Decine 25

Floquet de NeuFloquet de NeuAventures a Barcelona

XP3DXP3D TERROR QUE TRAVESSA LA PANTALLATERROR QUE TRAVESSA LA PANTALLAOPEN 24HOPEN 24H RETRAT EXPERIMENTAL EN PRIMERA PERSONARETRAT EXPERIMENTAL EN PRIMERA PERSONA

NOUSNOUS CREADORSCREADORS LA BONA SALUT DEL CURTMETRATGELA BONA SALUT DEL CURTMETRATGECARTES ENTRE CINEASTES CARTES ENTRE CINEASTES UN INTERCANVI CREATIU UN INTERCANVI CREATIU

decinedecine.cat - facebook.com/decine - @revistadecine any III - número 25 - desembre 2011 - 3€

977

2013

5880

04

25

C

M

Y

CM

MY

CY

CMY

K

16 22 2409 18 36

EDITORIAL

05 Fer bé els números abans de prendre decisions

LA IMATGE

06 Red Lights

PORTADA

08 Floquet de Neu: torna a casa per nadal

ESTRENES

12 Open 24H

13 XPD3

15 La conspiració

16 Més estrenes

PERFIL

18 Pere Ponce

FESTIVAL

20 Esborrant fronteres. Pel·lícules i altres experiments a l'Alternativa 2011

A FONS

24 Nous creadors. El curtmetratge català, en plena forma

DE FORA

08 Filmar per a l'altre. Correspondències fi lmades al CCCB

OPINIÓ

30 Cartes per tots i cadascun

DOCUMENTAL

32 Enxaneta. Els castells en 3D

TELEVISIÓ

34 Rubicon. El punt de no retorn

35 Polseres vermelles. En mans d'Spielberg

RODATGE

36 Fènix 11-23

37 Tengo ganas de ti

38 Una carta para Evita / Radiacions

CRÍTICA

40 Floquet de Neu

41 Mercat de futurs

43 Open 24h

44 Jane Eyre / Juan de los muertos

45 The artist

TAQUILLA

46 Novembre impulsa la taquilla

ACTUALITAT

48 Notícies breus

52 DVDs

54 Museu del cinema de Girona

decine 25 ¦ desembre 2011 3

Sumari

www.cameo.es · facebook.com/cameo.es · twitter.com/cameovideo

HEROIS

ELISA K

MÀSCARE

SCRET

INS

TRES DIES

AMB

LA FAMÍLIALO

MEJOR

DE M

ÍCARA

CREM

ADA

MARÍA

PETIT INDI

PA

NEGREBLOG M

IL

Y YO

REGALAEMOCIONS

decine

EDITOR

Jordi Roigé

DIRECTORA

Alba Laguna

REDACCIÓ

Anna Petrus

COL·LABORADORS

Tonio L. Alarcón, Txell Bonet, Pau Brunet, Conxita Casanovas, Hugo de Cominges, Laura Duran, Marc Fàbregas, Aïda Gallego, Cenzo A. de Haro, Salvador Moré, Adrià Sunyol, Francesc Vilallonga

CONSELL ASSESSOR

Xavier Atance, Antoni Badimon, Marta Baldó, Santi Lapeira, Xavier Parache, Pío Vernis

CORRECCIÓ LINGÜÍSTICA

Maria Gasol

FOTOGRAFIA

Óscar Fernández Orengo

ADMINISTRACIÓ I SUBSCRIPCIONS

Cristina Feixas

PUBLICITAT I MAQUETACIÓ

Pere Ribalta

IMPRESSIÓ

Comgrafi c

DISTRIBUCIÓ

S.A. Distribuidora de Ediciones.

EDITA

Rambla de Catalunya 35, pral. 2a - 08007 BarcelonaTel. 93 511 6690 - Fax 93 511 [email protected] www.utopiaglobal.com

Decine és una revista membre de l’Appec, Associació de Publicacions Periòdiques en CatalàDecine s’edita amb el suport de la Direcció General de Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya

Dipòsit legal: B-39155-2009ISSN: 2013-5882


Editorial

FER BÉ ELS NÚMEROS ABANS DE PRENDRE DECISIONS

Jordi Roigé, Editor

Que en temps de crisi cal incentivar les exportacions és una fórmula antiga i ben cone-guda. Al cinema català i espanyol aquesta és una de les alternatives necessàries per als anys a venir. La reducció dels pressupostos de les televisions i de les administracions forçarà que els productors hagin de buscar més socis a fora de les seves fronteres i planifi quin llargmetratges amb una vocació internacional. El número 25 de Decine dóna notícia d’uns exemples molt apropiats per il·lustrar aquest camí. Floquet de neu, la gran aposta de TV3 i l’ICIC, està venuda a 30 països i en la seva explo-tació internacional es basa bona part del pla d’explotació. Continuant en l’àmbit de l’animació, Chico & Rita i Arrugas acompanyen Pa negre en el seu viatge cap als Oscar. Aquesta circumstància és extraordinària per al cinema català o participat per producto-res catalanes.Una dinàmica que no és casualitat. És el fruit d’anys de persistència de productores, televisions –bàsicament públiques- i administracions. En concret, el conveni entre les productores catalanes i Televisió de Catalunya, i les línies de suport a la cinematografi a de l’ICIC, han aconseguit invertir la fugida històrica de talent català per una atracció de projectes provinents de la resta de l’estat i del món. Això ha permès que la meitat de les pel·lícules espanyoles estiguin produïdes o participades per productores catalanes, i que els nostres actors, actrius, directors, guionistes, fotògrafs i altres professionals siguin de referència. I fi nalment, s’està guanyant la lluita més difícil: la del públic.Aquesta es una realitat que els gestor públics han de tenir molt present davant l’anun-ciada reducció d’inversió a TV3. És lògic considerar que si l’administració ha de reduir el seu dèfi cit, la disminució passi per tot el que penja d’ella. TV3 i Catalunya Ràdio ja han reduït el seu pressupost. Un nou esforç en aquest sentit, però, hauria de permetre optimitzar la gestió, prescindir d’aquelles despeses que no tenen repercussió clara en l’antena. Però és necessari defensar aquelles partides productives, que invertides cor-rectament generen multiplicitats i permeten captar inversions externes. Deixant a banda qüestions culturals, lingüístiques i nacionals òbvies.El conveni de TV3 amb les productores independents és motor econòmic pel país. Genera ocupació, riquesa, permet que altres administracions i televisions –TVE, T5, A3, Canal+, conselleria de Cultura, ministeri de Cultura, Unió Europea, països iberoameri-cans- inverteixin a Catalunya. Un euro invertit per TV3 en productores catalanes es pot convertir en entre cinc o deu euros provinents de fora de Catalunya. Cal plantejar-s’ho, també, en aquests termes. Reduir la inversió de TV3 en cine és un mal negoci. És renun-ciar a capital provinent d’altres administracions. La Generalitat ha de fer bé els números abans de prendre decisions.

La im

atge

6 decine 25¦ desembre 2011

Red Lights“Aconseguir fer una pel·lícula d’aquesta envergadura des d’aquí i amb aquests actors, sense que ens diguin que estem bojos, ha estat, en si mateix, un repte.”

Rodrigo Cortés, director


Ja fa vuit anys que no hi és, però Floquet de Neu continua com un símbol ben viu de la ciutat de Barcelona. L’únic goril·la albí del qual se’n tingui constància, de fama mundial des de l’any 1967 després de protagonitzar una portada del National Geographic, s’ha convertit ara en un personatge animat de ficció. I arriba disposat a conquerir el cor dels més petits, aquells que, per edat, no el van poder conèixer personalment. El projecte, nascut conjuntament de Filmax, Utopia Global i Muf Animation fa gairebé quatre anys, s’ha materialitzat en una pel·lícula infantil que barreja imatge real amb animació 3D i que dirigeix l’argentí Andrés G. Schaer. Partint de fets reals com la troballa del petit goril·la a Guinea Equatorial, la posterior acollida a Barcelona per part del científic català Jordi Sabater Pi i la seva arribada al Zoo, el film evoluciona cap a una aventura trepidant. Floquet i els seus amics, dos nens (Clàudia Abate i Joan Sullà) i un panda vermell, hauran d’enfrontar-se al malastruc Luc de Sac (Pere Ponce), ajudats per la Bruixa del Nord (Elsa Pataky), en un camí cap a l’acceptació d’un mateix i el descobriment de l’amistat. En el doblatge dels personatges animats hi destaquen veus tan reconegudes com les de Constantino Romero i Manel Fuentes.

Floquet de NeuTorna a casa per Nadal

Alba Laguna

8 decine 25 ¦ desembre 2011

Port

ada

Floquet de Neu viu uns mesos a casa de la Paula i aviat es fan amics

No sé si tens records d’en Floquet de Neu...No en tinc records perquè sóc argentí i sempre he viscut a Buenos Aires. Quan em van trucar per fer la pel·lícula, sabia de què anava perquè n’havia sentit a parlar. Sabia que havia existit, però no gaire més. Em van explicar que havia estat molt famós i que quan va morir va aparèixer a les portades dels diaris d’arreu del món.

I com arriba un argentí a dirigir una pel-lícula sobre aquest personatge?Jo havia dirigit Pérez, el ratolí dels teus somnis 2 a l’Argentina, en coproducció amb Filmax, que ja havia coproduït la pri-mera part, tot i que amb un altre director. Jo m’havia encarregat de l’animació 3D de les dues pel·lícules. Quan Filmax va deci-dir fer Floquet de Neu em van oferir a mi dirigir-la.

Teníeu clar de bon principi que la pel·lícula se-ria una combinació d’imatge real i animació? Sí, estava clar perquè ja havíem utilitzat aquesta tècnica en les pel·lícules del ratolí Pérez. Volíem seguir aquest camí perquè és una tècnica que funciona molt bé.

Va ser dificultós recrear la Barcelona dels anys seixanta? Parla’ns una mica de com va anar el rodatge. El rodatge va ser complicat perquè són com dues pel·lícules en una. D’una banda hi ha el rodatge més “convencional”, el de les imatges reals. De l’altra, hi ha tota la part d’animació, que és com fer una segona pel·lícula. Les escenes que inclouen animacions s’havien de rodar d’una manera especial, i a la pel·lícula hi ha poques escenes que no en tinguin. S’han de tenir en compte les animacions

que s’insertaran després. El primer que cal tenir és un storyboard exhaustiu, molt definit en cada enquadrament, perquè hi pot haver efectes a tenir en compte, sobretot si hi ha personatges animats que mouen objectes reals. El més deli-cat en aquest tipus de pel·lícules és el contacte de l’animació amb els objectes o personatges reals. En moltes ocasi-ons convé que hi hagi quelcom físic que representi l’animació perquè si no l’actor, en el moment de rodar una escena així, no té res al davant i és complicat fer-se a la idea. Hi ha moltes escenes de la Clàu-dia, la nena protagonista, interactuant amb en Floquet i per això teníem un actor que feia de “doble”. Així la nena podia dirigir la seva mirada cap al lloc adequat.

Perquè a més de la dificultat que comen-

Andrés G. Schaer: “Quan algú és diferent s’ha d’enfrontar a un món que moltes vegades no l’accepta”“Quan algú és diferent s’ha d’enfrontar a un món que moltes vegades no l’accepta”“Quan algú és diferent s’ha d’enfrontar a un


El director Andrés G. Schaer, en un moment del rodatge

FACULTAT DE COMUNICACIÓ

Facultat de Comunicacióc. Valldonzella, 23. 08001 BarcelonaTel. 93 253 31 [email protected]

Graus PeriodismeCinema i televisióPublicitat i Relacions Publiques

Màsters universitaris · Ficció en cinema i televisió. Producció i realització· Periodisme avançat. Reporterisme (Blanquerna-Grupo Godó)· Estratègia i creativitat publicitàries· Comunicació política i social· Producció i comunicació cultural· Direcció d'art en publicitat

Doctorat · Estudis Avançats de Comunicació

Postgraus URL · Coolhunting en investigació qualitativa de tendències· Comunicació digital· Protocol i relacions institucionals

Màsters URL · Direcció de cinema i televisió· Producció i gestió de l'empresa audiovisual

C

M

Y

CM

MY

CY

CMY

K

tes, encara ha de ser més delicat pel fet de ser actors tan joves...Sí, és complex perquè una pel·lícula de fantasia d’aquestes característiques requereix actors petits, el més petits pos-sible, però a la vegada han de tenir una mica d’experiència perquè són molts dies, moltes hores... I a la vegada han de resultar creïbles i actuar amb perso-natges que no existeixen. Un repte! En aquest tipus de films, per a un director és bàsica la funció del coach d’actua-ció, que en el nostre cas va ser la Laura Jou, que treballa amb nens a moltes pel-lícules. Ella va ajudar moltíssim. Mentre jo preparava una escena, la Laura anava treballant amb els nens, i quan jo estava llest podíem rodar. En el cas del Joan Sullà, a més, era la seva primera actua-ció. En aquest procés també hi ajuden molt els pares que són els que els porten al rodatge.

Els personatges són un dels grans encerts de la pel·lícula i el càsting està molt acon-seguit. Com els vau escollir? Per escollir els dos protagonistes vam fer un càsting amb més de quatre-cents nens i nenes. En el cas dels adults, per al paper de Luc de Sac buscàvem un malvat gra-ciós però no ximple, que fes por en alguns

moments però amb un toc d’humor. Amb el director de càsting, Pep Armengol, vam decidir que Pere Ponce era ideal. Amb el personatge d’Elsa Pataky necessitàvem un físic concret i quan Filmax me la va propo-sar, em va semblar molt correcte.

La pel·lícula tracta de la diferència i de l’ac-ceptació d’un mateix i dels altres, de l’amis-tat, etc. És una història amb una lliçó final.Sí, quan algú és diferent s’ha d’enfrontar a un món que moltes vegades no accepta la diferència amb facilitat. Floquet de Neu travessa una sèrie de situacions fi ns arribar a la decisió de com vol ser. L’evolució del personatge el va portant a acceptar-se a si mateix malgrat les conseqüències. Es tracta d’un personatge únic.

Un dels objectius del film és recordar la fi-gura d’en Floquet i presentar-lo a les noves generacions que no el van conèixer. Quina penses que serà la rebuda, tant pels grans com pels petits?Són dos punts de vista diferents, el dels pares i el dels nens. A Barcelona gairebé tots els pares hauran vist alguna vegada el Floquet al zoo. Crec que la rebran bé des del punt de vista de poder recordar això, tot i que no és una pel·lícula documental que expliqui la història real del perso-

natge. Hi ha aspectes de la realitat: com va ser trobat i la seva estada amb una família. Però tot el que segueix és completament inventat per elaborar una història infantil. Per a molts nens serà un personatge nou, i el fet que en Floquet tingui un vincle tan especial amb Barcelona em sembla molt enriquidor. Crec que la pel·lícula té ingre-dients per entretenir, fer pensar, emocio-nar i fer passar una bona estona.

Estàs treballant en algun projecte nou?S’està plantejant amb Filmax una altra pel-lícula amb la mateixa tècnica, es diria We Are the Champions i es troba en fase de desenvolupament. Tracta d’un nen que vol ser jugador de futbol i es troba amb uns objectes màgics que l’ajuden a aprendre a jugar. Tenim una primera versió del guió i s’està buscant fi nançament. A l’Argentina em dedico a la publicitat. ■

Direcció ¦ Andrés G. Schaer

Gènere ¦ Aventures

Producció ¦ Filmax, Muf Animation, Utopia Global

Repartiment ¦ Pere Ponce, Clàudia Abate, Joan Sullà, Elsa Pataky, Fèlix Pons Ferrer, Rosa Boladeras

Estrena ¦ 23 de desembre


Pere Ponce interpreta el malastruc Luc de Sac, obsessionat amb capturar en Floquet

Open 24h

El director Carles Torras (JovesEl director Carles Torras (JovesEl director Carles Torras ( , Trash) presenta un film pertorbador en blanc i negre, que introdueix lentament l’espectador en un malson terroríficament real. El protagonista és l’Héctor, un vigilant nocturn que viu en una letargia emocional de la qual pot ser perillós despertar-se. Presentat al Sitges 2011, el film s’estrena el 9 de desembre.

L’Héctor lluita cada dia per tirar endavant. A la nit, treballa com a vigilant nocturn. Durant el dia, té cura del seu germà, que és dis-capacitat psíquic i físic. L’Héctor hi posa ganes i esforç, però els maldecaps no acaben mai: té un judici pendent, la feina l’ofega més cada vegada, el seu pare és un maltractador... Open 24h és, fi ns el moment, el fi lm més arriscat de Carles Torras, i el primer que també produeix. Les escenes curtes i repetitives intenten mostrar el món rutinari i opressiu del protagonista, tot explorant el costat més fosc de la societat urbana. Amb una suggerent posada en escena i la convincent interpretació del seu actor protagonista, Amadís de Murga, Open 24h retrata el dia a dia d’un personatge atrapat en una realitat asfi xiant. “Qualsevol pot sentir-se identifi -cat amb el que s’hi explica, però no hi ha res d’autobiogràfi c a la pel·lícula”, afi rma el director.

El barceloní Carles Torras va debutar en el llargmetratge amb Joves (2004), en codirecció amb Ramon Térmens, un fi lm que va obtenir el reconeixement de públic i crítica i va participar en més de 30 festivals internacionals guanyant diversos premis a la millor direc-

ció. La seva segona pel·lícula, Trash (2009), protagonitzada per Óscar Jaenada, Assumpta Serna i Judit Uriach, va competir, com Open 24h, en la secció ofi cial del Festival de Màlaga i va obtenir 13 nominacions als premis Gaudí. El seu tercer llargmetratge Open 24h, dirigit i produït per ell mateix, és la seva aposta més perso-nal. “He arriscat molt amb aquest projecte; és una forma de fer cinema molt més artesanal i amb un pressupost molt més limitat del normal”, explica Torras.

Direcció ¦ Carles Torras

Gènere ¦ Drama

Producció ¦ Zabriskie Films

Repartiment ¦ Amadís de Murga, Judit Uriach, Fina Rius, José María Blanco



Estr

ena

El protagonista viu immers en una rutina asfi xiant, a la feina i a la vida personal

XP3D

XP3D serà la primera pel·lícula espanyola de terror en 3D. Està produïda per l’empresa catalana Rodar y Rodar (El orfanato, Los ojos de Julia) i té com a localitzacions Barcelona, Cardona, Caldes de Montbui o el Garraf. La pel·lícula narra la vida de l’Ángela, una estudiant de psiquiatria, escèptica davant l’existència del món paranormal.

El professor més dur i excèntric de la facultat proposa a l’Ángela demostrar o desmentir l’existència del “més enllà”, investigant un poble miner amb una història plena de llegendes urbanes. Acom-panyada de quatre companys de classe, la noia emprèn un viatge a Susurro amb la presència de Diana, la seva germana petita. La relació entre les dues germanes ha estat freda des de la infantesa, quan uns esdeveniments tràgics les van separar sense remei. Tots junts recorren el poble i les antigues mines de sal. Sense fer cas de les advertències, obren un portal cap al desconegut, amb con-seqüències imprevisibles. Els encarregats a donar vida als perso-natges d’aquesta història són actors joves, coneguts per la seva participació en sèries de televisió, com Amaia Salamanca, Maxi Iglesias, Úrsula Corberó o Luis Fernández.

Sergi Vizcaíno explica que “XP3D, com a primer llargmetratge que faig, és un repte. És una pel·lícula de terror des de l’interior, un viatge al cantó fosc que tots tenim”. El fi lm planteja el terror físic, despullat d’efectes digitals que desviïn l’atenció, i utilitza la tèc-nica del 3D com a forma narrativa. “Quan a un director li proposen

un rodatge en 3D pot tenir dues reaccions, una de rebuig i de por, i l’altra de motivació i il·lusió. En el meu cas va ser la segona. Com algú pot dir que no al repte de ser un dels pioners en aquest nou llenguatge cinematogràfi c que ens envaeix?” Els productors, Mar Targarona i Joaquim Padró, van apostar per aquest projecte sense dubtar-ho. “A Espanya hi ha talent, però hem de competir amb països que tenen molts diners per fer pel·lícules. Nosaltres tenim clar el públic i ens entenem molt bé amb els directors que també tenen aquesta visió”.

Direcció ¦ Sergi Vizcaíno

Gènere ¦ Terror

Producció ¦ Rodar y Rodar, Chromosome 22 i Antena 3 Films

Repartiment ¦ Amaia Salamanca, Maxi Iglesias, Úrsula Corberó, Luis Fernández, Óscar Sinela, Alba Ribas



La catalana Úrsula Corberó experimentarà el terror a la seva pròpia pell

RECORDA:A BTV

NO TALLEMCAP PELLI.

facebook.com/cinemabtvwww.btv.cat/cinema


encara perdura. Robert Redford, director del fi lm, afi rma no obstant que “la pel·lícula no aborda una sola conspiració, sinó diverses. A més de l’assassinat, també existeix una maquinació guiada per l’oportunisme polític”. Pel que fa al repartiment, a més de McAvoy i Wright, altres noms reconeguts apareixen al fi lm, com Kevin Kline, Evan Rachel Wood o Tom Wilkinson.

CINEMA EN CATALÀ

www.gencat.cat/llengua/cartellera www.facebook.com/cinemaencatala

Altres estrenes previstes en català per al mes de desembre:

el cinema doblat i subtitulat en català compta amb el suport de la generalitat de catalunya

Vicky el Vícking i el martell de Thor El fill de JoArthur ChristmasJane EyreAlvin i els esquirols 3El talp

Robert Redford es posa darrere la càmera per dirigir un fi lm que explora la reacció de tot un país en front del que va ser, a l’època, el crim més horrible perpetrat als Estats Units: l’assassinat del president Lincoln. Un thriller judicial basat en fets reals i protago-nitzat per James McAvoy i Robin Wright.L’any 1865, vuit persones són detingudes acusades de conspirar per acabar amb el president Abraham Lincoln. Entre elles hi ha una dona, Mary Surratt, que regenta una pensió on l’autor material del magni-cidi, John Wilkes Booth, de 26 anys, es va reunir amb els seus còm-plices per organitzar l’atac. Mentre Washington es recupera de les ferides de la Guerra Civil, l’advocat Frederick Aiken accedeix a defen-sar Surratt davant un tribunal militar. Aquest judici és l’eix central del fi lm de Redford. L’advocat, interpretat per James McAvoy i protago-nista de la pel·lícula, sospita que la seva clienta és innocent i podria ser utilitzada per tal de capturar el veritable culpable: el seu fi ll. Avui en dia, l’enigma sobre la implicació de la dona en la conspiració

La conspiracióRobert Redford es posa darrere la càmera per dirigir un film que explora la reacció de tot un país en front del que va ser, a l’època, el crim més horrible perpetrat als Estats Units: l’assassinat del president Lincoln. Un thriller judicial basat en fets reals i protagonitzat per James McAvoy i thriller judicial basat en fets reals i protagonitzat per James McAvoy i thrillerRobin Wright.

Una intriga política ambientada a mitjans del segle XIX

Títol original ¦ The Conspirator

Direcció ¦ Robert Redford

Gènere ¦ Drama històric

Producció ¦ The American Film Company, Wildwood Enterprises

Repartiment ¦ James McAvoy, Robin Wright, Kevin Kline, Evan Rachel Wood,


CINE

MA EN

CATA

LÀ

CINE

MA EN

CATA

LÀCI

NEMA

EN CA

TALÀ

CINE

MA EN

CATA

LÀ


M�

� tr

en�

M�

� tr

en� FUGA DE CEREBROS 2 HAPPY FEET 2 3D

JANE EYRE Arthur Christmas: operació regal

VICKY EL VíKING Y EL MARTell DE THOR

ATTACK THE BLOCK

2 días en Nueva York EL FUTURO

DIRECCIÓ ¦ CARLOS THERÓN

GÈNERE ¦ COMÈDIA

PRODUCCIÓ ¦GLOBOMEDIA, ANTENA 3 FILMS, CANGREJO FILMS

REPARTIMENT ¦ADRIÁN LASTRA, ALBERTO AMARILLA, PATRICIA MONTERO, PACO TOUS, LOLES LEÓN.

ESTRENA ¦ 2 de desembre

DIRECCIÓ ¦GEORGE MILLER

GÈNERE ¦ANIMACIÓ, COMÈDIA MUSICAL FAMILIAR

PRODUCCIÓ ¦ANIMAL LOGIC, KENNEDY MILLER PRODUCTIONS, VILLAGE ROADSHOW PICTURES

ESTRENA ¦2 de desembre

DIRECCIÓ ¦CARY FUKUNAGA

GÈNERE ¦DRAMA ROMÀNTIC

PRODUCCIÓ ¦BBC FILMS, FOCUS FEATURES, RUBY FILMS

REPARTIMENT ¦MIA WASIKOWSKA, MICHAEL FASSBENDER, JUDI DENCH, JAMIE BELL


Títol original ¦ Arthur Christmas

Direcció ¦ Sarah Smith, Barry Cook

Gènere ¦ Animació

Producció ¦ Aardman Animations, Sony Pictures Imageworks


TÍTOL ORIGINAL ¦ WICKIE AUF GROSSER FAHRT

DIRECCIÓ¦CHRISTIAN DITTER

GÈNERE ¦AVENTURES, FAMILIAR

PRODUCCIÓ ¦CONSTANTIN FILM PRODUKTION, RAT PACK FILMPRODUKTION GMBH S

REPARTIMENT ¦ JONAS HÄMMERLE, WALDEMAR KOBUS, VALERIA EISENBART, GÜNTHER KAUFMANN.


DIRECCIÓ ¦JOE CORNISH

GÈNERE ¦CIÈNCIA FICCIÓ

PRODUCCIÓ ¦STUDIO CANAL, FILM4, UK FILM COUNCIL

REPARTIMENT ¦JOHN BOYEGA, JODIE WHITTAKER, ALEX ESMAIL, FRANZ DRAMEH


títol original ¦ 2 DAYS IN NEW YORK

DIRECCIÓ ¦JULIE DELPY

GÈNERE ¦DRAMA ROMÀNTIC

PRODUCCIÓ ¦POLARIS FILMS, RÉZO FILMS, SAGA FILMS

REPARTIMENT ¦JULIE DELPY, CHRIS ROCK, KATE BURTON, EMILY WAGNER


TÍTOL ORIGINAL ¦ THE FUTURE

DIRECCIÓ ¦ MIRANDA JULY

GÈNERE ¦ DRAMA

PRODUCCIÓ ¦ CO PRODUCCIÓ EEUU-ALEMANYA

REPARTIMENT ¦ MIRANDA JULY, HAMISH LINKLATER, DAVID WARSHOFSKY.


Arriba la segona part d’aquesta comèdia romàntica on Alfonso persegueix la noia de la seva vida. Aquesta vegada des de la Universitat d’Oxford fi ns a Harvard, decidit a enamorar-la amb la inestimable ajuda dels seus amics. Fuga de cerebros va ser una de les pel·lícules més taquilleres a Espanya durant el 2009.

El pingüí Mumble té el gran problema que el seu fi ll, Erik, és coreo-fòbic. En no voler ballar, tal com li demana el seu pare, Erik decideix fugir. En el seu viatge es troba un gran pingüí que li farà veure, juntament amb els consells de Mumble que en aquesta vida cal ser valent i arriscar.

Jane Eyre fuig de Thornfi eld House, on treballa com institutriu contractada per l’acomodat Edward Rochester. L’aïllada i impressionant mansió, així com la fredor del senyor Rochester, posen a prova la resistència i fortalesa de la jove, educada en un orfenat. Però Jane descobrirà el terrible secret que amaga el Sr Rochester.

Santa Claus creu que el seu regnat està arribant a la seva fi i que s’apropa l’hora de jubilar-se. Espera que el seu fi ll Steven, que és molt efi cient i responsable, tot i que no gaire alegre, ja estigui preparat per afagar-li el relleu. Però arriba el Nadal i sorgeix un problema important: un nen es queda sense el seu regal.

Aquesta segona part del fi lm del 2009, Vicky el Vikingo, reprèn la història del seu protagonista en el moment en què aquest pren el control del seu poblat a partir del segrest del seu pare. Una gran aventura els portarà a ell i els homes del poblat a intentar aconseguir defensar els tresors que guarden dels seus déus llegendaris.

Premiada pel públic i guanyadora del guardó a la millor banda sonora al passat Festi val de Sitges, Att ack the Block explica la història d’un grup d’amics que ha de veure-se-les amb una invasió d’alienígenes enmig de Londres. Tot comença quan els adolescents, després d’atacar una infermera, veuen com un objecte estrany aterra sobre el seu cotxe.

Marion s’ha separat de Jack i viu amb la seva nova parella, que haurà de enfrontar-se al excèntric pare de Marion i tota la seva família durant els dos dies que els visitaran a Nova York. Seqüela de 2 dies a París (2007), ambdues pel·lícules dirigides i protagonitzades per Julie Delpy.

Explicada per un gat, narra una estranya història d’amor poc convencional que ens submergeix en el profund de les relacions interpersonals de forma tímida i introspectiva. La directora Miranda July torna a oferir una pel·lícula personal i amb un estil propi, com ja va fer amb Tú, yo y todos los demás.

CINE

MA EN

CATA

LÀCI

NEMA

EN CA

TALÀ

CINE

MA EN

CATA

LÀ

CINE

MA EN

CATA

LÀ


MAKTUB MISIÓN IMPOSIBLE ¦ PROTOCOLO FANTASMA (MISIÓN IMPOSIBE IV)

Alvin i els esquirols 3 PERROS DE PAJA

EL CASCANUECES 3D EL talp

ROUTE IRISH DRIVE

DIRECCIÓ ¦PACO ARANGO

GÈNERE ¦COMÈDIA FAMILIAR

PRODUCCIÓ ¦SONRISAS QUE HACEN MAGIA PRODUCCIONES, ANTENA 3 FILMS

REPARTIMENT ¦DIEGO PERETTI, AITANA SÁNCHEZ-GIJÓN, GOYA TOLEDO, ROSA MARÍA SARDÀ, AMPARO BARÓ, JORGE GARCÍA.


TÍTOL ORIGINAL ¦ MISSION IMPOSSIBLE ¦ GHOST PROTOCOL

DIRECCIÓ ¦BRAD BIRD

GÈNERE ¦ACCIÓ

PRODUCCIÓ ¦PARAMOUNT PICTURES

REPARTIMENT ¦TOM CRUISE, JEREMY RENNER, SIMON PEGG, JOSH HOLLOWAY, TOM WILKINSON.


Títol original ¦ Alvin and the Chipmunks ¦ Chip-Wrecked

Direcció ¦ Mike Mitchell

Gènere ¦ Animació

Producció ¦ Fox 2000 Pictures, Regency Enterprises, Bagdasarian Productions


TÍTOL ORIGINAL ¦ STRAW DOGS

DIRECCIÓ ¦ ROD LURIE

GÈNERE ¦ DRAMA THRILLER

PRODUCCIÓ ¦ SCREEN GEMS

REPARTIMENT ¦ ROD LURIE, DAVID ZELAG GOODMAN, SAM PECKINPAH, GORDON WILLIAMS

ESTRENA ¦ 18 DE NOVEMBRE

TÍTOL ORIGINAL ¦ THE NUTCRACKER 3D

DIRECCIÓ ¦ ANDREI KONCHALOVSKY

GÈNERE ¦ FANTÀSTIC, MUSICAL

PRODUCCIÓ ¦ COPRODUCCIÓ GRAN BRETANYA I HUNGRIA

REPARTIMENT ¦ ELLE FANNING, NATHAN LANE, JOHN TURTURRO, AARON MICHAEL DROZIN

ESTRENA ¦ 23 de diciembre

TÍTOL ORIGINAL ¦ TINKER, TAILOR, SOLDIER, SPY

DIRECCIÓ ¦TOMAS ALFREDSON

GÈNERE ¦INTRIGA

PRODUCCIÓ ¦STUDIO CANAL, WORKING TITLE FILMS

REPARTIMENT ¦ GARY OLDMAN, COLIN FIRTH, TOM HARDY, TOBY JONES.


DIRECCIÓ ¦KEN LOACH

GÈNERE ¦THRILLER

PRODUCCIÓ ¦SIXTEEN FILMS, WHY NOT PRODUCTIONS, WILD BUNCH, URANIA PICTURE, LES FILMS DU FLEUVE, TORNASOL FILMS, ALTA PRODUCCIÓN

REPARTIMENT ¦MARK WOMACK, STEPHEN LORD, NAJWA NIMRI, JOHN BISHOP, ANDREA LOWE.


DIRECCIÓ ¦NICOLAS WINDING REFN

GÈNERE ¦ACCIÓ

PRODUCCIÓ ¦BOLD FILMS, ODD LOT ENTERTANMENT, MARC PLATT PRODUCTIONS, SEED PRODUCTIONS

REPARTIMENT ¦RYAN GOSLING, CAREY MULLIGAN, ALBERT BROOKS, CHRISTIAN CAGE.


Manolo es troba en plena crisi. La rutina de la seva feina li resulta insuportable, el seu matrimoni és un caos i no aconsegueix comunicar-se amb els seus fi lls. Un dia Manolo es creua amb un noi de quinze anys malalt de càncer, però amb ganes de viure i de lluitar. Aquesta relació canviarà les vides de tots dos.

L’agència d’espionatge és desactivada després d’estar implicada en un complot terrorista internacional. Llavors s’inicia el Protocol Fantasma, i Ethan Hunt i el seu nou equip han d’anar d’incògnit per netejar el nom de l’organització. Tom Cruise torna a protagonitzar una seqüela de la saga Misión imposible.

Tercera entrega de la saga Alvin i els esquirols, adaptació de la sèrie televisiva del mateix títol. En aquesta ocasió, els esquirols s’embarquen en un creuer de luxe i acaben arribant a una illa deserta. Però molt aviat descobriran que l’illa no està tan deserta com semblava. Comèdia musical d’animació per a tota la família.

Remake del clàssic de Sam Peckinpah del 1971. David, un guionista i la seva dona actriu, Amy, decideixen mudar-se al poble natal d’ella després de la mort del seu pare. L’arribada de la parella desperta antics ressentiments al poble, sobretot amb el seu ex. Tot això durà a una crisi matrimonial que donarà lloc a una confrontació violenta.

Anys 20 vienesos. Maria, una nena de nou anys, viu en una casa plena d’objectes encantadors però amb un gran sentiment de solitud. Molesta pel seu irritant germà Max i desatesa pels seus ben intencionats però distrets pares, enyora la companyia i l’aventura. La vigília de Nadal, el seu estimat oncle Albert arriba amb el regal d’un ninot de fusta trencanous.

Durant els anys 70,el fracàs d’una missió espacial a Hongria desencadena un canvi a la cúpula de comandament dels serveis britànics. Un dels afectats és l’agent George Smiley qui, quan ja s’ha fet a la idea del retir, li encarreguen una missió especial ¦ hi ha sospites que un “talp” està infi ltrat entre les altes instàncies del Servei i només algú de fora pot descobrir-ho.

Route Irish és el nom que al·ludeix al perillós camí que uneix l’aeroport de Bagdad amb la zona internacional d’aquesta ciutat. El fi lm planteja una exploració de les seqüeles experimentades per dos ex soldats britànics que s’enamoren de la mateixa dona i acaben viatjant a l’Iraq per treballar com a contractistes privats. La història se centra en un d’ells, Fergus.

Un especialista de cinema en escenes de conducció de risc es transforma quan cau la nit i es converteix en pilot de cotxes de la màfi a. Tot va sobre rodes fi ns que un dia un robatori surt malament. A partir d’aquí només buscarà la venjança. Aclamada cinta de Nicolas Winding Refn que es va poder veure al Sitges 2011.

CINE

MA EN

CATA

LÀCI

NEMA

EN CA

TALÀ


Per�

l

A part de gran actor, Pere Ponce és un ésser adorable. Aquesta és la imatge que jo tinc d’aquest tortosí, que té una manera particu-lar d’entonar, una mica felina, i que és capaç de projectar en el cinema personalitats molt més sinuoses que la seva autèntica. En el cinema és una mica Guadiana.No podria situar el moment en què ens vam conèixer, segurament quan rodava o estrenava les primeres pel·lícules amb Francesc Bellmunt, però sí que puc dir que vam sintonitzar automàtica-ment, des del primer moment, i que la confi ança va ser total. Té molt sentit de l’humor, rius molt amb ell, està dotat per a la comè-dia. Vam tenir oportunitat de parlar llargament de pel·lícules que estic segura que el van fer madurar com Atolladero, d’Óscar Aibar, perquè la mort d’un company de repartiment, com els hi va passar amb Félix Rotaeta, deu ser difícil de digerir. Durant molt de temps, aquest tros d’actor ha encarnat jovenets, possiblement amb menys edat que la que fi gurava al seu carnet d’identitat. El seu currículum és ple de noms importants, direc-tors com Ventura Pons o Josep Maria Flotats, que han aprofi tat les seves qualitats en cinema o en teatre. En els dos àmbits ha rendibilitzat el seu talent Mario Gas, a El temps i els Conway, en

PERE PONCE un cinematogràfi c muntatge que l’espectador que el va veure no oblida, i a El pianista de Vázquez Montalbán que van portar a la pantalla gran. Els directors madrilenys el van atrapar amb un llaç i aprofi tant la seva ductilitat, també li van donar excel·lents moments en bones pel·lícules. Emilio Martínez Lázaro el va posar a perseguir Ariadna Gil a Amo tu cama rica i Fernando Colomo li va donar també un protagonista a Alegro ma non tropo on el vèiem entre músics.Ha destacat en fi lms com L’illa de l’holandès de Sigfrid Monleón i s’ha arriscat en pel·lícules com Animia de cariño, una visió pre-monitòria de la societat que actualment ens té tan enganxats amb els ordinadors; ha treballat també amb realitzadors estrangers tan interessants com l’argentí Adolfo Aristarain. En Pere té una admi-rable capacitat d’adaptació. Recordo una vegada que vam quedar per fer una entrevista per a TVE i després que ens fallés la localitza-ció, ho vam reconduir en dos minuts i vam improvisar a l’Aquàrium de Barcelona amb un fons de mar espectacular que va potenciar la imatge que acompanyava el seu discurs sempre àgil. Pere Ponce és, segons la meva experiència, un gran col·laborador del perio-dista. Ho fa tot molt fàcil. És tranquil, això sí, va al seu ritme.

Conxita Casanovas


La darrera vegada que ens vam veure va ser al Tívoli quan pre-sentava l’ara cinematogràfi ca Un déu salvatge, que escenifi cava amb Aitana Sánchez Gĳ ón, Maribel Verdú i Antonio Molero, on dit sigui de pas, era el millor del quartet. Érem a portes dels Oscar i no va tenir cap problema a parlar-me de Penélope Cruz, que n’era aspirant. Havien treballat junts de jovenets i podia apor-tar anècdotes agraïdes. Ni quan fa teatre es deslliga Pere Ponce del setè art, amb papers tant de clixé cinematogràfi c com aquest policia de Chicago que ha estat interpretant darrerament al cos-tat de Joel Joan. Floquet de neu, on fa d’un d’aquests dolents que dèiem, allunyats del seu autèntic jo, el retorna aquests dies a l’ac-tualitat cinematogràfica de la que no hauria d’haver sortit mai, una pel·lícula en la que comparteix crèdits amb Elsa Pataky. Esperem que aquest film marqui una reentré i li obri una nova etapa que ens permeti als cinèfils gaudir més sovint de la seva presència. Pere Ponce és, i no en tinc cap dubte, un dels millors actors de la seva generació i estic segura no, seguríssima, que no ha dit ni molt menys l’úl-tima paraula.

"El seu currículum és ple de noms importants, directors com Ventura Pons o Josep Maria Flotats"

20 ¦ desembre 2011

F� ti

val


ESBORRANT FRONTERES

Pel·lícules i altres experiments a l’Alternativa 2011La 18a edició del Festival Independent de Cinema de Barcelona, l’Alternativa, deixa enrere una edició marcada per la voluntat d’esborrar límits entre gèneres. Films de caràcter documental han competit en la secció de ficció, mentre que d’altres amb mecanismes de fabulació ho han fet en la de no-ficció. Una reivindicació entusiàstica de la puresa del cinema.

Anna Petrus

La vida útil, de Federico Veiroj, una producció catalana a competició


L’Alternativa acostuma a ser un festival on fàcilment pots trobar sorpreses. Films inesperats que captiven pel seu lirisme visual o per la contundència del seu dis-curs. L’edició d’aquest 2011 no ha estat en aquest sentit diferent de les altres i hi hem pogut descobrir pel·lícules fas-cinants com Girimunho (Remolí) dels brasilers Helvécio Marins Jr i Clarissa Campolina o Han Jia (Vacances d’hivern) del xinès Li Hongqi. Al mateix temps el festival ens ha permès tornar a gaudir d’experiments com Color perro que huye d’Andrés Duque, un assaig visual sobre l’exili i la força d’atracció dels orígens, o Aita i Aita, carta al hijo de José Maria de Orbe, pel·lícules sobre la memòria dels espais, la filiació i el poder de fascinació del cinema mateix.

Però anem per parts. Aquesta 18ena edició del festival ha comptat amb una notable participació catalana a la sec-ció competitiva dedicada a la ficció, a la secció de curts, i sobretot a les secci-ons paral·leles. Així, la mencionada Giri-munho (Remolí), coproduïda per Lluís Miñarro, La vida útil dirigida per Federico

Veiroj, coproduïda per Mediapro, i Mercat de futurs de Mercedes Álvarez són els tres llargmetratges de producció catalana que han competit en la secció de ficció. Giri-munho és una proposta fronterera entre realitat i inventiva que segueix la vida de Bastu, una dona de 81 anys que viu en un petit poble brasiler i que ha de reconstruir la seva vida en base a l’absència del seu marit. Els directors van passar vuit anys de la seva vida preparant aquest film hip-nòtic i d’una gran bellesa visual on la pre-sència física dels personatges és només l’avantsala d’un món intangible infinita-ment més ric on conviuen la memòria, els espectres i els capricis de la imaginació.

La vida útil, per la seva banda, és un film-emblema sobre el poder que pot arribar a exercir el cinema en el dia a dia de les persones. La pel·lícula explica la histò-ria de Jorge, un home gris que fa dues dècades que treballa a la filmoteca de Montevideo. La seva vida dóna un tomb de 180 graus quan les institucions que recolzen econòmicament l’activitat del centre anuncien que es veuen obligades a deixar-ho de fer. És aleshores quan La vida útil es converteix en quelcom més que una simple pel·lícula sobre l’esfon-drament del món del nostre protagonista. Jugant amb bandes sonores que recorden a músiques emblemàtiques de la història del cinema per acompanyar el periple del personatge principal, el film acaba pro-posant un món on el cinema i allò real es fonen en una única veritat. Malgrat la sobrietat que acompanya la proposta, el final de la pel·lícula, on el personatge balla com si estigués en un musical del Hollywood dels anys cinquanta, s’ha de llegir com un autèntic happy ending, un revers entusiàstic sobre la possibilitat que el cinema ens pugui vertaderament impregnar de felicitat.

"Aquesta edició ha comptat amb una notable participació catalana en ficció, curts i seccions paral·leles"

Fotograma de Han Jia, de Li Hongqi, una altra de les propostes del festival


F� ti

val

L’últim dels llargmetratges catalans inclo-sos a la secció de fi cció del festival fou Mercat de futurs de Mercedes Álvarez mal-grat el seu plantejament clarament docu-mental. La segona pel·lícula d’Álvarez, després de l’èxit del seu primer fi lm, El cielo gira (2006), és una pel·lícula inscrita en el terreny del discurs, despresa de la càrrega emocional que posseïa l’anterior. Seguint d’alguna manera la denúncia feta pel cineasta xinès Jia Zhang Ke a The World (2004), on mostrava la manca de rumb d’uns personatges perduts en una repre-sentació falsa i a petita escala del món, Álvarez mostra els canvis que ha patit la noció de mercat com a lloc d’intercanvi, en la societat contemporània. Des d’una dis-tància freda, Álvarez ens mostra el ritme frenètic d’uns agents de borsa, l’agressi-vitat d’uns venedors immobiliaris en una fi ra, i la contundència amb què es pre-paren les persones en un congrés sobre lideratge. Al mateix temps, la cineasta hi contraposa el desallotjament d’una casa i el mercat dels Encants de Barcelona on va a parar el valor sentimental dels objec-tes que allà hi vivien. Malgrat l’interès del discurs, la pel·lícula s’inscriu de forma deliberada en una retòrica de la melanco-lia que, en alguns moments, pot resultar excessiva o redundant.

Pel que fa a la competició de curts, la presència catalana només va comptar amb Oblidant a Nonot, el darrer treball de Pablo Garcia, autor del celebrat docu-

mental Bolboreta, mariposa, papallona (2007). El curt segueix d’alguna manera el sender obert per la pel·lícula i ens mos-tra la vida d’una nena sorda que perd el seu gat Nonot. Optant pel llenguatge del documental de seguiment, la infantesa i els valors associats a ella tornen a prendre una rellevància màgica. Malgrat els obsta-cles, la nena protagonista de Oblidant a Nonot podria també haver protagonitzat Bolboreta, mariposa, papallona.

"Girimunho, La vida útil i Mercat de futurs, tres propostes catalanes que van competir a la secció oficial"

Els cineastes Patricio Guzmáni Alain Cavalier (a baix), protagonistes de dues retrospectives

Fotografies : Óscar Fernández Orengo


"L’Alternativa fou l’aparador d’altres fets importants, com les retrospectives dedicades a Alain Cavalier i Patricio Guzmán"

Donada l’enorme oferta complementària de l’Alternativa, sens dubte un dels seus plats forts com a festival, la presència catalana es va estendre a altres seccions, especial-ment a Panorama i Pantalla Hall. En la pri-mera secció vam poder tornar a veure Aita i Aita, carta al hĳ o de José Maria de Orbe. Dos fi lms imprescindibles de la nostra història del cinema que mostren de quina manera els espais tenen la capacitat de convocar els espectres o de quina manera són capaços de mantenir vives les traces del passat. Seguint d’alguna manera la línia oberta en aquest sentit per Alain Res-nais, Orbe també refl exiona sobre la capa-citat del cinema per convocar els fantasmes que s’han quedat atrapats en les runes del temps en una metàfora preciosista a nivell visual però, al mateix temps, densa a nivell conceptual.

D’altra banda, la secció Panorama també va comptar amb els treballs de dos dels creadors experimentals catalans més inte-ressants del moment. D’un cantó, es van projectar els curtmetratges El recolector de recuerdos i Memorias, norias y fábricas de lejías de María Zafra, dues peces úniques sobre les imatges familiars i el contrastos que aquestes estableixen amb la memòria oral dels seus protagonistes. Especialment a Memorias, norias y fábricas de lejías, Zafra teixeix un contrapunt molt interessant

entre les imatges d’excursions i celebraci-ons familiars i el testimoni oral dels page-sos andalusos que van emigrar als centres industrials de Catalunya. De l’altre cantó, també es va projectar Weird Ward d’Albert Alcoz, una peça feta en base al found foo-tage que refl exiona sobre l’absurditat de la guerra i que segueix mostrant la fascinació de l’autor pel Super 8.

togràfi cs alhora que mostra l’audàcia i l’en-giny de dos creadors infatigables.Més enllà de la participació catalana, l’Al-ternativa fou l’aparador d’altres esdeveni-ments importants, com ara la retrospectiva que es va dedicar al documentalista fran-cès Alain Cavalier de qui es va projectar Ce répondeur ne prend pas de message (1978), Le recontre (1996), Le fi lmeur (2004), Huits récits express (2006) i una de les seves darreres grans obres, Iréne (2008). En aquest fi lm petit i intimista, que va participar al Festival de Canes de 2009, Cavalier s’exposa de forma directa, des del format del diari íntim, per refl exionar sobre la dependència que establim les persones amb aquells éssers que estimem i que ja no hi són, en el seu cas la seva dona Iréne. Una altra vegada, doncs, una forma de con-vocar els espectres a través del cinema. En aquesta mateixa línia, el festival també va oferir una retrospectiva a Patricio Guzmán i dues seccions dedicades a explorar cine-matografi es com el documental indepen-dent de Turquia o el documental argentí. Aquesta última va comptar amb noms com André di Tella, de qui es va projectar Foto-grafías, un camí personal cap a la recerca dels orígens de la seva família i una pel-lícula de viatge cap a paranys exòtics que bé podria establir-se com a metàfora del trajecte recorregut i els descobriments fets per l’espectador de l’Alternativa 2011. ■

PANORÀMIQUES

A Pantalla Hall, per la seva banda, es van projectar la mencionada Color perro que huye d’Andrés Duque, caraqueny establert a Catalunya, i una peça de només quatre minuts de duració de Laboratorium, un duet format pel mallorquí Pere Ginard i la gironina Laura Ginès. Canción del antes del morir és una peça que vindica la fascinació pels cel·luloide i els vells formats cinema-

Girimunho, una producció d’Eddie Saeta que ha visitat diversos certàmens


A fo

ns NOUS CREADORSEl curtmetratge català, en plena forma

N’hi ha que quan l’encís del cinema els atrapa, s’hi capbussen fins al final. Són espectadors sedu-ïts per un llenguatge que volen fer seu i on trobar-hi la seva veu. Els bategem com a nous creadors cada cop que volem parlar d’una nova fornada o “generació”. Per sort, cada vegada desperten més interès perquè ja hem entès que la qualitat no cal que vingui de lluny. I perquè sovint aquests au-tors mai deixen de ser un públic encuriosit pel que fa la resta. Potser mai com ara s’havia produït tant a casa nostra. Cadascú farà el seu camí i amb el temps sobresortiran alguns noms. Sabent que és impossible aquí parlar de tots, hem furgat entre els curtmetratges catalans de la passada pro-gramació del Festival de Sitges. En aquest cas, la majoria tenen la pàtina del terror i del fantàstic, però són tots tan personals i variats, que l’únic que tenen en comú són les ganes amb les que han estat fets.

Txell Bonet

El curtmetratge Trumpet, d’Anna Petrus, presentat a Canes, Sitges o Gĳ ón


Un exemple d’originalitat és Coup de grâce, curt guanyador de la secció acerta-dament anomenada “Noves visions”. Es tracta d’una videodansa que parteix de la coreografi a Ölelés de Jordi Cortés i Damián Muñoz. Dirigit per l’holandesa Clara van Gool, compta amb Raúl Perales a la produc-ció. Només cal fer una ullada al making off del rodatge que hi ha penjat a YouTube per entendre l’atreviment de tot plegat. Risc en el concepte de la peça, i en la complexitat del rodatge, que com molt bé aclareix Raúl Perales “es va fer en una fàbrica abando-nada, un lloc ideal per la seva neutralitat escenogràfi ca i per la impossibilitat de fugir fàcilment, on escenifi car l’encontre dels dos personatges protagonistes, dos grans amics que es retroben per solucio-nar qüestions personals no resoltes entre ells, i que van provocar un distanciament durant molts anys. Un argument original de la novel·la L’última trobada de Sán-dor Márai”. En aquesta versió els diàlegs s’han substituït per danses “que expres-sen perfectament l’evolució de la relació i l’intent de resoldre el confl icte, i això sense pronunciar paraula”. S’ha aconseguit una atmosfera inquietant, també gràcies a astú-cies tècniques com un gran muntatge de llums, o col·locar el cos d’un ballarí cap per avall. Delicadesa i crueltat conviuen en una producció que també s’ha vist a festivals d’Utrecht i Varsòvia, i que també es mourà en altres circuits no cinematogràfi cs com el Mercat de les Flors. Dins de la secció de “Noves visions” també trobàvem el curtmetratge Trumpet d’Anna Petrus, i REM, dirigit per Javier Ferreiro i María Sosa, estudiants ja graduats de Comunicació Audiovisual de la Universitat Pompeu Fabra en una producció de Malle-

rich Films Paco Poch, que ha estat possible gràcies a la plataforma de micromecenatge Verkami. I és que els diferents sistemes de crowdfunding estan sent una alterna-tiva a l’hora d’aconseguir pressupost, que s’aconsegueix a partir de petites aportaci-ons de molts ciutadans que després reben a canvi algun servei o experiència especial, com ser convidats als esdeveniments de presentació dels curtmetratges, llargme-tratges o videoclips on han col·laborat. REM (en referència a la fase del son) també ha tingut la sort de comptar en el seu càsting amb la jove Marina Comas, Goya a la millor actriu revelació per Pa negre. Una història que fusiona el món real i el món oníric arran de que dues de les protagonistes patei-xen narcolèpsia, i on la natura és present, característiques que trobem en altres curt-metratges de gènere tan propis de Sitges.

En canvi el punt fantàstic de Trumpet és més pròxim a l’univers de Pere Calders, perquè la màgia planeja enmig del món quotidià i costumista. “M’agrada molt que relacionis les meves històries amb els con-tes de Calders. En sóc una gran admira-dora! En aquests moments estic acabant el recull de tots els seus contes que Edicions 62 va editar el 2008. Em fascina la màgia que desprenen alguns dels seus relats i crec que hi ha punts de contacte amb ele-ments dels meus curts, sobretot pel que fa a aquest component fantàstic, i no n’era activament conscient!”. Anna Petrus en aquest curtmetrage continua fi del a mos-trar el seu entorn, escollint a familiars com a protagonistes. En aquest és el seu germà Víctor, músic multiinstrumentista a la vida real, i el seu gos Kalo -aquí anomenat Trumpet- que ja havien aparegut a altres

"Vista la diversitat i l’energia dels nous creadors, cal que no flaquegem en la difusió i exhibició per consolidar un públic"

Coup de grâce, la dansa és la protagonista d’un curt inquietant

Rosa, de Jesús Orellana


A fo

ns

peces seves. “No aconsegueixo separar massa bé el cinema de la meva vida. Amb les pel·lícules que he fet fi ns ara he parlat sempre de mi mateixa, del que tinc a dins, encara que no sempre de forma directa i tot sovint de forma gairebé abstracta. És per això que els meus elements més propers hi van apareixent. Així puc experimentar amb formes d’expressar en imatges sentiments més amagats, més inaccessibles. També és per això que no concebo un cinema que no sigui personal”.

Recordar que a L’oblit a l’oli (2009) ens par-lava de la impossibilitat del seu avi pintor de pintar les cales menorquines tal com ell les recordava, aconseguint un migmetratge on es combina el documental familiar –tan menystingut i tant primordial, sincer i neces-sari- amb la denúncia de la destrucció del paisatge. “Hi ha un posicionament molt clar contra el desgavell urbanístic vinculat a l’explosió del turisme. Sigui com sigui, em ve donat perquè és un drama que he viscut en primera persona, que em toca de prop, que em surt de dins. És en aquest sentit que m’interessa fer obres posicionades”. Anna Petrus és nascuda a Alaior. “Malgrat que vaig créixer en un petit poble de Menorca on arribaven poques pel·lícules, cada diu-menge l’escola organitzava sessions de cinema que cap dels nens ens perdíem. Ens encantava! Vull fer cinema perquè arrossego aquesta fascinació per les imatges des que era petita i, sobretot, perquè també arros-sego sentiments i vivències complexes que necessito expressar d’alguna manera. Per a mi és gairebé un deute moral no només amb mi mateixa sinó amb el món. Però no vull fer-ho ràpid. Necessito anar trobant una poètica particular que tot just he comen-çat a assajar. Aquesta recerca de les imatges precises també em té fascinada”. És per això que tot i el testimoni familiar

i de paisatge, L’oblit a l’oli té aquell punt poètic i intimista que també identifi quem al seu diari visual 365 segons del meu viatge a Nova York (2010). En aquest curt experimental defuig la imatge estereoti-pada d’aquesta ciutat-espectacle que ja ha estat infi nitament fi lmada. “Aquesta

és l’obertura que m’interessa treballar en el cine, aquest forat per on l’especta-dor està obligat a intuir més que no pas a obtenir certeses”. En aquest curt també cal destacar el poder dramàtic del so. “Es podria considerar un petit assaig sobre la rellevància del so i com aquest ens afecta en el visionat de les imatges. Hi ha una pri-mera seqüència muda on veiem uns núvols entre els gratacels de la gran ciutat. Al fi nal del curt, n’hi ha una altra on tornem a observar núvols en aquesta ocasió amb el so estrident de la ciutat, el so real que vaig poder capturar amb la petita càmera. Ambdues seqüències són similars visual-ment però radicalment oposades pel que fa a la percepció que en tenim. El silenci de la primera seqüència embelleix els núvols, mentre que els sorolls de la última, els “embruten”. Em fascina aquest poder del so en el cinema i, de fet, és un dels temes als quals dedico més temps en el procés de creació de les meves pel·lícules. A Trumpet (2011) el treball del so també és cabdal. Hi ha un vent que recorre tota la pel·lícula que és el que fi nalment transmet la solitud i la desolació del protagonista”. Sense ser premeditat, aquest treball amb els sons, i la manca de paraules han fet el fi lm fàcil-ment exportable i ha estat inclòs al Short Film Corner de Canes.

Petrus ha passat per l’ESCAC, on ha tingut “l’oportunitat de treballar en un terreny menys abstracte del que havia treballat fi ns ara. Crec que el millor que té l’escola és que forma els seus alumnes en base a l’expe-riència, és a dir, a sortir a rodar, a fi lmar sense parar, a provar coses”. És aquí on també s’ha format Pau Teixidor, l’autor de Leyenda, els curt que junt amb Mal cuerpo de Marc Carreté competia a la Secció Ofi cial Fantàstic. Per a Teixidor “és la millor escola de cine del país, primer perquè no en conec una altra, però sobretot perquè fan viure el cinema d’una manera molt intensiva durant moltes hores, i molts anys. Molta pràc-tica. Això genera uns fruits. Vius en una gran família, i si en tens ganes i estimes el cinema, la pots aprofi tar molt més del que sembla”.

Leyenda és una sàvia barreja que parteix del subgènere del slasher, però el renova i alhora va més enllà perquè és elegantís-sima i continguda. “Mai vam voler fer una pel·li que només fos de gènere, i que fos el terror pel terror i la sang per la sang. No volíem fer gore i que sortís un doll de sang de dos metres. Volíem que comencés com un drama familiar i fer conèixer els perso-

"Aquests curtmetratges han estat presentats a festivals com Canes, Sitges o Sant Sebastià, i encara els queda camí per recórrer"

Una imatge del rodatge de Mal cuerpo, de Marc Carreté


natges. No era només rodar una matança. Sobre el paper hi havia tanta violència que no volíem que fos gratuïta, ni que les escenes fossin morboses, ni recrear-nos en el plaer de gaudir d’aquesta violència, ni que provoqués comicitat, sinó usar-la com a element narratiu que fes avançar la història. Però al fi nal sí que hi ha una certa morbositat”. De tota manera, la grandesa de Leyenda rau en saber crear una sensació d’amenaça i fatalisme des de l’inici, feta a partir de subtileses, de mirades i percepci-ons. En gran part aquest efecte és resultat del muntatge i el diàleg entre la planifi cació i la banda de so, que és més que la suma de les parts. El so d’una fi nestra que es tanca pot provocar tant de pànic com veure la nena protagonista (Zoe Stein, tota una tro-balla) esclafant el cap de la seva potencial assassina. I sense haver fet concessions als estereotips, Leyenda ha rebut el Premi del Públic a la Setmana del Cine Fantàstic i de Terror de San Sebastián. “Als amants del gènere també els ha agradat molt, i en aquesta projecció a Donosti el públic core-java aquestes esclafades de cap que feia la nena i deia ‘Viva la Eso’”.

No només el so de Marc Bech, sinó també la fotografi a d’Arnau Valls i tots i cadascun dels aspectes tècnics i artístics estan cui-dadíssims a Leyenda, que sobresurt per la qualitat aconseguida. “Quan al teu equip tens a gent tan bona, entregada i compro-mesa, acaba sortint millor del que t’es-peraves. El curt ha quedat millor del que

m’esperava quan l’escrivia; tot i que hi ha errades, mai hagués pensat que el resultat fos tan bo, gràcies a la professionalitat de l’equip. M’agrada fer cine per la gran amis-tat que pots tenir amb les persones que rodes i per la connexió que tens amb els companys que t’ajuden a fer la pel·lícula”. Però Teixidor volia anar més enllà d’un bell exercici d’estil: “no volíem explicar una simple anècdota, com passa en certs curts. El repte era fer com una pel·li en quinze minuts, i en Miguel Ángel Blanca em va dir que la història era gratuïta. Em va dir que probablement tenia el millor equip tècnic i els millors actors, però que també havia de tenir el millor guió. I la seva incorporació i les seves idees van ser claus per donar soli-desa a la història”.

Leyenda transcendeix el gènere del terror i els pròxims projectes de Teixidor podrien anar cap a altres bandes, ja que ell se n’ha embegut de manera circumstancial pels vuit anys que porta treballant al departa-ment de premsa del Festival de Sitges. “No sóc un gran amant del gènere des de petit, no ho he mamat amb intensitat des de sem-pre com altres, però tant de temps vinculat al festival m’ha ensenyat a respectar el gènere. No penso com abans que sigui un divertimento de qualitat menor, i m’adono de tot el que m’ha donat el festival, com haver-me fet veure que hi ha tants subgè-neres dins del fantàstic i el terror, i que ara estan més vius que mai”. Un exemple d’aquesta vitalitat dels sub-

gèneres és Rosa de Jesús Orellana, un curtmetratge d’animació 3D espectacular que es va projectar a la gala d’inaugura-ció de Sitges i que ha passat pels festivals de Seattle, Los Angeles i Screamfest. Naus espacials, atmosfera apocalíptica, gòtica i barroca, moviments sublims, i una estè-tica i argument que ens recorden l’univers dels videojocs d’acció. L’aposta pel món victorià en clau de comèdia ens ve de la mà de Te i fantasmes de Sintu Amat, inspi-rat en un relat de Henry James, amb Teresa Gimpera i Teresa Lozano en el càsting. I una bona traca fi nal d’aquesta marató de curts és la versió en 3D de l’extrem Bru-tal Relax d’Adrián Cardona, Rafa Dengrá i David Muñoz. Gore amb humor pels des-cosits rodat a ple sol estiuenc, amb la qual cosa es demostra que estem aportant noves mirades a qualsevol subgènere. Vista la diversitat, i l’energia dels nous cre-adors, cal que no fl aquegem en la difusió i exhibició per consolidar un públic atret per les produccions pròpies, perquè com molt bé conclou Pau Teixidor: “Jo no sóc pessimista. No ens hi hem de posar quan portem els millors cinc of deu anys de la indústria catalana, comercialment parlant, ara no parlo en termes de qualitat. Tenim produccions molt bones. No em preocupa el futur del cine català, estic segur que cada cop es faran més pel·lis i que Madrid començarà cada cop més a mirar a Barce-lona. De fet ja passa, i un bon exemple és Pa negre, que no és cap casualitat, sinó el fruit de moltes coses”. ■

Brutal Relax, d’Adrián Cardona, amb monstre inclòs


De f

ora

En la segona part de la correspon-dència filmada que entre 2006 i 2009 van estar intercanviant Víctor

Erice i Abbas Kiarostami, els dos cine-astes van arribar a un acord per filmar les seves peces en relació a un pacte previ. Ambdós volien imaginar i enre-gistrar la vella idea d’una carta enviada dins d’una ampolla a través del mar. Erice fou l’encarregat de filmar el proce-diment d’escriure la carta i llançar-la a l’oceà, mentre que Kiarostami fou l’en-carregat de filmar la forma com l’ampo-lla aconseguia arribar a les seves mans. En aquests gestos aparentment senzills hi vam poder entreveure dues formes diferents de concebre el cinema i, de retruc, vam poder intuir que allà s’anun-ciaven dues maneres diverses d’encabir el format de la correspondència filmada dins de l’univers fílmic de cada un dels cineastes. Una disparitat concretada en la dicotomia entre la transcendència d’Erice i la lleugeresa de Kiarostami que després descobriríem que s’aniria repe-tint en els duets posteriors.

Mentre que en l’àmbit de la literatura el gènere epistolar és habitual i abundant, en el cinema la idea d’intercanviar imatges o de comunicar-se a través del cinema mateix ha estat més aviat una manifestació pun-tual. Els cineastes novaiorquesos Stephen Dwoskin i Robert Kramer van intercanviar un total de set videocartes, fi lmades en Hi-8, entre els mesos de febrer i juny de 1991, en el que es podria considerar la primera correspondència fi lmada de la història del cinema. I els japonesos Naomi Kawase i Hirokazu Koreeda van fer el mateix durant el 1996. Utsushiyo (This World), com van anomenar la pel·lícula, fou en aquest cas la primera correspondència rodada en Súper 8 de la història del cinema. Són precisa-ment aquestes dues experiències pioneres les que van engrescar el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona a impulsar la primera de les correspondències inclosa a l’exposició, la d’Erice i Kiarostami. I dos anys més tard, el 2008, el centre va decidir ampliar aquesta experiència a quatre pare-lles de cineastes sota la premissa d’unir un cineasta català amb algun altre cineasta

del món. D’aquesta ampliació va sorgir el projecte Cinergies, que va propiciar encon-tres en directe entre els directors, i les cor-respondències fi lmades que ara s’exposen al CCCB.

L’exposició, que ja fou presentada en el Centre Cultural Universitari Tlatelolco de Ciutat de Mèxic i que també va viatjar a La Casa Encendida de Madrid, es podrà veure a Barcelona fi ns el 19 de febrer de 2012 i és una oportunitat única per descobrir les singularitats d’un format cinematogràfi c que empeny els cineastes a fi lmar per a un altre cineasta, amb totes les implicacions que això pot arribar a tenir pel que fa a noves troballes estètiques o a provatures que tenen a veure amb les infl uències que els directors reben dels seus companys. Aquesta tendència és molt clara en el cas d'In Between Days, fi lm d’Isaki Lacuesta i Naomi Kawase, especialment pel que fa a les cartes del gironí que fi lma per primer cop la seva intimitat més resguardada d’una forma similar a com ho hauria fet la seva interlocutora. Tanmateix, el que

FILMAR PER A L’ALTRECorrespondències filmades

al CCCB

Anna Petrus

Jaime Rosales Albert Serra


sobresurt d’aquesta correspondència és la gravetat de Lacuesta enfront de la jovi-alitat de Kawase, talment com vèiem en el fi lm d’Erice i Kiarostami. Però aquesta singularitat és també evident en gairebé totes les altres pel·lícules: a la seriositat del cineasta català normalment s’hi con-traposa la joie de vivre del cineasta estran-ger. En el cas de la correspondència entre José Luis Guerin i Jonas Mekas aquesta fórmula és, com era d’esperar, portada a l’extrem. El cinema de Guerin, dens i de vocació literària, ja xoca de per si amb l’actitud punk que ha transmès Mekas a través dels seus diaris fi lmats. La transla-ció d’aquesta diversitat és directa i sense titubejos en la seva correspondència, i, de fet, s’acaba convertint en una de les seves majors virtuts.

En el cantó oposat trobem el cas d’Albert Serra i Lisandro Alonso, atès que aquesta equació transcendència/lleugeresa gairebé s’inverteix o se subverteix. Una provocació que tots esperàvem del director d’Honor de cavalleria (2006) i El cant dels ocells (2008)

i que fi nalment es va complir a través de les dues úniques peces enregistrades pels cineastes, El senyor ha fet en mi meravelles d’Albert Serra, una peça de dues hores i mitja de duració, i Sin título (Carta para

Serra), de Lisandro Alonso. Finalment, els casos més singulars o apartats de la norma serien els de Jaime Rosales i Wang Bing, i, sobretot, el del mexicà Fernando Eimbcke i la sud-coreana So Yong Kim. Mentre que en el cas de Rosales aquesta tendència es

L’exposició Totes les cartes al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona és una ocasió única per endinsar-nos en el format engrescador de la correspondència fi lmada. Seguint el model obert ja fa cinc anys per Víctor Erice i Abbas Kiarostami, el CCCB ha decidit reunir en un únic espai expositiu les correspondències que s’han estat enviant en els darrers anys parelles de cineastes com José Luis Guerin i Jonas Mekas, Albert Serra i Lisandro Alonso, Isaki Lacuesta i Naomi Kawase, Jaime Rosales i Wang Bing, i Fernando Eimbcke i So Yong Kim.

L’exposició al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona és una ocasió

i Naomi Kawase, Jaime Rosales i Wang Bing, i Fernando Eimbcke i So Yong Kim.

trenca a causa de la seva voluntat d’experi-mentar amb el llenguatge del cinema més enllà de les particularitats del seu inter-locutor, sobretot a la seva primera carta T4-Barajas Puerta J50, el cas d’Eimbcke i So

Yong Kim és una mos-tra de com dos cineas-tes fi lmen de manera similar buscant un mateix tipus de trans-cendència i, al mateix temps, recorrent a la lleugeresa de les coses veritablement impor-tants de l’existència humana. En les vuit cartes que ambdós cineastes van inter-canviar durant el 2010, hi tenim el plaer de

veure petits detalls com una posta de sol, la lentitud d’un cargol, les mans del marit de So Yong Kim o el bressol del seu nadó. Una forma minimalista i preciosa de tancar el recorregut de l’exposició Totes les cartes. No us ho perdeu! ■

Naomi Kawase

“Mentre que en la literatura el gènere epistolar és habitual, en el cinema la idea d'intercanviar imatges ha estat una manifestació puntual”.


Opi

nió

El camí natural per arribar al CCCB des de casa meva es fa travessant pràcti-cament les Rambles fi ns tombar pel

carrer Elisabets, si bé és possible fer una mica de drecera entrant pel carrer Hospital. En qualsevol cas, seria molt embolicat evi-tar les Rambles i així doncs, el bullici dels turistes. Malgrat que la gentada disminu-eix als carrers adjacents, l'experiència del camí contrasta amb la quietud, el silenci i fi ns i tot la solitud que he gaudit en dos matins recents passats al CCCB visitant l'exposició "Totes les cartes". Ho explico perquè tal contrast potser té a veure amb la sensació de benestar que m'han procu-rat aquestes dues visites: El CCCB com un oasi de tranquil·litat enmig de la ciutat que, per això es fa la festa, concedeix l'oportu-nitat de convertir-se en espectador d'unes correspondències fi lmades, un gènere amb escassa tradició explícita (Robert Kramer i Stephen Dowskin; Naomi Kawase i Hiro-kazu Kore-Eda) si bé és possible imaginar el fet que hi ha cineastes que han creat

imatges com a una resposta a fi lms que han rebut com a cartes que els interpel·laven. Al capdavall, potser tota la història del cinema és el desplegament d'una llarga i constant correspondència implícita, un creuament de cartes visibles o secretes. De la mateixa manera que l’escriptura de “Totes les car-tes”, malgrat que originades i conformades com una sèrie de correspondències entre sis parelles de cineastes, és conscient que, com en el cas de qualsevol altra pel·lícula, els destinataris també són els espectadors. És a dir, que el cinema també és la infi nita història d'una correspondència amb els espectadors, encara que aquests no sem-pre hagin deixat constància de les seves recepcions particulars.

Ho va apuntar Gilles Deleuze: Tota escrip-tura (incloguem-hi la d'un text cinemato-gràfi c) és una carta d'amor que busca un altre. I la nostra experiència com a especta-dors sap que moltes de les pel·lícules que ens han commogut i se'ns han fet memora-

bles, fi ns i tot en els casos d’aquelles des-tinades a un consum massiu, les hem rebut com si fossin cartes íntimes, o per què no dir-ne cartes d’amor. Tanmateix, és cert que hi ha cineastes que busquen expres-sament aquesta intimitat, que conceben les seves pel·lícules pensant en que cadas-cun dels seus espectadors pugui rebre-les com a cartes personalment adreçades. Pot considerar-se que els autors de "Totes les cartes" són d'aquesta mena de cineastes, si bé cadascun ho és d'una manera tan diferent que, malgrat unes afi nitats que no es limiten a les marcades a través dels duos establerts, fi ns i tot puc imaginar que algun negaria el supòsit que fa pel-lícules perquè siguin rebudes com a cartes d’amor. En tot cas, si bé la correspondèn-cia de "Totes les cartes" estava “condem-nada” a fer-se pública, d'acord amb la privacitat del gènere epistolar i atenent a la mateixa fragilitat del material exposat, el dispositiu que fa possible la seva con-templació al CCCB (i a la resta de centres

cartes per tots i cadascun

firma convidada: Imma Merino

El cineasta lituà Jonas Mekas i el director català José Luis Guerín han intercanviat cartes fi lmades


culturals que l’han coproduït i acollit) afa-voreix certament la relació íntima amb les imatges. Cada correspondència té el seu espai, una petita i confortable sala que, per una vegada, afavoreix la visió d'una obra cinematogràfi ca en el marc d'una exposició. Com ho exemplifi carien altres propostes del mateix CCCB, moltes vegades no es creen les condicions que conviden al seguiment d'una creació audiovisual en els espais culturals o museístics: massa sovint les imatges es projecten en panta-lles petites o en llocs de pas que obliguen a veure-les de peu dret. "Totes les cartes" s'exposen en espais íntims (que encara se senten més així si, com va ser el meu cas, estàs sol o amb una o dues persones més a la sala) que conviden al recolliment i la concentració. Una altra cosa és el fet que la durada total de les cartes, que s’acosta a les vuit hores, i la difi cultat de combinar els diferents horaris, sobretot si se'n vol fer un seguiment cronològic de cadascuna de les entregues, impossibiliti abastar tota l'exposició en una sola visita. Se'n poden fer més, com també és recomanable i fi ns necessari en el cas d’altres exposicions, encara que no ho siguin d’obres o produc-cions subjectes a una durada. En aquests altres casos, però, cada visitant pot crear la temporalitat de la seva visita. Els fi lms

Kiarostami) ja han format part d'altres exposicions o s'han pogut veure i es conti-nuaran veient, ni que sigui parcialment, en centres culturals, festivals o fi ns i tot algu-nes sales cinematogràfi ques. També poden tenir el seu espai a la televisió, com ha passat recentment amb l'emissió a la Sala 33 d'El senyor ha fet en mi meravelles, el monòleg de més de dues hores de durada que Albert Serra (tot i que amb les veus i les presències dels amics-actors de la seva "troupe") va adreçar a Lisandro Alonso. I, per altra i fonamental part, és ben signifi ca-tiu que la inauguració de la mostra al CCCB coincidís amb la sortida al mercat d'un pack que, amb la marca impagable d'Inter-medio, reuneix totes les correspondències a excepció de la d'Erice i Kiarostami.

A diferència de la majoria d’exposicions que apleguen una obra preexistent o creen un discurs a partir de diversos materials, la de "Totes les cartes" no és, doncs, una fi nalitat última que crea sentit a un projecte. També és cert que hi ha exposicions que generen creació. La singularitat d'aquesta exposició és que la seva importància es dilueix dins d'un projecte que ha activat un procés de creació compartit, que s’ha d’esperar que tingui alguna forma de continuïtat, i que contempla diverses formes de difusió dels

sentiran la temptació de cultivar aquest gènere epistolar que el cinema té pràctica-ment per explorar? Aquestes cartes creua-des creen un desig de rebre'n més i potser encara enceten nous camins en la pràctica cinematogràfi ca, si bé transiten pels del documental subjectiu, el dietari, l’assaig, el retrat i l’autoretrat, l'autofi cció i les pel-lícules de viatges.

Tanmateix, a banda de la seva possible infl uència o formes de continuïtat, “Totes les cartes” es justifi quen estèticament per elles mateixes. O cadascú hi pot trobar els fragments que els justifi quin la visió. Em permeto citar alguns dels meus: els ros-tres dels nens de l’escola on Víctor Erice va projectar On és la casa del meu amic?”; la pell de la vaca que Kiarostami mostra com si fos una pintura abstracta en moviment; també el recorregut fl uvial del codony que va fi lmar el cineasta iranià, així com les seves plujoses imatges pictòriques; Isa Campo dormint vista a través de la mirada amorosa d'Isaki Lacuesta; les imatges velades de Naomi Kawase; la inclusió en una carta de Lacuesta a Kawase de les imatges d'Els Kiriki, acròbates japonesos, de Méliès, amb música de Pascal Coma-lade interpretada per "Les Pascals", els seus admiradors japonesos; la petita fulla que vola en el jardí de Fernando Eimbcke, a la seva casa del D.F., i la foto retrobada del seu pare a la piscina; la màgia que li fa a la seva fi lla el marit de So Yong Kim i les imatges crepusculars d'aquesta cine-asta coreana-nordamericana; el rostre innocent de Lluís Serrat ("Sanchini") des-prés d'un àpat, la veu cavernosa de Toti Pau, Eliseu Huertas, a prop d’uns molins de vent, explicant que Manolete torejava presoners republicans, Lluís Carbó ("Qui-xot") declarant el seu amor a "Sanchini" en un passadís d'hotel a El senyor ha fet en mi meravelles; el llenyataire Misael Saave-dra retrobat per Lisandro Alonso; els nens xinesos abandonats que només mengen patates presents a la carta de Wang Bing; els cementiris que fi lmen Jaime Rosales, José Luis Guerin i Jonas Mekas; la tristesa de la crítica eslovena Nika Bohinc quan, pocs mesos abans de ser assassinada a Manila, Guerin va preguntar-li pel cinema del seu país; la refl exió de Mekas sobre què fa que un cineasta fi lmi unes coses i uns éssers i no uns altres. Només son alguns dels fragments que he rebut com si em fossin personalment adreçats. ■

imposen la seva pròpia temporalitat, si bé també és cert que cada visitant pot fer les seves eleccions i per tant el seu recorregut.

Tanmateix, aquesta difi cultat d'abastar "Totes les cartes" en el seu format expositiu és un handicap relatiu. Això perquè l'ex-posició al CCCB i als altres centres és una manera de recollir i deixar constància d'una feina feta, però ni tan sols és la culminació d'un procés en el sentit que suposaria mos-trar fi nalment els resultats d’un projecte. Aquestes cartes tenen altres possibilitats de difusió i de visibilitat que no s'acaben en el marc d'una exposició. No és només que alguns dels seus materials (com ara la correspondència entre Victor Erice i Abbas

seus resultats. Només cal llegir els panells informatius en relació amb cada correspon-dència per intuir les complicitats creatives, les refl exions sobre l'ofi ci del cineasta i les imatges pròpies i alienes, els dubtes sobre les pròpies cartes lligats a l'espera de les respostes, la manera com el pas del temps (una dimensió que pràcticament s'ha per-dut en la correspondència escrita a través de la immediatesa del correu electrònic) ha deixat les seves empremtes en l'escrip-tura fílmica. La visió de les cartes confi rma la intuïció. Aquests cineastes continuaran d'alguna manera aquest intercanvi creatiu? Aquesta experiència tindrà conseqüèn-cies en la seva obra posterior? A banda d’aquests corresponsals, altres cineastes

firma convidada: Imma Merino

"potser tota la història del cinema és una llarga i constant correspondència implícita"


Opi

nió

Enxaneta els castells en 3d: com viure l'emoció de la plaça assegut a les fosques

Paulí Subirà ha retratat el món actual dels castells en un efectista i tridimensional documental anomenat Enxaneta. Aquesta producció de TV3 s’afegeix a la filmografia castellera que, donada la importància i espectacularitat dels castells, podem considerar que és ben escassa. Després de felicitar sense reserves aquesta iniciativa i el resultat obtingut, em permeto fer les consideracions següents.

Jordi Roigé

Per primera vegada, els castells s’han fet un lloc a la pantalla gran


Els cineastes catalans han menyspreat tradicionalment la cultura popular com a objecte audiovisual. Com si fer-hi referèn-cia fos un signe de provincianisme i els allunyés d’un discurs universal. Una actitud ben diferent de les fi lmografi es nord-ame-ricana, espanyola, italiana o oriental que suquen l’eina en les seves arrels populars sense cap mena de pudor.Bigas Luna a La teta i la lluna és l’únic refe-rent signifi catiu d’incorporar la iconografi a castellera a la fi cció. Sergi López, en una entrevista a la revista Castells, reivindicava ja fa anys que el cinema es fi xés en el món casteller. De fet, López ha estat casteller dels Bordegassos de Vilanova, i s’ha posat la camisa quan ha calgut fer spots per cap-tar castellers per a la seva colla.La passió, la rivalitat, el risc, la sociologia, el color, la varietat generacional, política, econòmica o racial pròpies dels castells són un hàbitat extraordinari per a qualse-vol argument de fi cció. Però el resultat, fi ns avui, és un autèntic desert. Els castellers lamenten, fi ns i tot, que a Vicky, Cristina, Barcelona apareguin diables i no pas cas-tellers. Una oportunitat perduda.Enxaneta, el documental de Paulí Subirà produït per TV3 vol explotar aquesta riquesa. Opta clarament per la majestu-

ositat abans que pel discurs sociològic, a diferència d’altres cintes realitzades, curio-sament, per productores estrangeres. Enxa-neta és un documental en 3D, i aquesta aposta tecnològica i estètica condiciona la pel·lícula. Imatges enfront del discurs. Una elecció que agraeixen els neòfi ts cas-tellers, però que pot deixar un pèl freds els propis castellers que reclamen més detalls i són ultrasensibles amb el color de la seva camisa.Personalment crec que l’elecció és cor-recta. Subirà no es dirigeix a la parròquia castellera únicament. Vol interessar un públic molt més ampli, que desconeix el fenomen, però que gràcies a l’espectacula-ritat de les imatges s’hi pot sentir atret. En

aquest sentit, el documental, pensat inici-alment per a la televisió, també tindrà un metratge de cinquanta-cinc minuts en 2D per a la petita pantalla, i els responsables de TV3 tenen unes fundades esperances en la seva distribució internacional.TV3 va gravar en 3D el concurs casteller de Tarragona de l’octubre del 2010. El concurs és una mostra castellera extraordinària, que se celebra cada dos anys, i que reu-neix una quinzena de colles. La gravació va comptar amb una “joguina” que ja va enlluernar els espectadors que van seguir per televisió la dedicació del Papa de la Sagrada Família: l’spidercam, una càmera aèria, que com una aranya es desplaça a través d’uns fi lats i proporciona perspecti-ves inèdites i impactants. A partir d’aques-tes imatges es construeix una història èpica que lluita per no perdre la lírica. Hi ha un esforç per mostrar aquest món intergenera-cional i coral. Com a punt feble hi trobem l’estructura i els recursos narratius. Recórrer a una falsa fi cció –els principals entrevistats són com-panys de viatge dins una furgoneta- o man-tenir una locució en off en primera persona de l’enxaneta protagonista resten originali-tat i grandiositat a un documental que pas-sarà a la història castellera.

L’impacte de les imatges és un dels punts forts d’aquest documental

“Subirà no es dirigeix a la parròquia castellera únicament; vol interessar un públic molt més ampli”


TV en

sèri

e

Al voltant de l’any 49 aC, Juli Cèsar va deci-dir agafar les seves tropes i revelar-se con-tra Pompei, el Cònsol de Roma. Poc abans de fer-ho, tenia tots els seus homes prepa-rats al nord del riu Rubicon, que passava per on és ara la ciutat italiana de Rimini. Per protegir la República de tota amenaça, es va dir que qualsevol exèrcit que creués aquest riu, infringiria la llei i s’enemistaria amb Roma. Cèsar ho va fer, pronunciant la famosa frase “Alea iacta est” (“la sort està servida”), com també es va fer famosa la frase “creuar el Rubicon”, que signifi ca prendre una decisió que no pot ser corre-gida, creuar un punt de no retorn, sense possible marxa enrere. Aquest és el punt de partida de la sèrie Rubicon, creada per la televisió per cable nord-americana AMC, responsable també de les sèries d’èxit Mad Men i Breaking Bad. Aquí es va poder veure pel Canal + Acción en versió original amb subtítols. La sèrie se centra en un grup d’analistes d’un institut d’intel-ligència del govern dels EUA conegut com l’American Policy Institute (API), que té la important tasca de descobrir, mitjançant patrons de conducta, fotos via satèl·lit, gravacions de veu, i altres mecanismes d’espionatge, possibles atacs terroristes

contra el seu país. El que succeeix és que el protagonista, Will, descobreix un com-plot en les altes esferes, en el que un grup de poderosos utilitzen la informació per manipular esdeveniments a escala mun-dial segons el seu interès. Will sap que si comença a investigar no hi haurà marxa enrere, i així ho fa. En aquesta producció també és important la vida interior dels personatges principals, on descobrim la soledat de Will, la diatriba d’en Kale, el seu cap, entre el que representa i s’exigeix d’ell i el que realment voldria fer, i Kathe-rine, la dona d’un important empresari que se suïcida, i que no descansarà fi ns esbrinar per què ho va fer. Per desgràcia, Rubicon tenia tots els números de ser una

sèrie per no triomfar i... no va triomfar. No té un càsting de renom, l’únic nom una mica conegut és el de Miranda Richard-son. La trama és complicada i lenta, i el protagonista, Will Travers, interpretat per James Badge Dale (Hermanos de sangre), és paradet i lent de reaccions, però per-què el personatge ho requereix, i això el fa allunyar-se del concepte d’heroi que tots tenim en ment. Així doncs, tot i la fantàstica interpretació de tots els actors, començant per un perfecte Arliss Howard en el paper de Kale Ingram, cap d’en Will, com la resta de protagonistes i secundaris, seguit per una trama molt ben elaborada, una música idònia, i sobretot una temàtica que no podia ser més actual, la sèrie no va poder superar la difícil barrera dels tretze episodis de la primera temporada. De totes maneres, el projecte no va començar bé, ja que el guionista Jason Horwitch (Medical Investigation, 2004-05), després d’es-criure i produir l’episodi pilot, sembla ser que va passar a un segon terme per dife-rències creatives, i el va substituir Henry Bromell (Brotherhood, 2006-08). Horwitch va admetre la infl uència d’importants fi lms dels setanta, com Todos los hombres del presidente, Los tres días del condor i El último testigo, als que s’hi podrien afe-gir La conversación i Marathon Man. Una vegada més, la cancel·lació sembla que va ser una conseqüència directa de la baixa audiència, ja que va passar de dos mili-ons d’espectadors el cap de setmana de la seva estrena, a poc més d’un milió les dues setmanes següents. Va ser una vida ben curta, de l’agost al novembre de 2010. Sèries com Rubicon són produccions que no interessen, acostumats com estem a l’acció que comença i s’acaba en cada episodi com a CSI, Bones, Navy Investiga-ción criminal, NCIS i un molt llarg etcètera. I a un ritme molt picat des de l’inici, cosa que no té Rubicon, que et fa estar amb tots els sentits a l’aguait perquè no se t’escapi res, i això és quelcom al que, lamentable-ment, hem de reconèixer que no estem gens acostumats.

RUBICON EL PUNT DE NO RETORN

"Per desgràcia, 'Rubicon' tenia tots els números de ser una sèrie per no triomfar i... no va triomfar"

PProducció ¦ American Movie Classics (AMC) (2010) Idea Original ¦ Jason Horwitch Gènere ¦ Thriller polític

REPARTIMENT ¦ James Badge Dale, Arliss Howard, Miranda Richardson, Jessica Collins, Lauren Hodges


Polseres vermellesen mans de Steven Spielberg

Filmax, TV3 i la cadena nord-americana ABC han tancat un acord pel qual la sèrie Pol-seres vermelles, produïda per Filmax per a TV3, serà adaptada i emesa pel canal ame-ricà. La sèrie, una creació d’Albert Espinosa dirigida per Pau Freixas, serà produïda per ABC. Dreamworks TV aportarà la creativi-tat, de la mà de Steven Spielberg, i Marta Kauff man, co-creadora i productora execu-tiva de la sèrie Friends, serà la guionista de la versió americana de la sèrie.Han estat més d’una les cadenes nord-americanes que han mostrat interès en la sèrie catalana. L’ABC, és una de les quatre cadenes més importants del país, propie-tat de The Walt Disney Company. Als Estats Units, el funcionament de la producció televisiva difereix del que existeix al nostre país. Allà, per a poder produir una sèrie, primer es roda el capítol pilot, i a continu-ació s’ensenya als possibles anunciants per saber qui estaria interessat en incloure publicitat mentre s’emet la sèrie. Si rep el recolzament necessari, el capítol pilot es converteix en sèrie. D’aquesta manera, de moment Polseres vermelles tindrà el seu capítol a l’estil americà.En relació a l’acord, el president de Filmax, Julio Fernández, ha manifestat: “Estem molt feliços per aquest èxit compartit amb TV3, ja que sense el recolzament de Mònica Terribas i Televisió de Catalunya, que van apostar des de l’inici per aquesta sèrie,

no hauríem arribat on som ara. Per a nos-altres, que als Estats Units s’interessin per Polseres vermelles és un fet històric a nivell empresarial. Des del primer minut hem cre-gut en aquest projecte perquè és diferent a tot el que s’ha fet fi ns ara, i ens omple d’or-gull que els EUA ho hagin valorat igual que nosaltres. I si, a més, darrere d’aquest pro-jecte fi guren els noms de Steven Spielberg o Marta Kauff man, l’orgull és encara més gran”. D’altra banda, la directora de TV3, Mònica Terribas, ha assegurat que “per a

una televisió pública com la nostra, acon-seguir fer una sèrie que posi en valor la lluita per la vida des de la perspectiva dels nens que s’enfronten a les seves limitaci-ons ha estat un somni. Que això traspassi fronteres i arribi arreu del món és la cul-minació de la nostra funció: universalitzar continguts amb sentit constructiu”.Albert Espinosa, creador i guionista de la sèrie, afegeix: “La meva felicitat és com-pleta, crec que quan es treballa amb una llibertat tan potent com la que donen TV3 i Filmax acaben passant aquestes coses meravelloses. En un dels meus anys d’hos-pital vaig conèixer un home de 90 anys que em va dir: “Si creus en els somnis, aquests es crearan. El creure i el crear només estan a una lletra de distància”. Treballar amb somiadors com Mònica Terribas, Julio Fér-nandez, Carlos Fernández, Pau Freixas i tots els actors i equip tècnic d’aquesta sèrie demostren que això és possible”. Polseres vermelles, que ja prepara la segona temporada, va gaudir de gran èxit a Catalunya, on es va convertir en la sèrie revelació de l’any i en tot un fenomen social arribant a ser líder d’audiència en pràctica-ment tots els capítols. Antena3 i TNT eme-tran la sèrie en la seva versió doblada a partir de gener. També es podrà veure en la seva versió doblada a Mèxic, Puerto Rico i també USA.

Pau Freixas i Albert Espinosa, director i guionista de la sèrie, respectivament

Els “polseres vermelles” han creat un autèntic fenomen de fans a Catalunya


Roda

tge Fènix 11·23

fi lm parla de la fragilitat de qualsevol persona davant l’abús de poder. De com en nom de la seguretat es poden acabar eliminant els drets més elementals de les persones i pretén posar sobre la taula què passa quan s’utilitza el rebuig que crea el terrorisme per estigmatitzar o destruir tots aquells que pensen diferent. Perquè com va expressar Noam Chomsky en assabentar-se d’aquesta his-tòria: “El món hauria de conèixer la història de l’Èric”.Fènix 11·23 és el primer llargmetratge català d’aquesta enverga-dura que aposta pel micromecenatge com a forma de fi nançament cooperatiu. La iniciativa ha tingut una molt bona acollida i ha assolit una xifra d’aportacions que ascendeix als 50.000 euros. El fi lm està protagonitzat per Ana Wagener (La voz dormida, Biutiful), Roberto Álamo (La piel que habito, Águila Roja), Àlex Casanovas (El cor de la ciutat, Temps de silenci), Rosa Gàmiz (Ventdelplà, Temps de silenci) i Nil Cardoner (Polseres vermelles, Infi dels). És una coproducció d’Arriska, Benecé Produccions i Televisió de Catalunya, amb la col·laboració de l’Institut Català de les Indús-tries Culturals de la Generalitat de Catalunya.

Direcció ¦ Joel Joan, Sergi Lara

Gènere ¦ Drama

Producció ¦ Arriska, Benecé Produccions, Televisió de Catalunya

Repartiment ¦ Ana Wagener, Roberto Álamo, Àlex Casanovas, Rosa Gàmiz, Nil Cardoner, Pau Poch, Lluís Villanueva

El jove Nil Cardoner interpreta l’Èric Bertran

Joel Joan i Sergi Lara van iniciar a fi nals de novembre el rodatge de Fènix 11·23, una pel·lícula sobre la història real d’Èric Bertran. A la tardor de l’any 2004, l’Èric, un noi de catorze anys, crea un web inspirat en Harry Potter i l’orde del Fènix per defensar la llengua catalana. Una nit, trenta guàrdies civils de la brigada antiterrorista de Madrid irrompen a casa seva i l’acusen de terrorista informàtic. El seu crim: enviar un correu electrònic a uns supermercats dema-nant l’etiquetatge en català.A partir d’un guió d’Albert Plans i Hèctor Hernández Vicens, el

Un dels directors, Joen Joan, durant el rodatge


Tengo ganas de ti

La pel·lícula més taquillera a tot l’estat durant el 2010, Tres metros sobre el cielo, ja té la seva seqüela en marxa. El rodatge va comen-çar al novembre i s’allargarà fi ns el 30 de desembre, en diverses localitzacions de Barcelona i Girona. Fernando González Molina, director de la primera part i de Fuga de cerebros, torna a fer-se càrrec dels amors i desamors juvenils d’aquesta saga, basada en les novel·les d’èxit de Federico Moccia. Hache, el rebel protago-nista interpretat per Mario Casas, torna després d’una estada a Nova York i Roma i decideix refer la seva vida. No obstant, tard o d’hora es retrobarà amb la dolça Babi (María Valverde). A la vegada, coneixerà Gin, una noia que li farà recuperar l’esperança de tornar-se a enamorar. Els protagonistes de Tres metros sobre el cielo, Mario Casas, María Valverde, Álvaro Cervantes, Marina Salas o Nerea Camacho, repeteixen a Tengo ganas de ti, però s’incorpora Clara Lago, Antonio Velázquez i Carme Elías, entre altres. La

Direcció ¦ Fernando González Molina

Gènere ¦ Drama romàntic

Producció ¦ Zeta Cinema, Antena 3 Films, Cangrejo Films, Globomedia Cine

Repartiment ¦ Mario Casas, Clara Lago, María Valverde, Álvaro Cervantes, Marina Salas

pel·lícula és una coproducció de Zeta Cinema, Antena 3 Films, Cangrejo Films i Globomedia Cine, en col·laboració amb Antena 3, La Sexta i Canal Plus. El film té prevista la seva estrena a les sales el 22 de juny de 2012, distribuïda per Warner Bros Pictu-res International Espanya.

Clara Lago i Mario Casas, parella protagonista


Roda

tge Una carta

para EvitaEl passat 2 de novembre es va iniciar el rodatge d’aquesta minisè-rie històrica dirigida per Agustí Villaronga, que tindrà una durada de set setmanes a Barcelona. En dos capítols, el Villaronga explica la trobada de tres dones, Juana Doña, Carmen Polo i Eva Perón, en una visita ofi cial d’aquesta última a Espanya durant el juny de 1947. En aquesta època, Espanya es troba marginada del món. El mes de desembre de l’any anterior, les Nacions Unides decideixen per majoria retirar tots els ambaixadors del país. Només el pre-sident argentí, Juan Perón, trencarà aquest aïllament. En senyal d’agraïment, el govern totalitari de Franco decideix convidar-lo a Espanya. En nom seu, el mandatari envia la seva dona, que haurà d’aprendre el joc de la diplomàcia i el protocol amb urgència.Es tracta d’una coproducció de TV3 amb Copia Cero, protagonit-zada per Nora Navas (Juana Doña), Ana Torrent (Carmen Polo) i julieta Cardinali (Evita). Jesús Castejón i Carmen Maura completen el repartiment, que compta amb secundaris de luxe com Malena Alterio, Àlex Casanovas o María Isasi. “Tot el que succeeix al nos-tre relat té un caràcter històric i una base testimonial refutada i es, a la vegada, una fabulació versemblant del que hauria pogut pas-sar en les zones fosques que la història no ha arribat a desvelar”, explica el cineasta mallorquí.

RadiacionsBasada en l’obra teatral homònima d’Enric Juliana i Julià de Jòdar, Radiacions és una pel·lícula per a la televisió dirigida per Judith Colell i produïda per Els Quatre Gats Audiovisuals i Televisió de Catalunya que va fi nalitzar el seu rodatge al novembre. El fi lm retrata el retrobament turbulent de dos vells amics, un advocat amb estrets vincles polítics (Francesc Orella) i un periodista espe-cialitzat en noves tecnologies (Ferran Rañé), quan el primer vol provar de convèncer el segon perquè l’ajudi a portar a terme un projecte innovador i transgressor que, segons ell, ha de tornar a posar Catalunya en el centre d’atenció mundial. Encara que això comporti remoure els fantasmes del passat i el terrible record d’un amor comú perdut tràgicament.La producció audiovisual es basa en un text amb una tensió in crescendo que encaixa en el context de crisi actual en què els polítics busquen posar en marxa plans innovadors i a vegades rocambolescos per tal d’intentar recuperar la confi ança de la soci-etat. Un fi lm que torna a obrir el debat (i els temors) al voltant de l’energia nuclear.

Judith Colell amb els actors Ferran Rañé i Francesc Orella

Fràgil però fructífera combinació de realitat i animació, (a la Roger Rabbit), Floquet de neu és una pel·lícula curta, ràpida, dis-treta i enginyosa que, a més, respira tendresa i il·lusions infan-tils a cada fotograma. Ja superada la barrera dels trenta, anar a veure-la signifi ca recordar aquelles primeres experiències cine-matogràfi ques en què descobríem, sense prejudicis ni excessos d’informació, pel·lícules divertides i fascinants que ens sacseja-ven la imaginació. Floquet és prou senzilla i pura com per des-pertar sensacions trepidants en un públic infantil que, de ben segur, tindrà ganes de repetir.Més enllà, però, de constatar aquesta victòria essencial d’una pel·lícula que ha assolit tots els seus propòsits, ens podem aturar en alguns aspectes interessants del film. Floquet és una trama lineal i perfecta que involucra la seva moralitat en un relat d’aventures imparable, entregat a l’acció de 24 hores que han de condensar tot el drama d’un personatge, en Flo-quet mateix, en qui s’hi volen veure i representar els conflictes que produeix la diferència, les dificultats per adaptar-se a un entorn en què resultem estranys i estrangers. El conflicte de la discriminació pel color de la pell, curiosament virat en el cas del F loquet, es tracta sense aprofundir en gran manera, però amb prou rotunditat com perquè el missatge final pugui quallar en un públic infantil que, de ben segur, agrairà sense saber-ho

aquesta educació en la diversitat tan i tan important en el món en què vivim... i viurem.Però altres temes vibren també a Floquet de neu, en els plans con-traplans dels goril·les en la seva relació amb el públic, una mica “idiotitzat” i “idiotitzant”, del zoo, o en el confl icte latent, i viscut des de la infància, d’una nena que estima un animal empreso-nat. Schaer subratlla tènuement aquests conceptes amb senzills recursos visuals, com el pla en què la protagonista visita en Flo-quet i els palmells de les seves mans coincideixen en un vidre que els separa, però en general queden sepultats pel ritme dels gags i l’acció. És difícil de dir si és una llàstima o no, i és que el criteri que compta aquí és el dels nanos. Però és obvi que encara és més difícil i rar aconseguir fusionar plenament els interessos d’adults i infants.En qualsevol cas, tothom gaudirà de Floquet, un petit viatge a una Barcelona lluminosa dels anys seixanta, amb una bonica fotografia i un encertadíssim disseny de pro-ducció. Els protagonistes, a més, transmeten en bon equi-libri d’ofici i innocència totes les emocions incloses en el guió, i els personatges animats, flexibles, expressius i seductors, rememoren amb encert fins els petits detalls de l’expressió d’aquesta icona entranyable que un dia fou el símbol de la ciutat.


Críti

ca

Ja fa vuit anys que en Floquet de neu,

en la seva última versió d’avi caparrut i

somrient, va deixar el zoo de Barcelona

orfe de la seva estrella. Ara toca acostar

aquesta llegenda casolana a les noves

generacions.

Adrià Sunyol

FLOQUET DE NEU

I en Floquet no volia ser de neu

Direcció ¦ Andrés G. Schaer

Gènere ¦ Aventures

Producció ¦ Filmax, Muf Animation, Utopia Global

Repartiment ¦ Pere Ponce, Clàudia Abate, Joan Sullà, Elsa Pataky, Fèlix Pons Ferrer, Rosa Boladeras



Anna Petrus

La segona pel·lícula de Mercedes Álvarez

torna a ser una vindicació de la memòria

i la necessitat de combatre l’oblit en

una societat vertiginosa que esborra

constantment els rastres del passat.

Tanmateix, Mercado de futuros tracta una

realitat aliena a la cineasta i, per això

mateix, esdevé un fi lm distant i menys

emotiu que El cielo gira (2005).

MERCADO DE FUTUROS de Mercedes Álvarez

COMBATRE L’OBLIT

La mirada nostàlgica de Mercedes Álvarez s’ha centrat en aquesta ocasió a intentar desemmascarar el funcionament dels diferents motors dels gegants mercats internacionals. A través d’una narrativa que combina una certa poètica de la nostàlgia, la que recorria la totalitat del film El cielo gira (2005), amb un cert gust per l’assaig visual a l’estil d’Harun Farocki, Álvarez teixeix la seva particular crítica a un món cada vegada més glo-balitzat i més tendent a fer desaparèixer les particularitats o els matisos locals. Mercado de futuros mostra, com si d’una simfonia urbana es tractés, el funcionament i la forma de treballar d’uns agents de la borsa de Barcelona, els moviments de compra-venda que s’efec-tuen en una gran fi ra immobiliària, i la contundència amb què es preparen els assistents a un congrés sobre lideratge. Aquests tres espais, que són observats per Álvarez des d’una distància crua i observacional i que, d’alguna manera, vindrien a repre-sentar el sender per on transiten els interessos econòmics del món, conformen el revés d’una altra realitat que la cineasta ens mostra des d’una distància emocional una mica més curta: una casa deshabitada plena d’objectes que van a parar al vell mer-cat dels Encants de Barcelona. D’aquesta manera, Álvarez ens parla d’allò vell i allò nou, de com el valor simbòlic i sentimental dels objectes perd la seva vàlua en entrar en contacte amb els mecanismes de la globalització. De com el pes del record que

carrega cada un dels objectes s’acaba perdent en l’oblit de totes les demés coses.Però la singularitat de la pel·lícula d’Álvarez recau en la seva capacitat de composar les imatges a través d’un muntatge que no només resulta intel·ligible a nivell lògic, sinó que és capaç de transmetre una cert sentit del ritme visual. I malgrat que el discurs nostàlgic sigui en alguns moments excessiu, redundant o d’una densitat que certament ja pertany al passat, Mercado de futuros podria entroncar d’alguna manera amb una de les pel·lícules més lúcides i brillants sobre els efectes devastadors del poder econòmic damunt la memòria i, sobretot, damunt els paisatges, físics i humans, com és The World (Shĳ ie, 2004) de Jia Zhan Ke. Mentre el cineasta xinès construïa una fi cció al voltant d’uns personatges perduts i a la deriva que deambulaven dins d’una fi ra que oferia la falsa il·lusió de poder recórrer el món en un espai tancat on es podien visitar reproduccions a petita escala de la Torre Eiff el, el Taj Mahal o l’Estàtua de la Llibertat, Mercedes Álvarez assisteix incrèdula a l’espectacle devastador del agents dels mercats i els poders econòmics. I és per això que el vell venedor dels Encants que la cineasta fi lma amb devoció esdevé justa metàfora del fi lm i de la seva postura davant el tema que està tractant: el venedor no aconsegueix vendre mai res perquè els seus objectes han deixat d’encaixar amb el que demanen els compradors.

Direcció ¦ Mercedes Álvarez

Gènere ¦ Documental

Producció ¦ Leve Productora, Ib Cinema

Estrena ¦ 25 de novembre

Rambla Catalunya, 35, pral. 2ª • 08007 Barcelona • T. 93 511 66 90 • F.93 511 66 [email protected] • www.utopiaglobal.com

CULTURA I COMUNICACIÓ


Anna Petrus

El cineasta català Carles Torras ens

sorprèn amb el seu tercer llargmetratge,

una incursió minimalista i preciosista

que mostra la vida rutinària d’un vigilant

nocturn amb una càrrega familiar

especialment complicada. Un fi lm a les

antípodes de Joves (2004) i Trash (2009).

Open 24h

LA INSUPORTABLE PESANTOR DE L’ÀNIMA

Format a les aules del CECC (Centre d’Estudis Cinematogràfi cs de Catalunya), l’últim treball del jove cineasta català Carles Torras vin-dria a confi rmar el bon estat de salut dels diversos centres d’ense-nyament dedicats al cinema que hi ha actualment al nostre territori. I ho confi rma perquè amb la seva darrera pel·lícula, la tercera de la seva trajectòria, hem pogut veure fi nalment que darrere de les seves imatges hi ha potser una mirada singular, un autor. Mentre que amb el seu primer fi lm dirigit en solitari, Trash (2009), no va ser capaç de donar-nos pistes sobre la seva particular forma de mirar el món, el cert és que amb Open 24h, Torras fa una tombarella de 180 graus i, sense previ avís, ens endinsa en una experiència cinemato-gràfi ca infi nitament més engrescadora.Open 24h és una pel·lícula petita, senzilla, sense grans pretensi-ons. A partir d’un plantejament narratiu i visual minimalista, però no per això menys contundent, Torras ens mostra la vida i la rutina d’un vigilant nocturn que treballa en una empresa de deixalleries i que ha de lidiar amb una situació familiar complexa. Héctor, ben travat pel jove actor Amadís de Murga, viu amb el seu despòtic pare i amb el seu germà petit que pateix d’una defi ciència psico-física. La seva vida és un petit infern tancat en un bucle que es va repetint dia rere dia i del qual sembla no poder escapar. Les opcions del cineasta per fer-nos arribar el drama del personatge són clares i escaients: frontalitat i estatisme dels plans, dilatació del temps, i màxima sobrietat en les interpretacions dels actors.

I, com a contrapunt al drama intern del protagonista, Torras hi eri-geix la presència enorme, malgrat que gairebé en off , de la ciutat com a bressol de la solitud contemporània. En aquest sentit la pel-lícula podria enllaçar amb la urbanitat i el sentit de la rutina de la primera pel·lícula de José Maria de Orbe, La línea recta (2006), malgrat que s’hi allunyaria pel seu realisme gairebé documental. Al mateix temps, la pel·lícula ens fa pensar, en certs moments aïllats, en alguns dels outsiders que protagonitzen els fi lms de Lisandro Alonso, especialment el de La libertad (2001), el de Los muertos (2004) o, fi ns i tot, el de Liverpool (2008), i en alguns fragments del cinema de Béla Tarr, sobretot per la plasticitat del blanc i negre, el treball amb la llum i la necessitat de recórrer al recolliment dels personatges al voltant d’una taula per mostrar la magnitud i la decrepitud dels confl ictes familiars. Sigui com sigui, el cert és que malgrat alguns escassos moments en què la pel·lícula sembla voler baixar la seva densitat, sobretot pel que fa a les visites del protagonista a l’advocada o al metge, Open 24h manté en vil l’espectador fi ns al fi nal. La catarsi s’es-devé justa, i malgrat les intencions que intuïm en el plantejament del cineasta, ocorre sense sorpreses per a l’espectador. I no em sembla descabellat considerar que la pel·lícula vindria a afegir sentit a un fi lm com Las horas del día de Jaime Rosales atès que la pesantor i l’entorn asfi xiant en el que viu el protagonista semblen fi nalment explicar d’alguna manera el seu crim.

Direcció ¦ Carles Torras

Gènere ¦ Drama

Producció ¦ Zabriskie Films

Repartiment ¦ Amadís de Murga, José María Blanco, Judit Uriach, Fina Rius, Rubén Jiménez, Alice Bocchi


Rambla Catalunya, 35, pral. 2ª • 08007 Barcelona • T. 93 511 66 90 • F.93 511 66 [email protected] • www.utopiaglobal.com

CULTURA I COMUNICACIÓ


Críti

ca

JANE EYRE

Jane Eyre comença amb un pla de la protagonista del fi lm (Mia Wasikowska) obrint una porta d’esquenes a l’espectador i esca-pant horroritzada d’una amenaça que no podem veure. Jane surt a l’exterior i vaga per uns desèrtics paratges submergits en la boira. La càmera l’acompanya en el seu trànsit i, igual que ella, no troba la forma de continuar; d’un nerviós moviment de càmera passem a un majestuós moviment realitzat amb grua per acabar fi nalment amb un pla fi x picat de la protagonista enmig d’un encreuament de camins.Jane arriba a un lloc on es pot refugiar i la primera paraula que surt dels seus llavis és “moriré”, i just en aquest precís moment, l’estil de la pel·lícula es defi neix immediatament, tot el que veu-rem després suposarà una extensió dels sentiments de la prota-gonista i el seu drama personal. Serà l’alè de la mort de Jane (el mateix que respirava l’autora Charlotte Brontë mentre escrivia la novel·la) el que impregnarà tota la pel·lícula, fi ns i tot el propi material cel·luloide.Més enllà de la trama, la idea de la mort que se’ns transmet a tra-vés de Jane Eyre és mitjançant l’ús expressiu dels tons i els colors; la pell mortalment pàl·lida de tots els personatges, les melancò-liques tonalitats blaves i per suposat, el vermell intens de la sang que ho tenyeix tot, des de les habitacions als cabells dels actors principals. Cary Fukunaga aconsegueix que la tuberculosi fl oti constantment en l’aire i és aquesta sensació el fet més destacable de la pel-lícula, la seva impol·luta correcció pot derivar en alguns moments en un minutatge planer i avorrit.

Juan de los muertos

Ja a la roda de premsa prèvia a la celebració del Sitges Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya es va projectar el tràiler de Juan de los muertos. La pel·lícula és de factura cubana i de producció espanyola a través de TVE. La proposta del cine-asta Alejandro Burgués no és descabdellada, i si no fos perquè els zombis han arribat a l’Havana, un títol apropiat seria Zombieland. El tràiler va fer la seva funció, crear una gran expectativa entorn a aquesta pel·lícula, i així va ser, perquè durant el festival es va eri-gir com el fi lm de zombis més entranyable, divertit i ple de càrrega social irònica. Possiblement Juan de los muertos no aporta molt a les contínues revisitacions al subgènere de zombis, però hem de veure el context de la pel·lícula, perquè és destacable el fet que estigui fi lmada al mig de la ciutat de l’Havana. Una de les seqüències més paisatgís-tiques és quan els protagonistes corren esparverats, perseguits per una plaga de zombis amb les seves armes domèstiques i ama-rats de sang per una de les avingudes més famoses de la ciutat. En una de les converses amb l’actor Jazz Vilá, comentava que no sabia com van poder rodar al bell mig de la ciutat sense que els amonestessin, però la tristor de l’actor estava latent, ja que sabia que la seva pel·lícula no es podria estrenar a la seva illa, que com a màxim podia tenir un passi durant el festival que se celebra a Cuba el mes de desembre. És lloable l’esforç cinematogràfi c que hi ha darrere d’aquesta pel·lícula, altament recomanable per la seva frescor, que ve impregnada per uns actors carismàtics i que aguanten el pes del llargmetratge i no deixen que decaigui en cap moment. Per sort nosaltres la podrem gaudir a partir del mes de gener a les nostres cartelleres, i ja sabeu, si mai heu de matar un familiar truqueu a Juan de los muertos.

LA CASA DEL CINE

Direcció ¦ Cary Fukunaga

Gènere ¦ Drama

Producció ¦ Focus Features/ BBC Films/ Ruby Films

Repartiment ¦ Mia Wasikowska, Michael Fassbender, Jamie Bell, Judy Dench

Sergio Morera

Direcció ¦ Alejandro Brugués

Gènere ¦ Comèdia de terror

Producció ¦ Producciones de la 5ta Avenida, La Zanfoña Producciones, ICAIC, Canal Sur, TVE

Repartiment ¦ Alexis Díaz de Villegas, Jorge Molina, Andrea Duro, Andros Perugorría, Jazz Vilá

Estrena ¦ 5 de gener

Núria Montagut


The Artist

Favorita a Canes fi ns la irrupció de Malick, El artista és una d’aquelles cintes que es gaudeixen com un vi blanc d’aroma fruital. És fresca, entra molt bé, però la seva identitat s’oblida aviat. Aquesta història d’un actor del cine mut que es resisteix al sonor mentre triomfa la seva protegida té molt més de Cantando bajo la lluvia (Singin’ in the Rain, S. Donen i G. Kelly, 1952) que de Ha nacido una estrella (A Star Is Born, G. Cukor, 1954). El relat del dur i fi ns i tot frustrant pas del mut al sonor està narrat amb bon humor; la relació entre tot dos, el canvi d’estratègies de producció, són narrades amb gags que juguen amb ingeni i de forma brillant amb la presencia o absència de so.

Joves crítics de LA CASA DEL CINE

Nogensmenys, el fascinant embolcall no sosté el poc cos que pre-senta la cinta. No sabem pràcticament res del protagonista fora de la seva categoria de star i no s’entén la seva negativa a participar del sonor. Hazanvicius elabora una pel·li muda que destaca més per la seva qualitat exòtica que per la seva originalitat. En clau molt més treballada, més lluïda, però en certa manera una mica semblant a La última locura de Mel Brooks (Silent Movie, M. Brooks, 1976), una cinta que també contenia bons gag visuals però en aquell cas tan vinculada al verbalisme que estava atapeïda de cartells de text, imprescindibles per seguir la trama. En el cas d’El artista, després d’una estona, després dels riures, ens preguntem a què treu cap repetir una seqüència de Ciudadano Kane (Citizen Kane, O. Welles 1942) o utilitzar Bernard Herrmann de Vértigo (Vertigo, A. Hitchcock, 1958). Estem, de ben segur, davant d’una bona pel·lícula per gaudir i d’un director a seguir, però a qui cal exigir-li que faci més que un exercici de cinefília, amb tanta substància com habilitat.

Direcció ¦ Michel Hazanavicious

Gènere ¦ Comèdia dramàtica

Producció ¦ Wildbunch / La Petite Reine / Studio 37 / La Classe Américaine / JD Prod / France3 Cinéma / Jouror Production / uFilms

Repartiment ¦ Jean Dujardin, Bérénice Bejo, James Cromwell, John Goodman, Penelope Ann Miller

Antoni Peris

Taqu

illa

46 decine 25¦ desembre 2011

El primer cap de setmana d’aquest període analitzat va tenir com a gran guanyadora la cinta de terror Paranormal Activity 3 la qual es va col·locar al primer lloc amb uns correctes 751.000€. La pel·lícula produïa una quantitat ja esperada pels seus respon-sables, quasi idèntica al segon fi lm però en aquesta ocasió el manteniment ha estat molt positiu, i el millor dels tres fi lms ha arribat a un total de 2,2 milions d’euros amb una venda d’entra-des de 335.000. Paranormal Activity 3 ha tingut un resultat simi-lar a altres països i és que aquest tercer fi lm ha obtingut millors comentaris que els anteriors i ara no seria estrany que els seus responsables pensessin en una quarta pel·lícula.Tot el contrari va ser per a La cosa, remake del fi lm de John Car-penter que Universal estrenava amb 280 còpies però que només va poder recaptar 522.000€ i ràpidament va desaparèixer del radar de l’audiència. L’últim cap de setmana d’octubre va suposar un canvi radical a la taquilla, i tot gràcies a l’arribada d’una pel·lícula com Les aventu-

res de Tintín. La cinta aprofi tava el pont de Tots Sants i va acon-seguir en aquests cinc dies vuit milions d’euros. Només durant el cap de setmana van ser 5,06 milions i 686.000 entrades venudes. Hem de mencionar que la pel·lícula de Steven Spielberg es va estrenar en català amb 31 còpies i va recaptar en aquesta llengua 335.000€, un 6,6% del total.La pel·lícula ha tingut un bon ritme en les següents setmanes que ja l’han col·locada als 16,3 milions d’euros, tercera posició dins del rànquing general de les cintes més comercials de l’any. El cap de setmana de Tots Sants va donar una altra gran gua-nyadora, Criadas y señoras, melodrama americà d’enorme èxit allà i que fi nalment a Espanya aconseguia una bona entrada de 515.000€ a 190 cinemes. Disney va confi ar que la pel·lícula tenia opcions i va desenvolupar una bona campanya. El seu excel·lent boca-orella ha estat la seva gran arma i en tres o quatre setmanes va arribar als 2,4 milions d’euros recaptats amb opcions d’arribar als tres milions.

El mes de novembre ha estat un mes d’enorme força per al conjunt de l’any gràcies a estrenes com Les aventures de Tintín o Amanecer que han aportat xifres espectaculars a un total que poc a poc ja va apuntant a superar els sis-cents milions d’euros, una meta quasi psicològica per al nostre mercat. Del 21 d’octubre al 20 de novembre s’han recaptat 55,6 milions d’euros, una xifra important comparada amb els mesos passats, i una dada que suposa un augment del 16,3% respecte al mateix període de l’any passat. A nivell d’espectadors, s’han venut 8,2 milions d’entrades i 900.000 més que fa un any (13%).

Les pel·lícules de més èxit en aquest període han estat:

Títol Recaptació Espectadors

Les aventures de Tintín (Sony) 16.20M€ 1.300.000

Crepúsculo: Amanecer (Aurum) 8.70M€ 610.000

Un golpe de altura (Universal) 2.75M€ 420.000

Mientras duermes (Filmax) 2.58M€ 405.000

Criadas y señoras (Disney) 2.40M€ 365.000

Novembre impulsa la taquillaPau Brunet


Les següents setmanes van generar bones xifres generals tot i que es tornava a un discret ritme ja vist en el passat, però amb el justi-fi cant que les estrenes no eren en cap cas de gran força. Tot va can-viar amb el cap de setmana del 18 al 20 de novembre amb l’estrena d’Amanecer. En aquestes setmanes cintes com Un golpe de altura, Margin Call o Detrás de las paredes han aprofi tat el temps mentre que altres com La gran aventura de Winter, el dofí o Tiburón 3D han salvat els mobles com han pogut. De totes, Margin Call ha destacat com una aposta molt ben acceptada a un nivell limitat d’audiència que li ha permès arribar a un total de 1,68 milions d’euros.Amanecer s’estrenava amb el rècord de tres milions d’euros només el primer dia, per acabar el cap de setmana amb 8,6 mili-ons d’euros, la tercera millor estrena de la història després de Piratas del Caribe 3 (8,9 milions) i El código Da Vinci (8,7 milions). Èxit enorme totalment generat per un fanbase descomunal.

Aquest període ha tingut molta presència de produccions espa-nyoles i també catalanes però no totes amb l’èxit que es podria pretendre. Segurament el fi lm més esperat era Eva, pel·lícula cent per cent catalana, produïda per Escándalo Films i que portava molt de temps aixecant una campanya amb elevades expecta-tives. La seva decepció a la taquilla ha estat important. La pel-lícula es va estrenar amb 220 còpies i va aconseguir 315.000€. La cinta sortia forta però ofegada per la competència i amb la contra de no poder posicionar-se com una clara alternativa per a ningú. Això la va deixar en un mortal segon pla i amb un tipus de gènere difícil de moure’s en aquest espai. En tres setmanes només ha pogut anar una mica més enllà dels 800.000€.Un altra estrena decebedora va ser Verbo, una aposta també molt arriscada dins del panorama espanyol, però que arribava a la cartellera derrotada per la crítica i pels comentaris negatius del públic que ja l’havia vista. Sense gran poder mediàtic, la cinta només va poder recaptar 104.000€ amb 138 còpies.

En aquestes setmanes, altres produccions nacionals estrenades han estat La voz dormida, cas molt contrari a Eva o Verbo. Pel-lícula molt clàssica però que ha tingut una acceptació important i ha recaptat 1,8 milions d’euros, tot i que les opcions no sembla-ven gaire fortes. La mala crítica i discret pas pel festival de Sant Sebastià no anaven molt al seu favor.Interessant ha estat el manteniment de Mientras duermes, gran èxit de la temporada, que ja amb 3,42 milions d’euros i més de 520.000 espectadors és el vuitè fi lm de més èxit al nostre país. La pel·lícula ha agradat, ha tingut un gran boca-orella i encara té punts per sumar més diners.Més modesta ha estat l’estrena de Cinco metros cuadrados, fi lm guanyador del premi a la millor pel·lícula al Festival de Málaga, que es va estrenar a través de la distribuïdora catalana A Contra-corriente amb 160.000€ recaptats en setanta cinemes. La presèn-cia de Roman Polanski la segona setmana va fer que caigués un 50% però encara té camí per recórrer a la taquilla.

El cinema català es fa notar

Aquesta setmana va tenir dues estrenes molt satisfactòries: Asesinos de élite i Un déu salvatge. La primera va recaptar quasi 900.000€ i la segona 645.000€, però només amb 128 còpies. DeA Planeta era la responsable de la primera i va apro-fitar força el fet de poder ser una bona alternativa a Amanecer de cara al sector masculí. La segona, distribuïda per Alta, és un producte d’enorme prestigi, que va tenir molta visibilitat i que tenia noms molt populars encapçalats per la direcció de Roman Polanski. En aquest període de temps, el cinema més d’autor no s’ha quedat curt d’èxits. Mentre cintes com Another Year o Pina han seguit un camí molt sòlid cap els 500.000 i els 425.000€ res-pectivament, estrenes com El niño de la bicileta, Melancolía o Habemus Papam han tingut importants ingressos. Papam han tingut importants ingrsos.

El Tintín de Steven Spielberg i Peter Jackson ha arrasat a la taquilla


Taqu

illa

Chico y Rita i Arrugas, en el camí cap als Oscar

Un total de 18 fi lms d’animació han estat preseleccionats a la categoria de millor llarg-metratge d’animació a la 84a edició dels Premis de l’Acadèmia de Hollywood. Entre elles destaca la presència de dues produccions catalanes com són Chico y Rita de Fernando Tru-eba, Javier Mariscal i Tono Errando, fi lm que ja va guanyar un Goya, entre d’altres premis. Arrugas, dirigida per Ignacio Ferreras, està basada en el còmic homònim de Paco Roca que va ser Premio Nacional del Cómic el 2008 i ha estat coproduïda per la productora cata-lana Cromosoma, coneguda per la seva sèrie d’animació Les Tres Bessones, entre d’altres. Aquestes dues pel·lícules lluitaran per arribar al Teatre Kodak de Hollywood el proper 26 de febrer, juntament amb altres com Alvin y las ardillas 3, Cars 2, Gnomeo y Julieta i El gato con botas.

Sergi López, premiat a Fecinema 2011

El 13è Festival Internacional de Cinema Negre de Manresa, Fecinema, ha atorgat els seus Premis d’Honor a Álex de la Iglesia, director d’èxits com El día de la bestia o La comunidad, i l’actor català Sergi López. Dins del cinema negre, destaca la seva participació a fi lms com Lisboa, Dirty Pretty Things i Mapa dels sons de Tòquio, entre d’altres. L’antic president de l’Acadèmia de Cinema Espanyol, De la Iglesia, aprofi tà l’ocasió per fer una defensa pública de l’efecte “terapèutic” del cinema i la literatura del gènere negre. Afi rmant, a més, que el cinema “col·loca els instints humans més violents en el món de la fi cció. Sublima petits moments d’odi i els converteix en art”.

Representació catalana al Sevilla Festival Dues produccions catalanes a la 11a edi-ció del Sevilla Festival de Cine Europeo: Mercado de futuros de Mercedes Álvarez, que ha obtingut grans crítiques a altres festivals com Visions du Réel, Bafi ci i el BFI London Films Festival, i Les ones d’Al-berto Morais, premi a la millor pel·lícula i a la millor interpretació masculina al passat festival de Moscou. També han participat altres llargmetratges de producció catalana com Finisterrae, de Sergio Caballero amb la participació d’Eddie Saeta, productora pertanyent a Lluís Miñarro, qui va rebre el Premi de la Indústria durant la cloenda del festival per “la originalitat dels seus tre-balls cinematogràfi cs, als quals aplica una perfecta relació entre el contingut i el dis-seny de producció”.

Phenomena arriba a Madrid

La iniciativa de gran èxit impulsada per Nacho Cerdà als Cinemes Urgell de Barce-lona s’ha traslladat fi ns a Madrid, on es farà una retrospectiva amb vuit títols mítics d’entre els anys 70 als 90 com Tiburón, Alien, el octavo pasajero, Harry el Sucio, El resplandor i Regreso al futuro, entre d’al-tres. Aquesta iniciativa arriba als cinemes Palafox de la capital espanyola degut a una gran demanda popular.

Mediapro, la productoracatalana més taquillera

El fi lm produït per l’empresa catalana Mediapro, Midnight in Paris, dirigida per Woody Allen, té uns ingressos actuals de


taquilla de més de 130 milions de dòlars. D’aquesta manera, el fi lm es converteix en la cinquena pel·lícula de producció espanyola amb major recaptació mundial de la història i en la pel·lícula més taquillera del director. Aquest ha estat el tercer fi lm que Jaume Roures, president de Mediapro, ha creat amb Woody Allen després de Vicky Cristina Barcelona i Coneixeràs l’home dels teus somnis.

Animació catalana arreu del món

La sèrie d’animació infantil Lucky Fred, coproduïda per Imira Entertainment i Tele-visió de Catalunya, ha estat guardonada amb el segon premi en la secció de Pro-grames d’Animació per TV al Festival CICFF (Chicago International Children’s Film Festi-val) amb un jurat format per públic infantil. Lucky Fred està destinada a nens a partir de sis anys i s’entrenarà al Súper3 el primer semestre de 2012. A més, també ha estat venuda a països d’Àsia, Amèrica Llatina, Austràlia i altres països d’Europa.

Canada, videoclips catalans d’èxit

Canada és la productora catalana de video-clips que ha triomfat als Music Video Awards britànics d’aquest any: es va endur tres dels dotze premis als quals estava nominada, entre ells el de millor director i millor clip de pop internacional. Creada per Luis Cerveró, Lope Serrano i Nicolás Méndez, ha treballat per artistes com Mishima i Christina Rosen-

vinge, però el seu reconeixement internacional va esdevenir en l’encàrrec de crear el videoclip del darrer tema dels Scissor Sisters Invisible light, que els ha servit, també, per guanyar el premi a la millor direcció artística, per a Roger Bellés.

Garbo, l’espia arriba als Estats Units i a la Xina

El productor i director gironí Edmon Roch es troba en plena campanya de comercialització internacional de la seva pel·lícula documental històrica Garbo, l’espia, on mostra la vida de Joan Pujol “Garbo”, un català que gràcies als seus serveis d’espionatge va ser decisiu en la derrota de l’Alemanya nazi durant el desembarcament de Normandia. Durant el mes de novembre s’ha estrenat a Nova York i aviat s’obrirà pas a les sales de Chicago, Boston i San Francisco. El fi lm també ha arribat a cinemes d’Anglaterra, França i Polònia, i en les darreres setmanes també s’ha venut a la Xina. A Espanya, Versus Entertainment ja ha comercialitzat la tercera edició del DVD d’aquest documental premiat als Goya 2009, entre d’altres.

Catalunya Cinema a l’Alguer

El Departament de Cultura, a través de l’Institut Català de les Indústries Culturals (ICIC), dóna con-tinuïtat al cicle Catalunya Cinema i porta a l’Alguer quatre produccions catalanes premiades en festivals internacionals o que han estat èxits de taquilla. El cicle, que té lloc del 30 de novembre al 21 de desembre, pretén augmentar la visibilitat de les pel·lícules catalanes fora de Catalunya i els títols seleccionats són Bicicleta, cullera, poma, de Carles Bosch; Elisa K, de Judith Colell i Jordi Cadena; Pa negre, d’Agustí Villaronga, i Herois, de Pau Freixas. La mostra té lloc al Cinema Miramare de l’Alguer i s’hi projecta una pel·lícula a la setmana. Un cop acabat el fi lm, els seus directors o productors comparteixen la seva experiència amb el públic en el marc d’un col·loqui.

decine

JAUME ROURES MÉS ENLLÀ DE MEDIAPROROGER CASAMAJOR TORNA A ESTAR D’ESTRENA

AL FINAL DE L’ESCAPADA RETRAT D’UNA MORT DIGNA[REC ] 3 ES RODA L’ESPERADA SEQÜELA

MITJANIT A PARÍSEL TERCER FILM CATALÀ DE WOODY ALLEN

977

2013

5880

04

19

decine.cat - facebook.com/decine - @revistadecine any II - número 19 - maig 2011 - 3€

BLACKTHORN EL PODER DEL WESTERNUN MES DE RODATGES XP3D, AMOR COL·LATERAL I MÉS

JOEL JOAN I FÈNIX 11.23 UNA APOSTA PERSONALFLOQUET DE NEU PIONER EN TECNOLOGIA D’ANIMACIÓ 3D

Isaki LacuestaEL CREADOR INCANSABLE

977

2013

5880

04

20

decinedecine.cat - facebook.com/decine - @revistadecine any II - número 20 - juny 2011 - 3€

XP3D ARRIBA EL TERROR EN 3D FET A CASANOU CINEMA ORIENTAL KAWASE, KIM KI DUK, SANG SOO

FILMIN TOT SOBRE EL VIDEOCLUB ONLINE DEL MOMENTPASSI EL QUE PASSI UN FILM ‘INDIE’ CATALÀ

Albert SerraHistòria de la meva mort

decinedecine.cat - facebook.com/decine - @revistadecine any II - número 21 - juliol/agost 2011 - 3€

LA PIEL QUE HABITO Jan Cornet, noi AlmodòvarROGER PERA AMOR COL·LATERAL DES DE DINS

XAVIER CATAFAL FRAU EN EL SECTORELS NENS SALVATGEA UN RODATGE MOLT REBEL

mientras duermesJaume Balagueró, en clau de suspens

decinedecine.cat - facebook.com/decine - @revistadecine any II - número 22 - setembre 2011 - 3€

decine.cat - facebook.com/decine - @revistadecine any III - número 23 - octubre 2011 - 3€decine.cat - facebook.com/decine - @revistadecine any III - número 23 - octubre 2011 - 3€

decine

Eva Ànima de robot

SITGES 2011 HOMENATGE A LA INTEL·LIGÈNCIA ARTIFICIALCATALUNYA ÜBER ALLES UNA MIRADA A LA IMMIGRACIÓ

DE MAYOR QUIERO SER SOLDADO UNA HISTÒRIA DE VIOLÈNCIAFENOMEN MALICK LES CLAUS DE L’ÈXIT D’EL ÁRBOL DE LA VIDA

nova oferta de subscripció anual

DVD a escollir entre:MIL CRETINS, de Ventura Pons (edició especial, inclou El perquè de tot plegat)o PA NEGRE, d’Agustí Villarongapromoció vàlida fins a esgotar existències DVDs editats per:

contacte:: [email protected] - 93 511 6690 - www.facebook.com/decine

11 númerosper només 24€+ DVD de regal


Neix Toon a Ville, certamen de l’audiovisual infantil

El 9 de desembre s’inaugura a Sant Cugat del Vallès Toon a Ville, un nou festival centrat en els productes audiovisuals per a nens i nenes. En la seva primera edició-presentació Teaser, Toon a Ville comptarà amb els següents convidats d’excepció: Stephen Hillenburg (creador de Bob Esponja), Marc Osborne (co-director de Kung Fu Panda), Pablo Jordi (d’Stor Fisk), Mercedes Marro i Pierre Nothman (de Tomavistas) i els Hermanos Mingarro (de Brosmind Studio). La iniciativa aposta per la formació, el talent, la tecnologia, la cultura i l’empresa, i és una manera de demostrar per què Catalunya és líder en el sector de l’animació infantil, i com això és interessant per les empreses, pel país i, sobretot, pels infants que en gau-deixen. Toon a Ville vol ser un aparador internacional per la producció, i l’espai on descobrir i compartir allò de bo que es fa fora.

Nova seu per la Filmoteca Aquest novembre, la sala de l’antic cinema Aquitània ha deixat de ser la seu de la Filmoteca de Catalunya. Per això, durant les seves últimes sessi-ons a la mítica seu va comptar amb una programació especial gratuïta amb The Last Picture Show de Peter Bogdanovich (1971) i Riu Vermell de Howard Hawks (1948), entre d’altres. Des dels inicis de desembre, la Filmo-teca està situada a la Plaça Salvador Seguí del Raval on, a mode d’estrena, destaca la retrospectiva dedicada al particular univers del director Bigas Luna, el cicle de Memòries de la Guerra Civil i l’exposició de producció pròpia “La Guerra Civil i el cinema. Imatges confrontades”.

Spanish Cinema Now! a Nova York

El passat mes de novembre va tenir lloc la 20a edició del cicle de cinema espanyol de Nova York, Spanish Cinema Now!. Més de quinze títols entre llargmetratges i documen-tals, vuit curtmetratges i les òperes primes de joves directors com la premiadíssima Las olas d’Alberto Morais o Todas las canciones hablan de mí de Jonás Trueba. Tot i que l’acte estrella va ser la projecció de Pa negre d’Agustí Villaronga, un mes abans de saber si ha estat seleccionada als Oscar de manera definitiva. El cicle, una iniciativa conjunta del Lincoln Center Film Society, l’Institut de Cinematografia i les Arts Audio-visuals (ICAA) i en col·laboració amb l’Institut Cervantes de Nova York, aquest any ha volgut retre homenatge al cineasta Luis García Berlanga, projectant deu dels títols més destacats de la seva filmografia.

CINEXCINE, EL WEB PER COMPRAR, VENDRE I CANVIAR OBJECTES DE CINE I TV

Aquest desembre ja està on line el web www.cinexcine.es, centrat en la compra, venda i intercanvi entre parti culars de tot ti pus de material original que faci referència a l’àmbit del cinema i la tele-visió. Es tracta d’un punt de trobada on es podran comprar, vendre o canviar pel•lícules i sèries de TV en diferents suports, càmeres de vídeo, llibres, còmics, bandes sonores, postals, pòsters i dife-rents ti pus de marxandatge, entre d’altres. El propòsit del web és crear una eina úti l per qualsevol persona interessada en el món que envolta el cine i la televisió i que, mitjançant un fàcil accés, s’hi puguin inscriure. El projecte ha estat ideat per Marc Fàbregas, col•laborador de Decine, i creat pel webmàster Toni Borja.

NEIX PRO-DOCS, PRIMERA ASSOCIACIÓ DE PRODUCTORS DE DOCUMENTALS

El sector del documental català ha decidit unir-se en una associació de productors específi -camente dedicada a aquest gènere. Pro-Docs, com l’han anomenat, es va constituir el passat mes de setembre i té com a objectius principals esdevenir un ens interlocutor per defensar els interessos dels productors de documental davant televisions i institucions, així com teixir una xarxa que connecti a tots els professionals del sector. L’Associació està oberta tant a grans pro-ductores, com a les més petites i, fi ns i tot, aquelles que comencen i que encara no han conso-lidat una trajectòria. Pro-Docs ja compta amb 25 productores associades, entre elles algunes de llarga trajectòria vinculada al documental com ara Alea Docs&Films, Antàrtida Produccions, Paral·lel 40, Bausan Films o Nanouk Films.


Taqu

illa

Taqu

illa

Bruno és un professor de literatura d’una escola d’hostaleria de Milà que sobreviu als records d’una infància de novel·la i a la bellesa d’una mare vital i extravertida. Tot va començar l’estiu de 1971, quan la seva mare, Anna, és coronada com a la Mare Més Maca de l’Estiu a Livorno.

LA PRIMA COSA BELLA

DIRECCIÓ ¦PAOLO VIRZ I

GÈNERE ¦COMÈDIA DRAMÀTICA

PRODUCCIÓ ¦MOTORINO AMARANTO, MEDUSA FILM, INDIANA PRODUCTION COMPANY

REPARTIMENT ¦ VALERIO MASTANDREA, MICAELA RAMAZZOTTI, STEFANIA SANDRELLI, MARCO MESSERI.

DATA ¦02 DE DESEMBRE DE 2011

Narra les aventures d’una jove hondurenya, immigrant a Espanya, i una mare a la qual el seu fi ll vol ingressar en una residència, que decideixen viatjar a Huelva. Pel camí, que realitzen fugint de diversos perseguidors, atracaran una gasolinera, s’ensopegaran amb la Guàrdia Civil i coneixeran un fals anglès que els canviarà la vida.

MAMI BLUE

DIRECCIÓ ¦MIGUEL ÁNGEL CALVO BUTTINI

GÈNERE ¦COMÈDIA

PRODUCCIÓ ¦JALEO FILMS, LIFE & PICTURES

REPARTIMENT ¦ FELE MARTÍNEZ, MARÍA ALFONSA ROSSO, CHUS LAMPREAVE, DAVID FERNÁNDEZ


Alan, Stu i Phil tornen a despertar-se a una altra habitació d’un altre hotel i, per no perdre el costum, en aquesta ocasió tampoc recorden res de la nit anterior. Aquesta vegada només saben que són a Tailàndia, on han viatjat per assistir a la boda d’Stu. Seqüela que reuneix els mateixos ingredients de la seva antecessora.

RESACÓN 2, ¡AHORA EN TAILANDIA!

TÍTOL ORIGINAL ¦THE HANGOVER PART II

DIRECCIÓ ¦TODD PHILLIPS

GÈNERE ¦COMÈDIA

PRODUCCIÓ ¦TOUCHTONE PICTURES, GREEN HAT FILMS, LEGENDARY PICTURES

REPARTIMENT ¦ BRADLEY COOPER, ZACH GALIFIANAKIS, ED HELMS, JUSTIN BARTHA.


Dos assassins rivals, els millors del món, però desconeguts l’un per l’altre, hauran d’unir les seves forces per lluitar en contra d’un cartell de la droga recolzat per la DEA. Acció a dojo en una pel·lícula protagonitzada per Jean-Claude Van Damme, que tan bé coneix el gènere.

JUEGO DE ASESINOS

TÍTOL ORIGINAL ¦ASSASSINATION GAMES

DIRECCIÓ ¦ERNIE BARBARASH

GÈNERE ¦ THRILLER

PRODUCCIÓ ¦MOTION PICTURE CORPORATION OF AMERICA, MEDIAPRO STUDIOS

REPARTIMENT ¦ JEAN-CLAUDE VAN DAMME, SCOTT ADKINS, KEVIN CHAPMAN.


Oliver és un home relativament jove que comença a replantejar-se la seva vida i les seves relacions amoroses a partir del moment en què el seu pare Hal, que ha estat 38 anys casat amb la seva mare, li revela dues notícies tan impactants com inesperades: té càncer i, a més, és gai i té un jove amant.

BEGINNERS

DIRECCIÓ ¦MIKE MILLS

GÈNERE ¦DRAMA

PRODUCCIÓ ¦FOCUS FEATURES, OLYMPUS PICTURES, PARTS AND LABOR

REPARTIMENT ¦ EWAN MCGREGOR, CHRISTOPHER PLUMMER, MÉLANIE LAURENT.


Thadeous sent una enveja desmesurada pel seu perfecte germà Fabious, ja que tot el poble l’estima per la seva valentia i coratge. El segrest de la promesa de Fabious provoca que tots dos germans s’uneixin per trobar-la, a més, els acompanya Isabel, una misteriosa guerrera amb un perillós objectiu.

CABALLEROS, PRINCESAS Y OTRAS BESTIAS

TÍTOL ORIGINAL ¦ YOUR HIGHNESS

DIRECCIÓ ¦ DAVID GORDON GREEN

GÈNERE ¦ AVENTURES

PRODUCCIÓ ¦ UNIVERSAL PICTURES, STUBER PICTURES

REPARTIMENT ¦ DANNY McBRIDE, JAMES FRANCO, NATALIE PORTMAN, ZOOEY DESCHANEL.


Adaptació de The Long k ¦ The True Story of a Trek to Freedom de Slavomir Rawicz. El protagonista narra en primera persona com, després de la invasió de Polònia pels alemanys (1939), va ser arrestat per l’exèrcit soviètic i empresonat a Sibèria, i com després va aconseguir escapar d’un camp de concentració de la Unió Soviètica.

CAMINO A LA LIBERTAD

TÍTOL ORIGINAL ¦THE WAY BACK

DIRECCIÓ ¦PETER WEIR

GÈNERE ¦AVENTURES

PRODUCCIÓ ¦Imagenation Abu Dhabi FZ, Exclusive Films, National Geographic Films, On the Road, Point Blank Productions

REPARTIMENT ¦ Jim Sturgess, Ed Harris, Colin Farrell, Saoirse Ronan, Dragos Bucur


Preqüela del ja mític llargmetratge El planeta de los simios. Will Rodman és un jove científi c que està investigant amb micos per obtenir un tractament contra l’Alzheimer, malaltia que afecta al seu pare. Un d’aquests primats, anomenat César, experimenta una evolució molt notable en la seva intel·ligència.

EL ORIGEN DEL PLANETA DE LOS SIMIOS

TÍTOL ORIGINAL ¦RISE OF THE PLANET OF THE APES

DIRECCIÓ ¦RUPERT WYATT


PRODUCCIÓ ¦ 20TH CENTURY FOX, CHERNIN ENTERTAINMENT

REPARTIMENT ¦ JAMES FRANCO, ANDY SERKIS, FREIDA PINTO, BRIAN COX



La divertida història d’un poderós empresari que queda una mica descol·locat quan rep com a herència… sis pingüins! Òbviament, tenir cura d’ells no és una tasca senzilla, circumstància que provoca certs problemes tant en la seva feina com en la seva llar. No obstant això, li servirà per comprendre el valor de l’amistat i de la família.

LOS PINGÜINOS DEL SEÑOR POPER

TÍTOL ORIGINAL ¦MR. POPPER’S PENGUINS

DIRECCIÓ ¦MARK S. WATERS

GÈNERE ¦COMÈDIA FAMILIAR

PRODUCCIÓ ¦20th Century Fox, Davis Entertainment

REPARTIMENT ¦ JIM CARREY, CARLA GUGINO, MADELINE CARROL


Durant l’estiu de 1979, un grup d’amics d’un poblet d’Ohio es disposen a fer una pel·lícula de zombis. Mentre roden el seu fi lm en format Super 8, són testimonis d’un catastròfi c accident de tren i aviat descobreixen que no va ser un accident. Poc després, comencen a succeïr-se al poble una sèrie d’estranyes desaparicions.

SUPER 8

DIRECCIÓ ¦J.J. ABRAMS


PRODUCCIÓ ¦Amblin Entertainment, Bad Robot, Paramount Pictures, Relativity Media

REPARTIMENT ¦ JOEL COURTNEY, KYLE CHANDLER, ELLE FANNING


Mercè i Raúl es coneixen després de diversos fracassos amorosos, s’enamoren i inevitablement es veuen abocats a repetir de nou la història tantes vegades viscuda ¦ després de la primera fase romàntica es dóna pas a la por, al control, la dependència, l’intent de canviar l’altre… Alguna cosa que no té res a veure amb l’amor.

LO CONTRARIO AL AMOR

DIRECCIÓ ¦VICENTE VILLANUEVA

GÈNERE ¦COMÈDIA ROMÀNTICA

PRODUCCIÓ ¦ZETA AUDIOVISUAL, ANTENA 3 FILMS

REPARTIMENT ¦ HUGO SILVA, ADRIANA UGARTE, GUADALUPE LANCHO


El 1981, el coronel del KGB Grigoriev, desencantat amb el règim de Brezhnev, es posa en contacte amb un jove enginyer francès a Moscou, Pierre Froment, a qui li fa arribar documents secrets. Aquesta informació, que conté detalls sobre la xarxa d’espionatge que la Unió Soviètica té desplegada als països occidentals, canviarà el rumb de la història.

EL CASO FAREWELL

TÍTOL ORIGINAL ¦L’AFFAIRE FAREWELL

DIRECCIÓ ¦CHRISTIAN CARION

GÈNERE ¦THRILLER

PRODUCCIÓ ¦FRANCE 2, LE BUREAU, Nord-Ouest Productions

REPARTIMENT ¦EMIR KUSTURICA,


Hal Jordan, un pilot que prova prototips, adquireix uns superpoders que li són concedits per un extraterrestre moribund. Gràcies a això, és reclutat per a una missió de pau intergalàctica. Adaptació a imatge real del popular personatge de DC Comics, Llanterna Verda.

LA LINTERNA VERDE

TÍTOL ORIGINAL ¦THE GREEN LANTERN

DIRECCIÓ ¦MARTIN CAMPBELL

GÈNERE ¦FANTÀSTICA, ACCIÓ

PRODUCCIÓ ¦DC COMICS, WARNER BROS. PICTURES

REPARTIMENT ¦ RYAN REYNOLDS, BLAKE LIVELY, PETER SARSGAARD


Roberto, un home marcat per un fort cop que arruïnà la seva vida fa més de vint anys, viu totalment aïllat de la societat. Tot i així, un fet estrany aconsegueix treure’l de casa i posar-lo de nou en contacte amb el món. Ricardo Darín protagonitza la comèdia argentina de l’any.

UN CUENTO CHINO

DIRECCIÓ ¦ SEBASTIÁN BORENSZTEIN

GÈNERE ¦ COMÈDIA DRAMÀTICA

PRODUCCIÓ ¦ PAMPA FILMS i TORNASOL

REPARTIMENT ¦ RICARDO DARÍN, MURIEL SANTA ANA, IGNACIO HUANG, JAVIER PINTO.

DATA ¦ 01 DE DESEMBRE DE 2011

El solitari cuidador d’un zoològic vol abandonar la seva feina perquè és incapaç de mantenir una relació seriosa amb una noia. Però, per evitar-ho, els animals dels quals té cura decideixen donar-li un cop de mà. Comèdia familiar amb animals encapçalada per Kevin James.

ZOOLOCO

TÍTOL ORIGINAL ¦ THE ZOOKEEPER

DIRECCIÓ ¦FRANK CORACI

GÈNERE ¦COMÈDIA ROMÀNTICA

PRODUCCIÓ ¦MGM, COLUMBIA PICTURES, BROKEN ROAD PRODUCTIONS, HAPPY MADISON PRODUCTIONS

REPARTIMENT ¦ KEVIN JAMES, ROSARIO DAWSON, LESLIE BIBB, KEN JEONG.


Les gestes de Conan en l’Era Hibòria cobren ara vida en aquesta pel·lícula d’acció i aventures en 3D. Una cerca que comença com una venjança personal, no trigarà a convertir-se en una batalla èpica que l’enfrontarà a descomunals rivals i enormes monstres.

CONAN EL BÁRBARO

TÍTOL ORIGINAL ¦CONAN THE BARBARIAN 3D

DIRECCIÓ ¦MARCUS NISPEL

GÈNERE ¦AVENTURES

PRODUCCIÓ ¦LIONSGATE FILMS, NU IMAGE FILMS, PARADOX ENTERTAINMENT

REPARTIMENT ¦ JASON MOMOA, RACHEL NICHOLS, STEPHEN LANG, ROSE MCGOWAN

DATA ¦05 DE DESEMBRE


Taqu

illa MUSEU DEL CINEMA DE GIRONA

Àfrica viva, l’art del consum, Buñuel i el Nadal

La taula rodona sobre “La mercantilització de l’art. El cinema al servei del capitalisme i el consum” del dimecres dia 14 estarà pre-sidida per Jaume Figueras, crític de cinema i director del programa Cinema 3 de TV3, i per Leopoldo Pomés, publicista i fotògraf, sota la presentació del periodista de TV3 Francesc Sánchez.Simón del desierto de Luis Buñuel (Mèxic, 1965) és la pel·lícula escollida pel Museu del Cinema per a dur al debat dins la secció de Parlem de Cinema? el dĳ ous 15 de desembre. En època de Nadal, el Museu té preparat un taller nadalenc de llanterna màgica. El 28 de desembre al matí es faran una sèrie d’activitats dirigides al públic familiar per a descobrir els ele-ments que van propiciar la invenció del cinema i, a la vegada, es realitzarà un espectacle on els més petits prepararan el guió. A més, aquest dia també haurà una jornada de portes obertes a l’ex-posició permanent del Museu.

La programació d’aquest mes al Museu del Cinema de Girona s’inicia el mateix dĳ ous 1 de desembre amb el Documental del Mes: Vidal Sassoon de Craig Teper (EEUU, 2010), un documental que recull vuitanta anys de revolució històrica i cultural al llarg dels quals Vidal Sassoon, un jove criat en un orfenat de Londres, esdevé un home de gran èxit i fama dins del món de la perruqueria com a creador de l’estil dels seixanta. El dimarts 13, dins de Cinema i Solidaritat en col·laboració amb Àfrica Viva de Girona en la Campanya Dret a la Salut a l’Àfrica, es projectarà Un dòlar per una vida de Frédéric Laff ont (França, 2009) una història que pretén involucrar l’home més ric del planeta amb els més pobres. Anirà seguit per No woman should die giving birth: Maternal mortality in Sierra Leone, fet per Amnistia Internacional, on s’explica com una de cada vuit dones mor durant el part, mentre que als països desenvolupats en mor una de cada quatre mil.

Decine 25

Documents

Transcript of Decine 25