EDAT MITJANA

1.-INSTRUMENTS (1)

• Rabel: És un instrument cordófon fregat, que presenta multitud de formes i pot fabricar-se amb fusta i diferents materials.

• Silbatos: En general es diuen silbatos a una sèrie d'instruments aerófonos, caracteritzats per donar sons forts i aguts. Es fabriquen amb molts materials, els més simples serien la pròpia xiulada amb els llavis i dits, es pot usar un `barret' de gla la vora de la qual serveix de bisell.

• Xiscla: Consisteix en una llengüeta en forma de cinta col·locada entre dues tablillas; al mig queda una ranura, que és per on es bufa. És utilitzada com reclam i joguina infantil, doncs el so que produïx imita al graznido d'algunes aus.

• Banya: Es denominen bígaros a les trompetes construïdes amb caracolas marines i per extensió als de banya de cabra o vaca. Molt usats en pastoratge per a comunicar-se entre pastors i en molts llocs per a avisos i cridades. També per a produir sons rituals en certes festes i cerimònies.

2.-INSTRUMENTS (2)

• Mirlitón: És un instrument-jugina, molt emprat encara en murgas de carnaval.

• Carraca: Consisteixen bàsicament en una o diverses làmines de fusta dura que copegen consecutivament sobre les dents d'una roda produint un soroll estrepitós.

• Chicoten: També cridat salteri o tambor de cordes és un instrument que consisteix en una caixa de fusta allargada proveïda de diverses cordes gruixudes que es copegen rítmicament per a acompanyar a la flauta de tres forats.

• Turuta: Aquest petit aerófono de llengüeta simple està molt relacionat amb els albogues, gaita serrana, Gastoreña i especialment amb els tipus de Chifla de Campoo ja que s'assembla a ella en forma i sistema.

3.-INSTRUMENTS (3)

• Pífano de Canya: És una petita flauta travesera construïda amb un tub de canya de 27 cm. de longitud i 1,5 cm. de diàmetre. Un dels seus extrems estarà perfectament tancat per un nus o mitjançant cera, lacri o resina.

• Ginebra: Consisteix en un conjunt d'ossos, canyes o pals col·locats paral·lelament i units entre si per ambdós extrems amb una corda. L'instrument es penja al coll i es tiba amb una mà, mentre que amb l'altra es "raspa" amb una castanyola, conquilla marina, pedra o pal.

• Simbomba: Consisteix en un recipient allargat i sense fons en la boca del qual es tiba una membrana de pell o bufeta amb una canya en el seu centre.

• Tamborete: Instrument de percussió de forma cilíndrica amb pell en les bases.

4.-INSTRUMENTS (4)

• Tejoletas: És un instrument musical de percussió molt popular en diverses llocs, consten de dos tablillas de fusta que es col·loquen entre els dits índex - cor i cor - anular de la mà dreta, el dit cor subjecta a una d'elles, quedant lliure l'altra perquè mitjançant un moviment de canell es facin tritllejar marcant ritmes.

• Carajillo: Aquest és un popular instrument percutido que es troba feia en molts dels nostres pobles, potser alguns dels vostres majors ho conegui.

• Chacaras gomeras: És probablement l'instrument que més s'identifica amb el folklore de la illa de la Gomera, en les illes canàries. La seva construcció és semblant a les castanyoles de la península, encara que varien en forma i grandària. En la Gomera, la grandària de les chácaras és considerable, abastant un poc un poc més que les mans de qui les toca.

• La Chifla de Campoo: És un aerófono de llengüeta simple, molt semblat a la turuta i la seva construcció és semblant. Aquest model està basat en els quals es tocaven i encara toquen en la zona de Campoo (Cantàbria, al costat de Palència) . A diferència de la turuta presenta un filtre o pavelló en l'extrem que allotja la llengüeta per a protegir-la.

5.-INSTRUMENTS (5)

• Flauta d'Os: Instrument fet d'os de pota d'anyell.

• Gaita: Instrument de fusta-vent de diferents tipus: de rosca, serrana, del gastor i sanabresa.

6.-FOTOS INSTRUMENTS (1)

7.-FOTOS INSTRUMENTS (2)

8.-FOTOS INSTRUMENTS (3)

9.-Cant Gregorià

• El cant gregorià és música vocal, i es canta a capella.• Es canta al uníson.• Es canta amb ritme lliure.• És una música modal escrita en escales particulars de sons.• La seva melodia de vegades és sil·làbica i de vegades melismàtica.• El text està en llatí.• S'escriu sobre el tetragrama.

10.-Edat mitjana

• En la història d'Europa, l'edat mitjana o medieval és el període intermedi entre l'edat antiga i l'edat moderna. Se sol considerar que l'edat mitjana dura des de la caiguda de l'imperi Romà, l'any 476 fins al segle XV. Les dues dates de referència per situar la fi d'aquesta edat són el descobriment d'Amèrica l'any 1492 o la caiguda de l'imperi Romà d'Orient, el 1453. El nom va ser posat pels homes del Renaixement com a terme despectiu, perquè la consideraven una l'època fosca compresa entre dos moments d'esplendor cultural.

11.-Baixa edat mitjana

• La baixa edat mitjana és el terme utilitzat per descriure la història europea dels segles XI a XIV. Aquest període va ser precedit per l'alta edat mitjana, i va ser succeït per l'edat moderna (el Renaixement).

• Després de les invasions dels musulmans, els hongaresos i els normands, que havien assolat Europa als segles precedents, pels volts de l'any 1000 comença un període de creixement econòmic i demogràfic que comportarà la crisi de la societat feudal i l'aparició de noves formes d'organització política i social: els comuns —especialment a Itàlia— i els estats "nacionals", als territoris de les actuals França, Anglaterra i Espanya.

• Al voltant del 1300, i després de diversos segles de prosperitat a Europa, el creixement es va aturar. Unes sèries de fams i plagues, com la Gran Fam de 1315-1317 i la Pesta Negra, van reduir la població a la meitat. Aquesta despoblació va estar acompanyada de tensions socials i guerres endèmiques; aixecaments dels camperols a França i Anglaterra i la Guerra dels Cent Anys en són dos exemples. La unitat de l'Església catòlica va ser fracturada pel Gran Cisma d'Occident. Aquests esdeveniments han estat anomenat pels historiadors la Crisi de la Baixa Edat Mitjana.

12.-Alta edat mitjana

• Des del segle III, la unitat política de l'Imperi Romà es va fragmentar. En debilitar-se l'autoritat romana, els territoris imperials van ser envaïts per onades successives de confederacions barbàriques. Dels pobles prominents que van entrar al territori romà van ser els huns, els búlgars, els àvars, i els magiars, juntament amb un gran nombre de pobles germànics i eslaus. Algunes incursions es van realitzar amb l'aprovació dels romans. Per el segle V les institucions de l'Imperi Romà d'Occident s'havien col·lapsat sota la pressió d'aquestes incursions. Encara que van sobreviure algunes característiques de l'organització governamental romana, es van formar diversos governs dèbils i locals o van sorgir comandants militars regionals que es van enfortir per l'absència d'una autoritat centralitzada. Però a la regió oriental de l'imperi, molt més desenvolupada, les institucions de govern romanes centralitzades van continuar en operació, a la invencible ciutat de Constantinoble. L'Imperi Bizantí, és a dir, l'Imperi Romà d'Orient, va ser una continuació de l'Imperi Romà cristià de l'antiguitat.

• Aquesta etapa de canvis poblacionals i culturals dramàtics s'anomena l'Alta edat mitjana

13.-L’ocàs de l’edat mitjana• Durant el segle XIV Europa va experimentar un declivi econòmic,

després d'un llarg període inflacionista i d'expansió econòmica que havia començat des del segle XII. Les temperatures van començar a canviar: després d'un llarg període medieval amb temperatures càlides el clima va començar a refredar-se donant inici a la Petita edat de gel. La pesta negra va devastar Europa, matant al terç, i en algunes regions, a la meitat de la població, especialment a les grans ciutats per les seves condicions insalubres. La història econòmica descriu aquest període com una etapa de llarga recessió la qual seria agreujada per la pesta negra. Com a conseqüència, es van produir canvis econòmics radicals els següents dos segles. L'escassesa de mà d'obra va fer que els senyors i barons competissin pels camperols, els quals guanyarien majors drets, i es van produir importants innovacions socials que, els historiadors econòmics suggereixen, eren les arrels del capitalisme que amb els pas dels anys serien les llavors del Renaixement i fins i tot de la Reforma protestant.

14.-Trobadors

• Els poetes que integren la lírica provençal des dels segles XII i XIII, entre els quals es confonen els naturals del migdia de les Gàl.lies amb italians i catalans, són anomenats trobadors, i llur activitat literària és designada amb el verb trobar, el contingut semàntic del qual és paral.lel al del llatí invenire que significa "trobar" (una cosa) i "crear literàriament". El nom de poeta era reservat a aquells que componien en llatí; i el de trobador s'estengué a les altres llengües per designar els autors de les poesies cultes en llengua vulgar: trouvère en francès, trovator en italià, trobador en castellà (després escrit trovador).El trobador no tan sols redactava el text, o lletra, de la poesia, sinó que també componia la música amb la qual aquella havia d'ésser difosa per mitjà del cant. El trobador era, doncs, músic i poeta alhora; i els cançoners medievals ens han conservat bon nombre de notacions musicals de poesies trobadoresques. Aquesta necessitat de compondre musicalment exigia al trobador una elevada formació i una especialització determinada que, en principi, barrava el pas als mers diletants. La rígida tècnica poètica tampoc no permetia les improvitzacions.

15.-Ars Antiqua

• La liberació del text en la polifonia en el cant gregorià comença amb els organistes Leonim i Perodim que van destacar en la creació de orgànums florits, que comporta desprendre dels accents de les paraules i recrear-se amb diferents pujades i baixades melòdiques dins una mateixa síl·laba.

16.-Ars nova

• A partir del segle XIV hi ha un gran impuls en el que es desenvolupa el motet, forma musical polifònic on a més d'haver-hi diverses línies, cada línia té un text diferent. A més, ja no és important la lletra sinó que és una excusa per crear una melodia. Fins i tot, els instruments substitueixen les veus melòdiques, però encara no són músiques creades per a instruments. Amb l'avançament de la tècnica es juga amb nous elements rítmics i a trobar la habilitat per fer-lo més difícil i complicat. Fruit d'això arriba l'explosió de la polifonia amb moltíssimes veus i de les tècniques del contrapunt.

17.-Musica profana

• La música profana és la resposta que dóna el poble davant de la música "culta" com a expressió dels seus sentiments, costums i arrels. Aquest tipus de música es va estendre molt ràpidament a causa dels joglars (anomenats també trobadors al sud de França). Eren fills de nobles, músics-poètics, que anaven de plaça en plaça explicant llegendes i fent actuacions còmiques i de circ. Les cançons que interpretaven eren èpiques o amoroses, amb melodies senzilles, fins i tot improvisades, perquè arribessin fàcilment al públic que s'amuntegava al seu voltant.

18.-Joglars

• Un joglar era un interpret musical de l'edat mitjana. Habitualment no eren els propis trobadors qui recitaven o cantaven les seves composicions, sinó que aquesta era una feina encomanada als joglars. Podríem dir que el trobador era l'autor i el joglar l'interpret.

• Hi havia joglars que realitzaven activitats molt diverses, des de cantar els temes dels trobadors a fer jocs de mans, acrobàcies, etc., tal com podem llegir en l'Ensenhamen de Guerau de Cabrera, i sembla que aquestes darreres activitats van ser l'origen d'aquest ofici. Més tard, alguns s'especialitzaren en una sola activitat. Aquells per als quals el més important era la transmissió d'un text els anomenem els joglars de gestes i els joglars de lírica. Aquests darrers, que eren els qui difonien les composicions dels trobadors, realitzaven la seva activitat entre els cortesans, eren absolutament fidels al text -difícilment podien improvisar a causa de les estrictes condicions mètriques a què estaven sotmesos- i feien servir músiques més elaborades que els joglars de gestes.

19.-Tipus de cant

• Antifonal: Dos cors alternaven el cant.• Responsorial: Cor i solo alternáven el cant.• Directe: Cor sol, no hi havia cap alternança.

20.-Relació notes-text

Sil· làbica: A cada síl· laba li correspon una nota.

Melismàtica: a cada síl· laba li corresponen una sèrie de notes (melisma)

21.-Guido d’Arezzo

• Va ser un monjo benedictí que va dedicar gran part de la seva vida a l’estudi de la teoria musical.

• Se’l considera l’iniciador del sistema de notació musical actual.