El castell de Canyelles - Garraf · miscel·lània quaderns de patrimoni del garraf 9...

El castell de Canyelles

consell comarcal del garraf3,50 euros

5 ElsRivel.Unsegledecirc

5 ElButlletí de la Biblioteca Museu Balaguer

7 PréstecsdelMuseuVíctorBalaguer

8 Elsitinerarisdelamemòria(PartII)

12 Reorganitzaciód’espaisicol·leccionsalMuseudelFerrocarril

13 Picasso versus Rusiñol. Balançd’unaexperiència

14 L’ArxiuMunicipaldeCubellesestàdigitalitzantpartdelseufons

15 ElfonsgastronòmicdelaBibliotecaVíctorBalaguers’amplia

16 ElspintorsiCanyelles

18 UnanovaeinaperestudiarE.C.Ricartenelcinquantèaniversaridelasevamort

20 LesordinacionsdelmostassafdeCubelles

22 Elmolídel’Estapé

25 ElcastelldeCanyelles

33 ElCauFerratalMuseoCasaLis(Salamanca)

36 ElsDiablesPetitsdeRibes

38 Elsmuseusdelferrocarrilenunaexposiciótemporal

41 Vintèaniversaridel’exposiciódeCharlieRivel

45 UnanovapropostapatrimonialalaviladeSitges

46 ElMuseudelFerrocarril,unaeinaperensenyaraaprendre

48 L’home mort,unelementimportantalstrens

48 Sabiesquealamasiad’enCabanyeshihaunaobramagníficadelBarroc

espanyoldelsegleXVII?

49 Sabiesqueel1902l’AjuntamentdeCubellesteniaunacasaperal’allotjament

delspobres?

49 Sabiesquelacol·leccióorientaldelMuseuVíctorBalaguerreuneixunesfigures

anomenadesnetsukés?

50 ElsavençosquevaportarFrancescGumàdelsEstatsUnitsel1881.ElsbogisHarlan

51 Sabiesque,el1891,Cubellesjaeraunpoblesolidari?

breus

miscel·lània

recerca i investigació

quadern central

tendències i experiències

eines per aprendre

sabies que…

índex

número 13

publicat Novembredel2010

dipòsit legal B-45.566-2009

issn 2013-6900

editaConsellComarcaldelGarrafÀreadePatrimoniiCultura

consell de redacció JosepCanalsElisendaCasanovaLourdesCulebrasPilarGarciaMontserratGelabertSalvadorGarretaAnaGrandeSandraIbarsRaquelIllSantiLlacunaAnnaLlanesLluísOchoaMireiaRosichAlbaTomàs

consell editorial MilaArcaronsPrudènciaCarrascoMontserratComasPilarGarciaDavidMirandaSixteMoralIsabelPlaEstherRodríguezMireiaRosichAntoniSellaBàrbaraScuderiGabrielSerrano

coordinació ÀreadePatrimoniComarcal

disseny i maquetacióladyssenyadora

correcció ElisabetKamal

impressió GràfiquesVoisin-Mateu

breus

quadernsdepatrimonidelgarraf 7

breus

Els Rivel. Un segle de circ.22 de desembre del 2010 - 27 de març del 2011EXPOSICIÓ - ARTS SANTA MÒNICA: ESPAI ARXIUL’Exposició Permanent del Pallasso Charlie Rivel col·labora amb Arts Santa Mònica, de Barcelona, en la pròxima exposició temporal dedica-da a la nissaga Rivel, centrada en la cavallista Paulina Schumann.

La mostra presentarà un recorre-gut per l’obra dels artistes de la famí-lia Rivel, una de les nissagues més rellevants del circ català. El recorregut comprèn dos itineraris paral·lels d’una família d’artistes de primer rengle internacional, i els locals his-tòrics del circ i el music-hall d’arreu del món on han treballat.

L’Exposició Permanent del Pallas-so Charlie Rivel ja ha rebut diverses visites de l’equip de treball, i ha faci-litat la consulta documental del llegat de Charlie Rivel per a la recopilació d’informació d’aquesta nova propos-ta, encapçalada pels comissaris de la mostra, Jordi Jané i Raffaele de Ritis.

La mostra s’instal·larà a l’Espai Arxiu d’Arts Santa Mònica, de Barcelona, i tindrà una durada d’uns tres mesos, del 22 de desembre del 2010 al 27 de març del 2011.

El 26 d’octubre passat es va pre-sentar el tercer número del ‘Butlle-tí de la Biblioteca Museu Balaguer’L’Associació d’Amics de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer va presentar, el 26 d’octubre, un nou exemplar del Butlletí de la Biblioteca Museu Balaguer. L’acte va tenir lloc a la Sala Prado del Museu Balaguer, amb una nombrosa assistència de públic.

El primer butlletí es va editar el 26 d’octubre del 1884, dia de la in-auguració de la institució balagueri-ana. Després d’uns anys sense publi-car-se, l’any 2008 l’Associació d’Amics del Museu el va tornar a editar, en setena època.

En aquest tercer número s’han recollit treballs de recerca personals i col·lectius sobre els fons de la Bibli-oteca Museu. La qualitat dels treballs fan de la publicació un referent cul-tural a la ciutat de Vilanova i a la co-marca en general.

La revista es pot adquirir a la bo-tiga del Museu Balaguer.

Actualment, l’Associació d’Amics té 270 socis i sòcies, és membre de la Federació Catalana d’Amics del Museu i ha signat un conveni amb la Fundació d’Amics del Museu Naci-onal d’Art de Catalunya. Darrera-ment també ha signat un conveni amb RACO (Revistes Catalanes amb Accés Obert), de tal manera que els continguts dels tres butlletins que s’han publicat i dels que apareguin posteriorment es podran consultar per internet.

miscel·lània


miscel·lània

La pintura Paisatge amb pont (1890), de Hermnen An-glada Camarasa, ha format part de l’exposció De Gaudí a Picasso, que es va poder veure aquesta primavera a l’Ins-titut Valencià d’Art Modern (IVAM). La mostra oferia un recorregut pel Modernisme català, un corrent artístic de finals del segle XIX i principis del XX.

Anglada Camarasa (Barcelona, 1871 - Mallorca, 1959) va ser el pintor català de tombant de segle que va tenir més projecció internacional. Va iniciar la seva carrera al costat de Modest Urgell, i posteriorment es va instal·lar a París, on va beure de les fonts impressionistes.

L’obra Paisatge amb pont va ser un dels seus primers paisatges, que va fer arran d’unes estades al Montseny amb altres joves pintors. La pintura té una dedicatòria a Víctor Balaguer, que la va adquirir perquè formés part de la col·lecció d’art del museu.

D’altra banda, les pintures Carles IV i Maria Lluïsa de Parma, de Francisco de Goya, han viatjat fins a Santa Cruz de Tenerife per formar part de l’exposició El retra-to español en el Prado. De El Greco a Sorolla, que es po-drà visitar a l’Espai Cultural Caja Canarias fins al 8 de gener del 2011.

El Museu Víctor Balaguer té exposades una selecció de pintures del dipòsit del Museu del Prado, un dels més antics de l’Estat. Les obres estan fetes per alguns dels grans mestres de la pintura barroca del Segle d’Or espanyol i algun exemple europeu de l’escola flamenca. Hi destaquen els noms de pintors universals com El Greco, Goya, Mu-rillo, Ribera, Rubens, Brueghel i Van Dyck.

PréstecsdelMuseuVíctorBalaguer

fotograf ies pàg. anterior‘CarlesIViMariaLluïsadeParma’,deFranciscodeGoya

miscel·lània

10 quadernsdepatrimonidelgarraf

miscel·lània


– Castell de Penyafort: visita a la presó d’aviadors franquistes.

– La Margaridoia: lloc on hi havia un taller de muntatge de Xatos.

– La Margaridoia: refugi visitable.– Centre de Documentació de l’Aviació i la Guerra Civil

(biblioteca dels Monjos).– Refugi semielemental de Cal Rubió.

Aeròdrom de Santa Oliva - Albinyana– Caseta del cos de guàrdia (Santa Oliva): Centre d’In-

formació del Camp. – Refugi elemental 2 (Santa Oliva).– Cal Sereno (Albinyana).

El Vendrell– Cementiri del Vendrell: nínxol amb les restes de sis

aviadors que moriren a l’aeròdrom de Santa Oliva.– Estació de ferrocarril de Sant Vicenç de Calders.– Placa monòlit en record de les víctimes dels bombar-

deigs franquistes (80 víctimes mortals).– Estació búnquer i refugi.– Plaça de la Pau (al costat de l’estació búnquer).

part ii

Elsitinerarisdelamemòria

Aeròdrom de Pacs del Penedès - Vilobí del Penedès– Refugi elemental de Cal Sadurní (Pacs).– Refugi gran de Can Maiol (Vilobí).– Refugi elemental 3 (Pacs).

Aeròdrom de Sabanell - Torrelavit– Refugi gran de Sabanell.– Refugi elemental de la carretera del Pla.– Can Maristany: escola de pilots (Lavern, Subirats).

Itinerari del Front al PenedèsAquest itinerari és temàtic i també es pot iniciar en qual-sevol punt, tot i que s’ha proposat una ruta que s’inicia a Vilanova i s’acaba a Subirats. I diem que l’itinerari és te-màtic perquè l’arribada del front al Penedès té un temps de pas breu en relació amb els altres dos itineraris, i les restes que va generar aquest pas són efímeres. Però, en canvi, amb altres temes relacionats amb el front, com ara els subministraments, l’acollida de refugiats i ferits, o la reparació de maquinària militar, són punts importants que configuren una idea menys efímera del front. Així mateix, tal com hem dit anteriorment, la rereguarda es

Itinerari del Vesper de la Gloriosa Aquest itinerari està estructurat a partir dels elements patrimonials que resten dels aeròdroms republicans pe-nedesencs durant la Guerra Civil: Els Monjos, Santa Oli-va - Albinyana, Sabanell (Torrelavit) i Pacs - Vilobí del Penedès. A través d’aquesta ruta s’explica com, des de final del 1937 fins al començament del 1939, el Penedès va viure un nou vessant de la guerra, amb l’arribada de l’aviació republicana i l’establiment de quatre aeròdroms militars. Aquí s’hi establiren algunes esquadrilles de caça del Grup 26 Polikarpov I-15 Xatos i del Grup 21 Polikar-pov I-16 Mosques, que formaven l’Esquadra 11 de l’aviació de caça republicana: La Gloriosa.

Aquesta ruta només engloba l’Alt i el Baix Penedès, ja que únicament té en compte els elements patrimonials que tenen a veure amb els quatre aeròdroms republicans citats anteriorment.

ciarga - Santa Margarida i els MonjosEl Centre d’Interpretació de l’Aviació Republicana i de la Guerra Aèria (ciarga) està situat a Santa Margarida i els Monjos i és el punt central i l’inici de l’itinerari, encara que tots els elements de la ruta es poden visitar amb indepen-dència. Amb tot, és recomanable visitar-lo a l’inici, ja que ajuda a entendre els diferents elements que després es po-den visitar. Així mateix, cal assenyalar el Centre de Docu-mentació de l’Aviació i la Guerra Civil, situat a la biblioteca dels Monjos, com un punt per tenir en compte per estudi-osos o interessats en el tema, ja que hi podem veure docu-ments i imatges de l’època, llibres sobre l’aviació i maque-tes dels avions, entre d’altres. Els elements patrimonials que podem visitar en aquest municipi són els següents:– Refugi del Serral, actualment visitable. – Parc de la Memòria del Serral: espai senyalitzat i ex-

plicat com a espai de l’aviació republicana.

Ja fa més de setanta anys que va acabar la Guerra Civil Espanyola, però avui continua sent un tema d’actualitat, amb moltes incògnites i diferents aspectes que resten en l’oblit. Els itineraris de la memòria que presentem pretenen fer reviure el patrimoni material i immaterial que encara queda a l’Alt Penedès, al Baix Penedès i al Garraf referent a aquells anys.

NiudobledemetralladoresdeladesembocaduradelriuFoix,Cubelles(Quadernnúm.12,PartI)iconjuntfortificatdelaMotadeSantPere,Cubelles(Quadernnúm.12,PartI)

miscel·lània


miscel·lània


intentà impedir l’avanç franquista que venia per la carretera T-240.

L’Arboç– Pont de Ferro: espai de memòria. Va ser dinamitat

al final de la guerra i reconstruït per batallons de treballadors.

Santa Margarida i els Monjos– ciarga: punt d’unió amb la ruta del Vesper de La

Gloriosa.

Vilafranca del Penedès– Plaça de la Vila / plaça de Sant Joan: espai de memòria.– Basílica de Santa Maria: usada com a taller mecànic. – Teatre Cal Bolet: presó provisional franquista.– Clínica núm. 10. Molí d’en Rovira: hospital de sang.

Subirats– Cases del Pago: espai de memòria respecte a la lluita

cos a cos. – Trinxeres del Pago.– Niu de metralladora del Pago.– Homenatge als soldats morts als combats de l’Ordal:

espai de memòria. – Centre d’Informació de la Defensa de l’Ordal: centre

d’informació.

santa margarida i els monjos

vilafranca del penedès

albinyana

la bisbal del penedès

el vendrell

arboç

santa oliva

pacs

vilobí

torrelavit

subirats

alt penedès

baix penedès

garraf

vilanova i la geltrú

converteix en front a causa dels freqüents bombardeigs sobre la població civil.

Hem centrat la ruta en quatre aspectes clau: 1. L’amenaça ve del mar: o la construcció de búnquers

de la costa, que és el punt d’unió amb la ruta de la defensa de la costa.

2. La rereguarda avançada: els centres de reclutament i instrucció, les instal·lacions de rereguarda que dona-ven suport al front, o els refugiats civils i desertors.

3. El cos a cos: trinxeres i escenaris de combats, cemen-tiris amb soldats enterrats o fosses que es localitzen al bell mig de la muntanya.

4. L’ocupació franquista: la rebuda a les viles, els mo-numents commemoratius o les presons provisionals, entre d’altres.

El patrimoni que inclou aquest itinerari és el següent: Vilanova i la Geltrú– Refugi de la plaça de les Neus.– Conjunt de niu de metralladora de la Primera Roca i

búnquer de Sant Gervasi.

El Vendrell– Estació - búnquer de l’estació de Sant Vicenç de Calders.– Cascada de la rambla del Vendrell, destruïda per fer

el monument als caiguts i recuperada durant la democràcia.

– Hospital de sang (actualment part del Col·legi Sagrat Cor).

Albinyana– Cementiri Vell d’Albinyana: fossa amb soldats enterrats.

La Bisbal del Penedès– Homenatge al soldat desconegut que es parapetà i

núria jané orpíHistoriadoraimembredel’equipredactordelPladirector(IEP)

els itineraris de la memòria VesperdelaGloriosa

FrontalPenedès

miscel·lània


miscel·lània


Coincidint amb els vint anys de l’existència del Museu del Ferrocarril, s’han introduït canvis en la presentació dels diferents àmbits expositius de l’edifici de serveis. Aquestes millores pretenen adaptar-lo a les demandes del públic, renovar continguts i incentivar la visita tant de les persones que ja coneixen les instal·lacions com de les que s’hi acosten per primer cop.

Ara es pot gaudir d’un nou espai dedicat a les famílies, dissenyat perquè els membres dels grups familiars puguin interactuar entre ells i amb determinats elements del museu i, així, participar més activament en la visita. En aquest nou àmbit, que se situa a la planta baixa de l’equi-pament, s’hi poden trobar maquetes de diferents instal-lacions ferroviàries, vehicles i altres objectes, que perme-ten descobrir plegats aspectes diversos del món del ferrocarril: retallables, personatges per dibuixar, trens, contes, trencaclosques... Aquest projecte ha estat possible gràcies a la col·laboració de l’Administrador d’Infraestruc-tures Ferroviàries (Adif).

‘Picassovs.Rusiñol’Balançd’unaexperiència

En la mateixa línia de fer més atractiu aquest equipa-ment, a la primera planta s’ha transformat l’espai conegut com a CinemaTREN, dedicat a mostrar la seducció que el setè art ha sentit des del començament pel ferrocarril; també s’ha destinat bona part d’aquesta zona al món de les estacions i s’ha donat més protagonisme a les col-leccions de gorres, fanals i mapes.

El Museu de Vilanova continua actuant per atendre les demandes d’un públic compromès i exigent. En aquests anys ha contribuït de manera decisiva a comunicar els va-lors que caracteritzen el ferrocarril entre infants, joves i adults, a difondre la funció destacada del tren en el món contemporani i a despertar interès pel seu coneixement. L’afluència de visitants i la consolidació patrimonial d’aquest equipament, que ha aconseguit una posició destacada en el panorama museístic català, estimulen a continuar avan-çant per garantir la transmissió d’aquest llegat tan valuós.

La campanya Museus de Sitges, oberts per obres, iniciada el mes de gener passat, quan es tancà al públic el Museu Cau Ferrat, ja ha començat a donar els primers fruits. El 5 de setembre es clausurà l’exposició Picasso versus Rusiñol al Museu Picasso de Barcelona.

Aquesta mostra, organitzada pel Museu Picasso de Barcelona en col·laboració amb el Museu Cau Ferrat, ha

estat possible gràcies, en part, al préstec temporal de més de setanta obres del Cau, que han servit per il·lustrar la tesi del seu comissari, Eduard Vallès, que ha presentat una nova visió del jove Picasso, tot demostrant la fona-mental influència de Rusiñol en la seva etapa de forma-ció i, més en concret, en els anys que passà a Barcelona abans de marxar a París, el 1904. És interessant destacar que l’exposició planteja una nova visió de Picasso i tam-bé de Rusiñol, una imatge inèdita, desconeguda fins ara, i que obre nous horitzons en el coneixement que tenim dels dos artistes.

D’altra banda, el Museu Picasso cedí al Consorci del Patrimoni de Sitges la sala d’exposicions temporals, l’Espai 0, per plantejar una monogràfica sobre el Cau Ferrat sota el títol El Cau Ferrat, casa de les arts. L’ex-posició, organitzada a l’entorn d’una arquitectura efí-mera que centrava l’espai d’aquesta sala, permetia ad-mirar per la part exterior, i mitjançant una gràfica muntada a partir de reproduccions fotogràfiques de diferents mides, algunes de les activitats de Rusiñol i del Cau Ferrat en els seus orígens, donant pas, posteri-orment, a un espai interior on es mostraven algunes de les peces més destacades del Cau i un audiovisual gra-vat abans del tancament.

Les dues exposicions temporals, que han estat obertes durant els mesos d’estiu, en el moment de màxima aflu-ència de visitants al Museu Picasso, han actuat com a ve-ritable aparador dels fons del Cau mentre estava tancat, i les han visitat un total de 170.028 persones.

pilar garcia fuertesDirectora consorci del patrimoni de sitges

Reorganitzaciód’espaisicol·leccionsalMuseudelFerrocarril

fotograf ia pàg. anteriorCartelldelamostra‘PicassoversusRusiñol’,organitzadapelMuseuPicassodeBarcelonaamblacol·laboraciódelMuseuCauFerratdeSitges


miscel·lània


núria janéArxiuMunicipaldeCubelles

L’ArxiuMunicipaldeCubellesestàdigitalitzantpartdelseufons

Els plans extraordinaris d’ocupació de la Generalitat de Catalunya han donat la possibilitat de contractar sis per-sones per digitalitzar part dels fons del nostre arxiu. L’estratègia plantejada va en una triple línia: d’una ban-da, la digitalització de la documentació presentada al Registre General de l’Ajuntament. De l’altra, la digita-lització de documents fonamentals de l’arxiu, com són els llibres d’actes del ple o el cadastre del 1739. I final-ment, l’ordenació, la identificació i la digitalització del fons de Ràdio Cubelles.

El registre és un dels serveis que produeixen més do-cumentació. Tots els ciutadans i ciutadanes poden pre-sentar-hi queixes, peticions, sol·licituds, etc. També les cartes que surten de l’Ajuntament passen per registre. De cada registre d’entrada se’n fan tantes còpies com depar-taments es veuen afectats, que a vegades arriben a ser fins a tres. Així doncs, al final del dia la fotocopiadora treu fum. El projecte té com a objectiu l’eliminació de les cò-

pies en paper, que quedarien substituïdes per una còpia digital, consultable a la intranet de l’Ajuntament.

El nostre arxiu històric té documents de valor impor-tant, com ara el cadastre del 1739 i els llibres d’actes mu-nicipals. Es començarà per digitalitzar les actes municipals més antigues que no necessitin restauració, fins a les més noves, introduint les metadades i els descriptors indis-pensables a cada imatge. Els descriptors permetran als investigadors cercar temes que els interessin sense haver de llegir pàgina per pàgina.

I, finalment, la digitalització del fons de Ràdio Cubelles, que engloba tots els anys des de la seva creació, el 1981, fins a l’actualitat. El fons està format per Revox, cassets i minidiscs, que contenen programes habituals de la gra-ella, programes especials, informatius, debats polítics i falques publicitàries de tots aquests anys.

Si fins fa poc disposava d’una de les millors col-leccions de menús del segle XIX, procedents de la donació del Dr. Thebussem, ampliada posteriorment amb les aportacions dels del segle XX del Dr. Mape-lli i, finalment, amb la incorporació de la biblioteca de gastronomia de Joan Enric Roig Santacana, ara, el fons s’amplia amb una col·lecció de llibres i fullets –bàsica-ment, receptaris– de caràcter comercial. És a dir, els lli-brets que acompanyen alguns electrodomèstics (triturado-res, microones, etc.) o marques comercials (de pasta, de licor, de cafè, etc.).

Amb aquest nou llegat, la col·lecció de gastronomia de la Biblioteca Víctor Balaguer es veu completada en aquells aspectes que no solen considerar-se en les bibli-ografies dedicades a aquesta temàtica.

La col·lecció la va iniciar Anna Bragulat, bibliotecària, quan es va adonar que aquella tipologia de documents cor-ria el risc de no fer-se evident en el conjunt bibliogràfic dedicat a la cuina. En va iniciar aleshores la recopilació.

La donació d’Anna Bragulat consta de més de 170 exemplars de receptaris.

ElfonsgastronòmicdelaBibliotecaVíctorBalaguers’amplia

miscel·lània

Documentaciópreparadaperdigitalitzar




en una casa del carrer Nou. Dels alumnes que portava de la seva acadèmia de Barcelona, trobem Teresa Llàcer. Un altre pintor que coneixia el pintor Sanvisens, des dels seus inicis, es va retrobar amb el seu mestre a Canyelles; era Emilio Tristán. Ramon Boter, pintor barceloní, fins fa molt poc també tenia l’estudi a Canyelles.

Es pot afirmar, sense pecar d’exagerats, que l’assentament de Sanvisens a Canyelles va ser primordial, i a partir d’aquell temps a Canyelles s’hi respirava l’art. Hi freqüentaven altres pintors de renom, s’organitzaven tertúlies i la gent del po-ble convivia amb tota normalitat amb els artistes.

Tan gran va ser el ressò que va tenir Canyelles com a centre d’atracció pictòrica, que el mes de març del 1973 Rosa Carbonell va publicar un escrit al Boletín Informa-tivo de Cañellas en què ressaltava la importància d’aques-ta moguda pictòrica.

No podem deixar de parlar d’Antoni Soler Pedret, ini-ciat, com molts pintors vilanovins, a l’escola de Salvador Masana. Soler Pedret, buscant un lloc per passar els estius amb la família i coneixedor de les virtuts pictòriques de Canyelles i del renom del pintor R. Sanvisens, s’hi va construir una casa amb un estudi. Soler Pedret va deixar

constància del seu art amb la donació de tres pintures a l’Ajuntament, que representen les conseqüències de l’ex-plosió de la Pirotècnica Igual l’any 1994.

Podríem dir que pràcticament tots els pintors de Vi-lanova han pujat alguna vegada a Canyelles a pintar: Rody, Cabayol, Matas, Brull Carreras, Pons i molts d’altres. Un cas especial és Amadeu Satorra. La relació mantinguda amb ell durant molts anys va fer que, sota el seu assesso-rament, s’organitzessin els concursos de pintura ràpida, ja que havia col·laborat sempre en la seva divulgació.

El descobriment, per part dels nombrosos pintors, a partir de Joaquim Mir, de les excel·lents condicions que oferia Canyelles per pintar, també va ser captat pels joves inquiets del poble. Es podria dir que el primer que va sentir aquesta inquietud va ser en Josep de Cal Noi.

Pintors més joves van seguir la línia pictòrica de J. Mir i R. Sanvisens. De petits ja van destacar en els concursos de dibuix infantil. Estem parlant de Joan Campamà, Na-tàlia Salmerón i Xavier Ferré. I una pintora, Mercè Amell, que de petita seguia els pintors, especialment R. Sanvisens.

Amb aquestes evidències s’ha escrit un llibre, encara no editat, Canyelles i els pintors.


Vuitanta anys de pinturaL’organització, durant vint-i-cinc anys, de vint concursos de pintura ràpida a Canyelles va suposar el descobriment dels importants atractius pictòrics del poble i, com a con-seqüència, la necessitat de conèixer-ne el passat pictòric.

Regirant els arxius particulars, vam descobrir que a les publicacions locals de Canyelles ja es parlava dels pintors. Entrevistes fetes als mateixos pintors publicades en programes de les Festes Majors i, és clar, pintures a les cases de Canyelles.

En tot aquest material recollit s’hi evidencia que, sen-se anar gaires anys enrere, i tan sols amb tot el que s’ha publicat a Canyelles, es pot donar a conèixer una època de la història del poble en què els pintors van ser els pro-tagonistes principals.

És molt aventurat anomenar quins van ser els primers pintors que van plantar el cavallet a Canyelles, però el que sí que es descobreix fullejant exemplars de La Veu de Canyelles o del Boletín Informativo de Cañellas és que Joaquim Mir és el primer pintor de renom que més constància ha deixat de la seva presència. Els diversos llibres editats dedicats a J. Mir fixen els anys 1926 i 1927 com l’època en què aquest famós pintor va començar a fer campanyes pictòriques per Canyelles.

Les obres de Joaquim Mir fan escola i, com a conse-qüència, l’aparició de nous valors dins el món de la pin-tura, i no sols perquè segueixen l’estil de les seves pintu-res, sinó perquè, com que Canyelles figura en molts dels seus quadres, hi pugen a pintar.

Els pintors vilanovins són els més coneguts per la gent del poble. Trobem, en primer lloc, Pau Roig i Estradé i Salvador Masana. Salvador Masana va pintar per Canyelles durant l’època en què anava al costat del seu mestre (parlem dels anys quaranta). Pintors de Vilanova i molt coneguts a Canyelles són, també, Jaume Brichfeus i Joan S. Piñellas.

Altres pintors van plantar el cavallet a Canyelles du-rant algun temps, com un que es deia Terrassó, de Barcelona; el seu pas per Canyelles va ser molt curiós, ja que va viure en una tenda de campanya fins que un aiguat se la va emportar.

El moviment pictòric a Canyelles va començar a trans-cendir fora de la comarca. Pintors de Barcelona s’acos-taven a Canyelles per comprovar si tot el que havien sentit a dir era veritat.

Ramon Sanvisens és el que va sortir més entusiasmat de les possibilitats pictòriques del poble, i es va instal·lar

Els pintors i Canyelles

salvador pascual i estanellaPromotoriorganitzadordelsvintanysdeconcursosdepinturaràpidadeCanyelles





citat de productes o empreses, etc. En aquests casos s’han classificat segons el fet que els va motivar i s’ha intentat trobar els noms de les persones que van fer l’encàrrec o el nom del destinatari, la qual cosa de vegades ha estat una feina laboriosa. Amb l’ajut de la documentació personal de Ricart –sempre amb notes molt acurades–, de les ano-tacions dels mateixos àlbums i de publicacions de l’època –especialment el Diari de Vilanova i La Vanguardia–, s’ha aconseguit, en la majoria dels casos. Menció a part són els ex-libris, que han estat més fàcils de documentar perquè apareixen el nom o les inicials de la persona en el gravat.

Per afegir comoditat i qualitat a la consulta de la base de dades, s’ha incorporat en cada gravat la possibilitat de veure’n la imatge. La digitalització dels gravats dels àlbums de proves ve motivada per dos objectius. El primer és la preservació de l’original, que dóna lloc a un conjunt d’imatges amb alta resolució i format tiff. El segon és la comoditat de veure el document en el mateix moment en què es fa la consulta de la base de dades; en aquest cas la imatge és de baixa qualitat i en format jpeg.

La tipologia de documentació diversa que forma els fons de la Biblioteca fa que s’hagi optat per fragmentar el catàleg en diverses bases de dades, segons els documents que s’hi descriuen. Els gravats dels àlbums de proves en són una més.

Una nova eina per estudiar E.C. Ricart en el cinquantè aniversari de la seva mort

Amb motiu del cinquantè aniversari de la mort d’E.C. Ricart, la Biblioteca Víctor Balaguer posa a l’abast dels usuaris una base de dades on es descriuen i es poden veure les proves d’assaig que l’artista va fer al llarg de la seva carrera com a gravador. Aquestes proves es troben en dos àlbums que formen part del fons de la Biblioteca per donació de la família, després de la mort de l’artista. Són gravats que van des de l’any 1915 fins al 1960.

La base de dades és la culminació del treball fet al llarg de cinc anys. El motiu d’aquesta feina va ser la necessitat d’accedir als gravats per diferents vies de consulta (tipo-logia, elements que hi apareixen, destinatari, lloc on es van publicar, etc.), ja que els àlbums mostren els gravats ordenats cronològicament i no disposen d’índexs de cap mena. La base de dades té gairebé tres mil registres i es pot consultar a la Biblioteca Víctor Balaguer des de la seva presentació, el mes d’octubre. El programa informàtic emprat per confeccionar-la és el mateix que la Biblioteca fa servir per als altres catàlegs.

La informació que es dóna de cada prova en la base de dades és de dos tipus: uns camps de descripció del gravat (mides, color de la tinta, informació sobre el paper, ele-

ments que hi apareixen, data, pàgina on es troba dins de l’àlbum, títol...) i uns altres camps que donen informació addicional (primera edició del gravat, motiu pel qual fou fet, persona o entitat que féu l’encàrrec, anotacions del gravador...). La descripció dels elements que apareixen en cada gravat s’ha fet a partir del que tècnicament es coneix com a llenguatge controlat, és a dir, fent servir una llista de termes tancada, per tal d’anomenar un mateix element que apareix en diferents gravats sempre amb el mateix terme. En són exemples bosc per anomenar ‘arbreda’, ‘boscatge’, ‘boscam’ o ‘forest’, i dansaire per anomenar ‘ballador’, ‘ba-llarí’ o ‘dansador’. S’ha assignat un títol a cada gravat a par-tir de la informació que dóna Ricart en les anotacions, i, quan no n’hi ha, se n’ha donat un que a la vegada el descriu i afegeix termes de cerca diferents als del llenguatge con-trolat emprat. En el cas dels gravats que Ricart va fer com a il·lustracions de llibres, s’han buscat les primeres edicions i se’n dóna referència. Si són publicacions que formen part dels fons de la Biblioteca, se’n dóna també la signatura topogràfica que consta en el catàleg general.

Molts dels gravats es van fer per a ocasions especials, com batejos, aniversaris, casaments, paper de carta, publi-

miquel marzal i ortizmíriam alba pujolBibliotecaVíctorBalaguer

fotograf ia anterior‘Arquers’(1955).1rPremialconcursElArteyelDeporte,celebrateljulioldelmateixany.





Dins l’arxiu de la parròquia de Santa Maria de Cubelles, podem trobar diversos documents produïts pel Consell de la Vila de Cubelles. El Consell de la Vila era el govern del municipi abans del Decret de Nova Planta, que fou substituït pels regidors i síndics. L’organització amb re-gidors era l’organització municipal castellana. A la Coro-na d’Aragó, els jurats constituïen l’òrgan directiu del Consell, una assemblea deliberant, consultiva i decisòria. La presidia el batlle, que exercia la jurisdicció civil i cri-minal, però no entenia en els casos castigats amb la pena de mort; s’encarregava del cobrament de censos i lluïsmes; complia tasques d’administració de béns i rendes, i exer-cia el control sobre la prestació de serveis personals.

Els consells també tenien oficials subalterns, que s’ocu-paven del dia a dia: el clavari, el racional o el mostassaf, en-tre d’altres. El mostassaf era l’encarregat de contrastar els pesos i mesures, de comprovar la bona qualitat dels queviu-res i altres coses vendibles, i de vetllar per l’observança dels preus que se’ls assignaven oficialment. Així doncs, tenia entre mans una tasca molt important per al benefici comú.

Un dels documents que trobem a l’arxiu parroquial és un reglament o instruccions de treball per als que han

d’ocupar el càrrec de mostassaf a Cubelles. És un document que no té data, però, pel tipus de lletra i el context on ha estat localitzat, es pot emmarcar entre la meitat del segle XVII i l’inici del segle XVIII. Aquestes Ordinasions fetas per lo mostesap de la present Vila de Cobellas y sos codras ordonadas per lo Anorable consell de la present Vila cons-ten de deu ordres, que estipulen les penes recaigudes sobre els que fan pesades falses, venen pa que no és del dia o acumulen queviures.

Era un càrrec que s’acostumava a renovar quan es re-novava el Consell. Per exemple, en la renovació del Con-sell que es va fer l’1 de febrer del 1649, després de triar els membres que farien de jurats, es tria el mostassaf, a proposta del mostassaf sortint: “Proposa en dita congre-gatio y en dit carrech de son ofici de mostasap lo honor Antoni Escarrer, mostasap, lo qual en son lloch y offici de mostasap elligeix al honor de Francesch Gassó y tots lo han tingut per apte y bo per tal carrech y offici de mosta-sap”. I el jurament: “ I així mateix a jurat lo honor Fran-cisco Gassó que en lo offici de mostasap faria be son offici conforme sa conscientia millor posa”.

Així doncs, no era un càrrec de funcionari vitalici, sinó

Les ordinacions del mostassaf de Cubelles

que era una elecció del mateix Consell de la Vila, a pro-posta de qui deixava el càrrec.

Repassem ara, punt per punt, les ordinacions del mostas-saf de Cubelles. En primer lloc, el primer que ha de fer un mostassaf en jurar el càrrec és una crida pública a la plaça del poble. Aquesta crida es farà “lo diumenya a Primer vinent que auran jurat los mostasaps” i serà per recordar a tothom les competències i les atribucions del mostassaf, per tal que la població sàpiga qui exerceix el càrrec.

Una de les competències que té és vigilar que els ca-mins es trobin en bon estat. L’abastiment de la població depenia, en bona mesura, de l’estat en què es trobaven els camins. Així doncs, la primera ordinació fa referència a aquest tema. Podem llegir el següent (literal):

“Que sempra y quant [los mos]tasaps faran crida [per a]dobar bé los camins ay[an] de posar pena de sinch so[us] que dins tres dias prosim vinent ajan de aver adubats dits camins y tota ora quant seran caiguts en pena, que pugan anviar lo nunsi per axacutar la tal cosa auran contrafet en aquella. Y si alguns y aura rebels y no volran donar penyoras a qui vallents a la tal pena, que pugan tornar y

fer posar la pena dobla per lo matex nunsi en fins auran oboyt y pagat.”

La pena més habitual que posaven els mostassafs de Cubelles era la de cinc sous, tot i que la podien doblar si el reclamat no feia cas de l’ordinació.

A la segona part: sobre els pesos i mesures, els reve-nedors, els carnissers, el pa, l’acumulació de gènere i la possibilitat de recórrer les multes imposades.

[…]Partdeltextil·legible[xxx]Partdeltextquededuïmquèdiu

núria jané orpíArxiuMunicipaldeCubelles

arxiu consultatArxiudelaParròquiadeSantaMariadeCubelles

Les ordinacions del mostassaf tracten els temes següents: ord. 1 Sobre l’adob dels caminsord. 2 Sobre el refinament dels pesos dels carnissersord. 3 Sobre els pesos i mesuresord. 4 Sobre el paord. 5 Sobre els revenedorsord. 6 Sobre el carnisser que és trobat en frauord. 7 Sobre poder recórrer les multesord. 8 Sobre els pesos i mesures aplicades als forastersord. 9 Sobre el càrrec de mostassaford. 10 Sobre l’acumulació de mercaderies





El tipus de construccióSegons el nomenclàtor de la província de Barcelona del 1860, el molí de l’Estapé era un casalot situat a un quilò-metre del centre de la vila, amb un habitatge de dos pisos, habitat, i dos habitatges d’un pis cadascun, deshabitats.

Malgrat tenir aparença de ser una masia d’estructura clàssica de tres cossos, classificada dins del grup I, el molí de l’Estapé és una masia originàriament de dos cossos, amb ampliacions posteriors. Les evidències que apunten cap a aquesta teoria són la teulada, les parets i les escales interiors. La teulada té un canvi de morfologia al bell mig de la façana, coincidint amb la divisió entre el vell vestí-bul i l’actual menjador. Els careners tenen, a la zona ori-ginària, ràfecs d’una filada de teules, mentre que, a la zona afegida, tenen ràfecs de tres filades mixtes.

Pel que fa a l’edifici de l’antic molí, la construcció no respon a l’arquitectura típica de les masies catalanes.

Les cobertes del molí de l’Estapé estan formades per les típiques teules àrabs rogenques. La seva inclinació és sem-pre mitjana. A la teulada hi destaca un fumeral del tipus quadrangular de pedra, fet que denota la seva antiguitat.

Els ràfecs són d’una filada de teules i de tres filades

mixtes, depenent de la part de la teulada estudiada, i els aiguavessos són dos, en el cas de la masia, amb el carener paral·lel a la façana principal.

L’orientació de la façana principal del molí de l’Estaper és cap a migdia, mirant cap al sud, per aprofitar al màxim les hores de sol. Té dos portals d’entrada, un que mena al vestíbul antic i l’altre a una petita sala d’estar amb l’ac-cés a l’escala secundària.

El portal principal és adovellat amb arc rebaixat. Al bell mig de la façana hi llueix una escultura de sant Pau, i al seu costat hi ha una espitllera, que servia d’espiell des de l’escala de la banda antiga del mas. A la banda de sol ixent, hi ha un petit porxo.

Els murs del molí de l’Estapé estan fets de pedra pi-cada, arrebossats de calç blanca.

El temps ens ha deixat una mostra de soler quadricu-lat amb decoracions manuals fetes amb els dits, a l’actual menjador del mas. A l’estança dedicada a quadra dels animals, la disposició és de rajoles de terrissa trenades per les juntes. La resta dels solers són fets de terrissa sim-ple o de ciment, i fins i tot els solers del celler continuen sent, com antany, de terra premsada.

El molí de l’Estapé

Façanadelmolídel’Estapéenl’actualitat,amblazonaporxadaaladreta


26 quadernsdepatrimonidelgarraf quadernsdepatrimonidelgarraf 27

f itxa tècnica Denominació:Molídel’Estapé.Adreça:CarreteradelMasTrader,12.Municipi:Cubelles(elGarraf).Època:Probablement,segleXV.Tipologia:Masiadedoscossosambafegitsposteriors.Titularitat:Privada.Ús:Residencialiexplotacióagrària.

La distribució interiorL’existència de diferents corrals i estables al voltant de la masia explica que l’única estança interior dedicada a la vida de pagès fos el celler, a banda d’una sala per al matxo i el cavall. La masia té planta baixa i primera planta, amb una distribució molt senzilla i amb poques pretensions estètiques i ornamentals.

Les terres del molí de l’EstapéLes terres del molí de l’Estapé eren de l’any 1942, segons el document de la contribució rústica, d’un total de 18,59 hectàrees. Anys més tard, a la dècada dels seixanta, eren de 18,48 hectàrees, segons la contribució del 1970.

El bust de sant Pau i el molí farinerL’escultura de sant Pau de la façana, un bust de fusta de color terrós, ens acosta a l’ermita veïna, dedicada al sant de

Tars, situada a poc més de dos-cents metres del molí de l’Estapé. Algunes fonts apunten que l’escultura barroca que avui llueix a la façana de la masia prové d’aquesta ermita.

El molí fariner esdevé un dels grans atractius del con-junt arquitectònic. Situat al sud i a uns vint metres de la masia, l’edifici té planta rectangular, amb vuitanta-quatre metres quadrats de superfície distribuïda en dues plantes, i encara conserva l’antic carcavà.

La història del molí de l’EstapéLa primera referència del molí de l’Estapé és del segle XVI. D’aquesta manera, l’historiador vilanoví Albert Vi-rella cita un capbreu del 1570 on s’esmenten els hereus de Joan Fuster, “que tenien un molí a Gallifa”.

A finals del segle XVI, el molí era de l’occità Joan Ramon. Per enllaços matrimonials, el molí passà als Estapé, durant el segle XVII, i als Fontanals, durant els segles XVIII i XIX.

Durant el segle XX va tenir diferents propietaris, fins al 1960, quan el molí el va comprar la família Carreras, originària de Can Carreras, a la Sínia de les Vaques de Vilanova i la Geltrú, els quals en són avui els propietaris.

AgraïmentsParròquia de Santa Maria de Cubelles, Joan Andreu Rodríguez i Serra, Raimon Carreras, Sònia Escàmez i Antoni Pineda.

grup d’estudis cubellencs

El castell de Canyelles

Imatgesensedatardelafaçanadelmolídel’Estapé(arxiudeRaiCarreras)

quadern central


quadern central


Podem parlar de Canyelles com d’un municipi que té la categoria de mil·lenari. A l’edat mitja-na, els pobles es caracteritzaven per tres ele-ments bàsics: el castell, l’església i el caseriu. I hem de pensar que Canyelles, durant molts se-gles, va formar part integrant del terme d’Olèr-dola. Per l’estratègia del moment, calia tenir posicions avançades, i Canyelles, nus de camins entre el sector marítim i les comunicacions que s’endinsaven cap al Penedès, ho era del seu cas-tell, documentat amb molta més antiguitat.

Fins a principi del segle XII, el castell de Canyelles, sota Olèrdola, se situa entre el món carolingi del nord i l’islàmic del sud. Però aques-ta terra independent dels uns i els altres cau a sang i foc en mans dels temibles almoràvits, tribu pertanyent a la zona de l’Atlas africà.

Altrament anomenats moabites, a primers de setembre del 1107, aquests invasors implaca-bles que van pujar fins al nord de la península “cremaren tota la terra del Penedès, fins al castell de Gelida, acoltellant molts i captivant molts

FotografiaantigadeltermedeCanyelles,ambelcastellalfons

pàgina anteriorImatgegeneraldelcastell,ambelcamíReialsotalamurallailarectoria

milers d’homes, deixant despoblada tota la pro-víncia. Un altre dels seus flagells fou la invasió del castell d’Olèrdola, on molts homes moriren i foren fets innombrables captius”, segons cita un document del cartulari de Sant Cugat.

D’aquesta darrera invasió, Olèrdola ja no se’n va aixecar més. Per contra, Vilafranca, vila reial, va anar creixent, i Canyelles va reforçar la seva funció de clau de pas entre la costa i l’interior. A l’edat mitjana no hi havia carretera i el poder del castell s’exercia, en temps de pau, cobrant el dret de pontatge o pas de pont, per damunt la riera. Així doncs, el castell de Canyelles feia d’ai-xeta, obrint i tancant el pas entre la zona marí-tima i Olèrdola, i més tard amb Vilafranca. Val la pena remarcar que amb el repoblament gra-dual de la Marca del Penedès –durant molts anys frontera amb l’Islam– i amb més de dos mil ha-bitants, Vilafranca es va consolidar com la sego-na ciutat de Catalunya, després de Barcelona. Aquest fet va perdurar els segles XIII i XIV.

De tot el procés invasor, va sorgir la llegen-da que, estant els castells de Canyelles i Olèr-dola setiats, a la nit menjaven peix fresc. La resposta d’aquest enigma es podria resoldre amb el supòsit, demostrat en altres castells, que tinguessin una connexió subterrània. La llegen-da es nodreix d’un passadís de quilòmetres sota terra entre Canyelles i Olèrdola, i també fins a les coves de Sitges, a la mateixa ratlla de la cos-ta. D’aquesta manera s’explicaria que en amb-dós indrets gaudissin de peix diàriament, mal-grat la situació de bloqueig.

D’aquestes llegendes se’n va parlar molt i durant segles. Molts castells de Catalunya

pinturaJoanII,reideNavarraiAragó

quadern central


quadern central


mantenen encara en bon estat túnels i passos subterranis, dels quals es fan referència en textos antics. Però a banda de supòsits i algu-nes notes històriques que esbrinen un castell des de final del segle XIV, el castell de Canye-lles té la referència més ben documentada al segle XV, arran d’una cacera del rei Joan II, el mes de desembre del 1478.

Es tracta d’un dels fets més rellevants suc-ceïts al castell de Canyelles en tota la seva his-tòria. Joan II va ser rei de Navarra i Aragó. Fill de Ferran I d’Antequera i Leonor Urraca de Castella, i pare i tiet de Ferran II d’Aragó i Isabel I de Castella, els Reis Catòlics.

Va ser un dels reis amb regnat llarg i mogut. De salut forta i 82 anys a l’esquena, va reunir un grup de caçadors de Sant Boi, van dinar a

Gavà, van capturar diverses peces i van fer nit a Castelldefels. L’endemà van baixar fins al Gar-raf i, en sentir-se malament, van fer nit a Sitges. Amb prompta recuperació, van baixar a fer lle-bres a Cubelles i un senglar a Calafell. Va fer la tercera nit a Vilanova. L’endemà li venia de gust pujar a caçar una gran peça de senglar que, se-gons les pistes, havia pujat en direcció als bells boscos de Canyelles. El fred i la humitat el van vèncer i el seguici es va aturar a fer nit al castell del poble. La important cita apareix en un text de Pere Miquel i Carbonell, arxiver reial, que va ser escrivà del mateix rei: “Lo tengueren una stona quasi per mort, tant ere el fret que tenia. E tornat algun tant recreat puja a cavall e eixant lo dit poch e concernt sen ana a retraure al cas-tell de Canyelles, lo qual es de mossen Franci

fotograf iaFontpúblicadelbarridelesQuintanes

Terré, cavaller de Tarragona. En lo qual castell decontinent hi fo arribat troba un gran foch per scalfarse que may se pogue scalfar...” L’endemà va partir cap a Vilafranca, on va ser visitat per diversos metges, que van decidir traslladar-lo a Barcelona tement el pitjor. I així va ser: Joan II moria a la Ciutat Comtal el 19 de gener del 1479.

Aquest fet històric està materialitzat en la ceràmica que il·lustra el frontal de la font pú-blica situada al barri de les Quintanes.

Joan II va pujar al castell per l’anomenat camí Reial, avui el camí que passa per sota la mura-lla i la rectoria.

També és interessant saber que el terme mossèn no equivalia a ‘capellà’, sinó a ‘senyor’. Franci Terré provenia d’una de les branques dels Marquet, que durant segles havien osten-tat la propietat del castell de Canyelles. De fet, en la seva persona s’iniciava una nova dinastia, que lluiria en els nostres anals, ja que Franci el va succeir Lluís, i Lluís, Joaquim. Joaquim sí que ha estat el primer noble propietari del castell, i a la vegada documentat com a baró de Canye-lles, títol que ja arrencava de segles abans, però que no es pot constatar en cap escrit, tot i que sí en diversos escuts d’armes.

El baró Joaquim de Terré i Pons es va casar, en unes primeres i úniques núpcies, amb Elisa-beth de Ciurana i Pardina, actualment reencarnats en els gegants de Canyelles, Joaquim i Elisabeth.

El castell de Canyelles ha passat per molts propietaris. El rei Joan I el va lliurar, l’any 1393, a Guillem de Sagarriga, que era cirurgià de la casa reial. Al cap de poc temps, va passar a una família benestant, els Marquet, que el van man-

tenir durant diverses generacions. Posterior-ment va passar a mans de la família Terrè.

L’any 1769, un reial decret de Carles III va confirmar l’antiga baronia a favor de Raimun-

ElsgegantsdeCanyelles,JoaquimiElisabeth

quadern central


quadern central


da de Minguella Terrè i Boatella. Amb el temps, Raimunda va contraure segones núpcies amb Domènec-Jeroni de Bouffard, un súbdit francès. Aquest baró consort vivia a la Geltrú des d’abans de la Guerra del Francès.

Ferran de Bouffard i Dagués va heretar el castell de Canyelles l’any 1855 en morir el seu pare, Ramon Josep. Com a fet important, Ferran va continuar les obres de restauració que el seu pare havia iniciat l’any 1852. També va ampliar la sagristia de la capella i va rematar la muralla davantera, obres que va acabar l’any 1858. Fins i tot va fer posar sobre la llinda de la portada de l’església la pedra amb l’escut d’armes del seu pare, Ramon Bouffard, escut que, amb les obres de restauració del senyor Salines, es va repro-duir sobre el portal d’entrada del castell.

Ferran es va casar amb Eugènia Gingi i va tenir dos fills; Josep (l’hereu), l’any 1889, va obtenir oficialment el títol de baró de Canyelles, quan era rei d’Espanya Alfons XIII. Josep va viure fins l’any 1948, sense successió. L’any 1920 la propietat va passar a Josep Escuder i Ferrer, conegut advocat barceloní i procurador del baró.

A mitjan 1930, castell i terres són comprats per la família Reguera, que les va continuar explotant com a finca agrícola durant tres ge-neracions. Li va costar 12.000 duros de l’època, és a dir, 60.000 pessetes, que no era gaire, però que en aquells anys no es capitalitzaven en absolut.

Reguera, l’any 1982, va ser qui va fer la ven-da a Miquel Salines, un conegut constructor vilanoví, que va efectuar uns importants treballs de restauració, recuperant sobre plànols una bona part de les estructures inicials.

El senyor Salines va morir el gener del 2009 i en l’actualitat el castell l’han heretat els seus tres fills, Antoni, Anna i Pilar Salines.

Les primeres dades que es troben de la fin-ca del castell les podem situar en un document importantíssim, anomenat Transacció i con-còrdiae; es va conciliar entre els barons, els particulars de Canyelles, les cases dels Girbals i mas Caldori, d’una banda, és a dir, tota la gent que habitava dins les propietats del cas-tell. De l’altra, signaven la comunitat de pre-veres de Vilafranca del Penedès, que fins ales-hores proveïen de rector i vicari Sant Miquel d’Olérdola, per atendre aquesta i també la ca-

VistadelmunicipideCanyellesdesdelatorredelcastell

fotos pàg. 31 (d’esquerra a dreta i de dalt a baix)Portald’entradadelcastell,ambl’escutd’armesdeRamonBouffard

Diferentsfotografiesantiguesdel’interiordelcastell

quadern central


pella de Santa Magdalena, a Canyelles. I final-ment, signava la cúria episcopal i l’Excel·-lentíssim Sr. Joan Sentís, virrei de Catalunya del 1622 al 1626 i bisbe de Barcelona.

En el decurs de la nissaga Bouffard, els ba-rons ja s’havien desprès d’una part de les terres per motius econòmics. Després de poc temps que Josep Escuder comprés la propietat del castell, va decidir vendre les dues finques de mas Caldori i els masos dels Girbals. Feta aques-ta transacció i per remuntar les terres del poble, que presentaven un estat de deixadesa impor-tant, Escuder va contractar els serveis d’un pa-gès reconegut, Joan José i Giralt, que es va instal-lar al castell com a masover l’any 1916. Tal com s’esmentava abans, l’any 1930 el castell torna-va a canviar de propietari.

A partir d’aquí es poden posar punts sus-pensius. Sobre el futur del castell o la possibi-litat de situar-lo més o menys de cara al poble. Amb la legitimitat intrínseca que comporta l’assumpció de qualsevol desenllaç. Només res-ta, per tant, fer honor a la nostra història, que és nostra i de tota la gent que la vol fer seva, amb la integració als nostres costums i al nos-tre patrimoni. I es pot acabar de la mateixa ma-nera que s’ha començat:

“Parlem de Canyelles. I parlar de Canyelles comporta parlar del seu element identificador principal: el castell.”

joan josé hillRegidordeFestesiHisendaAjuntamentdeCanyelles

PartdeldarreredelcastelldeCanyelles,amblatorredevigilànciaenprimerterme

ElCauFerratalMuseoCasaLis(Salamanca)


Continuant amb la voluntat de difondre els rics fons dels nostres museus mentre restin tancats, des del Consorci del Patrimoni de Sitges hem organitzat una exposició itinerant per Espanya d’una part significativa de les col·leccions que alberga el Museu Cau Ferrat, i que tindrà la seva primera parada a Salamanca, durant els mesos de març a maig del 2011. Sota el títol El Cau Ferrat, templo del Modernismo catalán, l’exposició presentarà la figura de Santiago Rusiñol com un dels veritables artífexs d’aquest moviment a casa nostra, mitjançant un espai on s’explicarà i es contextua-

litzarà el personatge dins de la cultura catalana de final del segle XIX. Aquesta part de l’exposició es materialitzarà mitjançant la presentació de diverses fotografies i dibuixos, alguns d’inèdits, de Santiago Rusiñol en diferents moments de la seva joventut. Són imatges del jove pintor envoltat d’altres personatges, com Ramon Casas i Miquel Utrillo, o imatges preses en la seva primera estada a París.

La resta de la mostra presentarà el Rusiñol col·leccionista, amb una acurada selecció d’unes vuitanta obres de tots els gèneres (pintura, dibuix, escultura i arts decoratives) del Cau. En un primer espai, es mostraran els objectes de ferro forjat,

FaçanadelMuseuCauFerratabansdel’inicidelesobresderemodelaciódelconjuntdelRacódelaCalma

Coronamentdegruaenformadedrac,peçadeferroforjatfetaaCatalunyadurantelsegleXV

‘MariaMagdalenapenitentamblacreu’,obrad’ElGrecodatadavers1585-1590

quadern central




consorci del patrimoni de sitges

la ceràmica, el vidre, l’escultura i la pintura antiga, per tal d’explicar l’arquitectura de les seves col·leccions, el motiu dels seus amplis interessos en la història de l’art. Finalment, l’exposició mostrarà, també, un ampli conjunt de pintures del mateix Rusiñol, així com altres peces fetes per artistes contemporanis i amics seus, com ara Ramon Casas, Ignacio Zuloaga i Miquel Utrillo, obres que el senyor del Cau Ferrat va col·leccionar com a exemple de l’art del seu temps.

El Museo Casa Lis de Salamanca, únic museu espanyol especialitzat en Modernisme i Art Déco, exhibirà a les seves sales d’exposicions temporals aquesta mostra, que

molt probablement també es podrà veure en altres museus nacionals a partir de l’estiu de l’any vinent, una qüestió que, en el moment de tancar la redacció d’aquest Quadern, encara no estava del tot concretada.

La voluntat d’aquesta itinerància és fer una valuosa tasca de difusió del Museu Cau Ferrat a la resta d’Espanya, tant en centres relacionats amb el Modernisme com en altres institucions rellevants del país. D’altra banda, l’edi-ció del catàleg corresponent servirà per disposar d’una nova publicació, que serà, de ben segur, una eina destaca-da per donar a conèixer la importància dels seus fons arreu.

VistadeldespatxdeSantiagoRusiñol,unadelesestancesdelaplantabaixadelCauFerrat ‘RetratdeSantiagoRusiñoldamuntunalàmpada’,olisobretela,deRamonCasas(c.1895)

‘DamadelCauFerrat’.Bustreliquiarid’unasanta,confeccionatcapalaprimerameitatdelsegleXVambfustatallada,dauradaipolicromada





L’any 2009 va ser l’any de la celebració del trentè aniver-sari dels Diables Petits de Ribes. Tot i moltes dificultats, en moments en què va estar a punt de desaparèixer, és avui que podem celebrar el trentè aniversari de la Colla Infantil de Diables com la més antiga de Catalunya.

Sant Pere de Ribes, poble amb força tradició de colles de foc, amb el Drac de Tres Caps, el Ball de diables, colla centenària, i altres colles formades al llarg del tems, fins avui en dia, conserva la tradició d’abans de les colles de foc, amb els seus vestits de sac, versos i tabalers.

Corria el final dels anys setanta, Catalunya bullia amb ganes i eufòria de recuperar totes les tradicions, les festes i els balls populars, perduts i oblidats, retallats i amagats, després de quaranta anys d’història que no van ser gaire pròspers per al nostre país, la nostra cul-tura i la nostra llengua.

Era el gener del 1979, per la pujada a Sant Pau a Sant Pere de Ribes; el fred de l’hivern no va ser prou impedi-ment perquè una colla de pares i mares, amb ganes de contribuir a les festes del seu poble, decidissin fer realitat la il·lusió de la seva canalla de participar en la festa, en el ball que els agradava de sempre, el més atractiu per als nens, amb el seu soroll, amb la pluja de foc, amb aquells vestits plens de colors i amb aquell aspecte tan diferent de la normalitat de l’època.

Amb una colla de vuit nens i nenes de 4 i 6 anys, apro-ximadament, Manolo Martínez, de Ca la Frasca, i la seva dona, Teresa Alsina i Ferret, amb Nemesi Mestre, van vestir la canalla i, juntament amb altres pares, van fer la pujada a Sant Pau; era el 24 de gener del 1979. Va ser la primera colla de diables infantils de la qual es té constàn-cia als Països Catalans. Per Sant Pere van sortir amb els seus primers vestits: ja eren uns quinze nens i nenes.

Més tard van començar a fer sortides a altres poblaci-ons veïnes de les comarques del Penedès i el Garraf, com

l’Arboç, Sant Sadurní d’Anoia, Sant Cugat Sesgarrigues, apadrinant altres colles infantils als pobles on anaven i arrelant les tradicions dels Diables Petits, com a Vilanova, on els van apadrinar el 1982.

Després d’aquest inici, es van anar succeint en el temps diferents caps de colla. Tots hi van estar més o menys temps, el que sí que era característic era que normalment coincidissin dos i tres pares que, en diferents moments, es feien càrrec de la colla, fins al dia d’avui, quan, amb més de 50 diables i 40 timbalers, gaudeixen de les festes locals i van per altres poblacions per mostrar els seus balls i versos.

Als inicis de la colla no es va pensar en cap moment que els diables estiguessin acompanyats per una colla de timbalers. Va ser més endavant, quan alguns d’aquells nens, ja més grans, van decidir formar part de les colles de diables, però fent de timbalers.

El 1987, ja amb uns 30 diables, van sortir per primera vegada amb la seva colla de tabalers, entre els quals hi ha-via Mesi Mestre, Lluís Martínez, fill de Manolo Martínez, Xavier Nicolau, Noel Mestre i Daniel Fonoll, entre d’altres.

La continuïtat va ser molt complicada, ja que, per a la canalla més petita, era difícil arrossegar el timbal. Per això els timbalers, quan tenien més de deu anys anaven amb les colles més grans.

Pocs anys després del 2000, es reuneix una colla de nens que no podia sortir amb els diables i decideix acompanyar la colla com a timbalers; aquí és on apareix Manel Pardines.

Avui dia, es pot dir que ens omple d’orgull, com a Diables, poder estar acompanyats de tan bons timbalers, ja que, tot i la seva curta edat, sorprenen moltes persones de Ribes i d’altres poblacions on han sortit.

ElsDiablesPetitsdeRibes

diables petits de ribes





Basc. Aquest centre ha desenvolupat la seva activitat des del 1992, i ha evolucionat en diverses fases. Entre les seves col·leccions destaquen la de vehicles ferroviaris de via estreta, la d’uniformes ferroviaris o la magnífica col-lecció de cronometria, amb més de 200 rellotges ferro-viaris de tot tipus.

El Museu del Ferrocarril d’Astúries, situat a l’estació de ferrocarril de Gijón, del 1872, inaugurada com a mu-seu l’octubre del 1998. Entre les seves col·leccions tam-bé hi destaquen la de vehicles de tot tipus (locomotores, cotxes de viatgers i vagons de mercaderies) i el servei de documentació.

El Museu Miner i Ferroviari de Río Tinto, gestionat per la Fundació Río Tinto, va començar a funcionar el 1992, i conserva i exposa la cultura material generada en els 5.000 anys d’història minera i metal·lúrgica a la con-ca minera de Río Tinto. Les col·leccions provenen del consorci estranger Rio Tinto Company Ltd., que va cons-truir el Rio Tinto Railway, un sistema ferroviari propi, part del qual es pot recórrer avui dia en un tren turístic.

El Museu Ferrocarrilero John Trulock és un museu de petit format, inaugurat el 1999 per iniciativa de Ca-milo José Cela, escriptor i Premi Nobel espanyol, per tal de conservar la memòria de la primera línia fèrria gallega. L’avi matern de Cela –John Trulock– va ser gerent d’aque-lla primera línia. La idea de Cela en crear aquest museu va ser fer entendre la importància que va tenir el ferro-carril des d’un punt de vista cultural.

El denominat Museu del Ferrocarril de Galícia o Mu-ferga és un centre gestionat per la Fundació dos Ferrocar-rís de Galicia, entitat sense ànim de lucre. Les instal·lacions

es troben al dipòsit de tracció vapor de Monforte de Lemos, nus de les comunicacions fèrries entre Galícia i la resta de la península, que es va obrir activament el 1940. Avui aquest equipament, esdevingut un centre cultural, con-tribueix a la divulgació de la història ferroviària.

El Museu de Castejón recull, a través de les seves col-leccions, tot el passat dels pobladors de la localitat, des de l’Edat del Ferro fins a l’Era del Ferrocarril, en ser de-nominada el 1859 una de les estacions d’enllaç més im-portants del país.

El Museu del Ferrocarril de Ponferrada, creat el 1999 per iniciativa de l’Ajuntament de la ciutat, acull la me-mòria econòmica, social i industrial de la comarca del Bierzo i Laciana a través del llegat d’una de les empreses més poderoses del panorama industrial de la península –La Societat Minera Siderúrgica de Ponferrada (M-S-P.)– i del vestigis del ferrocarril Ponferrada - Villablino.

Finalment, es pot veure, també, una secció dedicada a l’As-sociació Ventenya d’Amics del Ferrocarril, que té una col·lecció de vint vehicles històrics ferroviaris i ha aconseguit restaurar dos edificis, del 1928 i el 1930, que seran la futura seu d’un museu a Venta de Baños.

Les dues exposicions han fet una itinerància per la majoria dels museus representats a la mostra, i es poden veure al Museu del Ferrocarril de Vilanova fins al 27 de febrer del 2011.

Des del 27 de novembre del 2010 i fins al 27 de febrer del 2011 es poden veure, al Museu del Ferrocarril de Vilanova i la Geltrú, les exposicions temporals sobre el panorama museològic del patrimoni ferroviari al nostre país: ‘Vint-i-cinc anys fent museu’ i ‘Altres mirades sobre el ferrocarril’

Les dues mostres han estat organitzades per la Fundació dels Ferrocarrils Espanyols. La Fundació, constituïda el 20 de febrer del 1985, té encomanada la recuperació, la custòdia i la difusió del patrimoni històric, cultural, ci-entífic i tecnològic ferroviari. Des del 2002 és una fun-dació del sector públic estatal. Entre les seves funcions s’inclouen la gestió i el manteniment de la Biblioteca, l’Arxiu Històric Ferroviari i el Centre de Documentació Ferroviària, així com els museus del Ferrocarril de Madrid i Vilanova i la Geltrú (Barcelona).

La primera començà el desembre del 2009, tot just quan es commemoraven els 25 anys de la creació del Mu-seu del Ferrocarril de Madrid, situat a la centenària esta-ció de Madrid - Delicias, des del 1984. El projecte ha estat una manera de commemorar aquests 25 anys de funcionament del Museu de Madrid i una excusa opor-tuna per fer un bon repàs del seu viatge en el temps. El museu alberga una important col·lecció de vehicles fer-roviaris (locomotores de vapor, elèctriques, dièsel, cotxes de viatgers, etc.) i algunes sales de caràcter temàtic, perquè tot tipus de públic pugui conèixer les infraestructures, els oficis i la regulació horària al ferrocarril. A més, es mostra un important conjunt de maquetes en moviment de di-ferents escales i altres elements, que són peces úniques del patrimoni ferroviari.

Altres mirades sobre el ferrocarril presenta l’activitat de preservació i divulgació del patrimoni històric i cul-tural d’una bona representació de la resta d’equipaments culturals i museus ferroviaris del país. A l’exhibició hi podem trobar informació i objectes característics dels centres que assenyalem a continuació.

El Museu Basc del Ferrocarril, situat a l’edifici de l’es-tació d’Azpeitia, que va néixer com a iniciativa del De-partament de Transports i Obres Públiques del Govern

ElsmuseusdelFerrocarrilenunaexposiciótemporal

ana grande jiménezCapdeComunicacióiEducació





L’Exposició Permanent del Pallasso Charlie Rivel, dedicada al pallasso més universal, ha celebrat aquest estiu el vintè aniversari d’obertura. L’acte de commemoració es va celebrar al pati de Ponent del castell de Cubelles, el dijous 22 de juliol, amb la presència d’un centenar de persones. Neus Capdet, exregidora i impulsora de la mostra, i Paulina Schumann, filla del pallasso, van ser les protagonistes d’un homenatge senzill i emotiu. Qui també va rebre l’agraïment municipal va ser el cronista gràfic Antoni Pineda, que ha cedit fotografies de la primera inauguració. L’acte es va cloure amb la projecció d’un recull fotogràfic dels inicis del que es va conèixer com a Charlie Rivel Hall fins a l’actualitat.

Vintèaniversaridel’ExposiciódeCharlieRivel

PaulinaSchumaniPrudènciaCarrasco





amb què adquireixen un pes més important a la sala.Durant el primer mes de funcionament van passar pel

Hall unes quatre-centes persones, amb una afluència constant de públic de diversa procedència i edat, encara que el més habitual eren les visites de persones d’entre 30 i 50 anys, la majoria acompanyats dels seus fills.

Després que la sala es tanqués al públic durant els deu mesos que van durar els treballs d’adequació fets en una de les sales del castell dels Marquesos d’Alfarràs, la col-lecció es va traslladar. El 16 de març del 2006, i amb la presència de diferents personalitats polítiques convidades a l’acte, es va inaugurar oficialment el nou emplaçament, que es va batejar amb el nom d’Exposició Permanent del Pallasso Charlie Rivel. Tots els objectes personals, les pintures i el vestuari del pallasso es van traslladar a la nova sala, que va créixer i va incorporar novetats, amb l’objectiu d’impulsar-ne la promoció i la difusió. S’hi van incorporar altres objectes relacionats amb l’artista, com el quadre de la ballarina que va pintar la seva primera esposa, Carmen Busto, a partir d’una fotografia de Marie Louise Andreu, la germana d’en Charlie, més coneguda com la Nena.

La col·lecció també mostra un dels vestits artístics de la seva filla Paulina Schumann, que va ser una de les ca-vallistes de circ més prestigioses. El vestit es completa amb diversos premis i fotografies de l’artista, com el que li va ser concedit el 25 d’octubre del 2008, a Manresa, el Premi Nacional de Circ, que concedeix la Generalitat de Catalunya des de l’any 2005; Paulina ha estat la segona de la nissaga Rivel a rebre aquest guardó, primer va ser el seu tiet Rogelio Rivel.

La nova sala, avui més gran i lluminosa, ofereix el fons del pallasso d’una manera més acurada i en més bones condicions. L’espai s’ha convertit en un espai molt dinàmic, on els visitants descobreixen, quan visiten l’exposició,

aquest gran artista. A través de diverses vitrines, situades d’una manera ordenada i harmònica, podem trobar un ampli recull de diplomes, medalles i condecoracions de l’artista. En un racó de la sala es projecten, dins d’una màs-cara que simbolitza la cara del pallasso, dos documentals. La primera projecció recull diversos moments de les seves actuacions al circ, amb el suport sonor de la veu de l’artis-ta. Mentre que la segona relata íntegrament la biografia del pallasso, a través d’un repàs fotogràfic amb la veu en off que relata la vida i la història de l’artista, i que està a disposició dels visitants en sis llengües.

L’Exposició Permanent disposa dels vestuaris més em-blemàtics de l’artista. Des de l’americana, el bastó i el bombí de Charlot, un dels seus números més aplaudits sobre els trapezis baixos; passant pel vestit de la paròdia d’una cantant d’òpera, sense deixar la seva indumentària més coneguda, la samarreta vermella. De fet, la seva ac-tuació més emblemàtica serà sempre la de la cadira i la guitarra, que l’acompanyava a tot arreu; i aquell udol ca-racterístic, tendre i trapella alhora. Uuuh!

La mostra es va inaugurar el 26 de juliol del 1990 amb el nom de Charlie Rivel Hall. La sala obria portes coincidint amb el setè aniversari de la mort del pallasso, en un espai cedit per la Caixa d’Estalvis i Pensions situat a les galeri-es del passeig de Narcís Bardají.

El contingut de l’exposició es dividia en tres apartats. En primer lloc, podíem trobar un recull important de fotografies que mostraven tota la vida del genial pallasso. Una part del recull fotogràfic repassava la carrera artística de l’artista, i es completava amb una bona part de foto-grafies de caire més personal i familiar. Els plafons foto-gràfics seguien un ordre cronològic; des del seu naixement casual a la nostra vila, sense deixar passar el seguit d’ac-tuacions més destacades a les pistes dels circs més im-portants de tot el món, i oferint també una bona mostra de fotografies curioses de la seva vida quotidiana, com ara el dia del seu casament, les sortides amb la seva cara-vana, o pescant, una de les seves aficions.

En segon lloc, el Hall mostrava els elements personals que el pallasso feia servir en les seves representacions artístiques, com són la popular cadira, la guitarra i els seus vestits. Una altra de les curiositats més destacades era la seva caixa de pintures, que va estar exposada tal com Charlie Rivel les va deixar, i que després d’un treball molt acurat donaven a l’artista aquella caracterització que el va fer universalment popular.

I en tercer lloc, però no menys important, trobàvem tots els trofeus i els reconeixements que el pallasso va recopilar durant tota la vida. Entre els més importants podem destacar la Creu de Sant Jordi, concedida per la Generalitat de Catalunya, el Clown d’Or del Primer Fes-tival Internacional de Circ de Montecarlo i la medalla d’or d’Ernest Renz,una de les condecoracions més importants per a la gent del circ. Actualment, tots aquests elements estan més ben disposats, cadascun en una vitrina diferent,

mònica fuster bauRegidoriadeCulturaAjuntamentdeCubellesCharlieRivelHall.Autor:AntoniPineda



Els museus Cau Ferrat i Maricel de Sitges són objecte d’un projecte de restauració, rehabilitació i adequació dels edi-ficis a les necessitats museològiques i museogràfiques pròpies d’uns equipaments del segle XXI. La importància i l’envergadura d’aquesta intervenció obligà a tancar les portes dels museus i retirar-ne les col·leccions als espais de reserva fins a la tardor de l’any 2012, data prevista per a la seva reinauguració.

En aquest marc, el Consorci del Patrimoni de Sitges ha endegat una nova iniciativa, que, sota el lema Museus de Sitges, oberts per obres, inclou tota una sèrie de propostes amb la intenció de continuar posant a l’abast del públic el ric patrimoni que atresoren les col·leccions sitgetanes.

Entre altres iniciatives, i gràcies a la col·laboració de mossèn Josep Pauses, rector de la parròquia de Sant Bar-tomeu i Santa Tecla, ha estat possible el dipòsit a l’es-mentada església d’una important selecció de peces d’art sacre de la col·lecció del Dr. Jesús Pérez-Rosales, que es podrà veure a les galeries superiors del temple.

Les més d’un centenar de peces dipositades, escultures, talles, altars, orfebreria litúrgica, etc., que abracen un marc cronològic que va des del Romànic fins al Barroc, perme-ten crear un discurs cronològic de la història de l’art del nostre país des del segle XII fins al XVIII, i ajuden a en-riquir el ja de per si destacat patrimoni artístic de l’esglé-sia parroquial, que disposa, entre altres obres, d’una mag-

nífica taula dedicada a sant Bartomeu i santa Tecla, que presideix l’absis del temple, obra de l’artista italià Nicolau de Credença i datada cap a finals del segle XV, o d’un conjunt de retaules barrocs originals.

Mitjançant aquesta cessió temporal, en l’actualitat l’es-glésia de Sant Bartomeu i Santa Tecla s’ha convertit en un petit resum de la història de l’art, que arrenca amb les imat-ges romàniques del Museu Maricel, continua amb els se-pulcres gòtics del Fonollar, situats en un lateral de l’esglé-sia, i que es pot resseguir amb els retaules renaixentistes i barrocs de la mateixa parròquia fins a arribar a l’escultura dels mateixos períodes de l’antiga col·lecció del Dr. Pérez-Rosales, per concloure amb la important col·lecció d’orfe-breria litúrgica de plata dels segles XVI al XVIII, que el mateix col·leccionista va llegar a la Diputació de Barcelona i que són la base de l’actual Museu Maricel.

El dipòsit a la parròquia, doncs, permet tenir a l’abast del públic una part significativa del museu mentre roman tancat. Per aquest motiu, el Consorci del Patrimoni de Sitges ha signat un conveni amb la parròquia per als prò-xims dos anys, el temps que està previst que durin les obres al museu.

Per tal de facilitar les visites al conjunt, i tenint en comp-te el marc on es presenten les col·leccions –la mateixa es-glésia es troba oberta al culte diari–, el Servei Pedagògic i d’Activitats del Consorci del Patrimoni de Sitges és qui organitza les visites guiades, aprofitant els moments en què la parròquia no presta serveis litúrgics. A més, i amb la fi-nalitat de preservar la seguretat de les peces, les visites es plantegen, també, com l’única possibilitat existent de veu-re tot aquest ric patrimoni, i es poden concertar trucant a les oficines dels museus de Sitges, al telèfon 93 894 03 64.

consorci del patrimoni de sitges

UnanovapropostapatrimonialalaviladeSitges

Vistageneraldelafaçanaprincipaldel’esglésiaparroquialdeSitges,dedicadaasantBartomeuisantaTecla


Durant els darrers anys, com s’ha pogut seguir en les pà-gines d’aquests quaderns, el museu ha introduït canvis significatius en el programa educatiu dirigit a les escoles. L’objectiu ha estat fomentar el coneixement del ferrocarril i la participació cultural dels alumnes. S’ha treballat de manera ferma i constant en una línia que permet consoli-dar una oferta d’activitats atractiva i adreçada als diferents nivells educatius. Professors i escolars han descobert que el museu és un recurs efectiu, amb moltes possibilitats per aprendre. L’impacte que produeix la proximitat de la ma-tèria que s’estudia és determinant per fixar qualsevol saber.

De fet, la relació existent entre museus i educació es troba en plena actualitat i, avui més que mai, des del mu-seu es vol animar els docents a fer servir els equipaments museístics com a eina d’aprenentatge per als alumnes. El gran esforç desenvolupat durant aquests anys permet que els museus puguin oferir uns espais suggeridors.

En el cas del tren, aquest mitjà de transport permet aprofundir en aspectes diversos (tècnics, històrics, eco-nòmics, socials, lingüístics...). Any rere any, s’han creat noves propostes, que són una realitat: els diferents itine-raris de visites guiades o les noves visites conjuntes amb l’UPC i el Taller de Renfe-Integria, que han permès com-pletar i millorar l’oferta. D’altra banda, s’han anat ajustant les propostes existents, de manera que s’adaptin més bé als requeriments del públic escolar.

eines per aprendreeines per aprendre

ElMuseudelFerrocarril,unaeinaperensenyaraaprendre

Quant a les novetats adoptades per al curs 2010-2011, des de l’Àrea de Comunicació i Educació del museu s’ha volgut dedicar una part dels esforços a fer un canvi en la presentació de la imatge del programa i en el seu sistema de difusió i distribució. De manera que ha estat l’empre-sa Tres Interactiva, de disseny gràfic i disseny web (www.tresinteractiva.com), l’encarregada de donar forma a aquests dos aspectes.

El nou format gràfic del programa educatiu per a es-coles es pot consultar a www.museudelferrocarril.org/act_esc_oferta.htm, el lloc web del museu, tot i que una gran part dels centres de la província de Barcelona i alguns de Tarragona ja el van rebre a finals del curs passat i a l’inici d’aquest, per mitjà d’enviaments especials.

El museu té obertes diferents línies de col·laboració amb altres institucions de l’àmbit educatiu local (amb l’IMET, www.imet.cat, de Vilanova i la Geltrú), territori-al (amb l’IMEB, www.bcn.es/imeb/ccp/cat/actividades.html, de la ciutat de Barcelona) i autonòmic (amb el mN-ACTEC - Sistema de Museus de la Ciència i la Tècnica de Catalunya, www.mnactec.cat/~ofertaeducativa), a través de les quals es pot consultar en línia el programa educa-tiu del museu als seus portals webs, dedicats exclusivament a la difusió d’activitats educatives. Cada vegada més, s’abandonen els antics formats de paper per aquestes iniciatives, mitjançant les noves tecnologies, que perme-ten un millor servei de consulta i agilitzen l’accés a la informació. És el cas del mNACTEC, que, per primer cop aquest curs, presenta l’oferta dels vint-i-quatre equipa-ments que formen part d’aquest sistema territorial, i que es va presentar al Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Direcció General del Patrimoni Cul-tura el 28 de setembre.

D’altra banda, aquest curs també s’han introduït noves propostes de visita, adreçada especialment als escolars dels

darrers cicles d’educació primària. S’ha creat una visita guiada, anomenada L’arribada del ferrocarril a Vilanova i la Geltrú i el seu context històric, social i tecnològic. Es tracta d’una visita al Museu del Ferrocarril, on es podran veure un seguit d’elements ferroviaris originals. Aquells que un dia va adquirir Francesc Gumà i Ferran per a la construcció i l’explotació de la línia ferroviària entre Barcelona i Vilanova i la Geltrú, inaugurada el 1881. S’in-clou la visita a l’Espai Gumà del museu, on es detallen les circumstàncies de l’arribada del ferrocarril a la ciutat. La visita té un preu especial per als estudiants de Vilanova.

Una altra acció que s’està portant a terme, conjunta-ment amb el Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Gel-trú, és la visita Ferrocarril i art, juguem a descobrir. Amb-dós equipaments es plantegen aquesta activitat com un itinerari de descoberta, autoguiat, per les instal·lacions dels dos centres culturals de la ciutat, on algunes de les peces i els objectes originals de cada museu donaran les pistes per descobrir l’estreta relació entre el tren i l’art, que des del segle XIX es manté viva en aquesta localitat.

Aquest museu, així com tots els altres museus, centres culturals i col·leccions del Garraf, continuaran avançant en la creació d’espais que estimulin els alumnes; centres que ajudin els professors en els seus projectes i que con-tribueixin a l’èxit acadèmic dels joves –que no deixa de ser l’èxit de tota la societat i la garantia d’un bon futur–. El propòsit és comunicar als docents les múltiples pos-sibilitats dels equipaments culturals.

ana grande jiménezCapdeComunicacióiEducació

Unexempledelanovaimatgedelprogramaeducatiu


Sabies que la col·lecció oriental del Museu Víctor Balaguer reuneix unes figures anomenades ‘netsukés’?

El Museu Víctor Balaguer té un conjunt de trenta-cinc petites figures d’ivori d’origen japonès que formen part de la col·lecció oriental, i que van ser donades a la institució pel senyor Josep Maria Mir, fill de l’artista Joaquim Mir.

Aquestes peces s’anomenen netsukés i tenen una utilitat funcional. Els vestits tradicio-nals japonesos o quimonos no tenien butxaques: els ho-mes duien les pertinences en una bossa penjada d’un

sabies que…sabies que…

L’‘home mort’, un element important als trensEls trens són, probablement, el mitjà de transport més segur que existeix. Es pot assegurar per les baixes estadís-tiques de sinistralitat, però també fent una ullada als sistemes de seguretat que es fan servir. Un dels més carac-terístics i eficaços és el de l’home mort. Es tracta d’un sistema de seguretat d’instal·lació obligada a les cabines de conducció de qualsevol tipus de tren.

Habitualment es tracta d’un dis-positiu en forma de pedal, situat a la part inferior de la consola de conduc-ció i té com a missió l’activació del sistema de frenat en el supòsit que el conductor perdi la consciència. Assegura, per tant, que el maquinis-ta està en condicions de conduir el tren durant la marxa. En tractar-se d’un mecanisme simple, es podria pensar que és fàcil enganyar el siste-ma, però res més lluny de la realitat.

El funcionament és de doble etapa, amb unes seqüències d’actuació es-pecífica. Després de trenta segons d’haver trepitjat el pedal, s’encén un llum en un panell. Si no es desactiva, després de 2,5 segons sona un avís acústic d’alta intensitat. Si, passats 2,5 segons, el maquinista no ho de-sactiva, s’obre el llaç del fre, que pro-voca el frenat d’emergència del tren. Ana Grande JiménezCapdeComunicacióiEducació

Sabies que a la masia d’en Cabanyes hi ha una obra magnífica del Barroc espanyol del segle XVII?

El quadre Santa Rosa de Lima, d’au-tor desconegut, és una de les obres més preuades de la pinacoteca dels Cabanyes. L’autor, de l’escola barroca sevillana del segle XVII, representa el moment íntim d’una de les múl-tiples aparicions que el Nen Jesús va fer a la santa. L’escena de l’obra mos-tra com el Nen, envoltat per angelets, ofereix delicadament una rosa a la devota. Representada amb un gran naturalisme, la santa porta els hàbits de l’orde dels dominics, túnica i ca-putxa blanques. Així doncs, aquesta obra aconsegueix una gran expressi-vitat, tant per la dolçor del rostre de

la santa, com per la tendresa del Nen. L’excel·lent tècnica de l’artista,

doncs, aconsegueix que l’atmosfera de misticisme tingui un contrapunt real. Finalment, la senzilla composi-ció triangular i la llum teatral fan que el missatge religiós arribi directament a l’espectador. Val a dir que santa Rosa de Lima (1586 - 1617), que va ser una mística dominica i la prime-ra santa d’Amèrica, sovint es confon amb santa Teresa de Jesús. La presèn-cia de la rosa fa que no hi hagi dubtes iconogràfics.

francesc carnicerHistoriador

Sabies que el 1902 l’Ajuntament de Cubelles tenia una casa per a l’allotjament dels pobres?

Al final del segle XIX, durant la qües-tió rabassaire i l’estrall que va ocasi-onar al camp l’epidèmia de la fil-loxera, molts camperols es van quedar sense res. Es per això que l’al-calde de Cubelles, Francisco Almirall, va proposar, al ple del 8 de febrer del 1902, que “…ante la cantidad de po-bres mendicantes que vienen a la al-caldía a solicitar alojamiento para guarecerse de la noche, del frío y de la lluvia, y no pudiendo alojarles por carecer de lugar, solicita arrendar un local para tal causa”.

Vicente Ràfols, veí de Cubelles, propietari d’un local al carrer de l’Ar-rabal, el va oferir en lloguer per la quantitat de 60 pessetes l’any, fent-se càrrec de l’atenció dels pobres i de la neteja del local. L’Ajuntament va aprovar aquesta despesa a càrrec del pressupost per a Beneficència.

iván vilchesArxiuMunicipaldeCubelles

cordó que es lligava a la faixa o obi, i el netsuké rematava el cordill.

L’origen cal buscar-lo al final del segle XV i principi del XVI. Origi-nàriament, però, es tractava d’un petit tros de fusta, i no va ser fins al segle XVII quan es van començar a elaborar amb diferents materials (ivori, coral, fusta...) i motius (per-sonatges, divinitats, animals...). Aquesta varietat d’elements deco-ratius se la coneix com a netsuké.

A més, algunes de les figures tenen el cap giratori i poden mostrar dues expressions diferents.

Les peces estan exposades a la Sala d’Arts Decoratives i Etnografia del Museu.


van morir unes 1.500 persones. Tam-bé aquell dia, a Almeria van descarre-gar, i només en l’espai de tres hores, 185 litres per metre quadrat, provo-cant inundacions, quantiosos danys materials i fins a 19 víctimes mortals.

Les poblacions de tot Espanya es van fer ressò de les tragèdies i van emprendre diferents accions encaminades a donar una ajuda rà-pida i sufragar les despeses de de-senrunament, recerca de supervi-vents, alimentació i reconstrucció de les dues ciutats.

sabies que…sabies que…

Els avenços que va portar Francesc Gumà dels Estats Units el 1881. Els bogis Harlan

Tots els vehicles –ferroviaris o no– necessiten rodes per poder funcionar. En els inicis del ferrocarril, les rodes es disposaven a sota del vehicle per mitjà d’eixos de dues rodes. Va ser els darrers anys del segle XIX quan van arribar els primers bogis a Espanya, gràcies a la iniciativa del vilanoví Fran-cesc Gumà i Ferran. Un bogi és una mena de carretó amb rodes sobre el qual es recolza el vehicle ferroviari, situant-se un a cada banda del cotxe de viatgers. Aquests elements possi-biliten un increment de la capacitat

interior del vehicle, en permetre una major llargada, i un augment substan-cial en seguretat, per la millora en la inscripció als revolts.

Una peculiaritat dels bogis Harlan és l’ús de fusta en una gran part de la seva estructura, la qual cosa no va impedir que circulessin ininterrom-pudament fins al 1972. Els cotxes Harlan, amb els seus bogis correspo-nents, els va fabricar la companyia americana The Harlan & Hollings-worth Company, de Wilmington, a l’estat de Delaware (EUA), per en-càrrec de Francesc Gumà. L’arribada d’aquests vehicles situava la línia de Vilanova –el 1881– a l’avantguarda del ferrocarril europeu. El bogi que es conserva al Museu del Ferrocarril de Vilanova es va restaurar el març del 1999 i es pot veure al costat d’al-tres peces similars, que donen idea de l’evolució d’aquests elements.Ana Grande JiménezCapdeComunicacióiEducació

Sabies que, el 1891, Cubelles ja era un poble solidari?El divendres 11 de setembre del 1891 va ser un dia nefast per a algunes províncies espanyoles.

A Consuegra, població de la pro-víncia de Toledo, va descarregar una tempesta d’aigua que va fer desbordar el riu Amarguillo. Això, unit al des-bordament de les llacunes properes, va produir l’enfonsament de la majo-ria de les cases d’aquesta població i

I Cubelles no en va ser una excep-ció. L’alcaldia va fer una subscripció per tal d’aconseguir diners en pro dels damnificats a Toledo i Almeria. Es van obtenir 60,15 pessetes dels cubellencs i el consistori hi va con-tribuir amb 25 pessetes més.

Amb el suport i l’ajuda de petites poblacions com Cubelles, es va acon-seguir reconstruir aquestes poblacions.eulàlia foschArxiuMunicipaldeCubelles

editaConsellComarcaldelGarrafPlaçadeBeatriudeClaramunt,708800VilanovailaGeltrú[email protected]

Terra xix Masia d’en CabanyesMasiad’enCabanyes,s/n08800VilanovailaGeltrú[email protected]

El castell de Canyelles - Garraf · miscel·lània quaderns de patrimoni del garraf 9...

Documents

Transcript of El castell de Canyelles - Garraf · miscel·lània quaderns de patrimoni del garraf 9...