DEFENSEM DRETS CON S TRUÏM FUTUR › xcongres › documents › informe_general.pdf · 7.1 La...

DEFENSEM DRETS

CONSTRUÏM FUTUR

INFORME GENERAL

de CCOO de Catalunya

INFORME GENERALdel X Congrés de la CONC

4

íNdEX

Introducció

1. Una crisi econòmica profunda en un escenari internacional complex

1.1 Les febleses estructurals de l’economia catalana agreugen la crisi econòmica

1.2 Una crisi internacional en què els dèficits de la UE han agreujat els efectes

1.3 La gestió de la crisi a Catalunya i Espanya sota l’hegemonia neoliberal

2. Un canvi de cicle polític enmig d’un profund malestar social i de pèrdua de qualitat democràtica

2.1 El canvi de cicle polític

2.2 El debat nacional i el debat social, inseparables

2.3 L’atac interessat al sindicalisme

2.4 De la resignació a l’explicitació del malestar i la demanda de regeneració democràtica

3. Canvis en el mercat de treball

3.1 Les successives reformes laborals, desregulant per abaratir costos

3.2 L’alt nivell d’atur és avui el principal problema del país

3.3 Prestacions públiques

3.4 Formació

3.5 Contractació i subcontractació

4. Des de la negociació col·lectiva incidint en els canvis legals

4.1 La negociació col·lectiva

4.1.1 TLC

4.1.2El bloqueig de la negociació col·lectiva

4.1.3 La nostra intervenció en ERO

4.1.4 La unitat d’acció

4.2 Polítiques d’igualtat de gènere

4.3 Salut laboral

4.4 La previsió social complementària

4.5 La responsabilitat social

4.6 La llei de participació dels treballadors i treballadores en la innovació

5. De la immigració a l’emigració

5.1 La convivència i la cohesió social

5.2 El Pacte Nacional per a la Immigració i la Llei d’acollida

5.3 Gestió de la diversitat a les empreses

5.4 Sindicat de la diversitat

5.5 El CITE: un instrument sindical adequat a la nova realitat

7

19

29

37

53


5

6. Un model social en crisi6.1 Sistema de pensions

6.2 De la RMI a la RGC

6.2.1 Renda mínima d’inserció

6.2.2 Renda garantida de ciutadania

6.2.3 Indicador de rendes de suficiència de Catalunya

6.3 Educació

6.4 Sanitat

6.5 La Llei de dependència

6.6 L’habitatge com a dret en els processos d’execució hipotecària

6.7 La Plataforma per la Fiscalitat

6.8 Les finances ètiques i la banca ètica

6.9 Fer front a la bancarització de les caixes i als abusos de les entitats

6.10 Taxes judicials: un nou atac als drets de la ciutadania

6.11 La Llei de participació institucional

7. Hem fet front als efectes de la crisi i a les polítiques oportunistes i interessades7.1 La mobilització sostinguda

7.1.1 Tres vagues generals en tres anys: 29-S, 29-M i 14-N

7.1.2 La unitat sindical

7.1.3 La Plataforma Prou Retallades: confluència social

7.1.4 Un conflicte real i un seguiment desigual

7.1.5 Visualitzar el conflicte, aturar l’activitat i omplir els carrers

7.1.6 A contracorrent

7.1.7 La vaga general i els serveis mínims

7.2 El sindicalisme internacional i europeu davant la crisi

7.2.1 La CSI i les propostes per sortir de la crisi

7.2.2 La CES, obrint pas a les mobilitzacions per una Carta Social Europea

7.2.3 Sindicalisme al Mediterrani

7.2.4 L’estratègia de cooperació de CCOO de Catalunya

8. Un sindicat fort i útil, renovant-se dia a dia8.1 Pel que fa a l’afiliació

8.2 Eleccions sindicals

8.3 La comunicació

8.3.1 Un nou logotip al servei de les senyes d’identitat

8.3.2 La comunicació i la imatge al servei de la mobilització

8.3.3 La confederalitat de la política comunicativa, les xarxes i la presència als mitjans

8.4 Formació sindical

8.5 Fundació Cipriano García i Política cultural

8.6 La gestió dels recursos entre el PEDS i el necessari aprimament de l’estructura

9. En conclusió


53

53

53

53

6


INTRODUCCIÓ

Des que vàrem cloure el IX Congrés de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya (CONC), l’acció sindical que hem desenvolupant ha estat d’una enorme intensi-tat enmig d’un convuls entorn polític, econòmic i social. Al llarg d’aquests quatre anys molts homes i dones de les Comissions Obreres hem estat organitzant, elabo-rant, mobilitzant, negociant i debatent per arribar fins ací. De ben segur que ho hem fet amb honestedat i com-promís, amb majors o menors resultats, però amb la convicció que formem part d’un projecte col·lectiu que s’inspira en uns valors ètics als quals no hem volgut de-fraudar. Però en aquest camí, i al llarg d’aquests quatre anys, hi ha companys i companyes que ens han deixat, en diferents moments i en diferents circumstàncies. Difícilment CCOO de Catalunya hagués avançat sen-se la seva contribució, desinteressada, compromesa, sincera. Tots ells formen part de l’essència d’aquesta organització i per a tots i totes elles tenim un deure clar que només podem cobrir mantenint vius els seus afanys per fer avançar els drets dels treballadors i tre-balladores. En record de tots ells no podem deixar de fer esment al company Simón Rosado, mort poc des-prés de la vaga general del 29 de setembre de 2010, el dia següent de participar en la 2a Marxa contra l’atur, escollit pel IX Congrés com a membre de la direcció na-cional i secretari d’Acció Sindical. La seva mort, inespe-rada, com sempre passa amb la mort, va deixar un buit en el cor de molts i moltes sindicalistes de CCOO, per la seva entrega, dedicació, coneixement, que vàrem om-plir seguint treballant i lluitant per fer d’aquest un món millor, com ell i molts altres com ell van fer. En Simón, igual que tots els companys i companyes que ens han deixat al llarg d’aquests quatre anys, seguirà present en la nostra lluita. Poc abans que en Simón, l’Ángel Ro-zas, dirigent de les primeres comissions clandestines, que va formar part de la delegació a l’exterior de CCOO promovent la solidaritat internacional amb la lluita del moviment obrer i impulsor i president de l’Arxiu Històric de la CONC, i en “Tito” Márquez, organitzador incansa-ble envoltat de la discreció del militant abnegat, ens van deixar omplint-nos del record dels qui eren la mostra dels valors més heroics dels fundadors de CCOO i que van seguir col·laborant desinteressadament mentre van tenir forces. Tots ells ens han marcat amb la seva empremta bona part del que estem fent avui. Ara, quan recordem en Simón i tots els altres companys i compan-yes de les diferents organitzacions, sabem que ens han deixat un pòsit sobre el qual creix l’acció sindical. Bona part dels fulls que configuren aquest informe que pre-sentem estan escrits amb l’acció i la proposta de tots aquests companys i companyes a qui la CONC rendeix el més sincer homenatge.

Quan celebrem aquest X Congrés seguim immersos en la greu crisi econòmica i social. Allò que va començar com una crisi financera per convertir-se en crisi econò-mica de greus conseqüències socials s’ha traslladat a l’esfera política, on assistim a una perillosa deriva au-toritària de les polítiques amb què es gestiona la crisi. S’estan afeblint bona part de les normes i regles demo-cràtiques que havíem contribuït a construir, des de la mobilització i l’acord, per fer més justa l’organització de la vida social i econòmica del país. La igualtat política s’està esquerdant i avança la desigualtat econòmica i social. Aquests quatre anys intensos hem estat mobilit-zats a l’empresa i al carrer, en un context de dificultats econòmiques i socials i de ruptura del diàleg social.

Han estat anys d’una greu duresa per als treballadors i treballadores, els interessos dels quals, des d’aquesta organització, volem representar. Hem assistit a una important caiguda de l’activitat econòmica amb la con-següent destrucció d’ocupació i amb un empitjorament generalitzat de les condicions de treball. Mentre s’ha agreujat la profunditat de la crisi, els poders econòmics, les patronals, han impulsat una estratègia clarament oportunista emparada en l’hegemonia política i ideolò-gica neoliberal, orientada a afavorir els interessos dels grups econòmics amb més poder i a les minories socials de rendes més altes. Lluny d’ajudar a combatre la crisi i les seves causes, l’han agreujada i s’ha actuat de forma procíclica, allunyant la reactivació econòmica i perjudi-cant el conjunt de la societat. S’ha aprofitat per afeblir els drets laborals en general i els seus instruments, en especial la negociació col·lectiva. S’han afeblit, també, els drets socials, transferint recursos públics al sector privat, especialment al sector financer. Estem assistint a l’empitjorament generalitzat de les condicions de tre-ball i de vida de la gent treballadora del nostre país. La precarietat i la pobresa han augmentat i s’ha eixamplat la bretxa social entre els nivells de renda més alts i la resta, així com les desigualtats de gènere. L’atur és el primer problema del país i és el que està generant la major precarització social i econòmica de la població, de manera molt especial, la jove.

Aquests quatre anys, l’estratègia de mobilització sos-tinguda ha permès exercir i canalitzar el conflicte social a l’empresa, al sector i a escala general, i confrontar les dures agressions que les classes treballadores estem patint en els drets laborals i socials. Hem convocat, organitzat i realitzat tres vagues generals. La unitat d’acció sindical amb la UGT, apostant per ampliar-la i fer confluir el conjunt del moviment sindical, així com la constitució de marcs de trobada estables amb orga-nitzacions i entitats socials, amb les quals compartim la lluita contra la injustícia social i la inutilitat de les me-

7


sures que estan imposant els poders públics, és un dels eixos en què pivota la nostra estratègia. Hem interferit en la lògica de la resignació i la por que es vol instal·lar en la societat i en l’empresa, resistint les polítiques neoliberals i reforçant les posicions socials dels treba-lladors i treballadores per frenar i alentir les polítiques de retallades de drets que estan imposant i van acumu-lant les forces necessàries per poder imposar l’avenç de la cohesió social i la qualitat de l’ocupació. Hem exercit la protesta laboral i social davant el desmuntatge del model social i hem canalitzat el malestar real existent davant les actuacions dels poders econòmics i polítics. Hem elaborat alternatives clares, creïbles i possibles, en tots i cadascun dels àmbits propis de l’acció sindical, tant en l’empresa com en la societat. Hem estat pre-sents i actius en els marcs sindicals internacionals, amb l’objectiu de compartir anàlisi i estratègia per incidir en el canvi de les polítiques globals dels grans poders econòmics i com a element de solidaritat de classe, co-ordinant i intercanviant experiències i confluint en pro-cessos de mobilització supranacionals.

El context general ha incidit de manera clara en l’acció sindical quotidiana en els centres de treball i en els sec-tors. La negociació col·lectiva s’ha vist pressionada a la baixa per sectors empresarials que han volgut inaplicar convenis i acords, bloquejar negociacions, esmicolar àmbits. Bona part de la nostra activitat s’ha centrat en la negociació d’ERO, en els quals moltes vegades hem observat posicions oportunistes de manca de justifi-cació i simple voluntat d’aprofitar el context global per disminuir plantilles. Davant dels canvis de l’Estatut dels treballadors, la intervenció en salut i prevenció laboral i en polítiques d’igualtat a l’empresa són eines que obren escletxes per incidir en les condicions laborals. Tot i els canvis en els fluxos migratoris, la realitat del món del treball fa que seguim actuant com a sindicat de la diversitat, impulsant la consecució d’acords de gestió de la diversitat a l’empresa per avançar en la integra-ció laboral (i social) plena de les persones immigrades, però també que davant dels canvis en el funcionament del mercat de treball obrim nous espais de treball per donar suport i assessorament als nous corrents emi-gratoris, atesa la manca d’expectatives laborals ací.

En aquest marc, CCOO de Catalunya hem mantingut la capacitat operativa i de treball per orientar el tre-ball sindical vers els objectius marcats en el progra-ma d’acció aprovats en el IX Congrés. Els treballadors i treballadores ens han revalidat de nou, amb el vot a les candidatures presentades per CCOO de Catalun-ya, com la primera organització sindical de Catalun-ya, amb més de 24.000 persones delegades, com en persones afiliades, 170.000 el passat 30 de setembre.

La caiguda de la població ocupada, l’augment de l’atur i el tancament d’empreses són dades d’un context que afecten l’organització pel que fa al nombre de persones delegades o afiliades en nombres absoluts. Per això hem de seguir actuant per millorar en relació amb el context en què actuem, per seguir creixent i reforçant l’organització, posant en valor el treball fet i la consta-tació que en unes circumstàncies difícils seguim sent la primera organització sindical i social de Catalunya, tant en afiliació com en nombre de persones elegides amb les nostres senyes d’identitat.

Durant aquests anys hem realitzat importants canvis organitzatius interns. El conjunt del sindicat hem ade-quat l’estructura organitzativa per reforçar el treball de proximitat als centres de treball i als treballadors i tre-balladores, generant més cultura, instruments i pràcti-ques, i per equilibrar-la a la nova realitat financera crea-da pels canvis operats en l’entorn. En aquest sentit, el procés d’elaboració del Pla estratègic de desenvolupa-ment sindical (PEDS) ha estat una eina de treball impor-tant al voltant de la qual s’ha generat un ampli procés de participació i implicació de les diverses estructures sindicals.

Amb aquest Informe general, la direcció escollida el IX Congrés ret comptes de la feina feta. Amb l’anàlisi de la situació actual volem referenciar els canvis sobre els quals estem actuant i debatent en el congrés per apro-var les propostes de treball que ens permetin seguir avançant per ser una eina útil als treballadors i treballa-dores i, de manera especial, al conjunt de l’afiliació, que és qui amb el compromís personal quotidià garanteix la independència i l’autonomia d’aquesta organització i qui ens dóna la força per actuar.

1. UNA CRISI ECONÒMICA PROFUNDA EN UN ESCENA-RI INTERNACIONAL COMPLEX

1.1.Les febleses estructurals de l’economia catalana agreugen la crisi econòmica

Tancàvem el IX Congrés ja enmig d’una forta crisi econòmica. La llarga fase de creixement econòmic s’havia cimentat sobre bases econòmiques febles, com ja denunciàvem: un paper predominant de la construc-ció residencial, emparada en pràctiques especulatives, i el consum, afavorit per l’accés al diner ràpid i barat, una economia mundial amb mercats de capital sense regles ni controls, i polítiques fiscals regressives.

Amb aquestes bases, l’onada de la crisi financera que s’inicia als EUA l’estiu del 2007 i que té el seu punt àlgid el setembre del 2008, amb la fallida i la caiguda de Le-

8


hman Brothers, s’expandeix ràpidament arreu del món, atesa la contaminació del conjunt del sistema financer internacional pels productes financers tòxics (subpri-mes), que s’havien posat en circulació els darrers anys i que van suportar els alts nivells de creixement d’una economia bàsicament especulativa, que funcionava so-bre dos motors, la construcció immobiliària i el consum. Uns motors que necessitaven un fort endeutament per accedir a l’habitatge i a béns i serveis, a causa del creixent repartiment desigual entre les rendes del tre-ball i del capital en favor d’aquestes últimes.

Quan l’onada arriba a Catalunya, frenant en sec el crè-dit a famílies i empreses, que en aquell moment esta-ven enormement endeutades, provoca una desaccele-ració forta de l’activitat econòmica amb una profunda destrucció d’ocupació i activitat que s’ha mantingut durant tots aquests anys. Moltes empreses durant els anys del boom s’havien descapitalitzat per buscar altes rendibilitats en l’economia especulativa, i també s’havien endeutat, el que va impedir que poguessin afrontar els efectes de l’aturada del crèdit amb recur-sos propis.

Evolució del PIB trimestral, 2004-2012. CatalunyaTaxa de creixement real interanual.

Font: Idescat

Nre. habitatges Variació absoluta % de variació2005 72.939 9.600 15,2%2006 81.056 8.117 11,1%2007 64.374 -16.682 -20,6%2008 20.917 -43.457 -67,5%2009 8.180 -12.737 -60,9%2010 12.211 4.031 49,3%2011 10.568 -1.643 -13,5%2012 6.827 -3.741 -35,4%

Habitatges en previsió de construcció. CatalunyaVisats de direcció d’obres dels col·legis d’aparelladors. 2005-2012 (acumulat gener-juliol).

Font: Idescat

Nota:Nombred'habitatgesqueestàprevistconstruirorehabilitar.

L’explicació del ràpid creixement de l’atur està en la profunditat que la crisi econòmica té en el nostre país, en què la crisi financera internacional ha coincidit amb la crisi del sector immobiliari i la davallada del consum

privat, tant familiar com empresarial, que es trobaven en una situació de profund endeutament, per sobre del 100% de la seva renda disponible.

9


Sens dubte aquests elements evidenciaven les feble-ses d’un model de creixement en el qual sectors em-presarials van voler esgotar els avantatges competi-tius de la nostra economia, baixos costos laborals i alt nivell de rendiment especulatiu dels capitals col·locats

en el sector immobiliari, despreocupant-se, en termes generals, d’una posada al dia de l’aparell productiu, sense diversificar, ni innovar tècniques i processos, ni millorar la qualitat, ni augmentar la dimensió de les empreses.

Composició sectorial de l’economia catalana i evolució. 2005-2012Percentatge sobre el PIB pm de Catalunya 2005 2006 2007 2008 2009 2010 2011 Agricultura, ramad., silvic., i pesca 1,0% 1,1% 1,0% 1,0% 1,0% 1,0% 0,9%Indústria 20,2% 19,5% 19,2% 18,9% 17,5% 17,9% 18,7%Indústriamanufacturera 18,2% 17,6% 17,2% 16,7% 15,0% 15,3% 16,0%Construcció 10,7% 11,4% 11,3% 11,4% 11,4% 10,3% 9,8%Serveis 57,7% 57,3% 58,7% 60,6% 63,3% 62,6% 62,9%Comerç,hotel.,financesialtres 47,0% 46,6% 47,5% 48,6% 50,0% 49,3% 49,9%Adm.púb.,educ.,iserv.socials 10,6% 10,7% 11,2% 12,0% 13,3% 13,3% 13,0%Impostos s/productes 10,4% 10,7% 9,7% 8,1% 6,8% 8,2% 7,7% PIBpm 100% 100% 100% 100% 100% 100% 100%

Font: Idescat

Evolució del grau d’obertura i la taxa de cobertura comercials. Catalunya, 2005-2011Milers d’euros i percentatges

2005 2006 2007 2008 2009 2010 2011 Exportacionscomercials 42.703 47.219 49.680 50.516 41.462 48.872 55.185Importacionscomercials 67.813 74.788 80.363 77.234 57.664 67.621 71.593Dèficitcomercial -25.110 -27.569 -30.684 -26.718 -16.202 -18.750 -16.408DèficitcomercialsobreelPIB -13,9% -14,0% -14,7% -12,5% -7,9% -9,1% -7,8%Taxadecoberturacomercial 63,0% 63,1% 61,8% 65,4% 71,9% 72,3% 77,1%

Grau d'obertura comercial 61,0% 62,1% 62,5% 60,0% 48,6% 56,7% 60,3%Nota:Graud’obertura(pesdelesimportacionsiexportacionssobreelPIB);taxadecobertura(pesdelesexportacionssobrelesimportacions).Font: Idescat

Els augments de riquesa de l’economia espanyola i ca-talana durant els anys de creixement han estat també el resultat de l’enorme increment que ha tingut la pobla-ció activa al nostre país. Un creixement que es va con-centrar sobretot en sectors precaris i de baixos salaris. Cosa que ha tingut el seu reflex en la pèrdua de pes de les rendes de treball sobre el conjunt de la renda nacio-nal. Malgrat que va créixer el salari mitjà durant els anys previs a la crisi, els alts nivells de beneficis de les em-preses van ser aplicats a repartiment de dividends i a

inversions financeres i immobiliàries, que donaven alts rendiments econòmics, més que no pas a actualitzar la capacitat productiva o diversificar-la.

I tot això va succeir sense que des dels governs s’implementés cap política industrial activa que promo-gués el canvi de model econòmic. Durant els anys d’alt creixement, es van aplicar tant pels governs del PP pri-mer, com del PSOE després, polítiques desfiscalitzado-res en comptes d’aplicar els recursos que es generaven a

10


impulsar el canvi de model productiu. A causa d’aquestes pràctiques i a les orientacions obsessives per retallar el deute de l’Estat a partir de l’entrada a la moneda única, no es va reforçar la competitivitat de l’economia mitjançant la inversió en educació i en R+D+I, desenvolupant infra-estructures estratègiques per millorar la posició pel que fa a l’energia, les comunicacions, la mobilitat i les políti-ques socials, i limitant la pròpia capacitat econòmica en un entorn europeu de forta competència en termes de productivitat. No es va percebre la necessitat d’apostar per una transformació del model productiu que, sota el paradigma de la sostenibilitat, impulsés sectors econò-mics emergents com el de l’economia verda, el canvi de model energètic o els serveis a la ciutadania com a mo-tors de creació d’ocupació i riquesa. Es va obviar, davant de les inversions especulatives, que la indústria forma el nucli de la genètica del teixit productiu català i és l’element cabdal per sortir de la crisi, generar nous llocs de treball més estables i de qualitat, internacionalitzar

l’empresa i solidificar el model productiu, assentant les bases d’una economia sostenible.

Si a les febleses de l’estructura econòmica del país, hi afegim les especificitats de funcionament del mercat de treball, i, en concret, l’alt nivell de temporalitat de la contractació, que fa que, en un procés de baixada de l’activitat econòmica, sigui relativament fàcil re-duir plantilles, no és d’estranyar la forta destrucció d’ocupació, de l’ordre de més del 14%, tant indefinida com temporal, i, com a conseqüència, el ràpid creixe-ment de la desocupació com el viscut a partir del 2008, provocat per la facilitat en l’acomiadament per part de les empreses. L’excés injustificat de contractació tem-poral (de l’ordre del 19%) i de rotació de contractes temporals a les empreses, molt enquistat, contrasta amb la demanda de determinats sectors empresarials que han mantingut al llarg d’aquests anys la reivindica-ció de major flexibilitat en el mercat de treball.

Magnituds del mercat de treball a Catalunya

2007 2008 2009 2010 2011 2012

Totl'any Totl'any Totl'any Totl'any Totl'any IiIItrim.

variació variació variació variació variació variació mitjana mitjana mitjana mitjana mitjana interanual anual anual anual anual anual

Poblacióactiva 2,6% 2,2% -0,9% 0,2% 0,0% -1,8%Poblacióocupada 2,7% -0,5% -8,7% -1,6% -1,8% -6,0%Poblacióassal.indefinida 7,6% 2,4% -4,7% -1,1% -4,0% -5,2%Poblacióassal.temporal -7,0% -11,0% -22,5% -0,9% 9,8% -12,0%Sectorsd'activitat Agricultura -12,2% -10,2% -4,7% 14,9% -11,5% -4,9%Indústria -3,3% -0,1% -16,5% -3,4% -6,1% -4,7%Construcció 7,1% -10,5% -18,4% -14,1% -15,1% -20,5%Serveis 4,7% 1,7% -4,6% 0,3% 1,3% -4,7%Poblacióenatur 1,8% 40,6% 78,9% 9,4% 8,4% 17,0%Taxaactiv.pobl.16-64 77,0% 77,9% 77,5% 77,9% 78,6% 78,2%Taxaocup.pobl.16-64 71,9% 70,9% 64,8% 63,9% 63,4% 60,8%Taxad'atur(%) 6,5% 9,0% 16,3% 17,8% 19,3% 22,1%Homes 5,6% 9,0% 17,1% 18,7% 19,8% 22,7%Dones 7,8% 9,0% 15,2% 16,7% 18,6% 21,4%Menysde25anys 13,5% 20,3% 37,1% 39,5% 44,1% 50,9%Taxadetemporalitat(%) 23,7% 21,2% 18,0% 18,0% 20,1% 18,5%

Font: Idescat , INE. EPA

Allò que va començar amb la fallida de Lehman Bro-thers l’any 2008 es va convertir primer en una crisi fi-nancera d’abast mundial per transformar-se en una crisi econòmica, crisi del deute públic i, finalment, crisi tam-bé del projecte europeu. L’evolució de la crisi ha tingut, a més dels efectes econòmics, laborals i socials, un clar

sacseig dels ciments del model social europeu perquè s’ha volgut aprofitar la crisi com a coartada per retallar drets laborals i socials, alguns dels quals provenen del pacte social després de la 2a Guerra Mundial i s’estan qüestionant, també, elements clau del que entenem per democràcia i sobirania.

11


1.2. Una crisi internacional en què els dèficits de la UE han agreujat els efectes

Aquestacrisihaestatdefinidacomlaprimeragrancrisidelaglobalització.Hapresentatdiversosescenaris.D’unabanda,elspaïsosemergents ielspaïsosenviesdedes-envolupament,quehanmantingutnivellsdecreixementimportants i, d’altra banda, Europa, el Japó i els EstatsUnitsd’Amèrica,onencaranopodemdirques’hagisu-peratlacrisi.

Enunprimermoment,elG-20el2008iel2009vaassumirla coordinació de les polítiques econòmiques dels paï-sosmésrics,ambl’objectiudesalvarelsistemafinancermundialitreureleseconomiesdelasituaciódeprofun-dadepressióaquès’acostaven. Inicialments’apostaperpolítiques keynesianes, d’impuls de l’activitat econòmi-caperrecuperar l’economiai l’ocupació,comprometentrecursos públics per ajudar el sistema financer i situantelementsperaunanovaregulaciódelsmercatsfinancersmundials.

Peròel2010hivahaveruncanviradicald’orientacióperpartdelesinstitucionsdelaUE(Ecofin,9maigdel2010)queincompleixelscompromisosd’impulsalcreixementialacreaciód’ocupació.Almateixtemps,elsEUAielspaï-sosemergentsfrenenl’agendasobreregulaciófinancera.Enaquestcontext, lesnovescimeresdelG-20hanestatunfracàs.S’evidenciaambtotaclaredatqueelpoderfi-nancerhatornatafersentirelseupoderenl’economia,lapolítica,elmónacadèmicielsmitjansdecomunicació.Elsespeculadorshan tornataenriquir-seatacantenelsmercatsfinancerselsdeutessobirans ialtresvalorsdelspaïsoseuropeusambeconomiesmésfebles.

AlaUEhihatreselementsrelacionatsquedeterminenladimensiódelacrisi.Primer,elràpidtrasllatalspaïsosdelaUniódelacrisifinancerainiciadaperlessubprimeameri-canes(elsetembredel2008jaesrescatenoesnaciona-litzenbancs:Fortis,Dexiao l’alemanyHypoRealEstate).En segon lloc, l’impacte diferent/asimètric de la crisi alsestatsdelaUnióEuropeaenfunciódelnivelldedesenvo-lupamentdelmodelsocial:elsmenysdesenvolupatssónarrossegatsperlacrisi,elsquetenenbonsamortidorsso-cialsisistemesderelacionslaboralspotents,absorbeixenmillorl’impacte.I,entercerlloc,aquestaasimetriacondi-cionaunarespostaeuropea.LacrisimostraelgreudèficitinstitucionaldelaUnióEuropea.

Elfracàsenl’aprovaciód’unprojecteconstitucionaldelaUEdificultaunareacciómésràpida,equilibradaisolidariaa lacrisi, ielTractatdeLisboa,queentraenvigor l’1dedesembredel2009,ésinsuficientperalgoverndelacrisi.

El9demaigdel2010,enlareuniódel’Ecofin,s’enterrenlespolítiquesd’estímulkeynesianesis’imposacomaúniccriteril’austeritatilareducciódeldèficitideldeutepúblic.Apartird’aquellmoment,toteslesnovesdecisionsdelaUE,sensecapdebatpúblicnicontrastdemocràtic,nomésprioritzenladimensiófiscaldelaUnióEconòmicaiMone-tària.S’instauraunagovernançaeconòmicaalaUEambnousmecanismesdesupervisióidecontrolquelimitenel marge de maniobra fiscal i polític de l’Estat i, conse-güentment,deCatalunya.L’eixsocialjahaviaquedatmarginatdelesdecisionsdelaUEamblarevisiódelTractatdel2005,quanesconcentral’accióen lacompetitivitat,elcreixement i l’ocupació.Eljunydel2010,quans’aprova l’Estratègia2020,elcreixe-mentdeixadesertambéunadelesprioritatsdelaUEicedeixelseullocal’estabilitatial’ajustfiscalpergaran-tirelsanejamentdelesfinancespúbliques.AmbelPac-teFiscal,elPacted’Estabilitat iCreixementielPacteperl’EuroPlusielTractatd’Estabilitatesreforcenlescapaci-tatsd’intervenciódelaComissióEuropeasobreelsestatsmembresis’introdueixuncalendaridereducciódeldeu-tepúblical60%,ambindicacionspera lesreformeses-tructuralsil’obligaciód’introduirelprincipidedèficitzeropressupostarienunalleinacionald’obligatcompliment.L’anomenada‘regla d’or’ que l’Estat espanyol introdueixen la Constitució espanyola l’agost del 2011, amb unareforma imposada fetaalmargedequalsevol formalitatdemocràticaialaqualvamrespondreambdenúnciesimanifestacions. Hem denunciat clarament que el pactefiscal és un pacte de suïcidi econòmic pel seu caràcterprocíclic,queofegalademandainternaicomportamésdèficitenunaespiraldescendentqueporta, inevitable-ment,alarecessió.

Amb aquestes polítiques s’augmenta la incertesa so-bre lasolvènciadelsestats,endeutatsperhaver invertitbona part dels recursos públics a garantir la solvènciade les entitats financeres privades sense que aquestess’hagin vist ni intervingudes ni controlades pels poderspúblics, isobreel futurdelamonedacomuna, l’euro,elquepermetqueelsgranspodersfinancersposincontralescordeselspaïsosambdificultatsa l’horadefinançarl’endeutament. La situació greu d’uns estats suposa unavantatgeentermesdefinançamentperalsaltres,elquesuposaunaperversiósenseprecedentsdelpropiprojec-te europeu i promou la desafecció creixent de la ciuta-dania.L’aplicaciódogmàticadelsplansd’austeritatsensecapestímulalcreixementestàbeneficiantelspodersfi-nancersipermetdesmuntarbonapartdelabastidadelmodeld’estatdelbenestarqueidentificaEuropa,atravésde lespressionsqueesrealitzenmitjançant laprimaderiscperintroduir(contra)reformesestructuralsenlanego-

12


ciació col·lectiva, els sistemes de pensions, d’assistènciasanitàriaol’educació.

Noespotdirquesiguilamancadedisciplinafiscallaqueestrobaa l’origende lacrisi (aEspanyas’arribaa lacrisiambsuperàvitiambundeutepúblicpersotadel40%),sinólaindisciplinaifaltadesupervisióitransparènciadelsectorprivatengeneral,idelfinancer,moltespecialment.Malauradament,lagovernançaeuropea,encomptesderegularelsectorfinancer,genera,mitjançant l’austeritat,una transferència del deute privat al deute públic mit-jançant tres mecanismes diferents: primer, com que el

BancCentralEuropeunopotcomprarenelmercatpri-marideutepúblic,dónacrèditalsactorsfinancers(al’1%)quedesprésel“revenen”(al4%,5%,6%...)alsestatsambimportantsbeneficis(elBancCentralprestadinerbaratalabancaprivada,queésquicompradeutepúblicdelses-tatscobrant-losaltsinteressos);segon,elsrescatsbanca-riss’anotencomadeutepúblicicomques’obligaaqua-drar els pressupostos s’imposen durs programes d’ajustsocial (retallades); finalment, s’imposa l’ideari neoliberalde reformesestructurals ide la liberalització,flexibilitza-ció iprivatitzaciódeserveispúblicsbàsicsperconvertirriquesaipatrimonipúblicisocialenriquesaprivada.

Evolució dels diferencials del deute públic a deu anys respecte d’Alemanya. Prima de risc. Espanya i diferents països de la UE, 2005-2012En punts bàsics

Període Bèlgica Irlanda Grècia Espanya França Itàlia Holanda Àustria Portugal Finlàndia

2005 5 - 20 0 3 17 0 1 6 -32006 4 0 30 2 2 27 1 3 14 12007 11 7 27 8 7 25 6 - 20 62008 42 52 79 38 23 66 25 36 52 272009 64 191 190 75 38 102 44 67 93 462010 69 303 644 152 34 126 23 45 260 222011 159 709 1.629 280 66 273 33 67 765 352010 SET. 79 390 917 180 33 150 18 46 373 25OCT. 90 416 733 170 35 142 22 43 367 25NOV. 94 592 904 215 44 162 24 45 435 26DES. 103 580 910 246 38 170 21 48 356 222011 GEN. 111 592 868 236 39 171 19 50 391 21FEBR. 101 590 825 210 37 154 19 46 412 20MARÇ 98 653 924 204 35 157 27 44 452 21ABR. 94 668 1.076 202 34 141 28 42 592 19MAIG 111 770 1.301 222 38 164 28 42 658 22JUNY 117 853 1.385 252 46 186 30 46 787 30JUL. 146 993 1.364 308 61 273 38 57 934 37AG. 185 754 1.406 305 72 306 41 60 876 42SET. 201 675 2.034 336 76 369 45 78 950 48OCT. 219 618 2.240 324 95 374 41 88 988 45NOV. 292 669 2.852 421 146 491 49 143 1.010 61DES. 234 678 3.278 345 115 489 37 111 1.134 502012 GEN. 232 599 3.350 345 132 474 34 140 1.232 42FEBR. 184 512 3.282 323 112 367 44 107 1.110 44MARÇ 170 508 2.342 331 107 309 51 99 1.127 44ABR. 184 519 1.960 410 127 379 56 110 1.023 42MAIG 188 576 2.515 469 129 431 50 103 1.022 34JUNY 177 581 2.640 519 114 450 49 90 928 34JUL. 138 492 2.459 555 96 473 43 76 935 23AG. 115 464 2.299 525 70 444 34 54 846 13SET. 108 386 1.933 441 70 366 30 47 707 28

Font: Síntesi d’indicadors econòmics. Ministeri d’Economia i Competitivitat

13


LaincapacitatdelaUEpersuperarelsdèficitsestructuralsdelaUnióEconòmicaiMonetàriaielsdèficitsinstitucionalsdelprojecteeuropeuestansentaprofitatspelspodersfinancersperforçarunadeflaciócompetitivaenl’àmbitsocialilaboralaEuropa.Sotal’excusadelacompetitivitatglobalesmalba-rataunmodeld’economiasocialdemercatqueprecisamentéslaclauenquèfonamentenlasevacompetitivitatelsestatsquemillorestanfentfrontalacrisi.

1.3. La gestió de la crisi a Catalunya i Espanya sota l’hegemonia neoliberal

Lespolítiqueseconòmiquesques’apliquenaCatalunyanosónmésquelatranslaciódelesdissenyadesperlaUE.Pre-tenen guanyar competitivitat mitjançant la reducció delscostos laborals, l’afebliment de la negociació col·lectiva, lapèrduadequalitatdelssistemesdeprotecciósocialieldes-muntatgedelsserveispúblics.

Lesdiferentscontrareformesimesuresd’ajustpressupostariquehanimposatelsgovernsdel’EstatiCatalunyapercal-marlespressionsdelsmercatsfinancersal’horadecol•locardeutepúblic,hanaprofunditlasituacióeconòmicaisocialnegativa, com es desprèn de l’evolució de les dades ma-croeconòmiques.D’unabandas’hareduïtladespesailain-versiópúblicaid’unaaltrabandas’hafacilitatalesempreseslapossibilitatde ferajustosen l’ocupació,majoritàriamenten rescissió de contractes i comiats objectius per causaeconòmica.Elresultathaestat:l’empobrimentd’amplissec-tors,comelspensionistes,quehanvistcongeladalapensió,o les persones aturades, que estan exhaurint la proteccióperatur; lacontracciódelconsumper lesbaixades i con-gelacionssalarials; lapèrduadedrets laboralsderivadadeles reformes laborals; la retallada dels serveis públics, queimplicapèrduad’ocupacióimenoripitjorprestaciódeser-vei educatiu, de salut, d’atenció social, i l’augment de lesdesigualtatsdegènere.

Assalariats a Catalunya per tipus de contracte, edat, sexe i sector

20084t 3rtrim.2012 Evolució4t %Evolució 2008/3r2012 (2008=100)

TOTAL 2.814.900 2.404.200 -410.700 -14,59%Indefinits 2.269.000 1.946.600 -322.400 -14,21%Temporals 545.900 457.600 -88.300 -16,18%Taxa temporalitat (%) 19,39 19,03 -0,36 TOTAL HOMES 1.493.300 1.222.200 -271.100 -18,15%Indefinits 1.218.900 999.200 -219.700 -18,02%Temporals 274.400 223.000 -51.400 -18,73%Taxa temporalitat (%) 18,38 18,25 -0,13Nacionalstemporals 153.600 165.500 11.900 7,75%Estrangerstemporals 120.800 57.500 -63.300 -52,40% TOTAL DONES 1.321.700 1.182.000 -139.700 -10,57%Indefinides 1.050.200 947.400 -102.800 -9,79%Temporals 271.500 234.600 -36.900 -13,59%Taxa temporalitat (%) 20,54 19,85 -0,69Nacionalstemporals 190.400 184.700 -5.700 -2,99%Estrangerestemporals 81.100 49.900 -31.200 -38,47%

14


20084t 3rtrim.2012 Evolució4t %Evolució 2008/3r2012 (2008=100)

DE 16-24 ANYS 275.200 147.600 -127.600 -46,37%Indefinits 134.400 57.100 -77.300 -57,51%Temporals 140.800 90.500 -50.300 -35,72%Taxatemporalitat(%) 51,16 61,31 10,15 DE 25-54 ANYS 2.224.600 1.948.200 -276.400 -12,42%Indefinits 1.837.400 1.614.100 -223.300 -12,15%Temporals 387.200 334.100 -53.100 -13,71%Taxatemporalitat(%) 17,41 17,15 -0,26 55 ANYS I MÉS 315.200 308.400 -6.800 -2,16%Indefinits 297.200 275.400 -21.800 -7,34%Temporals 17.900 33.000 15.100 84,36%Taxatemporalitat(%) 5,68 10,70 5,02 SECTOR PRIVAT 2.429.500 2.019.200 -410.300 -16,89%Indefinits 1.970.600 1.639.100 -331.500 -16,82%Temporals 458.900 380.100 -78.800 -17,17%Taxatemporalitat(%) 18,89 18,82 -0,06 SECTOR PÚBLIC 385.400 385.000 -400 -0,10%Indefinits 298.400 307.400 9.000 3,02%Temporals 87.000 77.500 -9.500 -10,92%Taxatemporalitat(%) 22,57 20,13 -2,44%Ocupaciópúblicas/total 13,69% 16,01% 2,32%

I mentre, no s’ha actuat sobre els sectors que han estat responsables de la crisi, ni s’ha abordat una reforma fis-cal que equilibri la contribució dels sectors més pode-rosos de la societat i els esforços davant la crisi, ni s’ha actuat en el sistema financer, perquè assumís els cos-tos del rescat que s’han transferit al deute públic, ni s’ha perseguit el frau fiscal. El conjunt de mesures que s’han

aprovat i aplicat aquests anys representen la més greu agressió als drets laborals i socials feta en els darrers anys, i ha obert pas a una greu confrontació social que ha comportat un important procés de mobilitzacions, actes de protesta, manifestacions, concentracions i a la convocatòria de tres vagues generals (29-S del 2010 i 29-M i 14-N del 2012).

Evolució de la recaptació dels tributs estatals per l’Administració central i la Generalitat de Catalunya a Catalunya. 2004-2011. Milions d’euros, recaptació liquida aplicada

2004 2005 2006 2007 2008 2009 2010 2011Delegacions AEAT (A) 29.346 32.959 37.282 42.165 36.519 28.257 31.169 32.068Impostosdirectes 16.159 18.220 21.259 25.006 21.672 17.696 17.462 17.824Impostosindirectes 13.058 14.610 15.869 17.008 14.672 10.377 13.457 13.984Taxesialtresingressostributaris(cap.3) 130 130 155 151 175 184 250 259Govern autonòmic (B) 4.246 5.043 5.886 5.443 4.033 2.925 2.641 2.132Impostosdirectes 761 857 1.028 1.228 1.509 848 622 349Impostosindirectes 3.144 3.851 4.523 3.863 2.222 1.787 1.747 1.541Taxadeljoc 341 335 335 351 302 290 272 242Total (A+B) 33.592 38.002 43.168 47.608 40.553 31.182 33.811 34.200Impostosdirectes 16.919 19.077 22.287 26.235 23.181 18.543 18.083 18.174Impostosindirectes 16.202 18.461 20.391 20.871 16.894 12.165 15.205 15.526Taxesialtresingressostributaris 471 464 490 503 478 474 522 501

Nota:DelegacionsAEAT,impostosdirectes,queinclouen:IRPF,impostosdesocietatsiimpostossobrelarendadenoresidents;impostosindirectes,queinclouen:IVA,impostosespecials,impostossobretràficexterioriimpostossobreprimesd’assegurances.Governautonòmic,impostosdirectes,queinclouen:impostosdesuccessionsidonacionsiimpostossobreelpatrimoni;impostosindirectes,queinclouen:impostossobretransmissionspatrimonialsiactesjurídicsdocumentats,impostossobredeterminatsmitjansdetransportiimpostossobrevendesminoristesdedeterminatshidrocarburs.Fo

nt: I

nfor

me

men

sual

de

reca

ptac

ió tr

ibut

ària

, AEA

T; B

AD

ESPE

; i d

ades

del

D

epar

tam

ent d

’Eco

nom

ia i

Cone

ixem

ent d

e la

Gen

eral

itat

de

Cata

luny

a

Notes: dades EPA Idescat

15


Les polítiques aplicades pel Govern central, tant en la da-rrera etapa del Govern del PSOE a l’Estat, com després el Govern del PP, com els canvis legals més regressius, que han comptat amb el suport en el Congrés de Dipu-tats del grup parlamentari de CiU, s’inscriuen en la lògica de les polítiques neoliberals i s’emmarquen en el Pla de consolidació fiscal de la UE, que força els països mem-bres a forts ajustos pressupostaris que impedeixen

qualsevol estímul fiscal de l’economia, amb l’objectiu dogmàtic de situar el dèficit públic en el 3% del PIB l’any 2013. Un horitzó que no es podrà assolir i que a causa de les polítiques pressupostàries aplicades endarrerirà encara més la sortida de la crisi, perquè es renuncia a incentivar i estimular l’economia des de la intervenció pública. Per això, es deprimirà encara més la demanda interna i, consegüentment, l’activitat econòmica.

Evolució del dèficit de la Generalitat de Catalunya, segons SEC base 2000. Catalunya, 2004-2011Milions d’euros i percentatges

Font: Elaboració pròpia amb dades de Generalitat de Catalunya i Idescat

Els governs aproven aquestes mesures sota la forta pressió que les entitats financeres exerceixen sobre el deute sobirà. Un deute que s’ha originat pel traspàs del deute privat, que la crisi fa aflorar, al deute públic. En arribar la crisi, els comptes públics de l’Estat esta-ven quadrats (deute per sota del 40% i dos anys de su-peràvit fiscal). El creixement del deute públic es genera pel traspàs de recursos públics per garantir la solvència

de les entitats financeres afectades per l’explosió de la bombolla immobiliària (i financera), per la necessitat d’intervenir amb una gran quantitat de recursos públics per reactivar l’economia (com van ser en els primers dos anys, els plans Renova’t, plans E i altres), pel mateix funcionament dels estabilitzadors automàtics que ope-ren en situació de crisi (protecció d’atur) i per la caiguda d’ingressos per la davallada de l’activitat econòmica.

16


Deute privat i deute públic sobre el PIB. UE 2011Percentatge sobre el PIB

Nota:Eldeuteésl'estocdepassiusenpoderdelssectorsinstitucionals,deutematerialitzatenpréstecsivalorsdiferentsdelesaccions.Elsinstru-mentsqueestenenencompteperelaborareldeutedelsectorprivatsónvalorsdiferentsd'accions(F.3)ipréstecs(F.4),ésadir,nos’hisumacapaltreinstrumentpercalculareldeutedelsectorprivat.DefinicionsrelativesasectorsiinstrumentsesbasenenelSEC95.Lesdadesespresentenentermesnoconsolidats,ésadir,tenintencomptelestransaccionsdinsd'unmateixsectorinstitucional.Font: Eurostat

Sectorprivat Sectorpúblic Empreses Institucions Llarsientitats Admons. Total nofinanceres financeres senseànimdelucre públiques

UE-27 483,1% 99,8% 229,0% 69,0% 85,3%UE-17 400,6% 99,3% 147,9% 64,5% 89,0%Irlanda 1.106,0% 197,1% 701,7% 112,4% 94,9%RegneUnit 1.050,5% 108,7% 753,4% 96,0% 92,5%Portugal 494,4% 157,0% 150,6% 92,5% 94,4%Bèlgica 412,9% 181,5% 65,5% 54,3% 111,6%Suècia 412,1% 150,6% 136,4% 81,5% 43,5%Espanya 403,7% 135,8% 109,4% 82,2% 76,4%França 396,8% 103,8% 144,4% 56,7% 91,9%Itàlia 331,7% 83,2% 98,7% 45,5% 104,4%Alemanya 306,8% 68,6% 92,5% 59,3% 86,5%Grècia 237,7% 63,7% 11,8% 61,3% 100,9%Romania 124,8% 50,8% 18,6% 21,0% 34,3%

Deute privat i deute públic sobre el PIB. UE 2001Percentatge sobre el PIB

Sectorprivat Sectorpúblic Empreses Institucions Llarsientitats Admons. Total nofinanceres financeres senseànimdelucre públiques

UE-27 280,4% 78,7% 84,8% 53,3% 63,7%UE-17 272,5% 76,8% 74,7% 49,8% 71,3%Irlanda 342,7% 100,2% 163,0% 49,8% 29,7%Bèlgica 340,9% 141,5% 46,7% 38,0% 114,8%RegneUnit 335,9% 83,5% 140,8% 73,7% 37,8%Suècia 323,7% 150,2% 62,4% 52,6% 58,5%Alemanya 282,9% 60,5% 89,2% 72,4% 60,7%Portugal 276,5% 121,1% 40,5% 62,9% 52,0%França 250,8% 87,7% 66,9% 36,0% 60,3%Itàlia 248,6% 61,7% 54,5% 24,8% 107,5%Espanya 209,7% 84,3% 16,1% 48,1% 61,1%Grècia 197,9% 48,1% 8,3% 16,8% 124,5%Romania 60,1% 29,4% 2,2% 0,9% 27,6%

Nota:Eldeuteésl'estocdepassiusenpoderdelssectorsinstitucionals,deutematerialitzatenpréstecsivalorsdiferentsdelesaccions.Elsinstrumentsqueestenenencompteperelaborareldeutedelsectorprivatsónvalorsdiferentsd'accions(F.3)ipréstecs(F.4),ésadir,nos’hisumacapaltreinstrumentpercalculareldeutedelsectorprivat.DefinicionsrelativesasectorsiinstrumentsesbasenenelSEC95.Lesdadesespresentenentermesnoconsolidats,ésadir,tenintencomptelestransaccionsdinsd'unmateixsectorinstitucional.Font: Eurostat

17


Els poders econòmics aprofiten la crisi com a excusa per imposar més desregulacions i privatitzacions com marca l’ideari neoliberal. Les contrareformes laborals s’inscriuen en la lògica d’abaixar els costos laborals i avançar en la flexibilitat laboral augmentant el poder empresarial i reduint les garanties dels treballadors i treballadores, per això s’ataca la negociació col·lectiva i les organitzacions sindicals. Els plans d’ajust pressu-postari formen part de la lògica d’abaixar costos labo-rals i despesa social i renunciar a la intervenció pública com a motor de la reactivació econòmica. En definitiva, més mercat i menys estat, competitivitat via baixos costos laborals i precarietat, i equilibri pressupostari via retallada de la despesa social.

La translació a Espanya del Pacte d’Estabilitat Finan-cera de la UE es fa introduint un canvi en la Constitució amb un pacte entre PSOE i PP, amb caràcter d’urgència, sense debat ni consulta a la ciutadania. Ho vam denun-ciar i vam impulsar importants mobilitzacions arreu de l’Estat. Posteriorment el PP va impulsar, per donar com-pliment al nou mandat constitucional del dèficit zero, la Llei d’estabilitat financera, que va ser aprovada amb el suport explícit de CiU i que, a la pràctica, ha comportat una major restricció pressupostària per part de les co-munitats autònomes (CA) i la possibilitat d’intervenció de l’Estat sobre el finançament autonòmic.

Evolució del deute de la Generalitat de Catalunya i mitjana de les CA, segons el Protocol de dèficit ex-cessiu. CA de Catalunya i mitjana de les CA d’Espanya, 2004-2012Milions d’euros i percentatges

Nota:Lesdadesdel2012sónacumuladesfinsalmesdejuny.

Font: Banc d’Espanya

A Catalunya, aquests anys, el Govern de la Generalitat de Catalunya ha aplicat les mateixes polítiques que s’han traduït, especialment per als anys 2011 i 2012, en importants plans d’ajust pressupostari, que han retallat despesa social pública de manera significativa i han in-complert acords de negociació col·lectiva.

Els darrers anys del Govern tripartit, 2009 i 2010, la Ge-neralitat de Catalunya va mantenir, igual que el Govern central, una posició expectant en relació amb la crisi sense prendre mesures prou rellevants. Des de CCOO

de Catalunya vam reclamar mesures i actuacions con-cretes que tinguessin impacte sobre l’activitat econò-mica. A partir del maig del 2010 es va entrar en la fase de l’ajust pressupostari dur, fent de la consolidació fiscal l’únic objectiu de la política econòmica. Més enllà dels pressupostos generals de la Generalitat de Ca-talunya i el seu caràcter restrictiu, en aquest període s’han aprovat un seguit de mesures i accions clarament regressives.

Amb el canvi de govern a la Generalitat de Catalunya,

18


l’elaboració dels pressupostos de la Generalitat de Ca-talunya per al 2011 s’acompanyen de l’avantprojecte de llei òmnibus (que després d’una forta campanya de de-núncia es va transformar en tres projectes diferenciats i que, a hores d’ara, ja han estat aprovats i són vigents), que ha revisat bona part de la producció legislativa d’anys anteriors, fins i tot bona part de la que era fruit de processos de concertació social, com la Llei de política industrial, que s’ha eliminat. Amb l’eliminació de la Llei de política industrial es torna al principi ultraliberal que “la millor política industrial és la que no existeix”, preci-sament en un moment en què és de vital importància per al país reactivar i modernitzar la indústria per sortir de la crisi i crear ocupació. Mentre, la política pressu-postària retalla despesa en educació, sanitat i serveis socials i el Govern elimina, pràcticament, l’impost de successions, i mostra així el caràcter clarament classis-ta de la política del Govern de la Generalitat.

El projecte de llei òmnibus elimina i qüestiona molts dels àmbits de participació institucional que havíem assolit els darrers anys, com la Comissió de Transport de Catalunya o la participació de les organitzacions sindicals i empresarials més representatives al Consell

d’Administració dels Aeroports de Catalunya i al Con-sell Assessor dels Ports de Catalunya; se suprimeix la participació de les organitzacions sindicals més repre-sentatives al Consell de Direcció de l’Agència Catalana de Consum; al Consell d’Administració de l’ACA (Agèn-cia Catalana de l'Aigua) es continuen discriminant els sindicats majoritaris i se’ls atorga un paper únicament d’observadors. En definitiva, una llei que mostra clara-ment la voluntat del Govern d’avançar vers un canvi de model on es volen fer prevaldre els negocis sobre els drets socials i la preservació del medi ambient.

Hem definit els pressupostos de la Generalitat de Ca-talunya dels anys 2010 i 2011 com a injustos socialment i econòmicament inútils. Han retallat recursos bàsics per a la ciutadania i han contribuït a una major destruc-ció d’ocupació. L’augment de les llistes d’espera, el tan-cament de serveis hospitalaris, l’increment d’alumnat a les aules, la davallada de beques, l’increment de taxes, la retallada de recursos per atendre la ciutadania i dels serveis socials... estan en la lògica de fer pagar la crisi als qui no l’han provocada i posen en risc la cohesió so-cial del país.

Evolució de la recaptació de l’impost de successions i donacions. Catalunya, 2004-2011Milions d’euros, drets liquidats

2004 2005 2006 2007 2008 2009 2010 2011

Impostsuccessions - - 613,05 794,19 897,08 821,41 601,98 357,69Impostdonacions - - 96,69 50,04 106,90 98,50 56,83 40,51Impost successions i donacions 504,00 577,20 709,74 844,23 1.003,98 919,91 658,81 398,20Font: Departament d’Economia i Coneixement de la Generalitat de Catalunya

Una de les accions que en aquests anys hem titllat de més injusta socialment ha estat la modificació de la RMI, un clar atac a la cohesió social. El Govern modi-fica la Llei 10/1997, de la renda mínima d’inserció, de forma poc transparent, utilitzant el projecte de llei de mesures fiscals i financeres que acompanya el projecte de llei de pressupostos de la Generalitat de Catalunya per al 2011. Un programa interdepartamental que va néixer l’any 1990, com a resposta a la situació de des-protecció social i econòmica que la crisi, el creixement de l’atur i l’enduriment en l’accés a les prestacions per atur van provocar, i ho va fer gràcies al consens entre els sindicats majoritaris i el Govern Pujol. I ara, un nou Govern de CiU decideix, unilateralment, modificar radi-

calment el Pirmi, sense obrir cap àmbit de diàleg social i contradient allò que l’Acord estratègic (que encara era vigent) establia respecte a la necessitat de redissenyar la RMI per millorar la cobertura que ofereix, incremen-tar i adaptar les mesures d’inserció que l’acompanyen i adaptar-la als nous perfils de l’exclusió a Catalunya. Incompleix així també el compromís adquirit en l’Acord d’investidura per part de l’Executiu de donar-li conti-nuïtat. Vam denunciar en el seu moment una modifica-ció legislativa que només respon a la voluntat de reduir el cost del programa de la RMI, sense tenir en compte el seu objectiu primordial: la inserció social i laboral i la cobertura econòmica de les persones desprotegides.

19


2.1.05 Habitatges familiars. Catalunya. 3r trimestre del 2012

Principals magnituds Milers d'habitatges Valor

Totalhabitatgesfamiliars 2.785,6habitatgessenseactius 721,8habitatgessenseocupats 967,2 habitatges sense perceptors d'ingressos 118,5Totald'habitatgesfamiliarsambunactiuimés 2.063,8habitatgesambtotselsactiusocupats 1.398,2habitatgesambalgunactiudesocupat 665,6habitatgesambalmenyslameitatdelsactiusdesocupats 566,7habitatgesambtotselsactiusdesocupats 245,4Totald'habitatgesfamiliarsambunocupatimés 1.818,4habitatgesambalgunocupatassalariat 1613habitatgesambtotselsocupatsassalariats 1.420,7habitatgesambtotselsocupatsambcontractetemporal 167,6habitatgesambalgunocupatatempsparcial 363,9Totald'habitatgesfamiliarsambunassalariatimés 1613habitatgesambalgunassalariatambcontractetemporal 409,1habitatgesambtotselsassalariatsambcontractetemporal 197,7

Font: Idescat, a partir de dades de l'enquesta de població activa de l'INE

En lloc de repensar la RMI per adaptar-la a la nova rea-litat social, marcada per l’atur i una creixent despro-tecció econòmica, amb la implementació de la renda garantida de ciutadania, dret reconegut per l’Estatut d’autonomia de Catalunya com a darrera garantia d’ingressos per a qui no té feina ni recursos alternatius, i amb l’establiment d’itineraris d’inserció personalitzats que facilitin el seu retorn al mercat de treball, el Govern

s’ha limitat a endurir les condicions d’accés, posant greument en perill la cohesió social del nostre país. Da-vant d’aquesta realitat vam iniciar un treball, no només de denúncia sinó també de pressió amb associacions d’aturats i aturades, que s’ha plasmat en el registre d’una ILP per exigir el compliment de l’Estatut pel que fa a posar en marxa la renda garantida de ciutadania.

Evolució de l’IPC interanualTaxes de variació interanual

20


Evolució de l’índex de preus al consum (IPC) per grups. Despesa CatalunyaTaxes de variació interanual

Nota:Ennegretaelsgrupsdedespesaambinflaciósuperioralamitjana.

Font: INE

2. UN CANVI DE CICLE POLÍTIC ENMIG D’UN PROFUND MALESTAR SOCIAL I DE PÈRDUA DE QUALITAT DE-MOCRÀTICA

2.1. El canvi de cicle polític

A l’inici de la crisi es van començar a sentir veus que qüestionaven la manca de regles i controls d’un model de globalització. Poc va durar aquesta voluntat crítica. Avui les polítiques europees s’emmarquen en la lògica neoliberal que està situada en l’origen de la crisi, amb una primacia de l’economia financera sobre la industrial i amb una clara supeditació dels poders polítics als inte-ressos dels poders econòmics, i amb el domini sobre el poder mediàtic. S’ha imposat el dogma de la inevitabili-tat de les polítiques neoliberals a partir d’anar alimen-tant un ampli corrent de resignació social.

Vàrem sortir del IX Congrés amb un govern del PSOE a l’Estat i un govern de progrés a Catalunya. A finals del 2010 va començar un canvi de cicle polític tant a Cata-lunya com a l’Estat: el 28-N les eleccions a Catalunya, el 22-M les eleccions municipals i autonòmiques, i les elec-cions generals que se celebren a finals del 2011. La ciu-tadania, amb el seu vot, castigà els responsables d’unes determinades polítiques en un context on la situació econòmica i social s’anava degradant cada cop més. Qui governava a l’Estat i a Catalunya va ser penalitzat en les eleccions. El resultat fou que la dreta política va guan-yar el Govern a Catalunya i a l’Estat.

Els processos electorals amb elevats nivells d’abstenció i l’increment del vot nul i en blanc evidencien la mala sa-lut democràtica del sistema polític al nostre país. Cada cop es constata un major descrèdit i desafecció política en més sectors socials. En els darrers processos elec-torals vam observar un important augment del vot po-pulista i xenòfob (de manera especial en les municipals), que mostra també una perillosa fractura en les bases socials tradicionals de l’esquerra. Davant d’aquesta realitat no podem operar exclusivament amb la des-qualificació de la política en general o del populisme en particular, sinó que hem de promoure la consciència i els valors que evitin que augmentin aquestes posicions. El centre de treball és un bon lloc per difondre aquests valors des del sindicat.

CCOO de Catalunya hem apostat aquests anys perquè la Generalitat de Catalunya desenvolupés plenament d’Estatut d’autonomia aprovat, i en especial tot el que fa referència als drets de les persones i totes aquelles qüestions que tenen a veure amb el reforçament de la cohesió social, la concertació i la transparència. Però la Generalitat de Catalunya no ha tingut cap interès per obrir aquesta qüestió.

El Govern de Catalunya, a partir de finals del 2011, va ini-ciar el desmuntatge sistemàtic de molts dels avenços que en els darrers anys havíem aconseguit acordar en els àmbits de concertació social tripartit. S’han qües-tionat des d’àmbits de participació institucional (dero-gació de la Llei d’indústria), a pràctiques de concertació

21


(l’Acord estratègic) i programes d’actuació sobre les persones (RMI). Unes polítiques plenament enquadra-des en la lògica neoliberal que retalla, privatitza i pres-cindeix de la interlocució social i només obeeix els lo-bbys d’interès econòmic.

2.2. El debat nacional i el debat social, inseparables

El moviment obrer català, i CCOO de Catalunya d’una manera especial, sempre ha estat al capdavant del ca-talanisme popular que vol fer convergir les aspiracions socials de la classe treballadora i les reivindicacions na-cionals del poble català. Al llarg de la història de CCOO de Catalunya hem deixat clar el nostre compromís social i nacional. Aquest compromís ens ha donat l’arrelament i la força per ser el primer sindicat a Catalunya des de les primeres eleccions sindicals. I ha permès que el mo-del de sindicalisme nacional i de classe que ens defineix sigui l’hegemònic al nostre país. Aquest model va ser i continua sent la garantia d’un concepte de construcció nacional de Catalunya a favor dels interessos del poble de Catalunya, dels treballadors i treballadores, inde-pendentment del seu origen, llengua o creences, d’un catalanisme inclusiu, de base social, i no un catalanisme conservador i excloent, de base identitària.

El debat en relació amb el fet nacional de Catalunya, que s’havia revifat amb el procés d’elaboració i dis-cussió del nou Estatut d’autonomia, la Sentència del Tribunal Constitucional i la mobilització sobre el dret a decidir, va cristal·litzar l’11 de setembre del 2012, quan el fet nacional torna a manifestar-se com una de les qüestions de primer ordre per al poble de Catalunya. CiU, que durant tots aquests anys ha rebut i ha donat suport al PP en les polítiques de retallades de drets laborals i socials, en les privatitzacions, en la liquidació dels sectors productius, i que ha obviat moltes vegades les agressions contra les competències del Govern de Catalunya impulsades des de Madrid, se situa al capda-vant del debat nacional abanderant la reivindicació na-cional, però al mateix temps intentant posar aquesta en contradicció amb els drets socials. CCOO hem dit des del primer moment que drets nacionals i drets socials són inseparables.

El canvi de govern a Catalunya a finals del 2010 repre-senta l’enduriment de les polítiques d’ajust pressupos-tari, amb les polítiques de retallades i privatitzacions, que han generat un ampli moviment de rebuig i contes-tació social. En paral·lel, el debat que feia temps que s’havia obert en relació amb les insuficiències del mo-del de finançament va continuar i es va concretar en la demanda d’un nou Pacte Fiscal entre Catalunya i l’Estat. Posteriorment, després de la importantíssima manifes-

tació de l’11-S del 2012, se situa un full de ruta nacional que ha de portar a un horitzó on Catalunya pugui assu-mir la plenitud nacional.

Tot el procés de debat estatutari l’any 2006, la con-vicció de les insuficiències i injustícies del model de finançament, l’incompliment de compromisos i acords previs per part del Govern central, la invasió competen-cial, etc., són elements que alimenten un malestar real en relació amb l’actual model d’Estat. La Sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, un cop aquest ja havia estat aprovat en referèndum per la ciutadania de Catalunya, marca una fita important en tot aquest debat i va donar lloc a un pronunciament de la majoria de la societat catalana (manifestació del juliol del 2010) en contra de com s’estaven fent les coses i va explicitar l’existència d’una important fractura (desafecció) entre Catalunya i Espanya. Les posicions neocentralistes que a partir del 2011 està aplicant el Govern de l’Estat i les actituds autoritàries i antisocials que es practiquen han augmentat el sentiment de rebuig a l’Estat central. No podem oblidar que ha estat la dreta espanyola que fa anys que està alimentant els greuges entre comunitats com a eina electoral, mentre l’esquerra o no ha sabut o no ha volgut impedir-ho.

Estem en un moment històric, en què el moviment obrer i sindical té la responsabilitat de confrontar l’ofensiva antisocial i antinacional que estem patint, refermant el compromís indissoluble de la lluita pels drets so-cials i laborals i la reivindicació dels drets nacionals de Catalunya. En aquest marc, CCOO de Catalunya hem actuat en tot moment no defugint la nostra responsa-bilitat com a sindicat nacional i de classe, i per tant, in-cidint en funció dels interessos que representem en el debat nacional i en el debat social, sense posar-los en contradicció, com en moltes ocasions es pretén des de determinats sectors. Al Consell Nacional de la CONC vam aprovar una resolució on reclamàvem el concert econòmic solidari, reforçant així la posició del Govern de la Generalitat de Catalunya en les negociacions amb l’Estat per assolir un nou model de finançament que fos respectuós amb el mandat estatutari i que dotés una major suficiència d’ingressos, respectant el principi d’ordinalitat en els termes estatutaris, que complís les inversions públiques per part de l’Estat previstes en l’Estatut (i que volien mitigar el maltractament històric de Catalunya en aquesta matèria), que mantingués un nivell de solidaritat interterritorial que no posés en pe-rill el desenvolupament econòmic i social de Catalunya i que es suportés en un sistema fiscal just que defugís de les pràctiques desfiscalitzadores que estan realitzant els darrers anys els governs de l’Estat i Catalunya (im-post de successions). Plantejàvem també la necessitat

22


de disposar d’una Agència Tributària pròpia coordinada amb la de l’Estat per garantir la millor eficàcia en la llui-ta contra el frau.

Durant tots aquests anys hem impulsat i defensat el marc català de relacions sociolaborals davant d’unes organitzacions patronals no excessivament motivades per fer avançar la negociació col·lectiva d’àmbit català o la creació de nous instruments i d’un govern de la Ge-neralitat de Catalunya, en especial a partir de finals del 2010, que no ha defensat competències estatutàries, com les relacionades amb els expedients de regulació d’ocupació (ERO), posant per davant dels interessos na-cionals els de classe.

En relació amb el debat obert després de l’11-S sobre el futur de Catalunya, ens hem posicionat favora-bles al dret a decidir (en correspondència amb el dret d’autodeterminació que figura als Estatuts de la CONC i als de la Confederació Sindical de CCOO d’Espanya). La ciutadania ha de poder decidir el futur, a partir d’un debat on no s’ha d’instrumentalitzar la por, ni alimentar la intransigència ni limitar la lliure expressió i opinió. En qualsevol dels escenaris de futur, la CONC, com a sin-dicat de classe i nacional, seguirem realitzant la nostra funció social, que és organitzar treballadors i treballa-dores per defensar els seus interessos i gestionar el conflicte social.

Tanmateix aquest debat no pot obviar, al contrari, ens ha d’esperonar encara més, a emplaçar el Govern de la Generalitat de Catalunya i les patronals a aprofundir en el marc català de relacions sociolaborals i, per tant, a posar al dia i impulsar els instruments que permetin avançar-hi. L’aposta nacional de disposar de major au-togovern passa per disposar de més i millors recursos, institucions i instruments per respondre als interessos dels treballadors i treballadores. La defensa del paper de la concertació social i dels seus instruments i l’impuls de la negociació col•lectiva a Catalunya són els eixos de treball amb què emplacem el Govern de la Generalitat de Catalunya i les organitzacions empresarials.

Val la pena destacar que en aquest mandat també ens hem implicat molt activament en l'impuls de l'activació de la trobada GALEUSCAT, de la qual hem pogut fer tres edicions. L’any 2009 a Bilbao, el 2011 a Santiago de Com-postela i el 2012 a Barcelona, que ens han permès fer un apropament a un discurs i una reflexió compartida al voltant de l’estructura plurinacional de l’Estat i la seva extensió en el nostre model sindical, amb la inclusió i l’aportació de la Confederació Sindical de CCOO.

En la mateixa línia, cal destacar les trobades amb les CCOO del País Valencià i les Illes Balears, que ens per-meten un espai de treball i reflexió compartida en els territoris de parla catalana de la nostra organització i que en el futur haurem de continuar dinamitzant.

Aquest mandat, malgrat les dificultats, també és el de la consolidació del Seminari Salvador Seguí com un instru-ment útil i actiu per treballar i posicionar el sindicat com a sindicat nacional, tal com tenim definit en els nostres Estatuts. Tant pel que representa la nostra participació externa, on hem estat requerits sobre aquesta matèria, que cal dir que està agafant cada dia més importància, com per posar en marxa i dotar d’un funcionament més o menys regular l’equip de treball que hi participa i per haver aconseguit materialitzar la confecció de tot un seguit de documents que signifiquen una revisió i ac-tualització del discurs del sindicat en matèries tan im-portants com són: la llengua catalana, la immigració o el tema de mercat, globalització i nació a propòsit d’un debat tan actual com és la unitat de mercat i el model d’estat. Així mateix, s’han consolidat dues dates, l’11 de Setembre i el 10 de març (data de l’assassinat de Salva-dor Seguí), en què com a sindicat ens posicionem i or-ganitzem actes i debats entorn a aquests temes en què hem aconseguit un nivell importantíssim, tant pels po-nents com de participació de l’actiu sindical. I finalment cal destacar un tema en el qual estem sent pioners dins del sindicat, que és l’assaig de nous sistemes de debat, participació i construcció d’idees i documents amb la participació de persones, intel·lectuals experts en les diferents matèries, i l’obertura a tota l’afiliació dels documents perquè durant un període determinat, per mitjà del nostre web, tothom hi pugui fer aportacions.

2.3. L’atac interessat al sindicalisme

En l’estratègia de sortida de la crisi dissenyada pels poders econòmics hi ha un atac sistemàtic al paper dels sindicats i a la funció del sindicalisme. Saben que per fer avançar les desregulacions i desmuntar el mo-del social de drets i llibertats, el sindicalisme, CCOO al davant, s’hi oposarà i, per tant, han esmerçat les seves forces per afeblir-nos, tant en campanyes mediàtiques, com en reformes legals que ens facin perdre capacitats d’intervenció, com en la restricció en la concessió de les partides pressupostàries que estan emparades en el mandat constitucional de la funció del sindicat.

És precisament per això que el sindicalisme de CCOO hem de repensar algunes de les nostres pràctiques per reforçar al màxim l’organització i ser més útils a les nos-tres finalitats i poder plantar cara als intents de fer-nos desaparèixer. No n’hi ha prou a denunciar els atacs que

23


ens fan, hem de millorar. Hem de reivindicar la nostra utilitat, tot el que fem i el que hem fet, però hem de re-novar pràctiques i discurs com en bona part fa aquest X Congrés en les propostes programàtiques, tant pel que fa a la nostra presència en els centres de treball com a la nostra capacitat d’organitzar treballadors i treba-lladores o de millorar els mecanismes de participació i representació i com reforcem la nostra legitimitat com a organització que agrupa interessos i promou valors.

2.4. De la resignació a l’explicitació del malestar i la demanda de regeneració democràtica

La profunditat de la crisi i les injustes polítiques aplica-des han fet créixer molts i diversos malestars socials. La desarticulació social amb què arribem a la crisi i la inca-pacitat del Govern per donar resposta a les demandes socials han fet aparèixer diferents formes d’expressió social del malestar. Ha estat rellevant en aquest con-text l’aparició del que s’anomena moviment 15-M, que ha agrupat diferents moviments i grups que havien nascut en aquest context (Jóvenes sin futuro, Democracia real ya, Anonymous...) i que han mobilitzat importants sec-tors socials, en especial gent jove, que fan explícit el re-buig a la situació actual i a l’absència d’expectatives de futur, qüestionen les actuals formes de fer política i de-nuncien que no se senten representats per unes formes que no connecten amb les inquietuds de bona part de la gent. Un moviment que, més enllà d’explicitar aquest descontentament general a com es fan les coses, mos-tra un nivell de compromís i de consciència ètica impor-tants. Sens dubte ha estat una important contribució per superar un ambient social general de resignació i passar a l’explicitació del malestar social i de rebuig.

Hi ha tota una generació de gent jove que s’està socialit-zant en un context econòmic i social molt negatiu, amb visions diverses del món del treball i amb formes de comunicar-se que utilitzen totes les noves potenciali-tats tecnològiques. Una realitat on la norma és la manca d’expectativa de trobar feina o les condicions de preca-rietat sense estabilitat laboral, la no-concordança en-tre la formació disponible, desprès de l’esforç personal per obtenir-la, i un mercat de treball precari, que ofereix treballs sense qualificació i mal remunerats, inestable i sense perspectives de futur personal ni professional.

És en aquest context on la crisi posa de manifest que els poders polítics responen als interessos dels sectors més poderosos de la societat, els causants de la crisi, i fan pagar-ne les conseqüències als sectors més febles, a l’immensa majoria de la societat. Sens dubte és un marc que permet explicar l’eclosió d’un malestar ampli, transversal, i la seva explicitació al marge dels meca-

nismes propis d’un sistema que no dóna resposta a les demandes i necessitats de la gent.

Són molts els punts de connexió d’aquesta realitat amb el moviment sindical, i amb les pràctiques de CCOO en particular, i és per això que han anat avançant for-mes de confluència dels diferents moviments socials que aquests anys han anat sorgint i que en el futur caldrà seguir treballant per augmentar la utilitat de les accions, no només de protesta, sinó de consecució d’alternatives. El sindicat hem d’estar en disposició de transformar el malestar en energia per assolir el canvi, canalitzant-lo en la mobilització i en l’elaboració d’alternatives, establint aliances amb diferents sectors socials i donant cabuda participativa a aquesta realitat. 3. CANVIS EN EL MERCAT DE TREBALL

3.1. Les successives reformes laborals, desregulant per abaratir costos

En el mercat de treball ha estat on la crisi ha manifes-tat de manera directa els seus efectes, amb canvis im-portants en les taxes d’ocupació i atur. Una realitat de la qual ha derivat tot el reguitzell de problemàtiques socials a què hem hagut de fer front al llarg d’aquests anys. Des del primer moment els poders econòmics han vol-gut aprofitar la crisi per promoure i imposar a través dels governs corresponents les contrareformes labo-rals: — la Llei 35/2010; — el RDL 7/2011, de reforma de la negociació col·lectiva; — el RDL 10/2011 i especialment els efectes negatius per la gent jove; — i el darrer atac a la negociació col·lectiva i als drets laborals, el RDL 3/2012 que ja és la Llei 3/2012.

Aquestes reformes, les han imposat els governs del PSOE i el PP, i han comptat amb el suport parlamenta-ri de CiU. Aquestes reformes s’integren en la lògica de les actuals polítiques neoliberals que persegueixen una major desregulació del mercat de treball i l’abaratiment dels costos laborals.

Les reformes s’inscriuen en la voluntat oportunista dels poders econòmics de buscar la recuperació ràpida i a curt termini de la taxa de guanys, del benefici econòmic i els avantatges empresarials, establint com a objectiu la baixada dels costos laborals i qüestionant el paper del sindicalisme en el govern de l’empresa i la funció social

24


que tenim. S’han volgut trencar les regles i els equilibris del marc de relacions sociolaborals, que permetien es-tabilitzar la negociació col·lectiva i la concertació social i canalitzar la gestió del conflicte.

Des de CCOO hem deixat clar des del primer moment que no és possible una sortida de la crisi a Catalunya i Espanya reproduint les anteriors estratègies compe-titives de la precarietat i els baixos costos laborals en un marc d’economia global. A l’inici de la crisi semblava haver-se assolit un ampli consens en relació amb els dèficits estructurals —precarietat i baixos salaris que allunyaven les capacitats innovadores i de modernit-zació empresarial— sobre els quals es va assentar l’alt creixement econòmic dels primers anys del segle XXI. Hi havia un ampli consens sobre la necessitat d’avançar cap un canvi de model productiu, sostenible i de quali-tat, que s’havia de construir integrant diversos factors: modernització i innovació dels processos productius; millora de la qualitat i del valor afegit de les empreses; potenciació de la formació professional i l’educació; augment de la capacitat d’internacionalització de les empreses; millora general de les condicions salarials i de treball, dels drets personals i sindicals de participació en l’empresa; modernització i qualitat de les infraestruc-tures de tots tipus; i aprofundiment en la provisió i qua-litat dels serveis públics i els drets socials de ciutadania.

Les diferents reformes que s’han aplicat i que inci-deixen en el mercat de treball s’inscriuen en la ideologia neoliberal i estan interconnectades entre elles. Prete-nen trencar el nostre sistema de relacions laborals, els procediments i els equilibris que s’havien anat consoli-dant a través de la pressió, la concertació i la negociació col·lectiva al llarg del temps. Els trets més ressenyables de les reformes aprovades són: 1. Es qüestiona i s’afebleix la capacitat reguladora del dret del treball i de les seves institucions. El dret del treball vol reequilibrar una relació desigual entre l’empresari i la persona treballadora individualment considerada. Però ara es pretén que el dret del treball, afeblit, buidat de la seva essència garantista de drets, estigui al servei de les polítiques d’ocupació.

2. Es desmantella la negociació col·lectiva, especial-ment la negociació col·lectiva sectorial, amb la conse-güent pèrdua de cobertura i protecció. Això es fa de diverses formes:— Es promociona l’extinció dels convenis col·lectius propis, sectorials o d’empresa, amb la pèrdua de la ul-traactivitat, després d’un breu període de negociació. — Es promou el conveni col·lectiu d’empresa enfront del sectorial, negant la capacitat del sindicat per estructu-rar els àmbits de negociació, encara que sigui pactat.

— S’extingeixen els convenis col·lectius sectorials per la presumpta desaparició d’organització patronal inter-locutora.— S’afavoreix la inaplicació del conveni col·lectiu secto-rial a l’empresa amb decisions unilaterals de l’empresari. 3. La flexibilitat s’identifica amb desregulació i poder unilateral de l’empresari en la gestió del projecte em-presarial davant el concepte de flexibilitat negociada que el sindicat planteja. 4. Es desreguralitzen les relacions de treball i es des-causalitza la contractació temporal. 5. S’individualitzen les relacions laborals, cosa que ge-nera precarietat en l’ocupació i minva el dret a l’exercici efectiu de drets bàsics dels treballadors i treballado-res. Aquesta precarietat i les pitjors condicions de tre-ball es fan més freqüents i intenses a les empreses on no hi ha representació sindical. A partir de l’anàlisi de les dades de l’Enquesta de riscos psicosocials elabora-da per l’Istas, s’han comparat les dades de les empreses on s’havien produït ajustos de plantilles (reestructu-racions empresarials que suposen pèrdua de llocs de treball, sigui a partir d’acomiadaments individuals, ERO o no-renovació de contractes laborals) i les que no, en relació amb els principals drets bàsics laborals i podem veure que hi ha moltes més dificultats per a l’exercici de drets allà on no tenim representació sindical.

6. S’afebleix la tutela de la jurisdicció social, del paper de l’autoritat laboral i la Inspecció de Treball. 7. Es trenca el principi de la bona fe contractual i del deure de negociar.

8. Hi ha un retrocés en el principi i la cultura de l’autonomia de les parts en les relacions de treball. 9. Solució proempresarial a la pretesa rigidesa de l’itinerari (entrada, canvis/mobilitat/modificació, sorti-da) de la relació de treball. 10. Es fragmenten i es trenquen les condicions generals que garanteixen la negociació col·lectiva i això facilita l’aparició de les noves desigualtats. Davant d’aquesta realitat no hem d’oblidar que la nego-ciació co·lectiva continua operant com un mecanisme de possible millora de la regulació legal o per establir procediments alternatius als previstos en la llei, excep-te en allò que aquesta estableixi la no-disponibilitat.

25


Percentatgedepersonesassalariadesquenovanpoderexerciralgunsdretsalasevaempresasegonssivanhaver-hiprocessosd’ajustamentsdeplantilles(PAP)irepresentaciólegaldelstreballadors/es(RLT)durantl’anyanterioral’entrevista.Font. Istas. Estudi ajustaments de plantilla i exposició a riscos psicosocials i salut

Contractes formalitzats per modalitats. Catalunya. Agost 2012

Font: Departament d’Empresa i Ocupació

26


3.2. L’alt nivell d’atur és avui el principal problema del país

L’alt creixement de l’atur és fruit de les polítiques rea-litzades aquests anys, però especialment es deriven, en primer lloc, per l’enorme facilitat que han tingut els em-presaris per aprimar plantilles, gràcies a l’enorme taxa de temporalitat amb què arribem als inicis de la crisi i, en segon lloc, per les contrareformes laborals que han facilitat i abaratit l’acomiadament. Tot això en moments on ha estat fàcil per als empresaris imposar aquestes mesures per la por i resignació que s’ha volgut imposar als treballadors amb l’excusa de la crisi econòmica i per l’afebliment de drets que la llei ha sentenciat.

A Catalunya, segons l’EPA, hi ha 840.400 persones a l’atur el tercer trimestre del 2012, 217.700 persones

més que l’any 2009. L’augment de la desocupació ha es-tat continu al llarg del període 2009-2012. Els primers anys va afectar massivament homes joves provinents, sobretot, del sector de la construcció i la indústria, per acabar expandint-se a tots els col·lectius i sectors. L’afectació del sector serveis està feminitzant l’atur. En l’àmbit provincial, la incidència és major a la província de Girona i per comarques, les centrals (Anoia, Bages i Osona) i el Garraf i el Baix Penedès tenen les taxes ab-solutes d’atur més elevades.

Les persones joves són les que estan patint amb major intensitat l’atur. La taxa d’atur dels menors de 25 anys és del 49,01% (ha crescut quasi 13 punts percentuals els darrers quatre anys). La taxa d’activitat dels joves ha caigut en gairebé 6 punts percentuals, mentre que la taxa d’activitat total s’ha mantingut.

Població aturada segons l’EPA. Catalunya. Valors en milers.

Més de la meitat de les persones a l’atur fa més d’un any que busquen feina el 2012, pel 35,3% que ho feien l’any 2009. L’atur de llarga durada provoca esgotament de les prestacions per atur. Una de cada tres persones aturades no rep cap tipus de prestació per atur, i la tendència és creixent. Progressivament es redueix el nombre de persones beneficiàries de prestacions con-tributives i augmenta el de subsidis i de renda activa d’inserció. L’ajut Prodi primer, i després el PREPARA ha anat augmentant i el 2012 n’han estat beneficiàries prop de 71.000 persones.

A Catalunya, 118.500 habitatges no tenen ingressos, el 4,25% del total, mentre que 245.400 llars tenen a tots els actius a l’atur, el 9% del total.

Pel que fa a la qualitat de l’ocupació, la menor tempo-ralitat respon a una major destrucció de contractació temporal que de contractació indefinida, i no a major estabilitat laboral. De cada 100 contractes nous regis-trats, 90 són temporals. La parcialitat involuntària, és a dir, qui treballa menys hores de les que desitjaria creix i afecta sobretot els joves.

Les persones amb discapacitat han anat perdent opor-tunitats d’ocupació. La incidència de l’atur és superior a la de la resta de la població. Molts centres especials de treball (CET) no han suportat la crisi, mentre que altres han incrementat el nombre de contractes amb perso-nes amb discapacitat que, havent perdut la seva feina a empreses ordinàries, opten pel treball protegit com a

27


opció laboral. Les retallades en pressupost per a políti-ques actives d’ocupació (PAO) afecten directament els CET, la seva continuïtat i, amb ella, l’ocupació de milers de persones amb discapacitat.

Els treballadors i treballadores autònoms han perdut presència en el mercat de treball des de l’any 2009, els sec-tors més afectats han estat el de la construcció i la indústria.

Som conscients que l’atur només es pot reduir per la creació de llocs de treball i aquests només es generaran per reactivació de l’activitat econòmica, per la capaci-tat adquisitiva de les famílies, per la injecció de crèdit a les empreses i per una perspectiva de negoci que animi la contractació de treballadors i treballadores. Les polí-tiques actives d’ocupació (PAO), ni tan sols les bonifica-cions a la contractació, no creen ocupació, però poden contribuir a millorar la posició de les persones sense feina en el mercat de treball.

Denunciem la caiguda progressiva del pressupost per a polítiques d’ocupació, que s’ha reduït en un 63% entre 2009 i 2012, especialment els darrers dos anys, quan ho ha fet en un 58%, i que coincideix amb el moment més intens de crisi econòmica i de major necessitat de polí-tiques d’ocupació.

L’anàlisi del mercat de treball que realitzem (estudi anual d’ocupació de Catalunya, mapa de l’atur a Cata-lunya, anàlisi de l’ocupació de persones amb discapa-citat, informes sobre prestacions públiques, impacte de les reformes legals sobre l’ocupació, anàlisi trimes-tral de l’Enquesta de població activa, anàlisi sectorial i de l’ocupació a Catalunya, informe sobre risc de po-bresa…) proporcionen eines, tant a l’intern del sindi-cat com a l’extern, per conèixer en detall la realitat del mercat de treball a la qual ens enfrontem, per elaborar propostes d’actuació, per argumentar reivindicacions, per reclamar reformes, en síntesi, per a l’acció sindical.

Durant aquests darrers anys hem col·laborat en l’elaboració de diversos documents, com el II Pla ge-neral d’ocupació de Catalunya 2006-2011, el Pla de desenvolupament de polítiques d’ocupació 2010-2011, l’Estratègia catalana per a l’ocupació (ECO) 2012-2020 o el Pla de desenvolupament de polítiques actives (PDPA) 2012-2013. En tots ells, la nostra actitud ha estat propo-sitiva i hem aconseguit vincular programes a partides pressupostàries, que es reforci la qualitat i l’impacte real sobre l’ocupabilitat de les persones i s’avaluïn els programes per l’ocupació. Alhora, hem defensat el pa-per de les empreses per crear llocs de treball i hem ins-tat el SOC a treballar en la prospecció, la detecció de necessitat i l’assessorament a empreses.

Malauradament, no hi ha hagut voluntat política per establir un model de concertació territorial de les PAO o reforçar elements, prioritaris per a CCOO, com és un sistema d’orientació de caràcter integral, sobretot da-vant una previsible evolució del mercat de treball, on les necessitats de perfils professionals requerits seran diferents als que es reposen.

Hem manifestat la nostra més radical oposició a la proposta de reestructuració del SOC, que pretenia la reducció dràstica de la plantilla i que forma part de l’estratègia per a justificar l’externalització i liberalit-zació de la intermediació laboral (el que ells anomenen col•laboració pública-privada) mitjançant la incapacitat material per assumir-la de forma directa i la difusió de la idea que el SOC no és un instrument eficient per mitjançar en el mercat de treball perquè no genera con-fiança. Sense avançar en el nou model del SOC ni de la nova Llei del sistema d’ocupació de Catalunya, s’han eli-minat 324 llocs de treball al SOC durant l’any 2012.

3.3. Prestacions públiques

Ens oposem frontalment al fet que el Govern espanyol hagi aplicat, i pretengui continuar aplicant, retallades en la protecció per atur. Aquestes eliminacions de drets pretenen justificar-se per motivar la recerca de feina, al·legant que el nostre sistema és massa generós i que estimula la permanència en situació d’atur. Les perso-nes aturades romanen sense feina perquè no hi ha llocs de treball disponibles i perquè no hi ha una aposta fer-ma en polítiques d’ocupació ni perquè el SOC sigui el referent de la intermediació entre ofertes i demandes d’ocupació.

Denunciem la criminalització de les persones aturades i la idea que moltes persones aturades cometen frau en la percepció de prestacions i subsidis. Cobrar l’atur és un dret generat i condicionat al compliment de de-terminats requisits: pèrdua involuntària de l’ocupació, cotització mínima, signatura del compromís d’activitat, registre com a demandant d’ocupació... Cal perseguir el frau, però no només de les persones beneficiàries d’atur, sinó també de qui es lucra i abusa dels treballa-dors per treball submergit o no declarat, dels defrauda-dors fiscals, dels especuladors...

És imprescindible que s’implementin mesures que ga-ranteixin la protecció econòmica de qui no té feina i ha esgotat totes les prestacions i subsidis per atur, des de la renda mínima d’inserció (RMI) i la renda garantida de ciutadania (RGC), passant per la renovació del PRE-PARA.

28


3.4. Formació

La formació professional per a l’ocupació és un dret dels treballadors i treballadores per millorar les seves oportunitats d’ocupació. De forma similar a l’evolució dels pressupostos per a PAO, el pressupost per forma-ció per a l’ocupació s’ha reduït el 70% entre 2009 i 2012, i ha patit la pèrdua més important el darrer any, en què s’ha reduït en un 66%. El perjudici per a les persones treballadores, estiguin ocupades o a l’atur, és evident, atès que en un moment en el qual la necessitat de qua-lificació i reciclatge professional es fa més evident, l’oferta formativa queda condicionada a la suficiència pressupostària i no a les necessitats reals.

El model de formació contínua a Catalunya i Espanya està en qüestió, per la incongruència que té el fet que els propis executors del pressupost per a l’execució dels plans de formació siguin els que determinen la dis-tribució d’aquest. A CCOO de Catalunya vam aprovar, després d’un intens debat, la necessitat de reorientació del model de formació contínua cap a la millora de la seva eficàcia i eficiència i la seva vinculació als certifi-cats de professionalitat i l’abandonament progressiu de l’execució directa de les accions formatives per cen-trar el nostre paper en la direcció, la planificació i el go-vern del sistema de formació per a l’ocupació. A escala estatal, no s’ha concretat un model de forma acordada, sinó que unilateralment han anat incorporant-se mo-dificacions parcials del model mitjançant les diverses reformes laborals.

El balanç general que pot fer-se sobre la implementa-ció d’un sistema de qualificacions professionals a Ca-talunya és negatiu, ja que no s’han assolit els objectius fixats en l’Acord estratègic 2007-2011 respecte a la in-tegració dels tres subsistemes de formació prevista també en el II Pla de formació professional 2007-2010, tot i la publicació del Decret d’integració de la formació per l’ocupació de Catalunya, ja que la Xarxa FP.cat ha quedat dissolta de facto, sense ser substituïda per cap altra estructura alternativa. Tampoc s’ha donat compli-ment als diversos acords de Govern sobre un nou mo-del d'orientació, capacitació i formació professional. El decret de centres integrats no ha estat aprovat, com tampoc ho ha estat el decret d’acreditació de compe-tències professionals, tot i que es posés en marxa l’any 2009 i fins el 2012 el programa experimental Qualifica’t per al reconeixement de competències adquirides per formació no formal i experiència laboral (la Fundació Paco Puerto va signar el conveni per participar en el projecte) o es publiqués el 2011 una convocatòria per a l’acreditació de determinades competències pro-fessionals, Acredita’t, amb la qual vam col·laborar mi-

tjançant un dispositiu d’informació i assessorament des de CCOO; reivindiquem la necessitat d’un sistema únic que integri els dos sistemes per al reconeixement i l’acreditació de competències que doni valor a la forma-ció contínua i ocupacional. No s’ha consolidat el model de governança del sistema de formació professional, ja que tot i haver-se constituït formalment la Comissió del Sistema de Qualificació i Formació Professional, amb la participació dels agents socials, no ha exercit les seves funcions de planificació estratègica, avaluació i coordinació de les polítiques del sistema de formació professional. Just abans del final de la XI Legislatura, va ser aprovat en el Consell Català de la Formació Profes-sional el III Pla de formació professional que queda pen-dent d’aprovació i desenvolupament per part del futur govern de la Generalitat.

Compartim la necessitat d’assolir els reptes que es fixen des d’Europa sobre la proporció de persones amb formació secundària i de formació professional per ade-quar els perfils professionals als nous requeriments del mercat de treball. En aquest sentit, es fan imprescindi-bles recursos i inversió pública per a l’accés a la forma-ció i l’educació. Considerem inacceptable l’increment de taxes universitàries i d’ensenyaments de FP, ja que l’encariment dels preus de la formació pot deixar fora del sistema molts joves no qualificats, o treballadors i treballadores que busquin reciclar-se professional-ment o adaptar-se als canvis dels sectors productius, i que per dificultats econòmiques perdin una oportunitat d’inserció laboral.

Des de CCOO reivindiquem un model que combini for-mació i treball adreçat, sobretot, cap a joves sense feina i escassa qualificació. Hauria de ser un model de formació dual que permetés combinar formació teòri-ca i pràctica, amb reconeixement de drets laborals. El punt crític per a l’aplicació d’aquest model existent a països del nostre entorn és la concepció de la formació com a cost per a moltes empreses i no com a inversió. L’any 2012 el Departament d’Ensenyament de la Gene-ralitat ha impulsat un model de formació dual. Des de la Secretaria de Socioeconomia i d’Acció Sindical, hem en-degat un procediment per a què la RLT de les empreses que participen en el projecte conegui el seu contingut i realitzi el seguiment de la formació pràctica, al temps que des dels instituts públics que realitzen la formació teòrica, també se’n realitzi el seguiment.

La defensa del dret de les treballadores i els treballa-dors a l'educació al llarg de la vida és un dels objectius de CCOO. El Centre de Formació de Persones Adultes Manuel Sacristán, que l’any 2011 va celebrar el seu vintè aniversari, és la mostra d’aquesta voluntat de millorar

29


les oportunitats laborals i personals de la classe treba-lladora. El trasllat des del soterrani de la seu central a la vuitena planta ha permès el desenvolupament de la seva activitat en uns espais més adients. Des de l’any 2009 ha anat incrementant-se el nombre d’alumnes, en total han estat uns 750 anuals. Ha anat augmentant, del 30% al 50% l’alumnat afiliat o proper a CCOO. El nombre de professors i professores s’ha mantingut en 12, tot i que la demanda de cursos ha crescut, de forma paral·lela a la crisi, la qual cosa també ha suposat un canvi en els cursos demanats. Així, ha augmentat la de-manda de cursos d’anglès, per a l’obtenció del Graduat en educació secundària, per a la preparació de proves d’accés a cicles formatius de grau mitjà i superior. A finals del curs passat es va signar un nou conveni, per tres anys, amb el Departament d’Ensenyament de la Generalitat que millorarà l’autonomia en la definició de l’oferta formativa i en l’organització del centre.

La Fundació per a la Formació i l’Estudi Paco Puerto dóna resposta a les necessitats de qualificació dels tre-balladors i treballadores, millora les condicions d'accés a l’ocupació a partir de l’orientació professional i facilita la promoció professional. Entre el 2009 i el 2011 s’han ofert 4.756 cursos i s’han atès més de 77.000 perso-nes. Des del Servei d’Orientació Laboral s’han gestio-nat 515 ofertes. La Fundació Paco Puerto va signar un conveni de col·laboració per a participar en el programa Qualifica’t i també ha participat activament en el dispo-sitiu d’informació i orientació de l’Acredita’t.

El trasllat a la vuitena planta de la seu central ha permès disposar d’aules pròpies per a l’execució de cursos i una millora dels espais del centre. El fet de compartir re-cepció amb el Centre de Formació de Persones Adultes Manuel Sacristán permet que s’informi i s’orienti sobre l’oferta formativa de forma integral, tant per a persones adultes com per a persones ocupades o aturades que vulguin realitzar cursos de formació per a l’ocupació.

Malauradament, la caiguda en el pressupost per a for-mació contínua l’any 2012, superior al 60% respecte al 2011, va forçar a la presentació d’un expedient de regu-lació d’ocupació que va suposar l’extinció de 33 contrac-tes de treball.

3.5. Contractació i subcontractació

Un dels grans problemes estructurals del nostre mercat de treball és l’elevat índex de temporalitat molt enquis-tada en el temps (ara del 19%), la poca durada dels con-tractes (incrementada en aquest període) i la rotació de contractes temporals per als mateixos llocs de treball. És necessari que els delegats i delegades coneguin els

límits legals de la contractació temporal i disposin de l’ajut necessari per actuar en el si de l’empresa.

Durant aquest període hem assolit dues actuacions importants des del punt de vista sindical i amb un fort component polític, ja que impliquen l’Administració de la Generalitat:

— L’edició i l’actualització d’un seguit de clàusules so-cials, per incloure als plecs de licitacions de les obres o serveis de la Generalitat de Catalunya, reforçant es-pecialment tres factors: l’estabilitat de les plantilles, quan hi hagi canvi d’empresa, per tant, la subrogació; la incorporació de persones amb discapacitat en un per-centatge superior al que marca la llei, i la igualtat de condicions a l’hora de l’accés.

— El Consell de Relacions Laborals (CRL) de Catalunya s’ha adreçat a un total de 5.000 empreses per obtenir informació sobre la subcontractació (una enquesta si-milar a la que vam organitzar el 2010 a les nostres SSE) i els ha remés un text de caire jurídic amb els límits legals de la subcontractació i els riscos i les responsabilitats de les empreses a l’hora d’incomplir-los.

Amb aquestes actuacions estem avançant per fer aflo-rar el fenomen extens de la subcontractació al nostre país i per donar a conèixer a les empreses els riscos que comporta l’incompliment dels seus límits.

Internament hem estat capaços de dotar-nos d’eines que permeten assolir l’ajut a les nostres delegades i de-legats en l’actuació sindical a l’empresa. 4. DES DE LA NEGOCIACIÓ COL·LECTIVA INCIDINT EN ELS CANVIS LEGALS

4.1. La negociació col·lectiva

La negociació col·lectiva és l’instrument imprescindible de l’acció del sindicat en el centre de treball, en els sec-tors i en la concertació social. Però avui ens trobem en un context on la patronal i la dreta política estan can-viant radicalment el marc legal de les relacions laborals i de les regles de joc per augmentar els seus poders. És per això que el sindicalisme necessita generar una àm-plia plataforma social i política de compromís en defen-sa del dret del treball i de la seva funció, de la mateixa negociació col•lectiva, de la seva estabilitat, de la cer-tesa dels seus compromisos, com a factor de seguretat en la vida econòmica i social, i com a factor de progrés vinculat al nou model productiu.

Per això caldran nous canvis legals en la línia de les

30


iniciatives que el sindicat ha tingut en aquest període. Canvis legals per restituir-ne alguns de la situació an-terior a les reformes unilaterals en els seus aspectes més negatius, però també, per fer néixer nous drets personals i sindicals de participació en el projecte em-presarial, d’acord amb les noves organitzacions del tre-ball en canvi permanent, més dinàmics i preventius. És clau consolidar els sistemes extrajudicials de solució de conflictes i divergències, ampliant les seves funcions com a instruments paritaris de prevenció davant les dificultats empresarials i d’assessorament a les parts.

4.1.1. El Tribunal Laboral de Catalunya

El Tribunal Laboral de Catalunya (TLC) ja té vint anys de funcionament efectiu i s’ha convertit en un refe-rent, tant a l’Estat com a la Unió Europea, com a òrgan extrajudicial de conflictes laborals. Ha demostrat que l’establiment de procediments extrajudicials de solu-ció de conflictes laborals constitueix una eina molt útil i vàlida per contribuir a la millora del clima laboral a les empreses i a la modernització de les relacions laborals, donant més protagonisme a les organitzacions sindi-cals i empresarials en la solució dels conflictes laborals. Ha demostrat que els sistemes de solució extrajudicial de conflictes obtenen molts bons resultats en ordre a la solució negociada de la conflictivitat, és un exponent del Marc Català de Relacions Laborals.

La reforma laboral fa necessari reivindicar el paper del TLC com a òrgan de mediació i arbitratge volunta-ri en les divergències que sorgeixin en la negociació col·lectiva amb la finalitat de salvaguardar l’autonomia de les parts en la gestió i la solució dels conflictes la-borals. Durant aquest període s’han fet 4.904 procediments, sent la distribució per mida d’empresa la següent:

Menys de 50 treballadors, el 31%Entre 101 i 205 treballadors, el 24%Entre 50 i 100 treballadors, el 22% Entre 251 i 500 treballadors, el 13%Més de 500 treballadors, el 10%

Els procediments per temes, els més significatius, amb el 23%, els d’interpretació/aplicació del conve-ni col·lectiu, 17% els de jornada/calendari/vacances, i vaga amb el 6%.Encara no hem aconseguit que els sistemes extrajudi-cials de conflictes s’estenguin a les administracions públiques. Per això exigim a la Generalitat de Catalunya que (re)obri les negociacions per crear un sistema ex-trajudicial de conflictes per a l’Administració pública a Catalunya.

Las retallades pressupostàries també han arribat al TLC. La situació econòmica actual del TLC es dramàti-ca, atès que la subvenció de la Generalitat de Catalunya per suportar el pressupost aprovat pel Patronat va dis-minuint, a banda dels endarreriments en fer-lo efectiu. És imprescindible que la Generalitat de Catalunya, tal com es va comprometre en el primer Acord estratègic, doti de recursos econòmics suficients el TLC, per poder desenvolupar les seves funcions.

4.1.2. El bloqueig de la negociació col·lectiva

La negociació col·lectiva, aquests anys, ha viscut sota la pressió d’una patronal que, de manera oportunista, ha volgut imposar una flexibilització unilateral de les con-dicions de treball per reforçar el poder de l’empresari i abaixar els costos laborals. Ens hem trobat amb ac-tituds de bloqueig en la negociació d’alguns convenis, esmicolament de l’àmbit del conveni, inaplicació de de-terminades parts del conveni, en especial les salarials, que evidencien d’aquesta manera l’oportunisme empre-sarial que utilitza la crisi per trencar les regles de joc i assolir posicions avantatjoses.

Amb l’acció sindical duta a terme pel conjunt de fede-racions hem estat capaços de fer front a les estratè-gies patronals que volien desmantellar la negociació col·lectiva sectorial. Hem pogut establir, en alguns àmbits, un control sindicalitzat de les inaplicacions sa-larials, com en el conveni metal·lúrgic. En d’altres, hem pogut confrontar-nos com en l’intent de desmantellar el Conveni col·lectiu d’hostaleria de Catalunya. De la mateixa manera, hem tingut èxit en el desbloqueig dels convenis col·lectius del sector de la construcció. I en aquests moments hem d’estar atents a com evoluciona la negociació del Conveni del metall de Catalunya, on estem exigint a la patronal una negociació certa i res-ponsable.

Aquests anys s’ha produït una moderació salarial ge-neralitzada en la negociació col·lectiva. Les retallades generalitzades en el sector públic han estat un element que ha pressionat en aquesta direcció en la negociació col·lectiva i en l’aplicació d’acords pactats, on les patro-nals han utilitzat les pujades decretades en els pres-supostos generals pels treballadors i treballadores públics com guia que cal seguir. També hem de tenir pre-sents les dificultats objectives de moltes empreses en el context de crisi. En aquest marc, l’estratègia sindical de CCOO de Catalunya ha estat centrada en el control de les inaplicacions salarials. El Tribunal Laboral de Ca-talunya ha estat i és una peça fonamental de la nostra acció sindical en aquest sentit.

31


Increment salarial pactat en negociació col·lectiva. Catalunya. Convenis registrats. % de variació interanual

Increment salarial pactat segons la claúsula de revisió. Catalunya. Convenis registrats. % de variació interanual

32


Increment salarial pactat en negociació col·lectiva. Catalunya. Convenis registrats. % de variació interanual

4.1.3. La nostra intervenció en ERO

Bona part de la nostra intervenció, l’hem realitzada en la negociació d’ERO, alguns dels quals s’han presentat de manera oportunista, sense justificació objectiva, però volent utilitzar el context per pressionar les con-dicions de treball a la baixa. La nostra pràctica sindical ha estat la de negociar amb tota la informació sobre la taula i buscar fórmules que garantissin la viabilitat de

l’activitat econòmica de l’empresa i protegir al màxim l’ocupació, tot buscant les sortides menys traumàti-ques i les compensacions en el cas que ens veiéssim abocats a la negociació d’extincions contractuals. En tot moment hem exigit a les empreses compromisos en relació amb els possibles sacrificis que s’establissin, tant en plans de negoci que garantissin el futur, com de recuperació dels possibles acords laborals que quedes-sin en suspens.

Expedients de regulació d’ocupació autoritzats i comunicats i no desistits. Catalunya2007-2011 i gener-maig del 2011 i 2012

33


4.1.4. La unitat d’acció

CCOO de Catalunya hem mantingut en tot moment la nostra voluntat d’avançar i aprofundir en la unitat d’acció, com a expressió de la posició històrica de CCOO a favor de la unitat i com a millor resposta als reptes que planteja la situació actual. La unitat d’acció és un valor preuat i que hem impulsat, mantingut i mimat per garantir la major eficàcia de l’acció sindical davant les polítiques generals de governs i patronals. Però tot i això hem de dir que en el cas de les negociacions secto-rials i d’empresa la situació és molt més diversa, depe-nent molt de qui representi l’altra organització sindical i de les relacions que tinguin amb la contrapart.

Al llarg d’aquests anys ens hem trobat amb algun con-flicte que s’ha utilitzat per amplificar la imatge de divi-sió sindical i que, en alguna ocasió, ha tingut també una forta ingerència per part del Govern. De manera espe-cial això ho hem vist quan determinades empreses han forçat en la negociació la posició xantatgista de canviar condicions laborals pactades (especialment retributi-ves, però també d’altres) a canvi de garantir volums de producció i d’ocupació. Davant d’aquesta posició, CCOO hem posat com a primer objectiu la viabilitat futura de l’empresa i la garantia d’ocupació, tot plantejant que l’adequació dels costos laborals a aquest objectiu es planteja com a mesura conjuntural però no com a solu-ció estructural, ja que en aquest cas no hi ha viabilitat certa. Però quan els sindicats hem estat incapaços de consensuar una posició unitària per dur-la als treballa-dors i treballadores, s’ha acabat amplificant la divisió sindical davant de la plantilla a partir de la disjuntiva que representa que hi hagi una postura avalada per l’empresa davant l’altra posició que queda indefinida en la seva materialització.

És per això que és necessari buscar mecanismes que permetin reforçar la unitat d’acció sindical per baix i evitar aquestes situacions. Fa temps que plantegem la necessitat d’establir un protocol de relació que emmar-qui la unitat d’acció sindical en empreses i sectors, en la negociació col·lectiva i que disposem d’instruments propis, pactats, que ens permetin dilucidar les diferèn-cies, per evitar que aquestes ens afebleixin davant les patronals o ens facin entrar en una dinàmica competiti-va que, en cap cas, afavoreix els interessos dels treba-lladors i treballadores.

Es tractaria de constituir formalment una comissió paritària intersindical per arbitrar divergències en els processos de negociació col·lectiva i pactar així un or-ganisme procedimental i obligatori. Les federacions el completarien amb organismes paritaris federatius, es-

tablint criteris comuns pels procediments de negocia-ció: diagnòstics comuns de les situacions dels sectors d’activitat econòmica abans de l’inici de negociacions, amb participació d’experts i empresaris innovadors, elaboració unitària de plataformes amb criteris demo-cràtics, informació unitària del procés de negociació, adopció de decisions unitàries en el procés, criteris democràtics i unitaris per a la signatura dels convenis col·lectius.

4.2. Polítiques d’igualtat de gènere

Un dels eixos centrals de la negociació col·lectiva d’aquest període ha estat la lluita per la igualtat efectiva d’homes i dones en els centres de treball, que ha passat pel des-envolupament de la Llei orgànica d’igualtat 3/2007. Un desenvolupament de la llei per intervenir realment –i co-rregir– en les organitzacions del treball discriminatòries, nucli central de la desigualtat de gènere.

S’ha anat avançant en la implantació de plans d’igualtat per fomentar la incorporació, la permanència i la pro-moció de les dones en el món laboral i eliminar els obs-tacles existents que impedeixen l’equiparació de les condicions laborals de dones i homes.

S’ha treballat perquè en tots els convenis negociats hi fos present la negociació en matèria d’igualtat i que les pla-taformes sindicals tinguessin uns continguts mínims par-tint de l’adaptació dels convenis a la Llei d’igualtat i amb compromisos concrets de desenvolupament i millora.

4.3. Salut laboral

Un dels aspectes del treball sindical que hem consoli-dat al llarg d’aquests anys ha estat el referit a salut la-boral, on hem situat dos grans objectius sindicals de pri-mera magnitud a les empreses: millorar les condicions de treball (tot incorporant el coneixement derivat de l'experiència dels treballadors i treballadores) i enfortir i fer visible el sindicat a l'empresa. Hem volgut situar l’acció sindical (AS) en salut laboral al centre de la nostra estratègia sindical, ja que la salut laboral esdevé un dels instruments més potents que tenim per fer front a les darreres reformes laborals i al conjunt d'agressions que estan suposant les polítiques neoliberals en aquests temps.

Conscients que la negociació col·lectiva vol limitar-la cada cop més, des de la part empresarial, dificultant l’assoliment d’incentius econòmics o millores salarials, hem vist la importància de potenciar i poder acordar millores de les condicions de treball a partir de fer visi-

34


ble l’impacte que tenen aquestes condicions de treball sobre la salut. Per això entenem que és central traslladar les millores aconseguides en l’àmbit de la salut laboral a la negocia-ció col·lectiva intentant estendre-les i consolidar-les en el conjunt de les empreses. Per aquest motiu ha estat important abordar noves fites que es tradueixin en mi-llores de la salut en el treball i per tant de les condicions de treball com, per exemple, fer evidents els riscos de-rivats de l'organització del treball, de la inseguretat la-boral, de la precarietat... en els quals haurem de seguir treballant. Abordar aquests reptes ha estat més fàcil quan hem avançat a partir d’una acció sindical de proximitat. Per això ja fa temps que estem treballant, i veiem que dóna resultats més positius, per fer que l'instrument tècnic sindical del qual disposem per donar suport a l'estructura sindical en salut laboral estigui el més pro-per possible als plans de treball federatius i territo-rials, per aconseguir impregnar la negociació col·lectiva d'aquests avenços, i per consolidar-nos i enfortir-nos a les empreses.

4.4. La previsió social complementària

Des de la defensa inequívoca del sistema públic de la Seguretat Social, per a CCOO de Catalunya la previsió social complementària ha estat i és un terreny on des-envolupar també la nostra acció sindical, i la negociació col·lectiva la principal via per fer-ho, tant per gestionar compromisos per pensions ja existents com per crear-ne de nous, assolint nous drets i ampliant el subjecte contractual dels convenis col·lectius (a Catalunya en-cara hi ha 77 convenis col·lectius sectorials, que afecten més de 250.000 treballadors, amb compromisos per pensions susceptibles de ser exterioritzats o de millo-rar la seva regulació).

El nostre objectiu és evitar la dualitat entre treballa-dors de grans empreses i els de pimes i, a la vegada, donar suport als centenars de membres de les comis-sions de control dels plans de pensions d’ocupació. Per això, cal continuar desenvolupant la previsió social complementària incorporant en els convenis col·lectius sectorials la creació de plans de pensions de promoció conjunta, que facilitaran l’exteriorització dels compro-misos mitjançant instruments que reconeguin drets i no només expectatives. També faria més senzill l’accés de les pimes a la previsió social complementària (els di-ferents AIC han recollit la nostra proposta) però cal la implicació real de la patronal.

L’experiència de tots aquests anys i els bons resultats de l’aplicació d’un protocol entre CCOO i UGT per garan-tir la unitat sindical en aquest àmbit, i la necessitat de desenvolupar encara més el suport als membres de les comissions de control i d’enfortir el paper dels sindicats com a interlocutors en aquest terreny, ens duu a plante-jar la conveniència de fer un pas més enllà i proposar a la UGT la creació d’un àmbit conjunt d’acció i suport als representants de partícips i beneficiaris a les comis-sions de control amb la constitució d’una comissió de seguiment i coordinació amb caràcter estable.

La necessitat d’avançar en la unitat d’acció en aquest àmbit es fa més evident quan des dels governs de l’Estat i de Catalunya, amb les polítiques de retallades i els atacs a les condicions socials i laborals dels treballa-dors i treballadores del sector públic, han prohibit que les administracions puguin fer les aportacions acorda-des als plans de pensions. Una mesura que no ha tingut en compte la cobertura de diferents contingències, que és un atac directe als acords, als sistemes de finança-ment aprovats i a alguns principis bàsics dels plans de pensions, i que dóna un missatge d’inseguretat jurídica que desestabilitza el conjunt del sistema de previsió social complementària.

Per totes aquestes raons, des de CCOO situem com a objectiu la creació d’una plataforma de les diferents parts interessades (stakeholders) que intervenen en l’àmbit de la previsió social complementària, per com-partir amb elles la defensa del sistema, cercar el seu desenvolupament i millorar la seva regulació, sempre des de la defensa del sistema públic de la Seguretat Social.

4.5. La responsabilitat social

El concepte sindical de la responsabilitat social no és nou per al sindicalisme confederal. CCOO de Catalunya ha estat l’única organització sindical de l’Estat espanyol que va participar activament en el procés consultiu del llibre verd de la Unió Europea i l’hem incorporat als nos-tres debats congressuals des del VII Congrés.

Les actuacions sindicals en matèria de RSE tenen un va-lor afegit a la nostra acció sindical diària, ja que el sindi-cat és l’únic subjecte organitzat a l’empresa i al mateix temps a la societat i, per tant, representa els interessos dels treballadors dins i fora de l’empresa.

En el context de l’actual crisi econòmica, CCOO apos-tem per la RSE com un instrument que ha de contribuir a la consolidació d’un model econòmic més sostenible i

35


responsable, amb plena participació dels interlocutors socials i compartint aquest protagonisme amb altres organitzacions socials a través de les oportunes políti-ques d’aliances.

Aquest X Congrés de la CONC ha de ser el de la incor-poració definitiva a la negociació col·lectiva i a la nostra acció sindical de la responsabilitat social des de la nos-tra pròpia perspectiva.

4.6. La llei de participació dels treballadors i treballa-dores en la innovació

Hem estat treballant amb el Col·legi d’Enginyers Indus-trials, a iniciativa d’ells, com es pot promoure un marc legal favorable als processos d’innovació a les empre-ses i que els treballadors que s’hi impliquin com veuran reconeguda la seva especial promoció de la innovació. Ja hi ha, en aquest sentit, una àmplia iniciativa legislati-va a la Xina, Alemanya, França, Brasil, Anglaterra, etc., i es tractaria d’aprofundir una proposta al Parlament de Catalunya per promoure una iniciativa legislativa prò-pia. Es tractaria que el treballador, no només el que des-cobreix un invent patentable, sinó qualsevol que realitzi una millora o una innovació en el procés de treball, tingui dret a una compensació econòmica del valor afegit que suposa la innovació. Es tractaria de crear algun meca-nisme que avalués la innovació o la millora introduïda i d’establir diversos mecanismes de compensació. La ne-gociació col·lectiva hauria de tenir un paper fonamental en la seva concreció.

5. DE LA IMMIGRACIÓ A L’EMIGRACIÓ

L’acció sindical en relació amb el fenomen migratori, l’hem realitzada en un context marcat per les con-seqüències negatives de la crisi i de la gestió que d’aquesta en fan els poders econòmics a través dels seus representants polítics. L’augment de l’atur, les re-tallades en drets laborals i socials, les retallades de la inversió de l’Estat i de les administracions en general en temes que afecten el món del treball, però també de forma directa als barris, a les escoles, a la sanitat i a les prestacions socials, han tingut una repercussió molt negativa pel que fa a les condicions de vida de les persones immigrades, però també en un increment de la percepció negativa d’amplis sectors de la població en relació amb la immigració. Aquest és un aspecte que s’ha volgut utilitzar per determinades forces polítiques que s’aprofiten de la inestabilitat social per agreujar el discurs polític racista i xenòfob, que criminalitza la im-migració i la fa responsable de la crisi econòmica, de

l’atur i de les mancances del nostre sistema del benes-tar social i de les deficiències dels serveis públics. Un discurs ple de mentides, de rumors falsos i de por amb finalitats electoralistes, una instrumentalització que posa en perill la convivència i la cohesió social i que per-segueix l’objectiu de dividir la classe treballadora.

Hem vist que aquests anys s’ha alentit l’arribada de nova immigració, i es confirma el que ja dèiem: l’efecte crida de la immigració estava vinculat al nostre model econòmic i que el millor regulador del flux migratori és el mercat de treball i no la política de control policial de fronteres, ni la duresa de les lleis d’estrangeria. Tot i el decreixement de l’arribada de persones estrangeres, el percentatge de població estrangera a Catalunya és del 16 %, i representa el 14 % de les altes a la Seguretat Social.

5.1. La convivència i la cohesió social

El valor fonamental que emmarca el treball sindical, com a sindicat de la diversitat, és la unitat de la classe treballadora i per tant defugint del discurs economicis-ta sobre la immigració: no són recursos laborals, són treballadors i treballadores, són persones. Per això el nostre discurs ha estat marcat per aquest principi i pels valors dels drets humans, de caràcter universal, i pels drets laborals i la igualtat d’oportunitats. Per això tam-bé hem fet un gran esforç per estendre aquests valors socialment i promoure una àmplia aliança amb altres entitats de la societat civil, que s’ha concretat en la Pla-taforma per la Convivència i la Cohesió Social.

En l’àmbit intern, hem obert el debat al voltant de la ne-cessitat de promoure la convivència i la cohesió social des del reconeixement de la diversitat inherent a la so-cietat catalana, hem fet mòduls de formació adreçats als quadres sindicals i als delegats i delegades sindi-cals, hem elaborat un discurs clar i una aposta ferma per la convivència i la cohesió social, i en contra de les actituds racistes i xenòfobes (document aprovat per la Comissió Executiva i el Comitè Confederal, i el docu-ment sobre immigració del Seminari Salvador Seguí). Malauradament, hem de constatar les dificultats i man-cances per fer arribar el nostre discurs als centres de treball i a la nostra afiliació, i a vegades una certa acti-tud de laisser faire davant d’un discurs racista i xenòfob que, encara que extremament minoritari, és present a l’intern del nostre sindicat. Hem seguit col·laborant amb la Secretaria de Formació Sindical i Cultura en la difu-sió del projecte expositiu “La realitat quotidiana de la immigració”, que ha permès desenvolupar una tasca de sensibilització sobre la realitat de la immigració i de fo-ment de la convivència.

36


5.2. Pacte Nacional per a la Immigració i Llei d’acollida

CCOO de Catalunya hem tingut un paper molt actiu en l’aplicació del Pacte Nacional per a la Immigració, que no s’ha limitat a la signatura del pacte, sinó que hem exigit el seu impuls i aplicació com a un instrument vàlid per a un model d’inclusió social sobre la base de la igualtat d’oportunitats a tots els nivells que promogui la cohesió social i la convivència.

Hem exigit el desenvolupament i la dotació de recur-sos per aplicar la Llei d’acollida, aprovada per l’anterior Govern tripartit i que a hores d’ara encara no se n’ha aprovat el reglament d’aplicació. Aquesta llei preveu un paper fonamental als ajuntaments i als agents socials i econòmics per a una acollida integral, que es concreta en el coneixement de la llengua catalana, el coneixe-ment del marc jurídic i laboral i de l’entorn social i cultu-ral. Aquests tres aspectes són fonamentals per fomen-tar la plena autonomia de les persones. 5.3. Gestió de la diversitat a les empreses

La reflexió sindical sobre la realitat diversa dels nos-tres centres de treball i la iniciativa d’un projecte inno-vador sobre gestió de la diversitat i no-discriminació a l’empresa ha estat una prioritat de l’acció sindical en aquest període i ha estat assumida per diferents federacions. Hem signat deu acords de gestió de la di-versitat al centre de treball en empreses importants que afecten diverses federacions i diferents territoris: Càrnies Girona, Hotel Majestic, Ferroiberica, Mantilyim, ABD, Viena, Bausells i tres acords a SUPSA (Lleida, Bar-celona i Tarragona). Uns acords que són una bona base de partida per normalitzar la gestió de la diversitat i la no-discriminació dins de les negociacions col·lectives i per a una major transversalitat a l’intern del sindicat.

CCOO de Catalunya som avui un referent únic en la ges-tió de la diversitat, no només a Catalunya, sinó també a l’Estat espanyol i a Europa. A més, el sindicat té signat un protocol de col·laboració amb la Fundació per a la Diversitat, que és una fundació promoguda per la Unió Europea que treballa en l’àmbit de l’Estat espanyol i d’Europa.

5.4. Sindicat de la diversitat

La participació dels treballadors i treballadores estran-geres a CCOO ja és un fet important. CCOO de Cata-lunya és avui la primera organització de Catalunya i de l’Estat espanyol en nombre de persones immigrades afiliades i en participació d’aquestes persones en el centre de treball i en les estructures sindicals.

En aquests quatre anys, l’afiliació de persones estran-geres, n’hi ha més d’11.000 afiliades, només s’ha reduït prop d’un punt, del 7,6% el 2008 al 6,7 % el 2012. Pel que fa a aquesta reducció, s’ha de tenir en compte que no només hi ha treballadors i treballadores que s’han do-nat de baixa, sinó que també hi ha treballadors i treba-lladores d’origen estranger que han aconseguit la nacio-nalitat espanyola (a Catalunya prop de 15.000 persones estrangeres han accedit a la nacionalitat espanyola).

Pel que fa a la representació en els centres de treball, s’ha registrat un important augment: de 750 delegats i delegades el 2008 s’ha passat a 903 el 2012, que per-centualment representa passar del 2,8 % al 3,73 %.

Malauradament, la participació en l’estructura sindi-cal -que és el baròmetre que mesura la representació de la diversitat a l’intern del sindicat- continua sent un punt feble. Els companys i companyes estrangers han de vèncer moltes barreres per accedir a una respon-sabilitat en l’estructura sindical. Barreres vinculades a la realitat laboral de les persones estrangeres (falta d’estabilitat en la feina...) o la manca de cultura sindical (desconeixement dels mecanismes de participació...), però la barrera principal, lamentablement, continua sent una concepció equivocada de la pluralitat a l’intern del sindicat: encara pesa més la fidelitat o l’adscripció a un determinat corrent que a la capacitat de la persona per assumir responsabilitats. Hem de tenir en compte que la majoria dels afiliats i afiliades estrangers tenen unes concepcions del sindicat que dificulten la com-prensió de l’existència de les divisions polítiques i les famílies a l’intern del sindicat. Tot i això hem avançat i hi ha quadres sindicals d’origen estranger amb responsa-bilitat en territoris i federacions.

5.5. El CITE: un instrument sindical adequat a la nova realitat

El CITE s’ha consolidat com un instrument i un servei sindical adreçat a les persones estrangeres, com la primera porta de contacte de les persones immigrades amb el sindicat i un punt important d’afiliació. Segueix sent l’entitat que més persones immigrades atén i és el major observatori de la immigració a Catalunya. Mal-grat les restriccions en la política d’immigració i les re-tallades en les subvencions de manteniment de la xarxa d’oficines, en aquests quatre anys, el CITE ha atès prop de 72.000 persones immigrades.

El 2011 el CITE va fer 25 anys. L’oportunitat va servir per mostrar el prestigi i la força que té el CITE i copsar el re-coneixement de la tasca realitzada des del 1986 com a instrument sindical i per a la inclusió de les persones im-

37


migrades. És un punt fort del sindicat, i gràcies a la capa-citat d’innovació i al bon treball, dedicació i compromís dels companys i companyes del CITE, aquest ha pogut resistir i contenir les retallades. El CITE ha mostrat que segueix sent un instrument vàlid i necessari per defen-sar la regularització i l’estabilitat administratives d’una part important de la nostra classe treballadora, que es troba amb dificultats per a la renovació dels permisos de residència i autoritzacions de treball i amb les difi-cultats burocràtiques i l’arbitrarietat de l’Administració i de les normatives d’estrangeria.

En el context de crisi han arribat noves demandes, tant de persones immigrades com de persones au-tòctones, el que ha fet posar en marxa un nou servei d'assessorament per garantir que les persones que es veuen obligades a buscar feina fora de Catalunya dispo-sin d'informació suficient per conèixer la realitat labo-ral i els drets que els corresponen en aquests processos de mobilitat. Si el 1986 la creació del CITE per part de CCOO fou un pas històric i innovador, avui cal mante-nir la capacitat per adequar-nos i seguir innovant. Hem creat un nou servei de mobilitat europea per assessorar treballadors i treballadores, tant extracomunitaris com comunitaris i catalans que volen anar a treballar a Eu-ropa. Des de la batalla que CCOO donem per la creació d’ocupació a Catalunya, perquè els treballadors i treba-lladores, en especial els joves, no hagin d’anar a buscar feina a altres països, volem que les persones que pre-nen la decisió individual d’emigrar, davant l’actual man-ca de perspectives, coneguin els seus drets i la realitat del país de destinació i els recursos sindicals que hi po-den trobar, igual que hem fet sempre amb les persones immigrades.

6. UN MODEL SOCIAL EN CRISI

Estem assistint a un canvi de model social, les reta-llades sistemàtiques de drets socials afecten de ma-nera clara la provisió de béns i serveis que bastien els drets de ciutadania (educació, sanitat, dependència...) i més enllà de la pèrdua de la qualitat del servei o de l’empitjorament de les condicions de treball dels pro-fessionals que hi treballen, darrere la sistemàtica de les retallades estem assistint a un procés que ens pot con-duir a la mercantilització, via privatització, d’uns drets que deixaran de ser universals per estar disponibles en funció de la capacitat personal per proveir-los.

6.1. Sistema de pensions

Hi ha una clara voluntat d’atacar el caràcter públic del nostre sistema de pensions. A Europa es llencen consig-

nes, molt ben rebudes pel Govern, els lobbys econòmics liberals i les entitats financeres, sobre la necessitat de transformar el sistema de pensions en un sistema de caràcter mixt, en el qual una part mínima de la pensió sigui de caràcter públic i garantit (pensió sòcol), mentre que la resta es construeixi de forma individual i volun-tària mitjançant aportacions a plans privats, així com sobre l’endarreriment de l’edat de jubilació per garantir la viabilitat futura de les pensions.

Des de CCOO sempre hem defensat la necessitat d’ajustaments periòdics del sistema de pensions ba-sats en l’increment d’ingressos i la racionalització de la despesa, al temps que es millora la protecció dels pen-sionistes, sobretot aquells amb menors ingressos, i es manté el seu caràcter públic.

Reivindiquem que les reformes de pensions es conti-nuïn fent mitjançant el diàleg social, perquè les pen-sions són d’empreses i treballadors i treballadores, els quals, amb les seves cotitzacions socials, financen les pensions contributives. La darrera reforma de les pen-sions que entrarà en vigor el 2013, tot i endurir les con-dicions d’accés a la jubilació, respecta, i fins i tot millora, determinats drets com són la jubilació parcial i anticipa-da i, sobretot, no materialitza la voluntat de generalit-zar els 67 anys com a edat de jubilació i de desballestar el caràcter públic de les pensions, amb l’excusa de la reducció del dèficit i la contenció de la despesa pública. Les amenaces que el Govern central està llençant res-pecte a l’endarreriment de l’edat de jubilació anticipada suposen, en primer lloc, una incongruència en plantejar modificacions sobre una reforma que encara no ha en-trat en vigor i, per tant, es desconeix l’impacte que tin-drà sobre el sistema; i, en segon lloc, perquè obvia que la jubilació anticipada és l’única opció d’obtenir una renda estable per a moltes persones treballadores després de ser expulsades prematurament del mercat de tre-ball de forma involuntària, i que té efectes neutres so-bre el sistema de pensions, ja que és una pensió que es veu afectada per coeficients reductors per avançament de l’edat de jubilació durant tota la seva vigència.

Exigim que la viabilitat del sistema públic de pensions es consolidi per la millora dels ingressos, el que passa ineludiblement per la millora de l’ocupació: més i millors cotitzacions socials mitjançant la creació de llocs de treball i la millora de les condicions laborals, i no només per la retallada de drets per estalviar costos al sistema.

S’ha de garantir el manteniment del poder adquisitiu de les persones pensionistes, en primer lloc, perquè la revalorització automàtica de les pensions és un mana-ment legal i, en segon lloc, perquè les pensions han evi-

38


tat, i han de continuar evitant, la pobresa de la gent gran al nostre país.

A Catalunya hi ha 830.000 persones que són pensionis-tes. El procés de diàleg social ha possibilitat una millora en la protecció social, entre el 1996 i el 2011 la pensió mitjana de jubilació ha passat de 472,57 € a 923,73 €, un increment interanual mitjà de l’1,91% per sobre de la inflació. Una de les conseqüències directes d’aquesta millora en les quanties que és capaç de garantir el sis-tema públic de pensions ha estat la reducció del risc de pobresa en el grup d’edat de les persones pensionistes, reduint la taxa de risc de pobresa en un 5,7%. Aquesta dinàmica de millora de les pensions més baixes, i de manteniment del poder adquisitiu, s’ha vist interrom-puda durant el 2011 amb la congelació de les pensions contributives. Demanem la recuperació del poder ad-quisitiu. I algunes prestacions com viduïtat, orfandat i prestacions familiars, etc., són clarament insuficients per garantir viure dignament.

Celebrem que, per fi, s’hagin materialitzat els com-promisos adquirits als acords de pensions, com són la integració dels treballadors i treballadores de la llar i agraris per compte d’altri, així com el dret a cotització a la Seguretat Social de les persones que participen en programes de formació (becaris i becàries). Es tracta de fites sindicals per l’equiparació de drets i obligacions amb la resta de persones treballadores.

Pel que fa a la integració del règim especial de treballa-dores de la llar al règim general representa una millora substancial en les condicions de treball d’una part im-portant de la classe treballadora, més de 700.000 per-sones a tot l’Estat. Un avanç important en drets laborals en aquest sector, la formalització dels drets laborals en un contracte escrit, un progrés en les baixes per malal-ties i en les baixes de maternitat i una millora en el des-cans i les hores de treball i en els salaris. Però aquesta millora no és suficient, hem de continuar lluitant perquè les treballadores en aquest sector puguin tenir el dret a la prestació de l’atur, també s’han de buscar solucions i fórmules perquè les treballadores que fins al 30 de juny cotitzaven com a servei domèstic discontinu no caiguin en la irregularitat i en l’economia submergida.

6.2. De la renda mínima d’inserció (RMI) a la renda ga-rantida de ciutadania (RGC)

6.2.1. Renda mínima d’inserció

La RMI va néixer el 1990, fruit de l’acord entre la Gene-ralitat i CCOO i UGT, per donar resposta, de caràcter universal, a les greus dificultats econòmiques i socials.

La crisi dels primers noranta va comportar, com en l’actualitat, un important increment de l’atur i el pos-terior enduriment de la protecció per atur. La RMI va donar resposta a les persones aturades que quedaven sense rendes alternatives al treball.

La RMI ha viscut, amb l’actual crisi, un increment del nombre de sol·licitants, de 20.000 beneficiaris el 2009 es va arribar a 32.000 al setembre del 2011, sobretot de persones aturades sense ingressos alternatius al treball. L’enduriment de les condicions d’accés el 2011 amb l’únic objectiu de reduir el cost per a la Generalitat i mostrant, un cop més, l’absoluta manca de sensibilitat social va reduir el nombre de beneficiaris a 23.400.

6.2.2. Renda garantida de ciutadania

Des de CCOO hem reclamat la recuperació del paper de la RMI i la implementació de la RGC per donar resposta a les creixents necessitats econòmiques per atendre les necessitats mínimes de qui no té accés a ingressos econòmics, d’acord amb allò que determina l’Estatut d’autonomia. La Generalitat no ha avançat en aquest sentit, ans el contrari, ha allunyat la RMI de la seva fina-litat original deixant en risc de pobresa i exclusió social el 30% de la població de Catalunya. Hem participat ac-tivament en l’elaboració i difusió de la ILP per a la im-plementació de la RGC i som membres de la comissió promotora.

6.2.3. Indicador de rendes de suficiència de Catalun-ya (IRSC)

El Govern d’Artur Mas ha vulnerat el compromís de re-valorització anual de l’IRSC per acord en el si de la Co-missió de l’IRSC constituïda a aquest efecte i composta pel Govern i CCOO i UGT. Amb la congelació de l’IRSC, la Generalitat torna a evidenciar que el benestar de les persones en una situació de major vulnerabilitat social i econòmica no forma part de les seves prioritats.

6.3. Educació

Pel que fa a l’educació, l’aplicació de les restriccions pressupostàries sobre les plantilles i els recursos està augmentant la conflictivitat laboral, en tots els sec-tors i nivells i de manera especial en algun dels sectors emergents que estava destacant i normalitzant les se-ves relacions laborals, com els treballadors del lleure, i també augmenta l’ampli rebuig social a les mesures que s’estan prenent, que estan tenint efectes sobre la qua-litat educativa. Hi ha un fort moviment de la comunitat educativa en el marc del MUCE, en què CCOO estem plenament implicats i compromesos, que s’està opo-

39


sant, aquests anys, a les polítiques de la Generalitat de Catalunya en el camp educatiu.

Estem assistint també a un canvi d'orientació impor-tant en la legislació educativa bàsica en l’àmbit estatal que està introduint una orientació de més segregació i privatització en l'ensenyament. Els darrers canvis legis-latius que ha presentat el Govern central introdueixen tant elements de recentralització educativa -modifi-cant els currículums obligatoris- com en l'organització educativa, amb la qual cosa s'envaeixen competències de Catalunya en alguns aspectes i s'obre la via a un mo-del educatiu menys integrador. També participem a la plataforma Somescola, un marc unitari de societat civil i comunitat educativa per evi-tar que les agressions i ingerències que es fan sobre el model d'escola catalana i la immersió lingüística a les escoles puguin fracturar la important tasca de cohesió social que ha fet al nostre país l'escola, especialment, l'escola pública. Les universitats també es veuen fortament afectades per les restriccions pressupostàries que agreugen la ja precària situació anterior, amb forts dèficits econòmics i problemes estructurals.

Les fortes pujades de les taxes universitàries i les po-litiques restrictives de beques creen inquietud i obren un camí incert de possibles pèrdues d'alumnat i d’una tendència cap a una universitat més elitista.

En el marc de la comissió creada pel Parlament per pro-posar canvis en el govern de les universitats, hem treba-llat per combatre les idees liberalitzadores i desregula-dores de l'actual Govern de CiU.

També treballem, des de les seccions sindicals i els consells socials, per teixir aliances a l'intern i extern de les universitats per preservar l'essència d'un model d'universitat pública amb l'autonomia necessària per canviar en la direcció adequada. Fem més i millor re-cerca, fem més i millor transferència de coneixement i millorem la capacitat d'incidència en el progrés de la societat catalana.

6.4. Sanitat

En el tema sanitari hem vist com ha anat creixent el discurs dels poders econòmics i polítics sobre la su-posada insostenibilitat del sistema, el copagament, l’afavoriment de la desgravació fiscal als ciutadans que contractin mútues privades i la revisió (a la baixa) de la cartera bàsica de serveis, cosa que no solament entra

en contradicció amb el nostre sistema sanitari, que ga-ranteix que tota la ciutadania tingui el mateix dret als serveis en igualtat de condicions, sinó que afavoreix la seva dualització en una sanitat per a qui la pugui pagar i una altra per als ciutadans amb menys recursos econò-mics, i posa, alhora, en perill activitats de prevenció, promoció i salut pública. Tot això pot fer que els sec-tors més desafavorits es vegin afectats i disminueixi la seva atenció sanitària en les condicions conegudes fins ara (sistema sanitari universal, equitatiu, solidari i com a dret de ciutadania). Possiblement, si l’objectiu és un consum més responsable, és més útil recórrer a me-sures que coresponsabilitzin els ciutadans i ciutadanes amb l’ús adequat dels serveis sanitaris, fent-los com-prendre la importància de fer-los servir correctament, en lloc de recórrer a mesures com el copagament, que poden generar efectes perversos d’exclusió. Ja hem vist com s’ha situat el copagament sanitari i, prèviament a Catalunya, l’euro per recepta, com a mesures injustes que estan castigant els sectors més desafavorits. En-tre d’altres, estem integrats en la Plataforma en Defen-sa de la Salut Pública com a CONC i com a Federació de Sanitat, participem activament en el grup promotor de la iniciativa penal popular, presentada contra les reta-llades sanitàries realitzades a Catalunya en la darrera legislatura, i col·laborem amb el CAPS en l’elaboració de documents de reflexió i debat per millorar el siste-ma sanitari, proposar alternatives i posar en evidència l’important retrocés que en aquest camp s’ha produït en poc temps.

CCOO s’ha pronunciat en contra del Decret de sanitat del Govern central que limita, o priva, un sector de la població del dret a la sanitat, amb la intenció d’eliminar la universalitat del dret a la salut; sobretot afecta les persones immigrades en situació administrativament irregular, i altres sectors de la població. CCOO, que va exigir la retirada d’aquest decret del Govern central, també va fer la pressió necessària perquè el Govern de la Generalitat no apliqués aquest decret, perquè, a més d'injust, el considerem una invasió d'una competència exclusiva de Catalunya.

Els requisits posats pel Govern de Catalunya per aten-dre les persones afectades pel decret del Govern cen-tral no són acceptables pel nostre sindicat i contra-diuen la Llei de sanitat de Catalunya, sobretot en exigir tres mesos d’empadronament a Catalunya per accedir a la targeta sanitària i un any d’empadronament per acce-dir al dret a la sanitat especialitzada. Per això continua-rem exigint el retorn de la plenitud de drets sanitaris de totes les persones que viuen a Catalunya amb indepen-dència de la seva situació administrativa.

40


6.5. La Llei de dependència

Les retallades en els pressupostos generals de l’Estat han tingut conseqüències en el desenvolupament de la Llei de dependència, es va començar per no pagar els efectes retroactius des de la sol·licitud que passen a ser des de la data de resolució, per acabar amb una manca de recursos econòmics i humans que està im-pedint el desenvolupament real de la llei com estava previst. Aquesta contravenció del dret a l’autonomia personal i d’atenció a les persones amb dependència suposa empitjorar, encara més, les condicions de vida de qui ja es troba en una especial situació de vulnera-bilitat, com són les persones grans i les persones amb discapacitat en situació de dependència. També suposa perdre l’oportunitat de generar ocupació, sobretot per a dones, en un sector intensiu en mà d’obra, com és el de l’atenció a les persones.

El fre a l’aplicació de la llei ha generat també proble-mes en el sector. S’ha destruït ocupació i s’ha empitjo-rat la qualitat de l’ocupació existent. I això en un sector que podria ser generador d’ocupació neta i que tenia un component estratègic per millorar la qualitat de vida, afavorint les polítiques d’igualtat i contribuint a l’autonomia personal de bona part de la ciutadania que ara està veient com es perd un dels avenços més signi-ficatius dels darrers anys.

6.6. L’habitatge com a dret en els processos d’execució hipotecària

Per evitar que molts treballadors i treballadores perdin l’habitatge per la impossibilitat de fer front al paga-ment dels crèdits hipotecaris, el Fòrum Hipotecari, ce-lebrat l’octubre del 2010, i del qual CCOO formava part, va reclamar modificar la Llei hipotecària perquè, se-gons el Consell General del Poder Judicial, des de l’any 2007 i fins a l’any 2011, es van produir, a Espanya, més de 350.000 execucions hipotecàries i, només en la pri-mera meitat d’aquest any 2012, s’han realitzat, segons l’Asociación Hipotecaria Española, 48.213 execucions hipotecàries, un 14,1% més d’execucions respecte del mateix període de l’any anterior.

Les propostes del Fòrum Hipotecari per prevenir el sobreendeutament i garantir l’habitatge com a dret, s’han traduït en una ILP que CCOO impulsem conjun-tament amb d’altres entitats socials. La ILP proposa que, per evitar desnonaments, s’instrumenti la dació de l’habitatge per liquidar el crèdit hipotecari i es permeti, a l’antic propietari, continuar vivint a l’habitatge com a llogater a una renda mensual que no superi el 30% dels seus ingressos.

La campanya de recollida de signatures per la ILP ha fet aflorar aquesta problemàtica social i ha permès sensibilitzar la ciutadania i l’opinió pública, i ha contri-buït a canviar plantejaments polítics en relació amb la dació en pagament i el lloguer social (com és el cas de la proposició de llei de mesures contra el sobreendeuta-ment personal i familiar i de protecció en procediments d’execució que afecten l’habitatge habitual, aprovada per unanimitat pel Parlament de Catalunya el passat mes de juliol, o la proposición de Ley contra el desahu-cio, la insolvencia y el sobreendeudamiento, presenta-da a les Corts pel PSOE el passat mes d’octubre).

6.7. La Plataforma per la Fiscalitat

Junt amb diverses organitzacions socials vàrem impul-sar la constitució de la Plataforma per la Fiscalitat, per incidir, especialment, en la lluita contra el frau i per una fiscalitat més progressista. Hem volgut evidenciar que és en la fiscalitat i en la suficiència dels ingressos pú-blics on cal actuar per fer front al dèficit i no des de la retallada de la despesa.

Hem fet diversos posicionaments contraris a la pràcti-ca supressió de l’impost de successions, en relació amb el frau fiscal, sobre propostes per un canvi de sistema fiscal, de tracte específic a grans fortunes i grans pa-trimonis, sobre paradisos fiscals. La Plataforma per la Fiscalitat ha estat un àmbit de treball que ajuda a sen-sibilitzar sobre la importància d’una fiscalitat justa i a denunciar les polítiques desfiscalitzadores i de regals fiscals pròpies del neoliberalisme.

6.8. Les finances ètiques i la banca ètica El compromís de CCOO en el desenvolupament i la difu-sió de les finances ètiques i la Banca ètica en el nostre país continua vigent i reforçat. La participació en la jun-ta directiva de FETS (finances ètiques i solidàries) i el suport a la seva activitat, el compromís en la difusió i su-port al Projecte FIARE a Catalunya, que ben aviat esde-vindrà una banca ètica totalment operativa a tot l’Estat, o la participació en el comitè avaluador del Segell Ethsi, un segell que té per objectiu esdevenir una eina per a la implantació de l'Assegurança Ètica i Solidària a l’Estat (gestionat per l'Observatori de les Finances Ètiques i Solidàries), són els diferents àmbits on hem concretat i continuem fent realitat aquest compromís.

6.9. Fent front a la bancarització de les caixes i als abusos de les entitats

La modificació de la Llei de caixes l’estiu del 2010, les polítiques de reforma del sector financer i el paper que

41


ha tingut el Banc d’Espanya en tot el procés van ser els motius que van portar a la constitució de la Plataforma en defensa de les caixes d’estalvi per part de quinze en-titats socials, de consumidors i sindicals de Catalunya. Els objectius de la Plataforma han estat alertar la ciu-tadania sobre el procés de bancarització de les caixes i la pèrdua d’un model d’entitats que han facilitat l’accés als serveis financers sense exclusions a tota la població i que han contribuït al desenvolupament territorial i so-cial a través de l’activitat financera i l’obra social.

També ens hem mobilitzat conjuntament amb altres en-titats socials i de consumidors en relació amb la denún-cia i defensa de les persones estalviadores que s’han vist atrapades per les participacions preferents i altres productes d’estalvi. En aquest sentit hem denunciat les actuacions dels reguladors (Comissió del Mercat de Valors i Banc d’Espanya) i dels directius de les entitats i hem reclamat que es depurin les responsabilitats co-rresponents.

6.10. Taxes judicials: un nou atac als drets de la ciu-tadania

L’avantprojecte de llei de taxes judicials que tramita el Govern central i que s’està debaten en el Congrés amb tràmit d'urgència és un nou atac als sectors més desafavorits de la ciutadania. L'aplicació d'aquesta llei suposarà, a la pràctica, un model de justícia dual, «una de rics i una altra de beneficència». Es preveu que entri en vigor a principis de 2013, i vulnera dos drets fona-mentals: la tutela judicial efectiva i el principi d'igualtat.

Els continguts del projecte de llei es poden assimilar als que contenia la Llei de justícia l'any 1959, en plena dicta-dura, i compta amb el rebuig unànime del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), les associacions de jutges i els presidents de les audiències. Amb l'aplicació d'aquesta llei s'està expulsant la classe mitjana del sistema.

Un treballador acomiadat a qui el jutjat social no doni la raó i vulgui recórrer davant del Tribunal Superior de Jus-tícia de Catalunya haurà de fer front a 500 €, o a 1.200 € si acaba al Suprem. Aquestes taxes no es recuperen.

A Catalunya, CiU ja va aprovar taxes judicials i l'avantprojecte no les exclou, per la qual cosa, a la nostra comunitat, les persones usuàries de la justícia es veuran doblement i injustament limitades en els seus drets.

6.11. La Llei de participació institucional

De nou arribem al Congrés sense que s’hagi pogut ma-terialitzar una llei de participació institucional a causa

de la poca voluntat política del Govern per impulsar-la i les dificultats per consensuar una fórmula que ga-ranteixi la transparència i el respecte a l’autonomia i a la realitat representativa. Sabem que en una societat moderna i democràtica és necessari que les administra-cions retin comptes, això implica un procés transparent de presa de decisions en relació amb l’assignació dels recursos i, per tant, cal regular els recursos que reben les organitzacions i entitats i és per això que hem seguit emplaçant el Govern perquè els reguli.

Avui, en el context de crisi econòmica, és encara més ne-cessari disposar d’una llei de participació institucional, que reguli amb claredat, objectivitat i transparència les relacions entre el Govern i les organitzacions sindicals i empresarials i que reculli les recomanacions elabora-des pels experts en l’informe que va encarregar la Gene-ralitat sobre el bon govern i la transparència.

La llei ha de reconèixer la funció social que ens encoma-na la Constitució i l’Estatut, en relació amb la participa-ció institucional i la defensa dels interessos generals, que van més enllà dels serveis que prestem a la pròpia afiliació i pels quals s’ha d’habilitar la corresponent par-tida que els suporti, igual que es fa a la resta de països de la UE. Però també hem exigit al Govern que la llei ha de preveure la concertació social i la col·laboració so-cial, donant un missatge positiu a la societat i als treba-lladors i treballadores i fomentant una cultura política més participativa que augmenti els fluxos d’informació entre el Govern i la ciutadania. Una llei que ha de garan-tir la transparència i el fet de poder retre comptes.

7. HEM FET FRONT ALS EFECTES DE LA CRISI I A LES POLÍTIQUES OPORTUNISTES I INTERESSADES

7.1. La mobilització sostingudaAl llarg d’aquest període el sindicat ha estat el principal instrument de què han disposat els treballadors i tre-balladores per fer front a les agressions dels poders econòmics. Hem organitzat el conflicte social i hem ca-nalitzat el malestar existent. Hem intentat evitar que la por i la resignació s’instal·lessin en el conjunt de la socie-tat i en especial entre els treballadors i treballadores. I malgrat tots els atacs que hem rebut, ens hem mantin-gut en el centre de l’escenari, on es dirimeix l’actual con-flicte social, ampliant la nostra base social i els suports i generant amb la mobilització sostinguda i l’elaboració d’alternatives un procés d’acumulació de forces, que ens permeti frenar les polítiques regressives i retornar els drets laborals i socials. Hem estat mobilitzats tant en els centre de treball i sectorialment com en l’àmbit social en general.

42


Mobilitzacions i conflictes en contra de l’atac als drets laborals i socials

200914 març: Manifestació contra la crisi “Plantem cara a la crisi”. 19 març: Vaga d’ensenyament. 14 maig: Euromanifestació (Madrid) “Plantem cara a la crisi: primer les persones” (Combatir la crisis: lo primero el empleo). 8 juliol: Manifestació de treballadors i treballadores d’empreses industrials. 7 octubre: Concentració delegats i delegades sindicals. 28 octubre: Concentració davant el Parlament contra la modificació de la Llei d'estrangeria. 31 octubre: Manifestació a Tortosa en suport als treba-lladors i treballadores de Lear. 7 novembre: Manifestació a Vic en contra de la crisi. 3 desembre: Manifestació “Plantem cara a la crisi”. 12 desembre: Manifestació unitària CCOO/UGT a Ma-drid “Que no se aprovechen de la crisis” / “Plantem cara a la crisi”.

201023 febrer: Manifestacions en defensa del sistema pú-blic de pensions i contra la jubilació als 67 anys – CCOO/UGT. 20 maig: Concentració contra el “Decretazo” del PSOE – CCOO/UGT. 8 juny: Vaga del sector públic. 30 juny: Manifestacions contra la reforma laboral – CCOO/UGT (més entitats socials). 10 juliol: Manifestació “Som una nació” (contra la sen-tència del TC en relació amb l’Estatut). 9 setembre: Assemblea de delegats i delegades de CCOO/UGT a Madrid. 14 setembre: Assemblea de delegats i delegades de CCOO/UGT a l’Hospitalet. 29 setembre: Vaga general contra la reforma laboral “Així, no!”. 15 desembre: Mobilització del sector públic “Contra les retallades de drets laborals i socials. En defensa del be-nestar i la cohesió social”. 18 desembre: Manifestació social “Contra les retallades de drets laborals i socials. En defensa del benestar i la cohesió social”.

2011 Mobilitzacions del sector públic tots els dimecres (con-centracions). Inici campanya ILP contra la reforma laboral. 20 gener: Assemblea de delegats i delegades de CCOO i UGT a Barcelona.

17 febrer : Manifestació en defensa de la indústria a Bar-celona. 14 abril: Concentració dels treballadors i treballadores del sector públic a la plaça de Sant Jaume. 14 maig: Manifestació PROU RETALLADES! (en enda-vant, la Plataforma Prou Retallades apareixerà com a PR). 31 maig: Àrea pública – Concentració davant el Parla-ment. 1 juny: Acció de PR i la Plataforma per una Fiscalitat Jus-ta - Contra la retallada en l’impost de successions. 8 juny: Àrea pública – Concentració.11 juny: Manifestació contra les retallades a Girona. 19 juny: Manifestació contra les retallades, convoca la PR en confluència amb la convocatòria del 15-M. 21 juny: CES – Manifestació de la jornada europea de mobilitzacions. 19 juliol: PR – Acte contra els pressupostos de la GC per al 2011. 6 setembre: PR - Manifestació contra la reforma de la constitució “Jo vull votar!”. 24 setembre: Assemblea de delegats i delegades de CCOO a Madrid. 6 octubre: JMTD 07 octubre / Manifestació. 15 octubre: Manifestació 15-M - Difusió convocatòria també PR.

2012 18 gener: Manifestació Àrea pública. 28 gener: PR més FSCat - “No a la dictadura financera. Aturem les retallades”. 15 febrer: Acció Àrea pública contra els pressupostos de la GC 2012. 16 febrer: CCOO/UGT – Accions plens ajuntaments: presentació moció contra la reforma laboral (tot Cata-lunya). 19 febrer: Manifestació (PR, CCOO i UGT) “No a la refor-ma laboral!”. 23 febrer: Assemblea delegats i delegades CCOO/UGT. 29 febrer: Jornada d’acció europea CES – Manifestació “No a la reforma laboral. Ja n’hi ha prou! Per l’Europa so-cial”. 11 març: Manifestació CCOO, UGT i USOC “No a la refor-ma laboral. S’ho volen carregar tot!” (preparant la vaga general del 29-M). 14 març: Manifestació de la funció pública en defensa dels serveis públics i contra la Llei de mesures fiscals i financeres. 29 març: Vaga general “S’ho volen carregar tot!”. 14 abril: Concentració en defensa dels drets i les lliber-tats civils. 18 abril: Presentació ILP hipotecària. 29 abril: Manifestació “En defensa de l’estat del benes-

43


tar social i els serveis públics. Amb la sanitat i l’educació no s’hi juga!” (contra les retallades dels PGE 2012). 8 maig: CCOO, UGT i afectats pel sector financer: con-centració-marxa Banc d’Espanya “Un altre sistema ban-cari és possible”. 12 maig: 12-M Mobilització global (Global day action) més dia d’accions 15-M (també convoca PR) “Defensem la democràcia, els drets socials i les llibertats civils”. 22 maig: Vaga dels sectors educatius. 23 maig: Vetlla contra la reforma laboral (CCOO, UGT i USOC).11 juny: Cassolada davant del Banc d’Espanya (CCOO, UGT i PR) “Per un control públic dels diners del rescat. Exigim responsabilitats!”. 18 juny: Lliurament a la presidenta del Parlament la sol·licitud de PR (CCOO i UGT) de la consulta ciutadana “Jo vull decidir per una Catalunya social”. 20 juny: Manifestacions “No callem!” (contra les retalla-des). 21 juny: Manifestació de pensionistes contra el copaga-ment sanitari i l’euro per recepta. Concentracions tots els divendres dels treballadors i treballadores del sector públic vestits de negre. 19 juliol: Manifestacions “No callem! Defensem els nos-tres drets!”. Unitària. PR, CCOO, UGT, USOC, CGT i inter-sindical. 28 juliol: Manifestació pel dret a la salut (Plataforma en defensa de la salut pública). També convoca CCOO i PR. 1 agost: Concentració PR “No a l’euro per recepta! No al recopagament!”. 11 setembre: Ofrena floral conjunta (PR, CCOO i UGT) “Jo vull decidir per una Catalunya social”. Manifestació “Catalunya, estat d’Europa” – possible bloc social “Jo vull decidir per una Catalunya social”. 15 setembre: Marxa a Madrid (CCOO, UGT, USOC i PR). 7 octubre: Manifestació JMTD (CCOO, UGT, USOC i PR).

7.1.1. Tres vagues generals en tres anys, el 29-S, el 29-M i el 14-N

Hem convocat, organitzat i realitzat tres vagues gene-rals (29-S del 2010, 29-M i 14-N del 2012), les dues pri-meres amb un caràcter més centrat en les contrarefor-mes laborals impulsades pel Govern del PSOE i del PP, amb el suport de CiU, i la darrera a més de les qüestions laborals s’hi afegeix l’ampli rebuig a les continuades retallades que s’estan produint i que els pressupostos generals per al 2013 sentencien i amplien amb més re-tallades en la protecció social de les persones atura-des i les pensions (incompliment de la revalorització automàtica i qüestionament de les jubilacions parcials i anticipades).

Les hem convocat en un context difícil: la profunditat de la crisi, la profunda desinformació en relació amb les reformes (el més significatiu és la reforma laboral que fa el PSOE i que es debat en ple període estival), la resignació que s’ha instal·lat en sectors amplis de la so-cietat, la intoxicació en relació amb la credibilitat de les organitzacions convocants, etc.

Quan arribem a la convocatòria del 29-S ja feia més de dos anys que teníem un procés de mobilització sos-tinguda, en què realitzàvem assemblees de delegats i delegades descentralitzades, manifestacions i concen-tracions, i generàvem un discurs propi en relació amb la crisi i la seva gestió. Detectàvem algunes dificultats relacionades amb la presència directa en els centres de treball i amb la capacitat de mobilitzar els treballadors i treballadores lligant les reivindicacions concretes amb les generals. Constatàvem un cert estancament del treball sindical en l’àmbit concret, amb dificultats per relacionar-lo amb el discurs general, fruit d’una baixa presència sindical activa en els centres de treball, una tensió organitzativa feble i una certa desmobilització de l’actiu sindical.

Les convocatòries de vaga general realitzades han per-mès canalitzar un ampli rebuig dels treballadors i treba-lladores a les polítiques del Govern i fer explícit l’ampli malestar social existent a través d’un important suport d’entitats socials i del món cultural, professional i uni-versitari. El nucli de la convocatòria, tant el 29-S com el 29-M, ha estat la reforma laboral, però també la defen-sa d’un model social determinat i la crítica al Pla d’ajust i a les propostes sobre reformes de pensions (29-S) o a les retallades de drets laborals i socials (29-M) esta-ven entre els motius de les vagues. La del 14-N obeeix a la constatació que el projecte de pressupost del 2013 consolidava la política de retallades de drets laborals i socials que es s’aplicava (que el RD del juliol del 2012 va sentenciar, en protecció atur, drets laborals i retribu-cions treballadors públics, etc.) i introduïa noves limi-tacions de despesa pública per al 2013 que incideixen negativament en la protecció d’atur i en l’incompliment de la llei que obliga a revalorar les pensions, i l’amenaça dels condicionants que poden acompanyar un previsi-ble rescat de l’economia espanyola.

La vaga general del 29-S va disposar d’un procés de preparació llarg i continuat. Es convocà a finals de juny, es mantingué la tensió durant l’agost i va tenir un punt d’inflexió el 9 de setembre en l’acte de Vistalegre i el 14 de setembre en l’assemblea de la Farga. Es va eviden-ciar davant la societat la capacitat de convocatòria sin-dical i la ineluctabilitat de la convocatòria, i el sindicat

44


va ser conscient de la seva capacitat per donar-hi un impuls decidit. La vaga general del 29-M va ser con-vocada amb menys temps atesa la gravetat del Reial decret de reforma laboral, que va fer necessari donar una resposta ràpida per incidir en el procés de validació parlamentari. Un procés de debat intens i la gravetat de les agressions als drets laborals van comportar un im-portant seguiment el dia de vaga general.

La vaga del 14-N té com a novetat el caràcter europeu de la jornada d’acció a partir d’una crida feta per la CES i la coordinació de la convocatòria de vaga general a Portugal, Grècia, Xipre, Malta i mobilitzacions a França, Bèlgica, Itàlia, Alemanya i Suècia entre d’altres països.Ha estat una mobilització important, tant des del punt de vista laboral amb la paralització de l’activitat econòmica a les grans empreses, polígons, centres co-mercials i serveis, com social. Es va visualitzar l’ampli suport social a la convocatòria, més enllà de la vaga ge-neral, amb un important tancament de petits comerços en determinats barris i localitats, així com en les grans manifestacions ciutadanes que es van realitzar arreu de Catalunya.La convocatòria del 14N consolida un marc d’aliances amb les organitzacions socials (Plataforma Prou Reta-llades) que donen a la mobilització la capacitat d’aplegar el malestar i rebuig social a les polítiques de retallades de drets laborals i socials.Des de l’acumulació de forces que representa la mobi-lització, caldrà mantenir l’estratègia sindical de reforçar la confluència dels sindicalisme europeu, l’elaboració d’alternatives globals i locals compartides amb altres organitzacions i la diversitat de formes de pressió.

7.1.2. La unitat sindical

El marc d’unitat sindical de CCOO i UGT ha estat clau en les diferents convocatòries, en el procés i en l’èxit. L’ampliació del marc sindical de manera especial a la USOC i també al CSC, tot i que aquest en la darrera convocatòria no hi va participar activament, ha es-tat una aposta decidida nostra, entenent que el mi-llor és ampliar les convocatòries generals al màxim d’organitzacions per donar més potència al treball i als arguments, tot i que la gestió d’aquesta unitat ha ge-nerat alguns problemes. El que no va ser possible, en la primera convocatòria, fou ampliar la unitat als sin-dicats sectorials o corporatius, excepte el Sindicat de Periodistes, ja que uns preferien fer la seva pròpia con-vocatòria i altres se’n van desmarcar clarament i, fins i tot, van fer campanya contrària a la vaga general. Tant el 29-M com el 14-N s’ha pogut comptar amb un marc d’unitat sindical més ampli.

7.1.3. La Plataforma Prou Retallades: confluència social

S’ha realitzat també un treball important amb entitats i col·lectius, cosa que ha permès eixamplar el suport i la base social de la convocatòria amb entitats socials, del moviment veïnal i associatiu, del món de la cultura, del món universitari, etc.

Aquesta confluència amb entitats i organitzacions so-cials, que ens ha dut a la creació de la Plataforma Prou Retallades, té un caràcter estratègic, tant per avançar en la defensa d’un model social de drets i llibertats, com per evitar l’aïllament dels sindicats de classe, que som avui la principal resistència organitzada contra els atacs als drets laborals i socials.

La Plataforma Prou Retallades s’ha consolidat com un marc de treball unitari d’organitzacions diverses que, mantenint totes la seva autonomia i característiques i actuacions pròpies, conflueixen i es mobilitzen juntes per uns objectius comuns. Així, des de les primeres mo-bilitzacions en contra de les retallades (la important manifestació del 14 de maig de 2010) hem realitzat di-versos posicionaments i accions. Una de les iniciatives que cal destacar ha estat l’impuls d’una consulta ciuta-dana en relació amb les retallades, aprofitant el marc estatutari que regula la consulta ciutadana a partir d’una recollida de signatures (3% del cens) que obli-garia el Parlament a debatre la convocatòria de la con-sulta legal. L’anticipació de les eleccions al Parlament ha fet ajornar fins a la constitució del nou Parlament el procés de recollida de signatures que hem identificat amb el lema “#jo vull decidir X la Catalunya Social”.

7.1.4. Un conflicte real i un seguiment desigual

Les dades de seguiment de la vaga general del 29-S i del 29-M expliciten que estàvem davant de conflic-tes socials reals i han posat de manifest la capacitat de convocatòria sindical. La vaga ha tingut en les dife-rents ocasions més incidència en els sectors industrials (metal·lúrgics, químics, alimentaris…), de la construcció, l’hoteleria i els serveis de neteja viària. Ha tingut menys incidència, tot i que les dades no són menyspreables, ja que possiblement el seguiment va ser superior en con-vocatòries anteriors, en el sector de les administracions públiques, especialment la local, tot i que en general en el sector serveis (financers, comerç…) va tenir menys incidència. El major o menor seguiment té a veure amb la nostra capacitat organitzativa i en la pràctica sindical: la presència organitzada en els centres de treball, el nivell de participació dels afiliats i afiliades i els delegats i de-legades, com ho hem treballat a les pimes, la incidència que tenim en els diferents sectors professionals, etc.

45


7.1.5. Visualitzar el conflicte, aturar l’activitat i omplir els carrers

També hem estat capaços de fer un bon treball de co-municació interna i externa que ha permès trencar l’aïllament informatiu en què ens trobàvem i combatre la campanya d’intoxicació que s’anava fent. La vaga general va tenir molt pocs incidents remarca-bles, tot i que es van organitzar un important nombre de piquets. En efecte, en línies generals no hi va haver problemes, excepte en un parell de casos no imputables a l’acció dels piquets. Aquests incidents aïllats van ser els de Barcelona, protagonitzats per grups aliens a la convocatòria, que van fer parasitisme de la mobilitza-ció per dur a terme accions directes, fins i tot intentant enfrontar-se amb la manifestació. Alguns sectors de la premsa més conservadora van utilitzar aquest fet per desacreditar la vaga general.

Bona part de la disminució de la conflictivitat està re-lacionada amb l’existència d’uns serveis mínims pactats l’any 2006, en fred, sense convocatòria viva, cosa que ha permès gestionar la convocatòria de manera menys conflictiva i poder anunciar amb més temps el que pas-saria el dia 29 pel que fa als mínims. Es va evidenciar, així, que aquell dia no funcionarien determinats serveis i activitats amb l’objectiu de normalitzar la mateixa vaga.

Les manifestacions han estat un èxit de participació importants. La nota destacable és que majoritàriament estaven formades per vaguistes i, per tant, ens ha faltat sumar-hi altres col·lectius també afectats, com ara jubi-lats i aturats, que hem de tenir presents per a convoca-tòries posteriors.

7.1.6. A contracorrent

En el procés de la vaga general, la majoria dels mitjans han amagat els motius de la convocatòria i s’han dedicat bàsicament a qüestionar la vaga en si, a partir del debat sobre el dret a treballar en oposició al de fer vaga i re-clamant, des d’alguns sectors, la necessitat de fer una llei de vaga. En tot cas, hem de deixar clar que el proble-ma no rau en el fet que la vaga no estigui regulada, que sí que ho està, sinó que el problema rau en la definició dels serveis essencials i com se n’organitza el funcionament en cas de vaga. És per això que fa temps que vàrem definir la necessitat de determinar en fred els serveis essencials i regular els mínims que calia establir en cas de vaga, general o sectorial, que han de tenir tracta-ments diferents. Així ho vàrem fer el 2006, amb el con-curs també de la patronal i del Govern, i ara creiem que s’ha vist que precisament això ha permès que hi hagués

poca conflictivitat real en la vaga. Sens dubte, a partir de l’anàlisi sobre com ha anat tot haurem de revisar els serveis mínims i acabar d’introduir les qüestions que hagin pogut ser problemàtiques, derivades de noves competències abans no existents o d’altres impondera-bles no previstos en el seu moment.

Hem de ser conscients també que la campanya mediàti-ca continua després del 29-S: primer, negant l’èxit de participació en la vaga i, després, mantenint i reforçant la pressió sobre el Govern perquè no rectifiqui les seves polítiques. En un cas, perquè hi ha coincidència amb la política del Govern en relació amb les polítiques d’ajust i d’acomodació del dèficit públic al Pla d’estabilitat i per-què consideren que la reforma i les mesures que pren el Govern s’han de fer irreversibles. En d’altres, perquè malgrat que no coincideixin amb el Govern se senten còmodes amb aquestes polítiques i creuen, a més, que això provocarà més desgast del Govern i el possible canvi de cicle polític. De passada, això els permet com-batre el moviment sindical, tant per raons polítiques com ideològiques. Hem assistit a una forta campanya contra els sindicats, en un intent de torpedinar la lí-nia de flotació de l’organització col·lectiva en defensa d’interessos. La campanya mediàtica d’alguns mitjans ha arribat a extrems propis d’ideologies ultradretanes: no només han arribat a qüestionar la funció social dels sindicats, sinó també la vida privada dels seus dirigents.

En qualsevol cas, i a part del que s’ha esmentat abans, s’ha constatat el feble pluralisme dels mitjans de comu-nicació i les dificultats que tenim per fer sentir el nostre discurs de manera directa i sense intermediaris. Per això, és important fer servir tant els mitjans propis com els nous, com ara les xarxes socials. Els hem emprat per arribar al màxim de gent, conscients, però, que la princi-pal eina informativa de què disposem és el contacte di-recte amb els treballadors i treballadores en la proximi-tat. És un treball que hauríem d’anar millorant, tant amb els mitjans propis, que hauríem d’anar racionalitzant i fent més eficients (des del punt de vista del missatge, del vincle i del cost), com amb els nous mitjans en la xar-xa, la presència dels quals hauríem de planificar i coor-dinar per donar-hi la màxima potencialitat. En tot cas, hem de ser conscients que en l’actual marc dels mitjans és necessari que, al costat de les aparicions públiques, es garanteixi que el nostre missatge hi arribi de manera directa, no mitjançada. D’això, se’n diu contacte directe.

Algunes de les crítiques que de forma interessada han fet alguns mitjans —que han volgut intoxicar amb la intenció d’afeblir el moviment sindical, conscients que som el dic de contenció per evitar que puguin avançar les polítiques neoliberals que defensen—, les hem de

46


llegir atentament per esbrinar sobre quin substrat es realitzen i com poden haver-se instal·lat en part de l’imaginari col·lectiu de sectors de treballadors i treba-lladores. Per desmuntar aquestes crítiques interessa-des (institucionalització, dependència de subvencions, alliberats allunyats dels centres de treball, vividors, manca d’alternatives…), hem d’avançar en una pràctica clara de transparència i ètica en l’ús dels recursos sindi-cals, econòmics, materials i humans.

Es constata també que, a l’hora d’analitzar la vaga del 29-S, cal fer esment específic de la presència important de joves i dones en els piquets i en els serveis d’ordre de les manifestacions. Aquesta és una dada que cal rete-nir i amb la qual hem de treballar. Ara bé, tampoc hem d’oblidar que, igual que s’ha vist presència de jovent en l’organització de la vaga general, també hi ha hagut col·lectius importants de joves que han anat a treballar de forma conscient i explicitant llunyania amb la convo-catòria i els convocants.

7.1.7. La vaga general i els serveis mínims

Hem de fer una crítica forta al Govern de la Generalitat de Catalunya per la ruptura del que va ser en el seu mo-ment (2006) un pacte estable i pacífic de serveis essen-cials. Des de CCOO ja hem emplaçat el Govern a recom-posar el pacte i continuar la negociació en els sectors d’activitat pendents: ensenyament, recollida de residus i neteja viària, administracions públiques i serveis so-cials, bàsicament.

El pacte ha de disposar d’un mecanisme de revisió i am-pliació per causes taxades prèviament, com poden ser noves activitats o serveis públics o innovacions tecno-lògiques. Però ha de tenir una major estabilitat i blindar-se davant dels canvis polítics conjunturals. Si partim de la base que qui exerceix el dret de vaga és el sindicat en exclusiva i que la competència i l’obligació d’establir els mínims és de la Generalitat de Catalunya i la patronal només té un paper possible: oferir al Parlament de Ca-talunya un compromís parlamentari sobre el pacte. 7.2. El sindicalisme internacional i europeu davant la crisi

7.2.1. La CSI i les propostes per sortir de la crisiLa CSI (Confederació Sindical Internacional) plante-ja en el seu programa de sortida de la crisi l’exigència de compliment dels compromisos assolits a la reunió del G-20 del 2009 i a l’OIT. Que en aquest sentit són l’exigència d’un impost a les transaccions financeres (ITF) i l’eliminació de paradisos fiscals amb l’objectiu de limitar l’especulació, però també d’augmentar la

recaptació de fons per intervenir de manera proactiva en l’economia i desenvolupament mundial; així com la necessitat de lluitar contra el canvi climàtic i per una transició justa cap a una economia verda, com a part del compromís del sindicalisme internacional per un con-cepte integral de desenvolupament sostenible i també pel fet que l’economia verda ha de ser un dels pilars del canvi de model econòmic. Una transició justa insepa-rable dels compromisos amb l’ocupació i els drets dels treballadors i treballadores.

CCOO de Catalunya, en aquest marc, participem en la campanya que amb d’altres organitzacions estem impulsant, la reivindicació per l’ITF i l’eliminació de pa-radisos fiscals, i hem realitzat diverses accions coor-dinades per denunciar la situació. Sabem que malgrat els importants suports i les declaracions polítiques i socials aquesta reivindicació compta encara amb el re-buig dels dirigents del sistema financer internacional. Darrerament s’han fet alguns avenços en alguns països de la UE que estan coordinant la introducció d’una taxa a les transaccions financeres, una iniciativa que no ha pogut implementar-se com a norma d’obligat compli-ment per a tots els països de la UE.

I en relació amb el compromís amb la lluita contra el canvi climàtic i per una transició justa continuem im-pulsant actuacions de denúncia i de sensibilització, així com l’elaboració de propostes que en l’actual context de crisi serien generadores d’ocupació i contribuirien a fer avançar vers una economia més baixa en carboni. 7.2.2. La CES, obrint pas a les mobilitzacions per una Carta Social Europea

La Confederació Europea de Sindicats (CERS), enmig del dur context econòmic i la greu crisi institucional de la UE, no ha deixat de presentar propostes i de buscar la interlocució amb la Comissió Europea. A la declara-ció aprovada a Atenes en el XII Congrés de la CES (del 16 al 19 de maig de 2011) es criticà el procés de gover-nança europea amb fermesa i es van plantejar alterna-tives: l’augment de la dotació de la Facilitat Europea d’Estabilitat Financera, la reducció dels tipus d’interès, la mancomunització del deute mitjançant eurobons i la posada en marxa d’una veritable estratègia de creixe-ment. Es demana un Programa Europeu d’Inversions per valor de l’1% del PIB europeu per estimular l’economia i la creació d’ocupació. La dotació financera d’aquest fons ha de sorgir d’una política fiscal més justa i cohe-rent: mitjançant un impost sobre les transaccions fi-nanceres, l’eradicació dels paradisos fiscals, impostos sobre les rendes altes i l’harmonització de les bases de l’impost d’empreses a Europa.

47


Un any després (5 i 6 de juny de 2012), la CES presenta la seva proposta d’un nou contracte social europeu que recuperi la força cohesionadora i l’impuls social i econò-mic que va suposar el Pacte social europeu de la post-guerra, ara trencat. Els seus dos eixos d’acció són una reducció del dèficit en terminis i condicions raonables i l’estímul a l’activitat econòmica per revifar l’ocupació com a factor de creixement. Davant la crisi econòmica i institucional, Europa necessita una refundació que permeti superar les febleses existents i la creixent manca de credibilitat del projecte europeu. Per això cal recuperar els signes d’identitat europeus: els drets la-borals i socials i l’estat del benestar. Avui és inajornable l’elaboració d’una nova carta constitucional que esta-bleixi veritables mecanismes d’integració econòmica i fiscal i que tingui en la democràcia política i la justícia social els seus trets definitoris. La construcció del go-vern econòmic europeu tan sols s’assolirà si es reforça la seva legitimitat democràtica i la seva utilitat social.Estem davant d’un creixent allunyament i desafecció de la ciutadania que obliga Europa a un compromís d’unió política més forta amb un escrutini democràtic efectiu i una integració econòmica que permeti reduir les diver-gències i recuperar la cohesió econòmica i social. Si vo-lem evitar que les lògiques estatals trenquin el projecte europeu hem d’assolir una unió pressupostària basada en principis de solidaritat i responsabilitat i acompan-yar-la d’un marc federal de regulació bancària i finan-cera. La crisi demostra que només la unió monetària és insuficient i que ens cal una veritable unió econòmica amb un major grau d’integració fiscal. S’ha de revisar el paper del BCE i dotar-lo de funcions de supervisió del sistema fiscal, desenvolupar la coordinació de la políti-ca fiscal i dotar la Comissió d’un pressupost comunitari més fort que permeti la transferència de rendes i recur-sos de les regions amb més creixement cap a aquelles que pateixen l’impacte negatiu d’una ‘pertorbació asi-mètrica’.

Per aconseguir aquesta refundació d’Europa mitjançant una reforma del Tractat que superi les febleses i els desequilibris de la unió econòmica i monetària actual caldrà, però, desenvolupar la capacitat de mobilització i de negociació del sindicalisme europeu. La crisi institu-cional ha afeblit la incidència d’un diàleg social europeu que, de totes maneres, és obviat pels actors financers que pretenen aprofitar la crisi per eradicar l’Europa so-cial. Cal negociar allà on es pugui (amb la Comissió, en l’àmbit sectorial, en el Comitè Econòmic i Social Euro-peu), però és necessari que, en paral·lel, s’assoleixi una capacitat de mobilització que recuperi els espais de ne-gociació perduts i en conquereixi de nous. Som conscients que les accions transnacionals convo-cades fins ara per la CES no han assolit la força sufi-

cient per enfrontar-se i modificar les directrius dels òr-gans de govern de la UE. Això és producte més que de la manca de propostes de la direcció de la CES, de la man-ca d’implicació suficient de moltes organitzacions sin-dicals nacionals en l’acció sindical (AS) europea. És per això que en el darrer congrés de la CES, CCOO vàrem proposar la necessitat d’obrir una reflexió col·lectiva sobre les formes d’acció de caràcter transnacional, que permetin corregir l’actual correlació de forces per enfrontar-nos a com es governa econòmicament Euro-pa, com passem de coordinar mobilitzacions a articu-lar respostes conjuntes, amb uns mateixos objectius davant les polítiques europees, fins i tot la proposta d’estudiar la possibilitat que es reguli la vaga general europea.La jornada d’acció i solidaritat que convoca la CES per al 14-N i la seva traducció en vaga general a alguns països del sud d’Europa, els més castigats per unes polítiques absurdes, va en aquesta direcció i és un pas important. Hem de seguir avançant per donar un salt qualitatiu en el grau d’organització del sindicalisme europeu i la seva connexió amb els moviments socials i de ciuta-dania. Cal reforçar la CES i les federacions europees, harmonitzar encara amb més contundència el discurs sociopolític i recuperar el lideratge que correspon al sindicalisme europeu davant la crisi. Per això és fona-mental continuar treballant sindicalment en tots els espais internacionals existents, ja siguin els comitès d’empresa europeus, els consells sindicals interregio-nals, el Comitè Econòmic i Social Europeu o els projec-tes europeus que són, tots ells, espais de convergència i cohesió del discurs sindical. Fer front al repte que, en termes socials i democràtics suposa avui la crisi, neces-sita una unitat d’acció sindical europea reforçada que ha d’emergir d’espais ja existents, però que, en el futur immediat, n’haurà de conquerir de nous.

7.2.3. Sindicalisme al MediterraniCCOO de Catalunya, davant els processos de canvis que s’estan produint en l’altra riba del Mediterrani (Tuní-sia, Egipte, Síria, Marroc...), les revoltes populars pací-fiques que expressen la voluntat dels pobles àrabs per la democràcia, la llibertat, la justícia social i la dignitat, va manifestar el seu suport a aquestes aspiracions legí-times. CCOO de Catalunya va rebutjar tot tipus de vio-lència, tant la produïda pels règims dictatorials com la de grups obscurantistes que coincideixen a frustrar el progrés social i econòmic i els objectius de les revoltes en la democràcia, les llibertats públiques i individuals i la justícia social. CCOO de Catalunya va manifestar la solidaritat amb els moviments sindicals en aquests països per aconseguir el dret a la llibertat sindical i en la consolidació de sindicats independents que represen-

48


tin realment els interessos de les classes treballadores en aquests països i que poden ser els nostres socis i referents per exigir un espai social de diàleg i de pau al Mediterrani.

7.2.4. L’estratègia de cooperació de CCOO de CatalunyaLes carències socials i democràtiques en aquests paï-sos i l’emergència d’una societat civil organitzada i plenament conscient de les seves necessitats i drets, reclama, des de la proximitat que entranya el veïnatge mediterrani, un ferm compromís per part de CCOO amb aquesta nova realitat. La Fundació Pau i Solidaritat, com a instrument central de l’acció sindical internacio-nal en l’àmbit de les polítiques de cooperació, ha refo-rçat la seva activitat en aquest nou entorn. La voluntat de la Comissió Europea d’impulsar el desenvolupament del diàleg social al Mediterrani i la vocació que té Barce-lona, com a seu de la Unió per la Mediterrània, de tenir un paper central en aquest marc geogràfic, defineixen un context social, sindical i polític en què CCOO té i ha de tenir un paper important. Aprofitant i traslladant l’experiència i la capacitat desenvolupada al llarg dels programes i projectes amb els quals s’ha reforçat el sin-dicalisme de classe a altres països, però també aprofi-tant la xarxa sindical amb què compta i treballa al nord i al sud de la Mediterrània.

Aquest objectiu ha suposat un repte important, tant per desenvolupar-se de manera paral·lela a l’activitat de cooperació a l’Amèrica Central i del Sud, com per l’entorn socioeconòmic. La política d’austeritat i conso-lidació fiscal ha originat un seguit de retallades foras-senyades de drets, però també de recursos per desen-volupar polítiques socials i de cooperació. La reducció dels fons per part del Govern de Catalunya, però també per part dels ajuntaments, ha comportat la necessitat d’identificar noves fonts de finançament. L’entorn de la Mediterrània i els programes d’inversió estructural suposen aquí una oportunitat que s’ha aprofitat per avançar tant en l’àmbit de les xarxes institucionals, com sindicals. Aquesta activitat, igual que la reivindicació del caràcter públic de les polítiques de cooperació da-vant la tendència del Govern català de traslladar la ini-ciativa d’aquestes polítiques al món de l’empresa, ha fet de la unitat sindical, i del treball estret amb altres enti-tats en aquest àmbit, un important element estratègic.

8. UN SINDICAT FORT I ÚTIL, RENOVANT-SE DIA A DIA

8.1. Pel que fa a l’afiliació

— A partir del 2n trimestre del 2010 es trenca la tendèn-cia consolidada i comença una pèrdua real d’afiliació.

Com ja havia passat en altres etapes de destrucció d’ocupació, aquesta s’acaba traslladant a l’afiliació amb dos/tres anys de decalatge, que és el que hem pogut constatar el 2011 i aquest 2012. Tot i això hem de desta-car positivament que la relació entre afiliació i població assalariada ha millorat (la pèrdua d’afiliació no ha seguit el mateix patró que la destrucció d’ocupació, que ha es-tat molt elevada en nombre i intensa en el temps).

— És, doncs, el context econòmic de destrucció d’ocupació el que explica, en part, aquesta situació, però si fem l’anàlisi detallada territorial/sectorial tro-bem que la correlació no és automàtica entre l’evolució de l’afiliació i l’ocupació. Per tant hem de concloure que és l’activitat afiliativa de les organitzacions el factor determinant de creixement/pèrdua. Cal destacar que l’empitjorament dels resultats respon a una forta dava-llada de les altes, més que no pas a un increment de les baixes.

— Seguim mantenint estancat encara un percentatge de delegades i delegats no afiliats. Hi ha un fort de-crement d’altes. I es mantenen les empreses en què es produeix cobrament per nòmina sense que es donin les mínimes condicions de fiabilitat i qualitat. Tot això mos-tra importants mancances en el treball de millora de l’afiliació a través de la xarxa sindical.

— Hem de treballar alguns aspectes que si es consoli-dessin suposarien un enfortiment qualitatiu del nostre creixement: millora de la fidelització i més pes espe-cífic progressiu del pagament bancari en relació amb el pagament per nòmina. Per contra, la consolidació de la tendència de creixement en la quota especial i la davallada en la quota general és un factor de fragilitat d’aquest creixement.

— S’ha produït un augment de l’afiliació de dones, tot i que encara la taxa està lluny de la taxa de població ac-tiva i de població ocupada. Destaquem que el nivell de fidelització de les dones és més alt que el dels homes. Cal seguir treballant per millorar la presència de dones en el sindicat.

— Continua l’increment del percentatge d’afiliats i afi-liades en situació d’atur, mentre que davalla el nombre dels que paguen la quota general. Davant d’aquest esce-nari el ple desenvolupament de la proposta d’actuació en relació amb l’afiliació en situació d’atur esdevé un element de màxima prioritat en l’estratègia de fidelit-zació de l’afiliació.

— L’activitat de recuperació d’impagaments es mostra com un factor clau de l’evolució, especialment si es con-

49


solida la tendència a la davallada del nombre de quotes impagades. Per això cal mantenir i millorar aquest espai de treball.

— És significatiu que no s’hagi produït un sol cas de pas de cobrament de nòmina al bancari en empreses amb menys de vint persones afiliades malgrat la consciència dels efectes negatius que té per a l’afiliació. És neces-sari establir plans d’actuació amb objectius i resultats concrets.

L’intens procés mobilitzador que hem impulsat i prota-gonitzat aquests anys ens mostra que hi ha marge per organitzar més treballadors i treballadores, que molts s’han acostat al sindicat per primera vegada i que han vist en el sindicat un instrument útil per defensar els seus interessos. Hem de convertir això en força or-ganitzada, en capacitat d’independència i autonomia sindical, en afiliació, en definitiva. És per això que en l’àmbit confederal hem aprovat la realització d’una cam-panya que posi en valor l’afiliació. Una campanya que necessàriament s’ha de dur a terme amb la presència als centres de treball.

Un dels àmbits de treball en què tenim un important marge d’actuació és el de pensionistes i jubilats. En aquests moments, a Catalunya, hi ha 830.000 persones que són pensionistes i el sindicat ha de donar una res-posta organitzativa que permeti fer avançar els seus drets. La proposta que s’ha treballat aquests anys i que és la que està en debat consisteix a organitzar la doble afiliació dels pensionistes quan arribin a l’edat de jubi-lació en la branca d’origen i en la mateixa federació. La Federació de Pensionistes seguirà tenint una estructu-ra organitzativa i de participació anàloga a la resta de federacions de la CONC. La Federació de Pensionistes mantindrà una estructura organitzativa pròpia i de par-ticipació del seus afiliats, d’acord amb els seus estatuts i acords congressuals.

8.2. Eleccions sindicals

Tot i que les eleccions sindicals són un procés dinàmic, l’any 2011 ha estat un moment àlgid perquè coincideix amb la data de tancament del còmput a efectes de certificació. El conjunt de l’organització ha realitzat un esforç important que ha permès consolidar-nos com a primera força a Catalunya.

Guanyar les eleccions sindicals (ES) és important. I ho és perquè això referma la nostra capacitat per mantenir el lideratge en el moviment sindical, garanteix la nostra aposta per l’autonomia i la independència sindical i ens reforça en la interlocució a les empreses, davant dels

governs i en la presència en la societat. Ens hi juguem molt. Hem de convertir la tensió organitzativa desple-gada en les mobilitzacions en capacitat per fer candi-datures i per reforçar les nostres posicions. El resultat de les ES reforça el paper dels delegats i delegades de CCOO en les meses de negociació a l'empresa i en els convenis sectorials. Tenir majoria a les meses de nego-ciació o no tenir-la és molt important, sobretot en un moment com l'actual, d'enormes dificultats per als tre-balladors i treballadores.

Les ES són també un indicador de com ens veuen els treballadors i treballadores i com validen o no el nostre treball sindical, en especial al centre de treball. També cal posar l’organització al servei de l’objectiu i hem de defugir dels debats com “de qui són competències” per centrar-nos en la planificació, l’organització i l’execució rendibilitzant al màxim els recursos disponibles en el conjunt de l’organització.

El suport rebut és també un element de legitimació so-cial que el govern o les patronals no poden ignorar. Un suport tan elevat com el que estem rebent en les elec-cions sindicals (42,42% dels delegats i delegades esco-llits) és un factor que ha de desterrar tots els intents de qüestionar la representativitat dels sindicats de clas-se. Intents interessats que queden en evidència davant dels processos democràtics en què els treballadors i treballadores s’expressen amb els seus vots. 8.3. La comunicació

8.3.1. Un nou logotip al servei de les senyes d’identitat

El canvi de logotip de CCOO de Catalunya amb el qual vàrem iniciar el mandat ens ha permès avançar en la imatge comuna amb què ens identifica l’afiliació i la ciutadania. Una nova imatge que ressalta les nostres senyes d’identitat com a sindicat de classe i nacional, confederat a CCOO d’Espanya. Aquesta imatge ens ha permès reforçar la presència de la CONC en les mobi-litzacions generals, que caldrà continuar treballant per garantir també la coherència en el nostre missatge ge-neral per sobre dels interessos específics, sectorials i territorials.

8.3.2. La comunicació i la imatge al servei de la mobi-lització

L’intens procés de mobilitzacions generals que hem rea-litzat fa evident la importància del treball de comunica-ció i posa en valor tot el que hem realitzat. Hem acon-seguit trencar la lògica de la resignació que se’ns volia imposar. Però hem constatat que la potència dels mit-

50


jans de comunicació és molt forta i que els interessos que representen no són coincidents amb els nostres la majoria de vegades. Per aquest motiu hem d’aconseguir que la comunicació directa que nosaltres fem gaudeixi del màxim nivell de qualitat i de la potència comunica-tiva necessària perquè esdevingui la referència del dis-curs que volem fer arribar.

8.3.3. La confederalitat de la política comunicativa, les xarxes i la presència als mitjans

Això, sens dubte, ens ha de dur a reflexionar, en el marc del Pla estratègic de comunicació, sobre com utilitzem els diferents canals comunicatius de què disposem, quin nivell de dispersió tenen, amb quin nivell d’eficiència ac-tuen, amb quins costos els produïm, etc., per dissenyar una política comunicativa confederal que posi ordre i ar-ticuli tot el que tenim perquè actuï en la mateixa direc-ció i de la manera més eficient, evitant perdre recursos i capacitat comunicativa simplement per les inèrcies existents. En aquest sentit, ja hem començat a avançar amb la nova etapa de la revista en paper Lluita obrera, que ha integrat els continguts sectorials i territorials de les revistes comarcals i federatives.

L’entrada en les xarxes socials i la constitució del grup de ciberactivistes sindicals ha estat important, i sens dubte l’hem de consolidar els propers temps. Per això hem de continuar organitzant i planificant la presència, els canals, el discurs, les tècniques, els identificadors, etc., analitzant el que hem fet i introduint les millores que col·lectivament considerem.

Tot i la dificultat per aparèixer en els mitjans de comuni-cació, hem assolit un grau de presència elevat utilitzant diferents formes per esdevenir una referència i cons-truir notícia. Tot i que moltes vegades els mitjans han intentat ignorar els motius de les convocatòries, hem estat capaços d’introduir-hi el nostre missatge de ma-nera important.

En qualsevol cas, hem d’entendre que, en cap cas, ni la xarxa ni els mitjans convencionals poden substituir el que és la relació directa amb els companys i companyes en els centres de treball, que és un element insubstituï-ble i el de potència comunicativa més gran.

8.4. Formació sindical

Els últims anys, l'Escola de Formació Sindical (EFOSI) ha reforçat diferents aspectes qualitatius, com la millo-ra d’aspectes metodològics, didàctics, d’actualització de continguts i materials de la formació sindical. També ha reforçat aspectes de comunicació i imatge i hem mi-

llorat i ampliat l’oferta formativa. Hem donat continuat a la formació dels nostres quadres sindicals, que era un dels elements del Pla d’acció del IX Congrés i també hem endegat nous projectes com el “Formació x l’acció”.

S’ha reforçat la col•laboració amb les universitats i d’altres agents del món de l’ensenyament, organitzant cursos amb molt bona acceptació per part de l’actiu sin-dical. També hem fet un apropament a la formació sindi-cal que fan d’altres sindicats europeus, participant en la formació de l’ETUI i hem apostat per nous formats a la formació sindical, com és la formació en línea, amb bons resultats. Aquesta, si bé demostra que no pot substituir la formació presencial, és una eina per la qual haurem de continuar apostant i reforçar la seva implementació a la nostra oferta formativa.

En col·laboració entre la Secretaria de Socioeconomia i l’Escola de Formació Sindical, va incorporar-se un curs de formació sindical sobre el sistema integrat de qua-lificacions i formació professional al programa ordinari formatiu de l’Escola.

L’EFOSI ha pogut donar sortida a les grans prioritats i necessitats de les organitzacions confederades, en un context de recursos minvants destinats a la formació sindical. En resum, des de l’any 1995, any en què es va crear l’EFOSI fins avui, la formació sindical ha continuat consolidant-se com una eina clau i estratègica en l’acció sindical i el desenvolupament organitzatiu de CCOO de Catalunya.

Nombre de cursos, hores i alumnat de formació sindical 2008-2012:

2008 2009 2010 2011 TOTALSCursos 349 314 349 302 1.314Hores 12.657 11.349 11.423 11.001 46.430Alumnat 5.874 5.231 5.944 5.453 22.502

L’Escola d’Estiu de la CONC s’ha mantingut com a espai de formació, trobada, intercanvi i reflexió de l’actiu de quadres dirigents de la nostra organització, oberta al concurs de persones acadèmicament o socialment re-llevants per a la nostra activitat. S’ha donat continuïtat a les diferents edicions, arribant com a mínim a passar per tots els territoris de Catalunya i fent l’any 2012 l’edició número XXI a la ciutat de Mataró. En el futur haurem de cercar les fórmules per mantenir un bon ni-vell de qualitat i alhora obrir-la al major nombre possible d’afiliats i afiliades i quadres i dirigents sindicals. També val la pena destacar la continuïtat de l'Escola d'Estiu de Gènere, impulsada per la Secretaria de la Dona.

51


8.5. Fundació Cipriano García i política cultural

L’Àrea de Cultura de CCOO de Catalunya ha tingut una activitat molt marcada per l’organització d’activitats al voltant de l’1 de Maig, l’Onze de Setembre i el dia de Sant Jordi. També ha fet un treball col·laboratiu i en xar-xa amb altres estructures sindicals en temàtiques com: poesia, fotografia, còmic, escacs, esports i cultura, etc.

L’Àrea de Cultura ha fet producció pròpia de productes culturals (eines didàctiques: Ferrer i Guàrdia i coedu-cació a l’escola, exposicions i documentals diversos: “100% tèxtil”, “No és un joc”, “Maquiles”…), s’han orga-nitzat diferents actes culturals per destacar figures i obres destacades (Miguel Hernández, Salvador Espriu, Montserrat Roig, Gabriel Celaya, Miquel Martí i Pol…) amb valors coincidents amb els del sindicalisme de classe (entre d’altres destaquem l’acte dels vint anys de la publicació de l’obra Los Mares del Sur de Manuel Vázquez Montalbán, “Antoni Tàpies, una empremta so-lidària”, còmic: 11-M. En esos trenes íbamos todos, pre-sentació del còmic i documental: Miguel Núñez, al final de la escapada, Lucía Etxebarría al 8 de Març, projecció de la pel·lícula Catalunya über alles,..).

Hem treballat amb teixit social cultural de proximitat (plataformes de suport i defensa de la cultura, platafor-mes de memòria històrica i en suport al jutge Garzón, a la recuperació dels barris de barraques de Barcelona, contra els afusellaments al Camp de la Bota… ) i hem impulsat modestament la confluència del sindicat amb el món de la cultura en mobilitzacions com la vaga ge-neral del 29-S del 2010 i la del 29-M del 2012, organit-zant l’extensió de signatures per manifestos del sector, organitzant activitats en suport i implicant persones i entitats significades.

Hem col·laborat i hem posat en comú experiències i visions amb la Fundació 1º de Mayo de la CS de CCOO i també amb els àmbits de cultura de Madrid, del País Valencià, les Illes Balears i Euskadi.

Al mandat que tot just finalitza, fèiem una aposta per-què la Fundació Cipriano García esdevingués un dels elements més estratègics del nostre projecte sindical. Podem afirmar que ha complert el paper que li enco-manàvem amb nota, tot havent-se guanyat un espai internament i de projecció externa de la nostra organit-zació.

Hem desenvolupat diferents projectes arxivístics, de recerca pròpia i amb altres entitats de qualitat, lide-rats pel nostre arxiu històric. Podríem esmentar, entre d’altres, la biblioteca en línea, fonts orals: biografies

obreres, projecte TOP, Revista segle XX –revista ca-talana d’història- , jornades i seminaris d’investigació, presentació de llibres i recerques en moviment obrer…

Així mateix, la Fundació Cipriano García ha consolidat un espai molt necessari i d’èxit entre el nostre actiu sin-dical, com són les disset edicions d’Els dilluns del Cipri, on han participat destacades personalitats del món social, econòmic, polític i sindical. També hem posat en marxa i consolidat el Premi Ángel Rozas als investiga-dors joves per la recerca en ciències socials (dues edi-cions) i el Premi Aurora Gómez a la lluita feminista en l’àmbit laboral.S’han desenvolupat una sèrie d’activitats en col·laboració amb altres entitats, fundacions, movi-ments socials que han permès veure la Fundació Cipria-no García com el nostre espai d’elaboració de discurs, reflexió i pensament per a l’acció sindical de CCOO de Catalunya. També ha treballat conjuntament amb la Fundación 1º de Mayo de la CS de CCOO, el seu instru-ment homòleg a escala confederal. Seran reptes de futur la necessitat de redimensionar l’actual Fundació Cipriano García, per tal que, sent un instrument viable econòmicament, sigui l’instrument que coordini les polítiques de CCOO en matèria de re-flexió estratègica, valors i formació de quadres, estudis i recerca sindicals, memòria històrica i preservació del nostre patrimoni documental, cultura i llengua, sindica-lisme nacional i de classe, i ens permeti projectar exter-nament i fer contactes i treball compartit amb el món universitari i acadèmic català.

8.6. La gestió dels recursos entre el Pla estratègic de desenvolupament sindical (PEDS) i el necessari apri-mament de l’estructura

A començaments del 2010, i com a resultat tant de les reflexions sobre adequacions organitzatives com dels debats pressupostaris, ens vàrem plantejar elaborar un PEDS que ens permetés fer algunes adequacions orga-nitzatives i redefinir alguns dels fluxos de despesa amb l’objectiu de fer més eficient la utilització dels recur-sos materials i humans en relació amb les finalitats del sindicat. Sens dubte la dinàmica de treball en què hem estat immersos aquests temps i les necessitats deriva-des del treball sindical per donar resposta als efectes negatius de la crisi han fet que bona part del treball ini-ciat s’hagi alentit.

El PDES apuntava a una sèrie de mesures sindicals que havien de ser treballades prioritàriament, estruc-turades en cinc eixos de treball. Del primer "Prioritat i presència del sindicat al centre de treball" hem articulat

52


el debat, la planificació i la posada en marxa en alguns espais de la figura del sindicalista de referència. Aques-ta figura i el debat sobre la seva implementació tindrà una translació als debats d'aquest X Congrés, igual que la normativa interna que ens ha de permetre reforçar la diversitat existent al món laboral en la configuració de les nostres candidatures electorals.

Hem tornat a impulsar el codi de la negociació col·lectiva, a través d'una comissió de treball específica, des de la vigència i el compromís de futur de les organit-zacions confederades i també hem desenvolupat un pla de millora d'assessorament sindical, que pivotava so-bre la idea de garantir l’atenció sindical de qualitat com un dret universal de totes les persones afiliades, i que generi en l’afiliació la percepció de quelcom beneficiós i incrementi el sentiment de pertinença a l’organització. Vincular el nostre potencial d’assessorament sindical a la intervenció davant la Inspecció de Treball i al Tribunal Laboral de Catalunya de forma coordinada i amb ac-tuacions transversals amb la resta de responsabilitats sindicals, sense oblidar una relació àgil i ajustada a les necessitats reals amb el Gabinet Tècnic Jurídic. Asses-sorament individual mancomunat, i amb àmbit multi-ram com a element que ha de garantir la universalitat de l’assessorament sindical. Per tot això, un sistema d’assessorament eficaç és bàsic per incrementar i man-tenir l’afiliació i també és un dels components impres-cindibles d’una bona acció sindical i el reforçament de la imatge de CCOO.

Referent al segon eix: "Reforç organitzatiu", hem impul-sat les fusions dels territoris de l'Alt Penedès – Garraf i Anoia per una banda, i del Bages-Berguedà i Osona, que culminaran en aquest procés congressual; es va elabo-rar un mapa de recursos de la CS CONC desglossat per afiliació, representació i volums dels nostres òrgans de direcció, molt útil per conèixer la nostra estructura organitzativa i acordar col•lectivament la necessitat de reduir, racionalitzar i simplificar els nostres òrgans de direcció i reforçar la participació i la proximitat i el contacte amb la nostra afiliació. També reforçarem una nova manera de visita, atenció i promoció d'ES.

El tercer eix era "Optimització i eficiència dels nostres recursos sindicals" i hem avançat en la simplificació de les nostres estructures d'empresa i fundacions, hem creat un òrgan de govern i uns objectius i unes línies de treball confederals per la USC (actualment anomenada Unitat de Serveis Centrals) i hem hagut d’impulsar un ERO a la CS CONC que es va tancar amb acord amb la representació dels treballadors. Sens dubte aquest ha estat un moment enormement difícil en una organit-zació com la nostra, però la caiguda dels ingressos ex-

terns, en especial els provinents de les administracions, que provoca la impossibilitat de fer front als compromi-sos amb els treballadors i treballadores i posa a les por-tes de la fallida econòmica a l’organització, fa que s’hagi d’abordar la situació a través d’un ERO. L’alt compromís de la plantilla i en especial dels representants i del co-mitè va fer que la negociació de l’ERO pogués construir un acord validat per l’assemblea. En qualsevol cas, tant la direcció com el comitè van pactar d’entrada no aplicar en la gestió de l’ERO la contrareforma laboral que ens havia dut a la vaga general del 29-M.

Hem integrat en la Fundació Cipriano García-CCOO de Catalunya els diferents espais de treball relacionats amb estudis i recerca, arxiu, cultura, formació sindical, servei lingüístic, en un intent d’optimitzar els recursos i buscar una major transversalitat als diferents espais de treball que s’aixopluguen en la Fundació.

Hem passat del Departament d’Internacional a l’Àmbit d’internacional i cooperació abordant una confluèn-cia estratègica del Departament d’Internacional amb el treball de cooperació que desenvolupa la Fundació Pau i Solidaritat. La creació de l’Àmbit d’internacional i de cooperació respon a una necessitat identificada des de fa temps i es correspon amb la tendència ac-tual tant en l’Administració (Generalitat, Ajuntament de Barcelona...) com en altres organitzacions sindicals. Aquest nou espai de treball ha suposat una millora i un estímul molt important, gràcies a la creació d’una dinà-mica d’enriquiment mutu entre ambdues perspectives sindicals. Però ha trencat també amb una tendència a separar l’àmbit de l’acció sindical no europea, abans lligada molt estretament amb la política de coopera-ció al desenvolupament, amb l’acció sindical a la Unió Europea desenvolupada per l’anterior Departament d’Internacional. La superació d’aquesta fractura ha per-mès també reorientar entre tots l’estratègia de la Fun-dació en un moment en què les polítiques d’austeritat amenacen greument els seus recursos.A través del 4t i el 5è eix (“Un sindicat nacional” i “Una organització amb valors”) hem fet un pla integral de co-municació que reforça la marca CCOO i els instruments propis i redimensiona els materials impresos, web i digi-tals, fent una aposta per la presència de CCOO a les xar-xes socials. També continuem apostant per l'ampliació de relacions i complicitats amb els moviments i entitats socials de casa nostra, a través del treball en xarxa com-plementari.

Un seguit de propostes que emmarcaven en l'apartat "Bases per l'acció i el debat futur", com: reforç de la constitució de les seccions sindicals d’empresa (SSE), ordenament de sectors i subsectors econòmics i el

53


seu enquadrament federatiu, les mesures referents a l'orientació de l'activitat del personal sindicalista, els instruments confederals, la política patrimonial o la inversió en TIC, són també propostes apuntades en aquest projecte i que nodreixen de propostes aquest X Congrés de la CONC, en molts casos absolutament coincidents amb les reflexions de la CS de CCOO.

Sens dubte, en els treballs relacionats amb el desenvo-lupament organitzatiu haurem d’aprofitar l’avinentesa per aplicar les conclusions que hem anat traient de l’anàlisi més micro de les diferents mobilitzacions i va-gues generals realitzades, tant pel que fa a la presència organitzada en els centres de treball, l’atenció sindical als treballadors i treballadores i als delegats i dele-gades, com pel que fa a aquelles qüestions que eren darrere d’algunes de les crítiques interessades que es feien a les organitzacions sindicals i a les persones alli-berades, amb l’objectiu d’avançar en una pràctica clara de transparència i ètica en l’ús dels recursos sindicals, econòmics, materials i humans.

9. EN CONCLUSIÓ

Han estat quatre anys intensos, la Confederació Sin-dical de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya, les organitzacions que la configuren, hem actuat sindical-ment enmig d’una situació d’una enorme complexitat, on la mala situació econòmica està sent utilitzada per desmuntar un model de drets laborals i socials amb l’únic objectiu d’abaixar costos laborals, per augmentar les taxes de guany empresarials, i retallar la despesa pública social, per mercantilitzar aquells serveis pú-blics susceptibles de convertir-se en negoci.

La pràctica sindical a les empreses ha estat emmarcada per l’aturada de l’activitat econòmica general i les difi-cultats d’accés al crèdit. Moltes empreses han externa-litzat els riscos o les pèrdues cap als treballadors i tre-balladores, via extincions contractuals o suspensions, o via baixada de les condicions laborals pactades. Hem assistit a una allau d’ERO que majoritàriament hem ne-gociat i acordat, però també hem assistit a importants conflictes provocats per l’oportunisme de determinats sectors empresarials que aprofitaven la situació per re-duir plantilles i abaratir costos. Hem viscut una elevada conflictivitat a l’empresa. CCOO de Catalunya hem donat resposta als reptes que hem tingut al davant i ho hem fet amb una estratègia clara de mantenir viva, forta i útil l’organització dels treballadors i treballadores, confrontant-nos amb les agressions als drets laborals i socials, elaborant alter-

natives i explorant vies d’acord quan ha estat possible i exercint la mobilització quan ha estat necessari. Una mobilització sostinguda que permeti acumular les for-ces necessàries per superar l’actual correlació desfavo-rable. I ho hem fet en el marc de la unitat d’acció sindical i de la més àmplia confluència social.

En els fulls anteriors hem fet un ampli repàs del que ha estat aquest període per retre comptes en el X Congrés de la CONC del treball fet i debatre’l i valorar-lo per em-marcar així l’estratègia sindical per al proper període a partir dels documents congressuals que debatrem, es-menarem i aprovarem. El Consell Nacional, en la primera reunió després del IX Congrés, el 23 de març de 2009, va aprovar els objectius de treball que concretaven el mandat congressual per al període i són els que a continuació s’expliciten i que volen sintetitzar el que hem vist en els fulls anteriors.

— Fer front a la crisi: hem volgut fer front a la crisi es-tant en els centres de treball, evitant l’aïllament dels conflictes, difonent les nostres propostes i confron-tant-nos amb els intents de retallar drets.

— Seguir creixent en afiliació: certament aquest era un objectiu ambiciós i definit en abstracte al marge d’una situació en la qual la població ocupada ha tingut una da-vallada molt gran i en poc temps. El resultat ha estat que hem mantingut, a grans trets, el percentatge en relació amb la població ocupada tot i haver perdut afiliació en valors absoluts. Aquest, sens dubte, és un dels grans reptes del proper període amb especial referència a la necessitat de vetllar per l’estabilitat de l’afiliació, en especial de qui perdi l’ocupació, i seguir obrint-nos als sectors emergents i nous col·lectius laborals.

— Consolidar la primacia en la representativitat sin-dical: aquest ha estat un objectiu que hem assolit. Que CCOO de Catalunya ens revalidem després de trenta-quatre anys com el primer sindicat de Catalunya és un motiu d’orgull, però també és una gran responsabilitat que ens obliga a millorar la nostra activitat sindical i la capacitat representativa.

— Fer avançar la negociació col·lectiva i la concertació social: aquest ha estat un objectiu totalment condicio-nat pel context. Des del primer moment, els sectors em-presarials han aprofitat la crisi per qüestionar el valor de la negociació col·lectiva, incomplint-la i amb voluntat d’afeblir-la legalment. Pel que fa a la concertació so-cial, amb els canvis de govern a l’Estat i a Catalunya es trenca la cultura del diàleg social i de la concertació. En aquest context hem pogut assolir alguns acords. Però és evident que caldrà recomposar la cultura de la con-

54


certació i el diàleg social a patronals i governs i forçar les patronals a promoure marcs generals i estables per a la negociació col·lectiva. El context desfavorable ha dificultat que en la negociació col·lectiva haguem asso-lit avenços significatius en la millora de les condicions de treball —amb especial referència a igualtat, gestió de la diversitat, prevenció de riscos, mobilitat i a una política retributiva més forta...— o que haguem pogut obrir espais de concertació social per abordar la millora de les condicions de vida —educació, salut, protecció i atenció social, renda garantida...

—Elaborar i donar a conèixer les nostres propostes: hem avançat en aquest objectiu i hem estat referent en polítiques laborals i d’ocupació, en polítiques econòmi-ques i en polítiques socials. Hem mantingut la capacitat d’elaboració en tots els àmbits i hem difós les nostres propostes.

— Promoure el desenvolupament dels aspectes pre-vistos en l’Estatut d’autonomia en relació amb el marc català de relacions sociolaborals: malgrat la nostra inci-dència en algunes qüestions i la continuada reclamació de desenvolupar l’Estatut en aquests aspectes ens hem trobat amb una receptivitat baixa en el Govern i les pa-tronals. No obstant això, hem de valorar el nou impuls que li hem donat al Consell de Relacions Laborals, la consolidació del TLC, un certa aposta en la constitució de convenis de Catalunya, etc.

— Continuar avançant en la concepció del sindicat d’homes i dones en tots els àmbits. Certament, en aquest punt, el sindicat hem avançat de forma im-portant, tot i que queda encara força camí a recórrer. L’Executiva paritària ha estat un element que ha per-mès estendre aquesta pràctica a altres àmbits de l’organització i ha augmentat la sensibilització interna en relació amb la presència d’homes i dones en els dife-rents àmbits del sindicat.

— Vetllar per la confederalitat en el govern del sindi-cat i en els diferents àmbits de participació i reforçar l’organicitat del funcionament. Hem de fer una valoració positiva del funcionament del Comitè Confederal com a expressió del govern confederal del sindicat. Hi ha en-cara camí per recórrer, però sens dubte hem avançat en una major confederalitat en els processos de presa de decisió en els diferents àmbits.

— Reforçar els drets de participació de l’afiliació i de-legats, i dels diferents àmbits organitzatius, en els processos de construcció de decisions. Aquest és un aspecte que ha estat present en els canvis organitza-tius que hem anat impulsant, que sens dubte haurem de

mantenir l’atenció en el proper període. Hem explorat noves formes, utilitzant les xarxes socials que hem de seguir explorant.

— Facilitar els processos de renovació i promoure la transmissió dels nostres valors i ideals. Aquest X Con-grés és una prova clara que aquest objectiu s’ha anat concretant en el conjunt de l’organització.

— Consolidar la connectivitat en xarxa del conjunt del sindicat –afiliació, delegats i delegades, seccions sin-dicals, estructures...- i millorar les utilitats sindicals d’informació i interrelació de la plataforma INTEGRA i la seva comunicabilitat amb els sistemes de la Confe-deració. Hem avançat molt en aquest terreny i avui hi ha un gran treball fet que permet que mirem el futur com un espai de possibilitats de millorar en la participació i la comunicació.

— Reforçar les senyes d’identitat i els valors de la CONC i promoure la identitat col·lectiva de CCOO de Catalunya. Aquest ha estat un objectiu que ha volgut fer transversal la nostra actuació en tots i cadascun dels àmbits d’actuació.

— Millorar la utilitat sindical general i per a les diferents estructures dels instruments que tenim: Escola Forma-ció Sindical, Gabinet Tècnic Jurídic, Ceres, FPP-Ceprom, FAH-CG, Seminari Salvador Seguí, Fundació Pau i Soli-daritat. Garantir la participació en el seu govern de les organitzacions.

— Vetllar per l’equilibri pressupostari i aprofundir les polítiques de solidaritat, austeritat, eficiència i trans-parència en la gestió dels recursos. Un objectiu, aquest, que l’hem hagut de dur a terme en unes condicions des-favorables tant pel que fa als ingressos que han minvat en la seva globalitat com en els dificultats de tresoreria derivades de la morositat de els administracions en re-lació amb els pagaments compromesos per actuacions realitzades.

— Reforçar la unitat sindical i les relacions unitàries amb organitzacions socials amb què compartim valors i projectes i establir les oportunes aliances. Un objectiu que hem treballat i que forma part d’una estratègia que hem de seguir consolidant en el futur.

Aquests eren, en síntesi, els grans objectius que ens vàrem marcar a l’inici del període i que són els que avui hem d’avaluar per aprovar o no la gestió feta per la di-recció sortint.

Novembre 2012

55


DEFENSEM DRETS

CONSTRUÏM FUTUR

DEFENSEM DRETS CON S TRUÏM FUTUR › xcongres › documents › informe_general.pdf · 7.1 La...

Documents

Transcript of DEFENSEM DRETS CON S TRUÏM FUTUR › xcongres › documents › informe_general.pdf · 7.1 La...