HMM. Ahora (28.07.1932)

160


publicació, Crisol, que es definia com a progressista i re-publicana; va aparèixer el 4 d’abril i a final del mateix any va desaparèixer. Els col·laboradors esmentats, i Ortega en particular, amb la seva actitud bel·ligerant, s’havien con-vertit en el símbol de la mobilització dels intel·lectuals con-tra la Dictadura i la Corona. A aquesta espècie de rebel-lió d’elits, s’hi havia afegit un altre símbol intel·lectual de l’època, Unamuno. Una vegada proclamada la República, Azorín va insistir a reclamar per als intel·lectuals d’esquer-ra la paternitat del règim republicà (El Sol, 04.06.1931).

Ortega es va distanciar molt aviat dels governants repu-blicans. El motiu no era altre que la política de centrees-querra del Govern. Ortega considerava que la majoria go-vernant era responsable de la trajectòria del Govern, que ell creia que era equivocada, i els va desautoritzar fent famosa l’expressió: «¡No es esto, no es esto!». La ruptu-ra es va formalitzar quan va publicar l’article «Un aldabo-nazo» (Crisol, 09.09.1931), que al final incloïa la famosa frase: «Una cantidad inmensa de españoles que colabo-raron con el advenimiento de la República con su acción, con su voto o con lo que es más eficaz que todo esto, con su esperanza, se dicen ahora entre desasosegados y des-contentos: “¡No es esto, no es esto!”.

»La República es una cosa. El “radicalismo” es otra. Si no, al tiempo.»

Ell tenia clar que la República ja havia deixat de ser «la República dels intel·lectuals» que havia somiat.

El gener del 1932, Crisol es va transformar en Luz; sub-titulat «periódico de la República». Aquest i El Sol com-partien el mateix tipus de lectors. Ortega va col·laborar poc en aquesta nova publicació, però quan ho va fer va ser en la línia de dura oposició al Govern d’Azaña.

A mitjan juny del 1932, Azaña i els seus partidaris esta-ven molt disgustats amb la línia que seguia Luz, i concre-tament amb els articles d’Ortega. La premsa opositora al Govern situava tant El Sol com Luz en el que denominava «trust azañista», però, en realitat, a pesar que hi va haver

un intent de compra d’ambdós periòdics en què es van veure implicats els ministres d’Hisenda i de Governació, J. Carner i S. Casares Quiroga, que hi van implicar capital de Catalunya i de Galícia, no va acabar de ser mai així.

Ortega va publicar el que havia de ser el seu últim ar-ticle a Luz el 8 d’agost de 1932, en el qual polemitza-va amb acritud, a propòsit de l’Estatut de Catalunya, amb Luis Bello, el qual, com a periodista i president de la Co-missió d’Estatuts del Congrés, va escriure en aquest pe-riòdic un seguit d’articles en què s’esforçava a explicar, i fins i tot a justificar, punts clau de l’Estatut.

Un altre dels columnistes habituals de Luz era Azorín. Aquí, sense fer ús d’aquell estil depurat i minimalista que caracteritza la seva obra literària, s’esforçà a fer una lectu-ra plural de la història d’Espanya, fugint dels tòpics nacio-nals. En un d’ells —«Serenidad»—, recuperà amb con-vicció i afecte les reflexions històriques sobre Cuba del patriarca del federalisme, Francesc Pi i Margall, personat-ge sempre incòmode, cal dir-ho, per a un sector del nacio-nalisme català.

La premsa declaradament de dretes, òbviament con-trària al Govern, va mantenir una posició demagògicament militant contra l’Estatut. En aquest àmbit es trobaren peri-òdics com El Debate, portaveu del catolicisme polític. Aquest, amb reminiscències carlines, havia mostrat sem-pre simpatia pels moviments regionalistes moderats. Es va oposar a l’Estatut, però ho va fer d’una manera més ra-onada i menys visceral que altres periòdics dretans. Feia la contra tant perquè el text que es discutia a les Corts ex-cedia dels límits que considerava prudents per a mantenir la unitat d’Espanya, com perquè, davant la realitat política a Catalunya, l’autonomia, l’havien d’administrar els partits d’esquerra, i concretament ERC, i no pas la Lliga, més propera als postulats catòlics. Per raons similars, aquest periòdic va defensar més tard l’Estatut d’Estella: «dado el profundo sentir católico de las Vascongadas y Navarra [...] cualquier intento sectario, antirreligioso, que prevalezca

161


Ortega y Gasset començava a fer evidents les crítiques al Govern d’Azaña. HMM. Luz (16.06.1932)

162


en la política central, encontrará oposición eficaz en los organismos regionales vascos-navarros».

Entre les publicacions amb més ressò destaquen l’ABC i El Imparcial. ABC mantenia la seva posició monàrquica. Volia demostrar que la monarquia havia fet filigranes per la concòrdia i la prosperitat a Catalunya, i que la Repú-blica havia portat totes les calamitats. Insistia en la de-pendència del Govern del vot dels diputats catalans. Era implacable en la crítica als ministres. Parlava de regiona-lisme des del punt de vista del tradicionalisme. Demanava referèndums a escala de tot l’Estat per a refusar l’Estatut. I utilitzava titulars de l’estil: «La expulsión del castellano en Cataluña», «De cómo Francia mató en su tierra el ca-talán», feia propaganda de: «El mítin monstruo de afirma-ción española y de impugnación al Estatuto catalán».

Se seguia amb atenció el que passava al Parlament, s’aplaudien les maniobres obstruccionistes liderades pel diputat A. Royo Villanova, i els de l’«esquerra» —referint-se a ERC— eren el blanc de totes les crítiques. Aquestes crítiques estaven carregades de mal gust i arribaven fàcil-ment a l’insult; és el cas del cronista parlamentari del dia-ri, Wenceslao Fernández Flórez, quan feia burla de les re-ferències al «Es que no nos entienden», al qual sovint recorrien els diputats catalans davant la incomprensió de què se sentien víctimes pel tracte de la cambra i la prem-sa espanyola en general: «Todos decían que eran unos in-comprendidos.

»He concluido por creer que tras la barrera de la pre-tendida incomprensión de los otros se esconden los ton-tos, los fatuos, los cursis y los “vivos”.

»Pero ahora manejado en los periódicos, en los míti-nes, en el Parlamento, el mismo aburrido tópico, a propó-sito de las pretensiones del catalanismo, pienso que será verdad, cuando con tanto ahínco se repite. Y entonces... ya no hay nada que hacer. Si nuestras más altas mentali-dades, si ciudadanos como Sánchez Román, como Una-muno, como Ortega Gasset; si corporaciones y hombres

de estudio no alcanzan a comprender lo que es tan claro para cerebros tan mediocres como los de la minoría ca-talanista: si el país está muy por debajo, en entendede-ras, del diputado-ruido, del interruptor oficial del partido radical-socialista (porque hasta ése “ha comprendido”) y de Ventura Gassol ¿a qué esperamos para subirnos a los árboles?» (ABC, 09.08.1932.)

En aquesta mateixa línia voluntària d’atac de l’Estatut i del catalanisme en general, van anar els escrits del dipu-tat Royo Villanova, del fervorós líder de Comunión Tradicio-nalista, Víctor Pradera, i del cronista abans esmentat que es reprodueixen més endavant.

De tots els diaris, el més fanàtic i bel·licós contra Cata-lunya i el que anomenava «separatisme català» era El Im-parcial, que bramava a favor de la «Catalunya espanyola». No es feia cap altra interpretació de l’Estatut que no fos la d’un atac a Espanya. Les crítiques furibundes a l’Estatut i als catalans que el promovien començaren molt abans de la tramitació parlamentària, però ja s’ha insistit que l’om-bra de l’Estatut feia temps que planejava sobre el debat polític espanyol. Tot l’argument se circumscrivia a una afirmació molt simplista: «El Estatuto “tal como viene”, no nos hagamos ilusiones, es la independencia de Cata-luña a costa de Castilla, y en plazo no lejano la desmem-bración del territorio nacional. Seguirán sus ejemplos los vascos —¡naturalmente!—, los gallegos, los valencianos, y España, a imitación de Austria-Hungría, quedará redu-cida a unos terrones en el centro de la Península.» Les referències imperials són prou explícites per si mateixes i no necessiten cap més comentari. L’objectiu repetit fins a la sacietat era defensar la «unitat d’Espanya», però també hi havia espai per a uns despectius: «Que les concedan la independencia» en el sentit que ja veurien com fracassa-rien i tornarien a casa amb la cua entre cames.

La premsa catalana, la barcelonina particularment, va encarar el procés estatutari d’una manera molt diferent. La veu unànime va ser de defensa de l’Estatut. El debat es

163


Crítiques al catalanisme des de l’ABC. HMM. ABC (28.07.1932)

164


va seguir religiosament; es va estar a l’aguait de les reta-llades i, sovint, s’expressà el desencant d’una societat que se sentia estafada.

Un dels periòdics més llegits del moment, El Diluvio, és representatiu de les pautes que va seguir bona part de la premsa: informació acurada de la marxa dels debats par-lamentaris, opinions dels diputats, comentaris sobre qües-tions puntuals, informació sobre les campanyes adverses i els comentaris crítics de la premsa espanyola... Unes pautes similars trobem a La Publicitat, el periòdic d’Acció Catalana, considerat un dels diaris més ben escrits de tot l’Estat, a La Humanitat, de Lluís Companys, etc.

L’Opinió era la poderosa tribuna de premsa de J. Lluhí i d’Antoni Xirau, que es consideraven amb drets de pa-ternitat sobre ERC. En el període en què ens situem, el problema central de la política catalana era la solució de la qüestió nacional. Però segons els «lluhins», el proble-ma nacional de Catalunya no era l’únic; era, òbviament, una qüestió important que calia resoldre al més aviat pos-sible, i de la manera millor, i més duradora, tant per a donar satisfacció a un desig àmpliament expressat pels catalans, com per a estabilitzar la qüestió política i poder abordar altres problemes, també importants. Els seus dos homes clau eren a Madrid per a defensar l’Estatut; ells s’apartaven rotundament del nacionalisme hipersensible i patrioter d’altres petits grups. Consideraven que les ac-tituds extremistes eren contraproduents, i eren partidaris de mantenir una entesa amb els republicans espanyols; aquesta solidaritat hispànica es limitava a les esquerres, i particularment a l’Espanya que representa Azaña, i exclo-ïa qualsevol possibilitat d’entesa amb unes dretes tradici-onalment anticatalanes. Rebutjaven de ple l’opció separa-tista; com van manifestar a les Corts: «éramos partidarios, y lo somos, de la solución española, dentro de España, del problema catalán». (DSCC, 09.06.1932.)

L’optimisme de L’Opinió, pel que feia a la sort de l’Esta-tut, es va mantenir fins i tot en els moments més crítics.

La sobirania era una qüestió que també preocupava el periodista polític Agustí Calvet, conegut com a Gaziel. Aquest, amb un agut autocriticisme, deixava constància en uns interessants articles a La Vanguardia, aleshores re-publicana, que el Parlament era l’únic dipositari de la so-birania, i del repte que l’Estatut significava per a Catalu-nya i per a la República Espanyola.

Amb totes les matisacions que cal fer, aquesta era la línia general de les publicacions, però sovint també hi ha-via veus discordants. En aquest sentit, La Veu de Cata-lunya, portaveu de la Lliga, va mantenir les formes en la defensa de l’Estatut, en la qual s’havia compromès, però va ser molt crítica amb Macià, al qual Duran i Ventosa va titllar de traïdor (29.07.1932).

Pel que fa a l’obrerisme, tan important a Catalunya, l’Estatut de Núria, tal com es va plebiscitar, tenia el visti-plau de la major part de les forces obreres catalanes. Jo-sep Termes, a L’obrerisme catalanista. La República Ca-talana, l’Estatut del 1932 i el moviment obrer, ens dóna una descripció detallada del pensament i les idees dels partits i els sindicats obrers catalans, respecte a Catalu-nya i els seus drets d’autogovern. Analitza d’una manera sistemàtica la decisió que un obrerisme variat, i a voltes contradictori, com el català, va prendre respecte a la Re-pública i a l’Estatut de Catalunya. En paraules de l’histo-riador Josep Termes: «L’època és de radicalisme obrer i en general s’observa un procés de bolxevització de totes les forces polítiques (amb la clara excepció de la USC), i inclús al si de la CNT hi apareix un faisme que és eti-quetat pels seus contraris i per ells mateixos d’anarcobol-xevisme. L’esquerranisme de tots ells és molt doctrinari, excepte el de la FAI, que juga al putchisme revolucionari creient comptar amb la gran força de la CNT. Uns parlen de revolució obrera, d’altres de revolució socialista, altres de revolució democràtica impulsada pels obrers; només la USC es limita a parlar d’una “democràcia avançada”. Tots ells fan una correlació mecànica entre obrers i partit

165


de classe obrera, quan qui realment rebrà els vots de la classe obrera és ERC.»

Solidaridad Obrera, El Luchador, Tierra y Libertad..., per la banda anarquista; Tribuna Socialista i La Interna-cional, pel PSOE i la UGT, respectivament. La USC, que s’adreçava d’una manera genèrica als treballadors, els intel·lectuals, els tècnics i també els camperols, i no ex-clusivament als «obrers», com els anteriors, s’expressava a Justícia Social; el Bloc Obrer i Camperol i l’esquerra co-munista, des d’una multiplicitat de petites publicacions. Tots coincidiren en la intensitat discursiva que van man-tenir durant el període d’elaboració de l’Estatut de Núria i la campanya que va precedir el plebiscit sobre la sobira-nia, l’autonomia i les repercussions sobre l’obrerisme. Les anàlisis sovint són molt simples i, de vegades, sectàries; per sota de les discrepàncies amb les polítiques i les àn-sies revolucionàries, s’hi percep un catalanisme obrer i la consideració del dret a l’autogovern, sense desinteressar-se pel destí dels altres pobles, ja sigui de dintre o de fora de la península Ibèrica. En canvi, el debat parlamentari, el que va ser vist com un regateig polític, va despertar poc interès en la premsa portaveu dels diversos grups.

L’editorial del diari republicà Luz qüestiona el contingut social de l’Estatut. HMM. Luz (28.06.1932)

166


166


La premsa i l’Estatut

L’any 1932 va ser d’una intensa activitat a les Corts, la qual era objecte d’atenció de la premsa. Cada dia els cronistes parlamentaris informaven els lectors del que s’havia tractat al Congrés i del transcurs dels debats. Durant la tramitació de l’Estatut van aparèixer diàriament notícies i comentaris sobre el Projecte de llei. La qüestió interessava tothom, però el tractament era divers. En general, la premsa de Madrid feia la crònica de les sessions i pre-nia posicions ideològiques, amb articles de fons que avalaven la posició de cada periòdic. En els rotatius de Barcelona, el centre d’atenció era l’abast de les modificacions fetes al projecte inicial i les limitacions que hom podia assumir.De fet, a la premsa es va produir un debat paral·lel al del Congrés, que sovint era més cru que aquell per l’absència de formes i per la utilització d’un vocabulari més desinhibit.

Míting contra l’Estatut convocat per El Imparcial. HMM. El Imparcial (28.07.1932)

167167


Denúncia de les aliances entre els opositors de l’Estatut. AHCB-H. L’Opinió (27.04.1932)

168168


1 2

1. El paper menor de Lerroux sobre el que havia nodrit la seva política. AHCB-H. La Veu de Catalunya (13.05.1932)

2. Un assaig de Gaziel sobre l’experiment estatutari i l’Espanya nova. AHCB-H. La Vanguardia (20.05.1932)

169169


Celebració del reconeixement oficial del català. AHCB-H. El Diluvio (28.06.1932)

170170


L. Bello i J. Ortega y Gasset polemitzen sobre l’Estatut: de l’ontologia a la política.

1. HMM. Luz (06.08.1932)

2. HMM. Luz (08.08.1932)

3. HMM. Luz (09.08.1932) 1 3

2

171171


1. Contra el doctrinarisme de J. Ortega y Gasset. HMM. Luz (09.08.1932)

2. Lloança a Azaña, reconegut protagonista de l’Estatut, i denúncia d’ingratituds pretèrites. HMM. Luz (07.09.1932)

1

2

173

L’Estatut que es va aconseguir

Francesc Macià s’adreça als ciutadans de Catalunya per ràdio per anunciar que les Corts de la República han aprovat l’Estatut. ANC. Autor desconegut (09.09.1932)

175L’aprovaciódel’Estatut

L’Estatut va ser aprovat per les Corts el 9 de setembre de 1932 i promulgat pel president de la República, Niceto Alcalá Zamora, el 15 del mateix mes. El 5 d’octubre de 1932 el Consell de la Generalitat declarava oficial el text que va aparèixer publicat al Butlletí de la Generalitat de Catalunya el 15 d’octubre del mateix any.

Finalment, tancant simbòlicament el procés estatutari obert un any i mig abans, el 25 d’octubre es va dissol-dre la Diputació Provisional de la Generalitat i es convoca-ven les primers eleccions al Parlament de Catalunya, que s’havien de fer el 20 de novembre de 1932.

L’anàlisi comparativa entre el text plebiscitat el 1931 i l’atorgat per les Corts el 1932 posa de manifest múltiples modificacions. El del 1931 contenia un prefaci en què s’exposaven una sèrie de principis generals que no figu-ren en l’articulat del text del 1932. Aquests principis fe-ien referència al nou model d’estructuració de l’Estat, a la transformació de l’escola primària segons els nous cor-rents implantats als països més avançats, a la supressió del servei militar i a la lluita per la pau.

En el text de Núria, el títol I (art. 1 al 9) feia referència a les qüestions generals, com el territori, la llengua i la ciu-tadania. El títol II (art. 10 al 13) delimitava les atribucions i les competències dels governs de la República i la Ge-neralitat. El títol III (art. 14 al 18) esmentava els diversos òrgans que integraven la Generalitat. El títol IV (art. 19 al 26) tractava de la hisenda. El títol V (art. 27 i 28) feia refe-rència als conflictes de jurisdicció entre el Govern de l’Es-tat i l’autonòmic. El títol VI (art. 29 al 38) esmentava les garanties dels ciutadans. El títol VII (art. 39 al 46) era de-dicat a l’adaptació de serveis i, finalment, el títol VIII (art. 47 al 52) es referia al règim transitori.

L’Estatut aprovat a Madrid l’any 1932 constava de di-vuit articles distribuïts en cinc títols. El títol I (art. 1 al 4) feia referència, com el de Núria, a les qüestions generals,

com la naturalesa de l’autonomia, la cooficialitat de l’idi-oma i el veïnatge administratiu. El títol II (art. 5 al 13) es-mentava les atribucions de la Generalitat. El títol III (art. 14 i 15) feia menció als òrgans de la Generalitat. El títol IV (art. 16 i 17) parlava de la hisenda i, finalment, el V feia referència a la modificació de l’Estatut.

La retallada va ser substancial, però cal tenir present que, en el moment que es va redactar l’Estatut de Núria, la Constitució, a la qual s’havia de subordinar el text, no solament no estava aprovada, sinó que ni tan sols estava redactada. Per tant, l’Estatut aprovat el 1932 ja no incloïa els títols i els articles que es referien a aspectes inclosos en la Constitució. Els canvis eren importants. S’utilitzava el terme regió autònoma en comptes d’Estat, amb tot el que això comportava. Quedava eliminada la possibilitat d’agre-gació de territoris limítrofs i la de federació entre regions autònomes. Pel que fa a la llengua, l’article 2 de l’Estatut del 1932 rectificava l’article 5 de l’Estatut de Núria i ins-taurava la cooficialitat del català i el castellà, en comptes de l’oficialitat del català; es garantia la cooficialitat del ca-talà i el castellà, i la possibilitat que els ciutadans pogues-sin emprar el primer davant els tribunals i quan es comu-niquessin amb l’Administració.

Oriol Anguera de Sojo, president de l’Audiència Territorial de Catalunya, i altres magistrats van anar a Palau a felicitar Macià per l’aprovació de l’Estatut. ANC. Autor desconegut (17.09.1932)

176

TeresaAbellóL’Estatut que es va aconseguir

Francesc Macià amb els diputats de la minoria catalana a les Corts després de l’aprovació de l’Estatut. Asseguts, d’esquerra a dreta: Joan Casanovas, Jaume Aiguader, Francesc Macià, Lluís Companys i Ventura Gassol. ANC. Sagarra i Torrents (10.09.1932)

177

Eldebatestatutaridel1932L’aprovació de l’Estatut

El text del 1932 sentenciava la disminució de les com-petències executives, entre les quals hi havia les d’admi-nistració de justícia (en matèria de legislació penal, mer-cantil, social, processal, la forma de matrimoni, l’ordenació dels registres i les hipoteques, la propietat intel·lectual i industrial). També es van modificar les competències re-latives a l’ordre públic, es disminuïren els recursos proce-dents dels impostos i s’hi introduí la fiscalització de les fi-nances de la Generalitat pel Tribunal de Comptes de la República, entre altres.

Segons el text aprovat per les Corts, era competència exclusiva de l’Estat tot el que feia referència als drets i deures constitucionals, a les relacions internacionals, a l’exèrcit i la defensa nacional, a les relacions entre l’Esglé-sia i l’Estat, a la moneda i el sistema financer, al règim aranzelari i els tractats comercials, a les fronteres, a l’emi-gració, a la immigració i a la política tributària.

A l’Estat li corresponia la legislació, i l’execució de tot el que feia referència a la comunicació, les assegurances, l’organització dels serveis establerts per la legislació so-cial de l’Estat, i als recursos naturals i el règim agrope-cuari. Aquest darrer punt era especialment delicat. Des de feia més d’un any els rabassaires es manifestaven re-iteradament per reclamar la intervenció de la Generalitat, matèria en la qual aquesta no va tenir atribucions fins un cop aprovada la Constitució, i aquesta qüestió és a la base del conflicte institucional que va sorgir l’any 1934 entre el Parlament català i el Govern de Madrid.

La legislació exclusiva en matèria de dret civil propi (testaments, règim matrimonial, etc.) corresponia a la Ge-neralitat, i s’assumia, com no podia ser d’altra manera, el dret civil català. Tant en aquest aspecte com en les matè-ries administratives internes, l’autoritat màxima seria el Tri-bunal de Cassació. Aquesta era una institució fonamental que es va crear el 1934 a partir d’una llei del Parlament de Catalunya que desenvolupava l’article 12 de l’Estatut. Aquest fet té un gran valor en el sentit simbòlic d’exercici

del poder. El dret civil català era arcaic i estava encarcarat per manca d’un organisme legislatiu propi des del 1714; ara es podria modernitzar en funció de la realitat de la so-cietat del moment. Va ser precisament en aquest àmbit que el 1934 va haver-hi el conflicte més important entre la Generalitat i el Govern de l’Estat sobre la llei de rabas-sa morta promulgada pel Parlament de Catalunya, que va acabar conduint a l’enfrontament del 6 d’octubre.

En la discussió de l’Estatut, l’ensenyament (article 7 del text del 1932) va esdevenir un element clau, i va gene-rar una de les polèmiques més intenses. Els articles de l’Estatut de Núria van ser considerablement retallats. En aquest text, la Generalitat assumia competències exclu-sives en aquest camp. En totes les escoles primàries la docència seria en català, però era obligatori l’ensenya-ment del castellà. A més, la Generalitat es comprometia a mantenir escoles primàries en llengua castellana, en les quals també s’ensenyaria català, en els nuclis on en el tri-

Ploma amb què es va signar l’Estatut a Sant Sebastià. Va ser obra del reconegut orfebre Jaume Mercadé. AHCB-AF. Autor desconegut (15.09.1932)

178


El president de la República signa l’Estatut aprovat per les Corts. AHCB-AF. Martin (15.09.1932)

179


Simbòlicament, en record del Pacte de Sant Sebastià, el president de la República, Niceto Alcalá Zamora, va signar l’Estatut en aquella ciutat. En la imatge superior, el president i els seus ministres durant l’acte de signatura. A sota, parlamentaris catalans van parlar per ràdio, des d’aquella mateixa ciutat, per a Catalunya. Malauradament, no s’han conservat testimonis sonors d’aquest acte. A la fotografia de la dreta, mentre a Sant Sebastià se signava el nou Estatut, a Barcelona se seguia amb expectació el moment en què es treia la bandera catalana al balcó del Palau de la Diputació. AHCB-AF. Martin (15.09.1932)

180


enni anterior hi hagués hagut un nombre d’entre trenta i quaranta alumnes la llengua materna dels quals fos el castellà. En el text aprovat per les Corts, l’Estat conserva-va el control dels centres docents existents a Catalunya i la Generalitat tenia la potestat de crear centres propis amb els propis recursos. Sorgien així dos sistemes esco-lars paral·lels, però en aquest àmbit la Generalitat va ob-

tenir un dels seus èxits més notables, que va ser referent pedagògic per a alumnes i ensenyants de les generaci-ons posteriors. L’èxit fou especialment remarcable si tenim present que en aquest camp la Generalitat va haver de competir no solament amb el sistema estatal sinó també amb les escoles religioses que continuaven funcionant. En l’espai de l’escola primària, la Generalitat, conscient del

L’acte de signatura de l’Estatut va estar revestit de solemnitat i simbologia. Els «forals de Navarra» desfilant, en un acte d’adhesió durant la signatura. AHCB-AF. Martin (15.09.1932)

181


que això podia significar de cara al futur, va fer un esforç enorme. Heretava el llegat de la Comissió de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona del 1916 i del Patronat Esco-lar, l’actuació fecunda i innovadora dels quals havia estat interrompuda per la dictadura, i creà grups escolars arreu de Catalunya. El 1932 es va crear l’Institut Escola de la Generalitat com a centre experimental pilot de l’ensenya-

ment mitjà. La competència amb l’Estat va fer que aquest establís quinze centres nous d’ensenyament mitjà a Cata-lunya, tres dels quals eren a Barcelona, que fins a aquell moment només n’havia tingut dos. Tanmateix, el fet no es pot analitzar només des de la simple competència, sinó que cal veure’l dintre d’una voluntat paral·lela de l’Estat republicà d’escolaritzar el país d’acord amb el laïcisme re-

Els «miquelets» durant la desfilada de les forces basques. AHCB-AF. Martin (15.09.1932)

182


publicà i en un clar enfrontament amb els ordes religiosos d’ensenyament, als quals feia la competència. En aquest sentit, Azaña defensava l’increment del capítol de despe-ses que, com ell manifestava, «era ínfimo» a Catalunya en els anys anteriors a la República.

En el terreny universitari, la polèmica que es va plan-tejar va ser particularment penosa. Extremistes espanyo-listes i catalanistes coincidien en la mateixa solució: dues universitats. Això significava adoptar el model que fun-cionava a Bèlgica, que repugnava a molts liberals, però tant per principis com per qüestions pràctiques era refu-sat pels governs de la Generalitat i de l’Estat. Finalment s’acordà la creació d’una nova institució, la Universitat Autònoma, bilingüe i regida per un patronat nomenat pa-ritàriament pels governs de Madrid i Barcelona. S’hi ga-rantia la convivència de les cultures catalana i castellana, reconeixent el dret d’alumnes i professors d’emprar lliure-ment qualsevol de les dues llengües; es creava un estatut intern de la Universitat que permetia modificar els plans d’estudis i contractar professorat aliè al cos de catedràtics estatals, amb la novetat d’introduir la participació dels es-tudiants en les juntes de professors.

Els serveis d’organització de la justícia, relacions labo-rals i ordre públic van passar a dependre de la Generalitat, tot i que el traspàs dels serveis fou molt lent. La Generali-tat estava obligada a mantenir en el seu lloc els funciona-ris que no desitgessin traslladar el seu lloc de treball fora de Catalunya, i la major part s’hi va quedar.

La qüestió financera era el punt clau de l’Estatut. Aquesta va ser una qüestió candent, centre de totes les demagògies resumides en el «despojo del patrimonio» de l’Estat al qual insistentment es referia l’ultraconservador Calvo Sotelo. L’Estatut del 1932 va reduir considerable-ment els ingressos previstos a l’Estatut de Núria. Aquest disposava assumir la recaptació de tots els impostos di-rectes: contribució territorial rústica i urbana, contribució industrial i de comerç, contribució per utilitats, i l’impost

sobre drets reals i transmissió de béns. En el text aprovat el 1932 l’Estat es limitava a cedir a la Generalitat la contri-bució territorial rústica i urbana i l’impost sobre els drets reals, però solament li concedia un 20% de la resta de contribucions. A més a més, l’Estat podia revisar unila-teralment el sistema financer de la Generalitat comptant amb la majoria simple de les Corts.

Les finances van constituir un escull important per al funcionament de la Generalitat; pel fet de no comptar amb un sistema fiscal propi la hisenda catalana havia de tenir dificultats serioses per a sobreviure. Com ha posat de manifest Albert Balcells a Crisis económica y agitación social en Cataluña entre 1930 y 1936, la situació finan-cera de la Generalitat era crítica i s’agreujava per l’obses-sió d’eixugar el dèficit en infraestructures llegat per la Dic-tadura i la inhibició del poder central respecte a les obres públiques a Catalunya fins que no es van formalitzar els traspassos. La Generalitat necessitava emetre deute pú-blic, però la capacitat de la banca autòctona catalana era molt limitada i això augmentà la dependència financera de Catalunya respecte a l’exterior. Aquesta impotència fi-nancera era especialment greu en una època de depres-sió econòmica i d’augment de l’atur, amb les repercussi-ons socials consegüents.

El 15 de setembre de 1932 el president de la Repúbli-ca, Niceto Alcalá Zamora, signà a Sant Sebastià —simbò-licament— l’Estatut de Catalunya. Dies després el cap del Consell, Manuel Azaña, es traslladà a Barcelona, on fou re-but amb un gran entusiasme. En l’al·locució que pronuncià a la plaça de la República el 25 de setembre, digué: «La República, sin una Cataluña republicana, sería una Repú-blica claudicante y débil, pero Cataluña sin una República liberal como la nuestra, sería mucho menos libre de lo que puede ser, de suerte que están vuestra libertad y la Re-pública y la República y las libertades catalanas indisolu-blemente unidas. Ni una podría existir sin la otra, ni nadie atentaría a la una sin atentar inmediatamente a la otra.»

183


Manuel Azaña és rebut per Francec Macià a l’Estació de França, a Barcelona. Azaña va venir a Catalunya, amb una nombrosa representació parlamentària, per fer el lliurament solemne de l’Estatut aprovat per les Corts. ANC - Fons Gabriel Casas i Galobardes (25.09.1932)

184


Manuel Azaña i Francesc Macià arriben a la plaça de la República envoltats d’una multitud que els victoreja. ANC - Fons Gabriel Casas i Galobardes (25.09.1932)

185


Luis Bello, president de la Comissió d’Estatuts del Congrés, acompanyat de Pere Comas, conseller de Justícia i Dret de la Generalitat de Catalunya, en la comitiva que acompanyava Azaña a la seva arribada a Barcelona per lliurar l’Estatut. ANC - Fons Gabriel Casas i Galobardes (25.09.1932)

186


El president de la Generalitat i el president del Consell de Ministres —i personalitat dominant del nou règim— al Palau de la Generalitat, amb motiu de la vinguda de Manuel Azaña a Barcelona, després de l’aprovació de l’Estatut. Asseguts al seu costat: Santiago Casares Quiroga, ministre de Governació; Jaume Carner, ministre d’Hisenda, i Joan Casanovas, vicepresident del Govern de la Generalitat. ANC - Fons Gabriel Casas i Galobardes (25.09.1932)

187


Aprovat l’Estatut, el pas següent fou l’elecció i la consti-tució del Parlament de Catalunya (el 6 de desembre de 1932) i la votació de l’Estatut interior (el 25 de març de 1933), que imposava un sistema presidencialista atenuat en què el president no era elegit directament pel poble si-nó pel Parlament, el qual era elegit per sufragi universal. En l’adopció d’aquest model hi va pesar tant la necessitat d’un executiu fort en aquells moments concrets, com el pes popular de la personalitat de Macià. El president de la Generalitat tenia personalitat jurídica doble: representava l’autoritat de l’Estat a Catalunya i era el representant del Govern autònom de Catalunya davant els organismes de l’Estat espanyol.

Malgrat la forta decepció per la retallada del text, l’Es-tatut es va convertir en una eina útil, que, amb la recon-questa de les institucions catalanes de govern, facultaria una legislació pròpia, encara que limitada. Però amb la vigència de l’Estatut no s’acabaren els entrebancs, ja que la lentitud en el traspàs dels serveis (el 1938 encara res-taven serveis per traspassar) i la gasiveria en la valora-ció dels béns i els drets que l’Estat cedia a la Generalitat esdevingueren un niu de conflictes en el si de la Comis-sió Mixta de l’Estatut, organisme encarregat d’executar els esmentats traspassos i les valoracions.

La declaració d’inconstitucionalitat de la Llei de con-tractes de conreu (juny del 1934), la primera amb contin-gut social que promulgà el Parlament de Catalunya (abril del 1934), va agreujar encara més les ja tenses relacions.

Després del 6 d’octubre, l’Estatut fou suspès parcial-ment, amb la complicitat dels sectors catalans més con-servadors que s’havien oposat a la Generalitat, i no es va restaurar fins que no es va produir la victòria electoral del Front Popular (febrer del 1936). Durant la Guerra Civil hi hagué un període d’assumpció màxima de les competèn-cies estatutàries per la Generalitat (1936-1937), però a poc a poc, sobretot a partir del 1938, es va produir una retallada de l’autonomia catalana.

Amb l’entrada de l’exèrcit franquista en terres catala-nes, una llei (del 5 d’abril de 1938) va abolir l’Estatut de Catalunya i tots els signes d’autonomia.

Invitació per a assistir a l’acte d’obertura del Parlament de Catalunya. BPR-CEHI

188


Sessió de la constitució del Parlament. El president amb els diputats per Lleida, d’esquerra a dreta, Francesc Viadiu, Jaume Magre, Enric Canturri, Pere Mies, Josep Maria Espanya, Francesc Macià, Humbert Torres, Pere Coromines, Ricard Palacín, Josep Companys i Joan Sauret. FJI-AF - Fons Francesc Macià (06.12.1932)

189


Sessió inaugural del Parlament de Catalunya, celebrada el dia 6 de desembre de 1932. Al banc del Govern, d’esquerra a dreta: Pere Cavallé i Llagostera, Josep Irla i Bosh, Francesc Xavier Casals i Vidal, Joan Lluhí i Vallescà, Antoni Xirau i Palau, Manuel Serra i Moret, Ventura Gassol i Rovira, Carles Pi i Sunyer, Josep Tarradellas i Joan, Pere Comes i Calvet i, dret, el president Francesc Macià. Darrere, a la primera fila: Joan Casanellas i Ibarz, Josep Andreu i Abelló, Miquel Guinart i Castellà, ?, Nicolau Battestini i Galup, Josep Fàbrega i Pous, Josep Maria Espanya i Sirat. Darrere dret: Humbert Torres, al costat, Dalmau Costa (cap de ceremonial del Parlament). A la segona fila, d’esquerra a dreta: Pere Blasi i Maranges, Joan Bancells i Xiberta, Laureà Dalmau i Pla, Joan Tauler i Palomares, Joan Selves i Carner. A la tercera fila: Jaume Aiguader i Miró, ?. FJI-AF - Fons Francesc Macià (06.12.1932)

190190


Edicions de l’Estatut

El Diario de Sesiones de las Cortes Constituyentes de la República Española publicava, el 9 de setembre de 1932, el Projecte d’estatut de Catalunya que les Corts havien aprovat aquell mateix dia. La Llei, promulgada a Sant Sebastià pel president de la República el dia 15 del mateix mes, apareixia en el diari de sessions de l’1 d’octubre, dia en què les Corts reprenien les sessions després d’un parèntesi estiuenc excepcionalment llarg. El Consell de la Generalitat va aprovar el text oficial català el dia 5 d’octubre.

L’Estatut es va divulgar amb profusió. Van aparèixer múltiples edicions en català, castellà i bilingües. Se’n van fer impressions ornamentades i altres de més simples, amb l’objectiu de donar a conèixer el text i permetre valorar el que representava el règim d’autonomia concedit per la República.

191191


192192


Sessió inaugural del Parlament de Catalunya. Escales del Parlament. FJI-AF (06.12.1932)

193

El text de l’Estatut del 1932 fou publicat per la impremta oficial de la Generalitat, la impremta de la Casa de Caritat. BPC

Text oficial de l’Estatut de Catalunya

194


194


195


195

Eldebatestatutaridel1932Text oficial de l'Estatut de Catalunya

196


196


197


197


198


198


199


199


200


200


201


201


202


202


203


203


205

Bibliografia

207Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya.

Conferències sobre l’Estatut de Catalunya. Barcelona:

Casacuberta i Coll, 1933.

Agrupación al Servicio de la República (Díaz del Mo-

ral, Juan, y Ortega y Gasset, José). La Reforma agraria

y el estatuto catalán: discursos pronunciados en las Cortes

constituyentes; por Juan Díaz del Moral y José Ortega y

Gasset. Madrid: Revista de Occidente, 1932.

Aiguader i Miró, Jaume. Catalunya i la Revolució. Barce-

lona: Arnau de Vilanova, 1931.

Álbum histórico del Estatuto de Cataluña. Madrid - Barcelona:

Cairo Ediciones, 1932.

Aymamí i Baudina, Lluís. Amb els braços oberts... (Re-

portatge de l’Estatut). Barcelona: Editorial Políglota,

1932.

Aymamí i Baudina, Lluís. Macià. Trenta anys de política

catalanista. Barcelona: Llibreria Catalònia, 1933.

Azaña, Manuel. Una política: 1930-1932. Madrid: Espasa

Calpe, 1932.

Camba, Julio. Haciendo la República. Madrid: Espasa Calpe,

1934.

Campalans, Rafael. Política vol dir Pedagogia. Barcelona:

Biblioteca d’Estudis Socials, 1933.

Constitución de la República Española, Estatuto de Cataluña

y Ley agraria. Lleida: Joventut, 193?.

Estelrich i Artigues, Joan. L’autonomia en perill. Barcelo-

na: Llibreria Catalònia, 1932.

Federació de Col·legis Veterinaris de Catalunya. «Els

veterinaris catalans al implantar-se l’Estatut: notes per a

una organització de les funcions veterinàries». Barcelona:

Revista Veterinaria de España, 1933.

Foix, Pere. La classe obrera, la revolució, la República i l’Es-

tatut. Barcelona: Balagué, 1932.

Generalitat de Catalunya. L’Estatut de Catalunya a les

Constituents de la República, fascicles del Departament

de Governació núm. IX, X, XI, XII, XIII, XIV i XV (juny

del 1932 - agost del 1933).

Hurtado, Amadeu: Conferència sobre l’Estatut de Catalunya:

fou pronunciada a l’Ateneu Barcelonès, la nit del 28 de

juliol de 1931. Barcelona: Casa de la Caritat, 1931.

La Constitució de la República i l’Estatut d’Autonomia de

Ca talunya: dos textos que tots els catalans han de conèixer.

Barcelona: L’Opinió, 1932.

Larraz, José. La Hacienda pública y el Estatuto Catalán.

Madrid: Ibérica, 1932.

Lesafe, J. Le problème national de la Catalogne et sa solution

par le Statut. Montpeller: 1934.

L’Estatut de Catalunya a les Constituents de la República. La

intervenció dels representants de Catalunya en la Consti-

tució de la República. Madrid: Generalitat de Catalunya,

Departament de Governació (Oficina de Madrid), 1932-

1933.

Llibre de la Llei i de la ciutadania (La Constitució Espanyola,

l’Estatut de Catalunya i un Ideari Cívic escrit per a alliço-

nament de la minyonia). Sabadell: Edicions de la Comissió

de Cultura, 1933.

Llorens, Eduardo L. La autonomía en la integración política.

Madrid: 1932.

Maseras, Alfons: La República catalana. Barcelona: Llibreria

Catalònia, 1931.

Maspons i Anglasell, Francesc. «La discussió de l’Estatut».

Claris, 1-19. Barcelona: maig - setembre de 1932.

Maspons i Anglasell, Francesc. La Generalitat i la Repú-

blica Espanyola. Barcelona: 1932.

Maspons i Anglasell, Francesc. L’aplicació d’aquest Estatut

a Catalunya: text taquigràfic de la conferència pública

donada el dia 2 d’octubre, a l’estatge del Centre Català

de Sabadell. Barcelona: Altés, SA, 1932.

Massip, Josep M. República, senyor Cambó. L’Estatut al Par-

lament i al carrer. Barcelona: Edicions La Rambla, 1932.

Massó i Escofet, C. i Gay de Montellà, R. L’Estatut de

Catalunya. Text oficial comentat, amb referències legals i

notes de la discussió parlamentària. Barcelona: Biblioteca

Jurídica de Catalunya, vol. I, Llibreria Bosch, 1933.

Publicacions de l’època

208

TeresaAbellóBibliografia

Miravitlles i Navarra, Jaume. Ha traït Macià? Barcelona:

Documents, 1933.

Mori, Arturo. Crónica de las Cortes Constituyentes de la

Segunda República, 13 vols. Madrid: Aguilar, 1932. [Vol.

IX: El articulado del Estatuto de Catalunya. Su aprobación

definitiva. Texto taquigrafiado de los discursos, i vol. VI:

El Estatuto de Catalunya (debate sobre la totalidad)].

Navarro González, Victoriano. Antiespañolismo: marxistas

y separatistas contra España. Pròleg d’A. Royo Villanova.

Saragossa: Heraldo de Aragón, 1935.

Pla i Armengol, Ramon. Los socialistas y la Unión General

de Trabajadores, ante el Estatuto. Artículos publicados en El

Socialista (Madrid) y en Avance desde el día 22 de diciembre

de 1931 al 3 de febrero de 1932. s.l., s.a.

Por la Unidad de España: el Estatuto de Cataluña. Estudio

del capítulo IV, la hacienda, según el proyecto aprobado

por la Generalidad. Madrid: El Financiero, 1932.

Rovira i Virgili, Antoni. La Constitució interior de Catalu-

nya. Barcelona: Barcino, 1932.

Saguer y Olivet, Emilio. La cuestión catalana y els Estatuto

de Cataluña. Barcelona: La Academia de Herederos de

Serra y Russell, 1931.

Saguer y Olivet, Emilio. Transgresiones del Estatuto y de

la Constitución del Estado español por la Generalitat de

Catalunya. Barcelona: La Acadèmia de Herederos de Serra

y Russell, 1934.

Unió Catalana d’Estudis Polítics i Económico-Socials.

Elements per a l’estudi de l’Estatut de Catalunya (recull

de textos). Barcelona: Políglota, 1931.

Valls i Taberner, Ferran. «Precedents i fonts de l’Estatut de

Catalunya». Revista Jurídica de Catalunya, vol. XXXVIII,

1932.

Bibliografia posterior

Arrarrás, Joaquín. Historia de la Segunda República Es-

pañola. Madrid: Editora Nacional, 1956.

Azaña, Manuel. Diarios completos. Monarquía, República,

Guerra Civil. Barcelona: Crítica, 2004.

Azaña, Manuel. Sobre la autonomía política de Cataluña

(Selecció de textos i estudi preliminar d’E. García de En-

terría). Madrid: Tecnos, 2005.

Balcells, Albert: L’Estatut de 1932 i la seva aplicació (Els

règims provisionals de la Generalitat de 1931 i 1977 con-

frontats. Vol. I). Barcelona: Ed. Miquel Arimany, 1978.

Balcells, Albert. Crisis económica y agitación social en Ca-

taluña entre 1930 y 1936, Barcelona: Ariel, 1971. (Col.

Horas de España).

Cabrera, Mercedes y Elorza, Antonio. «Urgoiti-Ortega:

“El Partido Nacional” en 1931» a Autors diversos. La

segunda República Espanyola, el primer bienio. Madrid:

1987, pàg. 223-264.

Catalunya i l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Introducció

de J. Sobrequés. Barcelona: Undarius, 1976.

Costa, Artur. L’experiència de l’Estatut d’Autonomia de 1932.

Ciutat de Mèxic: Club del Llibre Català, 1960.

Cucurull, Fèlix (ed.). La defensa de l’Estatut d’Autonomia

de Catalunya. Barcelona: Undarius, 1976.

Cucurull, Fèlix. Panoràmica del nacionalisme català. Vol.

V. París: Edicions Catalanes de París, 1975.

Defensa de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya: (discursos a

les Corts de Campalans, Carrasco, Companys, Estelrich,

Esteve, Gassol, Hurtado i Torres). Edició a cura de Fèlix

Cucurull. Barcelona: Undarius, 1977.

Els Estatuts de Catalunya. Compilació de J. Balagué i J. Pi.

Barcelona: Edicions Curiosa, 1986.

Fernández, A.; García, R.; Pineda, R. Los estatutos vasco

y catalán en la II República y la Constitución de 1978.

Madrid: Centro de Nuevas Estrategias de Gobernanza

Pública (Goberna), 2005.

209

Eldebatestatutaridel1932Bibliografia posterior

Fernández Flórez, Wenceslao. Acotaciones de un oyente,

II (1931-1933). Prólogo de Carlos Serco Serrano. Madrid:

Editorial Prensa Española, 1962.

Generalitat de Catalunya. Autonomy Statute for Catalo-

nia. Barcelona: 1982 (ed. bilingüe).

Gerpe Landín, Manuel. L’Estatut d’Autonomia de Catalunya i

l’estat integral. Barcelona: Edicions 62, 1977. (Obra escrita

des del punt de vista historicojurídic; s’analitza el concepte

d’estat integral adoptat per la República i com s’insereix dins

l’estructura configurada en la Constitució republicana.)

Gil Robles, José M. Discursos parlamentarios. Madrid:

Taurus, 1971.

Gil Robles, José M. No fue posible la paz. Barcelona: Ariel,

1968.

González Casanova, J. A. Federalisme i autonomia a Ca-

talunya (1868-1938). Barcelona: Curial, 1974 (anàlisi

suggerent dels dos estatuts, amb pinzellades interessants

sobre el debat a les Corts). En fa un estudi preferentment

jurídic.

González Vilalta, Arnau: «La minoría catalana en las Cor-

tes Constituyentes», Ayer, 56 (2004), pàg. 221-244.

Hurtado, Amadeu. Quaranta anys d’advocat. 2 vols. Bar-

celona: Ariel, 1969.

Jiménez de Asúa, Luis. La Constitución de la democracia

española y el problema regional. Buenos Aires: Losada,

1946.

Maura Gamazo, Miguel. Así cayó Alfonso XIII. Barcelona:

Ariel, 1968.

Molas, Isidre. El sistema de partits polítics a Catalunya

(1931-1936). Barcelona: Edicions 62, 1972.

Molas, Isidre: «Los controles del Estado y las autonomías

regionales, el caso del Estatuto de Cataluña de 1932», a

Fernández Rodríguez, F. (ed.): Estudios Regionales.

Madrid: Instituto Nacional de Prospectiva y Desarrollo

Económico, 1976.

Ortega y Gasset, J. Discursos políticos. Madrid: Alianza

Editorial, 1974.

Ortega y Gasset, José, y Azaña, Manuel. Dos visiones de

España: discursos en las Cortes Constituyentes sobre el

Estatuto de Cataluña (1932). Pròleg de José M. Ridao.

Barcelona: Galaxia Gutemberg, 2005.

Pabón, Jesús. Cambó. Vol II. Barcelona: Alpha, 1969.

Pi i Sunyer, Carles. La Generalitat de Catalunya: els go-

verns de la Catalunya autònoma. Caracas: Terra Ferma.

Patronat de Cultura del Centre Català de Caracas,

1973.

República catalana, Generalitat de Catalunya i República Es-

panyola. A l’entorn de «La Generalitat de Catalunya i la

República Espanyola», de Francesc Maspons i Anglasell.

Barcelona: Generalitat de Catalunya, 2006.

Ribas i Massana, Albert. La Universitat Autònoma de Bar-

celona (1933-1939). Barcelona: Edicions 62, 1976.

Roig i Rosich, Josep M. L’Estatut de Catalunya a les Corts

constituents (1932). Barcelona: Curial, 1978.

Sarrià, Joan de. L’experiència de l’Estatut d’Autonomia

de 1932. Ciutat de Mèxic: Club del Llibre Català, 1972

(3a ed.).

Sobrequés i Callicó, Jaume. Catalunya i l’Estatut d’Auto-

nomia, Barcelona: Undarius, 1976.

Termes i Ardèvol, Josep. L’obrerisme catalanista. La Re-

pública catalana, l’Estatut del 1932 i el moviment obrer.

Barcelona: Afers, 2007.

Tornos Mas, Joaquín. Los Estatutos de Autonomía de Ca-

taluña. Madrid: Iustel, 2007.

Ucelay da Cal, Enric. La Catalunya populista. Imatge, cultu-

ra i política a l’etapa republicana (1931-1939). Barcelona:

La Magrana, 1982.

Unió Catalana d’Estudis Polítics i Económico-Socials.

Elements per a l’estudi de l’Estatut de Catalunya (recull

de textos). Barcelona: Políglota, 1931.

Valera Díaz, Santiago. El problema regional en la Segunda

República Española. Madrid: Unión Editorial, 1970.

Volem l’Estatut: els estatuts de Catalunya comparats. Barce-

lona: La Magrana, 1977.

211

El debate estatutario de 1932Teresa Abelló Güell

212 Prólogo

El Estatuto de 1932 fue el primer esta-tuto de autonomía que tuvo Cataluña. En el contexto de la Segunda República española, el debate y la transformación de la estructura territorial del Estado ejemplificaban a la perfección el tira y afloja entre las nacionalidades históricas y el poder unitario y centralista estatal. En este sentido, la redacción del Esta-tuto de autonomía supuso para Cata-luña el reconocimiento efectivo de la autonomía territorial, la definición de las instituciones de autogobierno y el establecimiento y reparto de competen-cias de conformidad con el nuevo marco estatal, a pesar de que el texto final no satisfaciera la totalidad de las aspira-ciones de autogobierno expresadas por el pueblo de Cataluña en el Estatuto de Núria. En agosto de 1931 se aprobó —median-te un plebiscito popular y con un 99% de votos afirmativos— el Proyecto de estatuto, redactado a partir del reco-nocimiento del derecho de escoger el futuro del pueblo catalán, tal y como refleja su preámbulo: «del derecho que tiene Cataluña, como pueblo, a la auto-determinación de la restauración de la unidad catalana al proclamarse la Re-pública, y del estado de derecho crea-do por los decretos de 21 de abril y 9 de mayo de este año». Y en otro párra-fo del mismo preámbulo queda claro el anhelo que guió el redactado de este proyecto: «la voluntad de Cataluña no resulta expresada totalmente en los ar-tículos del Estatuto, y sus reservas obli-

gadas vienen de anhelos fervorosamente manifestados por la opinión pública en lo referente a la estructuración general del Estado, a la escuela primaria, al ejér-cito y a la defensa de la paz.

»Cataluña desea que el Estado espa-ñol se estructure de manera que hicie-ra posible la federación entre todos los pueblos hispánicos, ya establecida de momento por medio de Estatutos par-ticulares como el nuestro, ya de mane-ra gradual.» Un texto avanzado y que marcaba un horizonte nacional de rela-ción con el Estado.

El 9 de septiembre de 1932, después de una fuerte campaña de afirmación española y anticatalana y de una larga y farragosa discusión parlamentaria, las Cortes de la República aprobaron de-finitivamente el Estatuto de 1932, que quedó muy lejos del proyecto inicial que había recibido un masivo apoyo en el referéndum popular convocado en Ca-taluña. Los cambios afectaban a la co-oficialidad del catalán y del castellano, en lugar de la oficialidad exclusiva del catalán; se disminuían las competen-cias ejecutivas y también se mermaban los recursos económicos procedentes de los impuestos, entre otros. Pese a estos recortes significativos, pese a la decep-ción y las esperanzas frustradas, el texto fue una herramienta útil que reanudaba la tradición parlamentaria de Catalu-ña, cuando menos hasta el tiempo de la dictadura franquista. Un texto que institucionalizaba el autogobierno con el nombre definitivo Generalidad de Ca-taluña, en un poder legislativo, el Parla-mento de Cataluña; un poder ejecutivo,

formado por el presidente de la Gene-ralidad, que la representaba al más alto nivel, y el Consejo Ejecutivo, y un poder judicial, que culminaba en el Tribunal de Casación. La lista de atribuciones de la Generalidad, hasta entonces impensa-ble, incluía el control de la educación y la sanidad, el establecimiento de la len-gua catalana como lengua oficial, y la gestión y supervisión del orden público, entre otras competencias de la Genera-lidad restituida.

La autonomía política para Catalu-ña constituía, pues, la respuesta a una reivindicación nacional y política man-tenida en el tiempo, casi, incluso, con-tra la historia. O dicho de otro modo, el reconocimiento de Cataluña como realidad nacional existente en el Estado resolvía la deuda con una nación que había demandado durante largo tiem-po un régimen propio de autogobierno. De hecho, esta fue una de las grandes cuestiones que el régimen de la Segunda República española —recién proclama-da— se vio obligado a resolver con ur-gencia. Se acordó dar solución a la cues-tión catalana en el sentido de reconocer los derechos colectivos nacionales. Sin embargo, una vez concedido el régimen de autonomía en Cataluña, el encaje de esta con el Estado siguió siendo uno de los ejes centrales que determinó la rea-lidad y el debate político del Gobierno de la República.

El contexto histórico de la Segunda República (1931-1936) fue propicio pa-ra la recuperación, cuando menos en parte, de los derechos que los catalanes habían perdido con la promulgación del

213Decreto de Nueva Planta de 1716, a raíz de la derrota militar catalana por parte del ejército de Felipe V en 1714, en la Guerra de Sucesión. Desde entonces, y manteniendo el deseo intacto, transmiti-do de generación en generación, el pue-blo catalán había aspirado a recuperar sus libertades y derechos colectivos. Así, Cataluña reanudaba el hilo de su histo-ria como nación.

El libro El debate estatutario de 1932 da un repaso conciso y consciente jus-tamente de todo el intenso proceso de gestación, discusión y aprobación del nuevo sistema de relaciones institucio-nales entre Cataluña y el Estado espa-ñol, desde el fuerte liderazgo que ejerció el catalanismo político, pasando por el Pacto de San Sebastián, el Anteproyecto de estatuto aprobado por Cataluña y la batalla en torno al texto estatutario en las Cortes, en Madrid. Por tanto, desde una perspectiva amplia y con la inten-ción de transmitir una visión global y lo más completa posible de la tramita-ción del texto y de la realidad del país en la década de 1930. Una mirada, con la serenidad que da el paso del tiempo, a unos años convulsos, intensos y que marcaron la historia de este país.

Tanto es así que el Proyecto de esta-tuto, el texto primigenio aprobado por la ciudadanía en el año 1931, previo a la tramitación estatal, se ha convertido en un referente, un hito en la memoria colectiva nacional. Por ello, el espíritu de aquella propuesta surgida de la vo-luntad soberanista de los ciudadanos y ciudadanas de Cataluña, una propuesta de relación bilateral con España lide-

rada por una clase política valiente y avanzada a su tiempo, ha estado muy presente en el proceso de redacción del nuevo Estatuto de Cataluña de 2006.

El acuerdo de 30 de septiembre de 2005 en el Parlamento de Cataluña su-mó la mayoría de las fuerzas políticas de la cámara con un horizonte común: la mejora del autogobierno de Catalu-ña para dar respuesta a los principales problemas de la sociedad catalana con-temporánea y la puesta al día de la re-lación de Cataluña con el Estado. Este texto, este acuerdo, es heredero directo del texto de 1932.

Cataluña tiene retos de país, necesi-dades comunes, que tienen que pasar obligatoriamente por encima de conflic-tos ideológicos, partidistas o persona-listas. Hoy, como ayer, precisamos uni-dad. Unidad para superar dificultades colectivas. Unidad, pero no únicamente de los partidos políticos en el momento de exigir lo que Cataluña necesita, sino unidad de país. De hecho, siempre he-mos necesitado esta unidad, a lo largo de nuestra historia, y cuando la hemos perdido, las consecuencias han sido fu-nestas. Pese a la tozudez de los hechos, pese a las resistencias a las que se en-frenta una y otra vez, el pueblo catalán siempre ha superado los embates de la historia cuando ha ido a una.

Así, pues, para los próximos retos a los que Cataluña debe hacer frente (el desarrollo del Estatuto, una mejor ges-tión de los flujos migratorios, las infra-estructuras y las telecomunicaciones, entre otros) se precisa la fuerza de to-dos, debemos empujar todos en una

misma dirección. En la defensa de los intereses de Cataluña tenemos que estar todos. Ya no podemos volver atrás pero sí podemos enfrentarnos al presente y al futuro de la mejor forma posible, con la fuerza y el éxito que da la unidad.

La presente obra, El debate estatu-tario de 1932, es un trabajo riguroso y bien documentado sobre el proceso de redacción y aprobación del Estatu-to de autonomía de 1932. Es un libro que tiene interés, calidad, que efectúa un repaso histórico de una etapa com-pleja de nuestro pasado reciente, cuyas influencias se perciben hasta nuestros días. Pero también, en cierto modo, es una reivindicación del legado de una época, del significado, del espíritu, de las ansias de libertad del pueblo de Ca-taluña. La libertad de las personas, la libertad de una nación: Cataluña.

Ernest Benach i Pascual Presidente del Parlamento de Cataluña

214 I. Introducción

El 9 de septiembre de 1932, las Cor-tes de la Segunda República española aprobaron el Estatuto de autonomía de Cataluña, una ley que otorgaba en Ca-taluña el estatus de «región autónoma dentro del Estado español, con arreglo a la Constitución de la República y al pre-sente Estatuto». El texto aprobado era el resultado de un largo y tenso debate sostenido en el Parlamento de Madrid que implicó a toda la sociedad españo-la, pero por fin el Estado español asu-mía una aspiración que el catalanismo perseguía explícitamente desde hacía décadas.

Elliderazgopolíticodelcatalanismo

Durante años el partido de la Lliga Re-gionalista, creado en 1901, se había eri-gido en portavoz casi hegemónico de las reivindicaciones catalanistas y había conseguido, pese a las dificultades para obtener el voto popular barcelonés, el predominio en la vida política catalana, por encima de toda otra formación ca-talanista. Esta superioridad queda de-mostrada por el hecho de que el parti-do logró controlar instituciones como las diputaciones de Barcelona y Girona —desde 1907—, la Mancomunidad de Cataluña —desde 1914— y el Ayunta-miento de Barcelona —desde 1915. La Lliga defendía un programa de «nacio-nalización» interna de Cataluña, como paso previo para alcanzar la autonomía,

y estaba dispuesta a intervenir en la polí-tica española, convencida de poder cola-borar en la modernización del Estado.

Cuando la Lliga irrumpió en la vida política se presentó como defensora de un catalanismo pretendidamente inter-clasista, pero poco a poco fue acentuan-do su carácter conservador. Entre 1917 y 1923 la actuación de la Lliga oscilaba entre la presión autonómica, centrada en el Gobierno de la Mancomunidad y en la campaña pro Estatuto de 19181919, y la participación intermitente en el Go-bierno del Estado. El subterfugio utili-zado insistentemente por sus dirigentes para referirse al accidentalismo político de esta situación —resumido en el eslo-gan de Cambó en la campaña autono-mista: «Monarquia?, República?, Ca-talunya!»— no podía esconder que, a partir de 1917, ante el creciente peligro de verse desbordada en Cataluña por las fuerzas antimonárquicas, se fuera acer-cando a los partidos dinásticos, como lo demuestran sus sucesivas entradas en el Gobierno. La grave crisis social que se vivió en Cataluña en aquellos años acentuó el conservadurismo del partido, y la necesidad de frenar el movimiento obrero lo llevó a colaborar tácitamen-te con el golpe de estado de Primo de Rivera. Finalmente la pasividad de los dirigentes de la Lliga ante el golpe de estado, la aceptación de la Dictadura como un mal menor y, una vez caída esta, la defensa de la Monarquía puesta de manifiesto en el impulso, con la deci-dida intervención de Cambó, del Centro Constitucional (constituido en Madrid el 3 de marzo de 1931) desacreditaron el

partido regionalista ante el catalanismo más popular, que quedó estigmatizado como el partido del orden.

La acción golpista de Primo de Rive-ra (1923) se había maquinado con la aquiescencia de las clases dirigentes de la oligarquía agraria, la burguesía indus-trial y la Corona, que le apoyaron, y se consumó con la inhibición de amplios sectores sociales que el sistema no ha-bía sabido integrar. Tradicionalmente se ha destacado el carácter provisional que se quiso ver en el golpe de estado para explicar las adhesiones que generó en-tre determinados sectores y la apatía, o inhibición, que demostraron otros. Pero no puede pasarse por alto que las solu-ciones de «mano dura» tenían un amplio predicamento en la Europa de aquellos años, donde amplios sectores filosofaban sobre la debilidad e ineficiencia de las democracias liberales, y denunciaban la corrupción del sistema, que era particu-larmente clara en el Estado español.

La complacencia con la que algunos sectores regionalistas habían aceptado las primeras declaraciones del general hi-zo que la Lliga, a pesar de que en 1924, espoleada por el manifiesto anticatala-nismo de Primo de Rivera, hizo públi-ca su oposición a la Dictadura, ya no pudiera recuperar el liderazgo perdido. Durante la Dictadura, formaciones po-líticas republicanas, hasta entonces muy desarticuladas y minoritarias, habían ido asumiendo la función representativa que había tenido la Lliga en el catalanismo, y cuando cayó la Monarquía se convirtie-ron en la alternativa viable de liderazgo de las aspiraciones autonómicas.

El debate estatutario de 1932

215

En 1922 se había consolidado una serie de grupos nacionalistas, y la de-fensa del catalanismo pasaba a manos de la pequeña burguesía y de sectores más populares. Un sector joven se ha-bía separado de la Lliga y había fun-dado Acció Catalana, bajo la dirección de Jaume Bofill i Mates, Antoni Rovira i Virgili y Lluís Nicolau i d’Olwer. El mismo año 1922, Francesc Macià creó la organización independentista y mili-tarizada Estat Català, cuyo programa preveía la posibilidad de una federación de pueblos hispánicos, lo que tendría repercusión unos años más tarde en el Anteproyecto de estatuto redactado en Núria. En el campo, la antigua Fede-ració d’Obrers Agrícoles de Cataluña se trasformó en el sindicato agrícola Unió de Rabassaires, que quedó bajo la influencia de Lluís Companys y, más tarde, de Esquerra Republicana de Ca-taluña. En 1923 Rafael Campalans y Manuel Serra i Moret rechazaron el cen-tralismo del PSOE y fundaron la Unió Socialista de Catalunya.

La Dictadura alimentó un clima gene-ralizado de desafecto y desprestigio de la Monarquía. En los momentos de último suspiro del régimen, el republicanismo veía la necesidad de un gran pacto entre fuerzas afines para plantear una alterna-tiva de izquierdas con elementos cata-lanistas y obreristas. Las propuestas de vertebración de las izquierdas fueron va-rias, encabezadas, desde posiciones dis-pares, por hombres como Rovira i Virgi-li, Companys, Domingo, y Macià desde el exterior. Se prefiguraban dos líneas: la que encabezaba Rovira i Virgili, más centrista, y la del grupo de L’Opinió, a la que se adherían sectores más obreristas. Rovira y un grupo de militantes aban-donaron Acció Catalana a principios de 1930 por la indefinición del movimiento respecto al republicanismo, y fundaron Acció Republicana de Catalunya. Por su

parte, el grupo que se prefiguraba entor-no al periódico L’Opinió impulsaba un entendimiento entre los distintos secto-res catalanistas y del movimiento obre-ro, que se concretó en la publicación del Manifest d’Intel·ligència Republicana, en marzo de 1930; era un paso adelante en la investigación de una vía convergente, pero no se logró ir más allá de simples comités de coordinación. Paralelamente a estas propuestas cabe destacar la pre-sencia de partidos y núcleos obreros que pretendían reforzarse reafirmando su identidad; de la fusión de estos surgió el Bloc Obrer i Camperol (BOC).

Un último esfuerzo se realizó en 1931, solo un mes antes de las elecciones mu-nicipales de abril. La izquierda social y el catalanismo, viendo que había llega-do el momento de dar el golpe definitivo a la Monarquía, y convencidos de la in-capacitación de esta y de sus partidarios para solucionar el problema catalán, unieron la lucha republicana y la auto-nómica en la Conferència d’Esquerres Catalanes, que se celebró en Sants (del 17 al 19 de marzo de 1931). De aquí surgió el partido Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), por la unión del Partit Republicà Català, de Estat Ca-talà, del grupo de L’Opinió y de sec-tores independientes del republicanis-mo catalanista. Al mes siguiente, ERC, con el voto obrero y menestral, ganó las elecciones municipales en Cataluña, que llevaron a la proclamación de la Segun-da República; además, el nuevo partido conseguía el poder en Cataluña y asu-mía el liderazgo del proceso autonómi-co, que culminó con la aprobación del Estatuto de 1932.

PrecedentesdelEstatuto

A lo largo de su historia el catalanismo político había realizado diversos inten-

tos de concreción de un poder autonó-mico que no se materializó hasta 1919, cuando los diputados de la Mancomu-nidad de Cataluña y los parlamentarios catalanes en el Congreso de los Diputa-dos aprobaron un proyecto de estatuto de autonomía, que contó con la adhe-sión de los municipios catalanes, pero que ni tan solo llegó a ser discutido en el Congreso.

Sin embargo, este no era el primer programa de gobierno que se elaboraba. Ya en 1883, los republicanos federales, primeros impulsores del catalanismo político, habían redactado un proyecto de constitución de un estado catalán y, en 1892, la agrupación Unió Catalanis-ta aprobó unas bases para una consti-tución regional catalana, las conocidas como «Bases de Manresa», que quedan como referente en la historia del cata-lanismo. A partir de 1901, cuando los partidos dinásticos fueron desplazados definitivamente de la circunscripción de Barcelona por la Lliga Regionalista y los republicanos, la cuestión de la auto-nomía fue tomando entidad, y la Man-comunidad, constituida en 1914 como consecuencia del decreto promulgado por el Gobierno Dato, que autorizaba a las diputaciones provinciales de las re-giones a mancomunarse con finalidades administrativas, no satisfacía las aspira-ciones autonómicas de nadie.

La lucha por la autonomía de Cata-luña se retomó en el año 1918. Desde noviembre de ese año y hasta febrero de 1919, la campaña autonomista fue muy intensa, y España vivió «el proble-ma catalán» con mucha vehemencia. Las condiciones históricas y políticas del momento ayudaron a ello. La acción se produjo en el contexto de la firma del armisticio que puso fin a la Guerra Eu-ropea y del estallido reivindicativo de las nacionalidades, fomentado por la proclamación de los Catorce puntos de

216

Wison. Todo ello acontecía en medio del hundimiento de los imperios centrales (Rusia, Alemania y Austria - Hungría) que vivían sus respectivas revoluciones, el resurgimiento de nacionalidades irre-dentas y la eclosión soviética. Se daba un conjunto de factores que aquí faci-litaron el acercamiento entre el repu-blicanismo español, por una parte, y el nacionalismo de izquierdas, republicano por definición, y el obrerismo, por otra, que en Cataluña constituían la alterna-tiva al régimen monárquico.

El 10 de noviembre, un día antes de la firma del armisticio, el dirigente re-publicano Francesc Layret pronunció una conferencia en la que resumía la actitud del Partit Republicà Català; su discurso tuvo mucho en común con la confluencia de circunstancias que, unos años más tarde, llevaron la autonomía a Cataluña en el marco de la Segunda República. Layret propugnaba el ideal nacionalista y democrático que él rei-vindicaba para la izquierda, y se presen-taba como federalista y no separatista. El diario obrerista La Lucha lo repro-dujo: «Cuando hablo del reconocimien-to de la nacionalidad catalana me refie-ro a su pleno y absoluto reconocimiento político, económico y administrativo dentro de la República federal españo-la. [...] el problema de Cataluña solo puede resolverse en horas de revolución o en tiempos de conmoción internacio-nal. Es ésta una razón más que abona nuestra significación intensamente re-volucionaria.»

En estas circunstancias la Lliga inten-tó canalizar de nuevo el catalanismo y se esforzaba en obtener algún nivel de autonomía para Cataluña. Al mismo tiempo deseaba impedir que la izquier-da catalanista, representada por el Partit Republicà Català, de Francesc Layret y Marcel·lí Domingo, tomara el monopo-lio del movimiento, y procuraba sepa-

rar toda posible coincidencia del cata-lanismo de izquierda con el movimiento obrero. La Lliga se debatía entre la es-peranza de pactar con un parlamento, siempre arisco, y la necesidad estratégi-ca de no negar la soberanía de Cataluña y acercarse al republicanismo, a pesar de que lo consideraba poco catalanista. Tras el fracaso del Gobierno Maura - Cambó, y por tanto de la voluntad de la Lliga de hegemonizar el Gobierno, esta inició un movimiento de reflujo ha-cia la política catalana y se centró en el proyecto de estatuto antes mencionado, instrumentalizando el poder que tenía en la Mancomunidad. Esta iniciativa también era defendida por republicanos y nacionalistas de izquierda, y en este contexto Francesc Cambó y Marcel·lí Domingo intervinieron en el Congreso en favor de la autonomía. El Consejo de la Mancomunidad entregó al jefe del Gobierno, García Prieto, las Bases para la autonomía de Cataluña, redactadas por una comisión mixta de parlamen-tarios y consejeros. Las desavenencias sobre la petición catalana precipitaron el desplome del Gobierno y la sustitu-ción de García Prieto por Romanones. El proyecto fue rechazado por las Cor-tes, lo que supuso la retirada de todos los diputados catalanes del Parlamento. En un clima de máxima tensión políti-ca, Romanones encargó a una comisión extraparlamentaria la elaboración de un nuevo proyecto de autonomía para Cataluña, mientras que, por su parte, la Asamblea de la Mancomunidad re-dactaba su propio Estatuto. Este último fue aprobado por la Mancomunidad (el 25 de enero de 1919) con la inmediata adhesión de la Asamblea de Municipios de Cataluña. Los dos proyectos eran in-comparables; el de la Mancomunidad trataba de autonomía, y el del Gobier-no, de descentralización. Las discusio-nes sobre ambos proyectos llegaron a un

punto muerto antes de su presentación en las Cortes, mientras que en Cataluña el entendimiento republicano-autono-mista empezaba a hacer aguas debido a las luchas sociales, especialmente cruen-tas en Barcelona. Estas se agravaron en los años sucesivos hasta llegar, con la presencia del pistolerismo, al enfrenta-miento de clases más duro vivido hasta el momento en Cataluña, que está en la base de los apoyos a la Dictadura de Primo de Ribera.

A pesar del fracaso inmediato del pro-yecto autonomista, el clima colectivo y la conciencia política que culminó to-da una historia de esfuerzos del cata-lanismo no serían en vano. Durante la Dictadura el catalanismo radicalizó sus planteamientos, fundó nuevas organi-zaciones y se identificó decisivamente con el republicanismo y la izquierda. El Proyecto de estatuto elaborado por la Mancomunidad fue un referente para el Estatuto de Núria, y la discusión del Anteproyecto en las Cortes republica-nas volvió a plantear, con más o menos diferencias y con otros protagonistas, la cuestión central debatida en los años 1918 y 1919.

ElPactodeSanSebastián

El año 1930 fue de intensa actividad an-timonárquica. Los republicanos, de toda tendencia y de todo el Estado, se esfor-zaban por impulsar una acción conjun-ta. Finalmente se concertó un encuentro de los distintos partidos en la sede de Unión Republicana de San Sebastián (17 de agosto de 1930).

A pesar de la voluntad y de las urgen-cias de reestructuración, la izquierda ca-talana todavía estaba bastante desunida en un momento en que en el resto de España ya se estaba pactando el nue-vo régimen. Por tanto, los partidos que

217

fueron a San Sebastián fueron en nom-bre propio y no como representantes de la izquierda catalana. Allí, además de los anfitriones, se reunió una amplia muestra de republicanos: A. Lerroux, del Partido Republicano Radical; M. Azaña, de Acción Republicana; M. Do-mingo, A. de Albornoz y A. Galarza, del Partido Radical Socialista; N. Al-calá Zamora y M. Maura, por la Dere-cha Liberal Republicana, y S. Casares Quiroga, de la Federación Republicana Gallega. A título personal participaron I. Prieto, F. Sánchez Román, F. de los Ríos, y J. Ortega y Gasset. De Cataluña asistieron: M. Mallol, de Acció Republi-cana de Catalunya; J. Aiguader, de Estat Català, y M. Carrasco i Formiguera, de Acció Catalana.

Los acuerdos que se adoptaron es-tablecían que los representantes cata-lanes apoyaban al comité republicano presidido por Alcalá Zamora, y que de facto, era un gobierno provisional de la futura República, a cambio de que este se comprometiera a dar una solu-ción jurídica al problema catalán, bajo la fórmula de un estatuto o una cons-titución autónoma, que, en palabras de J. Aiguader, sería «proposada lliurement pel poble de Catalunya i acceptada per la majoria dels catalans expressada en referèndum votat per sufragi universal»; este referéndum más tarde debería ser sometido a la aprobación de las Cortes constituyentes, en la parte que se refería a la delimitación de atribuciones entre el Gobierno del Estado y el Gobierno autónomo de Cataluña. A pesar de la escasa presencia de partidos catalanes, el pacto sería asumido en un futuro in-mediato por todos; era el símbolo de que el catalanismo vinculaba su suerte a los republicanos y, como dice Aiguader, «A San Sebastián, Catalunya féu acte de fidelitat revolucionària». Posteriormen-te, en pleno debate parlamentario sobre

el Estado integral, sería reiteradamente aludido, tanto por sus señorías como por la prensa.

A mediados de octubre se logró crear en Cataluña un comité revolucionario, que actuaba en coordinación con el de Madrid, en el cual también estaban re-presentados los socialistas. En un cli-ma social tenso, marcado por huelgas y sublevaciones, la situación se aclara-ba dentro de la izquierda. Domingo se trasladaba definitivamente a la política en Madrid; Rovira, que veía fracasar su proyecto de crear un grupo dominante, se reunificaba de nuevo con Acció Ca-talana —ahora reconvertida al republi-canismo— y, juntos, fundaron el Partit Catalanista Republicà (marzo de 1931). Companys se orientaba hacia el grupo de L’Opinió y con los partidos antes mencionados fueron a la Conferència d’Esquerres Catalanes; Macià había re-gresado del exilio en el mes de febrero, y llevó tras sí a Estat Català. De este encuentro, como ya se ha dicho, surgió ERC; el nuevo partido, a pesar de su ex-trema juventud, tenía hombres de peso en ciudades y comarcas, y, por encima de todo, el carisma de Macià.

La nueva correlación de fuerzas crea-da en Cataluña tenía poco que ver con el grupo político que había ido a San Sebastián, pero el Pacto fue asumido por todos. Cuando se proclamó la Re-pública, el Gobierno provisional que asumió el poder el 14 de abril de 1931 reflejaba en su composición el equilibrio de las fuerzas alineadas en el compro-miso adoptado en agosto del 1930: N. Alcalá Zamora presidía la República y era garantía de moderantismo, al igual que M. Maura, hermano de Gabriel, que había formado parte del último go-bierno de la Monarquía. El viejo repu-blicanismo estaba representado por los radicales (Lerroux y Martínez Barrio) y los radicalsocialistas (Domingo y Albor-

noz). La auténtica novedad era la pre-sencia de los socialistas (tres ministros, Prieto, Largo Caballero y Fernando de los Ríos), y expresando lo que se llamó «el fermento jacobino de la nueva ola republicana», Manuel Azaña, conoci-do intelectual, que en aquel momento era una incógnita política. Finalmente, la voluntad de incorporación de las as-piraciones «regionales» en el marco de las libertades republicanas incluía una representación explícitamente catala-nista, Nicolau i d’Olwer, y galleguista, Casares Quiroga. De forma inmedia-ta aparecieron sobre la mesa los temas fundamentales, que se hicieron visibles en la actividad parlamentaria, cuyo tra-tamiento se había comprometido en San Sebastián: la reforma agraria, la defen-sa de la República y el imperativo de las aspiraciones nacionalistas, que se conoció con el nombre genérico de «la cuestión catalana».

TresdíasdeRepúblicaCatalana

Hacia el mediodía del día 14 de abril, Companys, anticipándose al Comité Re-volucionario de Madrid, proclamó la República Española desde el balcón del Ayuntamiento de Barcelona. Inmedia-tamente Macià, seguido de otros miem-bros de su partido, se dirigió a la pla-za de Sant Jaume. Salió al balcón del Ayuntamiento, donde ya ondeaba una improvisada bandera republicana al la-do de la bandera de Cataluña, y con voz emocionada pero fuerte proclamó la Re-pública Catalana, y asumió su represen-tación máxima:

«En nom del poble de Catalunya pro-clamo l’Estat Català, que amb tota cor-dialitat procurarem integrar a la Federa-ció de Repúbliques Ibèriques ajudant-les a instaurar el nou règim amb totes les nostres forces.

218

»Queda, des d’aquest moment, for-mat el govern de la República catalana, que es reunirà al Palau de la Generali-tat. Els qui formaran el govern de Cata-lunya estaran, d’ací endavant, disposats a defensar les llibertats del nostre poble, a morir per elles. Esperem que vosaltres, poble català, voldreu també, si cal, com tots nosaltres, morir per Catalunya i per la República».

Macià, a sus setenta y dos años, co-menzó a trabajar con la extraordina-ria vitalidad que le era reconocida. Se remitió la noticia de la proclamación de la República Catalana a todos los municipios de Cataluña, al Gobierno republicano de Madrid, que solo se ha-bía formado horas después de la pro-clamación de la República Catalana, a las embajadas, etc. Se formó un go-bierno provisional y fueron designados sus nuevos cargos. Lluís Companys fue nombrado gobernador civil, y Jaume Aiguader, nuevo alcalde de Barcelona. El general Despujol fue destituido co-mo capitán general de Cataluña, y en su puesto se nombró al general Eduardo López Ochoa, viejo amigo de Macià y convencido republicano. En medio del ruido, el lerrouxista Emiliano Iglesias había ocupado el Gobierno Civil, pero fue desalojado por Lluís Companys, que se presentó acompañado de personas de la CNT, Estat Català y el catalanismo republicano.

Tres días después de la proclamación de la República las cosas cambiaron. El día 17 por la tarde llegaron a Barcelona tres ministros del nuevo Gobierno repu-blicano para parlamentar con Macià. Desde el inicio el Gobierno provisional no vio claro el planteamiento de Repú-blica Federal que la proclamación del Estado Catalán dentro de la Federación de Repúblicas Ibéricas hacía suponer. A pesar de admitir unos previos compro-misos, consideraban que la situación era

un obstáculo para la necesaria concor-dia para la consolidación de la Repúbli-ca en todo el Estado.

La delegación que llegó de Madrid estaba formada por tres ministros: Fer-nando de los Ríos, Marcel·lí Domingo y Lluís Nicolau i d’Olwer, los dos últi-mos, catalanes. Después de un tenso tira y afloja, Macià renunció a la República Catalana a cambio de constituir un po-der político catalán autónomo, que se decidió denominar Generalidad, recupe-rando el nombre histórico del Gobierno catalán, y en espera de un estatuto de autonomía que el Gobierno se compro-metía a aprobar. La renuncia que sur-gió de la reunión fue un planteamien-to pragmático con el fin de facilitar el afianzamiento de la titubeante Repúbli-ca española y daba una fórmula viable para el Gobierno en Cataluña.

II.ElEstatutodeNúria

ElGobiernoprovisionaldelaGeneralidad

La Generalidad, hasta la aprobación de la Constitución, vivió, como el resto de instituciones republicanas, un perío-do de interinidad marcado por la vo-luntad de pervivencia de la soberanía de Cataluña. Sin embargo, esta pudo mantenerse con renuncias más o menos grandes y estaba hipotecada por el re-conocimiento de la voluntad soberana de los constituyentes. De hecho, desde su constitución, el Gobierno provisional de la Generalidad practicó una autono-mía relativamente amplia, limitada de manera formal por la inexistencia de una legislación autonómica detallada, y obligada políticamente a mantener las mejores relaciones posibles con el Go-bierno de la República. En este período

el Gobierno provisional de la República y el de la Generalidad mantuvieron una situación de compromiso, sostenida por el reconocimiento del Pacto de San Se-bastián. La Generalidad se veía forzada a consolidar urgentemente la posición soberana que le era reconocida interina-mente, para poder presionar en las Cor-tes mediante hechos consumados.

Tras el 14 de abril, la República em-pezó a funcionar a base de decretos. El 21 de aquel mismo mes el Gobierno provisional publicó un decreto de regu-lación, mientras no pudieran actuar las Cortes constituyentes, sobre el funcio-namiento del Gobierno en los distintos territorios. Se refería al régimen general que afectaba a las provincias; menciona-ba los cabildos insulares y la Diputación Foral de Navarra, preservaba las atri-buciones que correspondían a las pro-vincias vascas en nombre del concierto económico, y aludía a la Generalidad de Cataluña, lo cual significaba el reco-nocimiento oficial de la institución. El decreto, además de reinstaurar la Gene-ralidad, establecía provisionalmente sus instituciones: el Gobierno y la Asamblea de Representantes de los ayuntamien-tos. Desaparecían del territorio catalán las diputaciones provinciales, y el Go-bierno provisional tenía competencia para dictar las disposiciones que estima-se pertinentes para la organización de la Asamblea con representantes de los ayuntamientos recién elegidos.

Sobre esta base legal se empezó a tra-bajar. Su carácter definitivo no se alcan-zaría hasta después de la aprobación del Estatuto por las Cortes constituyentes. En este intervalo Macià aceleró al máxi-mo todos los actos para estructurar la Generalidad; aún no habían reacciona-do todos respecto a Cataluña y el nuevo régimen, cuando Macià ya trabajaba en ello, lo cual provocó numerosas fric-ciones. El Gobierno de la Generalidad

219

empezó a gobernar en base a un decre-to de autoorganización publicado el 28 de abril de 1931 (BGC 1/30.5.1931), por el que se establecían los distintos ór-ganos integrantes. Lo redactó Amadeu Hurtado, con la colaboración de Jaume Carner y el presidente de la Audiencia de Barcelona, Oriol Anguera de Sojo, e intervinieron los abogados Martí Esteve y Joan Casanovas. Era urgente contar con una estructura legal, y el texto, ter-minado con prisas, se publicó con fecha de 28 de abril. Las prisas y la actuación, a veces impulsiva y a veces recelosa, de unos y otros hacían que los rifirrafes fueran constantes.

Macià dio a conocer el decreto de la Generalidad sin informar de su conte-nido al Gobierno provisional de la Re-pública. El ministro de Gobernación, Miguel Maura, se sintió molesto por la inclusión de la figura de «ministros» de la Generalidad. Maura, que mantenía muchas reticencias respecto al presiden-te de la Generalidad y su actuación, hizo pública una nota, recogida en sus me-morias, en que declaraba: «Me importa mucho que conste que cualquiera que sean los nombres con que se designen a sí mismas las autoridades de Cataluña, las atribuciones del Poder Central ni se delegan, ni se renuncian, ni se entregan. El Pacto de San Sebastián se cumplirá al pie de la letra, y hasta tanto que no hayan procedido los Ayuntamientos de Cataluña a redactar el proyecto de Es-tatuto, que éste haya sido aprobado en plebiscito regional, y, por último, dis-cutido y votado en las Cortes Constitu-yentes, el Poder Central no hará cesión de ninguna de las atribuciones que le competen.» En este momento ya era ha-bitual que todos se remitieran al Pacto de San Sebastián, pero cada cual hacía su particular interpretación. Macià, por su parte, se mostró ofendido por el tono utilizado por Maura y se amparó en el

compromiso adquirido por los ministros del Gobierno provisional de la Repúbli-ca, en la reunión que acabó con la breve República Catalana. Nuevamente había que conciliar posiciones entre ambos gobiernos y, en esta ocasión, el encar-gado de gestionar, en nombre de Macià, un compromiso con el Gobierno provi-sional fue A. Hurtado, que se desplazó a Madrid. Finalmente, con la interven-ción decidida de Azaña, el decreto de 28 de abril fue aprobado por el Consejo de Ministros. Dicho decreto establecía la composición de la Generalidad: un Gobierno provisional, o Consejo, for-mado por su presidente y sus conseje-ros; una asamblea de representantes de los municipios, denominada Diputación Provisional de la Generalidad, y unos comisarios delegados del Gobierno de la Generalidad en las provincias de Gi-rona, Lleida y Tarragona.

El Gobierno de la Generalidad here-daba las competencias de las desapare-cidas diputaciones, podía resolver por decreto todas las cuestiones de interés general que no interfirieran en las ma-terias reservadas al Gobierno provisio-nal de la República y tenía la potestad de convocar a la Diputación siempre que lo estimara conveniente. Las ma-yores dificultades al inicio de este pe-ríodo interino eran de tipo económico. La Generalidad solo disponía del dinero de las desaparecidas diputaciones pro-vinciales.

La Diputación provisional de la Ge-neralidad estaría compuesta por los re-presentantes de los ayuntamientos de Cataluña, elegidos de conformidad con las normas dictadas por el Gobierno de la Generalidad: los distritos electorales se hacían coincidir con los partidos judi-ciales; todos los regidores elegidos eran electores, menos los que no hubieran sido proclamados por la Junta del Cen-so. Este era un punto delicado, ya que

se podía aludir a una hipotética irregu-lar constitución de los consistorios en Cataluña, resultado de las directrices impuestas por Macià durante los días de la República Catalana según las cua-les solo se debían constituir los ayunta-mientos que aceptaran el nuevo orden. En este sentido Esquerra Republicana de Catalunya no hizo concesiones, lo cual provocó la abstención de la Lliga, de la Federación Socialista, de los fe-derales, de los jaimistas (carlistas) y de los radicales, que mantuvieron un úni-co representante en la Diputación. Sin embargo, el procedimiento garantizaba una mayoría coherente en la Asamblea, en sintonía con el Gobierno provisional de la Generalidad, lo cual le permitiría realizar rápidamente su programa.

El 24 de mayo los representantes de los ayuntamientos catalanes se reunie-ron en la capital del correspondien-te partido judicial para designar a sus representantes, uno por distrito, a los cuales se añadieron dos que elegían a los consejeros de Barcelona, Badalona, Sant Adrià de Besòs y Santa Coloma de Gramanet, y nueve más por Barcelona. Un total de cuarenta y seis diputados [BGC 3 (01.06.1931)] entre los cuales Esquerra Republicana de Catalunya te-nía, como era previsible, una abruma-dora mayoría. La función esencial de es-ta Diputación estaba relacionada con el Estatuto de Cataluña. Le correspondía presentar la ponencia del Estatuto y or-ganizar el plebiscito de los ayuntamien-tos de Cataluña. Inicialmente la Diputa-ción debía aprobar el Anteproyecto de estatuto, pero un decreto del Gobierno provisional de la República (9 de mayo de 1931) impuso que el Estatuto debía ser aceptado por la asamblea y por los municipios antes de ser sometido a ple-biscito popular. Estas condiciones quita-ban peso político a la Diputación en la cuestión de la aprobación del Estatuto.

220

ElAnteproyectodeestatuto

Los representantes de los municipios se reunieron por primera vez el 9 de ju-nio en el edificio de la antigua Diputa-ción de Barcelona, bajo la presidencia de Jaume Carner. El primer objetivo era, como se ha dicho, la elaboración del Es-tatuto, y no se planteó otra vía que la inserción de Cataluña en una repúbli-ca federal. Inmediatamente se nombró la Ponencia del Estatuto. Estaba com-puesta por once diputados: Josep Puig i Pujades, Antoni Xirau i Palau, Pere Mías Codina, Domingo Piñana i Ho-medes, Lluís Companys, Josep Dencàs, Rafael Campalans, Jaume Bofill i Ma-tas, Martí Esteve i Guau, Pere Coromi-nes i Muntanya y Josep M. Serraclara i Costa, el Consejo de la Generalidad y los presidentes de la Generalidad y la Diputación. Las minorías estaban re-presentadas, a pesar de que se mante-nía el dominio de Esquerra Republicana de Catalunya. Se partía de una rotunda victoria electoral de las fuerzas catala-nistas de izquierda, y quedaron al mar-gen la Lliga y los radicales de Lerroux; se prescindía así del catalanismo de de-rechas, al cual reiteradamente se había imputado, con razón, su colaboración con la monarquía, pese a que había ac-tuado en la oposición durante una gran parte del reinado de Alfonso XIII.

Acto seguido se designó una comisión redactora; la formaban un representante de Esquerra Republicana de Catalunya (Antoni Xirau), uno de la Unió Socia-lista de Catalunya (Rafael Campalans), uno del Partit Català Republicà (Mar-tí Esteve) y dos independientes (Jaume Carner, que actuaba como presidente, y Pere Coromines).

En la segunda sesión de la Diputa-ción, Macià dio a leer un mensaje re-ferente a la tarea que debían realizar los diputados, lo que provocó nuevas

fricciones con el Gobierno de la Repú-blica. Macià recordó la promesa de los ministros que se habían desplazado a Cataluña de negociar sobre la Generali-dad, según la cual se comprometían a la delegación de funciones de enseñanza, economía y trabajo, de las cuales solo había sido concedida una parte de las de enseñanza. En su discurso Macià aludió al no-cumplimiento de estos compromi-sos y sus palabras provocaron una rápi-da reacción en Madrid: el 11 de junio, el Consejo de Ministros entregó una nota a la prensa con relación al mensaje de Macià en la Diputación Provisional, en que se reiteraba en su interpretación de los acuerdos de San Sebastián y reafir-maba la soberanía de las futuras Cortes constituyentes para resolver la cuestión catalana. En cuanto a las delegaciones de funciones, decía: «Pel que fa a les afirmacions segons les quals ha existit un compromís no acomplert per part d’algun Ministeri, cal declarar que no ha existit cap compromís oblidat del Govern, sinó una declaració personal i col·lectiva de predisposició d’ànim favo-rable que s’ha traduït progressivament en mesures reconegudes pel mateix senyor Macià.» (La Veu de Catalunya, 12.06.1931). En realidad el Gobierno de la República deseaba subrayar que si había tomado medidas favorables a Cataluña no era porque se sintiera obli-gado a ello por acuerdo o pacto algu-no, sino que eran medidas fundadas en la buena predisposición unilateral del Gobierno de la República.

El ministro de Trabajo, Largo Caba-llero, se sintió directamente aludido e irritado por las afirmaciones de Macià. Todo ello provocó réplicas y contrarré-plicas reproducidas en La Veu de Cata-lunya. De hecho, tras el problema que generaron las palabras de Macià se in-tuye ya el enfrentamiento latente entre los socialistas y el Gobierno de la Ge-

neralidad, cuya política, según el PSOE, favorecía a los anarcosindicalistas en detrimento de la UGT. Este enfrenta-miento siguió más tarde en la discusión del Estatuto en las Cortes y se manifes-tó principalmente en lo referente a la competencia en cuestiones de legislación social. En aquellos momentos era un in-cidente más, pero era también un aviso de que Cataluña no obtendría, de ca-ra al futuro, demasiadas facilidades del Gobierno de la República para que las Cortes aceptaran el Estatuto que Cata-luña empezaba a elaborar. Evidenciaba un progresivo distanciamiento entre la Generalidad y el Gobierno provisional de la República, y un enfrentamiento con los socialistas del PSOE que veían a la Generalidad como un peligro para los intereses de su sindicato, la UGT. Ante estas perspectivas el Gobierno de la Ge-neralidad forzó el afianzamiento de los acuerdos de San Sebastián por todos los medios a su alcance.

Los encargados de redactar el Esta-tuto se reunieron en el hotel del valle de Núria, lugar que le dio su nombre, y el 20 de junio el proyecto ya estaba listo. La ponencia redactora entregó el Anteproyecto al Consejo de la Gene-ralidad, y este encargó a un grupo de políticos catalanes (Carner, Hurtado, Campalans) que expusieran en privado al Gobierno español el texto elaborado. Según Hurtado la discusión discurrió en un clima de gran cordialidad. Alcalá Za-mora introdujo algunas enmiendas que serían aceptadas por el Consejo de la Generalidad, e intentó retardar la apro-bación del Estatuto en Cataluña hasta que las Cortes se hubieran constituido, con el fin de poder captar la opinión de los partidos antes de su discusión. Esta última propuesta no fue aceptada. El 14 de julio la Diputación provisional se reunió para examinar el texto, oficial-mente sin la participación del Gobierno

221

de la Generalidad, que fue aprobado sin demasiadas dificultades, y se adop-taron los siguientes acuerdos: «Primer. S’aprova el Projecte d’Estatut redactat per la Ponència nomenada a la sessió del dia 11 de juny proppassat, amb les esmenes que li han estat incorporades. Segon. Sotmeti’s l’Estatut aprovat al ple-biscit d’Ajuntaments i al referèndum po-pular que disposa l’apartat b de l’article 22 del decret de la Generalitat del 15 de maig darrer. Tercer. Adreci’s a tots els Ajuntaments de Catalunya, amb data d’avui, una còpia íntegra de l’Estatut re-format. Quart. Els Ajuntaments hauran d’emetre el seu vot aprovant o refusant el projecte en sessió que cadascun d’ells haurà de celebrar necessàriament abans o per tot el dia vint-i-sis del mes de ju-liol corrent. Cinquè. Els Ajuntaments trametran a la Generalitat, el mateix dia de la sessió, una còpia certificada de l’acta, en la part que faci referència al plebiscit. Sisè. El Projecte d’Estatut serà sotmès al referèndum popular el dia 2 d’agost vinent. La votació es farà d’acord amb el mateix cens que ha re-git en les darreres eleccions legislatives. El butlletí de vot contindrà la pregunta: “¿Accepteu el Projecte d’Estatut apro-vat per la Diputació de la Generalitat?” L’elector votarà “sí” o “no”. Setè. Per a completar l’organització del plebis-cit i del referèndum queda facultada la Mesa presidencial, per tal que, d’acord amb el Govern de la Generalitat i les Comissaries, realitzi les gestions per-tinents fins a la seva aprovació per les Corts constituents de la República. Vui-tè. La Diputació acorda pregar al presi-dent de la Generalitat que s’adreci a tots els diputats de Catalunya a les Corts constituents, encomanant-los la defensa d’aquest projecte d’Estatut per tal que sigui incorporat a la Constitució de la República.» [BGC, 6 (17.07.1931)]. Ac-to seguido, el 17 de julio un decreto de

la presidencia dictaba las disposiciones necesarias para organizar el plebiscito en los ayuntamientos y para el referén-dum popular.

La reacción en Cataluña de los parti-dos ante el Estatuto fue muy mesurada. Las minorías lo apoyaron; Lluhí, de Es-querra Republicana de Catalunya, seña-ló que «potser hauria volgut anar més enllà. Però en redactar-lo s’ha tingut en compte, s’ha tingut una cura exquisi-da que fos un Estatut que poguessin votar tots els catalans» (La Publicitat 15.07.1931). Que el Estatuto era obra de todos era algo que intentaban subra-yar la totalidad de sus responsables. Los representantes de Esquerra Republicana de Catalunya respondían de esta forma a la crítica de partidismo que se hizo más adelante al Estatuto, a despecho de que los resultados de las elecciones a diputados del 28 de junio habían con-firmado la hegemonía del partido en Cataluña.

En términos generales, el proyecto de Estatuto fue aceptado favorablemen-te por casi toda la prensa de Cataluña. Por fin todos los partidos y las fuerzas políticas catalanas, tanto si habían par-ticipado como si no en su elaboración, se mostraron dispuestos a ofrecer su apoyo. Las divergencias se fundaron en detalles concretos y aspectos parciales. Ello explica el voto absolutamente favo-rable que recibió el plebiscito popular de 2 de agosto de 1931. La mayoría cri-ticaba el procedimiento de elaboración, lo cual, en el fondo, representa una dis-conformidad con el nuevo bloque he-gemónico de partidos que Esquerra Re-publicana de Catalunya acaudillaba. Las críticas se referían a la insuficiencia autonómica (Lliga, federales, BOC), al supuesto contenido doctrinal, ya fue-ra religioso (tradicionalismo católico) o social y económico (marxistas y sin-dicalistas). También existían actitudes

de indiferente aceptación (anarquistas, PSOE) y de prevención y aceptación re-celosa (PRR). Gaziel escribía en La Van-guardia (17 de julio): «El Estatuto ha quedado reducido ya a estas horas a un Estatuto autonómico lleno de sensatez y cordura que no ha asustado a nadie, y el sindicalismo tendrá que adaptarse igualmente a las estrictas posibilidades de la realidad. Entonces, ¿qué va a que-dar de la amalgama extremista?»

La Lliga Regionalista expresó sus re-servas en cuanto al procedimiento segui-do, pero dio su apoyo. En este mismo sentido se manifestó la Derecha Liberal Republicana de Cataluña. El Partido Republicano Democrático Federal, los federales históricos de Pi i Margall, en clara decadencia en Cataluña, lo acep-taban pero criticaban sus limitaciones. Los carlistas denunciaban el partidismo del texto, manifestaban su disconformi-dad con el redactado y la orientación ideológica en materias concretas como la religión, pero valoraban el reconoci-miento de la personalidad de Cataluña que suponía el texto y «daban permiso» a sus seguidores para votarlo afirmati-vamente.

La Federación Socialista Catalana (PSOE) lo aceptaba en aras de la uni-dad en Cataluña. El Partido Republica-no Radical, en cumplimiento de lo pac-tado en San Sebastián, se pronunciaba a favor del Estatuto, y se reservaba las modificaciones que pudieran introdu-cirse durante el debate en las Cortes. El anarcosindicalismo mostró formalmente su indiferencia. Sin embargo, en el con-greso extraordinario que la CNT había celebrado el 11 de junio, cuando la cri-sis entre la Confederación y los grupos burgueses de la naciente República ya se ponía de manifiesto, habían defendido los estatutos de autonomía de las distin-tas regiones, siempre que contribuyeran al progresismo social. No se definían en

222

ningún caso contra la autonomía catala-na, y el acuerdo adoptado dejaba ver la simpatía respecto a ERC, que no tarda-ría en dividir a la CNT, contraponién-dola con los grupos más duros de Estat Català y de ERC, en el poder. Por su parte, el BOC, representante del obreris-mo nacionalista de inspiración marxista y con cierta base cenetista, se manifesta-ba disconforme con el texto porque no recogía las aspiraciones nacionalistas del BOC, y por su contenido reformista y burgués, pero recomendaba el voto afirmativo ya que votar en contra sería alimentar la reacción.

El Estatuto aprobado tenía cincuen-ta y dos artículos, agrupados en ocho títulos:

Título I: Del territorio y de las ciuda-des de Cataluña.

Título II: Atribuciones del Poder de la República y de la Generalidad de Cataluña.

Título III: De la Generalidad de Ca-taluña.

Título IV: De las finanzas. Título V: De los conflictos de jurisdic-

ción. Título VI: De las garantías de los ciu-

dadanos. Título VII: De la adaptación de ser-

vicios. Título VIII: Régimen transitorio.

Era un desiderátum federalista (in-cluso preveía un gobierno común para los Països Catalans), que no fue reco-gido por la Constitución (aprobada en diciembre de 1931), que consideraba España como un estado integral. Hur-tado, que tuvo una participación acti-va, nos resume su contenido: «L’Estatut era, dintre d’un respecte total al principi de l’autonomia, una obra de ponderació i de sensatesa. Després de l’afirmació autonomista i de declarar l’oficialitat de

la llengua catala na amb l’ús del caste-llà en les relacions amb l’administració central de l’Estat, es classificaven les facultats de sobirania en tres seccions que eren: una sobre les matèries en les quals corresponia a l’Estat la legisla-ció i l’execució, una altra sobre aquelles la legislació de les quals corresponia a l’Estat i l’execució a Catalunya, i una darrera sobre matèries de competència de Catalunya en legislació i execució. Les més importants entre aquestes eren les relatives a l’ensenyament, el dret civil, obres públiques, justícia i ordre públic, i s’establien per separat les re-gles d’ordenament i administració de les nostres finances. Però la novetat es-sencial respecte d’altres projectes ante-riors era la de concretar les institucions polítiques de Catalunya en la Genera-litat, constituïda pel president, el Con-sell o Govern i el Parlament, sense cap altre poder que, com el d’un governa-dor general, tingués la representació del Govern central. L’Estat tenia per a les seves funcions privatives les autoritats corresponents, que eren, en resum, el general de la Divisió militar, el delegat d’Hisenda i el cap d’Obres Públiques en les de caràcter nacional.»

El que se aprobó en Núria era, pese a todo, un estatuto moderado; Gonzá-lez Casanova, en su libro Federalismo y autonomía en Cataluña (1868-1938) se refiere a ello: «la moderació i el capteni-ment de l’Estatut de Núria foren captats per la dreta liberal i pels diaris d’ordre de Barcelona», aun así consideraba el régimen federal como el único marco coherente en el que se podía desarrollar una auténtica autonomía, y la referen-cia al principio de autodeterminación se mantenía.

Los ayuntamientos celebraron el ple-biscito municipal el 26 de julio. Fue aprobado por todos. El clima era de eu-foria generalizada, y la prensa publicaba

el resultado de las actas que los ayun-tamientos iban remitiendo a la Genera-lidad. Se especificaba si era aprobado por aclamación, unanimidad o mayo-ría, sin que sea posible entrar en otras matizaciones.

La campaña propagandística previa al referéndum popular había sido muy in-tensa. Las conferencias y actos políticos se sucedían y se distribuyó gran canti-dad de hojas, proclamas, etc. La radio y la aviación colaboraron junto a varias entidades ciudadanas a su difusión y la petición del voto favorable. El Proyecto de estatuto fue editado profusamente y reproducido en los periódicos regiona-les. Los eslóganes estaban dirigidos a todos los sectores de la población y ape-laban tanto al republicanismo y al refor-mismo social, como al catalanismo.

El 2 de agosto el Estatuto fue votado por referéndum popular con una parti-cipación aproximada del 75% del censo y con el 99% de votos afirmativos. Las mujeres, privadas del voto, reunieron 400.000 firmas de adhesión al docu-mento de Núria. La abstención fue glo-balmente del 25%, pero en la ciudad de Barcelona, las abstenciones y los votos negativos, nulos y en blanco llegaron casi al 38%. Sin embargo, no se pueden sacar conclusiones precipitadas, ya que si bien los votos en contra en Barcelo-na fueron unos tres mil, el número de habitantes de la ciudad no nacidos en Cataluña superaba los ciento cincuenta mil. El 11 de agosto el Gobierno de la Generalidad declaró oficial el Proyecto de estatuto.

Acto seguido el Estatuto debía ser presentado a las Cortes. El 13 de agos-to de 1931 el presidente de la Genera-lidad provisional, Francesc Macià, hizo entrega del Proyecto del estatuto al pre-sidente del Gobierno provisional de la República para su remisión a las Cortes constituyentes.

223

ElEstatutoenMadrid

Mientras, el 28 de junio se habían ce-lebrado elecciones generales a Cortes constituyentes. Los resultados confir-maban en Cataluña el peso del bloque ERC-PCR-USC, responsable de la ela-boración del Estatuto. En aquellos co-micios la victoria de la izquierda fue cla-rísima. El clima que se creó en la cam-paña electoral colaboró a la radicaliza-ción de la izquierda social y, sin duda, preparó el éxito del futuro referéndum sobre el Estatuto. Se iniciaba un serio proceso de agitación social, como pre-sión de la clase obrera catalana hacia el régimen que había salido victorioso gracias a su apoyo coyuntural. En to-das partes se vivía una buena dosis de conflictividad laboral, algunos dirigen-tes de Esquerra Republicana empezaron a inquietarse por la magnitud de este triunfo y comenzó a aparecérseles, otra vez, el espectro revolucionario.

Al margen de estos acontecimientos, el proceso de tramitación del Estatuto iba siguiendo su curso. Una vez el pro-yecto estuvo en manos del Gobierno de la Generalidad, Hurtado, cumpliendo la promesa que hiciera semanas antes a Alcalá Zamora y de acuerdo con Ma-cià, viajó a Madrid, con Carner, para dar a conocer el proyecto al Gobierno provisional. Era el primer viaje del Es-tatuto a Madrid. El viaje debía ser pri-vado, pero la presencia de ambos en el Congreso —debido a la insistencia de Alcalá Zamora— para presentar sus respectivas actas de diputados, quitó privacidad a la visita. Hurtado lo re-fiere así: «Tothom va saber que Car-ner i jo érem a Madrid, on se’ns havia ajuntat Rafael Campalans, i que estu-diàvem amb el Govern de la Repúbli-ca l’Estatut d’autonomia de Catalunya, com deia Alcalá, dintre d’una perfecta cordialitat i coincidència de pensament

i de propòsit. En unes entrevistes amb el president del Govern ens va presen-tar algunes observacions de redacció per a fer més precisos els termes de deter-minats articles i ens va sotmetre unes quantes esmenes de caràcter adminis-tratiu i d’importància secundària; però aquest estudi fet en comú, amb el con-trast natural d’idees oposades o almenys diferents, havia de tenir una gran in-fluència en l’actitud coratjosa que hau-ria de prendre Alcalá Zamora a favor dels Estatuts d’autonomia en discutir-se la Constitució.» Tanto Hurtado como Carner volvieron a Cataluña convenci-dos de que la fuerza de que persuasión y la autoridad política de Azaña eran el apoyo más importante con el que conta-ba Alcalá Zamora en el Gobierno para solucionar lo que desde algunos sectores del resto del Estado se interpretaba co-mo «el problema de Cataluña».

Macià, por su parte, reunió a los par-lamentarios catalanes recién elegidos, que tenían que ir a las Cortes constitu-yentes y les pidió explícitamente su apo-yo al redactado del Estatuto, cuando se iniciara la discusión parlamentaria. Sin embargo, deseaba escuchar impresiones y explicaciones de los que habían ido a Madrid; todos aceptaron las enmiendas de detalle propuestas por Alcalá Zamo-ra, que pasaron al texto del Proyecto de estatuto. Acto seguido alguna cosa cambió. Hurtado lo cuenta: «No sé el que devia passar aquells dies a Madrid, probablement una conversa amb la frac-ció de desesperats del nou partit radical socialista, perquè durant la reunió ens va telefonar el jove Lluhí Vallescà des d’aquella capital per demanar amb gran vehemència, en nom propi i dels amics Marcel·lí Domingo i Gabriel Alomar, que, per interès polític de gran transcen-dència, suspenguéssim indefinidament l’Assemblea a fi d’ajornar l’aprovació de l’Estatut fins a després de quedar

constituïdes les noves Corts i conèixer l’actitud dels partits.» Los rifirrafes in-ternos entre los impulsores del proyecto habían empezado.

Esta petición, como ya se ha dicho, se rechazó de pleno y se siguió el programa previsto, pero era obvio que los proble-mas ya se habían iniciado. Se convocó la Diputación y J. Carner defendió el texto redactado desde la presidencia.

Superado el trámite, A. Hurtado y J. Tarradellas organizaron el plebiscito, el primero se encargó de solucionar los aspectos jurídicos, y el segundo, de pre-parar los actos de propaganda.

Una vez aprobado y plebiscitado el Estatuto, la actividad política se despla-zó a Madrid, esperando la resolución de las Cortes constituyentes. El 13 de agos-to de 1931, Macià marchó, aclamado por multitudes, hacia Madrid, con el Estatuto. Le acompañaban los parla-mentarios Aiguader, Puig i Ferreter, Rie-ra Puntí, Selvas, Carrasco Formiguera, Sbert, Gassol, y el diputado del Parla-mento de Catalunya Trabal. El mismo día de su llegada a Madrid, a las cinco y media de la tarde, se hizo efectiva la entrega del Estatuto al presidente del Gobierno provisional de la República, en el Palacio de la Presidencia. Por las declaraciones de Hurtado, que consul-tó con Alcalá Zamora y Azaña, parecía que el Estatuto había sido bien recibido. Pero oficialmente el Gobierno no hizo ninguna declaración sobre el Estatuto y mantuvo su posición según la cual to-da decisión correspondía a las Cortes constituyentes.

El 18 de agosto el presidente Niceto Alcalá Zamora presentó el proyecto a las Cortes españolas. En aquel momen-to se destacaba la buena predisposición con que se recibió la misión. Pero cuan-do, nueve meses más tarde, se inició la discusión del Estatuto en las Cortes, las cosas ya habían cambiado. El debate se

224

eternizó; durante más de un año, el tex-to del Estatuto dio lugar a discusiones apasionadas en favor y en contra de la autonomía, y dividió y opuso a políticos e intelectuales de distinto signo.

BiografíasdelosredactoresdelEstatutodeNúria

Rafael Campalans i Puig

Barcelona, 1887 - Torredembarra, 1933

Rafael Campalans i Puig fue uno de los redactores del Anteproyecto de estatu-to de autonomía de Cataluña en repre-sentación de la Unió Socialista de Ca-talunya, y posteriormente fue uno de sus defensores en las Cortes españolas. Junto con Carner y Hurtado, presentó en Madrid el Anteproyecto de estatuto de autonomía a Alcalá Zamora.

A diferencia de los políticos que for-maron parte de la ponencia redactora del Estatuto, la mayoría de los cuales eran abogados y juristas, Campalans era ingeniero industrial. En sus viajes para ampliar conocimientos a Holan-da, Bélgica, Inglaterra, Francia, Suiza y Alemania entró en contacto con la polí-tica y el movimiento socialista europeo vinculado a la Segunda Internacional. Tan pronto como regresó a España, se afilió al Partido Socialista Obrero Espa-ñol (PSOE).

Desde 1914 Rafael Campalans formó parte de la Mancomunidad de Catalu-ña, y fue adquiriendo una gran expe-riencia en la gestión pública. Inicialmen-te fue designado director de Servicios de Obras Públicas y en 1922 fue nombrado secretario general de Enseñanza Técni-ca y Profesional, por su vinculación al mundo educativo, muy especialmente a la Escuela del Trabajo, de la cual era profesor y director desde 1918. Con la Dictadura de Primo de Rivera fue des-

tituido de todos sus cargos en la Man-comunidad y en la Escuela del Trabajo. A pesar de eso, junto con otros compa-ñeros también despedidos de la Escuela del Trabajo, fundó el Ateneu Polytech-nicum, que tuvo una gran afluencia de estudiantes matriculados.

Rafael Campalans y otros compañe-ros de la federación catalana del PSOE tenían fuertes divergencias de opinión con la dirección central del partido por el hecho catalán y el tema sindical. Las diferencias acabaron por ser tan grandes que Campalans, Serra i Moret, Alomar y otros se escindieron del PSOE y, en ju-lio de 1923, fundaron la Unió Socialista de Catalunya (USC). Durante los años de clandestinidad bajo la Dictadura de Primo de Rivera, Campalans, hombre fuerte del socialismo catalán, asumió el liderazgo del nuevo grupo y participó en los movimientos revolucionarios y opositores.

Con la proclamación de la Segunda República, Campalans salió elegido co-mo regidor del Ayuntamiento de Bar-celona, designado como consejero de Instrucción Pública en el Gobierno pro-visional de la Generalidad de Cataluña y escogido como miembro de la ponencia redactora del Estatuto de Núria. En ju-nio de 1931 fue elegido como diputado a Cortes constituyentes, y como tal par-ticipó en la defensa del Estatuto de au-tonomía en el hemiciclo español. De esta tarea surgió la obra Hacia la España de todos. Palabras castellanas de un diputa-do por Cataluña, en que Campalans re-unió algunos de sus discursos parlamen-tarios en defensa del Estatuto, que ponen de manifiesto la crispación que hubo en las Cortes en aquellas discusiones.

En aquel momento de plenitud polí-tica y personal, Rafael Campalans mu-rió ahogado en 1933, cuando solo tenía cuarenta y seis años, mientras se bañaba en las playas de Torredembarra.

Jaume Carner i Romeu

El Vendrell, 1867 - Barcelona, 1934

Jaume Carner i Romeu, prestigioso abo-gado y político, fue uno de los redacto-res del primer Proyecto de estatuto de autonomía de Cataluña, con el cargo de presidente de la ponencia redactora, que terminó de redactar el texto en Núria el 20 de agosto de 1931. Carner también fue el encargado de presentarlo en Ma-drid a Alcalá Zamora.

La vinculación de Jaume Carner a la política se produjo con el nacimiento de distintas iniciativas catalanistas a fina-les del siglo xix. Primero fue miembro de la Unión Catalanista; más adelante, del Centre Nacional Català, y después, de la Lliga Regionalista, por la que fue regidor del Ayuntamiento de Barcelona en 1901. En este partido, Jaume Carner siempre defendió la tendencia republi-cana y de izquierdas ante la más con-servadora, encabezada por Prat de la Riba, lo que le convirtió en el político de referencia del catalanismo entre los ambientes más populares y en uno de los promotores y posterior fundador del Centro Nacionalista Republicano —que más tarde fue la Unió Federal Nacio-nalista Republicana (UFNR), escisión de la Lliga.

En 1907 accedió al cargo de diputado a Cortes por el Vendrell, en la candi-datura de Solidaritat Catalana. Ocupó el escaño de diputado hasta 1916, año en que no fue reelegido. A raíz de ello decidió alejarse de la política y dedicar-se más intensamente a su profesión, la abogacía. En estos años de inactividad pública, Jaume Carner se convirtió en uno de los más prestigiosos abogados de Cataluña. Tenía un conocimiento muy amplio de la legislación y la economía del país debido al ejercicio de su profe-sión, que plasmó en la edición de varios trabajos.

225

Con la proclamación de la Segunda República, Jaume Carner volvió al mun-do de la política junto a Francesc Macià. En junio de 1931 fue elegido diputado a Cortes constituyentes por Esquerra Re-publicana de Catalunya, y fue elegido por los miembros de la Diputación pro-visional de la Generalidad de Cataluña para la comisión que tenía que redactar el Anteproyecto del Estatuto de Núria. Carner podía aportar a este proyecto to-da su experiencia vital: personalmente, era un republicano convencido y un ca-talanista por definición; políticamente, tenía una amplia experiencia tanto en las instituciones locales como en las guber-namentales; profesionalmente, conocía en profundidad el mundo legislativo, el jurídico y el económico. Fue el presidente de la ponencia redactora del Estatuto.

Jaume Carner siguió comprometi-do con el proyecto republicano. Por su prestigio personal y político a finales de 1931 fue designado ministro de Finan-zas del segundo Gobierno Azaña, cargo desde el cual realizó una eficaz gestión, planteó la reforma tributaria y elaboró el primer presupuesto de la República. A pesar de su excelente tarea, el cáncer que sufría le obligó a dimitir del cargo en junio de 1933. Un año más tarde mu-rió en Barcelona.

Pere Coromines i Montanya

Barcelona, 1870 - Buenos Aires, 1939

Pere Coromines i Montanya, político, economista y escritor, participó en la ponencia redactora del Estatuto de au-tonomía y, más adelante, una vez apro-bado este, fue miembro de la Comisión de Traspaso de Servicios, que tenía que controlar el traspaso de competencias del Estado a la Generalidad.

Coromines entró en contacto con el mundo de la política a finales del siglo

xix. Simpatizó con las corrientes nacio-nalistas y anarquizantes, a partir de su vinculación con el grupo de la revista L’Avenç, la revista ácrata Ciencia So-cial y el grupo cultural Foc Nou. A raíz de estos contactos con los grupos anar-quistas barceloneses se le relacionó con el atentado de la calle Canvis Nous, en 1896, por el que fue detenido y conde-nado en el proceso de Montjuïc a ocho años de cárcel, que le fueron conmu-tados un año más tarde por su destie-rro en Francia. La amnistía que le fue concedida le permitió volver al Estado y trabajar como funcionario en el Ayun-tamiento de Barcelona, junto a Ildefons Sunyol, encargándose de las tareas vin-culadas a la gestión económica de la municipalidad. También retomó su mi-litancia política. Primero se afilió a la Unión Republicana de Salmerón y más tarde a la Unió Federal Nacionalista Re-publicana, de la cual fue el máximo di-rigente en el momento de su fundación, en 1909. Por este partido salió elegido como regidor del Ayuntamiento de Bar-celona y diputado a Cortes, cargo que ocupó de 1910 a 1916.

El fracaso político de la Unió Federal Nacionalista Republicana causó en Co-romines el mismo efecto que en Jaume Carner. Al perder su escaño de diputa-do se alejó de la política y se concentró tanto en su profesión, la abogacía y la economía, como en su pasión, la litera-tura. Profesionalmente, en este perío-do, destacó en especial por su faceta de economista.

Al proclamarse la Segunda República, Coromines fue designado por Esquerra Republicana de Catalunya como miem-bro de la ponencia redactora del An-teproyecto de estatuto de autonomía. Estaba avalado tanto por su experien-cia política en las distintas instancias públicas como por su prestigio como economista. Coromines, consciente de

su deber hacia la patria, aceptó esta res-ponsabilidad, y más tarde también fue el encargado de velar por el correcto traspaso de competencias a la Genera-lidad de Cataluña.

Durante la etapa republicana fue con-sejero de Justicia y Derecho de la Gene-ralidad y diputado a Cortes por Lleida en representación de Esquerra Republi-cana, cargo que revalidó en las eleccio-nes de febrero de 1936. Con el estallido de la Guerra Civil fue designado comi-sario general de los museos de Cataluña, cargo desde el que intentó salvaguardar el patrimonio artístico catalán. Al final del conflicto se exilió, primero en Fran-cia y más tarde en Argentina.

Martí Esteve i Guau

Torà, 1895 - Ciudad de México, 1977

Martí Esteve i Guau, político, publicista y abogado, fue miembro de la ponencia encargada de redactar el Anteproyecto de estatuto de autonomía de Cataluña en representación del Partit Catalanis-ta Republicà, también conocido como Acció Catalana Republicana, y poste-riormente fue uno de sus defensores en las Cortes españolas. A pesar de su ju-ventud, contaba con mucha experiencia política y de gestión en las instituciones de gobierno públicas.

Esteve se inició en el mundo de la po-lítica en las filas del catalanismo, en la Lliga Regionalista, en la cual ya desta-có como secretario de la Joventut Na-cionalista de la Lliga. En 1922, Esteve se escindió de la Lliga junto con algu-nos de los dirigentes de la Joventut Na-cionalista, y fundaron el nuevo parti-do Acció Catalana (AC), que pretendía alejarse del oportunismo, el derechis-mo y la tibieza catalanista del partido regionalista y situarse en el centro po-lítico. Martí Esteve, desde sus inicios,

226

fue miembro del Comité Ejecutivo de Acció Catalana y entre 1924 y 1929, en plena Dictadura del General Primo de Rivera, fue el director de su órgano de expresión, el periódico La Publicitat. El partido tomó un cariz más republica-no a partir de marzo de 1931, cuando se transformó formalmente en el Partit Catalanista Republicà (PCR), en el cual Esteve empezaba a tener un papel muy destacado.

No solo fue su prestigio dentro del PCR lo que se valoró en el momento de su elección como miembro de la po-nencia redactora del Estatuto de au-tonomía. Esteve contaba además con experiencia en las instituciones públi-cas. El primer cargo que ejerció fue el de secretario general de la Sección de Estudios Jurídicos de la Mancomuni-dad de Cataluña, que le ofreció un im-portante bagaje de cara a la redacción del Estatuto. Además, fue regidor del Ayuntamiento de Barcelona por la Lli-ga entre 1921 y 1923.

La etapa republicana fue, política-mente, el período más activo de Este-ve. Con la proclamación de la Segun-da República, Martí Esteve fue elegido diputado al Parlamento por Solsona, y en junio de 1931, diputado a las Cortes constituyentes españolas, en las cua-les defendió el Estatuto de autonomía. Destacaron sus parlamentos en favor de la implantación de un estado fede-ral en España y en defensa de la len-gua catalana como lengua vehicular en las relaciones con otras regiones del Estado.

El PCR desapareció en 1933 y fue sustituido por Acció Catalana Repu-blicana (ACR), encabezada por Lluís Nicolau i d’Olwer y Martí Esteve, el cual, en 1934, fue nombrado conseje-ro de Finanzas de la Generalidad. Los hechos de Octubre de 1934 provoca-ron la encarcelación de Martí Esteve, y

no fue liberado y restituido en su cargo hasta febrero de 1936, con la victoria del Frente Popular. A partir de este mo-mento trabajó como abogado para la embajada española en París, instalado en la capital francesa. La Guerra Civil Española le obligó a exiliarse, primero a Cuba y más tarde a México.

Antoni Xirau i Palau

Figueres, 1898 - Bagneux, 1976

Antoni Xirau i Palau, político y abo-gado, fue uno de los miembros más jó-venes de la ponencia encargada de re-dactar el Estatuto de Núria y, poste-riormente, de su defensa en las Cortes republicanas. Pese a que no contaba con una larga trayectoria política, Xirau fue designado para esta tarea tanto por su profesión, ya que era buen conocedor de la legislación, como por el papel que había desempeñado en la fundación del nuevo partido republicano de masas ca-talán, Esquerra Republicana de Cata-lunya, que en aquellos momentos era partido de gobierno.

Xirau, como otros muchos jóvenes políticos que destacaron durante la Se-gunda República, entró en contacto con el mundo de la política durante la Dic-tadura de Primo de Rivera; concreta-mente se integró en la corriente de lucha antimonárquica formada alrededor del semanario L’Opinió, de tendencia re-publicana, federalista y socializante. En el año 1931, este grupo, junto con los hombres de Estat Català, encabezados por Macià, y los del Partit Republicà Català de Lluís Companys, fundó Es-querra Republicana de Catalunya.

Antoni Xirau participó en la ponencia redactora del Anteproyecto de estatuto de autonomía de Cataluña, pero tam-bién se encargó de su defensa en las Cor-tes constituyentes republicanas, ya que

era diputado y, además, era miembro de la comisión parlamentaria encargada de reelaborar el Estatuto de autonomía de Cataluña para su discusión, modi-ficación y aprobación en el hemiciclo. Destacaron sus parlamentos en favor de una amplia autonomía para Catalu-ña, en conexión con su tesis sobre la so-beranía limitada del Estado, limitación debida a la soberanía que correspondía a las regiones y a cada individuo. Tam-bién hizo la defensa de un artículo en el Anteproyecto de estatuto que estipulaba la posibilidad de incorporación de nue-vos territorios en Cataluña, para permi-tir la futura reunificación de los Països Catalans, a pesar de que no tuvo éxito en su propósito.

En 1932 fue elegido diputado al Par-lamento de Cataluña por la circuns-cripción de Girona, y también ejerció sucesivamente los cargos de consejero de Sanidad y Asistencia Social, de Eco-nomía y de Agricultura. Dimitió debi-do a la tensión existente entre el sector de L’Opinió y los demás miembros de ERC, y en octubre de 1933 fue uno de los fundadores del Partit Nacionalista Republicà d’Esquerra. Tras las eleccio-nes de febrero de 1936 todos los miem-bros de esta formación se reintegraron en ERC.

Con el final de la Guerra Civil, Anto-ni Xirau tuvo que exiliarse, primero en México y más tarde en Francia. Su do-micilio particular fue registrado por las fuerzas franquistas, que le requisaron doce sacos de documentos y toda su bi-blioteca. Para poder mantenerse lejos de su patria ejerció de profesor, pero siguió vinculado a la política: fue miembro del Comité Ejecutivo de Esquerra Republi-cana de Catalunya en el exilio. En esta etapa, Xirau publicó el libro de poemas El meu poble i al-tres poesies (1953). Murió en Francia en 1976, al año si-guiente de la muerte de Franco.

227

III.ElEstatutoenlasCortes

LaConstituciónyelEstatuto:«ElEstadointegral»

A pesar de las prisas con las que los re-presentantes catalanes habían redactado el Estatuto de Núria, este no podía ser tramitado por las Cortes republicanas hasta la aprobación de la nueva Cons-titución.

Las Cortes, surgidas de las elecciones generales del 28 de junio, iniciaron las sesiones el 14 de julio, presididas por el socialista Julián Besteiro. Durante las primeras semanas refrendaron los numerosos decretos promulgados por el Gobierno provisional. La principal misión de los diputados era dotar a la República de una constitución que per-mitiera estructurar un nuevo estado y facilitara el afianzamiento del régimen republicano y la realización del progra-ma reformista de sus impulsores. Había que transformar el Estado monárquico heredado y convertirlo en un instrumen-to eficaz, capaz de satisfacer los retos históricos que la nueva República tenía planteados. Sin embargo, eso no fue fá-cil. En el momento de las elecciones ge-nerales, el vacío producido alrededor de la Corona desde la proclamación de la República facilitó el triunfo de la coa-lición republicano-socialista, pero an-te la redacción del texto que tenía que dar legalidad a las reformas propues-tas, los viejos canales de comunicación de las clases dominantes se pusieron en marcha y en el momento de discutir la Constitución mostraron su poder, que, en el fondo, permanecía intacto.

La Comisión redactora estuvo some-tida a numerosas presiones, tanto por parte del Gobierno como por parte de la prensa. Y, según su presidente, tuvo que trabajar con unas prisas irraciona-

les. El texto sancionaba una democracia liberal y laica, que abría vías para el de-sarrollo de una paulatina socialización, e instituía un Tribunal Constitucional, que debía tener un papel político im-portante.

En lo concerniente a la autonomía catalana, existía un punto clave que la Constitución tenía que resolver, que era si el Estado había de estructurarse de forma federal o unitaria.

Para los diputados catalanes era fun-damental asegurar formalmente la con-dición federal de la República española. En este caso la «soberanía catalana», expresada en el Estatuto que esperaba su turno para ser discutido, sería com-patible con el del Estado español. Si este punto no se resolvía satisfactoriamente, se podría cerrar el paso al Estatuto ca-talán que, por su parte, tenía la pecu-liaridad de haber sido redactado antes que el texto constitucional. Si no se en-contraba una fórmula federal, no solo la voluntad soberana de Cataluña sería sometida a la aprobación de las Cortes, trámite que había sido aceptado por los políticos catalanes en San Sebastián, si-no que cabía la posibilidad, como así fue, de que las Cortes, en uso de la so-beranía nacional española, rectificaran el Estatuto de Núria.

En este sentido, la inserción de las exi-gencias de autogobierno de Cataluña en el marco constitucional del nuevo Esta-do republicano constituyó un problema desde el inicio.

La concepción y la organización ad-ministrativa del Estado era uno de los puntos que dividía a los republicanos. La posibilidad de crear una nueva estructura estatal era rechazada por los unitaristas, que invocaban el arraigo y la personali-dad adquirida por las provincias desde su implantación en el siglo xix por Fran-cisco Javier de Burgos (1833). Ante el consenso que estos mantenían, se aducía

la arbitrariedad que podía suponer dibu-jar sobre el papel una estructura federal basada en el reconocimiento de las regio-nes históricas como unidades de base.

El Gobierno provisional de la Repú-blica creó una comisión jurídica asesora para redactar el texto. El Anteproyecto que esta presentó rechazaba la fórmula federal, pero también rompía el molde del uniformismo y el centralismo de la Administración borbónica. Como alter-nativa, planeaba la posibilidad de cons-tituir regiones autónomas, con una fór-mula que no tenía nada que ver con la antigua mancomunidad de las diputa-ciones provinciales.

Se admitía que había demanda de au-togobierno claramente expresada por Cataluña, y la voluntad de reconocer el autonomismo surgido en diversas «re-giones», pero una nueva estructuración del Estado no se veía sino a largo plazo. La Comisión prefirió no entrar a teori-zar sobre esta cuestión y estableció que las bases de la estructura del Estado eran las que existían en aquel momen-to, los municipios y las provincias, pe-ro abría la posibilidad de una posible modificación en el futuro, y establecía ya de entrada las atribuciones que el Estado no podría delegar nunca a las futuras regiones autónomas. El definir qué competencias eran exclusivas del Estado significaba que se asumía que se hallaban en una fase de reestructuración del Estado, al margen de los modelos unitario y federal, si bien el margen de descentralización era muy escaso.

La prensa se lanzó a la discusión del Anteproyecto antes de su aprobación por la propia Comisión Jurídica Asesora. El Anteproyecto de la Constitución fue mal acogido en general. Las izquierdas con-sideraban que se perdía la ocasión de ir más allá en cuestiones sociales y de lai-cismo; la derecha, por su parte, critica-ba el texto por los mismos motivos. En

228

Cataluña, a la crítica por no establecer el federalismo, se añadía que reservara atri-buciones excesivas al poder central y que estableciera requisitos demasiado rígidos para que las regiones pudieran lograr la autonomía. En este aspecto, en cambio, los defensores del Estado unitario consi-deraban que el texto era un grave atenta-do contra la «unidad nacional».

Debido al debate establecido y a la heterogeneidad ideológica del Gobierno provisional, este no se mostró unáni-me en el momento de examinar el texto y no lo asumió. Para salir del embro-llo encomendó el estudio y la posible rectificación del texto a una comisión parlamentaria, constituida el 28 de ju-lio de 1931, según la proporcionalidad numérica de los distintos grupos parla-mentarios. Su presidente fue el diputado socialista, profesor de derecho penal, Luis Jiménez de Asúa. La consecuen-cia de la no-asunción del Anteproyecto constitucional por el Gobierno fue que cada uno de sus miembros defendió en las Cortes la posición de su partido en lugar de defender una única línea guber-namental. La fórmula política federalis-ta fue nuevamente rechazada.

En estas circunstancias, si la República deseaba seguir contando con Cataluña, el territorio más decididamente repu-blicano de la península y más compro-metido con una política reformista, ha-bía que salvar el compromiso contraído con los partidos catalanes y solucionar lo que se denominó el «problema cata-lán», a pesar de que no era exclusivo. Rechazado el federalismo, había que dar contenido a la fórmula regionalista, pe-ro la sola referencia a la distribución de competencias devolvía el debate a sus puntos iniciales. La voluntad de tran-quilizar a la mayor parte de los sectores y las continuas transacciones introduje-ron una serie de juegos semánticos que hicieron que las contradicciones teóricas

entre un estado unitario que pretendía ser autonomista se instalaran definitiva-mente. Para intentar llegar a consensos, a menudo inútiles, se introducían nuevas fórmulas. En lugar de utilizar la fórmula tradicional de «la Nación española», se introducía la referencia a «España» co-mo pueblo soberano y forma de Estado; eso era interpretado por los unitaristas a ultranza como una renuncia —favorable al catalanismo— a una nacionalidad es-pañola única. Y, en este sentido, la ambi-güedad de las fórmulas utilizadas dejaba el debate permanentemente abierto.

La Comisión insistía en rechazar el modelo federal y, al referirse a la estruc-tura del Estado, empleaba por primera vez la expresión «Estado integral». La matriz de los futuros estatutos de auto-nomía se hallaba en los artículos 14, 15 y 16 de la futura Constitución, que fija-ban, respectivamente, las competencias exclusivas de legislación y ejecución por parte del Estado, y las materias en que se podría delegar su ejecución, y estable-cía la posibilidad de delegar a las futu-ras regiones autónomas la exclusividad en todas las materias que no hubieran sido mencionadas. El propio Jiménez de Asúa se consideraba en buena par-te responsable de estos artículos: «Los catalanes no sólo lo saben, sino que me mostraron en más de una coyuntura su leal gratitud»; él mismo no se definía co-mo unitario ni como federal, pero sabía que era tildado despectivamente de re-gionalista, «y como en Madrid, el pro-blema que se veía con más volumen era el catalán, de catalanista».

ElEstadointegral

Tras negar la viabilidad de las fórmulas tradicionales —federal y unitaria— la Comisión Constitucional presentó otra que, en palabras de su presidente, pre-

tendía superar las anteriores: el Estado integral. Jiménez de Asúa, en La Cons-titución de la democracia española y el problema regional, ponía de manifiesto que «no se puede sostener el Estado uni-tario», y, marcando distancias entre el Estado federal y el unitario, defendía el Estado integral: «[...] vean ustedes qué grandes ventajas tiene el régimen inte-gral sobre el régimen federativo. En las federaciones se parcela el Estado de una manera más o menos conforme a la na-turaleza de esas regiones; pero hay que darles por igual el mismo régimen de au-todeterminación. Y cuando nos encon-tramos en países como en España, con regiones que pretenden su autodetermi-nación en distinta medida y que tienen en sus perfiles diferentes tradiciones cul-turales, tratarlas a todas con un régimen igualitario, que la federación supone, es la más insigne torpeza. Fue preciso ha-llar un régimen en el que pudiesen per-manecer unidas al Poder central las pro-vincias que quisieran y, en cambio, pu-dieran demandar su autodeterminación las regiones en la medida en que cada una de ellas fuese capaz de ejercerla. Ese fue el régimen que se siguió en la Consti-tución española. Pero ese régimen, ade-más, se seguía en la Constitución de tal modo que no nos obligaba en manera alguna a que la Carta Política funda-mental prejuzgara lo que el Parlamento debía discutir después. [...] Lo que pre-tendíamos hacer aquellos de nosotros que veíamos la contundente realidad, era no obligarnos en la Constitución a conceder a las regiones determinados de-rechos; pero al mismo tiempo no cerrar el paso a los Estatutos. Es decir, que la Constitución española en ese Título Pri-mero diese posibilidad para todo pero no prejuzgara nada.»

La peculiar fórmula autonomista des-pertó el interés de los constitucionalis-tas europeos. Autores como M. Gerpe

229

Landín en El Estatuto de Autonomía de Cataluña y el Estado integral, y J. A. González Casanova en Federalismo y autonomía en Cataluña (1868-1938), recogen este interés, así como el amplio debate generado entre constitucionalis-tas, constituyentes y políticos españoles del año 1931.

En palabras de Gerpe: «La nova es-tructuració de l’Estat —Estat integral— es presentava, doncs, molt lligada a la federal i a la unitària. Hom podria de-duir de la intenció del legislador que es tractava d’instaurar un estat que tot i mantenir la unitat sobirana —la com-petència de les competències— fos com-patible amb l’autonomia de les regions que la reclamessin. Però també podria defensar-se la presència d’una tendèn-cia federativa a llarg termini, després de l’acompliment del tràmit de la formació de les regions autònomes.»

Por último, la Constitución definía la forma del Estado como un «Estado in-tegral» compatible con la autonomía de las regiones. La expresión, si bien quería ser de consenso, estaba falta de preci-sión. Gerpe defiende la idea de que el Estado integral es un «Estat unitari ca-racteritzat per l’autonomia regional».

La Constitución no reconocía la re-gión autónoma, lo cual significa que na-cía unitaria, con la posibilidad de admi-tir espacios autónomos en el futuro. La autonomía no es un derecho ordinario de las regiones, sino una delegación del Estado. Eso excluye cualquier interpre-tación federal de la estructura estatal republicana. Concedía a la provincia o provincias interesadas la facultad de iniciativa para constituir una región autónoma, pero el proyecto debía ser aprobado por las Cortes. No obstante, la Constitución no determinaba las re-giones, e imponía las condiciones para que las provincias pudieran constituir regiones autónomas: ser limítrofes y te-

ner características históricas, cultura-les y económicas comunes, lo cual en la práctica hacía coincidir la región autó-noma con la región histórica.

En el trasfondo de todas las discusio-nes, subsistía un problema político que no puede obviarse. Cataluña ya había redactado un estatuto y, perdida la espe-ranza de una organización federal del Es-tado español, única fórmula que habría revalidado el carácter soberano del Esta-tuto plebiscitado, la futura constitución que se refería al «Estado integral» debía garantizar sus competencias y las de la región autónoma y no de forma genérica y a posteriori, sino concreta y a priori.

El problema político de compatibilizar el Estatuto aprobado en Cataluña con la Constitución no pudo resolverse con ninguna de las fórmulas jurídicas que se intentaron introducir. En estas circuns-tancias, la contradicción de base entre las soberanías española y catalana surgi-ría de nuevo en el debate parlamentario sobre el Estatuto de Cataluña. Cuando se reprodujo, en pleno debate del Esta-tuto, fue acompañado por la monotonía de los discursos histórico-académicos y de las polémicas filosófico-jurídicas, hasta en los detalles más nimios de or-ganización y en el regateo más sórdido de competencias concretas.

Finalmente, el Estatuto de Cataluña pasaba de ser un acto de autonomía (pre-ceptuado por unos decretos guberna-mentales que, según Royo Villanova, no obligaban a la cámara), para con-vertirse en otro proyecto de ley más. En este sentido, cuando en una sesión par-lamentaria el entonces ministro y dipu-tado catalanista J. Carner hizo referen-cia a que el Estatuto redactado había sido condicionado por un decreto del Gobierno provisional, Royo Villanova le interrumpió para afirmar categórica-mente: «Eso no obliga al Parlamento». En estas circunstancias no era de aplica-

ción la fórmula según la cual el mismo proyecto pudiera ser rechazado en pleno por anticonstitucional y recurrir al tri-bunal de garantías, o bien redactar otro que fuera constitucional; con la fórmula adoptada incluso se le negaba este acto de dignidad.

Tal y como estaban las cosas, tanto el Anteproyecto de la Comisión Jurídica Asesora como el Proyecto de la Ponen-cia parlamentaria hacían inviable el Es-tatuto de Núria. Alcalá Zamora, en su papel de diputado, se esforzó por encon-trar fórmulas de compromiso. Por fin la Constitución fue aprobada el 10 de diciembre de 1931. El proceso constitu-yente estuvo marcado por las relaciones entre Cataluña y la República española y, retóricas aparte, no fue posible asen-tar constitucionalmente el principio de autonomía regional. González Casanov a es categórico: «la constitució republica-na de 1931, com a tal, no concedeix a les regions espanyoles cap autonomia, ja que transmet a les corts (constituents o ordinàries) la potestat de deliberar sobre la manera com han d’ésser els possibles estatuts regionals en cada cas».

Losparlamentarioscatalanes

El 28 de junio de 1931 se celebraron elecciones a Cortes. Por las especiales circunstancias concurrentes, las Cortes electas se constituían en constituyentes y legislativas. El Gobierno provisional ha-bía modificado las normas electorales: se establecían las demarcaciones pro-vinciales, y las ciudades de más de cien mil habitantes —Barcelona, en el caso de Cataluña— formaban circunscripcio-nes propias. La ley era compleja; cada votante designaba un número de candi-datos que oscilaba, aproximadamente, entre el 50% y el 80% de los puestos a cubrir. Las vacantes se cubrían por or-

230

den de votos, siempre que el candidato superase el 20% del total de votantes. Si quedaban puestos vacantes porque ningún candidato superaba esta cifra, se realizaba una segunda vuelta por ma-yoría simple.

El partido mayoritario, si era suficien-temente fuerte, podía obtener el copo, como sucedió en Lleida.

Las listas de ERC obtuvieron todos los escaños por los que se presentaban, a pesar de la poca experiencia parla-mentaria de sus integrantes. Incorpo-raban a las listas a personas indepen-dientes próximas al partido (J. Carner, A. Hurtado y P. Coromines) y militan-tes de Unió Socialista de Catalunya (G. Alomar, que más tarde optó por el ac-ta de las Baleares, o M. Serra i Moret, R. Campalans, etc.), M. Domingo, que mantenía una doble militancia con el Partido Radical Socialista, y figuras destacadas por sus campañas contra la monarquía, como Ramon Franco. La minoría correspondió a los federales, la Lliga Regionalista, el Partit Català Republicà, Acció Catalana, radicales autónomos y socialistas.

La minoría catalana que resultó de ello estaba liderada por diputados cata-lanistas, republicanos y de izquierdas, la mayoría de ERC, encabezada por Lluís Companys. Ellos fueron quienes lleva-ron el peso de la defensa del Estatuto en Madrid.

Por la ciudad de Barcelona:Jaume Aiguader i Miró,Rafael Campalans i Puig,Joan Puig i Ferreter, Bonaventura Gassol i Rovira,Joan Lluhí i Vallescà,Antoni Xirau i Palau,Josep Dencàs i Puigdollers,Josep Tarradellas i Joan,Josep Riera i Puntí,Àngel Samblancat i Salanova,

Antoni M. Sbert i Massanet,Ramon Franco Bahamonde,Raimon d’Abadal i Calderó, Lluís Nicolau i d’Olwer, Joaquim Pi i Arsuaga,* Antoni Jiménez i Jiménez, Pere Rahola i Molinas, Martí Esteve i Guau.

Por la provincia de Barcelona:Josep Suñol i Garriga,Lluís Companys i Jover,Manuel Serra i Moret,Amadeu Hurtado i Miró,Josep Xirau i Palau,Domènec Palet i Barba,Josep Grau Jassans,Carles Pi i Sunyer,Amadeu Aragay i Davi,Joan Selves i Carner, Josep Bordas de la Cuesta,Josep Ventura i Roig,Salvador Sediles Moreno, Eduard Layret i Foix,* Manuel Dolcet i Carmen.

Por Girona:Salvador Albert i PeyManuel Carrasco i FormigueraMiquel Santaló i ParvorellAlberto de Quintana de LeónJosep Puig d’Asprer,*Joan Estelrich i Artigues, Josep Ayats i Surribas,*

Por Lleida:Francesc Macià i LlussàPere Coromines i MontanyaHumbert Torres i BarberàEpifani Bellí i CastielRicard Palacín i SoldevilaJosep Estadella i Arnó

Por Tarragona:Marcel·lí Domingo i Sanjuán,Ramon Nogués i Biset,Jaume Carner i Romeu,

Josep Berenguer i Cros, Joan Loperena i Romà, Jaume Simó i Bofarull,* Amós Ruiz Lecina.*

(*) No se incorporaron a la minoría catalana.

Una vez aprobada la Constitución, el Estatuto se convirtió en el centro de la actividad política catalana y los diputa-dos reunieron sus esfuerzos para conse-guir su aprobación. Esta circunstancia fue favorecida por el reglamento de la cámara, que obligaba a la constitución de grupos parlamentarios y favorecía a las minorías más numerosas. Así, con el fin de luchar por el Estatuto, a los dipu-tados que se presentaban por las listas formadas por ERC y sus aliados de la Unió Socialista de Catalunya (USC) con los independientes J. Carner, A. Hur-tado y A. Samblancat, se unieron a la minoría catalana, bajo la dirección de Companys, los federales S. Albert, S. Sediles, A. Jiménez y M. Dolcet; el dipu-tado de la Derecha Liberal Republicana E. Bellí; los diputados del Partit Català Republicà M. Carrasco, Martí Esteve, y el ministro L. Nicolau i d’Olwer. Por úl-timo, se incluyeron, para las cuestiones referentes al Estatuto, tres de los cuatro diputados que ocupaban escaños por la Lliga Regionalista: P. Rahola, J. Estel-rich y R. d’Abadal.

Los criterios dispares que la minoría mantenía en cuestiones como la reli-gión, la legislación referente al campo, e incluso la pretensión de M. Domingo (agosto de 1931) de aplazar la presen-tación del Estatuto, crearon múltiples tensiones en el seno de la minoría. De hecho, había una necesidad de unión para defender el Estatuto, pero en cual-quier otra cuestión las discrepancias se ponían de manifiesto y a menudo ac-tuaban por separado según sus propias estrategias. Se veía la voluntad de ERC

231

de monopolizar el poder. Este partido deseaba regresar a Cataluña con el Es-tatuto aprobado y su táctica consistía en vincular su aprobación con una políti-ca de alianzas en el ámbito estatal, cir-cunstancia que se reforzó cuando ERC se convirtió en un apoyo clave para el Gobierno de Azaña, formado después de las elecciones a Cortes. En estas cir-cunstancias ERC y la mayoría de repre-sentantes catalanes aceptaron la vía del pragmatismo y pactaron la obtención de un estatuto asumible por las Cortes. Una voz discrepante en este sentido fue la de M. Carrasco i Formiguera, que fue expulsado de la minoría catalana al negarse a acatar la disciplina de grupo e insistir en la defensa de la integridad del Estatuto de Núria. Companys lo co-municó a la cámara: «Me importa decir, señores Diputados, que la minoría cata-lana ha acordado considerar que el Sr. Carrasco Formiguera se ha excluido de su disciplina política. Dicho acuerdo lo ha adoptado la minoría por unanimidad y de una manera expresa, con asisten-cia de todos los núcleos políticos que la integran. Por lo tanto, quede patente que las sucesivas intervenciones del Sr. Carrasco Formiguera serán producidas por su sola y única responsabilidad.» (DSCC, 10.06.1932.)

ElEstatutodeNúriapasaporlacribadelaConstitución

El Estatuto se había redactado con ante-rioridad a las elecciones generales. Eran unos momentos de provisionalidad re-publicana en que, con un gobierno que reunía sensibilidades muy distintas, se hacían esfuerzos por no herir susceptibi-lidades aliadas y por respetar al máximo los sentimientos catalanistas. El redac-tado del Estatuto no había sido consen-suado, pero sí se había consultado con

figuras preeminentes del Gobierno re-publicano.

La euforia con la que el Estatuto fue plebiscitado y aprobado en Cataluña no cambió las formas, pero la rotundidad de los resultados sorprendió a más de una persona. Era evidente que, indepen-dientemente de las diferencias políticas internas, entre los distintos sectores so-ciales y los grupos políticos había una rotunda voluntad autonomista que de-bía abordarse.

El texto entró en las Cortes en pleno debate sobre la Constitución y, a pesar de que quedó a la espera de su discu-sión, estaba presente, para bien y para mal, en el ánimo de los constituyentes; de hecho, planeaba como una sombra sobre el Parlamento, y protagonizó mu-chas de las discusiones sobre la Cons-titución.

De conformidad con lo establecido por la ley, el Estatuto debía presentarse como un proyecto de ley de la Repúbli-ca, para ser discutido y refrendado por las Cortes, o modificado, según su cri-terio. El primer problema se planteaba sobre el espíritu del Estatuto; este había sido elaborado pensando en un modelo de estado federal, pero la constitución definía España como un «estado inte-gral» y, como ya se ha dicho, no tenía ninguna veleidad federal.

Como primer paso antes de su discu-sión, el proyecto elaborado en Cataluña fue sometido al estudio de una comisión dictaminadora que elaboró un nuevo texto a partir de aquel, para su adecua-ción a los principios constitucionales.

La Comisión encargada de redactar un dictamen —o proyecto de estatu-to— que es el texto que sería discuti-do en las Cortes, y no el elaborado en Cataluña, estaba compuesta por repre-sentantes del Partido Radical Socialis-ta (López de Goicoechea, Fatrás y San Andrés); el grupo vasco-navarro (Baste-

rrechea); el partido gallego autonomista (Poza Juncal); el Partido Radical (Lara, Abad Conde, Marco Miranda, Vaquero y García Lozano); Acción Republica-na (Bello); el PSOE (Pascua, Bargalló, Sánchez Gallego, Escandell y De Fran-cisco); el grupo agrario (Royo Villano-va); Esquerra Republicana de Catalunya (Antoni Xirau y J. Lluhí i Vallescà); el republicano federal (Valle), y la Agru-pación al Servicio de la República (Iran-zo). Estaban representadas las minorías más importantes, y estaba presidida por Luis Bello, del partido de Azaña, el nue-vo jefe del Gobierno y hombre fuerte de las izquierdas republicanas. Se nombró una comisión técnica para la cuestión económica, integrada por los diputados catalanes P. Coromines y R. Campalans. El Dictamen se presentó a la cámara el 9 de abril de 1932; el Estatuto estaba lis-to para su debate. El texto de Núria se había adecuado a la Constitución recién aprobada: se desvaneció todo indicio de federalismo; el catalán pasaba de lengua oficial a cooficial; desaparecían del texto las materias cuya legislación y ejecución dependían —según la Constitución— del Estado, y desaparecía también toda la parte referida a la legislación social —claro resultado del temor socialista a la influencia que la CNT pudiera ejercer en el Gobierno de la Generalidad—, que sería regulada por parte del Gobierno central. Hubo modificaciones en sentido restrictivo en el campo de la enseñan-za, en la supremacía de la Generalidad y, sobre todo, en el de las finanzas. No todas las modificaciones introducidas, y por supuesto las que se fueron añadien-do durante la tramitación parlamenta-ria, estaban justificadas por la necesidad de adecuar el texto a la Constitución, la mayor parte respondían a pactos con los intransigentes y a la voluntad de sal-var el Estatuto. El propio L. Bello reco-noció las enormes presiones a las que la

232

Comisión había sido sometida, tanto en el sentido de solicitar que fuera respe-tada la integridad del texto como en el radicalmente contrario.

El contenido del dictamen elaborado por la Comisión provocó distinta aco-gida en Cataluña; los hombres de la iz-quierda no escondían su decepción y enojo; por el contrario, la Lliga se sentía satisfecha con el texto final.

La reacción en las Cortes también fue heterogénea, y respondía tanto a acti-tudes personales como a consignas de partido. A pesar de la transformación su-frida por el texto, hombres como Mau-ra, Sánchez Román y Ortega y Gasset se mantuvieron en una posición obstina-da y se negaron a aprobar el dictamen —en la fase de debate a la totalidad del proyecto— por una cuestión de sobera-nía. Con el artículo 1 en la mano, que afirmaba que «Cataluña es un Estado autónomo dentro de la República espa-ñola», volvieron a plantear la cuestión de la inviabilidad del federalismo y la discusión sobre el concepto de sobera-nía que ya se había agotado durante la discusión de la Constitución.

Se aludió insistentemente a las cues-tiones sobre la inconveniencia de con-ceder a los catalanes autonomía econó-mica y en el ámbito del mantenimiento del orden público en momentos de crisis económica y social (Maura). Se afirma-ba que la autonomía que reclamaba Ca-taluña era incompatible con la unidad de España (Sánchez Román). Y Ortega divagaba sobre lo que él llamaba «la neurosis catalana» respecto al tema de la soberanía; defendía la unidad de des-tino de España y recordaba que «todas las cosas subversivas que han aconteci-do en España desde hace muchísimos años vinieron de Barcelona». (DSCC, 13.05.1932.)

Los que lo defendían insistían en el carácter representativo del texto más

allá de las diferencias entre los partidos catalanistas (Abadal); en la defensa de los derechos liberales y democráticos ante la estatolatría monarquizante de Ortega (A. Xirau y A. Hurtado); en el carácter democrático de la soberanía que va de bajo arriba, y no a la inversa, y defendían que la Generalidad era un organismo más del Estado (Nicolau i d’Olwer); se insistía en que no se podía transigir en el Estatuto, pues ya el deba-te sobre la constitución había supuesto una transacción entre la voluntad fe-deral de Cataluña y la voluntad unita-ria de la República. Al respecto decía Nicolau i d’Olwer: «[...] aquí vinimos muchos con la esperanza fundada, fun-dadísima —la historia de la revolución nos daba derecho a ello— [...] de que se iba a estructurar la República fede-ral; la República federal se desvaneció; y como transacción entre la República federal y el Estado unitario, legado por la monarquía, llegamos a esta fórmula transaccional que es la Constitución». (DSCC, 19.05.1932.)

Manuel Azaña, como jefe del Gobier-no, adoptó una actitud decididamente combativa en favor del Estatuto. Sus argumentos —de un gran peso doctri-nal y con mucha elocuencia política— se centraban en la decisión de crear un verdadero Estado español, y con el con-vencimiento de que para llegar a serlo tenía que integrar socialmente a las cla-ses trabajadoras revolucionarias y, te-rritorialmente, a las regiones con más deseo de autonomía. En su discurso en las Cortes en defensa del Estatuto trazó un paralelismo entre monarquía liberal y centralismo, y llegó a la conclusión de que Cataluña había gozado, antes de los Borbones, de mayor autonomía que la que ahora se le concedía con la Repúbli-ca. Para él, la creación de un verdadero estado moderno era inseparable de una república que amparara la unidad efec-

tiva de España mediante el respeto a la autonomía de las regiones con persona-lidad propia como Cataluña.

La discusión del Estatuto se inició el 6 de mayo de 1932. Inicialmente se efectuó el debate a la totalidad, y más tarde, de cada uno de sus artículos. Pese a las modificaciones introducidas por la Comisión de Estatutos y los esfuerzos para alcanzar una situación de consen-so, durante el mes que duró la discu-sión a la totalidad, al finalizar los sec-tores más reaccionarios se mantenían intransigentes ante cualquier avance autonómico.

ComportamientodelosdistintosgruposenelParlamento

El Gobierno de Azaña se había compro-metido con Cataluña y estaba decidido a sacar adelante el Estatuto. La discusión parlamentaria tenía que delimitar y con-cretar el alcance de la autonomía, pero esta estaba prácticamente garantizada. Sin embargo, los adversarios del Esta-tuto consiguieron minimizar al máximo su contenido autonómico y obstruir la marcha parlamentaria poniendo trabas de todo tipo para retardar su aproba-ción. Cada uno de los textos (el de Nú-ria, el de la Comisión parlamentaria, el aprobado por las Cortes en 1932) era más restrictivo que su anterior.

Se precisaron más de cuatro meses de discusiones para la aprobación del Es-tatuto. Como pone de manifiesto Ama-deu Hurtado: «Ningú [en las Corts] no es declarava contrari a l’autonomia de Catalunya, però, a l’hora de concretar, ningú no acceptava l’autonomia que no-saltres demanàvem, i no pas per excessi-va, sinó per qüestió de principis.» El to-no de la discusión a menudo fue tenso. Muchos diputados habían manifestado

233

con claridad que estaban dispuestos a obstaculizar el debate y a impedir, si po-dían, la aprobación del Estatuto.

Diputados del muy conservador parti-do agrarista como Martínez de Velasco, Royo Villanova, etc., y otros más mode-rados como Abilio Calderón o Miguel Maura, trabajaron en este sentido. Sin embargo, republicanos como Ortega y Gasset, Sánchez Román, Unamuno, y los radicales en general, se mostraron poco respetuosos hacia las aspiraciones catalanas y bastante opuestos al pro-yecto.

El presidente de la cámara, J. Besteiro, toleró la práctica de un obstruccionismo deliberado, y fue la firme decisión de Azaña de sacar adelante el Estatuto lo que desparalizó el proceso. Azaña era muy consciente del desafío a que se de-seaba someter al Gobierno y no dejaba de acusar directamente a sus causantes y de señalar las formas concretas con que se pretendía entorpecer la discusión. Lo hizo explícito en varios discursos y, inteligente e histriónico como era, en-tendió desde el primer momento la di-námica que adoptaría el debate, de la que dejó constancia en unas lacónicas anotaciones en su diario, el mismo día en que se inició el debate en las Cortes: «Ha comenzado la discusión del Esta-tuto. Maura, con grandes propósitos de serenidad y de prometer un deba-te de “altura”. Mucho ha tenido que dominarse, porque es violentísimo, y el proyecto le carga. Companys, palabras inocuas; cordialidad, República. Mucha gente en el salón. Tópico del día: ¡Qué bien empieza! ¡Cuanta serenidad! Todo el mundo tiene miedo al asunto, y hoy se formaban la impresión de que el de-bate pasará así, con disertaciones sin controversia.¡Ya verán! En el despacho de ministros nos hemos reunido después casualmente Largo, Ríos, Casares y Ra-mos. Comenzamos la sesión. Casi na-

die, si no es Casares, va de frente en este asunto. Fernando [se refiere al ministro Fernando de los Ríos] frunce el ceño y “se pone” muchos problemas. Siento que en torno mío hay curiosidad, un po-co de temor por lo que puede ocurrir, y escasos medios que me ayuden.

»He vuelto al ministerio un tanto des-alentado y de mal humor. Arrecia una bárbara campaña contra el Estatuto. Muchos, en las Cortes, van a sumarse a ella, previendo que es trance difícil para el Gobierno, y están a la espera.»

El debate fue duro y, a la larga, te-dioso, pero, no obstante, la altura del nivel intelectual y la violencia dialécti-ca utilizada en el seno de la cámara no dejaban de ser una puesta en escena; otra cuestión fue el enfrentamiento que este discurso generó fuera del Parlamen-to. El comportamiento en el interior de la cámara respondía a los usos parla-mentarios del momento; se admitían las interrupciones bruscas y el diálogo es-pontáneo entre quien tenía el uso de la palabra y cualquier diputado que se sin-tiera aludido o interpelado, tal y como se refleja en el Diario de Sesiones.

Los grupos parlamentarios mantu-vieron distintos comportamientos. El PSOE formaba parte de la coalición gubernamental presidida por Azaña y, por tanto, asumió la cuestión de la au-tonomía catalana. Sin embargo, la par-ticipación del PSOE en el debate par-lamentario no fue destacable; se había designado a Azaña como portavoz de la coalición y, disciplinadamente, con algunas individualidades que hicieron manifiesta su oposición, dio estricto apoyo al Dictamen de la Comisión, y solo se abstuvo mayoritariamente en la votación del artículo 10 del Dictamen, referido a la creación de centros de en-señanza propios. Indalecio Prieto y Luis Araquistain, contrarios a la autonomía vasca, representaban al sector que más

se oponía al Estatuto dentro del parti-do. Independientemente de su votación final, algunos artículos fueron difíciles de aceptar (el 2, el 5 y el 7, especialmen-te), y obligaron a los partidos de la coa-lición gubernamental a sumar esfuerzos y votos para sacarlos adelante.

El Partido Radical, fuera del Gobier-no, era el partido más numeroso situado en la oposición. Habían empezado de-mostrando una actitud indefinida con respecto al Estatuto; estaban en la opo-sición, pero, por principios, tampoco se podían identificar con los sectores más conservadores de la cámara. Lerroux, demagogo contumaz, paradójicamente, solo debatió en una única ocasión en la discusión del articulado (14.07.1932), además de su discurso inicial. A lo largo de todo el proceso adoptó una actitud expectante. Lerroux insistía en que no se oponían a la autonomía de Cataluña; la cuestión, según él, estaba en cuáles eran las condiciones y de qué manera se accedía a esta. No obstante, el abs-tencionismo que mostró está en la línea de puesta en escena de las discusiones; había que mostrar oposición al Gobier-no. Rechazaron algunos artículos, más que nada para marcar distancias con el Gobierno que no por disentir propia-mente de su contenido. Su voto final fue afirmativo.

Los diputados del Partido Socialista Radical, con Marcel·lí Domingo como figura relevante, tuvieron una participa-ción muy cuidadosa y, en general, con-ciliadora. Fueron una minoría activa en defensa del Dictamen de la Comisión y en respuesta a los compromisos adqui-ridos con el Gobierno.

Los diputados de Acción Republicana apoyaron decididamente el Dictamen tal como lo había redactado la Comisión. Era el partido de Azaña, y él señalaba en cada momento la actitud del Gobier-no, siempre propicia al entendimiento

234

con Cataluña. Azaña y su hombre en la Comisión, Luis Bello, comprendían la necesidad de llegar al difícil equilibrio entre las reivindicaciones catalanas y los recelos de las Cortes.

En cuanto a los partidos gallegos au-tonomistas, tanto Castelao como Ca-sares Quiroga, Poza Juncal, etc. mos-traron siempre una actitud favorable al Estatuto. La misma actitud mostró el grupo vasco-navarro, en el que do-minaba el Partido Nacionalista Vasco. Reclamaban la plenitud de poderes para la Generalidad. Lo apoyaron en todo, y en la cuestión en que más se identifi-caron con los catalanes fue en la de la enseñanza.

Un grupo prestigiado en la cámara por su carácter intelectual y elitista era la Agrupación al Servicio de la Repú-blica. Era una plataforma fundada en febrero de 1931 que no pretendía riva-lizar con los partidos, y había surgido con el espíritu de reflexionar y difundir los principios republicanos y movilizar las conciencias en favor de la Repúbli-ca. Ortega y Gasset, Gregorio Marañón, Unamuno y Ramón Pérez de Ayala eran algunos de sus impulsores. En lo con-cerniente al Estatuto, algunos de ellos, como Unamuno y Ortega, muchas veces mostraron una actitud anticatalanista. El jurista Sánchez Román fue uno de los hombres más activos en la discusión del articulado. En la cuestión del idio-ma eran defensores de la cooficialidad, y coincidieron en la demanda de una doble universidad. Como grupo reali-zaron una defensa de la unidad cultural y lingüística del Estado, que no era otra que la defensa de la cultura castellana, de la cual eran los máximos exponentes del momento.

Unamuno no entendió la idea de Ca-taluña ni aceptó el planteamiento au-tonómico. Dijo: «Hablar de naciona-lidades oprimidas es sencillamente una

mentecatada; no ha habido nunca se-mejante opresión, y lo demás es enve-nenar la historia y falsearla.» (DSCC, 02.08.1932.) Esta concepción, que en épocas anteriores había sido matizada en el creativo diálogo mantenido con el poeta Joan Maragall, ahora se alimenta-ba con la animadversión que le inspira-ba todo deseo nacionalizador de su País Vasco natal. Él propuso definir Cataluña como «un núcleo político-administrati-vo», resultado de la organización admi-nistrativa de las cuatro provincias.

La lengua y la enseñanza fueron otros puntos en los que Unamuno mostró una actitud muy combativa. Protestó por el hecho de que los funcionarios tuvieran que aprender el catalán y, en lo concer-niente a la escuela (art. 7) reclamó prio-ridad para la lengua castellana en todos los centros de aprendizaje de Cataluña, y que la enseñanza oficial fuera en aque-lla lengua. Se opuso a la universidad au-tónoma, y negó atribuciones al Gobier-no en materia de enseñanza.

Otros partidos minoritarios como De-recha Liberal Republicana, el Partido Liberal Demócrata Independiente, y el Partido Republicano Independiente, los monárquicos, etc., mantuvieron actitu-des oscilantes.

Los partidos republicanos federales tuvieron un papel no muy destacado en la discusión; partían de la premisa de que el Estatuto no era federal pero in-tentaron mantener un debate construc-tivo en sentido federalizante.

El que abanderó la oposición total a la autonomía fue el Partido Agrario, om-nipresente a lo largo de todo el debate con una actitud impertérritamente re-ventadora. Emplearon reiteradamente los conceptos de separatismo, de inca-pacidad política... Como grupo trataban insistentemente del empobrecimiento del Estado si se concedía la autonomía. Su voto fue siempre negativo.

Otros grupos minoritarios, siguiendo la actitud del agrarista, practicaron una política de boicot durante la totalidad de la tramitación del Estatuto. Tenían pocos diputados en las Cortes; eran par-tidos de ámbito estatal, centralistas y opuestos a todo tipo de descentraliza-ción; tenían unos intereses económicos y profesionales bien determinados que veían, de forma infundada, peligrar en una Cataluña autónoma. Tal y como pone de manifiesto Josep M. Roig i Ros-sich «representaven els terratinents cas-tellans enfront de la burgesia industrial catalana; procuradors d’una Espanya imperial i retardatària que es recolza-ven en el tradicionalisme d’importants sectors de la població de les regions cen-trals; també monàrquics i reformistes als quals espantava la mateixa Repúbli-ca i els aires renovadors i progressistes del govern Azaña. I, finalment, el Partit Radical interessat a provocar una crisi dins la coalició governamental (d’aquí els esforços perquè es definissin les mi-nories que la integraven davant qües-tions determinades, i en concret els so-cialistes en discutir-se el títol de finances i d’altres). Crisi de la qual ells serien els principals beneficiats.»

Los diputados catalanes denunciaron con insistencia un comportamiento casi de boicot contra el Estatuto y la pasivi-dad de la cámara. A medida que la dis-cusión se iba eternizando, el desencanto y la protesta de los catalanes iba en au-mento. M. Carrasco i Formiguera y L. Companys coincidían en señalar que la trayectoria que seguía el Estatuto lo iba dejando desdibujado y que, si no se ponía remedio a ello, además de llegar tarde podía pasar que a Cataluña ya no le interesara (DSCC, 02.08.1932).

La táctica utilizada por los obstruc-cionistas era solicitar la retirada del Dic tamen solo para introducir mínimas modificaciones, o bien solicitar que se

235

retrasara la discusión hasta la aproba-ción de otras leyes generales. Se presen-taron más de trescientas enmiendas y votos particulares. Se solicitaban cons-tantemente votaciones nominales para decidir una enmienda o un voto par-ticular. Algunos diputados insistían en intervenciones largas, provocado-ras e incluso insultantes. Los diputados obs-truccionistas insistían en su explicación de voto, lo que servía para repetir argu-mentos ya expuestos y recargar el deba-te. Se afirmaba la existencia de un en-frentamiento entre «el pueblo español» y la actitud del Gobierno que se inten-taba crear a base de mítines y campañas que suponían fuertes tensiones en las sesiones de la cámara. El 10 de agosto el presidente de las Cortes cortó radical-mente dicha práctica.

El debate parlamentario sobre el Es-tatuto habría sido mucho más largo si el frustrado intento de golpe de estado del general Sanjurjo en Sevilla (10 de agosto de 1932) no hubiera impelido, momentáneamente, a los diputados re-publicanos reticentes en lo referente al Estatuto a hacer un frente común al la-do del Gobierno para dar estabilidad a la República.

La tramitación parlamentaria del Es-tatuto se realizó en paralelo a la otra «gran» ley de la República, la Ley de reforma agraria, cuya aprobación coin-cidió en las mismas fechas, y contra la cual también iba dirigido el pronuncia-miento de Sanjurjo.

El golpe militar de Sanjurjo, si bien fue inmediatamente controlado, significó un punto de inflexión en el debate estatuta-rio. Cuando se produjo el levantamiento, toda la conflictividad que se había ido poniendo de manifiesto durante los me-ses precedentes se moderó y la amenaza involucionista propició una política de pactos. El propio manifiesto de Sanjurjo no era estrictamente contra la República,

sino explícitamente contra el Gobierno de Azaña, la Constitución republicana y la obra legislativa de las Cortes, sobre todo en lo referente a las cuestiones reli-giosa, militar y autonómica.

El clima que se creó tras el fracaso del golpe de estado de Sanjurjo favoreció la aceleración del debate parlamentario y la aprobación del Estatuto. Los republi-canos se dieron cuenta de que era pre-ciso consolidar el régimen a cualquier precio, y eso solo podía conseguirse in-corporando a quienes aún podían sos-tener la república reformista: las clases medias, los autonomistas, el movimien-to obrero y los campesinos. En Catalu-ña, todos estos sectores convergían en la fundación de un nuevo partido hege-mónico en work in progress —Esquer-ra Republicana de Catalunya— y en la existencia de un fuerte sindicalismo anarquista.

Intervencionesparlamentarias

El 6 de mayo de 1932 se inició en las Cortes la discusión del Estatuto, nueve meses después de su aprobación en Ca-taluña. En realidad, lo que se debatía era el Dictamen elaborado por la Co-misión; su tramitación fue un proceso largo y penoso. Los tics del centralismo más atávico y los recelos hacia el «se-paratismo» afloraron rápidamente. El derecho a la autonomía de Cataluña se convirtió en un regateo crispado, que terminó desdibujando notablemente el Estatuto votado por los catalanes.

La minoría catalana acaudilló la de-fensa del texto estatutario, eran los par-lamentarios L. Companys, jefe de la mi-noría, y R. Campalans. Sin embargo, fue decisiva la intervención de un hom-bre tan poco sospechoso de autonomis-ta como Azaña, que llegó a afirmar, en su célebre discurso del 27 de mayo de

1932, que la autonomía de Cataluña era un derecho inalienable del pueblo cata-lán que solo podía conculcarse «desde la óptica de la malevolencia, de la igno-rancia o de la rutina».

Primero se discutió la totalidad del Dictamen; después, cada título, y a con-tinuación, cada artículo. Finalmente se votaron los artículos uno por uno, lo que significó que el texto que había sa-lido de la comisión parlamentaria tam-bién fuera modificado sustancialmente. En los meses de mayo y junio se discutió y aprobó el título I; en julio y agosto, los títulos II y III; en total, quince artículos. Durante los ocho primeros días del mes de septiembre se aprobó el resto del ar-ticulado.

Inmediatamente se presentaron pa-ra ser leídas en el Pleno numerosas en-miendas y votos particulares de los di-putados, lo que hizo que la tramitación del proyecto fuera muy lenta, a veces fatigosa. Las enmiendas presentadas afectaban a las cuestiones básicas del Estatuto: naturaleza y alcance de la au-tonomía, competencias y hacienda.

De conformidad con lo establecido por la Constitución, el Estatuto debía ser presentado como un proyecto de ley del Gobierno de la República, y las Cortes, haciendo uso de su soberanía, tenían que debatirlo en toda la ampli-tud de la palabra. De hecho, ahora se iniciaba el debate autonómico que el redactado de la Constitución había he-cho filigranas para obviar. Y, de nuevo, se volvió a discutir sobre la legitimidad del Estatuto.

El Estatuto de Núria estaba pensado para ser desarrollado en el marco de una constitución federal o, al menos, auto-nomista; ahora, ya que estas condiciones no se daban, el texto no era por si mismo constitucional. En estas circunstancias se reabrieron debates sostenidos durante la tramitación de la Constitución.

236

La discusión se produjo en un contex-to de crisis económica y malestar social generalizado. Desde los escarceos del Estatuto de Núria hasta la aprobación definitiva del texto del 1932, se vivieron momentos cruciales de modificación de las circunstancias fundacionales de la República. El Estatuto se debatía cuan-do el Gobierno de la República había perdido heterogeneidad y cohesión, con la salida de Alcalá Zamora, que volvió como presidente de la República, y de Maura, pero al mismo tiempo se había consolidado la proyección de un líder in-discutible, Azaña. Él impuso sus princi-pios reformistas, y este fue su Estatuto.

El debate sobre el Estatuto fue muy crudo y engorroso. El texto pasó de ser redactado en el ambiente de apoyo de la primera euforia republicana, a ser ob-jeto de una fuerte campaña de repudio, orquestada por los núcleos recalcitran-tes del castellanismo, pero también por sectores muy heterogéneos que se reves-tían de una aureola de reformismo de-mocrático; los había desde demagogos hasta intelectuales de altura. Fruto de la radicalidad de la época republicana, el debate —–cuyos discursos reproduci-mos en el CD adjunto— fue sustancial-mente más rico que el que se produjo durante la transición.

Hombres como Maura, el jurista Sán-chez Román y el filósofo Ortega y Gas-set tomaron posiciones en un plano in-transigente, y, en la fase del debate a la totalidad del proyecto, se negaron a la aprobación del Dictamen por una cues-tión de soberanía. El artículo 1 afirma-ba: «Catalunya es un Estado autónomo dentro de la República española», y ello les permitió volver a sacar a colación la cuestión del federalismo, que ya ha-bía sido rechazada en el debate de la Constitución. Maura planteaba la in-conveniencia de conceder a los catalanes autonomía en cuestiones económicas

y de mantenimiento del orden público en momentos de crisis económica o so-cial. Ortega y Gasset se reafirmaba en la irresolubilidad de lo que se denominaba problema catalán, y Sánchez Román, por poner algún ejemplo, se excusaba en la pretendida inexperiencia de los le-gisladores republicanos para abordar temas que tenían que transformar radi-calmente el Estado.

Sin embargo, L. Bello se esforzaba inútilmente en explicar los fundamen-tos del Dictamen que se discutía, y per-sonajes como Castelao ponían de ma-nifiesto, sin obviar las discrepancias, la fraternidad y la conjunción de ideas que mantenían con el catalanismo.

En defensa del enunciado del Esta-tuto, las estrategias argumentales de la minoría catalana reiteraban, por encima de las controversias jurídicas, la condi-ción de representar un común denomi-nador de la ciudadanía del país. Los más arriesgados (Antoni Xirau i Amadeu Hurtado) apelaban a la España liberal, heredera de las doctrinas republicanas del patriarca del federalismo hispáni-co, Francesc Pi i Margall. Otros, como Lluís Nicolau i d’Olwer, alegaban que la autonomía garantizaba y articulaba la soberanía democrática del Estado, frente al atávico uniformismo imperial sancionado por la monarquía borbóni-ca. Planteaban el asunto del Estatuto como la posibilidad histórica de asumir la inserción de Cataluña en España.

Hurtado, buen argumentador político, utilizó durante todo el debate un lengua-je claro y no permitió que las disquisi-ciones teóricas enturbiaran su programa de acción política. Él y buena parte de la minoría catalana se enfrentaron en un debate dialéctico con los intelectua-les más eminentes de aquel momento (Ortega y Unamuno). En sus discursos a menudo aludieron a un sustrato inte-lectual común hispánico, especialmente

al espíritu de la escuela krausista de la Institución Libre de Enseñanza.

De los discursos de los parlamenta-rios catalanes destaca la efectividad de Humbert Torres y el sentido político práctico de Martí Esteve. Carrasco, con una forma muy personal de expresarse, tuvo intervenciones brillantes, concep-tualmente demostró amplitud de miras y capacidad para entrar en el argumen-to de los rivales políticos; a pesar de la brillantez de su argumentación le faltó capacidad de transacción, hasta que fue expulsado de la minoría catalana.

El discurso de los diputados de la Lli-ga fue claramente solidario con el Esta-tuto. Abadal, que se mostró como un actor político secundario en este debate, insistía en separar el Estatuto de una po-lítica de partido y defenderlo como un proyecto de Cataluña. Estelrich, por su parte, dejó muy claro que la Lliga esta-ba desplazada del Gobierno en Cata-luña, pero hizo una lectura transversal del nacionalismo y resaltó sus aspectos integradores.

A. Xirau y R. Campalans respondie-ron, a su vez, a los recelos y ataques de Ortega, Maura y Sánchez Román. En su intervención, Campalans, ante el imperialismo más o menos implícito en el castellanismo de Ortega, invocó el antiimperialismo de fray Luis de León como la España que le era próxima, y expuso lo que la minoría catalana re-clamaba de forma muy simple: «Lo que Catalunya desea, por simple cuestión de dignidad, como lo desean todos los pue-blos que han llegado a un cierto grado de conciencia de la comunidad de carác-ter, es simplemente ser regida y adminis-trada en su propia lengua.» Y seguía: «El ideal catalán es muy claro y no se agotará hasta que se realice en Cataluña esta cosa tan humana, tan elemental, de que nosotros seamos regidos y adminis-trados en nuestra lengua.»

237

El 3 de junio, cuando el presidente de la cámara cerraba la novena sesión y se daba por terminado el debate a la totalidad del proyecto, Royo Villanova, uno de los adversarios más destacados del Estatuto, todavía solicitaba la reti-rada del proyecto para volver a redac-tarlo. Era una actitud desesperadamente entorpecedora que fue rechazada por 177 votos contra 17. En esta demanda le apoyaron Gil Robles (Acción Popu-lar), y sus respectivos grupos.

Después de los turnos a la totalidad, Ortega solicitó la rectificación para res-ponder a las intervenciones que suscitó su intervención inicial (DSCC, 02.06.1932). Rectificó sus propias palabras para acer-carse a los planteamientos azañistas. Re-chazó el ataque personal de sus adversa-rios, y se dirigió directamente a Xirau, Franchy y, eminentemente, a Hurtado, que le había dedicado buena parte del discurso. El tono admonitorio de sus pa-labras anticipa la legendaria decepción de Ortega sobre la República, que según él era excesivamente popular cuando la soñaba de élites. Mostró su incomodidad por la complacencia, o la indiferencia, con que la cámara escuchó las críticas dirigidas por Hurtado, dejando traslucir su megalomanía patricia. Sintió, con un exceso de sensibilidad, que Hurtado les acusaba, a él y a sus ancestros, de mo-nárquicos, y el filósofo puso el énfasis en que la crítica que había recibido era el precio que debía pagar por su enarde-cido esfuerzo de ecuanimidad sobre la cuestión catalana.

A partir de ahí las opiniones que ex-puso en su discurso ya no serían per-sonales sino doctrinales. Era inevitable recuperar el debate sobre la soberanía desde el ámbito del poder soberano. Eti-mológicamente el poder soberano es el primero por encima de los demás pode-res. Delataba su formación germanista en su deriva histórica en la que retroce-

día a la edad media y a los siglos xvi y xvii (sin hacer referencia alguna al de-recho romano): «El soberano es Dios, origen y fuente de todo y por lo tanto de todo poder.» En el último párrafo de su intervención aclaraba a Hurtado que nadie estaba discutiendo el Estatuto sino que se discutía sobre el Estatuto y sus competencias, y explicitaba, citán-dose a sí mismo: «[...] el problema ca-talán es un problema español, y España tiene que acogerlo con más entusiasmo cuanto más nacionalmente sienta las co-sas [...] por algo que es esa unidad de raíz, esa unidad de soberanía, de convi-vencia profunda, con todos los pueblos españoles, nosotros te decimos que no hay equívoco, ni confusión, ni obscu-ridad ninguna en este punto, sino que esa comunidad de Estado entre todos los pueblos españoles queda intacta y como siempre.»

En la misma sesión intervino Maura. No lo hizo para contestar a las palabras de los catalanes, sino a la intervención de Azaña, de tal forma que transcribió, polemizando, largos párrafo de los pun-tos más arriesgados, poniendo el énfa-sis en que favorecer la resolución de los procesos estatutarios cuando aún no estaba consolidada la República, era, como mínimo, arriesgado. Maura fina-lizó de forma apocalíptica con un: «¿No comprende SS [refiriéndose a Azaña] que el país tiene sobrados motivos pa-ra alarmarse cuando lo primero que ve como concepción del Estado, al frente del Gobierno, son las cuadrigas galo-pantes tirando de un carro desarticula-do porque España aún no es nada? ¿No comprende SS que adonde vamos es a estrellarnos con el carro?»

Acto seguido, Melquíades Álvarez, con una oratoria propia del siglo xix y un gran sentido del pragmatismo, mani-festó que «de todos los quebrantos» que le suponía el Estatuto, tal vez el mayor

era el de la hacienda, una cuestión cau-dal que despertaba mucho interés.

En su última intervención en la dis-cusión a la totalidad, Azaña recondujo el discurso altisonante de Melquíades Álvarez a parámetros del programa del debate del Estatuto del 1919, el viejo político liberal reconocía bastantes más competencias de las que ahora se plan-teaban. En respuesta a Ortega, no entró en disquisiciones políticas sobre la sobe-ranía, celebró que este coincidiera con él en el reconocimiento de los principios del derecho a la autonomía por encima de las discrepancias sobre sus conteni-dos, y concretamente con el traspaso del orden público a la Generalidad con el apreciable suplemento de reconoci-miento, no exento de ironía por parte de Azaña, que daba la «bendición», por «imparcial» del reconocido intelectual.

Y recordó a Maura, ahora con una actitud discrepante respecto al Estatuto, la corresponsabilidad que, como minis-tro de Gobernación, tenía en las deci-siones adoptadas durante la etapa del Gobierno provisional.

El debate al articulado se inició el 3 de junio. Se acumularon las enmiendas y los votos particulares, y los puntos más debatidos fueron la lengua, la ense-ñanza, la autonomía judicial, el control del orden público y la aplicación de la legislación social.

Durante el debate hubo numerosos incidentes, intentos de modificar a fon-do el proyecto estatutario, amenazas de los diputados catalanes de salir del Par-lamento, y una campaña generalizada de la prensa, de organizaciones y de grupos de toda España en contra del Estatuto.

Como ya se ha dicho, las Cortes dis-cutían simultáneamente sobre el Esta-tuto y el Proyecto de reforma agraria, mientras se presentaban distintos pro-yectos de ley que desarrollaban los prin-cipios laicistas de la Constitución. En

238

Cataluña se sucedían las protestas debi-do a la lentitud en la tramitación y las modificaciones que se iban efectuando.

Para González Casanova parece claro que uno de los principales motivos que dificultaron un mayor reconocimiento de las autonomías regionales fue la necesi-dad que tenía la burguesía republicana de controlar el movimiento insurreccio-nal de los obreros del campo o industria-les desde una centralización del poder de represión. A partir de la proclamación de la República hasta la discusión del Estatuto, el telón de fondo fue la radica-lización de la lucha anarcosindicalista, los esfuerzos del partido socialista para dominar sus propias masas con el fin de impedir la ruptura con la burguesía y el derrumbamiento de la República, el en-frentamiento entre las autoridades repu-blicano- socialistas con el movimiento obrero, el protagonismo —tradicional— de Barcelona y Cataluña en la lucha pro-letaria, con el paralelismo consiguiente y ya conocido entre revolución social y nacionalismo: el famoso «rojoseparatis-mo» de las derechas.

La transacción a qué se había llegado con los «unitaristas» durante el deba-te constitucional no fue más que una simple demora en la discusión sobre el derecho que Cataluña tenía de ser una región autónoma dentro del Estado es-pañol. Ya ha quedado claro que no ha-bía un reconocimiento constitucional previo de la autonomía. Cataluña había de presentar un estatuto que sería deba-tido como proyecto de ley, para que las Cortes, en uso de su soberanía, lo reela-borasen según su criterio.

Se planteó incluso la legitimidad del Estatuto que Macià había entregado al Parlamento, cuando había un evidente vacío constitucional. Después de las su-tilezas del debate constitucional, la for-mulación del Estatuto se interpretaba como una tozudez de los catalanes, y la

rapidez con la que fue presentado, como una insoportable precipitación de los catalanes para dotarse de un estatuto sin esperar a la Constitución española.

Ante todos los reproches, que a veces se convertían en insultos, que se formu-laron, había que preguntarse si Catalu-ña podía soportar sus afanes de crear una nueva sociedad. La respuesta debe ser afirmativa, y los esfuerzos realizados marcaron de forma prodigiosa a toda una generación.

Lacaricatura

La caricatura es una manifestación paraartística, propia de sociedades cul-turalmente abiertas que admiten la hete-rodoxia y la desacralización. Es la quin-ta esencia de la desmitificación y, cuando mantiene la sagacidad desinhibida, al-canza uno de sus hitos: revelar lo que la realidad política y sus crónicas periodís-ticas simbióticas no acostumbran a dar-nos.

Por su componente irreverente, la ca-ricatura era un medio profusamente uti-lizado desde el siglo xix, sobre todo por el radicalismo popular.

El dibujante Nicanor Álvarez Díaz, conocido por su seudónimo Alejandro Sirio, ilustró las crónicas parlamenta-rias con las caricaturas de muchos de los diputados de las Cortes de la Repú-blica, de un humorismo escéptico y co-rrosivo, que el escritor de origen gallego Wenceslao Fernández-Florez (La Co-ruña 1885 - Madrid 1964), periodista elegante y ocurrente, había publicado en ABC («Acotaciones de un oyente»).

Sirio (Oviedo 1890 - Buenos Aires 1953), emigrante asturiano en Argen-tina, se introdujo como dibujante en la prensa de Buenos Aires gracias al im-pacto que los figurines de los escapara-tes de la sastrería donde trabajaba cau-

saron en el director de la revista Caras y Caretas de aquella ciudad. Así empezó su carrera hasta convertirse en un dibu-jante famoso.

Pese a la obligada esencia de la cari-catura, Sirio siempre fue un dibujante decorativista y resolutivo.

BiografíasdelosparlamentarioseneldebateenMadrid

Manuel Azaña y Díaz

Alcalá de Henares, 1880 - Montauban, 1940

Manuel Azaña y Díaz, político y escritor, participó en las discusiones parlamenta-rias sobre el Estatuto de autonomía de Cataluña en representación de la coali-ción republicano-socialista en el poder y en calidad de presidente del Gobierno republicano. Azaña, de Acción Republi-cana y político revelación de la Repúbli-ca, desempeñó un papel clave en el de-bate sobre el texto estatutario: intervino en todas las cuestiones para dar fuerza a las opiniones del Gobierno en favor del Estatuto, habló con firmeza y seguridad y se erigió en uno de los oradores más importantes y elocuentes en los debates. Procuró que las Cortes fueran una tribu-na de expresión de todas las opiniones, incluso de las extremistas, y él, que creía que era posible el entendimiento, intentó conciliar en todo momento los recelos de las Cortes con las aspiraciones catalanas. Generalmente el contenido de sus inter-venciones acabó coincidiendo con el re-dactado definitivo del articulado.

La concesión de la autonomía a Ca-taluña, tal y como expresó Azaña, tenía que fortalecer la República e integrar las aspiraciones catalanas en el marco del Estado español y de un ideal común, la República. El Estatuto, plenamente cons-titucional, en ningún caso rompía la uni-dad nacional y aún menos podía consi-

239

derarse separatista. Tenía que ser una de las piezas clave para resolver el problema orgánico de España. Había que llegar a un nuevo concepto de unidad nacional, que consiguiera crear un estado común para todos los españoles, integrador de todas las aspiraciones regionales y nacio-nales. El Estatuto, que tenía su origen en la Constitución, debía ser aprobado por las Cortes, poseedoras de una plena y absoluta soberanía y la única institución capacitada para resolver el problema or-gánico del Estado, que Azaña ya había señalado anteriormente.

En la discusión de los artículos del tex-to, Azaña, en nombre del Gobierno, de-mostró su voluntad de dotar al Estatuto de contenido. En lo que concierne al idio-ma, defendió que la República tenía que ser muy generosa con las aspiraciones au-tonómicas respecto a la lengua catalana, uno de los principales ejes vertebradores del nacionalismo catalán. Con referencia a la enseñanza, apostaba por una univer-sidad autónoma y única, bilingüe. Tam-bién creía que era necesario que la auto-nomía tuviera ciertas competencias, tanto en lo referente al orden público como a la legislación civil y la administración de justicia. En cuanto a una posible modifi-cación del Estatuto, defendió la necesidad del sufragio universal y de unas eleccio-nes que lo posibilitaran.

Su discurso en materia de finanzas fue uno de los más destacados. Azaña, que justificó cada uno de los tributos cedidos a Cataluña, expuso que los recursos con los que habían de dotarse las haciendas de las regiones autónomas debían ser elásticos, debían poder crecer de acuerdo con la eco-nomía de la región, y defendió también la necesidad de que el Estado intensificara las inversiones en Cataluña. Las Cortes debían controlar y revisar con frecuencia el sistema fiscal de la autonomía.

Azaña, que fue el gran impulsor del Estatuto desde el Gobierno, se abstuvo

en las votaciones de los artículos 3, 4, 6, 8, 9 y 10. En cuanto al resto, votó afirmativamente.

Luis Bello Trompeta

Alba de Tormes, 1872 - Madrid, 1935

Luis Bello Trompeta, político, abogado, periodista, escritor y pedagogo, fue el pre sidente de la comisión parlamentaria encargada de reelaborar el Estatuto de autonomía de Cataluña para que fuera discutido, modificado y aprobado por las Cortes constituyentes españolas. Él mismo participó en los debates y votacio-nes sobre el texto. Bello, diputado en las Cortes por Acción Republicana, anterior-mente también había intervenido en la re-dacción de la Constitución española.

Antes de la proclamación de la Se-gunda República, Luis Bello destacó fundamentalmente como periodista y como uno de los más fervientes defen-sores de la escuela nacional. Participó en las redacciones de numerosos dia-rios madrileños, como El Heraldo de Madrid —donde inició su trayectoria periodística redactando extractos de las sesiones del Congreso—, El Imparcial, España, La Crítica, El Mundo o El Ra-dical, y se convirtió en uno de los pe-riodistas más populares del país, a la vez que inició su producción literaria. Desde el periódico El Sol protagonizó una importante campaña en favor de la escuela nacional: emprendió un largo viaje por toda España, para visitar las escuelas, conversar con maestros, alum-nos, autoridades locales y con la gente en general, y de cada visita escribía un artículo. Estos artículos pronto empe-zaron a tener mucho eco y despertaron el interés del público por la mejora de la enseñanza.

Bello, republicano convencido, inició su militancia en Acción Republicana, y

tras la proclamación de la Segunda Re-pública fue elegido diputado a Cortes constituyentes por la circunscripción de Madrid. En lo referente a la cuestión ca-talana, fue el presidente de la Comisión Parlamentaria del Estatuto de Autono-mía de Cataluña, que lo reelaboró para amoldarlo a los márgenes impuestos por el texto constitucional. Bello tuvo un papel clave en la conciliación de las rei-vindicaciones catalanas con los recelos de las Cortes, ya que evitó los enfren-tamientos y facilitó la aprobación final del Estatuto.

Según el diputado republicano, el Es-tatuto debía tener la categoría legal de ley constitutiva y solo se podía entender desde una naturaleza contractual, debía nacer y consolidarse como un pacto en-tre la Generalidad y el Estado español. En cuanto a las vías de modificación del texto, motivo de polémica entre los di-putados del hemiciclo, creía que eran necesarias las mismas vías que se habían utilizado para su aprobación: el voto afirmativo del Parlamento catalán y de las Cortes españolas y la aprobación en plebiscito tanto de los ayuntamientos como de la población catalana.

Bello intervino pocas veces en la dis-cusión, ya que prefirió delegar a otros miembros la exposición de los puntos de vista de la Comisión. A pesar de ello, destacó su intervención en defensa del artículo 7, referente a la enseñanza, en respuesta a las enmiendas restrictivas que otros diputados habían presentado. Par-ticipó en la votación de todos los artícu-los, y siempre votó afirmativamente.

Lluís Companys i Jover

El Tarròs, 1882 - Barcelona, 1940

Lluís Companys i Jover, político y abo-gado, fue el jefe de la minoría parlamen-taria catalana en las Cortes constituyen-

240

tes españolas y se encargó de organizar las intervenciones de los diputados ca-talanes en las discusiones sobre el Esta-tuto de autonomía de Cataluña.

Profesionalmente, Companys destacó como abogado laboralista y del sindi-cato agrario Unió de Rabassaires, que él mismo colaboró a fundar en 1922. A pesar de ello, era un hombre fuerte-mente entregado a la política y militó en varias organizaciones republicanas desde principios de siglo. En marzo de 1931 fue uno de los fundadores de Esquerra Republicana de Catalunya, nacida de la fusión del Partit Repu-blicà Català, de tendencia republica-na obrerista y del que Companys era el máximo dirigente; de Estat Català, y del grupo de L’Opinió. También te-nía experiencia en las instituciones pú-blicas, ya que había sido regidor del Ayuntamiento de Barcelona y diputado a Cortes. Con la Dictadura de Primo de Rivera fue miembro de los comités de los partidos catalanes que dirigían la oposición política.

En las elecciones municipales de 12 de abril de 1931 fue elegido regidor por Barcelona y proclamó desde el balcón del Ayuntamiento la República en Ca-taluña. En junio, fue elegido diputado a Cortes constituyentes por la circunscrip-ción de Barcelona y se encargó de diri-gir la minoría catalana en el hemiciclo. Participó tanto en la elaboración de la nueva Constitución republicana como en las discusiones sobre el Estatuto de autonomía de Cataluña.

En las Cortes, Companys fue un fir-me defensor del Estatuto y de la auto-nomía catalana. Declaró desde el pri-mer momento que no estaba de acuerdo con el texto surgido de la comisión par-lamentaria que había reelaborado el Estatuto. Según él, el texto de Núria era el que verdaderamente consagraba la voluntad del pueblo catalán, pero

también era consciente de que había que aceptar el Dictamen para poder lo-grar el autogobierno, para el cual Com-panys afirmaba que Cataluña estaba preparada y capacitada, por cuanto era digna de que se le concediera la más amplia autonomía. Precisamente en el transcurso del debate, Companys se vio obligado a expulsar a Manuel Carrasco i Formiguera de la minoría catalana, ya que este último adoptó una posición in-transigente de íntegra defensa del texto surgido de Núria en 1931.

Lluís Companys participó especial-mente en el debate cuando se discutió el artículo referente a la lengua catala-na, en el cual criticó duramente a las minorías que menospreciaban el idio-ma, y en el debate referente a la ense-ñanza y la universidad, momento en el cual justificó la abstención de la mino-ría catalana en la votación y se quejó tanto de la campaña tendenciosa y po-co apropiada que se azuzaba en contra del Estatuto desde fuera de la cámara como de las intervenciones de algunos diputados, que en ciertas ocasiones lle garon al insulto. En momentos de máxima tensión amenazó con abando-nar las Cortes con los parlamentarios catalanes, y ante los continuos recor-tes que sufría el texto planteó su temor cierto de que al pueblo de Cataluña ya no le interesara un Estatuto que llegaba tarde y desdibujado por doscientas en-miendas, cien votos particulares y una insolente obstrucción.

Cuando murió Macià, Companys fue elegido presidente de la Generalidad.

José Franchy y Roca

Las Palmas de Gran Canaria, 1871 -Ciudad

de México, 1944

José Franchy y Roca, político y aboga-do, participó en las discusiones parla-

mentarias sobre el Estatuto de autono-mía de Cataluña en representación del Partido Republicano Demócrata Fede-ral. Fue el verdadero capitoste de los fe-deralistas en las Cortes, que tenían una representación bastante escasa. A pesar de que, como federalista, daba su apoyo a los deseos de autonomía de cualquier región o comarca de España, incluida Cataluña, no podía dar su total apoyo al Estatuto, porque no era un texto fe-deral, pese a que en el trasfondo se re-conocía esta voluntad política.

Pese a todo, siempre tuvo palabras amables para Cataluña, de apoyo a su autonomía, y de rechazo, en todo mo-mento, al menosprecio con el cual esta había sido tratada al despreciar su len-gua o impedir que ondease su bandera. Precisamente en este sentido, Franchy y Roca dictó un amplio discurso sobre los conceptos de autonomía y soberanía. La autonomía, para él, no era un derecho que el Estado podía conceder porque este no poseía de forma exclusiva la so-beranía, la cual era un atributo de la propia comunidad, de toda la comuni-dad. Partiendo del individuo, que era el máximo poseedor de la soberanía, esta iba escalando hacia realidades superio-res: el municipio, la región y, finalmente, el Estado, y siempre estaba limitada por las capacidades y atributos de los ante-riores poderes. Soberanía, para Franchy y Roca, era sinónimo de autonomía, en el sentido de que es un poder capaz de determinarse a actuar con pleno domi-nio de sus propios medios para el cum-plimiento de sus peculiares fines y que es un poder no sometido a otro dentro de su esfera de acción. Por estos moti-vos, Franchy y Roca creía que la auto-nomía no podía ser ni una concesión ni una delegación, sino que tenía que nacer mediante el pacto.

En el debate, destacaron las interven-ciones de Franchy sobre las finanzas.

241

Propuso la cesión de las contribucio-nes de forma directa a la Generalidad y que esta fuera la que contribuyera a las cargas generales del Estado con una parte proporcional a la población y la riqueza de Cataluña, lo que hoy sería conocido como el concierto económi-co. También intervino cuando se discu-tía qué procedimiento había que seguir para la modificación del Estatuto, y se negó a aceptar el arbitrio en solitario de unas Cortes ordinarias. Añadió que nadie debía desconfiar de Cataluña ni de sus ciudadanos, que por obtener au-tonomía no dejarían de ser españoles y que el país no se convertiría en una olla de grillos por este motivo.

En las votaciones de los artículos siem-pre votó afirmativamente, excepto en los artículos 7 y 10; en el debate a la totali-dad votó a favor del Estatuto.

Amadeu Hurtado i Miró

Vilanova i la Geltrú, 1875 - Barcelona, 1950

Amadeu Hurtado i Miró, político y abo gado, fue uno de los tres encarga-dos de presentar en Madrid el Ante-proyecto de estatuto de autonomía a Alcalá Zamora, antes de su aproba-ción por parte de los ayuntamientos y del pueblo catalán en referéndum. Posteriormente también se encargó de su defensa en las Cortes españolas, co-mo independiente entre las filas de los diputados de Esquerra Republicana de Catalunya. Su prestigio como abogado, y la confianza que depositaron en él Francesc Macià, amigo personal suyo; Manuel Azaña, y Niceto Alcalá Zamo-ra, le permitieron ejercer estas tareas de gran responsabilidad.

Amadeu Hurtado estaba vinculado a la política desde finales del siglo xix, era militante en los círculos del republi-canismo federal. Sin embargo, desde la

disolución, en 1910, de Solidaritat Ca-talana se apartó de la política activa y no volvió a ella hasta la proclamación de la Segunda República. En el terreno profesional, destacaba como abogado de enorme prestigio.

Amadeu Hurtado participó muy ac-tivamente en la defensa del Estatuto de autonomía en las Cortes españolas, en las cuales halló más obstáculos que facilidades. Para agilizar el proceso de su aprobación, Hurtado propuso la re-ducción del articulado del texto. De es-ta forma pretendía acabar con la cons-tante obstrucción de la oposición, que había presentado una gran cantidad de enmiendas, ahora invalidadas, a la vez que así se logró que cada artículo resu-miera todo lo referente a una determi-nada materia.

España, según la Constitución, era un estado integral. Para Hurtado, es-te Estado integral estaba formado por los municipios, provincias y regiones autónomas y, por tanto, el Estado no concedía la autonomía, sino que solo reconocía las atribuciones y derechos que correspondían legítimamente a la región que expresamente lo solicitara. Los órganos de gobierno autonómi-cos, como por ejemplo la Generalidad de Cataluña, eran aquellos por medio de los cuales el Estado se hacía presen-te en la zona. La autonomía tenía que regularse por medio de un pacto polí-tico entre la región autónoma y el Esta-do, dos organismos de derecho, las dos únicas personalidades jurídicas con el derecho y el deber de pactar para esta-blecer la autonomía, modificarla o anu-larla, con el debido apoyo popular.

Hurtado también participó activamen-te en el debate para la aprobación del artículo 12, que trataba de la legislación civil y la administración de justicia. Ar-gumentó, en defensa del derecho priva-do catalán, que se trataba de la resti-

tución a Cataluña de una facultad que le había sido arrebatada violentamente siglos antes. Finalmente, a pesar de no destacar en las discusiones sobre los te-mas de enseñanza, se declaró satisfecho con la decisión finalmente adoptada so-bre la universidad.

Amadeu Hurtado se apartó de la ór-bita de ERC y se afilió a Acció Catalana Republicana en 1932, el mismo año en que fue elegido presidente del Ateneu Barcelonès. Al final de la Guerra Civil tuvo que exiliarse a Perpinyà pero más tarde pudo volver a Barcelona, donde murió en 1950.

Alejandro Lerroux García

La Rambla, 1864 - Madrid, 1949

Alejandro Lerroux García, político re-publicano, participó en las discusiones parlamentarias sobre el Estatuto de au-tonomía de Cataluña en representación del Partido Republicano Radical. Cono-cido por su populismo y demagogia, al principio mostró una actitud ambigua respecto a la autonomía catalana y al texto estatutario, ya que sabía que los noventa diputados de su formación po-dían ser una cifra clave en las futuras votaciones. A medida que avanzaba el debate fue adoptando una actitud cada vez más contraria a las aspiraciones ca-talanas, tanto por estrategia política, ya que era un frente importante de oposi-ción al Gobierno, como por convenci-miento ideológico. Pese a todo, Lerroux solicitó la concesión del Estatuto de au-tonomía a Cataluña, región a la que reconoció unas características propias basadas en el idioma y el resto de ma-nifestaciones culturales que la dotaban de una personalidad diferenciada, pero siempre después de una discusión minu-ciosa de cada artículo del Dictamen sur-gido de la comisión parlamentaria.

242

Para Lerroux, el llamado «problema catalán» no existía, como tampoco exis-tía el problema gallego, o el vasco, o el andaluz, sino que el único objetivo que debía tener el Gobierno español era una reorganización nacional. El Estatu-to, según declaró el diputado, era la vía para dar salida a las reivindicaciones catalanas, que había que satisfacer pa-ra no poner en peligro a la propia Re-pública, y a la vez había que permitir la integración en una sola unidad política superior de un conjunto de pueblos con un origen diferenciado. El texto, que para Lerroux era como una especie de Constitución para la autonomía regio-nal, tenía que salir de las Cortes, ya que eran estas las que habían planteado el problema, y ahora había que resolverlo mediante un acuerdo con el máximo de votos favorables posibles.

Pese a estos planteamientos favora-bles a la autonomía de Cataluña y a la existencia de un texto estatutario, el Estatuto que se discutía en las Cortes españolas no le satisfacía porque era demasiado generoso con Cataluña y, por tanto, imponía condiciones inacep-tables, desde su punto de vista, y que podían poner en peligro la unidad na-cional. Tal y como él mismo declaró, muchas partes del Dictamen le inspi-raban temor y era contrario a muchas de las concesiones a Cataluña, especial-mente en materia de orden público, en-señanza universitaria y finanzas. Ade-más de dar apoyo al voto particular de Lara, en el cual reclamaba que el Es-tado participara en todas las materias ejecutadas por la Generalidad, Lerroux también se manifestó partidario de una palatina aplicación del Estatuto.

Lerroux se abstuvo en las votaciones al articulado. Solo participó en la vo-tación definitiva final, votando a favor del Estatuto. Sin embargo, precisamen-te fue el Gobierno republicano presi-

dido por Lerroux el que, el 2 de enero de 1935, suspendió las atribuciones del Estatuto.

Joan Lluhí i Vallescà

Barcelona, 1897 - México, 1944

Joan Lluhí i Vallescà, político y aboga-do, fue miembro de la comisión parla-mentaria encargada de reelaborar el Es-tatuto de autonomía de Cataluña para su discusión, modificación y aprobación por las Cortes constituyentes españolas. En la comisión, Lluhí tuvo una actitud firme ante el Gobierno para que el Dic-tamen reflejara las más altas cotas de autonomía posibles para Cataluña, ac-titud que más tarde suavizó en la dis-cusión del texto, en la cual participó en representación de Esquerra Republicana de Catalunya, fuerza mayoritaria de la minoría catalana en las Cortes.

Joan Lluhí se vinculó al mundo de la política a finales de la década de los vein-te, desde el semanario L’Opinió, que fun-dó y dirigió, y que sirvió de plataforma para un republicanismo catalanista de izquierdas. En marzo de 1931, el que ya era conocido como grupo de L’Opinió se fusionó con Estat Català y el Partit Republicà Català para fundar Esquerra Republicana de Catalunya. Con la pro-clamación de la Segunda República, Llu-hí fue elegido regidor, diputado a Cortes constituyentes y, más adelante, miembro del Parlamento de Cataluña.

Político realista, por fidelidad al pue-blo catalán, Lluhí reclamó y defendió para Cataluña el máximo posible de au-tonomía, de acuerdo con lo establecido por la Constitución, de manera educada y respetuosa, pero era muy consciente, y así lo manifestó, que en ningún caso sería así por falta de mayoría en las Cortes.

Lluhí participó en la discusión de va-rios artículos del texto estatutario. Se

alzó en favor de la desaparición de las provincias, argumentando que carecían de sentido y función si desaparecía su órgano administrativo, la Diputación Provincial, que transfería sus compe-tencias a la Generalidad de Cataluña. También se mostró especialmente acti-vo, como la mayoría de diputados ca-talanes, en el debate del artículo 7, refe-rente a la enseñanza. Rechazó de pleno la duplicidad de centros educativos, es-pecialmente en la etapa infantil, por-que consideraba que no suponía ningún traspaso de competencias a la Genera-lidad, que era inoperante, sobre todo en las localidades más pequeñas, y que podía ser insostenible económicamen-te para la autonomía. En cuanto a una posible modificación del Estatuto en el futuro, Lluhí defendió que no bastaba con la simple voluntad de las Cortes, si-no que era necesario que la región, por vía de un referéndum o de otros medios, la aprobara también.

En 1933, entre otros motivos, se ma-nifestó en contra de las limitaciones al traspaso de servicios a la Generalidad y criticó a la directiva de ERC, lo que causó su expulsión del partido. Con el grupo de L’Opinió fundó el Partit Na-cionalista Republicà d’Esquerra.

Joan Lluhí fue un político muy re-marcable durante la etapa republicana y ocupó varias consejerías en el Gobier-no de la Generalidad y, a partir de 1936, también varios ministerios en el Gobier-no del Estado. El final de la Guerra Civil le obligó a exiliarse, primero en Francia y más tarde en México.

Miguel Maura y Gamazo

Madrid, 1887 - Zaragoza, 1971

Miguel Maura y Gamazo, político re-publicano conservador y católico, par-ticipó en las discusiones parlamentarias

243

sobre el Estatuto de autonomía de Ca-taluña en representación de la Derecha Liberal Republicana y, posteriormente, del Partido Republicano Conservador. Hijo de un célebre político monárquico, Antonio Maura y Montaner, a raíz de la Dictadura de Primo de Rivera evolu-cionó hacia posiciones republicanas y fue nombrado ministro del Interior del Gobierno provisional de la República, cargo del que dimitió por su desacuerdo con el artículo 26 de la Constitución, re-ferente a la cuestión religiosa, después de los importantes desórdenes, con la quema de conventos, a los cuales tuvo que hacer frente.

Pese a que pensaba que había que ofrecer una salida a las reivindicacio-nes autonomistas catalanas manifesta-das en plebiscito popular, y más todavía en el marco de un régimen democrático como el de la Segunda República, en los debates estatutarios se mostró siempre contrario al Estatuto, realizó una cons-tante tarea de obstrucción y favoreció el clima de crispación que se vivió en el hemiciclo durante los debates, incluso llegó a amenazar a los parlamentarios de hacer salir a la calle al pueblo es-pañol en contra del texto. También se enfrentó al Gobierno, con la acusación dirigida a Azaña de sacar adelante la autonomía catalana solo para obtener el apoyo de la minoría catalana, y con su oposición a que Jaume Carner ocu-para el Ministerio de Finanzas mientras se discutía el texto, por la más que pro-bable posición imparcial de Carner, ya que había sido uno de los redactores del Estatuto. Las intervenciones de Miguel Maura tuvieron mucha influencia, más por su prestigio personal que por la im-portancia numérica del grupo al cual representaba.

Los motivos de oposición al Estatuto de Cataluña esgrimidos por Maura eran varios, empezando porque creía que el

texto no solucionaría el problema cata-lán. También creía que era fundamen-talmente de naturaleza federal, y, por tanto, contrario a la Constitución. A diferencia de otros diputados, opinaba que la autonomía de las regiones era una posibilidad que solo el Estado po-día conceder y que, en aquel momento, había que negar porque debilitaría al Estado fuerte que el país necesitaba, y además atentaba contra la unidad de España. También pensaba que el texto estatutario supondría una gigantesca oligarquía de Barcelona sobre toda la región catalana, y por este motivo se oponía al traspaso de algunas compe-tencias a la Generalidad, como las de enseñanza, administración de justicia o orden público. Intentó especialmente que el Estatuto no regulara las finan-zas catalanas y apoyó la propuesta de Santiago Alba, que argumentaba que la cesión de impuestos debía definirse en una ley posterior elaborada en el mo-mento de discutir los presupuestos ge-nerales del Estado. También se mostró muy combativo en cuanto a la oficiali-dad del catalán.

En las votaciones de los artículos osciló entre la abstención y el voto negativo.

Lluís Nicolau i d’Olwer

Barcelona, 1888 - México, 1961

Lluís Nicolau i d’Olwer, político, histo-riador, periodista y escritor, participó en las discusiones parlamentarias sobre el Estatuto de autonomía de Cataluña en representación de Acció Catalana Repu-blicana, integrado en la minoría catala-na encabezada por Lluís Companys. En sus intervenciones, pese a que fueron escasas, siempre defendió el Estatuto y la autonomía de Cataluña.

Tras ser miembro del Gobierno pro-visional de la República como minis-

tro, Lluís Nicolau i d’Olwer fue elegido diputado a Cortes constituyentes por Barcelona. Era partidario de que había que entender e integrar el hecho catalán dentro de una realidad muy concreta, la española. Con ello se refería a que el problema catalán no era lo que en el momento se conocía como «el hecho catalán», entendido de forma aislada, sino que era su compaginación con la realidad española.

En el marco de un estado democrático como el del momento, creía que había que ofrecer una salida a las reivindica-ciones catalanas. De no ser así, sería a la vez una injusticia y un peligro para la unidad y la fuerza de la propia Repú-blica. La salida no podía ser otra que el Estatuto que Cataluña votó en un ple-biscito y que reflejaba la voluntad de la totalidad del pueblo catalán. Una vez aprobado el Estatuto, en 1934, Nicolau i d’Olwer fue nombrado presidente de la representación catalana en la Comi-sión Mixta de Traspasos de Servicios del Estado a la Generalidad.

En febrero de 1936 fue elegido de nue-vo diputado por Barcelona, fue nombra-do ministro de Economía y gobernador del Banco de España durante el Gobier-no Azaña. Durante la Guerra Civil fue miembro del Gobierno y finalizada la Guerra tuvo que exiliarse.

Desde el exilio, Nicolau i d’Olwer se mantuvo políticamente activo. Fue pre-sidente de la Junta de Ayuda a los Re-publicanos Españoles (JARE) mientras residió en París y en Vichy, hasta su en-carcelamiento, primero por parte del Gobierno colaboracionista de Pétain, y después por parte de la Gestapo en la zona francesa ocupada durante los años de la Segunda Guerra Mundial, y se le confiscaron los bienes de la JARE. En 1945 fue miembro del Gobierno re-publicano en el exilio presidido por Gi-ral y, finalmente, fue el embajador del

244

Gobierno de la República en México (1946-50). También participó en nume-rosas de las manifestaciones culturales de los catalanes en el exilio: fue miem-bro de la Fundació Ramon Llull, escri-bió en la Revista de Catalunya y en El Poble Català y fue uno de los mantene-dores de los Jocs Florals de la Llengua Catalana que se fueron celebrando en varias ciudades del mundo.

José Ortega y Gasset

Madrid, 1883 - 1955

José Ortega y Gasset, filósofo, ensayista y gran divulgador, es la figura más re-conocida en el ámbito del pensamien-to hispánico del siglo xx. Participó en las discusiones parlamentarias sobre el Estatuto de autonomía de Cataluña en representación de la Agrupación al Ser-vicio de la República. Esta formación, sin vocación de partido político, agru-paba a todo un conjunto de intelectua-les castellanos antimonárquicos y había nacido con el objetivo de participar en la elaboración de la nueva Constitución republicana, pero siguió en activo hasta la aprobación del Estatuto y de la Ley de bases para la reforma agraria. Ortega y Gasset se mostró muy contrario a la autonomía de Cataluña y lo demostró en sus intervenciones, en las cuales a partir de argumentos pseudocientíficos y de abstracciones se opuso al texto es-tatutario y expuso una visión profun-damente centralista y uniformizadora del Estado.

Para el filósofo, Cataluña se caracte-rizaba por su separatismo o nacionalis-mo particularista, que no era otra cosa que un deseo de vivir al margen de otros pueblos y comunidades, un nacionalis-mo defensivo y reticente a todo contacto o a toda fusión. Ortega y Gasset opinó que el reconocimiento de la nacionali-

dad catalana sería un equivalente a su independencia y manifestó que la única solución para el problema catalán era que Cataluña aceptara que el único po-der soberano era el del Estado, el cual poseía una soberanía total, indivisible e ilimitada. El Estatuto, pues, era in-aceptable, tanto por sus planteamien-tos demasiado radicales como porque atacaba a la unidad de soberanía que correspondía exclusivamente al Estado español. En contra de lo que opinaban otros diputados, para Ortega y Gasset la autonomía nunca nacía de un pacto, sino que era una concesión que el Es-tado hacía a la región, que en su tiem-po también era una creación del propio Estado.

El intelectual se opuso especialmente a algunos de los artículos del texto es-tatutario. Mientras que la mayor parte de los diputados que participaron en las discusiones del Estatuto aceptaron el artículo 2, sobre el valor y la presencia de la lengua catalana, conscientes de su importancia, Ortega y Gasset manifestó que el artículo solo favorecería el des-plazamiento del castellano, que tenía que prevalecer jurídicamente en Cata-luña. También expuso esta oposición en lo referente a la lengua catalana en el debate del artículo sobre la enseñan-za. Ortega y Gasset era partidario de la existencia de instituciones educativas dobles, las del Estado y las de la Ge-neralidad, a todos los niveles, y creía que en la universidad siempre tenía que prevalecer el castellano. También de-mostró esta voluntad uniformizadora y centralista en el tema de la justicia, ya que se negaba a aceptar la existencia de un derecho catalán y de tribunales de justicia propios regulados por la au-tonomía. También se opuso al camino establecido para la reforma del Estatuto y a la fórmula adoptada en materia de finanzas, ya que creía que no se podía

entregar ninguna contribución impor-tante íntegra a Cataluña.

Tras demostrar a lo largo de todo el debate su voluntad de neutralización del Estatuto, generalmente se abstuvo en las votaciones.

Ángel Ossorio y Gallardo

Madrid, 1873 - Buenos Aires, 1946

Ángel Ossorio y Gallardo, político y ju-risconsulto, participó en las discusio-nes parlamentarias sobre el Estatuto de autonomía de Cataluña como diputa-do monárquico. A diferencia del resto de representantes de los partidos más conservadores y de derechas, Ossorio y Gallardo fue un defensor cordial y rea-lista del Estatuto y de las aspiraciones autonomistas catalanas, a la vez que un monárquico sin rey al servicio de la Re-pública, tal y como él mismo se definía, alejado tanto de las derechas como de las izquierdas.

Ossorio y Gallardo reconoció abier-tamente que los catalanes no se encon-traban a gusto con el sistema político en el cual estaban incrustados y que su-frían un problema de libertad. Había, pues, que llegar a un entendimiento en-tre los dos pueblos mediante el diálogo y el respeto mutuo, y evitar cualquier solución que fuera asimilista (que ne-gase las aspiraciones catalanas) o se-paratista (creía que ni en Cataluña ni a ninguna otra región hay separatistas). El entendimiento tenía que llegar por el traspaso por parte de las Cortes a la Generalidad de unas determinadas facultades sin restricciones, respetando las características fundamentales defi-nitorias de Cataluña. A pesar de ello, también era partidario de una constan-te y activa presencia del Estado español en las principales concesiones que se hicieran a la autonomía.

245

El diputado monárquico participó en el debate de muchos de los artículos del Estatuto, siempre exponiendo su punto de vista de forma respetuosa y construc-tiva. En lo referente a la lengua, creía que había que respetar el catalán, porque de no ser así el problema se podría enve-nenar hasta límites insospechables. En cuanto a la universidad, y en contra de la opinión de la minoría catalana, era partidario de la existencia de dos univer-sidades, una catalana y otra castellana, ya que había que garantizar la presencia centralista en Cataluña y la educación era un derecho ineludible del Estado.

Ossorio y Gallardo también propuso la figura de un moderador entre el poder autonómico y el Estado central, que en ningún caso podía ser el presidente de la Generalidad sino que tenía que ser una figura similar a un gobernador o a un delegado, a la vez que apoyó una propuesta del federal Valle referente a la Ley de régimen local para evitar que las competencias de los ayuntamientos fueran absorbidas por el centralismo barcelonés.

Respecto a la cuestión de la adminis-tración de justicia, defendió que para la legislación peculiar de Cataluña se pre-cisaban tribunales de justicia catalanes y para el resto de materias se tenía que acudir a la jurisprudencia española. Al igual que en el caso de la universidad, pues, tenía que haber dualidad de tri-bunales. En la polémica cuestión de una futura reforma del texto estatutario, de-fendía que se tenía que someter a los pro-cedimientos habituales de una reforma constitucional, ya que consideraba que el Estatuto era una pieza más de la Cons-titución.

En general, Ossorio y Gallardo votó y opinó en favor del Estatuto y siempre buscó el entendimiento entre las distin-tas opiniones que se manifestaron en el hemiciclo.

Antonio Royo Villanova

Zaragoza, 1869 - Madrid, 1958

Antonio Royo Villanova, político, abo-gado y publicista, participó en la co-misión parlamentaria encargada de re-elaborar el Estatuto de autonomía de Cataluña para su discusión, modifica-ción y aprobación por las Cortes cons-tituyentes españolas y en las discusio-nes parlamentarias sobre el texto en re-presentación del Grupo Agrario. Royo Villanova, absolutamente contrario al Estatuto y a la concesión de la autono-mía a Cataluña, que según él era casi la independencia de la región, fue uno de los diputados que más obstruyó el de-bate, crispó las discusiones con su tono y sus opiniones poco respetuosas y se erigió en el verdadero representante del centralismo y el integrismo más rancio de la época.

Su participación en el debate fue acti-vísima, siempre con el objetivo de difi-cultar la aprobación del articulado del texto. Para empezar, situó el problema catalán como el enfrentamiento entre dos nacionalidades y declaró que era totalmente inviable, ya que «aquí no hay más nación que España». Para con-tinuar, se opuso sistemáticamente a to-da concesión que pudiera hacerse a la Generalidad de Cataluña. En el caso de la enseñanza, argumentó que si la auto-nomía poseía esta competencia causaría una falta de patriotismo en los alumnos catalanes y sería el camino hacia el se-paratismo espiritual. También pidió la supresión del artículo 8, referente a las competencias en orden público, y del artículo 11, referente a las competencias en infraestructuras, agricultura, sanidad y beneficencia, y se negó a que la Gene-ralidad pudiera legislar sobre el régimen local. Evidentemente pretendía negar toda concesión y todo derecho a Catalu-ña en materia de finanzas. También so-

licitó que el presidente de la República pudiera vetar las leyes aprobadas por el Parlamento de Cataluña (que proponía que se denominara Asamblea Regional de Cataluña) y propuso que la voluntad de las Cortes fuera preeminente en el ca-so de una posible reforma del Estatuto. Pese a que pueda parecer extraño tras su «no» a todo, no se opuso a la coofi-cialidad del catalán y del castellano en Cataluña.

El tono, la actitud agresiva y el anti-catalanismo militante de Antonio Royo Villanova terminaron provocando que un diputado le acusara de pérdida vo-luntaria de tiempo, de obstrucción del debate de forma vana, inútil, ineficaz y malévola, no solo contra Cataluña sino también contra el Gobierno de la Repú-blica Española.

Antonio Royo Villanova fue coheren-te con el discurso que mantuvo durante todas las sesiones y votó en contra de todos los artículos del Estatuto.

Josep Xirau i Palau

Figueres, 1893 - Vilafranca del Penedès, 1982

Josep Xirau i Palau, político y jurista, fue uno de los defensores del Estatuto de Núria en las Cortes españolas. Inte-grado en la minoría catalana, en repre-sentación de la Unió Socialista de Cata-lunya, destacaron sus intervenciones en defensa de las competencias en materia de enseñanza que debía tener la Gene-ralidad de Cataluña.

Josep Xirau, por su juventud, no era un político con experiencia, ya que an-tes de la proclamación de la Segunda República no había tenido ningún car-go en las instituciones de gobierno. En-tró en política en 1923, cuando con su hermano Joaquim, eminente filósofo, se unió a la Unió Socialista de Catalunya (USC) en el momento de su fundación.

246

A pesar de ello, era un brillante jurista. Estudió derecho y posteriormente hizo el doctorado. También realizó estancias en Suiza, Italia y Alemania. En 1917 le fue otorgado el Premio Extraordinario de Doctorado. Inmediatamente después obtuvo la cátedra de procedimientos ju-diciales y práctica forense, primero en la Universidad de Murcia, después en la de Sevilla y, finalmente, en la de Barcelona, donde también fundó un Seminario de Estudios Jurídicos Especiales y el Insti-tuto de Derecho Comparado.

Con la proclamación de la Segunda República, Josep Xirau fue elegido di-putado a Cortes constituyentes por la circunscripción de Barcelona. En las Cortes, además de formar parte de la Comisión Parlamentaria de Justicia y del Consejo de Instrucción Pública que tenía que preparar la reforma educati-va, su tarea fue la defensa del Estatuto de autonomía ante los parlamentarios españoles. Precisamente Xirau se que-jó públicamente del tono agresivo que tomaron las discusiones («Estamos ha-ciendo una especie de tratado de paz entre España y Cataluña, y eso no lo hubiéramos querido») y manifestó la desilusión que se había instalado en-tre los diputados catalanes por el cons-tante recorte del Estatuto redactado en 1931. Desde su óptica socialista, el Estatuto, a pesar de sus insuficiencias y pese a la insatisfacción de las aspira-ciones catalanas debido al constante recorte a que se veía sometido, tenía que ser un instrumento de trabajo para poder construir el futuro de Cataluña, junto con el de España, con la integra-ción de ambas realidades en una eficaz unidad.

Destacaron las intervenciones de Jo-sep Xirau con relación a la cuestión de la enseñanza. Creía que esta tenía que ser una competencia exclusiva de la Generalidad, en contra de lo que

finalmente acabó por imponerse. Sus motivos eran suficientemente claros: «allò que l’Estat ha de protegir for-malment a Catalunya és la cultura ca-talana, que és —i no hi ha paradoxa— la de l’estat espanyol a Catalunya. A la Generalitat correspondrà, com a problema especial del país que regeix, la protecció de la cultura castellana, que serà en aquest cas un problema de Catalunya».

El franquismo diluyó su figura en el anonimato hasta que murió, en 1982, en Vilafranca del Penedès.

IV.LabatallaentornoalEstatuto

Repercusionesenlacallesobreladisputaparlamentaria

Desde el momento en que se inició la discusión del Estatuto en las Cortes, la prensa abrió un debate paralelo sobre el espíritu y el contenido de dicho texto. El Estatuto empezó a ocupar portadas y todos los días los periódicos informaban ampliamente de las sesiones. Los cronis-tas parlamentarios relataban minuciosa-mente lo que acontecía en la cámara, el orden de intervención de los diputados, síntesis detalladas —a menudo con pro-fusión de transcripciones literales— de las largas intervenciones y discusiones, y de las interpelaciones producidas. En general trasladaban a los lectores una crispación que no se manifestaba nunca en el hemiciclo, donde no se perdieron nunca las buenas formas parlamenta-rias, por más duro que fuera el discurso. Los propios diputados, finalizadas las sesiones, a menudo a altas horas de la noche, no se privaban de hacer comen-tarios a los periodistas, que estos publi-caban según sus afinidades.

Obviamente, la prensa adoptó dis-tintas posiciones pero, en general, en el resto del Estado, el proyecto de Esta-tuto provocaba recelos. Se tenía la per-cepción de que se pretendía conceder a Cataluña una situación de privilegio respecto a los demás territorios, para premiar el apoyo que había dado y daba a la República.

Días antes del inicio del debate del Es-tatuto en las Cortes la prensa más reac-cionaria, especialmente la madrileña, ya difundía un clima de oposición a cual-quier tipo de estatuto de autonomía. El españolismo más rancio, que sería más propio calificar de castellanismo, se ma-nifestaba apasionadamente por medio de los colegios profesionales, de las cámaras de comercio —que ya desde el 1931 ha-bían montado boicots a productos cata-lanes—, de agricultura y de industria, y de entidades patronales, culturales, re-creativas y políticas para exigir que a Cataluña no le fuera reconocido ningún tipo de autonomía. Si bien desde el pris-ma político la derecha más conservadora predominaba en la defensa de estas po-siciones, y hacía la crítica más primaria, las protestas no se circunscribían a este espacio, y personas y grupos de distin-tas orientaciones, e incluso de ideología opuesta, se convertían en compañeros de travesía, en este caso de causa. Era, por ejemplo, lo que sucedía con las Juven-tudes Socialistas del centro de la penín-sula, que no se privaban de mostrar su desacuerdo con la política que asumía el PSOE como partido del Gobierno y, co-mo tal, corresponsable del amplio pro-grama de reformas fundamentales, de las cuales el Estatuto era solo una parte.

La propaganda abanderada por el Par-tido Agrario y Acción Popular se hacía bajo el lema de la defensa de la unidad de España. Los eslóganes: «Muera el Es-tatuto», «Abajo el Estatuto», «Guerra al Estatuto» centraban la cruzada. Los

247

ayuntamientos de Castilla colaboraron activamente. Aferrándose al viejo dis-curso imperialista que tiene sus orígenes en los Reyes Católicos, interpretaban el Estatuto como un ataque a la identidad castellana: «Castilla, siempre Castilla, se alza contra la afrenta». El periódico vallisoletano con el significativo nombre de La Conquista del Estado ya se mos-traba militante en los meses de julio y octubre de 1931, dados los resultados del plebiscito sobre el Estatuto en Ca-taluña. Entonces decía que había que enviar el ejército a Cataluña para poner orden, para convertirla, si era necesario, en «tierra de colonia».

El abanderado en la campaña contra el Estatuto era El Imparcial, de Madrid, que publicaba a página entera: «Antes que el Estatuto la guerra civil» (se re-produjo en el semanario La Rambla, 06.06.1932).

El Imparcial inició una campaña in-sidiosa contra el Estatuto, y contra el Gobierno de Azaña. En lo concerniente al Estatuto, editó múltiples papeletas en contra (que reproducimos) para que fue-ran difundidas por todas partes por los lectores y, mientras duró la tramitación, insertó en la contraportada del periódi-co, de forma bien patente: «¡¡Españoles: guerra al Estatuto!!», que se convirtió en su eslogan. La crispación llevó a hechos lamentables como la agresión padecida por el consejero de la Generalidad, di-putado a cortes y poeta Ventura Gas-sol, que fue atacado a la salida del hotel donde se alojaba en Madrid; fue un acto aislado y, por las formas, tenía voluntad de humillar, ya que le intentaron rapar la cabellera, que era parte de la idiosincra-sia del político. El Imparcial realizó un gran despliegue publicitario del mitin que se celebró el día 27 de julio en la plaza de toros de Madrid. Fue el macroespec-táculo contra el Estatuto, y logró reunir a unas treinta mil personas.

Esta exhibición abanderada por los opositores más acérrimos de la Repúbli-ca se producía en el momento de máxi-ma crispación, pocos días antes del pro-nunciamiento de Sanjurjo. Se recorría a todo, y todos los argumentos eran váli-dos, aunque fuera dándoles la vuelta. El Debate (19.07.1932), con la intención de captar la voluntad de los católicos, decía: «el Estatuto catalán es oscuro en su origen [...] es hijo de pactos secretos revolucionarios y el amparo principal que recibe viene del mismo bloque que en el Parlamento apoyó la persecución de la Iglesia y la expoliación a los pro-pietarios», refiriéndose al artículo de la Constitución que califica al Estado de laico, y a la Ley de reforma agraria, que se tramitaba en paralelo al Estatuto.

El 27 de abril el Ayuntamiento de Pa-lencia había protestado porque creía que con el Estatuto se injuriaba a Es-paña y solicitaba la retirada de los di-putados castellanos del Parlamento. La Diputación de Burgos hizo público que antes prefería la separación de Cataluña que la aprobación del Estatuto (ABC, 30.04.1932).

El ABC no dejaba de hacer campaña. José Calvo Sotelo (ABC, 10.05.1932) decía que para obtener los votos de la minoría catalana los gobernantes permi-tían «una expoliación de la soberanía y el despojo del patrimonio».

El diputado Felipe Sánchez Román llegó a tratar de impugnar, por anticons-titucional, el Dictamen elaborado por la Comisión de Estatutos del propio Con-greso (12.05.1932).

El corresponsal en Madrid de Le Pe-tit Parisien (18.05.1932), llevado por el fervor de las protestas, escribía: «Espa-ña entera rechaza el Estatuto».

El tradicionalista Víctor Pradera escri-bía (ABC, 02.06.1932): «Lo que quiere Esquerra es poder disponer de los fon-dos del Estado español para asentar su

dominación sobre la noble Cataluña, víctima atormentada de esos trufaldi-nes, y para mantener su influencia te-rrorista sobre el Gobierno central, sea monárquico o republicano.»

El conservador partido Acción Popu-lar inició una encendida campaña con-tra el Estatuto, con continuos ciclos de conferencias en su sede de Madrid. Los oradores eran defensores a ultranza de los postulados unitaristas y abogaban por los «buenos» catalanes no separatis-tas; el lema era: «La Unidad Nacional», que periódicos como los ya menciona-dos se encargaban de divulgar.

Los más hostiles a toda la política re-formista de Azaña bramaban enfática-mente, ahora contra el Estatuto. Sin nin-guna circunspección explicaban la obra de gobierno que llevaban a cabo los re-publicanos con sentencias del tipo: «des-pués de la guerra religiosa y de la guerra social empezaba la de secesión».

El ya mencionado diputado Royo Vi-llanova, adalid máximo de esta postura, se reafirmaba en sus posiciones en una conferencia que pronunció en el mes de diciembre de 1932, con el Estatuto ya aprobado, que ponían de manifiesto que la belicosidad no se había detenido, y eso había que tener consecuencias ne-fastas para la autonomía de Cataluña, cuando al cabo de pocos meses estos grupos llegaran al poder: «El proble-ma catalán empieza ahora [...]. Y co-mo no se conforman con lo que se les ha dado, piden y pedirán más [...]. Yo tolero el sentimiento catalán, porque es cosa justa y tolerable; pero no tolero la voluntad catalana [...]. Es comodí-sima la postura de estos señores: para la economía somos todos uno; para la política han de entenderse solos [...]. El idioma que están haciendo es artificial. No vale que se afirme que el idioma da rango de nación. El catalán se habla, pero no lo saben escribir, y ahora se en-

248

cuentran con que han de enviar misio-nes por los pueblos para enseñar gramá-tica, sintaxis y ortografía catalana. Por tanto la nación no es el idioma, aunque ellos se empeñen en asegurarlo.» (ABC, 10.12.1932.)

El Estatuto también fue el pretexto para la rebelión militar que estalló en la madrugada del 10 de agosto en Madrid y en Sevilla para derribar al Gobierno de la República. En realidad lo provocó la convergencia de varios factores: la vo-luntad de gobierno de los radicales; los intereses personales del financiero Joan March, perseguido judicialmente por la República, y que más tarde financió el levantamiento de 1936, y la alianza de la oligarquía terrateniente que veía en el Proyecto de reforma agraria que tam-bién se estaba tramitando el fantasma de un auténtico reparto de la propiedad. En Madrid, la insurrección, reducida a una intentona de asalto al Ministerio de la Guerra y en la Casa de Correos, fue sofocada en pocas horas. En Sevilla, donde se encontraba el general Sanjurjo, jefe de la rebelión, esta no fue contro-lada hasta el día siguiente; Sanjurjo in-tentó la huida a Portugal y fue detenido cerca de Huelva. El fracaso de este mo-vimiento insurreccional puso fin súbi-tamente a la campaña de fustigamiento al Gobierno que se sostenía sobre todo desde las páginas de la prensa; también se acabó la oposición a la cámara. Allí, nadie, ni sus simpatizantes, matizaron la condena más rotunda. A partir de aquel momento el aspecto del debate sobre el Estatuto cambió radicalmente, y lo que quedaba por discutir se tramitó con bas-tante celeridad y consenso.

El representante de la Generalidad en Madrid y brillante periodista Josep M. Massip, en el libro República, Sr. Cambó!, nos da una visión muy viva del tránsito parlamentario del Estatuto en Madrid. Al hablar del golpe de Sanjur-

jo no deja de señalar a los cómplices, el plano, los objetivos y los obstáculos que encontró: «Però ara hi ha el poble entre-mig. El poble, senyor general traïdor!

»Aquesta és l’única diferència entre aquella hora de 1923 i aquesta de 1932. L’opinió pública. El pobre general es-panyol ha pensat —curt d’experiència política com és— que la gent dels seus cabarets i dels seus palaus amb escuts d’armes, era l’opinió pública. Després, ferit en el seu orgull de casta, en la se-va altivesa de jerarca, ha pogut con-fondre opinió pública amb les paraules d’una figura republicana —Lerroux— imprudent i desorientadora [...]. O en les d’una altra figura, Melquíades Ál-varez —vaixell fantasma de totes les mars de la política espanyola—, ads-crita ara a la República, a la qual vol-dria salvar amb la seva oratòria apara-tosa i insensata [...]. O en els articles d’un alt intel·lectual, republicà i filòsof, que passa per “personalitat” del règim i que no sap avenir-se que encara no si-gui president de la República a la qual voldria veure alegre de no sé quines ale-gries [...].

»O en els discursos d’un tal Royo Vi llanova o en l’excessiva tolerància del Govern davant de moltes provocacions, o en les creus que les senyores volien lluir per carrers i passeigs, o [...].

»En el que fos. El cas és que en aques ta matinada del 10 d’agost, el coet-senyal del cop d’Estat ha esquinçat la primera claror del dia madrileny. A la mateixa hora, el general espanyol avançava a tota màquina sobre Sevilla.

»Madrid. Sevilla. A Madrid, Goded. A Sevilla, Sanjurjo. A València, Despu-jol. A Còrdova, Villegas. A Barcelona, Barrera. Els d’ahir i els de sempre. La militarada que pensava que aquí no ha-via canviat res [...].

»Apoderar-se, a Madrid, de l’Azaña daltabaix del balcó. Així, simplement.

Detenir els altres ministres. Ordenar a les guarnicions espanyoles des del mi-nisteri. Liquidar el Parlament. Afusellar sobre la marxa, contra les tàpies dels jardins de “El Retiro”, tres ministres i una vintena de diputats —dels quals existeix una llista amb delicades pre-ferències vers alguns diputats catalans: Companys, Gassol, etc. Instaurar una dictadura militar, a base del terror, i ti-rar pel dret.

»Aquest era aproximadament el pro-grama de la “sanjurjada”. Exactament igual que si el país fos una càbila ri-fenya.»

El historiador conservador Joaquín Arraras, afín a los sectores que acabaron destruyendo la República por la fuerza, hacía un análisis pesimista de la situa-ción el día antes del golpe de Sanjurjo y apuntaba, premonitoriamente, un fu-turo bastante negro: «El 9 de agosto la nave del Estatuto, con grandes brechas por las que penetraba el agua, avanza-ba con tal lentitud y con tan serias di-ficultades, que muy pocos creían que pudiera llegar a puerto. Pero su fracaso sería también el del Gobierno, e incluso el de la República, según Azaña. En es-tas circunstancias sólo algo inesperado e imprevisible podía sacar al Gobierno y al Estatuto del proceloso mar en que se hundían.»

El 1932 no solo los sectores más ex-tremos del conservadurismo y del cas-tellanismo, como por ejemplo el que re-presentaba Royo Villanova, fueron los que se opusieron al Estatuto, sino que otras fuerzas más liberales también lo hicieron. Más allá de consideraciones puntuales, en el momento decisivo, y en contradicción con las manifestacio-nes solidarias del último año de la Dic-tadura, el imperialismo cultural y un reaccionarismo unitarista se hicieron presentes en muchos que se tenían por liberales.

249

Los intelectuales, agrupados en gran parte alrededor de la Agrupación al Ser-vicio de la República, influyeron, con honrosas excepciones, contra lo que llamaban «excesos del Estatuto». Los pensadores más relevantes del siglo xx, Miguel de Unamuno y José Ortega y Gasset, de forma genérica el primero y más matizada el segundo, mostraron sus discrepancias respecto al modelo político-social que deseaba impulsar Cataluña con el Estatuto. Sectores de la Federación Universitaria Española, la asociación estudiantil universitaria predominante en Madrid, se manifesta-ron en contra, y animaron a reacciones similares en otras universidades espa-ñolas: Salamanca, León, Sevilla, Zara-goza y Valladolid, donde incluso hubo una huelga de comerciantes. En la Uni-versidad Central de Madrid el «Muera Macià» llenaba las pancartas de los ma-nifestantes. En Zaragoza los disturbios fueron tan graves que el rector llegó a clausurar la Universidad (10.05.1932).

La idea de que la República había de triunfar donde la monarquía había fra-casado era algo asumido por los repu-blicanos, y resolver el litigio histórico de la inserción de Cataluña en España era uno de los objetivos. Ortega, cons-ciente de la realidad del catalanismo, había perdido toda esperanza de solu-ción aceptable y optaba por lo que él definió como la «conllevancia» de Ca-taluña. Lo importante era, como mani-festó en su discurso en las Cortes: «raer del proyecto todos los residuos que en él quedan de equívocos con respecto a la soberanía».

Influenciados por el prestigio de per-sonas como las mencionadas, pero tam-bién por la demagogia más acérrima, liceos, peñas y clubes se constituyeron en grupos de presión y transmisores del anticatalanismo autonomista. En junio de 1932 el Ateneo de Madrid organizó

un ciclo de conferencias en el que par-ticipó Pere Coromines, cuyo discurso, obviamente favorable al Estatuto y muy respetuoso en las formas, tuvo poco eco en la prensa madrileña, y pocos días después fue recogido por el semanario barcelonés La Rambla (06.06.1932). En un ciclo similar organizado por el Liceo Andaluz de Madrid fue donde, el 7 de mayo de 1932, Unamuno pronunció la célebre conferencia contra la autono-mía catalana: «Hay que defender a los mismos catalanes contra su error, acla-rándoles la conciencia, aunque sea vio-lentándoles. Hay que salvar el alma de cada uno y de todos los que gritan “Nos altres sols” [sic] [se refiere al periódi-co], porque el día que se queden solos ya no serán nadie.» Poco después, en unas declaraciones a Elma Mann Mahlan, corresponsal en Madrid del periódico La Gaceta de Colonia (reproducidas en ABC, 02.06.1932), era muy explícito respecto a su posición sobre los estatu-tos, a pesar de que reconocía a Cataluña y al catalán algo que nunca aceptó a los vascos; decía: «La Constitución, que es un papel, no tiene valor y algún día se reformará. Lo mismo ocurrirá con el Es-tatuto. Su concesión será el principio de las grandes batallas. Lo prudente sería no concederlo. Tal como se plantea el problema del Estatuto puede dar lugar a algo trágico, y es que en una parte de España estén sometidos los españoles a una doble ciudadanía. Soy contrario a la enseñanza bilingüe, porque no se puede exigir de ningún español que, aparte del castellano, aprenda los dialectos de ca-da región... Ni con el vascuence ni con el catalán se pueden pensar cosas de ele-vado sentido. El catalán tuvo literatos, cronistas, poetas maravillosos: pero esto se perdió en el siglo xvi y la lengua ha estado muerta cuatro siglos hasta que en el principio del pasado un grupo de en-tusiastas empezó a prestarle vida.»

El escritor Ramiro de Maeztu, que en aquella etapa era monárquico, res-pondió al discurso de Azaña cuando se había referido a que «los reyes no hicieron más que aprovecharse de los valores del genio español para ocupar una página...», palabras con las que Azaña quería resguardar el orgullo na-cional desde un punto de vista repu-blicano.

El viejo político reformista Melquía-des Álvarez realizó una áspera y docta campaña por todo el país contra el Es-tatuto, y contra el Gobierno de la Re-pública que lo impulsaba.

Miguel Maura, que había formado parte del primer Gobierno provisional de la República, en un mitin en Valen-cia (24.07.1932) exclamaba: «¡Muera el Estatuto!» y todavía «El Estatuto se da a un partido separatista y no a Catalu-ña. Hay que defender a los españoles no catalanes que viven en Cataluña.»

La reacción a los ataques se produjo con muchos matices. El periodista Artu-ro Mori, que en aquel momento era res-ponsable de la sección «Run-run» de El Liberal, publicaba unas crónicas breves, agudas y muy entretenidas, en que reco-gía sucesos políticos y de actualidad. En la recopilación de crónicas parlamenta-rias que publicó, reunió y analizó todos los debates parlamentarios de las Cortes republicanas; entendía que el Estatuto era uno de los retos que la República tenía que resolver, pero mostraba razo-nados escrúpulos, explicables desde una óptica externa, al ver a la Liga, respec-to a cuya actuación, en la época de la monarquía, mantuvo una visión críti-ca, en defensa del Estatuto: «Ésta no es una cuestión entre Cataluña y Castilla; no es el antiguo pleito de El Imparcial contra La Veu [el periódico de la Lliga]. Era algo de mayor altura. Una norma de libertad, una postura reivindicadora de la España republicana.

250

»Por eso cada vez que llegaba a no-sotros la noticia de que el viejo regio-nalismo catalán, cómplice de todos los contubernios reaccionarios, pretendía erigirse poco menos que en el emblema burgués del Estatuto, se nos ponían de punta los pelillos de la muñeca.

»Ésta era una cuestión suscitada por el espíritu de la República, una ansia liberadora de Cataluña, un brote loza-no de federalismo que se manifestaba al compás de esta nueva España aco-gedora y democrática. Por lo cual no nos explicábamos qué clase de entu-siasmo era el de la “Lliga”, recién sali-da del fracaso monárquico y metida en el jazz band, mejor, murga estatutista [...]. Aquel regionalismo de la Lliga, el verdadero separatismo catalán, cleri-cal, plutocrático, fomentador del odio de clases, actor funesto en muchas cul-minaciones políticas, oscilante entre la Monarquía y la República, visitador de palacio e inflador de cortesanismos a úl-tima hora, no representaba más que los apetitos de un partido, cuyos hombres preclaros han amasado con él su pode-río y su fortuna.

»Ésta no es una burocracia naciente en donde asentar una segunda sobera-nía industrial y teocrática, sino un pro-blema de liberalismo intensivo que no estaba ni podía estar en el corazón de los “resucitados” de la “Lliga”, gober-nantes con representación personal en el último Gabinete de la monarquía y so-lidarizados con los violentos ataques al régimen que aquella representación lan-zaba audazmente en conferencias y de-claraciones políticas, como si la Repú-blica hubiera sido un capricho de diez o doce señores en combinación con la Guardia Civil.»

Bajo la influencia de la campaña pe-riodística, también organismos e insti-tuciones de todo tipo presionaban a las Cortes, ante el inicio inminente del de-

bate y hasta finales de julio. Se recibie-ron peticiones a favor de la Agrupación Guipuzcoana de Estudiantes Vascos, La Sociedad de Estudios Vascos, que más adelante desempeñó un importante pa-pel en la elaboración de aquel Estatu-to; la Colonia Catalana de Paraguay, la Asamblea de Ayuntamientos Catala-nes, el Ayuntamiento gijonés, el Partido Republicano Federal de Jaén, el Cen-tro Republicano Español de Rosario de Santa Fe y el Partido Socialista Republi-cano de Sevilla, así como del Colegio de Abogados de Barcelona, que acto segui-do se puso a trabajar en el vocabulario judicial catalán.

El ambiente favorable al Estatuto era animado desde Cataluña. Participaban de él la histórica agrupación Unió Ca-talanista, que en sus horas más bajas hallaba en el Estatuto un elemento de lucha unificador entre las fuerzas cata-lanas; i la activa y radical Palestra. El Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI) orga-nizaba manifestaciones de protesta en la calle por los continuos recortes sufridos por el Estatuto.

En Barcelona, el Ateneu estaba inmer-so en el cambio de presidencia de Ferran de Sagarra, catalanista e incuestionable hombre de letras, atrapado biológica y conceptualmente en una Cataluña que ya no existía, por Lluís Nicolau i d’Olwer, relevo que ponía de manifiesto la voluntad de los elementos directores del Ateneu Barcelonès de buscar mayor sintonía de la institución con la coyuntu-ra política del momento. Se movilizó in-ternamente en el activismo de sus peñas. En el seno del Ateneu, una de las más ac-tivas era la llamada Penya d’Esquerres, que constituía una auténtica redacción paralela al semanario L’Opinió y reunía a personas como los políticos Lluhí i Va-llescà o J. Xirau, implicados en el proce-so estatutario. Había peñas de comunis-

tas disidentes, como Joaquim Maurín, y un grupo de antiestalinistas. También estaba la peña de la derecha republica-na, desligada del hecho republicano, con personas como el propio presidente sa-liente, o la de republicanos catalanistas como Manuel Carrasco i Formiguera, que perdían su espacio y se mostraban críticos con todo menos con el catalanis-mo católico. Y también había, a pesar de que estaba muy silenciado en aquel momento, el frente de los ultraconserva-dores españolistas. En todo caso, el de-bate que mantenían era sobre el modelo político-social a partir del Estatuto; se mantenía en la elitista dinámica interna de las élites y, como entidad, trascendía poco al exterior.

En el ámbito obrerista no hay que ol-vidar que, diez días antes de la apertu-ra de las Cortes, como una señal sinto-mática, había empezado la huelga de la Telefónica, dirigida por la CNT, que suponía el final de la tregua concedida por la poderosa organización obrera al Gobierno republicano. El tono general, con las pertinentes matizaciones men-cionadas, había sido el de dar apoyo al Estatuto de Núria en el momento del plebiscito; ahora, los rifirrafes parla-mentarios no eran de su incumbencia.

Entretanto, en Cataluña se goberna-ba. Para fortalecer las instituciones res-tauradas gracias al pacto y el compro-miso entre el Gobierno provisional de la República y el Gobierno catalán, en abril de 1931, y en espera de la apro-bación de la Constitución, primero, y del Estatuto, después, la Generalidad encargó al jurista Francesc Maspons i Anglasell un dictamen que dejara claras sus facultades y su capacidad de gober-nar. Maspons, que perteneció al comité asesor de las minorías nacionales de la Sociedad de Naciones (1931), partiendo de la proclamación de la República Ca-talana el 14 de abril de 1931, estudia-

251

ba, desde un punto de vista estrictamen-te jurídico, las transacciones realizadas con posterioridad e insistía en la sobe-ranía de Cataluña. Fèlix Cucurull, en La defensa de l’Estatuto d’Autonomía de Catalunya, destaca del dictamen de Maspons: «Catalunya ja torna a existir, de dret, com Estat sobirà, es recolza, d’una manera especial, en l’Avis Con-sultif i en la jurisprudència sentada pel Tribunal de Justícia de L’Haia, en dife-rents aspectes del Tractat de Versalles, en el canvi de nom de l’Estat dels Servis, Croates i Eslovens pel de Iugoslàvia, en l’evolució dels plets nacionals de Polò-nia, Bohèmia, Moràvia i dels Estats Bàl-tics i, amb una atenció especial, en els casos d’Irlanda i d’Islàndia, “les dues posicions estatals que hi ha avui a Eu-ropa més semblants a la de Catalunya”. També examinava la Constitució federal d’Alemanya i la de Suïssa.»

El dictamen de Maspons, que era, ob-viamente, discutible, como así lo fue pa-ra otros juristas, insistía en la base jurí-dica de la soberanía catalana. Sobre este tema escribió mucho al semanario Claris (1932), que él mismo creó para comen-tar, con otros juristas y gente de opinión, la discusión del Estatuto en las Cortes de la República. Y posteriormente escribió varios libros que reflejaban el desengaño de su autor por el texto aprobado.

La revisión de la hemeroteca de los años treinta recuerda demasiado pun-tualmente la del quiosco más reciente, que ha hecho revivir los tics más atávi-cos del anticatalanismo.

LaprensaanteelEstatuto

A principios de la década de los años treinta, Barcelona acababa de superar el millón de habitantes y Madrid esta-ba a punto de hacerlo, y así doblaba su población del año 1900. Los nuevos

medios de comunicación y entreteni-miento seguían el espectacular despegue iniciado en la anterior década, y contri-buían decisivamente a acortar las dis-tancias y a difundir mitos, imágenes y símbolos universales, en algunos casos manifiestamente contrarios a la mentali-dad tradicional: el cine soviético y el ho-llywoodiense, el avión y el automóvil, el metro y la radio, el boxeo y el fútbol.

A la propaganda política de estos años se añadía un nuevo medio: la ra-dio. Este medio de comunicación social había iniciado su funcionamiento en Es-paña el 14 de noviembre de 1924, cuan-do Radio Barcelona empezó en emitir de forma regular. En el año siguiente emitió, desde Madrid, Unión Radio, que entre 1925 y 1930 creó una cadena de emisoras por todo el Estado e introdu-jo los informativos radiofónicos. La ra-diodifusión se extendió con rapidez. A finales de 1930 había en todo el Estado alrededor de cincuenta mil aparatos de radio que pagaban el correspondiente canon; al cabo de seis años, la cifra se multiplicó por seis. Desgraciadamente se han conservado muy pocos testimo-nios de las elocuciones radiofónicas de aquellos años, pero la radio desempe-ñó un importante papel entre los me-dios de información y propaganda de la época. El día en que simbólicamente se firmó el Estatuto, Unión Radio emi-tió un programa especial desde San Se-bastián, protagonizado por el Estatuto, con la participación de los parlamenta-rios catalanes que se habían desplazado hasta allí.

Sin embargo, la prensa seguía siendo decisiva y desempeñó un importante pa-pel durante la tramitación del Estatuto. Pocos días después de la proclamación de la República, el Gobierno provisional había derogado parcialmente la ante-rior legislación que limitaba la libertad de prensa, y el artículo 34 de la Cons-

titución sancionó una doctrina inequí-vocamente democrática en cuanto a la libertad de imprenta. Esta cuestión se convirtió en un punto de conflicto pa-ra el Gobierno y, debido al radicalismo al que tuvo que enfrentarse, tanto por parte de los monárquicos y la extrema derecha como por parte de la extrema izquierda más intransigentemente revo-lucionaria, a menudo se encontró en la dificultad legal y material de garanti-zar al mismo tiempo el orden público y la libertad de expresión. Ante los con-flictos, el Gobierno a menudo suspen-dió publicaciones. Esta actuación esta-ba avalada por la Ley de defensa de la República, aprobada el 20 de octubre de 1931, incorporada a la Constitución por una disposición transitoria, hasta que las Cortes la derogasen. Afectó a muchos periódicos intolerantes con el nuevo régimen. Tipificaba los actos de agresión a la República: «la difusión de noticias que puedan quebrantar el cré-dito o perturbar la paz o el orden pú-blico [...] toda acción o expresión que redunde en menosprecio de las Institu-ciones u organismos del Estado [...] y la apología del régimen monárquico o de las personas en que se pretenda vincular su representación». El propio Gobierno que la había impulsado tenía sus dudas sobre la compatibilidad de los principios democráticos que defendían y la Ley, pero esta era fruto de la impotencia gu-bernamental para afrontar la creciente hostilidad de la prensa más extremista ante los cambios drásticos, pero «refor-mas» a la postre, que el Gobierno inicia-ba. Las reacciones contra esta política fueron especialmente duras a partir de octubre del 1931, cuando las reformas empezaron a afectar al sector militar y a la cuestión de la relación entre la reli-gión y el Estado, a la vez que empezaban las protestas sindicales por la política sociolaboral. Azaña anotó en su diario

252

(08.01.1932): «En general, no tenemos prensa adicta. Casi todos los periódicos de Madrid son más de la derecha que del Gobierno, y los que son de izquier-da, mejor fuera que no existiesen.»

El reflejo en la prensa madrileña de la campaña parlamentaria del Estatuto apunta a la carencia de un medio con suficiente influencia mediática que reco-giese el sentimiento de la mayoría repu-blicano-socialista en el Gobierno. Esta no tenía medios afines que sostuvieran su prestigio entre el republicanismo y la izquierda más moderada.

En cambio, los tics populistas de los periódicos con más distribución facilita-ron la difusión de la visión más unitaris-ta de España, impregnada de emociones «filiales». El Gobierno se sentía asedia-do, con razón, entre esta y una prensa izquierdista radical en alza. Azaña se quejaba de la acritud de los periódicos ideológicamente más próximos; el 17 de junio anota: «me dijo que Ortega se des-cubriría en un artículo que iba a publi-car en Luz. Ya lo ha publicado. Chorrea mala voluntad contra todos nosotros, y singularmente contra mí». Las críticas que le llegaban de otros sectores, se las tomaba como algo natural: «La campa-ña contra el Estatuto es feroz en algunos periódicos, por ejemplo en El Imparcial [...]. Naturalmente, La Nación, Infor-maciones (de March), ABC, y otros nos atacan furiosamente. Han tomado el es-tribillo de decir que España entera pro-testa contra el Estatuto, y que vamos a desmembrar España.» (Anotaciones de 20.05.1932.)

La incomprensión de la prensa de Ma-drid en lo referente a la política auto-nomista del Gobierno produjo un ais-lamiento mediático de aquel. Entre los rotativos de más difusión, solo Ahora, reconvertido en republicano, se mos-traba receptivo a la línea política del Gobierno Azaña.

El Sol, otro de los periódicos que se habían aferrado rápidamente al repu-blicanismo, mantuvo siempre una polí-tica pendular. Tradicionalmente habían colaborado en sus páginas periodistas y escritores republicanos. El republicanis-mo del periódico era ya un hecho, pero no se podía considerar afín al Gobier-no. Muchos de sus tradicionales cola-boradores, calificados de intelectuales de izquierda, habían abandonado el pe-riódico a principios de 1931: Ortega y Gasset, Azorín, Luis Bello, Ramón Gó-mez de la Serna, Fernando de los Ríos, Luis Bagaría, Américo Castro y Ramón Pérez de Ayala, entre otros. Todos ellos pusieron en marcha una nueva publica-ción, Crisol, que se definía como pro-gresista y republicana; apareció el 4 de abril y a finales del mismo año desapare-ció. Los citados colaboradores, y Ortega en particular, con su actitud beligeran-te, se habían convertido en el símbolo de la movilización de los intelectuales contra la Dictadura y la Corona. A es-ta especie de rebelión de élites se había añadido otro símbolo intelectual de la época, Unamuno. Una vez proclamada la República, Azorín insistió en recla-mar para los intelectuales de izquierdas la paternidad del régimen republicano (El Sol, 4 de junio).

Ortega se distanció muy pronto de los gobernantes republicanos. El motivo no era otro que la política de centroizquier-da del Gobierno. Ortega consideraba que la mayoría gobernante era respon-sable de la trayectoria del Gobierno, que él juzgaba equivocada, y los desautorizó convirtiendo en famosa la expresión: «¡No es esto, no es esto!». La ruptura se formalizó cuando publicó el artículo «Un aldabonazo» (Crisol, 09.09.1931) que al final incluía la famosa frase: «Una cantidad inmensa de españoles que cola-boraron con el advenimiento de la Re-pública con su acción, con su voto o

con lo que es más eficaz que todo esto, con su esperanza, se dicen ahora entre desasosegados y descontentos: “¡No es esto, no es esto!”.

»La República es una cosa. El “radi-calismo” es otra. Si no, al tiempo.»

Él tenía claro que la República ya ha-bía dejado de ser «la República de los intelectuales» que había soñado.

En enero de 1932, Crisol se transfor-mó en Luz; subtitulado «periódico de la República». Este y El Sol compartían el mismo tipo de lectores. Ortega colabo-ró poco en esta nueva publicación, pero cuando lo hizo fue en la línea de dura oposición al Gobierno de Azaña.

A mediados de junio de 1932, Azaña y sus partidarios estaban muy disgusta-dos con la línea que seguía Luz, y con-cretamente con los artículos de Ortega. La prensa opositora al Gobierno situaba tanto El Sol como Luz, en lo que deno-minaba «trust azañista,» pero, en reali-dad, a pesar de que hubo una intentona de compra de ambos periódicos en la que se vieron implicados los ministros de Hacienda y de Gobernación, J. Car-ner y S. Casares Quiroga, que implica-ron capital de Cataluña y de Galicia, nunca acabó de ser así.

Ortega publicó el que sería su último artículo en Luz el 8 de agosto de 1932, en el cual polemizaba con acritud, a pro-pósito del Estatuto de Cataluña, con Luis Bello, quien, como periodista y presiden-te de la Comisión de Estatutos del Con-greso, escribió en dicho periódico una serie de artículos en los que se esforzaba por explicar, e incluso justificar, puntos clave del Estatuto.

Otro de los columnistas habituales de Luz era Azorín. Aquí, sin hacer uso de estilo depurado y minimalista que caracteriza su obra literaria, se esforzó en efectuar una lectura plural de la his-toria de España, huyendo de los tópicos nacionales. En uno de ellos —«Sereni-

253

dad»—, recuperó con convicción y afec-to las reflexiones históricas sobre Cuba del patriarca del federalismo, Francesc Pi i Margall, personaje siempre incó-modo, cabe decirlo, para un sector del nacionalismo catalán.

La prensa declaradamente de dere-chas, obviamente contraria al Gobierno, mantuvo una posición demagógicamen-te militante contra el Estatuto. En este ámbito se circunscribieron periódicos como El Debate, portavoz del catoli-cismo político. Este, con reminiscen-cias carlistas, había mostrado siempre su simpatía por los movimientos regio-nalistas moderados. Se opuso al Estatu-to, pero lo hizo de forma más razonada y menos visceral que otros periódicos derechistas. Se situaban en contra tanto porque el texto que se estaba discutien-do en las Cortes excedía de los límites que consideraba prudentes para mante-ner la unidad de España, como porque, ante la realidad política en Cataluña, la autonomía debía ser administrada por los partidos de izquierda, y concreta-mente ERC, y no la Lliga, más próxima a los postulados católicos. Por razones similares, este periódico defendió más tarde el Estatuto de Estella: «dado el profundo sentir católico de las Vascon-gadas y Navarra [...] cualquier intento sectario, antirreligioso, que prevalezca en la política central, encontrará oposi-ción eficaz en los organismos regionales vascos-navarros».

Entre las publicaciones con más eco destacan ABC y El Imparcial. ABC man-tenía su posición monárquica. Quería demostrar que la monarquía había he-cho filigranas por la concordia y la pros-peridad en Cataluña, y que la República había conllevado todas las calamidades. Insistía en la dependencia del Gobierno del voto de los diputados catalanes. Era implacable en la crítica a los ministros. Hablaba de regionalismo bajo el punto

de vista del tradicionalismo. Solicitaba referéndums a nivel de todo el Estado para rechazar el Estatuto. Y escribía ti-tulares del estilo: «La expulsión del cas-tellano en Cataluña», «De cómo Fran-cia mató en su tierra el catalán», hacía propaganda de: «El mitin monstruo de afirmación española y de impugnación al Estatuto catalán».

Se seguía con atención lo que sucedía en el Parlamento, se aplaudían las ma-niobras obstruccionistas lideradas por el diputado A. Royo Villanova, y los de la «izquierda» —refiriéndose a ERC— eran el blanco de todas las críticas. Di-chas críticas estaban impregnadas de mal gusto y llegaban fácilmente al in-sulto; es el caso del cronista parlamenta-rio del periódico, Wenceslao Fernández Flórez, cuando hacía burla de las refe-rencias al «es que no nos entienden», al cual a menudo recorrían los diputados catalanes ante la incomprensión de que se sentían víctimas por el trato de la cá-mara y la prensa española en general: «Todos decían que eran unos incom-prendidos.

»He concluido por creer que tras la barrera de la pretendida incomprensión de los otros se esconden los tontos, los fatuos, los cursis y los “vivos”.

»Pero ahora manejado en los periódi-cos, en los mítines, en el Parlamento, el mismo aburrido tópico, a propósito de las pretensiones del catalanismo, pienso que será verdad, cuando con tanto ahín-co se repite. Y entonces... ya no hay na-da que hacer. Si nuestras más altas men-talidades, si ciudadanos como Sánchez Román, como Unamuno, como Ortega Gasset; si corporaciones y hombres de estudio no alcanzan a comprender lo que es tan claro para cerebros tan me-diocres como los de la minoría catala-nista: si el país está muy por debajo, en entendederas, del diputado-ruido, del interruptor oficial del partido radical-

socialista (porque hasta ése “ha com-prendido”) y de Ventura Gassol ¿a qué esperamos para subirnos a los árboles?» (ABC, 09.08.1932.)

En esta misma línea voluntaria de ata-que al Estatuto y al catalanismo en ge-neral fueron los escritos del diputado Royo Villanova, del fervoroso líder de Comunión Tradicionalista, Víctor Pra-dera, y del cronista antes mencionado que se reproducen más adelante.

De todos los periódicos, el más faná-tico y belicoso contra Cataluña y lo que denominaba «separatismo catalán» era El Imparcial, que bramaba a favor de la «Cataluña española». No se hacía ninguna otra interpretación del Estatuto que no fuera la de un ataque a España. Las furibundas críticas al Estatuto y a los catalanes que lo promovían se ini-ciaron mucho antes de la tramitación parlamentaria, pero ya se ha insistido en que la sombra del Estatuto hacía tiempo que planeaba sobre el debate político español. Todo el argumento se circuns-cribía a una afirmación muy simplista: «El Estatuto “tal como viene”, no nos hagamos ilusiones, es la independencia de Cataluña a costa de Castilla, y en plazo no lejano la desmembración del territorio nacional. Seguirán sus ejem-plos los vascos —¡naturalmente!—, los gallegos, los valencianos, y España, a imitación de Austria-Hungría, quedará reducida a unos terrones en el centro de la Península.» Las referencias imperia-les son suficientemente explícitas por sí mismas y no necesitan más comentario. El objetivo repetido hasta la saciedad era defender la «unidad de España», pero también había espacio para unos despectivos: «Que les concedan la in-dependencia», en el sentido de que ya verían como fracasarían y volverían a casa con el rabo entre piernas.

La prensa catalana, particularmente la barcelonesa, encaró el proceso esta-

254

tutario de forma muy distinta. Su voz unánime fue de defensa del Estatuto. El debate se siguió religiosamente; se estu-vo al quite de los recortes y, a menudo, se expresó el desencanto de una socie-dad que se sentía estafada.

Uno de los periódicos más leídos del momento, El Diluvio, es representativo de las pautas que siguió gran parte de la prensa: información esmerada de la marcha de los debates parlamentarios, opiniones de los diputados, comentarios sobre cuestiones puntuales, información sobre las campañas adversas y los co-mentarios críticos de la prensa españo-la... Unas pautas similares encontramos en La Publicitat, el periódico de Acció Catalana, considerado uno de los más bien escritos de todo el Estado, en La Humanitat, de Lluís Companys, etc.

L’Opinió era la poderosa tribuna de prensa de J. Lluhí y de Antoni Xirau, que se consideraban con derechos de paternidad sobre ERC. En el período en que nos situamos, el problema central de la política catalana era la solución de la cuestión nacional. Pero según los «lluhins», el problema nacional de Ca-taluña no era el único; era, obviamente, una cuestión importante que había que resolver lo antes posible, y de la mejor forma y más duradera, tanto para dar satisfacción a un deseo ampliamente expresado por los catalanes, como para estabilizar la cuestión política y poder abordar otros problemas, también im-portantes. Sus dos hombres clave esta-ban en Madrid para defender el Estatu-to; ellos se apartaban rotundamente del nacionalismo hipersensible y patriotero de otros pequeños grupos. Considera-ban que las actitudes extremistas eran contraproducentes, y eran partidarios de mantener un entendimiento con los republicanos españoles; esta solidari-dad hispánica se limitaba a las izquier-das, y particularmente a la España que

representa Azaña, y excluía cualquier posibilidad de entendimiento con unas derechas tradicionalmente anticata-lanas. Rechazaban de pleno la opción se paratista; como manifestaron en las Cortes: «éramos partidarios, y lo so-mos, de la solución española, dentro de España, del problema catalán». (DSCC, 09.06.1932.)

El optimismo de L’Opinió, en cuanto a la suerte del Estatuto, se mantuvo in-cluso en los momentos más críticos.

La soberanía era una cuestión que preocupaba también al periodista polí-tico Agustí Calvet, conocido como Ga-ziel. Este, con un agudo autocriticismo, dejaba constancia en unos interesantes artículos en La Vanguardia, entonces republicana, que el Parlamento era el único depositario de la soberanía, y del reto que el Estatuto suponía para Cata-luña y para la República española.

Con todas las matizaciones que se precisan, esta era la línea general de las publicaciones, pero a menudo también había voces discordantes. En este senti-do, La Veu de Catalunya, portavoz de la Lliga, mantuvo las formas en la defensa del Estatuto, en la que se había compro-metido, pero fue muy crítica con Macià, al que Duran i Ventosa tachó de traidor (29.07.1932).

En lo referente al obrerismo, tan im-portante en Cataluña, el Estatuto de Núria, tal como se plebiscitó, tenía el visto bueno de la mayor parte de las fuerzas obreras catalanas. Josep Termes, en L’obrerisme catalanista. La Repúbli-ca Catalana, l’Estatut del 1932 i el mo-viment obrer, nos ofrece una detallada descripción del pensamiento y las ideas de los partidos y sindicatos obreros ca-talanes, respecto a Cataluña y sus dere-chos de autogobierno. Analiza de forma sistemática la decisión que un obrerismo variado, y a veces contradictorio, como el catalán, tomó respecto a la República

y al Estatuto de Cataluña. En palabras del historiador Josep Termes: «L’època és de radicalisme obrer i en general s’observa un procés de bolxevització de totes les forces polítiques (amb la clara excepció de la USC), i inclús al si de la CNT hi apareix un faisme que és etique-tat pels seus contraris i per ells mateixos d’anarcobolxevisme. L’esquerranisme de tots ells és molt doctrinari, excepte el de la FAI, que juga al putchisme revolu-cionari creient comptar amb la gran fo-rça de la CNT. Uns parlen de revolució obrera, d’altres de revolució socialista, altres de revolució democràtica impul-sada pels obrers; només la USC es limita a parlar d’una “democràcia avançada”. Tots ells fan una correlació mecànica entre obrers i partit de classe obrera, quan qui realment rebrà els vots de la classe obrera és ERC.»

Solidaridad Obrera, El Luchador, Tie-rra y Libertad..., por la parte anarquista; Tribuna Socialista y La Internacional, por el PSOE y la UGT, respectivamente. La USC, que se dirigía genéricamente a los trabajadores, los intelectuales, los técnicos, así como a los campesinos, y no exclusivamente a los «obreros», co-mo los anteriores, se expresaba en Justi-cia Social; el Bloc Obrer i Camperol y la izquierda comunista, desde una multipli-cidad de pequeñas publicaciones. Todos coincidieron en la intensidad discursi-va que mantuvieron durante el período de elaboración del Estatuto de Núria y la campaña que precedió al plebiscito sobre la soberanía, la autonomía y sus repercusiones sobre el obrerismo. Los análisis a menudo son muy simples y, a veces, sectarios; tras las discrepancias con las políticas y las ansias revoluciona-rias, se percibe un catalanismo obrero y la consideración del derecho al autogo-bierno, sin desinteresarse por el destino de los demás pueblos, ya sea de dentro o de fuera de la península Ibérica. En

255

cambio, el debate parlamentario, que fue visto como un regateo político, des-pertó poco interés en la prensa portavoz de los distintos grupos.

Lasátiraenlaprensa

La sátira político-social tenía una lar-ga tradición en la prensa catalana.

Secuencia de viñetas dibujadas por Ernest Guasp y por Apa, seudónimo del caricaturista político Feliu Elias. Las vi-ñetas recrean el clima y los sentimientos generados entorno al Estatuto duran-te su tramitación en las Cortes. Fueron publicadas en Mirador, semanario fun-dado en 1929 por Amadeu Hurtado, exponente de un mundo intelectual y culto, y en El Diluvio, periódico repu-blicano independiente fundado en 1879, muy interesado por la política munici-pal barcelonesa, que fue uno de los más vendidos de Cataluña.

LaprensayelEstatuto

El año 1932 fue de una intensa acti-vidad en las Cortes, que era objeto de atención de la prensa. Todos los días los cronistas parlamentarios informaban a los lectores de lo que se había tratado en el Congreso y del transcurso de los debates.

Durante la tramitación del Estatuto aparecieron diariamente noticias y co-mentarios sobre el Proyecto de ley. El tema interesaba a todo el mundo, pero el tratamiento era distinto. En general, la prensa de Madrid hacía la crónica de las sesiones y tomaba posiciones ideo-lógicas, con artículos de fondos que avalaban la posición de cada periódico. En los rotativos de Barcelona, el centro de atención era el alcance de las mo-dificaciones realizadas en el proyecto

inicial y las limitaciones que podían asumirse.

De hecho, en la prensa se produjo un debate paralelo al del Congreso, que a menudo era más crudo que aquel por la ausencia de formas y por la utilización de un vocabulario más desinhibido.

V.ElEstatutoqueseconsiguió

LaaprobacióndelEstatuto

El Estatuto fue aprobado por las Cor-tes el 9 de septiembre de 1932 y fue promulgado por el presidente de la República, Niceto Alcalá Zamora, el día 15 del mismo mes. El 5 de octubre de 1932 el Consejo de la Generalidad declaraba oficial el texto que apareció publicado en el Butlletí de la Genera-litat de Catalunya el 15 de octubre del mismo año.

Finalmente, cerrando simbólicamente el proceso estatutario abierto un año y medio antes, el 25 de octubre se disol-vió la Diputación Provisional de la Ge-neralidad y se convocaron las primeras elecciones al Parlamento de Cataluña, que se tenían que celebrar el 20 de no-viembre de 1932.

El análisis comparativo entre el texto plebiscitado en 1931 y el otorgado por las Cortes en 1932 pone de manifiesto múltiples modificaciones. El del 1931 contenía un prefacio en que se expo-nían una serie de principios generales que no figuran en el articulado del texto de 1932. Estos principios se referían al nuevo modelo de estructuración del Es-tado, a la transformación de la escuela primaria según las nuevas corrientes im-plantadas en los países más avanzados, a la supresión del servicio militar y a la lucha por la paz.

En el texto de Núria, el título I (art. 1 a 9) se refería a las cuestiones gene-rales, como el territorio, la lengua y la ciudadanía. El título II (art. 10 a 13) delimitaba las atribuciones y las compe-tencias de los gobiernos de la República y la Generalidad. El título III (art. 14 a 18) mencionaba los distintos órganos que integraban la Generalidad. El título IV (art. 19 a 26) trataba de la hacien-da. El título V (art. 27 y 28) se refería a los conflictos de jurisdicción entre el Gobierno del Estado y el autonómico. El título VI (art. 29 a 38) mencionaba las garantías de los ciudadanos. El título VII (art. 39 a 46) estaba dedicado a la adaptación de servicios y, por último, el título VIII (art. 47 a 52), se refería al régimen transitorio.

El Estatuto aprobado en Madrid en el año 1932 constaba de dieciocho ar-tículos distribuidos en cinco títulos. El título I (art. 1 a 4) se refería, como el de Núria, a las cuestiones generales, co-mo la naturaleza de la autonomía, la cooficialidad del idioma y la vecindad administrativa. El título II (art. 5 a 13) mencionaba las atribuciones de la Gene-ralidad. El título III (art. 14 y 15) hacía mención a los órganos de la Generali-dad. El título IV (art. 16 y 17) trataba de la hacienda y, por último, el V se re-fería a la modificación del Estatuto.

El recorte fue sustancial, pero hay que tener en cuenta que, en el momento en que se redactó el Estatuto de Núria, la Constitución, a la que había que subor-dinar el texto, no solo no estaba apro-bada, sino que ni tan solo estaba redac-tada. Por tanto, el Estatuto aprobado en 1932 ya no incluía los títulos y los artí-culos que se referían a aspectos tratados en la Constitución. Los cambios eran importantes. Se utilizaba el término re-gión autónoma en lugar de Estado, con todo cuanto eso suponía. Quedaba eli-minada la posibilidad de agregación de

256

territorios limítrofes y la de federación entre regiones autónomas. En cuanto a la lengua, el artículo 2 del Estatuto de 1932 rectificaba el artículo 5 del Estatu-to de Núria e instauraba la cooficialidad del catalán y del castellano, en vez de la oficialidad del catalán; se garantizaba la cooficialidad del catalán y el castellano, y la posibilidad de que los ciudadanos pudieran utilizar el primero ante los tri-bunales y en sus comunicaciones con la Administración.

El texto de 1932 sentenciaba la dis-minución de las competencias ejecuti-vas, entre las que se hallaban las de la administración de justicia (en materia de legislación penal, mercantil, social, procesal, la forma de matrimonio, la ordenación de los registros y las hipo-tecas, la propiedad intelectual e indus-trial). También se modificaron las com-petencias relativas al orden público, se disminuyeron los recursos procedentes de los impuestos y se introdujo la fiscali-zación de las finanzas de la Generalidad por parte del Tribunal de Cuentas de la República, entre otros.

Según el texto aprobado por las Cor-tes, era competencia exclusiva del Esta-do todo cuanto se refería a los derechos y deberes constitucionales, a las rela-ciones internacionales, al ejército y la defensa nacional, las relaciones entre la Iglesia y el Estado, la moneda y el siste-ma financiero, el régimen arancelario y los tratados comerciales, las fronteras, la emigración, la inmigración y la polí-tica tributaria.

Al Estado le correspondía la legisla-ción, y la ejecución de todo cuanto se refería a la comunicación, los seguros, la organización de los servicios estable-cidos por la legislación social del Es-tado, y los recursos naturales y el régi-men agropecuario. Este último punto era especialmente delicado. Hacía más de un año los rabasaires se manifesta-

ban reiteradamente para reclamar la in-tervención de la Generalidad, materia en la cual esta no tuvo atribuciones has-ta una vez aprobada la Constitución, y esta cuestión está en la base del conflicto institucional que surgió en el año 1934 entre el Parlamento catalán y el Gobier-no de Madrid.

La legislación exclusiva en materia de derecho civil propio (testamentos, régi-men matrimonial, etc.) correspondía a la Generalidad, y se asumía, como no podía ser de otro modo, el derecho civil catalán. Tanto en este aspecto como en las materias administrativas internas, la autoridad máxima sería el Tribunal de Casación. Esta era una institución fun-damental que se creó en 1934 a partir de una ley del Parlamento de Cataluña que desarrollaba el artículo 12 del Esta-tuto. Ello tiene un gran valor en el sen-tido simbólico de ejercicio del poder. El derecho civil catalán era arcaico y rígi-do por falta de un organismo legislativo propio desde 1714; ahora se podría mo-dernizar en función de la realidad de la sociedad del momento. Fue precisamen-te en este aspecto que en 1934 se dio el conflicto más importante entre la Gene-ralidad y el Gobierno del Estado sobre la Ley de rabassa morta promulgada por el Parlamento de Cataluña, que aca-bó conduciendo al enfrentamiento del 6 de octubre.

En la discusión del Estatuto, la en-señanza (artículo 7 del texto del 1932) fue un elemento clave, y generó una de las polémicas más intensas. En el de Núria fueron considerablemente re-cor tados. En este texto, la Generalidad asu mía competencias exclusivas en este campo. En todas las escuelas primarias la docencia sería en catalán, pero era obligatoria la enseñanza del castella-no. Además, la Generalidad se com-prometía a mantener escuelas prima-rias en lengua castellana, en las cuales

también se enseñaría catalán, en los nú-cleos donde en el trienio anterior hubie-ra habido un número de entre treinta y cuarenta alumnos cuya lengua materna fuera el castellano. En el texto aproba-do por las Cortes, el Estado conserva-ba el control de los centros docentes existentes en Cataluña y la Generalidad tenía la potestad de crear centros pro-pios con sus propios recursos. Surgían así dos sistemas escolares paralelos, pe-ro en este ámbito la Generalidad obtu-vo uno de sus éxitos más notables, que fue referente pedagógico para alum-nos y enseñantes de las generaciones posteriores. El éxito fue especialmente remarcable si tenemos en cuenta que en este campo la Generalidad tuvo que competir no solo con el sistema estatal sino también con las escuelas religiosas que seguían funcionando. En la escue-la primaria, la Generalidad, conscien-te de lo que eso podía significar de ca-ra al futuro, hizo un esfuerzo enorme. Heredaba el legado de la Comisión de Cultura del Ayuntamiento de Barcelona de 1916 y del Patronato Escolar, cuya actuación fecunda e innovadora había sido interrumpida por la dictadura, y creó grupos escolares por toda Catalu-ña. En 1932 se creó el Institut-Escola de la Generalidad como centro experi-mental piloto de la enseñanza media. La competencia con el Estado hizo que este estableciera quince nuevos centros de enseñanza media en Cataluña, tres de los cuales estaban en Barcelona, que hasta aquel momento solo había tenido dos. Sin embargo, no se puede analizar solo desde la simple competencia, sino que es preciso verlo en el marco de la voluntad paralela del Estado republi-cano de escolarizar el país de acuerdo con el laicismo republicano y en un cla-ro enfrentamiento con las órdenes re-ligiosas de enseñanza, a los que hacía la competencia. En este sentido, Azaña

257

defendía el incremento del capítulo de gastos que, como él manifestaba, «era ínfimo» en Cataluña en los años ante-riores a la República.

En el terreno universitario, la polémi-ca que se planteó fue particularmente penosa. Extremistas españolistas y ca-talanistas coincidían en la misma solu-ción: dos universidades. Ello significaba adoptar el modelo que funcionaba en Bélgica, que repugnaba a muchos libera-les, pero tanto por principios como por cuestiones prácticas era rechazado por los gobiernos de la Generalidad y del Estado. Por último se acordó la creación de una nueva institución, la Universidad Autónoma, bilingüe y regida por un pa-tronato nombrado paritariamente por los gobiernos de Madrid y Barcelona. Se garantizaba la convivencia de las cultu-ras catalana y castellana, reconociendo el derecho de alumnos y profesores de utilizar libremente cualquiera de las dos lenguas; se creaba un estatuto interno de la Universidad que permitía modi-ficar los planes de estudios y contratar profesorado ajeno al cuerpo de catedrá-ticos estatales, con la novedad de intro-ducir la participación de los estudiantes en las juntas de profesores.

Los servicios de organización de la justicia, relaciones laborales y orden pú-blico pasaron a depender de la Genera-lidad, a pesar de que el traspaso de los servicios fue muy lento. La Generalidad estaba obligada a mantener en su lugar a los funcionarios que no desearan tras-ladar su puesto de trabajo fuera de Ca-taluña, y la mayor parte se quedó.

La cuestión financiera era el punto clave del Estatuto. Esta fue una cues-tión candente, centro de todas las de-magogias resumidas en el «despojo del patrimonio» del Estado al cual se re-fería insistentemente el ultraconserva-dor Calvo Sotelo. El Estatuto de 1932 redujo considerablemente los ingresos

previstos en el Estatuto de Núria. Este disponía asumir la recaudación de todos los impuestos directos: contribución te-rritorial rústica y urbana, contribución industrial y de comercio, contribución por utilidades, y el impuesto sobre dere-chos reales y transmisión de bienes. En el texto aprobado en 1932 el Estado se limitaba a ceder a la Generalidad la con-tribución territorial rústica y urbana y el impuesto sobre los derechos reales, pero solo le concedía un 20% de las restan-tes contribuciones. Además, el Estado podía revisar unilateralmente el sistema financiero de la Generalidad contando con la mayoría simple de las Cortes.

Las finanzas constituyeron un impor-tante escollo para el funcionamiento de la Generalidad; por no contar con un sistema fiscal propio la hacienda cata-lana había de tener serias dificultades pa ra sobrevivir. Como ha puesto de ma-nifiesto Albert Balcells en Crisis econó-mica y agitación social en Cataluña entre 1930 y 1936, la situación financiera de la Generalidad era crítica y se agravaba por la obsesión de enjugar el déficit en infraestructuras legado por la Dictadu-ra y la inhibición del poder central res-pecto a las obras públicas en Cataluña hasta la formalización de los traspasos. La Generalidad necesitaba emitir deuda pública, pero la capacidad de la banca autóctona catalana era muy limitada y ello aumentó la dependencia financiera de Cataluña respecto al exterior. Esta impotencia financiera era especialmente grave en una época de depresión econó-mica y aumento del paro, con las consi-guientes repercusiones sociales.

El 15 de septiembre de 1932 el pre-sidente de la República, Niceto Alcalá Zamora, firmó en San Sebastián —sim-bólicamente— el Estatuto de Cataluña. Días después el jefe del Consejo, Manuel Azaña, se trasladó a Barcelona, donde fue recibido con gran entusiasmo. En

la alocución que pronunció en la pla-za de la República el 26 de septiembre, dijo: «La República, sin una Cataluña republicana, sería una República clau-dicante y débil, pero Cataluña sin una República liberal como la nuestra, sería mucho menos libre de lo que puede ser, de suerte que están vuestra libertad y la República y la República y las libertades catalanas indisolublemente unidas. Ni una podría existir sin la otra, ni nadie atentaría a la una sin atentar inmedia-tamente a la otra.»

Aprobado el Estatuto, el siguiente pa-so fue la elección y la constitución del Parlamento de Cataluña (el 6 de diciem-bre de 1932) y la votación del Estatuto interior (el 25 de marzo de 1933), que imponía un sistema presidencialista ate-nuado en que el presidente no era elegi-do directamente por el pueblo sino por el Parlamento, el cual era elegido por sufragio universal. En la adopción de este modelo pesó tanto la necesidad de un ejecutivo fuerte en aquellos momen-tos concretos, como el peso popular de la personalidad de Macià. El presidente de la Generalidad tenía doble persona-lidad jurídica: representaba a la auto-ridad del Estado en Cataluña y era el representante del Gobierno autónomo de Cataluña ante los organismos del Es-tado español.

Pese a la fuerte decepción por el re-corte del texto, el Estatuto se convirtió en una herramienta útil, que, con la re-conquista de las instituciones catalanas de gobierno, facultaría una legislación propia, aunque limitada. Pero con la vigencia del Estatuto no finalizaron los tropiezos, ya que la lentitud en el tras-paso de los servicios (en 1938 todavía quedaban servicios por traspasar) y la tacañería en la valoración de los bie-nes y derechos que el Estado cedía a la Generalidad se convirtieron en fuente de conflictos en el seno de la Comisión

258

Mixta del Estatuto, organismo encarga-do de la ejecución de dichos traspasos y de las valoraciones.

La declaración de inconstitucionali-dad de la Ley de contratos de cultivo (junio de 1934), la primera con conte-nido social que promulgó el Parlamento de Cataluña (abril de 1934), agravó to-davía más las ya tensas relaciones.

Después del 6 de octubre, el Estatu-to fue suspendido parcialmente, con la complicidad de los sectores catala-nes más conservadores que se habían opuesto a la Generalidad, y no se res-tauró hasta que se produjo la victoria electoral del Frente Popular (febrero de 1936). Durante la Guerra Civil hubo un período de asunción máxima de las

competencias estatutarias por parte de la Generalidad (1936-1937), pero po-co a poco, sobre todo a partir de 1938, se produjo un recorte de la autonomía catalana.

Con la entrada del ejército franquis-ta en tierras catalanas, una ley (del 5 de abril de 1938) abolió el Estatuto de Cataluña y todos los signos de autono-mía.

EdicionesdelEstatuto

El Diario de Sesiones de las Cortes Constituyentes de la República Españo-la publicaba, en fecha 9 de septiembre de 1932, el Proyecto de estatuto de Ca-

taluña que las Cortes habían aprobado aquel mismo día. La Ley, promulgada en San Sebastián por el presidente de la República el día 15 del mismo mes, apa-recía en el diario de sesiones del 1 de oc-tubre, día en que las Cortes reanudaban sus sesiones tras un paréntesis veraniego excepcionalmente largo. El Consejo de la Generalidad aprobó el texto oficial catalán el día 5 de octubre.

El Estatuto se divulgó con profusión. Aparecieron múltiples ediciones en cata-lán, castellano y bilingües. Se realizaron impresiones ornamentadas y otras más simples, con el objetivo de dar a cono-cer el texto y permitir valorar lo que representaba el régimen de autonomía concedido por la República.

259

AHCB-AF. Josep Maria Sagarra (02.08.1931)

261

The 1932 debate on the statuteTeresa Abelló Güell

262 Prologue

The Statute of 1932 was Catalonia’s first statute of autonomy. Within the context of the Spanish Second Repub-lic, the debate on and transformation of the country’s territorial structure per-fectly exemplified the constant tension between the historic nationalities and the unitary and centralist power of the state. In this sense, the wording of its Statute meant for Catalonia the effective recognition of its territorial autonomy, the definition of its institutions of self-government, and the establishment and distribution of competencies within the new state framework, although the final text does not completely satisfy the as-pirations for self-government expressed by the people of Catalonia in the Statute of Núria.

August 1931 saw the approval by plebiscite, with 99% of votes in favour, of the draft Statute drawn up after the recognition of the right of the Catalan people to choose their own future, as its preamble reflects: “of the right of Cata-lonia, as a people, to self-determination of the restoration of Catalan unity with the proclamation of the Republic, and of the state of law created by the de-crees of 21 April and 9 May of the same year”. Another paragraph of the pream-ble makes clear the concern that lay be-hind the composition of this draft: “the will of Catalonia is not completely ex-pressed in the articles of the Statute, and its enforced limitations come from the concern fervently expressed by public opinion as regards the general structure

of the state, in primary schools, in the army and in the defence of peace.

”Catalonia wants the structure of the Spanish state to enable the federation between all the hispanic peoples, wheth-er established at points in time through individual statutes like our own, or more gradually.” An advanced text that es-tablished a national horizon with regard to the State.

On 9 September 1932, after a fierce campaign reflecting Spanish and anti-Catalan affirmation and a prolonged and heated parliamentary discussion, the Cortes of the Republic finally ap-proved the Statute of 1932, a text sadly far from the initial draft that had been so massively supported in the popular referendum held in Catalonia. Chang-es had affected the co-official standing of Catalan and Castilian instead of the exclusive official status of Catalan; ex-ecutive competencies were cut as were economic resources raised from taxes, amongst others. In spite of these sig-nificant cut-backs, in spite of the disap-pointment and the frustrated hopes, the text was still a useful tool that would restore Catalonia’s parliamentary tra-dition, at least until Franco’s dictator-ship. A text that institutionalised self-government under the definitive name of the “Generalitat de Catalunya” in a legislative power, in the form of the Parliament of Catalonia; an executive power, consisting of the President of the Generalitat at the highest level and the Executive Council; and a judicial power culminating in the Court of Cassation. The list of attributions of the Generali-

tat, unthinkable as they had been to that moment, now included control of edu-cation and health, establishment of Cat-alan as the official language, and ad-ministration and supervision of public order, amongst other competencies of the restored Generalitat.

For Catalonia, political autonomy was the response to a long-held and histori-cally denied national and political re-vindication. That is, the recognition of Catalonia as an existing national reality within the State repaid its debt with a nation that had long demanded a sys-tem of self-government of its own. In fact, this was one of the major and most urgent issues that the newly-proclaimed regime of the Second Spanish Republic had to resolve. It was agreed to solve the Catalan question by recognising its col-lective national rights. However, even after the concession of a regime of self-government to Catalonia, its fit within the State continued to be one of the cen-tral and determinant issues in the exist-ence and political debate of the Govern-ment of the Republic.

The historical context of the Sec-ond Republic (1931-1936) proved to be propicious for this partial recovery of the rights that the Catalans had lost with the promulgation of the 1716 De-cret de Nova Planta (Decree of the New System), after the defeat of the Catalans by the army of Felipe V in 1714 during the War of Succession. From then on, maintaining its desire intact and hand-ing it down from generation to genera-tion, the Catalan people aspired to re-cover its collective freedoms and rights.

263Catalonia was therefore now picking up the threads of its history as a nation.

The book El debat estatutari del 1932 (The 1932 debate on the statute) is a con-cise and prescient review of this whole intense process of gestation, discussion and approval of the new system of in-stitutional relationship between Catalo-nia and the Spanish state, including the strong leadership exercised by political Catalanism, the San Sebastián agreement, the draft statute approved by Catalonia, and the battle fought around the statu-tory text at the Cortes (Spanish parlia-ment) in Madrid. It therefore assumes a broad perspective and tries to convey a global vision and as complete an over-view as possible of the text’s processing and the state of the country in the 1930s. A reflective look back at an agitated and intense period that left its mark on the history of our country.

So much so that the draft statute, the first text approved by its citizens in 1931 before processing by the state, became a benchmark or milestone in the collective national memory. The spirit of that pro-posal, inspired by the sovereign aspira-tions of the citizens of Catalonia, plan

for a bilateral relationship with Spain led by a valient and forward-thinking political class, was very much present during the process of drawing up the new Statute of Catalonia in 2006.

The agreement of 30 September 2005 at the Parliament of Catalonia drew to-gether most of the political forces of the chamber with one common aim: the im-provement of Catalan self-government by responding to the main problems of contemporary Catalan society while up dating the relationship of Catalonia with the Spanish state. This text, this agreement, is the immediate heir of the 1932 text.

Catalonia has national challenges and common needs that must rise above ide-ological, party or personal conflicts. To day, as ever, calls for unity. Unity to overcome shared difficulties. Unity, but not only of political parties in demand-ing what Catalonia needs, but unity as a country. A unity that in fact we have needed throughout our history: when lost, the consequences have been dire. In spite of the implacability of events, in spite of resistence encountered time and time again, the Catalan people have

always survived the blows of history when they have gone forward as one.

Therefore the challenges now facing Catalonia (rolling out the Statute, bet-ter management of migratory flows, in-frastructures and telecommunications etc.) require us all to pull together and pull in the same direction. The defence of the interests of Catalonia needs us all. There is now no turning back: we can face the present and the future as best we can, with the strength and success that unity brings.

This work, El debat estatutari del 1932, is a rigorous and well document-ed piece on the process of drawing up and approval of the Statute of Autono-my of 1932. A book full of interest and quality, a historic review of a complex stage of our recent past, whose influence extends to the present day. But it is also a kind of revindication of the legacy of a time, of the meaning, the spirit and the longing for freedom of the people of Catalonia. The freedom of the people, the freedom of a nation: Catalonia.

Ernest Benach i PascualPresident of the Parliament of Catalonia

264 I.Introduction

On the 9th of September 1932, the par-liament of the Second Spanish Republic approved the Statute of Autonomy of Catalonia, legislation that gave Cata-lonia the status of an “autonomous re-gion within the Spanish state, pursuant to the Constitution of the Republic and this Statute”. The approved text was the result of a long and tense debate held in the Madrid parliament that involved the whole of Spanish society, but finally the Spanish state accepted an aspiration that Catalanism had been explicitly pur-suing for decades.

ThepoliticalleadershipofCatalanism

For years, the Lliga Regionalista (Re-gionalist League), created in 1901, had been an almost hegemonic spokesper-son for Catalanist claims and, in spite of difficulties in obtaining the popular Bar-celona vote, had managed to dominate Catalan political life above any other Catalanist formation. This superiority is illustrated by the fact that, as from 1907, the party took control of insti-tutions such as the governments of the provinces of Barcelona and Girona, the joint municipalities or Mancomunitat de Catalunya as from 1914 and Barcelona City Council as from 1915. The Lliga defended a programme to “nationalise” Catalonia internally, as a prior step to achieving autonomy, and was prepared to take part in Spanish politics, con-

vinced of the power of collaborating in modernising the state.

When the Lliga broke into political life it presented itself as a defender of a supposed multi-class Catalanism, but its conservative nature gradually came to the fore. Between 1917 and 1923 the Lli-ga’s work ranged from autonomous pres-sure, focusing on the government of the Mancomunitat and on the pro-Statute campaign of 1918-1919, and intermit-tent participation in the Spanish govern-ment. The stratagem used insistently by its leaders in referring to the “accidental” nature of this political situation, summed up in Cambó’s slogan in the campaign for the autonomy: “Monarchy? Repub-lic? Catalonia!”, could not conceal that, as from 1917 and given the growing danger of Catalonia being overtaken by anti-monarchist forces, a closer relation-ship was sought with dynastic parties, as shown by the successive entries into government. The severe social crisis in Catalonia at that time accentuated the party’s conservatism and the need to stop the workers’ movement led it to collabo-rate tacitly with Primo de Rivera’s coup d’état. Finally, the passivity of the Lliga’s leaders with regard to the coup, their ac-ceptance of the dictatorship as a lesser evil and, once the dictatorship had fall-en, their defence of the monarchy clearly shown by promoting, with Cambó’s de-cisive involvement, the «Constitutional Centre» (established in Madrid on the 3rd of March 1931) discredited the re-gionalist party in the eyes of the more popular Catalanism and it was stigma-tised as the party of the ruling order.

Primo de Rivera’s coup (1923) had been plotted with the acquiescence of the ruling classes of the agrarian oli-garchy, the industrial bourgeoisie and the crown, who supported him, and it was consummated with the inhibition of broad sectors in society which the system hadn’t been able to integrate. Traditionally, the provisional nature of the coup has been emphasised, an inter-pretation used to explain the support it generated among certain sectors and the apathy, or inhibition, demonstrat-ed by others. But we cannot ignore the fact that «hard-hitting» solutions were widely valued in Europe at that time, where large sectors philosophised on the weakness and ineffectiveness of liberal democrats and denounced the corrup-tion of the system, particularly evident in the Spanish state.

In spite of the fact that, in 1924 and spurred on by the manifest anti-Catalan-ism of Primo de Rivera, the Lliga publi-cised its opposition to the dictatorship, the willingness with which some region-alist sectors had accepted the General’s initial declarations meant that it could no longer regain its lost leadership. Dur-ing the dictatorship, republican political formations, until then highly unstruc-tured and in the minority, had gradually taken on the representative function in the area of Catalanism held previously by the Lliga, and when the monarchy fell these became the viable alternative as leaders in Catalonia’s aspirations for autonomous status.

In 1922 a number of nationalist groups had become established, and the defence

The 1932 debate on the statute

265

of Catalanism passed into the hands of the petit bourgeoisie and more popular sectors. A young sector separated itself from the Lliga and founded Acció Cata-lana (Catalan Action), under the leader-ship of Jaume Bofill i Mates, Antoni Ro-vira i Virgili and Lluís Nicolau i d’Olwer. In the same year of 1922, Francesc Ma-cià created the separatist militarised or-ganisation called Estat Català (Catalan State), whose programme included the possible federation of Hispanic peoples, something that would be echoed some years later in a preliminary draft for the statute drawn up in Núria. In the coun-tryside, the old Federació d’Obrers Agrí-coles de Catalunya (Federation of Agri-cultural Workers of Catalonia) became the agricultural union Unió de Rabas-saires, under the influence of Lluís Com-panys and, later on, the political party Esquerra Republicana de Catalunya or ERC. In 1923 Rafael Campalans and Manuel Serra i Moret rejected the cen-tralism of the Spanish socialist party, the PSOE, and founded the Unió Socialista de Catalunya.

The dictatorship encouraged a gener-alised climate of hostility towards and disparagement of the monarchy. At the time when the republican regime was taking its dying breath, it was felt neces-sary to make a huge pact between com-mon forces and prepare a left-of-centre alternative containing elements of the Catalanist and worker movements. The proposals for organising the left were diverse and they were led, from dispa-rate positions, by people such as Rovi-ra i Virgili, Companys, Domingo, and Macià from abroad. Two approaches were initially taken: that led by Rovi-ra i Virgili, more centrist, and that of the group L’Opinió, to which the more worker-based sectors belonged. Rovi-ra and a group of militants left Acció Catalana at the start of 1930 due to the

movement’s lack of definition regard-ing republicanism, founding Acció Re-publicana de Catalunya. For its part, the group that had formed around the newspaper L’Opinió supported an un-derstanding between the different Cat-alanist sectors and the workers’ move-ment, taking shape in the publication of the Manifesto of Republican Intel-ligence in March 1930. This was a step forward in the search for a convergent path but it did not manage to go be-yond simple coordination committees. At the same time as these proposals we should also note the presence of work-ers’ parties and groups that wished to reinforce themselves by reaffirming their identity, with the Bloc Obrer i Campe-rol (BOC) emerging from the fusion of these groups.

A last force was set up in 1931, just one month before the municipal elec-tions in April. The social left and Cata-lanism, seeing that the time had come to deal the final blow to the monarchy and convinced of the incapacity of the latter and of its supporters to solve the Cata-lan problem, united the republican and autonomous struggle in the Conferèn cia d’Esquerres Catalanes (Conference of Catalan Left), which took place in Sants (from the 17th to the 19th of March 1931). From this arose the party known as Esquerra Republicana de Catalu nya (ERC), bringing together the Partit Re-publicà Català, the Estat Català, the group from L’Opinió and the independ-ent sectors of Catalanist republicanism. The following month the ERC, with the workers’ and trades peoples’ vote, won the municipal elections in Catalonia, leading to the proclamation of the Sec-ond Republic. On the rebound, the new party took over Catalonia and leader-ship of the autonomous process, which culminated in the approval of the Stat-ute in 1932.

PrecedentstotheStatute

Throughout its history, political Cat-alanism had made several attempts to concretise autonomous power but this did not materialise until 1919, when the members of the Mancomunitat de Cata-lunya and the Catalan members of the Spanish parliament approved a draft statute of autonomy, which had the sup-port of the Catalan municipalities but was never even debated in the Spanish parliament.

However, this was not the first pro-gramme of government that had been drawn up. Already in 1883 the federal republicans, the first to promote politi-cal Catalanism, had produced a draft constitution for a Catalan state and, in 1892, the Unió Catalanista approved some guidelines for a Catalan region-al constitution, known as the Manre-sa Guidelines, which are still a point of reference in the history of Catalan-ism. As from 1901, when the dynastic parties were finally displaced from the constituency of Barcelona by the Lliga Regionalista and the republicans, the issue of autonomy gained strength and the Mancomunitat, set up in 1914 as a consequence of the decree brought by the Dato government, authorising the provincial governments of the regions to jointly govern themselves for admin-istrative purposes, did not satisfy any-one’s autonomous aspirations.

The struggle for autonomy in Catalo-nia was taken up again in 1918. From November in this year until February 1919, the campaign for autonomy was very intense and Spain experienced “the Catalan problem” with a lot of vehemence. The historical and political conditions of the time helped. This ac-tion occurred within the context of the signing of the armistice that put an end to war in Europe, as well as the out-

266

break of national claims, encouraged by the proclamation of Wilson’s Fourteen Points. In short, it occurred in the midst of the collapse of central empires (Rus-sia, Germany and Austria-Hungary) that were undergoing their respective revolutions, the resurgence of irreden-tist nationalities and the blossoming of the soviet regime. There was a series of factors that helped Spanish republican-ism, on the one hand, to approach the nationalism of the left-wing (republic by definition) and the workers’ movements on the other hand, which in Catalonia were the alternative to the monarchic regime.

On the 10th of November, one day before the armistice was signed, the re-publican leader Francesc Layret gave a speech summarising the attitude of the Partit Republicà Català. His speech had a lot in common with the state of affairs that, one year later, led to autonomy in Catalonia within the framework of the Second Republic. Layret proposed the nationalist and democratic ideal, which he claimed for the left, and he presented himself as federalist and not a separa-tist. The workers’ newspaper La Lucha printed the speech: “When I talk of rec-ognising Catalan nationality I refer to its full and absolute political, economic and administrative recognition within the Spanish federal Republic. [...] the problem of Catalonia can only be re-solved in times of revolution or in times of international commotion. This is an-other reason that accredits our intensely revolutionary nature.”

Under these circumstances, the Lliga once again tried to channel Catalanism and attempted to obtain some degree of autonomy for Catalonia. At the same time it also wished to stop the Catalan-ist left, represented by the Partit Re-publicà Català of Francesc Layret and Marcel·lí Domingo, from monopolising

the movement and it tried to separate any possible coincidence of left-wing Catalanism from the workers’ move-ment. The Lliga hovered between the hope of reaching an agreement with a parliament that was always tempera-mental and the strategic need not to re-fuse the sovereignty of Catalonia and to move towards republicanism, although it considered this not to be very Cat-alanist. After the failure of the Mau-ra-Cambó government, and due to the Lliga’s desire for the government to become hegemonic, it moved back to-wards Catalan politics and focused on the draft statute mentioned previously, making use of the power held by the Mancomunitat. This initiative was also defended by left-wing republicans and nationalists and it is within this context that Francesc Cambó and Marcel·lí Do-mingo intervened in the Spanish parlia-ment in favour of autonomy. The Man-comunitat council gave the head of the government, García Prieto, its guide-lines for autonomy in Catalonia, drawn up by a mixed committee of members of parliament and councillors. The argu-ments concerning this Catalan request resulted in the fall of the government and the replacement of García Prieto with Romanones. The project was re-fused by the Spanish parliament, which led to the departure of all Catalan mem bers of parliament. In a climate of maximum political tension, Romanones asked an extra-parliamentary commit-tee to draw up a new bill for the auton-omy of Catalonia while, for its part, the assembly of the Mancomunitat drew up its own Statute. This was approved by the Mancomunitat (on the 25th of Jan-uary 1919) with the immediate back-ing of the assembly of municipalities of Catalonia. The two projects were in-comparable: that of the Mancomunitat spoke of autonomy while the govern-

ment’s bill spoke of decentralisation. Discussions on both projects reached an impasse before they were presented to the Spanish parliament, while in Cata-lonia the republican-autonomist under-standing started to waver due to social struggles, particularly bloody in Barce-lona. These got worse in the following years, culminating, with the presence of “pistolerisme”, in the severest class battle seen to date in Catalonia, a fun-damental part of the support for Primo de Ribera’s dictatorship.

In spite of the immediate failure of the autonomous project, the collective climate and political conscience that brought about by a whole history of Catalanism efforts were not in vain. During the dictatorship, Catalanism became more radical in its approach, founded new organisations and was resolutely identified with republican-ism and left-of-centre politics. The draft statute drawn up by the Mancomunitat was a point of reference for the Stat-ute of Núria, and the discussion of the draft bill in the republican Spanish par-liament once again considered, with some differences and with other pro-tagonists, the central issue debated in 1918 and 1919.

TheSanSebastiánAgreement

1930 was a year of intense anti-monar-chical activity. The republicans, of all types and from all parts of Spain, at-tempted to present a united front. Fi-nally, a meeting was set up between the various parties at the headquarters of the Unión Republicana in San Sebastián (17th of August 1930).

In spite of the desire and urgent need for restructuring, the Catalan left was still quite disparate at a time when, in the rest of Spain, the new regime was

267

already being agreed. The parties that went to San Sebastián therefore went on their own behalf and not as repre-sentatives of the Catalan left. In addi-tion to the hosts, there was a wide-rang-ing sample of republicans: A. Lerroux from the Partido Republicano Radical; M. Azaña from Acción Republicana; M. Domingo, A. de Albornoz and A. Galarza from the Partido Radical Socia-lista; N. Alcalá Zamora and M. Maura from the Derecha Liberal Republica-na; and S. Casares Quiroga from the Fe deración Repu blicana Gallega. At a personal level, I. Prieto, F. Sánchez Román, F. de los Ríos and J. Ortega y Gasset also took part. From Catalonia came M. Ma llol from Acció Republi-cana de Catalu nya, J. Aiguader from Estat Català and M. Carrasco i For-miguera from Acció Cata lana.

The agreements reached established that the Catalan representatives sup-ported the republican committee chaired by Alcalá Zamora and that, de facto, it was a provisional government of the fu-ture Republic, in exchange for the latter promising to provide a legal solution to the Catalan problem, under the formula of an autonomous statute or constitu-tion, which in the words of J. Aiguader would be “proposed freely by the peo-ple of Catalonia and accepted by the majority of Catalans expressed in a ref-erendum voted by universal suffrage”. Later this referendum would have to be submitted for approval to the Span-ish parliament of the part concerning the sharing out of powers between the Spanish government and the autono-mous government of Catalonia. In spite of the few Catalan parties present, the agreement would be accepted by eve-ryone in the immediate future; it was the symbol of the fact that Catalanism linked its fate with the republicans and, as Aiguader said, “In San Sebastián,

Catalonia showed its revolutionary loy-alty”. Afterwards, in a parliamentary assembly debate on the integral state, it would be repeatedly referred to, both by the lords and by the press.

By the middle of October a revolu-tionary committee had been created in Catalonia that acted in coordination with that of Madrid, on which the so-cialists were also represented. In a tense social climate, full of strikes and revolts, the situation within the left would clar-ify somewhat. Domingo moved defini-tively to Madrid to do politics; Rovira, who saw his plan to create a dominant group fail, reunited with Acció Catala-na, now reconverted to republicanism, and together they founded the Partit Catalanista Republicà (March 1931).

Companys moved towards the group of L’Opinió and, with the aforemen-tioned parties, they went to the Confe-rència d’Esquerres; Macià had returned from exile in February and he brought the Estat Català with him. As we have already mentioned, the ERC arose out of this meeting and this new party, in spite of its extreme youth, had impor-tant men in cities and counties and, par-ticularly the charisma of Macià.

This new association of forces cre-ated in Catalonia had little in common with the political group that had gone to San Sebastián but the agreement was accepted by everyone. When the Re-public was proclaimed, the composi-tion of the provisional government that took over on the 14th of April 1931 re-flected the balance of these allied forc-es in the agreement adopted in August 1930: N. Alcalá Zamora presided over the Republic and was a guarantee of moderation, as was M. Maura, broth-er of Gabriel, who had formed part of the last government of the monarchy. Old republicanism was represented by the radicals (Lerroux and Martínez Ba-

rrio) and radical-socialists (Domingo and Albornoz). What was truly new was the presence of the socialists (three ministers: Prieto, Largo Caballero and Fernando de los Ríos) and, expressing what was called “the Jacobean ferment of the new republican wave”, Manuel Azaña, a renowned intellectual who, at that time, was a political unknown. Finally, the desire to include “regional” aspirations within the framework of re-publican freedoms included an explic-itly Catalanist representation, Nicolau i d’Olwer, and the Galician national-ist, Casares Quiroga. The fundamental issues were immediately debated and were included in the parliamentary ac-tivity, whose treatment had been agreed in San Sebastián: agrarian reform, de-fence of the Republic and the impera-tive of nationalist aspirations, which was known under the generic name of “the Catalan issue”.

ThreedaysofCatalanRepublic

At midday on the 14th of April, Com-panys, anticipating the Revolutionary Committee of Madrid, proclaimed the Spanish Republic from the balcony of Barcelona Council. Immediately Macià, followed by other members of his party, went to Sant Jaume square. He came out onto the Council’s balcony, where an improvised republican flag was al-ready flying next to the Catalan one, and with an emotional but strong voice proclaimed the Catalan republic, taking on the role of its leader:

“In the name of the people of Catalo-nia I proclaim the Catalan State, which with all cordiality we shall attempt to integrate within the Federation of Iberi-an Republics, helping them to establish the new regime with all our strength.

268

”From this moment on, the govern-ment of the Catalan republic has been created, which shall meet at the Palau de la Generalitat. Those who shall go to make up the government of Catalonia shall be, from here on, ready to defend the freedoms of our people, to die for them. We hope that you, the Catalan people, would also wish, if necessary and as all of us, to die for Catalonia and for the Republic”.

Macià, seventy-two years of age, started to work with the extraordi-nary vitality he was famous for. News of the proclamation of the Catalan Republic was sent to all the munici-palities in Catalonia, to the republi-can government of Madrid, which had been formed just a few hours after the proclamation of the Catalan Repub-lic, to the embassies, etc. A provisional government was formed and the new positions were appointed. Lluís Com-panys was appointed civil governor and Jaume Aiguader, the new mayor of Barcelona. General Despujol was removed as Field Marshal of Catalonia and was replaced by General Eduardo López Ochoa, an old friend of Macià and a firm republican. In the midst of all this commotion, the Lerroux sup-porter Emiliano Iglesias had occupied the Civil Government, but he was re-moved by Lluís Companys, who pre-sented himself in the company of peo-ple from the CNT, the Estat Català and republican Catalanism.

Things started to change just three days after the Republic had been pro-claimed. In the evening of the 17th three ministers from the new republi-can government arrived in Barcelona to talk to Macià. Right from the start the provisional government wasn’t con-vinced about the Federal Republic that the proclamation of the Catalan State within the Federation of Iberian Re-

publics had suggested. Although admit-ting some prior promises, they consid-ered that the situation was an obstacle to the harmony required in order to consolidate the Republic throughout Spain.

This Madrid delegation was composed of three ministers: Fernando de los Ríos, Marcel·lí Domingo and Lluís Nicolau i d’Olwer, the last two Catalans. After a tense round of negotiations, Macià renounced the Catalan Republic in ex-change for setting up an autonomous Catalan political power, which it was decided to call the Generalitat, recov-ering the historical name of the Cata-lan government, and pending a statute of the autonomy that the government promised to approve. The abandon-ment of the Catalan Republic that re-sulted from this meeting was a prag-matic move in order to help consolidate the faltering Spanish Republic and pro-vided a viable formula for the Catalan government.

II.TheStatuteofNúria

TheprovisionalgovernmentoftheGeneralitat

Until the Constitution was approved and like the rest of the republican insti-tutions, the Generalitat underwent an interim period where the overwhelming desire was for Catalonia’s sovereignty to endure. However, this was achieved by giving ground to a greater or lesser degree, and its sovereignty was jeopard-ised by recognising the Spanish parlia-ment’s desire to rule. In fact, from the time it was set up, the provisional gov-ernment of the Generalitat was broadly autonomous but limited formally by the inexistence of detailed autonomous leg-

islation and forced in political terms to maintain the best possible relations with the government of the Republic. In this period the provisional government of the Republic and that of the Gene ralitat continued to cooperate with each other, supported by the recognition contained in the San Sebastián Agreement. The Generalitat was forced to consolidate, and as quickly as possible, the sover-eign position it had been given for the time being, in order to pressurise the Spanish parliament by means of faits accomplis.

After the 14th of April, the Republic started to work via decrees. On the 21st of the same month, and while the “con-stitutional” parliament was not able to function (namely the parliament with the power to modify the Spanish Con-stitution), the provisional government published a decree that regulated gov-ernment in the various territories. This referred to the general regime affecting the provinces; it mentioned the island cabildos and the Diputación Foral of Navarre; it preserved the powers held by the Basque provinces in the name of economic accord and mentioned the Generalitat de Catalunya, officially rec-ognising the institution. This decree, in addition to restoring the Generalitat, also provisionally established its insti-tutions: the government and assembly of council representatives. Provincial governments disappeared from the Catalan territory and the provisional government had the authority to issue those provisions it believed appropri-ate in order to set up the assembly with representatives from the newly elected councils.

Work started based on this legal foun-dation. The definitive status was not achieved until after the Statute had been approved by the constitutional Spanish parliament. In this interval, Macià accel-

269

erated as much as possible all actions to structure the Generalitat. Not everyone had reacted yet regarding Catalonia or the new regime that Macià was already working on, and this led to numerous frictions. The government of the Gene-ralitat started to govern based on a de-cree of self-organisation published on the 28th of April 1931 [Official Gazette 1 (30.05.1931)], establishing the various bodies that went to make up the gov-ernment. This was drawn up by Ama-deu Hurtado, with the collaboration of Jaume Carner and the president of the courts of Barcelona, Oriol Anguera de Sojo, and the lawyers Martí Esteve and Joan Casanovas were also involved. A le-gal structure was imperative and the text, finished as quickly as possible, was pub-lished on the 28th of April. This haste, and some people’s actions, at times im-pulsive and at times distrustful, meant there were constant quarrels.

Macià notified the Republic’s provi-sional government of the Generalitat’s decree without informing them of its content. The minister for Governance, Miguel Maura, was irritated at the in-clusion of the figure of “ministers” for the Generalitat. Maura, who had a lot of reservations concerning the president of the Generalitat and his actions, pub-licised a note, contained in his memoirs, in which he declared “It matters a great deal to me that it should state, what-ever the names given to themselves by the authorities of Catalonia, that the au-thorities of the Central Power should not be delegated nor surrendered nor given over. The San Sebastián Agree-ment will be complied with literally and, until the Councils of Catalonia have drawn up the draft Statute, until this has been approved in the regional referendum and, lastly, discussed and voted on in the Constitutional Parlia-ment, the Central Power shall not cede

any of the authority it holds”. At this time it was normal for everyone to re-fer to the San Sebastián Agreement, but everyone did so with their own particu-lar interpretation. Macià, for his part, was offended by Maura’s tone and he defended himself with the promise giv-en by the ministers from the Republic’s provincial government in the meeting that had ended the brief Catalan Repub-lic. Once again it was necessary to rec-oncile both governments and, on this occasion, the person in charge of han-dling, on behalf of Macià, a compromise with the provisional government was A. Hurtado, who went to Madrid. Finally, and with the crucial intervention of Aza-ña, the decree of the 28th of April was approved by the Council of Ministers. This decree established the composition of the Generalitat: a provisional govern-ment or council made up of the presi-dent and his ministers or councillors; an assembly of representatives from the municipalities, the so-called Diputació Provisional de la Generalitat, and some representatives for the government of the Genera litat in the provinces of Gi-rona, Lleida and Tarragona.

The government of the Generalitat inherited the powers of the now-dis-appeared provincial governments and could rule by decree on all issues of gen-eral interest that did not interfere with those areas reserved for the provisional government of the Republic, as well as having the power to hold the Diputació whenever it believed this to be conven-ient. The greatest difficulties at the start of this interim period were financial in nature. The only money the Generalitat had came from the former provincial governments.

The Diputació Provisional de la Ge-neralitat was made up of representatives from the councils of Catalonia, chosen according to rules made by the govern-

ment of the Generalitat: the electoral districts were made to coincide with the judicial parties; all councillors chosen were electors, except for those who had not been proclaimed by the Junta del Cens or the Electoral Roll Board. This was a delicate point, as it could hypo-thetically lead to Catalan town halls be-ing set up inappropriately, a result of the guidelines imposed by Macià during the days of the Catalan Republic, accord-ing to which only those councils could be set up that accept the new order. Es-querra made no concessions on this point, which led to the Lliga abstaining, as well as the Federació Socialista, the federals, the supporters of Jaime de Bor-bón and the radicals, who had just one representative in the Diputació. How-ever, this procedure guaranteed a coher-ent majority within the Assembly that agreed with the provisional government of the Generalitat, which allowed it to implement its programme quickly.

On the 24th of May, the representa-tives of the Catalan councils met in the capital of the corresponding judicial party to appoint their representatives, one per district, to which two were to be added, chosen by the councillors of Bar-celona, Badalona, Sant Adrià de Besòs and Santa Coloma de Gramanet, and a further nine by Barcelona. A total of forty-six representatives [Official Ga-zette 3 (01.06.1931)], in which Esquerra had an overwhelming majority, as was to be expected. The essential function of this Diputació concerned the Statute of Catalonia. It was responsible for pre-senting the report for the Statute and for organising the plebiscite of the Catalan councils. Initially it was the Diputació that had to approve the draft statute, but a decree by the provisional govern-ment of the Republic (9th of May 1931) stated that the Statute had to be accept-ed by the same assembly and by the mu-

270

nicipalities before it was submitted to a referendum. These conditions took po-litical weight away from the Diputació in terms of approving the Statute.

Thedraftstatute

The municipality representatives met for the first time on the 9th of June in the building of the old Diputació of Barce-lona, under the presidency of Jaume Car-ner. As we have already mentioned, their main aim was to draw up the Statute and no other way was considered apart from inserting Catalonia into a federal republic. This meeting was immediately called the Statute Report Com mittee. It was made up of eleven members: Josep Puig i Pujades, Antoni Xirau i Palau, Pere Mías Codina, Domingo Piñana i Ho me des, Lluís Companys, Josep Den-càs, Rafael Campalans, Jaume Bofill i Ma tes, Martí Esteve i Guau, Pere Coro-mi nes i Montanya and Josep M. Serra-clara i Costa, the Council of the Gene-ralitat and the presidents of the Genera-li tat and of the Diputació. Minorities were represented, although Esquerra’s dominance was maintained. This domi-nance was based on the resounding elec-toral victory for the Catalanist forces of the left, and the Lliga and Lerroux’s rad-icals were pushed to one side. Catalan-ism of the right was therefore missing, which had been repeatedly accused, and with reason, of having collaborated with the monarchy, in spite of it having been in opposition for a large part of the reign of Alfonso XIII.

An editing committee was immedi-ately appointed, made up of one rep-resentative from Esquerra Republicana (Antoni Xirau), one from Unió Socia-lista de Catalunya (Rafael Campalans), one from Partit Català Republicà (Mar-tí Esteve) and two independents (Jaume

Carner, acting as president, and Pere Co romines).

In the second session of the Diputació, Macià had a message read out referring to the work that had to be done by the members, leading to more conflict with the government of the Republic. Macià reminded them of the promise made by the ministers that had come to Catalonia to negotiate on the Generalitat, accord-ing to which they had undertaken to del-egate functions of education, economy and employment, of which only a part of education had actually been trans-ferred. In his speech, Macià referred to how this promise had been broken and his words led to a fast reaction in Ma-drid: on the 11th of June the Council of Ministers issued a press release concern-ing Macià’s message to the provisional Diputació, repeating their interpretation of the agreements of San Sebastián and reasserting the sovereignty of the future constitutional parliament to resolve the Catalan issue. Concerning the delega-tion of functions, it said “With regard to the statements according to which there has been a unfulfilled commitment on the part of some Ministry, it must be declared that there has never been any forgotten government commitment but a personal and collective declara-tion of a favourable predisposition that has gradually been translated into meas-ures recognised by Mr. Macià himself” (La Veu de Catalunya, 12.06.1931). In reality, the government of the Repub-lic wanted to underline the fact that, if it had taken favourable measures in Catalonia, this was not because it felt obliged by any agreement or pact but because these measures were a result of the good and unilateral predisposition of the Republic’s government.

The Minister for Employment, Largo Caballero, felt that the message had re-ferred to him directly and was irritated

by Macià’s words. This all led to retorts and counter-retorts reproduced in La Veu de Catalunya. In fact, behind the problem generated by Macià’s words one could already infer the latent con-frontation between the socialists and the government of the Generalitat, whose policy, according to the Span-ish socialist party or PSOE, favoured anarchist-unionists in detriment of the UGT trade union. This confrontation continued later in the discussion of the Statute in the Spanish parliament and particularly became evident concerning the issue of authority in areas of social legislation. At that time this was mere-ly another incident, but it was also a warning that Catalonia would not get much help from the government of the Republic in the future in order for the Spanish parliament to accept the Statute that Catalonia had started to draw up. A progressive estrangement could be seen between the Generalitat and the provisional government of the Republic and a confrontation with the socialists of the PSOE, who saw the Generalitat as a threat to the interests of their un-ion, the UGT. Given this outlook, the government of the Generalitat forced through the consolidation of the agree-ments of San Sebastián by means of all the resources they could muster.

Those responsible for drawing up the Statute met at the hotel in the valley of Núria, the place that gave its name to the Statute, and on the 20th of June it was ready. The editing committee gave the draft Statute to the council of the Generalitat, and the latter asked a group of Catalan politicians (Carner, Hurtado, Campalans) to explain the text to the Spanish government in pri-vate. According to Hurtado, the discus-sion was held in a very cordial atmos-phere. Alcalá Zamora introduce some amendments that were accepted by the

271

council of the Generalitat, and tried to delay approval of the Statute in Cata-lonia until the Spanish parliament had been constituted, in order to be able to hear the opinion of the parties be-fore it was discussed. This last proposal was not accepted. On the 14th of July the Diputació Provisional met to ex-amine the text, officially without the participation of the government of the Generalitat, and the text was approved without too much difficulty, adopting the following agreements: “One. The draft Statute is approved, drawn up by the Committee appointed in the ses-sion on the past 11th of June, with the amendments that have been incorporat-ed therein. Two. The approved Statute is to be submitted to the plebiscite of Councils and to the referendum pro-vided for in section b of article 22 of the decree of the Generalitat of the last 15th of May. Three. All the Councils of Catalonia are to be sent, on today’s date, a complete copy of the revised Statute. Four. The Councils should is-sue their vote, approving or rejecting the draft in a session which must nec-essarily be held before or on the twen-ty-sixth of the month of July this year. Five. The Councils shall transmit to the Generalitat, on the same day as the ses-sion, a certified copy of the minutes, for the part referring to the plebiscite. Six. The draft Statute shall be submit-ted to referendum on the coming 2nd of August. Voting shall be carried out in accordance with the same census applied in the last legislative elections. The ballot paper shall contain the ques-tion: ’Do you accept the draft Statute approved by the Diputació de la Gene-ralitat?’ The elector shall vote ’yes’ or ’no’. Seven. In order to complete the organisation of the plebiscite and of the referendum, the presidential Bureau is empowered so that, in agreement with

the government of the Generalitat and the Comissaries, it may carry out the relevant tasks until this is approved by the constitutional parliament of the Re-public. Eight. The Diputació agrees to request the president of the Generali-tat to address all MPs in the constitu-tional parliament from Catalonia, ask-ing them to defend this draft Statute so that it may be incorporated into the Constitution of the Republic”. [Offi-cial Gazette, 6 (17.07.1931)]. Immedi-ately afterwards, on the 17th of July, a decree from the presidency issued the necessary provisions to organise the plebiscite for the councils and the ref-erendum.

Party reaction in Catalonia with re-gard to the Statute was very measured. The minorities supported it; Lluhí, from Esquerra, pointed out that “it could have gone further. But in its prepara-tion, it has been taken into account and exquisite care has been taken to ensure it is a Statute that all Catalans can vote for” (La Publicitat 15.07.1931). The fact that the Statute was a work by all was something that all those responsible had attempted to emphasise. This was how the representatives of Esquerra an-swered the later criticism of the Statute’s party bias, in spite of the fact that the election results for MPs on the 28th of June had confirmed the party’s hegem-ony in Catalonia.

In general terms, the draft Statute was accepted favourably by almost all the press in Catalonia. Ultimately all Cata-lan political parties and forces, whether they had taken part in drawing up the Statute or not, were prepared to support it. Differences were based on specific de-tails and partial aspects. This explains the absolutely favourable vote received in the referendum on the 12th of Au-gust 1931. The majority criticised how it had been produced, which ultimately

indicated disagreement with the new hegemonic block of parties led by Es-querra. Criticism concerned the pau-city of autonomy (Lliga, federal, BOC) in the supposed doctrinal content, be it religious (Catholic traditionalism) or social and economic (Marxists and trade unionists). Some also accepted it indifferently (anarchists, PSOE) while others saw and accepted it mistrustfully (PRR). Gaziel wrote in La Vanguardia (17th of July): “The Statute has been re-duced, at this level, to an autonomous Statute full of level-headedness and com-mon sense that has not frightened any-one, and trade unionism will also have to adapt itself to the strict possibilities of reality. So what is going to become of the extremist amalgam?”

The Lliga Regionalista expressed its reservations with regard to the proce-dure employed, but gave it its support. The same was true of the Dreta Libe-ral Republicana de Catalunya. The Par-tido Republicano Democrático Fede-ral, historically the federal supporters of Pi i Margall and clearly in decline in Catalonia, accepted it but criticised its limitations. The Carlists complained about the text’s party bias and said they didn’t agree with its wording or ideo-logical orientation in specific matters such as religion, but they appreciated how the text recognised the personal-ity of Catalonia and “gave permission” to their followers to vote in favour of the Statute.

The Federació Socialista Catalana (PSOE) accepted it in the name of uni-ty in Catalonia. The Partit Republicà Radical, complying with what had been agreed in San Sebastián, pronounced themselves in favour of the Statute and awaited the modifications that might be introduced during its debate in the Spanish parliament. The anarchist-un-ionists officially expressed their indif-

272

ference. However, at the extraordinary conference held by the CNT (National Labour Confederation) on the 11th of June, when the crisis between the Con-federation and the middle-class groups of the nascent Republic was already be-coming clear, had defended the statutes of autonomy of various regions, provid-ed they contributed to social progress. They did not stand in any way against Catalan autonomy and the agreement adopted revealed their sympathy with Esquerra (ERC), which soon divided the CNT, entering into conflict with the hardliner groups in Estat Català and ERC, the ruling party. For its part, the BOC (Workers’ and Farmworkers’ Block), representing the Marxist-in-spired nationalist workers’ movement and with a certain CNT base, disagreed with the text because it did not contain BOC’s nationalist aspirations and al-so due to its reformist and middle-class content, but it recommended the “yes” vote because voting against the Statute would only feed the reaction.

The approved Statute had fifty-two articles, grouped into eight titles:

Title I: On the territory and cities of Ca ta lonia.

Title II: Assignment of the Power of the Republic and of the Generalitat de Ca ta lunya.

Title III: On the Generalitat de Cata-lunya.

Title IV: On finance. Title V: On jurisdictional conflict. Title VI: On guarantees for citizens. Title VII: On adapting services. Title VIII: Transitory regime.

It was a federalist desideratum (it even predicted a common government for all the Catalan-speaking territories or Paï-sos Catalans) and it was not included in the Constitution that was passed in De-

cember 1931, which considered Spain as an “entire” state. Hurtado, who was actively involved, summarised the con-tent as follows: “The Statute was, with total respect for the principle of auton-omy, a work of balance and good sense. After asserting autonomy and declaring the official nature of the Catalan lan-guage, with the use of Castilian in rela-tions with the State’s central administra-tion, sovereign powers were classified into three sections which were: one on the areas corresponding to the State in terms of legislation and execution, an-other on those where the State would legislate but Catalonia would execute, and a third on areas under the authority of Catalonia in terms of legislation and execution. The most important of these were those regarding education, civil law, public works, justice and public order, and the rules to structure and ad-ministrate our finances were established separately. But the essential novelty compared with other previous drafts was that it specified the political insti-tutions of Catalonia in the Generalitat, comprising the president, the Council or government and the parliament, with-out any other power, such as a general governor, representing the central gov-ernment. The State’s privative functions consisted of the corresponding powers that were, in summary, a general au-thority over the military division, the Inland Revenue and the head of Public Works of a national nature”.

What was approved in Núria was, none the less, a moderate statute; Gon-zález Casanova, in his book Federa lisme i autonomia a Catalunya (1868-1938) refers to this: “the moderation and be-haviour of the Statute of Núria were captured by the liberal right and by the newspapers of the order of Barcelona”, although he considered the federal re-gime as the only coherent framework

where a genuine autonomy could be carried out, and where the reference to the principle of self-government was maintained.

The councils held their municipal pleb-iscite on the 26th of July. All passed the draft Statute. The climate was one of generalised euphoria and the press pub-lished the result of the minutes that the councils had sent to the Generalitat. It was specified whether the Statute had been approved by acclaim, unanimously or by a majority, without being able to enter into any more detail.

The propaganda campaign prior to the referendum had been very intense. Speeches and political acts came one af-ter another and a large number of leaf-lets, banns, etc. were distributed. The radio and aviation collaborated with various citizen bodies to disseminate the campaign and ask for a “yes” vote. The draft Statute was profusely pub-lished and reprinted in the regional news papers. The slogans were aimed at all sectors of the population and ap-pealed both to republicanism and social reformism, as well as Catalanism.

On the 2nd of August, the Statute was voted on by referendum with a partic-ipation of approximately 75% of the census and with 99% of the votes in favour. Women, unable to vote, col-lected 400,000 signatures supporting the document from Núria. Abstention was 25% overall but, in the city of Bar-celona, abstentions and “no”, blank and invalid votes almost accounted for 38%. However, we should not jump to conclusions since, although the “no” votes in Barcelona totalled around three thousand, the number of inhabitants in the city that had not been born in Cata-lonia was over one hundred and fifty thousand. On the 11th of August the government of the Generalitat declared the draft Statute as official.

273

The Statute then had to go immedi-ately to the Spanish parliament. On the 13th of August 1931 the president of the provisional Generalitat, Fran cesc Macià, gave the draft Statute to the pre-si dent of the provisional government of the Republic, to be presented before the constitutional Spanish parliament.

TheStatuteinMadrid

Meanwhile there had been general elections to the constitutional Spanish parliament on the 28th of June. The re-sults in Catalonia confirmed the weight of the block ERC-PCR-USC, responsible for drawing up the Statute. Victory was extremely evident for the left in these elections. The climate created in the electoral campaign helped to radicalise the social left and it undoubtedly paved the way for the successful referendum on the Statute. A process of serious so-cial agitation commenced, with pressure by the Catalan working class on the re-gime that had been victorious thanks to their support. Everywhere was suffer-ing from a large dose of labour conflict, some leaders from Esquerra started to worry about the degree of this triumph and, once again, they began to see the spectre of revolution.

Apart from these events, the process-ing of the Statute followed its course. Once the draft was in the hands of the government of the Generalitat, Hurta-do, keeping the promise made weeks be-fore to Alcalá Zamora and with Macià’s approval, went to Madrid, with Car-ner, to promote the Statute in the provi-sional government. It was the first time the Statute had gone to Madrid. The journey had to be private, but the pres-ence of both at the Spanish parliament, on the insistence of Alcalá Zamora, to present their respective acts as mem-

bers, made the visit less private. Hur-tado refers to it as follows: “Everyone knew that Carner and I were in Madrid, where we had joined Rafael Campalans, and that we were studying Republic the Statute of autonomy of Catalonia with the government of the, as Alcalá said, within an environment of perfect cor-diality and concurrence in thought and proposal. In some interviews with the government they presented us with some observations on the wording in order to make the terms of certain articles more precise, and they gave us some amend-ments of an administrative nature and secondary importance. But this study, carried out in common and with the nat-ural contrast of opposing or at least dif-fering ideas, must have had a great influ-ence on the courageous attitude Alcalá Zamora had to take in favour of the Statutes of autonomy when discussing the Constitution”. Both Hurtado and Carner returned to Catalonia convinced that Azaña’s persuasiveness and political authority was the most significant sup-port for Alcalá Zamora in the govern-ment in order to solve what some sec-tors in the rest of the State interpreted as “the problem of Catalonia”.

Macià, for his part, brought together the recently elected Catalan members of parliament, who had to go to the consti-tutional Spanish parliament, and asked them explicitly to support the wording of the Statute when the parliamentary debate started. However, he also wanted to hear the impressions and explanations of those that had gone to Madrid. Eve-ryone accepted the detailed amendments proposed by Alcalá Zamora, which be-came part of the text of the draft Stat-ute. Then suddenly something changed. Hurtado explains: “I don’t know what must have happened those days in Ma-drid, probably a conversation with a fraction of desperate people from the

new radical socialist party, but during the meeting we were telephoned by the young Lluhí Vallescà from the capital to ask us fervently, on his own behalf and on behalf of his friends Marcel·lí Domingo and Gabriel Alomar, due to a matter of great political importance, to indefinitely suspend the assembly in order to delay approval of the Statute until after the new Spanish parliament had been constituted and the attitude of the parties was known”. The internal quarrels between those promoting the draft Statute had started.

This request, as we have already men-tioned, was totally rejected and the planned programme was followed, but it was obvious that problems had be-gun. The Diputació met and J. Carner defended the wording on behalf of the presidency.

Having passed this stage of the pro-cedure, A. Hurtado and J. Tarradellas organised the referendum, the former being responsible for solving the legal aspects and the latter for preparing the acts of propaganda.

Once the Statute had been approved by the referendum, political activity shifted to Madrid, awaiting the de-cision of the constitutional Spanish parliament. Macià left for Madrid on the 13th of August 1931, acclaimed by huge crowds and carrying the Stat-ute. He was accompanied by the MPs Aiguader, Puig i Ferreter, Riera Puntí, Selvas, Carrasco Formiguera, Sbert and Gassol and by Trabal, a member of the Catalan parliament. The very same day he arrived in Madrid, at half past five in the afternoon, the Statute was offi-cially presented to the president of the provisional government of the Repub-lic, at the President’s Palace. According to Hurtado’s declarations, who con-sulted with Alcalá Zamora and Aza-ña, it seems that the Statute was well

274

received. But the government did not make any statement officially regard-ing the Statute and maintained its po-sition, namely that any decision must be made by the constitutional Spanish parliament.

On the 18th of August, president Ni-ceto Alcalá Zamora presented the draft Statute to the Spanish parliament. At that time it was clear that this mission had been received positively. But things had changed when discussion on the Statute started in the parliament nine months later. The debate went on and on; for more than one year the text of the Statute gave rise to passionate argu-ments in favour and against autonomy, and it divided and opposed politicians and intellectuals of all kinds.

BiographiesoftheoriginatorsoftheStatuteofNúria

Rafael Campalans i Puig

Barcelona, 1887 - Torredembarra, 1933

Rafael Campalans i Puig, representa-tive of Unió Socialista de Catalunya (the Socialist Union of Catalonia), was one of those responsible for drafting the Catalan Statute of Autonomy. He later defended the Statute before the Cortes (Spanish parliament), joining Carner and Hurtado in presenting the draft Statute to Alcalá Zamora in Madrid.

Unlike most of the politicians on the Statute’s drafting committee, Campa-lans was not a lawyer or advocate but an industrial engineer. On his travels to further his studies in the Netherlands, Belgium, England, France, Switzerland and Germany, he came into contact with politics and specifically with the Euro-pean Socialist movement linked to the Second International organisation. On his return to Spain he joined the Partido

Socialista Obrero Español (Spanish So-cialist Workers’ Party - PSOE).

From 1914 onwards Rafael Campa-lans served on the Mancomunitat de Ca-talunya where he acquired a great deal of experience in public administration. He was initially designated Director of the Public Services Department. Howev-er, since 1918 he had been teacher then headmaster at the Escola del Treball (School of Arts and Crafts) and in 1922 these links with education led to his appointment as Secretary General for Technical and Professional Education. The arrival of the Primo de Rivera dic-tatorship meant his dismissal from all his responsibilities in the Mancomu-nitat and the school. However he and some colleagues who had also lost their posts in the school founded the Ateneu Polytechnicum (Polytechnic Athenae-um), which proved very popular with students.

Rafael Campalans and some of his colleagues in the Catalan federation of the PSOE disagreed strongly with cen-tral office on the Catalan issue and trade union matters. These differences became so severe that Campalans, Serra i Moret, Alomar and others split from the PSOE, in July 1923 founding the Unió Socia-lista de Catalunya (Socialist Union of Catalonia - USC). Forced underground during the Primo de Rivera dictatorship, Campalans, the strong man of Catalan socialism, became the leader of this new group, taking part in opposition and revolutionary movements.

When the Second Republic was pro-claimed, Campalans was elected as a councillor of the Barcelona City Coun-cil, designated Minister for Public Edu-cation under the provisional Generalitat de Catalu nya, and chosen as member of the drafting committee for the Statute of Núria. In June 1931 he was elected dep-uty to the Cortes, and as such took part

in the defence of the Statute of Auton-omy in the Spanish chamber. This task provided the inspiration for his work Hacia la España de todos. Palabras cas-tellanas de un diputado por Cataluña (Towards the Spain of everyone. Spanish words of an MP for Catalonia). Here, Campalans brought together some of his parliamentary speeches in defence of the Statute that illustrate the tension created in the Cortes during these dis-cussions.

In 1933, only forty-six years old and at the height of his political and person-al powers, Rafael Campalans drowned while bathing in the sea at Torredem-barra.

Jaume Carner i Romeu

El Vendrell, 1867 - Barcelona, 1934

Jaume Carner i Romeu, prestigious law-yer and politician, was among those re-sponsible for drafting the first bill of the Catalan Statute of Autonomy, serving as chairman of the drafting committee that concluded the text on 20 August 1931 at Núria. Carner was also called on to present it to Alcalá Zamora in Ma drid.

Jaume Carner’s links with politics began with a series of Catalanist ini-tiatives that sprang up in the late nine-teenth century. He first joined the Unió Catalanista (Catalanist Union); later the Centre Nacional Català (Catalan National Centre), and finally the Lliga Regionalista, which he represented as a councillor on the Barcelona City Council in 1901. Within this party, Jaume Carner always defended republican and left-wing positions against the more con-servative factions led by Prat de la Riba, seen in more popular circles as the prime defender of Catalanism. He became one of the promoters and later founder of the Centre Nacionalista Republicà (Re-

275

publican Nationalist Centre), later the Unió Federal Nacionalista Republicana (Republican Nationalist Federal Union - UNFR), a splinter group of the Lliga.

In 1907 he became deputy at the Cor-tes for Vendrell, for the Solidaritat Cata-lana (Catalan Solidarity) party. He lost his seat in the 1916 elections, when he decided to leave politics and concen-trate on his profession as lawyer. During these years of public inactivity, Jaume Carner became one of the most prestig-ious lawyers in Catalonia. The exten-sive knowledge of the country’s legisla-tion and economy that he gained in the course of his work led him to publish several works.

The proclamation of the Second Re-public brought Jaume Carner back to the world of politics alongside Fran-cesc Macià. In June 1931 he was elect-ed Member of Parliament for the Cortes for Esquerra Republicana de Catalu-nya, and was elected by members of the provisional Diputació de la Generalitat de Catalunya to serve on the commit-tee charged with drafting the bill of the Statute of Núria. Carner brought to this project a lifetime’s experience: personal-ly, he was a staunch republican and Cat-alanist by definition; politically, he had extensive experience in both local and government institutions; professionally, he was expert in legislative, legal and economic matters. He became chairman of the Statute drafting committee.

Jaume Carner maintained his commit-ment to the republican cause. His per-sonal and political prestige led to his be-ing appointed Minister of Finance under Azaña’s second government in 1931. An efficient administrator, he proposed fis-cal reform and drew up the Republic’s first budget. His excellent work was cut short when cancer forced him to resign from his post in June 1933. He died in Barcelona one year later.

Martí Esteve i Guau

Torà, 1895 - Mexico D.C., 1977

Martí Esteve i Guau, politician, publi-cist and lawyer, was member of the com-mittee that wrote the draft of the Cata-lan Statute of Autonomy. Representing the Partit Catalanista Republicà, also known as Acció Catalana Republicana, he was subsequently one of its defenders in the Cortes. In spite of his youth, he had a great deal of experience in politics and in the management of government public institutions.

Esteve was initiated in politics in the ranks of Catalanism in the Lliga Re-gionalista, where he was an outstanding secretary of the Joventut Nacio na lista de la Lliga (Young Nationalists). In 1922, Esteve left the Lliga along with some of the leaders of the Joventut Nacionalista to found the new Acció Catalana (Cata-lan Action party - AC), whose aim was to distance itself from the opportunism, rightism and tepid Catalanism of the re-gionalist party, positioning itself in the political centre. From the start, Martí Esteve served on the executive commit-tee of AC, and between 1924 and 1929, during the Primo de Rivera dictatorship, was editor of its organ of expression, La Publicitat. The party acquired more republican leanings after March 1931, when it was formally transformed into the Partit Catalanista Republicà (Re-publican Catalanist Party - PCR), with Esteve now taking on a leading role.

But it was not only his prestige with-in the PCR that ensured his selection for the committee on the Statute of Au-tonomy. Esteve also had experience in public institutions. His first post was as General Secretary of the Legal Stud-ies Department of the Mancomunitat de Catalunya, giving him a significant body of knowledge to bring to the Stat-ute. He was also councillor on Barce-

lona City Council for the Lliga between 1921 and 1923.

In political terms, it was during the republican era that Esteve was most ac-tive. With the proclamation of the Sec-ond Republic, Martí Esteve was elected Member of Parliament for the Genera-litat for Solsona, and in June 1931, dep-uty for Solsona to the Cortes, where he defended the Statute of Autonomy. Some of his most outstanding contri-butions were his addresses in favour if the implementation of a federal state in Spain, and in defence of Catalan as a language of dialogue in relations with other regions of the state.

The PCR was disbanded in 1933 and replaced by Acció Catalana Republicana (ACR), led by Lluís Nicolau i d’Olwer and Martí Esteve, who in 1934 was ap-pointed Minister of Finance in the Ge-ne ra li tat. The events of October 1934 led to Esteve’s imprisonment, and he was not freed and restored to his post until February 1936, with the victory of the Popular Front. From then on, he worked as a lawyer for the Spanish em-bassy in Paris, setting up home in the French capital. The Spanish Civil War forced him into exile, first in Cuba and later in Mexico.

Antoni Xirau i Palau

Figueres, 1898 - Bagneux, Île de France, 1976

Antoni Xirau i Palau, politician and law-yer, was one of the youngest members of the committee formed to draft the Stat-ute of Núria, later defending it before the republican Cortes. Although relatively new to politics, Xirau was given this task due both to his professional expertise in legislation and to his role in founding the new Catalan grass-roots republican par-ty, Esquerra Republicana de Catalunya, at the time a government party.

276

Like many other young politicians who came to the fore during the Sec-ond Republic, Xirau made his first con-tact with politics during the dictator-ship of Primo de Rivera; in his case, by joining the anti-monarchic movement formed around the L’Opinió, a weekly publication with republican, federalist and socialising leanings. In 1931, this group and some Catalan statesmen led by Macià and members of Lluís Com-panys’ Partit Republicà Català, founded Esquerra Republicana de Catalunya.

Antoni Xirau served on the commit-tee that produced the draft of the Cata-lan Statute of Autonomy, and was al-so asked to defend it at the republican Spanish Cortes. He was both deputy at the Cortes and member of the parlia-mentary committee set up to re-draft the Catalan Statute of Autonomy in prepara-tion for its discussion, modification and approval by the Chamber. His speeches, characterised by their support for an ex-tensive autonomy for Catalonia, obeyed his thesis on the limited sovereignty of the state, since for him sovereignty be-longed to individual regions and citizens. He also unsucessfully defended an article in the draft statute that allowed for the possibility of incorporating new territory into Catalonia, to allow for the future reunification of the Països Catalans.

In 1932 he was selected as member of the Catalan Parliament for Girona, and successively held the posts of Minister of Health and Social Welfare, Economy and Agriculture. He resigned because of tension between the L’Opinió sector and other members of ERC, and in October 1933 with others founded the Partit Na-cionalista Republicà d’Esquerra. After the February 1936 elections, all mem-bers of this group re-joined the ERC.

After the Civil War ended, Antoni Xi-rau was forced into exile, first in Mexi-co and later in France. His family home

was searched by Franco’s forces who requisitioned twelve sacks of documents and his entire library. To make a liv-ing outside his native land he became a teacher but kept up his links with poli-tics: he was a member of the executive committee of Esquerra Republicana de Catalunya in exile. During this phase, Xirau published his book of poetry El meu poble i altres poesies (1953). Xirau died in France in 1976, one year after the death of Franco.

III.TheStatuteintheSpanishparliament

TheConstitutionandtheStatute:“Theentirestate”

In spite of the hurry with which the Cat-alan representatives had drawn up the Statute of Núria, it could not be proc-essed by the Spanish Republican par-liament until the new Constitution had been approved.

The Spanish parliament, chosen at the general elections on the 28th of June, started meeting on the 14th of July, pre-sided over by the socialist Julián Bestei-ro. During the first few weeks they vot-ed on the numerous decrees issued by the provisional government. The MPs’ main aim was to give the Republic a constitution that would allow a new state to be structured, would help to consolidate the republican regime and to implement the reformist programme of those promoting it. It was necessary to transform the monarchic state they had inherited and turn it into an effec-tive instrument capable of meeting the historical challenges the new Republic was facing. It wasn’t going to be easy, however. At the time of the general elec-tions, the vacuum produced around the

crown as a result of the Republic be-ing proclaimed helped the republican-socialist coalition to triumph, but faced with drawing up a text that had to legal-ise the reforms proposed, the old com-munication channels of the ruling class-es started up and demonstrated their power when the Constitution was being discussed, power which had basically remained intact.

The Committee responsible for draw-ing up the Constitution was under pres-sure from various quarters, both from the government and the press. And, according to its president, they had to work with unreasonable speed. The text sanctioned a liberal, secular democracy that paved the way for a progressive so-cialisation to develop, and it installed a Constitutional Court which was to play an important political role.

With regard to Catalan autonomy, there was a key point that the Constitu-tion had to resolve, namely whether the state was to be structured federally or as a single unit.

For Catalan MPs it was fundamental to ensure, formally, the federal nature of the Spanish Republic. In this case “Cat-alan sovereignty”, expressed in the Stat-ute that was awaiting its turn to be dis-cussed, would be compatible with that of the state of Spain. If this point was not resolved satisfactorily, it could bar the way for the Catalan Statute, which also had the idiosyncrasy of having been drawn up before the constitutional text. If a federal formula was not found, not only would Catalonia’s desire for sover-eignty be submitted to the approval of the Spanish parliament, a procedure that had been accepted by the Catalan poli-ticians in San Sebastián, but there was also the possibility, as indeed it turned out, that the Spanish parliament would rectify the Statute of Núria, employing its national Spanish sovereignty.

277

In this respect, the inclusion of Catalo-nia’s demands for self-government with-in the constitutional framework of the new republican state was a problem right from the start.

Amongst the points that split the Re-publicans was the conception and ad-ministrative organisation of the state. The possibility of creating a new state structure was rejected by the “unitar-ists”, who cited the implementation of provinces in the 19th century by Fran-cisco Javier de Burgos (1833) and the status they had acquired. As there was a general consensus concerning the prov-inces, the unitarists claimed that outlin-ing a federal structure that used histori-cal regions as its basic units would be highly arbitrary.

The provisional government of the Re-public created an Advisory Legal Com-mittee to draw up the text of the Consti-tution. The Draft Proposal it presented rejected the federal formula, but also broke with the mould of uniformism and centralism of the Borbón admin-istration. As an alternative it proposed autonomous regions, using a formula that had nothing to do with the old Man-comunitat or association of provincial authorities.

It was admitted that there was a de-mand for self-government, clearly ex-pressed by Catalonia, and there was al-so desire to recognise self-government in various “regions”. However, the new state structure only saw this in the long-term. The Committee preferred not to enter into theories about this issue and established that the basis of the state structure was that which existed at that time, namely municipalities and prov-inces, but that it opened the door to a possible modification in the future, and immediately established the powers that the state could never delegate to future autonomous regions. The fact that it de-

fined which powers would be exclusive for the state meant that it was assumed that the state was in a process of being restructured, unrelated to the unitary or federal models, although the margin of decentralisation was very small.

The press got involved in the discus-sion of the Draft Proposal before it was approved by the Advisory Legal Committee itself. The Draft Proposal of the Constitution was badly received in general. Those on the left felt that it had wasted a chance to go further in social and secular terms; those on the right criticised it for the same reasons. In Catalonia, added to criticism of its unwillingness to establish federalism, was that excessive powers were reserved for the central authority and that ex-ceedingly rigid requirements had been established in order for the regions to achieve autonomy. In this respect, how-ever, defenders of a unitary state felt the text was a grave attack on “national unity”.

Because of this debate and the ideo-logical heterogeneity of the provisional government, the latter was not unani-mous when examining the text and did not accept it. To resolve the muddle, it asked a parliamentary committee to examine and possibly rectify the text, set up on the 28th of July 1931 accord-ing to the numerical proportion of the various parliamentary groups. Its presi-dent was the socialist MP and lecturer in penal law, Luis Jiménez de Asúa. The consequences of not accepting the Draft Proposal of the Constitution for the government was that each of its mem-bers defended their party position in the Spanish parliament instead of defending a single governmental line. The feder-alist political formula was once again rejected.

Under these circumstances, if the Re-public wished to continue with the sup-

port of Catalonia, the most decidedly republican territory on the mainland and the most committed to a reform-ist policy, it had to save the commit-ment undertaken with the Catalan par-ties and resolve what had been called “the Catalan problem”, although it was not exclusive to Catalonia. With federalism rejected, it was necessary to strengthen the regionalist formula, but the only reference to distributing pow-ers returned the debate back to its ini-tial points. The desire to pacify most sectors and the continual negotiations introduced a series of semantic ma-noeuvres, so that the theoretical con-tradiction of a would-be autonomist but unitary state would eventually be incorporated into the text. New for-mulas were introduced in an attempt to reach a consensus, although often of little use. Instead of using the tradi-tional formula of “the Spanish nation”, references to “Spain” were introduced as a sovereign people and form of state; this was particularly interpreted by the unitarists as surrendering (favourably to Catalanism) a single Spanish nation-ality. And, in this respect, the ambigu-ity of the formulas employed left the debate permanently open.

The Committee insisted on rejecting the federal model and, when referring to the state structure, employed for the first time the expression estado integral or “entire state”. The template for future statutes of autonomy was to be found in articles 14, 15 and 16 of the future Con-stitution, which established, respective-ly, the state’s exclusive powers in terms of legislation and execution, those areas where execution could be delegated and the possibility of delegating exclusiv-ity in all those areas that had not been mentioned to the future autonomous re-gions. Jiménez de Asúa considered him-self to be largely behind these articles:

278

“The Catalans not only know this, but have shown me their loyal gratitude on more than one occasion”. He did not define himself as a unitarist or feder-alist but knew that he was accused of being a regionalist “and as in Madrid, the problem seen to be the biggest one was the Catalan problem, the Catalan-ist problem”.

Theentirestate

After denying the feasibility of the tra-ditional federal and unitary formulas, the Constitutional Committee presented one that, in the words of its president, hoped to surpass their predecessors: the entire state. Jiménez de Asúa, in La Constitución de la democracia españo-la y el problema regional, stated that “the unitary State cannot be upheld”, and, distinguishing between the federal and unitary state, he defended the entire state: “[...] you can see the great advan-tages of the entire regime over the feder-ative regime. In federations the State is parcelled up in a manner more or less in line with the nature of these regions; but we must give them all, equally, the same regime of self-determination. And when we are in countries such as Spain, with regions that wish for self-government to differing degrees and whose profiles have different cultural traditions, treat-ing them with an egalitarian regime, entailed in federation, is awkward to say the least. It was necessary to find a regime in which those provinces that wished to could remain united to the central power and, on the other hand, those regions could ask for self-govern-ment in the degree in which each one may be capable of executing this. This was the regime that was followed in the Spanish Constitution. But this regime was also employed in the Constitution

in such a way so that we would not be at all forced to have a fundamental Po-litical Charter that might compromise what the Parliament should discuss af-terwards. [...] Our aim, those of us who saw the resounding reality, was not to oblige ourselves in the Constitution to concede specific rights to the regions; but at the same time not to block the way to the Statutes. In other words, that the Spanish Constitution in this first Ti-tle should enable everything but pre-sume nothing.”

This peculiar autonomist formula awoke interest in European constitution-alists. Authors such as M. Gerpe Landín in L’Estatut d’Autonomia de Catalunya i l’Estat integral, and J. A. González Casa-nova in Federalisme i autonomia a Ca-talunya (1868-1938) express this inter-est, as does the broad debate generated among Spanish constitutionalists, MPs and politicians in 1931.

In the words of Gerpe: “The new state structuring, an entire state, was there-fore presented as closely related to the federal and unitary. One might deduce from the legislator’s intent that it was a question of implementing a state that, while maintaining sovereign unity, the power of powers, was also compatible with the autonomy of the regions that demanded this. But we might also de-fend the presence of a federative ten-dency in the long-term, after completing the process of forming the autonomous regions”.

Finally, the Constitution defined the form of the state as an “entire state” compatible with the autonomy of the regions. This expression, although aim-ing to ensure consensus, lacked preci-sion. Gerpe defended the idea that an entire state is a “unitary state charac-terised by regional autonomy”.

The Constitution did not recognise autonomous regions, which meant that

it was designed as unitary, but with the possibility of admitting autonomous ar-eas in the future. Autonomy was not an ordinary right of the regions but was delegated by the state. This excluded any federal interpretation of the Repub-lic’s state structure. It granted any prov-ince that might be interested the author-ity to take the initiative and constitute an autonomous region, but this had to be approved by the Spanish parliament. However, the Constitution did not de-termine the regions, although it did im-pose conditions for the provinces to set up autonomous regions: they had to be adjoining and have common historical, cultural and economic characteristics, which in practice meant that autono-mous regions had to coincide with his-torical regions.

Behind all these discussions lay a po-litical problem that cannot be ignored. Catalonia had already drawn up a stat-ute and, having lost hope of the state of Spain being organised as a federa-tion, the only formula that would have revalidated the sovereignty of the Stat-ute approved by referendum, a future Constitution that spoke of an “entire State” had to guarantee the powers of the state and of the autonomous region, and not in general and a posteriori but specifically and a priori.

The political problem of trying to make the Statute approved in Catalo-nia compatible with the Constitution could not be resolved with any of the legal formulas that were attempted and introduced. Under these circumstances, the basic contradiction between Span-ish and Catalan sovereignty would crop up again in the parliamentary debate on the Statute of Catalonia. When this happened, and in the midst of debating the Statute, it was accompanied by the monotony of historical and academic speeches and philosophical and legal

279

controversies, even in the most meti-culous details of organisation and in the most sordid haggling over specific powers.

Finally, the Statute of Catalonia was no longer a document of autonomy (ruled by governmental decrees that, according to Royo Villanova, did not oblige the chamber), and it became just another bill of parliament. In this re-spect, when, in a parliamentary session, the minister at that time and Catalanist MP J. Carner mentioned that the Stat-ute had been conditioned by a decree by the provisional government, Royo Villa-nova interrupted him to state categori-cally “That does not oblige the Parlia-ment”. Under these circumstances and formula, the project could not be re-jected as anti-constitutional in the full assembly and then appeal to a court of constitutional guarantees, nor could it be drawn up again in a constitutional form; the formula adopted even denied it this act of dignity.

In this context, both the Draft Pro-posal of the Advisory Legal Committee and the parliamentary Committee Draft made the Statute of Núria unviable. Alcalá Zamora, in his role as an MP, made an effort to find a compromise. Finally, the Constitution was passed on the 10th of December 1931. The proc-ess of the Constitution was marked by relations between Catalonia and the Spanish Republic and, rhetoric apart, it was not possible to constitutionally establish the principle of regional au-tonomy. González Casanova was cat-egorical: “the republican Constitution of 1931, as such, does not grant any autonomy to the Spanish regions, since it transfers to the Spanish parliament (constitutional or ordinary) the author-ity to decide on the form each possi-ble regional statute may take in each case”.

CatalanMPs

Elections were held to the Spanish par-liament on the 28th of June 1931. Given the special circumstances at the time, the elected Spanish parliament was es-tablished as a constitutional and leg-islative parliament. The provisional government had modified the electoral rules: provincial demarcations were es-tablished and cities with more than one hundred thousand inhabitants, Barce-lona in the case of Catalonia, formed their own constituency. The law was complex: each voter chose a number of candidates that ranged approximately from 50% to 80% of the positions to be filled. The seats were filled by order of vote, provided the candidate had re-ceived 20% of the total votes. If there were still vacancies, because no candi-date had achieved this figure, a second vote was held, based on simple majority.

If strong enough, the majority party could sweep the board, and this is what happened in Lleida.

ERC’s lists won all the seats they had presented themselves for, in spite of the little parliamentary experience of the people on their list. This included those independents who were close to the party (J. Carner, A. Hurtado and P. Co romines) and members of the Unió Socialista de Catalunya (G. Alomar, who afterwards chose to represent the Bal-earics, and M. Serra i Moret, R. Cam-pa lans, etc.), M. Do mingo, who was also a member of the Partit Radical So-cialista, and figures renowned for their campaigns against the monarchy, such as Ramon Franco. The minority was made up of the federals, the Lliga Re-gionalista, Partit Català Republicà, Ac-ció Catalana, autonomous radicals and socialists.

The resulting Catalan minority was dominated by Catalanist, republican and

left-of-centre MPs, mostly from ERC, and was led by Lluís Companys. They were the ones who bore the brunt of de-fending the Statute in Madrid.

For the city of Barcelona:Jaume Aiguader i Miró,Rafael Campalans i Puig,Joan Puig i Ferreter, Bonaventura Gassol i Rovira,Joan Lluhí i Vallescà,Antoni Xirau i Palau,Josep Dencàs i Puigdollers,Josep Tarradellas i Joan,Josep Riera i Puntí,Àngel Samblancat i Salanova,Antoni M. Sbert i Massanet,Ramon Franco Bahamonde,Raimon d’Abadal i Calderó, Lluís Nicolau i d’Olwer, Joaquim Pi i Arsuaga,* Antoni Jiménez i Jiménez, Pere Rahola i Molinas, Martí Esteve i Guau.

For the province of Barcelona:Josep Suñol i Garriga,Lluís Companys i Jover,Manuel Serra i Moret,Amadeu Hurtado i Miró,Josep Xirau i Palau,Domènec Palet i Barba,Josep Grau Jassans,Carles Pi i Sunyer,Amadeu Aragay i Davi,Joan Selves i Carner, Josep Bordas de la Cuesta,Josep Ventura i Roig,Salvador Sediles Moreno, Eduard Layret i Foix,* Manuel Dolcet i Carmen.

For Girona:Salvador Albert i PeyManuel Carrasco i FormigueraMiquel Santaló i ParvorellAlberto de Quintana de León

280

Josep Puig d’Asprer,*Joan Estelrich i Artigues, Josep Ayats i Surribas,*

For Lleida:Francesc Macià i LlussàPere Coromines i MontanyaHumbert Torres i BarberàEpifani Bellí i CastielRicard Palacín i SoldevilaJosep Estadella i Arnó

For Tarragona:Marcel·lí Domingo i Sanjuán,Ramon Nogués i Biset,Jaume Carner i Romeu,Josep Berenguer i Cros,Joan Loperena i Romà, Jaume Simó i Bofarull,* Amós Ruiz Lecina.*

(*) Did not join the Catalan minority.

Once the Constitution had been ap-proved, the Statute became the focus of Catalan political activity and the MPs applied all their efforts to getting it ap-proved. This was helped by the parlia-ment’s regulations, which meant that parliamentary groups had to be estab-lished and favoured the largest minori-ties. So, in order to fight for the Statute, the MPs that had been on the lists made up by ERC and their allies from the Unió Socialista de Catalunya (USC) with the independents J. Carner, A. Hurtado and A. Samblancat formed the Catalan mi-nority, under the leadership of Compan-ys, and joined by the federals S. Albert, S. Sediles, A. Jiménez and M. Dolcet; the MP for Derecha Liberal Republi-cana E. Bellí; the MPs for Partit Català Republicà M. Carrasco, Martí Esteve, and the minister L. Nicolau i d’Olwer. Finally, for issues regarding the Statute, three of the four MPs occupying seats for the Lliga Regionalista were also in-

cluded: P. Rahola, J. Estelrich and R. d’Abadal.

The wide range of opinions held by this minority with regard to issues such as religion, legislation on the country-side and even the proposal by M. Do-mingo (August 1931) to delay pre-senting the Statute, led to numerous tensions in the group. In fact, there was a need for union to defend the Statute but in any other issue these discrepan-cies became evident and the MPs often acted separately according to their own strategies. ERC’s desire to monopolise power was evident. It wanted to return to Catalonia with the Statute approved and its tactic consisted of linking ap-proval to a policy of alliances at a state level, a circumstance that was rein-forced when ERC became a key sup-porter for Azaña’s government, formed after the parliamentary elections. Un-der these circumstances ERC and the majority of the Catalan MPs accept-ed a pragmatic approach and agreed to achieve a statute that could be ac-cepted by the Spanish parliament. One opposing voice in this respect was that of M. Carrasco i Formiguera, who was expelled from the Catalan minority when he refused to respect the group’s discipline and insisted on defending the integrity of the Statute of Núria. Com-panys notified the chamber: “I must say, my fellow MPs, that the Catalan mi-nority has agreed to consider that Mr. Carrasco Formiguera has been excluded from its political discipline. This agree-ment has been adopted unanimously and expressly by the minority, with the attendance of all the political groups of which it is composed. Therefore, it is evident that any successive interven-tions by Mr. Carrasco Formiguera shall be produced by him alone and shall be his sole responsibility.” (Official Ga-zette, 10.06.1932.)

TheStatuteofNúriapassesthroughthesieveoftheConstitution

The Statute had been drawn up before the general elections. These were pro-visional republican times when, with a government that contained highly di-verse opinions, an effort was made not to hurt allied susceptibilities and to re-spect Catalanist feelings as far as possi-ble. The wording of the Statute had not been agreed, but it had been consulted with pre-eminent figures of the republi-can government.

The euphoria with which the Statute was put to referendum and approved in Catalonia did not change the forms, but the unequivocal nature of the results surprised more than a few. It was evi-dent that, irrespective of internal politi-cal differences, there was a resounding desire for autonomy among different sectors in society and political groups that had to be taken on board.

The text was given to the Spanish parliament in the midst of debate on the Constitution and, although it was still pending discussion, for better or for worse it was present in the minds of the MPs; in fact, it hovered like a shadow over the parliament and was brought into many discussions on the Constitution.

Pursuant to law, the Statute had to be presented as a bill for the Republic, so that the Spanish parliament could discuss and vote on it or revise it, as it wished. The first problem concerned the spirit of the Statute; it had been drawn up based on a federal model of the state but the Constitution defined Spain as an “entire state” and, as mentioned previ-ously, it had no desire to be federal.

As a first step before being discussed, the draft Statute drawn up in Catalonia was examined by an adjudicating com-

281

mittee that produced a new text based on it, in accordance with what was ap-propriate to the principles of the Con-stitution.

The Committee responsible for provid-ing a Decision, or a draft statute, which was the text that would be discussed in the Spanish parliament and not the text drawn up in Catalonia, was made up of representatives from the Partido Radical Socialista (López de Goicoechea, Fatrás and San Andrés); the Basque-Navarre group (Basterrechea); the autonomist Galician party (Poza Juncal); the Par-tido Radical (Lara, Abad Conde, Mar-co Miranda, Vaquero and García Loza-no); Acción Republicana (Bello); PSOE (Pascua, Bargalló, Sánchez Gallego, Es-candell and De Francisco); the agrar-ian group (Royo Villanova); Esquer-ra Republicana de Catalunya (Antoni Xirau and J. Lluhí i Vallescà); federal republicans (Valle), and Agrupación al Servicio de la República (Iranzo). The largest minorities were represented on this committee and it was chaired by Luis Bello, from Azaña’s party, the new head of government and the strong-man of the republican left. An expert committee was appointed for financial matters, made up of the Catalan MPs P. Coromines and R. Campalans. The Committee’s Decision was presented to the chamber on the 9th of April 1932 and the Statute was ready to be dis-cussed. The text from Núria had been adapted to the newly approved Consti-tution: any reference to federalism had disappeared; Catalan was now the co-official language rather than the official language; the text no longer included those areas of legislation and execution which, according to the Constitution, already lay in the hands of the state, and any reference to social legislation had also vanished, a clear result of the socialist fear of the influence the CNT

(National Labour Confederation) might exert on the government of the Gene-ralitat, which would be regulated by the central government. There were new re-strictions in the area of education, in the sovereignty of the Generalitat and espe-cially in the area of finance. Not all the modifications introduced, and taking for granted those that would be added dur-ing its passage through parliament, were justified by the need to adapt the text to the Constitution. In fact, most were due to pacts with intransigents and the desire to save the Statute. L. Bello him-self acknowledged the enormous pres-sure exerted on the Committee, both in the sense of requiring that the integrity of the text be respected as well as quite the opposite.

The Decision produced by the Com-mittee was received in various ways in Catalonia; those on the left did not con-ceal their disappointment and annoy-ance; on the other hand, the Lliga was satisfied with the final text.

Reaction in the Spanish parliament was also mixed and was due both to personal attitudes and also party lines. In spite of the transformation under-gone by the text, people like Maura, Sánchez Román and Ortega y Gasset remained obstinate and, in the debate stage for the draft as a whole, refused to approve the Decision due to the is-sue of sovereignty. With article 1 in their hands, which stated that “Catalonia is an autonomous state within the Span-ish Republic”, they once again ques-tioned the feasibility of federalism and discussed the concept of sovereignty, something which had already been ex-hausted during the discussion on the Constitution.

They referred constantly to issues re-garding the inappropriateness of grant-ing economic autonomy to the Catalans and maintaining public order at times

of economic or social crisis (Maura). It was stated that the autonomy claimed by Catalonia was incompatible with the unity of Spain (Sánchez Román). And Ortega rambled on about what he called “the Catalan neurosis” with regard to the issue of sovereignty; he defended the “unity of fate” of Spain and reminded people that “all the subversive things that have occurred in Spain for many years now have come from Barcelona”. (Official Gazette, 13.05.1932.)

Those who defended the draft insisted on the representative nature of the text, beyond the differences between Cata-lanist parties (Abadal); on the defence of liberal and democratic rights against Ortega’s monarchising idolatry of the state (A. Xirau and A. Hurtado); on the democratic nature of bottom-up sover-eignty and not top-down; and they de-fended that the Generalitat was another state body (Nicolau i d’Olwer); they in-sisted that one could not make conces-sions in the Statute, as the debate on the Constitution had already involved a com-promise between the federal desires of Catalonia and the unitary desires of the Republic. On this point, Nicolau i d’Ol-wer said: “[...] many of us came here with the hope based, very strongly based on the belief (the history of the revolu-tion has given us a right to this belief) [...] that a federal Republic would be formed; this federal Republic has van-ished and, as a compromise between the federal Republic and the unitary State, inherited from the monarchy, we have arrived at this compromise that is the Constitution”. (Official Gazette, 19.05.1932.)

As head of the government, Manuel Azaña adopted a decidedly combative attitude in favour of the Statute. His ar-guments, impressive in doctrinal terms and with great political eloquence, fo-cused on the decision to create a true

282

Spanish state and on the belief that, in order to achieve this, there had to be integration between the revolutionary working classes and, in territorial terms, with those regions with the strongest desires for autonomy. In the speech he made to the Spanish parliament defend-ing the Statute he outlined the paral-lelism between a liberal monarchy and centralism and reached the conclusion that Catalonia had enjoyed, before the Borbons, more autonomy than was now granted to it with the Republic. For him, the creation of a truly modern state was inseparable from a republic that balanc-es the effective unity of Spain with re-spect for the autonomy of regions with their own personality, such as Catalo-nia.

Debate on the Statute began on 6 May 1932. First the whole text was discussed then it was debated article by article. In the end and in spite of the modifica-tions introduced by the Statute Commit-tee and all attempts to reach consensus throughout the month-long debate, the most reactionary sectors remained in-transigently opposed to any progress as regards autonomy.

Behaviourofthevariousgroupsintheparliament

Azaña’s government had made a prom-ise to Catalonia and it was determined to go ahead with the Statute. Parlia-mentary discussion had to delimit and specify the scope of autonomy but this was practically guaranteed. However, those opposing the Statute managed to minimise the autonomous content and to obstruct the draft’s progress through parliament with all kinds of obstacles in order to delay its approval. Each one of the texts (the one from Núria, the one from the parliamentary committee, the

one approved by the Spanish parliament in 1932) was more restrictive than the previous one.

More than four months of discussion were required to pass the Statute. As stated by Amadeu Hurtado: “No-one [in the Spanish parliament] declared themselves to be against the autono-my of Catalonia but, when it came to putting this into practice, no-one accept-ed the autonomy we were demanding, and not because it was excessive but on a question of principle”. The tone of the discussion was often tense. Many MPs had openly expressed their desire to ob-struct the debate and to impede approv-al of the Statute if they could.

Members from the very conservative agrarian party, such as Martínez de Ve-lasco, Royo Villanova, etc., and other, more moderate members such as Abilio Calderón and Miguel Maura attempt-ed this. However, republicans such as Ortega y Gasset, Sánchez Román and Unamuno, and radicals in general, did not show much respect for Catalan as-pirations and were quite opposed to the proposal.

The president of the chamber, J. Bes-teiro, tolerated the practice of deliber-ate obstructionism and it Azaña’s firm decision to go ahead with the Statute that got the process going again. Aza-ña was well aware of the confrontation they were planning for the government and constantly directly accused those responsible, as well as pointing out the specific ways in which they were trying to disrupt the discussion. He made this clear in several speeches and, as intelli-gent and histrionic as he was, he under-stood right from the start how the de-bate would go, which he noted in some laconic entries in his diary, the same day the debate started in the Spanish parlia-ment: “The discussion of the Statute has started. Maura, with great proposals

of serenity and promising a ’high-class’ debate. He must have controlled him-self a lot, because he’s extremely aggres-sive and the proposal weighs on him. Companys, innocuous words; cordial-ity, Republic. A lot of people in the hall. The topic of the day: What a good be-ginning! So much serenity! Everyone is scared of the issue and today they were starting to think that the debate would go on like that, with uncontroversial ex-positions. They will see! We bumped in-to each other afterwards at the cabinet office; Largo, Ríos, Casares and Ramos. We started the session. Almost no-one, except for Casares, is showing his col-ours in this matter. Fernando [referring to the minister Fernando de los Ríos] frowns and ’takes on’ a lot of problems. I feel there is curiosity around me, a lit-tle fear of what might happen and few resources to help me.

”I have returned to the ministry some-what disheartened and in a bad mood. The barbarous campaign against the Sta tute has got worse. Many in the par-liament are going to join it, expecting it to be a difficult period for the gov-ernment and they are eagerly awaiting this”.

The debate was tough and eventually tedious but the intellectual level and di-alectic aggression used in the chamber was nonetheless mere showcasing and the confrontation generated by this dis-cussion outside parliament was quite a different matter. The behaviour inside the house was in line with the parlia-mentary behaviour of the time; brusque interruptions were permitted, as well as spontaneous dialogue between the per-son who had the floor and any member who felt alluded to or addressed, as re-flected in the Record of Sittings.

The parliamentary groups behaved differently. The PSOE formed part of the governmental coalition presided over

283

by Azaña and therefore accepted Cata-lan autonomy. However, the PSOE’s in-volvement in the parliamentary debate was not outstanding; Azaña had been appointed as the spokesman for the co-alition and, in a disciplined way, with some individualities that made their op-position evident, they supported strictly the Decision issued by the Committee and only abstained by majority in the vote on article 10 of the Decision, on the creation of Catalan educational centres. Indalecio Prieto and Luis Araquistain, opposing Basque autonomy, represented the sector that most strongly opposed the Statute within the party. Irrespec-tive of the final vote, some articles were difficult to accept (2, 5 and 7, in par-ticular), forcing the parties of the gov-ernmental coalition to combine forces and votes in order to push the Statute through.

The Partido Radical, outside the gov-ernment, was the largest party in op-position. It had started by showing an indefinite attitude towards the Statute: it opposed it but, on principle, neither could it identify with the more conserv-ative sectors of the chamber. Paradoxi-cally Lerroux, an obstinate demagogue, only took part on one occasion in the discussion on the articles (14.07.1932), in addition to the initial discussion. He adopted an expectant attitude through-out the whole process. Lerroux insist-ed that he did not oppose the autono-my of Catalonia; the issue, he said, lay in what the conditions were and how these might be achieved. However, his absences were along the same lines as the stagecraft in the discussions: it was necessary to oppose the government. The party refused some articles, more to distance themselves from the govern-ment than because they disagreed with their content per se. The final vote was affirmative.

The members from the Partido Socia-lista Radical, with Marcel·lí Domingo as their relevant figure, had a very curi-ous and generally conciliatory contribu-tion. They were an active minority in defending the Committee’s Decision and in complying with their commitments with the government.

The members from Acción Republi-cana firmly supported the Decision as it had been made by the Committee. This was Azaña’s party, and he constantly pointed out what the government’s at-titude was, always favourable towards an understanding with Catalonia. Aza-ña and his man on the Committee, Luis Bello, understood the need to strike a difficult balance between the Catalan claims and the suspicions of the Span-ish parliament.

With regard to the autonomist Gali-cian parties, both Castelao and Casares Quiroga, Poza Juncal, etc. were always favourable towards the Statute. The same attitude was shown by the Basque-Navarre group, dominated by the Par-tido Nacionalista Vasco. They demand-ed full powers for the Generalitat. They supported everything, and identified most with the Catalans in the area of education.

One prestigious group in the cham-ber, due to its intellectual and elitist na-ture, was the Agrupación al Servicio de la República. It was a platform found-ed in February 1931 that did not aim to be a rival to other parties and had been set up in order to reflect and dis-seminate republican principles and to mobilise awareness in favour of the Re-public. Ortega y Gasset, Gregorio Ma-rañón, Unamuno and Ramón Pérez de Ayala were some of the people behind this group. With regard to the Statute, some of them, such as Unamuno and Ortega, very often expressed an anti-Catalanist attitude. The lawyer Sánchez

Román was one of the most active peo-ple in the discussion on the articles. In the issue on language they defended the co-official nature of Catalan and agreed with demands for a dual university. As a group they defended the cultural and linguistic unity of the state, which basi-cally meant defending Castilian culture, of which they were the leading expo-nents at that time.

Unamuno did not understand the idea of Catalonia nor did he accept the idea of autonomy. He said “Talking of op-pressed nationalities is simply fatuous; there has never been such oppression and anything else is poisoning and falsify ing history”. (Official Gazette, 02.08.1932.) This idea, which previ-ously had been refined in a creative dia-logue held with the poet Joan Maragall, now fed on the ill will inspired in him by any desire to nationalise his native Basque Country. He proposed defining Catalonia as “a political-administrative area”, the result of the administrative organisation of four provinces.

Language and education were the other points where Unamuno showed a highly combative attitude. He protested about civil servants having to learn Cat-alan and, with regard to school (art. 7), demanded priority for Spanish in all cen tres of learning in Catalonia, and for official education to be in that language. He opposed an autonomous university and refused to give powers to the gov-ernment in the area of education.

Other minority parties, such as Dere-cha Liberal Republicana, Partido Liberal Demócrata Independiente, and Partido Republicano Independiente, the monar-chists, etc. had varying attitudes.

The federal republican parties did not stand out much in the discussion. Their main idea was that the Statute was not federal but they tried to hold a construc-tive debate along federalising lines.

284

The party that led the total opposition to autonomy was the Partido Agrario, omnipresent throughout the debate with an intensely critical attitude that was im-possible to intimidate. They repeatedly employed the concepts of separatism, political incapacity, etc. As a group they talked incessantly about impoverishing the state if autonomy was granted. Their vote was always negative.

Other minority groups, following the attitude of the agrarian party, attempt-ed to boycott the Statute all the time it was going through parliament. They had few MPs in the Spanish parliament; these were state-wide parties, centralist and opposed to any kind of decentralisa-tion; they had well defined economic and professional interests that they felt were threatened by an autonomous Catalonia, although quite without justification. As expressed by Josep M. Roig i Rossich “they represented the Castilian landown-ers opposing the Catalan industrial mid-dle classes; procurators of an imperial and backward-looking Spain upheld by the traditionalism of large sectors of the population in the central regions; also monarchists and reformists who were afraid of the Republic itself and the ren-ovating and progressive airs of Azaña’s government. And, finally, the Partit Ra-di cal interested in provoking a crisis within the government coalition (hence the effort made to persuade the minori-ties in this coalition to take a stand with regard to specific issues, and particularly the socialists in discussing ownership of finance and others). A crisis which would primarily benefit themselves”.

Catalan MPs insistently denounced the quasi-boycott against the Statute and the chamber’s passivity. As the discus-sion went on and on, the Catalans’ dis-enchantment and protest increased. M. Carrasco i Formiguera and L. Companys both pointed out that the path taken by

the Statute had made it more indefinite and that, if no solution was found, in addition to arriving late it could end up not interesting Catalonia anymore (Of-ficial Gazette, 02.08.1932).

The tactics employed by obstruction-ists was to demand the withdrawal of the Decision merely to introduce some mini-mal amendments, or to demand that the discussion be delayed until other general laws had been passed. More than three hundred amendments and protest votes were presented. Nominal votes were constantly requested to decide on an amendment or a particular vote. Some MPs insisted on making long speeches, provocative and even insulting. The ob-structionist MPs insisted on explaining the vote, which served to repeat already stated arguments and to overload the debate. The existence was confirmed of a conflict between “the Spanish people” and the government’s attitude, which they attempted to create by means of meetings and campaigns, leading to ten-sions running high in the house’s ses-sions. On the 10th of August the presi-dent of the Spanish parliament brought a thorough end to this practice.

Parliamentary debate on the Statute would have been much longer had the failed coup d’état by General Sanjurjo in Seville (10th August 1932) not prompt-ed, momentarily, the republican MPs who had their doubts about the Stat-ute to present a common front with the government in order to stabilise the Re-public.

The parliamentary procedure for the Statute was carried out at the same time as another “great” law from the Republic, the Law on agrarian reform, approved at the same time and against which Sanjurjo’s uprising was also di-rected.

Sanjurjo’s military coup, although im-mediately controlled, was a watershed

in the debate on the Statute. When the uprising occurred, all conflict that had been expressed during the preceding months was moderated and the threat of being forced back to the old ways led to a policy of agreements. Sanjurjo’s manifesto per se was not strictly against the Republic but explicitly against Aza-ña’s government, the republican Con-stitution and the legislation carried out by the Spanish parliament, especially with regard to religious, military and autonomous issues.

The climate created after the failed coup by Sanjurjo helped to accelerate parliamentary debate and the approval of the Statute. The republicans realised that it was necessary to consolidate the regime at any cost, and this could only be done by including those that might still support the reformist republic: the middle classes, autonomists, the work-ers’ movement and farm workers. In Catalonia, all these sectors converged in forming a new hegemonic party in progress, namely Esquerra Republica-na de Catalunya and in the existence of a strong anarchist trade union move-ment.

Parliamentaryspeeches

The discussion of the Statute started in the Spanish parliament on the 6th of May 1932, nine months after having been approved by the Catalan people, although what was actually being debat-ed was the Decision issued by the Com-mittee. The path of the Statute through parliament was long and painful. The tics deriving from the most atavistic centralism and mistrust of “separatism” soon appeared. Catalonia’s right to au-tonomy became a tense wrangle that ended up notably blurring the Statute voted on by the Catalans.

285

The Catalan minority led the defence of the Statute, with the MPs L. Com-panys, head of the minority, and R. Cam-palans. However, the action of a man so unlikely an autonomist as Azaña was decisive, who even stated, in his famous speech made on the 27th of May 1932, that Catalonia’s autonomy was an inal-ienable right of the Catalan people that could only be trampled “from a perspec-tive of malevolence, of ignorance or of custom”.

First the Decision as a whole was dis-cussed; afterwards, each headline and then each article. Finally a vote was taken on the articles one by one, with the text from the parliamentary com-mittee having been substantially mod-ified. During the months of May and June head line I was discussed and ap-proved; in July and August, headlines II and III – fifteen articles in total. During the first eight days of September the rest of the articles were passed.

Numerous amendments and protest votes by MPs were immediately present-ed to be read in the full assembly, mak-ing the whole procedure very, very long and often laboured. The amendments presented affected the basic points of the Statute: the nature and scope of au-tonomy, powers and taxation.

Pursuant to that provided for in the Constitution, the Statute had to be pre-sented as a government bill of the Re-public, and the Spanish parliament, making use of its sovereignty, had to debate this in the broadest sense of the word. In fact, it was at this point that something the Constitution had gone to great lengths to avoid actually began: namely a debate on autonomy. And, once again, the legitimacy of the Stat-ute was discussed.

The Statute of Núria had been created to be developed within the framework of a federal constitution, or at least an

autonomist constitution. As these con-ditions did not exist, the text was not constitutional per se. Under these cir-cumstances, debates were reopened that had been discussed while the Constitu-tion was being processed.

This discussion was carried out within a context of economic crisis and gener-alised social unrest. From the first steps of the Statute of Núria up until the text was finally approved in 1932, the coun-try underwent crucial times that modi-fied the founding circumstances of the Republic. The Statute was being debat-ed when the government of the Repub-lic had lost heterogeneity and cohesion with the departure of Alcalá Zamora, who returned as president of the Re-public, and Maura, but at the same time an indisputable leader had been firmly established, namely Azaña. He imposed his own reformist principles and this was his Statute.

Debate on the Statute was very harsh and troublesome. The text went from being drawn up in an atmosphere of sup port in the initial republican eupho-ria to being the object of a strong cam-paign of repudiation, orchestrated by the recalcitrant core of Castilianism, but also by highly heterogeneous sec-tors that paid lip service to democratic reformism; ranging from demagogues to top class intellectuals. Fruit of the radi-cal nature of the republican era, this de-bate, whose speeches are contained on the enclosed CD, was substantially rich-er than it was during the transition.

Men such as Maura, the lawyer Sán-chez Román and philosopher Ortega y Gasset took up intransigent positions and, in the debate stage of the bill as a whole, refused to approve the Decision due to the issue of sovereignty. Article 1 stated: “Catalonia is an autonomous state within the Spanish Republic” and this allowed them to bring up, once

again, the issue of federalism, which had already been rejected in the debate on the Constitution. Maura pointed out the inadvisability of giving the Catalans autonomy on economic issues and main-tenance of public order at times of eco-nomic or social crisis. Ortega y Gasset in-sisted that the so-called Catalan question was impossible to resolve, and Sánchez Román, to give just one more example, alleged that Republican legislators lacked the experience to tackle issues that would end up radically transforming the state.

However, L. Bello made a futile at-tempt to explain the foundations of the Decision under discussion and people such as Castelao stated the fraterni-ty and concurrence of ideas they held with Catalanism, albeit without ignor-ing their differences of opinion.

In defence of the Statute’s text and over and above any legal controversies, the strategies on which the Catalan mi-nority based their arguments reiterated the idea of representing one common denominator for all the country’s citi-zens. The most daring amongst them (Antoni Xirau and Amadeu Hurta-do) appealed to liberal Spain, heir to the Republican doctrines of Francesc Pi i Margall, the patriarch of Hispanic federalism. Others like Lluís Nicolau i d’Olwer claimed that autonomy guar-anteed and structured the state’s demo-cratic sovereignty in the face of the ata-vistic imperial uniformity sanctioned by the Bourbon monarchy. They presented the Statute and its process as a historic opportunity to complete the insertion of Catalonia within Spain.

Hurtado, a good political debater, used clear language throughout the discus-sion and did not allow any theoreti-cal disquisitions to muddy his political programme. He, and a large part of the Catalan minority, would take on the most eminent intellectuals of the time

286

in a dialectic debate (Ortega and Una-muno). Their speeches often referred to a common Hispanic intellectual sub-stratum, particularly in the spirit of the Krausist school of the Institución Libre de Enseñanza (Institute of Free Educa-tion).

Of note among the speeches by Cata-lan MPs are the effectiveness of Hum-bert Torres and the practical political sense of Martí Esteve. Carrasco, with a very personal way of expressing himself, gave some brilliant speeches and dem-onstrated a wide range of conceptual purpose and a capacity to enter into the arguments of his political rivals. How-ever, although he was brilliant in argu-ment, he lacked the capacity to compro-mise and was eventually expelled from the Catalan minority.

The speeches by the Lliga MPs were clearly in support of the Statute. Abadal, who revealed himself to be a secondary political actor in this debate, insisted on separating the Statute from party politics and defended it as a project of Catalo-nia. Estelrich, for his part, made it very clear that the Lliga had been displaced from the government of Catalonia but provided a multifaceted interpretation of nationalism and highlighted some of its integrating aspects.

A. Xirau and R. Campalans respond-ed, in their turn, to the mistrust and at-tacks by Ortega, Maura and Sánchez Ro mán. In his speech, Campalans, given the more or less implicit imperialism in Ortega’s Castilianism, invoked the anti-imperialism of Friar Luis de León as the Spain he was closest to and explained what the Catalan minority was request-ing in a very simple way: “What Cata-lonia desires, due to the simple question of dignity, and as desired by all peoples that have achieved a certain degree of awareness of the community of charac-ter, is simply to be governed and admin-

istrated in their own language”. And he continued “The Catalan ideal is very clear and will not rest until this so hu-man a thing is carried out in Catalo-nia, so elementary, that we should be governed and administrated in our own tongue”.

On the 3rd of June, when the pres-ident of the chamber ended the ninth session and declared the debate on the bill to be over, Royo Villanova, one of the most outstanding adversaries of the Statute, was still asking for the bill to be withdrawn and rewritten. It was a desperately ungainly attempt that was rejected by 177 votes to 17. In this de-mand he was supported by Gil Robles (Acción Popular), and their respective groups.

After all the turns, Ortega asked for a rectification in order to respond to the speeches that his initial speech had led to (Official Gazette, 02.06.1932). He rectified his own words to bring them closer to the ideas of Azaña. He con-tested the personal attack of his adver-saries and addressed himself directly to Xirau, Franchy and, especially, to Hur-tado, who had dedicated a large part of his speech to him. The admonishing tone of his words anticipated Ortega’s well-known disappointment concern-ing the Republic, which in his opinion was excessively popular when he had dreamed of it being elite. He declared his uneasiness due to the complacency, or indifference, with which the chamber had heard the criticisms Hurtado had addressed to him, allowing his patrician megalomania to shine through. He felt, with an excess of sensitivity, that Hur-tado was accusing them, himself and his ancestors, of being monarchists, and the philosopher insisted that this criticism was the price he had to pay for his ea-ger attempt at equanimity in the Cata-lan question.

From this moment on the opinions he gave in his speech were no longer personal but doctrinal. Reopening the debate on sovereignty based on the is-sue of sovereign power was inevitable. Etymologically speaking, sovereign power is the first above all other pow-ers. He revealed his Germanistic train-ing in a historical digression in which he went back to the middle ages and to the 16th and 17th centuries (without making any reference to Roman law): “The sovereign is God, the origin and source of all and therefore all power”. In the last paragraph of his speech he clarifies to Hurtado that no-one dis-cussed the Statute but that the Statute and its powers were discussed, and he explained, quoting himself: “ [...] the Catalan problem is a Spanish problem and, the more nationally Spain feels things, then the more enthusiastically this must be taken on [...] this unity of root, this unity of sovereignty, of profound community spirit with all Spanish peoples is for a reason, we tell you that there is no error, no confu-sion, no darkness at all in this point, but that this community of state among all Spanish peoples remains intact and as always.”

Maura also spoke in the same session. He did not do so to answer the words of the Catalans but Azaña’s speech. This he transcribed, making controversial long paragraphs of the riskiest points, stressing that encouraging decisions on statutory processes when the Republic was still not consolidated was, at least, perilous. Maura ended apocalyptical-ly with “Does SS not understand [re-ferring to Azaña] that the country has more than enough reasons to become alarmed when the first thing it sees as a conception of state, at the head of the government, are galloping horses pulling a disassembled chariot because

287

Spain is still nothing? Does SS not un-derstand that we are heading for a crash with this chariot?”

Immediately Melquíades Álvarez, with an oratorical style befitting the 19th century and a great sense of prag-matism, stated that “of all the harm” entailed by the Statute, perhaps the greatest was that of taxation, a key is-sue that awakened a lot of interest.

In his last speech for the discussion of the bill as a whole, Azaña redirected the high-flown speech of Melquíades Álva-rez to parameters of the programme for debating the Statute of 1919, when the old liberal politics recognised quite a few more powers than were now being con-sidered. In reply to Ortega, he did not enter into political disquisitions on sov-ereignty, he celebrated the fact that Or-tega agreed with him in recognising the principles of a right to autonomy above any disagreement he may have with its content, and specifically with the transfer of public order to the Generalitat with appreciable additional recognition, not exempt from irony on the part of Azaña who gave his “blessing” for the “impar-tiality” of the renowned intellectual.

And he reminded Maura, now with a differing attitude towards the Statute, of the joint responsibility that, as a minis-ter of Governance, he had in the deci-sions taken during the time of the pro-visional government.

The debate on the articles started on the 3rd of June. The amendments and protest votes mounted up and the most debated points were language, educa-tion, judicial autonomy, control of pub-lic order and the application of social legislation.

There were numerous incidents dur-ing the debate, attempts to extensively modify the draft Statute, threats by the Catalan MPs to leave parliament and a generalised campaign against the Statute

by the press, organisations and groups from all over Spain.

As we have already mentioned, the Spanish parliament discussed the Stat-ute and the bill for agrarian reform at the same time, while various bills were presented to develop the secular princi-ples of the Constitution. In Catalonia there were protests due to the time the procedure was taking and the modifica-tions that were being made.

According to González Casanova it seems clear that one of the main rea-sons preventing greater recognition of regional autonomies was the need for the republican bourgeoisie to control the insurrectional movement of farm or industrial workers via the centralisation of the powers of repression. From the time when the Republic had been pro-claimed to the discussion of the Statute, its background was a radicalisation of the anarchist-unionist struggle, attempts by the socialist party to dominate their own masses in order to stop any rupture with the bourgeoisie and the collapse of the Republic, confrontation between republican-socialist authorities and the workers’ movement and the (tradition-al) protagonism of Barcelona and Cata-lonia in the proletarian struggle with the consequent and well-known parallelism between social revolution and national-ism: the famous “rojoseparatismo” of the right.

The compromise that had been reach-ed with the “unitarists” during the con-stitutional debate was no more than a simple delay to discussing Catalonia’s right to be an autonomous region with-in the state of Spain. It had already been made clear that there was no prior con-stitutional recognition of autonomy. Catalonia had to present a statute that would be debated as a bill, so that the Spanish parliament, using its sovereign-ty, could redraft it as it wished.

Even the legitimacy of the Statute that Macià had given to the parliament was questioned, as there had been an evident constitutional vacuum at the time. After the subtleties of constitutional debate, formulating the Statute was interpreted as Catalan stubbornness and the speed with which it was presented was seen as intolerable haste by the Catalans to give themselves a statute without waiting for the Spanish Constitution.

Given all these reproofs, which some-times became insults, it was necessary to ask whether Catalonia could withstand its desire to create a new society. The answer had to be in the affirmative and the efforts made affected a whole gen-eration in the extreme.

Thecaricature

Caricature is a para-artistic form found in culturally open societies that permit heterodoxy and debunking of the sa-cred. Attacking mythification at the root, when its uninhibited shrewdness is giv-en full rein it achieves one of its goals: to lay bare what politics and its symbi-otic journalistic chronicles do not nor-mally reveal.

Its element of irreverence means that caricature has been much used since the nineteenth century, above all in express-ing radical popular feeling.

The artist Nicanor Álvarez Díaz, known under the pseudonym of Ale-jandro Sirio, used caricatures of many of the deputies in the Cortes of the Re-public to illustrate the compilation of parliamentary chronicles, with their sceptical and corrosive humour, pub-lished by Galician-born writer and el-egant and witty journalist Wenceslao Fernández-Flórez (La Corunya 1885 - Madrid 1964), in the ABC («Acota-ciones de un oyente»).

288

Sirio (Oviedo 1890 - Buenos Aires 1953), an Asturian who emigrated to Argentina, won his artistic introduction to the Buenos Aires press thanks to the impact made by the mannequins in the shop window of the tailor’s where he worked on the editor of the local maga-zine Caras y Caretas. He then embarked on a career that was to end with his be-coming a celebrated cartoonist.

In spite of his capturing the essence of caricature, Sirio also displayed a tal-ent for the decorative and was a skilled draftsman.

BiographiesofpoliticiansinvolvedinthedebateinMadrid

Manuel Azaña y Díaz

Alcalá de Henares, 1880 - Montauban,

Quercy, 1940

Politician and writer Manuel Azaña y Díaz took part in parliamentary discus-sion of the Catalan Statute of Autono-my both as representative of the ruling republican-socialist coalition and in his capacity as President of the Republi-can Government. Azaña, a member of the Acción Republicana (Republican Action) movement who rose to po-litical prominence during the Repub-lic, played a key role in the debate on the Statute’s text. Hoping to reinforce the arguments of the Catalan govern-ment in favour of the Statute, he rose to speak on every issue. His resolute and assured manner made him one of the most influential and eloquent ora-tors in these debates. Thanks to Aza-ña, the Cortes became a tribune for ex-pressing all shades of opinion, includ-ing the most extreme views. Believing that an understanding was possible, he tried to dissipate the Cortes’ suspicion of Catalan aspirations. The content of

his interventions generally coincided with the definitive wording of the arti-cle concerned.

According to Azaña, conceding Catalonia autonomy would reinforce the Republic and integrate Catalan as-pirations into the Spanish state and a single shared ideal – the Republic. The Statute was fully constitutional, would never break national unity, and could in no way be considered separatist. It would be one of the key pieces in re-solving the organic problem of Spain. There would have to be a new concept of national unity in Spain that could create a common state for all, integrat-ing regional and national aspirations. As Azaña had already pointed out, the Statute, whose roots lay in the Constitu-tion, would have to be approved by the Cortes, whose full and absolute sover-eignty meant it was the only institution empowered to resolve the organic prob-lem of the state.

In his discussion of its articles in the name of the Government, Azaña dem-onstrated his intention to endow the Statute with content. As regards lan-guage, he argued that the Republic had been very generous with Catalonia’s au-tonomous aspirations for Catalan, one of the main pillars of Catalan nation-alism. With reference to education, he opted for a single, autonomous, bilin-gual university system. He also believed that autonomy had to be entrusted with certain competencies, both in public or-der and civil legislation and in the ad-ministration of justice. On the process for any future modification of the Stat-ute, he defended the need for universal suffrage and elections.

His discourse on financial issues was particularly noteworthy. Azaña unhes-itatingly justified all the taxes ceded to Catalonia. He argued the need for flexibility in giving resources to au-

tonomous regional tax offices so they could grow in parallel with the region’s economy, and also defended the need for more state investment in Catalonia. The Cortes would still have to closely monitor and review the autonomy’s tax system.

Azaña, the great defender of the Stat-ute from the ranks of the Spanish Gov-ernment, abstained in the voting on Ar-ticles 3, 4, 6, 8, 9 and 10 and voted in favour of all remaining articles.

Luis Bello Trompeta

Alba de Tormes, 1872 - Madrid, 1935

Luis Bello Trompeta, politician, lawyer, journalist, writer and teacher, was chair-man of the parliamentary committee in charge of re-drafting the Catalan Stat-ute of Autonomy for discussion, modi-fication and approval by the Cortes. He also took part in the debates and voted on the text. Bello, Member of Parlia-ment for Acción Republicana (Repub-lican Action), had previously intervened in the drafting of the Spanish Constitu-tion.

Before the proclamation of the Sec-ond Republic, Luis Bello had been best known as a journalist and one of the fiercest defenders of the “escuela nacio nal”, national educational re-form movement. He contributed to many Madrid newspapers including El Heraldo de Ma drid, where he began his journalistic career writing summa-ries of the meetings of the Chamber of Deputies, and El Imparcial, España, La Crítica, El Mundo and El Radical. He soon became one of the most popu-lar journalists in the country while em-barking on his own writing projects. From the newspaper El Sol, he led a major campaign in favour of the “es-cuela nacio nal”. He embarked on a

289

long journey throughout Spain, visit-ing schools, talking to teachers, pupils, local authorities and people in general, producing an article about each vis-it. This soon made a great impression, arousing public interest in the improve-ment of education.

A staunch republican, Bello had ini-tiated his activity in Acción Republi-cana, and when the Second Republic was proclaimed was elected deputy for Madrid to the Cortes. He became in-volved with the Catalan question as chairman of the Parliamentary Com-mittee on the Catalan Statute of Au-tonomy, which re-drafted it to adapt it to the limits imposed by the text of the Constitution. Bello played a key role in defusing Parliament’s distrust of Catalan claims by avoiding confronta-tion and facilitating the Statute’s final approval.

According to Bello, the Statute had to have the legal standing of a consti-tutive law, could only be interpreted as contractual, and had to originate and be consolidated as an agreement between the Generalitat and the Spanish State. As regards proper channels for modify-ing its text, a matter of some disagree-ment between members of the Chamber, he felt that the same channels should be used as had been employed for its ap-proval: i.e. the favourable vote of both the Catalan and Spanish Parliaments, followed by its approval in a plebiscite of both town councils and the Catalan people.

Bello scarcely intervened in the dis-cussion, preferring to delegate the expo-sition of the Committee’s viewpoint to others. Even so, he did intervene strong-ly in defence of Article 7 on education, in response to restrictive amendments presented by other deputies. He took part in the voting on all articles, always in favour of the text.

Lluís Companys i Jover

El Tarròs, 1882 - Barcelona, 1940

Lluís Companys i Jover, politician and lawyer, was leader of the Catalan parliamentary minority in the Cortes. He organised the interventions of Cat-alan members of parliament in dis-cussions on the Catalan Statute of Au-tonomy.

Professionally, Companys was best known as a trade union lawyer, in par-ticular as the lawyer of the Unió de Ra bassaires (Catalan peasants’ party), which he himself helped to found in 1922. However, he was greatly drawn to politics, and since the early years of the twentieth century had belonged to several republican organisations. In March 1931 he was one of the found-ers of Esquerra Republicana de Cata-lunya, created by merging the work-ers’ republican Partit Republicà Català led by Companys, the Estat Català and the L’Opinió group. He also had expe-rience in public institutions from his time as a councillor on Barcelona City Council and member of parliament at the Cortes. During the Primo de Rivera dictatorship served on the committees of the Catalan parties leading the po-litical opposition.

In the municipal elections of 12 April 1931 he was elected city councillor for Barcelona, and proclaimed the Repub-lic of Catalonia from the balcony of the City Hall. In June he was elected to the Cortes as member for Barcelo-na and was entrusted with leading the Catalan minority in the Chamber. He took part in drawing up the new re-publican Constitution and in the dis-cussions on the Catalan Statute of Au-tonomy.

In the Cortes, Companys was a staunch defender of both the Statute and Cata-lan autonomy. From the outset he de-

clared his disagreement with the text produced by the parliamentary com-mittee that had re-written the Statute. According to Campanys, it was not this but the Núria text that truly consecrat-ed the will of the Catalan people. How-ever, he was also aware that this Re-port had to be accepted to achieve self-government, a status that accord-ing to him, Catalonia was both pre-pared and able to assume, and indeed worthy of being granted greater auton-omy. It was during the debate that Companys was forced to expel Manuel Carrasco i Formiguera from the Cata-lan minority for adopting an intransi-gent posture in defence of the original Núria text of 1931.

Lluís Companys made a particular contribution to the debate on the ar-ticle referring to the Catalan language, fiercely criticising the minorities who poured scorn on the language. He also took part in the discussion on educa-tion and universities, where he justi-fied the abstention of the Catalan mi-nority during the vote. He complained about both the tendentious and inap-propriate campaign mounted against the Statute from outside the Cham-ber and the interventions of some Members of Parliament, who on oc-casion even resorted to insult. At some moments of extreme tension he even threatened to leave the Cortes and take all the Catalan MPs with him. In the face of the severe cutbacks suffered by the text, he voiced the understand-able fear that the people of Catalonia would lose all interest in a Statute that arrived so late and watered down by two hundred amendments, a hundred individual votes and one insolent ob-struction.

When Macià died, Companys was elect ed President of the Generalitat de Catalunya.

290

José Franchy y Roca

Las Palmas de Gran Canaria, 1871 -

Mexico D.C., 1944

José Franchy y Roca, politician and lawyer, took part in the parliamentary discussions on the Catalan Statute of Autonomy as representative of the Par-tido Republicano Demócrata Fede ral. He emerged as the leader of the feder-alists in the Spanish Parliament, which had a fairly slight representation. As a federalist, he supported the wish for autonomy of any region or district of Spain, including Catalonia. However, he could not give his full support to the Statute because it was not a federal text, although in essence it recognised this political intention.

However, he always had a good word to say in support of Catalan autono-my, and he totally rejected the disdain with which its language was treated or attempts to stop the Senyera (Catalan flag) being raised. This was precisely the line that Franchy y Roca took in deliver-ing a wide-ranging speech on the con-cepts of autonomy and sovereignty. For him, autonomy was not a right that the state could concede, because the state was not itself the exclusive owner of sovereignty, an attribute of the commu-nity itself, the whole community. Based on the individual, maximum exponent of sovereignty, this right gradually rose through the institutions – the town, the region and finally the state – and was always limited by the abilities and at-tributes of the lower authorities. Sover-eignty, for Franchy y Roca, was a syno-nym for autonomy, in the sense that it is an authority able to decide on action in full possession of its own means for compliance with its individual purposes, and a power not subject to any other within its sphere of action. For these reasons, Franchy y Roca believed that

autonomy could not either be conceded nor delegated, but had to be achieved by explicit agreement.

In the debate, Franchy made some no-table interventions on financial matters. He proposed the cession of contribu-tions directly to the Generalitat and that the Generalitat should then contribute to the general expenses of the state in proportion to the population and wealth of Catalonia, what today would be known as the “concert econò mic” (economic agreement). He also inter-vened in the discussion on the proce-dure to be followed for the modification of the Statute, refusing to accept the ar-bitration of the courts alone. He added that no-one should ever doubt Catalo-nia or its citizens, who even with au-tonomy would still be Spanish, and that the country would not descend into cha-os if it was granted.

In the voting on the articles he always voted in favour, except for Articles 7 and 10; in the debate on the whole doc-ument, when he voted in favour of the Statute.

Amadeu Hurtado i Miró

Vilanova i la Geltrú, 1875 - Barcelona, 1950

Amadeu Hurtado i Miró, politician and lawyer, was one of the three men en-trusted with presenting the draft of the statute of autonomy to Alcalá Zamora in Madrid, before its approval by the town councils and people of Catalonia in a referendum. He was later asked to defend it in the Cortes, as an independ-ent amongst the delegates of Esquerra Republicana de Catalunya. His prestige as a lawyer and the trust placed in him by Francesc Macià, a personal friend, and by Manuel Azaña and Niceto Al-calá Zamora, led him to be given these highly responsible tasks.

Amadeu Hurtado had been involved in politics since the late 19th centur, as an activist in federal republican circles. However, after the dissolution in 1910 of Solidaritat Catalana he left active politics, not to return until the procla-mation of the Second Republic. Profes-sionally, he was a lawyer of enormous prestige.

Hurtado took a very active part in the defence of the Statute of Autonomy in the Cortes, in which he encountered more obstacles than anything else. To speed up the approval procedure, Hur-tado proposed a reduction of the text’s wording. He hoped this would end the constant obstruction by the opposition, who had presented a great number of amendments, all rejected, by making each article summarise everything on a particular issue.

According to its Constitution, Spain was an integral state. For Hurtado, this integral state was made up of mu-nicipalities, provinces and autono-mous regions. Autonomy was there-fore not conceded by the state, and the state could only recognise the attribu-tions and rights legitimately belonging to a region that expressly requested it. The organs of autonomic governments like the Generalitat de Catalunya were the intermediaries through which the state had a presence in the area. Au-tonomy had to be regulated through a political agreement between the au-tonomous region and the state, two bodies in law and the only two legal persons with the right and duty to made an agreement to establish, modify or eliminate autonomy, with due popular support.

Hurtado also played an active part in the approval of Article 12, dealing with civil legislation and the admin-istration of justice. He argued, in de-fence of private Catalan law, that this

291

would mean the restoration to Cata-lonia of a power of which it had been violently dispossessed centuries before. Finally, although he was not much in-volved in the discussions on education-al matters, he declared his satisfaction with the decision finally adopted on universities.

In 1932, Amadeu Hurtado distanced himself from the orbit of ERC to join Acció Catalana Republicana, the year in which he was chosen as President of the Ateneu Barcelonès. With the end of the Civil War, he was forced into exile in Perpignan, but was later able to return to Barcelona, where he died in 1950.

Alejandro Lerroux García

La Rambla, 1864 - Madrid, 1949

The republican politician Alejandro Lerroux García took part in parliamen-tary discussions on the Catalan Statute of Autonomy as representative of the Partido Republicano Radical (Radical Republican Party). A known populist and demagogue, he first displayed an ambiguous attitude towards Catalan autonomy and the text of the Statute, knowing that his ninety deputies could hold the key to future votes on the sub-ject. But as the debate progressed, he showed himself increasingly hostile to Catalan aspirations. This was due as much to political strategy, forming a significant front of opposition to the Government, as to ideological convic-tion. Nonetheless, Lerroux did request the granting of a Statute of Autonomy to Catalonia, a region which he rec-ognised had singular characteristics based on language and other cultural manifestations that gave it its own per-sonality. However this was only after detailed discussion of each article of

the Report issued by the parliamentary committee.

Lerroux denied the existence of the so-called “Catalan problem”, or indeed the Galician or Basque or Andalusian problems: in his view, the only aim the Spanish government should be pursu-ing was national reorganisation. Ac-cording to Lerroux, the Statute should act as a safety valve for Catalan claims, which had to be satisfied if they were not to endanger the Republic itself. It must be possible to integrate a group of peoples with different origins into a single higher political unit. The text, which for Lerroux was a “kind of Con-stitution for the regional autonomy”, had to originate from the Cortes, which had raised the problem and now had to resolve it through agreement with the greatest possible number of favourable votes.

In spite of this favourable approach to Catalan autonomy and the existence of a statutory text, he did not accept the Statute as discussed in the Cortes: it was too generous to Catalonia, and imposed what he considered to be unacceptable conditions that could endanger national unity. As he himself declared, he found much of the Report alarming and he op-posed many of the concessions made to Catalonia, particularly as regards public order, university education and finance. As well as supporting the personal vote of Lara that called for state participa-tion in all matters executed by the Ge-neralitat, he also favoured a gradual ap-plicationof the Statute.

He abstained from voting on the in-dividual articles, only taking part in the definitive final process, in which he vot-ed in favour of the Statute. In spite of this, it would be a republican govern-ment presided over by Lerroux that on 2 January 1935 suspended the Statute’s attributions.

Joan Lluhí i Vallescà

Barcelona, 1897 - Mexico, 1944

The politician and lawyer Joan Lluhí i Vallescà served on the parliamentary committee formed to re-draft the Cata-lan Statute of Autonomy for its discus-sion, modification and approval by the Cortes. On the committee, Lluhí took a firm attitude towards the Spanish Gov-ernment, trying to ensure that the Re-port reflected the highest possible levels of autonomy for Catalonia. This atti-tude was tempered during subsequent discussion of the text, where he repre-sented Esquerra Republicana de Cata-lunya, the majority force of the Catalan minority in the Cortes.

Joan Lluhí entered politics at the end of the 1920s from L’Opinió, the weekly periodical that he founded and edited as a platform for left-wing, Catalanist republicanism. In 1931, the so-called L’Opinió group merged with Estat Ca-talà and the Partit Republicà Català to found Esquerra Republicana de Cata-lunya. With the proclamation of the Second Republic, Lluhí was elected city councillor, member of the Cortes, and later still member of the Parliament of Catalonia.

A realistic politician and always cour-teous and respectful, Lluhí’s loyalty to the Catalan people made him claim and defend the maximum autonomy for Catalonia possible under the Constitu-tion. He was however very aware that this was not be due to a lack of majority in the Cortes.

Lluhí took part in the discussion on several articles of the text. He took a stand in favour of abolishing provinces, arguing that they made no sense and had no purpose if their administrative organ, the Provincial Council, were to disappear, transferring its powers to the Generalitat. Like most Catalan depu-

292

ties, he also proved particularly active in the debate on Article 7 referring to education. He rejected the duplication of educational centres, especially for younger children, because he consid-ered that it did not entail any transfer of competencies to the Generalitat, was unworkable above all in smaller towns, and could be economically unsustain-able for the autonomy. As regards pos-sible future modifications of the Stat-ute, Lluhí argued that it would not be enough just to have the approval of the Cortes, but that the region itself would also have to give its approval through a referendum or other means.

In 1933, he came out against restric-tions raised to the transfer of servic-es to the Generalitat and other issues, criticising ERC party leadership and causing his expulsion from the party. With the L’Opinió group he went on to found the Partit Nacionalista Republicà d’Esquerra.

Joan Lluhí proved to be an outstand-ing politician of the republican era, oc-cupying several ministries of the Ge ne-ralitat and, from 1936 on, also several ministries in the Spanish government. At the end of the Civil War he was forced into exile, first in France and then in Mexico.

Miguel Maura y Gamazo

Madrid, 1887 - Saragossa, 1971

Miguel Maura y Gamazo, a conserva-tive and catholic republican politician, took part in the parliamentary discus-sions on the Catalan Statute of Auton-omy as representative of the Derecha Liberal Republicana and later the Par-tido Republicano Conservador. Son of the well-known monarchic politi-cian Antonio Maura y Montaner, dur-ing the Primo de Rivera dictatorship he

evolved towards republican positions, and was appointed Minister of the In-terior in the provisional Spanish repub-lican government. He later resigned due to disagreement with Article 26 of the Constitution referring to the religious question, after having to deal with se-rious uprisings involving the burning down of convents.

Maura considered that an outlet had to be given to Catalan claims for au-tonomy shown in the plebiscite, all the more so in a democratic regime like the Second Republic. However, in debates he always opposed the Statute, engaged in constant obstruction, and fostered the climate of tension that engulfed the Chamber during these debates. So much so that he even threatened deputies with calling on the Spanish people to take to the streets against the text. He also confronted the Spanish Government, accusing Azaña of pressing ahead with Catalan autonomy only to obtain the support of the Catalan minority. He al-so claimed that Jaume Carner only oc-cupied the Ministry of Finances while the text was under discussion due to his more than probable partiality as one of the drafters of the Statute. Miguel Mau-ra’s interventions were very influential, due more to his personal prestige than to the numerical power of the group he represented.

Maura’s reasons for opposition to the Catalan Statute were diverse, but were based on his belief that it would not solve the Catalan problem. He also believed that the text was fundamen-tally of a federal nature, and so con-trary to the Constitution. Unlike oth-er deputies, he felt that the autonomy of the regions was an option that only the state could concede. He felt that apart from the fact that it threatened the unity of Spain, it had also to be refused at that time because it would

undermine the strong state the coun-try then needed. He also considered that the text would create a gigantic oligarchy of Barcelona over the whole of the Catalan region, and so opposed the transfer of some competencies to the Generalitat including education, the administration of justice and pub-lic order. He made particular efforts to prevent the Statute from regulating Catalan finances, and supported the proposal of Santiago Alba, who argued that any ceding of taxes should first be defined in a subsequent law drawn up during discussion of the general state budget. He was also very much against giving Catalan official standing.

In voting on the articles, he alternated between abstention and casting a nega-tive vote.

Lluís Nicolau i d’Olwer

Barcelona, 1888 - Mexico, 1961

Lluís Nicolau i d’Olwer, politician, his-torian, journalist and writer, took part in the parliamentary discussions on the Catalan Statute of Autonomy as repre-sentative of Acció Catalana Republicana, part of the Catalan minority led by Lluís Companys. His interventions, although brief, always defended Catalonia’s Stat-ute and its autonomy.

In spite of serving as a minister of the provisional Government of the Spanish Republic, Lluís Nicolau i d’Ol wer was also an elected member of the Cortes for Barcelona. He argued that Catalo-nia had to be viewed and integrated within a very specific reality, that of Spain. He considered that the Cata-lan problem was not what was then known as the Catalan question in iso-lation, but the combination of this question and the situation of Spain it-self.

293

Somewhere within the present demo-cratic state framework he believed that an outlet had to be provided for Cata-lan claims. Not to do so would be both unjust and a danger to the unity and strength of the Republic itself. This out-let could be no other than the Statute that Catalonia had voted for in a pleb-iscite, and that had behind it the will of all the Catalan people. In 1934, fol-lowing approval the Statute, Nicolau i d’Olwer was appointed chairman of the Catalan representation on the Mixed Committee for the Transfer of Services from the state to the Generalitat.

On February 1936 he was re-elected Member of Parliament for Barcelona and appointed Minister of the Economy and Governor of the Bank of Spain in the Azaña Government. He remained a member of the Spanish government during the Civil War and when the war ended had to go into exile.

Even in exile, Nicolau i d’Olwer re-mained politically active. He was chair-man of the Junta d’Ajut als Republicans Espanyols (Committee for Aid to Span-ish Republicans - JARE) while living in Paris and Vichy until his imprisonment, first by the Pétain’s collaborationist gov-ernment and later by the Gestapo in the French occupied zone during the Sec-ond World War when the resources of JARE were confiscated. In 1945 he was a member of the Republican Govern-ment in exile presided over by Giral and finally served as Ambassador to the Re-publican Government to Mexico (1946-50). He also took part in many cultural manifestations by Catalans in exile: was a member of the Fundació Ramon Llull, wrote for the Revista de Catalunya and El Poble Català, and was one of those responsible for maintaining the Jocs Florals de la Llengua Catalana (Cata-lan Floral Games) held in several cities throughout the world.

José Ortega y Gasset

Madrid, 1883 - 1955

José Ortega y Gasset, philosopher, es-sayist and great speaker, is the best-known figure in the field of 20th-centu-ry Spanish thought. He took part in the parliamentary discussions on the Cata-lan Statute of Autonomy as representa-tive of the Agrupación al Servicio de la República. This movement, not political in orientation, brought together a group of anti-monarchical Spanish intellectu-als. Originally founded to participate in the drafting of the new republican Con-stitution, it remained active until after the approval of the Statute and the law on agricultural reform. Ortega y Gas-set was very much against autonomy for Catalonia and made this clear in his interventions, where he used pseudo-scientific arguments and abstractions to oppose the text of the statute, putting forward a profoundly centralist and uniformist vision of the state.

For this philosopher, Catalonia was characterised by its separatism or par-ticularist nationalism, amounting to a desire to live apart from other peoples and communities, a defensive national-ism, reluctant to engage in any contact or merger. Ortega y Gasset felt that rec-ognition of Catalan nationality would be equivalent to giving it independence. He declared that the only solution to the Catalan problem was for Catalo-nia to accept that the only sovereign power belonged to the state, which possessed total, indivisible and unlim-ited sovereignty. The Statute, then, was unacceptable, both for its over-radical approach and because it attacked the unity of sovereignty that was due ex-clusively to the Spanish state. In con-trast to what other deputies thought, for Ortega y Gasset autonomy could never arise from agreement, but was a

concession made by the state to a re-gion, which was in turn a creation of the state itself.

He made particular objection to some of the articles. Most deputies taking part in the discussions on the Statute, aware of the importance of Catalan, accepted Article 2 on the value and presence of the language. But Ortega y Gasset de-clared that the article would only fa-vour the displacement of Spanish, the language which in legal terms must pre-vail in Catalonia. His opposition to the Catalan language was also exposed in the debate on the article on education. Ortega y Gasset defended the presence of dual educational institutions, those of the state and those of the Generalitat at all levels, and felt that at university level Spanish should always prevail. He also demonstrated this uniformist and cen-tralist tendency in questions of justice, refusing to accept the existence of Cata-lan law and law-courts regulated by the autonomy itself. He further opposed the system set up for the reform of the Stat-ute and the formula adopted on finan-cial matters, believing that no significant contributions should be handed over untouched to Catalonia.

After expressing throughout the de-bate his wish to neutralise the Statute, he usually abstained from voting.

Ángel Ossorio y Gallardo

Madrid, 1873 - Buenos Aires, 1946

Ángel Ossorio y Gallardo, a politician and jurist, took part in the parliamentary discussions on the Catalan Statute of Au-tonomy from the standpoint of a monar-chic deputy. Unlike other representatives of the more conservative and right-wing parties, Ossorio y Ga llardo proved to be a good-humoured and realistic defender of the Statute and Catalan aspirations to-

294

wards autonomy. As a monarchist with-out a king and at the service of the Re-public, as he defined himself, he found himself as distant from right wing pos-tures as from the left.

Ossorio y Gallardo openly recognised that the Catalans were unhappy with the Spanish political system of which they formed a part and suffered from a lack of freedom. An understanding would therefore have to be reached be-tween the two peoples through dialogue and mutual respect, avoiding solutions that were either assimilist (denying Cat-alan aspirations) or separatist (he felt that neither Catalonia nor any other re-gion harboured separatists). Such an un-derstanding would have to come by the Cortes transferring to the Generalitat certain unrestricted powers, respecting the basic traits of Catalan identity. Even so, he was also in favour of the Spanish state maintaining a constant and active presence in the major concessions made to the autonomy.

Ossorio y Gallardo took part in the de-bate on many of the articles of the Stat-ute, always putting forward his view-point in a respectful and constructive way. On the language question, he felt that Catalan must be respected, because otherwise the problem created could fes-ter and assume unsuspected dimensions. On universities, unlike the Catalan mi-nority, he was in favour of having two universities, one Catalan and the other Spanish: the centrist presence in Catalo-nia had to be guaranteed, and education was an inalienable right of the state.

Another of his proposals was for the figure of a moderator between the au-tonomous power and the central state, who could in no circumstances be the President of the Generalitat and would have the rank of governor or delegate. He also supported a proposal of the fed-eralist Valle for a local law that would

prevent the competencies of town coun-cils being absorbed by the centralism of Barcelona.

On the issue of the administration of justice, he argued that when deal-ing with Catalonia’s unique legislation the Catalan courts had to prevail, while other matters would have to be referred to Spanish jurisprudence. In law then as with universities, there would have to be duality. On the controversial is-sue of the future reform of the Statute, he argued that it must be subject to the normal procedures for any constitution-al reform, since he considered that the Statute was in effect part of the Con-stitution.

In general, Ossorio y Gallardo voted and spoke in favour of the Statute, al-ways working for understanding among the different opinions expressed in the Chamber.

Antonio Royo Villanova

Saragossa, 1869 - Madrid, 1958

Antonio Royo Villanova, politician, law-yer and publicist, represented the Grupo Agrario (Agricultural Group) on the parliamentary committee formed to re-draft the Catalan Statute of Autonomy for its discussion, modification and ap-proval by the Cortes. Royo Villanova was totally opposed to the Statute and any concession of autonomy to Cata-lonia, which for him meant the virtual independence of the region. With his disrespectful tone and opinions, he was one of the deputies who did most to ob-struct debate and create tension during the discussions, becoming the personifi-cation of the most rancid centralism and integrism of his time.

He took an extremely active part in debate, always trying to impede approval of the wording of the text.

First, he considered the Catalan prob-lem to be a confrontation between two “nationalities”, and declared that this was totally unviable since “here there is no other nation than Spain”. Next, he systematically opposed any proposed concession to the Generali-tat. In the case of education, he argued that if the autonomy had this compe-tence, it would cause a fall in patri-otism amongst Catalan students and pave the way to spiritual separatism. He also demanded the suppression of Article 8 on public order compe-tencies, and Article 11 on infrastruc-tures, agriculture, health and charity, refusing to accept that the Ge neralitat could legislate on local matters. He ob-viously rejected any concession or any right given to Catalonia on finance. He also demanded that the President of the Republic should be able to ve-to any laws approved by the Catalan parliament (which he proposed should be called the Assemblea Regio nal de Cata lunya - Catalan Regional Assem-bly), and proposed that the will of the Spanish government should prevail in the event of any future reform of the Statute. Although it may seem strange after his systematic “no” to everything, he did not oppose the co-official status of the Catalan and Spanish languages in Catalonia.

The aggressive tone and attitude and militant anti-Catalanism of Antonio Royo Villanova led one deputy to ac-cuse him of time wasting and futile, useless, inefficient and malevolent ob-struction of debate, not only affecting the interests of Catalonia but also those of the Government of the Spanish Re-public.

True to the discourse that he main-tained throughout the sessions, Antonio Royo Villanova voted against all the ar-ticles of the Statute.

295

Josep Xirau i Palau

Figueres, 1893 - Vilafranca del Penedès, 1982

The politician and jurist Josep Xirau i Palau was one of the defenders of the Statute of Núria before the Cortes. Member of the Catalan minority as rep-resentative of Unió Socialista de Cata-lunya, his speeches on the education-al competencies to be devolved to the Generalitat were of particular note.

The young Josep Xirau was not an experienced politician – before the Sec-ond Republic he had yet to hold office in any government institution. He en-tered politics in 1923, when with his brother Joaquim, an eminent philoso-pher, he joined the Unió Socialista de Catalunya (USC) at its founding. But he was a brilliant jurist, who after study-ing law had taken a doctorate, doing internships in Switzerland, Italy and Ger many, in 1917 being awarded the Doctorate Prize for his work. Immedi-ately afterwards he was awarded the Chair in Judicial Procedured and Fo-rensic Practice, first at the University of Múrcia, then at the University of Seville, and finally in the University of Barce-lona, where he founded a Seminar on Special Legal Studies and the Institute of Comparative Law.

With the proclamation of the Second Republic, Josep Xirau was elected mem-ber of the Cortes for Barcelona. At the Cortes, he served on the Parliamentary Justice and Public Education Commit-tees, working on educational reform, and was also asked to defend the Cat-alan Statute of Autonomy before the Cortes. It was Xirau who complained publicly about the aggressive tone of the discussions (“We are making a kind of peace treaty between Spain and Catalo-nia, and we we could have done without this”) and expressed the disappointment felt by Catalan deputies on the constant

cutting back of the Statute drawn up in 1931. From his socialist standpoint the Statute, with all its shortcomings and in spite of its failure to satisfy Catalan aspirations due to the cutbacks it un-derwent, was still a working tool with which the future of Catalonia and also of Spain could be built, by integrating two realities into one efficient whole.

Among Josep Xirau’s most outstand-ing contributions were those on educa-tion. Contrary to the final solution im-posed, he believed that this had to be an exclusive competence of the Generalitat. His reasons were very clear: “What the State has formally to protect in Catalo-nia is Catalan culture, which is – and there is no paradox here – the culture of the Spanish state in Catalonia. And the Generalitat has the duty to protect Spanish culture as a special problem of the country it rules, in this case being a Catalan problem”.

Under Franco’s rule Xirau was reduced to anonymity, and he died in 1982 at Vi-lafranca del Penedès.

IV.ThebattlearoundtheStatute

Repercussionsinthestreettotheparliamentarydebate

Right from the time the Statute started to be debated in the Spanish parliament, the press opened up a parallel debate on the spirit and content of the text. The Statute started to fill the front pages and newspapers reported extensively on how the sessions were going on a daily basis. Parliamentary reporters re-told in detail what was happening in the chamber, the order the MPs spoke in, providing exhaustive summaries of the long speeches and discussions and the

challenges brought, often with a pro-fusion of literal transcriptions. In gen-eral they conveyed an atmosphere of ill feeling to their readers that was never displayed in parliament, where good parliamentary form was never lost, no matter how intense the discussion. And once the sessions had ended, often in the middle of the night, even the MPs didn’t restrain themselves from provid-ing journalists with comments which the latter published according to their respective leanings.

The press obviously adopted differ-ent positions but, in general, the draft Statute caused a lot of mistrust in the rest of the state. Its perceived goal was to grant Catalonia a privileged position compared with the other territories, as a reward for the support it had given and was giving to the Republic.

Days before the Statute debate started in the Spanish parliament, the most re-actionary press, particularly from Ma-drid, was already spreading a climate of opposition to any kind of statute of autonomy. The most rabid “españolis-mo”, or more accurately “Castilianism”, was passionately displayed by profes-sional colleges, chambers of commerce (which since 1931 had boycotted Cata-lan products), of agriculture and indus-try, employer’s associations and cultural, recreational and political organisations to demand that no kind of autonomy should be recognised for Catalonia. Al-though it was the extremely conserva-tive right that predominated in defend-ing this position from a political point of view, and also criticised the Statute most vehemently, protests were not limited to the far right and people and groups of various orientations, even the oppo-site ideology, became travelling compan-ions in this cause. For example, this was the case with the Juventudes Socialis-tas (Young Socialists) from the centre

296

of Spain, who had no qualms in show-ing their disagreement with the policy accepted by the PSOE as a party of the government and, as such, jointly re-sponsible for the extensive programme of fundamental reforms, of which the Statute was merely a part.

Propaganda by the Partido Agrario and Acción Popular went under the slo-gan of defending the unity of Spain. Slogans such as “Death to the Statute”, “Down with the Statute”, “War to the Statute” focused the crusade. Councils in Castile collaborated actively in this. Holding fast to the old imperialist dis-course from the Catholic monarchs, Fernando and Isabella, they interpreted the Statute as an attack on the Castil-ian identity. “Castile, always Castile, rises up against this outrage”. A Va lla-dolid newspaper with the significant name of La Conquista del Estado (The Conquering of the State) was militant in the months of July and October 1931, given the results of the referendum on the Statute in Catalonia. At that time it said that the army should be sent to Catalonia to restore order, to turn it, if necessary, into a “colonised land”.

The flagship in the campaign against the Statute was El Imparcial, from Ma-drid, which published a whole page on “Before the Statute, civil war” (this was reprinted in the weekly La Rambla, 06.06.1932).

El Imparcial started an insidious cam-paign against the Statute, and against Azaña’s government. It published nu-merous leaflets against the Statute (which we reproduce here) to be distributed by its readers and, while the Statute was going through parliament, it inserted on the back page of the newspaper, in a prominent position, “Spaniards: war to the Statute!”, which became its slogan. This hostile atmosphere led to lamen-table events such as the aggression suf-

fered by the minister of the Generalitat, MP and poet Ventura Gassol, who was attacked on leaving the hotel he was staying at in Madrid. This was an iso-lated act and, given its nature, designed to humiliate, as they tried to shave his head, characteristic of the policy’s idi-osyncratic nature. El Imparcial widely publicised the meeting held on the 27th of July at the Madrid bullring. This was a mammoth show against the Statute and managed to attract around thirty thousand people.

These exhibitions displayed by the most fervent opponents of the Repub-lic came about at a time of maximum ill feeling, a few days before Sanjurjo’s uprising. Any means were used and all arguments were valid, even if turned on their heads. El Debate (19.07.1932), with the intention of reproducing the wishes of Catholics, said “the Catalan Statute is obscure in origin [...] it is the child of secret revolutionary pacts and the main protection it receives comes from the same block that supported the persecution of the Church in parliament and the plundering of landowners” re-ferring to the article in the Constitution classifying a secular state and the agrar-ian reform Act, being discussed at the same time as the Statute.

On the 27th of April, Palencia council protested because it felt that Spain was reviled by the Statute and it demand-ed the withdrawal of Castilian MPs from parliament. The Diputación in Burgos stated publicly that it preferred Catalonia to be separated from Spain rather than approve the Statute (ABC, 30.04.1932).

The ABC newspaper campaigned un ceasingly. José Calvo Sotelo (ABC 10.05.1932) said that, in order to get the votes of the Catalan minority, the gov-ernment had allowed “sovereignty to be plundered and heritage to be stripped”.

The MP Felipe Sánchez Román even tried to contest the Decision issued by the parliament’s Statute Committee, believing it to be anti-constitutional (12.05.1932).

The Madrid correspondent of Le Petit Parisien (18.05.1932), carried away by the fervour of the protests, wrote “the whole of Spain refuses the Statute”.

Traditionalist Víctor Pradera wrote (ABC, 02.06.1932): “What Esquerra wants is to be able to use the funds of the Spanish state to establish its domi-nance over noble Catalonia, a torment-ed victim of these farcical actors, and to keep its terrorist influence over the central government, be it monarchic or republican”.

The conservative party Acción Popu-lar started an inflammatory campaign against the Statute, with continual cy-cles of conferences at its headquarters in Madrid. The speakers defended the unitarist position to the last, also de-fending the “good” non-separatist Ca-talans. Their slogan was “national uni-ty”, which newspapers like the ones al ready mentioned took charge of dis-seminating.

Those who were most hostile to Aza-ña’s whole reformist policy were rag-ing insistently, now against the Statute. They made no bones about it and ex-plained the work of the government car-ried out by the republicans with sen-tences of the type “after the religious war, and after the social war, started the war of secession”.

The already mentioned Royo Villano-va, a leader for this position, reasserted his position in a speech given in Decem-ber 1932, with the Statute already ap-proved, stating that the fighting had not ceased and that it would have terrible consequences for the autonomy of Cata-lonia when, after a few months, these groups would take over: “The Catalan

297

problem starts now [...]. and as they will not make do with what they have been given, they are asking and will ask for more [...]. I tolerate the Catalan senti-ment because it is a just and tolerable cause, but I do not tolerate the Catalan wishes [...]. The position of these gentle-men is very convenient: for the economy we are all one, for politics they must be left to themselves [...]. The language they are making is artificial. It is no use say-ing that language confers the status of a nation. Catalan is spoken but they do not know how to write it and now they have found that they have to send mis-sions out to the villages to teach Catalan grammar, syntax and spelling. Therefore the nation is not the language, although they go to great extremes to assure us of this.” (ABC, 10.12.1932.)

The Statute was also the pretext for a military uprising that broke out in the early hours of the 10th of August in Madrid and Seville, in order to bring down the government of the Republic. In fact this was caused by the confluence of various factors: the radicals’ desire to govern, the personal interests of finan-cier Joan March, pursued by the courts of the Republic and who would later finance the uprising of 1936, and the al-liance of the landowning oligarchy that saw in the agrarian reform bill, which was also being discussed, the threat of the real redistribution of property. The insurrection in Madrid, reduced to an attempt to attack the Ministry of War and the Casa de Correos, was sup-pressed in a few hours. In Seville, where General Sanjurjo was located, head of the rebellion, this was not controlled until the next day. Sanjurjo tried to es-cape to Portugal but was stopped near Huelva. The failure of this insurrection put a sudden end to the campaign to thrash the government that had been sustained primarily in the pages of the

press. It also ended opposition in parlia-ment. There no-one, not even its sym-pathisers, held back from thoroughly condemning the uprising. From that moment on, the debate on the Statute changed radically and what was left to be discussed was dealt with quite quick-ly and in agreement.

The representative of the Generalitat in Madrid and brilliant journalist Josep M. Massip, in his book República, Sr. Cambó!, gives us a very animated view of how the Statute passed through the Madrid parliament. When talking about Sanjurjo’s coup, he goes to great lengths to mention the accomplices, the plan, objectives and obstacles the General had come up against. “But now the people are in the way. The people, Mr. General Traitor!”

“This is the only difference between that time in 1923 and this in 1932. Pub-lic opinion. Lacking in political experi-ence as he is, the poor Spanish General thought that the people from the cab-arets and from the palaces with their coats of arms was public opinion. Af-terwards, with his caste pride and his hierarchical arrogance injured, he con-fused public opinion with the words of a republican figure, Lerroux, reckless and disorientating [...]. Or with those of another figure, Melquíades Álvarez, the ghost ship of all the seas of Spanish pol-itics, now associated with the Republic, which he would save with his ostenta-tious and unwise oratory [...]. Or with articles by a leading intellectual, repub-lican and philosopher, who passes him-self off as the ’personality’ of the regime and who cannot get over the fact that he is still not president of the Republic, which he would like to see joyful with I don’t know what joys [...].

”Or with the speeches of Royo Vi-lla nova or with the excessive tolerance of the government regarding the many

provocations, or with the crosses that gentlemen wish to display in the streets and alleyways, or [...].

”With whatever. The case is that, in those early hours of the 10th of Au-gust, the flare of the coup d’état ripped through the first light of the Madrid day. At the same time, the Spanish General advanced at all speed on Seville.

”Madrid. Seville. In Madrid, Goded. In Seville, Sanjurjo. In Valencia, Despujol. In Cordoba, Villegas. In Barcelona, Bar-rera. Those of yesterday and those of al-ways. Those military types who thought that nothing had changed here [...].

”In Madrid, throw Azaña from the balcony. Just like that. Arrest the other ministers. Organise the Spanish garri-sons from the ministry. Dissolve parlia-ment. Shoot as you go, against the walls of the gardens of ’El Retiro’, three min-isters and around twenty MPs, of which there is a list with a delicate preference towards some Catalan MPs: Companys, Gassol, etc. Install a military dictator-ship, based on terror, and pull to the right.

”This was roughly the programme of Sanjurjo’s followers. Just as if the coun-try were the Kabyle in Rif (Morocco)”.

The conservative historian, Joaquín Arraras, associated with the sectors that ended up destroying the Republic by force, analysed the situation pessimisti-cally on the eve of Sanjurjo’s coup and noted, indicatively, quite a dark future. “On the 9th of August the vessel of the Statute, with large holes through which water was passing, advanced so slowly and with such great difficulty that very few believed it would reach port. But its failure would also be that of the gov-ernment and even that of the Republic, according to Azaña. Under these cir-cumstances, only something unexpect-ed and unpredictable could remove the government and the Statute from the

298

tempestuous seas in which they were drowning.”

In 1932 not only the most extreme sec-tors of conservatism and Castilianism, such as that represented by Royo Vil-lanova, were the ones who opposed the Statute, but other more liberal forces also did so. Beyond specific considera-tions, at the decisive moment and con-tradicting the declarations of support made in the last year of the dictatorship, cultural imperialism and unitarist reac-tionarism made themselves felt in many who had claimed to be liberals.

Intellectuals, grouped largely around the Agrupación al Servicio de la Repú-blica but with honourable exceptions, swayed people against what they called the “excesses of the Statute”. The most relevant thinkers of the 20th century, Miguel de Unamuno and José Ortega y Gasset, the former in general and the latter in more detail, revealed their disa-greement with the political-social model promoted by Catalonia with the Statute. Sectors of the Federación Universitaria Española, the main university student association in Madrid, demonstrated against the Statute and encouraged a similar reaction in other Spanish uni-versities: Salamanca, Leon, Seville, Sara-gossa and Valladolid, where there was even a strike among traders. “Death to Macià” filled the protestors’ banners at the Universidad Central in Madrid. In Saragossa the disturbances were so great that the dean even closed the uni-versity (10.05.1932).

Republicans accepted the notion that the Republic had to triumph where the monarchy had failed, and resolving the historical dispute of inserting Catalonia into Spain was one of its objectives. Or-tega, aware of the reality of Catalanism, had lost all hope of an acceptable solu-tion and opted for what he defined as “entailing” Catalonia. As he stated in his

speech to the Spanish parliament, the im-portant thing was “to remove from the draft all the residue of errors remaining therein with regard to sovereignty”.

Influenced by the prestige of people such as those mentioned, but also by the staunchest demagogy, centres, asso-ciations and clubs set themselves up as pressure groups and transmitters of an-ti-autonomist Catalanism. In June 1932 the Ateneo in Madrid organised a cycle of talks involving Pere Coromines. His speech, obviously in favour of the Statute and very respectful in form, was not cov-ered widely by the Madrid press and a few days later was reproduced by the Bar-celona weekly La Rambla (06.06.1932). A similar cycle organised by the Liceo Andaluz in Madrid was where, on the 7th of May 1932, Unamuno gave his fa-mous speech against Catalan autonomy. “We must defend Catalans themselves against their error, clarifying their con-science, although this may upset them. We must save the soul of each one and of all those who shout “Nos altres sols” [sic] (we alone) [referring to the news-paper], because the day they are left alone they will be no-one.” Shortly af-terwards, in some declarations to Elma Mann Mahlan, the correspondent in Ma-drid for the newspaper La Gaceta de Co-lonia (reprinted in ABC, 02.06.1932), Unamuno was very explicit regarding his position on the statutes, although he recognised in Catalonia and in Catalan something he would never acknowledge in the Basque people. He said: “The Con-stitution, which is a piece of paper, has no value and will be revised one day. The same thing will happen with the Statute. Granting the Statute will be the start of great battles. It would be prudent not to grant it. Given the nature of the problem of the Statute, it may give rise to some-thing tragic, namely that the Spanish would be submitted to dual citizenship

in a part of Spain. I am against bilingual education because no Spaniard should be required to learn the dialects of each region, apart from Castilian... Things of an elevated level cannot be thought in Basque nor in Catalan. Catalan had marvellous writers, chroniclers, poets, but this was lost in the 16th century and the language had been dead for four cen-turies until, at the beginning of the last century, a group of enthusiasts started to breathe life into it again.”

The writer Ramiro de Maeztu, who at that time was monarchist, responded to Azaña’s speech when he mentioned the fact that “the monarchy did no more than take advantage of values of the Spanish genius to occupy a page...”, words with which Azaña wished to safe-guard national pride but from a repub-lican point of view.

The old reformist politician Mel quía-des Álvarez carried out a gruff schol-arly campaign throughout the country against the Statute, and against the gov-ernment of the Republic that was pro-moting it.

Miguel Maura, who had formed part of the first provisional government of the Republic, at a meeting in Valencia (24.07.1932) exclaimed: “Death to the Statute!” and even “The Statute is being given to a separatist party and not to Catalonia. We must defend the non-Cat-alan Spanish who live in Catalonia.”

Reaction to these attacks was quali-fied. The journalist Arturo Mori, who at that time was responsible for the sec-tion “Run-run” in El Liberal, published some brief articles, acute and very enter-taining, on different political events and news. In the collection of parliamentary reports published, he gathered together and analysed all the republican parlia-ment’s debates. He saw the Statute as one of the challenges the Republic had to resolve but displayed justified scru-

299

ples, explainable when seen from the outside, in seeing the Lliga defend the Statute, although he had criticised their actions at the time of the monarchy. “This is not an issue between Catalo-nia and Castile; it is not the old suit of El Imparcial against La Veu [the Lliga’s newspaper]. It was something bigger. A norm of liberty, a reclaiming posture of Republican Spain.

”That is why, every time we were told that the old Catalan regionalism, an ac-complice to all reactionary intrigues, was aiming to establish itself in none other than the bourgeois emblem of the Statute, it made our hair stand on end.

”This was an issue aroused by the spirit of the Republic, a desire to liber-ate Catalonia, a lush outburst of feder-alism that was manifested around this new welcoming and democratic Spain. Which is why we did not understand the kind of enthusiasm that the Lliga had, recently emerging from monarchic failure and inserted into a Statute jazz band, or better street band [...]. This re-gionalism of the Lliga, the true Catalan separatist, clerical, plutocratic, encour-aging class hatred, the sinister agent in many political culminations, hovering between the Monarchy and the Repub-lic, palace visitor and exaggerator of last-minute ’court tactics’, merely rep-resented the appetites of a party whose famous men have amassed their power and fortune with it.

”This is not a nascent bureaucracy where a second industrial and theocratic sovereignty is being established, but a problem of intensive liberalism that was not nor cannot be in the heart of the ’re-suscitated’ people of the Lliga, governors who were personally represented in the last cabinet of the monarchy and who were associated with the violent attacks on the regime which those representa-tives audaciously launched in speeches

and political declarations, as if the Re-public had been a whim of ten or twelve gentlemen in combination with the Civil Guard.”

Given the imminent start of the de-bate and under the influence of this press campaign, organisations and in-stitutions of all kinds also pressurised the Spanish parliament up until the end of July. Favourable petitions were re-ceived from the Agrupación Guipuz-coana de Estudiantes Vascos, La So-ciedad de Estudios Vascos, which later played an important role in drawing up that Statute; the Colònia Catalana de Para guai, the Assamblea d’Ajuntaments Cata lans, Gijón Council, the Partido Republicano Federal in Jaén, the Centro Republicano Español in Rosario de San-ta Fe and the Partido Socialista Republi-cano in Seville. And also the Col·legi d’Advocats (College of Lawyers) in Bar-celona, which immediately set to work on Catalan judicial vocabulary.

The favourable atmosphere towards the Statute was promoted from Catalo-nia. Taking part was the historic group Unió Catalanista which, in its dark-est times, had found an element in the Statute to unify Catalan forces in the fight: an active and radical Palestra. The Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (Autonomist Centre of Trade and Industry Employ-ees or CADCI) organised demonstra-tions to protest against the constant cuts suffered by the Statute.

In Barcelona, the Ateneu was im-mersed in changing its presidency from Ferran de Sagarra, a Catalanist and in-disputable man of letters, trapped bio-logically and conceptually in a Catalonia that no longer existed, to Lluís Nicolau i d’Olwer, revealing the desire of those running the Ateneu Barcelonès for the institution to be more in line with the political events of the time. Internally,

it mobilised the activism of its “penyes” or different groups of members. One of the most active groups in the Ateneu was the Penya d’Esquerres, producing a true publication parallel to the week-ly L’Opinió and bringing together peo-ple such as politicians Lluhí i Vallescà and J. Xirau, involved in the process of the Statute. There were dissident com-munists, such as Joaquim Maurín, and a handful of anti-Stalinists. There was also a group from the Republican right, disconnected from the republican reality, with people such as the departing presi-dent himself and Catalanist republicans such as Manuel Carrasco i Formiguera, who had lost their ground and were criti-cal of everything except Catholic Cata-lanism. And although it was very silent at that time, there was also the front of ultra-conservative supporters of Spain. However, what was being debated was the political-social model with regard to the Statute; this remained within the elit-ist internal dynamics of the elite and did not move much outside this circle.

With regard to the workers’ move-ment, we must not forget that the Tele-fónica strike, led by the CNT (Nation-al Labour Confederation), had started ten days before the Spanish parliament was opened as a symptomatic sign that put an end to the settlement granted by this powerful workers’ organisation to the republican government. The overall tone, with the aforementioned relevant nuances, had been one of support for the Statute of Núria at the time of the referendum; now they wanted nothing to do with the parliamentary wrangles.

Meanwhile, government continued in Catalonia. To strengthen the institutions restored thanks to the agreement and the undertaking between the provisional gov-ernment of the Republic and the Catalan government, in April 1931, awaiting ap-proval of the Constitution first, and of

300

the Statute second, the Generalitat asked the lawyer Francesc Maspons i Anglasell for a decision that would clarify its pow-ers and its capacity to govern. Maspons, who belonged to the advisory committee of the national minorities of the Soci-ety of Nations (1931), and based on the proclamation of the Catalan Republic on the 14th of April 1931, studied the negotiations that had been carried out previously from a strictly judicial point of view and insisted on the sovereignty of Catalonia. Fèlix Cucurull, in La defensa de l’Estatut d’Autonomia de Cata lunya, highlights Maspons’ decision. “Catalonia once again exists, in law, as a sovereign state, it is especially supported on the Advisory Opinion and on the jurispru-dence established by the Hague Court of Justice in different aspects of the Treaty of Versailles, on the change in name of the state of Serbs, Croats and Slovenes to Yugoslavia, on the evolution of the national proceedings of Poland, Bohe-mia, Moravia and the Baltic States and, with special attention, on the cases of Ireland and Iceland, ’the two state posi-tions today in Europe that most resem-ble that of Catalonia’. He also examined the federal constitution of Germany and Switzerland.”

Maspons’ decision, which was obvi-ous debatable and was indeed debated by other lawyers, insisted on the legal basis of Catalan sovereignty. He wrote a lot on this theme in the weekly Cla-ris (1932), which he himself created in order to comment, with other lawyers and opinion leaders, the discussion of the Statute in the Spanish parliament of the Republic. And afterwards he wrote various books stating his disappoint-ment with the approved text.

Examining the newspaper archives of the thirties reminds us too explicitly of the more recent press, which has revived the most atavistic tics of anti-Catalanism.

ThepressandtheStatute

At the beginning of the thirties, Barce-lona had just exceeded one million in-habitants and Madrid was about to do so, doubling the population of 1900. The new information and entertain-ment media continued their spectacu-lar boom started in the previous decade and contributed decisively to reducing differences and disseminating universal legends, images and symbols, in some cases manifestly opposed to traditional thinking: soviet and Hollywood cinema; planes and automobiles; underground and radio; boxing and football.

The political propaganda of these years had a new medium: radio. This social means of communication had started operating in Spain on the 14th of November 1924, when Ràdio Bar-celona started to broadcast regularly. The following year Unión Radio started broadcasting from Madrid, which be-tween 1925 and 1930 created a chain of stations throughout the state and in-troduced radio news. Radio broadcast-ing spread rapidly. At the end of 1930 there were around fifty thousand radios throughout the state, paying the corre-sponding duties. After six years this fig-ure was six times higher. Unfortunate-ly very few records have been kept of the radio broadcasts during those years but radio played an important role in the news and propaganda media of the time. On the day when the Statute was symbolically signed, Unión Radio broadcast a special programme from San Sebastián starring the Statute, with the participation of the Catalan MPs who had travelled there.

However, the press continued to be de-cisive and played an important role while the Statute was making its way through parliament. A few days after the Repub-lic had been proclaimed, the provisional

government had partially annulled the previous legislation limiting the free-dom of the press, and article 34 of the Constitution sanctioned an unmistake-ably democratic doctrine with regard to press freedom. This issue became a point of conflict for the government and, because of the radicalism it had to face, both from monarchists and from the far right, as well as from the most intransi-gent revolutionary far left, it often had the legal and material difficulty of guar-anteeing both public order and freedom of expression. Given these conflicts, the government often suspended publica-tions. This was backed by the Act for the defence of the Republic, passed on the 20th of October 1931, included in the Constitution via a transitory provi-sion, until it was annulled by the Spanish parliament. This affected a lot of news-papers that were intolerant of the new regime. It listed acts of aggression against the Republic, such as “the dissemination of news that might undermine credit or disturb the peace or public order [...] any action or expression that results from contempt for state Institutions or bod-ies [...] and defence of the monarchic re-gime or of the people in whom this aims to be represented”. The compatibility of the democratic principles the gov-ernment had defended and the Act this same government had promoted was in doubt, but this was the result of the gov-ernment’s inability to tackle the growing hostility of the most extreme press given the drastic changes, ultimately the “re-forms”, that the government had started to carry out. Reactions against this poli-cy were particularly intense as from Oc-tober 1931, when these reforms started to affect the military and the question of the relationship between religion and the state, at the same time as the start of union protests due to its social and em-ployment policies. Azaña noted in his

301

diary (08.01.1932): “In general, we do not have an enthusiastic press. Almost all the newspapers from Madrid are more right than the government and it would be better if those on the left didn’t ex-ist at all.”

The reflex reaction in the Madrid press to the parliamentary Statute campaign highlighted the lack of a medium with enough influence in the media to reflect the republican-socialist majority in the government. The government did not have any sympathetic media to sustain its prestige among republicanism and the more moderate left.

On the other hand, the populist tics of those newspapers with the highest circu-lation facilitated the dissemination of a more unitarist view of Spain, impregnat-ed with “filial” emotions. The govern-ment felt under siege, and with reason, between this media and the rising radi-cal left-wing press. Azaña complained of the acrimony of the newspapers that were ideologically closest to them. On the 17th of June he noted “I was told that Ortega would reveal his thoughts in an article that was going to be pub-lished in Luz. He has already published it. It runs with animosity against all of us and particularly against myself”. The criticism arriving from other sectors he took as something natural. “The cam-paign against the Statute is ferocious in some newspapers, for example in El Im-parcial [...]. Naturally, La Nación, In-formaciones (by March), ABC, and oth-ers attack us furiously. They have taken up the refrain that all Spain is protesting against the Statute and that we are go-ing to dismember Spain.” (Notes from 20.05.1932.)

The incomprehension of the Madrid press towards the government’s autono-mist policy led to the latter’s media isola-tion. Among those newspapers with the highest circulation, only Ahora, recon-

verted into republican, was receptive to the political line of Azaña’s government.

El Sol, one of the other newspapers that had quickly attached itself to re-publicanism, always maintained a pen-dulum policy. Republican journalists and writers had traditionally collaborat-ed in its pages. The newspaper’s republi-canism was now a fact but it could not be considered as a supporter of the gov-ernment. Many of its traditional collab-orators, renowned left-of-centre intel-lectuals, had abandoned the newspaper at the beginning of 1931: Ortega y Gas-set, Azorín, Luis Bello, Ramón Gómez de la Serna, Fernando de los Ríos, Luis Ba garía, Américo Castro and Ramón Pé rez de Ayala, among others. They all set up a new publication, Crisol, which defined itself as progressive and repub-lican. It appeared on the 14th of April and had disappeared by the end of the year. These collaborators, and Ortega in particular, with his belligerent attitude, had become the symbol of the mobilisa-tion of intellectuals against the dictator-ship and the crown. Added to this sort of elite rebellion was another intellectual symbol of the time, Unamuno. Once the Republic had been proclaimed, Azorín insisted on reclaiming paternity of the republican regime for the left-of-centre intellectuals (El Sol, 4th of June).

Ortega distanced himself from the re-publican government very early on. The reason was no other than its centre-left policy. Ortega felt that the governing ma-jority was responsible for the path taken by the government, which he believed was wrong, and he rejected their author-ity with the famous phrase “This isn’t it! This isn’t it!”. The split became official when he published the article “Un alda-bonazo” (A bang) (Crisol, 09.09.1931) which ended with the famous sentence “An immense number of Spaniards who collaborated with the advent of the Re-

public with their action, their vote or with what is more effective than all this, with their hope, are now saying to each other among the uneasy and discontent-ed: This isn’t it! This isn’t it!”.

“The Republic is one thing. ’Radical-ism’ is another. Time will tell.”

He was convinced that the Republic was no longer “the Republic of intellec-tuals” that he had dreamed of.

In January 1932, Crisol became Luz; subtitled “newspaper of the Republic”. This and El Sol shared the same kind of reader. Ortega collaborated little with this new publication but, when he did so, it was in harsh opposition to Azaña’s government.

In the middle of June 1932, Azaña and his supporters were highly disgusted with the line followed by Luz, and spe-cifically with Ortega’s articles. The press that opposed the government placed El Sol and Luz in what it called the “Aza-ñist trust” but, in reality, this was nev-er the case, in spite of there being an attempt to purchase both newspapers involving the ministers of Inland Rev-enue and Governance, J. Carner and S. Casares Quiroga, who brought in capi-tal from Catalonia and Galicia.

Ortega published what would be his last article in Luz on the 8th of August 1932, in which he made acrimoniously controversial comments regarding the Statute of Catalonia, about Luis Bello who, as a journalist and president of the parliament’s Statute Committee, had written a series of articles in this news-paper attempting to explain, and even justify, the key points of the Statute.

Another of the regular writers for Luz was Azorín. Here, without employing the purified and minimalist style that characterised his literary work, he at-tempted a plural interpretation of the history of Spain, avoiding national ster-eotypes. In one of these, entitled “Sere-

302

nidad” (Serenity), he harked back, with conviction and affection, to the histori-cal reflections on Cuba by the patriarch of federalism, Francesc Pi i Margall, ad-mittedly always an uncomfortable figure for a sector of Catalan nationalism.

The self-declared right-of-centre press, obviously against the government, main-tained a demagogically militant position against the Statute. In this position were newspapers such as El Debate, spokes-man for political Catholicism. This pa-per, with Carlist remembrances, had always been sympathetic to moderate regionalist movements. It opposed the Statute but did so in a more reasoned and less visceral way than other news-papers on the right. It was against the Statute both because the text being dis-cussed in the Spanish parliament ex-ceeded the limits considered prudent to maintain the unity of Spain, as well as because, given the political situation in Catalonia, autonomy had to be admin-istrated by parties on the left and spe-cifically by ERC, and not by the Lliga, closer to the Catholic postulates. For similar reasons, this newspaper later de-fended the Statute of Estella: “given the deep Catholic feeling of the Basques and the people of Navarre [...] any sectarian, anti-religious attempt that may prevail in central politics shall meet with effec-tive opposition in the regional Basque and Navarre organisations”.

Of note among those publications with most impact were ABC and El Impar-cial. ABC maintained its monarchic po-sition. It wanted to show that the mon-archy had done its utmost for harmony and prosperity in Catalonia and that the Republic had brought only calamity. It insisted on the government’s dependence on the votes of Catalan MPs. It was ruth-less in its criticism of ministers. It talked of regionalism from a traditionalist point of view. It asked for state-wide referen-

dums to reject the Statute. And it used headlines of the style “The expulsion of Castilian in Catalonia”, “How France killed Catalan in its land”, and made propaganda for “The monstrous meet-ing asserting Spain and contesting the Catalan Statute”.

Great attention was paid to what was happening in parliament, the obstruction-ist manoeuvres led by the MP A. Royo Villanova being applauded and those of the “esquerra”, referring to ERC, being the target of all criticism. This criticism was loaded with bad taste and easily amounted to insult. This is the case of the newspaper’s parliamentary reporter, Wenceslao Fernández Fló rez, when mak-ing fun of references to “They don’t un-derstand us”, often used by Catalan MPs given the lack of understanding of which they felt victims, due to how they were treated by the house and by the Span-ish press in general. “They all said they weren’t understood.

“I had ended up believing that those who are stupid, fatuous, pretentious or ’sharp’ hide behind the barrier of a pre-tended lack of understanding of others.

”But now that the same boring topic is being dealt with in the newspapers, in meetings, in the parliament, with regard to the aims of Catalanism, I think this will come true, the more eagerly it is re-peated. And then... there will be nothing we can do. If our top minds, yes citizens such as Sánchez Román, such as Una-muno, such as Ortega Gasset; if corpo-rations and learned men do not manage to understand what is so clear for such mediocre brains as those of the Cata-lanist minority, if, in terms of brain, the country is far below the MP-noise, the official interrupter of the radical-social-ist party (because even it ’has under-stood’) and Ventura Gassol, what are we waiting for? We should climb back up the trees” (ABC, 09.08.1932.)

Along this same line of wishing to at-tack the Statute and Catalanism in gen-eral are the articles written by the MP Royo Villanova, by the fervent leader of Comunión Tradicionalista, Víctor Prade ra, and the writer mentioned pre-viously, which are reproduced below.

Of all the newspapers, the most fa-natic and aggressive against Catalonia and the one using the term “Catalan separatism” was El Imparcial, which raged in favour of “Spanish Catalo-nia”. The only way it interpreted the Statute was as an attack on Spain. Its furious criticism of the Statute and of the Catalans that promoted it started a long time before the Statute was go-ing through parliament, and it has al-ready been mentioned that the shadow of the Statute had been hovering over the Spanish political debate for some time. All its arguments were to do with a very simplistic statement: “The Statute ’as it stands’, let’s not delude ourselves, is the independence of Catalonia at the expense of Castile, and in a not-too dis-tant future the dismemberment of the national territory. The Basques will fol-low their example, naturally! The Gali-cians, the Valencians and Spain, imitat-ing Austria-Hungary, will be reduced to some clods of earth in the centre of the mainland.” These imperial references are explicit enough on their own and do not need any comment. The aim, repeated ad nausaum, was to defend the “unity of Spain” but there was also room for some contemptuous remarks. “Let’s grant them their ’independence’”, in the sense that they would see how it would fail and would come home with their tail between their legs.

The Catalan press, particularly from Barcelona, saw the statutory process in a very different light. The unanimous voice was to defend the Statute. The de-bate was followed religiously; people

303

were on the watch for cuts and, often, the disappointment was expressed of a society that felt it had been deceived.

One of the most widely read newspa-pers of the time, El Diluvio, was rep-resentative of the line followed by a large part of the press. Conscientious information on how the parliamenta-ry debates were progressing, the MPs’ opinions, comments on specific issues, information on adverse campaigns and criticism of the Spanish press... We find similar lines in La Publicitat, the news-paper of Acció Catalana, considered to be one of the best written newspapers throughout the state, and in La Huma-ni tat, by Lluís Companys, etc.

L’Opinió was the powerful press plat-form of J. Lluhí and Antoni Xirau, who felt they had paternal rights over ERC. In the period in question, the main prob-lem of Catalan politics was how to solve the national issue. But according to the supporters, known as “lluhins”, Catalo-nia’s national problem was not unique. It was obviously an important issue that had to be resolved as quickly as possible and in a better and longer-lasting way, both to satisfy a widely expressed de-sire of Catalans as well as to stabilise the political issue and to be able to tackle other problems that were also important. Its two key men were in Madrid to de-fend the Statute. They determinedly kept away from hypersensitive nationalism and patronised other small groups. They believed that extremist attitudes were counter-productive and they were in fa-vour of maintaining an understanding with the Spanish republicans. This His-panic solidarity was limited to the left, particularly in the Spain represented by Azaña, and excluded any possibility of understanding with the traditionally an-ti-Catalan right. They completed rejected the separatist option. As they had stated in the Spanish parliament: “we were and

we are in favour of the Spanish solution, within Spain, of the Catalan problem”. (Official Gazette, 09.06.1932.)

The optimism of L’Opinió, with regard to the fate of the Statute, was maintained even at the most critical moments.

Sovereignty was an issue that also concerned the political journalist Agustí Calvet, known as Gaziel. With acute self-criticism, he stated in some very in-teresting articles in La Vanguardia, at that time republican, that the parliament was the only place where sovereignty re-sided and he spoke of the challenge the Statute represented for Catalonia and for the Spanish Republic.

This was the general line of pub-lications. with all the obligatory nu-ances, but often there were also voic-es of disagreement. In this respect, La Veu de Catalunya, spokesman of the Lliga, maintained form by supporting the Stat ute, which it had committed it-self to, but was highly critical of Macià, whom Duran i Ventosa called a traitor (29.07.1932).

With regard to the workers’ move-ment, so important in Catalonia, the Statute of Núria, as seen in the referen-dum, had the approval of most of the Catalan workforce. Josep Termes, in L’obrerisme catalanista. La República catalana, l’Estatut del 1932 i el movi-ment obrer, gives us a detailed descrip-tion of the thoughts and ideas of the Catalan parties and trade unions with regard to Catalonia and its right to self-government. It systematically analysed the decision taken by a varied and some-times contradictory workers’ movement such as the Catalan one with regard to the Republic and the Statute of Cata-lonia. In Termes’ words: “The era is of workers’ radicalism and, in general, a process of bolshevisation can be seen in all political forces (with the clear excep-tion of the USC) and even in the CNT

there is a FAI doctrine (Iberian Anar-chist Federation) that is labelled both by its opponents and by itself as anar-chism-bolshevism. The ’leftism’ of all is highly doctrinal, except that of the FAI, which plays at revolutionary putschism counting on the great strength of the CNT. Some talk of a workers’ revolu-tion, others of a socialist revolution, others of a democratic revolution driv-en by the workers. Only the USC lim-its itself to talking about an ’advanced democracy’. All of them automatically correlate workers and working class parties, when what really gets the votes of the working classes is ERC.”

Solidaridad Obrera, El Luchador, Tie rra y Libertad..., on the side of the anarchists; Tribuna Socialista and La Internacional, for PSOE and UGT, re-spectively. The USC, which generally addressed employees, intellectuals, tech-nicians and also farm workers, and not exclusively “workers”, as the previous ones, expressed itself in Justícia Social. The BOC (Industrial and Farm Work-er Block) and the communist left ex-pressed themselves via a multitude of small publications. All coincided in their intense discussion, during the period of drawing up the Statute of Núria and the campaign that preceded the referen-dum, on sovereignty, autonomy and the repercussions for the workers’ move-ment. Their analyses were often very simple and sometimes sectarian. Beyond discrepancies in revolutionary policies and concerns, a worker-based Catalan-ism can be observed and the belief of a right to self-government, without ig-noring the fate of other peoples, be it within or outside the Iberian mainland. On the other hand the parliamentary debate, which was seen as political hag-gling, aroused little interest in the press acting as spokespeople for the different groups.

304

Thesatireinthepress

Political and social satire had a long tradition in the Catalan press.

Cartoon sequence drawn by Ernest Guasp and Apa, pseudonym of polit-ical caricaturist Feliu Elias. The car-toons recreate the climate and emo-tions evoked by the Statute during its processing at the Cortes. They were published in Mirador, a weekly paper founded in 1929 by Amadeu Hurtado, who moved in intellectual and culti-vated circles, and in El Diluvio, an in-dependent republican journal founded in 1879 that took a great interest in Barcelona municiple politics and was one of the most-read journals in Cata-lonia.

TheStatuteinthepress

1932 was a year of intense activity in the Cortes that was closely followed by the press. Every day, parliamentary commentators informed their readers of the business dealt with by Congress and the course of the debates .

While the Statute was being proc-essed, news and comment on the bill ap-peared every day. While the issue was of general interest, its coverage took very diverse lines. Broadly speaking, the Ma-drid press reported on the sessions and took up ideological positions, with in-depth articles in support of each jour-nal’s particular position. In Barcelona, however, attention was centred on the extent of the changes made to the initial project, and the restrictions that could be accommodated.

In fact, the debate in the press paral-leled that in Congress, except that the latter was often rougher due to the ab-sence of forms and the use of more un-inhibited language.

V.TheStatuteasfinallyachieved

ApprovaloftheStatute

The Statute was passed by the Span-ish parliament on the 9th of September 1932 and promulgated by the president of the Republic, Niceto Alcalá Zamora, on the 15th of the same month. On the 5th of October 1932 the Council of the Generalitat declared as official the text that would be published in the Butlletí de la Generalitat de Catalunya on the 15th of October of the same year.

Finally, on the 25th of October and symbolically ending the statutory proc-ess that had been going on for the last year and a half, the Diputació provi-sional of the Generalitat was dissolved and the first elections were set for the parliament of Catalonia, to be held on the 20th of November 1932.

A comparison between the text put to referendum in 1931 and the one passed by the Spanish parliament in 1932 re-veals numerous modifications. The text from 1931 has a preface containing a series of general principles that are not included in the articles of the 1932 text. These principles referred to the new model for structuring the state, the trans-formation of primary schooling accord-ing to new trends implemented in more advanced countries, the suppression of military service and the fight for peace.

In the Núria text, Title I (art. 1 to 9) referred to the general issues, such as territory, language and citizenship. Title II (art. 10 to 13) defined the authority and powers of the governments of the Republic and of the Generalitat. Title III (art. 14 to 18) stated the various bod-ies that go to make up the Generalitat. Title IV (art. 19 to 26) dealt with taxa-tion. Title V (art. 27 and 28) referred to

jurisdictional conflicts between the state and autonomous governments. Title VI (art. 29 to 38) mentioned the guarantees for citizens. Title VII (art. 39 to 46) was dedicated to the adaptation of services and, finally, Title VIII (art. 47 to 52) re-ferred to the transitory regime.

The Statute approved in Madrid in 1932 had eighteen articles divided into five titles. Like the Núria text, Title I (art. 1 to 4) referred to general issues, such as the nature of the autonomy, the co-official nature of language and the concept of “veïnatge” or residency in administrative terms. Title II (art. 5 to 13) described the authority of the Gene-ralitat. Title III (art. 14 and 15) men-tioned the bodies of the Generalitat. Title IV (art. 16 and 17) talked about taxation and, finally, Title V referred to the modification of the Statute.

Cuts were substantial but we must remember that, at the time when the Statute of Núria was drawn up, the Constitution, to which the text had to be subordinate, not only hadn’t been approved but hadn’t even been drawn up. The Statute passed in 1932 there-fore didn’t include the titles and arti-cles that referred to aspects included in the Constitution. The changes were sig-nificant. The term autonomous region was used instead of state, with all that this entailed. The possibility of adding neighbouring territories was removed, as well as a federation between autono-mous regions. With regard to language, article 2 of the 1932 Statute rectified article 5 of the Statute of Núria and in-cluded the co-official nature of Catalan and Spanish instead of the official na-ture of Catalan. The co-official nature of Catalan and Spanish was guaranteed, as well as the possibility for citizens to use the former before the courts and in communication with the public admin-istration.

305

The 1932 text reduced executive powers, among which were those of the justice administration (in the area of penal, mercantile, social, procedural legislation, forms of matrimony, man-agement of registers and mortgages and copyright). Powers were also modified regarding public order, reducing rev-enue from taxation and introducing verification of Generalitat’s finances by the Court of Auditors of the Republic, among others.

According to the text approved by the Spanish parliament, the state had exclusive authority over everything to do with constitutional rights and du-ties, international relations, the army and national defence, relations between the Church and the state, currency and the financial system, the customs regime and trade agreements, borders, emigra-tion, immigration and tax policy.

The state was responsible for legisla-tion and for implementing everything to do with communication, insurance, organisation of services established by the social legislation of the state, natu-ral resources and resources from agri-culture and fishing. This last point was particularly delicate. From more than a year the rabassaires (farmers with spe-cial contracts) had demonstrated re-peatedly in favour of intervention by the Genera litat, an area in which it did not have authority until the Con-stitution had been passed, and this is-sue formed the basis of the institutional conflict that arose in 1934 between the Catalan parliament and the government of Madrid.

The Generalitat had exclusive legis-lation in the area of personal civil law (wills, matrimonial regime, etc.) and it was responsible, as was logical, for Catalan civil law. Both in this aspect and in internal administrative ques-tions, maximum authority was held

by the Supreme Court of Appeal. This was a fundamental institution created in 1934 by an act of the parliament of Catalonia, developing article 12 of the Statute. This was of great value in the symbolic sense of exercising power. Catalan civil law was archaic and in-flexible, as it had lacked its own legis-lative body since 1714. Now it could be modernised in line with the reality of society at that time. It was precisely within this context that, in 1934, the biggest conflict occurred between the Generalitat and the state government over its “rabassa morta” act (a special farming contract), promulgated by the parliament of Catalonia, which ended up leading to the confrontation of the 6th of October.

In the discussion of the Statute, edu-cation (article 7 of the 1932 text) be-came a key element and led to one of the most intense controversies. Educa-tion was considerably cut back from the Núria text. In this, the Generalitat had enjoyed exclusive authority in this area. Teaching would be in Catalan in all primary schools but Spanish also had to be taught. Moreover, the Gene-ralitat undertook to maintain primary school teaching in Spanish in those ar-eas where, during the previous three years, there had been between thirty and forty pupils whose mother tongue was Spanish. In the text passed by the Spanish parliament, however, the state kept control of the teaching centres in Catalonia, although the Generalitat had the authority to create its own centres with its own resources. So two school systems arose in parallel. But the Gene-ralitat actually achieved one of its most notable successes in this area, namely in the pedagogy of pupils and teach-ers of later generations. This success was particularly remarkable if we re-member that, in this field, the Gener-

alitat had to compete not only with the state system but also with the religious schools still in operation. The Gener-alitat made a huge effort in the area of primary schools, aware of what this could mean for the future. It inherited the legacy of Barcelona council’s Cul-ture Commission from 1916 and the School Board of Trustees, a fertile and innovative action that had been inter-rupted by the dictatorship and had cre-ated school groups around Catalonia. In 1932 it created the Institut Escola de la Generalitat as a pilot “middle” or secondary school. Competition with the state meant that the latter established fifteen new secondary schools in Cata-lonia, three of which were in Barcelona, when it had only had two previously. However, this fact cannot be analysed merely from the point of view of simple competition but must also be seen with-in the parallel desire of the republican state to educate the country in line with republic secularity, clearly in confron-tation with religious teaching orders, which it was competing with. In this respect, Azaña defended the increase in expenditure which, as he stated, “had been minute” in Catalonia in the years before the Republic.

In the area of universities, the con-troversy that arose was particularly dif-ficult. Spanish extremists and Catalan-ists agreed on the same solution: two universities. This meant adopting the model used in Belgium, which many liberals hated but which, both due to principle as well as practical issues, was refused by the governments of the Generalitat and the state. Finally, it was agreed to create a new institution, the Universitat Autònoma, bilingual and run by a board of governors appointed equally by the governments of Madrid and Barcelona. This guaranteed the co-existence of Catalan and Castilian cul-

306

tures, recognising the right of students and lecturers to freely use either of the two languages. An internal statute was created for the University that allowed it to modify curricula and hire lecturers that were not part of the body of state professors, with the new possibility of introducing student participation in lec-turers’ meetings.

Services related to justice, labour rela-tions and public order went to the Gene-ralitat, although the transfer of these services was very slow. The Generalitat had to keep on those civil servants who didn’t want to move their workplace outside Catalonia and most remained where they were.

The financial issue was a key point of the Statute. This was a burning issue, the centre of all the demagogues sum-marised in the “stripping of the herit-age” of the state, constantly referred to by the ultra-conservative Calvo Sotelo. The 1932 Statute considerably reduced the income planned in the Statute of Núria. This contained the collection of all direct taxes: rural and urban land duties, industrial and trade contribu-tions and the tax on property and cap-ital transfer. In the text approved in 1932, the state passed on to the Gen-eralitat the rural and urban land duties and the property tax, but only passed on 20% of the remaining taxation. Moreover, the state was able to unilat-erally revise the Gene ralitat’s financial system with a simple majority in the Spanish parliament.

Finances were a significant stumbling block for the functioning of the Gene-ralitat. As it did not have its own fis-cal system, Catalan taxation was to en-counter serious difficulties in surviving. As stated by Albert Balcells in Crisis económica y agitación social en Cata-luña entre 1930 y 1936, the financial situation of the Generalitat was critical

and was made worse by the obsession with wiping out the deficit in infrastruc-tures inherited from the dictatorship, as well as the central power’s reticence to carry out public works in Catalonia until transfers of services had become official. The Generalitat had to resort to public borrowing but the capacity of local Catalan banking was very limited and this increased Catalonia’s financial dependence with regard to other areas and countries. This financial impotence was particularly serious at a time of eco-nomic depression and a rise in unem-ployment, with the consequent social repercussions.

On the 15th of September 1932, the president of the Republic, Niceto Al-calá Zamora, symbolically signed the Statute of Catalonia in San Sebastián. Days afterwards the head of the Coun-cil, Manuel Azaña, came to Barcelona where he was received with great enthu-siasm. In the speech he gave in the Plaça de la República on the 26th of Septem-ber he said “Without a republican Cata-lonia, the Republic would be a defeat-ed and weak Republic, but Catalonia without a liberal Republic such as ours would be much less free than it might be, and it is fortunate that your freedom and the Republic and the Republic and Catalan freedoms are inseparably unit-ed. One cannot live without the other, nor anyone attack one without immedi-ately attacking the other”.

Having passed the Statute, the next step was to hold elections for and con-stitute the parliament of Catalonia (on the 6th of December 1932) as well as the vote on the internal Statute (on the 25th of March 1933), which imposed a toned-down presidential system insofar as the president was not elected directly by the people but by parliament, which was elected by universal suffrage. The adoption of this model was due both to

the need for a strong executive at that specific time as well as the popular in-fluence of Macià. The president of the Generalitat had a dual personality in legal terms: he represented the authority of the state in Catalonia and also repre-sented the autonomous government of Catalonia with regard to bodies from the Spanish state.

In spite of the great disappointment due to cuts in the text, the Statute be-came a useful instrument to recover Ca-talan institutions of government and to enable its own legislation, albeit limited. But the obstacles didn’t end with the coming into force of the Statute, as the tardiness with which services were trans-ferred (there were still services pending transfer in 1938) and the stinginess ap-plied in evaluating assets and rights to be transferred by the state to the Gene-ralitat became a source of conflict in the Mixed Statute Committee, the body in charge of implementing these transfers and evaluations.

The declaration of the non-constitu-tional nature of the Act on “cultivation agreements” (June 1934), the first act with social content promulgated by the parliament of Catalonia (April 1934), worsened the already tense relations.

The Statute was partially suspended after the 6th of October, with the com-plicity of the most conservative Cata-lan sectors that had opposed the Gene-ralitat, and was not restored until the Frente Popular won the elections (Feb-ruary 1936). During the Civil War, there was a period when the Generalitat as-sumed the maximum number of statu-tory powers (1936-1937) but, little by little and especially as from 1938, Cata-lan autonomy was curtailed.

When Franco’s army entered Cata-lan territory, an Act (of the 5th of April 1938) abolished the Statute of Catalo-nia and all aspects of autonomy.

307

EditionsoftheStatute

On 9 September 1932 the Diario de Sesiones de las Cortes Constituyentes de la República Española (record of the sessions of the Cortes) published the draft bill of the Statute of Catalonia, approved by the Cortes that same day. The Law, promulgated on 15 Septem-ber in San Sebastian by the President

of the Republic, appeared in the record of the sessions of 1 October, when the Cortes met again after an exceptionally long summer recess. The Committee of the Generalitat (Catalan government) approved the official Catalan text on 5 October.

The Statute was widely disseminated. There were a great many editions, both Catalan, Castilian and biligual. Some

were ornamental publications and oth-ers much simpler, but all shared the aim of promoting familarity with the text, allowing people to judge for themselves the regime of self-government they had been granted by the Republic.

Aquest llibre commemora l’aprovació de l’Estatut

d’autonomia de Catalunya

de 1932

El debat estatutari del 1932 - Fundació Pere Coromines · text estatutari a les Corts, a Madrid....

Documents

Transcript of El debat estatutari del 1932 - Fundació Pere Coromines · text estatutari a les Corts, a Madrid....