DIARI D'UNA GUERRA
-
Upload
anonima-anonima -
Category
Documents
-
view
212 -
download
0
description
Transcript of DIARI D'UNA GUERRA
DIA 1.
20/10
Avui he començat a escriure aquest diari perquè ma mare m’ha dit que tinc que fer-ho
per a poder narrar les meues aventures de guerra quan vaja a enfrontar-me a eixos
americans. Bo, tot açò ha començat avui: 20 d’octubre.
Aquest mati estava desdejunant tranquil·lament mentre parlava amb ma mare del que
anava a fer per el mati, però de sobte vam veure com dos homes muntats a cavall
cavalcaven cap a la nostra humil casa. Quan arribaren varen tocar molt fort a la porta,
pareixia que venien a per nosaltres com si haguérem comés un crim o alguna cosa
semblar, llavors, molt espantant vaig obrir la porta deixant-me ma mare asseguda a la
taula també amb molta por. Al obrir vaig veure que eren soldats, hem vaig quedar de
pedra però la meua sorpresa va ser major quan vaig saber que a qui buscaven era el
meu pare, que curiosament havia mort mig any enrere per pneumònia.
Els soldats, que volien el meu pare per a reclutar-lo per a la guerra contra els
americans que s’havien revelat contra la corona d’Anglaterra, es van quedar un poc
sorpresos però de seguida varen reaccionar dient-me que com a fill seu que era tenia
que respondre per el meu país i em varen donar deu minuts per a arreplegar les meues
coses, agafar el cavall del meu pare i anar-me’n amb ells.
Aleshores, vaig anar a la meua cambra i agafí uns quants pantalons i samarretes,
també vaig agafar un llibre en blanc sobre el qual estic escrivint aquest diari. En uns
minuts ja estava llest i després de muntar al cavall, marró clar amb dues taques
blanques, tots tres vam partir cap a un xicotet poble marítim. En aquest poble vaig
poder observar a moltíssimes persones que, al igual que jo, estaven obligats a lluitar
per una guerra que no els importava ja que estaven molt bé a casa amb les seues
famílies. Més tard van passar llista i quan van nomenar el meu nom, em vaig dirigir a
una espècie de tenda de campanya, en la qual m’assignaren el meu rang i destí: “ ets
un soldat ras i el teu destí és Florida” em va dir un generar que allí hi era.
Aquesta nit he embarcat al vaixell “Ocean Wave”, és prou gran, espaiós i decorat amb
un estil un poc carregat per al meu gust. Al entrar em van assignar un camarot, en el
qual hauré de passar uns quants dies, i després de sopar una sopa un poc freda i
creïlles m’he dirigit al camarot per a descansar i escriure aquest llarg dia al meu diari.
No sé quan tornaré a escriure, el que si sé és que tindré moltes coses que contar.
DAY 2.
25/10
I haven’t written lately because the trip was a bit complicated; we had a massive storm
with us all along but we couldn’t cover ourselves. The sails were completely
uncontrolled, we couldn’t relax at all and we were all scared. But now I’m here, in
Florida, and today has been a pretty weird day, let’s start.
This morning, when I woke up, the ship was in the port of Florida, which is close to the
camp we were going. It was a beautiful day, the sun shone in the sky. After breakfast
(we only had some bread and milk) I went to my room to get my stuff and to go and
start the training as soon as possible, but that wouldn’t happen because some guys
took my bag and started passing it around so that I couldn’t get it and they could have
a laugh. I didn’t know what to do, they were bigger than me, and I was only one, I was
scared and couldn’t think clearly because I was worried, my diary was inside the bag
and I promised my mother I’d give it to her when I got back home.
This situation changed when a guy called Charles Lewis walked through the door. He’s
quite tall, strong and he somehow intimidates with his look. When he came towards
us, they stopped passing my bag immediately. Charles told them to give me my bag
back if they didn’t want to get in trouble. After an awkward silence, I can’t still
understand why, they gave me my bag and ran away. Then, Charles came closer to me
and asked me if I was all right, and after a quick chat we went with our squadron.
A few hours later, we started our trip to the camp, and I got to meet Charles better
and I suddenly realised he’ll be a good friend during this war.
Once we got to the camp I went to my tent, which is near Charles’, and after having
some “rubbish” for dinner, I’m here, sitting on my bed writing about this weird and
interesting day. Now I’m going to sleep, knowing that they nearly took my bag away,
but they’ll never take a friend away.
DAY 3.
15/11
During this last four weeks I haven’t written because I’ve been training, basically attack
and defence, so when they decide to start a war against the American rebel army, we
will be ready and we will beat them easily. But today is a different day, today I’m
writing because something really important happened.
Today looked like a normal day, training, some battle simulation… but no, after
breakfast and tidying my stuff up, we heard a trumpet, which meant that the people
who were sent as explorers were coming back to the camp. When they arrived, we
gave them water and food, but we couldn’t wait to hear their words. The Americans
had taken positions and they were coming to attack.
Everyone started to run to set up the camp, so when the American rebel army arrived,
we would be ready to defend ourselves. Armed guys on the towers, canyons near the
walls… basically getting ready for the American rebels. Personally, I made sure I got all
my armament because I am actually really scared of death, and I don’t want to kill
anyone that, like me, didn’t want to be in this war.
Now I’m trying to sleep, trying to get over this nerves and this fear, knowing that the
war is about to start and no one knows how it will end.
DIA 4.
16/11
Avui escric aquest diari amagat en un racó desconegut del campament perquè el que
ha passat m’ha fet pensar en moltes coses i qüestionar-me’n altres.
Aquest dia ha començat com tot el món esperava, tots els homes que hi eren al
campament estaven esperant l’arribada dels americans, però com que aquestos no
venien, el general ha decidit que fórem nosaltres qui anàrem a buscar-los. Abans
d’eixir he anat a parlar amb Charles i m’ha dit que estava molt malalt d’una infermetat
molt contagiosa i que per això no podia anar-hi, però m’ha dit que vaja espai perquè
vol veure com entre per la porta del campament amb la victòria.
Després de formar-se hem sortit del campament i al cap d’un temps hem divisat als
primers americans que venien, la lluita era encarniçada i els cadàvers hi eren al terra,
tots lluitant contra tots matant a tot el que se posava per davant sense cap consciencia
del que s’estava fent, però de sobte m’he oblidat de la lluita quan un company, un bon
home, m’ha dit que un altre grup d’americans han bombardejat el nostre campament
per l’altra banda i que la bomba havia caigut justament a la tenda de Charles i aquest
havia resultat mort. Una tristesa immensa s’apoderà de mi i l’únic que vaig poder fer
va ser córrer cap al campament per a buscar a Charles, vaig anar per en mig d’aquella
guerra infernal que s’havia cobrat la mort del meu amic inclús em varen clavar una
espasa al muscle però jo sols podia córrer, córrer per a veure el meu amic per última
vegada.
Quan vaig arribar el vaig trobar allí, a la seua tenda, però el que més em va
impressionar va ser que els soldats li passaven per damunt sense cap mirament i quan
els deia alguna cosa em deien que els donava igual i que si fora precís l’utilitzarien com
a escut humà. Aquesta fredor em va molestar prou i em vaig ensorrar, després de
plorar durant una estona al costat del seu cos el vaig apartar i el vaig enterrar en un
racó del campament, racó des del qual estic escrivint a hores d’ara i em pregunte si
estic en el costat equivocat, si estic lluitant per una causa en la que no crec, si aquestos
són els valors pels que jo lluitaria...després de veure el que han fet amb Charles, em
pregunte si estan lluitant per la nació o per ells mateixos i si els americans són
realment rebels o si són els únics que s’han atrevit a dir el que pensen i a lluitar per les
causes que realment volen, per a la seua societat, no per al seu benefici.
Continuaré pensant en tot açò i prendré una decisió, però ara és hora de dormir.
DIA 5.
17/11
Avui m’he despertat encara molt commogut per la mort de Charles però al menys ja
sabia el que volia fer, després de pegar-li moltes voltes he decidit que ja no podia
seguir en eixe campament ni un minut més i que el que havia de fer era anar-me’n on
fora.
Al acabar de menjar un tros de pa que portava a la bossa he sortit del campament
buscant el port, un poc desorientat i amb ganes d’escapar m’he perdut en una espècie
de bosc però al final he aconseguit orientar-me i he pogut sortir d’ell. He parat per a
menjar un poc i refrescar-me, ja que feia una calor sufocant, i descansar un poc. Més
tard he retornat la marxa cap al port i una hores més tard he divisat unes
construccions que es pareixien prou, estava fosquejant i jo volia arribar abans que es
fera de nit del tot.
Una vegada vaig arribar al port, l’únic que vaig pensar va ser en ficar-me en alguna
caixa de productes que anaven a ser exportats eixa mateixa nit. No m’importava no
saber on aniria a parar perquè el que jo volia era escapar d’aquell lloc que tants mal
sons m’havia donat.
Vaig entrar a la bodega d’un vaixell i em vaig ficar dintre d’una caixa, de fet és des
d’eixa mateixa caixa des de la qual estic a hores d’ara escrivint aquesta fulla del meu
diari, fulla que possiblement siga l’última que escriga perquè vull oblidar-me quant
abans millor d’aquests últims mesos.
Aquest diari d’aventures de guerra ha arribat a la seua fi, és probable que comence un
altre diari per a contar les aventures que vindran, aventures que estic convençut que
seran millors estiga al lloc que estiga, en aquest cas on el vaixell em porte, perquè del
que si que puc estar segur és de que mai més en tota la meua vida tornaré a clavar-me
en una guerra que no siga la meua pròpia.
Encara que mai m’he referit a tu en els meus escrits, està clar que has segut el meu
únic company de viatge i sap el que realment he passat i és per això et vull acomiadar-
me: fins a una altra diari.
Quan arribe a port el tiraré a la mar perquè ningú sàpiga mai per tot el que vaig haver
de passar.