· Diari del festival Dijous 17 d’octubre 2013 3 Gonzalo López-Gallego, director d’Open Grave...

16
www.sitgesfilmfestival.com Dijous 17 d’octubre de 2013 · Número 7 Aina Clotet 13 Sebastián Cordero 11 Yann Gonzalez 9 Juan Cavestany 10 PRADO 14:15

Transcript of  · Diari del festival Dijous 17 d’octubre 2013 3 Gonzalo López-Gallego, director d’Open Grave...

Page 1:  · Diari del festival Dijous 17 d’octubre 2013 3 Gonzalo López-Gallego, director d’Open Grave J.T. Petty, director de Hellbenders 3D L’equip de Hooked Up Bobcat Goldthwait,

w w w. s i t g e s f i l m f e s t i v a l . c o m

Dijous 17 d’octubre de 2013 · Número 7

Aina Clotet

13

Sebastián Cordero

11

Yann Gonzalez

9

Juan Cavestany

10

PRADO14:15

Page 2:  · Diari del festival Dijous 17 d’octubre 2013 3 Gonzalo López-Gallego, director d’Open Grave J.T. Petty, director de Hellbenders 3D L’equip de Hooked Up Bobcat Goldthwait,

Diari del festival Dijous 17 d’octubre 20132

TREN FANTÀSTIC!De l’11 al 20 d’octubre (ambdós inclosos)Tren directe Sitges – Barcelona SantsSortida des de Sitges: 1.30h de la matinada

Són vàlids els bitllets i abonaments de Renfe i ATM, adequat al nombre de zones del trajecte realitzat.El Tren Fantàstic sortirà puntualment a la 1.30h, sense excepcions. En cas de retard en les projeccions nocturnes, la sortida d’aquest tren no es modificarà

BUS DIÜRN I NOCTURNMonbúsConsulteu tots els horaris, parades i preus:93 893 70 60 / www.monbus.cat

BUS URBÀ DE SITGESConsulteu horaris i parades a: www.visitsitges.com

Consulteu tots els horaris, parades i preus a www20.gencat.cat/portal/site/rodalies o bé al 900 41 00 41

El Festival no és responsable dels possibles canvis d’horaris d’aquests ser-veis de transports. Els possibles canvis en les projeccions del Festival no afectaran ni modificaran l’horari dels serveis de transports.

INFOrmacIó TraNSPOrTS

Compra les teves entrades anticipades a través de Telentrada de Catalunya-Caixa, per internet a (www.telentrada.com), per telèfon trucant al 902 10 12 12 o a les oficines de CatalunyaCaixa

PREUS (IVA inclós)9€: Secció Oficial Fantàstic a competi-ció, Secció Oficial Fantàstic Especials, Secció Oficial Fantàstic Galas, Secció Oficial Fantàstic Panorama en competi-ció, Secció Oficial Noves Visions Emer-gents, Secció Oficial Noves Visions Ex-perimenta, Secció Oficial Noves Visions Ficció, Secció Oficial Noves Visions No Ficció, Secció Oficial Noves Visions Petit Format, Panorama Especial, Sessions Especial, Secció Seven Chances, Ses-sions Sitges Family, Focus Asia, Secció Anima’t i Sessions 3D6€: Secció Retrospectiva i Homenat-ges (Sitges Clàssics), menors de 14 anys per a la secció Sitges Family7€: Sessions Anima’t Curts11€: Maratons, Programa doble 13€: Gala d’Inauguració i Gala de Cloenda14€: Maratons del dia 20 d’octubre4,50€: Classes magistrals i sessions Despertador (sessions de les 8.30 h. a tots els cinemes)

ABONAMENTS FANTÀSTICS*Abonament 20 entrades: compra de 20 entrades per a 20 sessions diferents i s’aplicarà un descompte del 20%.Abonament 10 entrades: compra de 10 entrades per a 10 sessions diferents i s’aplicarà un descompte del 10%.NOU! Abonament 40 entrades: com-pra de 40 entrades o més i s’aplicarà un descompte del 20%.

CARNETS AMB DESCOMPTE*20% de descompte en la compra d’en-trades als clients de CatalunyaCaixa, vàlid per a la compra a través de Telen-trada i amb un límit del 5% de l’afora-ment de la sala. 20% de descompte en la compra d’entrades per als titulars del Carnet de Biblioteques de la Dipu-tació de Barcelona, Carnet Jove, Targe-ta Cinesa Card, Club Fnac Oci i Cultura, Club TR3SC (vàlid per al titular i un acompanyant), RACC Master, RAKK 4u i majors de 65 anys.Els descomptes no són acumulables. El titular podrà adquirir una entrada amb descompte per carnet, excepte els titulars del carnet TRESC, que po-dran adquirir-ne dues.

* Excepcions dels abonaments Fan-tàstics i dels carnets de descompte: els descomptes no són aplicables a les gales d’Inauguració i de Clo-enda, maratons del 20 d’octubre, maratons de matinada, les sessions Despertador, Abonament Matinée, Abonament Auditori, Butaca VIP i Localitat Numerada.

VENDA D’ENTRADESPots comprar les teves entrades anticipades a través de Telentrada de CatalunyaCaixa, per internet a www.telentrada.com, per telèfon tru-cant al 902 10 12 12 o a les oficines de CatalunyaCaixa.

De l’11 al 20 d’octubre també les po-dràs adquirir a les taquilles de l’Audi-tori situades a la sala Tramuntana de l’Hotel Meliá Sitges (c. Ramon Dal-mau, s/núm) i a les taquilles Jardins del Retiro situades als jardins d’aques-ta societat (Àngel Vidal, 17).

TAQUILLES DEL FESTIVALEs podran adquirir entrades per a tots els cinemes i sessions a:Taquilla Auditori (Hotel Melià Sitges - Sala Tramuntana). Carrer Ramon Dalmau, s/núm. Horari: Des de les 9 h i fins l’inici de l’última sessió de pagament dels cinemes Auditori o Tramuntana.Taquilla Jardins del Retiro. Carrer Àngel Vidal 17 (també accés pel car-rer Jesús). Horari: Des de les 9 h i fins l’inici de l’última sessió de pagament dels cinemes Retiro o Prado.

Molt important: Les entrades per a les sessions que comencin abans de les 9 h. a qualsevol dels espais s’hauran adquirir/recollir anticipa-dament (Print at home / Ticket Mobi-le / caixers CatalunyaCaixa / oficines CatalunyaCaixa / a les taquilles se-gons horari).

Observacions: Forma de pagament acceptada en efectiu i targeta. Es donarà prioritat a la venda d’entra-des per a les sessions immediates. Queda prohibit l’accés a la sala un cop començada la sessió. Únicament es contemplarà el canvi o devolució de l’import de l’entrada en el cas de cancel·lació del/dels llargmetratge/s anunciat/s en la programació.

INFOrmacIó I VENDa D’ENTraDES

El diari del festivalCOORDINACIÓ Violeta Kovacsics

REDACCIÓ Gerard Casau, Toni Junyent, Alan Salvadó, Teresa Vallbona

BECARI Marc Barceló

MAQUETACIÓ Georgina Armisen, Juan Carlos Gómez, Francisco Valenciano

FOTÒGRAFS Miguel Ángel Chazo, Jesús Paris

IL·LUSTRACIÓ Guillem Dols

VOLUNTÀRIA Patricia Salvatierra

EstacioBus Sitges-Barcelona | Sitges-VilanovaCinema PradoCinema El RetiroCap de la VilaJardins d’El Retiro. Taquilles centreHort de Can FalçCarrer Primer de MaigPasseig de la RiberaLa FragataAjuntamentFundació Stämpfli – Art ContemporaniPalau de MaricelEdifici MiramarPlatja de Sant Sebastià. EstandsL’Escorxador. Brigadoon. Punt d’informacióHotel Meliá. Auditori. Taquilles. Punt d’informacióPort d’AiguadolçPhotocall MiradorCaixers CatalunyaCaixa

1

2

3

4

5

6

7

8

9

10

11

12

13

14

15

16

17

18

19

Page 3:  · Diari del festival Dijous 17 d’octubre 2013 3 Gonzalo López-Gallego, director d’Open Grave J.T. Petty, director de Hellbenders 3D L’equip de Hooked Up Bobcat Goldthwait,

Diari del festival Dijous 17 d’octubre 2013 3

Gonzalo López-Gallego, director d’Open Grave J.T. Petty, director de Hellbenders 3D

L’equip de Hooked Up Bobcat Goldthwait, director de Willow Creek

L’equip de The Lobito Marina de Van, directora de Dark Touch

Page 4:  · Diari del festival Dijous 17 d’octubre 2013 3 Gonzalo López-Gallego, director d’Open Grave J.T. Petty, director de Hellbenders 3D L’equip de Hooked Up Bobcat Goldthwait,

Diari del festival Dijous 17 d’octubre 20134

S.O.F. Sitges 46AUDITORI 08:30, 21:00

Gallows Hill

Aquesta nit, Sitges celebra el bap-tisme de foc d’un cineasta nascut a Barcelona però que ha desenvolu-pat la seva carrera en gran part als Estats Units, on ha rodat pel·lícules com Return to House on Haunted Hill o Hellraiser: Revelations. Víc-tor García, a més, ha treballat fent efectes especials per a gent com Guillermo del Toro o Stuart Gordon. Avui el tindrem a l’Auditori presen-tant una pel·lícula d’un dels gène-res que més ens agrada: el terror. Gallows Hill ens narra el malson en què es veurà immersa una parella que viatja cap a Bogotà i que patirà un accident de cotxe que la deixarà aïllada enmig de la selva colombia-na. Els joves aniran a parar a un mo-tel regentat per un misteriós ancià, i la situació començarà a enrarir-se de mala manera quan descobreixen el secret diabòlic que s’amaga al so-terrani de l’edifici...Misteriós i atmosfèric, Gallows Hill és un relat sobrenatural on res és el què sembla. Els rols de botxí i víctima es confonen a mesura que la trama avança i la tensió creix. Es-crita per Richard D’Ovidio, que també signa el guió de The Call, una altra de les pel·lícules que hem pogut veure a Sitges, la pel·lícula està protagonit-zada per Peter Facinelli, a qui els fans de la saga de Crepuscle o l’excel·lent sèrie Daños y perjuicios potser reco-neixeran. Adaptant una idea original de David Higgins, el productor de Hard Candy (guanyadora del Sit-ge’05), Víctor García i Richard D’Ovi-dio han construït un thriller contin-gut, d’influències tant europees com

orientals, una esgarrifosa història de bruixeria narrada amb pols implaca-ble que no us deixarà descansar fins que apareguin els crèdits finals.

S.O.F. Sitges 46AUDITORI 10:15

Big Bad Wolves

A estas alturas, hay que ser muy in-ocente para pensar que detrás de la Caperucita Roja se esconde un boni-to cuento de niños. Si a este clásico infantil le sumamos que el lobo en-gaña a Caperucita con golosinas re-llenas de somníferos para terminar aprovechándose de ella y matándo-la, el resultado es aun más terrorífi-co. Big Bad Wolves es algo parecido a eso: un perverso cuento en el que el padre de la niña se toma la justicia por su mano. Estamos ante un brillante thriller de terror, trufado con una magní-fica interpretación, una hipnótica ambientación y una finísima ironía. Pueden parecer demasiados elogios en una misma frase, pero estas pa-labras vienen avaladas por el amplio reconocimiento que Big Bad Wolves ha tenido en varios festivales. Por si fuera poco, Tarantino ha dicho que es una de las mejores películas de terror de 2013. Los personajes son los siguientes: Gidi, el padre de la víctima, busca justicia; Micki, un policía que decide actuar al margen de la ley; y Dror, profesor y máximo (y supuesto) sos-pechoso. En esta historia a tres ban-das nada es lo que parece. Big Bad Wolves es una historia inteligente que nos recuerda que todos somos víctimas de las leyes

moralistas. Aharon Keshales y Na-vot Papushado, directores de Rabies (Sitges’10), vuelven con esta película con toques de sátira, con diálogos bien entrecruzados y con la dosis exacta de violencia –hay sangre, pero la justa–. Una película donde la ten-sión y la belleza se dan la mano para atrapar al espectador, que no podrá apartar la vista de la pantalla. Una película original y oscura.

S.O.F. Sitges 46AUDITORI 14:45

The Philosophers

Els professors de filosofia sempre són els més enrotllats. Són els que –potser per primera vegada– ens fan raonar, ens qüestionen sobre l’existència i ens parlen dels límits morals de l’ésser, per citar només alguns temes. Doncs bé, el professor simpàtic de filosofia d’un institut in-ternacional de Jakarta proposa un joc als seus vint alumnes, que estan a punt de graduar-se. Què farien si arribés l’Apocalipsi nuclear i només deu estudiants poguessin salvar-se dins un búnquer d’alta seguretat? Sobreviurien els més forts? Els més valents? Els més intel·ligents? És a dir: una mena de Gran Hermano però on la gent, en lloc de barallar-se per no rentar els plats, es pregunta com seguir en vida.The Philosophers és un thriller psi-cològic que juga amb un imaginari fantàstic –bombardejos que tot ho destrueixen en mig d’un paisatge de-sèrtic–. La seva trama és complexa, controvertida i plena de girs. The Philosophers apel·la a la intel·li-gència i al sentit de la responsabili-

tat. Mataries per no morir? Mataries per tal de salvar als teus companys? En definitiva: Una pel·lícula de cièn-cia-ficció amb situacions tenses i amb qüestions pròpies d’una classe de filosofia o d’ètica. Feia quinze anys que John Huddles, director de The Philosophers, no es posava rere la càmera. Les seves anteriors pel·lícules havien estat la comèdia romàntica At Sachem Farm i Far Harbor, també sobre un grup d’adolescents que estan tancats en una casa. A Sitges’2013 també es pot veure Coldwater, la història d’un grup de joves tancats en un refor-matori per a adolescents i que viuen sotmesos sota una disciplina militar. Només els més audaços viuran.

S.O.F. Sitges 46AUDITORI 16:45

Jodorowsky’s Dune

Quants projectes han quedat atra-pats a les urpes dels executius de Hollywood? Segurament mai en sabrem la resposta. N’hi ha alguns, però, que mereixen tota una pel·lícu-la sobre el seu procés creatiu. Això és precisament el que ha fet Frank Pavich amb l’adaptació frustrada de Dune per part d’Alejandro Jo-dorowsky. Tots sabem que aquesta gran novel·la mística i de ciència-fic-ció va acabar sent traslladada a la gran pantalla per un artista no menys singular: David Lynch. El xilè Jodorowsky, que ens visi-ta aquest any al festival amb La danza de la realidad, és ja un octo-genari que ens explica l’aventura més apassionant i obsessiva de la seva vida. Després de La montaña

sagrada, que el consagrà com a di-rector de culte, Jodorowsky va voler encarar-se al que defineix com “una pel·lícula per canviar la història del cine”. Corrien els anys setanta i, amb aquesta premissa, va començar a buscar els “guerrers espirituals” que necessitava i va aconseguir convèn-cer de les maneres més estrambòti-ques els artistes més contempora-nis de l’època, com Dalí, Mick Jagger, Moebius, Pink Floyd o un mite del cine com Orson Welles.En el fons, la impossibilitat de ma-terialitzar el film es degué a que Jo-dorowsky era un artista avançat als seus temps. Això es pot constatar amb alguns blockbusters posteriors, que van agafar aquest Dune irrealit-zat com a referent. Parlem d’Alien, de La Guerra de les Galàxies, de Blade Runner i d’un llarg etcètera. El singular cas d’aquesta obra mes-tra malauradament avortada reviu gràcies a Jodorowsky’s Dune, un do-cumental que motiva a tots aquells que tinguin un projecte entre mans i els insta a perdre la por al fracàs.

Focus ÀsiaRETIRO 12:15, 18:15

Shield of Straw

Cuando se anunció que la última pe-lícula de Takashi Miike iba a partici-par en la Sección Oficial del Festival de Cannes, una duda asaltó a la crí-tica acreditada en el certamen: ¿cuál de los diversos registros de Miike se iba a ver? Basada en la novela de éxi-to Wara no Tate de Kazuhiro Kiuchi (publicada en octubre de 2004 en Japón), Shield of Straw es un cruce entre la Ruta Suicida de Clint East-

Page 5:  · Diari del festival Dijous 17 d’octubre 2013 3 Gonzalo López-Gallego, director d’Open Grave J.T. Petty, director de Hellbenders 3D L’equip de Hooked Up Bobcat Goldthwait,

Diari del festival Dijous 17 d’octubre 2013 5

wood y el Rescate de Mel Gibson. Es un film para disfrutar en pantalla grande; un blockbuster en el que la acción y el drama humano se dan la mano para el disfrute de la audien-cia. En definitiva, es una mezcla de géneros de la marca Miike. Shield of Straw pronto se convierte en una odisea de algo más de dos horas que sigue a un grupo especial de la policía en su intento por impedir que el presunto asesino de una niña mue-

ra asesinado a manos de la población japonesa. ¿La razón? El abuelo de la pequeña ha ofrecido una recompensa de un billón de yenes a quien haga desaparecer al sospechoso. El crimi-nal en cuestión es Tatsuya Fujiwara, actor marcado por su personaje en el film de Kinji Fukasaku, Battle Royale, y al que muchos recordarán por su papel en Death Note. La película se mueve a toda veloci-dad. De hecho, pasa de la carretera a

un tren de alta velocidad. Miike firma un superventas veraniego, en el que la intriga y la incertidumbre persigue a todos los personajes, desde el pre-sunto asesino, a los policías implica-dos en su traslado. ¿Llegará alguien vivo a la línea de meta? No nos adelantemos a los acontecimientos, porque, con Miike, todo es posible.

CineAsia

Anima’tRETIRO 16:15

The Fake

Lo nuevo en animación para adultos tiene nombre coreano. Yeon Sang-ho asombró a propios y extraños con The King of Pigs por su combina-ción de una animación tradicional y narración propia del cine de carne y hueso. La historia de un grupo de amigos del instituto que, ya adultos, se reencuentra para terminar reme-morando sus traumas de adolescen-cia fue un golpe sobre la mesa del cine de dibujos animados. The King of Pigs era una película oscura, de trama elaborada, con intriga y, sobre todo, con personajes cuya profun-didad psicológica otorgaba al filme ínfulas de película de imagen real.The Fake sigue la estela de su pre-decesora. La única variación está en el argumento. Yeon Sang-ho ha cambiado el bullying de instituto de The King of Pigs por la corrupción y la religión. El tono, sin embargo, sigue siendo el mismo: oscuro, ás-pero, violento. De hecho, ambas pe-lículas comienzan con una escena tremendamente violenta –la paliza de un hombre a su mujer en la pri-mera y el apaleamiento a un perro en la segunda–. La representación de la violencia es precisamente uno de los puntos fuertes del cine de Yeon. Seguramente, el director es plenamente consciente de que la distancia que le otorga la anima-ción le permite forzar los límites de lo que puede mostrar.Las películas de Yeon siguen trans-pirando una madurez inusual. Cuan-do, al principio de The Fake, vemos a un hombre atravesar un campo en dirección al pueblo de su infancia, la

imagen de un cuerpo y de un paisaje reales cruza nuestra mente. El poso que deja esa imagen (con el personaje dándonos finalmente la espalda) es puramente trágico, una sensación que muy pocas películas, de anima-ción o no, pueden conseguir.

Noves Visions · FiccióPRADO 10:30, 01:00

The rambler

Hi ha pel·lícules que canvien de re-gistre sobtadament o que combinen diversos gèneres. Obert fins a la ma-tinada en seria un cas paradigmàtic. N’hi ha d’altres, però, que juguen al desconcert i no ens deixen veure les seves cartes. The Rambler pertany a aquesta categoria (si és que un film com aquest admet cap mena de classificació).Calvin Reeder va cridar l’atenció amb el seu debut, The Oregonian, en què elements de terror virulent entraven de ple en una proposta cinemato-gràfica de perfil auster. The Rambler segueix una estructura semblant, però ho fa amb un embolcall visual una mica més sofisticat. “The Ram-bler” (el Caminant), és el malnom amb què coneixem el personatge protagonista, a qui dóna vida un sorprenent Dermot Mulroney de registre sec i cool. Acabat de sortir de la presó, decideix fer autoestop fins a la granja que el seu germà té a Oregon. Pel camí, anirà trobant personatges de tota mena, com ara un científic que ha inventat una mà-quina que permet gravar els somnis (amb fatals conseqüències per al cap d’aquells que la proven) o una cambrera tan angelical com sinistra, interpretada per Lindsay Pulsipher, a qui hem vist a les sèries de televisió

La figura d’Alejandro Jodorowsky es indefinible. Escritor, poeta, terapeu-ta, tarólogo, cineasta… En definitiva, un hombre polifacético que entiende el arte como forma de observar el mundo. En 2006, estuvo en Sitges para recibir la Màquina del Temps en reconocimiento a su dilatada carrera. Siete años después, vuelve para presentarnos La danza de la realidad, que se basa en su libro ho-mónimo. A diferencia de sus demás películas, esta es una obra autobiográfica sin tapujos: el protagonista es un niño llamado Alejandro y con una sen-sibilidad especial. Él vive con sus padres en Tocopilla, un pequeño y árido pueblo de la costa chilena. La película es tanto un regreso al pa-sado como un brillante ejercicio de auto curación. Estas intenciones se nos presentan de manera eviden-te, pues un octogenario Alejandro aparece en algunas ocasiones para dar esperanza al niño que fue. Esta intrusión en el relato nos confirma que, lejos del realismo, la película es más bien un ensayo metafórico en forma de ficción narrativa. El punto de vista no pertenece al niño Alejandro, sino al mayor, ya maduro y con los conocimientos adquiridos a lo largo de toda la vida. Así, la infancia peculiar que tuvo el protagonista se ve transformada en una infancia de ensueño. Esto no im-plica que la película tome la forma de lo onírico. Lo peculiar y lo surrea-lista reside en las acciones de los

personajes (la madre habla cantan-do durante todo el filme), todas ellas improbables, y en una dirección de arte de colores saturados, que con-trastan con un paisaje apagado.El padre, interpretado por uno de los hijos del director, es el personaje que más evoluciona, emprendiendo un viaje espiritual que lo liberará de los traumas que hacían de él un ti-rano de la talla de Stalin. De hecho,

Jodorowsky nos habla de desha-cerse de las represiones familiares a través de remedios nada conven-cionales. No debemos olvidar, pues, que este cineasta es también crea-dor de terapias como la psicomagia y la psicogenealogía. La danza de la realidad es valiente, apta para los que están abiertos a las propuestas artísticas más per-sonales.

S.O.F. Gales AUDITORI 18:30

La danza de la realidad

Page 6:  · Diari del festival Dijous 17 d’octubre 2013 3 Gonzalo López-Gallego, director d’Open Grave J.T. Petty, director de Hellbenders 3D L’equip de Hooked Up Bobcat Goldthwait,

Diari del festival Dijous 17 d’octubre 20136

True Blood i Justified i que va prota-gonitzar The Oregonian. Durant els primers minuts, The Rambler sembla una road movie esquitxada d’humor negre i salvatge. Però la narració es va enterbolint, su-mant capes d’elements al·lucinants, fins que, de sobte, la pantalla s’om-ple d’un terror lisèrgic i escatològic que hauria encaixat perfectament al clímax de The Lords of Salem. Com va ocórrer amb el film de Rob Zom-bie, estem segurs de què The Ram-bler es convertirà en un dels temes de conversa (de discussió, més aviat) recurrents del festival.

Noves Visions · EmergentsPRADO 12:30

Faraday

“Yo no quiero amigos, quiero fans”. A modo de explícita declaración de intenciones, esta cita sacada de Scream 4 abre la nueva película de Norberto Ramos del Val, un terro-rista cinematográfico y compulsivo que ya tardaba en llegar a Sitges. Faraday es una comedia paranormal que podría definirse de unas cuantas maneras. Como una sátira sobre el moderneo madrileño, las redes so-ciales y la enfermedad de los likes. Como una comedia ochentera ins-pirada en los tres Johns: Carpenter, Waters y Hughes, y con efluvios de Los cazafantasmas, Sueños eléc-tricos, Golpe en la pequeña China y del cine de Jess Franco. Como una película pequeña y humilde, de bajo presupuesto. La película nos cuenta las desven-turas de dos eternos aspirantes: el Faraday del título es un joven que siempre ha soñado con tener pode-res telepáticos, con poder hablar con

los que están al otro lado; su novia, Diana, es una bloguera que quiere ser famosa. Ambos, en el fondo, lo que quieren es ser amados. Como todo el mundo, vaya. Tras dirigir el año pasado aquel provocador arte-facto llamado Summertime, Ramos del Val reclutó a uno de sus guionis-tas, el escritor y crítico de cine Pablo Vázquez, y a Jimina Sabadú, también novelista y guionista, para que le escribieran algo. A lo largo de unas cuantas madrugadas de comida ba-sura, bebidas refrescantes y vídeos de YouTube de investigadores para-normales dieron forma a un libreto que solo un tarado como Norberto Ramos del Val podía atreverse a rodar. El resultado: quizá una de las películas españolas más divertidas del año.

Noves Vision · No FiccióPRADO 14:15

rewind This!

De vegades, fins i tot les persones més insospitades poden tenir una ocurrència brillant: quan Alejandro Sanz va batejar el seu darrer disc amb el títol La música no se toca, va clavar la definició de l’estat actual de la seva professió amb un comen-tari que també es podria aplicar al cinema. I és que, avui dia, les pel·lí-cules ja no es toquen. Existeixen en un limbe, com arxius en una carpeta que veiem un dia i que esborrem el següent. És una realitat còmoda i indolora, que no ocupa espai i no deixa cap petjada, però encara hi ha una munió irreductible que defensa el fet de posseir un film, d’establir amb ell un vincle emocional tangi-ble. Són nostàlgics sense remei de les caixes gruixudes i de la imatge

difosa d’un format, en aparença, molt poc noble: les cintes de VHS.Rewind This! rastreja aquest culte i elabora una història del suport, el primer que va permetre la repro-ducció domèstica del cinema. Per la pel·lícula desfilen fans que consa-gren habitacions senceres als video- cassettes, caçadors de rareses que passen hores i hores als mercats de puces a la recerca d’una edició desca-talogada d’algun film ignot. També hi

apareixen els responsables de l’auge del format, com ara Frank Hennenlo-ter, que es va comprar una casa grà-cies a les vendes en vídeo de ¿Dónde te escondes, hermano? (títol que va revolucionar el mercat rebaixant el seu preu al paupèrrim nivell adquisi-tiu del seu target adolescent). També hi surt Charles Band, l’home darrere la mítica productora Full Moon. Fins i tot, cineastes de prestigi com el canadenc Atom Egoyan i el japonès

Mamoru Oshii comparteixen els seus pensaments sobre el vídeo.Produïda per Panos Cosmatos (Beyond the Black Rainbow), Rewind This! passa d’un tema a un altre amb un ritme dinàmic, empesa per una banda sonora deliciosament vuitan-tera. De ben segur que, en sortir de la projecció, més d’un voldrà imitar als protagonistes i anirà corrents a tatuar-se una elegíaca cinta de VHS al braç.

Habrá vampiros más sangrientos, pero ninguno será tan listo como los de Only Lovers Left Alive. Jim Jarmusch se adentra en este sub-género y nos brinda a dos chupóp-teros que aprovechan la eternidad para leer, aprender latino y perfec-cionar su destreza con la guitarra. En definitiva, se benefician de su longeva vida para cultivarse inte-lectualmente. Si, a ratos, en Coffee and Cigarettes, el encuentro en un bar derivaba en una disertación so-bre temas trascendentales; en Only Lovers Left Alive, el vampirismo da pie a un sinfín de referencias. Todo, muy Jarmusch.El director americano ha sabido combinar sus señas de identidad con el imaginario del género. Puede que Only Lovers Left sea la película más oscura de Jarmusch (incluso más que la nocturna Noche en la Tierra). En parte, porque puede que esta sea también la cinta de vampi-ros más realista de los últimos tiem-pos. Jarmusch se rige por la lógica. Los dos protagonistas son dos ena-morados que viven en distintos rin-cones del planeta. Él está en Detroit (esa ciudad estadounidense que se está cayendo a pedazos, dibujando el ocaso del sistema capitalista). Ella está en Tánger. Ambos quieren reu-nirse, pero no resulta fácil, pues de-ben encontrar un vuelo que conecte los dos puntos sin que en ningún momento se vea la luz del sol.Una vez juntos, ambos deberán sobrevivir sin caer en las mamarra-

chadas de los antiguos vampiros. La pareja prefiere conseguir sangre sin ensuciarse las manos, porque de la misma manera que son cultos, son civilizados.Only Lovers Left Alive hará las de-licias de los seguidores del cine de Jarmusch. También, de los segui-dores de su faceta musical, pues el director y su grupo firman la banda sonora. A su vez, los amantes acé-

rrimos del género encontrarán sus motivos en una película dispuesta a empujar los límites del relato vam-pírico. En Only Lovers Left Alive, la sangre no ocupa el centro del plano. Cuando aparece, lo hace en neveras de hospitales o en vasos de vidrio. Amante de explorar las posibilida-des del tiempo, parece natural que Jarmusch haya retratado la figura eterna del vampiro.

S.O.F. Sitges 46AUDITORI 12:30, 23:00

Only Lovers Left alive

Page 7:  · Diari del festival Dijous 17 d’octubre 2013 3 Gonzalo López-Gallego, director d’Open Grave J.T. Petty, director de Hellbenders 3D L’equip de Hooked Up Bobcat Goldthwait,

Diari del festival Dijous 17 d’octubre 2013 7

Noves Visions · ExperimentaPRADO 16:00

White Epilepsy

Póngamonos metafísicos: ¿acaso el cine no es, en esencia, la puesta en escena de cuerpos en un espacio? Es decir, podemos hablar de los géneros, de las historias y de la estética, pero al final todo gira alrededor de cómo filmar un cuerpo. En este sentido, el género fantástico contemporáneo es el que nos ha proporcionado algunas de las imágenes más potentes del cuerpo y de sus mutaciones: Cronen-berg, Lynch, Miike… todos ellos sitúan, a menudo, el cuerpo en el centro de sus universos. Partiendo de esta premisa, no es casual que Sitges se acerque, una vez más, a la obra del cineasta francés Philippe Grandrieux. White Epilepsy, un radical tratado so-bre el cuerpo es en toda regla, que re-coge ideas apuntadas en La vie Nou-velle y Un lac. Grandrieux añade su fascinación y admiración por Francis Bacon, uno de los grandes pintores a la hora de representar el cuerpo, si-niestros, cadavéricos, contorneados, enfermizos... Un catálogo de cuerpos que sirve al cineasta francés de ins-piración para plantear una película muy plástica, donde los protago-nistas, una mujer (Eva) y un hombre (Adán), son el eje de la historia.Olvidaros de todo aquello que habéis visto. El filme de Grandrieux, a medio camino entre la vanguarda y el cine experimental, lo requiere. Debe vivirse como una experiencia sensorial que abraza tanto lo táctil como lo visual y que nos envuelve en un paisaje so-noro completamente hipnótico. Es metafísica, pero también gran cine.

Noves Visions · ExperimentaPRADO 16:00, 01:00

The Taking

¿Qué elementos definen el horror? Esa es la pregunta que se hacen The BAPartists (alias bajo el que se ocul-tan los talentosos debutantes Cezil Reed y Lydelle Jackson) en The Taking, una película construida con mimbres espartanos (un bosque, una bruja, un poder incorpóreo y temible) pero que va a la búsqueda de lo complejo.Un hombre descubre que su mujer lo engaña con su mejor amigo y planea vengarse de ambos. Sin embargo, su plan queda interrumpido al despertar súbitamente atado a un árbol, cauti-vo de una siniestra familia y acosado por sus temores más primarios.“Una experiencia cinemática de luz y sonido. Una película hecha con cojo-nes y músculo intelectual”, con estas palabras definen The Taking sus res-ponsables, jóvenes y arrojados auto-res. Su objetivo es subvertir los tópi-cos asociados al cine de terror tras años y años de subproductos, desafiar sus convenciones mediante un relato esencial. Escarbando en los miedos del espectador y en la manera de re-presentar visualmente estos temores, The BAPartists elaboran una obra de narrativa opaca y montaje puramente intuitivo. En ese sentido, puede re-cordar levemente a lo propuesto por Shane Carruth en Upstream Color, proyectada hace unos días en el festi-val y que se abría ante nuestros ojos como un enigma del que anhelamos conocer la respuesta.Hay quien ha definido The Taking como una versión de La matanza de Texas surgida de un sueño febril de David Lynch. Esto son palabras ma-yores, susceptibles de originar una

polémica que el filme abraza con la seguridad de quien se sabe poseedor de la mano ganadora.

Seven Chances PRADO 18:45

Vulgaria

Vulgaritat. Això és del que vol parlar el director de Vulgaria, Pang Ho-che-ung, que ens visità fa tres anys amb el slasher radical, Dream Home. En aquesta ocasió, ens proposa una premissa interessant. Un productor cinematogràfic dóna una conferèn-cia en una aula d’universitat. Aquest personatge excèntric no té cap pro-blema a l’hora de comparar el seu ofici amb el sexe per així guanyar-se l’atenció morbosa del seu públic. Vulgaria s’estructura en una sèrie de flashbacks que contenen les respos-tes a les preguntes dels universita-ris. A través d’aquests, el productor ens va explicant la seva miserable vida com a professional i com a per-sona, deixant-nos que ens riem a gust de les seves ficades de pota. En el fons, el camí tortuós que emprèn el protagonista no és altre que el rep-te de tirar endavant una pel·lícula low cost, un terreny en què queda tant per explorar que no hi ha pautes rígides a seguir. La pel·lícula proposa un joc conscient, que acabarà donant una bona lliçó de màrqueting al públic de la conferència i al propi espectador.Com bé sabem, el món asiàtic està ple de codis que, com a occidentals, costen d’assimilar. En la pel·lícula de Pang, aquestes peculiaritats se’ns presenten sota la forma de jocs obs-cens. Vulgaria, fidel al seu protagonis-ta (un divorciat en plena crisi d’edat), ens dóna un punt de vista en què l’important són les noies joves, de pits

S.O.F. Especials | Midnight X-TremeAUDITORI 01:15

LA NIT + MONSTERThe Station + almost Human + Big ass Spider

A la marató d’aquesta nit tin-drem monstres per unes quan-tes hores. Curiosament, la tònica general ens presenta unes cri-atures que rarament apareixen en pantalla i que donen peu a explorar el monstre interior que s’amaga en tots nosaltres. The Station, Almost Human i Big Ass Spider ens confronten a si-tuacions apocalíptiques de més o menys magnitud per acabar endinsant-se al drama personal dels personatges. Avui, tots els monstres s’infiltren en relats que giren al voltant de la pèrdua. Un home solitari, resident als Alps i assessor d’un grup de científics, viurà el seu propi apo-calipsi quan sàpiga que la seva ex està a punt de fer-li una visita en mig d’una situació límit. El film

austríac The Station beu direc-tament de La cosa de John Car-penter. Totes dues comparteixen espais nevats i blancs i una estra-nya sensació de claustrofòbia en espais oberts i naturals. Per si la mutació científica ens re-sultava poc paranormal, ens tro-barem amb les visites alienígenes d’Almost Human. Un jove perd els seus millors amics, desapareguts sense rastre. Com deureu intuir, algun d’ells tornaran, desproveïts, evidentment, de bones intencions. Per últim, Big Ass Spider ens trasllada a una Tailàndia devas-tada pels zombis, producte d’ex-periments bioquímics. Un grup de supervivents armats lluitaran per fer capgirar la situació.Monstres, violència i drama. Bona nit.

Page 8:  · Diari del festival Dijous 17 d’octubre 2013 3 Gonzalo López-Gallego, director d’Open Grave J.T. Petty, director de Hellbenders 3D L’equip de Hooked Up Bobcat Goldthwait,

Diari del festival Dijous 17 d’octubre 20138

imponents i amb l’habilitat de practi-car les més increïbles fel·lacions.

Noves Visions · FiccióPRADO 20:45

Yellow

Al títol de l’última pel·lícula de Nick Cassavetes, Yellow, li manca el “sub-marine” d’acompanyant. Definir-la com un viatge de LSD podria sem-blar despectiu, però, en aquest cas, és tot un afalac. En pocs films tro-bareu aquesta explosió d’imaginació, transgressió i onirisme i, al mateix temps, una mescla de gèneres tant particular. El melodrama, el musical, la comèdia i, inclús, l’animació estil Disney es donen la mà en el film de Cassavetes. Cada cop que la pel·lícu-la sembla instal·lar-se en un registre determinat, es produeix un cop de timó i els efectes del trip tornen a fer-nos viatjar cap a una altra dimensió. Vivim, doncs, un procés paral·lel al de la protagonista, l’actriu Heat-her Wahlquist, una sensual mestra d’escola en plena crisi. L’adicció a les drogues, un dels molts problemes als quals ha de fer front el seu perso-natge (mare soltera, marit a la presó, filla d’una família disfuncional) es converteixen en l’única via d’escapa-tòria d’aquest infern quotidià. És en aquests moments que Yellow és tor-na més sorprenent i fascinant, gràci-es a aquesta capacitat per transitar entre dos móns, el real i l’imaginat per la protagonista. En el fons, ella és una mena de Dorothy de El màgic d’Oz dels nostres dies. O, millor, una nova versió de Gena Rowlands (present en la pel·lícula i mare del propi director), que duu els seus atacs de nervis i la seva inestabilitat emocional al pur surrealisme. El pare, John Cassave-tes, n’estaria orgullós.

Noves Visions · EmergentsPRADO 12:30

caídos

Hace algunos años, pudimos ver en el festival El círculo Goligher, una be-llísima carta de amor monocromo a la literatura fantástica y al cine mudo, firmada por un joven cineasta va-lenciano llamado Jaime Herrero. Su debut en el largo, Caídos, llega hoy a Sitges. Se trata de una atípica película de casas encantadas que el mismo di-rector, en una entrevista aparecida en la web Numerocero.es, definía como “una serie Z gore sin gore ni espíritu Z”, contagiada por la obra de escritores decimonónicos como Gustav Meyrink y Charles Robert Maturin. Estos refe-rentes podrán sonar pedantes, pero viendo Caídos es imposible no percibir el profundo amor al género que siente su director, que apuesta en su ópera prima por un angustioso relato de te-rror de raigambre clásica, totalmente alejado de los usos y de las modas im-perantes en el cine de género nacional.La película de Herrero empieza ubi-cando, a nosotros y a sus personajes, en el caserón aislado donde transcu-rrirá la acción, redoblando la inquie-tud a cada minuto, creando una at-mósfera ominosa que nos adentrará progresivamente en los dominios de la locura. Caídos es una experiencia visceral, que nace de la necesidad im-periosa de rodar, de contar esa histo-ria que te obsesiona y quieres plasmar en imágenes, sin importar los medios de qué dispongas. Jaime Herrero, que asume no solo el guión y la dirección sino también las facetas de montaje y dirección de fotografía, firma una estupenda ópera prima que hará dis-frutar a todos aquellos que en alguna época de sus vidas han devorado an-tologías de relatos de terror.

Imaginemos la siguiente situación: en un futuro próximo, nos halla-mos en nuestra casa, desquiciados y completamente rodeados por un montón de películas. La razón de nuestra desesperación no es otra que la sobredosis de manifestacio-nes del fantástico que juegan con el formato found footage. Perdidos en sus imágenes, las observamos una y otra vez, con el rostro pegado a la pantalla, pues sabemos que entre tanta ficción hiperrealista, por fuerza debe hallarse, como mí-nimo, un horror real. Una perversa broma gastada por el Diablo, que coloca ante nuestros ojos la pura

encarnación del Mal haciéndonos creer que se trata, simplemente, de otro inofensivo cuento de terror.El maratón de esta noche en el Re-tiro es una nueva ocasión de poner a prueba este trampantojo, con tres propuestas muy distintas entre ellas pero con dos palabras que las hermanan para la eternidad: found footage. The Paranormal Diaries: Clophill viene firmada por unos au-ténticos expertos en el subgénero, Kevin Gates y Michael Bartlett, au-tores de The Zombie Diaries y World of the Dead: The Zombie Diaries 2. En su nueva película, los directores cambian los muertos vivientes por

las misas negras y se acercan a una iglesia abandonada donde tiene lu-gar sucesos escalofriantes. Por su parte, Mr. Jones toma como prota-gonistas a una pareja en crisis, que tras mudarse a una casa apartada de la civilización descubren que su vecino es el Sr. Jones, un reclusivo escultor cuyas obras de arte pare-cen portadoras de señales que es-capan a la razón.La sesión se cerrará con Europa Report, donde Sebastián Corde-ro integra el formato verité en un relato espacial protagonizado por Sharlto Copley, Embeth Davidtz y Christian Camargo.

Panorama Especials | S.O.F. Sitges 46RETIRO 01:00

MARATó FOUND FOOTAGEThe Paranormal Diaries: clophill + mr. Jones + Europa report

Page 9:  · Diari del festival Dijous 17 d’octubre 2013 3 Gonzalo López-Gallego, director d’Open Grave J.T. Petty, director de Hellbenders 3D L’equip de Hooked Up Bobcat Goldthwait,

Diari del festival Dijous 17 d’octubre 2013 9

La tira de Guillem Dols

Les rencontres d’après minuit s’inicia com una orgia festiva i acaba sent una pel·lícula més avi-at trista, gairebé existencialista.En línies generals, m’agraden molt els trencaments de tonalitat en una pel·lícula. En el cinema francès contemporani hi ha molts films que estan construïts sobre una sola tonalitat, en una mateixa línia. En el meu cas, tenia moltes ganes de divertir-me, de passar-m’ho bé i de transformar els codis tradici-onals. M’interessava sobretot se-guir les estranyes trajectòries dels meus personatges, que no tenen cap tabú. Vaig començar a escriu-re a partir de la imatge que tenia d’ells i dels seus sentiments. Vaig deixar-me anar sense saber massa bé a on em portarien. Finalment, han estat ells els que han definit el rumb de la història.

D’on prové aquest gust per la mescla?He crescut amb el terror i el fan-tàstic i, de mica en mica, m’he obert a un tipus de cinema més tradicional. Així doncs, per a mi és molt natural barrejar universos di-ferents. La mescla està en la meva pròpia cultura i en la meva manera de fer les coses. En el film s’aprecia

aquesta hibridació genèrica. Va de la comèdia al terror, passant pel melodrama.

El treball dels actors és molt ric en matisos. Com els va dirigir? En el film hi ha set actors princi-pals; és a dir, que hi ha set maneres diferents de treballar. Evidentment, no pots dirigir de la mateixa ma-nera a Éric Cantona que a Nicolas Maury. M’he d’adreçar a cadascun d’ells amb llenguatges diferents. El que m’interessava inicialment era donar a cada personatge una melodia i un accent propis i que això, en alguns moments, pogués generar una partitura musical, dissonant en alguns moments i harmònica en d’altres. En paral·lel, també vaig tenir la necessitat de crear una petita troupe, una família cinematogràfica que durant el mes i mig de rodatge, permetés teixir un estret lligam entre els actors i els seus personatges.

Diuen que és l’Almodóvar francès, però, a la vegada, Les rencontres d’après minuit també té algunes pinzellades de Fassbinder. Han estat referents importants per vostè?Sí i no. És a dir, són cineastes que m’estimo i amb els que he crescut, però, a la vegada, quan faig una pel·lícula tracto de distanciar-me dels meus referents per tal de cre-ar un univers propi. Tots aquests directors són signes que puc aga-far puntualment i que m’ajuden a construir la pel·lícula. En aquest sentit, per omplir els personatges i donar-los un marc concret d’actua-ció, m’he guiat per algunes referèn-cies cinèfiles que passen, tant pel mateix Fassbinder com per l’obra d’Alain Robbe-Grillet. De Fassbin-der m’agrada especialment la seva manera de mesclar sexe, història, política i melodrama. Definitiva-ment, és un dels meus ídols.

Al llarg de la pel·lícula transitem entre allò més vulgar i l’alta cul-tura, que són conceptes oposats.Es tractava de combinar el fred i la calor; allò trivial amb allò poètic. De fet, no m’agrada massa utilitzar aquesta paraula. Crec que la po-esia és, en sí mateixa, una espècie

de xoc entre coses completament diferents. Es tracta de veure què sorgeix d’aquesta unió inesperada. En qualsevol cas, el que realment m’excita en el cinema és la mescla de codis, de gèneres, de colors...

El seu germà, membre del grup de música electrònica M83, ha compost la banda sonora del film. Com ha funcionat aquesta col·la-boració en família?Col·laborem junts molt sovint. De fet, jo he escrit la majoria de lletres dels seus àlbums. Per mi és com escriure petites històries o petits relats a través de les cançons. En el seu cas, per a Les rencontres d’après minuit, ell va treballar a partir de les imatges, un cop el film ja estava rodat. Li vaig enviar refe-rències musicals completament diferents: des de bandes sonores, com les d’Ennio Morricone o Fran-çois de Roubaix, a cançons d’Elton John i música electrònica contem-porània. Una vegada més, és la mescla de codis la que estructura el paisatge musical del film. Com que els dos hem crescut amb la mateixa cultura i hem tingut gus-tos similars a tots nivells, li tenia plena confiança. Sabia que amb aquests referents se’n sortiria, els dos compartim una mateixa visió del món.

Éric Cantona té un paper impor-tant i arriscat a la pel·lícula. Com el va convèncer per a què s’impli-qués en el projecte?Éric Cantona és un aventurer. És una persona que ha tingut una carrera esportiva immensa i, tot i això, ha tingut ganes de divertir-se, d’experimentar i d’arribar a territo-ris desconeguts per a ell mateix.

A la vegada, com si fos un nen, li agrada provocar i transgredir. Això el diverteix.

Pensava en ell a l’hora d’escriure el personatge que interpreta? No, va ser una idea completament boja que se’m va ocórrer després. Quan li vaig enviar el guió pensa-va que s’hi negaria però, de fet, va respondre molt ràpid. Em va dir que el meu guió no era el que més li in-teressava sinó que, més aviat, era l’univers que presento en les me-ves pel·lícules. Havia vist els meus curtmetratges i em va comentar que li agradaria formar-ne part. Fi-nalment, ha resultat ser un actor molt fàcil de dirigir, molt flexible, hipergenerós i molt obert. En defi-nitiva, ha estat un plaer treballar amb ell.

Té por de què l’encasellin en l’eti-queta de cinema queer?És curiós, ja que aquesta pel·lícula va tant a festivals de cinema queer com de cinema fantàstic, com ara Sitges, o d’altres de caràcter més generalista. Es tracta d’una pel·lí-cula que escapa a qualsevol etique-ta. De fet, desitjo anar més enllà de les etiquetes i composar un univers transgenèric.

Les rencontres d’après minuit ha estat un gran èxit a França, Des-prés d’aquest primer film, quins són els seus projectes?Per un director, el més apassionant és fer exactament tot el contrari del que ha fet en el seu darrer film. Veure com es desenvolupa i, a la ve-gada, com es retroba destruint, en part, el què ha fet abans. Tinc ganes de fer un gir respecte a tot el que he fet fins ara.

“Desitjo anar més enllà de les etiquetes i composar un univers

transgenèric”

Entrevista: Yann Gonzalez

Les rencontres d’après minuit

Page 10:  · Diari del festival Dijous 17 d’octubre 2013 3 Gonzalo López-Gallego, director d’Open Grave J.T. Petty, director de Hellbenders 3D L’equip de Hooked Up Bobcat Goldthwait,

Diari del festival Dijous 17 d’octubre 201310

¿Cómo surgió la estructura episó-dica de Gente en sitios?Las fuentes de la película son de distinta índole. Muchas escenas ya las tenía escritas y las he ido recu-perando. Otras las escribí sobre la marcha, según la película iba cre-ciendo. También hay otra parte del material que surge de anécdotas y conversaciones con gente con la que quería trabajar. Es como si se tratase del diario de un periodo de trabajo de seis meses. La estruc-tura, en cambio, salió del montaje,

donde había que darle un orden y una coherencia a todo.

Tanto en Gente en sitios como en El señor y Dispongo de barcos, el montaje crea una atmósfera sin-gular.Estoy de acuerdo. Además, creo que el montaje tiene un punto caótico, sucio. Para mí, estas películas es-tán muy vivas en el montaje, como si se moviesen.

¿Cómo confeccionó el reparto? Santiago Segura, Carlos Areces, Eduard Fernández, Silvia Marsó y Coque Malla, entre otros, actúan en la película y son caras muy co-nocidas.De forma muy espontánea y azaro-sa. Hay gente muy conocida con la que yo he coincidido anteriormente o con la que me apetecía trabajar, y los he ido llamando poco a poco. También, otros que no son actores o que están estudiando interpre-tación. Me interesaba esta mezcla. Nunca he querido que la película fuera una colección de caras famo-sas. De hecho, no la estoy vendien-do así. Más bien, creo que el reparto es una pequeña sorpresa.

¿Cree, como dice un personaje de la película, que habla del asco y de la repugnancia, que la mayor parte del tiempo somos animales bas-tante detestables?Vivimos bastante animalizados, sujetos a instintos muy poco ela-borados y muy básicos. Parecería que, en los momentos de crisis, uno se animaliza y busca salidas fáciles. De todas formas, Juan Carlos Mo-nedero, el personaje que dice eso, es politólogo y profesor universitario. Le dejé hablar de lo que él quisiera. Conozco su discurso porque he coin-cidido con él varias veces, así que yo solo lo fui guiando. Me pareció que, de una forma bastante mágica o ex-traña, conecta con muchas cosas de la película. Su intervención sirve casi de resumen de lo que subyace en las demás escenas.

¿Dónde se sitúan los límites del humor?Creo que no hay límites o que no de-bería haberlos. Incluso cuando veo algo que me incomoda o que no me gusta, no me parece que el problema sea que eso no deba verse. De hecho puede que haya algo que me afecte porque está relacionado con mi vida personal, sin que ese tema sea nece-sariamente tabú.

Las tres películas que ha hecho después de Gente de mala calidad están “hechas a mano”, tal y como se indica al principio de las mis-mas. ¿Le apetece volver a trabajar en una producción más grande?En parte, me apetece, porque sería el síntoma de que se puede seguir ha-ciendo cine. Pero me temo que no es posible. No creo que pueda volver a hacer ese tipo de películas de mayor presupuesto. A la vez, el viaje que he emprendido con las últimas pelícu-las que he realizado implica mala-costumbrarse a hacer las cosas de una manera. Me va a costar volver a un esquema más convencional. Me gustaría poder encontrar un térmi-no medio. Creo que Gente en sitios apunta hacia ese posible término medio, es una película hecha con muy poco, pero que puede llegar a más gente.

“En el humor no debería

haber límites”

Entrevista: Juan Cavestany

171013_G_brigadoon

BRIGADOONúltima

salida

Hoy es ESE día. En virtud de Dios sabe qué pacto, Briga-doon se convierte en una es-pecie de convención de crimi-nales y artistas degenerados para quienes, probablemente, la excelente película Glenga-rry Glen Ross de James Foley nunca ha existido. No en su dimensión de pesadilla, donde ruedan cortos, escriben libros y bailan al calor de las hogue-ras. Estoy hablando de la bue-na gente de IMAGEN D.E.A.T.H, que ha preparado un suculento programa. Habrá cortos aluci-nantes: primero, una selección de producciones inéditas en Sitges que llegan de la mano de varias agencias de promo-ción y distribución de cortos. Y por la noche, otra tanda, que en esta ocasión lleva por títu-lo “Cortometrajes CLM” (Coños Lavados a Mano). José Martos, a quien en los antros llaman Flecha, presentará su Trilogía del Cerdo, que gira en torno a los variopintos personajes que visitan El Pocirgal, el burdel de pesadilla.James J. Wilson me invitó una vez a una paella, después de hacerme madrugar en domin-go para rodar una escena de una película que nunca vio la luz. Luego (¿o fue antes?), me encerró en un sótano de Bada-lona, donde fui pintarrajeado con la excusa de participar en una videocreación. Sea como fuere, Wilson celebra hoy en

L’Escorxador los diez años de su saga Campamento sangriento, una bucólica oda a la sangre y a las mujeres bellas, tramada mano a mano con su compin-che Emilio Moya.Veremos inclasificables docu-mentos audiovisuales, como el director’s cut de Daimön, “es-tán entre nosotros” de Javier Perea o El último caballero, demencial relato épico firmado por Miguel A. Carrión. Julio Án-gel Olivares Merino presentará Sonambulia, un libro “prohibi-do, perdido en el tiempo, lleno de mitos y pesadillas”, según reza la descripción de la web del festival. Habrá una demostración de maquillaje en la que se carac-terizará en directo al brujo de la película Warlock. Y también están programados un colo-quio entre gente del mundillo durante el cual se lanzará la “Xarxa d’Oci Temàtic i de Te-rror” y un taller creativo con juego de pistas teatralizado in-cluido en el que podríais cono-cer al hombre o a la mujer de vuestra vida.

Toni Junyent

Page 11:  · Diari del festival Dijous 17 d’octubre 2013 3 Gonzalo López-Gallego, director d’Open Grave J.T. Petty, director de Hellbenders 3D L’equip de Hooked Up Bobcat Goldthwait,

Diari del festival Dijous 17 d’octubre 2013 11

Europa Report presenta una mez-cla entre documental y ciencia-ficción. ¿Cree qué es una forma de llevar el género hacia nuevos terri-torios?Creo que es un camino muy válido, sobre todo cuando se quiere ex-plorar algo que está dentro de los límites de la ciencia contemporá-nea. Precisamente, lo que más me atrajo del guión de Europa Report fue su componente realista. Me permitía contar la historia de otra manera. Siempre me han interesa-

do los falsos documentales, como Zelig o Maridos y mujeres de Woo-dy Allen. Pueden parecer ejemplos extraños, pero me parece atractivo que haya una especie de narrador previo. Ahora bien, me indignan las películas de found footage que rompen las reglas del juego. Estoy satisfecho que, en Europa Report, no tenga que recurrir a ninguna trampa.

¿Tuvo que cambiar su manera de dirigir al tratarse de un falso docu-mental?Tuve que reinventarme. Por ejem-plo, construimos todos los inte-riores de la nave en un set de 360 grados y que nos permitía rodar desde todos los ángulos. Introduci-mos 8 cámaras y en el interior solo estaban los actores. Yo estaba fue-ra del set delante de 8 monitores transmitiéndoles las indicaciones, como si ellos fueran astronautas de verdad y yo estuviese en la torre de control. Este planteamiento era casi una performance en sí mismo y favorecía su actuación. Además, las imperfecciones de los encua-dres otorgaron una mayor vera-cidad a la película. A diferencia de

mis trabajos anteriores, con Euro-pa Report me he sentido más como un catalizador que como un direc-tor. Durante todo el rodaje, tenía que recordarme a mí mismo que mi lenguaje, o aquellos elementos que considero como mi firma, no podían estar presentes.

El verismo de la película es uno de sus mayores logros. ¿Cómo fue el proceso de documentación?Por un lado, Phil Gelat (guionista) hizo un gran trabajo de investiga-ción previa. Por otro lado, tuvimos asesoramiento de dos científicos muy importantes, especialistas en la luna Europa de Júpiter. Me sorprendió mucho descubrir que, en Estados Unidos, hay una aso-ciación científica que vela para que la ciencia, en todas sus ramas, sea retratada correctamente en el cine. Esta organización presta sus ser-vicios y consejos, pues están har-tos de algunas de las barbaridades que se han hecho en cine. Los cien-tíficos que trabajaron en la película pertencían a este asociación. Se implicaron mucho en el proyecto durante todas las fases de produc-ción. Desde la escritura al rodaje, nos dieron siempre su opinión. Así, por ejemplo, fuimos muy cuidado-sos con el tema de la gravedad y tratamos de explicar al espectador por qué es necesaria la gravedad artificial en una nave espacial.

Las historias que tienen lugar dentro de naves espaciales son un subgénero en sí mismo dentro de la ciencia-ficción. ¿Tenía en mente otras películas?De entrada, está el “gran mamut” que siempre está presente: 2001: Una odisea del espacio. Luego, Sunshine de Danny Boyle, que también fue muy inspiradora. Sin embargo, la mayor referencia fue For All Mankind, un documental acerca de las misiones de Apolo a luna. Se trata de todo el material filmado por la NASA y editado jun-to con algunas entrevistas a los astronautas. Se la mostré a todas las personas que participaron en el proyecto.

“Me indignan las películas

found footage que rompen

las reglas del juego”

Entrevista: Sebastián Cordero

Las imágenes del mito son el botín perdido de las genealo-gías, aquello que escapa a la fa-milia para restituir al individuo a un origen sin tiempo. Cuan-do el 3 de marzo de 1953, con veinticuatro años, Alejandro Jodorowsky lanzó al océano su libreta de direcciones desde la cubierta de un barco camino del lejano puerto de Cannes, mutiló con brutalidad su árbol genea-lógico para librarse a un nuevo mito lejos de Chile. Aplicó a su vida lo que años más tarde dio en llamar psicomagia. Nunca volvió a ver a sus padres ni a su hermana y atrás quedaron una compañía de teatro exitosa, amantes y amigos como Nica-nor Parra o Enrique Lihn, con quien descubrió los actos poéti-cos en medio de la euforia lírica de un país que había sorteado la Segunda Guerra Mundial.Como el Rebe, el espíritu de un cabalista heredado de su abue-lo, cuanto Jodorowsky desplegó entre París y México arraiga en su Tocopilla natal y en la juven-tud transcurrida en Santiago. “¡Intelectual, aprende a morir!”, la amonestación con la que su maestro zen Ejo Takata zanjó una sesión de meditación, fue quizá el golpe que precipitó la síntesis última de la doble visión conquistada con los mimos De-croux y Marceau, como parte del Grupo Pánico junto a Arrabal y Topor en México y siguiendo a sus mentores –Castaneda, Pachi-ta, María Sabina y Reyna d’Assia, la hija de Gurdjeff– en una úni-ca y poderosa imagen: la del hé-roe incompleto y herido que se lanza a la aventura pugnando por recobrarse y encontrar su anima, su rostro femenino.Pocos guionistas han sabido en-lazar el cómic y el mito como

Jodorowsky en obras como Alef-Thau, Juan Solo, Cara de Luna o El Incal, en la que las formas aéreas de Moebius insuflan una dimensión cósmica en la matriz narrativa del Tarot. Atentos a la exploración lúcida de los sue-ños, los relatos de Jodorowsky enlazan fábula, mito y tragedia; trasponen, como quería Marsi-lio Ficino, el cielo estrellado al interior de los cuerpos y el alma devuelta a un exterior reencan-tado. Es en la frontera de esa fór-mula mágica donde la biografía La danza de la realidad, surgida del modelo de Jung en Recuer-dos, sueños, pensamientos cons-tituye el nexo entre la poética de Jodorowsky como cineasta y escritor y sus prácticas como psi-comago, psicochamán y metage-nealogista.Si el propósito de la imaginación creadora no es tanto crear imáge-nes como cambiar las imágenes primeras, la aridez de los yermos de Fando y Lis y del western mís-tico El topo, el umbral entre el teatro tosco y sagrado de La mon-taña sagrada o la violencia de Santa Sangre se despliegan sobre un trabajo de la secuencia conce-bida como happening, como efí-mero pánico asestado sobre un espectador intimado con dios, la muerte y un tiempo mesiánico que fue el motor del proyecto in-concluso Dune, que irrigó con la reunión de Moebius, O’Bannon, Chris Foss, Giger y Pink Floyd toda la ciencia-ficción posterior y encauzó la poética de Jodorows-ky a través de una leyenda he-brea que, hilvanando la genea-logía y el mito arguye: “El Mesías no será un hombre, sino un día: el día en que todos los seres hu-manos serán iluminados”. a

Ivan Pintor Iranzo

LA COLUMNA DEL CRÍTIC

ALEXANDRO JODOROWSKY, DONDE MEJOR CANTA UN PÁJARO

a9 9

Page 12:  · Diari del festival Dijous 17 d’octubre 2013 3 Gonzalo López-Gallego, director d’Open Grave J.T. Petty, director de Hellbenders 3D L’equip de Hooked Up Bobcat Goldthwait,

Entrevista por Marina Comesaña

Lluís R. es padre de Roger, un niño de 6 años que acaba de estrenar año es-colar en el colegio Genís de la Serna de Girona. Lluís sería un padre más si no fuera porque desde el pasado 11 de octubre está apostado frente a las puertas del Ministerio de Educación exigiendo lo que se le ha negado en su Catalunya natal: que su hijo pueda es-tudiar satanismo en la escuela.

Desde que el viernes varios medios de comunicación se hicieran eco de la noticia, muchos son los que se han acercado a ofrecerle apoyo y a inte-resarse por esta peculiar reivindica-ción. Nos encontramos un hombre de 35 años, de reconfortantes ojos azules y barman de profesión, que sólo inquieta cuando se abre la cami-sa y deja que leamos en su camiseta “I love Satan”. Le preguntamos por esa declaración.

Lluís.- No entiendo la pregunta… ¿Cómo que qué significa? Si pusiera “I love Jesus” o “I love Mahoma”, ¿te acercarías a pre-guntar lo mismo?

Pregunta.- Hombre, no es lo mismo…

R.- Admito que no es habitual, eso es ver-dad. Y no me refiero al hecho de opinar así, sino a que no es habitual expresarlo públicamente.

P.- Así que sois más…

R.- ¡Por supuesto que somos más! Satán

existe desde que existe el mundo.

P.- Ya, bueno, pero no me negarás que nunca ha sido lo que se dice “muy popular”…

R.- Eso es otra cosa. Reconozco que no es la fe más popular, ha tenido siglos de mala prensa, y en cierto modo es mucho más discreta, no nos gustan demasiado las demostraciones públicas, ser sata-nista es algo más íntimo, más privado.

P.- Sin embargo, ahora tú llevas una camiseta…

R.- ¡Jajaja! Sí, bueno, sólo es una cami-seta, nada más. Podría llevar una de Led Zeppelin y nadie me pararía por la calle. Pero sí, me la he puesto porque una cosa es que no celebremos reuniones sema-nales multitudinarias, y otra que no esté orgulloso.

P.- ¿Orgulloso de qué?

R.- Orgulloso de ser satanista, de haber elegido esta fe. Y orgulloso de trans-mitírsela a mi hijo. Él conocerá desde pequeño quién está al mando en este mundo loco, y eso le hará mucho más fuerte de lo que fui yo.

P.- ¿Por qué más fuerte? ¿A qué te refie-res? ¿Cuáles son esos valores?

R.- Te lo explico: cuando se empezó a negar el satanismo, a intentar hundirlo en el olvido, se empezó también a negar una mitad del mundo y de nuestro propio ser. Es tan real como que el bien existe, es real y humano. Es parte de nosotros, y yo creo que la parte más fuerte y menos hipócrita. Satán no niega esa otra parte, ni nos da la espalda nunca. Él siempre está dispuesto a mostrarnos el mundo tal y como es. No hay engaños, ni mun-dos mejores. Este es el que es. Y precisa-mente la paz la encuentras cuando deja de haber ese roce, esa negación. Mi crío ya no se pasará la vida en busca de un futuro que no existe, sino que sabrá cómo es el mundo en el que le ha tocado vivir. No hay ninguna enseñanza mejor que yo le pue-da ofrecer. Ninguna.

P.- ¿En qué consiste exactamente el sa-tanismo? Documentándome para esta entrevista, disculpe mi ignorancia, he vis-to que hay más de 61 grupos satánicos en España. ¿Por qué no hay más presencia?

R.- Por encima de todo es sentido prác-tico. Hoy la gente sólo está dispuesta a creer en algo si sabe lo que puede sacar a cambio. Nuestras creencias defienden el individualismo, el materialismo, el hedo-nismo, conseguir lo que quieres en esta vida, no en la próxima. Somos muchos los que pensamos así. Lo que ocurre es que como es algo que la gente no termina de entender del todo, tendemos a llevarlo

de puertas adentro como se dice.

P.- Hasta ahora que ha decidido acam-par frente a todo un ministerio.

R.- Mi hijo ha empezado el colegio este año. Su madre y yo siempre hemos tratado de encontrar una escuela con un modelo de educación coherente a nuestro estilo de vida y creencias, pero ha sido imposible. Se puede escoger entre informática y diseño, entre fút-bol y baloncesto, entre ballet y piano, incluso entre ética y religión. Pero no nos confundamos, esa religión es la que es. ¿Y por qué no el satanismo? No hay opciones.

P.- ¿Crees que educarle en la fe de Sa-tán es lo mejor para tu hijo?

R.- Como cualquier padre, quiero lo mejor para mi hijo. Satán es el mal, él es la fuerza que mueve la sociedad que nos rodea. Así que mejor que Roger lo conozca de cerca, que tenga las herra-mientas suficientes para enfrentarse a su futuro.

P.- ¿Qué respuesta le han dado desde el gobierno?

R.- Ahí está el problema, no me dan respuesta. Espero que al menos toda esta repercusión traiga algo positivo para todos los que nos sentimos atraí-dos por el Mal.

P.- ¿Qué es realmente lo que busca? ¿Clases, reconocimiento?

R.- Quiero que se me escuche, nada más. Que mi hijo pueda estudiar y te-ner la oportunidad de conocer otras opciones. Muchos padres musulma-nes, budistas, mormones han venido a apoyarme estos días. Encuentro res-paldo en la tolerancia.

P.- ¿Y qué pasa cuando lo llevas al colegio?

R.- Esa es mi cruzada. Mi hijo ya tiene 6 años y empieza a tener clases de re-ligión en el colegio. Religión católica o ética. En algunos colegios empieza a haber incluso clases de Islam. Y me parece bien, no me malinterpretes. Lo que no me parece tan bien es que yo no pueda ejercer mi derecho a dar a mi hijo la educación que creo mejor para él.

P.- ¿Y cuál es la estrategia para esta cruzada?

R.- Comencé por solicitar clases de satanismo a través de los canales oficiales, de la Consellería d’Educació. Cuando ves sus caras, ya sabes que la cosa no va a ser rápida ni fácil. Quiero decir… que va a ser más lenta que cual-quier otro trámite (risas). Tengo asu-mido que quizá mi hijo no reciba clases de satanismo hasta sexto de Primaria, y yo tendré que suplir esa carencia en casa. Es algo que tengo que hacer por mí mismo y por su futuro. Tengo mu-cha paciencia.

P.- Y mientras tanto, ¿qué hará tu hijo en las clases de Religión?

R.- Es algo que estoy barajando con su madre. Ya te dije que el satanismo no es excluyente. A diferencia de otros credos, se define por contraste. Existe en tanto en cuanto existen los demás. Quizá dejemos que asista a algunas clases de religión católica para que co-nozca esa parte. Y luego, en casa, nos encargaremos de completar esa visión sesgada. Además, quizá su hermanito –sonríe-, que nacerá el mes que viene, tenga más suerte.

“Estoy orgulloso de transmitir a mis hijos la fe en Satán”

¿Qué opina de la campaña recien-temente puesta en marcha desde discoversatanism.com?

No la conozco, pero cualquier cosa que se haga por darnos la visibilidad que siempre se nos ha negado, creo que es positiva.

Hay gente que afirma que, en rea- lidad, se trata de un homenaje a la obra de Polanski, a La semilla del

Diablo más en concreto…

¿Lo es? No lo sé, ya te digo que no co-nozco la campaña. Lo que sí te puedo decir es que esa película, a pesar de los años que han pasado desde que se hizo, retrata bastante bien lo que es nuestro día a día: gente normal viviendo una vida normal. Es cierto, creemos en Satán. Pero por lo de-más, somos como tú o como cual-quier otro vecino tuyo.

DISCOVERSATANISM.COM“No me detendré hasta ver feliz a mi hijo.”

Page 13:  · Diari del festival Dijous 17 d’octubre 2013 3 Gonzalo López-Gallego, director d’Open Grave J.T. Petty, director de Hellbenders 3D L’equip de Hooked Up Bobcat Goldthwait,

Diari del festival Dijous 17 d’octubre 2013 13

Havies participat de jurat d’algun altre festival? És la primera ve-gada que ho fas en un festival de cinema de gènere?Havia estat en festivals de curtme-tratges, però questa és la primera vegada que tinc la sensació d’estar de jurat en un festival gran. De fet, no sé si ho tornaré a repetir [riure]. Al principi, l’experiència de veure tantes pel·lícules en tan poc temps em va espantar una mica, però crec que sortiré d’aquí pensant que una projecció al dia no és res.

Com valorarà les pel·lícules a competició?Em qüestiono moltes coses. De cop formo part del jurat d’un festival de molt prestigi i, com a actriu, sé la importància que poden tenir els premis i la il·lusió que fan. Després, que influeixin en la carrera d’algú és una altra cosa. Em qüestiono doncs què pot aportar un premi i què s’ha de premiar. Crec que tots estem buscant la pel·lícula que més ens motivi i ens sorprengui. És molt complicat valorar l’art. M’agrada-ria, però, intentar recolzar aquelles als que un premi els hi pot resultar beneficiós. A aquestes alçades, si Scorsese competís, potser no ne-cessitaria un premi de Sitges. Ara bé, aquest és un criteri secundari. Està clar que el més important és que la pel·lícula sigui bona.

Se sol dir que els premis a la Millor Interpretació els trien els actors. I que aquests, en canvi, no tenen tant de pes en altres decisions.Em sento molt a gust en aquest jurat. Vaig estudiar Comunicació Audiovisual, he vist molt cinema i m’encanta el gènere, però no sóc

una fanàtica que el coneix al detall. Estic rodejada de companys que en saben molt, però tinc molt bones vibracions i em sento molt escol-tada. No tenim president del jurat, així que tot és equitatiu. És evident que la professió de cadascú té un pes específic, però tothom opina de tot.

És l’única dona del Jurat Sitges 46. El terror i el fantàstic són gèneres vinculats amb un univers masculí.[Riure] M’agradaria estar més acom-panyada, però em sento molt a gust. Crec que l’univers del terror està canviant molt. De fet, vaig arribar a Sitges una mica acollonida pel fet d’haver de veure durant hores imatges amb tanta càrrega d’agres-sivitat. M’agrada el gènere, però de vegades m’he tapat, he cridat i m’he amagat al veure una pel·lícula de terror. He canviat al llarg d’aquests primers dies de festival. He fet un clic. Ara passo menys por i gaudeixo més de les pel·lícules. Potser aques-ta capacitat d’establir una certa dis-tància respecte allò que es veu és més masculí.

Va fer Elisa K, que, a la seva ma-nera, era una pel·lícula molt vio-lenta. La seva interpretació és un dels reptes més impressionants del cinema espanyol recent. M’agrada aquesta apreciació. Quan rodava, li deia a Judith Colell, la di-rectora, que Elisa K era una pel·lícu-la per a Sitges. Quan Elisa té l’atac psicòtic, aquest moment de renai-xement i transformació té un vincle amb algunes de les pel·lícules que estic veient aquí. Ara que han pas-sat uns anys, penso que va ser un paper molt important per a mi, com a actriu i a nivell humà.

Com es prepara un paper així?Faig dos camins. El primer és molt mental. En el cas d’Elisa K, vaig treballar durant mesos amb una coach i vam fer un treball minuciós d’anàlisi, sobre què significa recor-dar i oblidar. Intento baixar aques-tes idees al cos. Després, m’oblido de tot el que he après i em baso en la intuició.

“Ara passo menys por i gaudeixo

més de les pel·lícules”

Entrevista: Aina Clotet Los muertos andantes y los Lannister visitan Sitges

Bajo el título Sitges View, el festi-val ha mostrado una selección de las mejores series de televisión de género fantástico y de terror. La nueva sección del festival contó con la proyección del primer ca-pítulo de la nueva temporada de la serie The Walking Dead, que se emitió de forma simultánea a la emisión por Fox televisión. El es-treno llenó la Sala Tramuntana de seguidores que no se querían per-der el esperadísimo primer episo-dio de la cuarta temporada.¿Qué pasará con los supervivien-tes? ¿Cuál será la reacción del gobernador? Estas fueron las pre-guntas que quedaron abiertas al final de la tercera temporada. No seremos nosotros quienes haga-mos un spoiler y desvelemos lo que vimos en la Sala Tramuntana.Antes de la proyección del episodio, se sorteó merchandising de la serie, packs de la tercera temporada y el videojuego de The Walking Dead. También se presentó el capítulo inédito de la serie Sleepy Hollow, colofón de una doble sesión de lujo para los amantes del género. Por su parte, el actor Charles Dance, que ha recibido el premio Màquina del Temps y que ha es-

trenado la película Patrick, estuvo junto a los seguidores de Juego de tronos en el pase de uno de los episodios más emblemáticos de la serie. Dance, lord Tywin Lannister en la ficción, elogió haber sido re-cibido cual estrella del rock en la Sala Tramuntana y se mostró más afable que su personaje en la serie. También se presentó Hemlock Grove, la nueva serie de vampiros y hombres lobo basada en la no-vela homónima de Brian McGree-vy. En Sitges View se proyectaron los dos primeros capítulos de la serie. Eli Roth presentó el primero (dirigido por él) en medio de una gran expectación. La charla contó con Roth, productor ejecutivo de la serie; Eric Pack, productor; y Lo-renza Izzo, actriz. Además, Sitges View contó tam-bién con la presentación de la serie Bates Motel y con la proyec-ción del primer capítulo de Los asesinos de Fjällbacka, basada en la novela de Camilla Läckberg. A esta fiesta catódica no podía faltar el caníbal más famoso: el protagonista de El silencio de los corderos y de Hannibal pondrá el cierre a Sitges View el sábado en la Sala Tramuntana.

The Walking Dead

Page 14:  · Diari del festival Dijous 17 d’octubre 2013 3 Gonzalo López-Gallego, director d’Open Grave J.T. Petty, director de Hellbenders 3D L’equip de Hooked Up Bobcat Goldthwait,

Diari del festival Dijous 17 d’octubre 201314

PROGRAMACIÓ AVUI DIJOUS 17

Última Projecció Programació subjecta a canvis. Es recomana consultar la descripció de les pel·lícules abans d'adquirir les entrades

08:30 AUDITORI Gallows Hill Victor García. EUA, 2013. 86’

08:30 RETIRO Dark Touch Marina de Van. França, Irlanda, 2013. 90’

08:30 PRADO curts d’animació a competició I

10:15 AUDITORI Big Bad Wolves Aharon Keshales, Navot Papushado. Israel, 2013. 110’

10:15 RETIRO raze Josh Waller. EUA, 2013. 96’

10:30 PRADO The rambler Calvin Lee Reeder. EUA, 2012. 98’

12:15 RETIRO Shield of Straw Takashi Miike. Japó, 2013. 116’

12:30 AUDITORI Only Lovers Left alive Jim Jarmusch. Regne Unit, Alemanya, EUA, 2013. 123’

12:30 PRADO Faraday Norberto Ramos del Val. Espanya, 2013. 81’

14:15 PRADO rewind This! Josh Johnson. EUA, 2013. 90’

14:30 RETIRO Hooked Up Pablo Larcuen. Espanya, 2013. 79’

14:45 AUDITORI The Philosophers John Huddles. EUA, Indonèsia, 2013. 100’

16:00 PRADO White Epilepsy Philippe Grandrieux. França, 2012. 68’ The Taking The BAPartists. EUA, 2013. 77’

16:15 RETIRO The Fake Yeon Sang-ho. Corea del Sud, 2013. 101’

16:45 AUDITORI Jodorowsky’s Dune Frank Pavich. EUA, França, 2013. 90’

18:15 RETIRO Shield of Straw Takashi Miike. Japó, 2013. 116’

18:30 AUDITORI La danza de la realidad Alejandro Jodorowsky. França, Xile, 2013. 130’

18:45 PRADO Vulgaria Pang Ho-cheung. Hong Kong, 2012. 92’

20:30 RETIRO La danza de la realidad Alejandro Jodorowsky. França, Xile, 2013. 130’

20:45 PRADO Yellow Nick Cassavetes. EUA, 2012. 109’

21:00 AUDITORI Gallows Hill Victor García. EUA, 2013. 86’

23:00 AUDITORI Only Lovers Left alive Jim Jarmusch. Regne Unit, Alemanya, EUA, 2013. 123’

23:00 RETIRO The Demon’s rook James Sizemore. EUA, 2013. 103’

23:00 PRADO Les rencontres d’après minuit Yann Gonzalez. França, 2013. 100’

01:00 RETIRO MARATó FOUND FOOTAGE The Paranormal Diaries: clophill Kevin Gates, Michael Bartlett. Regne Unit, 2013. 89’

mr. Jones Karl Mueller. EUA, 2013. 83’ Europa report Sebastián Cordero. EUA, 2013. 89’

01:15 AUDITORI LA NIT + MONSTER The Station Marvin Kren. Àustria, 2013. 98’ almost Human Joe Begos. EUA, 2013. 80’ Big ass Spider Mike Mendez. EUA, 2013. 82’

01:00 PRADO Le livre des morts. 30’ The rambler Calvin Lee Reeder. EUA, 2012. 98’ The Taking The BAPartists. EUA, 2013. 77’ Tramuntana

12:00 Debat autors i crítics

16:00 Aventura Americana: Trobada amb directors nacionals que han treballat als Estats Units

18:00 Sitges Coming Soon

20:00 Caídos

Espai Fnac

19:00 Presentació revista Prosa Inmortal Brigadoon

15:00 Especial agencias. Sesión cortometrajes

16:15 10 años de la saga Campamento sangriento

18:00 El último caballero

19:15 Presentación del libro Sonambulia

20:30 Red de ocio temático y de terror

22:00 Daimôn, están entre nosotros

23:15 Cortometrajes CLM

00:30 Trilogía del cerdo

Page 15:  · Diari del festival Dijous 17 d’octubre 2013 3 Gonzalo López-Gallego, director d’Open Grave J.T. Petty, director de Hellbenders 3D L’equip de Hooked Up Bobcat Goldthwait,

Diari del festival Dijous 17 d’octubre 2013 15

PROGRAMACIÓ DEMÀ DIVENDRES 1808:30 AUDITORI The returned Manuel Carballo. Espanya, Canadà, 2013. 98’

08:30 RETIRO The Philosophers John Huddles. EUA, Indonèsia, 2013. 100’

08:30 PRADO curts d’animació a competició II

10:30 AUDITORI Insidious: chapter 2 James Wan. EUA, 2013. 106’

10:30 RETIRO The machine Caradog James. Regne Unit, 2013. 90’

10:30 PRADO Prince avalanche David Gordon Green. EUA, 2013. 90’

12:15 RETIRO curts d’animació a competició III

12:30 PRADO Shinjuku Triad Society Takashi Miike. Japó, 1995. 101’

12:45 AUDITORI 009 rE: cyborg 3D Kenji Kamiyama. Japó, 2012. 104’

14:15 RETIRO Soulmate Axelle Carolyn. Regne Unit, 2013. 104’

14:30 PRADO The Dirties Matt Johnson. Canadà, EUA, 2013. 83’

14:45 AUDITORI all cheerleaders Die Lucky McKee, Chris Sivertson. EUA, 2013. 90’

16:15 RETIRO cheatin’ Bill Plympton. EUA, 2013. 75’

16:15 PRADO algunas chicas Santiago Palavecino. Argentina, 2013. 100’

16:45 AUDITORI afflicted Cliff Prowse, Derek Lee. Canadà, EUA, 2013. 85’

18:15 RETIRO New World Park Hoon-jung. Corea del Sud, 2013. 134’

18:15 PRADO The Eternal return of antonis Paraskevas Elina Psykou. Grècia, 2013. 88’

18:45 AUDITORI Big Bad Wolves Aharon Keshales, Navot Papushado. Israel, 2013. 110’

20:00 PRADO Interior, Leather Bar Travis Mathews, James Franco. EUA, 2013. 60’

21:00 AUDITORI The returned Manuel Carballo. Espanya, Canadà, 2013. 98’

21:00 RETIRO Only Lovers Left alive Jim Jarmusch. Regne Unit, Alemanya, EUA, 2013. 123’

21:15 PRADO Fatal Lee Don-ku. Corea del Sud, 2012. 103’

23:00 AUDITORI Insidious: chapter 2 James Wan. EUA, 2013. 106’

23:15 RETIRO V/H/S/2 Simon Barrett. EUA, 2013. 95’

23:15 PRADO Nos héros sont morts ce soir David Perrault. França, 2013. 94’

01:00 AUDITORI LA NIT + SITGES The Dyatlov Pass Incident Renny Harlin. EUA, Regne Unit, Rússia, 2013. 101’ Wolf creek 2 Bobcat Goldthwait. EUA, 2013. 107’

Savaged Michael S. Ojeda. EUA, 2013. 95’

01:00 RETIRO OTAKU MARATó Evangelion 3.0 You can (not) redo Hideaki Anno. Japó, 2012. 95’ Berserk Golden age arc III: Descent Toshiyuki Kubooka. Japó, 2013. 119’ Fairy Tail The movie: Phoenix Priestess Masaya Fujimori. Japó, 2012. 85’ Sessió sorpresa

01:15 PRADO Faraday Norberto Ramos del Val. Espanya, 2013. 81’ The Dirties Matt Johnson. Canadà, EUA, 2013. 83’ Escape from Tomorrow Randy Moore. EUA, 2012. 90’ Tramuntana

18:00 Màster Class Takashi Miike i Presentació Llibre Takashi Miike: La provocación que llegó de Oriente

16:00 Màster Class VFX “The Machine”, a càrrec de Maurizio Giglio

20:00 DEP: El club

Espai Fnac

17:00 Presentació del còmic Superman: la guerra de los mundos

19:00 Scifiworld presenta Brigadoon

14:00 Homenatge Patty Shepard La renta espectral

15:00 Estrena documental Toñito blanco: solo, perdido y vicioso

16:00 Estrena documental Frankenstein no asusta en colombia

17:30 Retrospectiva Jairo Pinilla Triángulo de oro

19:30 Estrena Brigadoon making off sangriento

21:30 CineAsia Young Thugs Innocent Blood

00:00 Estrena Brigadoon Whiter

Stand Annexia18:00 Firmas Lluís Rueda i Pau Roig: El columpio negro y Tyrannosaurus Double Feature: Crimen en la noche + Muertos y enterrados. Firma de Alberto Bermúdez: Mal de mares.

Última Projecció Programació subjecta a canvis. Es recomana consultar la descripció de les pel·lícules abans d'adquirir les entrades

El festival no comparteix necessàriament les opinions expressades en aquesta publicació.

Page 16:  · Diari del festival Dijous 17 d’octubre 2013 3 Gonzalo López-Gallego, director d’Open Grave J.T. Petty, director de Hellbenders 3D L’equip de Hooked Up Bobcat Goldthwait,