Del Prado a Vilanova. Nova sala permanent

�

��

��

��

��

��

�

��

Dossier de Premsa Del Prado a Vilanova. Nova sala permanent al Museu Víctor Balaguer

Biblioteca Museu Víctor Balaguer 1

�

��

��

�

• ��

�

• ��

��

�

• !��"�� #"�� $�

�

• %��&� ��#��'#�� (��• )��&� �� #"�� *(�� +�� • ��#�� *,��

��

��

�

�

�

�

�

�

�

�

�

�

�

�

�



�

��

�

�� #�� -�� #�� +�� #"�� .��

�� !� �� "�� #��$��"��

�� %��#��&�� '�� (��"��"�� )�(�*��+,-�� &�� .�� /�� 0� 1�� -�� #��2��"��3�� -�� '#�� &�� $� �� "�� )�� !�� (��+��2� ��#�� #��+�� 4��#��/��'��#��#�� (�.��"�� 5��0�5�/�0�.��0�%�+��0�%�+��0�6��7��8��/�9�� -��+��"�� & �� %�� /��0� ��&0� ��-��0� �� :��0��0�-��+� ��&��(�� %��&�1�� "�� '� � �� $� '�� "�� %�� /��(� �� 2�� #� �� %��3�� )� �#��(� �� %�� 3��$� �� $� �� !�� (� �� 4 �� $�� (��



�

• .��-�� "��$�'�� %��$�� "��/��(�� 2� �$��53"��3$�6��$�4�)�$��(�� $�� !� ��(�� "��7�� $�� "��"�� 4�)�0�2��(��

�� .��:�� &��$� �!�� )�$� ��# �"8/�� "�� 2� �� (�*��"��%�� #�� &�� &�� $� �� 6��(�� 0� �� "�� %��!� �� (� �� 9�� $�� &�� %�� %�� $� �� "��"�� )�(�� !�� "�� !�� %��3(� �� !� ��"�� #��#�� #�� ;�� 3��&$�"��#�� %�� 2��)�(� ��6��

�� $�� 3�� $�"�� "�� (� �� !� �%� �� (� �� $� �� #�� "�� $�� 3��:��(�� "�� #�� &��$��)��%��# ��#� �� $��"�� %��; (��2� �� )�� #�� /��0� ��#��/�� #�� 2� ��<�� #��/�� (� ��"�� "��!�� 53"��3$�6�� $�� $��4 ��4�)�(��



�

�� !�� !�� $�� (��:��!�� $�"��#�� $� �� "�� #�� =�� >$�� "��:��(�;#� �� 0��'�� 9�� 9�� ?� &��@��ABA�� (��"��#�� $��#�� !��%��:��!�� $� �� &� �� !� �� '� �� '�� (� �� "�� #��!(��

��.�� %�� !��$� �� 8��:��0��• 2��:��!�� • 2��:��!�#��• 2��:��!�� =A��C��!>�• � �� )��• � "��='��#��>�• ��#� ��• �� • 6�'�� #�� !�� !��.��!�� (��

��



�

!��"�� #"��

�� (� ��+�� *<<�� 6�+�� .��8;�� 6��$� �� %�� 2��)�(� �� $� �� !�� '�� #��'�� &�� (�� !� "�� )��$�

�� '��& �� /�� D� �� /��<��& �� "��%�� /�� 4�� E��"��&��$�"�� 5��(� �� '�� %��(��.�� /�*<*=�� F� ��BB� �� 6�� )� �� (� .�� %�� B��BB�� F ��G�� 3��6�� )�HIJI��K�� (�� "�� K��$� �� !� �� &�� #�� (�B��"�� $�� !�� :�� (�� #"��7��"�� $� ��>��-��'��(�� %��)�� $�#��"�� )�HLIH�� 3�� M�� "�� 2�� %�� &��$��&��"�� (��4 ��$�"�� $�� "�� !�� !��(��)��%�� $��6�� $�� !� �� #"��$�"��#�� /�*=<(��'��#� �� -��? ��+��+��1��#��&� ��#��+��A�BB��$��$�� #��(�.��"��$� ��&�� $��'� �� #� ��'�� $�"�� $�� (�� !�� G� � �"��"�� "�� %�� !�� (�F�� %�� "�� "�� (��



�

%��&� ��#��'#��

�

%��&

� La sagrada família amb Santa Anna i Sant Joan Theotokópoulus, Doménic, “El GRECO” Candia (Creta), 1541 – Toledo, 1614 1595 – 1600 Oli sobre tela Doménikos Theotokópoulus ha estat conegut universalment com El Greco ("El Grec"), pel seu origen. Nasqué a l’iIla de Creta quan aquesta formava part de la República de Venècia. A la ciutat dels canals va estudiar aprenent de grans mestres com Tiziano, Tintoretto o Veronese i posteriorment dels romans com Correggio o Parmigianino. Va enriquir-se amb els traços del manierisme que després el conduirien a forjar el seu estil tan personal. D’Itàlia es traslladarà a Espanya. Va establir-se a Toledo, on va viure fins la seva mort. Les seves obres, de marcat expressionisme, van deixar perplexes als seus contemporanis. La Sagrada Família serà un tema habitual en la seva producció del tombant del segle XVI al XVII. Les figures es corresponen perfectament al seu allargassat cànon, un punt dramàtic, de colors poc reals, més aviat onírics, tan reivindicats segles després pels surrealistes. Crea les figures a partir de la llum, casant els seus orígens bizantins amb la tradició occidental. � Sant Francesc d’Assís i el germà Lleó meditant sobre la mort Theotokópoulus, Doménico, “El GRECO” Candia (Creta), 1541 – Toledo, 1614 1585 – 1595 Oli sobre tela Figura cabdal del Renaixement espanyol, el seu nom ocupa un lloc en el gran panteó de la pintura espanyola juntament amb Velázquez o Goya. De l’escena de Sant Francesc meditant sobre la mort, el taller d’El Greco en va fer gairebé quaranta versions. Aquesta abundant producció respon perfectament al gust de l’Espanya de la Contrareforma pel missatge d’austeritat i penitència d’aquest Sant. La meditació sobre la brevetat de la vida i la certesa de la mort va ser un element clau de l’esperit contrareformista. Sant Francesc sempre apareix agenollat i subjectant amb les mans una calavera, que esdevé el centre de la composició emfatitzada amb un hàbil joc de llums. L’acompanya el germà Lleó, en un nivell més baix, resant. Les dues figures van vestides amb l’aspre hàbit de l’ordre franciscana que amb els seus plecs desdibuixa l’anatomia real. Es troben just a la boca d’una cova fosca. Les figures inicien el seu procés d’allargassament que agafarà més força en posteriors etapes d’El Greco fins que assoleixi el cànon d’un a nou, enlloc del cànon clàssic d’un a set.



�

� Sant Jeroni llegint Murillo Bartolomé, Esteban Sevilla, 1617 -1682 1652 Oli sobre tela Pintor catòlic per excel·lència, Murillo és conegut per les seves Immaculades gràcils i la sèrie de la Mare de Déu amb el Nen. La Contrareforma promovia el desvetllar de l’amor fervorós del creient en la contemplació d’escenes humanes, sentimentals i un punt tendres, i així ho feia Murillo. Malgrat haver tingut contacte amb la Cort, va viure sempre a Sevilla, on va ser un personatge respectat que dotà la seva ciutat d’una acadèmia per a la formació dels artistes (1660). Aquest Sant Jeroni és obra de l’època tenebrista de Murillo - influenciat per Ribera. Utilitza un fons obscur travessat per un potent feix de llum diagonal. Es tracta d’una representació eremítica de Sant Jeroni, el qual es traslladà a Orient per aïllar-se de les pertorbacions de la gran Roma. Durant la seva reclusió, va revisar i analitzar nombrosos textos filosòfics i religiosos. La intenció de l’autor, és deixar constància de la culta i pròdiga vida del Sant, d’aquí els elements que l’acompanyen: llibres, un crucifix, un tinter i dues plomes. El tors nu demostra un gran domini i virtuosisme de la representació anatòmica del cos. � Sant Felip Ribera, José de Xàtiva (València), 1591 – Nàpols, 1652 1630 – 1632 Oli sobre tela Retrat de l’apòstol Sant Felip de Josep de Ribera, pintor conegut amb el sobrenom de lo Spagnoleto, l’espanyol de baixa estatura que es va moure en cercles italians durant la major part de la seva vida, esdevenint un mestre de l’escola napolitana. Gran cultivador del tenebrisme, format en l’òrbita de Caravaggio, reacciona amb virulència davant de l’idealisme renaixentista. El seu naturalisme es decanta en l’accentuació de les parts aspres de la realitat. Els seus personatges presenten sovint rostres eixuts, robes pobres, carns magres. És sabut que com a models feia servir captaires i carregadors del port de Nàpols. Aquest Sant Felip de mig cos submergit en un clarobscur rutilant subjecta una ruda creu amb la mà dreta. Procedeix del Monestir d’El Escorial. Forma part d’un apostolat realitzat a començaments de la dècada de 1630, moment culminant del naturalisme pres de Caravaggio. Són una galeria de retrats de savis de l’antiguitat que cobren autenticitat pel segell humà que apareix en els rostres endurits per la vida.



�

� Retorn de Sant Joan de Mata amb els esclaus alliberats de Tunísia Carducci, Vicenzo Florència, 1576 – Madrid, 1638 1634 Oli sobre tela Vincenzo Carducci, pintor florentí considerat una personalitat important en la pintura madrilenya de l’època i ocupà la plaça de pintor del rei fins la seva mort. A més de pintar per a la corona va produir una obra nombrosa per a esglésies i convents de Madrid i les seves rodalies. La tela que ens ocupa pertany a una sèrie monàstica del convent de la Trinitat Descalça de Madrid, en la que es relaten els fets dels fundadors de l’ordre trinitària: Sant Joan de Mata i Sant Félix de Valois. Sant Joan de Mata apareix en primer pla muntat a cavall amb l’hàbit blanc dels Trinitaris amb una creu blava i vermella al pit, que també podem apreciar en el germà que l’acompanya. Amb ells retornen els esclaus alliberats del Nord d’Àfrica vestits de manera orientalitzant. Era habitual des de l’Edat Mitjana la presència de pirates mahometans a la costa espanyola que s’enduien presoners i cobraven posteriorment un rescat. Aquests cristians empresonats renunciaven a la fe cristiana per estalviar-se més sofriments i amb el fi de rescatar-los per a la fe catòlica es fundà aquesta ordre. � Sant Joan de Mata s’acomiada dels seus pares Carducci, Vicenzo Florència, 1576 – Madrid, 1638 1634 Oli sobre tela Vincenzo Carducci és un pintor d’origen florentí que va arribar a Espanya, juntament amb el seu germà Bartolomé, per a treballar en la decoració dels murs d’El Escorial. Apart de treballar per a la corona com el Salón de Reinos del Buen Retiro, va produir un bon nombre d’obra per a esglésies i convents. Aquesta escena de comiat pertany a una sèrie monàstica realitzada per al convent de la Trinitat Descalça de Madrid on es relaten els fets principals dels fundadors de l’ordre. Sant Joan de Mata va escriure la Regla per a l’Ordre de la Santíssima Trinitat i la redempció dels captius. L’objectiu era retornar la fe als que patien el suplici del captiveri. En aquest quadre, Sant Joan s’acomiada dels pares per emprendre aquesta noble missió. El pare, Eufemi, Baró de Mata, és el senyor gran que el beneeix i la mare, Maria Fenouillet, noble marsellesa, plora desconsolada a la dreta del pare.



�

� La visitació Solís, Francisco de Madrid, h. 1620 - 1684 1664 Oli sobre tela

Aquesta obra, que arribà al Prado procedent del Museu de la Trinitat, va ser probablement pintada per al convent dels Trinitaris Descalços de la Cort. Es tracta d’una composició ambiciosa d’ampli sentit espacial, de les més agosarades que es coneixen de Solís i alhora, de les més característiques del seu personal estil. El gust pel contrast lluminós, tan habitual del clarobscur barroc, s’enriqueix aquí amb els jocs de volum d’aquesta arquitectura supèrbia que emmarca una composició triangulada i ben sostinguda. En la narració evangèlica, la Visitació segueix a l’Anunciació: la Mare de Déu, que porta en el seu ventre al fill concebut per obra de l’esperit Sant, visita a la seva cosina Isabel, irradiant la gràcia de la seva bona nova. (Isabel li diu: beneïda sou Vós, entre totes les dones, beneït és el fruit del vostre sant ventre, Jesús.) Solís ensenya subtilment l’embaràs i posa èmfasi en les cares extenuades d’aquells qui reben la força de l’esperit emanat per la Mare de Déu.

� Magdalena al desert Carreño de Miranda, Juan Avilés, 1614 – Madrid, 1685 s/d Oli sobre tela Juan Carreño de Miranda comença a donar-se a conèixer pels seus treballs de primera època realitzats per a esglésies i particulars abans que entrés al Servei de la Cort cridat per Velázquez. Aquí veiem a la Magdalena en el desert meditant. Purga els pecats de la seva anterior vida de luxe i prostitució. La imatge de la Magdalena permetia representar un rostre jove i gràcil fugint de tristeses o martiris. La calavera ens recorda la fugacitat de la vida, el crucifix és símbol de redempció i el llibre, on es recull la ciència i la saviesa, esdevé l’eina per a la meditació. La llum en diagonal que baixa del cel la il·lumina teatralment provocant un clarobscur dramàtic. Segons la llegenda, Magdalena es va retirar a la cova en el desert els darrers trenta tres anys de la seva vida i cada dia, set vegades, a les hores canòniques de l’oració, els àngels la transportaven al cel on escoltava música celestial. �

�

�

�

�

�



�

� Martiri de Santa Caterina Van Dyck Anvers, 1599 – Londres, 1641 s/d Oli sobre tela Van Dyck és un pintor d’origen flamenc que va assolir el seu èxit professional a la Cort d’Anglaterra sota el regnat de Carles I. Es va fer popular amb els seus exquisits retrats de monarques i nobles, de posat orgullós i figura esvelta, que el convertiren en un model per a la pintura occidental. Santa Caterina va ser martiritzada amb unes rodes que tenien incrustades punxes esmolades. Miraculosament quan anaven a ferir-la, uns àngels obriren el cel i baixaren a rescatar-la, trencant les rodes amb el seu poder. L’emperador Maximinià, en presenciar-ho, va ordenar la seva execució i va ser decapitada. Durant les Croades la llegenda de Santa Caterina es va difondre per tot Occident i va ser expandida la seva devoció, de manera que molts artistes han fet representació de la seva vida i martiri. El pintor representa aquí el moment en què va ser decapitada i col·loca en un primer pla la part de la roda amb que pretenien martiritzar-la. A la part superior un àngel arriba obrint el cel amb la corona i la palma del martiri. El difícil escorç del cavall i el reflex metàl·lic de l’armadura del soldat, mostren el gran domini de la perspectiva i de la llum d’aquests mestres .��-��

�

� Felip IV Villafranca, Pedro de Alcolea de Calatrava (Ciutat Real), h. 1615 – Madrid, 1684 s/d Oli sobre tela

Tot i que Pedro de Villafranca va aconseguir treballar per a la monarquia com a gravador de Cambra va aprendre l’art del retrat de Velázquez. Seguint la seva petjada va realitzar nombrosos retrats de personatges il·lustres que li van donar prestigi i reconeixement. Aquí tenim una representació de cos sencer del seu monarca, Felip IV, ja gran, vestit de negre amb el collar de l’Ordre de Toisó d’Or. Subjecta un barret a la mà esquerra i a la dreta un lligall amb la inscripció encara llegible: “Señor D. Juan de Góngora”. Precisament aquest personatge que va arribar a ser president del Consell d’Hisenda, regalaria el retrat al rei. Jugant amb el clarobscurs habituals del barroc, un focus de llum il·lumina lateralment la cara del rei i li dóna volum. L’autor, per pintar el cap, va copiar Velázquez, fins al punt que aquesta obra va ser atribuïda a Velázquez fins al 1920. Felip IV, fill de Felip III i Margarida d’Àustria, fou un home molt interessat per les belles arts i un autèntic mecenes tot i que en les tasques de govern delegà el seu poder en el comte-duc d’Olivares, que es convertí en el seu home d’Estat actuant amb una enorme llibertat de maniobra política fins la seva dimissió, moment en què Luís Méndez de Haro fou nomenat ministre universal.

�



�

� Retrat de Carles II Carreño de Miranda, Juan Avilés, 1614 – Madrid, 1685 1673 - 1674 Oli sobre tela El model aquí és Carles II, anomenat el Hechizado, fill de Felip IV, i últim dels Àustries espanyols. Malaltís i retardat, se’l representa sense cap intenció d’atenuar la seva ingrata aparença. Ens transmet l’ambient auster i trist d’aquella Cort. Carles II va morir sense descendència després d’un regnat caòtic, fet que ocasionà el canvi de dinastia en la corona espanyola. El succeí Felip V, el primer Borbó. Malgrat la foscor es reconeix en el fons el Salón de los Espejos del Alcázar, anomenat així pels miralls emmarcats per àguiles austríaques. Era l’estança utilitzada per rebre personatges destacats. Va ser decorada sota la direcció de Velázquez i contenia una notable galeria de pintures. Juan Carreño de Miranda, d’origen asturià, va començar a treballar per la Cort cridat per Velázquez precisament per decorar la volta d’aquest Saló. L’any 1669 va obtenir de la reina regent, Mariana d’Àustria, el nomenament de pintor de cambra de Carles II, màxima categoria per un pintor de Cort. � Maria Lluïsa de Parma Goya y Lucientes, Francisco Fuendetodos (Saragossa), 1746 –Burdeus (França), 1828 1800 Oli sobre tela L’obra de Goya marca l’inici del romanticisme i l’abandó definitiu del barroc. En l’etapa de pintor de cambra es converteix en el gran retratista de la Cort madrilenya. Aquest és el retrat de la reina consort de Carles IV, Maria Lluïsa de Borbó-Parma (1751- 1819), neta de Lluís XV de França. Molts assumptes d’Estat foren conduïts per aquesta monarca intrigant i el seu suposat amant, el favorit Manuel Godoy. Sobre el personatge i les seves múltiples infidelitats s’ha escrit molta literatura. Va tenir catorze fills i tants d’altres embarassos. Es va enfrontar amb rellevants membres de l’aristocràcia, destacant la seva popular rivalitat amb la poderosa duquessa d’Alba, dama molt relacionada amb Goya i reiteradament representada en la seva obra. Després de l’entrada dels francesos el 1808 va haver d’acompanyar al seu marit en la fugida. Van estar confinats primer per Napoleó a França i, un cop caigut aquest emperador, a Roma, on van acabar els seus dies. Els cossos foren traslladats, per ordre del seu fill, el rei Ferran VII, al panteó reial d’ El Escorial.



�

� Carles IV Goya y Lucientes, Francisco Fuendetodos (Saragossa), 1746 – Burdeus (França), 1828 1789 Oli sobre tela Goya és un dels grans noms de la pintura espanyola de tots els temps, considerat per molts historiadors com el gran precursor de l’art modern. Oriünd de Fuendetodos (Saragossa) acabarà assolint el càrrec de pintor de cambra durant el regnat del Borbó Carles IV, representat en el quadre. En aquest retrat arquetípic de cambra, veiem el monarca de mig cos, amb indumentària vermella, lluint el Toisó d’Or i la banda de l’ordre de Carles III, el seu predecessor. Durant el seu regnat els afers polítics van estar en mans d’homes d’estat com Floridablanca, Aranda i el temut Godoy. Després de l’entrada de tropes franceses al 1808 fugí del país, primer a França i després a Itàlia, i mai més hi va poder tornar. Quan el seu fill Ferran VII fou coronat rei, va romandre desterrat. Va morir, juntament amb la seva esposa, exiliat a Roma. � Retrat de Dama desconeguda Pantoja de la Cruz, Juan Valladolid, h. 1553 – Madrid, 1608 s/d Oli sobre tela El retrat espanyol del Renaixement té en Pantoja de la Cruz un dels seus màxims representants. Deixeble de Sánchez Coello, amb Felip III es consolida com a retratista oficial de la Cort. En els seus personatges d’alta alcúrnia hi destaca la minuciositat del detall en joies, vestits i puntes, molt propi de la tradició flamenca, quan en canvi, els seus rostres destil·len la penetració psicològica de l’escola Veneciana encarnada per Tizià. Un exemple paradigmàtic d’aquest tipus de síntesi entre Nord i Sud que es produeix a la cort espanyola el trobem en aquest quadre. L’enigmàtica dama, no identificada, que ens aguanta impertorbable la mirada, va engalanada amb una magnífica gola treballada amb virtuosisme excepcional que li emmarca el rostre i suporta el volum de tota la composició. Situada en un fons fosc impersonal i atemporal, la llum estratègica ens enfoca detalls nobles, com les arracades de perles, l’ornamentada creu, el fermall o la cinta daurada del cabell.



�

� Leonor de Màntua Susterman, Joost Anvers, 1597 – Florència, 1681 s/d Oli sobre tela BMVB – 8604

Joost Susterman, amic de Rubens i Van Dyck, es va especialitzar en el difícil art del retrat, la qual cosa li va permetre establir-se a Florència i accedir de molt jove com a pintor oficial de la cort dels Mèdici que ja no va abandonar fins la seva mort. En aquest quadre el retrat majestuós és de Elionor Gonzaga (1598 -1655), filla de Vicenzo I Gonzaga, Duc de Màntua, i Elionor de Mèdici. Es crià en un entorn cultural vibrant on el seu pare actuà de protector i promotor d’arts i ciències convertint el seu ducat en un referent. Se la presenta aquí amb més de mig cos, de negre, amb luxosos elements ornamentals com els botons, l’or i les gemes, i goles i punys exquisits. Elionor fou famosa per la seva singular bellesa. Es va casar amb Ferran II d’Hasburg, emperador del Sacre Imperi Romà i Germànic. No va tenir fills propis, però va fer de madrastra dels de l’anterior matrimoni del seu marit. Per la seva factura d’aire nòrdic, aquest quadre fou considerat de l’escola de Rubens fins el 1972.

.��:��

� Andròmeda encadenada Rubens, Peter Paulus Siegen (Alemanya), 1577 – Anvers (Bèlgica), 1640 1634 Oli sobre tela

Rubens és una de les grans figures del barroc septentrional. Conreà sovint els temes mitològics. Representa en aquesta tela la faula mitològica d’Andròmeda i Perseu. Andròmeda és la filla dels reis d’Etiòpia, Cefeu i Cassiopea. Cassiopea proclamant ser més formosa que les Nereides, filles del Déu del mar, desencadena l’ira de Posidó que enviarà un temible drac a terroritzar la regió. El monstre només es calmarà oferint en sacrifici la preciosa filla dels reis, Andròmeda. El seu pare es veu obligat a deixar-la abandonada, encadenada a la roca. Perseu, en veure-la, s’enamora d’ella, mata el drac i l’allibera. La figura nua de cos sencer, amb generoses carnadures rubenianes, està subjectada amb cadenes a la roca i un amoret portant la torxa encesa (símbol de l’amor) li anuncia a l’orella la proximitat de Perseu, el seu llibertador, que es veu al fons cavalcant sobre el seu cavall alat Pegàs. Perseu va vestit amb l’armadura típica del XVII. Va servir com a model per a Andròmeda, Elena Fourment, segona esposa de Rubens. La faula pagana d’Andròmeda i Perseu té el seu paral·lel en la narració cristiana de Sant Jordi, on també el cavaller mata el drac per alliberar la princesa.



�

� Dido i Enees (còpia de Rubens) Martínez del Mazo, Juan Bautista Conca, 1612 – Madrid, 1667 s/d Oli sobre tela Aquesta escena mitològica és una còpia feta per Juan Baustista Martínez del Mazo d’un original de Rubens perdut. Martínez del Mazo és un pintor de l’escola castellana conegut per ser un dels deixebles més apreciats de Velázquez (alhora que el seu gendre). La història de Dido i Enees simbolitza l’eterna pugna entre les dues grans potències de la Mediterrània durant l’Antiguitat: Roma i Cartago. Enees és el protagonista de L’Eneida de Virgili. En un dels seus passatge es relata com Enees i la seva tripulació naufraguen a Cartago on l’heroi s’enamora de la reina, Dido. Els déus confabulats fan creure a Enees que el seu destí és fundar Roma i el fan marxar amb aquesta missió. Ella, que no pot viure sense el seu amor, es suïcida. En aquesta rèplica de la versió de Rubens es veu com Enees ajuda a Dido a descavalcar. La reina és en aquest cas un personatge al més pur estil de les gràcies de Rubens. És un moment clau de la història d’amor. En plena cacera –fixem-nos amb les sagetes- es desferma una gran tempesta que obliga als amants a protegir-se en una cova on consumaran la unió que serà l’origen del conflicte.

�

��0�+� ��&��

� El castell de Tervueren a Brussel·les Brueghel “de Velours”, Jan Brussel·les, 1568 – Anvers, 1625 1625 Oli sobre tela Jan Brueghel, fill de Pieter Brueghel, el vell, se’l cita com Brueghel “de Velours” o “de vellut”, per la delicadesa de les seves composicions. Després de formar-se a Itàlia, muntarà un pròsper taller a Anvers. El Museo del Prado té en la seva col·lecció múltiples obres executades només per ell i altres realitzades conjuntament per Rubens en les que realitzava els personatges i Brueghel executava tots els detalls de fons del paisatge. En aquesta escena a l’aire lliure, de marcada factura detallista, com és habitual en la pintura flamenca, el protagonista és l’imponent castell-palau de Tervueren, residència de descans dels sobirans de la Casa de Brabante primer i posteriorment dels prínceps de la Casa d’Àustria que foren els governadors dels Països Baixos, en aquells moments en què Flandes estava sota dependència directa de la corona espanyola. El minuciós detallisme de les composicions flamenques era molt apreciat a la Cort espanyola.



�

� La faula de la llebre i la tortuga Snyders, Franz Anvers, 1579 - 1657 s/d Oli sobre tela Natural d’Anvers i deixeble de Pieter Brueghel, el jove, Snyders va treballar colze a colze amb els millors artistes del seu país, col·laborant, com era freqüent entre gent del mateix gremi, amb Rubens i el seu taller, especialitzant-se en la representació d’animals. Va gaudir de molt bona acceptació en el mercat flamenc amb les seves escenes dinàmiques d’animals i els preuats bodegons. L’escena representada en aquesta tela és molt pròpia del gust barroc, atret per tota mena de refranys, dites i faules morals. En aquest cas es representa la faula d’Isop en que una tortuga i una llebre es repten a una carrera. La llebre comença la competició a tota velocitat i veient que portava molt d’avantatge s’atura per reposar i es queda adormida, fet que permet a la tortuga avançar-la i guanyar la cursa. La lliçó moral que es pot extreure és que no pots donar mai res per fet i que els lents, però estables i tenaços, acaben guanyant. En aquest paisatge imaginari es pot veure la llebre amb un pelatge realista en primer terme en acció de moviment i la tortuga al fons, a mà dreta. � Cistella amb raïms, prunes i poma Meléndez, Luís Eugenio Nàpols, 1716 – Madrid, 1780 1769 Oli sobre tela Luís E. Meléndez no va poder accedir mai a un lloc oficial de prestigi però sí va reeixir molt especialment en el gènere de la natura morta. Al segle XVII el bodegó va començar a tenir un paper important a la pintura espanyola de la mà de grans artífex de les flors com Arellano. Zurbarán el col·locarà en un punt molt alt, i en el XVIII serà Meléndez un dels noms capdavanters. Conegut com El Chardin espanyol per la seva influència francesa, dóna molta importància a les transparències i les textures, fent sortir les seves fruites d’una penombra misteriosa. En aquest cistell de raïm i prunes es poden copsar els estudiats reflexos de la llum en cada gotim que produeixen una continguda vibració en tot el conjunt. El bodegó o natura morta adquirirà durant el barroc la categoria de gènere independent.



)��&� �� #"�� +��

� Dos de mayo 1884 SOROLLA BASTIDA, Joaquín Oli sobre tela � La Santa Faz 1754 GIAQUINTO, Corrado Oli sobre tela � Batalla de San Quintí 1692-1693 GIORDANO, Luca Oli sobre tela � Paisatge amb pescadors s/d WILDENS, Jan Oli sobre tela � Sant Joaquim, Santa Anna i la Verge 1599-1605 SOLIMENA, Francesco Oli sobre tela � Paisatge amb esquiladors s/d WILDENS, Jan Oli sobre tela � Retrat de Don Juan José d’Àustria 1677 JIMÉNEZ DONOSO, José Oli sobre tela

� La Incredulitat de Sant Tomàs s/d CAXÉS, Eugenio Da Oli sobre tela � Sant Benet destruint els ídols s/d RICCI, Juan Oli sobre tela � Batalla de Gascona i bateria d’un castell s/d CORTE, Juan de la Oli sobre tela � Sant Dídac ressuscita a dos nens 1729 GARCÍA DE MIRANDA, Juan Oli sobre tela � Miracle de Doña Maria de Peñuela 1729 GARCÍA DE MIRANDA, Juan Oli sobre tela � Crist de les injúries c. 1651 CAMILO, Francisco Oli sobre tela � El berenar 1874 BAYEU I SUBÍAS, Francisco Manuel Oli sobre tela

� Antonio Pérez alliberat de la presó dels manifestants al 1951, pel poble de Saragossa* 1851 FERRÁN BAYONA, Manuel Oli sobre tela

� Martiri dels sants Senand i Germà* 1864 TORRAS ARMENGOL, Francisco Oli sobre tela

*Obres del dipòsit del Museo del Prado procedents de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi.



�

��#�� 8�� "��#��3��E��(�� /��=��/�>(�� /��(�� $�� (�� & ��"�� (��@3��AA<�� 8�� .�� NO��'��N+��$��NN(O,��(�� 0�P�Q(�2�� /��(�� 7��7��R��)�HO��$��H,(O,��(�� 0�P�Q(�6�� (��

��

�

��!��

��

�� !��!�"�#�$��%��

&&&��'��

��(��)��*��'��

�

"#$%$&��

+��)��'�� ,��%��$�-��.��!�,��

+��)�� ,��+��

�

Del Prado a Vilanova. Nova sala permanent

Documents

Transcript of Del Prado a Vilanova. Nova sala permanent