HISTÒRIA I PATRIMONI

MEDIEVAL A MARTORELL

INFORMACIÓ AMPLIADA

SEGON D’ESO

IES POMPEU FABRA

MARTORELL

SITUACIÓ GEOGRÀFICA DE MARTORELL:

Al nord-est limita per un petit sector, per sobre de la colònia de Can Bros, amb el

terme d’Abrera; a llevant, el curs del Llobregat fa de divisòria amb el de Castellbisbal

(del Vallès Occidental) que, en un sector, arriba fins al costat mateix del nucli de

població. S'hi ha format un barri, el de la Costa Blanca, en el terme de Castellbisbal,

però estretament relacionat amb Martorell. Riu avall, passat el congost, el municipi

limita al sud-est amb Sant Andreu de la Barca i al S-SW amb Castellví de Rosanes, a

migdia de l’Anoia. A ponent i al NW Martorell confronta amb Sant Esteve Sesrovires.

Dividit per la confluència Anoia-Llobregat, dins el terme de Martorell es destrien

tres sectors. El primer sector és constituït per l’extrem nord del massís de Garraf-Ordal,

de la Serralada Litoral, que forma un terreny no gaire alt, però sí molt irregular, sense

alineacions definides. Al terme de Martorell hi ha els darrers contraforts, abans que dues

falles en angle recte obrin les valls de l’Anoia

i el Llobregat. Aquestes elevacions són la

serra de les Torretes (227 m), la serra de la

Correiola i la serra de l’Ataix. Per la vora del

Llobregat aflora el sòcol del massís constituït

per llicorelles paleozoiques que originen

relleus arrodonits i que, com que continuen a

l’altra banda del riu, formen el congost de

Martorell. Per la vora de l’Anoia, a sobre del

sòcol paleozoic hi ha una capa de pinyonenc

vermell que origina un paisatge agrest, amb

vessants verticals i abundant rocam nu i

arrodonit (aquesta capa cobreix els cims de

les serralades, ja que la calcària que forma els paisatges càrstics des de Pallejà fins a la

mar ací ha desaparegut, denudada per l’erosió). A la zona de contacte entre les

llicorelles i el pinyonenc hi ha un seguit de fonts de les quals es destaca la font del Gilet.

Els torrents, curts i d’un fort desnivell, corren, paral·lels, cap a l’Anoia. Són els

principals el torrent de Rosanes, el de les Set Fonts, el de Rocafort, el de Can Pesteller,

el de les Deveses, el de Riba Roja, el d’en Querol i el de Santa Margarida. El segon

sector és constituït per la vall baixa de l’Anoia. Aquest riu, que en la seva vall alta va

paral·lel al Llobregat, en arribar al massís de Garraf-Ordal aprofita una falla transversal

i, en un gir de 90 graus, es desvia cap a l’esquerra al llarg de la Depressió Prelitoral, fins

a ajuntar-se amb el Llobregat. L’Anoia corre contaminat, no sols per haver travessat

poblacions com Igualada o Sant Sadurní d’Anoia, sinó també per haver recollit deixalles

industrials tan pol·luents com les de la paperera o de les adoberies de pells. Les ribes de

l’Anoia són un terreny d’al·luvió molt pla i molt fèrtil, esglaonat. A la part més baixa hi

ha conreus d’horta i a la superior fruiterars. El darrer sector és el pla que s’estén al nord

de l’Anoia, petit fragment de la Depressió Prelitoral. Són terrenys d’un relleu molt suau,

quasi plans, d’origen terciari i quaternari, formats per antics al·luvions i que alternen la

terra vermella, aprofitada per l’agricultura de secà, amb capes de grava. A la vora del

Llobregat es destaquen les terrasses fluvials que assenyalen els diferents esglaons pels

quals ha anat baixant el nivell de base del riu. Són capes de terreny sorrenc i de graves

situades a 40, 10 i 2 m per sobre del nivell actual del riu. En conjunt, aquests terrenys,

molt tous i permeables, han estat tallats per una xarxa de torrents que en enfonsar-se el

Vista aèria de Martorell

nivell de base del Llobregat, s’hi han encaixat profundament. És el cas del torrent de

Llops, que, procedent de Sant Esteve Sesrovires, delimita per tramuntana el barri de Can

Carreres. D’altres són el de Can Cases i el de Can Noguera.

La vegetació del terme és la que correspon al límit meridional de la Mediterrània

boreal, la qual, segons Oriol de Bolòs, arriba fins a la part silícia (faixa de Gavà-

Martorell) del massís de Garraf-Ordal. Potencialment, sense intervenció de l’home, la

vegetació dominant seria l’alzinar, però la degradació del paisatge vegetal ha estat

important i ja no en resta sinó en indrets isolats. El pla i la vall de l’Anoia són paisatges

totalment humanitzats, on la vegetació natural ha desaparegut a causa de l’agricultura,

de la indústria o de l’urbanisme. L’únic sector on encara domina la vegetació silvestre

és la zona muntanyosa de migdia, on predominen actualment les pinedes, poc denses, de

pi blanc en combinació amb una brolla d’arbusts baixos, secs i de fullatge coriaci: bruc,

romaní, gatosa, estepes. A les torrenteres que baixen cap a l’Anoia, més humides perquè

són orientades cap al nord, hi ha restes, molt fragmentades, d’antigues rouredes i d’altra

vegetació caducifòlia: oms i lledoners. El bosc de ribera és representat només per alguns

pollancres i carolines, que, molt alterats per l’acció humana, resten entre els horts que hi

ha de l’Anoia a Can Bros.

Les entitats de població del terme són la vila de Martorell, cap municipal, la

colònia de Can Bros, la urbanització del Pou del Merli i els masos de Sant Genís. [Font:

GEC]

RESUM D’HISTÒRIA DE MARTORELL

(HISTORIA DE MARTORELL. PAG.MUNICIPAL)

PRIMERS POBLADORS I ÈPOCA ROMANA: Les primeres senyals de poblament

humà als territoris de l’actual Martorell daten de finals del període Neolític, i es fan

paleses amb restes localitzades d’una tomba col·lectiva ubicada entre els barris del

Pla i del Camí Fondo. Es tracta d’un conjunt de restes humanes i tres vasets de

ceràmica fets a mà.

Pel què fa a l’època romana, l’element més emblemàtic que ha arribat als nostres

dies és el Pont del Diable, s. I a. C., ubicat en l’estratègica cruïlla entre la vall del

Llobregat i la depressió prelitoral que era identificada com l'estació Ad Fines, situada

entre Antistiana (Vilafranca del Penedès) i Arragone (Sabadell). D'època romana són

també les termes que hi ha molt a prop de l'estació dels FFCC de la Generalitat

Martorell-Enllaç, una vil·la romana situada cronològicament des del començament

del segle II aC fins al final del segle II o començament del III dC, abandonada sense

solució de continuïtat. Sembla que també són d'origen romà les dues torres de la serra

de les Torretes. Ja d'època visigòtica és l'església que hi ha sota l'antiga parròquia de

Santa Margarida.

ÈPOCA MEDIEVAL:

El Martorell alt-medieval és una agrupació de cases al llarg de l’eix del camí

provinent del Pont del Diable, i a l’entorn d’una plaça i de l’església. El lloc és

documentat per primera vegada el 1033 fent referència al seu mercat,

Poc després, el 1042, Guillem Bonfill i la seva esposa Sicarda, senyors de

Castellvell, funden el priorat de Sant Genís de Rocafort. La seva jurisdicció feudal

comprenia els llocs, castells i parròquies d'Abrera, Castellbisbal, Castellví de Rosanes,

Sant Andreu de la Barca i Sant Esteve Sesrovires. La capital històrica n’era el castell de

Sant Jaume (com s'anomena modernament el Castellví de Rosanes), tot i que més

endavant, potser ja durant la segona meitat del segle XIII, Martorell li prengué la

capitalitat. D’aquesta baronia en van ser senyors les famílies dels Castellvell (fins el

1228), Montcada (1228-1309) i Foix (1309-96). Durant el domini dels Castellvell, la

zona del Congost és l’escenari de la victòria de Ramon Berenguer III sobre els sarraïns

(1115), i les primeres referències de l’existència d’un hospital (1216) promogut per

Guilleuma de Castellvell. També es començà a conèixer l’existència de la Fira de Sant

Bartomeu (1282), coincidint amb el període de jurisdicció feudal dels Montcada. I més

endavant, els Foix van concedir el privilegi fundacional del municipi de Martorell. A la

fí del mandat dels Foix, l’any 1396, el rei Martí l'Humà incorporà la baronia a la corona,

i Martorell obtingué el privilegi de ser declarat carrer de Barcelona.

El poble va patir, a inicis del segle XV, les conseqüències de les lluites

successòries entre els Foix i el rei Martí. És en aquest període que la reina Maria,

esposa d’Alfons el Magnànim, va concedir el privilegi de la celebració d’una fira

que començava el dia de Sant Marc i que es perllongava els quatre dies següents

(l’any 1422), fira que ha tingut continuïtat fins els nostres dies en forma de la Fira

de Primavera. Malgrat els moments convulsos, Martorell ja demostrava aleshores una

gran vitalitat, que es fa palesa amb la construcció d’un pont sobre el riu Anoia l’any

1437. Poc després, el 1440, va aparèixer la primera representació de l'escut de

Martorell, quarterat amb un castell, un martell i tres línies horitzontals onejant.

L’EDAT MODERNA: No és fins l’Edat Moderna, i més concretament l’any 1592,

que l’escut tradicional de la vila es va convertir en oficial, amb l’afegitó del senyal

d'una mà, documentat per primer cop l’any 1575. El mateix any que es va oficialitzar

l’escut de Martorell, es va erigir una nova església, després de 13 anys de treballs. No es

van construir muralles per envoltar el primitiu nucli urbà, tot i que el conestable Pere de

Portugal, proclamat Rei dels catalans, havia ordenat de fortificar la població. Però el seu

conflicte amb Joan II i la victòria d’aquest últim ho van impedir, venent la baronia a

Lluís de Requesens, a desgrat dels habitants de la zona. La Baronia va passar de mans

dels Requesens als Zúñiga (1549), als Fajardo, marquesos de Los Vélez (1618-1727), i

als Álvarez de Toledo y Osorio (1727-1821).

En la guerra dels Segadors, la vila va ser fortificada, ja que va esdevenir el quarter

general de Catalunya i peça clau per a la defensa de Barcelona. Va ser assetjada i

destruïda per l'exèrcit del marquès de Los Vélez, senyor de la vila (1641). El 1652, la

pesta va succeir la guerra. Un altre fet important d’aquell segle XVII va ser la

delimitació del terme municipal de Martorell (1669). La Guerra de Successió tampoc va

passar de llarg, i el martorellenc Salvador Ferrer, comandant un reduït grup de civils, es

va fer fort al Castellví de Rosanes, protagonitzant una heroica resistència contra les

tropes del duc de Populi, cap de les forces d'ocupació de Catalunya. La torre de

l’homenatge del castell va ser volada, el fort va caure i l’exèrcit invasor hi va instal·lar

un centre d’intendència. Primer, els soldats s’allotjaven en cases particulars, però el

1732, l’ajuntament va acordar de construïr una caserna de cavalleria prop del Pont del

Diable per acollir-hi la tropa en un mateix espai.

SEGLE XIX: GUERRES CIVILS: Durant la guerra del Francès, l'ajuntament s'erigí

en Junta de Defensa del Corregiment de Barcelona. Martorell va ser centre de diverses

accions de les forces patriotes i va ser també repetidament saquejada i vexada per les

tropes franceses, que el 1814 capitulaven, amb tota una divisió, al congost de Martorell.

Amb motiu d'aquesta guerra la vila va obtenir l'any 1816 el títol honorífic de molt noble

i molt lleial. Durant el Trienni Liberal (1820-1823) Martorell va tenir una guarnició per

controlar els moviments de les bandes absolutistes. El 1821, les forces

constitucionalistes saquejaren el convent dels caputxins i el convertiren en quarter de la

milícia nacional. Un any més tard, Antoni Bray, comandant de Martorell, es va

encarregar, per ordre del govern, de traslladar la imatge de la Mare de Déu de

Montserrat a Barcelona, per temor que pogués caure en mans dels facciosos. A la

posterior guerra dels Malcontents (1827), el capitost Agustí Saperas, àlies Caragol, va

prendre la vila i hi va exigir contribucions. Les lluites entre carlins i lliberals van ser

nombroses, com el conflicte del 1838 a Can Serra del Pla, o la manera com els veïns

van foragitar una partida de tropes centralistes el 1844. Els anys d’agitació continuaren

quan el capità Pavía destituí l'ajuntament (1848) i n'anomenà un de la seva confiança.

Els temps convulsos es van plasmar en greus conflictes laborals a la colònia fabril

de Can Bros (1856), o en l’assassinat de Vicenç Martí, el Noi de les Barraquetes, prop

de la Font d’en Clusa (1866). El desencís de la Revolució de 1868 produí l'aixecament

federalista i el 1869 Martorell fou escenari de combats entre forces republicanes i tropes

del govern; el 1872, al crit de Fora les quintes!, Joan Martí, el Xic de les Barraquetes,

s'alçà en armes a la plaça Major de Martorell, proclamant la República Federal. I el

1875, els carlins, comandats per Tristany, assetjaren i ocuparen Martorell.

Paral·lelament, la revolució industrial s’anava implantant a la població, fet que

començava a provocar un important canvi d’activitat econòmica, combinat amb la crisi

de la vinya de finals de segle. Del 1817 són els primers documents sobre l’existència

d’una fàbrica de filat de cotó. I de bracet a la indústria, va arribar el transport de les

mercaderies: el 1856 s’inaugurava el ferrocarril amb el recorregut Martorell-Barcelona,

i cap a mitjans de la dècada següent es faria l’ampliació cap a Tarragona. L’estació es

va ubicar a Can Carreres, que va començar a consolidar un petit nucli de població a

l’altra banda de l’Anoia. Però la connexió per carretera també millorava, amb la

desviació de la carretera de Madrid pel carrer del Mur. El darrer quart de segle XIX

comporta, entre d’altres fets, la creació del museu de l’Enrajolada (1876) a càrrec de

Francesc Santacana. Cinc anys més tard, es construïa la primera claveguera al carrer

Nou i cap al 1887, Martorell patia –com va succeir al Penedès- l’efecte de la plaga de la

fil·loxera. El 1893 es va inaugurar una nova línia de ferrocarril, la central que feia

possible la comunicació entre Martorell amb Igualada.

EL SEGLE XX: Dels primers anys del segle en destaca l’electrificació de la

població (1905), la creació del Centre Republicà El Progrés (1908), el naixement del

primer servei d’aigües i la fundació del Foment Parroquial de Cultura el 1915, la creació

del Sindicat Vitivinícola Comarcal, a càrrec de Francesc Santacana (1917) i la fundació

de l’Ateneu de Martorell el 1928. Els primers anys del segle recullen també un parell de

visites reials: El 1908 hi van ser el rei Alfons XIII i la reina Victòria Eugènia; el rei va

repetir visita el 1925. També en destaca la mort del Xic de les Barraquetes (1909),

l'enterrament del qual es convertí en un acte multitudinari d'afirmació republicana.

Recollint-ne el pensament, el 14 d'abril de 1931, Francesc Riera, guanyador en les

eleccions municipals, va proclamar la República a Martorell i tres anys i mig més tard

Esquerra Republicana ocupava l'ajuntament i proclamava des del balcó la República

Federal. Amb l’arribada de la Guerra Civil va succeir l’assassinat de dos sacerdots i

diversos veïns, i l’incendi i la destrucció de l'església parroquial. Amb ella, es cremaven

també el retaule major i el del Roser, que havien elaborat els escultors Agustí Pujol -

pare i fill- entre els anys 1614 i 1620. Aquest fosc període de la història culminava el

gener de 1939 amb el bombardeig de Martorell a càrrec de l'aviació franquista, fet que

va causar diverses víctimes el mateix dia que es tropes franquistes ocuparen el Pou del

Merli. Les tropes republicanes, de retirada, van dinamitar els ponts sense respectar la

singularitat monumental del pont del Diable. L'endemà, la Quinta División Navarra

ocupava el poble, mentre que la vella torre del Telègraf, que domina el pas de la

carretera nacional, es va convertir en punt de resistència de les forces republicanes,

vençudes després de moltes hores de combat.

La nova església parroquial de Santa Maria es va construir entre el 1941 i el 1944,

un any abans que s’inaugurés el Museu Municipal Vicenç Ros. Arribats a meitats del

segle, Martorell començava a preparar-se per al seu major canvi de fesomia del traçat

urbà. A més de la Vila i Can Carreres, el nucli iniciava la seva expansió cap al Pla amb

la creació, el 1956, d’un grup d’habitatges de l’Obra Sindical del Hogar, composat per

200 vivendes. També la Vila es transformava, amb l’enderroc de les façanes d’un costat

del carrer del Mur, per poder eixamplar la N-II. A més del Pla, que es va començar a

urbanitzar el 1961, naixia el barri de Buenos Aires amb l’edificació de 680 habitatges

(1962), i de 616 vivendes més, 10 anys més tard. Però la més gran transformació es va

concretar als setanta, quan s’acabà la urbanització del Pla i començà la del Camí Fondo.

L’activitat agrícola va decréixer i, per contra, Martorell s’industrialitzà, amb el

naixement dels polígons de La Torre, Glude, Solvay, Can Bros i SEAT. La construcció

de l’autopista i la doble via del tren consolidaven el terme municipal com un lloc de pas

de diversos eixos. Ja amb l’arribada de la democràcia, el 1979 es van celebrar les

primeres eleccions municipals democràtiques.

PREHISTÒRIA

Les restes més antigues de poblament trobades a Martorell corresponen al

Neolític i a l’Edat del Bronze. Les zones on van ser localitzades aquestes troballes

foren el turó de la Baldanya, al Pla i al torrent del Pelegrí.

Les restes més destacades corresponen una tomba col·lectiva situada just entre

els barris del Pla i del Camí Fondo, a l’espai de l’antiga bòbila Bonastre.

La zona que actualment ocupen les edificacions entre la rambla de les Bòbiles i

l’avinguda del Camí Fondo va estar explotada durant força anys per extraure-hi argiles

que s’utilitzaven a les bòbiles situades en aquest mateix indret.

Com a conseqüència de les activitats extractives d’argila, el 1962 es va descobrir

en aquest terrenys un conjunt funerari subterrani format per un pou vertical d’accés,

segellat amb còdols i una llosa, i una cambra en forma de cúpula, tot excavat al sol

natural.

El conjunt no va ser mai estudiat de manera sistemàtica, ja que l’activitat de les

màquines va malmetre considerablement el conjunt. De totes maneres, va ser possible

recuperar diverses peces de ceràmica, algunes petites peces de sílex i diverses restes

antropològiques que podrien correspondre a un total de fins a deu individus.

La tipologia de les peces ceràmiques va permetre als arqueòlegs datar aquesta

tomba com a pertanyent a les darreres fases del món neolític. Tant les restes

antropològiques com les ceràmiques es conserven al Museu Municipal Vicenç Ros.

ÈPOCA IBÈRICA I ROMANITZACIÓ

L’etapa històrica compresa entre el Neolític i el procés de romanització ens és

força desconeguda en el cas de Martorell. La cultura ibèrica fou el resultat de la mescla

cultural de grups procedents del nord d’Europa, dels qui ja habitaven aquí, i de

l’arribada per mar de fenicis i grecs.

Les úniques restes localitzades a Martorell corresponents a aquest període van

aparèixer al jaciment arqueològic de l’estació de Martorell-Enllaç.

L’arribada del romans, el 218 aC, va anar canviant gradualment la vida de la zona

del Baix Llobregat, i s’entrà en un lent procés de romanització que féu que els habitants

poc a poc canviessin els seus costums i tradicions pels que aportaven els romans durant

la colonització.

La presència dels romans a Martorell data del segle II aC, quan fundaren una gran

vil•la, situada a l’estació de Martorell-Enllaç. L’assentament romà fou afavorit pel pas

del riu Llobregat a través del Congost, un punt estratègic dins les comunicacions

romanes; podem parlar doncs d’una romanització intensa del territori.

Contràriament a d’altres zones properes, no es coneix cap assentament ibèric en

els turons que envolten Martorell.

ÈPOCA ROMANA

Les restes romanes més antigues que coneixem a Martorell pertanyen a la vil·la

romana de Martorell-Enllaç, dita així perquè les restes van ser trobades en els terrenys

d’aquesta estació de ferrocarril.

Aquesta vil·la cal emmarcar-la en època republicana (segle II - I aC), i va ser

abandonada en època imperial, de manera que fou un assentament sense una continuïtat

posterior. Les condicions en què es va haver de fer l’excavació arqueològica i el mal

estat de conservació del conjunt van dificultar molt la interpretació de les restes; tot i

això podem saber que era una vil·la de grans dimensions i allunyada del camí principal

que conduïa a Tarragona. A la vil·la hi havia una zona residencial i una altra zona

rústica, és a dir, dedicada a l’explotació agrícola (majoritàriament oli i vi), també hi

havia unes termes que eren proveïdes amb l’aigua de la deu que avui alimenta la font

del Mamut, molt propera, la qual era canalitzada amb tubs de plom.

Posteriorment va existir a Martorell, en temps de l’emperador August (segle I aC),

un pont de pedra que creuava el riu Llobregat, l’anomenat posteriorment Pont del

Diable, i una mansio ad Fines.

El Congost de Martorell era un lloc ideal per construir-hi un pont i fer-hi passar la

Via Augusta; tant la que unia els Pirineus amb Tarragona (l’antiga via Heràclia d’època

republicana), com la que va crear August per unir la nova ciutat de Barcino (Barcelona)

amb la branca de la via provinent del Vallès.

A l’entorn de l’església paleocristiana de Sta. Margarida va ser trobat un mil·liari

del 350 dC aproximadament, que sens dubte estaria emplaçat en algun punt de la Via

Augusta proper a Martorell.

El pont romà que creuava el Llobregat tenia un perfil quasi pla, amb tres arcs, i un

arc honorífic a l’entrada que marcaria el límit entre dues demarcacions territorials.

Una mansio o statio era un establiment dins la xarxa viària romana; en el nostre

cas, la mansio ad Fines es trobava emplaçada en el traçat de la Via Augusta, que unia

Roma amb Gades (Cadis). Aquests establiment es construïen amb finalitats

estratègiques, per tal d’exercir un ferri control del territori, i disposaven d’hostatgeria,

de cavalls, tenien activitat comercial,...

El nom ad Fines significa “proper al límit”, és a dir, que aquest lloc (concretament

l’arc del pont romà) estava separant dues ciutats o territoris; molt probablement els de

Bàrcino i Tàrraco.

La mansio ad Fines surt esmentada en fonts itineràries antigues, en els Vasos

Apol·linars, en l’Itinerari Antoní, entre d’altres.

No podem precisar amb exactitud on estava situat aquest nucli, però diversos

autors creuen que estava al lloc on posteriorment es va construir l’església

paleocristiana de Santa Margarida i d’altres on hi ha el Pont del Diable. Les darreres

excavacions arqueològiques realitzades al Pont de Diable descarten la segona hipòtesi,

doncs no s’hi van trobar restes d’aquest enclau.

La mansio evolucionà i segurament des del segle XI es va transformar o bé va

sorgir a les seves immediacions el forum Martorellium documentat ja al 1032 o 1033; i

en aquest interval de temps el jaciment de Santa Margarida és l’únic indret de Martorell

que prova una continuïtat en el poblament.

Altres restes atribuïbles a aquesta època serien: ceràmica romana trobada a la

serra de les Torretes i la base de les torres de Griminella i del Clos.

ANTIGUITAT TARDANA

La cristianització del territori del Baix Llobregat es degué produir durant el Baix

Imperi romà. L’únic vestigi que ens ha arribat d’aquesta època fins als nostres dies a

Martorell és la basílica de Sta. Margarida, que fou construïda al segle VI.

Les restes de la primera església identificada a Santa Margarida descriuen un edifici

amb una aula rectangular, amb l’entrada al costat de migdia, i amb una capçalera

tripartida formada per dues cambres laterals rectangulars i una de central amb planta de

ferradura.

En el conjunt han estat identificades, dins el que hem de considerar l’època

paleocristiana, un total de tres fases, la primera de les quals presenta un contracor.

En un segon moment el conjunt és ampliat amb la construcció d’un vestíbul, amb

funcions funeràries, que es construeix al costat de migdia de l’església. L’estudi permet

identificar la realització de nombroses transformacions en la disposició interna de

l’edifici.

Simultàniament amb la construcció de l’església o immediatament després, l’espai a

l’entorn de l’església, i inclòs a l’interior de la cambra nord de la capçalera, es forma

una densa necròpolis.

Tot i que les tombes presenten una tipologia diversa, majoritàriament corresponen a

enterraments amb coberta de tegula a doble vessant. Per la seves característiques

constructives i disposició en l’espai, cal pensar en una diferenciació social, a més de la

cronològica, en la distribució dels enterraments

EDAT MITJANA

ALTA EDAT MITJANA: Durant l’alta edat mitjana Martorell formava part de

la que posteriorment seria la baronia de Castellvell de Rosanes. Aquesta baronia tenia

els seus orígens al segle X i comprenia els actuals termes municipals de Castellví de

Rosanes, Martorell, Sant Andreu de la Barca, Sant Esteve Sesrovires, Abrera i

Castellbisbal.

Els Castellvell foren els senyors de la baronia fins al 1228, any en que va passar a

la família dels Montcada. El nucli de la baronia era el Castellvell de Rosanes, que

actualment anomenem Castell de Sant Jaume (Castellví de Rosanes), i altres punts

principals eren el Castell de Rosanes i la vila de Martorell.

El nom de Martorell té un origen altmedieval; apareix citat per primer cop en un

document de l’any 1032, en el qual es fa referència a una primitiva església situada

“prope forum Martorelium” (al costat del mercat de Martoreell) i a un mercat. Es tracta

d’un document judicial, on es parla d’un plet entre Guitart, abat del Monestir de Sant

Cugat del Vallès, i Mir Geribert, príncep d’Olèrdola. L’origen medieval de la vila cal

cercar-lo, doncs, a l’entorn d’un mercat sorgit a l’encreuament de camins entre el

Llobregat i l’Anoia, al voltant del Pont del Diable (anomenat a partir del segle XIII pont

de Sant Bartomeu).

Com ja hem esmentat abans, la baronia va estar a mans de la família dels

Castellvell des del segle X fins al segle XIII; i sabem per la documentació que a mitjans

del segle XI ja exercien el seu domini a Martorell, com ho mostra la fundació del

monestir de Sant Genís de Rocafort el1042.

L’alta edat mitjana fou una època d’intensos enfrontaments entre els comtes

catalans i els sarraïns pel domini del territori. Martorell no va ser cap excepció, doncs es

trobava emplaçat en una posició estratègica, i al segle XII el comte Ramon Berenguer

III va derrotar els almoràvits al seu pas pel Congost.

L’estructura urbana de la vila en aquests primers segles de l’edat mitjana va estar

condicionada per aquesta posició estratègica: Martorell fou construïda de manera

esglaonada sobre la falda de la serra de les Torretes, al peu del camí del Mercadal, entre

l’Anoia i el torrent Pregon, a l’entrada del Congost. El nucli inicial s’estenia entre

l’aiguavés del torrent de Rosanes a l’Anoia, prop del gual del camí, i l’actual carrer de

Sant Antoni, aproximadament. Posteriorment es perllongà fins a l’actual Plaça de les

Hores.

La vila estava encerclada per muralles; el testimoni més antic que es coneix va ser

trobat al carrer Revall núm. 65 l’any 1969. Es tracta d’un tram de muralla del segle XI.

Les muralles tenien portals per accedir a l’interior de la vila, els més antics dels

coneguts són el Portal de les Hores, que estava adossat a una torre, i el Portal del

Mercadal o d’Anoia.

El Portal de les Hores fou destruït el 1925 per decisió de l’Ajuntament, ja que

era massa estret per deixar pas al trànsit dels cotxes. Actualment quasi no hi ha restes

visibles de la muralla que encerclava Martorell a l’època altomedieval.

Alguns vestigis que ens queden d’aquesta època són: el castell de Rosanes(segle

XI); el castell de Rocafort (segle XII); obra altmedieval del Pont del Diable (entre finals

del segle XI i principis del XII es van recollir almoines per les obres al Pont del Diable,

que s’havia ensorrat al segle XI com a conseqüència d’una riuada); el monestir de Sant

Genís de Rocafort (segle XI); l’església romànica de Santa Margarida (damunt la

basílica paleocristiana s’hi va construir una església romànica, al segle XII, que depenia

del monestir de Sant Genís).

En canvi n’han desaparegut d’altres com l’obra romànica de l’església de Sta.

Maria i cementiri medieval de la plaça de l’Església (segle XI-XII. Ambdós foren

destruïts al segle XVI quan es va aixecar la nova església parroquial renaixentista. Unes

excavacions arqueològiques realitzades a la zona l’any 1986 van posar al descobert dues

tombes i ceràmica d’època medieval.

BAIXA EDAT MITJANA: Martorell formava part de la Baronia de Castellvell

de Rosanes, a mans de la família dels Castellvell des del segle X. La última senyora de

la família fou Guilleuma de Castellvell, que al 1208 va concedir franqueses a tots

aquells que anessin a viure entre el riu Anoia i el Pont de Sant Bartomeu (Pont del

Diable).

La concessió d’aquestes franqueses va acabar de perfilar l’estructura urbana de

Martorell: durant el segle XIII la vila va créixer més enllà del Portal de les Hores, fins al

torrent de Badals o de la Mina, a la Cambreta. Al 1228 la Baronia passa a mans de la

família dels Montcada; el primer Montcada fou el fill de Guilleuma de Castellvell,

Guillem de Montcada i Castellvell i vescomte de Bearn.

Al 1309 la Baronia canvià altre cop de mans, els nous senyors són la família Foix,

que en tenen el domini fins al 1396. Mateu de Foix, l’últim senyor de la Baronia de

Castellvell havia contret matrimoni amb Joana d’Aragó, filla del rei Joan I. A la mort de

Joan I, l’any 1396, Mateu de Foix va pretendre ocupar la corona; aleshores Martorell i

el Castellvell de Rosanes foren ocupats per les forces de la ciutat de Barcelona i la

Baronia passà als dominis reials de Martí L’Humà.

La Baronia va estar en mans de la Corona durant molt de temps, fins a finals del

segle XV; en aquest període es va concedir a la vila el privilegi de celebrar una segona

fira a l’abril (1422).

Entre 1461 i 1466 es va produir a Catalunya una guerra civil que va enfrontar el

rei Joan II i la Generalitat de Catalunya. L’any 1474 el rei Joan II va decidir vendre la

Baronia a la família Requesens, concretament a un dels seus membres: el Governador

General de Catalunya i fidel partidari del rei, Lluís de Requesens i Soler. La venda va

indignar la població de Martorell, ja que no respectava els drets adquirits temps enrera

pels martorellencs. Així es va iniciar un plet llarguíssim que enfrontà la vila amb els

Requesens.

En els segles XIV i XV Martorell s’engrandeix altre cop; per exemple s’edifica el

Carrer Nou (actual Pere Puig) en l’emplaçament on ja hi havia l’hospital de Sant Joan.

La vila va quedar perfilada de la següent manera: hi havia un sol carrer dividit en

quatre trams; el carrer Anoia (actual carrer Santacana des del riu fins al carreró de Sant

Antoni), la plaça del Pou (actual plaça de la Vila, des del carreró de Sant Antoni fins la

plaça de les Hores), el carrer de la Font (actual carrer Josep Anselm Clavé, des de la

plaça de les Hores fins a la Cambreta), i el carrer Nou (actual carrer de Pere Puig, des de

la plaça de les Germanes Maestre fins davant de la plaça de la Creu).

Tota la vila estava encerclada per muralles des de l’alta edat mitjana, i hi havia

diversos portals per accedir al seu interior. La muralla seguia el traçat de l’actual carrer

del Mur, baixava per la Cambreta fins arribar al Portal de la Font.

Després, probablement al segle XV, s’allargà per darrera del carrer Nou fins

tancar al Portal de Subirats, davant de l’actual plaça de la Creu. Aquesta muralla era

coneguda popularment com a Mur, i aquest topònim ha quedat fixat en el nom de

l’actual carrer. A l’interior de la muralla quedaven dos fossars, el Vall i el Revall, que

devien estar situats en el que avui són els carrers Llosellas (abans carrer del Vall) i

Revall.

A l’entrada i a la sortida del carrer hi havia les portes principals de la muralla,

anomenades: Portal de l’Anoia (segle XIV), a la part occidental, i Portal de Subirats o

de la Creu (segle XV), a la part oriental. El nom de Subirats és probablement una

derivació de sobirà, que significa superior. Existien a més altres portes, com el Portal de

les Hores (segles XI-XII), que donava pas al fossar del Revall, el Portalet de les Hores,

el Portal de la Font (segles XIII-XIV) i el Portalet de Mercadal (segle XII).

La comunicació del Vall i el Revall amb les muralles es feia amb una passos estrets que

coincideixen amb l’emplaçament dels actuals carrerons de la Independència, Aigua,

Sant Antoni, Llibertat, Flors, Cambreta i Bailon.

Alguns vestigis que ens queden d’aquesta època són: l’obra gòtica del Pont del

Diable (1289, a càrrec de Bernat Sellès. El Pont del Diable era anomenat en aquesta

època Pont de Sant Bartomeu, per la proximitat de l’ermita de Sant Bartomeu), la

capella de l’hospital de Sant Joan (segles XIII-XIV) i la Casa Gausa (segle XV, que tot i

àmpliament reformada, és avui dia la casa més antiga de Martorell).

En canvi, n’han desaparegut d’altres com: l’ermita de Sant Bartomeu (segle XIII.

Ara només queden els fonaments de la planta de l’església, que fou destruïda en

instal•lar-hi l’escorxador municipal al 1870), l’edifici de l’hospital de Sant Joan o la

capella del Pontarró ( del segle XIV, que estava situada davant de l’emplaçament del

col.legi Montserrat, al bari de Can Carreres.

EL BARRI DE LA VILA

El nucli alt medieval

L’estructura urbana de Martorell en els primers segles de l’edat mitjana va estar

condicionada per la seva posició estratègica: Martorell fou construït de manera

esglaonada sobre la falda de la serra de les Torretes, al peu del camí del Mercadal, entre

l’Anoia i el torrent Pregon, a l’entrada del Congost.

El nucli inicial s’estenia des del torrent de Rosanes, a l’Anoia, prop del gual del

camí, i l’actual carrer de Sant Antoni, per allargar-se posteriorment fins al Portal de les

Hores.

L’espai que avui forma la plaça de la Vila fou

molt possiblement l’àrea on s’intensificà l’activitat

mercantil. Aquest fet explicaria la característica

forma de la plaça: pròpiament un eixamplament del

camí. En un segon moment, segurament encara dins

el segle XI, aquest espai va ser emmurallat, definint

així un recinte que arqueològicament ha estat força

ben identificat.

L’existència de Martorell possiblement es remunta

als inicis del segle XI. De fet, la primera menció del

nom en un document apareix el 1032, fent referència ja a l’existència del mercat, a les

hores situat a l’actual plaça de l’Església.

La vila estava encerclada per muralles segurament des del primer moment de la

seva fundació; el testimoni més antic que es coneix va ser trobat al carrer Revall núm.

65 l’any 1969. Es tracta d’un tram de muralla del segle XI. Les muralles tenien portals

per accedir a l’interior de la vila; els més antics coneguts són el Portal de les Hores

(segles XI-XII) que estava adossat a una torre (a l’indret de l’actual torre del Campanar

de les Hores), i el Portal del Mercadal d’Anoia.

Aquesta muralla era reforçada amb valls o fossars, de manera que el nom del

carrer del Revall (el vall inferior) encara ho recorda. També el carrer Lloselles,

antigament anomenat del Vall, pren el nom de la referència al vall superior. En aquest

sector, però, el vall era a la part inferior, i després d’un marge (el Marge gros) que el

separava de la muralla. L’espai que es formava entre el Marge gros i la muralla era

aprofitat per a usos diversos i possiblement per instal•lar-hi horts i corrals.

Una expansió lineal

En els segles XIV i XV Martorell s’engrandeix seguint el traçat del camí que

porta cap el Pont del Diable. Així es formarà el carrer de la Font (l’actual carrer Anselm

Clavé), que rebia el seu nom pel fet de portar fins a la font que hi havia a l’actual plaça

de les Germanes Maestre. Aquesta font era situada al costat del carrer de la Cambreta,

nom que li be al carrer de l’existència de la font, que era coberta antigament amb una

volta i formava una petita cambra.

La presència d’aigua en aquest indret afavorirà la concentració de l’activitat

manufacturera, de manera que trobarem aquí referència a la presència d’un molí, mogut

amb l’aigua d’una basa emplenada amb l’aigua que brollava a l’indret.

La formació del carrer de Pere Puig (anomenat carrer Nou), resulta prou explícita

pel que fa a la manera allargassada com es desenvolupa Martorell.

Ara el poble s’estén vers l’hospital, que

inicialment s’havia construït fora muralles

(l’actual capella de Sant Joan). De manera

progressiva, cada expansió anirà acompanyada

d’una ampliació de les muralles, tot i que

conforme avança el temps, la seva estructura serà

més simple. A la zona del carrer Nou, la muralla

inferior pràcticament la formaven els murs del

darrera de les cases, i poc més. A l’extrem del

poble trobarem el portal de la Creu, nom que li

ve de l’existència d’una creu de terme a l’espai

de la plaça que avui porta a aquest nom.

La vila, a la Baixa Edat Mitjana, va quedar perfilada de la següent manera: hi

havia un sol carrer dividit en quatre trams; el carrer Anoia (actual carrer Santacana des

del riu fins al carreró de Sant Antoni), la plaça del Pou (actual plaça de la Vila, des del

carreró de Sant Antoni fins la plaça de les Hores), el carrer de la Font (actual carrer

Josep Anselm Clavé, des de la plaça de les Hores fins a la Cambreta), i el carrer Nou

(actual carrer de Pere Puig, des de la plaça de les Germanes Maestre fins davant de la

plaça de la Creu).

La muralla seguia el traçat de l’actual carrer del Mur, baixava per la Cambreta fins

arribar al Portal de la Font. Després, probablement al segle XV, s’allargà per darrera del

carrer Nou fins tancar al Portal de Subirats o de la Creu, davant de l’actual plaça de la

Creu. Aquesta muralla era coneguda popularment com a Mur, i aquest topònim ha

quedat fixat en el nom de l’actual carrer.

A l’entrada i a la sortida del carrer hi havia les portes principals de la muralla,

anomenades: Portal de l’Anoia (segle XIV), a la part occidental, i Portal de Subirats o

de la Creu (segle XV), a la part oriental. El nom de Subirats és probablement una

derivació de sobirà, que significa superior. Existien a més altres portes, com el Portal de

les Hores (segles XI-XII), que donava pas al fossat del Revall, el Portalet de les Hores,

el Portal de la Font (segles XIII-XIV), el Portalet de Mercadal (segle XII) i el Portalet

dels Frares.

La comunicació del

Vall i el Revall amb

les muralles es feia

amb una passos

estrets que

coincideixen amb

l’emplaçament dels

actuals carrerons de

la Independència,

Aigua, Sant Antoni,

Llibertat, Flors,

Cambreta i Bailon.

Amb el pas del

temps les muralles

van esdevenir

obsoletes i van ser engolides per la construcció de les cases, quan no enderrocades.

L’expansió de la Vila

Progressivament la població de Martorell anirà augmentant i es donarà pas a la

formació del carrer de Dalt; del carrer de Caputxins, al camí que portava cap al convent,

construit cap a finals del segle XVII i inicis del XVII; a la formació del barri de la Mina

i les primeres cases on al segle XIX s’obriria la nova carretera de Madrid, afavorint la

formació del carrer del Mur, el 1863. El creixement urbà d’aquesta època contribuirà a

la construcció de cases al carrer de Sant Francesc i al seu entorn, al carrer de Sant Josep

i, finalment, a l’obertura del carrer de Vistalegre, que avui formen el barri de Rosanes.

La continuació

d’aquest moviment expansiu

va ser la pretesa

modernització urbana

endegada la dècada de 1920.

Si per un costat és en aquest

moment quan es

construeixen alguns edificis

singulars als carrers centrals,

també ho és que comportarà la destrucció definitiva dels porxos de la plaça de la Vila i

del Portal de les Hores (el 1925), entre altres estructures del Martorell medieval.

L’expansió més moderna la constituirà la construcció dels anomenats “pisos

Santacana” propers a la piscina municipal coberta. Aquesta construcció, de primers dels

anys 1960, va ser ja força controvertida per la inundabilitat dels terrenys on es va fer. És

aquest fet el que

dóna al lloc el nom

de “les illes d’en

Santacana” i que

finalment ha donat

al barri el nom de

“barri de l’Illa”

La reculada demogràfica

Avui el barri de la Vila, el nucli inicial de Martorell, és l’àrea menys poblada.

L’inici d’aquest procés es remunta a mitjans dels anys 1960, quan l’eixamplament de la

carretera (l’actual carrer del Mur) va comportar l’enderrocament i la mutilació de tots

els habitatges del costat esquerra, segons es va en direcció a Barcelona. La majoria de

les cases van perdre les seves condicions d’habitabilitat, de manera que molts ocupants

es van traslladar als nous pisos que els van facilitar al barri de Buenos Aires. La

construcció de l’autopista A-7 també va comportar greus afectacions al barri,

especialment a l’extrem dels carrers de Pere Puig, de Sant Josep i de Vistalegre i la

plaça de la Mina.

L’expansió creixent de Martorell a l’altre costat del riu i, en especial, a la zona del

Pla, més assolellada i menys humida, va possibilitar una oferta immobiliària que va

enfonsar la Vila en un camí de degradació. Les actuacions urbanístiques recents, amb la

pretensió d’afavorir la recuperació demogràfica, s’han dut a terme des de models

urbanístics força especulatius, basats en els blocs d’habitatges i deixant de costat la

tipologia urbana pròpia de la zona. Els darrers intents per urbanitzar les zones

inundables dels horts de l’Anoia, han augmentat el descontent d’una part de la població,

que no veu en aquestes actuacions una solució a la recuperació del barri i que contrasta

amb l’esforç d’alguns veïns de conservar i rehabilitar els seus habitatges respectant el

seu caràcter i tipologia originals.

PATRIMONI

EL PONT DE SANT BARTOMEU, PONT DE PEDRA, PONT DEL

DIABLE:

Situació i entorn geogràfic del monument: El pont del Diable, es troba a cavall

entre els municipis de Martorell (Baix Llobregat) i Castellbisbal (Vallès Occidental).

El pont travessa el riu Llobregat just per damunt del congost de Martorell, a l'est

del nucli antic d'aquesta població, i a uns cinc-cents metres aigües avall de la

confluència del riu Anoia.

El congost de Martorell és el punt de contacte entre la Depressió Pre-litoral i la

Serralada Litoral. Hi conflueixen els rius Anoia i Llobregat, que s'uneixen en una falla

en direcció nord-sud, que separa la serra de l'Ataix, al massís de Garraf-Ordal, de la

serra de les Forques, una estribació de la serra de Collserola.

El pont del Diable es troba en un punt particularment estratègic de les

comunicacions a Catalunya, cosa que queda palesa en la concentració d'infrastructures

modernes.

Descripció del pont: El pont del Diable és una gran estructura de més de 120 m

de llarg i de 10 a 3,90 d'amplada, amb un nucli de morter de calç revestit de gres

vermell.

A la base, prop del riu, presenta marques de les legions IV Macedònica (LIIII), VI

Víctrix (LVI) i X Gèmina (LX). La part més propera al poble és revestida amb un

parament d'imitació fet al 1965, quan va quedar a la vista el farciment de morter i el

paviment original.

L'arc menor, lleugerament apuntat, amb una llum de 16,4 m, inclou un arquet de

descàrrega d'aigües de mig punt, de 1,2 m de llum. La part inferior d'aquest pilar podria

ser romana.

L'arc central és l'arc gòtic amb més llum de Catalunya: 36,4 m. L'original tenia 21

m d'alçada. Va ser volat el 1939 i reconstruït el 1960-61. Al centre hi té un templet

destinat a donar pes a la clau.

El pilar est, de planta rectangular de 5 x 4 m, descansa directament sobre l'extrem

de l'estrep romà. A la banda nord d'aquest estrep s'hi ha trobat un mur d'ala en grada.

Entre aquest pilar i l'estrep est pròpiament dit hi ha un arc elevat, de mig punt, de 5,5 m

de llum. Després d'aquesta obertura, l'estrep té una longitud de 10,7 m, i inclou un arc

escarzer tapiat al costat nord, mentre que a la cara sud és revestit per un parament de

carreu petit que es data al segle XVIII. L'amplada d'aquest tram és de 5,6 m.

Al final de l'estrep hi trobem l'arc de terme (que marcava la fontera entre el

terminus de Tarraco i el de Bàrcino), sobre un basament de 9 m d'amplada i uns 10,6 m

de longitud, revestit en opus quadratum. Durant l'excavació, s'han trobat cinc fileres de

carreus d'aquest revestiment, que no eren visibles des de l'edat mitjana.

El pont acaba en una plataforma d'accés, que reposa sobre murs de contenció de

diferents èpoques. En ella hi confluïen els dos traçats de la via Augusta, el del Vallès i

la variant marítima que passava per Blandae, Iluro, Baetulo i Barcino. Bona part

d'aquesta plataforma es troba sota una carretera moderna, i per accedir-hi s'utilitza una

escala construïda entre 1932 i 1933.

La recerca arqueològica sobre el pont del Diable

Identificat des de sempre com a monument antic, el pont del Diable ha estat

representat en gravats des del segle XVII. Tot i això, ha estat molt poc estudiat des del

punt de vista arqueològic. En els dos darrers segles, la majoria d'autors s'han limitat a

repetir les interpretacions d'Alexandre de Laborde, considerant-lo un paral·lel del pont

amb dos arcs de triomf de Saint Chamas1.

El 1908, Josep Puig i Cadafalch recollí la idea del doble arc de triomf, atribuint-

los un significat territorial. Suposà que el pont romà tenia dues arcades desiguals, de

llum similar a la de les gòtiques. Vint anys després (1928), l'arc romà va ser consolidat

per la Diputació de Barcelona. A l'any següent, Bonaventura Pedemonte va fer una

completa recerca documental, reunint referències d'època medieval. El 3 de juny de

1931, el pont era declarat Monument Nacional. El 1933, la Generalitat de Catalunya,

sota la direcció de l'arquitecte Jeroni Martorell, sufragà obres consistents en enretirar les

baranes i el terraplè que ocultaven bona part de l'arc de triomf i sobrecarregaven el pont.

Sota el terraplè hi va aparèixer l'enllosat original, que s'adossa a la base de l'arc de

triomf.

El 24 de gener de 1939 va ser volat l'arc central, en un intent inútil de dificultar

l'avanç de les tropes franquistes. La restauració de l'arc, amb una alçada equivocada, la

va fer la Diputació de Barcelona, sota la direcció de Camil Pallàs, entre el 20 d'abril i el

3 de juliol de 1962.

L'any 1965 es van enderrocar les cases que s'adossaven a l'estrep oest, amb la

intenció d'enjardinar el sector. Van quedar a la vista, en secció, el paviment i el

farciment de morter de calç originals, tot i que després es van revestir amb una imitació

de l'opus quadratum2. Fou llavors quan es van descobrir les marques de les legions.

Aquestes actuacions arquitectòniques dels anys seixanta no van incloure cap mena de

documentació arqueològica. Sortosament, se'n conserven fotografies gràcies a l'acció

voluntària de Jaume Amat, un martorellenc que hi va treballar3.

El 1984, Mayer, Rodà i Fabre van datar l'obra romana entre el 16-13 i el 8 aC, tot

interpretant el sentit de les inscripcions. El 1992, Montserrat Pagès atribueix al romànic

el carreuat de l'estrep oest i l'arquet de descàrrega.

No és fins al 1994 que es planteja una visió arqueològica del pont, quan

Montserrat Farreny, Alfred Mauri i Miquel Vives proposen una divisió estratigràfica

dels paraments a partir d'un alçat elaborat pel Laboratori de fotogrametria de la UAB.

1 Situat sobre la via romana que connectava Marsella i Arles, a la prolongació de la via Aurèlia. 2 Opus quadratum és un sistema constructiu de l'arquitectura romana, on s'establien carreus de pedra de la mateixa altura en filades

paral·leles regulars, de vegades sense emprar morter. 3 I autor de molts dels esgrafiats que es poden veure al poble.

Font: Publicat a “Tribuna d’Arqueologia 1997-1998”, Departament de Cultura de

la Generalitat de Catalunya, Barcelona, 2000, p.39-53. Publicat a Internet, novembre del

2000: http://sapiens.ya.com/madoz10/Artdiab6.html

LA MURALLA

El 17 de març de 1969, mentre es feien obres a un antic edifici del carrer Revall,

núm. 65, es descobriren uns restes de la

muralla de la Edat Mitjana. Potser altres

fragments resten ocults als subterranis i

cellers abandonats del carrer Revall. Si la

primera notícia escrita és de l’any 1033, el

pany trobat és molt més antic, d’abans del

s. IX. És part d’una torre quadrada i la base

dels seus carreus foren disposats en opus

spicatum.

Les muralles són esmentades a

documents antics. Des del s. XV la

configuració urbana de Martorell Vila no

s’ha modificat fonamentalment, tot i el seu

creixement. Els carrers subsisteixen casi enterament, i encara es conserva algun edifici

del període medieval, en que la vila estava formada per un sols carrer llarg i

entortolligat, dons el seu traçat ressegueix la corba de la base de la Serra de les

Torretes. Aquest llarg carrer, ahir com avui, rebia diferents noms: Carrer Anoia (actual

Santacana), Carrer de la Plaça (actual Plaça de la Vila), carrer de la Font (actual Anselm

Clavé), i Carrer Nou (actual Pere Puig). Hi havia també uns eixamplaments del carrer,

que feien de places: la Placeta de l’Esglèsia, la Plaça Major o del Pou (actual Plaça de

la Vila), i la Plaça de la Creu.

La part alta de la Muralla era anomenada el Mur, i paral·lel a la muralla corria un

fossar anomenats el Vall (actual carrer Lloselles) i, a la part baixa, el Revall, (que ha

mantingut el nom). A l’entrada d’aquests carrers estaven les portes de la muralla,

dotades d’un gran arc i torres de protecció habitades. Vigilades de dia, es tancaven a la

nit. Eren els Portals d’Anoia, i Portal de l’Estrada a la part occidental, i el Portal de la

Creu o d’en Subirats, Portal de la Rutlla i Portal de Barcelona, a la part oriental,.

Les muralles i els seus fossars del Vall i el Revall, foren destruïts, juntament amb

els seus portals, el 1640 per l’exèrcit castellà de Pedro Fajardo, Marqués de los Vélez.

D’aquestes muralles sols va quedar un pany i la base d’una torre semicircular a la part

posterior de la capella de Sant Joan, que va ser enderrocat en construir-se un immoble.

Si la primera notícia escrita és de l’any 1033, el pany trobat és molt més antic,

d’abans del s. IX. És part d’una torre quadrada i la base dels seus carreus foren disposats

en opus spicatum

LA CAPELLA DE SANT BARTOMEU

La capella de Sant Bartomeu era situada al solar de l’antic escorxador, prop del

Pont del Diable, al qual donà nom durant l’edat mitjana.

Desconeixem la data de la seva fundació, però sí sabem que ja existia el 1208.

La capella podria ser més antiga si tenim en compte que el culte a Sant Bartomeu

s’havia introduït a Catalunya ja des del segle X.

A la segona meitat del segle XVIII hom creia que aquesta capella havia estat la

primera església de Martorell, i que després, durant la invasió sarraïna, havia estat

convertida en mesquita. Desconeixem la base d’aquestes

suposicions, però no són pas certes.

Sant Bartomeu també era venerat a l’església parroquial de

Martorell i el dia de la seva festa, el 24 d’agost, se celebrava una

fira, documentada des del segle XIII, i que subsistí fins l’any 1966.

Sabem que a mitjans del segle XV Sant Bartomeu percebia

censos de diverses propietats properes com ara vinyes, cases, safareigs, abeuradors,...

Aquestes rendes foren unides al principi del segle XVI a la parròquia de Martorell.

Les característiques arquitectòniques de la capella només es

coneixen fragmentàriament, però les excavacions arqueològiques

realitzades entre els anys 1990 i 1991 van aportar més dades: la

capella tenia una planta rectangular, amb dos contraforts per banda i

entrada frontal, amb un portal de comunicació amb àmbits adossats al

costat nord. L’obra té una qualitat molt irregular i amb multiplicitat

de fases. Es conserva encara al seu interior un paviment que combina

lloses regulars de gres roig amb cairons.

L’espai a l’entorn de l’església presenta restes de construccions adossades i una

necròpolis, amb enterraments d’època medieval i posteriors.

Al segle XVI la capella es trobava en molt mal estat. Al segle XIX, durant la

Guerra del Francès, s’utilitzà com a graner, uns anys més tard s’obrí novament al culte, i

encara dins aquest segle va ser profanada, incendiada i destruïda. La capella no es tornà

a reedificar, i el 1856 el bisbat cedí els terrenys a l’ajuntament de Martorell, sobre els

quals es construí el 1870 el primer escorxador.

LA CAPELLA DE SANT JOAN

Al segle XIII es creà un hospital de malalts pobres, situat a extramurs de la vila, al

carrer Nou, l’actual carrer de Pere Puig, en un punt proper a la plaça de la Creu.

L’hospital va ser ampliat amb la construcció d’una capella adossada.

Desconeixem la data exacta de la seva construcció, però en una visita pastoral de l’any

1313 ja s’esmenta, per tant, fou construïda en aquest interval de temps.

De l’antic hospital, que va ser reformat al segle XVIII, es conservaven a la façana

dues arcades ogivals paredades, visibles des del carrer.

Quan s’esperava la recuperació d’aquest edifici

emblemàtic, aquest fou venut a uns particulars i el

1987 fou enderrocat, amb el compromís però,

d’incorporar els elements de l’antiga façana a la nova

construcció, actuació que finalment no s’ha

esdevingut.

La capella de l’hospital ha estat l’únic que ha

arribat fins als nostres dies. Es tracta d’ un edifici

d’estil gòtic que consta d’una sola nau de planta

rectangular, sense absis diferenciat, coberta amb volta, tot i que originàriament els arcs

de la nau sustentaven la coberta de bigues.

Sabem que al segle XIV el vicari general ordenà la reedificació del pòrtic, i

d’aquesta època seria l’arcada gòtica de l’entrada.

Al segle XVIII s’hi feren més reformes, amb la construcció d’un cor

enlairat i la façana. La porta d’entrada, adovellada i emmarcada amb grossos

carreus, té al damunt una fornícula amb la imatge del patró, Sant Joan

Baptista, de qui l’església pren el nom, i una rosassa amb una flor de sis

pètals. Modernament ha esta decorada amb esgrafiats de l’artista Jaume

Amat.

El presbiteri està presidit per un retaule (tapat en part per la imatge de

Sant Joan que hi ha al davant) i un altar. Dues columnes salomòniques amb

capitells jònics, decorades amb pàmpols i ocells, emmarquen una pintura de

la Mare de Déu de Gràcia amb el Nen (segle XVI), donació de Montserrat Ros (1987).

Substitueix un retaule de Jeroni Escarabatxeres (segle XVII) destruït el 1936.

Actualment la capella de Sant Joan és oberta al culte i és seu de concerts i

activitats culturals.

CASA GAUSA

Va ser edificada probablement entre els segles XIV i

XV, quan Martorell creixia longitudinalment a partir de la

volta de les Hores.

L’antiga façana de la Casa Gausa és feta amb pedra

escairada, i comptava amb la planta baixa i un únic pis.

Actualment la casa ha esta divida en dues; en la de la dreta, la

més ben conservada, s’hi pot veure encara una finestra gòtica

tripartita per dues columnetes amb el seu capitell i rematada

per dintell.

Conserva també el voladís de la teulada i fins fa poc,

als anys setanta, un portal adovellat que avui és parcialment

destruït per l’ampliació que se’n va fer per tal de guardar-hi

els vehicles.

La casa de l’esquerra està molt més desfigurada. En primer lloc, s’ha aixecat un

segon pis, destruint la teulada antiga. A més, el tros de façana afegit no és fet amb pedra

com la façana original. En segon lloc, a la finestra gòtica que, encara que tapiada, és

perfectament visible li falta una columna a causa d’un petit finestró que s’hi ha obert

posteriorment i el portal de la planta baixa és de factura recent.

LA CASA DE LA VILA

En el solar de l’actual Casa de la Vila hi havia la casa senyorial de la família

Rosanes, que durant l’edat mitjana foren sub-feudataris de la vila de Martorell.

Aquesta casa senyorial fou després dels senyors de Castellvell, dels de Foix, dels

Requesens i, en els segles XVII i XVIII, dels marquesos de Vélez. L’edifici fou ocupat,

quasi sempre, pels procuradors dels citats senyors jurisdiccionals de Martorell.

A la segona meitat del segle XIX, l’últim senyor de Martorell, Florenci Cavero,

darrer marquès dels Vélez, va vendre l’edifici al seu apoderat Antoni Buixeres, notari de

Martorell. Aquest canvi de propietari motivà que l’antic edifici, conegut fins aleshores

com la casa del Marquès, fos conegut per les noves generacions pel nom de Cal Notari.

L’any 1919 la familia Roig-Buixeres féu renovar l’arc i la finestra de la façana

principal i féu també suprimir l’antiga escala gòtica, substituint-la per una barana

modernista.

L’any 1935, en Josep Roig i Buixeres va vendre l’edifici a l’Ajuntament, presidit

per Miquel Cañameres i Salvany, que el destinà a Casa de la Vila.

L’edifici, i sobretot la façana, fou restaurat l’any 1937 i es comprovà que els

antics finestrals gòtics havien estat substituïts per balcons de ferro i rajoles del segle

XVIII. La façana va ser decorada amb uns esgrafiats del prestigiós artista barceloní,

Ferran Serra i Sala. A la façana es pot veure una al·legoria als rius Llobregat i Anoia,

donant-se la ma i formant el Pont del Diable, a més de referències al suposat origen del

nom de Martorell.

Fins el 1937 la casa de la vila havia estat situada a l’edifici del davant. Després

del trasllat, l’antic ajuntament va romandre desocupat fins l’any 1946 en què fou

habilitat per al Jutjat Comarcal, tot i que inicialment s’havia previst la instal·lació de la

biblioteca municipal. Per aquest motiu Ferran Serra, que també esgrafià aquesta façana,

va utilitzar elements decoratius relacionats amb la impremta i el llibre.

El dia 1 de febrer de 1982 l’antic edifici de la Casa de la Vila fou enderrocat,

moment en què el Centre d’Estudis Martorellencs va aprofitar per fer-ne una excavació

arqueològica. Es va excavar un sector de la cimentació de la muralla del Revall i, dins

d’una torre de planta circular, es trobaren les restes de l’antic forn de pa municipal, que

va funcionar del segle XVI al XVI

ESGLÈSIA PARROQUIAL DE SANTA MARIA:

L’església primitiva de Martorell apareix esmentada per primer cop en la

documentació del segle XI. Dues tombes medievals trobades arran de les excavacions

arqueològiques a la Plaça de l’Església, l’any 1986, acaben per confirmar la seva

existència en aquesta època.

Al segle XVI, en un emplaçament proper al de l’antiga església, s’hi va bastir un

nou temple, que barrejava els estils gòtic i renaixentista. Era un edifici d’una sola nau,

molt espaiosa, amb un absis poligonal, una façana renaixentista i un campanar.

El material amb què es va construir la façana, una pedra groguenca, contrastava

molt amb la pedra pròpia de la zona, de color roig, amb què estava construït la resta del

temple. La porta quedava emmarcada per un frontó triangular i dues columnes corínties.

A la part interna del frontó hi havia l’escut de la vila, i damunt del frontó, un grup

escultòric format per la Verge, Sant Pere i Sant Pau.

A l’interior de l’edifici hi havia diversos sarcòfags gòtics, col·locats a les parets,

un dels quals pertanyia a Guillem de Rosanes, feudatari del Baró de Castellvell i Senyor

de Martorell. En l’actualitat els sarcòfags formen part del fons del Museu Municipal

Vicenç Ros.

Al segle XVII l’església comptava amb un retaule major i un retaule dedicat a la

Verge del Roser, ambdós d’estil barroc i realitzats per l’escultor Agustí Pujol. Hi havia

també un orgue, obra de Francesc Espill.

L’església parroquial de Santa Maria fou cremada l’any 1936, en el marc de la

Guerra Civil. En aquest moment es van perdre els retaules i l’orgue, i els sarcòfags van

ser parcialment destruïts. Posteriorment es va enderrocar gran part de l’església,

exceptuant una part dels murs laterals que donaven a la plaça i la façana principal.

A partir de l’any 1941 comença la reconstrucció de l’església parroquial; el nou

edifici fou projectat per Francesc Folguera i Josep Ros i Ros.

La nova església de Santa Maria compta amb una nau central amb coberta plana

damunt d’unes arcades transversals sostingudes per cinc sòlides columnes a cada costat,

fetes amb maó vist; i dues petites naus laterals.

L’interior queda il·luminat per uns vitralls policromats. A la nau lateral esquerra

hi ha quatre capelles, i a la nau lateral dreta trobem un arcosoli i una fornícula que conté

una reproducció fidel de la imatge de la Mare de Déu del Pontarró.

L’altar major és fet d’alabastre, i està cobert per un baldaquí de fusta de columnes

estriades amb l’interior decorat amb pintures. El presbiteri té un cor a un costat i una

àmplia sagristia a l’altre.

L’any 1992, coincidint amb el quatre-cents aniversari de l’església (segles XVI al

XX), fou reconstruït el campanar i altra cop es va poder gaudir del so de les campanes

de Santa Maria. Posteriorment es recol·locà la façana renaixentista del segle XVI, que

havia estat substituïda durant les obres de reconstrucció de l’església als anys 40.

PORTAL D’ANOIA: El Pont d’Anoia

El nucli urbà antic de Martorell es va desenvolupar entre dos ponts: el del Diable i

el d’Anoia.

El Pont del Diable té el seu origen en època romana i va ser refet en època

medieval. Llevat d’un període sense pont, possiblement cap al segle XII, quasi sempre

s’ha disposat de pont per creuar el Llobregat, tot i que des del segle XIII el camí pel

Congost i Sant Andreu de la Barca, on es creuava el riu amb una barca, va prendre més

importància com a camí de Barcelona, en detriment de l’antic per Castellbisbal.

En el cas del pont sobre l’Anoia, la situació sempre ha estat molt més

complicada, tot i que el creuament del riu també resulta molt més simple a gual, que no

pas al Llobregat. La construcció del primer pont del que es té notícia històrica sobre

l’Anoia va ser autoritzada el 1437 per la reina Maria, esposa d’Alfons el Magnànim.

Sembla que era un pont amb pilars de pedra i el tauler de fusta. Enllaçava l’actual

carrer Santacana amb el camí del Pontarró. El 1828 es va construir un pont de pedra per

resoldre la precarietat de les obres existents fins aquell moment. El fet que al marge

esquerra del riu no existeixi una zona sòlida per ancorar l’obra sempre ha estat un

problema per a l’estabilitat dels pont. Aquest pont, que fou construït en pendent per

enllaçar amb el camí del Pontarró, va ser arrossegat per una riuada el 1850 i a partir

d’aquest moment el pas es feia sobre un tauler de fusta recolzat sobre les restes del pont

destruït. Una nova riuada el 1865 va arrossegar definitivament aquesta estructura.

Serà a partir d’aquest moment que, coincidint amb el replantejament de la

carretera cap a Madrid, que va donar lloc a l’obertura del carrer del Mur, es va bastir un

nou pont ja a l’indret que ocupa l’actual. La seva vida va ser breu ja que el 20 d’octubre

de 1866 va ser arrossegat també per una riuada. L’obra definitiva es va fer esperar fins

el 1899, any en el qual es va inaugurar un pont metàl·lic de dos trams, construït per la

Maquinista Terrestre i Marítima. Aquest pont va estar en ús fins el 23 de gener de 1939,

data en la qual les tropes republicanes en retirada el van volar, a l’igual que la resta de

ponts de Martorell.

El mateix any 1939, durant el mes de maig, el Servicio Militar de Puentes y

Caminos va iniciar la construcció d’un nou pont sobre el riu Anoia; les obres van ser

executades per presoners de guerra. La nova obra va ser feta utilitzant el formigó i

encara subsisteix actualment, tot i que l’estructura original va ser modificada

profundament per l’ampliació que es va fer el 1976.

SANTA MARGARIDA:

La romanització de la península va comportar una profunda transformació alhora

que es construïen un seguit de ciutats i nuclis de poblament a més d’una important xarxa

de camins que les unia. Entre les ciutats cal destacar la de Tarragona i, pel que fa als

camins o vies, l’anomenada Via Augusta. El pas d’aquesta per l’actual Martorell (lloc

proper a l’Ad Fines romana) és testimoniat per l’obra i l’arc romà del pont del Diable i

per les restes del mil·liari descobertes a Santa Margarida. La situació d’Ad Fines es pot

calcular gràcies a l’itinerari recollit en els vasos apol·linars.

La presència del pont i l’existència d’assentaments d’època romana, així com la

situació en la ruta de Barcelona a Tarragona, han de tenir influència en la construcció de

l’assentament de Santa Margarida.

Les restes romanes que s’hi han detectat fins ara es limiten, però, a petits

fragments ceràmics.

L’etapa que ocupa de finals del segle IV a l’inici del VI sembla una de les de més

vitalitat en la implantació del cristianisme al territori de la Catalunya actual.

Ja abans trobem una comunitat cristiana a Tarragona amb el bisbe Sant Fruitós i

els diaques Auguri i Eulogi, martiritzats el 259. També entre el 303 i el 311 sabem del

martiri de Sant Cugat i de Sant Feliu. Sabem també de l’estreta relació entre l’església

hispana i la nord-africana en aquestes dates. La diòcesi de Tarragona es documenta ja el

343 seguida aviat per la de Barcelona. El 516 trobem ja referències als bisbes de

Tarragona, Barcelona, Girona, Tortosa, Lleida, Empúries, Vic, Egara i Urgell.

És en aquest context d’expansió del cristianisme, segurament dins el segle Vè, que

cal situar les restes arqueològiques de la primera església de Santa Margarida i de la

necròpolis que l’envolta.

L’església paleocristiana

Les restes de la primera església identificada a Santa Margarida descriuen un

edifici amb una aula rectangular, amb l’entrada al costat de migdia, i amb una capçalera

tripartida formada per dues cambres laterals rectangulars i una de central amb planta de

ferradura. En el conjunt han estat identificades, dins el que hem de considerar l’època

paleocristiana, un total de tres fases, la primera de les quals presenta un contracor. En un

segon moment el conjunt és ampliat amb la construcció d’un vestíbul, amb funcions

funeràries, que es construeix al costat de migdia de l’església. L’estudi permet

identificar la realització de nombroses transformacions en la disposició interna de

l’edifici.

Primera necròpolis

Simultàniament amb la construcció de l’església o immediatament després, l’espai

a l’entorn de l’església, i inclòs a l’interior de la cambra nord de la capçalera, es forma

una densa necròpolis.

Tot i que les tombes presenten una tipologia diversa, majoritàriament corresponen

a enterraments amb coberta de tegula a doble vessant.

Per la seves característiques constructives i disposició en l’espai, cal pensar en

una diferenciació social, a més de la cronològica, en la distribució dels enterraments.

L’estudi de les restes antropològiques permet un coneixement acurat no solament

de les característiques físiques dels individus, sinó també moltes dades sobre les

malalties que ha sofert i les condicions de vida.

Període pre-romànic

L’excavació de l’església ens ha mostrat com aquesta és utilitzada durant el

període pre-romànic. Tot sembla indicar que l’estat de l’edifici era prou satisfactori i res

sembla indicar que es produïssin gaires transformacions, tret de les necessàries per

adaptar l’espai a les pautes litúrgiques del moment.

El forn de fundició descobert, que cronològicament s’adiu amb aquest període,

sembla reforçar la idea de la realització d’intervencions a l’edifici. Res sembla indicar,

però, que aquest hagués estat afectat de forma notable pels esdeveniments històrics que

s’havien succeït.

La implantació del feudalisme, especialment des de finals del segle X i durant el

segle XI, comportarà una pressió sobre els pagesos que, en molts casos, portarà a

aquests a construir les seves cases i els seus graners dins l’espai de les sagreres

eclesiàstiques.

Aquest fenomen es pot documentar arqueològicament a Santa Margarida, on

l’espai de la sagrera és ocupat per cases i sitges per a la conservació del gra, fins i tot a

l’interior de l’església, en detriment del que ocupava anteriorment el cementiri. D’aquí

la superposició de els cases a les tombes.

Tant les cases com les sitges tenen el seu origen dins el segle XI i perviuran

segurament durant quasi tot el segle XII.

L’excavació de les cases i especialment de les sitges, proporciona nombroses

dades sobre la vida, l’agricultura i els instruments d’us quotidià. La ceràmica, claus de

ferro, fragments d’eines, restes del gra conservat a les sitges o d’altres restes vegetals

provinents de l’entorn, forneixen importants dades per al coneixement de la vida i el

paisatge medievals.

L’església romànica

El 8 d’abril de 1042, Bonfill i la seva esposa Sicarda, senyors del Castellvell de

Rosanes, van materialitzar el document de fundació i de dotació del monestir de Sant

Genís de Rocafort.

No serà fins al segle XII que trobem les primeres referències a la vida monàstica

al lloc; època que coincidirà amb la construcció del conjunt que avui veiem a Sant

Genís i amb la reforma de Santa Margarida.

L’església de Santa Margarida i la de Sant Genís presenten prou semblança

estilística com per pensar que són dos obres romàniques, de finals del segle XII,

sorgides de la mateixa mà. En el cas de Santa Margarida, la nova església fou bastida

aprofitant els murs de l’església antiga. Les dues esglésies presenten similituds

importants, entre les que destaca la sobrietat en les formes i la decoració.

La construcció de la nova església suposarà la reestructuració total de l’antic espai

de la sagrera, amb l’enderroc de les cases, l’amortització de les sitges i la recuperació de

l’espai cementirial.

La reconstrucció i el posterior abandonament de Santa Margarida

Després de l’adquisició del priorat de Sant Genís per part del comerciant barceloní

Joan Bolet, el 1534, s’iniciarà un procés de recuperació tant de les rendes del priorat

com dels edificis.

Joan Bolet refarà la coberta de Santa Genís i, possiblement, farà construir el mur

que dividia en dos la nau de Santa Margarida, desprovista de coberta des dels

terratrèmols del segle anterior.

Santa Margarida, ja per sempre, restarà dividida com a església i cementiri. En

aquest espai s’han documentat els enterraments a partir del segle XVI.

Cap a 1870 es portaran a terme les últimes obres de millora a l’església de Santa

Margarida, assenyalant un punt d’inflexió vers un abandonament creixent que culminarà

amb la destrucció el 1936.

La transformació econòmica dels anys seixanta i setanta portarà al progressiu

abandonament o transformació de quasi totes les masies del priorat, com can Pasteller.

Després la construcció de l’autopista culminarà la transformació del paisatge.

El 1971 Santa Margarida, casa i església, eren totalment abandonades i a mans del

vandalisme i de la degradació.

La recuperació de Santa Margarida

El 1967 Pau Sendrós, aleshores propietari de Sant Genís de Rocafort i de Santa

Margarida, va fer cessió d’aquest patrimoni al municipi per tal que aquest s’ocupés de

promoure la recerca i la restauració en ambdós monuments.

Lamentablement el 1972 tot era abandonat: la masia de Santa Margarida era en

estat de ruina avançat i l’església envaïda per les bardisses. És en aquest moment quan

un grup de persones, que després esdevindran els fundadors del CEM, inicien treballs de

neteja, de documentació i, posteriorment de condicionament del lloc.

Des de 1972 el CEM ha dedicat les seves energies de forma preferent a la

recuperació i a la recerca arqueològica i històrica a Santa Margarida. Els treballs propis

del CEM, els realitzats en diversos camps de treball a l’estiu i l’actuació de l’Escola

Taller Museu Vicenç Ros ha fet que avui la vida hagi retornat al lloc i hagi esdevingut

un punt de referència obligada com a jaciment arqueològic i com a patrimoni de

Martorell.

A Santa Margarida es desenvolupa també una important tasca de formació i de

recerca en col·laboració amb la Universitat de Barcelona, l’Ajuntament de Martorell i la

Generalitat de Catalunya.

Per a més informació, podeu accedir a la pàgina web del Centre d'Estudis

Martorellencs: https://sites.google.com/a/intranetcem.net/santa-margarida/