del Consell de Drets Humans · 2016-06-22 · 3 L’AUTOR Roger Lloret Blackburn és un advocat...

ICIP WORKING PAPERS:2011/3

El relativisme cultural a l’Examen Periòdic Universal del Consell de Drets Humans

Roger Lloret Blackburn

GRAN VIA DE LES CORTS CATALANES 658, BAIX08010 BARCELONA (SPAIN)T. +34 93 554 42 70 | F. +34 93 554 42 [email protected] | WWW.ICIP.CAT

El r

elat

ivis

me

cult

ural

a l’

Exam

en P

eriò

dic

Univ

ersa

l del

Con

sell d

e Dr

ets

Hum

ans

ICIP

201

1/3

Cub. WP 2011-3 CAST.indd 1 19/10/2011 17:53:46



Institut Català Internacional per la Pau

Barcelona, setembre de 2011

Gran Via de les Corts Catalanes 658, baixos · 08010 BarcelonaT. +34 93 554 42 70 | F. +34 93 554 42 [email protected] | http://www.icip.cat

EditorsJavier Alcalde i Rafael Grasa

Consell editorial Pablo Aguiar, Laia Balcells, Alfons Barceló, Gema Collantes-Celador, Caterina Garcia, Abel Escribà, Tica Font, Antoni Pigrau, Xavier Pons, Alejandro Pozo, Mònica Sabata, Jaume Saura, Josep Maria Terricabras i Léonie Van Tongeren

Disseny gràfic Fundació Tam-Tam

TraduccióJosep Ventura

Maquetació i impresió Ātona, SL / gama, sl

ISSN2013-5793 (edició online)2013-5785 (edició en paper)

DLB-38.039-2009

3

L ’ AU TOR

Roger Lloret Blackburn és un advocat internacional amb experiència a

Nacions Unides, assessorant el Consell de Drets Humans i l’Examen

Periòdic Universal, i també l’apartat judicial del Tribunal Penal Inter-

nacional per l’ex Iugoslàvia a La Haia. És Màster en Dret Internacio-

nal per la Universitat de Leiden, i té estudis en ciències polítiques, re-

lacions interna cionals i dret a universitats d’Espanya, Suècia i

Holanda. També ha col·laborat amb ONGs i societat civil a Àsia, Àfrica

i Amèrica en tasques sovint relacionades amb l’EPU i en programes de

drets humans. Després del terratrèmol de gener de 2010 va ser desig-

nat per l’ONU a Haití com a oficial de Drets Humans.

RESUM

Aquest Working Paper té l’objectiu de presentar una llista actualitza-

da d’actors (i arguments) relativistes culturals en matèria de drets hu-

mans, formada per la Xina, el Vietnam, Myanmar, l’Iran, el Pakistan,

el Iemen, Síria, Malàisia i Cuba. Al contrari del que afirmen acadèmics

de renom, aquest treball sosté que Indonèsia, l’Irak, Colòmbia i Mèxic

no formen part del mateix grup d’estats relativistes culturals. Així, a

part d’aquella forma de relativisme cultural basada en el respecte per

l’autodeterminació dels pobles i comunitats indígenes, el text exposa

dues categories de relativisme cultural radical basades en un discurs

revolucionari i/o en l’islamisme radical i en posa en qüestió la credibi-

litat mitjançant la informació facilitada per l’Examen Periòdic Univer-

sal del Consell de Drets Humans (CDH) de les Nacions Unides (NU).

Paraules clau: Relativisme cultural, Minories ètniques, Drets humans,

Política i govern, Islamisme i política.

4

ABS TRAC T

This Working Paper aims to offer an up-to-date list of cultural relativ-ist players and arguments with respect to human rights, constituted by China, Viet Nam, Myanmar, Iran, Pakistan, Yemen, Syria, Malaysia and Cuba. This working paper argues that Indonesia, Iraq, Colombia and Mexico are not in the same cultural relativist group of states main-tained by renowned scholars, notably Cristina Cerna and Dianne Otto. As such, apart from this form of cultural relativism based on the re-spect for the self-determination of indigenous peoples and communi-ties, this working paper exposes two different categories of radical cul-tural relativism based on revolutionary discourse and/or radical Islamism, as well as targets the credibility on the latter two based on the information facilitated by the United Nations (UN) Human Rights Council (HRC) Universal Periodic Review (UPR).

Keywords: Cultural Relativism, Minority Ethnic, Human Rights, Politics

and Government, Islam and Politics

RESUMEN

Este Working Paper tiene el objetivo de ofrecer una lista actualizada de actores (y argumentos) relativistas culturales en materia de dere-chos humanos, constituida por China, Vietnam, Myanmar, Irán, Pa-kistán, Yemen, Siria, Malasia y Cuba. Al contrario de lo que mantienen académicos de renombre, este trabajo sostiene que Indonesia, Irak, Colombia y México no forman parte del mismo grupo de estados rela-tivistas culturales. Así, a parte de aquella forma de relativismo cultural basada en el respeto por la autodeterminación de los pueblos y comu-nidades indígenas, el texto expone dos categorías distintas de relati-vismo cultural radical basadas en un discurso revolucionario y/o en el islamismo radical, además de poner en cuestión su credibilidad me-diante la información facilitada por el Examen Periódico Universal del Consejo de Derechos Humanos (CDH) de las Naciones Unidas (NU).

Palabras clave: Relativismo cultural, Minorías étnicas, Derechos

humanos, Política y gobierno, Islamismo y política.

5

SUMAR I

1. INTROdUCCIó 7

2. ANTECEdENTS:UNIvERSALISMEIRELATIvISMECULTURAL 8

3. MARCdETREBALL:L’ExAMENPERIòdICUNIvERSAL 12

4. ELRELATIvISMECULTURALAL’ExAMENPERIòdICUNIvERSAL 15 4.1. RELATIvISMECULTURALASIàTIC 15

xINA 16

vIETNAM 17

MyANMAR 19

IRAN 20

PAkISTAN 23

INdONèSIA 24

MALàISIA 25

4.2. RELATIvISMECULTURALAL’ORIENTMITjà 26

IRAk 27

IEMEN 28

4.3. RELATIvISMECULTURALAL’AMèRICALLATINAIELCARIB 29

COLòMBIA 29

MèxIC 30

CUBA 32

5. CONCLUSIONS 34

7

1 . INTROdUCC Ió

La Declaració Universal dels Drets Humans (DUDH) ratifica el dret a l’igualtat, la llibertat i la dignitat de tots els éssers humans, indepen-dentment de la condició, opinions o creences que tinguin. Tanmateix, des que van ser proclamats l’any 1948, els drets humans han estat ob-jecte d’especulacions sobre si els drets citats poden ser veritablement universals. Aquest qüestionament de la universalitat dels drets hu-mans s’ha basat, en gran manera, tant en el paper de la cultura i en la seva capacitat moral de determinar prioritats com en la confrontació entre l’individu i el sistema en societats comunals.

La teoria recent sobre el dret internacional dels drets humans ob-serva l’existència d’un conflicte d’aquesta mena, entre la cultura i la universalitat, a la Conferència Mundial de Drets Humans celebrada el 1993 a Viena. Els acadèmics subratllen que els estats d’Occident temi-en que determinats països justifiquessin amb motius culturals accions contràries a l’estàndard internacional que imposen els drets humans i que, d’aquesta manera, debilitessin la universalitat dels drets humans. D’això se’n dedueix que l’universalisme es basa en l’igualtat, la indivi-sibilitat i la universalitat de tots els drets humans. D’altra banda, els països que apel·laren a la pluralitat cultural sostenien que els drets hu-mans equivalen a una expressió dels valors i els interessos d’Occident i, per tant, constitueixen una interferència. Consegüentment, els paï-sos relativistes culturals sostenen que els drets humans depenen del context en què s’apliquin i, en conseqüència, de cada cultura.

Des de 2008, tots els països del món prenen part en un examen comú dels seus resultats en matèria de drets humans, en el marc del Consell de Drets Humans (CDH) de les Nacions Unides (NU). Per pri-mera vegada, l’Examen Periòdic Universal (EPU), pedra angular de la reforma de les NU, ofereix la possibilitat de contrastar aquests argu-ments culturals i de determinar quins actors els representen. Per tant, l’objecte i l’objectiu de la investigació ha estat verificar si aquesta frac-tura teòrica fonamentada en la cultura és o no aplicable a l’EPU. Des d’aquesta perspectiva, aquest article tracta del paper del relativisme

8

cultural a l’EPU, n’identifica els arguments i actors durant els darrers anys i intenta establir si hi ha formes diferents de relativisme cultural o no. Les respostes a aquestes preguntes d’investigació s’han obtingut mitjançant l’estudi de la teoria contemporània i de textos legals que impliquen les NU i el seu CDH, així com a través de la reflexió sobre tots els estats que han completat l’Examen Periòdic Universal. Aquest working paper es divideix en quatre apartats: en primer lloc, els fona-ments teòrics; en segon lloc, un estudi del marc legal de l’EPU; en ter-cer lloc, l’anàlisi de la pràctica, i, finalment, les conclusions que s’ex-treuen de tot l’anterior.

2 . ANTECEdENTS : UN IvERSAL ISMEI RELAT Iv ISMECULTURAL

Tradicionalment, els atacs contra el dret relatiu als drets humans pro-venien dels països comunistes i del «Moviment dels països no alineats (MNA), que destacaven que en la legislació dels drets humans es privi-legiava els interessos europeus.»1 Tanmateix, els acadèmics contem-poranis del camp dels drets humans indiquen que hi ha un conflicte relacionat amb la diversitat cultural en els drets humans, que es mani-festà clarament en la preparació i l’execució de la Conferència Mundi-al de Drets Humans celebrada el 1993 a Viena, així com en la 4ª Confe-rència Mundial sobre la Dona, a Beijing.

Envoltada d’una gran controvèrsia, la declaració resultant de les reunions regionals asiàtiques a Bangkok de 1993, preparatòries de la Conferència Mundial de Drets Humans, establia que «mentre que els drets humans tenen una naturalesa universal, cal considerar-los en el context d’un procés d’establiment internacional de normes dinàmic i en evolució, tenint en compte la significació de les particularitats nacionals i regionals i del diversos antecedents històrics, culturals i re li gio-

1. D. Otto, «Rethinking the ‘Universality’ of Human Rights Law», Human Rights Quarter-ly (1998), p. 5 [a partir d’aquí, : Otto, «Rethinking the Universality»].

9

sos.»2 Aquestes declaracions, juntament amb expressions com «la necessitat d’evitar l’aplicació de criteris discriminatoris»3 o «no mit-jançant la confrontació o la imposició de valors incompatibles»,4 eren una font de desacord entre les delegacions occidentals.5

Després de disputes similars en reunions preparatòries regionals posteriors,6 quan arribà la Conferència Mundial de Viena el terme «universalitat» havia esdevingut un símbol de confrontació entre de-legacions. «Hi havia informació que els estats occidentals temien que s’erosionés la universalitat dels drets humans»7 i que pressionaven a favor del reconeixement de la universalitat dels drets humans i, al ma-teix temps, rebutjaven que s’apliquessin d’una manera diferent a al-tres països. Consegüentment, els experts sostenen que la «Declaració i programa d’acció» posa de manifest la divergència entre l’ús repetitiu del terme «universalitat» i el que implica que, juntament amb frag-ments com «el respecte universal per [...] tots els drets humans».8 es declari la importància de tenir en compte «les particularitats nacio-nals i regionals i els diversos antecedents històrics, culturals i re li gio-sos».9

És significatiu el fet que els acadèmics especifiquin que l’acció conti-nuada per posar en qüestió la universalitat dels drets humans provin-gui de «la Xina, Colòmbia, Cuba, Indonèsia, l’Iran, l’Irak, Malàisia, Mèxic, Myanmar, el Pakistan, Singapur, Síria, el Vietnam i el Iemen.»10

2. Declaració de les reunions regionals per a Àsia de la Conferència Mundial de Drets Hu-mans, §8.

3. Ibíd., preàmbul.4. Ibíd., §7.5. Otto, «Rethinking the Universality», vegeu nota 1, 8-13; vegeu també C. Cerna, «Univer-

sality of Human Rights and Cultural Diversity: Implementation of Human Rights in Different Socio-Cultural Contexts», Human Rights Quarterly (1994) 742-44 [a partir d’aquí: Cerna, «Universality and Cultural Diversity»].

6. Declaracions finals de les reunions regionals d’Àfrica i l’Amèrica Llatina per a la Confe-rència Mundial de Drets Humans, celebrades a Tunis i San José el novembre de 1992 i el febrer de 1993, respectivament.

7. Cerna, «Universality and Cultural Diversity», vegeu nota 5, p. 741.8. «Declaració i programa d’acció de Viena», A/CONF.157/23, de 12 de juliol de 1993, §1, 6

i 32.9. Ibíd., §5.10. Cerna, «Universality and Cultural Diversity», vegeu nota 5, p. 740; Otto, «Rethinking

the Universality, vegeu nota 1, p. 10.

10

Per tant, la recerca per a l’elaboració d’aquest working paper, que mostrarem tot seguit, ha tingut especialment en compte aquests paï-sos. No obstant això, aquesta investigació ha analitzat les contribucions i exàmens de tots els estats que han passat l’EPU, però no ha identificat arguments de relativisme cultural en cap altra aportació o examen de cap país a part dels citats anteriorment.

D’una banda, l’universalisme es defineix com la defensa que la cul-tura és irrellevant per a la validesa de les normes morals i, per tant, reafirma la universalitat, indivisibilitat, igualtat i interdependència dels drets humans. Com a tal, «la postura universalista nega comple-tament que els estàndards universals existents puguin ser cultural-ment específics i aliats dels règims de poder dominants.»11 Aquesta postura, que procedeix »principalment d’estats del nord, prediu que inclús la més mínima ‘dilució’ de l’universalisme donarà llum verda als governs tirànics, els torturadors i els mutiladors de dones.»12

No obstant això, alguns acadèmics han expressat preocupació per-què aquesta postura «nega l’autonomia i l’autodeterminació nacional i subnacional»13 i, per tant, és procliu a l’imperialisme.14 Els autors també subratllen la capacitat dels drets humans per anular la diversi-tat cultural15 i sostenen que, en gran manera, aquest argument fou re-conegut quan «[l’any] 1947, l’American Anthropological Society ad-vertí a la Comissió de Drets Humans de les NU sobre el perill [d’eliminar la diversitat cultural] durant la redacció de la DUDH. Aquesta societat assenyalava l’historial que tenia Occident d’‘atribuir inferioritat cultural’ als pobles no europeus».16 D’acord amb l’Anthro-pological Society, els drets humans «també han de tenir en compte l’individu com a membre del grup social de què forma part».17

11. Otto, «Rethinking the Universality», vegeu nota 1, p. 8.12. Ibíd.13. Ibíd.14. Ibíd. Vegeu també J. Donnelly, «Cultural Relativism and Universal Human Rights»,

Human Rights Quarterly (1984), p. 400, entre d’altres.15. Ibíd., p. 7.16. Ibíd.17. Consell Executiu de l’American Anthropological Association, «Statement on Human

Rights», American Anthropologist, New Series, vol. 49, núm. 4, part 1a. (1947), p. 539.

11

Tanmateix, algunes formes d’universalisme reconeixen un cert grau de «variabilitat moral» en les pràctiques de drets humans, de manera que garanteixen el dret d’autodeterminació. En conseqüència, l’uni-versalisme estaria conforme amb una «interpretació», per exemple, de la participació política o de l’estructura del sistema legal, conscient a la vegada dels costos econòmics que comporta el compliment dels drets.18

D’altra banda, els acadèmics destaquen que «un grup de nacions in-tenta redefinir el contingut del terme ‘drets humans’ contra la volun-tat dels estats occidentals».19 Continuen l’argumentació afirmant que «aquest grup considera la definició actual [dels drets humans] com part del patrimoni ideològic de la civilització occidental [i] sostenen que el principis consagrats a la Declaració Universal reflecteixen els valors occidentals i no pas els seus.»20 A més, «es queixen que Occi-dent interfereix amb els seus afers interns quan els imposa la seva de-finició pròpia de drets humans i que els dificulta el comerç i en debilita la competitivitat».21 Per tant, defensen que «per les diferències socials i culturals dels seus països [...] no se’ls hauria de sotmetre els mateixos criteris».22

Consegüentment, el relativisme cultural sembla defensar «postures alternatives a una Veritat universal, fonamentades en tradicions cul-turals no europees, i rebutja el paradigma actual dels drets humans per considerar-lo opressiu per als estats en vies de desenvolupament amb cultures diferents».23 El relativisme cultural «és una doctrina que sosté que (com a mínim algunes) de les variacions [culturals] d’aquest tipus no poden ser criticades legítimament per forans [i] que troben un fort suport en els conceptes d’autonomia i autodeterminació de la comunitat».24

18. Otto, «Rethinking the Universality», vegeu les notes 1, 3 et al.19. Cerna, «Universality and Cultural Diversity», vegeu nota 5, p. 740.20. Ibíd. 21. Ibíd.22. Ibíd.23. Ibíd.24. Ibíd. Vegeu també J. Donnelly, «Cultural Relativism and Universal Human Rights»,

Human Rights Quarterly (1984), p. 400 et al.

12

3 . MARCdETREBALL : L ’ ExAMENPER Iòd IC UNIvERSAL

Aquest apartat tracta del marc legal i institucional del CDH, a més d’analitzar el marc del mecanisme de l’EPU. Les conclusions a què ar-riba es dedueixen de dades rellevants de documents prèviament en-tregats per les parts implicades, que són la principal font per a la re-cerca d’aquest article.

El CDH fou establert l’abril de 2006 mitjançant una resolució de l’Assemblea General. Alhora que reafirmava i emfatitzava els propòsits i els principis de la Declaració i Programa d’Acció de Viena, aquesta re-solució definí els elements i les funcions del Consell per assolir l’objec-tiu general de protegir i promoure els drets humans i, consegüentment, els principis i els propòsits de les NU.25 El CDH substituí la desacredi-tada Comissió de Drets Humans i ha esdevingut un component clau de la reforma de les NU. El Consell és un òrgan dependent de l’Assemblea General, en lloc de dependre del Consell Econòmic i Social (ECOSOC), com era el cas de la seva predecessora, la Comissió de Drets Humans. El Consell, a més de distingir-se per col·laborar amb l’Assemblea i amb els estats membres, treballa conjuntament amb observadors, organit-zacions no governamentals i regionals, institucions nacionals pels drets humans i la societat civil.26 Té la funció de promoure i protegir els drets humans mitjançant l’assistència a estats membres d’una manera uni-versal, imparcial i justa, basada en la cooperació i el diàleg.27

25. Conferència Mundial de Drets Humans, «Declaració i programa d’acció de Viena», A/CONF.157/23, de 12 de juliol de 1993; Resolució de l’Assemblea General sobre el Consell de Drets Humans A/RES/60/251, del 15 de març de 2006, preàmbul.

26. Resolució de l’Assemblea General sobre el Consell de Drets Humans A/RES/60/251, de 15 de març de 2006, §3, §5 (c, f, g, h, j), §6-8, §11, §16, d’acord amb les directrius del Con-sell Econòmic i Social i «garantint la contribució més efectiva a aquestes entitats»; ve-geu també N. Schrijver, «The UN Human Rights Council: A New ‘Society of the Commit-ted’ or Just Old Wine in New Bottles?», Leiden Journal of International Law, núm. 20 (2007), 809-813; Ibíd., §10 i §11; Resolució del Consell Econòmic i Social 1996/31, de 25 de juliol de 1996; Consell de Drets Humans 8/PRST/1, sobre modalitats i pràctiques per al procés de l’EPU, de 9 d’abril de 2008.

27. Resolució de l’Assemblea General sobre el Consell de Drets Humans A/RES/60/251, de 15 de març de 2006, §2, §4 i §5 (a, b, c).

13

La capacitat que diferencia el Consell, establerta en l’anterior reso-lució de l’Assemblea General, consisteix en «emprendre un EPU, ba-sat en informació objectiva i fiable, sobre el compliment per cada estat de les seves obligacions i compromisos d’una manera que garanteixi la universalitat de la cobertura i un tractament equitatiu pel que fa als estats».28 Dels estats membres se n’espera que «cooperin plenament amb el Consell i que siguin avaluats mitjançant el mecanisme de l’EPU durant el seu període de pertinença a la institució».29 L’examen és un mecanisme interactiu i cooperatiu, que espera la «plena implicació del país en qüestió i en què se’n tinguin en compte les seves necessitats de desenvolupament de capacitats».30

La base general de l’avaluació de l’EPU és la Carta de les Nacions Unides, la DUDH, així com els instruments en matèria de drets hu-mans de què formi part l’estat avaluat.31 Els principis de l’EPU són la promoció de la universalitat, la interdependència, la indivisibilitat i la interrelació de tots els drets humans. El propòsit i la pràctica de l’EPU consisteixen en que sigui «objectiu, transparent, no selectiu, construc-tiu, no confrontador i no polititzat».32 A més, l’EPU ha de complemen-tar i no duplicar la tasca d’altres organismes de drets humans i ha de tenir en compte el nivell de desenvolupament i les condicions específi-ques del país sotmès a examen.33 En definitiva, l’objectiu de l’examen universal és el millorament de la situació dels drets humans sobre el terreny i l’assistència als estats membres en la promoció i la protecció dels drets humans.34

Les contribucions a l’EPU, que conformen la base d’aquesta recerca, han de correspondre’s amb aquestes directrius i tenir en compte el

28. Ibíd., §5 (e).29. Ibíd., §9.30. Ibíd., §5 (e).31. Resolució 5/1 del Consell de Drets Humans, de desenvolupament institucional del Con-

sell de Drets Humans de les Nacions Unides, de 18 de juny de 2006, §1, §2, §3 (b).32. Ibíd., §3 (a, d, g, e, k) i §6; Resolució de l’Assemblea General sobre el Consell de Drets

Humans A/RES/60/251, de 15 de març de 2006; Resolució del Consell Econòmic i Soci-al 1996/31, de 25 de juliol de 1996.

33. Resolució 5/1 del Consell de Drets Humans, de desenvolupament institucional del Con-sell de Drets Humans de les Nacions Unides, de 18 de juny de 2006, §3 (e, f, h, j, i, e), §13.

34. Ibíd., §4 (a, b, c, d, e, f).

14

context. Els tres documents que formen la base de l’EPU són: un «In-forme nacional» elaborat per l’estat en qüestió;35 una «Recopilació de Nacions Unides» elaborada per l’Oficina de l’Alt Comissionat per als Drets Humans (OACDH), que exposa la informació continguda en els informes dels organismes del tractat i en els procediments especials, així com en altres documents rellevants de les NU;36 i, finalment, un «Resum dels interlocutors» de l’EPU, que inclouen actors com la soci-etat civil i les organitzacions no governamentals, elaborat per l’OACDH i dissenyat per complementar i contrastar els documents entregats prèviament.37

Per a l’objectiu d’aquesta recerca, hem tingut en compte en primer lloc i amb la màxima prioritat l’Informe nacional pel qual han passat tots els països en el primer cicle de l’EPU, a mode de font directa d’opi-nio juris38 de l’Estat sobre els drets humans i, concretament, pel que fa al relativisme cultural. A més, el present working paper ha analitzat totes les contribucions complementàries –Recopilació de les NU i Re-sum dels interlocutors– de tots els estats, així com tant el diàleg inte-ractiu com el resultat de l’Examen.

35. Ibíd., §15, d’acord amb les directrius generals adoptades per Consell de Drets Humans a la seva sisena sessió; primera sessió del segon cicle; a partir d’aquí, «Informe nacional».

36. Ibíd., a partir d’aquí, «Recopilació de les NU».37. Ibíd., a partir d’aquí «Resum dels interlocutors». Vegeu també: informació i directrius

per als interlocutors rellevants sobre el mecanisme d’examen periòdic universal de juliol de 2008. §16 i §17 de la resolució de l’Assemblea General 53/208, de 14 de gener de 1999; PRST/9/2 del Consell de Drets Humans, relativa al seguiment de la declaració de la Presidència 8/1, de 24 de setembre de 2008.

38. Com a «evidència d’una pràctica general acceptada com una llei», que s’estableix a l’ar-ticle 38 (b) del l’Estatut de la Cort Internacional de Justícia. Se’n dedueix que la pràctica, per si mateixa, no constitueix una evidència de l’existència de costum i, per tant, la nor-ma ha de ser «acceptada com una llei». Vegeu, per exemple: casos relatius a la platafor-ma continental del mar del Nord (República Federal Alemanya vs. Dinamarca/Països Baixos), sentència del 20 de febrer de 1969, Informe de 1960 de la CIJ, p. 3; cas relatiu a les activitats militars i paramilitars a Nicaragua i contra Nicaragua (Nicaragua vs. Estats Units d’Amèrica), fonaments de dret, sentència del 27 de juny de 1986, Informe de 1986 de la CIJ, p. 14; cas de la pesca (el Regne Unit vs. Noruega), sentència del 18 de desem-bre de 1951, Informe de 1951 CIJ, p. 116; cas relatiu al dret de pas per territori de l’Índia (Portugal vs. Índia), fonaments de dret, sentència del 12 d’abril de 1960, Informe de 1960 de la CIJ, p. 6; legalitat de l’ús o de l’amenaça de l’ús d’armes nuclears, Opinió con-sultiva del 8 de juliol de 1996, Informe de 1996 de la CIJ, p. 226.

15

4 . EL RELAT Iv ISMECULTURALAL ’ExAMENPER Iòd IC UNIvERSAL

Com ja hem destacat anteriorment, aquesta recerca s’ha centrat prin-cipalment en els països que els estudiosos identifiquen com perta-nyents al grup del relativisme cultural,39 tot i que tots els països que han passat per l’EPU han estat analitzats. D’aquesta manera, s’han es-tudiat totes les aportacions i tots els exàmens de tots els països, mal-grat que en l’Informe nacional s’hi identifiqués una preponderància de les expressions de relativisme cultural. En gran manera, la Recopi-lació de la NU i el Resum dels interlocutors són aportacions que prete-nen contrastar les afirmacions de l’Informe nacional. Consegüent-ment, el primer resultat que revelà aquesta investigació és que la llista de països relativistes culturals elaborada pels estudiosos en la matèria era realment precisa, ja que no s’han pogut identificar més aportacions a l’EPU que impliquessin relativisme cultural.

4 .1 . RELAT Iv ISMECULTURALAS IàT IC

Com també hem comprovat en la present recerca, els acadèmics man-tenen que la fractura que representa el relativisme cultural té la seva principal expressió als països asiàtics, la qual cosa es feu especialment evident a les reunions de 1993 a Bangkok, prèvies a la Conferència de Drets Humans de Viena. Aquest apartat analitza els països asiàtics que, de fet, eren inclosos en la llista detallada proporcionada pels ex-perts: la Xina, el Vietnam, Myanmar, l’Iran, el Pakistan, Indonèsia i Malàisia.40

39. Amb l’expeció de Singapur i Síria, examinats aquest any, 2011: la Xina, Colòmbia, Cuba, Indonèsia, l’Iran, l’Irak, Malàisia, Mèxic, Myanmar, el Pakistan, el Vietnam i el Iemen; vegeu Cerna, «Universality and Cultural Diversity», vegeu nota 5, p. 740, i Otto, «Rethin- king the Universality», vegeu nota 1, p. 10.

40. Cerna, «Universality and Cultural Diversity», vegeu nota superior 5, p. 740.

16

x INA

La Xina, en el seu Informe nacional per a l’EPU, declara que «[respec-tarà] el principi de la universalitat dels drets humans»41 i reconeix que la «comunitat internacional hauria de respectar el principi d’indivisi-bilitat dels drets humans i donar la mateixa importància als drets ci-vils i politics i als drets econòmics, socials i culturals, així com al dret al desenvolupament».42 Tanmateix, a continuació declara que «a cau-sa de les diferències en els sistemes polítics, els nivells de desenvolu-pament i els antecedents històrics i culturals, és natural que els països tinguin diferents punts de vista sobre la qüestió dels drets humans. Per tant, és important que els països emprenguin un diàleg i una coo-peració basats en la igualtat i el respecte mutu en el seu esforç comú per promoure i protegir els drets humans».43 L’Informe també explica que «l’any 1949, es fundà la República Popular de la Xina i el poble xi-nès assolí l’alliberament i la independència nacional. Des de llavors, el poble xinès ha esdevingut l’amo del país, en tot el sentit de l’expressió, i s’hi ha establert un sistema social i polític fonamental per a la promo-ció i la protecció dels drets humans».44

No obstant això, els interlocutors i la Recopilació de les NU mante-nen el seu to crític amb la situació dels drets humans a la Xina, tot i que hi reconeixen millores. Expressen, inter alia, preocupació pels in-formes dels organismes del tractat sobre la pràctica de tortures, les condicions de detenció, la falta d’independència de la judicatura, la falta de llibertat religiosa i d’opinió, les condicions laborals, la sanitat maternal i infantil, la censura, les desigualtats i la discriminació pel que fa a les minories, els refugiats i els migrants.45

A més, en el diàleg interactiu de la Xina s’hi poden distingir dues

41. A/HRC/WG.6/4/CHN/1, de 10 de novembre de 2008, §6.42. Ibíd. 43. Ibíd.44. Ibíd., §3; vegeu també A/HRC/WG.6/4/CHN/2, de 16 de desembre de 2008; A/HRC/

WG.6/4/CHN/3, de 5 de juny de 2009; A/HRC/11/25* (republicat per raons tècniques), del 5 d’octubre de 2009, 2-33; Decisió del Consell de Drets Humans 11/110, «Outcome of the universal periodic review: China», 17 de juny de 2009.

45. A/HRC/WG.6/4/CHN/2, de 16 de desembre de 2008, 2-19.

17

postures diferenciades: els estats occidentals, tot i que en la majoria de casos reconeixeren el progrés dels drets humans a la Xina en conjunt, feren recomanacions molt clares en línia amb les aportacions comple-mentàries. Per contra, l’altre bàndol destacà i elogià els esforços de la Xina en matèria de drets humans i limità les seves demandes a la con-tinuació i la difusió de les seves pràctiques. Aquesta postura és la que representen els integrants de la llista especificada d’estats relativistes culturals, inclosos Singapur, Mèxic, Cuba, el Vietnam, l’Iran, Indonè-sia, el Pakistan, Colòmbia i Malàisia. Podem fer notar, tanmateix, que aquesta postura té el suport d’un grup substancial de països.46 Aques-ta fractura es manifesta clarament en les recomanacions, la majoria de les quals són introduïdes amb l’expressió «continuar [fent/avançant]» per la segona llista de països, mentre que les recomanacions dels paï-sos occidentals constitueixen un conjunt de peticions molt més clares, tot i que en la majoria de casos la Xina les rebutja o n’afirma que ja s’aplicaven.47

v IETNAM

L’Informe nacional del Vietnam fa referència a la «història de lluites per a la independència i llibertat nacionals [i a que] el poble del Viet-nam sempre ha atresorat els valors sagrats dels drets humans i, espe-cialment, el dret d’autodeterminació, la llibertat de decidir el destí propi i el dret de viure amb dignitat».48 Un cop més, després declara que «el dret a viure amb independència i llibertat, el dret d’autodeter-minació i el dret a votar i a presentar-se com a candidat electoral són els drets humans més fonamentals».49

46. Les Filipines, Algèria, la Federació Russa, Egipte, Buthan, Líbia, Sri Lanka, l’Aràbia Sau-dita, l’Uzbekistan, el Sudan, Ghana, Mozambic, Angola, el Marroc, Oman, els Emirats Àrabs Units, Nicaragua, l’Índia, el Iemen, Jordània, Bahrain, Benín, Malí, Gabon, Pales-tina, Qatar, Veneçuela, el Senegal i Tailàndia.

47. A/HRC/11/25* (republicat per raons tècniques), 5 d’octubre de 2009, 2-33; Decisió del Consell de Drets Humans 11/110, «Outcome of the universal periodic review: China», 17 de juny de 2009.

48. A/HRC/WG.6/5/VNM/1, de 16 de febrer de 2009, §7.49. Ibíd, §17.

18

A més, l’Informe nacional del Vietnam menciona com a consecu- cions i desafiaments cinc «lliçons», la primera i la segona de les quals consisteixen en «posar la gent al centre del desenvolupament»50 i en que «els drets humans no es desvinculin de la independència i la sobirania»,51 ja que «la independència nacional és la condició i la base per a la protecció dels drets humans».52 Aquest concepte es repeteix fent referència a un passat colonial i d’«esclavitud».53 La tercera lliçó es presenta d’una manera similar, amb l’afirmació que «com a víctima de moltes guerres d’agressió –la violació més greu dels drets humans– el Vietnam és plenament conscient que els drets humans són univer-sals [i que també caracteritzen] cada societat i comunitat».54 En aquesta tercera lliçó, anomenada «harmonització dels valors univer-sals dels drets humans i de les particularitats del país, i promoció de la cooperació internacional i el diàleg en matèria de drets humans»,55 també es declara que per tal de «respectar la universalitat dels drets humans, el Vietnam s’ha integrat en quasi tots els principals tractats internacionals de drets humans i altres tractats internacionals en la matèria, i que implementa rigorosament les seves obligacions».56 La quarta lliçó del Vietnam n’afirma el «manteniment de l’estabilitat po-lítica i la promoció del desenvolupament econòmic acompanyada amb la garantia de la seguretat social»,57 mentre que la cinquena i última fa referència a la capacitat del poble de gaudir de drets i de ser-ne cons-cient.58

Tanmateix, d’una manera similar a la Xina, la Recopilació de les NU i el Resum dels interlocutors inclouen al·legacions de tortura i de l’aplicació de la pena de mort, així com de manca de llibertat religiosa i d’uns drets laborals i unes condicions adequats, amb una major inci-

50. Ibíd., §57-58.51. Ibíd., §59-60.52. Ibíd.53. Ibíd., §60.54. Ibíd., §61.55. Ibíd., §61-64.56. Ibíd.57. Ibíd., §65-66.58. Ibíd., p. 67-70.

19

dència entre les minories i els pobles indígenes.59 Un cop més, en el bloc interactiu i les recomanacions s’hi poden distingir dos blocs. Mentre que els països en vies de desenvolupament elogien les pràcti-ques del Vietnam en matèria de drets humans i l’animen a «continu-ar» en les recomanacions de les conclusions, els estats occidentals, inclosos els bàltics, els llatinoamericans i els de l’Europa de l’Est, fan recomanacions molt clares i demanen que es portin a terme mesures.

MyANMAR

L’Informe nacional de Myanmar no fa referències directes a les opinions del país sobre la universalitat dels drets humans. La Recopilació de les NU reflecteix preocupació relatives als informes de la Convenció sobre l’Eliminació de Tota Forma de Discriminació contra les Dones (CETFDD) i declara que «és preocupant la persistència de normes, pràctiques i tradicions culturals adverses pel que fa al paper de les do-nes i els homes en totes les esferes de la vida, especialment dins d’al-guns grups ètnics».60 També cal destacar que els interlocutors denun-cien Myanmar per les seves «violacions greus dels drets humans, inclosos crims contra la humanitat i crims de guerra que havia comès durant les últimes dècades»,61 amb una situació en què «pràcticament [no] hi ha un marc nacional per a la protecció dels drets humans mit-jançant l’estat de dret».62 Tanmateix, Myanmar, en el seu Informe, afirma que havia fet passes positives cap a la democratització i els drets humans, tant a escala nacional com internacional, amb referèn-cies freqüents a la seva situació postcolonial, així com mesures per ga-rantir la llibertat religiosa, el desenvolupament i els drets a la sanitat i l’educació.63 En l’Informe de Myanmar s’expressa clarament una dico-tomia similar a la de la Xina i el Vietnam, amb dues faccions establer-

59. A/HRC/WG.6/5/VNM/2, de 16 de març de 2009, 2-17; A/HRC/WG.6/5/VNM/3, de 23 de febrer de 2009, 2-12.

60. A/HRC/WG.6/10/MMR/2, de 15 de novembre de 2010, §22.61. Ibíd., §6.62. Ibíd., §7.63. A/HRC/WG.6/10/MMR/1, de 10 de novembre de 2010, 2-21; A/HRC/WG.6/10/

MMR/1/Corr.1, de 24 de novembre de 2010.

20

tes clarament distingibles. El més interessant és que aquesta vegada les faccions també queden plasmades en 13 pàgines de recomanaci-ons, de les quals podem diferenciar aquelles que exhorten a mantenir les pràctiques del país d’aquelles que, per contra, les condemnen i for-mulen demandes relacionades amb els greus problemes exposats.64

IRAN

Pel que fa a l’Iran, el seu Informe nacional fa referència a una «iniciati-va internacional» per fomentar la diversitat cultural i els drets humans mitjançant «la posada en marxa d’una resolució sobre els drets humans i la diversitat cultural a l’Assemblea General de les NU»65 i, a més, men-ciona que «acolliria la Reunió de Ministres del Moviment dels No Ali-neats sobre Drets Humans i Diversitat Cultural a Teheran, el setembre de 2007».66 Aquesta deriva conduí a «l’aprovació, pels ministres d’afers exteriors del Moviment, de la fundació a Teheran del Centre de Drets Humans i Diversitat Cultural del Moviment dels No Alineats»67 i «la fundació a Teheran del Centre de Drets Humans i Diversitat Cultural del Moviment dels No Alineats, el maig de 2008, amb el mandat princi-pal de desenvolupar i fomentar una concepció comuna entre els estats membres del moviments dels no alineats, així com entre els estats del moviment dels no alineats i altres membres de la comunitat internacio-nal pel que fa al respecte dels drets humans i la diversitat cultural».68

L’Informe nacional també declarava que «arran de la victòria de la Revolució Islàmica i la sortida de l’Iran del bloc de països occidentals, la situació dels drets humans a l’Iran ha estat utilitzada sistemàti-cament com una eina política per pressionar en benefici i promoció d’altres intencions polítiques ocultes d’alguns països occidentals con-crets».69 A més, afirma que «d’acord amb les disposicions de la De cla-

64. A/HRC/WG.6/10/L.7, versió avançada no editada del 2 de febrer de 2011, 2-27.65. Ibíd., 118.66. Ibíd.67. Ibíd.68. Ibíd.69. A/HRC/WG.6/7/IRN/1, de 18 de novembre de 2009, §128.

21

ra ció i programa d’acció en Drets Humans de la Conferència Mundial de Viena de 1993, cal tenir en compte les particularitats regionals, his-tòriques, nacionals, culturals i religioses de les diferents regions i els diferents països a l’hora d’implementar els estàndards de drets humans»,70 sense cap referència a la part anterior de la Declaració de Viena que parlava de l’universalisme. Finalment l’Informe nacional conclou que «l’Iran, com altres països islàmics, ha afrontat alguns problemes en la pràctica d’algunes normes internacionals de drets hu-mans. Aquest assumpte ha de ser degudament entès per la comunitat internacional, que ha de comprendre que, a conseqüència de les seves estructures legals basades en els principis de l’Islam, el compromís de les autoritats amb aquests principis i les vertaderes demandes del po-ble, la República Islàmica de l’Iran es considera obligada a adherir-se a les lleis de la xaria islàmica».71 Més endavant, declara que «conse-güentment, en aquest aspecte és necessari que, basant-nos en el prin-cipi de diversitat cultural, alhora que som respectuosos i evitem pres-sions polítiques i culturals, es tingui en compte que qualsevol canvi o ajustament introduït en aquestes lleis ha de ser el resultat de la dinà-mica del diàleg nacional sostingut entre les nostres pròpies autoritats i la societat civil en el context dels principis islàmics. Les pressions o exigències d’altres països per fer acceptar i adoptar determinades nor-mes occidentals de drets humans tindran, en la pràctica, un impacte negatiu en la promoció dels drets humans».72 Aquesta «capacitat de diàleg» entre les autoritats nacionals i la societat civil no trigaria en expressar-se en les eleccions presidencials.

A més, les declaracions anteriors presents en l’Informe nacional també van ser reproduïdes per l’Iran en el controvertit diàleg interac-tiu, en el qual presentava la revisió afirmant que «la seva situació de drets humans ha estat utilitzada sistemàticament per alguns països occidentals per exercir pressions polítiques i afavorir motius polítics ocults».73 Després, fent èmfasi en el seu paper en les iniciatives inter-

70. Ibíd., §129.71. Ibíd., §130.72. Ibíd.73. A/HRC/14/12, de 15 de març de 2010, §9.

22

nacionals del relativisme cultural, la delegació iraniana expressà la in-tenció d’assolir «un enfocament interactiu i cooperatiu i evitar la con-frontació, els criteris desiguals i la politització».74 La delegació iraniana finalitzà la seva revisió amb la declaració que «el valor de la cultura i la història per a l’enriquiment de l’experiència en matèria de drets humans fou subratllat i la delegació explicà que el model de vida liberal occidental no era l’únic a seguir. L’experiència de l’Iran era ar-relada en la seva cultura i en les creences de milions de musulmans, que respectaven totalment la vida a les comunitats occidentals, tal com reflectia la constitució, que s’havia formulat d’acord amb les occi-dentals, tot i que aplicant la racionalitat islàmica».75

Tanmateix, cal citar que els documents complementaris contenen una informació molt diferent a l’aportada per aquest estat. La Recopi-lació de les NU observa que «el secretari general comentà que l’Iran tenia la pràctica d’introduir reserves generals a l’hora de la signatura o ratificació».76 També cità l‘aplicació generalitzada de la pena de mort i les execucions públiques i, especialment, d’execucions, detencions i tortures de joves,77 i expressà una preocupació greu per les llibertats personals i col·lectives i la representació i participació de tots els ciuta-dans. No obstant això, la República Islàmica de l’Iran declarà que «sa-tisfer les necessitats de la societat d’activitats culturals i artístiques [...] és d’una importància primordial».78 Els documents complemen-taris també subratllen la preocupació per la violència contra les dones, que segons s’informa és generalitzada i, a més, segueix un patró insti-tucionalitzat, com en la imposició d’un codi de vestir per a les dones, en l’accés a la justícia i la imposició de lleis com la diyah, en les pràcti-ques de tràfic com la siqeh, en les pràctiques de conversió forçosa en el matrimoni i en el no-reconeixement dels fills tinguts amb un pare es-tranger. També detalla la preocupació pels casos de violència i de tre-

74. Ibíd., §13.75. Ibíd., §89.76. A/HRC/WG.6/7/IRN/2, de 25 de novembre de 2009, §1.77. D’una manera similar, el parlament aprovà la Convenció contra la Tortura (CAT) l’any

2002 però el Consell de Guardians la rebutjà «perquè s’hi percebien contradiccions amb els principis islàmics».

78. A/HRC/WG.6/7/IRN/1, de 18 de novembre de 2009, §97.

23

balls forçats amb nens, que tenen una edat penal de 14 anys en el cas dels nois i de 8 anys en el cas de les noies.79 Per contra, torna a decla-rar que s’han fet «esforços per promoure l’estatus de les dones mitjan-çant esforços educatius, polítics i culturals al llarg dels últims 30 anys».80 És per això que ha establert el Consell Cultural de la Dona, vinculat a l’Alt Consell de la Revolució Cultural, amb la «responsabili-tat de les polítiques relatives als afers culturals i socials de les dones».81

PAk ISTAN

Quant al Pakistan, l’única referència a la qüestió en el seu Informe na-cional es troba a les polítiques educatives promogudes pel govern, so-bre les quals declara que «el nou Currículum Nacional ha fet esforços per incloure principis de drets humans, promovent la diversitat i la diferència juntament amb els drets humans».82 Tanmateix, els docu-ments de l’EPU expressen preocupació, com la manifestada a la Reco-pilació de les NU, i afirmen que «la CEDAW [Convenció per a l’Elimi-nació de la Discriminació contra la Dona, CEDAW per les sigles en anglès] estava greument preocupada pel predomini d’actituds patriar-cals i pel fort arrelament d’estereotips tradicionals i culturals pel que fa als papers i les responsabilitats de dones i homes en la família, el lloc de treball i la societat».83 D’una manera similar, els interlocutors comenten que «les dones es veuen obligades a patir un tractament molt pitjor que els homes als tribunals, ja que han d’afrontar uns pre-judicis culturals immensos. Els prejudicis culturals contra les dones són un factor agreujant en casos d’assassinats d’’honor’, en què sem-bla que els jutges sovint miren els assassins amb una perspectiva be-nèvola, especialment si venen de la família de la dona».84 A part de les

79. A/HRC/WG.6/7/IRN/2, de 25 de novembre de 2009, 2-19.80. Ibíd., §98.81. Ibíd., §103. A/HRC/WG.6/7/IRN/3, de 30 de novembre de 2009, 2-16; A/HRC/

WG.6/7/IRN/3/Corr.1, de 18 de gener de 2010. Vegeu també A/HRC/10/L.26 i A/HRC/10/60.

82. A/HRC/WG.6/2/PAK/1, de 14 d’abril de 2008, §74.83. A/HRC/WG.6/2/PAK/2, de 14 d’abril de 2008, §8.84. A/HRC/WG.6/2/PAK/3, de 3 d’abril de 2008, §8.

24

pràctiques tradicionals de càstig i violència com en el cas de les qisas, les zina i les hudood, els interlocutors manifesten que «a causa dels defectes, molt greus, de la legislació mateixa, l’administració de justí-cia, el servei de policia, la corrupció crònica i els prejudicis culturals que afecten les dones i les minories religioses, al Pakistan la pena capi-ta és discriminatòria i injusta i permet una probabilitat alta d’errors judicials».85 En aquesta línia, les dues repúbliques islàmiques mos-tren una pràctica manifesta de violació de la igualtat legal i social entre homes i dones i de tolerància de pràctiques tradicionals totalment oposades als drets humans. Malgrat tot, si comparem el Pakistan amb l’Iran, també es constata una diferència en el discurs polític revolucio-nari.

INdONèS IA

Pel que fa a Indonèsia, en el seu Informe nacional les autoritats decla-ren que «el Pla Nacional d’Acció de Drets Humans inclou mesures concretes, que haurà d’emprendre el govern en un període de cinc anys, per a la promoció i la protecció dels drets humans, d’acord amb els valors culturals, religiosos i tradicionals i sense discriminació en termes de raça, religió, etnicitat ni facció [política]».86 La Recopilació de les NU, que coincideix amb la documentació entregada pels interlo-cutors, declara que «Indonèsia és conscient que es tracta d’un país multiètnic, multicultural, multireligiós i multilingüe».87 Tanmateix, s’hi expressa preocupació perquè, en la pràctica, els drets dels «pobles indígenes s’han posat en perill» i s’hi declara «[que] Indonèsia hauria de garantir que els conceptes d’interès nacional, modernització i de-senvolupament econòmic i social no s’utilitzin de justificació per anu-lar els drets dels pobles indígenes».88 Finalment, el diàleg interactiu torna a caracteritzar-se per dues postures diferents. Un focus d’aten-ció es trobà en la declaració de la República Àrab de Síria que afirma

85. Ibíd., §9.86. A/HRC/WG.6/1/IDN/1, d’11 de març de 2008, §2.87. A/HRC/WG.6/1/IDN/2, de 31 de març de 2008, §3788. Ibíd., 2-19. A/HRC/WG.6/1/IDN/3, de 6 de març de 2008, 2-13.

25

que «s’han efectuat passos importants en la promoció i el reforçament dels drets humans, a la vegada que es conserven les especificitats de la diversitat cultural i la tolerància religiosa».89

MALàIS IA

En l’EPU de Malàisia s’hi plasmen arguments similars als d’Indonèsia. La delegació malàisia posà èmfasi en que «a conseqüència d’aquests antecedents històrics, avui Malàisia és ètnicament i culturalment diversa».90 En l’apartat de drets culturals, l’Informe afirma que «la re-presentació cultural és significativa en un país multicultural com Ma-làisia, on el mode de representació serveix per determinar el progrés de la integració».91 A més, declara que «la unitat i la interacció racials [...] formaren una societat diversa i vibrant que és excepcionalment única».92 Específicament, afirma que les «tres grans races no només conserves les seves cultures i tradicions respectives, sinó que també mantenen la comprensió i la tolerància a la vegada que comparteixen la riquesa cultural dels altres».93 Des del punt de vista de les autoritats de Malàisia, «aquesta unitat cultural en la diversitat ha fet néixer una coexistència pacífica i és el principal catalitzador de l’estabilitat i el creixement [d’aquest país]».94

Hi ha comentaris anàlegs sobre la «diversitat cultural en la unitat racial» que s’estenen a les referències als drets dels pobles indígenes, en què les autoritats declaren que «s’anima totes les comunitats a practicar, expressar i mostrar el seu patrimoni cultural i artístic, de manera que es promou l’enteniment i la valoració de la diversitat cul-tural entre les diferents cultures».95 Tanmateix, l’Informe anuncia que

89. A/HRC/8/23, de 14 de maig de 2008, §365; vegeu també la decisió 8/106 del Consell de Drets Humans, «Outcome of the universal periodic review: Indonesia», 10 de juny de 2008.

90. A/HRC/WG.6/4/MYS/1/Rev.1, de 19 de novembre de 2008, §5.91. Ibíd., §47.92. Ibíd. 93. Ibíd.94. Ibíd.95. Ibíd., §48.

26

«la política cultural nacional de Malàisia es basa en les seves experièn-cies històriques, en la situació actual i en l’evolució que s’espera en un futur, [que] posa les bases del desenvolupament cultural mitjançant l’absorció i la síntesi per encoratjar la unitat nacional i reduir les ten-dències cap a una polarització racial».96 Més endavant, declara que «el repte més significatiu que afronta Malàisia és fer que els grups indíge-nes superin l’endarreriment i siguin assimilats per la societat en ge ne-ral».97 Finalment, el paràgraf de conclusió declara que «alhora que sosté els principis universals dels drets humans, Malàisia desitjaria accentuar els valors dels drets humans que tenen en compte la història del país, així com les diversitats religioses, socials i culturals de les se-ves comunitats».98 Afirma que intenta «garantir que el respecte per l’harmonia social sigui preservat i protegit [i que] les pràctiques de drets humans a Malàisia reflecteixin un sistema de valors asiàtic més general en què el benestar i la prosperitat col·lectiva de la comunitat siguin més significatius que els drets individuals». 99

4 .2 . RELAT Iv ISMECULTURALAL ’OR IENT MITjà

Aquesta segon apartat tracta dels estats amb postures de relativisme cultural a l’Orient Mitjà identificats com a tals pels acadèmics: l’Irak i el Iemen. Tot i que Síria no passarà el seu EPU fins l’octubre d’en-guany (2011), s’ha reflexionat sobre les seves intervencions en la resta d’exàmens, exposats al llarg d’aquest apartat. Aquest apartat també presenta un cas de desacord amb la llista proposada pels acadèmics, provinent del cas de l’Irak i el seu canvi substancial de circumstàncies des dels dies de la Conferència Mundial de Viena.

96. Ibíd.97. Ibíd., §97.98. Ibíd., §114.99. Ibíd. Vegeu també A/HRC/WG.6/4/MYS/2, de 20 de novembre de 2008, 2-16; A/HRC/

WG.6/4/MYS/3, de 27 d’octubre de 2008, 2-14; A/HRC/11/30, de 5 d’octubre de 2009, 2-30; A/HRC/11/30/Add.1, de 3 de juny de 2009; Decisió del Consell de Drets Humans 11/116, «Outcome of the universal periodic review: Malàisia», 12 de juny de 2009.

27

IRAk

Tot i que l’Informe nacional de l’Irak no aporta cap referència directa a la qüestió de l’universalitat dels drets humans o a la incidència de la diversitat cultural,100 els interlocutors manifesten que «a conseqüèn-cia de les tradicions culturals, és freqüent que a les noies de zones ru-rals els neguin l’escolarització més enllà dels 12-15 anys i que el minis-teri d’educació ni es pronúncia ni actua pel que fa als procediments a emprendre la llei d’educació obligatòria».101 També declaren que «la violència contra les dones i les noies segueix sent un problema greu i els membres de grups i milícies insurgents, soldats i policies en són part dels perpetradors».102 Tant la Recopilació de les NU com el Re-sum dels interlocutors reflecteixen una preocupació similar per l’apli-cació generalitzada de la pena de mort, pels efectes de la violència i la inseguretat conseqüència de l’estat de guerra i per la ruptura freqüent de les regles de la guerra pels grups armats. La Recopilació declara que «les milícies, els grups armats, les forces multinacionals, els contrac-tistes privats i la policia iraquiana són els principals protagonistes de les violacions dels principis dels drets humans».103 En recordar Abu Ghraib, afirma que «a l’Irak hi funcionen dotzenes de centres de de-tenció majoritàriament secrets sota el control d’un govern es tran-ger».104 A més, declara que «la implementació de la llei antiterrorista constitueix una violació clara de la legislació de drets humans».105 Per tant, les pràctiques dels països occidentals en matèria de drets hu-mans poden posar-se greument en qüestió, a més de contribuir als ar-guments dels seus antagonistes.

100. A/HRC/WG.6/7/IRQ/1, de 18 de gener de 2010, 2-30.101. A/HRC/WG.6/7/IRQ/3, d’1 de desembre de 2009; §46.102. Ibíd., §22.103. A/HRC/WG.6/7/IRQ/2, d’1 de desembre de 2009, §16.104. Ibíd., §20.105. Ibíd., §55; vegeu també A/HRC/14/14, de 15 de març de 2010.

28

I EMEN

En el cas del Iemen, el seu Informe nacional declara que «el Govern del Iemen considera el mecanisme de l’Examen Periòdic Universal com un mitjà per millorar la situació dels drets humans mitjançant l’aplicació de principis d’imparcialitat, objectivitat i transparència total»,106 sense mencionar la universalitat. Tot i que l’Informe nacional declara que ha establert un «Consell Nacional de la Dona»,107 la Recopi-lació de les NU manifesta que «l’any 2005, el Comitè de Drets Hu-mans explicà amb preocupació que el Iemen justifica l’absència de progrés en diverses qüestions importants a conseqüència de la impos-sibilitat, en la seva opinió, de respectar al mateix temps els principis religiosos i determinades obligacions imposades per la Convenció In-ternacional de Drets Civils i Polítics (CIDCP). El Comitè mostrà el seu desacord amb aquesta interpretació i declarà que, en la seva opinió, les especificitats culturals i religioses poden tenir-se en compte a l’ho-ra de desenvolupar mitjans adequats per garantir el respecte universal als drets humans universals, però que no poden minar el reconeixe-ment mateix d’aquests drets per a tothom».108 A més, la Recopilació declara que «està especialment preocupada, inter alia, perquè la dis-criminació contra les dones segueixi sent endèmica i perquè el desen-volupament i el progrés de les dones no només no ha millorat signifi-cativament, sinó que fins i tot s’ha deteriorat pel que fa a determinades qüestions; a més, ha recomanat que el Iemen consideri detinguda-ment totes les recomanacions del Comitè i garanteixi que les seves obligacions imposades per la CEDAW, els seus principis religiosos i els seus valors culturals i socials arribin a ser compatibles per tal de promoure i protegir totalment els drets humans i les llibertats fona-mentals de les dones del Iemen».109

En el diàleg interactiu, a part de la permanència de les postures que s’identifiquen normalment, caldria subratllar que mentre que Israel

106. A/HRC/WG.6/5/YEM/1, de 20 de febrer de 2009, p. 27.107. Ibíd., §8.108. A/HRC/WG.6/5/YEM/2, de 9 de març de 2009, §7.109. Ibíd., §8. Vegeu també A/HRC/WG.6/5/YEM/3, de 19 de febrer de 2009.

29

«expressà preocupació pels matrimonis forçosos, els mètodes draco-nians d’execució i càstig i la discriminació i la violència dirigides siste-màticament contra les dones i els infants»,110 la República Islàmica de l’Iran «elogià l’esforç del Iemen per promoure els drets humans i afrontar reptes, amb la deguda atenció a les particularitats nacionals i regionals i als antecedents històrics, culturals i religiosos».111 Altres països veïns, com la República Àrab de Síria «destacaren els grans es-forços del Iemen per enfortir els drets humans».112

4 .3 . RELAT Iv ISMECULTURALAL ’AMèRICALLAT INAI EL CAR IB

A la regió de Llatinoamèrica i el Carib, els acadèmics hi identifiquen tres països partidaris del relativisme cultural: Colòmbia, Mèxic i Cuba. No obstant això, els informes de Mèxic i Colòmbia no presenten gaires dades que apuntin en aquesta direcció. Aquest apartat defensa una forma de relativisme cultural basat en una pluralitat que és constituti-va de l’Estat i que va d’acord amb les normes de drets humans pel principi d’autodeterminació. A més, aquest apartat substancia una re-visió de la llista de països relativistes culturals prèviament proposada pels experts acadèmics, ja que Colòmbia i Mèxic presenten uns con-textos de drets humans substancialment diferents. Encara caldria veure com evoluciona el cas de Veneçuela en els propers mesos, ateses les intervencions identificades i considerant-ne els aliats.

COLòMBIA

L’Informe nacional de Colòmbia declara que «Colòmbia està avançant en el mesurament adequat dels drets econòmics, socials i culturals amb la finalitat de poder garantir-los d’una manera completa i uni ver-sal».113 Com en gran part de l’EPU de Colòmbia, a l’Informe nacional

110. A/HRC/12/13, de 5 de juny de 2009, §21.111. Ibíd., §42.112. Ibíd., §45.113. A/HRC/WG.6/3/COL/1, de 19 de setembre de 2008, §96.

30

s’hi fa molt eco del conflicte armat intern i del procés de Justicia y Paz que tenia lloc abans de l’Informe. L’Informe no conté més referències a la universalitat i la diversitat cultural. Tanmateix, posa èmfasi en el compromís de la seva constitució i les seves institucions nacionals en-vers la democràcia i els drets humans, així com envers el mecanisme de l’EPU. Finalment, la delegació declarà que «la població indígena [...] disposa d’una legislació que en reconeix els drets a la terra, l’autono-mia i la preservació de la cultura pròpia».114 En el diàleg interactiu de Colòmbia, tots els estats destacaren els esforços d’aquest país, tot i que expressaren preocupació sobre la resolució del conflicte intern i sobre les seves conseqüències per a la població. Malgrat tot, un cop més s’hi poden distingir les postures que «recomanen» de les que exigeixen.115

MèxIC

Amb una tendència similar, les autoritats mexicanes afirmaren que s’havien compromès en la implementació dels drets humans en les se-ves polítiques i la seva legislació.116 L’Informe nacional de Mèxic afir-ma que aquest país «ha experimentat un canvi de primer ordre en les seves institucions polítiques, legals i socials, que, especialment durant la darrera dècada, ha tingut com a conseqüència un major respecte de tots els drets humans al país».117 A més, declara que «aquest procés de canvi en la situació dels drets humans és irreversible. S’ha inaugurat un vertader canvi cultural».118

No obstant això, l’Informe admet problemes similars als d’estats ve-ïns, tant quant a la lluita contra el crim organitzat com quant a la inse-guretat pública, així com limitacions similars en el sistema de justícia i deficiències en les condicions penitenciàries. Mèxic també declara que

114. Ibíd., 2-27; A/HRC/WG.6/3/COL/2, de 9 d’octubre de 2008; A/HRC/WG.6/3/COL/3, de 19 de setembre de 2008, 2-21. A/HRC/10/82, de 9 de gener de 2009, §13;

115. Ibíd. Vegeu també A/HRC/10/82/Add.1, de 13 de gener de 2009, 2-10; Decisió del Consell de Drets Humans 10/114, «Outcome of the universal periodic review: Colom-bia», 20 de març de 2009.

116. Ibíd., 2-6.117. A/HRC/WG.6/4/MEX/1, de 10 de novembre de 2008, §2.118. Ibíd., §3.

31

estava executant mesures especials per a la protecció de la llibertat d’expressió, garantir les reparacions, la posada en pràctica en mesures per a l’eradicació de la pobresa i, en especial, mesures dissenyades per contrarestar la discriminació per motius de gènere i per protegir els infants, les minories i els migrants.119 Finalment, afirmava que «Mèxic és un país multicultural amb arrels indígenes»120 i, consegüentment, entre diverses disposicions legals, «el 2001, diversos articles de la Constitució s’esmenaren per reconèixer la composició multicultural del país i els drets individuals i col·lectius dels pobles indígenes. S’hi inclouen el dret a ser reconegut com a poble o comunitat indígena, el dret d’autoadscripció, el dret d’autodeterminació dins d’un marc cons-titucional d’autonomia que garanteix la unitat nacional, el dret a apli-car sistemes legals propis interns, el dret a mantenir la identitat cultu-ral, el dret a la terra que habiten, el dret de consulta i participació, el dret a un accés ple al sistema mexicà de justícia i el dret al de sen vo lu-pa ment».121

En conseqüència, cal posar en qüestió que Colòmbia i Mèxic hagin de formar part d’un mateix grup, com el que inclou tota la resta d’es-tats enumerats.

D’una manera similar, en la presentació del seu Informe, Mèxic de-clara que participa «en el mecanisme de l’EPU per la convicció que promoure i protegir els drets humans és una obligació irrenunciable i un imperatiu ètic universal i que la cooperació amb els mecanismes internacionals de drets humans és una eina de valor incalculable per promoure canvis estructurals interns».122 També reafirma que «la po-blació indígena té els mateixos drets que tota la resta d’integrants de la nació. D’acord amb la Constitució mexicana, els pobles indígenes gau-deixen també de drets específics basats en les seves diferències cul tu-rals».123 No obstant això, cal mencionar que, després de la presentació

119. Ibíd., 6-30.120. Ibíd., §114.121. Ibíd., §115; també s’hi fa referència als §119 i §122. Vegeu també: A/HRC/WG.6/4/

MEX/1/Corr.1, de 22 de gener de 2009.122. A/HRC/11/27, de 29 de maig de 2009, §5.123. Ibíd., 86.

32

de la delegació, alguns països com Indonèsia, el Vietnam, la Xina, Bo-lívia, Malàisia i el Pakistan elogien els esforços realitzats per eradicar la discriminació contra les dones i les mesures per combatre la insegu-retat social, mentre que, d’altra banda, els estats occidentals expres-sen demandes i preocupacions molt més específiques.124

CUBA

L’Informe nacional de Cuba té una introducció que declara que «amb el triomf de la Revolució l’1 de gener de 1959, el poble cubà assolí una vertadera independència i fou capaç de crear les condicions per a un gaudi ple i universal de tots els drets humans. Els profunds canvis eco-nòmics, polítics i socials aplicats han fet possible l’eradicació de les injustícies estructurals heretades del govern colonial i neocolonial que patí el país. Es posaren els fonaments d’una societat democràtica, jus-ta, inclusiva, equitativa i solidària, i s’hi ha fet un progrés continu».125 L’Informe defensa un sistema política que es defineix com democràtic, facilitat per institucions que afirma obertes a reformes. A més, el go-vern afirma que defensa els drets civils i que ha pres mesures pel que fa a la pena de mort, les condicions d’empresonament, les garanties de llibertat i seguretat per als individus, la llibertat religiosa i la llibertat de pensament, a més de fornir l’educació i la sanitat d’un suport cons-tant. A l’Informe, les autoritats declaren que fomenten i promouen «la defensa de la identitat cultural cubana i la conservació del patrimoni de la nació i de la seva riquesa artística i històrica».126

Entre les nombroses referències a una «campanya anticubana» diri-gida pels Estats Units, afirma que «tot i la seva oposició per principis a aquest tipus de maniobres espúries, el Govern de Cuba mai no ha tren-cat la seva cooperació amb els mecanismes de drets humans que s’apli-quen universalment i en termes no discriminatoris.»127 D’altra banda,

124. Ibíd., 2-30; vegeu també: Decisió del Consell de Drets Humans 11/113, «Outcome of the universal periodic review: Mexico», 11 de juny de 2009.

125. A/HRC/WG.6/4/CUB/1, de 4 de novembre de 2008, §3.126. Ibíd., §64.127. Ibíd., §108.

33

la Recopilació de les NU detalla les seves peticions per establir organis-mes independents de drets humans i per millorar les contribucions al sistema internacional. A la Recopilació s’hi expressa la preocupació per la discriminació, la tortura, les condicions a les presons, les detencions arbitràries, la violència domèstica, la prostitució i altres formes de vio-lència contra les dones. Per exemple, menciona que «caldria prendre mesures per canviar actituds determinades culturalment que seguei-xen sent permissives amb la violència contra les dones.»128 D’una ma-nera similar, s’expressa preocupació per la pràctica excessiva de judicis militars i es fa una crida a favor de procediments legals que responguin a la Declaració Universal. Tanmateix, la Recopilació acull amb satisfac-ció algunes millores en els drets de les dones i la sanitat i l’educació públiques, tot i les condicions imposades per l’embargament.129 Final-ment, comenta que l’any 2006 «Cuba confirmà al seva voluntat de pro-moure al CDH les seves iniciatives tradicionals relacionades amb el dret a l’alimentació, la promoció dels drets culturals i el respecte per la diversitat cultural, la promoció dels drets culturals i la promoció de la pau per al gaudi de tots els drets humans».130 Tanmateix, «Cuba es comprometé a seguir treballant pel desenvolupament progressiu dels drets de tercera generació i, especialment, del valor de la solidaritat internacional, així com en la promoció de les iniciatives tradicionals dels moviment dels no alineats en matèria de drets humans».131

Al Resum dels 326 interlocutors i a les aportacions que s’hi fan s’hi posa de manifest un contrast evident segons l’origen de les aportaci-ons. La denúncia de violacions de drets humans prové sobretot d’orga-nitzacions de drets humans, mentre que les organitzacions oficials na-cionals i els simpatitzants internacionals defensen els esforços de drets humans del règim.132 S’aprecia una situació similar a l’Examen, quan, en el seu diàleg interactiu, tots els països asiàtics partidaris del

128. A/HRC/WG.6/4/CUB/2, de 18 de desembre de 2008, §17.129. Ibíd., 2-17.130. Ibíd., §53.131. Ibíd.132. Vegeu les aportacions presentades a l’Annex A/HRC/WG.6/4/CUB/3, de 28 de de-

sembre de 2008, i A/HRC/WG.6/4/CUB/3, de 28 de desembre de 2008, 2-21.

34

relativisme cultural fan declaracions clares elogiant els esforços de Cuba pels drets humans tot i les condicions imposades per l’embarga-ment, amb el suport de nombrosos pronunciaments de països en de-senvolupament. D’altra banda, els estats occidentals fan declaracions molt diferents, malgrat que en ocasions elogiïn els esforços fets, i sem-pre presenten recomanacions i demandes molt específiques. Como passa en la majoria dels exàmens mencionats anteriorment, al diàleg interactiu cubà s’hi poden identificar clarament diferents blocs de paï-sos: els que fan comentaris elogiosos, una majoria, i els que condem-nen i fan demandes, una minoria.133

5 . CONCLUS IONS

El relativisme cultural contemporani sembla dividit entre dues cate-gories, segons els orígens dels seus arguments. D’una banda, aquesta recerca identifica una forma de relativisme cultural basada en factors polítics i/o en un discurs revolucionari, com als EPU de la Xina, el Viet- nam, Myanmar i Cuba. D’altra banda, es pot observar una forma islà-mica de relativisme cultural als exàmens del Iemen, l’Iran i el Pakis-tan. Tanmateix, atès que aquests grups no són uniformes, hi ha estats que poden combinar les diferents formes de relativisme cultural si-multàniament. Per exemple, el cas de l’Iran és una barreja de la forma islàmica i la forma revolucionària. Addicionalment, aquesta recerca ha reafirmat un posicionament diferent que prové de països amb co-munitats diverses i que defensa un model de diversitat per garantir l’autodeterminació per a les seves poblacions. Aquesta postura es pot identificar especialment als EPU d’Indonèsia, Colòmbia i Mèxic, i pre-senta un historial de drets humans substancialment diferent del dels estats asiàtics analitzats. Al cap i a la fi, la protecció de les minories i de la seva autodeterminació són principis que estan d’acord amb les nor-mes internacionals de drets humans.

133. A/HRC/11/22* (republicat per raons tècniques); vegeu també la Decisió del Consell de Drets Humans 11/107, «Outcome of the universal periodic review: Cuba», 10 de juny de 2009.

35

El relativisme cultural revolucionari semblar ser relacionat amb rè-gims amb orígens revolucionaris i té el seu principal punt de fricció amb les normes internacionals de drets humans en la negació del plu-ralisme polític i l’associació freqüentment en fan amb els «grups de pressió colonialistes». Això por tenir com a resultat la pràctica de la tortura, l’assassinat i la repressió de presumptes simpatitzants de de-terminats grups, que també es fan extensives a tot aquell que s’impli-qui en qualsevol forma d’expressió pública, i pot manifestar-se de moltes maneres, des de la censura estructural dels mitjans fins a la condemna del «domini de les religions estrangeres». Aquest fet es ma-nifesta clarament en els exàmens i els documents aportats de la Xina, el Vietnam, Myanmar, Cuba i l’Iran. No obstant això, les aportacions complementàries, concebudes com una font de contrast, confirmen les violacions generalitzades i sistemàtiques dels drets humans, així com les intencions passives i ambigües pel que fa a les solucions.

La forma islàmica del relativisme cultural sembla ser associada amb el discurs polític islàmic. En aquest sentit, pot establir-se una distinció clara entre la forma de relativisme cultural menys contundent que s’observa a Indonèsia i Malàisia,134 i el relativisme vinculat a l’Islam i les repúbliques islàmiques. La principal causa de desacord entre aquest tipus de relativisme cultural i la legislació internacional de drets humans és la negació del principi d’igualtat d’homes i dones, juntament amb la incidència de les pràctiques tradicionals i de l’apli-cació de la llei de la xaria. El conflicte amb les normes de la xaria tam-bé es pot observar en altres avaluacions, com la de Mauritània entre nombrosos exemples a l’Àfrica, Àsia i l’Orient Mitjà, però s’utilitza majoritàriament com a argument a favor del relativisme cultural als exàmens del Iemen, l’Iran i el Pakistan.

Del present article se’n dedueix que els països que actualment de-fensen el relativisme cultural són substancialment diferents dels iden-tificats com a tals pels acadèmics durant les últimes dècades. Mèxic, Indonèsia i Colòmbia no semblen pertànyer al mateix grup que la res-

134. Amb institucions pròpies de drets humans , «Komnas Ham» a Indonèsia i «Sukaman» a Malàisia (que no combrega amb els Principis de París), i diferències substancials en el nombre de ratificacions, polítiques i programes.

36

ta de països partidaris del relativisme cultural. De la mateixa manera que, a l’Orient Mitjà, l’Irak no sembla identificar-se amb els seus supo-sats companys de tendències relativistes culturals. Quant als expo-nents occidentals de l’universalisme, l’ambigüitat de la seva base mo-ral es reflecteix en les aportacions al Resum d’interlocutors de l’Irak i en les accions conegudes de les forces multinacionals. La «progressió» de l’Irak en «sortir» del bàndol relativista cultural pot posar-se en dubte quan s’analitzen determinades dades sobre la «implicació» d’Occident. Lamentablement, la postura de molts estats occidentals que defensaven els objectius humanitaris i el respecte als drets hu-mans ha esdevingut ambigua, la qual cosa ha causat l’erosió de la seva credibilitat i l’agreujament dels temors provinents del relativisme cul-tural.

Tot i que, aparentment, ambdues categories de relativisme cultural donen una importància considerable a la sanitat i l’educació, també revelen una tendència específica a ratificar convencions de drets hu-mans (sobretot la Convenció sobre els Drets dels Infants i la CEDAW) tot i que la contribució i la transmissió d’informació hi fossin escasses o fins i tot obstruïdes i que les ratificacions addicionals s’hi passessin per alt. per exemple, això s’indica clarament a les Recopilacions de les NU del Iemen, Cuba i Myanmar. D’una manera similar, també amb-dues formes de relativisme cultural posen de manifest que en un àm-bit internacionals les autoritats proclamen la «diversitat», mentre que les seves pràctiques i la seva situació actual demostren que la diversi-tat, en l’àmbit local, és precisament el que més temen. Consegüent-ment, en l’escena internacional apel·len a l’excusa cultural, mentre que dins de les seves fronteres són aquests països mateixos els que adopten l’enfocament més repressiu possible respecte a un contracte social, amb una por extrema a l’oposició o la dissidència, tot i que pre-tenen representar la voluntat «del poble» o «de Déu». D’altra banda, Informes nacionals com els de la Xina, Myanmar o el Vietnam deno-ten una confusió essencial en la manera com relacionen directament el seu règim amb la dignitat de la vida humana. La dignitat humana no deriva dels règims polítics. De la mateixa manera que, quan s’instal·la al poder, una revolució deixa de ser revolucionària.

37

L’existència de postures en contrast sobre la universalitat dels drets humans no només es manifesta clarament en contribucions i exà-mens, com en els de l’Iran i Myanmar, sinó també en les recomanacions que en resulten, que en el cas de Myanmar ocupen 13 pàgines. A més, les concepcions oposades sobre la universalitat dels drets hu-mans també es reflecteix en la polarització de la documentació aporta-da per les parts a l’EPU i, d’una manera similar, en les aportacions al Resum dels interlocutors.

La gran majoria dels EPU oferien proves que hi ha dos grups dife-renciats: l’un que representa els que «condemnen» i fan recomanacions concises i l’altre, dels que «elogien» i «recomanen seguir endavant amb els progressos». Consegüentment, podem esperar que aquesta si-tuació romangui en els processos de seguiment de l’EPU i, per tant, en els cicles següents. Considerant les estipulacions de l’EPU sobre els principis i els objectius, no és clar de quina manera gestionarà aques-tes situacions el Consell o com es compliran les normes internacionals amb una majoria evident de països satisfets. D’una manera similar, també hi ha raons per dubtar que gran part d’aquestes avaluacions compleixin principis com el principi de «no-politització» de l’EPU ex-posat en el tercer apartat. Els drets humans i l’EPU poden debilitar-se si són emprats com una font d’enfrontament polític continu. El Consell no pot, sota cap pretext, convertir-se en una arena política per presu-mir de superioritat moral; la funció de l’EPU hauria de ser millorar les actuals pràctiques de drets humans i, si hi ha sort, posar les bases per a l’establiment d’un tribunal internacional de drets humans.

Finalment, tot i que no amb menys importància, la recerca d’aquest article ens porta a concloure que tots els estats de l’EPU tenen bones i males pràctiques en matèria de drets humans i que tots accepten la validesa de l’EPU i comparteixen l’opinio juris que els drets humans realment existeixen. Potser, tal com exposà l’American Anthropologi-cal Society, què es considera bo i què dolent pot variar segons la cultu-ra.135 La definició dels drets humans no es basa en el mal en si mateix,

135. Consell Executiu de l’American Anthropological Association, «Statement on Human Rights», American Anthropologist, New Series, vol. 49, núm. 4, part 1a. (1947), p. 539.

38

sinó en la incidència de formes de violència innecessàries i arbitràries. Si els redactors de l’esborrany de la Declaració Universal insistiren en la seva lluita fou per la convicció que el sofriment humà no pot depen-dre de la cultura. La repressió i la violència mai no poden ser culturals, ja que la cultura es basa en idees i els que practiquen la repressió són precisament anihiladors d’idees.

39

dOCUMENTSdETREBALLdEL’ICIP–NORMESdELLIURAMENT:

Institut Català Internacional per la Pau (ICIP) ■ El principal objectiu de l’ICIP és promoure una cultura de la pau a Catalunya, així com arreu del món, donar suport a solu-cions pacífiques i a la resolució de conflictes i donar a Catalun-ya un paper actiu com a agent de la pau i de la investigació de la pau. L’ICIP, partint de la coherència entre els fins i mitjans, es regeix pels principis de promoció de la pau, de la democrà-cia, de la justícia, de la igualtat i de l’equitat en les relacions entre persones, pobles, cultures, nacions i estats. Té com a ob-jectiu treballar per a la seguretat humana, el desarmament, la prevenció i la resolució pacífica de conflictes i tensions so-cials, i l’enfortiment de les arrels de la pau i de la convivència, de la construcció de la pau i de la defensa dels drets humans.

Objectius de la publicació ■ L’ICIP vol crear un fòrum obert sobre temes relacionats amb la pau, els conflictes i la seguretat. El seu objectiu és obrir el debat i la discussió sobre els problemes actuals, tant teòrics com relacionats amb la recerca i el manteniment de la pau al nostre món. L’ICIP s’esforça per connectar un grup de veus eclèctic, com ara acadèmics, estudiants de doctorat, repre-sentants d’organitzacions no governamentals i representants institucionals, i per facilitar l’expressió de treballadors i es-criptors amb enfocaments innovadors i constructius en la pau i la resolució de conflictes.

Abast de la publicació (llista de temes) ■ L’ICIP s’interessa en les obres relacionades amb la pau, els conflictes i la recerca sobre seguretat. El seu objectiu és oferir coneixement innovador i plural sobre temes de metodologia de recerca per la pau, d’història i desenvolupament de les in-

40

vestigacions sobre la pau, educació per la pau, creació i man-teniment de la pau, resolució de conflictes, seguretat de les persones, drets humans, seguretat mundial, seguretat ambi-ental, estudis de desenvolupament relacionats amb la pau i la seguretat, legislació internacional relacionada amb la pau, la democràcia, la justícia i la igualtat, desarmament, gènere, identitat i ètica amb relació a la pau, la ciència i la tecnologia associades amb la pau i la seguretat.

Públic: ■ L’ICIP vol proporcionar materials accessibles, valuosos i ben documentats a totes aquelles persones interessades en la pro-moció de la pau. El nostre públic són acadèmics i investiga-dors, estudiosos de la pau i de la seguretat, treballadors de camp, representants institucionals i governamentals i el pú-blic en general.

El procés de revisió ■ Revisió feta per experts. Les presentacions hauran de ser envia-des directament a l’editor de la sèrie ([email protected]), que comprovarà si l’article compleix els criteris formals i ge ne-rals d’un article d’investigació, i posarà en marxa una revisió.

■ El procediment de revisió és de peer review. El director de la sèrie triarà dos revisors anònims, en general, membres de la junta editorial, però també pot encarregar una revisió externa.

■ Als revisors se’ls demana la redacció d’una ressenya en el ter-mini d’un mes després d’haver rebut el document. Els comen-taris han d’indicar clarament una d’aquestes quatre opcions: (1) acceptar sense canvis, (2) acceptar amb canvis menors, (3) per metre una segona presentació després d’haver fet canvis im-portants, i (4) rebutjar. Les opcions de la 2 a la 4 requereixen alguns comentaris detallats. Si un article és acceptat (opció 1 o 2), es demana als revisors que ajudin als autors a corregir els petits errors lingüístics o d’altres mitjançant anotacions en el

41

manuscrit. Si per a aquesta tasca utilitzen la funció de control de canvis, caldrà que s’assegurin que les observacions són anò-ni mes.

Qui pot presentar articles? ■ El criteri principal per a la presentació d’articles d’investigació és la consideració que aquest text pot ser presentat a una bona revista de acadèmica.

■ S’espera del personal de l’ICIP, col·laboradors i visitants afi- liats que presentin un article relacionat amb la seva investi-gació mentre són a l’ICIP.

Sistema de presentació ■ Totes les presentacions es poden fer a l’adreça de correu elec-trònic de l’ICIP: [email protected] amb «Article d’in-ves ti ga ció – presentació» com a assumpte del missatge.

Nota biogràfica de l’autor ■ Tots els autors han de presentar una breu nota biogràfica que inclogui el nom complet, afiliació, adreça de correu elec-trònic, informació de contacte si cal i un historial professional breu. Aquesta informació s’haurà d’indicar en un full a part amb el títol. Qualsevol altra referència personal ha de ser eliminada de la presentació per tal de garantir-ne l’anonimat.

Resum ■ Tots els treballs hauran d’incloure un resum en anglès (150 paraules màx.).

Paraules clau ■ També s’exigeix una llista de quatre a sis paraules clau.

Llenguatge i estil ■ Els autors poden presentar articles redactats en català, cas-tellà o anglès. La presentació ha d’estar escrita amb claredat i ha de ser de fàcil lectura, amb títols que assenyalin el co men-

42

ça ment de cada secció. El document s’ha de presentar amb la font Arial 11 a doble espai i les pàgines han d’estar nu me rades.

■ Els treballs no poden superar les 15.000 paraules (incloses les notes a peu i les referències). Els articles més llargs es tor-naran a l’autor amb la petició que siguin abreujats. Els treballs que requereixen una presentació de les dades més extensa poden afegir-les en un apèndix que es comptarà per separat. Els apèndixs hauran de presentar les dades en un format de fàcil lectura i condensat.

■ No s’acceptaran treballs que necessitin una revisió lingüística extensa. L’autor ha d’aplicar les petites correccions lingüís-tiques (així com les modificacions necessàries) suggerides pel revisor abans de l’edició final del document.

Notes al peu ■ Es poden utilitzar notes al peu per proporcionar al lector in-formació relacionada amb el tema de l’article. Les paraules de les notes també es comptabilitzaran.

Bibliografia ■ Sistema de dades d’autor de Harvard. En aquest sistema, les fonts se citen breument en el text, en general entre parèntesis, per cognom de l’autor i data de publicació. Les cites curtes s’amplien en una llista de referències en ordre alfabètic on es proporciona la informació bibliogràfica completa. Les refer-ències bibliogràfiques han de seguir el Chicago Manual of Style (15a edició).Vegeu la guia ràpida per a una citació a l’estil de Chicago a:http://www.chicagomanualofstyle.org/tools_citationguide.html Generadors de cites:http://www.workscited4u.com/ http://citationmachine.net/

I C IP WORkINGPAPERS

2011 / 4

ElForoSocialMundialylosmovimientosantisistémicosper Jordi Calvo Blackburn (disponible en castellà)

2011 / 3

CulturalRelativismintheUniversalPeriodicReviewoftheHumanRightsCouncilper Roger Lloret Blackburn (disponible en català i anglès)

2011 / 2

Nuevastendenciasenlaconstruccióndelapaz.OtraformadeinnovaciónSocialper Paul Ríos i Gorka Espiau (disponible en castellà i anglès)

2011 / 1

LaluchacontralaimpunidaddeloscrímenesinternacionalesenEspaña:delapersecuciónaPinochetalainculpacióndeljuezGarzónper Claudia Jiménez Cortés (disponible en castellà)

2010 / 9

TheSecurityCouncilandtheLegitimacyoftheUseofForce:Legal,Normative,andSocialAspectsper Matilde Pérez Herranz (disponible en castellà i anglès)

2010 / 8

Conflict,PeaceandSecurityinAfrica:anAssessmentandNewQuestionsAfter50yearsofAfricanIndependenceper Rafael Grasa i Oscar Mateos (disponible en català i anglès)

2010 / 7

LaOEAylapromocióndelademocraciaenlasAméricas:unobjetivoenconstrucciónper Neus Ramis (disponible en castellà i anglès)

2010 / 6

TheEvolutionoftheClimateChangeRegime:BeyondaNorth-Southdivide?per Daniel Abreu Mejía (disponible en català i anglès)

2010 / 5

ParticipationofWomeninPeaceProcesses.TheOtherTablesper María Villellas (disponible en català, castellà i anglès)

Tots els números disponibles a / All numbers available at:http://www.gencat.cat/icip/eng/icip_wp.html

ICIP WORKING PAPERS:2011/3



GRAN VIA DE LES CORTS CATALANES 658, BAIX08010 BARCELONA (SPAIN)T. +34 93 554 42 70 | F. +34 93 554 42 [email protected] | WWW.ICIP.CAT

El r

elat

ivis

me

cult

ural

a l’

Exam

en P

eriò

dic

Univ

ersa

l del

Con

sell d

e Dr

ets

Hum

ans

ICIP

201

1/3

Cub. WP 2011-3 CAST.indd 1 19/10/2011 17:53:46

del Consell de Drets Humans · 2016-06-22 · 3 L’AUTOR Roger Lloret Blackburn és un advocat...

Documents

Transcript of del Consell de Drets Humans · 2016-06-22 · 3 L’AUTOR Roger Lloret Blackburn és un advocat...