Dia Mundial de la Poesia 2012

Recull de poemes a Facebook

Biblioteca Municipal Lloret de Mar

Cristina Piqué Canals

Ara es demà. No escalfa el foc d’ahir

ni el foc d’avui haurem de fer foc nou.

Del gran silenci ençà, tot el que es mou

es mou amb voluntat d’esdevenir.

I esdevindrà. Les pedres i el camí

seran el pa i la mar, i el fosc renou

d’ara mateix, el càntic que commou,

l’àmfora nova plena de bon vi.

Ara és demà. Que ploguin noves veus

pel vespre tèrbol, que revinguin deus

desficioses d’amarar l’eixut.

Tot serà poc, i l’heura i la paret

proclamaran conjuntament el dret

de vulnerar la nova plenitud.

Miquel Martí i Pol

El Cristina Quesada

Sabe esperar, aguarda que la marea fluya

—así en la costa un barco— sin que al partir te inquiete.

Todo el que aguarda sabe que la victoria es suya;

porque la vida es larga y el arte es un juguete.

Y si la vida es corta

y no llega la mar a tu galera,

aguarda sin partir y siempre espera,

que el arte es largo y, además, no importa.

Antonio Machado

Corren les nostres ànimes com dos rius paral.lels.

Fem el mateix camí sota els mateixos cels.

No podem acostar les nostres vides calmes:

entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes.

En els meandres grocs de lliris, verds de pau,

sento, com si em seguís, el teu batec suau

i escolto la teva aigua, tremolosa i amiga,

de la font a la mar -la nostra pàtria antiga-.

Màrius Torres

Sonetos de Álvaro de Campos:

Quando olho para mim nao me percebo.

Tenho tanto a mania de sentir

Que me extravio às vezes ao sair

Das próprias sensaçoes que eu recebo.

O ar que respiro, este licor que bebo

Pertencem ao meu modo de existir

E eu nunca sei como hei-de concluir

As sensaçoes que a meu pesar concebo.

Nem nunca, propriamente, reparei

Se na verdade sinto o que sinto. Eu

Serei tal qual pareço em mim? serei

Tal qual me julgo verdadeiramente?

Mesmo ante as sensaçoes sou um pouco ateu,

Nem sei bem se sou eu quem em mim sente.

Fernando Pessoa. Lisboa, 1913

La Francesca Mas

Perquè has vingut

Perquè has vingut han florit els lilàs

i han dit llur joia

envejosa

a les roses:

mireu la noia que us guanya l'esclat,

bella i pubilla, i és bruna de rostre.

De tant que és jove enamora el seu pas

—qui no la sap quan la veu s'enamora.

Perquè has vingut ara torno a estimar:

diré el teu nom

i el cantarà l'alosa.

Extret de:

El poema de La rosa als llavis de Joan Salvat-Papasseit

La Mayte Bartolome IT was many and many a year ago,

In a kingdom by the sea, That a maiden there lived whom you may know

By the name of Annabel Lee. And this maiden she lived with no other thought 5 Than to love and be loved by me.

I was a child and she was a child

In this kingdom by the sea: But we loved with a love that was more than love— I and my Annabel Lee, 10

With a love that the wingèd seraphs of heaven Coveted her and me.

And this was the reason that, long ago, In this kingdom by the sea,

A wind blew out of a cloud, chilling 15 My beautiful Annabel Lee,

So that her high-born kinsmen came And bore her away from me, To shut her up in a sepulchre

In this kingdom by the sea. 20

The angels, not half so happy in heaven, Went envying her and me—

Yes! that was the reason (as all men know, In this kingdom by the sea) That the wind came out of the cloud one night, 25

Chilling and killing my Annabel Lee.

But our love it was stronger by far than the love Of those who were older than we— Of many far wiser than we—

And neither the angels in heaven above, 30 Nor the demons down under the sea,

Can ever dissever my soul from the soul Of the beautiful Annabel Lee:

For the moon never beams without bringing me dreams Of the beautiful Annabel Lee; 35

And the stars never rise, but I feel the bright eyes Of the beautiful Annabel Lee; And so, all the night-tide, I lie down by the side

Of my darling—my darling—my life and my bride, In the sepulchre there by the sea, 40

In her tomb by the sounding sea. Edgard Allan Poe

Margarita está linda la mar,

y el viento, lleva esencia sutil de azahar;

yo siento en el alma una alondra cantar; tu acento:

Margarita, te voy a contar un cuento:

Esto era un rey que tenía un palacio de diamantes,

una tienda hecha de día y un rebaño de elefantes,

un kiosko de malaquita, un gran manto de tisú, y una gentil princesita,

tan bonita, Margarita,

tan bonita, como tú.

Una tarde, la princesa vio una estrella aparecer; la princesa era traviesa

y la quiso ir a coger.

La quería para hacerla decorar un prendedor, con un verso y una perla

y una pluma y una flor.

Las princesas primorosas se parecen mucho a ti: cortan lirios, cortan rosas,

cortan astros. Son así.

Pues se fue la niña bella, bajo el cielo y sobre el mar, a cortar la blanca estrella

que la hacía suspirar.

Y siguió camino arriba, por la luna y más allá; más lo malo es que ella iba

sin permiso de papá.

Cuando estuvo ya de vuelta de los parques del Señor, se miraba toda envuelta

en un dulce resplandor.

Y el rey dijo: «¿Qué te has hecho? te he buscado y no te hallé;

y ¿qué tienes en el pecho

que encendido se te ve?».

La princesa no mentía. Y así, dijo la verdad: «Fui a cortar la estrella mía

a la azul inmensidad».

Y el rey clama: «¿No te he dicho que el azul no hay que cortar?. ¡Qué locura!, ¡Qué capricho!...

El Señor se va a enojar».

Y ella dice: «No hubo intento; yo me fui no sé por qué. Por las olas por el viento

fui a la estrella y la corté».

Y el papá dice enojado: «Un castigo has de tener:

vuelve al cielo y lo robado vas ahora a devolver».

La princesa se entristece por su dulce flor de luz,

cuando entonces aparece sonriendo el Buen Jesús.

Y así dice: «En mis campiñas esa rosa le ofrecí;

son mis flores de las niñas que al soñar piensan en mí».

Viste el rey pompas brillantes, y luego hace desfilar

cuatrocientos elefantes a la orilla de la mar.

La princesita está bella, pues ya tiene el prendedor

en que lucen, con la estrella, verso, perla, pluma y flor.

Margarita, está linda la mar, y el viento

lleva esencia sutil de azahar: tu aliento.

Ya que lejos de mí vas a estar, guarda, niña, un gentil pensamiento

al que un día te quiso contar un cuento. Ruben Dario

Platero es pequeño, peludo, suave; tan blando por fuera,

que se diría todo de algodón, que no lleva huesos. Sólo los

espejos de azabache de sus ojos son duros cual dos

escarabajos de cristal negro.

Lo dejo suelto y se va al prado, y acaricia tibiamente con su

hocico, rozándolas apenas, las florecillas rosas, celestes y

gualdas... Lo llamo dulcemente: "¿Platero?", y viene a mí

con un trotecillo alegre que parece que se ríe, en no sé qué

cascabeleo ideal...

Come cuanto le doy. Le gustan las naranjas mandarinas,

las uvas moscateles, todas de ámbar; los higos morados,

con su cristalina gotita de miel...

Es tierno y mimoso igual que un niño, que una niña...; pero

fuerte y seco por dentro, como de piedra... Cuando paso

sobre él, los domingos, por las últimas callejas del pueblo,

los hombres del campo, vestidos de limpio y despaciosos,

se quedan mirándolo:

— Tiene acero...

Tiene acero. Acero y plata de luna, al mismo tiempo.

Juan Ramón Jiménez

El Matias Cantabella

La noche no quiere venir

para que tú no vengas, ni yo pueda ir.

Pero yo iré,

aunque un sol de alacranes me coma la sien.

Pero tú vendrás con la lengua quemada por la lluvia de sal.

El día no quiere venir

para que tú no vengas, ni yo pueda ir.

Pero yo iré

entregando a los sapos mi mordido clavel.

Pero tú vendrás

por las turbias cloacas de la oscuridad.

Ni la noche ni el día quieren venir para que por ti muera

y tú mueras por mí.

Federico garcia Lorca

"gacela del amor desesperado"

La princesa está triste... ¿Qué tendrá la princesa?

Los suspiros se escapan de su boca de fresa,

que ha perdido la risa, que ha perdido el color.

La princesa está pálida en su silla de oro,

está mudo el teclado de su clave sonoro,

y en un vaso, olvidada, se desmaya una flor.

El jardín puebla el triunfo de los pavos reales.

Parlanchina, la dueña dice cosas banales,

y vestido de rojo piruetea el bufón.

La princesa no ríe, la princesa no siente;

la princesa persigue por el cielo de Oriente

la libélula vaga de una vaga ilusión.

¿Piensa, acaso, en el príncipe de Golconda o de China,

o en el que ha detenido su carroza argentina

para ver de sus ojos la dulzura de luz?

¿O en el rey de las islas de las rosas fragantes,

o en el que es soberano de los claros diamantes,

o en el dueño orgulloso de las perlas de Ormuz?

¡Ay!, la pobre princesa de la boca de rosa

quiere ser golondrina, quiere ser mariposa,

tener alas ligeras, bajo el cielo volar;

ir al sol por la escala luminosa de un rayo,

saludar a los lirios con los versos de mayo

o perderse en el viento sobre el trueno del mar.

Ya no quiere el palacio, ni la rueca de plata,

ni el halcón encantado, ni el bufón escarlata,

ni los cisnes unánimes en el lago de azur.

Y están tristes las flores por la flor de la corte,

los jazmines de Oriente, los nelumbos del Norte,

de Occidente las dalias y las rosas del Sur.

¡Pobrecita princesa de los ojos azules!

Está presa en sus oros, está presa en sus tules,

en la jaula de mármol del palacio real;

el palacio soberbio que vigilan los guardas,

que custodian cien negros con sus cien alabardas,

un lebrel que no duerme y un dragón colosal.

¡Oh, quién fuera hipsipila que dejó la crisálida!

(La princesa está triste, la princesa está pálida)

¡Oh visión adorada de oro, rosa y marfil!

¡Quién volara a la tierra donde un príncipe existe,

—la princesa está pálida, la princesa está triste—,

más brillante que el alba, más hermoso que abril!

—«Calla, calla, princesa —dice el hada madrina—;

en caballo, con alas, hacia acá se encamina,

en el cinto la espada y en la mano el azor,

el feliz caballero que te adora sin verte,

y que llega de lejos, vencedor de la Muerte,

a encenderte los labios con un beso de amor».

Rubén Darío

La Geemma Caarbonell Mas

La vida

La vida és néixer, créixer i morir?

No és només això!

És tot el que crees amb la imaginació!

Gemma Carbonell i Mas

El Josep Calataiud

PERFECTAMENT RECORDO

Perfectament recordo que venies

pel carrer de la mar, amb foc als ulls,

quan em veieres en el fosc on t'esperava.

Sense dir res vàrem anar a un carrer

del vell raval, terrós i pedregós i rost,

i, allà, contra la tàpia d'un hort ens abraçàrem

sota la nit, de pressa, no fos que ens veiés algú;

i quan el goig fou caçat fins a l'esglai convuls

vaig sortir del teu cos i ens vam separar corrents,

i més tard ens trobàrem i ens vam mirar com si fóssim

uns altres, ja per sempre units.

Joan Vinyoli

I

res no m'agrada tant

com enramar-me d'oli cru

el pimentó torrat, tallat en tires.

cante, llavors, distret, raone amb l'oli cru, amb els productes de la terra.

m'agrada molt el pimentó torrat,

mes no massa torrat, que el desgracia,

sinó amb la aquella carn molla que té

en llevar-li la crosta socarrada.

l'expose dins el plat en tongades incitants,

l'enrame d'oli cru amb un pessic de sal

i suque molt de pa,

com fan els pobres,

en l'oli, que té sal i ha pres una sabor del pimentó torrat.

després, en un pessic

del dit gros i el dit índex, amb un tros de pa,

agafe un tros de pimentó, l'enlaire àvidament,

eucarísticament,

me'l mire en l'aire.

de vegades arribe a l'èxtasi, a l'orgasme.

cloc els ulls i me'l fot.

Vicent Andrés Estellés

HORACIANES

L'Eva Romero

les dones més majors de bon matí s'alçaven (com nius els llits tristíssims amb potes de girafes,

els matalaps de borra i els cobertors de randes). es rentaven la cara, pulcres es pentinaven; i en acabar, amb pedra foguera s'esmolaven la llengua serpentina feridora com sabre. i de bon matí eixien a trescar com furons: feen anar les llengües

per carrers i cantons i dringaven en l'aire com navalles i espases: una destra malícia de garsa lluny del cau de gralla lluny del niu de grua lluny del jaç. després, més apoquides havent tornat a casa des d'un racó del pati

absents o avergonyides misteris del rosari salmejaven amb traça.

NAVALLES, d'Elies Barberà (Xàtiva, 1970)

I

em dius que no podràs venir com m'ho havies promés sense haver-t'ho

demanat jo, i tractes de justificar-te adduint les moltes ocupacions a què et veus obligada,

i jo bé que ho comprenc i que me'n faig càrrec, com he comprés ben bé que a tots ens cal en vida

una lenta, cruel, intel·ligent preparació per a la immensa soledat darrera i m'he sentit a casa avui com en un nínxol.

II

no m'has escrit i t'escric aquestes línies que deixaré després oblidades en qualsevol calaix,

sense que mai no arriben a les teues mans, aquelles mans petites i tan fàcilment adorables.

he pensat moltes voltes en tu. he recordat els teus cabells negres i els teus ulls igualment negres,

la teua molt benigna sina, com el teu pas lleuger i la graciosa petulància del teu cul. m'hauria agradat, això no obstant, rebre unes línies teues.

però tu no et recordes de l'home vell que sóc i de la meua necessitat de rebre unes línies teues

i de llegir-les clandestinament i després, ah després, cremar-les

com si fossen sarments. t'evocaria en la petita flama

com fores, criatura. un petit homenatge que em feia molt de goig.

III

aquesta és la darrera vegada que t'escric. he mirat al carrer per veure si venies, per veure si venia alguna carta teua.

sonava el vent entre les fulles. molt tristament m'he assegut a veure en família la televisió.

IV

a vosaltres que un dia potser

trobareu aquests papers i els llegireu amb una explicable avidesa, no sabreu mai qui fou aquella criatura de qui parle

amb qui parle. us he donat els meus versos,

us he donat en certa mesura la meua vida. mai no us donaré aquest nom.

V

des de fa quinze dies no t'he escrit ni una línia. tenia una necessitat massa intensa de tu, massa gana de tu.

ara sí, ara t'escric, ara que no et desitge,

ara que no et necessite, ara que puc parlar amb tu. tu mastegues el xiclet.

et reies. em referies les teues coses, t'escoltava.

jo sentia el desig de deixar la meua mà damunt el teu genoll. difícilment em contenia. ho hauria pogut fer: no hauria passat res.

i tampoc ja no volia això. em contenia i patia moltíssim,

després sortíem al carrer. cridaves una amiga, la saludaves amb el braç en l'aire,

tot allò tot allò. VI

molt m'hauria agradat

de ser el teu amant sol·lícit, estar el teu amant sol·lícit resseguint des del matí a la nit

els movimets del teu cor, el petit indici d'un qualsevol caprici teu.

per més que siga mínimament, d'aquesta teua torbadora intimitat, aquest fil que em sosté agafat a la vida,

ets ja l'únic que em resta.

VII no em moriré d'amor.

em moriré de qualsevol cosa. però en el moment darrer,

amb els ulls ben oberts, els ulls dels moribunds, estrenyeré els llavis per no dir el teu nom.

el vull per a mi sol per a tota la mort.

VIII

hauré estat a la teua vida un episodi insignificant,

no hauré deixat en tu l'efímer senyal del jonc en l'aigua. en tot cas, em recordaràs algun dia

en agafar un llibre meu,

en oir que parlen de mi. ah, sí, jo el vaig conéixer.

i si de cas t'ho demanen, rescataràs de l'oblit alguns detalls, alguns fragments, i continuareu bevent i parlant d'altres coses.

IX

l'has saludada sempre molt efusivament. o bé discretament li has pres la cintura.

l'has mirada amb afecte paternal -hi ha altra gent. essencialment és per a tu una criatura.

em pense que he nascut per estimar-te així. podria ser el teu pare

si ens ateníem a més dades però impensadament em va florir

un sentiment mortal d'amor. de vegades em pense que ho vas endevinar

i de vegades et recorde dèspota. tremolós el meu cor de perdre el teu afecte, potser he esdevingut indigne.

indigne i tot, t'estime. surts esvelta i et veig amb els ulls complaguts.

entre el pare que podria ser i l'amant que mai no he de ser deixa'm que et mire, deixa'm participar, sis vegades tan sols li has besat les galtes.

X

passen els cels però és el mateix cel que sempre passa.

als meus modestos versos sempre passa el mateix vers, aquell que tracta d'evocar-te.

tu mai no ho sabràs. XI

és millor que ens acomiadem

però és inútil el comiat. no t'he vist. no sé si t'he de veure.

probablement no et veuré mai. no em fa cap falta.

et tinc com et volia en el teu moment precís, el meu moment precís, com et volia

per a mi sol.

XII

fou un amor.

el reivindiques al cap dels anys amb la veu trèmula

intentaries afegir alguna cosa desisteixes

evocaries un paisatge però desisteixes, també.

fou un amor. allò que vols és deixar-ho

ben clar des del començament. fou un amor.

estimes molt aquests papers. t'estimes?

QUADERN PER A NINGÚ, de Vicent Andrés Estellés

La Lidia Bartolome Aguirre

És tard, no sé quina hora és,

però és fosc fa estona.

És fàcil veure que no hi ets, ni un paper, ja poc importa.

Poso els peus a terra, vull caminar, necessito despertar en un dia radiant.

Encara em queda temps per descobrir tot allò que m'he amagat i que no m'he volgut dir.

Corren, corren pels carrers, corren

paraules que no s'esborren, imatges que no se'n van. I ploren, ploren pels carrers, ploren

com gotes d'aigua s'enyoren, aquells que ja no es veuran.

Difí­cil descobrir qui soc avui­. Una gota em cau mentre un altre em treu la set.

Plou i fa sol alhora

Tomba la bala bala, tomba la bala que m'apuntava, era la meva

i jo mateix em disparava. Raig de llum il·lumina'm, treu-me el fum.

Una revolució dins meu, la sedueixo i es transforma No s'esborren, en conformo en mirar-me

Mirar-me de dins cap a fora.

On puc anar-te a buscar? Nena no és broma... Hauria d'haver estat diferent,

però en un moment s'han tancat les portes. Poso els peus a terra, vull caminar

necessito despertar en un dia radiant. Encara em queda temps per descobrir

tot allò que t'he amagat i que no t'he volgut dir.

Corren, corren pels carrers, corren

paraules que no s'esborren, imatges que no se'n van. I ploren, ploren pels carrers, ploren

com gotes d'aigua s'enyoren, aquells que ja no es veuran.

Gossos. Oxigen, 2007

El Joan Behncké

LA BELLA DORMENT

La bella dorment jau al sofà.

Però quan el príncep està a punt de despertar-la

se la mira de sobte desconcertat perquè descobreix

que en realitat no desitja mossegar-li els llavis

ni els mugrons

ni el sexe

sinó només petonejar-li els peus

i potser una mica turmells enllà

arromangant-se les ganes de fer trampes.

Però, és clar,

així no l’hauria despertat mai.

Joan Behnké

RIMES FÀCILS

L’amor és salvatge,

onatge,

miratge.

L’amor és idiota,

compota,

paraulota.

L’amor és imprudent,

calent,

moment.

L’amor és màgic,

tràgic,

antropofàgic.

Joan Behnké

La M Àngels Vázquez Quintas

LA NOSTRA HISTÒRIA

Vull trobar paraules simples i netes a prop teu

de tot allò que junts hem viscut i que fins ara

han fet la nostra vida.

Vull trobar també el camí a seguir,

el de la lluita i l'esperança, mai del repòs,

perquè, un mar quiet és una aberració

de l'essència del mar, que viu i busca.

Vull trobar un lloc on esfonsar

les arrels de l'existència,

un lloc on dipositar la vida

quan el cos no pugui més.

On sigui fàcil tancar ells ulls, plegar les mans,

dir els darrers mots, deixar el camí...

On es pugui morir després d'haver viscut

amb tots els drets de viure,

on sigui natural que et cobreixi la terra de tots.

Vull tenir tota una vida per assolir-ho

i que sigui la terra dels nostres fills,

la parla dels nostres fills, llur esperança.

Vull que tu i jo fem, plegats, aquesta història

del nostre viure i del nostre ben morir.

Josefina Vidal

INSTRUCCIOS PRÈVIES

Dóna'm

records sense matèria

que no tinc lloc a casa

ni temps per desar-los

amb l'ordre que em caldrà

quan hagi de trobar-te.

Vesteix-me amb la memòria

d'un pronom en plural

i abriga'm amb l'urgència

del verb quan és present,

que no tindré paciència

per retornar als racons

on no haurem estat mai.

Vine si et vols quedar

i fes perquè oblidi

que acabaràs marxant

quan ja me n'hagi anat.

Mireia Calafell

La Hermínia Marco Serra

Els Amants

No hi havia a València dos amants com nosaltres.

Feroçment ens amàvem del matí a la nit.

Tot ho recorde mentre vas estenent la roba. Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses.

De sobte encara em pren aquell vent o l'amor i rodolem per terra entre abraços i besos.

No comprenem l'amor com un costum amable, com un costum pacífic de compliment i teles

(i que ens perdone el cast senyor López-Picó). Es desperta, de sobte, com un vell huracà,

i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny. Jo desitjava, a voltes, un amor educat

i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,

ara un muscle i després el peço d'una orella. El nostre amor es un amor brusc i salvatge

i tenim l'enyorança amarga de la terra, d'anar a rebolcons entre besos i arraps.

Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé. Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.

Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer. Després, tombats en terra de qualsevol manera,

comprenem que som bàrbars, i que aixòno deu ser, que no estem en l'edat, i tot això i allò.

No hi havia a València dos amants com nosaltres,

car d'amants com nosaltres en son parits ben pocs.

Vicent Andrés Estellés

Si mi voz muriera en tierra,

llevadla al nivel del mar

y nombradla capitana

de un blanco bajel de guerra.

¡Oh mi voz condecorada

con la insignia marinera:

sobre el corazón un ancla

y sobre el ancla una estrella

y sobre la estrella el viento

y sobre el viento la vela!

Rafael Alberti

Claudia Gonzalez

Se me va de los dedos la caricia sin causa,

se me va de los dedos... En el viento, al pasar,

la caricia que vaga sin destino ni objeto,

la caricia perdida ¿quién la recogerá?

Pude amar esta noche con piedad infinita,

pude amar al primero que acertara a llegar.

Nadie llega. Están solos los floridos senderos.

La caricia perdida, rodará... rodará...

Si en los ojos te besan esta noche, viajero,

si estremece las ramas un dulce suspirar,

si te oprime los dedos una mano pequeña

que te toma y te deja, que te logra y se va.

Si no ves esa mano, ni esa boca que besa,

si es el aire quien teje la ilusión de besar,

oh, viajero, que tienes como el cielo los ojos,

en el viento fundida, ¿me reconocerás?

Alfonsina Storni

La Silvia Bartolomé

QUE TINGUEM SORT

Si em dius adéu,

vull que el dia sigui net i clar, que cap ocell

trenqui l'harmonia del seu cant.

Que tinguis sort i que trobis el que t'ha mancat amb mi.

Si em dius "et vull",

que el sol faci el dia molt més llarg, i així, robar

temps al temps d'un rellotge aturat.

Que tinguem sort,

que trobem tot el que ens va mancar ahir.

I així pren, i així pren tot el fruit que et pugui donar el camí que, poc a poc, escrius per a demà.

Que demà, que demà mancarà el fruit de cada pas; per això, malgrat la boira, cal caminar.

Si véns amb mi,

no demanis un camí planer, ni estels d'argent,

ni un demà ple de promeses, sols un poc de sort,

i que la vida ens doni un camí ben llarg.

Lluís Llach "I si canto trist..."

Biblioteca Municipal de LLoret de Mar

Pl. Pere Torrent, 1

17310-LLORET DE MAR

Tel 972 34 90 55

Biblioteca@lloret.cat

Web de la Biblioteca