d’octubre de 2010 «Anatomía de un instante». … · Reportatge Lacat oriental a la Vall d’en...

Reportatge Lacat oriental a la Vall d’en Bas Una artesana garrotxina aplica una tècnica decorativa mil·lenària. PÀGI NES 6 i7 Reportatge «From Texas to Arbúcies» PÀ GINA 8 Entrevista Marc Richir PÀGINA 9 Reportatge Donants d’art PÀGINA 10

MisterSofà

OFERTES OFERTES OFERTES OFERTES OFERTES OFERTES OFERTES OFERTES OFERTES OFERTES OFERTES OFERTES OFERTES OFERTES OFERTES OFERTES OFERTES OFERTES OFERTES OFERTES OFERTES OFERTES OFERTES

OFERTES OFERTES OFERTES OFERTES OFERTES OFERTES OFERTES OFERTES OFERTES OFERTES OFERTES OFERTES OFERTES OFERTES OFERTES OFERTES OFERTES OFERTES OFERTES OFERTES OFERTES OFERTESOFERTES

Ctra. Barcelona (l’Avellaneda) - Tel. / fax 972 20 82 14 - GIRONA

OFE

RTE

SO

FER

TES

OFE

RTE

SO

FER

TES

OFE

RTE

S O

FER

TES O

FERTES

OFER

TESO

FERTES

OFER

TESO

FERTES

OFER

TES

Dom

inic

alDiumenge 24d’octubre de 2010

Diari de Girona EntrevistaJavier CercasL’escriptor gironí

acaba de guanyar elPremi Nacional de

Narrativa per«Anatomía de un

instante». PÀGINES 2 i 3

Gironins al mónAmb els més senzills

Joan Soler, capellà d’Olot, ésmissioner al Togo. PÀGINES 4 i 5

Renovació completa: Citroën aposta fort a l’hora de trencar amb l’antecessor del nou C4. PÀGINES 18 i 19�SUPLEMENT

Javier Cercas (Ibahernando, 1962) és el nostreescriptor més internacional. Parlem amb elldurant el cicle Experiències Culturals, celebrat

fa dos dissabtes al Castell de Peralada, en el qualtambé va intervenir Josep Maria Espinàs; Cercas vaoferir una ponència sobre Literatura de l’espai, li-teratura del temps, a la Bibliote ca del Castell. L’es-criptor té una agenda atapeïda, i ofereix la seva vi-sió de la literatura en universitats i centres culturalsde mig món. Entre les seves obres, Soldados de Sa-lamina ha estat traduïda a 24 idiomes; La veloci-dad de la luz, a 17; i Anatomía de un instante, guar-donada amb el Premi Terenci Moix, ha obtingut arael Nacional de Narrativa del Ministeri de Cultura.Un guardó que abans que Cercas han rebut autorscom Cela, Marsé o Delibes.

A Peralada ha parlat amb lectors; recorda al-guna opinió d’un lector que l’hagi marcat enels seus viatges? Et diuen tantes coses! Que hanllegit els meus llibres, i els agraden. Un escriptorno demana més.

El jurat del Premi Nacional de Narrativa ha va-lorat que Anatomía de un instante és un llibrevalent, en la forma i el contingut; què li sem-bla? Sí? No he llegit el que diu. Ho has llegit? Hoagraeixo molt. De totes formes, el coratge en unescriptor és com en un torero: se li suposa. Un es-criptor covard no és un escriptor. Com a personapots ser covard, jo tinc moltes pors; però com a es-criptor, no puc.

Què creu que han de retenir els joves de laTransició? Perquè hi ha clixés que es repetei-xen i semblen gastats... Tenint en compte els 300anys anteriors, allò va sortir raonablement bé. Eramolt difícil; la política és una cosa de grisos, no deblancs o negres. No es va fer justícia? No. Però lajus tícia absoluta pot ser la més absoluta de les in-justícies. En la Transició hi ha una visió rosada iuna visió negra, i les dues són falses. Ni tot va serperfecte, tipus la versió del rei i Suárez, ni tot vaser una baixada de pantalons. Els joves s’han d’a-donar que la realitat no és una ni una altra.

La justícia es pot extralimitar? La justícia abso-luta pot ser la pitjor de les injustícies. Ho hem vista Polònia, amb la cacera de bruixes dels germansKaczynski contra els antics comunistes. Cal buscarequilibris difícils, la realitat no funciona amb veri-tats nítides.

Sembla que arrosseguem aquestes dues Es-panyes seculars... Té solució el caïnisme? Aixòde les dues Espanyes és un clixé. Les dues Espa -nyes es van acabar en el moment del 23-F. Això ésel que sosté el meu llibre. Les dues Espanyes van

sorgir a finals del segle XIX per entendre la realitatdes d’un instrument vàlid. Saps? Però ara no ser-veix. Quan la gent diu que es torna al 36, no tenenni puta idea del clima del 36. Això és una excusaper no veure la realitat: si analitzem la realitat ambcategories del passat, no entenem la realitat. Aratenim problemes molt seriosos, però que hi hagidretes i esquerres, això existeix a tots els països!Les dues Espanyes són una excusa per no pensar.

La concessió del Premi Nobel de Literatura aMario Vargas Llosa és una empenta per a leslletres hispàniques? És un premi per a en VargasLlosa! (riu) No crec que el Nobel premiï la llengua.Vargas Llosa és un gran escriptor, es mereixia elpremi de fa molts anys. Però això de l’«éxito del es-pañol» és una tonteria com una casa! L’espanyol ne-cessitava un Premi Nobel? No ho sé. I si li donenun premi Nobel a un ator que escriu en català, ésun premi al català? No en tinc ni idea. És un premii ja està. Se’ls hauria de preguntar als membres deljurat de l’acadèmia sueca.

Com a autor que escriu en castellà a Catalu nya,què opina de la polèmica suscitada precisa-ment aquí sobre Vargas Llosa, a qui alguns acu-sen d’atacar el català? Vargas Llosa no està con-tra el català, està en contra del nacionalisme: con-tra tots els nacionalismes. Veu el nacionalisme,qualsevol nacionalisme, com una ideologia per-versa. Inclòs el nacionalisme espanyol. Qui s’ho hainventat això? (riu).

Vargas Llosa va fer un llibre parlant del Tirantlo Blanc... Sí, té un llibre molt important sobre Ti-rant lo Blanc. No entenc d’on ha sortit que està encontra del català. Està en contra dels nacionalismes,el francès, l’anglès, inclosos els sud-americans.

S’ha de deslligar el tema de la llengua de la po-lítica? Totalment. El nacionalisme diu que la llen-gua és seva, i no és veritat. L’espanyol no és delsnacionalistes espanyols, ni el català dels naciona-listes catalans. L’espanyol és dels que parlen cas-tellà, dels colombians i de mig món. I el català ésd’aquell que parla català. És tan meu com de l’Ar-tur Mas, o d’en Puigcercós.

Amb aquesta crisi, pugen fantasmes com l’ex-trema dreta i la immigració és presentada coma problema; com es combat aquesta política deles vísceres? Això és fonamental! Les dues Es-panyes no arreglen això. Aquest és un altre pro-blema: els cops d’Estat, l’exèrcit ja és un tema delpassat. Això ja no existeix! Això va acabar el 23 deFebrer, allà es va acabar la Guerra Civil.

I com s’acaba amb els populismes? Utilitzant la

2 DominicalDiumenge 24d’octubre de 2010

DominicalPasseig General Mendoza 2.17002 GIRONA.Telèfon: 972 20 20 66

DirectorJordi Xargayó

Cap de redaccióAlfons Petit

AdministradorFèlix Noguera

PublicitatPaco Martí

FOTO PORTADA: JAVIER CERCAS A LA BIBLIO-TECA DEL CASTELL DE PERALADA (FOTO:JORDI VELASCO); JOAN SOLER AMB ELS ESCO-LANS DESPRÉS D’UNA MISSA AL TOGO.

24 d’octubre de 2010

4 i 5 Gironins al mónAmb els més senzillsEl capellà Joan Soler, nascut aOlot fa 35 anys, en porta mésde dos fent de missioner alTogo, i se’n mostra ben satisfet.

6 i 7 ReportatgeLacat orientala la Vall d’en BasL’artesana garrotxina JoanaVilalta crea peces amb«Urushi», una tècnicadecorativa mil·lenària.

8 Reportatge«From Texasto Arbúcies»El festival popArb va propiciarla unió de la música de WillJohnson i dels Anímic; ara, undocumental detalla el projecte.

9 EntrevistaMarc Richir«La filosofia està en francperill de desaparèixer».

10 ReportatgeDonants d’art

SUMARI

“Les duesEspanyes sónuna excusa

per no pensar”TEXT: MOISÈS DE PABLO FOTOGRAFIA: JORDI VELASCO

JAVIER Cercas Escriptor

L’autor gironí acaba de rebre el Premi Nacional de Narrativa delMinisteri de Cultura pel seu darrer llibre, «Anatomía de un instante»,en el qual des d’una barreja de gèneres analitza l’època del copd’Estat de Tejero, i sosté que la Guerra Civil es va acabar el 23-F.Parlem amb ell de temes d’actualitat, cultura i política.

L’escriptorredescobreixGirona

Declara Javier Cer-cas que en aquestanova etapa –ha fixatla seva residència aBarcelona desprésde tants anys deviure a Girona– re-descobreix la ciutata través del cami-nar. Cada cap desetmana torna a Gi-rona per visitar laseva mare, i es tro-ba amb amics....Camina pel seu ba-rri de la Devesa, iaprofita per passe-jar: «Murakami té unllibre sobre córrer,però això meu és di-ferent. Camino perllocs diferents, llocson no havia estatmai: Germans Sà-bat... Vaig per Salt,camino molt depressa; no a poc apoc. Fontajau. M’hefotut per llocs on nohavia anat mai. Jopensava que conei-xia Santa Eugènia, ino la conec». I ésque les ciutats esconstrueixen cadadia. Diu que des dela distància s’estimamés Girona: «La re-trobes amb més for-ça». Assegura quela perspectiva etprovoca sorpresescurioses: «Vaig des-cobrir que era es-panyol, o català,quan vaig ser alsEstats Units: allàfeia la migdiada,que aquí no feiamai. Només potsdescobrir el teupaís si te’n vas».

Entrevista


raó, que és una cosa molt difícil en política. (Pen-sa). Mirant la realitat cara a cara, i no amagant-nos els problemes, i solucionant-los. A Europapassa fa molts anys. Tots sabíem que quan hi ha-gués la crisi, i quan els immigrants ja no fessin lesfeines que nosaltres no volíem fer, tindríem unproblema. Espanya és el país, si les dades de lademògrafa Cabré són certes, que proporcional-ment més immigrants ha acollit en els darrers anys.Era un ritme salvatge. Ara que no hi ha feina i eltotxo va de baixa, és inevitable: hi ha brots, peròno ens podem amagar en discursos rosats, ni endiscursos racistes. S’ha de mirar el racisme i la xe-nofòbia cara a cara. Això és el perill real! I ja m’ex-plicaràs per a què serveixen les dues Espanyes.

Com recorda l’article elogiós que Mario Var-gas Llosa va dedicar a Soldados de Salamina?Va ser molt important. És un home a qui admiromolt, a qui he admirat des de petit, i el seu articleva suposar molt per al llibre. És un article que vacórrer molt per tot Europa. Era la primera perso-na que deia que aquest era un llibre important.Els crítics, en general, el van deixar bé, però ellva ser el primer que va dir que era especial. Vaser l’espaldarazo, que diuen en castellà.

L’ha conegut i han parlat de l’article? L’he co-negut. I n’hem parlat. L’he vist diverses vegades.Va venir a Barcelona a donar-me el Premi Teren-ci Moix. Li tinc una gratitud immensa. Primer li te-nia gratitud com a lector, perquè he llegit tots elsseus llibres. És com un conte de fades: un escrip-tor a qui admires enormement, es fixa en un tre-ball teu, i et llença. Jo no coneixia de res aquesthome, i no puc imaginar una cosa millor.

Què li ha aportat i què esborraria de la famaliterària? No pots separar allò bo i allò dolent.Les coses vénen juntes. Ara llegia que en Nerudali va dir a Vargas Llosa: «Por cada elogio, recibirásdos ataques».

El doble. És clar, jo abans no tenia detractors, iara en tinc. Abans ningú em coneixia i ara sí. Peròen tinc molt pocs, de detractors. La crítica, els lec-tors i a fora, em tracten bé. No és just queixar-se.Té coses que no són grates, però el blanc no exis-teix sense el negre.

Escrivint, sembla que exorcitza fantasmes: aLa velocidad de la luz es cobreix contra elsperills de l’èxit; a Soldados de Salamina, par-lava de la feina creativa de l’autor en una tra-ma detectivesca... Sí. Escriure també és això,exorcitzar fantasmes. O dimonis, com diu VargasLlosa. Les coses que et fan por les treus allà, i lespots afrontar. Té alguna cosa de psicoanàlisi.

S’estalvia psicoanalista. És evident. Així fun-ciona. En els meus llibres passen catàstrofes ambfills, amb dones... És la por que tinc: que la genta la qual estimes li passi alguna cosa. Quan t’es-peres una cosa dolenta, no passa. Quan no te l’es-peres, és quan passa. A La velocidad de la luz hihavia la por a l’èxit, d’altra banda, una cosa moltnormal. Morir d’èxit és la cosa més normal delmón! (riu).

Es parla molt de la crisi de la novel·la, però elpúblic en consumeix moltíssimes... Que té lanovel·la per causar aquesta atracció? Neces -sitem històries, segur. Chesterton ho va dir moltbé: la literatura és un luxe, però la ficció és una necessitat. Necessitem històries; són indis -pensables. De la crisi de la novel·la se’n parla desque neix la novel·la culta, a finals del segle XIX.Jo crec que allò que està en crisi és la forma tra-dicional.

L’inici, nucli i desenllaç. Sí, el model clàssic delXIX. Tot està en crisi! Si no fóssim en crisi, estarí-em morts. La novel·la és un gènere extraordinà-riament lliure, dúctil: aquesta és la seva màximavirtut. Que ho digereix tot, però ens hi hem d’a-trevir. Anatomía de un instante té una estructuraestranyíssima, i hi arribo perquè crec que és la mi-llor manera d’exposar-la. És una reivindicació dela ficció, i un experiment amb la forma.

S’imagina la vida sense escriure? (s’ho pensa)Ja no. Una vegada vaig llegir a Paco de Lucía, queés un geni absolut, i deia: «¡A mi lo que me gusta-ría es no tocar! El perfeccionismo me tortura». L’es-criptura és una passió i la passió comporta plaeri patiment. És inevitable. Espero arribar al puntque només comporti plaer, no sé si és possible:les passions són així.

“El

nacionalismediu que lallengua és

seva, i no ésveritat.

L’espanyolno és dels

nacionalistesespanyols, niel català delsnacionalistes

catalans.“

“El coratge enun escriptor

és com en untorero: se li

suposa.Un escriptorcovard no ésun escriptor.

Com apersona potsser covard,

jo tinc moltespors; però

com aescriptor,no puc.

“Quan la gentdiu que estorna al 36,no tenen ni

puta idea delclima del 36.Això és unaexcusa per

no veurela realitat.

“

“

JOAN Soler Capellà nascut a Olot fa 35 anys, és missioner al Togo

No ho va tenir gens fàcil, Joan Soler, quan va arribar al Togo: «Em vaig convertir en una mena demanual de medicina tropical, i és que anava agafant totes les malalties possibles», explica. Ara,més de dos anys després, es mostra encantat de l’experiència com a missioner al país africà.

Quan vaig arribar a aquest petit país i aaquesta regió que és força pobra, em vacostar molt adaptar-m’hi per culpa de

les malalties, la llengua, la cultura i tot plegatuna mica. I hi havia algun vespre que, quananava a fer la pregària, li deia: “Senyor, vós sa-beu perquè m’heu enviat aquí, però jo encarano ho acabo d’entendre...!”». Així de sincer esmostra Joan Soler i Ribas, un capellà nascut aOlot –«la veritable capital de Catalunya», pre-cisa– fa 35 anys, quan explica les primeres im-pressions que va experimentar al Togo, ara fauna mica més de dos anys. Des de llavors, però,les coses han canviat radicalment: «Ara, en can-vi, quan arriba el vespre i faig la pregària, elque em surt és: “Gràcies Senyor, per haver-me acompanyat a aquest petit racó de món.Gràcies per totes les persones que m’estic tro-bant en aquest camí. Per tantes persones que,en el dia a dia, em fan sentir un home afortu-nat de poder compartir la vida i el vostre evan-geli entre els més senzills de la terra».

Joan Soler tenia molt clar, un cop comple-tats els estudis per ser capellà, que volia fer demissioner, «i després d’un temps de discerni-ment va semblar que un bon lloc per anar atreballar seria al bisbat de Dapaong, al norddel Togo, a l’Àfrica». No es planteja, ara mateix,si el seu és un trasllat definitiu o provisional,tot i que encara el futur amb una certa inten-ció de continuïtat al país africà: «D’entrada,quan un marxa, no pensa quan tornarà, sinóque intenta arrelar allà on és. Amb tot, com quenosaltres som missioners, si veiem que l’Es-glésia ja té en aquesta zona del Togo personesnascudes aquí prou formades, el grup de ca-pellans que treballem al Togo podrem marxara un altre país. Però de moment, tot fa pensarque hi ha treball per temps...». En aquest sen-tit, afegeix que «si tot va bé, i el bisbe de Gi-rona no em demana tornar al Bisbat, almenysdeu anys ben bons ja els farem, al Togo».

«ET SENTS UNA MICA INÚTIL...»El capellà olotí recorda que va arribar a l’Àfri-ca molt il·lusionat, però els seus inicis com amissioner van resultar durs: «L’aclimatació nova ser gens fàcil, perquè les condicions del paístampoc no ho són. En poc temps, em vaig con-vertir en una mena de manual de medicina tro-pical, i és que anava agafant totes les malaltiespossibles: amebes, cucs, malàries, febres tifoi-des que em van deixar molt i molt tocat...». Almarge dels problemes físics, hi havia també uncomponent emocional, en les dificultats d’a-quelles primeres setmanes: «Quan marxes d’u-na terra, una llengua, una gent, una cultura queés la teva, i de sobte arribes a un lloc desco-negut, amb una llengua que no entens (per-què no tothom parla el francès), una culturatan diferent... et sents una mica inútil». Joan So-ler reflexiona sobre aquells dies: «És un mo-ment d’una gran senzillesa, d’aprendre quinessón les coses realment importants, i d’enten-dre, finalment, que no importa tot el que fas,sinó qui ets realment. És un moment per des-cobrir-te, i no sempre agrada tot el que trobes».

Superada aquella prova física i espiritual ini-cial, Joan Soler assegura haver-se dedicat ambentusiasme a la seva feina com a missioner alpaís africà. Encara que de tant en tant en vol-dria marxar, comenta fent broma: «Quan por-tem dies que durant el dia superem els 42 grausi a les nits no baixem dels 38, et vénen temp-tacions de voler anar a viure a la Sibèria, peròsón petites crisis puntuals». Tot seguit afegeixque «aquí hi ha un refrany moba (una de lesètnies de la zona) que diu: “La flor s’ha de ferbonica allà on ha caigut la llavor”. I crec quea la vida es tracta d’això. No cal fer plans d’ont’agradaria ser, sinó intentar donar el màxim detu mateix allà on ets. I Déu dirà».

Aquesta és la filosofia de vida que aplica JoanSoler per exercir de missioner en un país ambgreus problemes: «Et fa mal veure que les per-sones moren perquè no tenen diners per pa-gar-se els medicaments o per anar al metge. Etfa mal veure en les condicions tan precàriesque viuen una gran quantitat de persones que

t’envolten. Et fa mal quan veusalguna mainada amb clars símp-tomes de desnutrició...».

Uns problemes que, evident-ment, repercuteixen en la feinade Joan Soler i de la resta de ca-pellans que fan de missioners alpaís. Per això, quan se li dema-na al religiós olotí com és un seudia normal a Dapaong, replicaque «no tinc dies normals. Cadadia és diferent, cada dia és nou,cada dia t’espera amb algunatristesa o alegria nova». I en posaun exemple: «Avui, després de laprimera missa a les sis del matí,he hagut d’anar a un dels nos-tres pobles, Nanergou, pel fu-neral d’un nen de 13 anys queva morir per la picada d’unaserp, i perquè no el van curar perfalta de medicaments. Al poblem’he trobat, també, amb un pa-rell de nens que he vist ambsímptomes de desnutrició, i ésque ara estem a l’època més di-fícil, i he quedat amb els res-ponsables de la comunitat quehem d’anar a veure les seves fa-mílies per intervenir-hi d’algunamanera. Després, he anat a unaltre poble, Tchandana, perquè

senzillsAmb els més

TEXT: ALFONS PETIT


Fotos:1Joan Soler amb dosjoves togolesos, da -vant d’un dels ar -bres de la parròquia,després de la missa.2Davant d’una de lesesglésies del pobleamb dos gironinsdel col·lectiu Àfricaviva que van anar asaludar el capellàolotí.3Alguns assistents auna missa oficiadaper Joan Soler a Da -paong, un cop aca-bada la cerimònia4Un grup de joves enuna de les aules queté la parròquia ontre balla el missionergironí.

1

2

Amb la col·laboració de

DapaongTOGO

DISTÀNCIA DE GIRONA:4.000 kilòmetres

(aproximadament).POBLACIÓ:

75.000 habitants.MONEDA:

Franc CFA(1 euro = 655,9570

francs CFA).IDIOMA OFICIAL:

Francès.

QUÈ ÉS EL QUE MÉS LI HAAGRADAT DEL TOGO

A JOAN SOLER:La mainada. Són molt i

molt simpàtics i alegres, iamb qualsevol cosa sónfeliços. A més, sempre etvénen a saludar amb un

somriure immens a lacara i quan els pregun-tes: «Com va tot?» («Çava?»), sempre et diuen:

«Ça va très bien, merci!»(«Molt bé, gràcies»).

I EL QUE MENYS:Les grans injustícies

socials que veus. El quemenys m’agrada és ado-nar-me’n, cada dia quepassa, que és injust quetota aquesta quantitat depersones no puguin tenirles mateixes oportunitats

que he tingut jo.

QUÈ ÉS EL QUE MÉS TROBAA FALTAR DE GIRONA:

Són moltes les cosesque es podrien trobar afaltar, i és que aquí no hi

ha gairebé res.Evidentment el que méssón els amics i la família,i també la possibilitat de

comunicar-te ambtothom amb facilitat. Però

si em deixeu ser unamica superficial, una de

les coses que trobo a fal-tar és poder-me aturar un

diumenge després demissa en alguna pastis-seria i comprar un pastís

de crema...

I EL QUE MENYS:La quantitat de coses

innecessàries que com-prem. Aquí es pot viure

sense gairebé res de res.Potser el que m’ha sor-près més ha estat que

encara no tenim televisiói... molt millor!

(Joan Soler va relatant laseva experiència al Togo

a Internet, en un bloc:http://enjoansoler.blogs-

pot.com)

Gironinsal món


vaig agafar un jove que em venia a robar a casa.Com que ja havia robat en moltes altres casesdel barri i corria el perill que el matessin, vamdecidir, amb la policia, que el portaríem a uncentre de menors que hi ha al sud, però peresperar i perquè no entri a la presó, que no-més té 15 anys, l’he portat a casa d’un bonhome que el cuidarà fins que marxi. Esperoque no s’escapi. Després, m’han convidat abeure la cervesa local, perquè no tot són pe-nes; una cervesa que és molt bona, però queva carregada d’amebes... Coses de la vida. Enshem trobat amb els altres capellans per dinari havent dinat he anat a la parròquia, on haviaquedat amb uns joves als quals donem feinaper pagar-se les llibretes de l’escola. Hem ta-llat unes quantes branques i arrencat l’herba.Mentrestant, ha vingut un jove fuster amb elque volem començar un petit taller per a jovesamb algun tipus de malaltia mental, per aju-dar-los a sentir-se útils. Quan s’ha començat afer fosc, i com que a la parròquia no tenim llum,he anat cap a casa, que és en un altre barri dela ciutat, ens hem trobat amb Mn. Ramon, hemresat vespres junts, hem anat a sopar i... a puntper anar a dormir». Joan Soler conclou, per re-fermar el seu argument, que «demà segur queno tindrà res a veure amb aquest dia, però tam-bé serà un dia “normal”».

Joan Soler no creu, d’entrada, que hi hagimassa coses de les que ha conegut al Togo quepuguin cridar gaire l’atenció dels gironins que

es decideixin a viatjar al país africà: «Crec que,avui en dia, per la quantitat de viatges que fala gent, la quantitat de documentals que hanvist i de llibres que han llegit, són ja poquesles coses que ens criden l’atenció». Però a poca poc va detallant aspectes de la vida togolesaque almenys a ell semblen haver-lo interessat:«Des d’un punt de vista més anecdòtic, són bo-niques les seves casetes de fang i palla, amb lapeculiar distribució que fan de les habitacionssi són polígams; els balls del país moba (quesón el poble que viu al nord del Togo); tambéem va sorprendre que, per la festa gran, ma-ten el gos i en sortegen els trossos: el més apre-ciat és el cap; et sorprèn, també, el canvi quehi ha de la vegetació en l’època de pluges, quanuna zona semidesèrtica, on tot és terra, passaa tenir una tonalitat de verds que és realmentapassionant de veure; són també bonics els ca-saments islàmics, quan les dones es vesteixenamb les seves millors gales i es carreguen ladot al cap per anar a casa del marit; és tambéinteressant i sorprenent tot el tema de la brui-xeria... i un llarg etcètera de coses diferents».

FORTS EN EL DOLOR I EN LA MORT«Amb tot –afegeix el capellà garrotxí–, si un vea viure per un llarg temps en un país comaquest, aquestes coses més superficials acabenformant part de la teva vida, i llavors et deixessorprendre per les coses més profundes. Entreaquestes, la que més m’ha cridat l’atenció és la

capacitat que tenen de suportar el dolor i lamort. Són unes persones realment fortes».

Els togolesos que ha anat coneixent Joan So-ler no sabien ben res de Girona, com ell ma-teix comenta: «Aquí no saben gaire res de ge-ografia. Amb tot, m’és més fàcil dir que sóc delnord de Barcelona, que a través del futbol hoconeixen de seguida. I de Girona no en sabenben res. Però un dia els vaig ensenyar una fotode la Catedral amb Sant Fèlix... i van quedarbocabadats».

Joan Soler explica que els missioners podentornar a casa seva dos mesos cada dos anys «asaludar la família, els amics i tota la gent delBisbat. És un moment bonic de retrobada, deveure com ha canviat tot de ràpid i sobretot...de sentir-te molt estimat per tothom i d’apre-ciar, de veritat, les persones que tens al teu vol-tant. A vegades, fa falta allunyar-te de la gentque t’estimes per adonar-te de com els estimes.Som així. Una mica estranys».

Mentre és al Togo no perd el contacte ambels seus, ni amb el que va passant a Girona, toti que a vegades no és senzill: «A casa em tru-quen de tant en tant i em van explicant comva tot. Hi ha hagut també alguns gironins quehan vingut a saludar-me, i llavors et posen aldia de tot. I finalment aquí, a la petita ciutat delnord, tenim accés a Internet, tot i que va moltlent i no sempre és fàcil obrir els diaris de casa,però almenys un cop per setmana m’assaben-to de com va tot per les nostres terres».

4

3

Una artesana de la Vall d’en Bas, Joana Vi-lalta, treballa des de fa catorze anys l’Urus-hi, una antiga tècnica de lacat oriental que

permet dotar els objectes més senzills d’una be-llesa exòtica que augmenta amb el pas del temps.Els objectes tractats amb la laca de l’Urushi po-den ser decorats amb inscrustacions d’or, nacre ialtres materials o dibuixats amb pigments natu-rals. Els motius de decoració solen ser temes al.lu-sius al Japó: flors, plantes, temes de la tradició li-terària del país on el sol neix o signes cal·ligrà-fics. El procés de transformació requereix de lesvirtuts orientals de la voluntat i de la perseveràn-cia. Quan l’Urushi va arribar a Europa, la bellesai la dificultat d’elaboració el van convertir en unpreuat objecte de col·leccionisme. A la Catalunyadels anys 20, els col·leccionistes més conegutseren Francesc Cambó i el comte de Godó.

L’Urushi és una tècnica oriental mil·lenària –elsprimers vestigis de la seva utilització provenendel Paleolític– que permet transformar simplescòdols de riu en delicades joies. Des de la mésremota antiguitat, la tècnica oriental va servir perprotegir i decorar més tard tota mena d’objectesquotidians.

Al Japó, al segle VII es va fundar la fàbrica im-perial per a la fabricació de laca per a a l’ús de lacort. La importància de l’Urushi va arribar a pro-vocar que els nobles obliguessin per llei el cultiude l’arbre de la laca, el rhus vernífera. En oca-sions, la saba de l’arbre servia per pagar els im-postos. D’aquella època, n’ha quedat com a tes-timoni el tresor del monestir de Todaiji, ubicat aNara, l’antiga capital del Japó. El monestir contéuna dependència on es conserva la col·lecció d’U-rushi de l’emperador Shomu. Acull peces lacadesde tota l’Àsia Central. El monestir va ser construïtperquè es convertís en el més important templedel sistema provincial de llocs de culte del Japó.Tenia prop de cinquanta dipòsits, on es conser-vaven objectes budistes. En el decurs dels seglesvan caure en desús o van ser danyats en perío-des turbulents. Només s’ha conservat el que esconeix com a Shôsôin, el qual conserva una im-portant col·lecció d’Urushi.

«URUSHI» CATÒLICA principis del segle XVI, un vaixell portuguès vaarribar al Japó i se’n va endur els primers objec-tes d’Urushi cap a Europa. Més tard, Sant Fran-cesc Xavier va viatjar al Japó, on va arribar a cris-tianitzar unes 2.000 persones. Aquells cristiansvan elaborar objectes de culte segons la tècnicade l’Urushi. En conseqüència, ara existeixen cincpeces de laca japonesa Urushi a la capella del Re-licario del monestir de Santa Maria de Guadalu-pe (Cáceres). Després de la mort del sant, el cris-tianisme va desaparèixer del Japó.

A partir del segles XVIII i XIX, l’Urushi es vaperfeccionar fins al punt de convertir-se en unart. Així, les peces de paper, metall, roba i pedrestransformades es van començar a significar sen-zillament com a Urushi. L’Urushi va arribar engrans quantitats a l’Europa del segle XVIII, en for-ma de peces exòtiques de gran valor. Amb el pasdels anys es va anar popularitzar a la societat eu-ropea, fins al punt que alguns artesans van viat-jar al Japó per aprendre la tècnica del lacat orien-tal. No obstant això, la dificultat de la seva ela-boració van fer que fossin poques les escoles d’ar-tesania que n’ensenyessin.

L’Exposició Internacional de Barcelona del1928 va apropar aquest peculiar món a Catalunya.El certamen va concentrar les innovacions tec-nològiques, això no obstant, també va servir per

donar a conèixer elements de la cultura orientalque fins al moment només havien pogut estar al’abast de privilegiats. Així, l’Urushi va arribar atots els estrats de la societat catalana. Els objec-tes d’Urushi es van convertir en peces de deco-ració i col·leccionisme. Entre els col·leccionisteshi havia el polític de la Lliga Francesc Cambó(1876-1947), Carles de Godó, o els joiers Masrie-ra. Al 1934 va sorgir Enriqueta Begnani, una la-cadora professional que impartia classes. Segonsella mateixa explicava a la revista L’Esplai, els as-pirants a lacadors d’Urushi havien d’estar dotatsd’una voluntat i d’una tenacitat orientals.

«Es tracta d’una tècnica poc coneguda que re-quereix paciència i precisió». Així ho precisa l’ar-tesana de la Vall d’en Bas Joana Vilalta. Es va for-mar a l’Escola Retaule de Barcelona, on impartiaclasses Maria Rosa Andrés i Graells. En dues oca-sions va ser seleccionada per exposar peces se-

ves en el concurs The Ishikawa InternationalUrushi Design Exhibition. «Em va agradar molt lamanera de treballar tan perfeccionista que tenenels japonesos», comenta. També explica que li vacausar sensació veure els seus objectes exposatsenmig dels dels artesans del Japó. Vilalta ha ex-posat també en altres col·lectives, entres elles alMuseu d’Arts Decoratives de Madrid.

La laca de l’Urushi s’obté a partir d’una resinaque s’extreu de l’arbre Rhus Vernifera, originaridel sud-est asiàtic. La recol·lecció es fa del mesde juny al mes de novembre. Una vegada reco-llida, la resina se sotmet a un procés per treure-li les impureses. Posteriorment es diposita en ti-nells de fusta i acostuma a comercialitzar-se entubs. Aquest procés, que inicialment era del totartesanal, ara es fa mecànicament.

Joana Vilalta apunta que existeixen diferentstècniques de treball amb l’Urushi. El mateix pro-

Lacat orientala la Vall d’en BasL’artesana garrotxina Joana Vilalta treballa des de fa 14 anys amb la tècnica mil·lenària de l’«Urushi»,que permet convertir els objectes més senzills en peces decoratives cobejades pels col·leccionistes

TEXT I FOTOGRAFIA: XAVIER VALERI


1

2

Reportatge


cés i els diferents acabats donen el nom a les di-ferents tècniques: Rankaku (incrustacions de clo-va d’ou), Maki-e (incrustacions d’or), Chin-kin(gravat), Kawari-Nuri (colors i poliments).

La tècnica bàsica consisteix en escampar capesde laca sobre l’objecte a decorar. El nombre decapes que s’aplica varia: per a objectes molt i moltespecials pot arribar fins a les 100 capes; per aobjectes excel·lents, unes 40 capes; i per als ele-ments mitjans, entre 15 i 20 capes. Abans d’apli-car una capa s’ha de deixar assecar l’anterior enun furo, que és un armari de fusta amb un de-terminat grau d’humitat i lliure de pols. Joana Vi-lalta precisa que ella posa els objectes dins d’u-na caixa amb tovalloles humides. Un cop seques,les capes de laca s’han de polir amb objectes abra-sius. Vilalta apunta que ella fa servir paper de vi-dre i pedres. «Els elements de polir cada cop hande ser menys abrasius segons ens apropem al re-

sultat final», assenyala.Un cop lacats, els objectes són sotmesos a un

segon procés de decoració, amb incrustacions,gravats o coloració. Joana Vilalta ha treballat moltla tècnica Rankaku, en la qual s’utilitzen clovesd’ou trencades a trossets per fer les inscrustacionsi formar dibuixos. Amb unes pinces incrusta elstrossos d’ou sobre els objectes lacats amb un re-sultat similar al dels objectes d’ivori. Les incrus-tacions també es poden fer amb nacre, or, platao qualsevol altre material.

Hi ha una altra tècnica que possibilita el dibuixamb laca de diferents colors sobre les superfíciestractades. Es fa amb pinzells fins de pèl de rata ode conill, o gruixuts de pèl de gat. Els motius or-namentals es poden fer a través de multiples tèc-niques, entre les quals n’hi ha amb l’ús de pintu-ra feta amb oli de llavors, òxid de plom i colo-rants. L’artesana de la Vall d’en Bas assenyala que

antigament els poliments finals es feien amb polsde banya de cèrvol, pero ara s’utilitzen altres ma-terials. Ella ha tardat més d’un any a acabar algu-na de les peces que conserva.

La laca d’Urushi al Japó no només tenia un va-lor estètic, sinó també pràctic. Es feia servir perdecorar mobles: taules, aparadors, reposadors iinstruments musicals. En aquest darrer aspecte,Joana Vilalta ha lacat una guitarra. Ho va fer con-juntament amb el luthier i músic Ekki Hoffnann,de Formentera. La guitarra ha aparegut en dife-rents publicacions especialitzades com a exem-ple de l’aplicació de l’Urushi als instruments mu-sicals de tradició occidental. Ara Joana Vilalta pre-para un violí al seu taller de la Vall d’en Bas.

A Catalunya, la tècnica de l’Urushi es pot apren-dre en l’actualitat a l’Escola Superior de Dissenyi d’Arts Llotja i a l’Escola Massana, tots dos cen-tres a Barcelona.

Fotos:1Joana Vilalta treba-llant al seu taller dela Vall d’en Bas; a laimatge, seleccionantfragments de clovad’ou per decoraruna peça.2L’artesana garrotxinamostra una de lesse ves creacions, enaquest cas un qua-dre.3La guitarra decora-da per Joana Vilaltaen col·laboracióamb el «luthier» imúsic mallorquí EkkiHoffnann, que haaparegut en dife-rents publicacionsespecialitzades coma exemple de l’apli-cació d’aquesta tèc-nica decorativaoriental a instru-ments occidentals.4Una pedra decoradafent servir clovad’ou.5Pedres amb dife-rents pigmentacions.6Joana Vilalta treballaara en la decoracióamb «Urushi» d’unviolí.7Detall de la guitarradecorada per l’arte-sana garrotxina.8El monestir japonèsde Todaiji conservauna gran col·lecciód’«Urushi».

3

4

4

5

6 7 8

Reportatge


Fotos:1Will Johnson, delsdeserts de Texas alsmassissos catalans.2Dave Gahan, en undels documentalsmés celebrats deD. A. Pennebaker, elDepeche Mode 101.3Els White Stripesballen, en blanc inegre, a Under greatwhite northern lights.4Barcelona era unafesta undergrounden l’època dels fan-zines, la contracultu-ra, el hippisme i l’a-pogeu de la Zeleste.

«Music &Films» tambéa Girona

El documental musi-cal també passaràper la ciutat de Gi-rona, de la mà delmateix festival In-Edit. I és que en-guany s’arriba a laquarta edició del ci-cle «Music &Films», organitzatper La Mirona i elMuseu del Cinema,en col·laboracióamb el cinema Truf-faut. Cada dimartsde novembre a par-tir del dia 9 tindràun protagonista mu-sical, seleccionatde les anteriors edi-cions del festivalbarceloní. Obriranfoc els Standstill,amb el documental1, 2, 3..., enregistratdurant la gira deldisc Vivalaguerra.Neil Young es posadarrere la càmeraamb Dejà vú, i Ca-rretera mostra unNacho Vegas mésreal que mai. La dar rera propostaestarà protagonitza-da pel mite del jazzChet Baker a Let’sget lost.

La terra, el beneït poder de la terra. Nomésde les energies tel·lúriques d’Arbúcies po-dia sorgir la idea d’unir la força polsosa

del desert de Texas amb les capricioses formesnaturals de Montserrat, i presentar el resultatde tan peculiar còctel geològic a la faldilla delMontseny: o el que és el mateix, agafar la veunítida i el poder elèctric de la música de WillJohnson, líder de Centro-matic; unir-la al popfolk mutant dels catalans Anímic, i presentar elresultat en directe a la passada edició del fes-ti val popArb. I d’allà, a una gira esta tal que esva cloure a la barcelonina Apolo, amb un au-guri per part de Johnson: «Aquest és el nostredarrer concert junts... per ara». El temps dirà siels seus camins es tornen a creuar; però sí quehi ha una nova ocasió de veure el procés degestació, creació i posada en escena d’aques-ta trobada marciana (seguint la corda als quediuen que a Montserrat, algunes nits, s’hi albi-ren ovnis): From Texas to Arbúcies és el títoldel documental que va seguir els protagonis-tes de l’experiment musical mentre el cuina-ven, i que es presenta ara a l’In-Edit Beefeater,el festival internacional de cine ma documen-tal musical que arrenca dijous a Barcelona.

En una història d’equilibris tan subtils, eraimportant saber com situar l’objectiu per notrencar l’ecosistema; afortunadament, Johnsonexplica que els va costar un parell de dies acos-tumar-se a les càmeres però que mai no es vansentir «invadits»: «En Raül, l’Eric i la Joana –l’e-quip tècnic– van ser molt respectuosos, i vanlimitar els temps de gravació». I és que per auns músics units per la importància de l’aire,del respectar els silencis, que les càmeres «dei-xessin respirar les coses una mica» va ser es-sencial; i sobretot, en un projecte que el can-tant defineix com «un repte que ens va treurede les nostres zones de comfort, una cosa bonaperò complicada».

Johnson explica que en rebre la proposta delpopArb va sentir curiositat «per la mateixa na-turalesa» del projecte; i un cop més la geogra-fia hi va jugar un paper important: «Coneixial’emplaçament i la història del festival, així queva suposar molt per a mi que m’ho proposes-sin». Gràcies a les noves tecnologies, repartir lafeina a costat i costat d’oceà va ser «realmentsenzill: discutíem sobre el repertori, els tons iles estructures per e-mail; els vaig enviar leslletres i els acords més endavant, i quan vaigarribar tenien les cançons molt ben apreses».

El que segurament no esperava era conviu-re amb el grup a Collbató, al peu de Montse-rrat, durant la setmana prèvia al festival. Per lesseves paraules, però, sembla que l’experiènciaallà gairebé va ser més gratificant que tota lafeina prèvia: «L’atmosfera estava molt enfoca-da a la creació, i això va nodrir extraordinària-ment el resultat final». Aquells dies van impli-car conèixer la cuina catalana, fer alguna ex-cursió... i cantar dins les Coves del Salnitre. Unameravella geològica que tothom hauria de vi-sitar un cop a la vida, fins i tot un fascinat WillJohnson: «Fa anys que vull enregistrar músicaen una cova. M’hi podria haver quedat i gra-var tot el dia si m’haguessin deixat», afirma.

També és rotund el «sí» amb el qual respona la pregunta de si, veient la feina que va com-portar i el resultat obtingut, tornaria a repetir.Fins i tot fent l’esforç de cantar en català Les fu-lles fan d’ocells, en un idioma que explica queja coneixia i en una cançó «la cadència i la mè-trica» de la qual «van prendre sentit de bon prin-cipi». God Bless Arbúcies.

«From Texasto Arbúcies»

La música de Will Johnson és electricitat i la dels Anímic,subtilesa; un projecte del popArb en va propiciar una unió feliç,i ara aquesta rara perla es materializa a la gran pantalla en un

documental que es presenta al festival In-Edit Beefeater

TEXT: MARTA PALLARÈS

1

Judes!» «No et crec, ets un mentider... to-queu fotudament fort!». El «diàleg» es vamantenir al Royal Albert Hall el 1966,

entre un crispat fan de Bob Dylan i el de Du-luth, just abans que la banda encarés una fu-riosa versió de Like a Rolling Stone. Podriaser llegenda, però sabem que realment vapassar perquè un home i la seva càmera erenallà: D. A. Pennebaker, un nom lligat inva-riablement al gènere del documental musi-cal, que enguany protagonitza (amb permísdels Anímic i Will Johnson) l’In-Edit.

El festival homenatja la figura de Penne-baker amb diverses projeccions que supo-sen caminar per la història del rock i el pop

des del 1967 fins a la dècada dels 90: BobDylan sona acústic per darrera vegada a Do-n’t look back; The Mamas & The Papas i TheWho actuen al Monterey Pop de 1967; lesfans embogeixen amb David Bowie ambZiggy Stardust and the spiders from Mars; iencara més bojos, els seguidors de DepecheMode que travessen els Estats Units en au-tobús per seguir als de Martin Gore i DaveGahan al Tour for the masses de 1989.

L’estil gens intrusiu del duo Pennebaker-Hegedus fa que les càmeres siguin simplesespectadores; sense entrevistes ni la recer-ca de la declaració, els realitzadors desapa-reixen per cedir el protagonisme als músics,

fent retrats honestos de persones reals.Però entre el 28 d’octubre i el 7 de no-

vembre, no només desfilaran per les panta-lles de Barcelona els observats per Penne-baker. El rock clàssic britànic tindrà la sec-ció London Backstage, amb The song re-mains the same de Led Zeppelin i Let’s spendthe night together sobre els Rolling Stones.L’escena més canalla del darrer hippisme bar-celoní tornarà a la ciutat amb Barcelona erauna fiesta (Underground 1970 - 1983), i hiballaran The White Stripes i Delorean. En to-tal, 50 propostes entre gèneres, per demos-trar que quan les arts es donen de la mà, lapotència de les propostes es duplica./M.P.

Pennebaker, de Dylan a Depeche

2 3

4

Marc Richir, belga establert a França, filò-sof i professor jubilat de la UniversitatLliure de Brussel·les i de París VII, és un

destacat cultivador de la fenomenologia.

Es pot parlar encara de Filosofia europea?Sí, en certa manera. Vol dir filosofia francesa,filosofia alemanya i fins i tot espanyola, ambOrtega, Zubiri o, per descomptat, Machado.

I avui? Avui dia la filosofia està en franc perillde desaparèixer.

Per què? Per culpa de la degeneració del seulloc d’ancoratge i de transmissió que és la uni-versitat. La degeneració és el resultat de l’ano-menat procés de Bolonya.

Bé, la filosofia és molt anterior a les uni-versitats... Sí, certament, i si prenem en con-sideració l’època moderna per simplificar, Des-cartes mai va ser filòsof a la universitat; Male-branche, tampoc; Spinoza va tenir la reputaciód’haver-se dedicat a polir lents i Leibniz era di-plomàtic. Al segle XVIII la universitat també es-tava en un procés de degeneració. De tota ma-nera caldrien en la societat actual institucionsespecials que estiguessin sostingudes no tantper l’Estat sinó per mecenes. Però prefereixencomprar helicòpters o avions abans que pagara filòsofs perquè, aparentment, no facin res oper fer coses que no són rendibles.

En tot cas, els problemes filosòfics segui-ran existint. Existeixen des de sempre, desdels grecs, amb parèntesis de silenci.

Quins són, al seu parer, els dos, tres o qua-tre grans problemes filosòfics del mo-ment? Totes les qüestions del sentit, del sentitde l’existència, del sentit del futur i del sentitde la tradició. I no és problema només per alsfilòsofs sinó per a la humanitat sencera. Què ésel pròpiament humà? Què és l’home?

Vostè té respostes personals, d’escola o degeneració? No tinc respostes. Crec que es potdir, en tot cas, que són personals en tant quesóc jo qui les elabora als meus llibres. Malgrataixò, m’inscric en la tradició filosòfica generali en particular en la tradició fenomenològica.

Defineixi-la en deu paraules. Quan algunacosa, sigui externa o interna, apareix, què és elque apareix?

Quan es parla de fenomenologia es pensaen Husserl, però què té a veure aquesta fi-losofia de fa vuitanta anys amb l’actual? Enel millor dels casos es pensa en Husserl. Era unmatemàtic. Va intentar fer una teoria original ioriginària de la ciència. Per exemple, quancomptem aritmèticament, què és el que passa?Quines operacions efectives hi ha en l’acte decomptar? D’aquí, la fenomenologia s’ha ampliatals diferents camps de l’experiència humana.

Sociòlegs, psicòlegs o psiquiatres diran queels fenomenòlegs envaeixen el seu camp.No em planteja cap problema entrar en el seucamp. Potser és un problema per a ells. En psi-quiatria, sota la influència americana i sobretoten virtut de la classificació de les malalties men-tals pel DSM, el manual que les recopila, elspsiquiatres tenen un protocol per intentar cal-mar els símptomes del malalt per mitjans quí-mics però no per curar-los. La fenomenologiaintenta comprendre en què consisteix una es-quizofrènia o una psicosi maniacodepressiva ola creació artística.

Llavors? La qüestió se sosté en el camp de lafilosofia i en particular de la fenomenologia sen-se pretendre fer ciència.

Dos mons que ni es veuen? Per a alguns psi-quiatres sí que té interès el que pugui dir la fe-nomenologia. I també per a alguns matemàtics

i físics. De fet jo vaig ser físic.

Com es pot deixar una cosa tan interessantcom la física per la fenomenologia? Perquèdesprés d’una certa pràctica de la física durantdiversos anys em vaig adonar que no m’apor-tava les respostes que esperava.

Schrödinger, Heisenberg i altres gegants dela física van acabar escrivint llibres de fi-losofia. Això prova que hi ha qüestions filo-sòfiques en la física que van més enllà de la fí-sica. El problema és que avui la pròpia estruc-tura social de la pràctica de la física ha canviat.Ara es treballa en equips de centenars de per-sones. El treball està molt fragmentat. Vaig tre-ballar en un laboratori i per al filòsof que ja erava suposar una activitat avorrida. Em dedicavaa una part molt petita de la física. Només esconfien aquestes petites parts a l’investigador.Hi ha hagut grans físics filòsofs en l’antiga ge-neració però ja no hi ha gent d’aquesta pasta.

Des d’una modesta oficina de patents, comaquella de Berna, es pot fer ara el que va ferEinstein en el seu moment? No ho sé peròen qualsevol cas sembla més difícil que abans.

L’objectiu de la filosofia és la felicitat delsestoics? No, per descomptat, com els estoicsperò sí és cert que és una mena de passió que

intenta trobar respostes apreguntes últimes i senseresposta. Això és el queestà en desajust en relacióamb la ideologia de la so-cietat contemporània, quebusca resultats. La filosofiai la fenomenologia no pro-dueixen resultats. És unainterrogació sense fi i ésuna experiència de l’ambi-ció humana.

Ja, però un encén la te-levisió i veu terriblesproblemes al Senegal idramàtiques escenesdels miners a Xile. Aixòno és un proble ma de la fi-losofia. Els miners de Xilehan supo sat un problemahumà clar, sinó els hauriendeixat morir. També és unproblema polític. Però noes pot resoldre si no hi habons enginyers.

Freud deia que els artis-tes es permetien el luxede viure de les seves fan-tasies; també els filò-

sofs? Només mutatis mutandis podria dir-se elmateix. Vivim en un temps de productivismes.Si la gent sabés el que hem fet i fem en matè-ria de filosofia ens desterrarien a una illa de-serta dient «no serviu per a res».

Què està llegint? Últimament, molta poesiaperquè per a mi la poesia i la pràctica poèticaés un formidable exemple del que pot ser l’e-xercici del pensament en connexió i íntima uni-tat amb l’afectivitat. Hi ha algunes coses que elspoetes aconsegueixen dir i que la tradició i lallengua filosòfica no poden.

La filosofia no corre el perill de dissoldre’sen literatura? Quan un filòsof fa literatura solser molt dolenta.

És vostè un pensador compromès? Potsertorni a tenir sentit la idea d’un pensador com-promès. El filòsof no ha d’intervenir en els de-bats quotidians sinó només en els moments quela història sembla vacil·lar sense esperances.

Aquesta és la posició del Papa. Bé, el Papaprescriu diverses regles de pràctica religiosa imoral, cosa que mai no faria un filòsof. El filò-sof no ha de prescriure res, només aclarir elsentit. No té una actitud de sobrevol. No estàexempt. Està involucrat en la història però node la mateixa forma que la gent comuna.

Entrevista


MARC Richir Filòsof belga especialitzat en fenomenologia

Se’l podria presentar de manera ràpida dient que Michel Foucault és a l’«arqueologia» filosòfica oGustavo Bueno al materialisme filosòfic el mateix que Marc Richir és a la fenomenologia actual.Tot i mostrar-se respectuós amb la tradició del moviment, en planteja una renovació.

“La filosofiaestà en franc

perill dedesaparèixer”

TEXT: JAVIER NEIRA FOTOGRAFIA: NACHO OREJAS

“Caldrien

en la societatactual

institucionsespecials que

estiguessinsostingudesno tant perl’Estat sinó

per mecenes.Però

prefereixencomprar

helicòpters oavions abans

que pagarfilòsofsperquè,

aparentment,no facin res oper fer cosesque no sónrendibles.

“Si la gent

sabés el quehem fet i femen matèria defilosofia ensdesterrarien

a una illadeserta dient

«no serviuper a res»

“

“

Reportatge


Fotos:Sobre aquesteslínies, la conservado-ra en cap del Museude Montserrat, EvaBuch, realitza tas-ques de conservaciód’una peça.1Un empleat del Mu -seu de Mont ser rat,treballant a l’arxiu.2Exterior del Museude Montserrat.3Eva Buch col·loca unquadre registrat almagatzem.4Treballadors delMuseu de Mont ser -rat transporten unsarcòfag per com-provar que està enbon estat.5Una de les últimesadquisicions delsMuseu és aquestCrist en talla.

Quadres com els de Casas, Dalí o Nonellhan convertit Montserrat en un petitMNAC (Museu Nacional d’Art de Cata-

lunya)». Així ho assegura la conservadora encap del Museu de Montserrat, Eva Buch, totdestacant les donacions «importantíssimes» quehan rebut i que han dotat el fons d’un llarg re-corregut per la pintura catalana de finals del s.XIX i principis del s. XX. El director, el pare Jo-sep Laplana, assenyala que les donacions pro-venen sobretot de particulars i que l’«estabili-tat» que ofereix el Museu no la poden assegu-rar altres institucions. Tot això fa que el centre,situat al bell mig del santuari, aplegui 5.000obres d’arqueologia i més de 3.000 obres grà-fiques. D’exposades, n’hi ha més de 200.

Tot i que s’hi conserven milers d’obres d’art,els responsables del Museu de Montserrat nopoden donar una xifra tancada. Aquesta és unamostra de la bona salut de què gaudeix l’únicmuseu que persisteix gràcies a les donacions.«El nostre s’alimenta únicament de donacionsperquè no tenim possibilitats econòmiques percomprar la fortuna que hi ha exposada aquí»,explica el pare Laplana. Les raons a les qualsatribueix el director del Museu a aquestes do-nacions són diverses i podrien respondre a la«singularitat» que té el Museu de Montserrat oa la «singularitat» que té Montserrat en si ma-teix. Laplana també esgrimeix motius religio-sos, sentimentals, socials o fins i tot polítics.

El pare Laplana destaca que al Museu deMontserrat se segueix «una línia que és moltcoherent, i que es va adaptant», tot i que hadestacat que «no hi ha canvis sobtats». En aquestsentit, la conservadora en cap, Eva Buch, as-senyala que el tràmit de donació és «molt sen-zill» i s’intenta que «el tracte humà» prevalguiper damunt de la resta. «Es tracta d’un tracte detu a tu», afegeix.

Buch afirma que, tot i les donacions provi-nents d’institucions, cada vegada és més habi-tual un degoteig de donacions «importants» departiculars. Anònims que tenen a casa obres«importants» i que les donen al Museu. De ve-gades, explica Buch, no tenen hereus. O pot-ser aquella col·lecció és el resultat d’un esforçfruit de tota una vida que, si es deixa en he-rència, «es dividirà o els hereus se la vendran».

L’ÚLTIMA DONACIÓ DE RENOMLaplana subratlla que l’última donació «impor-tant» que ha estrenat el Museu és el quadre Lamuntanya d’Oisin, del pintor nord-americàd’origen irlandès Sean Scully. L’artista, en agraï-ment al pare, va decidir fer aquesta obra en ho-nor al seu fill i fent referència a la muntanya deMontserrat. Scully hi va batejar el seu fill i, se-gons Eva Buch, «era una manera de retornar totel que havia sentit de part de l’Abadia».

La donació de Scully és una mostra de lesmotivacions diverses que hi ha per fer una do-nació al Museu. I és que, segons Eva Buch, eltracte que pot diferenciar el Museu de Mont-serrat d’altres institucions comença amb el pri-mer contacte amb el director del Museu, el pareLaplana. Com a bon coneixedor de la històriade l’art, el director fa una primera valoració dela donació. Buch ha explicat que, de vegades,es troben en la situació d’haver de reconduirla donació. Segons la conservadora en cap, «caltenir molt en compte què entra a formar partdel circuit de Montserrat perquè després en-trarà a formar part del circuit de la cultura».

Un cop acceptada la donació, s’intenta faci-litar el tràmit i s’evita posar obstacles al donant.Quan arriba la peça al Museu, es fa una ins-pecció de l’obra en qüestió per saber quin ésel seu estat real i si es tracta d’una peça origi-nal o no. Llavors entra a formar part de l’in-ventari i es registra. Amb aquest pas, l’obra en-tra al circuit cultural.

Això no vol dir, però, que l’obra s’exposi.Quedarà registrada al fons del Museu i segonsles diferents exposicions s’escollirà el millormoment per exhibir-la. Un cop fet aquest pro-cés, assenyala Buch, l’obra, que fins a aquellmoment havia estat en una casa particular, «araja sí podrà ser vista per tothom».

INTERCANVIS ENTRE MUSEUSEl fons d’art, segons la conservadora en cap,és «molt gran», però les dimensions del Museufan que no totes les obres hi puguin estar ex-posades. En aquests moments, la Fundació laCaixa presenta al públic l’exposició de l’Aca-dèmia Neocubista al recinte que té a Madrid,dins de la qual hi ha una de les peces més im-

portants de Dalí del Museu. Gràcies a aquestacessió temporal, el Museu de Montserrat potexposar en aquesta mostra 22 dibuixos inèditsde Salvador Dalí que, per espai, «no tenien ca-buda al Museu».

Eva Buch ha explicat que, quan arriba unadonació important, cal mantenir-la i conservar-la «per sempre». Per Buch, «és obligació moraldel Museu» donar-la a conèixer i que entri alcircuit de la cultura, «no només català sinó tam-bé en l’àmbit internacional». El donant sap quesi dóna aquella peça, un cop s’accepta, «s’hau-rà de conservar i no es vendrà mai». Buch ad-quireix aquesta responsabilitat com «un com-promís amb l’art, amb la cultura i amb l’objec-tiu de prevaldre en el temps».

Donants d’artLes donacions de particulars han convertit el Museu de Montserrat en una mena de MNAC

en petit; les col·leccions de què disposa d’obres de Dalí, Casas i Nonell, entre d’altres artistes,permeten fer-hi un recorregut per la pintura catalana de finals del s. XIX i principis del s. XX

TEXT I FOTOGRAFIA: LAURA BUSQUETS/ACN

1

4 5

32

El millor exponent de paisatge volcànic dela península Ibèrica ho és, segons sem-bla, pel fet de comptar amb una quaran-

tena de cons –per fortuna silenciat, el més jove,des de fa més d’onze mil anys– i amb una vin-tena llarga de colades de laves basàltiques ca-paces de sostenir pobles sencers com ara Cas-tellfollit de la Roca. I no només pedra fosa i tor-nada a solidificar: la Garrotxa és també un pai-satge extremadament ric a nivell vegetal, tantper quantitat (els experts en botànica hi han sa-but identificar més d’un miler d’espècies deplantes superiors) com per qualitat (existeixendiverses rareses en el conjunt de la flora cata-lana), tot i que més de la meitat del territori pro-tegit, com qualsevol neòfit pot comprovar a peuo amb cotxe, l’ocupen aquelles formacions bos-coses –especialment alzinars, rouredes i fage-des, però també boscos mixtos i vernedes– quetan bé i amb tanta profusió van saber pintar,encapçalats per Joaquim Vayreda, els mestresde l’anomenada Escola d’Olot.

Fèlix Atmetlla viu al cor del Parc Natural dela Garrotxa, a Batet de la Serra, i, contra pro-nòstic, no només no pinta paisatges sinó quetreballa refugiat al seu estudi amb aparença deforja. La imatge és massa llaminera per deixar-la passar: com Vulcà –Efest per als grecs–, l’ar-tista extreu de les entranyes de la terra la ma-tèria primera que utilitzarà per donar forma ales seves creacions. I com Vulcà, renuncia a l’O-limp sorollós –avui dia, la majoria d’artistes iactors dedicats al món de l’art es considerenolímpics– per replegar-se al seu taller, a receruna mica de tot, realitzant, però, les mínimesincursions al món a la recerca de les provisionsnecessàries per portar a terme un projecte ar-

tístic que reflexiona de manera invariable so-bre la forma i l’home, o sobre l’home i la sevaperenne necessitat de formalitzar...

A Fèlix Atmetlla el podem reconèixer per untipus d’escultura de ferro i formigó, d’aparen-ça postindustrial, sotmesa –més que no pasconstruïda– al patiment de la forma, a la con-torsió permanent d’un material que, malgrat laseva fredor, aconsegueix una inquietant pre-sència orgànica. Es tracta d’un artista que basabona part de l’èxit dels seus treballs en un co-nei xement precís dels materials: el diàleg queestableix entre tradició i modernitat és, justa-ment per això, un dels ingredients més esti-mulants de l’univers artístic que desplega. És adir: a la seva obra hi conviuen elements provi-nents de la tradició més existencial, barrejatsamb concepcions més abstractes de la pràcticaescultòrica o, fins i tot, d’expansió cinètica. Delquè es tracta, en darrera instància, és de seguircercant la manera de concretar unes veus quegaudeixen, en el seu cas, d’una sorprenent au-tonomia.

L’artista blanenc –també va treballar un gra-pat d’anys a Barcelona, al mig de la Meridiana–concep cada modalitat del seu treball com unaaventura singular que evoluciona amb inde-pendència i, en aquest sentit, fidel a uns plan-tejaments i a unes solucions que li són exclu-sives: el dibuix és dibuix –i no sinòpia de res–,les peces petites no són maquetes, sinó treballson la concentració és màxima i, en darrera ins-

tància, qualsevol escultura de gran format exis-teix de manera autònoma, com un parèntesicreatiu que batega més enllà de les circums-tàncies concretes que van fer possible el seunaixement.

A casa seva, una antiga masia que semblaarrencada del cor mateix de la terra bruna, hiha un altre espai que resulta absolutament sin-gular. Es tracta de les antigues corts destinadesal bestiar on ara hi maduren, en una mena deletargia involuntària, treballs antics o peces queel destí no ha permès emancipar. La imatge tor-

na a ser massa llaminera per deixar-la passar:com a la caverna platònica, el nostre Demiürg–que és qui dóna forma– visita amb una llumartificial les seves ficcions, volums que roma-nen protegits a sota terra. Res a veure amb lasort d’altres treballs que l’artista ha decidit en-tregar a les inclemències del paisatge: es trac-ta d’escultures que lentament s’integren a l’en-torn natural fent bona, en certa manera, aque-lla cèlebre màxima de Tarkovsky: les obres d’artno són per provocar idees o pensaments, sinóque serveixen per preparar-nos per a la mort...

Noms i llocs del’art a Girona


Entre volcansFèlix Atmetlla té el seu estudi, amb aparença de forja, al cor del Parc Natural de la Garrotxa

EudaldCampsCrític d’art

EUD

ALD

CA

MPS

EUD

ALD

CA

MPS

EUD

ALD

CA

MPS

EUD

ALD

CA

MPS

Establimentsantics


Esteve Calls va muntar un negoci de vinsa Hostalric l’any 1892. La família prove-nia de Palau Tordera, on eren pagesos. El

primer establiment, el van tenir al segon edifi-ci del carrer del Raval. Esteve Calls es va casaramb la pubilla de la casa, Maria Mascordà, i aprimers del segle passat es van traslladar al nú-mero 1 del mateix carrer. De bon començamentel local funcionava com una taverna de poblenormal i corrent. Els soldats que hi havia fentla mili a l’antic castell d’Hostalric, quan acaba-ven la jornada de guàrdies, baixaven a la ta-verna. L’amo els deixava fer tertúlies a la pla-ça, però quan venia el fred, a l’hivern, es reu-nien a dins del local tocant la guitarra, beventvi i recordant velles històries familiars. Els sol-dats eren al castell gairebé de manera testimo-nial, atès que teòricament havien de vigilar lesincursions d’alguns bandolers de la zona, peròaquests ja s’espavilaven per desaparèixer uncop havien fet els assalts a les propietats.

La prosperitat va ajudar la família. Entre 1910i 1920 l’única cosa que es bevia a les cases, fos-sin riques o pobres, era aigua i vi, ja fos fet perles mateixes famílies o comprat als cellers dela zona. Esteve Calls era una persona molt es-pavilada i amb molta visió dels negocis. Així,va decidir anar al Priorat a comprar raïm abansde collir-lo. Aleshores –quan es feia el vi–, esguardava a Reus i el portaven en tren fins aHostalric. De l’estació del ferrocarril a l’esta-bliment es traslladava en carretes que es carregaven i descarregaven a mà.

NEGOCI ARRUÏNATAbans de 1936 ja portava el negoci el fill d’Es-teve Calls, Martí Calls i Mascordà, que havia es-tat un jugador de futbol molt famós del Júpi-ter. El noi estava més per l’esport que pel ne-goci, però arribada la Guerra Civil va haver d’a-nar a lluitar amb els republicans, servint les for-ces d’aviació a Barcelona. Paradoxalment, vanser el mateixos republicans qui van embargarels diners del negoci a Esteve Calls i el van dei-xar arruïnat. L’home es va posar malalt del dis-gust i va morir al cap de poc temps.

Martí Calls es va casar amb Assumpció Deu-lovol, que era de la Bisbal i junts van enfron-tar-se a una època de dificultats enormes de-

gut a la manca de diners. Es van veure obligatsa llogar una part del local a La Caixa i van con-tinuar amb la botiga com van poder. Martí Callses va jubilar l’any 1965, però seguia anant al’establiment que, per aquells temps, ja regen-tava la seva filla, Núria Calls, juntament amb elseu martit, Ramon Garrós.

Entre els anys 1960 i 1970 la casa anava fun-cionant, gràcies en bona part a visitants de Bar-celona que es desplaçaven els caps de setma-na i a l’estiu a les diverses urbanitzacions quehi ha al voltants del poble. Dels vins a granel,

que encara se’n venen, es va passar als caves,licors i als vins embotellats.

Miquel Anglada i Borrell està casat amb An-tònia Garrós i Calls i tots dos regenten ara labotiga. Recentment han muntat un bar dedicatíntegrament al vi. El negoci continua endavantmantenint els vins a granel perquè la casa hiestà especialitzada i, per ara, va bé. Miquel An-glada i Maria Antonia Garrós tenen un fill quees diu Carles Anglada i Garrós i que està tre-ballant a l’empresa. La familia està contenta per-què ell serà la continuïtat de la nissaga.

Celler Calls HostalricL’establiment va començar a funcionar fa 118 anys com a

taverna i celler, però va prosperar fins a convertir-se en una deles grans cases de distribució de vins, caves i licors a la comarca

Història

L’establiment vainiciar la sevahistòria a la se-gona casa delcarrer del Ravald’Hostalric, dela mà d’EsteveCalls i la sevadona, MariaMascordà, peròpoc després esva traslladar alnúmero 1 delmateix carrer.Era una tavernaque, a més, ve-nia els vins agranel. Actual-ment l’empresacontinua venentvi a granel, peròtambé embote-llat, a més decaves, i licors.També ha impul-sat un bar espe-cialitzat en vi.

Origen1892.FundadorEsteve Calls.Propietarisactuals Família CallsAnglada.TreballadorsRègim familiar.ActivitatComerç al majorde vins i distri-bució de vins icaves.

TEXT I FOTOGRAFIA: JOSEP MARIA BARTOMEU

Si hagués sabut que el pa amb nous era tanbo...» és una dita que jo sentia de petit ique es refereix a la llegenda d’una sen-

yora molt rica i gurmet que va malgastar el seupatrimoni. I un dia, famolenca, captant en unacasa de pagès li donen pa amb nous –s’explicaa Sous, a Can Noguer del Segueró, a Quermançói altres indrets de Catalunya...–.

La nou o anou (Juglans regia) és una fruitaseca estesa arreu del món, de Califòrnia a lesterres de llengua catalana, passant per França iOccitània –el Perigord, especialment–, Espan-ya –Extremadura–, els països balcànics, Turquia,Amèrica, Àsia, Xile, Mèxic, l’Argentina... N’hi hapetits cultius en altres països i contrades, comés ara el Pla de l’Estany, el Gironès, el País Va-lencià, etc. El primers països productors del mónsón els Estats Units, la Xina i França.

Els fruit rodonencs del noguer estan cobertsper una cutícula de color verd, que es torna ne-gra quan el fruit madura, que és a la tardor (nor-malment –tot i que depèn de la zona–, a prin-cipis d’octubre, fins al novembre). La collita deles nous és molt fàcil ja que el fruit, quan estàmadur i la pella es comença a esberlar, cau del’arbre. Llavors les nous simplement s’assequenuna mica al sol i ja en tenim per a tot l’any, oper més, ja que la seva gràcia és que es con-serva.

L’origen de l’arbre, molt apreciat per la sevafusta, és als països balcànics i Àsia, a l’est deManxúria i Corea. A Catalunya també es trobennogueres silvestres, que produeixen nous méspetites que les que hi ha el comerç –dominatper les de Califòrnia– però més gustoses.

ÚS GAIREBÉ UNIVERSALL’ús de les nous en tota mena de plats, salses,licors i dolços és pràcticament universal. A Va-lència hi ha la deliciosa coca d’anous, que esfeia amb varietats de noguera autòctona –Cela,Torregrossa, Ontinyent, Villena, Cerdà, etc...–,ara en general substituïdes per varietats france-ses o californianes. A Amèrica del Nord hi hauna noguera autòctona, dita grisa o blanca (Ju-glans cinerea, color de cendra), que no s’ha deconfondre amb altres nous ni molt menys ambla resta de fruits secs, ja que en anglès nuts–nous– és també un nom genèric. Ni tampocamb la pacana, una varietat de nou americanade closca llixa.

A Catalunya forma part d’un allioli amb fruitssecs, d’algunes picades i, les nous verdes, de laratafia catalana (que també es fan servir a Pro-vença i a Itàlia per a aquest licor). Era tradicio-nal menjar-les amb pa, una excel·lent combi-nació, i també acompanyen els formatges –hiha un deliciós formatge francès que n’inclou(Rambol)–. El pastís de nous més internacional,altrament, és el baklava, d’origen turc. Però,sens dubte, el millor plat a base de nous de totel món són els chiles en nogada, pebrots farcitsamb salsa de nous, una experiència única, querecomano.

Les nous també s’inclouen en amanides o pu-rés orientals per sucar pa a base de iogurt, co-gombre, etc... Se’n fan xocolates, bombons i al-tres llepolies. Al País Basc se’n fa una delicadacrema, típica de Nadal –intxaursaltsa–, i a Tur-quia, els països àrabs i altres països de l’àreaapareix en cremes o postres cremoses amb fru-tis secs i cereals com l’asure. També a Grècia ials països balcànics hi ha deliciosos pastissos.

Als restaurants d’un cert nivell no sol mancarel perfumat pa de nous. I per a unes amanidesoriginals, podem disposar de l’oli de nous, pro-

duït a Alvèrnia, a la regió del Perigord.Les nous les podem trobar senceres, amb clo-

va, o també a trossos (cerneuaux, en francès),o en forma de farina. Cal mirar que siguin d’u-na collita pròxima –la millor és cap al novem-

bre, si són de fora– i guardar-les en un pot her-mètic o en un lloc sec i fresc, ja que els seusgreixos, com els de les avellanes i ametlles, espoden oxidar (es tornen rancis). Si es comprensense clova, es poden guardar a la nevera.

Nous Gastronomia


JaumeFàbrega«Bona Vida»http://blocs.mes -vilaweb.cat/jau -mefabregahttp://jaumefabrega.blogspot.com

Arreu de la Mediterrània els dolços hisón molt presents i, sovint, presideixenel calendari i les festes anuals. Aquests

pasteli grecs, per exemple, tot i que ara estroben tot l’any, originàriament s’elaboravenen ocasió del bateig, una cerimònia de l’es-glésia ortodoxa plena de color i de significa-ció. Tant a Grècia com a Turquia, el PròximOrient i el Magrib, es fan nombrosos dolçosa base de llavors de sèsam o «alegria», talcom es diu al País Valencià, i tota mena defruita seca.

ElaboracióEn una casserola de fons gruixut poseu-hi l’ai-gua i la mel, i la feu escalfar fins a 118º.– Traieu el recipient del foc i, sense parar deremenar, afegiu-hi les llavors de sèsam, la

pasta d’ametlles i les nous trinxades. Esteneuaquesta pasta, ben remenada, damunt unmarbre greixat o mullat amb aigua. Ha de te-nir el gruix d’un cm, aproximadament. – Talleu-lo a quadrats i deixeu-ho refredar. Em-boliqueu-los amb paper parafinat. En un re-cipient hermètic, es poden guardar un temps.

NotesHi podeu afegir altres fruits secs, com pistat-xos, avellanes o pinyons, així com pela de ta-ronja confitada.

Pastes de nousLa recepta

Aquesta fruita seca, estesa actualment arreu del món, té unaàmplia utilització en tota mena de plats, salses, licors i dolços

Ingredients

� 500 grams demel (o una micamenys).� 18 cl. d’aigua.

� 500 grams dellavors de sèsam.� 60-65 grams defarina d’ametlles.� 50 grams denous trinxades.

AN

IOL R

ESCLO

SA

Elaborat amb les varietats clàssiques del Pe-nedès: macabeu, xarel.lo i Parellada, amb

una aportació d’un 10% de chardonnay, moltadient per a un cava reserva perquè li aportacos i llarga conservació. És d’un color grocpàl·lid i brillant. Aromes de fruita madura, lle-vats i notes de bona criança. En boca és sabo-rós, molt fi, equilibrat i amb notes de dolcesaaparent que li dóna la criança en cava durant

més de quinze mesos. Els vins que s’utilitzenper a l’elaboracio són de primeríssima quali-tat, i veremats per separat a 12 graus de tem-peratura. S’utilitza només el most flor. Molt ade-quat tant per a aperitiu, ben fred, com per aplats de carns blanques i peixos amb salsessuaus. Bon maridatge amb filets de llenguadoamb salsa de cava. Preu aproximat: 5,50 euros.

El celler elaborador: Mont Marçal Vinícola,

s.a., va ser fundat l’any 1975per Manel Sancho, molt co-negut en el món de la mú-sica. Actualment dirigeixl’empresa Blanca Sancho, fi-lla del fundador, amb unequip de joves professio-nals del món del vi. Està si-tuat a la Finca Manlleu, ma-sia històrica del S. XIV aCastellví de la Marca (Pene-dès), amb mes de 40 hectà-rees de vinyes. Mereix unavisita. Van ser els creadorsdel Vi Novell del Penedès.Per a més informació:www.mont-marcal.com iwww.girovi.cat.


AgustíEnsesaBonetEscola de Tastavins del Gironès Col.leccionisme

Durant les imminents fires i fes-tes de Sant Narcís de Gironaes presentaran un any més di-

verses exposicions de col.leccionis-me, tres d’elles organitzades per laSocietat Filatèlica Gironina, i una al-tra també ben tradicional, la quemunta el Baluard, l’associació de mi-niaturistes i estudiosos de fets histò-rics.

Pel que fa a les primeres, enguanyn’hi ha una de més, la que es pre-para als locals de la Cambra de Co-merç de Girona, que tindrà com amotiu la commemoració del primercentenari d’aquesta entitat. Aquí, elmaterial a exposar serà ben al.lusiui del major nivell: Xavier Andreu,«Segells corporatius d’advocats, no-taris, escrivans…»; Elionor Boix, «Lle-tres i segells de girs»; i Antoni J.Ma-queda, «Timbres espanyols sobre pa-per, 1637-1968».

Pel que fa a les altres dues exhi-bicions, la filatèlica arriba a la seva52a edició, i al claustre de la Dipu-tació, els següents participants ofe-riran peces importants: Joan Fer-nández, «Guerra Civil, 1936-39»; Emi-li Vila, «Estudi del 6 quarts negre,1850-51»; Josep Viñals, «França nº 14,Lluís Napoleó, 1854-62»; Julià Maro-to, «Regnat d’Amadeu I, 1871-73»; iAntoni Simona, «Intervenció ameri-cana a França i Itàlia, 1917-19».

I el Saló de Plens de l’Ajuntamentacollirà la 26a mostra de Col. leccion-isme en general, amb els següentsexpositors: Pilar Martínez, CarmeFont, Amat Sàbat, Pere Subirà, Antonio More-no, Juli Pérez, Lídia Bronsoms, Josep Ruscalle-da, Xavier Romero, Joan Mach, Antoni Simona,Françoise Gras, Maud Fleurigeon, Roger Pois-son, Antoni J. Maqueda, Joaquim Rosa, JosepMorraja, i Josep A. Blanco.

Aquestes mostres, ben variades si tenim encompte la diversidat dels temes presentats, se-ran inaugurades demà-passat dia 26 d’octubrei estaran obertes al públic fins al proper dia 7de novembre. A totes tres sales, per uns dies re-convertides en centres d’exposicions, l’oferta detemes històrics i de col.leccionisme resulta benatractiva, tant per als col.leccionistes avançatscom per al gran públic.

La Diada de Tots Sants, ben consolidadapelque fa a les antiguitats, artesanies, col.leccio-nismes i arts com la pintura i el dibuix, entred’altres, es veurà igualment complementada pertot aquest seguit de mostres que hem esmentat.Tot plegat aconsegueix arrodonir un completprograma d’activitats culturals que ajuden a do-nar categoria a les festes.

A més, permeten comprovar un cop més comels col.lectius dels col.leccionistes, a Girona iarreu, acostumen a col.laborar amb la resta deles entitats de les seves poblacions quan aques-tes celebren fites rellevants com és el cas de l’es-mentat centenari de la Cambra de Comerç, In-dústria i Navegació de Girona.

Exposicions

Se’n dedica una al centenari de la Cambra de Comerç de Girona

de Fires

XavierRomero

De tant en tant es mirava el retrat. Quanescrivia, per esperar-ne alguna mena

d’inspiració; i quan els llibres de comptabi-litat l’obligaven a submergir-se en un mónde números, per recordar-se que aviat es re-trobaria amb les seves lletres.

Xavier Monsalvatje Iglesias va néixer aOlot el 1881. El seu pare era Francesc Mon-salvatje Fossas, catalanista conservador, queva arribar a ser alcalde de Girona en duesocasions, a més de prolífic historiador es-pecialista en l’època dels comtats catalans.Xavier va seguir els passos paterns tan en lapolítica –va militar a la Lliga Regionalista iva ser regidor de Girona– com en les lletres.Ara bé, ell va preferir la creació literària, mal-grat que va col·laborar en l’edició d’algundels títols que el seu pare –mort el 1917– ha-via deixat inèdits. El primer llibre de XavierMonsalvatje va veure la llum el 1906: unaplec de narracions breus titulat Ombres.Precisament a principis del s.XX va formarpart del grup d’intel·lectuals més rellevantsque hi havia Girona, amb Prudenci Bertra-na, Miquel de Palol i Carles Rahola, entre al-tres. Eren els anys en què començaven eldiari L’Autonomista, les revistes Enderrochi Vida i s’organitzaven uns Jocs Florals peron passaria el bo i millor de la literatura ca-talana. El miratge amb prou feines va duraruna dècada perquè el grup es va desfer: el1910 Bertrana va marxar a Barcelona i Xa-vier Monsalvatje es va veure obliat a dedi-car més temps a la Banca fundada pel seupare. El fill, poc amant dels negocis –el seudespatx era presidit per un retrat del dra-maturg Ibsen– no va poder tirar endavantl’empresa i el 1919 va haver de tancar. A més,pocs mesos després va caure malalt, i mal-grat intentar refer-se durant una estada derepòs a Solius, no va superar els problemesde salut. Va morir el 1921 a Olot, on s’haviatraslladat per fer-se càrrec de la sucursal delBanc de Terrassa. Acabava de fer 40 anys.Els seus amics van publicar, com a home-nat ge pòstum, els tex-tos escrits durant laconvalescència: Pro sesdel viure a Solius.

Com bé va explicarel seu amic Rahola aXavier Monsalvatje,assaig per una biogra-fia sentimental, lagrandesa d’aquest olo-tí enamorat de Gironaera, més enllà del seutalent artístic, haver es-tat motor de quasi to-tes les iniciatives cul-turals dels primersanys del segle XX, quevan despertar la ciutatde l’endormiscament.

XavierMontsalvatje

Iglesias

Gironins del segle XIX

XavierCarmaniuMainadéHistoriadori periodista

El vi

Mont MarçalReserva Brut Nature

Tendències


1Jaquesta llargade llana, Mango.2Camisa, Vans.3Vestit de punt,Lacoste.4Abric, Kookaï.5Abric, By Basi.6Bermudes,Mango.7Texansacampa-nats, Lee.8Faldilla,Mango.9

Buf dellana, Lacoste.

10Fular,Armand Basi.11Mitenes,Accessorize.12 i 13Gorres de llanaamb borla,Accessorize iMarks &Spencer.14BotesMarks &Spencer.15Bossa de roba,Vans.16Bossa bandole-ra, Mango.17Bambes,Feiyue.

12

3

4

8

6

711

12 13

14

15

16

17

9

10

De BarraquesTEXT: ANA RODRÍGUEZ

Les ciutats de Banyoles i Girona celebren ara, a finals del mes d’octubre, lesseves respectives festes: És el moment de sortir a gaudir de les Barraques tot i

el fred i la humitat de la nit, que seran fàcilment superables gràcies a les botes,els jerseis de punt gruixuts, les bufandes i les gorres que aquí proposem

5

Clint Eastwood no para. Després de de-mostrar a Gran Torino que encaraarrossega les masses als cinemes (és el

títol més taquiller de la seva llarga filmogra-fia) i de la relativa ensopegada que va supo-sar Invictus, s’atreveix a flirtejar ni més nimenys que amb el cinema fantàstic a Más alláde la vida, cinta en què torna a treballar ambMatt Damon i promet, o almenys això apun-ten els seus tràilers, una visió gens conven-cional dels relats especulatius sobre si hi havida després de la mort. Escrita per Peter Mor-gan, autor de Frost/Nixon, i produïda per Ste-ven Spielberg, la pel·lícula sembla recuperarel to entre místic iintrigant de Me-dianoche en eljardín del bien ydel mal, nomésque aquest copamb uns recursoseconòmics moltsuperiors.

No és estrany que Más allá de la vida lluei-xi com una veritable superproducció: primer,perquè Spielberg li va donar carta blanca perfer el que li donés la gana (com ja va fer enproduir-li Banderas de nuestros padres i Car-tas desde Iwo Jima) i, segon, perquè la his-tòria realment requeria d’un tractament visualmés complex del que Eastwood acostuma apresentar.

La cinta se centra en tres personatges queviuen a diferents punts del planeta. El nord-

americà George Lonegan és un vident ambuna estranya connexió amb el Més Enllà, peròla seva habilitat li ha portat més problemesque alegries. Marie és una periodista france-sa que sobreviu a un tsunami a Tailàndia i,després de l’angoixant experiència, li canviatotalment la seva visió de les coses. I Marcusés un estudiant britànic que perd una perso-na molt propera i entra en un espiral de pre-guntes molt difícils de respondre. Malgrat ladistància que els separa, els tres personatgesacaben trobant-se i descobrint que tenen méscoses en comú de les que es podien imagi-nar. Un material així podria fer molta por (en

el sentit més pejoratiu de la paraula) en mansde moralistes profesionals com Bruce JoelRubin, però és de preveure que la sumad’Eastwood, Morgan i Spielberg donarà unaresultats molt més mesurats i engrescadors.

Al costat de Damon, que en el proper anyestrenarà fins a quatre pel·lícules més, des-taquen les aportacions de Cécile De France,Bryce Dallas Howard, Frankie i George McLa-ren, Jay Mohr, Stéphane Freiss, Richard Kind,Jenifer Lewis i la veterana Marthe Keller.

Eastwoodno paraEl veterà director s’atreveix a flirtejar amb el gènere fantàstica «Más allá de la vida», un film produït per Steven Spielberg

i escrit per Peter Morgan, el guionista de «Frost/Nixon»

TEXT: PEP PRIETO

Cinema

16 DominicalDiumenge 24 d’octubre de 2010

Ferreteries Velles, 8 - Girona - Tel. 972 41 16 81 - [email protected]

Ara ens trobareu a

TASSES CERÀMICA AMB MOTIUS GAUDÍ, MIRÓ… REPRODUCCIÓ FIGURES KLIMT, DALÍ…

La vida després de la mort Matt Damon protagonitza la pel·lícula, que

recupera el to entre místic i intrigant de«Medianoche en el jardín del bien y del mal»

Los mercenarios

Director: Sylvester Stallone.Intèrprets: Sylvester Stallo-ne, Jason Statham.Distribuïdora: Emon.Durada: 103 minuts.Un vell projecte de Sylves-ter Stallone que es materia-litza en un descafeïnat peròrealment entranyable home-natge a la sèrie B dels anys80. Funciona més per sim-

patia que per efectivitat (la història és d’un sim-plisme que tomba d’esquena), però el director esmostra tan esforçat per resultar vigorós i divertitque no es pot fer altra cosa que deixar-se els pre-judicis a casa. El millor de tot aquest cocktail desoroll i humor ximplet és l’aparició estel·lar d’Ar-nold Schwarzenegger i la constatació que JasonStatham és més carismàtic i millor actor queaquells que li han cedit el relleu. P. P.

La vida privada de Pippa Lee

Director: Rebecca Miller.Intèrprets: Robin WrightPenn, Keanu Reeves.Distribuïdora: Tripictures.Durada: 98 minuts.Radiografia d’una dona queal llarg de la seva vida haanat sacrificant tots els som-nis propis en benefici delsaliens. Fins que, arribada a

una certa maduresa, pren consciència que encarapot ser lliure. Miller té l’encert de fragmentar la na-rració per oferir tots els clarobscurs possibles delpersonatge, tot i que a vegades, en el seu intentde defugir els tòpics, força en excés la credibilitatde la història. Robin Wright Penn està esplèndida,però la millor escena (és preferible no revelar-la) laprotagonitza Monica Bellucci. P. P.

Pesadilla en Elm Street

Director: Samuel Bayer.Intèrprets: Rooney Mara,Jackie Earle Haley.Distribuïdora: Warner.Durada: 95 minuts.Michael Bay insisteix a pro-duir «remakes» de totapel·lícula de terror amb unmínim de prestigi. Per cadauna de bona, en surten tres

de dolentes: aquesta, no hi ha dubte, és de l’últimapartat, més que res perquè es limita a fotocopiarel film de Wes Craven i a intensificar visualmentels seus cops d’efecte. Una llàstima, perquè Ba-yer té la bona idea de transfigurar Kruger en unésser més repulsiu que gracioset, i era una opor-tunitat per recuperar el to malsà que havien mal-mès les mediocres seqüeles de la saga. P.P.

Vaya par de polis

Director: Kevin Smith.Intèrprets: Bruce Willis,Tracy Morgan, Kevin Pollak.Distribuïdora: Warner.Durada: 107 minuts.Kevin Smith és millor guio-nista que director, o siguique aquí, on treballa ambuna història escrita per ter-

cers, perd definitivament el nord. Aquesta infectacomèdia vol homenatjar les «buddy movies» dels80 però li queda un trist recital de gags dolents enquè Willis, pobre, no té altre remei que posar carade circumstàncies davant les pallassades de Mor-gan. Al final la cosa remunta una mica, però no éssuficient per pal·liar el mal tràngol de la primerahora de metratge. P.P.

DVD

Música


Els 5 mésvenuts

ESPANYA

1 � Acordes demi diario Merche 2 = Luis MiguelLuis Miguel3 � One loveDavid Guetta 4 � Going backPhil Collins 5 � Para no verel final M-Clan

REGNE UNIT

1 � In and outof conscious-ness: GreatestHits 1990-2010Robbie Williams 2 � Disc-OveryTinie Tempah 3 � Bold asbrass CliffRichard4 � Science &Faith The Script5 � MagneticMan MagneticMan

ESTATSUNITS

1 � Bullets in thegun Toby Keith 2 � Hemingway’swhiskey KennyChesney 3 � Doo-wops &Hooligans BrunoMars 4 � RecoveryEminem 5 � You getwhat you giveZac Brown Band

C/ Rutlla, 11 - Tel./Fax 972 20 34 23 - 17002 GIRONA ı C/ Maluquer Salvador, 3 - Tel. 972 22 33 43 - 17002 GIRONA ı Pl. Rector Ferrer, 4 - Tel. 972 26 20 98 - 17800 OLOT

MATALÀSANUK

encoixinat amb viscoelàstica

a partir de 240 €L’ART DEL DESCANS

Ojos de Brujo, abanderats del mestissatgei la fusió a Espanya, s’acomiaden des-prés de deu anys amb un àlbum de ver-

sions, Corriente vital, en el qual artistes tan dis-pars com Amaral, Najwa Nimri o Elbicho rein-terpreten temes de la banda explorant «altrespunts de vista, altres paisatges». «Deu anys escompleixen celebrant-ho amb gent. Del nostregènere o de gèneres molt diferents. L’exerciciera buscar una part nova de nosaltres mateixosdes dels ulls d’altres bruixots», ha explicat la vo-calista de la banda, Marina Abad, la Canillas.

Molts artistes els acompanyen en aquest fi defesta. Des de Manolo García, de qui Marina esreconeix «una superfan», fins al «power increï-ble» d’Eva Amaral a Corre Lola, passant per l’e-lectrònica versió de Lluvia, amb Najwa Nimri,o la revisió de Ley de gravedad al costat de Jor-ge Drexler. «Ens hem posat al servei de les ide-es dels altres. I hem après a delegar. Potser noserà una idea gaire original fer un disc de ver-sions, però es tractava de muntar una festa igaudir», reconeix la cantant.

Tot i això, diferents veus, a la premsa i dinsdel grup, han assegurat que el final d’Ojos deBrujo es deu a malentesos entre membres i a

una catastròfica gestió. Responent als companysde formació que han criticat les decisions pre-ses al grup, Marina afirma: «Per a mi ha estat untemps meravellós, però ara mateix no estic tanpreparada per portar aquest ritme, aquesta di-nàmica. Vull pensar que es pot acabar bé, comuna celebració del que hem viscut». Amb sin-ceritat, la cantant admet que hi ha «diferències»,però puntualitza: «Encara que ja no congeniemen tot, no vol dir que això hagi d’acabar al Sal-sa Rosa». Així, desitja una separació «evolutivai constructiva», que arriba per motius de «can-sament energètic» després de deu anys de «moltsviatges nacionals i transnacionals, i sempre pelcamí més difícil, que és el d’Ojos de Brujo».

Corriente vital significa també l’adéu d’unabanda que va marcar un abans i un després enla indústria musical. Atrevint-se a desafiar elmercat, es van autogestionar el disc Barí, ambun enorme èxit. Un fet que corrobora que, mal-grat les bones intencions, l’adéu d’Ojos de Bru-jo té regust agredolç. «Ens vam enfrontar a totun sistema i la conclusió és que no sortim gua -nyant. Hem estat vius i hem fet el que ens hadonat la gana –diu la cantant– però ens ha dei-xat esgotats, i ens ha portat a dir prou».

diu prouOjos de Brujo

El grup abanderat de la fusió i el mestissatge posa el punt i finala deu anys de carrera amb el disc de versions «Corriente vital»

Novetats

Nadadora: «Luz, oscuridad...»

Després de set anys de carrera i dos discos d’es-tudi, els membres de Nadadora van sentir la ne-cessitat de tornar als orígens per canalitzar ambmés fortalesa el seu futur. A aquesta recerca res-pon Luz, oscuridad, luz, el nou àlbum del quin-tet gallec. «Volíem tornar al principi, reprendretots els referents que ens havien empès a fer mú-sica. Després d’experimentar amb diversos es-tils, ens venia de gust tornar al pop més pur»,explica el cantant i guitarrista Gonzalo Abalo.

Tricky: «Mixed race»Créixer en un ambient urbà tan complicat comel dels carrers de Knowle West, un dels distric-tes més pobres de Bristol, va marcar el joveAdrian Nicholas Matthews Thaws, qui s’ha forjatuna carrera musical sota el nom de Tricky. Desdel seu debut amb el disc Maxinquaye (1995),el músic anglès ha plasmat tots aquests senti-ments acumulats des de la infantesa i que aratorna a reflectir a Mixed race, el seu nou disc,que considera «molt fosc, tens, del carrer...».

David Bowie: «Station to...»

El gener de 1976 va veure la llum el desè àlbumd’estudi de David Bowie, Station to station, untreball que passarà a la història sobretot perquèva suposar el naixement del Duc Blanc. Ara, 34anys després, veu de nou la llum remas teritzat ien una edició especial de tres cedés que contéèxits del cantant com el ballable Golden yearso peces com Stay, Waiting for the man o TVC15.A més, inclou una memorable versió de Wild isthe wind, de Dimitri Tiomkin i Ned Washington.

Ray Davies «See my friends»Ray Davies s’ha envoltat de bons amics a Seemy friends, un recopilatori de versions de TheKinks, la banda de la qual va ser líder i vocalis-ta, i en el que participen artistes com Metallica,Bon Jovi, Bruce Springsteen... És el primer re-copilatori d’èxits de la banda, un fet sorprenentsi es té en compte que van comen çar a tocar alsanys seixanta, quan bandes britàniques comThe Beatles, The Rolling Stones i els mateixosThe Kinks dominaven l’escena musical mundial.

TEXT: MARTÍ QUINTANA FOTOGRAFIA: TONI GARRIGA/EFE

24 d’octubre de 2010

La novetatRevolució suecaEl nou Saab 9-5 torna a apostarper unes línies més netes i per la tecnologia més puntera

La presentacióScandiauto mostra el 9-5El concessionari gironí vaorganitzar un gran esdevenimentper a la introducció del nou Saab

SUMARI

SUPL

EMEN

T

MOTORSuplement de Diari de Girona.Director: Jordi Xargayó i Teixidor.Coordinador: Àlex Chenoix.Disseny: Joan Montaner.Redacció, Distribució i Publicitat:Passeig Gral. Mendoza, 2. 17002Girona. Tel. 972 20 20 66 Correu electrònic:[email protected] 972 20 20 05

• Celrà• Vilamalla• Palamós

• Blanes• Olot• Ripoll

• Vic• GIRONA

Diari de Girona

Renovació

Citroën

Diari de Girona

Citroën ha apostat fort a l'hora trencar amb l’antecessord’aquest nou C4. Amb un sol cop d’ull ja es pot compro-var que les línies s’han reformat completament per crearun compacte força atractiu. El vehicle, de moment dis-ponible únicament en carrosseria de cinc portes, desprèn

una sensació de robustesa i estabilitat gràcies a unes proporcionsequilibrades i a una carrosseria situada molt a prop de les rodes.En la part davantera, ressalten detalls com les allargades òptiques,així com l'ara més ampla calandra, conservant les barres del lo-gotip de la marca francesa.

A l’hora de crear l’habitacle s’han tingut molt en compte els pa-ràmetres d'habitabilitat, espai, polivalència i confort. Les seves di-

mensions es mantenen compactes, criteri essencial en elseu segment: 4,33 m de longitud (+ 5

cm), 1,79 m d'ample (+ 2cm) i 1,49 m

d'altura (+ 3 cm). La seva accessibilitat i habitabilitat estan optimit-zades, amb un major espai per al cap en les places del darrere. Elseu maleter és una referència del seu mercat gràcies als 408 litresde capacitat i a un pla de càrrega molt baix.

Bon dinamismeEl nou Citron C4 utilitza un tren davanter pseudo-McPherson, unnou tren del darrere de paral·lelogram deformable i una direccióhidràulica amb electrobomba, solucions provades i perfectamentadaptades a les característiques del vehicle. Per a la seva unióamb l’asfalt, la marca ofereix diferents reglatges de suspensió adap-tats a la potència i al parell lliurats pels diversos motors de la gam-ma.

El seu comportament en ruta, molt equilibrat, es veu reforçat perdiversos elements com el repartidor electrònic de frenada, l'ajudaa la frenada d'urgència i l'ESP. Més enllà de les seves qualitats di-

nàmiques, la seguretat a bord forma part dels nombrosos argu-ments del C4, que acaba d'obtenir les 5 estrelles en els test Eu-roNcap. A més d'una estructura per dissipar l’energia dels xocs,disposa de 6 coixins de seguretat de sèrie (davanters, laterals isostre).

Gamma de propulsorsEl C4 ofereix motoritzacions Euro 5, ecològiques i econòmiques:4 motoritzacions HDi (de 90, 110 i 150 CV, i una quarta e-HDi de110 CV) i tres mes de benzina (VTi 95, VTi 120 i THP 155). Els pro-pulsors THP 155 i e-HDi 110 estan associats a una caixa manualpilotada de 6 marxes, mentre que els HDi 110 i HDi 150 comptenamb una versió tradicional, també manual, de 6 velocitats.

Finalment, la motorització VTi 120 s'ofereix amb un canvi ma-nual de 5 marxes i, a partir de principis de l’any que ve, amb unacaixa automàtica de 4 relacions. DdG

Motor


DISSENY INTERIOR La presentació de la cabina està molt bé gràcies, entre d'altrescoses, a un tauler de control horitzontal i aeri, i a una consola central en la quals'agrupen els comandaments del sistema d'àudio i la climatització. El sistema opcional‚Wi-Fi On Board, permet als passatgers aprofitar plenament l'ús d'Internet a la carretera.

Motor


Diari de Girona

.

Citroën Xantia 1.8. AC DA TC Any 93 950 €Citroën Xsara 1.6 VTS. AA DA CC Any 01 2.800 €Hyundai Accent 5p 1.3 GLS. AA. DA CC Any 97 11.400 €Seat Arosa 1.0. DA Any 99 1.500 €Volkswagen Polo 1400. DA Any 96 1.900 €Citröen Xsara VTS TD. AA DA CC Any 99 1.800 €Citroën ZX Diesel. AA DA CC Any 96 950 €Hyundai Lantra 1.9 D. AA DA CC Any 99 1.950 €Opel Astra 1.7 CDT DI 100 cv. AA DA CC ABS Any 03 5.500 €Opel Kadet 1700 Diesel. Any 88 800 €

Peugeot 306 1.9D 5P. DA CC Any 99 2.300 €Peugeot 306 1.9D BREAK AA DA CC Any 00 2.900 €Seat Cordoba 1.9 Diesel. DA CC Any 99 2.300 €Skoda Octavia TDI 110. Any 99 2.600 €Mitsubishi Pajero 2.5 TDI. AA DA CC Any 92 4.900 €Nissan Patrol 6 cil. AA. DA. Any 92 2.600 € Nissan Terrano II 2.7 TD AA DA CC Any 95 5.500 €Suzuki Jimmy 1.3. AA CC Any 00 6.800 €Renault Kango 1.9 D. AA DA CC Any 04 4.500 € consultar

Peugeot Partner 1.9 D. AA DA Any 06 6.000 € consultar

FINANÇAMENT A LA SEVA MIDA, SENSE ENTRADA I GARANTIA FINS A 12 MESOS

Polígon CAN ILLUS - Ctra. C-63, km. 33 (Ctra. Anglès-Sta. Coloma, davant gasolinera) - 17441 BRUNYOLATel. - Fax 972 42 32 65 - Tel. mòbil 608 43 00 84 - www.autostoni.com - e-mail: [email protected]

www.autostoni.comCOMPRAVENDA DE VEHICLES NOUS, D’OCASIÓ I KM 0 - VEHICLES SENSE CARNET

Retorn al’origen

SAAB9-5

El renovat catàleg 9-5 marca un punt d’in-flexió per a Saab. I és que, si per algu-na cosa s'havia caracteritzat la firmasueca, era per una innegable persona-litat reflectida en uns dissenys de molt

de caràcter. Aquesta tradició s’ha recuperat a l’hora de

dissenyar les formes d’aquesta nova fornada devehicles encapçalada pel reformat 9-5, que esmanté fidel a les línies del prototip Aero X querecorden el llegat aeronàutic de Saab. Les pro-porcions generals del nou 9-5 amplien la silue-ta tradicional de la berlina de tres volums i evi-ten el «típic» disseny d'un cupè de quatre por-tes.

Disseny i tecnologiaPerò el 9-5 no és només imatge. La innovaciótambé s'estén a altres aspectes de caràcter tè-ècnic com és el cas del sistema d'il·luminacióadaptatiu, el control intel·ligent de la velocitat decreuer, el xassís amb control de l'amortiment entemps real o el sistema d'accés i arrencada sen-se clau.

A l'interior, en comparació del seu predeces-sor, l'espai per a les cames i l'amplada per a lesespatlles han crescut, tant al davant com al dar -rere. En el lloc del conductor, la profunda con-sola central llisca envoltant el pilot amb un an-gle tancat cap al quadre

d’instruments, que culmina en una àmplia zonade ventilació. El comandament de posada enmarxa del cotxe, un botó d'arrencada/parada,segueix col·locat entre els seients davanters, alcostat de la palanca de canvis.

En marxaEl sistema Saab XWD de tracció total s’ofereixdes del mateix moment del llançament en totsels motors 2,0 litres gasolina i BioPower i el2.8V6. El control de xassís Saab DriveSense,que permet seleccionar diverses formes de con-ducció, està disponible en tota la gamma, aixícom la il·luminació adaptativa Bi-Xenó SmartBeam i el control intel·ligent de velocitat decreuer. De fàbrica es munten tres esquemes desuspensió diferents, en funció de la potència delmotor, també disponibles amb reglatges espor-tius del xassís.

Sis alternatives mecàniquesLa gamma compta amb diverses opcions deplantes motrius equipades amb turbo compres-sor. Al catàleg de benzina, el primer esglaó l’o-cupa un 1.6 T de 180 CV, seguit d'un 2.0T de220 CV (disponible també en versió BioPo) i escorona amb el V6 turbo de 2.8 litres i 300 CV depotència Les alternatives turbodièsel són, demoment, dos; un mateix motor 2.0 TiD amb dosnivells de potència de 160 i 190 CV. DdG

Diari de Girona

La presentació en societat d’una nova es-trella de les carreteres mereix un esce-nari d’excepció; el concessionarí forne-llenc Scandiauto va escollir el Mas Ma-rroch per ensenyar el nou Saab 9-5. Ele-

gant, sofisticat i inconfusible. La seva entrada perla porta d’honor al segment de les berlines pre-mium es va celebrar amb un sopar servit pel tresestrelles Michelin, Celler de Can Roca, i hi va as-

sitir una llarga llista de personalitats com l’alcal-de de Bescanó i membre de la Diputació de Gi-rona, Xavier Soy, l’alcalde de Fornells de la Sel-va, Gabriel Casas, o el director dels Mossos d’Es-quadra de la Generalitat de Catalunya, Joan De-lort; a més dels representants de la marca auto-mobilística encapçalats per Manuel Alcázar Le-brato, director general a Espanya.

Mònica Pont va ser l’encarregada de donar-

los la benvinguda i després, Alcázar va explicarl’evolució de la marca des dels seus inicis fins alsnostres dies. El 9-5, de fet, és el primer repre-sentant d’una nova era per a la marca. Finalment,va acabar amb l’explicació i les dades tècniquesde la berlina.

Tot i això, el moment més esperat va ser elmoment de descobrir les formes de la reforma-da berlina de Saab. La gala primer va estar il·lus-

trada per unes projeccions làser del nou modeli, després, per fi es van poder palpar les formesnetes i musculoses del Saab. Josep Puigbó, pre-sentador de TV3, va intervenir per agraïr la pre-sentacia de tanta personalitats i finalment, el ge-rent del concessionari gironí, José Luis Marcos,es va encarregar de donar els últims agraïmentsabans de tancar la festa amenitzada amb músi-ca i copes. DdG

Scandiauto Girona presenta en societat el seu nou model 9-5durant un sopar 3 estrelles Michelin servit per El Celler Can Roca, amb la presència de MònicaPont i Josep Puigbó, amfitrions de la nit. El nou 9-5 Sedan marca el començament d’una novaera per a la marca Saab.

El nou 9-5 Sedan marca el començament d’una nova era per a la marca Saab.Girona, 15 d’octubre de 2010.- El Mas Marroch ha estat aquesta nit l’escenari de la presentacióoficial del nou Saab 9-5. Elegant, sofisticat i inconfusible, Saab combina un disseny excepcionalamb la tecnologia més avançada i suposa una alternativa diferent en el segment de les berlinesPremium.

Al sopar de presentació hi han assistit representants institucionals com Xavier Soy Soler–alcalde de Bescanó i membre de la Diputació de Girona–, Gabriel Casas Soy -alcalde deFornells de la Selva- i Joan Delort -director dels Mossos d’Esquadra de la Generalitat deCatalunya. Però també hi van ser presents els alts càrrecs de la marca a Espanya: ManuelAlcázar Lebrato –Direcció General Saab Automobile Spain–, Francisco Castañeda –DireccióNacional de Vendes Saab Automobile Spain-, Irene Carrera –Direcció de Vendes Zona 2 SaabAutomobile Spain-, i Javier Vilaboy –Director de Flotes Saab Automobile Spain.

La nova era SAABMés de 350 convidats han pogut gaudir, en un ambient jazz i amenitzat per la preciosa veu deNika Mills, de la presentació oficial del nou model de la marca escandinava. Mònica Pont haestat l’encarregada de donar-los la benvinguda i ha donat pas al Sr. Manuel Alcázar, directorgeneral de Saab Automobile Spain. Aquest ha explicat l’evolució de la marca des dels seus inicisfins a la nova era Saab, creada aquest any amb l’entrada del nou accionariat. El Saab 9-5 és elprimer representant de la nova era, sobre la qual Alcázar ha comentat els productes que espreparen per als propers dos anys. Finalment, ha acabat amb l’explicació i les dades tècniquesdel vehicle que es presentava: el nou Saab 9-5.

Il·lustrada la seva presentació amb unes projeccions làser del nou 9-5, per fi s’han destapat lesformes netes i esculturals del llegat aeronàutic de Saab. Un model audaç i expressiu.

Després d’un sopar ofert per El Celler de Can Roca, Josep Puigbó, presentador de TV3, ha agraïtla presència de tantes personalitats i ha felicitat la marca pel seu avantguardisme abans dedonar pas a José Luis Marcos, encarregat d’expressar els últims agraïments, conjuntament ambRamón Armengol, i de tancar després la festa amenitzada amb música i barra lliure amb lesmarques Beefeater 24, Chivas, Vodka Wyborowa Exquisite i Albariño de Paco y Lola.En la fantàstica festa, també hi han col·laborat Pere Quera, amb les novetats de Rolex, Coca-Cola, El Celler de Can Roca, G.H. Mumm, Francina Models, Xoow Magazine i La Jabugueña.

El nou Saab 9-5Vist des de qualsevol angle, el nou 9-5 té una presència sòlida i potent. L’«escultura orgànica»de l’elegant carrosseria combina línies netes i espaioses amb formes naturals i corbes. Elselements de disseny de la marca es reflecteixen en la línia de cintura en forma d’«esticd’hoquei», els sòlids pilars C a la part del darrere i les suaus superfícies de la carrosseria enforma de fuselatge. El gran logotip Saab inserit en el centre de la graella simbolitza el noullenguatge de disseny, més enèrgic i segur d’ell mateix.

El caràcter dinàmic del vehicle es realça mitjançant la línia descendent del sostre, que culminaen uns pilars posteriors que envolten el vidre del darrere, lleugerament rebaixada. Les aletes,discretament eixamplades perfondre’s amb les rodes, transmetenuna energia latent. Sota la superfícieplana de la saga, una barrahoritzontal inspirada en un bloc degel creua tota la part posterior i creauna il·luminació distintiva.

Les proporcions generals del nou 9-5 amplien la silueta tradicional de laberlina de tres volums i eviten eltípic disseny d’un coupé de quatreportes.

Motor


Scandiautomostra la nova estrella sueca

Opel Corsa van 1.3 cdtiA/A, D/A, airbag,Pocs km.Any 06

4.500 €

Opel Vectra SW 1.9 CDTIAny 05Llantes, antiboira, telèfon

9.200 €

Citroën Xsara Picasso 2.0 HDIAny 04climatitzador

5.700 €

Mercedes ML320 3.0 CDIAny 07Impecable. Full equip

36.000 €

Opel Zafira 1.9 CDTIAny 06Cosmo full equip. 70.000 km

14.300 €

Opel Agila Cosmo. 1.3 CDTI70cv. 5 portes.Any 06

6.000 €

Citröen C3 1.1 AudaceSensors pluja/llum, Kit elèctric,control de velocitat

6.900 €

Opel Corsa Enjoy 1.3 cdtiecoflex 75cv 5 portesAny 08

8.900 €

Peugeot 107 1.4 HDI 70 cvAny 08AA, EE, TC, CD, DA

7.900 €

Citröen Berlingo/Peugeot Part-ner. 1.9 D. 70cv. combi + portalateral. A/A, D/A.Any 07

7.300 €

Peugeot 406 2.0 SR. aut. 4 portes. Impecable. Full equip. Pocs Km. Any 03

4.800 €

Mitsubishi Montero 2.5 DSPORTAny 05 + defenses

13.500 €

Peugeot 207 1.4 HDI UrbanAny 07Equipament elèctric

8.500 €

Honda Accord 1.8 LS VTEC, 4 portesAny 02A/C, T/C, E/E

4.500 €

Citroën C4, 3 portes 1.6 HDI110cv. collection. Any 07

10.200 €

Seat Ibiza 1.4 TDIAny 065 portes, equipament elèctric

7.100 €

Àngel Blanch té cotxes perfectes per a tu, perfectes per a tothom

VEHICLES D’OCASIÓ CERTIFICATS

EL CANVI DE NOM NO ÉS INCLÓS AL PREU DELS VEHICLES

22 PublicitatDiumenge 24d’octubre de 2010

Publicitat 23 Diumenge 24

d’octubre de 2010

d’octubre de 2010 «Anatomía de un instante». … · Reportatge Lacat oriental a la Vall d’en...

Documents

Transcript of d’octubre de 2010 «Anatomía de un instante». … · Reportatge Lacat oriental a la Vall d’en...