DOCUMENTS PER A LA REFLEXIÓ I EL DEBAT fileHi érem les de Ni Muts Ni a la Gàbia, les de Justícia...

FEDERACIÓ COMARCAL DEL BAIX PENEDÈS

Secretaria de Gènere i Acció Social

DOCUMENTS PER A LA REFLEXIÓ I EL

DEBAT

COM SORTIR DE L’ESPIRAL DE LA

REPRESSIÓ? (TEXT FET A PARTIR DE LES INTERVENCIONS

FETES DURANT L’ACTE ORGANITZAT EL MARÇ DEL 2016)



Per a totes les que estàvem el dia 18 de març...

Per les que hi vam xerrar i les que no...

Per les que no van poder venir i els hauria agradat...

Per les que no ho sabien...

Per les que estaven absents perquè estan engabiades i segrestades...

Per les que tot i estar fora de garjoles encara no han deixat anar el llast...

Per les pors, per les inquietuds, per les superacions i pels bloquejos...

Per les que han necessitat descansar una mica per a recuperar-se...

Per les que no hi són i no tornaran perquè marxar definitivament ha estat la seva manera de

parar...

Per les que esperen i acompanyen...

Per les que no en saben...

Per nosaltres...per elles...per totes...

Perquè ens mereixem un altre punt de partida del suport...



ÍNDEX

INTRODUCCIÓ PÀG -1-

INTERVENCIÓ D’INICI PÀG -2-

ENTRANT EN EL DEBAT PÀG -6-

COMIAT PÀG -16-

1



0.- INTRODUCCIÓ

El passat divendres 18 de març de 2016 una colla de gent ens vam trobar a El Vendrell i

vam escoltar i parlar. Érem moltes i en faltaven unes quantes però de ben segur que

fou un punt de partida ( o represa ) potent i preciós, d’aquells que val la pena

conservar i fer-ne un fil d’on estirar.

Hi érem les de Ni Muts Ni a la Gàbia, les de Justícia per Yassir, les del cas Pandora, les

Madres Contra la Represión, les Familiars del Parlament, la plataforma Alfon Libertad,

els Tres del Vendrell, les companyes de Veus davant la Repressió, el psicòleg Ruben

Benedicto, i també persones del Cas Expert, del 4F , del de l’Isma i el Dani... El format

que vam triar es va allunyar una mica de la típica presentació dels casos concrets per a

poder parlar de la repressió i de com ens afecta, de com ens hi enfrontem

i del que ens genera, de com ho rep el nostre entorn i de com ens donem

temps per a descansar, de com responem col·lectivament i ens

estructurem etc

Després de molt xerrar i apuntar el que dèiem vam decidir plasmar-ho i això que teniu

entre les mans és el que n’ha sortit. Esperem que sigui una eina per a la reflexió i el

debat que puguem utilitzar totes per a parar i avançar, pensar i actuar, que en feu ús i

que l’allargueu, la continueu, li feu afegits o matisos.

QUÈ BUSQUEM AMB AQUEST TEXT?

Plasmar i seguir generant aprenentatges

Reflexionar sobre camps de la repressió partint de les nostres vivències i

experiències.

Preguntar-nos en quin punt estem i mirar quines respostes en surten.

2



1.- INTERVENCIÓ D’INICI

En la roda inicial les persones que formaven part dels grups de suport i casos varen

expressar les idees següents:

la intenció de posar en comú com ens sentíem en la nostra trajectòria de

lluita, la necessitat de sortir reforçats de l’acte, poder explicar què ens

genera la repressió, valorar com n’és de necessari parlar-ne per a marxar

de la solitud i la depressió, el cuidar-nos i compartir visions, parlar de la

por per a seguir lluitant, fer una pausa per a la reflexió, refer-nos i treure

conclusions més enllà de la ràbia per a seguir, “que la repressió no

esdevingui depressió”...

Respecte el terme depressió, que es va posar sobre la taula sovint al debat, es va

rebatre que no tothom hi estava d’acord amb el seu ús. La raó és que pot esdevenir

una reducció, simplificació o patologització dels impactes que produeix la repressió,

que són molt amplis i diversos. Instal·lar-se en termes de salut mental, d’enfermetat-

normalitat, de diagnòstics determinats, pot tenir efectes no desitjats. I fins i tot

aquestes respostes són necessàries per l’evolució d’un procés, poden ser respostes

METODOLOGIA DE LA JORNADA:

Vam començar fent una petita roda per a veure com encaràvem el debat, que

no és precisament fàcil

L’objectiu de la roda inicial era que les persones que formaven part dels grups

de suport i els casos poguessin expressar el que sentien, el que pensaven i el

que volien.

En segon lloc en Ruben Benedicto va fer una intervenció inicial. En Ruben

Benedicto és psicòleg especialitzat en l’àmbit psicosocial de la repressió, per

això la seva intervenció resultava interessant per a trencar el gel i enfocar el

debat.

En tercer lloc, i ja amb aquests dos punts anteriors, vam iniciar un debat

ajudades per unes preguntes que, gràcies a que el debat va fluir, no van ser del

tot necessàries. Totes van quedar contestades i queden reflectides en el text.

3



normals a situacions anormals. Ja aquest primer punt resulta un debat interessant que

ja ens col·loca en com n’és d’important no categoritzar i no esperar que les altres

reaccionin com ho faríem nosaltres, no aplicar protocols o normes sense pensar, o no

deixar lloc a la peculiaritat de cada cas i cada persona.

I així vàrem prosseguir....

Per a trencar una mica el gel i no començar en fred, en Rubén Benedicto, que és un

psicòleg amb experiència en qüestions que giren en els aspectes psicosocials de la

repressió, ens va fer una mica d’introducció:

“Per a afrontar la repressió és necessari conèixer els seus mecanismes i finalitats.

Tot projecte de repressió política està lligat a un projecte polític de manteniment i

producció d’un ordre social, a un model de govern, a un model de societat.

Tot projecte polític de societat, per a poder mantenir-se, requereix d’uns subjectes que

es comportin de manera funcional, que es relacionin entre ells/es tenint una forma de

vida que estigui d’acord amb aquest model de societat. Aquests subjectes, individuals i

col·lectius, s’han de comportar tal i com els és requerit, és a dir, de la manera que

s’adequa a la norma: han de ser normals, han d’assumir i interioritzar com a pròpies i

adequades aquestes formes de viure i de relacionar-se. Si aquests subjectes “normals”

no estan, o no existeixen en suficient nombre com a tals, es produeixen; i si el seu

comportament es desvia d’allò adequat, es recondueix...

Governar es pot entendre com conduir les conductes de la població. Des de posicions

de govern, amb avantatge en la distribució de poder, s’ha plantejat, al llarg de la

història, com conduir els comportaments de la majoria de la població, com produir

subjectes que tinguin interioritzades determinades formes de vida, i com recodnuir el

comportament d’aquells/es que es desvien de la norma establerta.

4



Així, des d’aquests plantejaments, s’ha acumulat un coneixement, un saber extens,

que s’ha anat destil·lant i polint per a la seva aplicació en tècniques de govern que es

posen en pràctica en nombrosos àmbits de les nostres vides. Aquestes tècniques no es

concreten únicament en la imposició de les condicions materials que conformen un

medi, o en la utilització dels mètodes més explícits de la violència física directa; també

s’incideix en aquells àmbits menys palpables, com les relacions entre les persones, les

informacions circulants, o la pròpia interioritat de les persones, de maneres més

subtils, sofisticades, invisibilitzades, naturalitzades, normalitzades... Per a la repressió

política s’utilitzen moltes d’aquestes tècniques i es dediquen molts esforços i

dispositius per al seu desenvolupament i aplicació.

És a dir, no estem davant de qüestions que simplement “passen”, de manera

espontània o natural, de manera irremeiable. Estem davant accions humanes que es

duen a terme des de posicions de govern i que utilitzen tècniques, tàctiques i

estratègies per a conduir els comportaments de la població segons uns objectius

plantejats, en unes situacions generals i concretes, en un determinat moment històric,

en els que hi ha uns equilibris de poder concrets. És a dir, es tracta d’accions que

impliquen càlcul de govern.

Aquest càlcul, aquesta equació per a governar, és una trama complexa: estan implicats

molts factors de difícil valoració que s’interrelacionen de moltes i diverses maneres i

que poden produir efectes imprevisibles. O sigui, és un càlcul inexacte, atzarós i

complex...però és un càlcul.

Els components psicosocials també estan considerats en aquest càlcul. Quan parlem

d’allò psicosocial, ens referim a qüestions com els nostres afectes, sentiments,

emocions i desitjos; o a les nostres composicions de la realitat, d’allò que considerem

la veritat, els nostres processos per a percebre, llegir, interpretar i carregar èticament

allò que considerem veritable sobre la realitat ( allò cognitiu); o a les nostres

identitats, les nostres idees sobre com ens concebem a nosaltres mateixes i com

concebem els/les altres en aquesta realitat; i a com en funció de tot això, prenem

5



decisions i actuem, és a dir, com decidim i portem a terme el que fem, el nostres

comportaments...

Allò psicosocial no es produeix i desenvolupa únicament en la interioritat psíquica de

les persones, no es limita a la seva individualitat, sinó que es produeix en la relació

entre les persones, en allò social... És a dir, es dóna en les persones com a individus que

som, però també en les famílies, grups, organitzacions, comunitats, barris, societats

que també som. Allò psicosocial podria concebre’s com un continu relacional que

travessa transversalment el fer humà i que comunica de manera constant, en sentit

d’anada i tornada, els àmbits de l’individual i els àmbits de les diverses formes d’allò

social i polític. Individus i societats es formen mútuament, en el fer humà al llarg de la

història vivim la nostra vida immersos en unes formes de relació social que són

històriques i de poder, que construïm i que ens construeixen. Les persones som una

història individual, en una posició i situació concreta dins un determinat entorn i dons

d’una història col·lectiva.

Problemes que són socials i polítics cristal·litzen en les persones concretes de diferents

maneres, segons no només la seva trajectòria personal, sinó també segons el seu lloc

en el context de relacions. De vegades les causes del patiment psíquic de les persones

no es troben en l’interior de l’individu, sinó en el context de relacions socials i

polítiques. És més, aquest patiment psíquic de vegades es tracta de respostes normals

a situacions anormals. Per tant, per a tractar d’afrontar aquest patiment, no s’haurà

d’actuar únicament en l’àmbit privat, sinó que s’haurà d’incidir en les situacions i els

contextos, en les formes de relació social i política. Això no només s’haurà de fer de

manera individual, sinó també de forma col·lectiva, organitzada, comunitària, en allò

social i en allò polític.

Així podem entendre els mecanismes de producció de repressió política i els seus

efectes en les persones i els col·lectius, per a tractar d’afrontar-los millor. La por, la

culpa, o la tensió elevada i constant; la criminalització, la interferència en la

informació, fomentar la confusió, la rigidesa en els prejudicis o la mentida

institucionalitzada; l’aïllament, la fragmentació, la ruptura, desmobilització o bloqueig

6



dels teixits solidaris i organitzatius...No són una simple casualitat, ni una conseqüència

inevitable de la naturalesa, ni quelcom merament personal i privat, sinó un producte

de la voluntat política i l’acció organitzada d’un grup reduït de sers humans que, en

posició d’avantatge (de poder) busquen induir comportaments en la majoria de la

població de manera calculada per a aconseguir els seus objectius polítics.

L’extensa intensitat de les tècniques de repressió i de dominació poden arribar a

esparverar-nos. Tot i així, tot i els mitjans desplegats al llarg de la història, les lluites

per la dignitat no han estat eradicades. L’equació del càlcul de la repressió política és

imperfecta, no és ni pot ser exacta, no és infal·lible. Tot i l’enorme patiment que pot

arribar a produir sempre tindrà en cada una de les moltes variables que intervenen en

la complexitat de les seves trames, espais oberts a l’esperança de la nostra acció

col·lectiva, vies de sortida on utilitzar les eines que sapiguem imaginar i construir per a

trencar l’espiral de la repressió.”

Per a començar el debat ens hem de preguntar què és el que ens produeix la repressió,

què no hem treballat, què volem fer, i com ens podem cuidar. Doncs comencem el

caminet compartint els resultats del debat.

2.- ENTRANT EN EL DEBAT

Plantegem una pregunta, la primera de moltes altres que teníem preparades sabent

que probablement ens quedaríem atrapades en la primera però que tot quedaria

contestat, ho comprovem més tard. Iniciem, doncs, la roda del debat aclarint que

qualsevol persona que assisteix pot intervenir i aportar. La qüestió amb la que

7



comencem és si sabem respondre a la repressió tant a nivell individual com col·lectiu i

si sabem empatitzar1 amb les encausades i els entorns.

En quant a resposta a la repressió busquem parlar tant de la resposta col·lectiva,

organitzada, als casos concrets, com a la recerca de la manera de poder estar més

preparades, si és que es pot. També entenem que respondre a la repressió va més

enllà de les respostes per inèrcia i a cop de cas, la resposta necessita entrar dins dels

efectes i impactes psicosocials que produeix.

En aquest sentit, cal aclarir que quan entrem en l’àmbit de l’empatitzar, ens referim

tant a la persona que rep la repressió com a l’entorn afectiu, familiar i de militància si

és que n’hi ha. Potser seria bo anar més enllà del voler crear xarxa de suport, potser

caldria anar obrint els debats sobre com volem que siguin aquests suports i

solidaritats. Potser podríem aprendre a posar-nos en el lloc de l’altre/a, a respectar els

seus límits i decisions, els seus processos, saber si hem d’acompanyar o no, com fer-

ho....

(Per a agilitzar la redacció hem agrupat les reflexions en blocs temàtics ja que si ens

limitàvem a copiar les intervencions per l’ordre que es van fer se saltava d’un tema a

l’altre i resultava de lectura poc còmode.)

2.1.- Respostes i estructures

No sabem respondre tant bé com voldríem a la repressió o a determinats efectes

concrets o psicosocials, de fet normalment anem a ritme de campanya i responem als

cops i prou, llavors sembla que sumem cop rere cop i que no es recull la feina ja

generada cosa que ens ajudaria a aprendre. La sensació d’estar partint una mica de

zero no és positiva i resulta desgastant. Tenim la feinada d’haver d’estar desmuntant 1 Per a reflexionar al voltant de l’empatia tinguem en compte que aquesta s’utilitza en les tècniques de

repressió com a instrument per a controlar posteriorment a qui es considera enemic.

8



contínuament muntatges i discursos, per exemple, i això sabem que és quelcom que

haurem de fer sempre ja que forma part de les estratègies repressives, però potser

hauríem de considerar crear una estructura per a afrontar-ho. Els mitjans de

comunicació s’encarreguen de fer una campanya de suport als muntatges i als casos

repressius ja sigui utilitzant un llenguatge concret ( com la paraula terrorisme) que no

és gens innocent, com destacant si una persona que ha mort en una reducció policial

tenia antecedents. Hem d’estar desfent el que ells fan i resulta esgotador, sembla que

sigui l’etern David contra Goliat, provem de pensar què fem amb l’esgotament, perquè

el tenim i què podem fer per a que no sigui tot tant esgotador.

Molt sovint l’estat converteix les lluites socials en lluites antirepressives, doncs en

campanyes o manifestacions és molt possible que s’acabi detenint, multant o

reprimint algú altre. De fet la funció de la repressió, o almenys una de les funcions, és

precisament bloquejar i parar la dissidència i la lluita. La qüestió és que si el grup és

fort probablement pot encarar, encara que sigui mínimament, les conseqüències de la

repressió, sinó de vegades rep per totes bandes sense haver-ho reflexionat abans i és

quan la seva lluita esdevé lluita antirepressiva en bucle.

Ens calen estructures per a no tenir la sensació d’estar partint de zero. I no les tenim.

El que sí que tenim és una sobrecàrrega que afecta a persones concretes o a grups

reduïts, i sabent que hi ha aquesta mancança, cal que fem eines sòlides, les nostres

pròpies eines per a poder enfrontar. Hem de pensar fins on podem arribar: hem de

recollir diners, hem de fer cartells, hem de publicar notes als mitjans... ho hem de fer.

Sabem que molt sovint hem de respondre ràpid, ja sigui perquè les persones

represaliades ens necessiten, ja sigui per a no donar cobertura al discurs dominant etc.

Hem d’assumir que hi haurà moments en els que no podrem parar. Però hem de fer

això i a la vegada cuidar-nos. No hem de tendir a establir prioritats entre la resposta i

el cuidar-se perquè no és més important una cosa que l’altra. Es tracta de posar les

tasques a fer i les maneres de cuidar-nos en el seu context; de vegades s’haurà de

seguir sense pensar per a sobreviure, de vegades no, i no sempre tot serà a curt

termini, caldrà plantejar-se que fem i que creem el mitjà i llarg termini. I caldrà veure

9



quines són les quotidianitats que aquests processos produeixen etc. És a dir, no podem

parar o centrar assemblees en com ens cuidem o ens sentim i descuidar la part de

resposta per la senzilla raó que les represaliades necessiten sentir que es lluita, i no fer

res de soroll o fer poc pot ser de vegades és un error. Diem de vegades perquè no

sempre és així, cada cas i situació és diferent, cada presa de decisions és diferent, i

precisament qui i en funció de quins criteris pren les decisions pot ser clau. Cal fer-ho

tot, respondre i cuidar-se, o sigui obrir els espais per a cuidar-nos i parar. No s’han de

jerarquitzar prioritats, ja que prioritzant l’únic que fem és que una mancança

repercuteixi en l’altra. Part de la resposta és també obrir eines de cura. Davant

l’evidència de patiment psíquic ens hem d’organitzar, reconèixer patiments i debilitats

ens fa fortes. Cal valorar allò psicosocial, analitzar, reflexionar, crear espais per a fer-

ho. No és excloent fer això i fer coses per a afrontar. El patiment psíquic no hauria de

ser una qüestió de segona, ja que estaríem caient en simplificacions i categories, per

tant, en les estructures o dispositius a construir estaria bé contemplar espais i

dispositius per a atendre’l.

De vegades sentim que tenim manca de capacitat per a organitzar-nos, tant per a la

logística com per a allò psicosocial, però és una sensació o és cert? La frustració és

provinent de la realitat o ens la genera la mateixa repressió? Ens detenen, tenim por,

però també tenim emoció perquè notem el suport. Podem estar en un calabós i estar

emocionades perquè sentim el suport. La capacitat de generar solidaritat, doncs, és

molt important. Però anant més enllà, és necessari que sapiguem donar una resposta

anticipada i no l’anar a cop de campanya. És necessari un entorn perquè de vegades

les represaliades o afectades no tenen prou forces, però la feina que ha d’assumir

l’entorn és brutal. Per tant necessitem estructures i eines ja fetes abans dels cops

repressius per a facilitar les respostes quan vingui la repressió i també per a facilitar la

integració d’allò viscut, de les emocions del procés, de l’impacte. No és només el

respondre a un cas, també cal estar sempre preparades i és aquí on hem de començar

a posar-nos a treballar.

10



Seria interessant recordar que existeixen plataformes antirepressives i coordinadores

a nivell també estatal, és a dir, que potser una part de la feina de transmissió de la

solidaritat està ja iniciada.

Com a reflexió interessant a fer ens podríem preguntar on són aquelles pràctiques de

solidaritat que s’utilitzaven durant, per exemple, el franquisme, perquè les hem

perdut? No les hem après perquè no ens han arribat? Potser aquí, en les nostres

pròpies vivències i en casos d’altres contextos, és on tenim unes quantes referències

per a començar a fer xarxes sòlides que generin aprenentatges i estructures.

Destaquem, com a eines i estructures que ens manquen, enteses com a eines

permanents i per no haver de començar sempre de zero: la creació de caixes

antirepressives permanents, la creació d’espais on parlar de tot allò psicosocial (

emocions, impactes, processos, entorns, tot el que ho envolta) la creació d’espais i

suports específics per als entorns, la utilització i creació de mitjans alternatius amb

certa capacitat que contrarestin el discurs del poder, la insistència en crear pràctiques

de solidaritat de manera permanent i no només com a resposta a casos concrets.

2.2.- Empatitzant com a pràctica que pot construir i enfortir

Observem que empatitzem amb les persones que reben repressió depenent si són

activistes o no. Detectem que hi ha col·lectius que socialment reben moltíssima

pressió policial i legal i que potser ens costa més de ser-hi al costat. Pensem, per

exemple, en la diferència de tracte de difusió i solidaritat que pot rebre un cas d’una

persona dels moviments socials que és detinguda, i la que pot rebre un cas com el del

Yassir. Entrem, doncs, en termes complicats de debatre: com definim què és una

lluitadora o un lluitador? Com tracem la línia que separi presos polítics de socials? Com

en fem el suport? Cal pensar si generem el mateix moviment social real si la policia

entra a un local okupat o si entra a un bar regentat per persones musulmanes de

manera sistemàtica per a demanar els papers. Sabem quan passen aquestes coses? Hi

11



tenim contacte? Sabem recolzar? Ens hem de preguntar, doncs, amb qui sabem

empatitzar. (Tenim en compte que l’empatia en la majoria dels casos s’aprèn, no ens

l’ensenyen necessàriament)

Parlar de la repressió ens pot provocar tristesa per les cuirasses emocionals que

tenim. De vegades, triant bé el context, pot ser millor parlar-ne i treure el que ens

genera. De vegades parlar no serveix de res, pot ser pitjor. Escoltar és crucial així

també ens serà molt més senzill entendre les persones que reben la repressió i els

entorns més pròxims. Cal definir en cada cas què resulta més positiu, on resulta millor

parlar i amb qui, com, aprendre l’escolta activa etc. En aquesta línia, podríem aprendre

a no generalitzar: donat que cada cas i que cada persona és diferent no podem buscar

receptes que diguin que no podem relativitzar ni amagar el dolor que les encausades (

o familiars en casos d’assassinats) estiguin sentint, que cal això o allò. Cal potser basar-

se en la concreció i el context.

Hem de parlar del desgast emocional que causa la repressió, tant si és una cas que

ve de cop i volta com si és una repressió continuada en el temps ( encara que ens

pugui semblar que és d’intensitat més baixa). Encara que tinguem al cap la èpica de la

lluita, hem d’admetre que de vegades ens pot fer mal, hi haurà a qui li faci mal o

desgast, i no passa res per dir-ho. És possible que les persones implicades vulguin fer

coses però que estiguin cansades, que no sempre en tinguin ganes. I això no hauria de

suposar una sensació de culpabilitat ni generar retrets. Aquest mateix cansament i

aquesta mateixa desgana la pot sentir el grup de suport i l’entorn, és clar. Hi ha mil

motius per a sentir-se esgotada, enfadada, trista, sola o tenir por: desgasta com

planteges el cas i les contradiccions que això et pot generar, desgasta el què passarà

amb la família i com ho estan portant, el que a tu et fa sentir el patiment de les altres,

en alguns moments pots pensar en el què diran, sobretot si vius en un poble o barri

petit...

Perquè no ens parem a reflexionar? Potser si reconeixem que ens afecta seria com

reconèixer que estem derrotades, que la repressió ha donat amb la pedra de toc, però

12



podem passar de la sensació que ens pot causar si poc a poc anem reflexionant i així

ens entendrem millor i entendrem millor com funciona la repressió en totes i cada una

de nosaltres.

Perquè empatitzar pot ser una manera de crear vida si utilitzem bé aquesta i altres

eines. Totes les persones hauríem de crear-nos espais on reproduir la vida fora de

tanta obligació i tant d’estrès revolucionari. I reflexionar al voltant de què és la

solidaritat i què produeix.

2.3.- Dins el sistema

Estem dins el sistema capitalista i la repressió és la part més visible d’aquest. Com

s’apuntava a l’inici estem davant de tecnologies de la dominació que estan pensades,

el caràcter del policia o del governant de torn són variables limitades. Ens pot semblar

que són poc imaginatius pel que fa a les formes de repressió (que no seria segura

aquesta afirmació), potser el que fan és adaptar-se a les novetats, però el que cerquen

és infondre por per així provocar algun comportament concret. Aquesta és la gran

paraula, la que desmobilitza i la que de vegades ens fa una mica de vergonya. Ja que

ens volen infondre la por, la qüestió no és negar que la sentim, la qüestió és

precisament ser conscient que la tenim i pensar què fem amb ella.

Sabem que la repressió forma part de la lluita i que podem rebre. Això no és un

consol òbviament, però sí que ens pot servir per a pensar que podem potenciar

LA POR NO SEMPRE PRODUEIX ELS MATEIXOS EFECTES, POT

PARALITZAR I POT PROTEGIR. DE MANERA INDIVIDUAL O COLECTIVA

ENS HEM DE FER SOBIRANES DELS EFECTES QUE POt PROVOCAR, I AIXÒ

PASSA, TAMBÉ, PER RECONÈIXER-LA.

13



l’ampliar el cercle amb aquesta solidaritat. De fet per a algunes, ens sentim cuidades si

fem soroll i activitat als carrers, si callem no ens estem cuidant. Per d’altres, en canvi,

en segons quins nivells de repressió potser val més callar per a seguir viu. A part de

dir coses, hem de saber què dir, com i quan, cal valorar si ens sabrem

protegir de les conseqüències.

De vegades ens hem de plantejar si nosaltres mateixes no fem servir, sense voler, les

seves paraules. Per exemple, sovint ja sigui per necessitat o per no parar-nos a pensar,

donem arguments basats en els discursos mèdics, que de fets són els que ells donen: si

una persona ha mort en una garjola no és per culpa de res més que de la reducció o el

protocol, però com que els mitjans s’omplen d’especulacions sobre el que s’havia pres

o no per a amagar la culpa dels cossos policials ens veiem enredades en respondre en

els seus mateixos termes.

També podem de preguntar-nos: si ens ataquen és perquè se senten vulnerables

d’alguna manera?

2.4.- Entorns

A les persones ens cal validar l’experiència, o sigui, que es reconegui allò real com a

real, la nostra experiència real com a real en tots els seus aspectes ( emocional, ètic,

qualitatiu, quantitatiu...). Ens és útil que se sàpiga i se’ns ratifiqui que el que ens han

fet és injust perquè en part ens tranquil·litzem. En aquest procés de lluita contra

corrent de vegades no podem frenar, però hem de saber que quan faci falta s’hauria

de fer, hauríem de frenar. Tant per a nosaltres com per als nostres entorns.

No només cal que les persones encausades parlin si volen de tot el procés, que

tinguin suport i que hi hagi una xarxa que els dóna ànims quan en necessitin. Aquest

suport molt sovint també és possible que li calgui a les persones més pròximes a les

encausades. Es fa complicat no tenir conflictes amb familiars o parelles ja que la

repressió busca en part pressionar les persones encausades a través de les familiars.

14



No és fàcil encarar el dolor de les altres i no és fàcil encarar el propi dolor. Ni enfocar-

los bé. Podem trobar-nos en situacions en que l’entorn frena ja que cada persona

reacciona diferent. Segurament sigui perquè hi ha el convenciment que fent el mínim

de soroll el cas es resoldrà abans o que és millor no tenir debats incòmodes.

Cal un recolzament a aquest entorn, un suport que podria fer algú a qui no li ve de

nou la repressió, que sàpiga què s’hi pot fer, quines actituds prendre etc. Però aquí

sorgeix debat novament. Parem-nos a pensar si sempre són els experts i expertes les

que han de decidir, quants sabers hi ha (premsa, judicial, familiar, activista...)? quin

preval en la presa de decisions? Qui decideix? Com es dialoga? Com és el diàleg? Serà

un acompanyament respectuós? Com influeix el teixit social solidari? Com influeix el

que succeeix als grups? Com es composen emocions-realitat-identitat-maneres de

fer-tasques...? Pensem, com recolzem/acompanyem/escoltem?

No caldria fer dels nostres fills i filles unes màrtirs. S’hauria de tenir en compte la

visió de les mares i els pares, sobretot de totes aquelles a les que un cop repressiu els

sona a coses de pel·lícula. És molt possible que els entorns i familiars no sapiguem

demanar ajuda i que no sapiguem veure quina feinada està fent la resta, com ens

estan ajudant. Pot ser així perquè anem tant accelerades que no posem el fre de mà i a

les persones que tenim menys experiència ens és difícil veure en què ens estan

ajudant. Però parem altre cop, és qüestió de no saber ajudar? Que entenem per

ajudar? Qui ajuda i qui és ajudat? Qui decideix? És qüestió d’estres o de diàleg? És cosa

de confiances o d’espais? A moltes ens cal parlar-ne perquè soles és impossible i

nombrant el que ha passat ja es mira des d’una altra perspectiva, a d’altres no. I

sobretot, pensem abans de dir a una mare que està lluitant o passant per un tràngol

així que es cuidi, perquè el que vol és treure al fill o filla de la situació.

Respectar els ritmes és essencial. No sempre hi ha forces i cada una és diferent i no

responem igual, d’aquí ve la importància que l’acció de resposta sigui col·lectiva. Si

obrim espais de com ens sentim, que ho hauríem de fer, cal que sigui a poc a poc

perquè som diverses i no tothom vol o pot obrir-se, i amb això s’ha de ser molt curós

perquè sinó podem causar l’efecte contrari. Per exemple no totes volem parlar del que

15



passa a les presons o de les sensacions que et queden quan surts d’un vis a vis íntim. I

si no ve de gust exposar-se cal respectar-ho.

Pensem un moment en tota la gent que no rep suport, en tota la gent que té

familiars engarjolades, o familiars mortes per causa d’actuacions policials, familiars

assetjades o encausades. La impotència i la vergonya, perquè és una altra de les

sensacions habituals juntament amb la por i la culpa, no es poden portar així com així

sense suports.

Podríem dir, també, com a reflexió a reprendre en algun moment, que sembla que hi

ha un salt generacional en el que els néts i les nétes estan més a prop dels avis i les

àvies que dels pares i les mares en temes econòmics, polítics i de repressió, en fi, de

lluita. Hi veiem elements més enllà de l’edat? La classe social? El moment històric?

L’educació? Podem identificar biaixos de gènere o raça en tot el que envolta la

repressió i les reaccions a ella?... Massa preguntes i poc temps!

El que fem és motiu d’orgull, no ens ha d’avergonyir la nostra lluita ni la

manera de fer-la. Per això és important estar preparades per a donar

respostes i sortir de l’espiral de la repressió. Podem construir eines que

ens ajudin a trobar l’esquerda d’aquest espiral imperfecta?

16



Hem d’acabar el debat no perquè no ens agradi sinó perquè ja és tard.

Constatem que només hem pogut plantejar una pregunta però que les

altres que hi havia plantejades ja s’han anat responent. En sortim

satisfetes: l’acte ha estat bonic, ha obert debats i ens ha emocionat i

donat energia. I d’aquesta bona valoració en neix aquest text que és per

a totes, per a totes nosaltres, les que hi som, les que hi érem i les que hi

seran. Així, seguim.

Moltíssimes gràcies a l’empenta que la gent de Ni Muts Ni a la Gàbia va

donar a l’acte. A tots els grups/casos que vau assistir: Justícia x Yassir,

4F, Familiars del Parlament, Cas Pandora, Veus davant la repressió, Isma

i Dani, Tres del Vendrell, Cas Expert, Madres contra la Represión,

Plataforma Alfon Libertad, a en Ruben Benedicto... A totes les que vau

venir. A les que vau donar suport d’alguna manera.

Moltíssimes gràcies a totes les afiliades i afiliats de la FL ja que van fer

possible l’acte i que sempre estan en tots i cada un dels casos repressius,

de la comarca i d’arreu, desgastant-se però donant suport.

Moltíssimes gràcies a totes les que us llegiu el text i en traieu profit.

Salut!

DOCUMENTS PER A LA REFLEXIÓ I EL DEBAT fileHi érem les de Ni Muts Ni a la Gàbia, les de Justícia...

Documents

Transcript of DOCUMENTS PER A LA REFLEXIÓ I EL DEBAT fileHi érem les de Ni Muts Ni a la Gàbia, les de Justícia...