en festes

Del 8 al 17 de setembre 2017

Tavernes 2017 | 2

Ciutadans!Defensem la nostra terra

i serem grans,ciutadans!Ciutadans!

Tavernes despertai aixeca’t valenta d’un cop;

no t’atures ni un sol moment.

Que sàpien enforaque tens sang ardent

i cor ple de vidai el nervi valent.

Tavernes desperta,desperta del somni

que la llum d’una albanova està apuntant.

Els teus fills s’apressencontents a la lluita

per veure’t de galesi honors adornada.

Que l’opressora inculturamuira sota les nostres mans!

Lluitem, lluitem, lluitem,per fer un poble, un poble gran.

Puix que la mare que acaronasos fills amb tant d’amor

ha de ser amadobadacom el més preuat tresor.

Llancem el crit a la ciutat!L’hora de la renaixença ha aplegat.

Ciutadans!Defensem la nostra terra

i serem grans,ciutadans!Ciutadans!

Lletra: Francisco ValienteMúsica: L. Martí

Himne de TavernesHimne de TavernesHimne de Tavernes

3 | Tavernes 2017

indexHimne de Tavernes 3

Saluda del alcalde 5

Corporació municipal 6

Saluda de la regidora de Festes 7

Programa 8

Les aigües potables d’ús comunal a Tavernes 12

L´associacionisme a Tavernes

de la Valldigna a principis del segle XX 20

Detalls de Tavernes 24

Somni de Joventut 26

El parlar de Tavernes 28

Antonio Chover Salom 32

Josefa Peiró, una vallera centenària 35

Les festes ahir i hui 39

El rebost de la memòria 40

LLISTA DE GENT QUE HA DEIXAT FOTOS PER AL LLIBRE

Fotos: Salvador Vercher, Luís Brines, Francesc Boscà, Desi Gascón, José Antonio Sifres, Desam Gascón, Imma Armengol, Vicenta Felix, Antoni Camarena

EDITA: Ayuntamiento de Tavernes de la Valldigna

Tavernes 2017 | 4

Benvolguts veïns i veïnes: És un plaer saludar-vos, com a alcalde de Tavernes, amb motiu de la celebra-ció de les nostres festes majors que ja toquen a la porta.Com cada any, pel setembre, vivim un dels moments més esperats, que conviden a gaudir de la ciutat. Músi-ca, tradicions, cultura: tot el que ens acompanya al llarg de l’any es barreja i pren una nova forma aquests dies, tot encoratjant-nos a celebrar la història, la identitat i les arrels que compartim tota la ciutadania. Tenim per davant set dies en què canviarem la nostra rutina diària i manifestarem la nostra personalitat com a poble.Volem aconseguir que la nostra ciutat visca cada instant amb la il•lusió que es mereix. Per això, hem programat la festa

popular amb la millor de les intencions per a tots. És l’hora d’eixir al carrer i compartir amb els familiars, els amics i els veïns aquests dies de festa, alegria i diversió. La vostra participació serà el millor premi per a tots els que han estat treballant durant aquests mesos en la preparació de les festes majors.Des d’ací us convide, vallers i valleres, veïns d’altres pobles i visitants, a viure aquests dies amb intensitat i a parti-cipar en les activitats, perquè així ens ajudareu a projectar la nostra ciutat cap a l’exterior.Us desitge de tot cor unes bones festes.El vostre alcalde,

Jordi Juan i Huguet

5 | Tavernes 2017

Alcalde Sr. Jordi Juan HuguetTinents d’alcalde Sr. Perfecto Benavent Navarro

Sra. Llum Sansaloni Arlandis Sr. Josep Llàcer Gandia Sra. Noelia Alberola ElenaSr. Enrique Chofre Talens

Regidors Sra. Encar Mifsud EstruchSr. Francisco Javier Escrihuela AlturSra. Beatriz Ferreres GilSra. Eva Palomares FerrerSra. María Císcar PonsSr. Mario Salvador Enguix SalesSr. Salvador Sansaloni MoltóSr. Víctor Borràs ChofreSra. Maria del Pilar Altur TalensSr. Eduardo Bononad Sala

Tavernes 2017 | 6

Estimades veïnes i veïns, ja tenim les nostres festes majors ací.Arriben dies de festa que cal viure al carrer, amb intensitat i participant en totes les activitats que s’han preparat amb molt de treball i il•lusió. Des de la Regidoria de Festes hem procurat oferir un ventall ampli d’ac-tivitats musicals, culturals, esportives, gastronòmiques... per tal que des dels més menuts fins als més grans troben el seu espai i puguen gaudir del millor ambient festiu possible. Enguany -com ja vàrem anunciar i era tan desitjat- el divendres 15 serà festa local, a fi de facilitar la millor participa-ció en totes les activitats programades des del matí fins a la nit. M’agradaria que les nostres festes ma-jors foren un parèntesi momentani en les nostres vides, que ens permeteren

deixar una mica de costat les nostres preocupacions i que puguem gaudir de set dies amb molta diversió i optimis-me. Set dies de convivència amb veïns, amics i familiars amb l’únic objectiu de passar-s’ho bé, sempre des del respec-te, la tolerància i l’harmonia.Vos convide a gaudir del Tavernes més fester, del que viu al voltat de les seues tradicions, de la seua cultura. Del Taver-nes més acollidor que viu i conviu amb tots els amics que ens visiten i que tots junts puguem passar molts bons dies.Ara ja està tot a punt. Sols queda que arribe el 8 de setembre i eixim tots al carrer per a gaudir de la nostra festa, de la nostra gent, del nostre poble.

Molt bones festes a tots!

Encar MifsudRegidora de festes

7 | Tavernes 2017

DIVENDRES 0817.30 hTrofeu festes halterofília VICTOR CALATAYUD

18.00 hCursa d’atletisme categories inferiors PASSEIG COLON

20.00 hFestival corals AUDITORI MUSICAL

20.30 hVermut musical NO NAMEPASSEIG COLON

22:00 hObertura portes Concert Antonio OrozcoCAMP DEL VERGERET

23.00 hConcert Antonio Orozco - Tour DestinoCAMP DEL VERGERET

DISSABTE 0909.00 hXIII concurs de xaranguesPLAÇA MAJOR

09.00 hI Memorial Enrique Beltran organitzat pel Club Atlètic La VallCAMP D’ESPORTS MUNICIPAL

09.00 hXV Torneig de Petanca. Inscripcions de 9 a 10h al mateix llocZONA SEQUERS

13.00 hFesta Remember 90’s Loves amb la col•laboració de l’Atlètic La Vall CARRER NOU

14.00 hMascletada a càrrec de la pirotècnia AITANA PLAÇA REPÚBLICA DE MALTA

14.30 h

Lliurament de premis del 13é concurs de xarangues PLAÇA MAJOR

15.00 hPaella Gegant CARRER NOU

De 16.00 h Fins 23:00h Festa Remember 90’s Loves – Djs convidats Jose Conca- Arturo Roger- Quique Jaén CARRER NOU

16.30 h CURSA CICLISTA MEMORIAL DAVID CANOZONA SEQUERS

18.00 hInici campionat 3x3 basquetPAVELLÓ MUNICIPAL

21.00 hProcessó de la Baixà del Santíssim Crist de la SangCALVARI

23.00 hXL Festival del Grup de Balls Populars La Vall de TavernesPLAÇA MAJOR

00.00 hACTUACIÓ GATOS REVOLTOSOS GYPSY QUARTETPLAÇA L’ESGLESIA

01.00 hACTUACIÓ SANTI BERTOMEU DJ PASSEIG LEPANTO

Programa

Tavernes 2017 | 8

DIUMENGE 1007.00 h Rosari de l’AuroraPLAÇA DE L’ESGLÉSIA

10.30 hCercavila amb xirimiters pels carrers engalanatsPLAÇA MAJOR

11.00 hVolta en moto clàssica – Tavernes - Platja de TavernesMOTO CLUB – CAMÍ LA DULA

11.00 h Gran gimcana organitza Club BTT de la Valldigna i jocs infantilsPASSEIG PAÍS VALENCIÀ

18.00 hTriatló infantil (natació, bicicleta, cursa a peu)ZONA PISCINA MUNICIPAL

20.00 hXLI Festival de Bandes de Música PLAÇA MAJOR

DILLUNS 11 De 10.00 h Fins14:00h Venda tiquets per al sopar de paelles a benefici de Creu Roja Tavernes (tiquet 6€ per paella) CASA DE LA CULTURA

DIJOUS 1412:00 hFesta Infantil amb jocs tradicionals PLAÇA MAJOR

12.30 hObertura portes per al dinar gent major ESPAI MULTIUSOS VERGERET

13.30 h Paella gegant per a la gent major amb l’actuació de JOSÉ DAVIDESPAI MULTIUSOS VERGERET

18:00 hOfrena Mare de Déu de Lourdes amb el Grup de Balls Populars PLAÇA MAJOR

19.30 hBall de disfresses infantil amb l’actuació de LA POP. Petita Orquestra Peiotaire i berenar per als menut.PLAÇA ESCRIPTOR RAFAEL CHIRBÉS

20.00 hProcessó de la Divina Aurora PLAÇA DE L’ESGLÉSIA

22.30 h“Cena de cuentos. Nanas, cuentos y canciones de Gloria Fuertes” PLAÇA ESCRIPTOR RAFAEL CHIRBÉS

23.00 hSarsuela “Los Gavilanes” PLAÇA MAJOR

01.00 hOrquestra LA FIESTAPASSEIG PAÍS VALENCIÀ

01.30 hMacrodiscomòbil amb la FESTA SANSARU ESPAI MULTIUSOS VERGERET

DIVENDRES 15 10.00 hSuper Grand Prix – Proves per equips. Categoria Infantils PASSEIG PAÍS VALENCIÀ

11.00 hObertura portes Fira Gastronòmica fins DIUMENGE 17 ZONA POLIESPORTIU

9 | Tavernes 2017

12.00 hExhibició Colpbol a càrrec de la Fundació Integravalldigna PAVELLÓ MUNICIPAL

12.30 hSuper Grand Prix – Proves per equips. Categoria Adults PASSEIG PAÍS VALENCIÀ

13.30 hAnimació musical amb VALL TU-KÀ

18.00 hI Patinada familiar Tavernes en rodes i Gimkana organitzat pel Club de Patinatge Artístic Tavernes. Inscripcions: De 16:45 A 17:45 al mateix lloc CAMP D’ESPORTS

18:30 hPresentació del llibre “De molta Categoria” de Vicente Marco ZONA POLIESPORTIU

19.30 hParc infantil ZONA VERGERET

19/21 hRepartiment recapte de les paelles ZONA VERGERET

20.00 hSopar popular paelles a benefici de Creu Roja de TavernesCol•labora Arròs Dacsa ZONA VERGERET

20:30 hActuació Xaranga XE Kin Ampastre ZONA VERGERET

00.30 hOrquestra MATRIX ESPAI MULTIUSOS VERGERET

DISSABTE 16 10.00 hSuper tobogan aquàtic

13.00 hVermut Musical amb l’actuació de PERRAKOS

17.00 hTorneig Rugbi organitzat per TAVERNES ALPESA RUGBY CLUB CAMP DEL VERGERET

18.00 hActuacions musicals Sergio Gómez, Juan josé Fernández i Noa Perseidas 19.00 hMusical “PETER PAN, LA BATALLA FINAL” de Saga Producciones PLAÇA ESCRITOR RAFAEL CHIRBÉS

00.00 h Actuació xaranga La Cafrà, guanyadora del concurs festes 2016 PLAÇA MAJOR

00.30 hConcurs de disfresses amb l’orquestra MÓNACO PLAÇA MAJOR

01.30 hMacrodiscomòbil festa de les disfresses ESPAI MULTIUSOS VERGERET

DIUMENGE 17 10.00 h Tallers infantils ZONA POLIESPORTIU

11.00 hTaller PINTEM LA NOSTRA CIUTATa càrrec de l’associació L’ART DE LA VALLZONA POLIESPORTIU

12.00 h Actuacions musicals infantils de Lucia Gallego, Neus Aleixos i Aroa Troyano ZONA POLIESPORTIU

12.30 hEntrega premis festa de disfresses i carrers engalanats AJUNTAMENT

13.30 hVermut Musical – Actuació Pau Alabajos PASSEIG PAÍS VALENCIÀ

20.30 hProcessó de la PUJÀ da al Calvari PLAÇA DE L’ESGLÉSIA

22.30 hMusical “A TODO TREN” de la companyia MÁS PLAÇA MAJOR

00.30 hCastell de focs a càrrec de la pirotècnia AITANACAMÍ VELL DE GANDIA

DILLUNS 1810.00 h1r. Concurs Internacional ARRÒS DE LA VALLDIGNA SALÓ LA FONT

Tavernes 2017 | 10

Fent-nos ressò dels versos de Vicent Andrés Estellés: “Allò que val és la cons-ciència de no ser res si no s’és poble”, els vallers també tenim la necessitat de protegir i donar a conéixer el patrimoni cultural i material de la nostra ciutat per a poder estimar i posar en valor el llegat que ens van deixar els nostres majors. Com que no es pot estimar allò que no es coneix, en aquest article volem par-lar de les aigües potables d’ús comunal de Tavernes i descriurem com va ser la construcció de les nostres fonts mo-numentals així com les fonts de veïnat, perquè es mantinga viva la memòria i

perquè, com diu la lletra del nostre him-ne, “Lluitem, per fer un poble gran”. Tan sols fa ara uns 100 anys, i ja ens és difícil imaginar com vivien les perso-nes a Tavernes en aquells temps. En la majoria de les cases, per exemple, no es podia fer un acte, ara tan quotidià i que realitzem sense adonar-nos-en. Ens referim al fet d’obrir l’aixeta i rentar-nos les mans. I això era perquè llavors les vi-vendes mancaven de serveis bàsics com l’aigua corrent. Fins no fa massa temps, quan una casa tenia pou, posseïa un valor afegit a l’im-moble. Però no totes en tenien. Algunes,

i era el més freqüent, el compartien amb la casa del costat, i per això s’anomenava “pou mitger”.Els veïns també s’abastien d’aigua en els pous públics, com el que hi havia en la plaça dels Graus, actual plaça del metge D. Salvador Mifsud i en alguns pous co-munals per a ús de tot un carrer, com el del carrer Sant Roc, “...adosado a la casa número 47” 1 per tal que el veïnat que vivia en eixe carrer poguera fer ús de la seua aigua; però de vegades la potabilitat d’aquestes aigües era bastant dubtosa i el seu consum ocasionava molts proble-mes, sobretot en els mesos de més calor.

Font del Canut. Arxiu Francisco Teodoro.

1 ARXIU MUNICIPAL DE TAVERNES DE LA VALLDIGNA (AMTV). Acta de 4 de març de 1902. A-34.2 AMTV. Acta de 29 d’octubre 1865. A-19.

LES AIGUES POTABLES D US COMUNAL A TAVERNES: FONTS MONUMENTALS I DE VEINAT

Tavernes 2017 | 12

La primera font pública del poble, en condicions de salubritat, va ser la font del Canut, situada en la part nord-oest de la població, als peus de muntanya de les Creus. La primera referència que trobem d’aquesta font és de 1865, quan l’Alcalde D. Isidro Mifsud Sansaloni, li co-municava al Governador de la província la necessitat urgent que tenia la Vila de Tavernes d’aprovar un pressupost addi-cional de 105 escuts, que s’afegirien als 159 escuts ja consignats en el pressu-post aprovat de l’any en curs “... con la ayuda de los mayores contribuyentes”, per poder realitzar les obres de la Font del Canut , “... puesto que de otro modo no pueden surtirse los vecinos de aquel barrio de las aguas necesarias para el consumo” 2.Per al consistori la construcció d’aques-ta font era considerada com una obra de primera necessitat, i així li ho ex-posaren al Governador, “... en tiempos en que viniendo lleno el río Vaca no se puede pasar a surtirse de las aguas de la Ombría que distan más de media hora de esta Villa”. Segons aquesta informa-ció, ja en 1865 els veïns de Tavernes anirien a per aigua a la font de l’Ombria per satisfer les seues necessitats.

En 1867, D. Fidel Garrido, arquitecte de Gandia, realitzà els plànols de la font del Canut3, sent aprovats pel govern civil4 i publicat el plec de condicions econò-miques el 30 d’agost en el Butlletí de la província, amb un pressupost de 692 escuts5, que foren sufragats dels fons municipals6. La subhasta de les obres es va publicar en el Butlletí Oficial de la Província de València, “...señalándose para el remate el día 3 de noviembre de 1867 a las 10

de la mañana”7. Les obres, que comen-çaren aquest mateix any, foren realitza-des pel mestre d’obres de Tavernes Pe-dro Vicente Galiana Grau8.

L’any següent, les obres ja estaven aca-bades i per tal d’aprofitar l’aigua i que no es balafiara, es va pensar de construir un reixat que envoltara tota la font i que permetera tancar-la per les nits “... para que los vecinos no puedan abrir los gri-fos por la noche y poco a poco se vaya recogiendo el agua en el depósito recep-tor”9.Es van realitzar els plànols del reixat pel mateix arquitecte que l’havia dissenya-da, D. Fidel Garrido10 i foren presentats i aprovats pel Govern civil11, amb un cost de 700 escuts que es pagaren dels fons municipal12.Segons la documentació consultada

aquest reixat sols es va col•locar en part, doncs aquestes obres no es van acabar mai. Els documents ens diuen que el 1871, sent alcalde D. Santiago Martí Talens, el dipositari dels fons eco-nòmics de l’ajuntament reclamava al mestre d’obres Sr. Galiana part dels 700 escuts que se li havien entregat l’any 1868 “...por poner unas rejas en la fuen-te del Canuto, que no se terminaron de colocar13. Aquest reixat es col•locaria posteriorment en el Clot de la Font i és el que avui tanca el naixement de l’ai-gua en el Clot.

L’any 1912 es va construir un aljub de grans dimensions en la part posterior de la Font del Canut, que encara es conserva en bon estat “...al objeto de re-coger las aguas que emanan de dicha fuente ...” 14.

LA FONT DEL CANUT

3 ARXIU DIPUTACIÓ PROVINCIAL DE VALÈNCIA (DPV). Plano de la situación de la fuente del Canut y plano detallado de la fuente,. 1867. Arquitecto. Fidel Garrido. Escala en metros 31 x 117 cm.

4 AMTV. Acta de 11 d’agost 1867. A- 20.5 .L’escut era el nom genèric que tenien les monedes d’or i plata que portaven en una de les seues cares un escut. Es va mantenir com unitat

monetària a Espanya fins a 1868, quan es va establir la pesseta.6 AMTV. Acta de 8 setembre 1867. A- 20. 7 ADPV. BOPV, 8 de octubre 1867. 8 AMTV. Acta de 2 de febrer de 1868. A-20. 9 AMTV. Acta de 29 de març de 1868. A-20. .10 AMTV. Acta 17 de maig de 1868. A-20. 11 AMTV. Acta 21 juny de 1868. A-20. 12 ADPV. Obras Hidráulicas, Fuentes 1871. Expedientes. 1871. 13 AMTV. Acta 14 de març de 1869. A.-21.14 AMTV. Acta de 25 agosto de 1912. A- 43.

Font de l’Ombria o Clot de la Font

13 | Tavernes 2017

Entre les acaballes del segle XIX i co-mençament del segle XX, de totes les transformacions i millores que es re-alitzaren en el poble, caldria destacar la conducció d’aigües des de la font de l’Ombria, situada a uns dos quilòmetres de la població, mitjançant canonades de ferro colat fins a les fonts de veïnat, que s’instal•laren en els principals carrers del poble per a consum comú del veïnat.

En 1859, sent alcalde D. Cristóbal Al-mel•la, el consistori acordà iniciar un ex-pedient15 per endreçar la font de l’Om-bria, avui més coneguda com el Clot de la Font.

“Habiendo y existiendo en el término de esta Villa una fuente llamada de la Om-bría cuyas ricas y preciosas aguas sirven para el consumo de este vecindario y encontrándose tan descuidada y tan sucia y expuesta a recibir objetos noci-vos para la salud pública, a fin de que se mejore dicho nacimiento, parece muy conveniente se limpie perfectamente su recinto, realizando en su circunferencia una pared de cal y canto a la salida de los manantiales y a la parte de su en-trada una gradería de piedra de sillería rodeándolo todo del correspondiente ar-bolado y dejándolo en una mediana de-cencia; para todo lo cual según el cálculo del maestro de obras D. Pablo La Casa tan solo se necesitan 3500 reales”16.

El 25 de setembre de 1859, es celebrà un ple municipa17, on van ser convo-cats els majors contribuents de la vila per exposar-los el projecte de les obres, sota la presidència de l’alcalde D. Cris-tòbal Almel•la. Acordaren la necessitat de realitzar-la “...por la conveniencia y utilidad beneficiosa a la salud publica... cuyas aguas sirven para el consumo de este vecindario”. Estes obres configura-ren pràcticament el Clot de la Font tal i com avui el coneixem. I així consta en

una làpida de marbre col•locada sobre la paret que porta la llegenda: “Por el ayun-tamiento, 1860”.Passaren 25 anys de la realització d’aquestes obres i el 1886, sent alcal-de D. Gabriel Hernández Martí, es va aprovar en ple municipal el projecte de canalització de les aigües des de la Font de l’Ombria fins a Tavernes “... por me-dio de canalización sean conducidas a la plaza Mayor de esta Villa la cantidad de aguas necesaria para el consumo de sus habitantes,” i s’acordà que les obres es farien mitjançant prestació personal, “... para llevar adelante con mayor rapidez y comodidad las mejoras”18. L’arquitecte municipal, D. Joaquín María Arnau, s’en-carregà de realitzar els plànols i la me-mòria , que costaren a les arques muni-cipals un total de 2.196 pessete20. Les obres van ser adjudicades al Sr. Teodoro Balaciart i, amb el tren Car-caixent-Dénia, el 1890 varen aplegar a

l’estació de Tavernes els 2.121 metres de canonada de ferro colat d’un diàmetre de 12’5 centímetres que foren necessa-ris per la seua construcció21. Però va sorgir un problema amb la So-cietat de Ferrocarrils d’Almansa-Valèn-cia-Tarragona, que era la propietària de la línia fèrria Carcaixent-Dénia, ja que les canonades havien de passar sota el pont de la via del tren en el quilòmetre 20. La Societat els va donar permís però amb la condició que no es paralitzara el pas de cap tre22. L’ajuntament presidit per Gabriel Hernández així ho va fer i, una nit alçaren les vies, col•locaren les canonades i al dia següent els treballs estaven conclosos i els trens pogueren passar. Les obres foren acabades el 1890 i l’ajuntament, va col•locar una làpida commemorativa amb la llegenda “Con-ducción Aguas Potables 1890”, que tam-bé podem veure al Clot de la Font i que va costar 14’75 pessetes23.

15 AMTV. B-247. Expedient 1859- 1861.16 AMTV. B-247. 24 setembre 1859.17 AMTV. Acta de 25 de setembre de 1859. A-17. 18 AMTV. Acta d’1 de juny de 1886. A-7. 19 AMTV. Acta de 28 d’abril de 1889. A-28.

20 AMTV. Acta de 24 de maig de 1891. A-29. 21 AMTV. Acta de 21 de setembre de 1890. A-29. 22 AMTV. Acta de 26 d’abril de 1891. A-29.23 AMTV. Acta de 21 de juny de 1891. A-29. 24 AMTV. Acta de 14 de desembre de 1890. A-29.

LES AIGUES DE LA FONT DE L OMBRIA APLEGUEN A TAVERNES

Font de veïnat i font ornamental, amb el fanal de petroli. Plaça Major.

Tavernes 2017 | 14

A poc a poc, als principals carrers de Tavernes es col•locaren diverses fonts d’aigua potable i els veïns s’acostuma-ren a anar-hi per omplir la botija i el cànter. A la Plaça Major es construïren tres fonts el 189024: dues de veïnat -una a cada cantó de la plaça- i una altra mo-numental, situada davant mateix del nou ajuntamen25. Per tal d’il•luminar les fonts de la Plaça Major es va instal•lar una columna de ferro colat amb un fanal de petrol26.

La font ornamental fou realitzada amb pedres polides de les pedreres de Vi-lamarxant, l’aigua eixia en forma de cascada i estava envoltada per un rei-xat i un jardine27. Va costar a la Vila un total de 2.122’78 pessetes. Aquesta font posteriorment es va traslladar des de la Plaça Major a l’actual Passeig del País Valencià, quan es va traslladar el Mer-cat comarcal a la seua nova ubicació “...al nuevo ensanche... entre la vía férrea i la carretera”28.

En la dècada dels anys 1950 s’amplià la Plaça Major i es va canviar la font de veïnat que hi havia al davant dels núme-ros 9 i 10, “... para facilitar el paso de los peatones por dicha acera,29. Al bell mig de la Plaça Major col•locaren un fanal de diversos llums. Avui aquesta font està

ubicada en la rotonda de l’entrada del poble per la part est.

També es col•locaren fonts de veïnat en el carrer Convent30, en el carrer Major, i en el carrer la Ma31. En el carrer la Bar-ca, malgrat que es va projectar, no va ser possible la seua instal•lació pel desnivell del terreny, doncs la pressió de l’aigua no podia aplegar a aquest carrer i do-nats els inconvenients es va acordar que s’instal•lara al final del carrer Major“... junto a la entrada del callejón del empe-drado, que va a desembocar en la calle de la Barca.”32. Posteriorment, en la dè-cada dels anys 1910 es va construir una font al carrer la Barca, al final del carrer l’Església i en la dècada dels anys 1940 es va col•locar una altra font en el carrer de l’Estació (actual Carretera) En totes les fonts s’instal•laren uns gots de zinc nugats amb cadenes a la font per a poder beure amb més comoditat, evitant així que l’aigua no es balafiara ni s’entollara35.En 1903 es van portar les aigües des de la font de l’Ombria fins al carrer Barranc, i els veïns d’aquest carrer demanaven des de feia temps la instal•lació d’una font de veïnat36. Es va estudiar però fi-nalment no es va fer, per por que faltara aigua per a les altres fonts en els mesos d’estiu.

En 1908 l’ajuntament presidit per D. Vicente Mifsud Grau va manar tancar i inutilitzar els pous d’aigua dels carrers Sant Roc i el de la Plaça dels Graus per-què suposaven un perill per a la segu-retat de les persones i també per higi-ene, “... puesto que los usuarios de ellos ya pueden utilizar las aguas potables establecidas en esta Villa desde el año 1888”37. En 1939, encara s’utilitzaven les seues aigües segons denuncia realitzada pel inspector municipal de sanitat D. Vi-cente Narbón38.

25 AMTV. Acta de 29 de març de 1891. A-29. 26 AMTV. Acta de 24 de maig de 1891. A-29. 27 AMTV. Acta de 24 de juliol de 1900. A-33. 28 AMTV. Acta de 21 d’octubre de 1952. A-74.29 AMTV. Acta de 22 de setembre de 1959. A-80.

30 AMTV. Acta de 21 de febrer de 1892. A-29. “Que se formalice el pago de 280 ptas. a Mamanghtan Hermanos por dos fuente sde vecindad con sus rejillas de desagüe que se sirvió el 15 de diciembre de 1890 y que se colocó en la calle Mayor y en la del Convento”.

31 AMTV. Acta de 23 d’octubre de 1892. A-30.

A TAVERNES ES COL•LOQUEN FONTS DE VEINAT

Font ornamental del Passeig. Aquesta font estava col•locada a la Plaça Major des de 1890. Font de veïnat de la Plaça de l’Ajuntament abans de la reforma.

Font Plaça de l’Ajuntament després de la reforma. Arxiu Pura Reig.

15 | Tavernes 2017

Rotonda de l’entrada a Tavernes, amb la font ornamental que abans estava al Passeig. És la tercera ubicació d’aquesta font.

Font de veïnat del carrer Convent. Al fons

es veu el cacau escampat en la vorera

per assecar-se al sol. Arxiu Amparo Sales.

Tavernes 2017 | 16

32 AMTV. Acta de 30 d’abril de 1893. A-30. 33 AMTV. Acta de 23 de juliol de 1916. A-46. 34 AMTV. Acta de 23 de setembre de 1942. A-66.35 AMTV. Acta de 14 de juliol de 1895. A-31.36 AMTV. Acta de 16 d’agost de 1898. A-32.37 AMTV. Acta de 5 de gener de 1908. A-39. 38 AMTV. Acta de 30 de juny de 1939. A.-62.39 AMTV. Acta de 22 de novembre de 1940. A-64.40 AMTV. Acta de 22 de desembre de 1949. A-73.41 AMTV. Acta de 12 de maig de 1952. A-74.42 AMTV. Acta de 16 d’abril de 1957. A-78.43 AMTV. Acta de 28 de juny de 1914. A-44.

44 ADPV. “Se acuerda aprobar el expediente instruido a instancia de Francisco Grau y Compañía, para la construcción de un depósito de aguas en la calle del barranco”.

45 Diari Las Provincias, 8 d’octubre de 1929. L’article titulat “Solemne inauguración de las aguas potables en la ciudad de Tabernes de Valldigna” està signat per Luis Alvárez Izquierdo, mestre de la ciutat.

46 AMTV. Acta de 27 de març de 1935. A-57. 47 AMTV. Acta de 22 de juny de 1965. A-84. 48 AMTV. Acta de 18 de gener de 1967. A-86. 49 AMTV. Acta d’1 de desembre de 1971. A-88.50 AMTV. Acta de 15 d’octubre de 1969. A-88.51 AMTV. Acta de 29 de gener de 1970. A-88.

El mercat municipal va ser inaugurat en 1941 però fins l’any 1952 no van ser inau-gurades les dues fonts redones, situades en el centre del mercat, una a cada lateral que eren abastides per l’aigua “de la con-ducción procedente del Clot de la Font”39.

L’any 1949 sota l’alcaldia de D. Vicente Ol-tra Giner, es construeix a l’eixida del po-ble, cap a la mar, una font amb abeurador “... en la carretera, cruce de la Avenida de José Antonio con la Avenida de Germaní-as … por un importe de 92417’60 ptas”, més coneguda com la Font dels Gitanos40, perquè d’aquesta font solien abastir-se d’aigua els gitanos que acampaven pels garroferars del voltant.

En 1952 es portaria l’aigua potable al nou Prado de les tomaques i es feren diverses fonts mitjançant la construcció d’una canonada de 200 metres de llar-gària, per un import de 12.146 ptes41. Un altre projecte realitzat en la dècada de 1950 a 1960, com a conseqüència del creixement de l’entramat urbà de Taver-nes, va ser la remodelació de la plaça del Calvar42, l’actual replaceta del tio Ju-lio, amb un mercat i una font de veïnat de forma similar a la Font dels Gitanos. Com a curiositat aquestes obres sempre s’inauguraven el 18 de juliol.

Fonts del mercat municipal

Font dels Gitanos.

Font del Calvari

17 | Tavernes 2017

Les aigües potables per a ús del poble en fonts públiques era un gran progrés, però també una incomoditat, perquè s’havia d’anar carregats amb cànters i botiges a les fonts. En època estival l’aigua minvava i el subministrament d’aigua que arribava a les fonts era in-suficient. L’any 1914, sota l’alcaldia de D. Manuel Pérez Bononad, es pren l’acord de cons-truir un dipòsit d’aigües potables, per a l’abastiment particular de la població, en la part alta del carrer Barranc. L’empresa encarregada de construir i administrar el nou dipòsit d’aigües potables s’ano-menava Francisco Grau y Compañí43. El projecte va eixir publicat en el BOPV el 25 de novembre de 1914.44

Es va construir per zones la distribució de les canonades i finalment en 1929 va tindre lloc la inauguració de les aigües potables45, esdeveniment que va ser

publicat en el diari Las Provincias el 8 d’octubre de 1929, pel corresponsal Luis Álvarez Izquierdo, aleshores mestre a Tavernes.Però l’aigua potable no arribava a les aixetes de totes les cases i en 1935 el govern municipal, encapçalat per D. Baldomero Chofre Fons, li va exigir a la companyia que perllongara la xarxa de canonades en tots els carrers que encara no tenien subministrament d’aigua, i en contrapartida, la companyia sol•licità a l’ajuntament “...concesión del servicio a perpetuidad”46. Però el consistori no hi va accedir.Passaren 30 anys i el 1965 havia aug-mentat la població de Tavernes, s’ha-vien incrementat el nombre de cases i finques urbanes i el consum d’aigua po-table s’havia incrementat considerable-ment47. Tots els estius hi havia restric-cions forçoses d’aigua, el poble quedava

sense subministrament per les nits i en casos més extrems, era el camió cister-na el que omplia el dipòsit de les cases.Davant d’aquesta situació, la companyia comunicà a l’ajuntament que no podia subministrar aigua potable a les noves construccions. L’ajuntament va analitzar les aigües dels pous de l’escorxador mu-nicipal i del camp d’esports, per veure si podien abastir la meitat del casc urbà. Semblava que aquesta era tan sols una solució provisional, perquè l’any 1967 va ser aprovat el pressupost extraordinari per adquirir un nou subministrament d’aigües potables, per un import de 2.900.000 pessetes48. La solució al pro-blema d’abastiment d’aigua potable va arribar finalment en 1971 amb la perfo-ració d’un nou pou en la partida de Racó de Joana, sota l’alcaldia de D. Joaquin Bixquert Grau49.

LES AIGUES POTABLES APLEGUEN A LES CASES

Font lluminosa a l’entrada del poble.

Tavernes 2017 | 18

En 1969, sota l’alcaldia de D. Amado Vila Giner el consistori acordà ampliar l’entrada a la ciutat per la Gran Via Germanies i cons-truir una font ornamental. En un primer moment es contemplava la realització d’una font amb un pedestal amb una torre al centre i al seu voltant estarien representats motius agrícoles i industrials representatius de la ciutat50.Però finalment es va instal•lar una font lluminosa formada per un estany circular de 6 metres de diàmetre amb 4 eixides d’aigua que formaven llums de colors51. Era tot un esdeveniment tenir a Tavernes una font amb sortidors i llums de colors. Va costar un total de 579.621 pessetes i, pel seu alt cost, els vallers i valleres amb molta sorna l’anomenaren “la bien pagà”.

L’arribada de les aigües potables a Tavernes va tenir molt a veure amb la solució a les epidèmies de còlera, que foren molt fre-qüents a la nostra població. Precisament, les mateixes processons de la Baixada i la Pujada del Crist de la Sang rememoren a les nostres festes patronals els episodis de còlera que patí la ciutat. Per totes aquestes històries cal que els vallers actuals sapiguem valorar en la justa mesura l’esforç d’aquelles persones que ens precediren i que posaren tot el seu afany per portar l’aigua a Tavernes i ho aconseguiren.

Encarna Sansaloni MartíCronista Oficial de Tavernes de la Valldigna

LA PRIMERA FONT LLUMINOSA DE TAVERNES

19 | Tavernes 2017

L’ASSOCIACIONISME A TAVERNES DE LA VALLDIGNA A PRINCIPIS DEL SEGLE XXCom totes i tots sabem el dia 25 de de-sembre de 1916, a la Gaceta de Madrid, apareix un Reial Decret del Ministeri de la Governació pel qual Tavernes de la Valldigna és nomenada ciutat. El re-ial decret literalment diu que:

Queriendo dar una prueba de Mi Real aprecio á la villa de Tabernes de Valldig-na, provincia de Valencia, por el crecien-tedesarrollo de su agricultura, industria y comercio, y suconstanteadhesión á la Monarquia;

Vengo en conceder el título de Ciudad.

Dado en Palacio á veintiuno de Diciem-bre de mil novecientosdieciséis.

ALFONSO

El Ministro de la Gobernación Joaquín Ruiz Jiménez

És per eixe motiu pel qual enguany hem encetat un seguit d’actes pel tal de commemorar aquella data. I aquest article, avanç d’altre més exhaustiu que estem preparant, s’insereix plenament en aquest desig per una part de celebrar aquest esdeveniment i per altra d’esbri-nar quin és el marc històric en el qual té lloc aquesta declaració.

La declaració ja és bastant explícita sobre el que estava succeint per aque-lles dates a Tavernes. S’estava produint, efectivament, un gran desenvolupa-ment econòmic, basat en una pròspe-ra agricultura però també en un sector industrial cada vegada més gran. Al seu torn, aquests dos factors donaran lloc a un gran creixement del comerç tant de productes agraris, especialment per a l’exportació, com industrials. Aquest desenvolupament, tot i que s’havia pro-duït gràcies a la conjuntura favorable de la Primera Guerra Mundial, venia ja d’abans. Ens referim al nodrit grup d’industrials i comerciants que s’havien

anat forjant a Tavernes ja des del pri-mer terç del segle XIX i que apareixien clarament reflectits, per exemple, en el Llibres de Contribució Industrial del Se-xenni Revolucionari (1869-73). I malgrat que la fi de la Primera Guerra Mundial suposarà per a Espanya l’acabament d’una època daurada, durant aquest pri-mer terç del segle XX assistirem a un gran desenvolupament econòmic basat en l’aprofundiment d’allò que coneguem com a Segona Revolució Industrial.

Només per a situar-nos, cal recordar que el 1917-18 hi hagué un increment de l’activitat vaguística. El 1917 hi hagué una forta crisi amb tres fronts: militar, política i social, juntament amb la con-vocatòria d’una vaga general la qual pro-vocà incidents molt forts a Madrid, Bar-celona, País Basc i Astúries i el govern hi va respondre mitjançant la repressió i la instauració de la llei marcial i l’en-viament de l’exèrcit. El 1919 es produí aquella famosa vaga de l’empresa d’elec-tricitat La Canadenca la qual va acabar també donant lloc a una vaga general en la indústria i el comerç catalans que, com sempre passava, obtingué del go-vern la mateixa resposta: l’ús d’una dura repressió que sobretot s’exercia i sofrien les masses obreres.

Però no és farà palés només eixe desen-volupament econòmic, perquè anirà acompanyat també d’un canvi social, sociològic i de mentalitats que anirà transformant paulatinament la societat vallera. I els dos, al seu torn exigiran un canvi polític que no tardarà a arribar amb la desaparició d’aquell règim que coneguem com la Restauració i la pro-clamació de la Segona República. No vol-dria pas deixar de fer notar com aquella “constante adhesión á la Monarquia”a què fa referència la declaració de ciutat sembla no ser massa real. Tavernes serà tant durant la Primera com durant la Segona República un nucli important de republicanisme tal com ja férem notar a l’estudi que elaborarem ara fa uns anys

sobre la Primera República a Tavernes de la Valldigna. I aquest republicanis-me, com més endavant assenyalarem no va desaparèixer mai de la ment ni de la sensibilitat d’un bon grapat d’homes i dones que formaven part de la societat vallera.

Una vegada feta aquesta breu introduc-ció voldria ara entrar de ple en eixe canvi social al qual féiem esment més amunt. I això perquè, si bé és cert que la decla-ració de ciutat fou una fita important, més ho va ser el desenvolupament d’un concepte que en part va lligat a aquell de ciutat però que, en aquest cas, és inclús anterior. Ens referim al concepte de ciutadania. És aquesta una idea, una mentalitat, un sentiment, un concepte que va forjant-se a poc a poc entre els habitants de la nostra ciutat i que ani-rà materialitzant-se en l’exigència i la conquesta d’un seguit de drets que li són inherents. Drets que contribueixen a anar progressivament consolidant allò que coneguem com a ciutadania demo-cràtica/democràcia ciutadana. I entre aquests drets, per descomptat, destacar el dret d’associació.

Fou aquest un dret que va tardar molt a ser reconegut a Espanya. Fou la Re-volució Gloriosa de 1868 la que essen-cialment obrí el camí per a aquest re-coneixement el qual obtingué la seua sanció total a ser inclòs a l’article 17 de la Constitució de 1869. Posteriorment, la Constitució federal de 1873, tot i que no va entrar en vigor, reconeixia aquest dret en l’article tercer. I encara que en un pri-mer moment l’època de la Restauració marcà un clar retrocés en relació amb aquest dret, a poc a poc el règim no tin-gué més remei que anar reconeixent-lo. Dates clau foren el 17 de febrer de 1881, quan una circular del Ministeri de la Governació permeté que isqueren de la clandestinitat les associacions obreres; igualment el 1887 quan es va donar la primera Llei d’Associacions d’Espanya la qual reconeixia associacions religioses,

Tavernes 2017 | 20

polítiques, científiques, patronals i obre-res –la primera que es va crear a l’empa-ra d’aquesta llei fou la UGT; o l’any 1906, ja durant el regnat d’Alfons XIII, quan es va aprovar la Llei de Sindicats Agrícoles. Els sindicats professionals tanmateix no s’aprovaren malgrat alguns projectes presentats els anys 1913 i 1919.

Tot indica que fou en el marc d’aquest últim projecte de 1919, quan es va pre-tendre fer una llista de totes les associ-acions que hi havia en aquell moment amb la recopilació de les dades i la in-formació rellevant que se n’extreia. I això era més necessari encara si tenim en compte que segons el RD de 15 de març de 1919 hom disposava la creació de co-mités paritaris, fet que fou refermat pel RD de 3 i 30 d’abril de 1919 que tornava a disposar la creació de comités i jun-tes paritàries amb funcions de proposta i establir “términos de concordia entre patronos y obreros, procurando resolver en bases de armonía los conflictos en-tre ambos” tal com es diu en un ofici del Centro Unión Republicana

Afortunadament tenim per a Tavernes de la Valldigna documentació sobre quines eren les associacions existents en aquell moment en la recentment de-clarada ciutat. Totes les associacions del moment utilitzen unes fórmules sem-blants a fer esment que “En cumplimi-ento a lo dispuesto en suescrito de fecha 6 del actual adjunto remito a V. relación

exacta de los individuos que componen la junta Administrativa Comité y nume-ro total de afiliados a este centro” o “En cumplimiento a la Circular del SeñorGobernador Civil de la provincia a que hace referencia su oficio de ayer, tengo el honor de manifestar que esta sociedad denominada ……. esta domicili-ada en …… con carácterrecreativo, consta de …..socios y es presidente en la actua-lidad Don …...”.

Algunes de les associacions que apa-reixen en aquella indagació són les se-güents:

- Centro Obrero Socialista- Sociedad de Obreras La Emancipación

de Tabernes de Valldigna- Sociedad Humanitaria de Tabernes de

Valldigna- Cooperativa de consumo La Protectora

o Sociedad La Protectora o Protectora Unión Agrícola de Tabernes de Valldigna

- Circulo El Progreso de Tabernes de

Valldigna- Circulo Recreativo de Tabernes de Vall-

digna- Circulo de Ynstruccion y Recreo- Casino La Unión. Abans hi havia una

Sociedad Casino de Tabernes de Vall-digna

- Centro Artístico Musical- Banda Primitiva.- Centro Ynstructivo Republicano, poste-

riorment Centro Unión Republicana i finalment Centro Republicano Taber-nes de Valldigna.

Com podem observar el nombre d’asso-ciacions és bastant gran, i a més divers; tot i comptar amb un nombre de socis i sòcies que pot abastar els 250 en el cas de la Unión Agrícola fins als 550 del Cir-culo de Ynstrucción y Recreo. Nogens-menys, la més nombrosa, com després veurem, serà la Sociedad de Obreras la Emancipación amb 1.243 sòcies. Algu-nes són de caire polític o si volem po-liticosindical com és el cas del Centro Unión Republicana –encara que s’ama-guen sota l’objectiu de la “Ynstruccion”- , el Centro Obrero Socialista o la Sociedad de Obreras La Emancipación; altres te-nen com a objectiu la cultura en general i la música en particular com és el cas del Centro Artístico Musical o la Banda Primitiva; també tenim exemples de les que tenen com a prioritat proporcionar esbarjo -encara que també instrucció i educació- com passa amb els casinos; i finalment n’hi ha aquelles que tenen com a prioritat la defensa dels interessos dels seus socis -és l’exemple de la Coo-perativa de Consumo La Protectora-. A més hi apareixen altres amb un objectiu molt més difús i poc concret, entre al-tres motius perquè tampoc la documen-tació aporta més detalls. És el cas de la Sociedad Humanitaria.

No és ara el moment d’entrar ara i ací a l’anàlisi en detall de totes i cadascuna de les associacions . Però sí que m’agrada-

21 | Tavernes 2017

1 L’estudi complet està a hores d’ara pendent de publicació i la seua extensió excedeix molt l’espai de què disposem en aquest llibre de festes. És per això que ací només volem donar unes quantes pinzellades per tal de remarcar la importància de l’associacionisme en aquelles dates

2 Cal destacar que és la mateixa que en el document anterior, per la qual cosa cal suposar que aquesta és la relació que s’esmentava en el primer ofici.

ria almenys detallar-ne la composició i al-gun detall d’una, ja que em sembla bastant significativa. Em referisc a la Sociedad de Obreras La Emancipación.

Pel que fa a aquesta, no se li escapa a ningú que el simple fet que es tracte d’una asso-ciació de dones és per se ja un motiu per a atorgar-li un paper destacat. No podem dei-xar de congratular-nos pel fet que un grapat de dones valentes començara en data tant primerenca a organitzar-se per a defensar els seus drets com a dones i com a obreres.

El 6 de setembre de 1919 l’associació re-metia a l’alcalde el nombre total d’afiliades i el nom i cognoms de cadascuna d’elles així com la relació nominal de totes les sòcies que componien la Junta Directiva. Signava la secretària de l’associació Isabel Chover.

El nombre total d’afiliades i la composició de la Junta s’annexaven en un altre docu-ment amb data no consignada on consta que el nombre total era de 1.243. Un nom-bre bastant elevat.

La Junta Directiva la formaven les se-güents persones:Presidenta Dolores Sala MeloVicepresidenta Rosario Garcia BochSecretària Isabel Chover Paloma-res Vicesecretària Francisca SandroTresorera Isabel Sifres MartíVocals Daniela Marti Tales“ Josefa Magraner Grau“ Dolores Faus Jimeno“ Carmen Bellver Juan“ Emilia Talens GrauAra bé, no sabem ben bé què degué

passar però, pocs de temps després, el 5 de novembre de 1919, es produi-rà un incident ben estrany. Un nodrit grup de membres d’aquesta associa-ció, a través de l’Ajuntament sol•licita-rà la baixa. L’Ajuntament comunicarà a l’associació la decisió d’aquestes persones mitjançant un ofici que s’ex-pressava en aquests termes:

“Por las vecinas de esta Ciudad que al margen se expresan se ha presentado en esta Alcaldía una instancia en la que solicitan ser dadas de baja en esa Sociedad, de la que son socias, solici-tando al propio tiempo se notifique a esa entidad la determinación tomada pro (sic) las exponentes.

Tavernes 2017 | 22

Lo que cumunico a V. esperando que a la brevedad posible de conocimiento a esta Alcaldia de la reso-lución que sobre el particular se haya tomado a los fines consiguientes.

Dios guarde a V. muchos años

Tabernes de Valldigna, a 5 de Nobre de 1919

Señora Presidenta de la Sociedad de Obreras “La Emancipacion” de esta ciudad”

Sociedades Numº

Vicenta Grau AlberolaOlegaria Ferrando AlmiñanaTeresa Ferrando AlmiñanaMaria Ferrando AlmiñanaFrancisca Lanaquera PastorFrancisca CuñatBufantePura Camarena NadalEncarnacionHernandezMartiGertrudis Galiana BrinesFrancisca Grau TurJosefa HernandezLlecer (sic)Asuncion Bosch EscrihuelaVicenta Vercher PalomaresIsabel Ciscar SolanesJosefa Gimeno PalomaresAmparo SansaloniGasconMaria Soler EscrihuelaIsabel Sala EscrihuelaAmparo Camarena NadalMagdalena MartiCliment

Tot açò ens indica que encara queda molt per esbri-nar i que cal continuar indagant en aquest aspecte de la societat vallera tan poc estudiat i tant important. Important entre altres coses pel que de termòmetre de l’assumpció del concepte de ciutadania comporta. Però així mateix perquè ens diu molt de com empra-ven una part del seu temps lliure, el que ara anome-nem oci, aquells veïns nostres de principis de segle passat.

Com a conclusió, he de dir que hem pogut compro-var que estem, doncs, davant una societat avançada, adulta, que fa ús dels seus drets com a ciutadans i ciutadanes actives, que saben organitzar-se i que participen en la vida de Tavernes mitjançant l’asso-ciacionisme polític, obrer, cooperativista o les soci-etats culturals i d’esbarjo. I que en molts aspectes es mostra capdavantera com ho demostra el fet que les dones són ja clarament visibles i que ocupen el lloc de la història que els correspon i que, cal dir, no havi-en abandonat mai.

Josep Ciscar Vercher. Cronista Oficial de Tavernes de la Valldigna

23 | Tavernes 2017

Tavernes de la Valldigna, o el poble, com el coneixem –supose que per distingir-lo de la mar-, no ha sigut mai una població amb edificis blasonats, ni hem tingut ducs, marquesos o abats entre els nostres veïns, com altres poblacions del voltant. I, si n’hem tingut, sens dubte han passat d’allò més desapercebuts. Això també ha passat amb el nostre títol de ciutat. Ara pareix com si l’haguérem heretat d’algun parent llunyà i volguérem dibuixar un arbre genealògic que mai hem tingut o que, pel temps, hem fet desaparèixer.

Quan vaig conèixer els actes per a la ce-lebració del centenari del nomenament de Tavernes com a ciutat, vaig agafar la meua Olympus, i vaig fer el camí que, com jo, molta gent de la meua genera-ció havia fet trenta o quaranta anys enrere, des dels carrers Sant Joan Baptista, Sant Benet, Sant Roc, Bu-enos Aires..., fins a la carretera, el Prado o el passeig de Colón. Volia retratar allò que hi havia quedat, tot allò que el progrés havia oblidat. I, la veritat, no va resultar gens fàcil: de la majoria de llocs i edificis que abans ens distingien, en el millor dels casos solament en vaig trobar xicotets detalls. És el cas dels cines de la fa-mília Pastor, un dels nostres orgulls: de cinc que n’hi havia al poble, no en queda cap, sols detalls del Capitolio i de l’Ideal, i, de la resta, el nom de les finques que varen créixer al seu solar: Principal, Rosaleda i Astoria. Al Prado no hi vaig ni anar, per a què?. Dels antics magatzems de la carretera, sols en queda un, reconvertit en aparcament pel mateix supermercat que es va engolir la joia de la nostra cultura: el cine i teatre Capitolio, un espai perdut per sempre a la nostra me-mòria. A l’antiga via del tren que delimitava la població hi vaig agafar imatges dels xalets que es varen construir als afores; res a vore amb allò que continua a la mateixa via: grans edificis, aglomeració de gent sense sentit, gent que va creure que deixar sa casa i viure en espais compartits era també progrés. Finalment, vaig tornar als orígens, vaig fer una passejada per la part alta del po-ble, la que ha mantingut l’essència d’este poble: el trinquet (també reconvertit), el mur, la font del Canut, el calvari, els car-rers de sempre, els que ens queden i hem de saber valorar.Aquestes fotografies són relativament recents, fetes o passades a blanc i negre, uns colors que com moltes vegades associem als re-cords que tenim del passat. Són solament uns detalls de Tavernes, n’hi ha molts més; si ens fixem podem trobar-ne un en cada cantó. Són els nostres detalls, els que han quedat d’un altre Tavernes: el dels nostres records.

Josep A. González Sifres, juliol de 2017.

DETALLS DE TAVERNES

Tavernes 2017 | 24

El temps passa volant. De vegades m’al-ce pensant que encara sóc aquell xic que va fer la mili a Almeria... fa vora cinquanta anys -el 1969-, i no, no sóc el mateix; torne a la realitat. Aquell any de la mili va ser molt important arreu del món: el cim del moviment hippy, l’allibe-rament de moltes coses que fins a aquell moment eren tabús. Fou un moment per a somiar, encara que ací continuava la dictadura, començava a respirar-se

un cert canvi que pocs anys més tard es consolidaria.

Podia presumir de poble allà a Almeria, on ens ajuntàvem jóvens de tot arreu. Tavernes disposava d’un enllumenat i una pavimentació dels carrers pròpia de ciutats més grans. Tenia estació de tren, cosa que la comunicava amb els pobles de l’entorn. L’economia era pròspera, tant amb productes agrícoles (hortalis-

SOMNI DE JOVENTUT

ses, arròs, taronja…), indústria del moble i, per descomptat ací, a la costa valencia-na: un incipient turisme i la construcció que duu lligada. Els magatzems donaven faena tant a hòmens com a dones, con-centrant-se estos al que ara diríem “polí-gons”, com era la Plaça del Prado.

Teníem permés somiar. I ho vàrem fer. No calia desplaçar-se per a tindre oci: orxateries al passeig, cinc cinemes (dos

Tavernes 2017 | 26

MALSON A poc a poc, la modernitat per una banda, la crisi i el canvi de mans de l’economia, per altra, van apagar aquell xicotet esplendor que lluïa Tavernes.

Els primers en caure foren els xicotets magatzems (algun de gran també) i fàbriques menudes. No corregueren millor sort els cinemes -que a finals dels 80 i al llarg dels 90- en pro d’una modernitat impulsada pels nous centres comercials i els cinemes multisales. Tampoc ha tingut millor sort la resta de l’oci del poble, no fa tant (a principis dels 2000), encara n’hi havia una oferta diversa orientada al públic jove, hui aquella oferta s’ha reduït a la meitat. A més, els jóvens (i no tan jóvens) han de desplaçar-se a altres localitats (fins i tot més menudes), per a disfrutar de serveis com ara la piscina climatitzada. Això sense comptar que per a anar a l’estació cal anar en cotxe, ja que no hi ha servei de bus digne, cosa que no ajuda a moure’s.

Però la pitjor part d’este viratge del poble va ser conseqüèn-cia del tancament de part de les grans fàbriques. Malgrat que des dels 80 la faena de l’horta ha anat de capa caiguda, Tavernes podia fer pit de tindre una forta indústria instal-lada que compensava la deriva del món rural. Però amb el canvi de segle les empreses començaren a acomiadar gent, fer retallades, noves derives en les seues polítiques... En re-sum, acabaren tancant. Estos fets, junt amb l’explosió de la bambolla immobiliària (i la conseqüent caiguda del sector de la construcció), han fet que ens trobem en un punt un tant fosc.

DRET A SOMIARJo ja sóc major per a canviar les coses de Tavernes, però tinc l’esperança de poder vore una altra volta un poc d’aquella lluentor ençà. Per això este escrit no pretén ser pessimista, ni tampoc ser l’enyorança d’un home ja gran. El que pretenc és que espavilem, som un poble amb gran potencial tant per la ubicació que tenim, com pels recursos de què disposem. També vull aplaudir tots aquells valents que, malgrat tots els trons que ens ha tocat viure estos úl-tims anys, s’han llançat a l’aventura de muntar negocis i, per descomptat, a aquells que els han mantingut. Vull con-vidar els jóvens a quedar-se al poble, a tractar entre tots de fer-lo atractiu perquè no se’n vagen.

Tornar a somiar tots junts per un poble que cause enveja pertot arreu. Perquè som privilegiats de viure en un entorn tan ric i bonic.

Bones festes!

Salvador Vercher i TalensReiet i Roget de Xerta

d’ells terrasses d’estiu). De fet, un dels cinemes -el mític Capito-lio- era referent per als artistes de l’època. Tampoc ens podem oblidar de les pistes de ball, poc de temps més endavant s’obri-rien les discoteques.

Gran part d’esta prosperitat era gràcies a les grans empreses que hi havia: indústria del moble, magatzems de taronja, mo-lins d’arròs, etc. Un poble del que ara s’estila dir “emprenedors”, que anaven cap altres zones menys fèrtils que esta a exportar les seues idees. Negocis que han anat tancant a principis del nou segle.

27 | Tavernes 2017

Totes les llengües presenten variació geogràfica, és a dir, es parlen de forma diferent en llocs geogràfics diferents. Això val tant per a pobles com per a grups de pobles. Els factors que justifiquen les diferències entre la forma de parlar de dos localitats que comparteixen la mateixa llengua són la proximitat o llunyania, els factors geogràfics i històrics, la intensitat de les relacions entre els dos llocs, les migracions, etc.

En el cas que ens ocupa, el valencià que es parla a la Valldigna forma part del dialecte anomenat valencià meridional no alacantí, que és el propi de co-marques com la Ribera Baixa i part de l’Alta, les Marines, la Safor, el Comtat, la Costera, la Vall d’Albaida i part de l’Alcoià. Dins d’aquest dialecte, la Valldig-na es troba a la zona septentrional, prop d’on comença el valencià central o apitjat (que és el que es parla, per exemple, a Alzira). Així doncs, moltes de les característiques del parlar valler són compartides per les comarques abans esmentades (es distingeix la pronunciació de casar i caçar, de joc i xoc, de veu i beu; no s’utilitza la primera persona singular del passat simple com vinguí, aní…; es mantenen majoritàriament les consonants geminades com en cotna, vetlar, ammetla, guatla, espatla, ammotlada; es conserva la /e/ de deixar i eixe; es fa harmonia vocàlica; s’utilitza la forma reforçada de pronoms febles davant de verb, em crida i no me crida; es fan servir mots com darrere i no raere, arrel i no arreal o arraïl, dentilles i no lentejes, etc.). A pesar d’això, s’observa la pre-sència d’algunes característiques del valencià central (ús dels mots moixeta i no òbila, moll i no blanet, purna i no xispa, romero i no romer, estar mal i no estar malalt, és usual el passat simple en persones diferents de la primera singular: vingueres, vingueren…).

Dins el valencià meridional, el parlar de la Safor i la Valldigna presenten pecu-liaritats que els singularitzen. La major part de pobles valencians pronuncien [a] les ee inicials de paraules que comencen en em-, en-, es- i eix- ([a]mpomar, [a]ntendre, [a]scola, [a]ixut). Una de les característiques més destacades del va-lencià de la Valldigna, Xeraco, Xeresa i alguns pobles del sud de Gandia (també de part de les Marines) és que també es pronuncia [a] en els articles el, els

El parlar de Tavernes

(“tinc [a]l cotxe”); els pronoms em, et (pronunciat [a]l), es, en ([a]m crida, [a]s riu, [a]n té) i paraules que no solen alterar el timbre vocàlic en pobles valen-cians com [a]ncara, [a]nguany, [a]star, [a]ncabant, o la preposició [a]ntre.

Aquesta feblesa de les vocals àtones no afecta no-més la vocal inicial de les paraules. És usual també en posició interna de paraula: a Tavernes (com a la Valldigna i la Safor) són freqüents les confusions de les aa i les ee: andr[e]gó, d[e]munt, d[e]rrere, d[e]vant, s[a]rà, s[a]ria… També s’observa vacil·lació quan estan en contacte una -e final d’una paraula i una a- inicial d’una altra (d’ací es pronuncia d[e]cí, igual com a la major part de la Safor i la Mari-na Alta). Totes aquestes confusions de vocals àto-nes s’han relacionat en el cas de la Safor (i de la Valldigna, on són molt presents) com en part de les Marines amb l’abundància de mallorquins en la repoblació del segle XVII, posterior a l’expulsió dels moriscs.

Les coincidències amb la varietat de la nostra llen-gua parlada a les Illes Balears no acaben ací: hi ha algunes altres paraules sospitoses de ser mallor-quinismes, com andoiar, ba ‘besada en llenguatge infantil’ o pebre, nom que només es dóna a aquest fruit a la part nord i interior de la Safor, a les Illes Balears, a Cambrils, a Palamós i a la ciutat sarda de l’Alguer. Els altres pobles valencians l’anome-nen pebrera, pimentó, bajoca o variants d’aquests noms.

Tavernes 2017 | 28

En uns altres casos, el valencià de la Vall-digna presenta peculiaritats que el dife-rencien del de la resta de la Safor (prefe-rència per bufa i no bambolla, per batre i no batussar, per entrecuixa i no per besan-ca, per caqui/ guaiava/ guaiavo i no per caqui/ guaiacano, per cucó/ clotxa i no per cucó/ codolla, per esgarrar-se una branca i no per esguellar-se, per conca/ ferrâ i no per gaveta, per cacau i no per cacaua, en-tre moltes altres).

Si haguérem de destacar algunes caracte-rístiques fonètiques del parlar de Tavernes, s’hauria de començar per la pronunciació velar (pareguda a una o oberta) de les -aa finals, vagen precedides de la vocal tònica que siga (no només és el cas de l’harmonia vocàlica port[ɔ]). També el reforç vocàlic breu darrere de les consonants -ll, -r, -n i -s en posició final de paraula, especial-ment si van seguides d’una pausa (coll[ǝ], mar[ǝ], cas[ǝ]…). Quant a les consonants, cal descacar la creixent palatalització dels grups consonàntics finals -ts, -nys i -lls: la generació actual de 80 anys pronuncia eixos acabaments bé mantenint la -s o canviant-la per [tʃ] (“plats” es pronunciaria plats o platx), mentre que en la població més jove és prou generalitzada la variant palatalitzada (platx); la pèrdua de la /v/ en els imperfets de la primera conjuga-ció quan separa vocals diferents (cantaes, compràem, parlaen…) o la tendència a eli-minar les /w/ intervocàliques en derivats de paraules acabades en -ou (boet, poet, poar i no bouet, pouet, pouar…).

Alguns trets destacats de la morfologia no verbal vallera són el plural de cru, crus (els altres pobles de la Valldigna fan cruns i crusos), l’ús del pronom feble en en forma plena i no reforçada (ne trobe, però em tro-be, es troba); pronunciació al del pronom et en posició preverbal i en forma refor-çada (com al trobes? i no com et trobes); l’ús del pronom es i no vos com a reflexiu i recíproc de segona persona de plural (es diu se n’aneu i no vos n’aneu), però de mos per la primera persona (mo n’anem i no se n’anem). Cal destacar la conservació de la locució adverbial al premigjorn, procedent d’al ple de migjorn (a Simat, el Pla i Barx és al ple mesdia) que ha generat l’expres-sió genuïna fer el premigjorn com a ‘fer la migdiada’. La població anciana conserva altres locucions com en dos mentrés (‘en un tres i no res’: “i en dos mentrés se’n posa una tassa i se la beu”) i en un mensec (‘de sobte’, “en un mensec quea aigua es-

pessa i en un mensec parava”). Quant a les interjeccions, sobta l’ús de bibop!, localis-me que no documente en cap altre poble.

Quant a la morfologia verbal, cal destacar una velarització feble però present en di-versos temps verbals (estaguent, caiguent, visquent, diguent i dient, correguent i cor-rent, però creent, traent, bevent, venint, encenent) i la conservació, tot i que no sistemàtica, de les desinències antigues de present de subjuntiu -am, -au (digam, digau, vingam, vingau…). La població an-ciana manté la forma jo faç en compte de l’analògica jo faig, usual en els vallers més jóvens.

El lèxic és molt ric i inabastable en un ar-ticle de tan poca extensió. A tall d’exemple, sense voluntat exhaustiva i sense repetir paraules ja comentades, destaque les se-güents, que presenten variació en alguns dels pobles veïns analitzats en la graella: olorar i oldre (en pobles veïns només la primera), esmussar (no esgarrifar i deri-vats com a Xeraco i Xeresa), pirri (‘arreple-gat redó de cabells a la part de darrere del cap’, en pobles propers topo i xufa), xinglot (‘contracció espasmòdica del diafragma’, a Cullera i Alzira, xanglot), braó (‘bíceps’, la

resta de la Valldigna, bragó), bes (besâ a Simat i Xeraco), tapoló (‘colp de dos caps’, topoló a Simat i Xeraco), desfilassar-se (re-ferit a un teixit, desfilagarsar-se a Simat, desfigalatxar-se a Xeraco), monga (‘sota d’oros’, nom desconegut en pobles veïns), mangalatxa (‘trampa en un joc’, mangalú-fia a Simat, maganxa a Xeraco), enterrat (terrat a Simat, les dos a Benifairó), xarquim (tarquim a Xeraco, Cullera o Alzira), xime-nera (xumenera a Xeraco i Alzira), algun-sar (engrunsar a Benifairó, Simat i Alzira), nyenya (llenya a Simat), tenoreta (‘escalfor tènue’, tenoret a Benifairó, Simat i Xeraco), eixugamans (torcamans en tots els pobles veïns), arròs en forn (sembla un localisme exclusiu de Tavernes per referir a l’arròs al forn), mantecao (xàmbit a Xeraco), desbra-fat (desbrafat a Xeraco), esporgar (netejar a Simat i Benifairó), forques (‘canyes que alcen les branques del taronger’ punxes, agulles i estaques en alguns pobles veïns), birbaora (llegona Simat i Benifairó), ferra-ments (ferramentes en els pobles veïns de les Riberes), rastoll (rostoll a Xeraco), cóp d’un arbre (‘part alta’, caramull a Xeraco), bassa (safareig als pobles veïns de les Ri-beres), olives xafades (xacades a Xeraco), amborço (ambroço a Simat, ambrócio a Xeraco), flotâ (‘conjunt d’esclata-sangs que

29 | Tavernes 2017

creixen a prop’, a Simat, Benifairó i Xeraco, rogle), fer verdura (herbes a Benifairó, Simat i Cullera; brosses a Favara i Alzira), amfàbiga (en pobles veïns, alfàbiga, alfàbega, aufàbe-ga), sampedro (els pobles veïns l’anomenen llampedro i dompedro), embordissâ (els po-bles del sud, albardissa i variants), embrazer (al voltant alterna amb albarzer), fesols del confit (i no de la pelaïlla ni garrofó), agretes (també a Benifairó, els altres pobles, agrets), agona (als voltants predomina aona), esco-là (acòlic a Simat i Benifairó), tallat (al sud, cingle), galdufa (‘halo de la Lluna’, a Xeraco i Favara, rogle), tabal (tavanc a Xeraco, tave a Favara i Alzira), revoltacampanes (noms diferents fora de la Valldigna: muntacavalls, campanar, rodacampanes...), segristana (con-fusió amb ‘sagristà’ que no documente enlloc més), rantella (randella a Xeraco, Cullera i Favara), sarvatxo (fardatxo a Alzira), endragó/

Simat Benifairó Tavernes Xeraco Cullera Favara Alzira

llambrígol llambrígol cuc de la xambrígol buderó buseró llambrígol[a]star [a]n[e]ntre [a]l cotxe[a]l mira

[a]star [a]n [a]ntre [a]l cotxe[a]l mira

[a]star [a]n [a]ntre [a]l cotxe[a]l mira

[a]star [a]n [a]ntre [a]l cotxe[a]l mira

[e]star[e]n[e]ntre[e]l cotxe[e]l mira

[e]star[e]n[e]ntre[e]l cotxe[e]l mira

[e]star[e]n[e]ntre[e]l cotxete mira

ammerla merla merla merla esmerla esmerla esmerlamona mona tonya panou panou mona monamoixa/moixeta/ òbila

moixa/moixeta moixa/moixeta òbila moixa/moixeta moixa/moixeta moixa/moixeta

tavella tavella arru(gu)eta arru(gu)eta tavella arru(gu)eta arru(gu)etacullerot cullerot cullerot cullerot peixet -- cabutp[o]u p[o]u p[o]u p[o]u p[o]u p[o]u p[ɔ]ucorna corna cotna cotna colna corna conaespentejar espentar/espentejar espentar/espentejar espitjar espentejar espentejar espentejarcarpó carpó escarpó escarpó crepó crepó crepópebre pebre pebre pebre pimentó /

primentópemintó pemintó

coeta d’all coeta d’all coeta d’all tetina coetina coeta d’all coeta avispro anvispro nispro nispro nispro anispro avísparoortiga ortiga serenato ortiga ortiga ortiga ortigauna palput un palput un paput un aparput un paput un parput una porput carranc carranc carranc carranc cranc cranc carrancpassi passi passe passa passâ pàssit passâpenca penca penca penca card penca pencapolit polit polit polit tito tito politcerquillo franja franja cerquillo flequillo flequillo franjaaba(d)ejo / ba(d)ejo ba(d)ejo ba(d)ejo ba(d)ejo aba(d)ejo aba(d)ejo aba(d)ejoaliacrà,aliacrans (m.)

diacrà,diacrans (m.)

leacrà,leacrans (m.)

liacrà,liacraes (f.)

aliacrà,aliacrans (m.)

aliacrà,aliacrans (m.)

diacrà,diacrans (m.)

monja bomba bufa monja bufa monja borlaguaiavo/caqui

guaiava guaiava caqui caqui caqui quequi

coca morena coca morena coca morena coca en llanda coca de llimonâ coca en llanda coca pobreferrâ ferrâ conca gaveta calderó ferrâ gavetallagostí/ llegostí

llegostí tallacames llagostí/ llegostí

lla(n)gostí deserreta

bolantinero llangostí

mal/ malalt mal mal malalt mal mal/ malalt mal xinxa xinxa xinxa xinxa pudenta pudenta pudentaagemponat empoinat ponnat aponnat aponat apoinat aponatcosconelles cosconelles casconelles cosconelles cosconelles cosconelles/

casconellescusquerelles

matalap matalap matalap matalap matalap matalap matalaf

endregó (dragó a Favara i Alzira), taularí (teulaí/ taulaí als pobles veïns), pitet-roget/ pitarroget (peberrogero a Xeraco, pitarrogero, tintarroget i peberroget a les Riberes), xareta (xereta a Benifairó, Simat i Cullera; xera, amb e oberta, a Xeraco, xerla a Alzi-ra), totestiu (ferreret a Simat; tastastiu a Xeraco; todestiu a Cullera; tatastiu a Favara), tollina (tonyina a Xeraco)...

Tavernes 2017 | 30

En la graella següent expose amb més detall algunes altres diferències entre els set pobles que compare en aquest article.Als jóvens els poden resultar desconegudes algunes paraules anteriors; també algunes altres referides a objectes, usos i costums del passat (barjoles, bolquers, sarpassa, píndola [joc], tinell, sostret, dalt de més amunt [pis de dalt de la cambra d’una casa tra-dicional], frassâ, ses, desmadeixat, escardalenc, entebuixat, aixem, esgarrany, afallament) o aquelles que s’han anat abandonant: anciamo (‘ecce homo’), moroti (‘personatge fantàstic per a fer por als xiquets’), fritera (‘plat gran, ara anomenat font’), siti (‘solar’), mengiu, escarramallat (‘amb les cames molt obertes’)… Hui la llengua no es transmet només de pares a fills, sinó que mitjans de comunicació, escola (i la pressió del castellà) transmeten un model de llengua diferent, menys variat i sovint més proper a les solucions castellanes.Alguns dels casos en què els ancians utilitzen mots genuïns i els més jóvens recorren a paraules de la llengua veïna: bassa d’auia (no xarco), ratlla de sant Martí (no arco iris), balla(d)or de l’anca (no cadera), bastiment (i no andàmit), encrusa (i no iunque), orenga (i no orégano), locucions com a gatameu (i no a gates), de bat a bat (i no de par en par)… A pesar d’aquests castellanismes i d’altres ben coneguts (noms de mesos, bessugo, barato...) el valencià de Tavernes i de la Valldigna és ben ric, original, correcte i no per això hauria de ser menys valorat pels seus parlants. A més, com hem vist, és una llengua plena de variació, viva. La cons-tatació d’aquesta diversitat tan gran en sis pobles veïns (variació aparentment inexistent o mínima per al parlant que no l’haja estudiada) fa més absurd, encara, establir fronteres lingüístiques interessades basades en motius polítics i no filològics.

Joan Giner Monfort

Tota aquesta informació es pot ampliar en l’estudi lingüístic El valencià de la Valldigna

(2013, Mancomunitat de la Valldigna i Universitat de València) o en la pàgina de

Facebook homònima dedicada a aquest llibre. També podeu submergirvos

en el parlar local en la novel·la Al cor, laquimereta d’Encarna Sant-Celoni (2012, Ed.

Tabarca), que recrea el parlar col·loquial valler.

31 | Tavernes 2017

A propòsit dels actes de celebració del centenari de Tavernes com a ciutat: Esbós biogràfic d’Antonio Chover Salom, compositor, director, guitarrista, fill predilecte i estudiós de la música popular de Tavernes de la Valldigna.

Antonio Chover va nàixer el 12 de setembre de 1922, en la casa número 23 del carrer Convent, hui anomenat Gabriel Hernández. A l’any de nàixer, sa mare, que aleshores deuria tindre uns 20 anys, va quedar embarassada de la seua germana Isabel (1) i, tal com era el costum en aquella època, va anar a viure amb els seus avis materns a la veïna casa del carrer Sant Roc núm. 108. Amb una aptitud artística nata, prompte són reconegudes les seues capacitats per a la música. El seu avi matern, José Salom Cantus (2), afavoreix i catalitza els inicis en la seua educació musical cap al 1932, ensenyant-li “guitarra, cançons i primeres melodies populars” (3). L’avi li va comprar un guitarronet, i el xiquet va demostrar de seguida les seues habilitats, sent capaç de reproduir amb rapidesa en l’instrument tot allò que cantava.

Havia de ser un esperit molt despert, perquè alhora que estudia guitarra i solfeig comença a vincular-se a figures locals com Francisco Valiente Izquierdo (4), cone-gut popularment com “el metge dels pobres”, i Ladislao Marí Simó, que regentava una drogueria, però que al mateix temps era un representant del “valencianisme cultural” (5) local. Aquestes dues persones foren les que veritablement l’aconsellaren i orientaren cap a la música, els autèntics mentors del jove Antonio Chover. Amdós estaven vinculats als ideals liberals republicans i mostraven una oberta inclinació valencianista que els va portar a crear junts l’himne de Tavernes. Antonio Chover recorda en les seues anotacions autobiogràfiques que Ladislao Marí interpretava a la guitarra, per a ell, l’himne mentre estava component-lo. L’Ajuntament, durant els anys 70, va sol·licitar a Chover que adaptara l’himne, cosa a la qual ell es va negar inicialment per respecte als seus mentors i mestres. No obstant això, en l’arxiu apa-reix una versió orquestrada per a banda del citat Himne de Tavernes, amb guió reduït per a la direcció, amb indicació del músic que interpretaria cada veu i les partitures dels instruments.

En 1935 comença a estudiar guitarra amb Salvador García García “Panxa Verda”, que alhora havia estat deixeble directe de Francisco Tàrrega.

En plena Guerra Civil va recórrer moltes vegades a peu (amb el seu amic i també music, el guitarrista Antonio Company) el trajecte Tavernes-Gandia-Tavernes, per tal de rebre el magisteri de l’insigne concertista. Comentava que, de vegades, durant el trajecte els sorprenia ”La Pava” (6) i havien de refugiar-se fins que passava el perill.Durant la Guerra Civil l’activitat acadèmica a les Escoles Nacionals o s’interromp o no té un transcurs reglat. No obstant això, el jove Antonio Chover mostra també, en aques-ta ocasió, ser una persona desperta i sociable, perquè es relaciona amb les Joventuts Llibertàries de Tavernes, que organitzen i sufraguen en col·lectivitat una escola racio-nalista que anomenaran “EL Porvenir”, amb Vicente Consoli i Pura Arcos (7).

Antonio Chover sempre va dir que en aquesta escola hi havia un ambient molt sa en les relacions humanes i en tot allò relacionat amb la cultura i el saber. Antonio, als 14 anys, va ser designat bibliotecari de l’escola. Una anècdota que em va contar és que, acabada la Guerra Civil, li demanaren que salvara els llibres de la biblioteca, que se’ls emportara a sa casa, perquè en la seua família eren tots molt creients i practicants i així els “nacionals” no sospitarien i no registrarien sa casa i, per tant, els llibres res-tarien a lloc segur i no serien cremats. I així fou.

La seua afició per l’esperanto, la vida naturista, la seua religiositat panteista vénen d’eixa època.

En el trist panorama cultural, econòmic i moral que deixa la postguerra, Antonio Chover torna a donar mostres de flexibi-litat i capacitat d’adaptació al principi de realitat, car es veu immers en la dinàmi-ca cultural de Tavernes amb la prepara-ció de La muerte y pasión de Jesús, un drama sacre d’Enrique Zumel, amb mú-sica coral composta per ell, i que es re-presentaria durant algunes temporades al teatre Patronat, tinguem en compte que sa mare era una persona de fortes conviccions religioses.

És en eixa època quan decideix dedi-car-se per complet als estudis de la mú-sica i disposa d’una habitació en la casa del carrer Sant Roc on situar el seu estu-di. Aleshores en la casa vivien sa tia En-carnació (germana de sa mare), el “tio” Pepico (el seu marit), i les dues filles del matrimoni (Maria i Encarna) amb l’àvia Encarnació. En aquesta casa estudia i

ANTONIO CHOVER SALOM

Tavernes 2017 | 32

comença a donar classes particulars a algunes xiques (també a les seues co-sines) i enceta el que seria el nucli inici-al del cor que cantava en l’església Sant Josep, que posteriorment representaria la Mort i Passió en el Teatre Patronat. En aquest ambient gaudeix de l’atenció i l’estima dels seus oncles i de les seues cosines, amb qui es cria com a germans. En aquesta casa del carrer Sant Roc s’allotjaria Manuel Palau en la seua visi-ta a Tavernes durant les festes del poble.

En 1939 enceta una etapa decisiva en la seua vida quan comença a estudiar musica de forma particular amb Manu-el Palau, de qui aprendrà solfeig, piano, harmonia, composició, estètica, història de la música, contrapunt, fuga, formes musicals, folklore i direcció d’orquestra. Tot això, paral·lelament als seus estudis oficials en el Conservatori de València, on aconsegueix en l’any 1948 el títol de composició, obté les màximes qualifi-cacions i rep, per unanimitat, el Primer Premi de Composició per la seua Simfo-nia núm. 1 per a orquestra.

33 | Tavernes 2017

El 1950 el mestre Palau el crida per a treballar a l’Institut Valencià de Mu-sicologia com a becari encarregat de les missions folklòriques. L’estima i prepa-ració de Chover per a aquesta feina feu que el 1951 l’Institut Alfons el Magnà-nim li editarà el llibre Canciones, dan-zas y pregones de Tabernes Valldigna, un inici en la tasca que li permetrà, al llarg dels anys, arreplegar gairebé tot el folklore de Tavernes, material que a ho-res d’ara encara roman inèdit i que tanta influència tindrà en algunes etapes de la seua obra.

El 1951 ingressa, per oposició, en el cos de Directors Músics de l’Exèrcit, activitat que el portarà a residir durant 40 anys a la ciutat de Cadis. Allí desenvolupa també la seua faceta pedagògica com a professor de guitarra, harmonia i com-posició.

Durant els anys 60 veu com les seues obres per a guitarra són publicades i in-terpretades a Espanya, Itàlia i Alemanya.

El 1967 compon l’obra coral La barraca, basada en la cançó popular de Tavernes del mateix nom.

La seua personal col·laboració amb el Conservatori de Cadis en els anys 80 el feu valedor de la medalla d’or, la màxima distinció d’aquest centre, en reconeixe-ment de la seua tasca docent.

Amb motiu de la pròxima publicació i presentació del llibre Integral de la obra para guitarra de Antonio Chover Salom. Biografía y edición crítica, del professor i guitarrista Carlos Blanco Ruiz, vos voldria fer algunes cites del susdit professor, en què es refereix a la música enregistrada en un CD que acompanyarà l’edició: “Las obras aquí presentadas en concierto son una se-lección de su producción y muestran las diversas fases por las que discurre su producción, desde la Canción lejana y la Suite Cádiz, pasando por las origi-nales e incluso a veces osadas Variacio-nes sobre un tema escocés o el emotivo Preludio-Coral, dedicado a su mentor Ladislao Marí, hasta llegar a las obras más personales como son los Preludios cósmicos y las arriesgadas Minidanzas del siglo XX. Las esencias de su traba-jo musicológico aparecen también re-flejadas en la obra que le dedicó a su maestro Manuel Palau, la bella Suite de Valencia. Toda una vida dedicada a la composición, con la guitarra como instrumento con el que supo expresar-se de la manera más personal. Es un repertorio que merece ser escuchado con atención y valorado en su contexto. El libro que acompaña a estas músicas seleccionadas contiene unas completas referencias biográficas y una edición crítica comentada de todas sus obras en una nueva edición preparada para su interpretación”.

El llibre es presentarà el dia 27 d’octu-bre, acompanyat d’un concert per a gui-tarra amb obres d’Antonio Chover que farà l’esmentat professor Carlos Blanco.

El 4 de novembre de 2013 l’Ajuntament de Tavernes va nomenar-lo fill predilecte de la ciutat. Un poc abans de faltar (17-4-2014) va rebre el premi Valldigna per la seua dedicació a la cultura del poble. En aquest acte de lliurament del premis Valldigna, es va presentar el llibre Anto-nio Chover Salom: L’obra per a piano, a cura de José Andrés Romero Mazarrota, amb una edició crítica de les partitures. Tanmateix, en el decurs de l’acte, la Coral XV de març, dirigida per Fran Lledó, va interpretar obres d’Antonio Chover (Can-ta la mare, Cantiña, La Barraca, La Vir-gen María i Càntic a la Vall).

No voldria acabar sense parlar-vos de la seua forma de ser. Done testimoni de la seua honestedat i bonhomia, de la seua estima i dedicació a la família, amb un tret molt característic: un humor “ab-surd” amb jocs de paraules i molt d’en-giny, bon amic dels seus amics (8) que des d’algun indret donen el mateix testi-moni que jo. (9)

Ferran Enguix Benavent

(1) A més d’Isabel, va tindre altres quatre germans: José [Pepe], Manuel [Manolo], María Teresa i Encarna. Antonio era el major dels sis.(2) “Se cuenta que era un excelente “ballaor” de “ball de compters” y un magnífico “cantaor” de “cançons populars valencianes,”cante jondo” y canciones de estilo andaluz”. Font: Notes autobiogràfiques redactades el 19 de maig de 1989. Arxiu AChS.(3) Font: Notes autobiogràfiques de l’arxiu AChS.(4) Francisco [Paco] Valiente Izquierdo (Villanueva del Grao, Valencia, 1889- Tavernes de la Valldigna, 1939). “Fue mi medico, maestro, consejero

y amigo. Me curó de una pulmonía muy grave, siendo yo muy niño y viendo en casa de mis abuelos maternos, Pepe y Encarnación.. Al estallar la Guerra Civil, D. Paco fue Comandante Médico en la parte republicana. Falleció en el pueblo recien terminada la guerra. Era un excelente poeta y escritor. Fue alcalde de Tabernes y un enamorado de la Ciudad que trabajó mucho por su cultura” Font: notes manuscrites per Antonio Chover dels àlbums de fotografies. Arxiu AChS

(5) Ladislao Marí Simó (Silla 1895- Tavernes de la Valldigna 1938) Autor de dues obres teatrals Orgull de rassa, Comèdia lírica valenciana (Cullera, 1931) amb música de Vicent i Arturo Terol, estrenada en el Teatre de la Princesa de València en 1929 i Salvadoret l’aprenent. Duet còmic en vers (Tavernes, 1931).

(6) Avió de combat Heinkel-46, anomenat popularment La Pava. Font: “La Pava” Article de Manuel Vicent aparegut en la edició impresa del ”Domingo El Pais”, 16 d’octubre de 2005.

(7) Purificación Pérez Benavent [Pura Arcos] (València, 1919 – Windsor, 1995). “Educada entre Valencia y Barcelona, formarà parte de la secretaría de propaganda del Subcomité Nacional de “Mujeres Libres” mientras imparte clases en “El Porvenir” de Tavernes de la Valldigna. Tras la guerra mantuvo la lucha en la clandestinidad en la red de apoyo a los presos anarquistes hasta su marcha a Canadá en 1959” (---, Mujeres Libertarias, Pura Arcos 2015)

(8) Conversa amb Antonio Company guitarrista i professor del Conservatori de Málaga.(9) Eduardo Galiana, Vicente Peris i Brines [“Tocata”] (no recorde el nom, ja em perdonareu, però era el senyor que feia tan bé de presentador

en tots els actes de les festes del poble).

Tavernes 2017 | 34

El 7 de desembre de 1916, quasi coin-cidint amb el nomenament de la vila de Tavernes com a ciutat, va nàixer al carrer Sant Pere la senyora Josefa Peiró Bononad, la nostra conciutadana cente-nària, una persona senzilla i admirable.Fou la segona filla d’un matrimoni de forners. El germà major, Enrique, tenia huit o nou anys, ella en tenia sis i Elvira, la menor, tres quan la mare va morir. El pare havia de deixar-se els xiquets dor-mint per anar a les nits a fer el pa al forn del carrer Sant Agustí. I Pepita conta que passava molta por quan el seu germà la despertava i li deia: “Ara t’eixirà la mare!”. Per això se n’eixia del llit i s’asseia al por-talet de casa de matinada. Alguna veïna que la solia vore li digué a son pare que la xiqueta es gelava de fred durant llargues hores i ell, en saber el motiu, compren-gué que els fills no podien passar les nits sols a casa i decidí tornar-se a casar. De la segona dona no tingué descendència i ella sempre tractà els xiquets com si fo-ren fills propis. Però conta Pepita que no li digueren mai mare i que quan aquesta ja era velleta i ella marmolava els seus fills, la iaia s’interposava i li deia: “eres més madrastra que jo”. Per això Pepita quan se’n recorda d’aquelles vivències sent pesar, perquè encara que els havia criat igual o millor que una mare, ells sempre li havien dit tia.

De menuda, tot i que son pare era més bé republicanet i poc d’església, va anar al col·legi de les monges, on aprengué les quatre regles i sobretot a fer tota clas-se de labors i a cosir molt bé. Tan bé que quan una de les filles feia de modista, ella li rematava les peces de roba amb una gran traça. Ara fa punt de ganxo per entretindre’s i es distrau comptant els punts de cadeneta, un, dos, un, dos... i així passa les hores.

En aquells temps, quan era ben jovene-ta, es venia el pa pel carrer, de casa en casa, i ella anava amb una gran cistella venent-ne, així com també les típiques rosquilletes i mallorques per a berenar. Pepita sol dir que probablement no va

créixer prou i es va quedar tan xicoteta perquè sempre anava carregada com un ruc de forner. Anys després ja van acostumar la clientela a anar al forn per comprar el pa, encara que moltes dones se’l pastaven i l’hi duien a coure.

Diu que son pare era molt artista, que feia funcions de teatre, sarsueles i sainets de Bernat i Baldoví. En alguna ocasió ella

també hi va actuar fent de filla de son pare en l’obra. Ara, quan Pepita mira la tele, com que està ben sordeta, vol que la filla li explique a crits què diuen i què fan els que parlen per la televisió. I quan ix Joan Baldoví, de vegades es confon i comenta que ella de jove va representar alguna obra seua. I la filla, amb paci-ència, li diu: “Eixe no és, mare, eixe és un diputat valencià actual i no escriu

Comunió

Josefa Peiro, una vallera centenaria

35 | Tavernes 2017

Amb 19 anys

Tavernes 2017 | 36

sainets”. “Ja ho sé, ja ho sé, filla”, respon Pepita. Però és que a ella li venen a la memòria aquells temps i no pot evitar-ho. La veritat és que sovint la filla es queda afònica de tant de cridar per explicar-li a sa mare tot el que vol saber per estar ben al dia.Una anècdota graciosa és la del festeig de Pepita Peiró amb Josenet Vercher, el barber. Quan ella era fadrina tenien el forn al carrer Convent, ara Gabriel Hernàndez, enfrontet mateix de la barberia. Resulta que un xic de Cullera solia anar pel forn per intentar de festejar-la, però a Pepita eixe xic no li feia massa gràcia i volia desllapissar-se’l fóra com fóra. I com que la seua família i la del barber eren bons veïns i clients mutus, ella es va atrevir a demanar-li al jove Josenet: “No em faries el favor de vindre freqüent-ment per ma casa durant una quinzena de dies i mirar d’espantar-me el cullerot que vol festejar amb mi?” I ell, tot i que ja festejava amb una altra jove, però no estava massa convençut de continuar amb ella, li digué: “Clar que sí, dona, això està fet!”. I així fou com es van enamorar, feren desistir el cullerot i Josenet ja no va voler tornar més amb l’anterior nò-via. I es casaren un dilluns, perquè és el dia festiu dels barbers i ell sempre tenia molta faena, tot el sant dia la barberia oberta, diumenges inclosos i, quan no, a portar les poquetes fanecades que posseïa. Ella deixà el forn i l’ajudava a casa, llavava i planxava les tovalloles de barber, triava cacau o feia qualsevol de les faenes, que en aquells temps eren ben diverses i inacabables.Tenien bons amics i amb ells s’ajuntaven sovint a sopar. Josenet era un home molt cèlebre, ben rialler, i sempre tenia algun col·loqui que contar o algun acudit graciós. Feia rogle allà on anava. I ella cantava molt bé, era molt entonadeta.Eren uns pares tolerants, tenien una manera de ser molt autèntica i natural i no es clavaven en res, diu Pepa, una de les filles, “però encara que tenien una forma de pensar i d’ensenyar-nos molt lliure, amb nosaltres eren també molt estrictes i, per exemple, no ens consentien que anàrem a ballar a la pista del nano”. Van estar junts tota una vida, treballant humil-ment i criant i educant les dos filles que van tindre amb una gran senzillesa i rectitud de costums.El 21 de desembre de 2016, entre els actes que es feren per commemorar els cent anys que a Tavernes de la Valldigna se li concedí el títol de ciutat, el senyor alcalde, Jordi Juan, i la regidora de cultura, Encarna Mifsud, acompanyats d’un nodrit grup de vallers, acudiren al domicili de Josefa Peiró amb un ram de flors per homenatjar-la. El veïnat també s’hi aplegà i tots poguérem oir la magnífica interpretació de les cançons antigues del poble a càrrec de l’Ajunt de la Bóta, cançons que tant li agraden a la nostra prota-gonista perquè són de la seua època: La tia Juliana, Els ous de Pasqua, La quadrilla dels Panxuts... I Pe-pita Peiró, juntament amb les seues filles i familiars aplaudiren ben emocionats les extraordinàries veus de Reme Gandia, Amparo Vercher i Marisol Grau quan cantaren les cançons i algunes d’aquestes alba-des, composades per a l’ocasió.

Albades per a Josefa Peiró Bononad 1

Per Josefa Peiró Bononadhem vingut ací a cantar (Bis)

Perquè ja ha complit cent anys,com la ciutat de Tavernes,

la volem homenatjar.

2De família de forners

feia rosquilletes i mallorques (Bis)

Se n’anava pels carrersvenent pa amb una cistellaal bon veïnat dels vallers.

3Son pare es tornà a casar

quan es va morir sa mare. (Bis)

I a la consogra cantàla cançó de “La tia Juliana”per a fer-la enfadar. (Bis)

4Als sainets va actuar

de Bernat i Baldoví. (Bis)

I quan veu el diputat Baldoví que ix a la tele

diu que l’ha representat.

5De fadrina es va enamorarde Josenet el barber. (Bis)

Els dos junts van treballari ell, que era ben rialler,

a tots sabia alegrar.

Rosa Magraner Grau

Casament

37 | Tavernes 2017

Noces d’or

Homenatge pels cent anys. Dulce Pachés / Ajuntament de Tavernes.

Tavernes 2017 | 38

Les festes del poble, ja fa alguns anys, eren esperades amb molta il•lusió i ale-gria pels veïns de Tavernes. Era una ce-lebració important per a tots, una cosa nostra; un esdeveniment que ens per-metia expressar-nos com a col•lectiu, com a poble, i per això les festes tenien una gran importància per a cadascú de nosaltres. La data anava apropant-se i ja es podi-en observar canvis que anticipaven que alguna cosa gran estava a punt d’ocór-rer: els veïns pintaven les façanes de les cases, els menuts ens mostràvem més inquiets en pensar que prompte vindria la fira i per fi ens comprarien el joguet que havíem estat esperant (“quan vinga la fira”, ens repetien cada vegada que demanàvem als pares que ens compra-ren joguets), i fins i tot els majors desit-javen que prompte vingueren les festes, les festes de tot el món.Les festes tenien lloc a la darreria de setembre, quan els llauradors havien acabat amb les tasques de l’arròs i ja el teníem a casa, la qual cosa ens permetia a tots ser-ne partícips. Sí, tots volíem for-mar part de les celebracions, “l’epicen-tre” de les quals era el Passeig, ja que allí es muntava la fira; un passeig amb ar-bres, amb ombra, amb molta vegetació i, per tant, amb molta vida; un lloc que, lamentablement, no té res a veure amb l’actual Passeig després de la destrossa patida fa uns anys i amb la qual se li va

LES FESTES AHIR I HUI

arrabassar a aquest lloc emblemàtic tota la seua màgia, fins a convertir-lo en una cosa inerta: qui t’ha vist i qui et veu. Les festes, així és, eren quasi que “sagra-des” per a tota la població. Ens pertanyi-en, i això ens feia sentir poble i enfortir els vincles d’un amb la resta de la comu-nitat. Ens sentíem vallers i la màxima expressió d’aquest sentiment es mani-festava a les festes.

Ha passat temps de tot açò, i algunes coses han anat perdent-se (i desfent-se) al llarg de la història del nostre poble. Exemple d’açò és la pèrdua de gran part del patrimoni cultural i en gran mesura, com a conseqüència d’això, la minva del sentiment de ser un poble. Molts em-blemes vallers han anat desapareixent a causa del pragmatisme d’alguns i del mal gust d’altres, i s’ha actuat en mol-tes ocasions sota la idea errada de “el que no és útil (econòmicament), no ens serveix i, per tant, no cal conservar-ho”. Així, gran part del nostre patrimoni, part d’allò simbòlic -i estètic- que ens unia al llarg de la història, ha anat esborrant-se i ha provocat alhora, com dèiem, una pèr-dua d’identitat i d’unió. Pensem, doncs, que cal conservar la nostra història i el nostre patrimoni cul-tural, històric, i agraïm els esforços que s’han fet en els últims anys en aquest sentit. Creiem que és fonamental reivin-dicar allò que ens identifica com a po-ble, i per aquest motiu també valorem –i seguim valorant- les festes del poble, les nostres festes.Gaudiu de les festes 2017.

Vicenta Félix

39 | Tavernes 2017

EL REBOST DE LA MEMORIA

Tavernes 2017 | 40

EL REBOST DE LA MEMORIA

41 | Tavernes 2017

Tavernes 2017 | 42

43 | Tavernes 2017

Tavernes 2017 | 44

45 | Tavernes 2017

Tavernes 2017 | 46

47 | Tavernes 2017

Tavernes 2017 | 48

49 | Tavernes 2017