EDITORIAL - valldecamprodon.org · Associació dels Sants Misteris Col·laboren Ajuntament de...

3 Processó dels Sants Misteris vint-i-novena memòria

PresidentMn. Josep SalaSotspresidentMarc Navarro i MoyaSecretàriaGeni Bueno i PrastTresorerLluís Bassagaña i SánchezRegidora de CulturaAnna Colomer i VilaVocalsMiluca García i GarcíaPilar Ruart i RibasEsther Vilà i SolsonaSara Creixans i DanésLaia Domingo i MansillaMaterialJosep Claret i GratacósSecció TropaJosep Mª Colomer i VilaMarià Morer i MontllorFrancesc Vila i CorbellaEditaAssociació dels Sants MisterisCol·laborenAjuntament de CamprodonFotografiesBoi BuxasasMercè VilaMancomunitat de la VallFoto portada: Enric Bolaño, XVII Concurs de fotografia de la Vall de CamprodonTiratge d’aquesta edició2.000 exemplarsImpremta i disseny gràficImpremta AubertDipòsit legalGI-550-95Col·laboradors revistaSílvia RigatGuiomar RovellóMarià AngladaJosep Mª Blanch

Visquem amb goig aquestes jornades i, amb l’esperit serè, amb l’austeritat i serietat que ens ha distingit sempre, anem a acompanyar la PROCESSÓ DELS SANTS MISTERIS el Divendres Sant.

La Junta de la Processó

EDITORIAL

Ara que tenim 30 anys...

Com a la vida de les persones, en el dia a dia de les entitats, formades per molta gent, a vegades en el camí hi ha espines i roses. Espines, quan les co-ses no surten bé, quan reps alguna queixa que no toca, per algun malentès, o quan sorgeixen desavinences...i roses, quan veus que hi ha interès, esforç i constància, i que un any més sumen plegats per tirar endavant i les coses surten bé.

Han estat 30 anys de preparacions, assajos, complicitats i voluntats, per fer de la nostra Processó dels Sants Misteris l’activitat més participativa de la Vall de Camprodon. Són moltes les famílies, les entitats, les autoritats, els patrocinadors, els volun-taris, que any rere any han omplert d’il·lusió aquesta activitat de Setmana San-ta. Persones que es veuen, i altres menys visibles, que sumen esforços plegades per fer possible la desfilada del Divendres Sant. I és per això que volem donar les gràcies a tothom, per haver-nos ajudat a sumar 30 anys, uns anys més plens de roses que d’espines, que ens consoliden com a esdeveniment de referència. Així doncs, a tu, a ell, a nosaltres, a vosaltres, i a ells, els que ja no hi són però hi van ser, per molts anys i per a molts més, Felicitats!

La junta

4

PROGRAMA D’ACTES DE LA SETMANA SANTA 2016DIJOUS, 24 DE MARÇA les 8 h del vespre

Concentració al monestir de Sant Pere de

tot el Maniple, degudament uniformat,

per passar revista de material.

A 2/4 de 9 h del vespre

Desfilada fins a la Porta de Cerdanya, on

les autoritats de la Vila faran entrega de

la maça (símbol del poder de l’autoritat)

als soldats romans. Tot seguit l’abanderat

arribarà fins a la torre del pont, i prenent

el penó, farà mostra de la conquesta de

Camprodon. A continuació, es desfilarà

fins a la plaça de la Vila on faran els ho-

nors davant la Casa Consistorial.

RECORREGUT:Plaça Santa Maria

C/ València

Quatre Cantons

C/ Ferrer Bàrbara

Plaça Doctor Robert (interpretació de la RETRETA)

Palanca d’Enllà Ter

Passeig d’Espinalba

Pont Nou

Antic carrer Major

Camí del Castell

Plaça de la Vila

C/ Sant Roc

C/ Isaac Albéniz

Quatre Cantons

C/ València

Monestir

DIVENDRES, 25 DE MARÇA 3/4 de 8 h del matí

Sortida dels romans de la plaça Santa Ma-

ria directament fins a l’església del Carme.

A les 8 h del matí

Concentració davant l’església del

Carme per fer la sortida del Viacrucis

(Processó de les dones) pels diferents

carrers del poble. Una vegada acabat el

Viacrucis, la tropa es dirigirà a l’Hospital

geriàtric on es farà una retreta. Poste-

riorment, esmorzar amb coca i xocolata

al lloc que designarà la Junta.

RECORREGUT:C/ Catalunya

Plaça de la Vila

C/ Sant Roc

C/ Isaac Albéniz

Plaça C. A. Torras

C/ Ferrer Bàrbara

Plaça Doctor Robert

C/ València

Plaça Santa Maria

Església Santa Maria

A 2/4 de 9 h del vespre

Sortida en marxa ràpida vers la plaça de

la Vila per fer el lliurament al Centurió del

Maniple del banderí de comandament,

així com per recollir els Decurions i el

Penó del Maniple. Col·locació a les esca-

les del monestir del Retaule de la Passió.

RECORREGUT:Plaça Santa Maria

C/ València

C/ Isaac Albéniz

C/ Sant Roc

Plaça de la Vila

AJUNTAMENT (STOP)

Capità Manaire i Pendó (RETRETA)

C/ Sant Roc

C/ Isaac Albéniz

C/ València

Plaça Santa Maria

A les 9 h del vespre

Una vegada formats a les escales del

monestir, començament de la Processó

dels Sants Misteris.

RECORREGUT:Retaule de la Passió (JARDINS)

Plaça Santa Maria

C/ València

C/ Ferrer Bàrbara

Plaça Doctor Robert

Plaça C. A. Torras

C/ Isaac Albéniz

C/ Sant Roc

Plaça de la Vila

C/ Josep Morer

Passeig de la Muralla

Plaça del Carme

Església del Carme.


LA JUNTA INFORMARECORDEMUs preguem que respecteu al màxim els dies de recollida de material. S’avisarà oportunament.A l’hora de la Processó, els arrengladors, zeladors i perxoners són el màxim òrgan d’autoritat, per tant, cal fer cas de totes les seves ordres.

SUGGERIMQue per si algun motiu no podeu participar a la Processó, dei-xeu la vostra túnica a alguna persona que estigui interessada a participar-hi, d’aquesta manera mantindrem el nombre de membres de cada Pas.Tot i que, per tal de mantenir la tradició s’ha permès que a la Processó hi vagin homes vestits de carrer fent llum als Passos, ens agradaria que totes les persones (dones i/o homes) que vulguin participar-hi, ho facin vestint la túnica.

RECOMANEMQue abans de la sortida de la Processó des de la plaça del mo-nestir, les persones que acompanyen els participants abando-nin el recinte, ja que dificulten la formació dels Passos.Que per participar en els diferents Passos de la Processó, s’ha de tenir 15 anys, com a mínim.Finalment, quan arribem, donat que es podrà sortir pel darrere, no hi haurà necessitat d’esperar-se ni de sortir per la porta principal.

PREGUEMQue les túniques estiguin ben planxades i siguin suficientment llargues com per tapar la roba de carrer (que seria sempre fosca).Aconsellem sabates i mitjons de color fosc.

No als talons i les sabates esportives.(observeu-ne algunes mostres al recull de fotos).És necessari que la Processó no degeneri, per tant, us demanem que les atxes siguin noves.

AGRAÏMA l’Hotel Camprodon per la xocolatada amb què ens obsequien, i que cada any és millor. A en Joan Planella i en Jaume Triadú, com a perfectes tra-moistes i col·laboradors en les feines més feixugues.A tots aquells que posen el seu granet de sorra perquè surti la Processó.

HORARI DE VISITA AL MONESTIRDijous dia 24 Matí d’11 h a 14 h

Tarda de 16 h a 20 h

Divendres dia 25 Matí d’11 h a 14 h

Tarda de 16 h a 20 h

Venda de caputxons a la Pelleteria Gratacós(Can Xano - Quatre Cantons)

6

EL CONSELL PARROQUIALAguns membres del Consell Parroquial, juntament amb el rector, participen en la Processó dels Sants Misteris, representant tota la comunitat parroquial.

El Consell Parroquial és un organisme representatiu, permanent i consultiu a nivell parroquial presidit pel rector, juntament amb els altres preveres, diaques, religiosos i representants de tots els fidels cristians, que presten la seva ajuda per fomentar l’activitat pastoral.

Hi ha representació dels organismes vinculats a les tres grans columnes que donen consistència a l’Església: l’Evangelització, la Celebració i la Caritat. Per això tenim el representant del grup de Catequistes, del grup de Litúrgia i del grup de Càritas, amb tots els seus col·laboradors. Ens reunim tres o quatre vegades l’any, sobretot en els temps forts com són l’Advent i la Quaresma.

Les seves finalitats entre d’altres són: afavorir i desplegar el sentit profund de comunitat cristiana, reflexionar sobre la vida de la comunitat i la seva conformitat amb l’Evangeli, recollir les iniciatives, detectar els problemes, oferir-hi respostes i aplicar a la parròquia les orientacions de l’arxiprestat i la diòcesi.

El Consell Parroquial i tota la comunitat cristiana voldríem treballar per una església “en sortida”, voldríem ser membres vius d’una comunitat evangelitzadora tal com diu el Papa Francesc: “ cada cristià i cada comunitat discernirà quin és el camí que el Senyor li demana.

Però tots som invitats a acceptar aquesta crida: sortir de la pròpia comoditat i atrevir-se a arribar a totes les perifèries que necessiten la llum de l’Evangeli.

És vital que avui l’ Església surti a anunciar l’evangeli a tothom, a tots els llocs, en totes les ocasions, sense demores, i sense por. La joia de l’evangeli és per a tot el poble, no pot excloure ningú. Per això sap avançar-se, prendre la iniciativa, sortir a l’encontre, buscar els llunyans i arribar a les cruïlles dels camins per invitar els exclosos.

El Consell Parroquial i tota la comunitat cristiana cal que treballem amb responsabilitat, compromís i generositat, per mostrar arreu el verdader rostre de l’Església, “la seva credibilitat passa a través del camí de l’amor misericordiós i compassiu”. L’ Església “viu un desig inesgotable de brindar misericòrdia”.

Acabo amb el pensament posat en Maria, la Mare de la Misericòrdia. Que la dolçor de la seva mirada ens acompanyi en aquest Any Sant perquè tots puguem redescobrir l’alegria de la tendresa de Déu, i sentir-nos així membres vius de la nostra Església.

Mn. Josep Sala


DIUMENGE DE RAMS

A les 10, Missa al Carme.

A ¾ de 12, A la plaça de Santa Maria BENEDICCIÓ DELS RAMS

Celebració de la Missa.

Comencem el camí. I aclamem Jesús amb els rams i les palmes, i afirmem així la nostra fe en ell.

DIJOUS SANT

A les 7 del vespre, MISSA DE LA CENA DEL SENYOR

Des del final de la Missa fins a les 12 de la nit, adoració de JESÚS EUCARISTIA al Monument.

Jesús ens mostra la seva entrega rentant els peus dels deixebles, i ens deixa, per sempre, la seva presència en el

pa i el vi de l’Eucaristia.

DIVENDRES SANT

A les 8 del matí, VIACRUCIS SOLEMNE pels carrers de la Vila, (es començarà al Carme i s’acabarà a Santa Maria).

A les 5 de la tarda, LITÚRGIA DE LA PASSIÓ I MORT DE NOSTRE SENYOR

JESUCRIST

A les 9 del vespre, PROCESSÓ DELS SANTS MISTERIS.

Jesús mor a la creu. I nosaltres amb fe i agraïment, l’adorem i el reconeixem com l’únic camí, l’única veritat,

l’única vida.

DISSABTE, VETLLA PASQUAL

A les 9 del vespre, Benedicció del foc nou, litúrgia de la llum, litúrgia de la Paraula, benedicció de les fonts baptismals,

renovació de les promeses del baptisme, Eucaristia.

Aquesta nit santa i poderosa

allunya el pecat, renta les culpes, fa innocents els caiguts,

torna l’alegria als entristits, dissipa els odis,

restableix la concòrdia, converteix les nacions.

Al·leluia, al·leluia!

DIUMENGE DE PASQUA DE RESURRECCIÓ

A les 10, Missa al Carme.

A les 12, Missa a Santa Maria.

AL·LELUIA, CRIST HA RESSUSCITAT!

Al·leluia! Ens cal aquesta paraula diferent, única, intraduïble, per expresar el goig únic que avui celebrem.

Celebrem que ja no ens fa por la nit perquè hi brilla una llum més clara que el dia.

Hem perdut la por, i per tant som lliures, tot esperant l’acompliment de la nostra esperança, la manifestació

de Jesús, el nostre salvador.

ACTES LITÚRGICS I PIETOSOS A LA PARRÒQUIA

NOTES: Les flors per posar al Monument i a l’altar major, porteu-les, si us plau, al matí del Dijous Sant.El diumenge de Pasqua, Missa a les 10 i a les 12 del matí.

La Setmana Santa, ritmada pels seus diversos i intensos moments litúrgics, és l’única setmana de l’any capaç d’imposar-se als ritmes profans del viure quotidià. Mai com en aquests dies sants advertim la necessitat imprescindible de concedir-nos un temps per al silenci i la meditació personal, perquè els ulls sàpiguen veure i el cor pugui escoltar en els gestos i les paraules de la litúrgia la Passió i Resurrecció del Senyor.

8

Enguany celebrem el 30è aniversari de la recuperació de la Processó dels Sants Misteris de Camprodon. D’ençà que va ser recuperada, la Processó ha anat agafant vo-lada i, a dia d’avui, és ja un dels esdeveniments culturals del nostre poble que té una major afluència de públic i mobilitza més veïns i veïnes. Aquesta consolidació és fruit de l’esforç de molta gent, persones i entitats que col·laboren any rere any, i de forma desinteressada, per tal de conservar i fer lluir aquesta bonica herència, que amb el pas del temps s’ha guanyat el dret a ser el nostre principal patrimoni immaterial. Des de l’Ajuntament vo-lem expressar la nostra més sincera felicitació a tots els camprodonins i camprodonines per haver fet possible, amb la implicació i dedicació de tothom, la recuperació, i sobretot la projecció, d’aquest ric llegat que, en major o menor mesura, tots portem al cor.

I és que, ja sigui per haver-hi participat de petits, haver-la presenciat de més grans o haver-hi portat els nostres fills i néts, la Processó dels Sants Misteris és un segell que forma part de l’imaginari de tots els camprodonins.

El repicar intermitent de tambors; el so de les cornetes, els preparatius de les túniques, de les flors i dels Passos; l’esguard expectant dels visitants que veuen la Proces-só per primera vegada o l’orgull del veí que any rere any -potser convidant-hi amics- mira la Processó són retalls inesborrables de la memòria col·lectiva del nostre poble, el segell inconfusible d’un dia assenyalat en què, malgrat la distància, tots ens sentim cridats. I per això molts de nosaltres hem d’acabar explicant que per Setmana Santa -dijous i divendres- tenim cita reservada per la Processó de Camprodon.

Gaudim, doncs, d’aquest petit tresor que entre tots hem anat construint i portem-lo amb nosaltres allà on esti-guem. Més enllà de les nostres creences, ideologia o pro-cedència, la Processó dels Sants Misteris és un petit bocí de la nostra identitat com a poble i una part indestriable del que significa ser i sentir-se camprodoní.

Anna Colomer

Regidora de Cultura i Festes

SALUTACIÓ


Ángel Castillo va arribar a Camprodon quan tenia 14 anys. Venia encuriosit per conèixer els Pirineus catalans, d’un petit poble andalús anomenat Orcera. Explica que hi va haver un dia que va dir: “mama (així és com anomenava a la seva àvia, ja que la seva mare va morir quan ell tenia sis mesos), quan tinguis 300 pessetes m’ho dius i me n’aniré a viure als Pirineus“. Tal dit, tal fet. Quan la seva àvia tingué les 300 pessetes l’Ángel va anar a la Guàrdia Civil perquè li fessin un salconduit i, després d’agafar dos trens i un autocar, va arribar a Camprodon. “Al principi va ser molt dur, només tenia 14 anys i estava sol“, narra. Pocs dies després va descobrir que a Llanars hi vivia el seu tiet. Així, doncs, els primers anys es va allotjar a casa seva. Posteriorment li van oferir feina a Les Saletes, on afirma que el van tractar com un rei.

La seva història amb la Processó ve de lluny; ja allà a Orcera, s’havia atrevit a cantar una saeta en més d’una ocasió. “Cantar una bona saeta és una cosa que surt de dins, es porta a la sang“, diu. Tant és així que, segons el que li explicava la seva àvia, la seva mare era una gran cantant. La primera vegada que va recitar-ne una a la processó del seu poble era molt petit, “vaig amagar-me darrere un pilar de l’església i quan va arribar la Verge Maria vaig cantar una saeta“, comenta. Tot seguit va arrencar a córrer fins a casa seva perquè no sabessin qui havia estat.

De la mateixa manera es va iniciar a la Processó de Camprodon. Com ell molt bé explica, cantar una bona saeta és una cosa espontània i així és com li va sortir mentre mirava la Processó: “Estava al carrer València i em vaig posar a cantar; tot seguit em van venir a buscar i em van portar fins a l’església. Allà vaig repetir la saeta i tothom va quedar parat“, explica. De fet, van gravar l’acte i es va emetre per la ràdio; l’Àngel narra que estava treballant a Les Saletes i de cop i volta va sentir la seva veu a la ràdio cantant a la Processó. Aquest fet va ocórrer durant l’antiga Processó i, des d’aleshores, si no hi ha hagut cap imprevist, any rere any ha sortit o bé a la finestra del Casal o bé als Quatre Cantons a recitar-ne una. Cada any en canta una de diferent, però sempre de les tradicionals d’Andalusia. Això sí, deixa clar que ell només la dedica a la Dolorosa, “és una imatge que

m’agrada, que em crida l’atenció. Aquesta imatge la tinc sagrada“.

El fet d’haver tingut l’oportunitat de viure les processons a Andalusia i a Catalunya fa que pugui apreciar les diferències que hi ha entre les unes i les altres; la principal és que a Orcera porten les imatges a sobre del que ells anomenen tron, fan una gran volta i és un acte molt multitudinari. En canvi, a Camprodon, no utilitzen aquest tron i porten els Passos a sobre l’espatlla. Tot i això, valora molt l’esforç que fan els organitzadors i els participants de la Processó de Camprodon i per això creu que a Catalunya no n’hi ha cap d’igual.

L’Ángel té molt clar que no tornaria a viure a Orcera perquè a Camprodon hi està molt bé. “Ara no tornaria; al principi potser sí“ diu, i afegeix que “aquí visc molt tranquil i m’entretinc amb el cinema, vinc al Casal i parlo amb els companys, no tornaria cap allà, estic bé aquí“.

Guiomar Rovelló

LA SAETA ES PORTA A DINS

10

Sí, nois i noies, sí. Nosaltres, un grup de setanta persones som els que formem part i som els encarregats de posar la imatge als soldats romans de Camprodon. Personalment, crec que som un grup bastant unit i amb ganes que les coses surtin bé. Si no fos així, no hi hauria tanta gent que portés tants anys fent de soldat, o encara una cosa més sacrificada, com és tocar a la banda. Potser sembla molt fàcil, però són trenta persones que des del gener estan assajant cada vespre al monestir per tal de fer moure els romans i tota la Processó al ritme dels tambors i les cornetes.

Dit això, us vull explicar què hi vàrem anar a fer a Girona: La confraria del Jesús crucificat -Manaies de Girona celebraven el seu 75è aniversari. Un dels grans actes que varen dur a terme es va celebrar el diumenge de Rams (29 de març de 2015) i va ser batejat amb el nom de «Vexiliato Gerundensis» . Va estar compost per manaies, manages, estaferms i soldats romans de les comarques gironines.

A la desfilada hi érem unes vuit-centes persones de tretze poblacions diferents: Amer, Banyoles, Besalú, Bescanó, Blanes, Campdevànol, Camprodon, Figueres, Girona, Les Planes D’Hostoles, Maçanet de la Selva, Mieres, Sant Hilari Sacalm i Verges.

Ens van reunir al Pavelló de Fires, ubicat a la Devesa, amb un ordre i coordinació immillorables. Estàvem repartits per poblacions i allà ja teníem tot el material a punt per vestir-nos perquè prèviament els nostres acomodadors ens l’havien col·locat curosament. Gràcies Marc, Ester, Boi i Miluca.

Un cop vestits i tots amb la seva eina a les mans vàrem ser cridats a anar sortint cap a fora de la Devesa on ens col·locaven tots a lloc; penseu que no era fàcil ordenar vuit-centes persones perquè aquesta sortida no era com les altres que havíem fet, que desfilàvem per poblacions, sinó que evolucionàvem tots barrejats formant un sol exèrcit!Tots érem un sol maniple dividit en diferents parts: al davant hi havia una esquadra avançada, els exploradors. A continuació, hi havia un botzinari d’ordres i un esquadró de cavalleria. Després, un esquadró de potentiors, un nou botzinari i una primera banda de

música d’uns vuitanta components. Tot darrera, hi anava una primera optiada amb uns cent vint soldats i un nou botzinari que precedia una optiada d’honor composta per una banda de música i els llancers que escortaven a tots els capitans amb l’estendart de cada població; seguidament venia una segona optiada amb uns cent quinze armats, un altre botzinari, una formació amb un centenar de músics -que és on estava ubicada la nostra banda- i una tercera optiada amb cent quinze soldats més, entre els quals hi havia part de la nostra tropa.

El recorregut va ser tot a marxa ràpida; els tambors i cornetes varen haver d’assajar un nou ritme ja que tot havia de sonar igual. Al principi costava una mica de portar bé el pas perquè ressonava i no estàvem acostumats a aquell ritme però crec que ens en vàrem sortir prou bé.

ELS SOLDATS ROMANS DE CAMPRODON DESFILANT A GIRONA


L’acte central de la desfilada va ser a la plaça Catalunya, on els capitans i estendarts de cada població es varen col·locar formats davant la tribuna de les autoritats, les quals col·locaren una corbata de record a cada estendard de les respectives poblacions i feren un petit parlament.

Tot seguit la Vexiliato Gerundensis va posar rumb altre cop cap al Pavelló de Fires de la Devesa. Després de més de tres hores de desfilar pels carrers de Girona a tots ens començava a pesar una mica el vestit. Quan tots ja anàvem de paisà altra vegada i això sí, havent pogut anar al lavabo, ens va venir una gana....

Al pis de dalt del pavelló hi havia un refrigeri bastant generós per recuperar forces. Tothom va menjar, beure, riure, brindar, etc...

L’ anècdota final va ser que a la taula d’autoritats hi anava un representant de cada població. El nostre representant va tenir l’honor de sopar al costat del futur president de la Generalitat de Catalunya, en aquells moments, com ja sabeu, alcalde de Girona.

I ja per acabar, i en nom dels soldats romans de Camprodon, donar les gràcies a totes les persones que varen fer possible aquesta meravellosa diada i agrair a la confraria de Jesús crucificat-Manaies de Girona la seva invitació.

Un soldat de la tropa.

12

30 ANYS A LA PROCESSÓLa Mercè Pujol va néixer l’any 1967 a Camprodon. Ha viscut sempre, a part dels anys que va estudiar fora, en aquest poble. Treballa a la farmàcia amb el seu germà, en Martí; és filla de la Mercè, que va fer d’infermera i llevadora durant més de 40 anys; i d’en Martí, que havia tingut durant tota la vida una pastisseria. “A casa nostra la Setmana Santa sempre s’ha viscut molt intensament“, explica. A la pastisseria del seu pare durant aquesta setmana hi havia molta feina. “Tota la família ens passàvem els dies ensucrant bunyols, però al moment de la Processó, aquelles dues hores, les teníem reservades per poder prendre-hi part“.

De fet, gran part de la família ha participat en aquest acte. “El primer de sortir-hi va ser el meu avi“, comenta. Aquest ja havia portat el Sant Crist a l’antiga Processó. Aleshores anava sense pedestal, el portava recolzat a sobre la panxa i lligat amb una estructura de cuir. A més a més, el portava tot sol i, en aquella època, la Processó es feia de baixada i de pujada. Més tard, va ser el seu pare qui es va encarregar de portar el Sant Crist, però aquesta vegada ja no ho va fer tot sol. “El meu germà, quan era molt petitet, es va encarregar de fer llum a aquest mateix Pas“, diu, i afegeix que “a la família sempre hi ha hagut molta tradició de sortir a la Processó“.

Així doncs, quan es poder va reprendre, li van preguntar a la Mercè si volia representar a la Verònica. “La meva mare ja havia fet de Verònica fa molts anys, després de la guerra i, per això, em va fer molta il·lusió de poder fer-ho jo“. Abans d’ella l’havia representat la Margarita del Sant Roc, que va sortir-hi fins a l’últim any de la primera etapa de la Processó. La Verònica era una dona de Jerusalem que, quan duien Jesucrist camí de la creu, va agafar un drap i li va eixugar la cara, de manera que hi quedà el rostre estampat. “El drap de la Verònica el va pintar en Manel Surroca“, destaca. La Junta de la Processó li va demanar al pintor local si podia fer-lo i ell va accedir-hi encantat.


Un dels trets característics del personatge és el vestit. La Mercè explica que el primer vestit que va portar “el va fer la Fe García i va suposar molta feina, ja que vam estar buscant guarnicions que s’adeqüessin a com anaven vestides en aquella època“. En canvi, per elaborar el segon vestit, “vaig anar al taller que tenia la Fe a la pelleteria, em va prendre les mides i me’l va fer pràcticament en una tarda. Va quedar un vestit molt bonic“, narra. El problema, en un poble com Camprodon, és el fred. Recorda algun any que va estar a punt de plegar a mitja Processó perquè “em semblava que no podria arribar del fred que tenia“.

L’any 2007, quan ja feia 20 anys que hi desfilava, va deixar pas a la Lupita Paneque, ja que feia temps que li havia preguntat si podria succeir-la en el càrrec. Des d’aleshores que la Mercè Pujol ha fet de zeladora; deixa clar que “tenia ganes de continuar a la Processó, faltaven zeladors i em van proposar de ser-ho“. Actualment, s’encarrega de coordinar-los. “Quan vaig començar era la Junta qui ho feia, així els vaig treure una mica de feina, però, tot i així, la Pilar i la Geni m’ajuden any rere any a buscar gent, que sempre en falta“, recalca. La feina dels zeladors no existia des del principi, s’hi ha incorporat més tard per la necessitat de posar ordre entre el públic que va a contemplar l’acte. Aquest serà el 30è any que la Mercè surt a la Processó dels Sants Misteris de Camprodon i assegura que la seva intenció és de participar-hi molts anys més.

Guiomar Rovelló

14

Quan vaig participar per primera vegada a la Processó, fa disset anys, em varen donar una maça on hi havia l’escut de Camprodon; ningú no em va dir què representava. Se’m van donar instruccions de posar-me al mig de dos soldats romans i vinga a desfilar pels carrers de la Vila.

Més tard em varen dir que la maça era la que duia l’agutzil a principis del segle passat. Que si l’havia de portar vertical, que si l’havia de dur horitzontal...bé, la porto una mica com puc.

Els primers anys, quan anava a buscar-la l’Ajuntament, abans de Setmana Santa, pujàvem a dalt a l’arxiu i la

trobàvem damunt una prestatgeria plena de papers. Un punt acabada la Processó, la tornava a l’Ajuntament i s’endreçava novament a l’arxiu, així any rere any.

Un bon dia, parlant amb el Sr. Llorenç Birba, em va dir: -la maça? La maça és un del privilegis reials de què gaudeix la Vila de Camprodon; és de plata i va ser autoritzada pel rei Felip II el 14 de juny de 1597, a petició del conseller Nicolau Torralles. Es va atorgar que la Vila tingués dos oficials amb ensenya i maça per presidir els actes més solemnes-. Actualment només se’n conserva una, l’altra ja fa anys que ha desaparegut.

L’assumpte anava agafant un altre aire. Se li donava valor, però no el suficient. Obtenir una autorització reial, que

deu estar escrita al llibre de privilegis de Camprodon, dóna a la maça una major rellevància.

Aquell any, quan la vaig tornar a l’Ajuntament, li vaig comentar a l’alcalde, el Sr. Esteve Pujol: -i perquè no fem restaurar la maça? És una peça que bé es mereix tenir-la en compte i posar-la en valor-. Molt amablement em va contestar que mirarien de fer quelcom. A partir d’aquell moment la maça ja no va dormir més a l’arxiu, sinó que ho va fer al propi despatx de l’alcalde, tancat amb clau.

Aleshores, la Núria Mayà es va posar en contacte amb el Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya

(CRBMC). Després de preparar els formularis, va fer la sol·licitud. Passat un temps vàrem rebre contestació indicant que s’aprovava la restauració de la maça.

Finalment aquest any, ja se sap “las cosas de palacio van despacio”, vaig agafar la maça i la vaig portar al CRBMC perquè l’adobessin com cal. Recentment han sortit publicades al facebook del Centre les fotografies del procés que s’ha dut a terme.

Aprofito doncs, per donar les gràcies a tots els que han posat interès per refer aquesta peça única a la Vila de Camprodon: al Sr. Esteve Pujol, al Sr. Xavier Sala, i al CRBMC, en especial a la Sra. Mª Àngels Jorba, per la seva dedicació a la restauració de la nostra maça.

LA MAÇA


Ara tan sols ens cal esperar que arribi la Setmana Santa, i que tots els camprodonins puguem veure i gaudir en la seva màxima esplendor aquesta peça restaurada amb tanta història.

Lluís Bassaganya.

VOLEM RECORDARDiu la llegenda que en aquesta vall, ja fa molts segles, hi vivia poca gent. Era gent pacífica. Els que havien vingut d’altres terres, com ara els fenicis i els grecs, també eren d’aquest tarannà: comerciants i negociants, però no conqueridors.

Aviat, però, va arribar un poble no tan pacífic. Segur que era més avançat, però es va voler imposar i, finalment, ens dominà. Aquest poble era Roma.

Roma deia que era la llum; la resta del món, la foscor. En nom d’aquesta llum, va edificar un imperi. Entre les seves províncies hi havia Palestina i entre els seus súbdits, Jesús de Natzarè.

Per conquerir i per defensar-se, Roma comptava amb un poderós exèrcit. Els soldats, romans o estrangers, s’enrolaven per vint anys o més, alguns fins a esgotar les seves forces. Així, Roma va forjar un exèrcit poderós, ben organitzat, disciplinat i temut.

-Contempleu aquest exèrcit!

Javelines, espases, cuirasses, cascs, punyals... Aquest és el seu equipament i aquesta és la seva força. Legats, tribuns, centurions, legionaris, arquers i cavallers confegeixen una trama ferma i disciplinada.

El legionari, la peça més important de l’exèrcit, porta dues javelines anomenades plinum. La punta, de ferro, és molt afilada. Quan la llança i es clava, la punta se separa de la javelina per evitar que l’adversari la pugui utilitzar. També lluita amb una espasa curta i de dos talls, i amb un punyal. La seva protecció és un escut de fusta recobert de cuir i reforçat amb plaques de ferro. La cuirassa articulada i el casc l’acabaran d’embolcallar. Sempre està atent a les veus dels comandaments, que en el camp de batalla es canviaran pel so de les trompetes.

Davant, els estendards. Són els símbols de la legió. Al damunt, l’àguila, símbol de l’Imperi, l’animal emblema de la legió, i les lletres SPQR (Senatus Populusque Romanus, ‘el senat i el poble de Roma’). L’home que ostenta l’honor de ser el portaestendard lluirà, en les cerimònies oficials, una pell d’ós. Cal vetllar per les insígnies; quin deshonor si cauen en mans dels enemics.

El legionari avançarà en formació, com un ariet humà, una fletxa que penetra, una tortuga que resisteix o un cercle impenetrable. I aquesta metamorfosi de la tropa es farà en pocs instants, només amb un so agut de les trompetes.

Si els enemics s’escapen, la cavalleria els perseguirà. Però, si l’enemic ataca a cavall, llavors carregarà contra l’adversari amb la llança al davant. Sorolls metàl·lics, crits ofegats, sang, desolació...

La ciutat és al davant. Tots en posició. Els arquers estan disposats en línia. Davant seu, una reguera incendiària. La punta de les fletxes porta un monyó de llana xop de betum. Darrere seu, llargues fileres de legionaris amb l’escut, el casc calat i la javelina a la mà. La cavalleria, una mica més lluny, està atenta. Els cavalls es neguitegen, saben el que s’apropa. Els ariets estan a punt, les

16

Processó dels Sants Misteris vint-i-novena memòria 17

catapultes, també. Tot preparat per a l’assalt final.

Esperen.L’espera és llarga.Però, què esperen?Una resposta. Resposta a què?A una proposta de pau. Si és acceptada, voldrà dir que no hi haurà batalla, no hi haurà sang. Les espases seguiran dins les beines i les javelines no separaran les seves parts. Tornaran al campament i els oficials acabaran els parlaments amb l’enemic, i aquest acceptarà el nou amo: Roma.

Si la resposta és negativa, llavors el déu Mart, el déu de la guerra, deixarà anar la còlera i començarà la batalla. Els arquers encendran les fletxes; tensaran i deixaran anar la pluja de foc i mort. Les catapultes ompliran els ventres de foc i rocs i, mentre es tensen les palanques, se sentirà una veu que diu:

-Llanceu!

I vomitaran amb tota la seva força aquell mortífer espasme.

La infanteria avançarà en la posició que marquin les trompetes, amb pas ferm, segur i sorollós. Les javelines encarades, els escuts drets.

I arribarà la topada, el xoc, els crits, el soroll somort que produeix una espasa quan penetra dins un cos i la sang es barrejarà amb la pols. I, de mica en mica, la remor anirà perdent força, perquè les vides es van segant. Ja no hi ha crits, hi ha silenci.

I arribarà la derrota per a uns i la victòria per als altres.

-Roma ha vençut! -cridarà algú.

I Roma entrarà a la ciutat i les legions acabaran la feina: més mort, més destrucció, saqueig i desolació.

I, quan tot acabi, sortiran els carros amb el botí i unes llargues fileres humanes. Caminaran direcció als mercats d’esclaus per ser venuts al millor postor.

Roma afegirà una peça més al seu vast imperi.

Així avui desfilen aquests soldats. Ens diuen que són els nous amos. Potser ens hem lliurat sense oposar resistència, potser ens han vençut. També el Natzarè va claudicar, es va lliurar, no va oposar resistència. Guiat, segons els escrits, per una missió encomanada pel Pare.

De ben segur que no miraríem aquesta tropa amb tanta benevolència i admiració si ens hagués tocat viure aquells temps. Però avui només revivim un temps passat, un espai de la història, i l’escenifiquem. Tots amb una mirada personal i única, perquè el nostre pensament no vol oblidar, el que vol és recordar.

Fermí Bobi - Gaspar Vila

18

Sentim el tambors del soldats; en un moment determinat sona el cornetí i sortim de la plaça davant del monestir. Els arrengladors ordenen el seguici i comença el recorregut com cada any. Amb el ritme de límpacte de les llances contra el terra, enmig d’un silenci impressionant, s’inicia la baixada pel carrer de l’Hospital. En arribar a la plaça de Santa Maria, es fa la volta davant dels col·legis i, arribats al començament del carrer Freixenet, els soldats encaren cap al centre de la vila per fer el recorregut per la part més antiga de Camprodon, el cor del poble. El carrer València està expectant i la gent, des de la vorera i des dels balcons plens, van contemplant el trajecte de forma respectuosa. Alguns indrets tenen els senyals devots del seu pas. En passar davant de can Cuadrado, com és habitual, hi ha un petit homenatge a l’aparador: una capelleta instal·lada just per a aquest dia.

Més avall, a mig carrer, davant de la palanca del camí Dalt, trobem una altra capella a mà dreta: és Santa Rosa, la patrona del carrer. Aquestes capelletes són nombroses a la vila i indicaven la presència de la religiositat en la vida civil diària. En ocasions, el capità manaire fa una respectuosa salutació davant de les imatges de la Verge, amb una inclinació del pendó, en senyal de reconeixement pel sofriment de la Mare de Déu en aquest dia. En arribar als Quatre Cantons, una imatge de proporcions similars, a la cantonada de l’antiga sastreria Molas, ens recorda Sant Bartomeu, escultura d’en Manel Surroca. Sant Bartomeu i Santa Rosa eren els noms de bateig del Dr. Robert i la seva esposa, que es consideren els benefactors de Camprodon.

Arribats a aquest punt, la Processó enfila pel carrer de Llanars o Ferrer Bàrbara fins arribar a can Brandia. Gira a lésquerra i entrem a la plaça del Dr. Robert (el Prat) per la part alta i gira a lésquerra davant de la capelleta de Sant Ramon a l’entrada del carrer Nou; tornem als Quatre Cantons. Durant molts anys, la part de Processó descendent del carrer València i la més avançada provinent del Prat coincideixen en aquest punt i es dóna la coincidència que es troben davant per davant la imatge de la Dolorosa i la del Crucificat. És un moment emotiu. Mossèn Joan Soler esperava sempre aquesta confluència i, si s’esqueia, sémocionava. Recordem el mossèn amb capa negra, capell de puntes i portant la Veracreu; sovint cantava en algun moment significat de la Processó.

Baixant pel pont de can Carrera, emboquem pel carrer dÍsaac Albéniz. A mà esquerra, hi ha una capella al primer

EL RECORREGUT DE LA PROCESSÓ


pis, vidriada pels tres costats i il·luminada i guarnida amb flors que guarda una bonica imatge. És la Verge del Portal, que possiblement en substitueix una de més antiga situada en el proper Portal de l´Albareda que fou enderrocat junt amb les muralles que protegien la part més antiga del poble. Els veïns més grans encara recorden la devoció a aquesta imatge per part de les dones que esperaven una criatura; elles mateixes portaven un ciri encès per demanar un part feliç o, com es deia llavors, que tinguessin una hora ben curta.

Passem per sota del Pont Nou i deixem a la nostra esquena una fornícula amb la imatge de Sant Roc, una mica petita per la dimensió del setial però que sempre l’hem vist així. Aquesta imatge antigament s’il·luminava a la nit des del balcó del primer pis de la casa que hi confronta, on hi vivia en Feliuet el sabater, que en tenia cura.

Anem seguint el curs del riu, Barandilla avall, i entrem a la Plaça de la Vila, passant pel davant de l´Ajuntament. Enfront mateix de la Casa de la Vila hi ha una imatge de Sant Cristòfor, que hi fou col·locada durant els anys 50 del segle passat, resultat d’una gimcana de motos que se celebrava al Camp de la Vila. En aquest punt arribaven antigament els cotxes de línia de can Güell i, molt abans, les tartanes que comunicaven Camprodon amb la resta del món. Sant Cristòfor, patró dels conductors, era en un lloc ben adient. I també a la casa del costat, el número cinc, hi ha un plafó de ceràmica vidriada que representa la Mare de Déu de Montserrat envoltada per l’escolania, amb un petit fanalet per fer-li llum.

Continuem baixant pel carrer de Josep Morer i, a l’encreuament amb el carrer de la Verge, trobem una imatge en una fornícula elevada a la paret de la casa de cantonada. En el dia de la Processó, els veïns tenen la cura d’instal·lar un altar molt ben guarnit des del qual la Verge veu passar tot el procés de la Passió del Fill.

Sortint del carrer Josep Morer, trobem enfront nostre una creu de fusta de quatre braços, instal·lada aquí en aquest dia, que defineix molt bé aquesta cruïlla i ens indica que cal que el camí segueixi pel Passeig de la Muralla enllà fins a trobar el carrer de Catalunya, que ens porta finalment al davant de l’església del Carme. Aquí conclou la Processó, davant de la parada rítmica i sonora dels soldats romans emplaçats enfront l’entrada al temple. Damunt la porta, antigament hi havia una imatge de la Verge en alabastre que encara es conserva lleugerament alterada al monestir de Sant Pere.

20

El divendres al matí, però, hi ha una altra processó més íntima i recollida. És el viacrucis, popularment conegut com ‘la processó de les dones’. Aquest viacrucis comença a l’església del Carme i acaba a la de Santa Maria. Solament un Pas dels existents fa el recorregut, el pas del Natzarè, però són els soldats romans els que encapçalen el seguici. Les primeres estacions es resen dintre del temple, el camí a fer és a la inversa: es puja cap a la Plaça de la Vila, on hi ha una altra estació. Seguidament pel carrer de Sant Roc i, tocant a can Valls, n’hi trobem una altra, així com la següent davant de la imatge de la Mare de Déu del carrer Isaac Albéniz, continuant recte fins davant de can Sala forner. Tot seguit anem cap al Prat i, abans de arribar al carrer Nou, veiem una altra estació abans de can Quillet. Després, en entrar al carrer València, hi ha una estació davant de can Molas, que es repeteix davant de can Pineda i de can Blanch, sota la imatge de Sant Patllari, obra en ceràmica vidriada d’en Josep Morell. Finalment, a can Cuadrado hi ha la penúltima estació i a l’entrada al temple de Santa Maria, la darrera de totes. Damunt la porta de l’església, dins d’una fornícula buida, antigament hi havia una imatge de la Mare de Déu dels Àngels, patrona del temple. La imatge fou destruïda i esperem que algun dia es pugui restituir en aquest lloc.

A la majoria d’aquestes estacions, els veïns hi col·loquen un petit altar a peu de carrer molt semblant al que col·loquen el dia del Salpàs, en què hi ha la imatge de ceràmica de l’estació que pertoca amb uns petits rams i uns ciris. Afortunadament, perdura encara aquest antiquíssim ritual que ens parla d’una tradició que es transmet dintre de moltes famílies de la vila.

Ferran Vila i Barceló


És prou conegut que la família Cuadrado tenia bàsicament dues clares línies de negoci; forjadors i transportistes. Amb tots els matisos, si em permeteu, els dos quefers casen amb la Processó: el Sepulcre és una de les seves obres i un cop a l’any el transportàvem del monestir a l’església del Carme, tant de pujada com de baixada. I per conèixer millor a la nissaga és bo recordar i fer una mica de crònica dels darrers 150 anys.

La història dels Cuadrado es remunta quan el besavi de l’Alejandro va arribar a Olot, amb els seus fills, provinent de Salamanca, allà pels volts de 1870. Un d’ells, el seu avi Eloi, que tenia un parell de mesos

en arribar, va acabar sent guàrdia municipal de la capital de la Garrotxa. Al cap dels anys, l’Eloi va venir a la Vall de Camprodon a muntar les màquines de la fàbrica de carbur a Sant Pau de Segúries. Com que anava molt sovint a l’hostal de can Beia, a la Colònia, va conèixer a la Rosa Blanc, amb qui poc després es va casar. D’aquest matrimoni en varen néixer tres fills: en Joan, l’Alejandro i la Carmen. Amb els anys, l’Eloi va establir al seu taller de forja a Camprodon: una part a can Maragdo i l’altra a cal Carboner. Fou llavors quan es comprà el seu primer automòbil, concretament un Ford T, per fer l’innovador servei de taxi.

El fill mitjà de l’Eloi, l’Alejandro Cuadrado i Blanc (en endavant, Alejandro pare) va estudiar als ‘Escolapis’ d’Olot i va anar a complementar l’ofici de forjador als tallers Pedro Gil de Barcelona.

Va anar passant el temps i, en créixer, el negoci va canviar de lloc, tot ubicant l’Agència de Transports als baixos de can Brandia i el garatge i taller mecànic a can Busquets. Va ser al 1945 quan van comprar la casa Campa, l’actual edifici del final del carrer València, cantonada amb el Planet i el carrer de Sant Antoni. Van enderrocar-ne la major part. L’edifici, per cert,

EL SEPULCRE DELS CUADRADO

22

havia estat presó i hospital durant les guerres carlines (encara es conserva una masmorra al soterrani), i acabada la Guerra Cívil espanyola, quarter de les tropes ‘nacionals’ (en la seva major part, marroquins). L’ Alejandro fill em recorda que les runes van servir per tapar l’immens forat, causat per l’explosió del polvorí de can Pascal durant la retirada dels republicants al 1939.

En tota aquesta època havien anat comprant altres cotxes, però la demanda per al seu ús va anar davallant i fins i tot van muntar una exposició/venda a can Brandia; com que no va sortir bé alguns d’ells van acabar convertint-se en ferralla. Ara, quan l’Alejandro ho evoca, s’estira les orelles de pensar el valor que tindrien, sobretot per la vàlua sentimental.

Corria l’any 1962 quan van plegar del taxi i només es

van quedar amb l’Studebaker President de 1926, que el tenien en un magatzem llogat al costat de can Sagal. Havien passat molts anys i quan l’únic fill de l’Alejandro fill, l’Àlex, en tenia uns 14 li va demanar que el reparessin. Van desmuntar el motor peça a peça amb la inapreciable ajuda de tota una sèrie d’amics: en Pin,


en Miró i en Boada. També van restaurar el sostre, que estava podrit, i un cop acabat va servir per participar

en el primer casament (d’en Joan de Rials i la Maria de la carnisseria de can Pairó). Va ser el reinici dels molts en què després participaria. Aquesta meravella de cotxe l’havia matriculat l’avi Eloi i després, durant molts anys, va ser el cotxe de la família.

Com abans hem esmentat, la família també es va dedicar a la forja. Tant és així que moltes balconades i reixes de la Vall són fetes per aquesta família de brillants forjadors. Destaquem la majoria de residents al passeig Maristany: Viladomiu, Guasch i Birba i tants d’altres però a l’Alejandro fill li agrada recordar la meravella de porta mecanitzada de les escoles Dr. Robert que va ser espoliada i traslladada cap a algun ministeri de Madrid. Tampoc no podem deixar d’esmentar les reixes i moltes peces de l’interior de la Masia del Barça, fetes per ell en època del president Llaudet cap a 1966 o 1967. Escuts i llangardaixos eren bona part del material de guarniment. Que maco i interessant seria deixar constància de totes les peces realitzades per tots els forjadors camprodonins!

Justament per tota la tasca feta per tants forjadors de la Vall de Camprodon, l’Alejandro fill va voler retre un senzill homenatge a Sant Eloi, patró dels manyans, ara farà un parell d’anys. Per això hi ha un petit oratori amb la seva imatge a la baixada de la Font de la Cordera. Ell, a més de dedicar-se a la mecànica dels automòbils, també ha estat forjador.

24

Però parlem de la relació de la família amb la Processó que ha estat molt important i sortosament no s’ha acabat. Hom relaciona el Sepulcre amb la família Cuadrado i és que no pot ser de cap més manera. Acabada la guerra, si observem a darrera del Pas hi diu: Tallers Cuadrado, any 1944; l’avi Eloi i l’Alejandro pare van fer el fèretre en col·laboració amb l’Esteve Puigmal i Pagès de can Perich de la Colònia, que els feia de manyà. La part de la fusta va ser executada a la fusteria de can Blanch. El Crist és d’una escola d’Olot. Aquesta peça de museu va ser restaurada entre el 1960 i el 1961, ja que la base s’havia deteriorat i s’hi va posar una imitació de marbre. Durant molts anys aquest Pas el van portar els treballadors i col·laboradors del taller: en Luengo, en Josep Colomer, en Gil, en Ricardo de can “Moió”. Era realment la confraria de la família Cuadrado. Òbviament no fallaven els Alejandro pare i

fill. El portaven molt pocs homes, només quatre, més dos de refresc, i pujaven i baixaven per tot el poble. Certament pesava però per portar bé un Pas no cal que hi hagi moltes persones, ja que llavors el ritme es perd. Com diu la dita: “pocs i ben avinguts”. Ha estat relativament recent que han incorporat les rodes al Pas, crec que al 2013, i com passa en aquests casos en un poble, amb certa polèmica.

L’Alejandro pare va decorar i repujar, per al seu fill, un casc de zenc que era obra del taller de lampisteria Truñó. Encara és el que porta quan desfila cada any per tocar el timbal. Va començar a tocar aquesta peça de museu als 5 anys i fins als 14, per després portar el Sepulcre fins que la Processó es va deixar de celebrar al 1969. Disset anys després, quan al 1987 es va reiniciar, ja sempre més ha tocat el timbal.


Durant molt de temps hi ha haver uns fanals a la façana de l’Ajuntament, dissenyats per l’arquitecte Jordán, de Barcelona, on s’hi representava la maça d’argent que porta l’agutzil a la Processó, que és una peça d’un gran interès per la seva vàlua i antiguitat. Aquests fanals van desaparèixer en una antiga remodelació. Una fotografia d’un croquis, on es pot apreciar l’escut del poble, acompanya aquest article.

Si seguim observant les fotografies en veurem una del Sepulcre, dedicada a la família per un fotògraf de Ripoll i que marca l’any de la seva posada en funcionament (1945) amb un detall del primer pla del fanal, que encara il·lumina aquesta bonica peça. En una altra panoràmica, sempre amb el vell Quei al davant, es veu el Pas quan desfila davant de cal Diputat. Els grans forjadors coincidien...

26

A la resta d’imatges que acompanyen l’article, podem apreciar les diferències de quan es va produir la remodelació del Sepulcre, entre el 1960 i el 1961.

I si ens fixem en les fotografies, que de ben segur

sorprendran als més joves, podem observar la presència de membres de la Guàrdia Civil que custodiaven el Pas rodejant el Sepulcre vestits de gala, i sempre amb el fusell a la funerala (és a dir, mirant cap a terra). Per cert, gent molt apreciada que en pocs anys es van integrar plenament a la vila.

No voldria acabar sense agrair a l’Alejandro fill totes les seves aportacions. I recollint un de tants suggeriments que em va fer, reforço la idea, que probablement ja ha estat debatuda i comentada per molts camprodonins dins la Junta dels Sants Misteris: resseguir i recopilar la gran quantitat de material que hi ha de la història de la Processó: tant fotografies com records diversos per fer-ne un petit museu. Seria sens dubte un homenatge a l’esforç de diverses generacions del poble per aquesta Processó que ha perdurat amb els anys. Quan acabo d’escriure aquest article m’assabento que l’assumpte està prou embastat i aquesta és, sens dubte, una bona notícia.

Aquest home, tercera generació a Camprodon dels Cuadrado, aixeca passions i no deixa indiferent ningú, i manifesta, sense embuts, que el seu pare li va transmetre l’estimació pel poble, o millor dit, per la seva Vall. Perquè li agrada parlar de la Vall més que de Camprodon. I fruit d’això és tota aquesta exposició que ha muntat com a petita honorança al seu avi, al seu pare i al seu fill. L’Exposició de la Retirada que molts han criticat però que molts anem a veure. Segurament


li falten i sobren coses però també n’aporta moltes. És una part de la història que va marcar aquesta Vall i aquest país i malgrat que sigui dur recordar-ho, és necessari perquè mai més no es torni a repetir. La persona que l’ha fet possible es defineix com un nostàlgic i un romàntic a qui no el manen els calés. En acabar la conversa m’explica que pensa canviar els fluorescents de la mostra, quan la pugui tornar a obrir, per llums fets pel seu pare. Ell n’estaria content....

Joaquim Ros i Saqués - El Molí

28

Al Coll d’Ares, durant la retirada de 1939, els cotxes i camions estimbats i cremats hi eren a centenars, ja que en no poder-los passar a França, els abandonaven i els calaven foc.

Per tenir-ne una idea diré que un cop normalitzada la situació, el govern franquista posà a subhasta “trescientos vehículos completos“, això vol dir cremats o aixafats, però que tenien motors diferencials. Als altres ja desballestats per la gent, sols hi quedava la carrosseria i el xassís, i els subhastaren més tard. Aquesta subhasta la comprà el manyà de cal Diputat per a fer estufes, ja que la planxa era molt gruixuda (no com ara que els cotxes semblen llaunes). Encara queden cases vora el riu en què

a les seves galeries hi conserven baranes fetes amb els xassís dels camions del Coll d’Ares.

L’aiguat de l’any 1940 va fer que s’esllavissés un tros de muntanya i molts d’aquells materials varen quedar

soterrats pel fang. És per això que de tant en tant en surt algun, i la prova és que el 22 d’agost de 2015, al riu Ritort, al punt de la central d’energia elèctrica de la carretera de Molló, hi va aparèixer una roda de camió cremada, perquè es veuen els cables metàl·lics del pneumàtic. Era la roda d’un camió gros; ho demostren el gruix dels cables del pneumàtic i els vuit forats per collar-la als espàrrecs.

La vàrem treure de l’aigua. Ara és un record d’aquella desfeta i la podeu contemplar a les fotos.

LA RODA


Aparentment és un ferro rovellat per portar a la deixalleria, però amb imaginació podem recular setanta-cinc anys.

Aquest camió va arribar al Coll d’Ares per ser estimbat i cremat; no va pas pujar buit, venia de qui sap on, recollia la gent pel camí, soldats i restes de la desfeta de la batalla de l’Ebre; dones i criatures, els marits morts, o qui sap on eren; noies que, segons la propaganda roja, serien violades pels moros; alcaldes; homes i dones dedicats al magisteri; dones embarassades; altres donant el pit als nadons. O era un camió que hi havia al davant de l’ Hotel Rigat, convertit en hospital de sang. En aquell camió hi posaren matalassos i hi apilotaren els ferits. Els seus crits esgarrifaven. Aquell camió va anar camí del Coll d’Ares esperant la llibertat.

Ben segur que al camió no hi anava cap polític. Feia dies que, mudats i amb la família, els cotxes oficials els portaren cap a França instal·lats en bons hotels, i “viva la Pepa” .

La gent forma corrua, no porta equipatge, l’ha anat llençant pel camí. Baixant pel camí de Prats de Molló arriben a Santa Margarida; l’ermita, plena. Els arribats el dia abans hi han passat la nit, més avall es troben amb els gendarmes: -allez, allez!- I avall... camí de la llibertat. Però els esperava un altre destí: els polls, la gana, haver de dormir a la sorra del camp d’Argelés sota la vigilància dels Spahis muntats a cavall.

30

El camió ja no serveix, el conductor posa primera, hi cala foc i l’estimba, ha complert una missió que el seu constructor mai no devia somiar.

Escrivint això m’he emocionat, els ulls se m’han humitejat (això que em costa) recordant el Camp de la Vila, amb centenars de persones esperant algun mitjà de transport per passar la frontera.

El carrer València ple, sembla una processó: dones, criatures, soldats amb els uniformes destrossats, mig descalços, una multitud esgotada, sense poder menjar, hores i hores de caminar, i quan arribaven a la plaça Santa Maria, llençar el poc que duien, degut al cansament. Tampoc no deixaven entrar res a França.

Jo, que ho he viscut personalment, als estius, al mes d’agost, veig el carrer València ple de turistes, tanco els ulls i es converteixen en la humanitat vençuda i desesperada que no oblidaré mai.

Aquesta roda que el riu Ritort ha guardat gelosament durant més de setanta-cinc anys ha baixat del Coll d’Ares fins a sortir a la llum, al pont de la central. És un testimoni dels centenars de vehicles que transportaren milers de persones fins a la frontera.

Per molts un tros de ferro; per mi, memòria històrica.

Els temps es repeteixen; la humanitat no canvia. Si no, mireu els telenotícies.

Josep Miró Ballabriga


PUNTUACIÓ SOLDATSROMANS 2015

NOM ANYS PUNTS

COMANDAMENT

Eduard Molas 29 91

Bernat Carola 19 66

Roger Costejà 19 61

Joan Marcer 15 47

SECCIÓ TROPA

Pere Molas 29 95

Pau Vilarrasa 29 88

Jesús Vilarrasa 26 88

Esteve Farrés 27 82

Xavier Moret 25 76

Santi Mesas 20 68

Josep Mª Colomer 19 67

Àlex Cabanach 16 62

Venancio Marcer 17 60

Lluís Bassaganya 17 57

Albert Cabanach 16 54

Eloi Carola 16 53

Toni Corominas 16 53

Albert Tiñena 16 53

Albert Costa 15 51

Jordi Bassaganya 16 49

Ivan Córdoba 16 47

Jordi Soto 16 46

Josep Guillamet 13 43

David Sala 12 43

Moisès Solà 13 38

Gerard Pairó 12 33

Xavier Lloret 10 29

Adrià Selva 9 28

Jordi Moret 5 27

Eric de Lucas 10 26

Jordi Sala 7 24

Isaac Colomer 7 20

Oriol Burkhard 7 20

Guillem Casas 8 18


NOM ANYS PUNTS

Pau Molas 5 16

Àlex Sala 4 16

Oriol Aranda 5 14

Joan Ballesteros 4 14

Albert Juanola 4 13

Ferran Sala 4 10

Yago Feliu 4 11

Joan Grau 3 12

Rafel Danés 2 8

Patllari Rosell 2 7

Pol Buxassas 1 5

Marc Coma 1 5

Miquel A. Paneque 2 4

Eduard Molas 1 4

Àlex Ávila 1 3

Dani Prades 1 3

SECCIÓ BANDA

Marc Molas 27 89

Jordi Pradas 26 84

Josep Pradas 27 80

Pere Serra 26 82

Enric Mateu 25 77

Feliu Coma 21 76

Jaume Hurtos 22 66

Francesc Vila 24 66

Eduard Coma 18 59

Marià Morer 16 56

Xavier Manela 19 54

Eduard Coma 16 51

Francis Paneque 12 43

Josep Solà 14 42

Josep Triadú 12 42

Raül Mesas 12 37

Iaixa Solà 11 36


NOM ANYS PUNTS

Sergi Coma 13 35

Josep Claret jr. 10 33

Jordi Rigat 11 30

Xavier Vidal 8 28

Sergi Cano 8 23

Joan Marcer C. 6 22

Alexandre Cuadrado 6 21

Carles Cortés 6 19

J.Ramon Ayats 5 16

Marc Riera 1 5

Alvaro Ureña 1 3

TROPA MENUDA

Asterio Paneque Pérez 2 2

Pere Batlle Colomer 2 2

Roger Monturiol Llongarriu 2 2

Arnau Vila Bellido 2 2

Albert Rigat Verdaguer 2 2

Roger Bernal Puigari 2 2

BUNGALOUSTOT CONFORT

Ctra. C-38 de Ripoll a CamprodonTel. 972 74 05 07

www.valldecamprodon.net

OBERT A TOTHOM

RESTAURANT - MENÚ - PIZZES

EDITORIAL - valldecamprodon.org · Associació dels Sants Misteris Col·laboren Ajuntament de...

Documents

Transcript of EDITORIAL - valldecamprodon.org · Associació dels Sants Misteris Col·laboren Ajuntament de...