1

DETERMINACIÓ DELS PRINCIPALS GRUPS DE BOLETS SEGONS ELS SEUS CARÀCTERS MACROSCÒPICS A- Bolets en forma de paraigua obert, en general amb un barret i un peu ben diferenciats. La part inferior del barret està proveïda de làmines radials, o bé de plecs, tubs, porus o agulletes. 1 · Bolets amb làmines radials Agaricals

- Amb volva (amb anell o sense) Grup 1.1 (pàg. 5) - Amb anell però sense volva Grup 1.2 (pàg. 5) - Sense volva ni anell Grup 1.3 (pàg. 7)

2 · Bolets amb tubs a la cara inferior, amb aspecte d’esponja, amb peu ben diferenciat i que normalment viuen a terra. (Mollerics, Ceps i Ciurenys, Mataparents) Boletàcies (pàg. 9)

2

3 · Bolets amb porus, que generalment viuen damunt de fusta, amb el peu poc diferenciat o sense peu i carn suberosa. (Bolets de soca o d’esca, Fetge de vaca, Sabateres) Poliporàcies 4 · Bolets amb plecs o solcs irregulars, carnosos, amb peu ben diferenciat i que solen assecar-se sense podrir-se. (Rossinyols, Camagrocs, Trompetes) Cantarel·làcies 5 · Bolets amb agulletes i peu, carnosos o suberosos. (Llengües de bou, Sabatera d’esquames) Hidnàcies

B- Bolets en forma de copa, de sella de muntar, coral·liformes o d’altres formes. Sense làmines, ni plecs, ni tubs, ni porus, ni agulletes. Amb peu o sense.

6 · En forma de copa, amb peu o sense, viuen a terra o sobre fusta.(Cassoletes, Orelles d’ase) Pezizàcies

7 · Bolet en forma de sella de muntar o de copa comprimit lateralment, sostinguda per un peu ben diferenciat. (Barretets, Orelles de gat) Helvel·làcies

3

8 · Bolet carnós, alveolat, que recorda les cel·les de les abelles, o en forma de cervell, sostingut per un peu més o menys llis. (Múrgules, Rabassoles, Ariganys)

Morchel·làcies

9 · Bolets en forma de porra o amb ramificacions com un corall. (Peus de rata, Bosses, Masses) Clavariàcies

10 · Bolets en forma mes o menys globulosa, amb peu o sense, generalment carnosos de color blanc o bru. Al madurar, les espores es tornen tous i finalment s’obren per sobre i les deixen anar en abundància (Pets de llop, Estrelletes) Licoperdàcies 11 · Bolets en forma de fal·lus o com una mena d’enreixat, que desprenen una forta olor de podrit. (Ous dels diable, Gita de bruixa) Fal·làcies

12 · Bolets de consistència gelatinosa, generalment sobre fusta, de formes irregulars o cerebriformes. (Cresta de gall, Orella de Judes) Tremel·làcies

13 · Bolets de forma globulosa, que viuen enterrats o mig enterrats, sense olor apreciable. (Fetjons) Gasteromicets hipogeus 14 · Bolets de forma globulosa, que viuen totalment enterrats i fan una olor penetrant i molt agradable. En alzines, roures i avellaners. (Tòfones) Tuberals

4

Grup 1.1 (Bolets amb volva) - Amb volva i anell Amanita - Amb volva però sense anell:

- Esporada blanca Amanita (Amanitopsis) - Esporada rosada Volvariella

Grup 1.2 (bolets amb anell però sense volva) - Esporada negra: - Làmines i barret deliqüescents (bolets de tinta) Coprinus - Esporada bruna:

- Làmines blanques, bru-negroses a la maduresa (pollancró i afins) Agrocybe - Làmines rosades, lliures, bru-negroses a la maduresa (xampinyons) Agaricus - Làmines liloses, adnates, bru-violàcies a la maduresa Stropharia

- Esporada ocre Pholiota

5

- Esporada blanca: - El barret se separa fàcilment del peu:

- Peu d'uns 15 cm o més, bolet de mida gran Macrolepiota - Peu de menys de 10 cm, bolet més petit Lepiota, Cystolepiota

- El barret no pot separar-se del peu: - Barret amb viscositat, enganxós Limacella - Barret eixut i sec al tacte: - Grups nombrosos amb els peus junts Armillaria, Armillariella

- No creix en grups amb els peus junts Leucoagaricus

6

Grup 1.3 (Bolets sense volva ni anell) - Peu fàcilment trencadís, com si fos de guix:

- Al tallar-lo deixa anar un líquid lletós (rovellons i afins) Lactarius

- No deixa anar cap mena de líquid (pebràs, llores, puagres) Russula

- Peu més o menys fibrós però mai trencadís:

- Làmines lliures, escotades o adnates, no decurrents

Grup 1.3.1 - Làmines més o menys decurrents pel peu

Grup 1.3.2

7

Grup 1.3.1 (Bolets amb peu fibrós i làmines no decurrents) - Esporada blanca:

- Barret cònic i brillant, vermell, groc, verd, etc. Hygrocibe - Barret amb característiques diferents:

- Amb cortina o restes de cortina a dalt del peu Leucocortinarius - Sense restes de cortina:

- Carn groga o taronja i barret escamós Tricholompsis - Amb característiques diferents:

- Bolets petits, fràgils, amb peu llarg Marasmius, Mycena - Bolets d'aspecte més consistent (fredolics i afins) Tricholoma - Creixen en tofes i ennegreixen Lyophyllum

- Làmines blanques i apretades Melanoleuca, Leucopaxillus - Peu resistent a la torsió Collybia - Esporada ocre:

- Amb cortina o restes de cortina al peu. Colors diversos i en moltes espècies peu bulbós Cortinarius

- Sense cortina o amb cortina fugissera, sense restes al peu: - Barret amb fibres, una mica cònic o mamellonat

Colors diversos i peu poc o gens bulbós Inocybe - Barret, generalment llis, de convex a pla.

Color crema o marró i peu sense bulb Hebeloma - Esporada rosa Entoloma, Pluteus, Lepista - Esporada negra:

- Barret acampanat i deliqüescent (bolets de tinta) Coprinus - Barret més o menys aplanat i no deliqüescent Hypholoma, Psathyrella

Grup 1.3.2 (Bolets amb peu fibrós i làmines més o menys decurrents) - Esporada blanca:

-Peu excèntric i làmines poc separades: - Carn blanquinosa (gírgoles) Pleurotus - Carn color taronja o vermellosa (bolet d'oliu) Omphalotus

-Peu central: - Làmines força juntes, cutícula no hidròfana:

- Carn blanca, grisosa o rosada Clytocibe, Leucopaxilus - Carn color taronja o vermellosa (bolet d'oliu) Omphalotus

- Làmines més separades, d'aspecte semblant a la cera, cutícula enganxosa o higròfana (llenegues) Hygrophorus

- Esporada negra-olivàcia: - Carn del barret blanca Gomphidius - Carn del barret grogosa (Cama de perdiu) Chroogomphus

- Esporada rosada: - Peu més o menys excèntric Paxilus - Peu central Clitophillus

8

2 -Boletàcies Gènere Boletus

Superfície del barret llisa o rugosa, però no feltrada. Peu llis o amb reticle, generalment molsuts. Aparença robusta. Ceps i surenys (B. edulis, B. aereus, B. pinicola i B. aestivalis) Excel·lents comestibles. Porus blancs a verdosos i peu beig o bru. Carn blanca. Mataparent de cama roja (B. erythropus)

Molt bon comestible. Barret fosc, porus vermells i peu grogós ocraci amb granulacions vermelles. La carn blaveja intensament.

Mataparent (B. luridus)

Bon comestible. Barret bru clar o fosc que es taca de blau amb la pressió, porus vermells, peu grogós ocraci, vermellós a la base, amb reticle. La carn blaveja intensament.

Mataparent amarg (B. calopus)

Amarg, no comestible. Barret color torrat o ocraci, porus vermells i peu grogós ocraci a dalt i vermell la resta, amb reticle. La carn blaveja intensament.

Mataparent o Matagent (B. satanas i B. lupinus)

Molt tòxics. Barret blanc gris o una mica rosat, porus vermells i peu grogós o vermell, amb reticle (satanas) o sense reticle (lupinus). La carn blaveja intensament.

En general es coneixen com a mataparents tots els bolets que tenen els porus vermells, tot i que ni han de bons comestibles. Hi ha altres espècies menys comunes, algunes tòxiques, que tenen els porus vermells i amb característiques diferents, per això, si no tenim una identificació molt clara, convé rebutjar totes les espècies que tenen els tubs o el peu vermells i que al tallar-los la carn es torna blava. També tenim altres boletus, molt menys comuns, amb porus grocs o grogosos i coloracions diverses. Alguns bons comestibles com B. fechtnieri, B. fragans o B. Regius. Gènere Xerocomus

Superfície del barret feltrada, a vegades quartejada. Peu llis o amb estries longitudinals, mai granulacions o reticle, generalment més prims i moltes vegades corbats. Aparença més gràcil. La carn, de blanca a grogosa, por ser vermellosa sota la cutícula i en la base del peu. En aquest grup no hi ha cap bon comestible, tot i que la majoria poden menjar-se, es millor rebutjar-los ja que alguna espècie es fortament indigesta o lleugerament tòxica i tots són de baixa qualitat. Un dels més abundants es el X. chrysenteron, de cutícula quartejada, amb tonalitats rosades i peu grogós tacat de vermell fosc.

9

Gènere Leccinum

Superfície del barret seca, llisa o feltrada. Peu amb escabrositats o granulacions molt evidents, generalment robusts i allargassats. Aparença robusta. Les especies més comuns són: Abró (Leccinum aurantiacum) Molt bon comestible. Capell ocraci-vermellós, porus grocs i peu blanquinós amb granulacions fosques. La carn, blanca, es torna rosada al tallar-la i desprès grisosa. Esteperoles (Leccinum lepidum i Leccinum corsicum)

Bons comestibles. Capell ocraci a bru roginós, molt rugosa en el corsicum, porus grocs i peu grogós amb tonalitats rosades o vermelles i granulacions del mateix color. La carn, blanc grogosa, es torna rosada sota la cutícula i la part alta del peu i desprès grisosa.

Molleró (Leccinum crocipodium)

Bon comestible. Capell ocraci a canyella fosc, fàcilment quartejat en plaques en temps sec. Peu grogós amb granulacions del mateix color o grisoses. La carn, blanc grogosa, es torna d’un vermell rosat i desprès grisosa amb zones vermelloses.

També tenim altres bons comestibles com el Leccinum scabrum o Leccinum carpini i d’altres de menys qualitat. No hi cap Leccinum tòxic. Gènere Suillus

Superfície del barret mes o menys viscosa amb la cutícula fàcilment separable. Peu generalment amb granulositats fines, generalment més prims i moltes vegades corbats. Aparença més gràcil. La carn, blanca o groga, mai vermelleja. Tot i que gairebé tots són comestibles, no tenen gaire qualitat: cal "pelar" el barret en tots els casos i treure'ls-hi els tubs si no són exemplars molt tendres Pinetell de calceta (Suillus luteus)

És el de millor qualitat per menjar-lo. Se’l coneix per tenir un anell membranosa que cobreix els porus de jove i desprès acaba amb una marca anul·lar violàcia sobre el peu. Barret bru fosc

Molleric, pinetell o bolet de bou (S. granulatus, S. collinitus, S. mediterranensis)

Comestibles mediocres. Barret de color canyella a bru o vermellós i peu blanc grogós amb granulacions primer grogues i desprès fosques.

Mataparent clapat (Suillus variegatus) Indigest i sospitós de toxicitat. Cutícula ocràcia, gairebé seca, vellutada i amb fibres esquamoses més fosques. Peu grogós i llis. La carn blaveja lleugerament. Tenim altres gèneres, amb poques espècies cada un d’ells i característiques força diferenciades entre els que cal remarcar Gyroporus (peu buit) i Strobilomyces (capell amb grans escames).

10

AMANITES I SIMILARS El gènere amanita és força complex, alguns micòlegs l'han subdividit en grups o subgèneres, segons la classe d'espores i les característiques de la volva i l'anell. Les característiques de les espècies més comunes són: AMB VOLVA I ANELL (Atenció: en alguns exemplars vells pot haver caigut l'anell) VERINOSES:

Farinera borda (Amanita phaloides) Barret verdós, grogós o blanc. Làmines, peu, anell i volva blancs.

Cogomassa (Amanita verna) Barret blanc. Làmines, peu, anell i volva blancs.

Reig bord (Amanita muscaria) Barret vermell amb flocositats blanques, Làmines, peu, anell i volva blancs.

Pixacà (Amanita pantherina) Barret bru fosc amb flocositats blanques. Làmines, peu, anell i volva

blancs. Marge del barret estriat. TÒXIQUES:

Cua de cavall (Amanita rubescens) (Molt ben cuit perd la toxicitat i pot menjar-se)

Farinera (Amanita proxima) Barret blanc (a vegades amb flocositats ocràcies). Làmines, peu i anell

blancs. Volva ocre-terrosa. El peu és esvelt i l'anell membranós i fugisser. COMESTIBLES:

Ou de reig (Amanita caessarea) Barret vermell. Làmines, peu i anell groc. Volva blanca.

Cua de Cavall (Amanita rubescens)

Barret grogós o bru, generalment amb granulacions. Làmines blanques, peu i volva banc-grogós o rosat. Anell estriat. Peu tacat de vermell o color vinós. (Cal coure’l bé, ja que en cru és tòxic i poc cuit por resultar indigest)

11

Cua de cavall grossa (Amanita spisa)

Barret gris-bru amb flocositats blanquinoses. Làmines, peu, anell i volva blancs. No es taca de vermell i té el marge del capell llis.

(Vigileu la confusió amb l'espècie verinosa A. pantherina o la A. rubescens)

Culblanc o Forner (Amanita ovoidea) Barret blanc sempre llis. Làmines, peu i anell blancs. Volva blanc-ocre. El

peu és gruixut i l'anell persistent i farinós. Peu i vores del capell coberts de flocositats blanques quan el bolet és jove.

(Comestible de poca qualitat. Possible confusió amb l'espècie A. proxima) AMB VOLVA I SENSE ANELL (Subgènere Amanitopsis) COMESTIBLES:

Pentinella (Amanita vaginata i Amanita mairei) Barret blanc, gris plom o grogós. Làmines, peu i volva blancs. Té el voltant del barret típicament estriat.

Pentinella (Amanita crocea)

Barret grog-ataronjat. Làmines blanc-grogoses, peu blanc amb escames grogues i volva blanca. Té el voltant del barret típicament estriat.

AMB VOLVA I SENSE ANELL (Gènere Volvariella) COMESTIBLES:

(Volvariella speciosa) Barret blanc o amb tons ocre pàl·lid. Làmines blanques de jove que prenen un color rosat en el bolet adult. Peu i volva blancs. Surt als prats.

(Volvariella bombicina)

Barret blanc amb fibres sedoses. Làmines blanques de jove que prenen un color rosat en el bolet adult. Peu blanc i volva ocre-bruna. Surt sobre fusta de pollancre i altres frondoses.

12

XAMPINYONS I CAMPEROLS El Gènere Agaricus, comprèn diferents espècies que surten a la tardor i a la primavera. La seva principal característica són les làmines rosades que s'enfosqueixen al madurar les espores, fins agafar un color xocolata quasi negre. Peu amb anell i sense volva. BONS COMESTIBLES: Xampinyó o xampinyó de París (Agaricus bisporus)

Capell blanc amb fibril·les més o menys rosades. Làmines rosades de jove. Prats i jardins. Un dels primers bolets cultivats i comercialitzats.

Camperol o terrerol (Agaricus campestris)

Capell blanc llis o amb escames color canyella. Carn blanca amb reflexos rosats. Làmines rosades de jove. Viu als prats de pastura i vores de camins.

Camperol (Agaricus bitorquis)

Característiques semblants a l'anterior, però amb el capell sempre llis que a l'envellir agafa color de palla. Peu curt i gruixut amb anell doble. Creix a les vores de camins.

Bola de neu anisada (Agaricus arvensis)

Capell blanc sedós, que es taca de groc al fregar-lo, gran de fins a uns 12 cm. Làmines blanques de jove que passen aviat al gris rosat i color xocolata al envellir. Anell doble. Olor anisat. Boscos amb herba, prats i jardins.

Rubiol (Agaricus silvaticus)

Capell bru, que es trenca en escames deixant veure un color més clar, quasi blanc a sota. Làmines blanques de jove que passen aviat al gris rosat i color xocolata a l'envellir. Anell simple. Carn que es torna rosada al tallar-la i després bruna, mai de color groc. Creix a les pinedes.

Rubiol de sang (Agaricus haemorrhoidarius)

Capell semblant a l'espècie anterior, més vermellós i amb el fons de color torrat. Làmines rosades. Tot el bolet pren coloracions vermelloses al fregar-lo o tallar-lo. Viu als boscos.

COMESTIBLES DUBTOSOS: Rubiol de bosc (Agaricus silvicola)

Capell blanc o amb tonalitats brunes, llis o amb fibril·les, sense escames. Fa olor anisada. Carn que al tallar-la agafa coloracions grogues, principalment a la base del peu. Anell gran i membranós. Làmines rosades que passen aviat al gris i després al color xocolata. Viu als boscos. Considerat bon comestible per molts especialistes, sembla que hi ha gent que no el tolera bé.

13

Agaricus bernardii Característiques semblants al A. bitorquis, però amb el capell blanc que es trenca en escames molt gruixudes i carn amb coloracions rosades. Mal tolerat per algunes persones.

TÒXICS: Bola de neu pudent (Agaricus xantoderma)

Capell blanc o amb escames brunes i làmines rosades que passen al gris i després al marró fosc. Anell amb la vora grogosa i la base del peu de color groc. Olor de tinta o d'àcid fènic. Viu als boscos de planifolis i als prats.

A. placomyces i A porphyrizon

Tots ells amb la base del peu tacada de groc, són altres espècies tòxiques. Per tant, en cas de dubte, convé rebutjar tots els que tinguin la base del peu groga.

CARACTERÍSTIQUES A DESTACAR D'ALGUNS ALTRES GÈNERES Apagallums o Palomes - Gènere Macrolepiota i Lepiota Les Macrolepiota són totes comestibles, en canvi, cal malfiar-se de les petites Lepiota: la majoria són tòxiques. Per tant, una bona norma és la de no agafar mai cap bolet d'aquests gèneres que quan sigui adult tingui menys de 12-15 cm d'alçària. (Hi ha una Macrolepiota gran tòxica, la M. venenata, però el seu habitat no es el bosc: es troba, rarament, a parcs i jardins o al voltant de zones conreades). L'apagallums (Macrolepiota procera)

És el que més abunda als nostres boscos i el millor comestible d'aquest gènere, (rebutjant el peu, que és massa dur i fibrós).

Llores, puagres i marietes - Gènere Russula (Làmines blanques o grogues i carn trencadissa)

Gènere molt difícil: la diferenciació d’espècies sols pot fer-se mitjançant els caràcters microscòpics en molts casos. Hi ha algunes espècies tòxiques: R. emetica, R. sanguinea, totes elles amb un fort gust picant. Moltes altres, encara que no són tòxiques, cal també rebutjar-les pel seu gust amarg o picant. També hi ha espècies molt bones. En la major part de casos cal tastar el bolet cru (posar-nos-en un trosset a la boca, mastegar-lo, saborejar-lo i desprès llençar-lo) per veure si té bon gust. En general les espècies de Russula que tenen bon gust, no són tòxiques.

14

Rovellons i lleteroles -Gènere Lactarius: Carn trencadissa, traspua un líquid lletós

Rovelló, rojalet o pinetell (Lactarius delicius) "Sang" de color taronja Rovelló (Lactarius sanguifluus) "Sang" de color vinós Excel·lents comestibles, juntament amb els L. semisanguifluus i L. salmonicolor, que també tenen lletositats de colors semblants, igualment comestibles, però menys apreciats. Lleterola (Lactarius chrysorrheus) TÒXICA "Sang" blanca que es torna groga Cabra (Lactarius torminosus) TÒXICA "Sang" blanca Hi han moltes altres espècies, totes elles amb làtex blanc o grogós, quasi totes de gust amargant o picant i per tant, no comestibles.

Llenegues o mocoses - Gènere Hygrophorus (Làmines separades i decurrents, barret generalment viscós) Totes les espècies dels nostres boscos són comestibles, encara que algunes són poc apreciades perquè poden ser una mica amargants o tenen la carn molt minsa. Les més apreciades són: Llenega o Llenega negra (Hygrophorus limacinus)

Barret gris o negrós, tot recobert de mucílag i amb el peu generalment gruixut i afuat cap a la base. (en boscos mixtos)

Llenega blanca (hygrophorus gliocyclus)

Barret blanc grogós, làmines color crema i peu blanc a dalt, i de color palla a baix, amb una franja grogosa al mig. (en pinedes de pi roig)

Carlet d'alzinar (Hygrophorus leucophaeo-ilicis)

Barret blanc crema, amb el centre de color torrat, poc viscós, làmines molt poc decurrents, blanques o grises. Peu blanc i llarg.

Carlet o Bolet d’alzina (Hygrophorus russula)

Capell rosat, tacat de "vi negre" i molt poc viscós, làmines blanques també tacades, poc o gens decurrents. Peu robust, blanc tacat de rosa. (Alzinars)

No hi ha cap llenega tòxica, però algunes espècies no tenen bon gust o són de difícil digestió per algunes persones. Del que cal estar ben segurs, en les espècies blanques, es de no confondre-les amb algun clitocybe, doncs la majoria d’aquests són força tòxics.

15

Tassa de bruc, candela de bruc i afins - Gènere Clitocybe La majoria de bolets de bona mida i de colors bruns d'aquesta espècie són comestibles, per contra cal descartar els de color blanc o de peu prim i talla petita, ja que molts d'ells són tòxics.

Tassa de bruc o tassa de conill (Clitocybe gibba)(Clitocybe infundibuliformis) Comestible

Cama-sec de bosc (Clitocybe costata) Comestible.

Candela de bruc (o pampa) (Clitocibe geotropa) Molt bon comestible.

Anisat (Clitocybe odora) De color verd blavós. Bon comestible però amb una intensa aroma d'anís per la qual cosa sols s'han de posar un o dos exemplars. D'aquest gènere convé rebutjar els peus, ja que solen ser durs i fibrosos.

Bolets de tinta - Gènere Coprinus (Bolets amb làmines i barret deliqüescent) L'únic comestible apreciat d'aquest gènere, és el Coprinus comatus, que es reconeix pel seu barret cilíndric, en forma de campana i de bona talla: de 6 a 12 cm., i perque està cobert d'escames blanques. Cal collir-lo jove, ja que al contrari es liquarà abans d'arribar a casa. El Coprinus atramentarius, de forma semblant però amb el barret sense escames, una mica estriat i de mida més petita, també és comestible, però cal vigilar de no beure gens d'alcohol quant se’l menja, ni unes quantes hores després. Això provocaria la síndrome atramentària: taquicàrdies, marejos, rubefaccions i dificultats respiratòries molt aparatoses, però que passen de seguida i sense més conseqüències, llevat de persones hipersensibles. NOTA: Totes aquestes indicacions són a nivell general i e ns permeten descartar, per la seva possible toxicitat, moltes espècies. Si per altra banda aquestes indicacions us porten a creure que una determinada espècie és comestible, és necessari abans de consumir-la, identificar exactam ent quina és, amb les descripcions d'algun llibre o fitxa, o consultant a lgú que el conegui, per poder-ne estar segurs.

16

PRINCIPALS INTOXICACIONS PER BOLETS I ESPÈCIES QUE LES PROVOQUEN 1 - Intoxicacions de llarga incubació Són les més greus, els seus símptomes no es manifesten fins al cap de 7 o 15 hores, a vegades fins i tot més, després d'haver-los menjat. 1.1 - Intoxicació fal·loïdiana

Provocada per espècies tòxiques del gènere Amanita, Lepiota i Galerina. La seva acció afecta principalment el fetge. Les espècies més perilloses són: Amanita Phaloides, Amanita Verna, Amanita virosa i Lepiota brunoincarnata Els símptomes són una forta gastroenteritis, amb vòmits i diarrees sanguinolentes. Al cap d'un temps es produeix una remissió dels símptomes, per continuar amb una segona fase més intensa i amb una crisi hepàtica que pot acabar amb la mort.

1.2 - Intoxicació orellànica

Provocada per diferents espècies del gènere Cortinarius, La seva acció afecta principalment el ronyó. Amb períodes d'incubació que poden arribar als quinze dies i una simptomatologia similar a la intoxicació fal·loïdiana. Té l'inconvenient que no se'n coneix cap antídot.

1.3 - Intoxicació giromítica

Provocada per la Gyromita sculenta i altres ascomicets La seva acció afecta el sistema gastrointestinal i la destrucció de glòbuls rojos Són toxines molt volàtils, que poden desaparèixer amb una cocció prolongada i que són tolerades de diferent manera per persones diverses.

2 - Intoxicacions de curta incubació Solen presentar-se poc després d'haver-los menjat, en alguns casos al cap de pocs minuts i en altres poden fer-ho després de quatre o cinc hores. 2.1 - Intoxicacions greus

2.1.1 - Intoxicació per Paxilus involutus Pot arribar a ésser mortal. Provoca vòmits, mal de ventre, diarrees i coloracions morades als llavis i les ungles, amb possible destrucció d'hematies sanguinis.

17

2.1.2 - Intoxicació per Tricholoma pardinum

Pot causar hemorràgies digestives amb lesions al fetge.

2.1.3 - Intoxicació per Omphalotus olearius (també Omphalotus illudens) Provoca marejos, lipotímies, debilitat i falta de coordinació muscular.

2.1.4 - Intoxicació per Entoloma lividum

Provoca importants trastorns gàstrics molt espectaculars i persistents.

2.2 - Trastorns no tant greus

2.2.1 - Síndrome sudoriana Provocada principalment per alguns exemplars dels gèneres Clitocybe i Inocybe. Apareix als quinze minuts i provoca sudoració, llagrimeig i fluïdesa nasal.

2.2.2 - Trastorns nerviosos i de la percepció (al·lucinògens)

Provocats principalment per Amanita muscaria, i també per Amanita phanterina Aquesta última, a més, porta altres principis tòxics que la fan molt perillosa

2.2.3 - Síndrome atramentària

Provocada per la ingestió combinada d'algunes espècies de bolets amb qualsevol beguda alcohòlica. Provoca enrojolament de la cara coll i pit, amb taquicàrdies, marejos i sudoracions. Desapareix sense deixar cap tipus de lesió El principal causant és el Coprinus atramentarius

2.2.4 - Alteracions gastrointestinals

És un calaix de sastre on es col·loquen totes les intoxicacions lleus que només provoquen mals de ventre, diarrees, vòmits, etc. i no tenen més conseqüències.

2.2.5 - Problemes produïts per espècies comestibles

Algunes vegades, bolets perfectament comestibles poden causar trastorns si estan en mal estat, o, simplement, poden ésser mal tolerats per algunes persones.

BIBLIOGRAFIA SOBRE TOXICOLOGIA Guia de Incafo de los hongos de la Penísula Ibérica - Tomo 1, Madrid, 1986

Guía de los hongos de Europa - Tom 1, Bruno Cetto, Ed. Omega, Barcelona, 1987

Setas y Plantas útiles, Núm. 17, Setembre 1999

Setas de la Península Ibérica e Islas Baleares, Jaume Llistosella i altres, Madrid, 2007

18

BIBLIOGRAFIA GENERAL Guies de camp recomanades: PASCUAL, RAMON. Guia dels bolets dels Països Catalans, (302 pàg.) Edicions Pòrtic. Barcelona, 1999 (166 espècies descrites) GERHARDT, Ewald. VILA, Jordi i LLIMONA, Xavier. Bolets del Països Catalans i d’Europa ( 956 pàg.) Edicions Omega. Barcelona, 2000 (980 espècies descrites) BON, MARCEL. Guía de campo de los hongos de España y de Europa. (358 pàg.) Omega, Barcelona, 2005 (1500 espècies descrites) CORTECUISSE, Regis i DUHEM, Bernard. Guía de campo de los hongos de la Península Ibérica, Europa y norte de África. (486 pàg.) Omega, Barcelona, 2005 (1751 espècies descrites) Altres guies: LLAMAS FRADE, Basilio i ARSENIO TERRÓN, Alfonso. Guía de campo de los hongos de la Península Ibérica, (566 pàg.) Celarayin Editorial, Leon, 2005 (1196 espècies descrites) LAMAISON, Jean-Louis i POLESE, Jean-Marie. Atles il·lustrat dels Bolets (240 pàg.) Susaeta Ediciones, Madrid, 2010 (500 espècies descrites) MAZZA, RICCARDO. Como reconocer las setas. Los hongos comestibles y los hongos venenosos comparados, (152 pàg.) Editorial El Drac, Madrid, 1995 Obres de consulta: SOCIETAT CATALANA DE MICOLOGIA. Bolets de Catalunya. Barcelona, 1981-2013 (Publicades 34 col·leccions de 50 fitxes cada una) CETTO, BRUNO. Guía de los hongos de Europa (4 volums) Editorial Omega, Barcelona, 1987-90 L'obra original en italià consta de 7 volums, però els tres últims no han estat traduïts. (1693 especies fotografiades i descrites en l'edició espanyola i 3042 en l'edició italiana) FOLCH I GUILLEM, Ramon. Director. Historia Natural dels països Catalans. Barcelona, 1991 (Volum 5 - Fongs i Líquens, 342 pàg. dedicades als fongs) Altres obres consultades: PASCUAL, RAMON. Els fongs, els bolets i l'home, Pol·len Edicions. Barcelona, 1982 CUELLO SUBIRANA, Josep. Els noms dels bolets Lynx Edicions, Bellaterra, 2007