Dossier informatiu cicle Llegim Tàrraco 2012

CLUB DE LECTURAQue els déus t’acompanyin

de Xavier Aguilar

Amb la col·laboració de l’ONCE

Club de lectura Que els déus t’acompanyin

L’autor

Xavier Aguilar i SastreXavier Aguilar i Sastre neix al barri de Gràcia de Barcelona l’any 1947. Té ara, doncs, 63 anys.

Combina els seus estudis als Jesuïtes amb cursos de belles arts a l’Escola Massana i representacions de teatre amateur i cant coral en diverses agrupacions.Estudia anàlisi i programació a la seu d’un fabricant internacional d’ordinadors i s’hi dedica professionalment des de l’any 1969.

L’any 1973 es trasllada a Tarragona. Sense renegar dels seus orígens, Xavier Aguilar es sent més tarragoní que altra cosa.

L’any 2000, per recomanacions mèdiques per evitar l’estrès, deixa la informàtica i munta una cafeteria.

S’avorreix, organitza exposicions a la cafeteria i es posa a escriure.

Escriu “Que els déus t’acompanyin” entre d’altres relats.Actualment, Xavier Aguilar està casat, té dos fills i quatre nets i està feliçment jubilat.

Bibliografia


EL PUNT, dimecres, 21 de gener de 2004, Pàg. escriptors del camp de tarragona La suggestiva romanitat de Xavier Aguilar FRANCESC ROIG QUERALT.

Xavier Aguilar, autor del llibre Que els déus t’acompanyin. Foto: C.F.

Treballar el passat és il·luminar la història; és fer del present un repte i no pas una nostàlgia metafòrica. I aquesta neonecessitat de conèixer i de saber tots els camins poc explorats de l’ahir ens aboca a l’aventura fantàstica d’allò desconegut. I aquesta voluntat de recerca del passat novel·lat de Tàrraco l’ha posat de nou sobre la taula Xavier Aguilar amb el seu llibre Que els déus t’acompanyin, a manera de salvavides del gran titànic cultural que ens enlluerna. Amb el tercer aniversari de la proclamació de la ciutat de Tarragona com a Patrimoni de la Humanitat hem parlat de monuments, recuperacions arqueològiques, projectes de ciutat, noves construccions de museus... Però calia també que la literatura traspassés la pedra endurida de Tàrraco. Calia que la imaginació fecunda dels poetes i dels narradors fusionés l’excelsa vel·leïtat dels mites i doblegués la voluntat dels déus. Un pioner en aquest sentit fou el novel·lista de Sant Jaume dels Domenys, Alfons Maseras, iniciador a Catalunya de la denominada novel·la històrica decadentista, i que va publicar, el 1915, la coneguda novel·la Ildaríbal, situada cronològicament a la ciutat de Tàrraco a meitats del segle I, i reeditada el 1994, per l’editorial Columna. Ara ens trobem amb la novel·la de Xavier Aguilar Que els déus t’acompanyin, editada per Arola com a número 3 de la col·lecció de narrativa contemporània La Miloca. L’obra està situada també a la Tàrraco imperial, durant el mes de febrer de l’any 123 dC, en plena convocatòria d’una assemblea per part de l’emperador Adrià. El personatge principal no és altre que el cèlebre auriga Eutyches, a qui els déus han girat la mirada i viu els seus últims dies enmig del dolor com a preludi de la mort sobtada. Xavier Aguilar ha encertat plenament en la tria del personatge. Jo diria que l’autor és un home tàctil, subtilment intuïtiu, que igual que el protagonista de la famosa sèrie televisiva La zona morta és capaç d’establir l’enllaç de le s sensacions només amb el simple contacte de les mans sobre la làpida funerària del jove auriga, conservada actualment al Museu Diocesà de Tarragona. I serà a partir d’aquest contacte que Xavier Aguilar viatjarà cap al passat i s’endinsarà pels carrers i les places de Tàrraco en plena estada de l’emperador Adrià. I tot centrat al voltant de la vida i la lluita competitiva que genera el circ. L’autor sap recrear situacions delicades on la sensualitat, les turgències, la bellesa, l’amor, la passió, el desig, són llaminadures instructives per al lector, cada vegada més envigorit per la força i el tremp de la narració. Les platges de la ciutat, el circ, les festes de l’emperador, les relacions comercials i contractuals entre amos i servents. Tot el llibre respira romanitat a fons i el lector no tindrà en cap moment la sensació de veure un decorat fantàstic, sinó una realitat viscuda. Els detalls són també elements essencials i així l’autor ens descriu amb extrema subtilesa les diverses situacions familiars dels patricis i també les seves escapades als prostíbuls selectes de Tàrraco, com és el cas de Calagurritana, situada al costat de la Via Augusta, a l’extrem sud d’una llarguíssima platja de sorra daurada. Un detallisme tan precís, el de l’autor, que arriba fins i tot a la descripció antropològica en l’ús del profilàctic fet amb les bufetes de cabra o també els tampons femenins. Tota la novel·la descriu la vida de l’esclau Eutyches i la seva progressiva ascensió a la glòria dels campions enmig de les curses del circ de Tàrraco. Relacions, odis, envitricolls polítics, vida de carrer i mercat, l’escola d’aurigues de Semproni Diòfanes, el fòrum i les passejades de l’emperador Adrià. Tot un tapís suggeridor, colorista, vital i extremadament real de la ciutat de Tàrraco durant les primeres dècades del segle II. La resta de temes per descobrir queden a les mans del lector i sobretot de la seva astúcia deductiva a l’hora de trobar el desllorigador de la ironia comparativa que, de tant en tant, l’autor introdueix respecte a determinats personatges i situacions de la Tarragona actual.


Dibuix hipotètic de Tarraco al segle II dC

Copyright Francesc Tarrats.Dibuix: A. Latre


Aquilué, X.; Dupré, X.; Massó, J.; Ruiz de Arbulo, J.: Tàrraco. Guies del Museu d’Arqueologia de Catalunya. Museu d’Arqueologia de Catalunya. Tarragona 1999, pàg. 33 a 40.


El circ i els auriguesEls pocs testimonis indirectes del que succeïa al Circ es limiten a la documentació epigràfica que, si bé és numèricament escassa, ens aporta algunes dades sobre dos protagonistes dels ludi circenses: els aurigues Eutyches i Fuscus. El monument funerari del servus Eutyches, datat al segle II, inclou, sota la imatge del difunt amb la palma, un epitafi de 17 línies en capital quadrada dedicat pels seus amos Flavius Rufinus i Sempronia Diofanis. El text poètic, en el qual s’ha volgut veure l’art de Marcial, ens presenta un jove, difunt de malaltia als 22 anys, conductor de bigae, però que encara no havia aconseguit la gloria circi. Aquest monument, conservat al Museu Diocesà de Tarragona, formava part al segle XVI de la col·lecció epigràfica de l’arquebisbe Antonio Agustín. El monument sepulcral de Fuscus, ja documentat per Mariangelo Accursio el 1525 i des de 1722 a Anglaterra, ens indica la seva pertinença a la factio veneta. En tot cas, es tracta dels únics documents que ens permeten intuir l’existència a la Tàrraco del segle II d’una societat immersa en un ambient controlat pels domini que gestionaven el món de les curses de cavalls i en el qual els equips d’aurigues, les factiones, tenien un paper principal.

EutychesEstela funerària d’ Eutyches.Segle II dCPedra calcària, 113 x 57 x 46 cmMuseu Diocesà de Tarragona, inv. PAT/158

D(is) M(anibus).Eutychetiaurig(ae) ann(orum) XXII,Fl(avius) Rufinus etSemp(ronia) Diofanis servo b(ene) m(erenti) f(ecerunt).Hoc rudis aurigae requiescunt ossa sepulchro,nec tamen ignari flectere lora manu.Iam qui quadriiugos auderem scandere currus,et tamen a biiugis non removerer equis.Invidere meis annis crudelia fata,fata quibus nequeas opposuisse manus.Nec mihi concessa est morituro gloria circi,donaret lacrimas ne pia turba mihi.Ussere ardentes intus mea viscera morbi,vincere quos medicae non potuere manus.Sparge, precor, flores supra mea busta, viator;favisti vivo forsitam ipse mihi.

A l’auriga Eutyches, de 22 anys. Flavius Rufinus i Sempronia Diofanis al seu servent que bé s’ho mereixia. Descansen en aquest sepulcre les despulles d’un auriga novell, força destre, tanmateix, en l’ús de les regnes. Jo, que conduia sense por carros de quatre cavalls no vaig tenir, amb tot, permís per conduir més que els de dos. Els fats, els cruels fats, als que no és possible oposar resistència, van tenir enveja de la meva joventut. I, al morir, no em va ser concedida la glòria del circ, per evitar que em plorés la fidel afecció. Abrasaren les meves entranyes malignes ardors que els metges no van poder vèncer. Et prego caminant, escampis flors sobre les meves cendres: potser tu em vas aplaudir mentre vivia.


FuscusAra funerària de Fuscus.Segle II dCPedra calcària Coneguda des del segle XVI, i al XVII es trobava en un lloc indeterminat entre el monestir de Santa Clara (actual balcó del Mediterrani) i l’emplaçament de l’amfiteatre (al sud de la Rambla Vella). Al segle XVIII (1722) l’Ajuntament de Tarragona la va regalar a l’almirall anglès Lord Stanhope i aquest la portà a la casa pairal de Chevening (Kent). Actualment la seva localització és desconeguda.

Hem consagrat un altar a Fusc, de l’equip blau,dels nostres recursos, afeccionats com n’erem i devots seus,per tal que tothom el reconegui com a record seu i penyora d’afecte.La fama la mantens sencera, per les teves carreres has merescut lloança,has competit amb molts, tot i sense diners, no has temut ningú,a pesar de patir enveges, sempre has callat, íntegre,has viscut honradament, però com a mortal has mort quan t’ha trobat el destí.Siguis qui siguis (que llegeixes), en buscaràs un altre com aquest. Atura’t, vianant,llegeix amb calma, si vols recordar, si vols conèixer qui era aquest home.Temi tothom Fortuna, digues només això:«Fusc té ja les lletres de la mort, té una tomba.La inscripció recull els ossos, ja està bé! Fortuna, ja pots marxar.Hem vessat llàgrimes per aquest innocent, i ara vessarem vins. Preguem que reposisplàcidament. Ningú comparable a tu!»Per sempre més es parlarà de les teves lluites (carreres)

(Traducció i dades: Gómez Pallarès, Joan: “Poesia sobre pedra: l’altar dedicat a Fusc de Tarragona (CIL II 4315, RIT 445), revisitat”, Faventia 20/2, 1998, pàg. 143-151.


ProsèrpinaFilla de Júpiter i Ceres i esposa de Plutó –déu de l’Inframón, on go-verna sobre els morts–, que la va raptar mentre recollia flors prop de l’Etna. Els grecs Perséfone i Hades. Captivat per la seva bellesa, Plu-tó va sortir de les profunditats amb un carro guiat per quatre cavalls negres i se la va endur al Tàrtar amb ell. La seva mare, Ceres, deessa de les collites, la va buscar per tot arreu desatenent les seves funcions i fent així perillar tota la vegetació. Quan la va trobar, Prosèrpina ja havia menjat sis grans d’una magrana que li havia ofert Plutó i ja no podia abandonar el regne dels inferns, del que era deessa, però no per pròpia voluntat. Davant la insistència de Ceres, Júpiter va concedir que Prosèrpina visités la seva mare durant sis mesos, en els quals la terra es torna fèrtil i frondosa, mentre que resta de l’any la passem tots dos a l’inframón. Prosèrpina és símbol del cicle de la natura.

Divinitats de l’índex

ManesEls “benèvols”. Entre els romans, denominació usual dels esperits dels avantpassats, considerats com a divinitats que podien influir en els assumptes dels vius. Els manes eren objecte de culte familiar i, a més, tenien celebracions públiques dues vegades l’any –les parenta-lia, que es celebraven del 18 al 21 de febrer i les feralia–durant les quals se’ls oferien sacrificis de llet, mel i vi.. Amb aquest nom els ro-mans designaven, també, la regió dels inferns habitada pels difunts. Les làpides romanes sovint incloïen les lletres D. M., que significava dis manibus (“dedicat als déus manes”).

MercuriMercuri, l’Hermes grec. Déu dels camins, dels viatgers, del comerç, dels lladres, però sobre tot, soc el missatger dels déus. Fill de Júpiter i de la nimfa Maia. Servicial, intel•ligent, alegre i agradable. Porta sabates alades –les que va prestar a Perseu per a poder arribar fins a la Gorgona Medusa– casc i un bastó amb dues serps.

VenusNascuda de l’escuma del mar, quan Cronos hi va llençar els genitals d’Urà. L’Afrodita grega. Deessa de l’amor, la bellesa i la fertilitat, i molt important a Roma, ja que d’ella descendeixen Enees i Juli Cèsar. Degut a la seva bellesa i per evitar discussions entre els altres déus, Júpiter la va casar amb Vulcà, el més lleig i deforme de tots els déus. Seductora, presumida, generosa, fugissera i deslleial, va mantenir relacions amb infinitat de déus i mortals. La rosa és un dels seus símbols.


CupidoL’Eros, grec, fill de Venus –deessa de l’amor– i Mart –déu de la gue-rra–, responsable dels amors passionals. Amb les seves fletxes podia capgirar la vida de les persones: amb una fletxa daurada amb plomes de colom feia sentir un amor instantani. Si la fletxa era de plom amb les plomes de mussol, feia patir la més profunda indiferència de la persona estimada.

MartDéu de la guerra i de la força bruta. El grec Ares. Els seus símbols són el casc, la cuirassa, l’escut la llança i el gall. És valent, ferotge, maldestre i malcarat. El mot dimarts, prové del dies Martis, dia de-dicat a Mart.

OrcOrcus, divinitat itàlica de la mort i el món subterrani. Els romans el van identificar amb l’Hades grec, el Plutó romà. També era un nom sovint utilitzat per a referir-se als inferns.

JúpiterDéu del cel, encarregat de les lleis i l’ordre social. El Zeus grec. El més poderós de tots els déus. Divinitat de l’Univers, el cel i els fenò-mens atmosfèrics. Fill de Rea i del tità Cronos, al que va haver de derrocar, repartint-se els dominis amb els seus germans, Neptú –déu dels mars- i Hades –déu de l’inframón-. És el pare de quasi tots els déus i de molts herois i mortals. Savi, just, sensual i colèric, els seus símbols són el ceptre –bastó que simbolitza l’autoritat–, el tro, el llamp i l’àliga.


JunoJuno, filla de Saturn i Ops i germana i esposa de Júpiter. Deessa de la feminitat i del matrimoni. Especialment protectora de les dones casades i les mares de família. Patrona dels parts. Reina del cel. Po-derosa, temerària, gelosa i venjativa. Els seus símbols són el ceptre, la diadema, la magrana (fidelitat), la vaca (fecunditat), la cigonya i el paó. Esposa de Júpiter, era molt gelosa. Per vigilar el que feia el seu marit feia servir el pastor Argos, que tenia cent ulls. Així podia vigi-lar dia i nit, ja que tancava uns quants ulls, però els altres li quedaven oberts. A Júpiter no li agradava gens ser vigilat, per la qual cosa va demanar a Mercuri que s’apropés a Argos tocant la flauta, fent que aquest anés tancant tots els ulls a poc a poc. Mercuri li va poder ta-llar el cap, tal com li havia manat Júpiter. Quan Juno ho va saber, va recollir els seus cent ulls i els va posar a les plomes del paó, l’animal que més li agradava.


Traj

à

Vibi

Adr

ià

Luci

Ver

Ant

oní P

ius

Mat

ídia

Sab

ina

Rup

ilia

Faus

tina

Mar

c A

urel

i

Mar

cian

a

Ani

o

Còm

mod

e

Mar

cia

Rup

ili

Pat

ruin

i

Ann

i

Ulp

ia

Traj

à

Faus

tina

Luci

l·la

Plo

tina

Eli

Afe

r

Eli

Pau

lina

Arb

re g

enea

lògi

cEM

PER

AD

OR

S A

NTO

NIN

S


Organització político-administrativa de l’època romana

Càrrecs del govern de l’imperiEmperador. Autoritat màxima durant l’imperi (a partir d’August, 27 aC).Cònsol. Magistrat romà que ostentà la màxima autoritat durant la república, situant-se per sota de l’emperador a partir de l’imperi. Els cònsols són dos, i es trien anualment. Pretor. Magistrat situat directament per sota del cònsol, amb atribucions fonamentalment jurídiques. Inicialment n’hi hagué només un, a Roma, però el seu nombre anà augmentant a mida que es van ampliar les províncies, i es va designar un a cadascuna, per fer funcions de governador.Procònsol. Magistrat que actua en nom del cònsol a la ciutat.Propretor. Magistrat que actua en nom del Pretor a la ciutat.

Càrrecs del govern de la Província

Legatus Augusti Propraetore provinciae Hispaniae citerioris. Governador provincial. Màxima autoritat civil, judicial i militar de la província.Legatus Augusti iuridicus pHc. Ajudant del governador. Procurator Augusti pHc. Ajudant del governador. Responsable de les finances.

Administració.Officium. princeps officii Responsable de l’aparell administratiu. Adiutor: ajudant. Subprocuratores; tabularii, commentarienses, arkarii. Normalment esclaus i lliberts imperialsTabularium pHc. Arxiu de la província, amb una còpia al Tabularium de Roma.Arca pHc. Tresor de la província. Concilium provinciae hispaniae citerioris. Assemblea de delegats de totes les ciutats de la província, que es reuneix anualment a Tàrraco, entre d’altres coses, per designar els següents càrrecs: Flamen Romae, Divorum et Augustorum PHC. Màxim sacerdot del culte provincial dedicat a l’Estat (dea Roma) i al seu govern. Responsable de les celebracions i de la direcció de l’assemblea provincial, amb residència a Tàrraco. Flaminica pHc. Càrrec femení, habitualment concedit a la dona de l’anterior, o en casos excepcionals, a dones destacades por la seva fortuna i personalitat.

Organització municipalCada ciutat té una llei pròpia que regula el funcionament de l’ordre social vigent. Cada cinc anys s’actualitza el cens de la població que queda classificada segons l’origen i possibilitats econòmiques:

Ordre social.Populus. Integrat per ciutadans de ple dret, residents o forasters de pas (incolae) nascuts lliures (ingenui). La base però és la plebs (plebs) de la qual forma part el gruix de la població lliure.

Classes servils. servi (esclaus) i liberti (lliberts o esclaus alliberats). Sense drets. Ordo decurionum. Assemblea de notables a imitació del Senat de Roma, formada per 100 decurions (com a màxim) que representen l’autoritat municipal. Es tracta d’un càrrec vitalici, triats entre els més rics de la ciutat. Han d’haver nascut lliures, i tenir una professió i conducta dignes, així com efectuar el pagament d’una quantitat en metàl•lic (summa honoraria). Es reuneixen a la Curia on es guarda


l’arxiu de les reunions i el llistat dels membres (album). IIviri (Duovirs). Els dos magistrats superiors de la ciutat, amb atribucions similars a les dels actuals batlles i també les dels jutges. Presideixen les sessions de l’ordo i dirigeixen la vida municipal. Cadascun té una sèrie de funcionaris públics com ajudants: un accensus (ajudant), dos lictores (guardes de corps), un haruspex (aruspice), dos viatores (missatger), un praeco (herald), un librarius (arxiver) y un tibicen (flautista).IIvir quinquennalis (Duovir quinquennal). Censor. Es tria cada cinc anys per a la renovació del cens de la població. Aediles (Edils). Responsables del correcte funcionament de la vida quotidiana a la ciutat: ordre públic, control de les obres públiques, xarxa viària etc. Cada edil té com ajudants a un scriba, un haruspex, un praeco, un tibicen i quatre servi publici (esclaus públics).

Quaestor (Questor). Dos gerents o encarregats de les finances municipals.Flamen. Sacerdot del culte imperial. A més dels 38 ajudants dels duovirs i edils, la ciutat compta amb uns apparitores (encarregats de l’administració), un dispensator (responsable del registre de comptes) i un tabularius (cap de l’arxiu i de la correspondència).Tribunals.La ciutat compta amb tres grups de deu jutges els noms dels quals queden inscrits en l’album iudicum.

Sacerdocis.A més del flaminat augustal cada ciutat compta amb un pontifex (cultes urbans), un augur i un haruspice (responsables dels auspicis) amb càrrec vitalici.

Sevirs Augustals.Sacerdots de culte imperial reservat als lliberts. Són sis, i es trien cada any.

Càrrecs de l’exèrcit.El cap suprem durant l’imperi és l’emperador

Oficials superiors: càrrecs políticsNo són soldats professionals, però s’ha de passar per l’exèrcit com a promoció de la carrera política.Consol. Després de l’emperador (durant l’imperi) ostenta el comandament suprem de les legions que configuren un exèrcit.Llegat militar. Comandament suprem de la legió, nomenat directament per l’emperador entre els membres de la noblesa.Tribú militar. Acostumen a ser joves nobles, sense experiència militar. Són sis a cada legió i cadascú comanda una cohort, composta per 10 centúries.

Oficials de carreraPrefecte. Era l’oficial superior del centurió, la majoria ascendits des del càrrec de centurió. En absència de comandaments superiors poden dirigir la legió.

Centurió. Càrrec fonamental de l’exèrcit. La majoria són soldats professionals que obtenien el càrrec després de molts anys de servei. La legió compta amb cinc primi ordinis, els més importants, i d’altres centurions, un per cada centúria.


Bibliografia sobre Adrià i Sabina

Adriano: architettura e progetto (2000): Electa. Milano.

BIRLEY, Anthony Richard (2005): Adriano: la biografía de un emperador que cambió el curso de la historia. Península. Barcelona.

BOATWRIGHT, Mary Taliaferro (2003): Hadrian and the cities of the Roman empire. Princeton University Press. Princeton, Oxford, 2003

CHASTAGNOL, André (ed.) (1994): Histoire auguste: les empereurs romains des IIe et IIIe siècles. Robert Lafont. Paris.CHEVALLIER, Raymond (1998): L'Empereur Hadrien. Rémy Poignault. Presses Universitaires de France. Paris.

GALIMBERTI, Alessandro (2007): Adriano e l'ideologia del principato. "L'Erma" di Bretschneider. Roma.

GONZÁLEZ, Julián; PAVÓN TORREJÓN, Pilar (eds.) (2009): Adriano emperador de Roma. "L'Erma" di Bretschneider. Roma.

Hadrian: empire and conflict. Thorsten Opper(ed.) (2008). British Museum Press. London.

HIDALGO DE LA VEGA, María José (2000) “Plotina, Sabina i las dos Faustinas : la función de las Augustas en la política imperial”. Studia historica. Historia antigua Nº 18, 2000, p. 191-224

HIDALGO DE LA VEGA, María José (2010): “Emperatrices paganas y cristianas: poder oculto e imagen pública”, en Dominguez Arranz, A. (ed.) Mujeres en la antigüedad clásica. Género, poder y conflicto. Sílex. Madrid.

LEVI, Mario Attilio (2000): Adriano: un ventennio di cambiamento. Tascabili Bompiani. Milano.


NOVEL·LES HISTÒRIQUES SOBRE L’IMPERI ROMÀ I TÀRRACO:Una selecció

I. Què hi ha de nou

Cristina TeruelEl Sicario de los Idus. Asesinato en TárracoBarcelona : Edhasa, 2009

En els darrers anys del segle I d.C., mentre s’està construint el circ, un dels edificis més emblemàtics de Tàrraco, apareix a les obres el cadàver d’un jove marbrista. Després de la investigació rutinària es té la sospita que no es tracta d’una mort accidental i s’hi troben algunes coincidències amb altres suposats accidents ... Mentre llegim fem un vigorós recorregut per Tàrraco, ciutat que l’autora recrea amb sensibilitat i de una forma molt vívida. Una novel•la que fusiona història i trama de novel•la negra.

Xulio Ricardo TrigoEl somni de TàrracoBarcelona : Edicions 62, 2009

La història té lloc a Tàrraco, la ciutat que Octavi August va convertir amb la seva presència (27- 25 a.C.) en la capital efectiva de l’Imperi Romà. Novel•la d’amor i d’intriga, pretén reconstruir aquella època llunyana ajudant-se de la impagable tasca dels historiadors, però també comptant amb la imaginació literària per omplir els buits on la Història no pot arribar per manca de dades.

El somni de Tàrraco passa també a altres indrets importants de la Catalunya romana, com ara Ausa (Vic) o Ilerda (Lleida).

M. Carme RocaBarcinoBarcelona : Columna, 2009

Barcino, segle II. La fama d’un home traspassa totes les fronteres de l’època: és Luci Minici Natal Quadroni Ver, fill d’una il•lustre família de la colònia, home de gran atractiu, militar i polític brillant, que guanya, l’any 129, la perillosa cursa de quadrigues als Jocs Olímpics. Una ombra, però, plana sobre l’heroi de Barcino. Ni l’èxit professional, ni l’amistat, ni l’amor que sent per Kyrene, ni l’estima que professa a la seva esposa Fausta, poden esborrar les petjades d’un esclau que va marcar la seva infantesa i que sembla amagar-se rere cada traïció i assassinat: Teseu.


Eduardo MendozaEl asombroso viaje de Pomponio FlatoBarcelona : Seix Barral, 2008

Pomponio Flato, un estudiós de les lleis de la naturalesa, el que Aristòtil denomina amb propietat un fisiòleg, en el transcurs de la recerca d’una aigua miraculosa arriba fins a Natzaret, on es veu immers, sense desitjar-ho en la resolució d’un crim. El sospitós no és altre que el fuster de Natzaret, Josep, un home molt més gran que la seva esposa, Maria, amb qui, a més, té un petit fill, Jesús, encara que el poble dubti de la seva paternitat. Al sospitós se’l condemna a mort en creu per l’assassinat del ric Epuló, però encara no ha estat executat perquè en ser l’únic fuster que hi ha al poble, ell mateix ha de fer-se la seva pròpia creu ... Una novel•la on es barreja la novel•la històrica i l’hagiografia amb un to esperpèntic i mordaç.

II. Novel•les històriques sobre Tàrraco

Aguilar Sastre, Francesc XavierQue els déus t’acompanyin Tarragona : Arola Editors, 2003

Tàrraco, segle II dC. L’emperador Adrià convoca una assemblea i la ciutat gaudeix el seu esplendor amb l’ambient festiu de l’arribada del César.As actes lúdics que s’organitzen al Circ hi destaca un jove: Eutyches, jove esclau i agosarat aprenent d’àuriga que ambiciona una vida amb amor i llibertat. Malgrat que Eutyches en grec vol dir «bona sort», un fat cruel que enveja la seva bellesa i joventut el farà passar a la fama per la posteritat.

Que els déus t’acompanyin és una novel•la que ofereix un esplèndid relat carregat de passió i intriga; escrit amb una subtil ironia que equipara la Tàrraco del segle II amb la Tarragona actual i, com de passada, integra i fa entenedores les restes arqueològiques -que ara són patrimoni mundial- a la vida quotidiana del segle XXI.

Brunet i Las, Àngel-Octavi Contra mendacium : El misteri dels còdex màgicsTarragona : Edicions El Mèdol, 2000

Novel•la negra ambientada en una època no menys negra. En els darrers anys de salut de l’emperador Flavi Honori, quan l’imperi era sagnat contínuament per poder fer front als pobles bàrbars, fou celebrat, a la Colònia Iulia Urbs Triumphalis Tarraco, un concili en presència del mateix comes Hispaniarum Asteri i del seu exèrcit imperial, mentre, mar endins, sense saber-ho gairebé ningú, un vaixell bàrbar romania ancorat enfront d’aquelles costes de la vetusta ciutat de l’apòstol.


Brunet i Las, Àngel-Octavi El son de la medusaBarcelona : Meteora, 2003

Nèstor Lefler, personatge inquietant que sembla disposat a fer fortuna sense gaire miraments ni escrúpols, coneix en un viatge en diligència de València a Tarragona l’erudit Ramiro Solé, ancià que guarda gelosament un bagul que, segons diu, conté un tresor de valor incalculable. Corre l’any 1850 i els camins que duen a Tarragona estan farcits de policies que encalcen, de moment sense èxit, un famós i perillosíssim criminal anomenat Lo Vermell. Quan Lefler arriba a Tarragona coneix l’arqueòleg Bonaventura Sanahuja, però els esdeveniments es precipiten: segrestos, batusses, sarcòfags egipcis, mosaics romans amb el rostre espaordidor de la Medusa... i, sobretot, un gran misteri: quin horrible crim s’amaga darrere l’edició apòcrifa del Quixot, impresa als obradors de Felip Robert a la Tarragona de l’any 1614? ...

Maseras, AlfonsIndaríbal Barcelona : Columna, 1994

Ildaribal- un adolescent de família patrícia- ha nascut i viu a Tàrraco en els anys cinquanta del segle I, dedicat a una vida amarada de plaers. Tanmateix, i malgrat ser oficialment romà, sent bullir a la sang les seves arrels indígenes, alhora que viu amb intensitat una estranya febre sensual per la dansarina Talahit. El compromís amb Èlia-la innocent germana-, la vinculació d’Ildaribal amb una conjura contra el pretor de Tàrraco i les seves interrogacions sobre el significat de la vida inicien una trama on perill i amor es fan aliats fins a la fi.

Parera i Gutiérrez, Francesc XavierImperatrix Romae i altres narracionsMont-roig del Camp : Llibreria Monpapers, 1998

L’autor va nèixer el disset de febrer de 1966 a Tarragona. Des de la seva infantesa, ha mostrat interès per escriure i llegir autors d’aventures i ha compaginat els seus estudis i treball amb la tasca d’escriptor. Llicenciat en Geografia i Història, ha col•laborat en revistes com L’Espineta de Tarragona, El Traginer i El Faro de Salou, i actualment les seves narracions són publicades a L’Estímul, Diari de La Canonja. Ha obtingut l’accèssit al VII Premi d’Assaig Mestre Gols. La seva trejectòria comprèn prop de cent relats breus amb temes diferents, des d’aventures medievals i orientals fins històries èpiques ...


III. Novel•les històriques sobre l’imperi romà

Aguiar, JoaoViriato : [Iberia contra Roma].Madrid : El País, 2005

Nascut a Lisboa el 1943 Joao Aguiar és un dels autors més llegits de Portugal. Va despuntar el 1984, després de l’enorme èxit de la seva primera novel•la, Viriato, Iberia contra Roma. Vint anys després ha tornat a recrear la mateixa època amb El riu sagrat. La seva obra ha estat traduïda a diverses llengües.

Bulwer-Lytton, E.G.Los últimos días de PompeyaMadrid : El País, 2005

Novel•la escrita el 1834. Es tracta d’una novel•la històrica escrita en el romanticisme que narra els darrers dies de la vida d’uns quants habitants de Pompeia, just abans de la destrucció de la ciutat provocada per l’erupció del Vesubi l’any 79.

Caldwell, TaylorLa Columna de hierro : el gran TribunoBarcelona : México : Grijalbo, 1971

La novel•la és el resultat de nou anys d’investigació i treball sobre la vida de Marcus Tullius Cicero a la Roma imperial. Taylor aconsegueix descriure’ns el món de l’antiga Roma amb molta exactitud i copsar l’impacte d’una figura tan excepcional i discutida com la de Ciceró. Però més enllà de la reconstrucció històrica, el llibre és una apassionant novel•la on s’encreuen les intrigues de palau, les passions i els críms, on surten els problemes que més preocupaven Ciceró: la religió, la política i la guerra.


Darne, AlainDiario de NerónMadrid : El País, 2005

Una molt acurada recreació de l’emperador Neró, la figura i l’època del qual han atret l’atenció de molts bon novel•listes.

Davis, Lindsey La plata de BritaniaLa Venus de cobreLa carrera del honorOda a un banqueroLas SaturnalesLos fiscalesA los leonesEn busca de infamiaTres manos en la fuente

L’escriptora Lindsey Davis és l’autora d’una sèrie de novel•les - ja en són 19 - protagonitzades per un peculiar investigador privat romà: Marco Didio Falco. Són una combinació d’aventures i alhora de recreació històrica. Hi sobressurt d’entre totes: La Plata de Britania. La trama comença a Roma, Falco passeja pel fòrum i se n’adona que uns malfactors persegueixen una jove. La família de la jove salvada contractarà Didio Falco perquè descobreixi qui hi ha darrera de l’aparició d’uns lingots de plata en el mercat negre. Seguint les pesquises relacionades amb un assassinat, arriba a Britania, lloc que li porta mals records. Hi coneix, no obstant, una de les dones més atractives de la seva vida. Es veu obligat a viure com un esclau en una mina de plata per tal de descobrir finalment la conxorxa de corrupció que s’extén fins la mateixa Roma.

Galvez, PedroNerón : diario de un emperadorBarcelona : Grijalbo Mondadori, 2000

Neró acabava de fer matar la seva mare Agripina. Fou aleshores quan decidí començar un dietari que li servís de guia. Hi veurem els antecedents de l’assassinat, les intrigues i interesos per a la consecució del càrrec i les més que tèrboles relacions amb el seu entorn. Hi apareixeran, no obstant, remordimients, mostres de les seves dots artístiques i la seva por, tant a viure com a morir. És un retrat de la brillantor, magneficència i cultures romanes, però també de la corrupció, l’excés i la depravació


Graves, RobertI, Claudius : from the autobiography of Tiberius Claudius, emperor of the romansLondon : Penguin Books, 1953

Graves, RobertJo, Claudi : de l’autobiografía de Tiberi Claudi emperador dels romansBarcelona : Edhasa, 1986

Graves, RobertYo, Claudio : a partir de la autobiografía de Tiberi Claudi, emperador de los romanosBarcelona : Edhasa, 2003

Graves, RobertClaudio el dios y su esposa Mesalina : el turbulento reinado de Tiberio Claudio, césar emperador de los romanosMadrid: Alianza, 1982

L’emperador Claudi, Tiberius Claudius Nero Germanicus, és el protagonista dels llibres Jo, Claudi i Claudi el déu escrits en primera persona. Fins i tot, al començament de l’obra, el mateix Claudi consulta l’oracle que li profetitza la descoberta dels seus llibres mil nou-cents anys després.

Aquestes dues obres de Robert Graves són conegudíssimes gràcies a l’adaptació televisiva que va fer-ne la BBC el 1976, en la qual Derek Jacobi interpretava el paper de Claudi.

Graves, RobertRey JesúsBarcelona: Edhasa, 1987

En aquest llibre Robert von Ranke Graves (Wimbledon, 1895 - Deià, Mallorca 1985), el gran poeta, erudit i novel•lista anglès ens proposa una biografia històrica de Jesús en la perspectiva que era efectivament el legítim rei d’Israel.

Grimal, PierreMemorias de AgripinaBarcelona: Edhasa, 1993

En aquesta obra el reputat historiador i llatinista francès Pierre Grimal (1912-1996) ens ofereix una descarnada visió de quina era la naturalesa del poder en el període comprès entre Tiberi i Neró, els dos emperadors més cruels de la història romana.


Haefs, GisbertLa primera muerte de Marco AurelioBarcelona: Edhasa, 2004

Som a l’any 165 d.C., el centurió Gai Pacuvi ha començat una investigació sobre la misteriosa mort del senador Manli. La jove actriu Corina l’ajudarà a aclarir el que fa tota la pinta de ser una conjura contra l’emperador Marc Aureli. Gisbert Haefs, autor reconegut en el panorama de la novel•la històrica, ha escrit una novel•la d’intriga, on destaquen com sempre l’acurada reproducció de l’època, dels ambients i dels personatges.

Harris, RobertPompeia : una ciutat sota amenaçaBarcelona: Edicions 62, 2004

L’enginyer Marc Atili Primo ha pres sota la seva responsabilitat el manteniment del gran aqüeducte Aqua Augusta, que subministra aigua potable a les nou ciutats de la badia de Nàpols. En algun punt de la conducció principal de la xarxa hi ha un problema, just a la falda del volcà Vesubi. Atili assegura a Plini, erudit i comandant de la flota imperial, que pot solucionar-ho, però aviat se n’adona que una gran catàstrofe és a punt d’ocórrer.

Massie, Allan Tiberio : las memorias del emperadorBarcelona: Edhasa, 1992

L’autor ens fa creure que un estrany personatge anomenat Conde di Caltagirone – tal vegada savi, estafador o visionari- ll ha lliurat un manuscrit en llatí que conté l’autobiografia de Tiberi. La novel•la seria, així, la traducció d’unes memòries de qui es considera a ell mateix, ni l’emperador famós per la seva crueltat, ni el més trist del homes en paraules de Plini, sinó el més il•lustre i malaurat governant de Roma. En el seu retir de Rodas es dedica a l’estudi de la filosofia i de les matemàtiques i a desxifrar el sentit de la seva vida: la d’un home orgullós, aclaparat més pel pes del deure que per les seves ànsies de poder.


McCullough, ColleenEl primer hombre de RomaLaCorona de hierbaFavoritos de la fortunaLas mujeres de CésarCésarEl caballo de CésarAntonio y Cleopatra

Colleen McCullough és en l’actualitat una escriptora australiana de novel•les romàntiques i històriques. Anteriorment, s’havia doctorat en neurologia i era investigadora de la Universitat de Yale. Sobre l’antiga Roma ha escrit la famosa sèrie en set parts Masters of Rome. El rigor històric d’aquestes novel•les romanes li va suposar rebre el títol de Doctora en Lletres per la Macquarie University el 1993. També és l’autora de la famosa obra El pájaro espino.

Las mujeres de César és el relat de l’ascens de Juli Cèsar fins al capdamunt de l’imperi. A més de dominar el forum Cèsar conquesta les dones més nobles de Roma. Per a ell l’amor és una arma més del seu arsenal polític per abastar el seu únic objectiu: ésser el més gran. Heroi o canalla ?

Roca-Ferrer, XavierLes raons de VenusBarcelona : la Magrana, 2007

La mestressa del bordell més visitat de Roma es jubila. Rica i aparentment en pau amb el passat, retorna a la terra dels seus pares, Cortona. Una notícia del tot inesperada destarotarà la vida reposada que tot just havia encetat. La novel•la explica la història d’amor entre Aritima i l’excònsol Numeri Apià Galba.

Salisachs, MercedesEl declive y la cuestaBarcelona : Ediciones B, 2004

Prenent com a punt de partida el personatge de Dimas, el bon lladre, l’autora tracta el tema del dolor i l’angoixa materns davant el patiment del fill. La novel•la narra les vides de Dimas i de la seva mare, Eva, encreaudes amb la del profeta Jesús. En certa manera és la història dels jueus i de l’imperi romà, però també una paràbola sobre la condició humana.


Salvadó, AlbertL’anell d’Àtila : història d’una princesaBarcelona : Columna, 1999

Els homes aixequen i esfondren imperis. Sever Antoni Brauli Teodosi, general, ambaixador i senador, ha de viure tota una vida per descobrir aquesta veritat innegable. Mentrestant, tot l’Imperi cau al seu voltant. Una època increïble, un home irrepetible, el gran Àtila, i una de les figures que marcaren la fi de l’Imperi Romà d’Occident: Gal•la Placídia.

Saylor, StevenRoma : la novela de la Antigua RomaBarcelona : Columna, 1999

Steven Saylor (Texas, 1956) és autor d’una sèrie de novel•les ambientades als darrers anys de la República romana, anomenada Roma Sub Rosa, traduïda a divuit idiomes i l’ha convertit en una referència internacional del gènere. En qualitat d’expert en vida quotidiana romana i en els polítics de l’època, ha participat en diversos documentals del Canal de Història.

Sienkiewicz, HenrykQuo vadis?Madrid : El País, 2005

Digues adéu, però no facis música; assasina, però no escriguis versos; fes servir el verí, però no ballis; incendia, pero no toquis la cítara. Petroni escriu a Neró aquests consells, encara que sabia que l’emperador preferiria veure’s allunyata del poder, abans que veure’s ridiculitzat pel seu art. Neró ha passat a la història com un dels més cruels mandataris que mai hi ha hagut, capaç de matar a la seva mare, a la seva dona i a Sèneca, de perseguir els cristians i de fer-los responsables de l’incendi de Roma.

Vandenberg, PhilippEl Pompeyano : crónica de los últimos días de PompeyaBarcelona : Península, 1998

En el segle I d.C., l’esclau pompeià Luci Cecili Afrodisi aconsegueix alliberar-se i ser un llibert. Alguns negocis li permeten pujar ràpidament en l’escala social , però es veurà embolicat en una trama d’assassinats. A més, el contingut d’un bagul li revela que la fi de Pompeia és molt aprop ...

Vidal, César


El fuego del cieloMadrid : Martínez Roca, 2006

A l’any 173 d. C. l’imperi romà té l’emperador Marc Aureli al capdavant. Ha d’enfrontar-se als majors desafiaments que la història podia plantejar a un emperador: assegurar les fronteres i mantenir l’ordre en una capital plena d’interessos contraposats.

Wallace, LewisBen-hur : una historia de los tiempos de CristoMadrid : El País, 2005

La caiguda d’una teula al cap del nou governador romà comporta un seguit d’infortunis al príncep jueu Ben-Hur. L’acusen injustament d’intent d’assassinat, el condemnen a fer de galiot de per vida, empresonen la seva família i Messala, amic seu d’infantesa i centurió d’una legió, és qui ha de detenir-lo. Malgrat les seves ànsies de venjança, la trobada amb Jesús de Natzaret li canvïa la vida.

Yourcenar, MargueriteMemòries d’AdriàBarcelona : Proa, 1996

Com una llarga epístola a Marc Aureli, Adrià dicta, quan sent la mort de prop, les seves memòries. Repassa, així, una profitosa vida dedicada a l’organització de l’Imperi i a realitzar, des de la convicció que és responsable de la bellesa del món, l’ideal platònic de ’emperador-filòsof. Marguerite Yourcenar recrea amb profunditat i precisió la vida de l’home més gran del seu segle, Adrià, polític i humanista, el que veu l’esdevenidor, el que viu cada moment com si fos únic i irrepetible, i alhora previst i lligat al seu destí, el que persegueix l’ombra de l’estimat enmig de les creixents tenebres i que sens mostra com un dels darrers esperits lliures de ledat antiga.

Guia per a ús del Club de Lectors

Dossier informatiu cicle Llegim Tàrraco 2012

Documents

Transcript of Dossier informatiu cicle Llegim Tàrraco 2012