Dones de Sarri à-Sant Gervasi - Barcelona · 2018. 12. 19. · 2 de novembre de 1327, el rei Jaume...

Donesde Sarrià -Sant GervasiItineraris històrics

Don

esde

Sarr

ià-S

ant

Ger

vasi

Itin

erar

ishi

stòr

ics

CobertaDonesSarria:Coberta ok 27/1/12 13:08 Página 1

Dones de Sarrià-Sant GervasiItineraris històrics

Isabel Segura Soriano

Ajuntament de Barcelona

Arxiu Municipal

Districte de Sarrià-Sant Gervasi

Centre d’Informació i Recursos de la Dona

Edita:Ajuntament de Barcelona. Districte de Gràcia 2011© Ajuntament de Barcelona

Autora:Isabel Segura Soriano

Col·laboradores:

Presentacio regidor

Índex

Espai d’origen

Els treballs i els seus espais

Espai polític

Nomenclàtor

Bibliografia

11

15

29

55

71

Espai d’origen

11

A mitjan del segle XIX, Ildefons Cerdà, l’autordel Pla Cerdà de l’Eixample de Barcelona,dibuixa un plànol de Barcelona i rodalies. Atocar de mar, la ciutat viu reclosa en el recinteemmurallat, més enllà, hi ha un ampli terrenysense urbanitzar que acollirà l’Eixample, i mésenllà, els pobles independents. Sarrià, SantGervasi, Vallvidrera, les Planes, en tots ells elpaisatge predominat és rural i, escampat aquí iallà, algun mas.

Les activitats de la major part de la poblacióestan vinculades a l’agricultura. Agricultura,ramaderia, explotacions que produeixen allònecessari per a la subsistència del col· lectiu fa-miliar i una part de la producció es destina almercat, o bé, a les explotacions destinades aproduir per al mercat.

La imatge que reproduïm és, fins a cert punt,representativa d’aquest sector de població

pagesa, en què intuïm tres generacions; i el gat,en primer terme.

Però, a més de masos, hi ha nuclis urbanitzats.Sarrià s’organitza gairebé des d’un carrer, a par-tir del qual es concentra la població, i s’eixam-pla per algun carrer perpendicular que el tra-vessa i diversos masos dispersos pel territori.La imatge de Sant Gervasi és pràcticament lamateixa però amb menys densitat.

Si comparem el dibuix del plànol de mitjandel segle XIX amb un de l’actualitat, el dibuixha canviat radicalment. Hi ha una continuïtaten la urbanització. Pedralbes, Sarrià i SantGervasi han quedat units a la ciutat en uncontínuum urbanitzat. Ni Vallvidrera ni tampocles Planes no apareixen en el dibuix d’enCerdà. La muntanya i una franja verda hanactuat com a fre a l’expansió il· limitada de laurbanització.

Espai d’origen

Dones i home a la portad’entrada de Can Canet,actualment Tennis Barcelona,1924.Procedència FranciscaCasamitjanaArxiu Municipal DistricteSarrià-Sant Gervasi

12 Espai d’origen

Els cavallets a la plaça SantVicenç a tocar del col·legiColón, 1895. Autoria: JovéArxiu Municipal DistricteSarrià-Sant Gervasi

Plaça de Vallvidrera,1919-1920.Arxiu Municipal DistricteSarrià-Sant Gervasi

13

Vallvidrera, el 1860, compta amb quatre car-rers, anomenats “cuartel” segons la terminolo-gia de l’època, que són el de llevant, el de mig-dia, el de ponent i el del nord. Al primer hi ha18 cases; al segon 9; al de ponent és on n’hi hamés, 21; i al del nord, el que menys, només enté 7; que fan un total de 55 i, pel que fa a nom-bre d’habitants, només n’hi havia 271, el 1862.

Sant Gervasi és una mica més poblat que l’an-terior, el 1851 hi havia 887 habitants. Són, enconjunt, municipis molt poc poblats. La distàn-cia física i la manca de comunicacions, nonomés amb Barcelona sinó entre si, i ambaltres de més o menys propers, feia que tingu-essin un ritme de creixement lent, si ho com-parem amb d’altres municipis propers.

Del temps i de l’espai

La distància física, la interrupció urbanísticaentre Sarrià i Barcelona, aviat escorçaria distàn-cies, a partir de la creació de xarxes de trans-port.

Les vies de comunicació es trobaven en undeplorable estat. Malgrat els avenços quealguns països d’Europa havien fet, aquests nos’havien importat a casa nostra. A mitjan delsegle XIX, hi ha un clam per crear nous mitjansde transpor t – els anomenen “camins deferro” – que facilitin la comunicació “únicomodo de que se desarrolle el gérmen deriqueza, que se encuentra estancado ahora”.

Per obrir camins, per buscar aliances i col· labo-racions, per gust o per força, des del GovernCivil, s’escriu a tots els alcaldes, també al deSarrià i de Vallvidrera, i se’ls fa saber que la“Reina (Q.D.G.) ha creído más convenienteresolver en su alta sabiduría las cuestiones ydificultades que se habían suscitado sobre laconcesión y construcción de ferrocarriles. Masno se limita a esto sólo “la maternal” solicitud

de S.M. –encara que sigui reina, també la quali-fiquen de maternal – sino que, ... el pensamien-to del Gobierno es acometer de una vez, sinimprudente precipitación, pero con la energía yfirmeza que dan las convicciones profundas yque sancionan los estudios detenidos, la reali-zación de un vasto plan de comunicacionesinteriores que con tanta urgencia reclaman losintereses de los pueblos”, comunica MelchorOrdóñez, a l’alcalde de Vallvidrera, segons cons-ta a la documentació de l’arxiu del districte,caixa 27.

I és amb aquest objectiu que es demana lacol· laboració dels alcaldes i, en concret, del deVallvidrera, per a la realització del projecte.

Deu anys després, el 23 de juny de 1863, lajunta de govern del Ferrocarril de Barcelona aSarrià comunicava a l’alcalde de la ciutat que“mañana se abre a la pública circulación elcamino de hierro de Barcelona a Sarrià” i per acelebrar-ho, la companyia entrega a la corpora-ció una quantitat en metàl· lic perquè sigui dis-tribuïda entre les famílies que més ho necessi-tin, segons consta en un document de l’ArxiuMunicipal del Districte de Sarrià-Sant Gervasilligall 280, exp. 2, del fons de l’arxiu.

Espai d’origen

Dones i criatures en carroDonació: FranciscaCasamitjanaArxiu Municipal DistricteSarrià-Sant Gervasi

14 Espai d’origen

Cases a banda i banda del raildel tramvia a Sant Gervasi.Procedència: Arxiu Fotogràficde BarcelonaArxiu Municipal DistricteSarrià-Sant Gervasi.

Cases a banda i bandade la via dels ferrocarrils,cap a 1932.Foto: J. DomínguezArxiu Fotogràfic de Barcelona

El ferrocarril i, posteriorment, el tramvia, - tram-vies de tracció animal que van circular a partirde 1878-, els nous mitjans de transpor t vanfacilitar la comunicació territorial i van actuarcom a motor per a la urbanització. Aquests mit-jans suposaven un estalvi de temps i també vaninfluir en la percepció de les distàncies, reals iimaginàries. Els espais que abans quedaven lluny,ara s’apropen. El temps s’escurça per anar d’unlloc a l’altre, i l’estalvi de temps i la rapidesa s’a-nuncien com a nous valors socials. De mica enmica, es construïen nous habitatges, residènciesd’estiueig, monestirs, escoles, algun manicomi...

En l’època de l’higienisme, mitjan de segle XIX,que volia posar fre a les elevades taxes demor taldat que s’obser vaven en els nuclisurbans compactes, Sarrià, Sant Gervasi, Vallvi-drera i les Planes reuneixen les condicions físi-

ques i climàtiques que els higienistes reclama-ven: terrenys sòlids, vegetació abundant, ventila-ció, aigua, aire lliure... I així ho manifestava elmetge Joan Giné i Partagàs, director del mani-comi Nueva Belén, fundat el 1853 a Gràcia itraslladat, des de 1873, a Sant Gervasi, a tocardel santuari de la Bona-Nova, que afirmava: “Laciencia pide para estos establecimientos lassiguientes condiciones: terreno sólido, seco yapto para la vegetación; alejamiento de panta-nos y focos de infección; preservación de vien-tos dañinos y libre acceso de los saludables;perspectiva de un país ameno y bello; y aguapotable en cantidad suficiente para la limpieza,bebida y riego. Todas estas circunstancias sehallan reunidas en el sitio que hemos escogido”(Descripción, marcha funcional y reglamentoorgánico del manicomio Nueva Belén, 1874, pàg.8-9).

15

Enclavaments històrics.

Aquestes condicions físiques van fer que, seglesabans, el territori que avui en dia configura eldistricte fos triat per a bastir edificis que actual-ment en diríem singulars. El primer, sens dubte,el monestir de Santa Maria de Pedralbes, va serconvertit en un enclavament, en una fita en elpaisatge de Sarrià i de la ciutat de Barcelona.

El dia 17 de gener de 1326, Elisenda de Mon-tcada comprà una peça de terra a Bernat deSarrià i, un altre tros, a Elisenda vídua d’Arnal.Ràpidament començaren les gestions necessà-ries davant el Sant Pare per aconseguir l’auto-rització per a fundar-hi un monestir.

Tot just un any després, el 3 de maig de 1327,s’inaugurà el monestir, quan encara no feia un

any que se n’havia col· locat la primera pedra, iencara que no totes les instal· lacions estavenenllestides. Elisenda volia crear un monestirpropi per poder plasmar els seus ideals de vidareligiosa. Les formes de religiositat femeninaforen variades a l’Edat Mitjana, i el monaquis-me, una de les moltes que existiren, fou la for-ma d’espiritualitat més valorada que l’Esglésiamedieval oferí a les dones. La vida monàstica,però, estigué reservada exclusivament a lesdones dels estaments superiors, ja que per aaccedir-hi calia tenir dot. La vida conventual imonàstica suposà, per a les dames de l’aristo-cràcia, l’única alternativa al matrimoni social-ment admesa. Les institucions religioses, d’altrabanda, eren pràcticament els únics centres decultura per a les dones.

Estació de les PlanesFoto Ed. A. Toldrà Vlazo,1905-1915Arxiu Fotogràficde Barcelona.

Espai d’origen

16 Espai d’origen

Poc després de la inauguració, concretament el2 de novembre de 1327, el rei Jaume II, ambqui estava casada Elisenda, moria i, no gaire méstard, ella s’instal· lava definitivament al palauconstruït dins el recinte del monestir. La reinahi va residir des del 25 de febrer de 1329 i finsal dia de la seva mort, el 19 de juliol de 1364.

El monestir, que era en un paratge allunyat dela ciutat de Barcelona, quedà encerclat per unrecinte emmurallat del qual encara avui podemobservar algun tram i les portes nord i sud. Elrecinte acollia, a més del monestir i el palau, lescases de set capellans que atenien el monestir,el conventet, una fleca, una carnisseria i altresdependències.

A la porta de l’església del monestir hi ha l’escutde la reina Elisenda. A l’interior, hi ha una partaccessible al públic i l’altra destinada a la comu-nitat. A tocar del presbiteri, el mausoleu de lareina, construït abans de la seva mort. Aquí ésrepresentada amb tots els atributs de la reialesai, a la banda del claustre, hi ha un vessant delmausoleu on la veiem amb vestit de vídua.

El monestir s’articula al voltant del gran claustre,d’uns quaranta metres de longitud, en el qualdestaquen les cel· les de dia. La més espectacularla va fer construir Francesca Saportella, nebodade la reina Elisenda i segona abadessa delmonestir, decorada amb pintures de Ferrer iBassa. A les cel· les de dia, les monges hi passa-

Imatge del recintedel monestir de Santa Mariade Pedralbes i la creude terme al primer pla.Autor: Roisin.Arxiu Municipal DistricteSarrià-Sant Gervasi

17 Espai d’origen

ven les hores de lleure. Les primeres se separa-ren mitjançant estores penjades; després es vananar construint d’obra. D’aquesta manera, lesmonges anaven fent-se el monestir a la sevamida.

Les dependències comunes eren: el menjador,la cuina, el dormitori, la infermeria, la sala capi-tular, la bugaderia i l’estenedor, les procures– celler, rebost, cort del bestiar i estable – i unpetit hort.

Gran part de la història del monestir la conei-xem gràcies a la ingent tasca de catalogaciói documentació que va realitzar sor Eulàliad’Anzizu, recollida en una obra imprescindibleper a conèixer la vida de la institució al llarg delssegles: Fulles històriques del Reial Monestir deSanta Maria de Pedralbes, publicada el 1897 ique ha estat la base de molts estudis posteriors.

Dèiem abans que la disponibilitat de terrenysi d’aigua, així com les bones condicions am-

Plaça de Sarrià, amb l’esglésiade Sant Vicenç de Sarriàal fons, cap a 1920.Autoria: ToldràArxiu Municipal DistricteSarrià-Sant Gervasi

18

bientals, havien estat elements clau per a lalocalització del monestir, com també ho vanser per bastir, en un indret relativament aprop, temporalment i físicament parlant, unaltre enclavament destacat, Bellesguard.

En aquell paratge hi havia una torre de defen-sa que, reconstruïda pel rei Martí l’Humà, vareconvertir una antiga torre de defensa en uncasalot, on va celebrar el seu matrimoni ambMargarida de Prades. La cerimònia la va presi-dir sant Vicent Ferrer. Bellesguard es convertíen la seva residència d’estiu. Poc va durar elmatrimoni. El rei Martí moria el 1410.

Aturem-nos, però, amb Margarida de Prades.La seva vida il· lustra diversos aspectes de lavida de les reines catalanes, a través de la bio-grafia que li dedica Concepción RodríguezParada, al Diccionari Biogràfic de Dones, quetranscrivim literalment:

“La vida de Margarida és un bon exemple del'estatus ambigu de les reines medievals, atèsque llur poder, prestigi i influència ve determi-nat pel seu matrimoni. Quan el rei mor, calque la vídua pensi estratagemes per mantenirla seva posició. Si això no és possible, acabasent marginada i oblidada. Per això, Margaridamaldà per mantenir en secret el seu matrimo-ni amb el noble valencià Joan de Vilaregut,celebrat el 1415; de fer-se públic, la reina per-dria els pocs emoluments i el tractament querebia en qualitat de vídua.”

El secretisme esmentat obligà la parella aviure separats, a deixar el seu fill, Joan Jeroni,en mans de tercers i, finalment, en conèixer-sela notícia, a viure reclosos al monestir deValldonzella, l'abadessa del qual, Constança deCabrera, era tia de Margarida.

Vilaregut morí el 1422. En el testament dispo-sà que la seva vídua fes professió religiosa,

com així va ser. Margarida fou monja deValldonzella fins el 1428, en ser anomenadaabadessa del monestir de Bonrepòs, on moríuns mesos més tard. 1

Van passar els anys, van passar els segles i l’e-difici va tenir diverses formes i transmissionspatrimonials, fins arribar a Maria Sagués, pro-pietària que, el 1902, encarregà a l’arquitecteGaudí el projecte de reconstrucció total del’edifici, tal com el veiem avui. Maria Sagués,malgrat ser vídua en aquell moment, va ser laresponsable d’entrar en contacte amb enGaudí i d’encarregar-li el projecte. Apostantper la innovació en el llenguatge arquitectò-nic, la casa és coneguda més pel nom delmarit ja mort, Figueres, que no pas pel nomd’ella. Aquest no és un cas aliè en la memòriade la ciutat, una memòria que sovint és moltselectiva quan es tracta de recordar iniciativesfemenines.

De la mateixa manera que Maria Saguésqueda esborrada de la casa que va fer cons-truir, assumint tots els riscos de fer l’encàrreca un dels arquitectes més innovadors delmoment; una altra dona, Roser Segimon, pro-pietàr ia d’un altre edifici emblemàtic deBarcelona, la Pedrera, ha quedat en l’oblit i lacasa, la seva casa, també construïda per enGaudí, és coneguda per la casa Milà –elcognom del marit – i no per casa Segimon.

Els barris de Sarrià, Sant Gervasi, Vallvidrera iLes Planes, concentren una par t impor tantde l’arquitectura moderna del segle XX, nonomés la modernista, també l’arquitecturadels anys trenta, l’anomenada arquitecturamoderna, i anys a venir, un dels conjuntsd’habitatges més innovadors de la Barcelonadels seixanta (1959-1964) és el de l’arquitec-te Barba Corsini al carrer Mitre, números 3,4, 6, 7, 9 i 10, al qual retornarem al següentcapítol.

Espai d’origen

19

Espais de dones

Entrant al segle XX,” ja entrant al segle XX,volem parlar d’espais que van ser creats com aespais col· lectius per a dones. Al carrer GuillemTell, 8 i 10, de Sant Gervasi, hi havia la Llar, laprimera residència per a estudiants i ateneufemení de Barce-lona, segons llegim a l’articlepublicat a la revista Feminal, del febrer de 1913.La Llar va ser impulsada per Carme Karr, oferiaa les fi l les de famíl ies residents fora deBarcelona: habitació, menjar sa i abundant,higiene i vigilància. A més a més, la Llar oferiaensenyament domèstic de manera gratuïta:pressupostos de casa, neteja, cosir, planxar, cui-nar, repàs de roba, atenció als infants i alsmalalts, medecina casolana i d’accidents, confe-rències d’ampliació educativa en tots els ramsartístics i científics.

La Llar estava dotada de biblioteca, sala demúsica i també de sala de conferències. A mésde les noies pensionistes, la Llar podia acollirtambé, de manera temporal, les mares i germa-nes de les pensionistes, així també com donesestrangeres.

Quan els edificis canvien de funció

El Palau Reial, durant un període, passà de serresidència reial a conver tir-se en residènciainternacional de dones estudiants. Pocs mesosdesprés de proclamada la Segona República, elpalau de Pedralbes acull la ResidènciaInternacional de Senyoretes Estudiants.

Tres dones, Maria Solà, Candelaria Escolà i l’es-criptora María Luz Morales, volien crear unespai laic on les estudiants foranes poguessinhostatjar-se, i van aplegar esforços i energiesper tal de fer-la possible.

Aquesta Fundació va ser creada a mitjan del1931, sota el patronatge de l’Institut d’AccióSocial Universitària i Escolar de Catalunya, perdonar acollida a les estudiants d’arreu vingudesa Barcelona per a cursar-hi carreres i altresestudis. Ocupa la part alta de l’antic Palau Reialde Pedralbes, situat enmig dels jardins de laDiagonal. La directora era Maria Solà. I diu elReglament: La residència no és ni un hotel niuna pensió, és una institució de cultura auxiliaro complementàr ia de les tasques de laUniversitat i altres centres educatius.

Espai d’origen

Carme Karr, impulsorade la Llar, amb la seva fillai el seunét i néta a Sarrià.Donació família Rucabado.Arxiu Municipal DistricteSarrià-Sant Gervasi

“Residència Internacionalde Senyoretes Estudiants”situada al Palau de Pedralbesdurant els anys 30.Foto Ferran, CulturaDoméstica, II, número 10,març de 1934, pàg. 41.

20

La preocupació principal és que les tasques esdesenvolupin en un ambient sa, moral, amable,comprensiu i culte en què es trobin aplegades“l’eficàcia intel· lectual del centre docent i lacàlida cordialitat de la llar”, es deia a l’article“Residència Internacional de Senyoretes Es-tudiants”, a Cultura Doméstica, del març de1934.

La residència, a més de les estudiants, tambéacull professores nacionals i estrangeres, i aque-lles dones que, dedicades a activitats intel· lectu-als, la Junta de Govern jutja oportú admetre.

Durant les vacances de Pasqua s’estableix unintercanvi de residents amb la ResidènciaInternacional de Senyoretes Estudiants deMadrid.

Les residents tenen un servei d’autobús queles transporta al centre de la ciutat i realitzadeu viatges diaris.

La residència compta amb el servei d’un metgei d’una infermera. També s’ha creat una seccióde nenes de vuit a catorze anys, deixebles del’Institut-Escola.

El menjar és de primera qualitat “Setmanal-ment, de les muntanyes lleidatanes a la residèn-cia, són tramesos els ous, les mantegues, elsformatges de llet i les fruites del temps”.

Té cabuda per a 50 persones, però la demandaera molt superior.

Instal· lada al Palau de Pedralbes per concessió

Espai d’origen

Menjador de la “ResidènciaInternacional de Senyoretes”.Nueva Iberia, 1937.

21

municipal, voltada de jardins i amb un camp detennis, aquesta residència té unes seixanta pla-ces, vint de les quals són destinades a becàriesi es proveeixen per concurs.

A més de cursets, conferències i ensenyamentscomplementaris de costura, llengües i gimnàsti-ca, s’organitzen reunions, concerts i festes d’art.La residència compta amb diverses seccions:cultura, esports, festes i assistència infantil, ex-plicava l’article que anem resseguint.

Durant la Guerra Civil, amb motiu de la sus-pensió de les activitats docents de la Universi-tat, l’Institut d’Acció Social Universitària i Es-colar de Catalunya ha dedicat la ResidènciaInternacional d’Estudiantes al infants refugiatsd’altres zones de l’Estat.

De Sarrià a Chicago

Seguint amb altres edificis que han canviat d’u-sos, volem fer referència a la casa d’EmíliaCoranty que, un cop constituïda la fundacióGuasch-Coranty, va fer donació d’obres i de laseva casa situada al carrer Ciutat de Balaguer al’Escola d’Art i Oficis i Belles Arts de Barcelona.Però, qui era Emília Coranty?

Va néixer a Barcelona el 1862 i va ser la prime-ra dona que pogué estudiar a l'Escola de BellesArts de Barcelona durant el curs 1886-1887.Fins aquell moment era prohibit a les donesl'accés als estudis d'art. Finalitzats els estudisviatjà a Madrid, Toledo, El Escorial i a diversesciutats italianes per aprofundir la seva formació.

Va pintar molt, especialment flors i composi-cions decoratives, i realitzà projectes per apuntes, blondes i brodats.

Participà en l'Exposició Universal de Barcelonade 1888, en la Nacional de Madrid de 1890, en

què obtingué diversos premis, i també enl'Exposició de Chicago de 1893, on també vaassistir una altra dona barcelonina, ClotildeCerdà, més coneguda per Esmeralda Cervan-tes, arpista de renom internacional, que va feruna conferència sobre la cultura de les donesturques.

A Chicago es va construir un pavelló de dones,dissenyat per l'arquitecta Sophia Hayden, desti-nat a demostrar que les realitzacions de lesdones eren equivalents a les dels homes. EmíliaCoranty hi exposà juntament amb Mar yCassat, Rosa Bonheur, Anna Lea Merritt, entred'altres, i va obtenir la medalla de plata per unconjunt d'obres de pintura i de treballs deco-ratius.

Emília Coranty és una de les creadores que alnostre país intentà acabar amb la distinció tra-dicional entre les belles arts i les arts aplicades,impulsant la professionalització de les ar tsdecoratives.

Retrats literaris

Un dels millors retrats literaris de Sant Gervasiés de Mercè Rodoreda, amb les seves novel· lesAloma, Jardí vora el mar i Mirall trencat. MercèRodoreda tenia un coneixement precís delbarri de Sant Gervasi, i especialment de latorre del seu avi Gurgui, al carrer de ManuelAngelon, avui desapareguda. Es conser venimatges de Mercè Rodoreda al jardí del seu avii al menjador ; imatges que ens mostren elsespais que acolliren, durant molts anys, lesseves estades a Sant Gervasi. Casa on tambévan viure la seva mare i el seu fill mentre ellaera a l’exili, primer a França i després a Suïssa,des d’on escrivia car tes a la seva amiga, latambé escriptora, Anna Murià, en què li mos-trava la preocupació per la supervivència delsque havien quedat a Catalunya.

Espai d’origen

22

Dels subjectes de Sarrià-Sant Gervasi

Si hem parlat de palaus, convents, cases i méscases, reals i recreades literàriament, ara volemparlar dels orígens de les persones que vanhabitar o viuen al districte.

Algunes van néixer i han viscut en alguns delscarrers del districte, d’altres hi han arribat, pro-cedents de diversos barris de Barcelona, iencara d’altres arriben als barris de Sarrià-SantGervasi procedents d’altres contrades.

Blanca Morales ens ha facilitat aquesta fotogra-fia d’estudi realitzada a Requena, València, l’any1920, per algun fotògraf professional de quidesconeixem el nom. Una dona -probablementla mare- amb indumentària que ens parla de laseva pertinença a una zona rural, sosté la seva

filla, abillada amb un enorme llaç al cap. La nenava vestida de blanc immaculat. I, al darrere, mal-grat ser a Requena, la imatge d’una ciutat. Latorre Eiffel ens parla de París i, en aquell celennuvolat, un avió, premonitori dels viatges queal llarg de la seva vida faran, i no precisament aParís, sinó a Sarrià, anys a venir. El viatge quevolia representar la fotografia es va fer però lacausa que el motivà no va ser el turisme sinó lavoluntat de buscar estratègies per millorar lesexpectatives vitals.

Anys més tard, trobem una altra nena, intuïmque també anava vestida de blanc. És CristinaCarcar, envoltada per la seva mare ConchitaCarnicer i la seva tieta Ángeles Carnicer. Ésl’any 1959. La imatge va ser feta a Saragossa, ihi apareixen totes tres ben mudades per assis-tir a un casament. Cristina Carcar va rebre l’ad-ver timent de no tacar-se, cosa impossible,segons les seves paraules, ja que jugava molt. Elbarret probablement li faria nosa, i aquell vestitimmaculat, i els guants i mitjons del mateixcolor, no sabem com acabarien. El cas és que, aCristina Carcar, tota aquella indumentària li feianosa i se sentia més còmoda, més en el seulloc, jugant amb el seu gos Tarzán a qui veiemen una altra fotografia.

Espai d’origen

Luisa Mosalve i la seva fillaDolors Pérez. Requena,València, 1920. És unafotografia d’estudi, típicade l’època.

Cristina Carcar, la seva mare,Conchita Carnicer,i la seva tieta,Ángeles Carnicer. Vestides decasament per anar al casorid’uns amics. “M’havienadvertit que no em taqués,cosa impossible, ja que jugavamolt”. Saragossa, 1959.

Cristina Carcar ambel seu gos Tarzán, a la bassaque hi havia a la fàbricad’olis. “Tarzán era el meumillor amic i jugaven molt.Vigilava la casa i a mi,sobretot. Saragossa, 1964.

23

Rosa Castells Cuch, fotògrafa, es va establir aSant Gervasi, procedent d’un altre punt de lageografia catalana i ens explica: “Em vaig esta-blir a Sant Ger vasi l’any 1969, amb estudipropi, a l'edat de 24 anys. Fins l’any 1980 vaigcompartir el negoci amb el meu marit PereCapdevila Miquel, però les circumstàncies de lavida van fer que hagués de continuar sola. Pelmeu estudi han passat diversos col· laboradors imoltes col· laboradores que m'han ajudat a fer-me créixer, a mi i al negoci. La fotografia és i haestat la meva passió, la meva afició i la mevaprofessió. Sempre m'he actualitzat i no m'hanfet por les noves tecnologies”.

Els diversos barris que conformen el districteactual tenen una llarga història i han estat el

marc territorial per a la creació de relacions deveïnatge, teixides al llarg dels anys. En els barris,hi existeix un compromís social, un ar t decoexistir entre veïnes i veïns, entre els interlo-cutors -en paraules de Michel Certeau-, vincu-lats per un fet concret però essencial, la proxi-mitat i la repetició dels trànsits quotidians.

El barri, diu el mateix autor, s’inscriu en la histò-ria del subjecte, com la marca d’una pertinen-ça, de la mateixa manera que cada subjecteinscriu la seva trajectòria en ell, en una interac-ció continuada entre el paisatge, no nomésfísic, i el subjecte.

El barri propicia la trobada i, per tant, el com-promís social.

Espai d’origen

Glòria Pujol, als jardins delTuró Parc, 1945Autoria: Mercè Folch

Rosa Castells Cuches va establir a Sant Gervasil’any 1969, amb el seu primerestudi fotogràfic al carrerde Muntaner, 495,a l’edat de 24 anys.Foto Pere CapdevilaArxiu Rosa Castells Cuch

27 Els treballs i els seus espais

Treball domèstic

En la reconstrucció de la història de les ciutats,tan important és parlar de l’espai públic –car-rers, edificis amb més o menys càrrega simbòli-ca de representació i de poders diversos, siguinculturals, religiosos o polítics...– com de l’espaidomèstic. Els habitatges, les cases que hemhabitat o habitem, acullen històries, històries enquè s’han desenvolupat part de les experièn-cies vitals, inscrites en una de col· lectiva, ques’esdevenen en territoris concrets, d’àmbit debarri, de districte i de ciutat, i que estan directa-ment vinculades a la història col· lectiva.

L’espai domèstic no és aliè a les relacions i va-lors que es desenvolupen, que es renegocien, al’espai públic. L’espai domèstic, les cases quehabitem, no són campanetes de vidre aïlladesdel que passa a la resta del món, com en algunmoment s’ha volgut fer creure.

L’espai domèstic, i el treball que en aquest s’hifa, està íntimament relacionat amb els espais detreball remunerat. Ambdós, el treball domèstic iel treball remunerat, formen part de la mateixa“cosa”. Sense l’un, no existiria l’altre. Aquestarelació indivisible, com si d’una mena de vasoscomunicants es tractés, no sempre es fa visible,no sempre se l’ha volgut veure. No hi ha possi-bilitat d’exercir un treball remunerat – i aquestaés una societat que atorga els drets socials envirtut del treball remunerat reglat – si no hi haalgú que dóna i manté la vida, que té cura de lasubsistència pròpia i la del col· lectiu familiar ;activitat, responsabilitat, que al llarg de la histò-ria han exercit majoritàriament les dones.

El treball domèstic es fa visible

En una enquesta recent sobre l’ús del tempsdurant els anys 2010-2011, realitzada perl’Institut d’Estadística de Catalunya, s’explicita

que: “Més del 90% de les dones catalanes vandedicar 4 hores i 16 minuts diaris a les tasquesde la llar i la família durant el segon semestrede 2010” i l’estudi precisa que l’anàlisi de la dis-tribució en el temps de les activitats de lapoblació mostra que, després de dormir i men-jar, l’activitat diària més compartida entre elscatalans és l’atenció de la llar i familiars, activi-tats que impliquen, entre d’altres: cuinar, mante-nir la llar, fer compres i atendre criatures i per-sones grans. L’enquesta afegeix que és enaquestes responsabilitats familiars i de la llar enquè es troba la diferència més accentuada pelque fa a la distribució entre homes i dones.Concretament, el 93,3% de les dones majorsde 10 anys hi dediquen 4 hores i 16 minutsdiaris, mentre que els homes que assumeixenaquestes tasques són el 77,4% del total i hidediquen 2 hores i 35 minuts de mitjana.

Nena, nen, nina i bicicleta,al carrer Canet, als anysseixanta.Procedència Gisela Bossomi Maite RepolloArxiu Municipal DistricteSarrià-Sant Gervasi


La tieta Anita,la nena M. Lluïsa.Aquesta és la foto conegudacom “La tieta, la nena i lanina”, al pati de la casa delcarrer Vico, 9, 1924.Arxiu Assumpta Font

La dedicació al treball domèstic i de cura, talcom acabem de veure, la realitzen majoritària-ment les dones que sovint han hagut de supe-ditar les seves expectatives vitals, les seves tra-jectòries professionals, a les necessitats delcol· lectiu familiar.

Les nenes, històricament, han estat ensinistra-des per a exercir aquests treballs, de la mateixamanera que s’ha ensinistrat els nens per a unsaltres. Aquest ensenyament de rols s’ha fet,entre altres vies, a través dels jocs. Fixem-nosen la imatge, la nena duu una nina i el nenporta un enginy mecànic, una bicicleta. Ja hodeia Simone de Beauvoir “s’aprèn a ser dona”.El rol de gènere requereix un aprenentatge iles habilitats per por tar a terme el treballdomèstic, és un aprenentatge continuat.

Estratègies familiars

Assumpta Font ens regala un breu però intensrelat, en què descriu, en poques ratlles, lesdiverses estratègies de dos col· lectius familiarsper tirar endavant el seu projecte de vida. Eltext és intens perquè, a més a més, ens dónacompte també dels canvis en el paisatge; de lespràctiques del part; de com la guerra va trasto-car esperances i desballestà famílies; dels grupsfamiliars, que sovint eren més amplis que lafamília nuclear, en què s’acollien nebots sensepares, tietes; i també ens parla de dones querealitzen treballs domèstics, remunerats enalguns casos, com ara minyones, cosidores ibugaderes.Tanmateix podem veure el compro-mís d’una cer ta pràctica de responsabilitatsocial.

Aquí van, doncs, les seves paraules:

Assumpta Font nasqué un 25 de febrer a SantaMadrona, vigilada per una llevadora i un pedia-tra perquè era filla d’uns pares grans que, des-prés de dos fills, ja no esperaven ningú més i

allò podria portar-los problemes.Vivia a l’Eixam-ple, en un entorn casolà, familiar i típic de l’è-poca: “ El pare, de jove, tocava el violí i la mevamare, el piano i l’harmònium; tots dos deixarenel seus somnis per tirar endavant tres fills, peròabans, per pujar quatre nebots que havien que-dat sense pares per causa de la guerra. Lamúsica es vivia cantant, sentint i escoltant i, peraixò, va fer que jo iniciés estudis musicals alConservatori Municipal de Música. Allà coneguíel meu futur company de vida o marit, queprovenia d’una família que vivia en segonageneració al barri de la Bonanova, just davantde l’estació de “la Bonanova“ dels “ferrocarrilescatalanes”, avui en dia del barr i de SantGervasi. El meu marit és nét de l’escultor JoanBorrell Nicolau, és i era amant de la música ide totes les arts.

Aquells gustos compartits foren els que ferenque, de mica en mica, jo heretés els entornsdel districte. Districte que ja coneixia per“Piscinas y Deportes”, on jo anava a patinar elsdissabtes o a nedar a l’estiu.

31

I així vaig entrar a formar part d’una famíliaacollidora, en què un sol sou (el del pare) sos-tenia 5 fills, una esposa, una àvia, una tieta-àvia,una cosidora els dijous, una domèstica cada dia,i una de reforç de neteja els dissabtes. Ah! i elsdijous venia a dinar a taula parada “el Juan deBilbao”, home amb pocs ingressos, que es pro-curava els àpats passant per les cases benes-tants del barri.

La casa era gran, plena d’escultures “precioses”en un entorn molt entranyable, i encara con-servava el taller de l’escultor.

També teníem en comú, el meu marit i jo, unatieta, ell una tia-àvia i jo una tieta directa, peròles dues havien esdevingut solteres i feien unamica de pal de paller de la família. En aquestacasa va quedar reflectit això, en una foto quesempre hi ha estat present i l’anomenem: “Latieta, la nena i la nina”. La nena es va convertiren la meva sogra i la nina, qui sap?

La casa segueix sent on era, amb les mateixesparets però amb un interior més funcional.

Tot el barri amb el temps ha anat canviant elseu contorn o morfologia, les cases aïlladesamb els seus jardins són ara cases de pisos,però encara en queden algunes que pertanyena èpoques anteriors. Això fa que no hi hagi,actualment, comerços ni serveis, però sí unentorn tranquil on encara s’escolten els ocells”.Fins aquí les paraules de l’Assumpta Font.

El valor de les imatges

Hi ha poques, molt poques imatges fotogràfi-ques, que captin el moment en què alguna per-sona realitza una de les múltiples activitats quecomporta el treball domèstic i de cura. Aquestainvisibilitat fotogràfica revela el poc valor que seli atorga. En els àlbums familiars, poques vega-des es fa una foto d’algú pelant patates, o fent

una truita, o estenent la roba, o fregant el terra,o qualsevol altra activitat domèstica. Ara bé, enels àlbums de fotògrafs professionals, encara ésmés difícil de trobar-les. Fins i tot, quan retratenmagnífics edificis de magnífics arquitectes, lacuina no hi apareix i, si hi apareix, hi ha un “nosé què” que denota que l’artista és fora de lloc,no sap com posar-s’hi. En aquests pocs casos,repetim excepcionals, el que atreu la mirada delfotògraf no és el subjecte que hi treballa, ni tansols l’espai, ho són els enginys mecànics que, demica en mica, han anat ocupant l’espai culinari,però, repetim-ho, el subjecte que els fa anar noha aparegut a la imatge. Les cuines domèstiquesno tenen “glamour” per a la mirada fotogràfica,les cuines domèstiques han tingut, durant moltsanys, mala premsa, o dit en altres paraules, hanestat fora de l’interès creatiu, no de les cuineresque les fan anar cada dia, però sí dels dissenya-dors d’espais i d’aquells que els recreen foto-gràficament.

Davant l’absència del treball domèstic en elrelat fotogràfic de la vida, la imatge que RoserPonsati ens ha aportat, en què la veiem cosintroba, és converteix en un regal.

Roser Ponsati cosint a casa,al barri del Guinardó.Arxiu Roser Ponsati



La imatge captaun moment pletòricArxiu Assumpta Font

La mare de la Glòria Pujol,amb les seves criatures.Porta un braçal de dol (cos-tum d’aquell temps)Arxiu Família Pujol Folch

Mainaderes, tietes i criatures,al jardí de la casa del carrerMont-roig, 5-7, en el tombantdel segle XX.Arxiu Valls Illa

Ara bé, dins la complexitat i varietat de les acti-vitats que comporta el treball domèstic n’hi hauna que sí que ha merescut l’atenció del fotò-grafs. Ens referim a imatges de dones amb cria-tures, atenent-les, portant-les de passeig, acari-ciant-les, jugant amb elles...

Tanmateix, a l’espai domèstic també hi ha altresactivitats, lloc de trobada i esbarjo segonsveiem en una de les imatges que Assumpta

Font ens ha facilitat, en què veiem tres dones, alvoltant d’una taula, compartint beguda, algunacigarreta i la conversa.

L’espai domèstic també acull activitats artísti-ques com aquesta imatge que veiem d’unadona tocant el piano.

Això ens dóna peu per recordar que l’habitatgeno sempre ha estat un espai de treball, més enllà

31

del domèstic, com pot ser la música, o bé altresactivitats que es realitzaven a canvi d’una remu-neració econòmica. I aquí, podem parlar tant deles dones que fan de minyones, planxadores i unllarg etcètera com d’aquelles dones que treba-llen a casa en una activitat remunerada.

Amb tot però, la complexitat i varietat de lesactivitats relacionades amb el treball domèstic

desborda els límits de l’habitatge i es desplaçaper la ciutat, cap a altres espais. Un d’ells sónels mercats. Els mercats han aplegat una partd’aquest treball, l’anar a comprar, i alhora, tam-bé, al darrere del taulell, acostumen a haver-hidones, que exerceixen la seva professió, però,els mercats són quelcom més que estrictesllocs de compra-venda, són també espais derelació, d’intercanvi de sabers.


Dona al piano, a la casadel carrer Vico, 9.Entre 1931 i 1933.Arxiu Assumpta Font.

A la imatge, M. LluïsaBorrell, una amiga, i MarionaLoperena.. És una partida deMah-Jong entre amigues, a lacasa del carrer Vico, 9.Arxiu Assumpta Font.

32

Diversos són els mercats del districte. El mésantic, el de Sarrià, construït segons projectedel 1910. El de Galvany, és un altre edifici de1927 i la seva estructura de ferro fa que se’lconsideri un monument artístic, com passa a lamajoria dels mercats de la ciutat.

Del subsistir en temps difícils

L’Assumpta Font ens parlava de com la sevafamília va haver d’abandonar les seves expec-tatives vitals vinculades a la música per tirarendavant, primers els nebots que havien que-dat sense pare i mare, i després les seves cria-tures, entre elles l’Assumpta. Subsistir desprésde la Guerra Civil es va convertir en la preo-cupació més important per a àmplies capesde la població. El cost de la vida, el 1950, s’in-crementà un 20% respecte l’any anterior i, el1951, l’increment va ser de tal magnitud que

les economies familiars perillaven. No és es-trany, doncs, que en aquell context esclatés lavaga de tramvies, malgrat la repressió, malgratla por. No era la primera vegada que s’ocupa-ven carrers. Els motius de les protestes vanestar relacionats amb les subsistències, ja fospel racionament o per les requises de pro-ductes. En la conflictivitat dels anys quaranta,les dones hi van tenir un protagonisme desta-cat que es manifestà amb penjades de paellesi setrills als balcons davant la manca absolutad’oli a les botigues.

En aquella Barcelona, hi ha espai també per ala solidaritat, tal com posa de relleu la imatgeque Roser Ponsati ens ha facilitat, amb aquesttext: “Al terrat de casa de la meva padrinaCaterina. La nena rossa més petita era unanena polonesa acollida durant un temps perla nostra família”, 1945.


Compradores i venedoraal mercat de Sarrià,cap als anys trenta.Procedència Dolors Urraca.Arxiu Municipal DistricteSarrià-Sant Gervasi.


“Al terrat de casa de la meva padrina Caterina.La nena rossa més petita erauna nena polonesa acollidadurant un tempsper la nostra família”, 1945.Arxiu Roser Ponsati

Primera botiga d’electro-domèstics al barri, al carrerdel Capità Arenas, 25, 1965.Foto: Joaquim VilarArxiu: Blanca Morales

A la dècada dels anys seixanta, després de la fidel règim d’autarquia implantat pel franquismei després dels plans econòmics, primer d’esta-bilització i després de desenvolupament, s’in-crementa la capacitat adquisitiva. La imatgeque hem reproduït, gràcies a l’apor tació deBlanca Morales, és il· lustrativa del canvi econò-mic. Si abans la major par t de la poblaciódedicava gran part dels seus recursos econò-mics a l’alimentació, a partir dels anys seixantapoden destinar una par t dels recursos a lacompra d’electrodomèstics. Tal com veiem a laimatge, el rètol publicitari anuncia la marcaWestinghouse.

Cal recordar que els primers reactors de lescentrals nuclears a Catalunya eren de la marcaWestinghouse, que també fabricava neveres ialtres electrodomèstics. I la publicitat d’algunselectrodomèstics apel· larà a l’energia atòmica.Algunes marques venen el seus productes ambun símil d’explosió nuclear com a rerefons.

Però, on posem tots aquests electrodomèsticsen les minúscules cuines de la majoria delshabitatges barcelonins? Quines cuines cal disse-nyar per encabir tot l’equipament? Caldrà pen-sar en les cuines, no com un espai buit quecadascú equiparà com vulgui, sinó que el pro-grama haurà de tenir en compte, des d’un bonprincipi, el que contindrà i, encara més enda-vant, tot, absolutament tot, des del forn alsarmaris passant per la nevera, haurà d’estarprevist i, al final del camí, en el moment en quèels promotors facin entrega dels habitatges alsfuturs residents, la cuina estarà equipada sensedeixar res a l’atzar. Però, no avancem esdeveni-ments. Ara, som a l’inici del viatge.

Els industrials elèctrics demanen a arquitectes iconstructors que construeixin amb perspectivesde futur i dissenyin els habitatges amb lainstal· lació elèctrica incorporada, malgrat que elclam es fa a cavall entre els anys quaranta i cin-quanta, època de restriccions energètiques,

especialment importants en el sector domèstic.Si es volien vendre més quilowatts, si es volienvendre més aparells, calia adequar els habitatges.

La paradoxa del temps

Les companyies energètiques – electricitat i gas–i els fabricants d’electrodomèstics que no sem-pre són empreses diferents –també hi ha com-panyies de gas i electricitat implicades en laproducció i venda d’electrodomèstics – centrenles seves campanyes propagandístiques a con-vèncer de la benvolença dels seus productesen l’estalvi de temps.

El 1962, Moulinex llança una campanya publici-tària: “Moulinex libère la femme”. En paral· lel,la campanya, convenientment traduïda, “Mouli-nex libera a la mujer”, arriba a l’Estat espanyol.L’empresa ven molinets de cafè, batedores,màquines de cuina, assecadors de cabells, deroba i aspiradores de pols, aquestes darreres,al preu de 825 pessetes.

Els electrodomèstic alliberen la dona, els nousteixits per a cortines, també. No és estrany. Eldiscurs de la feminitat, i de la “naturalització deles feines domèstiques atribuïdes amb exclusi-vitat a les dones, començava a ser qüestionat.L’any 1949, Simone de Beauvoire publicà elSegon sexe, i el seu contundent “s’aprèn a serdona” feia evident l’aprenentatge cultural de la


Casa de la família Pérez-Monsalve, al carrer Majorde Sarrià, el dia de celebracióde la primera comunió deMaria Lluïsa Vilar, 1962.Foto: Joaquim VilarArxiu: Blanca Morales

feminitat en les societats patriarcals , societatsen què l’home es prenia com a mesura i, enreferència a aquest model i en contraposició al’home, apareixia la dona, com a l’altre. MariaAurèlia Capmany es conver tí en una de lesdivulgadores de la Beauvoir. El llibre va ser tra-duït al castellà, el 1962, tres anys després es re-imprimia, i la traducció catalana apareixia de lamà de Maria Aurèlia Capmany, el 1968.

Aquesta “remoguda” internacional, que a princi-pis dels seixanta es difonia per alguns sectorsde dones, posava en qüestió les estructuressobre les quals se sustentava el sistema. Erenels inicis, però les repercussions podien sertranscendentals.

Els productors d’electrodomèstics que havienllençat el seu missatge, de manera insistent ireiterativa, a les dones, ara, davant els nousaires, absorbiran alguns dels eslògans i es pre-sentaran gairebé com a companys de viatge.

En què consisteix, doncs, la proposta de lliber-tat per part dels fabricants? En una promesad’alliberar temps del treball domèstic. Lesmàquines de tota mena: batedores, rentaplats,rentadores, aspiradores, olles a pressió, talla-xoriço i embotits diversos, obrellaunes, i unllarg, llarguíssim etcètera, moguts per l’electrici-

tat o el gas, havien d’estalviar temps a les do-nes. Això se sobreentén i així ho fan explícitgairebé en tots els anuncis d’electrodomèsticssempre amb una presència femenina al costatde l’aparell per anunciar.

Però, paradoxalment, els electrodomèstics quemés es fabricaven i es venien no eren els queestalviaven temps, ans al contrari, els aparellsmés venuts eren els que “consumien temps”,aparells de ràdio i de televisió.

Les xifres que apor tà el secretari tècnic decomerç, en el discurs d’inauguració d’Hogarotel,el 1965, així ho corroboren:

“Producción de neveres:1960, 30.000; 1964, 400.000;Producción de lavadoras:1960, 77.000; 1964, 300.000;Producción de receptores de radio:1960, 245.000; 1964, 575.000;Producción de receptores de T.V.:1960, 40.000; 1964, 440.000.”

En el capítol anterior hem parlat d’un dels con-junts d’habitatges més innovador de laBarcelona dels anys seixanta, dissenyat perBarba Corsini, al carrer Mitre, números 3, 4, 6,7, 9 i 10. Barba Corsini es planteja el projecteamb l’objectiu d’aconseguir millorar l’estàndarddels habitatges de superfície reduïda –sónhabitatges de renda limitada–, i aplicarà els cri-teris de flexibilitat per aconseguir habitatgeselàstics, fins i tot combinables. En el conjunt depisos s’instal· len serveis col· lectius, per tal d’alli-berar espai de les dimensions reduïdes. Els ser-veis comuns: central de calor, aparcament, auxi-liar domèstica, bugaderia, snack-bar, farmàcia iguarderia (Barba Corsini, 1963, pàg. 8).

Barba Corsini és dels pocs arquitectes que, aCatalunya, reflexiona, que dedica algunes parau-

35

les a la cuina i al treball que en aquesta s’hi fa ial subjecte que el fa.

L’arquitecte Barba Corsini, l’any 1962, fa la pre-sentació del llibre-catàleg, Cocinas, de JoséRovira, especialista en instal· lació de cuines. Lapresentació es converteix en un programa decom han de ser les cuines.

“En la vivienda moderna, la cocina tiene capitalimportancia, por las muchas horas que en ellapasa el ama de casa.” La cuina, continua, és la“central d’energia de la llar”, on es concentrentots els treballs que exigeix el normal funciona-ment d’un habitatge.

“En países de alto nivel de vida, donde el servicioha desaparecido prácticamente, todas las máqui-nas: de lavar, preparar, cocinar, secar, etc... se sitú-an en la cocina. Incluso en algunas casas, come-dor y cocina se comunican durante el tiempo dela comida, para simplificar el servicio de la mesaformando una especie de snack-bar familiar.

Por lo tanto, es evidente lo que ocurrirá ennuestro país dentro de algunos años, y si noqueremos cargar sobre el ama de casa unaserie de molestias totalmente inútiles, hemosde empezar organizando nuestros hogares...

En resumen, se trata de un verdadero esfuerzopara dar a la cocina el atractivo que precisa, y almismo tiempo simplificar el trabajo del ama decasa, ahorrándole un tiempo que podrá dedicara otras actividades del cuerpo y del espíritu”(Barba Corisni, 1963, pàg. 7).

Qui hi ha a la cuina?

“El ama de casa” és el subjecte que, en la dèca-da dels seixanta, serà imaginada a la cuina, ensubstitució d’aquella altra figura femenina, “elservei”. Les minyones, dedicades a temps com-

plet a realitzar les feines domèstiques, queveuen com neixen noves generacions, les cui-den, les alimenten, les veuen créixer i, en l’ima-ginari romàntic, formen part de la família, estanen vies de desaparició.

Els anys seixanta són anys de fort movimentmigratori. La ciutat, des de la dècada anterior,veu com dia a dia augmenta la població dedones i d’homes que arriben a la ciutat amb lesperspectives de millorar les condicions de vida.Per a les dones migrades, el servei domèsticnomés és el primer pas d’una estratègia. Fer fei-nes de “neteja” és el primer treball arribadestot just a la ciutat, com a pas previ per trobarfeina en un comerç, en una fàbrica, amb horarisfixats, treball reglat que atorga drets socials isalaris més alts. Les minyones, les dones de ferfeines, ara, són temporals, no hi ha continuïtaten la feina, ni tampoc contractes, en la granmajoria de casos.

Per tant, sectors econòmics mitjans que abanscomptaven amb la presència d’una o més donesde fer feines –serventes, planxadores, cuine-res...– ara, o bé en restringeixen el nombre obé, del treball domèstic, se’n fa càrrec directa-ment el col· lectiu familiar, i gairebé sempre és ladona qui haurà d’assumir la responsabilitat de larealització de les tasques domèstiques.

De la modernitat

Tornem a la casa de Mitre. Barba Corsini par-teix de l’habitatge per construir el conjunt(Monteys, 1998, pàg. 10) i ho fa pensant en elsdiferents grups familiars que l’ocuparan. Lafamília és a la base, però admet la diversitat deles unitats familiars: matrimoni sense fills, matri-moni amb un fill, amb tres fills i amb cinc fills.

Barba Corsini manifestava “Vaig decidir deprojectar apartaments; pisos de dos dormito-


36

ris, de 46 m2 i escaig, que s’adequaven a lasituació del mercat. L’objectiu era treure elmàxim partit d’unes condicions legals deter-minades, però mirant de millorar l’estàndardde vida al qual s’accedia habitualment enpisos tan petits. Per fer-ho vam decidir de dis-posar una sèrie de serveis comuns per a totl’edifici i, a més, donar un màxim d’elasticitatdins l’habitatge... La planta tenia, a més, unanotable flexibilitat, aconseguida mitjançant unsistema d’envans corredissos que separavenels àmbits. Però, malgrat tot, la preocupacióera com millorar el nivell de vida per a unshàbitats tan reduïts: la solució passava per dis-posar de gran quantitat de serveis incorpo-rats al bloc, com una espècie d’unitat autosufi-cient en què els equipaments compensessinles reduïdes dimensions dels habitatges”(Monteys, 1998, pàg. 17).

“Viviendas modernas y lógicas, con la soluciónde todos los problemas que se le plantean alama de casa, desde calefacción hasta serviciodoméstico, de acuerdo con la forma de vidaadoptada por los paises más avanzados.

Esperamos que con estas condiciones lesobrará tiempo para otras actividades y paragozar de la vida. Está todo pensado para queVd. descanse” (Monteys, 1998, pàg. 31). Eltemps, l’estalvi de temps, el descans, són elsarguments per vendre els habitatges i les cui-nes mecanitzades.

I quan la cuina no és moderna, cal reformar-la.

Renovar, canviar. Cal renovar la cuina, canviar-la d’imatge tan sovint com es pugui. Els bénsd’ús culinari es converteixen en productes deconsum. El màxim valor és “nou”. Ràpid i nou,dos valors a l’alça.

Les cuines antigues són obsoletes, lentes, fos-ques, desendreçades. Les cuines, per mitjà

dels electrodomèstics, atorguen estatus, enfunció de la quantitat i de la modernitat deles adquisicions. La cuina ja es pot ensenyar.Reclosa en temps passat a les interioritats del’espai domèstic, amagada i llunyana com alloc pestilent, emanador de fums i pudors –hiha una mena de dèria contra l’olor de lesescudelles, de les sardines, de tot aquell ali-ment fresc o cuinat–, ara, la cuina s’exhibeix icrida l’atenció d’arquitectes, dissenyadors,il· luminadors, fusters, calderers, fabricants d’e-lectrodomèstics i de mobles, de companyiesde gas, llum i electricitat, de fabricants del tèx-til, del plàstic, de la porcellana, del vidre, dedissenyadors de tota mena, en fi, la cuina, des-prés de tants i tants anys d’oblit, es converteixen un centre d’atenció on col· locar productesde tota mena, productes amb data de caduci-tat cada vegada més propera, neveres, cuines,frigorífics, primer blancs, després de color, pri-mer de gas, després elèctr ics. Forns quepugen i que baixen, ara sota dels fogons, aradamunt dels fogons. Una mena de ball inter-minable s’instal· la a la cuina.

Electrodomèstics grans i petits, robots minús-culs que fan de tot: tallen, espremen taronges,obren llaunes, esmolen ganivets, i tenen unavida cada cop més curta. L’obsolescència de lamodernitat té pressa.

Cada vegada hi ha més aparells connectats ala xarxa, sigui de gas, o d’electricitat, i cadavegada més àtoms de pau, carbó, gas i petrolivan circulant per la xarxa. Les companyieselèctriques obren línies de gas i les company-ies de gas obren línies elèctriques, per assegu-rar-se mercats, el mercat.

Amb electrodomèstics o sense, el treballdomèstic continua sent imprescindible i enca-ra, hores d’ara, són les dones les que hi dedi-quen més hores.


37

De la subsistència quotidiana

El 1974, l’augment del cost del productes deprimera necessitat fa que, des de diversos sec-tors, es posin en evidència les greus repercus-sions que té l’alça dels preus en la qualitat devida. La revista de l’associació de veïns, Sarrià.Butlletí de l’Associació de Veïns, del mes denovembre de 1974, hi dedicava un article: “Elcoste de la vida visto desde Sarrià”. Que la vidas’apuja –deia l’article– no és cap novetat. El dar-rer any, el cost de la vida s’havia apujat, segonsxifres oficials, més d’un 14% i, per a l’any en curs,es preveia que l’increment podia ser superior.No per la novetat sinó per la incidència diàriaque té en les economies domèstiques i la inde-fensió que produeix que cada dia els preus s’a-pugin, cal reflexionar-ne les causes. Un dia és l’olique s’apuja de preu, l’endemà seran les patates,i l’altre, els ous. Però, també l’ensenyament, eltransport, el gas i l’electricitat s’apugen de preu iles economies domèstiques se’n ressenteixen.Els economistes, –segons l’article que anem res-seguint– “dan bellas e intrincadas explicacionesque, una vez traducidas, no explican nada. Nosgustaría saber también si lo de la enseñanza gra-tuita, anunciada a bombo y platillo, es unabroma que se nos quiso gastar. Porque, claro, sila única enseñanza gratuita posible es a muchoskilómetros de distancia y en aulas abarrotadasde niños donde ninguna enseñanza auténtica esposible, lo de la broma sería evidente”.

El problema preocupa. I un nou article, publicata la mateixa revista pocs mesos després, el 5 defebrer de 1975, “Carestia: Unes xifres que fanpor” afirmava que l’encariment del cost de lavida, la inflacció galopant, l’atur creixent són pro-blemes quotidians que afecten una part impor-tant de la població. Les xifres oficials insisteixenen l’elevat increment del cost de la vida, un14,3%, en el període comprès entre l’octubredel 1973 i el mateix mes del 1974. Un compo-nent important en aquest augment ha estatl’encariment d’un 10,7% dels productes d’ali-

mentació. Però, no és només l’alimentació, lesdespeses de la llar s’han incrementat un 20,9%,en el mateix període. Un increment, denunciavala revista, que afecta molt més les classes menysafavorides, econòmicament parlant.

Amb electrodomèstics o sense, amb una capa-citat econòmica major o menor, les dones hanaportat al benestar social, el treball de mante-nir la vida quotidianament que, com dèiemabans, és absolutament imprescindible per a lasubsistència de la col· lectivitat.

Economia domèstica

Com hem dit, el treball domèstic forma part del’organització profunda de les condicions devida, i és un treball que, històricament i en lamajoria de cultures, han realitzat les dones. Peròa aquest treball no se li reconeix la categoria detreball i en la majoria d’estudis o d’estadístiquesno es valora la seva apor tació econòmica isocial. En definitiva, no es fa visible la seva con-tribució al benestar social. Aquesta invisibilitat,segons Antonella Picchio, a més d’ocultar el tre-ball domèstic i qui el du a terme, amaga lesrelacions de producció/reproducció que carac-teritzen el sistema capitalista i, amb aquest sub-terfugi, un tema central del sistema econòmicha estat analitzat com una qüestió privadai com un problema específicament femení.

Han estat les economistes feministes les quehan desvetllat i han posat en relleu que el tre-ball domèstic està íntimament vinculat a l’eco-nomia de mercat, i han valorat el que suposal’economia domèstica. En primer lloc, es dedi-quen més hores al treball domèstic que no pasal treball remunerat de dones i homes; i, ensegon lloc, si al temps de treball domèstic lidonem un preu de mercat, haurem de conclou-re que gairebé la meitat de la riquesa que esprodueix al país correspon al treball domèstic,segons Cristina Carrasco i Mònica Bengoa.


38

Treball remuneratEn una guia de les rodalies de Barcelona, definals del segle XIX, trobem informació que ensparla d’algunes de les activitats de la poblaciódel districte. L’autor, José Fiter Inglès, diu que, amés dels cultius agrícoles, força estesos aSarrià, les dones “elaboran encajes de hilo, deseda de oro”.També ens diu que el creixementde Sant Gervasi, més que a les explotacionsagrícoles i industrials, es deu a la construccióde cases d’estiueig… Però també hi ha fàbri-ques, com les sederies de Blanch, Soler, Torra iCia., al carrer Sant Sebastià. I, de Vallvidrera, elmateix autor de la Guia-Cicerone de lasCercanías de Barcelona parla de les indústriesagrícoles d’aprofitament forestal i de les explo-tacions ramaderes.

De pageses i venedores

La guia, doncs, ens informa de les activitats dela població, activitats agrícoles i ramaderes,artesanes i industrials. En tots aquests sectors,

les dones hi van tenir una presència destacada.A les explotacions pageses, les dones són lesresponsables de l’aviram i de l’horta. Una partdel que produeixen es destina al consum fami-liar –siguin famílies extenses, la gran majoria, obé nuclears– i l’excedent es destina al mercat.Són, en la majoria de casos les dones, les quepor taran a mercat l’excedent i atendran laparada, una pràctica que en aquests momentsestà desapareixent dels mercats de Barcelona,on les pageses que venen directament els seusproductes són cada vegada menys, però que vaser el sistema majoritari abans de la “industria-lització” de l’agricultura.

De dides i llevadores

Amb tot, hi ha activitats en què la presència deles dones és imprescindible, malgrat que l’autorde la guia no en parli. Ens referim a les dides.

El 1854, des de la Casa Provincial de Mater-nidad y Expósitos de Barcelona, s’envia unanota a l’alcalde de Sarrià, en què se li fa saberque el nombre de criatures acollides a la insti-tució és superior al que aquesta pot mantenir.

Des que es va obrir la institució –continua lacarta–, les persones que l’han visitada han vistl’acurada assistència que es donava a les criatu-res i el nombre de les acollides ha crescut detal manera que pot arribar un dia en què nopuguin ser admeses. I el dia ha arribat, segonsuna carta de la Junta de Damas, de la Casaprovincial de Maternidad y Expósitos, queadrecen als alcaldes “a fin de que tenga la bon-dad de suplicar a los Señores fabricantes de lamisma, se sirvan hacer alguna limosna en efec-tos de sus fábricas a tan piadoso y útil estable-cimiento”. Sense gaires recursos, ni públics niprivats, la Junta de Damas sol· licita als alcaldesque demanin als fabricants del poble de ferdonacions per al manteniment de l’entitat.


Falta peu de foto


Venedores, parant els seusproductes al mercatde la plaça de Sarrià, 1890.Procedència, arxiu JovéArxiu Municipal DistricteSarrià-Sant Gervasi

40

Per tal d’evitar el conflicte –és a dir, la mortmés o menys massiva de les criatures pelcol· lapse de la institució que les havia d’acollir–es posa en coneixement que el salari de lesdides, que alleten criatures fora de l’establi-ment, s’ha augmentat de 40 a 50 rals.

Es requereix als alcaldes dels municipis quedonin a conèixer l’augment dels jornals de lesdides, per tal d’animar les que ja estan treba-llant perquè demanin l’augment de sou. I so-bretot, creiem que la difusió de l’augment delpreu per alletar criatures alienes vol actuarcom a incentiu per tal que d’altres dones s’ani-min a fer-ho, ja que a més de l’augment de sou“El salario les será satisfecho con puntualidad”.

El fer de dida era un dels oficis que, des de l’è-poca medieval, va estar millor retribuït i reco-negut. A l’etapa medieval, segons que ha estu-diat Teresa Mar ia Vinyoles, el paper queocupaven les dides era molt important: alimen-taven les criatures d’altres dones. Les dideseren el personal femení més ben pagat. La sevafeina, a més a més, estava reglamentada i s’esta-blia per contracte davant de notari. Però, l’a-bandó de la feina abans del temps establertcomportava una penalització econòmicamentimportant o la pena de presó. Durant la vigèn-cia del contracte, les dides no podien quedarembarassades, ja que hi havia la creença que lallet de dona prenyada era dolenta.

La supervivència de les criatures –en aquellaèpoca i durant molts segles– depèn de lesmares i de les dides. Les dides seran imprescin-dibles per alletar les criatures pròpies i alienes,ja que la llet femenina és l’únic mitjà empratper a l’alimentació dels nadons, fins a les prime-res dècades del segle XX. Això ens dóna lamesura de la importància de la seva feina.

A la vista de la nota de 1854 a la qual hem fetreferència, podem afirmar que, a mitjan del

segle XIX, algunes dones de Vallvidrera, SantGervasi i Sarrià treballen de dides que acollieni alletaven criatures, anomenades “expósitos”,és a dir, els que a l’època eren qualificats de fills“il· legítims” i que, en la majoria de casos, erenfills de mares solteres, en una època en què lamaternitat fora de la institució matrimonial estàfortament estigmatitzada i provoca, en termesgenerals, un rebuig social.

Un altre ofici de dones és el de les mainaderes,dones que, en la majoria de casos, tambérealitzaran altres treballs en l’espai domèstic enquè han estat contractades.

Ara bé, a les criatures i a les mares cal acompa-nyar-les en el moment del part, en el momentdel naixement, i aquest és un altre dels oficisque han exercit les dones al llarg dels segles. Enla documentació municipal, trobem que MariaBoada Soler, major d’edat, que viu al carrerRobert, 13, primer pis, presenta a l’Ajuntamentde Sarrià un escrit en què fa constar “que envirtud de carecer este pueblo de comadronadestinada para la beneficencia municipal y des-eando la compareciente para este caritativoservicio a las familias pobres” que l’Ajuntamentvalori la creació d’una plaça de llevadora. A lasessió del 14 de setembre de 1909, el consis-tori va aprovar el seu nomenament com a tal.Passaren els anys i, el 1917, trobem una novatitular, Maria Boada era llevadora de la benefi-cència Municipal de Sarrià, professió que exer-cia des de 1912, i guanyava un total de 150pessetes. La també llevadora Sofia Abelli iRomaguer, llevadora que viu al carrer Major, 42,que des de fa vint-i-sis anys exercia la professióa nivell privat, reclama a l’Ajuntament que “acausa del considerable aumento de la clasemenestorosa que utiliza mis servicios caritati-vos” faci alguna actuació respecte a això.

És interessant d’observar com algunes donesinsten les institucions públiques per tal que tin-


41

guin en compte les necessitats de la població iampliïn els serveis, que en aquells moments esconsideren de beneficència; però, en termino-logia més contemporània, podríem dir queestan reclamant una ampliació dels drets so-cials. És interessant d’observar com, deixant debanda els seus interessos professionals, les duesllevadores intenten connectar l’esfera conside-rada privada a l’esfera pública. Situen els pro-blemes domèstics a la vista pública.Tornarem aparlar sobre aquest tema al capítol de l’espaipolític.

Dones a l’administració pública

Aquell any de 1917, a la nòmina municipal, hifigura Maria Sebastian, auxiliar de l’escola ele-mental de nenes i també, Pilar Estrada, amb lamateixa categoria. El sou d’ambdues és de 900pessetes. També trobem Antònia Garr igóRodríguez, auxiliar d’escola de pàrvuls, i el seusou és més migrat, 600 pessetes.

De jornals i discriminacionslaborals directes

Però, ara, volem comparar els jornals entresexes que exerceixen la mateixa professió. Unamestra auxiliar d’escola elemental cobra 900pessetes, mentre que un mestre auxiliar d’es-cola elemental en cobra 1.200. És a dir que, toti tenir la mateixa qualificació i reconeixementprofessional, ells, els mestres, cobren un 30%més que elles, les mestres.

És el sexe de qui desenvolupa una feina el quegradua els jornals, no pas el propi treball. Hi hauna diferència de sexes, en termes generals, enles retribucions dels treballs. I, podem pregun-tar-nos, quin és l’argument que la societat ela-bora per justificar la discriminació salarial direc-ta a les dones? Des de la revolució industrial es

considera que el dret d’accés al treball és prio-ritari per als homes; i el treball i jornal de lesdones se’ls considera subsidiaris, subsidiaris delsque reben els homes.Teòrics de tota mena, desde mitjan de segle XIX, parlen del jornal fami-liar, un jornal que havien d’aportar els homesdel col· lectiu familiar i que havia de cobrir lesnecessites dineràries del col· lectiu familiar. Lasocietat del moment veu els homes com aproveïdors, com a garants del jornal, i les doneshavien de restar a l’espai domèstic, i havien detenir cura de l’entorn familiar. Però, la realitatno va ser ben bé així per a amplis sectors depoblació. En primer lloc, hi havia dones que maino es van casar –per voluntat o per força– i ensegon lloc, hi havia molts homes de les classespopulars que, a causa de la migradesa dels jor-nals que es pagaven, no podien mantenir, nique fos a nivell de subsistència, el col· lectiufamiliar. El cas és que moltes dones s’incorpo-raren al treball remunerat, reglat o no, és a dir,declarats o no, però els jornals de les donesvan ser, i continuen sent, en la majoria de casos,inferiors al dels homes, fins i tot per fer lamateixa feina i tenir la mateixa formació. És,doncs, una construcció cultural que ha legitimatla discriminació directa en els jornals.

Regirant la llista dels empleats municipals de1919, no hem sabut veure-hi cap dona, ni en elpersonal d’oficines, –es parla de “mecanò-graf ”–, ni tampoc a la secció de consums, ni ala Guàrdia Municipal, ni als serenos; tampoc hiha empleades municipals als mercats, ni a l’es-corxador, ni a les obres, ni al cementeri, ni tansols al safareig. Només hi ha dones a la secciód’instrucció primària, tal com ja havíem vist.

L’administració pública, excepte la instrucció, ésun espai d’homes.

La incorporació de les dones al cos de funcio-naris municipals, en qualitat d’administratives, vaser admesa partir de la promulgació de l’Esta-


Imatge d’una dona–en desconeixem el nom–que treballava de cosidoraper a la família Valls, 1900.Arxiu: Francesc Valls Illa.

42

tuto de Funcionarios de 1918, però, el seuaccés quedava limitat a la categoria d’auxiliars.L’Estatuto obria les portes a l’entrada de lesdones als ajuntaments, en les categories infe-riors, entrada que va ser escadussera els pri-mers anys, però que es va anar ampliant pro-gressivament.

Calia una formació específica per desenvoluparaquests treballs i un dels centres pioners va serl’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de lesDones, creat per iniciativa d’un grup de donesel 1910 i, posteriorment, l’Ajuntament va crearescoles comercials i introduí matèries comtaquimecanografia a les escoles complementà-ries i a les escoles comercials d’adults.

Secretàries, mecanògrafes, taquimecanògrafes iel personal administratiu en general, anys avenir, faran de mitjanceres entre les decisionsdels caps polítics i la ciutadania.

D’artesanes de renom

I ara, tornem a la guia esmentada a l’inici delcapítol, i intentem esbrinar una mica més d’a-quelles dones que “elaboran encajes de hilo, deseda de oro”. Les puntaires de Sarrià tenienfama, una fama merescuda i que es fa visible enl’interès que desvetllaven.

Barcelona preparava un pavelló dels treballs deles dones dins l ’Exposició Internacionald’Indústries Elèctriques, que havia de celebrar-se el 1919, però es va posposar, i acabà con-vertida en la Fira Internacional de Barcelona,que va tenir lloc el 1929. Des que l’Exposicióde Chicago havia acollit el Pavelló de Dones el1893, la majoria de fires d’aquesta mena preve-ien de fer-ne un. Doncs bé, en els treballs pre-vis del que havia de ser l’exposició del treballsde les dones, Adelaida Ferré i Gomis, directorade l’Escola Municipal d’Oficis de la Dona,començà un exhaustiu estudi i selecció de lespuntes a Catalunya, i trià cinc metres de puntad’or feta a mitjan del segle XIX a Sarrià. Aque-lles puntes d’or van ser exhibides a l’Exposiciód’Art que organitzà el Foment de les Arts De-coratives, el 1918.

Ara bé, en quines condicions es feia el treballde les puntes en aquells temps? Per la mocióde l’escola de puntaires del Patronat Parroquiald’Obreres de Sarr ià, sabem que no erenbones, i que el treball de les expertes puntairesestava infravalorat. La moció contenia, entred’altres, quatre punts:

1. Procurar la sindicació de les puntairesespanyoles, a fi d’apujar el preu de la punta,fent que el mínim del jornal d‘una treballado-ra fos de dues pessetes; perquè encara queaixò encarís la punta, essent un article deluxe, per a les compradores no seria capsacrifici pagar-ne quelcom més a fi de poder,així, guanyar-se la vida.


Dona puntaire de Sarrià,1912.Fotografia: Jové.Arxiu Jové

43

2. Com que a més hi ha aranzel protector deles puntes, dita pujada en el preu no fariatémer una competència estrangera

3. Interessar-se perquè en la llei de treball adomicili hi sigui inclòs l’ofici de puntaires.

4. Que, a la lliga de compradores, se li dema-ni que faci remarcar en la seva propagandal’explotació de què són víctimes les punta-ires.”

El treball de les puntaires acostumava de fer-sea casa, era l’anomenat treball a domicili i lesprecàries condicions amb què es realitzavacridà l’atenció d’institucions privades i públi-ques. Primer, calia estudiar quines eren les con-dicions en què es realitzava i, després, formularpropostes per tal de millorar-les. “El trabajo adomicilio en diversas exposiciones” és un estu-di, datat el desembre de 1915, que hem trobaten el fons de l’Institut de Cultura i BibliotecaPopular de la Dona i diu: “Uno de los asuntosmás interesantes que se relacionan con laindustria de nuestro país es el trabajo a domi-cilio.” En general, el treball a domicili es fa ambmitjans més escassos, amb menys higiene queel treball industrial, i amb una explotació majorper par t dels empresaris “que llega muchasveces a los más altos grados de lo inicuo”(Exposición, 1915, pàg. 1)

Del treball a domicili

A Catalunya, en aquell temps, no hi ha capreglamentació sobre el treball a domicili. El pri-mer estat en regular-ne les condicions va serMasachussets, Estats Units. El 1891 aprova unallei que estableix la inspecció d’higiene als localsde treball a domicili. L’any següent, una nova lleidel mateix estat fixa que els productes elabo-rats a domicili han de dur una etiqueta que elsidentifiqui “producte del treball a domicili” amb

menció de la per sona que l’ha realitzat.Aquesta normativa serà aplicada a molts altresestats dels EUA. Ara bé, el primer país queaborda l’establiment d’un salari mínim va serAustràlia, a partir de 1894.

A Barcelona, Les indústries que donen mésvolum de treball a domicili són: confecció deflors ar tificials, joguines, sabateria i, sobretot,confecció.

La jornada es perllonga molt més que el tre-ball a les fàbriques. Algunes obreres manifes-ten: “Empiezo a coser a las cinco de la mañanahasta las cinco de la tarde, después continuomi labor des de las tres hasta las seis, a cuyahora me marcho a entregar el trabajo. Regre-so a mi casa y empiezo de nuevo a trabajar alas ocho de la noche hasta las doce” (“Co-municació”, pàg. 68). És a dir, 15 hores diàries.


Venedores i compradoraa la peixateria Núria Esteve,al carrer Major de Sarrià,47, 1947.Fotografia Joaquim Olmos.Procedència Núria EsteveArxiu Municipal DistricteSarrià-Sant Gervasi

44

Els salaris són reduïts i molt variables “Losindustriales y los intermediarios efectuan gene-ralmente los pagos en sus casas y reducen amenudo el salario pretextando causas decaràcter económico que no siempre son justifi-cadas”.

I, pel que fa a les condiciones d’higiene de lescases on es realitzen feines a domicili, la majo-ria estan situades a Ciutat Vella i compten ambcinc pisos d’altura, en cadascun dels quals hi haquatre habitatges, disposats de la forma segü-ent: una petita avantsala amb tres portes, laprimera comunica amb la cuina, el menjador iel lavabo, tot reunit en una sola estança, ambuna finestra que dóna a un pati interior ; la del’esquerra, una habitació fosca, destinada a lescriatures; i, davant, l’altra habitació, que avui diaen diríem polifuncional, que fa les funcions dedormitori i de taller i rep la llum per una fines-tra que dóna al carrer o a un pati interior.

Les condicions de sobreexplotació eren detanta magnitud que diversos sectors organitzendebats i conferències tant a nivell nacional cominternacional, per tal de posar-hi límit i exigiruna reglamentació. Mentre aquesta no arribavavan aparèixer iniciatives pal· liatives, com ara laLiga de Señoras para la Acción Católica de lasCompradoras i el Patronat d’Obreres de l’Agu-lla, que cridaren al boicot als empresaris quepagaven poc a les treballadores a qui l’Institutdonà suport. Es proposaren comprar nomésaquells productes que havien estat deguda-ment remunerats “a fin de que vaya aumentan-do el número de industriales donde se tratebien a la obrera”, un precedent de les actualscampanyes internacionals de comerç just.Crearen llistes blanques recomanant industrials,magatzems i botigues que pagaven més digna-ment el treball de les treballadores.

Per iniciativa del Museu Social de Barcelona, secelebrà, la primavera de 1917, l’Exposició del

Treball a domicili i simultàniament es convocàel Primer Congrés del Treball a Domicili, ambl’objectiu d’establir un salaris mínims i crear lesbases principals que havien d’informar una lleique regulés aquest sistema de treball. En laComissió organitzadora hi figurava DolorsMonserdà i Francesca Bonnemaison. Des del’Institut, es va prendre part activa en els tre-balls previs recollint dades sobre les condicionsen què es realitzava aquest treball, que afectavade manera gairebé exclusiva a dones.

La revista Feminal, el mes de maig de 1917,publicà una imatge en el moment de la lecturadel discurs de Dolors Monserdà, en la primerasessió del Congrés, i reproduïa un extracte dela seva intervenció, que acabà exigint al governuna llei que establís un salari mínim pel treballa domicili.

“És dolorosíssim –deia Dolors Monserdà–veure que, mentre en altres esferes del treballs’augmenten els jornals i es disminueixen leshores de feina, les infelices que treballen en llurcasa han de sofrir cada dia més grans penalitatsper la pujada dels queviures i del lloguer delpis, oferint el seu treball a un preu insuficientper arribar a satisfer les més peremptòriesnecessitats de la vida.


Dolors MonserdàArxiu Municipal DistricteSarrià-Sant Gervasi

45

La vida moderna les va posant per momentsen un punt insostenible. L’encariment dels que-viures, les angoixes i la fatiga d’un treball conti-nuat porta les nostres dones a contreure, percentenars, la terrible malaltia de la tuberculosi; il’augment dels lloguers ha afegit a totes lesseves calamitats la del relloguer de pisos, queavui escampa a tots els vents la bancarrota delnostre tan gallejat progrés”.

Un relat, una experiència

Conxita Riera Fargas, a més de la imatge queadjuntem, ens ofereix un text que ens parla deles activitats econòmiques organitzades a l’en-torn familiar. Pare, mare i filla tiraran endavantel negoci familiar, una perruqueria, la perruque-ria Riera, situada a la plaça de Sarrià, número 3.“L’any 1933, el sr. Joan Riera inicia la seva activi-tat com a perruquer a Sarrià i la botiga tancàper la jubilació de la seva filla l’any 1997.

El 1933, a la perruqueria hi treballa ell i la sevaesposa Dolors Fargas i, posteriorment, la sevafilla Concepció s’hi afegí.”

Les dones tenien una llarga tradició de treballremunerat. El 18 de juliol de 1933, la revistaEstampa, publicada a Madrid, dedicava unreportatge a Catalunya.

El reportatge realitzat per Luis G. De Linares,amb fotografies d’Erik, comença amb un to trepi-dant: “Catalunya treballa. El camperol… L’o-brer…El…I les dones.Totes les dones treballen”.

L’article és una mostra del reportatge periodís-tic dels anys trenta, en què l’autor, a partir dedades i entrevistes, fa un retrat de la situacióde la producció industrial a Catalunya, tant enels sectors de més llarga tradició, com ara eltèxtil, com en els sectors d’aparició més recent,el metal· lúrgic i el químic.

A més de dades referents a la producció, l’au-tor està interessat a investigar qui treballa encada sector, però no dóna xifres globals deproductors, sinó que les ofereix desglossadesper sexes i, en fer-ho posa en evidència unarealitat: “A Catalunya treballen tantes donescom homes”, una realitat des dels inicis de larevolució industrial, tot i que molt sovint, endonar les xifres totals de productors, les doneshavien “desaparegut” com a tals, subsumides enla categoria genèrica de “treballadors”, i aixòhavia donat peu a creure que havien estat allu-nyades de la producció i de la tecnologia.

L’autor del reportatge insisteix en la importàn-cia del treball femení remunerat a Catalunya ivol justificar alguna possible imprecisió, no pasper desídia, sinó per manca d’estadístiques:“Mésde cent mil obreres. A Catalunya hi ha, aproxi-madament, tantes treballadores com treballa-dors. La manca d’estadístiques i les errades quehi ha en les poques que m’han proporcionat,són dificultats que impedeixen obtenir un per-centatge exacte de la intervenció femenina”.

Però, esclatà la guerra, i la vida quotidiana estrastocà.

“Durant la Guerra Civil –continua la ConxitaRiera– totes les perruqueries del barri en for-men una de col· lectiva que s’ubica al carrerMajor de Sarr ià (entre Can Cor tines i laFarmàcia) on totes les perruqueres i els perru-quers donaven junts el mateix servei.Van haverde deixar els seus estris, que tots compartien,sense tenir en compte la propietat. En aquellaèpoca, la botiga de la plaça va estar tancada iser via com a magatzem de la perruqueriacol· lectiva.

Després de la guerra tots tornen als seusnegocis, però no tenen el seu material. Perrecuperar-lo els van obligar a acreditar-ne lapropietat, amb factures que no tenien.


Concepció Riera pentinantuna clienta, a la sevaperruqueria Riera, de laplaça de Sarrià, 4, 1955.Arxiu Concepció Riera.

46

Posen en marxa, novament, la perruqueria,amb el tocador particular de la propietària iamb un assecador de cabells que els deixa unafamília amiga.

Com que hi ha restriccions elèctriques, utilitzenun nou producte SOLRISA que, gràcies a unpreparat químic, s’escalfa per poder fer les per-manents. Després ja poden adquirir un aparellelèctric de la casa Henry que s’escalfa ambunes resistències. El cost de les permanents erade vint-i-cinc pessetes.

La botiga estava distribuïda en petits comparti-ments separats per unes decoratives fustes,que facilitaven la intimitat de les senyores clien-tes. A la rebotiga també feien serveis, però pera senyores amb menys poder adquisitiu, a unpreu de deu pessetes.

Els cabells es rentaven amb una palangana demetall, amb un desguàs de goma que anava auna galleda, i l’aigua s’escalfava en una olla a lacuina. Alguns estris funcionaven o s’escalfavenamb un fogonet de gas o d’alcohol. Quan algu-na clienta estava malalta o tenia alguna festaespecial es desplaçaven a fer el servei a casaseva.

Pel que fa a la formació, el sr. Joan Riera va estarcinc anys d’aprenent a d’altres perruqueries.Dolors Fargas, l’esposa, aprenia directament delseu marit. I Concepció –Conxita– la filla, aprèndels seus pares, només va anar un any a unaaltra perruqueria “per perdre la por”.

Després de la guerra, les senyores clientes jano són com les d’abans, no van acompanyadesde minyones, i ja tenen més presses. El sr.Riera, que era un home molt tranquil, decideixapartar-se del negoci, entra a treballar per al’Ajuntament, i deixa la botiga en mans de l’es-posa i la filla. Són elles les que porten el nego-ci endavant i juntes prenen totes les decisions.

La rebotiga es converteix en un habitatge pera la Conxita, el seu espòs i els tres fills. Durantmolts anys hi conviuen les tres generacions.

Tant la mare com la filla no van poder escollirla professió, van ser les circumstàncies que lesvan dur a aprendre dels seus propis errors,patien quan no aconseguien els seus propòsitsprofessionals. Eren autodidactes.

Per portar la comptabilitat de la botiga, tenienun sistema molt peculiar : consistia a posar elscèntims en sobres de tal manera que el pri-mer sobre sempre s’omplia amb l’impor tnecessari per pagar una noia que tenien con-tractada, la seva seguretat social, el lloguer dela botiga, l’aigua... És a dir, les despeses gene-rals de la botiga. Els cèntims que quedaven,eren per a les despeses de la família, quetambé es repartien en sobres, per al menjar,per al metge, per a diverses coses i per alsimprevistos.

La Conxita no cobrava a canvi de la seva feina.Vivia amb la seva família –marit, dos fills i unafilla– a la botiga. No pagava lloguer, ni aigua, nigas... El 1974, deixa de viure a la botiga i ho faal carrer Paletes. Té quaranta-dos anys i ésquan rep el seu primer sou. L’àvia Dolors vatreballar a la botiga, fent la manicura i portantla comptabilitat, fins als setanta anys.

No només és la feina de la botiga la que com-parteixen, sinó també les feines normals dedues famílies amb set persones. Es reparteixenel temps per cuinar, comprar, dur els infants al’escola, al metge, fan la neteja. Elles renten lestovalloles i les bates de la botiga. Quin patir eldia que plou perquè s’assequin. Les vacancesno existeixen, només per als infants que durantel dia van al “Clos del Rosari”.

Les distraccions són anar al cine Sprin, els dis-sabtes a la tarda, els avis, i les tardes dels


47

diumenges, la Conxita i el seu marit Josep, perno deixar als infants sols. També tots plegatsjuguen al parxís, dòmino...

Els horaris de la botiga són de 9 h a 13 h i de15 h fins que surt l’última clienta. Els dies decelebracions i els diumenges, es retira el mobi-liari de la botiga i es col· loca una gran taula ondina tota la família”.

El text de la Conxita Riera ens parla de la vin-culació del treball domèstic al treball reproduc-tiu i de les estratègies col· lectives per a la sub-sistència del col· lectiu familiar.

D’altra banda, no és fins als anys setanta que laConxita aconsegueix anar a viure a un habitat-ge independent de la botiga, alhora, aquestcanvi de residència també està vinculat al seuprimer jornal.

Si treball i habitatge compartien el mateix es-pai durant molts anys, en alguns oficis, segons laGuia-Cicerone de las Cercanías de Barcelona, quecomentàvem a l’inici del capítol, hi apareix unanova tipologia urbana, les fàbriques, que acullenel treball assalariat per compte d’altri. I, en con-cret, ens parla de les sederies de Blanch, Soler,Torra i Cia., al carrer Sant Sebastià.

De dones i de fàbriques

Les fàbriques són fruit de la revolució industrialque comportà tot un seguit de canvis tecnolò-gics, però també una nova manera de fer ciutati l’inici d’un procés de segregació de l’espai enfunció dels seus usos. De l’antiga casa preindus-trial, se n’escindí el treball remunerat, que anà ales instal· lacions fabrils, i el treball domèstic i decura es circumscriví a l’habitatge unifamiliar. Totaixò, a grans trets, ja que en l’espai domèstictambé s’hi realitzaven feines remunerades, talcom ja hem vist.

El tèxtil va ser el primer sector que es vaindustrialitzar, i en el tèxtil la mà d’obra femeni-na va ser predominant en la pràctica totalitatdels rams, en alguns dels quals arribà al 80%. Laindustrialització a Catalunya, doncs, es va fercomptant amb les dones, indispensables perendegar el procés de mecanització del país.

La incorporació de les dones al treball assala-riat apareix al mateix moment que ho fa larevolució industrial. Catalunya inicià el procésd’industrialització seguint la pauta dels païsostecnològicament més avançats que l’havienprecedit. El primer sector que es mecanitzà vaser el tèxtil, sector de producció hegemònicdurant més d’un segle.

L’especialització en el treball de les blondescontinuà, anys a venir, quan aquestes es meca-nitzaren. Conxita Vilatarsana Aguilera treballà ala fàbrica de blondes “Volart Encajes y TejidosSA”, una empresa de llarga tradició, creada a


Conxita Vilatarsana Aguilera,oficiala de l’empresa deblondes “Volart, Encajesy Tejidos”, el 1961.Arxiu Conxita VilatarsanaAguilera

48

Barcelona el 1857 i que afegia al seu nom allòde “Proveedora Oficial de la Casa Real”. LaConxita, amb 14 anys, va començar a treballara l’empresa, primer com aprenenta de bobina-dora i, amb el temps, assolí la qualificació d’ofi-ciala. A la imatge la veiem, quan tenia divuitanys, era el 1962, i va restar a l’empresa, fins alsvint-i-cinc. És la mateixa Conxita, ara amb sei-xanta set anys, que explica que, gràcies a havertreballat, ara té una petita pensió.

La pregunta que ens ve al cap és per què vaabandonar la feina als vint-i-cinc anys? Moltprobablement, va tenir a veure amb la legislaciófranquista que desincentivava les dones a con-tinuar exercint una feina remunerada desprésque es casaven.

El règim franquista va exercir una contundent icontinuada repressió econòmica envers lesdones, en limitar el seu accés al treball remune-rat. La primera llei fonamental del franquisme,el Fuero del Trabajo (1938), establia: “l’Estat alli-berarà la dona casada del taller i la fàbrica”.Aquesta llei va anar acompanyada d’un conjunt

de normatives amb l’objectiu de desincentivarla incorporació de les dones al treball remune-rat, com ara la Ley de Subsidios Familiares(1938) o el Plus de Cargas Familiares (1945).Paradoxalment, el franquisme, que va fer unalloança formal de la família, definia els membresde la unitat familiar amb una paraula amb con-notacions pejoratives,“càrregues”.

Però, la que va tenir conseqüències més per-verses va ser la Ley de Reglamentaciones de1942, que establí l’obligatorietat d’abandonar ellloc de treball remunerat en el moment queles dones es casaven. Això va comportar l’ex-pulsió de les dones casades del mercat laboralreglat. Tanmateix, l’escassetat i encariment delsproductes de primera necessitat van fer quemoltes dones continuessin treballant en elmercat laboral desregulat, que no estava oficial-ment reconegut i que, per tant, tampoc noreconeixia drets.

Tot i les regulacions i mesures per a desincenti-var, i fins i tot prohibir, la continuïtat de lesdones en el treball remunerat, la prohibició noes va fer efectiva en tots els sectors productius.Els empresaris del tèxtil, si complien la norma-tiva vigent, havien de tancar les fàbriques, jaque la major part de la població assalariadaeren dones.

Malgrat la industrialització del sector tèxtil, unapart d’aquest es continuava fent a casa, ensreferim a les modistes. Un dia l’any, els carrerss’omplen de dones del sector, és el dia deSanta Llúcia.

Tot i que el sector tèxtil va ser hegemònic aCatalunya ben bé fins als anys seixanta delsegle XX, des de principis de segle XX, laindústria a Catalunya es diversifica i a Sarrià,també. A Sarrià, des de principis de segle s’ins-tal· len diversos laboratoris i empreses quími-ques.


Dolors Pérez, modistade Sarrià, i un grup de com-panyes, amb les seves filles,el dia de Santa Llúcia, camíde la capella de Santa Llúcia,per celebrar la diadade les modistes, 1948.Arxiu Blanca Morales

Treballadores del laboratoriSandoz, el 1952.Arxiu Imma Clarà.

49

Els laboratoris i les dones

El 1941, l’empresa química Sandoz inicia la sevaproducció a la fàbrica de Sarrià. Instal· lada desde 1924 a Barcelona, amb el nom de societatMaterias Colorantes, SA, a partir de 1941, s’ins-tal· là, tal com ja hem dit, a Sarr ià, a canFontcuberta, al carrer d’aquest mateix nom.

La indústria química, en general, va contractaruna gran quantitat de mà d’obra femenina alslaboratoris

Imma Clarà ens ha facilitat la imatge de les tre-balladores del laboratori Sandoz, i ens explicaque a Sarrià l’empresa feia pràcticament la pro-ducció i distribució del famós Optalidon. Laplanta de Sarrià estava composta majoritària-ment per dones. L’edifici, als anys vuitanta, es vaenderrocar però es mantingué la masia.

De l’educar

A la imatge que adjuntem, un grup de noies,alumnes de l’institut Montserrat. Al bell mig, laprofessora, Palmira Jaquetti, pedagoga, escrip-tora, folklorista, compositora, traductora, queinicià la seva carrera professional abans de laGuerra Civil.

Una altra pedagoga, de la que ja hem parlat,Maria Solà Ferrer, directora de la ResidènciaInternacional de la Universitat de Barcelona,vinculada als moviments de renovació peda-gògica, també abans de la Guerra Civil.

Dues pedagogues, dues creadores, amb unestrajectòries vitals i professionals que la GuerraCivil trastocà. Una, Palmira Jaquetti, restà alpaís, l’altra, Maria Solà Ferrer, s’exilià. Fins acert punt, les seves experiències són il· lustra-


Treballadores delsLaboratoris Boehringer, alcarrer AnglíProcedència Lluís NebotArxiu Municipal DistricteSarrià-Sant Gervasi

50

tives del que passà amb altres creadores delperíode.

La dictadura franquista, que s’imposà a partirde 1939, abolí tots els drets polítics i socialspromoguts per la Segona República.

Com a conseqüència del triomf dels insurrec-tes, desenes de milers de persones elegiren elcamí de l’exili com a estratègia per sobreviuredavant del sistema repressiu instal· lat pel règimmilitar.

D’altres, per voluntat o per força, van optar perquedar-s’hi. Les dones que havien tingut algunarepresentació política, i també d’altres que non’havien tinguda, van patir presó i fins n’hi vahaver que van ser condemnades a mort i afu-sellades.

Les creadores que durant l’etapa republicanahavien utilitzat la literatura, la pintura, l’art, com

a via d’investigació per crear nous simbòlicsfemenins i socials es van veure abocades alsilenci. No podien continuar creant nous refe-rents davant la imposició de l’únic i exclusiumodel de feminitat acceptat pel règim, el de ladomesticitat. A més, les escriptores que utilitza-ven el català com a vehicle d’expressió vanemmudir davant la prohibició de l’ús de la llen-gua catalana.

En canvi, les creadores i professionals que vanfugir a l’exili, malgrat les dificultats dels primersanys, es van refer i van continuar la seva tasca.Moltes van fer impor tants contribucions alspaïsos que les van acollir.

Maria Solà va ser convidada pel govern delSalvador a dirigir l’Escola Normal i fundà l’A-ssociació Proinfància. Entre 1945 i 1955, vaviure a Guatemala, on va dir igir l ’EscolaNormal i va ser professora de la Universitatde San Carlos. A partir de 1955, viu a Mèxic


Palmira Jaquetti i Isant,professora de l’InstitutMontserrat, amb un grupd’alumnes de l’InstitutMontserrat, 29 de maigde 1949.Fotografia DocumentalGràfica.Cedeix M.Rosa RucabadoFranquesa.

51

on va ser professora de la Universidad Nacio-nal Autónoma de México i de la Universidadde las Américas, fins al 1989. Però, el cas deMaria Solà no va ser l’únic. D’altres pedagogu-es i professionals que van haver d’exiliar-se,van contribuir a innovar i millorar la qualitatde l’ensenyament a diversos països americans,tant de l’Amèrica del Nord, com la del Sud. IMaria Solà va tenir temps i energies per posaren paper tant la seva visió de l’ensenyamentcom la seva biografia, a través de diversesobres, entre les quals destaquem ¿Qué es edu-car? i Irradiación de una biografía, escrita el1987.

Dones que fugien de guerres anteriors vanarribar a Barcelona, com ara Olga Sacharoffque s’instal· là al Putxet i deixà imatges plàsti-ques d’altres guerres anteriors, havien portatals barris del districte creadores.

A la Vil· la Florida, al carrer de Sant Gervasi deCassoles, 83-89, cantonada amb el carrer BisbeSivilla, en un edifici històric del segle XVIII,construït pel fabricant de veles de Barcelona,Nicolau Sivilla, i reformada posteriorment perl’arquitecte modernista Azemar, el 1950, s’hi vainstal· lar l’Escola de Puericultura.

De la diversitat

Amb els pas dels anys hi ha diversificació en elsoficis de les dones. Canvis legislatius, canvis dementalitats, i voluntat d’incidir en tots elsàmbits socials.

Podríem parlar de fotògrafes, de pintores, d’es-cultores, d’espor tistes, i un llarg, llarguíssimetcètera. I, no és que no hi hagués pintores,escultores, esportistes... durant el segle XIX i elsegle XX, n’hi havia, però la memòria col· lecti-va ha estat molt selectiva a l’hora de triar i dereconèixer autories femenines.


Estudiants de puericulturacuiden criatures a l’Escolade Puericultura, situada a laVil·la Florida, al carrer deMuntaner, 540, del barride Sant Gervasi, als anysseixanta.Arxiu Rosa Castells

Espai polític

55

Ja hem vist, en capítols anteriors, la voluntat deles dones de crear espais propis, espais de tro-bada, d’intercanvi, en definitiva, espais de rela-ció, amb clara voluntat d’incidir políticamentdes de la relació.

La història del segle XIX i del segle XX podriadefinir-se com la voluntat de crear i d’ocuparespais que, en principi, no estaven reservats ales dones. Un d’ells, l’espai cultural. En el darrerterç del segle XIX, a Catalunya, no estava benvist que una dona esmercés els seus esforçosen escriure i, a més a més, tingués la voluntatde fer publicar els seus escrits. Dolors Mon-serdà, que hi passà llargues temporades, aSarrià, manifestà al seu confés si la seva voluntatd’escriure i de publicar no era una perversió.No sabem ben bé quina va ser la resposta,però intuïm que li devia dir : endavant. Aquestdubte, sobre la legitimitat d’exercir una activitatcreadora per part d’una dona, fa evident els

obstacles socials amb què es va haver de tro-bar Dolors Monserdà per tirar endavant la sevaobra, entre les que destaquem: Estudi feminista,La fabricanta i tantes altres. Però aquest no ésun tema que afectés només Dolors Monserdà,afectava totes les dones que volien accedir a lacultura i crear-ne. Totes elles van haver de per-sistir per aconseguir fer el que volien.

Les dones en aquells anys darrers de segleXIX, a més del dret a la cultura, reivindicarantambé el dret a la formació, una formació queles capacités per a l’exercici d’una professió.L’accés de les dones a la universitat en aquellsanys, no era lliure. Havien de demanar autorit-zació al rei, per tal que les autoritzés i, a més amés, se’ls demanava un altre prerequisit: uncatedràtic havia de comprometre’s a mantenirl’ordre i tutelar-les. Així ho van fer les primeresdones que accediren a la universitat catalanaen la dècada dels anys setanta. La primera enaconseguir el títol de doctora, Dolors Aleu, vaestar sota la tutela del doctor Giné i Partagàs,de qui hem parlat a l’inici d’aquest llibre, queva donar-li suport en moments en què moltesactituds, i alguns articles, criticaven duríssima-ment les dones que accedien a la universitat i,fins i tot, s’atrevien a escriure en premsa consi-derada especialitzada que les dones havien detornar a fregar escales. Dolors Aleu, com hemdit, aconseguí el títol de doctora amb una tesique versà sobre les malalties de les dones,després de fer una crítica al pensament andro-cèntric que parlava de la inferioritat intel· lectu-al de les dones.

No va ser fins l’any 1910 que les dones vanpoder accedir lliurement a les universitats cata-lanes, a les universitats de l’Estat.

Aquestes primeres metgesses i aquestes es-criptores de finals del segle XIX van ocuparespais, reals o simbòlics, dels quals les doneshavien estat excloses, i la seva presència, dura,

Espai polític

Dones i criatures a la plaça deSant Vicenç, el 1950Procedència: Maria LázaroArxiu Municipal DistricteSarrià-Sant Gervasi

56

duríssima, per la pressió i rebuig que van haverde suportar, va contribuir, de manera poderosa,a canviar els imaginaris, van canviar lleis, escriteso no, tot obrint portes a les que hem arribatdesprés.

Però, un dels espais que més es va resistir aacollir la presència femenina va ser l’espai políticinstitucional. Abans parlàvem de com, als anysvint, s’havia permès l’entrada a dones a l’admi-nistració pública, en un primer moment, noméscom a auxiliars. Mica en mica, però, van anarampliant el seu espai a altres escalafons, però elpolític, repetim, s’hi resistia. No només no espermetia que les dones tinguessin responsabili-tats polítiques a les administracions –és a dir,que fossin regidores o alcaldesses– sinó que nitan sols podien exercir el dret al vot. No va serfins el 1931, que la constitució republicana vareconèixer el dret de vot per a les dones. LaConstitució de la República Española, aprovadaa finals de 1931, abolia els privilegis per raó desexe i en el seu article 36 disposava que lesdones i els homes de més de vint-i-tres anys,tindrien els mateixos drets electorals.

Era la pr imera vegada, en la històr ia deCatalunya i també en la de l’Estat, que es reco-neixia el dret de les dones al vot. Reconeixe-ment que en cap cas cal entendre com unagràcia, sinó com un dret reivindicat per lesdones des de feia dècades i que, amb estratè-gies diferents, va fer el seu acte de presentaciópública amb la convocatòr ia del Pr imerCongrés Femení Nacional, que s’havia de cele-brar a Palma, el 1883. Des del darrer terç delsegle XIX, doncs, la reivindicació del dret devot és convertí en un leit motiv del movimentde dones a Catalunya, potser sense la brillantordel moviment sufragista anglès o nord-americà,potser perquè no hem sabut donar visibilitat aaquell feminisme català que circulava entre ran-des angleses i música wagneriana, però tambéentre telers, pupitres i camps.

En les jornades prèvies a l’aprovació de laConstitució, l’article 36 va ser objecte de moltsdebats, tant a dins de les Corts com en els mit-jans de comunicació. Les opinions eren diver-ses, fins i tot oposades, i s’esgrimien argumentsa favor i en contra, i també el sí però no, és adir, tot i que hi havia sectors que estaven afavor del sufragi femení consideraven que noera el moment oportú.

A la Cambra de diputats i diputades, Clara Cam-poamor hi va tenir un paper destacat en ladefensa del dret de vot per a les dones, que lasituava al marge de l’opinió majoritària del seupartit. Al carrer i als mitjans de comunicació lesopinions també eren diverses.

Sigui com sigui, Nativitat Yarza i Planas va serelegida alcaldessa de la població de Bellprat i esconvertia en la primera alcaldessa republicana.

Pocs dies després de ser elegida alcaldessa,s’entrevistà amb el president de la Generalitatde Catalunya Lluís Companys, el 13 de febrerde 1934, per fer-li avinent la seva adhesió. A lasortida, la premsa l’entrevistà i a la pregunta delperiodista, “Què pensa de la intervenció de ladona a la política?”. Ella, ras i curt, respongué:“Jo crec que la dona no ha donat fins ara elrendiment que té destinat en la vida política,per diverses causes, cap d’elles de la seva res-ponsabilitat. La primera ha estat a causa de lamanca d’instrucció o d’una instrucció defi-cient”. I continuava: “Quan la dona catalanas’hagi pogut desfer d’aquest llast i, com a fruitde la seva cultura, hagi pogut opinar lliurementsense els consells del capellà, portarà a cap laseva obra revolucionària, que serà, sens dubte,tant o més avançada que la que han dut aterme fins ara els nostres homes”.

Nativitat Yarza Planas creu en la cultura, la cul-tura amb tot el seu potencial alliberador. Aixídoncs, no és gens estrany que enfoqui la seva

Espai polític

57

vida professional al magisteri: “D’ençà que tincús de raó m’he sentit atreta pels interessos dela comunitat i pel benestar dels meus sem-blants” deia l’alcaldessa.

Nativitat Yarza Planas era una dona que enteniala política com la recerca del benestar de lacomunitat, un concepte que no s’allunya gairedel que d’altres alcaldesses van aplicar ambanterioritat o posteriorment.

La política, entesa com la recerca del benestarde la comunitat, és el que moltes dones han fetal llarg de la història des de les institucionspúbliques i també des d’espais informals.

El compromís pel benestar

Durant els anys en què la política institucionalquedà reservada als homes, a alguns homes, is’hi prohibí l’accés de les dones; aquestes, mal-grat això, no van deixar de fer política, si ente-nem per política la recerca de la millora de lescondicions de vida, com la recerca del benestarde la comunitat.

Veiem en capítols anteriors com algunes donesexigien als ajuntaments la implicació i la respon-sabilitat de les institucions públiques en temesque, fins aquell moment, eren considerats d’in-cumbència privada. Recordem la llevadora SofiaAbelli i Romaguer, llevadora que vivia al carrerMajor, 42, i que des de feia vint-i-sis anys exerciala professió a nivell privat, instava l’Ajuntamentque “a causa del considerable aumento de laclase menestorosa que utiliza mis servicios cari-tativos” fes alguna actuació respecte a això.

És interessant d’observar com algunes donesinsten les institucions públiques per tal que tin-guin en compte les necessitats de la població iampliïn els serveis que, en aquells moments esconsideraven de beneficència. En terminologia

més contemporània, podríem dir que estanreclamant una ampliació dels drets socials. Ésinteressant d’observar actituds com la de la lle-vadora Sofia Abellí que, deixant a banda el seuinterès professional, intenta connectar l’esferaconsiderada privada a l’esfera pública.

D’altres dones, amb més recursos econòmics ixarxes relacionals més extenses, creen serveisque financen amb les seves fortunes i busquenestratègies per comprometre diversos sectorssocials en la creació i manteniment d’aquests. Ibusquen solucions a problemes quotidians, comara, què fer amb les criatures de les dones tre-balladores. Volem parlar de Dorotea Chopitea, ino va ser l’única, Dorotea Chopitea, una de lesgrans fortunes catalanes, trenca les expectativesdel model de feminitat que s’esperava a l’èpocaper a una dona de la seva classe social.

Dorotea Chopitea havia nascut a Xile, el 1816,de pare basc i mare criolla. La família havia fetfortuna, però la “inestabilitat” provocada pelmoviment que reclamava la independència deles colònies els va fer sentir insegurs, van agafarun vaixell cap a Barcelona. Dorotea Chopitea, jaa Barcelona, es va casar amb el senyor Serra, al’edat de 16 anys. Els Serra Chopitea foren unade les fortunes més importants de Catalunya,aconseguida, fonamentalment, amb el negoci deltràfic d’esclaus i amb els beneficis de la venda depersones; quan ja se n’havia declarat il· legal elcomerç, consolidà les activitats financeres iindustrials. No citarem tots els negocis delssenyor Serra, però, entre d’altres, va ser funda-dor del Banc de Barcelona, el 1844, membre dela junta de l’empresa La Maquinista Terrestre yMarítima, conseller del Banco Hispano Colonial...A la mort del marit, Dorotea Chopitea es vaconvertir en hereva universal del tots els bénsfamiliars i va continuar gestionant els negocis.

Amb part de les rendes dels negocis i del capi-tal finançà escoles-asil, que acollien criatures de

Espai polític

58 Espai polític

classes treballadores, preludi del que desprésseries guarderies; escoles professionals, entred’altres la del Servei Domèstic, professió queincloïa el percentatge més elevat de poblacióactiva femenina; i la reforma o construcció demoltes esglésies i col· legis religiosos. Només aldistricte de Sarrià-Sant Gervasi, entre d’altres,va cedir terrenys per a la fundació del col· legidel Sagrat Cor de Sarrià, el 1845. Va aportar16.000 pessetes per a la construcció d’unesclasses al col· legi de Sant Vicenç de Paül, pri-mer al passeig de Gràcia i després traslladat alcarrer de les Carolines. El 1883, va comprarper 20.000 duros, és a dir, cent mil pessetes, latorre de Prats a Sarrià per instal· lar-hi elsTallers Salesians.

A la nit, però, anaven al Liceu; i a l’estiu, aSarrià, en un ritual que es repetia els dies festi-us, la família dinava plegada l’àpat que doñaDorotea, segons diuen els seus biògrafs, haviapreparat. En acabar, doña Dorotea deia aques-tes paraules:“Demos gracias a Dios que nos hadado de comer sin merecerlo”.

Ara bé, la majoria de dones del districte deSarrià-Sant Gervasi, amb menys recursos eco-nòmics, han fet política, menys tangible, peròno per això menys important. En transitar dia adia pels carrers, soles o acompanyades, hananat teixint relacions, creant consciència depertinença al lloc, a la comunitat. Una acciópolítica menys espectacular, però imprescindi-ble per mantenir la vida quotidiana i crear xar-xes de suport en els moments que cal.

Molt sovint, com diu Hanna Arendt, el caràcterpolític de l’espai públic consisteix en el fet de laparticipació en el debat. El que és polític ésdiscutir, debatre amb d’altres, els assumptes dela ciutat.

Des dels anys seixanta, les dones de Barcelonahan apostat per un barri, una ciutat per viure-

hi, amb els serveis propers i uns espais públicsque facilitessin l’estada, la trobada, l’intercanvil’heterogeneïtat. Una ciutat de distàncies cur-tes, accessible, on la diversitat de funcions en elmateix territori facilités la realització de lesdiverses accions que comporta la vida quoti-diana.

Des d’una perspectiva més contemporània, lesdones de Barcelona han estat impulsores, pro-tagonistes de moltes reivindicacions, de moltesmobilitzacions per tal d’aconseguir la creacióde serveis de proximitat, a partir dels anys sei-xanta i setanta.

La demanda de creació de serveis col· lectiusafectà, pràcticament, la totalitat dels barrispopulars de Barcelona i de moltes altres ciutatscatalanes. Les Vocalies de Dones clamaven perla gratuïtat de les guarderies i l’ampliació del’horari, que cobrís les vint-i-quatre hores deldia “para que las mujeres que trabajan no ten-gan que hacer verdaderos experimentos paracombinar los horarios de las guarderías con losde la salida de las empresas”. Les dones de lesvocalies exigien, a més, una educació “queborre las diferencias de papel masculino yfemenino” i clamaven perquè s’introduís l’edu-cació sexual a tots els nivells de l’educació.

Les dones de Barcelona van desenvolupar unpaper fonamental en tot allò relacionat amb lareivindicació de l’accés a uns béns i serveis quees trobaven desigualment distribuïts en el terri-tori per les actuacions de les polítiques locals.

A Sarrià, l’Associació de Veïns feia públic eldocument “La planificació familiar” i manifestava,seguint els criteris del comitè d’exper ts del’Organització Mundial de la Salut, que la planifi-cació de la família era una manera de pensar ide viure adoptat voluntàriament per individusi parelles, basant-se en coneixements, actituds idecisions preses amb sentit de responsabilitat, a

59 Espai polític

fi de promoure la salut i el benestar de la famíliai, secundàriament, de la comunitat. Els objectiusbàsics eren: respecte als drets humans, regulaciódemogràfica i millora de la salut de la família ide la comunitat, a la qual es feia una recomana-ció de “cap embaràs no desitjat”.

Si el dret a la salut sexual i reproductiva ja s’ex-pressava obertament en els anys setanta, l’ac-cés a una sanitat pública i de qualitat era untema que corria per diversos barris del distric-te, de la ciutat. L’Associació de Veïns de Sarriàdonà suport a les metgesses i metges de lasanitat pública, que exigien millorar-ne la quali-tat i demanaven la creació de nous equipa-ments sanitaris –ambulatoris, serveis d’urgèn-cia– en els barris més desafavorits. La qualitatde l’assistència sanitària a Barcelona, el 1974,mostrava deficiències importants, que no ga-rantien l’accés a una atenció sanitària públicade qualitat. I aquesta va ser una de les reivindi-cacions que, des de diversos sectors professio-nals i ciutadans, es van posar en el debat social,

en un moment en què l’exigència de drets esfeia pública.

En el procés de transició política, iniciat desprésde la mor t del general Franco, el 1975, lesdones van voler participar en la construcció dela nova societat democràtica i van contribuir,amb les seves aportacions teòriques i el seuactivisme, a ampliar els estrets marges d’allòque, fins al moment, es considerava política.Amb les seves intervencions, tant individualscom col· lectives, han aconseguit situar a lesagendes polítiques temes que, fins a aquellmoment, havien quedat relegats a l’àmbit pri-vat, i han aconseguit ampliar els drets civils, elsdrets socials.

Construint la democràcia

Els cinquanta anys de dictadura franquistahavien condemnat les dones a la submissió i ala discriminació. En els imaginaris col· lectius, ladiscriminació s’havia establert com a pràcticade relació que envaïa totes les esferes de lavida íntima i col· lectiva. Els grups de dones vanfer-ho públic, van posar-ho en evidència i vanalertar que, si es volia construir una societatdemocràtica, calia iniciar una transformacióradical per tal d’eliminar-la i establir un noupacte social.

El 1976 tenen lloc, al paranimf de la universitatde Barcelona, les Primeres Jornades Catalanesde la Dona. Aquell maig de 1976, milers dedones, de diverses procedències geogràfiques,polítiques i professionals, posaren de manifestla seva voluntat de participar en la construccióde la nova societat democràtica, i denunciavenla situació de submissió en què vivien. Alhora,feien propostes per millorar les seves condi-cions de vida. En definitiva, posaven de manifestque la nova societat o comptava amb lesdones o no seria democràtica.

Coberta del llibreJornades catalanes de ladona, amb il·lustració deNúria Pompeia, 1976.

60

En aquella jornada es denuncià la desigualtatjurídica, la discriminació laboral, la famíliapatriarcal, els mecanismes que excloïen lesdones de la participació política, la invisibilitatde les dones en els mitjans de comunicació, s’hianalitzaven les condicions de vida de les donesals barris, el sexisme en l’educació i la sexuali-tat. Però, era quelcom més que una anàlisi dela dona en la societat, era una dissecció radical–en el sentit que anava a les arrels– dels meca-nisme que propiciava la submissió; i proposavenun canvi, novament radical, que permetés viure,viure’s, d’una manera més plaent, des d’un cosde dona.

Les jornades no van quedar encerclades dinsles parets de pedra de la universitat, traspassa-ren les façanes i s’escamparen societat enllà, apartir de nous projectes, polítics, culturals, eco-nòmics, socials. El flux de les jornades s’escam-pà com una taca d’oli.

A les associacions de dones prèviament consti-tuïdes, se n’afegiren de noves per tota la geo-grafia catalana. A les associacions de veïns, elssortiren repúbliques independents, les vocaliesde dones. Als sindicats, als partits, hi van aparèi-xer comissions de dones; a les universitats, cen-tres d’estudis de dones. Revistes, editorials, barsfeministes es convertien en fites urbanes, enreferents. I, als ajuntaments, van sorgir-hi alcal-

desses, regidores, programes de dones, regido-ries de la dona i un llarg etcètera.

Hi havia doncs, entre els diversos col· lectius dedones, un consens en la necessitat de crearpràctica i discurs a l’entorn de la nova societat,i de parlar no només de necessitats, també dedesitjos, malgrat les divergències en les pràcti-ques.

Un dels centres d’estudis de dones vinculats ala Universitat de Barcelona va ser creat, el1982, per un grup d’historiadores feministes,amb el nom de Centre de Recerca Històricade la Dona i, a partir de 1991, pren el nom deDuoda, en record de la comtessa de Barcelonadel segle IX que va escriure el llibre Libermanualis.

Duoda, que durant molts anys va estar situat alcarrer Brusi, 51-61, és un centre de recercainterdisciplinari, centrat en la recerca, la forma-ció i la divulgació, des del pensament de la dife-rència sexual. Duoda ha fet una opció política,la de la pràctica de la relació –una relació noinstrumental– orientada pel sentit lliure de ladiferència sexual, i aquesta pràctica de la relaciócom a opció política és el que moltes donesdel districte han practicat, i ho han fet creantnous espais de relació.

En la pràctica política de la relació, cal situar elsdiversos grups de dones creats al districte.

Espai polític

Jornades Catalanes de laDona, al paranimf de laUniversitat de Barcelona,1976.Arxiu: Ca la Dona.

61 Espai polític

Dones Fem és un grup de dones de diferentsedats, de diferents situacions personals i dediferents punts del districte de Sarrià-SantGervasi. Ens hem unit –expliquen a la sevapàgina web– per dur a terme activitats dirigi-des a tothom, amb l’objectiu d’aconseguir unarelació enriquidora tant a nivell personal, degrup, com social

Dones de l’Elèctric, amb seu al Centre Cívicl’Elèctric, a les Planes, té una llarga història.Durant anys, es va reivindicar que no s’ender-roqués el que havia estat restaurant i, alhora,un dels primers restaurants amb cuines elèctri-ques, d’aquí el nom. Tot va començar, explicaJulita Arimany Casas, “fent trobades en què esprenia cafè i fèiem una estona de xerinola, finsque l’Ajuntament ens va aconseguir una moni-tora per fer treballs manuals i altres activitats.D’aquesta manera ha anat creixent el nostrecentre, que ja té vint-i-cinc anys”.

Històries dels espais

Els espais tenen una llarga història. Al mateixcarrer Brusi, allà on abans hi va estar Duoda,ara s’hi troba l’Associació de Dones delGuinardó, i també acull l’estatge del Puntd’Informació i Atenció a les Dones, un serveide proximitat, creat per l’Ajuntament de la ciu-tat, que ofereix informació, formació i assesso-rament en tots aquells temes d’interès per ales dones, i que possibiliten l’accés a diferentsrecursos de la ciutat de tipus laboral, associatiu,cultural i educatiu, entre d’altres.

Les persones responsables dels PIAD oferei-xen atenció individual i de grup i, conjuntamentamb els districtes, atenció comunitària. Entremoltes altres funcions, coneixen els serveis irecursos necessaris en cada moment i acom-panyen les demandes i els processos viscutsper les dones que s’hi adrecen.

Memòria i reconeixement

Si la pràctica de la relació té un componentpolític, la memòria i el reconeixement tambéés política. L’any 2009, apareix Dones deMedalla, un llibre col· lectiu, realitzat per donespublicat pel districte de Sarrià-Sant Gervasi.Cadascuna de les dones que hi han participat,fa la biografia d’una altra dona, que va ser guar-donada amb la Medalla del Districte, a instàn-cies del Consell de Dones.

La iniciativa de donar la medalla és una pràcticade reconeixement a altres dones que ens hanprecedit, és fer-les significades en la història deldistricte, tot valorant la seva aportació des delsdiversos àmbits de la seva activitat.

És, doncs, un exercici de memòria i la memòriasempre té un component polític.

Dones de l’Elèctric.Celebraciódel desè aniversari, 1994Arxiu: Julita Arimany

DONES FEM,Associació de Donesdel Districte de Sarrià-SantGervasi.Arxiu: Dones Fem

A l’entorn de la cuina,com a espai de relaciói de transmissió de coneixe-ments. Professora i alumnesal carrer Craywinckel, barridel Putxet, 1997.Fotografia de Rosa CastellsArxiu: Rosa Castells

Nomenclàtor

65

Fins fa relativament pocs anys els noms dedones en el nomenclàtor de la ciutat erengairebé una excepció. Alguna monja, algunasanta, alguna verge, alguna infanta, alguna reina,alguna propietària i, de manera molt i moltescadussera, algun nom femení, sense adscrip-ció religiosa, reial o celestial.

El nomenclàtor dáquesta ciutat, de qualsevolciutat, és una mena de memòria oficial. Totnomenclàtor és una tria que inclou uns noms i,alhora, néxclou uns altres. De les diverses triesde noms de carrers que al llarg de la històriase n´han fet, les dones hem quedat gairebéexcloses, fins fa pocs anys només representà-vem el 5% dels carrers de la ciutat.

Així doncs, diríem que Barcelona ha estat unaciutat desmemoriada amb les dones, no nomésper la quantitat, sinó també per la importànciadels carrers amb noms de dones. És a dir, quegairebé no hi ha grans avingudes –sempre hi haexcepcions- ni tampoc carrers dáquells ano-menats “de primer ordre” que portin el nomdúna dona. Resumint, hem quedat relegadesals marges de la història oficial però també alsmarges de léspai físic.

Aquesta ha estat una societat que ha donatpoc valor a les aportacions que les dones hanfet a la construcció de la ciutat al llarg de la his-tòria. Amb tot, i des de fa alguns anys, diversoscol· lectius de dones han posat en evidènciaaquesta marginalitat i han instat lÁjuntament aun canvi de perspectiva històrica. La propostaha estat acollida i els noms dáltres dones hanpassat a fer-se visibles en els carrers de la ciutattot deixant enrere aquell esquifit 5% de quèparlàvem al principi.

Posar sobre el mapa dels barris, dels districtes,de la ciutat, els noms dálgunes dones no ésun fet anecdòtic, té una enorme càrrega sim-bòlica.

Posar sobre el mapa els noms dálgunes donesvol dir posar de relleu els seus noms i lesseves activitats, recuperant-les de lóblit.

Posar sobre el mapa el noms dálgunes donesvol dir reconèixer láportació de les dones a laconstrucció dels barris, dels districtes, de laciutat.

Posar sobre el mapa els noms dálgunes donesvol dir donar valor a láctuació política que, desde cadascun dels seus àmbits, aquestes donesconcretes van desenvolupar.

Repassar el nomenclàtor és apassionant. Des-cobrim monges, reines, santes, propietàries–que ja coneixíem però que seńs presentendes dúna nova perspectiva- i també pintores,pedagogues, escriptores, pianistes, creadores deserveis, directores de revistes, dássociacionsde dones i... Totes elles van ser innovadores enel seu camp i les seves contribucions van serde vital impor tància per a la societat delmoment. Sense elles, el nostre present, de bensegur, hauria estat un altre.

Nascudes aquí, allà o acullà, però implicadesamb el territori, ja fos per haver-hi nascut o béper haver-hi viscut, o per haver desenvolupat laseva activitat en aquest espai, amb elles recor-rem un llarg període de la història.

Abadessa Olzet, carrer?-1336

Sor Sobirana d'Olzet va ser la primera abades-sa del monestir de Santa Maria de Pedralbes deBarcelona. Elegida per les catorze monges quevan constituir la primera comunitat, ocupà elcàrrec des del 3 de maig de 1327 fins al 1336.Totes elles procedien de la comunitat que l'any1237 havia impulsat Maria Pisana, i tenien elconvent al portal de Sant Damià, a l'indret on

Nomenclàtor

66

després fou aixecada la ciutadella borbònica ion ara hi ha el parc del mateix nom.

El monestir de Pedralbes fou construït i finan-çat per Elisenda de Montcada i comptà sempreamb el suport econòmic de la reialesa catalanai la protecció del govern de la ciutat. La prime-ra pedra del monestir va ser posada el mes demarç de 1326 i l'any següent va ser inauguradauna instal· lació provisional mentre les obrescontinuaven.

La nova casa s'havia de governar per la reglaque havia estat concedida a Clara d'Assís i, talcom l'havia mitigada el papa Urbà a peticiód'Elisabet de França, permeté a les monges lapossessió de béns propis i facilità l'entrada deles dames de la noblesa al convent.

Després de morir, Sor Sobirana d'Olzet va sersucceïda en el càrrec per sor Francesca çaPortella, neboda de la reina Elisenda. Durantl'abadiat de sor Francesca, i en gran part pel fetde residir-hi aleshores Elisenda, el monestiradquirí un gran prestigi.

Actriu Tubau, carrerMadrid, 1854-1914

María Álvarez Tubau era coneguda per MaríaTubau. Estudià a l'Escuela Nacional de Música yDeclamación. Als 13 anys va fer el seu debuten el món del teatre. Després de nou tempo-rades al teatre de la Comedia de Madrid, on varepresentar més d'un centenar d'heroïnes, des-tacà en la interpretació de La criolla, de GarcíaGutiérrez.

Amb motiu del seu matrimoni va abandonartemporalment l'escenari, on va retornar uncop separada del marit. Formà companyia prò-pia amb Ceferino Palencia, el seu segon marit, iactuà a l'Havana, Mèxic i a l’Amèrica del Sudamb gran èxit.

Tenia preferència per autors estrangers, cosaque sovint li fou criticada. Va representar obresde Dumas i Tolstoi, entre d'altres, però tambéde Bretón de los Herreros, Moratín,Tamayo...

Va ocupar una càtedra al conser vatori deMadrid. Es va retirar dels escenaris el 1904.

Ramon Casas va pintar un retrat de MaríaTubau.

Agustina Saragossa, carrerBarcelona, 1789-Ceuta, 1858

Va ser una heroïna de la Guerra del Francès.

Es casà als catorze anys amb un militar, el 17d'abril de 1803, a l'església de Santa Maria delPi. Quan els francesos van envair Catalunya esrefugià, juntament amb la seva criatura, a casad'uns parents de Saragossa. Allí va sofrir elsetge de les tropes franceses i, mentre aquestdurà, va cooperar en la distribució de queviu-res entre les persones que defensaven la ciutat.El dia 1 de juliol de 1808, al baluard delPortillo, hi restà sola defensant-lo, fet que li val-gué el grau d'oficial de l'exèrcit, concretamentel de sotstinent. Va ser empresonada pels fran-cesos, s'escapà i es reuní amb el seu marit; vacontinuar lluitant a Tortosa i Vitòria. Passà elsúltims anys a Ceuta, on va morir. Les seves des-pulles les van traslladar, el 14 de juliol de 1870,al peu del Pilar i avui són a l'església delPortillo.

Goya li va fer un retrat que es conserva alMuseo Lázaro Galdiano de Madrid.

Anna Rubiés, passeigPort de la Selva, 1881-Barcelona, 1963

Anna Rubiés Monjonell va néixer al Port de laSelva i, més endavant, va viure a Caldes de

Nomenclàtor

67

Malavella. Estudià magisteri i, fins al 1939, vaexercir de mestra a Lleida, Girona i Barcelona.Divulgadora del mètode Décroly, que haviaestudiat a Brussel· les, va ser directora del grupRamon Llul l del Patronat Escolar del'Ajuntament de Barcelona i, també, membredel Consell de Cultura de la Generalitat.Col· laborà estretament amb el moviment derenovació pedagògica.

Anna Rubiés va publicar les següents obres:Experiencias didácticas, 1929; Aplicación de loscentros de interés en la Escuela Primaria, 1932;Contes de sempre per als infants, 1933-1935; Elllibre de les bèsties contat als infants, 1933; Llibrede les meravelles, 1933; Desde la escuela de pár-vulos, 1938; Contalles de la casa vella, 1965.

Argentinita, passeigBuenos Aires, 1895-NovaYork, 1945

Encarnación López Júlvez era el nom del’Argentinita, coreògrafa i ballarina que es vaformar en l'acadèmia de Julia Castelao, aMadrid, i va fer les seves primeres actuacions alTeatro de La Latina, amb un repertori en quèes barrejaven els estils del flamenc, per tangos ibulerías, amb els boleros.

A partir de 1932 va crear les seves pròpiescoreografies, entre les quals destaquen: Lascalles de Cádiz, escrita pel torero SánchezMegías, amb qui va tenir relacions sentimentalsdes de 1920 fins a la seva mort, l'any 1934;Sevillanas del siglo XVIII; El Café de Chinitas; Eltango del escribano.

El flamenc, en les seves variants temàtiques iestilístiques, va ser la base de les seves crea-cions, però no en va ser l'únic component. Vaincorporar en els seus espectacles adaptacionsde balls del segle XVIII i va fer importants con-tribucions al vestuari escènic, inspirant-se en lestradicions.

Encarnación López estava en contacte amb l'a-vantguarda literària, musical i del ballet de laseva època. El 1943, la seva pròpia companyiava estrenar El Café de Chinitas amb poemesantologats per García Lorca i decorats perSalvador Dalí. Dos anys després, el 1945, vatriomfar a l'antic Metropolitan de Nova York,junt amb el ballarí rus Léonide Massine, en l'es-trena de Capricho español.

Encarnación López, l’Argentinita, junt ambAntònia Mercè, l'Argentina, són dues de lesballarines més importants d'aquest segle i vancontribuir a la innovació del ball espanyol.

Bonanova, passeig, carrer

L’any 1883 es va proclamar la Mare de Déu dela Bonanova, conjuntament amb els santsGervasi i Protasi, malgrat que era venerada desde temps abans pels mariners i per les sevesfamílies, que esperaven “bones noves”.

Calvet, carrerBarcelona, 1848-1927

Maria del Remei Calvet i Sagrera, propietàriadels terrenys on es començà a obrir el carrer.

Carme Karr, carrerBarcelona, 1865-1943

Va ser una de les feministes més avançadesd'aquell feminisme català de principi del segleXX que, majoritàriament, es movia entre casca-des de randa anglesa i remolins de valsos, entreremors de “glacé” i a cop de tómboles i festesde beneficència. El seu feminisme, que advoca-va per dotar les dones amb eines que les capa-citessin tant per a l'exercici d'una professiócom per a la igualtat de drets, va quedar àm-pliament exposat a Feminal, revista que dirigí

Nomenclàtor

68

des del 1907 fins al 1917.També va col· laborara L'Actualitat, El Día Gráfico, i Or i Grana, amb elpseudònim de Xènia, fent al· lusió al Xèniusd'Eugeni d'Ors.

El 1902 publica a Joventut les primeres narra-cions, signades amb el pseudònim l'Escardot, ales quals seguiren Volves, 1906, i Clixés, 1906,centrada en la problemàtica de la dona, i lesobres teatrals Un raig de sol, 1908; Els ídols,1911; i Caritat, 1918. Altres obres seves són Dela vida d'en Joan Franch, 1912, i les de narrativainfantil Garba de contes, 1935, El libro de Puli,Nick i un llarg etcètera.

Va ser impulsora i presidenta del ComitèFemení Pacifista de Catalunya, organitzacióantibel· licista creada el 1915, i de La Llar, pri-mera residència per a professores i estudian-tes.

Durant molts anys residí al carrer de laDuquessa d'Orleans i també al carrer deMallorca, 299.

Carme SerrallongaBarcelona, 1909-1997

Pedagoga i traductora. Llicenciada en Filosofia iLletres per la Universitat de Barcelona i docto-ra per la Universitat de Madrid.

Va ampliar estudis a la Fundació Bernat Metge ials Estudis Universitaris Catalans.

Va iniciar la carrera de mestra lány 1931 alÍnstitut-Escola de la Generalitat, amb el Dr.Josep Estalella i l´Àngels Farré (filla de RosaSensat) al capdavant.

Però lésclat de la guerra, lány 1939, va provo-car la clausura de lÍnstitut Escola i la mort dediversos mestres i alumnes.

Aquell mateix any José Botella, més conegutcom Pepe Botella, va reunir llicenciats, entre elsquals es trobava Carme Serrallonga, per iniciarlÉscola Isabel de Villena, caracteritzada per unarenovació pedagògica: activitats creatives,coeducació, tractament de la llengua catalana,inspirada en lésperit de lÍnstitut Escola.

Carme Serrallonga va formar part de lÉscoladÁrt Dramàtic Adrià Gual (EADAG), cofunda-da per Ricard Salvat i Maria Aurèlia Capmany,on feia classes dórtofonia.

Va col· laborar, junt amb Victòria Gras, en elprograma de televisió Català amb vosaltres,presentat per la mateixa Victòria Gras, quanencara vivia Franco.

Va ser traductora dálemany, anglès i francès.

Ha rebut diversos premis: Ciutat de BarcelonadÁrts Escèniques, 1992, per la traducció A laglorieta, de Jane Bowles i La Creu de Sant Jordide la Generalitat de Catalunya.

CarmenTórtolaValenciaSevilla, 1882-Barcelona, 1955

Quan tenia tres anys, la seva família va emigrara Anglaterra i ella estudià a Londres, i va ser enaquesta ciutat on l'any 1908 va fer el seu debutal Gaiety, en l'espectacle Havana.

El mateix any viatjà a Viena i actuà al Winter-garten berlinès i al “Folies-Bergère” de París.L'any següent continuà la febrosa activitat iactuà a Nuremberg, Londres i Copenhague.

La primera actuació que va fer a l'Estat espa-nyol va ser al teatre Romea de Madrid, el 1910,i poc temps després ho va fer a Barcelona, alteatre Arnau, on va tenir una excel· lent acollidaper part de la premsa barcelonina.

Nomenclàtor

69

La irrupció de Tórtola Valencia en el panoramade la dansa s'inicià amb el classicisme, però ràpi-dament adoptà fórmules més orientalistes, pri-mer, i internacionalistes, després.Tórtola Valencia,seguint els corrents artístics més avançats delmoment, buscava en l'exotisme alternativescreatives a la cultura occidental i, atreta per altrescultures, va realitzar múltiples viatges durant elsquals estudiava els costums i les danses delspaïsos que visitava i que li servien de font d'ins-piració per a crear les seves coreografies.

Les coreografies creades per Tórtola Valencia iles seves actuacions van merèixer el reconeixe-ment i l'amistat de molts intel· lectuals i políticsdel moment: Eugeni d'Ors, Francesc Macià,Benavente, Pio Baroja, Valle Inclán i un llarguís-sim etcètera.Tórtola Valencia va quedar plasma-da en les teles i dibuixos de Zuloaga, Penagos,Arévalo, Borràs Abella, Zamora.Va participar enles seves pel· lícules Pasionaria, Pacto de lágrimasi La lucha por la vida, entre d'altres.

Quan esclatà la Primera Guerra Mundial s'ins-tal· là a Amèrica, on va fer diverses actuacions:al Century Theatre, de Nova York; al Brasil, etc.Proclamada la Segona República, que ella salu-dà ferventment, comprà una casa a Sarrià el1933 i la va convertir pràcticament en museuamb totes les peces que havia adquirit en elsseus viatges.

La seva imatge és present avui en dia perquèfigura en l'embolcall del sabó La Maja de lacasa Myrurgia.

Carrencà, carrer de

Josepa Carrencà, casada amb Pau Ganduxer iAymerich, propietari dels terrenys.

Dolors Monserdà, carrerBarcelona, 1845-1919

Escriví des de les planes dels diaris i revistes,primer en castellà i pocs anys després en cata-là, com a col· laboradora o directora, i practicàtots els gèneres literaris: poesia, teatre, assaig,contes i novel· les.

Estudi feminista. Orientacions per a la dona cata-lana, 1909, és la seva obra d'assaig més cone-guda, i La fabricanta és un dels millors retratsliteraris de la Barcelona de mitjan segle XIX ide la vida de les dones d'aquell temps.

Lúcida i aguda observadora de la realitat quel'envoltava, organitzà associacions per millorarles condicions laborals de les treballadores ipromoure'n la seva formació.

Dorotea Chopitea, jardinsXile, 1816-Barcelona, 1891

Filla d'un emigrant basc i d'una criolla, va ser lamés petita de divuit germans. El 1819 va arri-bar a Barcelona, fugint de la "inestabilitat" pro-vocada pels moviments independentistes deles colònies. S'instal· là en un ampli i senyorialhabitatge, vora de l'aristocràtic, però ja unamica ranci, carrer de Montcada, concretamental carrer de la Barra de Ferro. Als setze anys escasà a l'església de Santa Maria del Mar deBarcelona amb Josep Maria Serra, nascuttambé a Xile, i s’instal· laren a casa dels sogres,en un palau del carrer de Montcada. Van tenircinc criatures.

La família Serra Chopitea arribà a ser una de lesmés importants fortunes de Catalunya, aconse-guida amb el negoci del tràfic d'esclaus. El senyorSerra fou, a més a més, fundador del Banc deBarcelona, 1844, membre de la junta de La

Nomenclàtor

70

Maquinista Terrestre i Marítima i conseller delBanco Hispano Colonial, creat per reunir fonsper a la "pacificació" de l'illa de Cuba.Tots aquestmèrits li foren reconeguts amb una corrua detítols i d'ordes, entre d'altres Caballero de laGran Cruz de la Real Orden de Isabel la Ca-tòlica. En aquell temps, la família Serra Chopiteaja s'havia instal· lat al seu palau de la Gran Via, undels primers, i dels més senyorials, dels que s'eri-giren en aquesta zona de nova urbanització.

Dorotea Chopitea destacà per les seves activi-tats filantròpiques, inver tint par t de la sevaenorme fortuna en la construcció de les salesd'asil, que acollien criatures de les classes tre-balladores entre els quatre i els sis anys. De fet,eren el precedent immediat de les guarderies.També finançà centres d'asil per diversos llocsde Barcelona: al carrer d'Aldana, a Roger deFlor, al carrer Balboa de la Barceloneta. Lasenyora Chopitea també finançà la construccióde l'Hospital del Sagrat Cor i els tallers sale-sians per a la formació professional a Sarrià i alcarrer de Floridablanca.

Va ajudar amb grans donatius a la construccióde l'església del Sagrat Cor, al carrer de Casp, ia la de Maria Auxiliadora, a Sarrià. A més amés, posà la pr imera pedra del TempleExpiatori del Tibidabo.

Va viure a la Gran Via de les Corts Catalanes, a lacasa que actualment acull l´Hotel Granvia. La resi-dència tenia capella, que ara és l´habitació 118.

Duquessa d’Orleans, carrerParís, 1753-1821

Luisa Maria Adelaida de Borbón Penthièvre, foula mare de Lluís Felip, rei de França. Va viure aSarrià fugint de la revolució francesa de 1789 iocupà la finca número 1 d'aquest carrer, avuicompletament modificada. Quan arr ibà a

Barcelona, la ciutat encara vivia les repercus-sions del rebombori del pa. El nom de carrer lifou donat l'any 1922 a instàncies del poetaFoix. Durant els anys de la República es diguéRoses i Arús i, el 1939; recuperà el nom de laduquessa. En aquest carrer va viure-hi l'escrip-tora i musicòloga Carme Karr.

Elisa, carrerBarcelona, 1843-1891

Hi ha un cert dubte de saber a qui fa referèn-cia el carrer. D’una banda, podria ser a ElisaMusitu i Garcia-Navarro, casada amb FelipBertran d’Amat, propietari dels terrenys, i d’al-tra banda, a Elisa Bertran i Musitu (1888-1941).

Elisenda de Pinós, carrer

Elisenda de Pinós i de Fenollet, de Montcada ide Sapor tella, va ser la mare de la reinaElisenda de Montcada. Alguns documents l'a-nomenen Elionor en lloc d'Elisenda.

Euterpe, carrer

Musa grega de la música. Fi l la de Zeus iMnemòsine.

Gal· la Placídia

Emperadriu romana, filla de Teodosi I, la sevavida coincidí amb la caiguda de l'Imperi romàsota la pressió dels "bàrbars", és a dir, els "altres",i la consolidació del que seria l'Imperi deBizanci. Gal· la Placídia va viure el trànsit entreun imperi en declivi forçat a barrejar-se amb“l’alteritat" emergent. L'any 410, en caure Romaen mans d'Alaric, Gal· la fou feta presonera. Elrei visigot Ataülf s'hi casà el 414, i s'establiren a

Nomenclàtor

71

Barcelona, ciutat on va parir el seu fill, que morípoc després. Gal· la Placídia és coetània d'Egèria,una intrèpida viatgera que el segle IV viatjà aTerra Santa i recollí les seves experiències enl'obra Peregrinatge. Ambdues dames, de grancultura i coneixedores d'altres mons, es troba-ren en el temps, i hi ha qui suposa o imaginaque també en l'espai, fins i tot que fou la matei-xa Gal· la l'autora de l'obra esmentada.

Mort el seu marit, un anys després d'haver arri-bat a Barcelona, es casà amb Constanci, esde-vingut emperador el 421. Se n'anà de Bizanci el425, on s'havia refugiat a la mort del seu segonmarit, i regí l'Imperi d'Occident durant la mino-ritat del seu fill Valentià III. Fou sepultada almausoleu imperial del Vaticà, bé que després,segons la tradició, fou transportada al mauso-leu que porta el seu nom a Ravenna. JaumePahissa compongué una òpera, amb lletra deGuimerà, titulada Gal· la Placídia, estrenada alLiceu de Barcelona el 1913.

Infanta Isabel, carrerMadrid, 1851-1931

Isabel Francisca de Asís, filla d’Isabel II i deFrancisco de Asís. Anomenada “la xata”. Varepresentar el rei d’Espanya en les festes de laIndependència d’Amèrica que van tenir lloc aBuenos Aires el 1910.

Madame Butterfly, carrer

Òpera en tres actes de G. Puccini, estrenada aMilà, el 1904, i a Barcelona, el 1909.

Mandri, carrer

“Josepa Mandri i Rifiós”. Darrera pubilla del’heretat Can Mandri.

Mare de Déu del Carmel, carrer

Fa referència al del mateix nom.

Mare de Déu de Gràcia, carrer

En el solar avui ocupat per l’església delsJosepets, a la plaça Lesseps, s’hi establí inicial-ment una capella dedicada a la Mare de Déude Gràcia, nom que cap a final del segle XIVdesignà el nucli de població que es desenvolu-pà a l’indret.

Mare de Déu de Núria, carrer

Carrer dedicat a la Verge pirinenca.

Mare de Déu de la Pau, plaça

A la fi de la Guerra Civil, l’abril de 1939, l’indretva rebre aquest nom.

Mare de Déu de l’Estrella, passatge

Aquest passatge dóna accés a la por ta delmonestir de Santa Mar ia de Jer usalem,instal· lat antigament a la plaça de la Gardunya,a Ciutat Vella. Van ser les monges del monestirles que van sol· licitar la dedicació d’un carrer ala Mare de Déu de l’Estrella perquè va prote-gir la ciutat en moments difícils, com fou lapesta de 1651.

Maria Auxiliadora, carrer

Advocació de la Congregació dels Salesians,que tenen el seu institut en aquest indret.

Nomenclàtor

72

Maria Reina, carrer

Fa referència a la reina celestial Maria, la marede Déu.

Marquesa deVilallonga, carrer

Carme Ferrer de Dalmases i d’Olivart, marque-sa de Vilallonga, propietària de la finca anome-nada “torre Vilana”. Fou la propietària i urbanit-zadora dels terrenys on es troba el carrer.

Matilde Díez, carrerMadrid, 1818-1883

Educada a Lisboa, on la seva família havia emi-grat per raons polítiques, hi debutà a l'edat denou anys en el teatre del Globo. Quan tornà al'Estat espanyol, el seu primer gran èxit es pro-duí a Sevilla, interpretant el drama Cristina o, Lareina de quince años, escrit per a ella per JuanNicasio Gallego.

També representà obres del Duque de Rivas,de Zorilla, Dumas, Soulié, Scribe, entre d'altres.Es va casar amb Julián Romea i residí moltsanys a Catalunya, on actuà en el teatre català, iva estrenar Una noia com un sol, de FrancescVidal i Torrent, el 1861. El 1875, es va retirar del'escenar i per a ensenyar declamació alConservatori de Madrid.

Mercè Llimona,Barcelona, 1914-1997

Mercè Llimona Raymat era filla del pintor idecorador Joan Llimona Bruguera, un dels fun-dadors del Cercle Ar tístic de Sant Lluc deBarcelona, era de les petites de deu germans.Va estudiar a l’escola Llotja, a lácadèmia Dal-

mases i al taller del seu oncle, léscultor JosepLlimona. Als 3 anys la seva mare li va penjar delcoll un llapis perquè no plorés si el perdia,segons explica a No móblidis . Diari dúnacol·legiala , darrer llibre publicat per MercèLlimona.

Va fer classes com a professora de dibuix alÉscola Blanquerna, de Barcelona, fins a lésclatde la Guerra Civil, quan va exiliar-se a París. AParís va trobar refugi al convent del Nen Jesús,que per tanyia a les mateixes monges quel´havien educat a Barcelona i va trobar feina ala Bonne Presse, editorial infantil.

Entre el 1937 i 1938 es va instal· lar a Sant Se-bastià on tot seguit va trobar feina en unesrevistes infantils

Va presidir el Cercle Artístic de Sant Lluc deBarcelona, fundat pel seu pare, entre 1936 i1966; va ser membre de lÁcadèmia de BellesArts Sant Jordi; i, anys a venir, una de les impul-sores de lÁssociació Professional dÍl· lustra-dors de Catalunya.

Il· lustrà els contes Blancanieves , Editor ialJuventud, 1940, Tic Tac, editorial Hymsa, 1942.Va obtenir la Creu de Sant Jordi i el premi dela Generalitat a la millor il· lustració pel seu tre-ball al conte La Ventafocs, lány 1984. Aquestany va guanyar el premi Serra dÓr.

Entre les seves il· lustracions destaquen: Hanpassat els anys i més apunts, Recorda els anys dela postguerra, El soldadet de plom, Els tres ossets,Polset, Peter i Wendy, Chupete, La sirenita, La prin-cesa del guisante.

Tot i patir de reuma, que se li manifestà des-prés de casar-se i que li va deformar les mans,Mercè Llimona va continuar il· lustrant llibrespar als més menuts.

Nomenclàtor

73

Mercè Rodoreda, carrerBarcelona, 1909-Romanyà de la Selva,Girona, 1983

Va iniciar les seves activitats literàries en ladècada dels anys trenta. Col· laborà en nom-broses publicacions periòdiques de l'època,Clarisme, Companya, Mirador, i publicà, entre1932 i 1936, quatre novel· les, alguna d'ellesd'humor i que mai no va voler que es reedi-tessin.

L'any 1937 va guanyar el premi Crexells ambAloma , però a la fi de la Guerra Civil vaemprendre el camí de l'exili, primer a França,després a Suïssa. Les dures condicions persobreviure -socials, econòmiques i afectives-, laincapacitaren per escriure durant molts anys.En les cartes que durant aquell període escrivía la seva amiga Anna Murià, exiliada a Mèxic, lianuncià: "Sobretot, vull escriure, necessitoescriure; res no m'ha fet tant de plaer, d'ençàque sóc al món, com un llibre meu acabat d'e-ditar i amb olor de tinta fresca. Em requen totsaquests anys inútils, desmoralitzadors, peròme'n venjaré. Els faré útils, estimulants, que elsmeus enemics tremolin. A la més petita ocasiótornaré a fer una entrada de cavall sicilià. No hihaurà qui m'aturi”. I, malgrat que els jurats delspremis més prestigiosos del país li negaren elspremis, Mercè Rodoreda va fer, tal com ellavolia, una entrada de cavall sicilià amb La plaçadel Diamant, 1962;Mirall trencat, 1974; El carrerde les Camèlies, 1976; Quanta, quanta guerra,1980; i la seva obra pòstuma El cant de la pri-mavera, 1986, entre d'altres.

Moragas, carrerBarcelona, 1828-1904

Maria de la Consolació de Moragas i deQuintana, propietària, inicià la urbanitzaciód’una part de les seves propietats el 1889 i,

després de la seva mort, ho continuà fent laseva filla i hereva Maria de la Consolació Vidalde Moragas. A la finca de Can Canals o dePedralbes va ser construït el convent deValldonzella.

Musitu, carrerBarcelona, 1843-1891

Elisa Musitu i Garcia-Navarro, casada amb FelipBertran i Amat, propietari dels terrenys on esva obrir el carrer.

Narcisa Freixas, plaçaSabadell, 1860-Barcelona, 1926

Musicòloga i compositora, publicà Cançonscatalanes, el 1900, i Cançons infantils, el 1905,premiades ambdues a la Festa de la MúsicaCatalana d'aquell any. Una segona sèrie deCançons infantils, 1908, obtingué el reconeixe-ment dels Jocs Florals de Girona. El 1908 vafundar la coral mixta Cultura Musical Popularque actuà en hospitals, asils i presons. El 1917dictà un cur set de pedagogia musical aBarcelona. També va escriure sardanes i musicàpeces de teatre infantil. Sovint va col· laboraramb Carme Karr. El 1928 es va fer una ediciód'homenatge de les seves obres.

Nena Casas, carrer

Terratinent propietària de terrenys a Sarrià,Sant Just i Cornellà.

Portolà, carrer

Agullana, 1821-Barcelona, 1890Rosa de Portolà i de Guinart, propietària delsterrenys on s’obrí el carrer.

Nomenclàtor

74

Raset, carrer1835-1890

Dedicat a Gaietana Raset i Modolell, casadaamb Magí Modolell, propietari dels terrenys ones va obrir el carrer.

Reina Elisenda Montcada, passeig1242-Barcelona, 1364

Es casà el 1322, quan tenia trenta anys, amb elrei Jaume II, que en tenia cinquanta-cinc i haviaquedat vidu de la seva segona muller, Maria deLusignan. Elisenda enviudà cinc anys després i esretirà al palau que havia fet construir, annex almonestir de Pedralbes. Elisenda de Montcada ide Pinós va comprar un antic mas de principisdel segle XIV, propietat de Bernat de Sarrià, pelpreu de deu mil sous barcelonins, per erigir enaquells terrenys el monestir de monges de l'or-de de Santa Clara, un cop aconseguit el permísdel Papa Joan XXII, el dia 1 de febrer de 1326.La primera pedra fou col· locada el 26 de marçdel mateix any i el 3 de maig de 1327 vaningressar, al recinte encara inacabat del mones-tir, catorze monges, que van formar la primeracomunitat de clarisses de Pedralbes. La primeraabadessa del convent fou sor Sobirana d'Olzet.

La construcció de l'edifici va durar més d'unsegle.

Mor t el rei Jaume II, el 2 de novembre de1327, la reina Elisenda va retirar-se a Pedralbeson morí al seu palau, i fou enterrada en elmonestir. En el seu testament atorgà al mones-tir un important llegat.

ReinaVictòria, carrer1887-1969

Ena de Battenberg va néixer el 1887 i morí el

1969. Fou reina d’Espanya en virtut de matri-moni amb Alfons XIII. Es van casar el 31 demaig de 1906, dia en què es va produir unatemptat contra la comitiva reial. Van haver-himoltes víctimes: ells van sortir incòlumes. Vantenir quatre fills i dues filles. En proclamar-se laII República, van abandonar el país i es vanestablir a Roma.

Rosa Sabater, plaçaBarcelona, 1929, Madrid, 1983

Rosa Saber i Parera estudià música amb el seupare Josep Sabater i Sust, director de l’orques-tra del Liceu i amb la seva mare MargaridaParera, professora de cant, i amplià estudis ambFrank Marshall. El 1942 debutà a Barcelona irealitzà una carrera brillant. El seu repertoricomprenia Mozart, els romàntics, els impressio-nistes, Granados i Mompou. Fou professoradels cursos internacionals de Santiago deCompostel· la i del conservatori de Friburg deBrisgòvia, Alemanya, on va fer una importanttasca de divulgació de la música espanyola. Amés de Falla, Granados i Albéniz, va donar aconèixer autors contemporanis, com Mompoui Montsalvatge. Enregistrà diversos discos, entred'altres els de la Suite Ibèrica completa d'Al-bèniz. El 1981, va enregistrar per a la Unesco,juntament amb Montserrat Caballé, Le liedcatalan du XX siècle. El 1983 va rebre la Creude Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.Morí en un accident d'aviació, quan anava a feruns concert a Colòmbia.

Santjoanistes, carrer

En aquest carrer, el 1883, es va construir unconvent de monges hospitalàries de l’orde deSant Joan de Jerusalem i va restar dempeus finsel 1974.

Nomenclàtor

75

Santa Amèlia, carrer

Màrtir de Girona en temps de l’emperadorDioclecià.

Santa Eulàlia, carrer

Va néixer a principi del segle IV, en una casaque la tradició situa en el deser t de Sarrià.Quan ella tenia 25 anys, arr ibà Dacià aBarcelona, encarregat d’executar l’ordre impe-rial de persecució contra els cristians.Torturadai ofegada pel fum, Dacià ordenà que el cos dela santa fos clavat en una creu perquè el devo-ressin les aus. Però, una nevada caiguda enaquell instant cobrí el seu cos. En el lloc on fouenterrada, anys després s’hi aixecà una capella,Santa Eulàlia del Camp, que va desaparèixeramb les reformes urbanístiques del barri de laRibera del segle XVIII. L’any 1298, s’inicià laconstrucció de la catedral gòtica dedicada alculte de la santa i es construí un sepulcre onvan ser col· locades les seves relíquies, l’any1334. Durant molt de temps va ser la patronade Barcelona, fins que la Mare de Déu de laMercè la va substituir.

Santa Filomena, carrer

Màrtir sota govern de l’emperador Dioclecià.

Santa Magdalena Sofia, carrerJoigny, 1779-París, 1865

Magdalena Sofia Barat va ser la fundadora del’institut religiós del Sagrat Cor de Jesús, cone-gut també amb els noms de Dames de la Fe ode la Instrucció Cristiana.

Santa Peronella, carrer

Màrtir romana, el seu nom és d’origen grec isignifica “pedra”.

Tavern, carrerOviedo, 1800-?

Nicolasa de Tavern i Núñez-Pastor era propie-tària per herència de Can Lladó. El 1837, es vacasar amb Joan de Balle i Ruira, advocat, asses-sor i apoderat del duc de Medinaceli. El carrercorrespon a l’antic traçat per entrar a la fincade Can Lladó.

Teodora Lamadrid, carrerSaragossa, 1821-Madrid, 1896

Teodora Herbella, actriu. El seu repertori com-prenia sobretot obres d'autors castellans i fran-cesos. Va fer una gira per Amèrica i treballà endiversos teatres de l'Estat espanyol. Va ocuparuna càtedra de declamació al conservatori deMadrid.

Valero, carrer

Fa referència a una família d’actors teatrals,entre els quals hi havia Josefa, que havia nascuta Sevilla el 1820 i va debutar al teatre Príncipede Madr id. El seu germà José ValeroVillavicencio va ser més conegut a Barcelona.

Vallmajor, carrer

Dedicat a Rosa Vallmajor i Canet, nascuda el1778, casada amb Magí Modolell, propietari deterrenys on es va obrir el carrer.Vil· la Cecília, jardins

Nomenclàtor

76

Eduardo Conde va construir una casa en elsterrenys ocupats per l’antiga masia de CanNoyu, a principis de segle XX. En homenatge ala dona Cecília Conde, i a la filla del mateix

nom. la finca, construïda segons projecte del’arquitecte Leocadio de Olabarria, és conegu-da per Vil· la Cecília i, actualment, és el Casal deSarrià.

Nomenclàtor

Bibliografia

79

Aballanet, Albert; Castiñeira, Isabel; Monteys, Xavier ; Paricio, Antoni. Residència urbana en Barcelona1945-1970. Barcelona: Ajuntament de Barcelona-ETSAV, 2000.

Barba Corsini, dins J. Rovira Tomás. Cocinas. Barcelona: Ediciones Garriga, SA, 1963.

Caballé, Francesc; Cazeneuve, Xavier ; Conzález, Reinald.Vil·la Florida. De casa senyorial del segle XVIa equipament públic. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2007.

Carrasco, Cristina i Serrano, Mònica. Compte satèl·lit de la producció domèstica de les llars deCatalunya 2001. Barcelona: Institut Català de les Dones, 2006.

“Comunicación presentada por el Museo Social en el Congreso del Trabajo a Domicilio celebradoen Zurich en septiembre de 1914”, dins “Exposición de Barcelona. Estudios preparatorios. El tra-bajo a domicilio en diversas exposiciones. Diciembre 1915”, manuscrit a l’arxiu de l’Institut deCultura i Biblioteca Popular de la Dona.

Descripción, marcha funcional y reglamento orgánico del manicomio Nueva Belén: fundado en 1857,recién establecido en un edificio erigido ex-profeso en el término de San Gervasio de Cassolas... y dirigi-do por el Dr. D. Juan Giné y Partagás. Barcelona, Imprenta de Antonio Palou, 1874.

Diccionari biogràfic de dones: http://www.dbd.cat/

“Exposición de Barcelona. Estudios preparatorios. El trabajo a domicilio en diversas exposiciones.Diciembre 1915”. Manuscrit a l’Arxiu de l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona,

Fiter i Inglés, José. Guia-Cicerone de las Cercanías de Barcelona. Barcelona: Tipografia de la CasaProvincial de Caridad, 1888.

Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura. Les noves institucions jurídiques i culturals per ala dona. Setmana d´Activitats Femenines. Febrer 1937. Barcelona: Oliva de Vilanova, impressor, 1937.

Monteys, Xavier ; Fuertes, Pere. Mitre F. J. Barba Corsini. Barcelona: Col· legi d’Arquitectes deCatalunya, 1998

Poves, Amèlia. Mostra gràfica de l’activitat urbanística i arquitectònica a Sant Gervasi: 1850-1897.Barcelona: Arxiu Municipal del Districte de Sarrià-Sant Gervasi, 1997.

Poves, Amèlia, Lostaló, Ani. Catàlegs de les sèries d'obra pública dels antics ajuntaments de Sarrià,Sant Gervasi de Cassoles, Santa Creu d'Olorda i Vallvidrera, 1839-1921. Barcelona: Ajuntament deBarcelona, Regidoria de Presidència, 1994.

Segura, Isabel. Guia de Dones de Barcelona. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 1995.Solà de Sellarès, Maria. Irradiación de una biografia. Mèxic: Costa-Amic editors, 1987.

Spain, Daphne.HowWomen Saved the City. Minneapolis:The University of Minnesota Press, 2000.

Bibliografia

Dones de Sarri à-Sant Gervasi - Barcelona · 2018. 12. 19. · 2 de novembre de 1327, el rei Jaume...

Documents

Transcript of Dones de Sarri à-Sant Gervasi - Barcelona · 2018. 12. 19. · 2 de novembre de 1327, el rei Jaume...