GENIS DE LA CENDRA

S’ajuntava en el cul de les ollestota la foscor de les cuines.

Abocats sobre la lleixa de fusta,corbada com una passarel·lasota el pes d’una �lera d’acròbates de plom,els ventres buits, cordats amb �lferroper empresonar-hi l’eco que els habitava, turons arrodonits de cims ensutjats,de quan al foc pits bullents rajant calostre sobre el caliu,empolvats pels fogons amb polsim de mascara, negra com l’infern encirat de les xemeneies.

Dins el test de terra cuita, que l’oller tornejà a la rodaa

cops de

peu al ritme d’un impuls avial,

usant fang del clot d’antics argilers,hi dormien els genis que tutelen la cendra.

De nit, els diantres sortien de la panxa de terrissa endolada

7

i es divertien fent enfollir les mestresses de la casa. Allò que ahir a la fogueraconsumiren les �ames, escalfant el fred dels dies malalts, avui tornen a ser estellesd’on naixen rebrots d’olivera.Pastant de bell nou la màgia del perfum del fum, la saó eixorca del lleixiu i la cendrosa farina de llenya,feien reverdir un alzinar en el pas empedrat de les bèsties.

8

DONA D’AIGUA

Unaparetmitgera,feta depedres,fang,i ossosde vellesi calladestàpies,separava els corrals de les dues cases.Veïnat, d’estiu i d’hivern a una senyora mantegosali escalfava els plecs un maridet.Malgrat l’excés de llard a les llonzes,era àgil a hissar la corda de la corriola. Les dues llars compartien la bocadel pou, habitat per una dona d’aigua,invisible als ulls innocents dels infants.Mai no la vèiem, però pressentíem a la nuca la seva translúcida presència:la gelor dels seus ulls de serp,el baf bleïdor del seu alè,les esmolades urpes d’àliga,aguaitant la negligència de les mares.A la fosca fondària del clot,cinquanta pams més prop del cor de la terra,

9

havia fet cau la dama, el cos de matèria líquida i de llim la seva ànima, que rapia les criatures que guaitaven la cavitat, vertical i profunda, per emmirallar-se a l’espillon s’allitava la lluna.

Havia de nom Maria la donzella, Enganxade llinatge. Unai múltiple, posseïa el do de la ubiqüitat,car simultàniament era en tots els pousi en cap.Jo la temia, aquella sirena rebel, captiva dels déus en el re�ex d’un infern d’aigua dolça.Temia l’obscuritat del buit.Temia la vena subterrània que furtava a les anses els poals de zinci atirava, vers els tentacles de falguerinaque verdejaven el coll,les pilotes de gomaTemia la seva irresistible atracció.Encoratjat, una nit vaig afollar el seu misteri.

Qui, com jo, coneix el secret,ha de viure per sempre més acovardit.La imatge de la superfíciem’ungí de veritat: compartíem,ella i jo,jo i ella,rere el tel de pell de la fesomia externa, un dels mil rostres, el meu, que la fada feia servir per ésser ella i tots nosaltres alhora.

10