Edat Mitjana

Lorena Soria Fuentes 4tD ESO Música.

Introducció• És el període que va des de la caiguda de l’imperi Romà (476) fins als segles XIV-XV.

• Déu es el centre de l’ Univers.

• Amb la caiguda de l’ Imperi Romà la cultura grecollatina perd oficialitat i es comença a fusionar la cultura clàssica amb d’autòctona.

• La societat es rural i viuen amb escassos recursos.

• S’implanta el feudalisme, on els nobles i l’església s’apoderen de totes les terres i els seus habitants tenen terres a canvi d’impostos.

• L’església busca un poder unificador i s’estableix com a màxim organisme amb una organització pròpia i un important vincle social.

• Les croades van ser expedicions religioses i militars per a recuperar el sepulcre de Crist.

• A Aràbia neix una nova religió la musulmana on el seu profeta és Mahoma.

Finalitats de la música

• Bàsicament religiosa : difondre la paraula de Déu.

• La música profana difosa per joglars i trobador: tenien com a finalitat distreure i divertir

• Segons Guillaume de Machaut (compositor de l’època) la música és una ciència que incita a riure, cantar i ballar

• Centres musicals:

• Església

• Escola de Notre-Dame

• Itàlia, Anglaterra, Alemanya, Espanya i a la resta d’ Europa.

Instruments musicals

• Vent-fusta: flauta, dolçaina.

• Corda fregada: fídula, rabec, llaüt, viola de roda.

• Corda polsada: dulcimer, saltiri, arpa.

• Percussió: tamborí, címbala, tintirabulum.

Textures musicals.

• Monòdica: una sola línia melòdica.

• Polifònica: més d’una línia melòdica. Textura homofònica (diverses línies melòdiques diferents que avancen al mateix ritme. Textura contrapuntística ( quan diverses melodies sobreposades, independents, imitant-se o responent-se). Melodia acompanyada ( destaca una melodia principal sobre un acompanyament harmònic.)

Cant gregorià• La major part de la música es considerava de origen diví, era sacra o

religiosa. La finalitat era transmetre la doctrina cristiana.

• En el segle VI, el papa Gregori I va iniciar la recopilació d’un conjunt de melodies litúrgiques escrites en llatí. Cant gregorià

• Es tracta de un cant col·lectiu de veus iguals que s’interpretava dins de la litúrgia de l’església.

Tipus de cant gregorià

• Antifonal: dos cors alternaven el cant.

• Responsorial: cor i solo alternaven el cant.

• Directe: cor sol, no hi ha cap altermamça.

• Relació entre notes i text:

• Sil·labica: a cada sil·laba li correspon una nota.

• Melismàtica: a cada síl·lava li correspon una sèrie de notes.

Notació del cant gregorià.

• Aquest tipus d’escriptura, diferent del tipus que coneixem, correspon a una notació neumàtica. Els neumes son signes que es col·loquen a sobre de les síl·labes i indiquen la direcció si és ascendent o descendent. El ritme està determinat pel text.

Inici de la polifonia

• El descobriment de la polifonia va ser un dels fets més revolucionaris en la historia de la música occidental, per les possibilitats que obria en l’àmbit compositiu i interpretatiu i per les necessitats que va suscitar en l’evolució de l’escriptura musical.

• Es va establir com a base del llenguatge musical.

• El primer exemple escrit d’una obra polifònica data del segle IX.

Primeres formes polifòniques.

• Organum: Al cant gregorià se li afegeix una segona línia melòdica que es mou de manera paral·lela.

• Discantus: Al cant gregorià se li afegeix una segona línia melòdica que es mou en direcció contrària, mentre una ascendeix l’altre descendeix.

Guido d’Arezzo

• Va néixer en el 995 i va morir al 1050.

• Va ser un monjo benedictí que va dedicar gran part de la seva vida a l’estudi de la música.

• Se’l considera d’iniciador del sistema de notació musical actual.

• Va donar nom a les notes basant-se en la primera síl·labes d’un himne dedicat a Sant Joan. Antigament ut era la primera nota de l’escala de la musica, per facilitar-ne la pronunciació posteriorment es va anomenar do.

Guido d’Arezzo

• UTqueant laxis.

• REsonare fibris.

• MIra gestorum.

• FA tuorum.

• SOLve polluti.

• LAbii reatum.

• Sancre Ioannes

Música Profana: joglars i Trobadors

• Paral·lelament a la música religiosa, va existir un altre tipus de música que no era ni religiosa ni culte. Era profana. Durant un temps la seva interpretació anava a càrrec dels joglar i trobadors (en cada país van rebre noms diferents.)

• Trobadors: eren poetes i compositors que pertanyien a la noblesa.

Joglars i Trobadors

Un regal de noces: la polifonia.

• Blanca de Castella, filla dels reis de Castella Alfons VIII i Elionor, era besnéta del duc d’ Arquitània Guillem IX, considerat el primer trobador medieval, i néta d’ Elionor d’ Arquitania, una fervent mecenes de la literatura i la música medievals i esposa del rei d’ Anglaterra.

• Quan Blanca tenia dotze anys es va concertar el seu matrimoni amb Lluís VIII de França, per segellar una aliança entre els dos països. L’àvia Elionor la va acompanyar des de la cort castellana fins a París. Lluís VIII va preparar un regal de noces molt especial per a la seva futura esposa, filla d’una família molt vinculada a la música. Quan va entrar a la catedral de Notre-Dame de París, Blanca va poder escoltar per primera vegada la polifonia, el nou estil que revolucionà la música medieval de la mà dels compositors Léonin i Pérotin.

Léonin• Leonín o Magister Leoninus, en francés Léonin (1135-1201), es, junto con

Perotín, el primer compositor conocido de órganum polifónico. Un monje anónimo inglés escribió un siglo después de su muerte que Léonin era el mejor compositor de órgano para la expansión del servicio divino. Esta es la única referencia escrita que se tiene de Léonin.

• Compositor, poeta y profesor francés, es muy poca la información que se tiene sobre él. En el año 1150 y hasta 1160 fue administrador de la catedral en París. En 1192 fue ordenado sacerdote en la Catedral Notre Dame de París.

• Se le atribuye la creación del Magnus liber organi, el gran libro del órgano, usado en Notre Dame hacia 1200. No se conserva en su forma original, pero hay diversos manuscritos en Florencia, Wolfenbüttel y Madrid. El libro, posteriormente editado por Pérotin, pone las bases de la concepción de armonía y composición escrita. También escribió el Gran libro del Gradual y del Antifonario. Compuso también sus organa para las partes solistas de los cantos responsoriales de la misa y del oficio. Uno de los rasgos distintivos del estilo de Leonín era la yuxtaposición de elementos viejos y nuevos, de pasajes de organum florido que se alternaban y contrastaban con la clausulae de discanto, de mayor vivacidad rítmica.

Pérotin• Perotín, llamado en francés Pérotin le Grand (‘el grande’) o en latín Magister

Perotinus Magnus (también Perotinus Magnus y Magister Perotinus) fue un compositor francés medieval, que nació en París entre 1155 y 1160 y murió hacia 1230.

• Considerado el compositor más importante de la Escuela de Notre Dame de París, en la cual comenzó a gestarse el estilo polifónico. Revisó el Grand livre d'órganum (en latín Magnus líber organi o Magnus Liber (atribuido a Leonín) entre 1180 y 1190.

• Compuso obras a tres y cuatro voces a principios del siglo XIII. Poco se sabe sobre su vida, las únicas fuentes fiables derivan de los tratados teóricos de Johannes de Garlandia y el conocido como Anonymous IV, ambos de la segunda mitad del siglo XIII.

• Su obra más importante es Viderunt omnes, que fue un encargo de las autoridades eclesiásticas para celebrar el día de Navidad del año 1198.

Guillem d’Arquitània• Guillem IX de Poitiers (? 1071 - Poitiers 1127) fou un

famós trobador i noble occità. Duc d'Aquitània i de Gascunya (1086-1127) i comte de Poitiers (Guillem VII: 1086-1127), fill de Guillem VIII d'Aquitània i d'Hildegarda de Borgonya. Aprofitant que Ramon IV de Tolosa era a la croada, s'apoderà del comtat de Tolosa el 1098, però l'evacuà el 1100. L'any següent anà a Terra Santa, amb un brillant i indisciplinat exèrcit, que fou desfet pels turcs; en tornà el 1103. El 1114 tornà a envair el comtat de Tolosa, que perdé novament el 1123. Col·laborà amb Alfons I d'Aragó en les lluites contra els sarraïns. Es casà (1089) amb Ermengarda d'Anjou, que repudià, i amb Felipa de Tolosa (1094), de qui se separà el 1116. Estigué unit irregularment amb Dangerosa, dita la Maubergeon, muller del vescomte de Châtellerault (Poitou), amb una dama tolosana, de qui tingué Ademar de Poitiers, que fou comte de Valentinès.