FebrerFebrerFebrerFebrer---- març, 2003 No. 1 març, 2003 No. 1 març, 2003 No. 1 març, 2003 No. 1

Teniu a les vostres mans aquests quatre fulls que volen ser el retrobament amb el passat d’aquesta escola. No es la primera vegada que es fa una espècie de diari amb una certa periodicitat, al marge de la revista que fem cada any per Sant Jordi; anys enrere ja es feia d’una manera totalment artesana a base del “retalla i enganxa” i que donava una feinada als “periodistes” molt gran. Els que l’han conegut sense dubte l’enyoraran. Però estem en altres temps i ens hem animat a fer de nou una publicació aprofitant que a la escola han arribat les noves tecnologies i això ens permet donar un nou impuls al centre. Aprofitem-ho tots per que aquest portaveu ens serveixi per expressar les nostres opinions, els nostres pensaments, els nostres anhels...

S a n t J o r d i 2 0 0 3

ra que ja comença a entreveure’s a la llunyania la festivitat del llibre i la rosa, es

bo que comencem a fer un pensament i busquem els escrits que hem fet els últims temps per presentar-los als companys i companyes i gaudir dels seus comentaris sempre elogiosos. Quina joia escoltar-los mentre ens mengem els pastissos que han fet les “especialistes”

I pels ganduls que encara no han fet res, animeu-se que encara som a temps d’escriure.

Hem de escriure sobre les nostres experiències, els nostres records...sobretot si son agradables!

Escriure es reviure el passat, crear el futur o viure el present intensament.

No hem d’oblidar que som nosaltres els

que fem la “Història” a partir de les nostres petites histories; som els grans de sorra que conformen una platja on queden, per sempre, les petjades de la Humanitat.

Així doncs, ànim i a escriure nois i noies, dones i homes, que esteu deixant la més bella herència per els vostres fills i néts.

Cada vegada es té més desig per saber d’on venim, quins fets s’han succeït per que siguem on som; d’on son els pares i els avis...

Amb quin amor i enyorança ens mirem les cartes, les postals, els quadern d’escola dels nostres pares i avis

Recordar, parlar, escriure son les tres passes que ens fan éssers humans. I per tot això aquest any us proposem com a tema dels vostres escrits “La primera vegada que em vaig enamorar”. I per que us animeu en les pàgines següents trobareu alguns escrits de companys i companyes d’anys enrera. Assaboriu-les !.

A

Aquest és el nostre portaveu

Escola d’Adults de Sant Sadurní

L’últim dia per lliurar els escrits serà el 31 de

març

Destàpa’t 2

Mi primer amorMi primer amorMi primer amorMi primer amor

Mi primer amor fue a los dieciocho años. Era un chico del pueblo. Tenía mi misma edad y lo conocía de toda la vida. Ëramos de la misma pandilla y, sin darnos cuenta, nos empezamos a gustar.

A mis padres no les parecía bien que me pusiera a festejar tan pronto, pero yo cuando se me declaró le dije que sí.

A los dos años de salir juntos, mis padres me encontraron un trabajo en una fábrica de champán en Sant Sadurní y me tuve que venir a vivir aquí, a casa de unos parientes.

A la semana siguiente se vino él y se alojó en casa de unos amigos que habían emigrado unos años antes. De momento se colocó de peón, y al volver de la mili lo contrataron en Codorniu y nos pudimos casar.

No todo el mundo tiene suerte con el primer amor. En mi caso ha sido el primero y el único. Eulalia Alarcón Cano (Sant Jordi ,1993)

L’Amor de debòL’Amor de debòL’Amor de debòL’Amor de debò Vaig passar la meva infantesa envoltat de tots els qui em creia amics. La meva adolescència em va passar ràpidament. Noves experiències es produïen en mi. Havia persones que m’estimaven i jo, només jugava amb l’afecte que sentien vers a mi. Mai vaig saber que era estimar a una persona fins aquell moment en que et vaig descobrir, “El meu primer amor verdader”. Anna, sóc la persona més feliç d’aquest món. He trobat a la persona que omple d’amor I felicitat la meva vida. Sovint ens allunyem sols pels prats verds a l’estiu i ens adonem que el nostre amor augmenta dia a dia. Asseguts a terra, sovint penso com seria la meva vida sense ella, però els seus petons em fan oblidar aquests pensaments. El seu somriure impregnant a l’aire, en el silenci de la tarda, em fa sentir el bategar del seu cor molt ràpidament, només m’horroritza el poder pensar, què faria jo

si un dia deixés de -? Però ara la nostra felicitat es tan gran Que s’encomana a tothom que ens veu. Ara ja puc dir que els moments de tristesa i soledat s’han quedat enrera. I ara sóc feliç. Josep Mª Cabestany Usach ( Sant Jordi, 1993)

Mi primer amorMi primer amorMi primer amorMi primer amor

No tengo palabras para explicar mi primer amor; porque para mí, es muy difícil plasmar en una hoja mis sentimientos.

De lo que os voy a relatar han pasado ya varios años pero aún así, al recordarlo, todavía me sonrío y entristezco al mismo tiempo, al pensar que jamás he vuelto a sentir nada igual.

Esta historia se remonta unos años atrás cuando yo aún era una niña y sólo pasaban por mi “cabecita”, aspectos de la vida como son los celos por cosas que tenían mis amigas y yo no poseía. Pero cuál fue mi sorpresa que un día asistí al cumpleaños de una amiga y conocí allí a mi primer amor.

Como suele pasar en una niña me fui a enamorar de una perona, para mí en aquellos días, mucho mayor que yo. Él me miraba con otros ojos, me pellizcaba las mejillas y me llamaba “pequeñaja”, mientras que a mí se me caía la baba.

De esta forma me convertí en la sombra de mi amiga ya que él era su hermano.

¡ Y ocurrió ! Una tarde al salir del colegio me fui a

merendar a su casa, y al llegar, nos abrió la puerta una chica, a la que después pasé a odiar con todas mis fuerzas, pues ella era para él lo que yo anhelaba ser: su novia.

En un principio fingí encontrarme mal y me marché a mi casa. Allí lloré desconsoladamente y empecé a darme cuenta de que la vida no es tan fácil, ya que yo lo había querido tanto, tanto…y él no sería nunca para mí.

Pero todo se olvida. Empecé a conocer a otros chicos, ya que se me había despertado la “llama del amor”; y aquél que tanto deseé, pasó a ser un recuerdo maravilloso y, aunque fallido, ¡El primer amor de mi vida! Silvia Durán (Sant Jordi, 1993)

Destàpa’t 3

Com que en aquests dies el món sembla trasbalsat

davant d’una guerra que tothom considera

imminent ,malgrat els esforços de milions de

ciutadans del món que han manifestat amb la seva

veu i presència a las manifestacions convocades el

dia 15 de febrer passat, i dels que compartint la

mateixa opinió no van voler sortir al carrer per la

raó que sigui. Com que nosaltres no estem d’acord

amb qualsevol guerra sigui

del tipus que sigui, per que

la fi no justifica els medis,

perquè estem farts de

fariseus, perquè no volem

que les quatre genets de

l’Apocalipsi tornin a cavalcar

de nou... Hem volgut recollir

altres veus que no les

nostres. Per un costat un

article de l’Antoni Ribas

publicat al setmanari “la

Fura”, prou conegut; i per

l’altre escrits de companys

de l’escola de fa uns anys .

La manifestació Any de neu, any de Déu. Serà presagi la neu d'aquests dies a la costa que no hi haurà guerra? La pau és vista en tots els sistemes de creences com un senyal transcendent. I l'impuls ètic per la pau té els ingredients que mostren la bondat dels homes i la seva transcendència o el seu anhel. Certament, les manifestacions per la pau -"No a la guerra", "Aturem la guerra", van ser els eslògans mundials més cridats de dissabte poden considerar-se un gran avenç de la humanitat, que es dóna poques vegades de manera tan unànime i clamorosa. Les mateixes concentracions a Vilafranca i Sant Sadurní el divendres ja van ser un bon presagi. L’endemà, l'estació de Vilafranca i la línia del tren de Barcelona mai havia anat tan plena, havent-hi normalitat ferroviària... Es un detall local però que demostra l'abast de la resposta. I és important perquè el món està fet de detalls locals. Ara la pregunta -va començar-se a formular dilluns és: Com es gestiona aquest clam mundial? Què s'ha de fer? La resposta és fàcil: treballar més per la pau. Les ma-nifestacions han donat arguments i ànims als defensors de trobar una sortida, naturalment política, al conflicte amb l'Iraq, tan radicalment plantejat per George Bush i el seu govern. La mateixa posició de la UE de dilluns, dient que s'ha de desarmar l'Iraq sense guerra, és el primer i més clar resultat de les manifestacions. La feina del secretari general de l'ONU, Kofi Annan, també en surt reforçada i

per això deia dilluns mateix que els inspectors no tenen termini fixat per acabar la feina i que, ara per ara, no es pot pensar en una nova resolució de l'0NU. El sector bel·licista, però, ha reaccionat també al clam de les masses. Les ha desautoritzades -ara no poden parlar de l’or de Moscou, però la resposta és del mateix to -, les ha menyspreades, i cosa pitjor, intenta amb la seva veu mediàtica i múltiple; EUA ja va dir que pagaria per intoxicar l'opinió pública- minar i confondre el clam

contra la guerra. Cal fixar-se en les polèmiques que des de dissabte al vespre han sorgit. Una, la dels qui critiquen que el manifest de Barcelona i Madrid digui que no s'accepta la guerra ni que l’autoritzi l’ONU. Dues, els qui critiquen a França, Alemanya, Rússia i la Xina dient que tenen interessos a l'Iraq, insinuant un fosc i interessant collaboracionisme, o retreien que ara es sigui primmirat i en canvi no s’exigís cap resolució de l'ONU per a la guerra a Bòsnia. Veus molt americanes diuen que Europa,

d'ençà de la caiguda del mur de Berlín -és a dir, de la fi de la guerra freda perquè l’URSS va autodissoldre's es desentén dels americans a qui va demanar totes les seguretats quan els soviètics eren a la frontera de l’Europa lliure i a tres etapes de París, com deia De Gaulle. Molts dels qui critiquen, o sembren dubtes, la decisió d'oposar-se a un atac urgent contra l'Iraq confonen, i pretenen que així sigui, l'oposició a les decisions de Bush amb un global antiamericanisme. Que també és present en el crit contra la guerra però no és gens gratuït perquè es demana, simplement , que en el moment de la globalització els EUA siguin més responsable i no gastin tanta prepotència, fent anar tothom al pas que ells els marquen. En el fons hi ha una diferència radical entre l’opinió dels qui creuen que la guerra és il·legítima i injustificada si no és en cas d'autodefensa, molt estesa entre el pensament europeu, i els més rancis conservadors americans que diuen que aquest criteri, que ells veuen predominant a l'ONU, és pietós i poc real. N’és una mostra el discurs del germà de Bush sobre els avantatges infinits que tindrà Espanya. Llàstima que semblés, àdhuc amb la relliscada republicana, un xarlatà de mercat. La completa bonança del presagi de la neu seria que l’Iraq es desarmés i que es democratitzés, anul·lant la dictadura de Saddam, sense guerra. Pietat? Manca de realisme? Altres causes s'han aconseguit per aquesta via perquè la guerra no és inevitable. Antoni Ribas (LA FURA nº 1068, 21/27 de febrer 2003)

Destàpa’t 4

La GuerraLa GuerraLa GuerraLa Guerra

“GUERRA”...que vol dir? Ho he buscat a l’enciclopèdia i surten tot un seguit de guerres: Guerra Civil, Guerra Santa, Guerra Freda, etc. Conclusió, que si tenia dubtes per saber d’on sortien les guerres encara m’he confós més. Personalment crec, que avui en dia aquesta paraula ja hauria d’estar gastada, perquè la història ja ens ha parlat bastant de guerres, guerres desastroses i prou dolentes com per adonar-se de que les vol ningú.

Jo em pregunto, per què cada dia hi ha més guerres? Es que no hi ha res que no es pugui arreglar sense elles? Sembla ser que sigui la solució dels interessos creats pels governants de cada nació, poble o regió, ja que la gent del poble que té una casa, una família i alguns una feina, no els interessa pas perdre tot allò que estimem.

Alguns diuen que quan una nació està molt dividida o hi ha una crisi econòmica molt important, el millor és una guerra i tornar a començar de nou. Quantes vegades s’ha començat de nou en la història? Potser caldria reflexionar! Què és el que s’ha après de cada guerra?

Segur que si la gent aprengués a dialogar i també a respectar-se mútuament, principalment els polítics, comptant les races i religions, ja no caldrien les guerres. Providència Cuscó (Sant Jordi, 1993)

La catástrofe de un paísLa catástrofe de un paísLa catástrofe de un paísLa catástrofe de un país

Yo recuerdo poco de la Guerra Civil de nuestra España, pero lo suficiente para saber lo que una guerra trae consigo: destrucción, hambre, enfermedades, odio.

Recuerdo que en plena guerra nació mi hermano, y a mi madre la llevaron al campo donde vivían mis abuelos y tíos, ya que la mayoría de la gente del pueblo se marchaba asustada. Delante de la casa de mis abuelos había un arroyo, y por él bajaban muchas personas que huían delas bombas, horrorizadas, ¡ y cómo! . Puedo acordarme: unos lloraban, otros reían, otros bromeaban con los fusiles.

Han pasado muchos años pero sigue en mi recuerdo; y qué angustia me da cuando oigo o veo en la televisión lo que pasa en tantas partes del mundo. María González (Sant Jordi, 1993)

La pazLa pazLa pazLa paz

La paz es bonita y existiría si nos respetáramos los unos a los otros. En cambio, la guerra es mala, pues destruye todo lo que toca.

Si hay guerra la gente muere y los que viven pasan muchas necesidades y viven aterrorizadas.

En un país en guerra no funcionan las fábricas ni los servicios porque todo el dinero se usa para comprar armas y el país se arruina.

Para que los países y las personas que viven en ellos sean felices y puedan prosperar debe haber paz. Eulalia Alarcón (Sant Jordi, 91)

La guerraLa guerraLa guerraLa guerra

La guerra és crua i un malson per a moltes persones. És un pou que per molt que vulguin no en poden sortir. Hi ha llocs del nostre planeta que la pateixen. La guerra és com una droga de les més dures.

Uns països per a gaudir de més territori, uns altres per la religió, per fer una raça de gent més perfecta, i uns quants perquè no tenen un altre cosa que fer, doncs sembla

que els hi sobra massa gent... A vegades penso i amb molta por, què passaria a

casa nostra si tornés la maleïda guerra? Som molta gent amb diferents formes de pensar: religió, formes de parlar, cultures, ètnies, i d’aquestes persones les més pobres són les que més pateixen.

Que tanquin a la gent en camps de concentració, no és nou; que violin a les dones, tampoc ho és; que facin patir molta gana i fred als nens, és normal. Encara que sempre algun país envia menjar i mantes.

(...) No hi ha diners, no hi ha menjar, però tots els països tenen armes cada vegada més noves i sofisticades, això a mi em fa pensar amb algunes coses molt brutes...

Bé la guerra és un desastre i jo també dic ¡Prou guerres! Mª Rosa Solé (Sant Jordi, 1993)

Destàpa’t 5

Va passar una nit....Va passar una nit....Va passar una nit....Va passar una nit.... Eren les dotze del vespre, quan estàvem a una sala de festes a Barcelona. Allà ens teníem de trobar amb una colla d’amics i amigues per a passar la nit junts. Jo vaig decidir d’anar a la terrassa a prendre l’aire, quan de sobte vaig xocar amb un cos corpulent. No es podia descriure, començant per uns pantalons de pinces, i mentre anava pujant la mirada aquella americana verda que recobria aquelles espatlles. Un noi com no havia vist mai. Ell es va quedar mirant-me i jo també. Aquells ulls que parlaven sense dir res, aquell somriure innocent que em demanava disculpes per aquell xoc..., no sabia què dir-li ni què fer davant aquella situació. Va ser “un amor a primera vista” per part dels dos. Ell em va dir: Ho

sento. I jo li vaig contestar: No passa res. I vaig marxar. No m’ho podia creure i vaig marxar cap a la terrassa. Després d’un hora va aparèixer i es va asseure allà amb mi. Ens vam començar a parlar i conèixer una mica. Vam quedar per un altre dia i així van anar passant els dies fins arribar el primer petó. Va ser una sensació estimulant, que no té paraules sinó sentiments. Esther Ventosa (Sant Jordi, 1993)

Mi primer amorMi primer amorMi primer amorMi primer amor Cuando le conocí yo tenía por entonces doce años, y fue en su casa, ya que mi hermana Antonia estaba allí trabajando, y su madre la quería como a una hija. Él era el peque´ño de la familia y tenía unos celos tremendos de mi hermana. Cuando lo vi era un chaval de once años, pantalón corto y una cara de “malos amigos” que espantaba. Miraba de reojo. Y era muy tremendo. La primera vez que me vio no le gusté, pues pensaba que conmigo iban a hacer lo mismo que con mi hermana y quedaría “desbancado”. A mí él tampoco me gustó nada. Así que pasaron lo años, nos hicimos mayores y fuimos amigos. El día que se casó mi hermana Antonia con su hermano Magín, entonces no sé lo que pasó, sólo sé que dije: “con él seguro que no me casaría porque somos dos polos opuestos” y como un conjuro, nada ás fue decir estas palabras y enamorarme de él, y él de mí. Nuestro noviazgo fue muy corto. Llegó el día de la boda, que para mí fue muy feliz , y después un montón de años más...

Nuestro matrimonio ha tenido muchos altibajos, pero con comprensión ha ido superándose. Cuando celebramos las bodas de plata nos parecía mentira que aún estuviéramos juntos. Ahora en junio, el día doce, hará treinta y ocho años que nos casamos, y tenemos mucha ilusión. Así que me pregunto: esto es ¿amor?. Sí, amor y...nada más. Bautista Solano, (Sant Jordi, 1995)

El meu gran amorEl meu gran amorEl meu gran amorEl meu gran amor Jo estava cursant primer de bàsica i tenia sis anys. A la classe venia un nen ros, amb ulls blaus que era molt simpàtic. Des del primer moment ens vam fer molt bons amics. Veia que quan estàvem a la classe no parava de mirar-me. Quan estàvem al pati ell en lloc d’anar amb els seus amics venia amb mi i jugàvem sempre junts. Quan ens vam conèixer millor anàvem per darrera les classes i ens amagàvem, fins que un dia els nostres companys ens van descobrir. Des d’aquell dia ens deien que érem “novios” i nosaltres ens enfadàvem, fins que finalment vam decidir ser-ho. Anàvem sempre agafats de la mà quan sortíem de classe i quan ens venien a buscar les nostres respectives mares, ens donàvem un petó a la galta. Aquests dies de tanta felicitat van durar els cursos de primer i segon de bàsica. Una vegada vam anar amb la classe d’excursió al Montseny, aquell va ser el primer dia que vam poder estar junts tot el dia. Ell em portava la motxilla i dins, les seves coses. Durant el temps que vam ser “novios” ho vam compartir tot: quan ell queia al pati i es feia mal, jo el curava o quan els altres companys em molestaven, ell venia a defensar-me. I aquesta és la història del meu primer amor, un amor que mai oblidaré, i que ara després de tant de temps segueix sent una bona amistat. Carme Coloma (Sant Jordi, 1995)

Destàpa’t 6

G I V E P E A C E A C H A N C E

Cuando en 1969 John Lennon y la Plastic Ono Band

lanzaron esta canción con su provocativa puesta en escena

el día de su presentación; sin duda no pensaron que treinta

y dos años después tendríamos que seguir cantando: “All we are saying is GIVE PEACE A CHANCE” (Lo único que pedimos es DALE UNA OPORTUNIDAD A LA PAZ)

Direcciones web

�Fotógrafos contra la guerra.- Un colectivo de fotógrafos profesionales gallegos promueve en la red una galería de fotos contra la guerra. Se invita a todos para que cuelguen obra suya en la galería, bajo las condiciones que se establecen en la misma. Domingo Díaz. www.fotografoscontralaguerra.org

� Grupo de internautas cuelgan un manifiesto contra la gestión de Piqué, tras sus manifestaciones sobre las manifestaciones del 15 de febrero de 2003. http://pique.loslunesalsol.net

☺Para encontrar empleo en España: www.trabajoyempleo.com

N O T I C I A S D E L A W E BN O T I C I A S D E L A W E BN O T I C I A S D E L A W E BN O T I C I A S D E L A W E B

���� Copiar Dvd

La edición y copia de DVD en casa se había planteado hasta ahora a un nivel teórico porque las grabadoras eran caras, había confusión de estándares y los programas que permitían el duplicado de una película, aunque estaban disponibles en Internet, eran complicados. Para complicar más la situación los discos DVD-R y DVD+R vírgenes costaban 5 euros, y bastante más los grabables varias veces. En suma, no compensaba copiar las películas que se tenían en DVD. La situación ha cambiado con la grabadora DRU-500A de Sony, que vale 399 euros y funciona con todos los discos, sean DVD+RW, DVD-RW, DVD+R o DVD-R. Los discos valen 3 euros en paquetes de 10 unidades y a final de año costarán un euro.

Los programas también facilitan la copia de películas, como con el DVDxCopy de 321 Studios, que cuesta 100dólares. Ni el precio ni la facilidad de copia es la misma que con las grabadoras de discos de sonido, pero se acerca.

No es previsible, de todas maneras, que se repita entre el consumidor particular el hábito de copiar películas como con la música. Las películas se ven normalmente una vez, pero los discos se escuchan muchas veces. Si a alguien le dejan una película, no hace falte copiarla; la ve y la devuelve. El temor de las compañías cinematográficas no es la copia privada, sino la copia para su venta ilegal,

Mientras las grabadores de DVD cuestan cuatro veces más que las de CD, es difícil que las ventas despeguen. El uso principal de las grabadoras de DVD continúa siendo la edición de películas caseras en DVD, un mercado minoritario porque exige paciencia.