D I A G O N A LD I A G O N A Lrevista extraoficial de l’etsab . Nº15 . M a r ç 2006

revistaetsab@yahoo.es

Editat amb l’ajut de:Cooperativa Jordi Capell

EscofetiGuzzini

Nemetschek - AllplanTechnal

Weber cemarksa

Col.laboren en aquest número:

Roger Blasco, Joan Cabeza, Dani Carrero, Mark AntoniFriedhoff, Ricard Gratacòs, Andreu Griñó, AnnaManyes,Albert Mesalles, Octavius, Raül Olivart, MariaPicassó, Agnès Thöni, Jordi Torà, Jade Serra, N. Vila,ESPAI PARAL.LEL, Justy Sieras i alguns anònims...

Agraïm l'atenció de Josep Bertran, Manel Bailo i moltsaltres, que desinteressadament han participat enaquesta edició.

d i a g o n a l 1 5 - M a r ç 2 0 0 6m e n ú d e l d i a

eDitorial Personatges ETSAB Conversa amb

Manuel BailoCarta_BOMBA! aRquiTECtes de La

nEu FER CIUTAT desempolvando a Marco Zanuso

El Racó de'n Salva entrevista a Josep BertranL’esquela. L’agenda Va de FUM

Tornem a repartir 20 pàginesmés, aquest cop amb el número15 imprès en cada una d'elles.Sembla curiós però resulta esfe-reïdor la quantitat de coses quevolen pel nostre costat, quecorren, giravolten i passen total-ment desapercebudes per nosal-tres. Massa feina, masses plànols,tant de projectes com d'urbanis-me. No hi ha temps i menys perintentar comprendre allò que s'a-maga o acostuma a moures enàmbits més burocràtics.La setmana passada vam veurecom la Caputxeta Vermella jas'ha cansat del llop que l'ha igno-rat durant quatre anys. Araaquesta ha buscat refugi en elcaçador o llenyataire, depenentde la versió del conte que unconegui, que se suposa que lasalva de les urpes de la bèstiamaligna. Però, a aquestes altu-res, encara creiem en contes defades?Que no es confii gaire laCaputxeta, ja que no sabem quèens prepara un home amb lescredencials que presenta AntoniGiró. Hem sortit del foc per caurea les brases, com diu la dita?Tampoc la presència de TeresaRovira dins el seu equip no ensacaba de treure aquest neguit.Tot i això, esperem equivocar-nosi veure una millora de les rela-cions entre l'escola i el rectorat; simés no, sentir-nos escoltats.

Resulta fascinant com n'és defàcil escoltar, quan allò t'interes-sa. És evident que ens està agra-dant el que podem sentir, per aixòpresentem en aquest número deDiagonal dos entrevistes comple-tes. Una al Josep Bertran, qui ensmostra la seva il.lusió en aixecaruna nova escola d'arquitectura aReus i en Manel Bailo, que ambigual o més il.lusió és un delsjoves esperits de l'escola deBarcelona.Dins trobareu també més inquie-tuds, més critica, més humor,més...vosaltres mateixos.

Volem agrair la col.laboració de ladirecció de l'ETSAB en l'edició del'anterior número 14. Gràcies alseu ajut es van poder repartirquasi el doble de revistes previs-tes.(comprovareu que l'anteriorDiagonal és una edició integrasense anunciants).

Des d'aquí també volem expres-sar la nostra tristor en saber que

el professor i company NarcísIrizar ens ha deixat. Narcís Irízarva ser un dels primers entrevis-tats a Diagonal, concretament alnº2 , any 2003. L'hi vam dedicaraquell número dos, i aquestnúmero també el dediquem a ell.Trobarem a faltar la teva presèn-cia a les aules, i tal com ell ensva dir un dia: "Les enquestesm'han fotut mal, però jo troboque les meves classes són millorara que mai!" ... i tenies tota laraó. Adéu, company.

Esperem veure'ns de nou a lapropera "revista"!!Fins aviat

Per més informació:revistaetsab@yahoo.es

EDITORIAL

pàgina 2

INDEX

gràcies a tots!

FELICITEM AL’EQUIP “LAS

GACELAS VOLADORAS”GUANYADORSDE LA LLIGAEXTERNA DEFUTBOL SALA

de la UPC( 2a DIVISIÓ)

el proper any aprimera!

d i a g o n a l 1 5 - M a r ç 2 0 0 6

pàgina 4

m e n ú d e l d i a

Aprofitant que en Manuel Bailo haestat escollit per participar a l'exposiciód'arquitectura espanyola contemporàniaque s'està fent al MOMA de New York,hem volgut acostar-nos a aquest joveprofessor d'urbanística. Ens semblava que podia ser interessantendinsar-nos en el seu món per conèixerde més a prop aquest arquitecte que enssemblava un model proper. A més a més en Bailo és un profe moltenèrgic, potser poc convencional i quesi teniu la sort de tenir no us deixaràindiferent.

Conversa amb Manuel BailoCom vas començar en el món professionalde l'arquitectura?Mira, aquí en aquest espai (es refereix al seuestudi) som tres despatxos que estem junts desque vam fer el projecte final de carrera. Semprehem pensat que quan n'aprens més és quanestàs en un lloc amb gent diferent, amb temesdiferents... Des que estàvem a l'escola vamcomençar a compartir un lloc i a tenir els pri-mers petits i miseriosos encàrrecs. Aquests elsfas amb la mateixa intensitat i il·lusió que tin-dries fent un palau d'esports.

I com funcioneu els tres despatxos?Cadascun funciona independentment, però josé que està projectant cadascú. Sé que araestan fent un hotel, veig els dibuixos, sé que elshi està passant en cada moment... encara quejo no decideixo res sobre el projecte. El que ésinteressant és veure la feina que fan altres per-sones. Vulguis o no, veus la maqueta d'un altrei dius "hòstia! Quina maqueta més maca que hafet, la copio!". De fet és el que passa a l'escola,que quan n'aprens més és veient el que han fetels teus companys. Ara i aquí mantenim aquestesperit, de lloc o de conreu de coses en quèveus tots els processos des que es sembrenfins que van sortint, i tant dels teus com delsaltres. D'això n'aprens contínuament.

És per aquest motiu que anem a l'escola adonar classes. D'aquesta manera mai estàstancat, estàs contínua-ment veient coses. Defet, nosaltres n'aprenemmoltíssim de vosaltres,sinó seria gairebé millorno ser-hi a l'escola. Enaquest sentit el que fem nosaltres a l'escola ésun acte altruista, però alhora egoista. Donemmolt, però rebem molt a canvi. Quan això esperd, deixa de ser interessant per tothom anara l'escola, tant pel professor com per vosaltres.

Compartiu algun projecte?Normalment no. Compartim actituds, però noprojectes. Som cinc, i amb cinc és impossible...Jo treballo amb la Rosa Rull, que és la mevasòcia, i amb ella ho compartim al 100% tot.

I com comenceu els projectes? Preneu algu-na actitud al principi, o cadascun d'ells ésun món. Hi ha algun procés repetitiu o cons-tant a l'hora d'enfrontar-se als projectes? Bé, l'actitud si que sempre és la mateixa. De lamateixa manera que dic que l'escola t'interessamentre tu aprens, amb els projectes passa elmateix. Volem seguir descobrint, seguir apre-nent coses mentre fem els projectes. Algun copens ha passat que t'adones que estàs fent unacosa que ja has fet i llavors deixa d'interessar-te, d'emocionar-te... Intentem que això no enspassi gairebé mai, que l'emoció no es perdi.Aquesta actitud sí que hi és a tots els projectesque fem. De fet, tenim poques coses, però lesque tenim les hem intentat fer amb la màximapassió i intensitat.

Ho tenen difícil els arquitectes joves aCatalunya? Ho diem perquè s'acostuma adir que quan es convoquen concursos l'a-costumen a guanyar les"velles glòries" ital... costa molt obrir-se camí?Bé, no ho tenim fàcil! Però és que aquí hi ha

part del repte. A més, en som moooolts d'arqui-tectes, eh! I n'hi ha molts que ho fan molt bé iestan en un concurs de mèrits molt abans quenosaltres. Mira, el Bohigas acaba de guanyarun dels concursos "perla" del moment: unapresó, una persona de vuitanta i tants anys, ésmolt fort! Però és que hi ha molta gent capaci-tada per fer-ho !!

I creus que el guanya perquè és el millorprojecte presentat, o...?És una barreja de tot: capacitat de gestionar unprojecte gros, capacitat de respondre eficaç-ment i professionalment... Clar, els arquitectesjoves és el problema que tenim, que fins queno aconsegueixes fer un projecte una micagros no pots demostrar que ets capaç de ges-tionar-lo.

Pensar un projecte és alguna cosa que totsmés o menys sabem fer. Algun el farà millor,anirà més ràpid a fer-lo, però en principi totssom capaços de pensar-lo, però... després,construir-lo és un altre món. No és fàcil, és unprocés molt llarg en què intervenen moltíssi-mes coses i costa molt que els arquitectesjoves tinguin accés a encàrrecs grossos. Hi hamolts pocs casos d'arquitectes joves que guan-yin un gran concurs, ha passat comptadesvegades a la història (al Zaera, a l'Utzon...). Elcamí normal a seguir és començar amb projec-tes més petits i mica en mica anar assumint

més responsabilitat i encà-rrecs més grossos...

D'on ve l'encàrrec de l'ho-tel d'Igualada?Resulta que havíem fet una

botiga per al mateix empresari de l'hotel.Primer fas una botigueta per aquesta gent idesprés pensen que potser també els hi potsfer l'hotel. "Clar que li faig l'hotel, cap proble-ma!" L'altre via és fer concursos, però tampocno es un camí ràpid ni de resultats immediat,de fet la mitjana nostre es de cada quinze con-cursos presentats en guanyes un. Desgastamolt i costa molts diners, però bé, aquí esta-mos!

De vegades dius que sempre està bé tenirun concurs pendent!?Això és molt important! Sempre has de teniralguna cosa pendent de saber si has guanyat ono perquè, com normalment perds, semprepots pensar que encara queda un altre concursper guanyar! I ara no en tenim cap de pendent!(riures).

I l'empresari que fa l'encàrrec de l'hoteld'Igualada és una persona culta, interessa-da per l'arquitectura?No, és un "tio" llest. Sap que si aposta per ferun hotel més "provocatiu" i menys estàndardaconseguirà altres èxits com sortir a algunarevista, o que tindrà algun premi... Això ho sapi per això pensa que apostar per nosaltres potser una bona opció.

I el projecte per l'ajuntament de Manresa ésun concurs?Si. A Manresa hi ha un equip municipal extraor-dinari, uns arquitectes municipals molt bons,que són el David Closes i el Quico Mestres.Això ajuda a l'hora de preparar un concurs, jaque sempre arriba el dia de la crisi en què has

“el que fem nosaltres al'escola és un acte altruis-ta, però alhora egoista”

per Ricard Gratacós i Jade Serra

d i a g o n a l 1 5 - M a r ç 2 0 0 6

pàgina 5

m e n ú d e l d i a

de decidir si vas a guanyar-lo i prens una opciómés mesurada i possibilista, o bé passes de toti fas el que et ve de gust fer. Llavors, quan veusque vas 15-0 perdent concursos, et planteges sihas de continuar entregant coses que saps quesegurament no guanyaràs, o bé fer un pensa-ment i baixar el "llistó" i fer una proposta mésmesurada. En canvi el de Manresa, és un delsconcursos en què fas el que creusque has de fer i llavors... pum! guan-yem - cosa que no passa mai-. Iaixò és gràcies a què darrera hi hauna sèrie de gent prenent decisionsamb molta capacitat de risc. Avui lamajoria d'ajuntaments o administracions públi-ques et diuen o et suggereixen que millor queno ho facis, que com es el cas del projecte deManresa, serà molt costós i molt difícil de cons-truir.

Molts dels vostres projectes tenen geome-tries complexes... necessiteu un enginyer aldespatx?Hi ha força gent externa que ens ajuda, des decalculistes d'estructures a una enginyeria. Peròaixò es així a tots els despatxos. Ara bé, la geo-metria complexa és una decisió nostra, de fetés la nostra feina. Cal aconseguir que aquestageometria sigui un sistema i que gràcies a lesseves pròpies lleis internes es pugui construirmés fàcilment. Que la geometria sigui compli-cada no és mai una necessitat, també tenimprojectes que no ho són gens de complicats,són més aviat geomètricament molt senzills.

I tu i la Rosa com treballeu? Treballem molt en equip. Jo mai em sento autord'un projecte. I mai són projectes directes, vulldir que mai són fruit d'un gest o un traç o d'ide-es genial, això no ens interessa gaire. Més aviatsón projectes que es van construint. I en aquestprocés hi va intervenint molta gent, s'hi vanenganxant moltes coses. Si que hi ha decisionsprimeres, però durant el procés també es trans-formen. Llavors, com treballem? Doncs amb elprocés i amb tot el que aquest implica, i juguemaquí dins, estàs amb el procés acompanyant-lo,dirigint-lo i orientant-lo. No fem cap arquitecturade traços genials, no ens interessa.

Ens pots explicar a grans trets el projecte deManresa?Veieu aquella paret d'allà (assenyala cap a unfragment de paret que s'està desprenent),doncs la façana existent de l'ajuntament és moltantiga i d'alguna manera es pot desprendre untros o fragment d'ella, tot sorgeix una mica d'a-quí. El projecte vol ser com la construcció d'unacrosta de l'antiga façana posterior de l'ajunta-ment. I en l'espai entre mig de la nova façanacrosta paisatge i l'antiga façana hi col·loquemles escales d'incendis, els accessos, lesinstal·lacions. Hi va haver un moment del pro-jecte en què havíem de decidir a on i "com"anaven les finestres en la façana. En una de lespropostes varem col·locar sobre al nou frag-ment de façana finestres iguals a les del edifici

existent, perquè així s'entengués fàcilment quela façana era un fragment que queia. Desprésvarem fer una altre proposta en la que els foratsens va semblar que havien d'ésser com unaesquerda i així s'entendria més clarament queera una crosta a punt de caure de la façana....Bé, de fet vam provar diverses coses... Finsque ens en vam adonar que la façana s'havia

de decidir des de les vis-tes! Des d'una obertura esveu Montserrat, des de l'al-tre la Seu... Per tant, alfinal, els "forats" no elsdecideixes des d'un punt

de vista gestual o com a tret personal, sinó apartir d'un altre tipus de criteri. A nosaltres ensagrada treballar així, no sé si està millor o pitjor.Però ens agrada pensar que les decisions quehi han darrera d'un projecte es poden explicar.

És com treballar des d'una experiènciaespacial, no?Exactament, és una cosa que així ens semblaque està més justificada. Sinó pots arribar aveure la nova façana només com una cosaestranya, capritxosa o escultò-rica. La façana de Manresa nos'entén des de fora si no s'en-tén el que hi ha al darrere, lafaçana és el resultat de la rela-ció de l'interior de l'edifici ambel paisatge.

Canviant de tema... quan vas entrar a l'es-cola?Jo vaig entrar-hi l'any 83, vaig ser un estudiantmolt normal. Però jo vaig entrar en una èpocamolt bona de l'ETSAB. Aquí aquells anys hihavien els millors professionals, tota la gentque entenia que l'arquitectura era quelcomentre la reflexió i la producció estava a l'escola.Tos els arquitectes que es plantejaven l'arqui-tectura com un sistema de coneixement novolien estar lluny de la universitat i es trobaventots a l'escola... A cada curs sempre hi haviamés d'un professor interessant, i això feia que

els cursos de la carrera fossin molt rics i bons.

I com vas entrar de professor? I perquè urba-nística?Jo vaig entrar a l'escola a través de l'Eduard Bruquan ell estava de director , em va demanar queparticipes en una assignatura que es deia càte-dra Mies. Però això va durar un temps i quan esva acabar vaig tenir l'oportunitat d'entrar al depar-tament d'urbanisme gràcies al suggeriment del'Enric Serra a presentar-me al concurs de placesde professor del departament. Vaig pensar queentrant al departament d'urbanisme podia apren-dre moltes coses. Entrar en un lloc en què ho

desconeixia gaire be tot i sense saber res em vainteressar, i per això m'hi poso i avui encara hiestic. Estic content d'haver pres aquella decisió.

Per una altra banda, també hem tingut la sortd'estar a l'Escola d'Alacant des de fa alguntemps, allà ensenyem Projectes des de fa tresanys amb l'Alfredo Payà i amb el Manuel Ocañaen un autèntic oasis universitari. Actualment l'es-cola d'arquitectura d'Alacant es una de les uni-versitats amb un projecte docent més intens del

panorama espanyol.

Bé, de fet sembla que aixòd'aprendre coses ho propi-cies tu mateix, fent que alsteus grups intentis que sor-geixin moltes respostes dife-rents al mateix tema. Hi ha

professors que s'impliquen massa en els pro-jectes i acaben sortint tots iguals. Sembla quea tu t'interessi el contrari...És el que intentem, que tu treguis el millor de tu.Crec que és així quan se n'aprèn més. És un altresistema de formació. També pots aprendre ambel sistema més clàssic, que és també segur unbon sistema i que consisteix a posar-se al costatdel mestre. És com qui se'n va a fer de fuster, elmestre li dirà: - pica aquí que si piques per darre-re se't trencarà, millor pica així... Però hi ha altressistemes que es basen en començar a picar i dei-xar que passin les coses. Corres el risc d'estave-llar-te, però potser trobes una manera teva depicar les coses que jo no l'havia pensat! I en canvitu la vas descobrint, llavors és fantàstic. La únicadiferència que hi ha entre un professor i un estu-diant és que els professors hem picat més vega-des. Això és bo i és dolent, és bo perquè pot ferque els processos siguin mes ràpids, però ésdolent perquè ja estàs segurament viciat... S'hade saber, suposo, jugar una mica amb tot. A mim'agradaria que la gent aprengués per ella

“m'agradaria que lagent aprengués per

ella mateixa”

“a Espanya l'arqui-tectura està fent unavorera, una barana,i també un auditori”

d i a g o n a l 1 5 - M a r ç 2 0 0 6m e n ú d e l d i a

mateixa, és alguna cosa que nosaltres hemintentat sempre, des de l'escola, al despatx, a lavida personal...

A Alacant es parteix d'una premissa que és quequan algú decideix que vol ser estudiant d'arqui-tectura ja és des d'aquell mateix moment arqui-tecte, perquè ha pres una decisió important.D'aquesta manera s'estableix una relació dife-rent amb l'estudiant i s'acaba generant unasituació de més complicitat. A l'escola no s'impo-sa mai res. S'intenta que vagis tu sol descobrinti fent el projecte.

Potser passa alguna cosa semblant al depar-tament d'urbanisme, en què els exercicis sóngrans projectes de ciutat, i molt més comunsentre tots. Sembla, o seria bonic pensar, quees té als estudiants com un gran grup de gentque està pensant sobre la ciutat...Des del departament d'urbanisme hi ha mésaquesta idea que les coses es treballen enequip, i que les coses no són d'autor. S'enténque la ciutat no la fa una persona sola, hi hamilions d'agents que hi intervenen. Tu ets un d'a-quests agents i actues donant algunscriteris o pautes perquè altres agentsque també hi intervenen s'hi puginsumar... Aquest és un sistema de treballmolt contemporani de l'arquitecte, moltmés que el d'arquitecte solitari, fentaïlladament el SEU projecte d'autor. Elurbanisme és molt més proper a enten-dre la feina de l'arquitecte com un pro-fessional que gestiona però també pro-dueix. Com un tècnic que treballa en laconstrucció de xarxes de relacionsentre coses diverses i diferents.L'arquitectura la pots entendre com un

objecte preciós, o com nosaltres ens agrada més,entendre-la com un sistema més proper a la cons-trucció de processos que d'objectes acabats.

Sobre l'exposició del MOMA... creus queEspanya està en realitat en aquest moment taninteressant?Quan estàs a Nova York entens molt més perquèfan una exposició. Sembla com si els americansavui entenen que l'arquitectura només es fa quan esprojecte un gratacels o un gran auditori, projectesmolt grossos... És clar, quan veus l'exposició te n'a-dones que a Espanya l'arquitectura es fa tambéquan es projecte una vorera, una barana, i també unauditori o habitatges públics. Veus molts programesdiferents, moltes escales diferents i això és el queavui està passant aquí.

Hem llegit en un article que Terence Riley haviatjat per tota Espanya buscant els projectesper l'exposició, és veritat?Ningú sap massa com va anar això... De fet nosal-tres hem arribat a la conclusió que estem allà per-què el nostre és el projecte més petit de l'exposició!Més endavant s'ha dit que hi havia feta un a llista,

que potser l'havia fet el Juan Herreros...L'exposició també té una part injusta i és que hifalta molta gent, trobes a faltar gent coneguda idesconeguda... No hi ha l'Eduard Bru, el PepLlinàs, ni el Federico Soriano, ni el Jaime Coll nil'Andres Jaque, ni etc ,etc... és estrany. Però enuna exposició, ja se sap, hi ha un espai limitat itampoc hi cap tot...

Per acabar... què et sembla la nova escola deReus ?Nosaltres vam estar-hi fa uns dies donant unaclasse… Està bé i té la gràcia i la força que estàtot just al principi, tot és nou i està tot per fer. Elsde construcció parlen amb els de projectes que al'hora parlen amb els d'urbanística i discuteixensobre el que fan, i això fa que l'escola sigui moltviva. Aquí a l'ETSAB avui hi ha una càrregaadministrativa tan forta que es fa difícil de gover-nar. Aquest sistema de departaments que no esrelacionen entre ells, que són una mena de petitsregnes aïllats i independents fa que avui l'escolavisqui una situació complexa, però també ésdivertida, no?

CAMALEÓN DENTRO DE CAMALEÓNEsta página siempre se me queda pequeña, peroespecialmente hoy. De las mil caras que tiene MarcoZanuso, sólo he podido mostraros sus escasas perointeresantes viviendas, porque el conjunto de su obraparece imposible de sintetizar. Por un lado construyefábricas como A.Kahn o Fisac, por otro diseña paraOlivetti como el mismísimo Sottsass y, como hoy osmuestro, construye viviendas como un campesino oun aborigen.

Zanuso se camufla en cada paisaje y en cada actitud.Capaz de convertirse en ingeniero de despacho opastor constructor de cabañas, es hipersensible alentorno y responde con pasión y valentía.

Podemos comentar susestudios sobre el patio,pero lo que me llama laatención son los acabadosde fachada, que muchasveces pasan a la cubierta,recordando a Zumthor,Herzog & De Meuron yGigon & Guyer, 20 añosantes.

Si os da por desempolvar el libro de Zanuso de la biblioteca veréisque no se puede mirar de una vez. Aconsejo varios paseos, paraencontrar esa sabia valiente, apasionada en busca de una felicidadque está en los paisajes y en todo lo que implica la palabra "vida".

No os dejéis tentar por tonterías de revistas actuales, caminar direc-tos a lo que vosotros sentis al decir "estoy vivo"…

un beso a todos

d i a g o n a l 1 5 - M a r ç 2 0 0 6v o x p o p u l i

pàgina 7

d i a g o n a l 1 5 - M a r ç 2 0 0 6v o x p o p u l i

pàgina 9

Actualmente están en concurso en la Etsab distintas plazas de profesorasociado. Con éste correo-e queremos poner en conocimiento de la comu-nidad universitaria las irregularidades habidas en el de la plaza para eldepartamento de Historia.La ley 1/2003 de universidades de Catalunya nos dice que "El professoratassociat és contractat en règim de dedicació a temps parcial, amb caràc-ter temporal i en règim laboral, entre els especialistes de reconeguda com-petència que acreditin exercir llur activitat professional fora de la universi-tat, per a desenvolupar tasques docents a la universitat". Para obtener unaplaza de profesor asociado se debe reunir una experiencia destacable enel ámbito de la práctica de la profesión, para aportar éste valor añadido ala docencia. Éste es, precisamente, el rasgo distintivo de la figura del pro-fesor asociado con respecto a las otras figuras de docentes.La ley (art. 28 y 29 Ley 30/1992, de 26 de Noviembre) nos dice textual-mente que "2. Son motivos de abstención los siguientes:a) Tener interés personal en el asunto de que se trate o en otro en cuyaresolución pudiera influir la de aquél; ser administrador de sociedad o enti-dad interesada, o tener cuestión litigiosa pendiente con algún interesa-do.(...)c) Tener amistad íntima o enemistad manifiesta con alguna de las perso-nas mencionadas en el apartado anterior. (...)e) Tener relación de servicio con persona natural o jurídica interesadadirectamente en el asunto, o haberle prestado en los dos últimos años ser-vicios profesionales de cualquier tipo y en cualquier circunstancia o lugar".Vistos estos dos argumentos, nos preguntamos:¿Cómo es posible que una persona con menos de un año de titulaciónhaya reunido la experiencia destacable en el ámbito de la práctica de laprofesión que constituye el principal mérito para éste tipo de concursos?¿Cómo puede un catedrático de esta escuela considerar que no incurre enninguno de los supuestos de recusación previstos por la ley cuando com-parte una "amistad íntima" con la candidata? ¿Cómo puede considerarlosi ha estado avalando a la candidata en todas sus actividades y becas, yadesde antes de su titulación, y está actualmente trabajando con ella?TODOS los hechos afirmados en este correo-e se pueden probar docu-mentalmente. Adicionalmente, el incumplimiento del articulo 28.2.e. puedeser contrastado por cualquier interesado haciendo simplemente una bús-queda cruzada en Google. Este correo-e ha sido enviado en primera instancia a las personas impli-cadas y, no habiendo recibido respuesta satisfactoria, se remite al conjun-to de la comunidad universitaria.PEDIMOS al conjunto de la comunidad universitaria el seguimiento delacto de constitución de la comisión y de las pruebas de selección, querecordamos que son de carácter público justamente para asegurar sutransparencia y legalidad, programadas para el LUNES 16 DE ENERO ALAS 19H en la 7ª planta de la Etsab.PEDIMOS a los miembros de la comisión de selección, como medida paragarantizar una mínima equidad en el proceso, la NO VALORACIÓN decualquier mérito que pudiese presentar cualquier candidato realizado bajola organización de cualquier miembro de dicha comisión en los últimos dosaños, para dar así mínimo cumplimiento al articulo 28.2.e. de la Ley30/1992, de 26 de Noviembre.El colectivo Justy Sieras está formado por miembros de la comunidad uni-versitaria y tiene por objetivo la defensa de la transparencia y la legalidaden la Universidad pública.

Justy Sieras JUSTY_SIERAS@terra.es

Podem confirmar que els fets dels quals s'avisa al mail s'han produït. És per això que no esmentarem cap nom propi, de la mateixa manera queJusty Sieras tampoc ho va fer al seu correu. No volem que això desemboqui en cap polèmica a l'entorn d'una persona, sinó en un canvi en el fun-cionament general de la universitat. El què reclamem és més transparència. Creiem que fets d'aquest tipus no són una cosa aïllada, sinó al con-trari, és la norma general. Tot i que és un secret a veus, ningú ha decidit denunciar-ho. I aquí hi ha dos grans perjudicats: d'una banda, bons pro-fessionals que voldrien però no poden fer de professors a l'EtsaB. D'altra banda, alumnes que no aprenen tot el què voldrien per un mal professorque, a vegades, ni es digna a venir a classe. És una llàstima que per això el nivell de l'EtsaB pugui arribarf a baixar. Esperem més notícies de JustySieras.

Profesor asociado etsab

Como advertimos con suficiente tiempo de antelación, las pruebas para la plaza de profesor asociado de Historia resultaron ser una farsa. El presidente del tribunal mantenía una "relación íntima" con la candidata seleccionada desde antes de aceptar su designación como presidente, loque es una violación evidente de la legislación vigente.

Una afortunada casualidad (encontramos el correo-e en el ordenador de la cátedra) nos permitió descubrir toda la farsa y comprender el porqué de muchas cuestiones que se nos planteaban.

Somos estudiantes de doctorado y de master, muchos del departamento de historia, y no comprendíamos cómo alguien que resultó que ni siquierahabía finalizado la licenciatura daba clase en el master. Con este oportuno hallazgo lo comprendimos. Pero ahora, con esta farsa de concurso, hemos decidido difundir este escándalo.

Todos nosotros estamos haciendo una apuesta, con unas probabilidades de éxito ciertamente limitadas, por una carrera docente y de investigación, y nos encontramos que la plaza que se convoca está dada a dedo del modomás impune y escandaloso. En la Etsab se premia el nepotismo y la prosti-tución, y se minusvalora el trabajo y los méritos académicos.

En la misma Etsab se han dado casos de parejas de profesores que enmuchas ocasiones han ejercido una notable labor docente e investigadora.Su vínculo no ha sido un impedimento para desarrollar esta carrera. Peroevidentemente, si esta relación se mantiene oculta es lógico entender queello responde a intereses también ocultos, a capacidades de manipulaciónque la publicidad de dicho vínculo haría inviables. Éste es, evidente y tris-temente, el caso que nos ocupa.

Esto no es una venganza contra los responsables. En correos anteriores tratamos de disuadirles primero privadamente y después de modo máspúblico, dejando un margen para una retirada elegante (bastaba con cesaren disuadir de presentarse a potenciales candidatos y valorar con justicialos méritos de todos). Pero desgraciadamente, no fue así.

Este colectivo vigilará en todos los futuros concursos de la Etsab cualquier irregularidad similar (si bien esperamos que no tan vergonzosa). Es por ello que nos imponemos seguir en el anonimato. Desgraciadamente, desvelada nuestra identidad, toda vigilancia sería inútil. Animamos al conjunto de la universidad a vigilar activamente dichos casos y a no asumirlos como algo sabido e inevitable. Ésta NO es la Universidad que queremos.

Justy Sieras

El mes de gener vam rebre aquest mail a la bústia deDiagonal. Tot i que es tracta d'un correu en certa mane-ra anònim, creiem que la informació que ofereix éscerta, i estem segursque és molt interessant.

Però la cosa no acaba aquí. Mentre el número 15 deDiagonal estava en preparació vam rebre un altre mail mos-trant-nos com els fets augurats començaven a prendreforma.Tot seguit el text:

Aclariment: La segona carta menciona un "correo-e" trobat a la càtedra. Diagonal a decidit no publicar-ho per qüestions de privacitat i anonimat de lesparts implicades.

pàgina 10

Després de l'experiència de construir amb pedraseca i en previsió d'una futura Era Glacial (això delclima cada dia està més boig...), des de l'EspaiParal·lel vàrem proposar fer una escapada a la neuper "construir" iglús.

Així doncs, aprofitant les abundants nevades d'a-quest any, un cap de setmana vam enfilar carreteraamunt cap al Refugi d'Ulldeter amb la intenció deposar en pràctica la nostra gosadia.

Un cop decidit l'emplaçament i les dimensions de labase, ens vàrem repartir la feina: mentre uns talla-ven blocs de neu compactada, els altres els anavencol·locant tot seguint la tècnica de l'espiral en plainclinat.

La part més complicada va ser acabar de tancar lacúpula i realitzar la porta d'entrada perquè seguida-ment poguéssim posar-nos a dins totes les 12 per-sones que el construíem!

Quan ja érem a l'interior, sorprenia la gran quantitatde llum que hi havia, ja que tot i no tenir cap esclet-xa, el mur esdevenia translúcid i deixava passarmolta de la claror del dia assolellat que ens acom-panyava.

De fotos que ho immortalitzessin no en van faltarperò a més, tota la construcció va estar filmada is'ha editat un petit vídeo que esperem poder-vosmostrar ben aviat.

Us esperem a tots a la pròxima aventura!

Espai Paral·lel

ARQUITECTES DE LA NEU

ens veiem a la sala d’estudi decoderch

espaiparallel@yahoo.es

d i a g o n a l 1 5 - M a r ç 2 0 0 6

pàgina 12

La curiositat ens ha fet apropar-nosfins aquí per saber com us ha anataquests últims mesos.Home, com tot, això és un comença-ment difícil; primera: no tenim cap tradició, no tení-em professors és a dir que els profes-sors com aquell qui diu els vam triar eldia abans de començar a través d'unconcurs públic i per tant tot això ha estatmolt precipitat. Ara bé, jo crec que noneix de l'atzar. Abans havíem treballatdurant mesos intentant trobar unaestructura coherent a partir precisamentdel pla d'estudis idèntic al de l'escolad'arquitectura de Barcelona que d'algu-na manera el Jaume Sanmartí i l'equipdirectiu ens van facilitar per arrencar ique jo crec que és un pla bastant cohe-rent tot i que segurament deu tenircoses millorables. Però té una cosaimportantísima i és que els 375 crèditss'acosten molt més al que seran elstítols europeus d'arquitecte que no pasaquests 450 que tenien a l'escola deMadrid. Tenim els 375 crèdits en el plaque passaran a 300. Mentre que el saltque hauran de fer per part d'aquests 450a 300 crèdits ECTS a la ETSAM és tanbèstia que no sé com ho podran pair.Per tant, jo crec que l'escola en aquestsentit, tot i que hi hagi coses que espoden millorar, està més a prop d'a-questa visió en crèdits i continguts delque serà el nou pla d'estudis que no pasaltres plans més allunyats d'aquestarealitat.També és veritat que jo vinc de l'escolade Barcelona.

Però llavors com sorgeix la idea demuntar una escola d'arquitectura aReus?És una idea que sorgeix de laUniversitat Rovira i Virgili. És una uni-versitat també relativament jove, s'aca-

ba d'oficialitzar l'any 91, que neix delpotencial social, econòmic i d'empentaque hi ha al darrera... les universitats nosorgeixen de l'atzar. Neixen d'unesvoluntats polítiques, si es vol dir enaquest sentit, com a expressió de lavoluntat dels agents econòmics i socialsque actuen en el territori i que veuentambé la necessitat de dotar-se d'infras-tructures universitàries que serveixin alinteressos territorials. Per tant crec que la Rovira i Virgili, unauniversitat que treballa sempre enaquest concepte "territorial", inicialmentcamp de Tarragona i terres de l'Ebre, nodeixa de ser una universitat de referèn-cia a més llocs. Les terres de Lleida ensegons quines coses complementariencap aquí , potser encara no tant com vol-dríem. També podem dir que amb el dis-tricte únic ja venen estudiants deSaragossa o de Castelló, sempre dellocs propers. No obstant, hem de dirque el concepte de proximitat territorialve molt més donat per la centralitat en elnivell de comunicacions que no pas perla pròpia posició geogràfica, i en aquestsentit no estem gens bé.Reus no està ben comunicat, va millo-rant, hi ha planejament, però encara lifalta eficiència en aquest sentit. Perexemple, l'estació de ferrocarril està a25 minuts anant a peu de la nostra esco-la i pels estudiants de l'entorn que vul-guin venir aquí l'opció més operativa ésagafar el cotxe.Voldria destacar que, en aquest sentit,no som gaire moderns. Jo crec quemodern no vol dir anar amb cotxe sinóanar a tot confort que un pugui llegir eldiari, que pugui llegir els seus llibres opugui preparar un exercici i arribar al'escola fresc, que baixis i en 10 minutscaminant siguis al lloc.En tot cas és el que hi ha.Tot i així és cert que l'escola neix i ...per

què a Reus? Doncs segurament perquèla URV té aquí un campus. L'ocupaciódel campus s'inicia amb la Facultat deCiències Econòmiques i Empresarials ique com veieu no és un edifici qualsevolés un edifici molt important des del puntde vista arquitectònic, ha estat moltpublicat, tracta el tema de sistemes pre-fabricats. En fi, és un edifici arquitectòni-cament significatiu.

I d'un arquitecte d'aquí...Exactament, d'uns arquitectes locals. Jocrec que ha estat bona l'observació, per-què permetim dir que l'arquitecturalocal, l'arquitectura que es fa en elCamp de Tarragona, també té qualitat,que en cap sentit es pot considerar unaarquitectura menor. Això cal remarcar-ho perquè sembla que des de Barcelonahi ha un cert desconeixement del quepassa més enllà del lloc central i quealtres territoris es veuen llunyans, avegades no tant per la realitat física sinóquasi conceptual. Llunyans diguem-nede lloc que no hi vas...perquè... que hihas d'anar a fer? o hi vius o res.

Acabant amb el tema de l'escola. Pensoque sorgeix d'aquestes voluntats de lapròpia universitat de què l'ensenyançad'arquitectura podria ser un estudi útil idemanat dins del territori i per tant fan lapetició, imagino que a través del Dursi,la Generalitat, etc. No es pot negartambé que un determinat moment políticha influït també en aquesta situaciópositiva. Crec que no es pot obviar laimportància de Reus com a ciutat i laseva rellevància política, per tant imagi-no que això també deu haver ajudat.Crec que hi ha també altres complicitatsparal·leles, per exemple el president dela demarcació delCOAC a Tarragona,Jordi Bergadà és, ala vegada, tinentd'alcalde d'urbanis-me de l'Ajuntamentde Reus. Per tant, hiha una voluntattambé d'impulsar des de l'àmbit profes-sional, de dotar-se d'un sistema de refle-xió. Ell de vegades diu:"jo entenc que en la mesura que surtinprofessionals titulats aquí, augmentaràel nivell de qualitat de l'arquitectura quees pensa i es construeix " és a dir, lanostra presència l'entén no pas com unaescola neutra que imparteix coneixe-ments, que si ho fa bé ja és molt, sinótambé com una mena d'energia, decapacitat, d'acumulació d'intel·ligènciaque pot repercutir en múltiples aspectesde l'arquitectura del territori, des de pre-parar dissenys pel sector dels prefabri-cats fins a aportar opinió i criteris en elstemes d'ordenació urbanística o d'inter-venir en el patrimoni arquitectònic deforma autònoma o col·laborant ambl'ICAC, que és l'Institut d'ArqueologiaClàssica de Tarragona. És a dir, tot aixòsón fronts que s'obren com a possibili-tats de l'escola. En aquest sentit, podemdir que aquesta demanda existia. Lapetició d'una Escola d'ArquitecturaSuperior i Arquitectura Tècnica es trami-ta i finalment es va confirmar en un plad'estudis, inicialment d'ArquitecturaSuperior, tot en un procés molt accele-rat. Finalment, amb el pla d'estudisaprovat, es fa la primera convocatòriad'estudiants amb 447 sol·licituds i tení-

em 60 places disponibles en aquellmoment, que després s'han ampliat a63. Això representa una demandadiguem-ne justificant i en aquest sentit elrectorat també està satisfet perquè hemacomplert les expectatives que hi havia ihem esvaït el dubtes sobre la necessitati les possibilitats de l'escola d'arquitectu-ra. Es pot dir que hem complert abasta-ment, amb una certa qualitat. El nivelldel 6.56 com a nota de tall pot ser no ésmagnífic, comparat amb les notes de tallde Barcelona o el Vallès, però ho és molten relació als altres estudis de la URV.Som la segona nota de tall, i això esprodueix sense tenir escola pròpia,encara.Tot plegat demostraria o justificaria lesexpectatives generades a l'entorn de lacreació de l'escola d'arquitectura.

M'he allargat una mica, però...

No no no, tranquil ......és que em sembla que de vegades valla pena justificar-ho, perquè hi ha hagutuna certa incomprensió i no dic des deBarcelona només, potser des d'altresescoles també s'han preguntat sobre lanecessitat o la conveniència de laimplantació de nous centres. Doncs bé, he intentat argumentar que lacreació de la nostra escola, a Reus, res-ponia a una demanda territorial i que noera possible satisfer-la des de les esco-les centrals de Barcelona i el Vallès, pre-cisament per la implicació i el comprimísque se li demana a l'escola amb la cons-trucció del propi territori. Però potser sicontinuem parlant descobrirem comescoles petites tenen altres potenciali-tats i estableixen un altre tipus de relacióentre els professors i els estudiants que

potser les fan mésinteressants o, en totcas, permeten unaaltra manera de fer lescoses, no? I això ja hodiscutirem.

Hem estat parlantque hi ha hagut molta demanda peròcom veu vostè el fet que actualmentestà creixent exponencialment elnombre d'arquitectes i el territori noés potser tan gran.Com veu que en tan pocs anys s'esti-

Ens desplacem cap a una casa que no deu fer tants anys devia ser-vir a les terres conreables dels seus voltants. Res no ens fa pensarque ens dirigim a la secretaria de l'escola d'arquitectura de Reus ique els terrenys que hi ha al seu davant, i on encara es podenobservar les traces de cultius, allotjaran el nou edifici de l'escola.Encara no són les sis de la tarda. Truquem a la porta i ens obre elmateix director de l'escola (ja no hi queda ningú a l'edifici) . Passemuna zona de secretariat fins arribar al seu despatx i després de lespresentacions pertinents donem per iniciada la entrevista.

Escola d’arquitectura a Reus,entrevista a

JosepBertran

Per Joan Cabeza i Roger Blasco

havíem treballatdurant mesos inten-

tant trobar unaestructura coherent

G U I A d e c e n t

d i a g o n a l 1 5 - M a r ç 2 0 0 6

pàgina 13

guin obrint tantes noves escoles i ésque Girona està a punt d'obrir-ne una,a Lleida segurament porten la matei-xa direcció i La Salle n'obria una altraa Tarragona l'any passat. Com veuaquesta proliferació d'escoles? Creuque és una manera de descentralitzaro al contrari simplement porta a quèn'hi hagi més gent?Crec que si ho féssim bé hi haurà d'ha-ver-hi els mateixos o pràcticament elsmateixos. En tot cas si que és veritatque comparat amb els 3500 estudiantsque deu tenir l'escola d'arquitectura deBarcelona 60 estudiants aquí a Reus, alprimer curs, som una gota d'aigua.Jo crec que aquestes demandes petites,posem 60 estudiants per any d'entrada,que no sé quants seran a la sortida,satisfà les aspiracions territorials òbvia-ment des d'un punt de vista de primernivell que és el del coneixement i de lesaspiracions d'un determinat sector d'es-tudiants que veu en l'arquitectura unasortida professional.L'altra cosa és que hosigui realment. De fet, tuestàs plantejant la ques-tió de si realment l'arqui-tectura continua sentactualment una bonasortida professional iaquí jo haig de fer inte-rrogants, no ho sé del cert, confio que síi crec que avui encara ho és. La provaés que si tu buscaves ara un estudiantd'arquitectura per treballar en un des-patx costava molt de trobar en aquestsúltims temps, perquè? Perquè hi hahagut una gran activitat en el sector:S'han fet molts encàrrecs, el sector de laconstrucció ha estat molt dinàmic i pertant ha absorbit moltes energies. Tambéés veritat que el sector de la construccióva una mica per cicles, ha de pujar ha ide baixar, i pot ser que en els properstemps d'una manera suau la feina vagidisminuint.Ara bé, jo crec que això respecte a laformació que ara encetem té dos nivellsde reflexió, si nosaltres no existíssim elnombre d'arquitectes seria pràcticamentel mateix, ja ho hem vist, en nombre nosom res significatiu i el que potser estracta també es d'equilibrar les coses.Es a dir, si hi ha unes ofertes territorials,per exemple, ho es la de Girona enaquest sentit o es la de Reus, llavors lesde Barcelona i el Vallés pot ser quehagin de redissenyar les seves capaci-tats i les han de readaptar per oferir unnivell d'avantatges de qualitat superioren relació al sistema d'estudi dels crè-dits europeus.Per exemple l'escola de Barcelona tétorns de matí i tarda per una qüestió his-tòrica i és que en els anys 70 quan vahaver-hi el creixement extraordinari dela demanda de títols d'arquitecte l'esco-la no podia abastar-ho i es va crear unensenyament al matí i un a la tarda. Aveure, això no és una manera de funcio-nar perfecte, més aviat el que es tractapotser és que anem a parar a estudiantsa temps complet que puguin viure i tre-ballar a l'escola tota la jornada, una micacom el model que nosaltres estem inten-tant crear.Es tracta d'un model diferent d'estudis,no tant concentrat en una franja horàriasinó que es reparteix durant tot el dia,amb una gran fluïdesa. L'estudiant parti-cipa de tota l'activitat de l'escola i fins i

tot voldríem que les taules de les aulesde les assignatures gràfiques comdibuix, projectes, urbanisme, etc, gaire-bé acabin sent propietat de l'estudiant,que les pugui utilitzar a tota hora i quees constitueixin en el seu centre vital,per on hi desfilen diferents professorsorientant el treballs.

Per tant, el que està intentant dir ésque el que interessa és que l'estu-diant treballi, faci projectes a l'escola,que estigui allà, que creï un hàbit, quepugui aixecar-se a les 8 del matí peranar a l'escola i tornar a les 7 o les 8de la tarda.Exactament, és el que jo dic: estudiant atemps complet.Viuen i treballen a l'escola. Es queden adinar aquí. Nosaltres ho hem preparataixí i és com són els horaris de primercurs. Als matins hi ha les teories i lespràctiques de les assignatures gràfi-ques. A la tarda ens transformem en

tallers tutoritzats. Per exemple a la mevaassignatura, taller de des-criptiva, a la tarda teniml'aula d'ordinadors oberta.No és absolutament obli-gatori però ve gairebétothom, perquè allò inte-ressa. Molts cops són

explicacions complementàries de lesteories del matí, són aclariments sobreels exercicis que es plantegen i, per tant,amb aquestes hores de taller l'estudianten realitat compliria amb els crèditsECTS, que són crèdits que mesurenl'esforç de l'estudiant d'una manera tute-lada. En els tallers no fa falta la presèn-cia de tots els professors de l'assignatu-ra. Per exemple, dels 3 que tenim a geo-metria descriptiva, potser hi serem 1 o 2,suficient per desencallar els temes. Ésuna manera d'estudiar diferent, peròsegurament els crèdits ECTS estandemanant això.

Cert que aquesta és una manera dife-rent de treballar a la nostra més pro-pera a un concepte de paquets con-centrats on després el treball a"casa" agafa molta importància, peròclar potser a la llarga també us hohaureu de replantejar degut al temafamós de què els estudiants d'arqui-tectura comencem a treballar ràpida-ment...això no sembla que es puguicompaginar.Efectivament, i és que això ja ho tenimprevist. Hem pensat que els dos pri-mers cursos són aquests estudiants atemps complet els quals no tenen possi-bilitats d'anar a un despatx, primera per-què no tenen formació i segona perquèno toca. Si a l'estiu ho volen fer fantàs-tic, peròno enp e r í o d electiu.I crec quequan arri-bes a tercer, efectivament, ja és un altremón. Ara bé, jo crec que hem de conti-nuar insistint en aquest model. Quan hefet els càlculs per a la nova escola ja hecontat que per a 3r, 4t i 5è no hi haurà el100% dels estudiants en aquests tallersde la tarda. Ja s'entén, però com dius tuhi ha dues possibilitats de treballar pelsestudiants. Una que és exterior a l'esco-la que seria en despatxos d'arquitectura,

els quals han tingut un papermolt interessant en la formaciócomplementària dels estudiants,jo ho recolzo totalment sobretotquan són estudis on hi ha unaambició arquitectònica i al darre-ra hi ha un criteri de qualitat, depensament articulat. Tot i que nosempre és així... El que ens inte-ressa és que el pas per estudisprofessionals comportés unabona formació i el temps quededica al despatx li retornés enqualitat. Per un altre costat,nosaltres des de la pròpia escolaestem pensant un altre model iés que professors a temps com-plet, jo mateix per exemple, quede vegades fem treballs per con-venis amb la universitat, dispo-sem d'un taller de projectes onexistirà la possibilitat de desen-volupar encàrrecs professionals.El valor afegit es que podenintervenir diferent professors deldepartament... bé departament únic,però amb les seves diferents especiali-tats i que allà podran integrar el nivell deconeixements que aporten les diferentsàrees Els estudiants podran veure i par-ticipar de les pràctiques de projectesdins de l'escola. Evidentment ja no ani-rien com estudiants sinó com a becariso a través de la borsa de treball. El fetdistintiu és que el despatx és interior, dela pròpia escola i pensant que no somtants, entenem que, si hi ha dinàmica,gairebé tots els estudiants d'una o altramanera podran participar d'una activitatprofessional conjunta amb els profes-sors de l'escola, observant diferents nivells d'integració, des del càl-cul d'estructures al detall constructiu, lesinstal·lacions, etc. Penso que aquestsistema pot ser permetrà arribar a unprojecte final de carrera molt més treba-llat en els aspectes constructius, méspensat des del punt de vista de lesnoves tecnologies, etc. Aquest seria unobjectiu molt desitjable.

Abans has comentat que teníeu japrofessor de composició i estètica,imaginen que estètica no la feu enca-ra, però si per exemple composició...Si si...

Llavors com heu estructurat aquestprimer curs, perquè ens semblahaver escoltat que primer podria sercomú pels qui després volguessinoptar per fer arquitectura tècnica encomptes de la branca superior?No serà ben bé així perquè si que hihaurà algunes coses comunes però jocrec que hem de respectar les peculiari-tats de cada carrera. I en aquest sentit

per exemple, enles matèries mésbàsiques, posemGeometria descrip-tiva, és evident queels sistemes de

representació són els mateixos. No obs-tant, un cop has ensenyat les basesgenerals et trobaràs que els interessosd'un arquitecte tècnic són una mica dife-rents de l'arquitecte superior. Llavorspotser haurem de fer un dibuix tècnicmés orientat al treball constructiu i pertant dibuix del detall constructiu: axono-metries, etc. En comptes de visualitza-cions de l'espai que em sembla que és

una altra característica més pròpia delsarquitectes. Per tant el domini dels sis-temes perspectius, el domini de siste-mes d'expressió com les ombres no éstan un requeriment pels arquitectes tèc-nics.És a dir, a mi em sembla que respectarles peculiaritats i fer les coses com unvestit a mida és molt adequat. Tot i quehem d'aprofitar allò que sigui comú percompartir-ho. Més que els programes,que poden ser diferents, el que cal com-partir són les estratègies docents, el pro-fessorat i naturalment, un edifici. Aixòem sembla que pot afavorir al contacte,la relació, el coneixement i el respecteentre dues professions que han de con-viure també en la pràctica professional ique moltes vegades, potser des d'altresàmbits o nivells, s'han vist més en lalínia de l'enfrontament i la rivalitat queno pas en la de la col·laboració. Per tant,crec que podem dir que nosaltres obrí-em unes noves perspectives d'integra-ció professional, enteneu?.

Ens has deixat molt clar quina és laidea del que ha de ser aquesta escolad'arquitectura i també aquests avan-tatges que pot tenir una escola petitaenfront a una escola massificada enla qual les coses són més difícils demoure. Des de la teva experiència decom funcionaven els departaments aBarcelona on tenim la sensació d'a-quests grups tancats on cadascú vet-lla per allò seu i que cadascú fa laseva assignatura sense gaire relacióo coneixença del que fan els altresdepartaments. Què és el que pretensen aquesta línia? Buscaràs algunainterrelació? O potser...No...a veure, cada una d'aquestesestructures té els seus avantatges i elsseus inconvenients. A les escoles deBarcelona i el Vallès, l'estructura depar-tamental consolidada, disposa de pro-fessors excel·lents, molts d'ells de granrellevància professional, que aporten laseva experiència a l'àmbit docent. Ara bé, els departaments fan docència ala vegada a Barcelona i al Vallès, tot ique els professors moltes vegadesestan adscrits només a una escola. Ladiferencia en els plans d'estudi assenya-la característiques pròpies per a cadacentre i fa que matèries semblants tin-

G U I A d e c e n t

estudiant atemps complet.Viuen i treba-llen a l'escola

Aquí veiem el departamentúnic. No ens interessava tantl'estructura departamental

pàgina 14

G U I A d e c e n td i a g o n a l 1 5 - M a r ç 2 0 0 6

guin orientacions molt diferents. Podemdir que l'estructura departamental adqui-reix una certa autonomia respecte alscentres i això pot fer més complexes lesrelacions entre l'escola i els departa-ments. Aquí veiem el departament únic. No ensinteressava tant l'estructura departa-mental sinó l'estructura de l'escola coma tal, bàsicament perquè l'escola és moltmés petita i els departaments no tindriencap sentit.Això va lligat a una altra cosa i és queels professors que estiguin adscrits aldepartament únic en realitat tenen moltamobilitat per donar classes gairebé detot o almenys d'allò que ells siguin capa-ços de donar. Aquesta mobilitat, per mi,és extremadament important donat quesom pocs. L'intercanvi de coneixementsi d'aquesta fluïdesa s'ha de produird'una manera natural, i molt més quan hihagi l'ensenyament d'arquitectes tèc-nics, de manera que els professors deconstrucció i altres matèries seran elsmateixos hi han de compartir l'espaidocent.Si tenim algun criteri d'escola, algunsobjectius, alguna cosa que ens puguidiferenciar ho podrem mantenir moltmés des d'aquesta visió de departa-ment únic que no pas de la visió pluride-partamental. Pluridepartamental vol dirque si el centre té una determinadavisió, vol actuar en un sentit, i els depar-taments tenen una altra idea sobre eltema, tot és fa molt difícil de bellugar.

Està clar, suposem que també ésdegut a la idiosincràsia d'una escolapetita, suposem que en una escolames massificada seria impossiblemoure'ns tots a una...S'hauria de discutir...

...seria maco que fos aixíÉs que clar, crec que la història és unamica la que és. Els departaments neixenper absorbir el concepte de càtedresque hi havia abans. I el concepte decàtedres que s'entenia que era unaestructura anquilosada crea l'estructuradepartamental i arriba un moment queaquesta mateixa acaba sent en certamanera igual. Hem de trobar un equili-bri, cadascú hauria de trobar la millorsolució per als seus problemes.

I resulta clar veient l'estructura del'ETSAB com a gran escola una visióde màquina pesada que costa molt demoure o redirigir, en canvi vosaltrescom escola petita teniu la possibilitatde dir: Ara que fem? tenim un ventallde possibilitats davant nostre.

Obrint un altre tema, ens preguntà-vem com enfocaríeu la direcció enquant a, per dir-ho d'alguna manera,l'estil o la coherència arquitectònicaque voleu transmetre. Penseu obrir-vos al joc del tot si val o buscareuuna línia que us donarà mes eines perdesprés treballar i projectar, senseser l'única a seguir?O confieu en el criteri propi dels vos-tres professors?Fixeu-vos que la selecció de professorsha donat com a resultat un compacte deprofessors que estan en la franja entreels 35 i els 40 anys, alguns d'ells moltbrillants en el seu àmbit i amb molt reco-neixement. Aquí, per exemple, hi ha

l'Arturo Fedriani que té varis premisFAD, el Toni Gironés, etc (tots ells a pri-mer curs).

És a dir...la mitjana d'edat és entre els30-45 anys...molt important aquestadada.Això és fonamental, perquè jo, que sócuna mica més gran també veig les cosesd'una altra manera. Això m'ha obligat arevisar i actualitzar els meus punts devista sobre moltes qüestionsdocents. En aquest sentit emsento immers en una perpètuasensació de canvi i a l'obligaciód'obrir-me a la comprensió defenòmens que se'm farien difí-cils des de la meva pròpia for-mació. Les posicions que ens podencaracteritzar en el futur s'estandefinint en totes les assignatu-res i especialment en les deprojectes, en la manera coms'ensenya l'arquitectura i en elque es transmet, veient clar aon volem arribar. Aquestageneració d'arquitectes queconstitueixen el professorat ini-cial de la nostra escola, moltsd'ells amb una experiènciadocent considerable, també,veuen l'ensenyament de l'arqui-tectura d'una manera diferent.No tan conductista, si se'm per-met l'expressió, com la quepugui resultar d'un planteja-ment fonamentat en les indica-cions i les experiències del pro-fessor i més en l'exploració delspropis camins per part de l'estudiant. Estracta d'un sistema basat molt més en larecerca, en la valoració del procés, en laposada en relleu de dades significativesi dels paràmetres projectuals, que en lescerteses predeterministes. El resultat haurà de ser una arquitecturafeta des de la sensibilitat. També tincconfiança en el concepte del que s'en-tendria per arquitectura contemporània.Però és en el concepte no tant en unaformalització concreta. Crec que el con-cepte pot implicar moltes formalitza-cions, aquesta es la qüestió. Aquí si quea cadascú li donaríem la llibertat peranar triant el seu camí, però sempre apartir d'uns criteris bàsics. En aquestcas, aquí tindríem un criteri de paisatge.Aquest és un entorn molt concret(comenta mentre mira per la finestra elterreny sobre el que creixerà el campusde la URV a Reus), el clima, un criteri detradició constructiva també, el criteri devinculació a una idea de modernitat, jano local sinó fins i tot internacional. Elque a mi em sembla que no toca és fercoses a la manera d'un arquitecte holan-dès, per posar un exemple, que, segu-rament pot estar molt bé, que pot tenirmolt de sentit en el clima i el territori ones produeix, però que pot ser aquí tocafer una altra cosa i recuperar tradicionspròpies des del punt de vista de la sos-tenibilitat, el bioclimatisme, etc.Tradicions constructives que hi són i quede vegades s'han abandonat precipita-dament a favor de la cultura de la imat-ge o d'altres modernitats mal enteses.Anar als fonaments conceptuals, valorarel procés i plantejar el resultat en base acriteris d'eficiència, de confort, d'ade-quació, adjectius que dirien molt d'unaarquitectura que vol ser útil.

Tornant a temes de percentatges,abans mentre xerràvem ens has con-fessat que teníeu alumnes deCastelló i Saragossa. Quants alum-nes de Tarragona i la contrada teniu?El percentatge definitiu no el sé, però jocrec que hi ha uns 18 o 20 estudiants deTarragona i uns 16 o 18 de Reus.Podem dir que tenim una majoria queprovenen del Camp de Tarragona. Aixòpel que fa al primer any. Pot ser que en

el futur, a mesura que l'escola es conso-lidi i sigui més coneguda tinguem mésaportació d'estudiants d'altres comar-ques.

Seguint amb els alumnes, et pregun-tarem quin percentatge d'alumnes /professor hi ha en aquest primer anya l'escola?Des del punt de vista de l'assignaturaque jo faig, la relació que tenia al'ETSAB i aquí és bastant semblant.

Clar perquè fent geometria descripti-va et deus de trobar-te als 60 junts...Clar, clar. Les teories allà les fèiem ambgrups de 60 aproximadament i les pràc-tiques ens subdividíem en tres grups.Aquí hem adoptat una estratègia sem-blant. Els 63 estudiants s'agrupen a lesclasses teòriques i es subdivideixendesprès en 3 grups, resultant un percen-tatge molt equivalent al de l'escola deBarcelona.No és així per exemple en el camp deprojectes perquè aquí hem fet una ope-ració una mica singular. Estem fent pro-ves, que es poden considerar molt defi-nitives, agrupant l'ensenyament dedibuix i projectes. Els professors dedibuix són els de projectes i els de pro-jectes són els de dibuix, per entendre-'ns. Una mica per evitar aquesta líniaconductista que dèiem abans.D'aquesta manera allò que s'ensenya adibuix és allò que en principi hauria deresultar útil a l'estudiant per expressarles seves pròpies idees en relació ambel seu projecte. Per tant convidaríem al'estudiant a què busques en el seu inte-rior els sistemes d'expressió.Naturalment quan això no és possible elprofessor està allà per ajudar-lo per

recomanar-li unes certes experiències oexercicis a partir dels quals pugui anarenriquint la seva capacitat d'expressió.En aquest sentit per tant l'experiència ésmolt inèdita. Que passa llavors? Doncsque el paquet dibuix projectes comporta5 professors. Alguns amb més dedicaciói altres amb menys. Vull dir amb això que els ratios estanaquí una mica com desdibuixats peraquesta idea d'agrupació que hem fet

entre aquestes dues assignatures ique en els propers cursos pensemfer també amb el paquet Urbanisme- Projectes. Entenem que no sóndos móns diferenciats sinó que sónprojectes a diferent escala i això ensagradaria que també ho entengues-sin els estudiants.

I això ho voleu continuar fins alfinal?Amb urbanisme no. A cinquè curs lacombinatòria d'adequació és deprojectes amb assignatures de tec-nologia, preparant ja la integraciódefinitiva per al PFC.

Com creu que sortiran els alum-nes d'aquesta primera fornada?Que els hi diries als alumnes debatxillerat que dubtessin entreuna facultat o una altra pel fet dequè aquí tot just porteu un any dedocència?Que...ara ja no serà el primer any,serà el segon ... (riem)

Et veus convençut que aquestsprimers estudiants rebran els

coneixements necessaris i sortiranperfectament...L'escola no s'ha d'acreditar tan sols ambel primer sinó també ho ha de fer amb elsegon, el tercer, etc, i l'escola no la fantan sols els estudiants sinó que la fanconjuntament amb els professors i ambel persónal administratiu que ens ajuda.És a dir, hi ha molts esforços quecol·laboren a què les coses surtin bé ono surtin. Per tant els professors és undeterminant, en la mesura que nosaltresanem avançant i anem cobrint els llocsde docència amb professors ambganes, amb unes idees adequadamentfresques i també amb una certa expe-riència i crèdit professional. Jo esticsegur que funcionarà, perquè la idea éspositiva. No estem improvisant, tenim unesquema des del primer curs fins l'últimperfectament clar. Ara bé, aquestes per-sónes encarcara no hi són i per tant lesincògnites existeixen. I quins seran elsprofessors de 3er curs? Jo no ho sé,encara...

Tercer curs eh? Si vols després etpassem els nostres currículums i...(riure general)Vull dir que el crèdit que ara per ara pottenir l'ETSAB en el sentit que saps quitrobaràs a cada curs i que fins i tot potstriar en certa mesura un professor que etsembli molt interessant pel que sigui,perquè la teva línia es propicia a lescoses que fa aquell professor i et sentsa prop. Aquí ni tan sols sabem qui hihaurà a 3r.Ara bé, crec que hem de valorar ja elque hem fet, és a dir que si la trajectòriaja és positiva hem de continuar peraquesta línia fins el final. Si hi ha cosesa corregir, que sempre n'hi ha, doncs

d i a g o n a l 1 5 - M a r ç 2 0 0 6

pàgina 15

G U I A d e c e n t

hem de fer l'esforç de reflexió i situar lescoses en el seu lloc intentant millorar diaa dia. Fer un resum crític del primer cursi projectar-nos cap al futur amb confian-ça.

I és que és una pregunta una micatrampa, perquè la veritat és que tansols porteu un quadrimestre, encarano arriba a un any!Per altra banda no deixarem de pre-guntar-te que és el que més t'ha sor-près durant aquests 4 mesos aquí.El que m'ha sorprès és que el temps hapassat molt ràpid ...i no és broma.Potser és una sensació, ara la dic aixíquasi poèticament, però ha estat molt imolt intens, molt ràpid, no sé que hanpensat els estudiants, però els hi hemdonat una Geometria Descriptiva, que

és la meva assignatura, súperpotent, al mateix nivell que donà-vem a l'ETSAB i amb molts can-vis també respecte aquella. Encap cas tinc la sensació de quèho estiguem fent amb to menor.Per tant jo de la meva assigna-tura estic molt content, hemarribat a molt bon nivell fins itot va haver-hi una estudiantque la vam poder proposarper un examen d'excel·lèn-cia.Però n'estic segur que enles altres assignaturestambé ha estat així. Elsestudiants han pro-gressat moltíssim enles classes de compo-sició. Pel que fa a lafísica i les matemàti-ques, que les impar-teixen professorsexteriors, val a dirque són docentsmolt ben inte-grats, que estanfent de veritatf o n a m e n t sm a t e m à t i c sper a l'arqui-tectura i unafísica molto r i e n ta d acap a lesnecess i -tats del ' a r q u i -tecte.

L'avaluació de Projectes i dibuix estempendents de fer-la, perquè tot és moltrecent, hem acabat fa poc i encara noem tingut temps per fer un apartat dereflexió, però crec que en general hemavançat molt bé, i això és una opinió quehem de confirmar per part dels estu-diants. Insisteixo, de vegades també en elcamp dels projectes els estudiants potser que tinguin un certdesenfocament inicialperquè quan arriben al'escola el que esperenés que els hi ensenyin afer cases. I el que es trac-ta a primer curs (aquestprimer quadrimestre) esde treballar la sensibilitatper l'entorn, les condicions ambientals,les emocions per saber percebre la llumels espais, les formes, els colors.Qüestions molt intangibles però que sónla base de tot.

Potser més tirant a la línia que feiaElias Torres a projectes de primer al'ETSAB.Probablement, probablement estaríemmés en aquesta línia. En aquests plan-tejaments es fa difícil que els estudiantstinguin referències d'aplicació directa,perquè precisament es tracta de cercar-les com a material del projecte. I és quesi no estàs obert a la sensibilitat, potsser un professional que resolgui molt béles plantes dels edificis i fins i tot tinguisunes façanes interessants, però el sentitemocional i creatiu de l'arquitectura des-apareix.Saber rastrejar les condicions ambien-tals, trobar les pautes del projecte en laseva pròpia materialitat constructiva,entre moltes altres sensibilitats, emsemblen actituds que formen part de lacondició moderna. Una condició que elsnostres estudiants tindran.

Tot i que al llarg de l'entrevista la pre-gunta següent ja ens ha quedat bas-tant clara no deixarem de fer-te-la:Has agafat amb il·lusió aquest projec-te?Bé.... ( ens mira tot somrient)

...però com arriba a tu el càrrec dedirector? Això suposo que és providencial... (arasi que riem de bones)...no sé. Això, delcert, no ho saps mai. A veure, jo crec

que arriba per moltscamins. Crec que dins l'es-cola de Barcelona, enaquell moment, no teniacap rellevància especialexcepte en el meu depar-tament on havia portatmoltes assignatures a dife-rents nivells. Podem dirque havia recorregut, ambuna certa capacitat, moltsregistres docents. . També és veritat que desde la secció de Geometriadescriptiva i des del propidepartament d'expressiógràfica hem tingut unavoluntat de col·laboracióamb la direcció de l'escolaen moltes iniciatives, comel curs Zero. Ens hemmostrat favorables acol·laborar i ajudar, perquè

les coses sortissin bé. Allò que dèiemdels departaments hostils no? Doncshem procurat no ser-ho, almenys des dela línia que jo estava.Suposo que quan arriba aquestademanda la Universitat busca un deter-minat perfil de professor. Naturalment,que sigui doctor, que sigui titular d'uni-versitat, i desprès que tingui diferentsregistres, no tant l'especialització com la

comprensió general delfenomen arquitectònic. Després està el fet quèjo estigués vivint aVilafranca del Penedès,a mig camí entreBarcelona i Tarragona,situació que em permetconèixer les tradicions

constructives, els tipus d'empresa, i lesformes d'actuació professional que esdonen en el Camp de Tarragona. Crecque també es decisiu el fet que tinguésla titulació d'aparellador, equivalent a lad'arquitecte tècnic. Això a la UniversitatRovira i Virgili l'hi va interessar molt.Després també perquè jo era un profes-sor que a més de fer docència i de publi-car, també feia convenis amb el centrede Transferència de Tecnologia de laUPC, fonamentalment per obres d'inter-venció en el patrimoni arquitectònic iprojectes urbans. Clar, això també ésimportant, perquè estàs actiu professio-nalment

Viu...Exactament, estàs fent coses. Crec que això interessava moltíssimperquè era una manera d'impulsar desd'aquí aquesta línia de professors que ala vegada fan recerca en la pràctica del'arquitectura. D'aquesta manera, nonomés es transmet un coneixement teò-ric, de llibre, sinó que es traspua tambéuna inquietud professional. Un saberconduir els temes des de la pràctica pro-fessional, que és potser allò que tambévan valorar. Jo crec que és el conjunt de tot això itambé, segurament, en Jaume Sanmartíque hi hauria de tenir alguna cosa aveure, no?

... molt bé.La Facultat pertany a la Rovira IVirgili, però la UPC té alguna cosa aveure en aquest projecte?No, són dues universitats diferents. Unaaltra cosa és la bona relació que puguihaver-hi. entre ambdues i la col·laboració inicialper tirar endavant l'ensenyament d'ar-quitectura. Una vegada implantada, lanostra escola funciona d'una maneratotalment autònoma.

I és que alguns rumors ens havien fetpensar de l'existència d'alguna menade conveni en el qual la URV posavaels diners i terrenys mentre que laPolitècnica aportava el professorat.No, no. L'escola d'arquitectura és unainiciativa de la Rovira i Virgili, tot i que laUPC ha ajudat molt. En aquest sentit laPolitècnica, a través de l'ETSAB ha faci-litat el camí, des del prestigi que té coma centre docent d'arquitectura amb reco-neixement internacional. Tu saps quel'escola d'arquitectura de Barcelona,durant molt de temps, s'ha consideratcom una de les millors escolesd'Europa. Per tant, està molt bé que la

URV en el moment inicial hagi buscat elconsell i el recolzament de l'ETSAB. Desdel pla d'estudis al que sigui. I en aquest sentit jo surto de la Politècnicai no sé... és un exemple de col·laboracióno?

Parlem del concurs.I és que tot sembla que ha anat moltràpid i un dia dius ostres! Si no tenimlloc on ubicar l'escola i sembla quecaieu a la facultat d'empresarials. Totseguit es munta un concurs.Explica'ns una mica sobre el tema.En principi és un concurs destinat a fer laconstrucció de l'edifici i per tant té un ves-sant professional molt clar. Ara bé, cons-ta de diferents fases. La primera, de currí-culum i idea, on la idea puntua molt peròsempre i quan es vegi que al darrera tensun equip capaç de fer el projecte. Diem,doncs que la idea serà molt valorada peròtambé contarà l'experiència i la capacitatdel projectista o de l'equip.Aquest primer nivell de concurs és moltsimple, i és que explicar una idea en unsol dinA-3...s'ha de tenir molta capacitatde síntesi!Una vegada s'hagin presentat aquestsdocuments aleshores actuarà un juratdesignat per la Universitat i l'Ajuntamentde Reus a través de l'empresa Innova,que és la que convoca el concurs. De lespropostes presentades es seleccionaran5 projectistes. Aquests 5 grups haurand'avançar més amb la idea presentadafins al nivell de projecte, i tindran unadotació econòmica de 3.000 Euros, engeneral, i de 10.000 pel guanyador, acàrrec del projecte, que constitueix unencàrrec molt substancial.Per tant, és un concurs en dues fases, laprimera crec que bastant oberta, peròsempre hi quant els equips garanteixinque podran continuar el procés, desenvo-lupant la idea inicial del projecte fins amaterialitzar-la a nivell de construcció. Elprograma funcional és el bàsic que vaaprovar la URV i que en segona fase pot-ser es podrà perfilar una mica més per talque els projectistes vagin més orientats.

Doncs creiem que només ens quedadesitjar-vos molta sort i que seguiuamb la mateixa empenta.

Informació de les basses del concurs a:INNOVAGRUP.com

S'acaba l'entrevista sense tenir lasensació de que l'hem realitzada. Hasigut més aviat una conversa distesa,on ell anava responent a totes les pre-guntes que teníem en el nostre guiósense necessitat de formular-les.Després de la entrevista se'ns ofereixcom a guia de la facultat d'empresa-rials d'en Pau Pérez, per ensenyar-nos on es fan les classes ara queencara no tenen edifici propi. I peracabar ens invita a uns cafés mentreparlem de les últimes novetats de l'es-cola de Barcelona. Hem acabat que jasón passades dos quarts de vuit. Iaixò que ell s'ha quedat expressa-ment aquesta tarda per fer una entre-vista que li havien proposat el diaanterior. És el que fan les ganes perafrontar un nou projecte.

professors queestan en la

franja entre els35 i els 40 anys

pàgina 17

d i a g o n a l 1 5 - M a r ç 2 0 0 6u n a d e l l i b r e s

El hom

bre que sabia demasiado (poco)

- Fer ciutat. per Albert M

esalles

Últimament s'ha parlat molt de Jean Nouvel ide la seva famosa torre. Molta gent arrufa elnas només de sentir el cognom Nouvel.Molta gent diu moltes coses de Jean Nouvel,i molta gent en parla malament sense saberde res (no dic pas que jo en sàpigua, eh?(veure títol de la secció). Doncs deixeu-medir una cosa: abans de parlar s'ha de saberescoltar.

Per això, dijous passat, en veureanunciat que la Tarrivas entrevistava aNouvel a “La nit al dia”, tot i que la meva opi-nió d'ell no és gens favorable, vaig pensar: Elque segur que és veritat és que aquest homeen sap més que tu, d'arquitectura: escolta'l.

I el vaig escoltar, i de totes les cosesque va dir (no em vull extendre sobre eldebat de la Torre Agbar) va haver-n'hi unaque em va interessar molt: parlava de fer ciu-tat: sintetitzant, venia a dir que el problemade les ciutats com Barcelona, la seva falta debellesa, es deu a la seva falta d'harmonia(com a contraposició va posar Amsterdam,com a ciutat harmònica, perquè ens fem a laidea), al seu caos, causat pel fet que quant'encarreguen un edifici (per fer l'exemplemés gràfic), tu penses "Ara veuran el trosd'edifici que hi faré aquí, tots aquests edificisquedaran enlluernats pel meu". Aquí està l'e-rror: ens preguntem "Què vull posar-hiaquí?", en comptes de preguntar-nos "La ciu-tat què vol que jo faci aquí? Què m'estàdemanant?" (i subratllo el subjecte de lafrase: la ciutat). En comptes de relacionar-nos amb l'entorn, ens volem separar, distingirper sobre dels altres, i aquí, senyors, estemsent deshonestos i egoistes.

Una ciutat bella és una ciutat har-mònica, i l'única manera d'aconseguir l'har-monia és mirar al nostre voltant, tan si valque els altres ho hagin fet malament, o fatal,s'hagin equivocat i hagin sigut deshonestos iegoistes. Va ser el seu error, però siusplau,no el repetim ara nosaltres, mirem al nostrevoltant, perquè sinó, Barcelona no serà maiuna ciutat harmònica, una ciutat bella.

PD.- També en arquitectura: Abans de parlar,s'ha de saber escoltar.

l’esquelade Jordi Toràwww.gumets.net

Qui més qui menys, sempre es pregunta coses poc o molt interessants. Próxima parada: Castelldefells. Propera parada: Castelldefels.

Potser fins i tot algú, ara mateix, s'està preguntant quelcom crucial com ara la solució a la pobre-sa, als polítics o a la crisi del madrid.Próxima parada: Sitges. Propera parada: Sitges.

Jo no.Próxima parada: Vilanova y la Geltrú. Propera parada: Vilanova i la Geltrú.

Em pregunto si tu encara estaràs aquí.Próxima parada: Cubelles. Propera parada: Cubelles.

Em pregunto quin és l'olor real del sabó de dutxa, ja que sempre hi fiquen aromes de fruita ocereals. Próxima parada: Cunit. Propera parada: Cunit.

Em pregunto perquè el color vermell obliga a parar, però els cotxes vermells acostumen a volerser els més ràpids.Próxima parada: Segur de Calafell. Propera parada: Segur de Calafell.

Però sobretot, sobretot, em pregunto si les frases que diu en veu alta el transport públic saltenquan el conductor prem un botó, o surten automàticament a l'arribar a una estació.

Próxima parada: Calafell. Propera parada: Calafell.

Dia 6 de gener del 2006, primer dia del nou any que poso elspeus a la facultat. Només una visita de rutina..., mirar notes, siés que hi són! En fi, gairebé ningú a la facultat, tothom estavafent gana pel tortell de reis. Bé ningú, ningú no! Hi havia elsdos "seguratas" a l'entrada que com sempre et pregunten"Dónde vas? Sexta o...." en fi quin control!On vull arribar a parar és que vaig pujar a la 7a planta i emtrobo en el panorama que podeu veure perfectament en aquesta foto (tirada al mateix moment).Ni un maleït DIN-A4 penjat al costat de l'ascensor avisant: "Alumnes d'història del quatrimestre detardor 2004-2005, hem deixat o, més ben dit, hem tirat els vostres treballs a la 7ª planta. Passeu-los a recollir o es convertiran en paper reciclat. Veniu amb temps, que tardareu ben bé una hora(potser exagero...) per trobar en la muntanya de paper el que correspon a cada alumne".Crec que no caldrien paraules per expressar la meva indignació en veure tots aquells treballs tiratsper terra, fent una muntanya! Segurament la major part de les persones que ara llegiu aquest texten sou uns afectats. Trobar els treballs d'història I, II i III tirats en una CANTONADA DE LA 7a. Ésnomés un reflex del què està passant actualment en aquesta facultat. Despreocupació de molts pro-fessors, m'atreviria a dir que alguns d'aquests treballs ni se'ls llegeixen! (potser m'equivoco, o aixòespero....); només pretenia fer un petit redactat per acompanyar la foto però ja veig que aquest fetpodria ser l'inici d'un tema que porta molt més al darrera.

Fa dies que em ronda pel cap una idea i he acabat per proposar-la aquí. Es tracta de crear un nouespai, denominat Associació d'Estudiants Suspesos En Projectes, on s'hi pogués seguir alguna menade tractament, o com a mínim massatges facials setmanals. Sí, perquè quan surts d'una revisió denota de projectes, acabes sent una suma de cares:Cara d'incrèdul, aquesta ja l'arrossegues des del primer xoc emocional que pateixes quan desco-breixes que totes les entregues, les impressions, els retocs d'última hora i els de no tan última hora,la son, les corregudes d'abans que tanquin copisteria, les idees, els mil i un canvis de planta, la bonasort i la mala sort, els imprevistos, aquella perspectiva a les tantes de la nit, l'inspiració, ... es merei-xen menys que un cinc.Cara d'il·lús, per haver gosat pensar que potser tot plegat és un error informàtic.Cara d'emprenyat, perquè desprès de tota la feinada, encara creuen que vas a la revisió "a plorar".Cara de desemparat, quan no et pots treure del cap la pregunta de "...i ara què?!".Cara de pena. Aquesta és la cara que fa més mal. La fas quan et qüestiones si realment tens carad'arquitecte.Cara dolça, perquè tant sí com no t'has de convèncer que vals molt, i t'acabes estimant una micamés del que ho feies abans.Cara de revenja. Sí, sembla mentida, però en realitat et mors de ganes de demostrar i demostrar-teque pots, saps, i faràs molt més del que has fet fins ara.Cara de controvèrsia, perquè no saps ben bé si t'estàs traint a tu mateix o només ho fas veure, quanels hi dónes la raó (perquè la tenen) en la correcció del teu projecte.I finalment cara d'aquí-no-ha-passat-res, aquesta sempre va bé, quan no saps quina cara posar.Agnès Thöni

CANTONADA DE LA 7a

per N. Vila

ESCRIT...

pàgina 18

d i a g o n a l 1 5 - M a r ç 2 0 0 6u n a d e l l i b r e s

El Racó d'en Salva,Sant Valentí era al caure, i al Corte Inglésno paraven d' anunciar que la felicitat estrobava en les seves entranyes d' apara-dors apilats. A en Salvador Mies van derWright no li agradava el Corte Inglés, allàtotes les prestatgeries arriben a metreseixanta, i per a les persones baixetescom ell l' ambient era terriblement claus-trofòbic. És per això que en Salva passe-java pel carrer Enric Granados... Estàbuscant una botiga de roba interior que lihan recomanat. Pujant pujant visualitza al' altra vorera la botiga en qüestió. Xoc.Stop. Para. Mira. Creua el carrer senseparar atenció al carril bici. S' hi apropa.Camina. Sona la música de DifferentTrains de Steve Reich. El ritme cardíacque emana condueix la sang per canona-des de fang i pols. El cor s' hi acostuma.Es respira ara amb pols als pulmons.

Camina pel desert des de fa ja un bontemps, i nota el sol com si estigués men-jant sorra. No ha viscut l' Imperi romà. Noha viscut la pesta negra, no ha patit larevolució industrial, no ha vist un mòbilNokia ni la fontaine de Duchamp, noconeix el Paco de Lucía i ketchup es elsoroll que fa un cervell al caure al terra demarbre del temple de Roha....pols...i desobte s' adona que allà ben lluny apareixuna silueta horitzontal que són muralles, ide sobte sap i entén.

Està davant Babilònia, allò és la ciutat deBabilònia. I veu una obertura en la mura-lla, i s' hi apropa. És gegant i s' hi apropa.I s'hi fica dins. I se l' emporten endins. Iveu lleons i bèsties mitològiques. I sonfetes de rajola. I li fan por i l' intimiden. Isembla que s' hagin de despenjar i per-seguir-lo i ...(...)...i de tants colors, tandiferents...n' hi ha tants! No sap quin sos-tenidor li agrada més... Ell és molt caprit-xós amb els sostenidors de l' Annette..."Una línia mal dibuixada sobre els seuspits és intolerable! Els sostenidors s' hau-rien de considerar com a veritables obresd' arquitectura! He he, segur que a lesmodels els els fan a mida, he he..".

"Ei! Ep!Què collons...!Un moment! què hapassat? On era!? on sóc!? Què collons..."

"Ah, ja, espera un moment...estava bus-cant un conjunt sexy per a la meva dona,i..."... La gent al voltant sembla normal.

Estant senzillament comprant roba interior, en una botigueta... "som aBarcelona, oi? Saaanta Pancràcia il·lus-trada! Diria que aquest aparador ple demaniquins i flanquejat a banda i bandaper exhuberants models m' ha transpor-tat...Sí, a Berlín, a aquell museu, sí, aaquelles portes babilòniques, sí, a lesPortes de Ishtar!"

En Salva havia estat estudiant durant unsanys al despatx de Peter Behrens, aBerlín, i recorda que en vàries ocasionsva anar a visitar el museu arqueològic, elPergamonmuseum (4€ estudiants) on hihavia exhibides unes portes de la ciutatde Babilònia que el varen deixar impres-sionat...No us impressioneu vosaltres sise us comença a barrejar en el cervell lamúsica de different trains i la banda sono-ra de la telesèrie Pasión de Gavilanes, jaque això mateix és el que s' estava pro-duint dins el cervell d'en Salva.

Les portes de Ishtar se l' havien endut iIntimissimi ja no era il tuo negozio degliintimi, sinó el soroll que feien els pájarosbabilónicos, i els sostens s' havien confósamb lleons, i cabres mitològiques ambnoietes mig despullades de mirada des-afiant, i l' agressivitat sexual dels apara-dors s' havia convertit en la por queimpregnaven els ferotges mosaics deceràmica de les parets d' entrada a la ciu-tat, que subjugaven a aquells pobres des-graciats dels mils abans de Crist que ensa vida havien vist res més espectacularque un gos vomitant o el somriure podritde Nabucodonosor...Qui sap si ni tenienmúsica en aquells temps... I de sobte,PAM! FIM FAM! Toma portes deBabilònia! Toma leones! Toma cabres dia-bòliques! No querías caldo? Pues tomados cucharadas! I no en parlem dels des-graciats que entraven a la ciutat per a seresbudellats, com les verges que erenconvertides en fuet d' Olot in situ, pràcti-ca habitual en el temple del Déu de la nitRoha...Ara hauríeu de sentir cantar allòde: quién es ese hombre...

L' aparador de la botiga genera un petitespai de passadís pel qual s' ha d' entrar.Un passadís de vidre que simètricamentexposa a banda i banda maniquins i pòs-ters d' anuncis de lingerie. En caminar

cap a la porta el vidre comença a cobrarvida. Tot el que hi ha a l' altre costat es reflecteix i els llums encastats, els focus,fan pilotes de llum que reboten i la cara dela noia flota en l' aire amb suaus tels d'aquarel.la i mirant enfora veus la ciutatfosca, la plaça de Francesc Macià menjadaper pilotes de llum taronja i un cel contami-nat i més reflexes, i encara més tels i enca-ra més pell, i roses suaus i pits i magentesi colors suaus i tot són corbes sostingudesper plans de vidre que fuguen cap enda-vant...i si mires endavant no pots més quenotar la presència de tot allò, perquè fugaendavant, i passa el mateix que aBabilònia, on els lleons i les bèsties etmiren, però només si les mires, ja que totessón en els plans verticals paral·lels quefuguen endavant i ...i què hi farem...no éscom anar en cotxe i veure els cartells de l'ajuntament penjats dels fanals, allà sí quees pretén que et miris la informació i ella etrespongui perpendicularment mentre avan-ces per avinguda Roma...o els cartellspublicitaris de la Diagonal, que se'lsempassa una mitja de cinquanta mil perso-nes al dia, vaja, tots els que agafen l' auto-bús per pujar a la Zona Universitària...Idesprés es pregunten meravellats com potser que es trobin a la uni amb cinc paiosmés que van pentinats de la mateixamanera...

I una tarda de tardor, sortint per laDiagonal, per Zona Universitària, seguint elrecorregut de la cinta asfàltica de la A-P7fins a la població de Igualada, podríem arri-bar a una vall, una vall enmig de polígons,una vall florida, enterrada, envoltada d'urbanització industrial postmoderna, comsi es tractés de lliscar per l' epidermis, sotala samarreta, entre els pits, per sobre lalluna del ventre llisa entenent cada inflexiódel cos, del torso, de la noia, que si sostensprimer (de cotó) i pell i punt d' inflexió, i pell( més fina) i pell i teixit sintètic, (negre) ifiníssims pèls i una inflexió endins, i méspèls que són foscos i ja es retorcen helicoi-dalment, i llavors els fins llavis de Nefertiti,però no hi arribem!NO! No aquesta vega-da.

No, ens quedem en la pendent de baixa-da, entre la planeïtat llisa del ventre, benil·luminat, i els pèls que es barallen i s'entrellacen i fan núvols de filferro i enfos-queixen el sotabosc, i veiem unes creus deferro, uns esquelets mòbils de símbolsarcaics, unes creus mòbils rovellades i unpendent, i a l' esquerra la muralla deBabilònia, i una obertura, però al lluny, ianem cap a la dreta i trobem peces de pellmorta esteses, enfonsades, i veiem la bai-xada, entre dues parets de formigó, i nobaixem entremig dels arbres, no, ens

fiquem per l' embut d' Ishtar i descendim ala vall dels morts per una obertura quefuga, i fuga exageradament, i les paretsenfosqueixen la rampa i els lleons no sónevidents a banda i banda, però n' hi ha

molts, i tots més omenys iguals,però aquests nofan por, aquestsesperen, serena-ment que elsvegis, i et diuenque el sol de

Kenya que davalla a l' angle perfecte i elsdaura la pell massa pàlida t' enlluarnarà si etgires a les sis de la tarda mirant cap enrere,i la Igualada queda fora, lluny, i hi ha més celi aire i pols de sol que al sotamón no hi ha, ifan silenci. I llavors entens que no té sentitque en Miralles disposés tres vies d' entradaa la vall sagrada. No estàs obligat a entrarper allí, pots mirar-t'ho des de dalt, potsveure com l' enterren des de lluny, i elromàntic es ficarà dins la gàbia del tigre, comdiu Bertrand Russel a la Història Social de lafilosofia.

I un cop dins la vall del cementiri ja nopodem parlar. Actua el soroll de les acàcies iles fulles pel terra i el formigó i les pedretes imés fulles pel terra mogudes pel vent i elsremolins de vent són bonics i ràpids i nets isón construccions de línies, són malles tridi-mensionals que no es podrien dibuixar...i lamassa dels volums de formigó, com bucs decàrrega, com parets de roca, com joguinesfora d' escala...Però tot això ja no sé si hi eraa Babilònia...

Però en Mies van der Wright pensa en altrescoses, i no sap si el conjunt Dior que tédavant serà el més adequat per a ella o no.I en aquell moment pensa amb carinyo en elseu amic Enric.

El mecanisme de recta i corba connectadesapareix repetidament a l' obra de Miralles, icom a leitmotif, s' encarrega de teixir unamemòria plàstica que apareix amb creixentforça fins arribar a l' avinguda Icària que grà-cies als ferritges es converteix en zona púbi-ca, zona íntima, pell amb pèls a sobre, pellllisa amb pèls foscos.

I la corba-recta que Kandinsky ja presentaen composicions on no té massa protagonis-me, en Miralles prèn a vegades un cert airevague, airejat, però tensat, ja que la corba téradi, i centre, i quan arribes a la recta tensvelocitat i fuga. I no sap si hauria de pensar-hi ...però en aquesta botiga on està, el leit-motif mirallesià salta d' una banda a l' altra ijuga a arrapar-se i a amagar i a sostenir i noés tan sols línia, sinó massa, i tel i textu-ra...Gràcies amic meu, per superar l' anglerecte, gràcies amic meu per revisar les por-tes de Babilònia, gràcies amic meu per por-tar una mica de color a Barcelona, elscoloms t' ho agraeixen, i no facis cas delsque no t' aprecien, segurament no han entèsla recta, ni la corba, ni el vent, ni els sostens,ni el cos, ni la massa, ni el color, ni la llum, niel sexe, ni l' amor, ni els ulls, ni la poesia, niBabilònia...

visita a Babilònia

- Mark Antoni Friedhoff -

pàgina 19

d i a g o n a l 1 5 - M a r ç 2 0 0 6p l a n e t a r i u m

El CCCB proposa:XCÈNTRIC 2005/06: cinquè any de projecció cinematogràfica dels filmsinclassificables, alternatius, de les obres d'autor personal, amb imatges,girs i referències fora dels límits comercials. Pels qui creguin que anar alcine és més que veure una pantalla. Per veure la programació de marçadreceu-vos a: http://www.cccb.org/xcentric/homeg.htm .

ERICE - KIAROSTAMI. Correspondències: en la línia de reflexió sobre laimatge en moviment i les seves possibilitats, portada pel cicle de projec-cions XCÉNTRIC, "Correspondències" ens mostra un diàleg de seqüèn-cies d'aquests dos autors; esquitxos de les seves visions de la tangibilitatdel món. Utilitzant el setè art per copsar els respectius punts de vista, veu-rem la manera diferent de retratar el que passa davant de la càmera deforma natural, el fil conductor de l'exposició: la realitat. (fins el 21 de maig)

Museu Picasso:Picasso. La passió del dibuix: Fins el 7/5/06 es pot seguir el recorregutpictòric i escultòric de l'artista a través de la mirada íntima i propera queofereixen els esbossos i obres seleccionades. Un fil cronològic que des-vela les inquietuds sobre les que gira l'obra de Picasso. Alhora, es podenveure diferents temptatives creatives i proves d'estil.

Museu d'Història de Catalunya:Ramon Casas i el cartell. El dia de St. Jordi tancarà la mostra de cartellsamb la que Ramon Casas va introduir les belles arts en el món del disseny.Avesats cap al s XX, Casas va entendre el poder de la imatge i va utilitzarels cartells com a punta de llança per expressar el sentiment de moderni-tat catalana.

Fundació Caixa Catalunya:Malèvitx. No val pintar un quadrat negre en un Din A-4 blanc i dir que ja

saps tot de l'avantguarda russa. Nascut a Ucraïna, Kasimir Malevich ofe-reix una fluctuació d'estils desconeguda per la majoria. Les seves influèn-cies comencen en l'impressionisme de Cézanne i Seurat arribant aKandinsky. Posteriorment es posiciona de forma més personal i marca unestil autodenominat "cubofuturista", experimentant sobre les avantguar-des, el llenguatge i l'absència de significat, simbologia i sentit. Tot plegatnomés podia desembocar en el que va ser el "Suprematisme abstracta" iel seu "Cuadrado negro sobre fondo blanco", col·locant-se en un atzucac,del que anys més tard se'n sortiria de forma discutible amb el figuritisme.L'exposició recull també alguna obra que reflecteix les inquietuds deMalevich en el camp de l'urbanisme i l'arquitectura. (del 21 de març al 25de juny)

MNAC:El cubisme i els seus entorns: la obra de Juan Gris, envoltada d'es-crits, quadres i altres materials de l'època, serveix per entendre elCubisme i les relacions que mantenia amb els moviments culturals isocials del moment. (fins el 07 de maig)

CaixaForum: Maider López, Columnes: fins el 16/4 podem reflexionar sobre la mane-ra que tenim d'entendre l'espai i relacionar-nos-hi a través d'aquest curiósbosc de columnes que ens proposa l'artista basca. Tot el que us pugui dirde l'espai, el buit o el ple, els recorreguts, els encontres, les tensions, etc.es queda curt davant del que ja sabeu. Una excusa per donar voltes atemes que tractem en aquesta casa cada dia. Sols per amateurs.

MACBA:Per resumir, proposen una activitat de reflexió sobre el cos i els seus límits(Dissabte 11 de març). Una xerrada sobre les noves tecnologies i el teatre(Dimarts 7), i finalment el dissabte 4, un concertista superfreak que famúsica amb sons de la natura: "amb desplaçaments de dunes, trons,vent, fullatge, cruixits, insectes, bronzits, petits sons que deriven del silen-ci." Això s'ha de veure!

Pd. Demano perdó al departament d'Història si no s'avenen amb l'imprecísresum de la vida artística que he fet de Malevich. Ese día estaba enfermo...

per Andreu griñól’agenda

va d

e fu

m,

per

OC

TA

VIU

S

Carlos, Clara, Roge i Pol ens conviden a veure el curt que van presentarl’any passat :http://video.google.com/videoplay?docid=5090611146632461998&q=diagonal

LINK RECOMANAT: