Diumenge 23 d’abril de 2006 minical · Grans Països Baixos L’est abliment de línies aèries...

Entrevista Robert Fàbrega «Un bon cantant ha d’arribar a la gent» PÀGINA 5. Reportatge Tot Man Ray Una exposició aGirona dóna una visió global de l’obra de l’artista nord-americà PÀGINES 6 i 7. Reportatge Grans Països Baixos PÀGINES 8 i 9.

Dom

inic

al

Diumenge 23d’abril de 2006

Diari de Girona

ReportatgeEl so dels seixantaUn llibre recorda els grups musicals quevan proliferar a les comarques gironinesdurant aquella dècada. PÀGINES 2, 3 i 4

2 DominicalDiumenge 23d’abril de 2006

DominicalPasseig General Mendoza 2.17002 GIRONA.Telèfon: 972 20 20 66

DirectorJordi Xargayó

Cap de redaccióAlfons Petit

DissenyMartí Ferrer

AdministradorMiquel Miró

PublicitatPaco Martí

FOTO PORTADA: EL GRUP LOS TINIEBLAS, DEFIGUERES, TOCANT AL SEU LOCAL D’ASSAIG,A MITJAN DÈCADA DE 1960.

23 d’abril de 2006

5 EntrevistaRobert FàbregaNascut a Fontcoberta, éscantant d’una orquestra, faclasses de cant, té un estudi degravació i un grup de versions.

6 i 7 ReportatgeTot Man RayUna exposició a Girona dónauna visió global de l’obra del’artista nord-americà, peça claude les primeres avantguardes.

8 i 9 ReportatgeGrans Països BaixosL’establiment de línies aèriesamb Holanda permet a Gironapromocionar-s’hi, i als gironinsconèixer aquelles terres.

11 RutesEl Mallol

13 GastronomiaLa mona

15 SalutL’apnea

SUMARI

L ’explosió musical dels anys seixanta vamarcar una etapa en la història a moltspunts del món. I a les comarques giro-

nines no va ser diferent. El rock, el pop iaquells ritmes «beats» començaven a sorgir afinals dels anys cinquanta, donant peu a unadècada dels seixanta amb desenes i desenesde grups musicals que feien les delícies delsmoderns de l’època.

Peluts, rockeros i yeyés a la Girona dels 60és un llibre que Fredi Faure i Xavier Juan-huix –convertits en autèntics gurús de la mo-guda gironina musical– han elaborat per dei-xar constància de qui i com van protagonit-zar la cultura seixantera de les comarquesgironines. Un valuós recull de fotografies, por-tades de discos, imatges més que curioses itextos que expliquen, fil per randa, el qued’aquella època en una Girona que intenta-

va fer de la música una forma de vida. Deu anys de pública evolució musical. En

només una dècada, es va passar d’una lleu-gera presència musical a un autèntic boom degrups, duos i conjunts, per acabar deixant pasa l’èxit dels locals amb el conseqüent perju-dici per a la música en directe. La vida i lamort de molts d’aquests grups és l’eix verte-brador de l’obra de Faure i Juanhuix. El lli-bre comença fent un repàs al que acabariasent el caldo de cultiu de l’onada musical ifestiva dels seixanta. A finals dels anys cin-quanta la influència del rock’n’roll nord-ame-ricà, l’arribada dels turistes de forma més omenys destacada i el naixement dels primersreferents gironins i catalans van donar peu auns primers anys seixanta marcats per l’apa-rició dels grups pioners, dels que marcarienles primeres tendències i obtindrien els pri-

seixantaEl so dels

Tota una dècada plena de música, grups, duets i estèticatrencadora a les comarques gironines. Són els anys seixanta.

L’època inspirada i pensada pels «peluts, rockeros i yeyés» que araFredi Faure i Xavier Juanhuix plasmen en un complet llibre.

TEXT: RAFA GARRIDO

1

mers èxits musicals i de públic. Programes deràdio especialitzats, actuacions a recintes onla norma del règim vigilava fins a l’últim delsespectadors i la febre pels grups internacio-nals eren l’entorn perfecte per veure com,abans d’arribar a mitja dècada, comencessina néixer conjunts que ara quasi resulten mí-tics per als amants de l’època. Els Jets Boys,Los Duendes o Los Muchachos del Ritmo se-rien alguns dels primers a fer-se forts i acon-seguir una atenció que feia intuir el que des-prés vindria: una explosió de música i estè-tica trencadores que escandalitzava elsconservadors i, potser per això, apassionavaels més joves.

Peluts, rockeros i yeyés a la Girona dels 60reflecteix de forma molt detallada aquest crei-xement, aquests primers passos del movimenta les comarques gironines. Les crítiques des-

tructives dels defensors de l’ordre establert,les festes particulars i l’aparició dels bars ilocals d’ambient musical envoltaven donavencobertura a decenes de grups gironins quesommiaven amb el triomf a mode dels con-junts de referència estatal i internacional.L’estètica d’aquells músics casaba a la per-fecció amb la dels «moderns» seixanters i ambuna Girona i una Costa Brava cada dia mésplena de turistes.

L’EMPENTA QUE FALTAVAPerò la gran efervescència del moviment mu-sical va centrar-se entre el 1965 i el 1967. Labeatlemania i la gran repercussió de grups gi-ronins com Los 5 Diablos o Los Simun’s vandespertar l’interès dels joves i van provocarl’empenta que faltava per al triomf absolutarreu de les comarques de Girona. Hi va ha-

ver tal quantitat de conjuts i formacions mu-sicals que van aparèixer i actuar en aquellsanys i els posteriors, que van arribar a con-viure, per exemple, Estrelles Blaves, Blue Star–en dues versions diferents– i Estels Blaussense que els seus noms fossin confosos. Iés que, com demostra el llibre de Faure i Juan-huix amb un complet i ben documentat re-cull dels grups de l’època i els seus integrants,la imatge i el nom eren quasi un tot en el camíal triomf musical. Cachondos Boys, Els Da-kota, Tres Quarts, Mai-Nens, Los 3 Mosque-teros, Els Sellers, Los Mongoles, Los Hunos,Diablos Negros, Els Dracs, Los Gringos, IVDinastia, Los Yakers, Los Buitres, Los Volcà-nicos, Grupo 020, Els Vàmpirs, Los Satur-nos, Els Burinots, Els Sherpas, Los Yetis oExplosión 1800 són alguns dels curiosos i ori-ginals noms que els

Reportatge


Fotos:Sobre aquestes lí-nies, portades dediscos de Blas i deDanny Roy i una fo-tografia promocionald’Acquarium.1Una colla de turistes«hippies» cantantjust davant del queara és l’edifici El Bo-let, on hi ha la seude Diari de Girona.2Els Fènix de Beguren una de les sevesactuacions a Cap SaSal. 3Els Sellers, de la Ce-llera de Ter, van par-ticipar com a conjuntconvidat a la VoltaCiclista a Girona. 4Una de les imatgesque The Thilers utilit-zaven per les sevespostals i pòsters. 5Los Diablos quan,amb la seva novaformació ja eren Los5 Diablos, en una deles seves fotografiesper Girona.

(Continua a la pàgina 4)

4

5

2

3

músics gironins escollien perles seves formacions.

La seva estètica també era digna de desta-car, i així es fa a Peluts, rockeros i yeyés a laGirona dels 60. Des de la moda dels trajesuniformats amb americanes de colors, fins aestètiques més trencadores i estravagants coml’èstètica índia dels Hunos, passant pel serrellde referència i algun cabell més llarg de l’ha-bitual. Les imatges recollides són tota unainvitació a mirar enrere i a qüestionar-se l’estè-tica de les modes de cada època.

El gran volum que acaben de publicar Fau-re i Juanhuix dedica també un capítol desta-cat al segell discogràfic Sandiego, dedicat prin-cipalment a l’edició de discos promocionalsperò que va servir a molts músics professio-nals per gravar sota pseudònims. La seva histò-ria és digna de descobrir i els autors del lli-

bre no dubten a explicar interioritats i se-crets a veus del famós segell.

Però la gloriosa dècada de l’esclat musicalgironí no duraria per sempre, per a desespe-ració dels amants del moviment. Els últimsanys dels seixanta i els primers dels setantavan suposar la fi de la trajectòria de la granmajoria de les desenes de grups i conjunts gi-ronins. Entre visites d’ídols estatals i interna-cionals a la Costa Brava i la ressaca dels anysd’explossió, començaven a ploriferar les dis-coteques i sales d’oci nocturn. Platja d’Aro oSant Feliu de Guíxols van ser claus en aquestgir copernicà en la vida musical gironina.

Peluts, rockeros i yeyés a la Girona dels 60dedica una especial atenció a tres nuclisneuràlgics de l’inici d’aquesta etapa. Els tu-ristes i la Costa Brava van acabar propiciantl’aparició de tota una sensació: Tiffany’s. Plat-

ja d’Aro contribuia així al canvi que va su-posar deixar de costat els grups gironins delsseixanta per passar a pendre atenció als lo-cals nocturns. La mítica Maddox i la no menysespectacular Palladium van ser també moltprotagonistes d’aquells anys.

Corrien ja els primers anys de la nova dè-cada dels setanta i enrere quedaven ja els sonsde Los Chicos del Ritmo, Jets Boys o Los 5Diablos. Afortunadament, per als més «be-ats» i per al record i l’alimentació del mite,Fredi Faure i Xavier Juanhuix han posat ne-gre sobre blanc els moments més gloriosos iles curiositats més impactants d’uns anys,els seixanta, que a les comarques de Gironavan resultar tenir una vida pròpia, una per-sonalitat marcada per la voluntat dels «Pe-luts, rockeros i yeyés» que, encara ara, fanmúsica de tant en tant.

Reportatge


Fotos:A les tres fotografiessuperiors, imatgesd’Els Trons, Els Dile-mes i Los Volcáni-cos en pòsters ipostals.6Los Mustacos vanarribar a actuar alRadiofestival.7Setson y Blas, po-sant a les escalesde la Catedral per auna imatge promo-cional.8El grup The Fringe’s,amb l’estètica típicadels conjunts delsseixanta. 9Los Géminis erend’aquells grups quevan sucumbir a lamoda dels cabellsmés o menys llargs.

(Ve de la pàgina 3)

7 8

5

6

9

Robert Fàbrega (Fontcoberta, 1974), ins-tal·lat a Banyoles, és polifacètic: és can-tant de l’orquestra Selvatana, una de

les clàssiques del país; dóna classes de canta Olot i Banyoles, té un estudi de gravació iun grup de versions. També prepara un disc,amb música, lletres i arranjaments propis.

Hi ha un «boom» de cantants, desprésd’«Operación Triunfo»? Sí, hi ha molta gentque vol entrar en aquest somni. T’ho pintencom un somni, això de sortir a la tele, i ven-dre discos. Tenir fans. Ser famós. I la gent vauna mica enganyada.

T’ho pinten molt fàcil. És clar. Però la rea-litat és que no tothom pot cantar. Hi ha gentque pot tenir el dot de cantant, i amb el temps,pot anar perfeccionant això. I pot acabar sentun artista. S’ha d’anar modelant en escoles,teatres...

Què és el que li fa més ràbia d’aquest for-mat de tele? Trobo bé que facin programesd’aquest tipus. Sempre ho he dit: és com unGran Hermano de cantants. M’agrada, és unamanera que la gent tingui un al·licient. I elque no m’agrada és que hi ha molta gentque té molt més talent, que està molt perdavant d’aquesta gent, i mai a la vida acon-seguiran ser algú sense uns bons padrins.

Els seus alumnes volen imitar els movi-ments de Bisbal? L’època Bisbal va marcarmolt. I en els mateixos cantants que estemen orquestres es nota. Vam intentar buscaraquella essència, aquesta era la moda. Peròs’ha cremat molt i s’ha avorrit molt. Ara hau-rien de plegar durant un bon temps. Però ésclar, en això manen els cèntims.

Què ha de tenir un bon cantant? En Sabi-na, per exemple, compten les lletres. A ban-da dels músics. Un bon cantant ha d’arribar

a la gent, a través dels sentiments. Crec queés el sentiment que portes a dins del cor.

Què li diria als alumnes que té? A la per-sona que ve i em diu «vull ser cantant», li donosuport al cent per cent. Si ve i em diu «vull serfamós», doncs no. Fer música és una manerade créixer i d’expressar-se.

Sense una campanya de màrqueting, espot triomfar? És molt díficil. Hi ha molt po-ques ràdios que siguin independents. Si unaproductora aposta per tu, tens molt de gua-nyat.

És dur cantar en una orquestra? Fa qua-tre anys que sóc a la Selvatana. És un mónmolt dur. És una feina que has d’estar allà adalt. Cal ensenyar la part maca de tu: en elcant influeix molt com estiguis anímicament.Potser manca que els joves vinguin més.

Potser els joves no valoren massa la mú-sica en viu. Si, ara tens Internet per baixar-te música. I abans la gent s’espavilava. Araes compren menys discos. Jo no dono su-port a aquesta manera de pensar, però espoden fer poques coses.

Amb el temps, potser les coses canvien.Crec que sí, que la música en directe agafa-rà més força. També ho fa la gent que la toca:nosaltres tenim un grup de versions, 4ver-sions, que interpretem temes dels 70, 80 i90. I hem agafat els millors temes. I quan to-ques en un pub o una festa, la gent al·luci-na. Allò que fa un disc-jockey, ho fem no-saltres.

Té alguna anècdota de l’orquestra? Sí. Pen-sa que a l’agost toquem 26 dies i ens pate-gem tot Catalunya. Un dia som a Ripoll, i l’en-demà a Móra d’Ebre. Travesses Catalunya denit. És una feina com una altra, però molt

agraïda. I la gent està predisposada a aplau-dir-te. I és una bona orquestra, que toca bé.

Hi ha bon nivell d’orquestres a Catalunya?No n’hi ha. Manca l’al·licient per anar a més.Per modernitzar el repertori. És una feina moltcansada física i psicològicament.

Però ha de tenir alguna cosa que l’encantiper fer-la? Sóc admirador de Freddy Mercury.Hi ha un moment que interpreto el Barcelo-na, i pensa que és un moment que fa quatreanys que el faig, i l’estic vivint com el pri-mer dia. És la passió. I em diuen: «ens hasfet plorar». Arribes a la fibra.

Té futur la música? Es fa bona música, peròestà tan a l’abast que potser no es valora. Jotinc alumnes de tot. Alguns d’ells em diuenque fan 48 hores de tecno. I preguntes: «quèhi vens a fer tu, aquí?».

Quantes feines, no para! Sí, i l’estudi de gra-vació. És un estudi analògic. Perquè m’agra-da molt el so analògic. Escoltes un disc deThe Beatles, o de The Rollings, amb aquellaestàtica. I aquella dinàmica del so, aquellaforça i potència. El vaig muntar fa sis mesos.Encara que no m’hi puc dedicar massa. Araestic gravant una gent. M’agrada ajudar i pro-duir. Acabo d’escriure un musical.

Déu n’hi do! Amb música orquestral, tipusEl fantasma de l’òpera, però fet a casa. És unahistòria d’amor i desamor. Miraria d’anar a unaproductora més endavant, està basat un xicen Lady Halcón.

Vol afegir alguna cosa més? Sí, preparoun disc un català. Amb música molt melòdi-ca. Jo em faig la música, el gravo i el tocojo. El nom està a punt de caure, potser seràAlguna cosa per recordar. Fa il·lusió i crecque aquest any serà el definitiu.

Entrevista


ROBERT Fàbrega Ferrer Cantant i professor de cant

Amb més quilòmetres de carretera que un ciclista, Robert Fàbrega respira música per tots els porusde la pell. Ensenya cant a les futures veus de casa nostra, i diu que estan molt influïts per «Opera-ción Triunfo». Per un somni que no es correspon amb la realitat.

“Un bon cantant had’arribar a la gent”

TEXT: MOISÈS DE PABLO FOTOGRAFIA: MARC MARTÍ

“La realitat és

que no tothompot cantar. Hiha gent que

pot tenir el dotde cantant, i

amb el temps,pot anar

perfeccionantaixò. I pot

acabar sentun artista.

S’ha d’anarmodelant

en escoles,teatres...“

Difícilment trobaríem una col·lecció priva-da tan completa i de tan alta qualitatsobre el treball fotogràfic de Man Ray

com la Col·lecció Goldberg/D’Afflitto, que esdóna a conèixer per primera vegada». Hodiu Pilar Parcerisas, comissària de l’exposicióque treu a la llum aquesta col·lecció no-vaiorquesa, precisament a Girona, a la Fon-tana d’Or.

La mostra Man Ray. Llums i ombres, organit-zada per la Fundació Caixa de Girona i forma-da per 85 obres, es pot visitar fins el proper21 de maig i segons Pilar Parcerisas «abastala diversitat temàtica de l’obra de Man Ray,de manera que, observant-la, es fa compren-sible tot Man Ray, des de la galeria de re-trats il.lustres del moviment surrealista, ambErik Satie, Tristan Tzara, Paul i Nusch Éluard,André Derain o Juan Gris, fins a les fotogra-

fies d’objectes irònicament manipulats que ellmateix anomenà Objects of my affection. Entre-mig, la bellessa mestissa d’Ady Fidelin, el seuamor a la segona meitat dels anys trenta i delsestius passats a Antibes amb Picasso, l’amis-tat i els treballs compartits amb Marcel Du-champ, la passió pel joc d’escacs, la profes-sionalitat en el camp de la moda, la realitatinquietant del merveilleux i l’inattendu en in-teriors i natures mortes banyats de misteri queconviden al desassossec; i, per últim, un delsàmbits més inexplorats del treball de ManRay: les fotografies d’escultures d’art primitiui africà que deixen de ser objectes tribalsper convertir-se a través de la modernitat del’ull de la càmera en obres d’art modern. Mol-tes d’aquestes fotografies van ser reproduïdesa les revistes surrealistes de l’època».

Man Ray (Filadèlfia, 1890 - París, 1976) és

un dels creadors més destacats de la histò-ria de la fotografia i una peça clau en lesprimeres avantguardes artístiques del segleXX. Adscrit al surrealisme i cofundador, ambDuchamp i Picabia, del moviment Dadà, ManRay –que procedia de la pintura– va ser unexperimentador constant i un renovador decamps fins aleshores massa encarcarats perl’academicisme, com ara la fotografia de moda.En aquest sentit, Pilar Parcerisas apunta, enel catàleg de l’exposició de Girona, que «ManRay alliberà la fotografia de les seves funcionspurament documentals i inaugurà la “fotogra-fia creativa”, elevant-la a la categoria d’art».

La mostra –que després de Girona anirà alMuseu Valencià de la Il·lustració i la Moder-nitat, a la Fundació Carlos de Amberes de Ma-drid, i a la Fundació Caixa de Tarragona– estàestructurada en vuit àmbits, que permeten

Tot Man RayUna exposició a Girona mostra una vuitantena d’obres –bona part inèdites– que donen una visióglobal del treball de l’artista nord-americà, peça clau en les primeres avantguardes del segle XX.

TEXT: ALFONS PETIT


1

2 3 4

Reportatge


aquesta visió global de l’obra de Man Ray ala qual es refereix Pilar Parcerisas. A Amics,retrats i autoretrats s’hi mostren les imatgesque va captar d’ell mateix i dels seus amics,algunes fetes amb tècniques innovadores; AdyFidelin inclou una série important de nus inè-dits de la seva amant, la ballarina mulataque el fotògraf va conèixer el 1936; Man Rayi Marcel Duchamp planteja la relació entreels dos artistes, que van fer plegats nombro-sos experiments òptics durant els anys 1920i que van intentar rodar un film tridimensio-nal, del qual se’n poden veure alguns foto-grames; Objectes i Rayogrames mostra ob-jectes efímers que Man Ray va construir a par-tir d’objectes quotidians com a «metàfora dela poètica de la vida» i també rayogrames,imatges captades amb una tècnica que pres-cindeix de qualsevol lent; Joc d’escacs evi-

dencia la passió que Man Ray sentia pel jocd’escacs, i que també compartia amb MarcelDuchamp, amb qui disputava nombroses par-tides durant les estades de tots dos a Cada-qués; La moda demostra les innovacions quel’artista nord-americà va incorporar a la fo-tografia de moda, tant des del punt de vistade la composició com de la il·luminació; Ima-ginaris Dadà i surrealista detalla la creaciósurrealista de Man Ray, amb «la juxtaposiciói el xoc poètic entre objectes»; i Arts primiti-ves aproxima a la recuperació que Man Rayi de fet tot el moviment surrealista van ferde l’art primitiu, a través de peces tribals d’Àfri-ca, Oceania i Amèrica que consideren coma representants d’«un món mental no explo-rat, proper a l’inconscient i als somnis».

«Més enllà de ser un fotògraf, Man Ray vaser un artista total, que pintà, dissenyà, cons-

truí objectes i elements de disseny, filmà ifotografià, un constructor de realitat que trans-formà en positiu l’esperit Dadà i que ens mos-tra amb el seu treball tots els ressorts i me-canismes de l’avantguarda, des de l’actitud,als procediments i als resultats», conclou Pi-lar Parcerisas, després d’afirmar que «la fo-tografia de Man Ray es transforma en metà-fora de l’univers, entre el dia i la nit, la llumi les tenebres, la il·luminació dels somnis».

L’exposició a La Fontana d’Or es comple-ta amb filmacions realitzades per Man Ray itambé amb algunes frases de l’artista: «Jo nosóc un fotògraf de la natura, sinó de la mevapròpia imaginació»; «Intento fer la meva fo-tografia automàtica, i de servir-me del meuaparell fotogràfic com d’una màquina d’es-criure»; o «A mi el que m’interessa és un ob-jecte que no sembla una obra d’art».

6

5

7

8 9

10

11 12

Fotos:Sobre aquestes lí-nies, «Autoretratamb bastó».1«Estudi d’André Ma-son a París» (anys30).2«Man Ray i PaulÉluard» (1939/68).3«Figures posades enun portampolles»(1975). 4«Testa perduda»(1930). 5«Sense títol (divinitatYoruba, copa ambfigura)» (1934).6«Moda» (anys 30).7«Ady a les ToursFendues, a Lacoste(Luberon, França)»(1939).8«Cartes postals deNoailles. Ball de dis-fresses al castelldels Comtes de No-ailles, al sud deFrança» (1929).9«Juliet, Hollywood»(1970).10«Man Ray, NuschÉluard i la senyoraCuttoli en un carroque simula estirarPaul Éluard» (Foto-grafia presa a SantPau de Vença, 1937-1938).11«Joc d’escacs»(1920).12«Auto Mobile»(1944).

Quan l’europeu meridional arriba a Ho-landa se sent com l’increïble home min-vant del film homònim: ha passat de

tenir una talla normal a ser el més baixet del’indret. De Països Baixos, només el nom. Ho-landa porta camí d’aconseguir que els seusmolins i els seus habitants igualin en talla.Ignoro si es deu a una alimentació amb cons-tant presència de formatges i altres produc-tes lactis, o si viure per sota del nivell delmar provoca un creixement exagerat del cosperquè, en cas de trencament dels dics, el capencara sobresurti. El que és segur és que l’ex-plicació del fenomen, si n’hi ha, no prové decap extravagant idea de puresa racial, ja queen pocs països és tan apreciable un mestis-satge tan acusat com a Holanda. Els carrerssón una barreja de tots els colors, tant en lesfaçanes de les cases com en les pells delsque les habiten.

Viatjar a Holanda és avui fàcil i barat. Lacompanyia de baix cost Transavia disposade vols diaris i directes des de l’aeroport deGirona al de Rotterdam. Noti’s que he parlatde viatjar a Holanda i no a Rotterdam, per mésque aquest sigui el destí de la línia aèria. Hodic així perquè les dimensions del país per-meten que una de les primeres frases que s’es-colta d’un nadiu en arribar és que «aquí nohi ha distàncies». Cal no quedar-se doncs aRotterdam més temps del necesari per apre-ciar-la en la seva justa mesura i aprofitar l’es-tada, per pocs dies que sigui de llarga, perempapar-se d’Holanda. O com mínim d’Ams-terdam, la capital, molt més atractiva que laportuària Rotterdam. Una afirmació que pot-ser fa témer als membres del Patronat de Tu-risme de Girona –que van instal·lar durantuns dies una carpa promocional en aquestadarrera ciutat–, que algun periodista holandèsde viatge a Girona –el cas a la inversa deld’aquest servidor– recomani el mateix als seusconciutadans quan viatgin a Girona: «A laque pugueu, aneu a Barcelona». No hi ha pe-rill. Per més que la distància sigui gairebé lamateixa, ni Rotterdam té un patrimoni cultu-ral i artístic com el de Girona ni, sobretot, lescomunicacions holandeses són com les cata-lanes. Rotterdam i Amsterdam també estanunides per tren, però amb un comboi que surtcada mitja hora, durant les 24 hores del dia.Qualsevol semblança en el camp de les comu-nicacions entre Holanda i Catalunya és, pertant, pura coincidència. De fet, l’única sem-blança que vaig ser capaç de trobar va ser lasimilitud entre l’anagrama de Renfe i el delsferrocarrils holandesos.

No voldria que de tot l’anterior algun viat-ger trepitgés Rotterdam només per anar del’aeroport –per cert, molt proper al centre dela ciutat, contràriament al que sol succeir mas-sa vegades en els vols de les companyies debaix cost– a l’estació central de ferrocarrils,ara en ple procés de remodelació, per conti-nuar via Amsterdam. Seria un error. Rotterdamté també els seus atractius, que resumiria enla seva barreja d’arquitectura moderna, els seusmuseus i, especialment, el seu port comercial,diuen aquí que el més gran del món. La ciu-tat va quedar quasi completament arrasadaal començament de la Segona Guerra Mun-dial quan l’exèrcit nazi va bombardejar ambcrueltat diverses ciutats holandeses, per obli-gar el país a rendir-se. Damunt les restesd’aquella antiga ciutat va sorgir la nova, i d’aquíque sigui famosa la seva imaginativa arqui-tectura contemporània, més que no pas unnucli antic. Vidre i acer fins a alçades es di-ria que impensables a Holanda poden arri-bar a fer dubtar el viatger de en quin país estroba. A canvi, hi ha un centre de la ciutat mésaviat monòton que contrasta, no obstant, ambel districte Delfshaven, que va escapar mira-culosament als bombardejos alemanys i estàfarcit de magatzems dels segles XVIII i XIX.Avui només emmagatzemen persones: s’hanconvertit en elegants apartaments.

ESPECTACULAR MUSEU MARÍTIMOn trobar un magnífic museu marítim, si noa la ciutat que assegura tenir el port més grosi una història de segles de comerç en vaixellal seu darrere? El museu Prins Hendrik és histò-ria viva d’Europa, ja que en aquestes aigüeses va gestar bona part del desenvolupamentdel continent. Àncores, cartes de navegació,maquetes, i fins i tot un far i un vaixell de gue-rra del segle XIX autèntics. En aquest darrer,visitable, criden l’atenció les luxoses cabinesdels oficials. I és que fa dos segles ja era sa-but que on hi ha patró, no mana mariner, i

les estances havien d’estar en consonànciaamb la dita. Després de la visita, diem-nemig ociosa, un està ja preparat per la visita,diem-ne intel·lectual, a una de les col·leccionsd’art més importants d’Europa: el museu Boy-mans-van Beuningen, amb obres de Rem-brandt –atenció, que ens trobem en ple AnyRembrandt– i els seus alumnes, i de PieterBrueghel.

Ara sí, és el moment de visitar els comerçosde flors i de formatges –una constant a tot elpaís– així com les cerveseries, una altra cons-tant. Més aviat fosques i amb taules que obli-guen els clients a seure ben atapeïts, les cer-veseries representen en un país fred del nordd’Europa un refugi càlid, cosa a la qual con-tribueix també el revestiment de fusta delsseus interiors. Res a veure, per tant, amb lescerveseries mediterrànies, llocs pensats mésaviat per refrescar els clients.

AMSTERDAM, LA HISTÒRICAParades de flors al carrer, formatgeries i cer-veseries les trobem també en arribar a Ams-

terdam –observi el lector que en només treslínies hem agafat el tren i hem recorregut elsmés de 70 quilòmetres que separen ambduesciutats: així d’eficients són els transports pú-blics holandesos–, però envoltats de moltamés història i –una cosa comporta l’altra– demolts més turistes.

S’arriba a Amsterdam per la porta gran: peruna magnífica estació central, grandiosa, queaboca el viatger a una plaça farcida d’artistesde carrer i de treballadors que van i vénen.És Holanda en estat pur. La temptació és obli-dar-se de qualsevol pla de visita i caminar pelscarrers, molt més vius que els de Rotterdam,observant la gent, els canals, les cases. Seienten un banc. Prenent una cervesa en establi-ments dels més antics d’Europa.

A Amsterdam els carrers són un especta-cle, i tant crida l’atenció un grup de joves ala plaça Dam per improvisar un concert decant coral, com un cèntric comerç que portael molt català nom de «Bon Dia», qui sap sifruit de l’única expressió que el propietari con-serva en la memòria d’unes antigues vacan-

GransPaïsos Baixos

L’establiment de línies aèries amb Holanda ha obert a Girona lapossibilitat de promocionar-se als Països Baixos, però també als

habitants de les comarques gironines la de conèixer aquelles terres.

TEXT I FOTOGRAFIA: ALBERT SOLER


1

Reportatge


ces a la Costa Brava. El gran avantatge ésque el cor històric de la capital holandesa ésmolt compacte, i es pot recórrer a peu enmenys de mitja hora. A peu, en bicicleta, entramvia o en vaixell pels canals són, no les mi-llors, sinó gairebé les úniques, maneres dedesplaçar-se per aquesta anomenada Venè-cia del Nord. Els automòbils estan pràctica-ment proscrits, si no per llei sí de facto: zo-nes de vianants, milers de bicicletes circulantper eixams de carrils-bici i canals, fan quequalsevol holandès amb seny que es despla-ci en automòbil a Amsterdam prefereixi apar-car el vehicle uns quilòmetres abans i acabarel viatge en tren.

CANALS, MARIHUANA I SEXEPer més tòpic turístic que pugui semblar, ferun creuer pels canals és una idea gens des-denyable. Es veurà aleshores que és una ciu-tat afable, gairebé com un poble gran, peròque ha aconseguit deixar enrere els tics car-rinclons. Per això la marihuana es fuma enquasi total llibertat. He dit es fuma, però tam-

bé és fàcil trobar cervesa amb marihuana, pi-ruletes de marihuana, i no seria estrany que,més entrat l’estiu, es venguessin gelats de ma-rihuana. I per això també existeix un Barri Ver-mell, amb les prostitutes oferint obertamentels seus serveis des de dins d’aparadors. Unbarri que, de nit, adopta fins a impressionarel color que li dóna nom.

Marihuana, prostitutes i sex-shops –tambémolt abundants– són per a alguns conside-rats pecats. Pecat , i mortal, seria deixar Ams-terdam sense visitar, almenys, el Museu VanGogh i dues cases que s’han fet famoses pelsseus inquilins, gent de sort molt diversa: lad’Anna Frank, on la pobra jueva va viure ocul-ta dels nazis fins a ser descoberta, i la de Rem-brandt, on el geni de la pintura holandesavivia i treballava. Ja ha quedat dit que enstrobem en l’Any Rembrandt. Per commemo-rar el 400 aniversari del seu naixement, la sevacasa ha estat reconvertida en museu, cosa quedóna la possibilitat alhora de conèixer la pin-tura del mestre i de trepitjar les seves cambresi tallers. Un digne final per a un gran viatge.

5 6 7

8

2

3 4Fotos:Sobre aquestes lí-nies, la folklòricaimatge amb la qualTransavia promocio-na pels carrers deRotterdam els vols aGirona, i dues holan-deses rebent infor-mació de Girona enl’estand que el Pa-tronat de Turisme vainstal·lar al carrer.1Els multicolors ca-rrers d’Amsterdambullen de gent a lestardes.2La bicicleta és elmitjà de transport fa-vorit a tot el país,amb aparcaments–aquest, al costatd’un canal– que enguarden desenes demilers.3Típica formatgeria aRotterdam.4El nucli antic d’Ams-terdam acull arqui-tectura medieval,però també museus iexposicions.5Curiós nom per auna botiga a la capi-tal holandesa.6Rotterdam, no tanespectacular comAmsterdam, ofereixno obstant espaisdignes d’interès.7Moderns gratacels aRotterdam.8Les parades i mer-cats de flors, unaconstant a tot elpaís.

Establimentsantics


L ’elaboració de productes derivats delporc té molta tradició a Sant Privat deBas i tota la Garrotxa. Maria Codina i

Domènech, que havia nascut Can Xarvia,al Mallol, es dedicava a la matança del porcdes de molt jove. Es va casar amb VicensLópez Garcia, que era treballador forestal ise’n van anar a viure a Sant Privat d’en Basl’any 1925. A la petita població garrotxina hivan muntar una botiga i, mentre ell es de-dicava a les tasques del bosc, serrant fustai fent carbó, ella despatxava la clientela itambé comprava i matava porcs, al margede criar-ne algun. Hi havia setmanes quese sacrificaven dos o tres animals, els pro-ductes derivats dels quals eren immedita-ment posats a la venda. Molt pocs es que-daven a casa per a consum propi.

Com era lògic a les petites botigues de lla-vors s’hi venia una mica de tot; des d’es-pardenyes a garrofes, espelmes, aliments, vii, per suposat, carn de porc i embotits. Laclientela eren els mateixos veïns i algunespersones que arribaven a Sant Privat des d’al-tres racons de la Garrotxa. També eren clientsseus els treballadors de bosc i els que fa-bricaven les travesses de fusta per al traçatdel carrilet de Girona a Olot, que aleshoresestava en marxa i donava feina a més d’uncentenar d’obrers, al marge del personal qua-lificat i els tècnics de l’empresa que dirigiaels treballs.

Durant la Guerra Civil no van haver detancar mai les portes, però Vicens Lópezva haver de marxar i amagar-se perquè esva negar a lluitar. A la postguerra, es vadedicar per pura necessitat a l’estraperlo. Undia a la setmana, aprofitant la foscor de lanit, agafava dos o tres matxos carregats debotifarres, cansalades, embotits i altres de-rivats del porc i els portava a Sant Pere deTorelló (Osona), a través d’uns camins demuntanya que pocs coneixien, on ho bes-canviava per sucre, oli, sabó, arròs o altresproductes, per poder-ho vendre a la botigade la seva dona.

L’any 1940 va néixer el fill de Vicens Ló-pez i Maria Codina, Gregori López i Codi-na, que, amb onze anys, quan sortia d’es-

tudi, ja anava a comprar porcs ell tot sol.Pocs anys després s’havia d’aixecar a les cincde la matinada per fer la matança dels ani-mals, que ja va augmentar a nou o deu a lasetmana, fins arribar a un màxim de vint.

EMBOTITS FETS A MÀEl negoci funcionava. Maria Codina es cui-dava dels budells, de fer les botifarres, i elseu fill, Gregori López, amb dos homes més,matava els porcs i portava el gènere a les fà-briques. Als anys cinquanta la botiga ja te-

nia un gran renom.L’any 1969 Gregori López i Codina es va

casar amb Montserrat Palomer i Aumatell,que va canviar l’ofici de perruquera per labotiga de Sant Privat, on també hi treballa-va des de sempre la germana de Gregori,Hermínia López i Codina.

L’any 1972 neix David López i Palomer,fill de Gregori i Montserrat, que als divuitanys, el 1990, ja es posa a treballar a l’esta-bliment, malgrat que abans ja hi havia fetpràctiques. L’any 1980 l’empresa es dónad’alta oficialment al registre sanitari, ambla qual cosa s’ha d’adaptar a les normes dela Generalitat, però sense deixar de fer elsproductes de manera artesana. L’any 1995la mateixa Generalitat els concedeix la Car-ta d’Artesà i el 2001, el certificat d’EmpresaArtesana.

A Can Gori s’hi continuen tractant els pro-ductes artesanalment, amb les mateixes re-ceptes tradicionals dels avantpassats. Desdel 1994, la presència de la marca de l’es-tabliment en les fires i mercats populars s’haconvertit en un fet habitual.

Can GoriSant Privatd’en Bas

Tenen la carta d’artesà i el certificat d’empresa artesana queconcedeix la Generalitat; i és que, tot i haver-se adaptat a les

actuals normes sanitàries, continuen fent els embotits com abans.

Història

La fabricaciód’embotits aCan Gori datade temps moltantics, com labotiga de SantPrivat d’en Bas.Va començarfent la matançade dos o tresanimals a lasetmana i, al fi-nal, gairebése’n matavenuns vint. Durantla Guerra Civilno van haver detancar, però a lapostguerra esvan veure obli-gats a adquirirproductes d’es-traperlo. Tenenla carta d’arte-sans i el certifi-cat d’empresaartesana, i con-tinuen fabricantembotits comho feien abans.

Origen1925.FundadoraMaria Codina iDomènech.Propietariactual Gregori López iCodina.TreballadorsRègim familiar.ActivitatFabricació arte-sanal i vendad’embotits.

TEXT I FOTOGRAFIA: JOSEP MARIA BARTOMEU

Emergeix del pla com un illot de gracio-sa curvatura. El llogarret fou residènciadels vescomtes de Bas. Posseïa castell o

“força” i era el centre de l’administració ves-comtal. Encara a la penúltima dècada del se-gle passat hi exercia funció pública l’antigaNotaria. Gràcies a la seva privilegiada situa-ció, moltes de les cases rústiques han estatrestaurades i adaptades al confort que exigeixuna segona residència».

Aquesta és la descripció que es fa del po-ble del Mallol a la pàgina a Internet de l’Ajun-tament de la Vall d’en Bas, municipi de laGarrotxa al qual pertany. Al mateix web hi hauna detallada explicació de l’origen del mu-

nicipi, i de les seves característiques princi-pals: «El municipi de la Vall d’en Bas fou cre-at l’any 1968, per la fusió dels antics munici-pis de Sant Esteve d’en Bas, Sant Privat, Joa-netes i la Pinya. Té una extensió de 90,5 km2.Una xarxa de carreteres veïnals, sorgides arrande la concentració parcel·lària, de 23 km li-neals, comuniquen els diversos nuclis de po-blació i veïnats. La situació de la Vall oscil·laentre els 450 metres i 1.114 metres d’altitud,al Puigsacalm. Aquest, juntament amb el ma-sís de Santa Magdalena, dibuixen el perfil méscaracterístic de la Vall. El paisatge està plede contrastos naturals: des de camps de con-reu de blat de moro i altres cereals com l’ordi,

la civada, el blat, la patata, a salts d’aigua comel del Sallent, gorgues del riu Gurn a SantPrivat, alzinars, rouredes i fagedes. Així ma-teix, formen part del paisatge i cultura de laVall nombroses ermites romàniques com lesde Sant Joan de Balbs, Sant Quintí i Sant Ma-teu i l’església de Sant Esteve d’en Bas. Calesmentar també els nuclis de població del Ma-llol i els Hostalets catalogats com a conjuntshistoricoartístics. A la carretera d’accés als Hos-talets s’ubiquen els monuments a la famíliapagesa i a Francesc de Verntallat».

La setmana que ve detallarem els principalsatractius del Mallol, que oscil·len entre el seuentorn natural i alguns edificis destacats.

Rutes per lescomarquesgironines11 DominicalDiumenge 23d’abril de 2006

Un illot de muntanyaForma part del municipi garrotxí de la Vall d’en Bas i és un creixent nucli de segones residències.

El Mallol (I)

Telèfonsi adrecesd’interès

– Ajuntament deLa Vall d’en Bas:Oficina de SantEsteve d’en Bas,C/ Sant Esteve,3; 972 69 02 25.Oficina de SantPrivat, Ptge. Ge-neral Estartús;972 69 32 60.www.ddgi.es/vallbas

– www.infoga-rrotxa.com

– www.garrot-xa.net

JOS

EP

M. B

AR

TOM

EU

JOS

EP

M. B

AR

TOM

EU

JOS

EP

M. B

AR

TOM

EU

JOS

EP

M. B

AR

TOM

EU

Cada vegada és més freqüent escoltar, o llegir,entusiastes elogis a les virtuts gastronòmiques

de les pells de determinats peixos; se’ns explica quesón una delícia, que es tracta d’un autèntic luxe i,per rematar la feina, que són «el millor» del plat quees tracti. Cada vegada que sento l’expressió «elmillor» em poso a tremolar. En primer lloc, perquèl’experiència ha demostrat moltes vegades que «elmillor» és enemic del bo. En segon terme, perquèem fa molta por que alguns cuiners de la classe dels«creatius» s’ho prenguin al peu de la lletra.

Anem a pams. No tinc cap inconvenient a re-conèixer que just sota la pell d’alguns peixos –elsplans, el bacallà...– es troben uns elements gelati-nosos molt agradables, en gust i textura. Per aixòvull sempre que em serveixin els llenguados ambla seva pell, el turbot amb la seva, i també el ba-callà. Normalment, no em menjo la pell, però la«pelo». M’agraden, també, les pells dels peixos quanel mètode de cocció les converteix en una cosa crui-xent, molt agradable, amb una textura que contrastaamb la carn del mateix peix; l’exterior cruixent il’interior sucós és un objectiu que hem d’aconse-guir quan la recepta s’hi presta.

Entenc, fins i tot no sent partidari de menjar-meles pells, que aporten coses molt interessants. Mol-tes vegades, la pell d’un peix és una cosa així comel seu carnet d’identitat i ens permet identificar-losense cap mena de dubte, cosa molt d’agrair enaquests temps en els quals, en cuina, gairebé resés el que sembla o diu ser.

Hi ha, a més, aquests elements gelatinosos abanscitats. La pell d’un bacallà, d’un turbot, pot ser unmagnífic complement de la seva carn, un mos di-ferent en textura; que a mi aquesta textura no m’aca-bi de convèncer és una qüestió merament subjec-tiva, que no m’impedeix entendre que a d’altresels sembli sublim. En aquest sentit, reconec queun turbot d’aigües lliures servit amb la seva pellés un luxe. Però «el millor»? Vinga, vinga... El mi-llor d’una paella és el socarrimat? No. El socarri-

mat –aquests grans que es queden enganxats a lapaella– és un bon contrapunt, un excel·lent com-plement de la resta de l’arròs; un poc de socarri-mat dóna un toc a un arròs... però no fa plat perell mateix. Sense la resta de l’arròs, el socarrimatperd tot el seu atractiu. Doncs la pell del peix,tres quarts del mateix: pot ser, i és per als seus de-vots, un atractiu més del mateix peix. Però la pell,per si sola, no sembla que resulti molt apetitosa.

PELL SENSE PEIXPer això dic que em fa por que alguns d’aquests«creatius» que solen agafar el rave per les fulles ique només somien amb inventar novetats que im-pactin, perquè certs crítics parlin molt d’ells, es pren-guin al peu de la lletra els encesos elogis que dela pell del peix fan avui tants gastrònoms. Perquèel seu pas immediat serà «inventar» un plat avant-guardista en el qual el protagonista sigui la pelldel turbot... per descomptat sense turbot. I com queno faltarà qui es desfaci en elogis d’aquesta «me-ravella», i com que a qui digui que això és unapresa de pèl li diran que és un antic, o diran queno sap menjar, l’«inventor» en qüestió estarà con-vençudíssim d’haver realitzat una aportació trans-cendental a la història de la cuina.

Està molt ben pensat: el cuiner es menja el tur-bot, deixa la pell i la serveix, per descomptat a preude turbot, a uns clients disposats a deixar-se se-duir i que temen al «què diran» els suposats ex-perts si se li passa pel cap expressar en veu alta laseva autèntica opinió sobre el platet de sempre.

Estic d’acord que molts peixos –no tots– guanyenuna pila si es cuinen amb pell i espines; semprem’han semblat d’una tristesa infinita els clàssics«filets de llenguado» asèptics i insípids que tant pre-dicament van tenir en altres temps. Però els sa-bors que s’amaguen al costat de pell i espines, toti ser gairebé sempre magnífics, no es justifiquensense la resta del peix. Són un atractiu més, peròno el màxim atractiu, ni, per descomptat, «el millor».

La pell del peixCAIUS APICIUS GASTRòNOM


AgustíEnsesaBonetEscola de Tastavins del Gironès

Medalla de Bronze i Fulla dePlata en el concurs de vins

Girovi 2006. De color groc pa-lla amb reflexos daurats. Aro-ma de bona intensitat que re-corda la fruita blanca madura.Notes elegants de la seva criançaen fusta. En boca és rodó, ple igras. Elaborat amb la varietatChardonay, fermentat i envellitdutant sis mesos en bótes de rou-re a l’estil dels grans blancs dela Borgonya. Recomanat per acarns blanques salsades i peixosamb salses suaus.

El celler elaborador: Mas Vidaestà situat a Cistella, a l’Alt Em-pordà. Les vinyes són als aforesdel poble, al voltant de l’ermitade Nostra Senyora de Vida. Dis-posa d’unes instal·lacions mo-dernes i modèliques.

Mas Vida

El vi

Chardonnay 2004

MAS BATLLER e s t a u r a n t

La nostra gran sala pot acollir còmodament fins a 150 persones perals vostres:

• Congressos

• Reunions

• Àpats d’empresa

• Banquets de noces

• Batejos

• Comunions

• Celebracions familiars

Gran Sala de banquets

Carretera dels Àngels km 0,217241 La Creueta - Quart - GIRONA

Tel. 972 469 866 - Fax. 972 469 855www.masbatlle.com - [email protected]

A menys de 5 minuts del Centre deGirona, en una masia del segle XVII,magníficament restaurada, el Res-taurant Mas Batlle posa a la vostradisposició unes instal·lacions total-ment renovades.

Oferim una cuina moderna amb arrelstradicionals. Una cuina del país po-sada al dia, amb propostes diàries demercat i utilitzant els millors productesde la nostra terra.

La mona és un típic dolç de Pasqua deCatalunya i el País Valencià, incloent laFranja de Ponent. És en aquestes darre-

res zones –i també a les comarques meridio-nals del Principat– és on es conserva la monamés tradicional, generalment en forma de tor-tell o, també en forma de pa o coca, sempreguarnits amb uns ous durs. A l’Europa cris-tiana l’ou es relaciona amb la Pasqua –es fande xocolata, o durs, s’adornen, i es donenals nens– d’una banda perquè és el símbol dela vida, de la Resurrecció de Crist, i de l’altraperquè durant la Quaresma n’estava prohibitel seu consum. Que és la que ha adoptat aAlgèria on, efectivament, tant entre els propisalgerians com entre els antics colons, aquestpastís és força popular.

Això ens fa plantejar els següents interro-gants: es pot tractar d’un dolç d’origen àrabo magribí –mouna o muna voldria dir, en àrabclàssic o andalusí, «provisions de boca» i, finsi tot, regal, que podria ser una cistella d’ous–;o es podria tractar d’un dolç català –que re-trobaríem a Portugal sota le nom de mon-da– en ambdós casos vindria del llatí (an-nona) munda, «vianda bonica», o de monus.

Sigui quin sigui el seu origen, a Algèriapodria ser una aportació –o un reforç o mes-cla amb un pastís ja existent– dels immigrantsprocedents dels Països Catalans i, particular-ment, del País Valencià, tan nombrosos a Orà.El nom es transcriu amb els noms de mona,lamona, mouna o la mouna: l’article deno-taria l’origen català i l’«ou» l’ortografia afran-cesada. També s’en diu khobz soltani (khobzvol dir «pa»). Alguns jueus també varen adop-tar aquest pastís, que solien menjar a la fi ala festa del Kippur.

A part de les mones en forma de tortell, queencara es fan a la Catalunya meridional i alnord del País Valencià, també hi les d’Albe-ric o altres zones valencianes, en forma de pa,i anomenades també mones, pa cremat o cocad’aire. Aquesta mena de mona, deliciosamentflonja, és, sobretot a Algèria, elaborada pelsjueus. Es un pastís propis del shàbat, per pren-dre amb el cafè. A Orà, al si de moltes famí-lies, a l’estil valencià, hi havia el costum, perPasqua, d’anar a menjar la mona al camp –«cas-ser la mouna»–, costum que ja havia estat adop-tat per alguns algerians i per molts jueus.

Tornem, però, a la mona catalana i, sobre-tot, a la més coneguda, que és la de Barce-lona. Aquesta, que és una elaboració pastis-sera de fantasia, ja no s’assembla en res a lamona original i rural (una mena de tortell ambcomí o matafaluga, adornat amb ous). Pottenir una basa de bescuit o pa de pessic, peròla seva nota dominant és la xocolata, treba-llada en forma d’ous, figures, construccions,

etc..., en les quals els pastisser, sovint de for-ma molt creativa, hi demostra el seu enginyi la seva perícia tècnica. Alguns fan autènti-ques escultures; d’altres adopten, segons lamoda, algun personatge popular –del móndel futbol, dels dibuixos animats, etc..–. Finsi tot, en ple franquisme, una pastisseria de Vicva ser sancionada per fer una mona amb sím-

bols catalanistes. Actualmentja no solament es juga ambla xocolata fosca, sinó tambéamb xocolata blanca, altres co-lors, etc... És un costum tra-dicional –era el padrí qui re-galava al fillol aquest dolç–que s’ha mantingut i fins re-vitalitzat, ja que una bona partde l’antiga població immigrantl’ha adoptat. S’ha estès a totesles comarques, incloent aque-lles en els quals no era tradi-cional, ja que els padrins elque regalaven era un tortell,com al Gironès, part de l’Em-pordà o al Pla de l’Estany.

Els infants d’aquestes co-marques ara poden ser do-blement llaminers, ja que po-den rebre el tradicional tortellde massapà i guarnit amb frui-tes seques i confitades (Oso-na, Pla de l’Estany, Gironès)o entorxat (Olot), a més dela mona. No es tracta de cos-tums exclusius de Catalunya

–a Aragó n’hi ha de similars, i a les Alpuja-rras, a Andalusia, hi ha els hornazos, amb ousdurs–, però és aquí on s’han mantingut ambmés força, tot i tractant-se d’una societat mo-derna i postindustrial. De fet, els confiterscatalans tenen un gran prestigi tant a Françacom a Espanya per aquest art excepcionald’escultures de xocolata en forma de mona.

Gastronomia


Aquest dolç tan tradicional pot presentar formes molt diferents. JaumeFàbrega

La mona, deCatalunyaa Algèria

La mona és un típic dolç de Pasqua deCatalunya i el País Valencià, incloentla Franja de Ponent. És en aquestes dar-

reres zones –i també a les comarques me-ridionals del Principat– on es conserva lamona més tradicional, generalment en for-ma de tortell. Aquesta és la recepta queexpliquem, per si la voleu fer a casa. Pres-cindint dels ous durs, és un pastís deliciósque es pot fer tot l’any. Com tot l’any es tro-ba la mona valenciana de la població d’Al-beric, a la Ribera Alta, dita també coca d’aireo pa cremat. A Catalunya es pot trobar alssupermercats d’origen valencià, i al País Va-lencià a tots els forns. Es presenta en for-ma de pa estufat i de color daurat o coure(per això es diu «pa cremat» o «panque-mao») coronat, al capdamunt, per una menade cresta feta amb clara d’ou.

ElaboracióPer fer el bescuit de base, poseu en un gi-brell (si és metàl·lic que no sigui d’alumini)els 3 rovells d’ou, el sucre i una mica d’es-corça de llimona ratllada. Barregeu-ho ambuna espàtula de fusta fins a obtenir una pas-ta espessa i esponjosa de color blanquinós.Afegiu-hi la farina i el llevat, barrejades prè-viament, mesclant-ho tot bé. Finalment ba-teu a part les clares dels ous a punt de neufort i les hi incorporeu també, unint-ho amb

cura al preparat fent que no caigui, tireu-ho tot en un motlle rodó que tindreu untatamb mantega i empolsat amb farina. Feucoure a forn fluix durant uns 30 minuts. Jallest, desemmotlleu-lo sobre una reixeta ouns estalvis plans i deixeu-ho que es refre-di totalment.– El farcit i decoració feu-lo partint el bes-cuit en horitzontal en dues meitats. Cobriu-les per dins amb una capa espessa de mel-melada, reconstruïu el pastís i unteu-lo pertota la superfície i els costats amb melme-lada passada per un tamís o colador, tot dis-tribuïnt-la amb un ganivet. Tot seguit em-polseu-ho amb sucre de llustre. Al mig col·lo-queu-hi 4 ous durs i ho adorneu amb la fruitaconfitada i figuretes de xocolata al gust del’operador. Acabeu-ho de decorar amb lesametlles.

NotesHi ha variants més senzilles d’aquesta mona,

només amb els ous, aguantats per unes ti-res de pasta –en aquest cas, es cou tot juntal forn– i, si convé, pintats (Montsià, BaixEbre, comarques de Castelló, etc...). – A les comarques centrals valencianes (Al-beric, etc...), com dèiem, és una mena depa rodó i estufat. Se sol fer amb 3/4 de kgde sucre, 2 kg de farina (aproximadament;sinó, la que admeti) una dotzena d’ous, 1/2litre d’oli i 1/2 litre d’aigua, a part d’uns 125grams de llevat en pols; les boles es dei-xen llevar, i abans de posar-les al forn se so-len decorar amb clara a punt de neu i su-cre glaç.– A la Catalunya meridional se sol fer amb1/2 kg de farina, uns 75 g de sucre, 3 o 4ous, 50 g de mantega (o llard), raspaduresde llimona, llet (o aigua) i 50 g de llevat;s’hi dóna forma de tortell, s’hi claven els ousdurs amb tires de pasta que els envoltin i esfa coure al forn (préviament escalfat), a 175º,uns 40 o 45 minuts.

Ingredients

● 3 ous.● 100 g. de sucre.● Pela de llimona ratllada.● 100 g. de farina.● 50 g. de llevat en pols.

● Mantega i farina per almotlle.

Farcit i decoració

● Melmelada d’albercoc

(o una altra).● Sucre de llustre.● Fruita confitada: taronja,síndria i cireres.● Figuretes o ous de xo-colata, segons el gust.● Ametlles torrades.

Mona de PasquaLa recepta

A Girona la monaestà ben intro-düïda, a la Gar-rotxa des d’antici a la resta de co-marques desd’una mica méstard. Fins i tot hiha un pastisserde la ciutat del’Onyar –Faure–que destaca en-tre els primers deCatalunya per lesseves famosesmones (i tambécaganers de xo-colata, per Na-dal), amb perso-natges d’actuali-tat.

Tradiciógironina

Ja som lliures! Visca Catalunya! Visca la Re-pública! (Francesc Macià, Barcelona, 15-9-32). Visto lo decretado y sancionado por

las Cortes, promúlgase la ley (Niceto Alcalá Za-mora, Sant Sebastià, 15-9-32)». Aquesta lle-genda és la que es llegeix en una targeta pos-tal amb la fotografia de Manuel Azaña dedica-da a l’Estatut de Catalunya, i les senyeres es-panyola i catalana agermanades. Un altreexemplar està dedicat a Miguel de Unamuno,«un gran republicano», president del Consejode Instrucción Pública, de qui s’afegeix que«siendo catedrático de la Universidad de Sala-manca fue perseguido, procesado, encarcela-do y desterrado por el régimen monárquico».

Una sèrie de targetes de la col·lecció «Már-gara» mostra diverses al·legories de la repúbli-ca, en record de la seva proclamació, el 14d’abril del 1931, a més de fotografies de per-sonatges com el presidente del Gobierno pro-visional, Alcalá Zamora. Altres peces, que nopoden pas faltar en cap col·lecció de temàticacatalanista, republicana o espanyola en gene-ral que tracti d’aquell convuls període dels anys1930, mostren els presidents de Catalunya,Francesc Macià i Lluís Companys, retratats en-mig d’una aurèola ovalada, i a les cantonadessuperiors les senyeres republicana i catalana.

Aquestes són una petita mostra de la quan-titat i varietat d’objectes de paper imprès queel col·leccionista pot arribar a compilar, a mésde cartells, fulletons, llibres, octaves, etc..., quedeixen constància d’aquella data tan significa-tiv, que aquests dies s’està commemorant arreude l’Estat espanyol en el seu 75è aniversari. Lespostals amb aquestes llegendes i il·lustracions,especialment les corresponents al període dela guerra, i encara més si són circulades, s’hanconvertit en un material rar, escàs, i conse-güentment de molt alta cotització.

COMMEMORACIONS DIVERSESAixò, pel que fa als particulars, que podenaprofitar l’actualitat per posar en ordre llursfons. Quant a les exposicions, podem deixarconstància d’una de molt important, que esva inaugurar dimecres passat al Museu d’Histò-ria de Catalunya (MHC), a la seva seu delPalau del Mar, composta per uns 130 cartellsd’època, és a dir, realitzats durant tota la dè-cada que va del 1931 al 1939, just acabada laGuerra civil. Aquesta exposició, que es titulaprecisament República, Cartells i Cartellistes(1931-1939), pretén homenatjar aquells ar-tistes de la il·lustració que aportarien la sevainspiració a favor de la publicitat, que ens comel Comissariat de Propaganda de la Genera-litat de Catalunya, el Comitè Pro Exèrcit Po-pular Regular, la Delegació General d’Euska-di a Catalunya, l’Olimpíada Popular, o la Jun-ta de Defensa de Madrid, entre d’altres, senseoblidar els partits i formacions polítiques comara el Partit Socialista Unificat, utilitzarien –ambles targetes postals les germanes petites delscartells– per fer arribar a totes les capes so-cials tant les notícies d’actualitat com els mis-satges interessats, de qualsevol de les tendèn-cies existents aleshores. La relació d’artistesl’obra dels quals es recupera en aquesta mos-tra és llarga i notable, amb firmes com la delgironí Carles Fontseré, i d’altres com PereCatalà, Jaume Solà, Francesc Riba, José LuisBardasano, Antoni Clavé. Per l’altre bàndol,en menor proporció pel que fa a la produc-ció de cartells, caldria esmentar el més ano-menat, Saénz de Tejada.

Per altra banda, a Girona l’Ajuntament tam-bé s’ha bolcat, amb activitats tant al Museud’Història, amb una esplèndida exposició so-bre la Segona República –amb una gran ban-

dera republicana onejant al teulat de l’edifici–,com al saló de plens, amb un plafó que re-corda els alcaldes i regidors que integraren elConsistori entre 1931 i 1939, amb la banderarepublicana que es trobava flanquejada per les

de la ciutat, Catalunya, l’Estat espanyol i Eu-ropa. En aquest saló de sessions municipal esva celebrar el mateix dia 14 un acte comme-moratiu, presidit pel tinent d’alcalde i porta-veu d’ICV, Joan Olóriz, que va ser seguit permés de mig centenar de persones, algunes deles quals darrers testimonis d’aquells esdeve-niments que ja fan tres quarts de segle.

Finalment, i pel que fa a l’apartat dels llibres,cal esmentar, i encara més avui diada de SantJordi, algunes novetats editorials sobre aquesttema: República y guerra en España, 1931-1939 (Espasa, coordinat per Santos Julià); Vivala República: 1931-1936, la emoción de la li-bertad (La Esfera de los Libros, de Rafael To-rres); Rojo. Amarillo. Morado. Cuentos repu-blicanos (Martínez Roca, escrit per diversos au-tors); 14 d’abril. La Catalunya republicana(Cossetània, per Joaquim Reglan).

Col.leccionisme


La República del 31

XavierRomero

Cartells, postals i fulletons són alguns dels documents impresos que recorden l’esdeveniment.

LÀSER DERMATOLÒGIC BOFILLTRACTAMENT AMB LÀSER DE TAQUES A LA PELL, COUPEROSI, ANGIOMES,

BERRUGUES, FOTODEPILACIÓ, FOTOENVELLIMENT FACIAL, etc.

CLÍNICA BOFILL c/ Pare Claret, 20 • 17002 GIRONA • Tel. 972 41 04 04VISITA INFORMATIVA GRATUÏTA

L ’apnea obstructiva del son augmenta sig-nificativament el risc d’accident cerebro-vascular o mort per qualsevol causa; i

aquest augment és independent d’altres fac-tors de risc segons els últims estudis. Per sino n’hi hagués prou se sap que l’apnea pro-dueix una somnolència diürna notable i ésresponsable d’un 20% dels accidents de tràn-sit. Es tracta d’una patologia que es caracte-ritza per interrupcions repetides de la respi-ració superiors als deu segons. Com que esrepeteixen al llarg del son nocturn, en moltscasos s’arriben a sumar fins a més de dues ho-res d’una oxigenació inadequada durant unanit. De tots els adults que la pateixen, no-més un de cada cinc sol·licita tractament.

Encara que ja se suposava que podia aug-mentar el risc cardiovascular, l’estudi que araes publica a les grans revistes científiques (TheNew England Journal of Medicine) es basa enles dades de més de mil pacients. I desprésdels ajustos corresponents d’edat, sexe, obe-sitat, ingesta d’alcohol, diabetis i altres factorss’ha comprovat que l’apnea incideix de ma-nera significativa en l’accident cerebrovas-caular. Conseqüentment, com més gran és lagravetat de l’apnea, també ho és el risc.

DOS SÍMPTOMESEncara que ja hem parlat d’apnea en algunaocasió, davant de la gravetat d’aquestes da-des convé recordar què és i quina solució té.Hi ha dos signes clars, que ens han de cridarl’atenció: roncar i sobretot, patir molta son du-rant el dia. Com que la parada respiratòriaes prolonga, la reacció immediata és un roncgran, com un mos a l’aire per reposar i com-pensar aquesta falta d’oxigenació. Aquest «mos»a l’aire es dóna, precisament, roncant. El se-gon gran símptoma és la hipersòmnia diür-na. Hi ha prou a seure a llegir el diari, a lle-gir un llibre o a mirar la televisió, perquè lason arribi. Té solució, i no difícil. L’impor-tant és arribar al diagnòstic exacte, cosa quedesprés de la sospita, pot fer-se en un labo-ratori de son. Per descomptat cal eliminar

els factors predisposants com són l’obesitat,el consum de tabac i d’alcohol. L’administra-ció d’hipnòtics per dormir afavoreix tambél’aparició de les apnees. La major part dels pa-cients amb apnea que van a la consulta delpneumòleg hi van de la mà de la seva pare-lla, generalment de la dona, que a més d’es-tar molesta amb els roncs del seu marit, notaque deixa de respirar a la nit. És llavors quanes descobreix que a més existeix apnea du-rant el son.

Altres pacients acudeixen angoixats pelscontinus episodis de falta d’aire durant el son.Els especialistes assenyalen que hi ha algunspacients que es desperten sobresaltats a lanit amb sensació d’ofec. Altres vegades, sónles seves parelles les que en detectar la faltade respiració i l’aparent ofec els donen un copde colze perquè es despertin. Encara que ésmolt més freqüent en l’home de cap als 50anys, també la pot patir la dona.

POC DIAGNOSTICADAEls que detectessin el problema haurien d’anara l’especialista. Perquè es calcula que noude cada deu pacients no saben que la patei-xen o no li donen cap importància. Quan lesapnees es repeteixen o duren molt temps–es donen casos en què l’absència de respi-ració pot prolongar-se més enllà dels 90 se-gons–, la suma del temps passat sense oxi-genació pot ser prou gran com per generarproblemes greus. El control d’aquesta malal-tia és també important en el cas de pacientsamb bronquitis crònica o emfisema pulmo-nar, ja que durant el son es registren més al-teracions del ritme respiratori.

Com assenyala la Societat Espanyola dePatologia Respiratòria, el diagnòstic exactearriba després que l’especialista realitzi uninterrogatori exhaustiu tant al pacient com ala seva parella sobre la seva actitud i com-portament durant el dia i la nit. És impres-cindible comptar amb un estudi del son, queés el que aporta dades objectives del que pas-sa en l’organisme del pacient mentre dorm.

Mitjançant uns sensors es determina en qui-na quantitat i quants episodis d’apnea pateixel pacient mentre dorm. Aquesta prova reque-reix l’ingrés durant una nit, però en alguns ca-sos fins i tot es pot fer un estudi simplificatal mateix domicili. Finalment es requereix unaexploració específica de la faringe per deter-minar el lloc o llocs on s’obstrueix.

A l’hora de tractar aquesta patologia calseguir unes mesures generals orientades aaconseguir una vida sana, en la qual preval-gui l’exercici, la dieta i la moderació en el con-sum d’alcohol i tabac. Una altra bona mesu-ra preventiva consisteix a prescindir el màximpossible de somnífers i altres medicaments re-laxants, ja que aquests fàrmacs propicien l’ap-nea en deprimir el múscul del vel del paladar.

El tractament més eficaç és l’aplicació d’unapressió positiva contínua per via aèria a tra-vés d’una màscara nasal. El pacient experi-menta tan aviat el benestar que suposa unanit de descans autèntic, que s’oblida de la pos-sible incomoditat de la màscara. La seva qua-litat de vida es veu tan millorada que es potdir que comença a veure el món d’una altramanera. En alguns casos pot necessitar-se pres-sió elevada, per a la qual cosa els experts in-tenten aplicar dos nivells de pressió, un mésalt durant la inspiració i un altre més baixper facilitar l’espiració.

CANDIDATS A L’APNEASegons els especialistes, les persones amb ap-nea de son solen ser, en la seva immensamajoria, homes; tots ells grans roncadors i ambtendència a l’excés de pes. Dormen, però lesapnees els impedeixen descansar. El cervell,precisament per aquestes parades respiratò-ries, no s’oxigena prou. Cal tenir en compteque es poden produir fins a 400 o 500 paradesrespiratòries cada nit. Això suposa una alertaincompleta, de manera que estan a prop deldespertar sense arribar-hi, amb la qual cosano tenen consciència d’haver-se despertat.Però tampoc d’haver dormit. Ni dormen, niestan desperts. El problema és que aquestafalta d’oxigenació i la baixa qualitat del seuson fan que s’aixequin cansats, malhumorats,sense ganes d’emprendre el treball d’un noudia. A aquesta sensació de fatiga s’hi suma eldesconcert de no saber per què un s’ha ai-xecat així, havent-se ficat al llit a una horaprudent. El perjudicat no obté resposta.Només qui dorm amb ell pot saber algunacosa del que ha passat. Es calcula que al vol-tant del 15% dels que ronquen pateixen ap-nees.

Independentment de l’accident cerebral, al-tres riscos es deriven de l’excessiva son du-rant el dia. Un treball que exigeixi atenció espot veure compromès. Com ara la conducció.Perquè qui pateix apnea s’adorm en qualse-vol lloc. I un d’aquests llocs pot ser al vo-lant. Pensi’s, per exemple, en el que pot sig-nificar aquesta lluita per estar despert quan escondueix. O en circumstàncies que exigeixenatenció escrupolosa.

Als Estats Units s’està proposant que la fal-ta de son sigui punible en el trànsit, com hoés l’excés d’alcohol. Per això seria importantque els metges que practiquen les revisionsa persones de professió de risc (transportis-tes, taxistes, pilots, controladors de vol, per-sonal que treballa amb material de segure-tat) dediquin més atenció als problemes delson i els seus trastorns. Es tracta de conèixersi pateix algun problema d’aquest tipus per-què sigui remès a una unitat específica on pu-gui ser resolt. Per la seva seguretat i per lade tots els altres.

Salut


RamónSánchezOcaña

El 6% de la població pateix parada respiratòria durant el son.

L’apnea

MARTI FERRER


Pentinats amb el vent Talls poc escalats peròirregulars, amb una clara aposta pel llarg despentinat,i transparències de colors sobre fons sorra, càlids idaurats: col·lecció «Wind Soul» de Raffel Pages.

Cabells tricotatsEls tallats de Ceba-do donen movimenti naturalitat al cabell,que escurça la midai s’ondula a les pun-tes. En color, esbusquen degradatsprogressius queaporten relleu.

Acuradament desordenats Volums alts, onesplanes i mescles de colors càlids i naturals donenforma als estils «Urban» de Llongueras. Tallatsúnics i espontanis que no obliden la sofisticació.

US PRESENTA LES NOVES TENDÈNCIES

Per a un millor servei, truqui’ns per concertar horaL’atendrem les 24 h. dels 365 dies de l’any

Tel. 972 21 97 70 C/ Bonastruc de Porta, 35 (cantonada Ferran Puig) - 17001 GIRONA

BBBB oooo uuuu tttt iiii qqqq uuuu eeee

LLLL oooo rrrr rrrr aaaa iiii nnnn eeee

Tendències


Pujats de toEls colors càlids, ja sigui en combinacions naturals o en cabelleres monocolor molt intenses, tenyeixenels caps aquesta temporada, acompanyant tallats irregulars i informals que potencien la dolçor.

ANNA ESTARTÚS

Romanticisme innocent La dolçor omple lacol·lecció «Bohemian Doll» de Teentrends by RaffelPages: serrells molt compactes sobre talls amb vo-lum i un retorn estrident del monocolor brillant.

La importància dels ulls Les cabelleres compac-tes i estructurades amb serrells geomètrics ressaltenla mirada i li donen força en la proposta de NewLook, que oposa colors freds amb altres de càlids.

Ben llisosPlanxes de cerà-mica Llonguerasby RussellHobbs.

Molt sansProductes Natu-raleza y Vidaque reestructu-ren i enforteixen.

Colors únicsColoració nutriti-va amb cerami-des i jojoba, deLanofil.

En masculíGamma d’Avonespecialmentideada per alshomes.

HidratacióMascareta denou del Brasil deThe Body Shop.

Patricia Ribera RieraDirectora

APRIMAMENT

Un mètode desenvolupat a França per un prestigiós especialista, basat en antigues tècniques orientals

Primeravisita

gratuïta

Com aprimar-se i mantenir-se amb un mètode natural, agradable, eficaçi durador. Es poden perdre de 15 a 18 kg en 9 setmanes.

• Sense passar gana • Sense agulles • Sense medicaments ni altres productes• Sense patir depressions. Amb massatges, digipuntura i una alimentació equilibrada

basada en principis energètics.

☎ 972 20 53 35 - Fax: 972 41 01 87C/ Pare Maria Claret, 14, 2on 2a - 17002 GIRONA

C/ Sant Antoni, 13, 2n B (cantonada c/ Major) - Tel. 972 32 86 86 - 17220 ST. FELIU DE GUÍXOLS

Per què enfrontar-se a vida o mort alsproblemes, quan pots fer-ho només avida?», es pregunta la cantant Mónica

Molina davant del seu quart àlbum, A vida,en el qual afirma que «no hi ha una única for-ma d’estimar» i defensa la música com a ele-ment d’«expressió i unió dels pobles». Aques-ta madrilenya de 38 anys entén el seu noudisc com «una actitud davant la vida, plenade llum i energia positiva», segons explicamentre intenta arreglar-se els cabells des-pentinats després d’una llarga jornada, cansa-da però somrient i amb l’ímpetu que trans-meten les seves «cançons sobre sentiments,confessions i veritats, però dites sense ferir».

Així passa a la majoria dels onze talls d’Avida, com a Líbrame, Sed de ti, Porque te sigoamando o el senzill Donde sea que hoy es-tés, una cançó que té «claríssim» què li fa «sen-

tir i a qui està dirigida, un petitfado de comiat».

En el quart treball dels Moli-na, Mónica continua «parlant enplural perquè, encara que no se’lvegi», és el seu germà Eloy qui«escriu amb l’ànima cada lletrai cançó» d’aquest àlbum i tam-bé dels anteriors, Tu despedida(1999), Vuela (2001) i De cal yarena (2003), dels quals han ve-nut més de 200.000 exemplars.«Ens mantenim fidels a l’estil delsanteriors àlbums, però ara eltractament instrumental és unamica diferent, perquè abundenels sons de vent i, encara quela guitarra segueix molt present,en aquest treball em sona d’unaaltra manera», reconeix.

Potser el seu gust mediterra-ni adquireix ara aquesta novainfluència com a conseqüènciade la seva experiència a Gira-luna, en la qual va compartirdesenes d’escenaris al costat deLuis Eduardo Aute i el cantaorflamenc José Mercé, o gràciesa la seva obertura a Turquia,on ja ha publicat diversos àl-bums i on compartirà escenari«amb una cantant turca», quedesprés actuarà amb ella a Es-panya, avança.

Mónica Molina entén la mú-sica com una d’«aquestes petitescoses que fan que la societatsigui d’una o una altra forma»,i que haurien de ser els elementsd’unió entre els seus ciutadans.De fet, assegura que només creu«en les coses que creixen con-juntament; ha de ser un camícomú perquè les forces per se-parat no serveixen de res.Aquest rotllo separatista no ensporta enlloc, és del que hem fu-

git tota la vida i no entenc per què hem detornar endarrere, perquè anem tots al ma-teix vaixell», afirma convençuda.

Cansada després d’un llarg dia d’entrevis-tes, i amb ganes de tornar a la seva casa a lasierra madrilenya, on l’espera la seva fillade tres anys, Candela, l’artista recobra l’ener-gia quan explica que va abandonar-ho tot du-rant dos anys per cuidar-la, «perquè en algunsmoments cal saber dir que no», com ja abansva fer amb la seva faceta d’actriu. Abans derenunciar al cinema per la música, MónicaMolina es va posar sota les ordres de direc-tors com Eduardo Campoy, a Demasiado co-razón, o Gutiérrez Aragón, a La mitad del cie-lo, i va figurar en el repartiment d’altres tí-tols com Luz negra, per la qual va rebre unpremi d’interpretació al Festival de Cinemade Gijón el 1993.

Música


Una aposta per

la vidaLa cantant madrilenya Mónica Molina ha tornat a comptar

per al seu quart disc, «A vida», amb les cançons sobre«sentiments, confessions i veritats» escrites pel seu germà, Eloy.

Bandes sonores

Novetats

Tristán e IsoldaAnne DudleyVarese Sarabande

El mite que va ins-pirar una de lesòperes més em-blemàtiques deRichard Wagnerha estat portat alcinema diversesvegades. L’última fer-ho ha estatKevin Reynolds,un director que tétirada cap als re-

lats èpics. L’score del film porta la firma d’AnneDudley, autora entre d’altres de la banda sonorade Full monty. La compositora britànica ha creatuna partitura que es mou entre el romanticisme iel drama, amb un cert aire èpic. Dudley utilitza ins-truments de corda per accentuar la càrrega dramà-tica de la partitura. Un dels aspectes més solventsdel film són les escenes d’acció, per a les qualsla compositora combina percussions sintètiquesi instruments de metall. Per acabar de situar la his-tòria tant en la zona geogràfica com en l’èpocaen la qual transcorre, la compositora hi inclou di-versos instruments autòctons, com la flauta o elviolí irlandès. Lluís Poch

Azúcar Moreno: «Bailando...»

Azúcar Moreno ha publicat Bailando con Lola, unnou disc amb pinzellades ètniques i aràbigues, queconté deu cançons i un remix del single que dónatítol a l’àlbum. Les germanes Toñi i Encarna Sala-zar, que asseguren que «portem el ritme al cos»,estan preparant per a finals de maig una gira pro-mocional en la qual barrejaran el seu estil perso-nal i la música gitana flamenca. Malgrat que a lesgermanes Salazar encara no se’ls ha passat pelcap compondre cap dels seus temes, sí que s’en-carreguen de les coreografies. «Amb els nostresballs expressem el que sentim amb cada cançó»,tot i admetre que «no som gaire disciplinades».

Cindy Lauper: «The body...»The body acustic és el títol del disc per al qual CindyLauper ha tornat a gravar els seus grans èxits i hoha fet al costat d’amics com Sarah McLachlan,Jeff Beck, Shaggy, Ani Difranco, Vivian Green i Puff-yAmiYumi, i a més ha compost dues noves cançonsper a l’àlbum. Ja fa més de 25 anys del debut deCindy Lauper, una novaiorquesa que des dels 12anys cantava amb la seva característica veu tren-cada. En aquest temps ha venut uns 60 milions dediscos dels poc més de deu àlbums que ha gravat.

Standard: «3.000V-40.000W»El grup de Getxo de dance rock Standard, una deles bandes independents amb més futur del pano-rama musical estatal, debuta amb 3.000V-40.000W.Format a mitjan 2002 com una cèl·lula creativa ober-ta i variable en funció de necessitats, objectius, ca-sualitats i recerques, i recollint l’herència del rockdels 60 i de bandes com Joy Division, Out Hud,Spacemen 3, The Rapture, Death in Vegas, Stoo-ges o Happy Mondays, Standard aposten pel post-punk, el punk-funk, el neofunk o el dance rock.

Els 5 mésvenuts

ESPANYA

1 ▲ Lovg La ore-ja de Van Gogh2 ▼ El disco deRebelde WayErreway3 ▲ Contigo mevoy Rosario4 ▼ Joyas pres-tadas Niña Pas-tori5 ▲ Me gustasmucho - Todoslos grandes éxi-tos Rocío Dúrcal

REGNE UNIT

1 ▲ The hardestway to make aneasy livingThe Streets2 = Collected -The best of Mas-sive attack3 ▲ Inside in /Inside out Kooks4 ▲ In betweendreams JackJohnson5 = Corinne Bai-ley Rae CorinneBailey Rae

ESTATS UNITS

1 ▲ Me and mygang RascalFlatts 2 ▲ Now 21 Di-versos3 ▲ King T.I.4 ▼ BSO Highschool musicalDiversos5 ▲ Greatesthits, vol. 2: Re-flected Tim Mc-Graw

TEXT: BEATRIZ DOMÍNGUEZ

Agenda de Girona L’agenda d’accés més completa. www.agendadegirona.com

KT. Secuestrado

Director: Junji Sakamoto.Intèrprets: Il-Hwa Choi, AkiraEmoto, Riju Go.Distribuïdora: Filmax.Durada: 110 minuts.Una notable producció co-reana que recrea el segrest,el 1973, del principal oposi-tor al president japonès,que va estar cinc dies enparador desconegut. El film

especula amb la seva fugida servint-se d’unagran agilitat narrativa i un excel·lent treball delsseus protagonistes. P. P.

Una mujer para dos hermanos

Director: Helmut Schleppi.Intèrprets: David Arquette,Tim Blake Nelson.Distribuïdora: Filmax.Durada: 94 minuts.Dos germans grangers mésaviat rucs viatgen a Rússiaper trobar una dona que elsfaci les feines domèstiques.Però, quan la troben, sen’enamoren tots dos. Típica

comèdia d’embolics en què només sobresurt lapresència d’Emily Mortimer i la veterana LoisSmith. Arquette també hi fa de productor execu-tiu. P. P.

Party monster

Director: F. Bailey, R. Barbato.Intèrprets: Seth Green, Ma-caulay Culkin, Chlöe Sevigny. Distribuïdora: Filmax.Durada: 98 minuts.Els autors del documentalDentro de Garganta Profun-da firmen aquesta comèdianegra sobre els efectes per-judicials de la fama i l’intru-sisme dels mitjans. En el re-

partiment hi destaquen Dylan McDermott, Na-tasha Lyonne i el sempre imprevisible MarilynManson. P. P. El britànic Paul Greengrass s’està con-

vertint en un dels realitzadors més com-promesos i curiosos del panorama ac-

tual de Hollywood. No només per la seva fi-delitat a un estil poc convencional, sinó perla seva capacitat per fer-se amb projectesque, en altres mans, no tindrien el mateixinterès. Format com a documentalista per ala televisió del seu país, va donar la cam-panada amb Bloody Sunday, meticulosa re-creació, servint-se d’una esfereïdora estèti-ca documental, de la matança que va mar-car per sempre la història d’Irlanda. El filmva triomfar en festivals com el de Berlín iel nom de Green-grass va començara circular pels des-patxos de Holly-wood. Quan va ac-ceptar dirigir Elmito de Bourne,semblava que erael primer pas capa una convencio-nalització del seu estil. Però va resultar seral contrari. La segona aventura cinemato-gràfica de Jason Bourne protagonitzada perMatt Damon és una autèntica fita dins delseu gènere, la demostració final que en elcinema d’acció no està tot dit i, el més im-portant, que el concepte de comercialitat nocomporta la dissolució del concepte d’au-toria. Després d’un parèntesi en què ha es-crit i produït Omagh i abans d’agafar les reg-nes de la tercera entrega de Bourne, Green-grass estrenarà United 93, una altra recreacióen clau documental d’uns fets cabdals de

la història recent: els atemptats de l’11 de se-tembre, en aquest cas centrant-se en l’últimavió segrestat aquell dia, que va estavellar-se a Shanksville, Pennsilvània, després d’unarevolta dels passatgers. El film, tot i comp-tar amb l’aval de les famílies, ja ha aixecatforça polseguera perquè molts nord-ameri-cans creuen que encara no és el momentde reviure la tragèdia.

Greengrass va a United 93 encara més llunyque a Bloody Sunday. La història s’explicaen temps real i, durant els 90 minuts de du-rada, assistim a l’assalt de l’avió, però tam-bé als dubtes, al patiment i al perfil, en de-

finitiva, de les persones que hi viatjaven. Eldirector aconsegueix el verisme càmera enmà i amb un planter d’intèrprets que pres-cindeix d’estrelles de forma totalment deli-berada. Així, en el repartiment hi ha un bongrapat de noms que aviat possiblement dei-xaran de ser anònims, com J. J. Johnson,Gary Commock, Polly Adams, Opal Alla-din, Nancy McDoniel, Starla Benford, TrishGates, Simon Poland i Khalid Abdalla.

La música original és de John Powell, ambqui Greengrass ja es va compenetrar moltbé a El mito de Bourne.

Greengrass puja

a l’avióEl director de «Bloody Sunday» i «El mito de Bourne» recrea a«United 93» l’odissea dels passatgers de l’últim aparell que vaser segrestat per als atemptats de l’11 de setembre del 2001.

TEXT: PEP PRIETO

DVD Cinema


Bandes sonores

FireflyGreg EdmonsonVarese Sarabande

Des fa un temps,les discogràfi-ques presten mésatenció a les ban-des sonores desèries de televisió.Aquesta pertanya una sèrie crea-da per Joss Whe-don –resposabled’altres èxits tele-visius com Rose-

anne o Buffy, cazavampiros–, que ha donat peu alllargmetratge Serenity. Whedon firma el tema cen-tral de la banda sonora, que interpreta el veteràbluesman Sonny Rhodes. La resta del score origi-nal l’ha compost Greg Edmonson, un músic de Da-llas que ha participat en bandes sonores d’altresséries de televisió com La ley de Los Ángeles oPolicías de Nueva York. Lluny de les fanfàrries usa-des en altres séries galàctiques, Edmonson optaper sonoritats més folk, combinant sintetitzadorsamb guitarres bluegrass, piano o violí. Encara queno segueix l’ordre cronològic dels capítols, aquestCD reuneix en forma de petites suites tota la mú-sica creada per a la série. Lluís Poch

Noranta minuts d’angoixaEl realitzador va descartar el fitxatge d’actors

coneguts per dotar la història, explicada entemps real, de més realisme i credibilitat

GRUP 22 / Tel. 972 22 14 30 fax 972 21 57 02 • llibreria 22 / llibreria&quiosc 22 / còmics 22 • Girona · c/e [email protected] www.llibreria22.net

La culpa és un llast que carreguem damunt lesnostres espatlles psicològiques ja fa una colla

d’anys, de lustres... De fet, penso que el concep-te culpa ens acompanya des de la nit dels temps.Si féssim cas dels escrits dels antics, de ben segurla podríem trobar cada dos per tres, infiltradadins d’una sucosa poma paradisíaca a manera dexip culpabilitzant o rondant la primera disputa fra-ternal de la humanitat. I és que si contemplem elmón des del turó de la culpa, la visió que n’ob-tindrem apareixerà tenyida pels matisos corres-ponents.

El procés psicològic més madur fóra aquell enel qual aconseguíssim alliberar-nos de tan coarta-dor lligam. Com aconseguir-ho? Probablement perfer-ho caldria analitzar el procés a fons, potserno estaria gens malament transitar un seguit d’eta-pes o fases... Podríem proposar una anàlisi ad-metent la importància que té en la nostra vida elmot culpa per passar en un segon terme a veurecom culpabilitzem els que ens envolten o veientcom tot sovint ens torturem emprant eines comsentir-nos culpables per tot allò que passa a la nos-tra vora.

Culpar vindria a ser com buscar una justificaciódel perquè ha succeït alguna cosa no massa de-sitjable tot fent caure la responsabilitat de l’espi-fiada en algú, assenyalant-lo de tal forma que enfer-lo sentir malament simbolitzéssim una menade redempció, com si allò que interpretem comerrament ens quedés en bona part condonat grà-cies a la força implícita de la culpa.

Tu tens la culpa... Potser aquesta és una de lesformes més corrents a l’hora d’expressar-nos. Acos-tumem a tenir la tendència d’atorgar més la cul-pa damunt dels altres que no pas damunt nostre.Justificar els nostres propis fracassos en base a laconstant mala fe dels altres suposa esbiaixar lavisió dels fets que ens passen de tal manera queens condicionem i podent contemplar la vida comuna meravellosa oportunitat de creixement aca-bem veient-la com un joc atzarós ple d’amenaces

i males intencions on els altres juguen el paperde màxims culpables de les nostres penalitats.

Cal no oblidar que el fet de culpar constantmentels altres ens diu molt de qui procedeix de talforma, ja que revela una considerable immadure-sa per a qui no gosa admetre que ell/a, de tanten tant, també s’equivoca. Quan les persones em-pren sobremanera el mecanisme de la culpa ar-gumentant que la vida no els rutlla per culpa delsaltres, sense adonar-se’n corren el perill de veurela vida des d’una perspectiva paranoica contem-plant-se com a víctimes.

Jo tinc la culpa? Admetre objectivament que esté la culpa és una actitud que ens apunta cap auna certa maduresa i alhora ens ofereix una opor-tunitat per esmenar els aspectes personals pen-dents que ens han conduït a la situació actual.

No hauríem de passar per alt un matís prou in-teressant dins l’àmbit de la culpabilitat que fa re-ferència a la culpa neuròtica. Aquesta categoria deculpa té la facilitat d’encadenar qui la pateix d’unaforma torturant i punyent ja que li esclavitza elpensament de tal forma que l’individu es contemplacom a causant de tots els seus mals i, tot sovint,també pot responsabilitzar-se dels dolors d’altri.Cal advertir que la culpa neuròtica pertany a la ca-tegoria de problemàtiques dins l’àmbit clínic, pertant en aquest cas per presentar-li batalla acostu-ma a ser necessari el suport professional.

Ara bé, com es podria fer per evitar l’ús cons-tant de la daga enverinada de la culpabilitat?

Per què no provar de transformar el culpar encomprensió? De ben segur que si tractem de com-prendre l’actuació dels altres sense culpabilitzar-los d’una forma obsessiva podrem entreveure queells també són fruit de les seves respectives vivèn-cies, dels seus pensaments, de les seves emocions.Quan a l’afany de culpar li afegim voluntat de com-prensió, la culpa es comença a diluir de tal for-ma que la nostra ment s’oxigena i així aprèn a con-templar la vida amb molta més objectivitat i ma-duresa. Ho provem?

L’alegria va florir en un som-riure discret quan li van co-

municar la notícia. Notava el re-truny del bategar accelerat delseu cor. Estava content, moltcontent. Però una demostracióexcessiva d’alegria li semblavauna immodèstia i una falta derespecte envers els seus compe-tidors. Tots es mereixien unaplaça tan cobejada, tothom vo-lia ser canonge de la catedralde Vic. Déu havia volgut queell fos l’escollit per ocuparaquell lloc, mentre que la res-ta haurien de seguir altres ca-mins, de ben segur igualmentprofitosos. D’això n’estava con-vençut, sobretot per un cas con-cret, el d’un jove sacerdot ano-menat Jaume Balmes. Encarano tenia 25 anys i se’l veia unapersona devota, intel·ligent i,sobretot, plena d’una energiaencomanadissa. Estava conven-çut que se’n sentiria a parlar.Però mentre la Providència de-signava el camí que havia deseguir el jove Balmes, ell s’ha-via de preparar a consciènciaper ser, de moment, digned’ocupar la canongia, i si Déuho volia, més endavant acon-seguiria tenir més responsabi-litats a la diòcesi.

Jaume Soler Roquer va néi-xer a Sant Joan de les Abades-ses l’any 1799 i com molts noisde la comarca del Ripollès vaestudiar al seminari de Vic. Allà,després de la formació neces-sària, va ser ordenat sacerdot el1824. En aquells moments te-nia 25 anys. Quan ja era capellà,va exercir de professor de Sa-grades Escriptures al mateix se-minari d’on havia estat alumne.Deu anys més tard, el 1834, vaaconseguir guanyar les oposi-cions per ocupar la canongiamagistra de la Catedral de Vic.Entre els competidors per aque-lla plaça hi havia Jaume Bal-mes, que ben aviat es converti-ria en una de les personalitatsmés destacades la intel.lectua-litat catalana de la primera mei-tat del segle XIX.

Pel que fa a Jaume Soler Ro-quer, va seguir la seva progres-sió a la diòcesi osonenca con-vertint-se en vicari general el1843 i en rector del seminari unany més tard. Durant aquellaèpoca va escriure diversos lli-bres de caire pietós, d’entre elsquals es pot destacar Método oregla de vida que para los sa-cerdotes seculares escribió SanAlfonso María Ligorio.

El 1849 el Vaticà el va elegirbisbe de Terol, ciutat cap a laqual va marxar després de re-bre la consagració a la cate-dral de Vic. L’octubre de 1850,aquest religiós de Sant Joan deles Abadesses va prendre pos-sessió però uns mesos més tard,ja el 1851, va morir a Xèrica,una localitat del País Valencià.El seu cos va rebre sepultura ala catedral de Sogorb. Alesho-res tenia 52 anys.

Lectures


MiguelPérezCapellaExpresidentde l’Audiènciade Girona

XavierCarmaniuMainadéHistoriadori periodista

De qui és la culpa?

JaumeSoler

RoquerXAVIER CARMANIU

ISABEL COCH

Gironins delsegle XIX

El 12 d’octubre de l’any 2006 farà més de cinc-cents anys, concretament cinc-cents catorze,

que les tres naus de la petita flota de CristòfolColom van arribar no a la terra ferma del conti-nent americà, sinó a una petita illa del centre deles Bahames, que van batejar com a San Salva-dor, i a la qual els indis taïnos, que l’habitaven,anomenaven Guanahania. Seixanta anys més tard,el cronista Gomara dirà que aquest esdevenimentva ser «la cosa més gran del món, fora de l’en-carnació i la mort del creador».

A finals dels segle XVI, el planeta tenia propde quatre-cents milions d’habitants, dels quals vui-tanta milions formaven part deles dues Amèriques: «Aquellmoninfant de montaigne quehom es disposava a dominar».Cinquanta anys més tard no-més hi havia deu milions d’«in-dis»... «L’extermini, l’esclavitud,i fins i tot les malalties euro-pees, com la verola –diu JeanPaul Barbier– no expliquenaquest genocidi increïble, ja que en realitat, els in-dis no van resistir els canvis que van haver desuportar, el treball col·lectiu que se’ls va imposari certa brutalitat ambiental que els constrenyia tantl’ànima com el cos».

Segons molts historiadors l’eficàcia dels desco-bridors, dels exploradors, i més tard dels admi-nistradors de la corona de Castella va ser admira-ble: en pocs decennis, de 1509 a 1550, aproxi-madament, van travessar jungles, muntanyesvertiginoses, aiguamolls infectes i deserts plens de

perills. Patrulles de soldats armats amb ballestes imosquets, d’eficàcia incerta, es van enfrontar alsexèrcits d’emperadors que van regnar sobre do-minis immensos.

Així, Hernán Cortés va entrar a la capital astecaamb un petit grup d’homes i va fer presoner Moc-tezuma al seu propi palau i enmig dels seus vas-salls, alguns d’ells certament hostils al seu sobirànatural. A Cajamarca, Francisco Pizarro es va tro-bar davant de 30.000 guerrers d’Atahualpa a quiva fer front i en pocs mesos els dos conquista-dors espanyols van aconseguir desmantellar l’im-peri mexicà i l’imperi inca.

S’ha d’anar als llocs on van succeir aquests fets–com jo he fet– per comprendre la rapidesa enaquestes accions i la primacia de les maniobresmilitars sobre la colonització, per comprendre elcontrast amb la situació d’Amèrica del Nord a lescolònies anglosaxones.

Haurien de passar molts segles abans que elspioners no penetressin més terra endins, per arri-bar a les costes de l’oceà Pacífic, on van trobarestabliments espanyols. El Mississipí va tenir ex-ploradors, però mai un Hernán Cortés...

Les terres a què vaarribar Colom

MIGUEL PÉREZ CAPELLA

IsabelCochPsicòlogawww.ddivan.com

Imperi desmantellatHernán Cortés va entrar a la capital asteca

amb un petit grup d’homes i va fer presonerMoctezuma al seu propi palau

Per als que pensen que la televisió ja nopodia caure més baix, un equip de mè-diums intentarà contactar amb l’ex-Be-

atle John Lennon, assassinat fa 25 anys, en unprograma de pagament produït per a la pe-tita pantalla. L’espectacle s’emetrà demà, 24d’abril, en un programa de pagament per vi-sió i costarà uns vuit euros, va anunciar fa unsdies Starcast Productions, la mateixa produc-tora que ja va intentar contactar amb l’espe-rit de Lady Di l’any 2003. El programa en qües-tió, titulat L’esperit de Diana, va atreure mésd’un milió de televidents nord-americans, ca-dascun dels quals va pagar 14,95 dòlars tot ila plantada de la princesa, que segurament te-nia coses més importants a fer en el més enllà.

En aquesta ocasió, els productors confienque John Lennon, que en vida va ser una per-sona molt espiritual, sigui més considerat ambels espectadors i ajudi a recol·lectar un èxitd’audiència de similars proporcions.

La primera reacció a aquest programa havingut de Yoko Ono, la vídua de John Len-non, que desaprova el projecte d’intentar con-tactar amb el seu difunt marit a través d’unmèdium, una cosa que, segons un portaveu,Ono considera «vulgar». Un diari britànic re-collia les declaracions en aquest sentit d’ElliotMintz, que va ser amic íntim del músic i araés portaveu de Yoko Ono. Segons Mintz, lasessió de l’emissora de televisió –que cobrarà9,95 dòlars a cada televident que vulgui par-ticipar en la suposada sessió d’espiritisme– éscontrària a «l’afirmació de la vida davant dela preocupació per la mort» que va caracte-ritzar Lennon. Aquest va ser «un excel·lent co-municador del cor, la ment i l’esperit i parlaencara directament als qui escolten les sevesgravacions. Aquest és el mitjà pel qual vaoptar per parlar amb nosaltres. Una sessióde televisió de pagament no va ser mai elseu estil», ha afirmat Mintz.

UN PROGRAMA «SERIÓS»Paul Sharratt, productor del polèmic progra-ma, que es difondrà pel canal digital nord-americà In Demand, explica, en canvi, que estracta d’un «intent seriós de fer una cosa quemolts milions de persones de tot el món creuenpossible». Segons Sharratt, es va invitar YokoOno a participar en el programa, però aques-ta va declinar l’oferta.

En el programa d’In Demand, diferents mè-diums viatjaran a llocs vinculats amb l’ex-Beatle, entre ells l’edifici d’apartaments Da-kota, a Manhattan, on va viure i va ser as-sassinat l’any 1980 pel seu trastocat fan MarkDavid Chapman. Altres llocs que visitaranaquests mèdiums seran Capitol Records Buil-

ding, l’estudi de Los Angeles on els Beatlesvan gravar bona part de les seves cançons, iuna ciutat de l’Índia on Lennon va passar untemps en un retir espiritual. A l’Índia, el di-rector espiritual del centre provarà de con-tactar amb Lennon perquè li transmeti cançonsi lletres des del mésenllà. En el suposat iimprobable cas queho aconsegueixi, uncompositor s’encarre-garà de realitzar els co-rresponents arranja-ments i produir unanova cançó, haassegurat la produc-tora en un comunicat divulgat a Los Ange-les.

Els mèdiums es reuniran després durant mit-ja hora al voltant d’una taula i intentaran con-jurar l’esperit del Beatle, envoltats de càme-res de raigs infraroigs que captaran qualse-vol presència espectral.

L’empresa de Sharratt és la mateixa que vaintentar contactar amb l’esperit de Diana deGal·les, la difunta exdona de l’hereu del tron

britànic. Tot i que l’esperit de la princesa nova respondre a la crida dels mèdiums, el pro-grama va afirmar que Lady Di passava moltde temps a l’altre món amb la mare Teresa-de Calcuta, i que vigilava des d’allà els seusfills. Sharratt va explicar que aquesta vegada

s’ha escollit Lennon perquè el músic, de lamateixa manera que la princesa Diana, és unaicona i algú que es va caracteritzar per la sevagran espiritualitat.

L’any 1999, una mèdium de Fargo (Dakotadel Nord), va assegurar haver rebut una sè-rie de noves composicions directament deLennon, incloses les titulades Listen to the an-gels i Don’t make heaven mad, que van di-fondre diverses emissores del país.

Un convidat del

més enllàUna cadena nord-americana de televisió que ja va intentar contactar amb l’esperit de Lady Di emet

demà un programa de pagament en el qual s’intentarà aconseguir la presència de John Lennon.

Televisió


Música de l’altre mónDiversos mèdiums viatjaran a llocs vinculats

amb el músic, assassinat l’any 1980,i li demanaran que els transmeti cançons

La mosca de GironaDEIXA’T PORTAR PER LES SENSACIONSGAUDEIX DE LA VIDA AMB INTENSITAT

FENT-LA VOLAR AL TEU VEHICLEI BEN SEGUR QUE ET PRENS LA VIDA

AMB UNA ALTRA FILOSOFIA

A la venda les miraculoses mosques de Sant Narcís en color

Dilluns 24 d’abril22 DominicalDiumenge 23 d’abril de 2006

Els més vistos(de l’11 al 18d’abril)

Catalunya

Copa del Rei: Es-panyol - SaragossaDimecres 12 d’abril,Tele 5. 1.139.000 es-pectadors (40,7%).

Post Copa del ReiDimecres 12 d’abril,Tele 5. 1.085.000 es-pectadors (43,1%).

VentdelplàDilluns 17 d’abril,TV3. 882.000 espec-tadors (27,4%).

Un lloc estranyDilluns 17 d’abril,TV3. 846.000 espec-tadors (27,4%).

VentdelplàDimarts 11 d’abril,TV3. 844.000 espec-tadors (29,3%).

CSI (1r capítol)Dilluns 17 d’abril,Tele 5. 835.000 es-pectadors (25,7%).

Espanya

Copa del Rei: Es-panyol - SaragossaDimecres 12 d’abril,Tele 5. 5.863.000 es-pectadors (40,3%).

Post Copa del ReiDimecres 12 d’abril,Tele 5. 5.318.000 es-pectadors (36,5%).

CSI (1r capítol)Dilluns 17 d’abril,Tele 5. 4.811.000 es-pectadors (25,5%).

Cámera CaféDilluns 17 d’abril,Tele 5. 4.246.000 es-pectadors (26,5%).

CSI Miami (repetició)Dilluns 17 d’abril,Tele 5. 4.133.000 es-pectadors (24%).

El ComisarioDimarts 18 d’abril,Tele 5. 4.019.000 es-pectadors (22,8%).

13.57

21.30

14.35

CuatroNoticias CuatroL’informatiu del migdia avança el seu hora-ri d’emissió i incorpora un nou espai diari, demitja hora de durada, que precedirà l’infor-matiu pròpiament dit. Es tracta d’un pro-grama esportiu conduït per Manolo Lama iManu Carreño, que recollirà tota l’actualitatrelacionada amb els esports.

K3Angry KidUna producció de la factoria Aardman (Wa-llace and Gromit, Creature Comforts), pro-tagonitzada per un adolescent que viu enconflicte constant amb tot el que l’envolta ique té un sentit de l’humor molt peculiar.

CuatroLa casa de cristalAna García Lozano presenta aquest nou es-pai de telerrealitat que ofereix l’oportunitat decanviar la seva vida a dones de diferentsedats i classes socials. Es tracta d’un pro-grama pensat per ajudar dones amb pro-blemes habituals en la nostra societat: estrès,poca motivació, baixa autoestima... Sis do-nes, entre elles una catalana, conviuran enun luxós xalet on un grup d’experts les aju-darà a superar els seus problemes.

TV3Un lloc estranySom exhibicionistes o és que tenim un ex-cés d’amor per mostrar al món? És més fà-cil lligar aquí que a qualsevol altre lloc? Elsprotagonistes del programa també opinensobre la prostitució, l’afició dels paletes allençar floretes i el rendiment dels catalanscom a parella.

Antena 3The fast and the furious: A todo gasThriller sobre rodes, ambientat a Los Ange-les i protagonitzat per un policia que s’infil-tra en una colla de «bojos del volant». S’ins-pira en un cas verídic i va tenir un èxit co-mercial molt per sobre del que es podiaimaginar en un producte tan modest.

La 2Calle MayorUn dels grans èxits crítics i comercials deJuan Antonio Bardem, i una de les més àci-des visions que el cinema espanyol dels anys50 va oferir de la vida provinciana d’alesho-res. Amb l’objectiu de divertir-se una mica,un jove sense personalitat decideix fingir-se enamorat d’una dona que ja s’ha fet a laidea de morir soltera.

Dimarts 25 d’abril

11.00

18.10

22.00

20.00

22.00

01.40

15.55

22.00

22.45

La 2Aventura para dosPetita entremeliadura espanyola de Don SIe-gel, on el futur autor de Harry, el brut es vaposar a les ordres de Benito Perojo per fil-mar aquesta increïble història de l’atractiu ar-quitecte nord-americà que s’enamora d’unabellesa espanyola (Carmen Sevilla, ni mésni menys).

K3La màgica Do-Re-MiL’Akatsuki està totalment decidit a emportar-se la Flor. La Do-Re-Mi és l’única que el potaturar. L’Oyajide i l’Ojijide, però, no són tanfàcils d’aturar i tenen intenció de segrestar-la.

CuatroNos pierde la famaSegona edició d’aquest magazín presentatper Núria Roca: una nova fórmula d’entre-teniment en la que l’humor i el món dels fa-mosos es combinen per oferir un punt de vis-ta original sobre l’actualitat del món rosa. Nú-ria Roca comptarà cada dia ambcol·laboradors com Javier Coronas, Llum Ba-rrera, Ronnie Arias o Pablo Carbonell.

Antena 3Hombres de honorBiografia de Carl Brashear, el primer bus-sejador negre de la Marina dels Estats Units,que va arribar al seu estatus superant tos-sudament tot el reguitzell de prejudicis pro-fessionals i racials. Constitueix un dels filmsde rearmament nacionalista produïts pelHollywood actual: una estupidesa patriote-rista, que no té cap interès sociològic.

Tele 5El comisarioEl cas dels nadons segrestats sembla tenirun abrupte final quan algú avisa que els cos-sos dels nens estan essent incinerats en uncontenidor, fet que mobilitza tota la comis-saria. Mentre comproven la veracitat de lainformació, el segrestador decideix alliberarel nadó malalt.

TV3Ginger SnapsInesperada revisió psicoanalítica i feministadel mite de l’home-llop, ambientada en unsuburbi canadenc i protagonitzada per unajove que esdevé licàntropa davant l’horror ila complicitat de la seva germana petita. Unaobra certament curiosa.

Dimecres 26 d’abril

14.55CuatroFriendsEls pares de Rachel s’han separat i la sevagermana Jill –paper interpretat per ReeseWitherspoon– decideix fer-li una visita. Alsnois els encanta Jill, i Ross aconsegueixsortir amb ella. Rachel decideix espiar-los, iles seves pitjors sospites es confirmen. Comque la relació entre el seu ex i la seva ger-mana sembla que avança, Rachel decideixparlar amb Ross per demanar-li que tren-qui amb Jill.

K3Berlín, BerlínLa Lolle ha de prendre una decisió. Si pujaal tren que va cap a Stuttgart, aconseguiràuna feina de somni en una editorial de cò-mics i deixarà Berlín i els seus amics enre-re. De debò vol marxar?

TVE-1Barcelona - MilanDesprés de la victòria a San Siro, els blau-grana confien a mantenir l’avantatge i arribara la final de la Lliga de Campions. El Milan,però, no perd l’esperança de remuntar.

TV3El camí del VíctorL’Alina és una jove mare equatoriana queporta els seus fills, Víctor i Emma, a Espa-nya perquè visquin a Sevilla amb ella i la sevaactual parella, un home brusc i cruel queno veu amb bons ulls l’arribada dels nens.El seu fill, Raül, els fa la vida impossible desque arriben. L’Alina es comença a trobar ma-lament i es mor, i la Rosa, una dona que laconeixia, es fa càrrec d’en Víctor i l’Emma.

Tele 5Hospital CentralAimé té la difícil tasca de buscar un donantd’òrgans per salvar la vida de l’excompanyde la seva dona, que la maltractava. Tot iels sentiments personals adversos cap al ma-lalt, el seu deure com a metge l’obliga a es-forçar-se al màxim en la recerca, ja que eltemps va en contra seva.

CuatroMission HillAndy French i el seu germà Kevin són elsprotagonistes d’aquesta sèrie d’animació.Andy és un jove encantador i despreocu-pat de 25 anys, Kevin en té 17, i tots dos vieuna Mission Hill, un barri pintoresc al cor d’unaciutat imaginària. La sèrie descriu, a partir del’humor, situacions com la recerca de la pri-mera feina, el sexe, les relacions de parellai la rivalitat entre germans.

22.00

01.15

20.35

21.35

20.15

Guia TV


Divendres 28 d’abril

16.30

21.20

22.35

23.30

00.25

22.25

K3El bot: entre dos monsLa història del peix lluna és molt curiosa:els mariners no el veuen gaire sovint, peròalguna vegada apareix prenent el sol propde la superfície. Estudis recents evidencienque aquest peix porta una doble vida, i elprograma la mostrarà.

Tele 5Caiga Quien CaigaManel Fuentes i els seus homes de negresegueixen apostant per oferir un informatiusetmanal basat en l’humor i la broma, en elqual els reporters no respecten res ni nin-gú.

TV3El final de l’idil·liRemakede Viure un gran amor, sobre la pas-sió que uneix un escriptor turmentat i unadona casada al Londres de la II Guerra Mun-dial. La pel·lícula s’enfonsa en mans d’unaposada en escena incapaç de concretar iconvèncer sobre els conflictes interiors queaborda.

CuatroSuperhumanRaquel Sánchez Silva presentarà cada di-vendres aquest concurs, en el qual vint ho-mes i dones competeixen per demostrar laseva fortalesa física i mental. El programa voltrobar les dues persones més preparadesde tot l’Estat espanyol, que hauran de su-perar proves d’intel·ligència, de resistènciafisica i d’habilitat emocional.

La 2El laberinto españolEmissió de la segona part del documentalLa batalla del Ebro, que descriu amb imat-ges de pel·lícules de l’època i fotografies labatalla més sagnant de la Guerra Civil: vanmorir més de 120.000 persones. El debat secentrarà en la traïció de les democràcies ala República.

CuatroDrácula de Bram StokerLa versió més fidel a la novel·la que va per-petuar el mite del vampir. Francis Ford Cop-pola va aconseguir recuperar el romanti-cisme original de la novel·la de Stoker, ambuna ambientació suggerent i fascinant quefuig del realisme per recrear els inicis del se-gle XX, quan els avenços tecnològics en-cara estaven envoltats d’un cert misteri. Lapel·lícula està protagonitzada per WinonaRyder, Gardy Oldman, Anthony Hopkins iKeanu Reeves.

Dijous 27 d’abril

15.50TV3El cor de la ciutatEn Cristian és conscient que no pot seguirvivint a can Galiana. I l’Antònia també had’arreglar les seves diferències amb en Sal-va, perquè ja s’està posant massa en evidèn-cia. En Max entén que en Beni i la Susannahan d’estar junts... però no ell i en Beni. I enPeris va a veure la mare de l’Àngela.

K3Secrets de la naturaCada gra de sorra d’una platja té una histò-ria: la de la seva procedència. Cadascund’aquests grans ha estat conseqüència deles forces de la natura, com l’acció del vent,les onades, els volcans... Però la sorra decorall té una història única: ha estat feta pelspeixos. El laboriós peix lloro fabrica sorra du-rant tot el dia, i la seva producció pot arri-bar a una tona anual per peix.

CuatroCrossing JordanS’estrena la cinquena temporada d’aques-ta sèrie nord-americana protagonitzada perl’actriu Jill Hennessy, que dóna vida a Jor-dan Cavanaugh. Jordan treballa a l’OficinaEstatal del Forense de Massachussets, men-tre el seu pare, un expolicia, segueix ob-sessionat per l’assassinat de la seva dona,que encara no ha estat resolt.

TVE-1Análisis finalUn psiquiatra s’enamora de la germana d’unade les seves pacients i cau en les xarxesd’una fosca intriga. Un thriller patètic, ambun guió abjecte farcit de plagis i una realit-zació incoherent. Per no parlar de la inter-pretació...

La 2El espejoDesprés de sortir del col·legi, una nena notroba la seva mare i puja sola a l’autobús,però en la direcció oposada a casa seva...Variant, a tots els nivells, d’El globo blanco(el primer llargmetratge de l’autor, Jafar Pa-nahi,), amb guió i producció d’ell mateix. Ésun film estimable i amb girs sorprenents, peròdesprèn una inevitable sensació de «ja vist».

33Dilluns al matíCada dilluns al matí Vincent segueix la ma-teixa rutina de cada setmana. La seva vidafamiliar i laboral, monòtona i plena d’obliga-cions, el duu a una crisi existencial. Vincentnecessita fer un tomb radical i decideix anar-se’n a Venècia.

Dissabte 29 d’abril

15.45

21.35

22.10

22.15

22.20

16.00

Antena 3A la hora señaladaImprevista incursió del carismàtic JohnnyDepp al thriller d’acció més tòpic. Dóna vidaa un comptable al qual se li exigeix que as-sassini una candidata electoral si vol salvarla seva filla. Convencional.

TVE-1Mentes peligrosasRessurrecció d’un esquema argumental queva generar èxits com Semilla de maldad, araamb Michelle Pfeiffer com la mestra que s’en-fronta a alumnes conflictius. Un guió previ-sible i superficial i un plantejament trampósel converteixen en un film rutinari.

CuatroNada x aquíL’inconfundible Juan Tamariz visita els magsdel programa. Considerat el mestre delsmags espanyols i, segurament, el més po-pular i simpàtic de tots, Tamariz delectaràels espectadors del programa amb diversostrucs de màgia amb cartes. Per quedar-seamb la boca oberta.

33Human natureNathan, un científic obsessiu, i Lila, la sevanòvia, descobreixen un home que ha nas-cut i crescut en estat salvatge. La història se-gueix, en clau de comèdia, els alts i baixosde les relacions entre els tres personatges,i posa de relleu les mancances de la men-talitat civilitzada.

Antena 3Mentiroso compulsivoHumor buit al servei de Jim Carrey i la sevagimnàstica facial. Un nyap per a incondi-cionals del protagonista, que personificaun advocat pocavergonya. La història de-saprofita, a sobre, les possibilitats de mos-trar el paper que té la mentida en una so-cietat construïda sobre diversos nivells defalsedat.

CuatroSobrevivir al desastreEl programa dedica el seu temps al te-rratrèmol de San Francisco de 1989. Aquellsisme va sacsejar tota la badia de San Fran-cisco amb una força de 7,1 graus en l’escalade Richter.

21.55

22.00

22.35

01.15

16.30

RecomanemL’homeque sabiamassa

Dissabte 29TV315.35 h.

Variant d’una pel·-lícula homònimadel 1956, i no tanesplèndida comhauria pogut serper culpa del pocinterès dels per-sonatges. Un ma-trimoni viatja pelMarroc i, quan aju-den un àrab ago-nitzant, seran di-positaris d’un ter-rible secret. Perevitar que facinpúblic aquest se-cret, una organit-zació segresta elseu fill.

Any1956.PaísEstats Units.DirectorAlfred Hitchcock.IntèrpretsJames Stewart,Doris Day, Bren-da De Banzie,Bernard Miles,Ralph Truman,Daniel Gélin.

NECESSITEM

SOLARS INDUSTRIALS I NAUS PER ALS NOSTRES CLIENTS

Tel. 661 814 351

LA GIOCONDA

DURANBOSSES

Estancde la Rambla

Joieria Fortià

Gelateria

DINO

LLIBRERIA PLA DALMAU

BAYER HNOS. S.A.

PASTISSERIA

INSIDE

MARIARIERAThe Language CentreF I L A T È L I A - N U M I S M À T I C A

RAMBLES DE GIRONAArgenter ia - L l ibertat - Verdaguer

En el sorteig dels calendaris s’ha premiat el núm. 15.193Recollir el premi a Llibreria GELI

El mil lor comerç de la c iutat !

Són les Festes de Primavera, vine i gaudeix-les!!

Diumenge 23 d’abril de 2006 minical · Grans Països Baixos L’est abliment de línies aèries...

Documents

Transcript of Diumenge 23 d’abril de 2006 minical · Grans Països Baixos L’est abliment de línies aèries...