DEBAT PAM

1. Una prèvia en el context post 11/s.

a. En el debat al voltant de l’estat de la ciutat la principal crítica que vaig fer al

govern municipal era que administra però no governa. L’absència d’un

projecte sòlid i coherent que permeti utilitzar les fortaleses de la ciutat i de

l’ajuntament per combatre els problemes principals de la ciutat, en un context

de crisi profundíssima. Un govern sense ànima.

b. En el balanç del primer any del govern denunciava la incapacitat d’adaptar les

polítiques locals als temps de crisi:

i. Un urbanisme que en comptes de “fer ciutat” s’enamora de la

tecnologia i dels projectes metabòlics com el blau i les portes.

ii. Unes polítiques de promoció econòmica que obliden el foment i les

polítiques actives d’ocupació, pretenien rebaixar l’ibi, i fer un nou pla

d’usos de ciutat vella que faria perillar la convivència d’usos en els

barris mes delicats de Barcelona.

iii. Unes polítiques educatives que definien les escoles bressol com a

bomba de rellotgeria pressupostària on el paper de l’ajuntament

esdevenia subsidiari de la involució educativa dirigida des de la

Generalitat de Catalunya. Avui tornem a tenir un sistema educatiu de

doble velocitat a Barcelona, allunyat de l’escola comuna somniada a la

transició.

iv. Una política cultural cada vegada mes identitària que oblida el nervi

cosmopolita de la cultura urbana. Avui caldria afegir la incapacitat

d’articular un pacte cultural amb el govern, demanat pel nostre grup,

que salvi de la inanició l’ecosistema cultural barceloní.

v. L’absència d’un projecte social que adeqüi les polítiques i els

instruments a la situació límit de milers de barcelonins, en un context

d’alta vulnerabilitat social. En termes d’habitatge, de barris.

c. Avui hi ha un altre element del que cal alertar: la subordinació del projecte de

la ciutat al projecte de país. Això mai havia passat, Barcelona ha estat la capital

de Catalunya però ha exercit aquest paper sense renunciar a un projecte

propi. Hi ha un excés de servir-se de la salut financera municipal per pagar tot

allò que la generalitat demana, i s’explota el seu bon nom (allò que en diem la

“marca”) en projectes dubtosos a més de 100km de la ciutat, com el Barcelona

World sense ni demanar la opinió municipal. D’això, perdonin, se’n diu

cornuts i pagar el beure.

Barcelona no pot estar subordinada a cap altre govern; en un context de

sobiranies compartides la ciutat també en vol el seu bocí, potser sense la èpica

grandiloqüent de la sobirania nacional, ni amb la prepotència d’un estat que

no comprèn la seva pròpia articulació plurinacional. La sobirania de ciutat és

una sobirania tova, de baixa intensitat emocional, però indispensable per

mantenir l’ànima de la ciutat. Baltasar Porcel, al rebre la medalla al mèrit

artístic de la ciutat deia: Barcelona és una ciutat feta a si mateixa i aquest és

un dels seus valors més preuats. Barcelona ha de continuar mantenint aquest

esperit rebel, que converteix el seu compromís amb Catalunya no en una

subordinació, sinó una tensió creativa, estimulant i oberta al món. Barcelona

no ha estat mai el dissolvent de la cultura catalana, sinó la factoria més potent

i el seu millor altaveu.

2. Manca de projecte, crítica a les polítiques impulsades pel seu govern i subordinació al

govern de la generalitat són els tres elements que formen el fil de la nostra tasca

d’oposició. I és des d’aquesta mateixa posició que ens vàrem asseure a negociar el Pla

d’Actuació Municipal, conscients que els moments contemporanis exigeixen un plus de

responsabilitat. L’objectiu era doble i així el vàrem explicar: d’una banda incorporar

iniciatives i propostes que fessin recuperar nervi a l’acció municipal, d’altra banda

impedir algunes actuacions que, per nosaltres, ataquen el model de ciutat que sempre

hem defensat.

a. En el terreny urbà vull destacar el Pla Besòs, aquest exigirà utilitzar les

metodologies de el urbanisme tradicional (de sargidora en paraules de Oriol

Bohigas) que ha construït la Barcelona d’avui, aplicades a l’escala de trenta sis

municipis però de una sola ciutat, l’escala metropolitana. La desaparició del

projecte del Blau ictinea del pam, a mes, busca posar el focus d’atenció en

l’àrea més important de centralitat metropolitana que inclou la sagrera i la

plaça de les glòries.

b. Un pacte per l’educació és el segon projecte que vull destacar. Combatre el

26% d’abandó escolar i garantir les polítiques actives que faciliten l’èxit han de

ser prioritats, però, sobretot, resistir la involució que s’està carregant l’escola

comuna per la qual tants havien lluitat. En l’àmbit de les bressol hem arribat a

mig camí (sis escoles noves, retorn al model públic quan les lleis ho permetin,

estudiar el suport educatiu als migdies, ràtios no). En l’anvers de la moneda de

l’educació, el projecte cultural. En el terreny de la cultura que avui li apugen

l’Iva, li retallen els pressupostos i la tracten d’entreteniment, si han de posar

esforços sobretot per no perdre la capacitat de produir, aquest és un element

clau en termes econòmics i de projecció de ciutat. El fons per la recerca hauria

de ser l’instrument idoni per combatre la caiguda d’ingressos de tot el sistema

cultural i de recerca barceloní. Paral·lel, rambles i Pere IV

c. I, finalment, en l’àmbit social tres propostes mes que destacables: recuperar

les polítiques d’ocupació que amb el desmantellament de Barcelona Activa

s’havien carregat. No és un canvi petit el que ha acceptat el govern i la seva

tinent d’alcalde. El pla 20 per 25. De fet un pla de barris dirigit als 25 barris

amb més problemàtiques socials que vol suplir la llei de barris sense

finançament en l’actualitat, i ens retorna a la idea del reciclatge urbà o de

l’urbanisme social. I el programa cap Barceloní sense llar.

Això es prou? No ho és pel si, el Pam continua sent un document ple de frases buides i

sense dibuixar un projecte global. Per explicar-ho de manera planera. A nivell

metodològic vàrem proposar establir les vint prioritats de la ciutat, projectes i

actuacions amb tensió estratègica. I vàrem quedar que en fèiem deu cadascú, em

sembla que és una manera honesta de negociar. Els nostres són clars i diàfans, i

defineixen l’acció. Dels seus, dels proposats pel govern, cito els titulars per tal que

vostès mateixos en jutgin el grau de potència i concreció: Barcelona, generadora

d’oportunitats, Posar les coses fàcils, No deixar ningú enrere, i la millor, Fer que la

ciutat funcioni. Alcalde això no es governar, això es passar la maroma i jugar a qui dia

passa any empeny.

La incorporació dels deu projectes estratègics que hem proposat ens permet abstenir-

nos avui però hem de ser conscients que ens trobem davant un full de ruta incomplert

i sense l’ambició que la ciutat exigeix.

4. I acabo adreçant-me a l’alcalde. Sr Trias la inèrcia del que es va trobar s’acaba, la salut

de les finances municipals es pot posar en perill si continuem subordinats al govern de

la Generalitat i el que és pitjor, encara no sabem on vol conduir la ciutat. Avui el grup

municipal socialista fa un gest de responsabilitat, i ja haurà notat que quan es tracta de

batallar per Barcelona no m’atura res. I estic convençut que el pam que avui

s’aprovarà és incomplert, però es millor tenir-lo. Però no pot ser que amb la situació

dificilíssima que tenim, sigui l’alcalde del wait and see, d’esperar i veure-les venir. Em

sembla que ens parlem amb confiança, i per això li puc dir que jo he baixat a l’arena, la

de les propostes i el debat, a vostè, encara l’espero.