Èdip rei.

Èdip rei

2

Índex Els antecedents 3

Èdip rei 4

Estructura de la tragèdia 5

El concepte tràgic d’Èdip 6

La vida de Sòfocles 7

Sòfocles com a dramaturg 8

Èdip rei

3

Els antecedents

La història d’Èdip queda dins un conjunt de llegendes més extens; per això, la

seva dramatització no té significació plena si no és en un context més ampli: el destí

tràgic que, a través de diverses generacions, persegueix a la família reial de Tebes, a la

dinastia dels Labdàcides. Èdip és fill de Laios i de Iocasta i, per tant, nét de Làbdac. La

seva ascendència es remonta fins el propi Cadme, l’heroi que, després de consultar

l’oracle de Delfos i rebre l’ajuda del déu Apol·lo en la recerca de la seva germana

Europa, raptada per Zeus, va fundar a la Fòcida la ciutat de Tebes.

Làbdac havia heretat el tron de Cadme, però la seva descendència aviat perdria

el favor diví. Després de la seva mort, en ésser Laios –el seu fill- massa jove, el regnat

va caure en un heroi descendent també de Cadme, el qual va ser assassinat per Zet i

Amfió, fent-se d’aquesta manera amb el poder. Laios va fugir llavors fins les terres de

Pèlops. Allà es va enamorar del jove Crisip, fill de Pèlops –per a molts seria

l’introductor mitològic de l’homosexualitat-. Dominat per la passió el va raptar i es va

unir a ell, fet que comportà la maledicció de Pèlops. Quan els usurpadors van

desaparèixer, Laios va ser cridat per els tebans per tal d’ocupar el tron. D’ara endavant

tots els intents per evitar que es complís l’oracle resultarien inútils. Laios va anar a

l’oracle de Delfos per a consultar la pitonisa sobre el seu destí. La divinitat li aconsellà

que evités tenir fills, si n’arribava a tenir algun, aquest el mataria i es casaria amb la

seva esposa. Però Laios i la seva esposa Iocasta van engendrar un fill, tan aviat com va

néixer, el van lliurar a un criat perquè l’abandonés a les feres del turó Citeró, després

d’haver-li travessat el peu amb un clau –d’aquí el nom d’Èdip, peu inflat, per la marca

que li deixà la ferida-. Però el criat va lliurar el nen a un pastor que passava per allà a fi

que aquest se l’emportés ben lluny. Aquest pastor així ho va fer i se l’emportà cap a les

terres de Corint on el lliurà als reis Pòlib i Mèrope, que com no tenien descendència el

van acollir com a fill propi.

Èdip va créixer com un príncep de noble estirp, fins l’adolescència quan li van

arribar rumors i va anar a consultar l’oracle d'Apol·lo, el qual li comunicaria que

mataria al seu pare i es casaria amb la seva mare. Terroritzat, va fugir i decidí no tornar

a Corint. En la cruïlla de la muntanya, a la sortida de Delfos, es va trobar amb un cotxe

de cavalls; en no voler cedir el pas, es va produir una batussa en que van morir tots

menys un. L’amo del carro va resultar ser Laios, rei de Tebes, a on precisament es va

dirigir Èdip. La ciutat estava terroritzada per un terrible monstre, l’esfinx que proposava

Èdip rei

4

enigmes i es menjava a qui no podia resoldre’ls. Èdip va aconseguir resoldre l’enigma i

els tebans com a reconeixement li van atorgar el tron i li oferiren matrimoni amb

Iocasta, recent vídua. Ambdós tingueren descendència al mateix temps que els

assumptes de la ciutat prosperaren fins el dia en què una terrible pesta s’aixecà sobre la

ciutat amenaçant la vida de tots els habitants.

Èdip rei Èdip es dirigeix a la multitud de ciutadans, encapçalats per un sacerdot, que s’ha

congregat per a demanar davant l’altar dels déus remei als mals que es donen a la ciutat

de Tebes. El propi Èdip ha enviat a consultar l’oracle per saber quin és l’origen de la

pesta que sacseja la ciutat i el déu contesta que no s’ha venjat adequadament la mort de

Laios, el rei anterior: la seva mort amenaça amb la destrucció de la ciutat fins que es

trobin i es castiguin els assassins. Èdip es compromet a aclarir els esdeveniments.

Davant de tothom pronuncia un ban solemne amb el qual conjura a tot el poble tebà a

col·laborar en l’aclariment del crim, demanant el desterrament dels assassins i el càstig

dels déus per a qui s’arrisqués a ajudar-los. Confia en què Tirèsies, el vell endeví, ho

aclareixi tot, però el seu diàleg acaba en un enfrontament ja que Tirèsies sap que el

propi Èdip és l’assassí de Laios. Èdip pensa que és una conspiració contra ell que

Tirèsies i Creont han tramat plegats.

Èdip, Iocasta i Creont comencen a desenvolupar la trama, es van revelant dades

decisives: s’esmenta la profecia que pesava sobre la família de Laios, i més tard, aquella

que versava sobre el propi Èdip, així com el motiu de l’assassinat a la cruïlla on va

morir Laios. Aquest fet és resolutiu, ja que Èdip comença a sospitar que ell mateix té a

veure amb la mort de Laios. Durant bona part de la tragèdia es manté la incògnita,

doncs sembla que fou un grup d’assaltants el que va acabar amb Laios, però Èdip

continua pensant en el seu passat. Tot comença a resoldre’s quan arriba un missatger

inesperat que porta notícies sobre els suposats pares d’Èdip a Corint. Un altre cop, les

notícies que semblaven deslliurar Èdip de tota culpa introdueixen elements molt obscurs

del passat: la reina Iocasta ja ha comprès tot el misteri i surt fugint després d’intentar

que Èdip continués investigant.

Apareix el criat que suposadament havia fet desaparèixer Èdip quan els seus

pares decidiren abandonar-lo. A partir d’aquí ja no hi ha dubtes, Èdip havia matat el seu

pare i s’havia casat amb la seva mare, amb la qual havia tingut fills, i tot ho havia fet

Èdip rei

5

sense coneixement de causa i a més intentant fugir d’aquest destí. El punt culminant

arriba quan Iocasta es suïcida, Èdip s’arrenca els ulls i demana pietat perquè han estat

els déus els qui l’han abocat a aquest destí tan tràgic i terrible. Finalment serà desterrat

de la ciutat en companyia de les seves dues filles Antígona i Ismene per part dels seus

dos fills, que es quedaran com a garants de la ciutat.

Estructura de la tragèdia L’obra arrenca amb el pròleg; quan Èdip es dirigeix als ciutadans. Aquesta

escena serveix per a plantejar el conflicte que repercutirà en el desenvolupament de tota

l’obra: és una posada en marxa de l’acció, que consistirà fonamentalment en els

continuats esbrinaments que faci el rei. Èdip és presentat com un rei foraster lluny de la

tirania, més aviat amant del seu poble a qui vol lliurar de la pesta, per tot això el poble li

guarda una gran confiança.

Pàrode: L’entrada solemne del cor es fa a través dels ancians tebans que eleven

una espècie de plegaria a la divinitat perquè els hi doni forces per a eliminar el mal.

Parlen amb l’oracle, preguen a la tríada de déus i esperen amb agonia qualsevol

resposta. Aquesta escena representa el començament del drama en sí mateix.

Primer episodi: Èdip espera aconseguir que la pregària del cor es faci realitat.

Es deixa clara la necessitat de conèixer l’assassí de Laios i la voluntat amb la qual el rei

s’enfronta al problema.

Estàsim primer: El cor medita i canta amb brevetat i lirisme el seu desconcert

davant les paraules escoltades: per un costat vol remuntar-se a la causa per a descobrir

el culpable que tots busquen; per altra banda, se sent angoixat per les imprecacions,

terribles però no provades, de Tirèsies i per la seva fidelitat segura al rei.

Segon episodi: Compren el diàleg entre Èdip, Iocasta i Creont. En aquest

trobem una gradació en la reacció de cadascun dels personatges: Iocasta sosté que els

oracles son falibles; Èdip es mostra amb més respecte i, per això, segueix tenint por

d’ells, mentre el cor, més religiós i conseqüent, diu que és possible que els dos extrems

siguin compatibles, però fins que no es probi quina és la versió correcta hi ha

esperances; s’espera que l’únic testimoni de la mort de Laios resolgui el dubte.

Estàsim segon: El cor medita en una lluita interior les terribles paraules de

Tirèsies davant el bon comportament i concepte que tenen del sobirà. Es preocupa per

l’oracle i el càstig de Laios: les lleis morals potser han portat el seu càstig; Laios seria el

Èdip rei

6

culpable, no l’actual rei. Els crims de Laios devien ser castigats tal i com mostren els

oracles. Aquesta és la raó per la qual el cor demana a Zeus que es compleixin les

profecies, perquè si aquestes faltessin cauria la creença en els déus.

En el tercer episodi s’espera la solució, però arriba el missatger amb la

informació dels pares d’Èdip en el regne de Corint.

Estàsim tercer: en aquesta intervenció el cor sembla il·lusionar-se davant el

possible origen diví del seu propi rei, el qual està a punt de descobrir el seu veritable

passat. És la calma que precedeix la tempesta, encara que el cor segueix donant ànims a

Èdip, en una espècie de somni que sembla una fugida cap endavant.

Al quart episodi arriba la veritat. El criat apareix i revela tot el passat ocult

d’aquest nen que fou salvat de la seva mort per complir l’oracle.

L’Estàsim quart és un cant de la desgràcia en la qual es veu sumit el cor en

recordar allò que ha estat el seu rei i allò que és ara: la prosperitat dels homes s’ha

demostrat pels propis fets que és un asunt il·lusori, tan sols en mans dels déus.

L’ Èxode narra a través d’un missatger de la casa tots els detalls cruents del

suïcidi de la reina i la posterior ceguera de sí mateix d’Èdip. Aquest surt a escena i

alterna el seu dolor amb el del cor. Les filles i Creont rematen l’escena de dolor.

Els darrers versos del corifeu són una espècie de conclusió sobre la fragilitat del

destí humà fins l’últim moment.

El concepte tràgic d’Èdip Albin Lesky, en la seva Història de la Literatura Grega destaca que el problema

de la culpa hereditària que persegueix el personatge d’Èdip durant tota l’obra no és un

exemple moral, perquè l’error d’Èdip no fa referència a la moral. Lesky manté que Èdip

no es presenta culpable per allò que ha succeït a la cruïlla –donat que ell ignorava

realment a qui s’enfrontava-; ni és culpable pel seu pensament de què està equivocat en

examinar les notícies que li donen. Conclou que Èdip Rei no pot ser interpretat com el

drama del destí. La raó és que, en contra dels estereotips, l’heroi és el causant directe

del seu destí. Ara bé, el personatge d’Èdip és una de les figures més grans de la

tragèdia, degut a tres motius:

-va activament en busca del seu destí que no és altre que la veritat.

-la recerca que realitza és una recerca ansiosa.

Èdip rei

7

-posseeix una capacitat vehement de patiment, mostra el seu destí i el seu

temperament magnànim.

Èdip és un home noble, de voluntat inflexible i s’oposa a personatges que

adaptant-se a la vida estan disposats a evitar el risc i pactar.

El personatge d’Èdip representa el fracàs de la raó davant els designis divins.

Èdip es mostra orgullós d’haver derrotat l’esfinx mitjançant la seva pròpia

intel·ligència: fet que, com reprova a Tirèsies, no havien aconseguit les arts

endevinatòries. Creu a més a més que ha aconseguit fugir del destí que li havien

anunciat a l’oracle i al llarg de tota l’obra apareix resolt a descobrir pels seus propis

mitjans la veritat. No obstant això, amb cada pas no fa altra cosa que precipitar-se en la

seva pròpia ruïna.

Com a governant, Èdip, tot i que en principi es comporta com un paternalista

amb el seu poble, no és capaç de controlar la seva ira i es mostra irritable i desconfiat

amb qui l’envolta. Especialment interessant és la seva discussió amb Tirèsies en la qual

Èdip representa la postura dels polítics racionalistes atenencs que es negaven a guiar-se

pels dictats dels oracles.

Iocasta representa amb major claredat la manca de fe. Davant els temors d’Èdip,

expressa obertament el seu menyspreu per les profecies. Amb tot, reconeix finalment la

veritat i abans de confessar-la es suïcida.

L’obra es tanca amb una reflexió fonamental; ni tan sols aquell que sembla més

feliç està lliure de caure en la desgràcia. Potser aquesta afirmació pot entendre’s com

una advertència als atenencs del seu temps, que s’enorgullien dels èxits de la seva ciutat

i havien deixat de sentir por dels déus.

La vida de Sòfocles Segons el Marbre de Paros, podem situar el naixement de Sòfocles l’any 496 o

497 a.C., essent per tant uns 25 anys més jove que Èsquil. Pertanyia a una de les

famílies més distingides d’Atenes (la Vita de Eurípides parla de l’educació gimnàstica i

musical del jove). La seva vida està immersa en la de la seva ciutat, participant en les

activitats polítiques, essent com a mínim una vegada estratego en la guerra de Samos i

una altra administrador dels fons públics, però la seva actitud política resta buida de

partidismes. A diferència d’altres homes de lletres de la seva època, va residir sempre a

Atenes i tan sols va abandonar la ciutat quan va haver de prestar serveis públics. Va

Èdip rei

8

viure l’època de major esplendor de la ciutat, però també l’inici dels perills que des de

dins i fora amenaçaven la supremacia atenenca: la política imperialista atenenca va crear

descontent entre els membres de la Confederació Àtica, i a més a més la rivalitat

espartana per l'hegemonia els portaria a l’enfrontament en la guerra del Peloponès.

Seria un dels intel·lectuals que formarien part de la cort de Pericles.

Sobre la data de la seva mort, fent cas a la Vita d’Eurípides, quan el 405 a.C

Aristòfanes representà Les granotes, Sòfocles ja havia mort.

Quant a les relacions amb el públic atenenc, Sòfocles va guanyar ràpidament i

aconseguí mantenir sempre el seu favor. En la seva joventut recità personalment, i de

les seves participacions en l’escena van quedar en la memòria dels atenencs la seva

habilitat per tocar la cítara en el paper de Tàmiris i la seva dansa de la pilota a Nausícaa.

Aviat abandonaria l’actuació, segurament per les exigències de l’art de l’actor.

La llista epigràfica dels triomfadors a les Dionisíaques registra 18 triomfs de

Sòfocles. Èdip rei es representaria vers el 425 a.C.

Sòfocles com a dramaturg Sense dubte els valors que van portar a Sòfocles a encapçalar la vida pública de

la seva tant estimada ciutat d’Atenes quedarien plasmats en les obres que escriuria al

llarg de la seva vida. En aquesta línia la pròpia ciutat d’Atenes, la religió i la

democràcia seran el fil argumental de moltes de les obres.

El seu interés pel teatre el portaria a escriure un assaig: El cor, on teoritzaria

sobre aquest element substancial pel teatre grec, seria la primera obra sobre teoria del

teatre. Va introduir la figura del triogenista, en detriment del cor, que perdrà

importància. Sòfocles a més reduiria el cor de 15 a 12 membres. Aquests canvis ens

porten a una major dinamització dels diàlegs, que es donen amb més fluïdesa i menys

interrupcions del cor.

D’entre les innovacions escenogràfiques trobem el calçat blanc dels actors, un

element que afavoreix la caracterització i personalització dels personatges. El cor, que

amb Èsquil és un altre personatge, ara serà una mena de comentarista i mitjancer entre

els actors i el públic.

La varietat temàtica de les tragèdies es veu augmentada. Apareix el concepte

d’”ironia tràgica”, aporta informació que és òbvia al públic però que el personatge no

coneix. El públic coneix els mites, com acaben, què passa, però els personatges no.

Èdip rei

9

Apareix també l’”etopeia”, Sòfocles es preocupa sobre la psicologia dels personatges; la

construcció psicologica del personatge, vol ressaltar més com viu el personatge els

esdeveniments, allò que sent, el que pensa i com es comporta. Arriba a caracteritzar els

personatges segons la seva posició i la seva parla, d’aquesta manera a un rei el fa parlar

com a un rei, a un missatger com a tal...

Sòfocles a més revisarà el contingut religiós, ressalta més l’interès dramàtic que

el vincle amb el passat religiós, s’interessa moltíssim pel desenvolupament escènic, ell

no interpreta, només dirigeix –a diferència d’Èsquil-. Hi ha per tant una humanització

dels herois, aquests són el símbol de la condició humana, hi ha una permanent

identificació amb aquests.

El destí tràgic és ineludible. Els personatges són tractats com a víctimes, d’aquí

la humanització. No poden escollir i quan ho fan tenen un marge molt petit i sempre

escullen malament. El seu destí no pot deslligar-se de la voluntat divina, d’aquesta

manera la introspecció dels personatges ens dona una visió totalment humana.

La concepció de Sòfocles sobre el món és una concepció profundament

religiosa; en el seu teatre l’home està en constant col·loqui amb la divinitat, per mitjà

dels oracles i dels endevins: hi ha un contrast inconciliable entre els designis humans i

el govern diví. Dóna el testimoni d’un gran ordre del món impenetrable per a l’home,

que es manifesta en la destrucció de l’individu.

Sòfocles es troba a mig camí entre la concepció heroica tradicional, l’ideal de la

qual és lluny d’una visió del tot humana, i la postura racionalista de la Sofística.

Sòfocles propugna un nou ideal humà: l’heroi és una barreja de patiment i error, un

tipus d’heroi més humanitzat, i tot i que abandona l’esquema tradicional i aristocràtic de

l’home, en conserva la divisió essencial entre els homes: el caràcter. No pretén Sòfocles

cap fi moralitzador en el sentit de determinar la possible culpabilitat o innocència

d’Èdip, allò que es debat és l’enfrontament entre les lleis divines i la naturalesa heroica

d’Èdip: d’una banda la voluntat divina s’ha posat en contra d’Èdip i aquest, malgrat els

seus esforços ha de caure.

Quant al pensament polític, allò esencial en Sòfocles no és l’individu en front de

l’Estat, sinó allò individual, religiós i familiar. Per una banda combrega amb una sèrie

d'idees de la nova democràcia –l’esquema democràtic proposat per Pèricles, com a

tendència igualitària, el manteniment d’uns principis morals i el respecte als demés- per

l’altra, posseeix un matís antidemocràtic: la ciutat ha de sotmetre´s a la llei divina, a allò

que està establert pels deus: un rebuig a la democràcia radical.

Èdip rei

1

El poder i la seva concepció han de ser suficientment coherents com perquè les

seves decisions no freguin ni amb les lleis no escrites, ni amb el consens dels ciutadans,

ni amb el codi oficial de les lleis divines.